CRISTIANISME (1)

1

HISTÒRIA I CULTURA DE LES RELIGIONS

EL CRISTIANISME

2

Introducció El cristianisme és una religió monoteista

basada en la vida, els ensenyaments, i d'acord al Nou Testament en la crucifixió i resurrecció de Jesús de Natzaret. Els cristians creuen que Jesús és el fill de Déu i el Messies dels jueus profetitzat en l'Antic Testament o Tanakh. Encara que el cristianisme és monoteista, la majoria dels cristians creuen que Déu existeix en tres persones, Déu Pare, Déu Fill (Jesús) i Déu Esperit Sant, doctrina coneguda com a Santíssima Trinitat

3

Introducció Les branques principals del cristianisme són: Catolicisme, la més nombrosa, que accepta l'autoritat

del Papa de Roma. Protestantisme, que inclou un gran nombre d'Esglésies

independents, que no accepten l'autoritat del Papa. Cristianisme ortodox, que comprèn l'Eslgésia

Ortodoxa Grega i l'Eslgésia Ortodoxa Oriental Restauracionisme, que inclou altres grups com els

Testimonis de Jehovà i els mormons Avui en dia, és la religió amb més practicants arreu del

món: 2.200 milions de persones, és a dir, un 34% de la població total.

4

Introducció Els únics documents històrics sobre el

començament del cristianisme són els evangelis del Nou Testament i el Llibre dels Actes dels Apòstols. El cristianisme es va originar al segle I a partir del judaisme, immediatament després de la mort de Jesús de Natzaret. El creients van ser anomenats cristians per primera vegada a Antioquia, on es van establir després de la persecusió inicial a Judea.

5

Introduccó Després del Primer Concili de Jerusalem,

els creients, originalment jueus, segons la tradició cristiana, per revelació de l'Esperit Sant, van acceptar als gentils (no jueus) a la fe cristiana. L'apòstol Pau va portar l'evangeli a diverses regions de l'Imperi Romà. Després de tres segles de persecució es va convertir en la religió oficial de l'Imperi, amb la conversió del llavors emperador Constantí

6

Introducció Encara que hi ha diferències en alguns

aspectes de les creences de les diferents denominacions cristianes, totes comparteixen una doctrina bàsica. Aquesta doctrina estableix que el cristianisme és el compliment del judaisme, ja que Jesús de Natzaret és el messies profetitzat en les escriptures de l'Antic Testament que conformen el Tanakh jueu.

7

Introducció La creença central del cristianisme és que

per mitjà de la fe en la mort i la resurrecció de Jesús, la humanitat pot ser salvada de la mort (física i espiritual), per la redempció dels seus pecats (és a dir, faltes, desobediència i rebel·lió contra Déu). Per mitjà de la gràcia de Déu, la fe i el penediment, els homes i les dones poden ser reconciliats amb Déu per mitjà del perdó i la santificació.

8

Introducció Déu és una Trinitat, un ser etern que

existeix en tres persones: Pare, Fill (El Logos Diví encarnat, Jesucrist) i Esperit Sant.

Jesús es completament Déu i completament humà.

Maria, la mare de Jesús, va donar a llum el Fill de Déu, per mitjà de la concepció de l'Esperit Sant, sent verge.

Jesús és el Messies esperat pels jueus, i hereu al tron de David.

9

Introducció Jesús és innocent de tot pecat. Per mitjà de

la mort i resurrecció de Jesús, els creients són perdonats dels seus pecats i són reconciliats amb Déu. Per mitjà de la fe, els creients reben l'Esperit Sant.

Jesús retornarà personalment i corporalment a la terra per jutjar la humanitat, i portar els fidels a la presència de Déu.

La Bíblia es la Paraula inspirada de Déu, escrita per homes.

10

Introducció Jesús de Natzaret va nàixer durant el regnat

d’August i, a finals del segle II, durant el regant de Marc Aureli, i la fe cristiana s’havia escampat des de Galilea a Siria i Egipte.

La població de l’imperi romà, havia esgotat la seua fe en els antics déus, en la mesura en que no acomplien les exigències de la gent des del punt de vista espiritual.

A les intemperàncies imperials (falta de moderació i desenfrè) hi varen oposar una fe i una adhesió intensa i tenaç a nous valors. La seua fecunda concepció de la naturalesa humana i, les seues relacions amb la Natura i Déu.

11

Introducció Les esglésies cristianes donaven als seus

membres i als conversos un gran sentiment de solidaritat social, impossibles de trobar en qualsevol altra institució o estructura de l’imperi.

Per altra banda encara que els cristians presumien de no ser jueus ni pagans i de ser quelcom diferent, en realitat, els cristians, s’apropien de la cultura clàssica greco-romana i, això, va facilitar la seua difusió, presentant-se com a continuadors de la cultura hel·lenística. En realitat una gran part de les idees clàssiques arriben al món actual a través del cristianisme.

12

Hel·lenisme i inquietudsespirituals

L’element decisiu de la ràpida difusió del cristianisme, vingué donat pel fet que el propi hel·lenisme ja estava orientant-se envers un ideal espiritual en la direcció del pensament cristià, si bé d’una manera inconscient. Molts pensadors i artistes de l’època imperial reflecteixen el malestar espiritual de l’època, així com la recerca d’un significat a les pròpies vides enmig d’aquell món materialista.

Molta gent es va fer escèptica), cosa que contribuïa a dissoldre les velles creences paganes, les classes altes consideraven la filosofia com el pilar de les seus vides.

La completa acceptació de l’estoïcisme o d’altres doctrines, suposava la conversió a una vida senzilla i dedicada a la meditació i, sobre tot, consagrada a la recerca del sentit que la vida pot tenir per a un mateix. Tanmateix els filòsofs no podien satisfer les necessitats espirituals de la immensa majoria de la població de l’imperi

13

Les noves creences El culte a l’emperador continuava essent un poderós focus

de fidelitat política, en la mesura en que l’emperador era cada cop més un pare i un protector, per tal d’aconseguir la cohesió de la població d’un imperi amb infinitat de llengües, cultures i tradicions diferents.

Els antics déus greco-romans no havien desaparegut; però aquest déus apareguts per tal de resoldre els problemes naturals de la vida de grup en una època primitiva, ja no els hi aprofitaven en la mesura en que la independència política dels ciutadans havia estat anul·lada a favor del poder cada cop més absolut de l’emperador; així la seua adhesió a la religió de l’estat anava afeblint-se.

No és estrany que aparegueren tot tipus de cultes així com la popularitat dels oracles i taumaturgs (faedors de miracles); moltes d’aquestes creences, es derivaven dels fons religiós del Mediterrani, en especial d’Orient, eren religions fonamentalment mistèriques.

14

Les religions mistèriques

D’Egipte va arribar hel·lenitzat el culte a Isis, al seu espòs Serapis i al seu fill Harpócrates (Horus). Serapis moria cada tardor i ressuscitava al tercer dia. Isis era la mare de tots els humans, la purificadora dels pecats de les persones i la que ajudava en els parts. Per tal d’entrar en aquesta religió calia ser batejat, la qual cosa netejava de pecats a l’individu.

Les exigències morals d’aquesta religió no eren excessives; però aconseguia comunicar una gran emoció a l’individu en el moment de la conversió. Quan l’home moria, Serapis jutjava l’ànima del difunt i passava a la vida eterna.

15

Les religions mistèriques Un altre culte importantíssim entre els que es desenvoluparen

en aquest període, va ser el culte a Mitra, de procedència Persa o iraniana

El mitraisme, malgrat alguns aspectes astrològics, va ser una religió d’especial rigor moral i que a partir del segle primer es va estendre especialment entre el homes. La majoria del grups adoradors (poc nombrosos) tenien en mig del mithraeum o temple, una estàtua que representava Mitra matant un toro, del qual brolla la vida de les persones i de tot l’univers.

L’admissió en aquesta religió es feia mitjançant una sèrie d’iniciacions rituals i després, mitjançant set graus s’arribava a una gran complexitat ritual. El servei diví, realitzat per sacerdots, incloïa la consagració del vi i del pa, que prenien conjuntament en una espècie d’àpat litúrgic.

Durant al seua vida, els creients havien de lluitar contra l’esperit del mal, Ahriman i a la seua mort eren destinats per Mitra al cel o a l’infern.

16

Les religions mistèriques Un altre culte va ser el ce Cibele o la Gran Mare, que ja

havia estat introduït en Roma des del segle II aC permès per l’emperador Claudi. Aquesta religió festejava de manera solemne l’arribada de la primavera el vint-i-cinc de març, data en la que es celebrava la resurrecció d’Atis, espòs de Cibele.

Totes aquestes religions rivals en principi del cristianisme, tenien en comú certes característiques: l’admissió mitjançant un ritual, la insistència sobre la necessitat de dur una vida moralment recta i, el judici després de la mort.

A més aquests cultes tenien una litúrgia (forma de celebrar les cerimònies religioses) diària i serveis divins que lligaven l’individu als seus germans de fe i als déu o als déus. Aquestes serveis o “misteris” eren accessibles solament als fidels.

17

Les religions mistèriques Des de punt de vista del cristianisme, aquestes religions

resulten interessants en la mesura en que palesen les necessitats i les ànsies d’una part de la població de l’imperi en el pla espiritual i d’allò que cercaven en aquest tipus de cerimònies.

Les religions mistèriques, malgrat tot, patien un dèficit important; si per un costat afavorien l’absolutisme de l’emperador, per un altre no estaven integrades en la cultura greco-llatina. És segurament per això que els pensadors cristians hagueren de preocupar-se més en combatre el paganisme que les altres religions, malgrat que tingueren que adequar-se en decisions importants en matèria de festivitats i ritus, com ara traslladar la data del naixement de Jesús del 6 de gener al 25 de desembre, per tal de contrarestar les festes al déu solar amb motiu del solstici d’hivern.

18

El judaisme al temps de Jesús de Natzaret

El primer que cal dir, és que el cristianisme és una derivació directa del judaisme, encara que va ser impregnat de la cultura grega, la qual cosa li dona un caire únic. L’església va honorar sempre l’Antic Testament (que es correspon amb la bíblia jueva) i, això ho feia en la mesura que anunciava la vinguda d’un Messies (Crist). De la mateixa manera que gran part de la primitiva organització cristiana, recollia usos del culte i de la pròpia doctrina del judaisme de l’època.

19

El judaisme al temps de Jesús de Natzaret En el terreny espiritual, dos grans grups s’hi

enfrontaven en l’època de Jesús: Els saduceus, en gran part de caràcter sacerdotal i aristocràtic, amb una mentalitat més oberta i que no tenien problemes en barrejar-se amb els no jueus o gentils i; els Fariseus, defensors d’una rígida educació del poble en la Llei, eren partidaris d’una reforma d’aquests, per tal de resoldre els problemes socials, tot defenent una vida interior pura, alguns d’ells acceptaven la idea de la resurrecció i del judici final.

A més d’aquestos grans grups existia un altre grup situat en posicions més extremes, els essenis, que portaven un vida ascètica (observaven una disciplina rigorosa, practicaven el celibat, l’abstinència, la mortificació i una vida solitària) i una observància més mística de la religió.

20

El judaisme al temps de Jesús de Natzaret Entre tota aquesta barreja d’idees i pensaments

religiosos, es barallava la idea d’un Messies, d’un redemptor que alliberaria els jueus de la seua eterna esclavitud i els conduiria a la victòria del Senyor.

Tant a Palestina com a l’estranger, els jueus vivien al marge del món pagà. Les seues idees fonamentalment morals i, el seu concepte d’un Déu únic, enganxaven molta gent que en convertir-se passaven a ser mig jueus, per la seua resistència a acceptar plenament les prescripcions alimentàries i totes les normes de la Llei. També hi havia molts pagans, que miraven amb recel els jueus pel seu esperit de grup, per la demanda de privilegis, especialment per la celebració del Sabbath i, pel pagament de dos dracmes anuals per al sosteniment del temple de Jerusalem.

21

El judaisme al temps de Jesús de Natzaret Les posteriors persecucions dels cristians es

ressentiran de l’actitud hostil cap els jueus que tenien els romans, a més els cristians no podien identificar-se la posició tradicional dels judaisme com a religió d’un país, ni tampoc gaudien de la posició de protecció de la que gaudien els jueus, ja que aquestos estaven escampats per tot l’Imperi.

Tanmateix, la gran xarxa de sinagogues que havien fet concessions a la forma de vida pagana i, la difusió per part dels cristians d’una idea de Déu i de l’home completament diferent als models greco-romans, ajudaren considerablement a la primera expansió cristiana, així com en el caràcter primitiu del cristianisme.

22

La figura de Jesús Des d’un punt de vista històric no té massa sentit

parlar amb detall de la vida d Jesús de Natzaret. Les fonts de les que disposem, es limiten

pràcticament als Evangelis, llibres escrits pels seus seguidors, que relaten la vida, els fets més importants i sobre tot el seu missatge.

En altre ordre de coses val a dir que Jesús va ser un fuster escassament instruït, que fou batejat per un altre home, Joan el Baptista, l’esperit del qual era apassionadament religiós i que predicava amb tanta vehemència la integritat i el temor al Judici Diví, que el rei Herodes Antipàter (descendent d’Herodes el gran) el va fer matar.

23

La figura de Jesús A la palestina de l’època, que sempre estava

disposada a rebel·lar-se contra els romans, la doctrina de Jesús, així com la seua popularitat entre els humils, podien posar-lo en contra de les classes dirigents. Jesús va evitar amb una certa habilitat caure en els nombrosos paranys que li posaven per tal de presentar-lo com un antirromà i així aconseguir que l’arrestaren. Finalment quan va acudir a Jerusalem, cap dels que tenien llocs de poder a la ciutat i al país, podien consentir que es creés un focus d’agitació pública i així finalment el varen condemnar a mort més per raons polítiques que per raons religioses.

24

Naixement de Jesús En relació a la data de naixement de Jesús, les

interpretacions són diverses i les fonts de que es disposen poc fiables. Les poques dades, contradictòries entre elles, diuen que Jesús va nàixer abans de la mort d’Herodes el Gran i, aquest va morir l’any quatre (és a dir quatre anys abans de la data oficial del naixement de Jesús).

Pel que fa al dia del naixement encara és més difícil precisar-lo si no impossible. Els Evangelis no donen cap data, es limiten a assenyalar que un àngel va avisar a uns pastors que dormien al ras que el salvador acabava de nàixer. A palestina, el més de desembre és massa fred com per dormir al ras, per tant aquest mes resta descartat.

Així es va establir com a data de naixement el 25 de desembre, perquè el cristians pensaven que era millor no trencar gaire amb els costums i els ritus antic per tal de potenciar la seua pròpia religió. Els romans celebraven el 25 de desembre la festa del Sol

25

L’Arcàngel Gabriel És el primer protagonista, el nom Gabriel, significa “Déu és

fort” i àngel significa missatger. Els àngels són esperits i, la seua missió es fer partícips els

homes dels desitjos i la voluntat de Déu. Eren, concs, intermediaris entre Déu i el homes. Ara bé, la gent d’aquella època tenia por dels àngels, així, segons la Bíblia, aquestos sempre comencen les seues paraules amb l’expressió “No tingues por....”, a continuació la primera reacció de les persones és d’incredulitat i de sol·licitar una prova.

En el cas concret de Gabriel, es tracta d’un àngel especialitzat, les revelacions del qual afectaven sobre tot a “la fi dels temps”; els seus missatges es construeixen sempre igual, tan en l’Antic com en el Nou Testament: Primer s’apareix, segon avisa que no tinguen por, tercer transmet el seu missatge, quart dona una prova que el qui rep el missatge ha de verificar i, cinquè acaba amb la recitació de salms.

26

Gabriel i l’Anunciació En el cas de Jesús va ser l’Àngel Gabriel qui s’apareix

a Maria (primer temps) per anunciar-li el naixement de Jesús, en entrar l’àngel a sa casa també Maria es va torbar (segon temps) i també l’àngel li va demanar que no tingués por. Quan l’àngel li va dir que tindria un nen “Fill de l’Altíssim” (tercer temps), Maria es va mostrar incrèdula: “¿Com podrà ser això si sóc verge?” i. Ell li ho explicà: “L’Esperit Sant vindrà a sobre teu” i l’àngel li donà una prova de el que diu es veritat (quart temps), deu visitar la seua parenta Elisabet (mare de Joan el Baptista), que malgrat ser una dona estèril està embarassada per la voluntat de Déu; Maria corre a casa d’Elisabet per tal de comprovar-ho. Finalment Maria recita com a pregària el Magnificat (cinquè temps).

27

Josep (Marit de Maria i pare legal de Jesús) Josep és una persona destacada en el

seu poble – Natzaret Galilea) – i té per professió fuster.

Per al jueus tot treball manual és sagrat i, i els fusters gaudien d’una consideració particular.

Un segle més tard semblava que a Palestina corria la veu de que el mateix Jesús havia estat treballant fent jous i arades (cosa que vol dir que el taller de Josep era força complet).

28

Josep (Marit de Maria i pare legal de Jesús) Tenim, doncs, a un Josep com a persona notable i

respectada que s’assabenta de sobte que la seua promesa (Maria) està embarassada i, ell sap millor que ningú que el nen no és d’ell. En realitat Maria ja era l’esposa de Josep.

Entre els hebreus el matrimoni es realitzava en dos temps: Un primer moment era el compromís mutu mitjançant el qual es fixaven les condicions financeres del matrimoni; un segon moment, després d’un temps indeterminat la núvia es traslladava a casa del seu marit a la cambra nupcial; la promesa però era ja considerada casada des del moment del compromís i si tingués una aventura amb un altre home, seria considerada una adúltera i correria el perill de ser condemnada a mort.

29

Josep (Marit de Maria i pare legal de Jesús) Josep assabentat de l’embaràs de Maria i

de que ell no era el pare del fill que aquesta esperava, decideix repudiar-la per tal d’evitar-li la mort per adulteri. En aquest moment de nou intervé l’Àngel Gabriel; el qual avisa a Josep que el fill que Maria espera és obra de Déu; llavors Josep canvia de parer i fa entrar Maria a casa seua, tot i que segons diu l’evangelista Mateu “la parella no havia tingut relacions conjugals quan ella tingué el fill”. A ulls de tothom, però, eren marit i muller.

30

Josep (Marit de Maria i pare legal de Jesús) Un altre aspecte important de Josep era el seu llinatge.

Els evangelistes Lluc i Mateu, es posen a treballar de valent per demostrar que era del llinatge de rei David i això ho fan per sues raons:

La primera és per que una vegada mort i ressuscitat Jesús, aquest s’havia convertit en un personatge molest per l’ortodòxia jueva, aleshores varen fer córrer la veu de que Jesús no era fill de Josep, sinó fill d’un legionari romà anomenat Pantera, d’aquesta manera Jesús fill il·legítim, bastard d’un pagà no podria ser el Messies.

La segona era per què entre els fariseus estava estesa la creença de que un Messies o Salvador, descendent de l’estirp de David vindria a alliberar els jueus del domini romà i de la dinastia d’Herodes el Gran (que no era d’origen jueu).

31

Maria (Mare de Jesús) De Maria no en sabem massa, era també com

Josep de la localitat galilea de Natzaret, filla d’una parella anomenats Anna i Joaquim.

Ben joveneta, als tretze o catorze anys va ser promesa a Josep, que aleshores era ja un home gran, a partir d’ací ja coneixem part de la seua història, va ser visitada per l’Àngel Gabriel, va queda embarassada per l’obra de Déu, sense deixar de ser verge.

El fet de que l’àngel visités Maria te molta importància per als cristians, aquest fet el reconeixen sota el nom de l’Anunciació, és a dir, l’anunci de que Déu ha escollit Maria com a mare del seu Fill.

32

Maria (Mare de Jesús) Encara que se sol representar Maria com una

dona una mica moixa, la realitat dels pocs testimonis que de l’època estenen, s’entesten en demostrar el contrari, així, quan Maria accepta ser Mare de Déu, malgrat les conseqüències que això li pot dur (tafaneries de la gent, murmuracions, rebuig del seu espòs,...), recita una pregaria, el Magnificat, però alterant-lo una mica, així part del text queda endurit en boca de Maria: “...derroca els poderosos del sòl i exalta els humils....”, també afegeix la frase següent: “Omple de bens els pobres i que els rics se’n tornen sense res”.

33

Maria (Mare de Jesús) L’evangeli de Lluc, ens diu que Jesús va

ser presentat al temple vuit dies després del seu naixement acompanyat dels seus pares per a la Purificació, és a dir, tots tres havien de purificar-s’hi. En aquest sentit sembla ser que ni Josep ni els Nen tampoc eren purs No obstant Lluc no està tant interessat en la cerimònia de la purificació com en la presentació, doncs, d’aquesta manera Jesús resta consagrat a Déu.

34

Maria (Mare de Jesús) En ser presentat al temple Jesús, hi intervenen dos

nous personatges: un vell sacerdot, que alertat pe Gabriel declara, que ja pot morir, doncs ha vist la “llum que es revela a les nacions”, tot i afegint dirigint-se a Maria (Josep resta en un segon pla) que “serà motiu que a Israel molts caiguen i molts altres s’aixequen”, d’aquesta manera el sacerdot prevé a Maria, ja que fins eixe moment l’Àngel només li havia contat la part bonica de la història. L’altre personatge que hi intervé en el moment de la presentació és una vella profetessa, la qual no es dirigeix en cap moment a Maria o a Josep; però que a tothom que espera l’alliberament de Jerusalem (del domini roma i d’Herodes el Gran) els parla de la criatura.

35

Els Reis Mags Malgrat que aquestos personatges

constitueixen un dels passatges més bonics en relació al naixement de Jesús, també sembla cert que històricament és un dels més improbables.

Segons la tradició tots els grans personatges de la història han tingut un estel lligat al seu naixement. En el cas de l’estel de Betlem, molts han considerat que aquest era el comenta Haley

Així els Mags, no eren reis, varen percebre també aquesta llum, eren interprets de somnis i de meravelles a més d’astrònoms, el Mags, doncs es posen en camí, pot ser saben que en Israel s’espera un Messies, un salvador.

36

Els Reis Mags Els mags reprenen el camí, i en eixir de

Jerusalem, tornen a contemplar l’estel que els condueix fins a Betlem, allí troben l’infant amb sa mare (Maria), i sense anomenar per a res al pare Josep, en trobar-lo li ofereixen or, encens i mirra; or com a rei, encens com a Déu i mirra com a mortal. No deixa de sorprendre el contrast entre els regals sumptuosos i la pobresa de qui els rep. Una vegada els Mag se’n van el nen resta igual de desemparat i amenaçat.

Els Mags són advertits per l’Àngel Gabriel de l’amenaça que Herodes suposa per a l’infant i llavors tornen al seu lloc d’origen sense passar per Jerusalem.

37

El rei Herodes Herodes era rei de Judea. Es tracta d’un

impostor i amés, un col·laborador dels romans.

Però la veritat és que Herodes no era jueu, ja que sa mare és àrab; d’altra banda només és elegit va al Capitoli a Roma, per oferir un sacrifici a Júpiter; aquest fet ben aviat és conegut per tots els indrets de Judea; encara que Herodes no se’n preocupa d’això.

38

El rei Herodes Esdevingut rei, també fa construir temples

pagans a Cesàrea, la ciutat dels romans. Per ell tots els déus valen; allò important és complaure els invasors, la qual cosa li permetrà dur una vida de luxe com li agrada: diners, sexe, sang.... Com a mostra tenim la història de que va fer exterminar la família d’una de les seues dones, començant per la sogra i acabant per la dona passant per dos dels fills que aquesta li havia donat, també se sap que una nit va profanar la tomba del rei David per robar tots els tresors, en resum, dins de la mena de tirans innobles, és difícil de trobar-ne un de pitjor.

39

El rei Herodes També és un bon polític, astut. De fet poc o molt,

aconsegueix pacificar el país. Quan hi ha catàstrofes naturals – fam, epidèmies, terratrèmols ... – redueix els impostos i ven alguns dels seus bens particulars per als damnificats. Organitza grans programes de construcció, el més important dels quals és el temple de Jerusalem, donant així treball a molta gent.

Tot això, en el fons, li va donar una idea; si David havia preparat la construcció del Primer Temple i el seu fill Salomó el va construir, ell ara faria les dues coses encara que les obres no finalitzaren. Aleshores es considera superior al rei David i, fins i tot, pot ser, es pogués presentar com el veritable Messies; aquesta pretensió, clarament expressada per ell, havia esdevingut més viva en l’època de Jesús.

40

Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús?

En un principi, la imatge cristiana de Jesús, es construeix a partir del contacte vital d’una sèrie de persones amb el propi Jesús de Natzaret, en un moment precís i en un context determinat. És aquesta experiència vital, aquesta connexió directa amb Jesús la que tractaran d’expressar aquestes persones. És dir la imatge cristiana de Jesús comença a construir-se des de la vida

El context a partir del qual comença a construir-se la imatge de Jesús, és el món dels creien jueus i l’experiència de vida en comú que han dut amb el mateix Jesús. És aquest esperit religiós i aquesta experiència de vida en comú allò que volen transmetre aquells seguidors de Jesús

41

Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús? Per tal d’organitzar l’experiència de vida

amb Jesús trobaran el material necessari en el context jueu, llibres, profetes, esperances, ritus, idees bàsiques ...... Eixa experiència viscuda la concretaran en un concepte que, justament, aquella experiència: Jesús és el Crist (el qui ofereix la salvació). Seran els seus deixebles els encarregats de transmetre aquest concepte, sobre el qual els cristians construeixen la imatge de Jesús.

42

Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús? Encara que Jesús és el nom d’una

persona concreta, els seus deixebles, troben en el context jueu una imatge que quadra perfectament amb la idea, amb la imatge que els deixebles de Jesús s’han fet d’ell: El Crist, El Salvador.

Així s’origina per la unió d’aquests dues paraules, Jesús i Crist, el nom de Jesucrist (Jesús és el Crist).

43

Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús? Evidentment que la imatge que els cristians fan de Jesús,

no podia ser neutral ni asèptica. La relació dels deixebles amb el seu Mestre, també els hi havia canviat la vida, la seua forma de ser, la seua visió del món, justament el missatge de que Jesús és el Crist, és el qui esperaven. Això després de tota una vida en comú provoca en ells una sèrie de preguntes i interrogants: ¿Qui és aquest Jesús? ¿D’on treu l’autoritat amb la que parla? ¿D’on treu els gestos i els fets que protagonitza?

Les respostes aniran donant-les després que el seu mestre haja mort i, així aniran construint el concepte de que Jesús és el Crist. Així tot i que la majoria dels deixebles l’abandonaren en el moment de la seua passió i mort durant la celebració de l Pasqua jueva, interpreten que Jesús dona signes d’estar viu (malgrat haver estat crucificat) i, això, només pot ser per què ha ressuscitat.

44

Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús? La perspectiva de la fe cristiana diu: “En aquest home concret, en la seua història,

estava la Salvació de Déu, perquè en aquest home estava veritablement Déu”

Jesús Crist

Home Salvador

Història Fe

Home Déu

45

Com s’ha arribat a la imatge cristiana de Jesús?

Conclusions: Jesús com a home ofereix una

humanitat sorprenent i fascinant Per afirmar que Jesús es el Crist cal

el concurs de la fe primer del seus deixebles i després dels cristians en general

46

Conflicte i ruptura entre el judaisme i el cristianisme

Tot i que el cristianisme neix del judaisme, es produirà una ruptura entre les dues confessions religioses, malgrat que totes dues tenen el mateix horitzó: la Llei de Moisés i el mateix concepte del Messies; la manera d’acomplir-se aquest messianisme, és el que va promoure la ruptura. Els cristians veuen en Jesús el Messies, el jueus encara estant esperant-lo.

47

Conflicte i ruptura entre el judaisme i el cristianisme La manera d’acomplir el messianisme Jesús, el qual

mor, no coincidia amb la visió que els jueus tenen del Messies. Entre el jueus existeixen dues formes de veure el messianisme: el messianisme real, que correspon a la visió política, el Messies havia de ser un descendent del rei David (creador del regne d’Israel) que els retornés a la grandesa passada i; el messianisme profètic, que correspon a la visió religiosa, que més humil es fixa en la visió salvífica, però que no anuncia per a res la seua mort.

Així, els jueus que no contemplen per a res la mort del Messies, negaran que Jesús ho fos. A partir d’aquest moment, anirà produint-se un distanciament entre ambdues religions; ja que a més, Jesús no es circumscriu al messianisme polític ni al profètic.

48

Conflicte i ruptura entre el judaisme i el cristianisme La interpretació que els deixebles fan del

Crist, no es correspon amb la que fan els jueus, especialment amb la incorporació de Pau al cristianisme. Els jueus mantenen que el Messies és home i no Déu.

Els cristianisme entén que el Messies és home i Déu al mateix temps, és la reconciliació entre el que és distint i divers. La identitat entre Déu i home. Precisament eixe punt d’encontre entre Déu i home és Jesús, El Crist que és Déu i home.

49

És versemblant la imatge cristiana de Jesús?

Històricament es va arribar un moment en el que es va posar en dubte la divinitat de Jesús.

La fe cristiana reconcilia la història, vivència dels deixebles amb Jesús, i la fe, la confiança en la identitat entre Deu i home.

Les fonts cristianes són considerades durant molts segles com autèntiques, fins que al segle XVIII, durant la Il·lustració, es rebutja la imposició de l’Església per anar contra la raó, els il·lustrats diuen que la imatge cristiana de Jesús es falsa per haver estat imposada i proposen arribar a la veritable història de Jesús.

50

És versemblant la imatge cristiana de Jesús? Actualment sembla ser que s’ha arribat a una

postura més equilibrada, el Evangelis (textos sagrats) sols volen contar allò que han descobert els deixebles en el camí que han seguit al costat de Jesús, camí que ha estat il·luminat per la Pasqua (passió, mort i resurrecció de Jesús). Hi ha per tant una connexió directa entre els que ells creuen i la història del seu mestre. La seua fe per tant, es recolza en la història d’aquell home concret i no en la de cap altre. Cal passar, doncs, per la història, per dir alguna cosa sobre la fe.

51

Pilars de la vida de Jesús

Els pilars de la vida de Jesús de Natzaret, es centren en dos aspectes: a) Déus és Pare i, b) Déu té un projecte (El Regne de Déu).

Aquestos dos pilars personalitzen i donen sentit a la vida humana de Jesús de Natzaret: a) ser Fill de Déu i b) Ser humà (germà dels altres homes, el regne de Déu).

52

El concepte de Déu Pare

És en el context jueu, on s’explica el sentit que per a Jesús té la paraula Pare, en dirigir-se a Déu, en aquest context Déu era el Pare del poble d’Israel.

Jesús utilitza la paraula Pare en referir-se a Déu en sentit particular i personal, en sentit genèric de pare de tot el poble. A tal efecte Jesús parla del “meu Pare” (abba); mentre que als altres els diu “el vostre Pare”; amb això diferenciava entre el seu pare i el dels altres; especifica el terme “abba”, que és una paraula aramea infantil, que utilitzaven els jueus en referir-se al seu pare biològic, per referir-se al seu Pare, és una paraula pròpia de Jesús i, no deixa de ser estrany que la utilitzara per referir-se a Déu (Yahvéh), i deia explícitament “el meu abba”; així per ell Déu era el seu pare propi i particular.

53

El concepte del projecte de Déu pare o el regne de Déu

El projecte de Déu és entés com la voluntat del Pare. El Regne de Déu és la qüestió central en l’acció i en la Paraula de Jesús. Tota la seua vida s’abocarà a predicar la vinguda del Regne; metre que els seus deixebles, no predicaran el regne de Déu sinó a Jesucrist, que és l’expressió de la voluntat, de la paraula, del projecte de Déu.

A través d’aquest concepte, Jesús parla també del que Déu està realitzant al món, tot i prenent com a punt de partida Israel i, concretant-lo en Jesús, el qual fa present en eixe moment la sobirania de Déu.

54

El concepte del projecte de Déu pare o el regne de Déu

El Regne de Déu, per boca de Jesús, té uns destinataris de l’acció divina i, entre ells els predilectes són els pobres, en la mesura que són els més necessitats.

Aquest projecte salvífic, va dirigit a totes les persones de la terra, amb la qual cosa, Jesús transforma el missatge particular revelat als jueus, en un missatge amb valor universal.

55

El concepte del projecte de Déu pare o el regne de Déu El concepte de Regne de Déu ve bastant

clarificat quan utilitza la paraula “banquet” (àpat), en aquest sentit diu: “El regne de déu és semblant a un banquet en el que Déu és l’amfitrió; però entre els convidats els preferits són els pobres, en aquest banquet tots els convidats són iguals, per què tots són invitats”.

Aquesta explicació senzilla, la fa manifestament palesa amb la seua pràctica ètica, així quan era convidat a algun menjar, feia seure al seu costat prostitutes i altra gent marginada; amb aquest gest el que volia demostrar és que tots poden entrar al Regne de Déu.

56

Fonaments del cristianisme

La línia fonamental de l’ensenyament de Jesús, era similar a la dels profetes anteriors i, tenia punts de contacte amb el pensament hebreu més radical, tal i com ho demostra la seua comparació amb els manuscrits trobats a la Mar Morta, escrits pels essenis, secta mística i radical en la puresa de la conservació dels missatge de déu als hebreus.

Tanmateix, la paraula de Jesús brolla dels Evangelis com un missatge únic i individual, formulat en termes senzills, capaç d’arribar al cor dels oients de l’època i que, en la seua subtilesa, desconcertaria durant segles els teòlegs.

57

Fonaments del cristianisme Jesús predicava que el Messies havia

vingut a la terra no a dur-nos la seua Llei, tal i com pensaven els altres jueus, sinó a anunciar el Judici Final; fins que eixe moment arribara, les persones haurien de dur una vida recta, estimant els seus proïsmes i a Déu.

Les virtuts predicades al Sermó de la Muntanya, humilitat, caritat, amor fratern; que no eren les del món greco-romà, amb el temps van convertint-se en les normes ètiques del món occidental.

58

Fonaments del cristianisme Tanmateix el sacrifici voluntari del Fill de Déu

per a la salvació de tots els homes, es va convertir en la base fonamental de la religió cristiana. Pau deia amb orgull: “Nosaltres prediquem a Jesús crucificat, escàndol per al jueus i bojura per als gentils. Si Crist no hagués estat crucificat, aleshores la nostra predicació seria vana i vana la nostra fe”.

Jesús el Crist, es va convertir ben aviat en símbol teològic i per molt de temps. Les seues idees, recollides en els evangelis han servit molt sovint, per a que l’Església Cristiana es renovés quan el temps i les circumstàncies l’havien duta a adoptar postures rígides i dogmàtiques.

59

El Regne de Déu Al iniciar la seua vida pública, Jesús va

anunciar l’arribada del regne de Déu, la “Bona Nova”: El Temps s’ha acomplert i el Regne de Déu està prop, convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”.

“L’esperit del Senyor ha vingut a sobre meu perquè m’ha ungit. M’ha enviat per anunciar als pobres la Bona Nova, a proclamar l’alliberament dels captius i la vista als cecs, per a donar la llibertat als oprimits i proclamar un any de gràcia del Senyor”

60

El Regne de Déu L’inici de la realització del Regne, és a dir, la

presència de Jesús entre ells, significa l’inici d’una lluita que acabarà amb la “parusia” (Manifestació gloriosa de Jesús al finals dels temps) amb el triomf total i definitiu del Bé. Tota la vida i l’obra de Jesús estan sota el signe de lluita contra el dimoni, principi del mal.

Jesús sense deixar de dirigir-se al poble va comença a utilitzar el recurs de les paràboles, que són petits relats, els significat del qual Jesús revelava.

61

El Regne de Déu Aquest Regne “és semblant a un gra

de mostassa, la més petita de les llavors, però quan germina, fa un gran arbre en el que fan niu els pardals; al rent que fermenta la massa, a la llavor del blat que penetra la terra i va brotant i creixent nit i dia sense que el llaurador ho advertesca, fins transformar-se en una espiga”.

62

El Regne de Déu En una altra paràbola, la de les males

herbes (zizaña), Jesús explica com aquest regne té enemics que dificulten el seu creixement, neixen males herbes en mig del gra plantat; en la paràbola del Llaurador, Jesús explica el fracàs del regne: “Quan el llaurador sembra, molts grans cauen en terra estèril i es perden, però la terra que produeix un ú per cent, compensa els fracassos parcials”.

63

El Regne de Déu Al final de la seua vida, quan es dirigia a

Jerusalem, i durant la seua permanència en la Ciutat, va orientar la seua prèdica de manera diferent, va anunciar clarament la seua mort i resurrecció i, la fase final del Regne, tot utilitzat figures apocalíptiques de l’època: “Mireu que pugem a Jerusalem on el Fill de l’Home, ha de ser lliurat els prínceps dels sacerdots i als escribes i, el condemnaran a mort i, el lliuraran als gentils per a ser escarnit, assotat i crucificat; però Ell ressuscitarà al tercer dia”.

64

El Regne de Déu L’arribada del regne del Messies es

desdobla en dos temps; La primera vinguda, la història del Crist, té un caràcter de salvació; la segona i definitiva vinguda del Messies, serà la discriminació definitiva entre bons i dolents, no es realitzarà fins a finals dels temps. La primera vinguda, (el temps que Jesús va viure a Palestina) inaugura el Regne de Déu; la seua realització es produirà en la segona vinguda.

65

Per la fe s’entra al Regne de Déu

Per la fe en Jesús s’entra al Regne, el qual invita a convertir-se, a creure en la Bona nova que és la seua presència en el món.

Aquesta fe, significa alguna cosa semblant a un nou naixement, el començament d’una nova vida que renova l’interior de la persona, que no s’extingeix, que és eterna.

Allò essencial en el cristianisme, és doncs, una persona, Jesús, el Crist que s’expressa amb autoritat com a missatger de la Bona Nova, tot i afirmant que no es pot anar al Pare sinó a través d’Ell.

66

La llei del Regne L’amor és la llei del regne, condició

essencial per romandre-hi; n’és el primer i més gran dels manaments: “Estimaràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor i amb tota la teua ànima, i amb tota la teua veu i amb tota la teua força. Aquest n’és el primer manament. El segon, semblant al primer diu: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix, no hi ha cap altre manament que siga superior a aquests” (Marc XII, 30,31).

67

La llei del Regne El que no veu en la resta de les persones

el seu proïsme i no es commou pels seus patiments, n els alleuja, no és digne del regne. En aquest sentit tenim la paràbola del bon samarità que Jesús va deixar

Allò que pretén explicar Jesús, es que quan el fill de Déu torne al final del món, jutjarà els homes per l’amor que han sentit pel seu proïsme i per Déu.

68

La llei del Regne Al respecte d’aquest amor, l’apòstol Mateu relata el

que Jesús va dir: “.... El rei dirà als que estan a la seua destra, veniu beneits del meu pare a prendre possessió del Regne que us està preparat des del principi del món; per què jo vaig sentir fam i em donareu de menjar, vaig sentir set i em donareu de beure, estava malalt i em visitareu, estava empresonat i vinguereu a veure’m. A tot açò els justos respondran: Senyor: ¿Quan et vàrem veure famolenc i et donarem de menjar, assedegat i et donarem de beure? ¿Quan et trovarem peregrí i t’allotjarem, nu i et vàrem vestir?...... I el rei en resposta els va dir. En veritat us dic que tot allò que vàreu fer amb algú d’aquests, els meus germans més petits, a mi m’ho vàreu fer....”

69

La llei del Regne L’amor que s’exigeix als integrants del Regne, no coneix

fronteres, ni límits, sense aquest amor[1] no té valor l’ofrena oferta al temple, l’amor és benvolent, no jutja i ho perdona tot.[2]

Característica de la doctrina evangèlica és veure en cada persona un germà, tots són fills d’un mateix Pare i, es deuen estimar com ell els estima: “Estimeu els vostres enemics, feu bé els qui us avorreixen, pregueu per aquells que us persegueixen i calumnien, per tal de ser fills del vostre Pare Celestial, que fa néixer el sol sobre bons i dolents i, ploure sobre justos i pecadors....”

[1] El terme grec que s’ha traduït per “amor” és “caritat”

[2] Veure Segona Carta de sant pau al Corintis

70

L’Esperit del regne Jesús, durant un sermó o discurs adreçat a la

gentada en una muntanya situada a Cafarnaun (Galilea), va intentar ensenyar-los l’esperit del Regne en l’anomenat Sermó de la Muntanya o de les Beatituds.

En aquest sermó beneeix els pobres, els qui pateixen, els pacífics, els qui pateixen injustícies, els que donen ajuda als altres, els qui no tenen malícia, els qui treballen per la pau, els que són fidels a Déu, els que són insultats o perseguits per causa de Déu.... Aquests ensenyaments coneguts com les Benaurances, defineix l’esperit que deu animar els integrants del Regne de Déu. Aquells als que Jesús anomena beneits, feliços, són els pobres, els humils, els qui dipositen la seua confiança en Déu.

71

L’Esperit del regne Segons l’opinió de Jesús l’amor a la riquesa fa

dur el cor de les persones i no deixa veure eles altres com a proïsmes. Com a mostra del mal que pot produir la riquesa en les persones, Jesús exposa la paràbola del ric i el mendicant Llàtzer.

Totes les exhortacions que Jesús fa a desprendre’s de les riqueses i a practicar la humilitat, no s’orienten a la limitació de l’home, sinó que pretén alliberar l’home d’afanys mesquins i egoistes, per tal de permetre que siguen capaços com un nen, de sentir admiració davant tot allò que la vida els hi dona.

72

Jueus I gentils Des del principi els hebreus començaren a

perseguir els cristians. A Jerusalem, l’organització cristiana estava dirigida

per Jaume (Santiago), que segons alguns autors era germà de Jesús. Jaume era contrari a l’abandó de la Llei hebraica; al igual que molts altres cristians; però Pere, escollit pe Jesús com a cap de la seua Església, era partidari d’abandonar-la. Finalment l’any 48 dC, es va arribar a l’acord de que els cristians que volgueren abandonar la Llei mosaica, podrien fer-ho, amb la sola condició de que s’abstingueren de la fornicació i de menjar carn dels sacrificis pagans.

73

La figura de Sant Pau Salus, anomenat Pau, era un fariseu de la

diàspora, nat a Tarsus, on havia parés filosofia estoica i cultura hel·lenística. Pel seu naixement era ciutadà romà; però primer que res era un actiu jueu en la seua persecució contra els cristians.

Pau, no havia conegut a Jesús; però segons la tradició aquest se li va aparèixer camí de Damasc i li va dir: “Saulus, Saulus, per què em persegueixes?” i, a partir d’aquest moment, totes les energies les va gastar en

74

La figura de Sant Pau Pau es va dedicar a l’activitat missionera

en les províncies d’Àsia Menor. A partir de l’any 48 dC, va emprendre els viatges per Àsia Menor i la Mar Egea, que estan recollits en “Els Fets dels Apòstols”.

“...de petita estatura, cabells al cap, cames curtes i cos vigorós, celles juntes i nas aquilí, ple de gràcia, a voltes tenia aspecte d’home i a voltes els rostre d’un àngel”.

75

La figura de Sant Pau El relat dels viatges de Pau (escrits per Lluc) i

les cartes que el propi Pau feia arribar a les comunitats cristianes per resoldre els problemes que diàriament sorgien, són la part més antiga del Nou Testament i ens venen a dir que es tractava d’una ment excepcional.

És per això, pels seus escrits i pels seus innombrables viatges, que se’l considera el segon fundador de cristianisme. Siga com siga, és a partir d’ell que el cristianisme es convertirà cada cop més en una religió dels gentils, fixant com a dia dedicat al Senyor el diumenge a diferència del sàbat que és el dia dedicat pels jueus.

76

La figura de Sant Pau Gràcies a pau i a les excel·lents vies de

comunicació, el cristianisme es va difondre per tot l’Imperi, Les cartes de Pau, demostren com aquest concebia l’Església Cristiana, que per a ell era com un cos únic, del qual els grups particulars, constituïen les parts. Pau també va promoure certa adaptació del cristianisme al pensament grec, si bé al organitzar estructuralment el cristianisme es va moure, sobre tot, en l’àmbit jueu.

77

La figura de Sant Pau El centre de la cristianitat; però va continuar

essent Jerusalem, comunitat organitzada per Jaume. La tradició diu que també Jaume va morir martiritzat pels jueus abans de la revolta jueva contra els romans l’any 67 dC (que va tenir com a conseqüència la destrucció del Temple). És a partir d’aquest moment que el cristians mai més tornaren a tenir un únic centre religiós; les comunitats cristianes eren independents unes de les altres i sols la fe en Jesús i l’hostilitat dels no cristians els mantenien units.

78

El cristianisme i el món pagà El segle que va seguir la mort de Pere i Pau, és

el més fosc de la història del cristianisme. Les comunitats cristianes eren petites i es veien perseguides pels romans i pels jueus. Les divergències sobre la doctrina autèntica de Jesús es varen aguditzar, en la mida que les generacions que havien viscut l’època de Jesús anaven desapareixent; tanmateix, la fe en la salvació i els estrictes vincles que es creaven entre els membres d’una comunitat, varen fer que el cristianisme es difongués per les ciutats i el camp a la part oriental de l’Imperi.

79

El cristianisme i el món pagà El cristianisme estava organitzat sobre la base de les

ciutats; a cadascuna d’elles, l’Església era independent de la de les altres ciutats. Al principi, tenia una organització bastant democràtica; sota un consell d’ancians (preveres) i de diaques (eclesiàstics d’ordre inferior).

Després la pròpia evolució de la ciutat romana (on el poder es concentrava cada cop més en poques mans) les persecucions i les heretgies (doctrines que negaven una part de la doctrina oficial), varen fer que a l’Església, el poder també es concentrara en poques mans.

Ja durant el segle II dC, els documents ens demostres que es demana que els preveres vagen sempre d’acord amb el seu episcopus (bisbe), que no era més que una espècie de supervisor, tot afegint a més que una església ha d’estar unida amb el seu bisbe per a poder estar unida amb Déu.

80

El cristianisme i el món pagà A partir del segle III dC, l’església de

cada ciutat tenia el seu propi bisbe, el qual era el portaveu i cap de la dita església. A partir d’ara la història de cada església es farà segons els llistat dels bisbes que ha tingut; començant des de la fundació apostòlica. D’aquesta manera es definia la doctrina apostòlica segons la qual, els poder conferit per Jesús als seus deixebles es transmetia per mitjà dels bisbes.

81

El cristianisme i el món pagà L’Església va anar poc a poc imitant el model del

poder imperial en la seua organització, d’aquesta manera el bisbe d’una capital d’una província romana va anar prenent preeminència sobre la resta de bisbes de la mateixa província.

A partir de la caiguda de Jerusalem, el bisbe de Roma es va trobar en una posició especialment forta; doncs, la seua Església havia estat fundada pe Pere i tots podien llegir als evangelis les paraules que Jesús li va adreçar: “Tu ets Pere i, sobre aquesta pedra construiré la meua Església..... i et donaré les claus del Regne del cel”. És a partir d’aquest moment que el bisbe de Roma, comença a sentir-se cap de tota l’Església.

82

El cristianisme i el món pagà Des dels temps de Jesús el cristianisme estigué em

pugna amb la societat. Aquesta fractura s’originava per la concepció cristiana de l’home, al que considerava un ser espiritualment lliure; però lligat a la resta d’homes i al Déu del Cel. Tanmateix, pocs varen veure les diferències enormes entre la concepció clàssica de l’home i la nova concepció cristiana; en realitat les persecucions no eren de caràcter filosòfic o religiós, es fonamentaven sobre tot en qüestions polítiques.

Per a la plebs, els cristians eren gent que desafiava reunint-se en llocs secrets i d’amagat. Sobre ells corrien rumors de pràctiques religioses immundes i rebutjables; tampoc els cristians actuaven millor, rebutjaven els deus dels altres amb menyspreu i sols ells es consideraven amb actituds rectes.

83

Cristianisme El cristianisme neix com una derivació[1] del judaisme a

partir de Jesús de Natzaret. Aquest és un personatge de conviccions religioses profundament jueves, conviccions que portades a les màximes conseqüències fa que ell mateix i els seus seguidors, trenquen amb l’oficialitat jueva. Els seus seguidors acaben per reconèixer-lo com a Messies, i Déu, constituint d’aquesta manera una nova religió diferent del judaisme.

[1] Nota de l’autor: De fet Maimònides (historiador jueu de l’Edat Mitjana), ja va defensar la tesi de que L’islam i el cristianisme no són més que dos transicions en el camí cap el messianisme

84

Jesús de Natzaret La figura històrica de Jesús de Natzaret, no és

qüestionada actualment per ningú, ja que tenim referències històriques, més enllà dels autors cristians i dels propis Evangelis; disposem testimonis escrits que ens donen notícia d’aquest fets; autors no cristians, com Flavi Josefo al segle I dC en la seua obra “antiguitats jueves”, Plini el Jove al segle II dC en cartes adreçades a l’emperador Traïa, l’historiador Tàcit en temps de Neró…. en donen referències concretes de la mort de Jesús a la creu, durant el regnat de Tiberi comdemnat pel procurador Ponç Pilat.[1]

[1] “Por eso lo mataron” .Juan José Tamayo-Acosta De. Trotta Sa. Valladolid 1998 Cap I

85

Jesús de Natzaret En aquestos moments el poble jueu vivia sota el

domini de l’Imperi Romà, en règim de protectorat, mantenien les seues institucions polítiques, la monarquia encapçalada pel rei Herodes i també les institucions religioses, el Sanedrí, encapçalat per Anàs i Caifàs; però supervisats pel cònsol romà, Ponç Pilatus. El Sanedrí, viu uns moments de forta tensió política i religiosa, ja que és un moment en que apareixen molts predicadors i moltes sectes dintre del judaisme. Mentre que l’oficialitat religiosa, encara que desconfiats, es mostren col·laboracionistes amb els invasors, un altre grup de forta tendència nacionalista, els essenis, veuen en Jesús la possibilitat de personificar la seua pretensió d’alliberament nacional.

86

Jesús de Natzaret Jesús a més de predicar la Paraula (reflexionar

sobre la llei com és obligació de tot bon jueu), portant la llei a les seus últimes conseqüències: renúncia a la venjança, proclama l’amor universal, l’alliberament de l’esclavitud….. (més endavant veurem detingudament les aportacions doctrinals del Natzarè) va aportar un nou estil de vida ètic basat en l’alliberament[1].

[1]Veure: “Por eso lo mataron” .Juan José Tamayo-Acosta De. Trotta Sa. Valladolid 1998 Cap III

87

Jesús de Natzaret Alliberament dels llaços familiars; quan en un

moment donat li anuncien que te la visita de sa mare i els seus germans, ell respon: “Mireu a ma mare i als meus germans. Qualsevol que acomplesca el designi de Déu, aquest és germà meu i germana i mare”[1]. Alliberament de les possessions; per això imposa la següent condició de pertinença al seu grup; “No dureu or ni argent a la butxaca, ni alforja per al camí, ni dues túniques, ni bastó, perquè l’obrer té dret al seu substent”[2].

[1] Evangeli de Marc 3,34-35 [2] Evangeli de Mateu 10,9-10

88

Jesús de Natzaret Renúncia a la pròpia seguretat, resistència pacífica a

l’agressió, posar l’altra galta, donar la pròpia túnica: “Us han ensenyat que és mant “ull per ull i dent per dent”[1]. Doncs jo us dic: No féu front a aquells que us ofenen. Per contra, si algú us pega a la galta dreta…….”[2].

Incompatibilitat entre Déu i el diner, aquesta premissa està manifesta en molt punts de la doctrina, a l’opulència, la sacietat i el riure que es deriven del diner, oposa la pobresa, la fam i el plor; per això diu: “Ningú pot estar al servei de dos senyors, per que avorrirà un i estimarà l’altre, o bé s’acollirà a un i menysprearà l’altre. No podeu servir a Déu i al diner.”[3].

[1] Èxode 20-14 [2] Evangeli de Mateu 5,38-39 [3] Evangeli de Mateu 6,24

89

Jesús de Natzaret I tot això portant una vida en comunitat

i iterant: “la vida itinerant és una exigència del seguiment de Jesús i de la missió que encomana als seus seguidors”[1], això es veu en “Va convocar els Dotze …… Després els va enviar a proclamar el regne de Déu i curar els malalts……”[2].

[1] “Por eso lo mataron” .Juan José Tamayo-Acosta De. Trotta Sa. Valladolid 1998 Cap III

[2] Evangeli de Lluc 9,1-6

90

Jesús de Natzaret

Òbviament una reflexió moral com la proposada per Jesús i una actitud ètica com la viscuda per ell, no podia reportar-li res bo, l’enfrontament amb el Sanedrí i amb el poder invasor era indefugible i al conseqüència va ser la mort del més dèbil.

91

La Bíblia

El llibre sagrat del cristianisme és la Bíblia, reconegut també com la Paraula de Déu. En la Bíblia trobem dues parts ben diferenciades, l’Antic Testament, de tradició jueva i de grans coincidències amb els llibres sacres d’aquesta religió i el Nou Testament, que és una aportació absolutament cristiana.

92

La Bíblia La Bíblia és el llibre sagrat dels cristians. La

paraula Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, "(els) llibres", plural de βιβλιον, biblion, "llibre", originalment el diminutiu de βιβλος, biblos, el qual prové de βυβλος—byblos, que significa "papir", de l'antiga ciutat fenícia Byblos, la qual exportava aquest material.

La Bíblia va ser escrita en un període de 1.600 anys, en el decurs de 60 generacions, per més de 40 autors diferents, en tres continents (Europa, Àsia i Àfrica) i en tres llengües (hebreu, arameu i grec).

93

La Bíblia La Bíblia és el llibre més distribuït

del món i el que ha estat traduït més vegades i a més llengües: la Bíblia completa o en porcions ha estat traduïda a més de 2.100 llengües, fent-la disponible al 90% de la població mundial. Es calcula que des de 1815 han estat venudes més de 2.500 milions de còpies.

94

La Bíblia L’Antic Testament, consta de cinc llibres:

Pentateuc, Torà o Llibre de Moisés; que recordem, són instruccions i lleis del poble jueu rebudes de Déu al llarg del seu desenvolupament. Història, que són narracions èpiques del poble d’Israel contades en clau teològica. Profetes, que són un extens conjunt d’oracles i profecies, sobre la voluntat de Déu i les seues exigències. Poesia, que són salms i cants d’agraïment i lloança a Yahvéh. I Sapiencials, que són cinc llibres de caire més filosòfic sobre el sentit de la vida i el saber.

95

La Bíblia El Nou Testament, que consta de quatre llibres:

Els Evangelis, que constitueixen la doctrina cristiana biografiada, hi ha dues versions, els apòcrifs més desconeguts i que han originat la mitologia cristiana i, els canònics (de Mateu, Marc, Lluc i Joan) que han originat la teologia cristiana . Els Fets dels Apòstols, que és llibre que centrant-se fonamentalment en Pere primer i Pau després, conta els inicis de l’expansió de l’Evangeli. Les Cartes, que són epístoles enviades pels apòstols a les primitives comunitats cristianes d’orient i occident, amb la intenció d’adoctrinar-les i actualitzar-les en matèria teològica. I L’Apocalipsi ( Visió de Joan), que són un conjunt de relats sobre temes transcendentals, on s’introdueix la derrota al dimoni, la Judici Final i la Resurrecció de la Carn.

96

Els Evangelis Per al cristianisme, evangeli són les "bones

notícies", i es deriva del grec ευαγγέλιον, evangelion (eu, "bon", angelion, "missatge"). En el cristianisme, aquest terme té dos significats:

Es refereix a la proclamació de la salvació de Déu, per mitjà de Jesús de Natzaret, terme utilitzat primerament per l'apòstol sant Pau.

Després del segle II, com a estil literari, es refereix a les narracions canòniques o no canòniques de la vida, mort i resurrecció de Jesús, d'acord a la tradició cristiana, o a les sectes derivades d'aquesta.

97

Els Evangelis Dels evangelis, en el sentit literari, que

van ser escrits els primers segles de la nostra era, quatre van ser acceptats per les autoritats eclesiàstiques com a part del cànon del Nou Testament. Evangeli segons Mateu

Evangeli segons Marc Evangeli segons Lluc Evangeli segons Joan.

98

Els Evangelis Encara que tots els evangelis són seqüencials,

Mateu i Lluc comencen la narració des del naixement de Jesús; Marc i Joan ho fan amb el començament del seu Ministeri. Però, a Mateu, Marc i Lluc es troben passatges molt similars de la vida de Jesús, i sovint utilitzen paraules idèntiques. Joan, per altra banda, està escrit amb un estil diferent, i fa relacions amb la majoria dels incidents de manera diferent, amb més missatges teològics i filosòfics. Joan és qui presenta Jesús com Déu encarnat.

99

Els Evangelis Les estimacions de les dates dels

evangelis varien significativament, ja que n'hi ha poca evidència. La majoria dels filòlegs accepta les següents dates:

Mateu, c. 70 - 100. Marc, c. 68 - 73- Lluc, c. 80 - 100. Joan, c. 90 - 110 .

100

Els Evangelis Evangelis apòcrifs A més dels quatre evangelis canònics,

hi ha altres evangelis que no van ser incorporats al cànon del Nou Testament. Alguns d'aquests van ser escrits després dels canònics, i per això, van ser acceptats només per petits grups de la comunitat cristiana de l'Església Primitiva.

101

Els Evangelis Els evangelis apòcrifs més antics són

l'Evangeli de Tomàs (basat en les dites de Jesús) i l'Evangeli de Pere (una altra narració de la vida de Jesús). El segle II van aparèixer els "Evangelis de la Infantesa" (en grec anomenats protoevangelion), com l'Evangeli de Jaume, que presenta el concepte de la Virginitat Perpetua de Maria i l'Evangeli de la Infantesa, escrit per Tomàs (que no ha de confondre's amb l'Evangeli de les dites de Jesús). Ambdós contenen històries de miracles fets per Jesús quan era nen.

102

Els Evangelis Crítiques sobre la veracitat històrica Els Evangelis narren, de forma bastant

fantàstica, la vida de Jesús de Natzaret. Es desconeix fins a quin punt els episodis que narren els Evangelis es poden atribuir a un sol personatge, o, més aviat, serien fets i anècdotes de la vida de diferents profetes més o menys coetanis que, amb el pas del temps, s'anirien atribuint a un sol profeta, el més rellevant de tots ells.

103

Més enllà del judaisme: aportacions del cristianisme. Teologia segona

Les aportacions i superació del judaisme fetes pel cristianisme, des del punt de vista de la teologia segona, profunditat racional del dogma, les trobem en el Nou Testament. Aquelles més importants, des del meu punt de vista, són les següents:

En primer lloc el reconeixement de la concepció de Jesús de Natzaret com un fet sobrenatural que comporta la veneració de Maria, sa mare, com a Verge. La virginitat de Maria i el seu reconeixement com a Mare de Déu, ve profetitzada en l’Antic Testament i és reconeguda també en els Evangelis.

104


“Mireu: la verge concebrà i donarà a llum un fill i li posaran de nom Emmanuel”[1] “Així va néixer Jesús, el Messies, sa mare, estava

casada amb Josep, i bans de viure junts, va resultar que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant…… - Josep, Fill de David, no tingues esment en emportar-te amb tu a Maria la teua dona, perquè la criatura que porta al seu ventre ve de l’Esperit Sant”[2]

[1] Is. 7,14 [2] Mt. 1, 18-21 També en Llc. 2, 1-7

105


La segona gran aportació és el reconeixement de Jesús com a Messies, és a dir el reconeixement de la seua divinitat, divinitat que és una i alhora és compartida en una Trinitat: El Pare, el Fill i l’Esperit Sant i, el reconeixement d’aquesta divinitat com universal. Així mateix la idea de sacrifici, el sacrifici propi, la mort en la creu, com a pràctica alliberadora i universal per tots a través de la Resurrecció i com a conseqüència la salvació per a tota la humanitat.

106


“Ell els va preguntar: I vosaltres qui dieu que sóc? Pere va prendre la paraula i va dir: - Tu eres el Messies, el Fill de Déu viu. Jesús li va contestar: - Beneit sigues Pere, fill de Jonàs! Perquè això no t’ho ha dit ningú de carn i ossos, sinó el meu Pares del cel”[1]

“- Beveu tots, que aquesta és la meua sang, la sang de l’aliança, que es vessa per tots per al perdó dels pecats”[2]

“L’Àngel va parlar a les dones: - Vosaltres no tingueu por. Ja sé que busqueu Jesús els crucificat; no està ací, ha ressuscitat, com havia dit. Veniu a veure el lloc on jeia i, després aneu de presa a dir-ho als seus deixebles que ha ressuscitat de la mort i que va davant d’ells a Galilea”[3]

[1] Mt. 16,15-18 també en Mc. 8, 17-9,1 i Llc. 9, 18-27 [2] Mt. 26, 28 i també en Mc. 14, 22-26 Llc. 22,15-20 i Cor I.

11,23-25 [3] Mt. 28, 5-6 i també en Mc. 16,1-*, Llc, 24, 1-12 i Jn. 20, 1-10

107

Més enllà del judaisme: aportacions del cristianisme. Teologia segona (La Santíssima Trinitat)

Aquesta doctrina estableix que Déu és una sola entitat que existeix simultàniament en tres persones distintes: Déu Pare, el Fill (Jesucrist) i l'Esperit Sant. Encara que sovint s'utilitza com a sinònim del concepte de Trinitat, el terme "deïtat" és més ampli, i inclou altres idees sobre la manera en la qual el Pare, el Fill i l'Esperit Sant estan relacionats.

Històricament, el dogma trinitari, ha estat afirmat com un article de la fe en el Credo de Nicea (acceptat per totes les branques del cristianisme excepte el restauracionisme), i el Credo d'Anastàsia, els quals volien estandarditzar les creences sobre aquest tema. Aquests credos van ser formulats i ratificats per l'Església del segle III i IV en oposició a les teologies heterodoxes de la naturalesa de la Trinitat.

108

Més enllà del judaisme: aportacions del cristianisme. Teologia segona (La Santíssima Trinitat)

Per als crítics del cristianisme, el dogma trinitari sembla ser d'origen neoplatònic, del culte a la lluna en les seves diferents fases, o que prové d'altres religions babilòniques o hindús.

109


La tercera aportació important, tenint en compte que el Natzarè és un jueu de pregones conviccions religioses, ha de fer referència ala pròpia Llei.

En aquest sentit, la primera és la reafirmació de la Llei. Independentment de la seua oposició frontal al poder religiós, Jesús no deixa mai de reconèixer el pacte de Yahvéh amb el poble, fet mitjançant la llei que a ell li arriba a traves dels seus avantpassats:

110


Així mateix la idea de sacrifici, el sacrifici propi, la mort en la creu, com a pràctica alliberadora i universal per tots a través de la Resurrecció i com a conseqüència la salvació per a tota la humanitat, constituint-se en el Messies (En el judaisme, el messies (משיח, "l'ungit"; en hebreu estàndard, Mašíaḥ; en hebreu tiberià, Māšîªḥ) és un descendent del Rei David, que refarà la nació d'Israel i restaurarà el regne de David, tot portant la pau al món. El cristianisme considera que Jesucrist és aquest messies, a més del fill de Déu. La paraula "Crist" ve del grec Χριστος, Khristos, traducció literal de "messies".

111


“No penseu que he vingut a derogar la Llei o els Profetes. No he vingut a derogar, sinó a donar compliment, perquè us assegure que no desapareixerà ni una sola lletra, o un sol accent de la Llei abans que desapareguen el cel i la terra, abans que es realitze tot”[1]

[1] Mt. 5, 17-18

112


La segona, és la reinterpretació, en molts aspectes correcció de la Llei. Ací s’introdueixen els que podríem reconèixer com a vertaders principis del cristianisme, l’alliberament, i amor pels altres, a l’hora que introdueix també una moralitat si cap encara més estricta que la pròpia moral jueva:

113


“Us han ensenyat que es va manar als antics “No mataràs i si un mata serà condemnat pel tribunal”. Doncs, jo us dic: Tot aquell que tracte amb ira el seu germà serà condemnat pel tribunal…….

Us han ensenyat “no cometràs adulteri”, Doncs, jo us dic, tot aquell que mira a la dona casada excitant el seu desig per ella, ja està cometen adulteri……Si el teu ull dret et posa en perill, arranca-te’l i tira’l……

Es va manar també “El que repudia la seua muller, que li done acta de divorci”. Doncs, jo us dic: Tot el que repudia la seua muller tret del cas d’unió il·legal, l’empenta a l’adulteri……

Us han ensenyat que es va manar al antics: “Ull per ull i dent per dent”. Doncs, jo us dic: No féu front als que us ofenen . Per contra, si un et pega en la galta dreta, torna-li també l’altra……

Us han ensenyat que és va manar: “Estimaràs els teus semblants…” i odiaràs el teu enemic . Doncs, jo us dic: Estimeu els vostres enemics i reseu pels que us persegueixen, per ser fills del vostre Pare del cel, que fa eixir el sol sobre els bons i els dolents i envia la pluja sobre els justos i els injustos”[1]

[1] Mt. 5, 21-48, també LLc .6, 27-36

114


La quarta aportació important, és la proclama del Regne, la proclama de llibertat (alliberament) dels més desheretats i d’amor envers tots aquells més desproveïts dels bens terrenals. Així:

“En veure Jesús la gentada, va pujar a la muntanya, va seure i se li varen arrimar els deixebles. Ell va prendre la paraula i es va posar a ensenyar-los així:

115


Benaurats els que escullen ser pobres, perquè aquestos tenen a Déu per Rey. Benaurats els que sofreixen, perquè aquestos van a rebre consol. Benaurats els no violents, perquè aquestos van a heretar la terra. Benaurats els que tenen fam i set de justícia, perquè aquestos van a ser saciats. Benaurats els que presten ajuda, perquè aquestos van a rebre ajuda. Benaurats els de cor net, perquè aquestos veuran a Déu. Benaurats els que treballen per la pau, perquè a aquestos els va a anomenar Déu fills seus. Benaurats els que viuen perseguits per la seua fidelitat, perquè aquestos tenen a Déu per Rey.”[1]

[1] Mt. 5,1-10 i també LLc. 6, 20-23 i 14, 34-35 i Mc. 9,50

116


La cinquena aportació cabdal, és la que fa referència a la fraternitat universal, és la primera proclama de germanor en la humanitat i possiblement el resum de tota la filosofia cristiana:

“Els fariseus, assabentats de que Jesús havia fet callar els saduceus, varen formar grup i un d’ells, que era jurista, li va preguntar amb mala idea:

117


Mestre, ¿quin és el manament principal de la Llei?. Ell li va contestar:

“Estimaràs el Senyor, el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la teua ànima, amb tot la teua ment”[1]. Aquest manament és el principal i el primer, però hi ha un segon no menys important: “Estimaràs els teus proïsmes com a tu mateix”[2]. D’aquestos dos manaments depenen tota la Llei i els Profetes.”[3]

[1] Dt.6,5 [2] Lv. 19,18 [3] Mt. 22, 34-40 i també, Mc. 12,28-34 i Llc. 10,25-28

118


La sisena i última aportació de caràcter important la trobem en el tema referent a la mort. Es reconeix una vida transcendent després de la mort i s’anuncia un judici final (amb una nova vinguda de Jesús a la terra) de caràcter moral, amb premi o càstig definitiu, així com la resurrecció de la carn al final del temps:

119


Durant la Passió Jesús és portat davant el Consell dels sacerdots i durant l’interrogatori, “…… - Te conjure davant el Déu viviu a que ens digues si tu eres el Messies, el Fill de Déu. Jesús li va contestar: - Tu ho has dit; però a més us dic açò: Des d’ara aneu a veure com aquest Home seu a la dreta del Totpoderós i com ve sobre els núvols del cel[1]. El màxim sacerdot es va estripar els vestits dient: - Ha blasfemat ¿per a què volem més testimonis? Acabeu de sentir la blasfèmia ¿què dieu?”[2]

[1] Sal. 110,1 [2] Mt. 26,63-65 i també en Mc. 14,53-65 Llc. 22,54-55.63-

71 i Jn. 18,12-14.19-24

120


“Germans, no volem que ignoreu la sort dels que moren, per a que no us amoïneu com aquestos altres que no tenen esperança. ¿no creem que Jesús va morir i va ressuscitar?. Doncs, també als que han mort, Déu, per mitjà de Jesús, els portarà amb ell………; doncs quan es done l’ordre, a la veu de l’arcàngel i al só de la trompeta celest, el Senyor en persona baixarà del cel; primer ressuscitaran els cristians difunts, després nosaltres, els que quedem vius, junt amb ells serem arrabassats en núvols, per rebre al Senyor en l’aire i així estarem sempre amb el Senyor. Consoleu-vos, doncs, amb aquestes paraules”[1]

[1] Ts I. 4, 13-18

121

Festes i sacralitat del cristianisme.

Pel que fa a la teologia primera o moments de ritus i simbolisme, els moments sacres – la major part d’ells de caire festiu – de caràcter col·lectiu, i que generalment es fan a les Esglésies, són els anomenats Sagraments.

Els Sagraments són els moments en els quals, els creients, es posen en presència de Déu, per establir compromisos mutus, aquestos són:

122

Festes i sacralitat del cristianisme. El bateig, imposició del nom als infants i que per mitjà del

símbol de l’aigua, es neteja el Pecat Original i la introducció al si de l’Església

La Confirmació, que és el moment de renovació del pacte fet en el Bateig

La Penitència, moment de penediment i perdó del pecats (transgressions fetes a la Llei) comesos.

L’Eucaristia o Sacrifici de la Missa, que és el moment de reunió dels creients entre ells i amb la divinitat. Commemoren i reviuen el moment del sacrifici de Messies per a l’alliberament del pecat i la salvació de la humanitat.

El Matrimoni, moment de compromís davant Déu i la Comunitat L’Ordre Sacerdotal, moment de compromís individual dels

homes davant Déu i la Comunitat, L’Extremunció, que és el moment de perdó dels pecats

comesos i que se prepara el moribund per anar a la presència de Déu després de la mort.

123

Festes i sacralitat del cristianisme.(Eucaristia) Eucaristia es refereix a la celebració del

sagrament cristià de la commemoració de l'Última Cena de Jesucrist, o al pa i al vi d'aquest sagrament. Aquest terme és utilitzat principalment en les tradicions catòliques, ortodoxes, anglicanes i luteranes, i es deriva del grec ευχαριστω, eucharisto, que significa "acció de gràcies". La majoria de les tradicions protestants utilitzen el terme comunió o santa comunió per a referir-se al sagrament, i els carismàtics també utilitzen el terme sant sopar.

124

Festes i sacralitat del cristianisme.(Eucaristia) Aquestes són 6 doctrines cristianes de

l'eucaristia: Transsubstanciació: durant la consagració de

la missa, la substància (la realitat fonamental) del pa i del vi és transformada literalment en el cos, la sang, l'ànima i la divinitat de Jesucrist mateix, però els "accidents" (aparença física) del pa i del vi no són transformats. Atès que els elements són Crist mateix, els creients adoren l'eucaristia. Aquesta és la doctrina del catolicisme.

Consubstanciació: el cos i la sang de Jesucrist estan substancialment presents en conjunció amb les substàncies del pa i del vi.

125

Festes i sacralitat del cristianisme.(Eucaristia) Silenci piadós: el pa i el vi es converteixen

en el cos i la sang reals de Crist d'una manera incomprensible per als humans, i els mecanismes i detalls de la transformació no es poden explicar. Aquesta doctrina és acceptada en el luteranisme, i per les esglésies ortodoxes

Presència espiritual: el cos i la sang de Jesucrist es reben de manera espiritual per mitjà de la fe. Aquesta doctrina és acceptada per les esglésies reformades, principalment en el presbiterianisme.

126

Festes i sacralitat del cristianisme.(Eucaristia) Suspensió: la participació del pa i del vi no és

un sagrament perpetu sinó únic en el temps de Jesucrist, i no s'ha de considerar una cerimònia religiosa. Aquesta és la doctrina del quaquerisme i de l'Exèrcit de Salvació.

Simbolisme: la santa Comunió és només una commemoració o celebració del sacrifici de Crist; els elements (el pa i el vi) tenen només un valor simbòlic que fan recordar l'obra de salvació per al creient. Aquesta és la doctrina de la majoria de les denominacions protestants.

127

Festes i sacralitat del cristianisme. Les festes més significatives, dintre del

gran santoral que podem trobar, són les següents:

Nadal, que commemora el naixement de Jesús, la Pasqua, que commemora la mort i resurrecció del Messies, el Corpus Christi, que la festa de la instauració de l’Eucaristia, Tot Sants , en record dels difunts i el dia de l’Ascensió, que commemora l’ascensió de Maria al cel en cos i ànima.

128

Festes i sacralitat del cristianisme. Amés trobem els moments de sacralitat

íntima, a través de l’oració individual, que es realitza en qualsevol moment i en qualsevol lloc, aquest moment també va ser instaurat per Jesús amb l’oració principal el “Pare Nostre”[1]

[1] Veure Mt: 6,913 i 7,7-11 i també Llc: 11:1-4

129

El paper de la cúria La Cúria, assumeix un gran protagonista i té un

fort paper espiritual i econòmic, administrant els sagraments i administrant també una gran quantitats de bens materials dels que disposa la Confessió. Han passat per diferents pràctiques de ritus, des del terentí fins l’actual ritus romà. Està encapçalada pel Papa (Cap de l’Església, Bisbe de Roma i Cap de l’Estat Vaticà, és infal·lible – no es pot equivocar – quan parla de matèria referida al Dogma), segueixen per ordre decreixent, Cardenals, Arquebisbes, Bisbes, Canonges, Deans, Ecònoms, Vicaris, Sacerdots i Diàcons.

130

La ruptura del cristianisme

En la mida en que el cristianisme va expandint-se la primitiva Església va desfigurant les seues creences i les seus costums religioses, constituint-se en tots els estats on és la religió oficial en un autèntic grup de poder i de pressió. Ja en el S. XVI, amb el Renaixement, apareixen detractors al si de l’Església. Així Erasmus de Rotterdam, junt amb altres pensadors ja començaven a criticar el fetitxisme, la miracleria i els hàbits llicenciosos que anaven apoderant-se de la cúria eclesiàstica

131

La ruptura del cristianisme Amb Martí Luter (un capellà de l’ordre dels

Agustíns), en el 1.520. es produeix una vertadera ruptura amb l’oficialitat eclesiàstica.

El fet que desencadenà aquesta ruptura, va ser la rebel·lió del capellà agustí, davant una butlla d’indulgències (document que es ven als creients per tal de reduir-los les penitències imposades o per lliurar-los més aviat del Purgatori (espècie d’infern transitori i temporalment finit) ) publicada per l’arquebisbe de Magdeburg amb la intenció de recaptar diners per convertir-se també en arquebisbe de Maguncia

132

La ruptura del cristianisme Aquesta rebel·lió va ser recolzada en

moltes altres ciutats alemanyes per molts prínceps que hi van veure la possibilitat d’enfrontar-se a l’Emperador Carles V; aquest ràpidament es va posar al costat del Papa, utilitzat els exèrcits per reprimir les revoltes luteranes. Així l’any 1.529 els prínceps luterans signaren una protesta contra les mesures preses per l’Emperador, és per això que posteriorment, l’escissió, es coneix sota el nom de reforma protestant.

133

La ruptura del cristianisme Aquesta rebel·lió va ser recolzada en

moltes altres ciutats alemanyes per molts prínceps que hi van veure la possibilitat d’enfrontar-se a l’Emperador Carles V; aquest ràpidament es va posar al costat del Papa, utilitzat els exèrcits per reprimir les revoltes luteranes. Així l’any 1.529 els prínceps luterans signaren una protesta contra les mesures preses per l’Emperador, és per això que posteriorment, l’escissió, es coneix sota el nom de reforma protestant.

134

La ruptura del cristianisme A aquesta, s’oposa l’anomenada contrarreforma

catòlica, concentrada en el concili de Trento (1545-1563) encapçalat pels jesuïtes (ordre religiosa de caràcter catòlic integrista – fundada pe Ignasi de Loyola - ) on es reafirmen els postulats fonamentals de l’Església Catòlica, com el celibat, la virginitat de Maria, etc. es critiquen els excessos d’alguns jerarques; però on es reafirmen dues potentíssimes institucions per lluitar contra l’heterodòxia: El Tribunal de la Santa Inquisició (anomenat actualment Congregació per a la Fe), que jutja i condemna fins i tot amb pena de mort a la foguera, delictes d’heretgia, bruixeria……, i l’Índex, que és un catàleg de llibres la lectura dels quals era comdemnada per l’Església.

135


Aquestos enfrontaments i guerres, acaben amb la Pau d’Ausburg (1555), que reconeix els protestants els dret de practicar la seua religió i, s’estableix que en cada territori es declare oficial la religió defensada pels seus governants.

136

La ruptura del cristianisme La figura central del protestantisme va

ser sens dubte, Martí Luter, que va néixer a Eisleben (Alemanya) l’any 1483. Era de família de baixa noblesa, però va poder estudiar Dret i, després va entrar en l’ordre dels Agustins, essent posteriorment ordenat sacerdot. Prompte va assolir un gran prestigi intel·lectual i va ser anomenat predicador dels agustins.

137

La ruptura del cristianisme Els primers enfrontaments amb l’Església

oficial vingueren per la seua interpretació de la Bíblia, ja que rebutjava la major part de les interpretacions que es feien.

El 31 d’octubre de 1517 penjà a la porta de l’església de Wittenber (Saxònia) les seus noranta-sis tesis, en les que criticava els abusos comesos per l’Església.

Planteja obertament la inutilitat de la figura del Papa i contrau matrimoni amb una monja, consumant així la seua ruptura definitiva amb l’ortodòxia catòlica.

138

La ruptura del cristianisme Les principals aportacions luteranes són les

següents: Pensava en una interpretació individual de la

Bíblia, propiciant així una gran llibertat de consciència. Defensava la “justificació per la fe” i “el lliure examen”, per tant, la lectura dels textos i la fe eren el camí individual que l’home podia recórrer per relacionar-se amb Déu.

Per tant, si la fe és l’única via de contacte amb Déu, el paper dels Sagraments queden reduïts al nores i, el dels prelats de l’Església a ben poca cosa.

139

La ruptura del cristianisme Propugnava una Església alemanya

absolutament independent de l’Església Romana. Negava l’autoritat papal sobre tota la cristiandat,

defensant més aviat esglésies nacionals. No considerava la figura del sacerdot

excepcional, sinó que el considerava com un fidel més entre els altres fidels.

Defensava la predestinació de l’home decidida per Déu. L’home no pot mitjançant els seus actes fer res per salvar la seua ànima, que per voluntat de Déu ja està predestinada a la salvació o a la condemna.

140

La ruptura del cristianisme Considerava l’Eucaristia com una

commemoració del Sacrifici, no una renovació del mateix, la sang i la carn de Crist estan presents al pa i al vi, però sense deixar de ser pa i vi.

Altres aportacions protestants, encara que probablement no directament luteranes són; El no reconeixement de la virginitat de Maria, l’eliminació del santoral, l’eliminació d’imatges de tot tipus (inclosa la de Crist). La creació d’oficis religiosos amb la celebració de la Paraula……

141


Actualment el cristianisme està dividit en tres grans blocs religiosos, a saber: Els catòlics, els ortodoxes i els protestants

142

La ruptura del cristianisme Els catòlics, que es reconeixen sota l’autoritat

del Papa de Roma, amb sectors amb una forta càrrega conservadora (integristes en alguns casos), poc oberts a les necessitats de l’home actual i molt còmplices del poder polític conservador (la cúria vaticana, l’Opus Dei……) i; amb sectors amb càrregues més progressistes, pròxims a les necessitats de l’home actual i partidaris de l’alliberament del ser humà de tot tipus d’esclavitud (l’anomenada teologia de l’alliberament, alguns jesuïtes, alguns dominics……).

143

La ruptura del cristianisme (catolicisme) El terme catolicisme usualment es

refereix a la doctrina o la fe de l'Església Catòlica, la qual comprèn a totes aquelles esglésies cristianes que estan en comunió amb el Papa de Roma, i que accepten la seva autoritat en matèries de fe i de moral. Actualment, es divideix en les següents:

L'Església Catòlica Romana, que segueix el ritu llatí.

L'Església Catòlica d'Orient o Església Uniata, que segueix el ritu d'Orient

144

La ruptura del cristianisme (catolicisme) El terme "catòlic" prové de l'adjectiu

grec καθολικός-ή-όν (katholikos), que significa "general" o "universal". Aquest adjectiu va ser utilitzat per primera vegada per Ignasi, bisbe d'Antioquia el 107 d.C. per referir-se a l'església cristiana no dividida (aleshores) en una epístola als cristians d'Esmirna. El primer concili ecumènic de Nicea, va confirmar aquest adjectiu per descriure l'església cristiana universal fundada pels apòstols de Jesucrist.

145

La ruptura del cristianisme (Ortodòxia)

Filològicament, però, el significat de cristianisme "ortodox" (del grec orto, "correcte" i doxia, "doctrina"), típicament es refereix a l'observació teològica o doctrinal correcta de la religió cristiana, determinada per un cos supervisor, en oposició a "heterdòxia" ("altre ensenyament"), o a "heretgia

146

La ruptura del cristianisme (Ortodòxia) Els Ortodoxes, pròxims als catòlics

conservadors, els més nombrosos són els practiquen el ritus bizantí, estan dividits en dos blocs, els grecs (encapçalats pel patriarca de Constantinoble) i els eslaus (encapçalats pel patriarca de Moscou). Altres ritus ortodoxes minoritaris són: l’armeni, el sirià, el caldeu, el maronita i el copte.

147

La ruptura del cristianisme (Ortodòxia) El cristianisme ortodox es pot dividir en: Ortodòxia de l'est, també anomenada "Església

Ortodoxa Grega": el cos cristià els adherents del qual estan localitzats a Europa Oriental i al Orient Mitjà, amb una presència creixent en el món occidental, i el qual es va conformar com una entitat independent després del Gran Cisma d'Orient. Diu ser l'església cristiana original fundada per Jesucrist i els apòstols, i basa el seu llinatge en la successió apostòlica. Les característiques de la ortodòxia oriental inclouen la Litúrgia Divina, els Misteris, una organització basada en jurisdiccions autònomes, i l'èmfasi en la preservació de la tradició, la qual és apostòlica en naturalesa. Inclou les jurisdiccions greca i russa.

148

La ruptura del cristianisme (Ortodòxia) Ortodòxia oriental: es refereix a les

esglésies de tradicions que mantenen només la doctrina dels primeres tres concilis ecumènics- el Primer Concili de Nicea, el Primer Concili de Constantinoble, i el Concili d'Efes- i va rebutjar les definicions dogmàtiques del Concili de Calcedònia. També son anomenadas Antigues Esglésies Orientals, i inclouen l'Església Ortodoxa Armènia, l'Església Copta i altres.

149

La ruptura del cristianisme (Protestantisme) Els Protestants, amb diferents divisions unes

més conservadores (integristes en alguns casos) i altres de tall més liberal, desenvolupats sobre tot en el segle XIX, . Ja des del principi trobem diferents grups: Luterans, zwinglianisme, l’anglicans (una espècie d’híbrid entre protestantisme i catolicisme), el calvinistes, baptistes, adventistes, mormons. Actualment hi ha una certa tendència a l’ecumenisme protestant i hi ha diferents organitzacions ecumèniques protestants amb seu a Ginebra.

150

La ruptura del cristianisme (Protestantisme) El protestantisme és una branca del

cristianisme que agrupa diverses denominacions cristianes i generalment es refereix a aquelles que es van separar de l'Església Catòlica arran de la Reforma del segle XVI, les derivades d'aquestes i també aquelles que hi comparteixen doctrines o ideologies similars. Es considera una de les tres branques principals del cristianisme, juntament amb el catolicisme i l'Església Ortodoxa.

151

La ruptura del cristianisme (Protestantisme) Els cinc punts de la teologia

protestant Els protestants van establir la seva

teologia en cinc punts: Solus Christus (Solament Crist)- Per als

protestants la salvació només prové de Jesucrist. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia que la salvació era possible per mitjà de la intercessió del sants ja morts, de la verge, o fins i tot, per la venda d'indulgències.

152

La ruptura del cristianisme (Protestantisme) Sola scriptura (Solament l'Escriptura)- Per als protestants la

Bíblia (canònica) és l'única Paraula de Déu i havia de ser accessible i interpretada individualment per tots els creients. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia que l'Escriptura només podia ser interpretada per la tradició apostòlica del Magisterium (és a dir, el Papa i els concilis eclesiàstics) i que les tradicions catòliques històriques tenen la mateixa autoritat de la Bíblia. També s'oposava a la creença catòlica que la Bíblia només es podia llegir en llatí (i pels sacerdots) i no pas en les llengües del poble.

Sola fide (Solament la fe)- Per als protestants la justificació davant de Déu prové per mitjà de la fe en el sacrifici de Jesucrist en la creu; les obres bones són el acompanyament o la resposta de l'home a la salvació de Déu. Per als protestants afegir obres bones per obtenir la justificació volia dir que el sacrifici de Jesucrist havia estat incomplet. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia la justificació per mitjà de les obres meritòries, la penitència, les indulgències, les misses per als morts, el purgatori o qualsevol altre fonament que s'hi afegís a l'obra redemptora de la creu.

153

La ruptura del cristianisme (Protestantisme) Sola gratia (Solament gràcia)- Per als protestants la

salvació prové de la gràcia de Déu, i no pels mèrits del pecador; la salvació és un regal (do) de Déu. La doctrina de la gràcia estableix que ningú no pot complir tots els manaments de la llei, i per això, ningú no pot salvar-se a sí mateix. La salvació s'ofereix al pecador per mitjà del perdó i de la gràcia rebuts després del penediment que produeix un nou naixement.

Soli Deu Gloria (Solament la glòria a Déu)- Per als protestants la glòria pertany només a Déu, ja que ell ha fet tota la obra, no només per mitjà del sacrifici de Jesús en la creu, sinó per permetre que per mitjà de la fe l'home pugui ser salvat. Els protestants van creure que cap home (ni les seves institucions) no és digne de la glòria que pertany únicament a Déu.

154

La ruptura del cristianisme (Protestantisme) L'eucaristia La doctrina catòlica de l'eucaristia

(anomenada també comunió o santa cena) està basada en el dogma de la transsubstanciació, que ensenya que les substàncies del pa i del vi usats en la missa es transformen en el cos, sang, ànima i divinitat de Crist. Els protestants es van oposar a aquest ensenyament, encara que no hi ha una doctrina única per a totes les famílies del protestantisme

155

La ruptura del cristianisme (Protestantisme) El Sacerdoci dels Creients Basada en 1 Pere 2:9, aquesta doctrina

estableix que tots els creients tenen el mateix accés a Déu en fe i adoració, i remou tota mena de jerarquia espiritual del cristianisme, encara que en diferents graus dependent de la denominació. La funció pastoral (líders o sacerdots protestants) és només una funció de direcció i ensenyament, però tots els creients per mitjà de la lectura de la Bíblia i les oracions, poden comunicar-se amb Déu.

156

La ruptura del cristianisme (Protestantisme) Principals famílies del protestantisme Aquestes són las famílies principals del moviment

protestant agrupades d'acord a les característiques específiques de la seva doctrina. Cada família, però, conté varies denominacions o esglésies independents.

Anabaptista i Baptista Anglicana i Episcopal Calvinista, Presbiteriana i Reformada Luterana Metodista/Wesleyana i el Moviment de la Santedat Pentecostal i el Moviment Carismàtic Quàquera

CRISTIANISME (1)

Documents

Transcript of CRISTIANISME (1)