Dijous, 22 d’agos del 2015

Del rock al clàssicORQUESTRA BERG, de Praga

Peter Vrábel, directorDavid Holý, guitarra elèctrica

La teva opinióés molt important.

Ens ajuda a millorar.

Moltes gràcies

Del rock al clàssicPeter Vrábel, directorDavid Holý, guitarra

I

Rock per a guitarra i cordes MILOS ORSON ŠTĚDROŇ (1973)

RockBarockRock-balladeJazzrock

Company PHILIP GLASS (1937)

II

Musica dolorosa PETERIS VASKS (1946)

Fratres ARVO PART (1935)

Orawa WOJCIECH KILAR (1932-2013)

dolceriasoler

DURANT EL CONCERT TINGUEU ELS MÒBILS APAGATS O EN SILENCI

La veu del festival

Orquestra Berg, de PragaL’Orquestra Berg de Praga és qualifi cada com una orquestra de cambra d’alta qualitat, que treballa sobretot la música con-temporània i la música del segle . Habitualment prepara projectes que siguin interessants per al públic i els enllaça, per exemple, amb el teatre, el cinema, el ballet, i els putxinel·lis. I sol fer concerts fora de les sales tradicionals. En el context del seu país es considera que aquest treball és una inversió molt important per al futur de la música i de l’art.

L’Orquestra Berg també fa un cicle de concerts per a nens que és molt popular.

Entre els projectes musicals que han portat als escenaris musicals hi ha el Beatles go baroque; Les Set paraules de Crist, de J. Haydn, i El Rey David, d’Artur Honegger.

L’Orquestra Berg de Praga ha estat present, amb èxit de públic, en el 31è Festival internacional de Música Pau Casals, de l’any 2011.

Peter Vrábel, directorPeter Vrábel és un director d’orquestra eslovac que viu i treballa a la República Txeca. De ben jove va començar la seva carrera concertística, ja que, quan encara era estudiant, va col·laborar amb orquestres simfòniques i de cambra, així com amb el cor infantil Kuhn. L’any 1955 va fundar l’Orquestra Berg, que gràcies a ell ha arribat a ser una formació molt reconeguda en la inter-pretació de música contemporània i del segle XX.

Vrábel és un entusiasta, i promotor original, de la nova mú-sica i col·labora activament amb els millors compositors txecs. Ha enregistrat nombrosos treballs per la Ràdio Txeca, i és el director convidat del Teatre Nacional de Praga.

David Holý, guitarraNascut l’any 1975. Als set anys va començar a estudiar guitarra

i l’any 1987 ja va guanyar un primer premi al concurs de guitarra de Ktná Hora. Graduat al Conservatori de Praga i a l’Acadèmia de música de Praga.Es dedica també a la música per a teatre i a la música rock.Actualment és un reconegut pedagog.

La gràcia d’anar creant instruments nous i, alhora, mantenir els antics és que, un dia, potser es troben. Però costa,

perquè —no ens enganyem—, els gèneres i els estils dintre de la música són bastant tancats. Per sort, a fi nals del segle XX va esclatar aquella moda anomenada “mestissatge”, que va derivar en “fusió”, i que ha permès una certa permeabilitat, creuant fronteres geogràfi ques, tímbriques i temporals. Que els violins de Vivaldi s’unissin a la guitarra elèctrica de Jimmy Hendrix semblava, fa un temps, cosa impossible. Però hi hem arribat. L’obra del compositor txec Milos Orson Štědroň es va estrenar fa just un any a Washington i, segons l’autor, volia “aprofi tar el potencial acústic que sorgeix de la unió entre la guitarra elèctrica i les cordes. El llenguatge clàssic europeu s’uneix amb tot allò que identifi quem amb el rock, sigui blues, jazz, gospel o country, que és, de fet, la música clàssica dels nordamericans”.

El segle XX ha estat farcit de tendències musicals ben particulars, moltes d’elles etiquetades amb “ismes” ben curiosos, com el sorollisme, el serialisme, el dodecatonisme, el concretisme, i tants d’altres. Un d’aquests corrents estètics ha tingut un gran èxit i molts seguidors, no solament en la música de concert, sinó també en la música cinematogràfi ca i, per extensió, en la música d’escena (teatre musical, dansa, instal·lacions, etcètera). Es tracta del minimalisme, un corrent practicat en diverses arts que es basa en la utilització del mínim d’elements possibles, en la recerca d’allò essencial. En música, a més, es caracteritza per la repetició constant de petits elements, de petites frases o fórmules rítmiques. El primer compositor que va fer servir el terme minimalista referint-se a una obra musical va ser Michael Nyman (autor de bandes sonores com El piano o diferents títols del director Peter Greenaway), i la difusió del gènere va arribar en la dècada del 1970, amb autors com el nordamericà Phillip Glass, l’estonià Arvo Pärt (ambdós els escoltem avui) i d’altres com Steve Reich o Wim Mertens. Els altres dos autors d’avui són menys habituals als nostres escenaris: el letó Peteris Vasks –de qui escoltem una obra fosca i intensa, un lament compost després de la mort de la seva germana– i el polonès Wojciech Kilar, més conegut per la música cinematogràfi ca amb èxits internacionals com el Dràcula de Francis Ford Coppola l’any 1992 o El pianista de Roman Polanski el 2002.

David Puertas Esteve

Forma partdel

festival!

La veu del festival