0

L’AVENTURA DE INVOVAR: EL CANVI EN L’ESCOLA. Autor: Jaume Carbonell Sebarroja. 2501 DDIC. Pere Roca

2501 DDIC. Prof: Pere Roca. Curs 2011/12

Treball realitzat per:

Aina Iglesias i Valldeneu

Estudiant de Pedagogia de l’Educació. UIB

1

FITXA DE L’AUTOR

Autor: Carbonell, Jaume. (2001).

Títol: La aventura de innovar. El

cambio en la escuela.

Localidad publicación: Madrid.

Ediciones Morata.

Edición: Tercera edicion

INTRODUCCIÓ:

El camp de la innovació educativa, és un àmbit ample i complexa, segons ens remarca

l’autor

. El llibre ofereix una síntesis al voltant de les pedagogies innovadores, dels aspectes del

a innovació, planteja problemàtiques i propostes alternatives (La innovació vista des de

la perspectiva de noves possibilitats de canvi tant dels centres educatius, com del

professorat, no lligada als processos de reforma.). Ens mostra com si es tractes d’una

moneda, la seva doble cara, per una banda les dificultats, paradoxes, inclús

contradiccions; per l’altre, un recorregut apassionant, ple de possibilitats alhora que de

satisfacció si un sol fer be el camí.

Segons l’autor en un doble sentit, a totes aquelles persones que vulguin acostar-se al

camp de la innovació i l’escola, partint del pensament i la pràctica de pedagogies

progressistes com a punt de referència. Ens ofereix una introducció a la temàtica i per

l’altre com un instrument d’anàlisis i crítica dirigida a tot el personal docent amb certa

experiència.

En definitiva, en Jaume ens convida a fer una reflexió sobre la pròpia pràctica docent, i

el que aquests fet implica. Obre una porta que ens condueix a plantejar-nos nous

interrogants al respecte, a ser creatius alhora d’anar incorporant noves propostes, ens

dona el seu punt de vista del que implica la innovació així com proporciona un

instruments d’anàlisi i crítica, posant sobre la taula problemàtiques i dificultats que

impedeixen l’avanç de l’educació, conjuntament amb propostes alternatives.

2

DESCRIPCIÓ DEL CONTINGUT:

Primer capítol primera aproximació: Reptes que l’escola ha d’afrontar:

L’Auto ens recorda que l’escola està en crisi, no es d’ara, fa estona que el sistema es

mante prou obsolet a coll i be de qui sap què, mantenint les velles estructures en

benefici d’uns quants. Planteja la necessitat de canvi i innovació esbucant les velles

estructures i adaptant-nos a les noves realitats del moment de la nostra societat, posar-se

al dia, aplicar tot allò que ens han aportar les pedagogies progressistes. Fa un crítica al

Govern tot dient que el fet d’incorporar a les noves NTIC dins l’aula, com un element

clau per salvar la situació i solucionarà tots els problemes, no implica a la pràctica més

que aportar un altre riu desbordat d’informació i coneixement i ho presenten com la

vareta màgica que solucionarà tots els problemes. Aquestes son el pilar de la societat

actual i l’escola ha d’oferir un aprenentatge coherent i una educació integral, com cal,

fonamentada en els valors, la moral i la ètica, abraçant la diversitat de l’alumnat i

respectant les igualtats de dret i deure.. Els infants del futur es mereixen desenvolupar-

se i créixer farcit de bones eines i amb autonomia, decisió pròpia. Cal tenir en compta

l’aspecte integral de l’esser humà, en totes les seves vessants. Acompanyar-los en la

construcció de les pròpies subjectivitats per la seva futura incorporació dins aquests

mon dinàmic i canviant, amb la finalitat de que sigui capaç de desenvolupar-se

desplegant tot el seu potencial dins el seu medi i el seu entorn amb dignitat.

La renovació pedagògica ha d’afrontar el neoliberalisme i la incertesa davant el futur,

l’anomena’t fenomen de la globalització ( projecte hegemònic que regula l’economia

global, incidint així en els diversos àmbits de la societat) tenint el poder damunt de

l’escola així com reduint el paper de l’estat en l’escola en benefici del mercat. Això

suposa privatització del sector, acabar d’enfonsar l’escola pública ja feble i augmentar

les desigualtats culturals i educatives mitjançant la des regularització de l’ensenyança.

Incertesa degut a la producció accelerada del coneixement i canvis imprevisibles, vivim

actualment un moment perpetu de incertesa, Edgar Morin, 1997 diu: “Aprender a

navegar en un mar de incertidumbres, rodeados de arxipielagos de certeza” i més que

mai ara es el moment d’arriscar, de viure riscs, ja que no tenim res a perdre, per el que

hem d’aprendre a viure en un entorn insegur, en continus canvis i amb la necessitat de

readaptar-nos contínuament. L’era de la seguretat, la feina fixa, la comoditat, ha

desaparegut, avui hem de saber adaptar-nos al canvis dinàmics i constants de la societat.

3

Es aquí, dintre de totes aquestes contradiccions on hem d’aprendre a moure’ns, no

deixar-nos seduir per la força centrifuga del neoliberalisme global, saber que des del

nostre ròdol, encara estem a temps de seguir creant i innovant aprofitant els

coneixement, les veritats, objectius i valors educatius i el camí que hem de seguir per

assolir l’èxit de forma eficaç i satisfactòria i no haver de passar per la criba d’una escola

antiga, tradicionalista i rígida, o destinada a uns quants. Aplicar metodologies

constructivistes, on els infants siguin capaços d’aprendre fent, ensenyar-los a pensar per

ells mateixos i deixar de banda els model d’aprenentatge reproductius del coneixement.

Defineix el concepte INNOVACIÓ: “la innovació com una sèrie d’intervencions,

decisions i processos, amb cert grau d’intencionalitat i sistematització, que tracten de

modificar actituds , idees, cultures, continguts, models i practiques pedagògiques, alhora

introduir un una línea renovadora, nous projectes i programes, materials curriculars,

estratègies d’ensenyança i aprenentatge, models didàctics i altre forma d’organitzar i

gestionar el currículum, el centre i la dinàmica de l’aula” . No obstant ens convida a ser

crítics, ja que aquests sorgeix del punt de vista de ideologies dominants, on les paraules

son molt encertades però en el fons el fet de parlar d’innovació baix aquets ròtol donant

un cert aire de millora, no vol dir que aquesta impliqui canvi. La innovació s’ha de

produir en els centres, la reforma reverteix a tot el sistema educatiu i aquestes sempre

impulsades per interessos econòmics, polítics i socials. Fa una critica profunda i ens

obre els ulls cap a una interpretació real del problema, la situació no es pas embellir la

façana de cara a donar una bona imatge, sinó que hem de ser capaços de submergir-nos

a les arrels de la situació, als fonaments mateixos de l’educació i començar a construir

uns bons fonaments cap a una educció i formació de caire comprensiu, que no

memorística i reproductora, de caire integral que no segregada.

“Els procés d’innovació implica experiències personals plenes de significat a la pràctica

tant a nivell individual com col·lectius; establir relacions significatives, aprenentatge

significatius, establint relacions entre els diferents sabers i la complexitat de la realitat.

L’Escola ha de ser democràtica, atractiva i estimulant. La innovació ha de provocar la

reflexió teòrica sobre les vivències, experiències i la interacció del aula. Intercanvi,

cooperació, enriquiment personal, associar teoria i practica. Ha de provocar que

l’alumna se sentí viu, el desperti cap a la curiositat estimuli interessos inquietuds que

surtin a la llum, assolir coneixements de forma comprensiva amb sentit i despertar de

4

forma permanent la capacitat intel·lectual com quelcom viu, que vulgui tornar a repetir

l’experiència.

La reformes no son una vareta màgica, molts governs ens son conscients de que és

necessari reformar el sistema educatiu, no obstant, això implica una gran inversió que

se’ls i escapa de les mans, i duen a terme reformes petites que malgrat tinguin bons

propòsits un cop arriben a les aules ja son obsoletes si tenim en compta que la societat

es dinàmica i canviant i ho fa a una velocitat de vertigen.

L’autor ens posa com exemple, que el canvi s’ha de produir dins tota la comunitat

educativa, no basta en que un parell de membre o facin. Ho compara a un

trencaclosques, si hi ha una sola fitxa que falli repercutirà en el resultat final. Si hi acord

alhora malgrat el camí es difícil es pot construir un projecte global i coherent.

El més important, alhora d’aplicar la innovació, és com es va fent el camí, salvant els

obstacles, i ser molt conscients del recorregut que no pas l’arribada, es aquest el sentit

de les renovacions pedagògiques, el dia a dia, els esdeveniments, vivències i

experiències, entrebancs de cada moment a mesura que anem caminant. No es fàcil,

però se pot fer, es a dir, es important projectar per tenir clars quins son els objectius que

volem assolir, des de la pràctica diària s’ha d’anar fent el camí, mantenint-se en ell a

pesar de les dificultats del moment, implicant a totes les persones que formen part, de

forma coordinada i articular, alhora que consensuada, per poder anar trencant amb les

velles estructures i anar introduint les noves. Aquestes es veuran reflexades en el

tarannà dels itineraris del desenvolupament personal dels alumnes, formatiu i laboral un

cop han acabat l’escolarització i al llar del seu recorregut a la vida. Això com de totes

aquelles persones que estan implicades en aquests procés.

La innovació ha de partir des de baix des de la mateixa realitat educativa del centre, el

professorat ha de ser el pare i la mare que dins la seva autonomia. El centre ha de

generar aquestes propostes, projectes dirigits al canvi. L’Estat àuria d’escoltar i

proporcionar els recursos per que es pugui dur a terme, dins de la normativa i la qualitat.

Aquesta iniciatives, solen sorgir fora de l’escola en espais d’educació no formal ja que

es més flexiva, oberta i no esta lligada a les pressions i controls que rep l’escola tant a

nivell acadèmic, familiar i social.

5

El professorat es que hauria d’agafar el bou per les banyes i posar-se mans a l’obra

treballant de forma coordinada mitjançant el compromís per poder assolir una educació

integral com cal, que impliqui les experiències de l’alumnat i els problemes socials reals

amb l’escola. L’administració hauria de recolzar i afavorir les iniciatives docents així

com la renovació pedagògica.

Arribar a un acord l’equip de docents, dins aquesta societat tant diverses i des dels

diferents punts de vista possibilitar i no entrebancar, que hi ha persones més donades a

dur a terme, organitzar, estirar del carro als altres, trencar resistències i afavorir un

clima on poder dur a la practica entre tots dins les pròpies possibilitats els canvis ,

compartint no tant sols experiències sinó també responsabilitats, idees i projectes

comuns.

Intercanvi i cooperació amb altres centres, establiments de xarxes comunicatives tenir

un ampli ventall com instrument d’ estimulació creativa i empenta, motivació per anar

introduint nous canvis, alhora que recolzament institucional i social. Avaluar i

diagnòstic sobre les noves pràctiques des de la vivència, experiència, reflexió.

La resistència al canvi, les rutines dels professorat. deixar de banda la reproducció del

que sa fet fins ara a les aules i anar introduint noves metodologies, formes

d’organització maneres de transmetre els continguts impedeixen posar en marxa els

mecanismes de la innovació. Trencar amb la competitivitats i l’ individualisme, ajudar

al professorat que esta desmotivat, derrotat, cansat i que els hi resulta difícil adaptar-se a

les noves formes, acompanyar-los, acollir-los cap a la nova transformació, fer-los veure

i prendre consciencia d’on estan encallats i encoratjar-los proporcionant-los espais per

poder compartir, dialogar, expressar-se des de les seves subjectivitat. En Gandi

comentava que per canviar el mon, primer hem de fer el gesta de canviar nosaltres,

apropar-los cap a aquesta concepció i no permetre que segueixin excusant-se amb

tercers.

El doble currículum que no es veu però hi és alhora de pensar, organitza i aplicar el

procés d’ensenyança, de dissenyar les programacions didàctiques per una banda el que

dicta el currículum prescriptiu i per l’altre mitjançant les metodologies actives tenint en

compta com aprèn l’alumna, incitar-los la curiositat, que aprenguin a argumentar a ser

crítics, autònoms, amb capacitat de decidir saber resoldre els problemes pràctics del dia

a dia. Les desavinences entre el professorat son grans, ja que existeix un gran nombre

6

que intenta dur la doble versió d’aquest per una banda la part innovadora, i per l’altre

mantenir-se fidel al que dicta tota la normativa i les velles pautes de funcionament

arcaiques establertes en el projecte curricular del centre.

Tot el mercat consumista que hi ha darrera de tot això, ja siguin ofertes des de

l’administració o empreses privades, un bombardeig continu que fa que sigui impossible

alhora d’adquirir un producte i extreure’ls-hi el màxim de partit, inclús poder articular-

los en projectes innovadors

La universitat es preocupa més per consolidar poder de caire curriculars i acadèmics que

no pas per platejar-se en esbrinar que és el que passa en la pràctica educativa, dins les

escoles i les aules, tasca que aportaria una mica de llum si fos profitosa.

L’autor ens parla de que el conflicte es una bona instrument per el canvi. I l’hem

d’aprofitar per tal de salvar els obstacles del que considerem que ha de ser l’escola, dels

vell ideals i les formes de reproducció social i donem passes per tal d’avançar cap a una

escola més comprensiva, oberta al diàleg i democràtica.

Segon capítol:: Inicia el capítol dient; corren mals temps per les pedagogies

innovadores, actives i progressistes. Ens estiren els governs de caire neoconservadors

justificant que son les noves corre’ns les que produeixen fracàs escolar, un sistema

educatiu feble, pretenen esbucar les pedagogies innovadores al·legant que les practiques

neoliberals i tecnòcrates son les que solventaran el sistema educatiu actual, practiques

centrades més en el producte que no pas en el procés, on el contingut es el més

important. En aquest capítol l’autor posa molta d’èmfasis en les critiques que rep per

part dels governs neoliberal en vers les pedagogies innovadores, tracta dons de donar

una visió de conjunt de forma analítica i critica d’aquestes, on el bessó es troba més en

les metodologies practiques que no pas en la part conceptual, es centre sobre tot en com

l’infant va desenvolupant i desplegant tot el potencial que amaga, en el seu procés

integral de creixement i formació, tenint especial menció i atenció a les classes manco

afavorides des d’una perspectiva democràtica i amb igualtat de condicions. Fa un

desplegament dels diferents moviments i iniciatives d’innovació i renovació pedagògica

de la nostra historia , on intenten millorar els processos d’ensenyança aprenentatge

incloent les descobertes en psicologia i les ciències de l’educació, un aprenentatge actiu

en detriment de l’aprenentatge memorístic i repetitiu de la vella escola. Ens posa per

davant la manca d’estudis per comprovar la seva eficàcia o nul·litat, així com, les

7

critiques tergiversades que reben en nom de la seva ideologia sense parar-se a revisar-ne

el components i l’essència d’aquestes. Posa especial èmfasis sobre les critiques dels dos

models tant del tradicional com de les pedagogies actives i espontaneístes, alhora que

reivindica l’alça d’alguns elements de la seva identitat que no hem d’oblidar i que sovint

han sigut ofegats per els que tenen el poder Cooperació i democràcia participativa;

compromís amb la transformació escolar i social; articulació entre el procés i el

producte; vinculació amb l’entorn, concepció integrada i globalitzada del coneixement;

lluita per la igualtat social i el respecte de l’individu.

Capítol III: Una nova concepció i organització del coneixement escolar. Fa una

crítica del currículum i de la segregació de les classes socials que obsten tan al poder,

assignant un contingut curricular inassolible per els infants posant de manifest lo absurd

que resulta aquest enfocament en l’educació obligatòria actualment. La societat de la

informació i el coneixement desbordant i tot el que ens amaguen darrera d’aquesta pluja

d’informació on estableixen xarxes de desigualtat social, atrapades en un mon pensat

per la mercaderia, el consum i el creixement econòmic, reservant el coneixement per

uns quants. La imposició de les NTICs a les aules no pot substituir la figura del

professorat, aquests ha de ser capaç d’adoptar nou rols, estar a l’altura de la situació i

seguir treballant els valors i les conductes morals i no deixar-se atrapar per els interessos

econòmics que mouen el mercat. Hem d’anar una mica més enllà, el fet d’incorporar les

TICs en el sistema educatiu no es una solució per si mateixa de les mancances que te el

sistema.

Reivindica la postura que ha de tenir l’escola en quant a la gestió del coneixement, a

més a més de integrar la diversitat, per una banda no deixar-nos perdre en la

globalització, no permetre la homogeneïtzació de la cultura, enriquint mos de la

interculturalitat, ser capaços d’anticipar-nos a les necessitats emergents de la societat

alhora que desenvolupar el pensament crític, reflexiu i la comprensió. Ensenyar a pensar

per poder comprendre la complexitat del mon que ens en revolta. En definitiva un

coneixement comprensiu que ens condueixi cap a ser persones integrals, informades i

impregnades de valors democràtics. Ensenyar a pensar, a reflexionar, a plantejar

hipòtesis, a desenvolupar el potencial humà i preparar per la ciutadania activa, lliure i

democràtica.

Capítol IV: practiques metodològiques i materials curriculars.

8

L’autor ens parla d’integrar les metodologies pedagògiques des d’un enfocament

globalitzador i fa tota una aportació de les pedagogies més progressistes que han tangut

ressò al llarg del segle XX. Contrasta significativament les repercussions que te a

l’individuo aplicar una o altre metodologia, sobre tot al respecte del que implica les

velles pedagogies tradicional on el contingut del llibre prima per damunt de

l’aprenentatge i el procés que fa l’alumna així com la forma de transmetre del

professorat, el canvi que se’n deriva en un moment donat d’utilitzar una o altre

metodologia.

Capítol V. Projecte educatiu, autonomia pedagògica I organització escolar.

L’autor es mou contínuament entre el que dicta la teoria, el marc conceptual de les grans

lleis i la practica educativa, dos contrapesos que s’han d’equilibrar, orienta el camí que

hi ha entre ambdós i tota la polèmica que s’estableix que impedeix i relentitza inclús

justifica l’aplicar i posar en marxa l’autonomia del centre des de la perspectiva d’una

comunitat aprenentatge. Es el centre conjuntament i mitjançant el diàleg que ha

d’establir un consens alhora d’aplicar la pràctica educativa, tenint en compte els pilars

que en revolten el sistema però des de la pròpia realitat, dialogar, vèncer les dificultats

entre tots els membres de la comunitat educativa. Parla del projecte educatiu del centre

com quelcom viu, dinàmic, obert, flexible ple de contingut i utopia per anar dissenyant

cada dia el camí cap a on hem de caminar, sense perdre de vista la finalitat, però sent

molt conscient de com es va fent el camí, ser coherents en quant el desplegament

curricular i la realitat de l’entorn, social, cultural, econòmic, utilitzant una visió des de

la perspectiva ecològica de Bronfrenbenner, i dinamitzant i aprofitant tots els espais

introduint nous elements, tal qual fos un laboratori i anar investigant i avaluant a mesura

que es va posant en pràctica nous reptes parant atenció als interessos i necessitats de

l’alumnat.

Capítol VI: Una democràcia forta per afavorir la innovació.

En Jaume ens condueix contínuament a reflexionar en ver el que significa la democràcia

i tot el que implica, sense oblidar-nos que els protagonistes d’aquesta historia son els

infants i com van fent el procés de desenvolupament i aprenentatge, ens convida a mirar

els nostre entorn, a no oblidar-nos de la importància dels espais, que siguin càlids,

9

familiars acollidors, de la importància de la comunicació, les relacions interpersonals, la

riquesa de la diversitat així com els valors i la moral. La importància dels estímuls, la

motivació, il·lusió i empenta, el treball cooperatiu i l’aprenentatge entre iguals, un eina

cabdal per el desenvolupament individual i col·lectiu enfocats tant des de l’alumnat com

del professorat i ambdós conjuntament amb la implicació i participació de les famílies i

les persones de l’entorn pròxim alhora de construir nous projectes de participació, de

compromís, de formació amb l’escola incorporant-los dins el projecte educatiu i

intercanvi entre els tres espais, escola, família, entorn sociocultural.

Capítol VII: Escola i entorn. O quan la ciutat també educa.

Reivindica la unificació de l’escola i l’entorn, incorporant en el procés d’ensenyança –

aprenentatge en vinculació amb aquests, la escola no pot estar encaixonada entre quatre

parets, si partim de la premissa que l’entorn es un espai socialitzador ple de riquesa i

contingut cultural que enriqueixen l’aprenentatge, altres que els esbiaixen, no obstant no

podem aïllar els dos mons. Ens parla de la construcció d’un projecte educatiu de la

ciutat o aquesta pugui desenvolupar el seu potencial educatiu i el posi al servei de la

ciutadania mitjançant experiències significatives i coneixement que aportin vivències

plenes mantenint a la gent desperta. Es tracta de construir una xarxa social coherent on

tothom tingui cabuda i cobertura a tots els nivells i diferents àmbits amb la finalitat

d’ampliar en certa forma la participació de la ciutadania de forma democràtica,

solidaria, participativa, de cohesió social i laboral.

Capítol VIII: El professorat innovador

Ja està be de plorar, és temps d’empenta, iniciativa i desenvolupament de la innovació

educativa seguint la línea de les pedagogies progressistes. Parla dels atributs que han de

tenir els professionals del mon de l’educació, entre ells a nivell vocacionals les qualitats

d’aquests, ser una persona desperta, oberta, a cavall entre l’escola i la societat,

participativa, sensible alhora amb les problemàtiques del nostre entorn, apassionat i

emprenedor, ha de manejar-se com un peix es mou dins l’aigua i no perdre de vista els

infants i capaç de despertar les ments dormides i motivar deixant una flaire en el seu

pas. Es hora de retornar i empènyer per el prestigi del professorat, aprofitar la pròpia

autonomia, el poder a l’hora de prendre decisions al respecte, donar exemple amb

l’exemple, ser comunicatiu, empàtic i saber estirar del carro quan hi ha que estirar. Ser

protagonista alhora de prendre decisions en quant a l’organització a l’aula, les

10

metodologies didàctiques, en transmetre els continguts del currículum. Estar despert i

estar al dia utilitzat la formació permanent a tots nivell personal, professional i com a

ciutadà del mon, mantenir-se al dia, movent als propis col·lectius , intercanviant

experiències i reflexionar sobre la pròpia pràctica educativa.

Per últim aporta un decàleg fent aportacions sobre els requisits i condicions optimes per

els professionals de la docència tinguin eines per desenvolupar i posar ne marxa la

innovació educativa de forma efectiva, real i permanent. Inicia el camí potenciant

l’autoestima cabdal per el reconeixement social, la formació inicial, permanent així com

l’autonomia alhora de prendre decisions, el saber compartir-se amb els altres companys,

organitzar i distribuir be el temps, el com mantenir-se fresc utilitzant espais sabàtics per

regenerar, renovar i empentar amb força a la tornada, la importància d’un bon equip així

com establir diàleg i arribar a consens amb l’administració.

VALORACIÓ PERSONAL

L’Escola esta en crisi, i tot i així es mante viva perpetuant-se en el temps

En Jaume te un estil mon mundà, pràctic i pragmàtic alhora de transmetre la seva opinió

objectiva i subjectiva de la situació que està creuant actualment el sistema educatiu.

Arriba a un públic ben ample, sobre tot enfocant-ne la mirada cap a totes aquelles

persones que treballen dins els sistema o fan feina directament amb vides humanes,

obrint una porta amb una mica d’aire fresc i renovador, compartint obertament el seu

punt de visió.

A nivell personal és com la veu de la consciencia, ens mostra al llarg de tot el llibre, les

dificultats, esculls, impediments tant a nivell extrínsec, com intrínsec de la persona al

caminar per el camp de l’educació i d’aplicar els seus coneixements a la pràctica

educativa. Ens convida contínuament a mirar-nos al mirall, analitzar, reflexionar sobre

la nostra realitat a tots nivells, professional, personal, com a ciutadà d’aquesta societat i

del mon que ens ha tocat viure; Ens convida a donar un passeig al llarg d’aquest docents

anys de història educativa, a cap ficar-nos, passejar, a refer el camí, conèixer,

reflexionar de com ha esdevingut l’avanç d’aquesta evolució per el context històric,

cultural, polític i educatiu; a mirar amb ulls crítics, a pensar, ens obre la fam exposant

els fets més significatius d’aquesta configuració dels diferents moviments i iniciatives

11

d’innovació i renovació pedagògica i a veure la realitat actual amb uns altres ulls, des de

diferents perspectives: verticalitat, horitzontalitat i contrapesos de les ideologies de

caire liberal vs neoliberals.

Ens mostra l’educació com un eina cabdal per a transformar la societat, la necessitat de

donar el pas cap a un sistema educatiu de caire racional i modern, més reflexiu,

argumentatiu, deixant enrere un sistema tancat, dogmàtic i repetitiu. La clau per obrir la

porta a la innovació, ens ho recorda contínuament, l’hem de buscar en el professorat,

començar a canviar i actuar a partir de la realitat educativa des de la pròpia autonomia

del centre i involucrant a tots els agents que conformen la comunitat educativa,

reivindicar a l’administració i altres agents socials que aporti els recursos necessaris i

recolzin aquestes iniciatives.

La Formació permanent del professorat es cabdal, per mantenir-se fresc, així com la

pròpia disposició i totes les qualitats que ha de mester un bon professional, així com el

treball en equip, ja que és aquí on resideix la força per que aquesta roda pugui fluir i

caminar cap a la direcció que hem traçat. El manteniment personal, és temps de deixar

de plorar i justificar les nostres frustracions, esculls personals en tercers, ens recorda no

deixar de donar una ma aquelles persones que estan més capacitades i fer

l’acompanyament als companys que tenen més dificultats i resistència; la creació de

projectes conjunts, on el diàleg, la reflexió, el consens la responsabilitat, sigui unitari,

impregna pràcticament tot el llibre sense perdre de vista els protagonistes de la nostre

història els infants. Per altre últim ens proporciona eines i recursos per millorar i

despertar l’esperit crític, la creativitat, ..., així com per poder aplicar a la pràctica, tant a

nivell professional com a personal, per el manteniment d’un bon funcionament eficaç i

eficient a tots nivells i a tots els implicats en aquests àmbit.

Convida i reivindica a la Universitat a aportar aspectes com l’avaluació, investigació

dins el camp de la innovació educativa i social.

12

CATÀLEG D’OBRES D’INNOVACIÓ EDUCATIVA:

- GARDNER: Teoria de las inteligencias multiples

- UNESCO (1996) Informe DELORS los cuatro pilares básicos de la educación:

aprender a conocer; aprender a hacer; aprender a ser; y aprender a convivir.

- Edgar Morín (2000) Los siete saberes de la educacion del futuro.

- Articles monogràfics: González, F., Guardiàn, B., Veloz, J. Rodríguez, I. Veloz,

E. I Ballester. A. (2011). La Educación en el seiglo XXI. Retos i recursos para

afrontarlos. IN. Revista Electrònica d’investigació i Innovació Educativa i

Socioeducativa, V. 3, núm. 1, pàg. 11-28. Consultat en

http://www.in.uib.cat/pags/volumenes/vol3_num1/gonzalezyotros/index.html (18 de dec

2011)