Tema 1: L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII

1. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ 1701-1713

2. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA PER A ESPANYA: ELS DECRETS DE NOVA PLANTA

3. LA POLÍTICA EXTERIOR

4. ECONOMIA I SOCIETAT A L’ANTIC RÈGIM:

ECONOMIA

a) AGRICULTURAb) INDÚSTRIAc) COMERÇ

SOCIETAT

5. CARACTERÍSTIQUES DE LA IL·LUSTRACIÓ EN ESPANYA

6. EL REFORMISME BORBÒNIC: EL DESPOTSME IL·LUSTRAT DE CARLES III

7. ELS EFECTES DEL REFORMISME BORBÒNIC: CANVIS I PERMANÈNCIES

7.1. ÀMBIT ECONÒMIC:

a) EL CREIXEMENT DEMOGRÀFICb) L’IMPULS A L’AGRICULTURAc) L’IMPULS A LES MANUFACTURESd) L’IMPULS AL COMERÇe) ELS PROBLEMES D’HISENDA

7.2. ÀMBIT SOCIOCULTURAL

8. LES LIMITACIONS DEL REFORMISME BORBÒNIC

1

1. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ 1701-1713

A finals de l’any 1700, l’últim monarca de la Casa d’Àustria, va morir sense descendència directa. La successió a la corona ja feia temps que preocupava a les cancelleries europees, encara que Espanya fora una potència de segon ordre i un pàl·lid reflex del que havia sigut. Per llaços familiars hi havia dos candidats a succeir-lo: Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França i l’arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador Leopol I. Ambdós eren poderosos i farien perillar l’equilibri europeu o balança de poders. L’herència podia provocar l’aparició d’una nova potència: França o Àustria. La solució de compromís es va veure prompte frustrada (mort de Josep Ferran de Baviera a 1699)

El testament que pressionat va fer Carles II poc abans de morir seria a favor del francés ja que es pensava que això seria millor per al manteniment de la integritat del regne i per acabar amb el constant perill de guerra amb la rival França. Així, Felip seria proclamat rei d’Espanya a Versalles al 1700 amb el nom de Felip V de Borbó. Al 1701 va arribar a Madrid i va convocar les Corts de Castella, jurant les lleis del regne. Aquest mateix any va celebrar Corts a Saragossa i Barcelona, confirmant-ne els furs. Açò suposaria la introducció d’una nova dinastia, la dels Borbó amb dos condicions: renúncia al tron francés i manteniment de la unitat territorial.

El jove rei va ser acollit amb esperança, es pensava que la nova monarquia borbònica podria resoldre la decadència espanyola però l’actitud arrogant (manteniment dels drets del seu nét al tron francés) i la ingerència de Lluís XIV en la política espanyola en benefici de França ( presència de tropes franceses en els Països Baixos espanyols o cessió a una Companyia francesa de la venda d’esclaus negres en les colònies espanyoles) provocava un conflicte greu en l’equilibri europeu perquè enfortiria el poder dels Borbó. Ràpidament es formaria una coalició antifrancesa recolzant a l’arxiduc: la guerra estava servida.

La guerra tindria dos plànols: Enfrontament internacional: Estava en joc el futur d’Europa, el dilema

que es plantejava era: o bé hegemonia francesa si s’imposen els Borbó o manteniment de l’equilibri europeu si s’imposaven els aliats o austriacistes units en l’Aliança de la Haia (1701): Gran Bretanya, Holanda, Àustria, Prússia, Hannover i un poc més tard s’incorporarien Portugal i Saboia (1703). Els primers enfrontaments armats començarien ja a finals de 1701.

Guerra civil interna: des de la proclamació a Viena de l’arxiduc com rei d’Espanya al 1703. Però el fet decisiu seria el triomf dels austriacistes a Catalunya i el desembarcament dels exèrcits aliats. El 1705 l’arxiduc arriba a Barcelona, on instal·la la seua cort i promet respectar els furs. Els territoris peninsulars estaven dividits:

Castella: es va mantenir fidel a Felip V, excepte una part de l’alta noblesa que tenia por de perdre poder i influència davant de l’absolutisme francés.

Corona d’Aragó: en general, la gran majoria va ser austriacista. Els motius d’aquest suport podrien ser el mal record que les tropes franceses havien deixat en la revolta catalana de 1640, la

2

por a perdre els furs davant el centralisme francés o l’eficàcia propagandista dels austriacistes entre els sectors populars, sobretot a València. En ningun moment es va posar de manifest la voluntat d’aprofitar les circumstàncies per a separar-se de Castella, lluitaren pel règim futur de tota EspanyaA València la guerra (1705-1707) va tenir un caràcter de revolució social antisenyorial. Els representants de l’arxiduc van convéncer al camperolat que si el recolzaven aboliria el sistema senyorial. El general austriacista Basset desembarcaria a Altea i proclamaria a Denia a l’arxiduc com a rei, des d’allí arribarien a València i controlarien la major part del regne. L’enfrontament seria entre els botiflers que eren els nobles que s’alinearen al costat de Felip V contra els maulets integrats pels camperols atrets per les promeses d’abolició dels drets senyorials i per la burgesia perjudicada pels avantatges comercials que Felip V va concedir als francesos. Basset establiria a València un govern revolucionari de caràcter popular (abolició dels impostos i persecució dels nobles profrancesos). Però l’arxiduc té por dels excessos de Basset que acabaria empresonat. Això provocaria revoltes populars.

Desenvolupament de la guerra: En el plànol internacional les forces estaven prou equilibrades i els Borbó eren

incapaços de derrotat als exèrcits aliats. Però el 1711, un fet va canviar el curs dels esdeveniments: va morir l’emperador austríac Josep I i ocuparia el tron el seu germà l’arxiduc Carles. Aleshores el perill per a l’equilibri europeu el constituïa un Àustria al tron de dos regnes tan importants. Açò provocaria l’inici de les negociacions de pau.

En el plànol intern la superioritat seria per als Borbó. Hem de destacar la batalla d’Almansa del 25 d’abril de 1707 on els austriacistes van patir una gran desfeta a mans dels Borbó. No sol fou una batalla perduda perquè significaria el canvi més dur i radical de la nostra vida com a poble degut a l’abolició dels nostres furs amb el Decret de Nova Planta del 29 de juny. Abans eren un regne, després la nostra entitat política desapareixeria per complet.

“Els botiflers i maulets bé ens feren la tirana uns esquilant-nos del tot

i els altres, venent-nos la llana”

Però Almansa no va ser cap batalla decisiva per als Borbó, la guerra continuaria fins a la seua victòria final.

Els contendents van firmar la pau en el Tractat d’Utrecht 1713 que va suposar el reconeixement de Felip V com rei d’Espanya a canvi d’unes concessions territorials:

Àustria va rebre les possessions italianes de Milà, Nàpols i Sardenya, excepte Sicília que passaria a Savoia. A més de Flandes i Luxemburg en els Països Baixos espanyols.

3

Gran Bretanya va rebre Gibraltar i Menorca i privilegis comercial: “assentament de negres” dret a la venda d’esclaus a les colònies i el “navili de permís” per a comercialitzar amb les colònies tots els anys lliure d’impostos. Es convertiria en la gran potència marítima.

Portugal, la colònia de Sacramento i Holanda privilegis comercials, però deixaria de ser una gran potència marítima.

SIGNIFICAT: La Pau d’Utrecht va sancionar la decadència espanyola a nivell internacional i reafirmaria la balança de poders amb la Gran Bretanya com a àrbitre. Els blocs tornarien a estar equilibrats .

Després d’Utrecht continuarien resistint Catalunya i Mallorca: després del setge de Barcelona, les tropes de Felip V la van prendre el 11 de setembre de 1714 (la Diada) i al 1715 prendrien Mallorca. La guerra finalment s’havia acabat.

Si la Guerra de Successió havia sigut una doble guerra, la solució també seria doble: a la Península s’imposaren el Borbó i a Europa els aliats. Finalment, Àustria va reconéixer l’ordenament d’Utrech a la Pau de Rastatt 1714.

2. CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA PER A ESPANYA: ELS DECRETS DE NOVA PLANTA

La confirmació en el tron d’Espanya de Felip V va suposar la consolidació de l’absolutisme i centralisme francés amb el Decrets de Nova Planta: València 1707, Aragó 1707-1711, Mallorca 1715 i Catalunya 1716. Aquest decrets significarien l’abolició del sistema foral de la Corona d’Aragó que seria substituït per les lleis i institucions castellanes. Els territoris de la Corona d’Aragó van perdre la seua sobirania i quedaren integrats en el model centralista, uniformista i castellanista borbònic que suposaria una nova concepció de l’Estat.

Els furs de Navarra i País Basc foren respectats perquè durant la guerra van romandre fidels a Felip V.

A València fins i tot es va abolir el Dret Privat pel caràcter de revolució social que havia pres la guerra (els altres regnes el conservaren ).

Els Decrets de Nova Planta van introduir una sèrie de canvis tant en l’administració central com territorial. Canvis de caràcter centralista, uniformista i castellanista que suposarien el reforçament del poder reial: un poder absolut per arribar a tot el territori i a tots els súbdits.

Canvis en l’administració central: Supressió de les Corts de la corona d’Aragó que serien integrades en les

de Castella, denominades Corts d’Espanya però que tindrien poc de poder, al ser incompatibles amb l’absolutisme reial, només es reunirien a petició del rei i per jurar a l’hereu

Supressió dels Consells (sistema polític dels Àustries) excepte el de Castella que es convertiria en l’òrgan essencial de govern amb funcions consultives, legislatives i judicials al actuar com a Tribunal Suprem.

Aparició i desenvolupament de les Secretaries, substitutes dels antics Consells i base dels actuals Ministeris. Es crearien les Secretaries d’Estat, Afers Estrangers, Justícia, Guerra i Marina i posteriorment la d’Hisenda. Els secretaris eren nomenats i destituïts pel rei, només depenien i havien de retre comptes a ell. Els Secretaris, ajudats pels

4

funcionaris, s’encarregaven d’executar les ordres del rei i portar l’administració.

Modificació del sistema successori amb la introducció de la Llei Sàlica francesa: els hòmens tenien preferència al tron.

Però per damunt de tot estava el poder absolut del rei

Canvis en l’administració territorial: Desaparició dels antics virregnats de la Corona d’Aragó (sols es

conservarien els americans) El territori es va quedar dividit en 32 províncies que quedarien integrades

en les 11 Capitanies o Audiències. Aleshores ara ja no tindrem regnes sinó províncies.

Al front de cada província hi havia un Capità General que seria el substitut dels virreis. El Capità General seria la màxima autoritat política, militar i judicial ja que seria el president de les Audiències que actuaven com òrgan consultiu de govern i com Tribunal Suprem. Aleshores els Capitans Generals i les Audiències col·laboraven en el govern de les províncies.

La novetat seria la introducció dels Intendents (d’origen francés) que eren una espècie de governadors provincials, havien de residir en la capital provincial, i tenien àmplies competències: recaptació d’impostos, administració de la justícia municipal, manteniment de la llei i l’ordre, fomentar obres públiques i impulsar tot tipus de reformes il·lustrades etc. Es convertirien en la peça clau de l’administració. Aleshores cada província seria l’àmbit d’una Intendència.

A la vegada, cada província estava dividida en corregiments seguint el model castellà. Llavors s’introduïren corregidors a les ciutats de l’antiga Corona d’Aragó anul·lant-se la seua anterior autonomia municipal. Els corregidors, anomenats pel rei, serien els representants del poder central a nivell local o municipal per assegurar-se el seu control i la centralització.

Els antics Consells Municipals van donar pas als Ajuntaments centralistes ja que eren nomenats pel rei. Estarien monopolitzats per les oligarquies locals amb càrrecs de caràcter vitalici i hereditari En el regnat de Carles III es va desenvolupar una reforma municipal amb la introducció de magistratures per a la defensa dels interessos populars ja que serien elegides pels mateixos veïns, així veiem una certa democratització ( procurador síndic personer, diputat del comú o alcaldes de barri )

Reforma de les Audiències de l’antiga Corona d’Aragó segons el model i les lleis castellanes. Així el sistema jurídic va quedar organitzat entorn a les Audiències i el castellà es va convertir en la llengua administrativa.

Reforma fiscal amb la introducció en l’antiga Corona d’Aragó, apel·lant el dret de conquesta, d’un sistema fiscal modern i racional perquè era necessari sanejar. Es tractava d’un impost únic que rebia distints noms: equivalent a València, cadastre a Catalunya, única contribució a Aragó i talla a Mallorca. Aquest impost únic consistia en l’establiment d’una quota fixa que es repartia proporcionalment entre els habitants segons el seu patrimoni, que havien de pagar tots, i segons les rendes del treball,

5

ací els privilegiats quedaven exempts. La implantació d’aquest exigia una avaluació prèvia de la riquesa i dels ingressos , així van nàixer els primers cadastres (una bona font d’informació econòmica). Va tenir molt d’èxit a Catalunya: es recaptava més i era un sistema més àgil i menys costós per a la població. Posteriorment es va voler estendre a tota Espanya (cadastre d’Ensenada) però va ser impossible per la forta resistència dels privilegiats.

3. LA POLÍTICA EXTERIOR

El s. XVIII va ser en general un segle de relativa pau i estabilitat: la balança de poders es va mantenir fins les guerres napoleòniques. Espanya com potència de segon ordre tindria poc de poder i influència en el context internacional. Però açò a la vegada va permetre a la monarquia alliberar-se de la pesant càrrega militar i financera dels segles anteriors. D’aquesta manera els Borbó van concentrar les seues energies en la millora de la situació interna. Encara que es va veure implicada en alguns esdeveniments bèl·lics.El principal objectiu seria recuperar el prestigi perdut i defensar els interessos colonials front les agressions britàniques. Els instruments d’aquesta política seria la modernització de l’Exèrcit i la Marina. Destaquem: la introducció del sistema de quintes ( reclutament obligatori per sorteig) i la creació de regiments en lloc dels tercis. Es volia un exèrcit permanent i professional que depenguera del govern central. Es crearia la Armada Reial, l’Acadèmia de Guàrdia Marina de Cadis i s’impulsaria la construcció naval.

FASES:

El revisionisme de Felip V (1700-1746):volia revisar el Tractat d’Utrecht per recuperar les possessions italianes. Aquesta política va ser encoratjada per la seua segon dona ,Isabel de Farnesio per als seus fills. Destaquen una etapa purament revisionista basada en una política de força que seria un fracàs. Una segona etapa més realista seguint la política de l’equilibri europeu, aproximant-se a França ja que el rival colonial era la Gran Bretanya. Així s’inicia la política dels Pactes de Família : 1r i 2n Pacte el 1733 i 1744 respectivament. Aquesta política donaria bons resultats: el Regne de les dues Sicicílies per a Carles i Parma a Mòdena per a Felip.

La neutralitat de Ferran VI (1746-1759): es partidari de la normalització de les relacions diplomàtiques i no intervé en la Guerra dels Set Anys (1756-63) que esclata entre França i la Gran Bretanya. Prefereix centrar-se en la reestructuració de l’Exèrcit i la flota per millorar les comunicacions, l’administració i el comerç colonial.

La continuació de la política dels Pactes de Família amb Carles III (1759-1788): al 1761 firmaria el 3r Pacte de Família entrant en la Guerra dels Set Anys al costat de França. Però va ser un fracàs. La revenja vindria com a conseqüència de la Guerra de la Independència Americana (1776-1783) en la que recolzarien als colons. Amb la Pau de Versalles (reconeixement de la independència dels EEUU) recuperaríem la Florida, Menorca i Sacramento però no Gibraltar.

6

Dilema de Carles IV (1788-1808): quan la política dels Pactes de Família funcionava,esclata la Revolució Francesa i ho trastoca tot, Espanya es quedaria aïllada.

4. ECONOMIA I SOCIETAT DE L’ANTIC RÈGIM

4.1.ECONOMIA

a) AGRICULTURA

L’agricultura era la principal font de riquesa i la principal activitat econòmica ja que el 80% de la població era rural. Com en tota societat agrària la possessió de terres donava rendes, prestigi i poder.

Es tractava d’una agricultura tradicional i endarrerida amb uns rendiments molt baixos. Continuaven les estructures típiques de l’Antic Règim:

Grans terratinents: noblesa, clero i la mateixa Corona. Pervivència del sistema senyorial (poder jurisdiccional sobre els camperols ) Propietat vinculada (80%) : primogenitures nobiliàries ( ara també s’estendran

als plebeus enriquits), mans mortes de l’Església i béns municipals.Els Borbó van prestar gran atenció a l’agricultura pel desenvolupament de les idees

fisiocràtiques. El creixement demogràfic va estimular l’augment de la producció (major demanda).

Però aquest augment va ser degut sobretot a l’augment de la superfície cultivada i no a la introducció d’innovacions tècniques: simple creixement extensiu de baixa productivitat.

Però aquest augment de la superfície cultivada tenia les seues limitacions per això no es va poder resoldre el problema de la superpoblació al camp i davant un seguit de males collites es desencadenava una crisi de subsistència. Les causes d’aquestes limitacions eren diverses:

Les condicions climàtiques (clima sec i falta d’aigua) i orogràfiques (país muntanyós)

Gran quantitat de propietat vinculada que feia que la disponibilitat de bones terres fora escassa.

Gran part de les rendes agràries camperoles s’havien de destinar al pagament de les càrregues senyorial, impedint o limitant les inversions productives.

Davant l’escassetat de terres s’havien de cultivar les de pitjor qualitat (baixos rendiments) o les de pastura ( disminució fertilitat per falta d’adobs naturals)

Sols es van donar algunes innovacions tècniques al litoral català ja que en general, continuaran les tècniques tradicionals, com l’arada romana o la rotació triennal.

El cultiu principal eren els cereals, que constituïen la base de l’alimentació. Però també es van introduir nous cultius com la dacsa i la creïlla. Es va expandir la vinya gràcies a l’exportació de vins i aiguardents, especialment a Catalunya i també a València. No obstant això, l’especialització sols era possible en zones que tenien més facilitats per importar gra durant els anys de males collites.

Les rendes camperoles eren molt baixes, es tractava d’una agricultura quasi de subsistència o autoconsum.

7

Encara que hi havia xicotets propietaris, la major part del camperolat eren arrendataris o jornalers encara que la seua situació era molt variada. Diferències regionals:

Catalunya: la situació del camperolat era prou favorable per: la poca pressió senyorial (Sentència Arbitral de Guadalupe 1488 que va abolir els mals usos i reconéixer el contracte emfitèutic) i l’existència del contracte emfitèutic o a perpetuïtat que donava estabilitat al no estar sotmesos a l’augment de les rendes. Disposició d’una extensió de terra suficient perquè el patrimoni familiar passava a l’hereu. Introducció d’avanços tècnics i utilització d’adobs naturals que donaven més rendiments. Expansió del blat i de la vinya dedicada a l’exportació de vi.

Galícia i Astúries: Existència del foro que es va convertir també en un contracte a perpetuïtat. Però la mancança de terres va fer que es subarrendara el foro, apareixent el subforo, que era un contracte a curt termini i amb rendes més altes a l’anar-se’n revisant. Tot això creava un problema de minifundisme, amb terres massa xicotetes per alimentar a una família. Per tant, la situació del camperolat era prou mala.

Extremadura i Andalusia:Predominava el latifundisme en mans de la noblesa i el clergat. Els terratinent arrendaven les seues terres a grans arrendataris que les treballaven amb jornalers: mà d’obra barata i abundant. Les terres pitjors les subarrendaven a xicotets camperols amb dures condicions: a curt termini i amb rendes que anaven pujant cada vegada que es revisava el contracte. Per tant, les condicions del camperolat eren de les més dures: revoltes camperoles.

Castella: Encara que hi havia grans terratinents, també podem destacar xicotets i mitjans propietaris i arrendataris a curt termini. L’agricultura cerealícola patia la competència de la ramaderia pel gran pes de la Mesta (s. XIII) dedicada a l’exportació de la llana. Hi havia enfrontaments entre ramaders i camperols per la prioritat de l’ús de la terra per a pastures en lloc de cultivar-la. (amb la fisiocràcia es dedicaria més atenció a l’agricultura). La situació del camperolat castellà era intermèdia.

València: Degut a l’augment de la població es va augmentar la superfície cultivada tant a l’interior amb la construcció de bancals en els vessants muntanyosos, que es dedicava al secà (olivera, vinya , blat i garrofera) com al litoral dedicat a l’agricultura de regadiu, on destaquem el cultiu de l’arròs ja que començaren els aterraments de l’Albufera i altres zones pantanoses. A la Ribera continuaria el cultiu de la morera per a la seda, i a finals de segle començarien les primeres plantacions de tarongers (Carcaixent). Ací també tindrien un contracte emfitèutic però amb major pressió senyorial. Per tant, la situació del camperolat seria intermèdia.

b) INDUSTRIA O MANUFACTURES

Es tractava d’una indústria tradicional i endarrerida amb predomini del xicotet taller artesanal gremial en les ciutats, subjecte a una rígida normativa gremial. Predominava sobretot la indústria tèxtil: llana, lli i seda. Es va anar desenvolupant el “sistema domèstic”al camp per escapar de la reglamentació gremial i que seria un complement per a l’economia camperola.

Aquesta indústria arrossegava uns problemes estructurals que impedien el seu desenvolupament: escassa demanda interna (població molt pobra), falta d’un mercat interior articulat: l’interior continuava aïllat de la perifèria amb greus

8

problemes de transport i comunicació, mentalitat aristocràtica ja que es preferia viure de rendes i es menyspreava el treball i la falta de competitivitat. Però el problema més seriós era que el mercat estava sotmés als límits d’una economia agrària pràcticament d’autoconsum i els escassos excedents dels quals es podien apropiar el camperolat a penes arribava per a comprar els productes més indispensables.

c) COMERÇ

Comerç interior: Era feble i escàs perquè es tractava pràcticament d’una economia d’autoconsum. No hi havia un mercat interior articulat degut a les males comunicacions entre l’interior i la perifèria i als peatges interiors. Es tractava de mercats locals o comarcals. També faltava demanda interna ja que la majoria de la població vivia al llindar de la pobresa. La comercialització del blat, únic producte que podria haver donat lloc a un comerç modern, era totalment arcaica ja que estava en mans dels grans senyors que no eren autèntics comerciants sinó magatzemistes que sols esperaven que els preus pujaren pera vendre. Sols es comercialitzaven productes de luxe per a l’aristocràcia, açò era massa poc per a estimular el comerç.

Comerç exterior europeu: Continuava sent deficitari degut a l’exportació de primeres matèries (llana o vi) i reexportació de productes colonials (cacau, tabac o sucre) i la importació de manufactures.

Comerç colonial: Continuava l’obsolet monopoli de la Casa de Contractació de Sevilla i es mantenia el sistema de flotes ( 2 anuals en comboi per protecció). Però malgrat tot i havia un gran contraban. El comerç estava en mans estrangeres.

4.2. SOCIETAT

Pervivència de la societat estamental caracteritzada per les desigualtats jurídiques i per “l’immobilisme” ja que a cada estament s’accedia per herència o naixement.

PRIVILEGIATS:

Noblesa: Era poc nombrosa un 4%, no era homogènia, distingim entre: els Grans d’Espanya, títols, cavallers i xicoteta noblesa. Eren els gran propietaris absentistes (no explotació directa de les seues terres) i rendistes. Es tractava d’una noblesa cortesana que acaparava els càrrecs per això tenien una gran influència política. Es va crear una “nova noblesa”, els Borbó donaren molts títols com a recompensa dels serveis prestats a la monarquia. Aquesta noblesa seria partidària del reformisme borbònic. Es volia menys nobles però més rics, d’acord amb el seu estatuts (reducció de la xicoteta noblesa que era molt pobra en el No i també va haver una concentració de títols per matrimoni o extinció per falta d’hereus)

9

Clero: Representava al voltant del 2% (clergat regular i secular). Eren grans propietaris i gaudien de moltes rendes com el delme. Tampoc era homogeni, distingim entre alt i baix clero.

Ideologia dels Privilegiats: Sols en una minoria dels privilegiats aniria calant l’esperit il·lustrat ja que la gran majoria són reaccionaris contraris a les reformes que els poden afectat

NO PRIVILEGIATS:

Constituïen la majoria de la població que suportava totes les càrregues econòmiques i estava marginada del poder polític. Era molt heterogeni:

Burgesia: Formaven una minoria de la població integrada per: comerciants, financers, mitjans propietaris, grans arrendataris, funcionaris, oficials i professions liberals: podrien emmarcar-los en “classes mitjanes”. La burgesia aniria desenvolupant-se en paral·l3l al creixement econòmic del s. XVIII especialment a la perifèria, especialment en ciutats dedicades al comerç com Barcelona i Cadis o Madrid.. Però un autèntic esperit burgés sols el trobarien en poquetes ciutats ja que la màxima aspiració de la burgesia era ennoblir-se.

Poble pla: Camperolat que era el grup més nombrós, un 80% de la població i heterogeni: xicotets propietaris, arrendataris o jornalers. També troben els treballadors urbans que es beneficiaren un poc de l’expansió econòmica encara que sols hi haurien bons salaris a Barcelona.

Ideologia dels no Privilegiats: Llevat una minoria d’intel·l3ctuals i burgesos, les masses populars eren incultes, analfabetes i tradicionals contraris als canvis: eren reaccionaris. Aquesta reacció popular farà aparéixer una Espanya costumista i folklòrica: “el casticisme espanyol”. Aquest populisme aniria calant en l’aristocràcia a través de les “majes”, la festa dels bous , el masclisme i el flamenquisme.

Era una societat de molts contrastos i en general no va haver una gran conflictivitat social sols motins provocats perles crisis de subsistència. Goya retrataria molt bé aquella societat.

5. LA IL·LUSTRACIÓ ESPANYOLA

La introducció i la difusió de les noves idees il·lustrades va ser lenta i difícil. Els il·lustrats espanyols eren una minoria de l’1% de la població, per tant ,tindria un caràcter molt limitat al no calar en la majoria de la societat. Els il·lustrats pertanyien, sobretot a la xicoteta noblesa i burgesia.

La Il·lustració espanyola no tindria l’esperit crític de la francesa, seria molt més moderada ja que havia de fer compatible la raó amb la tradició cristiana per l’enorme

10

pes de l’Església i per no xocar amb la Inquisició. A més no tenien una forta burgesia i per l’anquilosament i conservadorisme dels mitjans intel·lectuals i universitaris

Començaria a estendre’s a partir de 1750-60 quan apareixen una generació d’il·lustrats com Feijoo, Campomanes, Cadalso, Jovellanos, Aranda, Floridablanca, Olavide, Campomanes etc. Ací a València destaquen a Gregori Mayans, pare de la Il·lustració valenciana, així com a Cavanilles, Pérez Bayer o Jorge Juan.

Malgrat el retard es difondrien els mateixos principis i s’intentarien les mateixes reformes que en la resta dels països europeus.

La Il·lustració espanyola tindria dos pilars de recolzament: el polític i el moralTindria el recolzament polític de la monarquia borbònica a través del

Despotisme Il·lustrat : “tot per al poble però sense el poble” una “revolució des de dalt”

Com a recolzament moral destaquem el regalisme i el janseisme. Regalisme: política religiosa basada en l’intervencionisme reial en els

assumptes eclesiàstics per assegurar-se el control polític i econòmic de l’Església: preeminència del poder polític sobre el religiós.

Janseisme:catolicisme il·lustrat que defensava una religió més racional per a fer compatible els nous coneixements amb un cristianisme renovat. Són partidaris del regalisme

La difusió de les idees il·lustrades es faria a través de les Societats Econòmiques d’Amics del País que eren centre culturals d’avantguarda recolzats per l’Estat per a promoure el desenvolupament i modernització d’Espanya.. Volien fomentat l’educació, el progrés, les ciències, la tecnologia i tot tipus de reformes econòmiques. “Il·lustració i Progrés” seria el seu lema. El seu origen serien les tertúlies d’intel·lectuals que poc a poc es constituirien en societats. La primera seria la basca al 1765. El seu èxit va fer que el govern recolzara la iniciativa i així al 1774, Campomanes enviaria una circular a tots els llocs per a incitar a les autoritats locals a que crearen SEAP. La crida de Campomanes va tenir una bona acollida i entre 1775-89 es crearen més de 60 per a recolzar la tasca reformista del govern. Les més importants serien la de Madrid i València.

Encara que les SEAP seria la institució més representativa de la Il·lustració, també destaquem la creació de les Reials Acadèmies de la Llengua, de la Història, de Medicina, de Belles Arts.... Biblioteques Reials, Col·legis de Metges, Jardins botànics, Laboratoris, publicació de premsa o revistes

La gran preocupació dels il·lustrats espanyols seria l’educació com a motor del canvi i les reformes econòmiques per modernitzar un país tant endarrerit com el nostre. Estaven convençuts que només la millora del nivell cultural de la població podria traure al país del seu endarreriment. Els il·lustrats es van esforçar en estudiar la situació real del país i en proposar una sèrie de reformes que contribuïren al creixement econòmic.

6. EL REFORMISME BORBÒNIC: EL DESPOTISME IL·LUSTRAT DE CARLES III

Carles III va accedir al tron al 1759 al morir el seu germanastre Ferran VI sense descendència directa. Ja havia governat a Nàpols on havia entrat en contacte amb les idees il·lustrades per això introduiria el Despotisme Il·lustrat en el nostre país i convertiria a Madrid en una gran capital. Es convertiria en el dèspota il·lustrat per excel·lència, però les reformes no podien atemptar contra el seu poder absolut.

11

El seu programa reformista prompte es va enfrontar a l’oposició dels privilegiats. Així, al 1766 es va produir el “motí d’Esquilache” una revolta complexa i multicausal en la que es va unir el malestar de la població per l’escassetat i elevat preu dels aliments provocat per una crisi de subsistència que va coincidir amb la llei Campomanes de1765 que establia la llibertat de circulació de gra però que acabaria provocant una gran especulació, l’oposició als alts càrrecs estrangers per part dels privilegiats que es veien desplaçats i atemorits davant les reformes il·lustrades que reduïa el seu poder i influència. Tot això va confluir en una revolta popular a Madrid contra les mesures de sanejament i ordre públic preses pel ministre Esquilache: neteja urbana, enllumenament, prohibició de jocs d’atzar i ús d’armes però sobre tot la mesura que més oposició va tenir seria el retall de capes llargues i barrets xambergs propis de la indumentària tradicional per a que no anaren emboçats i disminuir la inseguretat als carrers emparant-se en l’anonimat. Des de Madrid s’estendria a altres ciutats.

Carles III, atemorit de l’extensió i la gravetat de la revolta, encara que a contracor, va destituir a Esquilache, va paralitzar les reformes i va prendre mesures populars com abaixar el preu d’alguns productes bàsics. Els motins es van acabar ràpidament i el país es va pacificar. Controlada la situació, el rei es va decidir a continuar la seua política reformista, envoltant-se de ministres i col·laboradors espanyols il·lustrats com Campomanes, Floridablanca,Aranda, Olavide, Cabarrús o Jovellanos: començarien les grans reformes.

Està clar que si els que se sublevaren foren els de baix ho faran instigats per els de dalt: la noblesa aprofitaria la pujada de preus per arrossegar al poble al motí, un poble que tenia fam. Era una lluita pel poder.

La responsabilitat de la revolta va recaure en els jesuïtes que foren expulsats a 1767 i confiscats els seus bens. Darrere d’aquesta expulsió estava el regalisme borbònic ja que els jesuïtes eren massa poderosos i estaven sota l’obediència directa del Papa, eren enemics de les reformes i aliats de l’aristocràcia. No està demostrar que foren ells els instigadors. (També serien expulsats de França o Portugal) .

El motí posaria de manifest els greus problemes del camp i impulsaria les primeres mesures reformistes.

7. ELS EFECTES DEL REFORMISME BORBÒNIC: CANVIS I PERMANÈNCIES

Per als il·lustrats la decadència espanyola tenia unes arrels tant polítiques com socioeconòmiques . Per això criticaven les estructures de l’Antic Règim. Eren conscients de l’endarreriment d’Espanya i volien la seua modernització a través de reformes, volien la seua europeïtzació.

Impulsaren les ciències i les seues aplicacions pràctiques així com l’educació del poble.

Per a totes les reformes contarien amb el recolzament de la monarquia a través del Despotisme Il·lustrat..

Si començaren el segle amb la política mercantilista heretada de la centúria anterior, a partir de la segona meitat ja començaren a desenvolupar-se les noves les noves teories fisiocràtiques i lliurecanvistes.

12

7.1. ÀMBIT ECONÒMIC

a) CREIXEMENT DEMOGRÀFIC

El segle XVIII va significar també per a Espanya un creixement de la població que va passar de 7’5 milions a 10’5 milions d’habitants. Van aparéixer els primers censos de població que encara que tenien un caràcter merament fiscal, constitueixen una bona font d’informació demogràfica (Campoflorido 1717, Ensenada 1752, Aranda 1768, Floridablanca 1787, Godoy 1797)

El nostre creixement va ser continu però moderat ja que es va fer amb el manteniment del model demogràfic d’Antic Règim: alta TN (42%o) i alta TM (36%o). Si la població va créixer va ser perquè va trobar una conjuntura favorable no es va produir cap Revolució Demogràfica. Destaquem:

Desaparició de la pesta negra com epidèmia generalitzada, encara que van aparéixer altes malalties com la pigota o la febre groga.

Augment de la producció i nous cultius amb la qual cosa va millorar la dieta.

Política poblacionista dels Borbó perquè estaven convençuts que una població elevada era indispensable pera promoure el desenvolupament econòmic. Així van incentivar a les famílies nombroses i acolliren a colons catòlics estrangers per colonitzar noves terres.

Però seria un creixement limitat per la persistència de les crisis de subsistència: l’endarrerida agricultura fou incapaç d’alimentar de forma sostinguda a la població ja que no es van introduir prou reformes legals ni innovacions tècniques. Continuaria el problema de superpoblació al camp, no augmentaria la productivitat. La carestia d’aliments provocava fams periòdiques (crisis de subsistència) que delmaven la població i consumien els excedents generats durant els anys de bones collites.

Seria un creixement territorialment desigual: va créixer més la perifèria on s’arribaria a doblar la població que l’interior on sols augmentaria un 20-30%, excepte Madrid per la seua capitalitat.. Aleshores la perifèria va desplaçar al centre.

Durant els últims anys del segle es produiria una desacceleració demogràfica per la crisis econòmica: assistim a un canvi de conjuntura.

b) IMPULS A L’AGRICULTURA

La situació de l’agricultura era el problema més gran de l’economia espanyola, com posaria de manifest el motí d’Esquilache, pel seu endarreriment tècnic i per la seua estructura de propietat senyorial i vinculada que eren els obstacles principals per a la seua modernització segons les idees fisiocràtiques. Degut a la pobresa del camperolat era necessària una Reforma Agrària que possibilitara un repartiment més equitatiu per acabar amb la concentració de la propietat en unes poques mans i per acabar amb la propietat vinculada.

El motí d’Esquilache propiciaria l’elaboració, per ordre del Consell de Castella, d’un Expedient General on els intendents havien de recollir tota la informació de la situació de l’agricultura en les províncies. Aquest Expedient havia de servir de base per a promulgar una Llei de Reforma Agrària, que no es faria. Tal vegada, la política dels ministres il·lustrats de Carles III fora massa tèbia, possiblement per l’oposició

13

dels privilegiats que resultarien perjudicats. El pes de la noblesa i de l’Església la faria inviable.

Floridablanca, Campomanes i Olavide, elaboraren distints projectes de Reforma Agrària però anem a destacar ”L’Informe sobre la Llei Agrària” de Jovellanos del 1794. Aquesta obra es convertiria en la abanderada dels reformistes. Jovellanos propugnava eliminar tots els obstacles que impedien el desenvolupament i modernització de l’agricultura, especialment s’havia d’acabar amb la propietat vinculada. La propietat havia de ser privada: la terra havia de ser lliure per a comprar i vendre com una mercaderia més. Considerava que no havia de primar tant el sentit social sinó la rendibilitat en la més pura línea liberal (Podem considerar-lo com el primer liberal). Amb la introducció de la propietat privada augmentarien els rendiments i en conseqüència la riquesa. Traure les terres al mercat podria afavorir la creació d’un mercat nacional. Era necessari, per tant, una desamortització.

No es faria una Llei de Reforma Agrària, però es donarien una sèrie de mesures reformistes encara que la majoria tingueren poca efectivitat. Destaquem:

Arrendament de terres municipals amb renda fixa i baixa als camperols més necessitats. Però aquesta mesura quedaria desvirtuada perquè els rics s’aprofitaren d’ella.

Regulació dels arrendaments amb la prohibició de pujar els preus i d’expulsar als arrendataris, també seria poc efectiva.

Colonització de terres de reialenc deshabitades a Andalusia, sobretot a Sierra Morena on es crearen una sèrie de pobles com La Carolina (Jaén). Per atraure als colons se’ls va facilitar casa, eines i terra. A més amb aquestos pobles es volia augmentar la seguretat en la ruta a Madrid. Aquestes colonitzacions van tenir èxit però no tant com el que s’esperava.

Desenvolupament del regadiu amb la construcció d’infraestructures: canals, sèquies i pantans.

Limitar els privilegis de la Mesta. Tancament de finques pera una millor explotació.

Però la situació tan desesperada d’Hisenda va fer que Carles IV, angoixats perles despeses de la guerra, promoguera, impulsat per Godoy, la 1º Desamortització de les terres del clergat castellà al 1798. Per primera vegada es tocava un dels pilars fonamentals de l’Antic Règim. El seu contingut seria:

Expropiació de 1/6 part de la propietat eclesiàstica que afectaria a institucions de beneficència com Hospicis o Cases de Misericòrdia .

Venda de les terres en pública subhasta, com a mena d’indemnització, l’Estat es comprometia a pagar una renda anual per a que les institucions afectades pogueren fer front a les seues necessitats.

Els compradors serien gent amb poder adquisitiu, com terratinents, comerciants o banquers, no pobres camperols.

Com a resultat d’aquesta 1ª Desamortització, destaquem el reforçament de l’estructura de la propietat preexistent, és a dir, on la terra més estava concentrada s’accentuaria i on estava més repartida continuaria igual. La terra sols va canviar de mans, no es crearia una massa de xicotets propietaris camperols. L’única cosa que va canviar seria la estructura jurídica de la propietat: de vinculada a privada.

Valoració: Va ser un fracàs ja que: No se solucionarien els problemes financers.

14

No es crearia una massa de xicotets propietaris que en principi era un dels objectius.

Empitjoraria la situació del camperolat ja que es va permetre als nous compradors expulsar als antics arrendataris i augmentar el preu dels arrendaments.

En principi, tenia poques possibilitats de consolidar-se, per l’oposició de la noblesa i el clergat al ser un atac a un dels pilars de l’Antic Règim al posar-se a la venda terres secularment immobilitzades. Però seria un gran canvi socioeconòmic irreversible, seria molt difícil tornar enrere.

Conclusió:

La visió encertada dels il·lustrats sobre la importància del problema agrari ve confirmada pels fets posteriors. La Reforma Agrària ha sigut una constant al llarg del segle XIX. Les Desamortitzacions de Mendizábal o Madoz tampoc resoldrien el problema del desigual repartiment de la propietat de la terra. La “fam de terres” seria una de les causes de les revoltes camperoles. És més, quan es va proclamar la II República el problema de la terra encara no s’havia resolt. El fracàs de la Llei de la Reforma Agrària de1932 seria una de les causes del fracàs de la República.

c) L’IMPULS A LES MANUFACTURES

Els Borbó intentarien reactivar la indústria amb mesures mercantilistes. Destaquem: prohibir la importació de teles estrangers com les indianes (teixit de cotó

estampat) reducció dels privilegis gremials. creació de manufactures reials o Reials Fàbriques: grans tallers artesanals

finançats per l’Estat per a suplir la falta d’iniciativa privada i omplir el buit industrial, reduint importacions. Estaven dedicades a fabricar productes de luxe com tapissos, cristall, porcellana i també armes. Volien la modernització amb la introducció de noves tècniques. Malgrat la qualitat de la seua producció, l’escassetat de demanda d’aquest productes i la falta de competitivitat les feren poc rendibles ja que eren massa cares. Van acabar sent un fracàs. A partir de 1761 es va abandonar la gestió directa de les Reials Fàbriques i es va anar liberalitzant el procés de producció.

Manufactures mixtes amb la protecció de la Corona però a poc a poc es va estimular la creació de manufactures privades donant facilitats econòmiques per l’establiment de nous tallers que superaren la rigidesa gremial.

Establiment d’aranzels i firma de tractats comercials per a defensar-se de la competència estrangera.

Encara que la industria la podem veure disseminada per tot el territori, destaquem 3 zones:

València: es desenvoluparia la tradicional indústria sedera sobretot a la capital. Els comerciants invertien en nous tallers que combinaven amb el sistema domèstic per poder augmentar la producció davant la major demanda i obtenir més beneficis. També destaquem la llana a Morella i la Reial Fàbrica de draps a Alcoi. La ceràmica de Manises va seguir fabricant els models tradicionals i

15

s’instal·laria la Reial Fàbrica de Porcellana de l’Alcora especialitzada en porcellana fina.

País Basc: continua la siderúrgica tradicional que produïa per al mercat local i l’exportació.

Catalunya: Junt a la llana es va desenvolupar el teixit i la estampació d’indianes que seria la única indústria moderna i mecanitzada d’Espanya Açò va ser possible pels alts salaris, perquè el fil europeu (Anglaterra, França i Malta) que importaven era car (la prohibició no afectava la importació de la primera matèria) i per la competència anglesa. S’aprofitaren totes les mesures proteccionistes i la demanda interna, al suprimir-se les duanes interiors, però sobretot la demanda catalana ja que el camperolat tenia major poder adquisitiu. Posteriorment la demanda americana. La fabricació d’indianes va suposar un canvi en els sistema productiu ja que es va passar del mètode tradicional a la centralització de la producció en una sola fàbrica on cada tasca era realitzada per obrers especialitzats. El lliure comerç amb Amèrica, la competència anglesa i la pujada dels preus de les filatures va fer més rendible importar cotó en floca americà i filar-lo ací. Així començaria la mecanització amb la introducció de la “jenny” o màquina de filar.

Catalunya va ser la zona on més es va produir un especialització: zona litoral amb una agricultura pròspera dedicada a l’exportació de vi i

aiguardents, d’on procedeix el capital per a invertir en la modernització industrial.

Zones de l’interior dedicades a la indústria tèxtil: filatura i teixit de la llana al marge del gremis.

d) COMERÇ

Comerç interior: El 1717 es van suprimir les duanes interiors excepte Navarra i País Basc, però no desaparegueren tots els peatges fins les acaballes e segle. Malgrat tot, no arribaria a articular-se un mercat nacional. Sols a Madrid es va desenvolupar un actiu comerç en mans de la Companyia dels Cinc Gremis (1763) que adquiriria un paper molt important en la vida econòmica al diversificar les seues activitats a les finances.Creació de noves infraestructures amb la construcció de ponts i millora i construcció de nous camins per a facilitar les comunicacions. Es volia comunicar Madrid amb la perifèria, ja es pensava en una xarxa radial, però s’avançaria molt poc. També es volia donar una major protecció i vigilància als camins degut al bandidatge.El 1765 es va decretar la Llei Campomanes que establia la llibertat de circulació de gra per acabar amb l’especulació i en l’alça de preus que anaven empobrint a la població i creant poca demanda de productes industrials. Però com ja sabem, va tenir l’efecte contrari al coincidir amb males collites.

Comerç colonial: El 1717,la Casa de Contractació de Sevilla es va traslladar a Cadis (el seu port ja havia guanyat importància des de les darreries del segle XVII quan es va permetre que les flotes hi descarregaren) per evitar el contraban. Però aquesta mesura no va solucionar el problema.

16

A partir del 1735 es va suprimir el sistema de flotes. L’agricultura i la indústria castellanes no podien fer front a la demanda americana per això el comerç estava en mans estrangeres a través dels sues agents en Sevilla o Cadis. Es va reestructurar (1747) la Junta de Comerç per a reactivar tant la indústria com el comerç en estar interrelacionats. D’aquesta Junta eixiria la major part de la legislació econòmica.Com a la resta d’Europa es va afavorir la creació de Companyies Comercials o Privilegiades constituïdes amb capital privat a les que la Corona cedia a canvi d’una quantitat el monopoli sobre una ruta o producte colonial. La més important fou la Companyia Guipuscuana de Caracas creada al 1728 per a comercialitzar amb Venesuela sobretot cacau o la Companyia de la Havana al 1740 per a comercialitzar sucre i tabac. Els resultats no foren els esperats: sols es va controlar el 20% del comerç i no va desbancar el contraban, la pirateria ni la competència estrangera. Açò arruinaria a les Companyies.El fracàs de les Companyies va significar l'adopció d'una política liberalitzadora, front al mercantilisme anterior, que es va desenvolupar a poc a poc fins el decret de Carles III de 1778 que establia la llibertat de tots els ports a comercialitzar amb Amèrica, posant fi al monopoli. Açò va augmentar el flux comercial i va contribuir a la prosperitat de Cadis i Barcelona. Però es va mantenir la política proteccionista respecte a altres països. Cadis era el port amb més volum comercial on desenvoluparia una rica burgesia mercantil i cosmopolita. Però els productes exportats eren sobretot manufactures europees, es tractava d'un simple comerç de transit o reexportació. La seua activitat influïa poc en la prosperitat del territori andalús. Mentre que Barcelona es va especialitzar en exportat productes locals i va generar un creixement econòmic en el conjunt de Catalunya.Les guerres de final de segle amb Carles IV portarien al col·lapse del comerç colonial.

e) ELS PROBLEMES D'HISENDA

El dèficit d'Hisenda seria el gran problema de la monarquia espanyola, el seu taló d'Aquil·les, no hi havia un equilibri pressupostari: les despeses eren majors que els ingressos.

A excepció de l'antiga Corona d'Aragó no hi havia uniformitat fiscal i persistien els privilegis.

Encara que Carlos III volia una moderació en la política impositiva amb l'objectiu de fomentar la producció i volia limitar la despesa pública, no va tenir més remei que emetre deute públic per a fer front a les despeses de la guerra: emissió de “vals reials”al 1780. Eren vals amortitzables a 20 anys amb un interés del 4%. Aquesta primera emissió va tenir tant d’èxit que es farien moltes més, cosa que acabaria devaluant-los. Podem dir, que el seu èxit fou la causa del seu fracàs. Per gestionar els vals es va crear al 1782 el Banc de S. Carles que s'encarregava del pagament dels interessos o de la conversió dels vals en metàl·lic.

Carles IV continuaria fent emissions, els vals cada vegada estarien més devaluats mentre anava creixent el dèficit i la inflació.

Cal destacar també l’introducció de la Loteria al 1763 (1r sorteig) com una nova font d’ingressos per a l’Estat.

17

7.2. L’ÀMBIT SOCIOCULTURAL

Per als il·lustrats l’endarreriment també provenia del poder que gaudien els privilegiats. Criticaven l’ociositat dels nobles, la injustícia dels privilegis, la manca de preparació del clergat, l’elevat nombre de religiosos, l’enorme riquesa de l’Església, el nepotisme , la corrupció .....

Els il·lustrats eren partidaris del regalisme.Amb el decret de 1783 es declaraven honestes totes les professions, així

va desaparéixer la deshonra legal del treball. Es volia acabar en aquella mentalitat aristocràtica de menyspreu al treball que era tot un llast.

Van ser els grans defensors de la instrucció pública per aconseguir l’educació del poble. El seu gran objectiu seria aconseguir l’obligatorietat de l’educació primària per a tots.

Es va iniciar una reforma dels estudis universitaris (els jesuïtes monopolitzaven algunes facultats) i de l’ensenyament mitjà (Estudi de S. Isidre de Madrid). Es crearen Escoles d’Arts i Oficis, base de la futura formació professional.

També cal recordar la tasca de les SEAP i de les Reials Acadèmies per a promoure el desenvolupament i la modernització del país.

8. LES LIMITACIONS DEL REFORMISME BORBÒNIC

El Despotisme Il·lustrat de Carles III (síntesi entre Absolutisme i Il·lustració) presenta,en conjunt, un balanç positiu. Es va impulsar reformes socioeconòmiques i culturals per intentar superar l’endarreriment.

Però el Despotisme Il·lustrat tenia un caràcter ambigu i contradictori ja que volia a la vegada un doble objectiu:

Afermar l’absolutisme i L’Antic Règim Modernitzar i reformar

Es incompatible reformar amb el manteniment de l’Antic Règim perquè els seus fonament no es podien tocar: fracassaria ja que sols va permetre reformes administratives no polítiques.

Va fer més absolutista a l’Estat, les reformes no atacarien els fonaments de l’Antic Règim: reformar tenia com a límit el poder de la monarquia i dels privilegiats que no ho anaven a permetre.

El reformisme borbònic fracassaria en portar endavant una Reforma Agrària, les terres continuaren concentrades en les mateixes mans, els terratinents continuaren sent absentistes i rendistes, l’agricultura continuaria sent endarrerida i tradicional incapaç d’alimentar a una població en creixement (crisis de subsistència) i tampoc es va poder crear una potent industria ni un dinàmic comerç ( escassa demanda).

18

El reformisme borbònic fou incapaç de fer front als profunds problemes de l’Antic Règim per les seues pròpies limitacions. Per això a poc a poc aniria obrint-se camí la ideologia liberal o revolucionària.

El Despotisme Il·lustrat era reformista (“tot per al poble però sense el poble” una mena de revolució des de dalt o una revolució sense revolució, reformar sense que res canvie) però per acabar amb l’Antic Règim feia falta una revolució.

Quan a 1789 va esclatar la Revolució Francesa, Carles IV i els seus col·laboradors tindrien por de l’efecte que les idees il·lustrades havien provocat en el país veí i començaria un viratge reaccionari : “pànic de Floridablanca” per acabar amb les reformes.

Espanya va entrar en el s. XIX amb un peu encara en el XVIII, és a dir, en l’Antic Règim.

19

20

21