“No es tracta de decidir quin pensament cultural és el

correcte, sinó donar les opcions a cadascú perquè

decideixi quina és la seva opció pròpia.”

Número 45 - Juliol 2010 Publicació trimestral Distribució gratuïta

Només la ciutadania crítica iparticipativa pot controlarel seu futur

Adela Farré,presidenta dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Què significa, com ho vius, ser la primeradona a presidir els Amics de les Arts?Ser la primera presidenta només és un reflexde la societat, de l’evolució dels temps. Hi hahagut moltes dones a la Junta i moltes sòcies.Però també és veritat que quan les dones hemparticipat en les entitats, o en el món laboral,hem hagut de compatibilitzar aquesta partici-pació amb la vida familiar. Hi ha un plus d’ho-res que cal dedicar a aquestes activitats que,sovint, les dones no tenim. A determinatscàrrecs d’entitats en què no hi ha una compe-titivitat massa dura és relativament senzillpoder accedir-hi. En canvi, en altres espais enquè hi ha una competència més elevada,aquest plus d’hores que es requereix no potser assumit per moltes dones.Les dones, per tarannà, són molt facilitadores.Ens agrada, ens preocupa que les coses fun-cionin, que les coses petites funcionin. Elshomes, en canvi, dominen més el discurs, elrelat global. Controlar el discurs és fonamentalper a la representativitat. La dita popular afirma que els homes noméssaben fer una cosa alhora. Peròjo penso que sempre en fanalmenys dues: el que sigui quefacin i explicar-ho. Els homes espreocupen molt més que nosal-tres de “vendre” allò que fan. Encanvi, les dones, ocupades enmúltiples tasques, no tenimtemps d’explicar la nostra feina.Això ens fa ser molt eficaces, peròens allunya de la “competició” pels càrrecs deresponsabilitat. Però també hi ha hagut unacultura femenina d’”estar al darrere”, d’estarmovent els fils sense la necessitat d’haver dedonar la cara. És una cultura de fer a través del’altre, de la realització social sent “la dona de”o, fins i tot, en l’àmbit professional, sent la màdreta d’un home. Essencial, però sempre unpas enrere; una cultura que ha anat canviant,però que encara no ha desaparegut del tot. Sóc la primera dona presidenta, però dono unvalor relatiu a aquest fet; que no n’hi hagihagut cap fins ara no és més que el resultat

d’una determinada situació, d’una manera defer de la societat. Les entitats culturals neixenquan, amb la revolució industrial i el treball ales fàbriques, apareix el concepte de tempsd’oci —per oposició al temps del treball—, untemps que els homes omplen amb activitatsculturals, al casino, a l’ateneu. Les dones, his-tòricament, no han tingut temps d’oci perquèla família ho omplia tot, i han participat menysen les entitats. Els temps han canviat, estancanviant, i ara les dones ocupem càrrecs iseguirem veient créixer el nostre pes en lesentitats i la societat.

Els Amics de les Arts tenen força seccions,oi?En tenim set, de seccions: el Grup de Teatre,el Cor Montserrat, el Club de Jazz, la vocaliade Fotografia, el Cine-Club, el Grup d’ArtistesPlàstics i Visuals i la vocalia de Literatura-Mirallde Glaç.Les vocalies, però, no esgoten les activitats. Ésa dir, l’activitat musical no la fa només el CorMontserrat. L’Assumpta Talamàs, des d’una

de les vicepresidències de la Junta Directiva,coordina les diverses activitats que fem enl’àmbit de la música clàssica: com a JoventutsMusicals, participem en la programació del’Auditori de Terrassa, i també som organitza-dors, juntament amb Caixa Terrassa (ara jaUnnim Obra Social), del Concurs de Músicade Cambra Montserrat Alavedra. Aquest anyhem iniciat també un cicle de concerts dejoves –Quarts d’una tocats–, en col·laboracióamb l’Escola Municipal de Música - Conser-vatori de Terrassa.Això també passa amb el Grup d’Artistes

Plàstics i Visuals. ElGrup disposa d’unestudi que diversosartistes utilitzen pertreballar, organitzasessions de model iproposa el tema i lescaracterístiques de lagran exposició col·lecti-va anual, però l’activitatde les nostres sales d’expo-sicions es coordina des dela vocalia d’OrganitzacióInterna. I la Fira del Dibuix,que fem cada primer diumenged’octubre, és una activitat coor-dinada des de la Junta Directivaen la qual col·labora gent dediverses vocalies.D’altra banda, des de la vocalialiterària Mirall de Glaç, amb elJordi F. Fernández al capdavant,han sorgit moltes iniciatives interdisci-plinàries, com el TAC! – Terrassa Acció

Creativa (2006-2008) i, mésrecentment, el projecteQuelcom (www.quelcom.org),que porta per subtítol“Processos de creaciócol·lectiva”. El 2009, dinsdel projecte Quelcom, es vafer una acció sobre els espaisorfes de la ciutat en què es rela-cionava l’art i l’urbanisme; i el

2010 es treballa com a tema la privacitat.El Jordi també ha estat un dels impul-sors del Laboratori Creatiu d’Amicsde les Arts (http://laboratoridelsa-mics.blogspot.com).La nostra entitat té com a objectiu ladinamització cultural, la reflexió,el pensament, i també queaquestes activitats no esquedin entre les nos-tres quatre parets,sinó que arribina la societat.

“

“La política cultural pública semblacada dia menys interessada a

promoure una idea de la culturacom a reflexió, com a pensamentcrític, com a anàlisi de la realitat.

2 POLÍTICA MUNICIPAL Juliol de 2010

PUBLICACIÓ TRIMESTRAL D’INFORMACIÓ MUNICIPALESQUERRA REPUBLICANA DE TERRASSAEdita: Fundació Irla

Consell de Redacció: Isaac Albert, Ramon Arribas, Carles Caballero,Jordi Centelles, Carles Feiner, Joan Lluch, Montse Pujol,Alexandra Vallugera.Maquetació: Alexandra Vallugera, Joan Lluch.Correcció lingüística: Anna Parés, Núria Vilella, Quim Sierra.Fotografies: Jordi Centelles, Alexandra Vallugera, Anna B.

D.L. B-20396-97Els articles signats no representen necessàriament l’opinió de la redacció d’aquesta publicació.Imprès a Catalunya.

EDITORIAL

Catalunya és un país en construcció permanent, de construc-ció conjunta i compartida; un projecte, a diferència de l'espa-nyol, modern, que busca situar el país a l'avantguarda de lespolítiques socials, d'aprofundiment de les llibertats i de la qua-litat democràtica. Som una nació, una nació possible, no inevi-table; possible si la gent ho vol, i la gent ho voldrà o no segonsel que se li ofereixi. El que li oferim des de Catalunya, i el queel que li ofereixin des d’Espanya. Doncs ara ja sabem què potoferir Espanya. I ara ja sabem que Espanya no és possible, per-què és incompatible amb la pluralitat. Espanya ha guanyat elmundial de futbol però ha perdut el seu futur. No ha entès queno acceptant la pluralitat, no acceptant la diversitat de pobles,de nacions i de llengües el conflicte és i serà permanent. Quandes de Catalunya constatem que la nostra voluntat d'entesa notroba receptivitat a Espanya sinó rebuig, l'únic camí raonableés l'exercici del dret a decidir. Treballem, doncs, per reivindicarl’existència de Catalunya com a estat dins la Unió Europea, i ferles passes decidits cap a aquest objectiu. Des de Terrassa hotenim clar: seguim treballant per fer de Catalunya un paísnacionalment més lliure i socialment més just. Propera estació,INDEPENDÈNCIA.

No tot està per feri no tot és possibleLes ciutats són segurament la creació més complexes de lahumanitat; mai completades, mai definitives. La seva evolucióestà determinada per la seva ascensió a la grandesa i pel seudescens al declivi. Les ciutats són el passat, el present i el futur.Contenen tant l’ordre com el caos. Són la manifestació físicade la història i la cultura i incubadores de la innovació, la indús-tria, la tecnologia, l’emprenedoria i la creativitat. Les ciutats sónla materialització de les idees més nobles de la humanitat, deles seves ambicions i aspiracions, i per això han d’estar bengovernades i sobretot ben planificades i amb una estratègiaclara.Des d’Esquerra ens creiem els pobles i les ciutats. Pensem quela construcció nacional passa pels pobles i ciutats i tenim moltclar que Terrassa ha de tenir un paper fonamental en la cons-trucció del país. Per aquest motiu la planificació estratègica ésbàsica i ha estat l’ADN de la gestió d’Esquerra en aquestsdarrers anys de govern a l’Ajuntament de Terrassa. Des d’unadirecció estratègica hem establert QUÈ volíem fer a partir delconeixement de la ciutat, de tenir clara la missió i els valors, elsobjectius i els criteris. Hem desenvolupat COM, a través delsinstruments per assolir-los; AMB QUI, comprometent els actorsen el procés per impulsar-los. Aquesta és la base de les políti-ques públiques del segle XXI. Ja no tot està per fer i no tot éspossible, i això vol dir que hem de prioritzar, escollir, decidir. Onvolem anar i on podem arribar i per això la planificació és bàsi-ca. El nostre objectiu, el d’Esquerra i des de la política, passaper repensar i construir un futur millor i més sostenible, quedoni respostes als grans reptes socials, econòmics i mediam-bientals, a la vegada que solucioni un present complex, difícil iexigent. Si som capaços de donar bones respostes a les duesvariables, present i futur, haurem estat a l’alçada del que s’es-pera de nosaltres.

Som una nació iTerrassa decideix!

Als Amics estem oberts a nous sug-geriments. L’espai és per als socis,però estem oberts perquè qui tinguiun projecte i el vulgui desenvoluparpugui fer-ho des de la nostra plata-forma.En una entitat com la nostra, que tétants anys i força socis, hi ha diver-ses sensibilitats: d’una banda, ungrup que en podríem dir “tradicio-nalista”, que vol mantenir les cosescom són, “com s’han fet sempre”;de l’altra, hi ha la voluntat de laJunta Directiva i d’algunes altrespersones que volem fer cosesnoves i trobar noves maneres de ferles coses “de sempre”. Tenim mésde 560 socis i, és clar, hi ha gentper a tot. Nosaltres intentem gestionar ladiversitat. I fer entendre a les perso-nes de fora de l’entitat que podenparticipar-hi. Només demanemrigor i seriositat. És a dir, que nosal-tres oferim la plataforma per desen-volupar activitats culturals que tin-guin un contingut, un valor, unacontinuïtat. La que sigui necessària,

de continuïtat, però que no sigui un“bolet” que apareix i ja està.Nosaltres no som com un ajunta-ment que dóna subvencions i esdesvincula del projecte. Som unaplataforma de llançament i d’impulsen el mitjà i llarg termini. Per aixòconvidem tothom que tingui pro-postes a fer-se soci i aportar lesseves idees per fer Amics junts.

Pel que m’has dit, els Amics fad’ateneu popular, obert a tothom,però alhora està pensat principal-ment per als socis. Voldríem tenir un esperit d’ateneupopular, però no només per fer elcafè o la cervesa. Volem ser unespai de creativitat cultural i que els

projectes que germinin dins delsAmics durin un temps, el que siguinecessari.Un exemple el tenim en l’activitatteatral dels anys 70, un momentd’efervescència política en què vajugar un paper important el movi-ment de teatre independent com aespai de reivindicació de la nostrallengua i de les nostres llibertats.Llavors, Amics tenia dos grups deteatre: Sis x Set, encapçalat perFeliu Formosa, i Shunk, capitanejatper Pau Monterde, que van esdeve-nir referents en l’àmbit teatral cata-là del moment. Els dos grups es vanfusionar sota el nom d’El Globus,però a mitjan anys 70 una part de laformació van optar per la professio-“

“Actualment s’avalua la cultura

en funció de paràmetres

en bona part econòmics

ALE

XA

ND

RA

VALL

UG

ER

A

Joventuts Musicals ens trobem enuna situació complexa, atrapats encorrents contraposats. D’unabanda, volem ser un espai de crea-ció, especialment per als joves,però tenim unes bases socials enles quals els joves són una minoria.D’altra banda, la política culturalpública sembla cada dia menysinteressada a promoure una ideade la cultura com a reflexió, com apensament crític, com a anàlisi dela realitat, i tot ho ocupa la preocu-pació per l’estímul de les indústriesculturals —editorial, cinematogràfi-ca, discogràfica…— i el seu impac-te en el desenvolupament econò-mic. Això, i la defensa del compo-nent identitari de la cultura populari tradicional.

Quina relació hi ha entre cultura iel seu rendiment?Fa uns anys es mesurava el valorde les activitats i els productes cul-turals per l'impacte que tenia en la

formació espiri-tual de la per-sona, en laconformació dela seva capaci-tat crítica.A c t u a l m e n ts'avalua la cul-tura en funció

d'altres paràmetres; en bona part,econòmics.La cultura que cal promoure des del’Administració no pot ser nomésl’última pel·lícula de Woody Allen,encara que la faci a Barcelona, o elball de bastons. Entre les indústriesculturals i la cultura popular hi hamoltes propostes culturals que nosón ni massives ni fàcils, però quecal seguir defensant, com una lec-tura de poesia o una conferència deWalter Benjamin. I cal defensartambé la idea del ciutadà creadorde cultura i no només consumidor,un creador no professional peròactiu en àmbits no tradicionals.Per a mi, l'objectiu de la cultura és

Juliol de 2010 POLÍTICA MUNICIPAL 3

nalització i, enduent-se el nom, vanfer cap a l’Institut del Teatre.Mentre, la resta es van quedar perdonar origen a l’actual Grup deTeatre dels Amics, totalment ama-teur però amb més de 30 anys detrajectòria.Els Amics, com la societat, hemanat canviant, evolucionant. Perexemple, als anys 70 el jazz era unaactivitat important artísticament,però minoritària. I en certsmoments vam haver de comptaramb el suport de persones a títolpersonal, com en Tete Montoliu,que ens va regalar un piano perpoder seguir endavant. Actualment,en canvi, tenim un model propi defestival, reconegut per tothom i ambuna gran rellevància. És un modelsemiprofessional, un model com-pletament diferent als que hi ha ad’altres ciutats, i és precisamentaquest model el que garanteix lacontinuïtat del festival i el seu enor-me impacte social.El Cine-Club ara manté una activitatmolt reduïda, amb una projecciómensual de pel·lícules. En canvi,als anys 80 va arribar a gestionar laSala Regina com a cinema d’art iassaig, i hi havia un entorn d’unes300 o 400 persones que participa-ven activament en totes les sevespropostes. Es van arribar a fer 14edicions de les “17 Hores deCinema” (1975-1988), amb un èxitde públic enorme.

Quin és el vostre model cultural?Els Amics és un espai que dóna l’o-portunitat a la gent de fer coses, iles coses duren en funció de lesenergies que té l’equip que hi ha aldarrere: tres anys, o cinquanta.Sempre, però, les activitats han deser a l’entorn de la cultura i les arts.És la manera que tenim de garantirla interrelació entre el soci i l’ateneu. En qualsevol cas, a nosaltres no ensval el model cultural actual, orientatsobretot a un consum ràpid i acríticd’usar i llençar. Fa 30 o 40 anys nohi havia pràcticament oferta culturalal país. Ni privada, ni pública. Quialeshores volia fer cultura –els artis-tes– ens tenia com a plataforma, iqui volia consumir cultura –elpúblic– ens tenia com a proveïdor(de teatre, de cinema, de concerts,d’art...). L’oferta cultural actual ésenorme. Sense moure’t de casatens accés a centenars de recursosi productes, i ara la decisió comple-xa és escollir la millor opció davantde tanta oferta. Això canvia el rold’entitats com els Amics: la societatno ens “necessita”com a proveïdor.Ara el nostre rol ésser plataforma decreació.I per fer aixònecessitem socis,que les personesque vinguin a creares comprometin amb l’entitat. Enscalen socis per poder disposar delsnostres espais, per poder pagar ellloguer i la llum, per tenir una secre-taria. És cert que podem tenir accésa algunes subvencions per a lesactivitats que duem a terme, peròles despeses bàsiques de funciona-ment les hem de cobrir mitjançantel suport dels nostres socis, la claude la nostra autonomia.

Quin paper ha de jugar la societatcivil en la construcció de políti-ques públiques?En una societat democràtica, cadacol·lectiu té el dret i el deure dedefensar els seus interessos, és a

dir, de demanar lleis i serveis a l’Ad-ministració que li permetin desenvo-lupar les seves activitats. Per posarun exemple, el carril bici, que crecque és positiu, és fruit de l’interèsque van posar-hi les associacionsde ciclistes i les entitats cíviques quedefensen un altre model de ciutat iara tots en sortim beneficiats. Cada col·lectiu ha de defensar lesseves necessitats (espais, recur-sos…), però també ha de ser capaçde pensar i proposar idees per a laconstrucció de la col·lectivitat.Com a entitat hem de saber i hemde tenir la capacitat de renunciar ide somiar. Per exemple, a una novainfraestructura com el TeatrePrincipal ens hi podem acostar dedues maneres: demanant la possi-bilitat d’emprar l’espai per a projec-tes del nostre grup de teatre, peròtambé aportant idees per a la sevagestió com a teatre públic. Nopodem fer allò tan típic de “si no hade ser per a mi, ja s’ho faran”.En aquest sentit, està molt bé l’in-tent que ha fet l’Ajuntament a tra-vés del Pacte Cívic per la Cultura desumar a la gestió municipal de lacultura les veus de les entitats quehi treballem, tot i que caldrà veurequins resultats donarà. Els meca-nismes de participació no sempresón fàcils per a entitats basades enel voluntariat. No sempre es té eltemps necessari per reflexionar, nitens els fòrums interns adients perdebatre, ni, sovint, la realitat del diaa dia ens ho permet.

A Terrassa hi ha la tradició que hihagi dos de tot: dues colles caste-lleres, dos casinos… l’AteneuTerrassenc i els Amics seguirientambé aquesta dualitat?No crec que siguin dues entitatscomparables: Amics va néixer i s’hamantingut amb vocació de promou-re activitats artístiques (exposicions,concerts, teatre…) i, en canvi,l’Ateneu Terrassenc és una entitatmés de debats, de conferències, desopars… Només fan una petita partde la diversitat d’activitats que femnosaltres… Si hagués de buscaruna entitat que sigui comparableals Amics, em sembla que la méssemblant seria el Social. Personalment em fixo molt tambéen l’activitat de l’Ateneu Candela,perquè la seva base és sobretot degent jove i, en certa forma, pensoque podria haver estat una secciódels Amics. Però les entitats neixencom a resultat dels interessos i lesinquietuds de persones que, en el

moment de constituir-se, no trobenespai ni sintonia amb les organitza-cions o entitats que ja funcionen. Nosaltres ens movem en l’àmbitestrictament de la creació cultural iartística, i malgrat que, òbviament,hem d’estar connectats amb elpensament crític i amb les inquie-tuds cíviques, aquesta vinculacióno està sempre present en moltesde les manifestacions artístiquesque acollim. Una exposició de pai-satges a l’oli, a la manera de l’esco-la olotina, pot ser molt interessantartísticament, però connecta pocamb els interessos dels joves o ambels reptes de la societat moderna.Entitats com Amics de les Arts i

Ale

xand

ra V

allu

gera

fomentar la participació ciutadanaen la construcció social, donareines per al pensament i la creativi-tat individual. I sembla que aquestobjectiu ens hagi deixat de preocu-par; sembla que són més impor-tants els articles que surten als mit-jans sobre una exposició i la gentque hi va que no pas la mateixaexposició i el seu contingut.

No es tracta tampoc de decidir quinpensament cultural és el correcte oel que és oportú, sinó donar lesopcions a cadascú perquè decidei-xi quina és la seva opció pròpia.Perquè només els ciutadans i ciuta-danes crítics i participatius podencontrolar el seu futur.

Alexandra Vallugera

Els Amics de les Artsestan d’aniversari...Bé, més o menys. Estem en una campanya de reivindicació del nostre

local, on hi som des de fa quasi 80 anys. De fet, però, l’entitat va néixer

el 1927 a l’estudi de l’Isidre Òdena, el pintor, al carrer Sant Pere, on hi

mantenia una tertúlia artística. Al cap d’uns anys es va traslladar al

local on encara som avui dia, al carrer del Teatre, cantonada amb Sant

Pere, on hi havia hagut el Centre dels Dependents, el casino dels boti-

guers. Ara ja fa 77 anys que hi som, des del 1933. Parlem de 80 anys per

arrodonir, però vaja, la qüestió és que nosaltres estem de lloguer i ara

tenim una polèmica amb els propietaris.

El nostre contracte de lloguer era per 25 anys, amb una clàusula de reno-

vació per 25 anys més. Els propietaris actuals, que són els fills i néts de

Ramon i Miquel Àngel Onàndia i de la senyora Paquita Pont, que és qui

ens el va llogar, volen que es renunciï no només a la clàusula dels 25 anys

de renovació, sinó que a més ens volen apujar el lloguer 4 vegades el preu

que paguem ara. Ens el volen llogar a preu de mercat i nosaltres no hi

estem d’acord. I no hi estem d’acord per diversos motius. En primer lloc,

perquè mai no han fet la inversió en el local que hagués calgut. Sempre

ens n’hem hagut de fer càrrec nosaltres, de les millores i de les actualit-

zacions del local. Per exemple, fa uns anys vam fer un concurs artístic per

pintar la façana (un disseny del pintor Pere Alavedra). Però la vam pin-

tar buscant espònsors per finançar-ho, perquè la façana queia a trossos.

De fet, no només la vam pintar; la vam restaurar.

Com et deia, actualment negociem amb els fills i els néts. Ells hi veuen

bàsicament un negoci i nosaltres hi veiem una responsabilitat amb la

ciutat. No han volgut entendre les nostres raons i arribar a un acord, i

han preferit portar-nos a judici, que està fixat pel dia 20 de juliol.

Nosaltres només volem que es compleixi el contracte que tenim signat, de

la mateixa manera que nosaltres l’hem complert. Hem pagat puntual-

ment i vam avisar amb més d’un any d’antelació que el volíem renovar,

acollint-nos a la clàusula que ens ho permet.

Crec que els drets van acompanyats de responsabilitats, i els hereus han

heretat no només el dret a la propietat del local, sinó també la responsa-

bilitat amb els seus llogaters i amb la ciutat de Terrassa.

“

“La nostra entitat té com a objectiu

la dinamització cultural,

la reflexió, el pensament

4 MANIFESTACIÓ DEL 10 DE JULIOL A BARCELONA Juliol 2010

El Tribunal Constitucional haestat quatre anys potinejant elsrecursos d’inconstitucionalitatcontra l'Estatut de la Moncloa queva ser aprovat en referèndum pelpoble de Catalunya. L’única acti-tud admissible hauria estat lainadmissió d’aquells recursos.Però no ha estat així. Finalment, lasentència del TC ha arribat i s’hatraduït en una tercera i severa reta-llada, passant per damunt de lavoluntat expressada per la ciutada-nia a les urnes.

La sentència del TC ens situaen una cruïlla que no admetvacil·lacions. Per un costat, la legi-timitat del poble de Catalunya jaexpressada a les urnes en referèn-dum. Per l’altre, 10 magistratsd’un tribunal desprestigiat i con-vertit en camp de batalla d’interes-

Som una nació, no

sos inconfessables dels dos granspartits de l’Estat espanyol. I quedemostra, una vegada més, quel’anticatalanisme és un elementde centralitat política a Espanya.

Aquesta és la qüestió essen-cial. Els magistrats del TC s’hanerigit en inquisidors de la voluntatpopular. No és que l'Estatut delParlament (el del 30 de setembrede 2005, aprovat pel 90% delsdiputats) no tingui cabuda a laConstitució Espanyola, és quetampoc hi té cabuda l'Estatutaprovat per les Corts espanyoles iper la ciutadania catalana en refe-rèndum. El que demostra queEspanya és incompatible amb lapluralitat. I el que ha d’entendreEspanya és que si no acceptaaquesta pluralitat, si no accepta ladiversitat de pobles, nacions i llen-

gües, el conflicte és i serà perma-nent.

La sentència del TC ha estatun atac a la dignitat i a la llibertatde tots i cadascun dels ciutadansde Catalunya que ha aconseguituna resposta democràtica, unitàriai coherent amb els valors que enshan mantingut vius com a país alllarg de la història.

No és que el TC hagi senten-ciat l'Estatut, és que, a la fi, hasentenciat la via estatutària, ator-gant-se un paper pel qual no haviaestat concebut i establint així unfunest precedent.

Davant d’aquest xoc de legiti-mitats i del greuge del TC, totesles forces del catalanisme vam sercapaces de donar una respostaunitària, serena i contundent d’a-cord amb el que el poble de

Catalunya ens dema-nava. La manifestació del 10 dejuliol a Barcelona va ser unmoment històric que va tancar laporta a la Catalunya autonòmicaper obrir la porta a un futur nacio-nal ple de sobirania per a poderviure millor. La manifestació deBarcelona va reunir, segons laGuàrdia Urbana, més d’un miliócent mil persones, que van des-afiar la calor d’un dissabte dejuliol per fer sentir la seva veu coma poble. “Som una nació.Nosaltres decidim” és un lemaque ens uneix a tots i totes. El dreta decidir és un dret inalienable de

les persones i, perextensió, dels col·lectius. La mani-festació va superar totes les expec-tatives, tant les dels organitzadors,amb Òmnium Cultural al capda-vant, com dels qui deien que noera viable aquesta convocatòria. Elgran èxit de la convocatòria va serel fet de sumar: cadascú duia laseva bandera i cadascú tenia elseu motiu per ser-hi. Tothom hi erabenvingut, hagués nascut onhagués nascut, parlés el que par-lés. I aquest ha estat un delsmotius de l’èxit: no demanem queningú renunciï a res, sinó que sesumi al projecte.

Les actuals circumstànciesreclamen doncs, una iniciativa

FO

TOS

: AN

NA

B.

troba rebuig,menyspreu i

indiferència.Companys, companyes, el TC,

les seves batusses i la seva sentèn-cia ja formen part del passat. Elfutur immediat passa per donar laparaula a la ciutadania. I aquestno és un dret abstracte sinó ques’ha d’exercitar com un acte deplena i sobirana normalitat demo-cràtica.

Isaac Albert i AgutTinent d’Alcalde i Portaveu

del GM ERC

Juliol 2010 MANIFESTACIÓ DEL 10 DE JULIOL A BARCELONA 5

ACUDIT DE MIQUEL FERRERESPUBLICAT A EL PERIODICO

DE CATALUNYALA TIRA

nosaltres decidim!

política quesuperi el sostre autonò-mic a partir d’una consulta ciuta-dana que permeti als catalans pro-nunciar-nos democràticamentsobre la conveniència de seguirvinculats a Espanya o participaramb veu pròpia a la Unió Europea.Perquè quan es constata que lavoluntat d’entesa de la part catala-na no troba receptivitat a l’espa-nyola sinó rebuig, l’únic camí rao-nable és l’exercici del dret a deci-dir. Perquè, parlem clar, a partir dela sentència el debat s’ha despla-çat. Ja no és entre autonomisme ifederalisme. Ara és entre un fede-ralisme plurinacional de debò o lacreació d’un estat propi. I la veri-tat és que no hi ha gaire marge. Laconstitució espanyola, l’únicavegada que parla de federació és

p e rprohibir-la.

Així doncs, aquestasentència dicta l’acte de defunciódel federalisme a Espanya, i aixòvol dir que som davant del fracàsd’Espanya, perquè no té futur. Iem dirigeixo amb tot el respecte icomplicitat als federalistes. Elfederalisme va de Pi i Margall aMaragall. Els únics projectes fede-ralistes que han estat capaços dedibuixar una Espanya diferent hannascut a Catalunya. Més enllà deles nostres fronteres no hi ha capfederalista. L’únic camí raonable ésl’exercici del dret a decidir, desprésde constatar que la voluntat d’arri-bar a acords de Catalunya només

Jesús Viñas, escollit conseller

nacional

Jesús Viñas, vicepresidentd’Esquerra Terrassa, va ser esco-llit en aquest mateix Congrés nouconseller nacional d’Esquerra.L’única candidatura presentada,la d’en Viñas, va obtenir un amplisuport, amb només 10 vots enblanc.La clausura del Congrés Comarcalva anar a càrrec del secretarigeneral d’Esquerra, Joan Ridao,que va encoratjar els militantspresents a seguir treballant pelprojecte d’Esquerra sense defa-llir.

MPS

Congrés extraordinari dela federació comarcal delVallès Occidental

Nova Executivalocal d’EsquerraRepublicana deTerrassaEl passat 20 de maig va tenir lloc l’assemblea extraordinària per triaruna nova executiva de la secció local d’Esquerra. L’acte es va celebraral casal de barri de Sant Pere amb l’assistència d’una trentena demilitants, la presidenta comarcal d’Esquerra, Glòria Ullés, i el secre-tari de Política Municipal d’Esquerra, Marc Sanglas.L’assemblea va començar amb la presentació de l’informe de gestió il’informe de finances de l’executiva sortint, que va ser aprovat per lamajoria de vots. Tot seguit es va donar a conèixer l’única candidatura que s’hi haviapresentat. Ho va fer en Cesc Poch, que l’encapçalava com a president.Poch va presentar la seva proposta–programa, calendari, idees defutur i una executiva renovada–, amb la qual es vol accentuar el nos-tre perfil d’esquerres i independentista a la ciutat. Els integrants de la nova executiva van explicar el seu projecte de tre-ball, la necessitat de reafirmar-lo, la proposta política d’Esquerra aTerrassa i els seus elements ideològics de reelaboració del model deciutat que vol Esquerra, i també consolidar el paper d’Esquerra deTerrassa en la definició de l’independentisme “metropolità”. Per aconseguir aquests objectius, la nova presidència va presentar unmodel organitzatiu de tres nivells: el comitè polític, òrgan de debat icreació de discurs; l’executiva, amb responsabilitats executives; i unapermanent amb responsabilitats sobre el treball del dia a dia. La sevaproposta va ser aprovada quasi per unanimitat dels assistents, ambnomés dos vots en blanc.

La nova executiva d’Esquerra de Terrassa està integrada per lessegüents persones:

Presidència: Cesc PochVicepresidència: Carles MassalléVicepresidència i portaveu: Jesus Viñas Secretaria d’Organització i Finances: Jordi CentellesSecretaria d’Imatge i Comunicació: Joan Lluch Secretaria de la Dona i polítiques d’igualtat: Montse Pujol Secretaria de Política municipal: Isaac Albert Secretaria de creixement, acollida i militància en xarxa: Jordi NavarroSecretaria d’Acció Política i programa: Ramon Arribas Secretaria de polítiques culturals i de medi ambient: Màrius Massallé Secretaria de polítiques socials: Cèlia RosSecretaria responsable d’AGIT-PROP: Rafael Boada Secretaria de campanya web 2.0 i moodles debat: Mireia Bercial Secretaria de ciutat i moviments socials: Carles Caballero Portaveu JERC: Eduard González Vocals: Josep Maria Sans i Nöel Climent Secretaria tècnica administrativa: Gemma Flò

El passat divendres 11 de juny,va tenir lloc a Vacarisses elCongrés Extraordinari d’Esquerra-Vallès Occidental, amb l’objectiud’aprovar la llista de candidats icandidates de la comarca per lesproperes eleccions al Parlamentde Catalunya, i també per escollirun representant al ConsellNacional d’Esquerra.La militància de la comarca varatificar pràcticament per unani-mitat la candidatura de MarcSanglas, amb només 5 vots enblanc, així com la resta d’inte-grants de la llista, entre els qualspodem trobar, en tercer lloc, eltinent d’alcalde de la nostra ciu-tat, Isaac Albert.La llista està integrada per Arés

Jesus Viñas, escollit conseller nacional

CE

DID

A

Final del Congrés Extraordinari d’Esquerra-Vallès Occidental

El passat 15 d’abril va tenir lloc la Nit de laRepública, que organitza des de fa 7 anys la secciólocal d’Esquerra Republicana de Catalunya per com-memorar la proclamació de la II República. S’hi vanlliurar els premis Gorra Frígia i Guillotina.El Premi Gorra Frígia s’atorga a persones o entitatsque s’hagin distingit durant l’any pel seu compromísi treball en defensa dels valors republicans: llibertat,solidaritat i democràcia, concretats actualment en lasolidaritat entesa com a fraternitat i per basar el con-cepte de ciutadania en la llibertat i legalitat. Enguanyaquest premi ha recaigut en el Josep Ruiz, en baseals mèrits contrets al llarg dels darrers anys en l’exer-cici de la seva professió i, especialment, per la sevagran activitat solidària als barris de la ciutat i entreels nouvinguts. En Josep Ruiz va arribar a Terrassal’any 1953 i des d’aleshores va treballar en diversesescoles i instituts de la ciutat; va exercir durant 13anys com a director de l’escola Agustí Bartra; a l’IESMontserrat Roig feia de professor i era responsable deles tasques de delegat sindical. Es va jubilar l’anypassat. La trajectòria com a mestre ha anat sempre acom-panyada de la faceta més activista de Ruiz, que va ser pre-sident de l’AAVV de Ca N’Anglada entre el 1974 i el 1977,on va desenvolupar una important tasca fent front a la com-

plexa situació de la immigració del barri, lluitant per la cohe-sió i la integració des de la humilitat i, per sobre de tot, ambles ganes d’ajudar als altres. Actualment és al capdavant del’associació Veu Pròpia, formada per persones que no tenen

el català com a primera llengua, però que l’han adop-tat com a llengua habitual. En Pepe Ruiz va recollir el premi dient que estava“molt emocionat”, ja que part de l’homenatge van serles paraules d’admiració i respecte de persones cone-gudes de l’àmbit educatiu, veïnal i del conservatori demúsica, i també per la interpretació amb violí de duespeces a càrrec de la seva filla.

D’altra banda es va lliurar el Premi Guillotina, que s’a-torga a les persones i/o entitats que s’hagin destacatper tot el contrari: per les seves activitats en contra deCatalunya, la seva economia, el seu benestar social, laseva cultura i els seus habitants. I enguany ha recaiguten la companyia elèctrica Endesa. Els motius del juratvan ser molt nombrosos: el deficient estat de les sevesinstal·lacions, manteniment i reparacions, cosa que esva poder comprovar després del temporal de neu delpassat mes de març i que va provocar un greu perjudi-ci al nostre país; la manca d’eficiència i d’inversió enel nostre territori, etc. Tot i que els membres del jurat

van adreçar una carta al director general del consell d’admi-nistració d’Endesa, fent-li saber que havia rebut aquestpremi, no es va rebre cap resposta.

MPS

Nit de la República 2010

6 SECCIÓ LOCAL Juliol de 2010

Tubau, actual tinent d’alcalde al’Ajuntament de Rubí; IsaacAlbert, tinent d’alcalde del’Ajuntament de Terrassa; HelenaSolà, candidata a l’alcaldia deCerdanyola del Vallès; JuliFernàndez, de Sabadell, directorde l’Agència Catalana de laJoventut; Rosa Rovira, tinent d’al-calde de Santa Perpètua deMogoda; Marcel Coderch, de SantCugat del Vallès, vicepresident dela Comissió del Mercat de lesTelecomunicacions; LourdesSerra, de Ripollet; Lluís Soler,portaveu d’Esquerra al’Ajuntament de Viladecavalls;Txell Ricart, regidora de mediambient de Vacarisses, i JoanBallbé, exalcalde d’Ullastrell.

JOR

DI C

EN

TE

LLE

S

Moment de l’entrega del Premi Gorra Frígia 2010 a en Pepe Ruiz per la seva feina en defensa dela llengua i de la integració dels nouvinguts, entre d’altres mèrits per part d’Isaac Albert.

El Premi Gorra Frígia, que premia la defensa dels valors republicans, va ser per a Pepe Ruiz, i el Premi Guillotina varecaure a l’empresa elèctrica ENDESA per la seva activitat en contra de Catalunya.

Juliol de 2010 MEDI AMBIENT 7

QUI SÓNAcció Teatre va néixer l’any 1997, tot i que no es va inaugurarfins a un any després, arran del gran interès que tenien el seupromotor, el desaparegut Lluís Barón, i la seva companya iànima d’Acció Teatre, Rosa Aguado, per vincular teatre iensenyament. La seva va ser la primera escola de teatre deTerrassa. Tots dos feia molts anys que estaven dins d’aquestmón i tenien moltes ganes de fer un pas més. D’aquestainquietud i passió va néixer Acció Teatre, que va trobar unemplaçament únic en un dels locals del Vapor Ros, al carrerPortal Nou. Després de l’arrencada, l’escola va anar incremen-tant el nombre d’alumnes i, actualment, durant el curs escolarhi ha tallers de teatre totes les tardes, dos vespres a la setma-na i alguns dissabtes.Paral·lelament a la posada em marxa de l’escola, l’Ajuntament,sobretot el PAME, es va interessar en el projecte i així vacomençar una col·laboració que s’ha mantingut fins als nos-tres dies: donar a conèixer els museus als més petits a travésd’activitats i jocs. Amb el departament de Turisme i el Museude Terrassa van començar a oferir visites teatralitzades. Tambécol·laboren amb La Xarxa.

QUÈ FANAcció Teatre té tres objectius primordials: la pedagogia, el tea-tre com a recurs per aprendre a afrontar la vida, i el foment del’assistència al teatre. L’essència de l’escola és l’ensenyament,però vol anar més enllà. El teatre obre un camp de possibilitatsper aprendre a afrontar diferents situacions de la vida, persaber com comportar-se o perdre la vergonya. En definitiva,dóna eines a les persones per desenvolupar-se en societat, iaquesta és una tasca molt important per a la Rosa Aguado,que creu que el teatre hauria de ser una assignatura obligatò-ria a les escoles, ja que ens dóna instruments per poder afron-tar situacions quotidianes com una entrevista de feina o unaexposició oral. I el tercer objectiu es basa en la idea que quanuna persona coneix el teatre per dins té més interès per anar-hi, i a més a més, gaudeix més de les obres ja que valora millorel treball que està veient.Els tallers de teatre que organitza l’escola van en paral·lel alcurs escolar, de setembre a juny, i cada taller prepara duesobres. Una es representa a final de curs. Al finalitzar cadataller l’escola lliura un diploma als alumnes per la seva assis-tència.

COM HO FANAcció Teatre és una entitat i es financia majoritàriament ambles quotes dels alumnes, tot i que també té altres ingressospuntuals (com la col·laboració amb l’Ajuntament, amb elMuseu de Terrassa, o la participació en muntatges d’altresgrups).

MONTSE PUJOL I SOLER

Acció Teatre

Economia i ecologia.L’economia verda

CE

DID

A

I no hi acabem de trobar la sorti-da. Algú parla d’oportunitats i dela necessitat cada vegada mésurgent d’un canvi de model. Segurque sí, necessitem un canvi demodel econòmic que potencïi elssectors productius i resti poder alssectors més especulatius. I neces-sitem una banca i un sistemafinancer al servei del sistema pro-ductiu, i no a l’inrevés.I en tot aquest panorama, l’ano-menada economia verda està cri-dada a jugar-hi un paper importan-tíssim. No només perquè configu-ra nous sectors de producció, nousclústers, com ens agrada dir-ne,sinó perquè el respecte al mediambient i la lluita global per lamitigació del canvi climàtic sónvalors que impregnaran a partird’ara qualsevol activitat econòmi-ca. I perquè, a més, la faran méssostenible i més eficient, tambéeconòmicament. Economia i eco-logia poden avançar juntes, hand’avançar juntes a partir d’ara. Il’ecologia ens ha d’ajudar també aaquest canvi de paradigma en elcamí cap al progrés econòmic isocial. L’ecologia ha de formar partde l’estratègia per definir una novaeconomia mundial.En efecte, m’atreviria a afirmar, enaquest sentit, que la feina de lesdiferents administracions referidaa la protecció del medi ambient i ala lluita per la mitigació del canviclimàtic resulta ara més fàcil quefa uns anys, atès que ara troba unaconsciència col·lectiva respectedels problemes mediambientalsque ens afecten. Fer avui de regi-dor de Medi Ambient a Terrassa,per exemple, és més fàcil que noho era abans. Les evidències delsefectes del canvi climàtic hanempès a la conscienciació d’àm-plies capes de la ciutadania res-pecte a buscar solucions, a canviarusos i costums i a assumir respon-sabilitats per mantenir la nostraqualitat mediambiental.És evident la importància que laqualificada com a EconomiaVerda, en el seu sentit més ampli,té en aquest procés de lluita per lamitigació del canvi climàtic. Elmateix secretari general Ban Ki-Moon recordava a València que elsacords per lluitar contra el canviclimàtic han d’anar acompanyatsd’incentius als països en desenvo-lupament. Millors condicionsfinanceres per tecnologies energè-tiques més eficients i poc conta-minants, ajuts als països més vul-nerables al canvi, transferència detecnologies no contaminants, etc.,i “noves i millors maneres de pro-duir i consumir”, en paraules

seves. Ha arribat el moment,doncs, de posar en pràctica unaeconomia que faci compatible eldesenvolupament econòmic i elrespecte al medi ambient.Això ens ho va fer palès l’InformeStern: “Si la comunitat internacio-nal no pren mesures, el canvi cli-màtic provocarà en el futur unaretallada d’entre un 5% i un 20%del PIB mundial”. Per contra, inver-tir ara l’1% del PIB actual ens evi-taria molts maldecaps. L’informeStern aborda la qüestió del canviclimàtic a bastament tractada pelscientífics i pels moviments ecolo-gistes, però les seves conclusionsvan a parar allà on fa mal, allà on hiha el moll de l’os de tota la societatcapitalista: l’economia.I en aquesta dimensió econòmicade la qüestió, allò que importa sónles conseqüències en el creixe-ment, però també les noves opor-

tunitats de negoci que es perfilen.Aquesta economia verda encaras’ha vist més esperonada desprésde confirmar-se l’aposta de la UnióEuropea per les energies renova-bles. En el seu document delgener de 2008, Una política ener-gètica per Europa, la UE es marcal’objectiu del 20% el 2020, és adir, que les energies renovables(hidràulica, solar, eòlica, biofuel ibiomassa, principalment) haurande representar el 20% del consumtotal d’energia el 2020 (enfrontdel 7% actual), millorar l’eficièn-cia energètica i, per tant, l’estalvid’energia un altre 20% i fer possi-ble, així, una reducció del 20% deles emissions de gasos d’efectehivernacle.El document obre bones perspec-tives al sector emergent de lesenergies renovables i els augura unllarg recorregut. Hi ha camí percórrer… S’obren nínxols de negociels pròxims anys en energiesnetes, en el mercat dels cotxeshíbrids i elèctrics, en la gestió delsresidus, en eficiència energèticaals habitatges i a les indústries,però també en sectors més allun-yats com el de les assegurances iels productes de gestió de riscenfront de les oscil·lacions de preuo les incidències del clima. I si lesenergies netes encara tenen pocpes relatiu en el total, cal tenir pre-sent que el creixement que experi-menten és quatre vegades superiora l’increment mitjà de la producció

de la resta de fonts d’energia. Des d’una perspectiva històrica, eldesenvolupament del capitalismeverd ha anat de la mà de l’incre-ment de la pressió mediambiental(o ecologista, com ens agradavadir-ne abans) sobre les actuacionsde les empreses.En una primera fase, la respostadel món empresarial als nousplantejaments mediambientals éscontundent: nega el problema,acusa els ecologistes de tremen-distes, de crear problemes inexis-tents. Aquestes empreses, l’úniccanvi que introdueixen en la sevaactivitat és la despesa en publici-tat per vendre els seus productescom a respectuosos amb el mediambient.En una segona fase, i després desuperar la primera (per això parlode fases, com un procés dinàmic),les indústries admeten amb mati-

sos l’existència del problema i lanecessitat de trobar-hi algunasolució. Deixen de culpabilitzar elsecologistes i treballen per aportarsolucions en dues direccions:pal·liatives (filtres i depuradores alfinal de la línia de producció) i desubstitució de matèries primeres itecnologies contaminants per d’al-tres de menor impacte ambiental.Al mateix temps, aquestes empre-ses milloren la seva gestió de resi-dus.La tercera i darrera fase és moltemergent i inclou un bon grupd’empreses, molt permeables a laconscienciació ambiental, quepersegueixen l’eficiència industriali l’energètica, mitjançant la inno-vació, l’ecodisseny i l’assumpciódels costos ecològics dins l’estruc-tura productiva de l’empresa.Potser avui encara en tenimpoques, d’empreses, en aquestatercera fase. Però segur que sónaquestes les que estan més benposicionades i les que podenaugurar una sortida de la crisigeneral que ens afecta. Ecologia ieconomia no només no es contra-diuen una a l’altra, sinó que esreforcen i es complementen. Elprogrés social i econòmic del nos-tre país i del món l’hem de buscar,a partir d’ara, de la mà de l’econo-mia verda.

MÀRIUS MASSALLÉ I BAINAD,regidor de Medi Ambient i

Sostenibilitat

Vivim uns temps convulsos, estranys, inquietants pel que fa a

l’economia. La crisi econòmica és global, però ens afecta direc-

tament a nosaltres i no sembla que tingui aturador. Es presen-

ta més com una crisi de l’economia financera i bancària que

no pas de l’economia productiva i de mercat.

““Economia i ecologia han

d’avançar juntes

8 ENTREVISTA Juliol de 2010

De quines xarxes, nacionals i inter-nacionals, participes? I què t’apor-ten a tu i a la teva cuina?Ara mateix estic a Cuina Vallès, quevol impulsar el producte i la gastro-nomia comarcals; al Parc a Taula,que és un projecte de la Diputació,que promociona els restaurants iels productes al voltant dels ParcsNaturals; i a SlowFood, un movi-ment internacional que defensa elconsum de productes bons, nets,justos i sostenibles. Va néixer aItàlia en contraposició del FastFood,i està implantada a diferents llocsdel món. Cada país té un àmbit,que intenta agafar les peculiaritatsde cada zona. Per exemple, és dife-rent la cuina d’aquí, que la delGarraf o la de la Vall d’Aran. Parlempràcticament d’una cuina comar-cal, molt localitzada, d’una cuinaque evidentment tota ella és cuinacatalana perquè té uns principiscomuns, però en canvi a nivell deproductes és molt diferenciada. Lamateixa riquesa del país ens per-met parlar de cuines catalanes.Ara, per exemple, cada comarca téuna cervesa. Està molt bé quepuguis anar a un restaurant delBerguedà i que et posin una cerve-sa feta allà. Hi ha elements comuns a tota lacuina catalana i la diferència està,entre d´altres, en el producte i enels sistemes de cocció. Parlem decuina catalana per la utilització d’u-nes elements bàsics, uns estrisconcrets. Hi ha cinc pilars de lacuina catalana que són la picada, elsofregit, la samfaina, el romesco il’all i oli, que ells sols composen,juntament amb els brous, el 80-85% de la cuina catalana. Amb lacombinació d’aquests elements,tens bona part de la base de lacuina catalana. Els estris, com elstupins, el morter, les cassoles defang... Les tècniques de cocció coml’escalivat, l’ast..

Parlaves del moviment SlowFood ide com modifica els productesque s’utilitzen a la cuina dels res-taurants...Tenir petites economies comarcals iun rendiment molt localitzat. Tambécal fer molta formació als mateixosprofessionals. Des de SlowFoodestem treballant molt per aconse-guir que a la gent li faci mal als ullsuna carta de restaurant que siguitotalment atemporal. Una carta detemporada demostra que hi ha unapreocupació per part del professio-nal de donar-te un producte bo. Iaquest és el primer pas.El producte ecològic, que no sem-pre és més car, és més bo, en lamajoria dels casos. Però moltíssimagent no està disposada a fer aques-ta petita inversió de més perquè noté en compte el valor afegit quesuposa aquest producte. De lamateixa manera s’ha perdut l’ús delproducte autòcton i de temporada.Costa trobar unes pomes Reineta,

que són pomes d’hivern, al desem-bre al Mercat però podem trobartranquil·lament cireres de Xile aldesembre al Mercat de laIndependència, això sí, a 12Euros. Ila gent està disposada a comprar-les. Però en canvi, no volen apostarmés per un pro-ducte de majorqualitat, com elsecològics. Espaga per desit-jos, no per qua-litat.Les verdures de temporada, igualque les fruites, no són casuals. Noés per casualitat que els cítricssiguin d’hivern i en canvi les fruitesamb més contingut d’aigua siguind’estiu.També estem treballant per millorarels menús escolars, per introduir-hiproductes, de manera que els nensi nenes coneguin nous sabors,noves textures i, també, d’onvénen, aquests productes, a travésde tallers amb aquests mateixosinfants.

Com va néixer la botifarra terrega-da? L’entens com a element d’i-dentitat i de creació de culturagastronòmica i de país?La cuina és identitat, és cultura. Faun parell d’anys vaig reflexionarmolt professionalment. Amb elscol·lectius de cuina dels que partici-po vaig començar a viatjar a llocs ontenen una gastronomia molt arrela-

da: Tolosa, Santiago de Compos-tel·la, ... M’agradava molt el que feiaal restaurant, però pensava que nooferia res als meus clients que elsvinculés a Terrassa, al Vallès. És adir, que si tancaven els ulls i menja-ven els meus plats, no podien

endevinar on eren. També em vanéixer una preocupació com a paredel què menjaven els meus fills. Això em va dur a fer recerca, ainvestigar, en dues línies: la via delproducte i del productor i la viaantropològica. Per la via antropolò-gica vaig veure que Terrassa no téun plat típic més enllà de la terrega-da i, pràcticament, el Vallès tam-poc. Però és un aliment que per laseva composició era difícil de posara taula. Així, amb un mestre cansa-lader, en Xavi Casanovas, vam crearla botifarra terregada, que és unamanera molt versàtil i molt agraïdaper poder recuperar aquests gus-tos, aquest producte de Terrassa.Ara, tothom que visiti la nostra ciu-tat pot trobar un element gastronò-mic únic al món. No es fa botifarraterregada a cap altre lloc!

La innovació i la investigació, tanten el menjar com en la presenta-

ció, són una manera d’oferir valorafegit.Efectivament. La innovació, lainvestigació, la reintroducció deproductes que ja existien però queactualment no es troben... en defi-nitiva, la creació de sinèrgies per a

oferir valor afe-git a la cuina,sí, però tambéa la ciutat. Et posaré unexemple: lapoma del ciri.

És una poma d’hivern que actual-ment no es troba. Estem parlantamb l’Ajuntament per veure si ésviable poder utilitzar alguns espaisperiurbans per a poder cultivaraquesta poma del ciri. La podencultivar gent gran o joves aturats,amb la qual cosa generem ocupa-ció. I aquests horts ecològicspodrien ser visitats pels nens inenes de les escoles, que aixítambé aprendrien els cicles vegeta-tius, i els processos de cultiu irecol·lecció. I aquestes pomes lespodríem fer servir als restaurantscom a peculiaritat gastronòmicalocal, però també altres gremis,com el de cansaladers o el de for-ners. Es pot fer una botifarra depoma del ciri, o pastís de poma delciri. I de la mateixa manera tambése’n podria beneficiar la gent delMercat, que vendria un productede la terra i fet a la vora de casa...Així se’n beneficia tothom, d’una

feina de recuperació d’un productetradicional.

Com veus el sector a Terrassa? Espot allargar cap al turisme, cap ala qualitat de vida?Menjar bé és l’exemple més clard’autoestima. Jo quan veig a la gentmenjar sé quant s’estima la gent aella mateixa. La priorització de ladespesa en una bona alimentaciócrec que és una aposta personal icol·lectiva. Menjar bé vol dir cultura.I oferir una bona gastronomia tambéés una aposta per a l’economia.Des de Catalunya s’ha utilitzat poc elreclam gastroturístic que podensuposar el boom de cuiners coml’Adrià o la Ruscalleda. No s’ha utilit-zat aquest boom per llençar interna-cionalment el que és la cuina catala-na, la cuina catalana creativa. El queva passar amb els Estats Units ambla cuina italiana o la francesa, quefins i tot si apareixen en una pel·lícu-la hi ha un maître parlant francès oun clar referent culinari, amb lacuina catalana no passa. Pel turista és molt difícil trobarcuina catalana de qualitat a la capi-tal de Catalunya i a les altres gransciutats. Estic fent un llibre sobre lacuina vallesana. És el primer recullseriós sobre la història de la cuinavallesana, sobre els productors,sobre l’ecologisme. També hi ha unreceptari, es diu Als albors de laproximitat, i sortirà en breu.

AVB

La cuina és identitat, és culturaC

ED

IDA

“

“

Oferir una bona gastronomia és

una aposta per l’economia

Parlem amb Artur Martínez,

xef del restaurant Capritx de Terrassa