FRANCESCA DEGO, violí

ORQUESTRA DE LA COMUNITAT VALENCIANA

CHISTOPHER FRANKLIN, director

10 FEBRER

19:30h.

2

PROGRAMA

I

Samuel Barber (1910-1981)Overture to ‘The School for Scandal’, opus 5

Leonard Bernstein (1918-1990)Serenade *

A partir d’El banquet de Plató, per a violí i or-questra de cambraA partir de El banquete de Platón, para violín y orquesta de cámara I. Phaedrus-Pausanias (Lento-Allegro marcato) II. Aristophanes (Allegretto) III. Eryximachus (Presto) IV. Agathon (Adagio) V. Socrates-Alcibiades (Molto tenuto-Allegro molto vivace)

3

Concert núm 1289 de la Societat Filharmònica de Castelló

II

Leonard BernsteinWest Side StoryDanses simfòniquesDanzas sinfónicas I. Prologue (Allegro moderato) II. Somewhere (Adagio) III. Scherzo (Vivace e leggiero) IV. Mambo (Meno presto) V. Cha-cha (Andantino con grazia) VI. Meeting Scene (Meno mosso) VII. Cool, Fugue (Allegretto) VIII. Rumble (molto allegro) IX. Finale (Adagio) Aaron Copland (1900-1990)RodeoQuatre episodis de dansaCuatro episodios de danza I. Buckaroo Holiday II. Corral Nocturne III. Saturday Night Waltz IIII. Hoe-Down

4

VA

ORQUESTRA DE LA COMUNITAT VALENCIANAOrquestra Titular del Palau de les Arts

Creada en 2006 i integrada per músics internacionals seleccionats pel seu director fundador, Lorin Maazel, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana (OCV) s’ha situat ràpidament entre els conjunts més ascendents del panorama internacional. La comesa fonamental de la formació és atendre l’orquestra en la temporada operística del Palau de les Arts. Sota la batuta de Lorin Maazel, l’orquestra va polir la seua tècnica i es va convertir en un conjunt versàtil capaç d’abordar partitures complexes i

5

d’estils molt diversos. Posteriorment, han passat pel pòdium titular les batutes d’Omer Meir Wellber i Fabio Biondi. En l’actualitat, Roberto Abbado és el Director Musical de l’OCV i el valencià Ramón Tebar és el seu Principal Director Invitat. El mestre Zubin Mehta, estretament vinculat amb l’orquestra des de la seua creació, l’ha dirigit tant en òperes com en concerts. Els dos cicles de la molt celebrada Tetralogia de Wagner han consolidat el prestigi internacional de la formació. A la seua ductilitat per a l’òpera, afig, a més, una personalitat brillant per a afrontar partitures ambicioses del repertori simfònic. La col·laboració d’altres grans figures de la direcció orquestral contemporània, com Riccardo Chailly,

6

Andrew Davis, Valery Gergiev, Gianandrea Noseda o Georges Prêtre, i la seua activitat en el mercat discogràfic han contribuït a fixar l’Orquestra de la Comunitat Valenciana entre els projectes simfònics més exemplars i dinàmics de l’actualitat.

Creada en 2006 e integrada por músicos internacionales seleccionados por su director fundador, Lorin Maazel, la Orquestra de la Comunitat Valenciana (OCV) se ha situado rápidamente entre los conjuntos más ascendentes del panorama internacional. El cometido fundamental de la formación es atender el foso en la temporada operística del Palau de les Arts. Bajo la batuta de Lorin Maazel, la orquesta pulió su técnica y se convirtió en un conjunto versátil capaz de abordar partituras complejas y de muy diversos estilos. Posteriormente, han pasado por el podio titular las batutas de Omer Meir Wellber y Fabio Biondi. En la actualidad, Roberto Abbado es el Director Musical de la OCV y el valenciano Ramón Tebar su Principal Director Invitado. El maestro Zubin Mehta, estrechamente vinculado con la orquesta desde su creación, la ha dirigido tanto en óperas como en conciertos. Los dos ciclos de la muy celebrada Tetralogía de Wagner han consolidado el prestigio internacional de la formación. A su ductilidad para la ópera, añade, además, su brillante personalidad para afrontar ambiciosas partituras del repertorio sinfónico. La colaboración de otras grandes figuras de la dirección orquestal contemporánea, como Riccardo

ES

7

Chailly, Andrew Davis, Valery Gergiev, Gianandrea Noseda o Georges Prêtre, y su actividad en el mercado discográfico han contribuido a fijar a la Orquestra de la Comunitat Valenciana entre los proyectos sinfónicos más ejemplares y dinámicos de la actualidad.

8

Christopher Franklin, directorNascut a San Francisco i educat a Berlín, va començar la seua carrera a Itàlia dirigint als principals teatres i festivals: la Scala, Òpera de Roma, Maggio Musicale Fiorentino, Festival de Pesaro, San Carlo de Nàpols, Comunale de Bolonya, Massimo de Palerm, Regio de Torí, Carlo Felice de Gènova, Lirico de Càller i Piccolo de Milà.

En concert, ha col·laborat amb les orquestres Royal Philharmonic de Londres, Simfònica de Sidney, National Philharmonic de Rússia, Simfònica de Munic (gira per Alemanya), Simfònica de la SWR, Maggio Musicale Fiorentino, La Monnaie de Brussel·les, Verdi de Milà, Filharmònica de l’Arena de Verona, Teatro Regio de Torí i la Filharmònica Toscanini de Parma, entre d’altres, amb solistes de la talla de Salvatore Accardo,

VA

9

Boris Belkin, Bruno Giuranna, Natalia Gutman, Mischa Maisky, Pietro De Maria, Enrico Pastura o Marco Rizzi.

Manté una estreta vinculació artística amb Juan Diego Flórez, a qui ha dirigit en concert en sales com Konzerthaus de Viena, Herkulessaal de Munic, Alte Oper de Frankfurt, Philharmonie de Colònia, Théâtre des Champs Elysées de París, Musikhalle d’Hamburg, Festspielhaus de Baden Baden, Konzerthaus de Dortmund i Cadogan Hall de Londres.

En temporades recents ha abordat un repertori variat que inclou títols com Doubt de Douglas Cuomo a l’Òpera de Minnesota; Hamlet, La Cenerentola, Così fan tutte a Torí i Càller; Death in Venice a Mèxic; Le Comte Ory a Atenes; L’amour coniugale de Mayr; La cambiale di matrimonio i La gazzetta (enregistrades pel segell Naxos) al Festival Rossini de Wildbad; Une Éducation manquée de Chabrier i La cambiale di matrimonio al Festival de Wexford; Sweeney Todd de Sondheim a Bolonya; Die lustige Witwe a Nàpols i Gènova; La sonnambula a París; Cavalleria rusticana i I pagliacci a Macerata; Otello de Rossini i I puritani a Barcelona; Tristan und Isolde a Trieste; Turandot a San Francisco; Thaïs, La traviata i Elektra a Minneapolis; Lucia di Lammermoor a Tenerife; Hänsel und Gretel a San Francisco. Al Palau de les Arts ha dirigit Café Kafka, Jeanne d’Arc au bucher, The Turn of the Screw i Peter Grimes.

10

Christopher Franklin, director Nacido en San Francisco y educado en Berlín, comenzó su carrera en Italia dirigiendo en los principales teatros y festivales: la Scala, Ópera de Roma, Maggio Musicale Fiorentino, Festival de Pésaro, San Carlo de Nápoles, Comunale de Bolonia, Massimo de Palermo, Regio de Turín, Carlo Felice de Génova, Lirico de Cagliari y Piccolo de Milán. En concierto, ha colaborado con las orquestas Royal Philharmonic de Londres, Sinfónica de Sídney, National Philharmonic de Rusia, Sinfónica de Múnich (gira por Alemania), Sinfónica de la SWR, Maggio Musicale Fiorentino, La Monnaie de Bruselas, Verdi de Milán, Filarmónica de la Arena de Verona, Teatro Regio de Turín y la Filarmónica Toscanini de Parma, entre otras, con solistas de la talla de Salvatore Accardo, Boris Belkin, Bruno Giuranna, Natalia Gutman, Mischa Maisky, Pietro De Maria, Enrico Pace o Marco Rizzi. Mantiene una estrecha vinculación artística con Juan Diego Flórez, a quien ha dirigido en concierto en salas como Konzerthaus de Viena, Herkulessaal en Múnich, Alte Oper de Fráncfort, Philharmonie de Colonia, Théâtre des Champs Elysées en París, Musikhalle de Hamburgo, Festspielhaus en Baden Baden, Konzerthaus de Dortmund y Cadogan Hall en Londres. En temporadas recientes ha abordado un repertorio variado que incluye títulos como Doubt de Douglas Cuomo en la Ópera de Minnesota; Hamlet, La Cenerentola,

ES

11

Così fan tutte en Turín y Cagliari; Death in Venice en México; Le Comte Ory en Atenas; L’amour coniugale de Mayr; La cambiale di matrimonio y La gazzetta (grabadas por el sello Naxos) en el Festival Rossini de Wildbad; Une Éducation manquée de Chabrier y La cambiale di matrimonio en el Festival de Wexford; Sweeney Todd de Sondheim en Bolonia; Die lustige Witwe en Nápoles y Génova; La sonnambula en París; Cavalleria rusticana e I pagliacci en Macerata; Otello de Rossini e I puritani en Barcelona; Tristan und Isolde en Trieste; Turandot en San Francisco; Thaïs, La traviata y Elektra en Mineápolis; Lucia di Lammermoor en Tenerife; Hänsel und Gretel en San Francisco. En el Palau de les Arts ha dirigido Café Kafka, Jeanne d’Arc au bucher, The Turn of the Screw y Peter Grimes.

12

Francesca Dego, violíAclamada per les seues interpretacions convincents i técnica impecable, Francesca Dego és una de les violinistes més sol·licitades. Col·labora amb orquestres com Philharmonia de Londres, Hallé de Mánchester, Nacional d’Escòcia, Gürzenich de Colònia, Simfònica de Tòquio, Filharmònica de Niça, Simfònica de Sevilla, Philharmonia d’Auckland (Nova Zelanda) i Het Gelders Orkest de Arnhem (Països Baixos), entre d’altres. És artista del segell Deutsche Grammophon, amb el qual ha publicat recentment un CD de recital, Suite Italienne, i un àlbum amb obres de Paganini i Wolf-Ferrari (Simfònica Ciutat de Birmingham dirigida per Daniele Rustioni). Resideix a Londres i toca un violí Francesco Ruggeri (Cremona, 1697) i el Guarneri del Gesù (Cremona, 1734) que va tocar Ruggiero Ricci.

VA

13

ES

Francesca Dego, violínAclamada por sus convincentes interpretaciones y técnica impecable, Francesca Dego es una de las violinistas más solicitadas. Colabora con orquestas como Philharmonia de Londres, Hallé de Mánchester, Nacional de Escocia, Gürzenich de Colonia, Sinfónica de Tokio, Filarmónica de Niza, Sinfónica de Sevilla, Philharmonia de Auckland (Nueva Zelanda) y Het Gelders Orkest de Arnhem (Países Bajos), entre otras. Es artista del sello Deutsche Grammophon, con el que ha publicado recientemente un CD de recital, Suite Italienne, y un álbum con obras de Paganini y Wolf-Ferrari (Sinfónica Ciudad de Birmingham dirigida por Daniele Rustioni). Reside en Londres y toca un violín Francesco Ruggeri (Cremona, 1697) y el Guarneri del Gesù (Cremona, 1734) que tocó Ruggiero Ricci.

14

NOTES AL PROGRAMAUn programa molt americà, amb Hollywood a “tota virolla”, és el que l’Orquestra del Palau de les Arts ens ofereix aquesta vesprada, perquè, com és ben sabut, si hem de buscar les grans obres simfòniques del nostre temps, hem d’acudir indefectiblement a les bandes sonores dels films. L’“Overture to The School for Scandal”, signada el 1931 per Samuel Barber, va ser un èxit quan es va estrenar i va catapultar la fama del seu autor. L’obra de Richard Sheridan, “The School for Scandal”, de 1777, és una comèdia de costums amb l’estigma de Goldoni, tripijocs i conflictes amorosos. L’obertura de Barber incideix hàbilment en el tarannà de la comèdia de Sheridan, ja que fa ús d’un melodisme provocatiu, l’efervescent, sobretot d’un eixerit color orquestral. És un rondó en miniatura en el qual els temes s’entremesclen amb tota l’agudesa de l’embullada comèdia de Sheridan. L’inici degotat i impetuós d’aquesta peça és seguit per un tema bucòlic de l’oboé, repetit per uns arcs de sonoritat exuberant. La secció central, en la varietat que té, torna a manifestar la multiplicitat de la trama del segle díhuit. En aquesta, el compositor de Pennsilvània fa un ús enginyós de la cançó infantil del joc, «Vaig enviar una carta al meu amor», mentre que els conflictes harmònics i les excentricitats rítmiques mantenen l’ànim optimista. Curiosament, es tracta d’una obra completament moderna, molt del segle XX, sense concessions per al pastitx del segle XVIII. En aquesta, el músic va demostrar el seu enginy, l’habilitat que tenia com a

VA

15

instrumentador, així com la capacitat per a adaptar-se a situacions teatrals del passat amb un idioma musical del present. La “Serenade, after Plato: Symposium, for violin” (després del Simposi de Plató) de Leonard Bernstein, que generalment es classifica com un concert per a violí, ha sigut pedra de toc per a molts grans violinistes, com ara Joshua Bell, Gidon Kremer i Isaac Stern. Es basa en el Simposi de Plató, el text en el qual va introduir el seu concepte d’amor, però es fa palesa per mitjà dels conceptes de set pensadors diferents, cada un lloant un aspecte diferent de l’amor, I. Fedro: Pausànies, lent i allegro, II. Aristòfanes, allegretto, III. Erixímac, presto, IV. Agàton, adagio, i V. Sòcrates: Alcibíades, molto tenuto i allegro molto vivace. Bernstein va condensar alguns dels altaveus, que van donar com a resultat una estructura de cinc moviments.Bernstein no va tindre la intenció de seguir literalment el text del Simposi: «No hi ha un programa literal per a aquesta serenata». En canvi, va seguir la forma general del diàleg, amb cada moviment derivat del material del moviment anterior. Sens dubte, és una de les obres més experimentals i dissonants del director i compositor de Massachusets, que integra alguns aspectes de les tècniques compositives de dotze tons. Tan interessant és la composició que, fins i tot, va arribar a prefigurar la Simfonia 14 de Dmitri Xostakóvitx. En l’últim moviment, com no podia ser d’una altra manera, inclou elements del jazz, pel qual tenia una indiscutible devoció. La serenata, encara que és una miqueta

16

críptica i és difícil derivar el vertader significat que té, sembla ser una expressió de les opinions polítiques i morals de Bernstein, sobretot pel que fa al pacifisme. El seu criteri va ser tan manifest que va estar fins i tot sota vigilància per part de l’FBI, perquè es temia que fora un simpatitzant comunista. També l’obra és un referent de la contradicció sexual que sentia, ja que, malgrat el seu matrimoni, el mestre va ser un homosexual declarat. Aquest dilema es fa palés en la paradoxa de l’obra i, sobretot, en certs passatges que sostenen que l’homosexualitat no s’ha de considerar moralment incorrecta. Quan “West Side Story” va arribar a Broadway, al setembre de 1957, es va considerar una fita en el teatre estatunidenc. Els elements de les tradicions escèniques musicals d’Europa i Amèrica es van fusionar en una forma d’art original que no és ni òpera ni comèdia musical, però que és les dues coses. La presència de la dansa en l’espectacle és absolutament cabdal (per favor, recordem-hi la pel·lícula, que crec que qui escriu açò l’ha visionada almenys cinc vegades) i va tindre tanta grandesa que el compositor va dur a terme una suite que és una de les seues obres simfòniques més celebrades mundialment.

El pròleg (allegro moderato) materialitza dramàticament la rivalitat creixent entre les dues bandes d’adolescents, els Jets i els Sharks. En algun lloc (adagio). Segueix un ballet de somni, en què les dues colles s’uneixen en una amistat que dona pas a un scherzo (vivace e leggiero) en què les bandes se separen de les muralles de la ciutat i, de

17

sobte, es troben en un món lúdic d’espai, aire i sol. El popular mambo ens porta de nou al món real, amb un ball competitiu en el gimnàs entre les colles. A aquest li segueix un txa-txa-txa (andantino amb grazia) en el qual Tony i María es veuen per primera vegada i ballen junts com qualsevol pas de dos dels ballets clàssics, però amb vivaces síncopes i, després, l’idil·li de les primeres insinuacions amoroses. Una seqüència de ball elaborada, en la qual Riff porta els Jets a aprofitar l’hostilitat impulsiva que tenen, es resol en una fuga intensa convulsada i bel·licosa. La batalla de les colles climàtiques Rumble (molto allegro) té un clima convuls en què dos líders de colles, Riff i Bernardo, són assassinats. El final (adagio), amb l’“I Have a Love” de María, es desenvolupa en una processó que recorda la visió de “Somewhere”. Ahhhhhhhhhh. Aquest comentarista ha de demanar disculpes, ja que no li han passat la versió concreta de la qual és la selecció de danses que s’interpreta aquesta nit, de les cinc orquestrades, tant per Bernstein com per uns altres autors. He optat per la més habitual. Espere haver-hi encertat. El ballet «Rodeo», encarregat a Copland pel Ballet Rus de Monte Carlo el 1942, posseeix un sabor territorial molt far west, per al qual utilitza un recull de cançons populars. L’argument presenta el rodeo del dissabte a la vesprada al sud-oest dels Estats Units, en què els vaquers exhibeixen les habilitats del

18

seu ofici, de manera que brinden un aparador de possibles parelles per a femelles sense parella. Copland concedeix al viril Buckaroo Holiday (el buckaroo deriva del vaquer espanyol, que significa “vaquer”) síncopes audaces i percussió d’esclafit, que reflecteixen les emocions impetuoses de l’espectacle. Les evocacions de Copland de les extensions àmplies del territori ramader es poetitzen en la dicció dels arcs en “Corral Nocturne” que sospira nostàlgicament, amb un peu recolzat en la barra inferior de la tanca del corral i una xiqueta al braç. L’afinada bullícia dels prefacis de “Saturday Night Waltz”, ofereix un vals molt ianqui, que queda així com molt Hollywood, amb bes inclòs de John Wayne a Maureen O’Hara. Finalment, arriba el popular Hoe-Down, a manera de zapateado, també EUA, amb els violins rascant amb entusiasme: no hi ha lloc per al refinament, ací la diversió esclata en tot el seu frenesí. Qualsevol pel·lícula de «pistolers» assumiria amb gust aquesta excepcional partitura descriptiva.

Antonio Gascó

NOTAS AL PROGRAMA Un programa muy Americano, con Hollywood a «toda pastilla», es el que la Orquesta del Palau de les Arts nos ofrece esta tarde, pues como es sabido si hemos de buscar las grandes obras sinfónicas de nuestro tiempo, hemos de acudir indefectiblemente a las bandas sonoras de los films. La «Overture to The School for Scandal»

ES

19

firmada en 1931 por Samuel Barber fue un éxito en su estreno y catapultó la fama de su autor. La obra de Richard Sheridan «The School for Scandal» de 1777 es una comedia de costumbres con el estigma de Goldoni, gatuperios y conflictos amorosos. La obertura de Barber incide hábilmente en el talante de la comedia de Sheridan. Haciendo uso de un melodismo provocativo el efervescente, sobre todo de un vivaracho color orquestal. Es un rondó en miniatura en el que los temas y se entremeten con toda la agudeza de la enredada comedia de Sheridan. Su inicio goteado y impetuoso es seguido por un tema bucólico del oboe, repetido por unos arcos de sonoridad exuberante. La sección central en su variedad vuelve a manifestar la multiplicidad de la trama dieciochesca. En ella el compositor de Pensilvania, hace un uso ingenioso de la canción infantil del juego, «Le envié una carta a mi amor», mientras que los conflictos armónicos y las excentricidades rítmicas mantienen el ánimo optimista. Curiosamente se trata de una obra completamente moderna, muy siglo XX, sin concesiones para el pastiche del siglo XVIII. En ella el músico de demostró su ingenio, su habilidad como instrumentador y su capacidad para adaptarse a situaciones teatrales del pasado con un idioma musical del presente. La «Serenade, after Plato: Symposium, for violin» (después del Simposio de Platón) de Leonard Bernstein, que generalmente se clasifica como un concierto para violín, ha sido piedra de toque para muchos grandes violinistas como Joshua Bell, Gidon Kremer e Isaac Stern. Se basa en el Simposio de Platón, el texto en el que introdujo su concepto

20

de amor, pero se patentiza a través de los conceptos de siete pensadores diferentes diferentes, cada uno alabando un aspecto diferente del amor, I. Fedro: Pausanias, lento y allegro, II. Aristófanes, allegretto, III. Erixímaco, presto, IV. Agatón, adagio y V. Sócrates: Alcibiades, molto tenuto y allegro molto vivace. Bernstein condensó algunos de los altavoces, dando como resultado una estructura de cinco movimientos. Bernstein no tuvo la intención de seguir literalmente el texto del Simposio: «No hay un programa literal para esta serenata». En cambio, siguió la forma general del diálogo, con cada movimiento derivado del material del movimiento anterior. Sin duda es una de las obras más experimentales y disonantes del director y compositor de Massachusets, que integra algunos aspectos de las técnicas compositivas de doce tonos. Tan interesante es la composición que incluso llegó a prefigurar la Sinfonía 14 de Dmitri Shostakovich. En su último movimiento, no podía ser de otro modo, incluye elementos del jazz, por el que tenía una indiscutible devoción. La Serenata aunque es un tanto críptica y es difícil derivar el verdadero significado, parece ser una expresión de las opiniones políticas y morales de Bernstein, sobre todo respecto al pacifismo. Su criterio fue tan manifiesto estuvo incluso bajo vigilancia por parte del FBI, porque se temía que fuera un simpatizante comunista. También la obra es un referente de su contradicción sexual, puesto que pese a su matrimonio el maestro fue un declarado homosexual. Este dilema

21

se patentiza en la paradoja de la obra y sobre todo en ciertos pasajes que sostienen que la homosexualidad no debe considerarse moralmente incorrecta. Cuando «West Side Story» llegó a Broadway, en septiembre de 1957, se consideró un hito en el teatro estadounidense. Los elementos de las tradiciones escénicas musicales de Europa y América se fusionaron en una forma de arte original que no es ni ópera ni comedia musical y es las dos cosas. La presencia de la danza en el espectáculo es absolutamente capital (por favor, recordemos la película, que creo que quien esto escribe ha visionado al menos cinco veces) y tuvo tanta grandeza que el compositor llevó a cabo una suite que es una de sus obras sinfónicas más celebradas mundialmente. El Prólogo (Allegro moderato) materializa dramáticamente la creciente rivalidad entre las dos bandas de adolescentes, los Jets y los Sharks. En algún lugar (adagio). Sigue un ballet de ensueño, en que las dos pandillas se unen en amistad ue da paso a un Scherzo (Vivace e leggiero) en que las bandas se separan de las murallas de la ciudad y de repente se encuentran en un mundo lúdico de espacio, aire y sol. El popular Mambo nos lleva de nuevo al mundo real con un baile competitivo en el gimnasio entre las pandillas. A este sigue un Cha-cha-chá (andantino con grazia) en el que Tony y María, se ven por primera vez y bailan juntos como cualquier pas a deux de los ballets clásicos, pero con vivaces

22

sincopas y luego el idilio de las primeras insinuaciones amorosas. Una secuencia de baile elaborada en la que Riff lleva a los Jets a aprovechar su hostilidad impulsiva, se resuelve en una Fuga intensa convulsionada y belicosa. La batalla de las pandillas climáticas Rumble (Molto allegro) tiene un clima convulso en que dos líderes de pandillas, Riff y Bernardo, son asesinados. El Final (adagio) con el «I Have a Love» de María se desarrolla en una procesión que recuerda la visión de «Somewhere». Ahhhhhhhhhh. Este comentarista debe pedir disculpas puesto que no se le ha pasado la versión concreta de cual es la selección de danzas que se interpreta esta noche, de las cinco orquestadas, tanto por Bernstein como por otros autrores. He optado por la más habitual. Espero haber acertado. El ballet «Rodeo», encargado a Copland por el Ballet Ruso de Monte Carlo en 1942, y posee un sabor territorial muy far west para el que utiliza un ramillete de canciones populares. El argumento presenta el rodeo del sábado por la tarde en el sudoeste de Estados Unidos en que los vaqueros exhiben las habilidades de su oficio, brindando un escaparate de posibles parejas para hembras sin pareja. Copland concede a su viril Buckaroo Holiday (el buckaroo deriva del vaquero español, que significa “vaquero”) audaces sincopas y percusión de latigazo, que reflejan las impetuosas emociones del espectáculo. Las evocaciones de Copland de las amplias extensiones del territorio ganadero se

23

poetizan en la dicción de los arcos en «Corral Nocturne» que suspira nostálgicamente, con un pie apoyado en la barra inferior de la cerca del corral y una niña en el brazo. El afinado bullicio de los prefacios de Saturday Night Waltz, ofrece un vals muy yankee, que queda así como muy Hollywood con beso incluido de John Wayne a Maureen O’Hara. Finalmente, llega el popular Hoe-Down, a modo de zapateado, también EEUU, con los violines rascando con entusiasmo: no hay lugar para el refinamiento aquí la diversión estalla en todo su frenesí. Cualquier película de «pistoleros» asumiría con gusto esta excepcional partitura descriptiva.

Antonio Gascó

Col·labore:

PRÒXIMS CONCERTS Abonament d’hivern 2019

DUO DE PIANO MORALES DE MARÍA14/02/2019 – 19.30h.

PROGRAMAI - J. Brahms: Sonata per a dos pianos en fa m, op. 34bII - P.I. Txaikovski: Suite Trencanous, op. 71a M. Ravel: La valse

Entrada: 18 – 12 – 8 €

LA CETRA BAROCKORCHESTER BASEL&PATRICIA PETIBON22/02/2019 – 19.30h.

Encara queda molt per dir, escriure i fer sobre el tema de la conquesta del Nou Món, i Patricia Petibon és una d’aquelles artistes estranyes que té el do de deixar-nos veure les imatges del passat amb nous ulls i fer comentaris. Tot sembla atemporal, el segell dels grans artistes. Patricia Petibon és coneguda pel seu repertori de música barroca francesa i Mozart, així com pel seu repertori modern. La seua tessitura aguda és molt àmplia, així com la seua capacitat gestual d’interpretació. Acompanyada per la La Cetra Barockorchester Basel, orquestra suïssa de pràctica d’interpretació històrica fundada en 1999 amb seu a Basel.

SOLISTESPatricia Petibon, sopranoHermine Martin, flauta i gaitaYula Slipovich, percussióÉva Borhi, violíPROGRAMA «Nou Món»

Entrada: 25 – 18 – 12 €