EL CAMÍ – HOMO VIATOR by Kiku Mistu

Intro

El Homo Viator es un alquimista que se quiere transformar. Camina con sus animales, cargado de libros, música y magia. El paisaje telúrico de la Vall del Corb, la estrecha relación con la naturaleza, el recorrido a pie desde el mediodía hasta el atardecer y el merecido festín al final del viaje, hacen del camino común, una aventura interior de cada uno de nosotros.

Qué

EL CAMÍ - "Homo Viator" La nueva propuesta del Centro Cultural Imaginari Kiku Mistu recupera la figura arquetípica del Caminante, el Homo Viator y nos propone una caminata real donde el arte, la literatura, la música, las metáforas, la meditación, el silencio, los sentidos, la naturaleza, los animales y el propio camino serán nuestro guía.

Cómo

Un camino que  Kiku Mistu, sus animales y el público recorren juntos en busca de ellos mismos. Mucho más que un espectáculo, es una vivencia personal única. Esta acción se lleva a cabo de forma estable en Segura, un pequeño pueblo de 14 habitantes, situado en la parte alta de La Vall del Corb, en la Conca de Barberà, Tarragona, donde Kiku y Amai tienen su casa - granja - taller y el Centro Cultural Imaginari su sede. Los participantes cenan, duermen y desayunan en La Casa Grand del CCIKM.

Instrucciones

El espectáculo no admite niños menores de 12 años.

El espectáculo se llevara a cabo para un mínimo de 6 personas y un máximo de 8

Es una experiencia exclusiva, íntima y personalizada. 

Hay que preveer ropa y calzado cómodos. Así como ropa de abrigo (hay que tener en cuanta que el espectáculo se lleva a cabo en la montaña y que parte de la caminata se desarrolla al atardecer)

La caminata es una excursión de 5km en 4 horas, considerada de dificultad baja.

Equipo Humano

Homo Viator: Kiku MistuAyudantes de dirección: Amai V.Reina, Pisu, Dr. Flo. Alex Rufí.Composición y asesoramiento musical: Cristian Muñoz MolinaDiseño gráfico flyer: Roger CisaFotografias: CCIKM, Roberto Suarez y Tania PreusCocina: Amai V.ReinaRRPP: Amai V.ReinaGeréncia: Pau G. RojasIdea, guión i direcció: Kiku Mistu

ARTÍCULOS

L’home que caminaPer Jaume Moya

No sé gaire què he vingut a fer aquí. No tinc ni idea de què m’hi trobaré. Sóc poc amic de mascarades i de místiques i molt recelós a participar en accions on no hi tinc el control, i això sembla que en va carregat. A més, m’han desposseït de rellotge i telèfon, xopant-me d’una desagradable sensació d’horror al buit, i, el més terrible de tot, m’han demanat que guardi silenci… A mi!, que pateixo d’incontinència verbal, patologia que s’accentua en estats de nerviosisme com el que ara m’envaeix, això és castigar-me amb un autèntic suplici. No obstant, la promesa d’un bon àpat per tirar avall el tràngol i aquella curiositat que, com diu el proverbi, va matar el gat, m’han impel·lit a acceptar arrauxadament la invitació d’en Kiku…Carregat amb una dosi estimulant de teïna, un bastó de puntera metàl·lica i un petit mapa, començaré el viatge. No hi vaig sol. Vuit som els escollits. Ens han donat un mapa que ens ha de conduir al punt de partida, cosa que em fa pensar que això deu ser una mena de gimcana. De reüll, contemplo com els que seran el meus companys al llarg de la ruta agafen el bastó de diferent manera: hi ha qui el porta sobre l’espatlla, amb una bossa a mode de farcell lligada a l’extrem; l’altre, el du penjant paral·lel al terra com si fos una llança de caçador watusi presta a ser projectada contra un antílop; hi ha qui la pren elegantment i delicada per l’extrem, fent-lo oscil·lar com si fos el bastó d’un gentleman i qui, prement-lo amb força, el va clavant a terra a cada pas, com si desitgés deixar senyals per si calgués recular.

A les afores del poble, trobem allò que se’ns ha indicat que serà el punt de partida: en Platero, el ruc que, estacat en el tronc d’un vell ametller, mastega gormand una mescladissa de matolls i margarides, perfumades al fonoll i la farigola. Plantat al seu costat, mentre el quadrúpede gaudeix tranquil·lament d’un berenar remeier, tinc la impressió que el burro sóc jo. Em sento com el protagonista d’una pel·lícula de l’Albert Serra. No obstant, ja sóc al ball; per tant, toca ballar…

De sobte, algú ens fa senyals des de lluny. Per fi, identifico al nostre amfitrió, que al peu d’una casa enrunada ens compel·leix a anar a trobar-lo. Ha preparat vuit pedres perquè ens puguem asseure al seu voltant i escoltar les paraules que ens introduiran al Camí…

El caminant ens espera entotsolat entre un devessall de carreus. Ben mirat, no està del tot sol, l’acompanya la veu carnal de Maria Callas, expel·lida pel transitar d’una agulla invisible als solcs d’un disc inexistent, que inunda l’aire a través d’un enorme pàmpol ressonador orfe de fonògraf. El seu abillament

va a joc amb la ruïna que l’envolta: gel·laba blava, descolorida i esquinçada als plecs dels colzes, sobre una camisa de lli amb coll Mao, que fa anys que ha perdut la blancor original, i sandàlies de tires de cuir rosegat, que cobreixen uns peus abrigats per uns esfilagarsats mitjons de canalé, rematats per diversos forats que alliberen més d’un, i de dos, dits dels peus; com a complements, una esgrogueïda polsera trenada al canell dret, única concessió sumptuària a l’estètica, unes ulleres de muntura de pasta imitació carey de vidres circulars, d’aires retro, que pengen al pit engrapades per unes corretges fetes amb fil de lligar garbes, i un sarró confegit amb la tela d’un vell mocador de fer farcells, l’embalum del qual evidencia anar carregat de fòtils. Tota aquesta vestimenta embolcalla el caminant sense nom, que amb els pèls del crani rasurats a la mateix mida que una barba incipient i una cueta a la nuca, d’aires tibetans, alça el cap i, amb parsimònia, ens parlarà un a un, cercant els nostres ulls amb una seva mirada intensa, confiada i sincera…

És aquí, al bell mig dels Comalats, en plena Baixa Segarra, en la costura que algun buròcrata sedentari va decidir descosir per trencar una unitat històrica i separar la Segarra de la Conca de Barberà, on començaré el camí inenarrable, indescriptible i incomparable de l’Homo Viator. Rere les passes del caminant i tibats per les rengles del seu ruc, vuit ànimes avançarem en el Camí de camins vers la utopia que traça la línia de l’horitzó. No estarem sols. A cada etapa se’ns farà present la veu d’altres que van seguir el sender, veus hermètiques de pelegrins que no volen ser compresos, conscients que comprendre’ls suposaria esclavitzar-los. El boig, l’eremita, el penjat, el sol, la lluna… els vells arcans surten al nostre pas i ens parlen de follia, d’amistat, de pèrdues, de renúncies, d’ambicions, de fortunes, de patiments, de felicitat, de mentides, de saviesa i de les pedres que, en el camí de la vida, se’ns escolen dins les espardenyes per llaurar empremta a la carn. Al llarg de la marxa, el caminant ens recita, ens condueix, ens custodia, ens impel·leix a la tria i ens dóna seguretat, però també ens espanta, ens confon, ens desorienta, ens amoïna i ens obre interrogants. El caminant és el mag que ens embadaleix amb el seu enginy, el rapsoda que ens colpeja amb la paraula, el mascle que copula amb la terra fèrtil, el crisòstom que crea meravelles amb la paraula i el guru que desclou els sentits adormits. Ell és el timoner d’una nau que, a través de boscos densos i camps de pedres, en el forcall dels camins que desafien el futur i en mig de l’oceà d’espigues on fondejà el navegant d’Ítaca, desafiarà un vent ple de promeses i atresorarà els guanys del camí…

A Segura, a la Baixa Segarra, en Kiku Mistu, l’Amai i en Platero, la terra, el cel i l’aire, els camins, les pedres i les boscúries ens regalen una experiència que potser no ens farà millors -o sí-, tampoc diferents -o també-, però ens farà viure intensament un moment, isolat, dins la marxa d’un temps que fuig

sense aturador… En el Camí de l’Homo Viator, tot és incert, però res és atzarós, i la única manera de sortir-ne és fer-se Caminant. A Segura, a la Segarra, molts són els cridats, però pocs els escollits. Jo he estat escollit. Jo ja sóc un Homo Viator.

La revolució del caminantPer Maria Garganté

Un dissabte de maig a la tarda i emprenem el camí del sud; el camí meridional d’aquesta nostra geografia sentimental de la Segarra històrica i eterna, que més que una comarca és també un estat de l’ànima.

Amb pessigolles a l’estómac ens enfilem, des del fons de la Vall del Corb, fins a la part més alta d’aquesta contrada propícia a la meravella, on fa quatre-cents anys, el Rector de Vallfogona componia sensuals quartetes: “Un canyeló li donava / Tirsis ab la boca a Flora / i ella també, d’allí enfora, / ab la boca lo acceptava…”.

Arribem, doncs, a Segura, agombolats per una primavera exhuberant, que tot ho engalana. Fins i tot l’aire hi té una qualitat especial. Penso que no és pas estrany que el Kiku Mistu i l’Amai hagin triat aquest lloc com a projecte de vida i per establir-hi “La Casa Gran. Centre Cultural Imaginari Kiku Mistu”, un autèntic taller d’aquimista fet de mediterrània hospitalitat, en un petit poble on cada casa esdevé un mirador privilegiat cap a l’infinit -des del ferfil de Conesa fins a Forès -sentinella abocat a la Conca-  que es saluda amb Albió i l’Ametlla a tramuntana i amb la Bovera cap a ponent. I és des d’aquest indret fet petit paradís a la terra, amb l’aroma de la menta i el sabor del tè, d’on partim, en cerimònia, els caminants.Caminants de quin camí? Les vuit persones que tresquem aquella tarda pels bucòlics tocoms de Segura no ens coneixem pas tots, però no fa cap falta. Qui més qui menys té una professió, qui més qui menys és la dona o l’home

d’algú o de ningú; qui més qui menys dubta i no sap que dir i qui més qui menys és una dona o un home que no s’acaba de trobar del tot, malgrat Nietszche ens recordi que al final sempre acabem trobant allò que havíem amagat… .

En primera instància, recrear la vista amb el paisatge ja ens fa voler, com si d’un viatge a Ítaca es tractés, que el camí “sigui ben llarg”, perquè el de Segura és un paisatge harmònic, que no desestabilitza ni angoixa l’ànima, sinó que més aviat la reconforta. Un paisatge fet a mida de les llatinades dels clàssics, per exclamar allò del “Beatus ille…” (el tòpic literari del “feliç aquell, qui lluny de les preocupacions…”, que vindria a ser el mateix d’aquell “¡Qué descansada vida la del que huye del mundanal ruido” de Fray Luis de León) i on se’ns presenta, a cada pas, un locus amoenus on abeurar l’esperit.

I ves per on, que se’ns afegeix al viatge un altre Caminant –“ego sum homo viator”, ens ha dit-, i a partir d’aquell moment ens marca el pas –no obstant se’l veu més bregat que no pas nosaltres, a l’hora d’interpretar els senyals del

camí. Viatja amb el seu ruquet, fidel company que no vol presses. És un peregrí? Un fugitiu? Un místic? Un boig? Rilke deia que l’home sempre és un ésser desplaçat, apàtrida, que es mou constantment a la recerca del seu destí, un fugitiu que cerca les rutes de la seva llibertat. En qualsevol cas, el nostre amic Caminant sap trenar el cordó emocional que ens fa sentir-nos partícips d’una consciència semblant. Una consciència que també ens sacseja en moments determinats: el dubte, la tria… . Però també ens duu a entendre que és en la liminaritat de les coses, en les situacions ambivalents, en els marges, quan sovint apareix aquella màgia que ens permet combatre el “desencantament del món”.Del camí com a metàfora n’han parlat els clàssics, pagans i cristians: des de Plotí al Pseudo-Dionís, de Sant Bonaventura a Sant Tomàs… . Les idees de camí i de viatge com a genuïnament antropològiques, elements indissociables i propis i exclusius dels humans.

Diuen els filòsofs que el model “canònic” de viatge implica que aquest sigui fet en grup (Odisseu, que surt d’Ítaca amb telèmac, o Jasó, que viatja amb els argonautes…), però això no implica que el viatger no pugui ser un sol individu –és més, tots els “viatges interiors” ho són, d’individuals. En la mateixa Antiguitat grega trobem grans exemples de  viatgers solitaris, que tenien la funció “d’observar” per després “relatar-ho” –eren viatgers que “teoritzaven”, per la qual cosa se’ls deia sovint theoroi, que viatjaven “per veure”, però també per explicar-ho després. En tenim exemples en les figures de Soló, Tales, Heròdot o Plató. En aquest sentit, el viatge suposa un punt de partida, però també un retorn, quan el viatge ha de ser llavors “explicat”.

De viatges n’hi ha de molts tipus (incloent-hi encara tot els viatges “químics” o psicotròpics que descriuen Huxley o Octavio Paz). Fins i tot les grans religions no són tan sols “les del llibre”, sinó que també ho són dels viatges: les peregrinacions a Roma, Jerusalem, Santiago o la Meca, en el cas de cristians i musulmans; però també el judaisme és una religió del viatge -l’Èxode, el camí cap a la terra promesa, la diàspora posterior… . L’èpica del viatge: Alexandre Magne, Marco Polo, Cristòfor Colom, Magallanes i Elcano –Primum circumdedisti me. Dels viatgers i exploradors del segle XVIII als viatgers romàntics. Els viatges poètics de Dante –la baixada a l’Infern- i els literaris de tota mena –des de Gulliver a Xavier de Maistre i el seu Voyage autour ma chambre.El viatge que avui hem emprès a Segura és un viatge a peu, perquè res com viatjar a peu té més força. Trepitgem indrets que conviden a somiar, on el paisatge el parla directament, sense intermediaris; però també és un viatge interior cap a l’abisme de l’ànima, com el de l’eremita al desert o a la muntanya.

El Caminant ens guia (sense condicionar-nos) i ens dóna la confiança necessària per avançar. És fent camí que hom reflexiona sobre el joc de miralls i de màscares que defineixen la nostra pròpia existència, per explorar la regió invisible del que és íntim, el sagrari de les nostres creences més profundes, des d’on notem créixer les emocions. La dissociació entre l’ànima (l’interior) i el cos (l’exterior), per mitjà del qual, però, ens sentim interpel·lats a través dels sentits, que objectiven la nostra relació amb els altres.

El camí també és metàfora d’esperança -tots esperem que la vida ens porti a algun lloc- i la certesa que el camí només es fa caminant, com deia Machado, és la mateixa que ens fa notar que la vida només es diu vivint-la -la quixotesca sentència del “Más vale camino que posada“.Però després de múltiples emocions, ens adonem que el viatge sempre és un desplaçament que implica una sortida, però que també està destinat a tornar, d’alguna manera, al punt de partida. I és llavors quan a Segura ens hi espera, ben entrada la nit, la comunió en una taula esplèndida, que ben bé podria ser una al·legoria del país de Xauxa o tot un bodegó barroc. Aquell déu que resideix en els detalls; la celebració de la vida com a obra d’art i que fa que l’univers cobri significat.

Així doncs, què és un homo viator, més enllà de la sinècdoque definitòria de la pròpia actitud davant la vida? Homo viator no és tan sols l’home que camina, sinó aquell que està sempre “en camí”, i només en aquest “estar en camí” és quan s’és veritablement home (o dona). Caminem sols (potser també com a metàfora de la pròpia existència), però sense perdre de vista que “l’altre” és sempre una part essencial de nosaltres mateixos.I en definitiva, potser caminem no pas per arribar a un lloc concret, sinó perquè el sol fet de caminar –com deia un subcomandant oblidat- ja és, en si mateix, un fet revolucionari. A Segura, prodigiós indret, hi ha espai encara per a una autèntica revolució personal.

Centre Cultural Imaginari Kiku Mistu

info@kikumistu.com www.kikumistu.com

Tel. 0034- 677 634 031 / 606 974 061

La Casa Granc/Major 19, Segura. 43427 Tarragona, Spain Estudic/Vallespir 36, 08014, Barcelona, Spain