La crítica a l’innatisme (2)Els principis pràctics

Què és la teoria innatista?

“És opinió establerta entre algunes persones que en l’enteniment hi ha certs principis innats; certes nocions primàries, caràcters impresos en la ments de l’home, que l’ànima rep en el seu primer ser i que porta al món amb ella” (A, 1,1)

Principis pràctics

Argument del consens universal: “… hi ha uns principis, tant especulatius com pràctics,

acceptats de manera universal per tothom”. (A, 1, 2)

objeccions

A banda, de la teoria innatista hi ha d’altres

teories que poden explicar per què els humans

comparteixen les mateixes veritats: la conveniència.

(A, 2,2)

Un repàs a la història de la humanitat i un examen

dels diferents pobles demostra que no existeix unanimitat en la pràctica de les regles morals (A,)

• Argument platònic (intel·lectualisme moral):

• Versió general: existeix una coherència total entre el pensament i l’acció: qui coneix la virtut actua de forma virtuosa (virtuós = savi) (A, 1, 2, 12)

• Altres versions:1. existeix una influència constant entre el principi

moral i el comportament2. correcció de l'intel·lectualisme moral: tot i que el

comportament contradigui el principi això no afecta a la veritat del principi

3. La moral és una ciència. Les regles morals són veritats

Plató

• Contra l’argument platònic:• Contra la versió general: l’existència de principis

morals innats que tothom coneix impossibilitaria l’existència d’infractors.

• Tanmateix, l’existència d’infractors desmenteix les raons de l'intel·lectualisme moral com a fonament de l’existència de regles morals innates:

1. L’infractor es justifica en la ignorància de la llei2. L’infractor es justifica en què la llei pot ser

qüestionable3. L’infractor busca la possibilitat d’eludir la vigilància o

el poder del legislador per aconseguir satisfer els seus desitjos personals.

• Contra l’argument platònic:• Contra les altres versions:

• Objeccions a la versió 1: l’experiència demostra que no hi ha una influència constant entre regles morals i comportament. (A, 1,2,3) La por al càstig és la millor manera d’assegurar la conformitat del comportament a la regla moral.

• Objeccions a la versió 2: si els principis morals no són afectats pels comportaments contraris, aleshores els principis morals cal valorar-los més com principis especulatius que com principis pràctics (l’ètica renuncia a ser una ciència pràctica).

• Objeccions a la versió 3: Les regles ètiques no expressen veritats sinó manaments.

• Argument de l’evidència: l’evidència d’aquests principis generals és l’efecte de la seva naturalesa innata. (A, 1, 16, 17)

• Objeccions a l’argument de l’evidència: En comparació amb els principis especulatius, els principis morals són menys evidents. Els primers porten l’evidència en si mateixos (intuïció), mentre que els segons necessiten proves (demostració) (A, 1,2,1)

• Argument del caràcter intuïtiu de les regles morals: les regles pràctiques no necessiten cap demostració perquè són intuïtives.

• Objeccions a l’argument del caràcter intuïtiu de les regles morals (A, 1,2,4):

• 1) Les regles morals no s’accepten immediatament. De forma indiscutible.

• 2) Tota regla moral depèn d’un principi superior que li és previ i del qual es dedueix.

• Argument de la consciència: les lleis morals estan escrites en el cor de les persones.

• Objeccions a l’argument de la consciència: (A, 1, 2, 8-9):1. Existeix molta diversitat de regles i obligacions (pluralitat de

consciències, cadascú tindria gravades en la seva consciència regles diferents)

2. Si existeix una certa unanimitat en els grups humans en el respecte de les regles morals no és per la consciència sinó per la influència de l’educació, dels amics i dels costums del país

3. Existeixen molts casos d’accions que els homes fan sense cap remordiment (o no tenen consciència o tenen una consciència molt estranya)

• Argument teològic: Déu ha imprès en la ment dels homes les regles de la conducta.

• Objeccions a l’argument teològic:1. Quines són aquestes regles? No hi ha acord2. Si aquestes regles existissin no caldria ensenyar-les3. Si existissin seria fàcil distingir-les de les regles morals

adquirides4. Seria fàcil fer un inventari complet d’aquestes regles

innates, tanmateix encara ningú l’ha presentat5. Els ateus no només neguen l’existència de les regles

innates sinó de tota regla moral

Aquesta distinció serveix a Locke per demostrar el caràcter no innat dels principis morals (A, 1, 2, 1).

En el capítol anterior (Capítol 1) va quedar demostrat que els principis especulatius són adquirits.

En comparació amb els principis especulatius, els principis morals són menys universals i menys evidents.

Això vol dir, que les regles morals estan encara més allunyades que els principis especulatius de ser considerats com a innats.

Definició de coneixement: “la percepció de l’acord o desacord entre les idees que formen part d’un judici” (A, IV, 1,2)

Intuïció: la percepció de l’acord o desacord que es produeix de forma immediata, sense la intervenció de cap altra idea (A, IV, 2,1)

Demostració: la percepció de l’acord o desacord no es produeix de forma immediata, en aquest cas la ment es veu obligada a fer intervenir altres idees. Aquestes idees s’anomenen proves (A, IV, 2-7)

El que és, és S’han de complir els contractes

Principis especulatius Principis pràctics

Màxima evidència Evidència simple

Com s’ha dit abans, a diferència dels principis especulatius, l’evidència dels quals és immediata, les regles morals remeten a altres idees.

Una regla moral com la regla d’or: fes als altres el mateix que t’agradaria que et fessin no s’accepta immediatament, no és una veritat indiscutible a primera vista.

Tota regla moral depèn d’un principi superior que li és previ, del qual es dedueix i la justifica. (A, 1,2,4)

Si això és comú a tota regla moral, els principis dels quals seran diferents segons l’escola moral a la qual l’individu se senti identificat. (A, 1,2,5)

Escola cristiana Escola hobbesiana Escola pagana

Déu ho vol L’estat ho ha decretat Virtut suprema

La regla moral no pot ser contrària al que Déu vol

La regla moral no pot ser contrària al que l’estat decreta

La regla moral no pot ser contrària a la definició de virtut suprema

Per tant, Per tant, Per tant,

hem de complir la regla d’or

hem de complir la regla d’or

hem de complir la regla d’or

D’aquesta elucubració de Locke es dedueixen quatre coses:

1. No hi ha unanimitat entre els humans en el moment d’atribuir quins són els principis suprems de la moral.

2. L’ètica és una ciència demostrativa, és a dir, les regles morals no són evidents per si mateixes, s’expliquen a partir de principis superiors.

3. El fet que molts humans infringeixin sovint aquestes regles revela que els principis suprems no influeixen de forma determinant en les seves accions.

4. Tot això vol dir que ni les regles morals ni els principis dels quals es dedueixen són innats.

Com es demostra la veritat dels judicis de les ciències demostratives?

Les idees de les ciències demostratives no pretenen ser representacions de realitats externes, ser còpies de comportaments externs: són models (arquetipus) forjats per la pròpia ment.

No busquen la conformitat en de cap cosa externa que serveixi d’original perquè són les idees morals (les regles morals) els original (els models) als que els comportaments haurien d’ajustar-se-hi. (A, IV, 4, 5)

Per tant,

1. La veritat d’una regla moral no cal buscar-la fora d’ella mateixa, sinó que està en ella (veritats autosuficients)

2. Si bé la veritat i certesa de les idees morals són el resultat de la reflexió sobre la vida dels homes, el fet que cap ésser humà en el món no les posi en pràctica de forma rigorosa ni les tingui presents en les seves decisions no les fa menys certes ni verdaderes.

3. Les regles morals no parlen de com són les coses, sinó de com haurien de ser. (A, IV,8)

En un moment de la crítica que fa Locke contra l’innatisme en el terreny de la moral, el filòsof anglès afirma que un judici com “els pares han de conservar i estimar els seus fills” que un judici com aquest no és una veritat.

Una de les característiques de la ciència és que els seus expressen o volen expressar veritats.

Si el judici moral anterior judici no és una veritat i tots els judicis com aquest són de la mateixa forma (tots expressen una norma, un deure, una obligació ...), arribem a la conclusió que l’ètica no és una ciència.

Tanmateix, en el capítol anterior s’ha dit que l’ètica era una ciència demostrativa per a Locke.

Sembla que hi ha una contradicció. Com podem resoldre-la?

Una manera seria afirmar que Locke utilitza dos conceptes de veritat.

Quan diu que els judicis morals no són veritats és perquè en comparació amb els judicis de les ciències fàctiques (la física, per exemple), no parlen de fets, no ens diuen el que són les coses, i per tant mai no podem dir estrictament que són verdaderes o falses perquè corresponen o no a allò que diuen.

Els judicis morals no expressen realitats, sinó models de realitats (comportaments), són manaments, aspiren a què la realitat s’acomodi a ells, no a l’inrevès.

Per tant, la concepció que utilitza l’ètica de veritat no és la de la correspondència, sinó la de coherència: els seus judicis no poden ser autocontradictoris, deriven de principis superiors ...

Ciència fàctica

Ciència descriptiva

fets proposicions V/F

ètica Ciència normativa

deures manaments B/M

En el capítol anterior s’ha dit que els judicis morals no expressen veritats, sinó manaments, deures.

Però d’on provenen els deures?1. De principis superiors .2. De la imposició d´un legislador Per tant, els deures no són innats:1. Perquè no hi ha acord sobre quins són aquests

principis superiors ni determinen directament les nostres conductes

2. Perquè prové d´un agent extern a l’enteniment

Locke desenvolupa la segona hipòtesi:

El deure és la manifestació individual d´un deure públic (una llei).

La llei és el resultat d’un acord humà per tal de limitar els desitjos egoistes que amenacen l’interès comú de viure en comunitat.

El legislador tracta de vigilar l’acompliment d’aquestes lleis amb l’ús de premis i càstigs.

Anteriorment, Locke havia assenyalat un seguit de “regularitats” en el comportament humà, que no eren regles morals, però que eren naturals i constants (quasi universals, i per tant, les podíem anomenar “innates”).

1- Per exemple, troba en la inclinació de la conveniència la raó que explica per què el compliment dels acords és un principi moral respectat fins i tot pels bandits i els delinqüents. Sense aquest principi no existiria la confiança necessària per conservar la unitat del grup. (A, 1,2,2)

2- Per la seva universalitat i constància, Locke considera que el desig de felicitat i el rebuig de la desgràcia formen part també d’aquestes inclinacions innates (A, 1,2,3).

3- Una altra inclinació innata que influeix en el comportament dels humans és el seguiment de l'interès i el benefici propi. (A, 1,2,6)

• Justament per posar fre a aquesta tercera inclinació apareixen les lleis ètiques (els deures) i els legisladors que vigilen que s’acompleixin. (A, 1,2, 13)

Arribats a aquest punt ens adonem que les regles morals (els deures) tenen un doble origen:

Origen de les regles morals

metafísic Déu Voluntat divina

antropològic conveniència

Les lleis i l’amenaça del càstig a l’infractor han de fer front a l’interès particular

La perspectiva naturalista tindrà una repercussió més gran en Locke que no pas la perspectiva metafísica: sobre ella fonamentarà la seva teoria política. (Els dos Assaigs sobre el govern civil)

En tot cas, no prescindirà del tot de la figura de Déu, que deixarà el seu paper de principi suprem del qual deriven les lleis moral, per assumir la funció de Legislador Suprem, que assegura que si no és en aquesta vida, en l’altra els infractors seran castigats.

No hi ha principis morals innats, però hi ha tendències naturals (innates) que mouen els humans a actuar moralment: com per exemple la conveniència de viure en comunitat .

Hi ha també tendències naturals contràries a les a les tendències socialitzadores: la tendència a seguir només el benefici personal. Contra aquestes tendències poc pot fer el coneixement (anti- intel·lectualisme moral). Només tendències contràries: la por a ser castigat, per exemple, poden contrarestar la seva força.

Doble perspectiva

demostrativa naturalista

Les regles morals deriven de principis

superiors

Les regles morals s’originen en

tendències naturals: la conveniència de viure

en societat