Us convidem a fer un passeig per alguns arxius i biblioteques deBarcelona poc coneguts pel gran públic. Un itinerari que ens parla dels

personatges que van iniciar aquests fons bibliogràfics, de les entitatsque els hostatgen i del clima històric en què van ser creats.

N. de l’E.: Molts dels textos d’aquest itinerari són prenormatiusi hem optat per reproduir-los tal com van ser escrits.

1

Biblioteca Arús

Eudald Canivell

Bones Lletres

Caterina Albert

L'EIXAMPLE

VIA LAIETANA

INSÒLITESBIBLIOTEQUES

a

b

c Metges i Notaris

Valentí AlmirallCIUTAT VELLA

Comencem el nostre itinerari al bell mig de l’Eixample barceloní, davant de la Fundació

Antoni Tàpies (Aragó, 255). Creada l’any 1984 per promoure l’estudi i el coneixement de

l’art modern, la fundació és un centre actiu d’investigació artística. El museu, la

biblioteca, l’auditori i les oficines estan situats, desde 1990, a l’edifici de l’antiga

editorial Montaner i Simon, obra de l’arquitecte modernista català Lluís Domènech i

Montaner.

Fundada el 1867 per Ramon de Montaner i Vila i Francesc Simon i Font, Montaner i

Simon va esdevenir la capdavantera de la gran indústria editorial barcelonina que va

créixer espectacularment durant la segona meitat de segle XIX i que va convertir la nostra

ciutat en una de les principals capitals mundials de l’edició.

D’aquesta casa sortiren algunes joies de l’edició catalana, com La divina comedia

il·lustrada per Gustavo Doré, obres enciclopèdiques com el Diccionario Enciclopédico

Hispano-Americano, i també revistes de prestigi com La Ilustración Artística. Una rica

producció que va aconseguir, en paraules de Manuel Llanas, “una convivència feliç entre

les innovacions tècniques de l’edició industrial i la preservació del llibre com a objecte

2

L'EIXAMPLE

«A finals del segle XIX, els llibres eren considerats objectes meravellosos, talismans

màgics curosament editats, enquadernats, amb guardes treballades i lloms decorats. Eren

els portadors del saber i del progrés. El món de la lletra impresa fou la sageta de foc que

il·luminà l’obscurantisme que planava sobre els habitants de la Barcelona que

s’industrialitzava ràpidament.»

Fragment d’Eudald Canivell, un impressor il·lustrat, de Dolors Marín

artístic”. Durant molts anys, els dos socis es distribuïren les funcions: Montaner s’ocupava

dels tallers gràfics i Simon –que va ser president de l’Institut Català de les Arts del

Llibre–, de la secció artística i literària i de l’administració. A finals del segle XIX,

Montaner i Simon tenia representacions a tota Hispanoamèrica, gastava tres-centes mil

pessetes de l’època en paper i comptava amb dos-cents cinquanta operaris, amb una

facturació global d’entre quinze i setze milions de pessetes.

Entrem ara, a la biblioteca de la Fundació Tàpies, que ocupa l’espai on hi havia l’antic

magatzem de l’editorial. Aquesta moderna biblioteca té un exhaustiu fons de

documentació bibliogràfica sobre l’art del segle XX constituït per més de trenta-set mil

llibres i catàlegs d’exposicions, quatre-cents títols de publicacions periòdiques, més de

tres-cents vídeos i prop de dos-cents CD. Dins d’aquest fons cal destacar, per la seva

importància i volum, l’arxiu sobre el pintor Antoni Tàpies i la secció dedicada a les arts i

la cultura asiàtiques. La major part d’aquests materials es troben en accés directe, tot i

que les col·leccions especials es conserven en una secció de reserva.

BIBLIOTECA ARÚS

Ens dirigim ara cap a la Biblioteca Pública Arús (Passeig de Sant Joan, 26), la segona

parada del nostre itinerari. El primer que observem en arribar-hi és el fanal d’inspiració

modernista que assenyala l’entrada de la biblioteca. A l’escala d’accés, trobem un bust de

Rossend Arús, impulsor de la biblioteca, personatge polifacètic i «home amic de la broma

i del bon humor, un demòcrata d’ideologia republicana federal, un catalanista

lliurepensador i maçó i un filàntrop preocupat profundament pel progrés de la humanitat

concreta que l’envoltava», tal i com el defineixen desde la entitat.

Mort el 1891, Arús nomenà marmessors i hereus de confiança Valentí Almirall i Antoni

Farnès per a que disposessin dels seus béns amb l’objectiu de crear la Biblioteca Pública

Arús. Tal com explica Maribel Giner, l’actual directora de la biblioteca, «Almirall es va

encarregar de triar i comprar allò que, juntament amb la biblioteca particular d’Arús, havia

de constituir el fons bibliogràfic original de vint-i-quatre mil volums». Paral·lelament a la

tasca d’Almirall, es van iniciar les obres que havien de reconvertir l’antic habitatge del

filàntrop en la futura seu de la biblioteca. Els treballs s’encarregaren a l’arquitecte

Bonaventura Bassegoda i Amigó, al mestre d’obres Pere Bassegoda i Mateu i al pintor i

dibuixant Josep Lluís Pellicer, que s’ocupà de la decoració de l’establiment.

Els llums són de noblesa imponent i als sostres i als frisos despunten grafismes

orientalitzants i geomètrics, obra de Pellicer, un artista que col·laborà activament amb la

premsa anarquista i que va ser promotor –junt amb Eudald Canivell, primer bibliotecari de

la biblioteca Arús– de l’Institut Català de les Arts del Llibre.

Les llibreries de fusta de caoba coronades per dibuixos de simbologia maçònica omplen

les parets de la biblioteca i alberguen un fons de seixanta-vuit mil volums especialitzat en

moviments socials contemporanis. La història de la impremta i les arts gràfiques,

l’anarquisme i el moviment obrer, la maçoneria i l’hemeroteca de publicacions periòdiques

–principalment premsa política i revistes culturals, artístiques i científiques– ocupen un

lloc preeminent en aquesta magnífica biblioteca.

Entre les joies que guarda el fons bibliogràfic d’Arús es troben incunables com el Codice

Iustiniani, que va ser imprès a Magúncia el 1475 o manuscrits únics com els de les Actas

del I Consejo Federal de la Región Española de la Asociación Internacional de Trabajadores

(AIT), documents aportats per Canivell. Per últim, cal destacar la col·lecció de llibres i

documents maçònics, considerada com la segona més important d’Espanya, per darrere

només de la del Archivo Histórico Nacional de Salamanca.

3

La Biblioteca és d’accés públic, tot i que per la singularitat del seu fons, està adreçada,

sobretot, a les persones interessades en la cultura i la societat del segle XIX i principis del

XX.

No podem seguir el nostre itinerari sense fer esment de què, en aquest mateix edifici, hi

ha, desde 1995, la seu i l’arxiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Fundat l’any 1902,

l’Enciclopèdic va ser un dels ateneus més importants del primer terç del segle XX i va

basar la seva extraordinària tasca en el foment de l’educació i la cultura reivindicativa. La

biblioteca d’aquesta entitat, desapareguda l’any 1939 i recuperada el 1977 pel Centre de

Documentació Histórico Social, reuneix més de vint mil volums i sis mil cinc-centes

capçaleres de premsa.

EUDALD CANIVELL (1858-1928)

Nascut a Barcelona l’any 1858, Eudald Canivell fou dibuixant, tipògraf, impressor,

bibliotecari i bibliòfil. Fundador de l’Institut Català de les Arts del Llibre i de l’Escola

Pràctica Professional, Canivell va ser, per damunt de tot, un profund coneixedor de les arts

gràfiques que es va dedicar amb entusiasme a l’estudi i divulgació de la tècnica i la

història del llibre.

Format com a dibuixant a l’escola de la Llotja de Barcelona, Canivell inicià la seva vida

professional a la famosa impremta L’Acadèmia. Aquesta era propietat de Rafael Farga

Pellicer, pare de la renovació artístico-tipogràfica que revolucionà el panorama editorial de

l’època i president del primer congrés obrer de caràcter estatal que va tenir lloc a

Barcelona l’any 1870 i on es decidí la creació de la Federació Regional Espanyola de

l’AIT.

A L’Acadèmia, Canivell va treballar, entre d’altres, amb Anselm Lorenzo, un magnífic

corrector de proves i director de publicacions de l’Editorial de l’Escola Moderna, i amb

Josep Llunas, secretari de l’Ateneu Català de la Classe Obrera i director del setmanari La

Tramontana. Amb ells, Canivell compartiria, a més de l’amor pel món del llibre, la

militància anarquista. El 1881, Farga Pellicer, Llunas i el mateix Canivell van promoure la

creació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, una organització inspirada

en els principìs de l’anarco-col·lectivisme que neix amb la voluntat d’acabar amb la

clandestinitat que havia marcat l’existència de l’anterior federació.

De la mà del seu amic Valentí Almirall, Canivell entrà a treballar, el 1895, a la Biblioteca

Pública Arús. Canivell ocupà el càrrec de bibliotecari fins l’any 1922 i aportà als fons de

l’entitat part de la documentació que havia anat recollint durant la seva activitat política.

Amic personal de Piotr Kropotkin, Canivell va col·laborar tant en publicacions anarquistes,

com Acracia i La Tramontana, com a la premsa catalanista. De fet, la figura de Canivell ha

estat considerada com un pont entre el moviment llibertari i el catalanisme federalista;

una connexió què, en part, s’explica per l’adscripció de Canivell a la maçoneria. Canivell

va participar al Congrés Català de l’any 1880, va organitzar l’Exposició del Llibre Català

del 1906, i un article seu, “La rutina del catalá escrit”, publicat a L’Avenç l’any 1889, és

considerat com el tret de sortida de la campanya lingüística per a la normalització del

català liderada per Pompeu Fabra.

Canivell va ser, també, un dels fundadors de l’Associació Catalanista d’Excursions

Científiques, l’embrió del futur Centre Excursionista de Catalunya. A la biblioteca del CEC

es conserven alguns dels dibuixos fets per Canivell durant les primeres excursions d’aquell

grup d’homes que tenia com a objectiu l’estudi i la preservació del patrimoni natural i

cultural de Catalunya.

4

Entre 1890 i 1904, Eudald Canivell dibuixà i dirigí el gravat dels punxons del tipus gòtic

incunable anomenat tortis, unes peces que formen part del fons del futur Museu de

Disseny, Arquitectura i Moda de Barcelona. Entre les diverses edicions de bibliòfil

concebudes i dirigides per ell, cal esmentar l’esplèndid Quixot estampat amb fulls de suro

i editat el 1906 als obradors tipogràfics d’Octavi Viader de Sant Feliu de Guíxols.

Responsable d’un gran nombre de pergamins policromats i de treballs de caràcter

decoratiu aplicables a la impremta, Canivell va formar part de la direcció artística de la

Fundición Tipográfica Neufville, on dirigí el Anuario Tipográfico i la revista Crónica

Poligráfica. Entre els seus deixebles destaca el gracienc Lluís Jou i Senabre, xilògraf de

fama internacional, que realitzà bona part de la seva obra a França.

Eudald Canivell va morir atropellat l’any 1928.

OBRA

Efemérides de la tipografía española y americana, 1891.

Guía de Montserrat, 1898.

Heribert Mariezcurrena i la introducció de la fototípia i del gravat a Espanya, 1900.

Álbum Caligráfico Universal, 1901.

El Ingenioso hidalgo Don Quixote de la Mancha, 1906.

Facsímil de la gramàtica d’en Mates, 1906.

Estudi iconogràfic del rei Jaume I el Conqueridor, 1909.

Bibliografia Medical de Catalunya, 1918.

SOBRE L’AUTOR I LA SEVA OBRA

MORATÓ, J. J. Líderes del Movimiento Obrero Español 1868-1921. Cuadernos para el

diálogo, 1972.

5

TEXTOS

TEXT 1

La luz

«Es la luz uno de los elementos á que debe concederse mayor importancia. Procúrese no

dañar con ella la vista del que escribe, evitando la violencia y la escasez de la misma

como también sus reflejos vívidos; por la trascendencia que ejercen las indicadas

circunstancias sobre órgano tan principal como el de la visión.

Es, no solamente lógico, sino de alta conveniencia higiénica, servirse de la luz natural, por

ser la que menos daña á la vista. La mejor luz y más suave es la zenital. Cuando esa no

sea posible, debe optarse por luz polilateral diferencial.

De las luces artificiales la menos violenta es la producida por la combustión del aceite. La

de bujías es recomendable, disponiendo los aparatos en buenas condiciones, para evitar

que su foco hiera la retina.

De la luz eléctrica será preferible la de aparatos incandescentes, de intensidad media

reflejada. Este nuevo sistema de alumbrado tiene en general demasiada intensidad para

locales ó espacios reducidos, y su aplicación á la enseñanza y al estudio debe ser objeto

de particular atención por lo que á la higiene se refiere.

Contra el exceso de luz, así sea natural como artificial, úsense transparentes verdes ó

amarillos, de tela ó de papel, pero de tonos algo opacos; siendo también recomendables al

efecto los cristales esmerilados.

No conviene que las paredes del local donde se escriba ó estudie brillen por rayos de luz

reflejada desde el exterior. La molestia que ocasiona dicha luz puede disminuirse

ocupando las paredes con objetos obscuros.

Sabido es el medio sencillísimo de aumentar la luz, que consiste en decorar las paredes

con tonos claros y aumentando la superfície de iluminación.

Una luz de diez y seis bujías colocada á cincuenta centímetros del papel en línea vertical,

servirá para trabajar sin esfuerzo alguno. Colóquese el foco de manera que la luz caiga

cerca del centro de la superficie sobre la cual se ha de escribir. En su defecto, debe

colocarse la luz á la izquierda y un poco hacia delante del que escriba y á unos treinta

centímetros de altura con respecto al plano en que se coloque el papel.

Las tintas

Para la escritura común bastan las tintas que la industria moderna fabrica y expende con

infinidad de nombres y marcas á precios tan módicos, que en la actualidad pocos se

preocupan ya para elaborar la tinta de su particular uso.

Tienen merecida fama algunos fabricantes especialistas de Londres y de París, pero

consignamos con satisfacción que desde algunos años á esta parte varios industriales

españoles vienen acreditando con su calidad las tintas del país.

Una tinta de buena calidad debe ser permanente y fluida. La de mala composición se

decolora y desaparece con facilidad. No debe ser muy espesa ni tampoco muy clara: si lo

primero, no corre y se adhiere irregularmente al papel; si lo segundo, se suelta de la

pluma en cantidad tal, que inutiliza la escritura ó el trabajo caligráfico.

Es buena la tinta cuya densidad marque de cinco ó seis grados en el areómetro de

Beaumé.

En los trabajos caligráficos de importancia, tales como títulos honoríficos, obras artísticas

y todo lo que revistiendo carácter distinguido se destine á conservar algún recuerdo para

6

las generaciones que han de sucedernos, es preferible usar la tinta china líquida, dada á

conocer desde muchos años por varios fabricantes de París, reuniendo excelentes

cualidades la de la etiqueta Bourgeois ainé.

Las tintas compuestas a base de anilina, por descomponerse por la acción de la luz, sólo

deben emplearse en escritos cuya conservación no sea de importancia, ó á lo más, para

originales destinados á la imprenta. Deben, pues, excluirse las tintas de anilina en labores

caligráficas y escritos de algún interés. El Reglamento para la ejecución de la ley del

Notariado, publicado en el año 1874, indica á este propósito las cualidades que ha de

tener la tinta que se emplee en la documentación oficial, aunque sin precisar la calidad ni

cantidad de sus componentes.»

Fragment de les notes preliminars de l’Álbum caligráfico universal, d’Eudald Canivell

TEXT 2

Escena VI

LLÚCIA

¡Per fi ’m deix...!

No se que tinch ¡ay de mí!

que en remolinós tropell

mil ideas oposadas

me combaten de valent.

Sas paraulas complascuda

altres nits escoltí bé,

y d’eixos quadros tranquils

que pinta sense pincell,

d’eixos plahers casulans

la ditxosa sencillés

y la calma venturosa,

me feren volgué ab anhel

ser desposada ab un noble

y habitar en un castell.

Mes huy li sentit distreta

trovant sas paraulas; cert,

mes pesadas que ’ls discursos

que ’ls politichs solen fer.

¡Ay de mí! prompte esta casa

abandono ab dolor greu

y sempre fins aquesta hora

la mirava indiferent.

Avuy lo deixarla sento

tal volta per xó mateix;

que ’n casantnos es precís

cambiar d’allotxament.

¡Que prompte será la marxa!

No sér de que tinch recel.

Pero, es cert que jo voldria

qu’ el duch ab mí no pensés.

7

Diu que ’m vol perque so maca,

perque es de plata ’l cavell,

perque tinch... ¿Y si ’m mirava...?

Yo aixis podria saber

si diu vritat ó mentida.

Probarho no costa gens.

Baixo á n’ el pou la galleda,

la pujo plena al moment;

l’aiga es clara com cristall,

á la superficie ’m veig,

y aixís sortiré de duptes.

(Agafa la galleda y la tira ’l pou.)

Mes aviat es dit que fet.

¡Y qué costa de pujar!

No ’m creya que tant pesés!

(Surt de dins del pou amarrat á la corda en Federich.)

Escena VII

LLÚCIA Y FREDERICH

LLÚCIA ¡Ay!

FREDERICH (Saltant del pou.) No us espanteu senyora

(Se la mira sorprés, se frega als ulls y la reconeix.)

¡Que miro! ¡Es ella! – ¡Oh gracias,

gracias te dono fortuna

puig per fi logro trovarla!

LLÚCIA ¿Me coneixeu cavaller?

FREDERICH ¿Si ’t conech, aixó demanas?

¿Pot no coneixer lo sol

qui l’ha vist una vegada?

¿Pot oblidar l’infantó

los petonets de sa mare?

Des que m’han calsat espuela

y ’l costat porto l’espasa,

que rodo de Ceca a Meca

per veure si puch trovarte:

Sabia que d’un bruixot,

fa molt temps erats esclava,

mes descubrir no podia

lo lloc ahont te guardava.

Ahí ’m fico en una cova

que ’n aquest pou dona entrada;

jo buscava la sortida

quant tot plegat veig que baixa

una galleda, l’amarro,

tiras tú y en lloch de l’aiga

treus el noble Frederich

8

que de genols á tas plantas (S’agenolla.)

te diu ab veu de guerrero: (Solemnitat.)

He jurat jo lo salvarta

y lo que juro compleixo;

en que sigui mes difícil

que conquistar á Granada.

Fragment de La Llúcia dels cabells de plata, de Rossend Arús

TEXT 3

«Somos ricos en las sociedades civilizadas. ¿Por qué hay, pues, esa miseria en

torno nuestro? ¿Por qué ese trabajo penoso y embrutecedor de las masas,

¿Por qué esa inseguridad del mañana (hasta para el trabajador mejor

retribuido) en medio de las riquezas heredadas del ayer y a pesar de los

poderosos medios de producción que darían a todos el bienestar a cambio de

algunas horas de trabajo cotidiano?

Los socialistas lo han dicho y repetido hasta la saciedad. Porque todo lo

necesario para la producción ha sido acaparado por algunos en el transcurso

de esta larga historia de saqueos, guerras, ignorancia y opresión en que ha

vivido la humanidad antes de aprender a domar las fuerzas de la naturaleza.

Porque, amparándose en pretendidos derechos adquiridos en el pasado, hoy

se apropian dos tercios del producto del trabajo humano, dilapidándolos del

modo más insensato y escandaloso. Porque reduciendo a las masas al punto

de no tener con qué vivir un mes o una semana, no permiten al hombre trabajar

sino consintiendo en dejarse quitar la parte del león. Porque le impiden producir

lo que necesita y le fuerzan a producir, no lo necesario para los demás, sino lo

que más grandes beneficios promete al acaparador.

Contémplese un país, civilizado. Taláronse los bosques que antaño lo cubrían,

se desecaron los pantanos, se saneó el clima: ya es habitable. El suelo, que en

otros tiempos sólo producía groseras hierbas, suministra hoy ricas mieses. Las

rocas, suspensas sobre los valles del Mediodía, forman terrazas por donde

trepan las viñas de dorado fruto. Plantas silvestres que antes no daban sino un

fruto áspero o unas raíces no comestibles, han sido transformadas por

reiterados cultivos en sabrosas hortalizas, en árboles cargados de frutas

exquisitas. Millares de caminos con base de piedra y férreos carriles surcan la

tierra, horadan las montañas; en los abruptos desfiladeros silba la locomotora.

Los ríos se han hecho navegables; las costas, sondeadas y esmeradamente

reproducidas en mapas, son de fácil acceso; puertos artificiales,

trabajosamente construidos y resguardados contra los furores del océano, dan

refugio a los buques. Horádanse las rocas con pozos profundos; laberintos de

galerías subterráneas se extienden allí donde hay carbón que sacar o

minerales que recoger. En todos los puntos donde se entrecruzan caminos han

brotado y crecido ciudades, conteniendo todos los tesoros de la industria, de

las artes y de las ciencias.

Cada hectárea de suelo que labramos en Europa, ha sido regada con el sudor

de muchas razas; cada camino tiene una historia de servidumbre personal, de

trabajo sobrehumano, de sufrimientos del pueblo. Cada legua de vía férrea,

cada metro de túnel, han recibido su porción de sangre humana.

9

Los pozos de las minas conservan aún frescas las huellas hechas en la roca

por el brazo del barrenador. De uno a otro pilar pudieron señalarse las galerías

subterráneas por la tumba de un minero, arrebatado en la flor de la edad por la

explosión de grisú, el hundimiento o la inundación, y fácil es adivinar cuantas

lágrimas, privaciones y miserias sin nombre ha costado cada una de esas

tumbas a la familia que vivía con el exiguo salario del hombre enterrado bajo

los escombros.

Las ciudades; enlazadas entre sí con carriles de hierro y líneas de navegación,

son organismos que han vivido siglos. Cavad su suelo, y encontraréis hiladas

superpuestas de calles, casas, teatros, circos y edificios públicos. Profundizad

en su historia, y veréis cómo la civilización de la ciudad, su industria, su genio,

han crecido lentamente y madurado por el concurso de todos sus habitantes

antes de llegar a ser lo que son hoy.»

Fragment de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin

BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES

BIBLIOTECA SOFIA BARAT

Girona, 64

BIBLIOTECA FORT PIENC

Ribes, 14

BIBLIOTECA FRANCESCA BONNEMAISON

Sant Pere Més Baix, 7

10

Baixarem ara pel Passeig de Sant Joan i seguirem els carrers de Trafalgar i d’Ortigosa que

ens menaran fins a la Via Laietana. Inaugurada l’any 1907, aquesta avinguda comunica

l’Eixample amb la zona portuària i va suposar la separació dels barris de la Ribera i el

Gòtic. Seguim la nostra ruta en direcció mar fins trobar, a mà esquerra, el carrer de Sant

Pere Més Baix. De seguida, arribarem al Centre Francesca Bonnemaison (Sant Pere més

Baix, 7), un edifici que acull el Servei de Promoció de Polítiques d’Igualtat Dona-Home,

l’Escola de la Dona, el Centre de Recerca Francesca Bonnemaison i la Biblioteca del

mateix nom.

La Biblioteca Popular per a la Dona, antecedent directe de l’actual biblioteca, va obrir les

seves portes l’any 1909 amb l’objectiu, declarat en els seus estatuts, de “promoure la

il·lustració i la cultura de la dona i, barrejant el sentit pràctic amb l’oci, oferir

especialment a les obreres, per mitjà dels coneixements científics, artístics i manuals, el

foment del seu benestar moral i material”. A més de la biblioteca, aquest espai per a

dones, oferia altres serveis i formació sobre temes tan diversos com cuina, delineació,

fotografia, música o taquigrafia, entre d’altres.

En paraules de la mateixa Francesca Bonnemaison, “el fi que persegueix aquesta obra és,

en termes generals, l’aspiració de tota associació cristiana. L’enlairament moral i

11

VIA LAIETANA

«Passa a ser una cosa antiquada, una cosa fòra de temps, aquesta negació de la dona,

aquesta considerable idea de la innecessitat de la seva il·lustració y educació y de la seva

innecessitat de drets y de garenties en tot com a ésser humà.»

Article de Gràcia Bassa a Feminal, 29 de novembre de 1912

intel·lectual per mitjà del treball i damunt d’una base sòlidament religiosa”. Aquest

feminisme moderat i benpensant, encapçalat per l’escriptora i periodista Dolors Monserdà,

i seguit per Francesca Bonnemaison, va tenir en Feminal, suplement d’Il·lustració

Catalana, un dels seus principals altaveus. Publicat, sota la direcció de l’escriptora Carme

Karr, des de l’any 1907 fins al 1917, a Feminal van col·laborar Dolors Monserdà de

Macià, Maria Pi i Sunyer, Gràcia Bassa i Víctor Català, entre moltes altres. El desembre de

1909, es publicava a les seves planes un article dedicat a la iniciativa de Bonnemaison:

“[...] I si les parets són amables, més amables són encara aquelles dones meritíssimes,

totes joves, simpàtiques, filles de distingides famílies barcelonines, que consagren el

temps que tantes altres perden en frivolitats, a ensenyar, a aconsellar, a ajudar, a l’obrera

que acut a la Biblioteca. I hi ha dibuixos, i els ensenyen idiomes, i arts i indústries i els

obren vitrines enjoiades de preciosos models per a què els copiïn. I posen en llurs mans

els llibres que han de cultivar-los l’esperit i els donen patrons i figurins”.

Aquest corrent feminista conservador, tenia la seva contrapartida en el feminisme articulat

entorn del moviment obrer, sovint de caràcter anticlerical, i representat per figures com les

de l’obrera del tèxtil i dirigent anarquista Teresa Claramunt, l’escriptora i espiritista Amàlia

Domingo, la maçona Ángeles López de Ayala, o l’educadora Teresa Mañé, considerada la

primera promotora de l’escola laica.

Abans de seguir el nostre itinerari, recordarem que, avui en dia, la Biblioteca Francesca

Bonnemaison, forma part de la xarxa de biblioteques de Barcelona i disposa de més de

cinquanta-quatre mil llibres, més de mil set-cents CD, més de mil tres-cents vídeos i DVD,

i aproximadament cent vint-i-cinc títols de revistes i diaris. Una biblioteca pública on

destaca el fons especial de dona, moda i cuina i els materials destinats a

l’autoaprenentatge de persones adultes.

BONES LLETRES

Tornem ara cap a la Via Laietana i baixarem fins a trobar, a mà dreta, el carrer de Jaume I.

De seguida ens trobarem amb el carrer Dagueria que s’enfila fins a la plaça de Sant Just,

l’indret on neix el carrer Bisbe Caçador. Cedit el 1917 per Alfons XIII, el palau Requesens

és la seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (Bisbe Caçador, 3) i la següent parada del

nostre itinerari. A la sala d’espera, situada dins d’una de les torres de la muralla romana,

hi ha un retrat d’Isabel de Requesens, comtessa de Palamós, senyora d’aquesta casa i

esposa del virrei de Nàpols. El quadre és una còpia de l’original, obra de Giulio Romano i

del mestre Rafael, que s’exposa al museu del Louvre de París.

Fundada l’any 1729, la Reial Acadèmia de Bones Lletres té el seu origen a l’Academia de

los Desconfiados, una institució creada l’any 1700 a Barcelona per un grup de nobles i

eclesiàstics lletraferits. Durant els primers temps, l’activitat de l’Acadèmia de Bones

Lletres es centrà en la lectura de poemes, tot i que, ben aviat, s’ampliaren els objectius

culturals i s’inicià la redacció d’una gran història de Catalunya. El 1752, l’Acadèmia fou

reconeguda i aprovada per Ferran VI, que li concedí el títol de Reial. De 1807 a 1815, va

romandre tancada per la invasió francesa. El 1841, Joaquim Rubió i Ors, ajudat pel filòleg

Milà i Fontanals, començà a col·laborar-hi amb l’objectiu de dur a terme una

regularització gramatical del català literari.

Aquell mateix any, l’Acadèmia convocà un concurs poètic sobre “l’expedició de catalans i

aragonesos contra turcs i grecs”, que volia rescatar de l’oblit els mitificats certàmens

medievals protagonitzats pels trobadors. Aquesta iniciativa es considera un antecedent

directe de la proposta de restabliment dels Jocs Florals que faria, l’any 1854, Antoni de

Bofarull i que es materialitzaria l’any 1859 sota l’auspici de l’ajuntament de la ciutat.

12

D’una de les repercussions que tindria la restauració dels Jocs Florals en parla l’escriptora

Caterina Albert en una entrevista que el poeta Tomàs Garcés li feia l’any 1926: “[...] els

Jocs Florals substituïren, en certa manera, les capelles literàries. Els solitaris eren posats

en contacte amb el públic, la poesia esdevenia un patrimoni social. Les capelles, en

canvi, fan més mal que bé. Esporugueixen i encarrilen massa les noves valors que les

integren”.

La Reial Acadèmia de Bones Lletres també va jugar un important paper en la creació i

consolidació dels museus municipals de la ciutat. Un bon exemple d’això és la creació del

Museu Lapidari i d’Antiguitats, organitzat sota l’aixopluc de l’entitat i que va néixer amb la

voluntat de defensar la protecció i l’exposició del patrimoni històric i artístic de la ciutat.

La seva tasca va ser un exemple per altres col·lectius, com ara, els centres excursionistes

o les associacions culturals i recreatives; un teixit associatiu, amb el que l’Acadèmia va

anar creant lligams al llarg dels anys, com ho demostra el fet que, al patronat de la

Biblioteca Pública Arús, hi figuri un representant de l’entitat.

L’impressionant fons de la biblioteca de la Reial Acadèmia de Bones Lletres té més de

cinquanta mil volums. En destaquen cent trenta-cinc manuscrits i incunables, entre els

quals hi ha la polèmica gramàtica de Mates (1468), un incunable del que Eudald Canivell

faria una magnífica reedició l’any 1906. Cal citar també el llegat de Francesc Matheu,

quatre mil volums de literatura del segle XIX, i la biblioteca privada de l’escriptor i

acadèmic Guillermo Díaz Plaja, vint mil volums que inclouen textos hispànics des del

romanticisme fins a les avantguardes i nombrosos llibres d’història de la literatura.

CATERINA ALBERT (1869-1966)

Nascuda a l’Escala el setembre de 1869, Caterina Albert era filla de Dolors Paradís i

Farrés i de Lluís Albert i Paradeda. El seu pare, diputat provincial durant tota la seva vida,

va haver d’exiliar-se a França per la seva participació, poques setmanes després del

naixement de Caterina, en l’alçament federalista de Verges. “La seva infantesa –com

escrivia Tomàs Garcés a l’entrevista que va fer-li l’any 1926– va lliscar en la penombra de

la gran casa antiga dels seus pares. ‘A penes veia el mar’, ens diu la il·lustre escriptora,

‘aixó que des de les nostres finestres s’albirava ben a la vora’. La minyoneta s’avesà,

doncs, a tractar amb gest més íntim les tenebres de les estances closes que no pas les

randes d’escuma o l’alenada tèbia dels camps.” Una vida “de monja i de finestrons

tancats”, en paraules de la mateixa autora, on la literatura era el principal esplai. “No

m’agradava brodar. Caminava poc. Gairebé no conec cap paisatge”, rematava Albert a la

mateixa entrevista.

Va començar a escriure de ben jove. L’any 1898 va ser premiada als Jocs Florals d’Olot

pel poema “El llibre nou” i el monòleg La infanticida. El primer llibre publicat arribaria

dos anys després, tal com explicava la mateixa autora: “L’any 1900 vaig publicar el primer

llibre: un recull de versos, titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l’any 1899,

i l’estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni

amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-

se’m la senyora. Em preguntà què feia. Eren els cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va

mostrar-hi complaença. Va demanar-me’ls, no els hi vaig refusar. I al cap d’un mes de ser

fora, la senyora va escriure’m: ‘Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners.

Digui’m quin nom d’autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu’. I tant, si hi

tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores,

treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia

Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l’origen del meu pseudònim”.

13

El 1902, la revista Joventut publicà els contes que integraren el volum Drames rurals, un

llibre que va provocar molt rebombori a l’època. Joan Maragall, amb qui Albert mantindria

una llarga correspondència, en remarcà la gran cruesa, una “obscura violència”, en

paraules del poeta, que camparia pels llibres de l’autora al llarg de gairebé tota la seva

obra.

L’any 1905, per encàrrec de Lluís Via, director de la revista Joventut, Albert escriu el

drama rural Solitud. L’obra, guardonada el 1909 amb el Premi Fastenrath durant els Jocs

Florals presidits per Dolors Monserdà, es considera la novel·la més representativa del

modernisme literari català.

Els atacs dels noucentistes als modernistes aturarien durant un temps la producció

literària de Caterina Albert. Serà un nou encàrrec, aquesta vegada de Francesc Matheu

–director de la revista Catalana i antinormista fabrià, com la mateixa Albert–, el que farà

sortir a la llum la innovadora novel·la Un film (3.000 metres).

El 1917 presideix els Jocs Florals de l’Ajuntament de Barcelona, on pronuncià el discurs

“De civisme i civilitat”, i el gener de 1923, Caterina Albert es converteix en la primera

dona nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Un

reconeixement insòlit a l’època, tal com explicitava l’autora al seu discurs d’ingrés:

“Persona sana de vans infaments, no he pogut menys que preguntar-me a quin arcà

propòsit podia obeïr que aquesta casa, sèu d’eminències pujades i aclarides en totes les

disciplines de l’estudi, badi tan generosament les seves portes a un senzill aficionat erm

de ciència i sens més lluch i guiatge que l’instint: i no trobant en ma confusió, clara

resposta, vinc a comprendre que l’alt honor que se’m dispensa, no es un premi a

mereixements personals, sinó una mostra de consideració i un estímul a les dones

catalanes que s’ocupen i preocupen dels negocis de l’esperit. Si així fós, jo dono en nom

de totes elles i en el propi, les més fervents mercés a n’aquesta doctíssima Corporació”.

Escriptora, pintora, dibuixant i arqueòloga, Caterina Albert va morir el 27 de gener de

1966 a l’Escala.

OBRA

El cant dels mesos, 1901.

Llibre Blanc-Policromi-Tríptic, 1905.

Quatre monòlegs, 1901.

Drames rurals, 1902.

Ombrívoles, 1904.

Caires Vius, 1907.

Solitud, 1905.

La Mare-Balena, 1920.

Contrallums, 1930.

Un film. (3.000 metres), 1926.

Marines, 1928.

Retablo, 1944.

Mosaic, 1946.

Vida mòlta, 1950.

Jubileu, 1951.

14

SOBRE L’AUTORA I LA SEVA OBRA

OLLER I RABASSA, J. Bibliografia de Víctor Català. Rafael Duran, 1967.

MIRACLE, J. Caterina Albert i Paradís. “Víctor Català”. Dopesa, 1978.

BARTRINA, F. Gènere i escriptura: l’obra de Caterina Albert/Víctor Català. Tesi doctoral.

Universitat Autònoma de Barcelona, 1999.

AYMERICH, P. i PESSARODONA, M. Caterina Albert. Un retrat. Institut Català de la Dona,

2004.

TEXTOS

TEXT 4

«Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre

pàl·lid, la d’ulls somniadors i llavis tristos! Oh tu, el lliri d’ombra que un raig de sol

d’estiu mustigaria, perdona’m a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la

túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa

del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho

als homes així que és en poblat; perdona’m, oh tu, damisel·la ciutadana!, si per encert

cau en les teves mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona’m i

deixa’l de seguida, puix no s’és fet per tu: s’és fet per a altres mans més coratjoses i per

gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi

manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d’un

pebeter.

Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides,

invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada

pel cisell i per l’enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que

guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives, unes inoloroses;

les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet, i que

repugnarien a ton nas fi, d’aletes tremoloses, acostumat a les olors discretes, i a tos ulls,

que gaudeixen dels tirats neurastènics de les flors de saló i d’hivernacle.

No, no fan pas per tu, aquestes coses...

Mes, potser algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres resseques, i

despullant-me del vestit de romeu, amb les carculles que fan pensar en lo que no mor

mai, potser sí que l’escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses

que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs

endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de

valves crisantemes, i aquell dia, oh esbelta damisel·la ciutadana de posat escaient i llavis

tristos!, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: _Agafa’l

sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d’estofa de Penèlope...

Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per

recrear-te en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent

per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.

Plega, doncs, damisel·la ciutadana, creu-me, plega i somnia!»

[Fragment de «Prec», pròleg a Drames rurals, de Víctor Català]

15

TEXT 5

«DONYA MARIA. Deixem-la la carta, ara com ara (una pausa). Escolta, Joana, d’on l’has

treta tu aquesta carta?

JOANA. D’una butxaca d’en Lluís.

DONYA MARIA. Si que les té ben amagades aquestes coses el teu home.

JOANA. (Amb certa vergonya). Era dins la cartera.

DONYA MARIA. (Severa i sorpresa alhora.) Còm? De la cartera on hi porta el teu retrat i el

dels nens?

JOANA. (Irada.) Nó! Prò ja pot comptar! Bé prou que ho diu la carta quí es ella! Ah! Si jo

la tinguès a tret! Miserable! Tants homes com hi ha pel mòn i ha hagut de venir a prèndre-

m el meu! Mala ànima!

DONYA MARIA. Càlma-t, filla, càlma-t i acaba d’explicar-me...

JOANA. Ai! Què vol que li expliqui més? Nio sè ont tinc el cap! (una pausa). Míri, mamà:

no se’n recorda, que vostès, al poc temps d’haver tornat de fora varen notar que en Lluís

semblava com canviat, més distret, menys carinyòs...?

DONYA MARIA. Sí, prò com deia que estava amoinat amb tot allò de les vagues... Tu

mateixa semblaves no donar-hi importancia.

JOANA. Es clar! De primer, qui s’havia de pensar! Quan tornava algun vespre molt tart

deia que era perquè les Juntes s’acabaven a deshora... Pot comptar jo, sí en feia de díes

que patia, dissimulant. Quan ahir, va sortir amb que avui passaría el día fòra amb el seu

corresponsal de Montevideo... que em consta que va marxar fa dos dies. Prò quan aquest

matí se n’ha anat, jo m’he posat a regirar-ho tot en els seus calaixos... quelcom mès fort

que jo m’empenyía... I quan ho donava tot per perdut, en la butxaca de l’americana que

es va treure ahir...

DONYA MARIA. (Després d’una pausa.) Saps que em sembla que vares fer un disbarat

venint a passar l’estiu a Camprodón?

JOANA. Per què diu aixó, mamà, si vostè sab que als nens els hi convenien els aires de

fòra?

DONYA MARIA. Vols que t’ho digui, noia? Sempre he tingut com una falta de prudencia

en les casades aquesta costum de deixar els seus marits sols, a l’estiu a Barcelona.

JOANA. (Après d’un silenci.) Ja l’entenc, mamà. Prò en Lluís havía accedit de tan bon

grat...

DONYA MARIA. Ai filla meva! Les dones devem estar sempre a prop dels nostres marits

per si necessiten la companyia d’una mare, d’una germana o d’una muller. Comprens?

JOANA. (El cap baix.) Si... que la comprenc.

DONYA MARIA. I devegades, filla, la soletat...

JOANA. (Amb dolor.) Mamà, sembla que vostè l’aboni!

[...]

DONYA MARIA. No et donguis pena aixís, Joana!

JOANA. Ai mamà! Com vol... si ja he perdut per sempre la fé en el meu marit, en aqueix

ser al qui ens diuen que devem fidelitat i obediencia tota la vida! O! Quanta miseria, mare

meva! Que baix ha caigut el meu ídol!

DONYA MARIA. A! L’ídol! Vetaquí, l’ídol! Tú també! Es clar! Ens en parlen tant de la

superioritat de l’home sobre nosaltres desde petites, que acabém per creure-hi com en un

article de fé. I quan nostre cor es desvetlla al sentir una paraula d’amor, no sabem fer

altra cosa que agrair a n’aquell sér tan alt, l’haver-se dignat fixar-se en nostre

insignificancia. D’aixó neixen després tants desenganys, tants dolors, (suspirant) i tants

drames amagats! (Pausa.) Te’n recordes, Joana, d’aquells llibres d’estudi que parlen d’un

ídol d’or que tenia els peus d’argila? Vella com soc no l’he oblidada mai la llegenda. N’he

16

vist tants, jo, d’ídols brillants apoiar-se en la vida sobre peus de fanc!»

Fragment d’Els ídols, de Carme Karr

TEXT 6

«Traient de la paraula el seu regust pedantesc, irònic o sectari, hom pot dir que la Maria

fou una de les primeres feministes catalanes. Actuà en un moviment, força imprecís, que

va haver-hi a Barcelona entre un cercle restringit de dones, el qual, fins a cert punt,

podria dir-se feminista. Vingué a ésser el resultat de diversos factors: al fet de trobar-se en

una hora de general desvetllament a causa de l’estímul catalanista; al llevat

d’inconformisme rebel que quedava de l’hora intel·lectual, oberta al món, de

començaments de segle; a la influència d’incentius i exemples estrangers de

reivindicacions femenines, i també a un punt de vanitat d’algunes que podrien trobar-hi

un mitjà de fer-se conèixer. Un moviment que, potser perquè gairebé no passava

d’esbossat, era força confús. Encara amb una arrel fortament tradicional i conservadora,

havia, però, de fer moderades concessions a les idees del temps.

Aquesta actitud rebel, a Catalunya havia de contemporitzar amb una societat d’encuny

tradicional i religiós; en una època en què tant abundaven les convencions i les

repressions, un moviment feminista hauria de tendir a trencar les primeres i a alliberar-se

de les segones. Aquesta contradicció bàsica feia que resultés vague i confús, sense

propòsits prou definits. No tenia una finalitat alliberadora de la consciència, ni tampoc la

de la conquesta d’uns drets com aquells per què aleshores lluitaven tan coratjosament les

feministes angleses. Les més ambicioses de les catalanes s’havien posat com a objectiu

l’extensió de la cultura. Però tal com era, vague, tímid, contradictori, sense gaire fons i de

poca volada, aquell feminisme no deixà d’ésser una inquietud interessant, que semblava

anunciar un moviment més ampli i resolt que podia ésser i que no fou.

Va ésser en el cercle de Feminal que la Maria s’integrà al moviment femení. Carme Karr,

la directora, era feminista, però més que per cap raó concret perquè representava una

actitud d’avenç. Els primers balbuceigs feministes vingueren de les dones que eren

escriptores. Fou Dolors Monserdà de Macià la qui obrí el camí amb les seves novel·les i

alguna obra doctrinal d’un feminisme assenyat. També hi contribuí Víctor Català; Caterina

Albert mai no féu prèdica feminista, fins alguns cops semblava enutjar-la que en fessin,

però amb el sol fet que una dona guanyés renom escrivint ja ajudà el moviment. Carme

Karr també és féu conèixer com a escriptora. La Maria hi aportava quelcom que no era el

més corrent: aires de l’estranger. La seva formació espiritual fou preponderantment

francesa; però a Barcelona inicià, i mantingué, relacions amb dones intel·lectuals

italianes de franca tendència feminista. En realitat era difícil que la Maria estigués gaire

d’acord amb les tendències del medi feminista barceloní; però ella era la nou vinguda i

les seves idees estaven en plena fermentació, sense fermentació, sense que fossin encara

ben fixades. Contribuí al moviment amb la seva tasca i el seu seny; la seva col·laboració

fou efectiva, valuosa i eficaç, però no arribà a aportar al feminisme català cap nota pròpia

ni cap empremta personal, la qual cosa hauria arribat a fer plenament si no hagués mort

tan jove.

Hi havia, però, un veritable problema social, el de la dona que treballa –que en una ciutat

feinera com Barcelona era natural que prengués volum– i que havia d’enfrontar-se, més

que amb teories, amb realitats. En un article titulat ‘L’acció social i la dona’, un capellà,

Josep Mates, en tracta amb bona intenció, però també amb timidesa. És que, en el fons,

hi havia un gran malentès en la manera d’enfocar l’acció social: els de les classes

17

elevades es creien que feien molt i no comprenien com els de baix podien creure que

feien poc. En part és el segell de l’època: i per això és també naturalment, la forma com

el feminisme català enfoca l’acció social.

Amb tot, és d’aquella època que procedeix una institució femenina que és la que ha fet

una tasca més persistent, àmplia i eficaç. Aquesta institució s’encara, amb un gran sentit,

a les realitats, en particular davant el gran nombre de noies que no solament volen

guanyar-se la vida, o contribuir als ingressos dels seus, sinó que, a més, volen aprendre

millor la feina que fan i tenir un cert nivell de cultura general. És l’estament de les que

treballen a les botigues o als despatxos, dependentes, mecanògrafes, i tantes altres en

diverses ocupacions, que ja aleshores constitueixen un bell i prometedor planter, i

assoliran més tard una plenitud tan reeixida. Molt contribuí que així fos l’Institut de

Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, que l’any 1910 fundà Francesca Bonnemaison

de Verdaguer. Feminal no solament dóna compte de la seva creació i de les finalitat que

té, sinó que publica diversos reportatges, amb fotografies, sobre el seu desenvolupament.

L’Institut, que tot seguit hauria de popularitzar-se amb el nom breu de ‘La Cultura’, és

allò que en realitat quedarà més de l’acció femenina d’aleshores. No ha estat una arma

per a l’alliberació espiritual de la dona; però sí un bon instrument que contribuí com cap

altre a l’eficiència, al benestar i a la dignificació d’un gran nombre de noies treballadores

–aquest estament femení que uns anys després constituiria uns dels millors estrats de la

Barcelona moderna–. I en gran part fou obra de l’Institut creat a l’escalf del feminisme

català d’aquell temps.

En un sentit educacional més ampli, la contribució de la Maria al moviment feminista se

centra sobretot en els problemes de la cultura. És el tema que més tracta en diversos

articles de Feminal i en els de La Crònica, que tenen per títol: ‘Per la cultura femenina’.

Voldria redimir les senyoretes –aquest producte tant de l’època– del concepte que

aleshores en tenia una revista catalana en dir que ‘a Barcelona, n’hi ha moltes que fan

coses innobles i infamants; unes toquen el piano, altres fan tatxado, altres pinten orenetes

en coixins de color de rosa o branques d’ametller en vanos blau celeste’. Com remarcava

Or i Grana en el seu número de comiat referint-se a l’educació femenina, ‘l’educació que

se’ns dóna avui no és la de fa trenta anys. Ara, és la que hauria d’ésser? Segurament, no.

Està generalitzada, vulgaritzada com caldria? Tampoc. Com tampoc no ho està la dels

homes’. Per a la Maria la cultura era a la vegada l’arma i l’objectiu del feminisme. Els

nombrosos articles que va escriure tractant en forma més o menys directa d’aquests temes

deixen veure l’amplitud del seu pensament en el camp de la cultura femenina, els

horitzons que abastava i la idea central de donar a la dona més coneixements i amb ells

armar-la millor per a la lluita per la vida, però, per damunt de tot, fer-la més dona, en la

més profunda, coratjosa i digna accepció del mot.»

Fragment de Maria Pi i Sunyer i el seu temps, de Carles Pi i Sunyer

BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES:

BIBLIOTECA FRANCESCA BONNEMAISON

Sant Pere Més Baix, 7

BIBLIOTECA BARCELONETA - LA FRATERNITAT

Comte de Santa Clara, 8-10

BIBLIOTECA SANT PAU I SANTA CREU

Hospital, 56

18

Recularem ara per Dagueria fins trobar el carrer Llibreteria i enfilarem cap a la plaça Sant

Jaume. En arribar a la plaça, veiem, a mà dreta, el carrer Paradís que seguirem fins a la

seu del Centre Excursionista de Catalunya (Paradís, 10). A l’entrada de l’edifici, una roda

de molí, incrustada a terra, indica el punt més alt del Mons Tàber, nom medieval que

designava el petit turó sobre el que s’edificà Barcino, la ciutat romana.

Entrarem ara al pati interior on s’amaguen les imponents columnes d’un dels vèrtex del

temple romà dedicat a August. A les golfes d’aquesta casa ja hi va tenir la seva primera

seu l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Fundada a Barcelona el 1876 per

Josep Fiter Inglés, Pau Gibert i Eudald Canivell, entre altres, els estatuts de la primera

associació excursionista proclamaven les intencions d’aquest petit grup: “fomentarem les

excursions per la nostra terra per fer que sigui degudament coneguda i estimada”. I,

certament, l’excursionisme hauria de jugar un important paper en el desvetllament modern

de Catalunya. La Renaixença, el moviment que impulsava l’interès per les ciències, les

lletres, l’art i el coneixement del país, es projectaria a través de diverses associacions i

institucions, i, de manera molt particular, a través de l’excursionisme. Molts dels

19

CIUTAT VELLA

«En Ramon es un jove de trenta anys, alt, moreno, barba negra mitj partida, maneras

dístingidas, cara simpática, carácter franch, després. [...] Se dedicava á l’arqueología, á

las ciencias naturals. Catalanista per convicció, era soci del Ateneu y Societats

d’Excursions, contribuhint ab entussiasme á tot lo que pogués realsar lo renaixement

polítich y literari de nostra estimada Catalunya.»

Fragment de Recorts d’un excursionista, de Carles Bosch de la Trinxeria

personatges famosos de l’època s’acostarien al moviment excursionista: Jacint Verdaguer,

poeta i gran excursionista que contribuí a fixar en la memòria col·lectiva les muntanyes

del Canigó i de Montserrat; Valentí Almirall, que s’esforçà per convertir aquell incipient

catalanisme cultural en un catalanisme polític; Àngel Guimerà, que va presentar la seva

candidatura com a secretari de la primera junta de l’Associació Catalanista d’Excursions

Científiques, i en sortí derrotat per un joveníssim Fiter Inglés; o Antoni Gaudí, que va

formar part de la junta directiva de la mateixa entitat sota la presidència de Josep

d’Agullol.

El 1878, com a escissió de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, es va crear

l’Associació Catalana d’Excursions, i entre “la Catalanista” i “la Catalana” es va establir

una forta competència fins que les dues institucions es van tornar a fusionar, l’any 1890,

per crear el Centre Excursionista de Catalunya.

Aquestes associacions, que entenien l’excursió com a eina d’estudi i coneixement, van

valorar des del començament la necessitat i la importància de crear biblioteques. Els

estatuts inicials de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques ja recollien el

propòsit de crear una biblioteca: “publicarem el resultat dels nostres treballs i crearem

una biblioteca, arxiu i museu”. El gruix dels gairebé tres mil cinc-cents volums del Fons

Antic de la biblioteca es van reunir durant els primers anys d’existència del centre. L’any

1905 ja es contabilitzen cinc mil documents i fou necessari ampliar la sala de lectura de

la biblioteca del carrer Llibreteria i acondicionar una hemeroteca al vestíbul.

Amb l’adveniment del modernisme, el moviment excursionista assumirà el seu paper

eminentment cultural i esportiu. Són els anys en què proliferen les “seccions” de tota

mena, a l’entorn de les quals es creen col·leccions bibliogràfiques ben diverses. Un

exemple en són els documents relacionats amb el folklore i la cultura popular d’arrel

catalana, que configuren una de les col·leccions més interessants de la biblioteca del

Centre Excursionista de Catalunya.

A més dels trenta-dos mil llibres que formen el seu fons, cal destacar l’existència d’un

enorme arxiu fotogràfic, inaugurat l’any 1909, i, què, avui, reuneix tres-centes trenta-vuit

mil imatges. Abans d’encaminar-nos cap a la següent parada del nostre itinerari,

assenyalarem la importància de la Cartoteca Històrica, formada per sis mil mapes, i del

fons de Muntanya, el més important de la seva temàtica a l’Estat espanyol, amb gairebé

dues-centes capçaleres i més de deu mil monografies.

METGES I NOTARIS

Tornem ara cap a la plaça Sant Jaume i enfilem el carrer Ferran fins a la Rambla.

Seguirem Rambla amunt fins trobar, a mà esquerra, el carrer del Carme on hi ha la seu de

la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (Carme, 47). Situada en el recinte que

comprèn els edificis de l’antic Hospital de la Santa Creu, l’Acadèmia es troba al que va

ser l’epicentre de l’activitat sanitària de Barcelona des de principis del segle XV fins ben

entrat el segle XX.

Creada l’any 1770, amb el nom d’Acadèmia Mèdico Pràctica, l’Acadèmia ha tingut al llarg

de la seva història més de tres-cents cinquanta membres numeraris, pràcticament la totalitat

de les grans personalitats de la medicina catalana. La seva seu actual, que havia donat

allotjament al Real Colegio de Cirugía de Barcelona (1760-1843) i després a la Facultat de

Medicina (1843-1906), és una de les peces més importants de l’arquitectura neoclàssica a

Barcelona i fou cedida a l’entitat en un acte solemne presidit pel rei Alfonso XIII, l’octubre

20

de 1929. Entre els professors que van fer aquí la seva tasca docent cal recordar els noms

de Pere Virgili, el gran reformador de l’ensenyament de la medicina al segle XVIII;

d’Antoni de Gimbernat, anatòmic de prestigi europeu en el seu temps; i de Santiago

Ramon y Cajal, catedràtic a Barcelona de 1887 a 1892, que va fer aquí les seves

recerques bàsiques sobre la neurona.

Entre el fons de la biblioteca de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, dedicat

principalment a la història de la medicina, destaquen els exemplars dels segles XV a

XVIII. Aquesta col·lecció de llibres antics va ser la primera, l’any 1986, que es va

catal·logar informàticament a Catalunya. Cal fer esment, també, de la col·lecció de

revistes de l’Acadèmia: des de les Memorias de la Real Academia Médico Práctica de

Barcelona, de l’any 1798, fins a la Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de

Catalunya, que es publica des de 1986. Abans de marxar procurarem visitar l’amfiteatre

anatòmic, de bellesa excepcional, dissenyat per Ventura Rodríguez. Aquesta gran sala

circular té, al centre, una taula giratòria de marbre blanc on es feien les operacions. Just

al davant de la porta de l’amfiteatre, podem veure una còpia de l’escultura del déu

Asclepi que es va trobar, el 1909, al jaciment grec d’Empúries, ben a prop d’on Caterina

Albert feia les seves excavacions.

Pugem ara pel carrer dels Àngels, tombem per Pintor Fortuny i seguim fins trobar, a mà

esquerra, el carrer del Notariat. Aquí hi ha la seu del Col·legi de Notaris (Notariat, 4) una

entitat fundada el 6 de maig de 1395 quan el rei Joan I signà un Privilegi que permetia

als notaris reunir-se, resoldre i reglamentar afers corporatius. La joia del Col·legi és l’Arxiu

Històric de Protocols, l’arxiu notarial més important del món després del de Gènova, que

conté, com deia Josep Pla, “la veritable història de la nostra societat”. I és que, els

protocols, són el testimoni escrit de l’activitat del notari com a fedatari, “el que dóna fe”,

en l’esfera contractual privada. Uns documents que permeten reconstruir els

esdeveniments d’una ciutat ja desapareguda i conèixer la vida privada dels seus habitants,

com podem comprovar llegint la novel·la El inventario d’Albert García Espuche, que ha

reconstruït el microclima de la Barcelona de 1714 a partir dels inventaris notarials.

Actualment, l’arxiu supera els cinquanta-cinc mil volums. En destaquem els registres més

antics, com el primer manual de Pere Portell de 1299, les Escrivanies, les Notaries

Foranes i la col·lecció de mil set-cents pergamins, ordenats en dues series dels segles XII

al XVII. A la sala de consulta trobareu, a més, una biblioteca formada per cinc mil

volums, especialitzats en història i arxivística, i una vuitantena de publicacions

periòdiques. La biblioteca és de lliure accés i disposa de servei de préstec. Per accedir a

l’arxiu cal acreditar-se com a investigador.

VALENTÍ ALMIRALL (1841 - 1904)

Nascut l’any 1841 fill d’un ric industrial, Valentí Almirall estudià la carrera de Dret i el

1868 s’afilià al partit demòcrata, el qual deixà, poc temps després, per ingressar al partit

federal. L’any 1868 participà en la preparació i en els fets de la Revolució de Setembre a

Barcelona i intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al

Principat. Va ser director de El Federalista i de El Estado Catalán, diari portaveu de les

opinions del federals barcelonins. El 1873 es traslladà a Madrid però, decebut pels

tripijocs dels parlamentaris, poc temps després retornà a Barcelona i s’incorporà

decididament al catalanisme. El 4 de maig de 1879, festa dels Jocs Florals a Barcelona,

21

inicià la publicació del primer diari en llengua catalana, El Diari Català. El 1880,

organitzà el I Congrés Catalanista i l’any 1885 participà activament en la redacció del

Memorial de Greuges. Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya.

El 1878, Almirall havia publicat dues novel·les polítiques: El Alma al diablo i Una

autoridad modelo i, l’any següent, ingressà com a soci a l’Associació Catalanista

d’Excursions Científiques i a l’Associació Catalana d’Excursions, nous símbols de

catalanitat i cultura. Durant més de deu anys, participà a nombroses activitats

excursionistes, pronuncià conferències i escriví articles als butlletins de les respectives

entitats. Va ser ferm partidari de la fusió de les dues associacions què, finalment, va tenir

lloc el 1890 amb la fundació del Centre Excursionista de Catalunya.

El 1881, Almirall trenca amb Pi i Margall i, amb l’objectiu de donar una dimensió política

al moviment catalanista, s’acosta al grup de La Renaixensa amb qui funda el Centre

Català. L’any 1886 fou designat president dels Jocs Florals de Barcelona, i publicà la seva

obra cabdal: Lo Catalanisme. Motius que’l llegitimen. Fonaments científichs y solucions

pràcticas.

El 1888 la polèmica entorn l’Exposició Universal de Barcelona va provocar una celebració

alternativa de la diada dels Jocs Florals. Contràriament a la convocatòria oficial feta per

l’alcaldia de Rius i Taulet, Valentí Almirall i Rossend Arús van organitzar un certamen amb

el suport de catalanistes d’esquerres i de lliurepensadors que va tenir lloc al Teatre

Novetats. Tres anys després, i seguint les darreres voluntats del seu amic, Almirall

començà a treballar en l’organització de la Biblioteca Pública Arús, que seria inaugurada

el 1895. Un any més tard, fou escollit president de l’Ateneu Barcelonès.

OBRA

Idea exacta de la Federación. La República Federal Española. Datos para su organización,

1873.

El Alma al diablo, 1878.

Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden, 1878.

La Casa de Caridad de Barcelona, 1879.

La Confederación suiza y la Unión americana. Estudio político comparativo, 1881.

El Tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883, 1883.

Los Estados Unidos de América. Estudio Político, 1884.

Lo Catalanisme. Motius que’l llegitimen. Fonaments científichs y solucions pràcticas,

1886.

Lo “Cobden Club”, 1886.

Poesia del Regionalisme, 1886.

Articles literaris, 1904.

SOBRE L’AUTOR I LA SEVA OBRA

FIGUERES, J. M. El primer Congrés Catalanista i Valentí Almirall. Materials per a l’estudi

dels orígens del catalanisme. Generalitat de Catalunya, 2004.

PICH i MITJANA, J. Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904).

EUMO, 2004.

PICH i MITJANA, J. Almirall i el Diari Català (1879-1881): l’inici del projecte politico-

ideològic del catalanisme progressista. EUMO, 2003.

22

FIGUERES, J. M. Valentí Almirall. Forjador del catalanisme polític. Generalitat de

Catalunya, 1990.

FIGUERES, J. M. Diari Català. El primer diari en llengua catalana. Institut d’Estudis

Catalans, 1990.

FIGUERES, J. M. Valentí Almirall. Thor, 1988.

FIGUERES, J. M. Articles polítics al Diari Català (1879-1881). La Magrana-Diputació de

Barcelona, 1984.

TEXTOS

TEXT 7

«Pasa la accion en la ciudad más castizamente española que puedan nuestros lectores

imaginarse.

Basta mirarla desde fuera. En el centro alzan su faz vetusta y carcomida las torres góticas

de la Catedral, con la que sinó en belleza, en mole, solo compite la plaza de los toros,

situada en uno de los extremos. Por encima de las azoteas y terrados se elevan

campanarios á docenas. Unas pocas chimeneas de vapor que se descubren, parece como

que rechazadas por los campanarios, han debido refugiarse en míseros arrabales.

Ni una sola cúpula, ni un obelisco, ni un solo cuerpo proeminente indica la existencia de

edificios públicos ó monumentos de carácter civil, y la razón es óbvia. Miéntras tuvimos

frailes con ellos nos bastaba y nos sobraba: luego que les despedimos, en sus conventos

hallaron cabida las instituciones que nacieron. Estaban nuestros conventos construidos

con tal arte, ó quizá es tal el arte de los españoles, que sus celdas, corredores y capillas

sirven hoy tanto para una sociedad de buen humor, como para cuartel de un regimiento: lo

mismo alojan una universidad, un ateneo ó una aduana, que las bestias de un escuadron

de caballería.

Las calles de la ciudad son estrechas y tortuosas como cuando las ciudades eran

fortalezas, y de trecho en trecho hay pequeños espacios vacíos que parecen pozos, á los

que se dá el nombre de plazas. Si no se ahoga ya oprimida por un cerco de piedra, débelo

á que una revolucion derribó sus murallas de la edad media. Si posee una calle bien

alineada aunque estrecha, ha de dar las gracias á otra revolucion que no pudo empero

llevar más allá sus proyectos de reforma por el respeto que á los interesados merece el

derecho sagrado de propiedad de los propietarios.

[...]

No hay en la ciudad memoria de una sola reforma llevada á cabo en tiempos normales. La

realización del mejor proyecto ó de la más insignificante mejor hay que aplazarla para la

revolución inmediata.

[...]

Si la ciudad no es ilustrada no es por falta de establecimientos que se llamen científicos.

[...] Hay un ateneo con pretensiones filosóficas, en el que puede discutirse todo,

absolutamente todo lo que ni directa ni indirectamente vulnere la religión y política

oficiales, con tal de que el criterio de los contrincantes no se separe un ápice del que

marca el obispo en sus pastorales. Hay sociedades de amigos del país, de la instrucción,

de S. José, de la Virgen, de la comarca y de todo lo que puede uno decirse amigo en

público: hay academias de medicina, de derecho, de administración: hay otra infinidad de

centros que se dicen ilustrados, y toda esa balumba e instituciones sirve perfectamente al

23

objeto de dar á sus miembros influyentes respetabilidad insdiscutible y al de celebrar

anualmente una inauguración pomposa.

[...]

La ciudad es animada, pues que todos pasan el día en la calle, y es populosa además.

Tiene quizá los cien mil habitantes que reza la estadística, quizá los ciento cincuenta mil

que dicen sus moradores con orgullo: que eso de sumar la población de una ciudad, es

empresa muy superior á las fuerzas de los oficinistas españoles, que no han conseguido

todavía contarse á sí mismos. Se halla situada en la costa y aún se precia de puerto de

mar, sin duda porque tiene unos pedazos de escolleras, que empezadas hace tres siglos

por los penados del presidio dirigidos por un canónigo, podrán quizá servir para la carga y

descarga de los buques de nuestros nietos.

[...]

No se sonrían nuestros lectores si les decimos que la ciudad presume de adelantada. El

que dude de que tenga derecho á ello, no tiene que hacer más que compararla con la en

que vive, si, como es de suponer, vive en una de las españolas.»

Fragment de El Alma al diablo, de Valentí Almirall

TEXT 8

«Tenim al davant la fotografia dolçament subjugadora dels entusiastes minyons que

s’atribuïren el títol de ‘socis fundadors de l’Associació Catalanista d’Excursions

Científiques’, en la reunió fundacional del 3 de desembre de 1876.

[...]

El retrat, que s’ha vingut publicant amb tots el honors com el dels progenitors de la

primera associació excursionista de Catalunya, resulta ser a la vegada el dels sis primers

dissidents i potser diríem millor el dels sis primers moralment expulsats.

Amb tot, la inefable fotografia constituirà sempre un document evocador.

[...]

En el gravat veiem Josep Fité assegut en el centre, com correspon a qui fou ungit

president, emparat de l’aire professional que li proporcionen les ulleres, amb el rostre

intel·ligent abatut damunt d’un vell escrit. Sembla llegir-lo a folgana del beatífic Eudald

Canibell, que és l’únic que seu a terra. Pau Gibert, amb la seva abundosa barbassa negra,

està agavellat prenent apunts del natural. Ramon Arnet ofereix càndidament la flor d’un all

de bruixa amb l’escreix d’una lliçó de botànica a Marcel·lí Ambròs, el qual , amb les

parpelles i les pestanyes abatudes, mira la flor amb l’ull acalat, mentre Ricard Padrós,

amb els llavis entreoberts, en alt l’arc de les celles, projecta el seu esguard intel·ligent i

arran, potser una mica interrogatiu i somniador, enllà de la boina de J. Fité i de l’objectiu

de la màquina fotogràfica, vers la llunyania i l’incert futur.

[...]

Cap paisatge concret no aireja la fotografia. Al fons, una decoració esvaïda, apenes

desdibuixa pàl·lidament en un vèrtex, les branques d’un arbre. A terra, una catifa, que tal

vegada vol simular l’herba fresca d’un prat, fa de coixí de les cames de Canibell. [...] Em

sembla que, si els hagués estat donat d’escollir un teló de fons del seu gust, no haurien

pas triat la representació de cap indret aspre de muntanya, ni les vores de cap rierol en

folla llibertat, sinó que els hauria abellit un temple mig enrunat o qualsevol altre deixalla

arqueològica que s’aplomés fúnebrement damunt les seves testes.

24

[...]

Quinze dies després de l’anada pre-fundacional a Montgat, concretament el 10 de

desembre de 1876, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques celebrava la primera

excursió com a entitat constituïda, a Pedralbes.

[...]

Sense ben bé adonar-se’n, Fité trencava els motlles didàctics convencionals en fer les

seves efusives explicacions d’arqueologia i d’història davant dels mateixos monuments

arqueològics. Hauria pogut esdevenir un erudit o un arqueòleg més, encara que ni en una

cosa ni en l’altra no deixà gens de rastre. Però la pensada de portar l’estol de companys

d’un indret a un altre, sense que cap d’ells no excel·lís tampoc a produir res de

transcendent, constituí una innovació que sí que era transcendent, puix creà

l’excursionisme científic. No són els seus coneixements ni la investigació, allò que ens

farà recordar el nom de tots plegats, sinò la forma en què es valgué Fité per fer compartir

les seves aficions a uns contemporanis més inexperts que no pas ell. Potser ni hi havia

novetat en anar a treure dibuixos i calcs d’objectes remarcables, però sí que n’hi havia a

fer-ho acompanyar d’unes informacions donades ‘in situ’ i realitzar-ho d’una manera

sistemàtica i ordenada i amb fins i objectius més que res socials.»

Fragment de Els primers excursionistes, de Josep Iglésies

TEXT 9

«Desde hace cuarenta y seis años, Lentisclà es escribano público de Barcelona por las

autoridades apostólicas y por la del Rey Nuestro Señor, pero sin ánimo de ofensa ni

menoscabo de obediencia ha creído en todo ese tiempo que el de notario es un arte que

conviene heredar y aprender del padre. Hacia los veinticinco años de edad, los varones de

la familia Lentisclà empiezan a ejercer de notarios, tras haber aprendido como escribientes

y superado el examen que corresponde. Cinco lustros después de venir al mundo en la

calle Belloch, en el año de la Natividad de Nuestro Señor de 1639, le llegó también esa

hora a Francesc Lentisclà. Llevaba ya casado algún tiempo, y es muy probable que a todo

aquel conjunto de autoridades, merced a cuya gracia podría ejercer como notario, le

reconfortara pensar que el sosiego marital contribuiría a la eficacia del arte. El recién

estrenado notario tenía la nueva morada, ya como cabeza de familia, en la calle Gensana,

no muy lejos de la paterna, y la notaría, separada de la residencia, frente a la Llotja de

Mar. Se dirá que no es corriente para un notario disponer habitación y trabajo en casas

distintas, pero el joven había decidido con buen criterio que no estaba de más acercarse a

los negocios sin esperar a que los negocios se decidiesen a llegar hasta él.

[...]

Aunque ya hubiese prendido bien en Tortosa, la peste no tenía prisa por llegar a

Barcelona, quizá pensando que de aquí no había de moverse la gente, y así se demoró un

año. El 10 de enero de 1651 se dio el primer caso sospechoso en la ciudad y fue en la

calle Nou, que es sitio elegido con coherencia para que empiece algo nuevo aunque sea

para mal. Ese mismo día, escandalizó al vecindario de la Rambla el estudiante de filosofía

Joan Massanet, natural de Torroella de Montgrí. Estando el joven en las necesarias de los

Estudis Generals, empezó a quejarse de que tenía algo que le producía penas y saliéndose

a la Rambla comenzó el aspirante a filósofo a chillar en voz muy alta, diciendo que estaba

contagiado y se subió entonces a la muralla y desde el púlpito improvisado se dirigió a los

25

congregados afirmando que ya se encontraba bien, quizá fuese por la mayor altura. Pero,

para las autoridades, ya había realizado el daño el estudiante, estando como estaba en

secreto el asunto de la peste, y la ciudad juzgó al joven por atemorizar a la gente, pues,

pese a que todo el mundo había oído que el contagio avanzaba, los que mandan quieren

siempre ocultar las verdades tanto tiempo como puedan, que en ello les va casi siempre el

cargo y algunas veces la vida. Se mantuvo todavía un tiempo la farsa y, en el mes de

febrero de aquel año nefasto de 1651, todavía los médicos de la ciudad negaban que

hubiera peste en Barcelona, culpando a la mala nutrición de algunas de las muertes que

tenían lugar. A los primeros apestados pobres se los llevaron al convento de Jesús, fuera

de la muralla, convertido en morbería, y los primeros ricos que se contagiaron fueron

acomodados en San Agustín y San Francisco de Paula, que eran lugares más dignos, pues

hasta en cuestiones de peste convienen las diferencias.

[...]

Son siempre los ricos quienes primero se enteran de lo que ocurre en la ciudad, sea lo

bueno sea lo malo, y son ellos quienes pueden actuar en consecuencia con la máxima

presteza. Sabe todo el mundo que, una vez declarada la peste en un lugar la conducta

más prudente es poner tierra de por medio tan rápido como se pueda. No le costó nada a

Lentisclà imaginar, cuando empezó el contagio, adónde irían a parar los muchos ricos que

conocía, pues casi todos tenían una torre no lejos de Barcelona. Francesc Vidal, del

Consejo Real, se mudaría a su casa de Sant Esteve de Cervelló, en la que había hecho

obras de mejoras corriendo el año de 1649. El ciudadano honrado Joan Planas se

refugiaría en la torre de Santa Coloma de Gramenet, cuya bodega se había enriquecido

hacía poco con dos nuevas botas de madera de roble. El rico mercador Ramon Roger se

desplazaría raudo a Sant Andreu del Palomar, a la casa que, como muchas otras, había

sido reacondicionada en los años de la guerra anteriores a la peste. Y así Lentisclà, de ser

ése su cometido, hubiera podido dejar bien marcados los caminos que habían de llevar a

muchos de los poderosos de la ciudad hasta sus cercanas posesiones, y ello no habría

sido cosa inútil, puesto que debiendo quedarse los criados en las casas principales de

Barcelona, sin su ayuda quizá se perderían los señores en el trayecto hacia las torres.

Fragment de El inventario, d’Albert García Espuche

BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES:

BIBLIOTECA SANT PAU I SANTA CREU

Hospital, 56

BIBLIOTECA FRANCESCA BONNEMAISON

Sant Pere Més Baix, 7

BIBLIOTECA BARCELONETA - LA FRATERNITAT

Comte de Santa Clara, 8-10

26