Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set...

71

Transcript of Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set...

Page 1: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori
Page 2: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori
Page 3: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori
Page 4: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori
Page 5: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

Sumari

Presentació Lluís Sacrest

La memoria de los vencidos, un acto de justiciaReyes Mate

Un homenatge als defensors de la República Jordi Pujiula

L’obertura a la mirada Claudi Casanovas

Quadern fotogràficJordi Puig

Memòria explicativa Claudi Casanovas

Dibuixos i plànolsXavier Canosa

Viaje al peso de la tierraLara Martín

Història del monument Redacció

Annexosxxx

Nota biogràfica de l’autor Redacció

Traduccionsxxx

7

9

13

15

17

31

33

35

37

41

51

63

Page 6: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

6

Page 7: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

7

PresentacióLluís Sacrest*

El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntamentsimpulsessin actuacions en recordatori i homenatge a aquelles persones que havienmort durant la guerra civil i que la dictadura havia condemnat a l’oblit. Les iniciativeseren molt diverses i qui més qui menys va transformar el monument que s’havia eri-git a les víctimes del bàndol guanyador en un recordatori a totes les víctimes, és a dir,també als republicans que havien mort a la guerra.

A Olot, aquesta revisió de la memòria col·lectiva, el reconeixement, més que meres-cut, als qui varen donar la seva vida en defensa de la legalitat republicana, ha quedatpendent fins als nostres dies. Aquesta circumstància, que a alguns els pot semblarinjusta, ha incorporat el valor de la perspectiva històrica, que posa encara més enrelleu les gestes d’aquells nostres conciutadans i conciutadanes que amb valentia igenerositat varen lluitar per defensar els valors que avui representen l’eix de la nos-tra vida col·lectiva: la democràcia, la igualtat, la solidaritat, la justícia i la llibertat.

Una visió més àmplia fa extensiu el reconeixement als homes i dones que varen patircom a vençuts una terrible postguerra i una de les dictadures més llargues i sangui-nàries a l’Europa del segle XX, i de la qual, encara avui, patim les conseqüències.

Tanmateix, era del tot necessari, com molts olotins i olotines reclamaven, que no esdemorés més aquest reconeixement per raons de justícia, però també per la sevaexemplaritat, perquè els nostres fills i filles sàpiguen que la llibertat ha estat un tresormolt difícil de guanyar i perquè s’esforcin tant a conservar-la com els seus pares i avisho van fer per aconseguir-la. Diuen que els pobles que no recorden la seva històriaestan comdemnats a repetir-la. La nostra, com la de molts altres pobles, ha estat unahistòria trista i amarga que hem de procurar no repetir mai més. Aquest és l’autènticsentit del progrés, que l’experiència dels nostres avantpassats ens serveixi per enten-dre que les guerres són inútils i estèrils camins cap al no-res.

Amb aquest convenciment, l’Ajuntament d’Olot, per unanimitat de tots els grups polí-tics que conformen el ple, va decidir impulsar la instal·lació d’un monument que com-plís tots aquests objectius i, amb aquesta finalitat, va nomenar una comissió ciutada-na que n’estudiés la idoneïtat i la col·locació en l’espai públic, i que també en triésl’autor.

Val a dir que en aquest cas l’exercici polític ha estat essencialment pedagògic, comho hauria de ser sempre, i ha comptat amb l’entusiasme d’aquest grup de ciutadanes

Page 8: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

i ciutadans que amb rigor i tenacitat han anat desgranant els elements que donen ori-gen a aquest monument. El debat entre els membres de la comissió –entre els qualshi havia polítics, mestres, crítics d’art, historiadors i artistes– va clarificar les premis-ses sobre les quals es van projectar tres propostes, totes elles de notable qualitat, quees varen poder veure en una exposició posterior.Aquestes idees inicials, sovint contradictòries i sempre difícils d’explicar, discorrienentre l’homenatge just que es mereixen les víctimes de la guerra i la voluntat de noexpressar ni triomfalismes ni venjances. Calia fer-ne un element públic –per tant,col·lectiu– compatible amb els records íntims i privats que un monument com aquestha de suggerir naturalment als vençuts i als seus familiars.

També apareixia en el debat la concreció formal del monument: si es veia clar quecalia defugir la idea de mausoleu, també calia buscar el referent de litúrgia civil que lidonés prou solemnitat per fer explícit el sacrifici cívic que va significar aquell períodede la nostra història recent.

Finalment, la proposta havia de formular-se amb un llenguatge actual, havia de ser unelement que interactués amb l’entorn que l’acollís i que demanés la implicació delpúblic.

Tot plegat conformava un “paquet de difícil embolcall” per als tres autors a qui es vaformular la proposta, en Xavier Moliner, l’Àlex Nogué i en Claudi Casanovas, elsquals, amb una sensibilitat i creativitat remarcables, van elaborar sengles projectesque interpretaven i, fins i tot, completaven amb més aportacions les idees bàsiquesque els havia transmès la comissió.

El projecte Als vençuts, de Claudi Casanovas, no només reflecteix d’una manera fide-digna les idees i motivacions que li va fer arribar la comissió, sinó que incorpora unaserena reflexió sobre la memòria col·lectiva, la fragmentació del record, la necessàriaimplicació cívica en la conservació del passat i en l’exaltació del valors que varendefensar els vençuts: la democràcia, la solidaritat, la justícia, la igualtat i la llibertat.

Moltes gràcies, en nom de la ciutat d’Olot, a l’autor i a totes aquelles persones queamb el seu treball i amb el seu impuls han fet possible aquest acte de justícia que enshonora com a col·lectivitat i que, tant de bo, impedeixi la repetició d’aquells tempsterribles.

*Lluís Sacrest és alcalde d’Olot.

8

Page 9: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

La visión que se tuvo fuera de España de la guerra civil fue la de un ensayo mortaldel fascismo contra los valores republicanos, por eso levantó una espectacular olea-da de solidaridad en el mundo civilizado. Esa ajustada visión de las cosas quedó, sinembargo, oscurecida por el posterior clima de guerra fría. Los que se habían alzadocontra la República pasaron a ser aliados de los que habían derrotado a Hitler, y losdefensores republicanos, unos “rojos”. De esa manera se devaluaba su significaciónhistórica, y esto no porque ser rojo fuera un insulto –lo era y más para los vencedo-res de acá– sino porque se rompía el vínculo entre república y democracia. Los espa-ñoles que habían defendido la II República quedaban a los ojos del mundo entero delotro lado, formaban parte de la cultura ubicada allende el telón de acero.

Esta sutil operación política supuso una segunda y más amarga derrota de los repu-blicanos. Habían perdido frente al fascismo y ahora perdían el favor de los países quehabían luchado y derrotado al hitlerismo. Cuando se liberó el campo de Matthausenlos miles de prisioneros españoles no pudieron relacionar, como tantos otros, libera-ción del campo con vuelta a casa. Lo que en España les esperaba lo cuenta muy bienTanguy, el protagonista de la novela de Michel del Castillo. El, un niño, hijo de unamilitante republicana española, salió de un campo de concentración alemán para serentregado a las autoridades franquistas que le internaron en siniestros correccionalesdonde se reprodujeron la persecución y las torturas que había conocido en Alemania,hasta que decidió huir de España. En el mejor de los casos sólo les quedaba ser exi-liados o, como decía uno de ellos, José Gaos, trasterrados.

El republicano español, por derrotado y por trasterrado, era carne de olvido: sin casapropia, ni causa que preocupara a los poderes del tiempo. Estaban condenados ensu tierra al olvido de los vencidos y olvidada su causa ante sus contemporáneos por-que entendían que lo que esa causa significaba (la ilegitimidad del régimen franquis-ta que había derrocado violentamente a otro legítimo y republicano) podía debilitara Occidente en la guerra fría.

A Unamuno el olvido le angustiaba porque le iba en ello el ser o no ser inmortal. Anosotros, sin embargo, el olvido nos golpea por razones morales. Olvidar es, en pri-mer lugar, banalizar la injusticia causada a cada una de las víctimas republicanas quemurieron o fueron asesinadas por defender un régimen legalmente constituido. Esabanalización del sufrimiento de la víctima se produce cuando no reconocemos queesa muerte fue una injusticia que sigue clamando al cielo. Pero olvidar es, además,una grave inmoralidad política. Cuando olvidamos la causa de la República estamos

9

La memoria de los vencidos, un acto de justiciaReyes Mate*

Page 10: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

dando a entender que aquello fue un episodio que acabó mal y punto. Diciendo esoconfundimos realidad con facticidad, es decir, estamos dando a entender que lo queocurrió después del 1 de abril de 1939 es la única realidad con la que hay que con-formarse. Pero eso no es así. La larga noche de la dictadura franquista es también eltiempo de la ausencia de un proyecto, de una experiencia política, que de no habersido truncada nos hubiera enriquecido, hubiera ahorrado muchos sufrimientos yhabría contribuido a la realización de eso que llamamos humanidad. La inmoralidaddel olvido consiste en ese desprecio a la ausencia, a lo frustrado, como si no fuerasignificativo para la comprensión de la realidad que luego sobrevino.

Ese es el papel de la memoria. La memoria no es sólo traer a la conciencia de lasgeneraciones posteriores hechos que ocurrieron en el pasado. Para eso está la his-toria. La memoria es una exigencia moral con carga política. El filósofo alemánTheodor W. Adorno decía que recordar era, para las generaciones que nacieran des-pués del horror que supuso el exterminio de los judíos europeos por los nazis, un“imperativo moral” que se resumía en los siguientes términos: reorientar el pensa-miento y la acción para que la barbarie no se repita. La memoria no es por tanto unacto espontáneo, ni un gesto sentimental de condolencia. Supone, por el contrario,algo tan severo como pensar de nuevo la política y la moral para que la barbarie nose repita.

Ese ambicioso programa de la memoria tiene como primer desafío hacernos ver queasí como el olvido es una forma de injusticia porque da por cancelado el daño que sehizo en la pasado a las víctimas, de la misma forma recordar es hacer justicia. Lo quellama la atención de los relatos que nos han dejado los supervivientes de los camposy también muchos asesinados es la voluntad de dar testimonio de sus padecimientospara que la humanidad no olvidara. No buscaban el recuerdo piadoso de la posteri-dad, sino que se reconociera la injusticia cometida y se exigiera justicia. Por eso, si elolvido es injusticia, la memoria es justicia. Recordar es afirmar la actualidad de lainjusticia pasada.

Pero ¿cómo se puede hacer justicia a las víctimas? Tengamos en cuenta que hay víc-timas supervivientes y hay familiares de las víctimas. Con ellas es posible la repara-ción material y moral. No olvidemos que estamos ante un crimen que no prescribe,por eso no debe extrañar que todavía al día de hoy los tribunales sigan dictando sen-tencias sobre conductas y acciones de hace sesenta años.

Pero no podemos desentendernos de las injusticias cometidas a los millones demuertos gaseados en los campos o fusilados al bordo del camino o ajusticiados arbi-trariamente al paso del ejército vencedor. También en este caso tenemos que hacer-nos la pregunta ¿cómo hacer justicia a las víctimas? Esta pregunta obsesionó a unade las víctimas más notables del nazismo, Walter Benjamin, que se quitó la vida cuan-do, detenido por la policía española en el pueblo fronterizo de Portbou, oyó que iba aser devuelto a la Gestapo. Cuando sus amigos le insistían que emigrara a los Estados

10

Page 11: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

Unidos, les respondió que “había que librar aún batallas en Europa”. La suya no erade fusil sino hermenéutica: quería poner a punto, en aquel tiempo sin lugar para laesperanza, un antídoto eficaz contra la estrategia del olvido que el nazismo estabamaquinando ya, aunque pocos lo veían, y la encontró en la memoria. En aquellaEuropa entregada al fascismo, unos por convicción y otros por cobardía o cálculosinteresados, Benjamin fue de los pocos “avisadores del fuego” que supo leer anticipa-damente lo que se estaba preparando.

¿En qué sentido la memoria es justicia? ¿Qué tiene la memoria que no tenga el dere-cho o la política a la hora de impartir justicia? Dice Benjamin que la memoria abreexpedientes que el derecho y la razón dan por cancelados sea porque el crimen haprescrito, sea porque no hay sujeto solvente (capaz, por ejemplo, de devolver la vidaal asesinado). La memoria reabre esos expedientes porque para ella no cuenta eltiempo transcurrido ni la solvencia del autor: lo que cuenta es el hecho de que hubouna injusticia, que no ha sido saldada y por eso sigue vigente. Esto lo decía en 1940,seis o siete años antes de que el juicio de Nürenberg hablara de crimen contra lahumanidad y de su imprescriptibilidad.

Naturalmente que hay una diferencia entre reconocer la vigencia de una injusticiapasada y resarcirla. Ahora bien, si aceptamos que el crimen prescribe por insolvenciadel criminal o que la injusticia se disuelve con el paso del tiempo, ¿qué impide que elcrimen se repita si al final todo se borra?

Entendámoslo bien, no se trata de recordar injusticias pasadas para que a nosotros,los que venimos después, no nos ocurra algo semejante. No se trata de interpretar elrecuerdo del pasado como un escudo o garantía de nuestra propia seguridad. Esosería como un nuevo expolio al significado de las víctimas. El sentido de la memoriaes otro que trataré de resumir en tres puntos. En primer lugar, el centro de gravedadde la memoria es y será la proclamación de la vigencia de la injusticia pasada, inde-pendientemente del tiempo pasado y de la solvencia o insolvencia del criminal. Nisiquiera el castigo al criminal, por muy necesario y justo que sea, substancia la reali-zación de la justicia que demanda la víctima. Esta se traduce políticamente, en segun-do lugar, en conciencia de que nuestro bienestar relativo está construido sobre cadá-veres y escombros, es decir, sobre esas injusticias pasadas cuya vigencia ahora pro-clamamos. Consecuentemente, la política está obligada a llevar el crespón negro delduelo para expresar su deuda respecto al pasado. Habría que cambiar nuestra per-cepción de la política. La hemos reducido a triunfo sobre el rival, por eso el ganadorla vive como un triunfo. Ese aire triunfal que tienen todos los gobernantes, como sifueran los sujetos inocentes del poder, habría que corregirle con la visión que da lamemoria de la política. Ni el poder actual, ni el bienestar que hoy podamos disfrutar,son inocentes. Hay una historia de aplastados sobre cuyo olvido está construidanuestro presente. El político consciente tiene muchas más razones para la seriedadque para la sonrisa de cartón que tanto les gusta exhibir. Finalmente, sería absurdotras lo dicho que hiciéramos hoy política con la misma lógica del pasado que la memo-

11

Page 12: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

ria denuncia. Si decimos que “hay que recordar para que la historia no se repita”, loque estamos diciendo es que hay que acabar con esa lógica política que construye elprogreso de la sociedad sobre las espaldas de los más débiles. Walter Benjamin, enla novena de sus famosas Tesis, habla de ese “ángel de la historia” que vuela con lasalas desplegadas empujado por un huracán que viene del pasado. Este ángel tienela particularidad de tener el rostro vuelto hacia atrás, a pesar del fuerte viento queempuja toda su figura hacia adelante. Y es un rostro desencajado porque va viendocómo su marcha imparable hacia el futuro está sembrada de cadáveres y escombros.“Eso que llamamos progreso es así”, apostilla Benjamin. Así funcionan las socieda-des modernas y cuanto más avanzadas, más víctimas en el camino. La memoria, alponernos ante los ojos esa desagradable realidad, está exigiendo poner fin a esa lógi-ca del progreso. Y no es que la memoria de la espalda al futuro. Lo que pasa es queno es lo mismo colocar a la humanidad como objetivo del progreso que hacer del pro-greso el objetivo al que tiene que someterse la humanidad.

Podemos intuir tras lo dicho que recordar es no sólo políticamente incorrecto, sinopeligroso. Las víctimas nos recuerdan que ser humano es una conquista. No nace-mos humanos, lo devenimos en la medida en que nos hacemos responsables, esdecir, respondemos a las preguntas y demandas que nos hacen los otros, sobre todoaquellos cuya existencia ya dependen de nuestra memoria. Ese sentido de la respon-sabilidad pone muy caro eso que podríamos llamar felicidad. Quizá no nos sea ya per-mitido. Quizá sólo podamos aspirar a ser dignos de la felicidad. No es todo, pero noes poco.

Olot hace justicia a los republicanos muertos durante la guerra civil y en la dura pos-guerra al erigir este monumento a los defensores de la República. Era un escarnioque durante casi medio siglo no se pudiera conmemorar a los vencidos mientras secelebraba a los vencedores. La memoria moral no celebra (porque sólo se festejanlos triunfos) sino que conmemora (que es lo propio de los vencidos). Pero al dar esepaso lleno de coraje ciudadano el pueblo de Olot asume un gran compromiso: darvida a la causa de los vencidos, convertir en utopía de la propia existencia la defen-sa de los valores cívicos por los que ellos lucharon y murieron. Primo Levi respondióuna vez a la pregunta de si había perdonado a sus verdugos o los había tratado conodio, con esta sorprendente respuesta: “los jueces sois vosotros”. Se refería a los lec-tores de su testimonio. Somos nosotros, en efecto, los que escuchamos un testimo-nio de algún superviviente o leemos sus memorias o les recordamos por el choque deuna obra de arte como este monumento A los vencidos de Claudi Casanovas, nos-otros quienes podemos hacer justicia al convertirnos en testigos y hacer lo que haceun testigo: anunciar la vigencia de una injusticia pasada y vivir en duelo mientras nose salde.

*Reyes Mate, filósof espanyol, és professor d’Investigació del Consejo Superior deInvestigaciones Científicas, de Madrid.

12

Page 13: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

Com és possible que, després de 65 anys d’haver-se acabat la guerra civil espanyo-la, encara ens estiguem plantejant un homenatge a tota la gent que va defensar unrègim legítim, portat per les urnes de forma indiscutible, contra la violència d’un aixe-cament armat militar-feixista? Com és possible que, encara avui, moltes famílies igno-rin el lloc on són enterrats els seus morts i esdevingui un deure moral i un acte d’es-tricta justícia la recuperació de les anomenades fosses del silenci? Per què tant desilenci sobre uns homes i dones que van defensar uns ideals democràtics i progres-sistes i fins van donar la vida per ells?

Certament, els quaranta anys de dictadura franquista van imposar una dura llosasobre aquestes i altres qüestions. L’extermini de qualsevol vestigi de republicanismei d’ideologia d’esquerres (Paul Preston parla d’holocaust espanyol), a més del suple-mentari genocidi cultural i polític que va sofrir Catalunya, va suposar no solament unabrutal repressió sobre la població en general, els homes més il·lustrats i la classeobrera en particular, sinó també l’ocultació del que estava passant, la negació siste-màtica dels morts, els assassinats en consells de cuneta, els afusellats després d’unsinjustificables consells de guerra sumaríssims o bé els caiguts al front de batalla. Totauna sistemàtica del silenci sobre els enemics de la dictadura, els empresonats, elsexiliats... Encara avui no tenim cap certesa sobre el nombre real de morts durant laguerra civil, atès que la recerca (de la Garrotxa, en el nostre cas) s’ha hagut de fersovint sobre la voluble memòria oral dels cada cop menys supervivents d’aquells anysde tragèdia. Però no és menys cert que han hagut de passar massa anys de demo-cràcia, sorgida d’una transició que es va forjar sobre un tàcit pacte de silenci i d’evi-tar passar comptes, perquè les inevitables qüestions històriques, com aquesta delsdefensors de la República, s’obrin pas en el record i en els deutes d’una societat quevolem ja normalitzada després d’una guerra civil. La lenta recuperació de la memòriahistòrica, iniciada fa anys, ens ha portat fins aquí.

Però quan parlem de defensors de la República també ens hem de preguntar qui ereni les diverses raons que van tenir, aquelles persones, per agafar les armes en defen-sa d’un estat de dret amenaçat. En primer lloc, hem de convenir que la República fouun règim àmpliament desitjat, el 1931, i que el sentiment republicà fou indiscutible imajoritari en totes les eleccions que van tenir lloc, a Olot concretament, durant els cincanys que va durar la Segona República, amb victòries contundents dels partits comEsquerra Republicana de Catalunya, sovint en coalició amb Acció CatalanaRepublicana o el Centre Obrer. Al nostre país, el sentiment de catalanitat va anarabsolutament vinculat al sentiment republicà. I el mateix es podria dir de la majoria de

13

Un homenatge als defensors de la RepúblicaJordi Pujiula*

Page 14: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

pobles de la comarca. El plebiscit sobre l’Estatut del 1932 fou una altra prova contun-dent de la voluntat d’un poble. També és cert que els partits d’esquerra, especialmentels comunistes –ja fossin els heterodoxos del POUM o l’oficialista i estalinista PSUC–,minoritaris durant aquells anys, però que van ocupar revolucionàriament el poder el1936, van tenir clar que la defensa de la República formava part de la seva estratè-gia revolucionària cap a l’emancipació social. Fins i tot els anarquistes, recordem-ho,es van empassar els seus escrúpols apolítics i es van integrar en els governs del’Estat, de la Generalitat o dels ajuntaments davant d’aquella situació d’emergència.

És evident que la guerra civil va provocar una gran fractura social i que van ser moltsels olotins que van lluitar al bàndol anomenat nacional, però no és menys evident quedes del primer moment hi va haver un ampli moviment de voluntaris per anar al frontper part dels republicans, als quals van seguir els homes cridats per les lleves, defen-sors amb més o menys convicció de la República. En qualsevol cas, la proporció delsmorts en un bàndol i en l’altre (més de 630 morts a la Garrotxa, l’1,5% de la poblaciócomarcal) demostra plenament el major sacrifici que van fer els republicans (un 90%de morts davant d’un 10% dels franquistes). I, a tot això, encara s’hi afegiran els mortsper la repressió de la postguerra, que es va perllongar fins a l’any 1942 (115 perso-nes executades, majoritàriament al cementiri de Girona), o els 13 garrotxins que, exi-liats, van trobar la mort als camps d’extermini nazis. Això només pel que fa als morts.

Però el concepte de defensors de la República ha d’ésser molt més ampli. Ha d’abas-tar també aquelles persones que es van exiliar en acabar la guerra (se’n calculenunes 250 a la ciutat d’Olot), moltes de les quals no van tornar mai més al seu país ivan deixar la vida als cementiris de França o d’Amèrica; els empresonats (a finals del1940, gairebé dos anys després d’acabada la guerra, hi havia encara 280 personesde la Garrotxa empresonades a Girona), sense oblidar els centenars de combatentsque van passar pels camps de concentració arreu de la geografia espanyola; els exi-liats que van passar pels camps francesos o els camps de la mort d’Alemanya, i enca-ra totes les persones –dones, homes, vells, infants– que van sostenir la vida, el pa iles penes a la rereguarda. En aquest sentit, sovint s’ha ignorat l’esforç i el sacrifici deles dones a la rereguarda. I, en definitiva, tot el conjunt de població, aquells éssershumans que van patir la postguerra, derrotats en la seva lluita, emmudits els seus ide-als, silenciats en la seva pròpia llengua, refugiats en la por dels vençuts.

Un monument a tant de sacrifici i dolor, un record a tots els homes i dones que vanveure en la República un pas endavant en la història d’aquest país, és un deure d’es-tricta justícia. Als lluitadors, als qui van morir en la lluita, als qui van patir qui sap lespenalitats o, simplement, als qui van haver de guardar silenci davant l’opressió, a totsells va dedicat aquest monument.

*Jordi Pujiula és metge i historiador.

14

Page 15: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

15

L’obertura a la miradaClaudi Casanovas*

“I en privar els meus ulls de claror,la mort torna pura la llum per ells maculada”

Fedra, de Jean Racine,(a partir d’una cita de Simone Weil a La gravedad y la gracia)

Escric aquest text ara que s’han iniciat les obres al passeig de la Teuleria, dos anysdesprés d’haver acabat al taller la peça central de ceràmica i quasi tres després d’ha-ver escrit la memòria de presentació del projecte.

Des de llavors no he tornat a llegir aquell text; em sembla recordar, però, que no hifeia esment, amb la claredat amb què ara se’m perfilen, d’alguns elements que emvan ser molt útils a l’hora d’imaginar-me el monument.

Primerament, vull citar els discrets refugis antiaeris del que fou el camp d’aviació mili-tar de les Preses –l’únic vestigi públic de la guerra civil que es conserva a la comar-ca–, els quals em dugueren, per mimesi, a imaginar un espai subterrani que sols l’in-terès del caminant converteix en lloc reconegut.

Després, sota l’efecte de la llum zenital fregant la verticalitat dels murs, una imatgeque, un cop vista en la restauració d’una església, se’m quedà gravada a la memòriacom l’element que hauria de ser l’eix principal, indiscutible, del projecte.

I, en tot moment, la idea de mantenir-me fidel a l’enunciat de l’encàrrec del municipiolotí: un monument públic, perdurable, als vençuts de la guerra civil.

Instintivament, vaig anar a buscar unes proporcions, tant en l’escala arquitectònicacom en la de les idees en joc, al límit de l’excés.

Ara m’adono, però, que aquestes qüestions, al costat d’altres elements i dels múlti-ples detalls del conjunt, sols són uns útils amb més o menys protagonisme al serveidel veritable subjecte principal: la mirada, en les seves diverses accepcions.És clar que el més important, després de l’elaboració del projecte inicial, no ha estattant la complicada execució de l’enorme bloc ceràmic com el repte de la seva poste-rior “negació a la mirada”.

Page 16: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

Negació a la mirada d’aquest enorme bloc ceràmic, tan perdurable i alhora tan fràgil,mitjançant l’ocultament, a escala arquitectònica –pública–, dins l’urna de ciment.

Un ocultament que genera, per contrapartida, l’obertura a la mirada, en les quatreespieres verticals, ja que, sense la mirada, sols hi hauria l’espai –cova, cripta– propia la mort.

Obrint cautelosament l’espai a la mirada, protegint-lo, però, de la inherent maculaciódel mirar, l’obrim a la vida.

La cova –cripta– passa a ser refugi-matriu. La consciència i els records són possibles.

En tot el meu treball anterior he estat interpretant les fissures, la indiscreció de la mira-da en l’interior de la matèria, de diferents maneres. En Als vençuts, la fissura passaals murs i actua relacionant el dins amb el fora, tot absorbint físicament i corpòriamentla mirada.

M’agrada suposar que el passejant, després del probable ràpid cop d’ull exterior, s’a-costarà i passarà de la vista del cop d’ull ràpid a la visita lenta i atenta. Visitarà l’es-pai, intern i extern, passant d’una espiera a l’altra, intentant unificar mentalment la for-çada visió fragmentada, i en un moment o altre es reconeixarà a si mateix com a visi-tant atent, conscient…, potser serà a un pas de la reflexió i dels records.

I, així com la llum zenital obrirà la penombra interna del cubícul, potser l’efecte d’a-questa momentània atenció sobre si mateix obri també, en un altre sentit, la miradadel visitant.Com serà la percepció del conjunt? Quins vincles s’establiran entre els diferents ele-ments? Com serà la percepció de la peça oculta? Les distàncies, les proporcions, elscanvis de llum i de l’estat del temps…, com ressonaran enfora i endins entre lesparets estretament enfrontades, en les pedres del talús, en les parets seques de lesfonts de Sant Roc, en les ribes del riu? Quins cercles concèntrics sorgiran? I, tot ple-gat, fins a on conduirà l’atenció del visitant? S’establirà un lligam entre el text inscrital sòl, la visita d’aquest espai reclòs i l’emprempta sensitiva de la immòbil presènciadel bloc romput?

Si aquests lligams, si el record de la insensatesa de la guerra, de la pèrdua, del sofri-ment de les vides reprimides, aflora d’alguna misteriosa manera en els visitants, hau-rem complert allò que Sigrid Werning reclamava al municipi olotí: un monument per-durable. Perquè no coneixem res, cap material ni forma, més perdurable, i tanmateixfràgil, que la memòria col·lectiva.

*Claudi Casanovas és l’autor del monument Als vençuts.

16

Page 17: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

17

Quadern fotogràficAnna Pons pàg. 18 / 23Jordi Puig pàg. 24 / 35

Page 18: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

18

Page 19: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

19

Page 20: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

20

Page 21: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

21

Page 22: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

22

Page 23: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

23

Page 24: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori
Page 25: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori
Page 26: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

26

Page 27: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

27

Page 28: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

28

Page 29: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

29

Page 30: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

30

Page 31: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

31

Page 32: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

32

Page 33: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

33

Page 34: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

34

Page 35: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

35

Page 36: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

36

Page 37: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

37

ALS VENÇUTSClaudi Casanovas*

Notes preliminars

El tema de l’escultura és invitar l’espectador a participar en el memorial de la mort i elsofriment dels vençuts.

En un primer moment, l’impuls bàsic va ser dir-me que recordar és desenterrar. Voliafer emergir, rotund, el record de tant sofriment; volia il·luminar la foscor, passar de l’es-pai tancat a l’obert. Però, com airejar, il·luminar, desenterrar i recordar-ho tot, sensetrair-ho? Ens queda sempre l’essencial inexpressat. Com podem acostar-nos-hirespectuosament?

Així sorgí el segon impuls, que va ser dir-me que podíem recordar, entrant nosaltresal panteó, a la cripta o a la caverna de l’angoixa, per sentir com l’espai es comprimeixamb la por, per sentir l’opressió i quedar-nos-hi fins a la saturació. Però, com preten-dre comparar-nos ni per un instant amb els morts i els sofriments reals? Com pretendreabolir-ne la distància que ens en separa?

I així sorgí el darrer impuls: reconèixer que, en realitat, hi haurà sempre una distànciainfranquejable, que hi ha una intimitat del sofriment i la desolació, amb el seu propiespai. Nosaltres, visitants, només podem, si així ho escollim, donar-hi voltes des defora i espiar-ne fragments, mai entrar-hi.

És un espai en penombra, a mig camí entre el sòl i el subsòl, és on –ho hem de creure–l’angoixa i la desolació dels vençuts s’han fos amb el seu propi altar.

Descripció

Hi ha un nucli de roca esberlada, cremada, excessiu per la seva forma i per les sevesdimensions. Excessiu a les mides humanes, és dens, molt pesant, just al límit entrela permanència i la destrucció. És un cub en ple esfondrament. És de gres, com deterra cremada, com una roca fosa o una roca volcànica.

Té una aparença dramàtica i turmentada en els seus accidents de formes i colors, i tétambé un caràcter rotund i serè pel que fa a la seva presència. És símbol del sofri-ment i la desolació, el seu altar.

Page 38: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

Aquest nucli està amagat, recobert per una urna de formigó que l’empresona i el pro-tegeix, com un refugi, com un búnquer, com una presó. No s’hi pot entrar, no se’n potsortir.

Aquesta edificació sols presenta obertures a les arestes, a manera d’espieres. Lesespieres tenen l’amplada justa, per on des de l’exterior es pot veure a dins, sensepoder-hi entrar (aproximadament 6 cm). Les arestes horitzontals de la coberta, ambobertures de més amplada (15 cm), actuen de lluernes, ja que deixen entrar la llumdiürna, zenitalment, a frec dels murs.

L’espai entre el nucli i l’urna és reduït. És un espai comprimit, en penombra, sols alleu-gerit pels canvis constants de tonalitats, matisos i intensitats que li proporciona la llumdel dia. La llum passa a ser l’únic vincle viu entre allò recordat i el qui recorda.

L’edificació-urna s’alça sobre un sòcol, també de formigó, de 8 x 10 m i 45 cm d’alçària.

Ubicació

L’escultura se situa al centre d’una gran feixa allargada, paral·lela a la riba del riu, auns dos metres per sota del nivell del sòl del recinte firal, i queda dissimulada a pri-mer cop d’ull entre l’arbreda, tot oferint als vianants una vista quasi completa de lacoberta. Per accedir-hi, es fa un recorregut descendent per les rampes esglaonadesal nord i al sud. A l’inici de les dues rampes, hi ha distribuïts de forma irregular tresmonòlits de formigó, semblants a les parets de l’urna central, que fan de portes sensellinda per al visitant i que anticipen les espieres. La paret de fons de la feixa és depedra volcànica, semblant a les que es troben a la zona. El conjunt de l’espai fa detransició entre el recinte firal i el Fluvià. S’obre com una llarga balconada a la façanadel riu i propicia un lloc de certa intimitat, no del tot estàtica.

*Claudi Casanovas és l’autor del monument Als vençuts.

38

Page 39: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

39

Plànols del projecteXavier Canosa*

Page 40: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori
Page 41: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

*Xavier Canosa és arquitecte.

Page 42: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori
Page 43: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

43

Viaje al peso de la tierraLara Martín* / Fotografies Anna Pons

Ocurrió en un taller entre Olot y Riudaura, en la ladera de un monte desde donde sedivisan los volcanes, las ovejas y los trigales. Unos meses antes habíamos visitadoeste taller y conocido al ceramista Claudi Casanovas, su propietario. Hablamos unpoco, vimos sus piezas y después de un rato nos mostró una explanada de hormigóncubierta por un techo de uralita; en el centro, en el suelo, se perfilaba un cuadrado deladrillo refractario; apoyados contra las paredes había unos paneles enormes demetal, forrados de manta térmica; colgado del techo, suspendido con cuatro cadenas,colgaba otro panel; en una esquina del taller un toro mecánico; sobre una estructurametálica un montón de sargentos (prensores) ¿Qué era todo aquello?

Pronto nos explicó lo que allí se estaba cociendo. En aquel espacio planeaba cons-truir un gigantesco Memorial a los Vencidos de la República hecho en cerámica, deuna sola pieza... Había sido un encargo del Ayuntamiento de Olot para colocarlo enun parque. Tenía intención de comenzarlo en marzo, cuando todo el material estuvie-se listo. Comentó que necesitaría ayuda y tras ver aquel montaje nos faltó tiempopara ofrecernos voluntarias.

1 de marzo. El inicio.El 1 de marzo de 2004 comenzó todo. Éramos cuatro amigas estudiantes de cerámi-ca, Sandra, Auba, Eba y yo misma, hacía mucho frío, nos pusimos por primera vezlos buzos de trabajo, montamos en el coche y subimos al taller de Claudi para empe-zar a construir el memorial. El proceso de esta pieza se puede explicar en cinco fases:montaje, congelación, caída, secado y cocción. Todo su desarrollo, excepto la caída,se hizo sobre una plataforma de baldosas de carborundum, apoyadas sobre pilonestambién de carborundum en una base de ladrillo refractario. El montaje de la pieza separece bastante a la construcción de un muro, hubo dos diseños para la estructurainterna del bloque: el primero era casi macizo; en el segundo, que ha resultado el máseficaz, el interior está hueco.

3 de marzo. El montaje.La pasta utilizada es un compuesto de gres de La Borne, Puysaye, en Francia, óxidode hierro y papel de periódico triturado, así que la primera tarea consistió en mezclartodo esto en las amasadoras. La consistencia final era bastante blanda. Después, conayuda de una galletera, creamos ladrillos y planchas.

Para empezar a construir el bloque montamos el primer módulo de un encofrado dehierro, esto es, cuatro paneles metálicos que formaban una “caja” de 2,30 x 2,30 m.

Page 44: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

El encofrado tenía cinco módulos en total, que se iban montando uno encima delanterior a medida que se construía hasta completar el cubo de 2,50 m de altura.

Primero, con las planchas de tierra de la galletera, recubrimos toda la superficie inte-rior aplacándolas contra las paredes del encofrado y la base (en estas planchas, queformarán la superficie exterior, hay incrustados trozos de piedra volcánica de laregión). Después, con las mismas planchas, unas encima de otras, montamos unmuro que recorría las cuatro paredes. En la zona interior se colocaron cuatro cubosde porexpan, y por último se rellenó todo el espacio interno con ladrillos. Los ladrillosestaban dispuestos en perpendicular a las paredes y en contacto con los cubos deporexpan. Al completar la construcción del cubo, disolveríamos el porexpan dejandocuatro huecos interiores o chimeneas que permitirían la circulación del aire en toda lapieza a través de los agujeros de los ladrillos. En cada uno de estos agujeros inser-tamos un tubo de plástico. Esto evitó que se cerrasen con el peso de las hiladas supe-riores, y en la posterior fase de la caída. En total 2 Km, de tubo de plástico.

Una vez rellenado el primer módulo del encofrado, montamos el siguiente y coloca-mos otros cuatro cubos de porexpan encima de los anteriores para seguir construyen-do de la misma forma. A medida que la pieza crecía en altura, fue necesario usarandamios colocados a su alrededor y el toro mecánico que teníamos resultó más útilque nunca para llevar los ladrillos hasta arriba. Después de dos semanas nos había-mos acostumbrado al trabajo y al frío, había buena coordinación entre los cinco, pron-to Claudi nos puso el mote de “la patrulla”.

25 de marzo. La congelación.Una vez terminado el montaje (habíamos puesto 12 toneladas de tierra), se encerróel bloque entre cinco paneles (cuatro paredes y un techo) de manta térmica. En dis-tintos puntos del bloque de barro metimos sondas. La idea era congelar unos centí-metros de pared manteniendo el núcleo tal cual, con el termostato y las sondas podrí-amos saber cuando se había alcanzado ese punto. Los paneles quedaron unidosentre sí con sargentos. Dentro de la cámara así formada se introdujo un congeladorindustrial. Una vez quedó sellada comenzó el proceso de congelación. Habíamos ter-minado la primera fase y lo celebramos con una paella. Cuando ya estuvo congeladodesmontamos el encofrado y preparamos el bloque para la caída. Claudi quería que

44

Page 45: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

la pieza se agrietase pero que no saltase en pedazos, por eso la rodeamos con corre-as y film de plástico y volvimos a cerrar la cámara de frío hasta el día siguiente.Comentando esta parte del proceso fue cuando oímos hablar por primera vez acercadel “inútil peso de la tierra”. Claudi nos contó que la idea procedía de un pasaje de laIlíada en el que Homero compara a los cuerpos inertes de los soldados vencidos conel “inútil peso de la tierra”. Una vez muertos, los cuerpos se cosifican, sólo son peso.Con esta pieza, lo que pretendía era hacer visible ese peso, no se trataba sólo de queéste existiera, sino que, como en un derrumbamiento, fuera patente y que, con sufuerza, diese vida al bloque.

5 de abril. La primera caída.Por la mañana vinieron dos camiones-grúa con enormes brazos mecánicos. La expla-nada del taller parecía una iglesia antes de una boda, con gente por todas partes,cámaras y trípodes, una mesa con bebidas y dulces... abrimos el congelador y empe-zó la fiesta.

La operación más compleja fue la de sacar primero y devolver después el bloque asu plataforma, ya que la poca altura el techo del cobertizo no permitía sujetarlo desdearriba y fue necesario coordinar las dos grúas, una en cada lateral, para moverlo. Porotro lado, las correas de la base que se usaban para levantarlo eran demasiado cor-tas y la pieza se inclinaba peligrosamente al tirar de ella. Una vez fuera del cobertizo,fueron necesarias varias caídas para agrietarla. La primera idea consistía en dejarlacaer primero sobre cuatro cuñas de hierro (llamadas “hachas”) para que cortasen lapieza y después cuatro de madera (“sillas”) para deformarla. Las hachas no hicieronnada y las sillas saltaron en pedazos cuando el bloque cayó sobre ellas, así que deci-dimos que el suelo de hormigón haría todo el trabajo. Era un día soleado, el barro sedescongelaba poco a poco llenándolo todo de pasta resbaladiza y haciendo máspenosa la operación. Tras varias horas de pelea y con el bloque hecho trizas decidi-mos devolverlo a su sitio. Había que hacerlo muy poco a poco para no destrozar nidesmontar las baldosas de la plataforma de carborundum al posarlo sobre ellas, lapieza pesaba 13 toneladas... Una vez más, correas de la base fallaron: no conteníanbien el bloque, los trozos rotos del interior comenzaron a colarse por entre ellas, tro-zos de cincuenta a cien kilos... Y aquello se convirtió en una agonía. El público habíaido desapareciendo en el transcurso del día, los operarios de las grúas ponían malas

45

Page 46: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

caras, cansados y hambrientos. En algunos momentos dábamos la pieza por perdi-da. Sólo Genís, el jefe de grúas, seguía implacable, cubierto de barro hasta las ore-jas, poniendo correas, ganchos, maderas y plásticos para contener la gigantescamasa. A base de tozudez y esfuerzos desesperados consiguieron devolver aquello asu plataforma y todo parecía haber terminado. Pero Claudi quiso retocar las aristasque, con el calor y todo el jaleo, se habían redondeado. Para eso, quitó poco a pocotodas las correas y los plásticos y pudimos ver el cubo desnudo, sin nada; parecía quese aguantaba sólo, pero tenía el alma rota... Todo el mundo se había ido ya, sólo que-dábamos “la patrulla”, Claudi y unos pocos amigos. Muy contentos y cansados, creí-amos que el bloque era estable, íbamos a cerrar los paneles en torno a la pieza. Enla siguiente fase tras la caída se trataba de congelar totalmente la pieza para poderhacer el molde de yeso para el secado sin que perdiese consistencia. En ésas está-bamos cuando oímos un crujido dentro del barro, miramos hacia allí y un segundodespués una de las paredes se derrumbó por completo. Hubo un gran silencio, tristey denso. Alguien disparó una foto sobre la masa inerte. Aquella noche fuimos a cenartodos juntos para olvidarnos de la derrota. Hablamos mucho sobre “el inútil peso dela tierra”...

Había que empezar de nuevo, pero primero teníamos que desmontar la ruina que aúnestaba en pie para poder recuperar el barro aún congelado. Fue un trabajo penoso ylento; aún hacía frío, eran días grises y llovía a menudo, sacábamos el barro a medi-da que se descongelaba, recogíamos puñado a puñado aquella tierra helada, sepa-ramos los tubos de plástico enfangados, almacenábamos el barro sobre palés demadera, lavábamos los tubos en agua helada... Poco a poco, día tras día, la ruina fuehaciéndose más pequeña y los palés de barro se acumularon en la explanada deltaller, cubiertos con plásticos negros, sombríos como túmulos. En otra esquina deltaller, dentro de un saco gigante, cientos de trozos de tubos, ya limpios, esperabanocupar su lugar de nuevo. Y una vez más la galletera se puso en marcha y comenza-ron a salir ladrillos y planchas. De nuevo montamos el primer piso de encofrado yempezó la construcción del segundo bloque. Esta vez en el interior pusimos unaestructura de palés de madera que delimitaban un amplio hueco central. Este siste-ma tenía varias ventajas: facilitaba la construcción del bloque, aseguraba una mejorcirculación del aire en el interior de la pieza, aligeraba el peso y permitía inspeccionarel interior para controlar el secado. Levantamos este segundo bloque muy rápidamen-

46

Page 47: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

te. En apenas dos semanas ya estaba listo para congelarlo. Tras la congelación, des-montamos los palés del interior y rellenamos el hueco con balas de paja; de estaforma, con las caídas, el cubo podría deformarse pero las paredes no se hundiríanhacia el núcleo hueco. Esta vez protegimos las aristas con esquineras de porexpanpara evitar su descongelación y le hicimos prometer al Claudi que no quitaría ni unasola correa hasta que el bloque no estuviera totalmente congelado y consolidado. Yasí, el día 30 de abril la pieza estuvo lista de nuevo para el trompazo.

1 de mayo. La segunda caída.El día amaneció gris, caía una lluvia fina y constante. A las diez apareció la primeragrúa, aunque no estábamos muy convencidos de si podríamos hacerlo o no. No para-ba de llover. Cuando el camión-grúa bajaba por la rampa de tierra que llevaba al tallerdesde la carretera, la tierra mojada empezó a ceder y aquella máquina de veinte tone-ladas se fue inclinando peligrosamente hasta quedarse al borde de la pista, con lasruedas delanteras clavadas en el barro y a punto de volcar. Hicieron falta un montónde maniobras para sacar la grúa de allí, después llegó un camión con grava y unaexcavadora y arreglaron la pista. Con todo aquello, Claudi casi había decidido dejar-lo para otro día, pero después de un rato de charla y un poco de sobrasada, vio quetodos estábamos allí, “la patrulla”, las grúas, “el implacable Genís” y la pieza, y tam-poco llovía tanto... y allá que fuimos. El segundo intento resultó mucho más fácil, entreGenís y Claudi habían planeado una nueva estrategia para sacar la pieza de la pla-taforma: elevándola mediante gatos hidraúlicos la fijaron a una estructura metálicacon ruedas y tirando de ella la sacaron suavemente a fuera en aquel carrito improvi-sado. Esta vez hubo tres caídas, desde aproximadamente unos dos metros de alto y,una vez hechas las grietas, pudieron deformar la pieza usando una serie de asiderosque habíamos preparado dentro del bloc durante el montaje. El proceso fue muchomás seguro y controlado que la primera vez, además, la lluvia hizo que vinieran averlo sólo algunos amigos y había un ambiente relajado. Por fin, a las nueve de lanoche, cerramos los paneles y brindamos por el término de aquella fase.

2 de mayo. El secado.Al día siguiente estábamos de nuevo ante el cubo. Se trataba de preparar la piezapara el secado, de forma que, al descongelarse, no perdiese las formas agrietadas yla fuerza de sus líneas. Para eso, sacamos las balas de paja de dentro y rellenamos

47

Page 48: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

las grietas internas con barro. Usando tablas y puntales, apuntalamos el interior paraevitar que las paredes se vencieran hacia dentro cuando perdiesen consistencia.También, armados con sacos de yeso y estopa, fuimos destapándola por partes, qui-tando correas y plásticos y cubriéndola con una capa de yeso. Una vez el bloquequedó como un helado de nata gigante pero de yeso, reforzamos este molde con uncontra-molde hecho con palés, que abrazaban el cubo, fuertemente sujetos a él concables de acero. Encerramos de nuevo a la pieza entre los paneles y conectamos losquemadores de propano a baja potencia. Así empezó el secado del bloque.

Duró más de tres semanas. Hubo que controlar muy bien los puntales interioresdurante el proceso para adaptarlos al encogimiento del barro. Al principio, a pesar detoda la estructura de contención, la altura de las paredes bajó bastante, se abrieronvarias grietas con el paso de los días, hubo momentos de inquietud. Por fin, al cabode dos semanas, abrimos, cortándolo, el molde de yeso. Al retirarlo reencontramosnuestro cubo, pero era un cubo... medio “fofo”. Había perdido toda su fuerza y suslíneas rectas. Las paredes caían blandamente y la base se ensanchaba formando unaespecie de “panza”. Claudi lo miraba triste y no decía nada.

Pero en fin, aquel era el cubo que había y con él habría que seguir adelante, así quedurante la siguiente semana nos dedicamos a tallar, limpiar, reconstruir grietas, depu-rar texturas, mientras la pieza continuaba su lentísimo secado. Al final de la semanahabíamos resucitado el espíritu del “inútil peso de la tierra” casi totalmente. Otras dossemanas después la pieza estuvo por fin totalmente seca. Preparamos todo para lacocción, ésta duraría unos tres días. Rellenamos el espacio interior con ladrillosrefractarios para que contuviesen las paredes en caso de hundimiento hacia dentro.Habría dos quemadores bajo la plataforma y contábamos con un gran depósito depropano; aun así, sería necesario rellenarlo a media cocción para conseguir mante-ner los 1.250ºC que debía alcanzar la pieza. Los mismos paneles que habían creadola cámara de frío alrededor del bloque, serían ahora las paredes del horno.

13 de junio. La cocción.Hicimos guardias de día y de noche para controlar que la curva de temperatura fuesebien. Apuntábamos la temperatura cada hora y abríamos las mirillas para ver cómoiba todo; campeonatos de ping-pong de madrugada, juegos de petanca y largas char-

48

Page 49: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

las ocupaban el tiempo mientras el pirómetro subía poco a poco, lentísimo, hasta los1.250ºC. La última noche de guardia estuvimos los cinco despiertos. Dentro del hornoel color era ya de un amarillo claro y la pieza se veía entre ráfagas de aire ardiendoque borraban sus perfiles. Apagamos la luz del taller y el horno se convirtió en un cuboincandescente. Como en un biombo japonés translucido y extraño, los paneles demanta térmica dejaban pasar, suavizada, la potente luz del infierno que contenían.Sentíamos bajo nuestros pies la vibración de los dos quemadores que, a toda poten-cia, asfixiaban aquel pedazo de roca, estábamos cansados, desvelados e inquietos...lo mirábamos con algo de miedo, respeto y fascinación, era precioso. En torno aquelvolcán domesticado nos rodeaba la noche, la oscuridad envolvía el valle que se abríaante nosotros y las formas dormidas que lo habitaban; tal vez los otros volcanes, vie-jos y cansados, cuyo tiempo había pasado ya, miraban con curiosidad hacia nuestropequeño taller preguntándose si habría llegado de nuevo la hora de vomitar fuego.

Los 1.250ºC seguían sin llegar al pirómetro, la masa de ladrillo refractario más la pro-pia pieza representaban un volumen inmenso. Habíamos perdido ya algunos de losconos de temperatura que nos servían como referencia fiable en la parte baja delhorno, así que Claudi andaba preocupado y vigilaba las mirillas a menudo para saberque ocurría allí dentro. Por fin, a las tres de la mañana, alcanzamos los 1.200ºC, erasuficiente, brindamos con champán y comenzamos una fase de mantenimiento detemperatura para que la pasta madurase bien. Sin embargo, al poco tiempo vimos, através de las mirillas, que la pieza se estaba moviendo. Como los pétalos de una florterrible, las paredes de la pieza avanzaban hacia fuera y las grietas se ensanchaban.El calor se había concentrado en la parte baja del horno y se había superado el puntode fusión de la pasta mientras arriba el pirómetro no se había dado por enterado.Paramos el horno; durante las siguientes tres horas el bloque continuó moviéndoselentamente; lo vigilábamos inquietos, tratando de enfriarlo con la mirada. Por fin,cuando ya amanecía, se estabilizó y pudimos dormir unas horas... al menos la piezaseguía entera.

Al mediodía se hizo una reducción. Este proceso se realiza a 800ºC, se trataba decerrar la entrada de oxígeno y mantener abierto el gas; de esta forma, la combustiónse hace con el oxígeno de la propia pasta, carbonizándola. Después de un tiempo, lapasta queda completamente negra. Claudi buscaba un color rojo muy oscuro, por eso,

49

Page 50: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

tras unas horas de reducción, cerramos también el gas para permitir que la pieza sereoxidase un poco y recuperase algo de color. El horno resultó estar muy bien aisla-do y no hubo novedades. No quedaba ya sino esperar al enfriamiento para ver quésalía de allí.

25 de junio. Era eso.Una semana de intriga... El día 25 Claudi se decidió a abrir el horno. Las cuatro nospusimos los buzos por última vez, allá dentro estaban cuatro meses de trabajo. Si nosalía bien, habría que volver a empezar... desde el principio. Nerviosos, empezamosa retirar los paneles. Detrás del primero pudimos ver un color precioso; a medida quedescubríamos el resto vimos las grietas gigantes, la pasta fundida y reblandecida enla parte de abajo, la roca volcánica que incrustamos convertida en lágrimas negrasderretidas sobre el rojizo de las paredes. Había sufrido un movimiento terrible pero allíestaba, distinta desde cada ángulo, convulsionada y retorcida, abrasada; pero de estose trataba, del “inútil peso de la tierra”, de la violencia de las fuerzas naturales, deldesastre de la guerra... una guerra de cuatro meses. Allí teníamos el resultado.

Una pieza de cerámica es como una fotografía que dura para siempre, todas las mar-cas y huellas que hay en el barro antes de la cocción quedan grabadas a fuego. En estebloque, en distintos rincones, andan las marcas de nuestras pisadas y las huellas denuestros dedos y, aunque no los veamos, quedarán como recuerdo de nuestra aventu-ra, un recuerdo de 2 metros de alto y 10 toneladas de peso. También queda el espíritudel “inútil peso de la tierra”, es un peso innegable, que ha convulsionado las formas delinmenso cuerpo con violentas grietas. Ahora quedarán también presas, grabadas alfuego de nuestro particular Vesubio para recordarnos el estruendo de los batacazos. Esun auténtico monumento a la memoria, a la de los vencidos y a la nuestra.

*Lara Martín, estudiant de ceràmica, va col·laborar amb Claudi Casanovas en el pro-cés de construcció de l’obra Als vençuts.

50

Page 51: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori
Page 52: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

53

Breu història del monumentRedacció

L’Ajuntament d’Olot, en el ple tingut el 26 de setembre del 2002, fent-se ressò del sen-timent expressat per alguns ciutadans, va aprovar per unanimitat la moció conjuntapresentada pels grups polítics representats al ple, que proposava “la creació d’unacomissió cívica que estudiï la idoneïtat i la possible ubicació d’un monument quehonori la memòria de tots aquells olotins i olotines que lluitaren en defensa de laRepública democràticament instituïda” (ANNEX 1).

Mitjançant un decret signat el 7 de novembre d’aquell mateix any, l’alcalde d’Olot vanomenar la comissió cívica, amb l’encàrrec de proposar a l’alcaldia la localització delmonument i l’autor o autora, i de vetllar perquè el projecte final tingués els elementsd’idoneïtat, respecte a la memòria dels nostres avantpassats i exemplaritat per a totsels ciutadans, especialment els més joves.

La comissió, presidida pel regidor de Cultura, Josep M. Fargas, es va constituir el 10de desembre del 2002. En formaven part Sigrid Werning –que el juny d’aquell anyhavia publicat l’article que resumia la intencionalitat que havia de tenir el momument(ANNEX 2)–, Joan Barnadas, Marta Mallarach, Antoni Mayans, Montse Planella i JordiPujiula. En aquesta primera sessió, es va debatre a qui havia d’anar dedicat el monu-ment i es va arribar a la conclusió que els destinataris no havien d’ésser únicamentels defensors de la legitimitat republicana, sinó totes les víctimes, en sentit ampli, dela ruptura d’aquesta legitimitat i de la posterior dictadura.

En la segona reunió, duta a terme una setmana mes tard, el 17 de desembre del2002, la comissió va prendre l’acord d’emplaçar el monument a l’espai de confluènciaentre les fonts de Sant Roc i el camí de la Teuleria, en atenció a les considerablesdimensions de la zona, la centralitat que aquest sector pot adquirir en el futur en con-nectar les fonts de Sant Roc amb el Parc Nou, l’oportunitat de coincidir en una zonaobjecte d’urbanització i els antecedents històrics (les fonts de Sant Roc eren el lloctradicional de les celebracions republicanes). En aquesta mateixa sessió, la comissiótambé va decidir encarregar sengles avantprojectes als artistes Claudi Casanovas,Xavier Moliner i Àlex Nogué.

Transcorregut el termini per elaborar les propostes, els autors van presentar-lesdavant la comissió. Aquesta, en la reunió feta el 14 de març del 2003, va escollir elprojecte Als vençuts, de Claudi Casanovas. La proposta guanyadora va ser exposa-da públicament durant els mesos d’abril i maig d’aquest any al vestíbul de CanTrincheria, seu de l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot, i la memòria explicativa que

Page 53: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

l’acompanyava va ser publicada en el butlletí municipal de cultura El Cartipàs delPlafó.

Finalment, el monument es va inaugurar el 25 de juny del 2006, en el marc de la zonaurbanitzada recentment sota la direcció de l’arquitecte Xavier Canosa.

54

Page 54: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

55

Annexos

ANNEX 1

<Revisar l’ANNEX 1, està molt mal escrit> Memorial 36 - El monument –Memorial als Vençuts de la Guerra Civil Espanyola ,1936-1978.Patrocinat per L’Ajuntament d’ Olot.-Girona-Catalunya-Espanya- (Mociò Conjunta – PleMunicipal 26/09/02)La Comissió Municipal del Monument als defensors de la Legimitat Republicana ,integrada per:Joan Albesa,Joan Barnadas,Josep M Fargas,Marta Mallarach,Antoni Mayans,Montse Planella,Jordi Pujiula i Sigrid Werning , Desprès d’haver convocat un concurs de idees , entre ClaudiCasanovas-ceramista/escultor- , Àlex Nogué –Catedràtic de Belles Arts- i Xavier Moliner – arqui-tecta- , decideix ,(29-12-2002), realitzar l’ encàrreg a Claudi Casanovas.L’ubicació ,serà en el nou Passeig de la Teularia d’Olot , llindant amb el riu Fluvià , l’antiga esta-ciò de tren ,del Carrilet, i les fonts de St.Roc.La data d’ianuguraciò prevista es al 14 d’Abril 2005.

ANNEX 2

UN ALTRE MONUMENT.

Quan en una conversa surt el tema de la Guerra Civil espanyola, la gent de bona voluntat parlasovint (i amb raó) de les atrocitats comeses als dos bàndols. Però, des que el país s’ha dotatd’una constitució democràtica que permet als ciutadans conèixer, estudiar, mirar lliurement–sense censura, sense perill de càstig- la història recent, la frase de les barbaritats als dos cos-tats es converteix sovint en una simplificació a penes tolerable, ja que la mateixa generalitzacióimpedeix massa vegades una reflexió més diferenciada. La frase, en lloc d’ésser punt de parti-da de debats necessaris, de converses aclaridores, hi posa ràpidament punt i final. És una menade fórmula salvadora, que ens lliura precipitadament de la càrrega de pensar, d’haver d’enfron-tar-nos a fets dolorosos i d’haver d’actuar, més enllà de la simple constatació de fets terribles.

Quedar-nos amb aquesta constatació significaria barrar-nos vies d’accés a la nostra històrianacional i local, significaria declarar tabús parts importants d’aquesta història, significaria tambécontinuar silenciant les víctimes republicanes, decarant-nos desemperats i covards davant d’ells.

La dictadura franquista commemorava les seves víctimes al cementiri d’Olot amb un monumenten honor dels “Caidos por Dios y por la Patria”; és en un lloc prominent, és generosament dimen-sionat i ben cuidat. “Deu” i “Patria”, paraules usurpades amb naturalitat pels vencedors, parau-les d’ una gran semàntica complicada, però paraules GRANS, durant quaranta anys potser lesmés grans. La retòrica imperiosa i imperial de l’epoca es prenia la llicència de situar lluny deDéu els soldats morts de la República: una pàtria no se’ls concedia ni post mortem. Els perde-

Page 55: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

dors –aquells que van lluitar per causes declarades abominables segons la lògica vencedora-evidentment no eren dignes d’esment.

A Olot es recorda també les víctimes de la violència “roja” la creu del Triai continua dominant el campobert a l’altra vora del riu. La creu -símbol de la reconciliació entre Déu i els homes- porta encara lainscripció de l’any 1939, hostil a cada gest reconciliador: “A la memoria de los Mártires vilmente ase-sinados en este lugar los días 29 y 30 de Octubre de 1936 por las hordas rojas marxistas”.

L’interès d’aquesta pàgina no pot ésser relatar ni de manera al.lusiva els fets i les constel.lacionshistòriques a Olot de la Guerra Civil i durant la Dictadura que portaren a construir aquells monu-ments. Es tracta, però, de treure de l’oblit oficial-oficiós els caiguts republicants, les víctimes dela violència “nacional” i així reconèixer la seva dignitat, la dignitat de la seva mort i la dignitat delseu sofriment.

El crit per l’amnistia -aquesta paraula clau de la democràcia incipient-esdevé una hipocresia silletregem amnistia com amnèsia. La reconciliació que havia d’ésser l’objectiu i fruit de l’amnis-tia no es pot produir mentre inclogui el silenci sobre les “altres víctimes”.

A Olot, després de quaranta anys de silenci imposat, després de vint-i-dos anys de democràciapracticada, no hauríem de privatitzar més el record; l’hem de fer públic i oficial. Elsciutadansd’Olot devem un signe de consideració digne i no efímer als nostres conciutadans víc-times republicanes. Potser no cla afegir que ho devem també a la nostra mateixa consciència icredibilitat democràtiques.

La proposta: que la ciutat d’Olot commemori i reconegui els ciutadans víctimes republicanes,aquells que van morir a les files de l’exèrcit lleial, aquells que van patir la justícia dels vencedors,aquells que es van haver d’exiliar, aquells que van sobreviure amb biografies mutilades… Que laciutat d’Olot dediqui un signe material, permanent i a la via pública en memòria d’aquests olotins.

Sigrid Werning El Cartipàs del Plafó-número 2 / juny 2002 / Ed: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot.

56

Page 56: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

57

Nota sobre l’autorRedacció

Claudi Casanovas i Sarsanedas neix a Barcelona l’any 1956. És nét de l’escultorEnric Casanovas i del lacador Ramon Sarsanedas. El 1959 la seva familía es traslla-da a Olot. Actualment és veí de Riudaura (la Garrotxa).

S’inicia en la ceràmica al taller del pare caputxí Marià Oliveras i a l’Escola Municipalde Belles Arts d’Olot. Continua la seva formació als tallers de Joan Carrillo i de JaumeToldrà i Kim Montsalvatge.

L’any 1976 participa en la creació de la Cooperativa Coure, a Olot, un grup de cera-mistes que organitza, entre altres activitats, l’Estiu Japó 86. Des d’aleshores, i ambl’ajuda inicial d’una beca de la Generalitat de Catalunya, manté una relació professio-nal amb el ceramista japonès Rioji Koie.

L’any 1988 realitza la primera exposició a la Galerie Besson, de Londres, una activi-tat que es perllongarà, de forma biennal, fins a l’actualitat.

L’any 1992 obté el Gran Premi del Concurs Internacional de Mino, al Japó.

Un període especialment decisiu en la trajectòria artística de Claudi Casanovas és laseva reinterpretació de les formes bàsiques de la ceràmica: plat, bol, àmfora; és quancomença a experimentar amb textures, que evoquen l’activitat volcànica, però sem-pre dins els paràmetres marcats per les formes clàssiques.

El monument Als vençuts és, segurament, l’obra emblemàtica dels treballs posteriors–els Blocs– que continuen l’exploració de les estructures volcàniques, però que s’a-llunyen de les formes antropologicoculturals i arriben a una tridimensionalitat abstrac-ta que recrea amb aire, aigua, terra-argila i foc allò elemental (la força tectònica, l’e-nergia volcànica...), que pot esdevenir –no gens paradoxal– símbol d’allò essencial-ment humà.

Ha exposat a Alemanya, Anglaterra, Austràlia, Bèlgica, Corea, Dinamarca, els EstatsUnits, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Itàlia, el Japó, Portugal, Suècia i Suïssa.

La seva obra es troba en les col·leccions públiques següents: Alcobaça (Portugal,ARCO), Amorousios, Atenes (Grècia, Escultural Park), Barcelona (Catalunya, Museude la Ceràmica), Canberra (Austràlia, National Gallery of Australia), Dresden(Alemanya, Kunstgewerbemuseum), Düsseldorf (Alemanya, Hetjens Museum),

Page 57: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

Estocolm (Suècia, Nacionalmuseum), Ichon (Corea, World Ceramic Center), Faenza(Itàlia, Museo Internazionale delle Ceramiche), Mino (Japó, Public Collection,International Ceramics Competition), Norwich (Anglaterra, Sainsbury Centre for VisualArts), Nyon (Suïssa, Musée Romain), Olot (Catalunya, Ajuntament d’Olot), Ostende(Bèlgica, Museum voor Moderne Kunst Oostende), Rotterdam (Holanda, MuseumBoijmans Van Beuningen), Seto (Japó, Seto Ceramic Museum Aichi), Sèvres (França,Musée de la Céramique), Shigaraki (Japó, Ceramic Cultural Park Museum), Vallauris(França, Musée de la Céramique), Westerwald (Alemanya, Keramikmuseum).

58

Page 58: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

59

Traduccions

Presentació / Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions enrecordatori i homenatge a aquelles persones que havien mort durant la guerra civil i que la dictadura haviacondemnat a l’oblit. Les iniciatives eren molt diverses i qui més qui menys va transformar el monument ques’havia erigit a les víctimes del bàndol guanyador en un recordatori a totes les víctimes, és a dir, també alsrepublicans que havien mort a la guerra.

A Olot, aquesta revisió de la memòria col·lectiva, el reconeixement, més que merescut, als qui varen donar laseva vida en defensa de la legalitat republicana, ha quedat pendent fins als nostres dies. Aquesta circumstàn-cia, que a alguns els pot semblar injusta, ha incorporat el valor de la perspectiva històrica, que posa encaramés en relleu les gestes d’aquells nostres conciutadans i conciutadanes que amb valentia i generositat varenlluitar per defensar els valors que avui representen l’eix de la nostra vida col·lectiva: la democràcia, la igualtat,la solidaritat, la justícia i la llibertat.

Una visió més àmplia fa extensiu el reconeixement als homes i dones que varen patir com a vençuts una terri-ble postguerra i una de les dictadures més llargues i sanguinàries a l’Europa del segle XX, i de la qual, enca-ra avui, patim les conseqüències.

Tanmateix, era del tot necessari, com molts olotins i olotines reclamaven, que no es demorés més aquest reco-neixement per raons de justícia, però també per la seva exemplaritat, perquè els nostres fills i filles sàpiguenque la llibertat ha estat un tresor molt difícil de guanyar i perquè s’esforcin tant a conservar-la com els seuspares i avis ho van fer per aconseguir-la. Diuen que els pobles que no recorden la seva història estan com-demnats a repetir-la. La nostra, com la de molts altres pobles, ha estat una història trista i amarga que hemde procurar no repetir mai més. Aquest és l’autèntic sentit del progrés, que l’experiència dels nostres avant-passats ens serveixi per entendre que les guerres són inútils i estèrils camins cap al no-res.

Amb aquest convenciment, l’Ajuntament d’Olot, per unanimitat de tots els grups polítics que conformen el ple,va decidir impulsar la instal·lació d’un monument que complís tots aquests objectius i, amb aquesta finalitat,va nomenar una comissió ciutadana que n’estudiés la idoneïtat i la col·locació en l’espai públic, i que tambéen triés l’autor.

Val a dir que en aquest cas l’exercici polític ha estat essencialment pedagògic, com ho hauria de ser sempre,i ha comptat amb l’entusiasme d’aquest grup de ciutadanes i ciutadans que amb rigor i tenacitat han anat des-granant els elements que donen origen a aquest monument. El debat entre els membres de la comissió –entreels quals hi havia polítics, mestres, crítics d’art, historiadors i artistes– va clarificar les premisses sobre lesquals es van projectar tres propostes, totes elles de notable qualitat, que es varen poder veure en una expo-sició posterior.Aquestes idees inicials, sovint contradictòries i sempre difícils d’explicar, discorrien entre l’homenatge just quees mereixen les víctimes de la guerra i la voluntat de no expressar ni triomfalismes ni venjances. Calia fer-neun element públic –per tant, col·lectiu– compatible amb els records íntims i privats que un monument comaquest ha de suggerir naturalment als vençuts i als seus familiars.

També apareixia en el debat la concreció formal del monument: si es veia clar que calia defugir la idea de mau-soleu, també calia buscar el referent de litúrgia civil que li donés prou solemnitat per fer explícit el sacrifici cívicque va significar aquell període de la nostra història recent.

Finalment, la proposta havia de formular-se amb un llenguatge actual, havia de ser un element que interac-

Page 59: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

tués amb l’entorn que l’acollís i que demanés la implicació del públic.

Tot plegat conformava un “paquet de difícil embolcall” per als tres autors a qui es va formular la proposta, enXavier Moliner, l’Àlex Nogué i en Claudi Casanovas, els quals, amb una sensibilitat i creativitat remarcables,van elaborar sengles projectes que interpretaven i, fins i tot, completaven amb més aportacions les idees bàsi-ques que els havia transmès la comissió.

El projecte Als vençuts, de Claudi Casanovas, no només reflecteix d’una manera fidedigna les idees i motiva-cions que li va fer arribar la comissió, sinó que incorpora una serena reflexió sobre la memòria col·lectiva, lafragmentació del record, la necessària implicació cívica en la conservació del passat i en l’exaltació del valorsque varen defensar els vençuts: la democràcia, la solidaritat, la justícia, la igualtat i la llibertat.

Moltes gràcies, en nom de la ciutat d’Olot, a l’autor i a totes aquelles persones que amb el seu treball i amb elseu impuls han fet possible aquest acte de justícia que ens honora com a col·lectivitat i que, tant de bo, impe-deixi la repetició d’aquells temps terribles.

*Lluís Sacrest és alcalde d’Olot.

La memoria de los vencidos, un acto de justicia / Reyes Mate*

La visión que se tuvo fuera de España de la guerra civil fue la de un ensayo mortal del fascismo contra losvalores republicanos, por eso levantó una espectacular oleada de solidaridad en el mundo civilizado. Esa ajus-tada visión de las cosas quedó, sin embargo, oscurecida por el posterior clima de guerra fría. Los que se habí-an alzado contra la República pasaron a ser aliados de los que habían derrotado a Hitler, y los defensoresrepublicanos, unos “rojos”. De esa manera se devaluaba su significación histórica, y esto no porque ser rojofuera un insulto –lo era y más para los vencedores de acá– sino porque se rompía el vínculo entre repúblicay democracia. Los españoles que habían defendido la II República quedaban a los ojos del mundo entero delotro lado, formaban parte de la cultura ubicada allende el telón de acero.

Esta sutil operación política supuso una segunda y más amarga derrota de los republicanos. Habían perdidofrente al fascismo y ahora perdían el favor de los países que habían luchado y derrotado al hitlerismo. Cuandose liberó el campo de Matthausen los miles de prisioneros españoles no pudieron relacionar, como tantosotros, liberación del campo con vuelta a casa. Lo que en España les esperaba lo cuenta muy bien Tanguy, elprotagonista de la novela de Michel del Castillo. El, un niño, hijo de una militante republicana española, salióde un campo de concentración alemán para ser entregado a las autoridades franquistas que le internaron ensiniestros correccionales donde se reprodujeron la persecución y las torturas que había conocido en Alemania,hasta que decidió huir de España. En el mejor de los casos sólo les quedaba ser exiliados o, como decía unode ellos, José Gaos, trasterrados.

El republicano español, por derrotado y por trasterrado, era carne de olvido: sin casa propia, ni causa que pre-ocupara a los poderes del tiempo. Estaban condenados en su tierra al olvido de los vencidos y olvidada sucausa ante sus contemporáneos porque entendían que lo que esa causa significaba (la ilegitimidad del régi-men franquista que había derrocado violentamente a otro legítimo y republicano) podía debilitar a Occidenteen la guerra fría.

A Unamuno el olvido le angustiaba porque le iba en ello el ser o no ser inmortal. A nosotros, sin embargo, elolvido nos golpea por razones morales. Olvidar es, en primer lugar, banalizar la injusticia causada a cada unade las víctimas republicanas que murieron o fueron asesinadas por defender un régimen legalmente constitui-do. Esa banalización del sufrimiento de la víctima se produce cuando no reconocemos que esa muerte fueuna injusticia que sigue clamando al cielo. Pero olvidar es, además, una grave inmoralidad política. Cuandoolvidamos la causa de la República estamos dando a entender que aquello fue un episodio que acabó mal ypunto. Diciendo eso confundimos realidad con facticidad, es decir, estamos dando a entender que lo que ocu-rrió después del 1 de abril de 1939 es la única realidad con la que hay que conformarse. Pero eso no es así.La larga noche de la dictadura franquista es también el tiempo de la ausencia de un proyecto, de una expe-riencia política, que de no haber sido truncada nos hubiera enriquecido, hubiera ahorrado muchos sufrimien-

60

Page 60: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

tos y habría contribuido a la realización de eso que llamamos humanidad. La inmoralidad del olvido consisteen ese desprecio a la ausencia, a lo frustrado, como si no fuera significativo para la comprensión de la reali-dad que luego sobrevino.

Ese es el papel de la memoria. La memoria no es sólo traer a la conciencia de las generaciones posterioreshechos que ocurrieron en el pasado. Para eso está la historia. La memoria es una exigencia moral con cargapolítica. El filósofo alemán Theodor W. Adorno decía que recordar era, para las generaciones que nacierandespués del horror que supuso el exterminio de los judíos europeos por los nazis, un “imperativo moral” quese resumía en los siguientes términos: reorientar el pensamiento y la acción para que la barbarie no se repi-ta. La memoria no es por tanto un acto espontáneo, ni un gesto sentimental de condolencia. Supone, por elcontrario, algo tan severo como pensar de nuevo la política y la moral para que la barbarie no se repita.

Ese ambicioso programa de la memoria tiene como primer desafío hacernos ver que así como el olvido es unaforma de injusticia porque da por cancelado el daño que se hizo en la pasado a las víctimas, de la misma formarecordar es hacer justicia. Lo que llama la atención de los relatos que nos han dejado los supervivientes delos campos y también muchos asesinados es la voluntad de dar testimonio de sus padecimientos para que lahumanidad no olvidara. No buscaban el recuerdo piadoso de la posteridad, sino que se reconociera la injus-ticia cometida y se exigiera justicia. Por eso, si el olvido es injusticia, la memoria es justicia. Recordar es afir-mar la actualidad de la injusticia pasada.

Pero ¿cómo se puede hacer justicia a las víctimas? Tengamos en cuenta que hay víctimas supervivientes yhay familiares de las víctimas. Con ellas es posible la reparación material y moral. No olvidemos que estamosante un crimen que no prescribe, por eso no debe extrañar que todavía al día de hoy los tribunales sigan dic-tando sentencias sobre conductas y acciones de hace sesenta años.

Pero no podemos desentendernos de las injusticias cometidas a los millones de muertos gaseados en loscampos o fusilados al bordo del camino o ajusticiados arbitrariamente al paso del ejército vencedor. Tambiénen este caso tenemos que hacernos la pregunta ¿cómo hacer justicia a las víctimas? Esta pregunta obsesio-nó a una de las víctimas más notables del nazismo, Walter Benjamin, que se quitó la vida cuando, detenidopor la policía española en el pueblo fronterizo de Portbou, oyó que iba a ser devuelto a la Gestapo. Cuandosus amigos le insistían que emigrara a los Estados Unidos, les respondió que “había que librar aún batallasen Europa”. La suya no era de fusil sino hermenéutica: quería poner a punto, en aquel tiempo sin lugar parala esperanza, un antídoto eficaz contra la estrategia del olvido que el nazismo estaba maquinando ya, aunquepocos lo veían, y la encontró en la memoria. En aquella Europa entregada al fascismo, unos por convicción yotros por cobardía o cálculos interesados, Benjamin fue de los pocos “avisadores del fuego” que supo leeranticipadamente lo que se estaba preparando.

¿En qué sentido la memoria es justicia? ¿Qué tiene la memoria que no tenga el derecho o la política a la horade impartir justicia? Dice Benjamin que la memoria abre expedientes que el derecho y la razón dan por can-celados sea porque el crimen ha prescrito, sea porque no hay sujeto solvente (capaz, por ejemplo, de devol-ver la vida al asesinado). La memoria reabre esos expedientes porque para ella no cuenta el tiempo transcu-rrido ni la solvencia del autor: lo que cuenta es el hecho de que hubo una injusticia, que no ha sido saldada ypor eso sigue vigente. Esto lo decía en 1940, seis o siete años antes de que el juicio de Nürenberg hablarade crimen contra la humanidad y de su imprescriptibilidad.

Naturalmente que hay una diferencia entre reconocer la vigencia de una injusticia pasada y resarcirla. Ahorabien, si aceptamos que el crimen prescribe por insolvencia del criminal o que la injusticia se disuelve con elpaso del tiempo, ¿qué impide que el crimen se repita si al final todo se borra?

Entendámoslo bien, no se trata de recordar injusticias pasadas para que a nosotros, los que venimos después,no nos ocurra algo semejante. No se trata de interpretar el recuerdo del pasado como un escudo o garantíade nuestra propia seguridad. Eso sería como un nuevo expolio al significado de las víctimas. El sentido de lamemoria es otro que trataré de resumir en tres puntos. En primer lugar, el centro de gravedad de la memoriaes y será la proclamación de la vigencia de la injusticia pasada, independientemente del tiempo pasado y dela solvencia o insolvencia del criminal. Ni siquiera el castigo al criminal, por muy necesario y justo que sea,substancia la realización de la justicia que demanda la víctima. Esta se traduce políticamente, en segundolugar, en conciencia de que nuestro bienestar relativo está construido sobre cadáveres y escombros, es decir,

61

Page 61: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

sobre esas injusticias pasadas cuya vigencia ahora proclamamos. Consecuentemente, la política está obliga-da a llevar el crespón negro del duelo para expresar su deuda respecto al pasado. Habría que cambiar nues-tra percepción de la política. La hemos reducido a triunfo sobre el rival, por eso el ganador la vive como untriunfo. Ese aire triunfal que tienen todos los gobernantes, como si fueran los sujetos inocentes del poder,habría que corregirle con la visión que da la memoria de la política. Ni el poder actual, ni el bienestar que hoypodamos disfrutar, son inocentes. Hay una historia de aplastados sobre cuyo olvido está construida nuestropresente. El político consciente tiene muchas más razones para la seriedad que para la sonrisa de cartón quetanto les gusta exhibir. Finalmente, sería absurdo tras lo dicho que hiciéramos hoy política con la misma lógi-ca del pasado que la memoria denuncia. Si decimos que “hay que recordar para que la historia no se repita”,lo que estamos diciendo es que hay que acabar con esa lógica política que construye el progreso de la socie-dad sobre las espaldas de los más débiles. Walter Benjamin, en la novena de sus famosas Tesis, habla deese “ángel de la historia” que vuela con las alas desplegadas empujado por un huracán que viene del pasa-do. Este ángel tiene la particularidad de tener el rostro vuelto hacia atrás, a pesar del fuerte viento que empu-ja toda su figura hacia adelante. Y es un rostro desencajado porque va viendo cómo su marcha imparablehacia el futuro está sembrada de cadáveres y escombros. “Eso que llamamos progreso es así”, apostillaBenjamin. Así funcionan las sociedades modernas y cuanto más avanzadas, más víctimas en el camino. Lamemoria, al ponernos ante los ojos esa desagradable realidad, está exigiendo poner fin a esa lógica del pro-greso. Y no es que la memoria de la espalda al futuro. Lo que pasa es que no es lo mismo colocar a la huma-nidad como objetivo del progreso que hacer del progreso el objetivo al que tiene que someterse la humani-dad.

Podemos intuir tras lo dicho que recordar es no sólo políticamente incorrecto, sino peligroso. Las víctimas nosrecuerdan que ser humano es una conquista. No nacemos humanos, lo devenimos en la medida en que noshacemos responsables, es decir, respondemos a las preguntas y demandas que nos hacen los otros, sobretodo aquellos cuya existencia ya dependen de nuestra memoria. Ese sentido de la responsabilidad pone muycaro eso que podríamos llamar felicidad. Quizá no nos sea ya permitido. Quizá sólo podamos aspirar a serdignos de la felicidad. No es todo, pero no es poco.

Olot hace justicia a los republicanos muertos durante la guerra civil y en la dura posguerra al erigir este monu-mento a los defensores de la República. Era un escarnio que durante casi medio siglo no se pudiera conme-morar a los vencidos mientras se celebraba a los vencedores. La memoria moral no celebra (porque sólo sefestejan los triunfos) sino que conmemora (que es lo propio de los vencidos). Pero al dar ese paso lleno decoraje ciudadano el pueblo de Olot asume un gran compromiso: dar vida a la causa de los vencidos, conver-tir en utopía de la propia existencia la defensa de los valores cívicos por los que ellos lucharon y murieron.Primo Levi respondió una vez a la pregunta de si había perdonado a sus verdugos o los había tratado conodio, con esta sorprendente respuesta: “los jueces sois vosotros”. Se refería a los lectores de su testimonio.Somos nosotros, en efecto, los que escuchamos un testimonio de algún superviviente o leemos sus memo-rias o les recordamos por el choque de una obra de arte como este monumento A los vencidos de ClaudiCasanovas, nosotros quienes podemos hacer justicia al convertirnos en testigos y hacer lo que hace un tes-tigo: anunciar la vigencia de una injusticia pasada y vivir en duelo mientras no se salde.

*Reyes Mate, filósof espanyol, és professor d’Investigació del Consejo Superior de InvestigacionesCientíficas, de Madrid.

Un homenatge als defensors de la República / Jordi Pujiula*

Com és possible que, després de 65 anys d’haver-se acabat la guerra civil espanyola, encara ens estiguemplantejant un homenatge a tota la gent que va defensar un règim legítim, portat per les urnes de forma indis-cutible, contra la violència d’un aixecament armat militar-feixista? Com és possible que, encara avui, moltesfamílies ignorin el lloc on són enterrats els seus morts i esdevingui un deure moral i un acte d’estricta justíciala recuperació de les anomenades fosses del silenci? Per què tant de silenci sobre uns homes i dones quevan defensar uns ideals democràtics i progressistes i fins van donar la vida per ells?

Certament, els quaranta anys de dictadura franquista van imposar una dura llosa sobre aquestes i altres qües-tions. L’extermini de qualsevol vestigi de republicanisme i d’ideologia d’esquerres (Paul Preston parla d’holo-

62

Page 62: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

caust espanyol), a més del suplementari genocidi cultural i polític que va sofrir Catalunya, va suposar no sola-ment una brutal repressió sobre la població en general, els homes més il·lustrats i la classe obrera en particu-lar, sinó també l’ocultació del que estava passant, la negació sistemàtica dels morts, els assassinats en con-sells de cuneta, els afusellats després d’uns injustificables consells de guerra sumaríssims o bé els caiguts alfront de batalla. Tota una sistemàtica del silenci sobre els enemics de la dictadura, els empresonats, els exi-liats... Encara avui no tenim cap certesa sobre el nombre real de morts durant la guerra civil, atès que la recer-ca (de la Garrotxa, en el nostre cas) s’ha hagut de fer sovint sobre la voluble memòria oral dels cada copmenys supervivents d’aquells anys de tragèdia. Però no és menys cert que han hagut de passar massa anysde democràcia, sorgida d’una transició que es va forjar sobre un tàcit pacte de silenci i d’evitar passar comp-tes, perquè les inevitables qüestions històriques, com aquesta dels defensors de la República, s’obrin pas enel record i en els deutes d’una societat que volem ja normalitzada després d’una guerra civil. La lenta recupe-ració de la memòria històrica, iniciada fa anys, ens ha portat fins aquí.

Però quan parlem de defensors de la República també ens hem de preguntar qui eren i les diverses raons quevan tenir, aquelles persones, per agafar les armes en defensa d’un estat de dret amenaçat. En primer lloc, hemde convenir que la República fou un règim àmpliament desitjat, el 1931, i que el sentiment republicà fou indis-cutible i majoritari en totes les eleccions que van tenir lloc, a Olot concretament, durant els cinc anys que vadurar la Segona República, amb victòries contundents dels partits com Esquerra Republicana de Catalunya,sovint en coalició amb Acció Catalana Republicana o el Centre Obrer. Al nostre país, el sentiment de catala-nitat va anar absolutament vinculat al sentiment republicà. I el mateix es podria dir de la majoria de pobles dela comarca. El plebiscit sobre l’Estatut del 1932 fou una altra prova contundent de la voluntat d’un poble.També és cert que els partits d’esquerra, especialment els comunistes –ja fossin els heterodoxos del POUMo l’oficialista i estalinista PSUC–, minoritaris durant aquells anys, però que van ocupar revolucionàriament elpoder el 1936, van tenir clar que la defensa de la República formava part de la seva estratègia revolucionàriacap a l’emancipació social. Fins i tot els anarquistes, recordem-ho, es van empassar els seus escrúpols apo-lítics i es van integrar en els governs de l’Estat, de la Generalitat o dels ajuntaments davant d’aquella situaciód’emergència.

És evident que la guerra civil va provocar una gran fractura social i que van ser molts els olotins que van llui-tar al bàndol anomenat nacional, però no és menys evident que des del primer moment hi va haver un amplimoviment de voluntaris per anar al front per part dels republicans, als quals van seguir els homes cridats perles lleves, defensors amb més o menys convicció de la República. En qualsevol cas, la proporció dels mortsen un bàndol i en l’altre (més de 630 morts a la Garrotxa, l’1,5% de la població comarcal) demostra plenamentel major sacrifici que van fer els republicans (un 90% de morts davant d’un 10% dels franquistes). I, a tot això,encara s’hi afegiran els morts per la repressió de la postguerra, que es va perllongar fins a l’any 1942 (115 per-sones executades, majoritàriament al cementiri de Girona), o els 13 garrotxins que, exiliats, van trobar la mortals camps d’extermini nazis. Això només pel que fa als morts.

Però el concepte de defensors de la República ha d’ésser molt més ampli. Ha d’abastar també aquelles per-sones que es van exiliar en acabar la guerra (se’n calculen unes 250 a la ciutat d’Olot), moltes de les quals novan tornar mai més al seu país i van deixar la vida als cementiris de França o d’Amèrica; els empresonats (afinals del 1940, gairebé dos anys després d’acabada la guerra, hi havia encara 280 persones de la Garrotxaempresonades a Girona), sense oblidar els centenars de combatents que van passar pels camps de concen-tració arreu de la geografia espanyola; els exiliats que van passar pels camps francesos o els camps de lamort d’Alemanya, i encara totes les persones –dones, homes, vells, infants– que van sostenir la vida, el pa iles penes a la rereguarda. En aquest sentit, sovint s’ha ignorat l’esforç i el sacrifici de les dones a la rereguar-da. I, en definitiva, tot el conjunt de població, aquells éssers humans que van patir la postguerra, derrotats enla seva lluita, emmudits els seus ideals, silenciats en la seva pròpia llengua, refugiats en la por dels vençuts.

Un monument a tant de sacrifici i dolor, un record a tots els homes i dones que van veure en la República unpas endavant en la història d’aquest país, és un deure d’estricta justícia. Als lluitadors, als qui van morir en lalluita, als qui van patir qui sap les penalitats o, simplement, als qui van haver de guardar silenci davant l’opres-sió, a tots ells va dedicat aquest monument.

*Jordi Pujiula és metge i historiador.

63

Page 63: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

L’obertura a la mirada / Claudi Casanovas*

“I en privar els meus ulls de claror, la mort torna pura la llum per ells maculada”Fedra, de Jean Racine, (a partir d’una cita de Simone Weil a La gravedad y la gracia)

Escric aquest text ara que s’han iniciat les obres al passeig de la Teuleria, dos anys després d’haver acabat altaller la peça central de ceràmica i quasi tres després d’haver escrit la memòria de presentació del projecte.

Des de llavors no he tornat a llegir aquell text; em sembla recordar, però, que no hi feia esment, amb la clare-dat amb què ara se’m perfilen, d’alguns elements que em van ser molt útils a l’hora d’imaginar-me el monument.

Primerament, vull citar els discrets refugis antiaeris del que fou el camp d’aviació militar de les Preses –l’únicvestigi públic de la guerra civil que es conserva a la comarca–, els quals em dugueren, per mimesi, a imagi-nar un espai subterrani que sols l’interès del caminant converteix en lloc reconegut.

Després, sota l’efecte de la llum zenital fregant la verticalitat dels murs, una imatge que, un cop vista en la res-tauració d’una església, se’m quedà gravada a la memòria com l’element que hauria de ser l’eix principal,indiscutible, del projecte.

I, en tot moment, la idea de mantenir-me fidel a l’enunciat de l’encàrrec del municipi olotí: un monument públic,perdurable, als vençuts de la guerra civil.

Instintivament, vaig anar a buscar unes proporcions, tant en l’escala arquitectònica com en la de les idees enjoc, al límit de l’excés.

Ara m’adono, però, que aquestes qüestions, al costat d’altres elements i dels múltiples detalls del conjunt, solssón uns útils amb més o menys protagonisme al servei del veritable subjecte principal: la mirada, en les sevesdiverses accepcions.És clar que el més important, després de l’elaboració del projecte inicial, no ha estat tant la complicada exe-cució de l’enorme bloc ceràmic com el repte de la seva posterior “negació a la mirada”.Negació a la mirada d’aquest enorme bloc ceràmic, tan perdurable i alhora tan fràgil, mitjançant l’ocultament,a escala arquitectònica –pública–, dins l’urna de ciment.

Un ocultament que genera, per contrapartida, l’obertura a la mirada, en les quatre espieres verticals, ja que,sense la mirada, sols hi hauria l’espai –cova, cripta– propi a la mort.

Obrint cautelosament l’espai a la mirada, protegint-lo, però, de la inherent maculació del mirar, l’obrim a la vida.

La cova –cripta– passa a ser refugi-matriu. La consciència i els records són possibles.

En tot el meu treball anterior he estat interpretant les fissures, la indiscreció de la mirada en l’interior de lamatèria, de diferents maneres. En Als vençuts, la fissura passa als murs i actua relacionant el dins amb el fora,tot absorbint físicament i corpòriament la mirada.

M’agrada suposar que el passejant, després del probable ràpid cop d’ull exterior, s’acostarà i passarà de lavista del cop d’ull ràpid a la visita lenta i atenta. Visitarà l’espai, intern i extern, passant d’una espiera a l’altra,intentant unificar mentalment la forçada visió fragmentada, i en un moment o altre es reconeixarà a si mateixcom a visitant atent, conscient…, potser serà a un pas de la reflexió i dels records.

I, així com la llum zenital obrirà la penombra interna del cubícul, potser l’efecte d’aquesta momentània atenciósobre si mateix obri també, en un altre sentit, la mirada del visitant.Com serà la percepció del conjunt? Quins vincles s’establiran entre els diferents elements? Com serà la per-cepció de la peça oculta? Les distàncies, les proporcions, els canvis de llum i de l’estat del temps…, com res-sonaran enfora i endins entre les parets estretament enfrontades, en les pedres del talús, en les parets sequesde les fonts de Sant Roc, en les ribes del riu? Quins cercles concèntrics sorgiran? I, tot plegat, fins a on con-duirà l’atenció del visitant? S’establirà un lligam entre el text inscrit al sòl, la visita d’aquest espai reclòs i l’em-prempta sensitiva de la immòbil presència del bloc romput?

64

Page 64: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

Si aquests lligams, si el record de la insensatesa de la guerra, de la pèrdua, del sofriment de les vides repri-mides, aflora d’alguna misteriosa manera en els visitants, haurem complert allò que Sigrid Werning reclama-va al municipi olotí: un monument perdurable. Perquè no coneixem res, cap material ni forma, més perdura-ble, i tanmateix fràgil, que la memòria col·lectiva.

*Claudi Casanovas és l’autor del monument Als vençuts.

Breu història del monument / RedaccióL’Ajuntament d’Olot, en el ple tingut el 26 de setembre del 2002, fent-se ressò del sentiment expressat peralguns ciutadans, va aprovar per unanimitat la moció conjunta presentada pels grups polítics representats alple, que proposava “la creació d’una comissió cívica que estudiï la idoneïtat i la possible ubicació d’un monu-ment que honori la memòria de tots aquells olotins i olotines que lluitaren en defensa de la República demo-cràticament instituïda” (ANNEX 1).

Mitjançant un decret signat el 7 de novembre d’aquell mateix any, l’alcalde d’Olot va nomenar la comissió cívi-ca, amb l’encàrrec de proposar a l’alcaldia la localització del monument i l’autor o autora, i de vetllar perquè elprojecte final tingués els elements d’idoneïtat, respecte a la memòria dels nostres avantpassats i exemplaritatper a tots els ciutadans, especialment els més joves.

La comissió, presidida pel regidor de Cultura, Josep M. Fargas, es va constituir el 10 de desembre del 2002.En formaven part Sigrid Werning –que el juny d’aquell any havia publicat l’article que resumia la intencionali-tat que havia de tenir el momument (ANNEX 2)–, Joan Barnadas, Marta Mallarach, Antoni Mayans, MontsePlanella i Jordi Pujiula. En aquesta primera sessió, es va debatre a qui havia d’anar dedicat el monument i esva arribar a la conclusió que els destinataris no havien d’ésser únicament els defensors de la legitimitat repu-blicana, sinó totes les víctimes, en sentit ampli, de la ruptura d’aquesta legitimitat i de la posterior dictadura.

En la segona reunió, duta a terme una setmana mes tard, el 17 de desembre del 2002, la comissió va pren-dre l’acord d’emplaçar el monument a l’espai de confluència entre les fonts de Sant Roc i el camí de la Teuleria,en atenció a les considerables dimensions de la zona, la centralitat que aquest sector pot adquirir en el futuren connectar les fonts de Sant Roc amb el Parc Nou, l’oportunitat de coincidir en una zona objecte d’urbanit-zació i els antecedents històrics (les fonts de Sant Roc eren el lloc tradicional de les celebracions republica-nes). En aquesta mateixa sessió, la comissió també va decidir encarregar sengles avantprojectes als artistesClaudi Casanovas, Xavier Moliner i Àlex Nogué.

Transcorregut el termini per elaborar les propostes, els autors van presentar-les davant la comissió. Aquesta,en la reunió feta el 14 de març del 2003, va escollir el projecte Als vençuts, de Claudi Casanovas. La propos-ta guanyadora va ser exposada públicament durant els mesos d’abril i maig d’aquest any al vestíbul de CanTrincheria, seu de l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot, i la memòria explicativa que l’acompanyava va serpublicada en el butlletí municipal de cultura El Cartipàs del Plafó.

Finalment, el monument es va inaugurar el 25 de juny del 2006, en el marc de la zona urbanitzada recentmentsota la direcció de l’arquitecte Xavier Canosa.

Nota sobre l’autor / RedaccióClaudi Casanovas i Sarsanedas neix a Barcelona l’any 1956. És nét de l’escultor Enric Casanovas i del laca-dor Ramon Sarsanedas. El 1959 la seva familía es trasllada a Olot. Actualment és veí de Riudaura (laGarrotxa).

S’inicia en la ceràmica al taller del pare caputxí Marià Oliveras i a l’Escola Municipal de Belles Arts d’Olot.Continua la seva formació als tallers de Joan Carrillo i de Jaume Toldrà i Kim Montsalvatge.

L’any 1976 participa en la creació de la Cooperativa Coure, a Olot, un grup de ceramistes que organitza, entrealtres activitats, l’Estiu Japó 86. Des d’aleshores, i amb l’ajuda inicial d’una beca de la Generalitat deCatalunya, manté una relació professional amb el ceramista japonès Rioji Koie.

65

Page 65: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

L’any 1988 realitza la primera exposició a la Galerie Besson, de Londres, una activitat que es perllongarà, deforma biennal, fins a l’actualitat.

L’any 1992 obté el Gran Premi del Concurs Internacional de Mino, al Japó.

Un període especialment decisiu en la trajectòria artística de Claudi Casanovas és la seva reinterpretació deles formes bàsiques de la ceràmica: plat, bol, àmfora; és quan comença a experimentar amb textures, queevoquen l’activitat volcànica, però sempre dins els paràmetres marcats per les formes clàssiques.

El monument Als vençuts és, segurament, l’obra emblemàtica dels treballs posteriors –els Blocs– que conti-nuen l’exploració de les estructures volcàniques, però que s’allunyen de les formes antropologicoculturals iarriben a una tridimensionalitat abstracta que recrea amb aire, aigua, terra-argila i foc allò elemental (la forçatectònica, l’energia volcànica...), que pot esdevenir –no gens paradoxal– símbol d’allò essencialment humà.

Ha exposat a Alemanya, Anglaterra, Austràlia, Bèlgica, Corea, Dinamarca, els Estats Units, Finlàndia, França,Grècia, Holanda, Itàlia, el Japó, Portugal, Suècia i Suïssa.

La seva obra es troba en les col·leccions públiques següents: Alcobaça (Portugal, ARCO), Amorousios, Atenes(Grècia, Escultural Park), Barcelona (Catalunya, Museu de la Ceràmica), Canberra (Austràlia, National Galleryof Australia), Dresden (Alemanya, Kunstgewerbemuseum), Düsseldorf (Alemanya, Hetjens Museum),Estocolm (Suècia, Nacionalmuseum), Ichon (Corea, World Ceramic Center), Faenza (Itàlia, MuseoInternazionale delle Ceramiche), Mino (Japó, Public Collection, International Ceramics Competition), Norwich(Anglaterra, Sainsbury Centre for Visual Arts), Nyon (Suïssa, Musée Romain), Olot (Catalunya, Ajuntamentd’Olot), Ostende (Bèlgica, Museum voor Moderne Kunst Oostende), Rotterdam (Holanda, Museum BoijmansVan Beuningen), Seto (Japó, Seto Ceramic Museum Aichi), Sèvres (França, Musée de la Céramique),Shigaraki (Japó, Ceramic Cultural Park Museum), Vallauris (França, Musée de la Céramique), Westerwald(Alemanya, Keramikmuseum).

ALS VENÇUTS / Claudi Casanovas*Notes preliminars

El tema de l’escultura és invitar l’espectador a participar en el memorial de la mort i el sofriment dels vençuts.

En un primer moment, l’impuls bàsic va ser dir-me que recordar és desenterrar. Volia fer emergir, rotund, elrecord de tant sofriment; volia il·luminar la foscor, passar de l’espai tancat a l’obert. Però, com airejar, il·lumi-nar, desenterrar i recordar-ho tot, sense trair-ho? Ens queda sempre l’essencial inexpressat. Com podemacostar-nos-hi respectuosament?

Així sorgí el segon impuls, que va ser dir-me que podíem recordar, entrant nosaltres al panteó, a la cripta o ala caverna de l’angoixa, per sentir com l’espai es comprimeix amb la por, per sentir l’opressió i quedar-nos-hifins a la saturació. Però, com pretendre comparar-nos ni per un instant amb els morts i els sofriments reals?Com pretendre abolir-ne la distància que ens en separa?

I així sorgí el darrer impuls: reconèixer que, en realitat, hi haurà sempre una distància infranquejable, que hiha una intimitat del sofriment i la desolació, amb el seu propi espai. Nosaltres, visitants, només podem, si aixího escollim, donar-hi voltes des de fora i espiar-ne fragments, mai entrar-hi.

És un espai en penombra, a mig camí entre el sòl i el subsòl, és on –ho hem de creure– l’angoixa i la desola-ció dels vençuts s’han fos amb el seu propi altar.

Descripció

Hi ha un nucli de roca esberlada, cremada, excessiu per la seva forma i per les seves dimensions. Excessiua les mides humanes, és dens, molt pesant, just al límit entre la permanència i la destrucció. És un cub en ple

66

Page 66: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

esfondrament. És de gres, com de terra cremada, com una roca fosa o una roca volcànica.

Té una aparença dramàtica i turmentada en els seus accidents de formes i colors, i té també un caràcterrotund i serè pel que fa a la seva presència. És símbol del sofriment i la desolació, el seu altar.

Aquest nucli està amagat, recobert per una urna de formigó que l’empresona i el protegeix, com un refugi, comun búnquer, com una presó. No s’hi pot entrar, no se’n pot sortir.

Aquesta edificació sols presenta obertures a les arestes, a manera d’espieres. Les espieres tenen l’ampladajusta, per on des de l’exterior es pot veure a dins, sense poder-hi entrar (aproximadament 6 cm). Les aresteshoritzontals de la coberta, amb obertures de més amplada (15 cm), actuen de lluernes, ja que deixen entrarla llum diürna, zenitalment, a frec dels murs.

L’espai entre el nucli i l’urna és reduït. És un espai comprimit, en penombra, sols alleugerit pels canvis cons-tants de tonalitats, matisos i intensitats que li proporciona la llum del dia. La llum passa a ser l’únic vincle viuentre allò recordat i el qui recorda.

L’edificació-urna s’alça sobre un sòcol, també de formigó, de 8 x 10 m i 45 cm d’alçària.

Ubicació

L’escultura se situa al centre d’una gran feixa allargada, paral·lela a la riba del riu, a uns dos metres per sotadel nivell del sòl del recinte firal, i queda dissimulada a primer cop d’ull entre l’arbreda, tot oferint als vianantsuna vista quasi completa de la coberta. Per accedir-hi, es fa un recorregut descendent per les rampes esglao-nades al nord i al sud. A l’inici de les dues rampes, hi ha distribuïts de forma irregular tres monòlits de formi-gó, semblants a les parets de l’urna central, que fan de portes sense llinda per al visitant i que anticipen lesespieres. La paret de fons de la feixa és de pedra volcànica, semblant a les que es troben a la zona. El con-junt de l’espai fa de transició entre el recinte firal i el Fluvià. S’obre com una llarga balconada a la façana delriu i propicia un lloc de certa intimitat, no del tot estàtica.

*Claudi Casanovas és l’autor del monument Als vençuts.

Viaje al peso de la tierra / Lara Martín*

Ocurrió en un taller entre Olot y Riudaura, en la ladera de un monte desde donde se divisan los volcanes, lasovejas y los trigales. Unos meses antes habíamos visitado este taller y conocido al ceramista ClaudiCasanovas, su propietario. Hablamos un poco, vimos sus piezas y después de un rato nos mostró una expla-nada de hormigón cubierta por un techo de uralita; en el centro, en el suelo, se perfilaba un cuadrado de ladri-llo refractario; apoyados contra las paredes había unos paneles enormes de metal, forrados de manta térmi-ca; colgado del techo, suspendido con cuatro cadenas, colgaba otro panel; en una esquina del taller un toromecánico; sobre una estructura metálica un montón de sargentos (prensores) ¿Qué era todo aquello?

Pronto nos explicó lo que allí se estaba cociendo. En aquel espacio planeaba construir un gigantescoMemorial a los Vencidos de la República hecho en cerámica, de una sola pieza... Había sido un encargo delAyuntamiento de Olot para colocarlo en un parque. Tenía intención de comenzarlo en marzo, cuando todo elmaterial estuviese listo. Comentó que necesitaría ayuda y tras ver aquel montaje nos faltó tiempo para ofre-cernos voluntarias.

1 de marzo. El inicio.El 1 de marzo de 2004 comenzó todo. Éramos cuatro amigas estudiantes de cerámica, Sandra, Auba, Eba yyo misma, hacía mucho frío, nos pusimos por primera vez los buzos de trabajo, montamos en el coche y subi-mos al taller de Claudi para empezar a construir el memorial. El proceso de esta pieza se puede explicar encinco fases: montaje, congelación, caída, secado y cocción. Todo su desarrollo, excepto la caída, se hizosobre una plataforma de baldosas de carborundum, apoyadas sobre pilones también de carborundum en unabase de ladrillo refractario. El montaje de la pieza se parece bastante a la construcción de un muro, hubo dos

67

Page 67: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

diseños para la estructura interna del bloque: el primero era casi macizo; en el segundo, que ha resultado elmás eficaz, el interior está hueco.

3 de marzo. El montaje.La pasta utilizada es un compuesto de gres de La Borne, Puysaye, en Francia, óxido de hierro y papel deperiódico triturado, así que la primera tarea consistió en mezclar todo esto en las amasadoras. La consisten-cia final era bastante blanda. Después, con ayuda de una galletera, creamos ladrillos y planchas.

Para empezar a construir el bloque montamos el primer módulo de un encofrado de hierro, esto es, cuatropaneles metálicos que formaban una “caja” de 2,30 x 2,30 m. El encofrado tenía cinco módulos en total, quese iban montando uno encima del anterior a medida que se construía hasta completar el cubo de 2,50 m dealtura.

Primero, con las planchas de tierra de la galletera, recubrimos toda la superficie interior aplacándolas contralas paredes del encofrado y la base (en estas planchas, que formarán la superficie exterior, hay incrustadostrozos de piedra volcánica de la región). Después, con las mismas planchas, unas encima de otras, monta-mos un muro que recorría las cuatro paredes. En la zona interior se colocaron cuatro cubos de porexpan, ypor último se rellenó todo el espacio interno con ladrillos. Los ladrillos estaban dispuestos en perpendicular alas paredes y en contacto con los cubos de porexpan. Al completar la construcción del cubo, disolveríamos elporexpan dejando cuatro huecos interiores o chimeneas que permitirían la circulación del aire en toda la piezaa través de los agujeros de los ladrillos. En cada uno de estos agujeros insertamos un tubo de plástico. Estoevitó que se cerrasen con el peso de las hiladas superiores, y en la posterior fase de la caída. En total 2 Km,de tubo de plástico.

Una vez rellenado el primer módulo del encofrado, montamos el siguiente y colocamos otros cuatro cubos deporexpan encima de los anteriores para seguir construyendo de la misma forma. A medida que la pieza crecíaen altura, fue necesario usar andamios colocados a su alrededor y el toro mecánico que teníamos resultó másútil que nunca para llevar los ladrillos hasta arriba. Después de dos semanas nos habíamos acostumbrado altrabajo y al frío, había buena coordinación entre los cinco, pronto Claudi nos puso el mote de “la patrulla”.

25 de marzo. La congelación.Una vez terminado el montaje (habíamos puesto 12 toneladas de tierra), se encerró el bloque entre cincopaneles (cuatro paredes y un techo) de manta térmica. En distintos puntos del bloque de barro metimos son-das. La idea era congelar unos centímetros de pared manteniendo el núcleo tal cual, con el termostato y lassondas podríamos saber cuando se había alcanzado ese punto. Los paneles quedaron unidos entre sí consargentos. Dentro de la cámara así formada se introdujo un congelador industrial. Una vez quedó selladacomenzó el proceso de congelación. Habíamos terminado la primera fase y lo celebramos con una paella.Cuando ya estuvo congelado desmontamos el encofrado y preparamos el bloque para la caída. Claudi queríaque la pieza se agrietase pero que no saltase en pedazos, por eso la rodeamos con correas y film de plásti-co y volvimos a cerrar la cámara de frío hasta el día siguiente. Comentando esta parte del proceso fue cuan-do oímos hablar por primera vez acerca del “inútil peso de la tierra”. Claudi nos contó que la idea procedía deun pasaje de la Ilíada en el que Homero compara a los cuerpos inertes de los soldados vencidos con el “inútilpeso de la tierra”. Una vez muertos, los cuerpos se cosifican, sólo son peso. Con esta pieza, lo que pretendíaera hacer visible ese peso, no se trataba sólo de que éste existiera, sino que, como en un derrumbamiento,fuera patente y que, con su fuerza, diese vida al bloque.

5 de abril. La primera caída.Por la mañana vinieron dos camiones-grúa con enormes brazos mecánicos. La explanada del taller parecíauna iglesia antes de una boda, con gente por todas partes, cámaras y trípodes, una mesa con bebidas y dul-ces... abrimos el congelador y empezó la fiesta.

La operación más compleja fue la de sacar primero y devolver después el bloque a su plataforma, ya que lapoca altura el techo del cobertizo no permitía sujetarlo desde arriba y fue necesario coordinar las dos grúas,una en cada lateral, para moverlo. Por otro lado, las correas de la base que se usaban para levantarlo erandemasiado cortas y la pieza se inclinaba peligrosamente al tirar de ella. Una vez fuera del cobertizo, fueronnecesarias varias caídas para agrietarla. La primera idea consistía en dejarla caer primero sobre cuatro cuñasde hierro (llamadas “hachas”) para que cortasen la pieza y después cuatro de madera (“sillas”) para deformar-

68

Page 68: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

la. Las hachas no hicieron nada y las sillas saltaron en pedazos cuando el bloque cayó sobre ellas, así quedecidimos que el suelo de hormigón haría todo el trabajo. Era un día soleado, el barro se descongelaba pocoa poco llenándolo todo de pasta resbaladiza y haciendo más penosa la operación. Tras varias horas de peleay con el bloque hecho trizas decidimos devolverlo a su sitio. Había que hacerlo muy poco a poco para no des-trozar ni desmontar las baldosas de la plataforma de carborundum al posarlo sobre ellas, la pieza pesaba 13toneladas... Una vez más, correas de la base fallaron: no contenían bien el bloque, los trozos rotos del inte-rior comenzaron a colarse por entre ellas, trozos de cincuenta a cien kilos... Y aquello se convirtió en una ago-nía. El público había ido desapareciendo en el transcurso del día, los operarios de las grúas ponían malascaras, cansados y hambrientos. En algunos momentos dábamos la pieza por perdida. Sólo Genís, el jefe degrúas, seguía implacable, cubierto de barro hasta las orejas, poniendo correas, ganchos, maderas y plásticospara contener la gigantesca masa. A base de tozudez y esfuerzos desesperados consiguieron devolver aque-llo a su plataforma y todo parecía haber terminado. Pero Claudi quiso retocar las aristas que, con el calor ytodo el jaleo, se habían redondeado. Para eso, quitó poco a poco todas las correas y los plásticos y pudimosver el cubo desnudo, sin nada; parecía que se aguantaba sólo, pero tenía el alma rota... Todo el mundo sehabía ido ya, sólo quedábamos “la patrulla”, Claudi y unos pocos amigos. Muy contentos y cansados, creía-mos que el bloque era estable, íbamos a cerrar los paneles en torno a la pieza. En la siguiente fase tras lacaída se trataba de congelar totalmente la pieza para poder hacer el molde de yeso para el secado sin queperdiese consistencia. En ésas estábamos cuando oímos un crujido dentro del barro, miramos hacia allí y unsegundo después una de las paredes se derrumbó por completo. Hubo un gran silencio, triste y denso. Alguiendisparó una foto sobre la masa inerte. Aquella noche fuimos a cenar todos juntos para olvidarnos de la derro-ta. Hablamos mucho sobre “el inútil peso de la tierra”...

Había que empezar de nuevo, pero primero teníamos que desmontar la ruina que aún estaba en pie parapoder recuperar el barro aún congelado. Fue un trabajo penoso y lento; aún hacía frío, eran días grises y llo-vía a menudo, sacábamos el barro a medida que se descongelaba, recogíamos puñado a puñado aquella tie-rra helada, separamos los tubos de plástico enfangados, almacenábamos el barro sobre palés de madera,lavábamos los tubos en agua helada... Poco a poco, día tras día, la ruina fue haciéndose más pequeña y lospalés de barro se acumularon en la explanada del taller, cubiertos con plásticos negros, sombríos como túmu-los. En otra esquina del taller, dentro de un saco gigante, cientos de trozos de tubos, ya limpios, esperabanocupar su lugar de nuevo. Y una vez más la galletera se puso en marcha y comenzaron a salir ladrillos y plan-chas. De nuevo montamos el primer piso de encofrado y empezó la construcción del segundo bloque. Estavez en el interior pusimos una estructura de palés de madera que delimitaban un amplio hueco central. Estesistema tenía varias ventajas: facilitaba la construcción del bloque, aseguraba una mejor circulación del aireen el interior de la pieza, aligeraba el peso y permitía inspeccionar el interior para controlar el secado.Levantamos este segundo bloque muy rápidamente. En apenas dos semanas ya estaba listo para congelar-lo. Tras la congelación, desmontamos los palés del interior y rellenamos el hueco con balas de paja; de estaforma, con las caídas, el cubo podría deformarse pero las paredes no se hundirían hacia el núcleo hueco. Estavez protegimos las aristas con esquineras de porexpan para evitar su descongelación y le hicimos prometeral Claudi que no quitaría ni una sola correa hasta que el bloque no estuviera totalmente congelado y consoli-dado. Y así, el día 30 de abril la pieza estuvo lista de nuevo para el trompazo.

1 de mayo. La segunda caída.El día amaneció gris, caía una lluvia fina y constante. A las diez apareció la primera grúa, aunque no estába-mos muy convencidos de si podríamos hacerlo o no. No paraba de llover. Cuando el camión-grúa bajaba porla rampa de tierra que llevaba al taller desde la carretera, la tierra mojada empezó a ceder y aquella máquinade veinte toneladas se fue inclinando peligrosamente hasta quedarse al borde de la pista, con las ruedasdelanteras clavadas en el barro y a punto de volcar. Hicieron falta un montón de maniobras para sacar la grúade allí, después llegó un camión con grava y una excavadora y arreglaron la pista. Con todo aquello, Claudicasi había decidido dejarlo para otro día, pero después de un rato de charla y un poco de sobrasada, vio quetodos estábamos allí, “la patrulla”, las grúas, “el implacable Genís” y la pieza, y tampoco llovía tanto... y alláque fuimos. El segundo intento resultó mucho más fácil, entre Genís y Claudi habían planeado una nuevaestrategia para sacar la pieza de la plataforma: elevándola mediante gatos hidraúlicos la fijaron a una estruc-tura metálica con ruedas y tirando de ella la sacaron suavemente a fuera en aquel carrito improvisado. Estavez hubo tres caídas, desde aproximadamente unos dos metros de alto y, una vez hechas las grietas, pudie-ron deformar la pieza usando una serie de asideros que habíamos preparado dentro del bloc durante el mon-taje. El proceso fue mucho más seguro y controlado que la primera vez, además, la lluvia hizo que vinieran averlo sólo algunos amigos y había un ambiente relajado. Por fin, a las nueve de la noche, cerramos los pane-

69

Page 69: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

les y brindamos por el término de aquella fase.

2 de mayo. El secado.Al día siguiente estábamos de nuevo ante el cubo. Se trataba de preparar la pieza para el secado, de formaque, al descongelarse, no perdiese las formas agrietadas y la fuerza de sus líneas. Para eso, sacamos lasbalas de paja de dentro y rellenamos las grietas internas con barro. Usando tablas y puntales, apuntalamos elinterior para evitar que las paredes se vencieran hacia dentro cuando perdiesen consistencia. También, arma-dos con sacos de yeso y estopa, fuimos destapándola por partes, quitando correas y plásticos y cubriéndolacon una capa de yeso. Una vez el bloque quedó como un helado de nata gigante pero de yeso, reforzamoseste molde con un contra-molde hecho con palés, que abrazaban el cubo, fuertemente sujetos a él con cablesde acero. Encerramos de nuevo a la pieza entre los paneles y conectamos los quemadores de propano a bajapotencia. Así empezó el secado del bloque.

Duró más de tres semanas. Hubo que controlar muy bien los puntales interiores durante el proceso para adap-tarlos al encogimiento del barro. Al principio, a pesar de toda la estructura de contención, la altura de las pare-des bajó bastante, se abrieron varias grietas con el paso de los días, hubo momentos de inquietud. Por fin, alcabo de dos semanas, abrimos, cortándolo, el molde de yeso. Al retirarlo reencontramos nuestro cubo, peroera un cubo... medio “fofo”. Había perdido toda su fuerza y sus líneas rectas. Las paredes caían blandamen-te y la base se ensanchaba formando una especie de “panza”. Claudi lo miraba triste y no decía nada.

Pero en fin, aquel era el cubo que había y con él habría que seguir adelante, así que durante la siguientesemana nos dedicamos a tallar, limpiar, reconstruir grietas, depurar texturas, mientras la pieza continuaba sulentísimo secado. Al final de la semana habíamos resucitado el espíritu del “inútil peso de la tierra” casi total-mente. Otras dos semanas después la pieza estuvo por fin totalmente seca. Preparamos todo para la cocción,ésta duraría unos tres días. Rellenamos el espacio interior con ladrillos refractarios para que contuviesen lasparedes en caso de hundimiento hacia dentro. Habría dos quemadores bajo la plataforma y contábamos conun gran depósito de propano; aun así, sería necesario rellenarlo a media cocción para conseguir mantener los1.250ºC que debía alcanzar la pieza. Los mismos paneles que habían creado la cámara de frío alrededor delbloque, serían ahora las paredes del horno.

13 de junio. La cocción.Hicimos guardias de día y de noche para controlar que la curva de temperatura fuese bien. Apuntábamos latemperatura cada hora y abríamos las mirillas para ver cómo iba todo; campeonatos de ping-pong de madru-gada, juegos de petanca y largas charlas ocupaban el tiempo mientras el pirómetro subía poco a poco, lentí-simo, hasta los 1.250ºC. La última noche de guardia estuvimos los cinco despiertos. Dentro del horno el colorera ya de un amarillo claro y la pieza se veía entre ráfagas de aire ardiendo que borraban sus perfiles.Apagamos la luz del taller y el horno se convirtió en un cubo incandescente. Como en un biombo japonéstranslucido y extraño, los paneles de manta térmica dejaban pasar, suavizada, la potente luz del infierno quecontenían. Sentíamos bajo nuestros pies la vibración de los dos quemadores que, a toda potencia, asfixiabanaquel pedazo de roca, estábamos cansados, desvelados e inquietos... lo mirábamos con algo de miedo, res-peto y fascinación, era precioso. En torno aquel volcán domesticado nos rodeaba la noche, la oscuridad envol-vía el valle que se abría ante nosotros y las formas dormidas que lo habitaban; tal vez los otros volcanes, vie-jos y cansados, cuyo tiempo había pasado ya, miraban con curiosidad hacia nuestro pequeño taller pregun-tándose si habría llegado de nuevo la hora de vomitar fuego.

Los 1.250ºC seguían sin llegar al pirómetro, la masa de ladrillo refractario más la propia pieza representabanun volumen inmenso. Habíamos perdido ya algunos de los conos de temperatura que nos servían como refe-rencia fiable en la parte baja del horno, así que Claudi andaba preocupado y vigilaba las mirillas a menudopara saber que ocurría allí dentro. Por fin, a las tres de la mañana, alcanzamos los 1.200ºC, era suficiente,brindamos con champán y comenzamos una fase de mantenimiento de temperatura para que la pasta madu-rase bien. Sin embargo, al poco tiempo vimos, a través de las mirillas, que la pieza se estaba moviendo. Comolos pétalos de una flor terrible, las paredes de la pieza avanzaban hacia fuera y las grietas se ensanchaban.El calor se había concentrado en la parte baja del horno y se había superado el punto de fusión de la pastamientras arriba el pirómetro no se había dado por enterado. Paramos el horno; durante las siguientes treshoras el bloque continuó moviéndose lentamente; lo vigilábamos inquietos, tratando de enfriarlo con la mira-da. Por fin, cuando ya amanecía, se estabilizó y pudimos dormir unas horas... al menos la pieza seguía ente-ra.

70

Page 70: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

Al mediodía se hizo una reducción. Este proceso se realiza a 800ºC, se trataba de cerrar la entrada de oxíge-no y mantener abierto el gas; de esta forma, la combustión se hace con el oxígeno de la propia pasta, carbo-nizándola. Después de un tiempo, la pasta queda completamente negra. Claudi buscaba un color rojo muyoscuro, por eso, tras unas horas de reducción, cerramos también el gas para permitir que la pieza se reoxida-se un poco y recuperase algo de color. El horno resultó estar muy bien aislado y no hubo novedades. No que-daba ya sino esperar al enfriamiento para ver qué salía de allí.

25 de junio. Era eso.Una semana de intriga... El día 25 Claudi se decidió a abrir el horno. Las cuatro nos pusimos los buzos porúltima vez, allá dentro estaban cuatro meses de trabajo. Si no salía bien, habría que volver a empezar... desdeel principio. Nerviosos, empezamos a retirar los paneles. Detrás del primero pudimos ver un color precioso; amedida que descubríamos el resto vimos las grietas gigantes, la pasta fundida y reblandecida en la parte deabajo, la roca volcánica que incrustamos convertida en lágrimas negras derretidas sobre el rojizo de las pare-des. Había sufrido un movimiento terrible pero allí estaba, distinta desde cada ángulo, convulsionada y retor-cida, abrasada; pero de esto se trataba, del “inútil peso de la tierra”, de la violencia de las fuerzas naturales,del desastre de la guerra... una guerra de cuatro meses. Allí teníamos el resultado.

Una pieza de cerámica es como una fotografía que dura para siempre, todas las marcas y huellas que hay en elbarro antes de la cocción quedan grabadas a fuego. En este bloque, en distintos rincones, andan las marcas denuestras pisadas y las huellas de nuestros dedos y, aunque no los veamos, quedarán como recuerdo de nues-tra aventura, un recuerdo de 2 metros de alto y 10 toneladas de peso. También queda el espíritu del “inútil pesode la tierra”, es un peso innegable, que ha convulsionado las formas del inmenso cuerpo con violentas grietas.Ahora quedarán también presas, grabadas al fuego de nuestro particular Vesubio para recordarnos el estruendode los batacazos. Es un auténtico monumento a la memoria, a la de los vencidos y a la nuestra.

*Lara Martín, estudiant de ceràmica, va col·laborar amb Claudi Casanovas en el procés de construcció de l’o-bra Als vençuts.

71

Page 71: Maquetaci n 1§uts.pdf · 7 Presentació Lluís Sacrest* El retorn de la democràcia, fa vint-i-set anys, va propiciar que molts ajuntaments impulsessin actuacions en recordatori

72