PARAULES i FETSPARAULES i FETSCol·lectiu de Dones en l’Església, per la ParitatNúm. 64 · juliol - agost - setembre 2012

Fotografia: Emília Verger Fransoy

L’ordenació de la dona:hi continuem confiant

2

EDITORIAL

Amb el suport de: On podeu comprarPARAULES I FETS DE DONES

Llibreria Claret · Llúria, 5 (Barcelona) Racó del Llibre · Dr. Robert, 12 (Rubí)

Voler ser considerades com a iguals en el si de l’Església suposa una gran transfor-

mació i conversió de tots nosaltres, de la comunitat de base més petita a l’estament més alt de la jerarquia de la nostra Església catòlica: ens ho recorden la major part dels arti-cles que conté aquesta revista.

Aquestes opinions i propostes, expressades per persones molt compromeses amb els drets hu-mans que estan a favor de la igual-tat («per la paritat» és el nostre lema) dins les comunitats eclesials, ens inviten a obrir els ulls i el cor per acceptar la realitat imparable de les dones, que ja no volen ser només col·laboradores de les acti-vitats que proposa l’Església, sinó protagonistes d’aquesta merave-llosa aventura d’anunciar la Bona Nova de Jesús amb totes les formes que tenim per anunciar i celebrar, i creant-ne de noves si cal.

Tenim una riquesa que oferim al món, i el nostre món, patriarcal encara, s’obre a poc a poc i acull i reconeix el nostre dret a la igualtat. Amb encerts i deficiències, el camí és obert i les dones podem exercir els nostres drets de ciutadania. No volem deixar que l’Església continuï

pel camí de l’exclusió de les dones, perdent les riqueses que Déu ens té reservades a tots els creients quan posa uns límits a la nostra aporta-ció dels quals ens està vetat passar.

Tractem del ministeri de les do-nes amb la plena convicció que és possible, que ja és una realitat de fet, encara que es vulgui amagar. Ens en parla un dels articles. Les dones del moviment RCWP (Roman Catholic Womenpriests) es donen a conèixer sense por, convençudes com la majoria de nosaltres que

van per bon camí. Un camí que hauríem fet tots junts sense tants entrebancs si les conclusions del Concili Vaticà II s’haguessin aplicat amb el mateix esperit que van ser treballades i viscudes amb joia per la major part del Poble de Déu.

La nostra realitat seria ben di-ferent. A hores d’ara, ja tindríem una ben florida gama de colors i de sensibilitats que faria més amable i autèntica la cara de l’Església, que ha de ser llum del món i reflex de l’amor de Déu a tota la humanitat.

Dones preveres, conseqüència de la paritat

PARAULES i FETSPARAULES i FETSEdita

PER LA PARITAT

SUMARI 2 Editorial 3 i 4 Teologia feminista 5, 6 i 7 Àmbit obert 8 i 9 Pàgines centrals 10 i 11 Respostes

12 Reflexió 13 El Gorg 14 Recordança 15 Llibres 16 Actualitat

Preu 2 €Coordina: Paquita Arcas · Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial · D.L.B-22227-1995

3

TEOLOGIA FEMINISTA

«Teologia per al 99%»La bioteologia com una crítica de la

producció de coneixement

Quan els refugiats, els que in-tenten fugir a Europa, els dei-xem enfonsar, i quan milions

de persones apàtrides no tenen «cap dret a tenir drets» (Hannah Arendt), els nostres conceptes de democràcia i sobirania, que afavoreixen l’Estat na-ció i el capitalisme, són insuficients. Ha quedat clar que el capitalisme com a religió és una mercantilització de tota la nova vida que sorgeix. Per tant, no és només l’ordre jeràrquic de gènere heteronormatiu que ha de ser abordat, sinó que la teologia ha de reaccionar davant d’una violència que, com a neoliberal, està adherida al biopoder de totes les nostres vides individuals per garantir l’accés o exclusió dels recursos o dels referents a la salut, la sexualitat i la seguretat.

Gran part dels ciutadans s’en-fronten amb les teologies (neo)fonamentalistes i també les teo-logies tradicionals i hegemòni-ques (cristianes) amb l’acusació de suport material i simbòlic al neocolonialisme, el neoliberalis-me, el nacionalisme, el racisme, el sexisme i l’homofòbia. Això és per a molts suficient per fer un pas enrere des de qualsevol punt de vista de creure. Si bé l’observació de la violència és correcta, és un error ne-gar la religió com una forma secular de qualsevol capacitat emancipadora.

La nova dimensió de la violència, que combina la violència econòmica, sobirana i epistèmica (la violència en la producció de coneixement), depèn principalment en essencialitzacions de raça, nació, classe, gènere i religió. L’essencialització d’aquestes categories filosòfiques del coneixement pressupo-sa erròniament que hi havia a priori di-ferències ontològiques entre els éssers humans. Aquests supòsits naturalitzats estan connectats amb normalitzacions i jerarquitzacions i són la base per a l’ex-

clusió de l’«altre» i de la crida a la vio-lència epistèmica. El desenvolupament d’aquestes teologies de l’alliberament també necessita d’una crítica per donar un nou sentit a la sensibilitat del gènere femení, l’homosexualitat, la raça negra.

Les teologies feministes de l’allibe-rament del passat tracten de formes diferents de la violència, però per des-gràcia sovint es produeixen essencia-litzacions i exclusions en nom d’una lluita per les «identitats col·lectives».

Les teologies de l’alliberament d’avui necessiten per desfer aquest tipus de vio-lència i preveure noves formes de solida-ritat i comunió anar més enllà de la noció d’una identitat essencialista. Per assolir

aquest fet es necessita passar d’una crítica de la ideologia a una crítica del coneixement. Aquesta teoria postes-tructuralista s’ha posat en dubte per a una anàlisi objectiva, la veritat de la qual haurà de fer-ne possible una apli-cació universal. La veritat no ha estat descrita com a perspectiva d’autèntic coneixement.

El canvi d’una crítica de la ideo-logia a una crítica del coneixement està relacionat amb la nova noció de Michel Foucault1 del poder i, obser-vant aquest poder, el coneixement i la veritat s’han d’interrelacionar en la producció d’un discurs específic. Els discursos dominants no poden ser

confrontats. La resistència i la projec-ció han de marxar conjuntats. A més, la condició a priori del coneixement de l’inconscient històric (anomenat episteme) influeix en la percepció en el camp del coneixement. En el segle xix les lleis de la causalitat en la natura es van transferir a les incidències his-tòriques i socials. D’aquesta manera una «naturalització» de les identitats col·lectives de categories filosòfiques va aparèixer amb el reclam de la veri-tat objectiva d’aquesta proposició.

Amb aquests discursos de classe, raça, nació, gènere, religió, etc, les per-sones estan en conflicte i arriben a la seva pròpia manera de valorar el dis-

curs. Tanmateix, això vol dir que nosaltres podem escollir alguna d’aquestes categories. També les persones marginades poden realitzar o subvertir aquestes ca-tegories, atès que les categories no són el que «som».

Sobretot, la qüestionable teoria del criticisme dóna el caràcter essencialista de la identitat política i la idea que la justícia es podria dur a ter-me amb un discurs dels drets liberals. José Esteban Muñoz, per exemple, va desenvolupar

la metodologia de la «desidentifica-ció» en què la violència epistèmica vi-sible porti al desenvolupament d’una nova perspectiva sobre «el rendiment de la minoria, la supervivència i l’acti-visme»2. Judith Butler ha subratllat el caràcter flexible del gènere, del sexe i del desig. En conseqüència, l’a prio-ri essencialista home-dona3 ha estat denunciat i declarat producte de dis-curs. Per tant, suggereixo que també la teologia de gènere ha de ser entesa també de manera possible. A més a més, la vida ha de ser considerada i els conceptes d’amor, la relació i l’atenció han de ser discutits amb més comple-xitat que la manera com s’enfoquen

4

TEOLOGIA FEMINISTA

la sexualitat d’una manera patriarcal (heteronormativa) o d’altres conceptes diferents (homonormatius).

Així mateix, la noció actual de la re-ligió en el segle xix a l’Oest està forta-ment influenciada per l’ordre epistèmic. Per tant, no solament el fonamentalis-me, sinó també els discursos dominants religiosos de les esglésies establertes i d’altres grups religiosos, així com els discursos seculars i també la majoria dels postseculars, pressuposen una no-ció essencialista de la religió.

Suggereixo entendre la religió com una categoria de coneixement. Una pèrdua de la identitat i una forma d’entendre la religió com a noció pre-essencialista, pot referir-se a la manera d’entendre la mateixa religió en el fu-tur. El coneixement bíblic i religiós pot ser de gran abast per trencar la falsa di-cotomia del coneixement a «occident» i «orient». El coneixement religiós i les seves pràctiques i experiències fan desaparèixer la divisió entre el coneixe-ment científic, l’experimental i el racio-nal en referència al cos.

Considerar la religió com una cate-goria de coneixement exigeix, a més, insistir en el seu caràcter religiós i dis-cutir la relació pensament dominant i el nodominant. Això mostra com ha de ser la formació del subjecte per fer front als discursos religiosos dominants. Val la pena destacar el caràcter performatiu de la religió en comptes de la identitat col·lectiva. Això no vol dir llençar el con-

tingut de creure, però sí alliberar-lo dels mals ideològics i de la seva percepció hegemònica universalista.

D’altra banda, m’agradaria respon-dre a tendències secularistes com les se-güents: la religió ha de ser presa serio-sament com la possibilitat de fer front a nous coneixements i a una visió futura de la societat. En aquest cas, podria ser la tasca de crear les condicions per al sorgiment d’aquesta nova manera de conèixer que milloraria la formació de les persones fins i tot dels marginats.

Tanmateix, crec que aquesta nova manera d’entendre la religió ens per-met arribar a un diàleg interreligiós. Se-ria més útil no centrar-se a humanitzar i essencialitzar les identitats col·lectives, sinó més aviat compartir la visió futura de la societat, abans esmentada. Això permet un projecte interreligiós de futur. Aquesta superposició entre els grups religiosos de diferents creences, entre les forces emancipadores religio-ses i seculars, permet fins i tot arribar a humanitzar la convivència amb els altres i amb un mateix.

Entenc la bioteologia com una crítica del coneixement, com una combina-ció de diverses perspectives: en primer lloc, l’exclusió i la vida precària; en se-gon lloc, la resistència a la formació del subjecte i, en tercer lloc, l’alienació de la societat amb un enfocament poc real.

En moltes parts del món hi trobem ja moviments socials que han reaccio-nat a la globalització i porten a terme

projectes de nova solidaritat i noves comunitats. Exemples: a Sud-àfrica, la Campanya contra el VIH / SIDA ha es-tat un moviment de resistència reeixida contra l’exclusió de la comunitat social i religiosa. A Alemanya hi ha una sinto-nia entre les diverses religions per llui-tar contra les centrals nuclears. També l’Ocuppy Wallstreet Movement intenta noves solidaritats i aliances en la socie-tat. A Nova York el crit de «La salut és un dret humà» i «Teologia per al 99%» està escrit en un cartell. Després que la policia havia desallotjat els ocupes de les tendes de campanya al campus de la Universitat de Berkeley, ells amb llibres col·locats a terra, van fer com petites tendes i van escriure a terra: «Aquestes són les nostres noves tendes de campa-nya, el coneixement».

Ulrike AugaProfessora de la Facultat

de Teologia de la Humboldt Universitat de Berlín

1. Vegeu Michel Foucault, Die Ordnung der Dinge. Eine Archaäologie der Humanwiss-senschaften (Els mots i les coses. Una arqueo-logia de les ciències humanes), Suhrkamp: Frankfurt a. M. 1974 [1966].2. José esteban Muñoz, Disidentifications: Que-ers of Color and the Performance of Politics (Desidentificacions: Queers de color i el rendi-ment de la política) (Universitat de Minnesota Press: Minneapolis 2009).3.Vegeu thoMas laqueur, Making Sex: Body and Gender from the Greeks to Freud (Fent el sexe: Cos i gènere des dels grecs fins a Freud), (Harvard University Press, Cambridge 2001).

Quan l’ortodòxia es confon amb l’ortopèdia

La inquisició arriba a Maryland

ECLESALIA, 17/05/12.- L’Església nord-americana viu avui uns moments crítics: la Congregació per a la Doctri-na de la Fe ha decidit intervenir la Conferència de Supe-riores Religioses dels Estats Units (Leadership Conference of Women Religious, LCWR). El motiu suposadament és per reconduir els seus errors “teològics” i les seves “des-viacions”, especialment en matèria de sexualitat humana (anticonceptius, homosexualitat, celibat opcional) i per frenar el seu decidit èmfasi en favor de la promoció de la dona, un propòsit que sembla xocar frontalment amb la ja tradicional misogínia eclesial.

El P. James Martin, director del setmanari catòlic jesuïta America, ha tingut aquests dies un gest de valentia inne-gable en recordar l’admirable compromís de la LCWR amb els principis del Concili Vaticà II i el paper decisiu d’aquestes dones en la història del catolicisme dels Estats Units. (...)

Juan V. Fernández de la Gala (Traducció)

5

ÀMBIT OBERT

El Fòrum Social Temàtic sorgeix en el si del Fòrum Social Mundial com una eina per plantejar propostes, basa-des en experiències reals, per avançar en la construc-

ció d’alternatives sostenibles i populars.En concret, un dels temes plantejats en aquesta trobada

a Porto Alegre va ser preparar un document de propostes per a la Cimera dels Pobles de Rio +20 que se celebrarà paral·lelament a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Desenvolupament Sostenible (CDS) a Rio de Janeiro del 26 de maig al 6 de juny de 2012. Se l’anomena Rio + 20 en record de la Conferència del 1992 que també es va celebrar en aquesta ciutat del Brasil.

En principi el nom de Conferència o Cimera dels Pobles és un nom provisional. Se l’anomena també Cimera de les Persones a Rio 20 per la Justícia Social i Ambiental. El pro-pòsit comú és reunir «les organitzacions de la societat civil i els moviments socials de tot el món que tracten de canviar l’agenda de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Desenvolupament Sostenible (CDS) i que esdevingui una oportunitat per tractar els greus problemes als quals ha de fer front la humanitat i el planeta i de construir junts. La culminació d’aquest projecte serà la demostració de la con-solidació del poder polític en la societat, celebrant l’esdeve-niment de la Cimera dels Pobles a Rio +20 per a la Justícia Social i Ambiental independentment i paral·lelament a la CDS” (de la Crida Mundial del 2 de desembre de 2011).

Es tracta, doncs, de plantejar alternatives que condueixin a un canvi de paradigma del neoliberalisme. «Un altre fu-tur és possible» i, com es diu en el document a què fèiem esment en el segon paràgraf: «Anem a reinventar el món a Rio + 20».

Com s’han treballat o s’estan treballant aquestes alterna-tives? El Fòrum Social Temàtic, seguint la Carta de Principis del Fòrum Social Mundial, ha obert un espai mundial de dis-cussió, en què es valora la diversitat de la societat civil global i es fomenten els programes comuns incorporant-hi la for-ça, l’energia i la iniciativa de milers d’organitzacions i movi-ments, tenint com a base experiències reals. En aquest espai, el paper de les diferents xarxes socials és força important perquè permet la interrelació entre aquestes associacions i moviments.

Per centrar les aportacions, es van establir uns àmbits de treball que han donat com a fruit que el document de propostes (que té 33 pàgines) estigui estructurat en quatre eixos. Cadascun d’aquests eixos està subdividit en temes i hi trobem una descripció de la situació actual i les propostes per canviar-la. També hi trobem crítiques i valoracions de les propostes del document de les Nacions Unides que s’ha de debatre durant la Conferència.

Els quatre eixos són:1. Fonaments ètics i filosòfics: subjectivitat, dominació i

emancipació; eix que desenvolupa els temes de: fonaments per a una biocivilització, educació en un món en crisi i co-neixement, ciència i tecnologia.

2. Drets humans, pobles, territoris i defensa de la mare terra: dret a la terra i al territori, territoris i pobles indígenes, ciutats sostenibles, pel dret a l’aigua com un dret comú, i la salut és un dret universal i no pot ser font de lucre.

3. Producció, distribució i consum: accés a la riquesa, béns comuns i economia de transició; finances i economia justa, sostenible i solidària; l’economia verda: una nova fase de l’expansió capitalista; una transició energètica sostenible és urgent i és possible.

4. Subjectes polítics, arquitectura del poder i democrà-cia: un caleidoscopi de pràctiques socials per un altre món possible; les organitzacions i moviments de la societat civil i governabilitat i arquitectura del poder.

Un ampli ventall de propostes a les quals se n’hi sumen d’altres que podeu trobar en el web de Rio + 20, així com també hi podeu trobar el document de Nacions Unides. Tam-bé podeu trobar informació sobre la cimera dels pobles al web cupuladospovos.org.br En ambdós llocs web hi ha informació sobre els actes que s’estan fent i els fòrums en els quals es pot participar i enllaços amb altres associacions i moviments. També els podeu seguir en les xarxes de Twitter i Facebook.

Mariona Saurí

Fòrum Social Temàtic: crisi capitalista, justícia social i ambiental

Porto Alegre (Brasil) 24-29 de gener de 2012

6

ÀMBIT OBERT

Convencionalment, el 31 d’oc-tubre de 1517 és considerat la data d’inici del protestantisme.

Aquell dia, un monjo, Martí Luter, clavava a la porta del temple de la Universitat de Wittenberg un mani-fest amb 95 tesis en què expressava les seves doctrines netament evangè-liques. Luter pretenia revisar les pràc-tiques de l’Església a la llum de la pa-raula de Déu i redescobrir l’evangeli de la gràcia i el significat de la fe en l’obra salvadora del Crist. Les tesis es-taven escrites en llatí, però al cap de dues setmanes tothom les podia llegir en alemany i al cap d’un mes la resta de països europeus les llegien en les seves pròpies llengües. Havia esclatat la reforma religiosa del segle xvi.

Un dels principals èmfasis teo-lògics del protestantisme és només l’Escriptura. En el segle xvi, l’Església havia situat, de fet, en un mateix ni-vell que la Bíblia el magisteri de l’Es-glésia, la tradició, els concilis..., que moltes vegades entraven en contra-dicció amb els ensenyaments bíblics. Des del segle xvi, pels cristians refor-mats la Bíblia és l’autoritat màxima de l’Església.

El poble tenia restringit l’accés a la paraula de Déu, tan sols el clergat hi tenia accés. Des d’aleshores, tot creient reformat ha pogut llegir per si mateix la Bíblia, en la seva pròpia llen-gua, sense que hi hagi cap autoritat superior que pugui imposar normes interpretatives.

Només la gràcia ha estat un altre dels fonaments de la doctrina refor-mada. La salvació és un regal de Déu. No es tracta de seguir uns determi-nats ritus o pràctiques religioses, com succeïa en el segle xvi. La salvació no es pot assolir a cap preu mundà, com es pretenia, per exemple, mitjançant la compra de les indulgències.

El que l’home pot i ha de fer és dipositar la seva fe en l’obra del Crist. Només la fe esdevé un nou puntal de la teologia reformada. La fe com a resposta a la gràcia de Déu. No comp-ten les obres, que són tan sols la res-

posta ètica i agraïda del creient. No hi ha, doncs, mèrit en l’home.

Un altre canvi significatiu és el que els cristians reformats anome-nem sacerdoci universal dels creients. Les esglésies protestants no tenim sacerdots, tenim ministres, pastors i preveres... perquè creiem en el sacer-doci de tots els creients. Tothom pot apropar-se lliurement i personalment a Déu, sense cap intermediació.

La reforma protestant va intro-duir canvis importants en l’eclesiologia, com ara l’autonomia de les comuni-tats, el paper de l’assemblea en el go-vern de l’església o el paper de la dona (en les denominacions que anome-nem històriques1: luterans, calvinistes, anglicans, metodistes, presbiterians, baptistes..., les dones poden exercir els mateixos ministeris que els homes). No

és estrany trobar una dona fent de pas-tora a les nostres comunitats.

Una qüestió cabdal és, també, la completa separació entre l’Església i l’Estat. No hi ha d’haver cap ingerèn-cia d’un estament vers l’altre. Això no vol dir que no es pugui establir algun tipus de relació. La relació entre l’Es-glésia i l’Estat pren diferents formes segons quines siguin les confessions i les nacions (des d’esglésies oficials fins a esglésies sense pràctica vincu-lació amb les administracions). A casa nostra, el manteniment de les esglési-es, institucions, pastors... és a càrrec dels propis fidels.

També es van produir canvis sig-nificatius en la litúrgia, com els cultes en la pròpia llengua del poble. Cultes amb la participació dels laics (música, lectures...). Paper central de la predi-

cació tenint com a base la paraula de Déu. No hi ha culte reformat si no hi ha proclamació de la paraula. Podríem dir que la reforma protestant es va avan-çar quatre segles en moltes coses que el catolicisme ha anat incorporant, so-bretot a partir del Concili Vaticà II.

Els nostres sagraments són el baptisme i el sant sopar. Són entesos com a símbols que uneixen la realitat visible (l’aigua, en el baptisme, o el pa i el vi, en el sant sopar) amb la invisi-ble o transcendent.

Si bé les esglésies disposen d’una important autonomia, cada grup d’esglésies d’una determinada con-fessió s’agrupen en forma de sínodes, convencions... en les quals s’establei-xen les seves directrius. A Catalunya, la totalitat de les confessions protes-tants estem agrupades en el Consell Evangèlic de Catalunya, la seva princi-pal finalitat és disposar d’una sola veu davant les institucions. Aproximada-ment, cada deu anys el Consell Evan-gèlic de Catalunya convoca un Con-grés Protestant com el recentment realitzat el mes de desembre passat.

Un dels lemes més coneguts del cristianisme reformat és: Església re-formada sempre reformant-se. I és que les estructures tendeixen a l’anquilosa-ment, a la rutina, al manteniment de formes que potser van ser vàlides en un determinat moment històric, però ja no diuen res a noves generacions en nous contexts. Això vol dir que l’Esglé-sia ha d’estar permanentment revisant les seves estructures i les seves pràc-tiques. L’Església reformada procura mantenir aquesta actitud de perma-nent reforma, interpretant els signes dels temps i restant oberta al que l’Es-perit diu a les esglésies.

Jaume TriginéPsicòleg

Església Protestant de Valldoreix

1. Grups com els testimonis de Jahvè, mormons, adventistes del setè dia... no han de ser conside-rats com a protestants ja que la seva teologia i la seva eclesiologia estan força allunyades del cos doctrinal de les esglésies de la reforma.

“Un altre canvi signifi-catiu és el que els cris-tians reformats anome-nem sacerdoci universal dels creients”

Protestants: minoria desconeguda

7

ÀMBIT OBERT

Anar a participar al Fòrum Cris-tianisme i Món d’Avui, que se celebra cada any a València,

sempre és gratificant. Enguany el lema era “Compromís cristià i nova democràcia”.

Un tema actualíssim, ja que la in-dignació social existent ens reclama una reflexió que sintonitzi amb les crides dels moviments profètics ac-tuals i de les persones més empobri-des de la terra. Així podrem esbrinar on i com participar en la construcció d’una Església i un Món Nous.

La Neus Forcano junt amb la valencia-na Montse Escribano eren responsables del taller núm. 7, Aportació feminista a la construcció d’una societat nova.

El fòrum sempre se celebra al col-legi de Jesús Maria de la Gran Via i la classe en què es va desenvolupar el taller va quedar totalment plena. Hi havia gent asseguda fins i tot per les taules i la tarima.

Una explicació ben feta del femi-

nisme al llarg de la història va pos-sibilitar un diàleg molt viu i enriqui-dor.

És un goig constatar que aquesta celebració anual ha mantingut vives les intuïcions reformadores del Vati-cà II.

Un exemple clar és el que us fem arribar. L’escrit que hi ha a continuació és l’homilia que va proclamar la Neus en l’Eucaristia final. Hi havia quinze sacerdots de tot el País Valencià. Una celebració, paritària, diem nosaltres, i horitzontal.

L’any vinent celebrarem els 25 anys d’aquest fòrum.

M. Pau Trayner i Vilanova

Ja s’anuncia la primavera. Esclaten les primeres flors dels ametllers i se sent l’olor de la tarongina. S’acosta

la Pasqua i ens preparem per a la festa.A Jesús se’l coneix ja pels gestos

d’alliberament que ha fet i les parau-les que ha dit. S’apropa el moment en què entrarà a Jerusalem en un pollí, tot desafiant els fonamentalistes reli-giosos, les autoritats polítiques i els moralistes de l’època.

L’evangelista ens avança la glorifica-ció de Jesús perquè entenguem que el gra de blat ha de morir per fructificar.

Però recordem que Jesús no mor, a Jesús el maten. Mentre ha passejat per la Galilea en crisi, ha volgut estimar els altres i lloar Déu; ha ofert vida plena i amb sentit; ha mostrat que és pos-sible ser una persona lliure, coherent, valenta; que és possible confiar en un Déu que no empetiteix la persona, al contrari, li dóna la màxima llibertat i la màxima capacitat d’estimar.

Les dones i les vídues han trobat sentit al seu viure; publicans i estran-geres, dones desconegudes i paga-

nes, han rebut la seva tendresa; als amics i amigues els ha regalat un amor profund que acompanya en tot moment; ha mirat el món amb sensi-bilitat i compassió pels qui pateixen; Ell és profundament conscient de la decisió que pren, i reafirma la seva opció pel Regne. Ha arribat l’hora.

Però Jesús se sent torbat, també dubta. “Què he de dir? Pare, salva’m d’aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora!”

L’amor i la confiança entre Jesús i Déu es veuen acomplerts ara i aquí, en l’espai i el temps de la vida humana. La

veu del Pare-Mare que ens ha donat tot l’amor i que ens fa semblants en llibertat i capacitat d’estimació, anun-cia el ple sentit d’una vida en comunió amb Déu i els altres.

La glorificació expressa aquest amor acomplert, l’esperit d’amor entre el Pare i el Fill, que és llum per a tots i que ens crida amb la veu de la tendresa per-què es deleix perquè puguem sentir-lo, perquè puguem convence’ns, perquè puguem embolcallar-nos d’aquesta glòria esplèndida d’amor compartit i viscut plenament en els carrers, a les places, a casa, a la feina... d’aquesta nostra Galilea en crisi.

Quins són els meus talents? Què em demanes Déu-Pare-Mare nostre?

Sabré veure qui és el meu germà? Com tracto i estimo la meva germana?

Com parlo, què dic, què aporto al benestar del meu entorn?

Esperit de saviesa, esperit de solida-ritat, guia’ns enmig de l’olor de la ta-rongina i la llum dels ametllers en flor.

Neus Forcano i Aparicio

Fòrum de València, 24-25 de març del 2012

Comentari de l’evangeli de Joan 12, 20-33“La glorificació de Jesús s’acosta”

Neus Forcano llegint el seu comentari

8

PÀGINES CENTRALS

Ha arribat l’hora

Últimament s’han sentit veus importants que deien: «Ha arribat l’hora de plantar

cara i de provocar», referint-se als laics envers la jerarquia eclesiàsti-ca. Com si, des de fa temps i tam-bé ara mateix, no fos aquesta la posició de molts i de moltes. Pot-ser sí... que ha arribat l’hora, però, reflexionem una mica. Quant de temps fa que estem plantant cara i estem provocant? Qui és que no ho fa encara, malgrat que ho diu i ho torna a dir?

Fem una mica d’història. El CDE ja ha complert els vint-i-cinc anys de vida i durant tot aquest temps no ha parat. De bon co-mençament, hi havia unes quantes persones que demanaven la paritat dins l’Església catòlica, enguany ja són moltes més. La necessitat que hi hagi dones ordenades duent a terme els ministeris eclesiàstics és defensada per molts que no s’ama-guen de pensar-ho i de dir-ho. Al-guns no s’han quedat aquí i han anat més enllà, han fet un pas més obeint la crida de l’Esperit. Aquest és el cas del moviment de les dones RCWP (Roman Catholic Women priests), que els últims deu anys no ha parat de treballar per les ordena-cions de dones catòliques romanes en el si de l’Església.

El moviment de les RCWP va començar l’any 2002, quan tres

bisbes catòlics van ordenar les set primeres dones, fins avui, que més de dues-centes dones han rebut l’ordenació, de les quals onze són bisbesses amb successió apostò-lica plena i que segueixen duent a terme les tasques pastorals i de govern de l’episcopat. Totes elles es declaren filles fidels de l’Esglé-sia, de la qual no volen prescindir ni sortir. Totes pertanyen al movi-ment de preveres catòliques ro-manes, una iniciativa internacional dins l’Església, iniciada amb les or-denacions del Danubi l’any 2002. Reclamant l’herència espiritual an-tiga existent a l’Església, aquestes dones estan modelant una Església més inclusiva, cristocèntrica i basa-da en l’equitat del segle xxi.

Llur resposta al Decret d’ex-comunió és pública. Les dones ordenades rebutgen el Decret d’Ex-comunió emès per la Congregació sobre la Doctrina de la Fe del Vaticà el 29 de maig de 2008. Són mem-bres lleials de l’Església que respo-nen a la tradició profètica de la san-ta obediència a la crida de l’Esperit per canviar una llei que és injusta i discrimina la dona. El moviment rep contínuament mostres entusiastes de suport en tots els àmbits: local, nacional i internacional. Manifes-ten que continuaran servint la seva Església en un ministeri sacerdotal renovat que dóna la benvinguda a tothom per celebrar els sagraments amb el poder de l’Esperit a les co-munitats on són cridades, sempre de manera inclusiva i cristocèntrica.

El programa de formació de les membres ordenades del movi-ment és molt ampli, inclou estudis teològics, preparació sagramental, pràctica litúrgica i discerniment es-piritual. El seu ministeri consisteix a servir el Poble de Déu de moltes maneres i en diversos llocs: esglé-sies, llars i comunitats de les parrò-quies, celebració de noces i baptis-mes, catequesi d’infants a col·legis, capellanies d’hospitals i hospicis, ministeri a les presons, unció de malalts i ancians, ministeri amb in-

9

PÀGINES CENTRALS

digents i persones sense llar, etc. Són capellanes obreres que viuen del seu treball.

El magisteri eclesiàstic va deci-dir que aquesta qüestió de l’orde-nació de la dona havia de quedar silenciada i tancada per sempre; volia i vol que sigui un tema del qual no es parli mai més, i això per manament explícit. Així és com els temes en els quals no es vol cedir s’enterren i es converteixen en ta-bús, dels quals cap teòleg ni ningú no pot parlar si no és desobeint el manament papal de callar, tapar-los i tancar la carpeta. I durant algun temps, curt, així es va fer, el tema no va sortir a la llum. Però moltes persones no volem col·laborar en la creació de nous tabús silenciant la marginació eterna de la dona en àmbits eclesiàstics. És per això que en tornem a parlar proposant el tema de l’ordenació de la dona a la revista Paraules i Fets de Dones.

Parlar del tema de la paritat en l’Església no vol dir que ens sen-tim cridades al sacerdoci, no, sinó que volem que la dona que se senti cridada al servei dels creients en el ministeri ordenat en l’Església ca-tòlica, pugui formar-se en els ma-teixos centres de formació que ho fan els homes, seguint els mateixos itineraris formatius que els seus companys i passant per totes les instàncies de servei i de vida sen-se que sigui discriminada per causa del seu sexe.

Complint aquesta paritat, l’Església catòlica no faria cap heroïcitat de l’altre món. Aquesta proposta no és extraterrestre ni sur-realista, sinó que és el camí natu-ral de les institucions religioses del nostre món: El judaisme, religió de la qual va sortir el cristianisme, té un 50% de noies i de nois en els seus seminaris de formació per al rabinat, i això des del segon terç del segle xx. Algunes esglésies re-formades (metodista, episcopalia-na, luterana, anglicana, etc.) estan en un percentatge del 40% de no-ies, en la formació de nois i noies

pel sacerdoci, pastors i pastores al servei de la comunitat. Aquestes esglésies protestants van iniciar els seus camins de paritat durant el segle xix. De les institucions religi-oses del món amb més nombre de membres només n’hi ha dues que no han iniciat el camí fratern de la paritat: l’Església catòlica i l’islam. Sense comentaris, i encara volen amagar la qüestió ofegant-la i si-lenciant-la com si fos un tabú, tal com es feia en èpoques medievals en àmbits obscurantistes.

Davant d’aquesta actitud in-tolerant les dones del RCWP van tenir la inspiració de donar-se a co-nèixer per Internet i des d’aleshores que no paren. Al seu web oficial, <http:/romancatholicwomenpri-ests.org>, s’hi pot consultar tot allò referent als seus membres: nom, lloc i dades de la seva ordenació, des del 2002, quan van començar al Danubi fins a les previsions d’or-

denacions que tenen per a aquest any 2012, fins a l’octubre. S’hi pot visionar tota una galeria de fotos i d’innombrables vídeos tots ells penjats a YouTube: ordenacions diaconals, presbiterals i episcopals, congressos, manifestacions davant del Vaticà, conferències i activitats de lluita per ser reconegudes.

Hi ha també dades que parlen de la valentia de les dones orde-nades: algunes al costat de la data d’ordenació no hi tenen el nom sinó una frase significativa, «ordenada a les catacumbes». Això vol dir que si la seva ordenació fos coneguda re-bria represàlies que és millor estal-viar-li de moment. Estudiant els llocs d’origen dels seus membres es pot fer una llista dels països que estan més a favor d’una reforma seriosa de l’Església catòlica: Alemanya, Àustria, Suïssa, França, Anglaterra, Escòcia, Canadà, Estats Units, Amè-rica del Sud i Sud-àfrica.

Per impedir que prosperi la in-tenció vaticana de convertir el moviment en un tabú, en el web hi ha fins a dotze adreces de correu electrònic de diferents països en què persones de l’organització donen in-formació de primera mà del seu fun-cionament i de tot el que fan. S’hi pot trobar el procediment seguit per accedir a la institució, per saber si una dona està preparada per ser ordena-da diaconessa, prevere o bisbessa. Es poden conèixer els mitjans de forma-ció que tenen, les trobades que duen a terme, les convocatòries d’accions diverses que es proposen fer i més in-formacions. Hi ha gran transparència en tot el que fan, fins i tot és possible seguir a <www.womenpriests.org> tots els debats que tenen amb el Vati-cà sobre l’exclusió i l’excomunió, amb els textos d’un i altre bàndol.

Tornant al CDE, en la línia de plantar cara, quines coses es po-den fer i dir que encara no hagin estat dites ni fetes? Què més es pot fer per anar construint aquest món creient que planta cara?

M-A. Torrents-Gardela

10

RESPOSTES

Creus que la dona pot ser ordenada?Aquestes són les respostes de diverses persones cristianes

a qui hem formulat l’esmentada pregunta

No veig cap impediment perquè la dona pugui ser ordenada, però si

això mai s’esdevé, dubto que la dona vulgui accedir-hi. La saviesa del femení s’avança en el temps i tinc la intuïció –tanmateix un somni– que el segle xxi, o xxii, serà un segle místic, i també femení. I aquesta dona, que encarna el femení com un tret humà, no de gè-nere, que s’avança en el temps, però viu en el seu temps, forja el seu pen-sament més enllà de creences i formes caduques, i advoca per noves formes de relacionar-se dins de la religió: for-mes no jeràrquiques ni de poder, sinó assembleàries, en què el carisma que dóna l’experiència espiritual no sigui un tret sobreentès, sinó un do reco-negut per la comunitat, independent-ment del sexe. I aquesta experiència espiritual serà divina i humana, perquè som indestriables, i acompanyarà les persones cap a la plenitud de ser qui són, i el reconeixement de la llibertat profunda per ser-ho. Quan la dona i l’home del segle xxi, o xxii, facin rea-litat aquesta intuïció potser aquesta pregunta ja no tindrà raó de ser.

Laia de AhumadaEscriptora i filòloga

Estem davant d’un tema força con-trovertit. Les dues postures tenen

cadascuna els seus arguments i el ma-gisteri de l’església catòlica s’hi posi-ciona desfavorablement. Intentar ara de fer una defensa rebatent els argu-ments contraris, no és el cas. Personal-ment estic a favor de l’ordenació de les dones per al ministeri sacerdotal, no hi ha raons teològiques ni de l’Esperit que justifiquin el no.

Som creats a imatge i semblança de Déu, home i dona. Voler defensar la igualtat o la vàlua de la dona en re-ferència a l’home seria un gran i greu error.

En tot cas el que jo formularia se-ria des d’on crec que caldria plantejar

la reflexió i el treball que aquest tema suscita.

Quins són els passos que hem de fer per anar esdevenint:· Una Església-comunitat que no fa re-baixes ni retallades a la Ruah que bufa on vol i com vol.· Una Església-comunitat més adulta en la qual totes i tots tinguem el ma-teix reconeixement i implicació.· Una Església-comunitat més plural on acollim, respectem i potenciem les diferències com a expressió de la riquesa de Déu.· Una Església orant de la Paraula que no té por de canviar el que calgui per ser fidel a l’evangeli.· Una Església-comunitat que segueix oberta per veure com viure la vocació sacerdotal i profètica de totes i tots els batejats.· Una Església-comunitat més allibera-dora per continuar trencant les cade-nes que oprimeixen dins i fora de la comunitat eclesial.· Una Església-comunitat més actual que es recicla constantment moguda per la força de la Ruah per trobar els seus espais presencials i virtuals.· Una Església-comunitat més i més compassiva que pateix i plora les do-nes que marxen d’ella i que surt al seu encontre disposada a acollir, a dema-nar perdó i caminar juntes altra vega-da.· Una Església-comunitat que accepta la missió que fou encomanada a Maria Magdalena i avui es renova a totes les dones de l’Església «Vés a trobar els meus germans»... per dir-los: «He vist el Senyor.»

Roser Caminal i HomarMonja benedictina

La meva resposta a aquesta pregun-ta és totalment afirmativa. No sola-

ment crec que s’han de poder ordenar sinó que és necessari que així sigui.

L’ordenació de la dona es fonamen-

ta en la igualtat bàsica entre homes i dones. La selecció de les persones per exercir els serveis envers un col·lectiu, no s’ha de realitzar segons el sexe, sinó segons les qualitats que les per-sones tenen per exercir aquell servei a la comunitat. Per tant els arguments que diuen que les dones no poden ser ordenades perquè Jesucrist no ho va instituir així i perquè no serien signe de l’home Jesús, no tenen en comp-te ni l’essència del cristianisme, és a dir, la igualtat de totes les persones, ni tenen en compte les sensibilitats actuals, que gràcies al moviment fe-minista s’ha recuperat aquesta igual-tat. La institució de la responsabilitat o animació de les primeres comunitats, es va gestant amb els anys, no ve del Crist directament, té una varietat im-mensa, i fins i tot van haver-hi dones diaconesses, i algunes presidien l’eu-caristia.

L’ordenació de les dones, també ens situaria més a prop de les esglésies pro-testants i de l’església anglicana i no a l’inrevés com diuen altres.

Finalment crec que el pas a l’orde-nació de dones ha d’anar acompa-nyat del canvi de model en la funció de la responsabilitat–animació de les comunitats. No guanyaríem res si el model segueix essent d’un exercici solitari, de poder i jeràrquic. Ens cal un model de responsabilitat en equip, d’autèntic servei i compartit amb al-tres ministeris necessaris i no inferiors o superiors uns dels altres.

Quim CerveraSociòleg i capellà

Evidentment! Em seria difícil con-cretar quan vaig arribar a aquesta

conclusió, però el que puc afirmar és que l’any 1999, en el Congrés que una colla de persones i entitats van convo-car sota el lema Cristianisme, Església i Societat al Segle xxi, em van demanar de desenvolupar la ponència L’estatut

11

RESPOSTES

jurídic de l’Església enmig de la societat civil, constitucionalment laica i una de les propostes que feia per a una modi-ficació del dret canònic de cara al segle xxi era que “es reconegués el dret dels fidels a escollir els seus pastors...”. Òb-viament una conseqüència d’aquesta proposta és que si la comunitat pot escollir qui la presideixi, no hi ha cap inconvenient, ans el contrari, que triï una dona.

Però a continuació seguia una altra proposta en relació amb la modificació del Codi de Dret canònic de l’església llatina i aquesta petició era explícita: “reconeixement que tant els homes casats com les dones poden accedir a qualsevol ministeri”.

I no he canviat de conclusió. Proba-blement he enfortit les motivacions, encara que també em resultaria di-fícil aprofundir l’ordre temporal de les justificacions: dret de totes les persones a rebre els sagraments; Jesús no va fer distinció de perso-nes; primeres comunitats cristianes presidides per dones; pràctica de les esglésies germanes protestants... O és que ens atreviríem a manifestar que les altres esglésies cristianes no segueixen Crist?

Democràcia i igualtat. Això ens manca.

Josep M. GaschAdvocat

Les religions i tradicions d’espirituali-tat i saviesa, com totes les instituci-

ons socials de totes les èpoques, han marginat escandalosament la dona. Alguns casos singulars han destacat en contra d’aquesta injustícia. Entre aquests casos destaca Jesús de Nat-zaret, que manté amistats femenines (cosa rara en mestres jueus de l’època), resisteix a les tendències antifeministes (s’oposa a lapidació de la dona adúlte-ra i condemna el libel de repudi fàcil) i adverteix els tècnics religiosos que les prostitutes els passaran al davant en el camí del Regne de Déu. En el Nou Testament apareixen les dones com a testimonis privilegiats de la Resurrec-ció, i en la vida de l’Església consta la presència de les dones exercint minis-teris i com a responsables d’esglésies concretes.

Aquesta tendència alliberadora es

perd després, i personatges de la ta-lla teològica de Tomàs d’Aquino, en aquest punt, patinen dramàticament. Diu aquest gran teòleg: “Encara que a la dona li siguin realitzats tots els ri-tus de l’Orde, ella no rep pas l’Orde”; i en dóna la “raó”:.. ”com que en el sexe femení no hi ha res que pugui ser signe d’eminència de grau perquè la dona es troba en estat de subjecció, d’aquí que no pugui rebre el sagra-ment de l’Orde”.

Avui la societat està fent un gir his-tòric en l’equiparació dels gèneres, reparant les espantoses injustícies his-tòriques, sense que això sigui cap im-pediment per reconèixer les enriquido-res diferències sexuals.

Oposar-se a l’ordenació de la dona, com fa el clergat oficial catòlic, és

un tic insostenible. Les raó de fons d’aquesta oposició segueix essent el manteniment inconscient dels preju-dicis que exposa sant Tomàs. Espero que, més aviat que tard, el clergat ofi-cial catòlic rectifiqui el seu error, com suggereix el cardenal Martini. Canviar en aquest punt no seria més greu que el canvi que ha fet, per exemple, en l’admissió del valor religiós de les tra-dicions no cristianes.

Ramon M. NoguésEscolapi, biòleg i teòleg

És clar que sí. Jo no sóc teòloga, però em sembla que una determi-

nada teologia i una determinada tra-dició no són pas els únics elements a tenir en compte a l’hora d’organitzar els serveis de la comunitat cristiana: hi ha la vida dins i fora de la comuni-tat cristiana, l’experiència, la valoració de les persones, l’Evangeli i l’Esperit. I tampoc no em sembla que el diaconat i el ministeri presbiteral hagin de ser forçosament com són ara per sempre i a tot arreu. Són concrecions històri-ques que es donen en la molt dinà-mica realitat del món i que, com tot, tendeixen a pervertir-se o senzillament esdevenen obsoletes i cal retornar-les a l’origen evangèlic de tant en tant. Penso que aquesta revisió s’hauria de fer, no només en relació a qui pot o no

ser ordenat, sinó en quin és el paper dels capellans i dels diaques dins la comunitat cristiana.

També em sembla que la història de l’Església pateix d’un greu dèfi-cit: dins del poder eclesiàstic només els homes han elaborat pensament, lleis, han interpretat les Escriptures, han destriat el gra de la palla. I a més a més han estat homes volgu-dament celibataris, o sigui que mai no han viscut què aporta compartir la vida, les responsabilitats, les de-cisions, l’estimació, amb dones per no dir que alguns han manifestat greus prejudicis contra el gènere fe-mení. Per tant és molt probable que en moltes formulacions eclesiàsti-ques hi hagi una visió esbiaixada, coixa, que, per cert, contrasta amb la mirada, exempta de prejudicis, de Jesús sobre la dona.

Penso que a l’hora de tractar so-bre aquestes qüestions caldria tor-

nar a l’Evangeli, deixar-se portar per l’Esperit, incorporar en la presa de de-cisions sobre aquest tema laics i dones, i sobretot buscar el millor per a les co-munitats cristianes. Les novetats sorti-rien soles. Sense por.

La meva pregària per les vocacions, no és tant que n’hi hagi, sinó que l’Es-glésia les vulgui acollir. I em pregun-to per quin motiu hi ha qui prefereix comunitats sense Eucaristia que amb preveres casats o dones. Deu ser un gran, gran, pecat.

Mercè SoléTreballadora social

“Temps de magnòlies”. Hedwig Hayoz-Häfeli

12

REFLEXIÓ

El Col·lectiu de Dones en l’Església presentà un taller en el Fòrum Cata-

là de Teologia i Alliberament que va tenir lloc a Barcelona els dies 21 i 22 de gener d’en-guany. Va promoure entre els qui hi assistírem un debat i diàleg sobre la bondat i les dificultats que planteja actual-ment la celebració dels sagra-ments en l’Església. S’hi donà un debat viu: Què és primer, la fe o el baptisme, davant les celebracions que acaben es-sent sovint actes socials, tant del bateig, com de les prime-res comunions o del matrimo-ni? Per tant, qui ha de dema-nar el bateig i el sagrament del matrimoni? Cal batejar de menut o de gran? Cristians batejats i no practicants, cristi-ans divorciats i tornats a casar civilment. Bateig civil? La crisi sagramental que avui veiem en l’Església, a què obeeix? Què passa actualment en l’Església? Sobretot es posà de relleu l’actual ignorància existent, a la qual fins i tot la mateixa Església ha contribuït. Què és, doncs, el que la desa-credita?... Amb raó els assis-tents volíem una Església més evangèlica i menys canònica.

El que no són els sagra-ments ja es va dir allí. Dintre del breu espai que tinc desta-caré què són els sagraments:

Els qui creiem i ens profes-sem cristians volem dir que creiem en Jesús i ens hi ad-herim, perquè creiem que en Jesús de Natzaret, el Fill de l’home, Déu, l’invisible i in-accessible, s’hi ha fet present i s’ha fet visible (Jn 1, 1-18). Creiem, doncs, que aquest home, tot ell, paraules i fets,

vida i mort i exaltació, és la Pa-raula de Déu que arriba a nos-altres. És en aquest sentit que creiem que Jesús és la llum de la vida, el pa de vida, l’aigua de la vida, el perdó, perquè té en ell la vida de Déu que és vida eterna. Per tant, aquest Jesús de Natzaret, que és la Paraula de Déu encarnada, fa visible el Pare del cel, l’invisi-ble: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare... ¿No creus que jo estic en el Pare, i que el Pare està en mi?» (Jn 14, 8-11) Així, Jesús de Natzaret, Je-sucrist (l’ungit del Pare), és el primer i gran sagrament del qual es desprenen els al-tres, sobretot el bateig (Mt 28, 19-20) i l’eucaristia (Mt. 26, 26-29; Mc 14, 22-25; Lc 22, 19-23; I Co 11, 17-30). Per tant, d’aquest primer i gran sagrament es desprèn tota la vida, el comportament, el tes-timoni i l’espiritualitat cristia-na comuna, tant del laic, del sacerdot com dels bisbes. És el punt central al qual cal estar oberts i receptius.

Pel bateig, el seguidor (pe-dra viva) de Jesucrist entra en la Comunitat (cos místic de

Crist, Poble de Déu) partici-pant del sacerdoci de Crist, de la seva reialesa i del seu caràcter profètic; per tant, rep també la missió: «aneu i prediqueu...» (testimoni del que creiem). L’eucaristia n’és el memorial, «perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells» (Mt 18, 20): la Comu-nitat, la Paraula de Déu i la partició del pa i del vi són el signe d’aquesta presència. El perdó de les ofenses (Mt 18, 21-22), cal perdonar sem-pre si volem que el Pare del cel ens perdoni (Mt 6, 12, el parenostre). En aquest taller

es digué que hi ha set sagra-ments per a l’home i sis per a la dona, perquè la dona no rep el sagrament de l’orde. Què s’ha de respondre? Des del punt de vista teològic, del que es desprèn de l’Evangeli, tant un home com una dona batejats i creients poden rebre l’orde, com a persones i com a formant part de la comuni-tat de ple dret. Si s’exclouen les dones és per raons històri-ques i canòniques de tradició que no gosen tocar. Com el celibat, que és una qüestió purament de disciplina ecle-siàstica. Les claus de Pere no sols han de servir per tancar les portes de l’Església, sinó també per obrir-les quan con-vé (Mt 16, 18-19). Tenen por de perdre poder.

Què són, doncs, els set sa-graments atesa la perspectiva evangèlica? Actes del Crist vivent i gloriós, signes de la gràcia i del perdó, signes de la fe i de l’Església... Aleshores sí que val la pena celebrar i fer festa pel do alliberador rebut de Déu!

Leonci Petit i TornerTeòleg

Cal néixer de nou de l’aigua i de l’Esperit (Jn 3, 1-19)

Bateig per immersió a França

13

EL GORG

Per què acostar-nos als pous? En el desert, els llocs on hi ha aigua, ja siguin pous, rierols o

fonts, sempre són llocs favorables a la vida. La gent s’hi troba habitual-ment, al costat de pous i de rierols. Els pous són el lloc on els ramats s’abeuren abans d’anar a descansar a la pleta o a l’estable. També són llocs on la gent va a omplir les gerres d’aigua per cuinar i rentar. Llocs on els joves es veuen i parlen i on s’em-basten negocis i tràfecs humans. Els pous a la Bíblia són llocs de trobada, de sorpresa i de vida, on les persones s’humanitzen i creixen; també són llocs on Déu es deixa trobar.

El pou del camí de Xur (Gn 16,7-16; 21,14b-21)

La protagonista d’aquesta primera trobada és Agar, l’esclava egípcia de Sara, muller d’Abraham. Sara és molt bonica però estèril. A fi que Abraham pugui tenir descendència, Sara dóna al seu marit Agar, que no triga a quedar embarassada. La nar-ració explica que a l’esclava li pugen els fums i planta cara a la seva mes-tressa, que la treu de casa.

L’àngel del Senyor la troba en ple desert prop d’un pou d’aigua del camí de Xur, ella li explica que fuig de la seva mestressa i l’àngel li mana que torni a casa i obeeixi Sara. Per a Agar és difícil, però l’àngel li fa una promesa sorprenent: «Et donaré una descendència tan nombrosa que ningú no serà capaç de comptar-la. Tindràs un fill i li posaràs el nom d’Ismael, perquè el Senyor ha escol-tat les teves penes». Mesos després va néixer Ismael que va créixer fins a fer-se un vailet de jocs violents. Quan Ismael tenia 14 anys, Sara també va tenir un fill, Isaac, que va créixer al costat de l’altre, i cada ve-gada que Sara veia que els dos nois jugaven junts, se l’enduien els dimo-nis, fins que un dia va demanar a Abraham que fes fora de casa Agar i Ismael. A Moisès li va saber molt de

greu, però per consell de Déu va fer cas de Sara, els va preparar pans i un bot d’aigua, els ho va carregar a l’es-quena i mare i fill van marxar. Van caminar pel desert, van estar a punt de morir de calor i de set fins que Déu se’ls va fer present, va fer bro-llar un pou d’aigua i els va salvar la vida. Déu era amb el nen, que es va fer gran i es va casar amb una dona del país d’Egipte. El Senyor va tenir cura d’Agar i del seu fill Ismael fins a donar-los una descendència innom-brable, els ismaelites, que visqueren al desert.

El diàleg i l’actitud de Déu amb Agar són senzills i tendres. Agar creia en els déus egipcis, però el Déu del desert li salva la vida a ella i a Ismael. Els fa promeses que trans-

cendeixen la seva persona. Aques-tes promeses les tenen presents els descendents d’Ismael, els palestins.

El pou de Madian (Ex 2,15b-22)

Després que Moisès matés un soldat egipci que maltractava els hebreus, va agafar por i va fugir lluny del fa-raó i d’Egipte. Es va dirigir a Madian i en arribar-hi es va asseure al costat d’un pou. Les set filles d’un sacerdot anaren a buscar aigua per les piques de casa i abeurar els ramats. Van ar-ribar uns pastors que les volien fer fora, però Moisès les va defensar i va ajudar a abeurar els seus animals. En tornar a casa, el pare els va dir que anessin a buscar el foraster per

menjar junts. Moisès es va quedar a viure amb ells i es va casar amb Si-porà, una de les germanes, que ben aviat va tenir un fill, Guerxom.

Aquesta trobada de Moisès amb les filles de Reuel, sacerdot del Se-nyor, va fer donar un tomb a la vida de Moisès. Ell només va fer el gest de defensar unes noies a qui uns pastors volien impedir que el seu ra-mat s’abeurés. Les va defensar, les va ajudar a abeurar el ramat i es va quedar descansant al pou. Aquesta acció li va comportar que el pare de les noies el convidés a taula i pos-teriorment es quedés a viure amb ell, formant part de la família en casar-se amb Siporà. Siporà seria l’amor de la seva vida, que acom-panyà Moisès en la sortida d’Egipte camí de la terra promesa.

La trobada amb les noies va ser clau en la vida de Moisès. Moisès va conèixer Jahvè gràcies al sacer-dot Reuel i després es va decidir a obeir Déu i tornar a Egipte per alli-berar-ne el seu poble.

El pou de Jacob (Jn 4,5-34)

Jesús, cansat de caminar per terres samaritanes, s’asseu al costat del pou de Jacob mentre els deixebles van a comprar menjar. Una dona samaritana arribà al pou per treure aigua i Jesús, que té set, n’hi dema-na. La dona es queda molt sorpresa perquè els jueus no es parlaven amb els samaritans i, a més, els rabins no parlaven amb dones pel carrer. La dona va de sorpresa en sorpresa. Quan Jesús li parlava d’una aigua viva, què es devia imaginar aquella dona? Ella entén que aquesta aigua viva és una cosa bona i útil que treu la set per sempre. I quan Jesús li en-devina l’embolic dels marits, com se’l devia mirar? Decidida va a expli-car-ho als del seu poble. Jesús l’ha convertida en apòstol de la paraula només en una sessió.

Maria A. Torrents

Acostem-nos als pous

“Els pous a la Bíblia són llocs de trobada, de sorpresa i de vida, on les persones s’hu-manitzen i creixen; també són llocs on Déu es deixa trobar”

14

RECORDANÇA

El dia 9 de març, a Sol-sona, moria d’accident Jesús Huguet, capellà

que vivia en aquesta pobla-ció i responsable de la par-ròquia d’Olius. Era un dels promotors del Fòrum Onda-ra, entitat que es caracterit-za, precisament, per la seva obertura de mires envers el moment actual, tant eclesial com social, i intenta donar resposta a les difícils reali-tats que viu la gent. Jesús Huguet, home intel·ligent, lúcid, comprensiu, profund i gens legalista, li va infon-dre, segurament, el seu ta-rannà i tota la seva riquesa humana i cristiana. Solsona ha perdut un dels seus pre-veres més estimats i respec-tats per tothom. Aquest és el sentir general manifestat en diferents escrits publicats després de la seva mort.

Vaig tenir la sort i el privilegi de conèixer Jesús Huguet a mitjan dels anys setanta i part dels vuitanta quan molta gent interessa-da en els Cursets de Cate-quesi d’Adults, organitzats pel Secretariat de Catequesi de Catalunya i Balears, ens trobàvem a diversos llocs d’aquests territoris estiu rere estiu per compartir experi-ències, revitalitzar la nostra fe i estimular el treball que cadascú realitzava durant el curs en la seva respectiva co-munitat. Eren trobades molt reeixides i innovadores en què les directrius i orienta-cions emanades del Concili Vaticà II constituïen el punt central i des de les quals revi-sàvem la nostra actuació. Je-sús Huguet, juntament amb Salvador Bardulet, Joaquim

Brustenga, Xavier Batiste i altres preveres, en va ser un dels principals impulsors, i la seva manera de ser i de fer va marcar molt positivament l’iti-nerari catequètic envers una fe adulta, crítica i constructiva, amb el bagatge que ell pos-seïa sobre aquesta matèria.

La seva bonhomia, finor d’esperit, tracte planer i sen-zill, el feien no només agra-dable i proper, sinó que tota la seva persona traspuava

confiança i, al ser un bon comunicador, transmetia tot allò que ell sabia, sentia i vo-lia compartir. Em ve present, també, el seu bon humor quan, en el temps lliure, ens trobàvem i xerràvem tot po-sant en comú el que havíem escoltat i après. El recordo com un bon amic amb el qual es podia contrastar opinions i maneres de fer di-verses des del respecte i un diàleg distès i amable.

Més tard, vaig retro-bar-lo al butlletí El Pregó, a la secció en què ell habitual-ment col·laborava: “Signes d’aquest temps”. Els seus es-crits, des dels inicis d’aques-ta revista, són clarividents, realistes, amb preocupació dolorosa i sentida pel retorn eclesial a posicions integris-tes, contràries a l’esperit del Vaticà II. La seva denúncia, valenta i dolguda a la vega-da, respecte a la manca dels

Drets Humans en el si de l’Es-glésia Catòlica, amb absèn-cia democràtica i constant reforçament de l’estructura jeràrquica en contraposició a la igualtat radical entre els membres del Poble de Déu (Lumen Gentium, 32), li va costar més d’un ensurt amb l’episcopat. He llegit que se’l va apartar de col·laboracions catequètiques i se’l va cridar a “l’ordre”.

Els seus escrits, sempre

comprensius amb la diversa i difícil realitat de la vida de la gent concreta, volien donar una resposta esperançada i alliberadora tal com ho féu Jesús. Compartia els seus neguits, els seus encerts, les angoixes i les satisfaccions. I d’això en devia saber molt la gent de Solsona. Per tant, la seva mort, molt sentida, ha commocionat tothom.

Una altra vessant en el pensar i actuar de Jesús Huguet ha estat la fidelitat i l’estima al nostre país: Cata-lunya, la seva llengua, la se-va cultura, la defensa de la seva identitat com a poble. Només calia llegir-lo quan es referia al litigi que hi ha entre Catalunya i l’Aragó a causa de les obres d’art del museu lleidatà respecte a la propietat d’aquestes peces pertanyents al bisbat de Llei-da o expressava el seu pesar per la supeditació actual de l’episcopat català a la Confe-rència Episcopal Espanyola, que era tractada per Jesús Huguet com a retrocés i com a contraposició a les reivin-dicacions i treballs de bisbes com Pont i Gol i Antoni Deig, dels quals ell era deixeble i seguidor, que havien esmer-çat esforços per aconseguir una Conferència Episcopal Catalana amb autonomia respecte a l’Espanyola.

La seva mort, inesperada, m’ha colpit de debò, i ha-ver-lo conegut ho considero un privilegi. Aquest escrit vol-dria ser el senzill homenatge a un home que, com el seu Mestre, ha viscut fent el bé.

Magda Tomàs i RibesTeòloga

“Tots coincideixen en el do que tenia de senzillesa, bondat i cla-rividència”

Jesús Huguet: testimoni vital de fidelitat evangèlica

Vinyeta de Manel Puyal publicada a Regió 7 el 10 de març de 2012

15

LLIBRES

benet xvi, Peter seewald. Barcelona, Her-der 2010.

Podeu llegir un profund i extens estu-di comentari de José Ignacio González Faus a la Revista Latinoamericana de Teología núm. 82 (gener-abril del 2011) sobre aquesta entrevista del periodista alemany Peter Seewald al papa. A conti-nuació us oferim l’apartat 5 d’aquest es-tudi. Els fragments que van entre come-tes i en cursiva són citacions de paraules de Benet XVI dites en aquesta entrevista.

La dona a l’Església

És fàcil de resumir la posició del papa: convenciment que és voluntat de Déu que l’Església no confereixi el ministe-ri a dones, i reconeixement que ell no pot fer res contra la voluntat de Déu (p. 157). Aquí hi ha una cosa central i de-cisiva, que és situar la voluntat de Déu por sobre de tot. De seguida comentaré aquest punt de vista. Però abans perme-teu-me un parell de petites observacions satèl·lits: a) a l’objecció que Jesús no ho va fer perquè “fa dos mil anys, hauria es-tat impensable”, respon Ratzinger que “això és un disbarat, perquè en aquella època el món era ple de sacerdotesses” (p. 156). Suposant que això fos veritat, no era així en la tradició jueva en la qual Jesús viu; i a més, hauríem d’examinar la relació que tenia aquest sacerdoci feme-ní amb la prostitució sagrada. I b) l’altra observació meva es refereix novament a la pràctica més que a la teoria: quan Ratzinger respon que hi hauria discrimi-nació “en el cas que el sacerdoci fos una mena de senyoriu, mentre que, al con-trari, és tot servei” (157), un no pot dei-xar de pensar que precisament una de les reformes més necessàries a l’Església des de fa molt temps és que el ministeri sigui el que ha de ser. Un cop reconver-tit de debò en autèntic servei (totalment aliè a aquestes temptacions de fer carre-ra que va denunciar el cardenal Martini), pot ser que la cosa es plantegés d’una altra manera.

Prescindint d’això, s’ha d’aplau-dir que el papa situï el tema al seu lloc de debò: l’afany de complir la volun-tat de Déu. La qüestió del ministeri de la dona no pot ser ni exigència d’un absolutisme feminista, ni opinió de teòlegs “progres” o condescendents amb l’ambient. Però, un cop som aquí sorgeixen tres consideracions: a) hi ha altres comunitats eclesials i teòlegs que accepten el ministeri de la dona o la seva possibilitat; i no crec que ja d’en-trada se les pugui acusar de contradir la voluntat de Déu per obeir aquest món. Jo almenys no m’atreviria a fer aquesta acusació. Això suscita la pre-gunta de si s’entén bé quina és la vo-luntat de Déu o quina seria la praxi de Jesús avui. b) Fins i tot, segons la meva humil opinió, és molt més clara volun-tat de Déu que el successor de Pere no sigui un poder polític com a cap d’Es-tat, que el que el ministeri eclesial no s’estengui a les dones. Aquestes dues observacions posen en relleu que no és

tan senzill determinar amb certesa la voluntat de Déu: Pius IX va creure que la voluntat de Déu era que no renunciés als estats pontificis i, per complir aques-ta voluntat, va excomunicar els uns i va fer afusellar els altres… No estaria ma-lament per tant que, davant el dubte sobre aquesta voluntat, que, ho repe-teixo, és el punt central del problema, el papa intentés posar tota l’Església en

un “estat d’oració” i discerniment (que podria durar una temporada llarga), precisament perquè la voluntat de Déu es manifesti. No convé oblidar que va ser Jesús mateix qui va afirmar que l’Es-perit –com el vent– “bufa allà on vol”, i que l’Església mateix ensenya que hi ha un “sentit de la fe dels fidels” que ella ha de reconèixer. c) Finalment, en el cas que un papa cregui fermament que la voluntat de Déu és que no es confereixi el ministeri a dones, sembla clar que la seva gran obsessió i la seva gran pre-gunta hauria de ser què cal fer perquè això no soni a discriminació i deixi en mal lloc el Sant Nom de Déu. El papa mateix reconeix en un altre moment que “Jesús [...], després de la resurrec-ció, va fer d’una dona el primer testi-moni; o sigui, que també les dones van ser incorporades al cercle més íntim dels seus amics i que, per tant, s’ha donat un signe nou” (p. 165-166). Doncs bé, sembla innegable que almenys aquests altres gestos, que també són voluntat de Déu, falten a l’Església d’avui: en la discutida celebració de la Sagrada Fa-mília de Barcelona, les dones no hi eren “en el cercle més íntim”, per més que les religioses que van sortir a netejar el que havien embrutat els barons, ho fessin amb el millor amor i la més pura voluntat. Aquestes reflexions obligarien un papa convençut que no pot ordenar dones, a donar a la dona tots els càrrecs possibles a l’Església que no impliquin el ministeri presbiteral: per exemple, hi hauria d’haver moltes més diaconesses, la meitat del col·legi cardenalici hauria d’estar constituïda per dones que par-ticipessin a més en l’elecció del papa, llocs de direcció als dicasteris de la cúria romana haurien de ser confiats a do-nes… Només d’aquesta manera l’Es-glésia aconseguiria convèncer el món que no accepta el ministeri de la dona no per mentalitat patriarcal sinó per obediència a la voluntat de Déu.

José Ignacio González Faus, SJ Teòleg

Llum del mónEl papa, l’Església i els signes dels temps. Una conversa amb Peter Seewald

16

ACTUALITAT

Butlleta de subscripcióQuota anual 8e Fotocopiar i enviar la butlleta

Nom i cognoms AdreçaPoblació D.P. Telèfon Correu electrònic

Tipus de subscripció anual per rebre Paraules i fets de Dones

A/. Domiciliació bancària

Nom del/la titular ............................................................................................................................................................................................................... Adreça...................................................................................................................................................................................

D.P. .......................................................... Població .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Banc o Caixa ......................................................................................... Entitat ......................................................... Control .......................................................... Oficina ................................................. Núm. compte/llibreta .........................................

Us prego que fins a nova ordre carregueu al c/c o llibreta indicada els rebuts que us presentarà el Col·lectiu de Dones en l’Església, en concepte de subscripció al Butlletí Paraules i fets de Dones.

Signatura

B./Podeu també enviar transferència a un dels dos comptes corrents del CDE: Al número 2013 0121 48 0200449566 (Catalunya Caixa) o bé al núm. 3025 0001 12 1433303596 (Caixa d’Enginyers)

Col·lectiu de Dones en l’Església C./Mare de Déu del Pilar, 15 pral. 08003 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

SETEM i el Centre Delàs d’estudis per la pau de Justícia i Pau descobreixen els vincles financers entre la banca i la indústria militar a Espanya, al seu in-forme: Inversions que són la bomba. Negocis de la banca amb empreses espanyoles d’armament. L’informe mostra la implicació de 42 entitats financeres, que han donat suport financer per almenys 1.372 milions d’euros al complex militar industrial espanyol del 2007 al 2011. Desta-quen: Bankia, Liberbank, Banco San-tander, Caixabank, BBVA, Catalunya Caixa, Banco Popular, Banc Sabadell, Ibercaja i Bankinter.

Els seus autors són: Jordi Calvo Ru-fanges, Joan Farrés i Axel Thamers, investigadors del Centre Delàs.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va ser guardo-nada, el 22.05.12, amb el premi Mer-cè Conesa atorgat per El Periódico. Les paraules contundents de la seva representant, Ada Colau, van ser omeses per TV3. S’han pogut escoltar per Internet.

Novament “nihil obstat”? Així titula F. Mayor Zaragoza el seu article a El País, 25.05.12, sobre el fet que diversos cardenals, arquebisbes i un bisbe hagin prohibit o, intentat fer-ho, pronunciar unes conferències al teòleg Juan José Tamayo Costa, en només cinc mesos.

Christophe Boltanski explica l’origen de la cassiterita, principal mineral de l’estany, que trobem als mòbils, ordinadors, televisors, etc. Homes i nens, “els esclaus moderns”, treballen a les mines del Nord-Kivu (R.D. Congo) exposant les seves vides; i 85 multinacionals trafiquen amb “els minerals de sang”. Les guerres que els minerals causen ja han fet més de 5 milions de morts.

Aquesta campanya ha es-tat llançada per les llorejades amb el Nobel, Jody Williams, Shirin Ebadi,

Mairead Maguire i Leymah Gbowee, juntament amb altres organitzacions, per alertar de l’alarmant nombre de dones i nenes víctimes de violència se-xual, un fenomen que va des del Con-go i Kenya fins a Birmània i Colòmbia. (La Independent, 11.05.12).