PERE CLAVER,ESCLAU DELS ESCLAUS

Pedro Trigo, sj.

InTroduccIó ..................................................................................................................

1.VIda I fonTs ...............................................................................................................

2. aPosTolaT de sanT Pere claVer .....................................................................

3. dedIcacIó als malalTs ........................................................................................

4. aTencIó ToTal als Presos I condemnaTs a morT ......................................

5. la fonT del seu aPosTolaT ................................................................................

10

5

3

22

29

33

Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA - Roger de Llúria, 13 - 08010 Barcelona Tel: 93 317 23 38 - info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netISBN: 978-84-9730-314-9 - ISSN: 2014-6531 - ISSN (ed. virtual): 2014-6558Depòsit Legal: B-4.059-2013 - Imprimeix: Edicions Rondas S.L.Maig 2013

La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ,titularitat de la Fundació Lluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i per man-tenir-lo informat de les nostres activitats. Pot exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposiciódirigint-se per escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

Pedro Trigo, sj., és professor de Teologia a l’Institut de Teologia per a religiosos, Facultatde Teologia de la UCAB (Caracas - Veneçuela). Viu a una zona popular i acompanya co mu -nitats cristianes de base.

Aquest any se celebra el 125 aniversari de la canonització per Lleó XIII dePere Claver, jesuïta català nascut a Verdú (Lleida). Ens ha semblat inte-ressant publicar aquest estudi, a la vegada profund i crític, sobre l’ampliapostolat que realitzà Pere Claver amb els seus estimats negres esclaus.Va destinat a totes aquelles persones que desitgin conèixer millor aquestsant i la seva manera d’evangelitzar ben allunyada del que avui seria unprograma de catequesi. L’article va ser publicat a la Revista Latinoame -ricana de Teología (2004).

INTRODUCCIÓ

Pere Claver és un cas extrem de solidaritat, tant pel que realitzà comper la perspectiva des de la qual la dugué a terme. Trenta-vuit anysdedicat en cos i ànima als esclaus, al port de Cartagena, en un graualtíssim d’eficiència i satisfacció dels destinataris, és viure una vidaentregada fins a l’extrem. Però més encara és viure-la «des del reversde la història», és a dir, fent-se tot ell als esclaus. Pere Claver s’expro-pià ell mateix per pertànyer a aquells que havien estat expropiats de totdret, també del dret de disposar de si mateixos.

La legitimitat de l’esclavatge, en una societat cristiana, restava protegi-da per la distinció entre ànima i cos. L’ànima dels esclaus continuavaessent lliure i pertanyia a Déu; el cos, és a dir, la força motriu del tre-ball, n’era aliena, ja que pertanyia a l’amo. Aquesta separació, literal-ment diabòlica, es manifestava com a tal pel dualisme de la cristiandat,aguditzat en el postridentí. Per tal de pertànyer als esclaus, Claver mor-tificà el seu cos per viure gairebé de forma exclusiva com a símbolesplèndid de l’amor que Déu els tenia. Difícilment trobarem un sant quehagi negat tant el seu cos i ben segur que no n’hi haurà cap altre quehagi abraçat i amanyagat tanta gent i amb tant d’amor.

La relació entre solidaritat i cos és un tema crucial en l’època postmo-derna; oi més, és un avenç pel que fa a la modernitat. El respecte alcos és una actitud bàsica dels nostres temps. El cristianisme, des de laseva irrenunciable perspectiva de la creació, assumeix aquesta pers-pectiva, però dialogant-la. El cas de Claver, des d’una altra època, sensdubte, pot projectar força llum sobre la manera d’encarar vitalmentaquest tema, a partir del seguiment de Jesús de Natzaret.

3

1. VIDA I FONTS

Claver neix a Verdú (Lleida), el 1580. Després d’estudiar en el seupoble natal, és enviat pels seus pares a Barcelona, on en els EstudisGenerals va cursar quatre anys de gramàtica i un de retòrica.

5

1.1. Esbós biogràficel 1602 ingressa a la companyia deJesús. Va fer el noviciat a Tarragonaamb extraordinàries mostres de fervor.d’allí és enviat a Girona, on estudia unany d’humanitats, i el 1605 a mallorca,per estudiar-hi filosofia. aquí, en elcol·legi de monti-sion, s’esdevé un fetessencial en la seva vida: la trobadaamb el germà alfons rodríguez, unancià que feia molts anys que feia derecepcionista. el superior li permet depoder parlar amb el germà un quartd’hora diari. l’ancià li inculca la devo-ció, la humilitat i la mortificació, tantcom la vocació missionera. li lliura un

quadern d’apunts espirituals, que cla -ver llegeix assíduament al llarg de laseva vida i que, en emmalaltir, llegà,amb el permís del general, al noviciatde Tunja.

a finals de 1608 retorna a la Penín -sula, després d’haver sol·licitat l’anadaa les missions. efectivament, el 1610,quan començava el segon any de teo -logia, és enviat a amèrica. És significa-tiu que s’embarqui sol, en una petitanau amb poques condicions de nave -gabilitat, però arriba a cartagena sa iestalvi. d’allí l’envien a Bogotà perestudiar-hi teologia, en el trienni 1612-1615, que culmina amb èxit juntament

amb l’examen ad gradum. en els sevesexèquies, el vicari general de la diòceside cartagena, sede vacante, donà untestimoni molt laudatori dels temps enquè ambdós havien estudiat junts, re -marcant especialment la seva in tel·li -gència i integritat.

aquell mateix any –1615– fou des-tinat a cartagena, on l’any següent rebél’orde sacerdotal. s’inicià en el treballentre els esclaus amb el P. alfons desandoval, que l’any 1617 era reclamatal Perú, fins al 1620; així recaigué tot elpes sobre el novell sacerdot Pere cla -ver. sandoval treballava a cartagena en l’apostolat dels negres des del 1605i hi perseverà fins a la mort, el 1652. en 1623 va concloure el seu tractat Deinstauranda aethiopum salute, l’únictractat sistemàtic sobre l’evangelitzaciódels negres, inspirat en el De procuran-da indorum salute d’acosta. Hi desta-quen alhora l’erudició i la capacitat devisualitzar situacions i sistematitzarexperièn cies. claver el va tenir com amestre, i seguí els seus mètodes i el seuesperit, però d’una manera molt per -sonal. l’a bril del 1622 claver va fer la professió solemne, i després de laseva rúbrica, en la fórmula hi estampàla frase que definia la seva vida: PetrusClaver, aethiopum semper servus («Pe -re claver, esclau dels esclaus negres persempre»).

diu astráin, en el seu esbós biogrà-fic, que els jesuïtes «el miraven com unpobre home que no servia per a res mésque per a allò que estava fent: és a dir,per a catequitzar els negres salvatgesque desembarcaven a cartagena i queeren distribuïts després per altres partsd’amè ri ca». confirma la seva aprecia-

ció, entre altres dades, amb els informessecrets que els superiors enviaven aroma. el de 1616 deia així: «P. Pereclaver: Intel·ligència mitjana, judicimenys que mitjà, prudència escassa,experiència en negocis curta, aprofita-ment en lletres mitjà, talent: serveix pera predicar i tractar amb indis». en els de1642 diu l’historiador: «la intel·ligèn-cia, el judici, la prudència i l’experièn-cia porten sempre el qualificatiu de“mediocre”; només destaca com a in -signe en el mi nisteri de catequitzar elsnegres. en el catàleg de 1649 varienpoc les qualificacions, amb la diferèn-cia que la in tel·li gència és bona i la pru-dència escassa, “exigua”». És un fetque mai no va ser proposat com a supe-rior, ni mai se li va consultar res, i méstenint en compte que hi havia escasse-tat de sacerdots pro fessos i, per tant, desuperiors. l’únic càrrec que exerceix, amés de la dedicació als ne gres, és el deprefecte (encarregat) del temple.

fa pensar per què era tan poc esti-mada una persona tan notable permolts motius. una mica hi devia con-tribuir l’enginy que tenia per a ocultarels seus dons i rebaixar-se sempre. Perbé que aquest hauria d’haver estat mésaviat un motiu d’estimació, en unaèpoca en què tants ambicionaven elscàrrecs i la professió solemne. en aquestcontext, és una dada significativa de laseva actitud la carta que dirigí al gene-ral, suplicant-li que no li donessin capgrau, sinó que el mantinguessin ambels vots del bienni, després del novi-ciat. el general respongué que s’edifi-cava de la seva proposta, però que esmantingués indiferent al que determi-nés la companyia.

6

diuen que era mediocre en els ne -go cis; però en l’assumpte dels esclaus iamb la logística tan complexa que re -queria, s’ho manegà perfectament bé;cosa que també podem dir de l’atencióa la leproseria o a l’organització de laQuaresma i la Pasqua. Per a ell era fo -na mental, per exemple, disposar d’in-tèrprets per a cada llengua, si bé constaque parlava la llengua comuna d’ango -la. degué trobar dificultats per dispo-sar-ne de manera estable i, per això, el1626 va recórrer al general perquè se’nconcertessin exclusivament per a aques -ta missió. el general respongué el 1628donant-li un suport entusiasta i encar -regant al provincial que els vuit esclausque requeria claver fossin dedicats ex -clusivament al seu servei.

crec que la clau del problema es -taria en el judici o la prudència. Per a nopocs jesuïtes, i entre ells els superiors,la seva carència en aquest punt crucialera tan greu que el feia no apte per a lacompanyia. aquesta discussió ens in -trodueix en l’entranya del ministeri declaver. Però això ho deixarem per al fi -nal, després d’haver aportat els ele-ments que estan en joc.

acabarem l’esbós de la seva vidadient que emmalaltí d’una epidèmiamor tífera que hi hagué a la ciutat l’any1651. en retornar de la missió que em -prenia cada any, per Pasqua, a les hisen-des (finques rurals), li sobrevingué unatremolor a les mans i als peus que al capde poc temps li impedí dir missa i, finsi tot, mantenir-se dret. això no obstant,amb l’ajuda dels seus fidels intèrprets,continuà com pogué assistint els lepro-sos i altres ministeris fins a la mort,l’any 1654. malalt, al llit, tingué l’ale-

gria d’es coltar el relat de la vida del seumes tre, el germà alfons rodríguez, es -crit per francesc colí, el 1652. el seufuneral esdevingué una veritable apo-teosi.

1.2. Característiques de les fontsestudiarem Pere claver a partir de lesactes dels processos de beatificació icanonització. l’estudi serà, doncs, unaanàlisi de textos, emmarcats en l’èpocade decadència espanyola i de consoli-dació de l’amèrica hispànica, criolla.l’ambient cultural ve representat pelbar roc americà, que expressa, sobretot,sensibilitat. l’ambient religiós és l’a-mericà posttridentí i, dins d’aquest, el dela pietat popular barroca, com passavaen la companyia de Jesús, tal com hohavia configurat el general aqua vi va:expressió extrema i destacada de lacontrareforma.

cal tenir en compte, en qualsevolmaterial d’aquesta índole, que les pre-guntes que surten en les actes configu-ren un prototipus de santedat que fun-ciona com a paràmetre. això significaque els qui donen testimoni (i en donenperquè creuen en la santedat d’aquestapersona) han de demostrar que compleixels requisits de la santa seu per a de cla -rar santa una persona. si els fos per mèsde testimoniar lliurement, sortiria a lallum tant allò que els sobtà de la perso-na com el seu propi paradigma de san-tedat. d’aquesta manera, en canvi, hand’acceptar el model proposat i, se gonsaquest model, qualificar la persona.

això suposa un desplaçament deparadigmes i, des d’aquest esquema, lahistòria no és reveladora del que en una

7

època determinada és el seguiment in -condicional de crist, sinó confirmacióque hi ha exemples dels prototipus esta-blerts per la santa seu. la novetat del’esperit resta enfosquida, l’adequaciódel seguiment no és tal, perquè es tancaentre parèntesis la novetat de la històriai la del seguidor de crist. Tanmateix,mal grat la rigidesa de l’esquema, no hipot deixar d’exel·lir l’autenticitat delsant, si de debò ho és, i això és més no -ta ble quan menys rígid és el qüestionari.

en el cas de Pere claver això resul-ta molt evident: hi ha preguntes sobreles quals els testimonis amb prou feinesdiuen alguna cosa, o ho diuen de mane-ra genèrica i, fins i tot, forçada, mentreque en d’altres, els testimonis s’espla-ien. a més a més, el contingut és moltconcret i transmet la profunda emocióque el sant hi deixà.

l’altre problema –sobre el materiald’aquesta índole– és que no dóna peuper a rastrejar el procés de la persona,és a dir, com ha arribat a aquesta pleni-tud cristiana, ja que el procés és a partirde l’estat de santedat. en el cas de cla -ver, els testimonis són tots de car ta genai parlen d’ell des dels seus trenta-sisanys d’edat endavant, quan ja era sacer-dot, dedicat a l’únic ministeri que exer-cí al llarg de la seva vida.

això no sols impedeix l’anàlisigenètica, sinó també l’estructural. atèsque els testimonis han de cenyir-se alqüestionari previ, aquest toca qüestionsen les quals el sant no excel·lia, bar -rejades amb d’altres en què sí que ex -cel·lia. d’aquesta manera resulta extra-ordinàriament dificultós veure els eixosestructurals de la seva vida i la figuraque aquesta vida afaiçona. no solament

això: fins la descripció del seu ministe-ri i d’esdeveniments rellevants no sónrecollits en la seva integritat pluridi-mensional, sinó que s’hi torna una ve -gada i una altra, i cada cop des d’unavirtut del sant: el seu desig de propagarla fe, la caritat envers el proïsme, l’a-tenció als malalts, la mortificació…

1.3. El testimoni del germàNicolàs Gonzálezen particular, caldria esmentar la màdel germà nicolás González, que cone-gué el sant durant més de vint-i-set anys,cinc abans d’ingressar a la com panyia i vint-i-dos de religiós. com a sagristàde l’església –quan Pere claver n’era elresponsable–, i va ser l’acompanyantpermanent del sant. segons la «regladel company», un jesuïta no podia sor-tir sol de casa. I en aquest cas, l’encar-regat d’acompanyar el sant era ordi -nàriament el germà González. aquestprofessava un gran afecte i admiració aPere claver, ex pressat d’una manera cla -ra en diverses ocasions. al seu torn, elsant li tenia plena confiança.

el seu testimoni és tan ampli queocupa 130 fullets en el lligall original i,a més, no s’ajusta a la mera descripcióde la persona de claver, ans demostraque havia comprès tant la lògica iestructura dels seus ministeris com elsmòbils més íntims del subjecte. Peraixò, ell és la base per a qualsevol vidaque s’escrigui sobre Pere claver. ende -més, podem deduir que va influir en eltestimoni dels intèrprets negres. aixòno significa de cap manera que induísel seu testimoni, ja que ells professavenal sant un afecte personalíssim i una

8

extrema veneració, i, al mateix temps,dominaven el seu ofici; però sí quepodia influir el testimoni, ordenant-lo idonant-li forma.

a sobre, el germà nicolás Gonzálezva actuar en l’última part del procéscom a procurador de la causa. el seutestimoni és molt consistent i convin-cent, perquè no tan sols ofereix uncabal impressionant de dades, sinó queles comprèn i interpreta de forma con-tundent, de tal manera que en sorgeix lafigura viva del sant i, més que més, elmisteri de la seva vida. Que el seu tes-timoni és convincent ho proven lesnombroses dades complementàries i lesapreciacions de persones independentsi autoritzades, que embelleixen el qua-dre, configurat pel germà, però sensecanviar mai la clau de la seva vida.

1.4. Altres testimonisels testimonis són molt variats, tantd’homes com de dones de totes lesedats, estats de vida, condicions socials,races i cultures. formen un conjunt elsgermans jesuïtes (coadjutors) que vis-queren amb ell i els seus esclaus negresintèrprets: són els col·laboradors per-manents del seu apostolat, testimoniscons tants i íntims de la seva vida. unaltre conjunt és el de devots i devotesde la companyia de cartagena, que eltracten de forma familiar. d’entre ellsso bre surten els devots i devotes parti-culars del sant que li sol·licitaven ajudaespiritual i que, al mateix temps, l’aju-daven assíduament en l’apostolat ambels ne gres i malalts. un altre conjuntassenya lat és el dels religiosos de sant

Joan de déu i d’altres persones lligadesals hospitals que el tractaren molt enaquest ambient. un altre, amb una pers-pectiva molt concreta, són els veïns decarta ge na, principalment sacerdots ireligiosos d’altres ordes, les autoritats,els nascuts allí, que el conegueren desde petits i molta gent del poble: malaltsi pobres, habitualment ajudats pel santi als quals recorria perquè ajudessin elsaltres.

una absència, significativa en ex -trem, són els pares jesuïtes (sacerdots).en les actes no n’apareix cap, sigui per-què no testificaren, sigui perquè la tra-ductora (una historiadora italiana) nojutjà rellevant res del que digueren i, defet, no tradueix tots els testimonis perno allargar el text ni fer-lo reiteratiu.Potser, per pal·liar aquesta absènciaescandalosa, el traductor oficial al llatí ia l’italià anomena reverends pares elsgermans jesuïtes que testifiquen. un fetque, en part, explica aquesta omissió tansorprenent és que en la pesta que hi ha -gué tres anys abans de la mort del sant,van morir nou jesuïtes del col·le gi decartagena. a més, caldria esmentar elpare diego ramírez fariña, al qüestio-nari del qual fan referència constant-ment els testimonis. aquest jesuïta foudestinat al col·legi per continuar l’apos-tolat del sant, quinze dies abans de la se -va mort. claver, ja molt malalt, s’emo-cionà amb aquesta notícia, tant, que esposà a besar-li els peus i el va recoma-nar a una devota seva com a confessor.així, doncs, si bé indirectament, aquestpare sí que hi intervingué, testificantque el tenia per sant. Insistim dient quegairebé no va conviure amb ell.

9

2.1. Dedicació a la salvació integral dels negres

Voldria insistir que, en el seu cas, aques-ta consagració és un document persona-líssim: pretén ser l’expressió cabdal del’opció fonamental presa després d’unllarg procés d’alliberament de la sevallibertat per oferir-la a la voluntat dedéu. no li va semblar suficient la fór-mula dels vots per a expressar aquestaconsagració personal i hi afegí el mésgenuí i autèntic, on afluïa tota la resta:la seva entrega als negres.

aquesta entrega fou copsada i vis-cuda com una expropiació de si mateixi una pertinença a ells. aquesta perti-nença donà sortides i contingut a la se-va vida, la salvà, la madurà i, a sobre,

omplí de vida altres vides: fou fecunda.Però, no ho oblidem: fou una consagra-ció religiosa, formà part de la seva con-sagració a déu. Per a claver, això nosignificava cap mediatització, ja que,per a ell, era obvi que el bé dels negresera la seva salvació integral: la vida defills i filles de déu que implicava una vi-da cristiana i profitosa, viscuda amb sa-lut i respecte.

així, doncs, per a claver estimar elsnegres –o voler ajudar-los– i desitjar laseva salvació, no era de cap manera undilema, sinó una mateixa cosa, perquè lasalvació que propugnava no era imper-sonal, sinó personalitzada, si bé ambelements objectius, com l’aprenentatgede la doctrina cristiana, el baptisme, laconfessió, la missa i la vida cristiana. el

10

2. APOSTOLAT DE SANT PERE CLAVER

A partir dels testimonis que posseïm, resta clar que la clau de la vidade Claver és el lliurament als negres com a expressió de la seva con-sagració a Déu. Efectivament, en la fórmula de la professió va escriureque es dedicava a la salvació dels negres, que es feia esclau delsesclaus negres per sempre.

nucli, però, era l’oració, la relació per-sonal amb déu, amb Jesús, amb laVerge, els sants i la vida que d’aquí enbrollava. Tampoc no hi havia cap dico-tomia, perquè cercà la salvació dels es-claus negres a través d’una relació tanpersonal, que tots els testimonis subrat-llen que els estimava i els tractava comsi fossin la seva família, germans i fills.

Per tant, en la nostra anàlisi, partiremd’aquest apostolat, tant amb els que desembarquen provinents de l’Àfrica isón venuts o transportats cap al sud, comamb els que viuen a la ciutat de car ta -gena, a les hisendes de la costa i els rius.

2.2. Apostolat amb els negres«bozales» (Negres trets del seupaís)2.2.1. Acollida i primeres atencionsals que arribavencom a marc, la referència obligada és eldocument De instauranda Aethiopumsalute, del seu mestre i company lluísde sandoval, mort dos anys abans queell, després de quaranta anys de minis-teri amb els negres, a cartagena. des -criu de forma minuciosa la captura delsesclaus, la travessia, l’estat en què arri-ben a cartagena i la seva comercialitza-ció. són descripcions esgarrifoses. elstestimonis les afirmen copiosament referint-se a la manera com arriben els negres i com són posats en quarantena.deduïm dels testimonis que en cada re-mesa sempre hi havia un grup de malaltsa causa de les condicions de la travessia,sense que ningú se’n preocupés. el tan-cament en les bodegues del vaixell, lahumitat, l’amuntegament, la immobili-tat, la mala alimentació, els excrements

acumulats portaven a contreure malal-ties contagioses, tant de la pell i de lacarn (nafres infectades i tumors), com de les vies digestives i respiratòries. enaquestes condicions, la fetor havia de ser absolutament insuportable. els testi-monis abunden en les nafres, pus i lacarn caiguda a trossos, a més de les diar-rees freqüents. la fortor i la por del con-tagi aïllaven els malalts. a les cases onvivien en quarantena, els mantenien sen-se atenció mèdica, nus i sense cap me-sura profilàctica.

sandoval parla minuciosament delque fa referència a la manera de cate-quitzar-los i d’administrar-los el baptis-me i, particularment, la dedicació delsjesuïtes en aquest ministeri. en el text,els testimonis que descriuen l’apostolatde claver, en aquestes primeres setma-nes, estan distribuïts en diverses pre-guntes. la primera, sobre l’administra-ció del baptisme i instrucció als negresinfidels, la segona, sobre el zel per la salvació de les ànimes, la tercera, sobrela caritat amb els malalts i, la quarta, sobre la caritat.

Quan es difonia la notícia de l’arri-bada d’un vaixell, Pere claver la rebiaamb tanta joia que oferia misses a favordel qui ho anunciava. d’aquesta mane-ra, els primers coneixedors de la novas’afanyaven a comunicar-la al sant, de-lerosos que els fossin aplicades les mis-ses. Investigava la seva procedència iaconseguia intèrprets si no en tenia; finsi tot, manava que en busquessin fora dela ciutat, pagant-los el que demanessinells i els seus amos. amb el temps acon-seguí un cos complet d’intèrprets, unsdivuit, i no pocs de plurilingües. re -collia almoines entre els seus devots i,

11

amb els intèrprets, anava al mercat acomprar-los regals, i amb ells es dirigiaen barca cap als vaixells.

en arribar, els donava la benvinguda–mitjançant els intèrprets– abraçant-losi acariciant-los individualment. els deiaque estava allí com a pare de tots. Insis -tia que no venien a ser assassinats, sinóa servir-se d’ells, i que si es comporta-ven bé, serien ben tractats. s’esplaiavaen aquests raonaments i en aquestesproves d’amistat, perquè –tal com con-firmen abundants testimonis– a la sevaterra els feien creure que els matarienper treure’ls el greix i pintar els vaixellsamb la seva sang. aquesta és la causaperquè arribessin desesperats i es dei-xessin morir de fam o es tiressin al mar.els insistia que déu els havia portat perquè el coneguessin i per fer-los fillsseus.

esbrinava si hi havia malalts greus onounats en perill, s’hi atansava netejant-los, alleugerint-los amb el que haviaportat a propòsit i oferint-los llamina-dures i beguda. acabat, els preguntavasi havien rebut el baptisme. si no l’ha-vien rebut, es posava a preparar-los–mitjançant els intèrprets– de la millormanera possible i, amb la solemnitatque requeria el cas, els batejava. als jabatejats, els instruïa. a tots els ungiaamb els sants olis.

I tornava a parlar al conjunt de ne-gres del vaixell amb mostres de granafecte. demanava als capitans i alsamos que desembarquessin primer elsmalalts, i ell i els intèrprets els ajudavenperquè sofrissin el mínim possible en eltrasllat. Quan desembarcaven, ordenavanovament als intèrprets que els dones-sin la benvinguda amb els regals i els as-

seguressin companyia i ajuda. Quan ja,d’edat avançada, empitjorà la seva sa-lut, els superiors li prohibiren d’anar alsvaixells; llavors enviava els intèrpretsamb aquestes recomanacions i ell sortiaa rebre’ls al moll. s’assegurava que fos-sin transportats amb cura i ell mateix elsajudava.

Quan es trobaven en els departa-ments que els havia reservat, repetia elmateix: abraçar-los, consolar-los i dis-tribuir-los regals. consumia molt detemps cada dia amb els malalts, assis-tint-los personalment. Tots els testimo-nis ponderen que ho feia com si fossinde la seva família, amb amor i delica-desa, summa paciència i eficàcia. nodonava mai la impressió que s’estavamortificant, si bé els intèrprets, s’esta-ven al costat dels malats només per res-pecte a ell. Tots insisteixen que es mos-trava impassible, de bronze, com si nofos d’aquest món; ja que semblava queno l’afectaven ni l’aspecte repugnant, nila fetor, ni les malalties contagioses.remarquen que el rostre se li transfigu-rava de tant d’afecte i plaer. També in-sisteixen en l’atenció envers els intèr-prets i acompanyants perquè no escontagiessin. no aguantava que els ma-lalts no suportessin la seva pròpia for-tor; i feia infusions d’herbes aromàti-ques abrigant el malalt amb el seumantell perquè l’impregnés més l’aro-ma. era destre en remeis; així que no tansols demostrava una gran voluntat, sinótambé eficàcia en el servei.

no resulta fàcil de captar el senti-ment dels negres. alguns intèrprets di-uen que els esclaus havien arribat ambuna defallença vital angoixosa, i quel’activitat del pare els havia guanyat per

12

sempre. els havien capturat violenta-ment, els havien venut com a mercade-ria i, com a tal, els havien transportatsense cap consideració. I quan espera-ven ja la mort, apareix claver amb unacapacitat comunicativa fora de sèrie. noels devia pas ser fàcil de processar el queestava succeint; però, segons tots elstestimonis, consta que s’obrien a l’ofe-riment amistós de claver, ja que apre-ciaven la seva actitud com a veramentautèntica.

2.2.2. Instrucció sobre el cristianismeen els llocs on els tenien en quarantena,tot esperant la recuperació per a ser ve-nuts o traslladats al sud, s’iniciava elprocés d’instrucció sobre el cristianis-me. Preparava roba per als homes i, so-bretot, per a les dones, ja que totes ve-nien despullades. a un costat col·locavaels homes i a l’altre, les dones, i els ma-lalts a part, amb la comoditat que erapossible. feia portar cadires de mà per-què s’hi asseguessin els intèrprets i per-què aquesta mostra d’autoritat animésels esclaus a fer-se cristians. els instruïaamb molta mímica, aconseguint que elsnegres hi participessin amb entusiasme.els feia repetir els gestos moltes vega-des fins que els aprenien. També elsmostrava quadres molt gràfics en quèapareixien negres amb caracteritzacionsdesitjables o repulsives, segons el quevolia inculcar. alternava l’ensenyamentgrupal amb l’individual.

la instrucció tenia cinc punts: laTrinitat, l’encarnació, la passió i mort encreu, la resurrecció i la resurrecció uni-versal per al judici final. comentava lainstrucció amb il·lustracions, compara-

cions i narracions. Posseïa una làminaamb una ànima en flames, torturada pels dimonis. el Pare explicava que eral’ànima d’un negre mort sense ser bate-jat. Per això, havien d’agrair a déu perhaver-los portat a terra de cristians, onrebrien el baptisme per fer-se fills dedéu i entrar en l’església. Però el méssubstancial de la seva instrucció eratreure’s el santcrist del pit i dir-los comel se nyor s’havia posat en aquesta creuper pagar pels nostres pecats i salvar aixíel món. si volien ser fills seus, els haviade doldre d’haver viscut sense conèixer-lo, sumits en la idolatria, l’embriaguesa,la luxúria i altres pecats. Per això s’ha-vien de penedir de tot cor i demanar per-dó a aquest senyor. el Pare ho repetiauna vegada i una altra, mostrant-los elcrist i donant-se cops al pit, dient:«Jesucrist, fill de déu, tu ets el meu pa-re i la meva mare, jo t’estimo molt, emdol l’ànima d’haver-te ofès». «era tantel fervor amb què ho deia, que restavamolt de temps fora de si, vessant ambgran tendresa moltes llàgrimes». els negres també s’entendrien i es donavencops al pit. després els deia que aixícom la serp muda la pell, també ells havien d’arrencar de si la idolatria i elsvicis i, mentre ho deia, feia com si s’ar-renqués la pell de cada part del cos,«imitant-lo tots en aquesta acció ambtant de fervor que semblava veritable-ment que s’arrencaven la pell en senyalde despullar-se de l’antic adam i de lesseves passions i vicis i de vestir-se del’home nou, crist, i de les seves virtuts,professant així la llei evangèlica, ense-nyada per ell».

aquestes instruccions les repetiamolts dies, de manera personalitzada i

13

els explicava la fe i com fer actes de fe.També els estimulava a tenir esperançade veure déu i de gaudir-ne en el cel.«fent referència a l’esperança en aquestmón, parlava amb paraules tan ardents iraons tan vives que semblava que ence-nia i inflamava els seus esperits amb es-perances segures de glòria que assoli-rien mitjançant el baptisme». desprésels convidava a fer actes d’amor a déui els deia «com per ell i pel seu amorhavien d’estimar-se molt els uns als al-tres, sentint per qualsevol pròxim ocompany el mateix afecte que es teniena si mateixos». I adduïa exemples moltconcrets, com compartir el menjar, fo-ragitar l’enemistat tant la que havien co-vat a la seva terra d’origen com la sor-gida durant el viatge i renunciar a totavenjança. I demanava que els enemicses perdonessin, s’abracessin i es «trac-tessin com a germans i fills de déu».concloïa dient que en la caritat es resu-mia tota la llei dels cristians.

no sembla gaire pedagògic comen-çar pel dogma de la Trinitat, ni ometreel creador, la creació i el seu esperit, que anima totes les coses; ja que consi-derar-ho tot creació de déu i l’esperitque ho anima tot podia haver estat el llaçd’unió amb la seva religió africana.silenciar la vida de Jesús, passant del’encarnació a la passió no ajuda a en-tendre el cristianisme com a religió dela humanitat. Però sí que té sentit la in-sistència, tan paulina, en l’amor a Jesús,que brilla en la creu, i com la respostaés no crucificar-lo amb els nostres pecats, sinó estimar-lo. ell és el nostrepare i la nostra mare. un déu fet homei crucificat sí que podia ser copsat natu-ralment per aquests condemnats de la

terra. Perquè és l’amor mutu, el de Jesúsi el dels esclaus, el que realitza la rela-ció personal per excel·lèn cia. això ha-via d’emocionar-los, tot i que els haviade resultar no fàcilment verificable, si-no perquè ho veien en l’actitud del je-suïta i dels seus ajudants. la situació tanextrema en què es trobaven era certa-ment propícia per a un renaixement.d’aquesta manera tenien un lloc i unadignitat en aquest nou món, al qual ar-ribaven com a condemnats. adquirienuna interioritat, que era una mena de lli-bertat. a més, aquest desconegut, cla -ver, no els demanava res, sinó que elsdonava afecte i coses necessàries i agra-dables, dedicant-los el seu temps. aixòera la més gran bona nova; aquest erapròpiament l’evangeli.

aquest era el sagrament: que déuels estimava i els volia fills seus. aixòno obstant, quan marxava el pare, totrestava igual de depriment: el tracte eracruel i deshumanitzat. no era fàcil deconjuminar el món de claver amb la se-va quotidianitat.

2.2.3. Baptismela cerimònia del baptisme volia ser lamés solemne i agradable, però també la més gràfica i personalitzada. Per aixòmostrava el quadre del negre sense ba-tejar, a l’infern, i el negre ben plantat,rentat per l’aigua del baptisme, pro -cedent de la sang de crist en la creu. Iseguien les preguntes que havia de res-pondre cada u dels qui volien ser bate-jats: de qui era aquesta aigua (de déu);de qui es feia fill en rebre-la (de déu);on aniria amb aquella aigua (al cel).«Tot encès d’amor de déu (diu un dels

14

intèrprets negres), claver el batejavavessant aigua sobre el cap amb un ger-ro de terrissa vidrada. Tot seguit orde-nava que se li imposés al coll una me-dalla» de plom, amb Jesús en una cara ia l’altra, maria. «després d’haver-losbatejats, s’agenollava davant l’altar iperseverava en oració una llarga estonadonant gràcies a déu pel favor d’haver-se volgut servir d’ell com a instrumenten l’administració del sagrament delbaptisme als infidels. s’acomiadava abraçant-los i recordant-los com erenabans de rebre el sant baptisme i comeren ara, ja en gràcia de déu, fills adop-tius seus i hereus de la glòria».

realment, l’escena és grandiosa.segons la teologia de l’època –que ne-gava la salvació als qui estaven fora de l’església–, batejar els infidels era la cosa més sublim que es podia fer. Peròencara avui, tot i que nosaltres creiemque Jesús en la Pasqua va vessar el seuesperit en els nostres cors, saber tot elque Pere claver explicava, creure-ho iconsagrar-s’hi, ¿no és també la cosamés grandiosa que pot ocórrer a unapersona? ¿no és comprensible que a unhome de fe, com claver, l’omplís de felicitat ser escollit per portar a déu centenars de milers de persones, no res-pectades com a tals –en risc de ser des-humanitzades– i que, tot i això, eren enrealitat els predilectes de déu?

Tanmateix, hi ha un tema que per alsnegres havia de resultar molt angoixant:que els seus avantpassats fossin a l’in-fern. Per a ells, els ancestres són sagrats:els han donat la vida, han viscut i mortper fer-los lloc aquí. s’hi senten lligatsper llaços sagrats, per l’esperit. ¿compodien arribar a creure que per desco-

nèixer Jesús sense culpa seva, i per noser batejats, estiguessin a l’infern? Béque s’exalti positivament la grandesadel baptisme, però no que es denigril’anterior. Va ser el mateix problema deXavier al Japó. la diferència és que allíeren lliures, tenien veu, estaven a casaseva i el missioner era hoste seu. Per això van poder expressar a Xavier latristesa que ell no pogué remeiar. aquíels negres no tenien veu, no podien ma-nifestar la seva pena i, menys encara,cap desacord. a més a més, ¿com fer-hosi era l’única persona que els rebia, elsdonava la benvinguda, els manifestavael seu amor, els alleujava en la seva des-esperació i els introduïa en un món nou,situant-los en un estat de dignitat, la dig-nitat de fills de déu?

l’endemà del baptisme tornava dematinada i els manifestava que, com queeren fills de déu, havien d’evitar d’o-fendre’l, però atesa la seva feblesa, sipecaven tenien com a remei la confes-sió. els ensenyava la manera de fer-la iels deia que no s’avergonyissin de direls seus pecats, perquè el confessor re-presentava déu i en guardaria secret.durant molts dies els instruïa sobre laconfessió. També els dies de festa elsportava a missa. «I era tan forta la malaolor, que les dones espanyoles no la po-dien tolerar i sortien de l’església». aixòhavia de ser molt notori, perquè sónmolts els testimonis que ho declaren.

2.2.4. Comiat als qui emprenien viatge cap al sudQuan sabia que alguns grups havien deviatjar a d’altres indrets, sobretot alPerú, els visitava i els animava dient quetrobarien bons amos que els atendrien

15

bé i els donarien vestits. Insistia que sialgú emmalaltia en el viatge, el portes-sin al confessor. els recordava els ma-naments de déu i de l’església, i els tornava a explicar que havien de confes-sar-se amb dolor i penediment d’haverofès déu i amb propòsit d’esmena. si nohi hagués sacerdot, havien de fer un actede contrició. el mateix que ja els haviaensenyat. repetia fins que ho apren -gues sin de memòria: «Jesucrist, fill dedéu viu, tu ets el meu pare i la meva ma-re; jo t’estimo molt, em pesa de tot cord’haver-te ofès. Jo t’estimo molt, molt,molt». encarregava amb molt d’èmfasial negre que els dirigia, que fes tot això.«finalment, parlava als capitans i amos,demanant-los que, per amor de déu, entinguessin molta cura i els donessin re-gals en el trajecte. ells ho prometien i elPare els recordava el que havien de ferper a consolar-los i animar-los. I un diao dos abans del viatge, els visitava a casa d’ells i els portava tabac i altres regals».

2.2.5. Valoració d’aquest ministeriÉs molt important entendre la teologiade l’època per a comprendre aquest mi-nisteri, ja que el baptisme era l’únicaporta per a arribar a ser fill de déu, i laconfessió la segona taula de salvació sis’havia pecat després, reemplaçada perl’acte de contrició si no hi havia con-fessor. Per a Pere claver, com per a nos-altres, no hi ha res comparable a la dig-nitat i felicitat de ser fill de déu i deviure i morir com a tal. Per això aquestministeri se’l prenia tan seriosament queels negres aconseguien fer-se càrrec,d’alguna manera, de la grandesa a quèhavien estat cridats. els introduïa amb

fervor en el misteri i ells en participavena la seva manera. d’aquí la gran alegriadel sant.

Que déu ens hagi fet fills seus –calemfasitzar-ho– era per a ell la més granmanifestació possible d’amor. Per això,l’amor humà de Pere claver als negresera el sagrament del misteri a què ha-vien estat cridats. la veritat d’aquestamor, el seu enginy, la seva generositat,el seu afecte, els feia veure que aquestmisteri era molt real. Per això, la fór-mula de l’acte de contrició, recitada perell amb tota l’ànima, era la síntesi de tot.Que claver fos per als negres realmentel seu pare, la seva mare i el seu germà,els feia comprendre que de veritat erenfills de déu.

aquesta pregona realitat li donavafortalesa, constància, enginy, tendresa.Viure absort en aquesta relació amb elsnegres feia que la fetor, el risc de con-tagi i la fatiga no l’afectessin. Tambéconsta que aquesta actitud impressiona-va no solament els veïns de cartagena,especialment capellans i oficials reials,sinó també els qui tenien al seu càrrecels negres, com els amos i capitans.

2.3. Atenció total als negres residents a la ciutatel segon ministeri amb els negres té re-lació amb la perseverança dels ja bate-jats que vivien a la ciutat i en els seusencontorns. als primers s’hi dedicavadiàriament, però de manera molt parti-cular en la quaresma; i als altres, durantuns mesos després de Pasqua. el resul-tat d’aquest apostolat –segons un sacer-dot de cartagena, que conegué el Paredes d’infant–, és que «l’experiència de-

16

mostra que tots han perseverat en la feprimera que els ensenyà, fidels a assis-tir a missa, visitar temples, exercir la ca-ritat i, particularment, mostrar-se moltdevots en encomanar misses pels seusdifunts».

2.3.1. Dedicació a oir-los en confessióels textos sobre la seva tasca en tempsde quaresma són molt abundants.confessava diàriament des que s’obrial’església fins a les deu, els dies feiners;i fins a les onze, els diumenges i festes.llavors, celebrava l’última missa perdonar oportunitat als ocupats. sovint estava tan absort en aquest ministeri quecalia avisar-lo per a la missa. després del’acció de gràcies, seguia confessantfins que es tancava l’església; i desprésa les dues, quan s’obria, continuava finsa les sis de la tarda. de dia, confessavasobretot les esclaves negres; i en una sala de recepció, els negres fins a les nou del vespre, hora de clausura delcol·legi.

a la capella, a prop del seu confes-sionari, tenia quadres devots de l’infern,del purgatori, del cel, i de la passió i crucifixió. Parlava molt fervorosament sobre els tres primers quadres, tant que,«commoguts els esclaus, aixecaven laveu per la força del dolor que sentien ipel que el Pare els deia i enlairaven lesmans com volent demanar al cel perdói misericòrdia». Per acabar, s’agenolla-va juntament amb ells, «i els feia fer unacte de contrició molt fervorós. la ma-nera de dir-lo era prou per a moure acontrició i dolor fins i tot els cors mésdurs i empedreïts. si bé el Pare feia

aquest acte exclusivament per als negresi les negres dels quals tenia cura espe-cial, també hi acudien moltes altres per-sones espanyoles, com aquest testimo-ni».

Per ser l’església molt humida a causa de la proximitat del mar, feiacol·locar una tarima i uns taulons coma estores per asseure-hi la gent mentres’esperaven. Per la brutícia que hi dei-xaven, ell i els intèrprets havien de ren-tar-ho sovint. ajudava els més vells imalalts a atansar-se al confessionari i,després, als que havien de tornar a casadels amos, els acompanyava a l’altar iels donava la comunió. acabat, els ofe-ria galetes, remeis i plantes aromàtiquesi un traguet de vi, perquè es refessin i nodefallissin pel camí.

els testimonis insisteixen molt en lacalidesa humana amb què els acollia,tant, que sempre acudien a ell. a la nit,quedava tan extenuat que havien de por-tar-lo a pes al menjador. allí menjavaplàtan cuit i pa regat amb vi aigualit pe-rò, com diu un dels intèrprets, «menja-va tan poc que gairebé tot ho donava aaquest testimoni que l’acompanyava».Quan es trobava molt cansat, demanavaque tiressin unes gotes de vi a un mo-cador, que olorava de tant en tant. Tot iaixò, algunes vegades arribà a desma-iar-se en el confessionari.

2.3.2. Missa i processó, els dies de festael diumenge i dies de festa, a la tarda,sortia amb un bastó rematat amb un cru-cifix i amb una campaneta que feia so-nar per convocar els negres. Precedidaper un estendard roig, es formava una

17

gran processó que recorria els carrers totcantant pregàries. Hi enviava també elsintèrprets perquè reunissin els negres.el punt de concentració era la plaça deYerba, lloc de reunió habitual dels ne-gres. un cop allí, claver pujava a unatarima i els preguntava el catecisme idonava regals als qui contestaven mésbé. després, dos intèrprets ho deien tot,preguntant i responent. a continuació,els explicava alguns punts que no ente-nien i els feia una exhortació «més ambfervor i devoció que amb raons i parau-les». acabat, tornaven a l’església, can-tant oracions. «allí, tothom agenollat, iel P. claver enmig d’ells, amb veu en-tendridora i compungida, els feia recitarl’acte de contrició i acabava acomia-dant-los».

Pel matí –ja ho vam dir– enviava elsintèrprets a buscar-los per a la missad’onze. «de vegades eren tan nombro-sos que no cabien a l’església i era tal lamala olor que exhalaven, que algun copva veure aquest testimoni com algunesdames espanyoles abandonaven l’esglé-sia; però aquesta mal olor era per al pa-re claver olor de flors i de roses».

2.3.3. Valoració d’aquest ministerisens dubte que en aquesta manera deprocedir del Pare pesava molt el que ha-guessin de complir amb el precepte del’església de confessar-se i combregar.la manera, però, de fer-ho no tenia resde convencional. ell mirava de tractarels negres perquè sentissin l’amor dedéu i, en sentir-lo, es penedissin d’ha-ver-lo ofès i busquessin de debò una sin-cera conversió. ell volia inculcar-losl’amor de déu que excel·leix sobretot

en la seva passió. sabia que aquest pro-cés els dignificava, els elevava l’au-toestima. Volia per tots els mitjans pos-sibles, que es veiessin com a fills i fillesde déu. Per això els rebia amb un amorinfatigable. Per aquest desig ardent ésveritat que l’olor dels seus fills i ger-mans, per a ell era olor de roses. aquestaés la raó perquè sortís a buscar-los i perquè ells es deixessin trobar i respon -gues sin amb sol·licitud. aquesta digni-tat els donava dret a conviure amb elsespa nyols que, en l’església, no eren elsseus amos, sinó els seus germans. ocu -par aquest espai sagrat havia de donar-los una satisfacció immensa. És clar quehaurien desitjat que tots es quedessin al’església; però que sortissin les donesexpressava també que reconeixien elseu dret d’ocupar aquest espai. l’ocu -pació d’aquest espai sagrat es devia alministeri de Pere claver. experi men -taven en ell l’amor maternal del Papà-déu com a font de reconeixement so-cial.

la tendresa que perfumava aquestreconeixement es demostra en els obse-quis que guardava per a ells en el con-fessionari. només un home sant podiaarribar a comprendre que aquests regalsno solament no profanaven el tribunalsagrat de la confessió, sinó que eren l’equivalència més exacta del convitque celebrà déu Pare, a la tornada delfill pròdig. aquests també venien de lluny, però no per haver malversat l’herència divina, sinó perquè ningú noels l’havia revelada. Venien de sofrirl’oprobi de l’esclavatge de mans de quies professaven cristians.

Brillava tant aquesta qualitat trans-cendent que també espanyols, moguts

18

a devoció, seguien l’acte de contrició ala capella contigua al confessionari.l’acom panyaven el diumenge a la tardaen la processó amb els negres i accep-taven d’esperar-se molta estona per apoder-se confessar amb ell. I suportavenla mala olor per assistir a aquestes mis-ses, o sortien sense protestar quan no lapodien aguantar més.

aquesta tendresa arribava al súm-mum en el cas dels malalts impedits,quan manava que anessin a buscar-losperquè els portessin en cadires de mans;després ell mateix ajudava amb tot l’afecte a acomodar-los a l’església i, uncop confessats, els acompanyava fins alcombregador. I, abans d’anar-se’n cap acasa, els obsequiava amb remeis, men-jar, llaminadures, sense que hi manquésun glop de vi. aquests malalts, tractatscom a senyors, ¿com no havien d’expe-rimentar en claver la misericòrdia i ten-dresa de déu?

dos aspectes em semblen especial-ment dignes de ser notats: l’ocupaciódels espais públics (carrers i places) perpart dels esclaus, i l’atenció personal deles confessions. el primer és una espè-cie de reivindicació. els invisibles, elsqui havien de cedir el pas a tothom, elsqui passaven per aquests llocs exercintoficis considerats vils, s’hi passejavenamb el front ben alt, omplint tot l’espai,sense treballar i només per plaer. el se-gon és, en la pràctica, el mateix: els quiservien impersonalment, que tenien cu-ra dels altres de baix a dalt, eren atesos,preferits, aviciats per una persona quegaudia de gran autoritat; cosa que els havia d’omplir de satisfacció. Haviend’entreveure que el cristianisme era enrealitat transcendent.

aquesta relació personalitzada por-tava claver a fer-se càrrec de l’estat decada u i a no acontentar-se amb el com-pliment formal del precepte, sinó a em-prendre un procés tal que conduís a unaautèntica conversió. Per això als de vi-da desordenada no els absolia durant laquaresma, sinó en la setmana santa,després d’haver constatat que els ser-mons i la resta d’exercicis de pietat elshavien tocat el cor.

2.4. Missió per les hisendesdurant la Pasquareservava la Pasqua per a visitar les hi-sendes perquè els esclaus poguessincomplir amb la confessió i comunióanual. era època de pluges i de climamalsà; de vegades, no hi havia senda icaminava amb fang fins als genolls.anava als pobles a cavall, acompanyatper un intèrpret i portava les llicènciesper a confessar, dir missa i celebrar elmatrimoni.

a les hisendes li oferien una estançade senyors, però aconseguia que li do-nessin la pitjor dels negres o, més so-vint, la que ells rebutjaven. ordinària -ment, estava molt bruta, amb rates iratpenats. ajudava a netejar-la i s’hiquedava. no dormia al llit que li posa-ven, sinó en una estora. Quan deia mis-sa, confessava fins a les onze, per donarlloc a l’assistència dels veïns. I despréses retirava. un dels terratinents declaraque calia cridar-lo per a menjar: «mol-tes vegades el trobava tan concentrat,amb la cara mirant el cel i el missal oberten la passió, que, tot i que m’atansés aavisar-lo, el Pare no se n’adonava ni esmovia fins que aquest testimoni li par-

19

lava que havia d’anar a menjar, que eratard. llavors no s’excusava, sinó queamb molta modèstia es mostrava obe-dient i havent doblegat el full del missalmarxava amb mi. menjava només untall de carn salada i arepa o casabe i, ala nit, plàtan cuit i aigua. de la resta dela taula en prenia per dar-ho als esclaus.I si li regalaven ous o pollastre, ho ac-ceptava i ho donava al més pobre o ma-nava que es preparés per als malalts. ala tarda predicava, feia la catequesi iconfessava. l’intèrpret declara que elsmosquits se’l menjaven i, quan insistiaque els matés, responia que «més aviatli feien un favor perquè li treien la malasang».

Voldria remarcar la insòlita llibertatespiritual per a situar-se de forma tandecidida en el món dels esclaus, per amenjar el que ells menjaven i disposardel menjar de la taula dels senyors per adonar-ne a ells. I més encara per a dedi-car-los, en la pràctica, tot el temps; per-què als senyors i més en general als veïns, només els dedicava la missa i laconfessió i, si massa insistien, un mo-ment a taula per a menjar, ja que se n’a-nava de seguida, excusant-se que haviad’ocupar-se del negoci dels negres. Hompodria pensar que els amos devien que-dar ressentits. Però els testimonis queposseïm indiquen que més aviat queda-ven molt edificats, interpretant-ho comun signe d’extrema humilitat, no vivintles coses d’aquest món sinó únicamentles de Jesucrist; la qual cosa era certa.

com que no menjava fins passatmigdia i ho feia tan parcament, i seguiaen el seu ministeri fins a ben entrada lanit, alguna vegada es desmaiava, peròtornant en si, no acceptava ni repòs ni

cap mena d’atenció i continuava fent elmateix.

Testifica el seu metge que el «seumés gran esbargiment i alegria era sor-tir després de Pasqua de resurrecció fo-ra de la ciutat als poblats dels negres».aquest fou el seu apostolat més dur, tantque, en tornar d’una d’aquestes sortides,va venir amb la malaltia de la qual mo-rí. no obstant això, el seu instint evan-gèlic li feia veure que allò més proper aJesús era trobar-se amb els pobres perportar-los l’única riquesa que tenia: déui Jesús com a Pare matern i germà plede misericòrdia. els encomanava a ell iels induïa a correspondre-li.

Ho aconseguia, no solament amb lesseves fervorosíssimes exhortacions, si-nó sobretot lliurant, com Pau, la sevapròpia persona amb tot el que compor-ta l’evangeli. la seva sol·licitud humil,generosa, tendra, dedicada i forta era lacertificació humana que déu i el seu fills’hi lliuraven de debò. Que visqués enel seu món i no en el dels amos, que elsfes saber que el seu deure era mirar pelsnegres, que concedís als més poderososel mínim temps possible i que, en can-vi, el prodigués als negres, que mengésel que menjaven ells i els donés el quemenjaven els blancs, que l’enviat dedéu fos dels seus, havia de deixar-losgratificats, dignificats, conhortats.

2.5. L’escàndol de donar fàcilmentla comunió als negresVull insistir en un aspecte molt signifi-catiu del seu encertat instint evangèlic.diu el germà nicolás: «També observàaquest testimoni que el pare Pereclaver, amb gran devoció i fervor, fou,

20

això no obstant, poc escrupolós en do-nar llicència perquè qualsevol classe depersones combregués, tant d’espanyolscom de negres i indis, quan hi trobavasuficient capacitat per a poder-la rebre.exhortava tothom, generalment, a lafreqüència de la comunió, instruint ambmolta diligència aquells que estavenprou disposats a rebre aquest venerablesa grament. I tenia tan poc escrúpol enaixò, que algunes vegades era criticatper la molta facilitat a concedir aquestaautorització a les persones negres i ín-dies. I a alguns religiosos de la nostracompanyia i a d’altres de fora, religio-sos i seglars, responia amb tota man-suetud, modèstia i particular humilitatamb la paràbola de l’evangeli d’aquellrei que va fer un esplèndid convit alscecs, dements i esguerrats. I afegia queendevinessin a qui es referia: als pobresnegres, esclaus i abandonats d’aquestaciutat».

en aquest sentit fou molt criticat,tant pels membres de la seva comunitatcom per altres religiosos i seglars.responia amb la paràbola del banquet i l’aplicava sense titubejar als esclaus iabandonats de cartagena. donar la co-munió als indis fou una decisió dels primers jesuïtes, que acosta hagué de

defensar fins al punt de plantejar-la almateix Papa, que confirmà el seu dret.Tanmateix, en una societat de castes, enla qual la comunió freqüent era per a lesànimes selectes, no podia acceptar-seque s’hi incloguessin els esclaus. si elsesclaus són tan selectes, quin argumentpot argüir-se perquè continuïn esclaus?allò que és selecte per al déu de Jesúsno coincideix amb la jerarquia social.això, en una mentalitat de cristiandat,és molt difícil de digerir. Però, plantejatl’argument per un home sant, no és fà-cil de rebatre.

donar la comunió als negres és elsímbol més delicat d’allò que no es potassimilar pel que fa a l’actitud evangè-lica de Pere claver. ningú que l’obser-vés preparant-los per a la confessió i comunió no podria acusar-lo de lleuge-resa. més aviat hauria de reconèixer queells no s’hi preparaven tan fervorosa-ment. el problema de fons és per què ca-lia gastar pólvora endebades, per quèdedicar un esforç tan qualitatiu a qui fre-turava de qualitat, en lloc d’aplicar-lo asubjectes més respectables. aquest és elproblema de fons, no fàcil de plantejar,i al qual claver responia amb el més purevangeli: la predilecció de déu i Jesúspels pobres.

21

Tanmateix, als hospitals només hi ana-ven els pobres o, a tot estirar, gent po-pular. a l’hospital de sant llàtzer hi acu-dien tots els leprosos per llei, si bé els de bona posició es recloïen en alguna dependència aïllada de la seva pròpiamansió o hisenda. després parlarem de l’atenció a l’hospital de sant sebastià,dirigit pels germans de san Joan de déu,de l’atenció al de sant llàtzer per a le-prosos, de l’atenció als malalts prostratsen cofurnes aïllades, de l’atenció als es-claus que vivien a casa dels seus amos itambé de l’atenció als mateixos amos.

3.1. Servei a l’hospital de SantSebastià

3.1.1. Servia com un religiós més deSant Joan de Déude la comunitat de sant Joan de déu,diu el germà nicolás que eren «els seusamics més estimats». era molt singularl’amor i afecte que mostrava als religio-sos de sant Joan de déu, parlant-losmolt amorosament i abraçant-los ambgrandíssima humilitat i submissió, onfos que els veiés o trobés, mogut sola-ment per la gran caritat que exercien

22

3. DEDICACIÓ ALS MALALTS

La segona dedicació assídua de Pere Claver –en part, ja ens hi hemreferit– és als malalts. La major part són, òbviament, negres, els mésabandonats, els que suportaven treballs més durs i en condicions devida menys sanes. Però també n’hi havia els espanyols pobres i debona posició.

amb els malalts. el prior l’anomenava«general protector d’aquest hospital», iper això diu que la comunitat en pleassistí als funerals de claver «sensenotificació ni invitació, pel gran afecte iamor al Pare». un altre religiós diu quequan estava de missió fora de la ciutat,«ho sentien molt, tant els religiososcom els pobres d’aquest hospital; per-què era el consol temporal i espiritualde tots. I quan tornava, […] era rebutper tothom amb general alegria i lloan-ça; i ell venia també molt content al seucentre, que era aquest hospital». unaltre declara que a l’hora de dinar osopar servia com un religiós més desant Joan de déu, obeint puntualmental cap de servei. sobretot, quan arriba-va l’armada, els religiosos li agraïen laseva presència, perquè els malalts po -dien arribar fins a nou-cents i ells nopodien donar l’abast. «en aquestes oca-sions el Pare venia a ajudar a repartir elmenjar, a confessar-los, administrar-losels sagraments, l’extremunció i també aencarregar-se d’altres serveis com po -sar-los al llit i la resta».

assistia especialment els més ma -lalts i els que sofrien malalties repulsi-ves i contagioses. els religiosos resta-ven impressionats que es despreocupésdel contagi, i que no donés mostres derepugnància. narren que ho feia degust, amb un amor misericordiós i ten-dre, com «un home tocat de la mà dedéu».

oi més; no aparentava cansament,tenint en compte que no menjava nibevia res, tot i el tràfec excessiu i lacalor insuportable. deien que «tot hoencaminava a dirigir-se a déu de totcor». I, certament –diu un altre– que

«fou abundant el fruit que recollí enaquest servei a déu nostre senyor, con-vertint moltes ànimes amb l’exemplede la seva santa vida i amb els seusbons consells».

3.1.2. Atenció al cos i a l’esperitTambé observen com n’era de primmi-rat en l’atenció als cossos, perquè esti-guessin còmodes i nets, i que fessin elpossible per a estar sans. Hi ha moltstes timonis sobre els remeis que ellenviava i sobre la tenacitat a atendre’lsfins que sortien del perill i sobre el co -neixement de quan una malaltia eramor tal. el metge més competent i assidua l’hospital diu al respecte que, de ve -gades, donava per incurable un malalt,«i demanava al Pare que digués el queen pensava. moltíssimes vegades deiael Pare a aquest testimoni que assistístal i tal malalt i que li apliqués els re -meis possibles; que mentre tenia l’àni-ma al cos, era contrari a la caritat deixard’aplicar-li remeis; i advertí aquest tes-timoni que aquests malalts es refeien. Idóna per cert que fou cosa sobrenaturalel guariment de molts d’aquests ma -lalts». més encara, hi afegeix que «te -nia tanta confiança en el Pare, que esta-va segur que res no els podia donar queno els fos saludable, per la molta caritati amor de déu amb què ho feia». cer -tament que observacions fetes per ellsobre els símptomes, encara avui sem -blen congruents. resumint, dedicavauna atenció molt detallada a l’estat delmalalt.

També es preocupava, encara més,si fos possible, del seu estat d’ànim.Tenia una gran capacitat per a consolar

23

i animar; hi dedicava moltes hores.sem bla escaient que aquesta actitudcontribuís molt a fer que els malaltss’encoratgessin i es curessin. els reli-giosos noten aquest contrast: toleravales males olors amb gran fortalesa, comsi fos de bronze, i «alhora, era moltcompassiu amb els malalts i se’n doliamolt quan algú li deia que el molestavala mala olor. Per confortar-los i refres-car-los els ungia les narius i els canellsamb vinagre dissolt en aigua». el ma -teix diuen d’algú invalidat per a menjar:«el peixava amb les seves mans senseescrúpols ni nàusees, ans mostrant unagran caritat i amor fraternal». Podriadonar la impressió que, en estar tanpendent de les persones, no s’adonés de com l’afectava personalment el seuestat físic.

no hi era ell sol, en aquesta activi-tat. Quan era mestre de novicis delsgermans jesuïtes, dos cops la setmanamarxava amb tots ells amb una escom-bra a l’hospital per fer els llits, escom-brar les sales, distribuir el menjar, ren-tar els plats, a part de la seva tasca desacerdot: confessar, consolar i adminis-trar la unció dels malalts.

3.1.3. Reflex de l’amor gratuït i personalitzat de DéuInsisteixo que allò que guia aquestatenaç energia és l’atenció integral almalalt. Per a ell, l’objectiu últim eraque el pacient portés la malaltia com unbon fill de déu, que se’n servís per aprogressar en les virtuts i vèncer elsvicis i, si s’esqueia, que morís com unveritable cristià. Però com que ho feiaper amor al malalt, perquè sabia que

aquest era el seu bé definitiu, aquestamor resplendia en tot: en la seva actua-ció d’infermer diligent per a sanar laseva ma laltia, i en la seva atenció per-sonalitzada. atès que la malaltia, si éscontagiosa o repugnant, acostuma aretreure les persones i aïllar el malalt,ell mostrava que li interessava la per -sona vencent la re pulsió i la prevenció,i bolcant-se sobre el dèbil, necessitat de suport i proximitat humana.

els malalts percebien que nomésbuscava el seu bé. Per això, quan elsparlava de déu o els proposava la con-fessió, comprenien que també això hofeia per al seu bé. no cal dir que no elsproposava la confessió per complir ambel seu ofici, com tampoc per fer mèrits,cercant un profit propi i la perfecció.Tothom advertia l’alegria de la trobadaamb ell i el seu lliurament personal.Pere claver era per a ells el reflex del’amor de déu del qual els parlava, delcrist que els predicava i amb el qualanhelava posar-los en contacte. en aixòconsisteix la qualitat evangèlica de laseva dedicació als hospitals i, en gene-ral, als febles.

aquesta caritat com a expressió de transcendència va ser el que vancopsar els pirates anglesos capturats oels moros en estat de quasi servitud; i així, mal grat la contumàcia, van aca-bar rendint-s’hi i convertint-se, «pelsconsells i santes exhortacions del Pare i per la humilitat amb què els assistí en la seva malaltia». semblantment es convertiren pecadors públics i gentque feia molts anys que havien aban -donat el sacerdoci i la consagració reli-giosa.

24

3.2. Dedicació integral als leprosos

3.2.1. Pare i mare de tots i de cada uen particularPerò la seva dedicació era més compro-mesa encara a l’hospital de sant llàt -zer, ja que el de sant sebastià tenia unacomunitat molt zelosa del seu hospital ino tant dels leprosos, bastant més des-assistits. un religiós de la mercè deiaque «si no hagués estat pel pare Perecla ver, s’haurien mort aquells pacients».en aquest hospital s’encarregava delmenjar, de les medecines, de les ins-tal·lacions, de netejar els malalts, do -nar-los remeis i molt més d’acompa -nyar-los, estimar-los i consolar-los, comtambé de vetllar per atansar-los a déu,per la seva salut espiritual i, finalment,per oferir-los exèquies dignes i enco-manar la seva ànima a déu. era tanta laseva sol·licitud que l’almoiner-infermerde l’hospital «venia cada dia a aquestcol·legi per ordre del mateix Pare il’assabentava de l’estat dels ma lalts; i elPare li donava algunes coses, com ves-tits i medicaments i el que de ma nessin.si algú tenia necessitat de confessar-se,al primer avís de l’infermer hi anava totseguit». així que, «no tan sols era pro-curador i mestre de l’hospital, sinótambé capellà i pastor». en particular,els va fer construir una església depedra i aconseguí mosquiteres per acadascun per a evitar-los les molèstiesd’insectes i fer que poguessin dormirbé. era tal l’estima que sentien pel Pareque, a la seva mort, declararen «que sihaguessin mort els seus pares i maresno els causaria tanta pena com els cau-sava la pèrdua del pare Pere claver; i

que estaven molt afectats i afligits peruna pèrdua tan gran com la del Pare,que era pare i mare de tots i de cada uen particular».

Tan bon punt arribava, sortien a tro-bar-lo, mentre ell anava abraçant cadau. un cop reunits tots i ja ben acomo-dats, ell, enmig, feia el senyal de la creui recitava conjuntament amb ells lesoracions. «Tot seguit els exhortava atenir paciència i a conformar-se amb lavoluntat de déu. I perquè això fos degran mèrit davant nostre senyor, elsdeia que calia viure sempre en gràcia iamistat de déu, estimant-se els uns elsaltres com a germans i fills seus, abste-nint-se de juraments i de tot pecat».després, participant-hi tots, els feia unacte de contrició molt fervorós. a con-tinuació confessava i, finalment, els dis -tribuïa coses que havia portat per a ells.

acabat, marxava cap a les cabanesdels malalts més impedits i, primer detot, els consolava amb la seva proximi-tat humana, els endreçava el llit, aixe-cant-los i alleugerint-los tan bé compodia i, finalment, els confessava si hodemanaven. Tots els testimonis recal-quen que es posava a disposició parti-cularment dels qui per causa del seuaspecte horrorós i mala olor, eren des -emparats. amb aquests s’entreteniamolt de temps, tocant-los, curant-los ialimentant-los amb la mà, sense temoral contagi. davant d’aquesta actitud, elsmalalts deien que «el Pare no era homed’aquest món sinó del cel». Idènticaadmiració causava als religiosos quel’acompanyaven ordinàriament i alsseglars que ho feien de manera eventu-al, que tornaven molt impressionats iedificats. Quan un veí li deia que podia

25

caure malalt, el Pare «se’n reia molt».Tots coincideixen a afirmar que hi ana -va «molt content i alegre».

un captaire, reclòs durant un tempsa l’hospital, diu que «el Pare, quan elsabraçava, mostrava tanta alegria i satis-facció com si es trobés en el més granentreteniment del món; i que amb granamor els netejava les baves amb lesseves mans consagrades, els feia mos-trar la llengua i els desinfectava el pus i les crostes, cosa que meravellava aaquest testimoni. se sorprengué encaramés en veure que, agenollat, els llepavaels peus amb la boca i la llengua i elsbesava».

3.2.2. La seva proximitat els feia sentir-se humansel leprós, en totes les cultures, és l’in-tocable per antonomàsia. Per això, ésnormal que el que més senten és l’aïlla-ment, el desemparament. això pot de -rivar molt fàcilment en la pèrdua del’autoestima, l’esperança i el respecte, ia deixar-se portar per les pulsions méselementals d’autodestrucció, de ressen-timent o d’erotització. Per això, amb uninstint precís, claver mirava que vis-quessin des de la condició de fills dedéu i que, en relacionar-s’hi trobessincompanyia i, a partir d’aquí, poguessinrelacionar-se entre ells com a germans.Guardant-se respecte, podrien tambémantenir l’esperança i assolir el guari-ment.

la proximitat cordial i desprevingu-da del Pare els feia sentir-se humans.des d’aquest nivell podien acceptar lainvitació a la paciència com un mitjà dedignitat. Podien arribar a acceptar que

déu no era l’autor de la seva malaltia,sinó la seva companyia en ella. en efec-te, no ens imaginem Jesús llepant lesúlceres d’un infectat, però és cert quetocà leprosos. Que claver no es conta-giés és senyal que aquesta relació notenia res de morbosa, sinó que era pro-ximitat maternal, tal com ho apreciavenels malalts.

3.3. Assistència als malalts particulars

3.3.1. Una relació mútuaPel que fa referència als casos de ma -lalts particulars, proliferen els testimo-nis. Generalment testifiquen que si l’a-visaven sobre algun malalt o lesionat,particularment si eren negres o donesnegres incurables, els visitava regular-ment, els portava menjar, els confessavai si hi havia perill imminent, els ungiaamb els sants olis. no solament això:també «entrava en alguna casa veïna idemanava als amos que per amor dedéu tinguessin cura del malalt i no sen’oblidessin, li portessin alguna cosa iel visitessin de tant en tant; que déu elsho pagaria». fins i tot aconseguia quepersones pietoses tinguessin a casa sevaalgun malalt per atendre’l. Per exem-ple, conta un testimoni d’una negra lliu-re que en tenia una altra «de caritat pervoluntat i precs del Pare». la tinguéaixí sis anys. I narra l’última hora de lamalalta. després de diverses vegadesd’haver-la visitat el Pare, li anuncià eldia que moriria. arribat el moment,digué a la malalta: «mare Úrsula, déul’estima molt i per això la vol portar adescansar; avui ha de morir i no ha dequedar-se al purgatori més de tres

26

hores. recordi’s molt quan vegi déu enla glòria de pregar per mi i per aquestadona […] a qui tant està obligada, per-què ha fet per vostè més que si fos laseva mare».

coses semblants narra un altre testi-moni que suplicà a claver que visités elseu pare incurable. després de transcór-rer hora i mitja d’estar sol el Pare ambel pacient, aquest testimoni i la sevamare es posaren a esbrinar què succeïa,i observant-lo des d’una estança conti-gua «van veure que el Pare s’havia age-nollat enfront del llit i havent-hi recol-zat les mans, demanava al malalt queper l’amor de déu li prometés d’enco-manar-lo a sa divina majestat quan estrobés al cel, perquè l’endemà havia demorir […] el malalt li donà la paraulade complir-ho, i llavors el Pare li dema-nà una abraçada en senyal de la prome-sa, i el malalt l’abraçà també». la maredel testimoni començà a plorar i ell lava consolar dient que el que havien visthavia de ser motiu de gran alegria.l’escena mostra de manera commove-dora el que diem: la relació del Pareamb els malalts és una relació mútua iprojecta com a horitzó últim la condicióde fills de déu i la trobada definitivaamb ell. fer que el malalt desitgésaquesta trobada, felicitar-se’n i dema-nar-li que no l’oblidés en aquesta troba-da tan gratificant, era convertir la morten un pas a millor vida. Què més es potfer per un pacient? Què més es pot ferperquè un malalt visqui la mort comuna culminació de la vida? si la morttendeix a ser experimentada com la fide la vida i com la soledat en aquestfinal, quin millor antídot i quina millorsuperació que unes paraules tan conso-

ladores com les de claver? era evidentper a ell que tenir cura d’un malalt noera fer cap sacrifici per déu, sinó larelació més cristiana i humanitària.

això s’entreveu en la manera comentrava a visitar els malalts més repul-sius i incurables, com és el cas d’unanegra, descrit detalladament pel germànicolás: «Hi ha molta paciència aquí imolt sofriment per amor a déu. Jo emtrobo molt necessitat d’aquestes virtutsi vinc a buscar-les i aprendre-les d’ellen aquest lloc. ensenya’m, ensenya’m–li deia– perquè vinc a aprendre de tu».el que suposadament ve a do nar, mani-festa que ve a rebre també; així elpacient es converteix en dador. I totseguit treia el crist de bronze i el dona-va a besar al malalt perquè aprengues-sin a tenir la paciència del crucificat,que sofria sense culpa per ell; i també li portava coses necessàries i re gals, i el confortava. certament que el Parevenia també a aprendre. ell enfortia enel malalt aquesta actitud que ell apre-nia, però també el Pare aprenia delmalalt. la relació era mútua, molt hu -mana i gratuïta, per això no humiliava,sinó que enaltia.

3.3.2. El triomf de l’amor sobre la pròpia feblesaels testimonis que expliquen que elPare semblava insensible a tot el quefos repugnant són nombrosos. el secretestà en el que deia a una intèrpret:«moltes vegades deia a aquesta testi-moni que no tingués nàusea (als malaltsrepulsius), ja que eren els nostres prò-xims». Tanmateix, hi ha un testimoni enel qual es manifesta que el Pare no era

27

de bronze, però que la determinació defer-se pròxim d’aquell que ho necessi-tava era tan ferma que no toleraria resen ell que impedís aquesta relació. eltriomf de l’amor sobre la pròpia feblesaés, de vegades, d’un dramatisme queesglaia: «una esclava negra –rufina denom– va emmalaltir de verola, malaltiaque causava horror i nàusea per lesmoltes excrescències i mal olor; s’avin-gué el Pare a consolar-la, però sentí talaprensió per la fortor, que digué: “cos,et disgusta? doncs ara ho pagaràs”. Iordenà posar en un bol tota la matèriasupurada de la malalta i, acabat, s’atan-sà novament el venerable Pare a veurela malalta, li ho netejà i ho eixugà tot. Iprenent el bol se’l va beure amb horrori admiració dels presents».

alguns testimonis refereixen comn’era, d’infatigable, el Pare visitant els

negres malalts, «especialment quan hihavia alguna epidèmia de verola enaquesta ciutat, fins a arribar a cansartres o quatre germans companys. Peraixò tornava al col·legi i deixava el pri-mer company, que ja no podia caminarmés ni moure’s, i se n’emportava unaltre. d’aquesta manera canviava tres o quatre companys cada dia, i ell tan in -cansable». dos testimonis que l’acom-panyaven narren un cas que revela lamanera delicada, eficaç i total d’atendreels malalts contagiosos.

altres testimonis descriuen casos enquè acudia, sense ser cridat, per atendremalalts d’extrema gravetat i incurables.deia que el malalt no moriria i, efecti-vament, sanava; i d’altres en els qualses presentava per ajudar-los a benmorir. l’interès pels altres el proveïad’antenes especials.

28

4.1. Disponibilitat amb vista a la rehabilitacióno passava setmana que no anés a visi-tar-los. Igual que feia amb els malalts,els donava regals, els escoltava tot el quevolien dir. si li demanaven fer alguna diligència, ell la complia puntualment, insistint als advocats defensors que non’ometessin cap ni una, «que defenses-sin les causes d’aquests pobres presos».confessava als qui ho demanaven i elsexhortava a fer-ho. després els reunia iels deia que «era millor pagar en aques-ta vida les penes dels pecats comesosque pagar-los a l’infern, on no hi ha fi niterme. I per acabar, treia el santcrist debronze […] i els deia que el remei de totsels seus afanys es trobava en aquellsenyor crucificat. I perquè quedessinmés consolats i disposats a suportar amb

paciència els treballs, els feia recitar unacte de contrició molt fervorós […]».

Quan s’acomiadava, els deia que«qualsevol que el necessités i a qualse-vol hora, el fes cridar, que l’assistiria degust i l’atendria puntualment». als quies trobaven en cel·les de càstig, els visi-tava durant molt de temps i els conso -lava.

com podem veure, també aquí la re -lació és del tot real, humana, total.abans de res, els insta «a suportar la pre-só amb paciència». després, els escolta.el condemnat té la seva visió dels fets ivol donar-la al qui creu que és imparciali humà». en aquest sentit, el condemnatno espera respostes, només ser escoltatrealment. alhora ajuda el qui creu queencara pot ser ajudat i consola tothomamb paraules i obsequis. els qui són a la

29

4. ATENCIÓ TOTAL ALS PRESOS I CONDEMNATS A MORT

Un tercer camp d’acció, també molt extrem, en el qual Pere Claver des-bordava el seu zel i mostrava la seva fecunditat apostòlica, és la dedi-cació a les presons i, particularment, als condemnats a mort.

presó prou en tenen amb aquest càstig;per això el tracte humà i no cruel és fo-namental per a evitar que esdevinguinmonstres, o aconseguir que deixin deser-ho. segueix, com sempre, la propos-ta de la confessió. aquest acte és crucialper al presoner: és confessar la veritatdavant déu. només confessant-la, potdonar-se la reconciliació amb un mateixi la rehabilitació personal. Pre sentar elscondemnats al condemnat té un signifi-cat molt especial: déu els pot compren-dre i amb ell es poden desfogar. Per alspresoners, saber que poden disposard’una persona lliure és importantíssim,és un sagrament de dignitat, reconeixe-ment i esperança. Per això, el comiat declaver és tan significatiu.

4.2. L’oportunitat de redefinir definitivament la seva vidal’atenció al condemnat a mort conden-sa amb una gran força el que hem dit finsara. Tota la relació amb ell s’encamina-va a oblidar la vida passada amb totesles seves circumstàncies i es concentra-va en el moment suprem de la mort.Insistia al presoner que «el camí que ha-via de recórrer era molt llarg i el tempsmolt breu; que calia motivar-se i animar-se en aquesta consideració i fer molts ac-tes de veritable contrició». li posava ales mans una creu amb un crist pintat ili deia: «aquesta és la creu amb la qualhas de superar aquesta gran borrasca i notens cap altre remei per a alliberar-te’nque abraçar-la i no perdre-la de vista, jaque és la teva salvació». condueix elcondemnat a fer de la seva mort l’acteque defineix la seva vida. Ha d’oblidar-se, doncs, de tot i concentrar-se en

aquest moment suprem. no ha de viurela seva mort com a víctima, dominat pelterror, l’abaltiment i la malvolença ambla societat, que vol posar fi a la sevaexistència. ell té l’oportunitat de definirla seva mort i rectificar i segellar així to-ta la seva vida. amb aquesta idea moríJesús. I amb aquest pensament el pareclaver es posa a disposició del condem-nat fins a la seva mort.

el condemnat té l’oportunitat que noté gairebé ningú de definir la pròpia vi-da. Per això, diu el Pare sense ironia:«Tens sort, germanet meu, de conèixerel dia en què has de morir. no et restacap altra cosa que tenir bons ànims». Itambé li diu el mateix que als agonit-zants: «afortunat seria jo si te m’em-portessis amb tu». ell intenta viure l’úl-tim moment amb aquesta capacitat dedecidir que ha estat oferta al condemnat.Tot l’afany de claver és aconseguir queaquesta sigui la clau del trànsit a l’altravida i que el condemnat se la faci seva.aquest plantejament és realment gran-diós. Hom pressuposa que el crim no de-fineix el criminal. déu és qui dóna real-ment l’oportunitat i la força de redefinirla pròpia vida. claver no és òbviamentrepresentant de la ciutat, sinó del déuque no vol la mort del pecador, sinó quees converteixi i visqui, i el del bonPastor, que no escatima cap esforç perrescatar l’ovella perduda.

4.3. Ajudar a tenir la mort d’unbon cristiàdesprés d’aquesta preparació, «oïa laconfessió general del condemnat durantuna bona estona. de seguida, si l’horaho permetia, o si no l’endemà, li cele-

30

brava la missa, li donava la comunió i li llegia un fragment de l’evangeli […]i no el deixava de cap manera ni de diani de nit, assistint-lo i animant-lo senseparar». mentre posaven al condemnatels vestits i les cordes, «eren tantes lesparaules afectuoses que pronunciava,que endolcien l’amargura del pacient, icommovien els presos presents». Quanmarxaven pel carrer cap al suplici, do-nava lloc a d’altres sacerdots i religio-sos perquè encoratgessin el condemnat.en les cruïlles dels carrers, on s’aglome -rava la gentada, «feia que el condemnats’aturés a parlar al poble, i li demanésperdó del mal exemple que havia donat,perquè aprengués d’ell a no ofendredéu». mentre caminaven, l’aspergiaamb aigua beneïda i li refrescava les na-rius amb aigua perfumada. «en arribaral lloc del suplici l’invitava a besar l’es-cala com a instrument pel qual pujava a gaudir de déu; i allí, amb les sevespròpies mans li eixugava la suor del ros-tre i li donava a menjar una mossada que portava preparada, perquè no esdesmaiés en uns moments tan amargs.després d’haver-lo reconciliat i absoltmitjançant la butlla, l’abraçava, el con-solava i l’animava dient-li que tant debo fos tan afortunat d’anar amb ell alcel; i amb la mateixa caritat i zel quehem dit, no l’abandonava fins que ha-gués mort. mentre agonitzava ordenavaque li cantessin amb música preparadaa la catedral, un respons amb l’orgue iamb tots els instruments necessaris».

claver malda per aconseguir que lamort d’un reu sigui la d’un bon cristià.ell, amb la seva companyia que no re-crimina, sinó que reconcilia i rehabilita,és el sagrament de l’acollida de déu.

d’aquesta manera, el reu que donà malsexemples és capaç ara de donar-ne debons. Pere claver el condueix a afron-tar la mort amb valor, com a expiació deles seves culpes i, més que més, com atrànsit als braços del Pare, de pas cap alcel. res no li diu de la continuació d’unpurgatori; que prou amarg és el tràngolde l’execució. Per tot això, per ser elcondemnat una persona digna, solem-nitza la seva agonia amb cants i músicade variats instruments, orgue inclòs.l’acte dolorós i afrontós de l’execuciópresenciat per la multitud, propens a servist com una venjança, es transforma enl’acte de rehabilitació final del culpable.És ben bé així. més que pacient, actor.la música coreja com un aplaudiment elfeliç reeiximent de l’excriminal. aquestacte solemne rescata també la justícia dela ciutat, que no busca tan sols el resta-bliment de l’ordre pel càstig del trans-gressor, sinó també la restitució del reu.resta així establert l’ordre extern i in-tern perquè queda estroncada la font del desordre i transmutada en brolladord’humanitat. cal advertir, al respecte,que eren els alcaids de la presó els quiavisaven el Pare, tan bon punt era noti-ficada la sentència de mort a un pres.

4.4. A favor de la persona: mai notractava ningú com a reu els casos narrats pels testimonis diuenmolt de la gran humanitat de claver tanextrema, que feia la impressió de posar-se a favor del reu, o que no el tractavacom a tal. Per això, quan un religiós elrepta perquè el que està fent no és regu-lar, li respon: «si no incorro en irregu-laritat deixant-lo, molt menys seré irre-

31

gular ajudant a salvar-lo». com en el casde les disputes de Jesús amb els fariseus:és la discussió sobre si ha de prevaler lanormativa o el bé últim de la persona,que és el fi al qual s’ha d’adreçar totanormativa en una societat cristiana.

això es veu més clarament encaraen el seu tracte amb els condemnats perla Inquisició. Tot i que li semblava queles desfilades de condemnats feien elseu fruit i, en aquest sentit, eren saluda-bles, «tot i això, sentia una gran com-passió pels reus procurant-los en tot allòque podia, consol espiritual i temporal,exhortant-los a suportar amb paciència,silenci i humilitat aquelles penitències».el Pare s’unia a la desfilada i s’atansavaa ells. «ells s’alegraven molt de veure’l

i alguns deien: “Pare, encomaneu-me adéu”, i d’altres: “celebreu missa permi”; i ell responia que ho faria de grat».els portava regals a la presó, els conso-lava i animava a la paciència i toleràn-cia.

És una pinzellada de realisme la sevacrida al silenci, ja que al·legar quelcomen defensa seva, seria considerat com a contumàcia. claver, però, no al·ludiaal silenci motivat per la por o l’envani-ment; al contrari, inculcava sentimentsd’humilitat, assumint la pròpia fal·libi-litat i tolerància i acceptant la dels altres,i encomanant-ho a déu. cal esmentarque molts funcionaris del sant ofici tes-tificaren a favor d’ell, reconeixent la se-va santedat.

32

5.1. Amarat de Déuels testimonis remarquen que tot eltemps que li sobrava del tracte amb elproïsme necessitat el dedicava al con-tacte amb déu, amb la Verge, amb elssants, però, sobretot, amb Jesucrist.corria la veu entre els testimonis que«tot el dia estava amarat de déu, buscantmanera d’aflamar el seu amor, cercantmotius per a aconseguir-ho a través detot el que veia». un dels rectors delcol·legi deia, referint-se a la seva pre-gària, que «no sabia quan la interrompiael Pare. Perquè a qualsevol hora que elvisités a la seva habitació, el trobava enoració». un altre, seglar, diu que «veiéque el Pare perseverava sempre en con-tínua oració durant el dia i gran part de

la nit». I el barber del col·legi, que te-nia molt tracte amb els religiosos, co-menta que «cada vegada que el buscavaper algun assumpte, el trobava en oraciói contemplació». un familiar del santofici declara que «cada vegada queaquest testimoni anava a visitar-lo a laseva habitació –cosa que feia amb mol-ta freqüència–, el trobava en oració». elgermà nicolás declara detalladamentcom feia l’oració i ho resumeix dientque «el temps que no estava ocupat aatendre al bé espiritual de les ànimesconfessant, catequitzant o instruint elsnegres, el destinava a l’oració i comuni-cació amb déu» i afirma amb gran fo-nament que «quasi tota la nit la passavaen oració». són bastants els qui esmen-

33

5. LA FONT DEL SEU APOSTOLAT

La pregunta obligada després d’aquest recorregut és quina era la fontde la qual brollava tan abundant, pura i nutritiva l’aigua de la seva cari-tat. Resta del tot clar que, per a Pere Claver, el súmmum de la caritatera posar les persones en contacte amb el Déu amor, Pare i Mare, totmisericòrdia, acolliment, tendresa i plenitud. Això era així, perquè Déuera la Vida de la seva vida, el qui la salvava, l’enriquia i l’omplia.

ten que «estava molt abstret i gairebé fora de si, de manera que no advertia lapresència d’aquest testimoni ni el sentiaquan li parlava».

5.2. Pietat popular barrocaPodem dir que la seva religiositat era lapopular, la pietat catòlica barroca. enaquest sentit, el germà nicolás fa refe-rència a la seva arrelada devoció a laVerge, que incloïa la pràctica del rosarii la difusió d’aquesta devoció; tant és ai-xí que tenia muntat un taller de rosaris,que distribuïa amb profusió i que erenmolt estimats per venir d’ell.

També tenia molta devoció a la creu.en el seu apostolat sortia a parlar delcrist de bronze que portava al damunt ique feia besar als malalts i necessitats deconsol o penediment. Tenia penjada alpit una creu basta, de fusta, que estima-va moltíssim i deixava a les persones encasos desesperats, suplicant que la hitornessin. segons alguns testimonis,aquesta creu va fer curacions. Quatreanys abans de morir, passava el virreidel Perú pels regnes d’espanya i volguévisitar el Pare per la fama de santedatque tenia. després d’intentar debadesbesar-li la mà, li suplicà que l’encoma-nés a ell i a la seva família, cosa que elPare li va prometre. li demanà que enpenyora li donés quelcom seu. ell «licontestà que era pobre i no tenia res pera donar-li». llavors, el rector preguntàal germà nicolás què podria tenir elPare per a donar-li. li digué que el quemés apreciava era aquesta creu de fus-ta. el rector ordenà al Pare que la por-tés i la hi donés. «el Pare, obedient, vaanar immediatament a buscar la creu i

la lliurà al senyor marquès, dient-li quela hi donava de mala gana, perquè haviaestat sempre el seu metge i la seva me-decina».

com en altres ocasions, també enaquesta, brilla l’estima que li tenia i lapoca consideració a grandeses socials.amb això, queda ben manifesta la fran-quesa de dir al marquès que la hi do navaper obediència. Tanmateix, li semblaval’acte una frivolitat, com així era, tot ique el marquès no ho pogués compren-dre i prengués la creu devotament i ambgran estima, dient que «l’estimava mésque un toisó».

També era molt devot de l’aigua be-neïda, amb la qual aspergia els malalts i condemnats. s’hi persignava sempre imirava que no en manqués al temple.Igualment, ho era de les ànimes, de l’àn-gel de la guarda, del sant del seu nom,de sant Ignasi, sant domènec i santantoni abat. assistia amb devoció alssermons, a la imposició de la cendra, ales deixuplines de quaresma amb elscor responents exemples predicats, a labenedicció de les palmes el diumengede rams…

5.3. En tota la seva vida es vacrucificar a imitació de CristPerò el que més caracteritza la seva fe-somia espiritual és la contemplacióconstant de la passió de crist: «medi -tava freqüentment l’oració de l’Hort, elsassots a la columna, les burles de la co -ronació d’espines, la crucifixió del se -nyor i el davallament de la creu». Teniaestampes de cada un dels passos de lapassió. a l’habitació, deixava tot el diael llibre obert en el pas que contempla-

34

va. digué al germà nicolás que «moltesde les seves mortificacions i penitènciesles feia en reverència i memòria de laPassió». alguns testifiquen haver-losorprès en l’habitació amb una coronad’espines de cedre al cap i una soga alcoll. s’assotava en anar a dormir a lesnou i en despertar-se cap a les quatre.Ho feia tan prolongadament i amb tal in-tensitat que fins un veí afirma que elsentia habitualment.

a més del llibre d’estampes, guar-dava en l’habitació quadres de la passió,«de manera que en qualsevol posicióque es girés, es trobava amb imatgesd’aquests misteris». Tenia també creusde fusta amb pintures de crist per a dur-les als malalts i condemnats. a la cape-lla d’enfront del seu confessionari,col·locava el germà nicolás quadres dela passió, que mostrava als penitentsmés rudes o poc disposats, per exhortar-los a penitència. acabava sempre ambun acte de contrició molt fervorós col-pejant-se el pit, mentre els mostrava elcrist de bronze, repetint molt sentida-ment: «senyor, jo t’estimo molt». elspenitents acabaven repetint-ho amb ellamb vertader dolor dels seus pecats. eratan devot de la passió que volia que totsho fossin i recomanava aquesta devocióals seus penitents i amics. oi més, po-dríem dir que tota la seva vida va ser«imitar crist en els seus dolors i sofri-ments. Tenia gravades i impreses en elcor les insígnies de la passió, i crist cru-cificat amb elles. Perquè en tota la sevavida es crucificà a imitació de crist».

aquesta crucifixió era manifesta enla pobresa absoluta, que és la caracte-rística externa en què tothom es fixa, jaque ningú no el veié amb sotana nova,

sinó sempre amb sotanes velles i ape-daçades, però netes. a la seva habitacióno tenia més que una taula i una cadiravelles i un tamboret on seia. no dormiaal llit, llevat que es trobés malalt. Talcom digué al marquès, «era pobre i notenia res». I res no necessitava. la sevacrucifixió es manifestava així mateix enla seva obediència; per a tot demanavapermís molt minuciosament i obeïa entot el que li fos manat, com quan elProvincial li ordenà de treure’s els cili-cis, després d’una de les seves malalties.era palesa la perfecta mortificació detots els seus sentits, començant per lavista i l’oïda, de tal manera que no s’as-sabentava de res que no fos de la sevamissió, ni s’hi sentia encuriosit. Ja hemvist com es mortificava en l’olfacte i elgust; ni en les festes no menjava gai -rebé. la crucifixió, però, se centrava sobretot en el seu amor propi. diuen alguns testimonis que quan algú parla-va d’ell s’escapolia, i quan li demana-ven que els encomanés a déu –pressu-posant que es trobava ell més a prop dedéu–, responia que era una mala reco-manació que els podria fer mal. es con-siderava com l’home més menyspreablei mesquí del món.

5.4. Cos mortificat, cos alliberatTenint en compte l’apostolat tan esgota-dor i sobrehumà que exercia, podríemimaginar-nos que les penitències tan ex-cessives estaven totalment fora de lloc.Prou penitència eren les fatigues apos-tòliques. més encara, el seu metge rei-tera que les malalties de claver teniencom a causa «el mal tracte que feia delseu cos amb moltes abstinències, deixu-

35

plines i cilicis i d’altres mortificacions».Però, mirant-ho més de prop, caldria re-conèixer que perseverar trenta-vuit anysen aquest apostolat i amb la calor decartagena, és durar molt de temps. con -següentment podem dir que la seva ma-nera de viure no el perjudicà pas tant.

el fruit de la seva mortificació va ser–com ja hem dit– que el seu cos no tansols no va ser obstacle per a l’apostolatsinó que s’hi bolcà completament. si el cos té la funció orgànica i la funciósimbòlica, podem dir que claver assolíque l’orgànica es reduís al mínim i quela simbòlica desemboqués en el proïs-me. aquesta és la causa per la qual moltstestimonis diuen que el seu rostre sem-blava el d’una persona sense vida. Tan -mateix, tots els testimonis coincideixenque amb els pobres i malalts, esclausnouvinguts i leprosos es manifestavamolt comunicatiu i afectuós, i el seu ros-tre brillava d’alegria i fervor. sant Pauho diu així: «sempre portem en el nos-tre cos els senyals de l’agonia de Jesús,perquè també en el nostre cos s’hi ma-nifesti la seva vida […]. d’aquesta manera, la mort continua la seva obra en nosaltres, i la vida en vosaltres» (2co4,10-12).

És ben clar que l’ascesi practicadaper claver no és ni masoquisme, ni aï-llament; al contrari, alliberament perso-nal per a lliurar-se amb una humanitatentregada als qui el necessitaven, parti-cularment els abandonats i menyspreats.no necessitar res per a ell es converteixen disponibilitat per a transmetre l’evan -geli i donar-se. la mortificació dels sen-tits es transforma en l’atenció als sentitsmalalts. l’abstinència absoluta deixalloc a la generositat i a la preocupació

pels necessitats. així, el que no tenia resper a ell, sobreeixia en coses per a ofe-rir als altres. fins en el confessionari te-nia un petit rebost en què no mancava elvi per als que havien de fer un mos. Totun detall de delicadesa humana!

Pere claver, que no s’assabentava deres de la ciutat, ni del seu entorn, tenia,sobretot, una capacitat increïble per aestimular la misericòrdia de la gent, pera implicar moltes persones de maneraocasional i, més que res, per a mostrar-se indefectible en el servei als més po-bres. Tot això ho feia personalment, pe-rò també excepcionalment buscantcol·laboradors com una manera de mul-tiplicar la caritat, contagiant-la. sortiasovint a recaptar coses (per als seus es-claus i malalts) i a sol·licitar implicaciópersonal. sabia regraciar les personesamb serveis espirituals. són molts elstestimonis de gent agraïda perquè elPare se’n servís i que ho feien de cor perquè se sentien partícips de la sevamissió espiritual.

Que la mortificació no l’abstreia deltot, ho comprovem de manera especialen els àpats que li preparaven els dies degran festa per als pobres, a les portes delcol·legi i per als leprosos de sant llàt -zer. ell, com Jesús, servia a taula ambgran alegria i amb la mà alimentava elsimpedits. al final, ho recollia i ho ren-tava tot amb ajut dels intèrprets. aquestsàpats són veritables sagraments delregne i palesen que la mortificació l’a-judava a reservar per a aquestes oca-sions, les energies de la seva vida.Igualment podem dir de la relació tancàlida amb els seus col·laboradors mésdirectes: els germans que l’acompanya-ven i els intèrprets negres. els tractava

36

amb gran respecte, amor i manyagueria.I aconseguí que participessin realmentdel seu ministeri. els testimonis forçaabundants deixen entreveure que estavena l’altura del Pare, i expressen l’immensrespecte i afecte que sentien per ell.

resumint, el mortificadíssim Pereclaver, el que semblava un home forad’aquest món, insensible a la fatiga i al’horror dels cossos malalts, va ser tam-bé una persona molt sensible que s’hopassava bé abraçant i acaronant els es-claus i malalts pobres, que els tractavaamb infinita tendresa, i que quan parla-va de déu, s’arborava de tal manera enel seu amor, que el contagiava.

l’ascesi fou de debò extrema. Haviade ser-ho, perquè el seu apostolat ho foumés encara. aquesta va ser la manerad’unificar la seva persona: viure nomésper estimar déu i arribar al proïsme delsqui havien caigut en mans de lladres iels havien deixat mig morts. Jesús cru-cificat i els crucificats del món van serla seva vida. l’ascesi va ser la manerade no desviar-se d’aquesta dedicació.la va practicar per no distreure-se’n,per no portar-la a terme de manera re-misa a causa de les resistències internes.

Tot això queda clar en la seva mort:havia viscut prescindint d’ell mateix ibuidant-se als altres; i, al final, ja mort,tothom se li abocà. així havia de ser per-què es consumés la gratuïtat. defensàgelosament la seva humilitat, això be-neficià que l’homenatge apoteòsic querebé, tingués lloc després de la sevamort. Havia rebutjat sistemàticamentque li besessin la mà i, ja sense vida, ésbesada durant dos dies complets. fins itot, els testimonis afirmen que la mà noestava rígida, sinó molt flexible i àdhuc

impregnada de la bona olor de la sevavida. Pobre de solemnitat, visqué do-nant tot el que aconseguia per a donar idonant-se ell mateix i, un cop difunt, ésdespullat de tot per ser apropiat pels quil’estimaven. mor, literalment entregat,plenament simbòlic.

5.5. La prudència de Claverresulta escandalós el fet que, en la vidade Pere claver, hi manquin testimonisde companys jesuïtes sacerdots. Éscomprensible que se sentissin contra-riats pel mode de procedir de claver, permotius molt significatius. respecte alseu apostolat, tots aprovaven la seva de-dicació als negres, que no sols era lamissió rebuda de l’obediència, sinó unapostolat particularment encomanat a lacompanyia. Però la preferència siste-màtica dels negres respecte dels blancsesdevenia inadmissible en una societatde castes i esclaus. la irrupció en eltemple d’una multitud de negres, co-mandada pel Pare, per oir missa, feiaque les persones de bona societat –so-bretot dames– sortissin automàticamentde l’església. això hagué de molestar engran manera els companys jesuïtes, per-què espantava les devotes i, alhora, dis-criminava sempre els blancs també en elconfessionari. si a més, extremant el ri-gor es posava a recriminar les damesperquè hi assistien amb vestits cridanersi, sobretot amb criades, tot plegat esconvertia en una actitud intolerable.conten que el superior el renyà de for-ma aïrada en el temple, davant moltstestimonis, per dir a una penitent que, sivolia confessar-se amb ell, vingués ves-tida més modestament. cal dria inter-

37

pretar tot això com la gota que féu so-breeixir la seva paciència, el seu nivellde tolerància.

la manera tan afectuosa de tractarels esclaus, abraçant-los, acariciant-los,donant-los menjar i medecines, dolços,tabac i beguda, que disposés de tot unrebost d’aquestes coses a l’habitació i alconfessionari, que els procurés bonsàpats en les festes i mengés amb ells iels servís a taula…, havia de semblarimpropi d’un sacerdot i contrari al mo-de de procedir d’un jesuïta. el detall dedonar, a més de coses necessàries, lla-minadures, tabac i beguda impressionàfins i tot l’“advocat del diable” en el pro-cés de beatificació.

Veure honorar els esclaus intèrprets,posant-los per damunt d’ell i veure’lportar-los a la seva habitació per aten-dre’ls quan emmalaltien, els havia desemblar revolucionari, impropi de l’or-dre que cal observar en la vida social.Que el tema dels intèrprets produís fric-cions, ho descobrim en el fet que haguésde recórrer al general. consta que unavegada el superior, per diferències quehavien tingut a casa amb els intèrprets,li ordenà marxar al menjador i roman-dre agenollat fins que l’avisés. algunsde la comu nitat, més de mitja hora des-prés, hagueren d’intervenir davant el su-perior, perquè li llevés el càstig.

Que s’acostumés a menjar en el se-gon torn, sobretot el diumenge, quandeia la missa d’onze i que no assistís aldescans comunitari després de dinar, elsfeia entendre que no estava fet per a unavida de comunitat. És cert que es co-municava en la seva activitat apostòlicai espiritual, però segurament això elssemblava insuficient. Però és cert tam-

bé que, en cada ocasió, demanava per-mís al superior i complia les seves or-dres. Tanmateix, quan veia l’entusiasmedesbordant de la gent i la petició –queen realitat era exigència– de les autori-tats perquè se celebres sin per als esclausuns funerals precipitats i senzills, i nosolemnes; i quan veia, després d’havervetllat els difunts, que la devoció de lagent no era passatgera, com tampoc eldesconsol dels negres i el testimoniatgedel poble, ¿com és que no van reflexio-nar per descobrir la força d’allò quetambé ells havien vist, però que havienneutralitzat perquè els semblava total-ment negatiu? ¿no revela manca d’es-perit no intentar descobrir aquestes vir-tuts heroiques i comprendre que el queapreciaven com a defectes, o no ho eren,o no tenien explicació, o no enfosquiende cap manera la bondat que irradiavaclaver?

el germà nicolás, si més no, recor-da que després de morir el Pare, s’obli-daren d’aplicar-li –com era costum– in-dulgències i altres sufragis, i que l’oblits’atribuí al concepte que es tenia d’ell:que no ho necessitava. declara tambéque el superior li ordenà, vuit o deu diesdesprés de la mort de claver, que «ano-tés tot el que sabés sobre les seves vir-tuts i ministeris apostòlics».

5.6. Radicalitat i transcendènciaPere claver no fou un ideòleg. no es de-dicà a elaborar teories, ni predicava mà-ximes generals. no predicà mai contral’esclavitud dels negres. maldà per ferde mediador entre ells i els seus amos,instant aquests a tractar bé els negres i ano castigar-los; i si els esclaus havien

38

faltat greument, que els llevessin el càs-tig. ajudava els negres a fer-se respectarentre ells i, per tant, a complir les sevesobligacions. Però més enllà d’aquestesrecomanacions, l’aspecte més caracte-rístic seu va ser la manera de relacionar-se amb ells. des que els rebia al port, elsrepetia que els havien portat per servir-se d’ells. I ell estava a la seva disposi-ció. de tal manera que les relacions ambels negres van ser absolutament trans-cendents. no expressaven les possibili-tats de la situació. expressaven d’unamanera ben concreta el seguiment deJesús en la seva circumstància. una per-sona normal no hauria pogut fer el queell va realitzar. la hipòtesi seria queaquest era el nivell dominant entre elsmembres de la companyia; d’aquí la incomprensió. el comportament delsseus companys jesuïtes evidenciava, in-voluntàriament, la manca de radicalitatevangèlica en què es movien. al no re-

conèixer aquesta radicalitat, i ja que ac-ceptaven l’estima que la gent els teniacom a expressió del millor del cor delsjesuïtes (que era, no ho oblidem, un corcristià), la reacció va ser la d’un ressen-timent inconscient.

la gent copsà que claver va fer elque havia de fer, perquè era la presènciaviva de la transcendència huma ni tàriade l’esperit de Jesús. Tenint en compteaixò, i només per això, ho suportà tot, ifins li va semblar que estava bé. no hova interpretar com a subversiu, sinó coma transcendent. aquesta és la raó per laqual tantes persones van col·laboraramb ell; i les que es van poder sentirdiscriminades per ell també testificarena favor seu. no s’estigueren de reconèi-xer en la seva activitat apostòlica la ma-teixa misericòrdia de Jesús, la del propidéu. aquesta va ser també l’apreciacióde l’advocat de la causa, en resposta ales objeccions del defensor de la fe.

39

40

Per a més informació sobre sant Pere claver:

Proceso de beatificación y canonización de S. Pedro Claver. Traducció del llatíi de l’italià per anna maria splendiani i Tulio aristizábal, Bogotà d.c., centroeditorial Javierano, 2002, 593 pàg.

Ángel ValTIerra, sJ., San Pedro Claver. El santo que libertó una raza, Bogotà,ed. Pax, 1.964, 391 pàg.

Joan GaBerneT, Pere Claver, Barcelona, ed. claret, 2010, 192 pàg.

Juan BalarI ZanoTTI, Pasión por el riesgo: San Pedro Claver, Barcelona, 2012,153 pàg.

Sant Pere Claver. Esclau dels esclaus, dVd en català, Barcelona, ed. claret.

San Pedro Claver. Esclavo de los esclavos, dVd en castellà i anglès, madrid,edibesa.