Memòria del mapa de patrimoni cultural i natural de...

À R E A D E C U L T U R A

Memòria del mapa de patrimoni cultural i

natural de Vilassar de Dalt (el Maresme).

Juliol 2015

Redacció: Jordi Montlló Bolart

Mapa del patrimoni cultural i natural de Vilassar de Dalt (el Maresme)

Memòria tècnica | 2

ÍNDEX Pàg.

PRESENTACIÓ 4

AGRAÏMENTS 5

METODOLOGIA Marc teòric 6

Explicació fitxa 9

Elements no inclosos en el Mapa 9

Processos de treball 10

MARC TERRITORIAL Escut municipal i toponímia 16

El medi físic 17

La població i la seva activitat 19

Evolució històrica 22

RESULTATS DE L’ESTUDI Patrimoni immoble 28

Patrimoni moble 50

Patrimoni documental 52

Patrimoni immaterial 53

Patrimoni natural 59

ESTAT ACTUAL DELS ELEMENTS FITXATS Protecció legal 63

Estat de conservació 68

Cronologia 70

Titularitat 71

ELEMENTS NO FITXATS 73

76

BIBLIOGRAFIA



FITXA TÈCNICA

Nom del projecte: Mapa del Patrimoni Cultural i Natural de

Vilassar de Dalt

Població i comarca: Vilassar de Dalt (el Maresme)

Promoció: Oficina del Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona Ajuntament de Vilassar de Dalt

Execució: Jordi Montlló Bolart, historiador

Equip de suport: Laura Bosch Martínez

Coordinació Oficina de Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona)

Pere Barbado

Dates d’execució:

gener – maig de 2015



PRESENTACIÓ

L’Oficina de Patrimoni Cultural (OPC) de la Diputació de Barcelona és un servei especialitzat en la cooperació i promoció del patrimoni cultural local. Dins del seu programa d’Estudis i Projectes, l’OPC promou l’elaboració de Mapes del patrimoni cultural i natural, amb la col∙laboració dels municipis interessats, seguint els següents objectius:

� Captació exhaustiva de dades relacionades amb elements del patrimoni cultural i natural del municipi.

� Valorització dels elements reconeguts. � Adopció de mesures per a la seva protecció, consolidació i/o conservació. � Planificació d’accions de difusió i de rendibilització social cultural.

Aquesta memòria tècnica reflecteix el resultat dels treballs de recerca i elaboració del Mapa del patrimoni cultural i natural del municipi de Vilassar de Dalt (el Maresme). L’estudi ha estat encarregat a Jordi Montlló Bolart per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona a partir de la sol∙licitud efectuada per l’Ajuntament de Vilassar de Dalt.

El treball s’ha realitzat entre els mesos de gener i maig de l’any 2015.



AGRAÏMENTS

Aquest treball no s’hauria pogut realitzar sense l’inestimable col∙laboració d’un seguit de persones a qui volem donar un sincer regraciament.

En primer lloc volem agrair la col∙laboració de l’Ajuntament i el seu personal pel seu interès i per les gestions facilitades en tot moment.

Quan hem necessitat fer una consulta en un arxiu, biblioteca o centre oficial o privat, ens hem trobat una sèrie de persones que ens han atès molt professionalment. Volem agrair les atencions rebudes dels tècnics del departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona.

El nostre agraïment també és per totes les persones que ens han obert amablement les portes de casa seva.

En l’apartat de metodologia es pot veure el llistat de totes les persones que han col∙laborat d’una manera o altra en la gestació d’aquest treball, la informació de les quals ha estat valuosíssima.



METODOLOGIA

MARC TEÒRIC

La finalitat d’aquest tipus de treball és la recopilació exhaustiva dels elements del patrimoni cultural i natural d’un municipi. L’eix bàsic del treball és l’inventari de tots els elements susceptibles d’ésser reconeguts com a rellevants o singulars d’aquella població pels seus valors històrics, artístics, simbòlics o identitaris, a partir d’una tipologia concreta que permet englobar‐hi totes les accepcions reconegudes.

De cada element es fa una fitxa amb totes les dades que s’hagin pogut aplegar d’aquell bé cultural, ja sigui a través de la visita in situ o a través de la documentació bibliogràfica (veure apartat corresponent), a través d’arxius o d’informació oral facilitada per particulars, propietaris o representants d’entitats socials i/o culturals del municipi. Amb l’inventari fet i les dades recollides es poden fer les pertinents classificacions, anàlisi i estudis estadístics, a fi i efecte de fer‐ne les valoracions corresponents, tant a nivell individual de cada bé com a nivell global; tant del seu estat de conservació, com del nivell de protecció que té o de les seves característiques històriques.

El que es tracta, és de facilitar a l’Ajuntament i a tots els ciutadans i ciutadanes d’aquell municipi una eina de coneixement de la globalitat dels seus béns patrimonials, des d’una concepció àmplia del patrimoni cultural. Es tracta d’obtenir un instrument que permeti l’establiment de mesures per a la seva protecció i conservació i faciliti el seu accés públic; així com la planificació de projectes de rendibilització social; l’elaboració de programes de difusió: rutes didàctiques o turístiques, publicacions, jornades de debat, conferències, etc. També ha de servir per facilitar la presa de decisions en el planejament urbanístic, la planificació de senyalització o la coordinació de programes conjunts amb municipis veïns.

Els Mapes del patrimoni cultural i natural d’un municipi són, bàsicament, elements vius: poden créixer o disminuir segons les circumstàncies conjunturals. S’hi poden afegir nous elements perquè es consideri oportú o perquè apareguin elements desconeguts en el moment de la realització del treball: nous jaciments arqueològics, donacions de col∙leccions, etc. També es pot donar el cas que s’hagin de suprimir elements per robatori, destrucció, natural o antròpica o canvis de criteris. Amb aquestes premisses, cal considerar el Mapa del patrimoni cultural i natural com una eina dinàmica i activa.

Però, s’ha de tenir present que no es tracta d’un treball de recerca pura i estricta, en el sentit acadèmic de la paraula. Tampoc es pretén fer una història del municipi, ni fer una anàlisi de l’evolució social o econòmica, ni un estudi estadístic o demogràfic d’aquell poble. No es parteix d’un plantejament d’una hipòtesi que cal confirmar o rectificar; ni s’han fixat uns objectius científics que cal assolir. Per tant, no hi ha unes conclusions finals; ja que no es tracta d’un element tancat, sinó obert, com ja s’ha comentat.



Tampoc és un catàleg del patrimoni arquitectònic o urbanístic del municipi; amb una normativa associada de protecció. Per tant, no té cap influència ni transcendència en la protecció urbanística d’un bé o element. Tot i que si que pot servir com a document base per a futures catalogacions. És un simple inventari, una base de dades relacionades amb unes coordenades que l’ubiquen en un espai concret; un mapa amb les corresponents fitxes al servei dels ciutadans i ciutadanes, que recull tot el patrimoni existent a la població o relacionat amb ella.

Tampoc és una eina cadastral ni destinada a la imposició o revisió d’impostos de cap mena.

A partir d’aquest treball es poden gestionar i implementar futures polítiques culturals o patrimonials, programar recerques d’investigació o elaborar plans de protecció urbanístics; però sempre com un punt d’inici; sense capacitat legal ni normativa.

Els Mapes del patrimoni cultural i natural d’una població han de comprendre la detecció exhaustiva, descripció i valoració dels diversos béns i elements patrimonials inclosos i classificats en al següent tipologia.

1.‐Patrimoni immoble 1.1‐ Edificis

1.2‐ Conjunts arquitectònics

1.3‐ Elements arquitectònics

1.4‐ Jaciments arqueològics

1.5‐ Obra civil

2.‐Patrimoni moble 2.1‐ Elements urbans

2.2‐ Objectes

2.3‐ Col∙leccions

3.‐ Patrimoni documental 3.1‐ Fons d’imatges

3.2‐ Fons documental

3.3‐ Fons bibliogràfic

4.‐Patrimoni immaterial 4.1‐ Manifestacions festives

4.2‐ Tècniques artesanals



4.3‐ Tradició oral

4.4‐ Música i dansa

4.5. Costumari

5.‐Patrimoni natural 5.1‐ Zones d’interès natural

5.2‐ Espècimens botànics singulars

Dins l’àmbit del patrimoni immoble inclou edificis singulars amb valor monumental, artístic, històric, etnològic, identitari, religiós, industrial o simbòlic. La tipologia de conjunts arquitectònics inclou diversos edificis que formen un conjunt o estructures complexes composades per diversos elements edificats. En la tipologia d’elements arquitectònics s’inventarien elements rellevant d’un edifici: parts singulars d’edificis, elements d’origen arquitectònic que ja no formen part de cap edifici, i elements que formaven part de l’entorn inherent d’un edifici. També s’inclouen estructures arquitectòniques de caire rural o popular. Dins aquest àmbit s’inventarien jaciments arqueològics de qualsevol tipus i cronologia i obra civil, obres de caràcter públic o comunal.

El segon àmbit és el de patrimoni moble, que inclou elements urbans, objectes i col∙leccions. Els elements urbans fan referència a monuments o elements commemoratius o ornamentals instal∙lats a la via pública.

L’àmbit de patrimoni documental inclou fons d’imatges, fons documentals i fons bibliogràfics. Els primers fan referència a sèries d’imatges (fotografies, films, ...) que formen un fons o una col∙lecció, segons criteris temàtics o de propietat. Els fons documentals són sèries de documents que formen un arxiu de propietat pública o privada. S’entén fons bibliogràfics a sèries de llibres que formen part d’un arxiu, biblioteca o col∙lecció que tinguin un valor històric i patrimonial.

El patrimoni immaterial inclou manifestacions festives, tècniques artesanals, tradició oral, música, dansa i costumari. La tipologia de les manifestacions festives recull les festes populars locals, en la seva globalitat, o destacant una activitat singular específica dins la festa, formin part o no del cicle festiu anual, religiós o laic. S’entén per tècniques artesanals les manifestacions singulars i específiques de la localitat o el seu entorn, en relació als oficis, a l’artesania, a la gastronomia, etc. Per tradició oral cal entendre qualsevol referència d’origen no literari (transmesa oralment tot i que es pot haver publicat) relacionada amb llocs o elements del terme: contes, llegendes, etc. Dins aquest àmbit del patrimoni immaterial també s’inclouen manifestacions musicals tradicionals



singulars i específiques de la localitat que estiguin en vigor o bé que s’hagin perdut. Finalment en l’apartat de costumari es documenten maneres d’actuar o de fer, comportaments socials o actituds específiques del municipi que estiguin en vigor o bé que s’hagin perdut.

El darrer àmbit és el de patrimoni natural que abasta dos tipologies: zones d’interès o espècimens botànics singulars. Pel que fa a zones d’interès són les que tenen un valor específic a causa de les seves característiques botàniques, ecològiques, zoològiques, geomorfològiques o paisatgístiques, encara que hagin estat creades o alterades per intervencions antròpiques. Els espècimens botànics de caire singular que tenen un interès sovint més històric o cultural que no pas ecològic també es documenten.

EXPLICACIÓ FITXA

Per inventariar o documentar tota aquesta tipologia de béns patrimonials, s’ha utilitzat el model de fitxa en MS ACCES 2000, establert per l’Oficina del Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, que comprèn els següents camps d’informació: Número de Fitxa; Codi; Àmbit; Denominació; Lloc/Adreça; Titularitat; Nom del propietari; Tipologia; Ús Actual; Descripció; Observacions; Estat de conservació; Autor; Estil/Època; Any; Segle; Emplaçament; Longitud; Latitud; Altitud; Fitxes associades; Accés; Historia; Bibliografia; Protecció; Inventari; Vincles; Autor de la fitxa; Data de registre; Data de modificació; i fins a un màxim de tres fotografies. Hi ha diversos tipus de camp segons s’indica a continuació:

Obligatoris / No obligatoris

Només s’han de complimentar els camps de la fitxa que sigui possible, d’acord amb el volum d’informació disponible, excepte els que són obligatoris. Els camps restants es poden deixar en blanc si no hi ha informació.

Tancats / Oberts

Alguns dels camps són tancats (és a dir, presenten un desplegable amb un conjunt d’opcions tancades prement una sageta a la dreta). La resta de camps són oberts (la redacció és lliure)

Limitats / extensibles

Tots els camps tenen un espai limitat (el que es veu a la fitxa) excepte alguns que són extensibles (es pot escriure fins a 4000 caràcters), que presenten al costat dret del camp dues sagetes.

ELEMENTS NO INCLOSOS EN EL MAPA

Hi ha una sèrie d’elements que no han de ser inclosos en el Mapa del patrimoni com a fitxa. És el cas d’elements poc singulars o dubtosos, o bé elements que d’entrada no mereixen o no poden ser fitxats però sí citats. En aquest cas, s’inclouen en un apartat o llistat “d’elements no fitxats”. Es tracta d’elements poc rellevants, amb pocs valors



històrics o artístics; o bé, elements desapareguts o destruïts; o bé, elements que tot i tenir‐ne referències orals o bibliogràfiques no s’han pogut localitzar; o bé, elements pertanyents a d’altres municipis limítrofes, però que es creia que eren del municipi en estudi; o bé, que formen part d’un altre element, i que no cal singularitzar. La relació de tots aquests elements s’incorpora a la memòria ordenats per tipologies.

De totes maneres, hi ha elements que no s’han de fitxar mai. Són els casos d’entitats i associacions culturals, socials o esportives; festivals i altres esdeveniments culturals no festius; biblioteques o altres equipaments culturals; l’escut municipal; personatges il∙lustres o esdeveniments. Els Mapes del patrimoni són inventaris d’elements del patrimoni cultural, no és el cens de recursos culturals del municipi. No es tracta de documentar l’activitat o l’agenda cultural, sinó aquella que té un plus de component patrimonial, històrica o tradicional, ja sigui material o immaterial.

Es pot donar el cas d’haver de reflectir la importància d’una entitat determinada per la seva implantació o antiguitat. En aquest cas es pot fer fitxant una activitat tradicional o festiva que organitzen, o fent la fitxa del seu arxiu o del seu fons documental o ,fins i tot, documentant la seva seu, encara que l’edifici com a tal no tingui prou entitat arquitectònica.

PROCESSOS DE TREBALL

Fase prèvia de documentació:

La primera tasca que es planteja en la realització del Mapa del patrimoni cultural i natural d’un municipi és la recerca documental en arxius, biblioteques i serveis oficials on hi hagi la possibilitat o la sospita de l’existència d’informació referent a aquell municipi. En aquest sentit, els treballs previs de documentació han estat els següents:

� Consulta i buidatge de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya, dipositat en el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; a partir de l’aplicatiu eGIPCI que permet la consulta de les fitxes telemàticament.

� Consulta de les memòries d’excavacions arqueològiques o estudis d’impacte

ambiental relacionades amb el municipi de Vilassar de Dalt, dipositades en el Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

� Consulta i buidatge de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya,

dipositat en el Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; també a partir de l’aplicatiu eGIPCI que permet la consulta de les fitxes telemàticament.



� Consulta del Pla General d’Ordenació Urbanística Municipal i del Pla Especial

Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Vilassar de Dalt.

� Consulta dels Mapes de Patrimoni Cultural i natural de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona corresponents als municipis d’Alella, Vallromanes i Cabrils.

� Consulta i buidatge de l’Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya (IPIC), dipositat en el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa.

� Consulta i buidatge de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, dipositat a la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional de Catalunya de la Generalitat de Catalunya.

� Consulta al Catàleg del Patrimoni Festiu a Catalunya elaborat per la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional de Catalunya de la Generalitat de Catalunya.

� Consulta i buidatge de l’Arxiu del Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona (SPAL).

� Consulta de la base de dades de “Bienes Culturales protegidos” del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte; http://www.mecd.gob.es/

� Consulta de l’anuari estadístic de Catalunya (Idescat) per les dades demogràfiques, econòmiques i estadístiques del municipi.

� Consulta a la pàgina web desenvolupada per l’Observatori del paisatge http://wikipedra.catpaisatge.net/ a partir d’una idea inicial de la Fundació Catalunya ‐ La Pedrera i amb la col∙laboració de l’associació Drac Verd, entre altres entitats que vetllen pel patrimoni de la pedra seca a Catalunya

� Consulta de l’inventari de rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica.

� Consulta de l’inventari d’arbres monumentals i d’interès local i comarcal del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.

� Consulta on line de l’ Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

� Consulta de l’inventari d’Espais geològics de Catalunya (EIG) del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.



� Consulta de la Memòria digital de Catalunya on es troben diverses col∙leccions fotogràfiques consultables telemàticament.

� Consulta de l’Arxiu Gavin.

� Consulta a l’Arxiu municipal de Vilassar de Dalt.

� Consulta a l’Arxiu Diocesà de Barcelona.

� Consulta a l’Arxiu de la Parròquia de Sant Genís de Vilassar.

� Consulta de l’Inventari d’espais d’Interès geològic del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.

S’han consultat una sèrie d’obres bibliogràfiques, algunes de caràcter general com el Costumari de Joan Amades o la Catalunya romànica, però d’altres ben concretes, com ara les publicacions editades per l’Ajuntament. Els temes han estat d’allò més variats, sempre que tinguessin referència amb el que buscàvem. Podeu consultar aquesta bibliografia en l’apartat novè d’aquesta memòria.

La consulta i el buidatge de tots aquests arxius, inventaris i fons bibliogràfics i documentals, ha permès elaborar un primer llistat provisional d’elements, el qual ha estat contrastat amb els responsables del seguiment per part de l’Ajuntament i l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, així com amb alguns dels informants que han col∙laborat durant la realització del present treball.

Treball de camp:

La tasca més ingent, però alhora fonamental i indispensable d’aquesta fase és la de visitar in situ els diferents béns patrimonials: edificis, fonts, jaciments arqueològics, objectes, espècimens d’interès, etc. Hem comptat amb la col∙laboració d’alguns veïns que han facilitat la nostra feina i ens han obert les portes d’algunes finques particulars. En alguns casos, però, no ha estat possible entrar, ni a dins les cases ni, en algunes ocasions, dins la finca.

Durant el treball de camp s’han fotografiat en format digital els elements que han estat localitzats. Excepcionalment no s’ha pogut obtenir fotografies d’alguns elements per problemes amb l’accés o per tractar‐se d’esdeveniments organitzats durant el curs de l’any i s’han utilitzat les fotografies cedides pels propietaris o per l’Ajuntament. La qualitat de les imatges, sovint ha estat determinada per condicionants físics irreversibles com l’estretor d’alguns carrers a l’hora de fotografiar edificis o la presència d’elements aliens a l’arquitectura, la manca de visibilitat o perspectiva. En zones urbanes, l’estretor dels carrers influeix directament tant per la manca de perspectiva com per la creació de zones



de grans contrastos lumínics, per la incidència dels raigs solars. Però l’objectiu d’aquestes fotografies no és artístic sinó el d’identificar l’element inventariat.

De cada element s’han pres la situació geogràfica en coordenades UTM. El sistema utilitzat de referència geodèsica és l’ETRS89 ( EPGS:25831), a partir del programa INSPIRE creat per la Comunitat Europea per tal de promoure l’harmonització de la geoinformació per tots els estats membres per tal de facilitar l’interoperabilitat entre els territoris, i que és el que utilitza la Diputació de Barcelona des d’enguany.

En el cas del patrimoni immaterial es posen coordenades quan el bé inventariat discorre en un lloc concret o característic. El cas de la tradició oral i peces musicals es poden ubicar en coordenades genèriques, al costat de l’Ajuntament com a punt de referència, ja que afecten a tot el municipi. En el cas d’elements immobles amplis, tipus camins, boscos, jaciments arqueològics, es posen les coordenades d’un punt intermedi. També en els casos de conjunts arquitectònics com carrers o grups de cases. També es dona el cas d’inventariar elements que es troben en altres municipis (arxius, museus, col∙leccions privades,...). En aquests casos, les coordenades UTM, fan referència a l’Ajuntament o amb un edifici relacionat.

El treball de camp s’ha recolzat amb una sèrie d’entrevistes a persones relacionades amb entitats socials i culturals del municipi que poguessin tenir alguna vinculació amb elements del patrimoni cultural de Vilassar de Dalt o amb propietaris o masovers de masies. La relació d’aquestes entrevistes és la següent:

NNom Entitat Araujo, Francisco Hospital de Sant Pere Arca, Enric del Sant Sebastià Arroyo, Jordi Formatges Artefor Artigas, Llorenç Can Guardiola Artigas, Xavier Can Mamet Bagà, Jordi particular Benito, Pere Historiador Berger, Gonzalo Tanit Borràs, Agapit Arquitecte Camino, Isabel Can Maioles Campins, Isidre Ca l'Isidret Canals, Josep Les Ginesteres Carbonell, Francesc Ca l'Arcís Carmona, Paco Can Miqueló vell Castuera, Adelaida Can Sabatés Cerdà, Toni Can Boquet



Clapés, Joan particular Coma, Isabel Biblioteca Can Manyer Cuixart, Josep Formatges Can Pujol Dresaire, Albert Caramelles Duran, Pere empresari Escudero, Lluïsa Ca l'Isidret Fernández de Bobadilla, Ignacio Can Maians Font, Joan Can Tosca Giner, Miquel Pastor Gomis, Jordi particular Graupera, Joaquim Historiador Guijarro, Mercedes Ca l'Arcís Huguet, Carles Can Tarrida Illa, Mossèn Jordi Parròquia de Sant Genís de Vilassar Isla, Manolo Can Ventura Llanza, Roberto Can Bruguera Llongueras, Marta Alcaldia Loire, Marta Caramelles Macià, Xavier Museu Arxiu Municipal de Vilassar Martínez, Pere de Mas Can Valleu Mas, Teresa Can Serra de Plaça Miranda, Joaquim Caramelles Oliva, Benet Ajuntament de Vilassar Ortega, Enric Museu Arxiu Municipal de Vilassar Pacheco, Pepi Can Tosca Pla, Montserrat el Ravalet Planas, Bartomeu Cal Senyor Planas, Maria Cal Senyor Pons, Marc Museu parroquial Rafanell, Hermínia Arxiu Municipal Reig, Ferran el Ravalet Rosés, Montserrat Caramelles Sabaté, Xavier Ca l'Anton Feliu Samon, Josep Arxiu Parròquia de Sant Genís de Vilassar Sánchez, Agustí La Costa Sánchez, Josep La Costa Serra, Pepeta Aplec del sant Crist Soriano, Xavier Serveis tècnics municipals Terrades, Ignasi Universitat de Barcelona



Ubach, Pau Grup d'Arqueologia de Vilassar Ventura, Pere Can Colomer Vilà, Enric Can Ràpia Vilademunt, Josep particular Villà, Rosa Can Villà Villagrasa, Francesc Cau del cargol Yelo, Jesús Can Sala

Treball de gabinet:

La fase final del treball consisteix en redactar la present Memòria, amb totes les dades obtingudes i fetes les pertinents valoracions. Amb la informació documental i la informació obtinguda del treball de camp, tant gràfica com escrita o oral, s’han pogut elaborar les corresponents fitxes de cada element i fer‐ne una anàlisi i un diagnòstic concret sobre la rellevància, tipologia, potencialitat i possibilitats del patrimoni cultural de Vilassar de Dalt.

Les dades obtingudes de la recerca bibliogràfica són fruit d’una compilació més que d’un treball d’investigació, com ja s’ha especificat en l’apartat corresponent. Per tant, no sempre es poden contrastar. Sovint la historiografia local és poc metòdica i s’acostuma a alimentar d’ella mateixa, sense contrastar amb les fonts originals. Per aquest motiu, si hi ha algun error, s’ha d’entendre dins aquesta particularitat.

En el cas d’elements catalogats, els noms utilitzats a les fitxes són els que surten en la documentació oficial consultada. Quan es coneix un altre nom d’un mateix element a través de la informació oral o d’una altra documentació consultada (IPA o bibliografia), també es posa en un altre camp. Si un element té un patronímic com a identificador, es manté la grafia original.

Signatures abreujades d’arxius entitats consultats:

AMV Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt

APSGV Arxiu Parròquia Sant Genís de Vilassar

CC.AA Carta Arqueològica

CEC Centre Excursionista de Catalunya

ICGC Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

IPA Inventari del Patrimoni Arquitectònic

IPEC Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya

IPIC Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya

SAM Servei d'Atenció Museística

SPAL Servei del Patrimoni Arquitectònic Local



MARC TERRITORIAL

ESCUT MUNICIPAL I TOPONÍMIA L’escut de Vilassar de Dalt té el següent blasonament: en camp de plata hi ha un escussó d’or amb quatre pals de gules, acompanyat de dos xipressos de sinople, en punta dues espasses rectes creuades en porpra encabides en or . Per timbre porta una corona reial oberta, d’infant.

Aquest escut no segueix el reglament dels símbols d’ens locals de Catalunya, aprovat per Decret 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d'ens locals de Catalunya (DOGC 4914, de 28 de juny de 2007).

L’origen de l’escut és desconegut. Sembla que comença a utilitzar‐se pels volts de 1800. En el plànol de 1777 ja apareix un primer segell de Vilassar on s’observen els quatre pals de gules en camp d’or, timbrats amb la corona característica dels reis d’Aragó, com a símbol de la incorporació a la jurisdicció reial pel privilegi concedit per Ferran II, el 31 de juliol de 1480. També s’hi reconeixen uns elements estilitzats que podrien representar les plomes de Sant Genís notari, copatró de la vila, que posteriorment es transformarien en les dues espases actuals. Les plomes simbolitzarien l’element eclesiàstic i evocarien l’origen parroquial de la representació municipal. Segons alguna interpretació, les espases creuades farien al∙lusió a les dues jurisdiccions, alta i baixa, que coexistiren a la baixa Edat Mitjana en mans dels reis i dels senyors del castell respectivament. En els segells del segle XIX ja apareixen els dos arbres, que procedeixen de l’escut heràldic dels des Bosch, senyors del castell de Vilassar i Burriac, i simbolitzarien la jurisdicció feudal.

Les referències més antigues on surt el nom de Vilassar, són escriptures del segle X transcrites als Libri Antiquitatum Ecclesiae Cathedralis, en el segle XIII, que es conserven a l’Arxiu de la catedral de Barcelona. El document més antic és el núm. 455 (L.A II, foli 158), datat l’any 978, és una escriptura de venda d’unes terres de Premià, on es diu que afronten amb el terme de Villazari.

També s’anomena Vilazari en el document 456 (f. 158) que és una escriptura semblant datada l’any 981. En els documents 454 (f. 158) i 468 (f. 160), datats l’any 982, es parla de Villazare. En el document 437 (f. 151), datat l’any 993, ja ha evolucionat a Vilazar.



Es tracta d’un topònim evidentment compost; una primera part format pel sufix Villa, que podria correspondre a la denominació llatina d’una casa de camp i el patronímic Azari, sobre el que recauen diverses hipòtesis. Corominas (1997) cita aquests i altres documents antics on es cita el nom. Descarta la relació que Paul Aebischer estableix amb un lloc de la Garrotxa amb un “villulam nomine Adario”, que seria d’origen pre romà i que donaria lloc a Ridaura. A més a més Aebischer acaba reconeixent un origen etimològic desconegut per Vilazar.

Tot seguit presenta les dues tesis sobre l’origen etimològic d’aquesta paraula que li semblen més versemblants. Deixem a banda altres suggeriments que s’han difós més o menys (Domínguez i Oliva: 1994). Per un costat la tesi d’origen jueu, i esmenta noms de jueus citats en documentació del segle XIII, i per altra banda la d’origen germànic. Aquesta darrera és la que per Corominas (1997) és la més fiable.

EL MEDI FÍSIC

Vilassar de Dalt és un municipi del Maresme estès en bona part als vessants septentrionals de la Serralada litoral, a 142 metres sobre el nivell del mar. Està situat al sector sud de la comarca. Confronta amb els municipis vallesans de la Roca del Vallès, pel nord‐oest i Vallromanes, per l’oest, i en el Maresme, amb els de Cabrils , pel nord‐est, Òrrius, al nord, Premià de Dalt, pel sud‐oest, i Vilassar de Mar, pel sud‐est. Té una superfície de 9 Km 2 i una població de 8.882 habitants, amb el cens de 2014. Per tant, la seva densitat demogràfica és de 986’8 habitants per km2.

El terme històric, fins el segle XVIII, comprenia els veïnats de Mar, del sant Crist i de Cabrils. El nucli antic es forma a partir de la sagrera de l’església i a redós del castell; entre les rieres de



Targa i de Salvet que neixen als vessants de la serra de Sant Mateu de la serralada Litoral. Aquestes dues rieres conflueixen per sota Can Maians, l’antic mas Eroles, que l’any 1557 aixeca una torre de guaita. Al voltant hi ha una sèrie de masies disseminades, que s’han anat integrant al teixit urbà amb el creixement del nucli. Entre aquestes cases pairals, inicialment aïllades, es van formar cap al segle XVII carrers amb les típiques cases de cós, de planta baixa i pis, amb eixida a la part posterior. També hi ha un conjunt de masies de muntanya.

En el segle XIX i després a partir de 1950, el poble creix amb nous barris, fruit de l’expansió econòmica motivada per la indústria tèxtil, i amb zones urbanitzades. Una carretera local uneix Vilassar de Dalt amb Premià de Mar (BV‐5023), en el PK 1:5 es troba la connexió amb l’autopista C‐32 de Montgat a Palafolls. També es comunica amb Cabrils i Premià de Dalt (per la Cisa) i amb Òrrius i Vallromanes (pel camí de La Costa).

La superfície del Parc La Conreria ‐ Sant Mateu ‐ Céllecs dins el terme municipal de Vilassar és de 597,88 Ha. L’espai natural és una clara representació dels sistemes naturals propis del litoral català. Una bona mostra n’és el relleu, amb formacions geològiques extremadament singulars i la seva diversitat de comunitats vegetals. Està dominada per boscos mediterranis de pi pinyoner, pi blanc i alzinars, que alhora alternen amb comunitats identificades amb ambients centreeuropeus, com les rouredes, més predominants als vessants d’obaga i encarades a les comarques del Vallès. També destaquen els boscos pròpiament de riera o ribera, molt més ombrívols amb pollancres, avellaners, àlbers i verns, amb arbusts i herbassars propis d'aquests ambients com el saüc, el llorer, etc. Destaquen les àrees de matolls i herbassars com el fenàs. Altres espècies importants i incloses al catàleg de flora amenaçada de Catalunya i de les quals es pot detectar algun exemplar, és el Carex grioletti, que viu en clarianes del bosc humit; l’Arisarum simorrhinum, conegut més popularment com fraret, que viu en marges, bosquines i boscos de ribera i l’Isoetes durieui o Isòet, que viu en pradells humits amb substrat silici. El parc també disposa d’un catàleg de flora molt extens, amb un total de 67 espècies d’algues, 453 de fongs, 85 de briògits o molses i



hepàtiques, 140 de líquens i 17 tipus de falgueres. Finalment hi ha unes 1.083 espècies de plantes superiors amb flor, moltes d’elles representades al territori de Vilassar.

La comarca del Maresme, s'estén des de la Serralada Litoral fins a la mar, i des de Montgat fins a la Tordera. Lloc de pas, des de temps molt antic, seguint les proximitats de la costa. Morfològicament pot dividir‐se en dues parts: el vessant oriental de la serralada i la plana que s'estén al seu peu, davant la mar. A la zona muntanyosa els materials són majoritàriament granítics, solcats per petits o grans dics de roques més dures, però en general és un granit fàcilment atacable per l'acció de l'aigua i la temperatura al sector occidental (de Montgat a Sant Vicenç de Montalt). Aquest granit aixecà materials paleozoics, esquistosos, els quals, arrabassats en moltes bandes per l'erosió posterior, han sobreviscut encara al sector oriental, on la conservació d'aquests materials ha fet que les alçades màximes estiguin uns 200 metres per damunt dels altres cims. Les diferències d'alçada són degudes també a les falles transversals, que han dividit la serralada en un conjunt de blocs més o menys basculats, com el de Sant Mateu, el Corredor, i el del Montnegre. Les condicions morfo genètiques han produït unes formes gastades, aplanades, a la carena, en evident contrast amb els vessants, pendents a causa de l’erosió de l’aigua, en el gran desnivell davant la Mediterrània. Vers el fons de la comarca cal distingir els granits erosionats, aplanats, a la part baixa, solcats pels cursos d'aigua descendents enmig de planes al∙luvials, i el rebliment quaternari del fons de la plana, davant la mar. Aquesta plana és més extensa des del Masnou a Sant Vicenç de Montalt; des de Caldetes a Sant Pol els contraforts muntanyosos arriben fins a la mar, i els pobles resten encaixonats dins les velles cales. Des de Calella a Malgrat es reprèn la planura, formada per la retenció del delta de la Tordera pel cap de Calella.

LA POBLACIÓ I LA SEVA ACTIVITAT

Establir estadístiques de població en períodes en que no hi ha informació objectiva és especulació pura i dura que no porta enlloc. Les primeres dades de població per a Vilassar de Dalt són dels fogatges del segle XIV. La fiabilitat de les dades dels fogatges és sempre tema de debat i el mateix Iglesias admet moltes llacunes. Caldria fer un estudi exhaustiu de les fonts primàries donada la complexitat del terme de Vilassar de Dalt i els seus diversos antics veïnats.

La població (vilassanencs o vilassarencs), en el fogatjament del 1378, era de 78 focs (unes 400 persones), però aleshores i fins entrat el segle XIX l’extens terme de Vilassar comprenia els actuals de Cabrils i Vilassar de Mar. El fogatjament del 1515 registra 75 focs, i el del 1553, 49 (que amb els 26 que dóna per a Cabrils suma els mateixos 75 del cens anterior). El segle XVIII i l’inici del XIX van marcar un fort increment demogràfic: el 1719 hi havia 250 veïns o cases (amb Vilassar de Mar i Cabrils); el 1819 tenia 248 cases (encara amb Cabrils), i el 1842 el nucli sol de Vilassar de Dalt tenia 508 cases (més de 2 500 persones). A la segona meitat del segle XIX, iniciada amb un fort increment, es va estabilitzar (3 357 h el 1857, 3 094 h el 1860, 2 970 h el 1887, 3 113 h el 1900) i un cert estancament va perdurar al llarg de la primera meitat del segle següent (3 349 h el 1910, 3 477 h el 1936, 3 306 h el 1950). A partir d’aleshores l’arribada en massa d’immigrants va motivar un creixement exagerat i poc harmònic (4 441 h el 1960, 5 257 h el 1970, 5 701 h el 1979), que es va frenar a l’inici dels anys vuitanta (5 532 h el 1981) a causa de la crisi econòmica (algunes



famílies immigrades van tornar al lloc d’origen o es van instal∙lar al barri Cotet de Premià). A partir del 1985 es va produir una nova expansió urbanística que va consolidar algunes zones residencials, com ara les Oliveres, i la construcció de nous habitatges dins el nucli urbà. Els darrers censos continuen mostrant el creixement poblacional: 6 791 h el 1990 i 7 904 h el 2001. L’any 2005 s’arribà als 8 011 h.

L’activitat econòmica

L’activitat econòmica tradicional de la població de Vilassar de Dalt ha estat des dels seus orígens l’agricultura. Però a partir del segle XIX, el desenvolupament industrial s’arrela amb força. El creixement demogràfic al llarg de la història ha anat vinculat amb el desenvolupament econòmic, primer del camp i després de la indústria tèxtil.

El territori és cobert, en part, als sectors més alts per alzinars empobrits, amb claps de rouredes als llocs més assolellats, i a les parts més baixes per boscos de pi pinyer i pi blanc. Els conreus tradicionals de secà es troben en regressió a causa de la industrialització i la urbanització del terme, encara que la vinya i els cereals han recuperat algunes hectàrees. Els principals conreus de regadiu, sovint en hivernacles, són les flors i les plantes ornamentals. Hi ha cria d’aviram i de bestiar cabrú.

Al segle XVIII, amb la manufactura d’indianes, es va iniciar el procés que havia de portar al desenvolupament de la indústria tèxtil (també hi tenia tradició l’elaboració de puntes, com en altres indrets de la comarca). Aquest procés va ser afavorit per la proximitat de Barcelona, ciutat de la qual en certa manera era subsidiària en l’aspecte industrial. A mitjan segle XIX hi havia ja 5 empreses de filats, amb 2 040 fusos, i 35 de teixits, amb 1 073 telers manuals que representaven

0

1000

2000

3000

4000

5000

6000

7000

8000

9000

10000

Evolució demogràfica de Vilassar de Dalt

Mapade Vi

el 17teixitdel 1L’actide l’Aquartsobreels das’hanla me

La fumunidarreles noEl secserve

Pel qrègimes potestimnacio

Com (SAUpropsegmdel c

a del patrimolassar de Da

,5% del totas, amb 414 t

17,5% del toivitat sindicaAIT i de la Fetes parts de etot. Els anysarrers decen

n reduït el noetal∙lúrgia, la

unció de lloccipis d’aque

erament hanoves urbanitctor turístic seis educatius

que fa als sem general dot observarmonial. El sonal perquè

es pot obsU), gairebé porcional amment. Però acamp.

oni cultural ilt (el Maresm

al del Marestelers manua

otal de la coal era intensaederació de Lla població as cinquanta

nnis, amb la iombre d’em construcció

c d’estiueig est sector den passat a altzacions i els s’ha vist afav, el municipi

ectors econde la segurer a la gràficsector de laè ha estat u

servar a la el 61% es

mb el de secaquest és u

63%

Ag

natural me)

me. El 1861 als i ja 187 teomarca, mena i el 1872 hLes Tres Clasactiva, i van la indústria tintroducció dpreses i de t

ó i els produc

i de segonae la comarcabergar poblanous habita

vorit per la ii té diversos

nòmics i al netat social oca, és el dea construccn dels princ

Fo

gràfica segdedica als

ctors econòun fenomen

Secto

ricultura

restaven unelers mecànicntre que els hi havia tres ses de Vapomotivar una tèxtil encarade la tecnolotreballadors.ctes químics

a residència a. Amb tot, ació de prim

atges han actnstal∙lació dcentres que

número de o al règim de serveis, seció necessitcipals causa

ont: Idescat (

üent, de les herbacis. òmics que avn normal te

1%

ors econ

Indústria

na empresa cs (els telersmecànics reseccions de r. El 1915, 2forta immig

a tenia gran ogia modern Altres sectoi farmacèuti

ha estat res’han constr

mera residèntivat notable’un parc aqucobreixen fi

treballadord’autònomseguit de la a un replannts de les d

2009)

es 66 Ha deAquest pe

valua els treenint en co

nòmics

Construcció

M

de filats, am manuals maepresentavela Federació

8 indústries gració des devitalitat i atra i la crisi de

ors industriacs.

elativament ruït diversescia. La dema

ement el sectuàtic (Illa Fanns el batxille

rs que hi tés, el sector indústria. Entejament mdarreres cris

e superfícieercentatge eballadors umpte el gra

29%

7%

Serveis

Memòria tèc

mb 360 fusosantenien la pn un 21% dó Regional Etèxtils ocupa

e Salt, Vic i Careia immigrael sector tèxtls són els de

inferior a las urbanitzacianda construtor de la conntasia). Pel qerat.

é afiliats, ja predomina

El sector prmolt serióssis.

e agrícola uno és direutilitzats peau de meca

cnica | 21

s, i 14 de proporció del total). Espanyola aven tres abassers,

ació, però til al país, e la fusta,

a d’altres ions, que uctiva de nstrucció. que fa als

sigui en ant, com rimari és s a nivell

utilitzada ctament

er a cada anització

Mapade Vi

La prdestadedic

EVOL

Fer uel depolítsociela redd’aquuna p


resència d’oacable són cada als ovi

LUCIÓ HIST

un estudi deels límits miques i eco

etats actualduïda perspuest trebalposterior pl


oliveres i vles 35 Ha dins i cabrum

TÒRICA

e les societamunicipals rnòmiques ds. Aquest ta

pectiva d’unl, que pretélanificació i

1,96%0,98%

Olivera

55,5

Ov

natural me)

Fo

inya és mee pastura.

m.

Fo

ats antiguesresulta infrd’aquells grampoc és en estudi tanén el coneiprogramac

34,31%

Sect

a Herbacis

53%

0,

Ca

vins Aviram

ont: Idescat (

nys que tesPel que fa a

ont: Idescat (

s a partir deuctuós, sin

rups no resel lloc de fen local com xement de

ció cultural.

1,96%

or prim

s Vinya

,23% 3,61%

aps de b

m Cabrum

2009)

stimonial. La la pastura

2009)

e criteris mó estèril, jponen a lesr una historel centrat els valors pa

ari

Altres P

1,05%

bestiar

m Conilles

M

L’altre elema, gairebé e

moderns o coa que les es mateixes riografia coen un muniatrimonials

60,78%

Pastura

39,58%

%

Equins

Memòria tèc

ments més ol cent per c

ontemporaestructuresnecessitats

omarcal percipi; ni és l’del munici

cnica | 22

o menys cent està

nis, com s socials, s que les ampliar ’objectiu ipi per a



Per tant, per entendre millor el poblament en època prehistòrica o antiga ens caldria veure’n les particularitats de jaciments arqueològics més enllà de Vilassar de Dalt o l’ús d’una bibliografia específica que sintetitzés les diferents descobertes. Ens consta que des de ja fa temps, s’està treballant en una propera monografia històrica de Vilassar amb l’aportació de diversos especialistes en cada època. També podeu consultar síntesis històriques de Vilassar en Benito (2009), en Dominguez i Oliva (1994) o en Samon (http://www.vilassardedalt.org/fitxes.php?categoria=170).

Les paraules introductòries de Josep Samon a la pàgina web de l’Ajuntament on diu: “Poques vegades podeu trobar una mostra tan diversa de testimonis de la història en un espai tan reduït. Vilassar de Dalt és un veritable mosaic històric amb elements que destaquen per molts aspectes” queden demostrades per les 418 fitxes d’aquest mapa.

La presència de poblament a Vilassar es documenta des del neolític, quan a principis de segle es va descobrir la necròpolis del Ravalet. Es calcula un mínim d’entre 12 i 14 individus, sense tenir en compte els que es van poder malmetre sense documentar, ja que es trobaven en una zona d’explotació d’argiles d’una bòbila, que corresponen a una cronologia que cal adscriure a la fàcies vallesana entre el V i el IV mil∙lenni a C. La diferència amb els jaciments prehistòrics més coneguts del municipi és que aquest es troba a la plana.

Els Rocs d'en Sardinyà és un d’aquests jaciments neolítics situats a la carena muntanyosa, excavat pel grup d’en Jaume Ventura i destruït poc després per obra dels picapedrers i per tant, mal documentat. Molt aprop també h ha el jaciment dels Cups, igualment destruït, i el castell de Pedra o recers. A més a més, es documenten una sèrie d’enterraments en cova del eneolític‐calcolític com la Cova d’en Pau, La Cova de la Granota, la Cova del Pont o la Cova d’en Joan, totes elles en un radi força reduït. Les troballes superficials en aquesta zona coneguda com planes de Can Boquet són molt freqüents. A l’altre costat del camí i sota mateix del Turó d’en Rumpons, hi ha el conegudíssim dolmen de la Roca d’en Toni. Resseguint la serralada a nord i sud trobem altres jaciments del mateix tipus a Dosrius, Òrrius, Vallromanes, Montornès, etc. La utilització de coves o abrics naturals o la construcció de monuments funeraris amb grans blocs de pedra i els aixovars corresponents, demostren la importància que aquests grups de poblament donaven a la vida després de la mort. Gràcies a aquestes característiques, s’han pogut han arribat als nostres dies i els hem pogut descobrir. Malauradament la informació obtinguda ha estat escassa per la utilització de sistemes de documentació precaris, sinó nuls. Potser algun dia es podrà excavar amb mètodes actuals algun altre enterrament o, fins i tot, un assentament relacionat.

Els elements, testimonis o evidències trobades que se situen en un context de cultura ibèrica entre els segles Vi i I aC, són molt escassos i incerts. La única evidència d’un hàbitat ibèric dins el terme municipal de Vilassar és la del Turó d’en Rumpons. Les



notícies més antigues ens les proporciona Marià Ribas (1952): "Diverses parets d'un poblat que s'estén fins arran de la Roca d'En Toni" (Ribas, 1952: 48, apt. 81). Segons Balil i Ripoll (1952: 181), s'havien trobat "una habitación i tres sepulcros de losas han sido excavados en los poblados layetanos del Turó de Rumpons i Turó d'En Xaus". Als anys 50 a 70 també hi actuaren el Grup d'Arqueologia del Museu de Vilassar de Dalt, encapçalats per en Jaume Ventura. Ja més tard, una excavació d'urgència fou efectuada en el "poblat ibèric", entre el sis de març i el set d'abril de 1982, dirigida per Araceli Martin i Colliga, arrel de la sol∙licitud d'una llicència d'obres per construir‐hi hivernacles. Actualment els materials d’aquesta darrera intervenció estan en procés de re estudi. Ón totes les evidències d’iberisme a Vilassar, de moment. Molt aprop hi havia el poblat de La Cadira del Bisbe (Premià de Dalt), el de Céllecs (Òrrius / La Roca) i l’important nucli de Burriac / Cabrera. També caldria estudiar en futures recerques la presència de petits establimenst que s’estan descobrint d’època romano republicana amb un alt contingut de cultura material ibèrica.

L’arribada del món romà a la societat ibera suposarà un trencament de totes les estructures de tipus econòmic, polític, cultural, social i, fins i tot, religiós. Aquest canvi trigarà dos segles en consolidar‐se, però serà definitiu. Els models econòmics i polítics seran els que tindran una reestructuració més brusca. El model d’establiment en turó o zona elevada serà substituït per una explotació extensiva del territori que requerirà construir les estances agrícoles al costat dels habitatges; i la conquesta militar requerirà un control més ferri dels substrat indígena, al cap i a la fi vençut.

D’aquest període, les evidències es situen sobretot en plana. S’han documentat estructures d’hàbitat, de producció i d’enterrament. De les primeres es pot destacar la vila de Can Miqueló, excavada l'any 2007, arran d'una visita dels membres del Museu de Vilassar a la finca, sota la direcció de l’Enric Ortega. Les estructures de producció més ben conservades d’època romana són els forns de La Fornaca, que s’han excavat i musealitzat per a la visita del públic. També s’han excavat i musealitzat la necròpolis de els pistes d’atletisme. Hi ha hagut altres moltes troballes d’època romana, tant a la plana com a la zona de Can Boquet, que donen indicis per a futures investigacions. De ben segur, en queda molt per descobrir de la història antiga de Vilassar.

El desmantellament de les estructures romanes per la pèrdua del poder polític i l’adveniment de nous elements i l’arribada de diferents pobles aliens al món romà, tant pel nord com pel sud, es liquida de cop amb les invasions sarraïnes, produint un replegament de la població autòctona i un llarg període d’incertesa.

Els reis francs prenen la iniciativa a partir del mateix segle VIII per assegurar les seves fronteres davant les incursions islàmiques. Pipí el Breu (751‐768) primer i Carlemany (768‐814) després, estableixen una zona de frontera defensiva que es coneixerà amb el nom de Marca Hispànica. Després d’un primer fracàs a la derrota de Roncesvalles (778),



és Lluís el Pietós, fill de Carlemany, després de la presa de Barcelona (801) l’encarregat d’organitzar els nous territoris, amb la repoblació del territori i l’establiment d’una línia de fortificació.

A llarg dels segles X i XI es formen els grans dominis eclesiàstics, tant de la Seu de Barcelona, com de monestirs, in comencen a enregistrar‐se per escrit les donacions, consagracions d’esglésies, testaments, vendes. D’aquesta època són les primeres referències escrites sobre Vilassar, com hem vist anteriorment. En aquest moment es comença a formar el nucli de Vilassar, entre la primera torre del castell i la petita església romànica. Potser d’un període una mica anterior es poden situar la capella de Sant Salvador i les tombes de Can Boquet. La capella de Sant Genís és esmentada per primer cop l’any 1090, la de Santa Anastàsia de Premià, l’any 987; la de Sant Mateu, l’any 993; la Cisa el 995; la de Sant Cristòfol el 1037 i la de Sant Salvador de Can Boquet el 1172.

La torre de Vilassar té jurisdicció d’un territori corresponen a l’antic terme format pels veïnats de Vilassar, Cabrils, Sant Crist i posteriorment de mar. Està dins l’òrbita de la família ses Agudes, senyors del Montseny. Umbert i Sicarda n’encomanen la guarda a Adelaida, filla de Guadall, que a l’any 1025 havia rebut del comte Ramon Berenguer I les franqueses del castell de Sant Vicenç, i al seu marit Guillem, els quals, trencant el pacte feudal, privatitzen la torre i els seus dominis. Des de finals del segle XI, els Sant Vicenç, actuen com a senyors alodials de Vilassar, delegant la castlania a la família Montornès (1171) i posteriorment als Tagamanent.



L‘any 1352, s’extingeix el llinatge dels sant Vicenç sense successió masculina i els marmessors venen castells i propietats, a causa dels deutes contrets dels testador, a Pere des Bosc, escrivà de ració i burgés barceloní. (Benito: 2005).

El segle XV és una constant lluita per alliberar‐se de les jurisdiccions senyorials enfront els privilegis de reintegració a la Corona. Després de la Guera Civil Catalana (1462‐1472), Joan II concedeix els castells de Vilassar, Burriac i Mataró al cavaller Pere Joan Ferrer com a recompensa pels serveis prestats. Però l’any 1480, els síndics de Vilassar, Argentona, Cabrera, Mataró i Premià obtenen de Ferran el catòlic el retorn definitiu a la Corona com a carrer de Barcelona, quedant constituïdes com Universitats. Aquesta institució regí la vida social, política i econòmica fins el nefast decret de Nova Planta.

Durant aquest període, la sagrera havia crescut al voltant de l’església, entre el castell i aquesta, es comunicava amb el que ara és el carrer Àngel Guimerà. Mig camí hi havia el Mercadal, darrera l’església. Al voltant, s’escampaven masies disseminades per tot el territori A la segona meitat del segle XVI en el nucli encara es construïren algunes masies noves (cal Doctor, can Pujolar, can Coll, can Bruguera…) però lémpenta constructora fou amb cases arrenglares i dún sol cós, destinades a la pujant menestralia dedicada a diversos oficis (fusters, mestres de cases, vidriers, sastres, boters, teixidors de lli…) o als jornalers a qui donaven feina. El carrer Nou i el carrer dén Pujol o de la Canuda (ara Anselm Clavé) són els primers carrers ben estructurats, i també es formen els carrers de la Teula, de Sant Miquel, de la Riera, de Mar, del Carme, de Sant Antoni. Al segle XVII encara es construiran algunes cases grans amb tipologia de masia però ja no seran per a finalitats agrícoles i el segle XVIII les cases grans adopten la tipologia de casal (cal Tendre, can Quicus o can Puig).

Els segles de lánomenada edat moderna configuren el Vilassar de Dalt menestral, on es concentren les activitats dáquests professionals amb institucions com la Parròquia i la rectoria, el Comú o Universitat, el mercat setmanal… i serveis com els notaris o escrivans, els cirurgians, els apotecaris, léscola de minyons, la carnisseria, la fleca, la taverna, l´hospital per als pobres. Vilassar de Dalt és també el centre administratiu dún municipi i dúna parròquia amb altres veïnats: el Veïnat de Cabrils i el Veïnat del Sant Crist (sota Montcabrer) –que continuen essent dágrupació dispersa i bàsicament agrícoles– i el nou Veïnat de Mar (Vilassar de Mar) –que viurà principalment abocat a la pesca i al trànsit marítim o del Camí Ral–. Amb tot, a les acaballes dáquesta etapa els veïnats de Vilassar de Mar i de Cabrils reclamaran lémancipació municipal.

A partir del primer terç del segle XIX, es produeix un creixement urbànístic i demogràfic a causa de la implantació de la indústria tèxtil i nombroses fàbriques,. Ben aviat es van bastir els primers edificis industrials i es van construir nous carrers de cases de cós per als obrers tèxtils. El Vilassar de Dalt industrial s´ha desenvolupat durant cent cinquanta anys i, a més dálguns edificis fabrils, en tenim un bon nombre de manifestacions: els locals de



les entitats mutualistes i socials com el Centre Vilassarenc‐la Massa, lÉstrella, els Rajolers, el Casal, el Centre lÁliança‐el Casinet, el Casal o la Cooperativa la Fraternal; la Casa de la Vila; el col∙legi de les monges per a infants i noies; léscola pública unificada a lédifici del camí de can Pons; i les nombroses cases «de senyors» fetes per hisendats i industrials locals o per indians i homes de negocis forasters. Durant la Guerra Civil espanyola es traslladà lántic hospital de Sant Pere a un asil de mariners llavors sense inaugurar edificat a lántic mas Pons i Arenas. Acabada la guerra, sémprengué lénderroc de lántiga església gòtica i la construcció de láctual. A mitjans del segle XX sénderrocà l´hospital vell i el seu solar es transformà en els jardins Anton Feliu. Léstructura de fàbriques i habitatges del Vilassar de Dalt industrial es va mantenir sense grans canvis fins léclosió demogràfica de les darreres tres dècades, tot i la proliferació dúrbanitzacions per a primeres i segones residències entorn del nucli urbà. En láctualitat, les fàbriques velles són transformades o enderrocades per bastir‐hi nous habitatges o equipaments. (SAMON, Josep:http://www.vilassardedalt.org/fitxes.php?categoria=170).

Aquest passat industrial ha estat força ben estudiat, però potser ha mancat una continuació i una valoració a nivell de producció comparativa amb aquests darrera anys, on el tèxtil ha continuat seguint uns models adaptats a les noves exigències.



RESULTATS DE L’ESTUDI

S’han fitxat un total de 418 elements del patrimoni cultural i natural del municipi de Vilassar de Dalt. En destaquen, per la quantitat de fitxes, els elements corresponents a l’àmbit del patrimoni immoble, especialment els edificis. La importància d’aquest tipus de patrimoni en el context general de Vilassar de Dalt es pot veure en el percentatge, que arriba al 60% del total. També són importants les tipologies d’elements arquitectònics i jaciments arqueològics. L’altra àmbit que cal remarcar, però ja no només percentualment és el del patrimoni natural. En aquestes tipologies el percentatge acostuma a no ser indicatiu. El que cal veure és l’espai protegit per un costat i per l’altre l’harmonia de creixement històric i evolució continuada. En la següent taula es poden observar les dades absolutes i els percentatges tant per àmbits com per tipologies:

Àmbits / Tipologies Codi Nombre % Nombre % Àmbits Tipologies

PATRIMONI IMMOBLE 251 60% 100% Edificis 1.1 104 41%

Conjunts arquitectònics 1.2 27 11% Elements arquitectònics 1.3 81 32% Jaciments arqueològics 1.4 39 16%

Obra civil 1.5 0 0% PATRIMONI MOBLE 55 13% 100%

Elements urbans 2.1 37 67% Objectes 2.2 6 11%

Col∙leccions 2.3 12 22% PATRIMONI DOCUMENTAL 20 5% 100%

Fons d'imatges 3.1 7 35% Fons documentals 3.2 12 60% Fons bibliogràfics 3.3 1 5%

PATRIMONI IMMATERIAL 25 6% 100% Manifestacions festives 4.1 9 36%

Tècniques artesanals 4.2 3 12% Tradició oral 4.3 4 16%

Música i dansa 4.4 8 32% Costumari 4.5 1 4%

PATRIMONI NATURAL 67 16% 100% Zones d'interès 5.1 49 73%

Espècimens botànics 5.2 18 27% TOTALS 418 100% 418

Mapade Vi

La fres’avapatritant,sí qul’actirelac

Com orígepoblael mamb comp

Per tque capfi

PATR

En laEspeVILAScitatsde lapreesego


edor d’una alua és el pmoni cultu el retrat qe se’n pot eivitat d’unacionar l’anà

ja s’ha vistens, determament dispateix que u

els seus ponents soc

tant, aquessuposa de iquem en et

RIMONI IM

a selecció dcial PatrimSSAR DE Ds en l’apart

a Generalitaxistents s’hns les carac


gràfica no patrimoni cral no és igue en fem aextreure. Si a societat lisi del pres

en el capítminen en bopers i dedicauna població

alts i baixcials.

t gràfic no vegades qutiquetar.

MOBLE

els elementmoni ArquiALT: 1999)tat de metoat i l’Inventahan confroncterístiques

13

5

6%

Patrimoni imm

Patrimoni imm

natural me)

reflexa mai cultural d’ugual a la de avui serà dicreiem queen un llocent amb la

ol correspoona part, elat bàsicameó concentraxos, també

ens ha de uantificar co

ts fitxats deitectònic i . També s’odologia, eari del Patr

ntat amb el de cada ele

%

5%

moble Pat

material Pat

la veritableun poble, z

fa tres censcutit d’aqu

e el que avuc determinseva evoluc

onent, el tips elements

ent al trebaada dedicadé determin

sorprendreoses més av

e patrimoniAmbiental han consul

especialmenimoni Arqutreball de c

ement.

16%

Àmbit

trimoni moble

trimoni natural

e realitat, pona o país

nts anys, ni uí a un temui en diem pat, durant ció tempora

pus d’ocupa patrimonia

all de la terrda a la indúnaran les r

e, tenint en viat intangi

i immoble, de Vilassa

tat els cornt l’Inventaueològic de camp, incor

60%

ts

Patrimo

M

erò menys s. La visió qtan sols a lps. Però tot

patrimoni cuun períod

al.

ció d’aquesals que ensra, en una zústria. L’evorelacions e

compte, pbles, que e

s’ha partit ar de Dalt responentsri del Patrimla Generali

rporant o d

oni documenta

Memòria tèc

encara quaque es té la de fa 30 t i així, alguultural és ede històric,

st territori i s podem trozona de secolució demoentre els d

erò, les maels especiali

bàsicamen(AJUNTAM arxius i inmoni Arquitat. Aquestescartant e

al

cnica | 29

an el que avui del ans. Per

una dada l fruit de es pot

els seus obar. Un cà, no és ogràfica, diferents

ancances stes ens

t del Pla MENT DE nventaris itectònic ts llistats elements

Mapade Vi

Percearquamb un 11

En elevolul’exp

A l’himm

•

•

•

•

•


entualmentitectònics, menor per

1%.

l cas del muució històric

pressió.

hora de preoble hem e

Edificis. etnològi

Conjuntscomplex

Elementsingularsedifici; o

JacimentInclou es

Obra civ

Edificis C


t, destaqueamb un 32%rcentatge d

unicipi de Vica, des dels

esentar i anstablert cin

Es tracta c, identitari

s arquitectòxes composa

s arquitecs d’edificis,

o estructure

ts arqueolòstructures e

il. Obres d’e

Conjunts arquite

natural me)

en les tipol%, seguidesde represen

ilassar de Ds inicis fins

nalitzar els nc tipologies

d’edificis si o simbòlic

ònics. Diveades per div

tònics. Podelements d

es arquitectò

ògics. Jacimen estat de

enginyeria d

32%

Pa

ectònics El

ogies d’edis pel 16% dntació corre

Dalt, el patriels nostres

resultats ds:

ingulars am, ja sigui d’ú

rsos edificiversos elem

den ser ed’origen arqòniques de

ments arqueruïna.

de caràcter

11

16%

0%

atrimoni im

lements arquite

ficis amb uels jacimen

esponen als

moni immodies, en el

de la recer

mb valor mús social, re

s que formments const

elements rquitectònic menor ent

eològics de

públic o co

41%

1%

mmoble

ectònics Ja

M

un 41%, sents arqueolòs conjunts a

oble és un c sentit més

ca, dins l’à

monumentaeligiós, indus

men un conruïts.

ellevants dque ja no fitat, de cair

qualsevol

omunal.

aciments arque

Memòria tèc

eguit dels eògics. Les tiarquitectòn

lar reflex des estricte i l

àmbit de pa

al, artístic, strial, milita

njunt o est

d’un edificformen parre rural i po

tipus i cro

eològics O

cnica | 30

elements pologies

nics amb

e la seva iteral de

atrimoni

històric, ar, etc.

ructures

ci: parts rt de cap pular.

onologia.

bra civil



Tipologia d’edificis

Dins d’aquesta tipologia, entesa com a construcció unitària, tant formalment com volumètrica, i que inclou edificis singulars amb valor monumental, artístic, històric,

etnològic, religiós o industrial, s’han inventariat 104 edificis.

Aquest centenar de construccions són el resultat d’un procés social, històric i econòmic que responen a lògiques diverses segons cada moment o període. Per tant, trobem una gran varietat de tipologies que a continuació pretenem ordenar per a fer una anàlisi més entenedora.

Hi ha unes primeres construccions, al voltant de les quals va créixer el nucli antic. Existeix un tipus d’arquitectura defensiva que respon a unes necessitats concretes en moments precisos, també trobarem una arquitectura religiosa i en contraposició, una de civil. El treball agrícola predominant durant segles ha produït una

arquitectura popular centrada principalment en masies, però també una arquitectura relacionada amb el treball, com els molins o les barraques.

Les primeres construccions

El castell de Vilassar (fitxa núm. 28) i l’església parroquial són els primers elements documentats. La primera referència documental de l'església de Sant Genís de Vilassar (fitxa núm. 82) és de l'any 1091. Una primera i petita església romànica, sobre la qual es construiria l’església gòtica de principis del segle XVI. Al voltant de l’església s’aixecaria la sagrera i es conformaria el primer nucli de població.

Del castell, la part conservada més antiga és la torre cilíndrica, que dataria del segle X. L'antic districte castral del castell correspon als termes de Vilassar de Dalt, Cabrils i Vilassar de Mar, segons un document de l'any 1025 on es senyalen els límits de les franqueses



de Sant Vicenç, concedides pels comtes Berenguer i Guisla a Guadall..

D’aquesta època és la primera construcció de la Capella de Sant Salvador (fitxa núm. 44) a Can Boquet. Es troba referenciada en una esmena l’any 1055 a partir d’una venda de terres dels termes de Vilassar i Premià. El 1033 consta que hi vivien alguns donats com ara Francesc Marquès, a qui van confiar la capella les donades Maria del Coll i Valentina, que vivien allà canònicament amb l’assentiment del bisbe Ponç de Gualba.

L’arquitectura defensiva

La violència i el conflicte són motors socials que durant diferents períodes han tingut una gran repercussió en les poblacions. A nivell arquitectònic ha deixat empremtes a l’hora de construir i dissenyar edificis. En aquest punt, el castell torna a ser un element clau. Les imatges de l’antiga església, construïda al segle XVI i enderrocada entre 1939 i 1940, ens mostra una església fortificada, fins i tot amb la presència d’un element de caire tan defensiu com un matacà. Durant el segle XVI, s’aixequen torres de guaita en tota la costa, en principi per defensar‐se de les incursions de pirates. En aquesta casuística hi entrarien la Torre de Can Maians (fitxa núm. 30), la Torre del Ravalet (fitxa núm. 29) i la desapareguda torre de Ca l’Isern.

A la masia de Can Sabatés (fitxa núm. 46) a la façana de migdia, damunt mateix del portal d’entrada, també s’observa un matacà.

L’arquitectura popular de les masies

A l’edat mitjana, el terme de la jurisdicció del castell i de la parròquia de Vilassar, comprenia tres veïnats: el nucli de Vilassar, el veïnat de Cabrils i el veïnat del sant Crist. El poblament del terme estava constituït principalment per unitats d’explotació agrària aïllades. A banda de la sagrera de Vilassar, el nucli del sant Crist i un grup de barraques de pescadors i “botigues” del que serà el veïnat de mar. Un llevador de censos de forment de Vilassar, redactat vers 1400, relaciona un total de 83 unitats d’hàbitat, 67 masos i 15 bordes, per al conjunt del terme, de les quals 46 correspondrien a Vilassar.

A la segona meitat del segle XVI, Vilassar clou el seu estancament secular i experimenta una forta expansió demogràfica, en bona part a causa de la onada d’immigració occitana del període 1570‐1700. El nucli de Vilassar canalitza una bona part d’aquest increment.



L’explotació d’aquestes terres ha perdurat durant tots aquests anys. La distribució d’aquest poblament en masies, cases de pagès i masoveria és un reflex de la seva dedicació agropecuària i es manifesta en una arquitectura popular, simple, de llarga tradició i sense gaires floritures que anirà evolucionant amb el pas del temps i transformant segons les necessitats de cada moment.

Les manifestacions presents d’aquesta arquitectura tenen el seu origen en el segle XVI, les més antigues. Tot i que documentalment es pot retrocedir fins uns segles abans (ss. XIII‐XIV) en alguns casos. La tipologia de masies és diversa i amb el pas del temps han anat patint transformacions, afegits i supressions. Moltes d’aquestes conserven els seus cellers, els cups o l’era, ara en desús a causa de les noves tècniques agrícoles i tecnologies.

S’han documentat 31 masies, de característiques molt heterogènies, en quan a arquitectura, dimensions i estat de conservació. Cal distingir‐ne dos grups atenent a la seva ubicació dins el terme municipal. Així un primer grup que es poden anomenar masies de la zona rural o de muntanya i un segon grup que serien les masies properes a la zona urbana actual o que han quedat dins la trama moderna de carrers.

Del primer grup hi ha un seguit de masies que s’ubica al vessant dret de la riera de l’Ardenya o Torrent de Cuquet, encarades a migdia: Can Valleu (fitxa núm. 41), Can Mamet (fitxa núm. 38), Ca l’Isidret (fitxa núm. 32,) Al principi del torrent hi ha Can Guardiola (fitxa núm. 42). En una segona línia hi trobem Can Tosca (fitxa núm. 33), Can



Lloberas del Bosc (fitxa núm. 31), Cal Vidrier (fitxa núm. 37), Can Miqueló vell (fitxa núm. 34) o Can Garrimbau (fitxa núm. 36). A prop de Can Guardiola, hi ha Can Boquet (fitxa núm. 43), en un punt o conflueixen el camí de la costa amb el que va a Òrrius i Vallromanes. En direcció a Òrrius, trobem Cal Senyor (fitxa núm. 40) i la desapareguda Ca la Laia (fitxa núm. 299).

Del segon grup, també nombrós, s’han documentat Can Serra de Plaça (fitxa núm. 57), Cal Doctor (fitxa núm. 55), Can Banús (fitxa núm. 49), Can Nielfa (fitxa núm. 45), Can Sabatés (fitxa núm. 46), Can Pere Català, (fitxa núm. 47), La Costa (fitxa núm. 373), Mas Villà del Torrent (fitxa núm. 54), Can Cabanyes (fitxa núm. 48), Cal Notari (fitxa núm. 50), Can Pau Ubach (fitxa núm. 53), Can Marquès (fitxa núm. 104), Can Colomer (fitxa núm. 58), Can Costa (fitxa núm. 59), Can Salvet (fitxa núm. 60) i la Masia del Ravalet (fitxa núm. 61).

Vinculat al paisatge i al tipus d’explotació s’han conservat algunes barraques aïllades, unes destinades o aixecades durant l’expansió de la vinya i d’altres relacionades amb l’explotació de petites pedreres. Del primer cas són la Barraca de Can Miqueló (fitxa núm. 267) o la Barraca Álvarez Ortiz (fitxa núm. 403). Del segon exemple s’ha documentat la Barraca de la Vinya de Gordey (fitxa núm. 403).

La seva cronologia és incerta i difícil de documentar, algunes però poden ser bastant recents. El seu estat de conservació acostuma a ser força dolent, a causa del seu abandonament.

Torres i cases de senyors: el Vilassar menestral

Al segle XVII encara es construiran algunes cases grans amb tipologia de masia però ja no seran per a finalitats agrícoles i el segle XVIII les cases grans aniran adoptant la tipologia de casal: Cal Tendre (fitxa núm. 73), Can Quicus (fitxa núm. 74).

D’altres patiran transformacions per adequar‐se a una nova categoria i unes funcions més simbòliques que pràctiques: Can Rafart (fitxa núm. 109), Can Bruguera (fitxa núm. 111), Can Cahué (fitxa núm. 102), Can Marquès (fitxa núm. 104), Ca l’Anton Feliu (fitxa núm. 107).

També s’aixequen noves construccions adequades a la moda del moment: Can Torradeta (fitxa núm. 114), Can Tarrida (fitxa núm. 103), Can Rubaix (fitxa núm. 104).



L’arquitectura religiosa

El patrimoni immoble de caràcter religiós, adquireix a Vilassar de Dalt una gran importància, tant a nivell quantitatiu com qualitatiu. La quantitat d’esglésies, capelles i ermites és una radiografia històrica, social i de pensament de la població. L’església parroquial de Sant Genís (fitxa núm. 82), que ja hem referenciat més amunt, és present des d’època alt medieval i ha viscut tres grans moments: un primer període amb una església romànica de la que no en queden testimonis físics; una segona etapa de gran expansió (segle XVI) i, finalment, la construcció de l’actual temple, a partir de 1940.

Però a més tenim la capella pre romànica de Sant Salvador (fitxa núm. 44). Es troba documentada en una esmena, l’any 1055, a partir d’una venda de terres dels termes de Vilassar i Premià. El 1033 consta que hi vivien alguns donats com ara Francesc Marquès, a qui van confiar la capella les donades Maria del Coll i Valentina, que vivien allà canònicament amb l’assentiment del bisbe Ponç de Gualba. Diverses deixes testamentàries confirmen la continuïtat del culte durant els segles XIV i XV, i que alguns

fidels havien acollit com a lloc de sepultura.

L’any 1580 els jurats de Vilassar declararen haver gastat 20 lliures i 13 sous per fer unes postes noves i altres reparacions a la capella. També consta per una visita pastoral l’any 1588 que vivia prop d’ella un ermità i que en tenia cura un obrer parroquial.

La capella de Sant Sebastià (fitxa núm. 85) és més moderna. està situada en la separació dels termes de Cabrils i Vilassar, en la part alta de la carena. És d'una sola nau amb absis semicircular i coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a sud‐est i coronada amb un campanar de cadireta. Es construeix entre 1570 i 1578, possiblement en substitució d'una antiga capelleta o creu de camí. L'advocació a Sant Sebastià

es deu a la gran popularitat que havia adquirit com advocat contra la pesta.



Un altre exemple d’arquitectura religiosa és la Capella ‐ panteó de l'Hospital de Sant Pere (fitxa núm. 368). És d'estil neogòtic, amb la coberta a dues aigües i el carener perpendicular a la façana. No té capelles laterals. Està envoltada de jardí amb un eix central que divideix l'espai en dues parts iguals. Es fa difícil trobar altres edificis neogòtics a Catalunya amb una data tan tardana, ja que es tracta d'un moviment sorgit en el segle XIX.

Hi ha altres capelles que per figurar dins de construccions documentades, s’han inclòs en la fitxa de l’edifici del que depenen, però que demostra la mentalitat religiosa en diferents èpoques. Les que hem pogut visitar són la capella de Can Maians, construïda a la torre de guaita, a la planta baixa; la capella del castell de Vilassar i la capella dedicada a sant Josep de Calasanç, dins la finca de Can Bruguera.

Quan es tractin els elements arquitectònics dins d’aquest àmbit, també parlarem en més detall d’un fenomen molt freqüent que és un exemple de la religiositat popular, com són les capelletes de carrer.

Els molins i l’arquitectura pre industrial

Dins el terme municipal de Vilassar de Dalt hem documentat dos molins, un en el curs del Torrent d’en Cuquet i un altre en el curs de la Riera Salvet. Aquest darrer referenciat documentalment, però incert físicament.

El Molinot (fitxa núm. 10) és un antic molí de planta rectangular situat al costat de la Riera de l'Ardenya ,a tocar del terme municipal de Vallromanes. Constava de carcabà, obrador i estances del moliner. Està força cobert per la vegetació i el pou i la bassa no són visibles. El carcabà està gairebé colgat, però encara se'n veu la part superior de l'obertura que desemboca a la riera. Aquest molí pertanyia al mas Cuquet de Vallromanes, que tenien un altre molí. Fou establert per Jaume Tey, moliner natural d' Hostalric, que va iniciar una nissaga de moliners i pagesos que perdurà fins al primer terç del segle XX.



El Molí de Matagalls (fitxa núm. 11), cal considerar‐lo de moment com a jaciment arqueològic, ja que no s’ha documentat cap edifici. Tot i així per la seva funcionalitat cal un anàlisi en aquest apartat.

El conegut Molí d’en Cuquet que es troba molt a prop del Molinot, no pertany al terme municipal de Vilassar, sinó al de Vallromanes. També trobem el topònim del Pla del Molí al límit amb els termes de Vilassar de Mar i Premià de Dalt.

De les moltes tipologies de molins, tant pel que fa a la font d’energia emprada, com a la seva especificitat productiva, la tipologia més estesa i fins ara la més estudiada, són els molins fariners. Alguns d’aquests edificis han perdurat en llarg dels segles i s’han engrandit transformant‐se en grans casals o segones residències. Però sovint molts d’aquests molins es troben en estat de ruïna, com el cas de Vilassar; envoltats de vegetació, o bé han desaparegut i la única manera de localitzar‐los és a través de fonts orals o documentals, de la toponímia o bé a partir de cartografia antiga.

J. Bolós (1983) assenyala que els molins hidràulics s’haurien començat a expandir en època visigòtica i no seria fins als segles IX i X quan ja es comencen a trobar nombroses fonts escrites on es relacionen els molins amb masos o grups de cases. De les restes excavades fins ara, podem concloure que els elements més importants d’un molí en l’època medieval més antiga, era la resclosa, formada per una estacada de fusta clavada a la roca per desviar l’aigua a una canal que la conduïa fins al molí. Aquest edifici no devia ser gaire gran, fet de pedra poc o ben treballada i amb un cobert d’enramada o teula. A la part superior d’aquest edifici hi hauria les moles que es comunicaven mitjançant l’arbre o eix amb el rodet que es trobava a la planta baixa, conegut com carcabà o cacau, per on sortia l’aigua.

Durant els segles X al XIII, es treballa la pedra i comencen a aparèixer casals amb pedres ben escairades. Els pagesos romanen lligats a la terra i tenen moltes obligacions envers el senyor, entre altres, han de col∙laborar en l’obra del molí, o en la seva conservació (reconstrucció i manteniment de l’edifici, del rec i canal i la resclosa i d’un element cada vegada més comú, la bassa). Mentre que de l’alta edat mitjana gairebé només es conserven els forats de les rescloses, durant la baixa edat mitjana la construcció serà molt més acurada i, per tant, edificis més sòlids. L’espai, s’amplia, amb les estances per a l’habitatge del moliner i la seva família. Ens els molins d’època romànica tardana o gòtica trobem una nau coberta amb una volta ogival i amb arcades o arcs de diafragma que aixoplugaven les moles, al damunt de la qual ja s’hi construeixen les diferents estances per a viure el moliner. Aquest sistema constructiu evoluciona fins que en els segles XVII i XVIII el moliner amplia el seu habitatge. El molí de la baixa edat mitjana s’anirà enriquint amb elements més complexos, i un d’ells serà la bassa i el pou. La bassa és un element molt important ja que només es podrà construir al costat del casal, en la part més propera al carcabà per poder incrementar la força de l’aigua. El pou, que pot ser de secció



quadrada o rodona, es construirà sòlidament amb carreus de pedra i morter de calç que permetrà l’entrada de l’aigua amb molta més força. Els recs i canals en conseqüència també s’allargaran. Les moles també augmentaran de diàmetre.

Segons l’esquema, podem localitzar tres tipus diferents de molins segons la seva planta i bassa: el tipus A, que correspon a un molí sense bassa, força semblant als molins medievals més antics. El molí de la Carota podria formar part d’aquest grup. No s’ha localitzat bassa, tant sols la conducció de les aigües cap a un pou amb una tècnica constructiva espectacular. El tipus B i C que correspondrien a molins amb la bassa més evolucionats o amb mecanismes més perfeccionats. El B es diferencia del C perquè té una bassa sense pou i en canvi el C té bassa i pou. Aquest tipus C, és el cas del Molinot. En tots aquest exemples es poden observar els elements de la part hidràulica del molí: la resclosa (1); el riu (2); l’estallador (3); el rec (4); el vessador (5); la bassa (6); el molí (7); el carcabà (8); la canal (9); el pou (10).

L’arquitectura industrial

Un moment de desenvolupament demogràfic, social i econòmic a Vilassar és a mitjans de segle XVIII, com ja s’ha pogut veure en diferents apartats d’aquesta memòria. El motiu no és altre que la industrialització tèxtil, l’agrupament de la producció domèstica i petits tallers amb telers manuals en fàbriques. Aquesta activitat ha marcat durant molts anys el desenvolupament urbà de la població. Ara la indústria tèxtil continua, però les antigues fàbriques han canviat d’usos o han desaparegut. El cas més reeixit és el de Can Manyer (fitxa núm. 95), actualment parcialment reconvertida en biblioteca pública. La Tela (fitxa núm. 93), també ha esdevingut municipal. D’altres s’han reconvertit des de la promoció privada en habitatges; Can Bitllets (fitxa núm. 92) o Can Xinco (fitxa núm. 94), o en



serveis, com Les Sedes (fitxa núm. 90). També hi ha Can Garbat (fitxa núm. 89), Can Ribot (fitxa núm. 95), o Ca l’Amadeu (fitxa núm. 96). Aquesta darrera únic exemple de l’arquitectura racionalista del segle XX.

L’arquitectura civil

En contraposició a una arquitectura religiosa o, fins i tot, a un seguit de construccions de caràcter privat o particular, es podria parlar d’una arquitectura civil o si es vol de marcat caràcter social. Es tracta d’una arquitectura sovint patrocinada per l’estament polític; per



tant, per l’erari públic.

Serien els casos del propi edifici actual de l’Ajuntament (fitxa núm. 83), l’antic Escorxador (fitxa núm. 86), Escoles Francesc Macià (fitxa núm. 88) o l’edifici de La Fornaca (fitxa núm. 260). Hi ha d’altres edificis que compleixen igualment una funció social, d’interès general, com els referenciats fins ara, però patrocinats per entitats privades, associacions mutualistes o fundacions. En aquesta situació es trobarien l’Estrella (fitxa núm. xx), El Teatre de La Massa (fitxa núm. 367) i el Centre vilassarenc (fitxa núm. 81) o l’Hospital de Sant Pere (fitxa núm. 87).

Tipologia de conjunt arquitectònic

Dins la tipologia de conjunt arquitectònic, formada per l’agrupació física de diferents edificis i elements arquitectònics, que es poden entendre solidàriament pels seus valors formals i volumètrics, s’han inventariat vint‐i‐set conjunts.

A excepció de Cal Mateu del nen (fitxa núm. 27) que es tracta de l’agrupació de dues cases, es tracta dels principals carrers que configuren el nucli antic i el desenvolupament urbanístic amb l’expansió dels segles XVIII i XIX.

La majoria d’ells, a excepció del Carrer Àngel Guimerà (fitxa núm. 330), estan inclosos en el Pla Especial Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Vilassar de Dalt. És un dels més antics del municipi, enllaçava el castell amb l'església. És a dir, comunicava directament el poder civil amb el poder religiós. Entremig, hi havia el Mercadal, la zona de mercat. Ben viu fins fa poc. Actualment transcorre de nord a sud, des del camí de la Costa fins la Plaça de la Vila. La resta són els 25 carrers protegits en el Pla Especial Patrimoni:

� Carrer d’Anselm Clavé (fitxa núm. 129). � Carrer d’Artail (fitxa núm. 121). � Carrer de la Pau (fitxa núm. 134). � Carrer de la Sort (fitxa núm. 136). � Carrer del Comerç (fitxa núm. 133). � Carrer del Sol (fitxa núm. 135). � Carrer Doctor Martí Soler (fitxa núm. 127). � Carrer Francesc Benet Artigues (fitxa núm. 118). � Carrer Francesc Codina (fitxa núm. 115). � Carrer Llibertat (fitxa núm. 122). � Carrer Manuel Moreno (fitxa núm. 131). � Carrer Mare de Déu del Carme (fitxa núm. 117). � Carrer Marquès de Barberà (fitxa núm. 119). � Carrer Murillo (fitxa núm. 137). � Carrer Nou (fitxa núm. 128). � Carrer Pau Piferrer (fitxa núm. 120).



� Carrer Rafael Riera i Prats (fitxa núm. 139). � Carrer Salvador Riera (fitxa núm. 125). � Carrer Sant Antoni (fitxa núm. 130). � Carrer Sant Genís (fitxa núm. 132). � Carrer Sant Joan (fitxa núm. 116). � Carrer Sant Miquel (fitxa núm. 124). � Carrer Santa Engràcia (fitxa núm. 126).

El component més singular i que es repeteix en la majoria d’aquests carrers és la casa de cós; en les seves diverses versions. És l’ element que configura el caràcter i idiosincràsia paisatgística i urbana del municipi, a partir del qual, cap enfora, es configura tota la trama urbanística; i cap endins, es configura el caràcter i el microcosmos de la vida quotidiana de Vilassar. El nom de cós ve del llatí cursum, que vol dir peça de terra estreta i allargada que serveix per edificar‐hi una casa. Per tant, la casa de cós és aquella casa construïda en un cós. La dimensió característica del cós és l’amplada, fixada durant els segles XV i XVI en funció de la llargada de les bigues de fusta per a obtenir una correcta resistència en l’edificació de masies i cases urbanes. Mentre les masies, majoritàriament seran de tres cóssos, les cases en tindran un.

La casa de cós és l’habitatge unifamiliar propi de molts pobles del Maresme. A Mataró s’ha estudiat amb detall (Salicrú: 1989) i d’aquest treball se’n poden extrapolar dades pel

Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt – Autor: Amadeu Casals



cas que ens ocupa a Vilassar. Aquesta tipologia es configura a inicis del segle XVII, es consolida durant el segle XVIII i, perdura, amb canvis fins la primera dècada del segle XX. Fins a mitjans del segle XIX té una amplada de 27 pams (uns 5,25 m), amidada entre partions. Descomptant el gruix de les parets de tres pams (uns 58 cm) deixa un espai lliure de 24 pams; és a dir, uns 4,65 m. Amb la incorporació de nous materials en la construcció, l’ample de cós quedarà fixat, a finals del segle XIX, en 5 m; amb un espai lliure de 4,85 m. La llargada del cós és variable, depèn del tipus de parcel∙lació però

la mitjana es situa a l’entorn dels 28 m.

La casa de cós és una construcció de planta baixa i planta pis (de vegades té un altre pis), amb sostremort i/o golfes, amb dues façanes, una de cara al carrer i l’altra interior a un pati o eixida, amb un cobert al final de la finca.

La planta baixa incorpora espais destinats a la vida familiar, el menjador, la cuina ( en origen cuina‐menjador), amb llar de foc i forn de pa (sovint aprofitant el sota escala), la comuna, i unes zones destinades a activitats econòmiques: obradors, botigues, cellers,

Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt –Autor: Amadeu Casals



magatzem d’eines agrícoles o estris de pesca. També a la planta baixa, hi trobem l’escala d’accés a la planta pis, de dos trams, i en posició central, separant les dues zones, la familiar situada de cara al pati, i l’econòmica, a la banda del carrer.

A la planta pis hi ha els dormitoris, primer dos i després tres, amb la incorporació del “quarto” del mig interior, a sobra del qual s’hi aixeca la golfa. El quarto del mig és una peça interior a la planta pis, al costat de l’escala, sense ventilació exterior.

Generalment, la casa de cós és coberta amb teules àrabs a dues vessants i el carener paral∙lel a la façana de carrer. En alguns casos, una de les dues vessants esdevé terrat pla practicable; sovint per reformes posteriors. La manca d’un abastament públic d’aigua potable en origen fa que moltes cases de cós s’abastin de fonts públiques, pous o mines.

Les parets mitgeres són de tàpia, d’uns 58 – 60 cm d’amplada, que suporten les bigues de les cases d’un costat i de l’altre. Sovint, si el terreny ho permet, s’utilitza la terra del mateix solar, i , alhora, s’anivella. La cota a l’interior és inferior a la cota del carrer, cosa que permet una temperatura més estable, tant a l’estiu com a l’hivern1.

La mateixa valoració que fa Salicrú (1989) en relació a les cases de cós de Mataró es pot traslladar a l’àmbit municipal de Vilassar: “És un model acceptat per totes les classes socials. Les diferències seran de situació, qualitatives o quantitatives, però no pas formals”.

Tipologia d’element arquitectònic

Dins d’aquesta tipologia formada per elements rellevants d’un edifici o parts d’un conjunt o d’un edifici que per sí mateix té prou valors com per destacar‐lo o estructures arquitectòniques de menor entitat, de caire rural i popular i que testimonien activitats econòmiques, de caire industrial, artesanal o agropecuari, s’han inventariat 81 elements.

Segons els usos a què anaven destinats aquests elements els hem classificat en quatre grups:

• Elements arquitectònics relacionades amb activitats econòmiques: coves de sauló, marges o teuleries.

• Elements arquitectònics relacionats amb l’abastiment d’aigua: fonts, boques de mines o cisternes.

• Elements arquitectònics de caràcter religiós: capelletes o creus. • Elements arquitectònics de caràcter estructural: rellotges de sol, escuts de pany o

parts d’edificis.

1 La tàpia es feia amb una barreja de quatre parts d’argila, una part de sorra i una altra de grava fina. Es feia a la primavera perquè el calor de l’estiu evaporés la humitat. S’utilitzava motlles de fusta o encofrat de 70 a 80 cm d’alçada i una llargada de 120 cm per un gruix de tres pams (58‐59 cm).



Dins la primera categoria d’aquesta classificació; elements arquitectònics relacionats amb activitats econòmiques tradicionals s’han inventariat dos forns de teules o teuleries: Bòbila de les Ginesteres (fitxa núm. 409) i el Forn de Can Boquet (fitxa núm. 238). També s’han documentat cinc coves de sauló. De las que en podem destacar les Coves de sauló de Can Maioles (fitxa núm. 355), la Cova de sauló de la Font del Roure (fitxa núm. 383), o la Cova de sauló de la Font d'en Colomer (fitxa núm. 338). En dos punts, s’han detectat

escales volades en merges de pedra, que servien per anar d’una feixa a l’altra. Es tracta d’un tipus de tècniques d’arquitectura tradicional molt freqüent, però mal documentades i de les que en restes pocs testimonis a casa nostra. L’Escala volada de Can Maioles (fitxa núm. 378) s’ha documentat individualitzadament, però a la Marjada de Can Rubaix (fitxa núm. 379), també s’ha tingut en compte els marges de pedra seca vinculats al cultiu que es van construir a la finca de la casa. Són marges amb una tècnica molt perfeccionada, sense emprar cap lligam tot i que s’observen petites consolidacions realitzades amb argamassa per tal de consolidar‐les. Encara que la majoria d’aquestes parets són verticals i no massa altes (no passen dels dos metres), n’hi ha alguna amb el perfil més atalussat.

En aquest apartat, també s’han documentat dos béns relacionats amb activitat econòmica, però de tipus industrial. Es tracta de les xemeneies de Cal Garbat (fitxa núm. 140); i la de la Manigua (fitxa núm. 141).

S’han inventariat cinc elements arquitectònics relacionats amb l’abastiment d’aigua: 3 boques de mina (fitxes núm. 361, 397 i 407); 1 dipòsit o Cisterna de la Vinya de Gordey (fitxa núm. 406) i una font: Font Freda (fitxa núm. 215). La majoria de fonts, s’han inclòs



en l’apartat d’elements urbans o en les zones d’interès. La font freda s’ubica sense cap mena de dubte en una zona d’interès natural, però les seves característiques físiques fan que s’hagi d’incloure en aquest apartat. D’altra banda, però, la zona ja queda reflectida en altres fitxes relacionades amb el patrimoni natural.

Pel que fa a les fonts, n’hi ha moltes que s’han perdut, s’han malmès o colgat de forma intencionada o accidental. D’altra banda moltes s’han assecat de forma natural o per el trencament de les mines que les alimentaven. L’aigua també ha estat durant molts anys un element vital per l’oci de la comunitat i moltes fonts servien per fer trobades socials o per recuperar forces del camí, quan els trajectes es feien a peu. Cal mantenir les que no s’han perdut i fer els possibles per recuperar‐ne d’altres.

El tercer conjunt d’aquesta subdivisió corresponen a un grup d’elements de caràcter devocional i de béns relacionats amb les manifestacions de religiositat popular: Creu de Can Boquet (fitxa núm. 127), el Sant Crist del Molí (fitxa núm. 262) i un grup de 14 capelletes o fornícules de carrer (fitxes números 167, 168, 169, 170, 171, 302, 303, 304, 305, 306, 319, 321, 328 i 359). De totes aquestes les més populars són la Fornícula de Cal Baster / Can Corra (fitxa núm. 168), la Capella de Can Pey (fitxa núm. 304) o la Fornícula del Carrer Sant Joan (fitxa núm. 170).

Finalment, els elements arquitectònics de caràcter estructural inventariats són diversos. Pel seu volum destaquen els rellotges de sol. ‘han documentat 31 rellotges de sol molt



heterogenis. S’ha consultat la base de dades de la Societat Catalana de Gnomònica. Ens ha permès comprovar que algun rellotge d’aquesta base de dades corresponia a d’altres municipis veïns i que era incompleta. Quan el rellotge documentat formava part d’aquest llistat, s’ha indicat amb el número equivalent, en el camp d’observacions. Tanmateix quan no hi figurava, també s’ha fet constar. Dels documentats, cal destacar per la seva realització i llarga tradició els següents rellotges: Rellotge de sol de Can Ràpia (fitxa núm. 300); Rellotge de sol de Can Nielfa (fitxa núm. 357); Rellotge de sol del Mas Salvet (fitxa núm. 318)o els Rellotges de sol de Cal Doctor (fitxes núm. 293 i 294). Per la seva originalitat i singularitat Rellotge de sol de l'IES Jaume Almera (fitxa núm. 344). Amb la visualització de fotografies antigues, s’ha pogut comprovar com alguns rellotges de sol de masies, s’han perdut per manca de manteniment o per reformes poc respectuoses amb l’edifici.

A part dels rellotges de sol, en aquest apartat, també s’han documentat elements que formaven part d’edificis antics i/o importants, però només s’ha conservat una porta o finestra. El cas més notori des d’un punt de vista artístic i històric és la Portalada de l'església (fitxa núm. 364). Però també es pot destacar el Balcó de Can Canyes (fitxa núm. 149);o la Finestra de Ca l’Isern (fitxa núm. 151), entre d’altres.

Cal afegir en aquest llistat tres escuts de pany del segle XVIII relacionats amb la Guerra de Successió (fitxes núms. 309, 363 i 412) i tres escuts heràldics incorporats en sengles portals de pedra carejada (fitxes núms. 362, 274 i 275). El darrer element arquitectònic documentat en aquest àmbit i tipologia, és la fita que separa el terme de Vilassar de dalt amb el de Cabrils (fitxa núm. 377), ubicada a l’angle extern del cementiri, com a símbol d’un passat comú que explica un moment concret de la història.

Tipologia de jaciments

Per documentar el patrimoni arqueològic de Vilassar de Dalt s’ha partit de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya (IPAC) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i del propi Pla Especial Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Vilassar de Dalt.

Dins d’aquesta tipologia, on s’inclouen els restes o vestigis del passat de qualsevol tipus de cronologia i estructures en estat de ruïna, s’han inventariat trenta‐nou jaciments. Les etapes que abasten aquests jaciments van des del neolític fins l’edat moderna. Ja que, segons el Plec de prescripcions tècniques (pàg. 13), si un mas o edifici es troba molt enrunat sense possibilitat de reconèixer l’alçat a simple vista i no conserva el sostre, cal classificar‐lo com a jaciment arqueològic. A Vilassar es pot aplicar a Ca la Laia (fitxa núm. 299) i al Molí de Matagalls (fitxa núm. 11).

Pel que fa als jaciment amb una cronologia més reculada, només remarcar que del paleolític no hi ha, de moment, cap resta descoberta.



La presència més antiga de poblament a Vilassar es documenta des del neolític amb la necròpolis de la Bòbila Boatella o del Ravalet (fitxa núm. 18). Es calcula un mínim d’entre 12 i 14 individus, sense tenir en compte els que es van poder malmetre sense documentar, ja que es trobaven en una zona d’explotació d’argiles d’una bòbila, que corresponen a una cronologia que cal adscriure a la fàcies vallesana entre el V i el IV mil∙lenni a C. La diferència amb els jaciments prehistòrics més coneguts del municipi és que aquest es troba a la plana. A la zona de la carena, darrera Can Boquet, es troben la

resta de jaciments prehistòrics. Els Rocs d'en Sardinyà (fitxa núm. 5) és un d’aquests jaciments neolítics situats a la carena muntanyosa, excavat pel grup d’en Jaume Ventura i destruït poc després per obra dels picapedrers i per tant, mal documentat. Molt a prop també hi havia el jaciment dels Cups (fitxa

núm. 13), igualment destruït, i el Castell de Pedra o Recers (fitxa núm. 14). A més a més, es documenten una sèrie d’enterraments en cova del eneolític‐calcolític com la Cova d’en Pau (fitxa núm. 6),, La Cova de la Granota (fitxa núm. 8), la Cova del Pont (fitxa núm. 287), o la Cova d’en Joan (fitxa núm. 7),, totes elles en un radi força reduït.

Molt a prop d’aquests jaciments es troba el més emblemàtic de Vilassar, recentment declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Ens referim a La Roca d’en Toni (fitxa núm. 1). Es

tracta d’un monument megalític que morfològicament correspon a una petita galeria catalana amb cambra trapezoïdal i corredor de lloses de granit. Les lloses de la cambra i les del corredor estan clavades al terra natural i no a la roca mare com és habitual. Es troba orientat 52 graus al N‐E. La cambra és rectangular, construïda amb tres lloses (dues de laterals i una altra que fa de capçalera). La coberta és una llosa triangular, molt deteriorada. Del corredor, tan sols es conservava una llosa que segueix en línia recta la de la cambra, però posteriorment una altra llosa fou posada novament al seu lloc durant els anys 40, després de consultar una fotografia de l'any 1907. En fer‐se la paret de protecció del dolmen, a quaranta centímetres de fondària i a set metres de separació, aparegueren les restes d’una foguera amb les pedres que l’envoltaven, força fragments de ceràmica, una destraleta votiva i un fragment de tres centímetres d’un ganivet de sílex blanc. Del túmul, actualment no en resta res.



Fou excavat a principis del s. XX per membres del Centre Excursionista de Catalunya. S'hi trobaren restes de l'aixovar, però no s'ha tingut cap més referència d'aquest. Pocs anys després, el sepulcre fou excavat pel professor Pere Bosch i Gimpera, catedràtic d'Arqueologia de la UB. Durant els anys 50 també va ser excavat pel grup d'arqueologia d’en Jaume Ventura. De totes aquestes excavacions no n'ha transcendit pràcticament cap dada arqueològica, ni tan sols si s'exhumaren enterraments en el seu interior. Per aquest motiu, l'any 1982, entre l' 1 i el 7 de març, es realitzà una excavació d'urgència per part del Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, dirigida per Rosó Vilardell i Josep Castells, amb l'objectiu de documentar l'estat arquitectònic.

Els elements, testimonis o evidències trobades que se situen en un context de cultura ibèrica entre els segles Vi i I aC, són molt escassos i incerts. La única evidència d’un

hàbitat ibèric dins el terme municipal de Vilassar és la del Turó d’en Rumpons (fitxa núm. 2). Les notícies més antigues les proporciona Marià Ribas (1952): "Diverses parets d'un poblat que s'estén fins arran de la Roca d'En Toni. Prop d'aquest dolmen passa una muralla d'un metre de gruix, feta de grosses pedres, al costat de la qual hi ha sepultures fetes amb pedres planes distribuïdes en forma de caixa. Tres d'elles foren excavades,

sense cap resultat, perquè havien estat violades". (Ribas, 1952: 48, apt. 81). Més tard, una excavació d'urgència fou efectuada l’any 1982, dirigida per Araceli Martin i Colliga, arrel de la sol∙licitud d'una llicència d'obres per construir‐hi hivernacles.

Notícies antigues (Balil i Ripoll,1952: 181), també parlen de restes iberes al Turó d’en Xaus (fitxa núm. 12): "una habitación i tres sepulcros de losas han sido excavados en los poblados layetanos del Turó de Rumpons i Turó d'En Xaus".

A la finca de La Ginesta i amb el nom de Ca l’Estrany (fitxa núm. 15), Marià Ribas (1952) hi marca troballes d'habitacions ibèriques i Estrada (1969) en recull la noticia en la seva publicació, així com Sanmartí (1986). Però aquestes notícies antigues no s'han pogut comprovar.

A part d’aquestes breus notícies, trobem presència de material ibèric en jaciments situats a la plana que tenen una cronologia d’època romano republicana, alguns dels quals mantenen una pervivència en el temps i es converteixen en hàbitats o tallers d’època i d’altres s’amortitzen.



Del que sí es poden fer més precisions és d’època romana, on trobem ja un territori plenament organitzat durant el procés que es coneix com a romanització. L’establiment del món romà a Catalunya, comportarà una reestructuració a nivells social, polític, econòmic i mental, que aconseguirà absorbir tot el món indígena dins la nova cultura llatina. La creació de les ciutat d’Iluro(Mataró) i Baetulo (Badalona) serviran com a centres de reorganització del territori i mercats. Els seus respectius agers s’estructuraran amb unitats productives amb les seves respectives vil∙les. El paper principal d’aquestes és la de produir excedents, sobretot de la tríade mediterrània: oli, vi i cereals. A la zona del Maresme, en concret, el vi. El fet que demostra la importància d’aquesta organització i que no es tracta d’una improvisació és la construcció d’una via de comunicació que uniria Iluro, Baetulo i els seus ager entre si i amb altres ciutats com Blandae (Blanes) o Barcino (Barcelona),en el que fou un dels ramals de la via Augusta, que passaria pel que es coneix com a Camí del Mig. Al voltant d’aquest camí del Mig apareixen constantment material arqueològic. Un d’aquests jaciments que s’han pogut excavar és Can Miqueló (fitxa núm. 26). L'excavació del lloc, ha permès documentar parcialment les restes de la pars urbana d'una vil∙la romana alt imperial, composta per 6 habitacions i 3 espais exteriors, amb presència de paviments d'opus signinum i restes d'estuc pintat. Les restes documentades tenien molt poca potència estratigràfica degut als continus moviments de terres de la zona. Als anys 50 i 60 del segle passat, les restes es trobaven gairebé en superfície i posteriorment es van anar afegint terres per motius de producció agrícola. A l’altre costat de la riera, també hi ha el jaciment de Can Torradeta(fitxa núm. 24) i més enllà Can Olla (fitxa núm. 297). Aquest és una gran àrea coneguda a partir de fragments que pertany a Vilassar de Dalt i Premià de Dalt, però d’una gran rellevància històrica.

Hi ha d’altres jaciments documentats a partir de troballes superficials o notícies antigues que no es pot conèixer l’abast real perquè no s’han pogut realitzar intervencions arqueològiques. Però el cert és que en aquesta època ja hi ha un poblament dens i estructurat. Però els que cal destacar perquè les excavacuions científiques modernes n’han pogut mostrar la seva importància i alhora han patit un procés de socialització i es pdoen visitar són: els Forns de la Fornaca (fitxa núm. 9) i la necròpolis de les Pistes d’atletisme (fitxa núm. 23).

Mapade Vi

En èfonaTom

PATR

Dins Vilasobjec

S’hanbénsplaqu

Pel qdiverabstrEscuJosepsetemgega(fitxa

Les fteneperòantrodirecbasseAlgu


poques posmentals pebes mediev

RIMONI MO

d’aquest àsar de Dalt ctes i col∙lec

n detectat ts: monumenues comme

que fa a mrses caracteractes o sltura de Sap Anselm Cmbre (fitx

antera (fitxaa núm. 176)

onts són unn més valo totes topològica. Nctament rees, els pousnes són el r


steriors, la l desenvolu

vals (fitxa n

OBLE

àmbit hemque s’adap

ccions.

trenta‐set ents públics

emoratives o

monuments,erístiques, simbòlics. Aant Jordi (

Clavé (fitxa a núm. 3

a núm. 266).

n element oor arquitectenen la N qualsevolacionat ams i les neceresultat de

11%

natural me)

zona de Caupament deúm. 286) i

m pogut clapten a les tr

elements upromogutso plafons de

, són molt uns més mAlguns dels(fitxa núm. núm. 336),

376), Mon) o el Monu

omnipresentònic o esc

seva imol cas, el temb la distrissitats socidiverses rec

22%

P

Elements ur

an Boquet tel coneixeml’Ermita de

assificar cinres tipologie

rbans, es tr per entitate rajoles am

heterogenmoderns, d’

s documen334), Mo

Monumenument a ument al b

t en el poblcultòric que

mportància ma de les ibució de l’als en cadaconstruccio

Patrimoni m

rbans Objec

torna a fer‐ent de la hi

e Sant salva

nquanta‐cinces de patrim

racta en la ts o pel pro

mb escrits d

is estilísticaaltres més

ntats són: nument a t a l'11 de la ciutat

barri del Pi

le, algunes e d’altres,

social i fonts està ’aigua, les

a moment. ons i sovint

moble

ctes Col·lec

M

‐se present istòria de Vdor (fitxa n

c elementsmoni moble

seva totalitopi Ajuntam’homenatge

ament parlaclàssics, n’

67%

ccions

Memòria tèc

amb dos eVilassar, com

úm. 3).

s del patrime: elements

tat de tres ment; fonts

e.

ant. En tro’hi ha de r

cnica | 50

elements m són les

moni de s urbans,

tipus de urbanes

obem de realistes,



han perdut la personalitat del model original. En destaquem les següents: Font de la Plaça de la Vila (fitxa núm. 145); Font de la Riera de Targa (fitxa núm. 188); Font de la Teula (fitxa núm. 144); Font de Sant Genís (fitxa núm. 298); Font de Sant Pere (fitxa núm. 143); Font del carrer Canyamar (fitxa núm. 147); Font del carrer del Casal (fitxa núm. 398).

La tercera categoria d’elements urbans documentats a Vilassar són una sèrie, d’altra banda força abundant, de plaques commemoratives o d’homenatge a personalitats o entitats, tant locals com de l’àmbit cultural català. N’hi ha de caràcter literari, social o històric. En destaquem les següents: Placa 5è centenari de les municipalitats (fitxa núm. 156); Placa de Jaume I el Conqueridor (fitxa núm. 161); Plafó del Mil∙lenari (fitxa núm. 162); o el Plafó de les poetesses (fitxa núm. 163).

La segona tipologia del patrimoni moble, correspon als béns classificats com objectes. Se n’han documentat sis. Aquests es poden classificar en tres categories: els relacionats amb el treball i el camp Base de premsa de Cal Notari (fitxa núm. 280), els relacionats amb fons bibliogràfics, com la Memòria manuscrita de l'excavació de dues sepultures neolítiques a St. Genis de Vilassar (fitxa núm. 345), i un tercer element de caràcter industrial, com Vapor del Tint de Baix (fitxa núm. 265). En aquest apartat caldria destacar el Plànol de Vilassar de 1777: Descripción topográfica de San Ginés de Vilassar (fitxa núm. 259), que l’original es troba a l’Arxiu Diocesà de Barcelona.

Pel que fa a les col∙leccions documentades a Vilassar de Dalt, n’hem inventariat dotze: set de titularitat pública i cinc pertanyents a particulars o a l’església. Dins de l’apartat de col∙leccions públiques en trobem cinc que es troben dins el mateix terme municipal de Vilassar: les col∙leccions arqueològica, històrica i industrial del Museu Arxiu de Vilassar (fitxes núms. 322, 323 i 324), la col∙lecció municipal d’art (fitxa núm. 265) i els Gegants de Vilassar (fitxa núm. 261). Però n’hi ha dues que es troben en museus d’altres poblacions: Fons originari de Vilassar del fons del Museu d'Arqueologia de Catalunya (fitxa núm. 265), a Barcelona; i Col∙lecció arqueològica de Vilassar de Dalt del Museu de l'Estampació (fitxa núm. 261), a Premià de Mar.

De les cinc col∙leccions de caràcter privat cal que en parlem de dues que els seus promotors han posat a l’abast del públic i es poden visitar. Per tant, estan obertes amb un

Mapade Vi

horaCau d

PATR

Dins tipol

S’ha priva249)

Es tra

�

�

�

�

�

El Foque emés metofotog


ri fix durandel Cargol (

RIMONI DO

d’aquest àogies: fons

inventariatada; tot i qu

i en el fons

acta dels se

� Fons car

� Fons fot

� Fons fot

� Fons fot

� Fons fot

ons fotogràfel propi pro

de publicodologia emgrafies de V


nt tot l’any.(fitxa núm.

OCUMENTA

àmbit, s’had’imatges,

t un total due també his document

egüents fon

rtogràfic de

ogràfic Jose

ogràfic de l

ogràfic de l

ogràfic del

fic Joan Salopietari ha car les fotmprada i citaVilassar que

Fons

natural me)

Una és la268).

L

an inventarfons docum

e 7 fons d’i ha imatgesal de la l’ar

s referents

el Instituto

ep Salvany

l'Institut Ca

l'Institut M

Centre Exc

la i Grau (fipublicat petografies qa altres arxha pogut c

60%

Patr

s d'imatges

Col∙lecció

riat vint elmentals i fon

imatges: cins dins el fonrxiu parroqu

a Vilassar d

Geográfico

de la Biblio

artogràfic i G

unicipal de

ursionista d

itxa núm. 3er posar‐ho que ha recius públics onsultar.

5%

rimoni doc

Fons docume

parroquial

ements quns bibliogrà

nc de titularns de l’Arxiuuial (fitxa nú

de Dalt:

o Nacional (

oteca de Cat

Geològic de

Cultura de

de Cataluny

395)., corresa disposició

cuperat dei particulars

35%

cumental

entals Fons

M

(fitxa núm

ue es podefic.

ritat públicau històric Múm. 239).

(fitxa núm.

talunya (fit

e Catalunya

e Barcelona

ya (fitxa núm

spon a un fó de l’interèe diversos s amb més

s bibliogràfics

Memòria tèc

. 258) i l’alt

en agrupar

a i dos de tiunicipal (fit

284).

txa núm. 28

a (fitxa núm

(fitxa núm.

m. 283).

fons particuès general.

arxius, exo menys vo

cnica | 52

tra és el

en tres

itularitat txa núm.

2).

m. 351).

. 326).

ular però A més a

xplica la olums de



S’han inventariat un total de 12 fons documentals, que es poden dividir en dos tipus, segons la titularitat i el seu origen: fons públic i fons privats. Dins dels fons privats s’hi troben els fons religiosos o d’entitats i els particulars.

� Fons públics: Fons documental de l'arxiu municipal de Vilassar de Dalt (fitxa núm. 411); Arxiu Històric Municipal (fitxa núm. 240); Fons cartogràfic referent a Vilassar de Dalt de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (fitxa núm. 285); Fons referent a Vilassar de Dalt del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (fitxa núm. 242); Fons del Marquesat de Moja referent al castell de Vilassar de la Biblioteca de Catalunya (fitxa núm. 241); Fons documental del Parc Serralada Litoral (fitxa núm. 256) i Fons notarials referents a Vilassar de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (fitxa núm. 417).

� Fons privats: es tracta dels fons religiosos com el Fons documental de l'arxiu parroquial (fitxa núm. 239); o una sèrie de goigs impresos d’alt valor documental com els Goig en honra de la gloriosa Transfiguració de Christo Senyor nostre, vulgarment dit Sant Salvador (fitxa núm. 314); Primera edició dels goigs dels gloriosos

Sants Màrtirs (fitxa núm. 315);Goigs dels gloriosos seixanta dos màrtirs (fitxa núm. 316) i Goigs als gloriosíssims Sant Genis, Notari, i Sant Genís, Comediant (fitxa núm. 317).

Aquest tipus de documentació resulta summament delicada de tractar ja que, en la seva majoria, parlem de fons particulars i els seus titulars per temors diversos, no volen publicitat. Podríem afirmar, sense por a equivocar‐nos gaire, que trobaríem molts més arxius, de major o menor importància, però per desconfiança, temença o no donar‐los importància pels seus propietaris resten en l’anonimat.

Finalment, s’ha inventariat el Fons bibliogràfic local de la biblioteca Can Manyer (fitxa núm. 410), com el més representatiu del municipi i que altres entitats com la parròquia o el museu van incrementant amb les seves aportacions.

PATRIMONI IMMATERIAL

Dins d’aquesta tipologia, s’han inclòs dins el mapa del patrimoni cultural de Vilassar de Dalt vint‐i‐cinc elements que es poden agrupar en cinc tipologies: manifestacions festives, tècniques artesanals, tradició oral, música i dansa i costumari.

Mapade Vi

Dins MajoSobrsombgrupgoigses fit

A aqMate


de l’àmbitor de Sant Getot per labòlic i per us i elements, que s’esptxen com a

uestes festeu (fitxa nú

Manifestac


t de manifeGenís (fitxa a transcendun seguit dts patrimon

pecifiquen ecol∙lecció.

es majors cúm. 401) i l’

32%

cions festives

natural me)

estacions fenúm. 243)

dència i la de relacionsnials de foren l’àmbit d

cal afegir‐hi’Aplec La C

16%

Pat

Tècniques a

estives desi la Festa Mintensitat

s i associacirma directade música i

l’Aplec deCisa (fitxa n

%

4%

trimoni im

artesanals

staquen lesMajor dels S

en que sóions que s’h

a o indirectdansa, d’aq

l Sant Cristúm. 270) .

36

12%

mmaterial

Tradició oral

M

s dues festeSants Màrtión viscudeshi estableixa. Per exemquest mapa

(fitxa númEncara que

6%

Música i da

Memòria tèc

es majors: irs (fitxa nús, pel seu xen entre inmple la cana o els gega

. 250), l’Ape els dos da

ansa Costu

cnica | 54

la Festa m. 244). referent

ndividus, ntada de nts, que

plec Sant arrers se

mari



celebrin fora el terme municipal de Vilassar, però amb una forta participació i vinculació de vilassarencs i vilassarenques, ja que es tracta d’aplecs col∙lectius compartits amb gent dels pobles veïns de Premià de Mar, Premià de Dalt, Vilassar de Mar o Cabrils. Per la Festivitat de Sant Sebastià (fitxa núm. 365), la gent s’aplega a la capella homònima per cantar‐hi els goigs.

Una altra manifestació festiva molt important a Vilassar és La festa dels Tres tombs (fitxa núm. 365). Se celebra cada any el mateix 17 de gener, a diferència d'altres poblacions que la traslladen al diumenge més proper o l'alternen amb les poblacions veïnes, per donar la possibilitat que cavallers i carros puguin participar en diferents municipis. La festa comença a les 9 h del matí amb la repicada de campanes i amb la rebuda dels participants i de la banda de música per part de les autoritats locals. Es fa la benedicció dels panets davant la imatge de Sant Antoni i s'agafen forces per la jornada amb l'esmorzar de germanor. A continuació, la comitiva amb acompanyament musical es dirigeix a Cal Lota, on hi ha dipositat l'estendard per anar a l'església on se celebrarà la Missa, es venera la relíquia de Sant Antoni, es canten els goigs i es beneeixen els panets. Després comença la benedicció, davant l'església, dels animals fent tres tombs a un itinerari pel centre de la vila. A la tarda hi ha cafè ‐ concert a La Massa i al vespre el ball de Sant Antoni.

La cantada de caramelles a Vilassar de Dalt (fitxa núm. 279), es recupera l'any 1972. La iniciativa sorgeix del Casal Popular, vinculat a la parròquia; d'un grup de gent que primer volia fer una coral infantil però es van decantar per crear un esplai d'educació en el lleure on una de les seves activitats seria cantar Caramelles. Al començament es cantaven el



diumenge de Pasqua, però cada cop resultava més difícil formar un bon grup, ja que les famílies marxaven aquests dies de vacances. Per tan, es va prendre la decisió de cantar‐les el diumenge següent, que es coneix com diumenge de Pasqüetes. El recorregut comença a partir del Casal Popular fins la font de Sant Pere. La següent parada és el Carrer Rafael Riera i Prats, a continuació a la Plaça 11 de setembre. D'aquí van a l'Hospital de Sant Pere i acaben a la Plaça de la Vila, on l'alcalde o el regidor els ofereix una cinta que pengen al cistell. La recaptació es destina a comprar un ninot de xocolata per cada cantaire i la resta es destina a finalitats benèfiques.

Totes aquestes manifestacions tenen les seves arrels històriques i un origen més o menys antic, però també s’ha volgut documentar un esdeveniment més recent però ja molt arrelat i amb un alt component patrimonial des del principi, amb la col∙laboració del museu. Es tracta de la Fira del bolet (fitxa núm. 279). Potser amb el temps, en aquest apartat es podran afegir altres festivals o fires semblants que de moment s’ha cregut més oportú afegir‐los en la llista d’elements no inventariats.

S’ha documentat tres elements relacionats amb tècniques artesanals: l’elaboració dels formatges Artefor (fitxa núm. 248) i l’elaboració de Formatges Pujol (fitxa núm. 247); així com l’Ofici de pastor (fitxa núm. 249). Se’ns dubte tots relacionats entre ells, ja que la llet de part del pastoreig repercuteix en un dels obradors de formatge. L’experiència de formatges Pujol és de llarg recorregut, ja que va començar l’any 1980. S’estableix a Vilassar, l’any 1999, però abans havia estat al poble del costat.



S’han documentat quatre elements relacionats amb la tradició oral:

� Llegenda de la pedra del diable (fitxa núm. 278).

� Llegenda de Comunicació entre els castells de Burriac i el de Vilassar (fitxa núm. 263).

� Elaboració de moneda falsa (fitxa núm. 394).

� La dona del pou (fitxa núm. 396).

La llegenda de la pedra del diable també s’explica a Vallromanes, ja que té l’origen en una pedra que alguns anomenen menhir i d’altres pensen que es tracta d’un pedra de terme. El senyor Vicenç Corbera de Vallromanes em va explicar com el seu pare (senyor Miquel Corbera Pont) li contava que una noia anava a buscar aigua a la font i sempre es trobava el dimoni reposant en una pedra del camí. Aquest li preguntava qui era i on anava. Ella responia que era de Ca la Molinera i que anava a buscar aigua a la font d'en Joaquim pels seus pares. El dimoni li proposava que a canvi de la seva ànima mai més hauria de traginar amunt i avall per anar a buscar l'aigua. Quan va saber això una dona del poble va proposar a la noia escaldar un pollastre a les dotze de la nit, per treure‐li la força. El dimoni no va tornar a aparèixer deixant una enorme pedra sense endur‐se, ja que constantment traginava pedres amunt i avall. Alguns deien que aquella pedra feia la mateixa mida que el buit que hi havia en el Pont del Diable de Martorelles, abans de la restauració.



La dona del pou és una història molt trista que explicava l’àvia de Cal Senyor. Al costat del dolmen de La Roca d'en Toni, prop del camí de Cal Senyor hi havia la caseta d'un pou d'aigua que fins fa pocs anys encara estava sencera. Durant la Guerra civil espanyola (1936‐39) una dona amb un nadó s'hi va refugiar. No se sap de què o de qui fugia, però el seu grau de desesperació era tan gran que expliquen va perdre el cap. En un atac de bogeria es va llençar al pou amb la criatura en braços.

L’àmbit de música i dansa ve presidit per una sèrie de goigs 2 que es canten a les diferents esglésies i ermites del municipi. En aquest apartat no es comptabilitzen el goig imprès, com a objecte bibliogràfic, d’edició concreta, sinó el fet antropològic d’aquests himnes cantats. En concret s’han inventariat 8 goigs:

� Goig en lloança del Crist (fitxa núm. 251) .

� Goigs a llaor de la Mare de Déu dels Dolors (fitxa núm. 312).

� Goigs a llaor de la Verge Maria del Roser (fitxa núm. 313).

� Goigs dels Sants Màrtirs (fitxa núm. 254).

� Goigs en llahor del gloriós Sant Roch (fitxa núm. 253).

� Goigs en lloança de Sant Antoni Abat (fitxa núm. 311).

� Goigs en lloança de Sant Genís, notari i Sant Genís, comediant (fitxa núm. 252).

� Goigs en llohansa del noble soldat de Christ y màrtir (fitxa núm. 179).

El que fa a costumari, ens ha sorprès només poder documentar un element viu característic del municipi. Fins fa poc, encara es conservava el costum de fer el salpàs a les masies de muntanya, però fa uns cinc o sis anys que ja no es fa.

El costum documentat és el que fa referència a la Generació de vilssarencs que fa 50 anys. (fitxa núm. 340). Des de mitjans dels anys 90 del segle passat, la generació de vilassarencs i vilassarenques que aquell any fa 50 anys, si volen i es posen d'acord, ofereixen un present al municipi. Es fa una crida a tots aquells que hi vulguin participar, aprofitant sovint les trobades d'antics alumnes de les escoles. A les reunions preparatòries, decideixen sobretot que volen oferir al poble. Hi ha molta varietat, des de

2 Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325‐1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV).

Mapade Vi

plantantigReis signifparti

PATR

En ucultutot, efa el

S’handiferbotàVilasespèdistrd’aquatenespèespè

Les zquar

1. d'Intaltre


tar un arbrga font, com

per fer el ficatiu de ccipants i l'a

RIMONI NA

n moment ura començels paràmettreball de c

n inclòs serencien duenics. Les àsar, s’han icie vegetaibució, vuluesta tipoloent si el tipcie (parlantcimens.

zones d’interanta‐nou f

La zona terès Naturs zones. La


re amb unam la de la P

pessebre mcaràcter locaalcalde fa un

ATURAL

en que la Ua a resultartres clàssicscamp del M

eixanta‐set es tipologierees d’intenventariat l que destnerabilitat

ogia es pot fus d’elemet llavors a n

erès inventaitxes, que e

més extenal la Conre Llei 12/19

natural me)

a placa,a uPlaça de la monumentaal de l'any qna recepció

UNESCO ja r artificiosas d’aquestsapa del pat

elements es o categoerès són zo49 zones dtaqui per l

o fragilitafer una segnt fitxat és

nivell de pob

ariades respes poden ap

nsa i repreria ‐ Sant M85, de 13 d

27%

P

Zones d'i

n banc pelVila. L'any

al de Can Bque van néa la ala de

parla de pa, sobretot s conceptes

trimoni cult

en el Maories: les zones d’alt v’interès. El les seves st, singulariona classificun espècim

blació d’ind

ponen a divplegar en div

esentativa éMateu ‐ Célde juny, d’e

atrimoni n

nterès Esp

l parc de C1995 van d

Banús. Es bixer per ferPlens de l'A

aisatges cultsi parlem dsón els qu

ural i natur

apa de Vilones d’intevalor ecolòsegon grup

singularitatsitat o portcació amb c

men (o indivividus). En e

verses morfoversos grup

és la que flecs (fitxa n

espais natur

natural

pècimens botàn

M

Can Rafart, decidir regabusca en er el programAjuntament

turals, la die gestió coe cal tenir eal d’un mun

assar de Derès naturaògic, paisatgp engloba qs, ja sigui t general dcriteris de gvidu) o si peel cas de Vi

ologies queps::

fa referèncnúm. 255), qrals, crea i

73%

nics

Memòria tèc

la restitucalar les figuls arxius, a

ma o un pre.

visió entre onservació. en compte nicipi.

Dalt d’aqual i els espgístic o cu

qualsevol inraresa o

de l’individgestió i conser al contrarlassar, han

e s’han conc

ia al Pla que alhora regula la fi

%

cnica | 59

ió d'una ures dels algun fet esent als

natura i Malgrat quan es

ests, es ècimens ltural. A dividu o àrea de

du. Dins servació, ri és una estat 18

cretat en

Especial engloba gura del



Pla d’espais d’interès natural, el qual té per objecte la delimitació i l’establiment de les determinacions necessàries per a la població bàsica dels espais naturals, la conservació dels quals ha d’assegurar, d’acord amb els valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals, socials, didàctics i recreatius que posseeixen. 2. Arbredes, moltes de les quals es troben dins l’àrea de la fitxa anterior. Destaca la varietat dels espècimens que fan referència a aquestes arbredes: albers, pins, alzines, roures, til∙lers, avellaners, castanyers, verns o garrofers. 3. Fonts naturals que han estat més o menys condicionades per a l’aprofitament de l’aigua. Algunes fa temps que no ragen tot i haver tingut la seva rellevància durant períodes anteriors. Són els casos de la Font d’en Colomer (fitxa núm. 220) o la Font d’en Roure (fitxa núm. 219). D’altres s’han anat restaurant i re condicionant per mantenir‐les en bon estat, com la Font d’en Dirol (fitxa núm. 218) o la Font d’en Mamet (fitxa núm. 216). El límit a l’hora de classificar una font com a element arquitectònic o zona d’interès és molt prim. Potser caldria comptabilitzar en aquest apartat la Font Freda (fitxa núm. 215), classificada com a element arquitectònic, tenint en consideració que en el Pla Especial Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Vilassar de Dalt, hi ha una zona de protecció que coincideix amb la Font Freda. Per evitar una duplicitat, la Font, pròpiament dita, es va posar com a element arquitectònic.

4. S’han documentat un seguit de torrents, rieres i ambients humits que formen part de la xarxa hidrogràfica de Vilassar, incloent les dues rieres principals, la de Targa i la de Salvet, que és on desaigüen la majoria de la resta de torrent. Potser en aquest apartat es podria incloure l’alocar del Torrent Daniel (fitxa núm. 200).



5. El Pla Especial Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Vilassar de Dalt, contempla la protecció de dues zones d’interès paisatgístic Vessant de Can Cahué (fitxa núm. 235) i Vessant de Can Marquès (fitxa núm. 236). Així com dos miradors o punts d’observació: Turó de la Creu (fitxa núm. 234) i el Revolt del vent (fitxa núm. 233). 6. Cal destacar dins el municipi de Vilassar una sèrie de llocs de nidificació d’orenetes (fitxes 413 i 415), dues especies d’orenetes: l’oreneta cuablanca (Delichon urbica) i l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), ambdues protegides. La primera d'elles, es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmeren en la seva construcció amb continus viatges a les rieres i camps on troben el fang necessari. Aquests nius es poden observar en els ràfecs de les teulades, en balconades, volanderes, bigues de fusta, i també en algun penya ‐ segat.

Pel que fa a l'oreneta vulgar la trobem nidificant sota coberts dels diferents annexes de les cases de pagès (pallisses, coberts, barraques i garatges oberts) És de color blau‐negrós per sobre amb reflexes metàl∙lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogenc. La silueta d'aquest ocell és molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada amb taques blanques a l'extrem. Els nius construïts, tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar.

Finalment, s’han documentat diverses espècies arbòries de forma individualitzada: garrofers, Garrofers de la benzinera (fitxa núm. 191); alzines, Alzina de la brolla de Ca l'Arcís (fitxa núm. 172), Alzina de Can Bot (fitxa núm. 327) o Alzina de Can Pipa (fitxa núm. 327); sureres, Surera de la Molinera (fitxa núm. 174); cedres, Cedre de Ca l'Anton Feliu (fitxa núm. 180); palmeres, Palmera de Can Ribot (fitxa núm. 190); boixos, Boixos Grèvols del carrer del casal (fitxa núm. 182); una figuera, Figuera de Cal Notari (fitxa núm. 182); un pi, Pi de la creu de Can Boquet (fitxa núm. 173); i una fotínia, Fotínia de Can Maioles (fitxa núm. 175).

En aquest apartat hem inclòs tres tipus de plantes herbàcies: Ortiga morta groga (Lamium galeobdolon (L.) (fitxa núm. 182); Carex grioletti Roem (fitxa núm. 182) i Carex remota L (fitxa núm. 182); per la seva importància i raresa en aquest sector de Catalunya. Pel que fa a la primera planta, l’ortiga, es destaca perquè el seu hàbitat es localitza a l’estatge montà plujós, i és comú de la Vall d’Aran ‐ Alta Ribagorça i Ripollès ‐ Garrotxa. La seva localització prop de la font d’en Mamet des de l’any 2012 no deixa de ser sorprenent. Pel que fa a la Carex grioletti Roem, cal considerar que fins fa molt poc anys estava considerada com una planta d’extrema raresa a Catalunya i a la Península Ibèrica.



L’espècie està inclosa en l’Annex 2 (espècies catalogades com a “vulnerables”) del Decret 172/2008, de 26 d’agost, del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya. Té la consideració de NT (propera a l’amenaça) en el llibre vermell de plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya. En el cas de la Carex remota L, era una planta restringida fins fa poc al terç nord – est de Catalunya. Amb aquesta troballa al torrent d’en Cuquet, s’amplia la seva localització.



ESTAT ACTUAL DELS ELEMENTS FITXATS

PROTECCIÓ LEGAL

La situació dels 418 elements inclosos en el Mapa del Patrimoni Cultural i Natural de Vilassar de Dalt a nivell de protecció legal és molt heterogènia. El marc legal específic per a la protecció del patrimoni cultural de Vilassar de Dalt és Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental (PEPPCA), aprovat definitivament per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona en data 27 de gener de 2000. En aquest document, s’incorpora les Normes Subsidiàries (NNSS) de l’any 1992 i s’adjunta el catàleg de béns a protegir. Actualment, aquest PEPPCA està en procés de revisió seguint la disposició addicional primera del nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Vilassar de Dalt, document refós de l’aprovació definitiva del març de 2013.

El context normatiu vigent català que incideix sobre la Protecció del Patrimoni Cultural català i que afecta a Vilassar de Dalt és:

� La Llei 9/1993 de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català.

� Decret 78/2002, de 5 de març del Reglament de Protecció del patrimoni

arqueològic i paleontològic de Catalunya (DOGC 3594 de 13 de març de 2002).

� La Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents.

� La llei 12/1985, de 13 de juny, d’Espais naturals.

La Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català (LPCC), estableix tres categories de protecció comunes a béns mobles, immobles i immaterials: els Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN), els béns catalogats i la resta de béns integrants del patrimoni cultural català, segons el concepte definit en l’article primer. Pel que fa a la màxima categoria de protecció, els Béns culturals d’Interès Nacional (BCIN), equiparables als Béns d’Interès Cultural (BIC) de la legislació estatal (1985), s’atribueix a la Generalitat la facultat de declarar els béns d’interès cultural.

La Llei crea una segona esfera de protecció dels béns del patrimoni cultural de menor rellevància, els béns catalogats, els instruments de protecció i de control dels quals recauen principalment en els municipis o consells comarcals, si el municipi té menys de 5.000 habitants. Aquesta figura es denomina Béns Culturals d’Interès Local (BCIL).

Béns Culturals d’Interès nacional (BCIN)

D'acord amb els articles 7.1 i 13.1 de la LPCC, "els béns més rellevants del patrimoni cultural català, tant mobles com immobles, han de ser declarats d'interès nacional" i "han de ser inscrits en el Registre de Béns Culturals d'Interès Nacional" gestionat pel Departament de Cultura.



D'acord amb la disposició addicional primera de la LPCC; el decret de 22 d'abril de 1949, sobre protecció de castells, i la disposició addicional segona de la Llei 6/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol, correspondria atorgar aquest nivell de protecció a les creus de terme de més de 100 anys i a totes les fortificacions i castells.

Béns Culturals d’Interès Local (BCIL)

D'acord amb l'article 15 de la Llei 9/1993, "els béns integrants del patrimoni cultural català que, tot i llur significació i importància, no compleixin les condicions pròpies dels béns culturals d'interès nacional han de ser inclosos en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català". L'article 17 fixa que "la catalogació de béns immobles s'efectua mitjançant llur declaració com a Béns Culturals d'Interès Local".

La disposició addicional primera de la LPCC determina que "els béns immobles que en el moment de l'entrada en vigor d'aquesta Llei estiguin inclosos en catàlegs de patrimoni cultural incorporats en plans urbanístics passen a tenir, llevat que siguin béns culturals d'interès nacional, la consideració de béns culturals d'interès local i queden inclosos en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català".

NIVELL 1: Béns Culturals d’Interès nacional (BCIN)

Aquest és el llistat de BCIN’s de Vilassar de Dalt, alguns dels quals ja es recolien en el PEPPCN i d’altres declarat recentment:

Número Nom

28 Castell de Vilassar de Dalt Monument històric R‐I‐51‐0447

1 La Roca d’en Toni A‐R‐I‐55‐0110

30 Torre de Can Maians Monument històric R‐I‐51‐5777

367 Teatre de La Massa Monument històric

Segons el Decret 571/63 14 de març sobre protección de los escudos, emblemas, piedras heraldicas, rollos de justicia, cruces de término y piezas similares de interés histórico‐artístico i a partir de la disposició addicional segona de la Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español; tots aquests elements passen a formar part dels Bienes de Interés Cultural (BIC), que a partir de la Llei 9/1993 de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català, s’integren als BCIN.

Per tant també són Béns Culturals d’Interès nacional (BCIN) els següents elements inventariats a Vilassar de Dalt:



Número Nom

274 Escut de la façana septentrional de Can Rafart

275 Escut de l'angle sud oriental de Can Rafart

362 Escut de Can Maians

NIVELL 2: Béns Culturals d’Interès Local (BCIL)

El següent llistat correspon als BCIL del Catàleg, que formaven part de les anteriors Normes subsidiàries, redactades abans de la Llei 9/1993 de Patrimoni Cultural català, i que per la disposició addicional primera d’aquesta Llei, es van afegir al Pla especial de Protecció del Patrimoni Cultural i Mediambiental de Vilassar, l’any 1999, com a BCIL’s.

Núm. Nom2 2 Turó d'en Rumpons 4 Menhir de Cal Camat 5 Rocs d'en Sardinyà 6 Cova d'en Pau 7 Cova d'en Joan 8 Cova de la Granota 9 Forn de La Fornaca

18 Bòbila Boatella o del Ravalet 31 Can Lloberas del bosc 39 Ca l'Arcís 43 Can Boquet 45 Can Nielfa 46 Can Sabatés 47 Can Pere Català 49 Can Banús 50 Cal Notari 54 Mas Villà del Torrent 56 Can Vadó Vaquer 57 Can Serra de la Plaça 58 Can Colomer 59 Can Costa 60 Can Salvet 62 Cal Tintorer 63 Can Palomo 69 Can Puig 70 L'estanc de dalt 74 Can Quicus 78 Can Mateu del nen 79 Cal Teòric 80 Casa de La Tela 81 Centre vilassarenc 82 Sant Genís de Vilassar 84 L'Estrella 85 Capella de Sant Sebastià



87 Hospital de Sant Pere 88 Escoles Francesc Macià 91 Can Manyer 96 Ca l'Amadeu 97 Les Ginesteres 98 Can Maioles 99 Can Silva

101 Ca l'Arenes 105 Can Rubaix o Torremar 106 Can Roure 107 Ca l'Anton Feliu 108 Can Casanovas 111 Can Bruguera 112 Can Coll 113 Les Quatre Torres 114 Can Torradeta 115 Carrer Francesc Codina 118 Carrer Francesc Benet Artigues 121 Carrer Artail 140 Xemeneia de Cal Garbat 143 Font de Sant Pere 144 Font de la Teula 149 Balcó de Can Canyes 150 Reixa de la rectoria 151 Finestrals de Ca l'Isern 153 Tanca de Can Mir 154 Tanca de Can Jaume Mateu 215 Font Freda 281 Casa Elena 286 Tombes medievals 356 Capella de Can Maioles 367 Teatre La Massa 368 Capella ‐ panteó de l'Hospital de Sant Pere

NIVELL 3: Béns Catalogats

Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental (PEPPCA) de Vilassar de Dalt inclou un llistat i una fitxa de 225 elements classificats en: elements d’interès arqueològic, àrees d’expectativa arqueològica, fortificacions, masies en zona rural, masies en zona urbana, casals i cases de carrer, edificis civils i religiosos, fàbriques, torres, carrers, elements varis, arbres, arbredes, fonts, torrents i rieres i zones d’interès panoràmic.

En aquesta llistat hi figuren tots els BCIN’s i BCIL’s anteriorment referenciats i a més un seguit de béns amb diferents graus de protecció, però agrupats en les diferents tipologies. La fitxa de cada element determina el grau i nivell de protecció i el seu entorn.



NIVELL 4: Pla Especial d'Interès Natural la Conreria ‐ Sant mateu – Céllecs

La Llei 12/1985, de 13 de juny, d'espais naturals, crea i regula la figura del Pla d'espais d'interès natural, el qual té per objecte la delimitació i l'establiment de les determinacions necessàries per a la protecció bàsica dels espais naturals, la conservació dels quals ha d'assegurar, d'acord amb els valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals, socials, didàctics i recreatius que posseeixen.

Es potenciaran segons aquestes finalitats els usos i les activitats agrícoles, ramaderes, forestals, cinegètiques, d'aqüicultura, de pesca, i de turisme rural, principals fonts de vida de la majoria d'habitants dels seus municipis, s'impulsarà el desenvolupament dels territoris de la zona per tal d'evitar el despoblament rural, i es promouran les activitats descontaminants del medi.

El 15 de maig de 1992, es va crear el Consorci del Parc Serralada Litoral. El Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge de la Conreria ‐ Sant Mateu ‐ Céllecs es va redactar en desenvolupament del Pla d'espais d'interès natural (PEIN) ‐ decret 328/1992‐, el qual ha estat redactat en conformitat amb allò que estableix la Llei 12/1985, d'espais naturals.

El parc és un espai protegit de 4.707,8 hectàrees, repartides entre el Maresme i el Vallès Oriental. És un dels conjunts granítics més rellevants de Catalunya. És característic de la zona els sòls sorrencs saulonosos, formats per la meteorització química del granit. El territori acull importants mostres de presència humana des de la prehistòria fins als nostres dies. El clima del parc és típicament mediterrani, amb una marcada influència marítima al vessant del Maresme i una tendència continental a la vessant del Vallès.

La superfície del Parc La Conreria ‐ Sant Mateu ‐ Céllecs dins el terme municipal de Vilassar és de 597,88 Ha. L’espai natural és una clara representació dels sistemes naturals propis del litoral català. Una bona mostra n’és el relleu, amb formacions geològiques extremadament singulars i la seva diversitat de comunitats vegetals. Està dominada per boscos mediterranis de pi pinyoner, pi blanc i alzinars, que alhora alternen amb comunitats identificades amb ambients centreeuropeus, com les rouredes, més predominants als vessants d’obaga i encarades a les comarques del Vallès. També destaquen els boscos pròpiament de riera o ribera, molt més ombrívols amb pollancres, avellaners, àlbers i verns, amb arbusts i herbassars propis d'aquests ambients com el saüc, el llorer, etc. Destaquen les àrees de matolls i herbassars com el fenàs. Altres espècies importants i incloses al catàleg de flora amenaçada de Catalunya i de les quals es pot detectar algun exemplar, és el Carex grioletti, que viu en clarianes del bosc humit; l’Arisarum simorrhinum, conegut més popularment com fraret, que viu en marges, bosquines i boscos de ribera i l’Isoetes durieui o Isòet, que viu en pradells humits amb substrat silici. El parc també disposa d’un catàleg de flora molt extens, amb un total de 67



espècies d’algues, 453 de fongs, 85 de briògits o molses i hepàtiques, 140 de líquens i 17 tipus de falgueres. Finalment hi ha unes 1.083 espècies de plantes superiors amb flor, moltes d’elles representades al territori de Vilassar.

Molts dels béns catalogats es troben dins l’espai del PEIN.

Altres elements objectes de protecció

Aquests quatre nivells de protecció amb els seus corresponents llistats és el que disposa el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Vilassar de Dalt; però a més cal tenir en compte altres elements regulats per altres normatives que no recull el planejament urbanístic:

Zona de nidificació d’orenetes

En diferents indrets del municipi es poden observar colònies de les espècies oreneta cuablanca (Delichon urbica) i l’oreneta vulgar (Hirundo rustica) que hi nidifiquen.

Totes les orenetes són espècies protegides per la llei 22/2003 de 4 de juliol de protecció dels animals (DOGC 3926 del 16 de juliol de 2003), pel seu paper beneficiós en el control de plagues i insectes, com a àvides insectívores que són. Els seus nius, com tots els de les espècies protegides, no es poden destruir, tot i que no estiguin ocupats. Per tant, és necessària una autorització, que atorga el Departament de Medi Ambient i Habitatge. Únicament es donen autoritzacions d’aquest tipus quan es fan obres de rehabilitació (en aquest cas, només s’autoritza a retirar els nius fora de l’època de cria i s’obliga a mantenir les condicions favorables perquè després de les obres les orenetes puguin tornar a fer‐hi els nius), per enderrocs inevitables (construccions en risc d’enrunament) o per situacions sanitàries molt clares.

Objectes de museu

Els objectes de museus, és a dir els que es troben dipositats i inventariats dins una col∙lecció museística de Catalunya, estan protegits per la Llei 17/1990 de Museus.

Documents de més de cent anys d’antiguitat

Els documents amb més de cent anys d’antiguitat resten protegits per la Llei 10/2001, de 13 de juliol d’arxius i documents.

ESTAT DE CONSERVACIÓ

La gràfica que presentem, ens mostra l’estat de conservació dels 418 elements del mapa de Vilassar de Dalt amb els àmbits per separat i per la globalitat dels elements inventariats. En xifres globals, es pot afirmar que el patrimoni cultural i natural del municipi gaudeix d’un molt bon estat de conservació.

Mapade Vi

Si andocupatearqu

Trobpunycom edificfins iconsquanestabedificuna d’aquestig


nalitzem amumental, imixen un pitectònic o

em onze eyents són Chabitatge, ci s’abandoi tot, a deservació; ai

ntificar quanbilitat arquicis que podreforma seuell edifici

gui en el Cat

0

50

100

150

200

250

300

350

Patrimimmo

B

R

D


mb més detmmaterial i pitjor estat

jaciments a

edificis en Can Llobera

espai laborna, començ

saparèixer. ixò passa n es parla dtectònica é

den tenir unense tenir e

amb tantstàleg de pro

moni ble

Patrimomoble

Bo

Regular

Dolent

natural me)

all, es pot natural, la

de consearqueològic

un estat res del Bosc, al o lúdic n’ça el seu deEl desús ésen aquest

d’estat de coés el de restn bon estat en compte s segles d’hotecció.

Fon

oni e

Patrimodocumen

comprovar diferència

ervació els s.

egular i setCan Garrim

’és la seva peterioramens el principaes masies.onservació tauració res

de conservels materi

història. Fin

nt: elaboració

oni ntal

Patrimonimmateria

com en els’incremen

trobem e

t en mal embau. L’ús principal sant, fins a poal enemic p Un altre i que no té

spectuosa ovació a niveal o les tè

ns i tot po

ó pròpia

ni al

Patrimonnatural

M

s àmbits deta. És a diren alguns

estat de cocontinuat dlvaguarda.

ortar‐lo a la per manten

concepte res a veure reforma inll estructurcniques cot passar m

i Total

Memòria tèc

e patrimonr, els eleme

edificis, e

onservació. d’un edifici,Per contra situació de

nir un bon sempre d

e amb l’estrndiscriminadal, però havnstructives

malgrat que

cnica | 69

i moble, ents que elements

Els més , ja sigui quan un ruïna o, estat de

difícil de ructura i da. Hi ha ver patit pròpies

l’edifici



Pel que fa als elements arquitectònics, es tracta sovint d’elements que han estat abandonats perquè la funció per la que es van crear ja no existeix o perquè no han tingut el manteniment necessari: coves de sauló, boques de mina o rellotges de sol.

També dins l’àmbit de patrimoni immoble, la tipologia amb un estat de conservació més precari és la dels jaciments arqueològics. La majoria són notícies de troballes superficials o casuals que no s’han pogut verificar amb una intervenció arqueològica i, per tant, el seu estat de conservació no es coneix, com tampoc es coneix la tipologia de jaciment o la seva cronologia. Alguns dels jaciments ha estat, en part, destruïts.

De l’àmbit del patrimoni moble que inclou fonts urbanes, elements urbans, monuments, objectes o col∙leccions, es pot dir que tenen un molt bon estat de conservació. A Vilassar de Dalt trobem un elevat respecte per aquest tipus d’elements. Evidentment que els que es troben dins de museus, el seu estat de conservació és idoni, tant en col∙leccions públiques com privades.

El patrimoni documental també té un bon estatus de conservació, sobretot perquè es troben en institucions.

El patrimoni immaterial documentat en aquest mapa gaudeix d’una excel∙lent salut ja que es tracta d’elements vius, com les Festes Majors, els aplecs, la cantada de caramelles, o els oficis i tècniques artesanals. Existeix la voluntat de relacionar‐se i mantenir els vincles entre els diferents veïns a través de les diferents manifestacions festives.

L’àmbit de patrimoni natural el seu estat de conservació, és bo. Això no vol dir que no es puguin millorar alguns aspectes. És important preservar les franges de vegetació arbòria o arbustiva en els diferents marges i lleres que configuren els torrents del terme municipal, evitant la proliferació d’espècies al∙lòctones o invasives, i mantenir les lleres netes d’obstacles per tal de prevenir possibles desastres en època de pluges fortes.

CRONOLOGIA

En referència a la cronologia dels elements inclosos en el Mapa de Vilassar de Dalt, com mostra de forma contundent la corresponent gràfica, predominen els elements d’època moderna i contemporània, la major part dels quals tenen una continuïtat en època contemporània.

Aquesta és una dada que no ens ha de sorprendre, tenint en consideració tots els estudis i anàlisi realitzats fins el moment. Però també destaquen els elements d’època medieval, que com ja hem vist, dins l’arquitectura religiosa destaquen alguns elements prou importants qualitativament.

Mapade Vi

Tambdificutrobecompalgunalgunarqu

Les docuèpocdins creixindúsen l’e

En aqcom

TITU

Al traglobapel qrelatconsl’ajun


bé és lògic ultat de conem el 4% ptant els dns d’aquestns també eològica no

masies mumentalmenca medieva

el mateix xement urbstria tèxtil. erecció de m

quest gràficespècimen

LARITAT

actar‐se d’ualitat del te

que fa a la tiiva, sempretatar una rentament ac


que percennservació d’de possiblee període

ts, s’ha docuhi ha pre

o es pot det

majoritàriamnt algunes l no quedanucli fa q

à es nota l’I també es

monuments

c no s’han cs singulars

un Mapa derme municiitularitat dee pot donarealitat forçatuar d’una f

57%

natural me)

ntualment, e’aquest tipues jacimentibèric i romumentat presència de erminar la

ment tenenpuguin recu palès patrue es vagi’increment fa notar l’e

s, fonts i orn

onsiderat eo zones d’in

patrimoni ipal com a c

els béns, sig una idea m

a evident i dforma més

%

els jacimentus de restest amb rest

mà, tot i quresència de

ceràmica periodicitat

n un origular fins l’èrimonialmeni construintdemogràfic

embellimennaments de

els elementsnterès, ja qu

cultural amcriteri d’estgui el de privmés amplia id’altra banddirecta.

4% 1%

ts arqueolòs n’és, en pes prehistò

ue el períodceràmica ibmedieval.

t de cada ja

en en èpèpoca medint parlant, t damunt c i econòmt urbà a cu

ecoratius co

s relacionatue es regeix

mb un àmbitudi, és lògicvada. Tot i qi ens pot seda, el percen

6%5%

27%

M

ògics estiguipart, l’explicòrics i un 7de ibèric ésbèrica i rom Però senciment.

poca modeeval. La forcar la contels antics ic del seglera de l’Ajun

om plaques

ts amb el paxen per altr

geogràfic dc que el perque no deixrvir a nivell ntatge públ

Memòria tèc

n en inferiocació. En aq7% d’èpocas molt resi

mana i, fins nse una ex

erna, encarmació del tinuïtat pobedificis. En

e XIX, a parntament i dom plafons

atrimoni nates criteris.

delimitat percentatge mxa de ser un

comparatiulic és el què

Prehistòria

Ibèrica

Romana

Medieval

Moderna

Contempo

cnica | 71

oritat. La uest cas

a antiga, dual. En i tot, en xcavació

ara que nucli en

blacional n aquest rtir de la ’entitats

s.

tural, tal

er la més alt, na dada u per

è permet

a

orània

Mapade Vi

En topartiinstitimpo

Del 2i altrbénso cospara

Tambfitxesels d


ot cas, el quculars o indtucions comortant en l’à

28% de prores centres s corresponestumari, quula.

bé cal tenir s de conjuniferents con


ue caldria didividuals, com l’església, àmbit, socia

pietat públculturals o ents a patri

ue són de do

en comptents que fan rnjunts arqu

natural me)

scernir ambom el cas de

que històrial, cultural i

ica es reparadministra

imoni immaomini públi

e, si es volenreferència aitectònics c

72%

Tit

b més detene cada habitcament ha polític.

rteix entre atius; elemeaterial, tipuc sense exe

n fer servir aa grups de bcarrers o zon

%

ularitat de

Pública P

niment és latatge, amb tingut i con

entitats púents urbanss manifestaercir una pr

aquestes dabéns, que tenes d’interè

28%

els béns

Privada

M

a diferènciaentitats i as

ntinua tenin

bliques, com gestionats

acions festivropietat en

ades, que henen diversès i jacimen

Memòria tèc

a entre propssociacions

nt un pes mo

m museus os per l’Ajuntves, tradicioel sentit leg

i ha unes quos propieta

nts arqueolò

cnica | 72

pietaris i olt

o arxius, tament i ons orals gal de la

uantes aris, com ògics.



ELEMENTS NO FITXATS

En l’elaboració dels Mapes de Patrimoni Cultural d’un municipi, tal i com estableixen els Plecs de Prescripcions Tècniques per la realització de Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, hi ha elements que no s’han de fitxar mai, com per exemple les entitats o associacions culturals o esportives, les biblioteques o altres equipaments culturals, l’escut municipal, personatges il∙lustres, esdeveniments o festivals.

Els mapes del patrimoni no són el cens de recursos culturals del municipi. No es tracta de documentar l’activitat cultural al llarg de l’any, ni aquelles festes comunes assenyalades en el calendari; sinó només aquella que té un determinat component patrimonial, històric o tradicional.

Tampoc s’han de fitxar elements poc singulars o dubtosos, que no siguin prou representatius dels valors originals d’un estil o època concreta; bé per formar part d’un conjunt indeterminat dins el volum construït, bé perquè ha perdut en el decurs del temps aquells trets característics que el feien rellevant.

Tampoc s’han de fitxar elements de gran valor patrimonial però que s’hagin destruït, o que no s’hagin pogut localitzar tot i tenir‐ne referències per informació oral o bibliogràfica.

Evidentment, tampoc s’han de fitxar elements que es troben en el terme municipal del poble veí, tot i que s’hagi cregut sempre que pertanyien al municipi en qüestió:

� Molí d’en Cuquet

Com en qualsevol altra població, hi ha una sèrie d’edificis que s’han enderrocat en moments on no hi havia ni la sensibilitat necessària ni cap protecció legal, i que en altres circumstàncies, potser s’haurien conservat:

� Can Sayol

� Can Vehil de la Serra

� Torre de Ca l’Isern

� Can Julià

� Cal Garbat

Lamentablement també se n’han destruït en temps de guerra, com:

� Retaules de Sant Salvador, Sant Sebastià o Sants Màrtirs



L’apartat de les fonts és força dramàtic, ja siguin classificades com a zones d’interès o com elements arquitectònics, algunes han quedat colgades o destruïdes per remoció de terrenys de forma natural o antròpica. Algunes han quedat seques però se’n conserva l’estructura i potser en el futur es podran recuperar, d’altres quedaran en el record:

� Font de La Petxina

� Font de l’avellaner

Hi ha una sèrie de celebracions comunes a tots els municipis de Catalunya i, tot i que poden tenir la seva importància social, no requereixen un tractament patrimonial: ant Jordi, Diada Nacional de Catalunya, Cavalcada de Reis o Flama del Canigó.

A continuació teniu el llistat sencer de tots aquests elements:

Denominació Codi Àmbit Tipologia Motiu

Molí d'e Cuquet 1.1 Patrimoni immoble

Edifici Pertany al municipi veí

Can Sayol 1.1 Patrimoni immoble

Edifici Enderrocat

Can Vehil de la Serra 1.1 Patrimoni immoble

Edifici Enderrocat

Torre de Ca l'Isern 1.1 Patrimoni immoble

Edifici Enderrocat

Antic Hospital de Sant Pere 1.1 Patrimoni immoble

Edifici Enderrocat

Can Julià 1.1 Patrimoni immoble

Edifici Enderrocat

Cal Garbat 1.1 Patrimoni immoble

Edifici Enderrocat

Mas Vehil / Torremar 1.1 Patrimoni immoble

Edifici Enderrocat

Safareig de la Font de la teula 1.3 Patrimoni immoble

Element arquitectònic

Enderrocat

Xemeneia de can Manyer 1.3 Patrimoni immoble


Enderrocat

Xemeneia de Cal Boter 1.3 Patrimoni immoble


Enderrocat

Xemeneia de Les Sedes 1.3 Patrimoni immoble


Enderrocat

Rellotge de sol de Ca l'Arcís 1.3 Patrimoni immoble


Perdut

Rellotge de sol de Can Boquet 1.3 Patrimoni immoble


Perdut

Fornícula del carrer estre Viladrosa, 18

1.3 Patrimoni immoble


Perdut

Fornícula de Sant Antoni 1.3 Patrimoni immoble


Perdut

Fornícula de Can Bateta 1.3 Patrimoni immoble


Perdut

Safareig de Can Coll 1.3 Patrimoni immoble


Enderrocat

Antiga font de Sant Antoni 2.1 Patrimoni moble Elements urbans Enderrocat



Placa dels Feliu de la Penya 2.1 Patrimoni moble Elements urbans Desapareguda

Retaule dels Sants Màrtirs 2.2 Patrimoni moble Objecte Cremat l'any 1936

Retaule de Sant Salvador 2.2 Patrimoni moble Objecte Cremat l'any 1936

Retaule de Sant Sebastià 2.2 Patrimoni moble Objecte Cremat l'any 1936

Romeria de Vilassar a Montserrat 4.1 Patrimoni immaterial

Manifestacions festives

Poc rellevant

Vilazzari 4.1 Patrimoni immaterial


Encara no prou arrelat

Festival Revela't 4.1 Patrimoni immaterial


Encara no prou arrelat

Arribada de la flama del Canigó 4.1 Patrimoni immaterial


Festa generalitzada arreu

Cavalcada de reis 4.1 Patrimoni immaterial



Diada de sant Jordi 4.1 Patrimoni immaterial



Diada Nacional de Catalunya 4.1 Patrimoni immaterial



Fira de Santa Llúcia 4.1 Patrimoni immaterial



Jornades contra el càncer 4.1 Patrimoni immaterial


Poc rellevant

Mercat del vi i del formatge 4.1 Patrimoni immaterial


Poc rellevant

Canestoltes 4.1 Patrimoni immaterial



Aplec de la sardana 4.1 Patrimoni immaterial


Poc rellevant

trobada de puntaires 4.1 Patrimoni immaterial


Poc rellevant

Retaule dels sants Màrtirs 4.1 Patrimoni immaterial


Ja no es fa

El salpàs 4.5 Patrimoni immaterial

Costumari Ja no es fan

Benedicció del terme 4.5 Patrimoni immaterial

Costumari Ja no es fa

Castanyeda del Torrent d'en Nàpols

5.1 Patrimoni natural Zona d'interès Morta

Font de la Petxina 5.1 Patrimoni natural Zona d'interès Colgada

Font de l'Avellaner 5.1 Patrimoni natural Zona d'interès No trobada

Palmera de Can Rafart 5.2 Patrimoni natural Espècimens botànics

Mort

Palmera d'en Gaietà Ubach 5.2 Patrimoni natural Espècimens botànics

Mort

Palmera de La Tela 5.2 Patrimoni natural Espècimens botànics

Mort

Palmeres de Can Banús 5.2 Patrimoni natural Espècimens botànics

Mort

Castanyer del Torrent d'en Bruno 5.2 Patrimoni natural Espècimens botànics

Mort

Pi del barri del Pi 5.2 Patrimoni natural Espècimens botànics

Mort



BIBLIOGRAFIA

AA.VV (1976). Els castells catalans. Rafael Dalmau editors, vol. V. Barcelona, pàgs. 707‐717.

AA.VV. (1982). Guia del romànic de la comarca del Maresme. Grup d’Amics de l’Art Romànic del Maresme, Museu Comarcal del Maresme. Mataró. pp.142.

AA.VV. (1982) "L'arqueologia a Catalunya, avui". Catàleg de l'exposició. Barcelona. pp.38‐39

AA.VV. (1992). "Vilassar de Dalt. Sant Salvador", dins Catalunya Romànica. V.XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. pp. 534‐535.

AA.VV (1994). Les construccions en pedra seca. Full divulgatiu. Desembre 1994. Ed. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya.

AA.VV (1995). De Càller a Vilassar (1623‐1993).. Parròquia de Sant Genís de Vilassar. Vilassar de Dalt.

AA.VV (2000). Sant Antoni Abat a Vilassar de Dalt: història, tradició i actualitat. El vaixell. Vilassar de Dalt.

AA.VV (2001). Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge de la Conreria – Sant Mateu ‐ Céllecs. Inèdit.

AA.VV (2004). XXV Aplec del crist del Camí del Mig del Pla de Vilassar. Grup de veïns del veïnat del sant Crist. Vilassar de Dalt.

AA.VV (2004). Rellotges de sol a Catalunya, un patrimoni per descobrir. Societat Catalana de Gnomònica. Ed. Efadós. Barcelona.

AA.VV (2006). El fons arqueològic del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Textos de l'exposició. Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.

AA.VV (2008). Pedra seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII. Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig.

AA.VV (2013). Formatges artesans, de pastor i amb DOP. Artesans, núm. 5 maig‐juny de 2015, pàg. 28

ABRIL, J.M; ANDREU, J.; BENITO, P.; CASANOVAS,J.; MAS, MT. I SAMON, J.(1988). De menestrals a teixidors. Dos segles d'industrialització a Vilassar. Museu Municipal de Vilassar.



ACHÓN i CASA, Oriol (2008). "Informe del seguiment arqueològic a les obres del CEIP Francesc Macià i les Pistes d'Atletisme. Servei d'arqueologia.

ACHÓN i CASA, Oriol (2009). "Memòria del seguiment arqueològic a les obres del nou CEIP Francesc Macià i les Pistes d'Atletisme de Vilassar de Dalt (Maresme)". Servei d'arqueologia.

ACHÓN i CASA, Oriol (2010). "Memòria de la intervenció arqueològica d'urgència al jaciment de les noves Pistes d'Atletisme de Vilassar de Dalt (Vilassar de Dalt, el Maresme)". Servei d'arqueologia.

ACHÓN i CASA, Oriol (2011). "Memòria de la intervenció arqueològica d'urgència al jaciment de les noves Pistes d'Atletisme de Vilassar de Dalt (Vilassar de Dalt, el Maresme). Fase IV". Servei d'arqueologia

AGUSTÍ, Miquel Fra (1617). El llibre dels secrets de l’agricultura, casa rústica y pastorial. Barcelona. Reeditat per Ed. Andana, 2007.

ALBERT i CORP, Esteve (1983) A Jaume Bot. El Maresme, 17 de setembre de 1983, pàg. 9.

ALMAGRO, M.; SERRA RÀFOLS. J. de C.; COLOMINAS, J. (1945). "Barcelona". A: Carta Arqueológica de España.Madrid: C.S.I.C.‐ Instituto Diego Velázquez.

ALVAREZ, Jaume (1980). "El poblament prehistòric de la Vall de Sant Mateu", dins Premià Informa, núm. 6. Premià de Mar, pp. 21 ‐ 23.

AMADES, Joan (1936) La terra. Tradicions i creences. Biblioteca de tradicions populars, vol. XXXVIII, pàgs. 63 i 64.

AMADES, Joan (1941) "Mitología megalítica" a Ampurias III, Barcelona,pàg. 114.

ANDINO, Hèctor; BADOSA, Enric; CLARABUCH, Oriol; LLEBARIA, Carles (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Ed. dels autors i col∙laboració dels municipis del Maresme, Fundació Territori i Paisatge, Caixa Laietana, Diputació de Barcelona, Museu de Granollers, Parc de la Serralada Litoral, Institut Català d’Ornitologia i Parc del Montnegre i el Corredor.

ANÒNIM (1981). "Hallazgos arqueológicos en Vilassar de Dalt", dins Catalunya Cristiana, 15/08/1981. Barcelona.

ANÒNIM (1985) "Protecció del dolmen"; dins Butlletí del Museu Municipal de Vilassar de Dalt, núm. 1, pàgs. 4a 6.

ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona.



BALIL, A. i RIPOLL, E. (1952). Actividad Arqueológica en Cataluña durante los años 1950 i 1951, dins A.E.A, núm. XXV. Madrid, pp. 180 i 181.

BALIL, A. (1953). "Vilassar de Dalt (Barcelona). Abrigos sepulcrales de los alrededors de Can Boquet", dins N.A.H., vol. I. p. 58.

BALLDELLOU, V. (1972). "El yacimiento prehistòrico del Roc d'en Sardinyà (Sant Genís de Vilassar, Barcelona)" dins Pyrenae núm. 8. pp. 41‐52.

BASTARDES, Albert (1982). "Sant Salvador de Can Boquet de Vilassar de Dalt", dins Amics de l’art romànic. Circular, núm. 14. Barcelona. pp.144‐147.

BATISTA, R. i BONAMUSA, J. (1975). "Troballa d'una necròpolis de l'alta edat mitjana a Vilassar de Dalt": a Información Arqueológica,16. Diputació de Barcelona.

BENITO, Pere (1987). "Llavors del regne. Les capelles de carrer". Parròquia de Sant Genís. Vilassar de Dalt.

BENITO i MONCLÚS, Pere (1990). Violències feudals i diferenciació social pagesa. Els homes de Sant marçal del Montseny a Vilassar i Argentona a la segona meitat del segle XII; dins Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 37. Mataró, abril de 1990, pàgs. 15 a 27.

BENITO, Pere (1992). "Les parròquies del Maresme a la baixa edat mitjana". Caixa d'Estalvis laietana. Mataró. Premi Iluro 1991.

BENITO Pere (1996). Notes històriques dels elements del patrimoni arquitectònic del Pla especial i Catàleg artístic i ambiental de Vilassar de Dalt.

BENITO i MONCLÚS, Pere (1997). Catàleg de la documentació en pergamí del Museu Municipal de Vilassar de Dalt. Fons Banús i Fons Armengol. Museu Municipal de Vilassar de Dalt.

BENITO i MONCLÚS, Pere (1999). Els habitants de Vilassar enfront la senyoria arbitrària dels Sant Vicenç (1229); dins Ipsa Arca, núm. 1, febrer de 1999. Museu Municipal de Vilassar de Dalt, pàgs. 40 a 47.

BENITO i MONCLÚS, Pere (2001). Catàleg de la documentació en paper del Fons del Marquesat de Moja de la Biblioteca de Catalunya referent als castells i jurisdiccions de Vilassar i Sant Vicenç. Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Universitat de Barcelona.

BENITO Pere (2006). Vilassar de Dalt, un poble de futur. Ajuntament de Vilassar de Dalt.



BENITO i MONCLÚS, Pere (2014)."Gruttes" dans un pays sans grottes; dins Vivre sous terre. Sites rupestres et habitats troglodytiques dans l'Europe du sud. Presses Universitaires de Rennes, pp. 189 a 210.

BERGER, Gonzalo; OLIVA, Benet i PONS, Marc (2014). Intervenció arqueològica al mercat del Carme, antiga Societat Coral, Instructiva de Mutu Auxili i Cooperativa l'Estrella de Vilassar de Dalt; dins la XXX Sessió d'Estudis Mataronins, 23 de novembre de 2013. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró.

BLAMEY, Marjorie; GREY‐WILSON, Christopher (2008). Flores silvestres del Mediterráneo. Ed. Omega. Barcelona.

BOFARULL, Manuel (2002). Origen del noms geogràfics de Catalunya: pobles, rius, muntanyes. Pàg. 22. Ed. Cossetània Edicions.

BOLÒS, Jordi i NUET, Josep (1983). Els molins fariners. Col∙lecció Ventall. Ketres Editora, SA. Barcelona.

BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363‐389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

BOLÓS, Oriol i altres (1993). Flora manual dels Països Catalans. 2ª edició. Ed. Pòrtic. Barcelona.

BOLÓS, O.; CARRERAS, J. (2004). Mapa de vegetació potencial de Catalunya. Ed. Institut d’Estudis Catalans, grup de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació. Universitat de Barcelona.

BONET i GARÍ, Lluís (1983). "Les masies del Maresme". Centre Excursionista de Catalunya i editorial Montblanc. Barcelona.

BOSCH de DORIA, Marc (2009). "Projecte intervenció arqueològica preventiva subsidiària de la construcció de les noves pistes d'atletisme de Vilassar de Dalt, el Maresme". Servei d'arqueologia.

BOSCH GIMPERA, Pere (1915). "Necròpolis a Sant Genís de Vilassar". A: A.I.E.C.. Barcelona, 1913‐14. V.

BOSCH GIMPERA, Pere (1919). Prehistòria catalana: Edat de la Pedra i dels Metalls, colonització grega, etnografia. Barcelona: Editorial Catalana. (Enciclopèdia catalana; XVI).

BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit.



BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit.

BOSCH, Laura (2007). Patrimoni arquitectònic i històric a l’entorn natural; dins L’entorn natural de Cabrils, pàgs. 95 a 106. Ajuntament de Cabrils.

BOU, C.; FARRÉ, E.; VALLHONRAT, J.M.; VENTURA, J.; ELIAS, X.; NOGUÉ, J. (2004). Rellotges de sol de Catalunya. Un patrimoni per descobrir. Societat Catalana de Gnomònica. Col∙lecció Patrimoni per Descobrir. Ed. Efadós.

BOUARD, D i RIU, M. (1977). Manual d'arqueologia medieval. Ed. Teide. Barcelona, pp. 429‐432.

B.P. (1979). "El dolmen de Can Boquet", dins "El Maresme", núm. 65. Mataró, pàg. 20.

BUÏGAS i MONRAVÀ, Gaietà (1886). Castillo de Vilassar. Barcelona.

CAMPENY, Roser; VILERO, Daniel (2001). Amfibis i rèptils del Parc Serralada Litoral. Inèdit.

CANELA BALSEBRE, Rosa M. (2010). Bruixots de l’aigua. Els saurins a Catalunya. Estudis sobre el patrimoni etnològic de Catalunya / 1. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.

CARBONELL BADIA, Carles et alii (2003). Evolució dels enterraments al Maresme. De la prehistòria a l'època medieval. Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt. Catàleg de l'exposició.

CARRERAS CANDI, F. (1903). "Excursió als orígens de la Riera d'Argentona", dins Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 12, Barcelona, pàg. 246.

CARRERAS i CANDI, Francesc (1908). Lo castell de Burriach o de Sant Vicenç, estampa de Vila i Font. Mataró (segona edició facsímil 1980).

CASTELLS, J. I VILARDELL, R. (1983). "El sepulcre megalític de La Roca d'en Toni (Sant Genís de Vilassar, Maresme)", dins Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 4. Barcelona, pp. 47‐52.

CAZORLA, F.; COLL, R.; JÁRREGA, R.; (1997). "Els darrers jaciments arqueològics descoberts a Premià. Una aportació a l'inventari arqueològic de Premià de Dalt i Premià de Mar (El Maresme); dins XIII Sessió d'Estudis mataronins. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró.

CEC (1991). CORINE Biotipes manual of the European community. A method to identify and describe consistently sites of major importance for nature conservation. Comission of



the European Communities. Ed. Office for official publications of the European Communities. Luxembourg.

COLL, Ramon , cord. (1999). La Cisa, mil anys d'història. Col∙lecció Costa de Llevant, 1. La Comarcal edicions. Argentona.

COLL, Ramon (2003). Troballes arqueològiques a Ca n'Alsina (Vilassar de Dalt, el Maresme); dins la XIX Sessió d'Estudis Mataronins del 23 de novembre de 2002. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, pàgs. 287 a 295.

COLL, Ramon (2004) Història arqueològica de Premià. Editorial Clavell, Premià de Mar.

COLL, Ramon et alii (1995). Històries i tradicions de La Cisa. Associació Cultural de Premià de Dalt l'Opinió. Premià de Dalt.

COLL, Ramon i MODOLELL, Josep M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina: apunts sobre etnografia del Maresme. Oikos‐Tau. Vilassar de Mar, pàg. 254.

COLL, Ramon i CARMONA, Maria Carme (2004). Les restes romanes de Can Boquet (Vilassar de Dalt, el Maresme); dins XX Sessió d'Estudis Mataronins, 29 de novembre de 2003. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, pàgs. 27 a 43.

COLL, Ramon i MONTLLÓ, Jordi (2006). Sobre algunes llegendes i tradicions referents al dolmen de Can Boquet; XXII Sessió d´Estudis Mataronins; Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, 2006.

COLOMER, Mn. (1971). Una família dels temps medievals ençà. Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada.

CONGOST, Rosa i altres (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Vol. 3. Col∙lecció Arquitectura Tradicional. Ed. Brau

CORBERA, J.; FAIDELLA, L.; GUARDIOLA, M.; JOVER, M.; LLOBET, M.; MARCH, E.; SABATER, F. (2007). L’Aloc (Vitex agnus‐castus) al Maresme: Distribució, abundància i amenaces a la seva conservació. Dins revista L’Atzavara, núm. 15. Pàgs. 175 a 182. Ed. Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró.

CRUELLS, Josep (2014). Intervenció arqueològica Can Nolla (carretera de Premià / C. Lluís Jordà Cardona). Vilassar de Dalt, el Maresme. Informe d'afectació d'estructures.

CUADRADA, Coral (1988). El Maresme medieval: hàbitat, economia i societat, segles X‐XIV. Premi Iluro 1987. Caixa d'Estalvis Laietana. Mataró.

CUSACHS, Montserrat (1979). Jaume Bot i Arenas. Petxines i cargols de mar. El Maresme, 98, pàg. 21. Mataró.



CUYAS, J.M. (1976). Història de Badalona, vol. 2. Badalona, pàg. 63.

DALMAU, Rafael editor (1967) Els castells catalans, vol. 1, Barcelona, pàgs. 707 a 717.

DELMAR, Juan (1970) San Ginés de Vilassar: El "Cau del Cargol" y su creador. El Notriciero Universal, 7 de gener de 1970. Barcelona.

DOGC. Núm. 6.353 ‐11/04/2013. Decret 150/2013, de 9 d’abril, pel qual s’aprova la modificació del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), aprovat pel Decret 328/1992,, de 14 de desembre, en relació amb l’espai de la Conreria – Sant Mateu – Céllecs.

DOMINGO de PEDRO, Marius (2011). Rapinyaries de Catalunya. Núm. 2. Cosetània edicions.

DOMÍNGUEZ, Josep i OLIVA, Benet (1994). Vilassar de Dalt. Història gràfica. Oikos‐Tau. Vilassar de Mar.

DURAN i SANPERE, Agustí (1923). "Un nou sepulcre a Sant Genís de Vilassar"; dins anuari 1915‐1920. Institut d'Estudis Catalans, pàgs. 466 i 467. Barcelona.

ESTRADA, Josep (1969). Vías y poblamiento romanos en el Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. Comisió Provincial de Urbanismo (Publicación 27).

FABRE, G.; MAYER, M.; RODÀ, I. (1997). Inscriptions romaines de catalogne IV. Barcino, 1. Universitat de Barcelona.

FÀBREGAS i GOMIS, Dimes (1999). El reliquiari de sant Antoni bat: un exemple d'argenteria barroca; dins Ipsa Arca, núm. 2, setembre de 1999. Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt, pàgs. 22 a 29.

FERRER, Conxita (2011). Informe per al rebliment de les estructures aparegudes en la intervenció preventiva efectuada al jaciment de Can Nolla‐Santa Anna (Premià de Dalt, Maresme).

FOLC, R. (1986). La vegetació dels Països Catalans. Ketres editora. Barcelona.

FORTUNY , E. (no consta). "Inventario nacional de folios arqueológicos. Vilassar de Dalt (Barcelona). N.A.H 2.

GENERALITAT DE CATALUNYA (1983). Inventari del patrimoni arqueològic del Maresme. Vilassar de Dalt. Departament de Cultura de la Generalitat. Barcelona.

GENERALITAT DE CATALUNYA (1997) Inventari del patrimoni cultural immoble. Patrimoni Arquitectònic. Barcelona.



GIRONÈS I DESCÀRREGA, Josep (1999). L’art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Ed. Diputació de Tarragona.

GISBERT, Enrique (2014). El paisatge geològic: origen i evolució de les roques de les muntanyes del Maresme, dins revista, L’Atzavara, núm. 23. Pàgs. 5 a 13. Ed. Museu de Mataró.

GOMIS, Cels (1922). "Geografia general de Catalunya". Barcelona, pàg. 323.

GOMIS, Cels (1980). La província de Barcelona; dins CARRERAS CANDI, F. Geografia General de Catalunya.

GONZÁLEZ MORENO‐NAVARRO, Antonio (2006). Conservació preventiva: última etapa. Memòria SPAL 1991‐2001. Diputació de Barcelona.

GRAUPERA, Joaquim (1988). "L’arc ultrapassat en el pre‐romànic del Maresme", dins Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 31. Abril 1988. Mataró. pp.3‐9.

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2007). Sobre un grup homogeni de portades gòtiques al Maresme: Vilassar de Dalt, Argentona, Arenys de Munt, Cabrera de Mar i Llavaneres; dins les XXIII Sessió d'Estudis Mataronins, 2 de desembre de 2006. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, pàgs. 215 a 231.

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2011). L'art gòtic al Baix Maresme (segles XIII a XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per la Dra. Francesca Español. Departament d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona.

GRUP D'ARQUITECTES DE VILASSAR DE DALT (1994). Can Boquet, per començar. Textos de l'exposició. Vilassar de Dalt.

GUARDIOLA, Lluís (1955). Sant Joan de Vilassar. Vilassar de Mar, pp. 19 i 20.

GUARDIOLA, M.; GUTIÉRREZ, C.; PÉREZ‐HAASE, A.; JOVER, M.; CORBERA, J. (2009). Les plantes al∙lòctones del sector central de la Serralada Litoral catalana (Territori comprès entre el riu Besòs i la Tordera) ,dins revista L’Atzavara, núm. 18. Pàgs. 89 a 100. Ed. Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró.

GUARDIOLA, Moisès (2013). Cartografia digital dels hàbitats CORINE i dels Hàbitats d’Interès Comunitari (HIC) del Parc de la Serralada Litoral, escala 1:10.000. Ed. Grup de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació de la Universitat de Barcelona.

IBÀÑEZ, Toni (2008). Catosfera. Ciberdietaris, 04 – 05 ‐ 06. Pàg. 156. Ed. Universitat Illes Balears.



JARA, Joan Lluís i GRAU, Salvador (2000). Roureda de la font d'en Colomer; dins Ipsa Arca, núm. 4 desembre del 2000. Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt, pàgs. 60 i 61.

J.R (1978) Cau del Cargol (Vilassar de Dalt). El Maresme, 57, pàg. 24. Mataró.

LACUESTA CONTRERAS, Raquel (1998). El servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra 1915‐1981. Vol. III. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història, pàgs.. 1016‐1088.

LOIRE, Roser (2001), Conservació de la diversitat biològica al Parc de la Serralada Litoral,dins revista L’Atzavara, núm. 9. Pàg. 66. Ed. Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró.

LÓPEZ GONZÁLEZ, Ginés A. (2001). Los árbones y arbustos de laPenínsula Ibérica e Islas Baleares. 2 volums. Ed. Mundi Prensa. Madrid.

LORENZO, Cecília; FERNÁNDEZ, Isaac (2009). Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. 1ª edició.

LLANZA Y VALLS, Rafael de; I FERNÁNDEZ DE BOBADILLA, Ignacio (2008). Un español en el ejército de Napoleón. Diario de D. Rafael de Llanza y de Valls, capitan del antiguo regimiento de infanteria de guadalajara. Almena ediciones. Madrid.

LLEONART, R. (1976). "El Maresme durant l'eneolític", dins Miscel∙lànies arqueològiques de Mataró i el Maresme. Mataró, pp. 9 i 13.

LLEONART, R.(1977). "Vestigis de la civilització dels "Sepulcres de Fossa" al Maresme". Quaderns de Prehistòria i Arqueologia del Maresme, 2; pàgs. 26 a 31.

LLONGUERAS, M. (1981). "Cultura dels Sepulcres de Fossa del Neolític Mig‐Recent a Catalunya". A: El Neolític a Catalunya. Taula rodona de Montserrat. Publicacions de l'abadia de Montserrat, pàgs.166 i167.

MALUQUER DE MOTES, J. (1982). Catàleg provisional dels poblats ibèrics del Principat de Catalunya. Barcelona.

MALUQUER DE MOTES, J. et alii (1986). Arquitectura i urbanisme ibèrics a Catalunya. Barcelona, pàg. 79.

MARCET, R. (1981). "El Neolític Antic (Cardial‐Epicardial) a Catalunya", dins El Neolític a Cataluña. Taula Rodona de Montserrat. pp.25‐26.

MARCH, Evarist; CORBERA, Jordi (2003). Els alocs de les rieres del Maresme. Un projecte per al seu estudi i conservació. Dins la revista Atzavara, núm. 11, pàgs. 103 a 108.



MARÍ, Toni (2013). El centre de documentació del parc Serralada Litoral. Un recurs a l'abast de tots els aficionats a la recerca local; dins II Monografies dels parcs de la Serralada Litoral i VI Monografies del Montnegre i el Corredor. Col∙lecció Documents de treball, núm. 23. Diputació de Barcelona, pàg. 71.

MARINER, S. (1973). Inscripciones romanas de Barcelona (lapidarias y musivas). Barcelona, pàg. 58.

MARTIN, Araceli (no consta). Excavacions en el Turó de Rumpons (Vilassar de Dalt, El Maresme). Informe preliminar. Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Inèdit.

MARTÍN, Fèlix; PREIXENS, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les Terres de Lleida. Pagès editors.

MAS, Mossèn Josep (1908). Nota històrica de les relíquies dels Sants màrtirs de Vilassar de Dalt. Barcelona. Societat General d'arts gràfiques.

MASCLANS I RIVÉS, F. (1958) Guia per a conèixer els arbres. Barcelona. Ed. Montblanc‐Martin. Medi Natural. Barcelona.

MONREAL, Lluís i RIQUER, Martí de (1958) Els castells medievals de Catalunya, vol. 2. Editorial Ariel,. Barcelona.

MONTLLÓ BOLART, Jordi (1998). Història i actualitat dels museus i col∙leccions del Maresme. Treball de recerca del programa de doctorat del Departament d'Antropologia de la Universitat de Barcelona: Recerca en antropologia cultural. Tuto: Doctor Joan Bestard. Inèdit.

MONTLLÓ BOLART, Jordi (2002) Mapa del patrimoni cultural i natural de Vallromanes. Diputació de Barcelona i Ajuntament de Vallromanes.

MONTLLÓ, Jordi (2008) Inventari del patrimoni arqueològic del Parc de la serralada litoral, Fitxa núm. 192.

MONTLLÓ, Jordi i COLL, Ramon. (1989). "Síntesi arqueològica de Teià. Conclusions generals", dins Butlletí Informatiu Local, secció Temps Passat, núm. 27. Ajuntament de Teià. Febrer, p.9.

MONTLLÓ, Jordi i BOSCH, Laura (2008) Inventari del patrimoni arqueològic del Parc de la serralada litoral, Fitxa núm. 019.

MONTLLÓ, Jordi i FONT, Josep (2007). Inventari d'arquitectura rural i popular d'Alella. Inèdit.



MONTLLÓ, Jordi (2011). Mapa del Patrimoni Cultural i natural d'Alella. Diputació de Barcelona.[consulta on line http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08003 del 18 d'abril de 2015]

MONTSERRAT, PERE (1957). Flora de la cordillera litoral catalana (porción comprendida entre los ríos Besòs y Tordera). Ed. Collectanea Botanica, núm. 5. Pàgs. 297 a 351.

MORET i PUJOL, Lourdes (2008). "Proposta de seguiment arqueològic a la zona de Can Torradetes per la construcció del CEIP Francesc Macià de Vilassar de Dalt (Maresme)". Servei d'arqueologia.

MORET i PUJOL, Lourdes (2009). "Informe d'afectació de restes arqueològiques. Intervenció arqueològica preventiva subsidiària de la construcció de les noves pistes d'atletisme de Vilassar de Dalt, el Maresme ". Servei d'arqueologia.

MUÑOZ, A.M. (1965). La cultura neolítica de los Sepulcros de Fosa. Barcelona: Universitat de Barcelona, . pàgs. 26 a 29.

MUSEU DE VILASSAR (1999). Via fora. Les torres de guaita; dins Itineraris Ipsa Arca, núm. 1, febrer de 1999. Vilassar de Dalt, pàgs. 52 a 55.

MUSEU ARXIU DE VILASSAR DE DALT (2002). Les guardes del morbo. Dossier per a un itinerari per indrets relacionats amb les pestes i epidèmies a Vilassar de Dalt. Segles XIV‐XIX. Vilassar de Dalt.

NUET , Josep; PANAREDA, Josep M. (1986). Les castanyedes al Montseny, dins Revista Ausa núm. XII/116, pàgs. 65 a 78. Ed. Patronat d’Estudis Ausonencs ‐ Institut d’Estudis Catalans.

OLESTI i VILA, Oriol (1995). El territori del Maresme en època republicana (s. III ‐ I aC.). Estudi d'arqueomorfologia i història. Premi Iluro 1994. Caixa d'Estalvis Laietana. Mataró.

OLIVA RICÓS, Benet (1999). Els orígens de la primera industrialització del rerepaís. Un cas emblemàtic: Vilassar i el capital comercial barceloní (1828 – 1875). Premi Iluro 1998. Caixa d’estalvis Laietana. Mataró.

OLIVA RICÓS, Benet (2001). La generació de Feliu de la Penya. Universitat de Lleida. Lleida.

OLIVA RICÓS, Benet (2002) La petita noblesa del Maresme. Tres trajectòries: Des Bosc, Ferrer i Sala (s. XIV – XVII). Accèssit Premi Iluro 2001. Caixa d’estalvis Laietana. Mataró.

OLIVA RICÓS, Benet (2005). El Plet de l’Escó. Una microhistòria sobre les comunitats locals, règim senyorial i la Contrareforma a la Catalunya del 1600. Premi Iluro 2004. Caixa d’estalvis Laietana. Mataró.



OLIVA RICOS, Benet (2008). Cada nom és un món: orígens dels Piferrer de Vilassar. XXIV Sessió d’estudis Mataronins, 24. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, pàgs. 97 a 104.

OLIVA RICÓS, Benet (2009). La Febre d'Or i Gustavino a Vilassar de Dalt; dins revista Singladures, núm. 25. Vilassar de Mar.

OLIVA RICOS, Benet (2010). 1702 – 1714: el negoci del vi fou austriacista?. XXVI Sessió d’estudis Mataronins, 26. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, pàgs. 93 a 106.

ORTEGA, Enric (2007). Localitzat un menhir prehistòric a Vilassar de Dalt. http://www.vilassar.cat/document.php?id=2210

ORTEGA, Enric (2009). Memòria de la intervenció arqueològica a Can Miqueló (Vilassar de Dalt, el Maresme) setembre 2007 ‐ desembre 2008". Secció d'Arqueologia de Vilassar. Servei d'arqueologia.

ORTEGA, Enric (2014). La màquina de vapor del tint de baix. Plafó explicatiu situat davant de Can Manyer.

ORTEGA, Enric , coord. (2015). La necròpolis de Ravalet. Vilassar de Dalt. Museu Arxiu de Vilassar de Dalt i Museu d'Arqueologia de Catalunya.

PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19‐21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona.

PERICOT, Lluís (1925). "La civilització megalítica catalana i la cultura Pirinaica". Barcelona, pàg. 98.

PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona.

PLANS i MAESTRA, Jaume (1994). Construccions de pedra seca a la comarca del Bages. Ed. Centre Excursionista de la Comarca del Bages.

PONS, Marc (2011). Guia del Museu parroquial. L'església gòtica de Vilassar. Parròquia de Sant Genís de Vilassar.

PONS, Marc (2014). La creu de Can Boquet. Article inèdit. Vilassar de Dalt.

PONS I RIBOT, Joan (1999). Revista La Rierada, núm. 102.. Ajuntament d’Arenys de Mar

PREVOSTI, Marta (1981). Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro. Caixa d'Estalvis Laietana. Mataró, pàgs. 143.



PUJOL i DURAN, Delfí (2000). La pagesia a Vilassar. Les cases de muntanya (II); dins Ipsa Arca, núm. 4, desembre de 2000. Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, pàgs. 52 a 55.

QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions.

RAURET, A. M.(1965). Placas de pizarra de la cultura megalítica catalana. Pyrene, núm.1, pp. 63 i 65.

RIBAS, Marià (1931). El poblat ibèric de Burriav i la seva cronologia. Mataró, pàg. 8.

RIBAS, Marià (1934). Orígens i fets històrics de Mataró. Mataró, pàg. 15.

RIBAS, Marià (1952). El poblament d'Iluro. Institut d'Estudis Catalans. Memòries de la Secció Històrico ‐ Arqueològica, XII. Barcelona.

RIBAS, Marià (1964). Els orígens de Mataró. Caixa d'Estalvis de Mataró. pàg. 26.

RIERA, Joan Manel(). Boscos al Maresme, dins revista L’Atzavara, núm. 22. Pàgs. 5 a 14. Ed. Museu de Mataró.

RIPOLL, E.; LLONGUERAS, M. (1963). "La cultura neolítica de los Sepulcros de Fosa en Cataluña"; dins Ampurias núm. 25, pàgs. 3, 21 a 24.

ROCA, T. et alii (1980). L'arqueologia a l'escola. Aproximació a l'època prehistòrica. Serralada Litoral (Maresme i Vallès oriental). Opuscle núm. 2. Mataró, pàg. 16.

ROVIRA i VIRGILI, A. (1921). "Història Nacional de Catalunya", vol. 1 Barcelona, pp. 367 i ss.

ROSELLÓ, Núria; GIRONÈS, Toni i GAMARRA, Agustí (2007). " La terrisseria romana de la Fornaca: Vilassar de Dalt", dins Tribuna d' arqueologia, 2006, 2007. Departament de Cultura de la Generalitat. Barcelona, pàgs. 191‐212.

SABORIT i ESTRADA, Oriol (2011). Ca l'Arcís (Can Narcís Prats d'Ardenya); dins Singladures: revista d'història i patrimoni cultural de Vilassar de Mar i el Maresme; núm. 29, juny de 2011. Ajuntament de Vilassar de Mat, pàgs. 33 ‐ 38.

SÀEZ, Ll.; AYMERICH, P.; BLANCHÉ, C. (). Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya. Ed. Argania Editio.

SAGARRA i TRIAS, Ferran (2007). Proposta del Pla Especial del Patrimoni històric, arquitectònic i paisatgístic del Masnou. Carracedo‐sotorra‐arquitectes, scp. Inèdit.

SALA GRAU, Joan (2006) La imatge perduda. Clavell cultura, sl.



SALICRÚ i PUIG, Manuel (1989). La casa de cós de Mataró, dins de Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 35. Mataró, pp. 10 – 30.

SAMON FORGAS, Josep (1982). Notes històriques de la devoció a Sant Antoni Abat, a la nostra vila. Goigs en lloança de sant Antoni Abat. Vilassar de Dalt. Impremta El Vaixell.

SAMON, Josep, coord. (1991). Vilassar i els Sants Màrtirs. Museu Municipal de Vilassar de Dalt.

SAMON FORGAS, Josep (1991). El crist del Camí del Mig a Vilassar de Dalt. Goig en lloança del Crist. Impressió El Vaixell. Vilassar de Dalt.

SAMON FORGAS, Josep (1991). Un frustrat projecte de Miquel Garriga i Roca a Vilassar de Dalt; dins les VIII Sessió d'Estudis Mataronins, 19 d'octubre de 1991. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, 1992, pàgs. 89 a 102.

SAMON FORGAS, Josep (1994). Les fundacions de la parròquia de Sant Genís de Vilassar entre els segles XVI‐XVIII; dins X Sessió d'Estudis mataronins, 20 de novembre de 1993. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, pàgs. 137 a 152.

SAMON FORGAS, Josep (1996). Notes històriques entorn de les torres de defensa dels masos de Vilassar; dins XII Sessió d'Estudi mataronins. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró.

SAMON i FORGAS, Josep (1999). Itineraris: Per la sagrera de Vilassar; dins Ipsa Arca, núm. 2, setembre de 1999. Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt, pàgs. 36 a 47.

SAMON, Josep (2004) 350 anys i més; dins programa de Festa Major dels Sants Màrtirs, Vilassar de Dalt.

SAMON FORGAS, Josep (2006). Passejada cultural al torrent de Cuquet: 350 anys de l'establiment dels moliners Tey al molí de Cuquet (1656‐2006). Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.

SAMON i FORGAS, Josep (2006). Can Guardiola. Estudi inèdit.

SAMON FORGAS, Josep (2008). Vilassar de Dalt + Cabrils + Vilassar de Mar = Vilassar; dins les XXIV Sessió d'Estudis Mataronins, 1 de desembre de 2007. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, pàgs. 59 a 68.

SAMON, Josep (2008). Petita història dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt. Confraria dels Sants Màrtirs. Edició editorial Mediterrània. Barcelona.

SAMON FORGAS, Josep (2010). Notes històriques de la capella de Sant Salvador de Vilassar o de Can Boquet; dins la XXVI Sessió d'Estudis Mataronins, 28 de novembre de 2009. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, pàgs. 53 a 69.



SAMON i FORGAS, Josep (2010). Els sants dels vilassarencs; capelletes de carrer. Recull fotogràfic i dades bàsiques. Vilassar de Dalt. Inèdit.

SAMON FORGAS, Josep (2013). La màquina de moneda falsa i altres materials del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt; dins La falsificació de moneda a la Catalunya del segle XIX. Col∙lecció d'estudis d'història del dret, núm. 6. Universitat Pompeu Fabra i Museu nacional d'Art de Catalunya, Barcelona, pàgs. 165 a 171.

SAMSÓ, O (1968) Catalunya mediterrània. Ed. Tàber. Barcelona. Col∙lecció"Terres i homes dels Països Catalans".Pàg. 152.

SANMARTÍ, Joan (1986). La Laietània ibèrica. Estudi d'Arqueologia i Història. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

SECCIÓ D'ARQUEOLOGIA DEL MUSEU DE VILASSAR (1985). "Protecció pel dolmen", dins Butlletí del Museu Municipal de Vilassar de Dalt, núm. 1, pp.4‐6.

SECCIÓ ARQUEOLÒGICA DEL MUSEU DE VILASSAR DE DALT (1978). "Noves troballes a l'estació eneolítica de Can Boquet (Vilassar de Dalt), dins Quaderns de Prehistòria i Arqueologia del Maresme, núm.4. pp.81‐82.

SERRA RÀFOLS, J. de C. (1942). "El poblamiento de la Maresma o costa de levante en época anterromana", dins Ampurias, núm. 4. Barcelona.

SERRA RÀFOLS, J.de C. (1928). "Baetulo‐Blanda,". A: Forma Conventus Tarraconensis. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, I. (Memòries de la Secció Històrico‐Arqueològica; 12), pàg. 13.

SOLER i BONET, Josep M. (1988). La tècnica de la pedra seca. La construcció popular, dins Dovella, núm. 29. Manresa. Pp. 47 a 52.

SOLER i BONET, Josep M. (2000). La construcció en pedra seca. Arquitectura, patrimoni i tradició. Dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9 a 11.

SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). Les barraques de vinya al terme municipal d’Artés (Pla del Bages), dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37 a 43.

SUBIRATS i VILLALBÍ, M. (1992). El paisaje de la comarca del Montsià y las construcciones de piedra en seco. Article publicat a la revista NARRIA. Ed. Museo de Artes y Tradicions Populares, Madrid.

TARRUELLA, Xavier (2000) El projecte Flora Amenaçada. Un pas per a la preservació de la biodiversitat del Parc Serralada Litoral, dins Revista Ipsa Arca, núm. 3. Ed. Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt.



UBACH, P. (1994): Memòries etno‐arqueològiques. Vilassar de Dalt, 1934‐1993. 6.000 anys d'història en el Maresme. L'Aixernador. 1994. Argentona.

UBACH, Pau (2015): Estudi del megalític i capelles de l'entorn. En record de Fortuny, baró d'Esponellà. Vilassar, abril 2015.

URGELL, Oriol. Coord. (2008). Els formatges de Catalunya. Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya. Editorial 62. Barcelona.

VENTURA, Jaume (1956). "Vilassar de Dalt" dins VIII Reunión de la Comisaria Provincial de Excavaciones Arqueológicas de Barcelona. Madrid. pàg. 81.

VENTURA, Jaume (1962). "Inventario nacional de sitios arqueológicos. San Ginés de Vilasar (Barcelona)", dins N.A.H.V. pàg. 265.

VIDAL, L. (1974). "Antigua necropolis descubierta recientemente en Vilassar de Dalt", dins La Vanguardia, 10 d'abril de 1974.

VILADEMUNT i CORNEY, Josep (2002). Estratègies humanes d'ocupació del territori, el cas de Vilassar de Dalt. Inèdit.

VILÀ, Xavier (2001). De Vilassar i la Festa Major a començaments del segle XX; dins el programa de Festa Major de l'any 2001. Vilassar de Dalt.

VILLA, X. (1971). Itinerari I: la Plaça; dins Vilassar. Ajuntament de Vilassar de Dalt. Pàgs. 11 i 12.

VIVES, J. (1972). Inscripciones latinas de la España romana. CESIC. Madrid.

XARXA DE PARCS NATURALS. Centres de documentació dels parcs naturals. Diputació de Barcelona. Àrea de territori i sostenibilitat.

XICOTA VIÑÉ, Alicia (2014). Estat actual i propostes per a la creació del servei d'arxiu municipal de Vilassar de Dalt. Treball de recerca del Màster d'arxivística i gestió de documents. Escola superior d'arxivística i gestió de documents. (Treball fi de Màster i postgrau).

http://www.floracatalana.net

http://www.birdlife.net

http://iucn.org

http://www.ornitologia.org

http://sioc.cat



www.projectealocs.org

www.ccmaresme.cat

Comte d’Urgell, 187Edifici del Rellotge08036 BarcelonaTel. 934 022 566Fax 934 022 [email protected]/opc

Memòria del mapa de patrimoni cultural i natural de...

Documents

Transcript of Memòria del mapa de patrimoni cultural i natural de...