Col·lectiu de Dones en l’Església, per la ParitatNúmero 52 · juliol - agost - setembre 2009

PARAULES i FETS

La paritat en marxa

Capellana anglicana

Foto: Anna Boyé

2

a realitat del moment actual és el punt departida de la nostra reflexió. La crisi, se-gons la filosofia de qui es mira aquesta re-

alitat, pot ser un moment de canvi i de renovació,de reorganitzar-nos per proposar i acceptar canvisa tots els nivells de la vida col·lectiva. O bé, al con-trari, pot ser simplement un obstacle que cal su-perar per salvar el sistema que ens ha portat aaquesta situació i que es vol perpetuar, com si foradel capitalisme no hi hagués salvació possible.

Nosaltres, dones cristianes compromeses en la his-tòria, en coherència amb les pràctiques de Jesús deNatzaret envers les dones, defensem l’equitat en-tre els éssers humans i la prioritat de les personesper sobre del capital i el patriarcat.

Sabem per experiència el sofriment que es viudins les famílies, quan hi ha acomiadaments de lafeina, ja sigui del pare o de la mare. Patim quanveiem els immigrants, homes i dones, que han per-dut la possibilitat de treballar i, amb ella, han visttrencat el seu projecte d’adaptació a la nostra so-

cietat, i que, amb fills escolaritzats, fa més difícil latornada. A Catalunya hi ha gairebé mig milió depersones aturades, de les quals cent mil són im-migrants.

Sensibles a tot el sofriment del nostre entorn, novolem abandonar el camí que les dones hem em-près pel reconeixement de la nostra capacitat pertransformar la vida de les persones i del nostre en-torn social.

La fotografia de la portada de la revista, és deRuth, capellana de l’Església anglicana de Rich-mond, ens parla del canvi de valors també en lesEsglésies que no volem que siguin piramidals si noa prop de la gent i presents en totes les realitatshumanes.

El Col·lectiu de Dones en l’Església, sabent-nos pri-vilegiades, volem ser-hi presents amb el nostre es-til de cristianes compromeses a favor dels més fe-bles i, per tant, solidàries i amb comunió amb elsque treballen per la justícia i la pau.

Avancem malgrat la crisi

EDITORIAL

Amb el suport de:

Llibreria Pròleg

Dagueria, 13

On podeu comprarPARAULES I FETS DE DONES

Llibreria Claret Llúria, 5

B./Podeu també enviar transferència a un dels dos Comptes corrents del CDE: Al número 2013 0121 48 0200449566 (Caixa Catalunya) o bé al núm. 3025 0001 121433303596 (Caixa d’Enginyers)

Nom del/la titular ............................................................................................................................................................................................................................. Adreça...............................................................................................................................................................................................

D.P. .......................................................... Població ...........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Banc o caixa ............................................................................................... Entitat ............................................................ Control .......................................................... Oficina .......................................................... No. compte/llibreta ..............................................

A/. Domiciliació bancària

Tipus de subscripció anual per rebre Paraules i fets de Dones

Butlleta de subscripcióQuota anual 6 €

Nom i Cognoms AdreçaPoblació D.P. Telèfon Correu electrònic

Col·lectiu de Dones en l’Església C./Mare de Déu del Pilar, 15 pral. 08003 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - dones.esglesia@terra.es - www.cdonesesglesia.org

Us prego que fins a nova ordre carregueu al c/c o llibreta indicadaels rebuts que us presentarà el Col·lectiu de Dones en l’Església, enconcepte de subscripció al Butlletí Paraules i fets de Dones.

Signatura

Fotocopiar i enviar la butlleta

L

La Gàbia de Paper

Marià Cubí, 26

3

Dona i Església: reflexions des de l’ètica

TEOLOGIA FEMINISTA

L’objectiu d’aquesta xerrada ésdoble: d’una banda, criticar desde l’ètica, tant des de l’ètica de

mínims o cívica, com des de la refle-xió cristiana sobre la felicitat (ètica demàxims) la relació de la dona i l’Es-glésia; d’altra banda, un segon ob-jectiu serà proposar-ne una relaciójusta i cristiana i, camins per fomen-tar la seva millora. En darrer terme,volem passar d’una relació més pas-siva a una altra que sigui més activade les dones en l’Església, com a ve-ritables interlocutores vàlides en unaEsglésia de la qual, com a poble deDéu, en formen part; i d’una Esglésiaque vol estar a l’alçada dels temps iés capaç de superar morals tradicio-nals que s’han quedat obsoletes ique fins i tot desprestigien les insti-tucions del cristianisme.

L’ètica és filosofia moral, és adir, reflexió crítico-racional sobrela moral. L’ètica s’interroga sobre siles morals són legítimes, si tenenraó d’ésser, si tal “raó” és correcta.

Moral és la vivència quotidianad’adhesió a valors, principis, nor-mes, a partir dels quals jutgem elsactes com a bons/dolents. Les mo-rals són vivències quotidianes, fetsestudiats per la sociologia, la his-tòria, la psicologia, etc. Però la fi-losofia moral, l’ètica, no es limita aconstatar els fets, sinó que es pre-gunta, més enllà de la seva vigèn-cia, per la seva validesa.

La pregunta específicamentmoral és què haig de fer, i la res-posta és una acció (hàbits, cos-tums). La pregunta específicamentètica és per què ho haig de fer, i laresposta és un argument. Per tantl’objectiu que ha de tenir l’educa-ció en general i la moral en parti-cular, i també l’educació en la mo-ral cristiana és: ensenyar a pensar,a replantejar el que a un li hanfet pensar, per acabar pensantper si mateix. En aquest sentit,l’ètica ens ha d’ajudar a replante-jar-nos l’actual relació de la dona il’Església.

Les dones en l’Església han es-tat un col·lectiu silenciat i silenciós(aquestes eren les seves virtuts, l’o-bediència, la humilitat, la submis-sió); fins i tot fa ben poc el discursteològic i intel·lectual fet per donesha brillat per la seva absència i,per altra part, elles no són pre-sents en els òrgans de decisió, mal-grat la seva formació i voluntat.

L’Església és més que les sevesinstitucions, és l’assemblea del po-ble de Déu i, en aquest sentit, no

pot excloure del seu si una partdels seus membres sense trairqüestions de justícia, i sense trair lamateixa essència del cristianisme.

El valor de la igualtat dels éssershumans és una qüestió de mínimscívics, una qüestió de justícia. Do-nar a cadascú el que li corresponde dret és ètica civil o ètica de lajustícia. I com que la justícia és undeure exigible a tothom, resultaque l’ètica mínima o civil és unaètica deontològica, aquella que,com que parteix de deures, pro-mulgarà com a contingut essencialels drets humans, béns indispen-sables, primaris i prioritaris, exi-gències morals universals per a po-der viure dignament.

Els mínims morals són els con-tinguts de l’ètica cívica, que éslaica i mínima. L’ètica civil o mí-nima parla del que és correcte i

just però sense esgotar el tema delbo, d’allò que planifica l’ésserhumà, és a dir, de la felicitat. L’è-tica de màxims, en canvi, és la re-flexió filosòfica sobre els criterisque, una vegada garantida la con-vivència dels ciutadans, propugnaun determinat estil de vida bona,de vida feliç; “bo” és més que“correcte”, “just” o “degut”, ésuna cosa desitjada com a font desatisfacció personal.

Des dels mínims, si la justíciaexigeix comptar amb el consenti-ment dels afectats per les decisionsen condició d’ informació i sime-tria, els ciments de l’Església seranmés forts si comptem amb la mei-tat de la seva comunitat. I des delsmàxims, si en Crist no hi ha homeni dona, cal demanar perdó i cor -regir el camí d’exclusió. Però noho farem des de la revolució quedeixa les coses pitjor, ni des delcisma, sinó des de la reflexió pau-sada, des del diàleg socràtic, desde l’amor a l’Església.

Cal per això també recordarque per a què hi hagi un canvi, noes tracta només de fer canviar elsbarons, caldrà també superar l’a-norèxia de participació, i de saber,i de responsabilitat que regnen en-tre moltes dones que s’han cregutque no poden i, altres vegades,quan veuen que podrien, resultaque sovint tampoc volen.

El cristianisme ha de fer un es-forç per guanyar credibilitat, el quesepara l’educació de l’adoctrina-ment. El respecte de la imposicióés la incorporació de la discrepàn-cia al seu si i del pluralisme com avalor.

B.R.

Begoña Román, professora del Departamentde Filosofia Teòrica i Pràctica de la Facultat de Fi-losofia de la Universitat de Barcelona, va im-partir una conferència en la seu del Col·lectiu,d’on hem extret aquestes idees per compartiramb vosaltres.

“El cristianisme ha de ferun esforç per guanyar cre-dibilitat, el que separa l’e-ducació de l’adoctrina-ment“

C reure que és una cosa ra-cional sense compromísexistencial. Però creure en,

és un procés dinàmic que inclou elcompromís, la donació i l’adhesió.Aquesta fe pot no tenir una per-sona com a objecte. Podem creureen un món just, sense afirmar queja existeix, sinó que val la pena in-volucrar-se en la seva realització.Es pot creure també en l’amor, lapau, la no violència. Es tracta node creure en Déu sinó de creure a,confiar i actuar.

La cultura jueva és l’única queno creia en una vida després de lamort. Només quan hi ha la perse-cució dels Macabeus es començaa creure en una segona oportuni-tat de vida però en aquest món. (Aaquest despertar corporal els jueusli van dir resurrecció, la qual cosarelativitza i devalua la paraula).

Els relats de les aparicions deJesús són interpretacions. No sónfets sinó imatges. La imatge vapujar al cel és només una expres-sió simbòlica del què li va passar aJesús quan va morir: que ell vaanar al Pare. Pujar al cel en cos iànima és un antiquíssim motiu mi-tològic, recordem Elies arravatatal cel en un carro de foc, Alexan-dre Magne, com es pot veure enles pintures murals de Sant Marcde Venècia, és portat al cel igualcom ho fou Ròmul, el fundador deRoma. Jesús no va pujar al cel ni elprimer dia de Pasqua ni quarantadies després. Segons aquesta visióde la resurrecció tots i totes res-suscitem en el mateix instant de lanostra pròpia mort; i ens pregun-tem, va ressuscitar doncs, Jesús?Esclar que sí, com tothom!

Els i les deixebles havien passatper uns dies terribles de decepció,incerteses i por. Tot s’havia anaten orris, ells estaven completamentperduts. Però després d’un temps,potser no precisament el tercer dia,varen tenir una experiència molt

especial que els va fer conscientsque la mort de Jesús no marcava elfinal de la seva missió.

Era una experiència interiormolt intensa de la plenitud de vidad’aquell Jesús que ho significavatot per a ells i elles. Sí, Jesús, l’e-xecutat vivia! ells i elles n’eren tes-timonis que vivia perquè l’havienvist i el sentien en el seu interior.¿Què els va passar als primers cris-tians? Què van veure?. Cal afir-mar amb tota fermesa que no vanveure, el que s’entén per veure, elcos de Jesús tornat a la vida imenjant amb ells.

Però dins de les tenebres delseu desencís per la mort del Mes-tre es va anar cap al convencimentque Déu és fidel i si Jesús no haviapogut acabar la seva missió, hau-ria de despertar-se i tornar comaltres profetes ho havien fet. I aixífou com es va crear la convicció ín-tima que Jesús vivia. Fixem-nosque nostra experiència interior defe és ben semblant a les dels dei-xebles i com la d’ells, tampoc ésuna evidència.

L’essencial de la bona nova noes pas el què va passar amb el ca-

dàver de Jesús sinó l’afirmació:Jesús és viu! Suposem que es tro-bés el sepulcre i el cos de Jesús, iquè? Pels qui no entenem la resur - recció de Jesús segons paràmetrescorporals... no passaria res a lanostra fe.

Es pot experimentar el viventamb una fe que inclogui l’encon-tre i la donació als altres. La pare-lla de deixebles d’Emmaús ensil·lustra i clarifica la manera comels i les creients poden experi-mentar Jesús com el vivent: quanel seus cors s’abrusaven dins d’ellsi s’alegraven per l’anunci que perarribar a la vida ha hagut de pas-sar per la mort. I la parella el reco-neixen en la fracció del pa, quanell i ella, es fan conscients de lapresència de Jesús, que és en elmoment que, units els uns amb elsaltres, en el pa i el vi, en el com-partir, recorden la seva victòria so-bre la mort. La fe en el vivent estàrecolzada en anar fent els gestosmisericordiosos de Jesús i aquestaés la nostra fe.

Roser GarrigaResumit del llibre de Roger Lenaers

“Otro Cristianismo es posible”

4

TEOLOGIA FEMINISTA

Creure que Jesús va ressuscitar o, en el qui viu?

5

TEOLOGIA FEMINISTA

Els aniversaris són una bona ex-cusa per recordar o fer conèixer,rellegir o llegir i, en tot cas, rein-

terpretar amb el pas del temps l’obrai la vida de dones tan excepcionalscom és el cas de la filòsofa SimoneWeil, nascuda a París ara fa centanys, el 3 de febrer de 1909. La curtavida de Simone Weil està dedicadaplenament a la recerca de sentit i detranscendència al bell mig de cir-cumstàncies dures i doloroses, teninten compte el període d’entreguerresque va viure, sense veure la fi de lasegona guerra mundial, perquè vamorir a Anglaterra l’any 1943.

Era de família jueva, però no prac-ticant, i fou educada en l’agnosti-cisme i la laïcitat tan típica francesa.El seu pare era metge i la seva maresempre li va fer costat. El seu germà,André, amb qui va compartir la for-mació inicial i més enllà, va resultarser un matemàtic excepcional.

Simone Weil tenia una persona-litat inconformista i un aspecte ex-cèntric i no passava desapercebudaamb el seu ferm compromís socialdavant de les injustícies. La seva va-lentia i llibertat intel·lectual, la sevaadhesió a la veritat a vegades sem-bla que la portin a con tradiccions ino és fàcil de seguir en la seva re-cerca de l’autenticitat.

La seva relació i “compenetració”amb la classe obrera la va portar acompartir el treball en cadena a lafàbrica, amb totes les dificultats queli suposava físicament i també va tre-ballar al camp, malgrat tenir la sevaplaça de professora de filosofia queva exercir en diversos instituts amb elreconeixement de l’alumnat i la per-plexitat del professorat que difícil-ment la podia acceptar. Tambéforma part de la seva “recerca” laseva participació en la guerra civilespanyola, en el front d’Aragó ambla columna de Durruti. En una inte-ressant carta a Bernanos valora i

contrasta el que va viure al front finsque fou retirada a causa d’una feridano deguda a les armes. Quan Françafou ocupada pels alemanys, la famí-lia es va refugiar a Marsella per pas-sar al Marroc i finalment exiliar-seals Estat Units, però Simone, va tor-nar a Europa i va treballar a Londresamb la resistència…

Tota aquesta activitat “exterior”anava acompanyada d’una recercade Déu que té moments fortamentsignificatius com un viatge a Portugalon va assistir a una processó que li vafer veure i entendre el cristianismecom a la religió dels esclaus; a Assís,

a la Porciuncula, va sentir una forçainterior que la feia agenollar-se, a So-lesmes amb el gregorià i la poesia vatenir una experiència mística i des-prés hi ha l’aprofundiment amb laseva relació personal i la influènciadel domínic pare Perrin, de Thibon ide Bousquet, entre altres.

De les seves obres que no va veurepublicades en vida, es pot destacar,en el context teològic, A l’espera deDéu, que recull els documents que vaguardar i editar Perrin. La seva posiciócrítica a la institució eclesial no va serun obstacle per a la seva experiènciamística. Paraules seves són:

Per tal que l’actitud actual del’Església fos eficaç i penetrés veri-tablement com una falca en l’exis-tència social, faria falta que mani-festés obertament que ha canviat ovol canviar. D’una altra manera, ¿quise la podria prendre seriosament re-cordant la Inquisició? Disculpeu-me per parlar de la Inquisició; ésuna evocació que la meva amistatper vos i que a través de vos s’esténa tot el vostre Orde, fa per a mi moltdolorosa. Però la veritat és que haexistit. Després de la caiguda del’Imperi romà, de caràcter totalitari,va ser l’Església la primera en esta-blir a Europa, al segle XIII, desprésde la guerra contra els albigesos, unesboç de totalitarisme. Aquest arbreha produït nombrosos fruits.

I el ressort d’aquest totalitarismeés l’ús d’aquestes dues paraules: ana-thema sit (p. 49 de la traducció cas-tellana, editorial Trotta, Madrid,1993).

És molt interessant la seva Cartaa un religiós (Ed. Trotta, Madrid,1998) que va enviar a Jean Coutu-rier, també dominic, de qui no va re-bre resposta i on planteja trenta-cinc qüestions sobre el cristianismeoficial de l’Església catòlica romanaque eren les que la van fer desistirde batejar-se. L’actualitat de les se-ves crítiques és sorprenent pel quefa a la conducta històrica de la ins-titució i al rebuig de la confessiócristiana com a l’única verdadera. Iés en aquest estar dins i fora de l’Es-glésia on radica la puresa de l’espi-ritualitat de Simone Weil.

Mercè Otero-Vidal

Simone Weil entre el silenci de Déu i el silenci del món

“Simone Weil tenia unapersonalitat inconformistai un aspecte excèntric i nopassava desapercebudaamb el seu ferm compro-mís social davant de les in-justícies“

6

ÀMBIT OBERT

He de confessar-ho, estic enamorada de la vida. No sócl'única, evidentment.

La vida m'apassiona, la del món, la de les personesque m'envolten, la vida que es comparteix en l'església,la vida que descobreixo en altres persones i religions.

I al mateix moment, he de confessar que durant lameva adolescència, a causa de problemes familiars i pertant personals molt forts, vaig dubtar molt de la impor-tància de la meva existència en aquest món. Divorcis, al-cohol, depressions al meu voltant no ho posaven gens fà-cil a una jove que començava la seva vida adultaembolicada en conflictes i que veia que seria molt difíciltrencar una cadena de fracassos, de malentesos, de vio-lència de paraules, de falta de futur.

(...)Malgrat tot això, segueixo enamorada de la vida. Al començar els meus estudis de teologia a Ginebra,

em vaig proposar llegir la Bíblia sencera, i un bon dia vaigcaure sobre aquest versicle del Deuteronomi: “Poso davantde tu la vida i la mort… escull doncs, la vida, perquè vius”.Ho vaig agafar com un lema per a la meva pròpia expe-riència vital: davant de mi, a cada cruïlla, sempre em tro-baré davant la vida i la mort, davant el fet d’haver d’escolliruna actitud que dugui a seguir vivint o a la passivitat delsofà, que et duu a una mort lenta i segura.

I en aquesta decisió hi ha un motor, Déu, que t'indicaaquest camí de vida, que escull per a tu el millor perquèla teva vida sigui plena.

Ara bé, aquesta és la meva experiència, no la puc ex-trapolar o imposar a tot el món.

És una experiència personal i intransferible, no la puctransformar en dogma, en exigència, en exclusió. No emsento en el dret o l'obligació de condemnar o rebutjar a lapersona que no comparteix el meu punt de partida, de vista.

La meva experiència cristiana em parla d'un Jesús queno va condemnar, que va voler morir per a tots, que va ve-nir per a donar una vida plena, però que va entendre a lagent desesperada, i va cridar a l'esperança i al perdó detots els pecats, petits i grans. La predicació de la seva pa-raula ens duu a tots a la integració, no al rebuig i a la con-demna.

(...)Fa uns anys, una persona molt propera va tenir un ves-

sament cerebral, i va morir al cap de tres setmanes. Comque llavors no hi havia el testament vital, encara que ell ha-via dit diverses vegades que no volia ser “perllongat” encas de patir una llarga malaltia o un accident, els metgesvan fer tot el possible per a mantenir-lo en vida, perquè alno haver-ne escrit res no podien fiar-se només de la pa-raula de la seva família.

“Dret a viure, a morir”, són termes carregats de sig-nificat que sovint es prenen en el sentit contrari. S'im-pedeix morir, es deixa viure a qui no vol.

En nom del dret a viure, es condemna a la dona que no

pot fer-se càrrec, per diverses raons del fetus que duu enel seu úter. Però després, ¿si no avorta, hi ha estructuresque permeten al nen rebre una atenció que el dugui a laqualitat de vida a la qual té dret?

(...)A l'altre extrem de la vida, la mort, propera, present

sempre, que no arriba en qualsevol moment: ¿cal deci-dir si és ja el nostre moment, quan la vida es fa insupor-table, per malaltia incurable, per un accident que etdeixa inhabilitat per a sempre? Algunes persones ho de -sitgen, ho demanen a crits, alguns països ja han fet lleis

que ho permeten, després de declarar la persona “apta”per a deixar aquest món.

La ciència ara pot salvar a prematurs de menys d’unquilo i mantenir durant anys en vida persones en coma,esperant que algun dia es despertin…

Segueixo enamorada de la vida, però entenc a lamare que no pot fer-se càrrec del fetus, a les personesque decideixen que no cal perllongar una situació demort en vida (que es tracti d'un bebè de pocs dies o d'unaccidentat, un malalt terminal incurable), no hi ha con-demnació perquè ni la vida ni la mort, ni cap altra cosacreada ens podrà separar de l'amor de Déu en Jesucrist.

Aquest és el meu segon lema de vida. Déu acull, Déuperdona, perquè ell és aquest Amor i aquesta Vida queno acaba mai.

Natalia Reverdin EffrontPastora Església evangèlica, Rubí (Traducció)

Dret a viure, a morir, a sobreviure

“Ho vaig agafar com un lema per a lameva pròpia experiència vital: davant demi, a cada cruïlla, sempre em trobaré da-vant la vida i la mort, davant el fet d’ha-ver d’escollir una actitud que dugui a se-guir vivint o a la passivitat del sofà, que etduu a una mort lenta i segura“

7

ÀMBIT OBERT

Quan tindrem a les mans la re-vista d’aquesta primavera, SantaMaria Magdalena ja comptarà

els dies que falten per al 22 de juliol (en-tengui’s en perspectiva terrenal) per re-bre com a Patrona, el nostre íntim itambé públic record de cada any. L’íntimés cosa de cada cor, i un de públic po-drien representar-lo aquestes ratlles. So-bre la decidida, fidel, generosa… Apos-tola apostolorum se n’ha escrit molt iamb tota mena d’intencions, algunesde tan agosarada ficció que desconcer-ten molta gent. Ara bé, a l’anterior re-vista, Manuel Cordón escriu un articlemolt reeixit que obre camins a qui tin-gui interès per la personalitat de la Mag-dalena. A més les teòlogues membresdel Col·lectiu poden orientar, i tenim labiblioteca a disposició per estudiar lesconfusions amb què s’ha presentataquesta dona a partir dels textos canò-nics i apòcrifs del NT. que s’hi refereixen.

Deixant ara M. Magdalena i el seusegle, situem-nos a l’avui amb vivènciesactuals que hi tenen relació. La primeraés el testimoniatge evangèlic que hadonat una persona concreta: l’AndreuOliveras. L’Andreu és un servidor deCrist en l’Església catòlica a través delseu ministeri de prevere, i en la societat,especialment, en funcions docents. Fouprofessor i director de l’Escola Blan-querna de Magisteri. No cal ara enu-merar, però tampoc oblidar, altres ser-veis com la coordinació del SEPAP(Servei de la Pastoral Penitenciària). Iaquí és important d’aturar-nos-hi. Bensegur que hi haurà poques persones,seguidores de la vida cristiana de Bar-celona, que ignorin el calvari que du-rant tres anys ha passat l’Andreu peruna injusta i difamant imputació rela-cionada amb afers entre alguns internsi alguns funcionaris de la institució pe-nitenciària. El procés ha estat llarg i do-lorós, però per fi ha prevalgut la veritat;i com a recompensa se li valora més en-cara l’abnegada labor cristiana de quino va dubtar a dedicar-se a tasques quecom s’ha constatat, sovint suposen unveritable risc. Val la pena de remarcar elsuport que ha rebut per part de to-thom que coneixem qui i com és l’An-

dreu. Dels maquinadors i difamadorsval més no dir-ne ni paraula.

La segona vivència és la Comunitatparroquial que casualment venera lamemòria de Maria Magdalena al ba-rri de Roquetes de Barcelona, i de laqual ell n’és, també casualment, el res-ponsable. Donada la coincidència de laproximitat de la festa de la Magda-lena i de la relació cristiana que tincamb l’Andreu, vaig anar a veure’l perparlar d’aquesta Maria. Vàrem con-versar una bona estona. Vaig explicarel criteri general que al Col·leciu com-partim. Aquest n’és el resum: “Cal ques’estudiï en profunditat la figura de M.Magdalena (igual que altres interpre-tacions teològiques: eclesiodiversitat)sense apriorismes, ni condicionants, nidogmatismes. Cal que s’hi incloguindiferents perspectives inèdites queaportin la visió que falta per afavoriruna anàlisi més objectiva que l’esta-blerta des de sempre de manera par-cial i interessada, cosa que justifica so-bradament la consegüent “teologia dela sospita” proposada per la teòlogaE.Shüssler. Falta, doncs, atendre totesles veus per descobrir-ne de profèti-ques. I si la ciència positiva, és prouhumil per rectificar postulats, amb mésmotiu hauria de ser-ho l’especulativa,com la Teologia. El fonament és la feque com més madura i ponderada si-gui, més sòlidament es fixa al cor imés eleva l’esperit i la ment”.

Per Pasqua del 2000, aquella parrò-

quia publicà un fulletó autobiogràficdel qual copio literalment alguns frag-ments representatius: Los más antiguosrecuerdan que en los años 20 había yaalgunas casitas… Hasta el año 32 nollegó el agua corriente… De la GuerraCivil al 57. Eran tiempos en que la Igle-sia era sobre todo la Madre Iglesia quequería educar y cobijar a católicos obe-dientes cumplidores de las normas… LaIglesia como comunidad, la fe comoun sí personal al Evangelio de Jesús, elrespeto a las creencias de cada per-sona, hubieran sonado más a protes-tante que a católico. El Concilio Vati-cano II había inspirado combios muyhondos, sobre todo éste: pasar de laidea- fuerza de que no hay salvacióneterna sin Iglesia a la de que no hayiglesia sin salvación humana…

S’acabava la tarda i començava lamissa d’un dia qualsevol. Amb goig hivaig participar. En un angle acollidor,sota la magnífica reproducció del retaulerenaixentista Les tres dones al sepulcrebuit de Jesús (Museu Duomo, Siena),una petita tauleta coberta amb tovallesblanques, la llum d’un ciri i un pomet deflors. L’Andreu oficiant, i la senzillesapresidint una dotzena de veïnes, un veí(l’Antonio, que mai no es descuida dedur-hi les flors) més una forastera, vamcelebrar en rotllana el Memorial del Sen-yor d’un dia no qualsevol. Per a mi eral’avançada de la festa de Santa M. Mag-dalena.

Joana Ripollès

Celebrem la nostra patrona

“Les tres dones davant el sepulcre buit de Jesús” (Duccio Di Buoninsegna)

8

PÀGINES CENTRALS

L’actual proliferació d’obres que pretenen estudiarel paper de la dona als evangelis i al cristianismeprimitiu és, probablement, una manifestació més

del moviment en defensa dels drets femenins ques’ha imposat al món occidental. Aquest moviment nosols lluita contra la discriminació arreu del món, sinóque ha projectat la seva visió sobre el passat històrica fi de revisar-lo i rellegir-lo amb una actitud de sos-pita, com diu Elisabeth Schussler, ja que la història haestat escrita i interpretada bàsicament pels homes.Amb aquesta actitud, fem un petit repàs a la histò-ria.

Les seixanta-dues dones que, segons el meu in-ventari particular, surten al NT són en termes gene-rals un reflex de la dona jueva que vivia a la Palestinadels segle I i de la dona grecoromana que habitava elspaïsos al nord de la Mediterrània. Sabem que enaquell temps la dona romana tenia més capacitat d’o-brar que la jueva en diverses facetes jurídiques. Ladona romana lliure va trencar la tutela de l’home enalguns casos ja en el segle I, la jueva en canvi va res-tar sotmesa a l’home com una menor d’edat; la ro-mana podia divorciar-se com a norma rutinària, lajueva només per causes extraordinàries (la lepra i l’a-postasia); la romana podia heretar en igualtat decondicions que l’home, la jueva en canvi havia de de-pendre dels nois, que eren els únics que heretaven;finalment, en l’aspecte social i religiós, la dona ro-mana no patia l’excés de normes i tabús per la im-puresa que marginaven la dona jueva. Totes aques-tes circumstàncies faran que la dona jueva visqués enun estat de pobresa superior a la grecoromana, qües-tió que s’intueix inclús en el NT.

Entre les dones que varen conèixer Jesús de Nat-zaret, trobem unes que el seguien i l’ajudaven en laseva predicació itinerant (Lc 8, 1-3), d’altres que l’a-collien com a amfitriones a casa seva (Lc 10, 38-42),i un tercer grup, el més nombrós i normalment sensenom, que d’una forma puntual i esporàdica el trac-taren (per exemple, Mt 15, 21-28). Probablementcadascun d’aquests grups tenien una motivació es-pecífica per a apropar-se al rabí de Natzaret, però engeneral cal pensar que les va atreure el carisma per-sonal d’aquell home intel·ligent, bo, que guaria ma-lalts, que parlava de la vinguda d’un Regne i que de-fensava les persones més humils i marginades, entreles quals hi havia moltes dones. No crec que a Jesússe li puguin aplicar adjectius anacrònics propis d’avuidia, perquè ell no era feminista ni misogin sinó unhome just del seu temps. Però cal remarcar, i mai esfarà prou, el fet que hi hagués dones entre els seusseguidors, probablement emancipades de l’home i dela família i presumiblement amb un estatus socioe-conòmic rellevant. I el que cal afegir sempre és que

aquestes dones deixebles no el deixaran mai sol, nofugiran ni el negaran, com fa algun home il·lustre, iestaran amb ell fins a la seva execució i sepultura. Ésla millor mostra de fidelitat a l’amic i al mestre, ésamor a la persona que ha donat sentit a les seves vi-des. Amb una miqueta de sospita i d’imaginació,hem de creure que aquestes mateixes dones van ha-ver d’animar i d’empènyer després els homes perquècalia moure’s i proclamar a Jesús ressuscitat. A l’e-vangeli apòcrif de Maria, es descriu que inclús des-prés de veure Jesús viu, els homes estaven entristitsi ploraven i Maria de Magdala els abraça i els diu quela gràcia de Jesús vindrà sobre ells i els protegirà. Pot-ser és una anècdota inconsistent, però en tot cas estàal mateix nivell de credibilitat històrica que d’altresque descriuen els evangelis anomenats canònics.

Pel que fa a les dones que només el tracten oca-sionalment, opina l’historiador E.G. Paulus, són lesque engrandeixen la figura de Jesús més enllà inclúsdels seus miracles, ja que d’aquests en podem dub-tar, però no de la seva comprensió i bondat vers lespersones humils. Aquestes dones anònimes, que sónmajoria als evangelis, són l’antítesi de les protago-nistes habituals de les obres literàries, fins i tot de lapròpia Bíblia hebrea, que té les teves heroïnes peròque només excepcionalment ens mostra la dona po-bra i anònima.

Les dones del Nou Testament

9

PÀGINES CENTRALS

En resum, si observem el conjunt de dones quetracten Jesús, podem fer-nos les dues preguntes quees fa el teòleg i psicoterapeuta E. Drewermann: “Quiés Jesús de Natzaret i per què la seva figura i el seumissatge exerceixen aquesta fascinació precisamentsobre les dones, mentre que impulsen els homes a unesperit de contradicció i a una fugida covarda? I comhauria de ser una església que pretengui fonamentar-se en l’home Jesús?”

Les dones que més endavant trobem al llibre delsFets i a les cartes de Pau són generalment conegu-des pel seu nom, al contrari del que passa amb lesprotagonistes dels evangelis. Primer de tot, cal as-senyalar les que varen actuar com a amfitriones i di-rigents de les primeres comunitats, aco llint-les a casaseva, marcant així el principi d’aquelles assembleeslocals i esdevenint autèntiques fundadores d’esglé-sies. Sens dubte, el seu estatus socioeconòmic ajudàmolt a l’expansió del missatge evangèlic entre la fa-mília i els coneguts i també contribuí al reconeixe-ment i respecte de la nova religió davant les autori-tats romanes.

Atès que el “modus operandi” que tenia Pau erael d’anar a les sinagogues els dissabtes i aprofitar perparlar de Jesús com el Messies esperat, cal pensar queles primeres persones que acollien la bona nova erenaquelles “temoroses” del Déu bíblic però que no esdecidien a donar el pas a ser prosèlits de la religiójueva degut a l’excés de normes i tabús –sobre la im-puresa de les dones per damunt de tot-. En aquestescomunitats inicials, sí que van trobar un ambient d’i-gualtat, de consideració social i d’espontaneïtat sensenormes feixugues. Eren, llavors, veritables reunionscarismàtiques.

És lícit també imaginar-nos -ja que no ens ho ex-pliquen- que altres dones de cultura hel·lenística,amb mentalitat i costums més obertes que les jueves(vegeu el cas de Dàmaris a Ac 17,34), abraçaren la fecristiana atretes pel reconeixement social de les sevescapacitats que experimentaven en aquelles pri merescomunitats de creients. Isabel Gómez-Acebo -teòlogai no sé si encara professora a la Universitat de Comi-llas-, opina que la religió va constituir una de les es-feres de poder a la que amb major facilitat van ac-cedir les dones i on es trobaven amb menysrestriccions, perquè aquelles reunions les permetiensortir de casa i relacionar-se amb persones que no

eren del seu àmbit familiar. Eren sens dubte altrestemps, dic jo.

Poso l’èmfasi en aquestes dones benestants, d’unacerta posició social, perquè van ser-hi des del principi,com el propi autor dels Fets deixa clar quan ens parlade la deixebla Tabita (Ac 9,36-43) i més endavant espreocupa de repetir-ho dues vegades (Ac 17,4 i 12).Això contradiu una certa idea simplista d’alguns ide-òlegs marxistes que opinaven que al començament elcristianisme va ser un moviment proletari que desprésacabaria aburgesant-se amb l’arribada de la jerarquiai del poder. Jo ho expressaria d’una altra forma. Sócdels qui opina que a partir d’un cert moment histò-ric l’estructura eclesiàstica trenca l’esperit evangèlic,ofega els carismes i impedeix sentir l’alè de la Ruah,que porta vida i llibertat. Però també conec per la his-tòria que des de bon començament trobem diversesclasses socials a les comunitats cristianes. És moltsignificativa i coneguda, per exemple, la referènciahistòrica d’un autor no cristià, Plini el Jove, que enuna carta a l’emperador Trajà (que governà entre el98 i 117 dC), li diu que ha sotmès a tortura dues es-claves cristianes que eren anomenades ministres, fetque confirma que a les comunitats primitives hi ha-via dones de la més baixa condició social que, a més,eren dirigents.

Pel que es refereix als textos de les epístoles, i dei-xant de banda aquells considerats discriminatoris ifins i tot misògins –ja en parlarem un altre dia–, in-vito a centrar l’atenció només en el capítol 16 de Ro-mans que no s’acostuma a llegir gaire. Ens passacom a les pel·lícules de la televisió, que quan hem vistel contingut, normalment no llegim la pila de nomsque ens mostren els crèdits del final. Personalment,trobo que Rm 16, 1-16 (on Pau cita vint-i-nou per-sones, onze d’elles dones!) és el millor resum sobreaquelles dones que visqueren amb la primera gene-ració cristiana. No cito noms, per evitar la temptacióde no llegir-los, però en trobem els diferents adjectiusde com les anomena successivament: germana en lafe, ministre, protectora de molts, col·laboradora, laque ha exposat la seva vida per ell, amfitriona, cap decomunitat, companya de presó, distingida entre elsapòstols i, finalment, repeteix que algunes han tre-ballat i estan treballant molt (el temps del verb és elparticipi present) en el Senyor.

No es pot dir més d’unes dones cristianes. En totcas, subratllar l’estima, el carinyo (perdoneu el bar-barisme, però és que és molt eloqüent!) amb que Pauparla d’aquestes dones. I no en sabem res més d’e-lles. Caldrà aplicar la sospita, la imaginació i el senyper conèixer la vida i la veritat d’aquelles primeres co-munitats cristianes, perquè el llibre canònic anome-nat Fets dels apòstols té una visió molt estreta i és par-cial, com justament el qualifica J.D. Crossan en la sevaobra sobre el naixement del cristianisme.

Manel Cordón

“L’incipient moviment en defensa dels dretsfemenin no sols lluita contra la discrimina-ció arreu del món, sinó que ha projectat laseva visió sobre el passat històric a fi de re-visar-lo i rellegir-lo amb una actitud de sos-pita, ja que la història ha estat escrita i in-terpretada bàsicament pels homes“

En aquest món complex i globalitzaten què ens movem, hi ha notíciesque tenen com a mitjà de difusió la

xarxa d’internet i que, a vegades, tambéocupen un petit espai en els nostresmitjans de comunicació.

La situació actual de les dones a Af-ganistan, és un exemple del que acabemde dir. L’Associació RAWA –AssociacióRevolucionària de les dones d’Af ganis-tan-, difon el seu butlletí de notícies, elRAWA NEWS, per internet, encara quetambé tenen relació amb alguns diaris ialtres mitjans de comunicació d’Austrà-lia i dels Estats Units. Publiquen el seubutlletí en anglès i, alguna notícia tambéla trobem traduïda al francès. A l’adreçad’internet www.rawa.org hi trobareula presentació de les activitats de l’Asso-ciació en castellà.

L’àmbit geogràfic on treballa aquestaassociació no es limita a l’Afganistan,treballen també al Pakistan. Ambdóspaïsos tenen unes problemàtiques pelque fa als drets de les dones molt sem-blants, arran de la presència de fona-mentalistes islàmics que imposen la sevavisió del món. L’objectiu global de l’As-sociació RAWA és treballar per a quèl’Afganistan sigui un estat democràtic ilaic. Els objectius concrets són la defensadels drets de les dones, començant peldret a l’educació, un dret de tothom i ales seves escoles hi assisteixen nenes inens. També organitzen cooperatives detreball per a dones, i denuncien ambfotografies la violència contra les dones.

En aquest article ens farem ressò decom aquesta Associació està vivint duesqüestions que han estat notícia darre-rament en els nostres mitjans de comu-

nicació. Ens referim a la política exteriordels Estats Units en el conflicte afganèsi l’anomenada “Llei de la família Xiita”que ha estat presentada al Parlament af-ganès. Per a Rady Ananda, que signal’article: “Les dones afganeses protestenla llei de la violació marital; els homes lesescupen i les apedreguen”; ambduesqüestions estan interrelacionades. Sobrela manifestació de 300 dones contraaquesta llei, que legalitza la violació dinsdel matrimoni i el casament d’infants, famenció que entre els que hi van anarhi havia qui ho va fer perquè defensarels drets de les dones és defensar elsdrets humans; i també ens diu que lallei no reflecteix el pensament de la co-munitat xiita. Una comunitat que cons-titueix del 10 al 20% dels 30 milionsd’afganesos. Els activistes remarquenque és un retorn a l’estil d’opressió delsTalibans.

Sobre aquesta llei, el govern delpresident Hamid Karzai ha dit que lallei tornaria al Departament de Justícia ique no seria aplicada amb aquest re-dactat. És una llei que ha estat con-demnada per governs i grups de de-fensa dels drets humans d’arreu delmón. El President Barak Obama la vaetiquetar d’horrorosa.

Ens diu Rady Ananda: “Malgrat queObama hagi manifestat l’horror que liprodueix que es pugui legitimar la vio-lació dins del matrimoni, a RAWA, noestem contentes amb la política exteriordels Estats Units. La guerra dels EstatsUnits contra el terrorisme va treure delpoder el règim talibà a l’octubre del2001, però no va eliminar el fonamen-talisme religiós que és la causa de totes

les nostres misèries. De fet reinstal·lantels “Senyors de la guerra” al poder al’Afganistan, l’Administració dels EstatsUnits, va substituir un règim fonamen-talista amb un altre. L’Administració delsU.S.A. i Mr Karzai van confiar majorità-riament en l’Aliança del Nord, formadaper líders criminals que son tant brutalsi misògins com els Talibans”.

L’Associació RAWA en defensa delsdrets de les dones, i també altres asso-ciacions, tenen l’esperança de poderneutralitzar la psicòtica influència delpensament talibà a l’Orient Mitjà.

Altres notícies que publica el butlletíRAWA NEWS fan referència als enveri-naments de les nenes a les escoles i a lesvíctimes civils que estan provocant elsatacs de l’exèrcit dels Estats Units als Ta-libans. Cocretament, la notícia de laportada del dia 24 de maig eren els 150morts, la majoria dones i infants, quevan provocar els bombardejos a la po-blació de Bala Baruk. La versió oficialdel Pentàgon parlava de 12 morts civilsprovocats pels Talibans.

En aquest article denuncien quel’Administració Obama està demostrantser més bel·licista que l’AdministracióBush i que els regals que en reben els af-ganesos son morts gratuïtes i mésopressió, mentre que al mateix tempsl’Administració Obama està negocianten secret amb els grups de terroristesGulbuddinis i els Talibans.

La gent de RAWA proposen revoltar-se amb l’eslògan: “Ni els ocupants, niels Talibans bestials, ni l’Aliança del Nordcriminal; llarga vida a un Afganistanlliure i democràtic”.

Mariona Saurí

10

SAUREJANT DES DE LA XARXA

Les dones a l’Afganistan

11

PENSEM I DIEM

Considerant-ho a la llum de l’Evangeli i tenint present elsdescobriments de la ciència, manifestem:I – Que la vida és el valor essencial de la humanitat. La vida

ha de ser protegida en tots els seus aspectes. La sexua-litat és un valor que forma part de la vida.

II – La llibertat de consciència.- En l’Encíclica “Dignitatis hu-manae” queda molt clar que els catòlics i les catòliqueshan de decidir en consciència.

III – El respecte per la societat democràtica i plural.- Totes lespersones que som Església, tenim el dret d’expressar lesnostres opinions respecte la vida. Així com també consi-derem necessari respectar els diferents criteris de la so-cietat.

CONCLUSIONSa.- Demanem a la societat que en tractar el tema de l’a-

vortament es tingui present: 1.- El dret a decidir de les dones.2.- La responsabilitat dels homes.3.- Els drets dels infants a una vida digna.

b.- Sobre aquest tema no es pot frivolitzar ni donar solu-cions generals.

c.- L’avortament voluntari no hauria de ser objecte de capllei penal, perquè les dones no siguin víctimes de la in-transigència i la hipocresia de la societat i d’una part del’Església.

d.- Les dones creiem que la llibertat de consciència és sobi-rana, fins i tot davant Déu; la llibertat de consciència com-porta responsabilitat davant la societat, per tant sempreha de prevaler la consciència personal responsable.

e.- Mai l’avortament s’ha de considerar un control de la na-

talitat; constatem la manca de responsabilitat davantd’aquest fet.

f.- L’Estat ha d’escoltar tothom i després legislar per la ma-joria.

g.- Com a cristianes no hem d’imposar la nostra moral a unestat laic, plural i democràtic.

h.- La moral catòlica no s’ha d’imposar; l’església o els co l·lec-tius cristians poden proposar la seva visió, participar en fò-rums, proposar alternatives, però mai imposar-les.

i.- Com a Col·lectiu creiem que hauríem de recolzar qual-sevol iniciativa que afavorís les dones perquè deixin deser víctimes i puguin decidir a consciència.

j.- Sobre aquest tema cal denunciar la doble moral sigui enl’Església o en la societat.

k.-Segons el Vaticà II les relacions sexuals en el matrimonino han de tenir com a única finalitat la procreació; se-guint en aquesta línia, s’han de posar tots els mitjans peraconseguir una maternitat/paternitat responsable.

l.-Demanem a l’Església que en la formació tant dels preve-res com de persones creients, es tracti de manera oberta,justa i sensible la moral sexual i els drets reproductius.

m.- Davant la manca d’un debat sincer d’aquesta realitat,considerem que els governs han de proporcionar a ho-mes i dones tots els mitjans formatius, informatius i ma-terials per evitar concepcions no desitjades.

“Jesús després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra.Ells, en sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, co-mençant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona en-cara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: - “Dona,on són? ¿Ningú no t’ha condemnat?” (Jn 8, 8-10)

Davant el projecte d’aplicació de la Llei del’avortament en alguns dels seus supòsitsper part del Govern, la mobilització del’Església eclesiàstica, com és costum enella en tot allò que afecta de lluny o deprop la qüestió sexual, ha estat i continuaestant en contra sense matisacions i ambdeclaracions duríssimes contra l’avorta-ment i les dones que avorten, apel·lant ala defensa de la vida d’uns éssers inno-cents. No es té en compte les diferentsrealitats de les dones que, consciencio-sament, fan aquest pas, gens fàcil percert, empeses per circumstàncies diversessovint ben difícils per a elles.

Ningú té el dret de jutjar ni moltmenys de condemnar. L’evangeli deJoan ja ens ho avisa: “No jutgeu i no se-reu jutjats. No condemneu i no sereucondemnats”.

Només Déu, que coneix bé el fonsde cada persona i les seves necessitatsvitals, pot judicar els fets humans ambtotal justícia i equitat.

La legislació que els estats establei-xen per al funcionament de la societatés la que ha de prevaldre per al fun-cionament de la ciutadania.

Això no priva, per altra banda, queles religions proposin la seva moral i laseva doctrina a la gent creient de lesseves respectives comunitats, peròsense pretendre imposar la seva nor-mativa, de manera general, a un estatlaic independent dels postulats ecle-siàstics.

El CDE, amb el Manifest sobre l’a-vortament, ha volgut aportar el seugra de sorra sobre aquest fet punyent,dolorós sobretot per a les dones, i quemai s’hauria de produir amb una bonaeducació sexual i amb els mitjansadients contraconceptius.

M.T.R.

Respecte a les consciències sense judicar-les

El Col·lectiu de Dones en l’Església davant del fet de l’avortament

Es pot dir de manera segura isenzilla que Déu va inventar labenedicció i el verb beneir i que

una part de la humanitat es vaapropiar l’invent per marginar laresta en favor seu. Vegem-ho a poca poc.

Pel que fa a la benedicció, el fetprimer que coneixem i el més trans-cendent va ser, per part de Déu, l’o-feriment de la Llei a Moisès, al Sinaí,en mig de trons, llamps i terratrè-mols. Aquest esdeveniment duguéen si mateix una força salvadora pera la humanitat que ens permet par-lar de la Història de salvació de Déuper als creients. D’aquest fet en po-dem destacar dos elements: Primer,Déu és l’origen de la força salva-dora, no ho és cap home, i segon,la paraula és un element importanten la benedicció de Déu. Recordemque benedicció significa «dir algunacosa bona». La benedicció de Déues recolza en la paraula, Déu va par-lar, va dir coses bones a Moisès. Labenedicció arriba a les persones através de la paraula i la paraula, enel cervell humà que la processa, téla força de transformar en realitatallò que ella significa. Les paraulesque contenen missatges positiuspoden empènyer les persones a ca-minar en positiu, igualment, les pa-raules amb missatges de signe ne-gatiu poden empènyer les personesa caminar en negatiu, a destruir aabusar.

Les paraules beneir i benediccióhan perdut força en el nostremón, però encara segueixen sentvàlides. Per què creiem que valen?Doncs, perquè el cervell humà con-serva la seva capacitat de deixar-setransformar per les paraules que liarriben. Qualsevol missatge oral queentri per l’oïda humana queda en-registrat en el cervell i pot produirun efecte més o menys durador. Peraquest motiu és important que elsmissatges que pronunciem siguin

sempre de signe positiu. No pensemni verbalitzem missatges que deni-grin les persones ni marginin les al-tres. Aquesta seria una primera con-clusió. La benedicció serveix per fercréixer l’estima pròpia i la de les al-tres.

La força d’un missatge de bene-dicció o maledicció és molt gran.No és estrany que la societat pa-triarcal s’apoderés aviat de la possi-bilitat de beneir i de maleir, pertreure’n profit. Com ho va fer? Pri-mer, prenent consciència del poderque suposava; segon, empoderant-se ells mateixos i reforçant l’autori-tat patriarcal i, després, denigrantles dones amb paraules adequadesper reduir-les a objectes del seu ús.Ja coneixem els missatges de male-dicció que s’han repetit durant se-gles: «les dones són dolentes»,«són l’esca del pecat», «duen elshomes a a la perdició», «no són in-tel·ligents», «no cal que estudiïn»,«les dones a fregar els plats», «n’hiha prou amb que tinguin cura de lacasa», «no tenen suficient dignitatper a representar Jesucrist, per aixòno poden rebre el sagrament del’Orde». No continuo perquè sónben coneguts els missatges de ma-ledicció que han servit per formar lapoblació jove masculina cristiana ino cristiana. El pitjor de tot és quedurant segles la dona també s’ho

ha cregut i si no s’ho ha empassatho ha tingut molt difícil per reac-cionar i no ha pogut resoldre gai-rebé res. Una segona conclusió ésque «tot arriba en el seu moment»,per tant tot és qüestió de temps.

En l’àmbit religiós, la benediccióno és cosa exclusiva de la castasacerdotal. En l’àmbit social i pú-blic, la benedicció tampoc és ex-clusiva de la població masculina.Tota persona humana que parli potverbalitzar missatges de benedic-ció. No hi ha cap benedicció que si-gui exclusiva de ningú. Hem de te-nir clar que la societat patriarcal sen’ha apoderat perquè la paraula téforça per dirigir la persona i arra-conar-la on convingui. Beneir i ma-leir no són mai actes neutres per aningú, fan bé o fan mal respectiva-ment i afecten tant a qui els pro-nuncia com a qui els rep. Terceraconclusió, «utilitzem missatges debenedicció que ens facin créixer iens situïn en el lloc on volem es-tar». Per això hem de decidir clara-ment on volem estar.

En el nostre àmbit cristià, la be-nedicció està sota el manamentd’estimar el pròxim. Les benedic-cions senzilles que recordem de lesnostres mares, àvies, avis, tietes imestres, pronunciades en família ode visita sobre les filles i fills sónentranyables. Amb el temps, les be-nediccions van canviant; de vegadesprenen la forma d’agraïments, sa-lutacions, observacions positives;sempre tenen un sentit favorableper la persona que les rep. El petóde pau en les nostres celebracionsés una benedicció i també ho és eldesig de pau en separar-nos des-prés de la celebració. Fins i tot alguncomentari fet oportunament és unabenedicció que, com a mínim, potcrear bon «rotllo». Ah! I el bon«rotllo» mateix és un reforç positiunecessari per créixer!

M. Assumpta Torrents i Gardela

12

EL GORG

Beneir és poder, la força de la paraula

13

INFORMACIONS

Com cada any, el CDE ha estat convidat per la Regi-doria de la Dona de l’Ajuntament a participar en unacte emmarcat en el 8 de març “Dia Internacional de

les Dones”.Enguany, el 19 de març, la M. Pau Trayner va presentar

a la Sala de Juntes de l’Edifici Rubí + D la xerrada-col·loqui“Les dones en els segles XX-XXI”. La Montserrat Biosca,presidenta del CDE, també vingué a Rubí per participar enaquest acte.

Alhora, comptàrem amb la presència de la Sra. MariaMas, Regidora de la Dona, i de la Sra. Roser Carré, en re-presentació del Grup Municipal d’ERC. L’Alcaldessa, la Re-gidora de Comerç i el Regidor de la Societat de la Infor-mació excusaren la seva presència per motius d’agenda.

La M. Pau començà fent èmfasi en el context actual, en-tre els segles XX-XXI, en el qual cal distingir dos nivells: laSocietat i l’Església, nivells que en altres èpoques estavenmolt barrejats. Hem partit de fets religiosos que han dis-torsionat la nostra forma d’entendre el món i d’enten-dre’ns a nosaltres mateixes. Les dones, precisament, fempossible el “miracle de la vida”; les dones ajuntem cos i es-piritualitat, no és possible el cos per una banda i l’ànima peruna altra, com se’ns havia dit en altres temps.

Tot seguit anà desgranant un ventall de realitats que feiapalès el desequilibri existent entre els avenços en la Socie-tat i la paràlisi en l’Església jeràrquica; n’oferim unes pin-zellades:

• En la Societat. La igualtat entre tots els ésser hu-mans, avalada per la Declaració Universal dels Drets Humansi també per la Constitució Espanyola. Per tant, des d’un pa-radigma social, les dones hem de fer nostres els contingutsde les lleis. Som iguals i hem de fer visible allò que era invi-sible; les dones hi hem estat, encara que molt silenciades.

A tall d’exemple, hi ha hagut 10 dones científiques Pre-mis Nobel, 12 dones Premis Nobel de la Pau, 9 dones Pre-mis Nobel de Literatura; creadores de música, pedago-gues, bones fotògrafes..., però ¿en sabem els noms?Coneixem Madame Curie, Rigoberta Menchú, Maria Mon-tessori, Rosa Sensat, Marta Mata ...; i les altres ¿qui són?

Però tanmateix avancem, les dones som; cada cop hi hamés dones en càrrecs de responsabilitat, i algunes ja sónpresidentes de govern: a Alemanya, Argentina, Xile ...

• En l’Església. En el Nou Testament, Jesús presenta una al-ternativa de vida, una vida que avui té ple sentit. “Ja no hiha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou unde sol en Jesucrist” (Gàlates, 3, 28); això són Drets Humans,però el Dret Canònic, en el cànon 1024 diu que: “Només elbaró batejat rep vàlidament la sagrada ordenació”.

¿Amb quin dret la jerarquia s’inventa aquestes lleis queregeixen la institució eclesial? Per què aquesta doble mo-ral si totes/tots som filles/fills de Déu, sense que hi hagi pri-vilegiats?

El CDE denuncia aquesta manca d’ètica cristiana i tre-balla amb el convenciment que un altre món és possiblei una altra Església és possible.

Certament que les diferències, a la pràctica, no estan en-cara superades en la Societat Civil, però tenim les lleis queens donen dret a denunciar-les. En l’Església encara no hiha les lleis de la igualtat; tot i què les dones en som el 80%no tenim el dret reconegut de la nostra dignitat de filles deDéu.

Noves perspectives

• A nivell social: Autoestima, decidir sobre nosaltres ma-teixes; estem en situació de poder tenir responsabilitats so-bre les nostres decisions.

• A nivell eclesial: Recuperar el que Jesús ens diu en con-traposició al que se’ns ha anat dient des del poder jeràrquic.Jesús diu: “Estima als altres com a tu mateix/a”. Ens hemd’estimar a nosaltres mateixes; la mida d’estimar és que ensestimem. Aprenem a fer el Cel aquí a la Terra. ¿Qui ens hoprohibeix? Ningú.

Un altre Déu és possible, no justicier, no de por. Hemde veure un Déu de molts colors, un Déu semblant a totala humanitat. Déu no es femení ni masculí però té entran-yes de mare, per tant les dones participem de la creació di-vina.

No volem una Església de diferències. Sí, podem tre-ballar per la utopia que és el motor que ens anima tota lavida, no allò que mai s’assoleix. Volem una Humanitat i unaEsglésia comptant que dones i homes hi som.

Després de l’exposició de la M. Pau s’obrí un col·loquientre les persones assistents, les quals manifestaren el seugoig, alhora que sorpresa, per haver escoltat uns contingutsnous, esperançadors, molt diferents dels encarcarats quehabitualment encara s’escolten.

Montserrat Grau i Grau

Celebració del 8 de març a Rubí

Emma de BarcelonaUna dona a l'inici de la història de Catalunya (segles IX-X) Editorial Mediterrània (2009)Emma de Barcelona fou una de les filles de Guifré el Pilós. Va ser laprimera abadessa del Monestir de Sant Joan de Ter. La labor que vadur a terme durant tota la seva vida no pot continuar silenciada i no-més coneguda per un cercle molt especialitzat. La reivindicació dela seva figura que es fa en aquest llibre no és un elogi a ultrança sinóuna versemblant aproximació a una dona totalment compromesai integrada en el seu temps, amb una forta personalitat i una acti-tud molt responsable davant de la missió a què havia estat desti-nada i que no defugí gens ni mica sinó al contrari: devia acceptar-la tot incorporant la pròpia voluntat. D'altra manera no haguéspogut fer la important tasca que realitzà en una època clau perals inicis d'una nacionalitat després de la desfeta del territoriocasionada per la conquesta àrab.

14

LLIBRES

Si ens arriben uns dies de vacan-ces probablement tindrem unesestones de silenci i les podrem de-dicar a la lectura. Per això reco-manem alguns llibres que ens hanagradat per diversos motius.

A fil d’espasa, les Croades vistes pels jueusManuel ForcanoLA MAGRANA. BARCELONA, 2007.Es tracta d'un llibre de 260 pp. fàcilde llegir i d'aquells que costen dedeixar quan es comencen. Tal i comdiu el pròleg , l'obra, en forma de no-vel·la, pretén recuperar la veu delstestimonis jueus que varen viure a

l'època de les croades. Alguns delsdocuments que hi ha en el llibre sónde gran duresa per la violència a laque impulsen, però són històrics. Valla pena llegir-lo.

Les set cases a FrançaBernardo AtxagaED ALFAGUARA. TRADUCCIONS, 2009.EN CATALÀ I EN CASTELLÀ.És una narració punyent de la colo-nització belga, al Congo. Des d’unanarració fluïda, a voltes ben diver-tida, fent palesos els abusos dels co-lonitzadors, s’arriba a copsar el queha suposat, (i que continua) l’afanyde riquesa de l’home blanc a l’À-frica.

El Evangelio según PilatosEric- Emmanuel SchmittEDAF, 2001 (TRADUCCIÓ)És un relat de la vida i mort de Jesúsque durant la nit, a l’hort de les Oli-veres, evoca la seva vida des de laseva infantesa, el seu procés de presade consciència de la seva missió ambdetalls afegits per l’autor que huma-nitzen els relats evangèlics. La segonapart són les cartes enviades per Pilata un amic seu que resideix a Roma,explicant-li els successos a partird’haver estat entregat a les sevesmans, de la seva mort i de la supo-sada resurrecció. Com a garant de

l’ordre públic es veu obligat a duruna investigació seriosa a l’entorn del’esdeveniment. Amb un final sorpre-nent. Va obtenir el premi al millor lli-bre religiós de l’any.

Tres tasses de te. La missió d’unhome per promoure la pau... Mortenson,G – Oliver Relin,D.ARA LLIBRES 2008 (TRADUCCIÓ)Greg Mortenson (Minessota, EstatsUnits, 1957) és el director de l’Insti-tut per l’Àsia central. Exescalador.Cada any es passa uns quants me-sos construint escoles al Pakistan i al’Afganistan per a les nenes. Ho re-lata el periodista David Oliver Relin.

15

BÚSTIA

Marta, Marta...Reflexió sobre Lluc 10,38-42: Quantes vegades he llegit i rellegit aquest fragment! Itambé l'havia escoltat en els exercicis espirituals en elsanys de joventut. Maria era la dona contemplativa, si-milar a la vida religiosa de clausura, i gairebé ens ha-víem oblidat de Marta.

Marta no confia en si mateixa, cerca intermediaris ivol utilitzar Jesús per a què la seva germana l’ajudi. Aixòens ha de fer reflexionar sobre les vegades que bus-quem el poder de l'altre.

Jo vaig créixer en un ambient religiós amb un di-rector espiritual, sense el seu consell no donava un pas,tenia por d'equivocar-me. Afortunadament, a poc a poche anat creixent i après a decidir per mi mateixa.

Ara ve la segona part: Jo no sé si l'autor va ser cons-cient del que va escriure, però el que sí és cert és el seugran missatge quan Jesús li respon: Marta, Marta, es-tàs preocupada i ansiosa…

Ansietat és una mica el que ens roba el present per al-guna cosa que encara ha d'ocórrer, i això ens deixa poc es-

pai. Entrem en un estat de nerviosisme i a vegades de de-pressió per alguna cosa que ens hem imaginat que ha de suc-ceir. Quantes vegades ens hem fet una muntanya, i desprésveiem que tanta preocupació ¡no ens ha dut a cap solució!

Marta dóna el seu poder a Jesús, però d'una ma-nera poc encertada, i li retreu: ¿No t'importa que lameva germana m'hagi deixat sola? De vegades volemculpabilitzar els altres traspassant-los la nostra respon-sabilitat per a trobar la solució.

¿Per què retraiem als altres que ens treguin de l’at-zucac en el qual ens hem ficat? Això ens duu a una an-sietat i el que és pitjor: ens lleva la millor part.

El Col·lectiu de Dones en l’Església significa per a miun trampolí de creixement personal, sense autoritaris-mes ni retrets.

Gràcies pel vostre fer de cada dia. Heu triat la millorpart i ningú us la podrà manllevar, heu crescut molt i usen dono les gràcies.

Amparo MoratalSant Jordi del Maestrat

Em rebel·lo cada vegada quan sento des de l’altar, ano-menar assassines les dones que han practicat un avor-tament.

¡Quina poca consideració cap a la dona que ha d’a-rribar a aquest extrem tan trist!

Una concepció és cosa de dos, on és l’altre assassí?Per què no se l’anomena mai?

Es veu ben clar que tots els qui condemnen són ho-mes, i així s’exculpen de la seva irresponsabilitat. Això vede lluny. En temps de Jesús s’apedregaven les adúlteres,els adúlters NO, però Jesús amb la seva gran saviesa, elsinculpa tots. ¿No s’ha aprés encara la lliçó?

¿Com pot ser que passin els segles i la situació d’in-justícia envers la dona segueixi sent la mateixa?

Quan es desfà una cosa, és que s’ha fet malament, ino hi ha dubte que un avortament és desfer el que s’hafet malament.

Però, per què s’ha fet malament? Les causes són moltvariades, cada dona té una motivació personal i cultural,però no ens aturem a reflexionar-hi, només enfoquem“la mort de l’innocent”.

En l’adolescència hi ha una inconsciència i una cu-riositat per experimentar què és això mal anomenat “ferl’amor”. Quan l’entorn familiar no acull ni accepta el re-sultat de l’inconsciència, l’avortament és el recurs perquèaquella noia adquireixi més maduresa i, en una altra oca-sió pugui ser mare en plenitud.

Quan ja s’és jove i amb parella i no has aprés el valor

de la castedat (que per cert no porta cap mal), i et dei-xes portar per l’emotivitat pròpia de l’amor i es produeixun embaràs per al que encara no estan preparats ( no te-nen pis, ni feina fixa, ni res estable), l’avortament és el re-curs per esperar una ocasió més propícia.

Quan es tracta ja d’adults i no hi ha intenció de for-mar família, si la dona queda embarassada i l’home noen vol saber res, i no sap fer res més que donar dinersperquè la dona desfaci “allò” que ell ha col·laborat a fer,la dona dèbil que no sap afrontar problemes, els accepta.Ella, valenta i responsable, tira endavant i gaudeix delgoig de ser mare tota sola.

Perquè ser mare és un goig immens, però sobretot sisón dos a fruir-lo. No hi ha res més gran comparable atenir un nou ésser entre el braços i saber que podràs do-nar-li tot el que necessita per criar-lo. I fer projectes defutur per a ell.

Per tot això, crec que l’Església és poc comprensivaen les moltes variades situacions en que es dóna l’em-baràs. Predicar el que és l’ideal em sembla bé: LACASTEDAT FINS A LA DECISIÓ DE FORMAR FAMÍLIA,però la majoria no hi arriben i els que es queden pelcamí i no troben recursos humans ni socials que els aju-din, o no els accepten, que per això el ser humà éslliure; tinguem-los consideració i respecte, no impedintque se’ls atengui sanitàriament com cal, i prohibim-nos dir-los “assassins”.

Antia Ventayol Raduà

Sobre l’avortament

Edita

Preu 1,50 €

2 Editorial3, 4 i 5 Teologia Feminista

6 i 7 Àmbit Obert8 i 9 Pàgines centrals10 Saurejant des de la Xarxa

11 Pensem i diem12 El Gorg13 Informacions14 Llibres15 Bústia

PARAULES i FETSSUMARI

C/ Mare de Déu del Pilar 15, pral. 08003 BCN · dones.esglesia@terra.es · www.cdonesesglesia.orgCoordina: Ernestina Ródenas · Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial · D.L.B-22227-1995

ACTUALITAT

Any Albéniz 2009/2010Amb motiu del Centenari de la

mort d'Isaac Albéniz al 2009, i elcent cinquanta aniversari del seu

naixement al 2010, i periniciativa de la Fundació Pública

Museu Isaac Albéniz de Campro-don, la Generalitat de Catalunya

ha instaurat l'ANY ALBÉNIZ. Sota aquest epígraf

s’engloben totes les activitatscommemoratives, d'homenatge i

divulgació de la figura i obra del'insigne compositor.

Aung San Suu Kyi La dirigent opositora de Birmània, que ha estat empresonada pel règim militar,es declara innocent. Nou PremisNobel intercedeixen per ella.

Les urgències socialsLa demanda per alimentació, conservació de la vivenda i la salut ha crescut un 27%, diuen els res-ponsables de l’Ajuntament i el Banc d’Aliments.

PER LA PARITAT

Paraula dedona presa

Jornades de treballsobre la situació

penitenciària de lesdones a Barcelona,

amb participacióde recluses de di-

verses presons, quehan debatut amb

experts, professio-nals i responsablesde l’administració.