PÀGINES 6 i 7 d’agost de 2004 minical · gueres, l’hospici d’Olot, plànols de Sant Feliu de...

Reportatge Matemàtica aplicada L’enginyeria del segle XVIII a Girona PÀGINES 2 I 3. Entrevista Ángel Corella «A l’artse li ha de donar més sortida». PÀGINES 4 i 5. Entrevista David Minoves «L’ONG és un símptoma d’una malaltia» PÀGINA 9.

Dom

inic

alDiumenge 29d’agost de 2004

Diari de Girona ReportatgeMamífers del PirineuEls animals que poblavenles muntanyes i lesplanes de les comarquesgironines. PÀGINES 6 i 7

ARLES DE TEC «LES GORGES DE LA FOU»EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN

D’ABRIL A NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORESPÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA

PRATS DE MOLLÓ

MONTFERRER

CORSAVI(CORSAVY)

COLL D’ARES

CERET

PERPINYÀ(PERPIGNAN)

EL PERTÚS(LE PERTHUS)

ARLES DE TEC(ARLES SUR TECH)

LA FOU

Nunc Minerva, postea Palas» («Primer la sa-viesa, després la guerra«) era el lema dela Reial i Militar Acadèmia de Matemàti-

ques de Barcelona, que entre 1720 i 1803 varealitzar una destacadíssima tasca de forma-ció d’enginyers, bona part d’ells militars, quegràcies als coneixements adquirits en aquestcentre realitzarien importants projectes, tantmilitars com civils, en el conjunt de Catalu-nya, en d’altres indrets de l’Estat espanyol itambé a Amèrica. El castell de Sant Ferran deFigueres, fortificacions a Girona, Roses, Cada-qués, Palamós, Hostalric, Olot i Puigcerdà, pontsa Girona, una església a Roses, un palau a Fi-gueres, l’hospici d’Olot, plànols de Sant Feliude Guíxols, etc., són alguns dels projectes exe-cutats a les comarques gironines durant el se-gle XVIII en els quals van intervenir enginyersformats a l’acadèmia barcelonina.

Un equip de treball interdisciplinar (la sevacomissió permanent la formen el cap de laDemarcació de Costes de Catalunya, ManuelNovoa; el coronel director del Museu Militar deMontjuïc, Francisco Segovia; el professor titu-lar d’Art Modern i Contemporani de la Uni-versitat de Barcelona Juan Miguel Muñoz, i eltinent coronel de l’Estat Major Manuel Alon-so) ha realitzat una investigació sobre aquestaacadèmia, un dels fruits de la qual és una ex-posició –comissariada per Francisco Segovia iper Pere Molas, catedràtic d’Història Modernade la UB– que fins dimecres, dia 1 de setem-bre, es pot visitar a les Drassanes de Barcelo-na. Prèviament s’havien fet exposicions al cas-tell de Sant Ferran de Figueres i al castell deMontjuïc de Barcelona, centrades en aquestesdues fortaleses, i s’està enllestint l’edició d’unllibre que recollirà tota la informació que s’ha

2 DominicalDiumenge 29d’agost de 2004

DominicalPasseig General Mendoza, 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: JORDI VILAMITJANA (UNCÉRVOL AL PARC D’ANIMALS DE LES AN-GLES).

29 d’agost de 2004

4 i 5 EntrevistaÁngel CorellaConsiderat per bona part de lacrítica com el millor ballarí delmón, troba insuficient lapromoció de la dansa clàssica.

6 i 7 ReportatgeMamífers del PirineuAnimals que havien poblat lesmuntanyes i planes gironinespoden ser observats en estatde semillibertat a Les Angles.

8 ReportatgeLa mort del pare

9 EntrevistaDavid MinovesEl director de l’AgènciaCatalana de Cooperació alDesenvolupament reclama mésconscienciació a la societat.

13 GastronomiaCom tractar el peix

14 Col·leccionismeRecords olímpics

SUMARI

1

2

MatemàticaaplicadaEls enginyers militars formats durant el segle XVIII a l’Acadèmia

de Matemàtiques de Barcelona van realitzar obres molt importantsa nombroses localitats de les comarques gironines.

TEXT: ALFONS PETIT

recopilat. Tot el projecte de recerca l’ha impul-sat la Inspecció General de l’Exèrcit de Ter-ra, amb seu a Barcelona, al capdavant de laqual hi ha el general Francisco Boyero.

UNA NECESSITAT MILITAR L’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelonava néixer responent a una necessitat militar:transformar els antics castells en fortificacionsabaluardades per poder fer front a la impor-tància creixent de l’artilleria. Però tal coms’afirma en el catàleg de l’exposició sobre elcentre, aquest objectiu inicial seria àmplia-ment superat i els enginyers formats a l’acadè-mia «van transformar la construcció naval iles infrastructures a banda i banda de l’Atlàn-tic», ja que s’hi van «desenvolupar els avençosque amb major rapidesa s’havien difós a Eu-ropa, enfront d’altres àmbits immobilitzats delsaber tradicional». Així, dels coneixements ad-quirits a l’acadèmia van néixer, per exem-ple, els castells de Sant Ferran de Figueres ode Montjuïc de Barcelona, però també la Uni-versitat de Cervera, la Catedral de Lleida, elbarri de la Barceloneta de Barcelona, la Fà-brica de Tabacs de Sevilla, etc.

En la segona meitat del segle XVII i en elsprimers anys del segle XVIII, les guerres en-tre Espanya i França van ser una constant, iCatalunya, per òbvies qüestions geogràfiques,hi jugava un paper molt destacat. Els proble-mes que la Corona espanyola tenia per con-tenir els atacs francesos van portar-la a bus-car la manera de millorar la seva tècnica mi-litar. I ho va fer amb la creació de centreseducatius per formar enginyers militars ambles tècniques més avançades d’Europa. El mésdestacat va ser la Reial Acadèmia Militar delsPaïsos Baixos, situada a Brussel·les, que finsal seu tancament, l’any 1706, va rebre en-ginyers que s’hi anaven a formar en el dis-seny i la construcció de fortaleses, l’aixeca-ment de plànols i la concepció d’estratègiesd’atac i defensa.

La pèrdua dels Països Baixos per part dela Corona espanyola va obligar a crear unanova acadèmia a la Península, i es va deci-dir fer-la a Catalunya precisament per la per-sistent situació de conflicte bèl·lic amb França.L’any 1697, un despatx reial ordenava la cre-ació de l’acadèmia de Barcelona, però la se-va posada en marxa va ser un procés inter-mitent, precisament a causa de les guerres.El centre, de fet, no va obrir definitivamentles portes fins a l’any 1720, i en el seu im-puls definitiu hi va tenir molt a veure el re-torn a Espanya d’enginyers militars que finsllavors realitzaven la seva funció a les desa-paregudes possessions europees. Entreaquests destacava especialment Jorge Prós-pero de Verboom, un militar d’origen belgaa qui la Corona espanyola va encarregar l’or-ganització del cos d’enginyers i que és con-siderat com el fundador de l’acadèmia.

L’acadèmia va arribar al seu moment demàxim esplendor l’any 1738, amb Pedro deLucuce com a director, que va redactar elreglament que l’havia de regir, i que poste-riorment serviria per a d’altres centres simi-larrs. Durant tot el segle XVIII l’acadèmia deBarcelona va ser el principal centre per a laformació dels enginyers espanyols, fins queal final del segle les reformes dels ensenya-ments militars i la modernització dels estu-dis d’enginyers van suposar el seu tancament,concretament l’any 1803. A partir de la sevadesaparició es crearia una nova acadèmia aAlcalá de Henares, embrió de la futura Acadè-mia Militar d’Enginyers, mentre que a Madridnaixeria l’Escola de Camins, inici dels estu-dis civils d’enginyeria.

UNA GRAN OBRA La principal obra que hi ha a les comarquesgironines derivada de la Reial i Militar Acadè-mia de Matemàtiques de Barcelona és el cas-tell de Sant Ferran de Figueres, consideradala major fortalesa amb baluards de tot Euro-pa. Les obres del castell van començar el 4de setembre de 1753, seguint el projecte realit-zat per l'enginyer general Juan Martín Zerme-ño, que s’havia format a l’acadèmia barcelo-nina. Per aixecar les seves muralles i cons-truir el seu sistema defensiu exterior va sernecessari el treball diari de milers d'obrersdurant gairebé 50 anys. L’any 1766, regnantCarles III, la fortalesa va ser lliurada a l'Exèr-cit. Les obres dels edificis interiors s’allarga-rien encara fins a la fi del segle i algunes nos'arribaren a acabar.

La fortalesa té un perímetre exterior, me-

surat sobre el parapet del camí cobert, de3.125 metres, i un altre d'interior, mesurat so-bre el cordó de la muralla, de 2.100 metres.Entre el camí cobert, dotat de travessos i es-paioses places d'armes, i la mateixa murallade la fortalesa, s'estén el fossat que, ambuna superfície propera a les 15 hectàrees,dóna espai a les obres defensives exteriors.

Tal com detalla l’equip que ha fet la inves-tigació sobre l’acadèmia, la plaça projectadaper Martín Zermeño –inspirada en els modelsdels tractats francesos i anglesos– és de do-ble recinte: «L’interior format per cinc baluards,una plataforma i sis cortines; l’exterior el cons-titueixen sis tenalles, dues contraguàrdies iset revellins. Tot això, envoltat per una fos-sa i l’esplanada». Les raons per a la traça«s’adaptaven al terreny existent, el qual, enfunció de les seves condicions, era suscepti-

ble d’un o altre tipus d’atac per part de l’ene-mic». A l’interior de la fortalesa hi havia unarsenal, un hospital, un edifici destinat a es-tat major d’artilleria, un altre de forns, unaesglésia i blocs o illes d’habitatges. Les cons-trucccions, algunes inacabades, s’aixecavenal voltant d’una gran plaça central, sota laqual hi havia grans cisternes, que responienal concepte de plaça forta, que duia implíci-ta la possibilitat d’haver de resistir llargs set-ges, cosa que obligava a emmagatzemar ali-ments i aigua potable.

A la zona inferior de la fortificació tambéhi havia sistemes contramines subterranis,perquè al marge del bombardeig sistemàticde l’artilleria, un dels sistemes d’atac de l’èpo-ca consistia en la construcció de mines quepermetien accedir a les fosses salvant el re-cinte defensiu.

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, retrat de JorgePróspero de Verbo-om, considerat elfundador de la Reiali Militar Acadèmia deMatemàtiques deBarcelona.

1Una imatge recentdel castell de SantFerran de Figueres.Foto: Conxi Mo-lons.2Plànol del castell deSant Ferran, elaboratl’any 1764 per JuanCaballero.3Un dibuix del castelld’Hostalric i els seusvoltants.4Un plànol del fortdels Caputxins deGirona, elaborat perJuan Baptista Mac-Evans l’any 1733.5Plànol de la ciutatargentina de BuenosAires elaborat a fi-nals del segle XVIII.6Maqueta d’una mà-quina hidràulica perposar pilones al mar.7Una esfera armilarque s’usava a l’aca-dèmia per resoldreproblemes d’astro-nomia (procedènciafrancesa, seglesXVII-XVIII, MuseuNaval de Madrid).

(Els plànols i els ob-jectes reproduïts enaquest reportatgeformen part de l’ex-posició sobre l’aca-dèmia que es fa ales Drassanes deBarcelona)

3

4

5

6 7

Á ngel Corella (Madrid, 1975) és des del’any 1996 el primer ballarí del presti-giós American Ballet Theatre, amb seu

a Nova York (Estats Units). Ha interpretat elsprincipals papers del ballet clàssic –de DonQuixot a El llac dels cignes, passant per LaBayadère, El Corsari o Giselle, per posar no-més alguns exemples– i actua com a ballaríconvidat a les principals companyies de totel món. Fa només unes setmanes, Corella re-cuperava la forma, després de les vacances,a l’escola de dansa Cont-Class de Girona,on s’integrava com un més en les classesdel centre, signava autògrafs i es deixavafotografiar amb alumnes i professors, con-cedia entrevistes, i acceptava realitzar, a pe-tició del fotògraf, salts tan espectaculars comel que es pot veure, pas a pas, sota d’aques-tes línies. Tot amb una gran amabilitat i sem-pre amb un somriure als llavis.

Per què s’ha comprat una casa precisa-ment a Sant Feliu de Guíxols? Catalunyam’encanta i m’hi volia quedar, sobretot pelprojecte de la Fundació, que esperem quees quedi aquí i que s’hi puguin posar en mar-xa l’escola-residència per a nens d’11 a 18anys, i la possible companyia internacionalde dansa. I vaig anar amb el cotxe conduintper tota la costa, per tot el Maresme, i des-prés vaig fer la carretera de Tossa de Mar aSant Feliu de Guíxols, i el primer lloc onem vaig aturar va ser a Punta Brava, a SantFeliu, i hi vaig trobar la casa que volia.

Què té d’especial? Me’n vaig enamorar per-què el lloc està molt bé i a més la casa estàpenjant sobre el penya-segat, i té vistes ober-tes al mar. És un lloc molt especial, tot el con-trari del que és Nova York.

Per a una persona que viatja tant, i queactua arreu del món, una casa així deuser per descansar-hi de tant en tant? Tincmoltíssima feina i estic continuament viat-jant. Actuo a Espanya, i després me’n vaiga Austràlia, i després a Nova York, i des-prés al Japó... i necessito de tant en tant undescans, sí.

Llegint el seu currículum, sembla que jaho hagi fet gairebé tot en el món de ladansa... Sempre queda molt per fer. Ara ma-teix pel que estic lluitant més és per la Fun-dació, pel projecte que tinc, que espero queen un futur serà on invertiré tot el meu temps.A més crec que és molt necessari en un paíscom Espanya, que té tant de talent en el món

de la dansa i en el món de les arts, i en can-vi la gent ha de marxar perquè aquí no s’hitroba sortida.

Per què passa, això? Perquè durant molttemps no hi ha hagut una companyia de dan-sa clàssica. Les entitats en general s’han obli-dat que és un art primari, i en canvi la gentno està adormida, i s’està movent i està inten-tant que aquest art torni a reviure. En el seumoment, la Companyia Nacional de Dansaes va dedicar a fer només neoclàssic i llavorstot el públic de clàssic es va quedar senseel que buscava. I n’hi ha moltíssim, de pú-blic de dansa clàssica, com n’hi ha d’òpera.En qualsevol part del món la dansa és tanimportant com l’òpera, i aquí a Espanya, encanvi, no ho és. Hem de fer reviure aquestentusiasme, però no per part del públic, sinóper part d’entitats, que han d’obrir els ulls.

Sorprèn que la gent respongui quan hiha ha espectacles, i que surtin artistes, ique en canvi falli la base... Passa que nos’han vist grans espectacles de dansa en molttemps. Se’n veuen esporàdicament, algunesgrans companyies vénen quatre o cinc dies,però no es tracta d’una oferta estable. Cre-ar tradició i crear una certa dependència enel públic, en el bon sentit de la paraula, ésa dir, que la gent vulgui anar a veure espec-tacles de dansa, porta temps, no es fa de lanit al dia. La primera vegada que jo vaig veu-re un espectacle d’òpera em va semblar unavorriment, i era una òpera mitjanament bona.El segon cop vaig anar al Metropolitan, a veu-re La Bohème, i vaig quedar impressionat, ivaig descobrir que m’agradava. I tot i així latercera vegada tenia ganes d’anar-hi però vaigtrigar una mica... i ara sóc un fan de l’òpe-ra i hi vaig contínuament. Per tant, penso quesi aquestes dues primeres vegades vas a veu-re un bon ballet i t’enganxa, ja tens un es-pectador per a tota la vida. Si en canvi lasegona i la tercera vegades són espectaclesnomés mitjanament bons, o fins i tot me-diocres, que també passa, per desgràcia, per-què contractar una companyia com l’Ame-rican Ballet, o el Ballet de l’Òpera de París,o el Royal Ballet costa moltíssims diners, is’estimen més portar una companyia queno costi tant i que, amb tots els meus res-pectes, no té el mateix nivell de l’AmericanBallet... Aquí estàs perdent molt públic.

La gent hi va però no s’hi enganxa... Si ésalgú que li agradi molt, i que sigui un apas-sionat de la dansa, tant li fa, perquè anirà a

veure qualsevol cosa. Però si és una perso-na que no està acostumada a veure dansa ique fins i tot ha anat a veure l’espectacle unamica forçat per la seva dona, o per un cosío per algú, és més difícil.

No ho compararé amb el futbol, perquèés diferent... Hi ha països on és tan im-portant o més.

Del que diu, es desprèn que si es fessinprogramacions de dansa com se’n fan deteatre o d’òpera la gent hi aniria molt mési hi hauria més interès... Sí, i la prova ésque cada cop que es fa un bon espectacle,quan porto l’«Estrelles de l’American Ballet»,per exemple, que és un espectacle que heposat a punt per poder representar algunacosa bona de dansa clàssica a Espanya, estàsempre tot venut, a tot arreu s’esgoten lesentrades... Sempre és ple. No és que el pú-blic no estigui interessat, és que no li ofe-reixen espectacles.

Com porta el contrast entre ser una per-sona cèlebre a Nova York i en canvi aquíser força desconegut? Ho porto força bé.La meva no és una celebritat que no emdeixi caminar als Estats Units. És cert que emparen pel carrer, i que demanen que signiautògrafs, o que em criden des de l’altra ban-da de la vorera, però no és com una estre-lla de cinema, que no podria caminar. Ésun respecte diferent el que et té la gent. I elque passa aquí, a Espanya, en realitat hoentenc perfectament perquè no he actuat tan-tes vegades com per ser una celebritat comho sóc a Nova York o a Londres o en d’al-tres indrets.

Els artistes d’aquí difícilment seran re-coneguts a casa seva si han de marxar afora a triomfar... Crec que a l’art se li hade donar més sortida al país.

Quin nivell hi ha a Espanya en dansa con-temporània? El nivell és excel·lent, molt bo,perquè fins ara és el que es ve fent durantmolts anys. La companyia de Nacho Duatoés meravellós el que fa, la companyia de Vic-tor Ullate és força bona...

Si bé és més difícil veure espectacles dedansa clàssica, sí que hi ha més dansacontemporània. Alguns excessos que s’hihan fet poden haver restat públic a ladansa? Sí i no. La dansa contemporània sem-pre és més econòmica. És més difícil fer ba-

4 DominicalDiumenge 29d’agost de 2004 ÁNGEL Corella Ballarí

Considerat per bona part de la crítica especialitzada com el millor ballarí del món, Ángel Corella ha passaGuíxols, on va fer quinze dies de vacances en una casa que es va comprar el mes de desembre passat; dtacle «Stars of the American Ballet» al Festival de Cap Roig de Calella de Palafrugell i iniciar una gira per d

“A l’art se li ha dedonar més sortida”

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIES: DAVID ESTANY

Ángel Corella vafundar fa uns anysuna Fundació queporta el seu nom ique persegueix undoble objectiu: cre-ar una escola-resi-dència a l’Estat es-panyol per a jovesballarins i ballarinesd’entre 11 i 18anys, i posar enmarxa una grancompanyia interna-cional de dansa,amb caràcter esta-ble, també a l’Estatespanyol. La inten-ció de Corella ésque tant l’escola-re-sidència com lacompanyia tinguinla seva seu a Cata-lunya, perquè tot ihaver nascut a Ma-drid, la seva famíliasempre ha tingutmolta relació ambCatalunya.

Paral·lelament alsprojectes de la Fun-dació, Corella conti-nua amb la sevacarrera com a ba-llarí, que va iniciar al’escola de VíctorUllate, a Madrid. El1991 va guanyar elprimer premi alConcurs estatal deBallet, i el 1994guanyava la meda-lla d’or al ConcursInternacional deDansa de París. El1995 va ingressarcom a solista al’American BalletTheatre, del qualn’es ballarí principaldes del 1996. Desde llavors, ha ac-tuat també com aballarí convidatamb les principalscompanyies de ba-llet clàssic del món,com el britànic Ro-yal Ballet, el Balletde la Scala de Milào The AustralianBallet. L’any 2002va guanyar el preminacional de dansadel Ministeri de Cul-tura, en la categoriad’interpretació.

Una fundacióper la dansa

llet clàssic de bona qualitat que fer ballet ne-oclàssic de bona qualitat. Fer bona coreogra-fia sempre és difícil, en el clàssic o en el con-temporani, però en el contemporani no ne-cessites tants mitjans. I com que només s’hafet neoclàssic o contemporani, sí que s’haempentat molta gent a haver de sortir a l’es-tranger, perquè volien fer dansa clàssica. Itot i així hi ha molts ballarins que s’estan for-mant ara i que si no canvien les coses, queesperem que canviïn amb la meva funda-ció, hauran de sortir a l’estranger.

Com està el projecte de la seva fundació?Va sortint endavant, fent passes força grans.El més difícil és recaptar prou diners per aun projecte tan gran, perquè volem que si-gui una cosa ben feta, no fer-ho a mitges.Perquè ja és hora que tots ens conscien-ciem que és necessari, ens agradi o no ensagradi la dansa, és necessari.

Com se sent quan llegeix o sent que elqualifiquen com el millor ballarí del món?La veritat és que sóc molt autocrític, i quanem poso a la barra sóc el primer que em veigmalament això, i allò i allò altre. Quan fa tanttemps que treballes davant del mirall i etconeixes tan bé, i et coneixes com a perso-na, perquè també passo força temps sol...Ballo amb altres companyies com a ballaríconvidat, i quan ballo amb la meva compa-nyia conec les persones que la formen, peròdesprés potser viatjo a Austràlia, i ballo ambun ballet d’allà, i hi conec una o dues per-sones però no conec la companyia. Tot aixòfa que t’acabis coneguent força bé a tu ma-teix. A més, els meus pares sempre m’haninculcat que cal ser persona abans que ba-llarí, i que camioner i que qualsevol altracosa, perquè al final del dia el que et que-da ets tu mateix i la teva família i els teusamics i la gent que t’estima.

Es considera el millor ballarí del món?No, no penso que hi hagi millor ni pitjor.La reacció del públic és el que parla, i quanet reconeixen d’una manera tan evident...Sempre hi ha favorits, i a un li agrada un, ia un altre un altre, però que hi hagi tantaunanimitat de reaccions del públic, i queaquestes tres mil i pico de localitats del Me-tropolitan s’omplin cada cop que tu balles,i que t’aplaudeixin quan surts a l’escenari,per a mi això és suficient. La resta és unamica extra. Per a una persona potser jo sócel millor ballarí del món, per a una altrapersona ho serà José Carreño, o Julio Boc-ca, o Ethan Stiefel. Hi ha moltíssims ballarinsmolt bons que avui dia es poden disfrutar di-ferents ballarins i en diferents espectacles.

La vida activa dels ballarins, com la delsesportistes d’elit, és curta, en general...Depèn de com et cuidis.

Veu lluny, encara, el final de la seva ca-rrera com a ballarí? No gaire lluny (riu).Depèn molt de com et cuidis, de les ganesque tinguis d’estar sobre l’escenari, i a vega-des veus ballarins que no poden fer el quesolien fer quan eren joves. Ser una ombradel que he estat o del que sóc no m’agrada-ria. Penso que en el moment que ja vegi queem costa, no crec que aguanti... Potser aixòés el que dic ara, no sé què passarà, peròpenso que sabré fer el pas força bé. No emquedaré enganxat, perquè m’agrada tant en-senyar i ajudar a diferents ballarins a acon-seguir girar més o saltar més... o alguna metaque s’han marcat... M’agrada tant com ballar.

L’atreu l’activitat com a coreògraf? No.Crec que ser coreògraf és molt més compli-cat i molt més difícil. La gent es pensa quequalsevol pot ser coreògraf i no és tan fàcil.Només he coreografiat una vegada.

Entrevista


at part d’aquest estiu a les comarques gironines. Primer a Sant Feliu dedesprés, recuperant la forma a Girona, abans de presentar el seu espec-diferents indrets de l’Estat espanyol abans de marxar cap a Austràlia.

“Els meus

pares semprem’han inculcat

que cal serpersona

abans queballarí, i quecamioner i

que qualsevolaltra cosa,

perquè al finaldel dia el queet queda ets

tu mateixi la teva família

i els teusamics i la gentque t’estima.“

El Parc d’animals de Les Angles és a to-car del poble i de l’estació d’esquí fran-cesa de Les Angles, a 1.800 metres, a

la comarca del Capcir (Alta Cerdanya), albell mig del Pirineu gironí. A escassos quilò-metres de Puigcerdà, el Parc és una reservanatural de gran interès perquè ofereix la pos-sibilitat de contemplar dotze mamífers sal-vatges del nostre país, els animals que hanpoblat durant segles muntanyes i planes dela nostra geografia. És una aposta de la co-marca i de moltes associacions protectoresd’animals a partir del projecte de Laurent iCharles Balaguer. El 20 de desembre farà 10anys de la seva inauguració.

ELS NOSTRES MAMÍFERS A la cova 120 de Sales de Llierca, a la Covad’Aragó de Tautaüll, al Cau del Duc de To-rroella de Montgrí, al Puig d’en Roca del Plade Girona i en moltes altres conegudes ex-cavacions de les comarques gironines s’hi hantrobat restes dels grans mamífers salvatgesque van habitar aquestes terres i que degue-ren servir també d’aliment als primers homí-nids de casa nostra, fa centenars de milersd’anys. Óssos, llops, cérvols, cabres, senglars,bisons, cabirols i companyia han habitat du-rant milers d’anys els nostres boscos, les nos-tres muntanyes i les nostres planes. Totsaquests animals són avui admirables al Parcd’animals de Les Angles.

La visita al Parc no és una simple visitazoològica a un grup d’animals exposats al pú-blic per a solaç i divertiment; els mamífersque hi viuen en semillibertat recorden al vi-sitant la importància de totes les formes devida i la necessitat de preservar-ne l’equilibri;i interroguen sobre la cultura predadora del’espècie humana, que ha fet desaparèixer lamajor part dels mamífers salvatges del país.Els antecessors d’aquests animals eren fa se-gles animals habituals a les nostres contrades.

A part de la presència fòssil d’aquests ani-mals a les excavacions i a les pintures rupes-tres de les coves, la tradició oral ha dut finsals nostres dies el llegendari màgic, literari icultural de tota la fauna que un dia va po-blar el país. L’ós bru, per exemple, és unanimal mític del Pirineu que ha donat el seunom a molts indrets i que protagonitza mul-titud d’històries i de llegendes. La marmota,desapareguda fa 10.000 anys i reintroduïda alPirineu l’any 1960, és el sentinella de les mun-tanyes perquè xiula davant el més mínimperill. El llop, el cérvol, el mufló o la cabrahan farcit la literatura popular de casa nos-tra de fantàstiques llegendes. Tot aquest pa-tracol cultural, literari i tradicional il·lustra ifa més gran la presència de mamífers semi-lliures al bell mig de Pirineu gironí.

L'ós bru (Ursus arctos) és un animal moltrobust. Té les ungles corbes i molt desenvolu-pades, el musell allargat i el pelatge molt densi de color terrós. Habita als boscos d'Europai a regions temperades o fredes d'Àsia. A laPenínsula Ibèrica, viu al Pirineu central i occi-dental i a la serralada Cantàbrica. N'hi haviaabans a tot el Pirineu català. Ara mateix escalcula que en tot el Pirineu en sobreviuenuns 10 exemplars. El verí, la persecució di-recta (pels danys que causa a la ramaderia)i la destrucció del seu hàbitat són les causesprincipals de la seva progressiva desaparició.El 1996 s'inicià un programa europeu de rein-troducció de l'ós bru al Pirineu, que contem-plava l'alliberament d'óssos al Pirineu catalài francès. La forta oposició per part de la po-blació de les zones on s'havien d'alliberarels primers exemplars portà a la total para-lització del projecte al territori català.

La presència de l’ós és detectable en forçatradicions. El Ball de l’ós, per exemple, ésun ball molt primitiu que representa la cace-ra i l'afaitada de l'ós. De caràcter carnava-lesc, es balla als Pirineus, des del Pallars alVallespir. El locucionari català també es faressò dels óssos: «viure com un ós» és una ex-pressió catalana que vol dir «viure solitari, de-fugint la societat dels homes»; «lleig com unós» es diu d'un home lleig i pelut; «semblarun ós ballant» al·ludeix a la poca habilitat dan-sadora; «ser pelut com un ós» és ser molt imolt pelut... La toponímia reflecteix tambéel pas de l’ós: Pic de l’ós (2 349 m., a les Ga-rrotxes de Conflent), Pla de l’Orsa (Vilallon-ga de Ter), Osor, etc. Àdhuc hi ha una plan-ta: l’orella d'ós (Ramonda myconi), de la fa-mília de les gesneriàcies, de color violeta fosc,endèmica dels Pirineus i de les muntanyes ca-talanídiques que en medicina popular és usa-

Mamífers delPirineu

Dotze animals que havien poblat zones de muntanya i planes de les comarques gironines poden ser contemplats en estat de

semillibertat en un parc a Les Angles, molt a prop de Puigcerdà.

TEXT I FOTOGRAFIES: JORDI VILAMITJANA I PUJOL

Les Angles

FoixCouiza

Quillan

Axat

Mont-Louis

Font-romeu

Bourg-Madame

Puigcerdà

Andorra

BARCELONA

MONTPELLER

Túnel del Cadí GIRONA

1

2


El Parc de Les An-gles ocupa una im-portant extensió debosc al Pla de Mir(37 hectàrees) i per-met, a través d’un re-corregut de 3,5 quilò-metres, conèixer enestat semisalvatgedotze animals mamí-fers del Pirineu.

(Fonts per a l’elabo-ració del reportatge:Grec.net i Enciclopè-dia de Fantasia Po-pular Catalana)

da com a pectoral. L’onomàstica úrsida ésigualment important: Artur, Garcia (literal-ment, «l’ós»), Garcés, Ors, etc... Prudenci Ber-trana, amb L'ós benemèrit i altres bèsties (1932);Salvador Espriu, amb L’ós Nicolau, o Saga-rra, amb En Joan de l’ós han contribuït a lamitificació de tan extraordinari animal.

Antigament hom creia que l’home descen-dia de l’ós. L’ós bru ha encarnat a casa nos-tra la divinitat guaridora, la força i la fecundi-tat. És un animal lunar perquè desapareix al’hivern i apareix de bell nou a la primavera,mor i ressuscita. Simbolitza l’hivern. Per laCandelera treu la pota a fora de la cova perveure si ja comença a fer bo («Per la cande-lera, l’ós surt de l’ossera»).

El llop (canis lupus) és un mamífer carní-vor. Té el musell allargat, les orelles grossesi erectes i les potes llargues i robustes, ambquatre dits armats de poderoses ungles. El pe-latge és fosc al dors i a les parts superiorsdel cap, i de gris a lleonat als costats. Habi-ta arreu: al pla i a la muntanya. És carnívor,però també menja carronyes, bulbs i tuber-cles. És un caminador infatigable que fa cons-tantment llargues distàncies i emet un udolcaracterístic. Els llops viuen en grups fami-liars jeràrquics, excepte durant l'època dereproducció i d'acoblament, en què viuen perparelles. Quan cacen, s'associen generalmenten grups de fins a 30 individus, sobretot du-rant l'hivern. Actualment només se’n trobena l'Amèrica del Nord, al centre i al nord d'À-sia, a Escandinàvia, a la Itàlia centromeridio-nal i a la península Ibèrica. A la resta d'Euro-pa foren exterminats. Als Països Catalans desa-paregueren al s. XIX. Tanmateix, el 12 defebrer passat el conseller de Medi Ambient dela Generalitat, Salvador Milà, confirmà de ma-nera oficial que el novembre de 2003 els ser-veis del Parc Natural de Cadí-Moixeró van de-tectar la presència d'un llop salvatge a Catalu-nya, cosa que no s'esqueia des de feia 70 anys.Les anàlisis de les femtes indicaven que pro-bablement es tractava d'un mascle solitari quedevia haver arribat al Pirineu català des delsApenins italians, on aquesta espècie animalha augmentat la seva població els darrers anysgràcies a un programa de protecció.

Hi ha una llarga tradició de llops a casa nos-tra. La toponímia geogràfica, notari mut dela vida, ens en dóna importants exemples:Cantallops, Gratallops, Montllobar, Vall-llobe-ra, el Pas de Llop, Sant Esteve del Llop, Comade Llops, Ferrera de Llops, El puntal dels llops,Pic de Llops, Sant Llop de Viabrea, Sant Llopd’Hostavinyà, Ermita de Sant Llop de Torrent...i fins i tot el carrer del Llop a Girona mateix!Hi ha frases i locucions catalanes absoluta-ment licantròpiques: «tenir veu de llop», «te-nir veu d’haver vist el llop», «menjar com unllop», «veure les orelles al llop», «usar parau-les d’ovella i fets de llop», «ser un llop ambpell d’ovella», «llops amb llops no es mosse-guen», etc... Àdhuc el lèxic comú serva lespetjades del llop: llobarros del mar a la casso-la, llobatons als caus d’escoltes, pets de llopen micologia, llops de mar a coberta amb unapipa encesa, pa de llop en botànica, dent dellop en joieria, raïm de llop a les vinyes... Enels contes més terrorífics de la infància hi hallops: la Caputxeta Vermella, Els Tres Porquets,Els Cabridets i el Llop, Pere i el Llop... Als Pas-torets de Folch i Torres, Jetsè dóna l’ànimaal Diable si li porta la pell del llop que se limenja el ramat. A Terra Baixa, l’amo Sebas-tià ofereix un duro a Manelic per cada llopque mati.

El porc senglar (Sus scrofa) és un mamí-fer d'aspecte massís. Té el morro truncat, mò-bil, ben desenvolupat, i d'una gran sensibili-tat tàctil i olfactiva. El pelatge és constituït perpèls gruixuts i aspres (cerres) de color grisclar a negre. Les dents canines els surten capa fora i en els mascles poden arribar fins a30 cm. És un animal omnívor i fer. La do-mesticació del senglar donà lloc durant el Ne-olític al porc domèstic. Adonis fou mort perun senglar i la seva sang convertida en anè-mone. És una espècie ben coneguda de casanostra. En no tenir depredadors naturals (llopsi óssos), aviat es torna una plaga i s’han d’or-ganitzar sovint batudes de cacera. De fet, s’haconvertit en un perill fins i tot a les carrete-res. Havia estat un animal sagrat entre els drui-des cèltics: el sacrificaven a Belenos la nitde pleniluni del solstici d’hivern. Senglar Rockés el nom d’un festival de música rock quese celebra des de fa anys. El nom senglar dita un home és sinònim de rústec, bèstia i indò-mit. El civet de senglar és un plat exquisit.

El cérvol (Cervus elaphus) és un mamíferremugant de dimensions mitjanes (165 a 250cm. de llargada i 105 a 150 cm. d'alçada a lacreu) i d'aspecte àgil i robust. El cap és allar-gat, i el coll, llarg i musculat. Els masclessón proveïts de banyes, grosses i ramificades,que muden anualment. Viuen en zones fo-restals muntanyoses, però s'adapten bé a lesplanes frondoses amb torrenteres. Els mas-cles vells viuen aïllats a les parts altes de lesmuntanyes. La «llengua de cérvol» és una fal-guera que creix en llocs ombrívols. Cerverai Cervià de Ter són topònims que deuen elseu origen als cérvols. Era el missatger delsdéus antics. És símbol de la vida que es re-nova, per les banyes que són com branquesd’arbre. Portar un tros de banya de cérvol en-comana força genital.

La daina (Dama dama) és un cèrvid méspetit que el cérvol (a penes arriba al metred'alçada i als 85 kg. de pes). Les banyes sóncilíndriques a la base i en forma de pala al'extremitat. És un animal típic dels boscos.No és gens esquerp, i no és estrany de veu-

re'l en parcs públics. Dins l'organització escol-ta, una daina és cadascuna de les noies de seta onze anys que constitueixen un estol. L’ex-pressió «Lleuger com una daina» referida a unapersona serveix per ponderar-ne l’agilitat.

El cabirol és un remugant de petites dimen-sions, amb el pelatge de tons predominant-ment bruns rogencs, i clapat de blanc en elsindividus joves. Les banyes dels mascles, pe-tites i caduques, presenten poques ramifica-cions i són bifurcades a la punta. Són moltàgils i ràpids. Habiten en boscos espessosde muntanya durant l'estiu, i baixen a les vallsa l'hivern. Són dòcils, tímids i pacífics. S'ali-menten d'herba, brots tendres, fulles i fruita.S'adapten bé a la vida en captivitat. El picde Costa Cabirolera és a la Baixa Cerdanya.

El mufló (Ovis musimon) és un òvid remu-gant d’uns 70 cm. d'alçada, amb les banyesmolt desenvolupades en els mascles i pràcti-cament inexistents en les femelles. Originaride Sardenya, Còrsega i Xipre, ha estat intro-duït en altres punts d'Europa, en molts delsquals probablement s'havia extingit. A la Pe-nínsula Ibèrica, hom l'introduí a la serra deCazorla el 1954 i, des del 1971, als ports deBeseit i, posteriorment, al Pirineu català. Ha-bita en ramats, dirigits per un mascle d'unacerta edat.

L’isard (Rupicapra rupicapra) és un bò-vid remugant de la subfamília dels caprinsque fa uns 60-75 cm. d'alçària i té banyes per-sistents primes i llises i amb la punta corbaen forma de ganxo. Habita en petits grups ales grans altures rocalloses i poc accessibles(800-3.000 m.) durant l'estiu i a les boscúriesmés baixes durant l'hivern. És herbívor i unexcel·lent escalador. Habita als Pirineus, alsPicos de Europa, als Alps, als Apenins, alsAbruços, als Carpats, al Caucas i a l'Àsia Me-nor. El Pic de Castell Isard és un cim (2 690m.) al nord del massís del Carlit (Alta Cer-danya).

La marmota és un mamífer de l'ordre delsrosegadors, d’uns 60 cm. (cua inclosa). El cosés rodó i aixafat, les orelles petites, les unglesgrosses i el pelatge molt espès. Són animalsexcavadors, de règim vegetarià i de costumscompletament nocturns. Fan amagatalls sub-terranis, on hivernen durant sis mesos. Pre-cisament «dormir com una marmota» i «sem-blar una marmota» fan referència a la inten-sitat del son d’alguns humans.

La cabra salvatge del Pirineu és de pelat-ge bru clar, amb el ventre blanquinós. La sec-ció transversal de les banyes és quadrangu-lar. Habita al vessant meridional dels Pirineus.Encara que protegida legalment d'ençà del1980, és una espècie amenaçada d'extinció.A l’escut de Maçanet de Cabrenys hi ha unacabra negra. «Estar com una cabra», «ser unacabra boja» i «estar cabrejat» mostren claramentl’ascendència d’aquest bestiar en el capteni-ment humà d’aquest rodal. Sopa de Cabraha estat un dels grups gronins de rock mésimportants dels país.

El bisó és un bòvid de cos robust i cap gros,amb banyes laterals, curtes, dretes i cilíndri-ques, implantades sobre un front ample. Tél'esquena molt alta, amb un gep voluminós.El pelatge és espès i llanós, més llarg sobreel terç anterior del cos, i forma una crineraatapeïda. Al mentó i al final de la cua té tam-bé una tofa de pèl. Fa aproximadament 2,30m. de llarg i 1,50 m. d'alt fins a l'esquena, ambun pes que pot arribar als 600 kg. Abans vi-via per tota l'Europa central, als boscs debedolls i de coníferes, i s'alimentava de brotsi fulles. La pressió humana, amb la reducciódel seu hàbitat natural i la cacera indiscrimi-nada, comportà la pràctica desaparició delbisó europeu. La seva silueta il·lustra les co-ves habitades pels homes prehistòrics.

El ren (Rangifer tarandus) és un cèrvid re-mugant, d'uns 2 m. de llargada, d'una alça-da al voltant d'1,40 m a la creu i fins a uns300 kg. de pes. Té el cap allargat, el muselleixamplat a la regió nasal, les orelles curtesi arrodonides, els ulls petits, el coll curt, eltronc allargat, les potes relativament curtes iel pelatge suau i molt dens amb una crineramolt vistosa al llarg de la gola. Les banyestenen una forma molt característica: fan unmig cercle obert pel davant i cap amunt, ambnombroses bifurcacions comprimides. Pre-fereix les regions de prades a l'estiu i les deboscos de coníferes, més meridionals, a l'hi-vern. Es nodreix de líquens, molses, escor-ces, herbes, etc... De sempre ha estat domes-ticat per l'home. Sant Nicolau (el Pare Noel)acut a les cases en un carro tirat per rens.

Fotos:Sobre aquestes lí-nies, un exemplar dellop fuig dels visitantsal parc d’animals deLes Angles.

1Un espectacular mu-fló mascle, sobre unaroca.2Una daina.3Un bisó.4Un ós bru jove.5Un porc senglar.

2

3

4

5

Reportatge


Com ja fèiem el mes anterior, plantegemen aquest reportatge dos fenòmens quetenen a veure amb el funcionament psi-

cològic dels nens i adolescents i que sovintsón poc consultats als especialistes. Són pro-blemes propis del funcionament familiar, ques’acostumen a tractar amb familiars, amicso coneguts, buscant saber com es resolen acasa dels altres els problemes que tots te-nim en ocasions. En aquest cas són, a més,dues matèries especialment rellevants i col-pidores: el dol infantil i les conductes suïci-des en la infància i l’adolescència.

EL DOL INFANTILEl patiment del fill per la mort d’un proge-nitor és especialment intens, sobretot quanles coses es tornen més difícils del que erenabans. Davant la notícia de la mort del pareo de la mare alguns nens responen ploranti d’altres, no. La tendència a plorar es ma-nifesta poc en els menors de 5 anys i en elsmés grans de 10 és prolongada. Quan lescondicions són favorables, el dol es carac-teritza per records i imatges de la personamorta, a més de tristesa per la seva mort.En el dol patològic, el nen té dificultats perexpressar el que sent, i sovint també es tro-ba que el pare supervivent no sap com aju-dar el nen a superar aquesta situació. Pertant, després que es produeixi la mort d’undels pares cal estar atent a les conductesdel nen per poder-lo ajudar a temps i evitarque s’hi fixi algun tipus de conducta desa-daptativa.

Entre els aspectes que influeixen en la si-tuació de dol del nen o adolescent desta-quen:

– El que se li diu i quan se li diu: En lamajor part dels casos la informació es dónade forma immediata, però en d’altres pot arri-bar a posposar-se setmanes o mesos. Enaquests casos se li diu que és de viatge o queestà a l’hospital. En moltes ocasions tambés’acostuma a dir que el pare desaparegutha anat al cel; quan la família no és creientel nen acostuma a pensar en el cel com sies tractés d’un lloc concret i llavors pot es-perar que el pare mort torni aviat. Tambése li pot dir en sentit metafòric que ha anata dormir i llavors aquest fet de dormir es con-verteix en una cosa perillosa. Les dues in-formacions bàsiques que s’han de donar alnen són que el pare mort no tornarà i queel seu cos reposa enterrat. És cert, però, queaquesta informació és difícil d’entregar per-què es vol protegir el nen.

– Idees del nen sobre la mort: Els nenscomencen a preguntar sobre la mort a travésd’experiències ocasionals (per exemple unanimal mort) i cal que en aquest moments’aprofiti per respondre a tots els seus dub-tes perquè es formi una adequada idea dela mort. Cal que sàpiga que tots tindremuna fi i que quan això succeeix és naturalsentir pena i estar tristos per aquella perso-na.

– Consideracions favorables al dol: Quehagi mantingut una relació segura i afectuosaamb els seus pares abans de la pèrdua, quese li doni informació precisa sobre allò queha passat, que se li permeti realitzar tota clas-se de preguntes i se li responguin de formahonesta, que participi de l’aflicció de la fa-mília, que compti amb la presència del pareviu o en el seu defecte d’un substitut de con-fiança per tal de garantir que continua larelació... Però en moltes ocasions s’observaque experimenta una sensació de la presèn-cia de la persona desapareguda; poden te-nir episodis de còlera i moments de culpa-bilitat; també temen que el pare que quedapugui morir i solen estar ansiosos i amb con-ductes difícils de comprendre. Quan els nenssón menors, i les condicions són favorables,

el dol dels nens es caracteritza per recordsi imatges persistents de la persona i per re-petits accessos d’anhel i tristesa.

– Resposta a la pèrdua: Algunes de lesrespostes són l’ansietat, la còlera i la culpa.L’ansietat es produeix perquè el nen queha tingut una pèrdua tem sofrir-ne una altrai això el farà molt sensible a tota separacióde la figura paterna que resta i a qualsevolindici que sembli indicar una nova pèrdua;pot buscar objectes compensadors (mantes,ninos...). La còlera és l’expressió d’algunsnens davant la pèrdua d’un pare; en ocasionspassen desapercebuts perquè la còlera s’ex-pressa de forma indirecta. La culpa pot aparèi-xer perquè el nen culpa algú o ell mateix perla mort d’un dels pares; els motius són per-què el nen no té idees clares sobre què cau-sa la mort i assigna gran importància al queveu, escolta, se li diu i diu.

CONDUCTES SUÏCIDESEl concepte de conducta suïcida engloba, enl’edat preadolescent i adolescent, tant les ide-es de mort que desencadenen actes d’auto-agressió com les ideacions que condueixena la mort (suïcidi aconseguit) o bé d’un in-tent fallit (intent de suïcidi).

És avui dia la segona causa de mort enl’adolescència-joventut (el període d’edatcomprés entre els 10 i 24 anys).

Els mètodes més freqüents, per ordre d’in-cidència, són els següents:

– Intoxicació amb monòxid de carboni.– Penjament.– Sobredosi de droga.– Armes de foc (de fàcil accés als Estats

Units).– Ofegament amb bossa de plàstic.– Electrocució.– Ofegament a l’aigua.– Decapitació.L’intent de suïcidi es pot desencadenar per

diverses i variades raons, entre les quals calesmentar:

– Una o més discussions o ruptures ambels pares.

– Un enfrontament amb ruptura o rebuigdel xicot/a, especialment si la relació era gra-tificant des del punt de vista afectiu, de su-port i comprensió.

– Quan l’escola o d’altres intenten comu-nicar als pares alguna cosa negativa.

– Algunes conductes antisocials podenacompanyar la presència de la conducta suï-cida: robatoris, fugues, saltar-se classes, in-timidar els altres....

(*) Psicòlegs clínics infanto-juvenils id’adults. Heia Psicologia, col.laboradors de

Serveis Mèdics Girona i GEM Olot(http://es.geocities.com/heiapsicologia).

La mort del pareEl patiment que experimenten nens i adolescents per la mort d’algun dels seus progenitors ésespecialment intens, la qual cosa fa més necessari que en els adults un adequat procés de dol.

Reportatge


TEXT: JORDI BARRIS I SANTIAGO BATLLE (*)

MA

RTÍ FE

RR

ER

David Minoves (Barcelona, 1969) ha cres-cut en la vida associativa, i a través dela seva trajectòria a ERC, amb formes

de participació política alternativa des del1985, com el Moviment d'Objecció de Cons-ciència (MOC), les campanyes per la insub-missió o contra el comerç d'armes. Va ser se-cretari general de les Joventuts d'ERC i mem-bre de l'Executiva Nacional, portant la relacióamb els moviments socials. Des del febrerocupa el càrrec de director de l'Agència Ca-talana de Cooperació al Desenvolupament.Pren una Coca-cola light mentre enraonem.Havia anat a Llançà a inaugurar el curs deCooperació sobre Amèrica Llatina de l'Escolad'Estiu organitzada pel Centre Català d’Anà-lisi i Informació Internacional.

El Govern s'ha plantejat ajudar a legalit-zar l'objecció fiscal, un fet que faria queles organitzacions solidàries disposessinde més fons per a la cooperació? Estemoberts a la reflexió… i, en aquests moments,iniciem molts fronts perquè el movimentassociatiu tingui carta de naturalesa. Hi es-tem a favor.

Quines iniciatives promou l'Agència Ca-talana de Cooperació al Desenvolupa-ment? Executa la política de la Generalitat.És a dir, gestiona el 0,7%, i el fa arribar alspaïsos menys desenvolupats, i als de conflic-te i postconflicte, mitjançant les ONG, univer-sitats, sindicats, empreses, etc. Tenim projec-tes de microcrèdits a l'Amèrica central, d’en-fortiment del paper de la dona al Marroc,de salut integral a Moçambic, per establirponts de diàleg a Colòmbia o per recuperarles llengües indígenes a Guatemala. Són di-versos.

I per què aquests, i no uns altres? Hi haun pla director que fixa els països priorita-ris i els sectors de la cooperació, i tenim unpla anual que redueix aquests països i n'in-trodueix de nous, en conflicte o postcon-flicte, com el Sàhara Occidental, Palestina,Colòmbia, els Balcans... Anem a un nou pe-ríode de cooperació, no tant a la quantitat,sinó a la qualitat. Catalunya no pot contri-buir en quantitat, sinó en la coordinació, con-certació i concentració en diferents països.

Els catalans són solidaris? Sí. L'adminis-tració sempre ha anat dues passes enrere.Ens hem de posar al dia. Tenim una pobla-ció molt conscienciada, com ho demostrala seva reacció a la guerra de Bòsnia o lacampanya contra la guerra de l'Iraq. I reco-neixem que els ajuntaments també han es-tat capdavanters, juntament amb les ONG.Qui no ha estat a l'alçada, fins ara, ha estatla Generalitat, que s'ho ha mirat amb recel.

Per què? Penso que no eren capdavantersdel pensament solidari. Finançaven l'activi-tat, però no pensaven en l'especialització iels resultats. No han preparat formadors, ambun màster o postgrau de formació en el de-senvolupament, en àmbit europeu.

Com explicaria a algú que no s'ha plan-tejat ajudar una ONG, o ser cooperant,que la seva actuació pot ser beneficio-sa? Si vols eradicar la pobresa no cal sermembre d'una ONG. Ni tampoc haver fet capactivitat altruista. Essent més responsable al'hora de consumir, i comprar, a l’hora d'evi-tar malbaratar l'energia, cercant productes decomerç just. Cal aplicar el sentit comú. Noentrar en una sèrie de circuits de mercat, iser responsables políticament. Les mobilitza-cions són un instrument més per fer políti-ca.

A on es pot dirigir algú que vulgui dedi-car un temps, el que sigui, a ajudar? Totsels agents de cooperació han de ser una einaútil. Col·laborem amb la Coordinadora d'ONGde Girona, a l'antiga estació del carrilet, per

potenciar les ONG de tot el territori.

Hi ha veus crítiques que diuen que allòque fa la cooperació és posar pedaços, iel problema, el repartiment desigual iabusiu dels diners i els recursos, conti-nua igual. L’ONG és un símptoma d'una ma-laltia. Es tracta de fer una feina de sensibi-lització. La idea no és fer allò que no fa elGovern, és canviar la realitat d'aquests paï-sos. Per això la feina de sensibilització a casanostra és tan important.

El futur són els crèdits de la banca èti-ca? És una iniciativa més. Ens plantegem quela relació de l'Agència amb les entitats bancà-ries passi per paràmetres ètics. Fem una in-versió de quatre anys per donar a conèixerla nostra tasca a Catalunya, per canviar hà-bits de consum.

Estar a prop d'una gran potència o te-nir petroli és la pitjor desgràcia? El pro-blema no és la matèria primera. No nomésés petroli. De vegades és una desgràcia te-nir materials per fabricar mòbils, o diamants.La relació perversa amb empreses que ex-ploten els recursos i no tenen una relació de-mocràtica amb els governs dels territoris.És la hipocresia d'aquestes empreses.

Com a persona que ha viatjat a zonesdeprimides, expliqui'm una escena queno se li esborrarà mai de la memòria.(S'ho pensa). Sí… la imatge que tinc més gra-vada és la ciutat de Bombai, una ciutat con-taminada fins a uns límits increïbles. On elsnens de les ciutats dormitori, les fabeles, elsnens de les castes més baixes, els pàries, con-viuen al costat de l'opulència més absoluta.Estan a tocar l’una de l'altra i no hi ha con-flicte social. Em va xocar culturalment, veu-re com hi ha gent que passa autèntica misè-ria, i no es revolten perquè ho tenen com unfet religiós o cultural.

Alguna cosa per destacar? Que la gent pren-gui consciència que tota la seva activitat potajudar a un món més just o pot agreujar lescoses. Quan va al súper, o tria una roba enlloc d'una altra, quan paga impostos, quanactua políticament. Que la gent pensi abansd'actuar i ho faci en conseqüència.

Com a integrant del Govern, no s'exi-geixen massa coses, i massa ràpid, a l’Exe-cutiu? Ha obert moltes expectatives. És boque se'ls demani moltes coses. Però cal quela gent sàpiga que plantegem objectius quenecessiten temps. De vegades fem planteja-ments a vuit anys, no a quatre.

Entrevista


DAVID Minoves Director de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

El màxim responsable de la cooperació catalana creu que la gent s'ha de conscienciar que pot con-tribuir a crear un món més just. I assegura que cal superar el model que aplicava l’anterior governde la Generalitat, i primar la qualitat i no la quantitat. En la persona de David Minoves, les organit-zacions no governamentals hi tenen dipositades moltes esperances.

“L’ONG ésun símptoma

d’una malaltia”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS

“Que la gent

prenguiconsciènciaque tota la

seva activitatpot ajudar aun món més

just o potagreujar lescoses. Quanva al súper,

o tria una robaen lloc d'una

altra,quan pagaimpostos,

quan actuapolíticament.Que la gentpensi abans

d'actuari ho faci en

conseqüència.“

Establimentsantics


L ’establiment va començar essent unapetita botiga de gra i queviures, peròl’any 1886 Esteve Sitjà i Dalmau i la seva

dona, Gertrudis Dausà, van començar a com-paginar aquesta activitat amb una mena defonda i taverna, on es feien menjars i esvenia vi al públic. La casa era molt petita iestava situada al carrer de Santa Maria. Elnegoci era familiar i s’explica que, quan s’aca-bava el menjar que hi havia a les cassoles,havien de tancar les portes i dir no als clients,malgrat que continuaven venent queviuresi vi.

A començaments del segle XX, el negociva passar a mans del fill del matrimoni,Tomàs Sitjà i Dausà, que va continuar ambla taverna i la fonda. Quan hi havia moltafeina hi anava una dona a cuinar que feiauns plats excel·lents, cosa que va fer aug-mentar la clientela, que en aquells anys es-tava formada, a banda de per gent del po-ble, per traginers, bosquetans, treballadorsdel suro i del ferrocarril. La gent de boscera la més assídua, així com els que treba-llaven a l’estació del tren, que en aquellaèpoca eren nombrosos, ja que Caldes de Ma-lavella era un centre neuràlgic de comu-nicacions, amb Llagostera i el port de SantFeliu de Guíxols per una banda i, per l’al-tra amb Cassà de la Selva i Girona. Durantla Festa Major i en dies assenyalats, Can Dal-mau s’omplia a més de músics i concertis-tes.

Durant la Guerra Civil l’establiment nova tancar, però hi havia dificultats tant perservir menjars com per obtenir queviures.Passada la guerra el racionament es va po-sar a l’ordre del dia i la clientela es veia obli-gada a anar a comprar amb tiquets per po-der adquirir sucre, farina, oli i altres pro-ductes bàsics per sobreviure. Amb tot, comque Caldes era una població agrícola, nohi faltaven molts productes del camp.

QUATRE REMODELACIONSCap als anys 1946/1947, el fill de Tomàs Sitjà,Pere Sitjà i Puig i la seva dona, Remei Es-parraguera i Duch, agafen les regnes del ne-goci, ja només com a botiga de queviures;l’activitat de cuinar menjars s’havia deixat.Encara seguia el racionament i els ciutadansanaven a l’Ajuntament a buscar els produc-tes que prèviament havien pagat. La clien-tela aleshores portava una llibreta i Pere Sitjài la seva esposa tallaven els cupons corres-ponents cada vegada que volien alguna cosa.

Curiosament en aquells anys arribavenen tren algunes dones des de Llançà i al-tres poblacions de l’Alt Empordà a vendrevi d’estraperlo. Aquesta activitat estava a l’or-dre del dia. També es negociava amb l’oliempordanès i altres productes de la terra.

La primera reforma de la casa es va ferl’any 1955, quan es va posar mosaic al ter-

ra i una porta nova més alta. L’any 1972,Rosa Sitjà i Esparraguera, filla de Pere i Re-mei, es va casar amb Jordi Dilmer i Diader.L’any següent, 1973, es va tirar tota la casaa terra i es va portar a terme una reforma to-tal, amb dues entrades, l’una pel carrer deSanta Maria i l’altra pel carrer de les àbsi-des romàniques. La botiga continua ja no-

més amb la venda de queviures i produc-tes d’alimentació. L’any 1978, Jordi Dilmers’incorpora íntegrament al negoci, que se-gueix fins ara com a botiga tradicional i ambuna clientela molt fidel, que sap que allà hitrobarà una atenció personalitzada. La pa-rella té fills, però no se sap si voldran con-tinuar amb el negoci.

Can DalmauCaldes deMalavella

Va iniciar la seva activitat el 1886 com a taverna i botiga de gra iqueviures, i més endavant també va ser una fonda; en l’actualitat

és un modern establiment dedicat als productes d’alimentació

Història

Can Dalmau vacomençar es-sent una botigade queviures ontambé s’hi feienmenjars com afonda. Més en-davant, a princi-pis de 1900, elshereus dels fun-dadors van con-tinuar amb elnegoci, però esdedicaven mésals queviuresque a la fonda.Després de laGuerra Civil vandeixar de fermenjars i es vandedicar íntegra-ment a la vendade queviures,que és l’activitatque es manté enl’actualitat.

Origen1886FundadorsEsteve Sitjà Dal-mau i GertrudisDausà.Propietària ac-tualRosa Sitjà i Es-parraguera.TreballadorsRègim familiar.ActivitatVenda de que-viures, fruites iproductes ali-mentaris.

TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU

De la plana de l’Empordà a les muntanyesde la Cerdanya, la ruta pels vestigis del’arquitectura romànica que proposa el

Patronat de Turisme Costa Brava-Girona con-tinua recorrent les comarques gironines.

– Església de Sant Esteve de Canapost:formada per dos edificis juxtaposats, prero-mànic l’un i romànic l'altre, cal destacar lesrestes de pintura mural que es conserven (Ofi-cina de Turisme de la Bisbal, Plaça del Cas-tell s/n. Telèfon: 972 64 25 93. Fax: 972 6431 86; Ajuntament de Peratallada, La Roca,17. Telèfon: 972 63 40 05).

– Església de Sant Julià de Boada: tem-ple preromànic ben conservat i restauratposteriorment. En destaca la seva nau divi-dida per un gruixut arc de ferradura, l'absistrapezial, l'arc triomfal també de ferradura iles restes de pintura mural posteriors (Ofici-na de Turisme de la Bisbal, plaça del Cas-tell, s/n. Telèfon: 972 64 25 93. Fax: 972 6431 86).

CERDANYA – Santa Maria de Talló: església de reduï-des dimensions que data dels segles IX-X, de-dicada a la Verge Maria. Sembla que la Marede Déu de Talló és una de les advocacionsmarianes més antigues de la Cerdanya. Aques-ta construcció presenta les característiquesdel romànic primitiu (Oficina Comarcal deTurisme de la Cerdanya, Puigcerdà, carre-tera de Barcelona, s/n. Telèfon: 972 14 06 65.Fax: 972 14 05 92).

– Sant Pere d'Alp: l'església de Sant Pereestà ubicada al bell mig del municipi i presentaunes dimensions considerables. De campanarquadrat, rosassa i contraforts laterals. Aquesttemple va començar a existir com a parrò-quia del comtat d'Urgell (Parròquia de SantPere, Nord 15. Telèfon: 972 89 00 68).

– Sant Esteve de Guils: temple del segleXI construït a la part més elevada del poble.Cal destacar-ne la portalada, en la qual so-bresurten tres parelles de columnes amb ca-pitells decorats, així com l'absis i els ferrat-ges que ornen la porta principal i el frontalque actualment es troba al Museu d'Art deCatalunya (Ajuntament de Guils de Cerda-nya, Malet, 8. Telèfon: 972 88 00 16).

LA GARROTXA – Monestir de Sant Joan les Fonts: aquestés un edifici de planta basilical amb tres nausi capçalera de tres absis, construït amb unacaracterística pedra vermella. La nau centralestà coberta amb una volta de canó apunta-da i les laterals per voltes de quart de cercle.A la façana oriental hi ha dos dels tres absisprimitius, decorats amb motius llombards, co-lumnes adossades i capitells. Les úniques pe-ces de valor que s’hi guarden a l’interior sónuna pica baptismal i els capitells, decoratstots ells amb elements coríntics, menys unparell amb elements mitològics (Oficina deTurisme de Sant Joan les Fonts, carreterad’Olot, 53. 17857 Sant Joan les Fonts. Telè-

fon: 972 29 05 07. Fax 972 29 12 89).– Església de Sant Esteve d'en Bas: aquest

temple, que data del segle XI, disposa d'u-na nau modificada, amb belles mostres d'es-cultura d'escola ripollesa. (Ajuntament dela Vall d’en Bas, Sant Esteve, 3. Telèfon: 97269 02 25).

– Besalú: població amb un ric conjunt mo-numental, fruit del seu passat històric, ja queva ser centre d'un comtat amb dinastia prò-pia els segles XI-XII. En destaca l'esglésiade l'antic monestir benedictí de Sant Perede Besalú, que data del segle XII. Aquest tem-ple té tres naus, un absis amb girola a l'in-

terior (cinc arcs sobre columnes amb capi-tells esculpits), finestral damunt la porta amblleonets al costat, i porta amb arquivolta icapitells. També cal fer esment de la porta-da de l'església de Sant Julià, que es va cons-truir el segle XII i que posteriorment va for-mar part de l'antic hospital del municipi. D'al-tra banda, també són importants les ruïnesde la canònica agustiniana de Santa Mariade Besalú, del segle XII, amb la capçalerade tres absis, dominant la vila al costat del'antic castell (Oficina de Turisme de Besa-lú, plaça Llibertat, 2. Telèfon: 972 59 12 40.Fax: 972 59 04 11).

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 29d’agost de 2004

De la plana a la muntanyaL’interior de comarques tan diferents com el Baix Empordà i la Cerdanya amaga alguns templesinteressants i poc coneguts; Besalú, en canvi, deu al romànic bona part del seu atractiu turístic.

La ruta del romànic (III)

Telèfons iadrecesd’interès

– Patronat de Tu-risme CostaBrava-Girona .972 20 84 01www.costabra-va.org

Sant Pere de Besalú. L’església d’aquest antic monestir benedictí, que data del segle XII. Foto: M. Masó.

Una de les grans revolucions de la cuina actualno resideix en la incorporació de productes d’orí-

gens llunyans al patrimoni culinari de cada poble,sinó en el domini d’una cosa tan poc aprehen-sible per al cuiner domèstic com el control exactede les temperatures de cocció. Els cuiners profes-sionals, sobretot els de la classe tecnològica, dispo-sen de tota una gamma d'artefactes utilíssims –icaríssims– per mantenir en cada moment un con-trol perfecte de la pressió i la temperatura a laqual es cuina cada cosa. Així veuran en les sevesreceptes, que tal com les expliquen són impossi-bles a casa excepte que es tingui un moderníssimlaboratori culinari, coccions a 45, 60, 65 graus...

A casa, què hi farem, en tenim prou regulant eltermòstat del forn, si en tenim. Per a la resta, jasaben les gradacions: foc fort, foc mitjà, foc suau,foc molt baix... Ara ja no és així. Vostès llegeixenuna recepta de bacallà escrita per un gran cuinermediàtic i veuran que els diu que han de coure’lnoranta minuts a 45 graus, per exemple. No se'lsocorri posar un termòmetre convencional a l'oli: re-cordin que la contaminació per mercuri és gravís-sima. Hi ha termòmetres de cuina, però no sónhabituals a les cuines comunes... i, a més, nomésinformen, no mantenen la temperatura.

He de reconèixer que, almenys pel que fa als pei-xos, amb aquestes coccions llargues a baixa tem-peratura s'aconsegueixen uns punts magnífics. Peròinsisteixo que coses com la Roner o el batiscaf es-tan, per ara, molt lluny de les cuines casolanes. Peròsón útils. Fa uns dies vaig sopar en un dels millorsrestaurants de Galícia dels que fan cuina actual:Casa Solla, a San Salvador de Poio, al costat de Pon-tevedra. No els cansaré explicant-los el perfectepunt d'uns lloms de mero, però sí que els diré queun ou, sotmès a aquesta tècnica, pot fregar la per-fecció. Per a mi, l'ou de gallina té tres parts: dues,la clofolla i la clara, de protecció, i la tercera, elrovell, no solament comestible, sinó deliciosa. Unou cuit en el que el rovell s'ha transmutat en una

cosa granulosa i seca que es dissocia a la boca i famassa al coll, en lloc de ser untuós i cremós, emsembla l'assassinat de l'ou. El rovell d'ou és unade les obres mestres gastronòmiques de la natura-lesa. Doncs Pepe Solla em va sorprendre moltís-sim amb un senzill plat de pèsols. Amb ou, és clar.L'explico. Primer va desgranar un parell de quilosde pèsols; els va blanquejar un minut en aiguabullint i els va passar immediatament a un recipientamb gel i aigua, per fixar-los el color. En va tritu-rar la meitat, allargant-los amb mig litre de broude gallina i la resta els va reservar. D'altra banda,va dividir en dauets minúsculs un bon pernil i vaassecar, sense torrar-les, unes finíssimes llesques depa. Va saltar breument els pèsols en un rajolí d'o-li i, fora del foc, els va afegir el pernil, només per-què aquest prengués temperatura, sense assecar-se. Va posar al fons de quatre plats sopers la cre-ma de pèsols, va escampar per damunt els pèsolsi el pernil i va coronar amb un rovell d'ou i la lles-queta de pa. L'ou: aquí hi havia l'entrellat. Pepeva coure quatre ous durant una hora, a 65 grausde temperatura. Els va treure, i va procedir, ambtota cura, a eliminar les capes protectores, deixantdespullat el rovell, que estava quallat, ma non trop-po: ja no era líquid, però sí d'una cremositat es-pectacular, d'un gust pràcticament idèntic al rovellcru. Perfecte: una experiència magnífica.

Pepe Solla sap que a casa aquestes tècniques sóngairebé impossibles, i em va explicar el truc: co-guin els ous, pel procediment habitual, només qua-tre minuts; l'efecte serà molt semblant. Una altraqualitat del plat: no porta més sal que la que apor-ten el pernil i el brou de gallina; així no es perd ladolçor dels pèsols. Un gran plat, ben senzill i clàs-sic, només que perfeccionat per un absolut domi-ni de la tècnica. Solla pensa, amb Hervé Thys, quela cuina, avui, no és qüestió de temps, sinó detemperatures. Potser tenen raó; però a casa, i perara, caldrà esperar que aquests trastos es torninassequibles a les butxaques domèstiques.

De color groc pàl·lid amb re-flexos verdosos, amb bom-

bolla petita i molt ben integra-da. Aroma potent marcada pelcaràcter varietal. En boca éscomplex, potent, sec i amb re-regust viu i persistent. Elabo-rat amb les varietats Parelladai un 40 per cent de Chardon-nay, que li dóna personalitat iestructura. Envelliment de 30mesos a la cava. Millorarà du-rant els dos anys següents a laseva sortida al merrcat. Adequatper a fumats, peixos i també pera tot l’àpat. Servir a entre 5 i 6graus de temperatura.

El celler elaborador: MasiaVallformosa, reconegut com undels cellers més prestigiosos delPenedès, es caracteritza per in-novar constantment, oferintnous productes als seus clients.

Qüestió de temperaturaEricCAIUS APICIUS GASTRòNOM

El cava12 DominicalDiumenge 29d’agost de 2004

Brut Nature

AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Major, 22 - Tel. 972 75 83 03 www.restaurantcalapaquita.com17257 GUALTA e-mail:[email protected]

Cuina d’autor

MENÚ MIGDIA, de dimarts a divendres: 15 €- SUGGERIMENTS DEL DIA - CARTA CREATIVA - MENÚS DEGUSTACIÓ - ÀMPLIA CARTA DE VINS

Terrassa d’estiu

Cal partir, naturalment, del peix fresc, es-pecialment de la nostra costa, tot i queara n’hi ha de moltes procedències –del

Cantàbric, d’Àfrica, d’Amèrica, etc.– Si és con-gelat, cal saber-lo descongelar adequadament,tal com ho explica el fabricant (fent-ho len-tament a la mateixa nevera). A vegades s’hiposa llet. El peix, marisc, etc., primer, si nous ho fa el peixater, s’ha d’escatar o netejar,esventrar, treure-li moca, ulls, intestins, etc.,segons cada cas.

En el cas de la sèpia, llagosta, etc., cal apro-fitar la tinta, les ovades o raïm, i en el rap elfetge, per a picades i salses. Els caps i espi-nes, especialment, en el primer cas, del rap,no s’han de llençar mai, ja que són excel·lentsper a sopes, brous, fumets i salses. Per a lesgambes, llagostes, etc. cal tenir certa traça atreure’n l’intestí negre.

Pel que fa a la cocció, el peix, en general,ha de pecar de menys que de més. Algun peixno cal netejar-lo –és el cas de les sardines sisón ben fresques i es fan a la brasa.

El bullit ha de ser lleuger (escalfat, en broucurt), de pocs minuts. El mateix podem dir dela graella o la planxa –vigilant, en aquestcas, la temperatura–, la llosa, el fregit perimmersió (si bé, en aquest cas, és abellidor

un rossejat cruixent) i els guisats tipus suquet.Olles i sopes també han de ser relativamentbreus de cocció –uns vint minuts, en gene-ral, o menys–. I igualment la cocció al forn oa la llauna. Els ofegats i estofats (sèpia, pop,etc.), en canvi, són de cocció més dilatada ilenta. El sistema tradicional de fer que el popquedi ben cuit és, primer, estovar-lo o picar-lo, i després, afegir un tap de suro a l’aiguade cocció. Alguns guisats de peix, com lasarsuela i altres, guanyen d’un dia per l’altre.Si us sobren sucs i salses, els podeu usar pera sopes, croquetes, mandonguilles, farcits, etc.També guanyen amb els dies els escabetxos.El peix fregit, com la sardina i altres, tambéés bo menjat fred.

BACALLÀ I PEIX SALATPel que fa al bacallà, de primer cal escollir-lo sempre –i sobretot per a l’esqueixada– benblanc, de la millor qualitat possible, i de lapart corresponent (morro, etc.) segons el gui-sat. Cal dessalar-lo almenys 36 hores, canviantl'aigua cada 6 o 8 hores i netejant cada copel recipient, que es pot mantenir a la neve-ra; s’ha de col·locar amb la pell cap amunt.La presència de l’aigua i del temps necessarité la doble funció de dessalar-lo i d’espon-

jar-lo. Per això, el primer dessalat es pot feramb poca aigua, fora de la nevera. Si és pera esqueixada, es pot remullar sota l'aixeta.El bacallà s’ha de coure molt poc temps, delcontrari s’endureix; amb alguns minuts, so-vint, n’hi ha prou, sobretot si prèviament l’hemenfarinat i fregit. En algunes cuines el ba-callà primer es porta a ebullició, sense quequasi arrenqui el bull. En la cuina catalanaaquesta pràctica és poc corrent, però sí enalguna recepta portuguesa.

El peixopalo s’ha de remullar el doble (omés) de temps, canviant l’aigua diverses ve-gades. Cal tenir en compte que l’aigua solfer força pudor, sobretot a l’estiu. És un fetnatural a causa que el peixopalo no té sal (queés un coservant).

També cal dessalar la tonyina salada –comla que s’utilitza per al xató, a les coques detonyina d’Alacant, etc.– i, a vegades, les aren-gades. Les anxoves en sal i de l’Escala, mal-grat el que es diu, es poden dessalar, per-fectament, amb un raig d’aigua sota l’aixeta.Per conservar-les senceres, cal obrir-les pelllom, traient-ne l’espina. Aquesta la podeu fre-gir, remullada amb llet. Al pot de les anxo-ves sempre hi ha de quedar una capa supe-rior de sal.

Gastronomia


Alguns consells pràctics per a l’elaboració de plats amb diferents classes de peix i de marisc.

Cal distingir entrepeix fresc, refrige-rat i congelat. Elfresc és el proce-dent de les llotgesproperes: no sem-pre se’n troba, jaque hi ha dies queno es pot pescaro no s’han pogutheure les espè-cies desitjades.També cal saberque hi ha espè-cies de piscifac-toria: truites, sal-mons, turbots orèmols empetxi-nats, orades i llo-barros. No tenenel mateix gust queles espècies sal-vatges, i la sevaalimentació, en al-gun cas, està sotasospita. La legis-lació actual exi-geix l’etiquetatgei la «traçabilitat»:és a dir, saber, l’o-rigen del peix omarisc. Cal pre-guntar-ho al pei-xater o peixatera,si no ho indica. Éspreferible anar aestabliments deconfiança, ja queen aquest sector–com en altres– hiha força picares-ca. El peix conge-lat pot ser excel-lent. En algun casno hi ha diferèn-cia apreciableamb el fresc: elsmateixos pesca-dors congelen ca-lamars, pops i sè-pies. Si compreusèpia, millor quesigui «bruta» i noneta, ja que el seugust canvia molt.Compte! En al-guns supermer-cats i peixateriesvenen uns supo-sats filets de me-ro, d’un color ro-sat, quan en rea-litat es tracta deperca del Nil: és adir, un peix que nosolament no ésnero, sinó que ésde riu.

Peix fresco congelat

Una preparació molt tradicional que, so-bretot, s'ha conservat a les Illes. A Me-norca se sol fer de gató o rajada, i a

Mallorca més aviat de gerret i, fins i tot, depop. Era una recepta que li encantava algran poeta Marià Villangómez, amb qui vaigpoder parlar –justament quan cercava re-ceptes per a un llibre de cuina eivissen-ca– just uns mesos abans de la seva mort,que vaig sentir tant. M’havia impressionatla seva presència i la seva veu, encara po-derosa i plena de bellíssimes paraules, ambun accent que tant em recorda el meu pro-pi dialecte nord-gironí. Altrament, el mot pi-lota també em recorda les «pilotilles», queés com anomenen a Girona el que en al-tres terres són mandonguilles, pilotes, ta-rongetes (País Valencià), boles o bolilles(Catalunya Nord).

ElaboracióEscateu i esmoqueu el peix i tireu-lo en uncassó amb aigua bullent amb sal. Feu-locoure uns 3 o 4 minuts. Escorreu-lo i re-

serveu el brou. Si ho feu amb pop, bulliu-lo fins que sigui tou. Si ho feu amb gató opeix de bastina, poseu-lo en una plata unabona estona amb sal, fet a trossos. Escal-deu-los. – Un cop el peix fred, traieu-ne les espines,amb cura i paciència. Barregeu les mollesamb el pa, sense crosta i prèviament re-mullat, el rovell d’ou, l’all i el julivert trinxati sal i pebre al gust. – Formeu les pilotes, com mandonguilles.Passeu-les per farina o per galeta ratlla-da. Fregiu-les en oli abundant.

NotesAquestes pilotes es poden fer amb d'altrespeixos: salpa, lluç, etc. Poden servir sobres

de peix bullit. Igualment es fan amb pop, isón també excel·lents.– Una recepta pràcticament idèntica l’hemenjat a casa d’uns amics sefardites a Is-tanbul, fetes amb pishkado (llissa, orada,lluç...) ja que la religió els impedeix men-jar pop o mariscos. Les anomenen amb elnom d’origen turc keftes, que vol dir man-donguilles (nom, per cert, d’origen àrab).– N’hi ha variants consistents a substituirel pa per patata o una beixamel, però lla-vors es tracta ja d’unes croquetes.– Es poden servir, a l’estil de les keftes, ambuna salsa feta amb un sofregit que es potespessir amb una picada o un rovell d’oudestriat amb una mica de suc de llimonao salsa de cocció.

Ingredients

● 3/4 de quilo de gerret.● Una llesca de pa rodó(o 2 de pa de barra).

● Un rovell d’ou.● Un all.● Branques de julivert.● 150 grams de farina,aproximadament.

● Galeta picada.● Sal.● Pebre.● Aigua.

Pilotes de peixLa recepta

JaumeFàbrega

Com tractar el peix

MA

RC

MA

RTÍ

Amb l’emissió de tota mena d’objectes com-memoratius –segells, monedes, medalles,postals, cartells, vestits, adhesius, insíg-

nies, discos, vídeos, etcètera–, un gran esde-veniment com són els Jocs Olímpics aconse-gueix un doble objectiu: la promoció, abans idesprés, de la gran cita esportiva mundial iuna no menyspreable font d’ingressos econò-mics complementaris. D’aquests «souvenirs» cer-tament se’n troben en quantitats impressionants,en camps nombrosos i diversos: filatèlia, nu-mismàtica, cartofília, banderins, revistes, foto-grafies, xapes, banderes, vídeos, cartells, en-trades als actes, autògrafs de participants, i finsels objectes més inversemblants.

En la línia de fabricació industrial, compren-sible si es té en compte l’altíssima demanda,potser els exemplars més coneguts són els se-gells de correus, dels quals cada nació n’editaquan s’acosten els Jocs. Un dels més recone-guts col.leccionistes filatèlics del món, espe-cialitzat com no podia ser d’altra manera en eltema esportiu i olímpic, és el català Joan AntoniSamaranch, fins fa poc president del COI, cà-rrec que va ocupar vint anys. Aquest bon afi-cionat, com d’altres que hi ha a casa nostra, hanfet també des del vessant col.leccionista molta favor de l’esperit esportiu i de la difusió delmoviment olímpic. Un altre barceloní, SebastiàSabaté Culla, de la federació catalana de filatè-lia, president de la Unión Española de Filate-lia Olímpica, autor de treballs de divulgació icreador d’una de les millors col·leccions sobreaquesta temàtica, és l’exponent del que els bonsaficionats poden arribar a fer en pro de l’esport.

Des de l’any 1896, quan es recuperaren elsJocs i se celebrà la primera Olimpíada de la nos-tra era a Atenes, i fins a l’actualitat, s’han anatpromovent milers i milers d’objectes comme-moratius. Un gran nombre d’administracionspostals han recordat no només els Jocs, sinó lesseves reunions prèvies, les diverses competi-cions, els campions, i també els successius pre-sidents del Comitè Olímpic Internacional, comper exemple la sèrie que els correus de San Ma-rino posaren en circulació el 8 de febrer del1984, amb uns segells i unes targetes i mata-segells especials dedicats als presidents, el grecDemetrius Vikélas, el britànic lord Killanin, iel català Joan Antoni Samaranch. Reunions delCOI com la celebrada a Madrid del 3 al 9 d’oc-tubre del 1965, en la seva 63a sessió, donarienpeu a l’emissió d’un facial d’l pesseta, així comde sobres i targetes al.lusives. El mateix va pas-sar l’octubre del 1976, coincidint amb la reu-nió que la Comissió Executiva de l’organismeinternacional celebrà a Barcelona amb les fe-deracions internacionals. Altrament, el setem-bre del 1989, el Museu i Centre d’Estudis de l’Es-port Dr. Melchor Colet, acollí una exposició ti-tolada «La filatèlia a l’esport», organitzada pelCercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona, ambel suport de la Secretaria General de l’Esport dela Generalitat. Del 29 de juliol al 6 d’agost del1992 tingué lloc igualment a Barcelona l’«Olymp-hilex’92», l’exposició mundial de filatèlia olím-pica i esportiva, com a un acte més destinat aprojectar Barcelona 92, la XXV Edició dels Jocs,que al nostre país propicià l’emissió d’un ricrepertori de sèries postals, la majoria d’elles ambuna sobrecàrrega de 5 pessetes per exemplarcom a ajut a l’organització; així com targetes,sobres, proves filatèliques, medalles, i altresrecords.

El món del cinema, d’altra banda, s’ha anatafegint periòdicament a la memòria olímpica,amb tot tipus de reportatges i de pel·lícules, comCita a Melbourne, realitzada l’any 1956 amb mo-tiu dels Jocs australians.

La mateixa Exposició Nacional de Filatèliade l’any 1987, celebrada a Girona, sol·licità i lifou concedida autorització per part del COI, peremprar els símbols olímpics tant en el segellde 20 pessetes de facial que donava cos a lafulleta-bloc commemorativa de la mostra, coma d’altres ojectes filatèlics. I així, en un llarg etcè-tera, que fa que la temàtica esportiva, i més con-cretament el seu vessant olímpic, sigui una deles més ben proveïdes i més seguides per partdels aficionats al col·leccionisme popular.

Col.leccionisme


Records

Gran varietat d’objectes commemoratius ajuden a difondre els Jocs.

XavierRomero

olímpics

FILATELIA - NUMISMÀTICA

Argenteria, 17 - 17004 GIRONA - www.ordonez.info - Tel./Fax 972 20 62 45 - E-mail: [email protected]

No fa gaire, el president del Col·-legi de Farmacèutics de Madriddeia que a Espanya s’acumulen

cada any medicaments per valor de7.300 milions de les antigues pesse-tes. I que fins i tot entre els que esrecullen n'hi ha sense obrir. Indepen-dentment de l'economia, hi ha algu-na cosa més en joc. Aquests medi-caments sobrants són habitualmentla resta d'un tractament no acabat. Ésa dir, una prescripció no complertaque permet que molts bacteris apren-guin a resistir. Cal saber, sense apel·laral sensacionalisme, que encara queavui es disposa del més gran nom-bre d'antibiòtics de la història, hi hacarència, o gairebé, de tractamentefectiu contra algunes infeccions. Perexemple, tots els estafilococs erensensibles a la penicil·lina el 1941.Avui, la penicil·lina a penes pot ambel 5% d'aquests gèrmens. El pneu-mococ té almenys un 40% de resis-tències a les penicil·lines; i l’hemop-hilus, un 35%. Ja hi ha una salmo-nel·la resistent a cinc antibiòtics. Perquè? Perquè un tractament interrom-put abans de temps és una escolade resistències. L'ocupació indiscri-minada d'antimicrobians, per curar oper prevenir, amb dosis o temps d'o-cupació sense massa control, forcenels microorganismes a adaptar-se o amorir. És la pressió selectiva. Els quesobreviuen són portadors dels gensde resistències. I en el pla mèdic aixòvol dir que un microorganisme resis-tent no pot ser vençut per un tracta-ment clàssic. La farmaciola casolanaen té bona part de culpa. N’hi ha prou decomprovar que entre els medicaments que esguarden a casa (entre 7 i 28 especialitats) hiha, gairebé en la meitat, un antibiòtic. Tot for-ma part de la mateixa roda. En no complirel tractament, es guarda a mig ús; i es tornaa usar lliurement en una nova ocasió. Noadvertim que la interrupció dels tractamentsaltera l'ecologia dels bacteris, els dóna capa-citat per desenvolupar resistències. I no ésuna qüestió individual. L'aparició de re-sistències, o de nous ceps alterats, afecta totala comunitat. Les resistències bacterianes, comdiuen molts experts, estan posant l’antibio-teràpia prop d’una autèntica crisi mundial.

Per si no n'hi hagués prou, no tenim cons-ciència real de la despesa farmacèutica; el me-dicament ens ve donat pel sistema i no ensadonem que encara que no suposi per a no-saltres un cost directe, la factura dels medi-caments és altíssima. Però recapacitem: nonomés en l'economia, sinó també en la salutpública. Llencem cada any a les escombraries7.300 milions de les antigues pessetes en for-ma de medicaments, i a més tots en guar-dem a casa. I segurament ens quedem al re-bost del nostre organisme amb molts més mi-lions de bacteris resistents.

La realitat és que, com deia el presidentdel Col·legi de Farmacèutics de Madrid, José

Enrique Hours, en només quinze dies l'em-presa de recollida de Cofares havia retiratde les farmàcies de Madrid vuit tones de fàr-macs que havien estat tornats per a la sevadestrucció. Això suposava 608 milions de lesantigues pessetes. I el que és més greu. Moltsdels envasos estaven sense obrir i tots pro-venien de receptes mèdiques del sistema pú-blic. Què passa? Com és possible que un pro-ducte teòricament necessari acabi a les escom-braries? No ens importa la despesa? En aquestcas, el malbaratament és enorme. Són tonesde caixes destinades al forn, com a higièni-ca mesura de destrucció. I són fàrmacs pelsquals vostè i jo paguem, i no pas poc. Notenim consciència de la despesa i per això elsacumulem. Hauríem de saber el que costemcadascun de nosaltres al servei públic; pot-ser així podríem adquirir una idea més claraque aquest diners que es llencen són de totsi que surt del fons comú al qual tots contri-buïm.

EL CAMÍ DELS RESIDUS La indústria farmacèutica posa al mercat, cadaany a Espanya, més de 1.100 milions d'en-vasos. Molts, per descomptat, compleixen per-fectament el seu objectiu. Però què passa ambtots els medicaments que sobren i acumulem?Encara no hi ha consciència ciutadana que

cal desfer-se’n de manera cor-recta. No tothom sap que a lesfarmàcies hi ha uns punts de re-collida on s'han de dipositar elsenvasos i les restes de medica-ments. És un receptacle des delqual els medicaments seran por-tats als forns de destrucció. L'any2002, els ciutadans de les co-munitats autònomes amb aquestservei (totes excepte Canàries,Balears i Navarra) van portar aaquests contenidors més de 900tones d'envasos perquè rebes-sin el tractament ambiental ade-quat. L’any 2003 es van superarles 1.300 tones. Una vegada re-collits aquests envasos i aques-tes restes, es traslladen a la plan-ta de selecció i classificació cre-ada per la indústria farmacèutica,a la localitat corunyesa de Cer-ceda. Allà es realitza la selecciói els materials corresponents s'en-vien a empreses recicladores.Quan es tracta no ja d'envasossinó de restes de principis actius,de fàrmacs, s'usen com acombustible per produir energia.De les restes recollides a lesfarmàcies, el 67,8% es va desti-nar a la producció d'energia men-tre que el 32,2% ha pogut serreciclat.

Aquest sistema disposa depunts de recollida en més de19.700 farmàcies, i en formen part235 laboratoris, que comercia-litzen el 98% dels medicaments.El ciutadà pot i ha de portar a

la farmàcia els envasos buits, els envasos ambrestes de medicaments o no utilitzables i elsque estan caducats, amb els seus envasos. Sipot ser, els envasos han d'anar amb la sevacaixa i el seu prospecte. Tot plegat ha servita més per canviar alguns aspectes de la in-dústria. Per exemple, precisament per evitarproblemes mediambientals, ha reduït el pesdels envasos en més d'un 10% i ha procuratincloure-hi elements menys contaminants. Ia més s'han unificat molts formats, de mane-ra que hi ha menys canvi de màquina.

D'altra banda, quan el consumidor s'acos-ta a la farmàcia a dipositar els seus envasos,rep informació que li recorda les normes quehan de complir els medicaments a casa:

– Han d'estar en els seus envasos originalsi sempre amb el seu prospecte.

– Sempre han d’estar lluny de l'abast delsnens (el 50% d'intoxicacions infantils es pro-dueixen per la ingesta inadequada de fàr-macs).

– Han d'estar en lloc fresc, sec i preservatde la llum.

– Han de ser revisats periòdicament persubstituir aquells productes o medicamentscaducats, pròxims a caducar o en mal estat.

– No és convenient guardar les restes delsmedicaments una vegada finalitzat un tracta-ment.

Salut


RamónSánchezOcaña

Suposen un problema no només econòmic, sinó que pot tenir conseqüències en la salut pública.

Medicaments sobrers

MA

RTÍ

FE

RR

ER


1

2

4

Productes quemantenen iregeneren

IMPRESCINDIBLES

MOLDEJAR: Una completíssima gammade The Body Shop per dominar els cabellsmés rebels. Inclou cera per donar lluentor iforma; espuma de volum per a cabells fins iarrissats i sèrum nutritiu, entre altres.

Volum i suavitat(Condicionador deNaturaleza y Vida ).

TRACTAMENT: Naturaleza y Vidapresenta dues noves gammes: l’Activa(cabells fràgils, anticaspa, revitalitzant,cabell greixós, hidratant); i la de Henna, queprotegeix i realça el color natural o tenyit.

Mascaretavigoritzant (EsencialMediterráneo ).

Mascaretaregeneradora(Corpore Sano ).

Cera moldejadora enun pràctic formatesprai (Avon ).

3

C/ Obra, 3 - 17001 Girona - T. 972 20 01 47 Al costat del Museu

C/ SANTA CLARA

C/ N

OU

C/ O

BR

A

•

Tendències


1Un recollit juvenili sensual de Phi-lippe Venoux feta partir d’unamelena no mas-sa llarga.2New Look apos-ta pels «curtscrescuts» inspi-rats en els anyssetanta.3Els curts mante-nen la mida de lamelena gràciesals blens querespecta Llon-gueras .4 i 5Dues propostesmolt diferents deCebado : una pera cabells fins il’altra idònia pera cabells mésgruixuts. 6Les extensionspoden ser unabona manera dedonar sensacióde llargada. Lamitja melena dela imatge és deLlongueras .

5

6

Després de mesos de sol, clor, vent i sal, molts cabells necessiten una curaintensiva; una bona tallada és la millor opció, però no cal renunciar als llargs.

ANNA ESTARTÚS

Primers auxilis

L 'any passat van celebrar el seu desè ani-versari com a Navajita Plateá amb unàlbum en directe, Por fin en familia, i

ara tornen a la càrrega amb El poder de laraíz, en el qual col·laboren Ana Belén, Mu-cho Muchacho, Manzanita i Ariel Rot. Ilde-fonso de los Reyes «Pelé» i Francisco Carrasco«Curro» porten el flamenc a la sang i no hopoden evitar, el van mamar de nois al seuJerez natal i en aquests més de deu anys l’hananat fusionant amb el blues i altres ritmes alsquals el carrer els ha anat acostant. I ho de-mostren al seu nou disc. «No ens podem des-prendre del flamenc i el gitano, encara quehi ha coses de la nostra cultura que no ensagraden i que no portem a terme, però aques-ta arrel la portes a dins visquis a Madrid,Los Angeles o Nova York. Som gitanos obertsa tot a tots els sentits, però el flamenc és comla nostra cèl·lula mare», diu «Curro».

Autors de Noches de Bohemia, els Navaji-ta Plateá van començar a Jerez a unir lesseves aficions pel flamenc, els Rolling Sto-nes, Prince i B.B. King, i d'aquesta fusióvan néixer àlbums com Navajita plateá(1994), Contratiempos (1996), Desde mi azo-tea (1998) i Hablando en plata (2000), delsquals ha venut mig milió de còpies. Desd'aleshores, «Curro« i «Pelé» s'han mantingutfidels al que ells anomenen «so navajita»,una barreja «de flamenc i blues, segell de lacasa», que ara amplien cap al rock amb ArielRot, a qui fan tocar la guitarra elèctrica perbulerías a Tus ojos, i el rap, un terreny queja havien tocat en directe, i que de nou ex-ploren al costat de Mucho Muchacho a Ca-

ballo de batalla. Amb Ana Belén, de la qualdiuen que «és el reflex de la música espan-yola en una veu», fan «una rumbeta romàn-tica» a Beso blanco, i amb Manzanita, «perqüestions de l'atzar a l'estudi», han gravat Pa'los pesares. «Quan escrivim les cançons –co-menta «Curro»– anem imaginant-nos amb quiens agradaria cantar-les, i si hi estan dispo-sats, enadavant».

Però a El poder de la raíz també hi ha jazz,metalls caribenys, percussió cubana, cordesportades de Praga i les veus de l'Escolaniadel Reial Monestir d’El Escorial, tot supervi-sat per Oscar Gómez.

«Curro» i «Pelé» diuen que treballen en equip:«Cadascú va fent les seves cançons, prenentapunts, gravant notes, quan arriba la inspi-ració cal aprofitar-la, perquè no sempre s'a-costa a veure't» i després fan una posada encomú i s'obliden de tota la resta. És d’aquestprocés que en surten títols com Qué boni-to, Vagabundo, Nada es o Vale la pena.

Oscura es la noche ha estat el tema elegitcom a primer senzill, en el qual mostren «totala força de la rumba» i «la creativitat que po-dem oferir en pertànyer a dues cultures»,asseguren.

Per a Navajita Plateá, la paraula èxit està«molt cara en els temps que corren. L'èxit–diu «Pelé»– és parir un disc i trobar algú queaposti per ell. La indústria està com està, peròaixò no és per culpa dels artistes, sinó per-què els qui la dirigeixen se l'estan carre-gant i perquè això millori cal fer una voltacompleta de cargol. Tot plegat sembla fet perentabanar».

Música

18 DominicalDiumenge 29d’agost de 2004 a la sang

Amb el flamenc

Ana Belén, Mucho Muchacho, Ariel Rot i Manzanita col.laborenen el nou disc d’estudi de Navajita Plateá, «El poder de la raíz», en

el qual també hi ha jazz, metalls caribenys i percussió cubana.

Bandes sonores

Novetats

El 7º díaRoque BañosJMB-Karonte

El cinema espan-yol està acostu-mat a tractar ambprofusió les pàgi-nes més negresde la història delpaís. L’últim aacostar-s’hi haestat Carlos Sau-ra amb El 7º día.Aquest film pre-senta, en clau de

ficció, els fets que van desencadenar la tristamentcèlebre matança de Puerto Hurraco. El veterà re-alitzador ha evitat, però, recrear-se en els aspec-tes més foscos de la trama. Saura ha escollit Ro-que Baños per escriure’n la banda sonora. El mú-sic murcià demostra una vegada més la sevaversatilitat i fa un treball de marcat accent flamenc.S’estructura a partir de dos temes, un de caire trà-gic en el qual sobresurten els passos d’un «bai-laor» i els gemecs d’un «cantaor», i un altre demés bucòlic, interpretat a la guitarra o al piano.Per crear quest últim tema, Baños ha reutilitzat eltema Sevillana para Carlos, que va compondre peral film Salomé. Lluís Poch

Los Planetas: «Contra la...»

El grup granadí Los Planetas acaba d’editar el seusisè disc, Contra la ley de la gravedad, dotze can-çons que, malgrat una lletra una mica melancòli-ca, «sempre donen solucions i sortides per supor-tar el pes d'aquesta llei natural que ens fixa a te-rra». J ha compost gran part de les lletres del disc,que, segons Los Planetas, «et deixen possibilitatsi sortides, no són fosques». I és que el grup gra-nadí creu que hi ha un «equilibri», una sensació«maca i atractiva» entre la música i el contingutdels nous temes, entre els quals hi ha Y ademáses imposible, el primer single en el qual J cantaamb la cantant de La Buena Vida, Irantzu.

Malú: «Por una vez»La cantant Malú va gravar fa uns mesos Por unavez, el seu primer àlbum i DVD en directe, que jaés al mercat i en el qual va tenir la col·laboraciód’Alejandro Sanz, Paco de Lucía, David de Maríai el seu pare, Pepe de Lucía. En aquest treball, lacantant recull tots els seus grans èxits, com Apren-diz, Toda o Como una flor, i quatre temes nousamb títols com Jugar con fuego, amb el que vaobrir l'espectacle, Malas intenciones, Baila, i el quedóna nom a l'àlbum.

Rakel WinchesterEls integrants de Rakel Winchester diuen que nosón provocadors, que només utilitzen el llenguat-ge que es parla als carrers andalusos, i per aixòfrases com «chorreaban mis bragas cuando leachuché el trasero» o «me se sale el támpax sólode pensarlo», són normals al seu disc Vale, Mon-toya no soy.... L’àlbum barreja punk, rap, flamenci rumba, amb lletres del carrer, amb un toc diver-tit i les «influències punkarres i rockeres» dels mú-sics, i amb una única intenció, «buscar el riure».

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ Amar sinmentiras MarcAnthony2 = Love songsJulio Iglesias3 ▼ Girando sinparar 3 + 24 ▲ Sin noticiasde Holanda Me-lendi5 ▼ Pafuera te-larañas Bebe

REGNE UNIT

1 ▲ Song aboutJane Maroon 52 ▼ Hopes andfears Keane3 ▼ AnastaciaAnastacia4 = Final strawSnow Patrol5 ▲ Scissor Sis-ters Scissor Sis-ters

ESTATS UNITS

1 = Aut obio-graphy AshleeSimpson2 = Now 16 Di-versos3 ▲ Godfatherburied alive Shy-ne4 ▲ AmerikazNightMare MoobDeep5 ▲ One day re-mains Alter Brid-ge

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: DOLORES LARA/EFE

SERVEIS IMMOBILIARIS 972 84 01 76

SANTA COLOMADE FARNERS

Big Fish

Director: Tim Burton.Intèrprets: Ewan McGregor,Albert Finney, Billy Crudup.Distribuïdora: Columbia.Durada: 120 minuts.Una meravella absoluta quereflexiona sobre el poder dela imaginació en un momenten què el cinema nord-ame-ricà en va mancat. Burtoncompta amb la complicitatd’un repartiment en estat de

gràcia que inclou Ewan McGregor, Albert Fin-ney, Billy Crudup, Jessica Lange, Alison Loh-man, Danny De Vito i Steve Buscemi. P. P.

La ventana secreta

Director: David Koepp.Intèrprets: Johnny Depp,John Turturro, Maria Bello. Distribuïdora: Columbia.Durada: 92 minuts.El guionista de La habita-ción del pánico i directord’El último escalón firma unanotable adaptació d’un textde Stephen King que nomésfalla en l’efecte sorpresa. Laresta, gràcies als actors i al

ritme narratiu, funciona bé i es beneficia d’unaexcel·lent banda sonora de Philip Glass. P. P.

Cowboy bebop

Director: Shinichiro Watana-be, Yutaka Nakamura.Música: Yoko Kanno. Distribuïdora: Columbia.Durada: 110 minuts.Un manga futurista, inspiraten una sèrie televisiva d’i-dèntic títol molt popular alJapó, sobre les aventuresd’una banda de mercenaris.En aquesta ocasió s’hand’enfrontar als efectes d’un

virus mortal que s’ha escampat per Mart. Elsfans del gènere no se la poden perdre. P. P.

Els admiradors de Blake Edwards en ge-neral i de La pantera rosa en concretno en van tenir prou de veure com el

mateix director feia el ridícul convertint Ro-berto Benigni en l’improbable fill de l’inspec-tor Clouseau. Ara hauran d’assistir a l’estre-na d’un remake que, tot i que no arribaràfins l’estiu de l’any que ve, ja s’ha convertiten un dels títols més polèmics del moment.No és per menys; el seu director és ShawnLevy, autor de les insuportables Recién casa-dos i Doce en casa, i el seu protagonista ésSteve Martin, un esplèndid actor amb l’estra-nya habilitat d’embolicar-se en projectes queengreixen la seva àmplia nòmina de detrac-tors. Les primeres fotos del seu rodatge hanprovocat reaccions irades i passejar-se perInternet és sinò-nim de trobar totamena d’insults di-rigits als seus res-ponsables. N’hiha per tant? Segu-rament no, per-què se’ls podriahaver acudit ver-sionar pel·lículesmolt més sagrades del director com, perexemple, Victor o Victoria.

En qualsevol cas, la idea d’un remake deLa pantera rosa no era nova. A finals dels90, els productors ja van intentar endegar-ne un amb Kevin Spacey i Jackie Chan deprotagonistes, però la inesperada negativadel primer –que devia preveure la que livenia a sobre– va retardar la preproducció.Fa un parell d’anys, Steve Martin va presentarun primer guió que va agradar a l’estudi,però encara faltava un realitzador. Després

de diversos desenganys, el mateix Martinva suggerir Levy, amb qui acabava de fil-mar Doce en casa. La pel·lícula, doncs, ac-tualitza la història del primer títol de la sagai ho fa amb un repartiment de luxe que in-clou Jean Reno, Kevin Kline –en la pell delcomissari Dreyfuss–, Roger Rees, Emily Mor-timer (magnífica actriu britànica vista a Tra-bajos de amor perdidos i Negocios sucios) ila cantant Beyoncé Knowles, en el seu ter-cer paper al cinema després del tercer Aus-tin Powers i The Fighting Temptations. Unelement essencial, la música, comptarà ambel famós tema de Henry Mancini i la restadel score estarà firmat per Christophe Beck.Un altre detall a retenir és la presència coma coguionista de l’imprevisible Len Blum,

l’home al darrere de Heavy Metal, la simpà-tica Cazador del espacio i Partes privadas.

La pantera rosa no és l’únic remake enperspectiva d’una cinta de Blake Edwards.Hugh Jackman i Kristanna Loken (la dolen-ta de Terminator 3) podrien ser els protago-nistes d’una nova versió de 10, la mujer per-fecta que, tal com estan les coses, prometaixecar la mateixa polseguera. Esperem quetanta ximpleria serveixi, com a mínim, perreivindicar la figura d’un dels directors claude la comèdia americana de tots els temps.

La reencarnació de

ClouseauSteve Martin promet incrementar la seva àmplia nòmina dedetractors amb la nova versió de «La pantera rosa», firmadaper l’impersonal autor de «Recién casados» i «Doce en casa».

TEXT: PEP PRIETO

Un inspector molt ben acompanyatLa cantant Beyoncé Knowles, Jean Reno, KevinKline i Emily Mortimer encapçalen el planter desecundaris del «remake» més polèmic de l’any

DVD Cinema


Bandes sonores

HéctorÁngel IllarramendiJMB-Karonte

Ángel Illarramen-di demostra unavegada més elseu bon gust i laseva elegànciaamb aquest sco-re. La pel·lícula deGracia Querejetanarra la històriad’un jove de 16anys que perd laseva mare i men-

tre intenta adaptar-se a la nova realitat al costatde la seva tia, apareix el pare, a qui no coneixia,i intenta emportar-se’l a l’Argentina. El músic deZarautz ha concebut la banda sonora des del com-plex món del menor. Reflecteix les pors i espe-rances del jove, els somnis i les seves frustracions.Illarramendi ha creat la partitura en un sol movi-ment, de manera que els diferents motius i el dis-curs musical transcorren dins del mateix universi es van succeint amb naturalitat. Pedro Guerra fir-ma i canta el tema central, Miedo. El CD es comple-ta amb una suite de la banda sonora de Cuandovuelvas a mi lado (1999), també dirigida per Gra-cia Querejeta. Lluís Poch

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

La setmana passada detallava alguns dels indretsque vaig visitar durant el meu viatge del passat

mes de juny per terres de Jaén. Però en quedavenalguns per explicar, començant per l’espectacularvisita a Cazorla.

– Parc Natural de Cazorla: aquest espai natu-ral està constituït per quatre serres:

– Serra de Cazorla: se situa al marge occidentali comença de sud a nord a la Loma del Rayal, se-guint-los el Gilillo i Cerro de la Laguna (1.630), onse situa el Parador Nacional de el Adelantado, tra-vessant el port de Las Palomas fins a arribar al Ce-rro de Almagrera (1.565).

– Serra de Las Villas: és la continuació de la ser-ra de Cazorla cap al nord-est. La seva altura méselevada és la de la Peguera (1.341), hi ha altres cimscom Natao, Cumbres de Beas (1.268), Alto de lasMuelas i Buitreras (1.247).

– Serra d’El Pozo: s’ubica al sud del parc i estàdeterminada per les Cumbres de Lancha (1.419),Palomas (1.721), Cabañas (2.028), Calar de Juana,Risco del Madrigal i Calarilla (1.736).

– Serra de Segura: segueix la serra d’El Pozo endirecció sud i comença a Los Campos de HernánPelea (gran extensió planera, l’altitud de la qual su-pera els 1.600 metres), seguint-lo hi ha la serraladade Las Banderillas (1.993), Picón, Tolaíllo, Riscosde Aroca, El Yelmo (1.809, un lloc amb accés devehicle), Loma del Cobo, Espino i Navalperal (1.620).

L’accidentada orografia del parc natural fa pos-sible l’existència d’un gran nombre de rius i rie-rols, donant llit a dos importants rius: el Guadal-quivir i el Segura, l’un atlàntic i l’altre mediterrani.El primer neix a La Cañada de Las Fuentes, a gai-rebé 1.400 metres d’alçada, i el segon molt a propde Fuente Segura de Pontones.

El riu Guadalquivir discorre entre els vessantsest de la serra de Cazorla, i l’oest de la serra delPozo i Segura, fins a formar l’embassament del Tran-co de Beas, canviant de direcció a partir d’aquestpunt i dirigint-se a l’oest entre la serra de la Lagu-nilla i de Las Villas.

Per una altra banda, el riu Segura forma igual-ment un embassament dins del parc: l’embassamentd’Anchuricas, a l’altura de la vila de Casicas delriu Segura, i continua travessant tota la serra queporta el seu nom i dirigint-se cap a la província deMúrcia.

Altres rius les aigües dels quals s’uneixen a lesdel Guadalquivir a l’interior del parc són el Gua-

dalentín, que neix al peu de les serres de Las Em-panadas i La Cabrilla i que alimenta l’embassa-ment de La Bolera; el Guadalimar, que neix a laprovíncia d’Albacete, encara que no s’uneix a elldins del parc i sí a l’embassament de Mengíbar; iels rius Borosa, Aguasmulas i Hornos.

El parc de Cazorla té una fauna salvatge, entrela qual hi ha cérvols, daines, muflons, cabres hispà-niques, voltors, trencalossos, i una llista inacaba-ble d’altres espècies, que troben refugi i protecciódins del parc. Es poden visitar paratges tan pinto-rescos com els naixements dels rius Guadalquiviri Segura, l’embassament del Tranco o la piscifac-toria del parc. Si es visita el parc a finals d’estiu,es podrà assistir als bràmuls dels cèrvols, que cons-titueix un espectacle inigualable.

Entre la fauna mamífera de Cazorla hi ha esqui-rols, cèrvols, daines, porcs senglars, icnèumons,muflons, teixons i guillots. Pel que fa a les aus,s’hi troben àligues imperials ibèriques, esparverscendrosos, orenetes, voltors lleonats, mussols reials,diverses classes de xoriguers, cigonyes blanques,garses blanques, bernats pescaires, tòrtores, falci-llots negres.....

El parc té igualment una gran riquesa vegetal,amb exemplars de pollancre, alzina surera, vern,alsina, pi, roure petit, roure de fulla petita, diferentstipus de savines, etc.

– Cazorla (9.000 habitants): aquesta població dela serra del mateix nom, que s’assenta a l’ombrade la Peña de los Halcones, està incrustada a lamuntanya. És el punt de partida habitual per visi-tar el Parc Nacional de la Serra de Cazorla, i en elseu temps va ser la capçalera d’un important sen-yoratge eclesiàstic. Per sobre de les cases s’enlairamajestuós el castell de la Yedra, construït pels mu-sulmans, que domina la població.

– Festes de la verge de Tíscar: el primer dis-sabte de gener se celebra una romeria al seu san-tuari per traslladar-la a l’església parroquial de Que-sada, on roman fins al darrer dia de les festes d’agost.Després de passar el dia al camp, el moment mésapoteòsic del camí de tornada es produeix a El Hu-milladero, lloc on es concentren els fidels que nohan anat a l’ermita per unir-se al seguici i entrar ala localitat, bellament engalanada, amb la miracu-losa verge.

Paga la pena visitar els llocs als quals m’estic re-ferint: el viatge a les terres de Jaén és impactant ien continuaré explicant coses...

Eren uns temps terribles. Pri-mer la guerra i ara la grip.

De les bales se’n salvaven per-què Espanya s’havia declaratneutral, però dels microbis, no.Eren implacables. Homes, do-nes, nens. Pobres, rics. Tan lifeia. La grip s’estenia a tot arreu.I la seva família també va cau-re. Com havien caigut totes. Ellhauria hagut de marxar. Em-barcar-se, com cada hivern, bus-cant l’estiu de l’altre costat delmón. És el que li havia salvatla vida fins aleshores. Però aquellany era diferent. Aquell any elnecessitaven allà, encara que fosun cop mortal per a ell.

Guillem Vilar de Felabert vanéixer a Cabanelles el 1855. Erafill d’un ric hisendat que haviafet la carrera de medicina peròque no exercia. Les possibili-tats econòmiques de la famíliavan permetre que Guillem Vi-lar de Felabert tingués una mol-ta bona educació. Primer va es-tudiar a Banyoles, després a Fi-gueres i finalment a Barcelona,on va fer la carrera de metge.A cada lloc on anava, els seuspares es traslladaven amb ell.

Amb 21 anys, el 1876, es vallicenciar i un any més tard vaaconseguir el títol de doctor a laUniversitat Central de Madrid.Paral·lelament al doctorat, va su-perar les oposicions per entraral cos de Sanitat Militar, però no-més hi va treballar durant dosanys, perquè el 1879 el van des-tinar a Cuba. Els seus pares novolien que marxés i va decidirabandonar l’exèrcit.

A partir d’aquell moment, lesseves ocupacions professionalsvan ser molt diferents. Primer vaser director del balneari de SantHilari Sacalm i, poc temps des-prés, va entrar a l’Hospital Ge-neral de València. Guillem Vi-lar de Felabert va tornar a Bar-celona per estudiar oftalmologiaamb el doctor Ossío i, paral·-lelament, treballava en una Casade Socors. Aleshores va co-mençar a tenir problemes de sa-lut. Per intentar guarir-se li vanaconsellar que fes viatges permar. A més, també va traslla-dar la consulta a diverses loca-litats buscant un clima idoni. Pri-mer a Premià de Mar, desprésa Figueres i, més tard, a Ban-yoles. A tot arreu va combinarl’exercici de la medicina gene-ral amb la cirurgia i, sobretot,l’oftalmologia. Veient que la sevasalut no millorava, va guanyarunes oposicions per ingressara la marina civil. Aquesta novaocupació li permetia passar elsestius amb la família i els hivernsa l’Argentina, on també exerciacom a metge.

L’hivern de 1914 Europa pa-tia una epidèmia de grip moltdura. Guillem Vilar de Felabertes va haver de quedar a Barce-lona per tenir cura d’un fami-liar que patia la malaltia. Quiva morir, però, va ser ell. Erael febrer de 1915 i tenia 60 anys.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Per terres de Jaén (III)GuillemVilar deFelabertXAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

Amanera de presagi, entrem a la vida amb l’alèque ens proporciona la primera dosi d’oxi-

gen que ens omple els pulmons. Curiosament, permadur que estigui aquell nadó, per fort que resultiel seu petit cor i per desenvolupat que es pre-senti el seu sistema nerviós, sense aquell primerrespir, sense aquella primera alenada, no assolirí-em mai la unitat funcional tan anhelada d’aquellésser; això és la vida.

I resulta, pel cap baix, ben curiós que un me-canisme tan preat i fonamental per a la nostraexistència acabi essent tan automàtic que l’ésserhumà pràcticament en perdi la consciència i, derebot, li resti importància. Respirem com aquellqui s’adona que han passat les hores volant, su-posem que hem respirat i en valorar-ho ens sen-tim com aquell qui transita per una carretera tanconeguda que un cop acabat el viatge se’n fa creusd’haver passat pel davant de cert indret sense ado-nar-se’n.

Quan ens trobem dins l’àmbit corresponent al’exercici del cos físic, veiem que els monitors noes cansen mai de repetir la importància de la respi-ració per al bon desenvolupament de l’activitat ques’estigui fent, sigui aeròbic, peses, màquines, stepso altres.

No hauríem d’oblidar que disciplines que apro-fundeixen en el món del creixement intern, talscom el ioga, el tai-txi, el txi kung, la meditació,

la relaxació, etc., consideren bàsic el domini decerts tipus de respiració per al bon desenvolupa-ment de la tècnica.

El ritme respiratori de qui tenim al davant enstradueix la situació en la qual aquest individu estroba. L’angoixa acostuma a correlacionar ambhiperventilació. D’altra banda, en certs processoscom podrien ser els de caire depressiu, no resul-ta gens estrany que la persona ens parli que, so-vint, sent faltar l’aire. Així doncs, ens anem ado-nant, un cop més, de la gran interrelació existententre ment i cos, entre psico i soma.

I veiem com les emocions afecten, sense ado-nar-nos-en, els nostres esbufecs. Poso com a exem-ple els sanglots que efectuen els nens petits –i,de vegades, no tan petits– quan el seu estat emo-cional trontolla a causa d’un esglai, una paüra,un dolor...

Prendre consciència de la meravella que supo-sa el procés respiratori és també saber deturar-sei aprofundir en el moment vivencial present. Res-pirar de forma conscient i pausada pot represen-tar un agraïment a la vida, un adonar-se que hombatega, que està viu i se’n sap.

Com és la teva respiració ara mateix? És super-ficial o profunda? Et fa sentir bé el teu ritme res-piratori...?

Caldria respirar en consonància amb el tipusde vida que desitgem tenir...

Respirar per viureISABEL COCH

Sprint special s’ha rodat a diverses loca-litzacions de València en quatre setma-nes, i ha comptat amb actors com Ismael

Martínez (que dóna vida a Javier Otxoa), Be-atriz Carvajal, Juli Mira, Israel Rodríguez i AinaClotet. Otxoa es prepara actualment per acon-seguir una medalla d’or als Jocs Paralímpicsd’Atenes, el mes vinent.

Com va sorgir el projecte d’«Sprint spe-cial»? Va sorgir de la productora, que va bus-car un guió atractiu per al públic, basat enun fet real. Sorgeix una bona història que esguionitza, em va semblar interessant i es vaposar en marxa.

Com van escollir els actors i actrius? Per-què són bons professionals i encaixaven enels seus personatges. Beatriz Carvajal, AinaClotet, Ismael Martínez... tots són bons ac-tors i, a més, bones persones. L’Ismael haviade ser fort per poder interpretar Javier Otxoa,i ha fet un rodatge fabulós, ha estat una mà-quina, el nano! I com ell, tots els altres.

Quins ingredients té aquesta «tvmovie» perenganxar el públic? Té una mica de tot: elfet lamentable de l’accident i la mort del germà,però el fil conductor és la lluita per la vida,la superació... la lluita dels seus pares i deJavier, que tira endavant i insisteix i torna acompetir... Jo crec que l’espectador es que-darà amb bon gust de boca: acaba bé, hi hauna història d’amor molt maca... però tambéhi ha la lluita, el personatge –una mica tos-sut– que es va marcant fites i les va aconse-guint. És una història curiosa. A Javier el tru-ca gent que ha tingut problemes com el seu,i explicar aquesta experiència crec que és bo.

No ha estat molt dur per a Javier Otxoa iels seus pares reviure la història? Jo crecque estan contents amb la pel·lícula, perquèés un homenatge a Javier i al seu germà Ri-cardo, a la il·lusió que tenien en la seva vidai que es va truncar dramàticament.

Va ser difícil convèncer-los? No, perquè noés un film truculent, és una història real peròno és morbosa, tot està en positiu desprésde l’accident. Estan il·lusionats.

I per a vostès i l’equip de professionalsque ha protagonitzat «Sprint special», noha estat dur reviure les escenes davantla família Otxoa? Ha estat més emocionantque dur. Tenir en Javier amb nosaltres haestat entendridor. A més, ell surt en una se-qüència del film, saludant l’actor que fa d’ell...i aquesta escena va sortir bé a la primera! Ja-vier donava consells a Ismael, i la seva mareens va explicar tot el seu periple. Va ser moltemocionant. El pare, ara mateix, es dedica ainventar coses que serveixen per evitar queels ciclistes tinguin accidents.

Quin ha estat el moment més complicatdel rodatge? Hi ha hagut alguna seqüènciaespectacular, ha estat un rodatge complet (riu).Però complicacions no, encara que hem ro-dat tota la pel·lícula en vint dies: una boge-

ria! El que sí ens ha sabut molt de greu és ques’hagi cremat Sierra Calderona poc desprésdel rodatge: allà és on vam rodar les esce-nes del Tour de França. Però ha estat una gra-ta experiència.

El gènere de les «tvmovies» està infrava-lorat? Sí, com fa temps ho estaven les sèriesespanyoles, i ara s’hi confia i s’ha augmentatel pressupost. De totes maneres, TV3 ha sig-nat un conveni pel qual es faran diverses «tv-movies» en un any, i alguna televisió tambés’hi ha apuntat.... a veure què passa...

Deu ser difícil competir amb les pel·lícu-les americanes que programen les tele-visions... Sí, és clar. Però les tvmovies re-flecteixen més la realitat d’aquí. És un gè-nere que pot tocar temes propers a la gent,i, a més, dóna una oportunitat a tots els ac-tors i actrius que comencen.

Però suposo que tenen assumit que ésdifícil competir en audiència amb altresproduccions. Algunes tvmovies tenen més

audiència que lespel·lícules america-nes! El problema ésque la indústria es-panyola del cineestà limitada i no témitjans. Fa falta con-fiança.

Confiança, i queles televisionsapostin pel gène-re, no? Algunes jaho fan. Catalunya téun bon conveni, iparticipa en copro-duccions internacio-nals que són molt in-teressants i compe-titives. Catalunya hoté molt clar i emet tv-movies. En canvi, Te-leMadrid les té en uncalaix i de tant entant en programa al-

guna. A Tele 5 diuen que el cinema espa-nyol no dóna audiència.

I potser tenen raó... Si poses El Zorro i unatvmovie, és clar que en audiència guanyarà ElZorro, i les televisions estatals estan moltpreocupades per la seva audiència. Però elcost d’emetre El Zorro també és molt més ele-vat.

En qualsevol cas, si les televisions no apos-ten per les «tvmovies», malament. És gai-rebé una obligació cultural educar l’audièn-cia. Fa falta més cultura de cinema espanyol.Però jo crec que d’aquí a poc hi haurà unaaposta forta, sóc optimista.

I posats a tenir audiència... no hauria es-tat més comercial fer una «tvmovie» sobreels èxits d’Indurain o Lance Armstrong?Mira, l’Indurain és un gran esportista, però noté història. Armstrong, en canvi, sí que enté. El ciclisme, encara que a l’Estat espanyolhi ha molta afició, no ven. Cal una bona histò-ria al darrere. I Javier Otxoa la té.

Televisió


TEXT: ANNA ESTARTÚS

JUAN CARLOS Claver Director de cinema

“És gairebé unaobligació educar

l’audiència”

Trivision, In Vitro Films, TVC i Canal 9 han coproduït «Sprint special», una «tvmovie» dirigida perJuan Carlos Claver que narra la lluita del ciclista Javier Otxoa, que, després de guanyar una etapadel Tour de França, va patir un greu accident en el qual va morir el seu germà bessó, Ricardo.

Protagonista, actor i director. Otxoa flanquejat per Martínez (esquerra) i Claver.

EL MILLOR COMERÇ DE LA CIUTAT!

RAMBLA ARGENTERIACaixa de GironaLa JijonencaArgent BlauMontgraficDiviniumAgadiLlibreria GeliBomboneria i Xocolateria GlukiJoieria Pere QueraMilà PellTretze Anna BoverFarmàcia SaguerCalçats de PasOrri Òptic

El TarlàBisuteria BCSFilatèlia OrdóñezRoba de Casa GalaDiscos CollToni MiróIves RocherFotoprixViatges Costa BravaPerfumeria GamellPastisseria FaureGuitare ShopsZhané Difference

RAMBLA VERDAGUEROnix EllConfeccions Babot

Magatzems Puig GiraltAvellí CalçatsEl CucSantiveriCristalleria SalaÒptica AgustíLlibreria Pla DalmauGuanterGioconda

RAMBLA LLIBERTATJoieria FortiàPer TuPujadasFontdalmàsNo Limit

TomyCassualGiramé PerruqueriaFerreteria PuigRestaurant L’ArcadaRellotgeria CampsBanc AtlànticRosa ClaraThe Language CentreFarmàcia FolchÒptica SolàMarroquineria TeixidorBenettonIKKSDuranGelateria Dino

Globe

Bayer Hnos.

Marithé François Girbaud

Foto Sistema

Autoescola Girona

Estanc de la Rambla

Casa Pijaume

Novetats Guillamet

Massimo Dutti Home/Dona

Farmàcia Murtra

Of Ten

The Universal

Boboli

Maria Riera

Les Rambles de Girona ARGENTERIA - LLIBERTAT - VERDAGUER

Dilluns 30 d’agost22 DominicalDiumenge 29d’agost de 2004

Els programesmés vistos(del 18 al24 d’agost)

Catalunya

Copa Catalunya:Barça - EspanyolDiumenge, 22d’agost, TV3536.000 especta-dors (29,6%).

TN VespreDilluns, 23 d’agost,TV3. 495.000 es-pectadors (26,7%).

Amor, has de tenirvistaDilluns, 23 d’agost,TV3. 481.000 es-pectadors (22,1%).

TN VespreDimarts, 24 d’agost,TV3. 462.000 es-pectadors (29,8%).

FC Barcelona Con-fidencialDimarts, 24 d’agost,TV3. 460.000 es-pectadors (24,2%).

TN VespreDimarts, 24 d’agost,TV3. 447.000 es-pectadors (26,3%).

Espanya

JJ.OO. Atletisme,perxa femeninaDimarts, 24 d’agost,La 2. 3.255.000 es-pectadors (25,9%).

Espanya - Veneçue-la (amistós)Dimecres, 18d’agost, TVE-1.3.161.000 especta-dors (26,6%).

Aquí no hay quienvivaDimecres, 18d’agost, Antena 3.3.038.000 especta-dors (27%).

Telediario 1Dilluns, 23 d’agostTVE-2. 2.965.000espectadors(27,3%).

Los SimpsonDimecres, 18d’agost, Antena 3.2.913.000 especta-dors (31%).

Los SimpsonDimarts, 24 d’agost,Antena 3. 2.883.000espectadors(28,1%).

16.35

00.05

21.45

23.00

22.00

TV3Plats brutsAra que en Lopes i la Guillermina són nòvios,no troben mai el lloc ni el moment per teniruna mica d’intimitat. En el següent capítol,en Lopes vol passar un cap de setmana ambla Guillermina, però tothom li diu que no po-dran aguantar tantes hores junts.

Antena 315 minutosUna mena d’olla on s’han barrejat ingredientspolicíacs ben coneguts amb àmplies dosisd’excessiu melodrama i suposada rellevàn-cia social. Un plat apetitós però indigest, icandidat perquè l’oblidem tot just acabat. Lapel·lícula parteix del clàssic concepte «pa-rella disparella»: Eddie Fleming (Robert DeNiro) i Jordy Warsaw (Edward Burns), un po-licia arrogant i un bomber investigador res-pectivament, que han de treballar junts peratrapar un parell d’assassins europeus quevisiten Nova York.

Tele 5EmbrujadasDos nous capítols de les aventures de lesgermanes Halliwell. Al primer, Sueño conPhoebe, Chris demana ajuda a Phoebe. Liexplica que ningú pot descobrir que Leo iPiper són els seus pares, però que ha d’acon-seguir que es tornin a unir ja que s’apropala data de la seva concepció i si no és en-gendrat, desapareixerà per sempre. En elsegon, El noviazgo del padre de Wyatt, Ch-ris es comença a desintegrar mentre Phoe-be i Paige intenten ajudar-lo sense que Leoi Piper ho sàpiguen.

La 2Pan, amor y fantasíaUn cap de Carabineri arriba a un pobletde muntanya, on queda absolutament me-ravellat davant la bellesa de les dones.Tot un èxit en la història de la comèdiaitaliana, i un dels títols més populars delsanys cinquanta. Destaquen el sentit del’observació i la destresa còmica de Lui-gi Comencini. Els protagonistes són Vit-torio de Sica, Gina Lollobrigida, MarisaMerlini i Roberto Risso.

TV3Alt riscJack Crews (Patrick Swayze) és un conductorde camions que rep una oferta molt temp-tadora: un treball ràpid i ben pagat. Ha deportar una càrrega al nord, però no ha de ferpreguntes, no ha de canviar d’itinerari i noha d’aturar-se. A mesura que s’apropa aldestí, van sorgint problemes amb una ban-da de traficants d’armes, uns agents delgovern i una flota de camions.

Dimarts 31 d’agost

16.00

22.05

21.45

21.00

K3Planeta TerraAls Estats americans de Wyoming, Monta-na, Idaho, Nevada i Colorado encara s’hi po-den trobar uns quaranta mil cavalls salvat-ges: els mustangs. Són els descendents delscavalls que hi van introduir els conqueri-dors espanyols, i pasturen lliurement pelspaisatges que han popularitzat les pel·lícu-les de l’Oest.

33Cookie’s FortuneAltman torna al seu univers més genuí. Unrelat amb ínfules de comèdia entranyable,carregat d’ironia i de frescor, que ressaltaper uns personatges entranyables. Altmanes burla sovint dels seus tipus, però ho fasempre amb una fina ironia i amb un nota-ble sarcasme. Reuneix un excel·lent repar-timent, en el qual destaquen les grans in-terpretacions de Glenn Close i Julianne Mo-ore, les dues nebodes.

Antena 3Futbol amistósEl Trofeu Santiago Bernabéu enfronta el ReialMadrid i els Pumas de Mèxic. El nou fitxat-ge blanc Michel Owen debutarà davant delsaficionats madridistes en el retorn d’HugoSánchez al Bernabéu com a entrenador delsmexicans.

TV3El guardiàFallin i Associats defensa un client de totala vida d’un cas d’agressió sexual i li assig-na una advocada jove per guanyar-se eljurat. Mentrestant, l’Alvin i la Laurie donen unnou cas a en Nick: un jove que busca unatutoria legal. Un jutge preventiu refuta queuna parella homosexual en siguin els tu-tors, i en Nick i el noi, l’Ethan, saben que ésel millor per a ell. En Nick intenta apel·lar.

TV3El príncep de les mareesSegon llargmetratge realitzat per Barbra Strei-sand (també productora i protagonista), quees basa en el best seller homònim de PatConroy. Tot i l’admirable interpretació de NickNolte, tot es redueix al sempitern melodra-ma psicològic típic de Hollywood. Un hometurmentat pels traumes d’una infantesa des-graciada se salva espiritualment gràcies auna psiquiatra amb la qual acabarà vivintuna història d’amor. El desenllaç és tan con-vencional com es pugui esperar.

Dimecres 1 de setembre

07.55

00.00

22.20

K3Bill Body: l’esbojarrat món dels esportsL’illa dels Bodies és un paradís enmig del’oceà. Els habitants, els bodies, tenen unestil de vida que gira completament entorndels esports, i en Bill Body és el millor atle-ta de tots. En Bill es veu implicat en una si-tuació desastrosa rere l’altra, però acabaguanyant sempre. És un bon pare i un bonmarit, tot i que la seva família no sempre lifa la vida fàcil.

Tele 5Asalto al tren del dineroUn thriller que reprèn l’esquema de buddy-movie popularitzat al Hollywood dels anysvuitanta, i que recupera també la parella pro-tagonista de Los blancos no la saben me-ter, Wesley Snipes i Woody Harrelson. Lle-vat d’un parell de sorpreses en l’argument,tota la resta respon a clixés del cinema d’ac-ció americà de l’època, i el resultat és forçavulgar.

3360 minuts: La nit que va morir DianaUn reportatge que recorda la mort de Dia-na Spencer, princesa de Gal·les, en un tú-nel de París el 31 d’agost de 1997 i explo-ra les circumstàncies que van envoltar l’ac-cident i la posterior investigació. El treballdescarta teories absurdes sobre la mortde Lady Di i en planteja d’altres, potser mésraonables. En tot l’afer, s’han silenciat testi-monis crucials i d’altres han desaparegut.Per què l’ambulància que portava Dianava trigar una hora i deu minuts a fer els cincquilòmetres que la separaven de l’hospital?

33L’home del braç d’orAcusat de sensacionalista amb freqüència,Otto Preminger va abordar en aquesta pel·lí-cula un tema tabú a l’època, com sempreli va agradar fer: l’addicció a les drogues,amb Frank Sinatra fent de compungit ma-lalt i Eleanor Parker donant vida a la sevaembogida esposa. Kim Novak, en el pa-per d’amant del protagonista, està màgica,com quasi sempre. La pel·lícula té un acon-seguit ambient de thriller i la banda sonoraés una memorable composició jazzísticad’Elmer Bernstein. Un film magnífic.

23.55

22.00

L A F U S T A S E N S E M A N T E N I M E N TPlaça Major, 3 - 17184 SALITJA (Girona) - Tel. 972 47 31 19 - Fax 972 47 42 00

Guia TV


Recomanem

El doctor T ylas mujeres

Dimarts 31Tele 5 22.00 h.Altman mostra unfragment forçacomplicat en lavida del ginecòlegSully Travis, queaparentment ésadorat per totesles dones de laseva vida. Podriasemblar que lapel·lícula es ba-sarà en la còmodarutina «homescontra dones»,però Altman ésmassa astut per aaixò i construeixuna trama on lapersonalitat delspersonatges és lahistòria. L’elencmasculí es limitaal ginecòleg i elsseus tres amics, isón les actrius lesque donen vida ala història.

Any2000.PaísEstats Units.DirectorRobert Altman.IntèrpretsRichard Gere,Helen Hunt, Lau-ra Dern, FarrahFawcett, Liv Ty-ler.

Divendres 3 de setembre

00.30

02.25

16.00

22.00

22.05

22.35

K3Els defensors de la naturaAl sud-est de Madagascar, prop de FortDauphin, s’ha promogut un programa pera la protecció dels lèmurs. L’objectiu és sal-var grups de lèmurs de la desaparició oca-sionada per la deforestació de la zona.

Tele 5Deep ImpactUn jove aficionat a l’astronomia (Elijah Wood)descobreix que un cometa es dirigeix direc-tament cap a la Tierra. La confirmació de l’im-minent desastre obligarà el president delsEstats Units (Morgan Freeman) a endegaruna missió espacial per intentar desviar latrajectòria del cometa. Cine catastrofista enel més pur estil dels anys setanta. Més de2.100 extres van participar en les especta-culars escenes de les fugides en massa.

TV3La vida aquíUna tvmovieque se centra en la història d’Anai Miguel, una parella d’emigrants argentins,i el seu fill, Pablo, que arriben a un poble deTerol per ocupar una de les cases que l’Ajun-tament ofereix de franc als matrimonis joves.L’espectador descobrirà aviat que Ana iMiguel no estan casats ni són parella, i quePablo no és fill seu: només intenten fugir dela misèria del seu país. Però tot es compli-ca quan Ana inicia d’amagat una relació ambun noi del poble...

La 2Todo menos la chicaUna pel·lícula sense pretensions, amb si-tuacions tòpiques, personatges freaks, dià-legs sense gràcia i un to caspós de tele-comèdia que no assegura ni una estona di-vertida. L’al·licient més gran és veure-hi lagironina Duna Jové.

La 2Alice y MartinAlice s’enamora de Martin, un jove turmen-tat. La seva relació es veurà marcada pelfosc passat de Martin. André Techiné con-tinua la seva trajectòria ascendent ambaquesta pel·lícula, que va suposar el retro-bament amb Juliette Binoche.

33SospitaAdaptació lliure de la novel·la de Francis IlesBefore the Fact. Pel·lícula que juga amb ladoble culpabilitat d’un Cary Grant mundà iirreflexiu, i que mostra certes actituds i mi-rades amb especial èmfasi. La productorava imposar un final feliç a la història, i el re-sultat és un film amb moments magistralsperò amb un anecdòtic final imposat.

Dijous 2 de setembre

21.45

22.00

14.45K3DàriaEl senyor O’Neill vol que els alumnes, coma exercici de creixement personal, intentinalguna cosa en què estiguin segurs quefracassaran. Dària intenta que els seus pa-res castiguin Quinn perquè no pugui anar auna desfilada de moda, Jane intenta vestir-se convencionalment, Kevin intenta ser malesportista, Brittany prova d’avorrir tothom par-lant de temes socials; Jodie intenta convèn-cer els seus pares que li deixin fer vacan-ces tot l’estiu i Mack vol explicar a Kevin quinssón els tres poders de la democràcia.

Antena 3Mis adorables vecinosS’enceta la segona temporada d’aquesta sè-rie protagonitzada per Francis Lorenzo, Mi-riam Díaz Aroca, Paz Padilla, Juanjo Cuca-lón i Tina Sainz, als quals en aquesta novatanda de capítols s’afegeixen María LuisaMerlo i Javier Ríos. Les estranyes relacionsentre aquestes dues famílies de veïns con-tinuen evolucionant cap a l’absurd.

Tele 5Tiempo límiteUna altra mediocre pel·lícula feta a la midade Steven Seagal, que més aviat hauria desortir als títols de crèdit com a productor, jaque la seva capacitat per fer diners és in-qüestionable (les seves pel·lícules continuenessent una mina a taquilla), però com a ac-tor... Bons contra dolents, acció, explosionsi un final que no decebrà els seguidors del’actor.

33CrimsL’Executor fa temps que segueix de prop lesinvestigacions de l’Olga sobre la mort de laseva germana Cristina. Fent xantatge a Fe-lip, un dels detectius de Tor, ha aconseguittenir un còmplice dins de l’agència que, acontracor, obeeix les seves indicacions i ma-nipula proves que dirigeixen l’Olga cap a unsospitós, un perillós assassí a sou.

TV3Trucada a un reporterUn reporter és elegit per un criminal com aenllaç de cara a l’opinió pública: encara pen-sa cometre quatre assassinats més. Un filminsignificant al qual la inexpressivitat de laparella protagonista (Kurt Russell i Mariel He-mingway) és incapaç de redimir del seu cai-re televisiu. Cal destacar un paper secundariper a l’avui famós Andy García.

Dissabte 4 de setembre

01.35

23.30

13.10

15.30

16.00

22.15

33Animals curiososUna incursió en una de les famílies més se-ductores dels insectes: les libèl·lules. Veu-rem les formes i els colors dels exemplarsmés atractius de les espècies que viuen aEuropa i les característiques del seu com-portament.

Tele 5En lo profundo del océanoBeth Cappadora és una mare dedicada a lafamília, tot i que no renuncia a la seva carre-ra com a fotògrafa. Amb els seus tres fillsarriba a un hotel on té una reunió amb an-tics companys d’estudis. En el vestíbul esdistreu un moment i el seu fill Ben, de tresanys, desapareix. A partir d’aquest moment,s’inicia una recerca infructuosa que nomésmolts anys després sembla que pugui re-soldre’s. Tot un drama.

TVEVuelta ciclista a EspanyaLa Vuelta s’inicia marcada per la discreta ac-tuació dels ciclistes espanyols al Tour deFrança i per la manca d’un favorit clar.

33Cyrano de BergeracL’obra d’Edmond Rostant, en la seva versiócatalana feta per Xavier Bru de Sala i inter-pretada per la Companyia Josep Maria Flo-tats, va ser enregistrada al juny del 1986. Cy-rano de Bergerac és una comèdia heroicaen cinc actes, en vers, ambientada al segleXVII. Explica la història d’un home bo i in-tel·ligent, però molt lleig, enamorat d’una noiaque, al seu torn, estima un amic de Cyrano.

La 2La noche temática: Ellas y ellosEstà demostrat que les dones toleren menysl’alcohol i que els homes són incapaços dedemanar ajuda per trobar el camí quan s’hanperdut. En quina mesura determina el sexeel nostre comportament? El programa des-vela algunes de les claus que marquen lesdiferències entre homes i dones. S’hi inclouenles dues parts del documental La batallade los sexos i el llargmetratge Marius y Je-annette, sobre un home i una dona que s’ena-moren tot i que no ho volen.

33L’alegre divorciadaEl segon musical de Rogers i Astaire com aparella i el primer com a protagonistes ab-soluts. Un clàssic del gènere, es manté per-fectament, no només en els esplèndids nú-meros musicals sinó també en la part de lacomèdia, amb excel·lents secundaris.

22.30

23.55

PÀGINES 6 i 7 d’agost de 2004 minical · gueres, l’hospici d’Olot, plànols de Sant Feliu de...

Documents

Transcript of PÀGINES 6 i 7 d’agost de 2004 minical · gueres, l’hospici d’Olot, plànols de Sant Feliu de...