Bienvenido a casa Pequeño Teatro de Morondanga

RECULL DE PREMSA EL Canal (Factoria Cultural Coma Cros)

Divendres 1 de novembre de 2013, 21.00

Dissabte 2 de novembre de 2013, 18.00, 18.15 i 22.00

2 LAVANGUARDIA VIERNES, 1 NOVIEMBRE 2013

Scarlett Johansson

La ingeniera Mònica Rocaes la fundadora y directora

de una empresa que impulsa laconciliación de sus empleados,seanmujeres uhom-bres. No es una uto-pía: Isardsat sigueadelante siete añosdespués de su crea-ción. PÁGINAS 26 Y 27

Mònica Roca

La policía de Toronto con-firmó ayer la existencia de

un vídeo en el que el alcalde de laciudad aparece fumando crack.Ford había negadoreiteradamente elhecho, revelado porel diario TorontoStarhace ya seisme-ses. PÁGINA 12

ALCALDE DE TORONTORob Ford

Frigoríficos Ferrer, una em-presa familiar deVic, ha po-

dido mantener un crecimientosostenido durante los años de cri-sis con inversionespara ganar merca-do. Factura 49millo-nes y suministra pes-cado a 10.000 clien-tes. PÁGINA 63

DIRECTOR DE FRIGORÍFICOS FERRERJulià Ferrer

La bailaora Antonia Santia-go Amador, conocida como

La Chana (66), se sumó a últimahora al estreno del homenaje queel TNC rinde a Car-men Amaya y, aunsentada en una silla,puso al público enpie con su genuinozapateado. PÁG. 37

La ChanaBAILAORA FLAMENCA

La intérprete neoyorquinaScarlett Johansson (28) se

apunta entusiasta al debut comodirector y guionista del tambiénactor Joseph Gor-don-Levitt, tituladoDon Jon, donde jue-ga con su habitualimagen de mujersexy. PÁGINA 34

ACTRIZ

INGENIERA, DIRECTORA DE ISARDSAT

LOS SEMÁFOROS

SUMARIO

c

LA MIRILLA

INTERNACIONAL

Las mafias italianasLas mafias italianas nacieronen el sur, pero han maduradoen el norte. Dos ajustes de cuen-tas en tres días han causadotres muertes en Milán. PÁGINA 8

POLÍTICA

El lodazal (I)Un juez de Barcelona concluyeque el exsecretario general de laAssociació Catalana de Munici-pis Josep Maria Matas y su jefede servicios jurídicos, FrancescXavier Solà, se enriquecieron acosta de la entidad. PÁGINA 18

EDITORIALES

Los temas del díaLa comparecencia del consellerRamon Espadaler a propósitode la muerte violenta de unempresario en el Raval pocodespués de ser detenido poragentes de los Mossos d’Esqua-dra; y ese recurso cada vez máspreciado y caro, el agua. PÁG. 20

OPINIÓN

Abuelos y nietosEulàlia Solé comenta un estu-dio sobre las relaciones de losnietos adolescentes con losabuelos que padecen alzhei-mer: sus recuerdos de cuandoel abuelo o la abuela eran cuida-dores entrañables y compañe-ros de juegos infantiles. Pero eltiempo pasa y aquellos nietostienen hoy escaso contacto consus mayores. PÁGINA 24

TENDENCIAS

El lodazal (y II)Un juez de Madrid ratifica lasimputaciones de dos exconseje-ros de Madrid, Juan José Güe-mes y Manuel Lamela, acusa-dos de enriquecerse con el pro-ceso de privatización de la sani-dad. PÁGINA 30

CULTURA

Las caras de la realidadUna pieza que es una tragicome-dia, pero sobre todo un juego,una experiencia teatral. Eso esBienvenido a casa, una produc-ción de la joven compañía uru-guaya Pequeño Teatro de Mo-rondanga sobre las múltiplescaras de la realidad y sobrenuestro modo de ver el mundo.La obra aterriza en el festivalTemporada Alta. PÁGINA 37

DEPORTES

Un portero excelenteCuando Andoni Zubizarreta sepuso a mirar el mercado deporteros ante la espantá de Víc-tor Valdés, uno de los diez nom-bres que se encontró sobre lamesa fue el de Kiko Casilla, elexcelente guardameta del RCDEspanyol. PÁGINA 49

ECONOMÍA

El rodilloEl Gobierno central se quedasolo en su defensa de la refor-ma de las pensiones y hace va-ler su mayoría absoluta en elCongreso para rechazar losocho vetos presentados por losgrupos de la oposición. PÁG. 55

c

P ERMÍTANME que les hable hoy en este pequeñoespacio de dos historias, si se quiere menores paratodos nosotros, pero ejemplares por su actitud y lapersistencia de los que las han protagonizado en

circunstancias nada fáciles. Una transcurre en el barrio neo-yorquino de Brooklyn y sale magníficamente bien explicadaen La Contra de hoy. Talana Brandley, de 38 años, directorade un colegio público modélico en este barrio de NuevaYork, ha conseguido que el 100% de sus alumnas accedan a launiversidad en un país en el que sólo un 24% de los estudian-tes llega a estudiar una carrera. Su historia es apasionante,humana, envolvente. Tanto, que casi parece sencilla en unmundo en el que cada vez se hace más evidente que el lide-razgo, aquel que hace avanzar las cosas, está muy lejos delfoco mediático. Talana Brandley y su sistema pedagógico sonuna historia de éxito a partir de conceptos tan fáciles comoenseñar a todos los estudiantes a valorarse, insuflarles amorpropio, escucharlos, animarlos. Y ella lo logra. Nuestro segun-

do personaje es Nil Marín, un joven deportista de 20 añosfallecido en accidente de tráfico el pasado sábado. Su nombreha saltado al gran público después de que sus compañeros yamigos de la Unió Esportiva Llagostera intentaran que en elpartido que celebraron el pasado domingo frente al Olímpicde Xàtiva se guardara un minuto de silencio. El equipo deXàtiva no accedió y seguramente no fue consciente de que eldeporte y los valores de la amistad y la solidaridad son insepa-rables. Hoy la persistencia de su padre y la generosidad delBarça y el Espanyol harán posible que en el Camp Nou seguarde un minuto de silencio. Talana y Nil son dos caras deuna misma moneda: aquella que siempre reconoceremos co-mo algo que vale la pena recordar por su carácter ejemplar.

c

c

Mejorar la calidad del aire

c

Ronaldo sequedaen calzoncillos

José Antich DIRECTOR

PÁGINAS 80

CREEMOS QUE...

Compañeros en onda

Labiblia delospanellets

LA SEGUNDA

ÍNDICE

E l ambiente de las redacciones periodísticas sueleser anodino. El día a día rara vez es tan excitantecomo se podría deducir viendo series televisivas

como Newsroom, donde en una sola tarde se encadenandos o tres acontecimientos de alcance planetario. Lo nor-mal es que se trabaje en un ambiente de calma relativa,salvo cuando la actualidad o la presión de una buena noti-cia hacen saltar la rutina por los aires. Por eso, llaman laatención las explosiones de emotividad colectiva comolas que están viviendo últimamente los compañeros deRAC1. Primero fue el regreso de Jordi Beltran después deuna larga baja, recibido con aplausos espontáneos por laredacción. La misma reacción mereció hace unas sema-nas la concesión del Premi Nacional de Ràdio a Toni Cla-pés. Una ovación que se repitió en la mañana de ayercuando Òscar Andreu y Òscar Dalmau entraron en laredacción para preparar su programa La competència,distinguido el miércoles con un premio Ondas.

E l Govern anunció ayer que en breve someterá ainformación pública el nuevo plan de mejora de lacalidad del aire, Se trata de cubrir el hueco dejado

por el anterior plan, elaborado por el gobierno tripartito, yque ya ha expirado. Además, hay en marcha un expedientede la UE por exceso de polución por partículas y dióxidode nitrógeno, contaminantes generados sobre todo por loscoches. En su defensa, el Govern alegó que la aprobaciónde esta medida se ha retrasado para ir adaptando la norma-tiva a los requerimientos efectuados por Bruselas. El Ejecu-tivo catalán tiene ahora una buena oportunidad para de-mostrar su interés por la solución del problema, cuando laciudadanía conoce el pronunciamiento de la OMS en elque se advertía que la contaminación del aire causa muer-tes por cáncer. Está en sus manos y merece toda la urgen-cia posible. Otra cosa no se entendería. De los cinco muni-cipios de más de 100.000 habitantes de la región de Barce-lona, tres no tienen un plan local aprobado.

La fórmula del éxito es nocomplicarse la vida. Si unoquiere hacer en casa suspropios panellets y comérse-los en familia, lo mejor quepuede hacer es optar por lasencillez, resistir la tenta-ción de pretender revolucio-nar el mundo de los pane-llets. Y emplear polvo dealmendras y azúcar glas.

Buenos ejemplos

Internacional 3

Política 13

Opinión 20

Tendencias 26

Necrológicas 32

Cultura 34

Cartelera 41

Deportes 47

Anuncios clasificados 52

Economía 53

No es que sehaya arruinadoo que el Madridno le pague.Cristiano Ronal-do es el modelode una marcade ropa interior.

com

FÚTBOL, EN DIRECTOSiga, minuto a minuto, el relatodel partido deLigaBarça-Espa-nyol.

VIDEONOTICIAArranca el Salón del Manga deBarcelona con exposiciones yactividades deportivas como elsumo.

RESUMEN DEL MESDe la doctrinaParot a lamuertede Lou Reed.

ESTRENOS NOW!Ryan Gosling busca pelea enBangkok.

VIERNES, 1 NOVIEMBRE 2013 C U L T U R A LAVANGUARDIA 37

GraciasCRÍT ICA DE DANZA

Una escena de Bienvenido a casa, que hoy se representa en El Canal de Salt

La capitana. Homenatgea Carmen Amaya

Lugar y fecha: TNC (30/X/2013)

JOAQUIM NOGUERO

Xavier Albertí imprime estilo alTNC en una línea que aúna van-guardia con el más profundo res-peto a la tradición. El teatro nosolo ha cerrado las heridas delconflicto con Flotats: el miérco-les, de un plumazo, Albertí metióen el TNC aCarmenAmaya y Se-bastià Gasch, a La Chana yMayteMartín, a AnaMariaMoix yGuin-joan, además de recuperar parala danza catalana a Ramon Oller.La gala, pues, no puede ser consi-derada demasiado larga por na-die, pese a su duración de tres ho-ras. La espera de años lo valía.La diversidad de miradas con

que se aborda en La capitana ellegado de Amaya es el más claroreconocimiento del genio de labailaora. El coreógrafo contem-poráneo Ramon Ollé firma laaproximaciónmás débil: su blan-da estilización más o menos ma-nierista del flamenco, su plantea-miento de digest biográfico abor-dado a partir de tópicos narrati-vos y sentimentales no represen-tan la fiereza y la novedad quepretende retratar. Ahora bien: elresto está a la altura.Rocío Molino queda muy lejos

del taconeo de Amaya, pero no lopretende: la originalidad de su

aportación es de cintura para arri-ba, con un braceo cubista y fiero,con su precisión y un registrovanguardista. Con ello hace justi-cia a las rupturas de Amaya en elbaile femenino flamenco. En estesentido, Molina se apunta conpersonalidad propia a la renova-ción que han supuesto bailaorescomo Galván o Marín. En el can-te,MayteMartín es elmejor equi-valente de la bailaora catalana:voz femenina para una virilidadsobria, losmatices instalados al fi-lo del nervio, fuerza y lirismo endesnudo absoluto: ¡pura verdad!Y ¿qué otro homenaje a Amayacabe de un compositor que nopa-se por la percusión? Guinjoanprecisa de muchos músicos paraacercarse siquiera a la posibili-dad de matices percutores de labailaora. Y así hasta el final defiesta con la fuerza de pies deJesús Carmona.Pero lo mejor de la noche llegó

fuera de programa. Albertí enpersona lo anunciaba comoun re-galo inmenso. La aparición este-lar de La Chana, los mejores piesdel flamenco junto a los de Ama-ya, la más completa renovadoradel taconeo también desde Cata-lunya. Con las rótulas deshechas,bailó sentada. Pero su energía, suespíritu, su sentido, su expre-sión, como si el baile la poseyera,pusieron en pie el público. Bailócon sentimiento, y con una capa-cidad para los juegos y maticesen el ritmo que ya querrían mu-chos jóvenes. Al ralentizar el to-que hasta dejarlo morir, el TNCenmudeció y la platea se levantócomo un muelle. En La Chanasentimos de verdad a Amaya.c

JUSTO BARRANCOBarcelona

Un espectáculoque son dos. Unaobra con muchohumor negroque utiliza la es-

tética de David Lynch –inclui-do el hombre elefante– y deIngmar Bergman, y para cuyapreparación sus intérpreteshan realizado incluso talleresde hipnosis. Una pieza que esuna tragicomedia pero sobre to-do, dicen sus creadores, un jue-go, una experiencia teatral. Setrata de Bienvenido a casa, unaproducción de la joven compa-ñía uruguaya Pequeño TeatrodeMorondanga sobre lasmúlti-ples caras de la realidad y sobrenuestra modo de ver el mundoque aterriza hoy y mañana enel festival Temporada Alta, enla Factoria Coma Cros de Salt,y que podría llegar en unosme-ses a la cartelera barcelonesa.Eso sí, necesitará un espacio

peculiar. Porque, para empe-zar, la obra se representa endos partes: en Salt se puedenver una hoy y otra mañana obien mañana sábado las dos se-guidas. Dos partes cuyo ordenen este caso sí altera el resulta-do: después de todo los 14miembros de la compañía, quecrean al alimón, querían abor-dar el tema de la simultaneidady mostrar que “no todo lo quese ve es real y que siempre hayotro punto de vista para la mis-ma cosa”. Dos partes que giranen torno a una historia rocam-bolesca, aunque, aseguraGusta-vo Suárez, uno de los ocho acto-

res, en realidad la historia es“una anécdota”, porque “lo im-portante es profundizar en laconexión entre el actor y el es-pectador”.Dicho lo cual, explica sucin-

tamente el inicio de la historia,

apuntando que “el público nun-ca debería perder el espíritu decomedia”, que además les ayu-da a generar la empatía necesa-ria con el espectador: “Cuatropersonas se reúnen en un apar-tamento con el fin de suicidar-se porque la vida no está bue-

na, y deciden raptar al herma-no Down de uno de ellos paraque participe, pero se equivo-can y traen al hombre elefante,que resulta ser espectacular-mente sensible y les arruina elplan. Pero como he dicho es laanécdota y lo lindo es la rela-ción con el espectador, un esta-do de libertad y conexión conel otro, hay conciencia de quees un juego y depende del es-pectador si quiere jugar con no-sotros”, afirma Suárez. Un jue-go, eso sí, reconoce, en el quese “profundiza en lamiseria hu-mana, en la envidia, los perso-najes son humanamente mez-quinos”, señala. Como apuntauna compañera de reparto, “eltema del hombre elefante fun-ciona como una analogía: la so-ciedad lo aísla por fealdad peroes de una belleza interior enor-me, vamos matando lo más be-llo que nos rodea”.c

En col·laboració amb:

Gran Teatredel Liceu

Serenates

10 de novembre a les 18 h

Orquestra Simfònicadel Gran Teatre del Liceu

Secció de vent

Director d’orquestra Josep Pons

Liceu al PalauCicle

de Dvo!ák i Mozart

VENDA DE LOCALITATS

www.palaumusica.cat

Taquilles del Palau de la Música

AL PETIT PALAU

Preu únic: 22 €

La música de carrer

entra a la sala de concerts

TEMPORADA ALTA

La obra de lacompañía uruguayaPequeño Teatro deMorondanga se debever en dos funciones

www.golem.es/elviajedebettie

DEVIAJE

EL

(ELLES’ENVA)

CATHERINE

DENEUVE

‘Bienvenido a casa’ muestra lasmúltiples caras de la realidad en Salt

Bellohombreelefante

2 LAVANGUARDIA DIVENDRES, 1 NOVEMBRE 2013

Scarlett Johansson

MònicaRoca és la fundado-ra i directora d’una empre-

sa que impulsa la conciliació delsseus empleats, siguin dones o ho-mes. No és una uto-pia: Isardsat conti-nua endavant setanys després de laseva creació.PÀGINES 26 i 27

Mònica Roca

La policia de Toronto vaconfirmar ahir l’existència

d’un vídeo en el qual l’alcalded’aquesta ciutat canadenca apa-reix fumant crac.Fordhavia negat rei-teradament el fet,revelat pel diari To-ronto Star fa ja sismesos. PÀGINA 12

ALCALDE DE TORONTORob Ford

Frigorífics Ferrer, una em-presa familiar deVic, ha po-

gut mantenir un creixement sos-tingut durant els anys de crisiamb inversions perguanyar mercat.Factura 49 milionsd’euros i subminis-tra peix a 10.000clients. PÀGINA 63

DIRECTOR DE FRIGORÍFICS FERRERJulià Ferrer

La bailaora Antonia Santia-go Amador, La Chana (66),

es va afegir dimecres a l’homenat-ge que el TNC ret a CarmenAmaya i va posar elpúblic dempeusamb el seu genuí za-pateado, que va efec-tuar asseguda enuna cadira. PÀGINA 37

La ChanaBAILAORA FLAMENCA

La intèrpret novaiorquesaScarlett Johansson (28) s’a-

punta entusiasta al debut com adirector i guionista del tambéactor Joseph Gor-don-Levitt, titulatDon Jon, en què ju-ga amb la seva habi-tual imatge de donasexi. PÀGINA 34

ACTRIU

ENGINYERA, DIRECTORA D’ISARDSAT

ELS SEMÀFORS

SUMARI

c

PEL FORAT DEL PANY

INTERNACIONAL

Les màfies italianesLes màfies italianes vannéixer al sud, però han madu-rat al nord. Dues venjancesen tres dies han causat tresmorts a Milà. PÀGINA 8

POLÍTICA

El fangar (I)Un jutge de Barcelona conclouque l’exsecretari general del’Associació Catalana de Munici-pis Josep Maria Matas i el capde serveis jurídics FrancescXavier Solà es van enriquira costa de l’entitat. PÀGINA 18

EDITORIALS

Els temes del diaLa compareixença del consellerRamon Espadaler arran de lamort violenta d’un empresarial Raval, poc després de serdetingut per agents dels Mos-sos d’Esquadra, uns fets queinvestiga el Cos Nacional dePolicia; i l’aigua, cada cop méspreuada i cara. PÀGINA 20

OPINIÓ

Avis i nétsEulàlia Solé comenta un estudisobre les relacions dels nétsadolescents amb els avis quepateixen alzheimer: els seusrecords de quan l’avi o l’àviaeren cuidadors entranyables icompanys de jocs infantils. Pe-rò el temps passa i aquells nétstenen avui un contacte escàsamb els iaios. PÀGINA 24

TENDÈNCIES

El fangar (i II)Un jutge de Madrid ratificales imputacions de dos excon-sellers de la Comunitat deMadrid, Juan José Güemes iManuel Lamela, acusats d’enri-quir-se amb el procés de priva-tització de la sanitat. PÀGINA 30

CULTURA

Les cares de la realitatUna peça que és una tragicomè-dia, però sobretot un joc, unaexperiència teatral. Això ésBienvenido a casa, una produc-ció de la jove companyia uru-guaiana Pequeño Teatro deMorondanga sobre les múlti-ples cares de la realitat i sobrela nostra manera de veure elmón. L’obra aterra al festivalTemporada Alta. PÀGINA 37

ESPORTS

Un porter excel·lentQuan Andoni Zubizarreta esva posar a mirar el mercat deporters davant l’espantá deVíctor Valdés, un dels deunoms que es va trobar sobre lataula va ser el de Kiko Casilla,l’excel·lent porter del RCDEspanyol. PÀGINA 49

ECONOMIA

El corróEl Govern central es quedasol en la seva defensa de lareforma de les pensions i favaler la seva majoria absolutaal Congrés per rebutjar els vuitvetos presentats pels grups del’oposició. PÀGINA 55

c

P ERMETEU-ME que us parli avui en aquest petitespai de dues històries, si es vol poc transcen-dents, però exemplars per l’actitud i la persistèn-cia dels qui les han protagonitzat en circumstàn-

cies gens fàcils. Una transcorre al barri novaiorquès deBrooklyn i surt magníficament ben explicada a La Contrad’avui. Talana Brandley, de 38 anys, directora d’una escolapública modèlica en aquest barri de Nova York, ha aconse-guit que el 100% de les seves alumnes accedeixin a la uni-versitat en un país en què només un 24% dels estudiantsacaba estudiant una carrera. És una història apassionant,humana, gratificant. Tant que gairebé sembla senzilla enun món on cada cop és més evident que el lideratge, aquellque fa avançar les coses, és molt lluny del focus mediàtic.Talana Brandley i el seu sistema pedagògic són una histò-ria d’èxit a partir de conceptes tan fàcils com ensenyar totsels estudiants a valorar-se, infondre’ls amor propi, escoltar-los, animar-los. I ella ho aconsegueix. El nostre segon per-

sonatge és Nil Marín, un jove esportista de 20 anys morten accident de trànsit dissabte passat. El seu nom ha saltatal gran públic després que els seus companys i amics de laUnió Esportiva Llagostera intentessin que en el partit quevan disputar diumenge passat contra l’Olímpic de Xàtiva esguardés un minut de silenci. L’equip de Xàtiva no hi vaaccedir i segurament no va ser conscient que l’esport i elsvalors de l’amistat i la solidaritat són inseparables. Avui lapersistència del seu pare i la generositat del Barça i l’Espa-nyol farà possible que al Camp Nou es guardi un minut desilenci. Talana i Nil són dues cares d’una mateixa moneda:aquella que sempre reconeixerem com una cosa que val lapena recordar pel seu caràcter exemplar.

c

c

Millorar la qualitat de l’aire

c

Ronaldoes quedaen calçotets

José Antich DIRECTOR

PÀGINES 80

PENSEM QUE...

Companys d’ones

Labíbliadels panellets

LA SEGONA

ÍNDEX

A les redaccions periodístiques, l’ambient sol seranodí. El dia a dia poques vegades és tan excitantcom es podria deduir veient sèries televisives com

Newsroom, on en una sola tarda s’encadenen dos o tresesdeveniments d’abast planetari. El normal és que es tre-balli en un ambient de calma relativa, tret de quan l’actua-litat o la pressió d’una bona notícia fan saltar la rutinapels aires. Per això, criden l’atenció les explosions d’emo-tivitat col·lectiva com les que estan vivint últimament elscompanys de RAC1. Primer va ser la tornada de JordiBeltran després d’una llarga baixa, rebuda amb aplaudi-ments espontanis per la redacció de la ràdio. La mateixareacció va merèixer fa unes setmanes la concessió delPremi Nacional de Ràdio a Toni Clapés. Una ovació quees va repetir ahir al matí quan Òscar Andreu i ÒscarDalmau van entrar a la redacció per preparar el seu pro-grama La competència, distingit dimecres amb un premiOndas.

E l Govern català va anunciar ahir que ben aviatsotmetrà a informació pública el nou pla de millo-ra de la qualitat de l’aire. Es tracta de cobrir el

buit deixat per l’anterior pla, elaborat pel govern tripartit,i que ja ha expirat. A més, hi ha en marxa un expedientde la UE per excés de pol·lució per partícules i diòxid denitrogen, contaminants generats sobretot pels cotxes. Enla seva defensa, el Govern va al·legar que l’aprovaciód’aquesta mesura s’ha endarrerit per anar adaptant lanormativa als requeriments efectuats per Brussel·les.L’Executiu català té ara una bona oportunitat per demos-trar el seu interès per la solució del problema, quan laciutadania coneix el pronunciament de l’OMS en el quals’advertia que la contaminació de l’aire causa morts percàncer. Aquesta qüestió mereix tota la urgència possible.Cap altra cosa no s’entendria. Dels cinc municipis de mésde 100.000 habitants de la regió de Barcelona, tres notenen un pla local aprovat.

La fórmula de l’èxit és nocomplicar-se la vida. Si unvol fer a casa els seus propispanellets i menjar-se’ls enfamília, el millor que pot ferés optar per la senzillesa,resistir la temptació de pre-tendre revolucionar el móndels panellets. I fer servirpols d’ametlles i sucre glacé.Això diuen els experts.

Bons exemples

Internacional 3

Política 13

Opinió 20

Tendències 26

Necrològiques 32

Cultura 34

Cartellera 41

Esports 47

Anuncis classificats 52

Economia 53

No és que s’ha-gi arruïnat oque el Madridno el pagui.Cristiano Ronal-do és el modeld’una marca deroba interior.

EI web de

FUTBOL, EN DIRECTESeguiu, minut a minut, el relatdel partit de Lliga Barça-Espa-nyol.

VIDEONOTÍCIAComença una nova edició delSaló del Manga de Barcelonaamb exposicions i activitats es-portives com el sumo.

RESUM DEL MESDe la doctrina Parot a la mortde Lou Reed.

ESTRENOS NOW!Ryan Gosling busca brega aBangkok.

DIVENDRES, 1 NOVEMBRE 2013 C U L T U R A LAVANGUARDIA 37

GràciesCRÍT ICA DE DANSA

Una escena de Bienvenido a casa, que avui es representa a El Canal de Salt

La Capitana. Homenatgea Carmen Amaya

Lloc i data: TNC (30/X/2013)

JOAQUIM NOGUERO

Xavier Albertí imprimeix estil alTNC en una línia que uneixavantguarda amb el més profundrespecte a la tradició. El teatre nonomés ha tancat les ferides delconflicte amb Flotats: dimecres,de cop, Albertí va ficar al TNCCarmen Amaya i Sebastià Gasch,La Chana i Mayte Martín, AnaMaria Moix i Guinjoan, a més derecuperar per a la dansa catalanaRamon Oller. La gala, doncs, nopot ser considerada massa llargaper ningú, malgrat les seves treshores. L’espera d’anys ho valia.La diversitat de mirades amb

què s’aborda a La capitana el lle-gat d’Amaya és el més clar reco-neixement del geni de la bailao-ra. El coreògraf contemporaniRamon Ollé firma l’aproximaciómés feble: la seva tova estilitza-ció més o menys manierista delflamenc, el seu plantejament dedigest biogràfic abordat a partirde tòpics narratius i sentimentalsno representen la ferocitat i la no-vetat que pretén retratar. Ara bé:la resta està a l’altura.Rocío Molino queda molt

lluny del taloneig d’Amaya, peròno ho pretén: l’originalitat de laseva aportació és de cintura cap adalt, amb un braceig cubista i fe-

rotge, amb la seva precisió i unregistre avantguardista. Amb ai-xò fa justícia a les rupturesd’Amaya en el ball femení fla-menc. En aquest sentit, Molinas’apunta amb personalitat pròpiaa la renovació que han suposatbailaors com Galván o Marín. Enel cant,MayteMartín és el millorequivalent de la bailaora cata-lana: veu femenina per a una viri-litat sòbria, els matisos instal·latsal tall del nervi, força i lirisme ennu absolut: pura veritat! I quinaltre homenatge a Amaya es per-tinent d’un compositor que nopassi per la percussió? Guinjoanprecisa demoltsmúsics per acos-tar-se a la possibilitat de matisospercussors de la bailaora. I aixífins al final de festa, amb la forçade peus de Jesús Carmona.Però el millor de la nit va arri-

bar fora de programa. Albertí enpersona ho anunciava comun re-gal immens. L’aparició estel·larde La Chana, els millors peus delflamenc, al costat dels d’Amaya,la més completa renovadora deltaloneig des de Catalunya. Ambles ròtules desfetes, va ballar asse-guda. Però la seva energia, el seuesperit, el seu sentit, la seva ex-pressió, com si el ball la posseís,van posar drets el públic. Vaballar amb sentiment, i amb unacapacitat per als jocs i matisos enel ritme que ja voldrien moltsjoves. En alentir el toc fins a dei-xar-lomorir, el TNCva emmudiri la platea es va aixecar com unamolla. Amb La Chana vam sentirAmaya de veritat. Perquè, tot ique no es coneguessin, a Catalu-nya potser es balla diferent. Hodiu La Chana.c

JUSTO BARRANCOBarcelona

Un espectacle queen són dos. Unaobra amb moltd’humor negrequeutilitza l’estè-

tica de David Lynch –inclòs eltemade l’home elefant– i d’Ing-mar Bergman, i per a la prepa-ració del qual els seus intèr-prets han realitzat fins i tot ta-llers d’hipnosi. Una peça que ésuna tragicomèdia però, sobre-tot, diuen els seus creadors, unjoc, una experiència teatral. Estracta deBienvenido a casa, unaproducció de la jove compa-nyia uruguaiana Pequeño Tea-tro deMorondanga que intentamostrar les múltiples cares dela realitat i que reflexiona so-bre la nostra peculiar manerade veure el món. Una peça queaterra avui i demà al festivalTemporada Alta, a la FactoriaComaCros de Salt, i que podriaarribar en uns mesos a la carte-llera barcelonina.Això sí, necessitarà d’un es-

pai ben peculiar. Perquè, percomençar, l’obra es representaen dues sessions: a Salt se’n potveure una avui i una altra de-mà, o bé demàdissabte totes du-es seguides. Dues parts l’ordrede les quals en aquest cas sí quealtera el resultat: al cap i a la fiels 14 membres de la compa-nyia, que creen conjuntamentles peces, volien abordar el te-ma de la simultaneïtat i mos-trar que “no tot el que es veu ésreal i que sempre hi ha un altrepunt de vista per a la mateixacosa”. Dues parts que giren en-

torn d’una història rocamboles-ca, encara que, assegura Gusta-vo Suárez, un dels vuit actors,en realitat la història és “unaanècdota”, perquè “l’importantés aprofundir en la connexióentre l’actor i l’espectador”.

Dit això, explica succinta-ment l’inici de la trama, apun-tant que “el públic mai no hau-ria de perdre l’esperit de co-mèdia”, que a més els ajuda agenerar l’empatia necessàriaamb l’espectador. “Quatre per-sones es reuneixen en un apar-

tament a fi de suïcidar-se per-què la vida no és bona, i decidei-xen raptar el germàDown d’und’ells perquè hi participi, peròs’equivoquen i porten l’homeelefant, que resulta ser especta-cularment sensible i els arruïnael pla. Però com he dit això ésl’anècdota i el que és bonic és larelació amb l’espectador, un es-tat de llibertat i connexió ambl’altre: hi ha consciència que ésun joc i depèn de l’espectadorsi vol jugar amb nosaltres”, diuSuárez. Un joc que, en aquestcas, reconeix, “aprofundeix enla misèria humana, en l’enveja,els personatges són humana-ment mesquins”, assenyala.Com apunta una companya derepartiment, “el tema de l’ho-me elefant funciona com unaanalogia: la societat l’aïlla perlletjor, però és d’una bellesa in-terior enorme. Anemmatant elmés bonic que ens envolta”.c

En col·laboració amb:

Gran Teatredel Liceu

Serenates

10 de novembre a les 18 h

Orquestra Simfònicadel Gran Teatre del Liceu

Secció de vent

Director d’orquestra Josep Pons

Liceu al PalauCicle

de Dvo!ák i Mozart

VENDA DE LOCALITATS

www.palaumusica.cat

Taquilles del Palau de la Música

AL PETIT PALAU

Preu únic: 22 €

La música de carrer

entra a la sala de concerts

TEMPORADA ALTA

L’obra de lacompanyia uruguaianaPequeño Teatro deMorondanga s’ha deveure en dues sessions

www.golem.es/elviajedebettie

DEVIAJE

EL

(ELLES’ENVA)

CATHERINE

DENEUVE

‘Bienvenido a casa’ mostra les múltiples cares de la realitat a Salt

Elbellhomeelefant

41cultura

ara DIVENDRES, 1 DE NOVEMBRE DEL 2013

Shintaro KagoAUTOR DE ‘REPRODUCCIÓN POR MITOSIS’, ‘FRACTION’ I ‘NOVIA ANTE LA ESTACIÓN’

“La meva obra és plena de merda i sang”Desconcert “Busco en el lector aquella sensació particular que té una mare quan el seu fill li ensenya orgullós una merdaque ha recollit de terra” Referent “Els Monty Python em van impactar molt perquè feien de la mort un motiu d’humor”

XAVI SERRABARCELONA

Famílies unides per una fístula anal,dones cargolades al terra de la cui-na, vinyetes que es reprodueixen permitosi... L’obra de Shintaro Kago,l’enfant terrible del manga, és un ter-ritori ple d’aberracions i patologiesen què regnen la violència i l’absurd,no apte per a tots els públics. La se-va imaginació radical i transgresso-ra, enverinada d’humor, constitueixuna de les revelacions més contun-dents del còmic contemporani.

Aquí se’l coneix com el rei de l’ero-guro, un gènere que presenta unavisió grotesca de l’erotisme. ¿Sesent còmode amb l’etiqueta?Sí, no m’importa que em vegin comel rei de l’eroguro. Però jo penso queel tret més important del meu estilés l’humor negre.

¿S’inspira en patologies de la soci-etat japonesa per als seus relats?No tinc cap desig de criticar el meupaís. Només vull presentar uns va-lors diferents dels que tenim i donarun toc humorístic a aquesta variaciódels valors socials.

¿S’identifica amb figures transgres-sores del Japó com Takashi Miike?És cert que els nostres estils s’as-semblen, sobretot en l’aspecte visu-al. I com els seus films, els meus cò-mics són plens de merda i sang. Peròtant ell com jo sempre ho tractemdes d’una mirada humorística.

Quina importància té la merda enla seva obra?El meu ús de l’escatologia té a veu-re amb el meu esperit de contradic-ció. El que més m’atrau de la merdaés que cap altre autor la fa servir.M’ha passat des de petit: llegia tot ti-pus de manga, però només m’inte-ressava crear coses diferents.

Té un vessant d’experiments sobreles convencions del llenguatge delcòmic. ¿És l’evolució natural delseu esperit transgressor?Sí, així és. En el manga mainstream,el més important és que el lector

s’identifiqui amb els personatges.Als meus experiments persegueixoel contrari, així que, directament,prescindeixo dels personatges.

¿Fins a quin punt vol provocar ambles seves històries?El meu principal objectiu és fer riu-re. Però també busco la sorpresa enel lector, i aquella sensació particu-lar que té una mare quan el seu fillpetit li ensenya, tot orgullós, unamerda que ha recollit de terra.

També ven figuretes per encàrrec.Sí, són cossos mutilats, bebès que

XIX SALÓ DEL MANGA DE BARCELONA

exploten al microones, coses així.Un cop em van convidar a una expo-sició col·lectiva d’artistes de dife-rents disciplines i, com que tothomesperava que fes il·lustracions, se’mva acudir construir figuretes.

Quines són les seves influències dela cultura japonesa i l’occidental?D’Occident m’han influenciat moltels Monty Python. Em va impactarmolt que fessin de la mort un motiud’humor. Del Japó m’encanta Yasu-taka Tsutsui, l’autor de La noia quesaltava a través del temps, sobretoten les obres d’eroguro.e

Japó“No critico elmeu país,noméspresentouns valorsdiferents ”

RETRATS A L’ESTIL ‘EROGURO’Shintaro Kago no només firmarà autògrafs al Salódel Manga: aquesta tarda i diumenge al matí farà(amb prèvia cita) retrats personalitzats a l’estil

eroguro a partir d’algun dels models de la imatge. EDT

ARTS ESCÈNIQUES

El Temporada Alta descobreixun teatre uruguaià bestial

de dos punts de vista diferents.L’obra explica la trobada de quatreamics en un apartament –també estracta de teatre pobre, seguint el mo-del de l’escena argentina que com-bina l’austeritat de recursos amb unexuberant talent artístic– en el qualpretenen cometre un acte terrible.Allà és on arriba l’home elefant, unabèstia rebutjada per tots malgrat laseva bellesa interior, que fa replan-tejar als amics els significats de llet-gesa o misèria. L’obra transcorre endos dies, els mateixos que dedical’espectador a la funció –que a Saltes pot veure avui i demà o bé dissab-te en sessió doble–. Amb aquestafractura dramàtica es vol posar en

L.S.

BARCELONA. El festival gironí Tem-porada Alta té l’habilitat de fer,pràcticament cada any, un nou des-cobriment llatinoamericà. Si lesedicions anteriors han sigut la por-ta d’entrada de companyies com lesde Ricardo Bartís, Javier Daulte,Daniel Veronese, Romina Paula iClaudio Tolcachir, ara li toca el tornal teatre uruguaià. Aquest cap desetmana el Pequeño Teatro de Mo-rondanga presenta a El Canal Bien-venido a casa. Es tracta d’un dípticque explora la subjectivitat en lapercepció de l’espectador i ho famostrant el mateix espectacle des

relleu la dificultat de discernir quèés i què no és real, i com és de neces-sari obtenir diferents punts de vistaper composar una història tan prò-xima a la realitat com sigui possible,objectiva. A més de regirar els codisteatrals i plantejar com es pot acon-seguir l’empatia de l’espectador, Bi-envenido a casa vol “enganyar lapercepció”. Dirigida per RobertoSuárez, l’obra uneix actors i espec-tadors en un mateix “joc” amb l’es-tètica dels films de David Lynch, elsclimes enrarits de Bergman i la fas-cinació pel món de la màgia: “Estracta d’un joc d’amor, de deixar-seanar”, explicava el director ahir.

Aquesta és la sisena producció dela companyia uruguaiana, una reve-lació en l’escena del país, “que enca-ra viu en els anys 60 i 70”, segonsSuárez. L’obra ha estat premiada iha fet un any de gira a l’Uruguaiabans d’arribar a Girona.e

El Pequeño Teatro de Morondanga es va fundar el1991 i juga a trencar els codis teatrals. TEMPORADA ALTA

espectáculos / cultura VIERNES56 1 DE NOVIEMBRE DEL 2013

Las dos caras del hombre elefante3‘Bienvenido a casa’ plantea un singular juego teatral

IMMA FERNÁNDEZBARCELONA

La inquietante atmósfera de David Lynch –con su defor-me hombre elefante a la ca-beza– y la cotidianidad y

realismo de los argentinos Veronese y Tolcachir, en un juego escénico del que es mejor no desvelar demasiado. Es en síntesis lo que propone Bienve-nido a casa, original montaje de la compañía uruguaya Pequeño Tea-tro de Morondanga, dirigido por Ro-bert Suárez, que llega hoy y mañana

al festival de Temporada Alta (El Ca-nal), dentro del ciclo Connexió Ibe-roamèrica. Cuatro jóvenes se reúnen en un apartamento para suicidarse. Por equivocación raptan al hombre ele-fante, un ser sensible que les desba-rajusta el plan. He aquí el despegue argumental de una propuesta que tiene la particularidad de que se des-dobla en dos obras que se ven en fun-ciones distintas. El doblete permite al público vivir la misma historia de dos maneras diferentes.

A la compañía, que trabaja de for-ma colectiva sus creaciones, le inte-resa «ahondar en la relación entre el actor y el espectador, y romper la cuarta pared». Siempre a la búsque-da de la ruptura de los códigos tea-trales, el grupo montevideano pre-tende que el disparador dramático sea el punto de vista con el que el pú-blico se sitúa frente al espectáculo. Intentan engañar la percepción. UNA EXPERIENCIA TRAGICÓMICA / «En la primera función los asistentes juz-garán subjetivamente los aconteci-mientos y en la segunda, desde otro ángulo y con la historia alargada, se convertirán en seres objetivos, se im-plicarán en la ficción de manera más vivencial», agregan los actores. El juego les permite provocar las dudas en la platea sobre lo que es real y re-flexionar sobre unos juicios y pun-tos de vista incompletos. Definida como una rupturista «experiencia teatral» en su país, la obra es, a juicio de sus protago-

ESTRENO EN TEMPORADA ALTA DE UN MONTAJE URUGUAYO

nistas, una tragicomedia tocada por el humor negro que profun-diza en las miserias humanas. «En la segunda parte la historia se es-pesa, pero el público no debe per-der nunca el espíritu de la come-dia», sostiene el actor Gustavo Suá-rez, que cita como referentes de este trabajo a Ingmar Bergman, la magia y el hipnotismo, aparte del singular universo del creador de El hombre elefante y Twin Peaks.

Lo lúdico y lo trascendente; lo co-tidiano y lo onírico se confunden en un montaje que llega a Girona bien rodado (tras dos años de ensayos, un año de triunfal exhibición en Mon-tevideo y varios premios en el cami-no). «En Uruguay, el sistema teatral sigue anclado en los 60 y los 70. Es-ta obra la consideran provocadora», declaró el productor Ignacio Fume-ro, que confía en poder recalar en Barcelona el próximo año. H

33 Imagen de ‘Bienvenido a casa’, que acoge el Temporada Alta.

PEQUEÑO TEATRO DE MORONDONGA

LA SEGUNDA JUVENTUD DEL ESCRITOR MALLORQUÍN

Jubilado ya del periodismo, Gui-llem Frontera (Ariany, 1945) se ha animado –relativamente: «he sido siempre brutalmente vago», confie-sa– a reemprender su carrera como escritor donde la inició en los años 60, en la editorial Club Editor. El es-critor agazapado durante años ha resurgido con L’adéu al mestre, una novela que empieza pareciendo una crónica familiar de la vieja y de-cadente aristocracia mallorquina –«que tiene un sentimiento de casta aunque la gente de fuera ya la ve co-mo absolutamente fracasada»– pe-ro que acaba siendo, en solo 180 pá-ginas, muchas cosas más. Una sáti-ra sobre el mercado del arte y sobre los nuevos ricos de la Mallorca de los últimos años, una reflexión so-bre el papel del crítico y sobre el éxi-to y el fracaso... Aunque Frontera, puestos a buscar un eje a la novela, prefiere señalar «la degradación y la desaparición de la figura del maes-tro en nuestro tiempo». En L’adéu al mestre aparecen un heredero que pinta solo para sí mismo, un pintor argentino, Nés-

tor Salvatori, genio malogrado que malvive dando clases, Miquel Vadell, un columnista que está preparan-do la invención de un nuevo Miquel Barceló a partir de un auténtico in-capaz, un galerista sin escrúpulos, Joan Darder, que se hace llamar Dòr-der para ir por el mundo... Los per-sonajes dejan retratada a la «nue-va burguesía turística» y a sus hijos,

ERNEST ALÓSBARCELONA

Inventarse a un BarcelóGuillem Frontera ironiza en su novela ‘L’adéu del mestre’ sobre la burbuja del mercado del arte y las manejos de la «nueva burguesía turística» de Mallorca

«que no han tenido ninguna idea del país, sino que se han ser-vido de él para dedi-carse a la especula-ción y la urbanización salvaje» y que se han lavado las manos an-te el «genocidio cul-tural» dirigido desde Madrid. Con todo, en la nove-la no se pueden encon-trar personajes reales –«Maurici Serrahima me dio un consejo: ‘cuando quieras crear un personaje a partir de alguien, sírvete de varias personas, no solo de una», explica

Frontera–, con la excepción de Bar-celó. Frontera aclara que aunque Miquel Barceló «era el artista que tenía que surgir en aquel momen-to», en el de la burbuja del merca-do del arte contemporáneo, «así como hubo mucho pintor creado a las malas, Barceló tiene muchas cosas que quedan; hay un gran ar-tista». H

33 El escritor mallorquín Guillem Frontera.

ELISENDA PONS

espectacles / cultura DIVENDRES56 1 DE NOVEMBRE DEL 2013

Les dues cares de l’home elefant3 ‘Bienvenido a casa’ planteja un singular joc teatral

IMMA FERNÁNDEZBARCELONA

La inquietant atmosfera de David Lynch –amb el seu deforme home elefant al cap– i la quotidianitat i re-

alisme dels argentins Veronese i Tolcachir, en un joc escènic del qual és millor no desvelar massa. És en síntesi el que proposa Bienvenido a casa, original muntatge de la com-panyia uruguaiana Pequeño Tea-tro de Morondanga, dirigit per Robert Suárez, que arriba avui i de-

mà al festival de Temporada Alta (El Canal), dins del cicle Connexió Ibe-roamèrica. Quatre joves es reuneixen en un apartament per suïcidar-se. Per equivocació rapten l’home elefant, un ésser sensible que els esgavella el pla. Heus aquí l’inici argumental d’una proposta que té la particula-ritat que es desdobla en dues obres que es veuen en funcions diferents. El doblet permet al públic viure la mateixa història de dues maneres diferents.

A la companyia, que treballa de manera col·lectiva les seves creaci-ons, li interessa «aprofundir en la relació entre l’actor i l’espectador, i trencar la quarta paret». Sempre a la recerca de la ruptura dels codis tea-trals, el grup de Montevideo pretén que el disparador dramàtic sigui el punt de vista amb què el públic se si-tua davant de l’espectacle. Intenten enganyar la percepció. UNA EXPERIÈNCIA TRAGICÒMICA / «En la primera funció els assistents jutja-ran subjectivament els esdeveni-ments, i en la segona, des d’un altre angle i amb la història allargada, es convertiran en éssers objectius, s’implicaran en la ficció de manera més vivencial», afegeixen els actors. El joc els permet provocar els dubtes en la platea sobre el que és real i re-flexionar sobre uns judicis i punts de vista incomplets. Definida com una «experièn-cia teatral» rupturista al seu país, l’obra és, a judici dels seus prota-

ESTRENA A TEMPORADA ALTA D’UN MUNTATGE URUGUAIÀ

gonistes, una tragicomèdia toca-da per l’humor negre que apro-fundeix en les misèries humanes. «A la segona part la història s’es-pesseix, però el públic no ha de perdre mai l’esperit de la comè-dia», sosté l’actor Gustavo Suárez, que cita com a referents d’aquest treball Ingmar Bergman, la màgia i l’hipnotisme, a part del singular univers del creador de L’home ele-fant i Twin Peaks.

Lúdic i transcendent; quotidià i oníric es confonen en un muntat-ge que arriba a Girona ben rodat (després de dos anys d’assajos, un any d’exhibició triomfal a Montevi-deo i diversos premis en el camí). «A l’Uruguai, el sistema teatral segueix ancorat en els anys 60 i els 70. Aques-ta obra la consideren provocadora», va declarar el productor Ignacio Fu-mero, que confia a poder recalar a Barcelona l’any que ve. H

33 Imatge de ‘Bienvenido a casa’, que acull el Temporada Alta.

PEQUEÑO TEATRO DE MORONDONGA

LA SEGONA JOVENTUT DE L’ESCRIPTOR MALLORQUÍ

Jubilat ja del periodisme, Gui-llem Frontera (Ariany, 1945) s’ha animat –relativament: «he estat sempre brutalment gandul», con-fessa– a reprendre la seva carrera com a escriptor on la va iniciar els anys 60, a l’editorial Club Editor. L’escriptor amagat durant anys ha ressorgit amb L’adéu al mestre, una novel·la que comença semblant una crònica familiar de la vella i de-cadent aristocràcia mallorquina –«que té un sentiment de cas-ta encara que la gent de fora ja la veu com a absolutament fracas-sada»– però que acaba sent, en només 180 pàgines, moltes coses més. Una sàtira sobre el mercat de l’art i sobre els nou-rics de la Mallorca dels últims anys, una re-flexió sobre el paper del crític i so-bre l’èxit i el fracàs... Encara que Frontera, posats a buscar un eix a la novel·la, prefereix assenyalar «la degradació i la desaparició de la figura del mestre en el nostre temps». A L’adéu al mestre apareixen un hereu que pinta només per a si

mateix, un pintor argentí, Néstor Salvatori, geni malaguanyat que malviu donant classes, Miquel Va-dell, un columnista que està prepa-rant la invenció d’un nou Miquel Barceló a partir d’un autèntic inca-paç, un galerista sense escrúpols, Joan Darder, que es fa dir Dòrder per anar pel món... Els personatges dei-xen retratada la «nova burgesia tu-

ERNEST ALÓSBARCELONA

Inventar-se un BarcelóGuillem Frontera ironitza a la seva novel·la ‘L’adéu del mestre’ sobre la bombolla del mercat de l’art i les manejos de la «nova burgesia turística» de Mallorca

rística» i els seus fills, «que no han tingut cap idea del país, si-nó que se n’han ser-vit per dedicar-se a l’especulació i la ur-banització salvatge» i que s’han rentat les mans davant el «ge-nocidi cultural» diri-git des de Madrid. Amb tot, a la novel-la no s’hi poden tro-bar personatges reals –«Maurici Serrahi-ma em va donar un consell: ‘quan vul-guis crear un perso-natge a partir d’al-gú, serveix-te de di-verses persones, no

només d’una», explica Frontera–, amb l’excepció de Barceló. Fronte-ra aclareix que encara que Miquel Barceló «era l’artista que havia de sorgir en aquell moment», en el de la bombolla del mercat de l’art contemporani, «així com hi va ha-ver molt pintor creat a les males, Barceló té moltes coses que que-den; hi ha un gran artista». H

33 L’escriptor mallorquí Guillem Frontera.

ELISENDA PONS

EL PUNT AVUIDIVENDRES, 1 DE NOVEMBRE DEL 201358 | Cultura i Espectacles |

La capitana re-corda la diverti-da festa d’ar-rencada Taxi...al TNC!: pecescurtes cosidesamb un fosc iuna veu en off.És igual en la

forma però gens en el fons, jaque ara es busca captivar des dela sensibilitat amb el ball méstrencador. Si en conjunt perme-tia fer una fusió del flamencd’ahir i d’avui, des del baile alcante, cada peça és un món in-dependent. Aquesta és unaoportunitat desaprofitada (perculpa per una agenda molt ata-peïda de cada estrella), perquè

hagués pogut ser revelador queels braços llarguíssims de Car-mona trobessin rèplica en l’ar-cuació d’esquena d’Oller, per ex-emple. El resultat global, i sobre-tot el dia de l’estrena, amb unaChana fora de programa (ballantasseguda amb uns peus que pi-caven a una velocitat de mil di-monis i uns braços amb què,movent-los, hi convocava l’àni-ma) és apoteòsic. Anem a pams:

A: el viatge de Ramon Ollerbrillava amb Maricarmen García,tot il·lustrant una biografia cro-nològica d’Amaya. Molt verd es-tava el treball del cor, tot i quepossiblement, amb les funcions,guanyaran en consistència i ex-actitud.

-Po: Rocío Molina és la bailao-ra amb més poder, des del fla-menc empíric més trencador de-mostra que té molt més a dirque la mirada de la dansa con-temporània al flamenc. Ballaacompanyada de trombons devares i amb reverberacions delszapateados. Les seves camessón molt poderoses. I com laChana mou els braços i les mansamb un magnetisme, sigui fentmolinets amb els braços o bédeixant caure la mà morta, queporta a l’èxtasi.

-Te: El sextet de percussionis-tes de BCN216 interpreta JoanGuinjoan, que va buscar l’exotis-me dels platerets i els timbalsper a retratar el zapateado.

-Ò: Mayte Martín desplega unbreu repertori amb un garrotínque riu per si mai es perd el pe-nyal de Gibraltar.

-Sic: Jesús Carmona fa ballarunes cames inacabables guarni-

des amb uns pantalons altíssimsi una jaqueta curta, que recordala revolució de Carmen Amaya.Manté un diàleg amb la caixa iles castanyoles. Alt com és,manté una vertical infinita.

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

crònicaflamenc

A-po-te-ò-sic

Rocío Molina en un instant ‘Mandato’, per a l’espectacle de ‘Lacapitana’ al TNC, en cartell fins al 10 de novembre ■ DAVID RUANO

JordiBordes

– – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Barcelona

Un joc tea-tral queexigeixuna com-plexa dra-

matúrgia per fer ben prò-xims els espectadors entreells i amb els mateixos ac-tors. Durant dos anys imig, un grup de col·leguesteatrals va estar investi-gant com es podia enfortirla relació de l’actor ambl’espectador. Va ser eltemps en el qual es va estarcoent Bienvenido a casa.La comèdia delirant inclo-sa en el cicle Iberescena deTemporada Alta té uncomplicat programa doble

A Bienvenido a casa lacompanyia uruguaiana Pe-queño Teatro de Moron-danga (menys que res)prova de trencar els arque-tips més clàssics de la con-cepció teatral del seu país.Ells prefereixen parlard’experiència teatral, mésque d’espectacle en si, per-què busquen una proximi-tat absoluta, de persona apersona, entre els 120 es-

pectadors i els membresdel grup.

Cal anar avisats que,efectivament, Benvenido acasa no és una peça teatralgens convencional. Hi hauna primera mirada en quèes pot veure com un grupd’amics desesperats pac-ten fer un suïcidi col·lectiu

que els el desbaratarà l’ar-ribada d’un home elefant(picada d’ullet al món sòr-did de David Lynch).Aquest ajudarà a valorar labellesa interior per sobrede l’aparença, més epidèr-mica. En aquesta acció, enquè va tenyint-se la comè-dia de tragicomèdia negra,

ja hi ha instants en què elsactors trencaran la quartaparet (es dirigiran oberta-ment al públic) sense con-templacions. És un codique es reproduirà i multi-plicarà al lateral, quan elpúblic vegi la mateixa co-reografia de la peça peròamb una pàtina més “es-

pessa encara”, argumental’actor Gustavo Suárez.L’agror i alhora la màximaconnexió amb l’espectadorté lloc en aquesta segonapart. La companyia no volavançar gaire més de la pe-ça per mantenir la incògni-ta dels girs que hi ha quanes torna a mirar el treballdes d’un altre angle

Inés Cruces, una de lestècniques de la companyia,expressa la voluntat de feruna creació en conjunt,sense cap mena de jerar-quia entre actors, el direc-tor, Roberto Suárez, o elstècnics. Encara més,aquest tractament d’iguala igual es vol compartiramb l’espectador. L’obra,comenta l’actor GustavoSuárez, està viva perquèno hi ha res escrit; es vancanviant matisos a les es-cenes contínuament per-què actors i públic ho vis-quin de nou a la vegada.L’actriu Soledad Pelayoapel·la al teatre afectiu, enquè els intèrprets són còm-plices d’un món comú: elsprimers assaigs eren men-ges d’asados, els critica-ven. ■

La bellesa d’un elefantJ. BordesBARCELONA

‘Bienvenido a casa’, a Temporada Alta, és una particular trobada entre el públic il’actor en un muntatge que demana ser vist dos cops en espais diferents

Inquietant perfil des de la finestra, una actitud reveladora de la segona part de ‘Bienvenido a casa’ ■ MANUEL GIANONI

La tragicomèdia‘Bienvenido acasa’ es va“espessint” amesura queavança, alerten

Diari de Girona ■DIVENDRES, 1 DE NOVEMBRE DE 201352

Cultura i SocietatESPECTACLES | CIÈNCIA | TENDÈNCIES | TRADICIONS | FETS I GENT | CINEMA | TELEVISIÓ

TELEVISIÓ Maragall parla enpúblic del seu AlzheimerL’expresident de la Generalitat Pasqual Maragallnarrarà la seva experiència amb l’Alzheimer a la Marató de TV3 del 15 de desembre. 68

CORREU ELECTRÒNIC cultura.diaridegirona@epi.es

TEATRE «Bienvenido a casa», unaobra que es veu en dos dies L’uruguaià Roberto Suárez porta a Temporada Alta una obra en dosdies, amb la presència de l’home-elefant com a eix. 53

Sergi Bonet, catedràtic de Bilogia,i Joaquim de Ciurana, catedràtic enEnginyeria, són els dos candidats arector de la Universitat de Girona,després que ahir finalitzés el terminiper presentar candidatures. For-malment es podria donar el cas quehi hagués alguna altra candidatu-ra, ja que les instàncies per pre-sentar-la es podien fer arribar a tra-vés del registre d'altres adminis-tracions i, per tant, en podria arri-bar una d'última hora en els propersdies a la UdG. La possibilitat, de totamanera, és molt remota.

L'actual rectora, Anna MariaGeli, no pot optar a la reelecció, jaque ha esgotat els dos mandats, pe-ríode màxim que estableixen els es-tatuts. La publicació provisionalde les candidatures serà dilluns, i el8 de novembre es publicaran demanera definitiva, després de com-provar que les persones que la for-men reu neixen les condicions re-querides. Les dues candidaturessón unipersonals i serà durant lacampanya quan es donarà a co-nèixer quins professors els donensuport.

El nou rector de la UdG serà

amb tota probabilitat o Sergi Bo-net –que ja s'ha presentat dues ve-gades anteriorment, contra JoanBatlle i contra Anna Maria Geli– oJoaquim de Ciurana, que opta a l'e-lecció per primer cop.

La campanya electoral tindràlloc de l'11 al 17 de novembre i leseleccions seran el 19 de novembre.Estarà cridada a les urnes tota la co-munitat universitària, unes 16.000persones.

1.360 alumnes mésLa UdG ha guanyat aquest curs2013-2014 un total de 1.360 alum-nes. Si el curs passat estaven ma-triculats 9.393 estudiants, aquestcurs el nombre creix fins als 10.753.Totes les facultats sense excepcióhan vist incrementar el nombred'alumnes matriculats als estudis degrau i destaca el creixement d'a-lumnes, per exemple, a l'EscolaPolitècnica Superior –que guanya279 alumnes– o a la facultat d'E-ducació i Psicologia, amb 263 es-tudiants més. Per contra, el nombrede matriculats als màsters que ofe-reix la universitat ha baixat lleuge-rament, passant dels 657 del curspassat als 576 d'aquest any.

GIRONA | ALBERT SOLER

Sergi Bonet i Joaquim de Ciurana esdisputaran el càrrec de rector de la UdG

Els dos catedràtics són els únics que han presentat candidatura per substituir Anna Maria Geli, que no pot ser reelegida

L’Ajuntament de Girona ha edi-tat un llibre de memòries de Jau-me Ministral i Masià coincidintamb l’exposició «Magistral Mi-nistral», que es va inaugurar elpassat 26 d’octubre a la Casa deCultura de Girona i que té per ob-jectiu reivindicar l’obra i la figurad’aquest gironí polifacètic. El lli-bre ha estat coordinat pel cate-dràtic de llengua i literatura al’institut Ramon Muntaner de Fi-

gueres, Joan Manuel Soldevilla.L’alcalde de Girona, Carles

Puig demont, destaca en el pròlegque, gràcies a l’edició d’aquestllibre, «tenim l’oportunitat de co-nèixer la vida d’un home extra-ordinari i la seva extensa pro-ducció. Una oportunitat i alhoraun homenatge merescut a unatrajectòria que hem de procurarconèixer i esforçar-nos perquèno caigui en l’oblit. És aquest elnostre deure com a ciutadans icom a gironins».

Més que una biografiaEl llibre inclou una biografia i unrepàs per la vida de Ministral, es-crits per Soldevilla, i textos deNarcís-Jordi Aragó i d’Alejandro

Martínez Viturtia i una carta es-crita per la filla de Ministral, TeresaMinistral, dirigida al seu pare;així com una relació de la pro-ducció i l’obra del gironí i diversesimatges i documents.

Jaume Ministral va néixer a Gi-rona el 1914 i és un dels perso-natges més singulars de la cultu-ra gironina de la segona meitat delsegle passat. Escriptor polifacètic,guionista de ràdio i televisió, mes-tre, dramaturg, periodista i di-vulgador cultural, sovint ha estatevocat com una figura inclassifi-cable. Entre altres coses, va serl’autor de l'entranyable Ciutat pe-tita i delicada, i guionista de la sè-rie televisiva que tenia per prota-gonista l'irònic Doctor Caparrós.

GIRONA | A.S.

Escrit per Joan ManuelSoldevilla, fa un repàs a lavida i l’obra del pedagog,escriptor i divulgador gironí

L’Ajuntament de Girona edita un llibre de memòries de Jaume Ministral

Torna el Saló del Manga, en laseva XIX edició, des d’ahir fins al 3de novembre als palaus 1 i 2 de Firade Barcelona a Montjuïc i amb un10% més d’expositors, arribant auns 160. La nova edició té l'esportcom a eix central i destaca l'expo-sició «Manga en joc» on es revisenles obres més importants del gè-nere, com «Oliver i Benji» o «SlamDunk».

El director del Saló, Carles Cap-devila, va recalcar durant la inau-guració que el certamen és ungran aparador de la cultura japo-nesa, que va molt més enllà delmanga.

BARCELONA | ACN

El Saló del Mangaobre les portesamb l’esport com a eix central

Després de l’èxit de la seva darreravisita a l’Auditori de Girona el pas-sat mes de juliol,el ballet de Moscouha previst una nova actuació almateix escenari, el 12 de desembre,amb l’obra més representada perNadal a tot el món: El Trencanousenversió original.

Sota la direcció de Timur Fayziev,els solistes Cristina Terentieva i Ale-xei Terentiev i el cos de ball de lacompanyia brindaran una nova igran oportunitat per a presenciar ElTrencanous, un conte de fades endos actes i tres escenes, amb músi-ca de Txaikovski i la coreografia deMarius Petipa, .

GIRONA | A.S.

El ballet de Moscoutorna dur a Girona«El trencanous» el12 de desembre

La Facultat de Dret de la UdG va acollir ahir al vespre l’acte de graduació dels 154 estudiants de la llicenciatura enDret, la diplomatura en Gestió i Administració Pública, el grau en Dret, el grau en Ciències Polítiques i del’Administració, el grau en Criminologia i el màster en Dret de Danys. En el decurs de l’acte, Josep Ramoneda Molins–periodista, filòsof i escriptor– va pronunciar la lliçó «Fer de la incertesa una virtut».

Facultat de Dret Acte de graduació dels 154 llicenciats del darrer curs

ANIOL RECLOSA

Cultura i Societat

■ Diari de Girona DIvEnDRES, 1 DE nOvEMBRE DE 2013 53

La producció uruguaiana Bien-venido a casa, de Roberto Suárez,que ofereix una experiència teatralque mostra a l'espectador duesmaneres de veure la mateixa histò-ria, es pot veure avui i demà dins delfestival Temporada Alta.

L'argument és la història de qua-tre amics que es reuneixen en unapartament per cometre un acte ter-rible que es veu truncat per l'apari-ció de l'home elefant, d'una gran be-llesa interior, però repudiat per tots,que fa reflexionar el grup sobre elsignificat de la bellesa, la lletgesa ola misèria.

Res és el que sembla en aquestjoc delirant que beu de l'estètica deles pel·lícules de David Lynch, els cli-mes enrarits d'Ingmar Bergman,la fascinació pel món de la màgia oel món de l'hipnotisme.

Teatre de dos diesLa companyia teatral de RobertoSuárez trenca els codis teatrals i

presenta una història dividida endues parts, que han de veure's en or-dre natural però en dies diferents, ique, per moments, es juxtaposen enel temps i l'espai, fet que permet viu-re l'obra des de dues perspectives di-ferents. Encara que la història es di-videixi en dues funcions, cada partés una obra en si mateixa, la primeraés una «tragicomèdia» i la segona és,en paraules d'Ignacio Fumero, pro-ductor de l'obra, «més densa» iaprofundeix en la misèria i l'enve-ja.

Mitjançant aquesta fractura deles estructures dramàtiques, es posade relleu la dificultat de discernirquè és i què no és real i la necessi-tat d'accedir a diferents punts de vis-ta per completar una història. «Totés un joc, l'espectador sap que es-tem jugant i, si vol, pot jugar ambnosaltres», explica l'actor GustavoSuárez.

Els actors i els espectadors es tro-ben en el mateix plànol, «aquesta ésla base de l'obra», va assenyalar

l'actriu Soledad Pelayo, «fet quepermet crear vincles entre un i un al-tre» i enriqueix la trama ja que, du-rant els dos dies, el públic i els actorscomparteixen la sensació de co-nèixer-se i això genera complicitatsi un aire de festivitat.

L'espectacle vol sacsejar elsamants del teatre més contempo-rani unint la relació entre especta-dor i actor i generant vincles i em-patia amb els actors i el seu entorn,fet que permet desbaratar el sentitdel temps i involucrar el públic enla ficció d'una forma més vivencial.«Es tracta d'un joc d'amor i de lliu-rar-se que, a vegades, trenca amb laquarta paret entre personatges iespectadors propiciant un diàleg en-tre uns i altres», va explicar Suárez.

L'obra va tenir un procés de crea-ció de dos anys al llarg dels quals totl'equip teatral, actors, productors,tècnics i el director acudien con-juntament a obres de teatre, cinemao circ per poder parlar «des dels ma-teixos codis teatrals».

GIRONA | A.S.

Roberto Suárez porta aGirona el teatre de dos dies

Temporada Alta ofereix «Bienvenido a casa», que mostra duesmaneres de veure la mateixa història en dues funcions diferents

El conseller de Cultura, FerranMascarell, va assegurar ahir que elGran Teatre de Liceu «està sortintde la crisi», tot i que els partits del'oposició van coincidir a qualifi-car aquest optimisme d'«allunyatde la realitat». Mascarell va dirque «la part més complicada» dela crisi que ha patit la institució «jaha passat», tot i «la duríssima re-tallada pressupostària de l'Estat»en aquest equipament.

El conseller basa el seu opti-misme en la confiança que li me-reix en el nou director general, Ro-ger Guasch, així com en certs «in-dicadors positius», com el fet queen l'últim any els ingressos en ta-quilla hagin augmentat un 5% i elmecenatge, un 3%. En aquest úl-tim tema, Mascarell va anunciarque espera «duplicar els ingressosper patrocini i mecenatge en elspròxims cinc anys», i «apunta-lar»l'aportació de la Generalitatamb la mateixa quantitat econò-mica que l'any passat.

BARCELONA | ACN

Mascarell diuque el Liceu estàsortint de la crisiperò l’oposició esmostra escèptica

El canonge arxiver de la catedralde Tortosa, Josep Alanyà i Roig, varebre al febrer del 2013 en secret deconfessió uns documents i objectesque pertanyien a la capella de SantJordi del Palau de la Generalitat, tro-bats entre els béns d'una persona di-funta. Entre els béns hi havia dos os-sos del patró de Catalunya que for-maven part del reliquiari de Sant Jor-di de la capella del Palau.

Miquel Àngel Ramos Santiago,arquitecte i subdirector d'Obres iServeis del Departament de la Pre-sidència, ha remarcat que era un diaimportant pel tresor del Palau de laGeneralitat perquè s'ha completatel reliquiari de Sant Jordi de la ca-pella del Palau amb dos ossos delpatró de Catalunya que van ser ro-bats de la seu del Govern en datadesconeguda. El mateix Ramos haapuntat que podrien haver estatrobats als anys 40. El reliquiari deSant Jordi estava format per tres os-sos, dos d'ells -els superiors- haviendesaparegut i ara han tornat.

BARCELONA | EFE

Tornen a laGeneralitat dosossos de SantJordi robats alsanys quaranta

14

QuanDavidLynchva

filmarL’homeelefant,

hova fer apropant-se a

lahistòria real deJosephMer-

rick ambunestil cinematogràfic

purament clàssic.Merrickhavia

passatde serunaatracciódefira

de l’era victorianaqueatreiami-

rades curiosamenthorroritzades

per culpade les sevesmalforma-

cions físiques, a transformar-se

després enun fenomenmèdic

protegit pelmateixpríncepde

Gal·les, i conegutper la sevagran

intel·ligència. Probablement, la

biografiadeMerrick ja s’apropa-

vaproualmalsonambels seus

momentspuntualsd’absurdapla-

cidesaper embolicar encaramés

la troca ificar-lodins l’estructura

dedeliri onírichabitual al cinema

deLynch.Peròara, curiosament,

tenimalTemporadaAltauna

proposta escènicadel tot original

protagonitzadaperunpersonat-

geque, si noésbenbé l’homeele-

fant, s’hi assemblamoltíssim. I en

aquest cas, sí quequan travessem

laportadel teatrepot serqueens

sentimficats enunescenari digne

deDavidLynch, unade les influ-

ències estètiquesmésevidents en

l’obradeRobertoSuárez.Això sí:

enel seucas, barrejant l’autorde

MulhollandDrive, ambaquesta

formade fer característicadel

teatredeVeroneseoTolcachir.

Per cert queaquest creador arri-

batdesde l’Uruguainoes tallani

unpèl quanes tractade fer sentir

a l’espectadorqueellmateixpot

ser tractar comunmonstrede

fira ambulant.Al seumuntatge

RococóKitsch, el públic era tancat

engàbies, no sabemsiperprote-

gir-lode les criaturesqueprota-

gonitzaven l’espectacleoperquè

aquestes es sentissinprotegides

de les reaccionsdel públic.

UBICATS ENDIFERENTS REALITATS

I ara, ja cal que tingueupresent

que, en aquest cas, quan com-

preu l’entradade l’espectacle,

estareu comprant en realitat

dues entrades per veuredos

espectacles diferents però

absolutament complementaris.

En el primer tindreuocasió de

conèixer el singular protagonista

d’aquest dramahumàquepot

ser vist també comuna extrava-

gant comèdia negra; depèndel

moment, de la vostra actitud i

de les reaccions queusprovoqui

la faunaque envolta elmonstre.

Però, quandoneuper fet que tot

està ja explicat, us trobareu amb

una segona jornada enquè can-

via la perspectiva del quehavíem

vist abans.Ara entrem ja en els

terrenys de lametateatralitat que

deixa en evidència elsmecanis-

mesde lamateixa funció. Tot i

que, per dir la veritat, aquí nohi

ha res d’evident. Comels passa

en algunes escenes alsmateixos

intèrprets de l’obra, aquí sovint

tindreu ganes deplorar o riure

alhora,mentre us pregunteu

què tenen a veure algunes de les

coses quediuen els personatges

ambel que estan fent o ambel

que acabeude veure. I dins del

que acabeude veure odel que

veureu tot seguit, s’hi troben

també sorprenents resolucions

escenogràfiquesplenes d’inquie-

tant comicitat. R.O.

L’HOME ELEFANT,PEL DAVANT I PEL DARREREL’URUGUAIÀ PEQUEÑO TEATRO DE MORONDANGA ENSOFEREIX UNA OBRA QUE VAL PER DOS I QUE TRENCATOTS ELS ESQUEMES

BIENVENIDOA CASA

Una creació de Roberto Suárez. Pe-queño Teatro deMorondanga. Int.:Sergio Gorfain, Chiara Hourcade,Soledad Pelayo, Óscar Pernas,Mari-ano Prince,Mario Rodríguez, RafaelSoliwoda, Gustavo Suárez.Data:Primera sessió doble: 1/11, 21h (pri-mera part) i 2/11, 18h (segona part).Segona sessió doble: 2/11, 18.15h(primera part) i 22h (segona part).Lloc: El Canal. Sant Antoni, 1. Salt.(972 402 004.€ 31 euros.

NEDANT CAP A LAMARDE LA XINAExisteix unamolt notable versióanterior, filmadael 1937perWilliamA.Wellman. I unamediocre adaptacióposterior, que van interpretar el 1976Barbra Streisand i Kris Kristofferson.Això, per noparlar de lesmoltes altrespel·lícules que, de formaencoberta, enshanexplicat lamateixahistòria. Peròsensedubte, quandius el títolHanascutunaestrella, el primer enquepenses ésen lamemorable obramestra dirigidael 1954perGeorgeCukor. Recordeu lahistòria? Esther Blodgett (impressionantJudyGarland) és unaactriu i cantantsense èxit fins que coneix aNormanMaine (intens JamesMason), un cèle-bre actor autodestructiu la carrera delqual ha començat a entrar endecadèn-cia. Amb la empenta inicial deNorman,Esther assoleix ràpidament l’estrellat,mentre qui és ja ara el seumarit, caumés imés enunpou fosc de fracàs delquènoel pot treure ni el profundamorde la sevadona. Tal i comdiuPauBer-rondo, aquesta és unahistoria d’amorentre dues persones que s’estimen,però quemai noes podran trobar.Queés exactament elmateix queels hipassa als protagonistes de l’obra teatralambquèBerrondo (deixant debandaels fogons de LaRiera; recordeu comn’estavadebéaGermanes?) debuta

comaautor i director, i quehaescritinspirant-se enels personatges deCukor. Però barrejant-los alhora ambels d’una sensacional obra de Ten-nesseeWilliams, que , l’any 1961, vasuposar el darrer gran èxit a Broadwayde l’autor i què, lamentablement,roman inèdita als nostres escenaris. Persort, JohnHuston ens va deixar filmadauna esplèndida adaptació de La nit dela iguana (Ava Gardner, Richard Burton,Deborah Kerr) que potser aniria verrevisar, si voleu familiaritzar-vos ambl’irreverent reverend Shannon i ambl’eternament soltera senyoreta Jelkes,que viatja pelmónacompanyant al seucentenari avi poeta. Aquests dos, sónprecisament els personatges que esdisposen a protagonitzar l’actor al seuocàs i l’actriu al seu esplendor de l’obrade Berrondo, nascuda en gran part dela improvisació dels seus intèrprets. Itambé ells, encarnen l’atracció que espot produir entremóns radicalmentdiferents. R.O.

Dramatúrgia i dir.: PauBerrondo. Int.:Maria Ribera, Borja Espinosa, JordiBusquets.Música: Jordi Busquets. Finsal 17/11. TeatreAlmeria. Sant Lluís,64.d : Joanic (L4).( 933518232.€20euros; dc. i dj., 18 euros.CDedc. ads., 20h; dg., 17h. .

DIVORCIEvidentment: quan a qualsevol llares pronuncien les paraules “Vull eldivorci!”, això vol dir que ja tenim ala vista un bon drama domèstic ambadvocats pelmig i unmunt de pactesi/o discussions abans que tots elspapers estiguin firmats i formalitzats.Però, quan les paraules les pronunciaalguna celebritat, això vol dir quetenim alhora una d’aquestes notíciesque ocupen hores imés hores a totesles graelles dels programes televisiusdedicats almón del cor. I que ja tenimesmolant-se les ungles elsmillorsrepresentants delsmillors bufets d’ad-vocats especialitzats en lamatèria,acostumats a obtenir acordsmulti-milionaris per al seus representats. Ino cal ni dir que, quan qui es divorciaés un crac delmón del futbol, estemparlant de quantitats d’allòmés exa-gerades. Això passa al Brasil, el paísoriginari d’aquesta comèdia que, desque es va estrenar a Sao Paulo almesde gener passat, no ha parat d’omplirteatres. I passa encaramés a casanostra, que és on es situa aquestaadaptació en la qual no trobareu capnom concret de cap jugador establerta Barcelona. Però en què sí que po-dreu reconèixer amb facilitat referèn-

cies a la nostra actualitat (futbolera ono) que us resultaranmolt familiars.I ara digueu-me, qui pot representarmillor cada part d’aquesta parella quevol deixar de ser-ho que una exparellad’advocats que, al seumoment, vapassar també pel propi divorci? Re-cordeu que, almatrimoni d’advocatsformat per Spencer Tracy i KatharineHepburn a La costella d’Adam, unaexperiència similar gairebé els costa eldivorci? Doncs vés a saber; potser alsdivorciats d’aquesta història això elsserveix per reviure velles emocions. Enqualsevol cas, ara que es concentrinen la feina, tot tenintmolt presentque, comdiu l’autor del divertiment,quan pelmig hi ha grans estrelles delmón de l’esport i l’espectacle, tambéacostumen a posar-se enmarxa gransmentidesmediàtiques i gransmuntat-ges de rendibilitat comprovada. R.O.

Text: Franz Keppler. Argument:OtávioMartins. Una producció TeatreGaudí. Dir:MiquelMurga. Int.: NúriaHosta, ÒscarMas, Juan Frendsa, AidaFlix. A partir de l’1/11. TeatreGaudíBarcelona(TGB).Sant AntoniMariaClaret, 120.dSagrada Família (L5).(936035152.€20euros.CDedj. ads., 21.30h; dg., 18h.

TEATRE

MANUELGIANONI

Temporada Alta

Cataluña

El ilustrador de libros infantiles, uno de los más geniales del siglo XX, llega a las librerías con «La maravillosa O»

Simont, catalán universal

dudó en pedir ayuda a Simont. El resultado es una estupenda fábu-la que narra la historia de unos piratas que prohíben la utilización de la letra O y todas las cosas que contengan la vocal. «Captar la esencia del movimiento siempre fue el mayor reto. Si no me salía, siempre me quedaba hacerme un autoretrato deprimido para exor-cizar mis demonios», comentaba Simont.

Sus dibujos, siempre muy diná-micos, jugando con el color difu-minado de las acuarelas, pronto se hicieron célebres y se convirtió en uno de los artistas más imitados

por los ilustradores de todo el mundo. Sus trabajos en libros como «A tree is nice», «Stray dog» o la serie del niño detective «Nate the great» le va-lieron los más precia-dos galardones y le

posibilitaron ilustrar más de un centenar de libros.

En 1997, la Associació Professio-nal d’Ilustradors de Catalunya le hacía entrega del galardón Ilustrad’Or, reconocimiento que le reconciliaba con sus orígenes. Nunca abandonó Cataluña. Su hermana vivió muchos años en Sant Pere de Ribas y la visitaba a menudo. Aún así, todavía quedan cientos de libros por traducir y disfrutar aquí de su talento.

BARCELONA- El pasado 16 de julio moría el ilustrador de libros infantiles Marc Simont, una de las grandes referencias del género que conquistó los corazones de cuatro generaciones de niños. Nacido en 1915 en París, su padre era Josep Simont, ilustrador cata-lán, quien le introdujo en el mun-do del arte. Desde su infancia vivió a caballo entre la capital francesa, Barcelona y Nueva York, siempre escapando de las guerras. Su ma-dre se negó a aprender inglés y con 94 años Simont todavía mantenía

un catalán fl uido. Incluso en su coche, al lado de una pegatina de Obama, tenía otra de una «senye-ra» y ponía Alioli en su matrícula.

La editorial Ático de los Libros acaba de publicar «La maravillosa O», genial cuento infantil de James Thurber, gran escritor satírico de «The New Yorker», que cuenta con las ilustraciones de Simont. Thur-ber, que tenía problemas de vi-sión, se vio incapacitado de poder ilustrar él mismo su relato y no

Carlos Sala

PARÍS, BARCELONA Y NUEVA YORK

Su padre era el pintor Josep

Simont y su hermana vivió

en Sant Pere de Ribas

Marc Aimont

Arriba, uno de los dibujos de «A tree is nice». A la derecha, otra de sus típicas obras. Abajo, su detective infantil

A la izquierda, portada de «La maravillosa O», de James Thruber con dibujos de Simont. A la derecha, su serie sobre folclore americano

Una de las actrices de la compañía uruguaya Pequeño Teatro de Morondaga en «Bienvenido a casa»

David Lynch y su «hombre elefante» se cuelan en el Festival Temporada Alta

BARCELONA- ¿Puede un mismo mon-taje verse desde dos perpectivas dife-rentes? La compañía uruguaya Peque-ño Teatro de Morondaga no sólo cree que sí, sino que lo demuestra. El Festi-val Temporada Alta acoge el montaje «Bienvenido a casa», espectáculo divi-dido en dos que habla sobre cuatro amigos que se reúnen en un piso para

suicidarse y que secuetran por error al hombre elefante. «Nos nutrimos del cine de David Lynch, de Bergman, del hipnotismo y la magia para trazar esta comedia negra que busca subvertir la relación entre actor y espectador», asegura Gustavo Suárez, uno de los actores de la obra.

Un único escenario dividido en dos, con el público separado para ver la primera y segunda parte del montaje,

C. S. es donde ocurre la acción. La primera parte transcurre en el interior de un salón y la segunda en una especie de trastienda. El espectador creerá enten-der lo que ocurre durante la primera parte, pero en la segunda verá que todo lo que creía real, ya no lo es.

l DÓNDE: El Canal (Factoría Coma Cros). l CUÁNDO: 1 y 2 de noviembre. l CUÁNTO: 31 euros.

5LA RAZÓN • Viernes. 1 de noviembre de 2013

0 8 . 1 1 . 2 0 1 3

26G

iro

na

QUEBUENOQUEVINISTEJORDI BORDES

El teatre iberoamericàfora de Buenos Aires

ada cultura es fa seu l’art, la manerad’expressar unes emocions i unesreflexions que són comunes perquè

tenen l’arrel en la humanitat. Si fins fa po-ques dècades el teatre semblava moure’sabassegant per allà on passava (i tenyint-lode la forma teatral del moment), avui és mésfàcil arribar a un tipus d’arts escèniques méssoterrades, que treballen en direccions a ve-gades oposades a la forma teatral que s’im-posa. És en aquesta topada que apareixen lesnoves formes dramatúrgiques. Si fa cosad’una dècada sovint aquestes noves formesestaven d’esquena al públic, ara hi ha unagran varietat de propostes que pretenen dirla veritat del text (o aquesta és la seva inten-ció, si més no) tenint molt clar que s’had’atrapar l’espectador amb elements con-temporanis, com ara un text amb intriga,personatges amb espais no definits o ambcontradiccions, fets quotidians, dramatúr-gia fragmentària amb canvis d’espais (men-tals o físics) i, si pot ser, que, en posar-los so-ta la lupa de l’escenari esdevinguin exemples

C de la condició humana, sempre perseguintuna mena d’encant (encara que sigui un artpobre i volgudament lleig). Buenos Aires hapassat a ser, a través de Veronese, Daulte,Tolcachir, i ara Romina Paula (Fauna, 22 denovembre, Coma Cros) i Mariano Pensotti(Cineastas, 24 de novembre, Coma Cros),un dels centres de gravetat de la veritat tea-tral mundial. Segons el director del festival,Salvador Sunyer, és justament el centre eu-ropeu (Brussel·les, Alemanya). Buenos Ai-res no va néixer del no-res. Hi ha una llargatradició i uns teatres comercials immensosque demostren la fidelitat del públic argentía l’espectacle en directe. Evidentment, com-panyies com ara Los Luthiers o les posadesen escena clàssiques (majoritàriament delteatre clàssic europeu) han permès que elsactors treballin, en clau artesanal, i creïnnous muntatges per al seu creixement com aactors (i, possiblement, com a persones).L’inconformista Ricardo Bartís és el pare ar-tístic, tot i que no els vol reconèixer com afills, d’una generació que ha esclatat a Euro-

Un pontEl FestivalTemporada Altareivindica la sevacapacitat de serl’aparador de lanova dramatúrgiaiberoamericana aEuropa i, alhora,oferir propostesde ladramatúrgiacatalana perenamorar elpúblic de l’altrabanda de l’oceàAtlàntic.

Àlbum eclècticAl costat, Julia. A

l’altra plana,Montserrat,

Bienvenido a casai, a sota, Fauna i

Cineastas, cincinstants de cada

propostaiberoamericanaMANEL LLADÓ /

NACHO PORCAR /T. ALTA

El festival Temporada Altaamplia la presència decompanyies contemporàniesiberoamericanes per mostrarque hi ha talent, recerca icreació més enllà de laprolífica capital argentina,Buenos Aires

118084/1080588®

Santa Coloma de Farners,novembre de 2013

NOVEMBRE, VENT D’ARAM:ESPRIU I VINYOLIA SANTA COLOMADE FARNERS

Amb motiu de la creació de la Càtedra Joan Vinyolide Poesia Contemporània entre l’Ajuntament deSanta Coloma de Farners i la Universitat de Girona,dedicarem el mes de novembre de 2013 a divulgarles activitats de la Càtedra a la ciutadania de SantaColoma i al públic en general.

Durant tots els dissabtes del mes de novembre, el mesdel “Vent d’aram”, un dels títols més emblemàtics del’obra poètica de Joan Vinyoli, la Càtedra portarà aSanta Coloma escriptors i artistes que parlaran del’obra dels dos grans poetes contemporanis vinculatsa la comarca de la Selva: Joan Vinyoli, a qui s’hadedicat la Càtedra, i Salvador Espriu, del qualenguany se celebra el centenari del naixement.

Dissabte9 de novembre de 2013Lloc: Casa de la Paraula Hora: 18.00 hConferència: Vicenç Altaió llegeix la poesia deJoan Vinyoli

Dissabte 16 de novembre de 2013Lloc: Casa de la Paraula Hora: 18.00 hConferència: Julià de Jòdar llegeix elteatre de Salvador Espriu

Dissabte 23 de novembre de 2013Lloc: Casa de la Paraula Hora: 18.00 hConferència: Lluís Solà llegeix la poesia de JoanVinyoli

Dissabte30 de novembre de 2013Lloc: Casa de la Paraula Hora: 18.00 hTaula rodona: Les relacions literàries entre JoanVinyoli i Salvador Espriu, amb Rosa MariaDelor, Miquel de Palol i Xavier Folch Lloc: Auditori Hora: 20.00 hRecital de poemes: Lluís Soler i Eduard Iniestadiuen “Aquí només arriba algú que ve delluny, cansat...” de Joan Vinyoli

Assistència lliure i gratuïta.

Informació: catedravinyoli@udg.edu

pa, gràcies en molt bona part ala insistència del TemporadaAlta.

Les peces vistes fins ara apun-ten en tres direccions divergents.Per una banda, en l’adaptació, ala brasilera, d’un text psicològic,com és La Srta. julia, d’AugustStrindberg. Julia, de ChristianaJatahy, navega entre el teatre i latelevisió, i converteix l’escenarien un plató, la qual cosa permetveure el detall en primeríssimsprimers plans i, en ocasions, s’al-terna per la imatge mig amagada,com l’acte sexual que Jatahi deci-deix mig mostrar, tot i que el re-serva en un racó mantenint unacerta intimitat. La peça tambédialoga entre l’actor i el personatge. Hi hauna voluntat per confondre els rols, cosa quefa convertint el càmera en el pare (que és elque ha rodat la Julia de nena, al jardí, per ex-emple). Sembla que Jatahy repetirà l’edició

vinent.Montserrat és un nou treball deLagartijas Tiradas al Sol (ja hivan ser el 2011 amb El rumor delincendio). L’obra investiga larealitat i la ficció, i perverteix elteatre document amb un airenovel·lesc. En primera persona,resulta creïble, per molt incre-ïble que es plantegi la no mort dela mare i la peripècia per poderretrobar-la. Finalment, el Pe-queño Teatro de Morondangava trencar l’espai i la barrera ambel públic a Bienvenido a casa, unapeça fantasiosament tràgica ifosca que, en canvi, genera ten-dresa i complicitat. Com els me-xicans de Lagartijas... treballen

com a creació col·lectiva, trencant les jerar-quies. Ben diferent del criteri de Jatahi, quenecessita la meticulositat i alhora la implica-ció de càmera i actors. Cal saber més del nouteatre americà! ❋

De cineLes propostesargentines d’aquestany indaguen en lafrontera entre elteatre i el cinema.Romina Paulatorna amb un noutreball que jugaamb una actriu quevol portar la sevavida al cinema.Una nova ocasióper posar a prova lacapacitatd’interpretaciód’uns actors que,sense res, hoensenyen tot.Pensotti insisteixen el paradigmaentre realitat ificció i alhora entreteatre i cinema.

el Principal

del públic estranger) men-tre sopa, sense que els mo-lesti el servei de taules. Unbon exemple és el muntat-ge Lío en les Rambles, queacull l’equip de Lío en Ibi-za les pròximes setmanes.A continuació, la progra-mació serà seleccionada,peça a peça, per Toni Albà.

Tot i que la Rambla éspunt neuràlgic dels turis-tes, des de Principal Pro-ject reivindiquen que l’es-pai el recuperin els ciuta-

dans. Per això volen pro-posar una cafeteria apreus assequibles i obertadurant moltes hores deldia. El teatre preveu unaàmplia programació perpoder rendibilitzar el mésaviat possible la inversió.

‘Liceistes i cruzados’Avui mateix està previstque ja sigui ben visible eltreball de reforma del Tea-tre Principal. Avui estreuen les bastides de la fa-

çana i es deixa lliure resca-tant la policromia de la re-forma del 1847. La socie-tat dels cruzados miravade treure pit davant la im-minent estrena del GranTeatre del Liceu (1847).El Teatre de la Santa Creuva nomenar-se TeatrePrincipal el 1849 per con-querir major rang que eldel Liceu. Lluita de gallsen una ciutat massa peti-ta. El Principal represen-tava l’aristocràcia; el Li-ceu, la nova burgesia.

Al 1579, el virrei Fer-nando de Toledo va per-metre que es recollissinfonts per pagar les despe-ses de l’hospital de la San-ta Creu a partir d’un tea-tre. Inicialment, semblaque les actuacions es vanfer al mateix hospital. Deseguida, però, van fer unacasa de comèdies en un so-lar de les Rambles que untal Joan Bosch els haviadeixat en herència.

També la reforma del’interior del Principal harascat capes de pintura (ide carbó) per rescatar ladecoració de la boca delsanys 34, després de l’in-cendi del 18 de setembredel 1933. Els marbres o lespetites làmpades, per po-sar dos exemples, s’hanrestaurat una a una. Fins itot les cadires del Jai-alai

del frontó també s’han po-gut repintar i reposar elsseients (amb una caracte-rística forma de cul).

La darrera etapa activadel Teatre Principal vaacollir musicals humilsperò de suficient èxitcom ara Siete novias pa-ra siete hermanos.

Des del 2006, es vananar succeint projectes. Elque més sonava els últims

anys era la possibilitat quel’adquirís l’Ajuntament deBarcelona per ubicar-hiun espai estable especia-litzat en circ. Posterior-ment, arran de la progra-mació dels Rambleros el2010, veus del PSC vanpressionar perquè el Lati-no obrís per restablir elcartell més canalla que desdels 90 va anar desaparei-xent del Paral·lel i tambéde la mateixa Rambla. ■

La primera fase de les obresde remodelació han costat 5milions d’euros. Es calculaque al desembre ja arrenquiuna segona fase de les obresque transformarà el frontóJai-alai (a sobre del Principalmateix) en un nou espai per ateatre no convencional. Tam-bé hi haurà una barra i es po-drà alternar l’espectacle ambla gastronomia i la beguda.Fa uns dies, Albà va convidarTortell Poltrona. No hi capuna pista amb públic al vol-

tant, però sí es fan càlculsper encabir-la a tres bandes(eliminant la que tocaria alfons). Per Albà, l’espai per-met espectacles visuals degran format molt atractius.Ja en té algun vist en carteraque ara caldrà veure si éscompatible amb el calendari iles previsions econòmiques.Aquesta fase contempla lareforma de la Cúpula Venus,la transformació de l’albergactual en hotel i dels billarscom a salons. És imparable.

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

Segona fase, ja imminent

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

Les dates

1579Permís del virrei a la Santa Creu.

19.11.13Darrera inauguració oficial del Principal.

1847Inauguració de la nova façana.

Avui mateixes destaparàla façana ambla policromiaque es vaestrenar el 1845

Toni Albà, fa uns dies al frontó quehi ha a sobre el Teatre Principal ique es convertirà en un altre espaiper a teatre i copes, a partir de lasegona reforma, prevista pelsmesos vinents ■ ORIOL DURAN

| Cultura i Espectacles | 45EL PUNT AVUIDILLUNS, 4 DE NOVEMBRE DEL 2013

Darrera reforma del teatre més antic de Catalunya

Pequeño Tea-tro de Moron-danga s’haproposat car-

regar-se la dramatúrgiaconvencional, tant en laforma com en el contingut.Per això, la relació de l’ac-tor i el personatge ambl’espectador és inusual.Per això, la trama i els per-sonatges es desmaneguenquan s’intenta esbrinar lespossibles motivacions pera un suïcidi col·lectiu. Ésuna casualitat, una provo-cació, un joc d’uns perso-natges solitaris, perde-dors, que se senten arra-conats pels seus propispares –tot i que els paresprocurin evitar conseqüèn-cies irreparables–. Els per-sonatges –aquests antihe-rois esperpèntics, absurds,que opten per compartir elgas butà del forn sense unmotiu contrastable– sónl’aparença d’uns actorsque volen ser amfitrionsper a cada espectador,d’un a un: benvinguts a larepública independent dela seva desesperació.

Aquests uruguaiansmostren un món sòrdid,brut, molt Lynch, fins i totamb un home elefant que

entra amb calçador. Elspersonatges, però, sónempàtics, diverteixen detan desorientats. El plante-jament podria ser moltmés aprofitat. Perquè elpúblic veu una primerapart amb un escenari a laitaliana i una segona part,a les caixes de l’escenari,

que repeteix pràcticamentla trama. En la primerapart, les reaccions delspersonatges despisten elpúblic. En la segona, enquè es trenca (teòrica-ment) la quarta paret i laconnexió és directa, sem-bla que s’hagin de con-nectar les trames.

Però té més de conèixerl’entrellat dels actors men-tre fan i refan mutis que nopas de trobar les raonsdels personatges. Teòrica-ment també, els actors esmostren sense la màscaradel personatge. No hi ha veritat, ni res sòlid. Tot ésincertesa, reflex d’un tea-tre líquid, que diagnosticauna societat supervivent,poc compromesa.

Repúblicade solitaris

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

Críticateatre— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

Jordi Bordes

Bienvenido a casaCompanyia: Pequeño Teatrode MorondangaDissabte, 2 de novembre a Salt.

Un personatge equivocat, l’home elefant, provoca latragèdia que evita un suïcidi col·lectiu ■ TEMPORADA ALTA

Tot és incertesa,reflex d’unasocietat poccompromesa,supervivent

BIENVENIDO A CASADirecció: Roberto Suárez. Intèrprets:

Sergio Gorfain, Chiara Hourcade, SoledadPelayo, Oscar Pernas. � DIES: 1 i 2 denovembre, El Canal - Centre d’ArtsEscèniques Salt/Girona. FestivalTemporada Alta.

issabte a la tarda es vaproduir un fet insòlit en elpanorama teatral gironí:

un grup d’espectadors assistia a larepresentació d’una obra a El Ca-nal de Salt, mentre un altre grupd’espectadors assistia a la repre-sentació de la mateixa obra, en elmateix recinte, però amb una pers-pectiva totalment diferent. És a dir,el primer grup d’espectadors con-templava la funció des de la plateaconvencional, des de la qual eratestimoni de les evolucions d’actorsi actrius «en escena», mentre el se-gon grup ho feia des d’una platea«improvisada» a les bambalinesdel teatre, des de la qual podia ob-

servar els actors i actrius quan«sortien d’escena».

La suggerent i innovadora pro-posta arribava a les comarquesgironines de la mà del grup uru-guaià Pequeño Teatro de Moron-danga, que presentava al festivalTemporada Alta el seu espectacleBienvenido a casa.

Ja d’entrada cridava l’atencióen el programa del certamen quecadascuna de les dues funcionsprogramades de l’obra estava di-vidida en dues parts; i que la se-gona part de la primera funció i laprimera part de la segona funciópràcticament se solapaven a lamateixa hora i al mateix espai.Com era, allò?

La cosa va anar més o menysaixí: Divendres, a les 9 de la nit, ungrup d’espectadors assistia a ElCanal a la representació d’un es-pectacle en el qual uns personat-ges aparentment marginals o coma mínim maltractats per la vida in-tentaven segrestar el germà d’und’ells, que estava ingressat en unhospital, amb la intenció de suïci-dar-se de manera col·lectiva in-halant gas. Però l’encarregat del se-grest s’equivocava i en lloc de por-tar el germà en qüestió hi portavaun altre personatge igualment

marginal o maltractat per la vida:l’home elefant. Després de diver-ses facècies, els suïcides inicialsacabaven marxant de la casa ontranscorria l’acció i qui s’acabavasuïcidant era l’home elefant.

El muntatge, basat en unes in-terpretacions excel·lents i un llen-guatge teatral vibrant i molt deu-tor del cinema, deixava bon regustde boca i la incertesa de saberquè passaria en la segona part dela funció, programada per a l’en-demà a les 6 de la tarda.

I el que passava és que els es-pectadors arribaven a El Canal, ientraven a la mateixa platea on ha-vien presenciat l’obra el dia abans.Però en escena ja no hi havia elsmateixos personatges: eren els

mateixos actors, sí, però interpre-tant precisament uns actors a puntde començar una representacióteatral.

I quan s’acosta el moment de l’i-nici de la funció (la primera part deBienvenido a casa), el públic quehi ha anat a veure la segona part ésconvidat pels actors a aixecar-se deles cadires (per deixar lloc als nousespectadors), a travessar l’esce-nari i a sortir-ne per una porta d’a-trezzo que dóna a les bambalines,on hi ha una altra platea.

I allà asseguts, els espectadorsde la segona part del muntatge tor-nen a veure l’obra del dia abans,però des d’una perspectiva radi-calment diversa: s’adonen delsefectes especials, de la preparació

de les escenes, dels artificis que s’a-maguen en la foscor... I són testi-monis igualment dels problemes(una obra dins de l’obra) de lacompanyia que està interpretantaquella funció, uns problemesque van creixent a mesura queavança la representació, però queen cap moment la interfereixen.

El resultat de tot plegat és un jocapassionant i revelador, amb altsi baixos i algun problema: la se-gona part del muntatge funcionasi se sap que hi ha espectadors ve-ient la primera, perquè es generaun joc de complicitats molt inte-ressant entre actors i públic qued’altra manera no es donaria. Enqualsevol cas, l’experiència és moltsatisfactòria i digna d’elogi.

D

Cultura i Societat

Diari de Girona ■DILLUnS, 4 DE noVEMBRE DE 201346

UNA EXPERIÈNCIAINSÒLITA

L’espectacle uruguaià «Bienvenido a casa» és una inquietant tragicomèdia sobre la deformitat.

MANUEL GIANONI

Roberto Suárez i el Pequeño Teatro de la Morondangajuguen amb la percepció de l’espectador, que veu«Bienvenido a casa» des de dues perspectives diferents

Alfons Petit SALT

TEATRE CRÍTICA

L’afluència de visitants al recinte ha desbordat l’organització del Saló.

EFE

El Saló del Manga tancadesbordat amb 115.000 visitants

Les llargues cues es van repetirahir els accessos al Saló del Man-ga de Barcelona, que va haver detancar una hora més tard d'allòprevist, davant la massiva afluèn-cia de visitants que va tornar a re-gistrar l'esdeveniment en la sevaúltima jornada. En total, aquestany ha arribat als 115.000 espec-tadors.

Dissabte, un gran nombre depersones es va quedar sense poderentrar al saló perquè es van formarcues de fins a cinc hores per ac-cedir al recinte firal de Montjuïc,cosa que va obligar l'organitzacióa suspendre la venda d'entradesanticipades i en taquilla.

L’organització es planteja tras-lladar el saló al recinte de Gran Via2 de cara a l’any vinent.

BARCELONA | EFE/DdG

Necrolovers, una fantasia ro-màntica del xilè Victor Uribe, es vaendur ahir el premi al millor curtdel tercer Acocollona’t!, mentreque els fantasmes de Presence re-quired van guanyar el segon pre-mi i el premi del públic, les fotos deDiafracma el premi al millor curtamateur, i els zombis de La otracena el guardó al millor curtme-tratge gironí.

El Cinema Truffaut va ser l’es-cenari escollit per posar punt i fi-nal a la tercera edició de Acoco-llona’t! acollint la cerimònia d’en-trega dels premis als millors curtsi la cloenda del festival.

A banda dels curts de produc-ció estatal, els majoritaris, enguanys’han rebut produccions provi-

nents de Xile, Itàlia, Rússia, EstatsUnits i Mèxic, fet que confirma laconsolidació d’un festival que ambnomés tres anys no només ha sa-but donar forma a un públic fideli fer-lo créixer progressivament,com així ho demostra la plena as-sistència en la majoria dels seus ac-tes, sobretot els tres dies de pro-jeccions a la sala 11 dels CinemesAlbèniz Plaça, sinó que fins i tot hacomençat a cridar l’atenció a au-tors d’arreu per enviar els seustreballs.

De fet, el premi al millor curt-metratge, dotat amb 600 euros, vaanar a parar a la producció xilenadirigida per Victor Uribe Necrolo-vers, una fantasia romàntica enblanc i negre sense diàlegs, quemalgrat tot estableix «una posadaal dia dels cànons clàssics del fan-tàstic, barrejant el cinema de ter-ror de la Universal amb el nervid'un primerenc Sam Raimi, mit-jançant una vigorosa i brillant re-solució visual i tècnica», segons eljurat del festival.

La producció nord-americanasobre fantasmes de lloguer dirigi-da per l’espanyola María Gordillo,Presence Required, va aconseguirel segon premi, dotat amb 400euros, i el premi del públic.

El premi al millor curt amateur-al qual correspon una dotacióde 300 euros- va ser per al curt Dia-fracma, del sevillà José AntonioMesa Báñez, sobre unes estra- nyes fotografies fetes a camp obert,i l’amor zombi de La otra cena, sig-nat pel realitzador d’Amer AlbertBlanch, el premi al millor curt gi-roní (300 euros en material de laLlibreria 22).

El jurat d’enguany l’han formatIvan Villamel, curtmetratgista iorganitzador del Cortópolis Ma-drid, Pere Vall, redactor i crític deFotogramas i Ignasi Arbat, directori presentador del programa de ci-nema de Ràdio Salt Ningú no ésperfecte, que enguany ha celebratel seu desè aniversari en antena, iuna nodrida representació delbloc de cinema Els Bastards.

GIRONA | DdG

«Necrolovers» guanya el premial millor curt de l’Acocollona’t

«Presence required»queda en segon lloc iaconsegueix també elreconeixement del públic

Edición: Digital - Sección: Actualitat / Última Hora 2013/11/01 / http://registrousuarios.lavanguardia.com/premium/54392941649/index.html

Bello hombre elefante

Pie de Foto :Europa Espanya Espanyol

La obra de la compañía uruguaya Pequeño Teatro de Morondanga se debe ver en dos funciones Unespectáculo que son dos. Una obra con mucho humor negro que utiliza la estética de David Lynch -incluidoel hombre elefante- y de Ingmar Bergman, y para cuya preparación sus intérpretes han realizado inclusotalleres de hipnosis. Una pieza que es una tragicomedia pero sobre todo, dicen sus creadores, un juego, unaexperiencia teatral. Se trata de <strong>Bienvenido a casa</strong>, una producción de la joven compañíauruguaya Pequeño Teatro de Morondanga sobre las múltiples caras de la realidad y sobre nuestra modo dever el mundo que aterriza hoy y mañana en el festival Temporada Alta, en la Factoria Coma Cros de Salt, yque podría llegar en unos meses a la cartelera barcelonesa.

Eso sí, necesitará un espacio peculiar. Porque, para empezar, la obra se representa en dos partes: en Salt sepueden ver una hoy y otra mañana o bien mañana sábado las dos seguidas. Dos partes cuyo orden en estecaso sí altera el resultado: después de todo los 14 miembros de la compañía, que crean al alimón, queríanabordar el tema de la simultaneidad y mostrar que "no todo lo que se ve es real y que siempre hay otro puntode vista para la misma cosa". Dos partes que giran en torno a una historia rocambolesca, aunque, aseguraGustavo Suárez, uno de los ocho actores, en realidad la historia es "una anécdota", porque "lo importante esprofundizar en la conexión entre el actor y el espectador".

Dicho lo cual, explica sucintamente el inicio de la historia, apuntando que "el público nunca debería perder elespíritu de comedia", que además les ayuda a generar la empatía necesaria con el espectador: "Cuatropersonas se reúnen en un apartamento con el fin de suicidarse porque la vida no está buena, y deciden raptaral hermano Down de uno de ellos para que participe, pero se equivocan y traen al hombre elefante, queresulta ser espectacularmente sensible y les arruina el plan. Pero como he dicho es la anécdota y lo lindo es larelación con el espectador, un estado de libertad y conexión con el otro, hay conciencia de que es un juego ydepende del espectador si quiere jugar con nosotros", afirma Suárez. Un juego, eso sí, reconoce, en el que se"profundiza en la miseria humana, en la envidia, los personajes son humanamente mezquinos", señala. Comoapunta una compañera de reparto, "el tema del hombre elefante funciona como una analogía: la sociedad loaísla por fealdad pero es de una belleza interior enorme, vamos matando lo más bello que nos rodea".

Edición: Digital - Sección: Cultura i Espectacles 2013/11/02 / http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/las-dos-caras-del-hombre-elefante-2798817

Las dos caras del hombre elefante

Pie de Foto :Europa Espanya Espanyol

IMMA FERNÁNDEZBARCELONA

La inquietante atmósfera de David Lynch -con su deforme hombre elefante a la cabeza- y la cotidianidad yrealismo de los argentinos Veronese y Tolcachir, en un juego escénico del que es mejor no desvelardemasiado. Es en síntesis lo que propone <strong>Bienvenido a casa</strong>, original montaje de lacompañía uruguaya Pequeño Teatro de Morondanga, dirigido por Robert Suárez, que llega hoy y mañana alfestival de Temporada Alta (El Canal), dentro del ciclo Connexió Iberoamèrica.

Edición Impresa

Versión en .PDF

Información publicada en la página 56 de la sección de Espectacles de la edición impresa del día 01 denoviembre de 2013

VER ARCHIVO (.PDF)

Cuatro jóvenes se reúnen en un apartamento para suicidarse. Por equivocación raptan al hombre elefante, unser sensible que les desbarajusta el plan. He aquí el despegue argumental de una propuesta que tiene laparticularidad de que se desdobla en dos obras que se ven en funciones distintas. El doblete permite alpúblico vivir la misma historia de dos maneras diferentes.

A la compañía, que trabaja de forma colectiva sus creaciones, le interesa «ahondar en la relación entre elactor y el espectador, y romper la cuarta pared». Siempre a la búsqueda de la ruptura de los códigos teatrales,el grupo montevideano pretende que el disparador dramático sea el punto de vista con el que el público sesitúa frente al espectáculo. Intentan engañar la percepción.

UNA EXPERIENCIA TRAGICÓMICA / «En la primera función los asistentes juzgarán subjetivamente losacontecimientos y en la segunda, desde otro ángulo y con la historia alargada, se convertirán en seresobjetivos, se implicarán en la ficción de manera más vivencial», agregan los actores. El juego les permiteprovocar las dudas en la platea sobre lo que es real y reflexionar sobre unos juicios y puntos de vistaincompletos.

Definida como una rupturista «experiencia teatral» en su país, la obra es, a juicio de sus protagonistas, unatragicomedia tocada por el humor negro que profundiza en las miserias humanas. «En la segunda parte lahistoria se espesa, pero el público no debe perder nunca el espíritu de la comedia», sostiene el actor GustavoSuárez, que cita como referentes de este trabajo a Ingmar Bergman, la magia y el hipnotismo, aparte delsingular universo del creador de El hombre elefante y Twin Peaks.

Lo lúdico y lo trascendente; lo cotidiano y lo onírico se confunden en un montaje que llega a Girona bienrodado (tras dos años de ensayos, un año de triunfal exhibición en Montevideo y varios premios en elcamino). «En Uruguay, el sistema teatral sigue anclado en los 60 y los 70. Esta obra la consideranprovocadora», declaró el productor Ignacio Fumero, que confía en poder recalar en Barcelona el próximoaño.

Noticias relacionadas

Edición: Digital - Sección: Cultura 2013/11/01 / http://www.diaridegirona.cat/cultura/2013/11/01/roberto-suarez-porta-girona-teatre/641745.html

Roberto Suárez porta a Girona el teatre de dos dies

Pie de Foto :Europa Espanya Català

GIRONA | A.S.

La producció uruguaiana <strong>Bienvenido a casa</strong>, de Roberto Suárez, que ofereix una

experiència teatral que mostra a l'espectador dues maneres de veure la mateixa història, es pot veure avui i

demà dins del festival Temporada Alta.

L'argument és la història de quatre amics que es reuneixen en un apartament per cometre un acte terrible que

es veu truncat per l'aparició de l'home elefant, d'una gran bellesa interior, però repudiat per tots, que fa

reflexionar el grup sobre el significat de la bellesa, la lletgesa o la misèria.

Res és el que sembla en aquest joc delirant que beu de l'estètica de les pel·lícules de David Lynch, els climes

enrarits d'Ingmar Bergman, la fascinació pel món de la màgia o el món de l'hipnotisme.

Teatre de dos dies

La companyia teatral de Roberto Suárez trenca els codis teatrals i presenta una història dividida en dues

parts, que han de veure's en ordre natural però en dies diferents, i que, per moments, es juxtaposen en el

temps i l'espai, fet que permet viure l'obra des de dues perspectives diferents. Encara que la història es

divideixi en dues funcions, cada part és una obra en si mateixa, la primera és una "tragicomèdia" i la segona

és, en paraules d'Ignacio Fumero, productor de l'obra, "més densa" i aprofundeix en la misèria i l'enveja.

Mitjançant aquesta fractura de les estructures dramàtiques, es posa de relleu la dificultat de discernir què és i

què no és real i la necessitat d'accedir a diferents punts de vista per completar una història. "Tot és un joc,

l'espectador sap que estem jugant i, si vol, pot jugar amb nosaltres", explica l'actor Gustavo Suárez.

Els actors i els espectadors es troben en el mateix plànol, "aquesta és la base de l'obra", va assenyalar l'actriu

Soledad Pelayo, "fet que permet crear vincles entre un i un altre" i enriqueix la trama ja que, durant els dos

dies, el públic i els actors comparteixen la sensació de conèixer-se i això genera complicitats i un aire de

festivitat.

L'espectacle vol sacsejar els amants del teatre més contemporani unint la relació entre espectador i actor i

generant vincles i empatia amb els actors i el seu entorn, fet que permet desbaratar el sentit del temps i

involucrar el públic en la ficció d'una forma més vivencial. "Es tracta d'un joc d'amor i de lliurar-se que, a

vegades, trenca amb la quarta paret entre personatges i espectadors propiciant un diàleg entre uns i altres", va

explicar Suárez.

L'obra va tenir un procés de creació de dos anys al llarg dels quals tot l'equip teatral, actors, productors,

tècnics i el director acudien conjuntament a obres de teatre, cinema o circ per poder parlar "des dels mateixos

codis teatrals".

Edición: Digital - Sección: Opinions 2013/11/08 / http://www.totmataro.cat/cultura/teatre/item/28243-l-atractiu-creixent-de-temporada-alta

L'atractiu creixent de Temporada Alta

Pie de Foto :Europa Espanya Català

Imatge promocional de l'obra 'Waltz', de la companyia Voadora

Encara que aquesta setmana tot just ha arribat a la seva meitat, les xifres ja permeten assegurar que delsvint-i-dos anys d'història de Temporada Alta, la d'ara serà l'edició amb més assistència de públic. L'elevadaocupació dels espectacles que ja s'han fet, el ritme de venda d'entrades per als que queden i la vintena llargade funcions extres que s'han hagut de programar ho demostren.

A la satisfacció expressada per la magnitud d'aquest èxit, Salvador Sunyer, el director del festival, ha volgutafegir-hi una apreciació de caire qualitatiu. És el fet que cada cop hi ha més espectadors vinguts de fora deles comarques gironines. Arriben principalment de la resta de Catalunya, del sud de França i d'altres indretsde l'estat espanyol i vénen sobretot per l'al·licient dels muntatges d'origen estranger que es poden veure aTemporada Alta. Aquesta és una circumstància que l'hi dóna encara més valor, en uns moments en què elsretalls pressupostaris han comportat des de fa uns quants anys una preocupant absència de programacióinternacional en els teatres del nostre país.

Precisament el caràcter de porta d'entrada de propostes procedents d'altres latituds que sempre ha volgut tenirel festival gironí s'ha fet evident un cop més el darrer cap de setmana amb dues companyies que hi aterravenper primera vegada. A la sala La Planeta hi van actuar els tres components de Voadora, una troupe deSantiago de Compostel·la. I a la factoria El Canal de Salt hi va ser l'anomenat Pequeño Teatro deMorondanga, un col·lectiu uruguaià que fins ara no havia estat mai a Europa.

Ironia amb música i moviment

Voadora venia de Galícia precedida pel reconeixement que ha aconseguit amb diversos premis des que es vaconstituir com a companyia l'any 2007. Els seus muntatges tenen una estètica peculiar, influïda seguramentpel caràcter pluridisciplinar de la formació artística que acrediten els tres membres que la componen: JoséDíaz, Marta Pazos i Hugo Torres. De 'Waltz', l'espectacle que han presentat a Girona, s'ha de dir que té unpunt de bretolada. Amb un humor sarcàstic donen forma a una mena de musical amb una vintena de pecesd'estils diferents. Aquest fil sonor i una bona dosi de ball i de contorsions corporals els serveix per embolicaruna aparença de trama, molt segmentada, que se'n fot de les vicissituds que provoquen els enamoraments, lesruptures i els desamors en el comú dels mortals. O alguna cosa així. Les seves destreses interpretatives i elrecurs sovintejat a una ironia propera a l'absurd acaba configurant un joc entremaliat que té la seva gràcia. Sise li sap trobar.

Doble visió, sincronia i perícia

Provinents de l'Uruguai, el Pequeño Teatro de Morondanga i el seu director, Roberto Suàrez compten amb unprestigi consolidat internacionalment per nombrosos guardons. Ells són, doncs, sinònim d'innovació i dequalitat. I també de trencament de motlles. 'Bienvenido a casa', la proposta presentada a Salt, exigeix abansde res que l'espectador assisteixi a la representació en dos moments diferents, com si es tractés de dues pecesdistintes. A la primera, que maniobra al voltant de la figura intrigant de l'home-elefant, presenta un grupd'individus que preparen una mort col·lectiva que acabarà en fracàs perquè l'arribada imprevista d'aquestpersonatge deforme canviarà les perspectives de cadascun dels potencials suïcides. A la segona, els mateixosactors amb idèntica indumentària començaran fora del paper com si volguessin explicar la seva manera detreballar, però de seguida faran passar el públic a un espai lateral de l'escena. Aquí els assistents hauran de sertestimonis de com es repeteix la primera part, però ara tindran una visió interna del que passa amb els actors,dels trucs escenogràfics i de l'ambient i les relacions que s'originen entre bastidors.

Cap de les qüestions que havien quedat penjades en la història de la meitat inicial queden resoltes, perquè alque juga 'Bienvenido a casa' és a l'ambigüitat, a trencar codis convencionals de l'òptica teatral amb l'argúciad'entrar i sortir de la simulació d'una ficció dintre d'una altra ficció igualment figurada. Per aconseguir aquestartifici sincronitzat, tota la companyia demostra una gran perícia. La interpretació també és remarcableperquè exigeix molta energia i disposició. Adopta aquell estil hipernaturalista de matriu argentina tanfreqüent ara en produccions contemporànies d'origen llatinoamericà. Però en aquest muntatge potser se'n fa

un gra massa quan, per moments, salta del virtuosisme a l'exageració i fa caure els actors en clixésarquetípics propers a la caricatura. Perquè això, al capdavall, ni fa ni fum.

12/11/13 "Bienvenido a casa" juga amb la percepció de l'espectador mostrant-li les dues cares de l'espectacle | Apunts de Temporada

www.apuntsdetemporada.cat/2013/11/11/f-for-fake-c-de-casa/ 1/4

IniciEls autors

F for Fake. C de Casa.

per Iván Morales nov 11th, 2013 | cap comentari

“Bienvenido a casa” juga amb la percepció de l’espectador mostrant-li les dues cares de l’espectacle.

“This show is taped in front a live studio audience”

Aquestes paraules apareixien a l’inici d’alguns dels molts concursos i sèries de televisió que veia quan era petit. Les reaccions de la gentdel públic, que mai sortien en pla però la presència sonora del qual acompanyava constantment l’acció, delataven que hi havia algú que

estava gaudint de l’experiència molt més que jo, puto espectador solitari, a casa, infeliç, no convidat a la festa, sense el privilegid’observar in situ les aventures de les famílies Huxtable, Seaver, Tanner, o els aparentment emocionants combats contra l’atzar de

“Jeopardy!”, “FamilyFeud” o “Hollywood Squares”. Un dia vaig convèncer a la meva família per anar de públic a un d’aquestsconcursos. Per fi formaria part de la festa que només havia pogut ensumar, tancada dins de la capsa catòdica. Eren els estudis de la

Universal o de la Warner, o alguna altra multinacional de l’espectacle, i a un dels molts platós ens esperaven, somrients, higiènicamentafables, els treballadors del concurs, que ens van fer seure a les grades, entre una multitud d’expectants espectadors, famílies felices,

que compartien amb nosaltres la il·lusió de poder participar de l’existència televisiva, que tothom sap que és més profunda i real que

l’existència ordinària.

Enregistraven cinc programes de cop, els corresponents a tota una setmana, o sigui, més de tres hores, comptant el petit show privat

que un animador/actor d’stand-up feia per engrescar una mica el públic.

Vam haver de marxar a la mitja hora. Era insuportablement avorrit. No era un espectacle fet pel públic, com quan ho veia per televisió

em volien fer creure; allà el públic no era més que una comparsa per donar credibilitat a l’enganyifa, com el ganxo dels trileros a Les

Rambles, la nostra feina allà era fer semblar que gaudíem, conduits pels cartells que ens dirigien: “Applause”, perquè els teleespectadors

poguessin caure al mateix parany on jo, abans, ja havia caigut: la diversió que la pantalla prometia, un cop desvirtualitzada, es convertia

en ennui absolut. Mentre sortia d’allà, recordo mirar per últim cop les cares de la resta del públic, que, malgrat tot, fruïa d’aquella festa

àtona. Sempre recordaré aquells rostres com una mena de símbol que no vull oblidar. L’infern de l’espectacle, quan el públic es

converteix en ramat, quan els artistes utilitzen els espectadors i els espectadors es deixen utilitzar (d’això alguns se n’enorgulleixen dient

“jo faig teatre comercial”); quan ens deshumanitzem per convertir-nos en audiència cega, en veneradors del fake.

En l’altre extrem, estan aquells moments que he viscut com actor de teatre, entre cometes, i ha passat alguna cosa especial que ha posaten perill l’acció dramàtica de l’escena: com quan fent Super Rawal l’Andrés Herrera no trobava el ganivet amb el que havia de sortir a

escena en pocs minuts, i ja ens tenies a tota la resta dels actors buscant desesperats alguna altra arma per substituir-la. Aquesta barrejade ficció i realitat, on la importància de tot plegat es multiplica, on hi ha més drama dintre que fora, quan la mentida del teatre ha envaïtde veritat la mateixa veritat i l’ha multiplicada, convertint la mentida en qüestió de vida o mort, fent-nos caure a tots en l’encís que, si no

aconseguim donar forma al relat de ficció com aquest demana, la nostra vida real es destruirà; és en moments com aquests quan heentès, profundament, el valor de la mentida com a catalitzador de la nostra veritat pura.

“Bienvenido a casa”, del Pequeño Teatro de Morondanga, m’ha portat de nou a aquests dos llocs extrems. M’ha recordat l’infern i laglòria de l’espectacle. Tot en una sola obra de teatre. O millor hauria d’escriure “en dues obres de teatre”?

La primera part és una sitcom al·lucinada. En un moment on, sortosament, el públic del meu voltant sembla començar a esgotar-se de lafòrmula televisiva aplicada a l’escena teatral, el Pequeño Teatro de Morondanga comença a oferint-nos un capítol de Friends “del’altre banda de Lynchtown”. Allò que mai podries veure a la televisió. Tu ara ets part de la “live studio audience”, però ningú no

amaga el fake. Al contrari, el fake es pot tocar: saps, des del principi, que hi ha alguna cosa que no funciona, una mentida insuportable, isota la forma d’un espectacle complaent pots sentir, amagat, el tumor de la mentida, exposada, terrorífica.

La carambola d’inici ja és prou interessant: fer una relectura “David Lynch” de la pel.lícula menys “Lynchiana” de tota la sevafilmografia: “The elephant man”. Uns actors entregats, arrauxats, hipnotizats i hipnòtics, torbadors… No era gens difícil deixar-se

embriagar pel que fos que havien pres aquells amfitrions perillosos i tendres alhora. I dono fe que, fos el que fos la substància queemanaven, col·locava, i molt. Una història com aquesta, de suïcidis col·lectius, monstruositats físiques i emocionals, amors violents,

amistats malaltisses, només es pot explicar, si es pretén sortir de la pura entelèquia literària, des del compromís interpretatiu més extrem,

12/11/13 "Bienvenido a casa" juga amb la percepció de l'espectador mostrant-li les dues cares de l'espectacle | Apunts de Temporada

www.apuntsdetemporada.cat/2013/11/11/f-for-fake-c-de-casa/ 2/4

Me gusta Tweet 1 0

un compromís que tots els intèrprets, sense excepció, exercien fermament. I un compromís al que juguen amb l’espectador, amb tu.Aquí sí, aquí sí que no estàs sol, aquí sí que et demanen que miris de veritat, que participis i que et posicionis.

La segona part és creuar el mirall, entrar a escena i anar al darrera, a aquell lloc entre cometes on la veritat es multiplica. I llavors entens

el concepte a partir del qual aquesta aventura ha nascut: obligar l’espectador a donar un pas més i entendre l’experiència teatral peldavant i, físicament, pel darrera. Però també comprens que no s’han limitat a posar en peu aquest enginyós dispositiu, i que han

començat a gratar, animalment, fins a trobar una veritat més essencial, profunda, a partir d’aquest joc escènic. Els actors de teatres’acaben convertint en una troupe secreta, una secta que comparteix secrets, misèries i emocions extremes cada dia, valents i temeraris,

trepitgen territori sagrat cada dia, l’escenari, i això els fa dimonis i sants alhora. “Bienvenido a casa”, realment, va d’això, més enllà del’artefacte escènic, el tema real que toca és la germanor incestuosa i fratricida que es crea entre els sacrificats del ritus teatral, els actors.I nosaltres, el públic, tenim el luxe de compartir aquest vincle brut amb ells. Trepitgem l’escenari, el territori sagrat, però a canvi

compartirem el seu secret diabòlic, i això ens farà els seus còmplices.

El Nao Albet em comentava ahir que no li acabava de fer gràcia quan, en teatre, els personatges “fan teatre”. No li agrada, em deia,

aquesta obsessió de mirar-nos el melic. I estic totalment d’acord amb ell. Però això és sobretot perquè normalment el teatre és un tematangencial en les obres que parlen de teatre. Quin seria l’equivalent escènic d’una pel·lícula com “Opening Night”, que va al moll de l’os

del que és l’experiència espiritual de fer teatre? “Bienvenido a casa” seria un molt bon exemple.

A la sortida de la funció, el Salvador Sunyer ens convida als camerinos, per poder conèixer la companyia. Entro amb el meu amic,

l’Álvaro Cervantes. Els actors, que ho han donat tot, resten en silenci pel camerino, com si aterressin, suats, encara en estat catatònic,ens miren somrients, però aquest no és un somriure profilàctic com el del concurs televisiu, és un somriure beatífic, conscient, agraït, i

exhaust: avui han fet doblet, això vol dir que han fet quatre obres en un dia. “Muchas gracias a vosotros, por venir” ens diu una de les

noies, amb els ulls oberts, generosos. I Álvaro em diu a cau d’orella: “Joder, esto es aún mejor que la obra.” Pel davant i pel darrera, i

pel darrera del darrera. Només quan et prens el teatre com un sacrifici pots abandonar-te d’aquesta manera. El director, RobertoSuárez, gran, energètic, està desmuntant l’escenari. Em mira i ràpidament corro a donar-li un cop de mà. “Esa es la actitud”, em diu.

M’explica, sense deixar de treballar, que han estat assajant dos anys i mig cinc hores cada dia. Combinant això amb altres feines més

lucratives. “¿Sigues dando notas”, li pregunto. “¡Pues claro! Ahora más que nunca. La repetición, ¿sabés?, es muy peligrosa.”

Últimament he vist dues peces que m’han fet reflexionar molt sobre l’ofici d’interpretar. Una és “La Vida d’Adele”, pel·lícula dirigida

per Abdellatif Kechiche. L’altre és “Bienvenido a casa”. Cine i teatre. Tenen en comú un tipus d’interpretació marcat pel canvi de

paradigma en la tècnica i en la producció. “La Vida d’Adele” és una pel·lícula que només es podria haver rodat en digital, i que

aconsegueix unes interpretacions sobrenaturals que, dintre d’un cinema industrial, no es podrien haver aconseguit treballant amb 35 mm iseguint els sistemes de producció típics als que obligava la indústria fins fa molt poc. “Bienvenido a casa” és una producció assajada fins

l’extenuació, feta per entrega i no per “ofici” com moltes de les joies que ens arriben de Llatinoamèrica. Seria impossible aconseguir

aquest resultat si haguessin treballat seguint el procés més habitual a Catalunya, dos mesos d’assaig i a estrenar, després tres setmanes

de temporada i, si hi ha sort, uns quants bolillos. Els canvis socials, econòmics i tecnològics que ens envolten estan canviant la nostramanera de fer la feina que estimem, la nostra manera de plantejar-nos-la, de viure-la. Veure “Bienvenido a casa” alimenta la meva

esperança: no només sobreviurem a la tempesta, sinó que a més trobarem nous paradigmes de treball on redescobrir i reinventar el

teatre, la interpretació, i les històries que ens expliquem. I caminarem una mica més per apropar-nos a la veritat i allunyar-nos del verídel fake. Serem més a prop de casa.

*Iván Morales és membre de la Companyia Prisamata.

Escriu un comentari

Nom (obligatori)

Correu electrònic (no es publicarà) (obligatori)

Web/Bloc

Share

¡Muchas gracias por vuestra participación en el

Festival Temporada Alta 2013!