La Tronada

Montserrat Flores JuanpereSalvador Palomar Abadia

festa a Reus

Reus, 2001

Fotografies: Josep M. Casanovas (p. 60, 84), Ma. Gràcia de la Hoz (p. 8, 17), Josep M.

Magrané (p. 81), Niepce (p. 25, 31, 39, 41, 67, 75), Salvador Palomar (p. 14, 21, 22, 29, 31,

41, 44, 47, 50, 59, 62, 64, 70, 78, 82), Genís Sáez (p. 54), Arxiu Antoni Zaragoza Mercadé

(p. 36), Arxiu Carrutxa (p. 10, 18, 36), Arxiu Històric de Reus (p. 27), Arxiu Institut

Municipal d’Acció Cultural (p. 10, 67, 78), Museu Comarcal Salvador Vilaseca (p. 6, 34).

Foto coberta: L’esclat final de la tronada davant de la imatge de sant Pere, durant la

processó de la festa major. Niepce

Producció editorial: Migdia Serveis Culturals

Imprès a Calaceit per Gràfiques del Matarranya

ISBN: 84-87580-16-5

DL: T-333-2001

L’edició d’aquest llibre ha comptat amb el suport de

INSTITUT MUNICIPALD’ACCIÓ CULTURAL

REUS

A la Montsant i a la Roser

7

P r ò l e g

Quan Reus era una ciutat trista, perquè el país patia la intolerància i la

mala bava de Franco, qui més qui menys intentava sobreviure. No diré que

fos fàcil; per sort o per desgràcia es perd molt de pressa la memòria, però hi

ha una tendència general a trobar, en la foscor, uns moments de clarícia.

Els més joves, i em refereixo als més xiquets, sortíem de l’entrebanc

amb més facilitat. Nosaltres, fins i tot en els moments més sòrdids, esclatà-

vem en una rialla, encara que tingués un toc amarg. També sabíem, per-

què tots vivíem ben barrejats, que el qui gallejava més de fatxa no era altra

cosa que un vividor que intentava aprofitar-se de la situació per omplir-se

la butxaca amb quatre engrunes. Els qui de debò manaven no estaven per

massa política, ni per l’oficial ni per l’altra, només volien que els deixessin

fer, que per això estaven al costat del general.

Del temps que trobo un record, la ciutat encara no havia crescut. Devíem

arribar amb prou feines als trenta mil habitants, i moltes cases encara

conservaven els estralls de la guerra civil. Els sants movien el nostre temps.

El calendari era el de les festes locals. Per Tots Sants ens arreglaven l’abric,

era com si l’estrenéssim cada any, i per anar a beneir la palma, potser unes

sabates. Els vestits es compraven en moments assenyalats, per mudar-se

quan arribava una celebració. Tot això pot semblar arcaic i ho és, però

ajuda a entendre millor la importància que tenien les festes i, sobretot, la

Festa Major.

9

En tinc un record viu. Vivíem instal·lats en la por, en l’estultícia.

Però quan arribava Sant Pere ens féiem amos del carrer, els omplíem

de gom a gom, com si volguéssim demostrar que, per unes hores, ma-

nàvem nosaltres. Per celebrar-ho, a casa, d’una roba acolorida, me’n

feien una camisa que havia d’estrenar, la vigília de Sant Pere, al vespre,

per anar a la tronada. Colors llampants, la gent es delia pels colors. Les

dones estrenaven estampats amb flors que ara ens semblarien exage-

rats, però feien més festa. Recordo que totes elles, florejades, resulta-

ven més atractives, sobretot quan la modista s’atrevia en el tall de l’es-

cot i s’oblidava de les mànegues. L’erotisme surt a flor de pell, fins en

els moments més grisos.

No vull deixar el fil de la meva memòria, per si algú s’hi retrobava.

Diria que atapeíem el carrer de Monterols, i que seguíem amb empentes

carrer Major avall fins arribar davant l’església de Sant Pere on els geganters

descansaven i nosaltres aprofitàvem per tocar el gegant indi, que era el

més alt, la mulassa, i saludar el pare de la Lina, la noieta que ens venia a

buscar a l’escola, que era el geganter del moro. Després reculàvem, per

tornar al Mercadal, a buscar un lloc ben situat per veure la comitiva que

pujava de Completes i, alhora, poder tenir una bona panoràmica de la

plaça per seguir la cursa del foc de la tronada.

Diria que l’espera era molt llarga, que passàvem molta calor. Algun any

ens vam mullar, quatre gotes, però això ens feia témer pel compromís de

la festa. En qualsevol cas, arribat el moment clau, el meu pare, que era ben

plantat, em pujava a coll, a les espatlles, i des de la seva alçària gaudia d’una

panoràmica privilegiada. Als pares els recordes per moltes coses, però so-

Les tècniques necessàries per muntar la tronada formen part del patrimoni festiu de la ciutat.A la foto, tirant pólvora sobre el quadrat final

El muntatge de la tronada és seguit per força gent

11

vint els moments més tendres són aquells gestos que t’han fet feliç, en la

immediatesa més simple, l’instant de la tronada.

Hi havia qui s’ho mirava des de dalt d’un balcó, des d’una situació

privilegiada. La mare, que es volia sentir més còmoda, li suggeria al meu

pare que potser podríem anar a casa d’uns parents que tenien casa amb

façana a la plaça, però nosaltres preferíem estar al carrer, ho trobàvem més

divertit, petava més.

Quan l’alcalde –durant molts anys a Tarragona havien posat tota la

confiança en el Joan Borràs, que vivia prop de casa i no en recordo d’altre

durant tota la meva infantesa–, quan l’alcalde es treia el mocador blanc de

la butxaca, hi havia algú al bell mig de l’escenari que encenia la pólvora.

La meva memòria més viva em fa imaginar que era algú de cal Espinós, o

potser un empleat municipal. Tampoc hi donàvem massa importància.

Qui manava era l’alcalde, que amb el mocador blanc marcava el ritme de

la festa.

Corria la flama. Mentre durava la tronada, procuràvem tenir la boca

oberta; ens deien que, de no fer-ho, ens podien petar els timpans. Els més

porucs es tapaven les orelles i els més valents s’avançaven cap a la flama, o

es mantenien quiets mentre d’altres reculaven. Tots ens sentíem poble,

vivint l’esclat de la tronada. Potser el foc i el soroll ens feien més lliures.

Sobretot quan arribava l’esclat final, quan l’espetec semblava que faria

saltar enlaire tota la plaça. Ens quedava una nuvolada de fum, i aplaudíem

amb ganes. «Enguany –sempre dèiem el mateix– havia petat més fort, la

pólvora estava ben atapeïda».

No recordo que la resta, el castell de focs que seguia la tronada, tingués

12

gaire interès. Per molt que els de cal Espinós, que eren els pirotècnics de

Reus, esclatessin alguns morters inèdits, amb palmeres multicolors, o dis-

paressin coets amb xiulet i encenguessin rodes amb cascada de plata. L’en-

cant de la Festa Major era la tronada i, per a ésser més precisos, la tronada

nocturna, la de la nit de la vigília.

Després tornàvem cansats, carrer de Monterols amunt, cap a casa. Ens

abellia un gelat, però ja era tard, aquesta era l’excusa. Potser els pares

tenien raó, o era una manera com una altra de dosificar les emocions i el

pressupost. Penso que tampoc hi insistien massa; ens sentíem –jo diria–

feliços, encara que fos una estona, el temps que durava la vetlla.

És difícil dir quants anys va durar aquesta emoció. Més tard, quan ens

vam interessar per les noies, la tronada va tenir menys importància, la

revetlla va passar a ser la nineta dels nostres ulls, la nit més màgica de

l’estiu. No obstant això, mai ens vam oblidar de la tronada, ni mai vam

deixar d’anar a la plaça a sentir-nos reusencs.

És possible que ara ningú visqui aquestes emocions, els temps han

canviat. Els carrers i les places són més nostres i la ciutat ens acull amable

al llarg de tot l’any. També la Festa Major ha deixat d’ésser un dels únics

moments de festa de la nostra ciutat. Els costums han canviat i no vull

lamentar-me’n. La ciutat és un teixit de voluntats i d’emocions que, per

sort, canvia. Si no fos així ens hauríem resclosit en la mediocritat. Però sí

que he de dir que quan la dictadura era la mestressa del nostre poble, la

tronada i la Festa Major era una alenada d’aire fresc que mai, nosaltres, els

xiquets dels anys 50 podrem oblidar. I refrescar la memòria dels altres no

fa cap mal. La llibertat es guanya cada dia.

13

M’ha agradat el llibre La tronada, festa a Reus, de Montserrat Flores i

Salvador Palomar. He après moltes coses que no sabia de la tronada, de

Reus, de la Festa Major. Per això sols ja els agraeixo que hagin dedicat el

seu temps a escriure aquest llibre.

Hem recuperat un bocí de la memòria de la ciutat. I nosaltres hem

tornat a emmirallar-nos en el record. Encara que només fos per això ja

recomanaríem la seva lectura. I segur que, per al lector interessat en

l’antropologia, hi ha molt més.

Ens hem allargat massa, i ja comença a ésser hora que us deixem amb

els textos de La tronada, festa a Reus. Bona lectura.

Ramon Gomis

Amb regularitat inexorable, els mascles van petant un darrere l’altre. S’acosta el final de la tronadai els reusencs vivim un dels moments àlgids de la festa

15

I n t r o du c c i ó

Consisteix la tronada en fer entorn de la plassa un gran reguer, ó

regatera com allí diuhen, de pólvora, colocant de tant en tant un

de dits mascles, alternant amb trons petits fets de pirotécnich, y

al cap de vall, la regatera pren la forma de estrella, en cada una

de las puntas de la qual hi ha un mascle, així com en lo centro se

destaca un de més gros de tots…

(Antoni de Bofarull, 1880)

La Tronada és una manifestació pirotècnica, pròpia de la ciutat de Reus,

que ha esdevingut un dels actes més característics de la Festa Major de

Sant Pere. Antigament, però, la tronada no havia estat exclusiva, ni de la

ciutat de Reus, ni només de la festa de Sant Pere. En aquest estudi ens

ocuparem d’aquest costum, de la seva història i del significat simbòlic que

té per als reusencs.

Podem entendre el patrimoni com a una herència cultural que ens

arriba, avui, des del passat; per tant, que evoluciona i canvia, que ens per-

met conèixer les formes de vida d’ahir i que té un significat en l’actualitat.

Per això, cal considerar patrimoni no només els béns materials: edificis i

monuments, obres d’art, eines de treball o objectes d’us quotidià d’altres

èpoques. El patrimoni, el constitueixen també elements immaterials com

les idees, les creences, les cançons o les formes de celebració festiva.

La tronada, com a herència del passat, però també com a fet present,

16

amb un significat plenament vigent, constitueix una mostra representativa

del patrimoni cultural de la ciutat. La tronada és, en definitiva, un referent

que, com altres signes d’identitat, permet als membres d’una comunitat

reconèixer-se’n com a part integrant. Per tot això, cal valorar aquesta part

del nostre patrimoni, divulgar-lo i assegurar-ne el futur.

El llibre que teniu a les mans pretén afirmar el paper de la tronada com

a referent local; el coneixement és, sens dubte, la millor via per a l’estima-

ció. Ja fa uns anys, la Cambra de la Propietat Urbana de Reus i Comar-

ques va iniciar una col·lecció de tema etnogràfic amb un treball de Salva-

dor Palomar titulat La tronada, senyal de festa major. L’any 2000, coincidint

amb la petició de declaració de la tronada com a Bé Cultural d’Interès

Nacional, Carrutxa es va proposar tornar-lo a editar. Montserrat Flores ha

revisat el text i ha ampliat les referències històriques i geogràfiques a par-

tir de la recerca efectuada en els últims anys. Aquesta edició inclou, a més,

un extens recull gràfic sobre la tronada en diverses èpoques.

Aquest llibre no hauria estat possible sense l’ajut d’ Ezequiel Gort, pel

que fa al recull i la revisió de les dades històriques; Encarna López, com a

encarregada durant anys de preparar els mascles de la tronada; Àngel Rivero,

entusiasta col·laborador en el tema de la pirotècnia; Marc Navarro, per la

seva lectura crítica del text; Peter Rius, amb qui vam fer, entre el 1989 i

1990, la recerca per a una exposició; Eugeni Vall i Enric Sabria, de Manresa;

Paco Cruz, de Granollers, i Carme Puyol i Vanessa Roig, de Reus. La casa

Niepce, Josep M. Casanovas, M. Gràcia de la Hoz i Genís Sáez, amb les

seves fotografies. L’IMAC i Antoni Zaragoza, que ens han cedit fotografi-

es del seu arxiu. A tots ells, moltes gràcies.

Pel seu valor de referent local, la tronada ha estat utilitzada diverses vegades com a motiude programes i cartells de festa major

19

De s c r i p c i ó e t n og r à f i c a

Des d’un punt de vista purament tècnic, la tronada, a Reus, consisteix en

un rec de pólvora fet al terra d’un carrer o plaça sobre el qual es disposen uns

mascles o morters –peces de ferro plenes de pólvora i sorra– i trons més petits.

El Diccionari Català-Valencià-Balear defineix tronada com a «engegada de pe-

tards posats al llarg d’un regueró de pólvora, usual en certes festes majors». Si

bé sembla que el mot s’aplica a aquesta forma específica de manifestació

pirotècnica, en l’actualitat, i potser per evolució, en diverses poblacions s’ano-

mena també tronada a l’encesa de traques o de carcasses i coets tronadors.

Els mascles o morters

Antoni de Bofarull, el 1880, els descriu així: «Els trons tenen la forma

de un morter de tirar bombas, es á dir, un canó o morteret de bronze,

denominat també comunment mascle, de tres quarts d’alsária, més estret

de la boca que de la part baixa, la que pel costat té una petita obertura

descendent fins á rans de terra, que serveix de fogorí. Dits mascles, trons ó

morterets se carregan ab pólvora, y en compte de taco se acaban de om-

plir de rejolí, ó sia pòls de rajola, atapintlo á cops de martell, cebantlos

despres y acostantlos á la regatera».1 La tècnica de carregar els mascles de

la tronada no ha canviat. I la seva forma, ben poc.1

Bofarull, Costums…,p. 141.

20

La forma exterior dels mascles és entre cilíndrica i troncocònica. La

cavitat interior és cilíndrica i oberta per la part superior. A la base, hi ha

un forat de dimensions reduïdes que comunica amb l’exterior horitzon-

talment, a través d’una de les parets laterals, i serveix per posar-hi la metxa.

Els mascles s’han fet de construcció metàl·lica, de ferro, bé de fosa o bé

tornejats, i hi ha referències que, al segle XIX, eren fets de bronze.

Pel que fa al nom, se’ls coneix com a mascles o morters. Ambdues deno-

minacions es troben ben documentades amb un significat idèntic, tot i

que mascles sembla més antiga i pròpia del país. Si més no, és la que trobem

als segles XVI a XVIII.

El Diccionari Català-Valencià-Balear defineix mascle com a «morter d’ar-

tilleria per a disparar trets a les festes». En altres diccionaris més antics,

com el de Labèrnia,2 hem trobat mascle com a «Petita pessa de ferro ab

son polvorí que serveix per a fer salva en las festivitats» i morter com a peça

d’artilleria. Una altra denominació prou estesa a la documentació és mor-

teret o masclet, definit com a «peça cilíndrica de ferro, closa en el fons, que

es carrega de pólvora i s’empra per a fer trons en senyal de festa».3 L’equi-

valent castellà d’ambdues paraules, que trobem sovint en la documentació

del segle XIX, és, als diccionaris esmentats, morterete. En castellà, el nom de

morterete apareix ja definit al Tesoro de la Lengua Castellana, publicat el 1611

per Sebastián de Covarrubias.

Moreira, en la seva obra Del folklore tortosí (1934), diu, referint-se a la

festa de la Mare de Déu de la Cinta:

«[…]los cohetès que carreguen

los mortès per a fé la salva.»4

2Labèrnia, Dicciona-ri…, p. 203.

3Diccionari Català-Valencià-Balear, vol.VII, p. 280.

4Moreira, Del folklo-re tortosí…, p. 661.

Mascles de diverses èpoques (segles XIX-XX)

Diversos moments del procés de preparació dels mascles.D’esquerra a dreta i de dalt a baix: omplint amb pólvora,posant-hi la bola de paper, tapant amb argila i ataconant

23

El nom d’aquest estri festiu es relaciona, doncs, amb el d’una peça

d’artilleria. I, de fet, sembla prou raonable donat el seu ús. D’altra banda,

però, es coneix també amb el nom de morteret o de mascle la boixa de la

roda de carro. I, efectivament, trobem morters que semblen haver estat

peces d’aquest tipus reaprofitades. No és estrany, així, que es relacionin

popularment els mascles de la tronada amb les peces per les quals passa

l’eix de la roda.

Els morters que conservem actualment no són tots iguals. Les mesures

interiors són més o menys idèntiques, però les exteriors són molt varia-

des. Això és a causa que han estat confeccionats en diverses èpoques i amb

procediments diferents.

Els més vells sembla que van ser fabricats a finals del segle XIX, i es

troben força deformats per l’ús. Els altres s’han fet per substituir-los, quan

aquesta deformació els ha deixat inservibles. N’hi ha que són centres de

roda de carro, amb una base soldada per tancar-los per un extrem. De tant

en tant, es fan nous morters, o es renova el conjunt. El darrer cop, l’any

1990, es van canviar tots.

Les peces són de propietat municipal i es lliuren a l’empresa pirotècni-

ca perquè els carregui. De mascles antics, en l’actualitat, se’n conserva una

col·lecció al Museu Comarcal Salvador Vilaseca. Els més antics van ser

recollits als anys 50 del segle XX, però la majoria corresponen als que eren

en ús en el moment de la renovació de les peces que va fer l’Ajuntament

fa onze anys. No són pocs, d’altra banda, els particulars que tenen algun

mascle de la tronada a casa seva. Durant molts anys va ser un fet prou

comú la desaparició d’algun morter en acabar cada tronada, sobretot la del

24

migdia del dia de Sant Pere. Tot i que l’ètica d’aquests robatoris es pot

qüestionar, el cert és que són una mostra prou evident del valor simbòlic

i sentimental que, per a molts reusencs, té la tronada.

Preparació i muntatge

En analitzar el procés de preparar els mascles i muntar la tronada a la

plaça, hem de fer referència a la important tradició d’empreses pirotècni-

ques que en els darrers segles hi ha hagut a Reus i que ha fet possible, per

exemple, la pervivència de les sortides de diables després de la desaparició

de les actuacions de colla. En el record de molts reusencs, la tronada s’as-

socia al nom de la Pirotècnia Espinós, que en els darrers cinquanta anys

sovint l’ha muntat, i ha conservat i transmès el coneixement de les tècni-

ques necessàries per fer-ho. Hem d’esmentar també, però, altres empreses

que han estat encarregades de fer-ho, com la Pirotècnia Igual de Canye-

lles o, recentment, Pirogestió de Vila-rodona.

Els tècnics comencen la càrrega dels mascles amb la col·locació de la

metxa, que és del tipus habitual en pirotècnia. Sobre una base de cotó, s’hi

enganxa pólvora negra en pols. En assecar-se, la metxa queda rígida i es

talla a bocins. Un cop tallada a mida, es posa en el forat lateral del morter.

Després es mesura una dosi de pólvora, amb l’ajut d’un petit recipient

metàl·lic, i s’aboca a l’interior del mascle. La quantitat és, aproximada-

ment, d’uns quaranta-cinc grams per a cada morter. La pólvora amb què

es carreguen els mascles és una barreja composta de pólvora negra de

26

caça, més polsosa, i de pólvora de mina, més gruixuda, en una proporció

aproximada d’ una a dues. Per preparar-la es barregen els dos components,

intentant que la mescla quedi homogènia. Més tard, en el moment de

carregar els mascles, es dosifica la barreja.

Un cop dipositada la pólvora al fons del morter caldrà cobrir-la amb

argila –coneguda també amb el nom de rajolí–5 ben compactada, per tal

que la pólvora exploti en cremar; aquesta operació s’anomena ataconar els

mascles. Per preparar el rajolí es mol la terra fins a reduir-la a una pols

molt fina i s’humiteja amb aigua perquè s’agrumolli, la qual cosa facilitarà

la feina. El rajolí es va posant en petites quantitats dins el mascle. Després

de cada cullerada, el premsen ben fort, colpejant la fusta d’ataconar amb

una maça. Com que està humit, les successives capes de rajolí van quedant

enganxades entre si, per efecte de la pressió que s’hi aplica. Aquesta ope-

ració es va repetint moltes vegades, fins que el morter queda totalment

ple. És la part més pesada de tot el procés, per l’esforç que suposa picar

contínuament sobre el rajolí. És també una de les claus de la potència

explosiva del morter. Que el mascle peti fort a la plaça, depèn, entre altres

coses, de l’habilitat del pirotècnic a premsar-lo homogèniament.

Per aïllar la pólvora de l’argila humida es fa servir una bola de paper de

diari que, posada damunt de la pólvora, es prem amb les mans. Avui s’uti-

litza comunament paper de diari, però se n’han fet servir també d’altres

tipus, com el paper d’estrassa o el d’embalar.

Aquestes operacions es repeteixen per a cadascun de la trentena de

mascles que componen una tronada. Tot el procés pot durar unes dues

hores i mitja.

5Tot i que és una pa-raula poc empradaactualment, el Dicci-onari Aguiló (1914-1917), citat al Dicci-onari Català-Valencià-Balear, recull l’accep-ció rajolí com a«pols de rajola». Eltext d’Antoni deBofarull citat mésamunt també la faservir.

Plànol elaborat l’any 1966 per indicar el traçat del rec de pólvora i la col·locació dels mascles i els trons; vaser utilitzat diversos anys, probablement aquells en què la tronada va ser encarregada a pirotècnies de forade la ciutat. Es pot observar que ha anat variant el traçat del rec i el nombre de mascles que componen elquadrat final. També hi veiem que, en aquell moment, el rec s’unia al quadre final pel centre, i no pel costatexterior com es fa avui

28

Així doncs, per carregar els morters es fan servir diferents eines. Per al

rajolí s’utilitza la maça, les fustes d’ataconar i la cullereta. La maça és de

fusta, d’un tipus molt corrent. S’hi colpegen les fustes d’ataconar per

pressionar el rajolí dins els mascles.

Les fustes d’ataconar, de forma cilíndrica, serveixen per prémer el rajo-

lí humit. N’hi ha de tres gruixos perquè, amb l’ús, el diàmetre interior

dels mascles es va reduint.

La cullereta és feta d’un tros de fusta cilíndric, amb una part de planxa

doblegada que fa de recipient. Es fa servir per posar el rajolí, en petites

quantitats, dins el morter.

Finalment, per a la pólvora, s’usa un pot petit fet de planxa metàl·lica.

Serveix tant per mesurar la quantitat com per posar-la dins el mascle.

Un cop acabada la feina, els morters es desen en un lloc, sec i a l’ombra,

fins que es porten a la plaça. Això permet que la pólvora evapori la humi-

tat que pugui haver absorbit del rajolí i que aquest s’eixugui. Així, el rajolí

farà un tot compacte, des de la bola de paper fins al capdamunt del mascle.

Més tard, els tècnics porten el material a la plaça i comencen el mun-

tatge. Tot plegat crea una gran expectació entre la gent, encara que en

l’actualitat i des de fa força temps el públic no entra dins el recinte on es

munta la tronada; ens hem de remuntar a les fotografies de finals del segle

XIX i començaments del XX per veure públic al mig de la plaça durant el

muntatge. Aquesta separació ha quedat més accentuada des de fa pocs

anys amb la introducció d’una senyalització –una cinta de plàstic subjec-

tada a uns pals clavats a terra– que delimita clarament l’espai central de la

plaça i impedeix l’entrada en el lloc on es prepara la tronada. De fet, es

Amb l’ajuda de l’embut, el tècnic va estenent la pólvora entre mascle i mascle,formant el rec

30

tracta més d’una mesura de seguretat que compta amb la col·laboració i el

seny dels ciutadans, que s’abstenen de passar la barrera, que no pas d’un

obstacle que impedeixi l’accés a la plaça.

L’arribada del vehicle de l’empresa pirotècnica al Mercadal assenyala

l’inici del treball. Un cop tot el material és descarregat a la plaça, comença

el muntatge. Primer, es col·loquen els mascles en línia recta formant un

gran quadrat; els llocs, sense estar fixats, solen ser sempre els mateixos, i els

pirotècnics els coneixen per experiència pròpia. Per al quadrat final, se’n

reserven nou. Ara bé, les fotografies i la documentació ens mostren que

aquesta distribució ha anat canviant al llarg dels anys. Un plànol del 1966,

per exemple, ens permet saber que, en aquells moments, en el quadrat

final s’hi posaven només set mascles.

Col·locats els morters, es dibuixa la regatera de pólvora; el tècnic la va

estenent a terra, a la juntura entre les pedres de la plaça, mitjançant un

embut de broc tort i amb tapa. Comença en una de les lloses de la plaça,

a la banda de l’ajuntament –la pedra original va ser substituïda, fa uns

anys, per una altra de nova, amb una inscripció referent a l’encesa de la

tronada.6 A partir d’allí, es va traçant la línia de pólvora que unirà els

mascles; quan arriba davant d’un d’ells, fa una petita ratlla, per sota de la

seva metxa, per assegurar que s’encengui.

La regatera de pólvora s’uneix al quadrat final per un extrem. Tanma-

teix, fa no massa temps, hi arribava pel mig. Aquests canvis, que es poden

constatar fàcilment en les nombroses fotografies que es conserven de la

tronada, ens mostren com la disposició de mascles i trons a la plaça és

lluny de ser un fet immutable.

6La inscripció queapareix en aquestallosa, segons la qualla tronada s’encénen aquest punt desdel segle XVII, té unvalor més simbòlicque històric, tal comes pot comprovaren el resum històricque fem a conti-nuació.

Fotor reguer

Foto 17

El treball de muntatge a la plaça és llarg i laboriós

32

Per formar el quadrat final, el pirotècnic uneix directament amb la

regatera cadascun dels nou mascles i és costum que faci un dibuix amb la

pólvora. Els temes més usuals, darrerament, són la rosa de Reus, un estel i

les inscripcions «Sant Pere» o «Festa Major» amb l’any corresponent. En

els últims anys és habitual també reproduir algun dels motius del cartell de

la Festa Major.

Queda l’última fase, que correspon a la col·locació dels trons. Són del

tipus embolicat amb paper d’embalar marró, molt corrent entre nosaltres.

Des del començament de la regatera fins al quadrat final, es posen nor-

malment quatre o cinc trons entre morter i morter. Al final, però, se n’hi

posen molts més, normalment, fins que s’acaben tots els que s’han portat

a la plaça. Es fan els darrers retocs amb la pólvora sobrera i la tronada

queda a punt per a l’encesa, que es farà amb un botafoc col·locat al capda-

vall d’una vara de fusta.

33

L a t r o nada a Reu s : n o t e s d ’ h i s t ò r i a

La tronada peta des d’antic a la nostra ciutat. La comencem a trobar

documentada a partir del segle XVII, tot i que això no vol dir que el

costum no sigui anterior. Al primer terç d’aquest segle, es constata l’ús de

la pólvora en les festes, probablement, per disparar salves amb escopetes.

Cal veure en l’origen de la tronada el costum prou freqüent d’utilitzar

els trets d’escopeta i fusell, o les canonades des de la muralla d’una vila,

com a forma de solemnitzar determinats moments de la festa. L’inici d’una

celebració, l’entrada d’un personatge notable a la vila, la commemoració

d’un esdeveniment cívic o militar, poden ser assenyalats d’aquesta forma.

De fet, la pràctica d’utilitzar els trets d’escopeta amb caire festiu és també

prou documentada al Reus del segle XVII. Només un exemple, referent a

les festes de l’arribada a la vila de la relíquia de sant Pere, l’any 1625. En

l’acta del Consell corresponent al 15 d’octubre d’aquell any, llegim:

«E més fonch proposat per dits senyors jurats dient com se ha de asentar lo

retaule y rébrer la relíquia del gloriòs sant Pere. Per so proposam a vostres

mercès si farem festa y quina. Per so miren lo faedor. Fonch determinat

que per al dia que·s rebrà la relíquia del gloriós sant Pere y se asentarà lo

primer cuerpo del retaule que·s criden totas las confrarias que traguen las

banderas y lluminària y la vila que dóne pòlvora y lo demés gasto sia a

coneguda dels senyors Jurats y que·s fase la festa conforme requereix la

ocasió.»7

7Arxiu Històric deReus. Actes delConsell 1610-1635.

Tronada cap al 1898, en una fotografia emprada per Salvador Vilaseca per ubicar els elements arquitectònicsornamentals de la Casa de la Vila que es conserven al Museu

35

Una nova acta, del 16 de novembre de 1625, ens aporta valuoses infor-

macions sobre l’ús de la pólvora que la vila ha de donar. En aquest mo-

ment, es preparava la festa de Sant Pere, «y pareix que per fer festa seria bé

fer dos o tres banderes de soldats». Es demana a les confraries –gremis–

que hi participin «y la vila si donarà algun premi a la filera que millor

tirarà».8 Cal apuntar que, en aquesta època, els gremis tenien el seu propi

armament pel fet de formar part del sometent de la vila. Els gremis que el

Consell reusenc crida són, en aquest cas, els de pagesos, paraires i blan-

quers.

Trobem també un rebut, datat el 29 de maig de 1652, pagat per la

Prioral de Sant Pere per «cinc lliures de pòlvora per galejar –és a dir,

festejar amb trons i soroll– la festivitat de Nostra Senyora».9 Per la data del

rebut, podria tractar-se de la festa solemne del trasllat de la Mare de Déu

de Misericòrdia de la seva ermita a l’església Prioral de Sant Pere. Aquell

any, després d’haver patit la ciutat l’amenaça de la pesta i haver passat

l’epidèmia sense gaires estralls, la vila acordà bastir un nou santuari a la

Mare de Déu. Per aquesta raó es portà la imatge cap a la Prioral. No

sabem, tanmateix, si es tracta d’una tronada en el sentit que avui l’ente-

nem. Pocs anys després, el 1677, trobem una referència prou més precisa.

El 4 d’agost, la comunitat de preveres de la Prioral preparava la festa de la

seva patrona, santa Susanna, i el responsable –o procurador de Santa

Susanna– demanà diners a la comunitat, tot anunciant que «y aurà cantoria

a 4 cors, cobla de menestrils, molta còpia de cohets de totes sorts, abun-

dància de pa beneyt, tea, y pólvora per als tirs de mascles, y campana».10

Aquí trobem una referència explícita als mascles.

8Arxiu Històric deReus. Actes delConsell 1610-1635.

9Arxiu Històric deReus. Fons de laComunitat de pre-veres de Sant Pere.Lligall de rebuts.

10Arxiu Històric deReus. Fons de laComunitat de pre-veres de Sant Pere.Resolucions 1668-1680.

Foto tronada amb tendals 0926

Foto tendal Mercat 0497

La plaça un dia de mercat

Una tronada gairebé domèstica de començaments del segle XX: només uns pocs mascles sobre unregueró força curt, enmig dels tendals. Es tracta de la tronada de la vigília de Sant Pere al migdia,

que coincidí amb dia de mercat? O potser és per la fira de Sant Jaume?

37

El 1683, un cop acabat el nou edifici, tampoc van mancar manifestaci-

ons pirotècniques a les festes en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia

per traslladar la imatge al seu santuari. La documentació, però, no ens

parla explícitament de tronades. Les festes van tenir lloc en el mes de

setembre. Com diu Torné:

«Despues de 31 años que permanecía la Virgen de Misericordia en la actual parroquia

de San Pedro (y en cuyo tiempo fue reedificada y pintada la nueva ermita) se

verificó el acto de traslación el 27 de Setiembre de 1683 por medio de una lucidísima

procesión, atrayendo sus grandes y extraordinarias fiestas un gentío inmenso de

todas partes».11

Ens deturarem un moment a parlar de les manifestacions pirotècni-

ques d’aquesta festa. La vigília del trasllat es féu un castell de focs a la plaça

del Mercadal. Explica Rius que la nit del 26 «entre otras festivas demostraciones

de su religiosa satisfacción dieron al Pueblo la diversión de un castillo de fuego, que,

desde el centro de la plaza mayor de la Villa iba entreteniendo los ojos y el júbilo

de innumerable gentío».12 En aquest castell de focs patí un accident un noi

«que servia al maestro artífice del castillo, de los muchos cohetes de que iba cargado

echó uno a aquella parte del concurso donde aquellas gentes estaban más densas y

apretadas». Com a conseqüència, s’encengueren els coets que portava al

damunt aquest xicot i van fer-li tant de mal que ja el donaven per mort.

Segons el cronista, després de penedir-se d’anteriors mals actes i posar-se

sota la protecció de la Mare de Déu, el noi es va salvar.

Segons les anotacions del llibre de la comunitat de Sant Pere, el 26 a la

nit «aviaren molts cuets, ja al aire o, com ab dos cordas, la primera des del

portal de Muntarols fins al carrer Major i la altre corda des de lo campanar

11Torné, Crónica…, p.122.

12Rius, El Árbol de laVida…, p. 93.

38

fins a casa Gaspar al Mercadal, que después se tirà lo castell, ab dos retiradas

que durà mitja hora y donà molt foch».13 Sembla, doncs, que aquest cop, i

abans del castell de focs, es van tirar voladors i traques, coets amb corda. El

mateix document ens diu que l’endemà s’encenen coets «de corda, com

de voladors» durant el curs de la processó.

Veiem, doncs, com documentalment es comprova que les manifesta-

cions pirotècniques són ben presents a les festes reusenques des de la se-

gona meitat del segle XVII. No sabem si és un costum anterior, però, a

partir d’aquest moment, la tronada amb mascles serà un component in-

dispensable de les solemnitats festives de la vila.

Cal observar, però, com el seu ús no es limita a les grans festes. La ja

citada resolució de 1677 fa referència a una celebració de la comunitat de

preveres. Un nou document ens indica que, efectivament, les tronades

eren una manifestació festiva promoguda per diferents estaments socials.

En un rebut, datat el 3 de setembre de 1699, hi consta que el gremi de

blanquers i assaonadors reusenc paga per la pólvora emprada i «per aver

de tirar los masclas y trons»15 per la festa de sant Llop, patró del gremi.

Des de finals del segle XVII, al llibre de comptes municipal hi apareixen

habitualment despeses anotades com «esclar teia i mascles, dies de Corpus

i St. Pere», «trons, esclar teias y armar graellas», «esclar teya y trons», «cuets

per la festa de St. Pere», «trons per lo dia de Sant Pera», «armar graellas y

mascles».15 Podem considerar que en aquest moment la tronada ja forma

part del costumari festiu de les festivitats de Corpus i Sant Pere, junt amb

les sortides dels gegants, la mulassa, l’àliga –en els períodes en què aquesta

surt al carrer– i els músics corresponents a la festa.

13Arxiu Històric deReus. Comunitatde Preveres de SantPere. Resolucions1681-1720.

14Arxiu Històric deReus. Blanquers.Rebuts 1600-1900.

15Arxiu Històric deReus. Protocol depòlisses i albarans declaveria, 1681-1740.

40

A banda de la festa patronal, les referències sobre manifestacions piro-

tècniques, en general, i sobre la tronada, en particular, són diverses i més

nombroses a mesura que avancem en el temps. Cal esmentar, per exemple,

les solemnitats en honor a sant Bernat Calvó, el 1733. El 4 d’octubre

d’aquell any ens consta el pagament de «deu lliuras dinou sous sinch di-

ners, i ditas són per 67 lliures de pólvora quals en sarvit per tirà los trons y

masclas per las festas del reso de Snt. Bernat Calbó».16

Pel que fa a la pirotècnia, l’abril de 1728, en les festes de coronació de

sant Joan de la Creu, es disparà un castell de focs «construït per 4 mestres

de Barselona, que durà una hora contínua».17 Trobem igualment castells

de foc i tronades en les solemnitats marianes del darrer terç del segle

–1771, 1775, 1780, 1783 i 1788–, moment en què també apareix clara-

ment documentada una altra manifestació festiva de foc: el ball de diables.

També cal esmentar les ben conegudes festes de maig de 1792, en

honor a la Mare de Déu de Misericòrdia en el segon centenari de l’Apa-

rició i en acció de gràcies per la pluja, que van incloure tronades i un gran

castell de focs el 29 de maig a la nit.

Ja entrat el segle XIX cal esmentar les grans festes de col·locació de la

primera pedra del canal que havia d’unir Reus amb Salou el 1805, la

solemnitat de promulgació de la Constitució de Cadis, el 26, 27 i 28 de

setembre de 1812 –el dia central de la festa van passejar un exemplar de la

Constitució pels carrers, la van llegir en els llocs més destacats i, en arribar

a la plaça, es van ventar les campanes i es tirà la tronada–,18 les festes per la

jura d’Isabel II el 1833, les de la seva majoria d’edat el 1843 o les de

Misericòrdia de 1845 i 1850.

16Arxiu Històric deReus. Comptabili-tat municipal. Alba-rans, 1732-1735.

17Vilà, Amor al rey…,p. 125. Aquest cas-tell es disparà a laplaça del Mercadalal pas de la proces-só. Per tant, o no hihavia tronada, oaquesta formavapart del conjunt delmuntatge pirotèc-nic que incorpora-va elements com «7estàtuas de foch[que] representavanlos 7 pecats mortals».

18Anguera, Comporta-ment polític…, p. 27.

Urbano Vigilant. Foto Salvador palomar 0296

La tronada del migdia, a finals de la dècada de 1960

La fotografia congela aquell instant que l’ull no pot arribar a retenir

42

En descriure les festes del 1843, Francesc Torné i Barrera19 explicita: «cada

dia aviavan tres tronadas: dematí, mitgdia y vespre». Les festes van durar

tres dies, l’1, 2 i 3 de desembre. El 28 i 29 de febrer de 1852 es tiraren

també tronades per celebrar el feliç part de la reina Isabel II. El 1854 hi

hagué tronades en les festes d’acció de gràcies a la Mare de Déu de Mise-

ricòrdia. Des de mitjan segle XIX, les notícies són molt abundants i seria

massa llarg donar-les totes. Pràcticament es pot afirmar que no hi ha Festa

Major, Corpus, solemnitat o festa de barri sense tronada. Se’n tiren també

a les fires d’octubre, que s’organitzaren a partir de 1883. Hi tornarem més

endavant, aportant nous exemples en parlar dels tipus de festa en què

s’encenen tronades.

En tot cas, és important constatar com la tronada s’empra en solemni-

tats amb diversos motius, anunciant un esdeveniment a la població o do-

nant intensitat al moment central de la celebració. Per exemple, el 23 de

juny de 1870 se celebra una festa amb motiu de la promulgació del matri-

moni civil. La tronada anuncià la sortida dels gegants pels carrers. I, el 2 de

maig de 1874:

«A las once y media de la mañana se recibió un parte que las tropas habían ganado

las posesiones de los carlistas en el Norte y estaban a la vista de Bilbao. Por la tarde

se recibió otro parte que habían lebantado el sitio y entraron las tropas en Bilbao,

por tan fausta nueva se hicieron en Reus fiestas con repique general de

campanas…».20

L’endemà al matí es tirà una tronada i sortiren els gegants i els nanos. El

final de la guerra se celebrà també amb festes, del 18 al 20 de març de

1876, en les quals no hi podia faltar la tronada.21

19Torné, Llibreta…, p.11

20Arxiu Històric deReus, Josep Pérez iMartí, Sucesos ocurri-dos en la ciudad deReus (1868-1897).Manuscrit.

21Torné, Llibreta…, p.51

43

En bona part del segle XX, la tronada ha quedat reservada majoritàriament

a la Festa Major i a les poques solemnitats religioses que s’han celebrat, com

la de la coronació canònica de la Mare de Déu de Misericòrdia el 1904 i les

que cada 25 anys recorden aquella data. Amb tot, en els primers anys del

segle trobem encara tronades amb motiu de festes cíviques o polítiques

com, per exemple, les que van tenir lloc el gener de 1919 amb motiu de la

celebració d’una assemblea catalanista a Barcelona, en les quals es col·locà

una senyera dalt del campanar, s’engalanà l’ajuntament, es ballaren sardanes

i s’enlairaren globus i focs japonesos.22

El costum de tirar tronades per remarcar determinats esdeveniments

ha arribat fins als nostres dies. De la guerra civil ençà, en tenim anotades

amb motiu de festes en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia –el 1941,

1954 i 1979– o les celebrades amb motiu de la celebració del quart cen-

tenari de l’Aparició, el 1992 i 1993. Exemples de tronades amb motiu de

festes cíviques són les que es van encendre amb motiu del 125è aniversari

del ferrocarril el 1981, l’arribada de la bandera olímpica a la ciutat el 1990

o de la torxa olímpica el 1992.

22La crònica que en fael Diario de Reuspalesa, un cop més,que, dins la festa, latronada serveix«para solemnizar lapetición pro-autono-mía y asambleas quea dicho objeto secelebran en Barce-lona». Diario de Reus,del 24 al 28 de ge-ner de 1919.