Manel Marí: Notes a una poètica jove per Marià Torres Torres

Manel Marí és una de les veus poètiques joves de les Pitiüses, nascut a Eivissa l'any 1975; per raons d'estudis universitaris viu entre Eivissa i València, on cursa Psicologia. La seua poesia ha rebut nom­brosos i prestigiosos premis li teraris, com són ara la menció d'Honor de Poesia Jove d'Alzira 1997 pel re­cull Discurs a la negativa, l'Accèssit al Premi Bala­dre 1997 per l'obra Divuit poemes d'amors, el Premi Miquel Àngel Riera de Poesia 1998 pel llibre Poemes en gris, el Premi Baladre 1999 per Patrimoni dels dies. Tot seguit em propòs de fer un recorregut per la trajectòria poètica, a par t i r de la meua experièn­cia de lectura dels seus versos, complementada d'una rica informació que ha sorgit al llarg de les animades i agradables tertúlies que he pogut com­part ir amb el poeta.

Qualsevol persona que es disposi a llegir els lli­bres de poesia de Manel Marí quedarà sorpresa per la paradoxa que, al meu entendre, dóna originalitat a la seua poesia i la caracteritza; un rigor formal ex­traordinari que afecta tot l'estrofisme, el vers, el rit­

me i la selecció lèxica per una banda; i d'altra part unes imatges poètiques molt riques jun tament amb el contingut de la poesia, pouades d'un món més fresc i jove, com a petits vidres del mirall de la jo­ventut del poeta.

Intentaré endinsar-me per camins insegurs que ex­pliquin el món complex, que no complicat, de la poèti­ca de Manel Marí.

a. Aquest jove poeta ha arribat a un món i a un temps que ja no pateix traumes i mals records de guerres passades, ni patrons educatius marcats per una política determinada o per l'omnipresència del catolicisme de temps passats: en tot cas ha estat edu­cat en uns patrons de moral sana, de tolerància, de convivència democràtica; valors compartits per la fa­mília i per l'escola que ha rebut aquest jove poeta. Quan tenia tres o quatre anys ja gaudia de dibuixar i pintar amb la confiança i seguretat d'obtenir l'apro­vació i el reconeixement del seu pare. Cap als deu anys va iniciar estudis de música i piano al conserva­tori de València i Carcaixent; no va poder acabar els

44 (100)

estudis de música perquè no podia dedicar-hi prou hores i l'assaig diari resultava incompatible. Tal ve­gada si no hagués sorgit la poesia hauria reprès el piano. Aquesta iniciació al llenguatge pictòric i musi­cal ha quedat com una empremta inesborrable a la seua poesia i a la seua vida: la selecció d'imatges, la plasticitat i el cromatisme, així com el gust pel bon ritme i la musicalitat són aspectes claríssims de la in­fluència de l'educació dels anys d'infantesa.

b . Va conèixer la poesia de Marià Villangómez de boca de son pare i així, més tard, cap a l'any 1995 o 1996 va gosar deixar llegir uns poemes amorosos a Marià Villangómez, el qual es va fixar especialment en un poema carregat de ritme; hem de dir que igno-ram quin era aquest primer poema, però sembla que avui encara resta inèdit. Aquest primer reconeixe­ment, conta Manel Marí, el va esperonar a seguir es­crivint poesia, encara que en visites posteriors, quan li va mostrar uns sonets, varen ser titllats de simple experiment formal, mancats de ritme i de naturali tat ,

per cridar "Amunt!". De Màrius Torres va aprendre que els formalismes poètics i la tècnica no són in­compatibles i també va saber captar l 'estreta relació que existeix entre la música i la poesia. Manel Marí també es declara admirador de la poesia d'Enric So­ria, que va pel camí d'emmig de la poesia de l'expe­riència i la poesia de l'esperit. Admira la poesia fo­nètica d'Enric Casasses i de B. Fiol, així com la poesia de Ponç Pons.

e. Amb l 'esmentat bagatge de lectures i referèn­cies ha ana t escrivint els llibres Poemes en gris, Poe-mari de descortesia. El darrer llibre publicat. Patri­moni dels dies, és una síntesi dels anteriors on totes les coses, les experiències i el poeta mateix, han es­devingut patrimoni dels dies. El poeta defineix molt bé aquest darrer llibre amb aquestes paraules: —És una invitació al "carpe diem", però pesa més la me­mòria que no el futur.

Entrem en l 'altra cara de la paradoxa, la descor­tesia, la informalitat, la gosadia.

La poesia de Manel Marí és una exaltació del plaer

de viure l'instant

pel mestre poeta. Aquest fet va obligar el jove poeta a reflexionar sobre el que estava fent; però, en canvi, Vi­llangómez va dar el reconeixement a dos poemes es­crits en versos alexandrins, inclosos al recull Divuit poemes d'amors, publicats a la revista Eivissa, guardo­nats amb un accèssit del Premi de la Nit de Sant Joan. A partir d'aquest moment va conèixer nous poetes ei­vissencs i la seua poesia —Pep Marí, Jean Serra—, po­etes que també han influït molt en la seua obra: tal ve­gada la preocupació per la llengua i la responsabilitat poètica que destil·len els versos de Manel Marí tenen el seu origen en la lectura dels tres autors esmentats.

c. Però el bon domini del vers no és un do gratuït ni casual, sinó que es nodreix d'una vasta experiència de lectura d'autors de la l i teratura universal, que passa per Miguel Hernàndez, Lovecraft, Calvino, la Bíblia, Goethe, Baudelaire, Verlaine, Antonio Macha-do, Rimbaud, Mario Benedetti i, per damunt de tots i amb més intensitat, Ommar Kayyam. Quant als pin­tors, en certa ocasió em comentava: —Som incompati­ble amb els horaris dels museus, però em confés ad­dicte als impressionistes, a Klee, a Mucha i als tres pintors universals: Picasso, Portmany i Calbet.

d. De la lectura de poesia catalana hem de desta­car dos noms: Joan Salvat-Papasseit i Màrius Tor­res. Del primer pren la força per expressar el goig de la vida al moment de trànsi t , i recorda que aquest poeta al moment de la mort encara té força

f. Tal vegada anam errats si avançam amb el pre­judici de la informalitat i de la transgressió, i en con­seqüència més val que ens situem dins el món jove del poeta per tractar de les plenituds i angoixes que sotgen la vida diària dels humans.

No hi ha dubte que Manel Marí necessita els amics i sobretot les amigues per a la comunicació, per asse­gurar la seua existència: compartir conversa, en­creuar una mirada amb la cambrera del bar, compar­tir una canya de cervesa o un vi negre, projectar el lloc i el moment de l'amor, o evocar-ne el record i compartir-lo, o simplement badar entre el fum d'un espai tancat... Tots aquests esdevenen referents clau de l'ambient poètic que necessita aquest jove poeta i que troba, diàriament si pot, a un bar com és ara Can Pou, lloc recurrent en la seua poesia; i naturalment, l'ambient i l'espai íntim de l'amor i per a l'amor, en­cara que no sigui la cambra. Un dia de conversa, no em vaig poder estar de prendre nota, amb la màxima discreció que vaig poder, de la descripció apassionada que el poeta feia del bar Pou: —A Can Pou s'hi troben tots els temes: a través del vi trobo la socialització, la derrota i la victòria; és el pont entre societat i intimi­tat. Adolescents que troben la primera besada, bor­ratxos que pesen la barra amb la derrota, com una taula de nàufrag. Dins aquest ambient hi ha les cam­breres i els clients. Moltes promeses i cap decisió.

Microcosmos. Fum és la boira de les ciutats i el

(101)45

fum fa una boira dins Can Pou; és molest, però és essencial.

g. L ' instant , viure l ' ins tant és u n altre concepte clau en la poesia de Manel Marí , que es proposa viure amb plaer cada ins­t a n t de la vida. A vegades és necessari exiliar-se del soroll de la ciutat i del món, i el vi, el tabac, el fum, poden ajudar a trobar aquest espai de pure­sa i de re t robament de l 'harmonia amb u n mateix, amb els amics i amb Déu. Molts escriptors, i a r a em plau recordar Walter Benjamin, varen vo­ler provar aquesta experiència, i Manel Marí, sigui dit de pas , és amic del bon vi compart i t amb amics i fumador de tabac, més que u n carreter .

La poesia de Manel Mar í és u n a exaltació del plaer de viure l'ins­t a n t i quan t rac ta del dolor és com l'anticipació del plaer; el plaer es­devé immorta l i ta t i és u n a mane­r a d 'allargar l ' ins tant i de mult i ­plicar el temps.

Quan el poeta es disposa a es­criure poesia j a h i ha u n univers es t ruc tura t , que comença a construir-se abans de començar a escriure.

h . L'estímul més fort i més freqüent que ver tebra la poesia de Manel Marí és l 'amor, l 'amor considerat des de dife­ren t s pun t s de mira: l 'amor és desig, l 'amor com a desamor, amor com a energia vital, ero­t i sme, enamorament , exili, etc. Tota una casuística amo­rosa que ens duu a recordar els es ta t s d'amor d'Ausiàs March. U n dels aspectes de l 'amor millor t rebal la ts per Manel Mar í són els mo­ments de t robada i d'expe­riència de l 'amor: si Salvat-Papasse i t ens presenta to t u n recorregut per l 'anato­mia de l'amor, Manel Marí ens presenta el temps i els moments de l 'amor.

Acabam aquest recorre­gut amb la convicció que l a poesia de Manel Marí aporta u n a obra madura , original i de quali tat , que obre nous horitzons a la poesia ca ta lana de les Pi t iüses .*

46 (102)