ABRACADABRANT!Núm.6 gener 2012

Desig...Quan era petita somiava i desitjava que undia seria una gran escriptora, que publicariallibres que fessin trontollar el sentit del món,que emocionessin, que despertessin la partmés autèntica de cada persona, que laintimitat més profunda de l’ésser humà esdesvetllés. Era un somni preciós. I aracontinua sent un desig preciós. Potsercàndid, però que reflexa el que cada vegadacrec amb més convicció, que allà onapunten els nostres desitjos rau el sentit dela nostra vida. El desitjar no és una accióinnocent, sinó que en ella es fonamenta la

veritat més autèntica de nosaltres mateixos. Diverses vegades, quan comentava el meu somniamb amics o familiars em deien coses com ara somia, somia... que això no fa mal, o bé, posael peus a terra, perquè la vida no és mai com la desitgem. Avui penso que totes dues cosessón errònies. El somni fa mal quan crea una bombolla lluny de la realitat. La mateixa crisiactual ha estat definida com un sortir de la bombolla d’una vida falsa que ens havíem cregut.Crec que la frase de Kant corrobora aquesta idea quan diu que la Il∙lustració va ser un sortir del’estat d’immaduresa humana, que fins aleshores havia apostat per creure en un Déu, i que araes decantava per la racionalitat. Senyor Kant, no hi estic d’acord. Jo no m’atreviria a definirl’ésser humà en el sentit progressiu d’immadur o madur. Jo aposto més per l’autenticitat o noautenticitat, és a dir, per veritable o fals. Respecte a la segona afirmació que em feien, que lavida no és mai com la desitgem, també hi discrepo rotundament, si analitzem les diferentssignificacions del desig. Si desitjo coses mundanes, exteriors, materials, efectivament la vidano és mai com la desitgem, perquè la realitat exterior no la posseïm. No controlem elsesdeveniments. Ara bé, si per desig entenc l’anhel profund de l’home de sentir­se estimat iestimar, que crec que és el moviment més originari de l’home, aleshores haig de dir que lavida és tal com la desitjo, perquè la vida, qualsevol moviment que faig, es mou per l’amor. Emmoc cap a aquelles coses que m’atrauen, m’envolto de les persones que duc al cor, faig lesaccions que m’omplen: escric, comparteixo, filosofo, i per sobre de tot, estimo. Estimo des queem llevo fins que me’n vaig a dormir. Sé que molts em titllaran d’il∙lusa, però l’il∙lús és el qui viudins la bombolla, el que pensa que l’home és un ésser miserable que se sobreviu; el quepensa que la millor opció és apostar per les “necessitats” creades de seguretat econòmica,elitisme intel∙lectual o voluntarisme d’acció. Aquestes persones diuen que el desig és unafal∙làcia, però els falsos són ells, que actuen contra el que desitgen més interiorment.L’essència íntima del desig és l’amor, i l’home és un ésser de desitjos, ergo, l’home és unésser d’amor. Els desitjos sempre es poden fer realitat, sempre que parteixin de la condicióintrínsicament humana, que no és només la racionalitat, com molts creuen. L’home és cap icor, només el desig que neix des de les dues directrius pot fer­se realitat. I s'hi fa, quan l’homeviu tal com pensa i sent. Per això, el meu desig per aquest nou any, és que visqui el quedesitjo, i desitgi el que visc, des la profunditat més íntima del meu ser.Nuwanda

PROGRAMACIÓ CINECLUBMANRESAGENER/FEBRER 2012MÉS INFORMACIÓ:http://www.cineclubmanresa.cat

FELICITÒLEGSDes de fa uns mesos he estat experimentant un fenomen que de vegades tinc la sensació queratlla la frontera dels esdeveniments paranormals (o dels sentiments paranormals). Un dia,quan ens acabàvem de comprar el pis nou, vaig haver d'anar a un distribuïdor d'Endesa perdonar d'alta l'electricitat. Després de dues hores d'estar esperant dret en una botiga plena degent vaig haver de marxar sense fer el tràmit. Aquell dia vaig acabar perdent les claus de casai aleshores vaig pensar que era un dels pitjors moments de la meva vida. Ara,indeliberadament, hi passo per davant dos cops per setmana i, com per art de màgia, potserper uns pensament units silenciosament per la matèria fosca de la ment, sento una estranyasensació de felicitat. Suposo que, d'alguna manera, tinc la sensació que m'enduc cap a casaun petit bocí de la il∙lusió que impregnava aquells dies.Segurament, si li ho preguntéssim, un científic ens diria que la felicitat no és cap misteri, queés una sensació provocada per l'alliberament de dopamines. I, tanmateix, ell mateix podria servíctima en aquell mateix moment d'una depressió profunda. Sovint, quan hem perdut algunacosa que necessitem, ens passa que la busquem amb els cinc sentits i no som capaços detrobar­la. Al cap d'uns dies, però, hi topem de manera totalment fortuïta i ens fascina que noho haguéssim pogut fer abans. Anàlogament, de vegades també tenim la sensació que larecerca de la felicitat és un empait inútil, els records feliços ens enfosqueixen el pensament ila noció de la nostra benaurança ens fa sospitar que algun dia la perdrem. Aquesta equacióaparentment irresoluble ha estat una font inesgotable d'inspiració per als poetes i elsescriptors. A mi m'agraden especialment els versos amb què Àusias March, gran coneixedorde l'ànima humana, descrivia al protoromàntic poema "Qui no és trist de mos dictats no cur..."la tensió entre la felicitat i la tristesa:

"Alguna part, e molta, és trobadade gran delit en la pensa del trist".

Si mai passés per davant d'aquella botiga esperant retrobar­me amb aquella misteriosasensació de felicitat, amb tota seguretat el resultat seria decebedor. Buscar satisfacciócompulsivament en una acció concreta sota el pretext d'haver­ne gaudit anteriorment és lamanera perfecta de desenganyar­se. Ens hem d'acontentar de viure segons les nostresconviccions i cada cop que detectem una engruna de felicitat abraçar­la amb tota l'ànima,escodrinyant­ne cada racó, fins que arribem a comprendre l'estructura íntima de la felicitat.Flush

ZELESTE:MAIKA MAKOVSKI A LA FAKTORIA DE TERRASSA2 DE DESEMBRE

De la persona de Maika Makovski, coneixia la faceta angelical en l’obra teatral Desaparecer,vestida d’àngel acompanyada per un monstre de la interpretació.Ara ja conec l’altra cara de la lluna de Maika Makovski, dalt d’un escenari musical va vestidade dimoni de color negre.L’ànima musical de Maika Makovski va acompanyada per un fabulós bateria (David Martinez),un melenut amb uns braços de heavy toca el baix (JC Luque) i un fantàstic guitarrista amb elnom d’Oskar Benas.El repertori principalment era dels dos últims discs, Desaparecer (ja comentat en l’anteriornúmero d’Abracadabrant), i el disc homònim publicat l’any 2010, també presentat a la Faktorial’abril del 2011.En els primers temes la Maika va tocar el piano. La presència d’un piano es bastant inusual enun concert de rock, però el piano és un complement perfecte per a la banda, tan sols em faiguna pregunta: com sonaria i com es viuria un concert de Maika Makovski amb un piano decua.Amb els temes Friends i Jealous, la Maika es posa la guitarra i a partir d’aquí una atmosferanegra i fosca ens proporciona un autèntic concert de rock. I amb Pagan en JC Luque es valluir amb el seu baix. Amb Oh M Ah coneixem l’autèntica veu de la Maika, una veu semblant auna sirena que sedueix el públic, com si nosaltres fóssim Ulisses. Una veu sense trucs demàgia, pura i real. I continua seduint la veu de Maika Makovski amb Avoiding you.Les campanes d'Iron Bells sonen i recorden les paraules escrites per Edgar Allan Poe. Ambels temes No Blood i Nevermore la banda Maika Makovski transmet una energia que fa mouretota la sala.Llavors arriba la fi del concert amb Lava Love, la sala es va pintar de color vermell per fermoure sensualment els cossos femenins. Però ens esperava una última sorpresa, com a bisla Maika Makovski va interpretar una cançó dolça i tendra en solitari.En resum un concert imprescindible per als amants de la música i de la bellesa. A més,recomanat per tota la redacció de la revista Abracadabrant. Els pròxims concerts de MaikaMakovski seran el dia 14 de gener a la sala Stroika de Manresa i el 19 de gener a l’Apolo deBarcelona (diuen que serà un concert especial).Buscapé

B.S.O: LES ONZE PEL∙LíCULES DE L’ANY 2011Fa més d’un mes que estic dissenyant aquesta llista i després de visualitzar moltes pel∙lículesdurant aquest any, em resulta molt difícil completar­la, exceptuant tres o quatre films que sónprimordials a visionar. He exclòs les que he vist en festivals perquè ja les he comentat enanteriors articles. Per tant, es pot dir que no és una llista de les millors pel∙lícules del 2011,sinó que senzillament són 11 recomanacions.Buscapé

1Començo amb la millor pel∙lícula de l’any, El Arbol de laVida. Una pel∙lícula que no em cansaria de veure unavegada i una altra. Un missatge d’amor a la vida.Es tracta d’un film anormal, però a mi m’agradaria que elfutur cinematogràfic agafi aquest camí, de fer reflexionarprofundament l’espectador. El film amaga molts missatges ipetites frases que hom ha d’agafar i col∙locar­los al calaixdels pensaments, i utilitzar­los en el moment indicat, semprehem de recordar que la vida ens dóna i ens pren. En Terrence Malick és el director ideal perparlar­nos de la vida, ja ho feia en els seus anteriors films, i té una gran sensibilitat perregalar­nos unes imatges espectaculars.Una recomanació, visiteu aquesta pàgina web: http://www.twowaysthroughlife.com

2En el film Midnight in Paris, WoodyAllen realitza un viatge a París quea mi m’encantaria realitzar. Viureen temps passats per conèixer elspersonatges més influents de lamúsica, de la literatura i de lapintura de l’època. La pel∙lículaens dóna la possibilitat de passarles nits a París acompanyats deSalvador Dalí, Pablo Picasso, ColePorter o que Gertrude Stein etvalori la teva novel∙la que tensescrita.

3Si a l’hora de fer una pel∙lícula barreges NataliePortman, el Llac dels cignes i Darren Aronofsky elresultat és Cisne Negro. Darren Aronofsky sempreés una aposta segura, tota la seva filmografia ésexcel∙lent i mai decep. Observem les pors de laprotagonista però al mateix vivim la passió que tépel ballet, una bipolaritat molt ben interpretada per lafabulosa Natalie Portman. Ja apuntava molt alt desde la seva primera pel∙lícula El Profesional (Leon) iens encantava fent de nena a Beautiful Girls. Viscael ballet, visca Txaikovski i visca la mare pàtria.

5En aquesta llista no pot faltar un documental. La Danza és un documentalfantàstic i fabulós de Frederick Wiseman, un retrat esplèndid de lacompanyia de ballet de l’òpera de París. El documental és un diaripersonal del dia a dia de la companyia. La càmera està col∙locada de talmanera que ningú s’immuta i sembla que estiguem nosaltres observantcom les ballarines assagen. Realment és un plaer gaudir d’aquest film enquè descobrim les intimitats de totes les persones que componen lacompanyia de ballet.

4Amb La piel que habito ens demostra que Pedro Almodóvar ja hamadurat. Ha fet una pel∙lícula completa, en aquesta últimapel∙lícula fa una barreja amb les arrels de les seves obres mésprimerenques i la maduració dels films més contemporanis. Ésconvenient realitzar un projecte arriscat, esperem que aquestsigui el nou camí de Pedro Almodóvar.

6Algú deia que el dia 11 novembre del 2011 s’acabaria el món, peraixò aquell dia vaig decidir que si el món s’acabava volia acabar dela millor manera, en una sala gran i fosca. Estic parlant deMelancholia, el nom del planeta que destruirà la Terra. Lars von Triercom sempre és un provocador i sempre treu a la superfície elssentiments més bàsics i primitius de l’ésser humà, en concret delsexe femení. Per sort, Lars von Trier va escollir a Kirsten Dunst encomptes de Penelope Cruz en el paper de la protagonista principal.Però jo em quedo amb Charlotte Gainsbourg que enamora lacàmera en la segona part del film. A més, la presència musical de Richard Wagner amb elpreludi de Tristan und Isolde dóna una gran pompositat al film. Realment la pel∙lícula enganxades del primer moment, sobretot els primers vuit minuts: són d’una bellesa visual extrema.

7Després de les bones crítiques en el Festival de Sitges de la pel∙lículaSecuestrados, l'havia de veure, encara que no sóc un entusiasta delgènere de terror, però de tant en tant m’agrada que un film em doni uncop de puny i m’exalti.Es podria dir que és una adaptació espanyola de Funny Games del grandirector austríac Michael Haneke, però amb un toc de realitat actual. Ésla història d’un robatori en una casa d’una urbanització que es converteixen un segrest exprés. La família, en aquesta situació extrema, fa actesque els condemnen a passar la pitjor nit de la seva vida.Una pel∙lícula directa i que enamora gràcies a la histèria amb què interpreta la ManuelaVellés.

8A l’estiu tothom parlava de Pequeñas mentiras sin importancia. Es tractad’una pel∙lícula dirigida per Guillaume Canet. El principi del film promet molt,un llarg pla seqüència que anuncia una fatalitat. Però el desenvolupament dela pel∙lícula no em va atrapar del tot, el director no aconsegueix conduir enbona direcció el film. Però, de sobte, apareix unes de les escenes mésimpactants de la pel∙lícula, es tracta de l’escena en què els adults un matísurten tots a córrer, on quasi tots corren per intentar fugir de la realitat. Lapel∙lícula coral reflecteix l’actual societat acomodada francesa i al mateixtemps comparable a altres indrets.

9A principis d’any Icíar Bollaín ens va presentar También la lluvia. Tracta lahistòria d’un equip de rodatge a Bolívia, en concret a Cochabamba, per feruna pel∙lícula explicant els fets de la conquesta d’Amèrica. Sembla que en500 anys no hi ha hagut cap canvi, els indígenes continuen estant oprimits.Una pel∙lícula que reflecteix que la historia es repeteix i es repeteix, lahistòria humana és un bucle. Què ens espera en el futur? Tindrà raó GeorgeOrwell que el futur serà com el llibre 1984.

10Com a lector de Haruki Murakami estava impacient per veure laversió cinematogràfica de Tokio blues. Prèviament volia saber quiera l’encarregat de fer l’adaptació a la gran pantalla, l’elegit era elvietnamita Anh Hung Tran, i les seves cartes de referència eren lesextraordinàries pel∙lícules El olor de la papaya verde i Cyclo(totalment recomanables), per tant les expectatives eren altes. Peròla pel∙lícula decep, el film resulta ser fosc i gris i tot l’amor que queda escrit en el llibre noapareix en la pel∙lícula, i la culpa no és dels actors sinó de la direcció. Jo vaig trobar faltarescenes primordials en la novel∙la. Però tot això és una opinió personal, quan sigui gran itingui una càmera faré una nova versió, molt més delicada i tendra, del llibre del japonès ambel Premi Internacional de Catalunya.

11Em permeto el luxe de fer una excepció en aquest llistat. Estracta de "Bright Star”, pel∙lícula estrenada l’any 2010, però jola vaig veure en una sessió en versió original, desconeixenttotalment la sinopsi i la direcció de la pel∙lícula.Abans estava decebut amb la carrera de la directora JaneCampion després dels projectes realitzats posteriors a ElPiano. Amb aquest film navega pels corrents de la poesia delpoeta John Keats relatant el primer amor del jove poeta amb la senyoreta Fanny Brawne. Unahistòria suau i delicada com una papallona. A més està perfectament maquillada, musicalmentparlant, amb una banda sonora extraordinària realitzada per l’inèdit Mark Bradshaw.

LES PALPITACIONS DE L'ANY: ELS 11 DISCOS DEL'ANY 2011En determinats cercles s'afirma que l'any 2011 ha estat un any fluix musicalment. Jo no hocrec, però el que sí que és cert és que hi ha hagut un disc que ha estat per sobre de tota laresta. Això no vol dir que no hi hagi moltes altres coses interessants i, fins i tot, especials quetambé val la pena escoltar. Aquí en teniu una tria.Flush

1Destroyer ­ KaputtAquest ha estat el seu any. Destroyer (nom artístic sota elqual treballa Dan Bejar, canadenc fill d'emigrantsespanyols) sempre ha intentat fer un pas endavant encada nou enregistrament. Les seves cançons estavenforça caracteritzades per la particular manera que té detocar la guitarra i, sobretot, per la seva veu. Però potser elpunt més fort de les seves composicions eren les engrunes de genialitat que escampava perles lletres de les cançons, com si llancés veces als coloms.Bejar és un individu a qui res no sembla que li importi gaire, però és com si ara s'hagués presseriosament la comesa de fer un disc ple de coherència des del principi fins al final i de fer­loarribar al màxim d'oients. El primer que sorprèn és la producció d'aquestes cançons, amb unsaxo omnipresent i que recorda les pel∙lícules de policies de finals dels anys 70. No és estranyque la primera cançó es digui Chinatown, que comença amb uns versos impregnats de poesiaque ja ens avancen el que vindrà després :"No et pots creure la manera com el vent parla ambel mar". Durant tot el disc apareix la veu d'un Bejar que malda per comunicar­se, però que téla sensació que ja no encaixa en aquest món, com a Blue Eyes: "Vull que m'estimis i tum'envies un taüt de roses, em sembla que és com funcionen les coses avui dia". La música deles cançons referma aquest missatge d'una manera meravellosa, és com si Bejar haguésestablert un diàleg amb la modernitat per fer trontollar les nostres conviccions sobre el que ésmodern i el que és antiquat. Aquesta associació segueix a Kaputt, que com indica el títol éscom una crònica de la ressaca de la fama i de fer­se gran: "Perdent els teus dies empaitant el'd'acord' d'alguna noia, empaitant cocaïna per les cambres de darrere del món, tota la nit...".Però el gran moment no arriba fins a l´última cançó, Bay of Pigs. És un tema d'11 minuts queconstitueix un petit regne de taifes dins del disc. Transcriu, d'alguna manera, els pensamentsd'algú que està dins una petita crisi i recorda un antic amor. La cançó comença d'una manerafosca, però quan apareix el nom de la noia ("Christine White") es comença a formar la melodiai el to canvia de manera sobtada. A mida que el personatge va baixant cap avall en les sevesmemòries, Bejar ens enlluerna amb les seves imatges: "Tu eres al cantó dels bons i jo eradins el ventre del mar". Al final, però, acabem descobrint que la relació no era tan idíl∙lica comsemblava: "Jo era un romàntic sense esperança i tu una cabrona, necessitaves diners perguanyar diners".En definitiva, Kaputt és el disc imprescindible d'aquest any, un disc que tinc la sensació queserà molt influent però que, per sobre de tot, us transportarà al món de Destroyer, un món enquè res no té importància, excepte la música.

2M83 ­ Hurry Up, We're DreamingSota el nom M83 s'hi amaga el músic francès Anthony Gonzalez. Aprincipis del 2011 va avisar que estava treballant en un disc "molt èpic"i, per sort, encara que en algunes cançons sembli que el món està apunt d'acabar­se el resultat és més variat. Hurry Up, We're Dreamingés un disc doble, una obra conceptual sobre els somnis. Us recomanoescoltar­lo tot d'una tirada: si ho feu, mentre treballeu o navegueu perinternet, podreu comprovar com cada nova cançó us porta a un nivell més de profunditat.Quan arribeu a la sisena cançó, Raconte­Moi Histoire, veureu que la immersió ja és total. Éscom una mena de faula, contada per un nen, en què s'explica l'existència d'una granota ambpoders transformadors i sens dubte és un dels moments més tendres de l'any: "És tan divertitser una granota... Et pots submergir en l'aigua i travessar rius i oceans, i pots saltar tot eltemps i a qualsevol lloc". Però en el disc també podem trobar moments més chic, com aMidnight City ("La ciutat és la meva església"), aterradors com a Wait, que acaba amb unscrits angoixants ("No hi ha temps, no hi ha temps") o tristos, com a My Tears are Becoming aSea, que constata que de vegades l'allunyament de la realitat també pot ser un allunyamentde les coses que estimen ("Les estrelles i els planetes em criden des d'un milió d'anys lluny detu").Sempre he tingut una debilitat pels discos dobles, especialment si, com aquest, ofereixenexperiències intenses i profundes.

3Girls ­ Father, Son, Holy GhostLa diferència, potser, és la marcada personalitat del seu cantant,Cristopher Owens, que es deixa sentir en cada nota del grup. Fins ala seva adolescència, Owen va estar pres dins la secta dels "Nensde Déu", que van deixar morir el seu germà gran perquè no creienen les atencions mèdiques i que obligaven la seva mare a prostituir­se. També els tenienprohibit escoltar altra música que no fos la que feien ells mateixos i tinc la sensació que totaixò es reflecteix en la passió per la música i per la vida que trasllú tot el disc. Escoltar­lo éscom fer un viatge fascinant per la Costa Oest a través de tonades que evoquen The BeachBoys o The Doors.Extret d'Abracadabrant 2

4Daniel Darc ­ La Taille de mon âmeDarc és un artista realment especial, de ben segur un dels més destacats del'actualitat. El disc que acaba de publicar és un d'aquells escassos artefactes queens ajuden a viure la vida amb més intensitat. Escoltar­lo des del principi fins al final és totauna experiència catàrtica que ens fa passar per diversos estats d'ànim. Feu­ho i tindreu bandasonora assegurada, com a mínim, per als propers quatre anys.Extret d'Abracadabrant 5

5Panda Bear ­ TomboyAdmeteu­ho. Avui dia, si no sou en Noah Lennox, sou anodins. Totsvoldríem ser teòlegs i ser més moderns que ningú, fer unes cançonsmeravelloses i, a més, anar d'humils per la vida. Però com que nopodem, ens hem d'acontentar esperant els nous llançaments de PandaBear i d'Animal Collective. Aquest any ha estat el torn de l'ós i ha tret undisc menys pretenciós que l'anterior però que convenç (carai siconvenç!) amb cada nova audició. Si sou capaços d'escoltar Afterburneri quedar­vos impassibles és que no teniu sang a les venes.6Real Estate ­ DaysL'entramat que formen amb les guitarres recorda les textures deJohnny Marr, però la manera de cantar té més tirada a les bandesamericanes, sobretot a Death Cab For Cuttie. En resum, els fans delpop hem tingut sort amb el segon disc d'aquest grup. A més, fa pocvan demostrar a la sala KGB de Barcelona que són capaços de defensar­ne les cançons endirecte amb força solvència. La més esperada va ser la instrumental Kinder Blumen. No teniuganes d'esbrinar per què?

8Beirut ­ The Rip TidePop d'autor de bouquet inconfusible que transmet, emociona i il∙lusiona.Brindem pels músics precoços.Extret d'Abracadabrant 1

7St. Vincent ­ Strange MercyAnnie Clark ha rebutjat el paper de femme fatale i ha decidit ser lanostra amiga. Strange Mercy és la seva última col∙lecció deconfessions. Escolteu­les i després digueu­me que Cruel no ha estatuna de les cançons de l'any...

9John Maus ­ We Must Become The PitilessCensors Of OurserlvesI aquest disc, què? Doncs no espereu cremar la sola de les vostressabates a la pista de ball, però si voleu us podeu estirar al llit i somiar enun món fet de purpurina.Extret d'Abracadabrant 010Loney, Dear ­ Hall MusicEn aquests temps en què alguns músics s'han de morir perencapçalar les llistes de vendes i en què d'altres en tenen prou deplagiar el “Ritmo de la noche”, commou l'obsessió de certs artistesper reflectir la seva personalitat en unes cançons plenesd'emotivitat.Extret d'Abracadabrant 3

11 frases de filòsofs(seleccionades per Nuwanda)1. “No surt de les riqueses la virtut dels homes, sinó de la virtut les riqueses i totsels altres béns, tant els privats com els públics”. Sòcrates2. “Manca el valor de suportar el risc de ser un mateix”. Heidegger3. “Darrere seu, va deixar la raó; amb ell mateix s’endugué la fe”. SörenKierkegaard4. “L’home és una canya pensant, la més dèbil de la naturalesa; però és unacanya pensant, no fa falta que tot l’univers sencer s’armi per aixafar­la: un vapor,una gota d’aigua... són suficients per matar­la. Però encara que l’univers aixafésl’home, aquest seria més noble que allò que el mata; perquè sap que es mou, isap l’avantatge que té sobre l’univers: l’univers no sap res.” Pascal5. “Tot existent neix sense raó, es prolonga per feblesa i mor casualment”. Sartre6. “Sembla que el Bé de l’home consisteix en fer coses bones, excepte ellmateix”. Sant Agustí d’Hipona7. “Per escriure bé, s’ha d’escriure a l’ombra del pensament”. Simone Weil8. “En la voluntat hi ha motius de raó”. Edmund Husserl9. “Quan se suprimeixi la dimensió teològica de la nostra cultura, desapareixeràde l’univers allò que anomenem 'sentit'”. Horkheimer10. “La cultura uneix els homes, la política els separa”. Ionesco11. “El problema del nostre temps és que la gent està captivada per un sentimentde falta de sentit”. Viktor Frankl

+1Fernando Alfaro ­ La vida es extraña y raraLa vida és estranya, però seria més avorrida sense lescançons d'Alfaro. Després de quatre anys sense publicar capdisc, aquest 2011 ens ha tornat a oferir una altra ració de lanostra medecina preferida. 11 cançons embegudes de lamirada i l'humor peculiar del geni d'Albacete (afincat, per cert, des de fa un temps a Barcelona)i dels seus jocs de paraules característics ("entrego su amor borracho, hizo el amor ciego"). SiCamisa Hawaiana de Fuerza és el hit i Extintor de Infiernos la gran cançó, Sin Cobertura ésuna d'aquelles cançons que sempre ha fet Fernando Alfaro que emocionen fins al moll de l'os.Un nou disc del songwriter espanyol més important dels últims 20 anys.