ara.cat DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016

Pares i fills han de ser amics?

http://mestres.ara.cat http://criatures.ara.cat

Durant l’etapa de creixement no és fàcil que els pares siguin amics dels fills. El seu rol és un altre

CRISTINA CALDERER

c2 aracriatures DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016 ara

La pitjor mare del món

Anna Manso

Amb la tribu

El petit de tres

Ara mateix ell és l’únic dels MEC que té ganes de riure i jugar amb nosaltres

BON DIA! El petit dels tres MEC de la pitjor mare és l’únic que encara no ha arribat a l’adolescència i es diverteix amb els pares. GETTY

El veig entrar a l’habitació que comparteixo amb el pare de les criatures, fe-liç, rialler, amb ganes de jugar. Es llança sobre el llit i oblida que allò no bo-

ta, que el pressupost no té ganes de disminuir per culpa de la compra d’un nou somier, que ja li hem dit mil cops que allò no és el circ. Però tant és. Ni el pare de les criatures ni jo li diem res perquè ara mateix ell és l’únic dels menors d’edat a càrrec (MEC) que té unes ganes extremes de riure i jugar amb nosaltres. I això és molt més important i valuós que un somier nou. O gairebé.

Envasat al buit Llueix el plomall de cabells punxe-guts que se li formen al remolí, rebels i persistents i, en contemplar-lo, en-tendrida, se m’acut que podria enva-sar-lo al buit, o liofilitzar-lo o conge-lar-lo. Perquè de sobte he començat a sentir un “tic-tac” esfereïdor. No és el “tic-tac” de Pablo Iglesias. No és el “tic-tac” que senten algunes dones quan s’acosten a determinada edat i encara no tenen fills. Ni el “tic-tac” d’alguns homes que pensen més so-vint del que els dóna la gana adme-tre en la possibilitat de tenir descen-dència. No, és un “tic-tac” matemàtic, que m’anuncia que el petit de tres té deu anys i que, ergo, li queden dotze mesos, potser vint-i-quatre, de joio-sa convivència amb els seus proge-nitors. Caguntot.

Això no vol dir que a partir de lla-vors passi a ser Alien, el tercer pas-satger (sí, ja sé que era el vuitè, però jo no tinc vuit MEC). Però és molt probable que deixi d’apuntar-se a les

taula amb un altre tamboret, men-tre juguem a la cadena de paraules i ell riu quan en lloc de dir una parau-la es tira un pet. Ni anirà per casa ex-clamant que aquell ha sigut el millor sopar que ha viscut “en molt i molt de temps!” “El millor sopar!” I enca-ra estaré prou satisfeta si en aque-lles circumstàncies em porta una torrada i no me l’ha salat més del compte. O m’hi ha tirat pebre.

Joan I llavors, quan estic a punt de lligar-lo en forma de farcell per iniciar un correcte envasat al buit, recordo el J. És un dels meus nebots i també el pe-tit de tres. I el record em tranquil·lit-za perquè el J. va seguir acompanyant els seus pares en viatges i sortides fins fa ben poc. D’acord, ja no saltironava ni s’estimbava cada dos per tres, ni s’electrocutava amb les tanques pel bestiar quan oblidava que estaven electrificades, ni altres coses igual de gracioses que feia quan era petit. Pe-rò quan obria la boca no deia gaires penjaments, o cap. I jugava sense pro-blemes amb els seus cosins, fins i tot amb el meu MEC número 3, amb el qual es porta vuit anys. I fins i tot xer-rava amb la seva tieta sobre llibres i diaris i altres temes interessants.

I pensant en tot això em calmo i oblido el cordill, l’envasat al buit, la crionització i altres mesures extre-mes. I recordo que m’he jurat sempre que mai convertiria els MEC en uns bonsais. Que creixi, doncs, i alea jac-ta est. Però si s’assembla al model del seu cosí, doncs, ehem, molt millor. e Anna Manso és mare, escriptora i guionista

meves propostes de sortida per Coll-serola, mitja centèsima de segon des-prés que l’hi formuli. Sé que sospi-rarà, que abans de dir-me res rodolarà pel sofà, com si el contacte de la seva pell amb la tapisseria fos la seva autèntica font d’energia, que en lloc de fer un bot s’alçarà a poc a poc, i que llavors, en la millor de les ocasions, m’hi acompanyarà. Que quan servidora torni a enganxar un virus idiota, a ell ja no se li acudirà sopar al costat del meu llit, assegut en un tamboret, improvisant una

L’explorador reprimit

Acompanyava la setmana passada l’amic Carles Capdevila en la pre-sentació del seu llibre Educar mi-

llor i em va posar davant la tessitura de convertir-me en conseller d’Ensenya-ment i identificar les mesures que pren-dria. No m’imagino competent per des-envolupar el càrrec (menys encara si no es torna a dir d’Educació) però vaig pen-sar què faria després de tants anys de mal-tractament de l’escola.

Primer de tot canviaria l’orientació dels recursos i els esforços. La prioritat han de ser les escoles de barri, aquelles que tenen un alumnat que majoritàriament porta

deu anys de recessió, que segueix privat d’oportunitats educatives i pateix escoles empobrides que fan el que poden. Als in-fants de les famílies i barris amb recursos no els passa gran cosa si la seva escola en té una mica menys. Primer les escoles de barri, escoles de comunitat, escoles su-portades amb una bona política local.

El més urgent continua sent l’educa-ció infantil, cuidar de manera especial la petita infància. Necessitem una oferta diversificada i flexible d’educació de 0 a 3 anys que sigui veritablement univer-sal. Una proposta amb diversitat de su-ports familiars (mares i pares que puguin

exercir la seva parentalitat) i diversitat d’espais educatius (on descobrir el món i conviure).

Arraconar la preocupació pel currícu-lum facilitaria i estimularia el naixement de l’escola nova de la societat digital, glo-balitzada, interactiva i mestissa. Faria que el que ara poden fer els jesuïtes ho puguin fer (amb més compromís social) els molts equips innovadors que existei-xen en l’educació pública. Innovació ra-dical (d’objectius, didàctica, organitza-tiva, compensadora) arreu.

Esmerçaria esforços a prestigiar la professió docent com una de les més ne-

cessàries de la societat. I engegaria un pla urgent de reconversió i de suport de mestres i professors. Hi ha una greu cri-si de docència, que es fa insuportable a l’ESO i amb els adolescents, acompanya-da d’una esquizofrènia de les demandes de les famílies i l’administració sobre què cal fer a les escoles. Aclarim què volem que facin i, després, transformem els pro-fessionals perquè siguin els educadors que els infants i l’escola d’avui i de demà necessiten. I molt més... però ni sóc la consellera ni penso com ella. e Jaume Funes és psicòleg i educador

Jaume Funes

Jugant a fer de conseller

3caracriaturesara DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016

El pare que et va matricular

De calçotada

Ens delata tot plegat: les mans en-negrides, les sabates arrebossa-des de terra i de pols, l’estrip als

pantalons, les llànties vermelloses al bell mig del jersei. Però cap d’aques-tes coses ens delata tant com la for-tor, una fortor de fum que fins i tot ens ofèn a nosaltres mateixos. Sí se-nyor, fem olor de calçotada. Molta! I la veïna que ha pujat amb nosaltres a l’ascensor trigarà uns quants dies a oblidar-la. Nosaltres també, però per motius diametralment oposats. Per-què anar de calçotada ara mateix és com un recordatori de les coses im-portants que hem deixat de fer. Aple-gar-nos una colla d’amics al voltant d’unes graelles i una taula coixa per fer-la petar i riure pels descosits. Tor-nar a trepitjar el tros on els nostres pares i avis van fer vida, un terreny deixat de la mà de Déu on cada racó amaga un record d’infantesa. I es di-ria que aquests records ens captiven i ens transformen perquè a la calço-tada tornem a ser els nens entrema-liats de fa tants anys.

Només cal veure’ns mirant de no fer el pena amb el porró, amb la cara i les mans mascarades. O espiar-nos al voltant del foc de les feixines amb la mirada fixada, embadalits i hipno-titzats per l’espetec de les pinyes men-tre se’ns cremen les llesques de pa torrat. Amb aquella satisfacció gaire-bé inèdita de fer les coses amb les nos-tres mans, sense electrodomèstics ni aplicacions, tallant els calçots i es-campant les brases, traginant grae-lles i cadires improvisades entre glop i glop de vermut. Tothom fa més bo-na cara quan està de calçotada, fins i tot et cau bé aquell pesat que no para d’explicar sopars de duro. Ves que no sigui perquè enlloc del món veus el teu fill tan feliç, tan lliure.

Dóna gust poder-li regalar un pa-rèntesi entre tanta rutina urbana de color ciment; veure’l en un indret fe-réstec on pot caure i perdre’s i llan-çar coses al foc i trobar tresors; i en-filar-se a un arbre i probablement tornar a caure. És ben veritat, a la cal-çotada (la de debò, la que no et dema-na pitets ni et clava 40 euros per cap) el nen fa de nen i veure’l et reconcilia amb el món. Potser perquè mirant-lo fent caca entre redoltes et retorna la imatge de quan tu tenies la seva edat i feies el mateix. Sí, venim de calçota-da, tips i una mica beguts i amb el gust encara d’aquestes cebes dolces que ens recorden el que ens deia l’avi, al cel sigui: que tot té molt més bon gust quan es menja al tros.

Lluís Gavaldà

Lluís Gavaldà és cantant

Així fa depare

Mario Sabán “Educa el fill segons el seu camí”

Mario Sabán és especialista en mística jueva i pare del Max David i el Lucas Elí, d’11 i 9 anys. Publica ‘La cábala, la psicología del misticismo judío’ (Kairós), on explica que a l’Edat Mitjana es va assolir un nivell de coneixement psicològic que avui pot tenir aplicacions terapèutiques

FRANCESC ORTEU FOTO: FRANCESC MELCION

Un amic meu deia que la nostra generació, la dels que tenim 40 o 50

anys, ha tingut un pro-blema: hem passat de la dictadura dels pares a la dictadura dels fills. Com que ens van educar de manera severa, no hem volgut fer el mateix i ara, com a pares, no sabem on ni com posar límits. Mai vaig considerar el meu pare un home sever, però deia una cosa que em dolia: sóc el teu pare, no el teu amic. Ara l’entenc molt bé. Què més et costa? Em costa fer el rol de pare i, al mateix temps, trans-metre emotivitat. Sentir-nos massa a prop dels fills i compartir massa els nos-tres sentiments complica la feina de posar límits. Llavors passa que quan el pare no pot, passa el relleu a la mare, i es van alternant fins que al final tots dos acaben esgotats. I què s’hi pot fer? Hi ha una fórmula que no sé si és la correcta però que jo aplico, i és la comunica-

ció. A casa, cada nit, ens expliquem la cosa més positiva que ens ha passat i la més negativa. Tots els membres de la família ens obliguem a parlar, i va molt bé. No cal invertir-hi més de 10 minuts al dia. La comunicació és una clau mestra per resoldre molts problemes. De tant en tant, quan menys t’ho esperes, apareix dolor i és bo que el nen expressi aquest dolor. Has estudiat filosofia. Què has descobert sent pare? Que sovint, sense adonar-nos-en, som molt dogmà-tics. I no parlo de religió, sinó del fet de fer funcio-nar el pensament amb el pilot automàtic. Tots tenim idees fixes que no ens hem aturat a avaluar. Cal transmetre regles de conducta, però no hem de reglar el pensament, ni encotillar-lo. I quan fem de pares resulta difícil no confondre una cosa amb l’altra. A l’Antic Testa-ment, a Proverbis, s’hi diu una cosa que em fa pen-sar: educa el teu fill segons el seu camí. El fill és teu, però el seu camí no. Educar un nen és aju-dar-lo a fer el seu camí.

I com troba el seu camí un nen? Un cop se’m va acostar el fill gran i em va dir: “Pa, què passa si no crec en Déu?” Li vaig respondre que això ho hauria de resoldre ell sol. Un pare i un fill són dues ànimes, cara a cara. Cada una pot aprendre de l’altra. Cada ànima té coses a aportar perquè guarda una infor-mació que ens pot fer créixer. De sobte veus que hi ha nens amb ànimes velles. Explica-m’ho. Nosaltres, a casa, discu-tim molt. Esclar que hi ha una jerarquia, però és transitòria. Maimònides diu a la Guia dels perple-xos: quan hi ha jerarquia no hi ha coneixement. En el cas dels pares això és complicat perquè hi ha jerarquia i també coneixement. Intento seguir-te. A les famílies hi ha d’haver una jerarquia organitzativa, que s’aplica en les coses pràctiques, en la definició dels límits de què et parlava. Però aquesta jerarquia no ha d’estar referida al conei-

xement. Quan un fill planta cara a un pare argumentant i aquest se sent desafiat i frustrat és perquè aquest pare té un problema d’autoestima. Et començo a entendre. Si mantens un debat amb el teu fill, ell t’ha de poder guanyar, i tu ho has de poder reconèixer sense cap problema. Però si em sento malament pel fet d’haver de reconèixer al meu fill que té raó, pot-ser és que m’he de pre-guntar quina mena d’autoestima tinc, per-què és evident que el pro-blema el tinc jo, no el meu fill. Molts problemes, i no només els que tenim com a pares, són d’autoestima. Una última idea. Als 50 anys ja estem fora del mercat laboral i a par-tir dels 60 deixem de tre-ballar, però encara ens queden vint o trenta anys amb els quals no sabem què fer. ¿De què serveix allargar la vida biològica si no sabem per què vivim? L’aprenentatge, per tant, és necessari mantenir-lo tota la vida.e

DIRECTORA

ESTHER VERA DIRECTOR FUNDADOR

CARLES CAPDEVILA

SUBDIRECTOR

JORDI CORTADA

COORDINACIÓ: AURE FARRAN

COL·LABORADORS:

TRINITAT GILBERT, XAVI TEDÓ,

LLUÍS GAVALDÀ, FRANCESC ORTEU,

CARLOS GONZÁLEZ, DAVID CIRICI,

MARIA JESÚS COMELLAS, EVA BACH,

GREGORIO LURI, XAVIER GUAL,

JAUME FUNES, JAUME CELA,

JULI PALOU, PALOMA A. USÓ,

AINHOA BOIX, CRISTINA SERRET I

MARTA CAYUELA

ARA

C/ DIPUTACIÓ, 119

08015 BARCELONA

TELÈFON: 93 202 95 95

CORREU ELECTRÒNIC:

INFO@ARA.CAT

c4 aracriatures DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016 ara

a la portada

TRINITAT GILBERT FOTO: CRISTINA CALDERER

“Els hi expliquem tot com si fos-sin els nostres amics”, diuen

la Paula (16 anys) i la Mireia (18). “Tot, tot, no, que també hi ha mentides piadoses, que nosaltres enganxem i us les deixem passar”, rebaten els pares, el Xavi Nadal i la Sílvia.

Les filles han quedat sorpreses per les afirma-cions dels pares. Riuen. Els pregunten quines mentides són, i per què no els havien dit abans que sabien que mentien. Com que els pares no respo-nen, elles canvien de tema. “Hi ha temes que ens guardem per a la nos-tra intimitat, perquè pen-sem que són de la nostra edat, perquè va bé expli-car-ho a una amiga i que no tingui més transcen-dència”, diu la Mireia.

Justament la Mireia és la que confessa que hi ha dies que està malhumo-rada, pels motius que sigui, i necessita la seva intimitat a casa. És la seva germana petita, la Paula, qui li fa notar que és així.

A part de la comunica-ció, a tots quatre els agrada compartir activi-tats junts. Les tres dones de casa esgarrapen temps al temps per anar una tarda a pilates. “Ens agrada molt a totes tres, i ens enforteix mental-ment i físicament, esclar”,

diu la Sílvia. Amb el pare, i també amb la mare, pas-segen entre les vinyes de la masia on viuen, Caves Nadal, on el pare elabora vins i caves. “No en bevem però sí que els ensumem i els tastem perquè el pare ens en demana l’opinió”, diuen la Paula i la Mireia.

Sigui com sigui, la Mireia i la Paula afirmen que a l’edat que tenen es consideren tan properes als pares com una amis-tat. “Ara a la nostra edat, sí, malgrat que la mare ens persegueix enviant-nos whatsapps a totes hores preguntant-nos què fem i què deixem de fer”, diuen rient. Malgrat “la persecució” via mòbil, la Paula i la Mireia assegu-ren que no els molesta, i que saben que és un senyal del caràcter de la mare, patidora de mena. “Sabem que s’amoïna per nosaltres, perquè no ens passi res, mentre que el pare és més tranquil i dorm com un soc”.

Els pares, un model El psicòleg Pere Portero, especialista en psicologia clínica, sosté que la paraula amic no és la més adequada en la relació pares-fills, “sobretot durant la llarga etapa de creixement, formació i dependència total dels pares que tenen els fills”. Segons continua Portero, “els pares han de ser un model” dels comporta-

ments que els demanen als fills, un “referent” per transmetre valors i també “un bon coixí per esmorteir els cops sem-pre que ho necessitin”. I tot això “tinguin l’edat que tinguin”. D’aquesta condició, “dir-ne amic no és del tot precís, perquè els amics es trien, i poden deixar de ser-ho per prò-pia evolució personal i de la vida”.

Definir l’amistat Per la seva banda, la psi-còloga especialitzada en educació infantil Carme Thió de Pol indica que pares i fills poden ser amics, però abans cal defi-nir bé el concepte amistat. “Pares i fills haurien de tenir una relació molt pròxima, basada en la confiança, el respecte i

L’etern dubte sobre com ha de ser la relació entre pares i fills

l’estimació. Poden tenir una relació amistosa o amigable, però no poden ser amics per una raó molt senzilla: els pares tenen una responsabilitat educativa respecte als fills, cosa que els amics no tenen”.

Dit amb altres parau-les, “la relació d’amic es basa sobretot en la com-plicitat, en el fet d’estar sempre al costat i a favor de l’amic, en la defensa i ajuda mútues, a explicar-se i compartir intimitats, a poder descarregar senti-ments i emocions sense necessitat d’analitzar raons”.

Estima i autoritat Thió de Pol també sosté que “els fills necessiten l’estima, l’escolta i la con-fiança dels pares, però també necessiten la seva autoritat, que els ajuda, entre altres coses, a des-cobrir i interioritzar acti-tuds, valors i normes”, de manera que, mentre “les amistats procuren con-fort i equilibri emocional, situacions que també donen els progenitors, els pares, a més, han d’acom-panyar el fill en el seu pro-cés de desenvolupament i aprenentatge”.

A la Universitat de Bar-celona (UB), el director del postgrau en educació emocional, Rafael Bis-querra, distingeix entre el rol de pare o mare i el d’amic. “Cadascú ha

Com més grans els fills, més amics dels pares?

A mesura que els fills es fan grans, la relació amb els pares es pot acostar més al que s’entén per amistat, sobretot per la confiança, el respecte i l’estimació. Però mentre els pares prohibeixen, castiguen, limiten i exigeixen, no poden ser amics dels fills

Per al psicòleg Pere Portero, els pares han de ser un model i un referent per als fills

d’assumir el seu rol i les seves funcions. Per exem-ple, els límits que els pares estan obligats a posar als fills no correspo-nen al rol d’amic. Això no vol dir que no hi hagi d’haver una bona relació d’amistat entre pares i fills, fins al punt de poder compartir moltes experi-ències a un nivell més profund que si fossin amics. Amb aquest objec-tiu cal posar límits amb amor”.

¿I com s’aconsegueix l’equilibri entre la confi-ança com un amic i l’auto-ritat com un progenitor? “És complex –afirma Bis-querra–, perquè implica no caure en l’autorita-risme o la repressió, però tampoc en la permissivi-tat o en el «Deixeu fer, deixeu passar »”.

Autoritat, no autoritarisme El rol dels pares e Segons la psicòloga especialitzada en educació infan-til Carme Thió de Pol, els pares tenen unes capacitats, uns coneixements i una experiència que no tenen els fills, i això els obliga a definir el marc d’actuació del fill, i a vetllar per la seva salut i benestar, pel seu des-envolupament i pels seus aprenentatges. e Es poden equivocar, sí, però això no els treu la res-ponsabilitat d’assumir la seva autoritat davant dels fills. De fet, l’autoritat dels pares (que no s’ha de con-fondre amb l’autoritarisme) dóna seguretat als fills, encara que s’hi rebel·lin.

5caracriaturesara DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016

COMPLICITAT. La Paula i la Mireia, de 16 i 18 anys,

mantenen una relació de plena confiança amb els

seus pares, a qui consideren dos amics.

Per la seva banda, la mestra i pedagoga Anna Ramis Assens introdueix un altre terme que reivin-dica enèrgicament. “Pares i fills han de ser família. Per què aquesta moda de ser tots amics? ¿És que no és meravellós ser família? Reivindico el plaer de sentir-nos família. De viure’ns com a pares dels nostres fills, i fills dels nostres pares!”

Sentit de compromís De fet, Ramis subratlla que “els pares tenen la responsabilitat més gran i l’autoritat per prendre les decisions”. Alerta, però, que aquest fet “no els dóna cap poder sobre els fills (entès en vertical) sinó en el sentit de com-promís del que té més capacitat per fer-se càr-

rec de qui en té menys”. Així doncs, segons Anna Ramis, “els pares han de situar-se al nivell d’adults responsables i no poden actuar com fills. De la mateixa manera que als fills no se’ls pot demanar que assumeixin funcions de responsabilitat quan encara no els toca assu-mir-les”, reflexiona.

Hi afegim encara una consideració més. La de la pedagoga Anna Forés, que assenyala el concepte d’amor incondicional en el vincle paternofilial. És a dir, estimar sense dema-nar o esperar res a canvi, des del naixement fins a la finitud. Una relació que, per contra, “amb els amics difícilment es pot aconseguir, o en compta-des ocasions”.

Aquest fet no evita, però, que “la complicitat es guanyi amb els anys entre pares i fills”. És cert que amb el pas dels anys, i amb el creixement dels fills, “es passa d’una rela-ció més de dependència a un estat més de tu a tu, i a vegades el llindar entre ser pare o amic queda difós”. “Però sistèmica-ment –precisa Forés– els pares han de fer de pares, no d’amics, i encara menys els fills han d’exer-cir de pares”.

Per acabar, la psicòloga Estefania Carreño alerta els pares dels perills i inconvenients de voler i intentar ser amics dels fills: “Si es perden les refe-rències i es confon el paper que han de jugar els pares, després no ens hem d’estranyar si els pares

perden l’autoritat quan la necessiten o si quan l’exerceixen la criatura no entén res. Perquè o ets pare o ets amic, i el canvi de rols serà mal entès i mal acceptat pel fill. Pot-ser entendrà que quan fas d’amic l’enganyes perquè ara, que el renyes per alguna cosa, ja no ets tan fantàstic”.

Són figues d’un altre paner, segons Carreño, confondre tenir una bona relació amb els fills amb ser-ne amics. “No ho són perquè hi ha autoritat de pares respecte als fills”. Ara bé, “si la relació ha sigut bona durant la infància i l’adolescència”, quan són adults, l’etapa en què els fills exerceixen la seva vida, és quan sí que es pot dir que pares i fills són amics”.e

L’edat condiciona la relació e Segons Rafael Bis-querra, director del postgrau en educació emocional de la UB, durant la primera dècada de vida dels fills hi ha una autoritat natu-ral dels adults que és acceptada pels petits. e A l’adolescència, la rela-ció canvia perquè les necessitats de desenvo-lupament personal i pro-gressiva autonomia dels fills poden arribar a xocar frontalment amb els límits que cal impo-sar des de l’autoritat. I això és un rol diferent del d’amic.

“Pares i fills han de ser família. Per què aquesta moda de ser tots amics?”, diu Anna Ramis

c6 aracriatures DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016 ara

El Mobile History Map reviurà la Catalunya del segle passat

JUDIT MONCLÚS FOTO: ACN

MSchools llança un nou repte en el marc del Mobile History

Map (MHM), el projecte que potencia el treball col·laboratiu als centres educatius fent que alum-nes i professorat desenvo-lupin idees en l’àmbit de les humanitats mitjan-çant l’ús de la tecnologia mòbil. MHM està impul-sat per la Fundació Mobile World Capital Barcelona des del pro-grama mSchools, amb la col·laboració del departa-ment d’Ensenyament, l’Ajuntament de Barce-lona i la GSMA.

En aquesta nova edició, la proposta de treball s’emmarca en la temàtica de la Catalunya del segle passat, en què els alumnes han de geolocalitzar i explicar com han anat evolucionant al llarg del

temps diferents punts històrics a prop dels seus centres educatius. Junta-ment amb docents i experts en educació que avaluaran els continguts, els centres implicats en la iniciativa MHM hauran de recuperar documents gràfics i orals del seu

entorn més pròxim per donar valor a records i vivències d’un temps pas-sat, concretament la Catalunya del segle XX.

Projecte obert La participació al projecte MHM està obert a tots els centres d’educació primà-

El nou repte de la iniciativa de mSchools planteja als alumnes geolocalitzar i veure l’evolució de punts històrics del seu entorn més pròxim

ria i secundària de Catalu-nya i rep el suport tècnic dels Centres de Recursos Pedagògics (CRP) i dels Camps d’Aprenentatge. Un cop els professors han revisat el contingut, el resultat, que es va actua-litzant periòdicament, es pot consultar a la pàgina

web de Mobile History Map i també a través de la seva aplicació per a dispo-sitius mòbils (iOS i Android).

Una comissió, formada per tècnics de l’àrea TAC i personal dels CRP del departament d’Ensenya-ment de la Generalitat de Catalunya, farà una valo-ració de les aportacions presentades en aquest nou repte i preseleccio-narà 10 aportacions fina-listes de cadascuna de les dues categories del con-curs, la dels alumnes de primària i la dels de secundària. Finalment, les millors aportacions seran valorades i premia-des per un jurat a final de curs, durant la tercera edició dels mSchools App Awards.

Primera experiència El projecte Mobile His-tory Map es va posar en marxa per primera vegada

el novembre del 2014 i hi van participar més de 600 centres d’arreu de Catalu-nya, amb més de 900 docents i gairebé 400 alumnes implicats. Va consistir a explicar i geo-localitzar elements del patrimoni monumental, natural i cultural de Cata-lunya. El primer premi d’educació primària es va atorgar a l’Escola Segi-mon Comas, de Sant Quirze de Besora, per la georeferenciació del cas-tell de Montesquiu (a la foto). El projecte es va desenvolupar a tots els cicles educatius i cada un va desenvolupar una temàtica diferent, mentre que la creació de contin-gut es va centrar en la recerca de documentació de quatre personatges que van tenir relació directa amb el castell: l’abadessa Emma, Arnau Guillem de Besora, Lluís Descatllar i Emili Juncadella.

“Aquesta experiència és un impuls a la nostra trajectòria com a escola activa implicada en pro-jectes que ens ajuden a assolir les competències bàsiques. Entenem l’edu-cació com un procés en el qual aprendre a aprendre és la clau de l’èxit educa-tiu”, explica Mariona Bas-sagaña, directora del cen-tre. “Treballar amb eines digitals ens introdueix en un entorn d’innovació i d’aplicació de noves estratègies curriculars. Els resultats de l’experi-ència ens porten a emprendre nous projec-tes amb el suport de dis-positius mòbils dins el marc curricular”, afegeix.

Bassagaña també asse-gura que la participació en el repte de MHM va fer que augmentés el nivell de motivació de l’alumnat de l’escola, pel fet de veure emmarcada la seva acció educativa en un pro-jecte funcional i a l’abast de tota la població, i per utilitzar les noves tecno-logies com a eina per aprendre. En el cas del professorat, l’experiència els va aportar la consoli-dació d’estratègies meto-dològiques consensuades des del claustre, un impuls cap a la innovació educativa, la satisfacció personal pels resultats obtinguts i diferents pro-postes de continuïtat per seguir amb aquesta línia dins el marc de la progra-mació anual, així com noves propostes a partir del premi rebut que s’estan aplicant aquest curs, com ara els Tallers TAC Programem 2.0.e

REFERENTS. L’Escola Segimon Comas, de Sant Quirze de Besora, va ser premiada per haver georeferenciat el castell de Montesquiu.

PUBLICITAT 7ara DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016

c8 aracriatures DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016 ara

Infància

De quatre grapesMARC SERRANO I ÒSSUL FOTO: MANOLO GARCÍA

Entre el bebè ajagut o assegut que no es mou (dels braços, de la falda, del bres-

sol, del canviador) i el nen que es desplaça dret, hi ha una apassionant etapa de transició, d’adaptació: el gateig. Per a la desespera-ció dels pares impacients, àvids de veure i exhibir que el seu fill ja camina sol, la cria d’Homo sapiens sapiens explora tots els racons possibles de quatre grapes, i sí: de seguida s’agafa als mobles per alçar-se, però encara tri-garà a fer el pas (mai més ben dit); mentrestant, el petit serà un bell quadrú-pede. A la xarxa dels pares i les mares, tot un submón

digital, fa temps que s’ha viralitzat, que se’n diu, el decàleg del psicòleg Car-los Gardeta, segons el qual el gateig estimula el des-envolupament psicomo-tor i cognitiu: accelera, diguem-ne, el domini de l’infant sobre el seu cos, i n’activa les possibilitats de moure’s amb més cura, de processar informació i de relacionar-se amb l’entorn, tant a curt com a llarg termini, o sigui, en el futur. L’expert assegura que el dèficit d’atenció, el fracàs escolar, l’estra-bisme, etc., tenen menys incidència entre els nens que han gatejat.

Aquesta popular apolo-gia del gateig, escrita pel mateix Gardeta, director dels Institutos Fay,

exposa vuit raons a favor d’una pràctica poc valo-rada tradicionalment: sempre segons ell, gatejar “connecta els hemisferis cerebrals i crea rutes d’informació”; “desenvo-lupa el patró creuat” dels malucs i de les espatlles que permetrà al nen cami-nar bé, i tonifica els mús-culs amb els quals aviat s’aguantarà dret; estimula els sistemes vestibular i propioceptiu, que infor-men d’on és cada membre; “permet l’enfocament dels ulls”, fonamental per-què, segons l’autor, “el 98% dels nens amb estra-bisme no van gatejar prou de petits”; treballa la “tac-tilitat” dels palmells, la qual cosa afavorirà la “manualitat fina” que

Habitualment, abans de fer el pas de posar-se drets, els nens gategen. Però no tots ho fan

El gateig estimula el desenvolupament psicomotor i cognitiu, diu Carlos Gardeta

EN MOVIMENT. L’Èric, que té 9 mesos, ha començat a fer les primeres passes, a quatre grapes.

requereix l’escriptura, i també els connecta al cer-vell i fa que el bebè experi-menti amb la gravetat; ajuda el petit a “mesurar el món que l’envolta” i a adaptar-s’hi, a “establir la futura lateralització del cervell” (la dominància d’un hemisferi o de l’altre segons la tasca requerida) i, finalment, a “poder escriure en el futur”, ja que desenvolupa la “coor-dinació cerebral ull-mà”.

Ritme propi Bé. Convé que els nens gategin. Se’ls ha de deixar gatejar. D’acord: poca gent ho posa en dubte a aques-tes altures. Però, passant a la pantalla següent, ¿real-ment n’hi ha que no ho facin? Què passa, llavors?

Des de la Societat Cata-lana de Pediatria, respon la doctora Amalia Arce, de l’Hospital de Nens de Bar-celona: “Hi ha nens que no gategen i no passa res. El que és important és la intenció de desplaçar-se i no tant com ho facin. Molts nens no gategen, però repten, culegen, es mouen d’alguna manera per arribar als seus objec-tius, o bé es posen drets i comencen a caminar”.

Arce recomana dues accions clau als pares de criatures que gategin: donar-los llibertat de moviment i tenir pacièn-cia mentre no comencin a caminar: “El que és impor-tant és deixar-los lliures, és a dir, que tinguin espai per moure’s i oportunitat per

9caracriaturesara DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016

En família

Explicar no és sotmetre

Fa molt que es diu que a les criatures no se’ls han de donar ordres “perquè sí”, sinó que l’ordre ha d’anar acompanyada d’una explica-ció. Es diu i, en general, és veritat. e

Explicar les ordres als nens no és gaire difícil i es pot fer en poques paraules, i de forma adequada a la se-va edat. Si la seva filla de cinc anys li pregunta “Per què fa vent?”, ¿oi que no li explicarà la pressió at-mosfèrica, les isòbares, els fronts borrascosos i l’an-ticicló de les Açores? N’hi ha prou dient “Perquè l’aire bufa molt fort”. I si la seva filla l’hi torna a pre-guntar amb quinze anys, tampoc li farà un curs de meteorologia; potser li dirà: “No ho sé, filla, mira-ho a la Viquipèdia”. Doncs de la mateixa manera, en lloc de “No toquis això!” o “Apaga la tele ara ma-teix!”, podem dir “Compte, que això es pot trencar” o “Ara apagarem la tele, que és l’hora de sopar”. No cal fer un curs de tecnologia dels materials o una dissertació sobre els efectes nocius de la televisió. e Però em trobo de vegades amb pares i mares que es topen amb dificultats, que sembla que han perdut el camí. Hi ha els que confonen explicar amb dema-nar permís. “Vinga, sisplau, t’has de dutxar”, “No hauries de menjar tants caramels”... Alguns pares, en alguns moments, se senten tan insegurs que di-uen o fan les coses amb aquella expressió de “Ja sé que t’estic fallant, fill meu, ho sento moltíssim, pot-ser algun dia, quan siguis gran, m’ho podràs perdo-nar...” I esclar, el nen s’espanta. Perquè els nens cre-uen, i necessiten creure, que els seus pares saben el que es fan. Si fem les coses amb seguretat i con-fiança, els nens ho accepten gairebé tot. A l’altre ex-trem, hi ha qui oblida que es tracta de respectar el nen, i fa servir la fingida amabilitat com una forma de càstig o humiliació. No. “¿Em faràs el favor d’es-tar-te quiet d’una vegada?” no és demanar les coses bé i “Ara haurem de canviar els pantalons perquè sembla mentida com t’has embrutat, és que mai no fas cas!” no és donar explicacions. e Hi ha també qui està disposat a donar explicacions als fills fins a la victòria final, fins que el nen renun-ciï a qualsevol forma d’oposició o queixa, recone-gui els seus errors i manifesti el seu suport a les nos-tres decisions. És quan intentem aprofitar la nostra superioritat dialèctica per sotmetre un nen petit: “Però no t’adones que...”; “Ja sé que no t’agrada, però has de comprendre que...”; “Hauria de sortir de tu...”; “No facis aquesta cara...” A veure, si li diu a la seva filla “Hem d’apagar la tele, és l’hora de so-par”, no dirà “Gràcies, mare, gràcies per fer-me veu-re la importància d’una bona nutrició”. Protesta-rà i remugarà. I pot protestar, no passa res. No cal que s’agenolli. Carlos González és doctor en pediatria

Carlos González

“Hi ha nens que no gategen i no passa res. L’important és que es moguin”, diu Amalia Arce

més no, relaxeu-vos: fixeu-vos en la taula Haizea-Llevant, que podreu trobar a can Goo-gle. “És la que utilitzem de referència els pediatres per avaluar el desenvolu-pament psicomotor i els diferents ítems”, explica la pediatra, i remarca: “El gateig no hi és!”

Sònia Maza i Javier Hernández, de Gelida (Alt Penedès), van tenir l’Èric fa gairebé deu mesos. Per una maleïda gastroenteri-tis, ha fet, fa pocs dies, un parèntesi en la seva dèria gatejadora, però no ben bé: “Aquesta matinada quasi se’ns escapa del llit”, revela ella. No para: “Gateja tant com vol! Sempre que està despert i li ve de gust, el deixem a la catifa del menjador per-què es mogui lliurement mentre juga. Això sí: vigi-lant! Ha perfeccionat la tècnica i es desplaça ràpid!” ¿Des de quan? “Va començar poc abans dels vuit mesos arrossegant la panxeta i ajudant-se amb els braços, tipus Rambo... Va ser començar l’escola bressol després de festes i, al cap de pocs dies, ja ho tenia controlat. Recordo deixar-lo al menjador jugant amb les seves coses tot tranquil mentre li pre-parava el berenar a la cuina i, en sortir-ne, tro-bar-me’l a la porta”. La cosa no va sempre així: “Coneixem algun cas en què, directament, la cria-tura s’ha saltat l’etapa del gateig”.

Al principi, una empen-teta: “Fèiem allò típic de posar-li una de les seves joguines preferides al davant perquè l’anés a buscar”. Ara bé, tot un dis-positiu: “Allunyar del seu abast tot el que és suscep-tible de trencar-se, fer barreres amb coixins per evitar racons perillosos, posar-hi protectors”. De moment, per sort, cap ensurt gros. No poder badar els angoixa una mica: “Sobretot quan vols deixar-lo un momentet sol”. Tancat o lligat, quasi no hi està mai: “Quan has de fer coses com anar al lavabo és inevitable!” L’incorporeu? “Alguna vegada, però el deixem força al seu aire. Sovint és ell qui s’agafa als peus de les cadires o a les nostres cames per intentar posar-se dret”. Ni té ni farà servir caminador: “He llegit que no són gaire recomana-bles i que fins i tot poden retardar el fet que camini sol”. Com tots els pares del món, voldrien que fos aviat. Tu, a la teva i al teu ritme, Èric.e

Ulls ben oberts Perills i alertes e Arce avisa: “Quan el nen comença a moure’s, s’incrementa exponenci-alment el risc d’acci-dents, així que hem d’estar-ne al 100% pen-dents”. ¿I quan no pugui ser? “El parc és una bona solució quan no en podem estar al 100% pendents. Podem deixar el nadó a terra i en lliber-tat però segur. Òbvia-ment, com tantes altres coses, s’ha de fer servir amb seny!” I afegeix: “Molts nadons no volen estar-s’hi... És molt més atractiu tot el que troben fora!” Caminadors? “S’haurien d’evitar: no aporten avantatges en el desenvolupament i origi-nen un risc important d’accidents”. Segons l’Associació Espanyola de Pediatria, el millor caminador és “el que no s’utilitza”.

Pas a pas Primer, asseguts e Si no gateja, no passa res, però, si gateja, ¿quan ho farà? “Sol ser necessari que el nen tingui una sedestació estable [seure sol], la qual cosa s’acon-segueix, habitualment, entre els set i nou mesos”, informa la pedi-atra Amalia Arce. “Un cop assegut, tirarà el cos cap endavant i mirarà de desplaçar-se, o intentarà posar-se dret, entre els vuit i onze”. Vertical, quan? “La deambulació autònoma es produeix, en la majoria dels nens, entre els dotze i els setze mesos. Alguns camina-ran i gatejaran segons els convingui”. Patir, quan? “Si no gateja, no ens hem de preocupar. Sí que ens preocuparem si no té intenció de moure’s i desplaçar-se. Si no camina, a partir dels 17-18 mesos hem de veure què passa, però també és important correlacionar aquesta adquisició amb la resta”.

fer-ho. Un nen que mai no es deixa a terra és impossi-ble que gategi”. Al seu entorn, diu, ja trobarà tot el que necessita per anar evolucionant: “Els nens han de desenvolupar-se en ambients normals, on cal deixar-los moure’s lliure-ment. Si no hi ha cap factor de risc o cap problema que faci necessària l’estimula-ció precoç, el dia a dia i la interacció amb els adults i altres nens constitueixen l’estímul necessari i sufici-ent per al desenvolupa-ment psicomotor del nen. No cal fer res més. Tot vin-drà sol, més tard o més d’hora”.

Arce és escèptica davant l’eventual relació causa-efecte entre el gateig (o la falta de gateig) i el domini corporal i men-tal futur (o la falta d’aquest domini): “Per gatejar, els nens han de coordinar cames, braços i percepció visual. Hi ha estudis que veuen que nens que han tingut algun problema o tenen alguna malaltia tenen dificultats per coordinar les percep-

cions visuals amb el sis-tema nerviós motor. Però en relació als nens sans no hi ha res seriós publicat”.

Caminaran quan toqui Queda clar. I, també, que gatejar no endarrereix el moment de començar a caminar, que arribarà, també, quan hagi d’arri-bar: no cal que els pares forcin els fills: “La majoria de nens es posen drets per iniciativa pròpia. De fet, a molts pares els preocupa quan ho fan precoçment. Si un nen es posa dret, és perquè ho pot fer... i les seves cames estan perfec-tament preparades”.

Pares (i avis i oncles) preocupats pels “ja hauria de” i les taules quadricula-des: pel que fa al gateig, si

c10 aracriatures DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016 ara

Família

Hem decidit que no vo

OLGA VALLEJO FOTO: GETTY

Sembla que al segle XXI ser pares és una opció, no una obli-gació. Però, ¿qui no

vol tenir fills tindrà la reprovació del seu entorn? ¿De debò que a elles no els arribarà l’instint mater-nal? ¿Sentiran moltes vegades “T’estàs perdent una cosa increïble”? ¿Encara cal donar explica-cions quan no vols tenir fills?

No, perquè no La Irene (36) i el Sergio (37) fa 10 anys que són parella. Cap dels dos vol tenir fills i no n’han volgut tenir mai: “No m’he plan-tejat ser pare i a mesura que passen els anys ho tinc més clar”, diu el Sergio. Comenta que amb el tema de la procreació un simple no com a resposta sembla insuficient. La gent espera que donin explicacions ela-borades, fonamentant la seva elecció.

Si raonen la resposta troben molts motius per seguir com estan. Els agrada la seva vida tal com és. A ell li costa pensar com encaixaria un fill: “Tinc ambicions i molta vida pròpia, necessito moments en què ningú em parli. Crec que no ho gaudiria tant perquè em compen-sés”. La Irene afegeix que, a més, els dos són molt pati-dors. Ella necessita que el seu entorn sigui harmo-niós, i amb fills resulta difí-cil tenir-ho tot controlat. El Sergio reconeix que és escèptic amb la paternitat: “M’agrada triar amb qui em relaciono i em voldria posar en el millor cas, però els fills són una loteria. Pots controlar-los fins a certa edat, quan arriba la pubertat comencen a anar per lliure”. Els dos han cor-roborat el desgast físic i emocional que suposa tenir fills. “Veiem com can-via la vida dels nostres

amics, i que la parella se’n ressent. No tenim cap ganes de passar per això”, coincideixen.

Cristina Silvente, psicò-loga perinatal, assegura que cada vegada són més els que decideixen no ser pares: “Fa uns anys no estava ben vist, i encara ara estem en una societat en la qual passar-s’ho bé i gaudir del temps lliure sembla que no és bo i t’ho has d’haver guanyat”.

La Irene i el Sergio estan convençuts de la seva elecció, tot i que ella té un conflicte intern per-què li agraden les famílies: “Sóc molt familiar, però tot i així no tant per voler tenir fills. Mai he sentit la crida de la natura. Pràcti-cament tots els nostres amics tenen nens, som una mena de tiets. Quan estem amb els nens ho donem tot. Els pares sem-pre ens diuen que hi tenim la mà trencada, que la canalla ens adora i que seríem tan bons pares... I ens agrada estar amb ells, però només una estona”. La teoria del Sergio és que catalitzen el suposat ins-tint de maternitat/pater-nitat a través de les criatu-res dels altres. Disfruten quan estan amb la mai-nada però si hi ha proble-

mes poden marxar. La sensació que tenen quan arriben a casa és de pau.

Pressió social No tenir fills no està mal vist, com fa uns anys, però no es lliuren que els pre-guntin “No us hi animeu? De veritat?”, sobretot a ella més que a ell. Segons la Irene, la majoria de gent no ho entén, sobretot quan els veuen amb nens. “Sempre ens diuen: «És que ho faríeu tan bé!» Potser sí, però no és el que volem. Estic bé amb mi, estic bé amb el Sergio i no neces-sito res més. No em sento pressionada”, conclou.

Segons l’antropòloga Marta Bertran, professora del departament de peda-gogia sistemàtica i social de la Universitat Autònoma de Barcelona, actualment la maternitat és una elec-ció: “Ha canviat el sentit que tenia fa 50 anys, quan s’entenia que tenir fills era una tasca que s’havia de complir, una fase essencial del cicle vital, i si no, eres una dona o un home incomplet. Abans ser dona i ser mare era pràctica-ment el mateix, no hi havia una dissociació. Les dones, per sentir-se realitzades, havien de tenir fills, i si no en podien tenir sovint

Et pots sentir realitzat sense tenir descendència

Potencial reproductiu Algunes xifres e A Catalunya, el 2014 van néixer 71.000 criatures. És un dels nivells d’infecunditat més elevats d’Europa i el lloc on les dones tenen el primer fill més tard (31 anys). El nombre de fills per dona és d’1,4, una xifra baixa amb tendència incerta. Al director del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), Albert Esteve, li sor-prèn que una societat tan preocupada per l’envelli-ment com la nostra desaprofiti el seu potencial reproductiu. La infecunditat es podria contrarestar amb transferències de l’Estat als ciutadans, un estat del benestar més generós (ajudes en les edats crítiques per a la reproducció, escoles bressol gra-tuïtes o fiscalitats beneficioses per als pares) que afavoreixin el dret a la reproducció.

11caracriaturesara DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016

Hormones, guix, etcètera

Un plaer prohibit

Mentre fracassem en l’intent d’aconseguir que els adoles-cents llegeixin, cada vegada hi

ha més gent que es resigna a conside-rar que el món és així, i més els adults, que també reconeixen haver substi-tuït el seu temps de lectura pel con-sum de sèries de televisió. Si seguim així, acabarem pensant que la tendèn-cia és imparable. El temps és escàs, i ens fa mandra llegir Anna Karènina quan arribem a casa cansats. Resul-ta més gratificador passejar-nos pel Facebook i per l’Instagram, veure uns quants vídeos del YouTube que ens han recomanat, i jeure al llit amb el portàtil per seguir la segona tempo-rada d’una sèrie danesa.

El cost de l’abandonament de la lectura és evident en molts alumnes: un lèxic raquític, una sintaxi coixa, incapaç de posar-se al servei de la construcció d’arguments, i un desco-neixement cada vegada més evident de la gramàtica del text. En parlo amb el meu amic Benet i em diu que en més d’una ocasió ha comentat a clas-se la manera de parlar de polítics i d’homes d’empresa prou coneguts. És cert, els diu, que amb un llenguat-ge pobre i desnerit es pot arribar lluny, perquè hi ha uns quants polítics i gent d’empresa que no aprovarien el curs que esteu fent. Però precisament per això hauríeu d’aspirar a fer-los fora amb l’ajut dels vostres coneixements i la vostra competència lingüística.

Què hem de fer? L’Emili Teixidor va suggerir de prohibir els llibres. Ai-xò els convertiria en un plaer prohi-bit i la circulació clandestina, el club secret de lectors, faria la resta. Jo crec que hem de canviar una mica de vida. Els nens llegeixen més que els adoles-cents perquè encara no han caigut en la nova moral del consum, on tot ha de ser ràpid, i variat, i divertit, i gratu-ït, i fàcil de compartir amb els altres. Els adolescents, en canvi, s’hi submer-geixen amb alegria. I un cop instal·lats en la incapacitat per a l’esforç que no sigui obligatori ja no saben trobar ni mitja hora de silenci i recolliment. Es-tudien escoltant música, amb el mò-bil al costat. N’hi ha que consideren la lectura una cosa antiga, perquè no-més veuen llegir els avis.

Però hi ha una nova modernitat a l’alça. Gent que no corre tant, perquè va amb bicicleta i porta a la cistella un entrepà ecològic i un llibre per llegir. Gent que va al Parlament amb samar-reta i parla molt millor que molts po-lítics antics. Han trobat temps per llegir. Perquè n’hi ha.

David Cirici

David Cirici és escriptor

olem tenir fillspatien. Però ara podem triar. Ser pares o mares és una expectativa més dins de l’autorealització de les persones. Si racionalment no vols tenir fills, no en tens i no passa res. Hi ha hagut un gran canvi. Aquest sentit de l’existèn-cia tan biològic ha desapa-regut i la idea de ser dona ja no està estrictament asso-ciada a la maternitat”.

Instint maternal? ¿I si un dia la Irene es des-perta buscant-li un nou sentit a la vida? Assegura que no passaria per un embaràs. Creu que si algun dia volguessin tenir fills intentaria adoptar perquè hi ha nens sols que necessi-ten una família. Ell està convençut que si arriba el moment, en parlarien i arribarien a un acord. “Viure en parella, entre altres coses, és una succes-sió de pactes i aquest en seria un més”, diu el Sergio. Assegura que la biologia i la societat ens recorden que hem nascut per crear vida i quan no ho sents així arriba un moment en què dubtes de tu mateix i et comences a plantejar per què no vols. “Perquè ens signifiquem en funció del nostre entorn i no tenir fills és una opció minorità-ria”, explica.

La Paula (50) mai ha volgut ser mare. Hi va pen-sar quan s’acostava als 40 molts, però va arribar a la conclusió de sempre, que no volia tenir fills. “De fet,

clar que no els ha volgut tenir abans i molt menys ara. Assegura que “ni té energia ni està en aquesta fase de la vida”. No ha sen-tit cap tipus de pressió, ni amb els amics ni amb la família, que és respectuosa amb les decisions que pren. Tot i així creu que la societat espera que sobre-tot les dones tinguin fills. Li sembla absurd pensar que algú no es realitzarà com a dona si no és mare, i mai ha volgut encasellar-se en el paper que socialment s’imposa a la dona.

L’antropòloga Bertran assegura que hi ha cons-truccions socials que fan que desitgem una cosa que culturalment es considera apropiada o positiva. “Molta literatura cientí-fica confirma que la idea de l’instint maternal és una construcció cultural per sustentar que les dones passessin per aquest procés, naturalit-zant la maternitat. L’ins-tint maternal no és univer-sal, no té sentit que fa uns anys sorgís quan les dones tenien 20 anys i ara als 40”, explica Bertran. Per tant, les expectatives del cicle vital a l’època de les nostres àvies estava lligat a casar-se i tenir fills, cons-truint així la figura de la dona.

Fa anys una parella anterior de la Paula es plantejava tenir fills a llarg termini. Ella va pensar si arribat el moment cediria. Reconeix que no sap què hauria passat perquè no es pot negar a ningú el dret a tenir fills, potser hi hauria accedit, o potser no. El motiu pel qual mai ha vol-gut ser mare és que creu que la vida és un patiment i no té dret de fer patir ningú. Argumenta que “poden passar moltes coses que estan fora de control i fan que ho passis malament”. “Que els fills siguin feliços no depèn exclusivament dels pares. A mi no em va faltar de res, els meus pares m’han esti-mat i sempre he tingut bona relació amb els meus germans, però no vaig tenir una infantesa feliç”, afegeix.

En qualsevol cas renun-ciar voluntàriament a la maternitat s’hauria d’entendre no com una renúncia sinó com una opció respectable.e

ara tinc més edat de ser àvia que de ser mare. És natural que la gent vulgui tenir fills i per descomptat que és molt respectable però a mi no se m’ha des-pertat mai l’instint mater-nal ni he sentit la pressió del rellotge biològic”. A l’inici de la relació actual la seva parella li va dir que en un futur no descartava tenir fills però no n’ han tornat a parlar. La Paula té

Nens no e Fa anys que existeix una oferta turística pensada només per a adults sense nens. L’objectiu és disfrutar de l’espai i l’oci sense el xivarri habitual dels llocs on hi ha criatu-res. És un nínxol de mercat en creixement que té clar quin és el seu públic potencial i què és el que busca, tant en hotels, restau-rants, cinemes, vols o vagons silenciosos de l’AVE. Els seus clients són adults sense fills –i també amb fills– que volen gaudir d’un temps sense el que comporta la presència de nens.

Per què no tenim fills? El Centre d’Estudis Demogràfics (CED) cal-cula que aproximada-ment entre un 25% i un 30% de les dones nascu-des a partir de l’any 1975 es quedaran sense tenir fills. Són les més infecundes de totes les generacions nascudes a Espanya en els últims 130 anys. 5 raons per les quals no tenen fills: e Infertilitat primària (2%). Per raons biològi-ques no poden tenir fills. e Infecunditat desitjada (inferior a un 5%). Dones fèrtils que no volen tenir fills. e Infecunditat norma-tiva. Poden i volen tenir fills però no s’ho plante-gen perquè consideren que són massa joves per tenir-los. Socialment, l’edat de ser mare es retarda. e Infecunditat transitò-ria. Poden i volen tenir fills i estan en edat de ser mares però decidei-xen posposar la decisió perquè no reuneixen les condicions familiars o materials òptimes per tenir fills. e Dones que podent-se quedar embarassades, tenint els requisits de parella o econòmics, posposen tant la decisió que s’escurça el període de temps fèrtil en què poden intentar-ho, experimenten baixa fertilitat o infertilitat sobrevinguda i no tenen fills.

c12 aracriatures DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016 ara

Criança

Educar sense cridarCom aconseguir criar infants segurs, responsables i lliures sense haver de recórrer als crits

som un referent, un mirall en el qual emmira-llar-se i aprendre. Si nos-altres cridem perquè ens obeeixin i per fer que es compleixin les normes, ells faran el mateix. Assu-miran que l’única manera de fer valer les seves opi-nions davant amics, com-panys de classe i familiars és alçar la veu, reaccionar al que no els agrada de manera violenta. El que molts pares no saben –potser perquè ningú els hi ha ensenyat– és que

l’autoritat que es construeix a cop de

crit és molt

feble. Els nens obeeixen per por, no perquè enten-guin què és el que s’ha de fer o què s’espera d’ells a cada moment.

Normes i criteris Perquè els menors apren-guin a ser responsables dels seus actes i a no dependre d’un crit per acatar les normes és necessari, segons explica Garcia, que els seus pares els hagin explicat amb anterioritat quines pautes han de seguir i quines conseqüències es despre-nen del seu incompli-ment. No es tracta d’ela-borar una llista interminable de normes. Tampoc d’imposar càstigs si no es respecten. La idea és que les directrius siguin poques, clares i senzilles, que s’adaptin a l’edat de cada nen i que vagin acompanyades d’una conseqüència que busqui revertir la situació, és a dir, que el menor acati la norma. Una vegada marcades les pau-tes, els pares no hauran de fer res. Només respectar la decisió dels seus fills i mantenir la calma.

“Quan li has dit quines pautes i quines conse-qüències hi ha, el nen ja sap què ha de fer, què s’espera d’ell. És una manera d’ensenyar als nostres fills a ser respon-

ESCOLTAR. Cridar no educa, només fa que els infants se sentin més insegurs. Cal trobar noves maneres i espais de relació amb els fills per comunicar-s’hi correctament.

positius, reforcen la seva autoestima. Però si li cri-den constantment, el nen interpreta aquest crit com «No sóc bo»”, comenta Garcia, que també parla de l’exemple que, com a pares, donem als nostres fills quan alcem la veu. Perquè els progenitors, a més de ser font d’afecte i seguretat per als infants,

ració, un crit és sinònim de violència, d’agressivi-tat. Cridem quan ens enfadem, quan ens estres-sem, quan perdem la paci-ència i necessitem expul-sar la nostra ira i impotència d’alguna manera. I quan aquest tipus de conducta es repe-teix en el temps, no només enterboleix l’ambient familiar, sinó que també danya l’autoestima de l’infant. Els nens petits, a diferència dels adults, no disposen de la maduresa ni dels recursos necessa-ris per defensar-se dels crits dels seus progeni-tors. Tampoc per inter-pretar-los. No pensen que el seu pare, abans d’alçar-li la veu, li ha demanat

quatre vegades que reculli les seves joguines o que la seva mare està cansada i el que menys li ve de gust és perseguir-lo perquè es posi el pijama. El que ells entenen, segons explica la cofundadora, pedagoga i directora de continguts d’Edúkame, Cristina Gar-cia, és que ho estan fent malament, que no valen, que els seus pares no els volen.

“Per a un nen el més important és el seu pare i la seva mare, i necessita una bona atenció per part seva. Si els seus pares els donen afecte i missatges

AINHOA BOIX FOTO: GETTY

De les nits en blanc o dels còlics sí que te’n parlen abans de ser pare. De

què fer perquè els teus fills siguin responsables, crítics i solidaris, no. Tampoc de com aconse-guir que col·laborin en les feines de casa o de com evitar els crits. Sí, els crits. Perquè ningú vol alçar la veu al seu fill, però la veri-tat és que acaba fent-ho. I no una vegada ni dues, sinó moltes. Fins i tot la més tranquil·la de les per-sones, en algun moment, ha perdut els nervis i ha cridat al seu fill. Perquè es vesteixi, perquè apagui la tele, perquè reculli les seves joguines, perquè vagi a dormir. Però, senyors i senyores, segons adverteixen els experts, amb els crits no s’educa. O més ben dit: s’educa, però malament.

Encara que a molts els pugui semblar una exage-

13caracriaturesara DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016

dormir de seguida”, plan-teja-li “Què t’estimes més: anar a dormir ara i tenir una estoneta per llegir o bé anar-hi més tard però aleshores haver d’apagar el llum a conti-nuació?” “Tens més pos-sibilitats que et facin cas d’aquesta manera que de manera imperativa, sim-plement perquè a ningú li agrada que li donin ordres”, comenta l’autora d’Educar sense cridar.

Donar ordres Però què passa si l’elecció no és possible, si és inevi-table donar una ordre? Llavors hi ha diversos mètodes perquè els infants les obeeixin i per-què les possibilitats de perdre la paciència i aca-bar cridant es redueixin. Un dels que planteja Cas-tellví és que les ordres es formulin en positiu, que se substitueixin els “No cridis” o “No facis soroll” per un “Parla més baixet” o un “Silenci” i que, així, els nens no tinguin opció a dubte sobre el que han de fer. Una altra possibili-tat és donar-les de manera que els infants puguin assimilar-les i no perdin informació en el camí. També és recoma-nable, segons explica, posar-se a l’altura del nen i mirar-li quan se li parla. D’aquesta manera no només ens assegurem que ens escolta, sinó també que entén que el que li estem dient és important i, per tant, ha de fer-nos cas. I, sobretot, mai mos-trar-se insegur i perdre la calma.

Una llista de consells que Toni Rubio, pare d’una nena de 10 anys i un nen de 7, amplia amb un altre: convertir l’ordre en un toc d’atenció. Dóna un exemple. Si es fa tard per anar a escola i, per tant, a la feina, pots fer dues coses: deixar anar un “Que no arribem! Afanyeu-vos!” o transformar aquesta ordre en un “L’avió s’enlaira d’aquí cinc minuts! Els passat-gers que no estiguin a punt perdran el vol!” que cridi l’atenció dels nens, que permeti reconduir la situació i aconseguir l’objectiu d’arribar a temps. “Amb la primera opció, crides, i tant els teus fills com tu us sentiu malament. Amb la segona, aconsegueixes calmar el teu estrès i que els nens parin atenció. Estàs par-lant més fort, però ells no ho interpreten com un crit, sinó com un element que forma part de la representació”.e

La cua de Quiró

De la crisi a l’escola (III)

Cada vegada es parla més de la necessitat de la formació al llarg de la vida, fins al punt que

aquest és un dels rars consensos edu-catius. Els especialistes insisteixen que ja no es pot dissenyar una polí-tica educativa eficient d’esquena a la societat del coneixement.

Ara bé, les dades ens mostren una situació paradoxal i inquietant. L’am-bició per la formació permanent és directament proporcional al nivell dels estudis en acabar l’escolaritza-ció obligatòria. La baixa formació es-colar sembla que s’acontenta amb el seu estat, mentre que les persones que tenen més nivell educatiu sen-ten nítidament la necessitat d’actu-alitzar la seva formació. El coneixe-ment, per tant, actua com un esperó de nous coneixements.

En conseqüència, les diferències escolars es van incrementant al llarg de la vida adulta. Aquest fenomen es percep també en la diferent actitud respecte a la seva capacitació profes-sional entre les persones amb feina i les aturades. Les primeres són les que més recorren a la formació per-manent. No se sorprendrà ningú si hi afegeixo que la implicació vital en la pròpia educació també apareix re-lacionada amb el grau d’educació dels pares i fins i tot amb el nombre de lli-bres que hi ha a casa.

En definitiva, el que constatem és la persistència de la desigualtat d’oportunitats, que afecta fins i tot la percepció que tenim de la nostra salut física. Segons l’OCDE, les dife-rències educatives correlacionen amb diferents nivells de depressió en l’edat adulta, de mortalitat infan-til, tabaquisme, hospitalització i, en general, d’ús dels serveis sanitaris.

Si tenim presents les dades ante-riors podem entendre que la prolon-gació de l’escolarització fins als 18 anys s’estigui convertint en un dels focus del debat educatiu. Confesso que jo tinc molts dubtes sobre aques-ta qüestió. No tinc clar que sigui la manca de nivell la causa de la pobra ambició educativa. Fins i tot sospito que és tot el contrari: que les actituds respecte a l’aprenentatge són en bo-na part les responsables del nivell for-matiu de cada persona a cada etapa de la seva vida. Però no vull blindar-me darrere els meus dubtes. Cal pen-sar seriosament els diferents models existents d’escolarització dels 16 als 18 anys i la seva flexibilitat. ¿Estem parlant d’ampliar la FP dual fins als 18 anys? Quines repercussions tin-dria aquest allargament en l’ensenyament se-cundari? D’això en vol-dria parlar el pròxim dia.

Gregorio Luri

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

El desafiament del rinoceront taronja Trobar nous recursos e Deixar de cridar als nens és possible. Ho demos-tra la creadora del desafiament del rinoceront taronja, una mare nord-americana que, farta de cridar als seus fills perquè l’obeïssin i de sentir-se malament per això, es va decidir a posar fi a aquesta situació i es va marcar un repte: passar un any sense alçar la veu a les seves criatures. Avui ja són més de 520 els dies que MamaRinoce-ront no crida i milers les persones que han deci-dit seguir el seu exemple a tot el món. En el seu blog parla, entre altres coses, de com és d’impor-tant reconèixer que alguna cosa falla en la teva manera de relacionar-te amb els teus fills abans d’iniciar el repte. També de la necessitat de comptar amb una xarxa d’amics i familiars amb els quals compartir els teus dubtes i experiències i als quals rendir comptes dels teus avenços. Recomana, a més, fixar-se objectius a curt ter-mini, detectar les situacions que et fan cridar per prevenir-les i deixar d’alçar la veu de manera gra-dual. Primer, permetent-te cridar on els teus fills no et vegin ni et puguin sentir. Després, substi-tuir els crits per sorolls o xiulades. I, finalment, simplement, comptar fins a 10.

sables i autònoms. No es busca obediència directa”, comenta Garcia.

Nens conseqüents De la necessitat d’educar els nens en la responsabi-litat i en la llibertat també en parla la sociòloga, mediadora i educadora Alba Castellví en el seu lli-bre Educar sense cridar (Angle Editorial, 2016),

un manual que pren el nom dels tallers que aquesta professional imparteix a pares i mares de tot el país i que, com aquestes sessions, busca bandejar els crits de la llar. Ho fa prenent com a exemple situacions de la vida quotidiana, escenes que ens mostren conflic-tes del dia a dia familiar i ens ajuden a donar-los

solució. També recupe-rant un principi bàsic i que molts, en la nostra faceta de pares, oblidem: no facis el que no vols que et facin a tu.

I és que, per a l’autora d’Educar sense cridar, resulta de vital importàn-cia que els pares enten-guin que grans i petits no ens diferenciem en la forma en què volem i mereixem que ens tractin. Si a nosaltres ens desa-grada que ens alcin la veu, que ens donin ordres con-tínuament i que no ens permetin decidir i equivo-car-nos, hauríem d’evitar fer el mateix amb els nens. Per això, a més de suprimir els crits, Cas-tellví advoca per transfor-mar, sempre que sigui possible, les ordres en plantejaments que impli-quin una elecció. Amb aquesta mesura, no només acabarem amb el seguit de “A menjar”, “Vesteix-te” o “A recollir” que llancem al llarg del dia, sinó que donarem l’oportunitat als nostres fills de decidir entre dues propostes i assumir les conseqüències de la seva elecció o, cosa que és el mateix, de ser responsa-bles i autònoms.

Perquè entenguem la dinàmica, Castellví dóna un exemple. En comptes de dir al teu fill “Vés a

c14 aracriatures DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016 ara

Què faràs el 29 de febrer?

TEXTOS: CRISTINA SERRET IL·LUSTRACIONS: MARTA CAYUELA

El 2016 és un any de traspàs. Això vol dir que, en lloc de 365 dies, en té 366. Aquest dia de propina se suma al febrer. Per això, dilluns que ve és 29 de febrer. Aprofita-ho per fer alguna cosa especial, perquè això no es tornarà a repetir fins d’aquí uns anys

kidsara

Per què hi ha anys de traspàs? És ben senzill. Tots diem que un any dura 365 dies. Pe-rò, en realitat, la Terra triga exactament 365 dies, 5 ho-res, 48 minuts i 46 segons a fer la volta al Sol. És a dir, un any i 5,8 hores. Aquestes hores de més s’arrodoneixen a 6, i cada quatre anys aquestes 24 h (6 x 4 = 24), un dia, s’afe-geixen al calendari. Concretament, al mes de febrer.

Altres maneres de dir-ho L’any de traspàs també s’ano-mena bixest o bissextil.

Un invent de Juli Cèsar Va ser el general romà Juli Cèsar qui va afegir un dia al calendari cada quatre anys. Això va passar l’any 46 aC. En aquella època el febrer era l’últim mes del calenda-ri, per això el va escollir per sumar-hi aquest dia de més.

Forever young Some leap people celebrate their

birthday once every four years. So they remain younger than the rest of us.

15caracriaturesara DISSABTE, 27 DE FEBRER DEL 2016

Happy Leap Day birthday! About 30,000 Spanish people will celebrate

their birthday on Monday 29th February. It is estimated that worldwide there are five million

people born on Leap Day.

Com se sap quan és any de traspàs? Són anys de traspàs aquells en què les seves dues últimes xi-fres formen un número divisible per quatre. Per exemple: 2016 16 / 4= 4 És any de traspàs

2017 17 / 4= 4,25 No és any de traspàs Però hi ha una excepció: els anys que acaben en dos zeros, com el 2000, o el 2100. Llavors, seran any de traspàs només si els dos primers dígits són divisibles per quatre. Per exemple: 2000 20/4= 5 Va ser any de traspàs 2100 21/4= 5,25 No serà any de traspàs Sabries dir quin serà el pròxim any de traspàs?

El calendari gregorià L’any 1582 el papa Gregori va fer una peti-

ta correcció al calendari julià. Des de lla-vors, els anys de traspàs són cada qua-

tre anys, però amb les excepcions que t’expliquem al costat (la d’alguns

anys que acaben en dos zeros). Així es quadren millor els mi-

nuts i els segons. Avui dia encara seguim el calenda-

ri d’aquell papa, i l’ano-menem gregorià.

I si algú neix un 29 de febrer? ¿Només pot celebrar l’aniversari cada quatre anys? Per sort, no. Ells són els únics que tenen excusa per ce-lebrar-ho un dia abans. Segons la llei, els nascuts un 29 de febrer fan anys a les 00.00 h del dia 28.

Un dia malastruc Els anys bixestos o de traspàs no tenen gaire bona prem-sa. Ben al contrari, s’associen a la mala sort. Com se sol dir, de l’any de traspàs, no te’n refiïs pas.

Magical babies? Formerly it

was believed that a baby

born on February 29th

had magical powers.

Vocabulary

Leap Day: 29 de febrer

Worldwide: a tot el món Magical: màgics

Formerly: antigament Forever: per sempre

Young: jove To remain: quedar-se