La rondalla

En la tradició de la literatura oral s'han conreat diferents tipus de narracions: el conte, la rondalla, la llegenda, etc. Cada gènere té unes característiques formals i temàtiques que el diferencien dels altres. La rondalla és un relat en què a vegades s'inclouen elements fantàstics; els personatges no tenen cap referent històric determinat; el temps i l'espai són imaginaris o bé llunyans. L'objectiu de la rondalla és entretenir. La rondalla es caracteritza per utilitzar una estructura fixa, unesfórmules prefixades per obrir i tancar el relat, i un tipus de personatges. La trama d'una rondalla segueix l'estructura següent: ­ La situació inicial en què es presenta la circumstància i qui protagonitza el relat. ­ El plantejament d'un conflicte que el personatge principal haurà de resoldre. ­ El desenvolupament d'unes accions per resoldre.

­ El desenllaç o resolució del conflicte. ­ La situació final o retorn a la normalitat, després d'haver­lo resolt. La narració de la rondalla s'obre i es tanca amb unes fórmules narratives recurrents. Si la rondalla s'explica oralment, aquest recurs serveix per captar l'atenció del públic o bé per indicar que el relat s'ha acabat. Algunes de les fórmules més usuals són: Els personatges d'una rondalla contribueixen a desenvolupar l'acció. En funció de la finalitat que acompleixen a la trama es poden classificar com s'indica tot seguit:

Protagonistes: personatges principals que han de superar el conflicte o assolir un repte. Ajudants: personatges que ajuden qui protagonitza el relat a assolir el seu objectiu. Oponents: personatges que dificulten l'aventura del protagonista. Els personatges de la rondalla tenen un valor simbòlic: representen en un món imaginari els perills i reptes que l'infant haurà de superar a la vida real. És per això que els personatges principals de les rondalles solen ser infants, fadrins i fadrines, persones innocents o bé prínceps i princeses; en canvi, els oponents són adults o bé personatges que simbolitzen els perills que ha de vèncer el protagonista o la protagonista (ogres, gegants, dracs, bruixes, etc.). http://www.edu365.cat/

Llegenda

La llegenda és una narració oral o escrita, amb una major o menor proporció d'elements imaginatius i que generalment vol fer­se passar per veritable o fundada en la veritat, o lligada en tot cas a un element de la realitat. Es transmet habitualment de generació en generació, gairebé sempre de forma oral, i amb freqüència experimenta supressions, afegits o modificacions.

En literatura, una llegenda és una narració fictícia, gairebé sempre d'origen oral, que fa apel∙lació al meravellós. Una llegenda, a diferència d'un conte, està lligada sempre a un element precís (lloc, objecte, personatge històric etcètera) i se centra menys en ella mateixa que en la integració d'aquest element en el món quotidià o la història de la comunitat a la qual la llegenda pertany. Contràriamente al conte, que se situa dintre d'un temps ("era una vegada...") i un lloc (per exemple, en el Castell d' aniràs i no tornaràs) convinguts i imaginaris, la llegenda

es desenvolupa habitualment en un lloc i un temps precisos i reals; comparteix amb el mite la tasca de donar fonament i explicació a una determinada cultura, i presenta sovint criatures l'existència de les quals no ha pogut ser provada (la llegenda de les sirenes, per exemple). Durant el Romanticisme la llegenda s'escrivia per autors coneguts en prosa o vers

Una llegenda està generalment relacionada amb una persona,una comunitat, un monument, un lloc,un esdeveniment, l'origen del qual pretén explicar (llegendes etiológicas).

Contenen gairebé sempre un nucli bàsicament històric, ampliat en major o menor grau amb episodis imaginatius. L'aparició dels mateixos pot dependre de motivacions involuntàrias, com errors, males interpretacions (la trucada etimología popular, per exemple) o exageracions, o bé de l'acció conscient d'una o més persones que, per raons interessades o purament estètiques, desenvolupen l'embrió original.

Quan una llegenda presenta elements presos d'altres llegendes parlem de "contaminació de la llegenda".

www.wikilingua.net

Trets característics del mite o de la llegenda mítica

Es podria iniciar

l’aproximació al

mite en general

—sintetitzant les

teories de

doctes

manuals— amb

els tres

preliminars

següents:

Primer. Quan

hom parla de

mite, parla d’un

relat que en el

seu naixement,

no va poder gaudir del suport de l’escriptura. Aquesta, senzillament, encara no existia. Per

tant, la transmissió del mite suposava el tros de llenç, d’una tradició que es propagava

oralment.

Segon. El mite feia referència a actuacions, dignes de recordació, de personatges excepcionals

—déus i deesses, herois i heroïnes, gegants o titans— que, d’una forma o d’una altra, havien

contribuït a la fundació d’institucions o de ciutats i que havien contribuït a establir una xarxa

de relacions humanes, tant a nivell material com espiritual.

Tercer. Mite és equivalent a relat o narració oral de fets. Aquesta relació d’esdeveniments

incideix en la memòria i en els records de la col·lectivitat i, per tant, constitueix una propietat

comunitària, que és una herència —amb base real i amb importància i efectes simbòlics—

situada en un temps arcaic, obscur i —consegüentment— insondable i inverificable.

[Joan Callejón, Pasífae: oracle a Robes Roges, Vilanova i la Geltrú, El cep i la nansa, 2004, p.

27]