LOS FALSIFICADORES

Aquest text escrit per Laura Vales, tracta sobre la memòria històrica, i sobre l’horror viscut als camps de concentració durant l’època de l’holocaust. En aquest text, es basa en com poder expressar l’horror, de manera en què puguem sentir empatia per les víctimes d’aquest, encara que sense haver viscut aquesta situació es molt difícil arribar a imaginar-se les atrocitats a les quals van sotmetre els nazis als presoners, majoritàriament jueus. La subdirectora del museu d’Auschwitz, menciona la dificultat que va haver a

l’hora de muntar el museu ja que no sabien si deixar-lo tal qual el van trobar, o restaurar-lo de manera que quedes igual tal com el tenien els nazis, amb les seves intactes càmeres de gas en les qual van executar a quatre milions de persones, de les quals més de la meitat eren d’origen jueu. El fet de no saber exactament com fer-ho es deu a intentar aconseguir la millor manera d’expressar l’horror del camp de concentració per a que el públic només amb el sentit visual pugui assolir el terror, la por i el dolor que van patir els presoners, i d’aquesta manera, aquest fet no es torni a

cometre en unes generacions futures, que ni tan sols sigui una opció, ja que tot ésser humà te dret a viure en llibertat acceptant una sèrie de normes que no perjudiquin a la declaració del drets humans. El fet de remodelar el camp de concentració hauria sigut possiblement la manera més fàcil per a tothom d’imaginar-lo, però que es millor que la imaginació. Deixant el camp tal qual el van trobar després de l’enderrocament d’Alemanya a la segona guerra mundial, per a mi es la millor opció, ja que el visitant del museu ha de deixar volar una mica més enllà la seva imaginació mes enllà dels estímuls visuals, i fent servir una mica el sentit comú, que majoritàriament, hauríem de tenir totes les persones. D’aquesta manera ens adonem de que a més de les atrocitats que van cometre els nazis, han sigut tant fills de puta en tots els sentits, que han tingut el valor d’eliminar part de les proves que els inculpaven en milions d’assassinats, per tal de semblar que ho feien pel be d’Alemanya, i a sobre quedar com a víctimes del sistema. Es tracta clarament d’un casus belli, que es un fals motiu per poder sortir beneficiats, ja que els únics que no van patir la crisi amb tanta intensitat, van ser els jueus, i per aquest motiu, creien que els havien d’exterminar. El fet d’utilitzar fotos en el museu, es un bon exemple per demostrar, que això, encara que sembli mentida, ha passat a la vida real, no fa gaire mes de seixanta anys, de tal manera que la gent no sigui tan incrèdula o ignorant com per pensar que això ha sigut una invenció dels perjudicats, o pitjor, que als camps de concentració tenien un bon tracte ja que no eren res mes que escòria, com dirien molts neonazis, que a part de ser ignorants, no tenen cap mena de sentit comú. D’altra banda, les fotos i vídeos de l’època, reflecteixen el terror de les cares de la gent, i et fan passar una mala estona la qual recordaràs durant tota la teva vida, i sentiràs una mena de rebuig cada cop que escoltis la paraula holocaust o nazisme. Personalment, he estat de visita turística a dos camps de concentració. Un d’ells, Dachau, situat a Munich, que va seu un dels camps de concentració mes brutals després de Austwitch i Mauthausen, i a Sachsenhausen, situat a les afores de Berlin que posteriorment van utilitzar els russos. El fet de que anés a fer turisme a camps de concentració, va ser per estudiar història, ja que soc una apassionada d’aquesta matèria, i no com si anés de visita a un parc temàtic com Disneylandia, tal i com diu l’escriptora del text. La meva impressió al entrar va se d’horror, i sincerament, allà vaig passar un dels pitjors moments i sensacions de la meva vida, sobretot quan veia imatges de les tortures, les condicions de vida que tenien, i el pitjor quan vaig entrar a la càmera de gas a Dachau. Anar a un camp de concentració de visita, hauria de servir per estudiar i aprendre sobre el passat, i no anar d’excursió per passar l’estona, ja que no es agradable per ningú.

En un moment del text, l’escriptora explica que es va rodar un documental en el qual mes de 300 joves parlaven amb els seus avis sobre les histories del nazisme i l’holocaust, i per la majoria de nets, els seus avis encara que haguessin participat en l’execució de mes de sis milions de persones, no eren cap assassí, sinó un gran pare, i un excel·lent avi, i a més intentaven justificar la seva acció com a misericordiosa i caritativa, ja que ells, encara que fossin jutjats i declarats culpables per un jutge, van

intentar salvar moltes vides. Aquestes respostes d’aquests joves, possiblement es deguin a voler justificar les atrocitats i errors que els seus avis van cometre i fins i tot afirmen que tot el que van fer, ho van fer obligats o per por a morir. Es pot parlar de nazisme obertament, però mai quan un d’ells es membre de la família, ja que per aquesta, ell es un heroi i no un criminal despietat. Ningú vol ser família d’un criminal, i menys si aquest es mort, ja que quan morim no es reconeixen ni es recorden els nostres errors, sinó les nostres virtuts, ja que segons diuen està malament parlar malament dels morts, ja que no es poden explicar ni defensar-se. Pots haver sigut molt bona persona amb la teva família, però això no implica que hagis comes injustícies, o que deixis de ser un assassí, ja que una cosa no implica una altra. Ser bo amb la família, no t’exclou de cap delicte passat o actual, ja que qualsevol mena de delicte o il·legalitat ha d’esta penada i condemnada, i no indultada tal i com va passar amb els criminals de guerra que pocs anys després van ser indultats, això es purament una injustícia, però ningú ha dit que el món sigui just, però almenys per respecte a les famílies dels executats haurien de complir condemna encara que això mai els marxarà de la consciència si es que en tenen; i haurien de viure amargats i aterrits per tot el que van fer.

Intentar construir la pau a través de la memòria històrica, es un fet bastant raonable, ja que tal i com he mencionat abans, les atrocitats del passat, en fan madurar, i a través d’elles hem d’intentar que no es tornin a cometre un altre cop aquestes atrocitats, i no hem refereixo només al nazisme, sinó també al feixisme, i totes les classes de dictadures incloent-hi les d’esquerres, ja que Stalin també va fer un dictador despietat que es treia de sobre a totes les persones que el molestaven, o els enviava cap als gulags, camps de concentració situats a Sibèria. Encara que s’intenti construir la pau,a nivell mundial no es podrà aconseguir mai ja que això es tracta d’una pura utopia, es a dir, d’una cosa impossible o improbable, ja que encara que tots ens esforcem al màxim, sempre hi haurà problemes d’algun tipus a qualsevol part del món, ja que no tothom està conforme amb les mateixes coses.

La pel·lícula los falsificadores, tracta sobre l’operació Bernhard, una operació que van dur a terme els nazis al camp de concentració d’Austwich, que consistia en que un grup de jueus especialistes en falsificació, havien de falsificar primerament lliures esterlines, i si aquestes sortien be, havien de falsificar dòlars americans, per tal de que els nazis tingueren mes diners per poder guanyar la segona guerra mundial. Si la guerra hagués acabat uns mesos després, possiblement l’hagueren guanyada, ja que finalment van aconseguir fabricar dòlars amb èxit encara que un dels jueus que es dedicava a la impremta dels bitllets va fer molt de sabotatge. Si els jueus de la operació Bernhard, complien amb el seu deure, els nazis, els tractaven millor que als altres presoners, ja que estaven apart dels altres, i

tenien llits amb matalàs, tres menjars al dia, dutxes d’aigua, i mentre duguessin a terme la fabricació dels bitllets, tenien la vida assegurada, ja que si els mataven, sortien perdent els nazis. El jueu que intentava sabotejar les falsificacions, es un personatge molt distint al del protagonista, un tal Salomon Sorowitsch. Mentre Salomon complia amb les demandes dels nazis per tal de poder sobreviure, el seu company es dedicava a sabotejar el treball fet, ja que preferia morir, abans de que els nazis guanyessin la guerra amb el seu ajut, ja que encara que la guanyessin gràcies a ells, estaven predestinats a morir. La pregunta es si existeix l’ètica en un camp de concentració, això depèn del punt de vista desde el qual ho

miris i de les circumstàncies. Per a en Salomon, no existeix l’ètica, ja que l’únic que desitja es poder sortir viu del camp de concentració, ja que un cop surti podria intentar refer la seva vida començant de nou ja que no havia perdut res mes que uns quants anys de llibertat, i només el movia l’esperit de subsistència i les ànsies de llibertat. Per al seu company la cosa es diferent, ell, abans de ser tancat al camp de concentració tenia una dona, dos fills, i un negoci familiar d’una impremta. Un cop el van tancar, va anar complint amb la seva missió, fins que un dia van arribar els passaports de la gent executada i allà va trobar els passaports de la seva dona i dels seus fills, el que significava que estaven

morts. Després d’aquest fet, ja no tenia res a perdre, i molt poc a guanyar, ja que la seva vida i la de la seva família havia estat abolida, i ja no tenia esperança ni ganes de sortir endavant, ja que no lo quedava res pel que lluitar, ni tan sols per la seva llibertat. Com ja li faltaven les ganes de viure i va perdre l’essència de la vida, va decidir basar-se en l’únic que li quedava, la seva moralitat, i els seus principis. Prefereix morir lluitant pels seus principis, que viure de mala manera sota el domini dels nazis. No estava disposat a ajudar a les persones que estaven disposades a matar-lo, i a exterminar a totes les persones de la seva raça, per aquest motiu preferia morir lluitant que viure sotmès. Es molt difícil saber si la ètica existeix a un camp de concentració ja que cap de nosaltres ho ha viscut, i sobre els ideals d’aquest personatge, els podríem definir perfectament amb una frase que va dir Ernesto Guevara de la Serna, revolucionari argentí conegut com el Che: “más vale morir de pie, que vivir de rodillas”.

Montserrat Culebras Sánchez

1er batxillerat D