D I R E C TOR: Antoni FuriCAP DE REDACCI: Gustau MuozC O N S E L L D E R E D A C C I :

Xavier Antich, Olga Dnia,Mart Domnguez, FerranGarcia-Oliver, Vicent Olmos,Faust Ripoll, Pau Viciano

C O N S E L L A S S E S S O R:Clia Amors, Joan Becat,Manuel Borja-Villel, EudaldCarbonell, Narcs Comadira,Manuel Costa, Alfons Cuc,Franois Dosse, Antoni Espasa,Ramon Folch, Mario GarciaBonaf, Salvador Giner, JosepFontana, David Jou, JohnKeane, Giovanni Levi, IsabelMartnez Benlloch, JoanFrancesc Mira, Javier Muguerza,Francesc Prez Moragn,Dami Pons, Josep Ramoneda,Ferran Requejo, Vicen Rossell,Xavier Rubert de Vents, PedroRuiz Torres, Vicent Salvador,Josep Maria Terricabras,Vicent Todol, Enzo Traverso,Josep Antoni Ybarra

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTERSEGONA POCA / NM. 4 / PRIMAVERA 2000

Edita: Universitat de Valncia

i Edicions Tres i Quatre

Redacci, administraci i subscripcions:

Publicacions de la

Universitat de Valncia,

Arts Grfiques, 13 46010 Valncia.

Tel.: 96 386 41 15 Fax: 96 386 40 67

E-mail: lespill@uv.es

Disseny grfic: Enric Solbes

Fotocomposici i maquetaci:

Publicacions de la

Universitat de Valncia

Impressi: Tipografia Artstica Puertes

Distribuci: Enlace S.A.

Tels.: 96 186 10 34 / 93 338 14 00 /

971 71 30 78

ISSN: 0210-587 X

Dipsit legal: V-2686-1979

Preu daquest nmero: 1.500 ptes./ 9.01

E D I T O R I A LEl debat sobre la tolerncia -aquesta petita virtut sense la qualno s possible la democrcia, segons Iring Fetscher- t a veure, sensdubte, amb una qesti filosfica de primera magnitud. No no-ms perqu afecta dimensions molt sensibles del pensament tic ipoltic, sin sobretot perqu afecta, en ltima instncia, al llegat ila validesa de la Illustraci. s, en aquest sentit, avui, una de lesvirtuts pbliques ms discutides i qestionades, potser fins i totms ambgua. A ms, per la seua profunda implicaci en la vidaen com dels individus que constitueixen collectivitat, no hi hasocietat conscient dels perills i de les amenaces a qu senfrontaque puga passar per alt la discussi sobre la seua validesa i les seuesparadoxes. En unes societats cada vegada ms multiculturals comles que, poc a poc, van configurant-se entre nosaltres, la qesti dela tolerncia est ubicada en primera lnia: segurament les nostressocietats seran all que seran segons el que aconseguesquen de ferrespecte dels problemes que planteja la tolerncia. La dimensipblica del problema s una evidncia: cada dia ens despertemamb notcies de maltractaments a immigrants per part de grups ipersones xenfobes que no suporten conviure amb la diferncia;els debats legals sobre les poltiques dimmigraci sn dels pocsque, encara avui, troben una mplia receptivitat polmica entrecapes socials molt diverses; daltra banda, els efectes collaterals delacomodaci de la diferncia en les societats europees afecten aleducaci, a lhabitatge i, massa sovint, a la marginaci i a conflic-tes de tota mena. El problema t moltes cares i, com passa sempreamb les qestions veritablement importants, difcilment pot do-nar-se per tancat duna vegada per totes. Cal plantejar-lo contnu-ament i repensar-lo a cada moment: si hom no vol renunciar alaspiraci duna vida social digna, hom no pot renunciar a recons-truir el concepte, a considerar el sentit i la validesa de la tolerncia,la seua necessitat i, potser, al mateix temps, la seua insuficincia.LEspill ha volgut acostar-se a aquesta problemtica, mogut comha estat, des del primer moment, per mostrar que les qestions enprincipi especulatives afecten la nostra vida quotidiana, la nostraforma de ser i destar en societats de complexitat creixent. Tanma-teix, el fet de reobrir els problemes, des daquesta perspectiva, nopot fer oblidar que cap resposta no pot ser concloent, definitiva. Siel pensament pot continuar sent, encara avui, una forma de com-proms, la qesti de la tolerncia ho presenta de forma indefugi-ble: es tracta duna qesti que cadasc, per si mateix, ha deplantejar-se. Per que noms pot ser efica quan el debat t lloc deforma pblica i oberta en lespai de la discussi sobre la vidacollectiva.

1 Editorial

5 La batalla imaginada.Una relectura ideolgica del passatPau Viciano

25 Les llenges absoltes?Un liberalisme contra canbals i gurusGuillem Calaforra, Pol Ferrando

44 Dos problemes bsics de laUniversitat actualRamon Lapiedra

54 La cultura i el territoriFerran Mascarell

L A T O L E R N C I A , U N C O N C E P T EP O L M I C

62 Tolerncia i reconeixementNeus Campillo

74 Subjecte de drets o objecte de tolerncia?Ferran Sez Mateu

84 Paradoxes de la tolernciaXavier Antich

S U M A R I

DOCUMENTS

90 Lull i lesperitMaurice Merleau-Ponty

114 De lEstat unitari a lEstat autonmicJoan Romero

122 Barons o lladres? La corrupci enleconomia russaEduard Tarnawski

139 La cultura poltica de la rebelli delsestudiants (Europa, 1965-1975)Ernest Garcia

158 La pintura est plena de coses temiblesMario Garcia Bonaf

168 Els gats de RusiolMargarida Casacuberta

L L I B R E S

173 Joan Fuster. Correspondncia, vol. 3Josep Guia

179 Enrique Gimnez. Gobernar con una misma leyErnest Lluch

184 Jordi Casassas. Els intellectuals i el poder a CatalunyaXavier Ferr

Joan A. Toledo. Model dun retrat. 1982

5Prou ho sabem que el passat, amb re-sultats ms o menys penosos, est sotmsconstantment a relectures que legitimenles realitats i les ideologies del present. I elpassat proper encara ms, ni que nomssiga perqu les seues implicacions sn msdirectes i la memria dels seus protagonis-tes pesa ms en els debats pblics que lesanlisis dels historiadors. s el que succe-eix amb les incidncies de la transici va-lenciana etiquetades com a Batalla deValncia. Les interpretacions que shan a-vanat daquesta histria recent, habitual-ment amb les virtuts i limitacions prpiesde lassaig, no podien deixar de translluirel seu rerefons ideolgic. Superada la illu-si ptica de la transici, quan per un mo-ment tot havia semblat possible fins itot la construcci immediata dels PasosCatalans, les reflexions que shan avan-at sobre aquells anys convulsos no dei-xaven de translluir una certa perplexitat.Davant els fracassos electorals i lhostilitatoberta duna part de la societat valencia-na, sinsistia sovint en els mecanismes de

La batalla imaginadaUna relectura ideolgica del passat

Pau Viciano

Pau Viciano s historiador. Ha publicat diversos tre-balls en revistes especialitzades i els llibres La temp-taci de la memria (Tres i Quatre, 1995; PremiJoan Fuster) i Els cofres del rei (Afers, 2000).

manipulaci de masses i en el fenomen,certament reaccionari, de lanticatalanis-me, per sense qestionar la validesa defons dels plantejaments fusterians. Encanvi, a mitjan dels anys vuitanta, desprsduna llarga dcada de frustracions, desdalguns sectors nacionalistes es comena-va a elaborar una interpretaci de la tran-sici valenciana que tindria repercusionsen la reorientaci del missatge i de les ac-tuacions. Es tracta de lanomenada ter-cera via, un valencianisme de referentstradicionals i particularistes, que atribueixa la Batalla de Valncia acceptem elmot un paper central en la redefinicidun discurs crtic amb el fusterianisme.De fet, aquest corrent, nascut amb unavoluntat i un to heterodoxos, ha tendit aconstituir-se en una nova ortodxia quebusca en una interpretaci codificada delpassat prxim en aquest sentit, en laBatalla imaginada la justificaci delseu viratge ideolgic i poltic.

Des del 1986, quan Dami Moll iEduard Mira publicaven De impura natio-ne, fins a laparici en 1998 de La Valn-cia virtual de Francesc Ferrandis, hapassat una dcada llarga i ben aprofitadapels promotors del nou corrent valencia-nista. Sense comptar una impressionantquantitat de paper de diari, ja shan pu-blicat mitja dotzena de llibres que han

6contribut a crear una determinada imat-ge de la Batalla. A lassaig pioner de Molli Mira, potser massa literari i no gairesistemtic, el va seguir dos anys desprsDocument 88, una obra collectiva signa-da pel professor Vicent Franch i uns jovesllicenciats, que desenvolupava amb pre-tensions ms acadmiques les idees ante-riors. Aquests dos llibres cabdals de latercera via, tot i la seua voluntat dissi-dent, sorgiren des de les plataformesculturals i editorials del denostat fuste-rianisme, i al capdavall era aquest tambel mn intellectual don provenien elsseus autors.1 Aix va canviar en els anyssegents. No va ser fins 1995, desprsduna poca dominada per la discussipblica de les noves tesis valencianistes,quan es va reiniciar la publicaci de lli-bres, per ara la iniciativa venia de sectorsjuvenils sorgits dels ambients regionalis-tes. Lunic valencianisme racional, un rudi-mentari opuscle escrit encara amb ortografiasecessionista per Ignaci Bellido i dos com-panys ms, certificava que les idees de latercera via podien constituir una eixidadigna per als pocs regionalistes que tracta-ven dallunyar-se de lanticatalanisme msprimari. En la mateixa lnia, per ja ambla qesti lingstica resolta, quatreanys desprs, Llus Bertomeu i IgnaciBellido tornarien a oferir la seua visidel conflicte molt deutora de lesinterpretacions avanades als anys vui-tanta en La uni del valencianisme.2

Abans, per, en 1996, alguns daquestsjoves autors i daltres que havien parti-cipat en Document 88, van coincidir enEl valencianisme que ve, un recull dinter-vencions sota el signe de la reconcilia-ci nacional reunit i publicat perleditorial Sa.

La coherncia ideolgica de totesaquestes publicacions no exclou que, ambel pas del temps, puga rastrejar-se una cer-ta evoluci en la interpretaci que ofe-reixen de la Batalla de Valncia. A granstrets, ha anat accentuant-se el carcteridentitari i nacional del conflicte, alhoraque sha difuminat el context poltic de latransici sobretot el pes de les persis-tncies tardofranquistes i el paper de lescontradiccions entre la dreta ms o menysnostlgica del rgim i lesquerra democr-tica. Aix, en De impura natione lhernciafranquista encara tenia un paper ni quefos secundari en el desenvolupamentdel conflicte, i els anticatalanistes ms ra-dicals eren qualificats descamots de lacomponent legionario-patibulria queforma part del substrat del franquisme(pp. 158-159). De la mateixa manera,Vicent Franch, en Document 88, no podiadeixar de reconixer que almenys una partde la reacci antifusteriana va ser instiga-da pel franquisme residual (p. 62). Encanvi, dotze anys desprs, en La Valnciavirtual no trobem ni rastre del franquismeentre els factors que si ms no condi-cionaren laparici del blaverisme. Com amolt, shi alludeix a la manipulaci efec-tuada per les forces poltiques centralis-tes (p. 44) i a la violncia planificada desdel poder (p. 171), unes nocions amb-ges que emmascaren les ara incmodesi llavors decisives complicitats delanticatalanisme amb laparell dictatoriali postfranquista.

Ara b, aquesta inclinaci a llegir laBatalla de Valncia com un enfrontamentestrictament identitari, deslligat de lescontradiccions socials i de les lluites pol-tiques de la transici, no suposa un canvi

7de les bases de la tercera via, sin queaix ja es trobava inscrit en les inter-pretacions inicials. Als anys vuitanta,per, la implicaci del tardofranquismeen uns fets tan recents i viscuts per totauna generaci estava massa present enla memria dels lectors: qualsevol argu-mentaci ideolgica havia de reflectir-ho.Una dcada desprs, en un clima in-tellectual i poltic poc favorable a les lec-tures de la realitat en termes de dreta iesquerra, on sha ests lamnsia sobre ladictadura i els moments ms trbols de latransici, les referncies concretes al pro-tagonisme del franquisme i de la dreta lo-cals han anat esborrant-se. Lerosi de lamemria antifranquista i el gir conserva-dor de la societat dels anys noranta hafacilitat que les tesis pioneres de la terce-ra via puguen expressar-se amb una ma-jor contundncia i sense concessions a lamemria progressista. Al capdavall, se-gons aquesta interpretaci, lactitud reac-cionria de la dreta noms hauria estat uningredient accessori i per tant prescin-dible dun conflicte causat sobretot pelsexcessos catalanistes i esquerrans del naci-onalisme.

DE LA CONTROVRSIA DELS LLETRAFERITS ALESTRATGIA DE LA TENSI

Un poble estava en guerra civil. Comen totes les guerres civils, els fils daquestaeren moguts per interessos aliens; elsmorts, els ferits, el dolor i la rancnia, encanvi, eren nadius.

Aquesta interpretaci dels conflictesde la transici que savanava el 1986 enDe impura natione (p. 157), sha convertit

en la versi cannica de lanomenada Ba-talla de Valncia. Dentrada, la noci ma-teixa de batalla o guerra potser noinventada per aquests autors, per s uti-litzada com a element central del seu dis-curs, suggereix un enfrontament entredos bndols de recursos, de capacitat demobilitzaci i, en definitiva, de compor-tament equiparable. Ms recentment, aLa Valncia virtual es diu amb el sub-ratllats pertinents que va ser una gue-rra que es despleg en el camp de lairracionalitat grantica de dos exrcits quevolien imposar els seus respectius noms-projectes (p. 102). Aquestes metforesblliques, que podrien semblar una merainfluncia del llenguatge sensacionalistade la premsa, no deixen de tenir un sentitdescriptiu: si aquells fets van ser una ba-talla o guerra civil, ning no pot atribuir-se la qualitat de vctima, ni pretendre queel seu bndol estava ms legitimat que lal-tre. Aix exigia tamb minimitzar la dife-rncia entre els projectes de pas quesenfrontaven dalguna manera tots se-rien valencianistes per a centrar-sesobretot en els esdeveniments, presentatscom una confusa barreja dirracionalitat ide miopia per les dues bandes.

Aix, aquesta guerra civil era descritaen De impura natione, prenent el punt devista dun observador perplex, com un se-guit de cremades mtues de banderes, lli-breries convertides en falles i fogueres,apallissaments, bombes, mascletades denfe-brida rancnia, moros i cristians, Capu-lettos i Montescos, Vilaraguts i Centelles,la Uni i la Primitiva (pp. 48-49). Unavisi colorista i ms aviat banalitzadoraque, de vegades, no filava massa prim alhora datribuir lautoria dels fets a un oaltre bndol. La mateixa actitud reapareix

8en La Valncia virtual, on es parla de llui-ta de smbols, atemptats terroristes contraintellectuals nostrats, guerra contra len-senyament en valenci (p. 44) sense ano-menar explcitament els responsables de laviolncia. s cert que tots aquests autorsreconeixen, en un moment o altre de lesseues argumentacions, que foren elsanticatalanistes els protagonistes dels actesviolents amb actuacions extremes qua-lificades de feixistes o feixistoides,tot i que alguns arriben a atribuir als cata-lanistes radicals una violncia en algunsaspectes semblant a la duta a terme des decerts sectors del blaverisme (p. 36). Engeneral, per, la tendncia ha estat presen-tar els excessos anticatalanistes com unaresposta lgica i inevitable a unes suposa-des provocacions dels nacionalistes. Ca-talanisme, esquerranisme i iconoclstiasn segons afirmava Agust Colomer enDocument 88 tres constants del nacio-nalisme fusteri (p. 87) que motivarienun rebuig social espontani i generalitzat.Daquesta manera, sense negar les acti-tuds feixistes que hi ha dins el movimentblaver, cal tamb reconixer que, en laresponsabilitat poltica del desficaci valen-ci, una gran quota de responsabilitat lhatinguda el mateix nacionalisme (p. 107).Si als un sels pot retraure la brutalitat ilirracionalisme, als altres la radicalitat ilintellectualisme.

Ara b, lequiparaci entre els bndolsen conflicte amb les seues implicacionstiques, ideolgiques i poltiques haviade ser coherent amb lexplicaci que desde la tercera via selaborava de la Batallade Valncia. En aquest sentit, qualsevolaproximaci a aquell moment convuls ha-via de tenir en compte els diversos nivellsen qu sarticulava el conflicte. Duna

banda, la ruptura dins del mn culturalvalencianista, amb la deriva secessionistaque donar legitimitat intellectual alanticatalanisme. Daltra, laparici delblaverisme com un moviment de massescapa de condicionar i de crispar lavida pblica valenciana. Un fenomenaquest que demana tant lanlisi de lesformes populars de conscincia iden-titria, com les circumstncies poltiquesdel tardofranquisme i de la transici. Nohi ha dubte que els assaigs que ha generataquest valencianisme postfusteri incor-poren tots aquests elements: al capdavall,qualsevol intent dexplicaci versemblantno pot deixar de fer-ho. Per la qesti sesbrinar a quins factors atribueixen el pa-per determinant en el conflicte i quins re-sulten accessoris.

Una de les idees clau daquesta inter-pretaci s que el viratge del valencia-nisme tradicional el ratpenatismecap a postures anticatalanistes fou provo-cat per la pressi i el radicalisme del nounacionalisme fusteri. Tot i que DamiMoll i Eduard Mira no descarten la in-fluncia del factor hum desavinencespersonals, incompatibilitats de carcters,afectes, rancnies, enveges i envaniments(p. 27) en el desencadenament de laruptura, lmfasi el posen sobretot en lamarginaci a qu els hauria sotms la joveintellectualitat fusteriana. Segons aquestavisi, tota una brancada [el ratpenatis-me] del tronc primer i nic del valencia-nisme qued fora del joc preparatori (p.50). Daquesta manera, el secessionismelingstic no es veuria com unaautonegaci de la prpia tradici valenci-anista, sin com el resultat fins a certpunt comprensible duna hegemoniafusteriana en lesquerra i en la universitat

9que havia deixat el ratpenatisme fora deljoc de la cultura (p. 56). Aix, lexculpa-ci daquest gir dels lletraferits tra-dicionals pel suposat sectarisme fusteriencara es fa ms explcita: Potser tambaquest ostracisme no fos tan voluntari,ans forat per les nfules daquella mateixaprotesta que (...) tot ho deixava fora, tretde la bigarrada ortodxia suecana (p.50). Reblant ms el clau, en Document 88,Miquel Nadal insistia en el fet que la des-aparici del valencianisme anterior al1936 (...), en ser-li negada la legitimitathistrica, provocar que aquest preste engran part el seu suport a lanticatalanismems esferedorament espanyolista (p.172). El balan de levoluci daquestssectors del valencianisme tradicional nopot ser ms encertat. Ara b, el que ja re-sulta ms discutible sn les motivacionsi en definitiva les responsabilitatsdaquesta deriva ideolgica.

Dentrada, el fet que destacats pro-homs del valencianisme conservadorcom ara Mart Domnguez Barber oFrancesc Ferrer Pastor, es negassen asecundar lanticatalanisme i el secessio-nisme lingstic, demostra que el viratgedel ratpenatisme no va ser general ni irre-sistible. Evidentment, aquests antics va-lencianistes tenien tot el dret de noacceptar la proposta nacional catalana,per una altra cosa era renegar de la uni-tat lingstica i dels lligams histrics iculturals entre el Regne i el Principat. Perdir-ho aix: la negaci del catalanisme nohavia de ser necessriament lanticata-lanisme, sin acceptem lexpressi elnocatalanisme, s a dir, la tesi assumidaamb normalitat duna personalitat valen-ciana diferenciada de la catalana, percompatible amb la Comunitat Catalnica

reivindicada per Xavier Casp en els anysanteriors a la Batalla. De fet, s que es vaproduir una deslegitimaci del valencia-nisme de preguerra, per a crrec daquellsratpenatistes que ara trencaven amb laseua tradici el secessionisme lingstichavia estat anecdtic en el mn culturalfins aleshores3 i titllaven de tradorsels seus companys que, resistint-se a abra-ar lanticatalanisme virulent, continua-ven acceptant la unitat de la llengua.Lexpulsi violenta de Lo Rat Penat daquellsvells valencianistes que no se sumaren a lamaniobra secessionista deixa ben clar quipracticava el sectarisme i la desqualifi-caci. Daquesta manera, el nou ratpenatis-me anticatalanista rebutjava la legitimitata les dues tendncies histriques del va-lencianisme: la que propugnava una nacivalenciana estricta, per acceptant la co-munitat de llengua, i la que consideravaque el Pas Valenci formava part de lanaci catalana. El catalanisme, des dini-cis del segle XX, no era cap novetat en elpanorama del pensament valenci. Si araprovocava suspiccies i rebuigs podia ser,en part, per la claredat amb qu el formu-lava el fusterianisme, per sobretot perquanava associat a un canvi generacional icultural que posava en evidncia les man-cances intellectuals, la inoperncia i elconservadorisme dels futurs anticatalanis-tes, una gent per dir-ho en la delicadaexpressi de Dami Moll i Eduard Miraque qued tamb fora de comissaries i depors (p. 50). Aquest relleu natural i ne-cessari dins del mn valencianista no podiadeixar de provocar tensions entre tradi-ci i modernitat. Per passar de la ten-si a la ruptura s una responsabilitat quecontrriament al que proposa la terce-ra via sha de carregar al compte dels

10qui, per no cedir protagonisme personal iideolgic davant el nou correntmodernitzador i antifranquista, no vandubtar a adulterar greument el llegat delvalencianisme histric.

Una cosa est clara: aquests ratpena-tistes que reaccionaven contra la reno-vaci fusteriana foren com safirmava aDe impura natione un corrent dopinique, de grat o de fora, faria de pare puta-tiu del ms furibund anticatalanisme (p.28). Aix ho reconeixa tamb VicentFranch en Document 88, per insistintuna volta ms en la culpabilitat de JoanFuster, que els provoca i els brinda alho-ra el liderat dun moviment que fructifi-car anys desprs contra el model suggeritper aquell (p. 32). En la mateixa obra,Miquel Nadal rebutjava amb ironia quelorigen del blaverisme pogus reduir-se alressentiment personal dels vells valencia-nistes dretans, i proposava com a elementexplicatiu un procs macrosocial quehauria consistit en el deglutimentdaquesta part del valencianisme per les-panyolisme i la transformaci daquestdarrer sota la capa protectora de la sensi-bilitat particularista valenciana (p. 172).En el fons, per, tothom admet que elsratpenatistes secessionistes tingueren unpaper central en la formaci del regiona-lisme anticatalanista, encara que la seuaresponsabilitat individual vulga desdibuixar-se darrere lapellaci a una inevitable mec-nica social. Ara b, la qesti no s que esforms un grupuscle de lletraferits ultra-particularistes, sin que aquesta rupturaintellectual acabs generant o legiti-mant un ampli moviment de masses comel blaverisme. I aix no era un pas necessarini espontani, contrriament al que sha sug-gerit des daquest corrent ideolgic.

Lexplicaci que ha donat la terceravia sobre lascens de lanticatalanisme haprets de rebatre una anomenada visioficial que segons diu Miquel Nadalen El nacionalisme que ve assigna alspactes i renncies de la transici el tren-cament de les perspectives de retro-bament, al franquisme el naixement delconflicte, i a la conspiraci burgeso-perio-dstico-empresarial la manipulaci social ilagit-prop antivalencianista (p. 95). Percontra, aquest autor atribueix lexpansidel blaverisme al fet dhaver-se apoderatdel capital simblic del valencianismede preguerra suposadament menyspreatpel fusterianisme. En el fons, segons argu-mentava Agust Colomer en Document88, el blaverisme es va veure afavorit per-qu el sentiment anticatal ja era presenten un bon sector de la poblaci sota la for-ma de fosca conscincia (p. 101), s a dir,dun valencianisme primari i folklric do-minant per un sentiment dinferioritat.En aquestes condicions, limpacte de lespropostes fusterianes sols podia provocarun rebuig generalitzat i, fins a cert punt,ben natural. No ens sorprn confessenDami Moll i Eduard Mira que nofaltassen els que veien en lesquema fus-teri poltic, simblic, lingstic unatemptat contra el que hi havia de mscar, cosa que es veia agreujada per lamanca de tacte amb qu amples sectorsdel fusterianisme feren les coses, el menys-preu que mostraren devers el vernaclismeemotiu i casol (p. 128). Amb una ex-pressi ms grfica, en La Valncia virtual,Francesc Ferrandis afirma que com a re-acci a esta mena de gra ideolgic [el fus-terisme] que li va eixir al poble valenci,este cre els anticossos corresponents, allque anomenem blaverisme. Daquesta

11manera, seria una reacci bsicament es-pontnia i popular, armada amb el bagat-ge instintiu que la histria ha sedimentaten el poble valenci (p. 44).

Ara b, tot i que lorigen de lanticata-lanisme no hauria estat una creaci de ladreta local, els autors de la tercera viasemblen acceptar que la seua potenciaciva anar lligada a la utilitzaci que en vanfer tant les forces centralistes de Madridcom la dreta local postfranquista. En DeImpura natione sassignava als tayllerandsi els cavours de la Moncloa la dicisi deenfrontar el fusterianisme amb el loca-lisme, cosa que marcava linici de la Bata-lla de Valncia (pp. 94-95). Duna banda,les conxorxes de Madrid serviren per a fre-nar la reivindicaci nacionalista al PasValenci i, daltra, primer els franquistes idesprs el conjunt de la dreta valencianatrobaren en la retrica anticatalanista elrecanvi ideolgic i mobilitzador que ne-cessitaven. Tal com afirmava VicentFranch i en general tots el coautors deDocument 88 la Batalla de Valncia noera la reacci de la burgesia local contra elnacionalisme catalanista, sin contralesquerra majoritria i, per aix, el grosde lartilleria anticatalanista sadreava alsocialisme (p. 70). En definitiva, sobre-tot en els primers llibres que recollien lestesis de la tercera via, es fa una des-cripci sovint detallada de la implantaciprogressiva del blaverisme i del paper des-tacat que hi van jugar els poders fctics iels partits poltics de la dreta local. Tan-mateix, sinsisteix a atribuir el desen-cadenament del conflicte i, per tant, de laBatalla de Valncia, al radicalisme delnacionalisme darrel fusteriana. Tota laresta la campanya de propaganda i inti-midaci promoguda per la dreta local

amb el suport centralista seria una cir-cumstncia accessria: una vegada comsel pecat original del catalanisme, shauriaposat en marxa un mecanisme de reaccisocial tan impersonal com inexorable.

Les coses, per, no foren tan senzilles.Lexistncia dun difusa desconfianaanticatalana entre certs sectors populars idun cercle de lletraferits ofesos no teniaper qu desembocar en un moviment in-fluent i agressiu com el blaverisme. De lamateixa manera, els possibles errors tcticsdel nacionalisme i la profunda espanyolit-zaci de la societat valenciana havien delimitar per fora la seua incidncia electo-ral i social, per dac no es desprn quenecessriament hagus de resultar excls isatanitzat. Tots aquests passos successiusexigien un marc social i poltic adequat enqu lanticatalanisme pogus dur a termeuna agitaci de masses que no excloa elsatacs violents. I aquest marc era sobretotla manca de cultura democrtica de lasocietat civil i la feblesa o la complici-tat dels poders pblics a lhora defensarels drets cvics dun sector de ciutadanscontra les agressions dels fantics. La im-punitat social i legal amb qu lanticata-lanisme pogu desenvolupar la seuaestratgia de crispaci va permetre que elmoviment pogus hegemonitzar lespaipblic. En aquest sentit, la incitaci xen-foba, la intimidaci i la violncia moral ifsica, no semblen haver estat simplementunes adherncies desagradables per al cap-davall irrellevants en laparici del blave-risme. Tot al contrari, sense la utilitzacide la violncia dalta i baixa intensitat, quetant va crispar lambient, s molt dubtsque lanticatalanisme hagus reeixit a con-dicionar la vida pblica valenciana. Iaquesta agressivitat va poder desfermar-se

12grcies sobretot als mecanismes de mobi-litzaci i a la legitimaci social que va re-bre de mans de la dreta local.

Evidentment, una vegada engegada lamaquinria propagandstica, aquesta ide-ologia reaccionria va connectar amb lafosca conscincia de sectors popularssignificatius. Aix, tanmateix, no provaque el naixement de lanticatalanismecom a moviment de masses fos una res-posta espontnia contra el nacionalisme.De fet, en la famosa manifestaci del 9doctubre de 1977, exhibici de la simbo-logia catalanista va ser hegemnicaper dir-ho en paraules de Dami Molli Eduard Mira, el vent feia dels colorsmovent catifa aur-i-vermella (p. 91) isembla que el poble valenci no va eixir alcarrer majoritriment per a protestar. I jafeia anys que Fuster havia escrit Nosaltresels valencians. La suposada reacci popu-lar contra el nacionalisme, almenys enbona mesura, hauria desperar encara finsal moment que la dreta es va veure en lanecessitat de recrrer a una ideologialegitimadora i capa de mobilitzar el fran-quisme sociolgic dinnegable base po-pular contra unes forces democrtiquesmajoritriament desquerra. Quan en1979 tingu lloc un dels primers actes demasses del blaverisme, els suposatsvalencianistes sentimentals foren con-vocats a la plaa de Bous amb consignestan sinceres com aquesta: Abajo el Con-sell! La nica seera valenciana es la quedefendi Franco! (p. 157).

En aquests dos anys el blaverisme ha-via reeixit a dur la crispaci al carrer, perdifcilment pot argumentar-se que aixhauria estat possible sense lempremta de-cisiva del franquisme. En primer lloc, perla campanya dagitaci una clara invi-

taci a la xenofbia i el terrorisme, comes reconeix a De Impura natione (p.156) que es va engegar des de lAjunta-ment i la Diputaci Provincial, encara enmans dhomes del rgim. Per tamb per-qu la suspiccia anticatalana i el valen-cianisme sentimental daquests sectorspopulars sensibles a la propaganda bla-vera, en bon mesura, havia estat un pro-ducte de quaranta anys de franquisme. Eldeglutiment dels referents valencianistestradicionals per lespanyolisme no haviacomenat el 1962 ni el 1977, sin el 1939,quan Fuster encara no havia escrit ni unaparaula. Des del primer moment de la vic-tria de Franco, el rgim tract de legiti-mar-se socialment acudint tamb a lestradicions vernacles. Amb la collaboracientusiasta dantics valencianistes conser-vadors de preguerra, es va anar bastint unveritable regionalisme franquista queapellava a la histria i al folklore localsper a ofrenar noves glries a Espanya.No hi ha dubte que aquest regionalismobien entendido va calar pofundament en lasocietat, i que va emmotllar la manera quemplies capes populars tenien de sentir-sevalencians i espanyols. En aquest sentit,els orgens del reflex anticatalanista potserno haurien de buscar-se tant en un remotparticularisme medieval, com en el procsde nacionalitzaci espanyola del pas i,molt especialment, en lempremta de ladictadura franquista. s clar que lantica-talanisme tenia precedents histrics i unagenealogia anterior com ara certs ele-ments del blasquisme, per la seua ca-pacitat per a articular ideolgicament unbloc social reaccionari, s a dir, per a cons-tituir-se en lagressiu moviment de massesque sha anomenat blaverisme, va ser unfenomen indit i inseparable de lherncia

13franquista. Daquesta manera, en lloc decarregar lmfasi en les lesions psicolgi-ques provocades per la transici en elsmilitants nacionalistes, potser convindriaavaluar les lesions psicolgiques, iden-titries i de tota mena que quarantaanys de rgim franquista van inflingir alconjunt de la societat valenciana, inclososels sectors populars autctons.

Amb el pas dels anys, per, des de latercera via sha tendit a deshistoritzarla Batalla de Valncia, a separar-la del seucontext histric concret, per a presentarlenfrontament com un episodi ms dunallarga srie de conflictes civils entre els va-lencians. Aix, el 1996, en El valencianis-me que ve, des de leditorial Sa safirmavaque les divisions que sofrim ara no snnoves (...). Disposem duna llarga tradicide picabaralles (p. 14), que es remuntavenalmenys a les polmiques lingsti-ques de la Renaixena. En el mateix llibre,levidncia que les discrepncies sobre laidentitat del pas catalana o valencianaestricta es remunten als inicis del segleXX, segons Miquel Nadal serveix per ademostrar que els elements bsics del con-flicte no van ser creats pel franquisme (p.100). Aix implica, una volta ms, queper a aquests autors la Batalla s sobretotun conflicte al voltant de la identitat quees formularia bsicament en el terreny deles idees. Per all cert s que entre lescontrovrsies ms o menys amistoses delsprimers cercles valencianistes i la crispacisocial de la transici hi ha una distnciaque cal explicar en termes complexos. Enqualsevol cas, ms complexos que el recursa una vaga dualitat interna catal-valen-ci, originada pel preco particularismemedieval que, segons es diu a La Valn-cia virtual, no tendeix a la disgregaci,

sin a la guerra civil (p. 25). Aquests in-tents de reabsorbir la Batalla de Valnciadins duna lnia denfrotaments civils se-culars van aparellats a lesmentada deshis-toritzaci del blaverisme. Aix, els tretsdaquest moviment ms lligats al fran-quisme i a la situaci social dels anys sei-xanta i setanta tendeixen a percebres coma accessoris. En canvi, sen destaca sobre-tot la vessant identitria ms favorable, sa dir, la presncia dun jaciment de valen-ciania noms alterat epidrmicament perla dictadura. Lempenta social del blave-risme, en definitiva, sexplicaria perqu enel fons era una forma de valencianisme pri-mari per autntic, tot i que acabs sentmanipulada per la ideologia i els partitsespanyolistes.

EL BLAVERISME O LA TEORIADELS BONS SALVATGES

Cercar explicacions al fenomen delblaverisme en un patr ja elaborat per atota la ideologia de masses del feixismecom sha fet, seria un recurs molt f-cil, a ms de fer-ne un s poc acurat i mas-sa agregador del terme feixisme. Aixadvertien Dami Moll i Eduard Miralany 1986 en De impura natione (p. 122)i aix han continuat repetint els seusseguidors durant una dcada llarga. Encaraen 1999, els joves autors de La uni delvalencianisme, amb la lli ben apresa,consideraven que penjar letiqueta de movi-ment feixista al blaverisme seria llevar foraexplicatria a eixe concepte per analitzardaltres realitats (p. 45). Sens dubte, tan-ta pulcritud acadmica en la utilitzacidel terme feixisme far felios els histo-riadors del ram. La realitat, per, va ser la

14que va ser, i tots aquests autors comhem vist abans no podien deixar de re-conixer-hi elements feixistes o feixis-toides, segons els ms benvols endeterminades actuacions del blaverisme odels grups dextrema dreta que shi afegi-ren. Aix, Dami Moll i Eduard Miraparlen de la confluncia entre les bandesblavero-franquistes (p. 156) i les co-horts obertament feixistes (p. 161) enlocupaci del carrer. Ara b, el que totsrebutgen s que aquests trets radicalsfossen definitoris de lessncia del mo-viment. Vicent Franch remarcava quelxit de lanticatalanisme no es va limitara la petita franja dextrema dreta (p. 62),mentre que a Lunic valencianisme racio-nal, Ignaci Bellido i els seus companys dela Joventut Valencianista lamentaven que,en el blaverisme, hi van militar des de va-lencianistes histrics a a sectors afins alregim franquista en una condicio demo-crata, molt, molt dubtosa (p. 51). Enqualsevol cas, per, tamb negaven queaquestes adhesions incmodes haguessenmarcat el carcter del moviment blaver:no cap aci deien indignats allo deque tot el poble es poc menys que feixiste(p. 54). Cosa que, daltra banda, no haviadit ning.

No s ara el moment dentrar en elsubtil debat acadmic sobre les relacionsentre els termes feixisme, franquismei extrema dreta, per potser convingarecordar que les reflexions despecialistesprestigiosos permeten veure semblancessignificatives entre el rgim de Franco i elsde Hitler, Mussolini o Ptain.4 Ms con-cretament, alguns historiadors no shanestat dafirmar que, de vegades, el blave-risme ha ocupat lespai duna extremadreta potencial.5 Aix voldria dir que

sectors no menyspreables de lanticatala-nisme sociolgic i no sols els ms nos-tlgics del franquisme serien equivalentsa lelectorat de lextrema dreta o dels par-tits neofeixistes europeus, unes opcionspoltiques que cal recordar-ho tenenalhora una dimensi xenfoba i populis-ta. Siga com siga, no sembla raonable re-sistir-se a considerar almenys com ahiptesi les semblances i difernciesque existeixen entre alguns sectors del bla-verisme i del neofeixisme, sobretot quanes reconeix que hi havia punts de contac-te. s ms: els autors ms sofisticats de latercera via lliguen lorigen del blaveris-me a limpacte desestructurador dun can-vi social i cultural traumtic, un procssimilar en molts aspectes encara que novulguen veure-ho al que facilit el tri-omf del feixisme histric i, ahores dara,lascens del neofeixisme i de la dreta po-pulista a lOccident postindustrial i a lEstpostcomunista. La rpida industria-litzaci del pas i la pervivncia del rgimpoltic producte de la guerra segonssargumenta a De impura natione va ferque la modernitzaci fos epidrmica, jaque les estructures poltiques, les orga-nitzacions cviques i la cohesi social dis-taven molt de les europees (p. 119).Davant aquest terratrmol social, unpoble angoixat necessitava entanforar-seen el ventre duna gran mare collectiva(p. 125), s a dir, tornar a les velles segure-tats val a dir que sovint imaginadesde la comunitat tradicional amenaada.Miquel Nadal, en Document 88, tambsuggereix que el trasbals de la industria-litzaci va accentuar el particularisme i elsprejudicis (p. 144). Perqu aix fou: so-bre aquest malestar social, manipulant elsressorts de la psicologia de masses, incidi-

15ria amb xit la propaganda de la dretaanticatalanista. Salvant totes les distnciesque calga salvar, els mecanisme de sata-nitzaci dels catalans i dels catalanis-tes valencians tenen un parallelismetorbador amb les actituds dels ultranacio-nalismes xenfobs i, molt especialment,amb lantisemitisme.6 Tanmateix, segonsla interpretaci daquests autors, els exces-sos violents o la infiltraci oportunista delextrema dreta espanyola, no desvirtuenel fons dafirmaci valenciana que, mal-grat tot, subjau en la mobilitzaci anti-catalanista.

Daix es tracta: el que hi hauria dau-tntic en el blaverisme per dir-ho en elstermes sentimentals de Llus Bertomeui Ignaci Bellido seria tot eixe cabs devalencianitat primria (p. 49). Per tant,aquestes anlisis del moviment blaver secentraran a remarcar-ne lheterogenetat ia separar el gra ms o menys valencianistade la palla afegida pels elements ms espa-nyolistes i reaccionaris. Aix, dins delanticatalanisme, Dami Moll i EduardMira distingien tres components: el rat-penatisme histric, els blavers prpia-ment dits i els grups clarament iconscient destructors de qualsevol menadautntic particularisme valenci (p.118). No cal dir que aquests darrers erenels dolents: un afigit molest idistorsionador. Els ratpenatistes ja sa-bem qui eren: uns valencianistes sincersque shavien vist prcticament empesoscap al secessionisme, per que segons esdiu mai no haurien acceptat que Valn-cia fra simple regi espanyola encarrega-da de fornir glries i cabals a lexcloentnacionalisme que propugnava la seu delEstat (p. 56). Aquests, doncs, no erendolents del tot. Per aleshores, qu shavia

dentendre per blavers? Doncs aix:gent, en general, valencianoparlant sims no dorigen, dun patrioterisme lo-cal, una catalanofbia enfebrida i viscerali amb una bona dosi de poc formada bonafe (p. 118). La mateixa bona fe atribu-eix Agust Colomer, en Document 88, alsvalencians que veien en la defensa aferris-sada dels smbols regionalistes lexpressidun sentiment autcton (pp. 101-102).Al capdavall, es tracta duna lectura ben-vola i exculpatria del blaverisme, que en-cara es fa ms palesa en les interpretacionsdels grups valencianistes que han evoluci-onat sorgint daquesta tradici poltica.Ac la sinceritat dels blavers en la creenaen el perill catal sense entrar a consi-derar gaire el seu contingut xenfob i an-tidemocrtic serveix de demostraci dela presistncia de la identitat valenciana i,alhora, de disculpa pels excessos anticata-lanistes. Aix, en Lunic valencianisme raci-onal, sargumenta que la fora delblaverisme estava en el fet que molts va-lencians de bona fe pensaven en unainvasio fisica que ens furtara tot lo messentidament nostre (p. 51). De la matei-xa manera, en La uni del valencianisme esdiu que la base del moviment eren unesclasses mitjanes i populars, amb unes re-ferncies mal digerides de valencianitat,que se sentien amenaades per una demo-crcia on lesquerra i el mn cultural pre-tenien catalanitzar el nostre poble (pp.46-47). En definitiva, tots aquests autors,tant els postfusterians com els postblavers,tendeixen a disculpar la intransigncia iles actituds agressives de lanticatalanismeper la bona fe dun poble de sentimentsprimaris, per al capdavall benintencionaten la defensa de la seua identitat va-lenciana.

16Per el recurs a la bona fe no s lnic

argument exculpatori del blaverisme. Enla interpretaci histrica que ofereix latercera via, hi ha una tendncia a igua-lar les idees i els comportament dels supo-sats bndols que protagonitzaren la Batalla.Aix, un vegada establert que tots forenvalencianistes a la seua manera, tambsafirma que cometeren un error ideolgicsemblant: haver servit objectivament a lacausa de dues nacions diferents de la va-lenciana. Tal com safirmava a De impuranatione, en la Batalla de Valncia sopo-saren dos regionalismes, cadascun dellsinserit en el seu esquema nacional: el ca-tal o lespanyol (p. 193). En Document88, Agust Colomer insistia en el fet queles dues posicions eren regionalistes, jaque prenen com a mbit de referncia i fi-delitat un marc supravalenci (p. 108). Jatocant fons, la comparaci i, per tant,lequiparaci entre el blaverisme i el pan-catalanisme arriba tamb als dos perso-natges que han marcat profundament lahistria recent del poble valenci que, se-gons La Valncia virtual, serien VicentGonzlez Lizondo i Joan Fuster (p. 10).Que aquestes interpretacions tan desenfo-cades puguen plantejar-se vol dir que laBatalla sestn sobretot com un conflicteidentitari, entre dues concepcions de na-cionals del pas contraposades per igual-ment errnies i, per tant, perilloses per ala naci valenciana. En aquesta simetriaforada, tan negativa seria la castellanitzacicom la catalanitzaci dels valencians.

No cal dir que aquesta visi passa peralt la desproporci abismal dels mitjans icapacitat dinfluncia del blaverisme i delcatalanisme. Per sobretot oblida que elprimer qualificat de moviment de cai-re autoritari fins i tot en un llibre tan de

consens com La Valncia virtual (p. 44)no anava ms enll duna versi regional ireaccionria de lespanyolisme, mentre queel veritable valencianisme s a dir, el ca-talanisme tenia un projecte nacionalmodernitzador i democrtic. Aix gairebho reconeix Miquel Nadal quan, en El va-lencianisme que ve, admet que el valenci-anisme tricolor pot ser patolgic pel quepuga tenir dantimodernista, despanyo-lisme o per la hipcrita assumpci de lacondici nacional valenciana (p. 111). Java b que els afanys conciliadors no facenoblidar quin era el contingut ideolgic delblaverisme, per sha de remarcar que siera negatiu per regionalista i tradicional,ms patolgic resultava encara pel seuanticatalanisme xenfob i per les actitudsantidemocrtiques, cosa que tendeix adesdibuixar-se en les interpretacions de latercera via. I una manera de llevar im-portncia al carcter agressiu i sovint vio-lent del blaverisme s atribuir al bndolcontrari, als pancatalanistes, uns com-portaments equivalents. Aix, pot enten-dres que els joves postblavers, com els deLa uni del valencianisme, insistenquen enla idea que no sols els blavers donavenpals i que seria injust carregar la llosa dela violenta irracionalitat al camp duns ex-clusivament (p. 29). Ms sorprenent re-sulta aquesta apreciaci venint de gentque, poc o molt, compartia les idees fuste-rianes i no podia deixar de copsar donvenien les actituds desestabilitzadores. Dircom fan Dami Moll i Eduard Miraque cap dels dos grups no volia signar lapau i que tothom volia brega (p. 117)suposa relativitzar la reacci anticatala-nista i, al capdavall, donar-li una ptinade legitimitat. La mateixa legitimitat quees desprn de la seua consideraci com a

17moviment eminentment popular front auna utopia crispadora i elitista com hau-ria estat el nacionalisme. El fet con-clouen s que el fusterianisme no arrelgaire en les masses, mentre el blaverismes que ho fu (p. 122). Aix converteix elvalencianisme tricolor un concepteno inventat per tots aquests autors per spromogut amb la mateixa intenci legi-timadora en un model per a la recon-versi del nacionalisme fusteri en unnacionalisme de referents populistes i tra-dicionals. Fins i tot en un aliat per a con-fluir en el nou valencianisme. Una visiinstrumental del passat com aquesta ha derelegar a un segon pla i aix ho fa re-alitats incmodes com la dificultat de des-triar, en les bases socials del blaverisme,lanomenada valenciania temperamentalde lanticatalanisme xenfob i excloent. I,en el terreny poltic, els idelegs de la ter-cera via han de fer un singular esfor devoluntarisme per a troba-hi, en el naixe-ment dels partits anticatalanistes, algunacosa ms que una expressi regionalistadel nacionalisme espanyol o una via de re-ciclatge de les velles i les noves elits sorgi-des del mn tardofranquista.7 Per sisaconsegueix imaginar daquesta manerael blaverisme i en general la Batalla deValncia s a costa duna rebaixa de lesexigncies crtiques del nacionalisme detradici fusteriana i, amb elles, del seu ca-rcter progressista. La lectura que proposala tercera via de la transici valencianas, en els seus referents intellectuals i enles seues conseqncies ideolgiques i pol-tiques, un viratge de continguts claramentconservadors.8

EL VALENCIANISME COM APENSAMENT DBIL

La Batalla de Valncia segons diuFrancesc Ferrandis a La Valncia virtualha sigut el smptoma del fracs de les ide-es fusterianes, sobre la societat a la qualanaven destinades, i ens ha fet obrir elsulls envers la necessitat dajustar una men-talitat esdevinguda dogma, a la realitatdun poble en franc procs de moder-nitzaci (p. 48). La reacci anticatala-nista de la transici hauria estat, aix, unamedicina amarga per al capdavall neces-sria per a la salut del nacionalisme. Arab, lajust que es proposa no s sim-plement corregir la rigidesa dels plante-jaments sorgits de lantifranquisme, niadaptar el discurs nacionalista a una socie-tat profundament espanyolitzada i frgildavant la seducci del populisme de dre-ta. Aix hauria estat una conclusi raonablei, possiblement, indefugible de lexperinciade la Batalla. Per la lli que tots aquestsautors en trauen va molt ms enll dunareformulaci diguem-ne tcticadel nacionalisme. El que es fa des de latercera via s rebutjar larrel del pensa-ment fusteri els errors terics en elsquals ha caigut el pancatalanisme (p.59) per a oferir al Pas Valenci unanova teoria conforme amb la seua mspregona autenticitat nacionalitria (p. 55).Deixant a banda el regust essencialistadaix de lautenticitat, la conclusi quesen vol traure de tot plegat s la inviabi-litat poltica dels Pasos Catalans (p. 48).Per no noms aix. Malgrat que la re-ducci del marc nacional a les fronteresautonmiques ha estat laspecte ms cri-daner del rebuig del pensament fusteri,hi ha hagut daltres girs duna transcen-

18dncia tamb innegable. La derrota de laBatalla sembla haver estat rebuda per al-guns com una divine surprise, un esdeve-niment inesperat i fins i tot dolorsque pot ser aprofitat per a emprendre unaneteja a fons dels plantejaments que es con-sideren de manera apriorstica i sense ma-tisos definitivament fracassats. Aix, larevisi del conflicte que es fa des daques-ta perspectiva ideolgica no sols suposadesfer-se dels Pasos Catalans en tantque projecte poltic a curt o llarg termini,i fins i tot com a espai cultural,9 sintamb de la dimensi crtica i desquerraque havia tingut fins aleshores el naciona-lisme modernitzador, el que havia sorgitals anys seixanta

Si la proposta nacionalista va resultarpolticament derrotada i socialment alla-da, segons aquesta interpretaci, aix hau-ria estat en bona mesura per la seuaorientaci crtica, racionalista i esque-rrana. El missatge den Fuster argu-menten Dami Moll i Eduard Mirabuscant lerror de partida fou mascul,patern; apellava a la ra (p. 127). Daques-ta manera, els nacionalistes sn desquali-ficats com a intellectualoides enexpressi de Llus Bertomeu en El valenci-anisme que ve (p. 43) i sels retrau quenoms practiquen el pessimisme raciona-lista i les crtiques sucides, com faFrancesc Ferrandis (p. 57). Un raciona-lisme i una actitud crtica davant lesinsuficincies del pas que sassocia des-pectivament al miratge de lesquerra-nisme. Segons Vicent Franch, de serconscincia crtica de la comunitat, elconjunt del nacionalisme pass a ser comuna mena de vergonya pblica que, a msa ms, sidentificava amb tots els radica-lismes marginals (p. 72). Tamb en Docu-

ment 88, Miquel Nadal denuncia que, enlloc de buscar la globalitat social, el naciona-lisme es refugiar en la marginalitat, totadoptant als seus rengles el patrimoni de lescendres de maig (p. 208), s a dir, tota unasrie dideologies dalliberament marxis-me, ecopacifisme, feminisme que snblasmades i ridiculitzades com a radicalis-mes esquerrans ja caducats. De la mateixaopini s Francesc Ferrandis, per a qui elsvalencianistes oficials shavien capficat enla recerca de la bellesa esttica dels idealseco-pacifistes i de la revoluci permanent delesquerra aburgesada, fins al punt dabo-car-los a la prdua de la ptria (p. 16).Com a molt, saccepta que laliana con-juntural entre antifranquisme, esquerranis-me i nacionalisme va ser un mal invevitablea les darreries del rgim, per la transici jaes va encarregar de demostrar com es con-clou a Lunic valencianisme racional queno era la via de normalitat que majori-tariament desijaven les dones i els homensdesta colectivitat nacional (p. 46). Per tant,com suggereixen aquests joves valencianis-tes no debades sn els deixebles msavantatjats de la tercera via, la tradicidesquerra que ha tingut el nacionalisme alPas Valenci ha darraconar-se entre lesadrminines de la vella gurdia anti-franquista.

Aquesta reinterpretaci del passat su-posa tamb desacreditar el valor crtic delnacionalisme titllant-lo dautoodi, demanera que un concepte que shavia fetservir per a explicar la dimissi lingsti-ca i, en general, la despersonalitzaci de lasocietat valenciana, saplica sorprenen-tment als qui tractaven de capgirar la situ-aci. Aix, en Document 88, Miquel Nadalconvida a interrogar-se sobre el paper delautoodi com a causa de la creena en la

19inevitabilitat del pancatalanisme (p. 175).De la mateixa manera, Antoni Martnez,dirigent de lassociaci Tirant lo Blanc,remarcava en El valencianisme que ve comlautoodi ha aconseguit de penetrar tam-b en el pancatalanisme, i fa sentir a tantagent del nostre pas que ser valenci ssempre insatisfactori, sempre insuficient(p. 66). Lautoodi, el sucursalisme, elcomplex dinferioritat sn defectes que,segons es diu a Lunic valencianisme racio-nal, van dur a lallament social el projectede lirredentisme catal (p. 39). De fet,els valencians no haurien tingut motiusper a identificar-se com diu FrancescFerrandis amb un programa fora pes-simista pel que fa al seu passat i al seu fu-tur comunitaris (p. 35). s ms, segonslautor de La Valncia virtual, la mancadatractiu social del nacionalisme darrelfusteriana cal buscar-lo en el fet que laideologia panca cau en un fcil derrotis-me: som un poble anormal, els valenci-ans (p. 40). Per a tots aquests autors,doncs, el diagnstic crtic sobre el PasValenci com a societat ben allunyadaduna certa normalitat nacional, al capda-vall, hauria resultat un obstacle per al re-dreament daquesta situaci insatisfactria.

Per els errors que satribueixen al na-cionalisme progressista a lanomenatpancatalanisme dels anys de la Batallano sols sn ideolgics esquerranisme iactitud crtica, sin tamb poltics: elmissatge shauria adreat a uns sectors so-cials que no hi podien ser favorables. Se-gons argumentava Agust Colomer enDocument 88, els canvis sociolingsticsrecents la immigraci popular castella-noparlant, presumiblement poc receptivaal nacionalisme valenci havia qes-tionat la premissa esquerrana (p. 92). s

cert que les classes ms acomodades tam-poc semblaven massa disposades a assu-mir el valencianisme. Per una vegadams la responsabilitat era del suposat sec-tarisme esquerr: qu es pot esperar deia Colomer duna dreta exclosa apriori del projecte nacional valenci? (p.93). Del mateix parer era Miquel Nadal,quan criticava ladreament del mite na-cional a sectors socials que de cap manerapodien resultar acomboiats per la propos-ta (p. 181). La seua conclusi era que elnacionalisme havia de fer un gir cap a laburgesitzaci o reconversi del bloc na-cional-popular en bloc racionalment in-terclassista (p. 183). Aquesta reorientacies presenta com una opci pragmticasi el nacionalisme desquerra va fracas-sar calia buscar-ne un altre per, evi-dentment, suposa una reorientaciideolgica en un sentit conservador.

Dentrada, la tesi postmoderna de ladesaparici dels lmits entre dreta i es-querra justifica laband de la tradiciprogressista sense massa problemes deconscincia. El nacionalisme, segonsDami Moll i Eduard Mira, s quelcomque afecta altres fibres que les que definei-xen la ubicaci poltica dins el limitat es-pectre dretes/esquerres (p. 232). Aixsegurament s una realitat fins a cert punt,per ja resulta ms dubts dacceptar, compretenen aquests autors, que el nacionalis-me no t necessriament components declasse (p. 231). Pensar que el valencia-nisme ha darribar a ser una ideologia-marc, un model afectiu sense adquirircap coloraci en lespectre esquerra-dretacom tamb proposa Miquel Nadal a Do-cument 88 (p. 209), no deixa de ser undesig piets. Una cosa s que hi haja dife-rents sensibilitats valencianistes unes

20progressistes i daltres ms moderades,per una altra que el valencianisme, per aesdevenir veritablement nacional, hajade renunciar als referents transversals quecomparteix amb el conjunt de lesquerra.I aix, al capdavall, s el que es proposaamb consignes com Utopies universalis-tes? No grcies!, un lema pardic quedna ttol a una de les parts de La Valn-cia virtual. Dreta i esquerra serien,aix, paraules que caldria evitar en el dis-curs valencianista perqu, segons diuAbelard Saragoss en El valencianisme queve, no solament no tenen un significatobjectiu o compartit, sin que damuntdaquesta deficincia tan confusionria, vai resulta que ens enfronten (p. 82).Daquesta manera, lalternativa al nacio-nalisme esquerr fracassat seria un valen-cianisme pragmtic, capa datraure unpoble que tal com safirma en De impu-ra natione prenia com a model lempre-sari sorgit del no-res, el nou ric geners ixaronot (p. 124). Calia no anar contracorrent dels valors socials dominants elsautnticament populars i concentrar lesenergies a difondre un nacionalisme inter-classista que, seguint la proposta de Mi-quel Nadal en Document 88, reivindiquelorgull i la visceralitat (com a formesintellectuals de la volici afirmativa delparticularisme) (p. 188).

Ara b, una cosa era apellar a lorgullnacional i a la visceralitat en 1988 i unade ben diferent fer-ho en 1996. En aquestsanys la xenofbia i el racisme arreu dEu-ropa, i molt especialment als Balcans, hanfet eixir la cara ms fosca del nacionalis-me. Daquesta manera, malgrat el carc-ter democrtic i integrador del nacionalismevalenci, alguns daquests autors han cre-gut convenient advertir del risc duna deri-

va xovinista i duna acceptaci acrtica delpragmatisme poltic. Es tractaria doferirun nou marc comunitari nacional quesubstitus els valors propis de lesquerraper un comproms dinspiraci socialcris-tiana. Aix, en El valencianisme que ve, unainiciativa precisament nascuda de ledito-rial Sa, Abelard Saragoss proposava queen lloc de parlar de dreta i esquerra esfessen servir mots transparents, com arala justcia individual i social, uns valorsque sentenien lligats al pensament demo-cristi i a la tradici del valencianismemoderat (p. 83). En el mateix llibre, AgustColomer rebutjava el cofoisme collectiu iadvertia amb honestedat del perill que elcontingut del nacionalisme es redus a lamera defensa dels interessos valencians.El que vull assenyalar deia s la feble-sa que presenta una concepci tan pobra delnacionalisme, que podria caure en unpragmatisme emotivista. Aix, es fa ne-cessria una instncia crtica que evite elsriscs que tot nacionalisme comporta, iaquesta instncia ha de ser un humanismedinspiraci cristiana com el personalis-me comunitari (p. 136).

Tot i aquests discrepncies, tothom sem-bla convenut del fet que, a lhora dinter-pretar el passat i el present del PasValenci, calia defugir les explicacions ba-sades en les contradiccions socials internesi emfasitzar, en canvi, la idea duna comu-nitat nacional harmnica. Contrriamental que havia fet el discurs crtic dels anysseixanta, el nou valencianisme com deiaMiquel Nadal en Document 88 hadabstraure un conjunt de referncies co-munes creadores dun univers no conflic-tiu (p. 216). En lloc de reclamar un marcms democrtic per a canalitzar un con-flicte lligat a la modernitzaci cultural, un

21espai on pogus manifestar-se la pluralitatidentitria de la societat valenciana,aquests autors opten per negar una reali-tat contradictria i incmoda. Difonen laidea duna comunitat nacional sense ten-sions internes, reconciliada amb la tradi-ci conservadora, tolerable pel regionalismeanticatalanista i, en definitiva, no cris-padora de lambient. La invenci daquestamena dimaginari collectiu no responiasols a al pragmatisme o a loportu-nisme poltic, sin que tamb trobavauna justificaci intellectual en el pensa-ment postmodern. El nacionalisme, se-gons Miquel Nadal, hauria destar nodritper un conjunt de referncies dbils (enlaccepci que de la debilitat i el pen-sament hom fa des de la crisi de la moder-nitat) que poguera ajudar a construir iestabilitzar una certa imatge no conflicti-va de la societat (p. 209). I, de fet, la ter-cera via presenta trets fonamentals de lapostmodernitat com ara la crtica radicalde les idees racionalistes i dels projectes deprogrs social, mentre insisteix en el rela-tivisme, el pragmatisme, el rebuig de lesutopies i, en definitiva, en una adaptacials valors establerts. Una ideologia que,exorcitzant el conflicte en el terreny de lesimatges i els smbols, pretn demmas-carar les contradiccions reals nacionals,socials i de tota mena que travessen lessocietats contempornies.

La histria no podia escapar daquestaofensiva alhora pragmtica i relativista.En De impura natione sarriba a atribuir aJoan Fuster haver mostrat una histriavoluntriament parcial i maniquea (p.150), per des de la tercera via, en llocduna histria ms objectiva, el que esproposa s una visi del passat puramentinstrumental, un discurs obertament legi-

timador del valencianisme de consens.Coincidint amb el pensament postmo-dern, el passat noms tindria un valor re-latiu, ja que no seria altra cosa que unaconstrucci imaginria en funci de lesdiverses ideologies del present. Aquest re-lativisme lexpressa Miquel Nadal quan,en El valencianisme que ve, afirma que aligual que hom pot fer una histria delvalencianisme poltic amb un fil conduc-tor que demostre el-necessari-conflicte-fi-nal-entre-els-valencianistes, tamb hompot fer una altra histria que sense amagarels conflictes faa aparixer les etapes defecunda unitat (p. 112). Per tant, el quecal fer un vegada ms s defugir el conflic-te, i reelaborar una versi del passat delvalencianisme i en general de tot el pascomplaent i autosatisfeta, encara que deixemplies zones de la realitat histrica en lapenombra. Daquesta manera, des de lespgines de La uni del valencianisme, esreclama la reconstrucci duna histriapretrita presentada de manera amablecom a element de creaci de la conscincianacional valenciana (p. 56). Aquesta rein-venci del mite duna comunitat harm-nica noms amenaada pels altres, vaunida a la rehabilitaci delements irra-cionals i essencialistes com lapellaci alcarcter nacional o al genius loci. Enunes ocasions, una rebregada sensibilitatdel Sud servir com fan Dami Molli Eduard Mira (p. 149) per a explicar elrebuig popular a les idees fusterianes i, endaltres, un suposat genius loci aprofitarper a legitimar el provincialisme segonsLa Valncia virtual com un componenttpic que s del carcter del poble valen-ci (p. 147). Exhumant uns trets collectiusprcticament innats, es poden estalviar re-flexions ms incmodes sobre les causes

22histriques de la reacci anticatalanista odel sentiment provincial. A ms a ms, sitot aix sn coses del carcter, no hi ha resa fer, excepte adaptar-se a la realitat esta-blerta i dimitir de les actituds crtiques.En definitiva, el nou valencianisme, elque pretn justificar-se a partir de la der-rota de la Batalla, recupera moltes de lesreceptes del vell regionalisme i, alhora,troba una faana renovada en el descrditpostmodern dels valors illustrats i de lesutopies.

LA DESLEGITIMACI UNIVERSALDEL PASSAT

La visi de la histria recent que shareconstrut des de la tercera via la Bata-lla imaginada pot qualificar-se de re-visionista, en la mesura que, com en altrespasos europeus que arrosseguen experi-ncies conflictives, tractaria de trobaruna soluci equilibrada que conjurs elspassats que no passen, a fi de superar-losdefugint la seua projecci incmoda sobreel present.10 De fet, encara que la configu-raci ideolgica daquest valencianismeha respot sovint a motivacions poltiquesconjunturals, en el fons reprodueix el ma-teix esquema explicatiu que sha fet servirdes de la correcci poltica per a afrontar lamemria inquitant de la Frana de Vichy,de la Itlia feixista i, amb major proximi-tat, de la Guerra Civil espanyola i delfranquisme. Evidentment, per sort per ales vctimes i tamb per als agressors, laBatalla de Valncia no pot igualar-se aaquelles experincies terribles, per s quepoden comparar-se els mecanismes de ra-cionalitzaci i de reinterpretaci daquesteshistries ms o menys traumtiques: el

relativisme a lhora de valorar els bndolscontraris, amb la consegent devaluacidel passat, i la proposta de fonamentar lapau ciutadana en loblit.

Dentrada, sha volgut presentar el pe-rode conflictiu com un parntesi excep-cional dins de levoluci histrica normalde cada pas. En el cas valenci, es tracta-ria doblidar aquells anys crispats, i tot elpassat franquista, per a tornar a connectaramb la tradici valencianista de preguerra,sens dubte magnificada i idealitzada comun moment de concrdia nacional. Entots els casos, lamnsia es considera ne-cessria per la pau civil, per sobretot per-qu, ms enll dels laments rituals, no pottraures cap lli positiva dels enfronta-ments. No hi hauria cap bndol amb quidentificar-se: tots havien estat culpables itots havien tingut part de ra. Aix s elmateix que succeeix en daltres conflictesque encara marquen el present de moltspasos europeus. Aix, es diu que la resis-tncia italiana tamb havia coms crims i,per contra, molts dels feixistes eren patri-otes que tenien un ideal noble. Els repu-blicans espanyols representaven la legalitatdemocrtica, per tamb cometeren assas-sinats i acabaren dominats pel comunis-me. De la mateixa manera, safirma queels catalanistes tenien un projecte naci-onalista coherent, per foren provocadorsradicals i iconoclastes, mentre que elsblavers, malgrat les actituds violentes, es-taven animats per un valencianisme pri-mari per ben intencionat i, al capdavall,ms exits. Com es deia a El valencianis-me que ve, el judici s salomnic: culpa-bilitat del blaverisme i del catalanisme.Del ratpenatisme i del fusterianisme. Detots i de ning (p. 47). En conseqncia,cal demanar llibertat i amnistia dels ex-

23cessos racionals dels uns i emotius delsaltres (p. 40).

Daquesta manera, totes les posicionssn anivellades, i poc importa la dife-rncia que hi havia entre els projectes i elscomportaments poltics. En el cas valen-ci, fins i tot arriben a igualar-se els dosbndols com a regionalistes de dues naci-ons la catalana i lespanyola que pre-tenien mixtificar i assimilar lautnticanacionalitat valenciana. La Batalla de Va-lncia, doncs, hauria estat intil i tothomlhauria perduda. El passat immediat nopot reivindicar-se, queda deslegitimat com areferent per al present i, per tant, el millorque pot fer-se s oblidar-lo. La pau ciuta-dana es diu a La Valncia virtual solssha aconseguit mitjanant la realitzacidun exercici inconscient domissi i oblit,com a producte de lavorriment duna ba-talla intil (p. 15). Tamb des de Lunicvalencianisme racional es propugna nofurgar en les nafres, si no mes be aprofi-tar els erros que tots feren (p. 52). Endefinitiva una pila de bones intencionsque reprodueixen els arguments que shanfet servir des del pensament oficial per aescamotejar una comprensi del que vasuposar la Guerra Civil i la dictadura. Elparallelisme arriba fins i tot a la ridicu-litzaci o la criminalitzaci dels lluitadorsantifranquistes com a elements radicals iutpics, de manera semblant a com sndesqualificats els catalanistes pel nouvalencianisme de consens. I de la ma-teixa manera que els tabs i les amnsiesque envolten el franquisme i la transicidistorsionen la qualitat de la democrcia,la legitimaci de lanticatalanisme comuna opci poltica o identitria respec-table constitueix una nova versi de la tc-tica de lestru: tancar en fals el conflicte

en no voler veure el significat xenfob iexcloent del blaverisme, i la hipoteca quela seua normalitzaci social suposa nosols per a la memria histrica, sin so-bretot per a la vida democrtica i la convi-vncia civilitzada al Pas Valenci.

1 De impura natione. El valencianisme, un joc de poder,guany el Premi Octubre dassaig en 1986, i Do-cument 88. Destinat (sobretot) a nacionalistes,obra de Vicent Franch, Agust Colomer, MiquelNadal i Rafael Company, opt al mateix premi en el1987, que rest desert, encara que per recomana-ci del jurat el llibre fou publicat en 1988 comlanterior per Tres i Quatre. Ms difcil ho vatenir La Valncia virtual. Propostes per a una reno-vaci valencianista, que es present al mateix premi,amb distints ttols i sempre infructuosament, en1988 i en 1989. Finalment, lany 1995 va gua-nyar, juntament amb Lunic valencianisme racio-nal, el Premi dAssaig 25 dAbril, organitzat perla Joventut Valencianista, per lobra rest indi-ta fins que el 1998 fou publicada per LEixam.

2 Lunic valencianisme racional (lemotiva polemica va-lenciana), obra dIgnaci Bellido, Llus Bertomeu iJosep Miquel Bisbal, guany el I Premi dEnsaig25 dAbril organitzat per lanomenada JoventutValencianista, una organitzaci cvica on milita-ven els mateixos autors. Tant aquest llibre com Launi del valencianisme (Cap a un nacionalisme cons-tructiu i majoritari) foren publicats per lesmentadasocietat juvenil.

3 Cal no confondre el secessionisme amb lautoc-tonisme lingstic, ja que els autors ms parti-cularistes de preguerra tret dexcntrics com JosepMaria Bayarri afirmaven que el valenci i elcatal shavien format simultniament i de ma-nera independent als dos costats de lEbre, perno deixaven de ser per aix una mateixa llengua,vegeu August Rafanell, El mossrab i la llenguadels valencians, Revista de Catalunya, 79 (1993),p. 39.

4 Autors com Zeev Sternhell veuen en el rgim de Ptaincaracterstiques assimilables al feixisme i fins i total nazisme, algunes de les quals en la nostra

24opini tamb es trobarien en el franquisme, ve-geu La modernitat i els seus enemics. De la re-volta contra la Illustraci al refs de la democr-cia, LEspill, 4 (2000), pp. 5-24.

5 Aix, es remarca lexistncia actual de partidos dederecha regional que compiten con el PP por unmismo espacio poltico y que, en alguna ocasin,ocupan el de una extrema derecha potencial. Elcaso ms ilustrativo sera el de la Comunidad Va-lenciana, con el fenmeno del llamado blaveris-mo, segons Xavier Casals, El fascismo. Entre ellegado de Franco y la modernidad de Le Pen (1975-1997), Barcelona, Destino, 1998, p. 84.

6 Vegeu Rafael L. Ninyoles, Mare Espanya. Aproximacial nacionalisme espanyol, Valncia, Tndem, 1997(1a ed., 1979), pp. 174-184, i Vicent Bello, Lapesta blava, Valncia, Tres i Quatre, 1988, pp. 36-63, un llibre aquest que constitueix lestudi msdocumentat sobre lanticatalanisme al Pas Valen-ci.

7 Sobre aquesta caracteritzaci dels partits regionalis-tes, vegeu Xos Manoel Nez Seixas, Los nacio-nalismos en la Espaa contempornea (siglos XIX yXX), Barcelona, Hiptesi, 1999, pp. 153 i 155.

8 En un nivell estrictament poltic, el discurs de la ter-cera via ha estigmatitzat els pactes entre el nacio-nalisme i lesquerra estatal. Com a exemple msrecent, a La uni del valencianisme es parla de lamassa voltes hipcrita aliana nacionalisme-pro-gressisme que sempre ha subordinat uns referentsrespecte dels altres i que ha imposibilitat lassump-ci dun projecte nacional propi (p. 31). Daltresautors, fins i tot no han dubtat a cantar les lloan-ces del govern de la dreta, com es fa a La Valnciavirtual: amb lequip de Zaplana sha engegat unnou estil poltic que vol marcar les seues difern-cies amb el tarann subms, tan caracterstic dellermisme. Agafant lensenya del poder valenci,entre les coordenades poltiques del Fraga galle-guista i del projecte valencianista CDV, el governpopular ha dut a terme una srie dactuacionsms eficaces per a la defensa dels interessos delpoble valenci (p. 174). Ser per aix que bonapart de la Joventut Valencianista amb els seusgrafmans al capdavant han acabat entrant ales files del Partit Popular, segons recollia el diariLevante (15-I-2000).

9 En aquest sentit, les propostes de la tercera via nohan de confondres amb daltres reformulacionsms o menys tctiques del nacionalisme po-ltic, que tot i propugnar el Pas Valenci com a

naci poltica defensen els Pasos Catalans comel marc ms adequat per al manteniment de laidentitat valenciana, i fins i tot com a horitzduna futura articulaci poltica. Aix, Joan F.Mira afirma que Els Pasos Catalans (...) formenuna antiga comunitat de llengua i de cultura, i unmbit modern de relaci cultural i dinteressosdiversos (econmics, per exemple) afins o com-partits. I s una cosa perfectament raonable quelespecifitat valenciana la identitat mateixa, elllegat histric, la continutat cultural, la llengua,etc. estar ms ben salvaguardada i es desenrot-llar millor dins dun espai catal compartit entermes digualtat (Sobre la naci dels valencians,Valncia, Tres i Quatre, 1997, p. 239). Per la seuabanda, Pere Mayor ha argumentat que sense unPas Valenci valencianitzat, difcilment podremparlar duns Pasos Catalans amb futur. La reali-tat ha demostrat fefaentment la necessitat daga-far aquest projecte com un punt darribada i nocom un punt de partida (Debat sobre els PasosCatalans. Una reflexi vint anys desprs, El Con-temporani, 11-12 (1997), p. 21).

10 Giovanni Levi, Sobre ls poltic de la histria,LEspill, 3 (1999), pp. 27-37.

25

Les llenges absoltes?Un liberalisme contra canbals i gurus

Guillem CalaforraPol Ferrando

Guillem Calaforra s llicenciat en Filologia Catalanaper la Universitat de Valncia, tcnic del Servei deNormalitzaci Lingstica daquesta mateixa Uni-versitat i lector de catal a la Universitat de Cra-cvia. Autor de Wilhelm Meyer-Lbke i DasKatalanische. Introducci i traducci (IEC, 1998) ide Paraules, idees, accions. Reflexions sociolgiquesper a lingistes (IIFV, 1999).

Pol Ferrando s llicenciat en Filosofia per la Universi-tat de Valncia. Actualment treballa sobre lobradIsaiah Berlin.

UN ENFOCAMENT GENEALGIC

Lorganitzaci poltica caractersticade la modernitat als pasos europeus (i,per extensi, a la resta del mn) s lestat-naci, tamb anomenat naci-estat o, r-negament, estat. Per als nostrescontemporanis, sembla com si sempre ha-gueren existit els estats, com si tota comu-nitat humana del passat i del present fraestat dalguna manera. Res ms lluny de larealitat perqu, malgrat la seua aparentimmemorialitat, lestat-naci s un esque-ma tan histric i contingent com qualsevolaltre, i a ms a ms de factura ben recent.Autors com Plat, Aristtil, St. Agust oSt. Toms ja van dir la seua, certament,sobre la cosa pblica, per lmbit territo-rial i administratiu a qu es referien era

molt diferent de lestat modern, tant enlaspecte organitzatiu com en la fona-mentaci ideolgica: els grecs parlaven dela ciutat-estat (), i els pares de les-glsia es referien al Sacre Imperi catlic.Abans de la Revoluci Francesa, lorganit-zaci poltica mai no shavia plantejat entermes de garantia duna pau perptua nide tracte igualitari envers tots els ciuta-dans els quals havien estat tradi-cionalment sbdits, o pertanyents a altrescategories encara ms subalternes, imolt menys no shavia fet daquests prin-cipis els pilars bsics dun sistema poltic.Aquest esquema poltic, infantat pels no-tables illustrats i per la burgesia emer-gent, pretenia convertir els sbdits enciutadans ms lliures, ms felios i msjustos. Havia de ser, al cap i a la fi, unasocietat ms racional que albirava unillustrat futur per al gnere hum.

Va ser Maquiavel qui trenc de mane-ra subtil per radical els lligams que unienels poders politicoterrenals amb lesglsiasegons explica Isaiah Berlin (1979: 25).Tal com argumentava lillustre poltic flo-rent, governar i mirar de salvar nimessn dues tasques diferents, i fins i tot po-den resultar contradictries. Es tractadactivitas vinculades a moralitats antag-niques, i pretendre de portar ambdues dela m ens menaria directament cap al fracs

26poltic. Per hem danar ms endavant deMaquiavel per trobar altres fonamentsideolgics de lestat-naci: la sobiraniapopular, la importncia de lindividu i elrebuig de la religi dins de la cosa pblicano soriginen des de perspectives dife-rents, sin que totes sn fruit dun mateixprocs, el de racionalitzaci i desmagifi-caci, caracterstic de lOccident europeu.Tot i les influncies evidents de la tradicigrecorromana i cristiana, lEntzauberungder Welt procs desmagificador magn-ficament estudiat per Max Weber t laseua gnesi definitiva en la modernitat illus-trada. s llavors quan hom definir lsserhum com a sser racional i, per aix ma-teix, autnom, lliure i igual que la restadels seus congneres. Els homes naixen iromanen lliures i iguals en drets. Les dis-tincions socials noms es poden fonamen-tar en la utilitat comuna, diu larticleprimer de la Declaraci Universal delsDrets de lHome i del Ciutad. s en aquestcontext que emergeixen els mitjans de co-municaci escrits, tal com els coneixemen lactualitat. El fet que tots els ciutadansreben informaci sobre all que sesdeval seu voltant suposa practicar larticle dela Declaraci que acabem de citar: la in-formaci s una manera de fer pblic allque interessa o ha dinteressar el ciutad i,alhora, s una manera de prendre en con-sideraci les seues capacitats racionals icrtiques.

El fet de restringir la religi a lmbitprivat no s un simple capritx de racio-nalistes liberals. Larticle des de la ma-teixa Declaraci diu: Ning no pot sermolestat per les seues opinions, fins i totles religioses, sempre que la manifestacidaquestes no pertorbe lordre pblic esta-blert per la llei. Les guerres de religi im-

plicaven una situaci constant de bellumomnium contra omnes. Per als primers ide-legs de lestat-naci, els homes naixeniguals, per els seus instints i les seues pas-sions els porten a guerrejar en aparixer lams mnima desconfiana, per tal dasse-gurar la seua supervivncia i de retop elseu poder, i aix sesdev tant entre elsmembres de la prpia comunitat com en-front dels estrangers. Aquest estat de ne-guit es pot tornar insostenible, i simposala cerca duna soluci amb pretensi depermanncia. Diu Hobbes (Leviathan, II,cap. 17) que lnica manera destablir lapau i la seguretat enfront de propis i es-tranys consisteix a delegar el poder a unapersona o a una assemblea, les quals man-tenen lordre i el consens de voluntatsmitjanant la por al cstig. No ens ha desorprendre: Hobbes interpretava, senzilla-ment, el seu moment histric.

Altres autors, com ara Rousseau o Kant,van plantejar el naixement de lestat coma fruit dun acte lliure, i no pas com a re-sultat del sotmetiment de qu parlavaHobbes. Es parteix de la idea, afirmada japer Bod, que la sobirania s del poble ino pas dels prnceps, i per tant els homespoden associar-se lliurement per donar-seun govern que millore les condicions devida de tots els membres que sinclouendins daquest gran contracte social. Comdiu Rousseau (Sobre el contracte social, I,cap. 6): Trobar una forma dassociacique defense i protegesca amb tota la foracomuna la persona i els bns de cada asso-ciat, i mitjanant la qual cadasc, en unir-se a tots, tot i aix no obeesca ms que a simateix i quede tan lliure com abans.Aquest s el problema fonamental que so-luciona el contracte social. Una idea b-sica que encenta perspectives represes

27desprs per Kant en els seus escrits sobrefilosofia de la histria. Remarquem-hi no-vament, per, laparici fonamental delelement defensiu de lassociaci; per dir-ho dalguna manera, tamb per a Rousseaula seguretat s condici de possibilitat dela vida feli, lliure i pacfica.

Aquesta idea de lestat pacificador, laici just s directament subsidiria de la ple-na confiana en la ra, una confiana perla qual van pledejar els illustrats i, abansdells, tamb els humanistes del Renaixe-ment. Des de pressupsits illustrats, laracionalitat aquest tret que caracteritzaels ssers humans t un abast limitat,per tamb unes potencialitats encaradesconegudes pel fet de no haver estat es-tudiada i emprada correctament. Les cin-cies naturals han demostrat els gransavanos que es poden aconseguir tot se-guint els dictmens duna racionalitat me-tdica i sistemtica. El progrs de lahumanitat passa necessriament pel camde la ra. El coneixement ens alliberar,per tamb ens far ms poderosos en lamesura que no ens deixarem sotmetre ales forces obscures dels mites ni als instintsirracionals de la natura. Ara cal atrevir-sea saber, cal eixir de la culpable minoriadedat.

Conseqents amb aix, filsofs i te-rics de la societat van tractar de seguir elsmtodes racionals de les cincies de la na-tura, per portant-los a lmbit de la vidaprctica; s a dir, al camp de la poltica ide ltica. Hom creia fermament en lapossibilitat de descobrir les lleis de la rai, aix, dampliar els nostres coneixementsper poder esbrinar quin s el millor siste-ma de govern per als ssers humans, o s,el sistema ms prxim als dictmens de lara. Lestat-naci democrtic sorgit amb

la Revoluci Francesa, segons Kant, pre-senta dos aspectes: un de jurdic (el dretinalienable dels pobles a dotar-se de lleisprpies) i un altre referit als objectiusque sn igualment un deure, diuell: eliminar la guerra i assegurar el pro-grs (Der Streit der Fakultten, Der Streitder philosophischen Fakultt mit derjuristischen,6).

La idea de racionalitat illustrada a-mara tot el concepte destat i dindividuara ciutad que sunir voluntria-ment al contracte i se sotmetr a les lleisque emanen daquest gest poltic. I comque les lleis brollen duna deu de raciona-litat, el fet de sotmetre-shi no ser una es-clavitzaci, sin ms aviat un acatamentde limperatiu categric de la ra i, pertant, una acci autnoma i volguda. Unade les actuacions fonamentals de lestat-naci, en tant que estructura poltica diri-gida per la burgesia, s lestabliment dedeterminats drets i llibertats que perme-ten el funcionament de la maquinriaeconmica. s en aquest context que apa-reix la Dclaration de 1789. Lestat garan-teix la propietat privada i les llibertatspoltiques imprescindibles per a la marxadel capitalisme. Libert, galit et frater-nit s el lema francs. No s casualitat: sila Declaraci dindependncia dels EstatsUnits dAmrica marca probablement lanyzero de lestat-naci com a discurs, la re-voluci de 1789 i la Dclaration, en tantque materialitzaci poltica dels principisillustrats, representen lacta de naixementde lestat-naci tal com el coneixem avuidia.

28LA DEFINICI DE MAX WEBER

Encara no fa cent anys que Max Weberva pronunciar la seua famosa confernciaPolitik als Beruf, en la qual definia lestatcom (...) una associaci de domini de ti-pus institucional que ha aspirat amb xita monopolitzar en un territori la violnciafsica com a mitj de domini, i amb aquestfi reuneix en les mans dels seus dirigentsels mitjans materials, per els expropia alsfuncionaris autnoms que abans en dis-posaven per dret propi, i en lloc dells sesitua a si mateix a dalt de tot (Weber1919a: 824, subratllat nostre). Aquestadefinici ha estat molt citada i comentadaper tota mena dautors; tant, que gairebsembla oblidada. Per cal recordar-la puntper punt, per entendre en qu consisteixel fet dexercir el poder estatal; ser titulardel poder i exercir la violncia legtima nosn activitats senzilles: no debades es con-sidera bon estadista aquell que t bon ullper a les enrevessades i complexes xarxes irelacions de les coses destat (la res publi-ca). El poder, s clar, no noms ve donatper la grcia de Du, tot i que aquesta dar-rera puga ser una justificaci de pes. Nhiha exemples de sobra, i Maquiavel nstestimoni. De manera que, ms que nouna divinitat legitimadora, lestat les-tadista necessita uns mitjans materials(econmics, militars, burocrtics, etc.)per tal de fer b la seua tasca, s a dir, ga-rantir la pau dins del terrirori estatal (-na-cional), defensar el territori dels enemicsestrangers i organitzar la vida en comdels ciutadans. En poques paraules: lestatexpropia, sotmet i centralitza tots els mit-jans que puguen fer perillar lestabilitat ila seguretat dins dels seu territori.

Lestat, per tant, actua dins els seus l-

mits en un territori determinat, per tam-b de fronteres enll, per defensar-se depossibles atacs exteriors. Donada la im-portncia de la defensa i de la seguretat,no s cap destrellat afirmar que lestat,malgrat les teories contractuals, restar le-gitimat sempre que acomplesca els finsper als quals ha estat creat; des de la racio-nalitat destat es pot afirmar que, mentrelestat establert mantinga el seu poder,tota revolta que no triomfe ser una revol-ta injusta i, per tant, illegtima (s clarque, des daquests pressupsits, tamb es-devindr el contrari: tota revolta o guerraque no siga aturada per lestat i impose elsseus criteris i maneres de fer esdevindrlegtima i justa, por justo derecho de con-quista). Des daquesta lgica, la legitimi-tat i la seua absncia depenen de lxit o elfracs de la violncia fsica exercida.

Hem vist com Weber apunta que les-tat ha de centralitzar tots els recursos perposar-los a la seua disposici. s bsica,precisament, una administraci discipli-nada i efectiva per tal de garantir els dretsindividuals i collectius dels ciutadans, imai no seran prou els mitjans que es des-tinen a aquest fi. Amb la creaci de lestatmodern senceta, doncs, un procs dho-mogenetzaci global que ha de garantir eldesenvolupament eficient i igualitari de lacosa pblica i de la societat, i aix implicalabolici de diferncies i distinguos sical, al preu de la repressi i lexclusi deles minories. Les lleis, tant com els dretsde lhome, sn racionals, i la ra s nica.Noms hi ha un cam per a cercar la vidabona, justa, feli i lliure, i tots els altresshan de rebutjar com a falsos (o falsifi-cats); altrament, tornarem a la foscorpreillustrada. El cam de la ra s nic iassolible, i lestat democrtic s una forma

29de govern racional, fruit de la lliure asso-ciaci de voluntats; per tant, tots els ciu-tadans queden sota la voluntat general inica que han acceptat sense coacci.

Per als estats-naci no hi ha individusprocedents de cultures diverses, noms hiha ciutadans que abans estaven en un es-tat de natura per que, en acceptar el con-tracte, han entrat a formar part de lestatde dret. Lestat de dret no fa difernciesentre els ciutadans, tots sn iguals davantla llei. I si no ho sn, els fa iguals per atots els efectes. La llei unifica tots els ciu-tadans, que han dacceptar o han ac-ceptat les normes del joc. Des dacsenceta un procs de normalitzaci ciuta-dana: en un mateix estat no hi ha grupsdiferents ni cultures diverses; aix seriacatic, i la nova societat noms es dirigeixmitjanant una voluntat (tot i que sigauna voluntat general). Lestat ha de ferabstracci dels orgens de cadascun delsciutadans per crear un nou ordre homo-geni que assegure la igualtat, sense privile-gis ni furs especials; ha duniformitzarlheterogenetat real amb una legislacigeneral, una administraci central i unpoder nic. Lestat unificat inicia, aix, laconstrucci duna naci que ha de coinci-dir amb el territori administrat.

Segurament, lhomogenetzaci no snoms el pla dun cap pensant ple dafanyde poder, ni el resultat duna sinistra cons-piraci de lestat contra els seus ciutadans,sin tamb un aparent imperatiu fun-cional, conseqncia dunes condicionsmaterials en procs de modernitzaci i ra-cionalitzaci. Sha de possibilitar lexpan-si de leconomia dins del territorinacional, i per aix cal eliminar tot tipusdobstacles, b siguen privilegis nobiliaris,gremis, taxes provincials, etc. Cal obeir les

tendncies de leconomia de lliure mercatque imposa el procs dindustrialitzaciincipient. Com diu Luis Villoro, El pasoa una sociedad industrial y mercantil tienecomo condicin la uniformidad en lospesos y medidas, la generalizacin de unamoneda nica, la abolicin de losimpuestos locales y alcabalas, la facilidadde comunicaciones, la uniformidad dereglas de propiedad e intercambio. Elestablecimiento de un mercado uniformees paralelo a la uniformidad jurdica y ad-ministrativa que, a la vez favorece un po-der central, iguala en derechos a laemprendedora clase media (burguesa)con la aristocracia (Villoro 1998: 27).

Per un dels mbits on ms esforos hadesmerar lestat pel que fa a lhomoge-netzaci, en tant que smbol identifi-cador, s el de la cultura i leducaci, isobretot el de la llengua. Lestat seleccionala llengua nacional i la imposa en tots elsmbits de la vida pblica ladminis-traci, la vida comercial, la legislaci ileducaci com a llengua nica, com aidioma que possibilita la comunicaci en-tre tots els ciutadans del territori, i quetots tenen el deure de conixer. El dominide la llengua nacional s imprescindibleper tal que hi haja una fluda comunica-ci entre ciutadans i administraci. Nonoms sensenya la llengua que tots hande conixer, sin que tothom ha dins-truir-se dins del mateix sistema, i s enleducaci nacional on es transmet de ma-nera palesa el discurs dominant, que bate-ja els infants com a nous ciutadans delestat. s en el sistema educatiu, en la so-cialitzaci secundria, on es porta a termeel procs densinistrament cultural, onsimposen els valors que hom ha daccep-tar per esdevenir un ciutad exemplar

30evidentment, un ciutad racional. Les-tat exigeix adhesi i reverncia dels ciuta-dans a la nova cultura que determina elgrup hegemnic, i fins a tal punt aix scert que el ciutad jurar fidelitat a la ban-dera de la nova naci i estar disposat,com es diu en lexrcit espanyol, a derra-mar hasta la ltima gota de sangre por lapatria. Lensenyament de la histria (na-cional) s una pea bsica daquest esque-ma. Si el sistema educatiu s el ritudiniciaci, el sistema militar obligatoriesdev, per a major glria de la ptria, elritu dacceptaci plena dins de lestat-na-ci. I justament lexrcit s una de les or-ganitzacions ms representatives de laviolncia legtima de lestat, ja que ha devetllar per la seguretat nacional i per la in-tegritat del territori. Lestat, amb tots elsmitjans al seu abast crea, difon i reprodu-eix el seu propi discurs de dominaci perperpetuar-se: crea veritat.

CRTICA DE LESTAT-NACI

Seguint els designis de la modernitatque el va construir, lestat-naci s un es-quema que, indubtablement, ha mostratuna gran funcionalitat durant els darrersdos segles. La seua universalitzaci no saliena a la seua efectivitat, sens dubte.Tanmateix, les contradiccions daquest ti-pus dorganitzaci, i els efectes secundarisque han tingut molts dels seus pressu-psits bsics, lhan portat durant el segleXX a una situaci fora complexa que exi-geix una crtica en profunditat. Algunsdaquests factors sn externs, resultat decanvis tecnolgics i socioeconmics a granescala; daltres sn contradiccions internesde lesquema mateix, factors diguem-ne

estructurals. Les tendncies globalitzadores,el problema de la diversitat sociocultural ils de la repressi legtima sn, probable-ment, els tres elements que ms pressiexerceixen sobre lestructura tradicionalde lestat-naci.

Ara que est de moda omplir pgines(i omplir-se la boca) amb lanomenadaglobalitzaci, potser convindr recordarque aquest fenomen lluny de ser un pro-cs casual i acabat dinventar, s una ten-dncia inherent a la lgica interna delcapitalisme. El desenvolupament histricde leconomia de mercat, lluny ja de tcti-ques proteccionistes obsoletes (en tant queredueixen les possibilitats dexpansi delsistema), ha engegat processos interns benconeguts, que shan accelerat especial-ment a partir dels ltims decennis del se-gle XX. Aix, cal assenyalar que latendncia natural de lempresa capitalistano s pas el manteniment sin lexpansi.Per aix es fa indispensable lampliaci delespai vital econmic, i la competitivitatsignifica vendre ms, per tamb vendrems lluny. Lexportaci, la superaci de lesfronteres, continua sent lideal de tota em-presa ara ms que mai. Les inversionsempresarials, a mesura que augmenta el vo-lum de facturaci, es dirigeixen sovint en-ll de les fronteres dels estats-naci. Sensefer esment del fenomen de les multinacio-nals, s un fet conegut lexpansi de mit-janes empreses europees cap al norddfrica, lEst europeu o els pasos orientals,rees en les quals el cost de producci dismi-nueix a causa de la barator de la m dobra ilaccessibilitat de les primeres matries. Dal-tra banda, lanomenada economia especu-lativa (participaci accionarial en societatsannimes) sha popularitzat de manera es-pectacular durant les ltimes dcades, la

31qual cosa ha donat una nova empenta a lainversi internacional i, de retop, ha creatles condicions perqu una major quanti-tat de poblaci romanga atenta a la marx