1

Mirall esberlat

Irene Alcaide i Servià

Girona, abril 2012

2

Mirall esberlat

Pròleg

Aquest relat està basat en fets verídics, ocorreguts a Empuriabrava el 16 de

març de 2007. Els personatges són també reals, així com el desenvolupament

del cas i les gestions extra policials que van dur a terme els investigadors.

Capítol I

De Galiano era el vestit triat per a la inauguració que la Corina feia a West

Chelsea. Menuda i rodoneta, la seva amiga d’infantesa havia aconseguit allò

que anhelava: obrir una galeria d’art al barri més fashion de Nova York, el més

cosmopolita.

No podia badar, el temps anava sempre per davant d’ella. Feia tard i encara no

s’havia maquillat.

– Quin desastre, altre cop amb presses! –va rondinar-

Sempre hi havia un culpable per justificar la seva manca d’organització, aquest

cop l’assistenta, per no tenir la roba a punt. Es va recollir el serrell amb dues

pinces i va començar el laboriós procés. El que més li agradava era la

placidesa del tacte dels pèls de marta arrossegant les pólvores miraculoses pel

seu rostre. Una i altra vegada lliscava el pinzell per sentir la suavitat d’aquests

petits animalons, morts al servei de la bellesa femenina. Delida i embadalida

davant el mirall, un ensurt va trencar l’harmonia d’aquell moment. La d’aquell

moment i la de tots els que vindrien després, perquè la pluja i un forat a la

uralita del sostre havien fet caure una freda gota d’aigua al front de l’Svetlana,

que, en tots els sentits, va resultar ben atrapada al jaç. Amb aquella gota se li

acabava d’aigualir la felicitat i se li havien esvaït els somnis.

A corre cuita es va aixecar per enretirar el llit, posar un cossi per recollir l’aigua i

evitar un desastre pitjor del que ja era la seva vida. Quaranta-cinc insalubres

metres quadrats, eren el seu refugi i el de la seva família, els pares i tres

germans, dos bessons de tretze anys i la Yelena, de quinze, dos menys que

3

ella. Vivien en el petit poble de Rusciori allunyat de la gran urbs: Bucarest. Allà

sí que les noies tenien possibilitats d’anar a la universitat, trobar una bona feina

i un bon marit. Però al poble era diferent, la vida era dura, de treball ni parlar-

ne, era una presó, amb tantes mancances que fins i tot un sostre en condicions

o l’aigua corrent eren desitjos inabastables.

El seu pare feia anys que no treballava. Era un bon fuster, però la tuica

l’inundava les neurones. Pobre d’esperit, tan sols es motivava per alçar

l’ampolla que ell mateix destil·lava, segons la tradició familiar. La mare feia

anys que havia marxat a Itàlia a treballar, farta de les pallisses del marit i

convençuda de treure els fills de l’estat de decadència en què vivien. D’això feia

set anys, d’ençà que va marxar tan sols sabien que seguia viva perquè cada

mes els hi enviava quatre xavos.

Era important que els homes tinguessin una bona formació, per això els

bessons anaven a escola. En canvi tant la Yelena com ella treballaven on i com

podien; unes temporades al camp, altres posant les verdures en caixes, o de

cambreres a Sibiu la capital de la comarca. De fet totes dues pensaven que,

un dia o altre, trobarien feina fora i podrien canviar de vida per sortir-se’n de la

misèria en què vivien des que van néixer. La Yelena volia ser model o actriu.

Una veïna de la seva mateixa edat, la Daniela, havia marxat pocs mesos abans

a Itàlia, contractada, per mitjà d’uns homes del poble que l’havien recomanada,

per una important firma de prêt à porter. Les dones del seu poble tenien fama

de ser les més guapes de la regió y la Yelena no n’era una excepció, ans al

contrari, era el paradigma de la bellesa centreeuropea. Hereva de la pell blanca

i suau, dels ulls verds i cabells vermells de l’estirp saxona, la jove tenia cos i

alçada de model. Ella ho sabia, i no estava disposada a acabar com la seva

mare, volia trobar una oportunitat, volia ser diferent i poder treure de la pobresa

tota la família.

L’Svetlana coneixia el caràcter decidit de la seva germana i pensava ajudar-la a

trobar un lloc en l’univers de la moda, però des del poble era impossible

aconseguir una feina amb la qual poder mantenir la família i pagar l’escola de

models per a la Yelena, fora del país.

4

Sabia que hi havia una dona del seu poble, de nom Maria, la filla de la qual

treballava de cambrera a Catalunya. Aquest petit i pròsper país era una bona

oportunitat per a trobar feina i poder fer reals els somnis que amb obsessió

perseguia. Empesa per l’impuls propi de l’edat, va anar a cercar la dona, però

la va trobar allitada en un estat lamentable, barreja de deixadesa, manca

extrema d’higiene, mala nutrició i malaltia. El ferum d’aquella cofurna la va fer

fugir més que marxar, sense saber a qui li podria demanar la informació.

Però viure en un petit poble de quatre gats té certs avantatges i un d’ells és que

tothom sap de tothom. Sense pensar-s’ho gaire, va anar a la barraca del costat

i va parlar amb la Ioana, una vídua de trenta-vuit anys que semblava tenir-ne

seixanta. La Ioana li va explicar que en Danut, a qui tots consideraven un home

de món perquè tenia negocis a Catalunya, era qui li havia proporcionat treball a

la filla de la Maria. Decidida cada vegada més a canviar pobresa per

prosperitat, va anar a cercar-lo abans que no marxés de tornada a terres

catalanes.

Com molts del homes del seu poble, en Danut era bon bevedor de tuica i

aficionat a perdre el senderi pel cos d’una dona jove. Per això aquest homenot,

d’uns quaranta anys, més de cent quilos i metre setanta-cinc d’alçada, es va

mostrar molt interessat en l’exposició de la jove. De seguida li va oferir ajut, tot

dibuixant-li una nova vida que havia de començar amb un viatge en la seva

furgoneta, juntament amb d’altres joves com ella, amb destinació a un poblet

petit prop de la frontera amb França on hi havia un important nucli turístic i una

inesgotable oferta de treball. De diners no li’n mancarien, en Danut li’n va oferir

per començar, ell mateix pagaria les despeses inicials per mitjà d’un préstec

que l’Svetlana hauria de tornar un cop trobés feina. A més com a favor personal

i pel fet de ser coneguts del poble, l’acolliria a casa seva on els esperava la

seva dona, la Viorica. Aquelles paraules van ser per a la noia com un oasi

enmig del desert, era la porta que cercava, la llum enmig la foscor, per fi es

veia lluny dels maltractaments i borratxeres paternes i molt a prop de poder

millorar la pròpia situació i la de la Yelena.

– Qui sap – va dir-se engrescada per la nova perspectiva – potser trobo una

bona oportunitat a Barcelona per a la Yelena, de fet se’n parla molt d’aquesta

5

ciutat com a nou centre de moda! Per primera vegada a la seva vida va creure

tocar el cel amb la punta dels dits.

Capítol II

Feia dies que donava voltes a com dir-li al Bru que hi havia una persona molt

especial a la seva vida. Tot i tenir tan sols vuit anys, posseïa l’entesa d’un de

catorze, perquè el divorci dels seus pares l’havia fet madurar més que a

qualsevol altre noi de la seva edat.

Ell ho sabia, com també sabia que potser l’estava protegint massa i a la llarga

això tindria un preu. Era la forma que en Marc tenia de sentir-se menys

culpable per haver deixat la mare d’en Bru, per haver trencat l’amor de forma

unilateral. La Montserrat no es resignava però a perdre tot el que durant onze

anys havia tingut: un marit del qual estava bojament enamorada i un fill arribat

després d’un inseminació i un més que perillós embaràs. Però la forma de ser

d’en Marc no lligava amb el compromís i ella en el fons sempre ho havia intuït.

Havia passat uns dies de permís amb l’Elena a Eivissa, aquesta noia el portava

de cap com ninguna altra. Era companya de feina, una mossa d’esquadra

d’una promoció més antiga. La meitat dels homes de la comissaria anaven

darrera d’ella com bojos, fins al punt que s’arribava a sentir malament. L’Elena

era una donassa de metre vuitanta, prima, de pit generós i rialla fàcil. La

ingenuïtat de l’expressió del rostre, il·luminat pel resplendor del cel al seus ulls,

contrastava amb les formes voluptuoses i extremadament femenines del seu

cos. Com també contrastava que una dona tan delicada hagués perdut el cap

per un home com en Marc, més d’aviat d’aspecte i tracte brusc que feia anys

que havia promès no tallar-se els cabells més enllà de l’estrictament necessari.

D’aquesta manera havia aconseguit atresorar una melena ondulada que li

arribava més enllà de l’espatlla. Tot plegat li conferia aspecte de cantant de

Heavy Metal madur, ratllant la quarantena.

Era dilluns, enrere quedaven els dies de felicitat viscuts a l’illa de la tranquil·litat

i la marxa, just tot allò que ells com a parella representaven. Va agafar

6

l’esgavellat cotxe que li havia tocat en el repartiment del divorci, i va arribar a la

comissaria engrescat amb la idea de posar novament ordre a la seva vida.

– Hola boss – li va dir al sergent en to de broma, com està el pati avui?

– Bon dia Marc – t’has caigut del llit? o és que en comptes de sortir de casa

t’has escapat? Has vist les grenyes que portes? Avui ets més Sandokan que

mai – En Marc va riure perquè aquest era l’àlies que feia servir per als

confidents.

– No rondinis boss que et faràs vell en dos dies – li va respondre.

El sergent tenia fama d’home just i molt rígid, però un bon comandament, dels

que ja no se’n veuen, dels que se’n fan pocs. Era de la primera promoció de la

Policia Autonòmica, quan encara no hi havia dones al cos. Feia temps havia

decidit no ascendir més enllà del que ja havia fet, tenia por de perdre el

contacte diari amb els seus. Per a ell, un amant de la feina des que es va fer

policia, casar-se i tenir fills va suposar una nova dimensió de tot. Estar amb els

seus era la màxima aspiració, tot lo demés li semblava secundari. Malgrat tot,

quan treballava ho feia fins la darrera conseqüència i no donava res per acabat

fins que no fregava la perfecció. Tenia un olfacte policial fora de l’habitual i una

capacitat intuïtiva desitjada per molts. Tan sols tenia un greu defecte, o una

gran virtut, segons es miri, era massa directe i no mirava prim quan algú li volia

aixecar la camisa. Havia fet creu i ratlla a més d’un, no l’importava si era

superior o subordinat, el fet és que no combregava ni amb les hipocresies, ni

amb les mentides i molt menys encara amb els ganduls. La seva frase preferida

era: a la meva edat – no arribava encara als cinquanta – ja no estic per

històries! Era el cap de la Unitat Regional de Policia Administrativa i, des de

feia dos anys, estava al capdavant d’un petit grup format per dos agents i ell

mateix, dedicat a investigar en exclusiu els casos de prostitució.

Capítol III

En arribar a casa, per sort, va trobar el pare serè i va poder exposar-li la seva

iniciativa. La resposta paterna va ser rotunda, una bufetada i un ni t’ho pensis!

7

van deixar palesa la postura del cap de família. Estava clar, si l’Svetlana

marxava tan sols quedava el ridícul sou que, de d’aquí i d’allà, anava guanyant

la Yelena i els ingressos que des d’Itàlia enviava la mare. La jove tenia clar que

el millor que podia fer era marxar d’amagatotis aprofitant una absència o

esperar que estigués ben engatat, cosa gens difícil d’aconseguir.

Patia per la seva germana, ara seria ella qui suportaria les ires i les

humiliacions vomitades pel consum d’alcohol d’un home que de pare només en

tenia el nom. Les dues germanes eren víctimes dels abusos heretats arran de

l’absència materna. Tant era la una com l’altra, el cas era desfogar la sequera

de sexe que li aportaven la solitud i la manca de mitjans econòmics per pagar-

se una meuca. Com més hi pensava, més clar ho veia, la idea de què en pocs

mesos podria treure d’aquell malviure la Yelena, era el motor que la impulsava

a marxar.

Un cop pactat el viatge, la resta va ser més fàcil del que pensava, va sortir de

matinada mentre tots dormien. Tenia el cor encongit de pensar tot el que

patiria la germana petita durant la seva absència, per això s’havia jurat

recuperar-la el més aviat possible. Ho tenia tot pensat, amb el primer sou li

enviaria un taxi per portar-la fins on anava ella, una petita localitat al nord de

Catalunya, que s’anomenava d’una forma que no recordava, però que estava

prop de la platja.

El viatge va ser llarg, més de vint hores en una vella furgoneta compartida per

dues noies més i un amic d’en Danut, en Cristian un home d’aspecte brut i

mirada desconfiada i el cos ple de tatuatges violents. N’hi havia un que va

impactar-la especialment: gravat al braç esquerre duia una noia nua, que amb

un tall al coll agonitzava enmig d’un basal de sang. Feia por mirar-lo a la cara,

tot i que en Danut li va explicar que no li tingués por, que era un bon jan, tan

sols una mica tronat. Les altres dues companyes de viatge eren conegudes del

poble a qui ella considerava una mica caps verds. Tenien un any més que ella i

la gent gran del poble les assenyalaven perquè deien haver-les vist amb

diferents homes a Sibiu. La vida li havia ensenyat a l’Svetlana que era millor

callar i passar desapercebuda que parlar massa, per tant va optar per no

conversar gaire, tan sols es dirigia al Danut quan era necessari.

8

El pis era un petit apartament, situat a l’onzè pis d’un gratacels, de no més de

quaranta metres quadrats, tres habitacions, un cuina menjador i un lavabo amb

una banyera i unes cortines de bany ronyoses. La brutícia era abundant, però si

més no, no hi havia forats al sostre, com a casa seva, i no feia gaire fred. Del

poble en va poder veure ben poc, però li va semblar idíl·lic, en comptes de

carrers hi havia llengües de mar que entraven a la terra. Davant les cases hi

havia amarrats iots de tota mena. El lloc li va recordar fotografies que havia vist

de Venècia, però en versió moderna.

A l’apartament els esperava la parella d’en Danut, la Viorica, una dona, d’entre

trenta-cinc i quaranta anys, que en veure el seu marit se li va tirar al coll

afamada de contacte. L’Svetlana la va observar amb discreció i va pensar que

la vida no l’havia tractada del tot bé, les bosses dels ulls i l’expressió eixuta de

la seva cara així ho demostraven. Segur que anys enrere havia estat molt

guapa.

La rebuda va ser molt freda, massa. No esperava que li fessin una festa, però

tampoc que aquella donota la mirés de dalt a baix com si es tractés d’un

animal. Per acabar-ho d’adobar, no li va dir ni hola, tan sols li va preguntar com

es deia i li va indicar quina era la seva habitació. L’estança era austera, hi havia

dos llits vells, una bombeta penjada del sostre, una finestra amb vistes al mar i

dues cadires de fusta. Les parets estaven força brutes, tant que creia que un

dia deurien haver estat de color groc o beige, però costava de d’identificar.

Acostumada a la precarietat del que havia deixat enrere, allò era tot un palau, a

més, com duia molt poca roba, no li va preocupar no tenir un armari on deixar-

la. Just quan anava a seure damunt del llit, la Nicoleta, una de les companyes

de viatge va entrar a l’habitació.

– Ni t’ho pensis, no et quedaràs aquest llit – la va escridassar – aquest és el

meu! La prudència va fer que, muts i a la gàbia, es canviés de llit, no sense

pensar que hi havia alguna cosa que no rutllava bé. Tot seguit va voler sortir de

l’habitació, però una nova escridassada la va frenar.

– On creus que vas? – li va preguntar la Nicoleta

– Al menjador, no es pot?– va contestar

9

– No! has d’esperar que la Viorica et doni instruccions – li va dir amb to

autoritari i la tirania de qui se sap dominant.

– Instruccions de què? – va respondre mig amb por, mig amb sorpresa.

– De què serà? Figa tova! – va riure la Nicoleta

Aquelles paraules li van semblar ganivets, començava a creure del cert que hi

havia algun aspecte fosc en tot allò. Estava convençuda de què anava a

treballar de cambrera en un hotel, però allò de les instruccions no li acabava de

fer el pes. No va tenir gaire temps per pensar, perquè tot seguit va obrir la porta

la Viorica i amb un esguard fred va fer sortir la valenta Nicoleta de l’habitació. A

les mans duia una bossa amb roba que va llançar sobre del llit tot dient-li :

– Emprova’t això i d’aquí una estona et recullo per portar-te al teu nou lloc de

treball –

Eren les set de la tarda i va pensar que potser es tractava d’un davantal de

cuinera o cambrera i que hauria de començar a treballar en el torn de nit. Quan

va obrir la bossa va empal·lidir i va començar a tremolar com una fulla. No es

podia creure el que estava veient, a la bossa hi havia un lliga-cames, un tanga,

uns sostenidors tot de color vermell i un vestit completament transparent, de

color negre. Per un moment va creure que es tractava d’una broma pesada,

però l’entorn i tot el que havia ocorregut des que havia arribat a l’apartament la

van fer tornar a la realitat i veure la dimensió del que estava vivint. El que va

venir després era previsible, en Danut i en Cristian la van portar juntament amb

les seves companyes de viatge fins a un club anomenat “Las Vegas”. Abans

però, la Viorica s’havia encarregat d’alliçonar-la i dir-li que hauria de prostituir-

se, li agradés o no, fins pagar el deute contret amb en Danut. Per més que

l’Svetlana va preguntar quants diners devia, no va trobar cap resposta més que

les bufetades d’aquella mala pècora que ara sabia que era també una

prostituta. Quedava clar que ella era la seva controladora i que no podria fer res

sense el seu consentiment. Li havien pres tot, la il·lusió, els somnis, la

ingenuïtat, la confiança, la dignitat i, esta clar, el passaport.

En arribar al “Las Vegas” volia morir, havia fugit dels maltractaments d’una pare

borratxo i fastigós, per caure en mans d’una colla de desaprensius que feien

10

del sexe aliè un negoci, en el qual ella era la mercaderia, la matèria primera. El

primer client que li va tocar era un home d’uns cinquanta anys, propietari d’una

panxa que li impedia veure més enllà de la cintura. Una fel·lació era el servei,

és clar amb aquella panxa no podia fer res més. L’olor de pixums i brutícia

d’aquell cos deixat li va regirar l’estómac i ell ho va notar. En conseqüència la

va insultar i vexar, li va deixar clar que era una meuca i que ell era qui pagava.

En acostar-se al greix ventral per arribar al penis, li van venir tantes basques

que va acabar per vomitar. El client la va apartar enrabiat i es va plantar quasi

despullat enmig del passadís escridassant a tort i a dret perquè algú

s’endugués aquella meuca inútil. De seguit la “mami” va entrar a l’habitació, va

fer fora l’Svetlana, va fer cridar una altra noia i el va tranquil·litzar.

Després d’aquest desagradable episodi, sabia que lo pitjor encara no havia

passat. La Viorica, alertada per la Nicoleta i encesa com una teia, la va portar

fins al vestidor de les noies i li va clavar una panadera que la va deixar estesa

al terra, llavors la va aixecar pels cabells i li va recordar que si no feia el que

tocava, portarien la Yelena per substituir-la. Les paraules d’aquella meuca

repugnant se li van semblar dagues esmolades i van minar-la de forma que es

va prometre que faria el cor i l’estómac forts, per tal que no es tornés a repetir

el que acabava de passar.

Malgrat els esforços per semblar allò que no era i per fer bé una feina que no

volia, cada dia hi havia més queixes pels seus serveis, els clients mai no

quedaven contents. A més, el seu físic era altre condicionant dels minsos

resultats que obtenia, pocs la triaven i mentre les altres feien dos passis a les

habitacions, ella amb prou feines en feia un. A diferència de la Yelena,

l’Svetlana era més d’aviat lletja i baixeta, per això entre les meuques s’havia

guanyat el sobrenom de Pitica, que en romanès vol dir petita.

Capítol IV

Feia un mes i mig que havia arribat a Empuriabrava i cada dia era pitjor que

l’anterior. Al voltant de quarts de set un taxi les recollia per dur-les al club,

pagava setanta euros al propietari del local per poder treballar, es posava una

11

llenceria que odiava i sortia a guanyar-se la confiança d’uns homes que tan

sols li inspiraven fàstic i amb els quals havia de practicar sexe un darrere l’altre.

Feia hores que estava desperta i encara no li havien donat res per menjar. No

podia sortir de l’habitació i gairebé no es podia moure de la pallissa que li

havien donat la nit anterior amb un pal d’escombra. El motiu? No haver fet més

de tres clients. Estirada al llit recordava el mal moment que va tenir en voler

canviar de vida, mai no hauria pensat que podria arribar a enyorar el seu pare,

la barraca on vivia i les misèries que ara li semblaven glòria. Sense adonar-

se’n, es va endormiscar fins que una discussió entre en Danut i en Cristian la

va desvetllar. Sens dubte parlaven d’ella.

– Com pots haver portat una puta tan lletja i tan inútil, ja saps que en penso! –

va dir en Cristian – tan sols ens porta problemes i pocs calers!

– Hòstia Cristian no m’escalfis! Una cosa és que tinguem putes i l’altre que les

matem, no fotem collons, no fotem! – va respondre en Danut

– Doncs si no ho fas tu, ja ho faré jo! No serà pas la primera, desperta

sentimental! que és una puta, ho sents una puta! Que ningú la vol, que ningú

no la reclamarà. Va collons ves a pel ganivet mentre jo omplo la banyera i no

facis més el pena!

L’Svetlana era analfabeta i molt jove, però sabia prou com per intuir que allò

que acabava de sentir era el preludi d’un assassinat: el seu. Sabia que aquell

“modus operandi” era habitual entre els seus compatriotes: omplir una banyera

amb aigua i esquarterar la víctima a dintre. Més perduda i desesperada que

mai, va tenir prou amb una mil·lèsima de segon per pensar que no volia morir

d’aquella manera tan salvatge ni en mans d’aquells indesitjables. No els hi

donaria aquell plaer.

Capítol V

Tot just feia cinc minuts que havia arribat a casa i s’havia posat roba còmoda

quan li va sonar el telèfon.

12

– Marc, sóc el sergent, tu i la Marta heu d’anar cap a Empúriabrava perquè una

noia, possiblement prostituta, s’ha precipitat d’un onzè pis.

– És morta no?

– No, ha tingut la sort que el tendal dels baixos de l’edifici li ha parat el cop,

està ingressada al Trueta, jo vaig cap allà amb el caporal, tu vés al lloc dels fets

i esbrina tot el que puguis. La Marta ja està avisada, t’espera a Vista Alegre.

En Marc va sortir esperitat cap a la comissaria. En arribar, tal com li havia dit el

sergent, la Marta ja l’esperava per sortir cap a l’edifici d’Empúriabrava des d’on

suposadament una noia s’acabava de llançar al buit.

La Marta era de les darreres promocions, tenia tot just vint-i-quatre anys, una

melena negra i ondulada i la joventut escrita en l’ADN de la seva pell. Posseïa

un esguard dels que no s’obliden fàcilment, entre ingenu i transgressor i la cara

pigada com la d’una adolescent. Ser policia li venia de mena, el seu pare era

comissari del Cuerpo Nacional a Granollers i ella havia triat ser policia de

Catalunya, fruit d’una barreja de vocació i sentiment nacionalista.

A la porta del gratacels hi havia un mosso d’uniforme. Per deferència, en Marc

li va preguntar què havia passat, a la qual cosa el policia va respondre:

– Ja veus company, total un merder de ca l’ample per una puta que s’ha tirat i

no més s’ha trencat les cames!

– Seràs desgraciat! Tu qui et creus que ets per parlar així? T’has parat a

pensar la de merda que s’ha d’haver menjat per fer-ho? Has pensat per un sol

instant que potser algú l’ha empès? No oi? Total és una puta! Quina

importància pot tenir, les putes es compren i potser per això no tenen dret a la

vida, o no tenen dret a ser tractades com a persones, veritat company?

La Marta va haver de frenar en Marc perquè el coneixia i sabia que actituds

com la que acabava de presenciar el treien de polleguera. Des de la seva

incorporació al grup de prostitució, en Marc havia vist massa vides desfetes

com per ignorar que darrera de cada meuca hi havia una història de penúria,

sovint barrejada amb tragèdies personals a quina més cruel. Entenia el perquè

moltes d’aquelles noietes feien el que feien i vivien de la forma en què vivien.

13

No tenien altra sortida, la vida les havia abduït cap l’esclavatge del segle XXI.

Eren esclaves del sexe i dels proxenetes, sense haver tingut la possibilitat de

triar una altra forma de vida i sense que la societat fes res més per evitar-ho

que parlar-ne amb la hipocresia de qui veu les prostitutes com una xacra social.

Pocs eren els qui pensaven que darrera de cadascuna d’aquestes noies hi ha

una gens envejable història escrita per les necessitats, les humiliacions i el

menyspreu, i encara menys eren els qui defensaven els drets que la societat

els hi nega. En canvi, molts s’omplien la boca en nom de la lletjor del negoci del

sexe.

Una trucada del sergent els va alertar que la noia s’havia precipitat per fugir

d’una mort segura. Dos individus de nom Danut i Cristian estaven preparant la

banyera per matar-la, per això, apoderada pel pànic d’una mort cruel i segura,

va decidir llançar-se per la finestra i acabar amb tot el més ràpid possible. En

Marc va rebre ordres de detenir tots els que estiguessin a dalt del pis i d’avisar

el jutge de guàrdia.

I així ho va fer, va parlar amb el caporal d’investigació de l’ABP que es trobava

a l’interior del pis amb els dos homes, la Viorica i la Nicoleta i els van detenir. A

partir d’aquell moment es feia imprescindible precintar l’apartament per

preservar qualsevol indici que l’equip de policia científica pogués trobar. En

arribar el jutge, un home petit amb els cabells llargs molt rinxolats, lligats amb

una goma, molt poc preocupat per la moda i allunyat de l’elegància, en Marc el

va prendre pel secretari judicial.

– Hola, sóc en Marc Aranda del grup de prostitució de la Regió Policial de

Girona. Abans de res li volia preguntar què tal és aquest jutge, com es pren

això de la prostitució? No serà com l’altre, aquell d’Almeria que deia que si eren

meuques era perquè no sabien fer res més, no?

– Buenos días Marc, me presento soy el titular del juzgado de Instrucción

número tres de Figueres, me puede decir usted quién està al mando de todo

esto? Ah y sí, estoy más sensibilizado con los agravios sociales que otros

compañeros. Entiendo el catalán però no lo hablo.

14

Una barreja de vergonya i sentit del ridícul es va reflectir en el rostre d’en Marc

que mai no hauria dit que aquell personatge, que semblava sortit d’una

manifestació d’alternatius, era el jutge. Un cop va haver reaccionat, va informar-

lo de tot el que sabien arran de la declaració que el sergent i el caporal havien

pres a l’Svetlana en les mateixes dependències d’urgències. Estava clar que es

tractava d’una detenció il·legal, inducció a la prostitució, lesions, amenaces i,

amb sort, homicidi en grau de temptativa.

Capítol VI

Traslladada a l’Hospital de Santa Caterina, la van aïllar en una habitació i la

van inscriure sota un nom fals. Aquell lloc i el tracte que li dispensava el servei

sanitari eren música celestial al costat de tot el que havia passat. Li semblava

impossible que la policia, tan poc de fiar en el seu país, hagués significat per a

ella la salvació i la porta d’entrada a una nova vida.

En Marc, de vegades acompanyat pel sergent, de vegades per la Marta, la

visitava cada dos dies. Ell, juntament amb els comandaments del grup, l’havien

posat en contacte amb una psicòloga, que de forma altruista, dedicava gran

part del seu temps a trobar un lloc on refugiar les noies que com l’Svetlana

havien pogut sortir de les urpes de la prostitució. Aquesta professional havia

aconseguit parlar amb les Germanes de la Caritat i tot estava arreglat per quan

els metges li donessin l’alta. Estaria d’acollida en un pis fins que pogués trobar

una feina com cal i pagar-se un lloguer. I tot gràcies a uns àngels vestits de

policia, semblava un somni, però ara estava desperta, era un somni real.

Poc després de les deu del matí va arribar com sempre en Marc, aquesta

vegada acompanyat de la Marta. La jove policia sentia un especial afecte per

l’Svetlana, de qui li separaven pocs anys. Coneixedora dels pocs o cap mitjà de

vida que tenia, li havia portat una maleta carregada de roba que ella ja no

utilitzava. Hi havia des de roba interior fins a vestits de platja i maquillatge de

tota mena. La Marta era una noia del seu temps que no tenia més despesa que

el lloguer i comprar-se tota la roba que li venia de gust.

15

Amb paciència i ajudats d’unes petites llibretes de cal·ligrafia recomanades per

la psicòloga, tant en Marc com ella mateixa li van ensenyar a parlar, llegir i

escriure en català, lo just per fer-se entendre.

Mai no havia anat a escola i tan sols portava un mes i mig a Catalunya quan va

estar a punt de morir, així que no havia tingut gaire temps per aprendre la

llengua. Per sort, el català, com el romanès, és una llengua romànica i els

romanesos l’aprenen en un tres i no res.

– Svetlana – li va dir en Marc – no t’has de preocupar de res, no hauràs d’anar

a declarar al judici, la visita que et van fer l’altre dia el jutge i el fiscal juntament

amb l’advocat dels teus capturadors, així com tot el que et van preguntar,

serveix per preconstituir la prova, això vol dir que no hauràs d’estar present el

dia del judici i que a tots aquells que et va fer tant de mal, no els hauràs de

tornar a veure mai més. A més aquells indesitjables estan a la presó, tots

quatre, així que no has de témer res. Tan sols t’has de preocupar per refer-te

ben aviat i començar una nova vida. Per cert, parlant de la teva nova vida hi ha

un tema pendent, tenim algú que vol parlar amb tu.

Tot seguit en Marc va agafar el telèfon i va marcar un número. A l’altre costat

una persona esperava parlar amb l’Svetlana, algú a qui feia més de sis

setmanes que no veia, algú que l’estimava i la necessitava.

– Svetlana? Ets tu? Estàs bé? On ets? On has estat tot aquest temps? – era la

veu de la Yelena, trencada pels plors.

La jove no podia creure que pogués tornar a sentir la veu de la seva germana,

van ser tantes les ocasions en què va pensar que mai més no la tornaria a

sentir que ara, més que mai, sí que creia que estava somiant. Els poc més de

cinc minuts que va durar la conversa van ser prou com perquè la jove

recuperés el somriure i les ganes de viure. Ara sabia que la Yelena sortiria

d’aquell forat i que ho faria de la seva mà. Lluny quedaven els somnis de model

reflectits en un mirall esberlat, tan esberlat com la seva pròpia vida.

16

Capítol VII

– Bona tarda boss! – va dir en Marc tot entrant al despatx – Com ho tenim

avui?

– Bon dia Marc – Avui ha sortit la sentència del cas de l’Svetlana, ho has vist?

– No, he estat enfeinat i no he vist res, com ha anat?

– Bé, han estat declarats culpables. Em sento especialment orgullós d’aquest

cas, hem aconseguit que es dicti presó i a més tenim la tranquil·litat que la

víctima ha pogut recuperar la seva vida. Ara treballa en una fleca de Barcelona

i té la seva germana amb ella. Aquesta feina, que tan mala fama té per ser

desagraïda, de vegades mostra la seva millor cara i dóna bones satisfaccions,

personals i professionals.

– Sergent, això és el que ens emportarem, les petites satisfaccions personals,

la placidesa que dóna saber que has pogut ajudar algú que et necessitava. Si

més no, jo no necessito cap altre reconeixement, ni tampoc em trencaré les

banyes per treure mèrits públics. Jo no estic fet per a això.

– No Marc, jo tampoc, i no em referia a reconeixements públics, em referia a la

satisfacció personal d’haver fet allò que tocava. El sol fet de tornar la normalitat

a qui la vida li havia arravatat, és la millor recompensa. Per més que en el meu

interior, la veu crítica del meu esperit no entén què espera aquesta societat per

fer visible la prostitució i dotar a aquestes persones de drets que les dignifiquin.

És l’única forma que se m’acut per protegir-les realment. La resta és picar ferro

fred. Bé, canviem de tema perquè m’engresco jo sol, que fas aquesta nit per

sopar, vols venir a casa amb l’Elena?

– Moltes gràcies boss, avui tinc un cita pendent amb un petit personatge de vuit

anys amb qui he de tenir una llarga conversa. Jo, a la meva manera, també

tornaré avui a la normalitat. Encara tinc un deute pendent.

Irene Alcaide i Servià

Girona, febrer de 2012