Abantes, quan era pitit i nava a col·lègit, algunes paraules em cridaven l’atenció: les estisores de retallar, l’ensiamada amb xacolata del brenar, l'aiga de la font, la xumeneia de la plaça, el micròfen del telèfen... M’encallava en el que dingú es fixava: com parla la gent. I no podia entenre per què la senyu em corretgia algunes paraules que ja allavòrens eren tresorts. Per mi, era ella qui s'etivocava, jo no hi veia el poblema. Si es deia, és que existia. Tant un juriol dels xixanta a Purreig, com un dematí d'istiu a Setmenat, quansevol moment era bo: domés calia llenga, llàpits, bloc... i oreies a punt, esclar.Ara, amb la prespectiva dels anys i amb l'enginy desenvelupat, la dèria segueix intacta. No m'ha calgut fer la cumanió per apreciar la veu del mossèn, ni anar al metge per rebre la indicció de la curiositat, ni anar al xarcuter per tallar la llangonissa amb un gavinet afilat. És custió de fidelitat. Em aquest decument recullo els sons que vénen i que se'n van, que canvien, que muten, que salten... Entre la gent correnta, en la parla col·loquial. No hi ha millor prèmit, de vritat, que satisfer la curiositat.

La veu del pople