revista de la llengua i la cultura catalanes Número 31 Tardor 2012 2,5 euros

La Diada marca el full de ruta

“No hi ha marxa enrera en el camí cap a l’Estat propi”

Entrevista a Carme Forcadell, presidenta de l’ANC:

El gàelic no s’emancipa a Escòcia

3

editorial

LA CAL OPINApàg.4

BREUMENTpàg.5

RACÓ DE PENSAMENT-Unitat d’acció!(Jaume Marfany) pàg.6-8

VEUS DEL PAÍS-Entrevista a Carme Forcadell(J.M) pàg.9-11

CALCorrellengua(Marc Prohom) pàg.12 -13Reconeixement a Arenys de Munt(Pep Ribas) pàg.14Xerrem (Jordi Esteban) pàg.15

ARREU DEL PAÍS-Franja de Ponent: el temps (no) passa(Francesc Ricart) pàg 16-17-Alguer: les mentides de Chessa(Irene Coghene i Mauro Mulas) pàg 18-19

APROFUNDINT-Indult a les vexacions al català(Xavi Tedó) pàg 20-22

ARREU DEL MÓN-El gaèlic no s’emancipa a Escòcia(Xavi Tedó) pàg 23-26

RACÓ DE CULTURA Música La Nova Cançó Catalana (Daniel Ruiz-Trillo) pàg 27-28Llibres Sociolingüística per a joves del segle XXI. Una perspectiva catalana (David Vila) pàg 29-Català a la carta (X.T) pàg 30

L´Escletxa Revista trimestral informativa de la llengua i la cultura catalanes.Número 31. Tardor 2012

DIRECTOR:

Jaume Marfany

COORDINADOR:

Xavi Tedó

CONSELL DE REDACCIÓ:

David Vila, Antoni Isarch, Pere Mayans, Francesc Ricart i Xavi Tedó

HAN COL·LABORAT EN AQUEST

NÚMERO:

Jordi Esteban, Marc Prohom, Irene Coghene, Mauro Mulas i Daniel Ruiz-Trillo

DISSENY I MAQUETACIÓ:

Pep Boatella

REDACCIÓ, ADMINISTRACIÓ I

SUBSCRIPCIONS:

Carrer Muntadas, 24 08014 BarcelonaTel. 93 4159002Fax: 93 4158718 comunicacio@cal.catwww.cal.cat

Dipòsit Legal: B-19.487-03

L´Escletxa no comparteix neces-sàriament les opinions de les persones col.laboradores; l´opinó de la CAL es reflecteix en l´editorial

La CAL anima a la reproducció parcial de la revista, avisant primer i fent-ne constar la procedència

L´escletxa és membre de l´Associació de publicacions Periòdiques en Català ( APPEC )

SUMARI

Independència i llenguaEn aquestes darreres setmanes, primer des d’ERC i més tard des de CiU, han manifestat que, en un futur Estat català independent el castellà continuaria sent llengua oficial. Oriol Junqueras, president i cap de llista d’ERC a les eleccions del 25 de novembre ha argumen-tat que “una part molt important de ciutadans de Catalunya són castellanoparlants i, si es vol que votin a favor de la independència de Catalunya, cal demostrar-los que els tenim i els tindrem tota la consideració i que a l’estat català recuperat gaudiran de la màxima consideració en l’aspecte lingüístic.”Existeix una gran diferència entre el respecte, la consideració i fins i tot la intenció de potenciar el castellà com a gran llengua de cultura i, evidentment, com a llengua primera d’una bona part de la població catalana i el fet de continuar mantenint-ne l’oficialitat a tot el territori. Els principis més elementals de la sociolingüística ens diuen que dues llengües no poden coexistir en l’ús lingüístic general estable d’una mateixa societat moderna. Les persones poden ser bilingües (o trilingües o...), però una societat mai no ho pot ser. La creació d’un nou Estat per a Catalunya, un Estat independent i sobirà, és segurament el factor més il·lusionat d’aquest procés d’independència que hem engegat. Un nou Estat significa l’oportunitat històrica de crear un Estat per a tothom: més modern, més just, més lliure, més solidari. Un Estat propi ha de significar, en matèria de llengua i cultura, dispo-sar dels mecanismes per normalitzar els usos lingüístics del país, sobretot en els principals àmbits d’influència com a les universitats, als mitjans de comunicació, al món empresa-rial... Un Estat propi ens permetrà portar a terme polítiques culturals i lingüístiques més intenses i coherents que poden fer que el català esdevingui la llengua general de relació social i, per tant, de manera natural també llengua de la immigració.Un Estat propi farà possible el desenvolupament de la llengua catalana com a llengua d’ús en tots els àmbits, com a llengua alhora útil i desenvolupada d’acord amb les exigències dels diferents àmbits, com ho són les altres llengües normalitzades socialment. Respecte, consideració, protecció, potenciació... no han de significar en cap cas mantenir una situa-ció de bilingüisme oficial; un bilingüisme imposat que ha estat la causa principal de la situació social de la llengua catalana, relegada a funcions subordinades en la majoria dels àmbits d’ús.

4 Tardor 2012

La CAL opina

El Tribunal Constitucional (TC) ha deixat clar aquest mes d’octubre que la justícia és una competència espanyola i que, per tant, als funcionaris no se’ls pot requerir que co-neguin el català. La sentència estableix que el coneixement de la llengua pròpia del país no pot ser un requisit per a treballar a Cata-lunya, sinó un mèrit a tot estirar. D’aquesta manera, l’Alt Tribunal desestima un recurs d’inconstitucionalitat presentat l’any 2004 pel Parlament en contra de l’última reforma de la llei orgànica del Poder Judicial. El Par-lament va recórrer contra més de 30 punts de la llei orgànica del Poder Judicial, que ha-via reformat un any abans el govern de José María Aznar, en considerar que envaïa com-petències de la Generalitat. Segons el TC, però, Catalunya només té competències en el personal no judicial de Justícia.El TC re-corda que l’article 149.1.5 de la Constitució atribueix a l’Estat la competència exclusiva sobre l’administració de Justícia i remarca que en les convocatòries per a llocs de treball de

les comunitats autònomes amb competències assumides i que tinguin una llengua oficial “es valorarà com a mèrit el coneixement oral i escrit” d’aquesta llengua. Només en determi-nats llocs de treball, “quan de la naturalesa de les funcions se’n derivi l’exigència” la llengua podrà “considerar-se requisit exigible”. Una setmana abans, el Tribunal Suprem estima-va el recurs del Col·legi Oficial de Secretaris i Interventors municipals que va interposar al procés de selecció convocat pel Departa-ment de Governació de la Generalitat, ar-güint que saber el català no podia excloure els opositors.  La resolució del Suprem deixa sense efecte les oposicions perquè entén que el coneixement del català era una condició “ex-cloent”. De fet, els magistrats asseguren que no es pot demanar necessàriament el català perquè les places que ofertava la Generalitat també podien servir a la resta de l’Estat espan-yol. Segons els demandants, la competència per a la selecció d’aquest tipus de funcionaris “no és absoluta” per part de la Comunitat Au-tònoma i l’Estat té una reserva respecte a les condicions de les convocatòries precisament per “dotar d’homogeneïtat el sistema perquè pugui ser efectiva l’habilitació estatal”. A la resta dels Països Catalans, l’escenari encara és molt pitjor. A les Illes, el conseller d’Educació Rafel Bosch ha anunciat que el govern té la intenció de suprimir la immersió lingüística derogant el decret de mínims, tot i que no-més un 7% dels pares han demanat l’educació per als seus fills en castellà a l’escola pública. Al País Valencià, el PP també ha optat per relegar el català de l’ensenyament pública sota l’argument d’impulsar un model trilin-güe, malgrat que milers d’alumnes es queden sense poder estudiar en català cada curs. Per acabar-ho d’adobar, el ministre de Cultura, José Ignacio Wert, no amaga que l’objectiu del govern espanyol és espanyolitzar els alum-nes del Principat i modificar els llibres de text per imposar uns continguts comuns arreu de l’Estat. Aquestes nous atacs al català posen en relleu que tan sols la independència podrà garantir la normalització de la nostra llen-gua, amenaçada constantment per un Estat al·lèrgic a la diversitat lingüística.

Els atacs al català persisteixenJaume Marfany SegalésDirector de l’Escletxa

5revista de la llengua i la cultura catalanes

Breument

La XXV Trobada d’Agermanament Occitano-Català homenatja Enric Garriga

El Tribunal Suprem torna a avalar la unitat de la llengua

El Tribunal Suprem ha reconegut la unitat de la llengua i l’equivalència entre els termes ‘valencià’ i ‘català’. L’alt tribunal ho ha fet en una sentència que rebutja el recurs de cassació interposat per la Generalitat Valenciana a una sentència del TSJPV; un text que ja insistia en el reconeixement de la unitat lingüística en el camp científic i acadèmic. Així es posa punt final a un viacrucis que ha durat deu anys d’ençà que un veí de Cocentaina va quedar exclòs d’una sol·licitud a la borsa de treball del de l’Escola Oficial d’Idiomes, l’any 2001, per haver indicat ‘català’ com a especiali-tat. Amb aquesta ja són 45 les sentències que reconeixen la unitat de la llengua i l’equivalència de la doble denominació; 44 de les quals són fruit de processos i recursos oberts a instàncies de la Generalitat valenciana.

En el marc de la XXV edició dels Actes de la Pujada al Port de Salau (Pallars Sobirà) es va retre tribut a Enric Garriga Trullols, president del Centre d’Agermanament Occitano Català (CAOC) i promotor d’aquest acte fins a la seva mort el 17 de novembre de 2011. Garriga va dedicar tota la seva vida a agermanar ambdues cultures i cada any organitzava aquesta tradicional trobada que es fa el mes d’agost i que té com a objectiu fomentar la relació entre els habitants de banda i banda del Pirineu i incentivar seva la cultura i identitat en el seu camí cap a la llibertat nacional.

El govern balear vol suprimir la immersió a les aules

El conseller d’Educació al Govern balear, Rafel Bosch, ha anun-ciat que de cara el curs vinent i coincidint amb l’entrada en vigor del nou decret de tractament integral de les llengües eliminarà per decret la immersió lingüística a les aules. Emmirallat amb el model valencià, Bosch ha avançat que en el curs 2013-2014 “es canviarà el model d’immersió amb el nou decret” derogar l’actual Decret de mínims, que obliga els centres a impartir com a mínim el 50% dels continguts en català. El PP aposta per un model trilingüe amb presència del català, castellà i anglès a parts iguals, tot i que a la pràctica suposarà convertir en bilingüe l’ensenyamen a les Illes perquè la nova normativa obligarà tots els centres a introduir ensenyament en català i en castellà des d’infantil fins a secundària en un procés de castellanització de les aules gratuït perquè només un 13% de famílies ha triat el castellà com a llengua vehicular en el segon cicle d’infantil i en el primer de primària.

IB3 deixarà d’emetre al PrincipatEl govern balear ha decidit trencar l’acord de reciprocitat amb Catalunya i deixarà d’emetre IB3 al Principat al·legant que ho fa “per estalviar 400.000 euros anuals”. Mentre TVC mantindrà l’emissió a les Illes mitjançant el canal TV3CAT, el director gene-ral d’IB3, José Manuel Ruiz, ha anunciat la decisió de suprimir l’emissió del canal satèl·lit IBSAT a Catalunya a partir d’aquest novembre i IB3 tan sols es podrà veure per Internet des de Cata-lunya i el País Valencià.

6 Tardor 2012

11 de setembre de

2012. Dos milions de

persones, el 28% de la

població total del país,

marxen sobre la ciutat

de Barcelona, capital de

Catalunya, responent

a la convocatòria de

l’Assemblea Nacional

Catalana (ANC). Una

manifestació massiva,

unitària, democràtica i

pacífica que va ocupar

els carrers de Barcelona

amb una sola consigna:

“Catalunya, nou Estat

d’Europa”, un clam

unànime a favor de la

independència.

Racó de pensament

Unitat d’acció!

La manifestació va ser el detonant que tots esperàvem i el president de la Generalitat, Sr Artur Mas, ha convocat eleccions anti-cipades per al proper 25 de novembre. Les seves paraules van ressonar de manera con-tundent proclamant la seva intenció de ce-lebrar un referèndum d’autodeterminació durant la pròxima legislatura, tot afegint-hi: “tant si l’estat espanyol ho permet com si no”.L’ANC ha aconseguit la seva primera gran victòria, una victòria que és la suma de les diverses batalles que, amb el suport in-condicional de la majoria del poble català, ha hagut de lliurar, durament, però amb èxit. L’ANC ha aconseguit en pocs mesos situar la independència de Catalunya al centre del debat polític, ha concentrat un 28% de la població catalana en l’exigència d’un nou estat independent per al país, ha emplaçat els polítics, al govern català i el mateix president de la Generalitat perquè liderin el camí cap a la independència.Hem d’entendre els properes eleccions com a plebiscitàries. Del resultat en dependrà la futura composició del Parlament que ha de ser clarament favorable a iniciar el procés

d’independència de Catalunya. El Govern que en sortirà escollit haurà de comandar el procés i això no serà una tasca fàcil. Da-vant seu tindrà bàsicament dos camins:En primer lloc, el Parlament pot proclamar de manera unilateral la independència de Catalunya. En aquest cas el referèndum se-ria una acció posterior que serviria perquè el poble català ratifiqués la decisió del seu Parlament. L’altre camí, no exempt de fortes dificul-

L’ANC ha aconseguit

la seva primera

gran victòria que és

emplaçar el president

de la Generalitat a

liderar el camí cap a

la independència

Jaume Marfany SegalésDirector de l’Escletxa

7revista de la llengua i la cultura catalanes

la independència, elaborant el discurs ne-cessari per aplegar als que encara no estan convençuts. A més, caldrà donar prioritat a aquelles zones del país on, per la seva com-posició socioeconòmica-cultural haurem d’abocar-hi més esforços.· Elaborar un punt programàtic referit molt clarament al procés d’independència, que haurem de proposar a tots els partits perquè el recullin en els seus programes electorals. · Encomanar a les Assemblees Sectorials de l’ANC la dinamització del debat sobre les estructures bàsiques del futur nou Estat català. · Obtenir el màxim suport internacional

tats, seria el de convocar abans de res el referèndum d’autodeterminació. Aquí to-paríem amb la negativa per part de l’Estat espanyol. Una negativa fonamentada en les lleis actuals; això vol dir que el Govern ca-talà hauria de trencar la legalitat espanyola si volgués convocar el poble a referèndum.Una tercera via seria la de recórrer a la Unió Europea. Demanar-ne l’empara per poder celebrar aquest referèndum sota control de la comunitat internacional. Sigui quin sigui el camí decidit pels polí-tics, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha de continuar la feina basada en uns ob-jectius estratègics clars i ben definits:· Consolidar la majoria social favorable a

L’Assemblea ha de

consolidar la majoria

social favorable a

la independència,

prioritzant aquelles

zones del país on, per

la seva composició

socioeconòmica-

cultural, s’hauran

d’abocar més esforços

L’ Escletxa és una revista informativa i d´actualitat centrada en temes de llengua i cultures catalanes i que té la voluntat de difondre un esperit de re-flexió, treball, implicació i actitud positiva en la lluita per la llengua arreu dels Països Catalans

Omple aquesta butlleta i fes-la arribar al Carrer Muntadas 24, 08014 de Barcelona o al Fax 93 4158718. També pots subscriure’t a la pàgina www.cal.cat

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Periodicitat trimestralSubscriu-t’hi per 15 euros anuals

NOM I COGNOMS TITULAR

ADREÇA ENTITAT

POBLACIÓ ADREÇA OFICINA

TELÈFONS POBLACIÓ

PROFESSIÓ ENTITAT OFICINA D.C. NÚMERO DE COMPTE

ADREÇA ELECTRÒNICA

Desitjo (marqueu només una de les opcions):

Rebre l’ Escletxa trimestral (15 euros anuals)

Fer-me soci de la CAL i rebre gratutïtament l´Escletxa (mínim 42 euros anuals)

DATA DE NEIXAMENT D.N.I

CODI POSTAL DATA

COMARCA CODI POSTAL

MÉS INFORMACIÓ:

www.cal.cat / 93 415 90 02 / comunicacio@cal.cat

8 Tardor 2012

possible.· Preveure i estructurar les accions de mo-bilització i conscienciació que puguin ser necessàries.

Hem avançat molt. Encara, però, ens falta un llarg camí per recórrer. Sobretot, estem molt lluny encara de tenir el suport inter-nacional que necessitem. La unitat interna i l’àmplia majoria social favorable ens han

de permetre anar construint les complici-tats externes que ens han de portar al reco-neixement internacional quan declarem la nostra independència. Sabem que, històricament, tenim dos grans adversaris interns: d’una banda, la relaxació que sovint experimentem des-prés d’aconseguir alguna gesta important i, d’altra banda, la desunió i l’enfrontament. Cal que sapiguem ,mantenir-nos en aques-ta línia de tensió col·lectiva. Cal no abaixar la guàrdia en cap moment. No ens podem permetre cap mena de relaxació ni indivi-dual ni col·lectiva. Cal mantenir la unitat d’acció, aconsegui-da aquest 11 de setembre, entre les nostres institucions i la societat civil. Ningú pot ja rebaixar els nostres objectius ni tampoc alentir-ne el procés.

Valentia, coratge, resistència i... optimismeEls propers temps seran sens dubte durs.

Ens atacaran de totes bandes i faran ser-vir tots les armes que tinguin al seu abast. Sembraran el dubte, el desconcert; atiaran la por; fomentaran la divisió entre nosal-tres; ens difamaran... I penseu que això també ho faran compatriotes nostres; ho faran també en català... Hem de ser valents. Hem de tenir una gran capacitat de resistència. Hem de resistir com sigui l’ofensiva que se’ns llançarà al damunt. I ho podem fer si ens mantenim units com ho vam fer l’11 de setembre. No-més així aconseguirem el nostre objectiu. I ho farem amb optimisme. S’ha acabat el “català emprenyat”. Nosaltres som ja el ca-talà de la il·lusió, el català de l’optimisme, el català de la voluntat esperançadora d’un futur millor per a tothom. L’11 de setembre tots plegats vam fer his-tòria. Demostrem a Europa i al món sencer que continuarem fins al final de la mateixa manera que ho vam fer l’11: de manera unitària, democràtica, multitudinària i pa-cífica.

Racó de pensament

Hem de demostrar

a Europa i al món

que continuarem fins

al final de manera

unitària, democràtica,

multitudinària i

pacífica

9revista de la llengua i la cultura catalanes

Veus del país

La cara visible de l’ANCCarme Forcadell:

Carme Forcadell va néixer a Xerta (Baix Ebre) i viu a

Sabadell. Llicenciada en Ciències de la Comunica-ció i Màster en Filologia

Catalana per la Universitat de Barcelona. Ha treballat

com a coordinadora de normalització lingüística

del Servei d’Ensenyament del Català del Departa-

ment d’Educació des del 1992. Des del 2004 ha

estat assessora de llengua interculturalitat i cohe-

sió social del Vallès Occi-dental. Ha col·laborat en

diversos mitjans de co-municació escrivint sobre

planificació lingüística, llengua, identitat. És una

de les fundadores de la Plataforma per la Llengua,

membre de l’executiva i vocal de la junta

d’Òmnium de Sabadell i presidenta de l’Assemblea

Nacional Catalana.

Com arriba Carme Forca-dell a ser una de les figures de l’independentisme més conegudes actualment?Jo arribo a l’independentisme a través de la llengua. Vaig començar fent classes de català l’any 1985 i, més tard, vaig fer de coordinadora de normalització lingüística del Servei d’Ensenyament del Català del Departament d’Educació. La meva pre-ocupació per la situació sociolingüística del català va ser la que em va portar a par-ticipar en diferents associacions, gairebé totes relacionades amb la llengua. La pri-mera va ser l’Associació per la llengua, que, més endavant, va entrar a formar part de la Plataforma per la llengua.El treball per la llengua em porta a la cons-cienciació més política. Durant els anys 2003-2007 vaig ser regidora per ERC a l’Ajuntament de Sabadell; vaig formar part de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD)

i vaig participar activament en les Consul-tes sobre la independència. També formo part de la Comissió de la dignitat i ara, des de fa uns mesos presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

L’ANC és una organització assem-bleària. Com és que la Carme For-cadell, la presidenta, n’és la figura més visible?Sí, és cert. L’ANC és totalment assem-bleària... però, fixa’t que tu mateix m’estàs fent l’entrevista a mi, quan saps perfecta-ment que les respostes de qualsevol altre persona del Secretariat Nacional tindrien la mateixa credibilitat i validesa. Crec que això no és res més que la tendència que teniu tots els mitjans de comunicació de buscar sempre una cara visible, una porta-veu, algú que personifiqui en certa manera el moviment o l’organització.Per a mi representa un privilegi el fet de

Jaume Marfany SegalésDirector de l’Escletxa

10 Tardor 2012

representar d’aquesta manera l’ANC. Seria bo, però, que el país conegués més cares, més gent de l’ANC. Des dels que formem el Secretariat Nacional fins a la gent de les més de 300 Assemblees Territorials i Secto-rials, que són en realitat els que fan la feina i són l’autèntica força de l’ANC.

Els objectius que es plantejava l’ANC podem dir que s’han acom-plert?Crec que sí, que podem dir que, de mo-ment, s’han acomplert. Més encara, diria que fins i tot els hem superat. El nostre full de ruta preveia la convocatòria d’un referèndum per a la primavera de 2013, organitzat conjuntament amb l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). L’objectiu del referèndum era forçar el go-vern de Catalunya que emprengués el camí decidit cap a l’Estat propi i formalitzés la convocatòria d’un referèndum vinculant per al 2014. En aquests moments, el Parlament de Ca-talunya ja s’ha compromès per l’Estat pro-pi. Som davant d’unes eleccions plebisci-

tàries on la majoria de partits inclouran, segur, en els seus programes la celebració d’un referèndum d’autodeterminació... El nostre full de ruta s’ha accelerat i s’ha avançat en el temps més d’un any. Dos han estat els fets cabdals que han pro-vocat aquesta acceleració: el primer, sens dubte, la gran marxa de l’11 de setembre a Barcelona i l’altra, el cop de porta del president espanyol al president de la Ge-neralitat.

Som davant d’una campanya elec-toral. Quina serà la posició de l’ANC davant de les eleccions del 25 de novembre?Evidentment l’ANC no farà campan-ya a favor de cap partit polític. Som una organització que basa el seu èxit en la transversalitat: plurals en el debat i units en l’acció. Sí, però, que farem campanya perquè cap vot independentista es quedi a casa el 25N. Sí que demanarem el vot per a aquells partits que es comprometin a tre-ballar l’endemà mateix de les eleccions per la independència de Catalunya.

L’ANC proposarà als partits tres punts bà-sics de mínims per tal que els incloguin en els respectius programes electorals. La nos-tra recomanació de vot serà per a aquells partits que facin seu l’esperit d’aquests tres punts.

L’endemà del 25N... quin és l’escenari que preveieu des de l’ANC? Considerem que aquestes eleccions són plebiscitàries. Per tant, el govern que surti escollit haurà de treballar sense cap mena d’ambigüitat per la independència de Ca-talunya. El camí es preveu que serà difícil i dur. Hem d’estar preparats per treballar perquè Catalunya esdevingui un nou Es-tat d’Europa. Un bon i fort departament d’Interior; un bon i fort departament d’Economia i un bon i fort departament d’Exteriors crec que són la base del treball cap a l’Estat propi. És primordial el reconeixement interna-cional. Cal treballar, doncs, les relacions exteriors. És primordial la Hisenda pròpia, que els catalans i catalanes ingressem els nostres impostos a la nostra pròpia Agèn-cia recaptadora. I hem de treballar per la seguretat del país amb un impecable de-partament d’Interior. Tots, sempre, al ser-vei de l’objectiu: l’Estat propi.Si el govern sortint de les eleccions emprèn aquest camí decidit, l’ANC, com fins ara, estarà al seu costat. Si, en canvi, es pro-dueixen timideses o ambigüitats, l’ANC, també com ha fet fins ara, es mobilitzarà arreu del país, com, quan i on calgui.

En aquest camí cap a l’Estat propi hi ha també la gent indecisa, dub-tosa, fins i tot escèptica... Què els diries?Els diria que no hi ha marxa enrere. Que el nostre projecte és un projecte integrador, vàlid per a tothom. Volem un Estat més just, més solidari, més nostre... Un Estat millor, amb més benestar i justícia social. Un Estat per a tots i totes. Tornar a enrere és impossible perquè se-ria frustrant, decebedor i humiliant. La situació en què es trobaria el país si aban-donés aquest projecte esdevindria encara més dolenta que la que vivim actualment. Només podem tirar endavant, de manera

Veus del país / Entrevista a Carme Forcadell

11revista de la llengua i la cultura catalanes

totalment democràtica i pacífica, els nostre projecte. Rotundament: no hi pot haver cap pas enrere.

El ministre espanyol d’Educació ens diu que cal espanyolitzar els cata-lans...No sé si val la pena comentar aquest ti-pus de declaracions. Els que treballem en educació sabem que el que cal és formar persones; persones amb criteri, persones disposades a viure i a conviure, persones disposades a treballar per millorar la socie-

tat actual... Persones...

I acabem parlant del català... Com veu la Carme Forcadell la llengua catalana en un futur Estat indepen-dent?Darrerament s’ha parlat molt del tema de l’oficialitat o cooficialitat del castellà. Par-ticularment, i pel que fa a la llengua, no m’agrada parlar de termes com “oficial”. Penso que és un terme d’un esperit tota-litari, que ha estat utilitzat bàsicament per estats molt centralistes o fins i tot dictato-

rials. En el fons s’ha fet servir per imposar una llengua sobre una altra.A mi m’agrada molt mes parlar de llengua comuna i com es fa servir aquest terme en estats de perfil democràtic com la Gran Bretanya, Estats Units o Alemanya. Crec que el català ha de ser la llengua comuna de tota la gent que viu en aquest país i que, evidentment, en la Catalunya multilingüe del segle XXI, hi ha moltes altres llengües que conviuen amb la nostra. La primera, sens dubte, el castellà que és, no només una llengua molt important, sinó la pri-mera llengua de molts catalans i catalanes.

Posicionament de l’ANC davant les eleccions del 25M

Demanem a tots els partits que concorrin a les properes eleccions que subscriguin els següents punts en el seu programa electoral:

1) La sobirania de Catalunya resideix en el poble català. El poble català és qui ha de ser consultat a l’hora de decidir la relació política que vol establir amb la resta de pobles i Estats del món.

2) Ens posarem a treballar immediatament perquè, en la propera legislatura, Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa.

3) Treballarem conjuntament amb la resta de grups polítics perquè el procés de constitució del nou Estat independent sigui el més consensuat possible i esdevingui l’Estat de tots els catalans icatalanes.

INDEPENDÈNCIA ÉS LLIBERTAT,CATALUNYA NOU ESTAT

12 Tardor 2012

la seva viabilitat com a estat independent i les repercussions polítiques, econòmiques i lingüístiques que això comportarà. Però el Correllengua també s’ha fet ressò de la realitat a la resta de terres de parla cata-lana, amb diferents activitats encaminades a denunciar l’espoli lingüístic a la que està sent sotmesa la llengua a les Balears, per part del Govern Balear o l’augment del su-port popular per a demandar la presència plena del català a l’escola al País Valencià i a la Catalunya Nord. Però el Correllengua 2012 ha estat també un aparador de la ri-quesa de la nostra cultura popular i de la música que es fa al país. Colles de diables, gegants, falcons, castells, balls de gitanes, de bastons, jotes... han estat protagonistes un any més als carrers i places per on ha passat la flama de la llengua, juntament amb una basta representació de la músi-ca que batega al país en les seves diferents modalitats (rumba, ska, indie, pop, cançó d’autor, rap, hiphop...) i que demostren la vitalitat i gran moment pel qual està pas-sant. Des de la CAL, durant l’any 2012, s’ha fet un esforç per a millorar el servei i suport que es dóna a les entitats i associacions que lideren el Correllengua a nivell local i comarcal. Un primer pas en aquest sen-tit, fou la celebració, a principis de juny,

Actualment, el Correllengua és un movi-ment transversal, intranacional i que aglu-tina al seu entorn a diferents col·lectius que participen dels seus inequívocs objec-tius: la promoció de la llengua i la cultura, la reivindicació de la unitat de la llengua i el reforçament de l’autoestima del nos-tre poble. I, tot plegat, com sempre, des d’una òptica integradora i festiva. El Co-rrellengua 2012 no ha defugit en absolut aquests objectius. Hi hagut moment per a la reivindicació i la reflexió amb diferents xerrades i col·loquis, com les que han girat a l’entorn de la personalitat i pensament de Lluís Maria Xirinacs, la persona ho-menatjada en motiu del cinquè aniversari de la seva marxa, i que han comptat amb l’inestimable col·laboració de la Fundació Randa. El llegat de Xirinacs està més que mai a la primera línia del debat polític i nacional, que es manifesta amb el suport cada cop més evident i nombrós de la so-cietat del Principat envers a poder decidir el seu futur. Precisament, i copsant aquest sentiment, l’Assembla Nacional Catalana (ANC) i la CAL van subscriure un acord per tal d’impulsar conjuntament el Corre-llengua i la Marxa per la Independència, i que ha suposat l’organització de nom-brosos actes on s’ha posat a debat aspec-tes com ara el futur polític del Principat,

CAL / Correllengua

El Correllengua més

reivindicatiu recorre un

any més les terres de

parla catalana

Enguany, el Correllen-

gua ha complert el seu

setzè aniversari al Princi-

pat. Des d’aquell llunyà

1996, el moviment ha

passat per diferents eta-

pes: un fort creixement

als seus inicis, un cert

retrocés i estancament

a finals de la dècada de

2000 i una recuperació i

major implantació te-

rritorial a les darreres

edicions.

Marc Prohom i DuranCoordinador del Correllengua

El Correllengua més reivindicatiu!

Arribada de la flama i lectura del Manifest al Correllengua de la Seu d’Urgell (l’Alt Urgell), el 22 de setembre de 2012

13revista de la llengua i la cultura catalanes

podrien ser més àmplies, donat que en el moment de redactar aquest article encara no s’havia tancat la temporada). Al mateix temps, el Correllengua ha pogut arribar a municipis on encara no s’havia atansat o bé ho havia fet en el passat sense arrelar-hi. Aquests són els casos, per exemple de Tarragona ciutat, Montferri (l’Alt Camp), el Prat de Llobregat (el Baix Llobregat), el Coll de Nargó i Oliana (l’Alt Urgell), Vilaverd (la Conca de Barberà), Monis-trol de Montserrat (el Bages), Alforja (el Baix Camp), Palafrugell (el Baix Empordà) o als barris barcelonins de l’Esquerra de l’Eixample/Sant Antoni, Sarrià i Les Corts. També han estat poques les baixes en rela-ció a l’any anterior, no pas per desencís o desmotivació, sinó per estar immersos en d’altres activitats en favor del país (com ara la implicació amb l’ANC). En definitiva, en un moment on la nació es troba davant d’una etapa clau per al seu fu-tur, el Correllengua 2012 ha sabut copsar aquesta situació. Un cop més, s’ha signifi-cat com a una poderosa eina de canalitza-ció de les reivindicacions i sentiments dels seus habitants, de celebració i constatació de la riquesa cultural i lingüística i com a punt de trobada entre aquells que fa anys que reclamen poder viure plenament la seva catalanitat i aquells que l’han desco-berta recentment. Com diu Màrius Serra al final del seu Manifest del Correllengua 2012: “(els catalans) no serem pas un zero a l’esquerra. Ho direm del dret i del revés, perquè ressoni el nom de la nostra llengua: Català a l’atac! Català, ara a l’atac!

Visca el Correllengua 2012! Visca els Països Catalans!”.

sant a ser setmanal en lloc de quinzenal i també s’ha creat el Mapa del Correllengua 2012, una eina que ha permès visualitzar la implantació territorial del moviment i, d’una manera àgil, accedir a l’agenda dels actes previstos. Aquestes petites millores, i sense cap mena de dubte, la implicació i l’empenta de les entitats a nivell local, han comportat que el Correllengua 2012 hagi consolidat el seu creixement. Al Principat, que és on la CAL hi té un arrelament més evident i on desenvolupa la seva tasca de coordinació, el moviment ha arribat al voltant de 140 viles, pobles i barris, s’han celebrat més de 260 actes de Correllengua i el suport de les corpora-cions i ajuntaments al moviment, a través de la Moció del Correllengua, ha superat el centenar (aquestes xifres són provisionals i

de la 1a Trobada d’Organitzadors del Co-rrellengua que va servir per a estrènyer els vincles entre la CAL i els organitzadors del territori, presentar les novetats en matèria de recursos que es posaven a la seva dispo-sició i debatre millores en el funcionament intern. També s’ha intentat augmentar la difusió del moviment a través de diferents estratègies. En primer lloc, i a nivell de mitjans de comunicació, s’ha consolidat el suport assolit l’any anterior per part del Diari Ara, a través de l’espai especial creat a la seva versió digital, i del programa ra-diofònic “La Primer Pedra” de RAC1 i s’ha pogut ampliar enguany amb la implicació de Racó Català, que setmanalment ha anat informant dels actes previstos. A nivell in-tern, el Butlletí Digital del Correllengua 2012 ha augmentat la seva freqüència, pas-

CAL / Correllengua

Imatge del Mapa del Correllengua 2012 al Principat i Catalunya Nord, territoris on la CAL desenvolupa la seva tasca de coordinació (imatge corresponent al 24 d’octubre de 2012, en vermell localitats on ja s’havia celebrat el Correllengua i en verd on encara no ho havia fet)

Imatge del Correllengua de l’Alt Camp, el 23 de setembre de 2012 al poble de Miramar

Imatge del Correllengua d’Artés (el Bages), el 30 de setembre de 2012

14 Tardor 2012

dentista d’Arenys de Munt, organitzador de l’aplec i per mitjà del seu president Jau-me Rossell, va fer entrega a la CAL, d’un guardó en què es reconeixen els mèrits de l’entitat en el treball quotidià i constant en la defensa de la llengua i la cultura de la nació catalana. L’acte va comptar amb la presència de di-ferents personalitats del sobiranisme polí-tic, entre les quals Carme Forcadell, pre-sidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), el diputat per Solidaritat Catalana al Parlament, Uriel Beltran, l’actual alcalde d’Arenys de Munt per la CUP Josep Manel Ximenis,o de la societat civil com l’actriu

Al voltant de tres-centes persones van par-ticipar el passat 16 de setembre al III Aplec per la Independència que es va celebrar Arenys de Munt (Maresme) per comme-morar el tercer aniversari de la primera consulta independentista. Aquest municipi capdavanter en la consciència independen-tista va organitzar aquest acte d’aniversari a l’esplanada del Parc de Can Jalpí, on es va aixecar el monument a la independència, obra de dels escultors Jaume Rodri i Pep Solé, per commemorar la primer consulta municipal sobre la independència que es va celebrar a Catalunya. En el transcurs de l’acte, l’Ateneu Indepen-

Montserrat Carulla, l’escriptor Víctor Alexandre i la cantant Núria Inglès, entre d’altres. El desplegament d’una senyera monumen-tal va posar el color en una jornada amb xerrades durant tot el matí en que hi van prendre part l’artista Pere Jaume, el presi-dent del Casal Argentí de Barcelona Diego Arcos o Andreu Bartolomé, màxim repre-sentant de l’Associació per la Insubmissió Fiscal, a banda de representants polítics de totes les formacions que aposten per l’autodeterminació.

La CAL homenatjada al III Aplec per la Independència d’Arenys de Munt

CAL

Pep RibasPresident de la CAL

Ara fa tres anys Arenys de Munt marcava el camí a seguir amb la celebració de la primera consulta sobre la independència. L’Aplec per la Independència comme-mora cada any i per les mateixes dates una consulta que ha tingut un paper cab-dal en l’actual procés sobiranista.

15revista de la llengua i la cultura catalanes

nir fins a nosaltres i expressar la voluntat de conèixer la nostra llengua ens exigeix una resposta inexcusable i totalment po-sitiva. L’objectiu de la CAL és el foment de l’ús del català, no cal recordar-ho. S’hi afegeix que a la pràctica moltes d’aquestes persones no tindran accés a la formació re-glada i que malauradament la majoria de gent no es dirigirà a ells en català. I s’hi afegeix sobretot que aquesta demanda ens ofereix una nova oportunitat de construir entre tots, nouvinguts i “vellestants”, un relat comú de país, amb la nostra llengua de catalitzador. Sóc dels que creu que hi podem fer alguna cosa. I de fet, ja l’hem començada.

Les persones del segon grup, que ja saben escriure en la seva llengua, encara que sigui distant de la nostra, han passat per escola i s’han familiaritzat en l’aprenentatge. Si nosaltres seguim algun mètode visual, de diàleg molt proper, senzill i basat en ex-pressions molt comunes de les converses, podrem aconseguir que entenguin moltes coses i, sobretot, que a partir d’aquest pri-mer contacte amb la llengua no desviïn l’atenció davant de converses fetes en ca-

Creuen que els podem ajudar a iniciar-se a parlar-lo. Quan els fem referència a l’oferta pública de formació inicial i gratuïta del Consorci per a la Normalització Lingüís-tica o dels Centres de Formació d’Adults ens adonem que moltes d’elles no hi ani-ran, per motius diversos (“estan plens”, “són dos dies a la setmana”, “els horaris no em van bé”, “només vull parlar”, “dema-nen molta informació personal”, etc.). Ens arriben amb tres condicions diferents pel que fa a la llengua o a les llengües: anal-fabetisme en la seva llengua pròpia, molt distant de la nostra, alfabetisme en la llen-gua pròpia, distant de la nostra, sense gaire més coneixement lingüístic, alfabetisme en la llengua pròpia o en d’altres, properes a la nostra. És evident que per atendre les per-sones del primer supòsit cal un treball lent i professionalitzat que no podem assumir. No ens correspon iniciar en l’aprenentatge general persones que no han passat per l’escola. Però, i en els altres dos casos? Po-dem deixar sense atendre aquestes persones que volen entendre el català?

La resposta, en els supòsits 2 i 3, ha estat que no les podem aviar. El sol fet de ve-

talà. I les podem animar, fins i tot, a fer-se proactives i reclamar als catalanoparlants que els parlin en català. Ho podem acon-seguir amb paciència i amb una atenció fo-rça personalitzada. Això, sí: amb una ratio màxima d’un a quatre (un voluntari per quatre nous parlants).

Amb les persones del tercer grup tot és més fàcil. Seran més ràpides a assimilar mots i expressions nostrades, atesa la proximitat lingüística. Caldrà seguir la mateixa me-todologia visual i d’atenció molt propera, com al grup anterior, però aniran més de pressa a entendre el català. Per això hem dissenyat i començat a dur a terme el pro-jecte Junts, destinat a aquests col·lectius. Està basat en aquests paràmetres generals, a més de la relació reduïda d’un voluntari per tres o quatre nous parlants:

1. El suport constant i gairebé únic de la imatge. Es fa una explotació intensa de les làmines que la Generalitat posa a dis-posició general per afavorir les pràctiques orals . S’incorporen altres imatges extretes d’Internet amb llicència Creative Com-mons.2. La selecció d’exponents lingüísitcs bà-sics. Es treballen expressions breus molt usuals en les comunicacions interperso-nals, que poden ser resposta a preguntes també freqüents.3. La memorització del lèxic bàsic, de diàlegs extrets de les làmines esmentades i de textos breus.4. La repetició cíclica dels continguts apre-sos.5. La durada acotada de les sessions (16) , amb control de l’assistència i inscripció tancada.

Esperem que en dies posteriors puguin veure la llum tant el dossier d’orientacions metodològiques per als voluntaris conduc-tors dels grups, com el quadern individual per a l’ús dels nous parlants.

Projecte Junts:Vull entendre el català i començar a parlar-lo

CAL / Xerrem

Jordi Estebancoordinador del Xerrem

16 Tardor 2012

Aquest juny proppassat

ja ha fet set anys de la

mort de Jesús Monca-

da i el 26 de setembre

també els ha fet de la

desaparició de Josep Ga-

lan. Justament, quan va

faltar l’autor de Camí de

sirga vam escriure que

a la Franja aquells dies

anàvem mudats perquè

tothom en parlava, del

gran autor de Mequi-

nensa i de nosaltres.

Avui la Franja fa pena, difícilment trobem motius per eixir del dol compulsiu en què es troba, sobretot a partir dels acords del govern actual del PP-PAR, guanyador de les autonòmiques. Fins i tot podríem arri-bar a dir que toquen les absoltes del català a la Franja ; perquè la llei de Murphy una altra vegada hi campa. Si tot és suscepti-ble d’empitjorar, doncs, es fa empitjorar. En guanyar la presidència de la DGA, la presidenta Luisa Fernanda Rudi va anun-ciar que no derogaria la llei de llengües, aprovada el 30 de desembre de 2009, que només la modificaria, això sí, amb unes “rebaixes” significatives. Abans d’acabar el curs passat, però, el PP va revifar el progra-ma electoral i la presidenta (es) va esmenar: la proposta de llei derogarà l’anterior i serà substancialment diferent, amb la desapari-ció de la denominació del català i l’anunci d’òpera bufa de la d’aragonès oriental: so-lemne! I que consti que ací no faré ni un polsim de broma.Fa no gaire, he recuperat un article d’Albert Branchadell (Ara, 18 /08/12) on argumentava sobre la legitimitat política del PP a l’hora de complir el programa electoral, en el qual constava allò que avui ens mortifica a la Franja; el polèmic lin-güista, però, ho arreglava dient que “en-

cara que la majoria dels votants balears i de la Franja oriental d’Aragó hagin avalat normes restrictives amb el català, si aques-tes normes contravenen principis superiors han de ser qüestionades no pels polítics o militants d’una comunitat autònoma veï-na sinó per les autoritats estatals o, en un extrem, pel Consell d’Europa com a òrgan supervisor de la Carta.” Ja ho veieu quin desemparament: les autoritats estatals són felices amb l’actuació dels seus acòlits a l’Aragó i el Consell d’Europa poc que ha fet fins ara tot i les denúncies continuades que n’ha fet, “de la cosa”, l’Observatori de

L’ensenyament del

català tindrà encara

més dificultats i,

de la seva actual

condició de

llengua estrangera,

davallarà fins a

la qualificació

d’assignatura

escombraria

El temps (no) passa

Francesc Ricart

Arreu del país / Franja de Ponent

17revista de la llengua i la cultura catalanes

català és opcional a les escoles de tots els pobles de la Franja. Tot i uns inicis molt difícils -amb una gran pressió anticatalana que va arribar a amenaces de mort- el per-centatge d’alumnes que van “a classes de català” s’acosta al 90%. Això vol dir, i poca broma, que un nombre molt important de promocions d’alumnes ja coneixen el cata-là des de l’escola, un fet únic en la història de la Franja. L’ensenyament del català ha progressat fins a ser present també com a llengua vehicular en algunes experiències reeixides, tot fruit de l’esforç del grup de professors de català i la bona relació entre les administracions educatives de l’Aragó i de la Generalitat de dalt. Aquest curs que acaba de començar, però, és una incògnita per a la continuïtat de tot plegat i després de la desaparició del Pro-grama d’animació cultural “Jesús Monca-da”, també es va prescindir del tècnic de la Conselleria que atenia “la cosa del català” i, també, han arribat el desmantellament del CPR de Fraga i, amb el centre, el punt de coordinació dels professors de català i, en-cara, les disminucions d’hores de català en alguns centres on s’ha rebaixat a una hora; a més de saber que a l’Institut de Graus (Ribagorça aragonesa) no es farà “el servei” de català a l’alumnat procedent de l’Alta Ribagorça. No cal ser gaire expert per a predir que l’ensenyament del català tin-

la llengua catalana i, últimament, també les associaccions de la Franja.Així, doncs, la situació del català a la Fran-ja es pot emmarcar amb tota propietat en l’estratègia del PP contra el català a tot l’àmbit lingüístic de l’Estat. En aquest sentit aplaudim el tracte de la qüestió de la llengua a la Franja per part d’El Temps que, en el número 1.476, hi dedicava la part corresponent en el recull d’articles titulat: La llengua a la pissarra. El català sobreviu com pot a les aules; a les aules i al carrer com apuntava la mateixa publicació que ja havia dedicat la portada i un dossier extens a la Franja, la primera quinzena de juliol, on Núria Cadenes ajudava a mirar i entendre el paisatge de desolació lingüís-tica que, si ningú no ho arregla, es veurà aviat al ponent dels PPCC.Els efectes: els podem esgranar per àmbits, però no em sembla pertinent, perquè els efectes perniciosos contra el català a la Franja s’han succeït sense solució de conti-nuïtat, des de sempre, cosa que vol dir un atac continuat fet de manera més o menys explícita amb el franquisme i amb el pos-tfranquisme i a tothora.Situem-nos, però, en l’ensenyament, la part més interessant i més visible de la presència o absència del català a les comarques ca-talanoparlants d’administració aragonesa . Des del curs 1984-1985 l’ensenyament del

drà encara més dificultats i que, de la seva actual condició de llengua estrangera, pot caure aviat i davallarà fins a la qualificació d’assignatura escombraria.L’evidència és que amb el temps -el crono-lògic- la llengua catalana remet a la Franja i, com hem anat anunciant, el percentatge i la lleialtat lingüística dels parlants cada cop hi disminueix alhora que hi augmenta la distància amb el món català, amb la nega-ció d’evidències científiques i el desprestigi i descrèdit de tot “lo” català. Solucions? Últimament a l’Aragó, davant les atzagaia-des del PP, amb la iniciativa de la Chunta Aragonesista (CHA) s’hi intenta fer front amb campanyes per la reivindicació de l’aragonès i el català –que amb el castellà fan el que en diuen Aragón trilingüe-, un plantejament que no ho té gens fàcil per progressar, sobretot tenint enfront el pes de Saragossa i l’espanyolitat associada, i perquè a un li apareix com una fórmula muntada més que res com un suport per a defensar l’aragonès, la llengua que podria posar Aragó al món i que, a hores d’ara, de les tres, és la que té més mala peça al teler.

Quin futur li espera al català en un esce-nari de trilingüisme, en una administra-ció adversa -sempre adversa- composta d’aragonesisme i espanyolisme? La pregun-ta em temo que inclou la resposta.

Panoràmica de Graus

18 Tardor 2012

ta a indicar les línies guies sense preveure instruments concrets, necessitant un re-gulament governatiu d’actuació. Lo regu-lament aprovat amb d.p.r. 2 de maig del 2001 n. 345, no és suficient i moltes dispo-cicions resten inactuades. També les dispo-sicions de l’article 9 de l’Estatut municipal (1) resten lletra morta, sobretot en tema de toponomàstica. Al 2007 s’ha constituït la Commissió Unitària per la Normalitza-ció del Català de l’Alguer (2), que entre els objectius finalitzats a l’aplicació d’una política lingüística, teniva la modificació d’aqueix article, considerat ambigu on preveu ajuts financiaris a favor «d’altres ex-pressions lingüístiques». La finalitat era fer accions per la nàixita d’un real bilingüis-me. Parlar avui de trilingüisme és com de-cretar prematurament la mort de l’alguerès que afronta el real perill d’extinció, ja que estem vivint un fort moment de pèrdita identitària. Parlar de colònia catalana a l’Alguer o pensar que l’alguerès sigui un dialecte del sard i que se té d’escriure amb la grafia italiana és una ofesa per qui viu en català i per qui, amb estudis científics, ne defensa per la sobrevivència. Proposta que recentment un grup de poques persones

Quan s’estudia la mapa de les llengües a Europa, a Itàlia trobem una color diversa que mos indica una ciutat del nord-oest de l’ísola de Sardenya: l’Alguer, on se parla una variant de la llengua catalana. Les nor-mes que regulen la minoria d’aqueix lloc són normes estatals i regionals. En primer lloc l’article 6 de la Constitució Italiana que dóna la possibilitat d’adoptar disposi-cions especials i reconeix lo dret d’utilitzar i difundir la pròpia llengua, tutelant amb adequades normes les minories lingüísti-ques. La norma que ha actuat tal disposi-ció ha arribat després de 50 anys, la lei 15 dicembre 1999, n. 482 “Norme in mate-ria di tutela delle minoranze linguistiche storiche”, que cita, entre les reconeixudes, també el català. La regió Sardenya antici-pa l’estat amb la lei l. r. 15 ottobre 1997, n. 26, «Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna», un primer pas per una política més sensible. A més parifica, a l’art 2, apartat 4, lo català de l’Alguer a la llengua Sarda. A Sardenya s’aplica en primer lloc la l.r. 26/1997, per compètencia regional, però, on més favo-rable, s’apliquen les disposicions de la lei 482/1999, que, de totes formes, se limi-

està portant envant.Amb aqueixes afirmacions no volem posar en dúbio l’equació “Limba Sarda uguale limba natzionale” encara que d’una lectura clarament extremista, sigueriva com po-sar en una posició negativa les justes rei-vindicacions de qui creu que els recursos fincançers locals tenen d’ésser adreçats a la tutela del Català de l’Alguer. Escriviva Francesco Masala, un intel·lectual sard: «Il monolinguismo Italiota si è divorato tutto,

L’Algueruna realitat sense mites romàntics

Irene Coghene i Mauro Mulas rebaten l’article publicat fa unes setmanes en un diari di-gital local pel sociolingüista Enrico Chessa, en el qual qüestiona la catalanitat de l’Alguer atribuint-ho a un fenomen recent, tot remarcant que l’essència dels algueresos és sarda.

Parlar avui de

trilingüisme és

com decretar

prematurament la

mort de l’alguerès

que afronta el real

perill d’extinció, ja

que estem vivint

un fort moment de

pèrdita identitària

Arreu del país / L’Alguer

19revista de la llengua i la cultura catalanes

és encara viva. També ver és que Caria (4) parla de substitució lingüística al 2006. Diure avui quants parlen en català de l’Alguer és impossibile, manquen estudis científics recents, però “se diu” que com-prèn l’alguerès més del 80% dels habitants i que segurament lo parla un 40%. Altro tema és saber quants dels quasi 45.000 ciutadans l’escriun amb l’estàndard. Qui el parla en família en les relacions socials en general, no sempre té una consciència clara, simplement és nat i creixit a l’Alguer. L’edat mitjana d’aqueix grup és alta i el percentatge n’és directament proporcional: més gran és la persona i més domini té. L’Alguer, única de llengua catalana a Sar-denya, és víctima d’un procès irrefrenable d’italianització. Mos deixem amb una pre-gunta: que i de qui és l’enemic?

limba, arte, letteratura, insomma tutta la cultura della nazione Sarda». És difícil imaginar que el Sard, de víctima del cen-tralisme Romà, se transformi en intolerant versos les altres minories lingüístiques de l’ísola. Les dues comunitats, l’algueresa i la sarda, culturalment diverses, han històri-cament tengut contactes. Així s’expliquen los sardismes de l’alguerès i els catalanis-mes del sard, dels quals àmpliament par-len los filòlegs que estudien la matèria. Al sècul passat aqueixa ciutat ha vist un im-portant i dinàmic procès d’integració, que mos permet afirmar que tants dels actuals parlants locals són los nets de qui, dels països limítrofs, veniva a l’Alguer per tre-ballar. Doncs, la salvaguarda de la llengua gràcies també a la integració lingüística de qui guardava usos i costums sards, com su ballu tundu i l’ús de s’atito, lo cant sard organitzat pels morts. Recentment en un article publicat al diari on-line tal Enrico Chessa posa en dúbio la “no sarditat” al-gueresa envidenciant aqueixos elements. Fins a la primera meitat del 1900, qui ve-niva a l’Alguer se trobava en un altro món vist que les comunicacions eren difícils. Al-tros coments? Los deixem a la pura satira, lleugera i que punxa.Als últims dotze anys, l’Administració Municipal ha coordinat diverses iniciatives i projectes, en referiment a l’estàndard (3) alguerès, amb la proposta de llengua escri-ta d’àmbit restringit curada de Luca Scala, amb el respecte de les peculiaritats de la variant, i aprovada de la secció filologica de l’Institut d’Estudis Catalans. A través de l’Assessorat a la Cultura, que, en mancança d’un específic, s’ha ocupat de les polítiques lingüístiques amb la proposta de projectes a la Regió Sardenya. Enguany, amb la nova junta de Stefano Lubrano, síndic a partir del mes de juny, hi ha per la primera volta un assessor a les Polítiques Lingüístiques. Lo primer projecte, amb el nom de Centro di sensibilizzazione della lingua catalana di Alghero, del 2001 és estat lo primer de tants.Al 2010 l’Administració dins del Pla Es-tratègic ha aprovat lo pla d’actuació Les estratègies per a la política lingüística i per la salvaguarda i valorització de la llen-gua catalana de l’Alguer, importants línies guies de treball. No obstant tot, al 2012, no podem parlar de política lingüística pública, que no treu el fet que la llengua

Irene Coghene Mauro Mulas

Parlar de colònia

catalana a l’Alguer

o pensar que

l’alguerès sigui un

dialecte del sard i

que se té d’escriure

amb la grafia

italiana és una ofesa

per qui ne defensa

per la sobrevivència

1.-«Tutela de la llengua i de la cultura de l’Alguer En conformitat amb els principis acollits de la Comunitat nacional i internacional i segons l’espírit i la lletra de la Constitució de la República Italiana, lo Municipi se propon de tutelar, promoure i difundir la coneixença de la història, de la llengua catalana en la variant algue-resa i de la cultura i de les tradicions locals, activant al mateix temps lo confront amb les altres realtats presents en ciutat, per garantir un espírit de col•laboració i tolerància. • En particular, se propon de donar suport a totes les iniciatives dirigides a la coneixença i a l’ús de la llengua catalana en la variant algueresa. • Al territori del Municipi la toponomàstica en alguerès és equiparada a la toponomàstica en llengua italiana i el Municipi ne garanteix l’ús contextual. • Lo Municipi és l’organisme institucional referent per la política lin-güística i sostén, en los limits de les possibilitats de balanç, amb ajuts financiaris, les associacions que obren a favor de l’alguerès i d’altres expressions lingüístiques i culturals segons apropiat regulament».2.-Nada d’una proposta de Rafael Caria; associacions participants: Ateneu Al-guerès, Arxiu de Tradicions, Assiciació per a la Salvaguarda del Patromoni Històric Cultural de l’Alguer, Centre d’Estudis i Recerca Eduard Toda, Òmnium Cultural.3.- SCALA L., a cura de, Català de l’Alguer: criteris de llengua escrita, publica-cions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 20034.-CARIA R., El català a l’Alguer: propostes per a un llibre blanc, Revista de Llen-gua i Dret, núm. 46, Barcelona, 2006, p 58.

20 Tardor 2012

Les denúncies de catala-

noparlants que afirmen

haver estat vexats per

les forces de seguretat

espanyoles per negar-

se a parlar en castellà

no deixen d’augmentar

sense que la justícia posi

fre a aquesta pràctica

que vulnera la legislació

vigent.

Xavi Tedó

Impunitat a les vexacions

Aquest mes d’octubre s’ha celebrat a Figue-res el judici contra el veí de Vilajuïga, Simó Colls, a qui la Guàrdia Civil va denunciar en un control de carretera el maig passat perquè es va negar a parlar en castellà en un plet en què els agents també han estat jutjats per vexacions. Els fets es remunten al mes de juny quan el jove gironí va ser aturat en un control rutinari de drogues. Colls va començar a respondre les pregun-tes dels agents amb normalitat quan de sobte li van etzibar ““¿qué te has creído? Estamos en España y a mí me hablas en castellano!”. Les vexacions també van ser físiques perquè un dels agents va intentar tancar la porta del cotxe tenint ell el peu a fora. Com és habitual en aquest tipus de casos, va ser el jove qui va ser denunciat finalment per faltes de desobediència i re-sistència a l’autoritat. La jutgessa del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 7 ha dictat sentència i ha absolt Colls i els agents implicats perquè considera que no han resultat degudament acreditats els fets denunciats tenint en compte les versions contradictòries entre les parts i en absència de proves o dades objectives que permetin

donar major versemblança a una versió so-bre l’altra. La sentència no és ferma i es pot recórrer. No és un cas aïllat. Malgrat que tots els ciutadans tenen dret a expressar-se en la llengua oficial que escullin davant els agents públics, tal com es recull en la legislació vigent, no deixen d’augmentar els casos de vulneració dels drets lingüístics de catalanoparlants a mans de les forces de seguretat de l’Estat espanyol. Només

En el darrer cas

la jutgessa va

absoldre dos agents

en considerar que

no han resultat

degudament

acreditats els

fets denunciats

Aprofundint

21revista de la llengua i la cultura catalanes

dos mesos després que Colls fos vexat pel sol fet de parlar català, a les Illes es va re-produir un nou cas. Enric Alcover, mili-tant d’Arran, va ser detingut també per la Guàrdia Civil per dirigir-se a ells en català. El jove de Biniali explica que “quan em van detenir em van empènyer contra una paret i em van emmanillar entre cops, sense que jo m’hi resistís en cap moment”. Una de-tenció que va ser fruit d’una suposada ba-ralla a la revetlla de la població i que va de-rivar en “befes” i “humiliacions”. “Primer van venir amb el document [de càrrecs pe-nals en què els guàrdies civils l’imputaven per haver començat la baralla i haver insul-tat els agents] però no feia comptes signar-lo perquè tot era fals i al cap d’uns minuts em varen amollar” relata Alcover, que està a l’espera de judici després de presentar de-núncia per maltractaments al jutjat d’Inca. La vexació no es va acabar aquí: “A dins del calabós em pegaven per no besar la bande-ra espanyola i per negar-me a cridar “Viva el rey”. El govern espanyol se’n desentén Cap executiu espanyol ha mirat mai d’aturar aquest tipus de comportament. La

prova més clara de la manca de voluntat de Madrid de posar fre a aquestes pràctiques antidemocràtiques es va produir a finals de l’any passat. L’aleshores ministre d’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, va afirmar que les forces de seguretat espanyoles “no re-primeixen” l’ús de les llengües cooficials a l’Estat espanyol. D’aquesta manera respo-nia a la pregunta que durant la sessió de control al Senat el senador del grup mixt, Pere Sampol, li va fer sobre les denúncies que diferents ciutadans de les Illes havien presentat contra membres de la policia nacional i la guàrdia civil per “reprimir”, amb violència, l’ús de llengües cooficials. La resposta de Rubalcaba (la darrera que ha donat l’executiu espanyol sobre aquesta qüestió) va anar, però, més enllà. A banda de negar la repressió de les forces de se-guretat, va arribar a dir que allò que fan és defensar els drets dels ciutadans, entre els quals el “d’expressar-se” en les llengües dels diferents territoris. Rubalcaba es va li-mitar a reiterar que existeix un “protocol d’actuació” que garanteix que un ciutadà sempre es pugui expressar en la llengua que ho desitgi i va insistir que des del govern es

treballa per a formar els agents en aquest aspecte. Malgrat les declaracions de Rubal-caba, les denúncies per vexacions policials per parlar llengües diferents del castellà s’acumulen als tribunals i als mitjans. La impunitat, però, es manté. Veto del Parlament Després de personar-se davant la Delega-ció del Govern espanyol a Catalunya per exigir per escrit a la delegada del govern María de los Llanos de Luna que s’aturin les vexacions i agressions de la Guàrdia

Rubalcaba va arribar

a dir que allò que

fan els agents és

defensar els drets

dels ciutadans,

entre els quals el

“d’expressar-se”

en les llengües

cooficials

Simó Colls, a la sortida del judici

22 Tardor 2012

Aprofundint

Civil als catalanoparlants d’acord amb les denúncies que han presentat en els darrers mesos diversos ciutadans, Solidaritat Cata-lana per la Independència (SI) va reclamar la compareixença de la delegada al Parla-ment “ja que no és admissible la vulneració dels drets lingüístics dels catalanoparlants perquè va en contra de tota la legislació vigent”. La sol·licitud de compareixença no va prosperar, però, pels vots en contra de CiU, PP i PSC. Un veto que dóna co-bertura a aquestes pràctiques de la policia espanyola a Catalunya i empara perquè aquests fets es puguin tornar a reproduir. El diputat de la formació, Uriel Bertran, deixa clar que “evitar que s’investiguin aquestes presumptes vexacions i agressions a catalanoparlants per part de la policia es-panyola i eximir a la delegada del govern espanyol a donar explicacions a Parlament és donar carta blanca per a que tornin a

passar fets similars”. En aquest sentit, la CAL exigeix als representants polítics “fer-mesa no només en la condemna d’aquesta actuació, sinó també en les conseqüències polítiques o legals que se’ns dubte se n’han de derivar”. L’advocat Jordi Garcia con-sidera que “fins que no s’imposin multes exemplars o fins i tot se suspengui de sou i feina els agents denunciats, aquesta pràc-tica es mantindrà”. El lletrat atribueix el problema a la “visió centralista de l’Estat que no reconeix cap altra llengua que no sigui la castellana” i remarca que “cal esta-blir un precedent que estableixi jurispru-dència perquè això no es reprodueixi mai més”. Amb tot, Garcia no es mostra massa optimista perquè “és complicat provar les vexacions perquè la majoria dels cops no hi ha testimonis que puguin avalar l’acusació que el denunciant ha estat vexat”.

L’advocat Jordi

Garcia considera

que fins que no

s’imposin multes

exemplars o fins i

tot se suspengui

de sou i feina els

agents denunciats,

aquesta pràctica

es mantindrà

El Parlament va vetar la compareixença de la de-legada del govern espanyol María Llanos de Luna

23revista de la llengua i la cultura catalanes

Arreu del món

El principal organisme per la promoció i el desenvolupament del gaèlic a Escòcia, Bòrd na Gàidhlig, presentava el 15 d’abril del 2010 un pla per promoure aquesta llen-gua cèltica batejat amb el nom de Ginea-lach Ùr na Gàidhlig. L’objectiu d’aquest programa és “crear una nova generació de parlants de gaèlic”, com remarca el Partit Nacional Escocès (SNP), que treballa per la independència d’Escòcia i que va obte-nir la majoria absoluta al parlament escocès a les darres eleccions. La raó és que, mal-grat que hi ha hagut progressos en l’estatus legal de la llengua, el més important dels quals fou el seu reconeixement oficial l’any 2005 amb l’aprovació de la Llei de la Llen-gua Gaèlica, “no hi ha hagut un increment corresponent pel que fa al nombre de par-lants”, com reconeix el mateix executiu escocès. Un dels principals pilars de la ini-ciativa és incrementar el nombre d’escoles en què els alumnes poden rebre l’educació en immersió lingüística en gaèlic. A més, Ginealach Ùr na Gàidhlig intentarà fer el

gaèlic “més accessible a adults i infants que vulguin aprendre la llengua i utilitzar-la en el dia a dia”. Un propòsit que s’albira, si més no agosarat, tenint en compte que segons el cens d’Escòcia de l’any 2001, no-més un 1% del conjunt del país parla en gaèlic. El seu ús es redueix actualment a algunes zones de les Highlands i de les illes Hèbrides (zones conegudes com Gàidheal-tachd) quan anteriorment es parlava en zones molt més àmplies, com testimonia la toponímia. Una variant del gaèlic es par-lava també a la zona sud-oest d’Escòcia, al voltant de Galloway, i també a Annandale i Strathnith, però ha desaparegut. Ambdues llengües provenen del gaèlic antic, descen-dent al seu torn del gaèlic primitiu.

Llengua i sobiranisme no van del bracetDes de mitjans de la dècada dels 70 del passat segle, els esforços per preservar i revitalitzar el gaèlic a Escòcia han anat Xavi Tedó

El gaèlic no s’emancipa a Escòcia

Mentre Escòcia avança

cap a la independèn-

cia amb el referèndum

que ha pactat amb el

govern anglès aquest

mes d’octubre, la seva

llengua segueix tenint

un paper més que resi-

dual tot i les iniciatives

del seu parlament per

potenciar-la.

24 Tardor 2012

Arreu del món/ El gaèlic no s’emancipa a Escòcia

adquirint nous impulsos i importància, malgrat que la llengua ha continuat dis-minuint des del punt de vista demogràfic. Els recursos públics i institucionals per a conservar el gaèlic, en particular en el camp de l’educació i dels mitjans de co-municació audiovisuals, han augmentat de manera considerable en els últims anys, de manera que, com sosté Wilson McLeod, professor de la Universitat d’Edimburg, “el gaèlic es considera cada vegada més un aspecte fonamental de la ja característica cultura escocesa i, com a tal, es relaciona (més indirectament que directament) amb el moviment per l’autonomia escocesa”. No debades, la unió entre el gaèlic i el na-cionalisme escocès és dèbil. El professor universitari explica que “el suport a la in-dependència escocesa no implica ni de bon tros un compromís pel gaèlic i parlar gaèlic tampoc implica recolzar la independèn-cia”. Els esforços per a revitalitzar el gaèlic a Escòcia, per tant, tenen poca relació, ma-nifesta o no, amb la causa nacionalista, i no estan associats amb cap partit polític o qualsevol tipus d’opinió política. El lleuger protagonisme que ha agafat en els darrers temps de la mà de l’SNP, amb la implanta-ció d’un cert bilingüisme en alguns àmbits,

justifica que el gaèlic hagi guanyat pes en la societat escocesa. Tanmateix, McLeod alerta del perill “de suposar que existeix una relació directa entre aquest augment de la notorietat del gaèlic i la seua funció actual com a llengua viva en les famílies i les comunitats”. Les dades parlen per sí mateixes. Segons el cens del 2001, no-més 59.000 persones majors de tres anys aproximadament (l’1,2% de la població) el parlen. No ha estat una desaparició sob-tada.

Un descens que ve de llunyEl gaèlic ha estat una llengua minoritària a Escòcia durant alguns segles i no s’ha parlat massa a les regions dominants econòmica-ment i políticament del país des de fa més temps encara, a diferència de llengües cèlti-ques veïnes com el gal·lès i l’irlandès. Des-prés que s’estengués al segle XI per tot el que és ara l’Escòcia continental i es conver-tís en la llengua de la monarquia escocesa, la mutació del llenguatge al sud i a l’est del país a l’Edat Mitjana per diversos factors econòmics i polítics, va suposar que a par-tir del segle XIV l’ús del gaèlic es limités en gran part a les terres muntanyoses del nord i l’oest, conegudes com les Terres Altes (les

Highlands o Gàidhealtachd ). A partir del segle XIV, els habitants de les terres baixes d’Escòcia (Lowlands o Galldachd ) on es parlava escocès comencen a titllar de bàr-bars els seus homòlegs del nord amb una animadversió que s’intensifica a finals del segle XVI en esdevenir un baluard del pro-testantisme reformat. La repressió lingüís-tica, que obliga els caps de les Highlands a educar els seus hereus al sud, l’emigració o la pressió cultural provoquen que des de mitjans del segle XVIII l’anglès segueixi substituint el gaèlic a les Gàidhealtachd en un procés sense aturador. L’anomenat “renaixement del gaèlic” dels darrers temps està clarament relacionat amb els canvis politics que ha viscut el país. La constitu-ció del nou Parlament escocès l’any 1999, fruit de l’acord de transferències amb Lon-dres d’un any abans, atorga competències i consciència. La llengua pròpia deixa de ser considerada un element regional i és percebuda com la llengua nacional. Un es-tudi dut a terme el 2003 va mostrar que un 66% de la població escocesa estava d’acord amb què “el gaèlic és una part important de la vida escocesa i necessita que es pro-mogui” en un canvi de tendencia signifi-catiu. Que el 32% dels parlants de gaèlic

25revista de la llengua i la cultura catalanes

Arreu del món/ El gaèlic no s’emancipa a Escòcia

d’entre 3 i 15 anys provinguin de famílies en les quals cap dels pares parla gaèlic així ho avala.

Dispersió i transmissió, entrebancs El ritme amb què disminuïa el nombre de parlants de gaèlic ha aminorat per l’impacte de l’ensenyament en gaèlic a les escoles, tot i que el 53% dels seus parlants té més de 45 anys. Actualment, el nucli dur es tro-ba a les Illes de l’Oest, on el 61% de la población l’any 2001 (15.723 de 25.745) parlava gaèlic, fins i tot amb proporcions superiors al 80% en algunes regions rurals. Algunes de les illes Hèbrides interiors, en particular Skye i Tiree,també tenen denses concentracions de parlants de gaèlic, men-tre que, exceptuant les illes,el nivell més alt de qualsevol de les zones de l’estat es re-gistra a Lochalsh (20,8%). Numèricament, però, el 45% dels seus parlants viu a les Lowlands, amb concentracions importants a les àrees urbanes més grans, especialment a Glasgow (on hi viuen uns 11.000 par-lants), malgrat representar tan sols un 1% del seu conjunt. La dispersió de la comu-nitat gaélica és un hàndicap per al seu des-envolupament. També la manca de trans-missió intergeneracional. Només el 69,6% dels nens amb edats compreses entre 3 i 15 anys que viuen amb dos pares que parlen gaèlic el poden parlar, el 36,3 % dels que viuen amb un pare o mare que l’utilitza i el 22,1% dels que viuen en una família on un dels dos progenitors n’és parlant, que és la situació més comuna. A les Illes de l’Oest, el territori on es parla més, només un 26,8% dels nens de 3 a 4 anys parla gaèlic, fet que demostra que l’aprenentatge de la llengua es realitza per transmissió de generacions més que a l’escola. El gaèlic està en vies d’extinció, doncs, en les últi-mes regions on continua sent una llengua majoritària i on fins a l’últim quart del se-gle XX no sabien anglès. De fet, els seus habitans han reconegut en diferents estu-dis que normalment utilitzen l’anglès fins i tot en situacions en les quals són cons-cients que podrien utilizar el gaèlic. Tots els indicadors sociolingüístics mostren que la decadència del gaèlic continua, malgrat les iniciatives de revitalització dels últims anys. McLeod remarca que “el descens progressiu del nombre de parlants i de l’ús de la llengua indica que la política duta a terme fins ara per a preservar i promoure el

gaèlic no ha estat l’adequada” i afegeix que cal implantar “urgentment estratègies que s’integrin millor i siguin més contundents si es vol recuperar la llengua que l’anglès ha desplaçat”.

Més televisió en gàelic que maiEls importants progressos pel que fa a la ràdio i, sobretot, a la televisió, tot i que encara no hi ha un servei total en cap dels mitjans, tampoc ha afavorit l’augment de parlants en gaèlic. Des de 1985, el ser-vei de ràdio gaèlic de la BBC, Radio nan Gaidheal, ha augmentat sense parar la quantitat d’hores d’emissió i ha ampliat el seu camp geogràfic. Ara la programació supera les 65 hores setmanals, és accessible a tota la población escocesa, té un alt índex d’audiència dins de la comunitat gaèlica i (molt més que la televisió) un paper essen-cial en la discussió dels assumptes gaèlics. Més enllà del servei de la BBC, algunes ràdios privades ofereixen programació en gaèlic unes poques hores a la setmana.La televisió en gaèlic es va estendre ràpi-dament com a conseqüència de la Llei de Radiodifusió del 1990, la qual va fundar un Fons de Televisió Gaèlica (ara cone-gut com a Fons de Radiodifusió Gaèlica) que actualment compta amb 13 milions d’euros anuals. A l’any s’emeten unes 350 hores de programació (incloent-hi repeti-cions), tant en els canals públics de la BBC com en canals privats que pertanyen a Sco-ttish Media Group. Amb tot, el pressupost

s’ha reduit i els canals privats han passat a emetre els programes en gaèlic a altes hores de la matinada. L’obertura d’un nou canal digital, lliurat per la BBC i que ara emet via satèl·lit, no ha portat noves produc-cions i només ofereix una hora i mitja de material nou al dia; la resta són programes repetits. La televisió abraça la major part de les despeses públiques en el desenvolu-pament del gaèlic i aquesta proporció aug-mentarà quan estigui establert el canal de televisió digital. El govern escocès s’aferra a la missió de servei públic dels mitjans per justificar la forta inversió i considera que és necessària per a promoure una imatge contemporània de la llengua i conèixer les necessitats dels estils de vida dels parlants actuals de gaèlic, però no està clar, ni de bon tros, que l’augment de la partida en la televisió proporcioni,ara o en el futur, beneficis concrets quant a l’aprenentatge i l’ús del gaèlic. El gaèlic s’utilitza molt menys en la premsa i la indústria editorial que en la ràdio i la televisió, a conseqüèn-cia tant de fons menys abundants com de nivells d’alfabetització més baixos en gaèlic. L’únic periòdic totalment en gaèlic, An Gàidheal Ùr, es publicamensualment, principalment com a suplement gratuït dels periòdics locals de les Gàidhealtachd, i la seva situació econòmica és precària. Mai no hi ha hagut un periòdic gaèlic que es publiqui diàriament, i els que ho han fet setmanalment han estat molt esporàdics. Escoles gaèliques integrades a les angleses

26 Tardor 2012

La incorporació del gaèlic al sistema edu-catiu a partir dels vuitanta després d’un se-gle d’ostracisme per decisió pròpia ha per-mès frenar la caiguda en picat de parlants. El curs 2005-2006 hi havia uns 2.068 alumnes de primària a 61 col·legis gaèlics (o centres dins de les escoles) a tota Escò-cia. Encara que totes aquestes són escoles públiques, ja que no hi ha escoles confes-sionals o privades que imparteixin gaèlic, la majoria es concentren als territoris on es parla més. Atesa l’exclusió tradicional del gaèlic del sistema educatiu escocès, l’establiment de l’educació en gaèlic suposa un desenvolupament de gran importància per a la llengua, però representa menys de l’1% dels nens que fan primària a tota Es-còcia. ) Pocs infants del 99% restant ad-quiriran un coneixement mínim de la llen-gua pròpia. S’ha calculat que el nombre de matriculats en gaèlic necessitaria ser cinc vegades superior per a mantenir la pobla-ció que parla gaèlic actualment. Fins i tot en les Illes de l’Oest, menys d’una quarta part dels joves rep l’educació primària en gaèlic perquè l’educació en anglès roman com l’opció per defecte. Una altra tendèn-cia preocupant és el lent creixement del sector educatiu en els últims anys. Només s’han obert sis nous centres de primària de gaèlic des del 1997 i el nombre d’alumnes ha augmentat només un 2,2% anualment entre el 1998-1999 i el 2005-2006, mentre que entre el 1988-1989 i el 1997-1998 va augmentar un 31%. Una de les raons prin-cipals d’aquesta disminució ha estat també

la manca de professors formats, que el go-vern no ha sabut solventar. Que els centres de gaèlic estiguin integrats en escoles en anglès comporta alhora que l’aprenentatge del gaèlic no sigui tan efectiu com hauria de ser en conviure en un entorn monolin-güe. Malauradament, només hi ha dues escoles totalment en gaèlic a Escòcia, a la ciutats de Glasgow (amb més de 800 alum-nes de 3 a 18 anys) i d’Inverness. Uns pro-jectes recents per a implantar escoles que actuen totalment en gaèlic en zones rurals de les Gàidhealtachd s’han trobat amb una oposició política important (sobretot per part dels mateixos habitants, incloent par-lants de gaèlic, preocupats per les conse-qüències que patirien els seus fills, que re-ben educació monolingüe en anglès).Com acostuma a passar amb llengües minorit-zades, l’ensenyament en gaèlic està molt menys desenvolupat en secundària que en primària. Un informe del govern del 1994 descrivia l’expansió de l’aprenentatge en gaèlic en secundària com “ni convenient ni factible en un futur immediat”. Només 315 estudiants de secundària van rebre part de la seua educació en gaèlic el curs 2005-2006 i tan sols 20 col·legis de se-cundària, la majoria a les Gàidhealtachd, oferien educació en gaèlic. Les previsions per al gaèlic com a assignatura són un xic millors: 981 alumnes de 36 col·legis de secundària estaven matriculats en classes per a parlants amb alt domini del gaèlic en el curs 2005-2006, i 2.718 alumnes de 36 col·legis en classes per a principiants.

Així i tot, només 42 de 385 escoles de se-cundària ofereixen actualment el gaèlic en qualsevol d’aquestes formes. Als estudis superiors, sorprenentment, l’educació en gaèlic presenta millors registres. La univer-sitat gaèlica al’illa de Skye, Sabhal Mòr Os-taig, ofereix actualment quatre llicenciatu-res impartides totalment en gaèlic i dues d’aquestes també s’estudien a la Univer-sitat Lews Castle de Stornoway, a l’illa de Lewis. El gaèlic també s’utilitza com a un mitjà d’ensenyament en alguns cursos als departaments d’estudis cèltics de les uni-versitats d’Aberdeen, Edimburg i Glasgow. McLeod critica “la poca coordinació na-cional en la política educativa gaèlica, fruit de la descentralització del sistema educatiu en alguns aspectes essencials”. La Llei del gaèlic hauria d’ajudar a desenvolupar per primera vegada un sistema real d’educació gaèlica, tot i que no exigeix formalment la inclusió del gaèlic en el currículum o auto-ritza els joves a estudiar la llengua.El socio-lingüista Joshua Fishman adverteix, però, que “l’ensenyament de llengües minori-tàries ha d’estar relacionat amb iniciatives lingüístiques més extenses que impliquin la participació ciutadana i amb la transmis-sió de la llengua materna de generació en generació”. Per tant, encara que el nom-bre de joves matriculats en l’ensenyament en gaèlic (incloent l’educació secundaria i superior) es multipliqués per deu o per més— es necessitaria fer molt més per a assegurar un ús de la llengua actiu.

Arreu del món/ El gaèlic no s’emancipa a Escòcia

27revista de la llengua i la cultura catalanes

Racó de cultura / Música

El 2010 es va celebrar el cin-quantanari de la Nova Cançó Catalana, que naixia el 1960, tot i que, un any abans, Rai-mon va aprofitar un viatge d’acompanyant amb moto entre el seu poble Xàtiva- i València per donar forma a la seva primera cançó: “Al vent”.El gener de 1961 Miquel Por-ter va editar sis cançons. Al cap d’uns mesos, alguns dels membres dels nous Setze Jutges es van aplegar amb el Raimon, el van convidar a cantar a Barcelona i, a partir d’aquí, la cosa va anar a més i va esdevenir un moviment imparable, que primer només es donava a conèixer en petits escenaris (Nit de Santa Llúcia, alguns hotels, Ràdio Barcelo-na...) i que, a poc a poc, va anar adquirint més quotes de popularitat i més adeptes, tant de públic com de crítica. Gràcies als festivals i mercats internacionals del disc i de la cançó, els cantautors catalans dels 60 van agafar molta no-menada i l’empenta va ser im-parable, fins al punt que Lluís Llach, Raimon, Ovidi Mont-llor, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Jaume Arnella, Francesc Pi de la Serra i Joan Manuel Serrat van traspassar fronteres. En el cas de Serrat, va ser cridat a cantar a Euro-visió.

Montañez, poeta, cantant i músic. Ell és membre de versos.cat i del grup de rock Reclam i ha estat present en diversos re-citals poètics, per exemple el Poemestiu. Montañez també és l’autor d’un espectacle d’homenatge al cantautor Silvio Rodríguez i del disc “Dolça Victòria”. Cesk Freixas és cantautor i germà d’un poeta –Marc Freixas- que a vegades escriu textos per al cantant. Freixas, autor dels discos “El camí cap a nosaltres”, “La mà dels qui t’esperen” i “Tocats pel foc”, no té pèls a la llengua a l’hora de demanar més llibertat i més normalització lingüís-tica, cultural i institucional per als Països Catalans, arribant fins i tot a recordar les figures artístiques més oblidades i oficial-ment amagades, com per exemple Manuel de Pedrolo o Pi de la Serra, que segons Freixas és “un dels cantautors més oblidats i marginats des d’un punt de vista institu-cional i oficial”. A ell li pertoca reivindicar-lo perquè “és un dels grans músics del país i perquè la seva obra té molta qualitat”.La veu femenina més fermaElla és de Lleida i té les coses molt clares. Es diu Meritxell Gené i és fan de la Nora

Aquells cantants tenien en comú la seva voluntat de denúncia. Ells reivindicaven la llibertat de la nació catalana (de Sal-ses a Guardamar i de Fraga a Maó) amb unes cançons que també parlaven d’amor. Eren solidaris i conscients del seu paper com a agents de l’oposició al règim fran-quista i com a portaveus d’un moviment social i cultural que reclamava democràcia sota el crit de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.Ara, 40 anys més tard, amb un estatut re-talladíssim i amb una democràcia de paper mullat, sorgeixen noves figures que també empren la cançó com a arma de protesta. Ells també fan denúncia, reivindicació i conscienciació. Els membres del nou mo-viment són joves però amb molt de talent: Feliu Ventura, Jordi Montañez, Meritxell Gené, Cesk Freixas, Pau Alabajos i Josep Romeu.

Cançó, poesia i noms oblidatsMolts dels cantautors de la nova fornada de la Cançó Catalana són també poetes, escriuen els seus versos i després els mu-siquen. Un cas ben clar és el del Jordi

El retorn de la Nova Cançó CatalanaLa cançó com a arma de protesta. Cinquanta anys després del naixement de la Nova Cançó, una nova fornada de cantautors n’agafa el relleu.

Daniel Ruiz-Trillo

28 Tardor 2012

Racó de cultura / Música

Jones, tot i que els seus referents principals a nivell català són Roger Mas, Feliu Ventu-ra, Lluís Llach i, per damunt de tots, Ovidi Montllor. Vol bastir la ciutat dels somnis de Màrius Torres i per això compta només amb la seva veu i la seva guitarra.Només? No, de fet també compta amb alguns poemes dels seus poetes preferits: Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal i Jordi Pàmies. Segons Gené, la poesia i la música van molt lligades i creu que és evident que existeix una nova Nova Cançó Catalana: “La cosa no ha canviat tant i encara hi ha molt a reivindicar. Fa uns mesos vam fer un espectacle anomenat La cançó necessària, com a continuadors de la Cançó. Aquest recital, amb menys gent i menys recursos, s’ha repetit aquest juliol a Terrassa. El primer va ser a l’Esquerda de Granollers, dins del cicle Cants i autors, i hi vam participar Pau Alabajos, Cesk

Freixas, Jordi Montañez, Meritxell Gené i Andreu Valor”.El darrer disc de la Meritxell Gené (Sota els llençols, Tol Music 2010) és un cant a Ponent, a l’amor i a Grècia, on va voltar el 2009 i es va inspirar per escriure la cançó “Grècia ets tu”.

Els Països CatalansEls membres de la nova Nova Cançó Cata-lana van de Barcelona fins a Xàtiva passant pel Penedès i per Ponent. En aques sentit, els seus recitals van amunt i avall dels Paï-sos Catalans, on han compartit les seves cançons amb el públic, primer des de ca-sals, ateneus i bars, i després des de places, carrers i festes, arribant a sales i escenaris més grans. En aquest sentit, Feliu Ventu-ra ha estat present en diverses edicions de l’Acampada Jove i del Rebrot.La col·laboració entre tots ells és ben evi-

dent, ja que (gairebé) tots els seus discos compten amb la participació d’altres mem-bre d’aquest moviment, en un gest de cor-tesia que els agermana encara més.

Altres cantautorsTot i que els sis o set noms esmentats són els que podríem anomenar una nova Nova Cançó Catalana, reivindicativa, solidària i conscienciada, el panorama actual de la cançó expressada en llengua catalana és, per sort, molt ampli i divers, i hi podem trobar gent amb anys de recorregut i uns quants discs a l’esquena (Miquel Abras), exvocalistes de bandes roqueres que ara canten en solitari (Joan Masdéu i Jofre Bardagí), o joves cantautors que s’han fet visibles arran d’algun tema que ha sonat a la ràdio, com ara Ivette Nadal o Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien.

29revista de la llengua i la cultura catalanes

Racó de cultura / Lectura

Amb la publicació l’any 1988 de la prime-ra edició de Sociolingüística per a joves. Una perspectiva catalana, el seu autor, el també jove Jordi Solé i Camardons, va sig-nar una de les obres cabdals de la socio-lingüística d’aquest país, un llibre que ha esdevingut un clàssic i una lectura obligada per a tota persona que vulgui dedicar-se a la sociolingüística o a la dinamització lin-güística. El llibre, tal com explicava l’autor, volia servir per formar els joves i mestres en el terreny sociolingüístic, ja que la societat necessitava eines de formació –i, per tant, de transformació– que ens permetessin avançar vers la plena normalització de la llengua catalana.Més de vint anys després, i malgrat els grans canvis esdevinguts a la societat, el llibre manté del tot la seva vigència. Per aquest motiu, l’autor ha volgut fer-ne una nova edició, la dissetena, profundament revisada i ampliada, si bé mantenint-ne l’objectiu original perquè, com s’encarrega d’aclarir en el pròleg, ha pogut constatar “la gran actualitat d’aquell text, el poc que ha canviat la situació sociolingüística un quart de segle després, sobretot pel que fa als perills i amenaces que patia i continua patint el català”.El llibre presenta amb claredat els princi-pals conceptes sociolingüístics, com ara el bilingüisme, el conflicte lingüístic, la diglòssia, l’estàndard, la minorització o la normalització, entre d’altres. I si hagués-sim de destacar-ne algun en particular, és especialment interessant la descripció del funcionament dels processos de subs-titució lingüística i el paper decisiu de l’autocentrament lingüístic –o allibera-ment nacional– a l’hora d’invertir aquests processos de substitució.

Llengua i joves. Usos i percepcions lingüís-tics de la joventut catalana que van impul-sar conjuntament la Secretaria de Política Lingüística i la Secretaria de Joventut del Govern, en el qual es desmunten molts dels mites referents als joves i la llengua, se’n descriuen els hàbits lingüístics i s’hi fan recomanacions per tal d’afavorir un major ús del català en el seu entorn. Un bon complement per a un llibre impres-cindible.

A més de mostrar-nos, doncs, la base teòri-ca per comprendre quina és la situació real del català, Sociolingüística per a joves del segle XXI serveix per fer-nos entendre que només podrem normalitzar la llengua si aconseguim esdevenir un estat indepen-dent, un objectiu que es van fixar els joves de finals del segle XX i que ara, a parer de l’autor, han de continuar les noves genera-cions, “sabent bé el terreny que trepitgem, sense cofoismes ni derrotismes”. Tot un repte per als més joves.El llibre es clou amb diversos documents, entre els quals destaca un resum de l’estudi

Clàssic renovatSociolingüística per a joves del segle XXI. Una perspectiva catalanaJordi Solé i Camardons

Voliana Edicions, juny de 2012

David Vila i Ros

30 Tardor 2012

Racó de cultura / Lectura

Potser sou catalanoparlants en potència que encara no heu fet el pas de parlar-lo; potser en sou parlants tímids i només l’utilitzeu en entorns molt concrets; potser ja en sou parlants habituals, però can-vieu de llengua sense adonar-vos-en; o bé potser en sou parlants fidels, d’aquells que us manteniu conscientment en català, tot i que de vegades sueu la cansalada per fer-ho i acabeu enrabiant-vos de valent. Sigueu com sigueu, aquest llibre és per a vosaltres. És un llibre de català per a tots els gustos, pensat perquè qualsevol català, nouvingut o de soca-rel, hi pugui trobar arguments que l’esperonin a emprar la llengua i a fer-ho amb tota comoditat. Aquest és el pilar sobre el qual se sustenta el nou llibre de David Vila, Català a la carta, en què el jove dinamitzador lingüístic de Sabadell repta el lector a deixar enrere la teòrica inferiori-tat del nostre idioma per fer de la llengua catalana la principal eina d’integració i de cohesió social del país. El vicepresident de Tallers per la Llengua explica com va sorgir la iniciativa: “Quan l’Anna Muro va parlar-me del seu projecte Vents del canvi, una col·lecció de l’editorial Setze-vents amb vocació didàctica que tenia com a objectiu ajudar a bastir, mitjançant un llenguatge planer, un nou pensament ca-talà des de disciplines diverses, de seguida em va bullir l’olla i vaig posar-me a tre-ballar en uns textos que han acabat pre-nent la forma d’aquest llibre”. L’autor re-marca que ”no vol ser un llibre de llengua per a lectors habituals d’aquesta temàtica, sinó un llibre que pugui llegir qualsevol català, estigui interessat en les qüestions sociolingüístiques o no, i en el qual tro-bi arguments que l’esperonin a fer servir la llengua amb normalitat”. D’aquí ve el subtítol de l’obra, Tria la teva aventura lingüística: si hi ha molts perfils de cata-lanoparlant, cal oferir arguments a mida.

llibertat política, és a dir, si no esdevenim un estat independent, difícilment podrem normalitzar el català. Per tot plegat, Vila considera que “Català a la carta és un llibre que podeu comprar i llegir els que tingueu interès pel tema, però també un llibre que podeu regalar a aquelles persones que no tenen aquest interès” perquè “l’objectiu és, precisament, arribar a tot tipus de catala-noparlant i animar-lo a usar una mica més la llengua”.

Català a la carta, que s’obre amb un in-teressantíssim pròleg de Ferran Suay, està estructurat, doncs, en blocs: Un tastet de diversitat presenta curiositats que ens rega-la la diversitat lingüística global i vol ser un ham per aquells catalans que no tenen una consciència lingüística específica; Els hà-bits lingüístics o com ajudar el català sense haver-nos de trencar les banyes va adreçat a persones conscienciades que volen usar més el català i fer-ho amb tota comoditat, i Sense estat no hi ha llengua té com a ob-jectiu fer palès que, sense un escenari de

En català, sempre i amb naturalitatCatalà a la cartaDavid Vila

Editorial Setzevents, 2012

X.T.

organitza:

amb el suport:

EL CATALÀ ET NECESSITA! I ELLS I ELLES TAMBÉ!

Què és el projecte Xerrem?

Què busquem?

Què cal?

Poseu-vos en contacte amb nosaltres xerrem@cal.cato bé al 93 415 90 02www.cal.cat

És una iniciativa que mitjançant la creació de grups de conversa pretén estimular les persones que viuen a Catalunya i que no són catalanoparlants a parlar en català amb fluïdesa i seguretat

Persones voluntàries disposades a guiar grups de conversa en català

Ser catalanoparlantTenir il·lusió per dedicar dues hores a la setmana al projecte