l llarg dels se-gles se li han donat dife-rents noms. «Parla’m, oh Musa», invoca-va Homer al

principi de L’Odissea, cercant l’alè de la inspiració. És l’impuls creatiu, el duende, les paraules murmurades a cau d’orella que es convertixen en versos sobre la pàgina. «Sé que un poema és bo quan sent que m’ho dicten», confessava recentment a ARTS el poeta Rafael Soler. Alguna cosa similar al que una vegada va descriure el compositor Neil

Young: «És com si un fos una emissora de ràdio. Transmets i després reps». És, també, una qualitat impredictible perquè, com reconeixia un resignat Ra-fael Soler, «un poema ve quan ell vol».

Però, i si es poguera aprendre a escoltar eixa veu, anticipar-se a ella i reconèixer-la quan par-la? És possible aprendre a es-criure poesia?

Són qüestions a les quals s’han enfrontat les responsables del taller Polimnia 222 de la Universitat Politècnica de València des de la seua funda-ció en 2002. Dirigit primer per

la catedràtica Elena Escribano, i a partir de 2014 per la pro-fessora de Llengua i Literatura Pilar Verdú del Campo, ha aco-llit en els seus primers quinze anys de vida a més 400 aficio-nats a la poesia. A escriure-la i, també, a gaudir-la. «És difícil trobar en el món poètic de València a algú que no haja es-tat o no conega Polimnia», asse-gura Escribano.

Este 2017 el taller està vivint el millor moment de la seua història. Nou dels seus alumnes han aconseguit amb les seues obres deu dels premis més pres-tigiosos de poesia que s’ator-

guen a Espanya. L’últim, el Pre-mi Internacional de Poesia Ge-rardo Diego de Cantàbria, ho va rebre fa només uns dies Pascual Casañ pel seu llibre La vida aparte. «És que no m’ho puc creure», diu Escribano, sorpre-sa i també molt agraïda per es-ta inesperada bona ratxa.

La fórmula de Polimnia, as-senyala la seua fundadora, es resumix en «el treball, la constància i un bon planter de poetes amb moltíssimes ganes d’escriure cada dia millor». I si hi ha alguna cosa imprescindi-ble, afig, és «la passió per la lec-tura i una bona goma d’esbo-

rrar per a eliminar tot allò que li sobra al poema per a aconse-guir el seu millor nivell. La ma-jor part dels versos que escri-vim els necessitem nosaltres, el poema no els necessita».

Pilar Verdú, actual responsa-ble del taller, opina que el fona-mental és ensenyar a «llegir» poesia. «És, principalment, al que aspirem. La poesia té una història, una tècnica, uns codis que són transmissibles. El que no pot ensenyar-se és el que aconseguix que un escriptor si-ga, de debò, un bon escriptor: l’instint, l’oïda, la intel·ligència, la gosadia, l’autenticitat, el ta-

LLEGIR, COMPARTIR, ESCRIUREPOLIMNIA 222 VIU EL SEU MILLOR ANY: 9 ALUMNES I EX ALUMNES D’ESTE TALLER

DE POESIA DE LA UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE VALÈNCIA HAN ACONSEGUIT ALGUNS DELS PREMIS DE MÉS PRESTIGI A ESPANYA. ACÍ ENS EXPLIQUEN EL SEU SECRET

arts|POESIA

EL MUNDO. DIJOUS 23 DE NOVEMBRE DE 2017 ?

arts|POESIA

EL MUNDO. DIJOUS 23 DE NOVEMBRE DE 2017 ?

TEXT D’ ÁNGEL SALGUERO FOTOS DE JOSÉ CUÉLLAR I BIEL ALIÑO

lent, en fi. Treball sense talent portarà, com a molt, a la correc-ció. Talent sense treball, amb sort, al fet que sone la flauta al-guna vegada», explica.

Fran García, guanyador en-guany del premi Marc Granell amb el poemari Mare Nostrum, recorda Polimnia com «un punt d’inflexió absolut» en la seua afició per la poesia. «Vaig arri-bar allí com a aficionat, amb quatre versos mal escrits, i em vaig trobar amb un ambient ex-cepcional. Cada classe era una experiència extraordinària d’aprenentatge, descobriment i motivació, i eixe fet va afectar, òbviament, la meua forma d’acostar-me a la poesia». El que el taller no pot aportar en cap cas són «fórmules màgi-ques»: «Es pot ajudar a evitar errors i donar unes pautes que guien l’escriptura poètica, però no hi ha un mètode més o menys exacte per a escriure poesia. Es pot ensenyar per on va el camí, però este ha de ser recorregut per cadascun», as-senyala Fran García.

Per a Ana María Pérez Díez,

guanyadora en 2017 del XVI Premi Internacional de Poesia per a Dones Leonor de Córdoba amb el poemari Temblor en el canto, Polimnia es va convertir en «un punt de trobada, un lloc en el qual compartir passió per la paraula, treball i amistat. Allí he après que el rigor i l’honra-desa en l’escriptura casen bé amb la llibertat». Montse García Sanz, Premi de Poesia Jove Jo-sé García Nieto en 2016 amb Telarañas de sal, destaca que a les classes va aprendre a «saber quan parar, a deixar que els poemes siguen el que ells volen ser sense que jo l’impose». Hi ha tantes veus diferents a Po-limnia, assegura, «que per a conviure hem de fer un esforç constant per a posar-nos en la mirada de l’altre. És necessari eixir de la teua zona de con-fort».

Una de les claus de Polimnia és l’acte de compartir. Així ho creu Virginia Navalón, guanya-dora del II Premi de Poesia Ma-ría Zambrano UNED Màlaga amb Matrioska: «Este taller es basa a compartir textos i im-

pressions amb bons lectors o escriptors de poesia, rebent d’ells les seues impressions so-bre els meus poemes i aportant les meues opinions sobre els seus. La crítica és el que pot ajudar a millorar l’escriptura i açò sí pot ensenyar-se o desen-volupar-se».

Pascual Casañ, l’últim dels alumnes de Polimnia a rebre enguany un guardó, afirma que el treball a les classes ha can-viat «radicalment» la seua ma-nera d’escriure: «Ara cerque més la idea i l’emoció expressa-des amb brevetat i contenció. A més, en el personal he trobat un grup de gent que m’ha acollit estupendament i que ens aju-dem per a anar creixent cada dia individualment i com a poe-tes. He passat d’escriure en so-litari a compartir en grup els

A

PILAR VERDÚ: «LA POESIA TÉ UNA HISTÒRIA, UNS CODIS QUE SÓN TRANSMISSIBLES. EL QUE NO POT ENSENYAR-SE ÉS L’INSTINT, L’INTEL·LIGÈNCIA, L’AUTENTICITAT»

ELENA ESCRIBANO: «LA MAJOR PART DELS VERSOS QUE ESCRIVIM ELS NECESSITEM NOSALTRES, EL POEMA NO ELS NECESSITA»

D’esquerra a dreta, Virginia Navalón, Pilar Verdú, Elena Escribano, Inma López (asseguda), Bibiana Collado, Fran García, Ana Pérez i Montse García. JOSÉ CUÉLLAR

CONTINUA A LA PÀGINA SEGÜENT

meus poemes, i açò ha sigut fo-namental en la meua forma d’escriure».

Inma López Pavía, que ha re-but enguany el premi 25 d’abril Ciutat de Benissa pels poemes de Text-ures, descriu com a «vi-brant» l’ambient dins de Polim-nia. «Sorgixen idees com a bombetes, sorgixen imatges, versos. A voltes no podia dor-mir, sempre tenia una llibreta en la tauleta de nit i escrivia», explica. Josep Micó Conejero, qui amb Creuar l’instant acaba de ser guardonat amb el premi Literatura Breu Vila de Mislata 2017, destaca també «les apor-tacions de les diferents veus dels companys i companyes» i com les classes li van ensenyar a «salvar aquells versos que ve-ritablement tenen sentit en un poema».

I com podem saber que el text que tenim davant és poesia i no solament «paraules boni-ques»? «Un poema», diu Pilar Verdú, «és un producte que es pot valorar en termes de ritme,

missatge i forma, però és alho-ra molt més que tot açò. És una revelació, un colp en l’estómac, un estímul simultani de la intel·ligència i el cor. Si no et sacseja, si no et deixa petjada, si no passa a formar part de les teues cèl·lules, si no canvia la teua manera de veure el món, encara que siga una partícula del món, és un poema prescin-dible».

En els primers anys de Polim-nia, recorda Elena Escribano, solien acudir a les classes so-bretot alumnes de la pròpia Universitat Politècnica. «Des-prés van començar a matricu-lar-se aficionats a la poesia dels més variats orígens. Al principi hi havia més homes que dones, després les dones van ser més nombroses i ara està una mica més equilibrat, encara que la balança s’inclina més cap a les dones».

Els temes que interessen als membres del taller i que es re-flectixen en els seus poemes, apunta la professora Pilar Ver-dú, «són els mateixos sobre els

quals la humanitat porta par-lant des de sempre: el pas del temps, l’amor, la mort, el diví i l’humà, en fi. La poesia aspira a la transcendència, a dir l’inefa-ble, amb el que açò suposa ja de fracàs acceptat per endavant. L’anècdota de la qual partix pot estar continguda o no en el poe-ma, però és el de menys. Las nanas de la cebolla de Miguel Hernández no parlen de ceba, parlen de llibertat».

Per la seua banda, Elena Es-cribano creu que cada època té una «forma particular» de mirar el món. «El poeta ha d’estar molt atent a eixos canvis i oferir una veu que els arreplegue i els expresse. Cap amant actual es dirigiria al seu estimat com Gar-cilaso o Santa Teresa. Encara que la passió siga la mateixa, el punt de vista és diferent». Per a Verdú, així mateix, és quasi una necessitat mirar cap a arrere

abans de seguir avant: «Com més informats estiguem de com s’ha expressat abans, com més coneguem la tradició, millor po-drem tractar de renovar-la. Po-dem repetir temes, estructures o termes, però hem de ser ca-paços de deglutir tot açò i re-crear-ho perquè siga fresc».

I una cosa més. Verdú afig que la poesia requerix «valen-tia» perquè «desvetla i revela aspectes d’un mateix i del món als quals enfrontar-se. Acosta a la veritat, i ella al seu torn a la llibertat, encara que açò pot fer por. La poesia, si li’l permetem, ens convertix en millors éssers humans capaços d’articular so-cietats més justes. No és que eixa siga la seua funció, és més aviat el seu efecte, en la societat actual i en totes les passades i futures». El seu potencial per a «agusar la consciència» pot por-tar al seu torn, assenyala Verdú, a «un creixement grupal, social, que ens permeta ser un col·lec-tiu més empàtic, més perspicaç i menys manipulable pel po-der».

Es tracta al mateix temps d’un gènere literari que, en els últims anys, ha recuperat popu-laritat entre els joves, recolzat sobretot en la seua ràpida difu-sió a través d’internet i les xar-xes socials. Per a Josep Micó, el seu atractiu residix a ajudar a «expressar mons interiors, sen-timents, conflictes de l’ésser humà, desitjos i aspiracions. La joventut, almenys una part d’ella, és una etapa plena d’ideals, valors i esperances que encara no han sigut colpejats per la vida i en eixe sentit pot ser un mitjà molt adequat per a expressar-los».

Inma López Pavía creu que la poesia guanya adeptes «perquè és real, perquè ens toca, ens re-mou. Apel·la a allò més profund i ens remet a ritmes antics, orals, a cantars de la infància, a les infinites repeticions dels contes. Ens eleva i ens relacio-na amb l’íntim i el sagrat: No-saltres mateixos». Bibiana Co-llado, guanyadora del Premi Complutense de Literatura 2017 per Certeza del colapso i finalis-ta també este curs del Premi Adonáis per El recelo del agua, assegura per la seua banda que en este món «tots estem ferits, cada vegada més. I eixa ferida necessita de paraules que l’as-senyalen per a poder seguir vi-vint. Els joves no escapen a eixe malestar, sinó que suposen el més clar símptoma de la ferida social en la qual estem emboli-cats». Molts d’ells, afig Pilar Verdú, «han descobert en el rap o en les cançons el poder de les paraules, el joc de les rimes, la diversió del lèxic. I açò ja és un assoliment, que pot portar-los a més a seguir investigant».

Segons el parer de Pascual Casañ, la flama de la creativitat i de la curiositat per la poesia s’ha d’encendre necessàriament en l’educació: «Els plans d’estu-

dis haurien d’incloure d’una manera decisiva i fonamental instruments que desenvolupa-ren la solidaritat, respecte, col·laboració i enriquiment per-sonal, i hi ha tres matèries que són ideals per a açò: l’educació en valors, l’educació musical i el cultiu de la poesia. No tot ha de ser tecnologia».

Per a aquells que se senten «ferits» pels versos, i per als fu-turs alumnes de Polimnia, Fran García té un consell: «Que lli-gen tot el que puguen, que es-criguen molt, que ratllen i esbo-rren sense compassió, que òm-pliguen la paperera de poemes descartats, que compartisquen el que escriuen, que estiguen oberts a crítiques, que siguen molt autoexigents i que, mentre els apassione, gaudisquen del camí».

Virginia Navalón aporta una dosi de realitat: «Si algú vol de-dicar-se a la poesia li diria que no ho faça, o que se cerque un treball complementari si vol menjar. I si és un boig —que ho és, perquè vol dedicar-se a açò— li diria que escriga i llija molt». Carmela Rey, qui amb De Amentia ha sigut distingida en-guany amb el XIV Premi de Poesia César Simón, creu ne-cessari «perdre la por. Cal ser molt constant, llegir molt i ren-dir-se a la poesia amb humili-tat». En eixe sentit, Montse Gar-cía Sanz recomana, també, con-servar la modèstia: «Ser honest amb un mateix i oblidar-se de les pretensions que es puguen tenir». Alguna cosa amb el que coincidix Pascual Casañ: «Al principi un creu que el que es-criu és el millor del món. I no, s’ha de saber escoltar els sugge-riments dels altres, perquè el més probable és que ens pu-guen aportar bastant. I per des-comptat, també llegir molt, de-dicar un temps cada dia a es-criure poesia i compartir eixa poesia amb altres poetes».

El diàleg, l’intercanvi, la hu-militat i la generositat són, per tant, els principals secrets de l’èxit de Polimnia. Ho sap bé Elena Escribano —a qui alguns criden, afectuosament, la jefa, que ha deixat aparcats els seus propis projectes poètics per a dedicar-se plenament als seus alumnes. «Tots els llibres pre-miats han passat per les meues mans, diverses vegades», asse-gura. Mentre Pilar Verdú gestio-na el dia a dia del taller i s’ocu-pa dels nous aspirants a poetes, Escribano seguix rebent a la seua casa a alguns dels més ve-terans, organitzant sessions de lectura en les quals es creuen versos, idees i crítiques. «Per sort tinc una biblioteca molt àmplia i poden anar agafant d’ella el que vulguen. Hauré de començar a donar-los carnets de soci», diu Elena somrient, no sense cert orgull matern. Al cap i a la fi, Polimnia és la seua cria-tura i esta relació és de’eixes que duren tota la vida.

MONTSE GARCÍA: «ACÍ VAIG APRENDRE A SABER QUAN PARAR, A DEIXAR QUE ELS POEMES SIGUEN EL QUE ELLS VOLEN SER SENSE QUE JO L’IMPOSE»

PASCUAL CASAÑ: «A POLIMNIA HE TROBAT UN GRUP DE GENT QUE M’HA ACOLLIT I QUE ENS AJUDEM PER A ANAR CREIXENT CADA DIA INDIVIDUALMENT I COM A POETES.

Carmela Rey i Josep Micó, altres dos dels alumnes de Polimnia que han rebut premis enguany. BIEL ALIÑO

VE DE LA PÀGINA ANTERIOR

arts|POESIA

EL MUNDO. DIJOUS 23 DE NOVEMBRE DE 2017 ?

arts|POESIA

EL MUNDO. DIJOUS 23 DE NOVEMBRE DE 2017 ?

Será que abrigan las pieles y el mar no borra del todo las huellas. Será que en ese silencio habitan los últimos alientos de quienes no fuimos. Será que somos y son y en esta orilla yacen sombras de nuestras manos. FRAN GARCÍAHoy decido enunciarme desde los relatos de la tierra dura y los inviernos de piedra y cal que no he vivido. Hoy decido que yo debería ser feliz porque mi vestido fue blanco, porque no vi partirse cayados contra las higueras ni me herí las manos con las vides [...] BIBIANA COLLADOOjalá se hubiera roto mi cascarón en una jaula. Ojalá me hubieran llenado el bebedero y dado pienso ya pensado. Ojalá hubieran enjaulado conmigo a alguien que me quisiera por estar y no por ser. VIRGINIA NAVALÓNhe tejido una espiral crujiente. después de ayer todo sigue en su sitio. no puedo contar las horas de silencio. la quietud del verano cimienta mi carne, la ausencia tiene cara de gaviota picoteando. MONTSE GARCÍAAlumbrar la melodía y después soltarla. Darle al aire lo que no es sino del aire. Quedarse solo con la cicatriz, con un hueco enardecido de silencio. ANA PÉREZ DÍEZ

I el silenci s’emmiralla al groc d’ambre dels teus ulls mentre el desig desfà el seu camí. I roman hoste de la mirada i orfe de mots. Silenci de la llum apagada. INMA LÓPEZ PAVÍAemblanquines de llums el desig de la casa antiga, reviscola la pell dels murs ennegrits de foc vell. m’ofrenes un assortit de semblances, com lava a la sang i rampell d’entrega, m’esperones la saba de la vida, i em restaures les esquerdes del temps. JOSEP MICÓ CONEJERO

Obcecada en su empeño, teje la araña su trampa mortal. Te preguntas por qué. Por qué quiere probar tu sangre atestada de hogueras. CARMELA REYCuando la luz se hospeda en el paisaje se calma el aire frío. No intimidan las noches si no intimida su silencio [...] Todo ese mundo fuera de ti lo aspiras de algún modo y te estructura, como un punto de luz sobre el paisaje [...] PASCUAL CASAÑ