EL PROBLEMA DE LA REALITAT:

TEORIA DE LES IDEES

METAFÍSICA: TEORIA DE LES IDEES

La pregunta principal que es fa qualsevol filòsof és sobre què és la realitat (me-tafísica) i intenta arribar a concretar alguna cosa més responent quins elements la componen i quines característiques tenen aquests (ontologia).

Plató partia de la filosofia d’Heràclit segons la qual la realitat que ens mostren els sentits és completament canviant, res no roman igual, és així per deixar de ser com era en l’instant següent. D’aquesta manera, tot coneixement és relatiu (opinió), ja que, com deia Protàgores, no solament canvien les coses, sinó tam-bé els nostres judicis sobre aquestes (que es deriven dels nostres sentits). La conclusió a la qual arribà Plató és que la realitat que ens mostren els sentits és una mera aparença i que ha d’existir una realitat que posseeixi les característi-ques d’immutabilitat i permanència, que possibiliti un coneixement ferm i segur, absolut (ciència).

ONTOLOGIA (I): ESTRUCTURA I NATURALESA DEL MÓN DE LES IDEES

La seva exposició de la teoria de les Idees a través del mite de la caverna és una peça clau per entendre la seva concepció de la realitat i del coneixement. Ens proposa qüestionar-nos si el nostre coneixement és l’autèntic coneixement i si els sentits ens mostren l’autèntica realitat de les coses. Segons Plató, si ens atrevim a alliberar-nos de les cadenes de l’educació rebuda i dels prejudicis de-rivats dels sentits, podrem establir, en una primera aproximació, una dualitat de realitats en què una, el món sensible (els objectes artificials que porten al costat del foc), no és res més que una basta còpia o imitació de l’altra, que és l’autèn-tica realitat, el món de les Idees (els objectes naturals).

Però si aprofundim una mica més, podrem distingir els diferents graus de l’és-ser possibles (les ombres de les coses artificials, les coses artificials, les om-bres de les coses reals, les coses reals) i els diferents graus del coneixement que es corresponen amb aquells. És una teoria complexa en la qual es descriu com es pot anar ascendint en el rigor del coneixement en la mesura que aquest s’ocupa de realitats que cada vegada posseeixen més Ésser.

Exposició sistemàtica. Ontologia: l’idealisme platònic

La concepció de la realitat que es deriva de la teoria de les Idees estableix un dualisme metafísic en el qual es distingeix entre la realitat que ens ofereixen els sentits (el món sensible) i l’autèntica realitat (el món intel·ligible) d’entitats im-mutables i permanents. Aquesta dualitat de realitats genera, al seu torn, un du-alisme ontològic, segons de quin tipus de realitat estiguem parlant, els elements que la constitueixen són les Idees (món intel·ligible) o les coses (món sensible).

Les idees són la realitat en el seu sentit ple. S’inspiren en els conceptes univer-sals que buscava Sòcrates però portats més enllà, ja que Plató els concep com a realitats que tenen una existència separada i independent del fet que nosal-tres les pensem (són extramentals) i de les coses. En grec s’anomenen eidos (que significa ‘forma’, ‘aspecte’ o ‘semblant’). Les seves característiques són aquestes: cada una és única, universal (la mateixa per a tota una classe de co-ses), eterna (permanent), immutable i immaterial. Només són cognoscibles a través de la raó (no són una realitat sensible, sinó intel·ligible). Les dota dels trets que Parmènides atribuïa a l’Ésser.

Les coses són múltiples, diferents entre si (encara que pertanyin a una mateixa classe), tenen un començament i un final (estan subjectes a generació i corrup-ció), són materials i canviants. No podem dir que són en un sentit ple (posseei-xen menys realitat), ja que, com que estan en contínua mudança, són i no són. És la realitat que ens mostren els sentits (que és inintel·ligible a causa dels seus canvis). Posseeixen les característiques que Heràclit atribuïa a la realitat.

Quina relació existeix entre els dos tipus de realitats?

Plató la descriu en termes de participació (méthexis) o imitació (mimesi) (recor-da el mite de la caverna). En aquesta relació hi ha una valoració ontològica en la qual es mostra la superioritat de les Idees sobre les coses, ja que aquestes manifesten dos tipus de dependència vers les primeres:

1. Dependència ontològica. Les Idees expliquen l’”ésser” de les coses sensibles. Les Idees són la causa de les coses, ja que aquestes “són” en la mesura que “intenten imitar” les Idees i en participen. Per exemple, una cosa és bella perquè imita la Idea de bellesa o en participa.

2. Dependència gnoseològica. Les Idees possibiliten els nostres judicis (coneixement) de les coses sensibles. Les Idees són fonament de tots els judicis que formulem sobre les coses. Per exemple, podem dir o sa-ber d’una cosa que és bella en la mesura que tenim un coneixement cor-recte de la Idea de bellesa. Recíprocament, com que les coses particu-lars són semblants a les Idees, poden arribar a recordar-nos-les.

Parlem d’idealisme platònic en virtut de la valoració ontològica que es fa dels dos tipus de realitat: l’autèntica realitat són les Idees per sobre del món sensi-ble de les coses. Només el món intel·ligible, etern i immutable, constituït per les Idees, que són les essències, és plenament real. El món sensible, format per les coses que són meres aparences, “és” només en la mesura que imita aquell o en participa.

La revisió de la teoria de les Idees

Plató, en els seus diàlegs de vellesa, probablement a causa dels debats que se suscitaven a l’Acadèmia, es veié obligat a aclarir i revisar la seva teoria de les Idees. Intentà concretar més la naturalesa i l’estructura del món intel·ligible. Co-mençà per plantejar-se de quin tipus de coses hi pot haver Idees. Si admetem que a cada tipus de coses li correspon una Idea, potser existeixen també Idees “de coses que podrien semblar ridícules, com ara, el cabell, el fang, la brutícia o qualsevol altra cosa insignificant i menyspreable” (Parmènides, 130 c). Admeté l’existència de les Idees dels objectes matemàtics (Igualtat, Unitat, Pluralitat, etc.), les dels valors (el Bé, la Bellesa, la Justícia, etc.) i va dubtar sobre les de les coses sensibles (Ésser humà, Foc, Aigua, etc.), encara que se’n va ocupar després en el Timeu i les va admetre. No obstant això, li semblava absurd que poguessin existir les Idees de coses vulgars com les indicades abans. Són sim-plement fruit de la imperfecció del món sensible (en concret del principi d’inde-terminació, que és característic de la matèria que el compon).

A continuació va intentar analitzar quina podia ser la relació de les Idees entre si i la seva jerarquia. Plató establí diferents jerarquies d’Idees en funció dels di-ferents punts de vista des dels quals enfocava la teoria. En la República, obra en la qual va adoptar un punt de vista eticopolític, la Idea de Bé (causa última de la veritat i del ser de les coses del món sensible) era la Idea suprema, imme-diatament seguida per la Idea de Justícia i la Idea de Bellesa. En El Sofista, en què el punt de vista és lògic, apareixen com a més importants les de més am-plitud predicativa, que, en aquest ordre, són les Idees d’Ésser, Identitat, Dife-rència, Moviment i Repòs.

Finalment, intentà superar les objeccions de Parmènides en el problema de la relació entre el que és u i el que és múltiple, la pluralitat i el sentit del no-ésser.

ONTOLOGIA (II): GENÈSI, ESTRUCTURA I NATURALESA DEL MÓN SENSIBLE

Cosmogonia platònica

En la seva obra Timeu, Plató intentà resoldre el problema de la relació existent entre els dos mons. Per intentar concretar més com es relacionen les Idees amb les coses particulars, es plantejà dues qüestions fonamentals: Quin és l’origen del món sensible?, i Per què hi ha ésser en les coses sense ser aques-tes en un sentit ple?

La primera pregunta ja havia estat formulada per filòsofs anteriors. És el que coneixem com la cosmogonia. No s’ha plantejat sobre el món intel·ligible, ja que és etern (existeix des de sempre). Però qualsevol explicació que pugui do-nar-se sobre el món sensible no podrà ser científica (atès el seu continu canvi), sinó que haurà de presentar-se, i així ho fa Plató, simplement com una narració versemblant plena de conjectures i suposicions.

En un principi, com és habitual en aquest tipus d’explicacions, només existeix el Caos, que és concebut com una matèria caòtica en incessant moviment. Aquesta és eterna i porta en si el principi de la indeterminació, del desordre. Com que manca de forma, existeix, però no és pròpiament res.

Perquè pugui convertir-se en un Cosmos (tot ordenat), Plató introduí la figura del Demiürg inspirada en la Ment o Nous d’Anaxàgores. L’univers, critica a De-mòcrit, no ha pogut ser el producte d’un atzar cec;

el Demiürg és el principi or-denador de la matèria. Hem d’imaginar-lo no pas com el déu cristià que crea a partir del no-res, sinó com un terrissaire que s’enfronta a una peça informe de fang que modelarà.

Aquesta intel·ligència ordenadora del món necessita un model, i és aquí quan apareixen les Idees, que es constitueixen en el principi formal, de determinació, que dotarà d’ésser la matèria informe. Així doncs, el Demiürg prenent com a model les Idees (essències), comença a plasmar-les en la matèria i aleshores sorgeixen cada una de les coses. Aquestes reben el seu ésser a mesura que van participant de les diferents Idees, a mesura que van determinant-se.

Aquesta cosmologia, a diferència de la dels filòsofs pluralistes, no obeeix a pro-cessos mecànics (mecanicisme). Es produeix seguint una determinada finalitat (telos), un model teleològic que fa que tot el que succeeix ho faci d’acord amb un fi determinat. En aquest cas concret, el Demiürg es fixa en la Idea suprema del Bé i intenta modelar-lo i fer-lo el més bell i perfecte possible. No obstant ai-xò, atesa la composició material del món sensible, la seva tendència natural al desordre provoca immediatament un procés de canvi i degradació que genera la imperfecció i, per extensió, el mal. Aquesta és la raó per la qual el Cosmos no és totalment perfecte.

EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT:

TEORIA DE LA REMINISCENCIA

COM ÉS POSSIBLE EL CONEIXEMENT? TEORIA DE LA REMINISCÈNCIA

Plató es va haver d’enfrontar als límits que els sofistes havien posat al coneixement humà per intentar superar-los. Enfront del relativisme, que defensava que no existia una veritat absoluta, postulà les Idees com una veritat única. Però com és possible arribar a conèixer-les si són fora de l’abast dels nostres sentits? Enfront de l’escepticisme, que assenyalava la impossibilitat de conèixer la realitat de l’Ésser (d’assolir cap veritat amb certesa), Plató va afirmar que és possible conèixer-les amb certesa perquè conèixer és recordar (anamnesi).

En la seva teoria del coneixement es deixa notar la influència de dues tradicions de pensament molt presents en la seva filosofia:

1. D’una banda, les teories orficopitagòriques, que establien la immortalitat i la reencarnació de l’ànima.

L’ànima humana procedeix del món intel·ligible i ha estat a la seva estança on ha conegut les Idees de manera directa mitjançant la contemplació intel·lectual, com s’explicarà més endavant en el mite del carro alat. Quan cau al món sensible i s’encarna en un cos, aquest coneixement queda com oblidat. Però en observar les coses sensibles, en la mesura que participen de les Idees i les imiten, pot produir-se una certa evocació, pot despertar-se el record (anamnesi). De manera que conèixer no és altra cosa que recordar allò que la nostra ànima va contemplar quan habitava al món intel·ligible. Les coses sensibles poden servir de “detonant”, però el seu record, en el sentit d’un coneixement rigorós de les Idees, només pot produir-se com a resultat d’una investigació intel·lectual àrdua.

2. I de l’altra, el mètode dialèctic de Sòcrates: la inducció maièutica. En la seva obra Menó descriu com Sòcrates és capaç de fer resoldre un problema geomètric a un esclau que no tenia cap formació. La dialèctica socràtica permet, si se saben fer les preguntes adequades, que tot individu pugui “recordar”, si pensa correctament, allò que hi ha present en la seva ànima (coneixement) però que apareix com oblidat. És individualment, o en companyia d’altres, de la mateixa manera que Sòcrates buscava i assolia la definició universal del concepte, que el filòsof pot, a través de la seva raó, accedir a l’autèntic coneixement, fer emergir el record d’aquelles Idees que estan com adormides en la seva ànima.

GRAUS DEL CONEIXEMENT: SÍMIL DE LA LÍNIA

L’accés al coneixement de les Idees és, ja ho hem indicat abans, una tasca intel·lectual que requereix un gran esforç i entrenament. Per intentar mostrar-nos quins poden ser els diferents graus del coneixement que podem adquirir, Plató elabora el seu símil de la línia, tot i que aquestes mateixes Idees també estan esbossades en el mite de la caverna.

En aquest símil, i en correspondència amb el dualisme metafísic, trobem un dualisme gnoseològic i dos graus principals de coneixement diferents. Del món sensible, que és el que ens mostren els sentits, com que està en canvi continu (és així per deixar de ser com era en el moment següent), mai no en podrem tenir un coneixement fiable, sinó una simple opinió (doxa), ja que s’ocupa de les meres aparences. Només del món intel·ligible, conegut a través de la raó, perquè és immutable i etern, podem tenir Saber o ciència (episteme), un coneixement que ens proporcioni certesa total, ja que s’ocupa de les essències (Idees).

Juntament amb Parmènides, Plató es constitueix així en el màxim exponent del racionalisme en l’antiguitat en considerar que el coneixement veritable només pot ser assolit mitjançant la raó i prescindint completament de la informació que ens faciliten els sentits, que només poden induir-nos a l’error.

D’aquesta manera Plató aconsegueix desempallegar-se del relativisme sofista. El coneixement és relatiu quan pren com a objecte allò que posseeix poca realitat (les coses), però és absolut quan s’ocupa d’allò que és plenament real (les Idees). No oblidem la dependència ontològica i gnoseològica de les unes vers les altres: les coses són en la mesura que participen de les Idees i es poden conèixer només en la mesura que es posen en relació amb aquestes.

La idea principal és que com més realitat tenen els objectes dels quals s’ocupa el nostre coneixement, més fiable i vertader és aquest. Així, segons els diferents graus del ser que existeixen, hi ha diferents graus del coneixement humà que ens proporcionen menys o més certesa.

Si fem una anàlisi detallada, aconseguim veure una gradació en la qual Plató ens mostra com podem ascendir en l’àmbit del coneixement a mesura que aquest s’ocupa d’allò que posseeix més realitat (estabilitat, permanència). En el quadre inferior veiem resumits els diferents nivells. S’hi assenyala l’objecte (graus del Ser) del qual s’ocupa el coneixement. Segons que tingui més o menys realitat (Ser), ens proporcionarà un grau de coneixement diferent (graus del coneixement), de menys o més fiabilitat. Es completa amb la manera com s’elabora aquest coneixement (mètode) i la disciplina corresponent.

Objecte d’estudi

Grau de coneixement Mètode Disciplina

Món intel·ligible

Idees

(el Bé, la Bellesa...)

Intel·ligència

(noesi)

(coneixement dialèctic)

Dialèctica Filosofia

Ciència

(episteme)

RaóEntitats matemàtiques

(nombres, figures geomètriques...)

Pensament

(diànoia)

(coneixement demostratiu)

Axiomatico-deductiu

Matemàtiques

Geometria

Món visible

Coses

(animals, plantes i coses fabricades)

Creença raonable

(pistis) Hipotetico-deductiu

Física

Opinió

(doxa)

Sentits

Imatges

(ombres i figures)

Figuració

(eikasia) Conjectura Art

Literatura

Graus del ser Graus del coneixement

EL PROBLEMA DE L’ÉSSER HUMÀ:

DOCTRINA DEL SOMA-SEMA

En la seva concepció de l’ésser humà, Plató recull la influència de les doctrines orficopitagòriques, però ofereix una exposició molt més elaborada i complexa integrada dins de la seva teoria de les Idees i del coneixement. Ofereix dues vi-sions complementàries. D’una banda, el defineix com un ésser compost de cos i ànima (dualisme antropològic) i, de l’altra, intenta aprofundir en la naturalesa humana i mostrar-ne la complexitat mitjançant la distinció dels tres aspectes de l’ànima en el mite del carro alat.

ANTROPOLOGIA: LA CONCEPCIÓ DUALISTA DE L’ÉSSER HUMÀ

El cos i l’ànima (psique) són de naturalesa diferent i la seva unió és purament accidental i transitòria.

1. El cos és material i mortal, ja que pertany a una realitat, el món sensible, que està en canvi continu i que és corruptible. És la seu dels desitjos, les passions, el plaer i les percepcions sensibles.

2. L’ànima, com que és de naturalesa afí a la de les Idees, és immaterial i immortal. És més valuosa que el cos, ja que pertany a una realitat supe-rior: el món intel·ligible. És la part més noble de l’ésser humà, el que la connecta amb la divinitat. És també allò que ens permet el coneixement intel·lectual (de les Idees) i, per tant, el que ens diferencia de la resta dels animals.

La relació que s’estableix entre cos i ànima es pot comprendre a partir de tres idees bàsiques que tenen la seva inspiració en les doctrines òrfiques:

1. Doctrina del soma (cos)-sema (presó o tomba). El cos és una presó per a l’ànima. Per diverses raons, l’ànima, que originalment vivia en el món de les Idees, cau al món sensible. Queda tancada en un cos que per a ella és com una presó. Aquest la contamina i l’aparta de la seva veritable naturalesa i intenta arrossegar-la cap a les seves passions.

En el mite del carro alat es descriu com viu l’ànima en el món de les Ide-es i és comparada amb un carro tirat per dos cavalls alats, un de bo i un altre de dolent, conduït per un auriga. Les ànimes, juntament amb els déus, giren en cercle dedicades a la contemplació de les Idees. L’auriga ha de dominar els dos cavalls per poder mantenir-se en el món intel·ligi-ble. Però la conducció de vegades es fa difícil, encara més si no s’acon-segueix educar bé el cavall dolent que, dominat per les passions corpo-rals, té una tendència natural cap al que és terrenal. També depèn de la mida i la robustesa de les ales dels cavalls. Les ales creixen amb el co-neixement que s’adquireix de les Idees (imprescindible perquè siguem capaços d’obrar bé) i la seva robustesa depèn del tipus de vida que hà-gim portat mentre hàgim estat encarnats (si ens hem dedicat al coneixe-ment i a la pràctica de la virtut o no ).

2. Reencarnació i transmigració de les ànimes. Quan el cos mor, l’àni-ma torna al món de les Idees per romandre-hi per un temps variable fins a tornar a reencarnar-se en un altre cos. D’aquesta manera, l’ànima transmigra d’un cos a un altre en un cercle de reencarnacions que pot ser etern.

3. Purificació, virtut moral i coneixement intel·lectual. Com es pot sortir d’aquest cercle? Hem d’allunyar-nos del cos que ens fa esclaus de les seves passions (purificació), obrar bé (virtut) i dedicar-nos al coneixe-ment de les autèntiques realitats: les Idees. Quan aquest cos –en el qual estem- mori, tornarem al món intel·ligible. Si hem portat aquest tipus de vida serem recompensats i podrem, durant un temps, dedicar-nos a la contemplació de les Idees; si no, vagarem per l’Hades i esdevindrem ombres fantasmals fins a encarnar-nos novament. Arribat aquest mo-ment podrem triar en què ens volem reencarnar. Només el savi preferirà el camí de la purificació i del coneixement. Qui reiteradament no hagi triat aquest camí pot, fins i tot, descendir a la vida animal. Un cop feta la tria, es beu l’aigua del riu de l’oblit i es cau en un nou cos.

La manera com es produeix tot això la descriu Plató en la República a través del mite d’Er. Er és un guerrer que poc abans de ser incinerat re-torna de la mort i ens explica com s’aplica aquesta justícia post mortem.

La unió de coneixement i virtut explica com és possible sortir del cercle de les reencarnacions. Com més dedicació al coneixement en la vida terrenal, més possibilitat d’actuar virtuosament i, per tant, més robustesa en les ales. Això fa-rà possible, post mortem, una contemplació més duradora de les Idees (cosa que facilitarà el creixement de les ales). D’aquesta manera, el sentit de la vida es converteix en un llarg procés de perfeccionament intel·lectual i moral en el qual, reencarnació rere reencarnació, es busca assolir el grau de perfecció que ens permeti escapar del cercle de reencarnacions pel màxim temps possible.

El cos apareix com un obstacle en aquest camí i per això, en l’antropologia de Plató, és menyspreat. En aquesta vida, l’ànima no mostra la seva vertadera na-turalesa perquè, tancada en el cos, es contamina de les seves necessitats. El cos dificulta la recerca de la veritat de l’ànima, ja que només es pot assolir lliure de les sensacions i dels desitjos corporals. El camí de la filosofia consisteix a allunyar-se’n tant com sigui possible, no concedir-los cap satisfacció i mantenir-los rigorosament controlats (ascetisme).

És per això que Plató arriba a afirmar que la filosofia és una preparació per a la mort, ja que després d’aquesta s’inicia l’autèntica vida de l’ànima, aquest temps que ha de venir després en el qual podrem aconseguir la felicitat a través de la contemplació directa de les Idees.

LA NATURALESA HUMANA: ASPECTES O FACETES DE L’ÀNIMA

La descripció que acabem de fer de l’ésser humà pertany a la primera formula-ció que va fer Plató i apareix en la seva obra el Fedó, en la qual es prioritzen l’ascetisme, la purificació i la immortalitat, però en les seves obres de madure-sa, el Fedre i la República, la complementà amb un enfocament més compren-siu de la naturalesa humana. Intentava mostrar els diferents aspectes de la per-sonalitat que conformen l’ésser humà, aspectes que sovint es troben en conflic-te. L’exposició, perquè sigui fàcil d’entendre, la va fer a través del mite del carro alat, en el qual es comparava l’ànima amb un carro dirigit per un auriga i tirat per dos cavalls alats.

Seguint aquesta exposició al·legòrica, els aspectes que dintingeix en l’ànima són els següents:

1. Aspecte racional. És seu de la raó i es mou pel desig de coneixement. Es correspon amb l’auriga del mite (el conductor del carro) i se situa al cap.

2. Aspecte irascible. És la seu dels sentiments nobles, com el valor o la ira (quan és rebel·lió davant del que és injust), i es guia pel desig d’honor i fama. Es correspon amb el cavall bo i se situa al pit.

3. Aspecte concupiscible. És la seu de les passions i obeeix a la satisfac-ció dels desitjos corporals (menjar, beure, tenir relacions sexuals). Es correspon amb el cavall dolent i s’ubica a l’abdomen.

L’aspecte racional ha de dirigir la vida humana i ha de controlar i governar el cos i les seves necessitats. Com hem vist, acostuma a estar en conflicte amb els altres aspectes en la seva cerca del coneixement i la purificació, però més enllà de reprimir-los haurà de sublimar-los (canalitzar i dirigir els seus impulsos cap a metes més nobles). Encara que la raó s’exalta enfront de les altres parts més animals, el que s’ha d’aconseguir és una harmonia entre totes i mantenir sempre el principi que el que és superior domini i dirigeixi allò que és inferior. Malgrat que continua havent-hi una jerarquia, ja no hi ha una negació, sinó una assimilació dels diferents desitjos que conflueixen en l’ésser humà.

EL PROBLEMA DE LA MORAL:

TEORIA DE LA VIRTUT

La teoria de les Idees havia proporcionat a Plató un conjunt de valors absoluts i immutables des dels quals podia combatre el relativisme moral sofista i sobre els quals podia establir l’ordre moral i polític. Complementa la seva teoria de la virtut prenent com a fonament la naturalesa humana tal com l’acabem de descriure. Cada aspecte de l’ànima té una funció que li és pròpia, i la virtut consistirà en el seu acompliment de la manera adequada i ocupant el paper corresponent dins del conjunt:

1. A l’aspecte racional, que es guia pel desig de coneixement, li correspon com a virtut la prudència o saviesa (sophia), que consisteix a saber actuar en cada moment de la manera adequada.

2. A l’aspecte irascible, mogut pel desig d’honor i fama, li correspon la fortalesa o valor (andreia), és a dir, posseir el coratge per portar a terme les decisions preses.

3. A l’aspecte concupiscible, que busca satisfer els desitjos corporals, li correspon la moderació o temprança (sophrosyne). No significa que s’hagi de negar totalment, sinó que cal evitar caure en l’excés o procurar que pugui adoptar un paper predominant en l’individu.

Ja hem assenyalat que entre aquests aspectes hi ha una jerarquia (la que mostra el seu ordre d’explicació) i que el principi rector ha de ser que el que és superior domini i dirigeixi allò que és inferior. D’això es deriva una quarta virtut fonamental: la justícia (diké). L’ànima justa és aquella en la qual l’aspecte racional dirigeix i domina els altres aspectes, que respecta aquesta jerarquia de funcions i en la qual cada un fa el que li correspon de manera adequada (virtuosa).

La felicitat (eudaimonia) de l’individu apareixerà com el resultat natural de respectar aquest ordre, de l’harmonia que es deriva de l’equilibri entre els seus diferents aspectes, del funcionament d’una ànima justa. Quan el que és racional predomina, i cada un d’aquests es comporta d’acord amb la virtut corresponent, s’obté un equilibri interior que és característic de la felicitat. Per tot això, Plató considera que el filòsof es distingirà d’altres éssers humans en el fet que en ell hi ha un domini del que és racional i una sàvia conducció dels diferents aspectes de l’ànima.

Antropologia Ètica

Mite del carro alat Aspecte Funció Ubicació Virtut

Auriga Racional Coneixement Cap

Prudència o saviesa

(sophia)

Cavall bo Irascible Sentiments nobles Pit

Fortalesa o valor

(andreia)

Cavall dolent Concupiscible Passions Abdomen

Moderació o temprança

(sophrosyne)

EL PROBLEMA DE LA POLÍTICA:

TEORIA DE LA POLIS IDEAL

Arribem, finalment, a abordar allò que era l’objectiu principal de la seva filosofia: reformar la polis per intentar establir un ordre polític estable i just. Plató volia superar els inconvenients que per ell tenia la política del seu temps i la demo-cràcia com a sistema polític i, per això, va reflexionar sobre quin podria ser el model d’una polis ideal i inaugurà el gènere de la utopia (tipus de pensament polític consistent a dissenyar un model de societat ideal). Ho va fer en la seva obra República (el terme en el grec original és politeia).

L’ORIGEN DE LA SOCIETAT I DE LA POLÍTICA

El punt de partida és intentar definir què és una polis justa, cosa que el portà a investigar, per buscar un fonament sòlid, quin és l’origen de la societat i de la mateixa política.

La societat té el seu origen en la constatació del fet que els éssers humans per poder viure tenen un conjunt de necessitats bàsiques (alimentació, habitatge, vestit, etc.) que no són capaços de satisfer per si sols. És per això que necessi-ten els altres i s’hi associen, amb la qual cosa formen la societat i donen origen a l’estat.

La política sorgirà, doncs, de l’intent de trobar una manera d’organitzar els es-forços comuns perquè puguin ser satisfetes aquestes necessitats de la millor manera per a tothom. Com podrem fer-ho? Caldrà determinar què correspon-drà fer a cada un, és a dir, establir una divisió social del treball. Potser podríem deixar que cadascú es dediqués a allò que desitgés, però Plató defensa que s’ha d’establir un criteri que sigui el fonament d’aquesta especialització.

LA DIVISIÓ SOCIAL DEL TREBALL: L’ANALOGIA INDIVIDU-SOCIETAT

Plató no és igualitarista, considera que els éssers humans no són tots iguals, sinó que per naturalesa uns estan més ben dotats que altres per poder dur a terme determinades tasques. L’ideal democràtic d’igualtat, segons el qual se suposa que tots els individus estan capacitats per dur a terme qualsevol funció social, és substituït pel principi d’idoneïtat natural.

El criteri serà especialitzar els individus a fer aquelles activitats per a les quals demostrin una capacitació natural més gran. La manera de poder establir això és atenent aquell aspecte de l’ànima que domini en la seva personalitat, de tal manera que la divisió social del treball i l’estratificació en classes socials es fan seguint el model que havia servit per explicar l’ànima humana (analogia indivi-du-societat). Les tres activitats socials bàsiques que donaran lloc a les corres-ponents classes socials són aquestes:

1. La classe dels pagesos, artesans i comerciants (demiourgoí). Són a-quells en els quals domina l’aspecte concupiscible. Es dediquen a les tasques productives que serveixen per cobrir les necessitats bàsiques de la població (que ja hem anomenat més amunt).

2. La classe dels guardians i guerrers (phylakes). És formada per a-quells en els quals domina l’aspecte irascible. S’ocupen de la seguretat tant interior (fan d’intermediaris en els conflictes que puguin sorgir entre els ciutadans o entre aquests i l’estat) com l’exterior (defensen la polis de les agressions d’altres estats).

3. La classe dels governants (árjontes). Els millors d’aquells en els quals domini l’aspecte racional són els destinats a governar la ciutat; aquest és el cas del filòsof rei platònic. Només ell, en virtut de la seva saviesa, del coneixement de l’ordre immutable de les Idees (del coneixement del Bé, de la Justícia o de la Veritat) està en disposició de regir el destí del con-junt de la polis.

L’estat s’ha d’encarregar, des del primer moment de la vida dels ciutadans, de seleccionar-los i educar-los perquè puguin desenvolupar de la millor manera possible les activitats per a les quals estan capacitats naturalment i complir així el seu paper social. Un aspecte innovador per al seu temps és que aquesta educació ha de ser igual per a homes que per a dones, ja que tots dos poden assumir, sense cap diferència, les mateixes funcions socials.

Cal destacar l’educació i el règim de vida especial que es reserva per a les dues classes superiors. Per intentar evitar i eliminar alguns dels mals de la polis del seu temps (la corrupció, el favoritisme amb amics i familiars, l’ambició des-mesurada en l’acumulació de riqueses, etc.), Plató decideix suprimir la propietat privada i la família en aquestes classes socials (que viuen separades de la res-ta dels

ciutadans). L’educació que reben és d’elit, ja que dels millors guardians sortiran els governants. Per a això, entre els 20 i els 30 anys reben classes de música, gimnàstica, matemàtiques, geometria, astronomia i dialèctica. Després de dures proves, només els millors podran encarregar-se del govern de la polis.

LA JUSTÍCIA I LA FELICITAT A L’ESTAT PLATÒNIC

De la mateixa manera que passa en l’ànima humana, a la polis la justícia con-sisteix a respectar l’odre jeràrquic (que el que és superior i més perfecte domini sobre el que és inferior i més imperfecte) i a aconseguir que cada part faci, de la millor manera possible, la tasca corresponent. La dimensió ètica i la política estan indissolublement unides, ja que cada classe social ha d’esforçar-se a practicar la virtut pròpia de l’aspecte de l’ànima que hi domina: els productors, la moderació; els guardians, la fortalesa, i el filòsof rei, la prudència. De l’har-monia resultant de procedir tots així resultarà la felicitat de la polis, igual que passaria amb la felicitat de l’individu.

L’existència d’un ordre classista i jeràrquic no implica que el fi de la polis sigui la felicitat de les classes socials superiors, sinó que, seguint els principis bàsics de la filosofia socràtica i platònica, ha de posseir un caràcter universal: perse-guir el bé comú de tota la polis.

No obstant això, enfront de l’ideal socràtic d’autogovern de l’individu (només sotmès al tribunal de la seva pròpia consciència moral), Plató imposa una auto-ritat exterior: el govern del savi sobre l’ignorant.

Aspectes de l’ànimaVirtuts Classes socials

Racional Prudència o saviesa

(sophia)

Governants: filòsof rei

(árjontes)

Irascible Fortalesa o valor

(andreia)

Guardians i guerrers

(phylakes)

Concupiscible Moderació o temprança

(sophrosyne)

Productors: pagesos, artesans i comerciants

(demiourgoí)