EC

OL

OG

IA

· C

OM

PO

STA

TGE

l

SOLI

DA

RIT

AT

l SA

LUT

· E

NE

RG

IES

RE

NO

VA

BLE

SC

RE

IXE

ME

NT

PE

RS

ON

AL

· TE

RÀP

IES

N

O

CO

NV

EN

CIO

NA

LS·

EDU

CACI

Ó A

MBI

ENTA

L·

CO

NSU

M

SOLI

DA

RI

· P

RO

DU

CTE

S E

CO

LÒG

ICS

· A

RTE

SAN

IA

· IN

TEG

RA

CIÓ

·

EC

OL

OG

IA

· C

OM

PO

STA

TGE

l

SOLI

DA

RIT

AT

l SA

LUT

· E

NE

RG

IES

RE

NO

VA

BLE

SC

RE

IXE

ME

NT

PE

RS

ON

AL

· TE

RÀP

IES

N

O

CO

NV

EN

CIO

NA

LS·

EDU

CACI

Ó A

MBI

ENTA

L·

CO

NSU

M

SOLI

DA

RI

· P

RO

DU

CTE

S E

CO

LÒG

ICS

· A

RTE

SAN

IA

· IN

TEG

RA

CIÓ

·

REVISTA Núm. 36 · ABRIL 2019 · INFORMACIONS I INTENCIONS SINÈRGIQUES PER A LA SALUT PLANETÀRIA

MONOGRÀFICREBEL·LIÓ O EXTINCIÓ

L’EMERGÈNCIA CONTINUA

EDITORIAL

Ara ja fa 10 anys (era l’any 2009), l’associació Dia de la Terra decidia dedicar la revista al canvi climàtic (la revista es publica en ocasió de la Fira per la Terra que l’associació organitza anualment a Barcelona des de fa 24 anys). A l’editorial de la revista de 2009, titulat «Emergència planetària», es deia: «Davant el repte de l’escal-fament del planeta degut a l’abocament desbocat de gasos d’efecte d’hivernacle, mai els partits polítics catalans, ni els espanyols, no han fet res per explicar a la ciutadania què és el que ells consideren com un perillós canvi climàtic. Cap partit, ni cap govern mai no ha dit quant escalfament seria massa escalfament (un grau, dos graus, tres graus...), i aleshores hagi contret els compromisos necessaris per a estar a l’alçada de l’objectiu fixat. A Catalunya i a l’Estat es-panyol, els governs estan desbordats. Solament han anunciat que adoptaven estratègies que com a molt, i si es compleixen, reduiran lleugerament les emissions.»

Ha canviat gaire el panorama a casa nostra des que es va escriure aquell editorial? A Catalunya, el Parlament va aprovar la Llei de canvi climàtic (27/07/2017) i el Govern va aprovar el Pacte nacio-nal per a la transició energètica de Catalunya (31/01/2017), des-prés de dos anys de debats participatius. Però des que són vigents aquestes iniciatives ben poca cosa s’ha fet, si és que se n’ha fet al-guna, per prendre decisions que menin a les dràstiques reduccions de gasos d’efecte d’hivernacle que són necessàries per a evitar el col·lapse de les societats humanes, a la vegada que es capgira el sistema energètic fòssil i es va construint un sistema energètic net, renovable, distribuït i en què participin les persones.

Aquesta inacció és la que ha fet que hagin nascut a casa nostra dos moviments que tindran una influència considerable en els propers anys. El primer, Divendres pel Futur, a imatge de Fridays for Fu-ture, després que Greta Thunberg iniciés, en solitari, la seva vaga d’escola davant el Parlament de Suècia. A Catalunya, FFF ha co-mençat a convocar actes i concentracions (primer a Girona, davant la Delegació de la Generalitat, després a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, cada divendres), i, seguint la convocatòria internacio-nal de vaga, va ser capaç de reunir milers d’estudiants als carrers de Barcelona el passat 15 de març.

3

El segon, Rebel·lió o Extinció, nascut al Regne Unit, a la tardor passada, sota el nom d’Extinction Rebellion, s’ha reproduït arreu del món en poques setmanes, protagonitzant incomptables actes de resistència civil no violenta, reclamant mesures urgents per a fer front a l’emergència climàtica. A Catalunya ja s’ha donat a conèi-xer, ja que el passat 21 de març va protagonitzar la primera acció: una concentració davant de Catalunya Ràdio en què es va lliurar al director de l’emissora pública una carta adreçada a tots els esta-ments de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals en la qual es demana que es consideri una prioritat informativa l’emergència climàtica que estem vivint.

Tot plegat ha fet que, 10 anys després, l’associació Dia de la Terra hagi tornat a dedicar la revista a l’emergència climàtica, fent-se ressò d’aquests joves moviments que volen sacsejar les consciències de la nostra societat que, almenys fins ara, ha estat vivint d’esquena a les conseqüències d’haver-se fet addicte a la crema de materials fòssils per disposar de l’energia que necessita per al seu funcionament.

Com veureu quan llegiu el contingut de la revista, hem aplegat un conjunt de documents que ens ajudaran a despertar dels miratges que prediquen els propagandistes del creixement il·limitat de l’eco-nomia. Per contrarestar aquests miratges hem publicat una entrevis-ta a Serge Latouche, que fa poc va publicar l’obra «Els precursors del decreixement. Una antologia»1, en la introducció de la qual es-criu: «Esdevenia urgent oposar a la societat del creixement un altre projecte de civilització [...] per aquelles persones que aspiren a la construcció d’una veritable alternativa a la societat de consum eco-lògicament insostenible i socialment insuportable [...] la construcció d’una altra societat, una societat d’abundància frugal o de prospe-ritat sense creixement.»

Fem que cada dia sigui el Dia de la Terra!

Pep PuigSecretari de l’associació Dia de la Terra

1 Latouche, S. (2016). Les précourseurs de la décroisance. Une anthologie. Le passager clandestin, Neuvy-en-Champagne.

4

5

Dipòsit Legal: B -5339-94

http://www.diadelaterra.orgE-mail: info@diadelaterra.org Informació Fira per la Terra: firaperlaterra@diadelaterra.org

Està permesa la reproducció total o parcial fent esment de les fonts i els autors.

Aquesta edició ha estat realitzada en paper 100% reciclat i ecològic.

Direcció editorial: Josep Puig i BoixEdita: Associació Dia de la Terra Catalunyac/o Bústia Verda, Apartat de Correus 10095,08080 Barcelona - Tel.: 902 883 519Departament Gràfic: Aïda Font Redacció, correcció i estil: Francesc PrimsFotomecànica i impressió: Indugraf Offset, SA

Agraïments: Pep Puig i Boix, Laia Puig, Jaume Osete, Sonia (@3rdculturewoman), Samuel Martín-Sosa Rodríguez, Serge Latouche, Greta Thunberg, revista La Décroissance, revista 15/15\15, Revista Contexto, Rebel·lió o Extinció Barcelona, Fridays for Future, Jordi Calvet Banchs (acudit), Luis Camargo (cartell i fotos Fira), Assemblea Nacional Catalana (fotos manifestació de Madrid), Alternativa Verda, GCTPFNN, Ajuntament de Barcelona, Som Energia, Viure de l’Aire del Cel.

Els editors no coincideixen necessàriament amb els conceptes i les posicions dels autors que signen els articles.

Editorialper Josep Puig i Boix

Hora de rebel·lar-seper Jaume Osete

Rebel·lió o extincióper Sonia (@3rdculturewoman)

Atrevir-se a imaginar la revolucióper Samuel Martín-Sosa Rodríguez

Trajectòries del Sistema Terra en l’antropocèArticle de 16 autors, traduït parcialment per Josep Puig i Boix

Fridays for Future a Catalunya

Imatges de la 23a Fira per la Terra

NÚM. 36 · Any 2019 ·

En el marc de la revolució democràtica a Catalunya s’alcen les veus de l’ecolo-gisme i el feminisme

Declaració de rebel·lióper Rebel·lió o Extinció Barcelona

Entrevista a Serge Latoucheper La décroissance

La veu de la consciènciaDiscurs de Greta Thunberg

Llibre

Notícies

Agenda i Acudit

Manifest de suport d’acadèmics i acadè-miques a la vaga d’estudiants pel clima

INDEXINDEX3

20

,,

5

8

15

26

40

4

Hora de rebel·lar-seEn les properes setmanes i mesos (des del moment de la redacció d’aquest escrit)

es produirà una ebullició de les protestes i accions pel clima: una vaga global d’estudiants el 15 de març i una rebel·lió internacional a partir del 15 d’abril,

principalment. Quin serà el teu moment de rebel·lió?

Fotos portada: foto principal, Josep Puig i Boix; foto de Greta Thunberg, Anders Hellberg.

10

22

24

El 21 de febrer de 2019, Greta Thunberg, activista climàtica su-eca de setze anys, parla al Consell Econòmic i Social de la Unió Europea, davant de Jean Claude Juncker, president de la Comis-sió Europea. Fa un discurs contundent: «els nostres líders polítics han malbaratat dècades a través del negacionisme i la inacció». En altres paraules, «no han fet els seus deures».

Ara girem la vista enrere una mica. L’any 1972 es publica el famós The Limits to Growth (Els límits del creixement), un in-forme del MIT (Massachusetts Institute of Technology) a petició del Club de Roma. Un informe que avisava que el creixement econòmic té uns límits marcats pel planeta i que ens hi estàvem acostant perillosament.

Vint anys desprès, el 1992, se celebra a Rio de Janeiro la Con-ferència de l’ONU sobre Medi Ambient i Desenvolupament. Allà es va aprovar la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que va dur a l’aprovació del Protocol de Kyoto l’any 1997. L’objectiu principal era reduir les emissions d’efecte d’hivernacle per aturar l’escalfament global.

Doncs bé, han passat gairebé vint-i-set anys i, en aquest temps, no s’ha aconseguit en cap moment reduir aquestes emissions, i l’escalfament global s’està accelerant de manera alarmant. Efec-tivament, els polítics no han fet els seus deures.

Ara mateix, quina és la situació? A l’octubre de 2018 es va pu-blicar el darrer informe de l’IPCC, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. I què diu el sempre prudent IPCC? Doncs que no hem de superar el grau i mig d’increment de la temperatura sobre l’època preindustrial, perquè calculen que si arribem als 1,7 graus d’augment assoliríem uns punts de no retorn i s’iniciarien unes dinàmiques que possiblement ja no podríem aturar i que posarien en greu risc la vida de la majo-

ria d’espècies, inclosa la nostra. Estem en el sisè esdeveniment d’extinció massiva, i ara mateix ja estem provocant que cada dia desapareguin unes dues-centes espècies.

Al ritme actual d’emissions, l’IPCC calcula que el grau i mig es podria assolir entre 2030 i 2052. Per a evitar-ho, els científics ens diuen que les emissions de diòxid de carboni haurien d’haver disminuït, el 2030, aproximadament un 45 % respecte al 2010, i que haurien de ser zero el 2050. Això implica «canvis ràpids, amplis i sense precedents en tots els aspectes de la societat».

Davant d’aquestes dades, creus que podem continuar amb les nostres vides com si no passés res? Per veure-ho d’una altra mane-ra, si el teu metge et digués que han descobert que tens una ma-laltia greu i que s’ha d’actuar ràpid, quina seria la teva reacció?

Hem de deixar de parlar de desenvolupament sostenible o fins i tot de canvi climàtic. Ara cal debatre sobre l’emergència climà-

32

Foto

: An

ders

Hel

lber

g

434445

46

7

6

Cada vegada més persones i col·lectius estan reaccionant, s’estan negant a la

resignació i s’estan unint en aquesta lluita. Un dels moviments socials que

han sorgit en els darrers mesos és Extinction Rebellion (XR).

Hem de deixar de parlar de desenvolupament sostenible o fins i tot de canvi climàtic. Ara cal debatre sobre l’emergència

climàtica i com evitar el col·lapse.

tica i com evitar el col·lapse. El sistema ha declarat la guerra a la vida, tot ignorant de forma deliberada dues dependències inne-gables: l’ecodependència i la interdependència. Per aquest motiu, cada vegada més persones i col·lectius estan reaccionant, s’estan negant a la resignació i s’estan unint en aquesta lluita. Una lluita cabdal, perquè, com deia una pancarta, si la perdem les perdem totes.

Ara bé, aquesta lluita ens permet treballar per aquest món millor que moltes persones somiem. Un món més just, més solidari, menys consumista i materialista i on es valorin les coses que realment im-porten. Per experiència pròpia em veig amb cor d’afirmar que és possible viure de forma austera (en el bon sentit de la paraula, i sempre que es tinguin coberts uns mínims) i ser més feliç.

Aquest sistema social en què vivim ens vol entretinguts i no vol que ens aturem a pensar si té sentit el que fem. Precisament per això, sembla una necessitat important poder-se aturar a reflexionar, sortir de la comoditat, intentant evitar el narcisisme i l’alienació que ens envolta i ens sedueix constantment, i mirar de trobar un sentit a la nostra vida, buscant que sigui més humana.

La resposta no es troba al vent, com deia Bob Dylan. La resposta sol trobar-se en l’amor. En l’amor a la natura, als paisatges que formen part de la nostra vida, a la resta d’éssers vius i, sobretot, a les persones. Tots som al mateix vaixell i encara tenim temps de girar i reduir la velocitat per a evitar l’iceberg, sempre que no busquem només sortides individuals. Seguint amb les metàfores cinematogrà-fiques que poden descriure la nostra crisi de civilització, som al tren

que portava els germans Marx a l’Oest i hem de deixar de cremar el tren on anem. Com diu la Greta, necessitem una «manera total-ment nova de pensar». Jo hi afegiria que necessitem molta valentia i coratge i, sobretot, estar sempre al costat dels més febles, tenint en compte que per a tenir èxit necessitarem transformacions importants en els àmbits econòmic, cultural i polític.

En aquesta línia, un dels moviments socials que han sorgit en els darrers mesos és Extinction Rebellion (XR). Es tracta d’un moviment internacional de desobediència civil, sorgit al Regne Unit (on va començar la revolució industrial), que utilitza l’acció directa no vio-lenta. Ha rebut el suport de persones de la talla de Noam Chomsky, Naomi Klein o Vandana Shiva. I des de fa un parell de mesos ha nascut un grup local del moviment, que hem decidit anomenar Rebel·lió o Extinció – XR Barcelona.

Hem realitzat la nostra pròpia declaració, adaptada de la britànica (la trobaràs a les pàgines de color centrals), on exposem la gravetat de la situació i assenyalem com a responsables les elits econòmi-ques i polítiques, amb els seus mitjans de desinformació i distracció massius. En la nostra opinió, «l’època actual es pot comparar a la situació prèvia a la Revolució Francesa. En aquell moment, els qui tenien el poder i els diners no pagaven impostos, i els qui pagaven els impostos no tenien cap poder real».

Els moviments polítics reaccionaris i autoritaris que ara estan sor-gint pretenen afavorir aquestes elits, crear divisió i agreujar la si-tuació encara més. Quines mesures prenen polítics com Trump

o Bolsonaro? Reduir impostos als rics, dir que el canvi climàtic no existeix i autoritzar que la natura se segueixi destruint encara més.

Per altra banda, creiem que aquesta lluita per la vida hauria de servir per a unir moltes de les lluites socials actuals, que intenten fer avançar la societat i evitar que no ens prenguin drets socials, econòmics o polítics que han costat dècades o segles de lluita.

Per totes aquestes raons ens declarem en rebel·lió no violenta contra totes les institucions corruptes i ineptes que amenacen el nostre futur. I exigim:

• Veritat. Els governs i els mitjans de comunicació han de dir la ve-ritat sobre la gravetat i urgència de la nostra situació.

• Acció. Exigim polítiques destinades a reduir de forma ràpida i dràstica les emissions d’efecte d’hivernacle, amb justícia social.

• Democràcia real. Assemblees ciutadanes que impulsin i supervisin la revolució ecològica i social necessària.

La meva rebel·lió particular va néixer després de llegir un article de D. Rushkoff, un dels intel·lectuals més influents del moment, on explicava una reunió amb uns cent banquers d’inversió i com va arribar a la conclusió que aquestes elits es limiten a acceptar el més obscur dels escenaris i a reunir tots els diners i la tecnologia possibles per aïllar-se. Poc després vaig llegir sobre XR... I tu, quan començaràs a rebel·lar-te?

Voldria acabar amb una de les meves grans passions, la música: Muse canta «Time is running out», Elvis cantava «It’s now or never», Lennon imaginava un món millor i cantava «you may say that I’m a dreamer but I’m not the only one» i Gloria Gaynor cantava «I will survive».

Doncs això: sobreviurem perquè ens estimem la vida, perquè tenim passions i perquè tenim somnis. Quins són els teus? Lluita per allò que estimes, i com diuen en algunes «manis», «no nos mires, ¡únete!».

Jaume Osete, membre de XR BarcelonaFebrer de 2019

Vaga d’estudiants pel clima. Barcelona, 15 de març de 2019.

9

8

Una nova esperança

Bé, d’acord, aquest sí és el títol d’una pel-lícula... però també és pràcticament el lema sota el qual ha nascut Extinction Rebellion després de conèixer-se les dades de l’úl-tim informe especial de l’IPCC (Grup In-tergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic), publicat a principis d’octubre de 2018. S’hi reconeix, com ja s’assenyalava en els anteriors (IPCC 2014, IPCC 2007), que les activitats humanes són causants de l’augment de la temperatura del planeta en 1 ºC com a mínim (IPCC, 2018: 6). De fet, alguns científics, com Paul Crutzen, guanya-dor del Premi Nobel de Química el 1995, han batejat amb el nom d’antropocè el que consideren un nou període geològic que s’estendria des de l’any 1800 fins a l’actualitat.

Antropo... què?

Segons part de la comunitat científica, l’an-tropocè seria un període geològic caracte-ritzat pels efectes en els ecosistemes causats per la gran quantitat d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle (sobretot el diòxid de carboni [CO2] i el metà [CH4]) derivats de l’activitat humana iniciada amb la revolució industrial i l’ús d’energies procedents de re-cursos fòssils (carbó, petroli, gas natural...) destinades tant a la indústria com al trans-port. El notable augment en la producció

agrícola també contribueix a l’increment de l’emissió d’aquests gasos (Flannery, 2006: 92).

Des de l’any 2014, cada any es bat el rè-cord d’emissions de gasos d’efecte d’hi-vernacle (GEH), que en l’actualitat es me-suren en parts per milió (ppm), cadascuna de les quals correspon a un 0,0001 per cent de la presència dels GEH a l’atmosfera (Giddens, 2010: 30). El 2018 es van assolir les 410 ppm (10 més que el 2014), davant d’uns màxims de 290 ppm en l’època pre-industrial. És per això que els acords inter-nacionals fixen el llindar en el qual hem de mantenir-nos entre les 350 i les 450 ppm, amb l’objectiu d’evitar una pujada de la temperatura mitjana global (TMG) de més de 2 ºC. L’últim informe de l’IPCC estudia l’escenari possible d’una pujada d’1,5 ºC.

Però n’hi ha per a tant?

No n’hi ha per a tant, n’hi ha per a més. Des de fa 10.000 anys, la TMG s’ha mantingut en uns 14 ºC (Flannery, 2006: 27) i ha pujat 0,80 ºC des de 1901. Hi ha discrepàncies sobre quins valors es preveu que arribarà a assolir la TMG en les properes dècades i sobre quants graus d’augment és capaç de tolerar el planeta abans que el canvi climà-tic es converteixi en un procés irreversible, tot i que hi ha un acord general segons el

qual aquesta xifra és de 2 ºC. En cas de su-perar-los, el canvi climàtic provocaria nom-broses extincions d’éssers vius, alteracions climàtiques que trencarien l’equilibri a què estem acostumats, el desglaç dels pols, la pujada del nivell del mar... Tot això produ-iria greus danys en els humans: expansió de malalties tropicals, migracions massives, es-cassetat de recursos vitals, creixement de les desigualtats, violència generalitzada... Sem-bla la nostra fi com a espècie, no?

Un sol món

Gràcies als avenços en les noves tecnologi-es, podem saber el que passa arreu del món a l’instant. Fa un segle, això hauria estat im-pensable, i una de les moltes transformaci-ons que ha provocat aquest canvi ha estat de caràcter polític: les decisions es prenen a escala internacional. La política és global, fins al punt que es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans l’any 1945 (aquests drets, per cert, també estan essent afectats pels efectes del canvi climàtic).

Ara som conscients que les nostres accions afecten, d’una manera gairebé impredicti-ble, persones de tot el planeta. De fet, algu-nes poblacions les pateixen més que altres. Potser pot semblar estrany o difícil pensar èti-cament de manera globalitzada, però ima-gina l’atmosfera (i la seva capacitat per a

Rebel·lió o extincióNo, no és el títol de l’última pel·lícula de Hollywood sobre una invasió alienígena.

Extinction Rebellion (XR) és un moviment social pacífic de denúncia contra la passivitat dels governs davant el canvi climàtic i les seves conseqüències.

l’absorció de gasos d’efecte d’hivernacle) com un pastís del qual tots volem menjar. Si uns agafen trossos grossos, altres es queden sense tastar-lo. Aquest procés pel qual un grup de persones, deixant-se dur per l’interès individual, destrossen un bé comú que afavoreix tothom és el que Garrett Hardin, un ecologista preocupat per la superpo-blació, va anomenar tragèdia dels comuns en un article que es va publicar a la revista Science el 1968.

Llavors, el canvi climàtic és un fenomen que està trencant els equilibris actuals: climàtics, polítics, econòmics... Has pensat alguna vegada en els efectes que provocarà sobre el sector de les assegurances a escala mundial? En els conflictes internaci-onals pel territori àrtic, una font rica en petroli, quan es des-glaci? O en els enfrontaments per a l’explotació de les grans reserves d’aigua? I en les migracions humanes massives quan alguns territoris siguin inhabitables?

Aprendre a gestionar el canvi climàtic és tant una qüestió de respon-sabilitat com de supervivència i de justícia. El problema és que no hi ha unes polítiques globals destinades a afrontar-lo. Els acords internacionals són precaris, les cimeres sobre el clima fracassen cada any i, per descomptat, cap país no vol deixar d’emetre CO2 i altres gasos si no és a canvi d’alguna recompensa. Saps que s’han proposat diversos models per a repartir de manera tan justa com sigui possible les emissions permeses a cada país però que no hi ha manera de posar-se d’acord en algun d’ells?

Que no t’enganyin

Per descomptat, totes les persones podem contribuir a pal·liar els efectes del canvi climàtic en la nostra vida diària, i hem de fer-ho (cal que reduïm el consum d’energia elèctrica, que mengem menys carn, que generem menys residus, etc.); però això, a més de no ser suficient, és utilitzat pels polítics com a distracció dels grans canvis que s’han de realitzar en el model de producció i d’ús dels béns. Necessitem una opinió pública que entengui que el canvi climàtic no és només un problema científic, sinó també polític, i requerim una democràcia que sàpiga donar resposta als grans reptes ecològics.

Referències:Flannery, T. (2006). La amenaza del cambio climático. Madrid: Taurus / Giddens, A. (2010). La política del cambio climático. Madrid: Alianza Editorial / Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (2007). Ginebra: IPCC / Grup Intergo-vernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (2014). Ginebra: IPCC / Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (2018). Informe especial de l’IPCC sobre els impactes de l’escal-fament del planeta d’1,5 ºC. Ginebra: IPCC / Hardin, G. (1968). «La tragèdia dels comuns», a Science, vol. 162, p. 1243-1248.

Article publicat originalment a 3RD Culture Woman (https://3rdculturewoman.wordpress.com) per Sonia (@3rdcultu-rewoman). Traducció del castellà: Dia de la Terra.

El gran problema del canvi climàtic és que el sentim anomenar amb molta freqüència però no acabem d’entendre’l, perquè a més de ser gra-dual, barreja assumptes de moltes disciplines. Per això, el 31 d’octubre de 2018 un grup d’acadèmics (professors de química, dret, psicologia, geografia, economia, medicina, filosofia...) de diverses universitats britàniques van signar una carta adreçada al seu Govern criticant la seva falta de polítiques contra el canvi climàtic i mostrant el seu suport públic al recent moviment ciutadà que ja s’ha estès a diversos països, com Espanya, on està present en més de quinze ciutats.

Necessitem una opinió pública que entengui que el canvi climàtic no és només un problema científic,

sinó també polític.

11

10

Un problema que té la transició eco és l’absència de consciència

del veritable diagnòstic planetari i les seves implicacions. Però

les enquestes d’opinió mostren que la joventut està molt més conscienciada amb relació al

planeta que les generacions dels seus pares o avis.«No hem vingut aquí a pregar. Hem vingut aquí a fer-los saber que

el canvi està arribant, els agradi o no. El veritable poder pertany a la gent.» Així de desafiant s’expressava la sueca Greta Thunberg en el seu discurs davant de dos-cents països a la cimera del clima de Katowice el passat desembre. La foto d’aquesta noia de 15 anys al costat d’un cartró sobre el qual havia escrit a mà «vaga escolar pel clima» havia recorregut les xarxes durant les setmanes prèvies. La contundència de les seves paraules feia intuir que la seva participació davant les Nacions Unides no es correspondria amb la típica quota infantil de torn per a demanar als pares i les mares del món que tinguessin cura del planeta. La Greta era allà per anunciar que la paciència dels joves s’havia acabat, igual que el crèdit dels polítics. «Vostès no són prou madurs per a explicar les coses com són», va etzibar.

L’espurna que va encendre aquesta noia amb la seva crida a una vaga escolar tots els divendres s’ha estès amb força a diverses parts d’Europa. Amb l’arribada de 2019, els estudiants de secundària de diverses ciutats de Bèlgica van començar a convocar vagues escolars i manifestacions els divendres. A la primera convocatòria de Brussel·les van assistir 3.000 joves. La setmana següent ja van ser 12.500. A la tercera convocatòria van aconseguir treure 32.000 persones al carrer a la capital belga, amb lemes que recordaven que «no tenim un planeta B», que «s’ha esgotat el temps» o que «es-tem ja més calents que el clima», en referència al cansament acu-mulat. A Lieja, 15.000 estudiants es van manifestar cantant «a les armes». Gant, Lovaina o Anvers també es van sumar a la protesta.

Una coalició de 3.500 científics belgues van signar una carta de suport als manifestants, i els seus col·legues científics holandesos van fer el mateix quan les protestes es van estendre a aquell país i més de 10.000 estudiants van marxar pels carrers de l’Haia dies després. La crida va recórrer desenes de ciutats d’Alemanya (Berlín, Dortmund, Frankfurt, Koblenz, Leipzig o Munic) i almenys 15 ciu-tats de Suïssa, on els estudiants clamaven «Make love, not CO2». 25 ciutats del Regne Unit, entre elles Belfast, Brighton, Cambridge, Glasgow, Manchester, Oxford i Southampton, es van unir a les pro-

forma d’alimentar-nos en un planeta en crisi, és un moviment en auge (es po-dria dir que molt més que l’ecologisme) que està impulsat principalment per gent jove. Les mobilitzacions massives del 8 de març, per la seva banda, només es poden explicar per la fresca irrupció de les noves generacions, que s’empoderen i reactualitzen el discurs feminista. Per cert, així com el veganisme és un feno-men més femení que masculí, també les vagues climàtiques han tingut rostres de dones principalment.

La força de la joventut està provocant canvis en posicions que fins ara sem-blaven monolítiques. Als Estats Units, si ets republicà tens una alta probabilitat de ser també un negacionista climàtic (al

voltant del 76 % dels qui es declaren re-publicans ho són). El biaix ideològic en aquell país ha estat tradicionalment molt fort. Però això està començant a canvi-ar amb les noves generacions. Una en-questa recent mostra que el 36 % dels republicans mil·lennistes ja creuen en el canvi climàtic, davant d’un 18 %, no-més, dels membres de les generacions del baby boom i anteriors. Encara més, el 60 % dels republicans mil·lennistes creuen que el Govern del seu país, ac-tualment en mans del partit al qual van votar, no està fent prou en matèria am-biental, i només el 44 % es mostren fa-vorables que se segueixin explotant els combustibles fòssils, davant del 76 % de suports que rep aquest comportament en generacions anteriors.

Potencial de transformació

Un problema que té la transició eco és l’absència de consciència del veritable di-agnòstic planetari i les seves implicacions, com ho demostra el fet que l’imaginari so-cial futur respecte a les expectatives de vida amb prou feines hagi patit mutacions en les últimes dècades. Si sortim al carrer a pre-guntar a la gent com es veu a si mateixa en el futur, probablement la majoria d’in-dividus ens parlin de la intenció que tenen de viatjar després de jubilar-se, de comprar una caseta a la platja o al camp, o de com-prar-se finalment el cotxe esportiu amb el qual sempre havien estat encapritxats. I, per descomptat, preveuen gaudir de tots els avantatges de l’estat del benestar, és a dir, d’escenaris que no s’han vist influïts per la

ATREVIR-SE A IMAGINAR LA REVOLUCIÓ

Milers de joves han començat a manifestar-se periòdicament en desenes de ciutats d’Europa, els EUA i el Japó per la lluita contra el canvi climàtic

testes, juntament amb ciutats del Japó, Austràlia i EUA. I el dia 15 de març hi va haver una aturada estudiantil d’àmbit internacional.

Una joventut conscienciada i empoderada

Té sentit que aquestes mobilitzacions siguin promogudes per gent jove; són els qui més tenen a perdre davant la crisi climàtica. El re-cent informe que defensa la limitació de l’augment de la temperatu-ra a 1,5 ºC ens parla d’un temps de reacció no superior a 12 anys, previsió que avança la visió que fa dècades que tenim del «futurible impacte per a les generacions futures» i la transforma en quelcom tangible ara mateix: ells són «ja» el futur de què estàvem parlant. Quan arribin les dates apocalíptiques previstes, aquests joves en-cara no hauran arribat a la trentena. Fa temps que les enquestes d’opinió mostren que la joventut està molt més conscienciada amb relació al planeta que les generacions dels seus pares o avis. Se-gons una enquesta de Global Shapers, difosa pel Fòrum de Davos, el que més preocupa el 48,8 % dels mil·lennistes del món (les perso-nes que ara tenen entre 18 i 35 anys) és el canvi climàtic. En aquest estudi, dut a terme a 180 països el 2017 i en què van participar 31.000 joves, el 78,1% van declarar estar disposats a canviar el seu estil de vida per protegir la natura i el medi ambient. Els més com-promesos són els joves llatinoamericans i els del sud d’Àsia, amb el 82,5 % i el 86,7 % dels vots, respectivament.

Quan se’ls va preguntar qui té la major responsabilitat de fer del món un lloc millor, els enquestats no van eludir la seva part de responsa-bilitat; en primer lloc van assenyalar-se a si mateixos (el 34,2 %), tot i que també van assenyalar de forma clara els governs (29 %) i les organitzacions internacionals (9 %).

Algunes de les mobilitzacions socials que estan trobant en la gent jove un dels principals protagonistes entronquen amb valors que no es corresponen amb canvis incrementals dins el sistema, sinó que plantegen un qüestionament del mateix sistema. El moviment vegà, per exemple, que entre altres coses ens interpel·la sobre la nostra

12

13

Sembla clar que el sistema energètic del segle XXI acabarà basant-se en les fonts d’energia renovable, les quals convé captar de forma descentralitzada allà on es manifesten, i transformar-les i emprar-les in situ.

realitat d’un món que canvia a velocitat de vertigen, constret per la realitat d’una disponibilitat energètica i material decreixent, i amb els abocadors de residus a vessar.

Per exemple, podem pensar que, a priori, el mite del cotxe com a icona de la llibertat i la individualitat difícilment pugui caure algun dia. Fins ara, el primer espai de privacitat que adquirien les persones joves que accedien per primer cop al mercat laboral (les que podien accedir-hi) era un cotxe propi. Aquesta adquisició venia molt abans que la d’un habitatge, que en molts casos no arribaven a aconseguir, o trigaven a fer-ho. El cotxe es projecta així com un espai on estimar, somiar i, probablement, percebre certa llibertat. De fet, un estudi so-bre la relació dels conductors amb els seus cotxes mostra, encara avui, que el 54 % dels espanyols consideren que el cotxe és més important actualment que fa vint anys; el 84 % dels enquestats van declarar que «adoraven» conduir i només el 24 % consideraven que l’automòbil era un bé obsolet per als nous temps. En aquest estudi el cotxe seguia essent, a Espanya, l’objecte personal més valorat, per davant del telè-fon mòbil i el televisor. Però es possible que això estigui començant a canviar entre les capes més joves de la població. A l’última dècada, ha baixat en més d’un 40 % la quantitat de nois i noies de 18 a 25 anys que s’han tret el permís de conduir, i més enllà dels efectes de la crisi, les raons semblen apuntar a un canvi de paradigma segons el qual els joves ja no veuen tan útil el vehicle privat, especialment a les ciutats, on poden desplaçar-se en transport públic o optar pels cotxes compartits.

La il·lusió de l’impredictible

Diu Edgar Morin que «cal creure en l’improbable; és a dir, en la hu-manitat». «L’improbable, però possible, és la metamorfosi», assenyala. Les imatges de noies somrients i combatives prenent els carrers amb determinació per dir que ja n’hi ha prou no pot ser un revulsiu més il·lusionant. Però també ens ensenyen a confiar en el que és impredicti-ble, i, en bona mesura, en el que és improbable. Ningú no havia estat capaç de pronosticar que milers de joves sortirien al carrer per una

causa tan global, etèria i incorpòria com el canvi climàtic. Ningú. I si som honestos, si ens ho haguessin plantejat amb anterioritat, també ho hauríem considerat si no impossible, sí força improbable. Llavors cal preguntar-se: per què posem límits als nostres somnis? Per què no ens atrevim a imaginar que pugui donar-se una revolta d’aquestes característiques, o que fins i tot es vagi més enllà i, usant el concepte de Morin, es pugui produir una metamorfosi?

Quan examinem el diagnòstic planetari patim una depressió terrible, i no és per menys. En un escenari d’escassetat creixent, la competèn-cia pels recursos ens fa augurar guerres, violència, individualisme, acaparament i, en general, un embrutiment de les societats que jus-tifica el tancament de fronteres i l’alçament de murs per protegir el que és nostre davant el que ve de fora. I si mirem no només la histò-ria, sinó també el present, aquests auguris estan més que justificats. Però sovint ens oblidem d’introduir en l’equació el factor sorpresa, la possibilitat que passin coses que no segueixin el patró probable. No considerem, per exemple, que hi pugui haver mobilitzacions massi-ves i espontànies a la societat a favor de la vida i la justícia que pu-guin arribar a fer trontollar les institucions, de la mateixa manera que tampoc vam ser capaços de preveure el 15M o les primaveres àrabs; aquestes revoltes van enxampar per sorpresa la majoria de la gent.

Algunes de les mobilitzacions socials que estan trobant en la gent jove un dels principals protagonistes entronquen amb valors que no es corresponen amb canvis incrementals dins el sistema, sinó que plan-tegen un qüestionament del mateix sistema.

Les vagues d’estudiants truquen a la porta de les nostres consciències per dir-nos que, efectivament, l’entorn és molt negatiu, però que això no ha de dur-nos a autoimposar-nos

barreres pel que fa al que és possible.

Certament, caldrà veure la capacitat d’influència que tenen aques-tes vagues climàtiques, així com els mecanismes que posarà en marxa el sistema per absorbir-les i anul·lar-les. De moment, han demostrat que venen fortes (una ministra ja ha hagut de dimitir per haver-les menystingut) i el seu discurs és inspiradorament sistèmic, ubicat dins el marc de la justícia climàtica.

Com a conclusió, potser haurem de revisar-nos l’autolimitació que ens imposem quan imaginem el futur, que ens acaba per convèncer que ja no hi ha res que puguem fer per a canviar la molt inercial i esquizofrènica deriva del món i que el millor que podem fer és asseure’ns a esperar l’acte final. Ens sentim petitons ja no només com a individus; també com a societat. Ens hem autoconvençut que no val la pena intentar canviar les coses perquè no serem ca-paços d’aconseguir-ho. Les vagues d’estudiants truquen a la porta de les nostres consciències per dir-nos que, efectivament, l’entorn és molt negatiu, però que això no ha de dur-nos a autoimposar-nos barreres pel que fa al que és possible. Com diu un personatge de la novel·la El Pentateuco de Isaac, d’Angel Wagenstein: «La nostra força rau en els capricis del caos, en l’arbitrarietat de les partícules que es mouen en desordre, en el joc sense regles. En altres pa-raules: en la sorpresa que moltes vegades ens sorprèn a nosaltres

mateixos per l’abast dels seus resultats». Aquest missatge pot tradu-ir-se en el següent: la societat té una força increïble per a canviar les coses. El que no sabem és si ho farà, ni quan. Però pot passar. Només cal actuar.

La sueca Thunberg també va dir en el seu discurs davant la cimera del canvi climàtic: «Fins que no comencin a centrar-se en el que s’ha de fer en lloc de fer-ho en el que és políticament possible, no hi haurà esperança.» Però es possible que, en certa manera, l’esperança també sigui el nostre fre. Com defensa el Comitè Invisible en el seu manifest «Ara», ningú no ha actuat mai per esperança, i aquesta està, d’alguna manera, confabulada amb l’espera. I no podem esperar. És el que deuen haver pensat milers de noies i nois que surten aquests dies als carrers per donar-nos una lliçó revolucionària.

Samuel Martín-Sosa Rodríguez Responsable internacional d’Ecologistes en AccióFont: Revista Contexto (ctxt.es), on el contingut està disponible sota la llicència de Creative Commons – Atribució No Comercial. Traducció: Dia de la Terra.

RESUM

En aquest resum, els autors exploren el risc que les retroalimentacions reforçadores pu-guin empènyer el Sistema Terra cap a un llindar planetari que, si es creua, podria evitar l’estabilització del clima a un ritme de temperatura intermèdia i provocar un escalfament continuat en una via de Hot-house Earth (Terra Casa calenta), fins i tot encara que es redueixen les emissions hu-manes. Creuar el llindar donaria lloc a una temperatura mitjana global molt superior a la que hi ha hagut en qualsevol època in-terglacial en els últims 1,2 milions d’anys i a uns nivells del mar sensiblement més elevats que en qualsevol moment de l’holocè. Els autors examinen l’evidència que tal llindar podria existir i quin podria ser. Si es creua el llindar, la trajectòria resultant podria provo-car greus interrupcions en els ecosistemes, la societat i les economies.

Es requereix una acció humana col·lectiva per a allunyar el Sistema Terra del llindar potencial i estabilitzar-lo en un estat habi-table, com el de les èpoques interglacials. Aquesta acció comporta l’administració de

tot el Sistema Terra (la biosfera, el clima i les societats), i podria incloure la des-carbonització de l’economia global, la millora dels embornals de carboni de la biosfera, els canvis conductuals, les inno-vacions tecnològiques, els nous arranja-ments de governament i la transformació dels valors socials.

L’antropocè és una nova època geològica proposada a partir de l’observació que els impactes humans en els processos plane-taris essencials s’han tornat tan profunds que han impulsat la Terra fora de l’èpo-ca de l’holocè en què es desenvoluparen l’agricultura, les comunitats sedentàries i, finalment, societats humanes complexes tecnològicament i social. La formalització de l’antropocè com a nova època geolò-gica està sent considerada per la comunitat estratigràfica, però independentment del resultat d’aquest procés, es fa evident que les condicions de l’antropocè són diferents de les condicions de l’holocè en diversos aspectes. El coneixement que l’activitat hu-mana rivalitza actualment amb les forces geològiques per influir en la trajectòria del Sistema Terra té implicacions importants

tant per a la ciència del Sistema Terra com per a la presa de decisions en la societat. Tot i reconèixer que les diverses societats de tot el món han contribuït d’una manera di-ferent i desigual a les pressions exercides sobre el Sistema Terra i tindran diverses possibilitats d’alterar les trajectòries futures, cal tenir en compte la suma dels impactes humans en el sistema per a analitzar les fu-tures trajectòries del Sistema Terra.

En el treball publicat s’exploren possibles tra-jectòries futures del Sistema Terra a partir de provar de respondre les preguntes següents:

• Hi ha un llindar planetari en la trajectòria del Sistema Terra que, si es creua, podria evitar l’estabilització en un rang de pujades de temperatura intermèdies?

• Atesa la comprensió que tenim de les reaccions geofísiques i de la biosfera in-trínseques al Sistema Terra, quin podria ser aquest llindar?

• Si es creua el llindar, quines són les im-plicacions, especialment per al benestar de les societats humanes?

15

14

XXI FÒRUM DE L’ENERGIA SOSTENIBLETema: GÈNERE I ENERGIA - El rol dels ecofeminismes en el nou model energètic

El dia 12 d’abril de 2019, de 8.45 a 14.00 h, al Pati Manning (c. de Montalegre, 7, Barcelona)

El Fòrum de l’Energia Sostenible arriba a la seva vint-i-unena edició com a espai de reflexió al voltant de l’ús sostenible de l’energia, les energies d’origen renovable i la promoció de l’ús i l’accés a l’energia com a dret.

Programa8.45 h. Registre de participants9.00 h. Presentació de la jornada9.10 h. Conferència inaugural: CONTEXT – ECOFEMINISME EN EL MODEL ENERGÈTIC QUE VOLEM (Alba del Campo, Mesa de Transición Energética de Cádiz)9.30 h. REPTES I SOLUCIONS PER LA TRANSICIÓ ENERGÈTICA ECOFEMINISTAModera: Cristina Ramos, Ecoserveis • L’estat de gènere a Barcelona: reptes compartits entre el feminisme i ecofeminisme i el potencial camí per solucionar-los (María Palomares, Calala Fondo de Mujeres) • La visió de l’Administració pública sobre la transició energètica ecofeminista: reptes i solucions (Cristina Castells, Agència Local de l’Energia de Barcelona) • La visió de l’empresa privada sobre la transició energètica ecofeminista: reptes i solucions (Esther Izquierdo Martínez,Clústerdel’EnergiaEficientdeCatalunya–CEEC) • La visió dels moviments de base que treballen per a la transició energètica (Mònica Guiteras, Aliança contra laPobresaEnergètica–APE) • La visió acadèmica: reptes i solucions per a la transició energètica ecofeminista (Louisa Jane Di Felice, InstitutdeCiènciaiTecnologia–ICTA)11.00 h. Networking – Pausa cafè11.30 h. Taula participativa. COM ABORDAR LA IGUALTAT DE GÈNERE EN EL SECTOR ENERGÈTIC: LA TRANSICIÓ ENERGÈTICA ECOFEMINISTA14.00 h. Conclusions i comiat

Fora del marc del Fòrum:15.30 h. Reunió de la Red de Mujeres para una Transición Energética Ecofeminista

Organitza: Ecoserveis. Amb el suport de la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona.

E C O S E R V E I SE C O S E R V E I S

Trajectòries del Sistema Terra en l’antropocè

Aquest és el títol d’un llarg article, signat per 16 autors1, que va ser publicat a Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America (PNAS), 115 (33) 8252-8259, el

14 d’agost de 2018. Publiquem la traducció al català del resum de l’article i les seves conclusions, realitzada per en Pep Puig i Boix.

1 Will Steffen, Johan Rockström, Katherine Richardson, Timothy M. Lenton, Carl Folke, Diana Liverman, Colin P. Summerhayes, Anthony D. Barnosky, Sarah E. Cornell, Michel Crucifix, Jonathan F. Donges, Ingo Fetzer, Steven J. Lade, Marten Scheffer, Ricarda Winkelmann i Hans Joachim Schellnhuber.

16

17

• Quines accions humanes podrien obrir un camí que conduís el Sistema Terra a allunyar-se del llindar potencial i vers el manteniment de condicions similars a les interglacials?

Abordar aquestes qüestions requereix una profunda integració del coneixement de la ci-ència biogeofísica del Sistema Terra amb el de les ciències socials i les humanitats en el desenvolupament i el funcionament de les societats humanes. La integració dels coneixe-ments necessaris pot ser difícil, especialment atès el formidable rang dels temps implicats.

Cada vegada més, els conceptes d’anàlisi de sistemes complexos proporcionen un marc que uneix els diversos camps d’investigació rellevants per a l’antropocè. La dinàmica del Sistema Terra es pot descriure, estudiar i entendre en termes de trajectòries entre estats alterns separats per llindars que es controlen mitjançant processos no lineals, interaccions i retroalimentacions. Basant-se en aquest marc, els autors argumenten que les tendències i decisions socials i tecnològiques que es produeixin durant la propera dècada o les dues properes podrien influir significativament en la trajectòria del Sistema Terra durant un perí-ode de desenes a centenars de milers d’anys i tindrien el potencial de conduir a condicions semblants als estats planetaris que van ser vistos per darrera vegada fa diversos milions d’anys, condicions que serien inhòspites per a les societats humanes actuals i per a moltes altres espècies contemporànies.

CONCLUSIONS

L’enfocament que fan els autors dels sistemes, centrat en les retroalimentacions, els punts d’in-flexió i la dinàmica no lineal, ha abordat les quatre preguntes exposades.

L’anàlisi efectuada suggereix que el Sistema Terra pot estar apropant-se a un llindar plane-tari que podria tancar-se en una via ràpida i contínua cap a condicions molt més càlides: la Hothouse Earth. Aquesta via seria impulsada per retroalimentacions biogeofísiques fortes, intrínseques i difícils de ser influïdes per les accions humanes, un camí que no podríem desfer, redirigir o reduir substancialment.

És incert quin podria ser aquest llindar, però podria trobar-se només unes dècades abans d’un augment de la temperatura de ~2,0 °C per sobre de l’època preindustrial i, per tant, podria estar dins del rang dels objectius de temperatura de l’acord de París. Els impactes d’un camí Hothouse Earth sobre les societats humanes probablement serien massius, de vegades bruscs i, sens dubte, pertorbadors.

Evitar aquest llindar mitjançant la creació d’un camí cap a una Terra estabilitzada només es pot aconseguir i mantenir mitjançant un esforç coordinat i deliberat de les societats

humanes per a gestionar la nostra relació amb la resta del Sistema Terra, reconeixent que la humanitat és un component inte-gral i interactiu del sistema. La humanitat s’enfronta ara a la necessitat de prendre unes decisions i accions crítiques que podrien influir en el nostre futur durant segles, si no mil·lennis.

Fins a quin punt és versemblant aquesta anàlisi? Hi ha proves significatives pro-cedents d’una sèrie de fonts que indi-quen que el risc d’un llindar planetari hi és i, per tant, la necessitat de crear un camí divergent s’hauria de prendre se-riosament:

En primer lloc, el comportament sistèmic complex del Sistema Terra al final del quaternari està ben documentat i és ben comprès. Els dos estats límits del sistema (el glacial i l’interglacial) estan raona-blement ben definits; s’ha establert una periodicitat d’uns cent mil anys del cicle límit, i es coneixen de manera general els processos conductors interns (retro-alimentacions del cicle del carboni i de l’albedo del gel) i externs (canvis en la insolació provocats per canvis en els pa-ràmetres orbitals de la Terra). A més, sa-bem que la desintegració progressiva de les capes de gel i la transgressió d’altres elements d’inclinació són difícils d’inver-tir després d’assolir-se uns nivells d’es-calfament crítics.

En segon lloc, les dades del passat geo-lògic recent de la Terra indiquen que po-dem arribar a les condicions compatibles amb el camí de la Hothouse Earth amb

els nivells de concentració atmosfèrica de CO2 i augment de temperatura que ja s’han assolit o està previst que s’assoleixin durant aquest segle.

En tercer lloc, els elements d’inflexió i els processos de retroalimentació que operen sobre els cicles d’alternança glacial i interglacial del quaternari són els mateixos que alguns dels proposats com a crítics per a la futura trajectòria del Sistema Terra.

En quart lloc, les observacions contemporànies del comportament dels elements d’infle-xió cap a una anomalia de la temperatura observada d’aproximadament 1°C per sobre de la de l’època preindustrial indiquen que alguns d’aquests elements són vulnerables a la inflexió amb només un augment d’1°C a 3 °C de la temperatura global, i molts més són vulnerables a temperatures més altes. Això indica que el risc d’inflexions en cascada podria ser significatiu amb un augment de la temperatura de 2 °C i podria augmentar considerablement més enllà d’aquest punt. Podria superar-se un llindar planetari del Sis-tema Terra amb un augment de temperatura de només 2 °C per sobre de la temperatura de l’època preindustrial.

La trajectòria d’una Terra estabilitzada requereix una gestió deliberada de la relació de la humanitat amb la resta del Sistema Terra si es vol que el món no creui un llindar planetari.

Els autors suggereixen que es requereix una transformació profunda basada en una re-orientació fonamental dels valors humans, l’equitat, el comportament, les institucions, les economies i les tecnologies. Tot i això, el camí cap a una Terra estabilitzada im-plicarà canvis considerables en l’estructura i el funcionament del Sistema Terra, per la qual cosa caldria donar una prioritat molt més gran a les estratègies per a construir resiliència de la que tenen actualment en la presa de decisions. Sembla que hi ha signes que les societats estan iniciant al-gunes de les transformacions necessàries. No obstant això, aquestes transformacions encara es troben en etapes inicials, i els punts d’inflexió socials i polítics que allu-nyarien definitivament la trajectòria actual de la Hothouse Earth encara no s’han cre-uat, mentre que el camí de la Terra esta-bilitzada podria ser inaccessible ben aviat.

L’anàlisi inicial dels autors ha de basar-se en estudis d’anàlisi i modelització més pro-funds i quantitatius del Sistema Terra per a fer front a tres preguntes crítiques: 1) està la humanitat en risc d’impulsar el sistema a través d’un llindar planetari i irreversible cap al camí Hothouse Earth?; 2) quins al-tres camins serien possibles en l’escenari d’estabilitat complexa del Sistema Terra i quins riscos podrien comportar?; 3) quines estratègies de custòdia planetària es re-quereixen per a mantenir el Sistema Terra en un estat de Terra estabilitzada?

Figura 1. Una il·lustració esquemàtica de possibles camins futurs del clima en el context dels típics cicles d’alternança entre els períodes glacials i interglacials (a baix

L’anàlisi efectuada suggereix que el Sistema Terra pot estar apropant-se a un llindar planetari que podria tancar-se en una via ràpida i contínua cap a condicions molt més càlides: la Hothouse Earth.

Els impactes d’un camí Hothouse Earth sobre les societats humanes probablement serien massius, de vegades bruscs i, sens dubte, pertorbadors.

18

19

Figura1

Figura 2

Figura 3

a l’esquerra). L’estat interglacial del Sis-tema Terra es troba a la part alta del ci-cle glacial-interglacial, mentre que l’estat glacial es troba a la part baixa. El nivell del mar segueix el canvi de temperatu-ra relativament a poc a poc, a través de l’expansió tèrmica i la fusió de glaceres i casquets de gel. La línia horitzontal del centre de la figura representa el nivell de temperatura preindustrial i la posició ac-tual del Sistema Terra es mostra amb la petita esfera de la línia vermella propera a la divergència entre les vies de la Terra estabilitzada i la Hothouse Earth. També es mostra el llindar planetari proposat de ~ 2 °C per sobre del nivell preindustrial. Les lletres de les vies Terra estabilitzada / Hothouse Earth representen quatre perí-odes de temps en el passat recent de la Terra que poden donar informació sobre les posicions al llarg d’aquestes vies: A, holocè mitjà; B, eemià; C, pliocè mitjà; i D, miocè mitjà. Les seves posicions en la ruta només són aproximades.

Figura 2. Paisatge d’estabilitat que mostra el camí del Sistema Terra des de l’holocè i, per tant, fora del cicle límit glacial-interglacial, fins a la seva posició actual en l’antropocè més càlid. La bifurcació del camí de la figura 1 es mostra aquí com les dues vies divergents del Sistema Terra en el futur (fletxes trenca-des). Actualment, el Sistema Terra es troba en un camí Hothouse Earth impulsat per les emissions humanes de gasos d’efecte d’hiver-nacle i la degradació de la biosfera cap a un llindar planetari de ~ 2 °C (línia trencada ho-ritzontalment a 2 °C a la figura 1), més enllà del qual el sistema segueix un camí essenci-alment irreversible impulsat per retroalimen-tacions biogeofísiques intrínseques. L’altra via condueix a la Terra estabilitzada, un camí de la custòdia del Sistema Terra guiat per les retroalimentacions creades per la humanitat cap a una conca quasi estable i mantinguda humanament per la conca d’atracció. L’es-tabilitat (eix vertical) es defineix aquí com la inversa de l’energia potencial del sistema. Els sistemes que es troben en un estat altament

estable (vall profunda) tenen una energia po-tencial baixa i es requereix una energia con-siderable per a allunyar-los d’aquest estat d’estabilitat. Els sistemes que es troben en un estat inestable (al cim d’un turó) tenen una gran energia potencial, i només cal una mica d’energia addicional perquè si-guin empesos del turó i baixin cap a una vall, on hi ha menys energia potencial.

Figura 3. Mapa global de possibles inflexi-ons encadenades. Els elements individuals d’inflexió estan codificats per colors segons els llindars estimats en la temperatura mit-jana de la superfície global (punts de re-tenció). Les fletxes mostren les possibles interaccions entre els elements d’inflexió proposats pels experts que podrien generar encadenaments. Cal tenir en compte que, tot i que el risc d’inflexió (pèrdua) de la capa de gel de l’Antàrtida oriental es con-cep que tindrà lloc a >5 °C, alguns sectors marins d’aquesta part del continent poden ser vulnerables a temperatures més baixes.

Es requereix una acció humana col·lectiva per a allunyar el Sistema Terra del llindar potencial i estabilitzar-lo en un estat habitable.

20

FRIDAYS FOR FUTURE A CATALUNYA

Vaga pel clima cada divendres davant de la seu de la Generalitat a Girona (pl. Pompeu Fabra, 1), de 12.30 a 14.00 h (@ForGirona). I no et perdis les activitats de Fridays for

Future Barcelona: https://m.facebook.com/fridaysforfuturebcn

IM

ATGE

S DE L

A23

.ª FIR

A PE

R LA

TER

RA

©Ro

ser

Vila

llong

a

©Ro

ser

Vila

llong

a

©Ro

ser

Vila

llong

a

©Ro

ser

Vila

llong

a

En el marc de la revolució democràtica a Catalunya s’alcen les veus de l’ecologisme i el feminisme

MANIFESTACIÓ CONTRA EL JUDICI AL PROCÉSMadrid, 16 de març de 2019

DIA INTERNACIONAL DE LES DONESBarcelona, 8 de març de 2019

VAGA D’ESTUDIANTS CONTRA EL CANVI CLIMÀTICBarcelona, 15 de març de 2019

27

26

La humanitat es troba davant d’un esdeveniment sense precedents en la seva història: la pujada constant de la temperatura per causa de l’augment de la concentració a l’atmosfera de gasos d’efecte d’hivernacle, conseqüència d’un sistema econòmic capitalista (en les seves diverses formes) basat en el creixement econòmic il·limitat, en la crema de combustibles fòssils i en la depredació d’uns béns naturals que són limitats; un sistema que posa l’economia per sobre del planeta i de les persones, és a dir, per sobre de la vida.

Aquesta dinàmica, si no és corregida immediatament, ens catapul-tarà a la destrucció de la biosfera i de tot el que estimem: aquest país, els seus pobles, els nostres ecosistemes i el futur de les gene-racions actuals i següents.

La ciència és clara: estem en el sisè esdeveniment d’extinció mas-siva i ens enfrontarem a la catàstrofe si no actuem de manera ràpida i sòlida. L’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic), organisme internacional que depèn de l’ONU, en l’últim informe presentat l’octubre de 2018 ens dona de temps fins al 2030.

O sigui, segons el sempre prudent i políticament correcte IPCC, tenim només dotze anys per a reduir de forma dràstica les emissions de gasos contaminants, abans que la dinàmica sigui irreversible.

Tot està en risc, arreu i a casa nostra: les nostres platges, els deltes, els Pirineus tal com encara els coneixem... I no es tracta només dels paisatges que estimem; es tracta també de tot allò en què se susten-ta la nostra vida, inclosa la de les ciutats.

La biodiversitat s’està anihilant arreu del món. Els nostres mars estan enverinats; són àcids, i segueixen pujant de nivell. La inundació i la desertificació faran que àmplies zones de terra siguin inhabitables i això generarà una migració massiva. Actualment el nostre aire és tan tòxic que perjudica la salut, en primer lloc dels més petits i peti-tes, que veuen compromès el desenvolupament de les seves capaci-tats cognitives i físiques per causa de l’augment de la contaminació, que provoca també que desenes de milers de persones morin cada any prematurament.

El desbaratament del nostre clima ha començat. Hi haurà més in-cendis forestals, tempestes impredictibles, fam creixent i una reduc-ció dràstica de l’aigua disponible.

Declaració de rebel·lió

Si no actuem ara mateix, en molt poques dècades el clima que tin-drem a Catalunya serà l’equivalent al del nord d’Àfrica.

Davant d’això ens neguem a resignar-nos. Qualsevol ésser de pen-sament sa i racional i que tingui una consciència ètica, una preocu-pació moral o una creença espiritual no pot negar, ignorar o deixar de prioritzar aquesta emergència ecològica i social.

D’acord amb aquests valors, les virtuts de la veritat i el pes de l’evi-dència científica, declarem el nostre deure d’actuar en nom de la seguretat i el benestar de les generacions actuals i les futures, de les nostres comunitats i de la vida al planeta.

Nosaltres, d’acord amb les nostres consciències i el nostre raona-ment, ens declarem en rebel·lió no violenta contra totes les institu-cions corruptes i ineptes que amenacen el nostre futur. El sistema ha declarat la guerra a la vida, tot ignorant de forma deliberada dues dependències innegables: l’ecodependència i la interdepen-dència. Per viure necessitem els sistemes naturals i la resta d’espè-cies, i necessitem cooperar i cuidar-nos entre nosaltres. Hem de posar les persones i la cura al centre, i garantir els drets de tots i totes pel sol fet d’existir.

Els moviments polítics reaccionaris i autoritaris que estan apareixent arreu del món no són més que el cos de guàrdia de les classes dirigents, tal i com va passar abans de la Segona Guerra Mundi-al. Només cal veure algunes de les primeres mesures que aproven quan arriben al govern: reducció d’impostos als rics i autorització per a continuar destruint la natura encara més.

La desigualtat no para d’augmentar i les elits pretenen mantenir els seus privilegis i els seus estratosfèrics salaris o beneficis mentre el món s’ensorra. I com ho fan? Fent que ens oblidem d’elles; creant divisió entre les classes populars; sembrant la por i l’odi identitari,

Segons el sempre prudent i políticament correcte IPCC, tenim només dotze anys per

a reduir de forma dràstica les emissions de gasos contaminants, abans que la

dinàmica sigui irreversible.La ciència és clara: estem en el sisè

esdeveniment d’extinció massiva i ens enfrontarem a la catàstrofe si no

actuem de manera ràpida i sòlida.

28

292929

S E R V E I SS E R V E I S

sions de carboni tal i com demanen els científics i prendre mesures addicionals per eliminar l’excés de gasos d’efecte d’hivernacle no basades en somnis tecnològics inexistents.

3) Necessàriament, aquestes demandes requereixen iniciatives i mobilitzacions molt grans i d’ample abast semblants a les que es promulguen en temps de guerra. Tanmateix, no confiem que els nostres governs facin els canvis audaços, ràpids i a llarg termini necessaris per a aconseguir-ho i no tenim la intenció de donar més poder a la classe política. En lloc d’això, proposem assemblees ciu-tadanes que impulsin i supervisin la revolució ecològica i social, que siguin l’expressió d’una democràcia adequada.

Aquesta rebel·lió necessita l’aportació de molta gent, de cadascú des de les seves possibilitats, capacitats i sensibilitats. T’hi afegeixes?

Rebel·lió o Extinció. XR Barcelona, gener de 2019Uneix-te a la Rebel·lió!Contacte: xrbarcelona@riseup.netTwitter: @XrBarcelona / Telegram: @XrBarcelona / Facebook: Rebel·lió o Extinció - XR Barcelona / Instagram: xrbarcelona

Ens declarem en rebel·lió no violenta contra totes les institucions corruptes i ineptes que amenacen el nostre futur.

els prejudicis racistes i colonials, i redirigint-los cap a comunitats o col·lectius oprimits, mentre ens prenen drets que han costat dècades o segles de lluita.

Al mateix temps, la immensa majoria dels mitjans de comunicació desinformen d’acord amb els interessos dels magnats, fons d’inver-sió o grans corporacions a les quals pertanyen, ignorant el benestar de la gran majoria social i vulnerant les seves obligacions ètiques, deontològiques i professionals.

El moment actual es pot comparar amb la situació prèvia a la Revolució Francesa. En aquell moment, els qui tenien el poder i els diners no pagaven impostos, i els qui pagaven els impostos no tenien cap poder real.

Et sona? Per tot això, necessitem recuperar la democràcia, reduir la desigualtat i que els canvis a tots els nivells que s’han de posar en marxa es facin amb coresponsabilitat i justícia social, fent que les possibles càrregues de les mesures es distribueixin segons les res-ponsabilitats i capacitats de cada sector de la població.

Ara bé, aquesta lluita és una oportunitat per a passar a un nou model, que ja no pot seguir basant-se en el creixement econòmic; un model més saludable i humà, menys consumista però amb més benestar. Existeixen ja moltes experiències reals d’èxit que ens in-diquen camins possibles.

Des de fa uns mesos ha sorgit un moviment de desobediència civil anomenat Extinction Rebellion (XR), que aquí traduïm com Rebel·lió o Extinció. Les demandes que fem, en sintonia amb les que fa el moviment internacional, són bàsicament tres:

1) Els governs han de dir la veritat sobre la gravetat de la nos-tra situació, han de desfer totes les polítiques que no s’ajusten a aquesta posició i han de treballar conjuntament amb els mitjans de comunicació per transmetre la urgència de la transició, inclo-ent-hi el paper que pertoca a les persones, a les comunitats i a les empreses i organitzacions.

2) Els governs, cooperant entre ells, han de promulgar polítiques ju-rídicament vinculants per reduir de forma ràpida i dràstica les emis-

31

30

S E R V E I SS E R V E I S Cada 22 d’abril es commemora l’aniversari de la celebració per primera vegada al món del DIA DE LA TERRA - 1970 (Earth Day - 1970). En aquella ocasió més de vint milions de nord-americans, més de deu mil escoles i més de mil universitats arreu dels Estats Units d’Amèrica participaren en el Dia de la Terra. Més de sis-centes mil perso-nes participaren a la Fira Ecològica en plena 5a Avinguda de Nova York, i moltes més persones participaren en d’altres activitats. Aquella gent va sortir al carrer, va pressionar el Congrés i va iniciar el modern moviment ecologista. El Dia de la Terra de 1970 va ajudar a generar el suport

públic que va menar que s’adoptessin les lleis d’aire net, d’aigua neta, d’espècies en perill i de protecció dels mamífers marins; també es va crear l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units. El Dia de la Terra va ser fundat pel senador de Wisconsin, Gaylord Nelson, i va ser organitzat per Denis Hayes. Va ser la més gran demostració de base de tota la història dels Estats Units. Des d’aleshores va començar a celebrar-se el DIA DE LA TERRA cada 22 d’abril.

Aquest any en fa 49 que el moviment del Dia de la Terra està inspirant, desafiant idees, infonent passió i motivant la gent a actuar. Ben viu, és un moviment que segueix liderant amb idees audaces i el poder del seu exemple.

A la vegada, és un moviment que comença ara. Avui. Aquí i ara. El Dia de la Terra és més que un sol dia (el 22 d’abril de 2019). És més que visitar una fira o contractar un estand.

El Dia de la Terra d’enguany està dedicat a la protecció de les espècies que estan en perill d’extinció, com ara les abelles, els esculls de corall, els elefants, les girafes, els insectes, les balenes i altres. La bona notícia és que la taxa d’extinció encara es pot alentir i que moltes de les espècies que estan en declivi i amenaçades encara es poden recuperar si treballem junts per construir un moviment global unitari de consumidors, votants, educadors, líders religiosos i científics que exigeixi accions immediates.

Per establir contacte amb els companys de Dia de la Terra de tot el món uneix-te al grup Dia de la Terra a http://www.earthday.org

info@diadelaterra.org firaperlaterra@diadelaterra.org

www.diadelaterra.org

Per a demanar informació sobre l’Associació Dia de la Terra

Nom...............................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................Adreça .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................Municipi.......................................................................................................................................................................................... Codi Postal ..................................................................................................................Telèfon................................................................................................................... Correu Electrònic ...........................................................................................................................................................................Signatura

Poden participar-hi com a socis totes les ONG, col·lectius o associacions públics que hagin incorporat, o tinguin en projecte fer-ho a curt termini, els Principis de Valdez. També s’admeten aportacions i col·laboracions a títol individual.

Entitat inscrita al Registre d’Associacions de la Generalitat de Catalunya amb el núm. 18.739

* * Envia un xec a:

Núm. de compte corrent de Dia de la Terra: 3025 - 0001 - 10 - 1433021331

Dia de la Terra, c/o Bústia Verda, Apartat de Correus 10095, 08080 Barcelona. Telèfon: 902 883 519

Desitjo participar-hi com a voluntari Vull contribuir-hi amb una aportació econòmica**

Volem fer-nos socisVull subscriure’m a la revista Dia de la Terra: 2 números l’any, 10 euros

31

33

32

ENTREVISTA A SERGE LATOUCHE

Traduïm una entrevista al professor Serge Latouche, diplomat en estudis superiors de Ciències Polí-tiques i doctor en Filosofia, publicada el gener de 2018 per la publicació mensual La décroissance i després, en castellà, a la revista 15/15\15.1 Des del 2002 va ser professor emèrit d’economia a la universitat Paris-Sud, on ensenyava la història del pensament econòmic. Va dirigir durant molt de temps un seminari sobre les relacions entre la cultura, la tècnica i el desenvolupament a l’Institut d’Étude du Développement Économique et Social (Paris 1). És especialista en les relacions econò-miques i culturals entre nord i sud i l’epistemologia de les ciències socials.

Durant la seva vida ha publicat més d’una vintena de llibres i ha estat un dels principals pensadors i impulsors del moviment internacional pel decreixement. Ja fa una mica més de trenta anys va pu-blicar Faut-il refuser le développement? (PUF France, 1986), que podríem traduir aquí com «¿Cal rebutjar el desenvolupament?», on va exposar una crítica adreçada tant a la concepció econòmica ortodoxa liberal com a les economies marxistes productivistes i desenvolupistes. Avui es defineix a si mateix com un «objector del creixement».

«Els valors sobre els quals descansa el progrés no són, de cap manera, universals»

La Décroissance: Un cèlebre periodista ecològic escrivia fa poc: «La mundialit-zació, siguin quines siguin les condici-ons en què s’ha fet, és també una sort: permet una nova expansió de l’imagi-nari».2 Vostè, al contrari, no para d’in-sistir en la igualació que engendra la mundialització, la destrucció de cultures senceres, de llengües, de formes de vida, i afirma que el desenvolupisme és «etnocida». Podria dir-nos alguna cosa sobre aquesta anàlisi central que fa a la seva obra?

Serge Latouche: Primer posem-nos d’acord en el que hi ha darrere de les paraules. El que després de la caigu-da del mur de Berlín hem anomenat mundialització no és altra cosa que l’adveniment del triomf planetari de la societat de mercat, la total omni-mercantilització del món, mentre que la mundialització dels mercats existeix

almenys des de l’any 1492, quan els amerindis, estupefactes, van desco-brir un tal Cristòfor Colom. Aquesta “globalització” del mercat determina el moment en què es passa d’una so-cietat amb mercat a una societat de mercat. L’economia ha fagocitat total-ment, o quasi, allò social, i, per tant, també la cultura. En aquest sentit, la mundialització és només una sort per a les corporacions multinacionals i els seus vassalls. L’imaginari que l’acom-panya no és altre que el de la religió de l’economia (que ha de ser ultrali-beral, sobretot) i de la tecnociència, i no el del mestissatge de les cultures. Es tracta més aviat de la rematada de l’occidentalització del món.

»A hores d’ara l’etnocidi no afecta, doncs, només els països del sud, com en temps de la colonització, l’imperi-alisme i el desenvolupisme, sinó que

té un abast planetari. Segons el filòsof Slavoj Žižek, tots som indígenes en la progressió del capitalisme planeta-ri. Si ens remuntem cap enrere en la història, aquesta mundialització és la continuació de l’era del desenvolupis-me, que, al seu torn, va seguir la de la colonització. Cal entendre bé que totes les civilitzacions desconeixien el concepte de desenvolupament abans d’entrar en contacte amb Occident. En diverses societats africanes, la paraula desenvolupament no té traducció en la llengua local.

»Aquesta absència de paraules per a anomenar-lo és un indicador, però no n’hi hauria prou per a demostrar l’ab-sència de tota visió desenvolupista. Sí ho demostra el fet que els valors sobre els quals descansen el desenvolupisme i el progrés (sobretot aquest últim) no corresponen per a res a unes aspiraci-

1 Traduïm a partir del contingut ofert per la revista 15/15\15 (web.15-15-15.org) (continguts sota la llicència de cultura lliure Creative Commons). La versió que oferim està escurçada molt lleugerament i, sobretot, conté menys notes que la seva font. 2 THervé Kempf. Tout est prêt pour que tout empire. 12 leçons pour éviter la catastrophe. Le Seuil, 2017.

Cin

emic

h®

«Fora dels mites en què es fonamenta la pretensió de

la dominació de la natura i la creença en el progrés, la idea del desenvolupament no té cap mena de sentit.»

34

35

ons universals profundes. Aquests valors estan lligats a la història d’Occident, i és probable que no tinguin cap sentit per a altres societats. Pel que fa a l’Àfrica negra, els antropòlegs s’han adonat que la percepció del temps es caracteritza per una clara orientació cap al passat. Així, els sara del Txad conceben que el que es troba darrere dels seus ulls i no poden veure és el futur, mentre que el passat es troba davant, ja que és conegut. Sembla que aquesta concepció és bastant habitual, i no només a l’Àfrica; però per no deixar de ser precisos, di-guem que aquesta representació no facilita l’aprehensió d’una noció com la de progrés, que és, però, essencial per a l’imaginari desenvolupista. A això caldria afegir l’absència general de la creença del domini de la natura en les societats animistes. Si la serp pitó és el meu avantpassat, tal com pensen els aixantis, o si ho és el cocodril, com per als bakongo, serà difícil que em faci cinturons i carteres amb la seva pell. Si els boscos són sagrats, com poden explotar-se racionalment? Encara avui ens topem, a l’Àfrica, amb aquest tipus d’obstacles al desenvolupisme.

»És interessant remarcar que retrobem en aquestes visions africanes l’aspiració al bon viure de pobles amerindis que han desembocat recentment en clamoro-ses reivindicacions alternatives al desenvolupisme, i que, com escriu Françoise Morin, “es distingeixen de la noció del viure millor occidental, sinònim d’indivi-dualisme, de desinterès pels altres, de recerca del profit, on és necessari explo-tar els homes i la natura”.3

»Tal com analitza Louis Dumont, els valors que s’apropen al desenvolupa-ment econòmic existeixen sens dubte a l’Índia braman, però estan inclosos dins l’artha, que és una esfera d’activitat inferior. Els comportaments impli-cats en el desenvolupisme contrarien àmpliament l’esfera més valorada, la del dharma (el deure).4 En la visió bramànica, la tasca de l’home, segons Madeleine Biardeau, “no és cap altra que la de mantenir el que existeix pri-merament a través d’una activitat ritual”. Qualsevulla altra activitat posaria en perill l’ordre còsmic.5

»Fora dels mites en què es fonamenta la pretensió de la dominació de la na-tura i la creença en el progrés, la idea del desenvolupament no té cap mena de sentit, i les pràctiques associades a ell són rigorosament impossibles, per impensables o prohibides. La univer-salització de l’homo-œconomicus sig-nifica la destrucció de cultures i el tri-omf de la lluita de tots contra tots, és a dir un tipus de regressió a una míti-ca llei de la jungla en la qual l’home es converteix en un llop per a l’home.

La D.: En la recent reedició de la seva obra La Planète des Naufragés (El pla-neta dels nàufrags) perd les esperances que tenia fa uns trenta anys pel que fa a l’economia informal: constata que la resistència a la modernització no para de retrocedir i que la «colonització dels imaginaris» s’està generalitzant. L’avenç de la megamàquina és doncs imparable?

S. L.: Lewis Mumford ens ha ensenyat a Myth of the Machine (El mite de la màquina) que la màquina més extra-ordinària inventada i construïda per l’home no va ser altra que l’organit-zació social. La falange macedònia,

l’organització en l’Egipte dels faraons o la burocràcia celeste en l’imperi dels Ming són “màquines” en les quals la història ha retingut la seva increïble potència. L’imperi d’Alexandre va tras-tornar de manera perdurable els des-tins del món, les piràmides d’Egipte segueixen sorprenent l’home del segle XXI i la Gran Muralla segueix essent l’única construcció humana visible des de la lluna. En aquestes organitzacions de masses, que combinen la força mi-litar, l’eficiència econòmica, l’autoritat religiosa, el rendiment tècnic i el po-der polític, l’home es converteix en un engranatge d’una mecànica complexa que aconsegueix una potència gaire-bé absoluta: una megamàquina. Les màquines simples o sofisticades parti-cipen del funcionament del conjunt i proporcionen el model. Els temps mo-derns (que van donar títol a un espec-tacle cinematogràfic inoblidable pro-tagonitzat per Charles Chaplin) han franquejat una etapa en aquest procés d’ascens en potència. Durant l’Ale-manya de Weimar, Walter Rathenau parlava assenyadament de la “meca-nització del món”. A The Philosophy of Manufactures, Andrew Ure, citat per Marx i Mumford, parla de la fàbrica de la gran indústria com del “gran autò-

mat”. Allò essencial és “la distribució dels diversos membres del sistema en un cos cooperatiu en què es faci que cada òrgan funcioni amb la delicadesa i la rapidesa desitjades i, per sobre de tot, l’educació dels éssers humans perquè renunciïn als seus costums de treball irregulars i s’identifiquin amb la regularitat invariable d’un autòmat”.6 Durant el període d’entreguerres el món, fascinat o esfereït, ha vist d’aquesta manera instaurar-se la fàbrica fordista amb la cadena de muntatge, la màquina de guerra i d’exterminació del règim nazi i el socialisme burocràtic combinant, segons la fórmula de Lenin, els soviets amb l’electrificació. En el si d’aquestes megamàquines, l’individu no és ja una persona, menys encara un ciu-tadà, sinó un mer engranatge. Si aquestes tres megamàquines s’han enfonsat com colossos de peus de fang, els mecanismes més subtils del mercat mundial han enganxat sota els nostres ulls els diversos engranatges d’una megamàquina nova de dimensions planetàries: la màquina-univers. Sota el signe de la mà invisible, les tècniques socials i polítiques (des de la persuasió clandestina de la publicitat fins a la multitud violada per la propaganda, gràcies a les autopistes de la informació i als satèl·lits de telecomunicacions...) i les tècniques econòmiques i productives (del toyotisme a la robòtica, des de les biotecnologies fins a la informàtica) s’inter-canvien, fusionen, completen i s’articulen en una vasta xarxa mundial assegurada per gegantines entitats transnacionals (grups multimèdia, trusts agroalimentaris, conglomerats industrials i financers de tots els sectors) que posa al seu servei els estats, partits, sectes, sindicats, ONG, etc. L’imperi i l’acaparament de la raciona-litat tecnocientífica i econòmica, l’aspecte més espectacular del qual és, avui dia, l’imperi i l’acaparament de l’àmbit digital, donen a la megamàquina contemporà-nia una amplitud inèdita i insòlita en la història de l’home. Assistim a una veritable mutació antropològica.

»És remarcable el fet que tots els projectes actuals destinats a arribar encara més lluny, des del cibernàntrop (barreja d’home i màquina) fins al millorament bioge-nètic, no apunten a la millora de l’espècie, ni als afortunats beneficiaris d’aquestes tècniques en el sentit de la justícia, de l’altruisme o la capacitat de felicitat (mitjan-çant la introducció de gens ad hoc i/o la implantació de microxips apropiats), sinó que només es volen incrementar els seus resultats, és a dir la seva agressivitat.

3 Françoise Morin. «Les droits de la Terre-Mère et le bien vivre, ou els apports des peuples autochtones face à la détérioration de la planète». Revista MAUSS, núm. 42. La Découverte, 2013.4 Louis Dumont. Homo hiérarchicus. Le système des castes et ses implications. Gallimard, 1966.5 Madeleine Biardeau. L’hindouisme. Anthropologie d’une civilisation. Flammarion, 1981. 6 Citat per Jean-Pierre Seris a La Technique, PUF, 1994.

«Retrobem en visions africanes l’aspiració al bon viure de pobles amerindis que han desembocat recentment en clamoroses

reivindicacions alternatives al desenvolupisme.»

«La inquietant canícula de l’any 2003 va fer molt més que tots els nostres arguments per a fer sentir la veu del decreixement.»

37

També en aquest aspecte Jacques Ellul haurà estat “L’home que ho havia previst (gairebé) tot”, com escrivia l’any 1983: “No hi ha cap mesura comuna entre la proclamació de valors (justícia, llibertat, etc.) i l’orientació del desenvolupament tècnic. Els qui són especialistes en valors (teòlegs, filòsofs, etc.) no tenen cap in-fluència sobre els especialistes tècnics i no poden demanar per exemple que es prohibeixi una determinada investigació o un determinat mitjà en nom d’un valor. [...] Hom no es pregunta quin tipus d’home es vol crear. I quan aquesta pregunta arriba, sembla evident que ha de ser el científic o el tècnic qui decideixi el tipus d’home que cal crear.”7 D’ara endavant és la humanitat mateixa de l’home la que està amenaçada amb els projectes del transhumanisme. Però no està encara més amenaçada la societat susceptible d’aplicar-los?

La D.: A L’âge des limites (L’era dels límits) escrivia que la descomposició del teixit polític engendrava, per reacció, replegaments identitaris i nous feudalismes. Quines observacions pot fer, des del prisma del decreixement, sobre els conflictes identitaris actuals i l’auge de les temptacions secessionistes? De què són símptomes?

S. L.: En el darrer missatge enviat a la seva mare l’11 de març de 2015, Foued Mohamed-Aggad, que es faria esclatar dos dies més tard, després de la car-nisseria del Bataclan (París), escrivia: “Aquesta dounia (aquest món material) és efímera; tot és efímer, enganyós”.8 El tema de la il·lusió del món és certament un dels llocs comuns més utilitzats per religiosos, savis o poetes en la seva vellesa. Però que sigui un jove de vint-i-cinc anys qui s’ho prengui al peu de la lletra és revelador del “nihilisme de la realitat” tan subratllat per Jean Baudrillard en el seu temps. Estigmatitzar aquest jove francès com un covard com han fet certs mitjans és una manera abusiva d’evitar afrontar la realitat. El sacrifici d’aquests fills esgar-riats (que haurien pogut dir, com Paul Nizan, “tenia vint-i-cinc anys i no permetré que ningú digui que és l’edat més bonica de la vida”) hauria d’interpel·lar-nos tant com l’horror de la massacre dels seus congèneres. Per entendre l’emergència del terrorisme i la força de seducció que ha pogut exercir l’ISIS sobre alguns joves frustrats mancats de referències, no necessàriament d’origen magribí, a través de mètodes de propaganda gihadistes inspirats en models de videojocs i en el per-

fecte domini de tots els procediments de Hollywood, és important veure que es tracta primerament d’una reacció a la pèrdua de sentit engendrada per la societat del creixement. El procés de radicalització, com s’anomena avui dia, no té gran cosa a veure amb l’is-lam autèntic, i sí molt amb la fascina-ció envers el caràcter “entretingut” de la guerra.

»El que anomenem terrorisme és, de fet, un contraterrorisme ofert en res-posta al totalitarisme del mercat i al terrorisme de l’imperialisme cultural occidental que Jean Baudrillard de-signava fins i tot com “el fonamenta-lisme terrorista d’aquesta nova religió del rendiment, una religió que exigeix sacrificis”.9 Es tracta, en realitat, d’una reacció a l’occidentalització del món. Aquesta anàlisi s’oposa frontalment a les dues anàlisis nord-americanes més divulgades després de 1989, la de la “fi de la història” de Francis Fukuyama i la de “la guerra de les civilitzacions” de Samuel Huntington.

»La mundialització que representa la finalització relativa d’una època és tot menys feliç; es tracta més aviat d’una immundialització. I si la història sembla

«D’ara endavant és la humanitat mateixa de l’home la que està amenaçada amb els

projectes del transhumanisme. Però no està encara més amenaçada la societat

susceptible d’aplicar-los?»

7 Jacques Ellul. «Recherche pour une éthique dans une société technicienne», a Cahiers Jacques Ellul, núm. 2, 2004.

8 A Le Monde, el 29/30 de maig de 2016.

9 La ilusión del fin. La huelga de los acontecimientos, a Anagrama, 1997.

38

39

10 Durant la canícula de l’estiu de 2003 a Europa hi van haver més de 40.000 morts degudes directament o indirectament a les altes temperatures, de les quals unes 6.500 van produir-se a Espanya, 20.000 a Itàlia i 14.800 a França (segons Vikipèdia). Un veritable flagell.

fixada i que ha acabat una fase, la vaga d’esdeveniments posterior a la caiguda del mur de Berlín no té res de definitiu ni de desitjable. El “terrorisme islàmic” no és, per tant, l’últim sobresalt d’un món que hauria trobat el seu judici final amb el matrimoni de la democràcia i el mercat... Està clar que el que s’ha acabat és un cert règim d’historicitat, mentre s’obre una aventura indesxifrable que, per nosaltres, està desproveïda de sentit.

»Pel que fa a la guerra de civilitzacions, es tracta d’un vell fantasma occidental reciclat que tendeix a convertir-se en una profecia autocomplerta. És el fanatisme liberal, el de la in-diferència davant els seus propis valors i, per això mateix, el d’una intolerància total cap als qui difereixin mitjançant qualsevol passió. I no serà l’elecció de Donald Trump la que el desmentirà... Cal afegir que l’exterminació universalista no és menys insuportable quan es manifesta sota la forma “d’es-querres” de la compassió paternalista que quan ho fa sota la forma etnonacionalista neoconservadora.

»Fins i tot si fos excessiu veure en el terrorisme antioccidental un nou “subjecte de la història”, aquest representa en certa manera la revenja del poble dels miralls, reprenent el títol d’un famós conte de Jorge Luis Borges. En aquest, els vençuts de l’imperi estan condemnats a quedar-se a l’altre costat del mirall i a reflectir els gestos dels seus amos. “Un dia, però, s’alliberaran d’aquesta letargia màgica... Les formes comen-çaran a despertar-se. S’aniran diferenciant poc a poc de nos-altres, ens imitaran cada vegada menys. Trencaran les bar-reres de vidre i metall i aquesta vegada no seran vençudes.”El que veiem menys és que aquesta hegemonia, aquest do-mini d’un ordre mundial els models del qual (no només tèc-

nics i militars, sinó també culturals i ideològics) semblen irresistibles, va acompanyada d’una reversió extraordinària per la qual aquesta potència és minada, devorada, caniba-litzada lentament pels qui en són víctimes.

La D.: Malgrat el fet que la recerca desenfrenada del crei-xement deixa nàufrags i destrossa el nostre medi, el de-creixement sembla una heretgia. La cursa prossegueix, i no s’ha fet pedagogia de les catàstrofes. Ni tan sols som capa-ços d’imaginar altres formes de societat, no estructurades al voltant de l’imperatiu del creixement?

S. L.: No podem dir que la pedagogia de les catàstrofes no ha tingut lloc. Les disfuncions ineluctables de la me-gamàquina i les seves contradiccions, crisis, riscos tec-nològics importants i avaries són l’origen de patiments insuportables i són desgràcies que no podem fer altra cosa que lamentar. No obstant això, són també ocasions per a prendre consciència, mostrar rebuig o revoltar-se. Certament, no falten exemples de catàstrofes que no duen a cap canvi, o, pitjor, que provoquen replegaments que poden conduir a reaccions de tipus feixista. L’elecció del president Trump n’és un bon exemple. No obstant això, hi ha molts exemples en sentit contrari. Recordem que la inquietant canícula de l’any 2003 va fer molt més que tots els nostres arguments per a fer sentir la veu del decrei-xement i convèncer almenys una minoria de la necessitat d’orientar-nos cap a una societat d’abundància frugal o de prosperitat sense creixement.10

No és que ens falti imaginació per a proposar alternatives a la civilització capitalista occidental, però no podem comptar gaire amb la pedagogia de les catàstrofes per a desencadenar entre les masses un detonant que sigui suficient per a fer-la re-nunciar a la toxicodependència del consumisme i procedir a la necessària descolonització de l’imaginari. El veritable proble-ma, com subratlla Jean-Pierre Dupuy, és que “no aconseguim donar-li un pes de realitat suficient a l’esdevenidor, i, especial-ment, a l’esdevenidor catastròfic”;11 ja que, com escriu Hans Jonas, “Més val fer atenció a la profecia de la desgràcia que a la de la felicitat”.12 I això no per un gust masoquista per l’apocalipsi, sinó precisament per conjurar-lo. La política de l’estruç és, en tot cas, la causa d’un tipus d’optimisme suïcida. Ben entès, no hi ha cap certesa que això funcioni a temps. No obstant això, no perdem res per provar-ho.

La D.: Totes les savieses, filosofies i religions insistien en la virtut de la temprança i en la necessitat de l’autolimitació. Tanmateix, el decreixement sembla avui una provocació màxima i la trans-gressió és proclamada com la norma. Com explicar aquesta inversió immensa, la pèrdua del sentit i la mesura? No hauríem de tornar a les biblioteques per reconnectar amb una visió del món i una concepció de l’existència oposades a la voluntat de poder que mou les nostres societats?

S. L.: El decreixement implica certament “invertir les nostres maneres de pensar”, però també, evidentment, les nostres ma-neres de fer. Per a canviar els nostres comportaments a escala col·lectiva, per a canviar de sistema, de paradigma i fins i tot de

civilització; en resum, per a sortir de la societat del creixement, cal descolonitzar (és a dir, deseconomitzar, abans de res) els nostres imaginaris. Amb aquesta finalitat, abans cal compren-dre com aquests han estat colonitzats; cal fer, doncs, una me-tanoia, un recorregut invers al pensament. Les savieses, les filo-sofies, les religions, com vostè diu, que insistien en la virtut de la temprança i la necessitat de l’autolimitació han estat aban-donades, inhibides, traïdes. És una llarga història. Cadascuna de les etapes que ha desembocat en la societat globalitzada de mercat té a veure amb canvis importants en diversos ordres; tècnic, cultural, polític: la invenció de la doble comptabilitat i la de la banca, de les ordes mendicants i els brots heretges, de l’autogovern de petites repúbliques italianes i flamenques, en la primera fase del capitalisme de mercat en una Europa cristiana i feudal. La reforma, el capgirament ètic de Bernard de Mandeville i el canvi d’hegemonia cultural amb el triomf de les llums i de la modernitat gràcies a les revolucions polítiques burgeses nacionals quan va emergir la societat termoindustrial, caracteritzada per l’opció del foc i la utilització de les energies fòssils. La revolució digital i la instal·lació del que és virtual, la contrarevolució neoliberal, totes les coses que fan desaparèixer les últimes barreres cap al que és il·limitat i la desmesura, en l’emergència contemporània de l’imperi mundial del mercat. Alliberar-nos de la capa de plom de la ideologia dominant, tot i que l’enorme màquina mediàtica s’esforça a rentar-nos el cervell, no és una tasca fàcil. Feliçment, tenim dos hemisferis cerebrals i l’esquerre segueix resistint... Pot despertar-se en tot moment. Tota esperança no està doncs perduda i convé que ens alegrem serenament del miracle d’estar vius.

«Està clar que el que s’ha acabat és un cert règim d’historicitat, mentre s’obre

una aventura indesxifrable que, per nosaltres, està desproveïda de sentit.»

«La mundialització que representa la finalització relativa d’una època és tot menys feliç; es tracta més aviat d’una immundialització.»

11 Cahier de IUED, juny de 2003.12 Hans Jonas. El principio de responsabilidad. Ensayo de una ética para la civilización tecnológica. Herder Editorial, 1995.

a l’any 2030 respecte els nivells de 1990. Alguns diuen que és un bon pla, o que és ambiciós. Però aquest nou objectiu encara no és suficient per a mantenir l’escalfament global per sota d’1,5 ºC.

Aquest objectiu no és suficient per a protegir el futur de les cri-atures que avui estan creixent. Si la UE ha de fer la seva justa contribució per no superar el límit del pressupost de carboni de 2 ºC, cal dur a terme, com a mínim, una reducció del 80 % d’aquí a l’any 2030, la qual cosa inclou adaptar els mitjans de transport aeris i marítims. Això és el doble de l’objectiu proposat fins ara, aproximadament. Les accions requereixen anar més enllà dels manifestos i de qualsevol política de par-tits. Però ara mateix estan amagant el seu desastre sota la catifa per tal que sigui la nostra generació la que el netegi i el resolgui. Alguns diuen que lluitem pel nostre futur, però no és veritat. Nosaltres no lluitem pel nostre futur, sinó pel futur de tots i totes. I si penseu que hauríem de ser a l’escola, us suggerim que feu vaga a la vostra feina i prengueu el nostre lloc als carrers. O, millor encara, ajunteu-vos amb nosaltres per tal d’accelerar el procés.

Ho sento, però dir que tot anirà bé mentre es continua sense fer res de res no és esperançador per a nosaltres. De fet, és tot el contrari. I, tanmateix, això és exactament el que seguiu fent. No podeu continuar asseguts, esperant que vingui l’esperan-ça; esteu actuant com nens irresponsables malcriats. No sem-bla que comprengueu que l’esperança és una cosa que s’ha de guanyar. I si encara dieu que estem malbaratant un valuós temps de classe, aleshores permeteu-me recordar-vos que els nostres líders polítics han malbaratat dècades amb la seva ne-gació i inacció. I com que el nostre temps s’està acabant, hem decidit actuar. Hem començat a netejar el vostre desastre i no pararem fins que hàgim acabat.

Font: Greta Thunberg al Comitè Econòmic i Social Europeu, 21/2/2019https://www.youtube.com/watch?v=sVeYOPJZ8oc

Discurs de Greta Thunberg a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP24, 15/12/2018:https://www.youtube.com/watch?v=VFkQSGyeCWg

Canal de YouTube de Greta Thunberg:https://www.youtube.com/channel/UCQbz6u1CyABskXzDhav3vxw

41

40

41

LA VEU DE LA CONSCIÈNCIA

Discurs de Greta Thunberg fet a la sessió Civil Society for rEUnaissance de l’EESC (European Economic and Social Committee), el 21 de febrer de 2019, a la seu

de la Unió Europea a Brussel·les.

Soc Greta Thunberg. Soc una activista climàtica de Suècia, i avui en aquesta sala hi ha també —si us voleu aixecar— Anu-na, Adélaïde, Kyra, Gilles, Dries, Toon i Luisa.

Desenes de milers de joves escolars estan de vaga pel clima als carrers de Brussel·les. Centenars de milers estan fent el mateix arreu del món. Estem de vaga escolar perquè ja hem fet els nostres deures. Alguns de nosaltres estem aquí avui. La gent sempre ens diu que està molt esperançada. Està es-perançada perquè els joves salvarem el món..., però no el salvarem. Senzillament, no hi ha temps suficient per a esperar que creixem i esdevinguem les persones que ens farem càrrec del món. Perquè l’any 2020 hem d’haver flexionat la corba de les emissions cap avall.

I això és l’any vinent. Sabem que molts polítics no volen parlar amb nosaltres. Està bé; nosaltres tampoc volem parlar amb ells. Volem que parlin amb els científics en comptes de fer-ho amb nosaltres. Que els escoltin, perquè nosaltres només es-tem repetint el que ells diuen i han estat dient durant dècades. Volem que seguiu els Acords de París i els informes de l’IPCC. No tenim cap altre manifest ni altres demandes més enllà d’aquesta: que us uniu segons el que ens diu la ciència.

Quan molts polítics parlen de la vaga pel clima, parlen de gairebé qualsevol cosa menys de la crisi climàtica. Molta gent està intentant desvirtuar les vagues escolars; diuen que potser no volem altra cosa que fer campana i parlen de si hem de tornar a l’escola o no. S’inventen tota mena de conspiracions, o ens acusen de ser titelles que no pensem per nosaltres ma-teixos. Intenten desesperadament apartar el focus de la crisi climàtica i canviar de tema. No els agrada parlar-ne perquè saben que no poden guanyar aquesta batalla. Saben que no han fet els seus deures, però nosaltres sí hem fet els nostres. Quan has fet els deures t’adones que necessitem noves po-

lítiques i necessitem noves economies, perquè tot es basa en un pressupost de carboni que disminueix ràpidament i és ex-tremadament limitat.

Però això no és suficient. Necessitem una nova forma de pensar. Tot el sistema polític que heu creat està basat en la competició. Feu trampa quan podeu, perquè tot el que us im-porta és guanyar, per tenir poder. Això s’ha d’acabar. Hem de deixar de competir entre nosaltres; cal que cooperem i treba-llem conjuntament i compartim els recursos del planeta d’una forma justa. És necessari que deixem de viure al límit del que ens pot oferir el planeta, ens basem en l’equitat i fem alguns passos enrere pel bé de totes les espècies vivents. Cal que protegim la biosfera, l’aire, els oceans, els sòls, els boscos.

Això pot semblar molt ingenu, però si haguéssiu fet els deu-res sabríeu que no tenim cap altra opció. Necessitem foca-litzar cada centímetre del nostre ésser en el canvi climàtic, ja que si fracassem en aquesta tasca tots els nostres assoli-ments i progressos hauran estat per a res i tot el llegat que romandrà dels nostres líders polítics serà el fracàs més estre-pitós de la història humana. I seran recordats com els més grans desaprensius de tots els temps, perquè van triar no escoltar ni actuar. Però això no ha de ser així. Encara hi ha temps. Segons l’informe de l’IPCC, estem a uns onze anys

Quan has fet els deures t’adones que necessitem noves polítiques,

noves economies i una nova manera de pensar.

de trobar-nos en la situació de desencadenar una reacció irreversible que estigui més enllà del control humà.

Per a evitar aquests canvis sense precedents en tots els aspec-tes de la nostra societat, és imprescindible dur a terme acci-ons dins la propera dècada, que han d’incloure una reducció de les nostres emissions de CO2 d’un 50 %, com a mínim, quan arribem a l’any 2030. I, si us plau, preneu nota del fet que aquestes xifres no inclouen l’aspecte de l’equitat, que és absolutament necessari per tal que l’Acord de París funcioni a escala global; tampoc inclouen els punts de no retorn, o les retroalimentacions, com l’extremadament potent gas metà que s’allibera amb el desglaç del permagel àrtic. Això no obs-tant, inclouen tecnologies d’emissions negatives a una escala planetària enorme que encara s’han d’inventar, i que molts científics temen que mai no arribaran a temps, i que, de to-tes maneres, serà impossible implantar a l’escala que caldria. Se’ns ha dit que la UE intenta millorar els seus objectius de re-ducció d’emissions. En el nou objectiu, la UE es proposa reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle en un 45 % d’aquí

43

4242

43

Les tempestes dels meus nets El llibre de James Hansen Storms of my grandchildren (Les tempestes dels meus nets), que porta com a subtítol «La veritat sobre la catàstrofe climàtica que s’acosta i la nostra última oportunitat de salvar la humanitat», no és, malgrat el to apocalíptic del seu títol i subtítol, l’obra d’un «il·luminat», sinó d’un dels científics del clima més respectats del món i exdirector de l’Institut Goddard d’Estudis Espacials de la NASA a Nova York.

Al ciutadà que té una educació mitjana potser se’l podria perdonar per pensar que l’escalfament global és un problema relativament menor. Com poden prendre-se’l seriosament les persones quan els mitjans de comunicació i els governs del món l’ignoren? Com explica el Dr. Hansen, això es deu al fet que les indústries del petroli, el gas i el carbó tenen diners i grups de pressió més que suficients per a obligar gairebé qualsevol govern a fer la seva voluntat amb les seves promeses a curt termini d’energia barata, creixement econòmic i llocs de treball; sense esmentar el suborn legal que són les seves contribucions a les campanyes.

Moltes persones poden haver escoltat i rebutjat les troballes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (GIECC) (IPCC en anglès) que pronostica un augment probable del nivell del mar d’un metre o dos al proper segle. No obstant això, el Dr. Hansen assenyala que el càlcul del GIECC està dràsticament subestimat, ja que els registres geològics indiquen que l’augment del nivell del mar serà molt més gran, de 25 metres. Aquest seria el final de totes les ciutats costaneres i àrees baixes com els deltes dels rius, dels quals Bangla Desh és el més gran. Un augment de 2,5 metres és suficient per a submergir gairebé tot Bangla Desh i els seus 160 milions d’habitants.

Els nivells actuals d’emissions de carboni estan en camí de causar 3 o 4 graus d’escalfament global i produir efectes encara més catastròfics. Més de 2 graus d’escalfament global podrien desencadenar «retroalimentacions positives» en el sistema climàtic, com l’alliberament de grans quantitats de metà acumulat a través de milions d’anys de descomposició de matèria orgànica sota el permagel àrtic i el fons de l’oceà. El metà és un gas d’efecte d’hivernacle encara més potent que el diòxid de carboni, i aquest tipus de retroalimentació positiva pot fer que l’escalfament global surti de control i posi en perill la vida del planeta.

Necessitem escoltar els científics del clima com Hansen i acabar ràpidament amb la nostra dependència suïcida respecte dels combustibles fòssils dins dels propers dotze anys. Dins aquest termini, tenim la possibilitat de minimitzar l’impacte de l’escalfament global.

«... l’escalfament global de 2 graus centígrads o més faria que la Terra fos tan càlida com ho havia estat en el pliocè, fa tres milions d'anys. La calor del pliocè va fer que els nivells de la mar fossin uns 25 metres més alts del que són avui dia [...] prop de mil milions de persones viuen actualment en elevacions de menys de 25 metres».

Adaptat d’un article de Zeeshan Hasan publicat a telegra.ph (https://telegra.ph/Las-tormentas-de-mis-nietos-02-08) el 8 de febrer de 2019.

L'Art de la SalutCursos de Tai-Chi Taoista · Grups nous cada trimestre · Per a totes les edats

Diversos centres a la província de Barcelona.

Horari d’informació: de 9 a 14 h

http://www.taoist.org.es/

Tel. 93 284 04 91 Pl. Joanic, 3 - Barcelona

ASSOCIACIÓ DE TAI CHI TAOISTA

Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear - (GCTPFNN) Apartat de Correus 10095 E-08080 Barcelona, Catalunya - 629 932 908 - E-mail: gctpfnn@energiasostenible.org - Twitter: @FuturNoNuclear

39 anys fent oposició a la nuclearització de Catalunya i del món.

39 anys proposant alternatives energèticament netes i segures.

Des de l’any 1987 organitzant anualment les Conferències Catalanes per a un Futur Sense Nuclears i des de l’any 1995 organitzant anualment les Conferències Catalanes per a un Futur Sense Nuclears i Energèticament Sostenible.

Servei de mesura de la radioactivitat dels aliments.

Defensem el dret de la ciutadania a captar les fonts d’energies netes i renovables locals.

Defensem el dret de la ciutadania a utilitzar les fonts d’energies netes i renovables.

Defensem el dret de la ciutadania a ser proveïda amb energia procedent de fonts d’energia netes i renovables.

Grup de Científics i Tècnics per un futur No Nuclear - GCTPFNN

S E R V E I SS E R V E I S

44

Rebel·lió o Extinció es presenta a Barcelona i lliura una carta oberta a la CCMA

El dia 21 de març de 2019, Rebel·lió o Extinció Barcelona es va concentrar davant de Catalunya Ràdio com a acte de presentació. Es va fer la lectura de la Declaració de Rebel·lió XR Barcelona (que trobaràs a les pàgines centrals d’aquesta revista) i de la «Carta oberta sobre el tractament informatiu de l’emergència climàtica», signada per més de dues-centes persones destacades dels àmbits de la ciència, la cultura, l’economia i els moviments socials. Aquest document va ser lliurat al director de Catalunya Ràdio per tal que es prengués en consideració a la propera reunió del consell directiu de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). La síntesi del missatge, expressada al començament de la carta, és la següent: «Davant la gravetat de la situació d’emergència climàtica i ecològica en què ens trobem, fem una crida als mitjans de comunicació per complir amb la seva responsabilitat amb la societat, reconeixent explícitament aquesta situació d’emergència i tractant el tema amb la importància i la coherència que es mereix.» El moviment no violent internacional Extinction Rebellion va sorgir a Londres l’octubre de 2018. Juntament amb el moviment de joves Fridays for Future, impulsat per la sueca Greta Thunberg, són els dos grans moviments d’acció civil no violenta que estan sorgint arreu del món per exigir respostes que estiguin a l’alçada que requereix l’emergència climàtica en què ens trobem.

Segon any consecutiu sense els Premis Solar a Espanya

En un comunicat efectuat l’1 de desembre de 2018, la secció espanyola d’EUROSOLAR (Associació Europea per les Energies Renovables) informava que «davant els greus fets que estan passant al Regne d’Espanya des de la tardor de 2017, protagonitzats pels seus governs, el seu Tribunal Suprem i el seu Tribunal Constitucional, en què s’està vulnerant reiteradament el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i la Constitució, ha acordat suspendre l’atorgament dels Premis Solar en la seva edició espanyola de 2018.» L’any anterior convocatòria dels premis també s’havia suspès, «a causa de la violació dels drets cívics i polítics que ha tingut lloc a Catalunya a la tardor de 2017».

Una demanda sobre el canvi climàtic presentada per joves podria impedir que el Govern dels EUA seguís donant suport als combustibles fòssils

Una demanda presentada el 2015 en nom de vint-i-un joves al·lega que el Govern dels Estats Units no els està protegint, a consciència, del canvi climàtic. Si els demandants guanyen, això podria implicar canvis massius per a l’ús dels combustibles fòssils. A la demanda afirmen que l’ús d’aquestes fonts d’energia està causant el canvi climàtic, el qual posa en perill el seu futur i viola els seus drets constitucionals a la vida, la llibertat i la propietat. Quan la demanda es va emprendre gairebé ningú no se la va prendre seriosament, inclosos els advocats del Govern, que des de llavors han vist com el Tribunal Suprem ha rebutjat dos dels seus recursos destinats a endarrerir el cas o que fos desestimat. Quatre anys després, encara està molt viva, en part perquè els demandants han acumulat un conjunt de proves capaces de sorprendre fins i tot els escèptics i que han obligat el Govern a admetre que la crisi és real. El demandant principal és Kelsey Juliana, alumna de la Universitat d’Oregon. Tenia només cinc setmanes quan els seus pares la van portar a la seva primera manifestació, per protegir els mussols. Avui, la seva principal preocupació és el canvi climàtic, la sequera i la creixent amenaça d’incendis forestals a la serralada de les Cascades, properes al lloc on viu. (Font: www.cbsnews.com, 3 de març de 2019)

Una ministra belga dimiteix després d’afirmar que les vagues de nens pel clima són un muntatge

Joke Schauvliege, ministra regional del medi ambient (per Flandes), es va veure obligada a dimitir després d’afirmar falsament que els serveis d’intel·ligència del país tenien proves que els nens que se saltaven l’escola per manifestar-se contra el canvi climàtic estaven essent dirigits per uns poders anònims. Els serveis de seguretat de l’Estat belga van negar categòricament que li haguessin comunicat quelcom semblant a la ministra, que es va veure sotmesa a una onada de crítiques que van acabar per forçar la seva dimissió. (Font: The Guardian, 5 de febrer de 2019)

AGENDABIOCULTURA BARCELONA 2019Un any més té lloc, al Palau Sant Jordi, aquesta gran fira dedicada als productes ecològics i a les teràpies naturals. Organitza l’Associació Vida Sana. Del 9 al 12 de maig de 2019. Visita www.biocultura.org.

XX CONFERÈNCIA ANUAL BIONEERSAquestes trobades, que se celebren a la tardor a Califòrnia, constitueixen un nucli de solucions pràctiques per a restaurar la Terra i les persones. Anuncien una era d’interdependència basada en els principis naturals de diversitat, parentiu, comunitat, cooperació i reciprocitat. Estem convidats a formar part d’aquesta fèrtil xarxa. Per veure els vídeos de la Conferència de 2018 i informar-te sobre la Conferència de 2019, visita www.bioneers.org.

POWER TO DESTROY, POWER TO CREATE: BUILDING A CULTURE OF RESISTANCE TOWARDS RADICAL SOCIAL CHANGEConferència organitzada pel Transnational Institute for Social Ecology (TRISE). Estarà centrada en el debat sobre els moviments municipals actuals i el que l’ecologia social pot oferir per al seu desenvolupament més enllà de la política i la modernitat capitalista. A Atenes (Grècia) del 25 al 27 d’octubre de 2019. Més informació a http://trise.org/conference-2019/

INTERSOLAR EUROPE, 2019Intersolar Europe constitueix la principal exposició mundial per a la indústria solar i els seus associats. L’exposició i la conferència se centren en les àrees de la fotovoltaica, les tecnologies solars tèrmiques, les plantes solars, les infraestructures de xarxa i les solucions per a la inte-gració de les energies d’origen renovable. Al recinte firal Messe München (Munic, Alemanya). Conferència: 14 i 15 de maig. Exposició: del 15 al 17 de maig. www.intersolar.de

CONFERÈNCIES DE THE INTERNATIONAL SOCIETY FOR ECOLOGICAL ECONOMICS (ISEE)L’ISEE és una organització sense ànim de lucre, dirigida pels seus membres, dedicada a promoure la comprensió dels sistemes ecològics, socials i econòmics per al benestar de la natura i de la gent. Té organitzades tres conferències a diversos llocs del món per al novembre de 2019 (http://www.isecoeco.org/) i està buscant organitzadors per a la conferència bianual de 2020 de l’ISEE (aquests esdeveniments atrauen normalment entre 500 i 900 científics dels àmbits social i natural) (http://www.isecoeco.org/call-for-isee-2020-conference-venue/).

45

46

MANIFEST DE SUPORT D’ACADÈMICS I ACADÈMIQUES

A LA VAGA D’ESTUDIANTS PEL CLIMA

Nosaltres, els sotasignats i les sotasignades, volem expressar el nostre suport, com a acadèmics i acadèmiques, a la vaga climàtica d’estudiants que té lloc cada divendres a nombroses ciutats del món

per un futur habitable al planeta.

L’evidència científica en matèria de canvi climàtic és sòlida. El darrer Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides calcula que el món està encaminat cap a un augment mitjà de tres graus en les temperatures globals l’any 2100. Ja estem essent testimonis de nombrosos senyals d’alerta vermella a tot el món. L’Àrtic està perdent

gel a velocitats desorbitades. L’escalfament dels oceans té conseqüències dramàtiques sobre l’ecosistema marí i la pujada del nivell del mar amenaça els litorals de molts llocs del món,

on viuen milions de persones. Globalment, els esdeveniments meteorològics extrems són cada vegada més freqüents i virulents. Si no prenem mesures radicals i urgents, especialment abans de

l’any 2030, el col·lapse de les nostres civilitzacions i l’extinció de gran part del món natural no humà treurà el cap per l’horitzó.

A l’Estat espanyol sorprèn enormement la preocupant situació de silenci climàtic i la manca de voluntat política per a afrontar el problema, sobretot perquè el territori espanyol és extremadament vulnerable al canvi climàtic. Els registres de temperatura

trenquen rècords cada any i el 74 % del sòl està ja en procés de desertització. Tot i així, el 2017 les emissions de CO2 van augmentar un 7,4 % a Espanya, que és el quart país de la UE que més

incompleix les insuficients polítiques de reducció d’emissions.

Atesa la ineficaç acció política climàtica global i els pertorbadors escenaris que amenacen el nostre futur comú, com a membres de la comunitat acadèmica universitària oferim el nostre ple suport als estudiants que estan organitzant la vaga estudiantil cada divendres a diverses ciutats de l’Estat espa-

nyol per demanar a totes les instàncies governamentals que declarin l’emergència climàtica. Tenen tot el dret a estar enutjats i tenir por del futur hostil que s’acosta si no es prenen mesures que estiguin a

l’alçada del problema encaminades a fer el trànsit, de forma urgent, a societats postcarboni.

El moviment de protesta estudiantil que s’està mobilitzant és de vital importància per a posar el problema en l’agenda política i mediàtica.

Desitgem que tinguin un gran èxit de convocatòria!

(Aquest manifest estava signat per 304 acadèmics i acadèmiques en el moment de la publicació en aquest mitjà.)

El projecte Viure de l’Aire del Cel ja ésuna realitat, amb més de 600 partícips

www.viuredelaire.cat