CRÒNICA I LLETRES

d'avantpassats, de temes que caliatransculturitzar i posar al dia (Primer lli-bre d'èglogues, 1953-58; Horacianes,1963-70; Les acaballes de Catul). En ter-cer lloc, es va mostrar com el poeta mésexemplar de l'erotisme clar i joiós, fins itot en el reconeixement de la seva fos-cor o de la seva violència. I, finalment,es va convertir en un cantor de la comu-nitat, de cada racó, personatge, comar-ca ... Damunt aquest teló de fons, ressal-ta, sovint, el procés de cosificació delselements literaris que Estellés empra. Enla seva literatura amorosa, posem percas; la supervivència esdevé amor,l'amor esdevé passió, la passió esdevécos, el cos esdevé sexe... Hotel París(1973) o Hamburg (1974), que han vol-gut ser interpretats com un inici de poe-sia pornogràfica, són episodis més pro-pers a Ragazzi di vita o a Mamma Romade Pasolini: una visió crua i des-literatu-ritzada de la vida opaca del carrer --0del bordell-, però que llegim com unacrònica existencial de la recerca d'unescalf humà. De fet, aquests elementsprimaris, vulgars, conflueixen en diver-sos llibres, es trenen i creixen, es multi-pliquen i afuen, com a conjunt, les sevescapacitats descriptives, fins a convertirels objectes en dignes d'unes -odaselernentales» a l'estil de Neruda.

AI costat d'aquesta actitud, cal desta-car l'element de consciència del poetadavant el món. Andrés Estellés observa,però també admira, judica, i s'analitza,perquè se sap part Integrant d'aquestmón. A Llibre de meravelles l'amor que-da compendiat en aquell «no hi havia aValència dos amants com nosaltres»,però, una mica més endavant, perexemple, evoca el Súnion ribià per con-trastar el món mític amb l'embrutimentde l'espectacle del futbol. En un delsseus més bells llibres unitaris, Coralromput (1957), la reflexió sobre la tascapoètica esdevé ben transparent «men-tre escric, mentre tracte de no morir deltot» I aquest desig de supervivència elporta a identificar el món de la vida i elde l'escriptura «EI meu anhel seria / es-tar tota la vida escrivint, amb la lletra Ipetita, un cant llarguíssim i penosamentlent.»

En certa manera és el que Vicent An-drés Estellés ha aconseguit de fer. EIseu cant -aplegat de manera força he-terogènia i incompleta en els deu volumsfins ara publicats de la seva Obra com-pleta, iniciada el 1972- forma una obraconsiderable que espera una exegesimés minuciosa i una comprensió cab-dal. De moment, s'ha guanyat els lectorsi ha aconseguit allò que ell mateix tanthavia maldat per trobar: una veu funda-cional. Oui després d'ell hagi volgut es-criure ha tingut en la seva obra un vastmodel per a imitar o per a rebutjar, però,en qualsevol cas, necessari, imprescin-dible, admirable.

L a poesia de Vicent Andrés Estellésdóna tota la impressió de ser no

ben bé una «obra», sinó una «vida». Es-tellés va viure per a escriure i escriviaper poder -de manera vicària- viureallò de què havia estat desposseït, crea-va una nova vida en la poesia.

No s'ha insistit prou -i, sabent-ho, nohi ha excusa per a amagar-ho- en eldesert cultural en què Estellés va haverde viure en la València de postguerra;viure sense els antecedents d'una certaesplendor cultural republicana, com erael cas de Barcelona. És per això que Vi-cent Andrés Estellés, no solament orfede llengua, sinó orfe fins i tot de poble,reivindica en la seva obra i en les sevesactituds aquestes dues adscripcionsque van donar sentit ple a la seva vidala llengua i el poble. Reivindicacions queno volen pas dir, naturalment, que Este-llés cregués que la llengua i el poblese'ls estava inventant, els redreçava oels donava cohesió ell tot sol, o gràciesa la seva poesia, ni que l'obra que dei-xava enrere constituís un monument únical segon i una eina insubstituïble per asalvar la primera. Ben al contrari, el fetque, entre la seva dilatada bibliografia,encara quedi per editar de forma conne-xa i completa el seu Mural del País Va-lencià, és un indici no que li hagin man-cat les forces per a una tasca tan ingent,sinó que, un cop més, el país ha anat ala rerassaga d'allò que ell, lúcidament,preveia.

Vicent Andrés Estellés, nat a Burjassotde família de flequers el 1924, va tenirper tota formació intellectual la de l'Es-cuela Oficial de Periodismo de la post-guerra. Aquell desert cultural el fasti-guejà, però també el va influir d'algunamanera positiva: d'una banda va donarales a la seva grafomania, li convertí elfet d'escriure en un ofici quotidià senzill isever i no en una alambinada químicade cenacles; d'una altra banda, li va ser-vir per a acarar-se a la realitat de cadadia en les seves múltiples vessants, desde la intellectual fins a la més vulgar iobscena. L'obra de Vicent Andrés Este-llés té molts residus vius d'aquesta do-ble vocació constància d'un registredirecte i personal fins i tot en les imita-cions més cultistes, immediatesa de la li-teratura al fet viscut, catalogació delmón com un univers de coses totes lesquals existeixen amb idèntica dignitat,passió per la terra, passió per l'amor ipel cos ... En alguns extrems aquesta ac-tivitat literària ha de recordar, per força,Josep Pla, ja que les seves obres són in-ventaris salvadors de tot allò que hanconegut, catàlegs reals perquè les ge-neracions futures puguin perviure -totsdos escriptors necessiten l'acte d'escriu-re per a justificar-se ells mateixos-:però tampoc no cal extremar massa elsparal·lels.

D'ençà de la publicació de Ciutat acau d'orella (1953) i de La nit (1956),

52 [404J

El dia 27 de març moria VicentAndrés Estellés, un autèntic poe-ta, un dels més grans que ens hadonat el segle xx. El dol del PaísValencià ha estat compartitarreu de les terres de la nostrallengua. Ens resta, a tots plegats,d'acabar d'endegar la publicacióde la seva obra, d'aclarir-ne elssentits i d'aprofundir-ne el co-neixement.

Vicent Andrés Estellés, el gran poetaque hemperdut, el gran poeta que anem descobrintlectura rera lectura.

LA POESIADEVICENT ,

ANDRES ,I ESTELLES

per Francesc Parcerisas

l'obra de Vicent Andrés Estellés havia to-cat registres vitals per a la poesia cata-lana contemporània. D'una banda vadescriure, des del realisme de qui estàintegrat al poble mateix, una crònica dela negra mediocritat de la postguerra. EIseu és, sense saber-ho, un neorealismegruixat, a la italiana. un doll vital en unpaisatge gris i desolador (L'amant de to-ta la vida, 1956, Llibre de meravelles,1971) En segon lloc, Andrés Estellés deseguida es va convertir, també, en unpoeta a la recerca cultural de models,