Ramon TremosaTorre de Guaitahttp://blocs.mesvilaweb.cat/rtremosa

La UE i Alemanya acceptarien una Catalunyaindependent?Política catalana | dimarts, 18 de setembre de 2012 | 17:37h

Vista la gran manifestació de Barcelona de l’onze de setembre amb una demanda prou explícitad’independència, es multipliquen les preguntes sobre si la Unió Europea acceptaria una Catalunyaindependent. Si aquest procés complís uns requisits democràtics bàsics (àmplia, cívica, festiva ipacífica majoria expressada per mitjà d’una majoria al Parlament de Catalunya i un referèndum posterior), ala llarga Catalunya seria reconeguda per la majoria dels estats de la UE, malgrat totes les pressionsespanyoles que poguessin haver-hi en contra. Si la UE ha reconegut Kosovo recentment, encara més ha dereconèixer Catalunya. Així, des del dia de la gran manifestació a Barcelona la pregunta que em fan moltsdiputats i algun alt càrrec de la Comissió Europea no és "què feu?" sinó "quan ho fareu?". I és que sento adir sovint,arran de la crisi, que l'Europa que funciona no és la dels grans estats-nació ineficients i centralistesdel sud d'Europa, sinó l'Europa dels petits estats eficients del centre i del nord del continent, inclosaAlemanya, país que rutlla "perquè funciona com 17 Dinamarques independents: 17 agènciestributàries úniques i 17 estats sobirans en la gestió dels seus aeroports, ports i trens. És a dir, l'Europarealment federal i descentralitzada rutlla, mentre que la centralista no.

1.- Catalunya és vista a la UE com el país mediterrani més nórdic: país industrial, exportador i creatiu,amb gran vocació i ambició de capitalitat europea i de porta d'entrada i sortida del comerç intercontinental.Catalunya és vista com a model per als països PIIGS i al capdavall, Europa i Alemanya volen països quefuncionin, on els seus governs paguin les factures a 30 dies, els mercats laborals siguin eficients, la justíciarápida, la seguretat jurídica de les inversions internacionals efectivament protegida, no hi hagi dèficits detarifa energétics brutals, on les infraestructures guanyin diners perquè es fan allà on fan crèixer l'economia ino que en perdin a cabassos perquè van d'on no hi ha res a on no hi ha ningú... és a dir tot el que avuil'Espanya actual no ofereix. "Una altra vegada Espanya ha tornat a fracassar", sento a dir sovint a laUE. Si una Catalunya independent garantís tot el contrari del que avui Espanya ofereix les portes europeesse'ns obririen.

2.- Les multinacionals i la independència: Subscric el que ha escrit fa poc el gran economista catalàMiquel Puig al diari Ara les dues darreres setmanes, "no tinc cap dubte que el debat sobre laindependència de Catalunya és molt més sentimental que racional". Les 4000 multinacionals que hiha avui a Catalunya saben molt bé que si aquest fos un país normal (corredor mediterrani, gestió localeficient de ports, aeroports i trens, pagament puntual de factures, mercat laboral i energètic eficients,estabilitat jurídica de les inversions...) podrien multiplicar els seus tràfics i beneficis. Aquestes 4000multinacionals, el dia després de que el Parlament català votés a favor de l'Estat propi, seguirienenviant els seus camions, vaixells i trens amunt i avall com si res. "No hi ha res racional a discutirsobre aquest punt" conclou Miquel Puig i jo comparteixo la seva opinió.

3.- Vist des de Brussel·les cal dir que són molt poc consistents les amenaces d’expulsió de l’euro ide la UE si Catalunya proclamés unilateralment la seva independència, amenaces recurrents que es fan desde Madrid. Si hi ha algun país que corre perill de que el facin fora de l’euro és aquesta Espanya centralista,jacobina i ineficient, incapaç de canviar el seu xip aïllacionista secular i d’adaptar-se a un món obert iglobalitzat com és el del segle XXI. Les 4000 multinacionals a Catalunya per interès propi nodeixarien que Catalunya fos expulsada de l’euro i fins i tot podrien afavorir que es produís ràpidamentl’ampliació interior que ja està considerada i estudiada a la UE per si Escòcia acaba votant a favor la sevaindependència.

4.- Encara recordo l'astorament dels directius de Volkswagen a Martorell quan van veure a LaVanguardia a tota pàgina (19.03.2011) els intents (fracassats) de boicot a la visita parlamentària dela Comissió de Transports del corredor mediterrani que vaig organitzar al març de 2011, intents perpart del govern del PSOE, que va enviar diplomàtics als despatxos de tots i cadascin dels diputats per a quees "desapuntessin" de la visita. Visita de tres dies que va ser la més nombrosa que mai ha fet una delegaciódel Parlament Europeu: 17 diputats, 15 alts càrrecs de la Comissió europea i 11 assessors parlamentaris detransports. "Quin merder entre Catalunya i Espanya, no?" em preguntaven els diputats. "Ep, que no l'heorganitzat pas jo", els contestava jo.

5.- Brian Simpson, eurodiputat laborista anglès que presideix la Comissió de Transports, pocs diesabans de qué la Comissió Europea fes públic el mapa de prioirtats ferroviàries de mercaderies, va declararrotundament a La Vanguardia que "la UE havia de prioritzar el corredor mediterrani i que el corredor centraldels Pirineus hauria de ser un projecte posterior". Aliats de la nostra causa Catalunya en pot trobar aEuropa: són aliats de la lògica econòmica i de la raó pràctica i adversaris decidits dels mals i les ineficiènciesdel centralisme jacobí.

6.- El precedent de Kosovo: Al març d’aquest any el Parlament Europeu va votar per àmpliamajoria autoritzar la Comissió Europea a obrir negociacions amb Kosovo de cara a la sevaincorporació futura a la UE. La pressió diplomàtica espanyola per aconseguir el vot contrari dels eurodiputatsva ser intensa i tan PP com PSOE van fer un mateix discurs en el debat del plenari pertinent: “Kosovo és unestat que podria emparar el tràfic d’armes, de drogues, de menors...” i tots els mals que vulgueu imaginar iper això no havia d’entrar a la UE. Els diputats anglesos i alemanys, en canvi, van dir que Kosovo deixariade ser totes aquestes coses a mesura que s’anés integrant comercialment a la UE i poc a poc anésadquirint els seus hàbits democràtics. Jo vaig intervenir en el plenari en el mateix sentit que els anglesos ialemanys (el vídeo és a la pàgina web del PE i també al meu web).

7.- Kosovo espanta molt Espanya pel precedent que crea a la UE, perquè la seva independència va serproclamada unilateralment des del seu parlament regional, sense cap negociació amb una Sèrbia que novolia negociar res. De fet, molts diputats alemanys i anglesos van preguntar el president espanyol Zapatero,al gener i al juliol de 2010 (obertura i tancament de la presidència semestral de la UE) quan Espanyareconeixeria Kosovo quan “deixaria de ser membre del club dels països que encara no l’hanreconegut”. ZP es va fer, un cop més, l’orni sobre aquest punt tan sensible de qualitat democràctica per auna gran majoria d’europeus. Per cert, gran frase d'Enric Juliana aquest diumenge a La Vanguardia: "Elprincipal perjudicat de la intransigència sèrbia des de 1914 ençà ha estat... Sèrbia".

8.- La votació esmentada al Parlament Europeu al març sobre Kosovo, per cert, es va guanyaràmpliament per 522 vots a favor i només 110 vots en contra, així com també l’esmena que instava els 3països de la UE-27 que encara no ho han fet a reconèixer ràpidament Kosovo. També va ser aprovada enaquest debat l'esmena que instava els 3 països de la UE-27 que encara no han reconegut Kosovo (Espanya,Grècia i Romania) a fer-ho.

9.- Com va dir un dels governadors anglesos de Menorca al segle XVIII, “els castellans són arrogants,intolerants i el que és pitjor: no tenen ni una sola bona idea” ("Els Nikolaidis", novel.la excel.lent delmenorquí Josep Maria Quintana, que us recomano). Com n’és de llastimosament actual aquesta frase al2012!! Catalunya, en canvi, és vista per moltíssima gent amb qui jo he tractat a la UE com aquell paísmediterrani mig nòrdic, industrial, exportador i creatiu, que és un model a seguir per a molts altres països iregions PIGS del sud del continent. Que la por madrilenya no qualli entre nosaltres i que nosaltres decidimentre nosaltres el que més ens convé: Europea encara és avui un lloc on la llibertat i la democràciasón els pilars i els valors fonamentals de l’acció política. Molts parlamentaris europeus ho diuen isembla fins i tot que s'ho creuen. Amén.