Número 2 · Març 2014

Edita: Grup La Notícia Direcció: Adrià Santasusagna Editor: Genís Vives Correcció: Anna Oliver Fotografia de la portada: Cèlia Castellano Aguilera Limitació de responsabilitat Els articles no estan sotmesos a responsabilitats del Grup

La Notícia, ja que han estat creats per redactors del mitjà,

seguidors i/o a altres persones. El mitjà i el Grup La Notí-

cia, no es responsabilitzen del que diguin les entrades que

no són escrites per nosaltres així com els articles d’opinió.

Q u a l s e v o l q u e i x a e s p o t f o r m u l a r

a contacte@lanoticia.cat.

L‘actual sistema educatiu no funciona. Ni aquí ni en gairebé cap lloc del món i els països on ho fa es poden comptar amb els dits de les mans. Tenim un model educatiu ideat al segle XIX amb la revolució industrial. Aquest sistema volia que els alum-nes aprenguessin llengües i matemàtiques i el nivell d‘educació i alfabetització de la societat de llavors augmentés. En ple segle XXI, aquest sistema ha quedat totalment obsolet. Estem en plena revolució tecnològica i necessitem joves creatius i que inven-tin coses, pensin i que,

quan calgui, surtin al carrer a defensar allò que és seu. L‘escola mata la creativitat. No ho diem nosaltres, ho diu sir Ken Robinson, doc-tor per la Universitat de Londres amb una tesi sobre l‘aplicació del teatre en l‘educació. És molt senzill: des de petits ens eduquen en aquestes assignatures ideades en l‘època victoria-na i es posa en un segon pla les assignatures dels dife-rents tipus d‘art. No ente-nem el perquè de tot plegat si vivim en un món que ha avançat gràcies a grans ge-nis creatius, com da Vinci, i se‘ns nega una educació ba-sada en fer dels joves uns grans creadors. És molt ab-surd. Estem sotmesos a un siste-ma on som un número i

se‘ns classifica segons ells. Per exemple, Einstein no va poder entrar a l‘Escola Po-litècnica de Zurich perquè, malgrat ser un geni en ma-temàtiques i física, era defi-cient amb les llengües. Les persones som més que nú-meros i, per això, cal una gran reflexió per part de to-ta la comunitat educativa. Ens preguntem si cal una reforma del sistema educa-tiu i la resposta és ben clara (i en català, malgrat pesi a alguns): sí. No podem dei-xar en mans de polítics que canvien cada quatre anys, ni dels tribunals, que senten-cien allò que diuen els de dalt. Per tot això, i molt més, adéu, escola.

El terme ‗educació pública‘ ha quedat desfasat. Ha passat de moda. Com si es tractés dels pan-talons de campana, de les ulleres d‘aviador o d‘una composició arquitectònica determinada o musical, l‘ educació pública ha quedat enrere i passarà a la his-tòria com una mera moda de fi-nals del segle XX. Ja no és im-portant. I no ho és perquè no existeix. Ens hem quedat orfes d‘educació pública. No hi ha dubte que en una socie-tat ben formada aquesta sempre se sustenta en dos pilars bàsics d‘inversió: la sanitat i l‘educació. El primer factor sembla i és obvi: si la població no té salut no pot treballar ni ser un factor potent per desenvolupar el país. L‘edu-cació és sens cap mena de dubte l‘altre eix i pilar de la societat.

S‘eduquen les generacions per formar persones amb criteri, amb valors i actituds responsa-bles, que exprimeixin al màxim el seu potencial intel·lectual i social per fer d‘aquesta vida un lloc millor. Sanitat i educació. No ho oblidem. En el model econòmic capitalista en què vivim també hi ha una característica notable: la diferèn-cia de classes. Existeixen dife-rents estrats socials segons el nivell econòmic de cada persona, tot deixant evident l‘abisme i forma de vida dels que més tenen i d‘aquells que lluiten cada dia per tenir quelcom amb què ali-mentar-se. Per això, una societat avançada, té uns serveis públics. Uns serveis que siguin de lliure accés, sense barreres econòmi-ques que facin que algú no pugui

accedir a aquestes necessitats bàsiques com són la salut i el dret a l‘educació. I és que en el context de crisi que estem patint els ser-veis bàsics han estat els primers a quedar mermats i sense accés a tothom. L‘augment de taxes a l‘educació, sobretot en el món universitari, ha fet que molts jo-ves emprenedors i amb futur, ga-nes i projecció no puguin accedir a un dret com és el d‘educació. Un servei que els nostres polítics en-cara no entenen que serà el que ens traurà de la crisi. Educació és futur, és invertir en la societat, en noves idees, nous talents, noves esperances que es veuen tallades per la manca de recursos econò-mics.

Per això i per denunciar aquesta situació hem cercat quins són els llocs on és més barat i més car estudiar a Europa. Els resultats

són sorprenents . Resulta curiós veure com els paï-sos amb les quotes d‘estudi i on costa menys estudiar (entre els 0 i els 100 euros l‘any) són els que tenen millors resultats als infor-mes internacionals i europeus com és el cas de Finlàndia. Per això aquest mes ens preguntem què és el que passa a l‘educació i recollim les declaracions de do-cents, estudiants i persones rela-cionades amb el món de l‘educa-ció per saber quin panorama te-nim actualment, quin és el futur del món educatiu i quines pro-postes existeixen per mirar de revertir o millorar la situació.

*A Hongria si ets bon estudiant no has de pagar res. Si no ho ets aproximadament 1.000 euros.

1. Com descriuries el panorama

educatiu actual?

Desolador. Crec que el món educatiu

està patint brutalment dues crisis. En

primer lloc, la crisi econòmica i les re-

ceptes neoliberals, que han portat les

retallades a l‘escola i a la universitat pú-

blica i ha encarit el preu de les matrícu-

les. La tisora també ha aguditzat la pre-

carietat laboral pel professorat, el pati-

ment de les escoles concertades per

mantenir la viabilitat, el fre a la contrac-

tació necessària de docents, etc. El resul-

tat és l‘empobriment de la qualitat edu-

cativa i de la formació, un fet potser no

observable però que segurament reper-

cutirà en un futur a mig termini en la

preparació professional dels estudiants.

Fins aquí, més o menys ho sabem tots.

Ara bé, en la meva experiència dins de

món educatiu he patit una altra crisi, a

la que podríem anomenar intel·lectual.

M‘explico, i aclareixo que és una experi-

ència i una sensació personal. Dins d‘a-

questa crisi incloc la falta de motivació

generalitzada de l‘alumnat (sigui perquè

el professorat no inculca aquest valor o

perquè el porten a la motxilla des de ca-

sa), la poca rellevància que tenen les

humanitats (com ara la filosofia), sent

indispensables per a desenvolupar un

pensament crític i un coneixement rela-

tiu al context històric i actual, i també un

passotisme absolut respecte a la

formació humana. Tampoc el

nivell assolit en matemàtiques i

anglès, matèries cabdals pel rao-

nament i la comunicació, està a

l‘alçada d‘un sistema educatiu

d‘èxit.

2. Quins són els reptes i fu-

tur de l’educació?

Intueixo que el futur de l‘educa-

ció el marcaran dos ítems: el tri-

omf del neoliberalisme en la pri-

vatització de l‘educació, amb to-

tes les desigualtats socials que

suposa, i també la reconducció (o

no) dels defectes del sistema

educatiu actual a partir dels rep-

tes de millora. Primerament, una

privatització de l‘educació supo-

saria un cop mortal a l‘estómac

del sistema de l‘Estat del Benes-

tar, instaurat a Europa des del

1945. Si la societat en el seu con-

junt no lluita per una educació

pública, és probable que aquesta

quedi reduïda a cendres, princi-

palment l‘educació superior i

universitària. Això suposaria que

només les rendes altes tindrien

accés a les universitats, fet pel

qual la desigualtat i la conflictivi-

tat social augmentarien exponen-

cialment. També l‘economia en

sortiria escaldada perquè el país

no produiria mà d‘obra qualifica-

da ni formada, cosa que els sec-

tors terciari i quaternari no es pot

permetre. A més, la productivitat

i la competitivitat de l‘Estat es

veurien perjudicades. Segona-

ment, impulsar definitivament

l‘ensenyança de l‘anglès, que és

clarament deficitària a l‘escola

pública. Això és un repte de futur,

com també ho és desenvolupar la

racionalitat a partir de les mate-

màtiques i la crítica a partir del

pensament. Sense aquests factors,

les noves generacions són més

acrítiques i conformistes i, per

tant, més fàcil de manipular.

3. Una proposta de millora

de l’educació?

Canviar els plans d‘estudis per a

reforçar la filosofia i les humani-

tats. Només així s‘estimularà no-

vament el pensament i l‘opinió

crítica entre les noves generaci-

ons, cosa que no interessa gaire a

les elits. Només a través del pen-

sament, la crítica i l‘educació po-

drem aspirar a corregir els dèfi-

cits de la societat i reconduir els

interessos privats cap als objec-

tius públics per a construir una

societat cada vegada més justa i

igualitària en la distribució de la

riquesa.

1. Caòtic, un desgavell! Canvis constants

de lleis educatives, temaris no apropiats

ni adequadament dimensionats, manca

de recursos, manca d'avaluació dels dife-

rents components del sistema, utilització

política excessiva de l'educació...

2. Els reptes haurien de ser aconseguir

arreglar els aspectes esmentats anterior-

ment. Quin crec que serà el fu-

tur? Probablement un canvi polí-

tic i un canvi de lleis fins que hi

torni a haver un altre canvi polí-

tic. Mentrestant tota la comuni-

tat educativa ha de ballar (sense

poder-se queixar) al ritme de la

música que els dirigents diguin.

Sembla que per part del govern

(sigui quin sigui, per desgràcia)

no interessi invertir en educació,

en futur.

3. Crec que una gran proposta de

millora de l'educació seria comen-

çar a tenir-la un poc més en

compte i a valer-se de la opinió de

la comunitat educativa que ha

rebut una formació en aquest as-

pecte per tal de crear conjunta-

ment la ruta, el camí de feina a

fer.

1. La meva visió del panorama educatiu actual no és massa positiva; no només perquè es continuen fent servir mètodes pedagògics antiquats basats en el model d‘un professor que té coneixements i els transmet a l‘alumnat amb una relació merament unívoca en el que prima la memorització de dades; si no perquè no hi ha lloc per a la creativitat, el descobri-ment, l‘experimentació i l‘elaboració del coneixement per part de l‘alumnat tot i aprofitant les eines que ofereixen les noves TIC. 2. Reptes i futur de l‘educació Considero que els reptes i futur de l‘e-ducació passen per: una valorització de la tasca docent, una millor preparació del professorat i un canvi de filosofia i mètodes pedagògics. Es tracta més d‘en-senyar a obtenir informació i elaborar-la que avocar un munt de dades que s‘han memoritzat sense gairebé entendre-les i

treballar la intel·ligència emocio-nal. En el terreny musical, amb la implantació de la Llei Orgànica d‘Educació- LOE, considero que cada vegada l‘exigència és menor amb el què la preparació de l‘a-lumnat està molt per sota del que hauria de ser. D‘altra banda, no pot ser que l‘anglès segueixi sent l‘assignatu-ra pendent, malgrat les hores setmanals que s‘imparteix d‘an-glès a les escoles, el nivell de co-neixement de llengües estrange-res és pèssim. 3.Propostes de millora Les meves propostes de millora són: formar millor als docents ensenyant-los l‘ús de noves tec-nologies i tècniques motivacio-nals; educar en valors i potenciar la cultura de l‘esforç, revisar els models pedagògics; canviar els sistemes d‘avaluació que perme-tin controlar si l‘alumne aprèn a treballar , si amplia coneixe-

ments i els assoleix més enllà de memoritzar dades per a un exa-men puntual que després oblida-rà ràpidament. Una altra proposta seria informar als pares de la importància que té la vessant artística en el desenvo-lupament dels infants. En el ter-reny de la meva especialitat, la música millora l‘orientació tem-poro-espaial juntament amb el pensament abstracte i, per tant, el pensament matemàtic; treballa l‘assertivitat, la companyonia i la tolerància. Potser si expliquessim els beneficis de la música als pa-res, se li donaria la importància que es mereix a les escoles. Finalment, una altra proposta és exigir als professor de llengua estrangera una titulació específica en la llengua que imparteixen a més a més dels estudis de magis-teri.

1. L‘educació en tots el seus nivells i es-pecialment l‘educació universitària tra-vessa per serioses dificultats, i no no-més de caire econòmic. La implantació del sistema educatiu conegut com Espai Europeu per l‗Educació Superior (Pla de Bolonya) podria haver estat una solució correcte, però en el seu desenvolupa-ment hi trobem moltes mancances que

s‘han vist incrementades per la precarietat econòmica del mo-ment actual. 2. Els reptes actuals de l‘educa-ció els poden resumir en: ser capaços de detectar i identificar quines són les necessitats educa-tives del ciutadà del segle XXI. S‘han de tenir presents una gran diversitat d'àmbits (professional, social, cívic, familiar, personal...) en els quals es necessita millorar la competència de l‘alumne. L'E-ducació ha de dotar als ciutadans

de les eines necessàries per fer front a la realitat que vivim amb garanties d'èxit. 3. El sistema educatiu ha de for-mar professionals capaços de ser flexibles, eficaços i autònoms, ha de dotar-los de la capacitat de desenvolupar al que han aprés en qualsevol circumstància en que es trobin, per adversa que sigui. S‘han de posar les mesures per dotar als nostres universitaris de la capacitat d‘adaptació i d‘em-prenedoria.

1. Actualment el sistema educatiu està dotat d'un excés de resultadisme i sovint està poc lligat a la transmissió de conei-xements i valors més enllà d'allò pura-ment acadèmic. Hi ha factors imprescin-dibles com l'interès per la matèria i la motivació per dur a terme projectes a nivell professional que sovint es deixen de banda per inculcar un mètode basat exlusivament en l'esfroç que si bé és ne-cessari no és exclusiu. 2. El gran repte del sistema educatiu es

basa en la formació de persones cultes, emprenedores, inquietes, segures de sí mateixes i amb ini-ciativa més enllà de la voluntat d'obtenir un títol acadèmic que avui dia no els assegura res. Crear un sistema educatiu que vinculi els estudis de l'alumnat amb allò que els agrada i els esti-muli donant-los les eines ne-cessàries perquè siguin capaços de dur a terme els seus projectes al món laboral mitjançant l'apro-fitament de les seves virtuts. 3. Dotar als professionals de l'Educació dels valors mètodes i instruments necessaris per poder

dur a terme la seva tasca digna-ment i exigir-los l'atenció a l'alumne de forma més exclusiva, directe i vinculant. Crear una dinàmica d'estudi basada en la motivació i l'esforç diari en oposi-ció mètodes educatius poc vincu-lants i basats en una sola prova acadèmica. Ampliar les assignatu-res relacionades amb la cultura, l'autoconeixement i el pensament crític que permeti a l'alumne em-prendre i escollir de forma madu-ra i acertada.

1. El panorama de l’educació actualment es caracteritza per la incertesa. A pocs mesos de l‘entrada en vigor de l‘enèsima reforma encara no està clar quins canvis suposarà, com es desenvoluparà i quin paper jugarà el Departament d‘Ense-nyament a l‘hora de fer-la aplicar als centres. Això suposa un distanciament cada cop més gran entre els legisladors i els encarregats de dur a terme les noves polítiques educatives. A més per primer cop es posa en dubte el model lingüístic

de l‘escola a Catalunya i aquest havia estat, fins ara, un punt de consens dins la comunitat educa-tiva. 2. El principal repte que ha d’a-frontar l‘educació és la seva adaptació a una societat en cons-tant canvi, però sense renunciar a ser transmissora valors. Cal, per tant, obrir les portes de les escoles a noves tecnologies, no-ves metodologies de treball o aprenentatges més globals però sense oblidar el foment de les tradicions, els coneixements més

locals i la convivència. 3. A grans trets crec que necessi-

tem un gran pacte per marcar les

línies mestres de l‘educació, aque-

tes línies haurien de partir del

consens entre els diferents mem-

bres de la comunitat educativa. A

més caldria dotar d‘autonomia

real als centres per tal de prendre

les decisions més adequades a

cada realitat.

1. El món occidental ha fet créixer l’es-colarització de manera universal i este-nent-la al llarg del temps. Amb un cert retard, els objectius de l‘escolarització universal i amb un nivell de qualitat ac-ceptable també han estat assolit a Cata-lunya. Tenim, però, dos dèficits clarament identificats: L‘abandonament escolar prematur (alumnat que no obté el gra-duat de secundaria obligatòria i alumnat que tot i graduar a l‘ESO no segueix o no culmina ensenyaments postobligatoris) i uns resultats acadèmics amb molt marge de millora i, sobretot, mancats d‘alum-nes excel·lents. 2. La societat del coneixement a la que

aspirem suposa una constant exigència educativa i de formació al llarg de la vida. És un nou pa-radigma i transitar-hi està cos-tant. Cal repensar models i can-viar hàbits i costums. Si a més volem mantenir deter-minats nivells d‘equitat per viure en una societat mínimament co-hesionada, el repte de la trans-formació de l‘educació i l‘esforç per l‘educació del conjunt de la societat ha de ser encara més gran, tant des del punt de vista dels recursos com de la cultura i els valors socials (valorar l‘esco-la, prestigiar els bons resultats, assumir una cultura de l‘es-forç...). 3. L’educació, i particularment l‘escola, per millorar necessita la confiança del seu entorn

(famílies, administració, socie-tat...) i llibertat per actuar. El re-glamentisme i la inestabilitat le-gislativa i administrativa consu-meixen recursos molt valuosos del sistema educatiu sense apor-tar res. Una proposta de millora senzilla,

econòmica i molt efectiva és in-

crementar l‘autonomia dels cen-

tres educatius, reduint-ne la re-

glamentació. Cal fixar socialment

els objectius educatius, però do-

nar la màxima llibertat als centres

i la màxima confiança als profes-

sionals per trobar la manera d‘as-

solir aquests objectius. Malaura-

dament sembla que anem en sen-

tit contrari.

1. El sistema educatiu català està millo-rant els seus resultats any rere any gràci-es, essencialment, al paper dels profes-sors, ja que, tot i tenir més hores de do-cència, classes amb ratios més elevades i menys salari, han continuat fent la seva feina. Per tant, estem en una situació on els professors han anat disminuint men-tre que els alumnes han anat augmen-tant- Un altre fet característic és que l'augment de l'atur ha fet que la població major de 20 anys torni a l'educació, so-bretot a CFGM. L'abandonament educatiu prematur està a Catalunya en el doble de la mitjana de la UE-27. Al seu torn, la població major de 34 anys amb estudis superiors és ma-jor que la mitjana de la UE-27. La taxa de risc de pobresa per menors de 16 anys és la 3a major de la UE-27, no-més per darrere de Romania i Bulgària. I, per últim, trobem que la despesa pú-blica en educació no universitària està per sota de la mitjana europea. 2. Els reptes que té l'educació són molt diversos: l'adopció de més professors

auxiliars per reforçar els estudi-ants amb més dificultats i baixar la càrrega docent del professorat, grups més reduïts per poder apli-car noves metodologies pedagò-giques que s'ha comprovat que són més útils (Finlàndia). Necessitem més places a l'educa-ció publica, que assegurin l'accés de tothom sense haver de passar per la privada o la concertada que no tenen els mateixos filtres de qualitat que ha de passar l'es-cola pública, pel que fa a la do-cència. També necessitem aug-mentar l'especialització territori-al de la Formació Professional perquè estigui més vinculada al territori, que siguin atractius professionalment per evitar tam-bé la fuga en èpoques com el "boom immobiliari". Un altre repte és assegurar allò més bàsic per als joves del país com l'alimentació, entre d‘altres. És necessari assegurar tres àpats al dia, ja que sense allò més bàsic és impossible demanar la impli-cació necessària als estudis. Tot això, però, és evident que no es pot assolir amb les retallades que

hi ha actualment. 3. Promoure polítiques d'equitat que garanteixin les condicions mínimes dels joves: habitatge, alimentació i educació. Amb l'ac-cés gratuït a l'educació i entre d'altres l'eliminació de les taxes a FP així com a Universitats. Comunicació constant amb la comunitat educativa i acollir les seves preocupacions. Cal comen-çar a integrar noves metodologies pedagògiques, amb l'assessora-ment d'entitats que porten molts anys treballant en aquest àmbit. Assolir reformes al sistema pro-ductiu, per donar cabuda als estu-diants superiors, que van a l'atur per la falta de sectors d'alt valor afegit. La no aplicació de la LOMCE que suposa un evident retrocés per a tot el model. Millorar l'acompanyament a l'e-

ducació, el fons de beques, diver-

sificació i quantitat de l‘oferta

formativa i la millora del finança-

ment en la recerca.

1. L’educació, com qualsevol altre servei públic, està patint actualment una ofen-siva brutal de les polítiques neoliberals. D‘una banda s‘està desmantellant la xarxa pública per tal d‘avançar cap a la privatització de l‘educació i, d‘altra ban-da, s‘està obstaculitzant l‘accés de les classes populars a l‘educació amb políti-ques d‘augment de taxes i reducció de beques a l‘alumnat. Amb la nova llei s‘està apostant per la segregació de l‘alumnat, no només per sexes, sinó tam-bé pel rendiment acadèmic, amb la qual cosa s‘aposta per dividir els centres edu-catius en centres d‘èlit i centres guetto.

En el cas del País Valencià, a més, hi ha l‘ofensiva contra el català a l‘ensenya-

ment per part del govern valen-cià (com a les Illes amb el TIL). S‘hi posen obstacles constant-ment contra l‘avanç del català a l‘ensenyament, es retallen línies en valencià o s‘imposa un model plurilingüe que margina el ca-talà, a favor del castellà i de l‘an-glés.

2. La comunitat educativa ha pres consciència de la situació descrita anteriorment. Les mobi-litzacions massives contra la LOMQE o llei Wert així ho fan palés. Ara cal organitzar la res-posta centre a centre per evitar-ne al màxim l‘aplicació d‘aquesta llei tan nefasta. Per això, STEPV ha llançat 41 mesures per fer in-aplicable la llei.

Però, a més, hem de contraposar el model educatiu que volem i

oferir-lo com a alternativa. Un model d‘escola pública, de quali-tat, laica, coeducadora, inclusiva, en valencià, crítica i compensado-ra de desigualtats.

3. Per part de les administra-cions, apostar per la xarxa pública com a única amb capacitat per garantir la igualtat d‘oportunitats de tot l‘alumnat i com a única capaç de vertebrar el català com a llengua vehicular (el 94% de l‘en-senyament en català s‘imparteix en la pública).

Per part dels centres educatius, apostar pel model d‘escola descrit abans i per la renovació pedagògi-ca per construir ciutadans com-promesos, amb capacitat crítica i ganes de transformar la societat.

La comunitat educativa de les Illes Ba-lears encara l'inici de la primavera de manera molt activa i bel·ligerant a causa d'un conflicte educatiu que, en comptes d'amainar, sembla que acabarà amb un final de curs calent. De fet, no hi ha ha-gut cap setmana d'aquest 2014 en què no s'hagi fet notar la reivindicació d'una sortida digna al conflicte educatiu. Així, i entre d'altres, ja s'ha arribat a la xifra de 300 dimissions d'equips directius, ins-pectors, caps de servei, caps de departa-ment... molts, amb el mateix argument: "No desitjam continuar exercint un càrrec directiu en l'actual context de persecució, incertesa i descrèdit de la tasca docent i directiva, ja que no consi-deram que aquest sigui el clima adequat que s'ha de promoure per ga-rantir la convivència escolar i desenvo-lupar aquestes tasques de responsabili-tat amb confiança." En efecte, set mesos després de l'inici d'un conflicte sense precedents entre el Govern i la comunitat educativa a les

Illes Balears, no s'ha avançat ni una passa. És més, el president del govern mantén de forma es-tricta els mateixos arguments que al principi: a) El TIL és la resposta al fracàs escolar; b) El fracàs escolar ve de i a la immer-sió en català a l'escola; c) Els alumnes de la pública tendran així els mateixos drets que els de l'escola privada. Mentides, aquestes, que es desmunten so-les. Per part de l'Assemblea de Do-cents, a mitjan curs, el balanç és aquest: 1) El TIL augmenta el fracàs es-colar i les desigualtats socials, com es desprèn de l'estudi de la Universitat Carlos III de Madrid, sobre la impartició d'assignatu-res en anglès, i també dels dife-rents estudis de l'associació de directors i l'Assemblea de Do-cents. 2) A les Illes Balears no hi ha hagut mai immersió. Es treballa amb un Decret de Mínims, apro-vat pel PP, que establia que, al-menys, el 50% de les classes s'ha-

vien de fer en català. 3) Els alumnes de la pública no són iguals que els de la privada. I molt manco les necessitats d'atenció en aquest temps de crisi perllongada. Davant aquesta situació, el princi-pal repte que hi ha al món educa-tiu de les Illes Balears és aconse-guir que el Govern accepti nego-ciar de forma seriosa amb la co-munitat educativa i aturi d'una vegada tot aquest despropòsit pedagògic i polític. Per acabar i com a proposta sen-zilla i fonamental, consideram que l'educació funcionarà quan tots els agents -administració, pares, alumnes i professors- se'n sentin protagonistes i treballin en un bon clima de cooperació. Per això es pot dir que, en part, un dels èxits del conflicte ha estat la cohesió mai vista entre la comu-nitat educativa. Ja tenim la base. Hi manca l'Administració. És l'hora de construir.

Il·lusió, fermesa, coratge i cohe-rència. Autoorganització, lluita local, un projecte polític que dia rere dia pren forma i la visualit-zació d‘aquest traduïda en mobi-lització als carrers. El passat di-jous 27 de febrer el Moviment Estudiantil va dibuixar de nou de manera natural uns Països Cata-lans que malgrat ser, sovint s‘han de justificar; que malgrat existir, sovint s’han de reafir-mar; i que malgrat combatre i lluitar conjuntament sovint es volen invisibilitzar. La llista d‘atacs a l‘educació pú-blica del nostre país tendeix a l‘infinit, sovint ocultada sota una sopa de lletres inintel·ligible i obscura (LEC, TIL, LOMQE, LUC, EEES, EU2015…). Grans plans de reforma, monstres apa-rentment irreductibles que pla-nen sobre aquelles que no estem disposades a regalar un dels pi-lars fonamentals de la societat actual i futura. Sota la mirada còmplice i el somriure displicent d‘aquells que saben que -europea, estatal o autonòmica- tota reforma eixamplarà els seus privilegis i beneficis en detriment de la nostra digintat; cal tenir sempre present que en dies com el passat 27F no només es va vi-sualitzar el frontal rebuig a totes aquestes mesures sinó que es va posar sobre la taula l‘urgent ne-cessitat de construir una alterna-tiva educativa palpable i real al nostre país: una educació del i pel poble.

Conquerint l’educació del poble Les conseqüències de tots aquests plans de reforma de l‘es-sència del sistema educatiu cada cop són més visibles i, tot i que

justificades amb l‘agudització de la crisi del sistema capitalista en què ens trobem, cada cop som més les que sabem que tenen un origen i, per tant, uns culpables. En els últims temps hem pogut veure revifar un Moviment Estu-diantil que feia anys que acumu-lava derrotes. Són moltes les or-ganitzacions, assemblees d‘estu-diants, professorat i treballado-res; plataformes unitàries i xar-xes que connecten d‘igual a igual a aquelles que treballem a diari per bastir una alternativa a la realitat a què ens hem d‘enfron-tar. L‘innegable creixent organització de les estudiants d‘Universitats però, sobretot, de Secundària, demostra que cada cop més Ins-tituts i Facultats estan en peu de guerra per recuperar allò que és seu i del què a marxes forçades se‘ls vol privar. Així es va demostrar el 27F amb l‘arribada de la lluita a llocs dels Països Catalans on encara no hi havia arribat mai tals com Xàti-va, Carcaixent o Anglès. La des-centralització d‘aquesta lluita va ser una premissa indispensable per centrar la lluita a nivell local i proposar alternatives pròpies; negant així amb la praxis les ab-surdes afirmacions que sovint se‘ns repeteixen sobre la immu-tabilitat del sistema o la impossi-bilitat del canvi. La lluita local pot posar de mani-fest que canviar la realitat mate-rial que ens envolta està real-ment a l‘abast de les que s‘orga-nitzen. Amb la desobediència per bandera s‘ha vist que es poden aturar Consells de Govern, Con-sells Socials i Claustres: dur l‘ira de les estudiants de classe popu-lar als opacs despatxos i sales de reunions i frenar la planificació de la seva expulsió de sistemes universitaris. S‘ha demostrat que amb voluntat les estudiants de secundària poden qüestionar els

Plans Docents que reben, la partici-pació al seu centre,… Cal seguir evidenciant que un Movi-ment Estudiantil fort i cohesionat pot transformar el seu entorn més immediat i començar a passar de la protesta a la proposta, del rebuig a la construcció: de la plena capacitat de repensar i idear uns espais cada cop més llunyans per a fer-los nos-tres. Així doncs, caldrà seguir eixamplant estructures de contrapoder que em-marquin tota problemàtica local en un discurs global, que qüestionin d‘arrel l‘estructura del sistema edu-catiu actual i l‘educació que rebem per tal de reformular-la i aconseguir posar de manifest que una educació que no estigui en mans de la comu-nitat educativa mai podrà servir els seus interessos. No només s‘ha de socialitzar el dis-curs del Moviment Estudiantil, sinó que com és evident aquest ha de fre-nar d‘un costat l‘expulsió de les clas-ses populars del sistema educatiu però alhora ha d‘impulsar iniciatives tant necessàries com els recentment creats Grups de Formació Crítica o elaborar Plans de Representació Es-tudiantil a Instituts per posar al ser-vei de les estudiants el coneixement i l‘organització d‘aquest en el siste-ma educatiu. Cal un canvi global per poder crear una educació popular i transformadora, però fins que aquest no arribi és necessari trencar amb l‘hegemonia del discurs impe-rant; deixar de ser clientes i apode-rar-nos de l‘educació que rebem. Coneixements, investigacions, Plans Docents i òrgans de representació han d‘estar enfocats a la socialització del coneixement en tots els seus àm-bits i en la gestió d‘aquest per part de qui el crea i recrea: la comunitat educativa. Cal trencar amb el paradigma de que l‘educació és neutral: la neutralitat i l‘objectivitat no només no existeixen sinó que no són desitjables. Educar és transmetre valors, i els valors que volem que regnin l‘educació que re-

bem han de ser aquells que ens apropin al trencament amb tota opressió. Només

així construirem una educació que ens alliberi com a classe, que ens apropi a l‘emancipació absoluta, que posi al ser-vei del poble els coneixements i les con-seqüències pràctiques d‘aquests per tal que sigui la majoria qui se‘n beneficia i no estigui en mans d‘unes elits que l‘u-sen segons els seus interessos. Construint l’educació pel poble La reivindicació d‘una educació del po-ble i pel poble ha deixat de ser un mer eslògan per ser ara ja una necessitat, la mera transcripció de l‘agudització d‘un conflicte social i nacional que neix de les entranyes del règim construït sobre els pilars del 78 i d‘un sistema econòmic pervers en si mateix. La divisió de l‘Estat espanyol en autono-mies, la conseqüent fragmentació dels Països Catalans sota dominació espa-nyola i la cessió de competències tals com Educació als diferents governs au-tonòmics ens han dut a la dramàtica si-tuació en què ens trobem. Tenim quatre sistemes educatius, un per cada autono-mia en què es troben els Països Catalans (Aragó, CAC, CAV, Illes Balears). Cadas-cun amb una regulació, uns principis, un grau de reconeixement de la llengua prò-pia del territori… diferent. Veiem com els governs autonòmics han vist en l‘e-ducació un espai on desenvolupar-hi una tasca d‘adoctrinament de la societat futura a qui els agradaria governar. Ve-iem com cadascun d‘aquests governs ha utilitzat les eines que li han convingut, si cal passant sobre la voluntat latent i ma-nifesta de la ciutadania, per aprofundir la divisió autonòmica i així negar la rea-litat de l‘existència de la nostra nació. Amb polítiques culturals i educatives de caire genocida tals com el TIL, l‘aberrant

invenció del LAPAO o la conti-nua supressió de Línies en valen-

cià s‘ha volgut silenciar un poble i fer-lo invisible per tal de negar-lo; com si aquesta voluntat no n‘evidenciés per si sola la seva existència. Això ha dut a diferèn-cies i desigualtats entre els terri-toris, aprofundint la tasca espa-nyolitzadora que verbalitzà el Ministre Wert però que malaura-dament ve de més lluny. Davant d‘aquesta situació, el Mo-viment Estudiantil del nostre país ha de respondre per necessi-tat i dignitat al conjunt del seu marc natural de lluita: els Països Catalans. Així es féu el 27F, mo-bilitzant-se tant a Girona com a Castelló, Palma, Lleida o Valèn-cia i demostrant que les fronteres autonòmiques són imposicions que esdevenen invisibles quan el poble organitzat i conscienciat així ho vol. No acceptar aquest marc de lluita o posicionar-s‘hi en contra és ser còmplice conscient d‘una opres-sió que existeix al conjunt dels seus territoris, callar davant d‘un combat a vida o mort per recupe-rar, conservar o protegir la nos-tra llengua, la nostra història i la nostra memòria col·lectiva. Les antidemocràtiques entranyes de l‘Estat espanyol mai perme-tran la creació d‘un sistema edu-catiu que unifiqui ensenyaments i aprenentatges en el marc dels Països Catalans perquè seria evi-denciar una realitat que posa en entredit la seva pròpia existèn-cia, que demostra que és una presó de pobles i no un Estat plurinacional.

Així doncs, cal que el Moviment Estudiantil actual estigui a l‘alça-da del moment històric que li ha tocat viure i posicionar-se a favor de la construcció d‘una educació del poble, no només per justícia, no només per dignitat; sinó per així qüestionar els fonaments d‘un règim que té les hores comp-tades i que ens obre la porta a la construcció d‘un sistema educatiu no només del poble sinó també per al poble.

De la protesta a la pro-posta: per un marc educa-tiu únic pels Països Cata-lans La vaga d‘estudiants de secundà-ria, universitats i formació profes-sional del passat 27F va suposar un salt quantitatiu en nombre de convocatòries però també –i més important – un salt qualitatiu. Es demostrà que la vaga com a eina de lluita és encara, i pot i podrà ser, totalment vàlida per aconse-guir les nostres reivindicacions. Es va evidenciar també que el Moviment Estudiantil, lluny de desactivar-se com Rectors, Equips Directius i Ministeris di-versos somien, està més viu i combatiu que mai. Ara cal encarar el futur amb va-

lentia i fermesa, a l‘alçada de la

situació d‘urgència nacional i so-

cial que vivim. Cal posar sobre la

taula que una alternativa educati-

va no només és viable i factible,

sinó que és necessària. La cons-

trucció des de la base d‘un siste-

ma educatiu propi per al conjunt

dels Països Catalans sota domina-

ció espanyola i francesa és un pas

indispensable per la nostra plena

emancipació. Així doncs, segui-

rem treballant per alliberar-nos

com a poble i com a classe, tren-

cant amb el patriarcat, creant es-

tructures pròpies a nivell nacional

que ens permetin tenir arribar a

construir una educació digna en

una terra lliure.

Després de les set lleis educatives que han regit l'estat espanyol al llarg dels últims 44 anys, no és pas d'estranyar que el fracàs es-colar hagi anat augmentat pro-gressivament. La capacitat d'un alumne a adaptar-se als diversos models educatius al llarg del seu període educatiu en tan poc temps, comporta que els resul-tats avaluatius siguin inferiors a la resta de països europeus molt més avançats pedagògicament. Si fem un cop d'ull a la llei educati-va aprovada l'any 2002 (LOCE) pel segon govern de José María Aznar (PP), sent ministra Pilar del Castillo, veurem que hi ha una certa relació tant en contin-guts com en intencions amb la LOMCE. En primer lloc, els noms d'ambdues lleis s'anome-nen pràcticament igual diferenci-ant-se per una paraula; ―millora‖. Llei Orgànica de la Qualitat de l'Educació i la Llei Orgànica de Millora de la Quali-tat Educativa. La normativa de la LOCE establia grosso modo, di-ferents itineraris d'ESO i Batxi-

llerat, canvis en els continguts de l'Educació Infantil, una prova de revàlida a final del Batxillerat i l'assignatura de religió com a avaluable. D'altra banda, al web oficial del Ministerio de Educa-ció, Cultura y Deportes, trobem es m en ta ts e ls d i f e re n ts ―objectius‖ de la nova llei, la LOMCE:

•Reducir la tasa de abandono educativo temprano y mejorar la tasa de población que alcanza ESO

•Fomentar la empleabilidad

•Mejorar el nivel de conocimien-tos en materias prioritarias

•Señalizar el logro de los objeti-vos de cada etapa

•Incrementar la autonomía de los centros docentes

•Intensificar el uso de las Tecno-logías de la Información y la Co-municación

•Mejorar el aprendizaje de las lenguas extranjeras

D'aquest objectius podem ex-treure'n diverses conclusions. Una d'elles, el retrocés que supo-sarà la nova reforma tornant a

èpoques fosques de la nostra histò-ria. La coincidència en moltíssims aspectes, amb altres lleis elaborades pel Partit Popular al llarg dels últims 44 anys on la religió, la llengua, la segregació i la privatització són els fonaments de les diferents lleis.

Les aules es converteixen en laboratoris polítics on els alumnes

són els ratolins i els governants els proporcionadors dels fàrmacs i de les vacunes. Es produeix una mani-pulació per tal de veure quin dels sistemes és el més rendible, el més barat, i el més ràpid. La LOMCE es vol aplicar de manera immediata i amb una finalitat concreta; adoctri-nar i privatitzar l'educació pública. Cal recordar aquella frase tan famo-sa del ministre José Ignacio Wert: ―nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes‖. Em penso que amb aquesta frase queda ben pales el que vol i el que pretén el govern espanyol.

‘

1. Millet ja té estratègia L‘autor de l‘espoli al Palau de la Música ja ha començat un nou full de ruta per evitar que se‘l condemni. La seva estratègia passa per mostrar una decadèn-cia física que acabi en una falsa incapacitat psíquica i se‘l nomeni invàlid. El primer exemple: Mi-llet s‘adorm a la declaració i diu que és per la medicació. Que no ens enganyi, Millet està bé i ha de pagar per tot el que ha robat.

2. Ernest Maragall s’asso-

cia amb Esquerra Repu-blicana de Catalunya La cara i veu de Nova Esquerra Catalana serà el número dos d‘ERC a les eleccions europees. Per una banda el pacte reforça l‘esquerra catalana i una veu ‗socialista‘ i crítica passa a col·laborar amb l‘esquerra inde-pendentista. Tot i això, hi ha oportunisme d‘Ernest Maragall al veure que no ha acabat de tri-omfar la seva Nova Esquerra Ca-talana?

3. Terricabras, número 1 A les mateixes eleccions europe-es el número 1 per ERC serà el

filòsof Josep Maria Terricabras. Un home independentista, amb gran coneixement i capacitat de reflexió, que pot encaixar amb la part més oberta de la política eu-ropea i de l‘Eurocambra. Terrica-bras serà tot un èxit, o un fracàs? Caldrà esperar.

4. Ucraïna entre flames El conflicte a Ucraïna continua ben viu. Pels despistats es tracta d‘un conflicte de país entre els que volen integrar-se a la Unió Europea i els que volen mirar cap a Rússia. De moment se n‘extre-uen dos conclusions: declarar la independència no és tan difícil, Crimea ho ha fet en una setmana.

I segon, si en un conflicte on hi ha partidaris europeus la UE mi-ra cap a una altra banda, deixa molt clar que mai ajudarà a cap país en cap problema intern. La UE se‘n renta les mans i deixa que a Ucraïna es vagin

5. Veneçuela, protesta re-re protesta La gran sensació d‘inseguretat que viu el país, la inflació cons-tant que ha superat el 50% i la manca d‘aliments ha fet dels car-rers de Veneçuela una olla a pressió. Les guerrilles, forces de l‘Estat i ciutadans armats lluiten a cada manifestació per mirar de canviar el rumb polític del país. De moment res canvia: ciutadans totalment insegurs, preus desor-bitats i manca d‘aliments. Una llàstima.

6. Margallo; no a votar El ministre d‘Exteriors es supera dia a dia. Sembla impossible però és cert. Aquest cop Margallo ha sentenciat que ―no existeix un dret absolut a votar‖. Bé el que deuria voler dir és que ―no exis-teix una democràcia real‖. Votar és sinònim de democràcia, de voluntat política, de voler saber què vol el poble, perquè no obli-dem que els representants polí-tics han de fer el que volen els seus ciutadans, no el que volen ells, per molts vots que hagin rebut.

7. 11-M Ja fa 10 anys de l‘atemptat terro-rista a l‘estació d‘Atocha. Un atemptat sobre el qual encara no en sabem pràcticament res. Des-prés d‘utilitzar l‘excusa d‘ETA per guanyar les eleccions, el PP ha aconseguit polititzar totes les associacions de víctimes, anar com a herois, i el dia següent ni recordar-se de res. Hi ha molts interrogants encara d‘aquella investigació: sabem del cert que va ser Al-Qaeda? Sabem el per-què? Hi havia quelcom més dar-rere? No sabem res.

8. Magdalena Álvarez: 29 milions de fiança Per molt que es critiqui cap par-tit es salva de la corrupció. L‘ ex-ministre de Foment socialista, Magdalena Álvarez, haurà de pagar 29 milions d‘euros de fian-ça pel cas dels ERE fraudulents d‘Andalusia. Pels que no cone-gueu el cas, es tracta d‘irregulari-tats en una sèrie d‘empreses que havien presentat EREs. Entre les irregularitats destaquen prejubi-lacions a persones que no havien treballat a cap empresa de les que feien l‘ERE, subvencions a empreses i persones que no havi-en presentat cap ERE, o comissi-ons desorbitades a mediadors entre la Junta de Andalucía i les empreses. A tot això Magdalena Álvarez continua com a vicepre-sidenta del Banc Europeu d‘In-

versions on hi cobra 23.000 euros mensuals. Quina cara!

9. Wert, el TC i la LOMCE El ministre d‘Educació ha expres-sat la seva voluntat de dimitir com a ministre si el Tribunal Constitucional declara la LOMCE o ‗Llei Wert‘ inconstitucional. Si fa aquestes declaracions és que sap del cert que el TC està prou polititzat com perquè li rebutgin la seva llei. Això, o és que vol di-mitir per acabar d‘assessor a algu-na empresa privada. Vaja, com tots.

10. Mas, pobresa i Estat propi

Voler que la independència de

Catalunya és quelcom que molt

bona part del país vol. Tenir la

oportunitat de crear, construir i

crear un lloc millor és quelcom

impressionant. Ara, el president

Mas no pot embolicar-se amb

l‘estelada i proclamar que tot s‘ar-

reglarà amb l‘Estat propi. La po-

bresa és un fenomen que afecta

cada cop a més gent i hi ha moltes

eines que es podrien posar sobre

la taula per frenar-la. Començant

per utilitzar tots els pisos buits

que tenen els bancs.

Una vegada vista, la manca d‘in-formació sobre el blaverisme que té la majoria de la població del Princpat, de les Illes Balears i, fins i tot, del País Valencià, vaig decidir fer 10 preguntes i 10 res-postes sobre el blaverisme com si foren “FAQ’s”: 1. Què és el blaverisme? El blaverisme és una moviment polític que va sorgir a partir del regionalisme valencià com a re-acció a les teories fusterianes, les quals parlaven de la unitat de la llengua catalana i dels Països Catalans. 2. D’on ve el terme “blaverisme”? La denominació té el seu origen en el color blau de la franja blava de la senyera coronada valencia-na (antigament, bandera oficial exclusivament de la ciutat de València). 3. El blaverisme es basa en

alguna teoria científica o té bases històriques i filològi-ques verificades? No, aquesta ―ideologia‖ manca de teories fermes i trontolla per totes les bandes. Un exemple és el del famós cas de ―Bernard Weiss‖: als anys huitanta, es va celebrar el Primer Congrés de la Llengua Valenciana a Elx. Lògi-cament, el problema era que no hi havia cap filòleg disposat a abonar les tesis blaveres, fins que, providencialment, va apa-rèixer-ne un: Bernard Weiss, filòleg de la Universitat de Mu-nic, que s'havia dedicat a escriure cartes al diari "Levante-EMV" i donava base científica a les teori-es blaveres, com ara l'existència al segle XI de trobadors valenci-ans anomenats "Bertran Desde-lueg", "Luís Llach", o "Salvatore Coniglia"; vista la seva autoritat, els organitzadors del Congrés acataven com a dogma les seues opinions i, naturalment, el convi-daren. Bernard Weiss no va presentar-s'hi i va excusar-se amb un tele-grama on es podia llegir "imposible asistencia por falta

de existencia"; la pura veritat, ja que Weiss era un personatge de ficció creat per un filòleg valencià que va fer servir aquest pseudònim per a escriure autèntiques aberracions lingüístiques per a, després, fer-se un bon tip de riure veient com els organitzadors del Congrés d'Elx eren capaços d'anar-se-les empassant una rere l'altra.

4. Existeix cap associació o par-tit polític que siga blaver? Actualment, de fet, l‘únic organisme que encara queda al País Valencià és el GAV (Grup d‘Acció Valencianista) i tant el seu nivell d‘actuació com el seu nombre de militants és mínim. Pel que fa a partits importants, no-més cal destacar Unió Valenciana i Coalició Valenciana. 5. És d’esquerres o de dretes el blaverisme?

‘

Els blavers sempre han estat lligats amb moviments ultradre-tans i espanyolistes conserva-dors. Tot i això, contínuament s‘han queixat perquè l‘esquerra valenciana els acusava de feixis-tes. Cal destacar que tots aquests moviments anticatalanistes, des dels seus inicis, han cooperat amb partits i organitzacions de la talla de l‘actual ―España 2000‖. 6. D’acord, però... alesho-res, encara que els blavers neguen la unitat de la llen-gua, de moment la llengua s’hi conservarà encara que s’anomene d’una altra ma-nera, no? No, cal saber que la majoria d‘a-quests blavers solen ser castella-noparlants que, en la seua majo-ria, no saben parlar bé el català-valencià i els pocs trets que sa-ben sols els coneixen arran del subdialecte central, també cone-gut com ―apitxat‖ (Parlat a la zona de l‘Horta, Camp de Túria, Camp de Morvedre, la Ribera Alta i part de la Ribera Baixa); per tant, generalitzen aquest va-

lencià a tot el territori i cometen errors greus com el fet de dir que certes paraules com, per exem-ple, ―aquí‖ en compte d‘―ací‖ no es diuen en la ―llengua valencia-na‖ sinó que és català (diferenciant ambdues), mentre en certes zones del Maestrat, la Plana o, fins i tot, la Marina és més que comú el fet d‘escoltar-ho al carrer. 7. Com es va desenvolupar el blaverisme al País Valencià? Després de la publicació de Nos-altres, els valencians de Joan Fuster, el moviment valencianis-ta va quedar dividit en dues ves-sants: una nacionalista (o catala-nista), la qual seguia les teories fusterianes i tenia una base es-querrana; i una regionalista (o blavera), que tenia el suport del conservadorisme valencià, de

caràcter espanyolista i la qual s‘autodenominava com l‘única vessant de valencianistes, ja que consideraven que els nacionalis-tes ―no eren dignes d‘eixe mèrit‖. Amb la dictadura franquista, el blaverisme no tingué suport per part dels valencians i, posterior-ment, durant la Transició Demo-cràtica, el País Valencià va viure una convulsió de nous senti-ments i llibertats i el blaverisme va començar a guanyar seguidors en la zona de la ciutat de Valèn-cia i l‘Horta. Després de les primeres elecci-ons autonòmiques del 1977, en les quals havia triomfat l‘esquer-ra valenciana amb partits com el PCE-PCPV i el PSPV-PSOE al capdavant, polítics com Emilio Attard, Fernando Abril Martorell i Manuel Broseta de la UCD va-lenciana es van apropar a aques-tes idees blaveres com a estratè-gia política per a guanyar suport a les següents votacions electo-rals, i s‘ajudaren dels símbols propis del blaverisme, com són, per exemple, la Senyera Corona-da Blavera o el secessionisme lingüístic. A més, la UCD va pressionar el diari Las Provincias per tal que acomiadara l‘escriptor de clara índole nacionalista, Vicent An-drés Estellés, i, des d‘aquell mo-ment, aquest periòdic es va con-vertir en un instrument de mani-pulació blavera: la població va-lenciana, sobretot de la part de l‘Horta, no coneixia la història del poble valencià però, malgrat això, opinaven en contra d‘argu-

ments nacionalistes per la mala reputació que atorgava el fet de donar-los suport. Però les coses van anar més enllà en aquest procés de “desvalencianització” que la UCD havia començat: van rebutjar la denominació ―País Valencià‖ i més tard Attard va proposar canviar-lo a ―Comunitat Valenciana‖, nom que no podia ser més indigne per als valencians: de ser un país a

una mera regió d‘un país. Els va-lencians li van donar suport i així s‘ha quedat fins hui. Amb el blaverisme en plena ex-pansió, es produïren casos i casos d‘atemptats contra les cases d‘in-tel·lectuals nacionalistes com Jo-an Fuster o Manuel Sanchis Guarner i agressions físiques en manifestacions i concentracions de caràcter nacionalista. La socie-tat no ho va denunciar i el GAV ho va defensar. La decadència de la violència i les accions al carrer juntament amb el declivi de UCD donaria pas a Unió Valenciana, partit regiona-lista que va obtenir els seus mi-llors resultats electorals a les elec-cions del 1991, però a partir d‘a-quest moment, quan Alianza Po-pular passà a ser el PP, UV entra-ria en un procés de descomposi-

ció que esdevindria en la forma-ció de Coalició Valenciana, un partit de la mateixa ideologia però amb una línia més combati-va i vinculada al GAV. CV i UV acabarien dissolent-se definitiva-ment l‘any 2011 i deixaren, com a partit que recollira les ideologies blaveres al PP, que practicaria un blaverisme moderat fins i tot a l‘actualitat. 8. Segueix tan present el bla-verisme en l’actualitat al País Valencià? Sí, el blaverisme segueix estant present al País Valencià, però no el blaverisme radical, més bé aquest blaverisme, en general, és el que va optar per utilitzar el PP, aquell que rebutja el catalanisme i, fins i tot, que té una mica de catalanofòbia, però no atempta contra actes nacionalistes ni per-sones d‘aquesta ideologia. L‘únic vestigi del blaverisme més radical és el GAV, que sempre està involucrat en actes com per exemple la petició de derogació de l‘AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua) per haver recone-gut la unitat de la llengua. Però cal deixar una cosa ben clara: amb el blaverisme radical les po-ques voltes que ha fet acte de pre-

‘

‘ ‘

sència s‘ha generalitzat de mane-ra extrema; m‘explique: el fet que un monument a Burjassot de Vicent Andrés Estellés s‘haja despertat pintat de blau no vol dir que tots en el País Valencià pensem d‘aquesta manera. 9. Com cal actuar envers el comportament violent dels blavers radicals? No seria la primera volta que en un 9 d‘octubre o en falles els bla-vers vagen en grupets per a mo-lestar els que van amb una qua-tribarrada i fer que se la lleven. En aquestes situacions, la millor opció és plantar cara i no cedir. Cal tenir dignitat i mantenir-se seré. Si us agredeixen físicament, la llei permet que l‘agredit es de-fense, no permeteu cap acció fei-xista. 10. Aleshores, el País Valen-cià està deixant a poc a poc el blaverisme i s’està apro-pant-se al nacionalisme? Ací supose que hi haurà diverses opinions. Segons la meua, opine que sí, el blaverisme en sí està desapareixent del País Valencià —i una prova és, per exemple, la recent mostra d‘unitat lingüística que ha fet l‘AVL, organisme esta-tuari— i, a poc a poc, encara que de manera més lenta, els valenci-

ans s‘adonen de la seua vertadera identitat i de quins són els seus orígens. I una clara mostra és el creixement d‘assistents a mani-festacions d‘índole nacionalista o l‘increïble augment del públic de grups valencians de música en català com són Obrint Pas, As-pencat, La Gossa Sorda, etc. Dues notes per a acabar En aquest moment no hi ha res més precís que citar a Fuster

quan va dir:

En definitiva, darrere del blaverisme sols s‘amaga una pútrida faceta es-panyolista que vol seguir renunciant als seus orígens i autoenganyant-se “per a ofrenar noves glòries a Espa-nya”. Com ja heu vist, la situació del País Valencià és única i ben peculiar. Cal seguir lluitant, no deixar-se intimi-dar per les amenaces feixistes i bla-veres i treballar junts per a construir un país digne i plural, obert i just, savi i culte. Seguirem!

Que, sense el blau, la «bandera valenciana» és igual que la «bandera cata-lana»?

No: no és que siga igual; és la mateixa.

Com és el mateix l’idioma, i

com són els mateixos els en-

frontaments polítics que te-

nim pendents, i com són les

mateixes tantes coses més.

Joan Fuster, El blau en la senye-

ra, València, 1977

‘

La societat valenciana parlà la vesprada del 19 de febrer i va fer un clam en contra de la repressió que representa la Llei de Segure-tat Ciutadana del Govern espan-yol. Amb el lema ‗Juntes sense por‘ i convocades per una seixantena de col·lectius d‘arreu dels Països Catalans, unes 5.000 persones preneren els carrers de València per denunciar que ―amb la llei mordassa, la llei de l‘avortament i el nou codi penal‖ el carrer es-devé ―la presó‖, expressant que el ―capitalisme és repressió‖.

La marxa començà a les 19:30, tal i com estava previst, en la plaça de Sant Agustí. Des dels primers instants, va estar forta-ment controlada per la policia des de terra i a través de 3 he-licòpters, que sobrevolaven la manifestació, que no havia estat comunicada a la Delegació del Govern espanyol. Ha estat motiu de denúncia aquesta forta presència policial, perquè els agents no deixaven ni fer fotografies a la capçalera de la manifestació, segons els assis-tents. També s‘ha dit que s‘esta-ven realitzant identificacions i que s‘increpaven als manifes-tants. D i n s d e l s a c t e s

de ―desobediència col·lectiva i pacífi-ca‖ que s‘havien anunciat, s‘ha cre-mat un ninot que representava un policia, s‘ha fet un mural a la sucur-sal del BBVA amb el lema ―foc al capital‖ i s‘han cremat nombroses banderes espanyoles davant la Dele-gació del Govern. Al acabar la moblilizació, s‘ha anat a la plaça de la Mare de Déu, on un desplegament policial protegia les Corts Valencianes. València ha sigut un exemple de llui-ta per a tots els Països Catalans. Tot i això, molts mitjans de comunicació han fet tot el possible per silenciar-ho.

Si el mes passat fèiem una ullada

als diversos rostres que l‘extrema

dreta adopta en diversos països

europeus, en aquesta ocasió fa-

rem una ullada a la xenofòbia i el

racisme nostrats. Els Països Ca-

talans, en especial aquells terri-

toris sota jurisdicció espanyola,

han patit de manera accentuada

el flagell de la crisi i el conse-

güent atur. Això s‘ha traduït, se-

guint la dinàmica present al con-

junt del continent, en un incre-

ment notable del recel envers els

estrangers, un col·lectiu que en

zones com la comunitat autòno-

ma catalana aplega 1.158.472

persones (un 15,34% de la pobla-

ció). Si bé és cert que als Països

Catalans en mans de l‘Estat espa-

nyol no s‘ha donat un creixement

destacat de formacions situades

a la dreta del PP, sí que hi ha tin-

gut lloc, a nivell municipal, l‘ar-

relament de partits de caire ober-

tament xenòfob, un fenomen ara

per ara anecdòtic en terres caste-

llanes. Pel que fa a la Catalunya

del Nord, hi ha l‘amenaça electo-

ral que afecta la totalitat de l‘Es-

tat francès: el Front Nacional de

Marine Le Pen. Fixem-nos deta-

lladament en cada cas, però.

Catalunya

PxC i l’arrelament del

discurs islamòfob

L’avenç municipal de PxC

Plataforma per Catalunya, for-

mació impulsada pel controvertit

exmembre del partit franquista

Fuerza Nueva, Josep Anglada,

s‘ha erigit com el principal aglu-

tinador del vot desacomplexada-

ment xenòfob a la comunitat au-

tònoma catalana. Amb el lema

―Primer els de casa‖, i fent espe-

cial èmfasi en els immigrants

musulmans, PxC ha practicat un

discurs demagog i populista cal-

cat al d‘altres partits ultradretans

europeus i ha impulsat diverses

mobilitzacions contra la cons-

trucció de mesquites i oratoris

islàmics. L‘obsessió d‘Anglada

amb l‘islam es pot veure en de-

claracions com aquesta:

―Per a cada musulmà, la missió

de l’islam és governar el món.

Per això, jo convido tots els mu-

sulmans que viuen segons la xa-

ria o llei islàmica que marxin de

Catalunya, que marxin d’Espa-

nya, d’Europa i d’Occident! Per-

què al cap i a la fi, són ells els

que s’han d’adaptar a la nostra

societat, als nostres costums, i

no nosaltres a ells. I hi ha una

altra cosa: ningú els ha obligat

a venir, i si no els agrada com

som, que se’n vagin!‖

El partit, fruit de la Plataforma

Vigatana sorgida a la capital oso-

nenca l‘any 2001, es va presentar

públicament l‘any següent a Pre-

mià de Mar, arran de la polèmica

relacionada amb la construcció

d‘una mesquita al municipi.

Aquella localitat del Maresme,

que havia rebut grans contingents

d‘immigrants del Marroc i de l‘À-

frica subsahariana des de mitjans

dels anys noranta, es va convertir

en el centre de l‘actualitat política

catalana durant uns dies i Josep

Anglada va aconseguir la tan an-

siada quota de protagonisme, que

va acabar donant fruits: l‘any

2003 va aconseguir esdevenir el

primer regidor d‘un partit xenò-

fob a la ciutat de Vic. Durant els

quatre anys següents, Catalunya

va seguir rebent multitud d‘immi-

grants a causa de la bonança eco-

nòmica i certs sectors de la socie-

tat van començar a reproduir els

mateixos temors que, anys enre-

re, havien portat alguns premia-

nencs i premianenques a mobilit-

zar-se per tal que els seus veïns

musulmans no tinguessin un in-

dret digne on resar. Així doncs, a

les eleccions municipals de l‘any

2007 PxC va assolir 12.000 vots,

va augmentar la seva representa-

ció al bastió vigatà fins als 4 regi-

dors i va implantar-se a la Cata-

lunya central, aconseguint repre-

sentants a Manlleu, Olot, Roda

de Ter i Manresa. També es va

fer forta en un altre nucli: El

Vendrell. El punt d‘inflexió arri-

ba a les eleccions autonòmiques

del 2010, quan la crisi comença-

va a fer estralls de debò: la PxC

va obtenir 75.321 vots i durant

bona part de l‘escrutini disposa-

va de 3 diputats, si bé finalment

no va entrar al Parlament català.

Es van encendre totes les alar-

mes i l‘amenaça de l‘extrema

dreta va començar a ésser perce-

buda com quelcom real; tot ple-

gat va quedar confirmat uns me-

sos més tard, el maig del 2011,

quan PxC va obtenir 65.905 vots

a les municipals i va traspassar la

―darrera frontera‖: el cinturó

metropolità de Barcelona. La

formació, doncs, havia consolidat

la seva presència a la Catalunya

interior, arribant fins als 6 regi-

dors a Vic, alhora que irrompia

amb força a tradicionals feus so-

cialistes, com ara l‘Hospitalet de

Llobregat (2 regidors), Sant Boi

de Llobregat, Santa Coloma de

Gramenet o Mataró (3 regidors

en els darrers tres casos). Per

altra banda, aquest creixement

de Plataforma per Catalunya

també propicià que partits com

el PP practiquessin un discurs

gairebé igual de dur en matèria

d‘immigració. D‘aquesta manera,

el popular Xavier García Albiol

conqueria Badalona tot assenya-

lant els gitanos romanesos i cul-

pabilitzant-los de la inseguretat i

la delinqüència presents a la ter-

cera ciutat de Catalunya. L‘apro-

vació de decrets municipals con-

tra l‘ús del burka i del niqab en

diversos consistoris també res-

pondria a la dinàmica assenyala-

da (el cas més paradoxal és el de

Lleida, ciutat en mans del socia-

lista ngel Ros). L‘any 2012, però,

es va produir la gran manifesta-

ció independentista a Barcelona,

el sobiranisme passà a ésser el

centre del debat polític català –

quedant la immigració en un se-

gon pla– i, a les eleccions del

novembre d‘aquell any, PxC va

perdre força i va reunir només

60.142 vots.

Regidors polèmics

Plataforma per Catalunya es ca-

racteritza per incloure, entre les

seves files, elements coneguts

per tota mena d‘afers tèrbols.

Podem destacar el cas del regidor

electe de PxC a Badia del Vallès,

Raül Ortiz, que fou detingut per

haver robat tres paquets de xecs-

restaurant per valor de 70.000 eu-

ros4, i el del regidor manresà Albert

Pericas, conegut skinhead neonazi

de la capital del Bages5, que va bur-

lar-se de la mort d‘un magrebí. El fet

que un representant municipal d‘a-

quest partit hagi format part de gru-

puscles ultradretans violents o bé

encara s‘hi relacioni no és quelcom

estrany: l‘any 2012, el regidor de

l‘Hospitalet Alberto Sánchez va ser

vist celebrant la victòria d‘Espanya a

l‘Eurocopa envoltat de simbologia

feixista i racista (veure foto). Els

casos de transfuguisme i abandona-

ment del partit també són freqüents:

a Salt, un dels bastions de PxC a les

comarques gironines, dos regidors

van plegar; es donava la circumstàn-

cia que tenien parelles immigrants i

que un d‘ells era homosexual. 1 de

cada 4 regidors, de fet, ha deixat PxC

des del 2011. Polèmiques com les

exposades han dificultat un major

creixement del partit i han restat

credibilitat i seriositat al seu projec-

te.

La qüestió nacional, les es-

cissions i la destitució d’An-

glada al capdavant de PxC

L‘espanyolisme és un dels pilars

de Plataforma per Catalunya,

però això no ha impedit que les

tensions derivades del debat na-

cional hagin afectat, també, la

formació xenòfoba. A banda del

fet que, actualment, a Catalunya

és el sobiranisme el tema central

de la política i de l‘opinió públi-

ca, cal remarcar que algunes de

les escissions vénen de les pug-

nes entre el sector de comarques,

més regionalista i amb reminis-

cències carlines, i el metropolità,

ultraespanyolista, metafalangista

i amb discursos més socialit-

zants, adaptats a les bosses de

votants de classe obrera que

abunden al cinturó roig de Bar-

celona. També destaca la crítica

al personalisme d‘Anglada (veure

foto) i a l‘estil autoritari que ha-

via imposat. En aquest context

sorgeixen Vía Democrática, im-

pulsada per Pablo Barranco; el

Partit Espanyol de Catalunya, de

l‘ultra Gerard Bellalta; o el Partit

per Catalunya, de Mateu Figue-

rola, amb presència a Cervera.

També caldrà veure si grupuscles

de la residual extrema dreta in-

dependentista, com ara Identitat

Catalana –que es va presentar a

la ciutat de l‘Hospitalet i va que-

dar en última posició10–, aconse-

gueixen atreure els dissidents de

l‘ala ―catalanista‖ del partit.

La destitució d‘Anglada ha estat

la darrera gran polèmica de PxC.

Assenyalat per les seves incohe-

rències –tant aviat votava a favor

de les seleccions catalanes i do-

nava suport al secretari de relaci-

ons internacionals, el pancatala-

nista Enric Ravello, com s‘oposa-

va al fet que l‘estelada onegés al

consistori vigatà–, pel seu autori-

tarisme i per la seva nefasta ges-

tió econòmica, el consell executiu

del partit va decidir foragitar-lo.

Havent perdut el seu rostre més

visible, i amb l‘horitzó d‘una con-

sulta sobiranista que incremen-

tarà la tensió entre la Generalitat

i l‘Estat, així com entre indepen-

dentistes i unionistes, el futur de

PxC es preveu realment incert.

Més enllà dels consistoris, però, l‘ex-

trema dreta seguirà mobilitzant-se a

peu de carrer, ja sigui a través d‘en-

titats com el Casal Tramuntana, lloc

de reunió dels ultres xenòfobs situat

al barceloní barri del Clot, o bé mit-

jançant grups minoritaris com De-

mocracia Nacional –les seves joven-

tuts es troben darrere dels atacs con-

tra seus de diverses formacions cata-

lanistes11–, la Falange o el Movimi-

ento Social Republicano, el qual

compta amb una gens menyspreable

presència propagandística.

País Valencià: l’extremisme

d’España 2000

Al País Valencià ja fa dècades que

existeix una extrema dreta ben orga-

nitzada, caracteritzada per la seva

acció violenta contra personalitats i

partits polítics afins al catalanisme i

a l‘antifeixisme. És el cas del GAV

(Grup d’Acció Valencianista), cone-

gut pel seu radicalisme catalanòfob i

per no tenir cap mena de mirament

a l‘hora de plantar cara a l‘indepen-

dentisme12. Fins i tot han comptat,

durant molts anys, amb un mitjà de

comunicació al seu servei: el diari

Las Provincias. L’activitat dels gru-

puscles ultradretans al País Valencià

està tacada de sang: recordem el

tristament cèlebre cas del jove inde-

pendentista Guillem Agulló, natural

de Burjassot, assassinat pel neonazi

Pedro Cuevas a la localitat de Mon-

tanejos. Que aquest extremisme és

present en terres valencianes ho de-

mostren actuacions policials com

ara l‘Operació Pànzer, per mitjà de

la qual la Guàrdia Civil va detenir 27

persones que integraven l‘anomenat

Frente Antisistema (FAS), banda

que perseguia immigrants i per-

sones afins a l‘esquerra i a l‘inde-

pendentisme. El feixista anteri-

orment citat, Cuevas, guardava

relació amb aquest grup13.

Últimament, però, han tingut un

major ressò i una major incidèn-

cia electoral aquells partits que

prioritzen el discurs contra la

immigració i el col·loquen per

sobre de l‘anticatalanisme –al

qual, tot sigui dit, no renuncien

en cap cas–. Parlem essencial-

ment d‘España 2000, que s‘auto-

defineix com a ―partit patriòtic,

social i populista‖ i que empra el

lema ―Los españoles primero‖,

alhora que proclama que ―la na-

cionalitat espanyola és un ho-

nor‖. Aquesta formació es troba

liderada per José Luis Roberto

(veure, un polèmic empresari i

advocat de la major agrupació de

proxenetes de l‘Estat espanyol,

l‘Asociación Nacional de Empre-

sarios de Locales de Alterne. Ro-

berto també dirigeix l‘empresa

de seguretat privada Levantina

de Seguridad, coneguda pels seus

desallotjaments violents de cen-

tres socials autogestionats i per

la brutalitat dels seus treballa-

dors. En el vessant polític, se‘l

relaciona amb la fundació, l‘any

1990, del grup neonazi Acción

Radical, desarticulat arran de la

mort d‘Agulló.

España 2000 ha fet del País Va-

lencià el seu feu: 4 dels 5 regi-

dors que ha aconseguit en les

darreres municipals els ha obtin-

gut, de fet, en aquest

territori, assolint

representació a On-

da, Silla (2 regidors)

i Dosaigües. A banda

d‘això, el seu creixe-

ment a les eleccions

autonòmiques és

rellevant: dels 5.934

vots del 2007 ha pas-

sat als 12.200. A què

es deu aquesta forta

pujada? Els motius

són ben bé els matei-

xos que han motivat

l‘ascens de Platafor-

ma per Catalunya: la

crisi i l‘atur, que als

municipis on España 2000 ha

obtingut regidors ronda la taxa

del 25%. Es tracta, també, de

poblacions amb una alta presèn-

cia de nouvinguts, sobretot pro-

cedents de l‘Europa de l‘Est: ana-

litzant dades del 2011, veiem que

Onda té una taxa d‘immigració

del 18,4%, mentre que a Silla és

del 12%. En aquests indrets, per

tant, existeixen unes determina-

des condicions que faciliten l‘ar-

relament de plantejaments popu-

listes i xenòfobs. L‘activitat dels

regidors ultres en tots dos muni-

cipis ha estat tota una declaració

d‘intencions: el gener del 2010

van presentar una moció per im-

pedir-hi l‘empadronament dels

immigrants irregulars.

Silla, el bastió valencià d’Es-

paña 2000

En aquest municipi de cítrics i

arrossars, que es troba a escassos

quilòmetres de València, 1 de cada

10 votants va confiar en la llista del

partit de Roberto: 997 vots, un

9,56% del total, i 2 regidors; ja n’ha-

via obtingut un l‘any 2007. El nou

representant, José Alejandro Serra-

dor, es troba imputat en la ja esmen-

tada Operació Pànzer contra la ul-

tradreta. Serrador fou condemnat a

un any de presó, una multa de 540

euros i una sanció de 90 euros per

un delicte de coaccions, un altre de-

licte contra l‘Administració de Justí-

cia i una falta de lesions.

Onda: el perill xenòfob arriba a

la Plana Baixa

La crisi del sector de la ceràmica

present al municipi, que havia gau-

dit d‘una importància destacable, i

l‘atur juvenil han afavorit que Espa-

ña 2000 hagi mantingut el regidor

que ja havia aconseguit l‘any 2007,

reunint uns 600 vots i superant el

5% dels vots. El repartiment de

pamflets amb el lema

―L‘ocupació creada a Onda ha de

ser per als onders‖ va aconseguir,

doncs, el seu propòsit, tot i que el

regidor electe, Santiago Bojados,

tampoc no sigui natural d‘aques-

ta petita ciutat de 25.000 habi-

tants.

Un cop realitzada aquesta petita

anàlisi, podem concloure que, si

bé és cert que España 2000 es

troba lluny d‘arribar a les xifres

de què pot presumir Plataforma

per Catalunya, el País Valencià

també presenta condicions pro-

pícies perquè aquesta formació, i

fins i tot d‘altres situades encara

més a la dreta com Alianza Naci-

onal –que acollí, dins les seves

llistes per a la localitat de Xiva,

Pedro Cuevas–, puguin créixer

de manera significativa durant

els propers anys.

La Catalunya del Nord i

l’ombra del Front Nacional

La Catalunya del Nord, com a

territori integrat a l‘Estat fran-

cès, segueix una dinàmica parti-

cular respecte al creixement de

l‘extrema dreta i es troba afecta-

da per l‘abast del Front Nacional.

Malgrat l‘existència d‘una efíme-

ra sucursal de Plataforma per

Catalunya al Rosselló, és la for-

mació ultranacionalista i euroes-

cèptica de Marine Le Pen la que

realment pot incidir de manera

especial en el panorama polític

del territori, al marge de l‘activi-

tat d‘altres grupuscles. L‘any

2011, el Front Nacional va donar

la sorpresa en la primera volta de

les eleccions cantonals, imposant

-se en 2 cantons de Perpinyà

(amb el 29,07% i el 34,6% dels

vots, respectivament) i passant a la

segona ronda en la majoria de de-

marcacions. La Catalunya del Nord

és, de fet, una de les zones de l‘Estat

francès on més ha crescut la forma-

ció populista, i ha avançat tot fitxant

gent procedent d‘altres partits: Flo-

rence Jurado (extresorera de Con-

vergència Democràtica) o Marie-

Claude Conte-Grégoire (exalcaldessa

socialista de Salses) en serien dos

exemples destacables.

La ciutat de Perpinyà té molts nú-

meros per esdevenir un bastió de la

formació de Le Pen. De fet, la matei-

xa líder xenòfoba es veu amb serio-

ses possibilitats d‘aconseguir-ne l‘al-

caldia. Els sondeigs afirmen que no

va desencaminada: atorguen un

30% de vots al Front Nacional i situ-

en aquest partit a només 5 punts de

l‘actual alcalde de l‘UMP, Jean-Marc

Pujol. El passat dia 15, dues mil per-

sones van omplir el Palau d‘Exposi-

cions per escoltar les eufòriques pa-

raules de Le Pen, que va voler donar

suport a l‘alcaldable Louis Aliot

mentre defensava la ―prioritat nacio-

nal‖ dels francesos en l‘accés a l‘ha-

bitatge, la feina i els serveis soci-

als. Per si n‘hi havia cap dubte, el

dur centralisme del partit va que-

dar a bastament demostrat amb

les constants mostres de patrio-

tisme francès exacerbat i les crí-

tiques d‘Aliot als ―catalanistes

que ara van amb el PS i ara van

amb l‘UMP‖. La seva moral,

doncs, es trobava pels núvols. I

en part és comprensible: les en-

questes auguren uns resultats

espectaculars per al Front Nacio-

nal de cara a les europees, i algu-

nes fins i tot li atorguen la victò-

ria. És més que probable que la

Catalunya del Nord no pugui es-

capar-se de les urpes de Le Pen.

Conclusió: la serp ja ha sor-tit de l’ou Havent fet aquesta ullada a di-

verses manifestacions que l‘ex-

trema dreta xenòfoba ha adoptat

als Països Catalans, podem con-

cloure que aquests, per un seguit

de circumstàncies concretes, as-

sistiran a un avenç considerable

dels partits que fan bandera de la

lluita contra la immigració. Les

circumstàncies tenen a veure,

per una banda, amb la integració

d‘una part dels PPCC a França,

estat europeu que esdevingué un

dels primers d‘Europa a experi-

mentar el fenomen ultradretà:

les grans masses d‘immigrants

procedents del Magrib, la greu

problemàtica social a les banli-

eues, l’existència d’un proletariat

ben definit que està abandonant

el comunisme per donar suport

al populisme identitari, el con-

tacte amb els corrents de la nova

extrema dreta europea.... són

factors que expliquen aquest

creixement i que no ens atura-

rem a analitzar detalladament

(ho deixarem per a un altre arti-

cle, ja que se‘n pot treure molt

suc). Per altra banda, la resta

dels PPCC, malgrat que no acu-

llin una amenaça equiparable a

la del Front Nacional, sí que po-

den esdevenir l‘avantguarda de

l‘Estat espanyol pel que fa al sor-

giment d‘una ultradreta desa-

complexada. En especial el Prin-

cipat, que sempre ha estat pioner

en l‘aparició de noves tendències

ideològiques fruit del seu fet di-

ferencial identitari, de la presèn-

cia d‘una burgesia i un proletari-

at forts (Catalunya, a diferència

de Castella, va viure una Revolu-

ció Industrial primerenca) i d‘un

major contacte amb Europa, que

afavoria –i afavoreix– la penetra-

ció de les idees continentals he-

gemòniques o revolucionàries de

cada moment històric. En són

una mostra el ràpid desenvolu-

pament, al territori català, del

carlisme, el liberalisme, el repu-

blicanisme, el socialisme, l‘anar-

quisme... i, ara, el racisme i la

xenofòbia articulats al voltant

d‘un projecte polític? No oblidem

que el fet que Catalunya, com a

clar motor econòmic de l‘Estat

que és, hagi estat una de les co-

munitats autònomes que més

immigrants ha rebut des d‘inicis

dels 2000 també ha de ser tingut

en compte. El País Valencià, tot i

que a un ritme més lent, sembla

seguir les passes del Principat. I

a moltíssima distància trobem les

Illes Balears i la Franja, on el con-

servadorisme tradicionalista de les

seves societats ha forjat una absolu-

tíssima hegemonia del PP en tot l‘es-

pectre de la dreta, la qual no ha dei-

xat lloc, de moment, a l‘arrelament

de formacions de marcat to xenòfob.

Sigui com sigui, es pot afirmar sense

embuts que la serp ja fa temps que

ha sortit de l‘ou. Que el verinós rèp-

til de l‘odi mossegui mortalment la

nostra societat i emmetzini la convi-

vència i la cohesió social, ja prou

ferida pels estralls que està causant

el model econòmic vigent, depèn de

l‘evolució de la crisi i del que pugui

succeir amb el flux migratori, però

també depèn, i molt, de la reacció de

l‘esquerra i del conjunt de les classes

populars davant d‘aquesta amenaça.

I, a més, caldrà veure com influeix el

procés d‘autodeterminació català en

tot plegat i quina afectació té sobre

l‘actual mapa polític i sobre la corre-

lació de forces: seguirà la ultradreta

xenòfoba lligada a l‘espanyolisme o

començaran a arrelar al territori

opcions catalanistes xenòfobes i ra-

cistes, fins ara residuals?

‘

Introducció Actualment es parla només de la situació al Principat, però és molt egoista, perquè parlar de nació catalana és fer-ho dels Paï-sos Catalans, que la seva situació social, cultural i econòmica és igual de preocupant que al Prin-cipat, tant actual com històrica-ment. Els PPCC són molt rics econòmi-cament degut la seva situació estratègica i privilegiada a la Me-diterrània. Sense dubte, les pos-sibilitats d‘uns PPCC indepen-dents serien enormes. Per això, és molt important que coneguem com hi afecta la pertinença a Es-panya econòmicament. L‘actuali-tat i els seus problemes, així com les causes i la forma de canviar la situació són en conjunt l‘eix cen-tral d‘aquest treball. I veurem com no hi ha cap alternativa via-ble per la supervivència nacional, més que la independència, a curt-mitjà termini. Aquest article és la presentació de les dades més importants que cal tenir en compte. Si voleu, podreu accedir a l‘estudi complet a l‘enllaç que apareixerà al final d‘aquest arti-cle, on s‘hi inclouen a més 10 annexos.

El PIB En aquest estudi es farà servir el PIB nominal, que mesura la vari-ació en el creixement tenint en compte les variacions dels preus -representa la variació en el vo-lum monetari de la renda nacio-nal-. Les dades sempre són ex-pressades en milions d‘euros. PIB actual dels PPCC PIB per càpita El PIB per càpita, sense ser ex-trapolable a cada ciutadà indivi-dualment, sí és un bon indicador general del benestar i qualitat de vida. Els índexs de nivell de vida situ-

en el Principat al primer lloc, les Illes al segon, i el País Valencià al tercer.

El PIB potencial El PIB potencial és una projecció de dades econòmiques que per-meten estudiar les possibilitats reals d‘una economia, basant-se en les característiques socioeco-nòmiques d‘un territori sota la teoria del màxim potencial. Es pot fer una anàlisi general o

comparant dades com superfície, població i PIB de territoris amb iguals o semblants característiques. PIB potencial (total i per càpita) del País Valencià i les Illes prenent com a referencia el PIB actual del Princi-pat Si prenem com a referència l‘econo-mia del Principat per tractar-se de la més desenvolupada dels tres territo-ris obtenim:

Territori PIB ac-tual

PIB pro-jectat

Variació vo-lum monetari

Variació %

País Valencià 100.047 150.484 + 50.437 + 50,41

Illes Balears 25.886 32.303 + 6.417 + 24,79

Total PPCC 333.695 390.549 + 56.854 + 17,07

Amb les dades de les projeccions el PIB dels PPCC seria de 390.649, res menys que una va-riació positiva del 17,07 %. El que major nivell de subdesenvolupa-ment té dels tres territoris és el País Valencià. Veure la projecció compara-tiva amb Alemanya a l’annex I a l’estudi complet. Supera les dades més del doble. PIB per càpita potencial PPCC El País Valencià i les Illes se situ-arien fins i tot per sobre el Prin-cipat. L‘actual model és enormement perjudicial pel conjunt dels Paï-sos Catalans, però molt especial-ment pel País Valencià (curiosament el territori més castigat pels Decrets de Nova Planta de 1707-1714). Les projeccions, sense ser total-ment exactes en la realitat, sí són un indicador força fiable. El pro-blema és que sense llibertat no hi haurà desenvolupament. Les projeccions deixen en evidència que el PV i les Illes es troben eco-nòmicament en l‘actualitat per sota el Principat (malgrat els problemes tan greus que pateix). És a dir, la seva situació és enca-ra pitjor (molt al cas del PV). El subdesenvolupament del PV és terrible.

El dèficit fiscal: espoli premeditat En un sistema autonòmic com l‘espanyol, el balanç entre el vo-lum d‘ingressos de l‘Estat a un territori i el de despeses al ma-teix s‘anomena balança fiscal. La balança fiscal es calcula així: Balança fiscal = Despeses – Ingressos (Rebut total per l’auto-nomia – (Inversions + transfe-rències de l‘Estat). Si el resultat de la balança és po-sitiu es diu superàvit fiscal (l’autonomia rep més del que paga); si el resultat és negatiu es diu dèficit fiscal (l‘autonomia rep menys del que paga). Això últim és el que passa al conjunt dels Països Catalans: pateixen un dè-ficit fiscal. Però és el dèficit fiscal més pronunciat de tot l‘Estat, que limita considerablement el seu desenvolupament i benestar dels seus ciutadans. Dèficit fiscal: (Transferències

totals de l’Estat + Inversions reals de l’Estat al territori + Im-postos cedits totalment + Impos-tos propis) – Recaptació fiscal total. Repàs històric L‘actual dèficit fiscal que patei-xen els Països Catalans té una base històrica que va donar co-mençament justament ara 300 anys amb el final de la Guerra de Successió espanyola, encara que a començaments del segle XVII ja van aparèixer els primers indi-cis, o declaració d‘intencions, fetes amb nocturnitat i traïdoria. Castella es trobava empobrida degut guerres constants en aquest segle i necessitava de re-cursos addicionals. Amb el final de la Guerra de Successió Espa-nyola i els Decrets de Nova Plan-ta va començar la història de la sobrecàrrega impositiva i el dèfi-cit fiscal dels Països Catalans,

que la seva filosofia i línia s‘han mantingut fins el moment actual. Brutal va ser el cas del País Valencià. Van crear un impost especial ―l‘Equivalent‖. Només al País Valen-cià, de pagar entre 18.000 i 35.000 lliures anuals se‘n van imposar 637.000 anuals. Al Principat es va establir el cadastre, gravant propie-tats urbanes i rurals, beneficis del treball, el comerç i la indústria. Tot un ofegament. El País Basc, Navarra i la Vall d‘Aran van mantenir els seus privilegis i exempcions, amb un tracte fiscal diferent degut que van ser territoris borbònics. El dèficit fiscal actual de les tres regions Obtenir les dades del dèficit fiscal no és gens fàcil i requereix molta feina. Es faran servir les dades dels tant per cents mitjans, però s‘ha de dir que fluctuen any rere any (l‘any 2.007 el dèficit fiscal al Principat va

ser de 24.795,27 milions d‘euros -l‘11.91 % sobre el PIB-). En tant per cent, les Illes és amb diferèn-cia el territori més castigat. Dèfi-cit fiscal mitjà (històric total): Principat: 8.7 % País Valencià: 6.4 % Illes Balears: 13.9 % Al període 2000-2012 el dèficit fiscal acumulat dels Països Catalans és d’uns 319.982,79 milions d‘euros. Una xifra gaire-bé igual al valor del PIB dels PPCC l‘any 2012, el 95,89% d‘a-quest. Segons un estudi de la Generalitat, que compren el perí-ode 1986-2010, el dèficit fiscal només al Principat passa dels 300.000 milions d’euros. L’acar-nissament amb els PPCC és bru-tal. Ara s‘entén millor perquè es parla d‘escanyament i espoli fis-cal. El dèficit fiscal per càpita a nivell territorial Com afecta l‘actual dèficit fiscal a cada ciutadà en terme mitjà? Al contrari que el PIB per càpita, el dèficit fiscal per càpita serà indi-cador de pèrdua de possibilitats benestar i qualitat de vida per habitant. Observant les dades del dèficit

fiscal només cal imaginar-se‘n

quantes de coses positives es po-

drien fer amb tots aquests diners

si no es perdessin: escoles, hospi-

tals, habitatge social, infraestruc-

tures... I això no serà mai possi-

ble mentre que se segueixi su-

portant l‘espoli fiscal.

El deute públic El deute públic és tot el volum de deutes que un Estat o territori manté amb particulars o amb un altre país. Aquesta quantitat se‘n va acumulant segons l‘Estat ne-cessita continuar-se endeutant i es mesura en termes de tant per cent sobre el PIB. El deute públic als Països Catalans: total i regional La manca de recursos als Països Catalans obliga a l‘endeutament any rere any al no poder equili-brar amb el seu propi pressupost el volum d‘ingressos i de despe-ses. I davant totes aquestes difi-cultats, el volum total de deute s‘ha anat acumulant amb el pas del temps de forma constant.

Per fer-nos una idea del que sig-nifiquen totes aquestes xifres d‘endeutament públic als Països Catalans hem de mirar el nivell relatiu del mateix en termes del PIB: Amb el volum del deute proce-dim a calcular el % del deute acu-mulat en termes del PIB: Principat: 27,76 % País Valencià: 29,63 % Illes Balears: 24,44 %. Països Catalans: 28,06 %. Les xifres ni s‘estabilitzen ni bai-

xen, sinó que any rere any conti-

nuen creixent. Al conjunt dels

Països Catalans, l‘any 2.013 el

volum total de endeutament va

arribar ja al 28,06 % del PIB.

Quan més de temps es trigui en

prendre les solucions precises

per acabar amb aquest problema,

pitjor serà.

Endeutament per càpita: total i regional

L‘endeutament, igual que el dèficit fiscal afecta a tot el conjunt d‘una societat (per això se‘l diu deute pú-blic). Afecta al conjunt d‘una econo-mia i a cada habitant.

En termes reals l‘endeutament per càpita és la part proporcional que correspon pagar a cada persona del total del deute públic nacional. I no s‘estan considerant les xifres del deute espanyol, que es troba a prop del 100 % del seu PIB. Mentre continuï el dèficit fiscal, cal-

drà endeutar-se cada any per poder

cobrir les despeses, que no són més

que les necessitats bàsiques per al

país. Els Països Catalans no poden

seguir esperant solucions que sabem

ja molt bé pels precedents, que no hi

arribaran mai. Espanya actua com a

una espremedora contra els Països

Catalans, sota la filosofia de callar i

pagar.

L’atur als PPCC

L’atur en l’actualitat (dades del 2012) Les xifres del nombre d‘aturats no s‘ha aturat i ha sigut una constant en tots tres territoris i any rere any. Aquestes xifres no són pas les d‘un país modern, ni tan sols a la mitja europea. Són la clara indi-cació de que la situació econòmi-ca és, amb diferència, un autèntic desastre. Els Països Catalans, tenint unes possibilitats enormes que no es troben gaire lluny de la meitat del seu potencial real, presenten una mitjana de taxa d‘atur màxim del 24,68 % el 2012. A uns Països Catalans que hagin assolit la seva llibertat tin-dran les mans lliures per poder portar a cap polítiques de creació de riquesa, creixement econòmic i ocupació. Les xifres d‘atur i els diversos problemes que assoten l‘economia dels Països Catalans serien una altra cosa diferent. L’atur als Països Catalans després de la independència Abans de tot s‘ha de tindre clar que l‘augment de l‘ocupació va íntimament relacionat amb la producció. Si la producció aug-menta, l‘ocupació també ho fa. I és clar, l‘atur baixa. Per a aquest estudi farem servir la coneguda com a Llei d’Okun: Per cada punt percentual que augmenta el PIB real per sobre de la mitja-na, l’atur baixa mig punt per-centual. El PIB real fa referència al nivell de producció i no pas al valor monetari. Aquí es presenta un problema, i és que increment del valor monetari no implica necessàriament increment en la producció. Però si atenem a les dades de PIB potencial hem de suposar que l‘increment de la producció anirà en el mateix ni-vell. PIB actual als PPCC: 333.695 milions d‘euros - PIB potencial PPCC (projecció Alemanya): 462.480 milions d’euros. Prenent la Llei d‘Okun haurem d‘agafar la meitat del 38,59 %, es a dir, 19,29 %. Tenim que les da-des actuals d‘atur als Països Ca-talans és del 24,68%. Si en res-tem 19,29 punts obtenim el 5,39%. Sembla increïble sí, però

quina és la mitjana real d‘atur als països desenvolupats? Alemanya té una taxa d‘atur d‘un 5,1 %; Àustria, 4,9%; EEUU, 6,7 %; Ho-landa, 7 %; i Espanya, 25,8 %! Els nivells d‘atur s‘anirien redu-int constantment, probablement amb fluctuacions periòdiques, però dirigint-se cap a la que es convertiria en la taxa natural d‘atur. Però actualment és im-possible pensar en treballar per dirigir-nos cap aquesta situació, senzillament perquè no podem. Ara és impossible avançar, però amb la independència dels Paï-sos Catalans, sí. Això no és gens descabellat ja que el PIB projectat significa equiparar l‘economia dels PPCC amb els nivells de desenvolupa-ment d‘una gran potencia econò-mica com és Alemanya (en aquest cas). L‘empresari i co-lumnista d‘origen alemany Tho-mas Spieker va referir-se al Principat com ―aquell poble del Sud d’Europa, que per les seves

característiques més s’assembla al poble alemany‖. I tots els territoris de la nació catalana -que són els PPCC- tenen unes característiques molt similars. Els PPCC són l’Ale-manya del Sud d’Europa.

El comerç exterior Els Països Catalans presenten unes immillorables condicions per desen-volupar un teixit productiu destinat al comerç internacional. Els ports de Barcelona, Tarragona, València i Palma connecten amb les principals rutes asiàtiques de transport de mercaderies d‘uns mercats emer-gents d‘importància creixent. Durant els darrers anys la tendència

dels Països Catalans cap a la inter-

nacionalització dels seus productes i

serveis ha sigut constant, amb un

creixement considerable del nombre

i el volum monetari d‘exportacions.

La balança comercial dels PPCC: total i regional

La balança comercial és un docu-

ment on es troben reflectides

totes les operacions d‘entrada i

sortida de bens i serveis: impor-

tacions i exportacions. En teoria

h a d ‘es tar en equ i li br i

(importacions = exportacions)

però això pràcticament mai es

dóna. Gairebé sempre hi ha su-

peràvit o dèficit comercial.

Al conjunt dels Països Catalans,

aquest any passat va haver-hi un

dèficit comercial per valor de

7.695 euros. A continuació, di-

verses taules amb la situació de

la balança comercial al conjunt

dels Països Catalans al Novem-

bre l‘any 2013:

Observant bé les dades hi ha una tendència clara cap a la reducció de la bretxa entre importacions i exportacions. No es pot parlar d‘una reducció constant en les xifres, però si en termes generals. La millor solució és continuar amb l‘actual tendència cap a la internacionalització del comerç als Països Catalans. El que passa és que per aconseguir-ho no es podrà pas amb l‘actual sistema limitat. Cal especialitzar una part de l‘economia que requeriria una reestructuració i pla de desenvo-lupament econòmic que a dins Espanya serà molt difícil, per no dir impossible. El camí actual és correcte, però arribarà un punt en que es trobarà amb barreres infranquejables. El tema de les infraestructures és el primer.

Perspectives de creixement

a uns PPCC independents En realitat, fer prediccions d‘a-quest tipus és força complicat i després la situació real en depèn de molts de factors diferents. No obstant es tractarà de fer una aproximació tenint en compte la demanda interna i la seva possi-ble variació en funció de canvis en la política fiscal amb la inde-pendència dels PPCC. El millor indicador és el VAB anual. Es farà servir una estimació/pretensió de creixement del 3 % anual, que és el raonable. El total de rebaixa fiscal per aquest petit estudi de previsió serà del 10 %. Amb això, se supo-sa que l‘increment de la deman-da interna es produirà en aques-ta mateixa proporció. Si la de-

manda interna als PPCC l‘any 2012 va ser de 306.335 milions d‘euros, la nova demanda interna pujaria fins els 336.968,5 milions d‘euros. Per assolir l‘objectiu de creixement d‘un 3 % només cal-dria una despesa pública addici-onal d‘uns 1.000 milions d‘euros. I quant més s‘augmentés el vo-lum de despesa pública, major seria el creixement econòmic. Els índexs de creixement econòmic es dispararien als PPCC, molt especialment al País Valencià. Actualment hi ha moltes dades referents al creixement econòmic al Principat. Aquí s‘ha tractat de fer-ho amb el conjunt dels Països Catalans, perquè centralitzar-lo només al Principat és egoista. Sens dubte, mentre una part dels PPCC mira per un altre costat com si no passés res, les oportu-nitats que s‘estan deixat passar de llarg són increïbles.

Què es podria fer per a la reac-tivar l’economia dels PPCC¿ La independència dels PPCC perme-trà disposar de tots els recursos que ara se'n van cap a Madrid i no tor-nen. Amb aquests diners podran posar-se en marxa tota una sèrie de programes i polítiques addicionals al poder augmentar la despesa pública. D'entre això, en troben l'habitatge, amb recursos per construir més vi-vendes de protecció oficial, amb llo-guers a baix preu disponibles per particulars i les famílies menys afa-vorides, desenvolupar noves infraes-tructures de tot tipus de transport, infraestructura agrícola, inversions en espais industrials, suport a les PIMEs, reducció de la pressió fiscal, pujada de sous, creació d‘un Fons de Reserva...

Totes aquestes coses i moltes més podrien fer-se a uns Països Catalans inde-pendents, que d i s p o s a r i e n dels seus propis recursos al complet i po-drien desenvo-lupar les seves polítiques de forma conjunta amb total lli-bertat d‘acció. Destinat tot a explorar i inici-ar-hi tot un procés de crei-

xement i desenvolupament en funció del seu veritable potencial econòmic. Cal que la gent prengui consciència de tot això perquè són grans oportu-nitats que no s‘estan volent aprofi-tar. Pensar en la independència dels PPCC és pensar no només en la lli-bertat nacional, sinó de millorar el nivell de vida. L‘alternativa és, en definitiva, construir un país molt millor que el que hi ha ara.

Conclusió i reflexió final Els Països Catalans pateixen un dèfi-cit fiscal enorme. El seu PIB actual no es correspon pas amb les seves possibilitats reals, i a més actual-ment el dèficit en infraestructures i serveis públics és cada vegada més gran. Els Països Catalans sempre han tingut una mentalitat molt pro-gressista i emprenedora i per això la clau del seu èxit. A aquest pensa-ment, si li afegim l‘eliminació del

La balança comercial als Països Catalans (milions d’euros)

Importacions Exportacions Saldo

Principat 57.872 48.274 - 9.598

País Valencià 18.961 21.385 +2.424

Illes Balears 1.277 756 -521

TOTAL PPCC 77.216 70.260 - 7.695

Evolució de la balança comercial al conjunt dels Països Catalans (milions d’euros)

Importacions Exportacions Saldo

2007 105.784 70.914 -34.870

2012 89.088 80.179 -8.909

2013 (fins el Nove-mbre)

77.216 70.260 -6.956

dèficit fiscal obtenim unes condi-cions econòmiques úniques al sud d‘Europa. Ni tan sols caldria endeutar-se. La millora que suposaria a nivell general disposar de tots els re-cursos econòmics propis seria enorme. Podrien posar-se en marxa tot un conjunt de plans de desenvolupament que afectarien a tots i cada un dels sector eco-nòmics: agricultura, industria, cultura, serveis públics, comerç,

turisme, transport i infraestruc-tures, recursos naturals... La clau estaria en el començament d‘un procés d‘actualització, creixe-ment i modernització socioeco-nòmica, donant com a resultat un augment al nivells de qualitat i benestar social. El potencial i les possibilitats són

enormes, i per arribar a aquesta

situació es requereix valentia i

determinació per a decidir el que

millor convé. Pertànyer l‘Estat

Espanyol no ha portat més que

atacs, problemes, imposicions unila-

terals i ofegaments constants (sobre

tot en els darrers anys). Si històrica-

ment els problemes econòmics als

Països Catalans no s‘han pogut re-

soldre sent a dins Espanya només

queda avançar cap al únic camí pos-

sible de supervivència econòmica i

nacional: la independència.

Aquests dies s‘ha escrit molt so-

bre l‘assassinat a mans del Rè-

gim nacionalcatòlic espanyol del

jove membre del Moviment Ibè-

ric d‘Alliberament, condemnat a

l‘obscurantista mètode d‘execu-

ció del garrot vil. El lògic quan es

compleixen 40 anys d‘un execra-

ble fet que va commocionar la

societat catalana, va gaudir d‘un

destacat ressò internacional i va

deixar en evidència tots els qui

lloaven la deriva aperturista de

l‘Estat franquista, la qual es reve-

là com una mera mostra d‘opor-

tunisme i rentat d‘imatge de por-

tes enfora. Aspectes com ara les

tèrboles circumstàncies que en-

voltaren la mort del sotsinspec-

tor Francisco Anguas Barragán,

que va tenir lloc durant un inter-

canvi de trets –fruit de la trampa

que un confident de la temuda

Brigada Político Social havia pa-

rat als militants llibertaris al bar

El Funicular–, o bé la inflexibili-

tat del règim davant dels nom-

brosos clams a favor de la com-

mutació de la pena capital –

alguns fins i tot provinents d‘al-

tes instàncies diplomàtiques,

entre les quals les del Vaticà–, ja

han estat a bastament detallats i

contrastats. Ara bé, s‘ha parlat

prou de les anàlisis superficials o

directament errònies que s‘han

realitzat entorn del paper del

MIL en la lluita antifranquista?

S‘ha denunciat el trist aprofita-

ment que certa esquerra, la ma-

teixa que en el seu moment el va

menystenir, ignorar i abandonar

a la seva sort, ha fet de la trajec-

tòria personal, praxi i imatge del

llibertari català? Potser ja aniria

essent hora de fer front a les ide-

es preconcebudes de sempre,

moltes de les quals fruit de la

desinformació a què ens veiem

sotmesos a diari o de retrats incom-

plets i borrosos realitzats per repor-

tatges i pel·lícules com ara Salvador.

Cal assenyalar, en primer lloc, que el

MIL no tenia res a veure amb ETA,

el FRAP i d‘altres organitzacions

armades de l‘època. Com molt bé

explica Sergi Rosés Cordovila al lli-

bre El MIL: una historia política, no

es tractava pas d‘un grupuscle anar-

quista qualsevol que es llançava de

manera irrefrenable a la pràctica de

la lluita armada, una colla d‘utòpics i

d‘idealistes abocats al pistolerisme,

com massa sovint se‘ls ha volgut

dibuixar; sinó que sorgia com una

organització d‘inspiració marxista

antileninista de suport al moviment

obrer (cal tenir en compte el context

del Maig del 68 i l‘impuls revolucio-

nari que aquests esdeveniments

comportaren arreu d‘Europa). De

fet, provenien majoritàriament de

Comissions Obreres, on existia una

tendència que evolucionà fins a

abraçar la causa de l‘autonomia

obrera i rebutjar, doncs, la idea

de l‘avantguarda. Aquest seria el

germen del MIL, constituït l‘any

1971, que defensaria propostes

com ara el consellisme i el situa-

cionisme. A diferència dels grups

armats citats anteriorment, el

MIL no pretenia guiar cap procés

revolucionari, no tenia els cossos

policials de l‘Estat en el seu punt

de mira ni col·locava bombes. La

seva activitat consistia essencial-

ment en l‘ajuda a la mobilització

obrera i en la dinamització de la

mateixa, tant des d‘un vessant

teòric –edició de pamflets– com

des d‘un vessant pràctic –suport

a les vagues, accions d‘expropia-

ció, atracaments de sucursals

bancàries, etc.–. Abans de referir

-se al MIL com un grup terrorista

o bé com un escamot de joves

mal organitzat i sense experièn-

cia, i abans de posar-li la senzilla

etiqueta de l‘anarquisme, cal te-

nir en compte les seves caracte-

rístiques essencials i fugir dels

tòpics propagats pels mass me-

dia i pels diversos altaveus del

poder polític. La recerca del rigor

hauria d‘ésser, sempre, una exi-

gència.

El fort compromís antifranquista

d‘en Salvador, un jove que havia

crescut en un ambient familiar

republicà i catalanista –el seu

pare, militant d‘Acció Catalana,

s‘exilià un cop finalitzada la

Guerra Civil i fou reclòs al camp

de concentració d‘Argelers de la

Marenda–, va cristal·litzar preci-

sament en l‘ingrés al MIL. El mo-

ment històric en què el revoluci-

onari decideix passar a l‘acció és

el de les acaballes del franquis-

me, l‘època en què, suposada-

ment, s‘estan posant les bases

per a una futura democratització

de l‘Estat espanyol. El Procés de

Burgos, després d‘un amplíssim

ressò mundial i d‘un seguit de

manifestacions i pressions políti-

ques de tota mena, havia conclòs

amb l‘indult dels membres d‘ETA

pel que feia a la pena de mort, i

això havia donat una imatge de

feblesa del Règim, que semblava

obligat, irremeiablement, a cedir

i a fer passes envers una transi-

ció cap a una monarquia parla-

mentària. El malestar entre els

sectors ultradretans de l‘exèrcit i

en el si de l‘anomenat ―búnker‖,

els nostàlgics de l‘Espanya blava

de la postguerra, era evident.

Certa oposició es preparava,

mentrestant, per tenir un lloc

preferent en la consecució d‘un

procés constituent, hegemonitzar

l‘antifranquisme i acabar obte-

nint quotes de poder en un futur

no gaire llunyà. És en aquest

context que Salvador Puig Antich

caigué pres, el 25 de setembre

del 1973. Es pot dir que el seu

destí ja estava decidit: algú havia

de ser el cap de turc a l‘hora de

demostrar que al Règim encara li

quedava una llarga vida i que no

tolerarien que cap opositor el

desafiés. L‘assassinat de l‘almi-

rant Carrero Blanco a mans d‘E-

TA, el 20 de desembre del 1973,

acceleraria les contradiccions

internes del Règim, però també

acabaria precipitant la condemna

a mort del militant llibertari. Da-

vant d‘aquesta, com va reaccio-

nar l‘esquerra que estava hege-

monitzant la lluita antifranquis-

ta? Doncs amb una tebior i, en al-

guns casos, fins i tot amb una passi-

vitat vergonyoses. L‘afer va resultar

molest per a bona part de l‘oposició

catalana i espanyola, ja que la lluita

armada del MIL era vista com un

obstacle per a les seves pretensions

reformistes i, a més, el judici va

coincidir amb el procés 1.001, en

què el Tribunal d‘Ordre Públic jutja-

va la direcció de Comissions Obre-

res; així doncs, va ser considerat

distorsionador per alguns sectors

antifranquistes. Per tant, resulta un

xic insultant que els qui van

col·laborar en la gestació de la farsa

de la Transició i la construcció del

Règim del 78, que avui dia encara

segueix vigent, alcin la bandera de la

reivindicació d‘una persona que, si

hagués viscut els temps posteriors a

la mort de Franco, s‘hauria oposat

fermament al continuisme i a la

claudicació general de l‘esquerra que

va acabar tenint lloc. Fragments dels

seus textos ho exemplifiquen prou

bé: ―Avui els terrenys estan molt ben

marcats. D‘una part el sistema i fent

-li el joc totes les organitzacions re-

formistes; d‘altra part, enfrontats a

aquests dos fronts, que en definitiva

n‘és un de sol, les organitzacions que

propugnen l‘autoorganització i prac-

tiquen l‘agitació armada―. Cal afegir,

també, que en Salvador, com a lli-

bertari que era, mai no hauria per-

mès que se‘l mitifiqués ni que fos

objecte d‘un culte messiànic com el

que sovint rep. Ell era un lluitador

digne i compromès, i s‘entén que, a

causa del seu trist final, hagi esde-

vingut una figura vindicable. Però, al

cap i a la fi, era un entre tants.

Arribats a aquesta secció, el lec-tor ja haurà llegit un nombre considerable d'opinions, idees i possibles solucions sobre el sis-tema educatiu actual. És més, pot ser, fins i tot, que ja n'estigui fart d'aquest tema. Si és així, perdoni'm, però aquest article aborda la problemàtica actual sobre la discriminació de les arts en el sistema educatiu dels nos-tres temps. Pot ser que aquesta afirmació sorprengui al lector, les arts estan presents durant la Primària i, fins i tot, a secundà-ria, pot dir. És cert, però, que les disciplines artístiques en cap cas deixen de ser considerades com a menors, com a menys impor-tants. Qualsevol matèria relacio-nada amb les arts es troba rele-gada a l'última posició de la je-rarquia educativa: primer les matemàtiques, les ciències i les llengües; després les humanitats i la filosofia i, per últim, les arts.

Les arts són necessàries per al cultiu de la creativitat. No única-ment perquè els afins a les arts puguin desenvolupar els seus talents, sinó perquè tots els

alumnes estimulin les seves ca-pacitats creatives. Arts i ciències no han d'estar separades en el procés creatiu, les ciències no han de ser associades a la raó i la objectivitat, a la realitat; i les arts han de deixar de ser considera-des sinònims de l'expressió indi-vidual dels sentiments o les emo-cions. Les arts no són un extra de les ciències, un complement prescindible i relegable a les acti-vitats extraescolars.

Ara bé, no fa falta només una anivellació del pes de les discipli-nes sinó un trencament en la for-ma d'ensenyar (no només les arts). El professor que transmet informació ha mort i de les seves cendres ha de néixer el professor que motiva, que encén una flama de curiositat en l'interior dels alumnes. Les arts no només s'en-senyen, també es viuen. Sense passió aviat la flama s‘extingeix. Un cop encesa, el nou professor ha d'identificar les motivacions dels seus alumnes i donar les eines adients per desenvolupar-les. Prou de classes estandardit-zades, prou de classes d'art que limiten els talents dels alumnes a fi de seguir un guió marcat des d‘una conselleria o ministeri. Sí a les classes d'arts de llibertat crea-

tiva, amb professors que realment entenguin el que ensenyen.

La marginació actual de les arts va lligada a una idea única de la capaci-tat humana. Cada individu té un talent únic, propi. La intel·ligència moderna està associada a la capaci-tat acadèmica, per evolucionar hem de superar aquesta visió acadèmica per trobar les vertaderes aptituds dels individus, potenciar-les i inter-connectar-les. El fet de considerar que les arts no tenen el més mínim valor és una fal·làcia igual que el fet de considerar que aquells alumnes sense capacitats acadèmiques (resolució de tests) no tenen cap qualitat. Aquests fracassos del siste-ma són els infeliços del demà, però també una gran pèrdua de potencial per al desenvolupament humà.

No es tracta d'intentar millorar l'ac-tual sistema sinó de reinventar-lo. No es tracta de qüestionar el que sembla ser una veritat indubtable sinó de superar-la, de trencar el marc mental que ens fa creure que el sistema actual és bo perquè sempre ha existit. Cultivem les ments del futur, redimim els errors del passat. Una nova educació per a una nova era.

Visca les arts!

El timó de la 86ª edició de la gala dels Oscars l‘agafava per segona vegada, la presentadora Ellen Degeneres. Tots sabien que es tractava d‘una aposta segura des-prés que l‘any passat la gala nau-fragués una mica amb Seth McFarlane com a presentador. Entre monòlegs i passejos per les butaques engegava aquesta edi-ció que va obtenir la millor audi-ència des de feia 10 anys, amb 43 milions d‘espectadors als EEUU. Gravity y Doce años de esclavi-tud com a favorites i les estra-nyes nominacions de Nebraska i Phillomena advertien una gala sense gaire sorpreses, ja que les perspectives eren clares. Excep-tuant les previsions sobre La gran estafa americana, que no-minada a 10 categories no va en-dur-se‘n cap. També la poca va-loració de l‘acadèmia davant la superproducció (100 milions de dòlars) El Lobo de Wall Street es veia venir. És curiós que una de les vencedores de la nit fos Da-llas Bullers Club, el film amb

menys pressupost de totes les candidatures. Gravity, el film del director me-xicà, Alfonso Cuarón, es va em-portar set dels deu Oscars als quals estava nominat: Premis tècnics com a millor muntatge, efectes visuals, fotografia, banda sonora, edició de so i muntatge de so. Però ni rastre del premi a la millor pel·lícula. Malgrat pro-clamar-se com una de les vence-dores de la nit, va ser 12 Años de esclavitud qui es va enlairar com a millor pel·lícula per l‘Acadè-mia. El film, dirigit per Steve McQueen que s‘emportava alho-ra el premi de millor actriu de repartiment ( Lupita Nyong‘o) i guió adaptat, aconseguia frenar l‘allau de premis de Gravity. Dallas Buyers Club aconseguia els premis de millor actor, actor de repartiment ( Jared Leto) i maquillatge, Her a millor guió original i El Gran Gatsby i Fro-zen marxaven a casa amb dues estatuetes. Blue Jasmine permetia a Cate Blanchett aconseguir el seu se-gon Oscar, prenent-li així de les mans a Streep i Bullock, que

també estaven nominades. I Mat-thew McConaughey aconseguia el seu primer Oscar per davant de Leo-nardo Dicaprio, que s‘enfrontava a la seva setena derrota dintre del Dolby Theatre. El “selfie” de l’any Ellen Degeneres va capturar un mo-ment històric: una autofotografia on s‘aconseguia enquadrar a Jennifer Lawrence, Meryl Streep, Bradley Cooper, Julia Roberts, Kevin Spacey, Brad Pitt, Angelina Jolie, Nyong'o i a Jared Leto. Aquesta s‘ha convertit en la fotografia més repiulada de la història, superant a la fotografia penjada el president Barack Obama quan va guanyar les segones eleccions. El moment però, no era una altra cosa que un acte publicitari de Sam-sung, la marca del mòbil amb la que va treure el selfie Degeneres. Des-prés que la xarxa s‘incendiés en conèixer l‘origen de la fotografia, Ellen Degeneres anunciava que Samsung donava un euro per repiu-lada a motius solidaris.

El tret de sortida a la temporada

amb més ritme i color de l‘any es

va donar amb una tradició que

es celebra des de fa ja trenta

quatre anys a Salou però que

trenca rècords a cada: El Cós

Blanc.

Vam inaugurar el temps carna-

valesc l‘1 de febrer amb la festa

de confeti més important de la

regió. El públic assistent, unes

35.000 persones, es va banyar i

va poder ballar entre les 25 to-

nes dels petits papers de colors

que van inundar els carrers de la

ciutat. A més, el confeti es va

veure acompanyat de 25 com-

parses amb les pertinents car-

rosses i temàtica que van recór-

rer els carrers delimitats.

El Cós Blanc ha esdevingut en

els últims anys una de les cele-

bracions més importants de la

ciutat i, no només d‘aquesta, sinó

de tota la demarcació tarragoni-

na. Els rècords d‘assistència es

baten any rere any.

Seguit d‘aquest, un dels carna-

vals més emblemàtics de Catalu-

nya i nomenat com a millor l‘any

2012, el Carnaval de Torelló, el

Carnaval de Terra Endins, classi-

ficat també com a un dels carna-

vals amb més tradició concebuts

fins l‘actualitat.

Un dels carnavals més extensos

del país, aquest any del 8 de fe-

brer, amb les primeres rues, fins

al 5 de març, amb el conegut en-

terrament del Carnestoltes que

haurà regnat durant tot el Carna-

val.

Com a esdeveniments més im-

portants al llarg de tot el Carna-

val de Terra endins, cal remarcar

‗El Pullasu‘, que dóna el tret de sor-

tida de la festivitat amb l‘exaltació a

la celebració lúdica i sexual del car-

naval i es basa en un ritual d‘invoca-

ció a diversos personatges que per-

tanyen al món del Carnestoltes, ‗Les

Senyoretes i Homenots‘, on homes

esdevindran dones i viceversa i, per

últim, la típica rua i l‘enterrament

del Carnestoltes com a clausura.

Per acabar, un dels Carnavals més

tardans i conclusius de Catalunya,

reconegut en àmbit mundial, el Car-

naval de Sitges.

Aquest va començar el dijous 27 de

febrer i, com es va clausurar el 5 de

març, va ser un dels últims Carna-

vals de la regió a finalitzar. La temà-

tica d‘aquest any ha estat el rock,

amb els Carnestoltes representats en

forma dels reis per excel·lència del

rock: Michael Jackson i Elvis Pres-

ley.

Anglès, asturià, àzeri, cas-tellà, català, finlandès, francès, gal·lès, indonesi, neerlandès i occità són les llengües o dialectes en què ja s'han registrat viquipe-distes d'arreu del món per participar al Catalan Cul-ture Challenge que inicia avui, tretze anys després del naixement de la Viquipèdia en català

Amical Wikimedia organitza un concurs internacional per traduir i ampliar al màxim nú-mero de llengües 50 biografies

destacades de la cultura catalana. Amb motiu del tretzè aniversari de la versió catalana de la popu-lar enciclopèdia en línia, el con-curs tindrà lloc entre el 16 de març i el15 d'abril de 2014. Durant aquests primers anys Amical ha centrat molt la seva activitat en fer possible que el coneixement estigui disponible en català, a través de concursos, tallers, viquimaratons i projectes de col·laboració amb multitud d'institucions, entitats, museus, biblioteques, arxius, escoles i universitats. Amb aquest projec-te comença una nova etapa d‘ex-pansió multilingüe on vol fer arribar tot el coneixement sobre cultura catalana arreu del món, d‘una manera oberta i gratuïta. D'aquesta manera, posa plena-

ment en marxa la segona pota del seu objectiu fundacional: que la su-ma de tot el coneixement humà esti-gui disponible en català, i que tot el coneixement sobre la cultura cata-lana estigui disponible en qualsevol llengua. Per tal de facilitar al màxim la parti-cipació, el concurs és simple en es-tructura: es basa en un sistema de punts on els participants obtenen punts per cada millora i/o traducció que facin en un dels 50 articles llis-tats. Guanyen els 10 usuaris amb més punts. Tothom pot ajudar en qualsevol idioma. Per participar no-més cal registrar-se a la sec-ció Participants.

Puyol ja no pot més, les lesions al genoll que l‘han mantingut al marge de l‘equip aquest últim any l‘han destrossat i el passat dissabte al Camp Nou vam veure que la seva marxa del club es faria efectiva en qüestió de dies i, finalment, després de reunir-se la setmana passada amb el president Josep Maria Bartomeu en privat, li va dir que volia res-cindir el seu contracte que enca-ra estava vigent, en principi, fins al 2016, però ell va dir que no se sentia amb forces de continuar i que no volia sentir a parlar sobre els diners que li pertocaven. Puyol havia estat un exemple de superació per a tots aquells nens i nenes que havien patit una le-sió en la seva carrera esportiva i ell ens va ensenyar amb la seva força de superació i la seva va-lentia que les lesions es poden superar abans del temps de re-cuperació previst i bona prova d‘aquesta fita són les 36 lesions (com, per exemple, les múltiples lesions al pòmul o al genoll) que

ha patit el 5 culé en les 19 tempo-rades que ha estat vestint les files blaugrana. L‘adéu de Puyol es va anunciar en un comunicat que el mateix jugador va llegir i escriure en menys de 90 segons. Recordem que, a la sala, s‘hi citaven els ju-gadors no convocats per les seves seleccions, tant per haver patit alguna lesió com per decisió tèc-nica; els periodistes que van co-brir aquesta notícia amb molta expectació per saber el futur del futbolista i el jugador, que va tornar a convocar una altra roda de premsa al final de la tempora-da per acomiadar-s‘hi definitiva-ment dels seus companys i del club de la seva vida, un club que el rebrà amb les mans obertes si algun dia decideix tornar al Bar-ça a fer d‘entrenador dels juve-nils, ser directiu, o fins i tot, qui sap si per ser el president. La llegenda del capità va comen-çar el dia en què Luís Figo torna-va al Camp Nou, per veure‘s les cares amb el seu antic club que el portuguès havia donat tantes alegries. Aquell dia no només va ser recordat pel moment en què

Figo es disposava a llençar un córner i que de la grada un aficionat, segu-rament descontent amb la marxa de Figo, li va llançar un cap de garrinet, sinó que també pel magnífic marcat-ge que el fins ara capità, Carles Puyol, va exercir sobre el crack por-tuguès, ja que li va fer passar una de les pitjors nits futbolístiques de la seva història. Un Puyol que, curiosa-ment, no havia de jugar aquell partit però que, gràcies a una sèrie de coincidències, va entrar en l‘onze inicial del conjunt dirigit aquella temporada per Llorenç Serra Ferrer, tècnic que va fer debutar Puyol una jornada abans del Clàssic a Vallado-lid i que va fer substituir Simao a la segona part. Carles Puyol és el segon jugador del FC Barcelona amb més partits ju-gats, concretament 593, lluny dels 709 de Xavi Hernández, i ha gua-nyat 21 títols en el que va de les 19 temporades com a culé. Cal dir que en aquests 19 magnífics anys que ens ha regalat el de la Pobla, s‘ha guanyat el respecte dels rivals i, òb-viament, el dels companys. Gràcies per tot Puyol!

Aquesta temporada el Barça de bàsquet s‘ha reforçat amb diver-sos jugadors de poc renom inter-nacional, un dels més destacats ha estat el pivot americà Joey Dorsey o el grec Papanikolaou procedent de l‘Olympiacos però, en aquests reforços, no apareix el nom d‘un dels jugadors amb més qualitat i futur de l‘actual plantilla del FCBarcelona i no ho diem perquè el passat dia anotés 12 triplets sinó perquè, encara que Xavi Pascual no li brindi gaires minuts, ell continua do-nant el màxim d‘ell mateix en cada partit i el que no es pot dir és que s‘esforci al màxim per l‘equip i, malgrat que la majoria de les seves accions estiguin cen-trades en anotar punts, és un pilar en el projecte culé i aquest equip no funcionaria sense tenir un base suplent amb tantes ga-ranties com és Jacob Pullen.

Pullen va començar la seva carre-ra professional a la Universitat de Kansas, allà ja es va reconèi-xer el seu talent i va aconseguir nombrosos títols individuals com el de millor base defensor o el del Big-12. Després de 5 magnífiques temporades al conjunt americà, Pullen no va ser escollit per cap equip al draft de la NBA i va ac-ceptar una oferta d‘Angelico Bie-lla de la LEGA italiana. El juliol del mateix any va ser cridat pels Philadelphia 76rs per disputar la NBA League Summer on no va tenir un bon paper. Més enda-vant, va acceptar una oferta de l‘Hapoel de Jersualem i, després d‘estudiar una suculenta oferta del Partizan de Belgrad, a Israel va tenir un promig de 12 punts per partit i 4 assistències en 19 partits de lliga que va disputar i allà va despertar l‘interès del ge-gant grec, el Panathinaikos. Des-prés d‘aquesta aventura a la capi-tal israeliana, va decidir tornar a la lliga on va començar la seva

carrera, a la LEGA de Itàlia però, això sí, ara a un altre equip, el Virtus Bologna fins a final de la temporada 2012-2013, on en 8 partits va fer 22 punts, 2 rebots i 4 assistències per partit amb 17,3 de valoració en cada un. I, finalment, el passat agost el base americà va firmar pel FCBarce-lona per quatre temporades. Aquesta ha estat la carrera del juga-

dor i, de moment, el podríem ano-

menar un ―rodamón. Així mateix,

esperem que doni moltes alegries als

aficionats barcelonistes en aquest

projecte que tot just acaba de co-

mençar i bona prova d‘això és la

mitjana d‘edat dels seus jugadors,

que, si deixem de banda Navarro i

Sada, la mitjana volta els 26 anys i

això només ha fet que començar...

A m b l a i n d e p e n d è n c i a (esportivament parlant) de se-leccions com el Kosovo o Gibral-tar, que han començat a disputar partits oficials de la FIFA (Kosovo només pot jugar amis-tosos davant de seleccions FIFA però és un gran punt de partida), he recordat un campionat molt interessant que dóna cabuda a les seleccions independents o no reconegudes per la FIFA. El campionat és la VIVA World Cup, celebrat a les diferents regi-ons que demanen la indepen-dència del seu territori, amb un objectiu en comú: el futbol. Aquestes seleccions, en no ser autonomies reconegudes pels organismes pertinents s'autofi-nancien i realitzen un gran es-forç per participar en el torneig que mostra un petit mecanisme de pacificació i d'unió per un objectiu comú: la unió dels po-bles. Aquest campionat, que és ama-gat pels mitjans de comunicació perquè no hi ha atractius patro-

cinadors ni estrelles mundials, torna al punt de partida ―amateur‖ que tant trobem a fal-tar els amants dels esports, pro-mogut i patrocinat per identitats capitalistes. Però, el més impor-tant en aquestos camps regionals de llocs permanentment conflic-tius (República del Nord de Xi-pre, Kurdistan...) són els juga-dors, ciutadans que porten la samarreta enfundada amb un orgull com és representar a la teua nació i d'on una persona es sent. Aquestes seleccions són molt variades i reclamen la seua terra. Regions com Occitània, regió que va del Golf de Biscaia fins als Alps; Lapònia, representativa del poble Sami al nord-est rus; o Ca-meron Meridional, selecció que no va aconseguir el permís per a entrar a França en la VIVA World Cup de l'any 2006. Tro-bem excepcions com Mònaco i Kiribati, països declarats però que no compten amb seleccions oficials reconegudes davant la FIFA. La selecció de Kiribati és un cas especial, ja que es troba regida pels organismes olímpics i no per la FIFA. Per a la FIFA,

Groenlàndia no pot ser reconeguda com a selecció, ja que el terreny és massa fred per a la aparició d'herba, però les Illes Feroe sí (es troben a 600km de distància amb un clima exacte... Però no és rentable econò-micament). Exemples com la selecció del Tibet no han pogut participar encara, ja que no van aconseguir els mitjans necessaris per a pagar els costosos viatges. Futbolistes com Morten Pe-dersen o Rushfdelt, jugador del Blackburn Rovers i del Racing, res-pectivament, van promocionar el torneig i van participar-hi amb la selecció de Lapònia. Finalment, cal dir que el president de NF-Board (Non FIFA), Jean-Luc Kit, va afirmar: "Som al·lèrgics als polítics. Si algú intenta fer signes polítics o religiosos durant un partit, aturarem el joc". L'esport simple-ment com a via d'escapament per conflictes polítics i militars ocasions que afecten aquests territoris. I d'u-na manera organitzada. És la Copa Mundial VIVA en essència pura‖. Sens dubte, una forma d'aconseguir la col·laboració i la unió dels pobles oprimits.

La Unió Europea exigeix actua-

cions per lluitar contra la con-

taminació.

Des de Brussel·les es marquen

uns requisits que, ara per ara, no

s‘estan complint a la ciutat com-

tal. La ciutat juga amb dos fac-

tors contaminants en contra:

una fluctuació de vaixells impor-

tant i una ciutat plena d‘automò-

bils. A partir d‘aquí, la UE, amb

data límit el 2018, podrà sancio-

nar la capital pel fet de superar

els llindars preestablerts, equi-

valents a la reducció d‘un 20,9%

del volum de trànsit privat.

En conseqüència, l‘Ajuntament

ha estat capaç d‘elaborar un Pla

de Mobilitat, presentat el 4 de

març. En aquest s‘introdueixen

les primeres aplicacions per as-

solir la reducció que comentà-

vem però, malgrat tot, trobem

que el Govern local de Trias va,

en alguns aspectes, en direcció

contrària a les recomanacions

que el seu mateix pla presenta.

Per exemple, recomana una es-

tratègia de preus comuns per al

conjunt dels aparcaments, men-

tre Trias aposta per la privatitza-

ció dels subterranis i la congela-

ció de tarifes a les zones blaves.

Una segona aplicació en el Pla

que l‘Ajuntament pretén posar

en marxa aquests propers 4 anys,

està relacionada amb l‘allibera-

ment de contaminants en algu-

nes àrees de la ciutat. La idea gira

entorn al fet d‘impedir la circulació

de transport privat en certes àrees (4

grans illes de cases en total) i durant

alguns caps de setmana. D‘aquesta

manera, la ciutat gaudiria de 4 pul-

mons on el volum de contaminants

seria marcadament inferior.

La darrera aplicació juga amb el pa-

per del transport públic, centrat

amb la nova xarxa d‘autobusos.

L‘impacte d‘aquesta serà de només

0,3% i, això, per càlculs del mateix

Consistori.

Del 2007 al 2012 Catalunya ha

reduït a la meitat l‘ús de bosses

de plàstic d‘un sol ús i, per tant,

s‘ha situat en 156 unitats per

càpita, fet que deixa Catalunya

per sota de la mitjana europea.

Aquesta reducció del 90% ha

estat portada a terme més efici-

entment en grans magatzems, a

causa del cost del seu ús. Aques-

ta reducció no s‘ha produït en

petits establiments, on s‘ha pro-

duït un augment del consum de

bosses de plàstic (7,8%). Això

podria veure‘s lligat a la por dels

comerciants de perdre clientela

pel fet d‘haver de pagar per les

bosses en els seus comerços.

L‘ARC (Agència de Residus de

Catalunya) no opina el mateix i

argumenta que, si tots els esta-

bliments cobren per l‘ús de bos-

ses de plàstic, cap d‘aquests hau-

ria de veure‘s afectat per un des-

cens de les vendes.

Tot plegat, la reducció del con-

sum de bosses ha generat un canvi

d‘hàbits en la població i ha permès

que tornen les cistelles i carros de la

compra, a més de l‘ús de bosses reu-

tilitzables. Malgrat això, podem afir-

mar que això no ha suposat cap

trauma per a la població, la qual fà-

cilment ha sabut adaptar-se a la no-

va normativa.

L‘objectiu de la Generalitat és seguir

reduint aquest consum fins un 90%

en 2020 respecte les xifres de 2007.

El gegant de les xarxes so-

cials ha comprat a

WhatsApp per 19 bilions de

dòlars, 3 bilions són diners

a caixa i 16 bilions és,

doncs, el seu valor real.

És una xifra estratosfèrica com-

parada amb altres adquisicions:

Microsoft va comprar Nokia per

5,44 bilions, Google a Youtube

per 10 i Facebook a Instagram

per 750 milions. Sembla que es-

tem en presència d‘una transac-

ció molt especial.

Moltes empreses han volgut

apropar-se a WhatsApp i domi-

nar la missatgeria mòbil, però

cap li arriba a la sola de les saba-

tes. Facebook és una d‘elles amb

la seva aplicació Facebook Mes-

senger que, com la competència,

no arriba al nivell del popular

servei de missatgeria, així que

Mark Zuckerberg ha decidit que

si no pots acabar amb els

enemics, compra‘ls.

WhatsApp és irrefrenable, creix cada

vegada més i s‘ha convertit en l‘apli-

cació que tothom ha de tenir. De fet

la companyia de Jan Koum té més

de 450 milions d‘usuaris, i en aug-

ment.

Tot i això, el futur de WhatsApp

queda enterbolit. A pesar que el pre-

sident de la companyia ens assegura

que no hi haurà publicitat i que ope-

rarà independentment a Instagram

finalment han aparegut anuncis.

Dos projectes, liderats per Er-nest Pérez Mas i Xavier Vinyals,

són els candidats a formar la pri-mera operadora de telefonia ín-tegrament en català, que seguirà el model de Euskaltel.

Els empresaris es disputen un futur

finançament que impulsarà la nova

companyia que, en un principi seria

una OMV.

`

La gran cita de les tecnologies afins al mòbil s‘ha celebrat un cop més a Barcelona, que es po-siciona com la Mobile World Capital. Aquest títol de la capital catala-na mereix el seu degut reconei-xement, ja que es tracta d‘un esdeveniment en àmbit mundial d‘un sector en constant creixe-ment i amb una alta competitivi-tat. Concretament, aquest any ha estat rècord en audiència, amb més 80.000 assistents, amb el respectiu impacte econòmic que implica per la ciutat. Aquesta edició del Mobile ens ha deixat moltes novetats sobretot enfocades en la implementació de la tecnologia en el nostre dia a dia com els quantificadors i els rellotges intel·ligents. Un exemple seria el cas de Sam-sung que ha presentat els nous smartwatches Gear 2 i Gear 2 Neo, ara resistents a l‘aigua i la pols, o Gear Fit, més senzill i orientat a la pràctica d‘exercici. Els tres integren Tizen, un siste-ma operatiu que Samsung porta

desenvolupant amb Intel com alternativa a Android. D‘altra banda, els coreans han mostrat el seu nou terminal ban-dera. L‘esperat Galaxy S5 és més ample, alt, gruixut i pesat que el S4 a causa de la resistència a la l‘aigua i a la pantalla de 5,1‖ FullHD. Clarament, la incorporació d‘a-questa capacitat el fa competir amb l‘alta gamma de Sony, però Samsung no s‘oblida del seu etern rival americà, així que el nou model integra un sensor d‘empremta dactilar que el plan-ta cara a cara amb l‘iPhone 5S. La resta d‘especificacions no can-vien massa tal com passa amb Sony, que només ha optat a fer canvis significatius en la pantalla del nou Xperia Z2, ara de 5,2‖ FullHD IPS. També s‘ha presentat gamma mitjana amb el processador Snapdragon 400 com el cor prin-cipal. Parlem del Xperia M2 de 4,8”, una evolució estètica del Xperia L, o del LG G2 Mini, un 4,7” en un cos molt compacte. Una de les apostes més interes-sants que s‘hi ha trobat, però, ha vingut de la mà de Nokia, que s‘ha volgut desmarcar eventual-

ment de la seva plataforma habitual per llençar terminals basats en An-droid. La família Nokia X tenen Android sense els serveis de Google, que són substituïts pels de Nokia i Microsoft: Google Maps és substituït per HERE Maps, Chrome per Internet Explo-rer, Gmail per Hotmail, Google Dri-ve per OneDrive, etc. Això sí, són la gamma baixa que tant triomfa com l‘exitós Lumia 520 o la línia Asha en els mercats emergents, una bona estratègia per guanyar quota de mercat i donar una empen-ta a la gran companyia finesa. La fira no va parar en tota la setma-

na i va mostrar productes de tot ti-

pus i va tancar amb idees força in-

teressants que volen formar part de les nostres vides.

El proper dissabte 8 de març, celebrarem, com cada any, el Dia Internacional de les Dones. És un dia de reconeixement però sobretot de reivindicació dels drets de les dones a formar part d‘una societat on la igualtat efec-tiva, la justícia social i la demo-cràcia siguin valors prioritaris. Aquest any sortirem com cada any al carrer i el ―producte estre-lla‖ és l‘amenaça imminent de la Contrareforma de la llei de l‘a-vortament del Govern Espanyol. El ministre Gallardón vol tirar endavant la Ley orgànica para la protección de la vida del con-cebido y de la mujer embaraza-da; amb la qual cosa passarà a ser més important la vida del “concebido‖ que el de la pròpia dona embarassada. La contrareforma només perme-trà avortar en 2 supòsits: El pri-mer serà en cas de violació, amb la necessitat de presentar de-núncia policial i en el termini màxim de les 12 setmanes de

gestació. El segon supòsit és en cas de risc greu per a la salut físi-ca o psíquica de l'embarassada fins a les 22 setmanes de gesta-ció, com a màxim. Però no us podeu imaginar quantes proves s‘hauran de passar per superar tots els obstacles que hi han po-sat pel camí. Tot plegat recorda el famós joc del candy crash , amb gran dificultat per superar els nivells, però que si pagues et regalen vides. Així les dones amb alt nivell econòmic marxa-ran a l’estranger, com abans, i avortaran a canvi de diners. Aquelles que no puguin pagar ho faran per camins més tortuosos i clandestins, posant en perill la seva vida. Qui en serà responsa-ble, Sr. Gallardón?

Les dones hem estat, som, i ens caldrà ser molt lluitadores fins a assolir els nostres drets. Ho te-nim plenament assumit. Pensà-vem que anàvem avançant cap a la igualtat, però vostè Sr. Gallar-dón, i el seu govern de dretes més reaccionari, ens està aca-bant la paciència. El desembre passat, a les portes de les festes

nadalenques, ens va presentar l‘a-vantprojecte de llei, és a dir, ens va regalar carbó i no del de sucre! No volem aquest regal enverinat. Ens diu que les dones no serem empre-sonades si avortem, però el personal mèdic que ho practiqui, sí. Així, qui tindrà la valentia de voler-nos aju-dar?

Aquest Estat espanyol ultraconser-vador ens vol tutelar, com si no fós-sim prou adultes per decidir quan desitgem i volem ser mares. I això no ho pensem permetre!

Per aquest motiu volem passar pàgi-na, tancar aquest llibre i començar-ne un de nou. Al Parlament de Cata-lunya ja ens hi hem posat i hem cre-at un grup de treball per tirar enda-vant la llei pròpia de salut sexual i reproductiva, que serà la nostra. Però mentrestant, aquest 8 de març se sentirà amb força i fermesa la nostra veu quan reivindiquem que:

Som dones amb tots els drets!

·

La interrupción voluntaria del embarazo en la inmensa mayo-ría de los casos supone una deci-sión traumática para las muje-res. La inmensa mayoría abortan porque se han quedado embara-zadas sin quererlo y, en función de sus propias circunstancias, no son capaces de encontrar otra solución. Es una situación a la que no se desea llegar y una decisión que sería preferible no tener que adoptar, por ello, es necesario incrementar los esfuerzos para evitar los embarazos no desea-dos, aumentando las actuaciones que mejoren la educación sexual de hombres y mujeres y el acce-so y utilización de los anticon-ceptivos, incluida la píldora postcoital o del día después. Se hace necesaria la implementa-ción de una estrategia nacional

de educación sexual dotada de medios y con una evaluación per-manente de sus objetivos. También es imprescindible me-jorar las circunstancias socioeco-nómicas y culturales de las muje-res pues, según los diferentes informes y estudios, los embara-zos no deseados y consecuente-mente los posteriores abortos que pudieran producirse tienen mucho que ver con la situación socioeconómica y cultural de las embarazadas. Las legislaciones de países de nuestro entorno como Alemania, Francia o Dinamarca, frente a este problema, han adoptado un solución basada en un compro-miso razonable entre intereses legítimos en conflicto estable-ciendo ciertas limitaciones tem-porales y de intervención de fa-cultativos para que la interrup-ción del embarazo se considere ajustada.

La legislación española sobre la inte-rrupción voluntaria del embarazo debe ser similar a la de esos países y por ello debe poderse interrumpir voluntariamente el embarazo duran-te las primeras doce semanas de ges-tación, así como en cualquier perio-do del embarazo, en casos de peligro grave para la vida o la salud física de la mujer, de malformaciones graves del feto o violación con secuestro prolongado más allá de las doce se-manas.

El major actiu d'una societat és la seva gent, i en aquest sentit qui genera el moviment i l'evolu-ció dels països són les persones que els conformen. Un dels pilars que estructuren la societat és l'educació la qual per-met la consecució d'una ciutada-nia activa, cohesionada, prospe-ra i rica culturalment. Es bo res-saltar que Catalunya disposa d'un sistema d'educació públic i concertat de molta qualitat que es complementa amb el paper transformar que ofereix el ric teixit associatiu de l'educació no formal. Les polítiques educatives son claus per afrontar l'atur juvenil, com més formació més garantim l'èxit i possibilitats de capacita-ció ocupacional dels joves de Catalunya. D'aquesta manera

estratègies clares i decidides del Govern com l'aposta per la For-mació Professional Dual o sense anar més lluny el treball per la futura llei de Formació Professi-onal pròpia del País en són un exemple. La llei d'educació de Catalunya (LEC) garanteix aquesta educa-ció de qualitat que emfatitza la transició escola treball, assegura la immersió lingüística i ofereix igualtat d'oportunitats a tots els i les escolars del País. Una llei a més a més que parteix del con-sens polític, d'un acord de País de la majoria del Parlament Ca-talà. Una mostra més de l'actitud de coresponsabilitat del conjunt del País davant qüestions d'Estat com en el cas de l'educació. Molt lluny per cert, del model espa-nyol basat en la permanent ines-tabilitat i els canvis constants en funció del color polític que osten-ta el govern de l'estat espanyol.

En aquest sentit fer palès el profund rebuig frontal de la immensa majo-ria de la societat catalana vers la LOMCE. Una llei que suposa un atac als continguts pedagògics existents fins ara i sobretot un atemptat con-tra la llengua catalana. Una llei que el govern català està en via de pre-sentar un recurs d‘inconstitucionali-tat per la flagrant mostra d'invasió de competències que suposa. La nostra llengua, i és ben conegut és per l'estat espanyol, és el nervi de la nació catalana, i l‘energia que mo-tiva el catalanisme. Hem de deixar ben clar que des del punt de vista de la immersió lingüística no hi ha cap mena de conflicte amb la llengua, ni amb la convivència del i les catala-nes. No hem de renunciar a la nostra llengua, no ens podem permetre fer cap pas enrere ni que des de l'estat espanyol trenquin la pau social que la llengua catalana ha transmès ge-neració rere generació.

És ben sorprenent com han can-viat les coses d'uns anys ençà en aquest ―minúscul territori‖ que deia Martí i Pol a Ara mateix en què ens ha tocat viure: els da-rrers atacs de l'estat espanyol contra els anhels del poble català han provocat que l'independen-tisme, des de sempre present però clarament minoritari, hagi passat a ser l'opció majoritària. Així doncs, ara que el Principat de Catalunya segueix amb pas ferm el camí sense retorn cap a l'alliberament nacional molts

ciutadans es pregunten: i l'en-demà què?

Doncs els independentistes d'es-querres tenim clar que l'endemà de la victòria del doble sí a la Con-sulta del 9 de novembre haurem assolit una victòria important, crucial, però que el combat, ni molt menys, haurà acabat. Llavors serà el moment per apli-car, al complet, el nostre progra-ma polític en el qual la indepen-dència nacional -i encara pendent ja que sols l'haurem aconseguida en un bocí del territori- n'és no-més una vessant i, encara més, l'eina per assolir l'altre objectiu:

l'alliberament social. La independència ens brinda una oportunitat d'or per construir el país que anhelem: una República formada per ciutadans lliures i crítics que par-ticipin activament en la presa de de-cisions de manera democràtica i en condicions d'igualtat. I assolir aquest objectiu és impossible sense disposar d'una educació que hi encamini. Malauradament, en l'actualitat els vents no bufen en aquesta direcció. N'és exemple la llei aprovada pel Congrés dels Diputats espanyol amb l'únic suport del Partit Popular del ministre Wert, la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE), una llei que va totalment

L'educació és un dels grans te-mes prioritaris i essencials per al desenvolupament d'una societat i per a la construcció d'un futur més pròsper. Les visions que tenen el Govern català i l'espa-nyol i les seves apostes educati-ves mostren la distància entre els dos executius. La LOMCE, que es va aprovar fa uns mesos, és una llei purament ideològica del Govern central que denota aquesta clara volun-tat de fracturar el model educa-tiu català, atacant a allò que és símbol de la nostra identitat com a país: la llengua catalana. Menyspreant els catalans i la seva llengua només fan que do-nar raons (més de les que ja te-nim) per voler votar i decidir el nostre futur. Durant més de 30 anys, els catalans hem anat construint aquest model educa-tiu català, basat en la cohesió social, la igualtat d'oportunitats, la integració... Un treball peda-gògic, reconegut a nivell euro-peu, de molts professors, del compromís general de les famíli-es, partits polítics i agents i enti-tats de l'educació que han posat en tot moment el benefici de

l‘infant i del jove per sobre de tot i que ha permès conèixer tant el català com el castellà. I no farem ni un pas enrere! La Llei d'Edu-cació de Catalunya va aconseguir una àmplia majoria i va ser con-sensuada amb els diferents agents educatius. La LEC va ser fruit del diàleg, estant CiU a l'o-posició i votant-la a favor, perquè creiem que aquest ha de ser el tarannà per aprovar els grans temes de país: diàleg i consens. Lamentablement, el Govern cen-tral té altres prioritats com ―espanyolitzar els nens catalans‖, tal com va dir el Ministre Wert, en lloc de pagar els deutes que té amb Catalunya per poder dotar a l‘escola de tots els recursos ne-cessaris. Crec fermament que cal millorar l‘ensenyament, la seva qualitat i la taxa d‘abandonament educa-tiu, però cal fer-ho amb el màxim consens. No estem disposats a què això es faci a base de refor-mes continues sense cap diàleg ni fonaments ni resultats visi-bles. A Catalunya, tenim una visió to-talment diferent sobre l'educació i, per això, el Govern català està desenvolupant plans específics per reduir la taxa d'abandona-ment escolar, per dotar d'una

millora qualitativa dels estudis, per apostar fermament per la recerca i una formació continuada després de l'ensenyament obligatori. La conso-lidació de la funció que desenvolu-pen les universitats públiques i els centres de formació professional al nostre país és essencial, així com apostar per la recerca i els grups in-vestigadors en tots els àmbits. Han augmentat el nombre d'estudiants catalans que es beneficien de beques i ajuts gràcies a la política pròpia del Govern català i així es garanteix que ningú queda fora del sistema d‘estu-dis post-obligatori. Catalunya té grans actius que s'han format a les nostres escoles i instituts, i no hem de deixar que marxin, sinó retenir el seu talent i que continuïn formant-se i treballant al nostre país.

Preparem-nos per als nous temps,

ensenyem àmpliament a les escoles

les màximes llengües, potenciem la

recerca i la investigació, apostem per

la formació continuada dels joves i,

si us plau, que el Govern espanyol

deixi de jugar amb l'educació a base

d'imposicions i noves lleis aprovades

sense cap consens. Avancem amb

diàleg entre tots els agents per deba-

tre aquest gran tema de país. Ens

juguem el futur dels nostres fills i el

de tota la nostra societat.

en contra de l'educació que desit-gem per al nostre país: pública, de qualitat, laica, no sexista i en català. Un desig que entenem compartit per una àmplia majoria de la societat catalana i, en con-cret, per la comunitat educativa tal com ha expressat en les mobi-litzacions contra aquesta llei que hem vist al carrer des que es va iniciar la seva tramitació. Els governs subestatals dels Països Catalans tampoc no que-den al marge d'aquestes políti-ques que no porten al model

d'educatiu que defensem. En són clars exemples l'augment de les taxes de l'educació superior i la retallada de la partida pressu-postària destinada a les universi-tats al Principat de Catalunya, la supressió de línies en la llengua pròpia al País Valencià o la im-plantació de mesures que reduei-xen la presència del català a les aules a les Illes Balears i Pitiüses. Aquestes dues darreres, casual-ment, fruit de governs del Partit Popular, la mateixa formació que l'estat espanyol, que semblen cla-rament dirigides a exterminar el

català en aquests dos territoris i que s'han trobat amb l'oposició ferma de la ciutadania.

El futur de l'educació, doncs, passa per aprofitar el moment històric que estem vivint per construir un model educatiu que fomenti la formació en uns valors -no només la transmissió d'uns coneixements, per això parlem d'educació i no d'ensenyament- que permetin assolir una societat integra-da per ciutadans lliures i crítics que participin en igualtat de condicions en la presa de decisions de la nova República.

Volem radicalitat democràti-ca. Volem que la ciutadania sigui protagonista de les polí-tiques culturals, volem que els veïns i veïnes participin en la planificació urbanística, que la comunitat educativa tingui veu i vot en la gestió dels centres. Volem que la ciutadania sigui responsable de les polítiques públiques, en l‘elaboració, en l‘execució i en l‘avaluació.

Resulta interessant en aquest sentit com John Holden, en la lluita per una cultura de-mocràtica, rebutja la idea de contraposar el cànon o la tra-dició amb el caos. En el seu lloc, l‘oposició al cànon ha de s e r u n a ― c i u t a d a n i a i l · l u m i n a d a ‖ , u n a col·lectivitat capaç d‘autoor-ganitzar-se.

En un món on el mestre ha perdut el monopoli del conei-xement, i l‘escola ja no és l‘ú-nica porta oberta a la infor-mació, aquesta educació pas-sa per què els nostre alum-nes, enmig de torrents d‘in-formació en grans quantitats i de ràpida obsolescència, si-guin capaços de destriar, d‘interpretar, de sintetitzar. Ja no es tracta de donar in-formació, sinó de saber-ne fer coneixement. És per això que hauríem de situar les compe-tències transversals com a base de tota la missió educa-tiva i de particular al centre: aprendre a aprendre.

En el desenvolupament perso-nal i professional perd impor-tància la noció de qualificació, i en prenen més les compe-tències i l‘adaptabilitat. Per tant, caldrà tenir les eines ne-cessàries per poder resoldre millor situacions que no exis-tien en el moment de ser esco-laritzats, i fer-ho de manera autònoma i creativa. En altres paraules, no es tracta que l‘es-cola ens ho ensenyi tot de cop, sinó que ens faci capaços d‘entendre el que ens troba-rem.

Evidentment, aquesta concep-ció té conseqüències didàcti-ques (n‘és un exemple l‘ano-menada flipped classroom), però també en la configuració del sistema educatiu. Des del moment en què pretenem si-tuar l‘aprenentatge com una actitud vital, es trenca la idea que tota l‘educació es rep a la infància i entra en joc l‘apre-nentatge al llarg de la vida. No ens referim a una formació permanent amb vocació de reforç o promoció professio-nal, ens referim a una cons-trucció continuada de la per-sona, que inclogui coneixe-ment formal i informal, capa-citat de judici, habilitats artís-tiques, etc.

És per això l‘educació integral i l‘educació al llarg de la vida són conceptes íntimament relacionats. Tanmateix, no serviria de res fer aquesta re-flexió si no hi uníssim un ter-cer eix imprescindible: l‘edu-cació per a tothom. Hem de plantejar l‘‖aprendre a apren-

dre‖ (juntament amb la compe-tència digital, que caldria comen-tar més a fons) com una nova missió alfabetitzadora.

Les desigualtats socials i econò-miques tenen com a conseqüèn-cia, indubtablement, conseqüèn-cies educatives. Alhora, una bret-xa educativa actual tindrà conse-qüències econòmiques i socials en el futur. Ens trobarem davant una perpetuació de les desigual-tats, fins que no siguem consci-ents del paper fonamental que juga l‘educació en aquest sentit. No té sentit fer cap de les reflexi-ons anteriors sobre educació al llarg de la vida o educació inte-gral mentre es defensi la segrega-ció educativa per criteris econò-

mics i de classe, per criteris lin-güístics ni per criteris de sexe.

Lluitar per la transformació social vol dir millorar la so-cietat del futur, i la societat del futur ara mateix està a les notres aules. Per una ciuta-dania empoderada i capaç d‘au-toorganitzar-se, necessitem per-sones amb un esperit crític i ca-pacitat reflexiva. Necessitem una educació integral, al llarg de la vida i per a tothom. Amb eines per construir el propi aprenen-tatge, per respondre davant de noves situacions, aquestes perso-nes podran formar una ciutada-nia que es faci a si mateixa.

‘

Darrerament es diu per alguns que es precís que el Rei Joan Carles I abdiqui, tothom que vol que el Rei deixi el tro ho té clar: ―El Rei ha d‘abdicar donat que el Princep Felip de Borbó està pre-parat per fer la feina de Rei‖ El príncep està preparat per fer de Rei?. Potser, si només es té en compte que el Príncep gaudeix d‘una bona preparació, sense especificar quina és, a mi em sembla poca cosa, diguem que els que defensen la tesi que diu que el Príncep ja està preparat per fer de Rei sols es basen en hipòtesi, es a dir, res de res. Quan parlen de Príncep ―preparat‖ volen dir què ha estu-

diat?, què ha anat a fer un curs a una universitat estrangera?, això es suficient per que Felip de Bor-bó sigui un bon Rei?. El que pot-ser seria millor pensar es que en un Príncep es normal que hagi estudiat, es normal que parli idi-omes, es normal que hagi fet un curset a EE.UU., com s‘entendria sinó doncs que els ciutadans, mitjançant els impostos, ha-guem pagat la seva formació i preparació?. El ben cert es que després de tants anys encara no sabem on van a parar las part dels nostres impostos que es queden anualment a la Casa Re-ial espanyola. L‘opacitat dels comptes de la Ca-sa Reial espanyola són un fet. Es per això que quan ens diuen que Felip de Borbó està molt ―preparat‖ em sembla una obvie-tat insuficient per dir que pot fer

la feina per la que va nàixer. Mai ningú ens ha deixat votar si

volem o no la institució monàrquica,

potser ara ha arribat el moment de

fer-ho, molt abans que aquest Prín-

cep anomenat ―preparat‖ s‘assegui al

tro. La solució no passa, doncs, pel

que opinin aquells que ja donen per

fet que la Monarquia es una institu-

ció plenament establerta en la nos-

tre societat. Ha arribat l‘hora de

decidir entre tots i no deixar que

sols uns quants es facin amos i se-

nyors del nostre futur.

‘

La democràcia indirecta, repre-

sentativa o parlamentària entén

com a imprescindible l'actuació

a través de representants de la

societat. Hem de ser conscients

que els partits polítics no són

òrgans de l'Estat. Els partits po-

lítics no són més que un tipus

d'associacions privades creades

en l'exercici del dret fonamental

d'associació, revestides de relle-

vància constitucional en funció

de la seva transcendència en tant

que instruments essencials al

servei del principi democràtic i

participatiu.

La definició de l'Estat de Dret

com a democràtic (art. 1.1 CE), la

consagració del poble espanyol

com a titular exclusiu de la sobi-

rania (art. 1.2 CE) i la proclama-

ció en el preàmbul de la Consti-

tució de l'Imperi de la llei com a

expressió de la voluntat popular,

culminen en una concepció dels

poders públics íntimament lliga-

da a la idea de participació popu-

lar com a materialització del

principi democràtic. No ha de

sorprendre, doncs, que la pròpia

Constitució proclami com a dret

fonamental que els ciutadans

tenen dret a participar en els

afers públics , directament o a través

dels seus representants, lliurement

escollits en eleccions periòdiques

per sufragi universal (art. 23.1 CE).

Aquest precepte perfila dos nivells a

través dels quals és possible institu-

cionalitzar el component participa-

tiu inherent a la clàusula constitu-

cional de l'Estat democràtic. I dels

dos, per comoditat social, només

hem fet servir majoritàriament el

segon, deixant que siguin aquells qui

ens representen que participin de la

cosa pública i així estan les coses.

Continuem amb el mateix procedi-

ment o ens impliquem intervenint

directament en els afers públics?.

Potser va sent hora que ens fem

grans. Però de veritat.

Qualificar com ―legal‖ un assas-sinat pot semblar un oxímoron però en aquest cas la mort de Puig Antich, ara fa quaranta anys a la presó Model de Barce-lona, cal qualificar-la com un assassinat legal comés per la justícia franquista que aleshores atemoria els habitants de les terres de l‘Estat espanyol. Aque-lla matinada el botxí va aplicar per darrera vegada la pena capi-tal amb l‘eina de tortura del de-nominat ―garrot vil‖, la venjança de la policia i el regim del gene-ral Franco en la persona del jove militant del MIL es va complir a primeres hores del matí del 2 de març de 1974. Han passat molts anys des d‘a-quella data però encara els dub-tes sobre el procés que va con-demnar a mort a Salvador Puig Antich no s‘han esvaït. Els Tri-bunals Suprem i Constitucional espanyols així com el Tribunal d‘Estrasburg s‘han negat a revi-sar aquell procés, alguns dels jutges que tindrien que fer-ho son descendents directes de mi-litars i prohoms del franquisme,

però no per aquesta negativa ha caigut el silenci sobre el nom del jove llibertari català. Un film, ―Salvador‖ i diversos llibres han continuat esbrinant la història d‘aquella mort que fa uns dies i durant la presentació del llibre ―Salvador Puig Antich, cas obert‖ del periodista Jordi Panyella el magistrat Santiago Vidal fa qua-lificar com ―un dels casos més foscos de la justícia espanyola‖. El cas, como diu el títol d‘aquest llibre es obert i ara està en mans de la justícia argentina on l‘han fet arribar les germanes Puig An-tich. Puig Antich va ser detingut el 25 de Setembre de 1973 a l‘alçada del número 70 del carrer Girona on encara queda al mur la marca d‘una de les bales que en el tiro-teig entre ell i la policia van dis-parar-se i que van fer que morís un dels policies sense que maig hagi quedat clar si el va matar una de les bales de Puig Antich o alguna de les que van disparar els seus companys policies, les pistoles dels policies mai van ser mostrades durant el judici del jove Puig Antich. aquesta mort d‘un policia franquista i el atemptat que el 20 de desembre va matar a Carrero Blanco van

sentenciar a mort, fins i tot abans de ser jutjat, Puig Antich. Durant el procés totes les actuacions dels estaments militars franquistes van anar dirigits a obtindre del tri-bunal una sentencia de mort, el franquisme agonitzava i volien dei-xar ben clar que Franco i els seus deixarien el poder en mig de bassals de sang. De res van servir les diver-ses peticions de clemència, des de la de Mitrand fins la del Papa, passant per la societat civil del moment, mo-ments difícils doncs setmanes abans gairebé 300 dirigents de la oposició a Franco havien estat tancats a la presó. Avui, 40 anys després d‘aquell as-

sassinat legal, tot el procés continua

envoltat d‘una immensa foscor men-

tre alguns dels protagonistes han

continuat la seva vida habitual sense

cap remordiment, com es el cas del

militar que va redactar la sentencia

de mort de Salvador Puig Antich i

que fa uns mesos fou l‘advocat con-

tractat per Alicia Sánchez-Camacho

i el Partit Popular de Catalunya. Es

veu que a alguns no els fa cap nosa

donar la mà a qui la te tacada de

sang.

Fa un parell de dies, el Govern d‘Extremadura van treure quel-com que en un començament van anomenar ―Balanzas fisca-les‖ i després van dir que era, més o menys, un exercici de cre-ativitat econòmica. Pretenien demostrar el greuge dels extre-menys respecte dels habitants d‘altres Comunitats Autònomes, i òbviament, dels catalans. Vaja, que no només no ens correspo-nia sentir-nos fiscalment agreu-jats, sinó que se‘ns beneficiava. Això al final serà una anècdota i una manera de malbaratar di-ners en informes capciosos, quan no directament falsos. Pot-

ser, igual que amb les criatures, hauríem de dir imaginatius en comptes de mentiders. Però més enllà de l‘anècdota, hi ha una qüestió de fons que sovint oblidem, o volem oblidar. Com que som hereus del positivismes, el racionalisme i el materialisme, considerem, jo també he comés aquest pecat, que les xifres, els números, són incontestables. Només mirar les aparicions pú-bliques del Sr. Montoro hauria de valdre per treure‘ns de l‘en-gany. Les xifres menteixen sempre. Llur objectivitat sempre serà subjectiva, i gràcies a aquesta contradicció aparent hom podrà emprar-les per A o pel seu con-trari. L‘objectivitat no és més que

una paraula que usem de comple-ment per donar valor als nostres arguments i, amb aquest mateix pa-pu d‘objectivitat, els nostres adver-saris ens els atacaran fins la desqua-lificació. En un procés com el nostre, ben es-

tar cercar arguments. Però no ens

confonguem. El màrqueting del so-

biranisme no pot amagar la raó del

pas que volem donar: la nostra vo-

luntat de ser i governar-nos i la legi-

timitat que tenim com a Nació. Dit

clar i català, volem la sobirania i la

independència, perquè sí, i deixem-

nos de gaites.

El poeta Gustavo Adolfo Bécquer va escriure, el segle XIX, ―poesía eres tú‖, dins del poema titulat ―Qué es poesía‖. Doncs, bé, aquestes paraules, siguin en vers o en prosa, són mereixedores de ser dedicades a molts espanyols, sobretot del PP i C‘s, però també del PSOE, perquè es passen el dia pendents de l‘himne, la ban-dera, l‘escut, l‘idioma i tot allò que fan els equips espanyols en esports. El darrer (que no últim) exemple d‘aquesta obsessió malaltissa és la portada del diari La Razón del 13 de maig de 2013: “La bandera y el himno se lucen en el circuito de Montme-ló”. Ni el nom del corredor gua-nyador, ni el de l‘escuderia gua-nyadora. Ni els altres esportis-tes, ni el públic ni res que real-ment fos notícia: qui, com, quan... L‘únic que els interessa són l‘himne i la bandera. Això

em recorda la bandera que oneja a la Plaça Oriente de Madrid, gran com un camp de futbol, que va costar molts calés i que va fer posar l‘Aznar, just a la mateixa plaça on el juny de 2012 –tal dia farà dos anys- l‘Aguirre i la Bote-lla van jurar bandera en nom de la ―nación‖. Eurovisió n‘és un altre exemple, que només val la pena seguir quan s‘hi presenta algun chiquili-cuatre que se‘n foti de tot o quan de sobte hi ha un Jimmy Jump que ens recorda que tot plegat és una comèdia i que tal vegada convé trencar el guió imposat, encara que sigui d‘una manera poc lírica. Un altre possible exemple seria la utilització ideo-lògica de l‘ensenyament, que vo-len que sigui un instrument que faci que els alumnes catalans se sentin, en paraules del ministre Wert, espanyols, orgullosos de ser-ho i amb gran estima cap a la pàtria hispana. Passa el mateix amb els Òscars de Hollywood, on es lliuren uns premis que a molts espanyols no

interessen, no els interessa ni la mi-llor pel·lícula, ni el millor actor ni la millor actriu, sinó quin paper ha fet la pel·lícula espanyola. En qui lloc ha quedat? És el mateix que passa amb la Champions, i de fet no no-més als canals espanyols, sinó també a TV3: només interessa saber què han fet els equips espanyols, la resta no importa. L‘únic que importa és la pàtria, els símbols, la bandera, els colors, la nació, costi el que costi, com la megabandera de la Plaça Ori-ente o qualsevol de les ambaixades espanyoles i de tota la seva simbolo-gia, que valen milions d‘euros. Després de tot, molts dels patriotes espanyols, que no tenen tots aquests diners malbarats en símbols ―nacionals‖ per alleujar la crisi i la gana de la gent, perquè això no dóna tants vots, em preguntaran per què no aconsegueixen espanyolitzar els catalans o per què molts senten des-afecció cap a ells. Jo els contestaria amb paraules del gran poeta: “¿ Y tú me lo preguntas?”.

Som un país de tradició munici-palista. I sempre m‘he cregut, com tantes altres persones i ben convençut, que és des dels muni-cipis que construim i defensem el país -entenent el país com les persones i el territori que el for-mem-. Amb la nostra implicació al po-ble, barri o ciutat, a moviments, entitats, associacions, partits polítics... ajudem a desenvolupar els aspectes de l‘entorn més pro-per per a contribuir a teixir el model de país i de societat que ens defineix. Al mateix temps, i sabent que l‘administració més propera als ciutadans és l‘Ajuntament, aquests ens i qui els formen han

de poder exercir amb garanties la seva tasca, que ha de ser ordena-da però que sovint sobrepassa qualsevol de les lleis exitents. Una tasca que, de passada sigui dit però no poc important, ha de ser exercida amb la voluntat de correponsabilitzar i fer-ne partí-cip la ciutadania. En la línia d‘involució generalit-zada del Govern de l‘Estat Espa-nyol en drets socials però també en recentralització administrati-va, hi ha una obsessió del Partit Popular a atacar l‘autonomia local, i n‘és la més dramàtica de-mostració la Ley de Racionaliza-ción y Sostenibilidad de la Admi-nistración Local, de la que n‘hem de demanar la derogació imme-diata. Mentrestat, el Parlament de Ca-talunya debat la Llei de Governs Locals, que no pot caure en els

errors de l‘espanyola. I cal que es

debati amb rigor i serenor, que pu-gui suposar una autència distribució i definició competencial, amb una Llei d‘Hisendes Locals pertinent; que defensi els municipis. Per això, des del municipalisme cal seguir unint esforços i contribuir al procés d‘alliberament nacional, per-què és sinònim al treball de justícia socail, i sinònim també de poder fer possible aquest nou país mantenint i potenciant la tradició municipalista que ens caracteritza.

‘

Com si d‘una ruptura amorosa es tractés, Televisió de Catalu-nya ha trencat la seva relació amb el lideratge d‘audiència des-prés de més d‘un any i mig. Des-prés de 19 mesos de lideratge, TV3 ha hagut de cedir la primera plaça a Antena 3 amb un 12,2% de quota de pantalla. La pública catalana i Telecinco s‘han quedat amb la segona posició mensual empatant amb un 11,6% de quo-ta de pantalla. Per tant, ―la nos-

tra‖ s‘ha quedat a res de passar del lideratge a l‘última posició del pòdium per culpa de les va-gues. No és l‘única disputa que han tingut Telecinco i TV3 aquest mes sinó que ―Els matins‖ també s‘ha vist superat pel ―Programa de Ana Rosa‖, un fet impensable fa uns mesos. També els renovats informatius han vist caure la seva audiència però no són l‘únic espai televisiu que perd audiència sinó tot el contra-ri, pocs continguts de la graella s‘estan salvant de la davallada d‘espectadors com a conseqüèn-

cia de les vagues. Tot això fa que cadenes privades acabin enganxant més gent a la seva programació per-què els catalans busquen alternati-ves. I no només en cadenes estatals sinó que també en televisions catala-nes privades com 8tv que han vist com les audiències aquest mes han pujat. Cal, per tant, que els treballa-dors de TV3 segueixin fent aturades per reclamar els seus drets malgrat ésser conscients que van perdent espectadors?

Patates amb sípia

Dificultat: fàcil Preu: Econòmic Temps: 30 minuts Per 4 racions Ingredients: 2 sípies grosses 2 cebes 2 patates grans 3 tomàquets madurs 2 fulls de llorer 2 grans d’all 1 copa de vi blanc Oli d‘oliva Sal i pebre Elaboració Netegeu bé les sípies i talleu-les a quadrats mitjans. Seguidament, enrossiu-les a foc mitjà en una cassola amb un raig d‘oli. Després abaixeu el foc i que vagi perdent l‘aigua que deixa anar. Afegiu-hi la ceba tallada a tires i els alls picats. Doneu-hi unes voltes i quan comenci a agafar color avo-queu-hi el tomàquet pelat. Al cap de cinc o deu minuts, afegiu-hi el llorer i la copa de vi blanc dei-xar reduir l'alcohol del vi durant uns tres minuts, afegiu-hi una mica d‘aigua calenta i continueu-ne la cocció. Talleu les patates a daus, afegiu-les a la cassola de la sípia i deixeu que faci ―xup-xup‖ amb el suc.

profit

Portugal és el gran oblidat. El

tenim ben a la vora i de vegades

sembla que no en siguem consci-

ents! Ens ofereix múltiples desti-

nacions per visitar, i una de les

més atractives és Porto, la sego-

na ciutat més gran del país des-

prés de Lisboa. Plena de con-

trastos, se situa al nord de Por-

tugal, a la desembocadura del

Duero, i creieu-me, té un encant

especial, una barreja de nostàl-

gia i d'optimisme. Entre els car-

rerons estrets amb roba estesa

banyada pel sol i les avingudes

més elegants, amb edificis i boti-

gues, s‘hi respira un aire de de-

cadència i de vida que no trobem

enlloc més.

Com que és tan a prop, és també

una destinació molt atractiva per

anar-hi, fins i tot, un cap de set-

mana, perquè amb 48 h n‘hi ha

prou per veure el més essenci-

al... i sense buidar la butxaca!

Dos dies en aquesta ciutat ens

poden costar el mateix que anar

a molts punts de Catalunya. Els

vols, l‘allotjament i l‘estada en

general són molt econòmics i ens

permeten fer una escapadeta

fugaç en qualsevol moment de

l‘any. Ryanair vola a l‘aeroport

Francisco Sa Carneiro (OPO) des

de Barcelona i Girona, que és a

13 km de Porto. Podem arribar

fàcilment al centre en uns 20-30

minuts en metro, amb la línia lila

(E). Pel que fa a l’allotjament,

generalment amb uns 25 euros

per nit (atenció, per nit i no pas

per persona!) en tindrem prou

per dormir bé. Una bona opció

pot ser el Vivacity Porto, un hotel

nou a un preu immillorable situ-

at al bell mig de la ciutat (Praça

Guilherme Gomes Fernandes,

35).

Per si us aventureu, doncs, a pas-

sar un cap de setmana intens i

diferent, aquí teniu, des del meu

punt de vista de turista, els 10

imprescindibles de Porto:

- Avinguda dels Aliados i

plaça de la Liberdade. Arri-

bem al centre de Porto en metro,

arrossegant les maletes, i mentre

anem cap a l‘hotel, podem passar

per l‘avinguda dels Aliados, un dels

eixos principals de la ciutat, amb la

plaça de la Liberdade, la plaça cen-

tral de Porto i una de les zones amb

més vida, i on hi ha l‘ajuntament.

Anem a deixar les maletes!

- Mercat de Bolhao. Quan ha-

guem passat per l‘hotel i ens haguem

recuperat del nostre petit jet lag (a

Porto és una hora menys), podem

començar pel Mercat de Bolhao.

Abans d‘entrar-hi, sisplau, feu una

visita a la Confeitaria do Bolhao, just

al davant, i compreu algun pastisset

típic per esmorzar, com les famoses

natas, a preu d’escàndol. Menjareu

amb els ulls! Després, entreu al mer-

cat i deixeu-vos emportar per una

barreja de colors, olors i contras-

tos... Viatjareu al passat.

- Rua Santa Catarina. Quan sor-

tiu, aneu fins al carrer de Santa Ca-

tarina. És un dels carrers comercials

principals de Porto, ple de botigues,

de firetes i de cafès. El més destacat,

el Cafè Majestic, però encara no hi

entreu! Potser que hi feu el cafè des-

prés de dinar, no? Camineu fins

a la Capela das Almas, una esgle-

sieta coberta de les típiques rajo-

les blaves portugueses, i feu-hi

alguna foto!

- La francesinha. Com que a

hores d‘ara, tant passejar us

haurà fet venir gana, potser que

aneu a dinar. No podeu marxar

de Porto sense tastar la france-

sinha acompanyada d’una cerve-

sa SuperBock. La francesinha és

una mena de sandvitx de pernil,

formatge, botifarra, filet de ve-

della, ou i altres ingredients. Sí,

és una bomba de calories, però

ja les cremareu pujant i baixant

carrers. A prop de Santa Catari-

na hi ha el Cafè Santiago (R. de

Passos Manuel, 226), un dels

especialistes en la matèria. Pen-

seu que a Porto dinen sobre les

13 h, i que aquí hi sol haver cua.

Tot i així, avança força de pres-

sa. Dues francesinhas i dues

SuperBock us costaran menys de

20 euros.

- El Cafè Majestic. Ja l’heu

vist passejant pel carrer de Santa

Catarina, però no hi heu entrat.

Si encara us queda lloc a la pan-

xa, és el moment per entrar-hi a

fer un cafè. Tot i que és força

més car que els altres establi-

ments, un parell de cafès amb

llet són prou econòmics. El Cafè

Majestic, que data dels anys 20,

es va inaugurar amb el nom de

Cafè Elite i constitueix un dels

punts amb més història de la

ciutat. Era lloc de reunió dels

personatges il·lustres del mo-

ment i també ha estat un punt

d‘inspiració per a artistes i es-

criptors, com J. K. Rowling, qui

afirma que hi va passar tardes

escrivint la seva famosa saga de

Harry Potter.

- Església i Torre dos Cleri-

gos. Un cop hagueu fet el cafè,

camineu fins a l‘església i la Tor-

re dos Clerigos, una de les visites

imprescindibles de Porto. La tor-

re és la més alta de tot Portugal

(76 m), i val molt la pena fer l’es-

forç de pujar els més de 200 es-

glaons que duen fins a dalt: les

vistes sobre la ciutat són immi-

llorables!

- Llibreria Lello e Irmao. A

Porto hi ha la que es considera la

llibreria més bonica d‘Europa, la

llibreria Lello e Irmao (1906). La

fusta antiga, la majestuosa esca-

la, la llum que s‘hi projecta, la

infinitat de llibres que hi ha... fan

que, més que una llibreria, sigui

un escenari màgic de conte. Hi

ha qui diu que s‘hi van rodar es-

cenes de les pel·lícules de Harry

Potter. D‘altres afirmen que no-

més va servir d‘inspiració per a J.

K. Rowling, qui mentre escrivia

el primer llibre vivia a Porto.

- Cellers de Porto. Quan sor-

tim de la llibreria, podem anar

baixant fins a la Ribeira, el port

de Porto banyat pel Duero. Just

al davant hi ha Vila Nova de Ga-

ia, on hi podem arribar traves-

sant el pont de Lluís I i on hi tro-

bem la majoria de cellers que es

dediquen a elaborar el porto. A

cada celler es fan visites guiades i

s‘ofereixen un parell de copes per

degustar. Sandeman, Calem, Fer-

reira... són alguns dels cellers

més importants. Pot ser que, a

l‘hora que hi arribeu, no tingueu

temps de fer una visita guiada. Si

és el cas, penseu que en molts d‘a-

quests cellers es programen degusta-

cions animades per un espectacle de

fado, que també és molt bonic de

veure. Quan sortiu del celler, ja serà

hora de sopar. Una recomanació? El

restaurant Cometa (R. Tomás Gon-

zaga, 87).

- Catedral de la Sé de Porto.

L‘endemà, podeu començar per visi-

tar la catedral de Porto, declarada

Monument Nacional. Tot i que data

del segle XII, ha patit moltes recons-

truccions, i la major part és barroca.

Se situa a la part més alta de la ciu-

tat, de manera que des d‘allà també

podreu gaudir d‘unes vistes impres-

sionants!

- La Ribeira. És un dels llocs més

importants del centre històric de

Porto i se situa a la riba del riu, tal

com el seu nom indica. Ahir només

la vam veure de passada. Ara és mo-

ment per veure-la amb més calma i

amb llum, molta llum. Passegeu pels

carrers estrets i laberíntics, i deixeu-

vos emportar per l‘ambient que s‘hi

respira, els colors, l‘aigua del Duero,

les façanes de les cases... També po-

deu travessar el pont i mirar la Ri-

beira des de Vilanova de Gaia. Si

teniu temps, aneu fins al Palau de la

Borsa i, encara que no hi feu una

visita guiada, observeu-lo des de

fora. Ja deu ser l‘hora de dinar i d‘a-

nar a buscar les maletes per tornar a

la realitat...

En aquest punt, haureu vist el més

essencial de Porto, i de ben segur

que no us haurà deixat indiferents.

Oi que heu passat un bon cap de

setmana? Obrigado per llegir-me!