FUSTERl’escultor

1

EXPOSICIÓ

“l’escultor Fuster”

Del 14 de maig al 13 d’agost de 2010

MUSEU DE LA CIUTAT Casa de Polo

C/ Joan Fuster, 33

12540 Vila-real (Castelló)

Tel. 964 535 859

museu@ajvila-real.es

OrganitzacióAjuntament de Vila-real

Regidoria de Museus

ComissariatJoan Damià Bautista i Garcia

Coordinació tècnicaCarmela Falomir Ventura

Carmen Elena Romero Girona

Transport Espais d’Art

Muntatge i il·luminacióJosé Javier Simó Sanchis

AssegurancesSeguros Vitalicio

CATÀLEG

EditaAjuntament de Vila-real. Regidoria de Museus

TextosJuan José Rubert Nebot

Héctor Folgado Miravet

Joan Damià Bautista i Garcia

CoordinacióCarmela Falomir Ventura

CorreccióDepartament de Promoció Lingüística

Disseny i maquetacióMattMurdock.net

ImpressióCanós Impressors, SL

ISBN 978-84-96843-35-6

Dipòsit legal CS-162-2010

© Dels textos: els autors

© De les fotografi es: els propietaris

© D’aquesta edició: Ajuntament de Vila-real, 2010

2

l’escultor FUSTER

ÍNDEX

Presentació de Juan José Rubert Nebot 5

Presentació d’Héctor Folgado Miravet 7

Introducció 9

L’escultura a Vila-real 13

Vida 15

Obra 19

Catàleg 33

3

l’escultor FUSTER

4

l’escultor FUSTER

aprenentatge amb l’escultor Amorós i es va convertir

en el seu millor deixeble.

El sentiment artístic de Fuster es manifesta de

forma clara i senzilla. Delicada de formes i carregada

d’expressivitat ja que aquesta és fonamental per a

reconéixer el resultat de la seua obra.

Amb aquesta exposició es ret un homenatge a

l’home i a l’escultor. Un il·lustre vila-realenc que,

malauradament va morir molt jove, però que va

desenvolupar amb èxit la destresa amb la qual va

nàixer: la creació artística.

La mort no és un fet casual, és l’últim acte de la

vida. Julio Pascual Fuster Rubert va morir als 57

anys, un 8 de desembre, festivitat de la Puríssima.

La seua obra perpetua la seua memòria i amb

aquesta exposició volem que les generacions actuals

de vila-realencs reconeguen l’artista que va ser i la

importància de la seua obra per a l’art i la cultura.

Juan José Rubert Nebot

Alcalde

En complir-se la commemoració del centenari del

naixement del vila-realenc Julio Pascual Fuster

Rubert, l’Ajuntament de la nostra ciutat té la

satisfacció d’organitzar una mostra antològica de

l’extensa obra de l’escultor que va iniciar-se sota la

direcció i coneixements de Pasqual Amorós.

Artista imatger, Fuster Rubert és autor de fi gures i

ornamentacions emblemàtiques objecte de culte

a la nostra ciutat i que formen part del patrimoni

d’entitats, congregacions, confraries i particulars.

Per primera vegada, podem donar a conéixer part

d’aquesta extensa producció gràcies a l’aportació

del llegat de la família Mompó-Fuster, els seus

hereus, als quals cal agrair l’interés, col·laboració

i conservació d’aquest patrimoni artístic de l’autor.

També cal donar les gràcies a l’aportació de les

associacions i particulars en la cessió de l’obra per

a aquesta exposició, ja que les obres exposades són

fonamentals per a poder admirar el desenvolupament

de l’artista vila-realenc, des que va iniciar el seu

Presentació

5

6

l’escultor FUSTER

El MUSEU DE LA CIUTAT Casa de Polo mostra

en la sala temporal l’exposició “L’escultor Fuster”, per commemorar el centenari del naixement de

Julio Pascual Fuster. L’Ajuntament de Vila-real i la

Regidoria de Museus té el gust de contribuir, una

vegada més, a la difusió del patrimoni historicoartístic

de Vila-real.

L’escultor Fuster va desenvolupar gran part de la

seua obra en un moment històric on la imatgeria

necessitava un impuls i, a més a més, va saber

combinar-la amb la curiositat d’altres plantejaments

temàtics, com són els retrats, faceta més desconeguda

per a molts. L’exposició fa un recorregut a través

d’esbossos en paper, que mostrava al client, tant

d’escultures com d’imatges o peanyes, les maquetes

en escaiola abans de fer la peça defi nitiva, perquè el

públic s’aprope de forma més directa al seu procés

de treball en el taller.

Per acabar, voldria agrair des d’ací la col·laboració

desinteressada de particulars i entitats com ara la

Caixa Rural de Vila-real, el Sindicat de Regs de Vila-

real, Congregació Els Lluïsos, Confraria de la Sang

de Vila-real, Capella del Pilar de Vila-real, Joventut

Antoniana, Museu de l’Arxiprestal de Vila-real,

Mater Dei de Castelló, Confraria del Grup de Sant

Agustí i Sant Marc, i especialment a la família de

Julio Pascual Fuster, gràcies als quals s’ha pogut

realitzar aquesta exposició.

Héctor Folgado Miravet

Regidor de Museus

Presentació

7

l’escultor FUSTER

8

del 14 de maig al 13 d’agost de 2010

FUSTERl’escultor

9

l’escultor FUSTER

10

l’escultor FUSTER

textos i els catàlegs que acompanyaven aquestes

mostres benintencionades no són homologables i a

penes han deixat rastre. Van faltar dedicació, temps,

fi nançament i treball de camp. I no és una crítica

als autors, que estem segurs que van fer el que van

poder, és una observació crítica dels resultats.

Amb aquesta mostra dedicada a Fuster no es dirà la

paraula defi nitiva. Això és senzillament impossible

i no existeix en el terreny de la història de l’art.

Cada autor o autora és com un calidoscopi que

permet noves visions a mesura que anem girant-lo.

Descartada aquesta possibilitat, hem de dir que el

que hem pretés és aprofundir de manera seriosa i

amb els paràmetres a l’ús de la nostra especialitat,

en la vida i obra d’un escultor, del qual, quan es va

fer l’exposició de 1992, ja teníem un coneixement

bastant aproximat. I no era ciència infusa, sinó que la

mateixa família Mompó-Fuster ens havia encarregat

feia vuit anys la confecció de l’inventari de la seua

producció, que vam mamprendre amb tota l’energia

i il·lusió dels nostres vint-i-tants. De fet, sabem del

cert que, tot i no citar-les mai, els qui s’han vist

implicats en la realització de les exposicions anteriors

han utilitzat les fi txes que nosaltres vam elaborar

en el seu moment, cedides per la mateixa família

Mompó-Fuster, després de demanar-nos a nosaltres

el permís consegüent. Per tant, Fuster és ara com

un bumerang (se’ns disculparà la comparació) que

torna a les nostres mans, després de fer voltes i

voltes.

Tot i aquell primer intent, la catalogació de la

producció íntegra de Fuster encara està per fer.

El propòsit tal vegada era massa ambiciós per

a un jove historiador de l’art i per a una família

modesta que només tenia els seus ingressos per a

encarar unes despeses que, per força, havien de

ser considerables. Només vam fer mig centenar de

fi txes. Hem de dir, en canvi, que vam treballar molt

a gust, vam bastir una confi ança mútua amb aquesta

gent; Maria, germana de Fuster i dipositària del seu

INTRODUCCIÓ

La vida professional i privada de Fuster es va

desenvolupar en una etapa convulsa de la història

social i política, tant en l’àmbit local com al País

Valencià i Espanya. El seu paper com a productor

d’imatges religioses d’apreciable qualitat al Vila-

real de la postguerra i de la dictadura franquista bé

mereix atenció i estudi.

De fet, l’ha tinguda, l’atenció, tot i que no ha anat

acompanyada de l’estudi oportú i necessari. L’any

1983 la sala d’exposicions de la Congregació de

Lluïsos de Vila-real rebia la primera mostra antològica

de Fuster, organitzada precisament per aquesta

entitat. Justament ella va ser la que feia dècades,

en el decurs dels anys quaranta, havia organitzat

la primera exhibició d’un ampli mostrari de la seua

producció, encara en vida de l’autor. El sacerdot i

historiador de l’art Josep Miquel Francés, amb la

col·laboració del també sacerdot Antoni Losas, es

va encarregar de seleccionar les obres i de fer-ne

una relació, acompanyada d’un breu comentari

introductori, en el tríptic publicat a aquest efecte.

L’any 1992 l’Ajuntament de Vila-real, amb motiu

dels vint-i-cinc anys de la mort de Fuster, va

reunir a la Casa de l’Oli un total de divuit peces.

Un comentari, també menudet i sense signar,

acompanyava l’enumeració d’obres.

Passat el temps, el 2001, el mateix Ajuntament

tornava a dedicar-li una mostra, al costat dels també

imatgers Pasqual Amorós i Pere Gil. En aquesta

ocasió eren cinc les peces exhibides, a les quals

va acompanyar en el catàleg un altre text, sempre

concís, del mateix Josep Miquel Francés.

A nosaltres, aquesta reincidència en un escultor

local, com és Fuster, ens fa l’efecte d’aquell que

es queda amb ganes de més, de qui no troba

sadollada la seua curiositat. I no és estrany. Els

Introducció

11

els estudis acadèmics i eixir de la vila, un bany de

cosmopolitisme i conéixer altres àmbits i tendències.

Fuster, però, va fer una mica de tot. Va practicar

de manera esporàdica la pintura, però presenta

ací una qualitat sensiblement inferior i per això

no hem cregut oportú incloure cap exemple en

aquesta mostra. Ens hem centrat en l’escultura i en

els dibuixos i projectes preparatoris, que són, sens

dubte, el més representatiu del conjunt de la seua

producció. Hem reservat un apartat específi c per a

alguns modellinos en fusta, fang i tela encolada, que

ens ajudaran a comprendre el mètode de treball del

nostre autor.

Al fi nal d’aquest catàleg hem volgut posar algunes

fotografi es aparegudes en el decurs de la nostra

investigació i que corresponen a obres de Fuster de

localització desconeguda.

Per acabar, volem agrair la gentilesa de les persones

i entitats que han deixat obres per a la mostra i, en

especial, a la família de l’escultor. De segur que a

Maria i a Pasqual els hauria plagut molt poder estar

el dia de la inauguració.

llegat i taller, el seu marit Pasqual i els seus dos

fi lls Josep Pasqual i Juli, al qual ja coneixíem dels

nostres temps del “Ni se sap” i que, segurament, va

tenir un paper rellevant a l’hora de fer que els seus

pares i el seu germà es decidiren per mi, un jove que

a penes tenia currículum, però que posseïa, a canvi,

moltes ganes de treballar en allò que més sabia fer i

que era la seua vocació profunda.

Revisitant les fi txes al cap dels anys, veiem que

la majoria de peces que s’hi ressenyen responen

a criteris de proximitat geogràfi ca, és a dir, les

conservades a Vila-real, Borriana i Almassora. Falta

incloure la seua obra per a la resta de la província i

per a altres llocs de la geografi a peninsular.

I passant als criteris utilitzats en la mostra que

ara ens ocupa, hem de dir que ens ha interessat

especialment donar una visió ampla de la variada

activitat de l’escultor. És cert que la seua faceta

més coneguda és la d’imatger, entre nosaltres

santer, qualifi catiu que tan bé acceptava Pasqual

Amorós, però que a Fuster no li devia agradar gens.

Ell aspirava a més, a ser un escultor a l’ús. Però

la realitat sempre acaba imposant-se i la realitat és

que, malgrat una bona base de partida, li faltaven

12

l’escultor FUSTER

de marbre, del primer terç del segle XVII i possible

procedència genovesa, que era el millor exponent en

el seu tipus a la vila, només superat pel meravellós

en fusta del mateix titular, atribuïble a Lleonard Juli

Capús i fet el 1692, en ple barroc ja.

Ignasi Vergara deixarà en la dècada dels seixanta

del segle XVIII la mostra més acurada de la

seua producció en el sant Pere d’Alcàntara,

miraculosament conservat.

Tret d’aquests exemples solts, és fonamental

destacar la presència al nostre poble de dos tallers

d’escultura de gran renom en els segles XVII i XVIII:

el dels Ochando i el de Josep Sebastià.

Pel que fa al primer, és possible que ja estigueren

al poble el 1633, puix a ells s’ha atribuït

tradicionalment el retaule principal de l’ermita de

la Mare de Déu de Gràcia, fet en aquest any. En

tot cas, diversos documents que vam publicar en

el seu moment, asseguren la seua presència en

l’últim terç del segle XVII i el naixement a la vila

d’alguns dels seus membres més destacats, com

ara Josep Jaume Vicent Ochando Guitart, nascut

el 1675 i que es declara escultor a l’hora de

contraure matrimoni el 1698. No és baladí que la

primera notícia documentada que es té d’una obra

de la família el 1695, estigués a Vila-real. Per tant,

podem concloure que hi ha una estada prolongada

dels Ochando al nostre poble, d’on passaren en data

i per raons desconegudes a Almassora, poble que

els ha tingut com a fi lls predilectes i on, en efecte,

degué nàixer algun membre destacat de la nissaga.

Si per ara ignorem amb qui es van formar els

Ochando, no passa el mateix amb l’altre escultor

local de prestigi. Josep Sebastià va ser deixeble

de Ll. J. Capús i va tenir taller obert al carrer

Major de la nostra vila. Degué estar en actiu des

de començaments de la dècada de 1690, almenys

fi ns al 1742, any en què decora magistralment la

L’ESCULTURA A VILA-REAL

Des del mateix moment de la seua creació com a

vila, la nostra ciutat degué fer tots els possibles

per dotar-se d’imatgeria que, pels imperatius de

l’època, aniria adreçada fonamentalment al culte.

L’església parroquial i els seus altars posseirien

amb total seguretat un ric patrimoni en pintura i

escultura, on estaria representat el bo i millor dels

artífexs valencians dels segles XIV i XV, que tant van

brillar en el context europeu del gòtic. No s’esperava

menys d’una vila reial amb representació a les Corts

i d’una població de cristians vells. El sorgiment de

famílies benestants i pròximes als ambients àulics,

amb refi nats gustos artístics, com ara els Gil i els

Cucaló de Montull, contribuiria no poc a la presència

d’aquestes obres senyeres.

A diferència del primer apartat, en el qual coneixem

la vinguda documentada de Llorenç Saragossà

per a fer el retaule principal, en escultura haurem

d’esperar al segle XVI per veure aparéixer aquell

sant Jaume que esmenten els documents de l’Arxiu

Municipal.

D’abans, potser de fi nals del segle XIII o principis

del XIV, era la Mare de Déu de Gràcia. Imatge de

transició del romànic al gòtic, amb clares infl uències

franceses a través de Catalunya, terra aquesta última

d’on provenia la major part dels nostres avantpassats.

De la segona meitat del segle XVI són el Crist

de l’Hospital (desaparegut) i la deliciosa Mare

de Déu del Roser (desapareguda), titular de

l’ermita d’aquesta advocació, que serà cedida als

franciscans alcantarins per a la fundació defi nitiva

del seu convent i que ocuparà el nínxol principal de

l’església fi ns a la seua destrucció el 1936. També

d’aquesta època o molt de principis del XVII sembla

la còpia en alabastre de la Mare de Déu de Trapani,

que estigué damunt del sepulcre de fra Diego Baylón

a la capella de Sant Pasqual, obra aquesta última

L’escultura a Vila-real

13

Ricard Bellver i Ramon (Madrid, 1845-1924), autor

del famosíssim Àngel caigut que adorna el jardí d’El

Retiro madrileny i dipositari de nombrosos premis i

condecoracions.

Tot i que lluny del nostre poble, els Bellver van

practicar intensament l’escultura religiosa, aplicant-

hi els procediments apresos en la Reial Acadèmia

de Belles Arts de Sant Carles i de Sant Ferran

i portant a Madrid bona part de les tècniques

i els procediments valencians, de manera que

constitueixen un precedent llunyà de l’art que ara

veurem exercir a Fuster.

Els Bellver connecten ja amb el mestre de Fuster,

Pasqual Amorós, que a fi nals del segle XIX va ser

deixeble d’algun escultor de nom ignorat a València.

Així doncs, bé podem assegurar que Vila-real és un

centre modest d’escultura des del segle XVII.

petita ermita urbana de Sant Josep d’Onda. La seua

mort s’esdevingué segurament abans d’iniciar-se

la segona meitat del segle XVIII. Ell sol o amb la

col·laboració del seu mestre, va decorar en l’última

dècada del segle XVII el cambril de l’antiga capella

de Sant Pasqual, la coveta de la Mare de Déu de

Gràcia —violentament reformada durant les obres

fetes per l’Ajuntament el 1985— i ja entrat el segle

XVIII la capella del Crist de l’Hospital.

A fi nals del segle de la Il·lustració és quan tenim

les primeres notícies de la nissaga dels Bellver,

encapçalada per Francesc i Pere Bellver i Llop,

alumnes de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant

Carles i que van establir-se a Madrid. Els seus fi lls

i nebots, Francesc (València, 1812-1890), Josep

i Marià (Madrid, 1818-1876), desenvoluparen en

aquesta ciutat una intensa activitat í l’últim arribà a

ser escultor de cambra de la reina Isabel II. Corol·lari

d’aquesta família d’artistes d’origen vila-realenc serà

14

l’escultor FUSTER

taller d’Amorós i hi restà com a ajudant fi ns a la mort

del mestre el 1943.

D’ideologia molt conservadora des de la seua

joventut, la va mantenir sense variacions fi ns a

la mort. A principis dels anys trenta, arran de

l’adveniment de la república, comença a contactar

amb moviments polítics locals de dreta i d’ultradreta.

En els mesos previs al colp d’estat de 1936, va entrar

en contacte amb les organitzacions de tipus feixista

que a Vila-real anaven preparant-lo i repartint armes

d’amagat, i va fer també d’espia per als militars

revoltats. Totes aquestes activitats provocaren el seu

empresonament. El 1937 va ser alliberat gràcies a

l’actuació providencial del metge Joaquim Coret, qui

signà un informe en el qual s’assegurava que tenia

una malaltia contagiosa.

El 24 de novembre de 1938, era delegat local

d’Informació i Investigació de la Falange al nostre

VIDAPascual Julio Fuster Rubert, tal com fi gura en

la seua partida de naixement, tot i que, en data

indeterminada, va optar per variar l’ordre dels

seus noms, va veure la llum a Vila-real el dia 8 de

desembre del 1910, al número 50 del carrer del Pare

Espuig. Era fi ll de Pascual Fuster Peset, llaurador, i

de Pascuala Rubert Sanjuan, mestressa de casa. La

seua era una d’aquelles famílies dedicades al conreu

del camp des de feia moltes generacions i, de fet,

estaven al servei de Consol Font de Mora, portant

el manteniment de la fi nca la Sénia, popularment

coneguda com la Mayorazga.

Com ell mateix indica en alguna entrevista, ja de

menut li cridava l’atenció el treball del santer local

Pasqual Amorós, a qui veia per la fi nestra del seu

taller de la placeta Bayarri, molt a prop de la casa

familiar. Als catorze anys ingressà com a aprenent al

Fuster de primera comunió

Fuster cap als divuit anys

Cap als vint anys, en un moment de lectura

Vida

15

Va ser soci fundador de la Rondalla Ta-Go-Ba

creada a Vila-real el 1946, agrupació musical

ja desapareguda, el nom de la qual deriva de les

inicials dels noms de Tàrrega, Goterris i Barrachina,

tres músics molt lligats a la població; la qual

protagonitzà un gran nombre d’actuacions en l’àmbit

local durant tres dècades. De fet, el seu domicili

social en el moment de la constitució era el taller

escultòric de Fuster.

Va mantenir una relació sentimental, l’única que

se li coneix, amb la madrilenya Felisa Aragonés

Pascual, que al fi nal no va arribar a quallar. També

ho va intentar amb la mestra Maria Amorós, però

sense cap resultat positiu.

Va morir el dia 7 de desembre de 1967, també a

Vila-real, al seu domicili del raval de Sant Pasqual,

a causa d’un infart de miocardi.

poble. En una data tan avançada com el 1957, quan

ja la Falange Española anava perdent infl uència

i poder en les estructures del règim, arran de

l’aproximació als EUA i la irremeiable obertura al

món, Fuster encara hi milita i segurament ho va fer

fi ns al fi nal de la seua vida.

Coherentment amb la seua ideologia, s’oposà al

funcionament del Cinema Condal, que havien

instal·lat els franciscans a fi nals de la dècada dels

cinquanta, en una ala del seu convent vila-realenc

i escriu al superior de la Província franciscana de

Catalunya amb el propòsit d’aconseguir el tancament

d’aquesta instal·lació. Recordem només de passada

les pressions dels cristians i de sectors retrògrads

de tota mena que va patir el cinema des de la seua

expansió arreu del món i que tant van infl uir en els

estudis de Hollywood des de la dècada dels anys

trenta del segle passat. Fuster també abanderava les

mateixes conviccions, si bé d’una manera un tant

extemporània, que el mateix superior de la província

s’encarregarà de fer-li notar de manera amable, però

amb contundència.

Amb la seua germana i algunes amigues i familiars al

castell de Peníscola, en la dècada dels anys seixanta Als 45 anysFuster el 1941

16

l’escultor FUSTER

Baixant de l’avió en un dels seus viatges a Madrid.

Dècada dels anys cinquanta

Amb Felisa, a El Escorial, 1956

Fuster amb altres persones i el pare Marcet en la cel·la de sant Pasqual. En primer pla

el model en algeps per al reliquiari del sant, 1959

Amb tres acompanyants en un acte social en la dècada dels anys seixanta

Vida

17

Amb el seu nebot Josep Pasqual i l’escultura d’una

madona amb el xiquet, 1956

Els últims anys de la seua vida

Fuster (cinqué assegut per la dreta) i altres components del món artístic i cultural de Vila-real (Gumbau, Llorens

Poy, etc.) en un sopar homenatge a Ortells. Finals de la dècada dels cinquanta

18

l’escultor FUSTER

barra d’escriure-li per retraure alguns defectes que

havia observat en el bust.

Hem trobat alguna carta de l’escultor castellonenc

Adsuara de l’any 1957, però només per a comunicar-

li que no ha pogut fer res per ell en el Premi Nacional

d’Escultura, perquè el jurat, del qual era membre,

s’havia decantat majoritàriament per obres de

caràcter avantguardista i ell, tot i oposant-se, havia

forçat que es declarara desert.

També alguna targeta de visita de l’arquitecte

igualment castellonenc Vicent Traver Tomás de

començaments de l’any 1958, en la qual es

lamentava també de la falta d’èxit en el certamen

esmentat. El primer contacte que tenim registrat

documentalment amb aquest deriva de l’encomanda

a Fuster del grup que havia de servir de base a la Mare

de Déu del Lledó a la seua ermita castellonenca, just

després d’acabar-se la guerra. Traver era l’encarregat

de fer que el santuari tornara a presentar unes

condicions adequades per al culte.

Tampoc la infl uència de Joan Flors li serví de res

en aquesta ocasió. Per cert que aquest prohom vila-

OBRA

Ningú com l’escultor Fuster patentitza un ambient

i una manera de ser a escala local. En viu contrast

amb el cosmopolitisme d’altres escultors i pintors

del segle XX que van nàixer a la nostra població o

han passat per ella, com ara Josep Ortells, Joan i

Ferran Bosch, Josep Gumbau, Gimeno Barón o

Vicent Llorens Poy, tots els quals van eixir al món per

respirar aires nous: París, Roma, Barcelona, Madrid,

etc., Fuster va quedar-se resignadament clos en

l’àmbit estricte del quadrilong de muralles que

encara cloïen mentalment i, en part materialment,

el Vila-real de les primeres dècades del segle XX i la

llarguíssima postguerra. Algun viatge a Madrid, per a

visitar El Escorial, monument que per a la ideologia

falangista i franquista era la màxima expressió de

l’art patri espanyol, i poca cosa més.

I no és que Fuster no ho intentara. Va mantenir

una intensa relació epistolar amb el conferenciant

Federico Garcia Sanchis, a qui va convidar a donar

una conferència a Vila-real per parlar de sant

Pasqual, invitació que va ser acceptada el 1959.

Sens dubte va ser la seua amistat cosmopolita més

mantinguda en el temps. També es va cartejar a

fi nals dels cinquanta amb el funcionari de presons,

periodista i falangista en les hores lliures, José

Rico de Estasén, a qui va col·locar per ací una gran

quantitat d’exemplars del seu llibre Peñíscola y el

Papa Luna. Aquesta dedicació no era desinteressada,

sinó a canvi de la publicació d’un article anhelat

sobre la seua producció escultòrica, que li permetera

promocionar-se professionalment més enllà de

la Plana. És realment exasperant veure com Rico

toreja una vegada i una altra les anhelants peticions

de Fuster i com només es preocupa per l’estat de

les vendes i pel cobrament dels diners. No cal dir

que l’article mai no es va elaborar i això que Fuster

va arribar a fer-li un bust debades, enviat a ports

pagats. Lluny d’estar-li agraït, Rico encara va tenir la

Projecte per a la peanya de la Puríssima de l’Ajuntament de Vila-

real. Madrid, desembre de 1944

Obra

19

P. Amorós. Descendiment (destruït). Linares

de Belles Arts, li adjunta una carta a Luis Palos,

subdelegat general d’Administració de l’Institut

Nacional de Previsió, el qual es veu que havia

intercedit per Fuster i li havia comunicat que el

premi d’escultura havia estat per a Salvador Octavio

Vicent. Per desgràcia ignorem amb quines obres hi

va concórrer.

En la mateixa línia, el 1950 escrivia al bisbe

d’Alcalà-Madrid per a demanar-li la seua intervenció

per a donar-se a conéixer en la seua diòcesi. El bisbe

li va contestar que cada cura o comissió actuaven

amb independència pel que fa a l’encàrrec d’obres

religioses i que, per tant, de poc podia servir-li la

realenc rebutjà educadament l’oferiment de Fuster

d’ornamentar la capella que féu a partir de 1954

a la fi nca on avui està la fundació que porta el seu

nom.

No era la primera vegada que Fuster es presentava

al Concurs Nacional d’Escultura. Ja ho havia fet

amb la mateixa falta de reconeixement el 1942 i és

possible que també estigués present en el de 1943,

perquè el cap de la Secció de Foment de les Belles

Arts del Ministeri d’Educació Nacional li fa arribar

una carta en la qual adjunta les bases. En canvi, és

segura la seua presència en el de 1958, perquè a

fi nals d’aquest any Antonio Gallego, director general

P. Amorós. Projecte per a un grup del Descendiment per a Linares.

Col·lecció Mompó-Fuster

20

l’escultor FUSTER

En el cas de Fuster no. Fuster, com bé diu ell ni

els coneix, ni vol conéixer-los. No es tracta ja

d’una ideologia conservadora, que la resta dels

esmentats, a excepció de Josep Gumbau, podrien

també compartir, es tracta d’un no voler veure ni

saber, connectat íntimament amb un cert tarannà

molt arrelat a la vila, sobretot en aquelles famílies

de procedència llauradora i mentalitat retardatària,

com ho era la del mateix Fuster.

Més encara, Fuster es revoltava també contra

les acadèmies. L’amic Llorens Poy ens ha relatat

com en algun d’aquells sopars que hem esmentat

més amunt Fuster i Josep Gumbau afi rmaven que

l’autèntic artista no havia de passar per aquestes

seua infl uència, manera diplomàtica de traure-se’l

de damunt.

Barrada la via eclesiàstica, ho provà amb

l’aristocràcia benestant. A partir d’una fotografi a,

féu un baix relleu del fi ll menut de la duquessa

d’Alba, el model del qual encara fi gura entre els fons

de la família a la casa del carrer de Santa Clara i ara

s’exposa. L’obsequi, si va arribar a materialitzar-se,

no degué tenir més conseqüències que alguna carta

d’agraïment, si és que la va arribar a haver-hi.

Amb Ortells i el seu jove deixeble Llorens Poy

va mantenir una relació cordial, sense arribar a

l’amistat, derivada més aviat del mutu origen vila-

realenc que de sintonies artístiques o personals.

Quan venia Ortells a la ciutat, feia la gent del món

de l’art local algun sopar per homenatjar-lo, del qual

ha quedat testimoni gràfi c. En el pla professional

mai hi va haver cap col·laboració.

En una entrevista que li fan per a la revista Exágono

de la Congregació de Lluïsos de Vila-real, i en data

tan avançada com l’any 1964, quan ja Europa i els

EUA havien anat i tornat de les més diverses formes

d’expressió, el nostre escultor contesta a la pregunta:

“¿Qué opina de la pintura y escultura abstracta?”, el

següent: “No puedo opinar, porque no las conozco

ni quiero conocerlas”.

U entendria l’opció personal per l’art fi guratiu,

després de conéixer les altres possibilitats que

s’ofereixen. De fet cap dels pintors i escultors que

acabem de ressenyar més amunt van triar l’abstracte

o l’informalisme per a tirar endavant les seues

carreres professionals. Tots parteixen d’un sòlid

fi gurativisme, connectat lleugerament, si es vol,

amb els corrents de moda: modernisme, art déco,

luminisme sorollista, fauvisme, però en el seu cas

han conegut de primera mà els nous estils i després

els han rebutjat.

Fuster treballant en la Mare de Déu de les illes Columbretes. 1954

Obra

21

en el qual constituïen un membre afegit, dedicat

clar està, mentre aprenia l’ofi ci, a les feines més

modestes. És a dir, el gremialisme i la seua manera

d’ensenyar un ofi ci, allunyat de les formalitats legals

i passat pel tamís de la familiaritat, l’amistat entre

gent del mateix poble i el “que vinga el xiquet i a

vore si pot aprendre alguna cosa”. De fet Fuster ja

no va tenir cap aprenent.

Si bé no serà l’últim santer nascut al nostre poble,

sí que serà l’últim establert a Vila-real. Pere Gil,

condeixeble de Fuster, més obert a conéixer món,

tancarà aquest capítol interessant de l’estatuària

local.

I amb tot, la manera d’encarar Fuster les seues obres

és purament acadèmica. Ho podem observar de

primera mà en el dibuix que fa per a una escultura

de sant Pasqual, conservat avui en el convent de

clarisses que el té com a titular al nostre poble i

també en els estudis per a la fi gura del relleu d’una

santa Teresa que ací s’exposa, conservats avui, tant

els estudis com el relleu, en la col·lecció de la

família. Primer, Fuster dibuixa la fi gura nua, sens

dubte partint d’un maniquí articulat. Li fa adoptar

la postura escaient i a continuació hi superposa els

vestits, tal vegada posant-los al damunt del mateix

maniquí o tirant mà de la seua imaginació.

L’origen d’aquest procediment que, insistim, era el

que s’ensenyava a les aules de les acadèmies del

nostre país, fi ns ben avançada la segona meitat

del segle XX i que enfonsava les seues arrels en el

llunyaníssim primer Renaixement, creiem que el

podríem sotjar en el seu mestre Amorós. Pasqual

Cubedo en un breu comentari a l’obra d’aquest autor,

en el catàleg de l’exposició celebrada a la Casa de

l’Oli l’any 1992, parla del seu pas no comprovat per

la institució acadèmica valenciana de Sant Carles.

Nosaltres hem contactat amb l’arxivera d’aquesta

institució, la sempre efi caç M. Carme Zuriaga, i

la consulta dels seus arxius no ha donat resultat

institucions, per tal que el seu geni afl orara sense

retalls. Evidentment ho deien per raons distintes.

Gumbau, en contacte amb les avantguardes

internacionals, menyspreava els ensenyaments

acadèmics per excessivament conservadors, tot

i que ell mateix devia la seua formació a la Reial

Acadèmia de Sant Carles. Fuster només feia aquella

afi rmació per justifi car la seua absència de les

aules. Ortells, des de la seua jovialitat distanciadora,

somreia en escoltar-los.

És cert també que el qualifi catiu que més li escau a

la professió del nostre personatge és el de santer. La

irrupció de l’academicisme a fi nals del segle XVIII

al País Valencià va condicionar de manera decisiva

l’avenir de l’ofi ci d’escultor/a entre nosaltres. El títol

obtingut a les seues aules proporcionava, a més de

prestigi, la possibilitat d’optar a tot tipus d’encàrrecs

d’ací i d’enllà.

Però no tots ni totes degueren acceptar aquest jou.

En àmbits locals i per a un ús restringit, els imatgers,

que no havien passat per la institució i que tenien

una formació familiar o gremial, continuarien fent

obres de devoció. Amb ells els gremis es resistien a

morir i bé es pot dir que, entre nosaltres, a Vila-real,

la formació gremial va perviure fi ns a la meitat del

segle XX, quan la desaparició de Pasqual Amorós

va cloure tota una manera d’entendre la formació

dels joves a l’entorn d’un nucli familiar abocat a la

professió de la talla de sants i santes i poca cosa més,

Wamba. Acte d’inauguració de l’escultura de la Mare de Déu a les

illes Columbretes el 1954

22

l’escultor FUSTER

positiu, si bé no estan encara del tot digitalitzats.

En tot cas la contemplació de l’obra d’Amorós

sembla més aviat donar la raó a Llorens Poy, que

en una comunicació personal em fa saber que la

mateixa germana d’Amorós, amb qui va mantenir

tracte sovintejat, li havia dit que mai va passar per

l’Acadèmia i que la seua formació va esdevenir en

el taller artesanal d’un famós santer de València, del

qual no sap donar-me raó. A títol d’hipòtesi apuntem

el nom d’Antoni Yerro Feltrer, que havia treballat per

a Vila-real fent les imatges de la Puríssima per a les

purissimeres i per a l’Ajuntament. Aquesta última

no va poder ser adquirida en el seu moment, després

de ser encomanada i quan al cap dels anys es va

demanar a Amorós que en fera una altra, aquest va

dir que veia més adequat adquirir la que s’havia

encomanat el seu dia a Yerro. Una postura molt

pròpia d’un deixeble entusiasmat amb el seu mestre.

Yerro sí que va acudir a l’Acadèmia de Sant Carles.

En tot cas la importància del dibuix com a eina

prèvia de l’escultor, la còpia de models clàssics i

l’estudi del cos humà que havien començat als

petits estats del nord de la península Itàlica al segle

XV, ja era un lloc comú arreu d’Europa a fi nals del

segle XVII en qualsevol tipus de pedagogia, tant la

institucionalitzada com la gremial. En aquest sentit

no està de més assenyalar l’existència, entre els

fons conservats avui pels descendents, d’alguns

dibuixos acadèmics, còpia de famoses escultures,

fets en la dècada dels anys vint, precisament quan

Fuster ultimava la seua preparació professional. No

sabem en quines circumstàncies els va realitzar, si

va acudir a alguna acadèmia de dibuix privada del

poble, com ara la de la neboda de mossén Benet

Traver, Conxa Beltran, o si senzillament va copiar

motlles enviats per la Reial Acadèmia de Belles Arts

de San Fernando de Madrid, dels quals hem trobat

un mostrari també en el mateix fons familiar.

També el resultat formal de la seua producció

Fuster. Projecte per a monument a Garcilaso de la Vega. Col·lecció

família Mompó-Fuster

Maqueta del monument a Garcilaso de la Vega, presentada per

Fuster al concurs. 1957

Obra

23

que encara romanen al seu lloc i on en ocasions es

manifesta una forma peculiar i d’apreciable qualitat,

tot i estar submergides en un procés de realització

comunitària, en la qual l’artífex havia d’obeir un

disseny preexistent i cenyir-se a les directrius del

taller, a més de les del mateix client o clienta.

L’àmbit sepulcral es converteix aviat, arran de la

creació obligatòria de cementeris a tots els nuclis de

població en el decurs del segle XIX, en un gran camp

d’actuació dels escultors i escultores. Des de les

modestes tombes en terra fi ns als grans mausoleus,

passant per les habituals làpides de caseta, van anar

acumulant-se les encomandes. Ja se sap de sobra

que ni en la mort l’actual sistema social permet la

igualtat. Les famílies de majors recursos econòmics

tiraven mà dels artistes consagrats, la resta havien

de conformar-se amb l’oferta de les marbreres o de

les fàbriques de ceràmica, aquestes últimes tan

abundants entre nosaltres, però que en canvi -i de

manera sorprenent- no han deixat als cementeris

una quantitat signifi cativa d’obres, que ens permeta

fer-nos una idea cabdal de l’enorme importància

que van tenir ací i en la seua època.

Fuster no havia adquirit ni de lluny la personalitat

i la fama dels grans escultors Vallmitjana, Querol,

Benlliure, etc., que els permetia una certa llibertat

creativa a l’hora de mamprendre aquests encàrrecs

particulars, ni tan sols la d’Adsuara, Ortells o Folia,

que també van fer un gran nombre de làpides.

La primera làpida que tenim signada i datada de

Fuster és de l’any 1933, la de Vicent Albiol i Casanova,

feta en un material que després abandonarà: el fang;

que va aprendre a modelar en el taller d’Amorós,

fonamentalment com a fase prèvia a la talla en fusta.

Ací el jove escultor, de només vint-i-tres anys, posa

tots els coneixements apresos al servei del que devia

ser una de les seues primeres realitzacions a títol

individual, independentment de si encara va utilitzar

els mitjans materials del taller del seu professor, com

no seria el que és sense atendre a l’escultura

acadèmica valenciana de la segona meitat del segle

XVIII i primers anys del XIX. Només caldria esmentar

una de les obres més apreciades per l’escultor, la

Magdalena feta per a la població de Moncofa, una

Puríssima amb destinació desconeguda feta el 1944,

de la qual aportem fotografi a, la tallada per a la

Confraria de Senyores de la Immaculada de Castelló,

ara a l’església de Sant Agustí i Sant Marc de la

mateixa ciutat; o la que a nosaltres ens agrada més,

una santa Cecília que recollim entre les obres amb

destinació desconeguda i que no sabem si encara

es conserva. De vegades s’inspira directament i

sense complexes en obres barroques de la primera

meitat del segle XVIII, com ara l’àngel de l’esquerra

de la peanya de la Congregació de Filles de Maria

Immaculada de Vila-real, que és pràcticament una

còpia d’un dels àngels que hi havia als peus del

Crist de l’Hospital en l’altar de la seua capella, tot

desaparegut en la Guerra del 36.

Fuster comenta en l’entrevista realitzada el 1964

les més de mil obres fetes durant l’exercici de la

seua professió. Amb total seguretat no en seran

tantes. Almenys no arribaran ni de lluny a aquesta

xifra aquelles amb una certa entitat i realitzades

de manera personal i singular des del punt de

vista de la creació i de l’execució. Això sí, en va

fer unes quantes per a un taller de pedra i marbre,

Industrias Pétreas, SA, d’Almassora, fruit de la seua

dedicació intensa a la modesta escultura funerària,

conseqüència dels imperatius de la supervivència

en un mitjà pobre i tancat. Signarà el conveni de

col·laboració amb aquesta empresa el 1951. En

el contracte Fuster s’obligava a passar-hi tots els

seus encàrrecs i l’altra part a facilitar-li ferramentes,

material, obrers i local, a més de dues-centes

pessetes mensuals. Els benefi cis serien repartits per

meitats. La col·laboració va deixar com a resultat

un bon mostrari als cementeris municipals de Vila-

real i Almassora, a falta de revisar altres cementeris

de la nostra comarca, la majoria làpides de tombes

24

l’escultor FUSTER

inaugurada el dia 6 de desembre. Tant el NO-DO

com la premsa parlada i escrita van cobrir l’acte

d’inauguració. Cap altra obra va procurar a Fuster

tanta fama, bé que efímera.

Tampoc en cap altra escultura es va aproximar tant

a la modernitat, fent ús d’un hieratisme i d’una

frontalitat inspirats en l’escultura ibèrica i grega

primitiva, que li confereix efectiva monumentalitat

i elegància. De fet, en l’obra defi nitiva encara va

accentuar més l’esquematisme que en el model, que

ara oferim en aquest catàleg. Sens dubte les presses

per tenir-la acabada en un temps rècord (era part de

la notícia), van propiciar que Fuster estiguera més

disposat a renunciar als seus paràmetres estètics

més habituals.

Però a banda de la seua presència en el Concurs

Nacional d’Escultura hi va haver altres intents,

gairebé desesperats i sempre frustrats, de trencar el

seu aïllament i d’obrir nous terrenys professionals.

Un d’ells va ser la presentació de projectes per a

monuments. Sabem del cert que en va presentar

un en el concurs convocat el 1957 pel Ministeri

d’Educació Nacional per aixecar-lo en honor del poeta

Garcilaso de la Vega. Hi va demanar la col·laboració

de l’arquitecte castellonenc José Luis Gimeno, el

qual li va contestar negativament. De res li van servir

les gestions que el tinent Francisco Franco Salgado

Araujo, el vicepresident de l’assemblea de l’Institut

Nacional de Previsió i el director d’assumptes

eclesiàstics, van fer al seu favor, després d’enviar-

los l’escultor una carta i la foto de la maqueta. En

una de les propostes elaborades, conservades entre

el fons de la família, Fuster s’inspira en les tombes

medicees de Miquel Àngel, però al fi nal es va decidir

per un arquitrau semicircular i columnat, que envolta

una escultura exempta.

Hem trobat també entre el paperam de la casa

familiar una carta del 1958 en la qual l’alcalde de

Barcelona, Porcioles Colomer, li adjunta les bases

és possible pensar sobretot a l’hora de coure la peça.

Però almenys degué servir per a convéncer la família

que el fi ll podia guanyar-se la vida dignament i fi ns

i tot aportar algun diner a casa, sense necessitat

d’haver de treballar als horts. Poques vegades podrà

superar Fuster l’elegància i habilitat exhibides en

aquesta obra, en la qual s’evidencia encara la tutela

directa o indirecta d’Amorós que, massa ocupat per

altres encàrrecs d’alta volada, potser va deixar en

mans del jove deixeble l’encomanda.

Atenent fotografi es que conserva la família, devia

deure molt també a la col·laboració de l’esmentada

empresa Industrias Pétreas, SA, tant pel que fa a

materials, personal, ferramentes, com al lloc de

treball, la gran escultura de la Mare de Déu (2,20

m d’alçària) encarregada pel governador civil

per a commemorar l’Any Marià 1954 i erigida al

mont Colibre de les illes Columbretes, que va ser

Fuster, el bisbe de Sogorb i l’alcalde de la ciutat en l’acte

d’inauguració del Monument al Dr. Pau

Obra

25

Arran de la riuada de 1957, València va perdre

algunes de les escultures que presidien els casalicis

dels ponts sobre el Túria. Poc després es va convocar

un concurs per a tornar-les a fer. Fuster hi presentà

un model per a la de sant Pasqual, que no fou el que

es va triar. Es va preferir la proposta de Josep Ortells,

que encara hi roman.

Hem trobat entre les fotografi es del llegat a la

seua família una d’un curiós projecte de disseny

apaïsat amb un gran cos rectangular al centre, que

conté un mig relleu amb dues fi gures femenines

nues, mentre que quatre més, dues a cada costat,

completen l’ornamentació. La fotografi a porta al

dors les dates “4 JUN 1958” i “4 NOV 1958”,

sense més indicacions. Del conjunt es conserva una

de les fi gures femenines en una col·lecció privada

vila-realenca que ara exposem, sens dubte del millor

i més avançat estilísticament que va fer Fuster.

L’únic monument al carrer que sabem del cert que

va realitzar i que ha arribat a nosaltres és el de Carles

Pau, encomanat per l’Ajuntament de Sogorb el 1954

i que ja estava a la ciutat del Palància el mes de

juny de 1955. Aquest encàrrec li va servir perquè el

titular d’aquell bisbat deixara en les seues mans la

realització d’un petit monument commemoratiu de

la troballa de la imatge de la Mare de Déu de la Cova

Santa al seu santuari, el mateix any 1955.

La primera vegada que exposa Fuster una de les

seues produccions és el 1932. Aquest any, amb

motiu de les festes de la Mare de Déu de Gràcia,

un tal Josep Valls organitza, al saló del Sindicat de

Regs, una mostra d´artistes locals. Fuster obtindrà

la recompensa de 25 pessetes per la seua obra, un

bust de personatge desconegut. Quant a exposicions

comercials de la seua producció, només hem trobat

l’intent de Fuster a través de la Galeria Partenillo,

de Madrid, el 1943, frustrat segurament perquè

li van demanar uns diners que no tenia. Més

còmode des del punt de vista econòmic li degué

del concurs per a aixecar un monument a José

Antonio Primo de Rivera, alhora que l’arquitecte

en cap del Servei d’Edifi cis Artístics i Arqueològics

i d’Ornat Públic li envia un plànol de la ubicació

que ocuparà. No sabem si al fi nal s’hi va presentar.

Tampoc sabem si va idear algun model per al que

es pensava aixecar a José Batlle a Montevideo, les

bases del qual li envia el cap de Política Cultural

d’Amèrica i Filipines el mes de novembre de 1957.

El 1959 l’alcalde de Borriana es compromet a fer-li

arribar les bases per al monument a Jaime Chicharro,

que es projectava a la ciutat germana i que al fi nal

farà Octavi Vicent a principis de la dècada següent.

El Sant Pere d’Alcàntara d’Ignasi Vergara en el taller de Fuster per a

ser restaurat. La nova creu encara està sense envernissar

26

l’escultor FUSTER

Toledo, seran les úniques eixides que per ara podem

documentar de Fuster més enllà dels límits de

l’antic bisbat de Tortosa.

Precisament el 1953 adreçava una carta al

responsable màxim d’aquest bisbat, a què pertanyia

la nostra ciutat, en la qual li oferia el seu servei en

la “reapertura de su taller de escultura religiosa”. A

més, es brindava també per a realitzar un bust del

bisbe de manera desinteressada, oferiment que, per

cert, no va estar acceptat. Tampoc ho va ser cap

dels dos projectes presentats el 1948 per a l’altar de

l’església de Reparació de la mateixa ciutat.

Abans Fuster havia treballat ja en solitari en una

estança cedida per uns familiars, la família Ortells,

al Camí Reial. Allí estarà encara el 1947. Aquesta

data fi gura en el model per a un Ave Maria, dels que

l’escultor tenia costum de regalar als seus parents

quan es casaven.

Al nou estudi –i segons el text imprés d’un model

de carta– Fuster ja s’havia especialitzat en escultura

religiosa i oferia fer talles en fusta policromada,

peanyes, altars, trons, sagraris, expositors i passos

per a la Setmana Santa. Per no perdre oportunitats

resultar exposar el 1946 al saló de la Congregació

de Maria Immaculada, sant Lluís Gonzaga i sant

Joan Berchmans de Vila-real. Passats els anys, el

1959, el president de l’Institut d’Estudis Castell

de Peníscola li oferiria exposar comercialment les

seues obres, juntament amb les de la resta d’artistes

castellonencs al mateix castell.

Desconeixem la data exacta en què el nostre

protagonista va obrir taller propi. En tot cas no devia

ser abans de la dècada dels quaranta. La família

ens assegura que l’escultor Amorós va intentar

retenir-lo de totes totes al seu costat. Empresonat

durant quasi tota la guerra, en acabar-se aquesta

va haver de deixar l’escultura i posar-se a treballar

temporalment en una tenda de teles a Castelló, per

necessitat econòmica. La mort del seu mestre i patró

el 1943, fet que va provocar el tancament del taller

que mantenia, va empentar Fuster a traslladar-se a

Madrid, on va ubicar la seua manufactura al carrer

de Galileo, 16. Aquesta aventura cosmopolita durà

poc, i al cap de tres o quatre anys ja estava de retorn

a Vila-real. Curiosament el nostre Ajuntament li farà

arribar allí l’encàrrec per a la peanya de la Puríssima

de la ciutat, que no sabem del cert si va arribar a

tallar-se. També s’encarregarà per aquestes dates

de restaurar l’escultura de sant Pere d’Alcàntara,

obra mestra d’Ignasi Vergara, que va ser trobada en

un camió sota un pont en acabar-se la guerra. Ací

va posar de nou la creu i un peu, que havien estat

perduts en les vicissituds de l’esbojarrat trasllat.

En el projecte per a la peanya de santa Quitèria de la

ciutat d’Almassora, datat el 12/8/1948, ja fi gura la

nova adreça del seu taller, instal·lat al raval de Sant

Pasqual, separat només per una casa de la que va

ser la casa natalícia de l’eximi guitarrista Francesc

Tàrrega. Poc després, el mes de desembre, va fi rmar

un projecte per a una peanya per a Villanueva de la

Jara (Conca). Aquest i el projecte per al nou altar

que es pensava construir el 1960 per a la parroquial

de Villanueva de Alcardete, en la província de

Projecte per a una peanya per a Villanueva de Alcardete. 1948

Obra

27

Les peanyes de la Puríssima (1944), de la Mare

de Déu del Carme i dels patrons de Vila-real, sant

Pasqual i la Mare de Déu de Gràcia (1964), són les

més belles i acurades a la nostra ciutat.

De les de fora, s’han d’esmentar les de la Puríssima

i del sant Crist del Calvari (1960) a Almassora que,

a través de mossén Corneli Monfort, qui fou rector

d’ambdues parròquies, van procurar-li més tard a

Fuster l’encomanda de la de sant Blai de Borriana,

per a nosaltres la millor, tot i que certament hi ha

registrada la participació en ella de Ramón Sánchez,

un dels ofi cials del taller d’Octavi Vicent (València,

1913) en tres de les fi gures al·legòriques dels angles;

de Francisco Martínez Aparicio en la quarta fi gura, la

Fe, i de Luis Carlos Roman (Algesires, 1903) en no

sabem quina zona. La data d’acabament d’aquesta

obra, el 1964, tan pròxima a la mort de l’escultor i

quan ja segurament no es devia trobar bé de salut,

ens podria donar una explicació per a tan intensa

ajuda, que no tenim documentada en cap altra de

les seues obres. És imprescindible anomenar també

la Magdalena i la seua peanya, fetes també en la

dècada dels anys seixanta per a la població de

Moncofa.

Mostra d’un altre tipus de mobiliari sorgit del taller

en les dècades dels quaranta i cinquanta pot ser el

model per al manifestador de les purissimeres de

Vila-real, amb un bell marc central, agafat sens

dubte dels repertoris a l’ús que hem trobat entre les

restes conservades per la família. No serà mai portat

a la pràctica i el seu lloc l’ocuparà l’encomanat a

Ortells, que encara avui fa les mateixes funcions. El

1956 projectarà un bellíssim combregador, una de

les seues obres més elegants, tal vegada per a les

mateixes purissimeres, el qual no sabem si va arribar

a fer-se.

El 1956 formulava proposta al Govern Civil de

Castelló per fer-hi dos bustos per a representar

Franco i José Antonio, proposta que no sabem si va

de treball, també estava disposat a realitzar escultura

cívica o profana i decorativa en marbres del país i

estrangers i en bronze.

Una de les primeres obres d’envergadura eixides

d’aquest nou estudi degué ser la peanya per a la

Mare de Déu de la Soledat, encomanada per la

Confraria de la Puríssima Sang de Vila-real, la més

antiga de les que avui persisteixen a la ciutat, el

contracte de la qual se signarà el mes de juliol del

mateix any 1953, tot i que el projecte porta data de

1947. Serà l’inici d’un atractiu conjunt, que està

sens dubte entre el bo i millor de la seua producció.

Fuster. Peanya de sant Blai. Parròquia de Borriana

28

l’escultor FUSTER

entre els fons que conserven els seus descendents

i, curiosament, algunes escultures contemporànies,

com ara el gran Crist que encimbella el Corcovado

a la ciutat de Rio de Janeiro, a la qual prendrà

com a model per a una escultura del Cor de Jesús,

d’ubicació actual ignota. A partir del fi nal dels anys

cinquanta i principis dels seixanta, coincidint amb

la celebració del Concili Vaticà II i la consegüent

renovació de l’església, Fuster va evolucionar cap

a una simplifi cació de volums i es van intensifi car

els components clàssics del seu estil. Els drapejats

perden entitat i cauen en plecs rectes, mentre

s’accentua encara més la inexpressivitat de les

faccions, que ja era una constant en el seu quefer.

ser acceptada. És possible que un d’ells siga el que

encara conserva la família.

Aquesta casa taller ja no existeix. Pràcticament

en la mateixa època, la seua germana Maria, a la

qual es trobava tan unit, es casava i adquiria una

casa al carrer de Santa Clara, on ara es conserva

bona part del que va quedar a la botiga el dia que

Fuster va faltar, a l’espera d’un inventari acurat i

d’una institució que vulga fer-se’n càrrec, tot

comptant amb la generositat sempre manifestada

pels descendents.

Fuster és un escultor més clàssic que barroc, però

fortament deutor de la imatgeria tradicional. Entre

les seues infl uències –i obviant, clar està, les del

seu mestre Amorós– caldria destacar molt en primer

lloc les de Miquel Àngel, que apareixen per exemple

en un dels projectes al monument a Garcilaso, que

recorda les tombes medicees; en els relleus dels

que fa per al monument als caiguts de Vila-real,

remembrança llunyana de les seues pietats i fi gures

masculines, en la Madona amb el xiquet, actualment

a l’església del seminari de Castelló, inspirada

directament en la Madona de Bruges o l’àngel de la

dreta del projecte per a la peanya de santa Quitèria,

refl ex inqüestionable de la Sibil·la Líbia. També les

quatre fi gures dels angles de la peanya de sant Blai

de Borriana, que segurament li deuen almenys el

disseny, tenen com a referència el geni fl orentí.

Altres fonts d’inspiració són diversos autors del

Renaixement italià, com ara els della Robbia,

que estan en la base del bell Ave Maria datat

el 12/6/1947 i que ara s’exposa. Bernini i el seu

monument funerari a la beata Ludovica Albertoni

serà la seua referència per a una làpida, que no

sabem si va arribar a fer-se, el projecte de la qual

porta la data del 25/6/1951.

També és necessari esmentar els repertoris de

models decoratius, dels quals n’hi ha uns quants

Santa Maria Magdalena i amb la peanya el dia de la seua primera

processó. Moncofa

Obra

29

Fuster. Projecte per al manifestador de les purissimeres. Finals de

la dècada dels quaranta

acadèmies o estaven en una fase molt primària.

En el segle XIX, quan es produeix una certa espe-

cialització i sorgeixen tallers adreçats a satisfer de

manera quasi exclusiva i amb procediments semiin-

dustrialitzats la demanda d’imatges devocionals em-

pentada per la restauració monàrquica, el taller de

Ponsoda, el de Yerro i el de Venancio Marco, per

posar els exemples potser més famosos, obtindran

un prestigi creixent i treballaran per a llocs molt llu-

nyans, fi ns i tot d’ultramar. I no cal anar tan lluny,

el mateix mestre de Fuster, Pasqual Amorós, rea-

litzarà un aparatós pas processional per a Linares,

malauradament perdut en la passada Guerra Civil

Perquè Fuster, tot i la seua modèstia de plantejaments,

va treballar per a llocs llunyans, que ens fan

preguntar-nos com és possible que fóra conegut allí,

quines eren les seues vies de penetració comercial,

perquè en defi nitiva van acudir a un santer de Vila-

real per fer-li encomandes de les seues imatges

devocionals.

Respecte d’això, escau recordar que en la segona

meitat del segle XVIII els escultors valencians de

més prestigi i més lligats a l’Acadèmia de Belles

Arts de Sant Carles, Ignasi Vergara i Josep Esteve

entre d’altres, rebran encomandes de diversos llocs

de la península, on encara no s’havien implantat les

Fuster. Projecte per a una escultura del Cor de Jesús. 1949

30

l’escultor FUSTER

Fuster. Projecte de combregador

fi lla. No serà una situació exclusiva de Vila-real, i

a excepció de Madrid, Barcelona i potser València,

on la competència entre escultors i altres artistes (o

aspirants) era ferotge, la gent intentarà guanyar-se

els cigrons en les seues petites ciutats i viles, on

ubicaran els seus tallers i respondran de la millor

manera possible a les demandes d’unes classes

modestes de llauradors i de les seues confraries,

baix clergat i algun membre de la burgesia pobletana

que preferia comprar a casa que en el decurs dels

seus viatges. Recordem ací el cas del llorejat pintor

Vicent Castell Doménech, a la veïna Castelló, qui

va crear una fàbrica de nines, va dissenyar cabuts

per a la festa del Corpus, carrosses per a desfi lades

festives o la mateixa gaiata de la ciutat.

L’enriquiment de la classe llauradora, arran del

comerç i exportació de la taronja a partir de l’últim

quart del segle XIX donarà noves oportunitats de

supervivència als nostres artistes pairals, els quals de

vegades defensaven a capa i espasa el seu monopoli

del mercat local, com quan Amorós mamprén una

campanya en contra de la renovació de l’altar i

l’absis de la capella del Crist de l’Hospital, que se li

havia encomanat al ja esmentat Ponsoda.

Per acabar, només dues paraules pel que fa a

la producció pictòrica i gràfi ca de Fuster, que

bé i escassa no deixa d’estar present i exigeix

un comentari. Si en l’aspecte escultòric ja hem

assenyalat els condicionants del nostre protagonista,

aquests esdevenen més evidents en el terreny

pictòric. És cert que el 1945 el secretari del Consell

de la Secció de l’Adoració Nocturna de Vila-real li

adreçava una carta en termes elogiosos, en la qual

li agraïa el cartell que havia realitzat per al Dia de la

Parròquia. Però era debades i no estaven els temps

per anar triant. El retrat de la seua estimada Felisa

i el seu autoretrat, ambdós a l’oli i en la col·lecció

de la família, són prescindibles. Més acceptables

són alguns dibuixos fets com a models d’obres

escultòriques.

i algunes talles per a Sud-amèrica. Per tant, estem

per assegurar que les terres valencianes, focus de

considerable importància de l’escultura ja en èpo-

ca barroca, tenien un cert prestigi històric entre la

clientela d’aquest tipus d’imatges i això va fer sorgir

diversos tallers i constituir una branca més de l’eco-

nomia del País Valencià.

Tot i això, potser els encàrrecs a Fuster provenen més

dels seus contactes amb la clientela d’Amorós, com

a deixeble, hereu i successor d’aquest santer. En tot

cas, quedaria incòlume l’interrogant i a Amorós d’on

li venien els encàrrecs?, quins eren els seus canals

publicitaris? No estaria malament poder esbrinar

aquesta qüestió algun dia.

Fuster i el seu mestre Amorós constitueixen el

paradigma de l’escultor, que incapaç d’abandonar

el seu lloc de naixement i residència, per qüestió

de caràcter o de falta de mitjans econòmics, hi

intenta sobreviure, acceptant treballs d’allò més

diversos, alguns molt modestos, pagats de vegades

en espècies, com en l’edat mitjana i d’altres que

entren de ple en el terreny de l’absurd, com quan

l’alcalde de l’Ajuntament de la dictadura de Primo

de Rivera, Vicente Sánchiz, deixa en mans d’Amorós

el disseny de la tortada per a l’aniversari de la seua

Obra

31

Bé siga per necessitat econòmica o per amistat,

va acceptar fer en alguna ocasió treballs molt

menors, com algun pergamí lliurat a alguna persona

homenatjada. Açò no és cap novetat en el món de

l’art i grans personalitats també ho havien fet i ho

feien, com ara el ja esmentat medalla nacional

Vicent Castell Doménech, per esmentar l’exemple

geogràfi cament més pròxim.

Projecte per a la peanya o tron de santa Quitèria d’Almassora.

Signat 12/8/1948. Col·lecció família Fuster-Mompó

Miquel Àngel. Sibil·la Líbia.

Capella Sixtina. Roma

J. P. Fuster. Disseny per a una làpida. 1951

G.L. Bernini. Tomba de la

beata Ludovica Albertoni

(1671-1674). San Francesco

a Ripa. Roma

32

l’escultor FUSTER

CATÀLEG

33

l’escultor FUSTER

34

l’escultor FUSTER

Tres angelets

Dècada dels anys vint

Fang

30 x 20,5 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Signada al pedestal “Fuster”

Bon estat de conservació, tot i que a un dels angelets

li falta mig braç i a un altre la mà.

El grup passa per ser la primera obra individual de

Fuster, feta encara al taller d’Amorós, segons tradició

familiar. Es tracta d’un grup de tres angelets, dos

dempeus i el tercer fent l’acció d’ajupir-se, com

per recollir o observar alguna cosa. La inspiració en

l’estatuària decorativa barroca i rococó és evident i

només faltaria reconéixer la seua font d’inspiració,

que per ara no podem aportar. Destaca que es tracta

d’una de les poquíssimes obres de caire profà fetes

per Fuster i també l’habilitat en el modelat dels

cossos infantils, que serà una constant en la seua

producció.

L’obra no estarà present en l´exposició perquè en

tractar-se de fang sense coure, no pot ser traslladada.

Bibliografi a:

ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició, Ajuntament de Vila-real,

Vila-real, 1992.

Catàleg

35

Caps de sant Pere

1939

Algeps i terracota

30 i 23 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Estat de conservació regular

Són estudis per al cap de l’escultura de cos sencer

de sant Pere apòstol, que avui presideix el seu

altar a l’Arxiprestal de Vila-real. Aquesta serà una

de les seues obres més acurades. Treballats en

estricta voluntat realista, aconsegueix confegir-

los verosimilitud i noblesa, com correspon a la

iconografi a tradicional del deixeble de Jesús. Tant

aquests caps, com l’obra defi nitiva, presenten una

gran contenció i un sentit del classicisme, que ha

aconseguit fugir de la rigidesa que presenten altres

obres de l’autor (Mare de Déu del Carme de Vila-real,

sant Blai de Borriana, etc.).

36

l’escultor FUSTER

Cap de la seua germana Maria Fuster

Cap al 1940

Fusta pintada de blanc

33 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Bon estat de conservació

Fet una vegada passada la Guerra Civil, en aquest

bust comença a evidenciar-se la pèrdua de la

vivacitat i immediatesa del de Carmen Ramos. I això

que era el de la seua germana, on Fuster no havia

de patir per contentar un patró de fora de la família.

Amb tot, encara queden rastres d’aquella manera de

fer en l’expressió vivaç i sincera, pròpia d’una jove

d’uns divuit anys, que és l’edat que aparenta. Una

certa idealització, que ja comença ací a manifestar-

se i que serà una constant en l’obra de l’escultor, fa

aproximar-se aquest bust als rostres d’alguns dels

àngels que realitzarà posteriorment per a diverses

peanyes.

Catàleg

37

G.L. Bernini. Costanza Bonarelli. Museo

Nazionale del Bargello. Florència

Bust de Carmen Ramos Parra

Algeps

1933

45 cm

Propietat particular. Vila-real

Bon estat de conservació

L’efígie, que és una jove d’uns vint anys, gira el cap

enèrgicament cap a l’esquerra de l’espectador per

mirar amb atenció. Porta el cabell curt a la moda del

començament dels anys trenta.

Hem volgut incloure aquest retrat en l’exposició,

perquè és un dels més valents i de millor qualitat dels

realitzats per Fuster. Obra juvenil encara -a penes

tenia 23 anys- s’evidencia ja el desig -no sempre

aconseguit- de distanciar-se de les maneres del seu

mestre Amorós i d’aproximar-se a altres autors de

més fama i prestigi, com ara Marià Benlliure i, més

lluny, Bernini. Precisament d’aquest és convenient

citar el retrat de Costanza Bonarelli, que també gira

el cap per observar incisivament quelcom. Tal com

passen els anys, Fuster abandonarà la naturalitat i

immediatesa amb la qual ha representat Carmen i

en la dècada dels quaranta i cinquanta es veurà pres

de la seua rigidesa mental i desencant personal, i

produirà una sèrie de bustos sense ànima, posant tot

l’interés en la fi dedigna reproducció de les faccions.

Bibliografi a:FRANCÉS I CAMÚS, J.M., “La persona i l’obra de Julio P. Fuster”, en el

catàleg de l’exposició Amorós, Fuster i Gil. Escultors vila-realencs, Museu

de la Ciutat, Vila-real, 2001.

38

l’escultor FUSTER

Projecte per a un Ave

Maria. Signat i datat el

12/6/1947. Col·lecció

família Fuster-Mompó

A. della Robbia.

Naixement (detall).

Santuari de Verna.

Cuiesa Maggiore

Ave Maria

1940

Fusta

54 cm

Col·lecció família Molina-Fabra. Vila-real

Bon estat de conservació

Dedicat als peus “A mi prima Pilar Fuster 40”

És un bell exemple de les nombroses peces

realitzades per Fuster amb aquest motiu, encara

que varia sovint el format. Quan es casava algun

dels seus familiars, solia obsequiar la parella amb

un Ave Maria, per la qual cosa se’n conserven uns

quants a Vila-real. En aquesta s’agafa com a model

una famosa obra d’Andrea della Robbia, precedent

que tornarà a utilitzar amb posterioritat, com ara en

el projecte datat el 1947 i conservat per la família.

La talla és acuradíssima comparable a la de la Mare

de Déu conservada avui al Seminari del Mater Dei de

Castelló i que ara s’exposa, s’aconsegueix una obra

de refi nades qualitats, situable entre el bo i millor de

la producció de l’escultor.

Catàleg

39

Sant Antoni de Pàdua

1941

Fusta

160 cm

Joventut i Pia Unió de Sant Antoni de Pàdua

Vila-real

Bon estat de conservació

Va substituir una imatge anterior feta per Ponsoda

(escultor valencià molt estimat a Vila-real, on

deixarà nombrosa producció) i perduda durant la

Guerra del 1936. Representa el sant sostenint amb

el braç esquerre a Jesús, mentre adreça l’altre a un

pobre agenollat als seus peus, amb gest protector.

La iconografi a depén estretament dels patrons de

l’obra de la popular Joventut Antoniana de Vila-

real, ja que uneix l’habitual del sant, en la qual és

imprescindible la presència de Crist infant, amb

la missió caritativa que els és característica i que

exemplifi ca aquell gest cap al pobre.

L’obra és correcta tot i que amb elements

excessivament edulcorats, com ara el rostre del

franciscà, plenament femení. En canvi resulta

adequat el tractament de la fi gura del pobre, que,

sense oblidar la característica idealització de

Fuster, està tractada amb més naturalitat. Potser

siga l’ocasió en què Fuster més a prop actua de les

directrius estilístiques dels tallers d’Olot.

L’obra experimentà una restauració el 1995 a

càrrec de Marcos Roca, de Sagunt, que va intervenir

sobretot en els clivells del rostre.

Bibliografi a:Anònim, Revista de la Juventud Antoniana y Pía Unión. Bodas de Diamante. Vila-real,

juny de 1993.

LOSAS, A., “Restauración de la imagen de san Antonio”, VIII Centenario del nacimiento

de san Antonio de Padua 1195-1995, Vila-real, 1995.

40

l’escultor FUSTER

Àngels per al tron de la Mare de Déu del Lledó

Entre 1939 i 1944

Dibuix a llapis, carbonet i ceres sobre paper

d’estrassa

112 x 92 cm

Reial Confraria de la Mare de Déu del Lledó. Castelló

Bon estat de conservació

Es tracta d’un dibuix preparatori per a l’obra

escultòrica que presideix l’altar major de l’actual

basílica menor del Lledó a Castelló. Va ser

encomanat per Vicent Traver Tomàs, arquitecte

diocesà, a l’escultor per suplir el tron destruït durant

la Guerra Civil de 1936 i ja estava col·locat al seu

lloc el 1944.

S’han dissenyat ací els dos àngels portadors de

la imatge mariana. Es pot apreciar l’estructura

decididament simètrica que s’ha volgut conferir a

l’obra, tot situant la composició dins un quadrat

bàsic.

Tanmateix les ales dels àngels, disposades en

direccions contràries, trenquen el risc de rigidesa.

Els cabells, partits en dos per una ratlla enmig,

deixen al descobert unes expressions facials neutres

i esquemàtiques, amb els ulls tancats en ambdós

casos i el cap lleugerament vinclat.

Destaca en l’obra defi nitiva la bola del món que va

ser substituïda per una massa compacta de núvols.

L’esquema que podem observar en aquesta obra serà

una constant de Fuster en abordar el tema de les

peanyes, i només caldrà citar les de la Mare de Déu

de Gràcia i la de sant Pasqual al nostre poble o la de

santa Quitèria d’Almassora.

Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster,

Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983.

Catàleg

41

Angelet

Fusta

51 cm

Col·lecció família Mompó-Fuster

Sense inscripcions

Mal estat de conservació

En forma de xiquet entre quatre i sis anys, en actitud

de vol, sostindria potser alguna cosa a les mans, tal

vegada un ram de fl ors o una torxa. Sembla haver

partit d’un model real. L’hem inclòs en l’exposició

per com exemplifi ca perfectament la multitud de

fi gures infantils en forma d’angelet eixides del taller

de l’imatger i que no solen faltar en cap de les seues

peanyes.

Cap de Crist

Dècada dels anys quaranta

Terracota

23 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Estat de conservació regular

Sembla el model per al cap d’un creuclavat

de localització desconeguda. La manera de

representació és realista, pròpia dels santers. Ulls

clucs i boca entreoberta, tot suggerint el moment de

l’expiració.

42

l’escultor FUSTER

Mare de Déu de Trapani

Dècada dels anys quaranta

Fang

28 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Mal estat de conservació

És còpia de la famosíssima imatge guardada en el

seu santuari de l’Annunziata de la ciutat siciliana

que li dóna nom. L’original ha esta atribuït a Nino

Pisano, entorn al 1352, i ha originat una expansió

inusitada del seu culte, afavorit entre nosaltres per

la pertinença de l’illa a la Corona d’Aragó.

De fet, va haver un exemplar en alabastre de fi nals

del segle XVI o principis del XVII a la Reial Capella

de Sant Pasqual, del convent d’alcantarins, del qual

només es conserva el cap en l’actual museu d’aquest

santuari. Sens dubte, Fuster el va conéixer en

persona i és possible que l’agafara com a model per

a aquesta reproducció. En tot cas el nostre escultor

ha prescindit de l’escut de la ciutat de Trapani, que

sí que estava en el de Sant Pasqual.

Dins d’ aquest context obligat, el seu treball de

copista és correcte.

Catàleg

43

J.P. Fuster. Peanya de

les purissimeres (detall).

Vila-real

J.P. Fuster. Peanya

de la Puríssima

(detall). Parròquia

de la Nativitat.

Almassora

Bust d’àngel

1944

Fang

28 cm

Col·lecció família Mompó-Fuster

Mal estat de conservació

És una de les més obres més belles sorgides del

taller de Fuster i precisament aquesta bellesa ens

ha espentat a incloure-la en aquesta mostra, malgrat

el seu llastimós deteriorament. Va ser el model per

a l’àngel de la dreta de la peanya de la Puríssima de

la seua congregació vila-realenca (que no ha pogut

exhibir-se en aquesta mostra pel seu gran volum)

i potser li va servir també per a altres del mateix

caire, com ara el que sosté a la Mare de Déu de

Gràcia o el que fa el mateix amb la Puríssima en

la peanya conservada a la parròquia de la Nativitat

d’Almassora.

Exemplifi ca a la perfecció la forta inspiració clàssica

que alena en la producció de Fuster a partir de

l’acabament de la guerra i una vegada oblidat ja

l’apreci per l’instant fugisser que trobem en el bust

de Carmen Ramos.

44

l’escultor FUSTER

J.P. Fuster. Peanya de les purissimeres, abans de l’ampliació

realitzada per Ortells i Llorens Poy

Projecte per a la peanya de les purissimeres de Vila-real.

Signat i datat el 25/9/1944. Col·lecció Mompó-Fuster

Catàleg

45

Sant Pasqual Baylón

1945

Algeps

139 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Bon estat de conservació

Es tracta del model presentat al concurs convocat

per l’Ajuntament de València amb la intenció de

tornar a posar al seu lloc, sota els casalicis del

pont de la Mar, les efígies de la Mare de Déu dels

Desemparats i de Sant Pasqual, que havien estat

destruïdes els primers dies de la Guerra Civil de

1936. L’obra triada al fi nal va ser la d’Ortells que

encara avui podem contemplar al pont.

Ací Fuster utilitzarà un model iconogràfi c que

serà constant en la seua producció, representa

el sant dempeus i amb els braços allargats cap

avall, tot i que encara està lluny de les posteriors

estilitzacions i fa ús dels procediments tradicionals

en la representació de carns i vestits. Recordem

els exemples barrocs de Vergara (col·lecció Llorens

Poy) i de Roque López per al convent de franciscans

d’Almansa o la conservada a Ibdes.

46

l’escultor FUSTER

Sant Joan Berchmans

Fusta policromada

1946/1947

167 cm

Congregació de Lluïsos. Vila-real

Bon estat de conservació

Fuster tria ací de manera inesperada una curiosa

composició, inspirada en el relleu de la tomba del

sant, tot i que portat a escultura de vult redó. Sant

Joan, en actitud extasiada i amb el crucifi x entre les

mans, descansa només la cama esquerra sobre el

pedestal, mentre l’altra queda en l’aire. Els vestits

s’obrin a la part inferior per acompanyar l’ascens.

El contrast amb la fi gura de l’altre patró de la

Congregació, sant Lluís, també obra de Fuster, feta

el 1939, és cridaner.

L’eixida en les processons anuals de la Congregació

(juntament amb la Puríssima d’Ortells i el sant

Lluís Gonzaga del mateix Fuster) i el consegüent

sacseig degué fer evident que la postura, tot i que

bella, no era molt pràctica i podia provocar el ràpid

deteriorament de l’obra. Això obligà a afegir uns

núvols a la part inferior de la cama que queda en

l’aire, tal com avui podem veure’ls. Va ser el mateix

Fuster l’encarregat d’afegir el complement, ja en la

dècada dels cinquanta.

Hi ha un esbós molt detallat, que representa poques

variacions respecte a l’obra defi nitiva, signat i datat

el 25/9/1945 i que també s’exposa.

Primera versió de sant

Joan Berchmans per als

Lluïsos de Vila-real

Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica

d’obres de J.P. Fuster, Congregació de Lluïsos,

Vila-real, 1983.

ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició,

Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 1992.

Catàleg

47

Puríssima

1947

Fusta policromada i estofada

180 cm

Església del grup Sant Agustí i Sant Marc. Castelló

Bon estat de conservació, tot i que falten dos

angelets

És una de les obres més belles de l’escultor, que

després de passar per múltiples penalitats ha anat

a parar a aquesta capella, on presideix la confraria

que porta el seu nom, i on rep l’estima que mereix

per la seua qualitat.

Va estar un temps al quarter de Sant Francesc de

Castelló. En enderrocar-se aquest preciós edifi ci

barroc en la passada dècada dels seixanta, es traslladà

a Sant Miquel i d’allí a la capella del regiment Tetuà

14. El 1984 fou cedida al cura de l’església del grup

Sant Llorenç i d’ací ja a la seua ubicació actual. Tots

aquests trasllats han propiciat sens dubte la pèrdua

dels dos angelets que l’acompanyaven als peus.

Representada en un airós contrapposto, que deixa

endevinar pefectament la seua anatomia per sota les

teles, adreça la mirada al cel en sentit oblic.

En el rostre exhibeix aquella bellesa clàssica

idealitzada que tant plaïa a Fuster.

La Puríssima tal i com va

eixir del taller de Fuster

La Puríssima al seu altar de

la capella del Regiment Tetuà

14 de Castelló

48

l’escultor FUSTER

Miquel Àngel. Mare de Déu de

Bruges. Església de la Mare de

Déu. Bruges

Mare de Déu amb el xiquet1947

Fusta

115 cm

Església Seminari Mater Dei. Castelló

Bon estat de conservació

Asseguda, sosté el xiquet entre les cames. Aquest

recolza ambdós braços en les extremitats de sa mare

i gira el cap a l’esquerra amb faccions rialleres.

Destaca l’estudi aprimorat dels vestits de la mare i del

cos infantil, que poques vegades tornarà a aconseguir

l’escultor. Si tenim en compte l’existència del taller

madrileny cap a l’any de realització d’aquesta obra,

és fàcil pensar que Fuster intentava obrir-se camí en

el difícil i competitiu món de l’escultura madrilenya

i per això va posar ací tanta cura i dedicació.

La seua font d’inspiració és clarament la Mare de

Déu de Bruges de Miquel Àngel. Les variacions més

importants respecte al seu model estan en la postura

del xiquet, estudi segurament del natural.

De sempre en la col·lecció familiar, va ser regalada

per la mateixa família al Seminari Mater Dei de

Castelló el 1988.

Catàleg

49

Projecte per a un monument als caiguts

1948?

Algeps

49 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Estat de conservació regular

Amb estructura quadrangular en vertical a la part

baixa es destaca una base amb la inscripció “Caidos

por Dios y por España”. A sobre d’ella hi ha una

bella fi gura de dona, d’inspiració miquelangelesca.

A la part superior es dibuixa una creu que sobresurt

lleugerament del quadrangle.

Tant aquest projecte com el que tractarem en la fi txa

següent semblen respondre al projecte mamprés

per l’Ajuntament de Vila-real el 1947 per a millorar

el consegüent monument als caiguts del bàndol

nacional. En un principi es va reaprofi tar la base

dissenyada per l’arquitecte Josep Gimeno i Almela

per al monument a Polo de Bernabé, instal·lat abans

de la guerra, col·locant una senzilla creu de fusta

al cim. Més tard es degué encomanar a Fuster que

completara el monument de manera més digna. Com

és sabut, al fi nal serà també Ortells l’encarregat de

construir el 1957 el que ha perdurat fi ns als nostres

dies, situat en la plaça dedicada al mateix escultor

Ortells.

Miquel Àngel. Figura

d’home nu. Louvre. París

50

l’escultor FUSTER

Projecte per a un monument als caiguts

1948?

Algeps

58,5 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Estat de conservació regular

Sobre un basament quadrangular s’ubica una

escala de quatre graons i al seu cim es disposa

un mig relleu emmarcat que representa dues

fi gures, una ajupida i l’altra dreta, que sostenen

una fi gura defallida. A sobre hi ha un escut de

Vila-real. Els laterals conformen una espècie de

contraforts, tot recordant un mausoleu.

També en aquesta ocasió el grup escultòric

palesa la infl uència de Miquel Àngel. En concret,

s’han agafat els grups de la Pietat Rondanini i

la que actualment es conserva en el Museu de

l’Opera del Duomo de Florència i s’hi ha fet una

mescla. El resultat conserva part de la bellesa

dels seus antecedents i serveix perfectament a

la intenció per a la qual va ser concebut.

Primer monument als caiguts a Vila-real.

Inicis de la dècada dels quaranta. Arxiu

Municipal de Vila-real

Catàleg

51

Mare de Déu amb el xiquet

Després del 1950

Fusta

84 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Estat de conservació regular

Tot i que la part inferior encara està sense

escalabornar, es tracta d’una de les més belles

fi guracions eixides del taller de Fuster. D’inspiració

gòtica, la Mare de Déu gira el cap, representat de

perfi l, cap al seu fi ll, que sosté en el braç esquerre.

Aquest passa el bracet dret pel coll de sa mare i la

mira amb tendresa, recupera ací, al cap dels anys,

quelcom d’aquell esperit de l’escultura pisana del

fi nal del període medieval i primeríssims anys del

renaixement escultòric.

No sabem si va ser model per a una obra defi nitiva.

Sant Pasqual

Després de 1950

Fusta

67 x 29,8 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Bon estat de conservació

A penes defi nida la fi gura principal del sant en una de

les seues iconografi es habituals, és a dir, agenollat,

en acte de reverència a l’aparició de l’eucaristia

al cel, element que ací falta i que no sabem com

estaria previst afegir. És una de les escultures més

atractives de Fuster. Hi ha un estudi acurat de la

postura, en la qual intenta introduir variació i una

expressió adient.

És possible que es tracte de model per a una obra

defi nitiva

52

l’escultor FUSTER

Cor de Jesús

Després del 1950

Fusta

108 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Bon estat de conservació

Estilitzada fi gura de Crist, una vegada més fi gurat

en la seua advocació del Cor de Jesús, sense dubte

la més repetida per Fuster en els seus anys de

professió. Desconeixem el destí fi nal previst per

a aquesta representació ni si va arribar a fer-se la

defi nitiva, si és que ens trobem davant un model,

cosa de la que no estem segurs, donat el volum de

la peça.

De disseny rígidament vertical, els braços allargats

cap avall, pegats al cos, i les mans obertes, ajuden al

seu moviment ascensional. El rostre és inexpressiu i

els ulls romanen tancats. Presenta un bell estudi del

plegat dels vestits.

És particularment interessant perquè exemplifi ca el

desig de Fuster de renovar la imatgeria tradicional,

sense dubte condicionat pels nous temps que

vivia l’Església catòlica amb l’aggiornamento i que

desembocaran en la convocatòria i celebració del

Concili Vaticà II.

Catàleg

53

Làpida d’un xiquet

Dècada dels anys cinquanta?

Algeps

63 x 73,5 cm

Col·lecció família Mompó-Fuster

Sense inscripcions

Mal estat de conservació

Als extrems se situen dues fi gures masculines

nues amb dues torxes cap avall, símbol clàssic de

l’extinció de la fl ama de la vida. Sobre pedestal

esglaonat que recorda el del monument a Polo

de Bernabé, fet per Ortells a fi nals de la dècada

dels anys 40; es disposa el cap del difunt, un

adolescent entre 14 i 16 anys.

Làpida d’un jove

Dècada dels anys cinquanta?

Algeps

66,5 x 79,5 cm

Col·lecció família Mompó-Fuster

Signada a la part inferior de l’esquerra “Fuster”

Estat de conservació regular

Inspirada en les tombes dels Mèdici de Miquel

Àngel, sobre dues volutes es giten dues fi gures, una

masculina, representació del treball o la indústria

i una altra femenina, impossible d’identifi car per

haver perdut el símbol que sostenia a la mà dreta.

Podria tractar-se del somni etern. Als extrems se

situen estípits d’arrel manierista amb el mig cos

de dues dones. Enmig, sobre pedestal rectilini en

horitzontal cap del difunt de mig perfi l. Sembla un

jove de vint-i-tants anys.

54

l’escultor FUSTER

Sant Joan Baptista

1951

Algeps

52 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Inscripció als peus “Fuster 1951”

Mal estat de conservació

Representat de mig cos amb la seua iconografi a

més habitual, té a la mà esquerra una crossa sense

escalabornar, amb el rètol “ecce agnus dei” i a la

dreta la petxina amb la qual va batejar a Jesús.

Segurament es tracta d’un model per a una làpida,

model que es repeteix en un altre exemplar, també

de la col·lecció de la família, aquest sí ja circumdat

amb el perfi l de la làpida.

Destaca el component realista en el tractament de

textures i la destacada qualitat de la peça en el

conjunt de la producció de l’escultor.

Catàleg

55

La plataforma central es disposa mitjançant un

sistema molt utilitzat per Fuster en aquest tipus

d’estructures. El basament central es recolza sobre

quatre mènsules, que acaben als angles.

La decoració mereix tractament a part. Consisteix en

una mescla de motius barrocs i rococós en la qual

predomina al fi nal la simetria del primer estil, només

trencada pels curulls de rocalla sobre els medallons.

Les abundants volutes, el fullatge, les fl ors i la

rocalla componen un conjunt de gran harmonia, on

no s’han deixat sense decorar ni els braços de la

base de la imatge. Aquesta base presenta relleus

d’òvuls en tots els seus laterals.

Segons documentació de la Confraria de la Sang,

el contracte fou fi rmat el 22/7/1953 i l’obra costà

21.000 pessetes. En un principi les peanyes van

ser pensades perquè pogueren servir tant per a la

Soledat, posava l’anagrama de Maria al front, com

per a l’altra imatge de la Confraria, l’Eccehomo, amb

el martell i les estenalles al davant.

J.P. Fuster. Disseny per a peanya neorococó.

Arxiu família Mompó-Fuster

Peanya de la Mare de Déu de la Soledat

Fusta daurada

1953

142 x 142 x 90 cm

Confraria de la Puríssima Sang. Vila-real

Estat de conservació regular

Es tracta d’una de les peanyes més belles de Fuster.

Hi va utilitzar un model neorococó sobre el qual ja

estava treballant el 1947.

Es tracta d’una peanya de disseny quadrat, amb els

angles sobresortints en posició diagonal. En aquests

angles es disposen els fanals, sobre cilindres buits.

En els costats, hi ha medallons amb fons roig i

treballats en baix relleu daurat, s’han situat en ells

tres grups de fi gures i l’anagrama de Maria en el

que correspon a la part davantera. Aquestes fi gures

són: tres claus, la corona d’espines i la canya i, en

el que correspon a la part del darrere, el martell i

les estenalles. Tots són símbols relacionats amb la

passió de Crist i, de retruc, amb la fi gura de Maria

en aquesta passió, sota l’advocació de la Soledat.

56

l’escultor FUSTER

Dolorosa

Després del 1953

Terracota

43 cm

Col·lecció particular. Vila-real

Bon estat de conservació

Tot i que en l’anterior exposició dedicada a Fuster es

considera una puríssima, no podem descartar que

es tracta en realitat d’una dolorosa. La seua font

d’inspiració directa és la Dolorosa del Calvari que

encimbella el retaule principal de la basílica d’El

Escorial, obra de Pompei Leoni i del 1588, tot i que

aquesta obra està inspirada alhora en produccions

miquelangelesques, com podria ser la Dolorosa

continguda en el dibuix d’una crucifi xió, conservada

avui al Louvre.

Existeix model en la col·lecció de la família Mompó-

Fuster, on queda molt més evident el caràcter de

Dolorosa de l’escultura. Curiosament està datat el

1949, mentre que la foto de la nostra escultura

sense policromar, que hi ha als fons de la família

Fuster porta la data 1957. Alhora el mateix model

va ser utilitzat també per a dissenyar una fi gura de

la Puríssima, conservada avui en la col·lecció dels

descendents, senzillament afegint-li la simbologia

iconogràfi ca clàssica que acompanya aquesta

advocació. Creiem que Fuster en un dels seus viatges

a Madrid en la dècada dels anys 40 va visitar El

Escorial i va veure aquesta escultura, es va apropiar

del model i el va utilitzar tant per a doloroses com

per a puríssimes.

Pompei Leoni. Dolorosa.

Retaule de l’església d’El

Escorial

Miquel Àngel. Crucifi xió

(detall). Museu del Louvre

Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició

antològica d’obres de J.P. Fuster,

Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983.

FRANCÉS I CAMÚS, J.M. et alii,

Amorós, Fuster i Gil, escultors vila-

realencs, Ajuntament de Vila-real,

Vila-real, 2001, p. 21-27.

Catàleg

57

Mare de Déu de Gràcia

1954

Fusta

100 cm (fi ns al cim del respatller de la cadira)

Sindicat de Regs. Vila-real

Bon estat de conservació. Acabada de restaurar

És una bella interpretació de la imatge de la Mare

de Déu de Gràcia, patrona de Vila-real, que va estar

en la capella del pantà del Sitjar, juntament amb

la Mare de Déu del Lledó, Santa Quitèria i la Mare

de Déu de la Misericòrdia, en representació de totes

les viles que tenen drets històrics sobre les aigües

del Millars, és a dir, Castelló, Almassora, Borriana i

Vila-real.

Ací Fuster s’inspira directament en la talla primitiva,

de fi nals del segle XIII o del XIV, destruïda durant la

Guerra Civil del 1936. De tota manera, no es tracta

d’una còpia fi dedigna i aquest distanciament del

model original es materialitzarà de forma dràstica

deu anys després, quan faça la talla actual que

representa aquesta advocació. És curiós que ja ací li

pose el respatller neogòtic, com en la posterior per a

l’Ajuntament (recentment eliminat) i convé recordar

en aquest sentit que els historiadors locals de fi nals

del segle XIX i principis del XX, havien afi rmat,

després d’observar la talla original sense els vestits

superposats, que el respatller semblava haver estat

serrat, igual que la corona, que també ací restitueix

Fuster.

L’esbós guardat a l’ermita de la Mare de Déu de

Gràcia i considerat allí com el model de la talla que

presideix el recinte, és més aviat el model per a

aquesta fi gura anterior. L’exposem al costat de l’obra

defi nitiva.

58

l’escultor FUSTER

J.P. Fuster. Mare de Déu de Gràcia. Ermita de la Mare de

Déu de Gràcia. Vila-real

J.P. Fuster. Model per a la Mare de Déu

de Gràcia del Sindicat de Regs. Ermita de

la Mare de Déu de Gràcia. Vila-real

Catàleg

59

Bust del botànic Pau

1954/1955

Algeps

74 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

A la part inferior de la dreta “Fuster 195 (?)”

Bon estat de conservació

Model per al monument a l’insigne botànic

i farmacèutic Carles Pau Español (Sogorb,

1857-1937), en forma de bust sobre pedestal

troncopiramidal, que encara avui presideix el jardí

que porta el seu nom a la seua ciutat natal. Fet

per encàrrec de l’Ajuntament, va ser inaugurat

amb la presència de les primeres autoritats civils i

eclesiàstiques el 1955.

Per a efi giar el científi c es va servir d’una fotografi a,

que encara està entre els fons del taller guardats

pels seus descendents, segurament facilitada pel

mateix Ajuntament. Pau està representat de cara,

amb el cap lleugerament girat cap a la seua dreta i

mirant enlaire. Vesteix jaqueta i corbata a la moda

decimonònica. El resultat és una fi gura rígida i sense

vida, que es limita a reproduir de la millor manera

possible els trets del personatge.

Fotografi a utilitzada per Fuster per al

monument al botànic Pau

Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició

antològica d’obres de J.P. Fuster,

Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983.

ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de

l’exposició, Ajuntament de Vila-real,

Vila-real, 1992.

60

l’escultor FUSTER

Sant Pasqual

Després de 1955

Terracota

34,2 x 10,4 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Estat de conservació regular

Es tracta, sense dubte, del model per a una fi gura

d’aquest sant, a la qual també correspondria el

dibuix conservat avui per les monges clarisses que

habiten el convent on va viure, donat per la família

els passats anys vuitanta del segle XX. Segurament,

l’avanç de les obres del temple degué animar els

projectes per al mobiliari interior i per a les imatges

que havien de rebre culte i és possible que ens

trobem amb una d’elles. De fet, tant la Puríssima

com el sant Pasqual que avui es troben a l’església

són obra de Pere Gil.

Dempeus, sosté entre les mans el calze de

l’eucaristia, element habitual de la seua iconografi a.

El cànon és molt allargat i és evident el desig de

connectar amb les noves formes de fi guració

religiosa, empentades pel Concili Vaticà II. Enfront

dels records de l’apoteosi barroc que encara conté

l’altre sant Pasqual, aquest es recrea en la senzillesa,

l’estilització i la simplifi cació de trets.

Catàleg

61

Puríssima

1957?

Fusta policromada

109 x 40 x 31 cm

Col·lecció Caixa Rural de Vila-real

Bon estat de conservació

Dempeus sobre estricta massa nuvolosa, respon

a la iconografi a de la Immaculada Concepció, si

bé se l’ha privada en aquesta ocasió dels símbols

habituals des dels primers anys del segle XVI: quart

creixent de la lluna als peus, serp amb la poma a la

boca sota el peu i corona d’àngels, a més d’altres de

la lletania que solen aparéixer portats per puttis o

àngels infantils. En aquesta ocasió Fuster ha optat

per l’austeritat més radical i en realitat només la

postura de les mans i la corona d’estels fan pensar

en l’advocació corresponent.

El seu volum tancat i de disseny vertical, el seu

equilibri renaixentista, trenca amb anteriors

representacions que va fer Fuster de la Puríssima.

La seua font d’inspiració indubtable és la Puríssima

que Ortells va fer el 1953 per a la Congregació de

Lluïsos de Vila-real, bellíssima obra que degué causar

un fort impacte a la localitat i que va condicionar

poderosament successius encàrrecs al mestre. En

tot cas, el rostre sembla inspirar-se en el d’Elisa,

amb la qual va mantenir una relació sentimental no

consolidada.

Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de

Lluïsos, Vila-real, 1983.

FRANCÉS I CAMÚS, J.M. et alii, Amorós, Fuster i Gil, escultors vila-realencs, Ajuntament

de Vila-real, Vila-real, 2001, p. 21-27.

62

l’escultor FUSTER

Fuster. Projecte de monument. 1958?

Nu femení

1958

Fusta

43 cm

Propietat particular. Vila-real

Bon estat de conservació

Representació d’un nu femení en actitud de caminar,

amb la mà dreta agafa un recipient, mentre que amb

l’altra sosté un tros de tela que cau pel fl anc del cos,

com si anara a prendre el bany.

És una obra certament raríssima en el conjunt de la

producció de Fuster, que encara que no era alié a la

fi guració del nu, tant masculí, com femení, com a

fase inicial del disseny dels seus encàrrecs; després,

solia cobrir-lo al fi nal amb vestits, bé dibuixats, bé

amb tela encolada.

Sembla que va formar part d’un projecte més ampli,

del qual ja hem parlat en citar els monuments ideats

per Fuster, en el qual estarien presents almenys tres

fi gures femenines més, també despullades, de les

quals desconeixem el parador actual, si és que van

arribar a fer-se. També desconeixem si el projecte de

monument va arribar a realitzar-se, ni ha aparegut

en la documentació familiar cap altra notícia sobre

això.

En la fi guració d’aquest nu, es fa evident el deute

de Fuster tant amb Adsuara com amb Porcar i amb

l’estètica que prové dels anys trenta, trenca també

ací amb tota la seua trajectòria professional anterior

i posterior. Mai tornarà Fuster a ser tan actual, ni a

connectar, bé que a través de tercers, de manera tan

estreta amb l’estètica contemporània.

Catàleg

63

Reliquiari de Sant Pasqual

1959

Fang

30 x 32 cm

Museu de l’Arxiprestal de Vila-real

Bon estat de conservació

Es tracta d’un altre dels models utilitzats per Fuster

per al reliquiari defi nitiu en plata i fusta. En aquesta

ocasió, és una obra modelada en fang, que ja

reprodueix fi l per randa tots els motius que estaran

presents en la peça defi nitiva, excepte la inscripció

al davant. Inclús porta la inscripció que fi gurarà en

aquesta obra fi nal “Fuster 31/12/1959”.

Forma part de la col·lecció de la família Mompó-

Fuster, però va ser dipositada en la dècada dels anys

noranta del passat segle en el Museu parroquial de

l’Arxiprestal de Vila-real, on encara roman.

Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de

Lluïsos, Vila-real, 1983.

FRANCÉS I CAMÚS, J.M. et alii, Amorós, Fuster i Gil, escultors vila-realencs, Ajuntament

de Vila-real, Vila-real, 2001, p. 21-27.

ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició, Ajuntament de Vila-real, Vila-real,

1992.

Reliquiari de Sant Pasqual

1959

Algeps

16 x 32 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

A la base “Fuster 1959”

Bon estat de conservació

És model previ per al reliquiari defi nitiu en bronze

encomanat per l’Ajuntament de Vila-real i destinat

a guardar els pocs fragments ossis que van quedar

d’aquest sant després des ser cremat el seu sepulcre

i arrasada fi ns als ciments la capella barroca que el

contenia.

Representa el cap momifi cat i cobert amb la caputxa

de l’hàbit dels franciscans alcantarins i el principi

dels muscles; recorda, així, la disposició inicial dins

l’arca que contenia el cos sencer. Reposen sobre

doble coixí i reprodueixen també la disposició de

l’original.

Va complir la seua funció fi ns a la realització de

l’actual reliquiari per Vicent Llorens Poy el 1992.

64

l’escultor FUSTER

Reliquiari de Sant Pasqual

31/12/1959

Fusta i plata

62 x 65 cm

Convent de clarisses de Sant Pasqual. Vila-real

Signat en el pedestal “Fuster 31/12/1959”

Estat de conservació regular

Es disposa sobre una plataforma de disseny

quadrangular amb els angles en ziga-zaga i

coberts amb garlandes platejades de volutes, que

descendeixen abraçant per una part les dues barres

que serveixen per als portadors i per una altra

formant a la part inferior les boles sobre les quals

descansa quan està sedent. Es prolonguen a la part

superior per servir de suport al reliquiari pròpiament

dit.

La plataforma presenta als seus fronts decoració a

base de fulles d’acant i en el centre de cada medalló

conté els emblemes següents: el símbol de l’orde

franciscà, una custòdia amb una crossa i un barret

d’ala ampla, unes armes papals (les de Lleó XIII) i

l’escut de Vila-real.

Com el seu model, ja tractat en l’anterior fi txa,

reprodueix en essència el cap de sant Pasqual tal

com es conservava en la seua capella mortuòria

abans de ser destruït. De fet, al front, hi ha un petit

buit on es trobaven dipositats els ossos que es van

poder salvar, abans de ser traslladats al nou reliquiari

fet per Llorens Poy el 1992.

La secció del bust, al davant de l’estructura, ha

estat decorada amb les armes del papa Lleó XIII a

l’esquerra, l’escut dels franciscans a la dreta i els

bagots de raïm i el blat a dalt, tot inclòs en una orla

de fi nes volutes.

Catàleg

65

Sant Vicent Ferrer

1959

Fusta

88 cm

Ermita de la Mare de Déu de Gràcia

Ajuntament de Vila-real

Signat al lateral dret del pedestal “Fuster-escultor”

Bon estat de conservació

És sense dubte una de les millors obres de Fuster

i va ser executada per a ocupar un dels altarets

col·laterals ubicats a l’ermita. Aquests altarets van

ser posats el 1742 sota l’advocació de la Visitació

de la Mare de Déu a santa Isabel l’un i l’altre de

sant Antoni, sant que tenia una ermita dedicada

en exclusiva prop del Termet, però que segurament

en aquesta època es trobaria en mal estat, fet que

obligà a traslladar el culte. El 1891, els altarets

barrocs van ser substituïts per uns altres d’eclèctics,

segurament obra dels Viciano, que són els qui ara

es conserven, i la titularitat que abans tenia la

Visitació la va ocupar sant Vicent Ferrer, tal vegada

condicionada per la presència a les habitacions

creades a l’efecte, d’estiuejants de la ciutat de

València. La primitiva escultura que ocupà el nínxol,

obra de Tomàs Viciano, va desaparéixer els primers

mesos de la Guerra del 36 i la que ara contemplem

va ser encomanada a Fuster el 1959. Amb tot, s’ha

de dir que segueix un prototip elaborat per Fuster el

1947 i que degué crear altres exemplars d’ubicació

desconeguda.

Destacarem el moviment barroc de l’hàbit dominic,

que tant contrasta amb l’habitual expressió hieràtica

a què ens té acostumats Fuster. Més calmat, tot i

que d’ornamentació més rica, és el sant Vicent

Ferrer fet per al cardenal Vicent Enrique i Tarancón,

que es va conservar a la capella de Vil·la Anita i que

va ser donat a l’Arxiprestal a la mort d’aquest prelat.

Existeix modellino en la col·lecció de la família

Mompó-Fuster, a més de dibuix anterior, que també

s’exposen.J.P. Fuster. Projecte del 1947 per

a un sant Vicent Ferrer

66

l’escultor FUSTER

Bust d’Amèlia Fabra

Finals de la dècada dels cinquanta

Escaiola

38 cm

Propietat particular. Vila-real

Bon estat de conservació

Rigorosament frontal, ací Fuster exhibeix ofi ci, ha

aconseguit dotar de vida l’efígie, una dona encara

jove que es pentina amb mitja melena lligada amb

un turbant.

Fuster modelant el bust d’Amèlia Fabra i

Alcaide al seu taller del Raval de Sant Pasqual

Catàleg

67

Sant Gabriel

Dècada dels anys cinquanta o principis dels

seixanta

Fusta

113 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Sense inscripcions

Bon estat de conservació

És possible que es tracte de l’àngel de l’Anunciació,

esmentat per Fuster en alguna de les seues cartes i,

en tot cas, la postura del braç dret en gest declamatori

sembla fer referència a la fi gura del sant arcàngel.

Exhibeix una forta inspiració en l’estatuària clàssica

grega, que s’exemplifi ca a més del mateix gest ja

esmentat, en els cabells, en la postura praxiteliana,

en el hieratisme general de la fi gura i en la rigidesa de

les ales, esquemàticament dissenyades. Per contra,

els vestits són d’arrel medievalitzant, que recorden

tot plegat l’afany arqueologitzant d’alguns escultors

del primer renaixement del nord de la península

Itàlica i també de l’últim gòtic francés.

Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de

Lluïsos, Vila-real, 1983.

ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició, Ajuntament de Vila-real, Vila-real,

1992.

Projecte per a un sant Gabriel.

Datat i signat el 19/5/1956.

Col·lecció Fuster-Mompó

68

l’escultor FUSTER

Santa Teresa de Jesús

Dècada dels anys seixanta

Algeps

44,5 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Bon estat de conservació

Es tracta d’un relleu entre mitjà i baix i representa

a la santa dempeus, amb el braç esquerre enlairat

enarborant el que sembla un cor, al qual adreça la

mirada. A la mà dreta, sosté una ploma d’escriure.

A la part superior, sobrevolant la fi gura femenina,

se situa el colom de l’Esperit Sant de perfi l, que

simbolitza la seua inspiració divina.

A sota l’hàbit, de fi ns plecs, es dibuixa el nu femení,

per al qual Fuster va realitzar diversos estudis,

conservats encara en algunes llibretes d’apunts a la

casa familiar.

És un bon exemple de com l’escultor es troba immers

a començaments de la dècada dels seixanta en la

recerca d’una nova estètica, que permeta combinar

tradició i modernitat, condicionat sense dubte

per l’aggiornamento que vivia l’església arran del

Concili Vaticà II. En aquesta fi gura de santa el clima

devocional ha estat substituït pel decorativisme

i un cert alé profà en les formes anatòmiques que

s’endevinen, derivades en últim terme de l’estatuària

manierista i singularment de la francesa.

Catàleg

69

Cor de Jesús

Dècada dels anys 60 del segle XX

Algeps

91 x 55

Col·lecció Mompó-Fuster

Signat a la base “Fuster”

Estat de conservació regular

Com sol ser habitual disposa a Crist de manera frontal,

però en aquesta ocasió intenta evitar la rigidesa

estricta de la simetria d’altres representacions seues

d’aquesta advocació. Aixeca una mica més el braç

esquerre i manté plegat el dret. La túnica s’obri

per mostrar en el pit el cor fl amejant, coronat per

una petita creu. La capa es lliga a sobre de manera

elegant i cau per l’esquena. El rostre mira endavant.

Hi ha com un desig de modernitat, que es fa

palés en l’esquematisme de la representació i en

l’abandonament dels recursos barrocs que Fuster ha

utilitzat i seguirà utilitzant fi ns al fi nal de la seua

trajectòria professional; els combina, quan pot, amb

aquestes lleugeres aventures estètiques.

És el model per a la seua làpida del Cementeri

Municipal de Vila-real i una de les seues darreres

produccions.

70

l’escultor FUSTER

Retrat d’un fi ll de la duquessa d’Alba

Principis dels anys seixanta

Plastilina sobre suport de fusta

22 x 16,2 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Bon estat de conservació

Representa, segons la família Mompó-Fuster, un dels

fi lls d’aquesta aristòcrata. En efecte, ha aparegut

entre els fons fotogràfi cs guardats en el domicili

familiar la foto que li va servir de model.

De mig perfi l i només el cap, representa un xiquet

d’entre 9 i 12 anys. A nosaltres ens dóna la impressió

que al que més li sembla és a Jacobo, nascut el

1955. Es disposa sobre un suport de fusta de forma

rectangular irregular.

És possible que l’obra defi nitiva, si és que va arribar

a fer-se, es trobe encara entre les propietats del

ducat.

Foto del fi ll menut de la

duquessa d’Alba, que li va

servir de model

Catàleg

71

Crist crucifi cat

1965

Fusta envernissada

80 cm

Germandat de Cavallers de la Mare de Déu del

Pilar. Vila-real

Bon estat de conservació

Segueix la tipologia dels anomenats de quatre claus.

Presenta un cànon estilitzat, descansa ambdós peus

en un pedestal i tanca els dits polzes de les mans

també clavades.

Porta el peritzoma lligat a la dreta, amb un tractament

dels plecs molt simplifi cat, com correspon a l’estètica

inaugurada per Fuster a fi nals dels cinquanta i

principis dels seixanta. El rostre, amb boca i ulls

clucs. Al cap s’ha representat parcialment la corona

d’espines, que deixa solt a la dreta un fl oc de cabells.

Tipològicament segueix de prop el model del Crist de

la Pau que ara està a l’església del Seminari Mater

Dei de Castelló. Tanmateix, ací s’ha prescindit del

desig naturalista i de la forta expressivitat anatòmica

d’aquella obra, en benefi ci d’una simplifi cació més

d’acord amb l’època i les noves tendències.

72

l’escultor FUSTER

Crist crucifi cat

Dècada dels anys seixanta

Fusta envernissada

60 cm

Arxiprestal de Vila-real. Sagristia

Bon estat de conservació

Es tracta d’una imatge de Crist crucifi cat de les

anomenades de quatre claus. En realitat el cap

no pertany a Fuster, qui fou l’encarregat de dotar

aquesta peça anterior, salvada d’una foguera durant

la Guerra del 36, de cos i de creu.

El cànon adoptat per l’escultor és allargat i el seu

estil xoca amb el detallisme de la peça antiga, de

qualitat apreciable. Fuster, per contra, construeix un

cos a grans trets, tot i que se cenyeix a una bona

observació del natural que acaba simplifi cant, adopta

inclús certa facetació en el tractament del peritzoma. Aquest es lliga a la part anterior. El poliment fi nal ha

tret de la fusta totes les seues qualitats envellutades

i dota la carn d’una extraordinària morbidesa.

Més que un moment de dolor, l’escultor ha triat

un moment de repòs, amb Jesús ja mort que es

distancia signifi cativament de l’angoixa del Crist

creuclavat ara al Seminari Mater Dei.

El model podria estar en el Crucifi cat pintat per

F. Pacheco, que s’inspirà en el dibuix de l’Home

vitrubià de Leonardo da Vinci.

Leonardo da Vinci. Home de

Vitrubi Galleria dell’Academia.

Venècia

Catàleg

73

Bust de dona

Dècada dels anys 60 del segle XX

Algeps

57 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Bon estat de conservació

Representació del cap d’una dona jove d’uns 25

anys i d’ignorada fi liació, que porta el cabell recollit

a la part superior. Mira vivaçment cap a l’esquerra

de l’espectador/a, evita així l’excessiva rigidesa

que presenten altres obres de Fuster, sobretot les

representacions d’homes i en especial aquelles en

què no té el model davant.

És curiosa la seua admiració pel classicisme inclús

en els retrats de persones reals. Una bona mostra

l’ofereix aquest cap de dona, amb la seua boca tan

ben perfi lada i un nas tan perfecte que podríem

dir que ens trobem davant una escultura grega

o romana, si no fóra pel pentinat tan a la moda,

referència cronològica inexcusable, de la qual Fuster

no va poder o no va voler prescindir, en el seu afany

de representar el model de la manera més fi dedigna

possible.

74

l’escultor FUSTER

Xiquet

1967

Fusta

31 cm

Col·lecció Mompó-Fuster

Bon estat de conservació

S’inspira directament en models de l’alt renaixement

fl orentí i romà, en especial en el Jesuset de la Mare

de Déu de les Roques de Leonardo da Vinci. Fuster

laborava en aquest encàrrec modest, segurament

d’algun particular, quan el va sorprendre la mort el

1967 i el va deixar sense acabar. Per aquesta ocasió,

hem volgut exhibir-lo amb el pedestal original i la

ferramenta que tenia Fuster a les mans en el moment

de la seua defunció.

La fusta a penes està escalabornada, però tot i així,

hem considerat interessant la seua presència en la

mostra perquè exemplifi ca la manera de treballar del

nostre escultor, en una de les seues especialitats, les

fi gures infantils. A partir d’un bloc de fusta massís,

s’ha defi nit a grans trets la silueta de la fi gura a fer,

es buida amb la gúbia a poc a poc.

Jesuset roman mig ajagut, recolzat en el braç

esquerre i allargant el dret en gest que, suposem,

seria de benedicció.

Catàleg

75

Models i esbossos per a obres

Hem inclòs en aquest apartat una selecció dels

esbossos conservats per la família Mompó-Fuster.

Alguns constitueixen per se obres admirables, com

ara el bust per a fi gura d’àngel o els caps de sant

Pere i, per aquesta raó, han estat inclosos com una

peça més de l’exposició. D’altres presenten una

entitat menor o tenen importància com a il·lustració

del seu procés creatiu i per això hem considerat

convenient, sense oblidar-los, dedicar-los aquest

apartat específi c.

Hi ha ací models dibuixats, tallats en fusta o

modelats en fang. Destacaríem entre ells el model de

l’Assumpció, l’esbós per a la peanya de la Puríssima

(que no s’ha pogut exhibir a causa de les seues grans

proporcions), una fi gureta per a un sant Antoni o la

terracota amb un cos masculí gitat d’intens sabor

clàssic.

Projecte per a una Mare de Déu del Carme.

Signat 1/5/1961. El projecte en la col·lecció

de la família, l’obra defi nitiva està en

localització desconeguda

Projecte per a una escultura del Cor

de Jesús. Signat i datat el 21/1/1948

Projecte per a un Cor de Jesús.

Signat i datat el 1963

Projecte per a la peanya de l’ermita. Signada “25/9/1956. Fuster”

76

l’escultor FUSTER

Primitiu estat del model

per a una Mare de Déu de

l’Assumpció quadriculat per

portar-lo a l’obra defi nitiva

Projecte per a una Mare de

Déu de l’Assumpció. 1949

OBRES D’UBICACIÓ DESCONEGUDA

Model per a la imatge

de la Mare de Déu de

les illes Columbretes.

Cap al 1953/1954.

Ubicació desconeguda

Santa Cecília.

Ubicació desconeguda

Mare de Déu. 1954. Illes

Columbretes

Puríssima. 1945.

Ubicació desconeguda

Catàleg

77

Bust d’home.

Localització desconeguda

Bust d’home.

Localització desconeguda

Bust de jove.

Localització desconeguda

Puríssima. Ubicació desconegudaPuríssima. Ubicació

desconeguda

Bust de sacerdot.

Localització desconeguda

Crist creuclavat amb els braços articulats.

Ubicació desconeguda

78

l’escultor FUSTER

Làpida per a una jove. Ubicació desconeguda

Model per a làpida. Ubicació desconeguda

Làpida. Dècada dels anys trenta del segle XX.

Localització desconeguda

Projecte per a una làpida o relleu. Porta la inscripció “En memoria de los

caídos por Dios y por España dependientes del Ministerio de Educación”.

Firmada a la part inferior de l’esquerra “11-1-42 Villarreal. Fuster”. Ubicació

desconeguda

Làpida de Pascuala Sanjuan Balaguer. Cap al 1931. Ubicació desconeguda

Catàleg

79

Projecte per a un altar dedicat a la

Mare de Déu del Carme. Localització

desconeguda

Mare de Déu?

Localització desconeguda

Sant Josep.

Localització desconeguda

¿Fuster? Pas processional. Podria

tractar-se d’alguna localitat de Terol

Sant Joan Baptista.

Localització desconeguda

Sant Josep.

Localització desconeguda

80

l’escultor FUSTER

Regidoria de Museus