Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

Web Coordinadora: http://usuaris.tinet.org/tgnapau email: tgnapau@tarragona.tinet.org

núm. 102 febrer 2010

El passat cap de setmana es va celebrar a BCN l'FSCat 2010 amb força participació de moviments socials i persones que no volem consentir que la crisi la continuem pagant els mateixos de sempre.Membres de la Coordinadora vam par-ticipar de forma activa a diferents tallers, a més de formar part del taller de la campanya "Desmilitaritzem l’educació", on vam recordar com l’educació publica, a tots els nivells acadèmics, continua

rebent escomeses per part dels militars i els cossos policials, davant la inacció del govern del país: investigació militar a les universitats; presència militar en fires d’educació, saló de la infància i la joven-tut; presència i elaboració de plans d’actuació de cossos armats als centres educatius d’infantil, primària i secun-dària…El llistat és llarg, la feina també, endavant!

18.161.000.000 €despesa militar a l'Estat Espanyol l'any 2010

Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 EspanyaSou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament

l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents:

Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència Full informatiu Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau.

No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials.

Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.

"Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció: Col·lectiu Tarragona Patrimoni de la Pau. Edita: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. Recordeu que per contactar amb la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau ens podeu trobar cada primer diumenge de mes a Paraules per la Pau i cada dilluns, a les 8 del vespre, a Rambla Nova, 97-2n També ens podeu enviar un email a tgnapau@tarragona.tinet.org

web: http://usuaris.tinet.org/tgnapau email: tgnapau@tinet.orgLa redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors

pàgina 2 materials per la pau núm. 102 febrer 2010

Materials per la pau Amadeo López

1325 mujeres tejiendo la paz

Varies autores

“1325 mujeres tejiendo la paz” ofereix l’oportunitat de conèixer i visibilitzar la tasca que milers de dones han realitzat i realitzen per la pau a tot el món. Les protagonistes d’aquest llibre són setanta dones que amb la seva audàcia i valentia s’han enfrontat a la injustícia, la violència i els con-flictes, generant propostes creatives per a la construcció de la pau. Les seves aportacions incideixen en la defensa dels drets humans, la resolució dels conflictes, la justícia, l’educació o la protecció del medi ambient, d’entre altres, per-metent-nos enfortir una visió més amplia del concepte pau. Vint-i-cinc autores i quaranta dos artistes gràfics han participat en aquesta obra col•lectiva, on textes i dissenys dialoguen per superar els estereotips actuals sobre dona i pau, aportant una perspectiva enriquidora i matisada de la tasca de les dones més enllà de la seva tradicional condició de víctimes. Aquesta publicació, tal com ens fèiem ressò en el Paraules per la Pau núm. 99, està inspirada en la Resolució 1325 del Consell de Seguretat de Nacions Unides que, deu anys després de la seva aprovació, encara precisa d’una major i millor difusió per aconseguir la participació plena de les dones en les feines de construcció i manteniment de la pau en el món.Més informació :www.1325mujerestejiendolapaz.org

ISBN: 978-84-9888-129-5Editat per CEIPAZ. Centro de Educacióne Investigación para la Paz - Icaria

pàgina 3 - Paraules...

Els darrers dies del 2009 es van donar cita prop de 1.400 internacionals provinents de 43 països a El Caire, amb la inten-ció de fer una marxa pacífica que aconseguís obrir les portes de la franja de Gaza i aturar el setge que està privant a la seva població de recursos bàsics com medicaments o aliments.

En aquest context, l’1 de gener estava prevista iniciar la marxa interna-cional que aconseguís travessar el pas de Rafah i obrir per unes hores les portes de Gaza. Però les coses no van anar tal i com estaven previstes... o ma-lauradament sí.Dies abans, les diferents delegacions van anar arribant a Egipte. El govern d’aquest país, amb la incomoditat al cos i la sorpresa del poder de convocatòria, va impedir l’arribada dels autocars que havien de dur els i les activistes fins a la frontera.

El govern de Mubarak va posar en evidència la complicitat amb el govern israelià posant

totes les traves possibles

Com a resposta, delegacions com la francesa van acampar davant de la seva ambaixada, custodiats per unes forces de seguretat egípcies desconcer-tades. I mentre els grups d’ac-tivistes esperaven, rodejats per fileres de contenció policial, van decidir posar en marxa la seva creativitat: van batejar el seu setge com la Franja de Giza-ja (la delegació francesa es

trobava acampant al barri de Giza-ja), van improvisar can-çons que van aconseguir finalment arrencar algun som-riure dels policies, van fins i tot escapar-se en petit comitè per pujar dalt d’una de les històri-ques piràmides i desplegar una bandera palestina...I així arribà el 31 de desembre, dia en què la marxa havia de començar a fer camí cap a Gaza i que no fou així perquè el govern de Mubarak va posar en evidència la complicitat amb el govern israelià posant totes les traves possibles per a que les delegacions no arribessin al seu destí. Així doncs, el moviment de solidaritat va convocar a una manifestació davant del Museu Egipci d'El Caire, amb la presèn-cia d’activistes egipcis que van voler mostrar el seu suport. Així mateix, una vintena d’activistes van decidir iniciar una vaga de fam entre les quals s’hi trobava

Hedy Epstein, de 85 anys i supervivent de l’holocaust. L’endemà, 500 activistes interna-cionals es concentra-ven davant del Con-sulat d’Israel a El Caire després que el govern egipci dene-gués l’entrada a Gaza. Tot plegat va mostrar que part del món assenyala l’Estat d’Is-rael i les polítiques de països com Egipte, Estats Units i d’altres de la Unió Europea com els únics respon-sables del patiment diari al qual està sotmesa la població de Gaza. El moviment de solidaritat amb el poble palestí ha crescut en els darrers anys, però també ho han fet les intencions genocides de l’Estat d’Israel, que tot i mostrar predisposició políticament correcta

per instaurar la pau (una pau buida de contingut, però al menys amb les mateixes lle-tres) continua saltant-se la llei internacional.Us recomanem el documental de la delegació francesa, una barreja de perseverança i creativitat activista magnífica: http://betaplayer.dailymoti-on.com/video/xbzyeg_marxa--per-gaza-lliure_news?betaplayer=onOrganitzacions de solidaritat d’arreu han manifestat que el bloqueig de Gaza és un càstig col•lectiu a la població que l’estat d’Israel està imposant tot i les obligacions assumides a la Quarta Convenció de Ginebra. Fins i tot l’expresident dels Estats Units, Jimmy Carter, ha reconegut que el poble de Gaza està sent tractat “com animals” i que està privant a “un milió i mig de persones d'allò més necessari per a viure”.

La Marxa per Gaza es queda a El Caire Pilar Palacio

núm. 102 febrer 2010

pàgina 4 Actualitat núm. 102 febrer 2010

El terratrèmol que va sacsejar Port-au-Prince el passat 12 de gener ha tornat a omplir els mitjans de comunicació de commovedores imatges sobre els desastres naturals que regu-larment assolen països pobres i llunyans com Haití, que (s’ens ha dit una i altra vegada) està considerat el país més pobre de l’hemisferi occidental i un dels països més pobres del planeta.

Aviat, a les terribles imatges de persones ferides i cases derruïdes, s’han afegit d’altres no menys desoladores: les d’un nou desplegament militar vestit de missió humanitària. De fet, després de la catàstrofe, el govern d’EEUU es va apres-surar a assumir les tasques de “seguretat” i “reconstrucció” del país. Obama anunciava així que pensava plantejar una feina de reconstrucció a llarg termini per recuperar Haití, tal i com es va fer amb Europa després de la Segona Guerra Mundial i als Balcans després de la guerra de Kosovo. També advertia que, a més de les tasques humani-tàries, el rol dels 20.000 soldats i marins enviats a Haití seria el de començar a fer-se càrrec de la seguretat, tot atenent a la crida dels haitians.

El govern espanyol tampoc no va trigar gaire a sumar-se a la línia de la intervenció militar “humanitària”. El 22 de gener va partir a Haití des de Rota un buc d’assalt amb 423 militars preparats, segons fonts oficials, per dur a terme una missió sanitària, de protecció i eva-cuació de ferits. Irònicament, s’ha donat a aquesta agrupació el nom de "La Hispaniola", el mateix amb què Cistòfol Colom va batejar l'illa quan va arribar al Carib l’any 1942 i va establir la primera colònia espanyola a Amèrica.

Amb aquest desplegament militar,

en realitat Estats Units està aprofitant una cojuntura desgraciada per prendre

el poder a Haití

Com és que l’ajuda sanitària i humanitària l’han de portar avions de l’exèrcit i marines armats? Per què els mateixos

governs que han mantingut un país en la misèria durant segles, mostren ara tant d’interès en reconstruir-lo? No m’ho explico, si no és perquè la ingent inversió militar “humanitària” persegueix altres prioritats.

L’altruistra control de la segure-tat que ha ofert el govern d’EEUU a Haití ha inclòs la gestió de l’aeroport de Port-au-Prince, cedit pel govern de Préval. I aquesta gestió ha prioritzat durant setmanes la descàrrega de material militar i l’evacuació de ciutadans esta-dounidencs, impedint l’arribada d’avions amb ajuda mèdica i humanitària. Així ho han denun-ciat organitzacions no governa-mentals de diversos països, que han vist amb frustració com el material humanitari era desviat a Santo Domingo sense possi-bilitat d’arribar a una població haitiana en una situació cada dia més desesperada.

El govern espanyol tampoc no va trigar gaire a sumar-se

a la línia de la intervenció militar

“humanitària”

Sembla que és la forma habitual de garantir aquestes missions humanitàries per part dels governs dels Estats Units. Com ha explicat recentment el sociò-leg nord-americà James Petras en una entrevista per a Radio Centenario, és la seva manera d’intervenir en situacions de crisi: el primer és desplegar les tropes per aconseguir el control de les bases militars, dels ports i de tots els sistemes de comu-nciació. Igualment, aquest go-vern tampoc no té cap capacitat de resposta d’equips civils, ja que canalitza tota la seva inversió a la intervenció militar.

Haití: la catastrofe de la invasió militar Maria Romano

Segons Petras, amb aquest desplegament militar, en realitat Estats Units està aprofitant una cojuntura desgraciada per prendre el poder a Haití. I és que davant tanta demostració de solidaritat de la “comunitat internacional” amiga d’Haití, no hem de perdre de vista quines són les sucoses oportunitats geopolítiques i econòmiques que obre la catàstrofe per qui les vulgui aprofitar. Entre els interessos estratègics que el govern d’EEUU té a Haití, estaria la possibilitat d’establir una nova base militar en aquest territori (a més de les que ja té a Curaçao, Colòmbia, Panamà i El Salvador), que permetria el control de Cuba i Veneçuela, ara que Obama ha promès alliberar Guantànamo.També, EEUU, d’acord amb la burgesia comer-ciant d’Haití, codicia la zona de Cité Soleil per convertir-la en un gran port, un port franc i una zona in-dustrial. D’altra ban-da, i no menys impor-tant, el subsòl haitià està ple de petroli. De fet, sembla que Port-au-Prince està situada sobre un pou gegant que, fins ara, no es podia explotar. Ara, amb ajuda del terratrèmol, serà més fàcil: es poden acabar de destruir les ruïnes de la capital i perforar el sòl.Com a contrapunt a la insistèn-cia mediàtica amb les imatges dels soldats missioners desple-gats per garantir la seguretat dels equips d’emergència i de rescat, durant el mes de gener

hem tingut l’oportunitat d’es-coltar una veu dissonant, la del periodista Fran Sevilla, corres-ponsal a Haití de la poc sos-pitosa d’antiimperialisme Radio Nacional de España. En vàries intervencions a la ràdio, el perio-dista ha repetit amb indignació que no hi ha cap soldat a Haití distribuint ajuda humanitària. “Las fotografías que habéis visto, yo creo que son una buena manera de hacer márqueting, porque de eso no se ve aquí absolutamente nada”, expressa-va el corresponsal. “No he visto marines distribuyendo ayuda humanitaria o llevando cajas por ningún sitio. Es una imagen que no tiene nada absolutamente que ver con la realidad. La

realidad es la de miles y miles, decenas, centenares de miles de haitianos, que siguen sin absolu-tamente nada”. El seu testimoni ha explicat també que, quan es parla de bandes criminals, en realitat es parla de persones desesperades que necessiten aigua i menjar, que volen treballar per trobar

familiars sota les runes, per reconstruir cases, i que no volen quedar-se amb els braços creuats. Els soldats el que fan és prendre-la a cops contra la població simplement per ocupar el pas o per voler agafar una bossa de farina.Davant de la visió de la tragèdia i la presentació d’Haití com a país pobre, val la pena recordar com era aquest país abans del terratrèmol i quina ha estat la seva història. Una història de colonització (va ser una de les més fèrtils i pròsperes colònies franceses), d’explotació i resis-tència (Haití va ser el primer país independent d'Amèrica sorgit d'una revolta d'esclaus), d’intervencions a la seva polí-

tica per part dels governs i les com-panyies d’Estats Units amb l’objectiu de garantir el con-trol dels recursos de l'illa (16 vegades al segle XX), de deute econòmic, blo-que-jos i destrucció de la seva sobirania alimentària sota les directrius del Banc Mundial i el Fons Monetari Internaci-onal.Que les versions sobre el desastre

natural i l’ajuda “humanitària” no ens impedeixin veure les causes polítiques de la pobresa. Aquesta pobresa que fa tant vul-nerables a qui no té infra-estructures i construccions sòlides, ni cap protecció social. Perquè ni la misèria ni les ocupacions militars són catàs-trofes naturals.

pàgina 5 Actualitat núm. 102 febrer 2010

Aquest mes a Paraules per la Pau:El Desavío, grup tarragoní

de flamenc "tacón-fusión" queens ajudarà a vestir amb sentiment

i passió flamenca l'acte d'avui.

Diumenge 7 de febrer de 2010a les 12h. a la Plaça de la Font

de Tarragona

La Coordinadora ja està al Facebook,busqueu

"Tarragona Patrimoni de la Pau" i feu-vos amics i amigues!

També us podeu fer amicsdel grup de

"Desmilitaritzem l'educació"

pàgina 6 conflictes "oblidats" núm. 102 febrer 2010

pàgina 7 crònica núm. 102 febrer 2010

He vist les imatges de la cimera mundial pel canvi climàtic a Copenhaguen, centenars de de-tencions i empresonaments, fins i tot el president de Green-peace de l’estat espanyol, i l’únic consol que em queda és pensar que tots els detinguts, que tota la gent que les forces de desordre van reprimir i col-pejar, tenen raó. Ja sé que tenir raó no serveix absolutament de rés. No ens convencen, però vencen. I els poderosos lluiten, fent ús de tota la força, fins i tot de la violència, contra la lògica del temps, contra la dialèctica social evolutiva, per acabar reco-neixent, sempre massa tard, que nosaltres teníem la raó.

No hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq, això ara és de domini públic, però era tant necessari fer creure a tothom què si n'hi havia! El clam de milions de persones denunciant la mentida i exigint la pau no va fer canviar d’opinió als crimi--nals, que tenien en les seves mans la maquinària de guerra més poderosa del món.També ens van dir que la globalització acabaria amb la fam i amb les desigualtats al món, i portaria uns beneficis inimaginables a la humanitat i sembla ser que s’ho van creure, els treballadors industrials i els membres de la CEOE, els sindicats i els partits majori-taris, les PIME i la conferència episcopal... semblava que només els bojos podien estar en contra de la globalització i les seves benaurances (encara així “en som molts més dels que ells volen i diuen”).

És que resulta que el passat mes de desembre, a la reunió del Consell Europeu, es va parlar del sistema financer. Cal reno-var el contracte econòmic i so-cial amb la societat, ja que els estats estan amb les butxaques buides després de rescatar tants bancs. Una de les mesures que van proposar els savis del

Consell Europeu era la implan-tació d’una taxa a les transac-cions financeres, o sigui la taxa Tobin. La CE ha encarregat la instrumentació de la taxa Tobin al FMI. Vet aquí com una de les reclamacions històriques d’ATTAC, i del moviment antiglo-balització, l’assumeix de ple el sistema.

També avisàvem de la crisi, de l’evidència que no reconeixen mai els poderosos, i és que des del començament dels anys 80 no ha fet més que pujar la taxa d’explotació, és a dir, que la part del PIB corresponent als assa-lariats no ha fet més que baixar. Tornem a tenir raó, però Zapa-tero sembla ser que ha desco-bert la sopa d’all i diu que l’economia ha de ser sostenible. Per fi l’economia estarà centra-da en satisfer les necessitats dels individus? O el principi i la fi del sistema econòmic serà el capital? La indústria bèl•lica no ha estat mai sostenible, ni ètica ni socialment; el manteniment de l’aparell militar és una bufeta-da a l’economia de qualsevol país, només cal veure les fac-tures que paga tot el món i el

dèficit que arrosseguen els EUA de la invasió d’Iraq. A què és deu referir quan diu sostenible? A que és impossible que el salari mínim estigui per sota del llindar de la pobresa? Fins ara era insostenible i ho sabia? Em venen al cap un munt de preguntes, que cap govern pot respondre sense dir una mentida. És que s’ha de ser molt incompetent o molt fill de puta, o les dues coses a la vegada, per mantenir aquest sistema generador de pobresa, desigualtats i mort.Ja sé, he dit abans, que tenir raó no serveix de res, només per ali--mentar el propi convenciment de que he triat el costat correc-te.

P.D.- El bisbe Munilla és un avatar, l'encarnació de l'estupi-desa i de la mala llet, preocupat pels mals majors de la huma-nitat, no aquestes nimietats de terratrèmols que deixen 200.000 morts. No sé si posar-me jo les ulleres per mirar-lo amb ell o donar-li perquè vegi la desgràcia i la desesperació amb 3-D. Sí a la vida, mossèn.

Pau GomisAra resulta que teníem raó!

Ara que torna a ploure sobre mullat a Haití, és moment de recordar el magnífic llibre de la Naomi Klein que porta per títol "La doctrina del shock". Per qui hagi llegit aquest llibre, estarà d’acord que només cal incor-porar aquest país al de New Orleans, Iraq, l'Afganistán o Xile, adaptant els motius de les diferents tragèdies, per tal de comprendre què està succeint, a hores d’ara, al país antillà.Del que es tracta en el fons, segons ens diu la Klein, és “aprofitar els moments de trau-ma col•lectiu per donar la sortida a reformes econòmiques i socials de tall radical.” Afegim en el cas d’Haití la situació geoestratègica i el control que els EEUU volen seguir mante-nint sobre aquesta illa. Un con-trol que, malgrat els francesos, fa molts anys que tenen i que

els ha permès posar i treure presumptes presidents a gust i conveniència, depenent del cas que li feien aquests titelles. Des que l’últim Duvalier va haver de fugir de l’illa, l’any 1986, han sigut 15 presidents qui han “go-vernat” el país més pobre d’A-mèrica i amb tots ells la gana i la misèria ha seguit colpejant la majoria del poble haitià.Es dona el fet que, entrant o sortint dels governs dels dar-rers anys, sempre han hagut militars implicats, sinó directa-ment autoproclamats. Així, no s’han sorprès els haitians que l’exercit americà ocupés l'illa militarment després del terratrè-mol. Fa anys que l’illa està ocupada per forces de cascos blaus que controlen l’incontro-lable: un país amb la densitat de població més elevada d’Amè-rica Llatina, amb el 97% de la seva superfície desforestada, sense indústria, sense recursos. Una presó rodejada per mar i vigilada ara amb els dos por-taavions ianquis enviats per “ajudar a reconstruir el país”, amb la frontera amb la turística República Dominicana imper-meable en funció de la mà d’obra que necessita. Al llibre de la Klein hi ha les paraules d’un ex-agent de la

CIA, Mike Battles, que expres-sa molt bé la situació, no només a Haití, sinó a molts indrets de tot el món: “per no-saltres, la por i el desordre re-presentaven una verdadera promesa”, referint-se a l’ocupa-ció de l’Iraq i el contracte de 100 milions de dòlars que el govern americà acabava d’adju-dicar a la seva nova empresa de seguretat.Aprofitar una catàstrofe natural com el tsunami del 2004 al Pacífic o els Match o Katrinas de torn; provocar o aprofitar un esdeveniment impactant com les torres bessones o la invasió de Kuwait… es tracta d’aprofi-tar els moments d’impacte i estaborniment global per impo-sar i fer violacions de drets humans que són fetes en bé de la restauració de l'ordre, del nou ordre.Mentre, nosaltres, els ciuta-dans “de bé” anem pagant, directa o indirectament, la fac-tura. El capital posa les idees i les armes; els haitians, ira-quians, afganeses… posen els morts i nosaltres paguem les “tirites”. Fins que la CNN deixi d’informar, perquè, em podríeu dir què està passant ara a Banda Aceh?, on el tsunami del 2004….

pàgina 8 - la contraportada

Manifest "Paraules per la Pau"

Des de 1997, si més no, Tarragona ve acollint regularment en el seu port vaixells militars de l'OTAN i de la VIa Flota dels EUA, sense cap control sobre el seu tipus d'ar-mament i amb la possibilitat que alguns siguin de pro-pulsió nuclear. Joan Miquel Nadal i Lluís Badia, en aquell moment, alcalde de la ciutat i President de l'Autoritat Portuària, respectivament, van liderar una cam-panya, que va incloure gestions amb autoritats militars a Washington i a Madrid, per tal que Tarragona esdevin-gués seu logística dels vaixells de la VIa Flota dels EUA. En aquell moment l’equip de govern de l’Ajuntament, que va mostrar el seu suport a la campanya, estava format per representants de CiU i del PSC. Els arguments per impulsar la campanya es van basar en suposats beneficis econòmics per a la ciutat. Posteriorment els arguments han donat pas a d'altres que ens presenten els

vaixells de guerra com a garants de suposades operacions "humanitàries". Més recentment, uns i altres fan refe-rència a "obligacions derivades de con-venis bilaterals entre Estats". Abans que els atemptats de l’11-S justifiquessin l’adopció de “mesures de seguretat” i restriccions de les llibertats civils, els arguments esmentats es van barrejar amb l'espectacle de veure màquines flotants sofisticades o comèdies propa-gandístiques sobre volunta-riosos marins -que fan tasques socials. Finalment, la experiència dramàtica de pobles oprimits com l'iraquià i l'afganès -convertits en víctimes de "danys col•laterals"- mostra la crua realitat i fa caure la disfressa: els vaixells i els seus tripulants no són més que eines de matar. Les escales que fan les embarcacions estan conside-rades de rutina, utilitzant els serveis portuaris per aprovisionament i per fer les reparacions que consideraven adients, a banda d'operacions més opaques que, clar està, no transcendeixen. En aquest sentit, i com a exemple, ens hem assabentat de transports de tropes utilitzant port i

aeroport del Camp de Tarragona, maniobres militars amb instal•lació de campaments en el port i transports militars amb tren i, com no, de la visita constant de vaixells de guerra provinents de l’Iraq. La presència dels vaixells de la VI Flota dels EUA i de l'OTAN no ens agrada pel que suposa de militarització de la ciutat; per la nostra disposició a viure sense la protecció dels armaments; perquè no creiem en la força per a vèncer sinó més aviat en el diàleg per a convèncer; i per la manca d'infor-mació i el secretisme inherent a la lògica militar que, a més, comporten riscos importants per a la població. Pensem que la Pau i la seguretat dels nostres familiars, amics i veïns són massa importants per deixar-les en mans dels polítics professionals que sovint només es preocupen d'acon-seguir quotes de poder per posar al serveis dels seus interessos personals o de grup. Si creus que tens alguna cosa a dir vine cada primer diumenge de mes a les 12 h a la Plaça de la Font a PPaarraauulleess ppeerr llaa PPaauu

La doctrina del shock

La memòria invisible Toni Álvarez

núm. 102 febrer 2010