LlibreTestimonis WEB - Begues

Edita: Ajuntament de BeguesAmb el suport de: Obra Social La CaixaContinguts, disseny i producció audiovisual: elMetropost, SL

Totes les imatges incloses en aquest llibre formen part de les col·leccions familiars de les persones entrevistades i els seus drets d’explotació han estat cedits a l’Arxiu Municipal de Begues, tret d’aquelles en les quals consta l’autoria en el peu de foto.

Memòries. Testimoni viu del Begues d’ahir1a edició: setembre de 2018DL: B 22121-2018

Queda prohibida, sense autorització escrita del titular i sota les sancions establertes per les lleis, la reproducció total o parcial de qualsevol dels continguts d’aquesta obra per qualse-vol mitjà, incloses la reproducció i el tractament informàtic.

3Memòries. Testimoni viu del Begues d’ahir

Presentació 05

Antònia Térmens Pau 08

Carme Ollé Raventós 12

Conxita Pañella Marcé 16

Conxita Petit Marcé 20

Eulàlia Pascual Raventós 24

Jaume Petit Surribas 28

Joan Campamà Parellada 32

Joan Ollé Marcé 36

Jordi Lluís Viñas 40

Maria Capellades Vallès 44

Maria Figueras Ollé 48

Maria Tutusaus Marcé 52

Mercè Casanovas Codina 56

Sadurní Vendrell Socias 60

índex


Recordo els hiverns de la meva infància as-seguda amb l’àvia, a la vora del foc, compartint els seus records d’infantesa. Recordo com m’ex-plicava històries d’un Begues que jo imaginava en blanc i negre, a càmera lenta.

A vegades no és fins que falten que no ens adonem de com d’importants han estat els nos-tres avis i àvies, les nostres mares i els nostres pares. Importants per a nosaltres, és clar, però també per a la societat en la qual han viscut. I és que la Història amb majúscules s’escriu a partir de les històries individuals de les nostres famí-lies, dels nostres amics i veïns. De com, al llarg dels anys, centenars de vides individuals s’han anat entrellaçant, donant peu a noves històries compartides, fins a dibuixar la memòria col·lec-tiva que compartim com a societat. D’això se’n diu fer comunitat, fer poble, fer país.

Amb l’objectiu que aquestes històries in-dividuals i personals no es perdessin, ens vam plantejar un projecte que permetés recollir el testimoni viu dels beguetans i les beguetanes de més edat, per poder documentar-lo i deixar-lo com a llegat a les generacions futures.

Així sorgeix el projecte ‘Memòries’ que l’any 2016 enceta una primera etapa a través de Rà-dio Begues, en un format d’enregistraments so-nors que ens permet imaginar-nos el Begues de la primera meitat del segle passat a partir dels

Mercè Esteve i PiAlcaldessa de Begues

6 Memòries. Testimoni viu del Begues d’ahir

records d’aquells que van viure aquells anys en primera persona. Ara, aquest projecte enceta una nova fase, amb l’edició d’aquest llibre que teniu a les mans i el DVD que l’acompanya. Es tracta de l’enregistrament audiovisual de con-verses pausades amb 14 persones nascudes a Begues entre els anys 1917 i 1936. A partir de les seves vivències i dels seus àlbums familiars, podem dibuixar una radiografia de com era Be-gues en aquella època, i confeccionar un àlbum compartit d’imatges i records.

Tot el material fotogràfic i audiovisual reco-pilat ha estat cedit al fons de l’Arxiu Municipal de Begues, per al seu tractament i difusió, po-sant-lo a l’abast de les societats que ens han de seguir. Perquè volem recollir el passat dels nos-tres avis per llegar-lo als nostres néts, i seguir fent eterna la història d’un poble que seguim dibuixant dia a dia.

Estic convençuda que aquest llibre, les en-trevistes en vídeo i el documental que l’acom-panya us faran emocionar, somriure i imaginar. I de ben segur que, a tots plegats, ens ajudaran a seguir estimant aquest poble que compartim, tot empenyent per seguir avançant. Perquè cal mirar enrere per no oblidar el camí fet, i agafar forces per seguir caminant endavant. Sempre endavant.

Mercè Esteve i Pi

Alcaldessa de Begues


A l’Antònia Térmens tothom la co-neix com l’Antonieta de Cal Pau dels Bous. És la viva imatge de la tradició pairal beguetana: la seva mare, filla de Can Pau, i el pare de Can Térmens, dues de les grans masies de Begues.

El pare va ser alcalde del poble i es dedicava a cuidar de la hisenda i les pro-pietats familiars. A casa tenien cabres, aviram, conills... Guarda un molt bon record de l’escola, a ca les germanes dominiques: «érem molt amigues amb les hermanes, eren molt bones». També recorda la bona colla d’amics i amigues de la seva joventut. «Ens fèiem amb tots; quan feien ball, ballava amb tots,

Antònia Térmens

Pau

Nascuda el 3 d’agost de 1917 a Begues.

Filla de Can Térmens.

Mestressa de casa, va estudiar primària a les Monges Dominiques.

Casada amb el Pau Esteve, fill de Cal Pau dels Bous, va tenir cinc fills: la Teresa, la Montse, l’Eulàlia, el Josep Maria i el Ramon.

No té un racó favorit a Begues: «Tot és maco».


sense mirar qui eren ni què pensaven». De fet, ballar era una de les seves grans passions. «M’agradaven molt els val-sos vienesos», diu mentre se li dibuixa un somriure al rostre. Cantar també li agradava molt. De fet, havia cantat al cor de l’església i encara a dia d’avui, ja centenària, taral·leja melodies sense por.

En acabar l’escola, l’Antonieta es va quedar a casa amb els pares i les seves germanes, més grans que ella. El fet de ser la petita no li va servir per rebre més atencions; és més, assegura que tothom li manava que fes les feines o anés a fer els encàrrecs. Quan va tenir l’edat es

va casar amb el Pau Esteve, de Cal Pau dels Bous, i va anar a viure a casa dels sogres, deixant enrere els seus anys a Can Térmens.

Dels bous recorda que els propieta-ris de cabres es queixaven que els seus ramats no volien l’herba de la mun-tanya perquè els bous «la bavejaven» i per això els hi van prohibir la pastura. Gràcies a la mediació del mossèn d’Ole-sa, però, els bous van poder tornar a la muntanya i seguir donant nom a la masia, tot i que no pas per massa més temps.

L’Antònia va tenir i criar cinc fills: la Teresa, la Montse, l’Eulàlia, el Josep


Maria i el Ramon, tot i que es va quedar vídua relativament jove, amb 49 anys. Recorda com de dur era criar cinc fills, sobretot per donar-los de menjar i ves-tir, tot i l’ajuda que tenia. La seva feina sempre va estar entre aquelles quatre parets.

Del Begues d’aquell temps recorda que tots els masos s’avenien molt. «No hi havia enveges; ens ajudàvem entre els veïns». També recorda els hiverns freds de llavors, i que plovia bastant més que ara. Uns hiverns que bonament pas-saven gràcies al foc a terra, nodrit per la llenya de la propietat. I alimentant-se, en bona mesura, gràcies a la carn de

l’aviram i els cabrits.De nou se li il·lumina la mirada

quan recorda les excursions que feia a peu a Olesa, amb amigues com la Qui-meta de Cal Catequero o la Maria de Cal Paleta. I les festes majors, amb l’en-velat al costat dels camps de l’església, quan s’estrenava vestit «sobretot per anar a ballar». Com que havia après a cosir, el vestit se’l feia ella mateixa, igual que tota la resta de la roba. Tam-bé recorda les tardes de rosari i les mis-ses de diumenge, anant-hi en tartana «amb seients encoixinats».

L’Antonieta va trencar esquemes de l’època, sortint de Begues més del que


era d’esperar per a una noia de principis del segle XX. Va passar llargues tempo-rades a Barcelona, a casa d’una tieta i una cosina de la seva edat amb qui sor-tia «i fèiem de les nostres». Havia anat a Montserrat a peu de jove, però també a Roma, a Israel, i a la resta d’Espanya. D’Israel recorda la por que va tenir du-rant el viatge, i que se’l va passar resant per arribar bé, de tant que l’avió tron-tollava.

L’Antònia Térmens Pau s’agafa les mans, marcades pel pas de cent hiver-ns, i somriu mentre afirma haver tingut una vida feliç. No li ha quedat res pen-dent per fer.


Nascuda en una de les masies més allunyades del nucli de Begues, la Carmeta té gravat a foc a la memòria l’aventura que representava llavors anar al col·legi. Juntament amb els seus germans, el Josep i la Rosa, havien de baixar des de La Creu cada dia, tot tra-vessant dues rieres que, els dies de plu-ja, anaven molt plenes i sovint havia de demanar ajuda per creuar-la. Us podeu imaginar com n’acabava, d’enfangada.

Tot aquest camí per anar a l’escola nacional. Allí a la vora hi tenia casa la tieta, on es quedava a dinar per evitar quatre recorreguts diaris del mateix tra-jecte. De fet, segons li convenia, sovint

Carme Ollé Raventós

Nascuda el 21 de desembre de 1921 a Begues.

De la Masia de la Creu.

Va cursar estudis bàsics.

Es va dedicar a les feines pròpies de la masia i també va fer de carnissera.

Es va casar amb Joan Rossinyol Vendrell, amb qui va tenir tres filles: la Carmen, la Maria Rosa i l’Eulàlia.

El seu racó preferit de Begues era l’Aixopluc.


també s’hi quedava a dormir “sense ni tan sols avisar els pares”. Tenia alesho-res uns sis anys, i tardava mitja hora cada dia de baixada, i altra més de pu-jada.

De pare pastor, els orígens de la Car-meta sorgeixen a La Barceloneta, i dels primers anys recorda que «Begues era un poble molt petit, amb els carrers de terra». De jocs d’infantesa, pocs. Sem-pre treballant i ajudant a casa, s’havia de conformar amb jugar amb capses de fusta. Sí que recorda, però, que un any els Reis li van portar una nina de cartró. N’estava molt contenta, fins que un dia que se la va descuidar fora de casa, va

ploure i el cartró es va desfer, quedant inservible.

Amb les amigues es distreien «amb coses que trobaven pel carrer», fins que es va fer més gran i va haver de deixar de jugar per ajudar la família a fer les feines que implicava una masia com La Creu: «munyir i les feines clàssiques». Tenia poc més de 12 anys.

Cap a aquella edat també va anar a aprendre costura. De fet, li encantava posar-se a cosir després d’haver acabat les tasques que li encomanava la seva mare; o, de vegades, fins i tot abans d’enllestir-les. I recorda, riallera, que s’escapolia a fer-ho, sempre que podia,


asseguda sobre les bales de palla de les ovelles. Ara bé, ja amb 18 anys, la cos-tura va quedar en segon terme; alesho-res –en època de Guerra Civil– preferia anar a ballar amb els soldats que co-mençaven a prodigar-se pel poble. «Qui pogués tornar a llavors...», recorda amb nostàlgia, però també amb certa picar-dia.

Aquells anys de joventut els reme-mora amb alegria. S’ho passava espe-cialment bé sobretot a la Festa Major. Recorda amb entusiasme aquells dies, amb les orquestres i l’ambient de la gent. I és que la Carmeta sempre s’ha fet amb tothom, estranys o coneguts.

Tant era que fossin del poble, com els estiuejants que començaven a sovinte-jar.

Cap als 22 anys va conèixer el que seria el seu futur marit, el Joan Rossin-yol, de Ca la Rosita, al carrer Sant Do-mènec. Coincidien quan ella sortia de cosir i així van començar un festeig que va durar uns 4 o 5 anys. El marit era carnisser, feina que la Carmeta també va acabar fent, quan va arribar el mo-ment de deixar enrere La Creu i baixar al poble, on s’hi establiria ja fins a dia d’avui.

Ara, amb el pas dels anys i l’expe-riència de tot el que ha viscut, assegura

Foto: L. Roisin


que la vellesa li plau. Té moltes ami-gues i li agrada que a Begues hi hagi molta gent. Assegura que gaudeix amb les festes que es fan per a la gent gran i que sempre que ha pogut hi ha donat un cop de mà. Amb tot, encara se li fa una mica estrany obrir la porta de casa i ser ja al centre del poble, de tants viat-ges com havia arribat a fer des de La Creu fins a Begues.

Ella que ha viscut la pobresa, gaire-bé la misèria de petita, tal com afirma, considera que està millor ara, que no li falta de res. «No sé per què la gent s’ex-clama avui dia». Per tot plegat, no can-viaria res de la seva vida.


El pare de la Conxita era fill de Cal Paulo i la seva mare, de Cal Barber. Tots dos es dedicaven a la pagesia, i el seu germà Josep també realitzava tas-ques al bosc, reunint feixos de llenya per als forns de calç. Ella, de menuda, ja ajudava tant als pares com al seu germà, i també donava un cop de mà a l’hort de la masia on venien els seus productes. De fet, a aquella zona, la de la Rectoria, pujaven molts estiue-jants que també els compraven pro-ductes del camp.

Cal Paulo data de 1884, obra d’un canonge germà del seu besavi, proce-dent de Vic. Va idear Cal Paulo per

Conxita Pañella Marcé

Nascuda el 19 de març de 1935 a Begues.

Filla de Cal Paulo.

Va estudiar educació primària al col·legi de les Monges.

Casada amb Rafel Motis Vendrell, amb qui va tenir una filla, l’Imma.

El seu racó favorit de Begues és La Clota.


acollir un seminari que no va tirar en-davant i va ser heretat pel seu germà, qui es va casar amb una pubilla de Cal Rata. D’aquest matrimoni va sorgir el Baldiri, el seu avi, qui es va casar amb la Concepció. Tot dos van engendrar el Josep, el seu pare. El germà de la Conxita va ser qui va heretar la masia, que finalment va haver de ser venuda. «Em va saber greu, però són coses que se superen».

De la seva infantesa a Cal Paulo, recorda que tenia l’escola molt lluny. Com que les monges vivien a Cal Marcel·lí, al final de la Rambla, quan ella era molt petita hi anava i li dona-

ven el segon plat de dinar. «Elles eren dins i les sentia resar. I quan era l’ho-ra, entrava a la classe».

Ja de més gran anava i tornava de l’escola a casa caminant, acompanya-da de les amigues. A l’hivern havien de travessar la riera glaçada i sovint es trobaven els nois que anaven als Padres «i ens empaitaven». En viure a la Rec-toria, però, la vida era força solitària i allí poques amigues hi havia amb qui jugar al carrer.

Recorda com, per pal·liar el fred de l’hivern, posaven al mig de la clas-se una estufa de llenya «i hi posaven un eucaliptus perquè no ens intoxi-

Foto: L. Roisin


quéssim». Guarda molts bons records d’aquells anys d’estudiant, i confessa que li hagués agradat continuar els estudis, «però eren uns altres temps».

Als 12 anys deixa l’escola i Begues, per marxar a Barcelona a treballar de dependenta en una bacallaneria d’uns coneguts de la família. L’experiència barcelonina li va «agradar moltíssim». Els fills de la casa on vivia eren de la mateixa edat i sortien a passejar per la ciutat, o anaven a concerts al Palau de la Música. Tot plegat malgrat que «no podíem sortir molt perquè ens tenien molt controlades». Allà hi va estar fins als 15 anys, quan la mare va emmalal-

tir i va haver de tornar a Cal Paulo.Als 17 anys va conèixer a qui se-

ria el seu marit, amb qui es va casar quan en tenia 25. «En aquella època tots dos érem molt bons nens». Es van conèixer al tren, quan ella torna-va de Barcelona de la feina i ell de la mili. Ell es va fixar en els seus guants foradats de pell de porc, i aquella va ser l’excusa perfecta per començar a parlar. Després es van anar cartejant i es veien els dijous i els dissabtes. Els diumenges anaven al cine «però el pare ens esperava quan sortíem a dos quarts de nou».

Afirma que Begues va experimen-


tar un gran canvi arrel de l’arriba-da dels estiuejants: «ens hi vam anar acostumant... eren els que donaven vida al poble». De fet, en aquell temps bona part del poble vivia d’ells, per les cases que es construïen, els jardins que s’havien de cuidar, les instal·la-cions... I les festes que feien al Casino, on el seu marit, que era electricista, hi portava el manteniment.

De fet, l’abundància d’estiuejants li va permetre anar-se adaptant pau-latinament als canvis de Begues, a la modernitat. Per això no sent enyo-rança del Begues d’antany, tot i que reconeix que a dia d’avui té veïns que

ni coneix. «Això abans no passava. Però s’ha d’acceptar». Ho accepta de tal manera que assegura que la ve-llesa l’està vivint molt bé, plenament activa, i gaudint d’un grup d’amigues amb qui va a berenar els dissabtes.

Fent balanç de la seva vida, la Conxita reconeix que li han quedat coses pendents, però «accepto tot el que m’ha passat, perquè quan et fas gran t’has d’agafar les coses d’una al-tra manera, has de ser més positiu». Una manera de viure i veure la vida que desprèn amb total seguretat.


La Conxita Petit va néixer al raval de Sant Martí el dia de Sant Sebastià. Quan amb prou feines tenia un any, els seus pares es van separar, un fet poc habitual en aquella època. Ella i la seva mare es van traslladar a viure amb uns tiets al carrer de Sant Domènec, mentre que el seu germà, més gran que ella, se’n va anar amb el pare. Tot i que va viure aquesta situació de molt petita, encara recorda amb emoció com la seva mare «es desvivia» per aquell infant, separat d’elles per una decisió judicial.

Reconeix que a casa dels oncles va ser «una nena feliç, no em va faltar mai de res». Va anar al col·legi de les Mon-

Nascuda el 20 de gener de 1930 a Begues.

Cursà estudis de primària al col·legi de les Monges.

Va treballar tota la vida de perruquera.

Casada amb Jaume Petit Petit, amb qui va tenir un fill, en Jaume Petit Petit.

El seu racó preferit de Begues era la casa on va viure fins la seva mort.

Ens va deixar l’any 2018, abans que aquest llibre veiés la llum.

Conxita Petit Marcé

CCoonnnxxiiitttaaaaPPPPPeetiitt MMMMMMaarrccéé


ges, però en acabar la Guerra Civil, el convent havia quedat destruït i les monges no tenien lloc per reprendre les classes. El seu marit, el Jaume Petit, els va llogar la casa familiar i allí van re-prendre l’escola fins que van recuperar el convent. La Conxita confessa que no li agradava gaire anar a escola, per això no va dubtar a entrar d’aprenenta amb la perruquera del poble, la Paquita, quan tenia entre 13 i 14 anys.

La Paquita, que no era de Begues sinó que s’hi va traslladar perquè el seu marit estava malalt, va deixar la perru-queria perquè l’afecció del marit es va agreujar. Llavors, la Conxita va prendre

el relleu al capdavant del negoci. Ja te-nia 17 anys. Per aquella època també va conèixer el Jaume, el seu futur marit.

La perruqueria va ser sempre la seva gran passió, a través de la qual es va fer un nom al poble, on sempre va ser recordada com la Conxita Perruque-ra. La feina en aquells anys era molt diferent. «Llavors hi havia gent que hi anava un cop l’any: per Nadal. O dos cops l’any, per Nadal i per Festa Major». Hi havia dones que portaven monyo durant tot l’any, i quan els hi desfeia per pentinar-les «et podies trobar amb algun fracàs». Més endavant van arribar les permanents, que també es feien un


cop l’any. Comptava amb clientes fixes, a les quals, en els seus inicis, pentinava cada dia, de dilluns a diumenge, per 3 pessetes a la setmana.

Conèixer el Jaume «va ser molt fà-cil». Ell estava al Petit Casal, al costat de la perruqueria de la Conxita. Ella, cada tarda, anava al Colmado a buscar 100 grams d’olives «perquè m’agrada-ven molt i, de passada, veia el Jaume». A més, confessa que «ell ja ho sabia, i quan em sentia ja sortia». Es van casar el 17 de novembre de 1954, quan ella tenia 24 anys, i es van traslladar a viure a la casa del carrer de Sant Jaume, on hi va traslladar la perruqueria. Quatre

anys després de casar-se va arribar el fill, el Jaume.

Recorda el Begues de la seva jo-ventut amb enyorança. «Era un poble molt maco, més familiar, on parlaves i saludaves la gent que et creuaves pel ca-rrer». Això sí, hi feia «un fred horrorós». Rememora com el seu marit i els seus amics patinaven sobre la riera glaçada quan despuntaven en la seva adoles-cència. Diversions, ben poques. Només quan arribava la Festa Major, i aleshores sí que tot el poble sortia a celebrar-ho, guarnits com manava l’ocasió. «Engala-naven El Goula» i s’organitzaven grans balls amb orquestres molt bones. Hi


anaven tots els del poble i els estiuejants que ja hi tenien casa, o que s’hi estaven temporalment fent cures de salut per prescripció mèdica.

Fent un balanç de la seva vida, con-fessa que «he sigut una dona feliç». Se li humitegen els ulls quan parla del seu marit, ja difunt, o del seu fill. I la seva emoció es trasllada a qui l’escolta, i més ara, rememorant-la sabent que no arri-barà a llegir mai aquestes paraules.

La Conxita va ser sempre una per-sona molt estimada a Begues, i de ben segur que serà recordada durant molt de temps. «Estic contenta del que he arribat a fer».


El pare de l’Eulàlia treballava al bosc, tallant llenya i fent-ne feixos per als forns de calç de Vallirana. La mare s’encarregava de les tasques de la llar, on també vivien els seus avis. Tot i ha-ver-se de fer càrrec de la casa, l’Eulàlia recorda com la seva mare també tro-bava temps per ajudar a esporgar les vinyes, a treure les males herbes dels camps de blat o, fins i tot, a netejar la roba dels Padres al safareig dels religio-sos o al de Cal Sastre, que aleshores funcionava com a hotel.

Del Begues de llavors, recorda els carrers sense asfaltar i la carretera ape-daçada que passava per davant de casa


De Cal Bruguereta, al barri de La Barceloneta.

Va cursar educació primària al col·legi de les Monges.

Casada amb Vicenç Garcia, amb qui va tenir quatre filles (la Mercè, l’Eulàlia, l’Anna i l’Elsa) i un fill, el Vicenç, que va morir de ben petit.

El seu racó preferit de Begues és La Costeta.

Eulàlia Pascual Raventós


seva. Una casa que, en aquell temps, es trobava isolada del nucli urbà i per això molts dels seus records d’infantesa són pels camins i boscos de fora nucli, com quan anava amb les amigues a jugar a La Costeta, dins d’una antiga trinxera de la guerra. Allí on en temps de gue-rra s’hi amagaven amb un pal a la boca per prevenir-se de les possibles bom-bes, ara l’Eulàlia i les amigues hi tenien el racó de jugar, on feien collarets amb cargolins i encenien foc amb mistos robats per coure «els cagallons de les cabres! Quan hi penso...»

Tot i la distància física «del poble», mai no es va sentir aïllada. Això sí, re-

corda el fred de mil dimonis que feia en aquella casa, que no tenia vidrieres, i deixava entrar l’hivern fins a dins.

Bons records guarda de l’etapa es-colar, i se li dibuixa un somriure sor-neguer quan rememora les carícies que dispensaven les monges a aquelles nenes que els portaven menjar: «elles també passaven molta gana, no us penseu». Li agradava especialment la Història, «però el que més m’entrava eren les multiplicacions i les divisions». Reconeix que les redaccions no se li do-naven tan bé, «però mai em van haver de rectificar res».

Als 14 anys va deixar l’escola «per-


què ja no tenien res més que ensen-yar-nos». Poc temps després li van proposar cuidar el bebè de Cal Paleta, el Pere. Tot i les seves reticències, va acceptar, i se’n va cuidar fins que es va casar, amb 26 anys. Temps després tornaria a Cal Paleta, però en aquesta ocasió com a dependenta. Una feina que va fer molt a gust, menys quan tocava omplir les cartilles de racio-nament amb els cupons. Ho recorda «amb horror».

Eren, aquells, anys d’anar al cinema amb les amigues i, quan no hi havia sessió, anar a jugar al pati de l’escola, a una mena de joc semblant al criquet.

Recorda que els nois no hi podien en-trar i es quedaven a les baranes mi-rant-les. Per Festa Major estrenaven vestit i anaven a ballar a l’envelat, tot esperant que els nois les traguessin a ballar, encara que ella reconeix que no en sabia massa. Però no va ser així com l’Eulàlia va conèixer al seu marit.

Ell, el Vicenç, no era de Begues; la seva família provenia d’Andalusia i s’havien establert aquí. Van ser amics durant molt de temps, però ella «no tenia ganes de casar-me; em dolia deixar la casa dels pares». Finalment van arribar les noces, i poc després la descendència.


Els anys passaven, i l’Eulàlia recor-da com Begues va anar creixent amb més cases i amb l’arribada de noves fa-mílies, tal com ella va poder viure di-rectament al seu barri de La Costeta. De fet, l’única enyorança del Begues d’ahir li ve pel seu major contacte amb el veïnat d’aleshores, quan l’ambient era més familiar, més de poble.

Amb tot, aquesta dona afable amb passat teatral (va arribar a fer papers de primera actriu en funcions amateurs al poble), es mostra satisfeta de la vida que ha portat i no dubta a escollir La Coste-ta com el seu racó preferit d’aquest seu estimat Begues.


El pare del Jaume era fill de Cal Vidu (el Petit de Cal Vidu) i la seva mare, de Cal Surribas. El pare tracta-va amb vins que transportava en carro pels municipis del Baix Llobregat. La mare es dedicava a les feines de la llar, però també llogava habitacions a Cal Vidu per als estiuejants. Era una zona on llavors hi havia tot just quatre veïns, fet pel qual no hi havia nens de la seva edat. Per això recorda com sempre després de dinar marxava corrent cap a l’escola Sant Lluís, tot travessant La Rectoria, per ajuntar-se amb la colla d’amics i jugar fins que començaven les classes.

Nascut el 3 de gener de 1936 a Begues.

Del barri de Cal Vidu.

Va estudiar al col·legi Sant Lluís fins als 13 anys.

Fou dependent i encarregat del Colmado.

El seu racó preferit de Begues és el Mur.

Jaume Petit Surribas


Anar a l’escola li agradava. «No ens apretaven gaire», diu tot rient. De fet, recorda com l’últim any ja no hi va anar perquè «ens feien repetir co-ses que ja havíem fet». Allà trobava els amics, amb els quals jugava i reia molt, tot i que també s’hi barallava. Als 13 anys deixa definitivament els estudis i entra com a dependent al Colmado, on ja hi havia anat a donar un cop de mà abans, els caps de setmana, tras-lladant caixes i portant fustes per a la llar de foc del senyor Petit, que vivia al primer pis.

Tots els treballadors del Colmado eren familiars i despatxar-hi li agradava

molt, especialment pel tracte amb la gent. «Llavors ens coneixíem tots». Fins i tot recorda que l’espai es va convertir en un punt de trobada de les dones del poble, les quals feien petar la xerrada i hi feien safareig. «Jo hi vaig disfrutar molt, em va agradar tota la vida».

Ja amb 16 anys s’encarregava de fer les compres per a la botiga, des-prés que el seu cosí (vuit anys més gran que ell) hagués de marxar a fer el servei militar. «Teníem un Hispano que feia un soroll...» Hi anava amb altres companys a comprar produc-tes a Gavà, Barcelona o Vilafranca. D’aquell Hispano, dels viatges amunt


i avall, i de com n’anava sempre de carregat en guarda una bona colla d’anècdotes. Però també recorda l’època del racionament, com anaven a buscar els productes per després re-partir-los entre la població que porta-va els cupons. Malgrat això, no recor-da gaire misèria a Begues en aquells anys, perquè qui més qui menys po-dia autoabastir-se amb els productes dels camps o la ramaderia.

Amb tot just 26 anys, el Jaume passa a fer-se càrrec del Colmado a causa de la separació dels negocis de la societat llegada per en Jaume Pe-tit Ros (les botigues, per una banda, i

els cotxes de línia, de l’altra). Amb el Colmado ja doncs en mans del nostre Jaume, un cop a la setmana anava al mercat del Born de Barcelona a bus-car gènere. Ell mateix baixava fins a Gavà en bicicleta, i després amb el pri-mer tren fins a Barcelona, el que sor-tia a les cinc de la matinada. Un cop feta la compra, deixava el gènere als recaders de Begues perquè el puges-sin, i ell desfeia el camí amb el cotxe de línia fins a Begues.

Les obligacions laborals del Jaume, però, no li van impedir dedicar temps a d’altres activitats, com per exemple ju-gar a futbol al CF Begues, entitat de la


qual n’és un dels primers socis. També va ser directiu del club i fins i tot regi-dor a l’Ajuntament de Begues: «no hi vaig tenir un càrrec massa important perquè era molt jove... em cuidava del cementiri». D’aquella etapa en conser-va alguns records una mica funestos, com un accident d’avioneta que va fer quatre morts, o el cas d’una noia tro-bada morta a mans d’un taxista.

Més somriures li provoca recor-dar com posava a disposició del que calgués el seu Land-Rover, com per exemple quan calia anar a buscar clor a la Roca del Vallès pels pous d’aigua que hi havia prop del camp

de futbol, o com li tocava col·labo-rar en tasques de la Guàrdia Civil posant-hi a disposició el vehicle. De fet, encara conserva un document en què s’especifica que ell era «col·labo-rador de la Benemérita» i se li havia de facilitar el pas.

Un Jaume de mirada riallera recor-da la Mary Santpere a les festes majors de Begues, i «quan venien les vedettes i es ficaven amb el públic». Sota una aparença a mig camí entre la reflexió i la timidesa, entre el comerciant i el futbolista, aquest Jaume Petit guarda records per donar i per vendre. L’àni-ma del Colmado.


El Joan va ser el fill gran d’una fa-mília que vivia a l’actual recinte de la Fundació Bosch, coneguda com La To-rra. El més gran de tres germans ( junta-ment amb la Maria Rosa i l’Asunción), el primer que li ve al cap de la seva in-fantesa és la precarietat d’aquells anys de penúries. Per exemple, a l’escola re-corda el mal estat dels llibres que usaven per a l’estudi, i com «hi havia una estufa al mig de la classe i la dona del mestre venia a coure el dinar allà».

Una precarietat, gairebé traslladada a misèria del dia a dia, que també tenia el seu reflex en els moments de lleure amb els amics, per aquells carrers de

Nascut el 5 d’agost de 1933 a Begues.

Va cursar estudis de primària a l’escola nacional.

Fuster de professió i vocació.

Es va casar amb la Maria Tutusaus, amb qui va tenir dues filles: la Immaculada i la Montserrat.

El seu racó preferit de Begues és el Barri Campamà.

Joan Campamà Parellada


terra de Begues on jugaven a sacs, a bales o a pilota. «Una llauna de sardi-nes buida era una troballa, perquè la podies fer servir com a cotxe o pilota. No és com ara que als nens els ho do-nen tot fet; llavors havies de fer servir la imaginació».

D’adolescents, el Joan i la seva co-lla sortien al vespre. Eren els temps en què a moltes cases hi havia minyones, per la qual cosa aprofitaven les esto-nes en què aquestes sortien a prendre la fresca o a passejar, per acostar-s’hi i acompanyar-les. Somriu sorneguer per reblar: «sense cap mala intenció... era impensable!».

Entre els nois jugaven a fer guerres «a cop de roc» contra colles d’altres barris, com els de La Barceloneta. O bé jeien al peu del Petit Casal, hivern i estiu, tot matant les hores. Es recorda a si mateix com un nen feliç: «a casa hi havia tran-quil·litat, els pares no tenien problemes, entre els germans sempre ens hem avin-gut... tenia el que necessitava».

Amb la Maria, qui acabaria sent la seva dona, van estar cinc anys festejant. Ja es coneixien de petits, però poques vegades s’havien dirigit la paraula. Ella era dependenta i, durant el festeig, ell l’anava a esperar a la sortida de la bo-tiga. No es van casar fins que van tenir

Foto: L. Roisin


una solidesa econòmica que els perme-tés independitzar-se. I, després de la boda, van anar a viure a la seva actual casa, construïda pel pare del Joan just al costat de l’habitatge familiar. A la plan-ta baixa hi havia el taller de fusteria.

I és que, tot i que de bon principi el Joan hagués volgut ser jardiner, de se-guida va aprendre l’ofici de fuster. Pri-mer com a aprenent: «tres anys i sense cobrar». Recorda amb resignació com treballaven cada dia, fins i tot els dis-sabtes; i els diumenges calia endreçar el taller o fer paperassa.

Aquells temps van coincidir amb l’auge de la construcció a Begues, en

bona part a causa de l’arribada d’estiue-jants. Així, molts joves treballaven de paletes i manobres, i el seu pare (que n’era, de paleta) va pensar que la fuste-ria seria un bon camí per al seu fill Joan. Així és com va entrar d’aprenent d’un «artista» de la fusteria de Begues del qual «en vaig aprendre molt».

Ja amb el seu propi negoci, el Joan va fer créixer la fusteria, amb diversos treballadors al seu càrrec, i el neguit de superar les crisis cícliques del sector de la construcció que s’anaven produint. Una feina que li agradava, però que im-plicava horaris difícils i caps de setma-na fent pressupostos o visites d’obres a

Foto: L. Roisin


casa «dels senyors que pujaven de Bar-celona».

Al final de la vida laboral confessa que ja estava «cremat». Per això assegu-ra que l’hora de la jubilació la va assu-mir sense drames, amb ganes de dedi-car temps a fer de pagès, tot cuidant-se de l’hort que té darrere casa seva. De fet, es considera una persona inquieta, incapaç de quedar-se assegut mirant la tele o llegint. I és que el treball físic «m’ajuda a viure».

Gràcies a la seva feina, el Joan va ser un testimoni d’excepció del creixement de Begues. Encara recorda com per anar a peu fins a La Rectoria, passaves

pel mig del bosc. «Només hi havia una casa que deien que era del secretari de Viladecans. I s’hi anava a peu!». El seu Begues de petit no té res a veure amb el Begues actual. Però reconeix que no sap si això és dolent o bo.

Del seu trajecte vital en fa un balanç positiu, satisfet de per on ha descorre-gut la seva vida i essent clar amb la sen-tència final: «No me’n penedeixo de res del que he fet».

Foto: F. Fernández


Les arrels del Joan Ollé són page-ses i boscateres. Els pares treballaven a l’Alzina, conreant la terra i fent feixos de llenya per als forns de calç. Feines que ell mateix també va fer, fins als 13 anys, quan marxà a fer de manobre. En aquells primers anys, ell s’ocupava de fer pasturar les cabres i d’altres tasques ramaderes. El fet de començar a treba-llar de tan petit no li va impedir d’anar a escola. Ho va fer primer a l’Hostal Vell, per després passar per les Monges, l’es-cola nacional i acabant als Padres. «Però no t’ensenyaven res; només a sumar, restar, multiplicar i dividir. Si volies es-tudiar més, havies de pagar».

Nascut el 23 de març de 1935 a Begues.

De Cal Barreres, va cursar estudis primaris.

Ha treballat, principalment, a la companyia Roca de Gavà, i de jardiner.

Es va casar amb Teresa Sadurní Esteve, amb qui va tenir dos fills: el Josep Maria i la Mercè.

El seu racó favorit de Begues és Cal Barreres, la masia dels pares.

Joan Ollé Marcé


Així és com va deixar els estudis i es va posar a treballar de manobre. Una feina en la qual recorda com es va trencar un braç en caure d’una bastida, o com els paletes colpejaven les gave-tes del ciment que ell sovint traginava amb el cap. Aguantà la feina fins als 15 anys, quan va tornar al camp, a netejar els boscos, esporgar els pins, i fer feixos de llenya pels forns. Així va ser fins als 21 anys, quan va marxar a complir el servei militar, a Barcelona.

Va tornar a Begues a principis de l’estiu, «durant l’època de batre». Men-tre era batent al camp un migdia, una de les primeres famílies d’estiuejants

que va arribar al poble el va veure tre-ballant amb energia, i li va proposar deixar la terra i entrar a la Companyia Roca. L’1 de setembre començava a tre-ballar a la fàbrica de Gavà, on hi seria durant 39 anys, fins que es va jubilar. Primer va començar treballant amb els paletes, però després va aconseguir que el traslladessin a la secció del guix. «Allà vaig haver d’aprendre a fer de matricer, i mig any a la Formació Professional a Barcelona per aprendre de fuster i po-der arribar a ser operari».

De la seva joventut a Begues re-corda que els diumenges anava al cine «amb la nòvia i, si no en tenies, amb la


colla; compràvem un paquet de Bisonte i ens el fumàvem entre tots». Malgrat els vicis dels amics, el Joan es mostra satisfet de no haver-se enganxat mai a l’hàbit del tabac. De balls no en recor-da, tot assegurant amb contundència que «no he ballat mai». Això sí, no obli-da les festes majors que s’havien fet al Goula i en envelats davant de Can Ro-magosa, especialment l’any en el qual un fort aiguat va enfonsar la carpa re-cent estrenada i la festa es va haver de suspendre. En aquests ambients va ser quan va conèixer la Teresa, amb qui va començar a festejar quan tenien entre 15 i 16 anys.

Es van casar l’any 1962, l’any «de la gran nevada». «No hi havia llum, ni telèfon, ni res». Al novembre d’aquell any va néixer el seu primer fill, el Jo-sep Maria. Com que va ser setmesó, va haver de venir a buscar-lo una uni-tat de la Maternitat per endur-se’l a l’hospital. Però amb la nevada van es-tar quatre dies sense saber-ne res, fins que els trens van tornar a funcionar. A la Maternitat va passar la nit de Nadal d’aquell any que tots recorden colgat de blanc. Quatre anys més tard naixia la seva segona filla, la Mercè, a l’Hos-pital de Viladecans.

I amb 62 anys, el Joan es va «can-


sar de llevar-me cada dia a tres quarts de cinc del matí». Llavors va decidir plegar de la feina i dedicar les seves úl-times tardes laborals a fer de jardiner per a moltes de les grans cases i torres de Begues. L’arribada de «l’aigua de Barcelona» havia disparat el sector de la construcció a Begues, i les segones residències començaven a proliferar. Van ser anys de molta feina per a pale-tes, manobres, jardiners i electricistes.

Mirant enrere, no té cap mena de dubte a afirmar que «ara es viu mi-llor» que durant els anys de la seva jo-ventut. Ferm i contundent. Aquest és el Joan Ollé.


El Jordi Lluís era fill d’un fuster i ebenista de Barcelona que es va casar amb la filla del forner de Begues. Va anar a l’escola fins als 14 anys, quan va haver de començar a treballar al negoci familiar. Tot i això, als vespres encara tenia temps d’estudiar i, fins i tot, va arribar a començar el batxillerat, però no el va poder acabar. D’aquesta etapa recorda que en aquells anys les classes no se separaven per edats, sinó que els alumnes de diferents nivells compar-tien la mateixa aula.

Del Begues de la seva infantesa, el Jordi recorda el cinema dels diumen-ges, «l’única distracció que hi havia».

Nascut el 13 d’octubre de 1934 a Begues.

Fill de Cal Felip.

Va estudiar educació bàsica a l’escola nacional.

Casat amb Delfina Hernando Calvo, va tenir dos fills, el Ramon i la Montserrat.

El seu racó favorit de Begues és el Trenta-un pi.

Jordi Lluís Viñas


Amb el seu grup d’amics jugava so-bretot a futbol; van formar un equip i els diumenges jugaven pels pobles dels voltants. I, com tants d’altres, no obli-da tampoc el fred d’aquells hiverns de joventut. «No es poden comparar amb els d’ara»; abans «no hi havia any que no hi hagués neu». Recorda sobretot «les candeles de metre» que penjaven dels teulats de les cases, i com la ne-vada de 1962 va obligar Begues a estar «tres o quatre dies sitiats».

Amb 14 anys comença la seva trajectòria com a forner, primer tre-ballant amb el seu avi i el seu pare i, posteriorment, només amb el pare.

Reconeix que era una feina que encara ara li provocava sentiments contradic-toris. Per una banda li agradava perquè era l’ofici familiar, amb el qual havia crescut. Però per una altra, aquesta fei-na el va privar d’una vida normal amb les seves amistats, obligat pels horaris de feina nocturns i de descans durant el dia.

Això sí, els sentiments se li amun-teguen quan pensa en com ha canviat la feina de forner en tots aquests anys. Quan ell va començar, els mateixos clients portaven cinc quilos de farina després d’haver-la mòlt a Vilafranca del Penedès, i al forn els hi amassaven


i coïen: «en sortien quatre pans de qui-lo i mig». També rememora com els portaven la llenya del bosc, que crema-ven en calderes de ferro tapades. Les cendres es retiraven i es garbellaven, i els trossos més grans es reservaven per als fogons, i els més petits per als brasers. Una feina dura, que requeria moltes hores d’elaborar pa i coure’l, i en acabar, tornar a començar. «La for-ma de coure el pa actualment no té res a veure amb com ho fèiem els forners d’abans».

Al Jordi li va tocar fer el servei mi-litar a Mallorca. Dos anys a l’aviació, en els quals s’ho va passar molt bé,

perquè «llavors començava el turisme». Tot i això, no va pujar mai a un avió, sinó que va estar destinat a la residèn-cia d’oficials. En tornar a Begues, va reprendre la feina de forner fins que va complir els 40 anys. Corria el 1974, i una hèrnia discal provocada pel cons-tant pes dels sacs de farina de 100 kg, el va forçar a fer un canvi. Va ser aleshores quan va entrar a treballar com a tècnic per a TVE als repetidors de les Solius, fins que es va jubilar l’octubre de 1999.

Però no tot ha estat treballar a cals Lluís. Un dia, al ball del poble, va conèixer la seva dona i, després de tres anys de festeig, «veure’s una estoneta


als vespres i els diumenges al cinema», es van casar.

Ara que mira enrere, se li reconeix l’orgull i l’emoció en parlar dels fills, i recordar les festes que es feien al po-ble, com les de Sant Antoni o Sant Isi-dre. Sortir a caçar ha estat sempre el seu gran moment de lleure, dels pocs dels quals ha pogut gaudir, obligat per uns horaris complicats de compa-ginar amb res més. Al rostre se li di-buixa un punt de nostàlgia en afirmar que ara, quan surt al carrer, «ja no co-nec a ningú». Però també desprèn la satisfacció d’una vida plena carregada a les espatlles.


A la Maria Capellades tothom la coneix com la Maria de la Creu. Nas-cuda al barri de La Barceloneta, els seus pares conreaven vinyes i presse-guers. Uns préssecs «molt bons» que quan arribaven al mercat eclipsaven els de fora. A La Creu també hi tenien cinc grans botes de vi, aviram, conills i porcs.

La Maria va cursar estudis al col·legi de les Monges. Li agradava anar-hi, tot i que reconeix que «m’agradava més cosir». Acabades les classes, recorda com anava amb les amigues al Pi Gros, tot cantant, i com feien excursions fins a Vallirana a peu o a Torrelles.

Nascuda el 6 d’agost de 1927 a Begues.

Del barri de La Barceloneta.

Va anar a l’escola de les Monges fins als 14 anys.

Ha treballat fent feines a la llar, cosint i de cuinera.

Casada amb Josep Ollé, va tenir dues nenes: la Teresa i l’Asunción.

El seu racó preferit de Begues és el Mur.

Maria Capellades Vallès


Amb 14 anys, però, va haver de marxar de casa perquè el seu germà més gran va morir a la guerra i la seva cunyada i el nebot de tres anys van ve-nir a viure a la masia. No hi havia mit-jans per a tants, i la Maria va marxar a Barcelona a treballar a casa d’una famí-lia i a aprendre «de modista». Després aniria a la Torre Roja, a Viladecans, a substituir una altra noia de Begues que hi treballava i que havia emmalaltit. De feina no en faltava, i ella treballava a la cuina, fent pa, gelats, formatges, iogurts...

Poc després tornaria a Begues per entrar a treballar a Cal Paleta, on va

ser-hi fins que es va casar. D’aquells anys la Maria té gravat a foc a la memòria algunes de les celebracions que començaven a esdevenir al poble, com la Festa del Arbre, la de l’aviram o la de productes del camp. D’aques-tes últimes recorda que van guanyar el primer premi, gràcies a unes mongetes «de metre», uns préssecs «preciosos» i un raïm sense pinyol que va sorpren-dre a propis i estranys.

De la Festa de l’Arbre en recorda fins i tot el verset que van fer recitar als menuts del poble. Es va organitzar quan ella tenia cinc o sis anys i va servir per plantar els actuals arbres del pas-


seig de l’Església. La va organitzar en Jaume Petit («el senyor Petit»), qui va regalar a tota la canalla uns ninos i con-fits. De fet, del senyor Petit la Maria en guarda molts i bons records. Com convidava la canalla a berenar, al cine-ma del Goula a veure la projecció de la primera pel·lícula parlada, o com fins i tot va obsequiar la quitxalla beguetana «amb una guardiola».

I de les festes majors? «Sempre plo-via i feia malbé l’envelat». Fins i tot un any que l’envelat era davant del col·legi de les Monges, es va calar foc al bosc i van haver d’abandonar el ball per anar a ajudar a apagar-lo.

Precisament és en aquestes festes on la Maria coneix el seu marit, el Josep. Un cop casada es van instal·lar a La Creu, sense llum, ni aigua corrent, ni moltes de les comoditats que havia tingut en les seves estades a Barcelona o Vilade-cans. Això sí, va decidir posar remei a aquella sensació de solitud comprant-se una ràdio en la qual hi escoltava progra-mes com ‘Matilde, Perico y Periquín’ o ‘Helena Francis’. Per a la resta d’incon-venients, solucions de pagès: com l’ai-gua del pou que recollien de la pluja o els quinqués de carbur per combatre la foscor; tot i que la Maria hi estava tan avesada que era capaç de moure’s per


tota la casa completament a les fosques. Al poble baixaven a vendre la llet i

els sostenidors que ella mateixa cosia a casa. A finals dels 60, però, els van «obli-gar a treure les cabres, perquè deien que els pastors cremaven el bosc». La Creu es va tancar i la família es va ins-tal·lar al poble. Aquí continuaria cosint,

aquest cop amb màquina amb motor. I és que cosir ha estat sempre la

virtut i la gran passió de la Maria de la Creu. No en va reconeix que l’única assignatura pendent que li ha quedat a la vida ha estat ser modista. Això sí, «tot el que he fet, m’ha agradat fer-ho», afirma amb els ulls plens de bondat.


La Maria va ser la primera dels tres fills que van tenir els seus pares. A la mare li agradava molt cosir, i el pare treballava al camp i fent carbó. Era «una mica mandón», i xocaven sovint, donat el caràcter fort de tots dos. Com que ella era l’única néta dels avis, moltes nits les passava amb ells a la masia de Can Barreres.

Amb tot, la Maria guarda un molt bon record de la seva infantesa. Va anar a l’escola a les Monges: «m’agradaven molt els números i se’m donaven bé», però no tant «haver de rumiar» o escriu-re redaccions. Després va anar a apren-dre a cosir, i recorda com un veritable

Nascuda el 19 de gener de 1926 a Begues.

Del barri de La Barceloneta.

Va estudiar al col·legi de les Monges i va aprendre a cosir.

Es va casar amb Josep Milà Marcé, amb qui va tenir dos fills: el Josep Maria i el Jordi.

Ara mateix el seu racó preferit de Begues és el bar en el qual es reuneix a diari amb les amigues per esmorzar.

Maria Figueras Ollé


turment haver de fer els colls de les ca-mises d’homes. Es va prometre a ella mateixa que mai més no en faria i que, si calia, compraria les camises fetes.

Essent ja joveneta, un tiet seu que tenia una granja a Barcelona li va de-manar que hi anés a cobrir la baixa d’una dependenta. «En van estar tan encantades que fins i tot em van buscar nòvio!». Recorda amb molt d’humor com un client li va demanar «un suís» i ella no sabia el que era. Estant allà, li van proposar d’anar a treballar de de-pendenta al Colmado de Begues, i no s’ho va pensar dues vegades.

Que una dona entrés a treballar al

Colmado va ser tota una novetat: «sem-pre hi havien treballat només homes». Recorda que cap producte no estava etiquetat, tot ple de pots sense preus i que havia de saber-los de memòria i d’un any per l’altre. Aquí s’hi va estar fins que es va casar.

La Maria coneixia el que seria el seu marit de tota la vida, perquè anaven a ballar i tot el jovent d’aleshores es rela-cionava d’una manera o altra... «en un poble es coneix tothom». Quan es van casar es va traslladar a viure a la que era casa dels sogres. Son sogre, per cert, no va poder anar al casament perquè esta-va al llit afectat amb les febres de Malta.

Foto: L. Roisin


Recorda que quan era davant el rector es va adonar que s’havia deixat el docu-ment d’identitat i el seu marit va haver d’anar corrent a casa a buscar-lo. De viatge de noces van anar a Saragossa en tren, gràcies al tiet de la Maria, que els va deixar els diners per al viatge. Era 1949.

A la seva nova casa, la Maria es va integrar en una nova família. El seu marit era ferrer i a casa mateix tenien el taller, on fabricaven eines del camp i ferraven cavalls. El primer dia que ella va entrar per la porta, el seu sogre li va demanar si podia encarregar-se a partir d’ara de preparar l’esmorzar a la seva

dona: clara d’ou en un got alt, sucre i conyac, remenat i omplert amb llet. Això «cada dia, fins que es va morir, amb més de 80 anys».

Per les festes majors aquella casa sempre se li omplia de gent. «El dia abans ja matàvem les oques». I després del gran àpat anaven a l’envelat lluint el seu vestit nou, cosit per ella mateixa. De cosir, cap problema. Ara bé, de cui-nar reconeix que no en sabia pas massa. «Vaig haver d’aprendre a guisar». Re-corda com les tasques del dia a dia, en aquells anys, eren més feixugues; sense anar més lluny, rentar la roba «al safa-reig i amb l’aigua del pou».


Riallera com ella sola, les seves anècdotes estan farcides de moments d’allò més divertits. Recorda, sorne-guera, com als estius s’instal·lava amb les veïnes amb cadires al carrer i veien passar «els senyors» que anaven al Ca-sino. Alguns les saludaven; d’altres no. Però a elles els era igual. Un cop havien

passat, comentaven la jugada.La Maria Figueras fa un bon ba-

lanç de la seva vida. Li hagués agradat estudiar una mica més, però reconeix sentir-se molt orgullosa de la feina que va fer al despatx de la Ferreteria Milà portant la comptabilitat «fins i tot amb ordinador».


La Maria va néixer al carrer de Sant Domènec, a Cal Fonsu, en una família que es dedicava a vendre vi, vinagre, moscatell i vi ranci. El seu pare també comprava patates i altres productes del camp, per després vendre’ls. «Era molt trempat, s’espavilava molt». De petita, la Maria «sempre estava malalta, esta-va molt tova». Era «primeta, no tenia mai gana; la mare sempre estava pre-ocupada perquè no menjava». Una si-tuació que es va allargar fins als set o vuit anys.

Va anar a escola de les Monges, etapa de la qual en guarda un molt bon record. «M’agradava molt anar al


Del Cal Fonsu.

Va treballar de dependenta al celler familiar, a Cal Paleta i a la seva pròpia botiga de queviures (La Teca).

Casada amb el Joan Campanyà Parellada, va tenir dues filles: la Immaculada i la Montserrat.

El seu racó favorit de Begues és el carrer de Sant Domènec.

Maria TutusausMarcé


col·legi». Recorda que tot es feia en castellà, fins i tot quan parlaven entre les companyes, ja que els havien dit que si venia una inspecció i se’ls esca-pava una paraula en català «tancarien el col·legi».

De jugar al carrer, ben poc. Al seu barri «la majoria eren nois i més grans que jo». Sí que s’ajuntava amb noies «també més grans que jo» però per anar a fer ganxet i mitja, una activitat que a la Maria li agrada molt. De fet a l’esco-la també va aprendre corte y confección: «brodàvem uns llençols preciosos». Però sobretot ajudava a casa. «Quan venien a buscar vi, fos l’hora que fos,

sempre m’aixecava jo (...). M’agradava molt, vendre». Recorda que, en aquells anys d’infantesa, una garrafa de quatre litres de vi valia un duro.

Llavors ella tenia uns cinc anys, i s’encarregava de la venda quan la famí-lia era treballant al camp. Rememora també com els caps de setmana venia a comprar gent de la resta de la comar-ca, perquè era un vi «més aviat baratet i bastant bo». Quan tenia 18 anys, el seu pare es va posar malalt i durant una temporada va ser ella qui acompanyava el seu germà a repartir el vi a Gavà amb els bots. Quan el seu pare es va recupe-rar ella va enyorar molt aquesta feina.


Posteriorment va ser dependenta a Cal Paleta, però «jo sempre tenia la mania de tenir una botiga pròpia. Sem-pre deia que em sabria greu morir-me i no haver tingut una botiga». Aquest somni el va haver de posposar una bona colla d’anys, fins que el 1982 va poder «comprar una mica de botiga» i obrir La Teca. Hi venia «pernil bo, ba-callà,... (...); la primera que va vendre pernil de Jabugo a Begues vaig ser jo».

Ja hem conegut el seu marit Joan unes quantes pàgines enrere, en aquest mateix llibre. Una història d’amor que ara revivim des de la mirada d’ella, qui recorda amb un somriure que el Joan,

com a bon fuster, «em va fer un teler per brodar, però jo no hi pensava [en ell] fins que un dia em va acompanyar a la feina i enraonant, enraonant vam acabar així... i encara som aquí».

D’aquells anys de Begues farcits de records en blanc i negre, la Maria recorda clarament la visita que va fer pels pobles de la comarca la imatge de la marededéu de Fàtima, a principis dels anys 50. «Mesos abans ens vam mobilitzar cada carrer» per guarnir el poble i preparar les processons que se celebrarien. I per processó, la que calia fer dos cops l’any a peu fins a l’Ermita de Santa Eulàlia: «fins i tot ens havíem


de portar la cadira». Per la festivitat de la patrona i per la Festa del Most el po-ble es congregava a l’ermita; s’hi repar-tia coca beneïda i ella guardava el tros per portar-lo a casa, partir-lo en quatre i poder compartir aquell bocí de dolç amb la família: «era beneïda!» recorda tot esclafint de riure.

Amb tot, la Maria, amb veu tremo-losa, afirma sentir-se orgullosa de tot allò que ha fet a la vida, i es defineix com una dona «persistent». Sempre que ha pogut, ha donat un cop de mà a qui ho ha necessitat. I ara, amb el pes dels anys, no perd l’essència: «si algú em necessita, ja sap on trobar-me».


La Mercè va néixer a Cal Marxant, un negoci de teixits i roba a mida, pro-pietat del seu avi. L’home es desplaça-va amb una tartana per Sant Climent, Torrelles, Castelldefels i Viladecans cada setmana portant gènere, agafant comandes i servint les peces. L’avi «es guanyava molt bé la vida, perquè no hi havia ningú més que fes aquesta feina». Abans de la guerra, va entrar a treba-llar de jutge a l’Ajuntament, però amb l’esclat del conflicte «va haver de mar-xar del poble» i refugiar-se a Barcelo-na. La seva filla (la mare de la Mercè) es va quedar com a única encarregada del negoci de teixits i confecció, que va

Nascuda el 24 de setembre de 1933 a Begues.

De Cal Marxant.

Va estudiar educació primària al col·legi de les Monges

Ha treballat sempre en el comerç i en les feines del camp i la ramaderia.

Es va casar amb Josep Maria Vendrell, de La Granja, amb qui va tenir quatre fills: el Josep Maria, el Joaquim, la Mercè i la Gemma.

No té un únic racó favorit de Begues: el Pi Gros, el Mur, les Planes,…

Mercè Casanovas Codina


mantenir, venent a canvi de productes del camp que servien per alimentar la família.

Una mare que va quedar vídua quan tot just la Mercè tenia tres anys. Ell -me-cànic, taxista i conductor del cotxe de línia- va morir en accident de trànsit a la carretera de Gavà, envestit per una fur-goneta de milicians l’11 de novembre de 1936. La Mercè recorda que aquells anys van ser molt durs per la mare, que fins i tot va intentar treure’s la vida en més d’una ocasió. Però cada cop que ho intentava, la Mercè o la seva germana ploraven per un motiu o altre, de forma involuntària o potser -qui sap- empeses

per l’afany d’evitar una desgràcia. En sentir-les plorar, la mare recuperava el seny i es desdeia de la idea, obligada per l’atenció que requerien les seves dues nenes petites.

Acabada la guerra, els avis van tor-nar a Begues i la mare de la Mercè va seguir regentant Cal Marxant. Més tard es tornaria a casar. D’aquella etapa la Mercedes recorda que havia d’anar «a buscar el racionament a Cal Sastre: oli, arròs, pa de blat de moro que no valia res i el que ens toqués per a les tres».

No li agradava gens estudiar, però té un bon record de les monges, com quan els portava els conills que caçava


el seu avi o els pans rodons que feia el seu padrastre. Riu de manera contagio-sa quan repassa alguns dels jocs de jo-ventut que protagonitzava amb les ami-gues, al safareig de casa o amagant-se entre les vinyes i camps dels entorns, tot encetant melons que, si eren ben madurs, es convertien en berenar fur-tat de joventut.

Amb 24 anys, la Mercè de Cal Mar-xant es casa amb el Josep Maria de La Granja, després de sis anys de festeig durant els quals anaven d’excursió o a voltar en bicicleta. «Quan tornava a casa hi havia repulsa, però era igual, sinó no hagués pogut sortir mai».

En aquella època ella treballava de dependenta al Colmado i, un cop casats, ho va deixar per establir-se a la Granja Vendrell i treballar en el negoci familiar. No perd tampoc el somriure per recor-dar que la feina a la granja era «molt pe-sada». Conreaven el camp, feien llet, te-nien bestiar i fins i tot fàbrica de gel, on ella es refugiava en els mesos calorosos d’estiu durant els embarassos. La Mer-cè estava darrere del mostrador i fent el que calgués. I el Josep Maria al camp o amb la tartana repartint llet, mantega i gel. Una llet, per cert, que va començar a comercialitzar-se a Barcelona amb el nom de ‘Begaleche’.


Però els anys passaven i pesaven. Mantenir una granja era cada vegada més dur, i la mort del seu cunyat va acabar accelerant el tancament del ne-goci. La Granja va tancar portes i la Mercè i el Josep Maria van posar una botiga de comestibles al poble. La van regentar durant dues dècades, sumant nous records a la seva trajectòria vital.

Ara, mirant enrere, la Mercè fa un bon balanç de la seva vida. Envoltada de les seves flors i plantes, es mostra del tot satisfeta i torna a compartir el seu riure per sota el nas per afirmar que no canviaria cap de les decisions que ha pres a la vida.


Hereu d’una de les grans cases pai-rals de Begues, en Sadurní Vendrell va néixer en una masia on, en aquells anys, hi vivien el pare i la mare, l’àvia, dos tiets solters i els quatre germans que després tindria. Can Sadurní vivia del camp i del bestiar, en la que era una de les propietats més extenses i allunyades del poble, només connectada per un camí de carro al barri de Santa Eulàlia. Un camí que el Sadurní recorria a diari a peu per anar fins a l’escola. Va estu-diar a Begues fins els 11 anys i després va prosseguir els estudis als jesuïtes de Barcelona fins que en va tenir 18. Un fet que el marcaria, ja que durant molts

Nascut el 15 d’octubre de 1932 a Begues.

Fill de Can Sadurní.

Va estudiar educació primària a Begues i estudis secundaris als jesuïtes de Barcelona.

Casat amb Dolors Masip, és pare de tres fills: el Sadurní, el Xavier i el Jordi.

El seu racó favorit de Begues és el Pi Gros

Sadurní VendrellSocias


anys es relacionaria «principalment amb gent de Barcelona».

En tornar a Begues, ja major d’edat, començaria a ajudar al pare en la gestió de la hisenda, però també treballant al camp, «primer amb cavalls i, més tard, ja amb tractors». Tenien masovers i jor-nalers al seu càrrec, que s’ocupaven de les terres i de treballar el bosc, al qual en aquells anys encara es treia un cert rendiment. Tallaven els pins, aclarien els boscos i aprofitaven la brossa pels forns de calç, un dels quals tenien a to-car mateix de la masia.

Aquest retorn al poble també li va permetre alimentar noves amistats i re-

lacionar-se amb gent de Begues i amb els nouvinguts que ja començaven a sovintejar, molts d’ells a l’entorn del Casino. Va ser així com va conèixer la que seria la seva dona, la Lolita. Es van casar quan ell tenia 25 anys.

Es mostra convençut que l’arribada dels estiuejants no només va generar ri-quesa al poble, si no que també va per-metre un avenç cultural i intel·lectual, per la influència de noves maneres de fer i de ser. Molts d’ells es trobaven al Casino, l’espai de lleure per excel·lència dels estiuejants on jugaven a cartes, a tennis, feien festes, debatien sobre ac-tualitat o projectaven idees.

Foto: L. Roisin

Foto: L. Roisin


El seu vincle amb Begues es va re-forçar del tot quan va accedir a l’alcal-dia, càrrec que ja havia ostentat el seu pare als anys 30 del segle XX. Quan li van proposar a ell, ja en l’època demo-cràtica, reconeix que «em va fer gràcia de seguida». Amb d’altres cognoms re-coneguts del poble van elaborar una llista que va encapçalar com a alcalde, des del 1989 fins al 1995. Llavors encara «faltava molta urbanització», i els prin-cipals reptes es van centrar en l’asfaltat dels carrers, l’arribada de l’electricitat i la dotació de serveis i equipaments mu-nicipals. Una etapa que recorda clara, tot i que sembla restar-hi importància.

Però tornem enrere. Can Sadurní sempre havia viscut del camp, i la vin-ya fou durant segles un dels conreus estrella. Una tradició que, més tard, es consolidaria amb l’inici de l’explotació comercial de vins i caves, que encara avui perdura. El tràfec dels negocis i la política no sempre li van deixar temps per anar a collir bolets als boscos de davant de casa, o passejar pels voltants del Pi Gros. Eren algunes de les aficions que avui recorda amb els ulls plens de nostàlgia.

Ara, gaudint de la jubilació i amb el testimoni ja llegat, passeja pel poble a pas lent, tot afirmant que el cognom no

Foto: F. Fernández

Foto: F. Fernández


li ha pesat mai. Reconeix que Begues sempre ha estat un poble diferent als de la resta de la comarca, amb trets més propis del Penedès que del Llobregat. «No té res a veure (...) és un altre món: el clima, els aires, la gent de Begues... Val la pena estar a Begues».

Sadurní Vendrell, l’hereu d’una de les moltes nissagues beguetanes que hem repassat al llarg d’aquestes pàgines. Famílies que van compartir el paisatge i els costums d’una època que, lluny de ser oblidada, es manté viva gràcies als records i els testimo-nis d’aquells i aquelles que la van fer possible.

AgraïmentsA Jaume Viñas i Rosa M. Campamà pel seu assessorament en la fase inicial del projecte.A Vicente Moreno i Patricia Álvarez, de l’Arxiu Municipal de Begues, pel suport en la cerca de documentació gràfica.I a les famílies de les persones entrevistades.

Moltes gràcies.

LlibreTestimonis WEB - Begues

Documents

Transcript of LlibreTestimonis WEB - Begues