Núm. 2 · Hivern 2006 - Primavera 2007 · 1,95 euros

PORTFOLIO RAPINYAIRESANTONIO SÁEZ

ESPECIAL SELECCIÓ FINALISTESCONCURS KARIBU PER A JOVES

LES MILLORS IMATGES DE NATURA

FOTOGRAFIANDO FAUNA ENCHARCAS

LA SERRA D’IRTA

EL TRAPEZI AMAZÒNIC

ELS MAMÍFERS FÒSSILSD’ALMENARA

EL CAMUFLATGE DE L’ARNA

Nostra TerraE D C N a t u r a - F u n d a c i ó O m a c h a

Tots els drets reservats. Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni parcialment, ni totalment, ni registrada en, o transmesaper, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, siga mecànic, fotoquímic, electrònic, magnètic, perfotocòpia, o qualsevol altre, sense el permís previ per escrit de l'editorial.

respecta la llibertat d'expressió dels seus comentaristes, però no es fa responsable de l'opinió dels seuscol·laboradors en els treballs per ells publicats, ni s'identifica necessàriament amb la seua opinió.

Número 2 - 2007Nostra TerraNostra Terra és una edició de l’associació EDC NATURA

President: Julio García RoblesAdministració: José Luis BrochConsell: Maggi García, Abel Campos,Vicent GinésAssessor científic:Albert MasóCol·laboradors NT2: Elena Chiva, Carme Martí, Mónica Soler, Antonio Sáez, Inma Bartual, Tito Rodríguez, AndrésSantos, Joaquín Sánchez, Carlos Sanz,Vicent Ginés i Miguel Alberto.

Normalització lingüística:Regidoria de Normalització Lingüística delIl·lm. Ajuntament de Vila-real

Imprimeix: Sichet, SL (964 53 27 30)

Distribució:Disvesa (València) 963 132107Soli (Castelló) 964 243711Distri Este (Alacant) 965 107990

Dipòsit legal: CS - 263 - 2006ISSN: 1885 - 7175Impresa a Espanya amb paper ecològicsappi magno

EDC NATURA - FUNDACIÓ OMACHAApartat 497Vila-real, 12540 - CastellóTel. 629 550297azorpanoramix@ono.comwww.edcnatura.com

Nostra Terra

editorialEL CAMBIO CLIMÁTICO, UNA REALIDADIMPARABLE: LUCHAR, ADAPTARSE O MORIR

Acabó el 2006, Año Internacional de los Desiertos y la Desertificación, pero con-tinua la sequía: poco o nada se ha hecho; lo grave es que poco o nada se prevéhacer. En 2007, el cambio climático es un hecho, Al Gore lo ha dicho (y 552 cien-tíficos en París). No viene de nuevo, son muchos los científicos y asociaciones detodo el mundo que hace décadas vienen dando la noticia; y los diez años máscalurosos jamás registrados han ocurrido desde 1980 en adelante.

En los últimos años, tanto la concentración de CO2 en la atmósfera como la tem-peratura del planeta han subido alarmantemente. El nivel de dióxido de carbonoha aumentado un 25%, el nivel de óxido nitroso un 19% y el de metano un100%... son los tres gases principales causantes del efecto invernadero. A pesar deprotocolos, no existe reducción alguna de emisiones, más bien todo lo contrario.

El mundo debe rebajar sus emisiones de gases en más del 50% sólo para estabili-zar el nivel actual de gases en la atmósfera, lo que indica que el ser humano y todoel planeta se aboca a una nueva gran extinción en masa, de hecho ya estamos enella: cada hora desaparecen una media de tres especies de flora y fauna en el pla-neta y muchas dejan de existir antes incluso de ser conocidas. Cambiará la cubier-ta vegetal del planeta, la pérdida de biodiversidad será trágica, tan sólo triunfaránlas especies más oportunistas.

La temperatura media de la superficie de la Tierra ha subido unos 0,6 grados.Parece poco, pero esto supone un metro en el aumento del nivel del mar y con-dena, en menos de un siglo, a naciones enteras que serán tragadas por el mar;millones de refugiados buscarán hogar, los cuatro jinetes cabalgarán de nuevo:habrá hambre, enfermedad, guerra y muerte. Según datos de la FAO, más de 1.000millones de personas ven muy comprometida su existencia con el cambio climáti-co y la desertificación global en el planeta.

Los polos se derriten, las nieves del Kilimanjaro también... y a los antiguamenteimponentes glaciares de los Pirineos, apenas les quedan unas décadas de vida.¿No hay solución? Con el aumento de temperatura llegan también la expansión delárea de enfermedades infecciosas tropicales, las tormentas tropicales, los fracasosen cultivos en áreas vulnerables, el aumento de sequías...

El 31,5% de la superficie del territorio español, unos 160.000 km2, está grave-mente afectado por la desertificación... seguimos sin agua. El litoral mediterráneotendrá en pocos años un clima tropical y la regresión en algunos puntos de sucosta podría alcanzar los 100 m en unas décadas. El Plan de Lucha contra laDesertificación agoniza en los pasillos de los ministerios; se acerca el COP 8(Convención Internacional de Lucha contra la Desertificación) y todo sigue igual.Tendremos que pensar en adaptarnos a los nuevos ecosistemas que nacerán deesta tragedia.

¿Qué podemos hacer? Simple: cuidar la naturaleza y aplicar el desarrollo sosteni-ble con el Medio Ambiente antes de que la suerte esté totalmente echada... ¿Peroes esto posible en nuestra avanzada civilización que no renuncia a nada?

EDC Natura compleix el seu primer any, temps durant el qual hem pogut consolidarl'associació en la mesura en què ha estat possible. S'han realitzat programes educatius;hem participat en l'elaboració d'activitats ambientals; també hem realitzat, d'alguna mane-ra, la tasca de primers auxilis per a la fauna salvatge que ha arribat a les nostres mans i

hem continuat endavant el projecte Tortugues Invasores, mitjançant el qual l'any 2006,finalment, vam retirar dels nostres aiguamolls 63 tortugues de Florida. La precarietat eco-nòmica ens marca sovint el calendari, però continuem posant el nostre ànim per a seguirendavant. Per això, són molt importants les persones i entitats que es decideixen a ajudar-nos o a fer-se membres col·laboradors. Aquests pròxims mesos estan marcats pel concursKaribu i el Simposi 2007; voldria invitar-vos a participar, a visitar Vila-real i a gaudir d'unsdies amb el treball de científics i naturalistes. Enguany, s'uneixen al gran elenc el prestigiósfotògraf John Cancalosi i el biòleg Fernando Trujillo, expert en dofins de riu; ambdós ensparlaran de la seua terra, de la seua problemàtica i de les alternatives possibles en un mónon, al final, pareix que s'accepte la veritat conscientment ignorada de l'escalfament global.

EDC Natura vol donar un nou pas endavant i, per això, hem acceptat el repte que supo-sa transformar la nostra associació en una ONGD, amb la idea de desenvolupar programesde solidaritat més enllà de les nostres fronteres, projectes que comporten un marcat caràc-ter de desenvolupament sostenible en poblacions indígenes, sempre dins dels nostres límits, i amb aquesta fina-litat ens hem unit a la Fundació Omacha de Colòmbia i hem dirigit, en un primer moment, la nostra mirada ala conca amazònica. Podreu veure aquests programes en aquesta revista, en la nostra web o en el Simposi 2007,en el qual possiblement ens veurem molts de nosaltres.

John

Can

calo

si

Julio García Robles, president EDC Natura - Fundació Omacha

EDC NATURA / FUNDACIÓN OMACHA REALIZAN TRES PRO-YECTOS DE COOPERACIÓN Y DESARROLLO CON EL POBLADOINDÍGENA DE PUERTO NARIÑO (COLOMBIA)

El proyecto La comunidad indígena de Puerto Nariño se basabaen un primer acercamiento entre la población de este pobladocolombiano, enclavado en el corazón del Amazonas, y diversasinstituciones de Castellón; entre otros objetivos destacaban: cono-cer la zona, sus instituciones, las posibilidades de cooperación ydesarrollo de programas de intercambio cultural. Queríamos realizar diversas entrevistaS con las comunidades dePuerto Nariño; conocer los colectivos de pescadores y su proble-mática con los delfines; a los canoeros de Tarapoto y sus ideassobre turismo ecológico. Para ello se realizó un viaje con volun-tarios de EDC Natura, acompañados de D. Ramón TomásCéspedes, vicepresidente de la Excma. Diputación de Castellón.En Puerto Nariño se mantuvieron diversas reuniones con varioscolectivos de esta población indígena, donde cerca del 70% de supoblación es menor de edad. Se visitó el instituto educativo agro-pecuario Río José Celestino Mutis, el centro de interpretación dela Fundación Omacha, donde se realizaron diversas charlas conlos más jóvenes sobre solidaridad y cooperación. También se visi-tó la Fundación Natütama.

edc noticias

A los primeros contactos de la Fundación Omacha en Vila-real, seguiría la visita de EDC Natura a Puerto Nariño paraconcretar diversos programas de solidaridad. El viaje tambiénse aprovechó para llevar material escolar y deportivo, unadonación de la Fundació Caixa Rural de Vila-real y elVillarreal CF SAD.

En Puerto Nariño, la curiosa e inocente mirada de sushabitantes más jóvenes convive con las patrullas milita-res que velan por la seguridad.

PROYECTOS DE SOLIDARIDAD 2007

EDC Natura - Fundación Omacha está llevando acabo la tramitación para acceder a las ayudas de losprogramas de solidaridad y desarrollo; esta ONG Destá trabajando para conseguir construir el ancianatode Puerto Nariño, en colaboración con el mismoayuntamiento de la comunidad indígena; de igualforma y a través de Mujeres Democráticas, se está ela-borando un plan de ayuda para las MadresComunitarias de Puerto Nariño; y finalmente, se estállevando a cabo un estudio de desarrollo de turismosostenible (única alternativa real para evitar la extin-ción del delfín rosado) con la Fundación Omacha deColombia y los canoeros de Tarapoto, el cual incluyeel desarrollo de programas de concienciación ecoló-gica sobre la población para salvar los últimos delfi-nes del Amazonas. Ramón Tomás, vicepresidente de la Diputación de Castellón, y

Edilberto Suárez, alcalde de Puerto Nariño.

UN DOCUMENTAL PER AL SIMPOSI 2007

L'Amazònia colombiana: el riu del rosat és un pro-jecte d'EDC Natura - Fundació Omacha, realitzat encol·laboració amb Televisió Valenciana, amb laidea de gravar un documental de la conca amazò-nica, en l'enclavament del trapezi que uneixColòmbia, Brasil i Perú, lloc on viuen diversescomunitats indígenes i l'amenaçat dofí rosat (Iniageoffrensis), fil conductor del treball. Tot un reptetècnic, més si tenim en compte el lloc i la precarie-tat de mitjans, unit a la fatalitat que va deixar l'equipsense gran part del seu material, ja que Air Franceel va enviar a Alemanya; amb la qual cosa, aquestdocumental es va gravar amb una càmera al musclei un trípode Manfrotto 055 NAT de fotografia.

EDC Natura - Fundació Omacha vol transmetre lescondicions de vida de les comunitats indígenes a lavora de l'Amazones, els seus escassos recursoshumans i la necessitat de col·laborar amb elles enprogrames de desenvolupament, que els permetauna millora en la qualitat de la seua vida. Per a aixòes va traslladar un equip del programa MediAmbient, de Punt 2, a la conca amazònica, on vanrealitzar més de 12 hores de gravació en brut,durant una setmana, en diferents poblacions deColòmbia, Perú i Brasil, així com en la ciutat deLeticia (Colòmbia). A més a més de mostrar la formade vida d'aquestes poblacions, es pretén incidir enla necessitat d'educar en la conservació del mediambient i els seus recursos; perquè la pesca exten-siva, la caça il·legal i la desforestació posen en perillla seua subsistència. És per això que esperem quel'emissió d'aquest documental, així com la seua dis-tribució, ajude a demanar més ajudes i col·labora-cions per a destinar-les a pal·liar els problemes d'a-questes persones, així com per a conservar les espè-cies de fauna i flora de l'Amazones.

Francisco J. Tormo, el camareógrafo de l’expedició valenciana a l’Amazones.

SETMANA ECOLÒGICA A VILA-REAL

Del 29 de gener al 2 de febrer de 2007 s'ha dut a terme a Vila-real laSetmana Ecològica escolar, durant la qual vora 500 alumnes de 5é cursd'educació primària han participat en les activitats culturals i en la plan-tada d'espècies autòctones, com ara carrasques, pins pinyers i margallons,a l'entranyable entorn del Termet de la Mare de Déu de Gràcia.Es realitza des de fa disset anys el sistema de participació dels alumnes de5é d'educació primària amb el doble objectiu d'evitar aglomeracions quedesvirtuen l'objectiu de la conscienciació ecològica i, alhora, d'aconse-guir una atenció més personalitzada de cara a l'alumnat dels dinamitza-dors de l'activitat. Des de l'inici, l'any 1990, vora vuit mil alumnes i qua-tre-cents professors i professores han participat en la que ja és una activi-tat clàssica i desitjada en l'àmbit escolar.

La Setmana Ecològica està patrocinada per l'Ajuntament de Vila-real i estàcoordinada pedagògicament pels assessors del Centre de Natura del CEFI-RE de Castelló, Vicent Ginés i Vicent Vicent. També es compta amb lacol·laboració d'altres entitats, que en aquesta edició han estat la CAM,amb xarrades sobre com es realitzen les plantades, el mòdul de jardineriade l'Escola Taller de la localitat, que ha col·laborat directament amb laplantada, la Creu Roja, la presència de la qual dóna seguretat davant dequalsevol infortuni i EDC Natura, que aporta material de divulgació del'entorn de la nostra comunitat.

NOU CARTELL SOBRE L'ECOSISTEMA DEL RIU MILLARS: LA FLORA

La Regidoria de Normalització Lingüística de l'Ajuntament de Vila-real haeditat, en col·laboració amb EDC Natura, un nou cartell sobre el lèxic envalencià de les espècies vegetals més comunes de l'ecosistema del riu

Millars. Amb aquest cartell,que és continuador del pri-mer, dedicat a la fauna, es pre-tén ensenyar especialment als més joves els nomscomuns en valencià de lesespècies que habiten la nostraterra, ja que molt sovint s'em-pren denominacions en caste-llà o castellanismes per a defi-nir-los. Aquests cartells estan al'abast dels centres educatius

que els sol·liciten a EDC Natura o a la Regidoria de NormalitzacióLingüística de Vila-real.

edc observatoriLES AUS AQUÀTIQUES A L’ALBUFERAMés de 16.000 parelles d'aus aquàtiques es repro-dueixen a l'Albufera el 2006; l'estudi i l'evolució del'avifauna és una de les principals línies de treball dela Conselleria de Territori i Habitatge. "Aquestes dadesevidencien, una vegada més, la importància d'aquestaiguamoll per a la biodiversitat" comenta el consellerGonzález Pons.

UN NIU DE TORTUGA BABAUA A PUÇOLVint-i-vuit tortugues marines naixen en platges valen-cianes. El passat agost de 2006, un temporal va deixaral descobert en la platja de Puçol un niu de tortugababaua (Caretta caretta) amb 72 ous. En informar a laUniversitat de València i la Conselleria, tècnics d'amb-dues institucions, decidiren traslladar-lo a la platja dela Punta, al costat del Saler, lloc tancat idoni per al nai-xement d'aquestes. Van nàixer el 35% dels ous. Encondicions normals solen eclosionar el 40% i consi-derant els trastorns que ha patit el niu (temporal i pos-terior trasllat) el percentatge de naixements es consi-dera un èxit.

RESTAURACIÓ DELS HÀBITATS D’AMFIBISLa Conselleria de Territori i Habitatge ha començat elstreballs de restauració dels hàbitats d'amfibis, dins delprojecte LIFE finançat per la UE. Recentment s'han ini-ciat els primers treballs de maneig de l'hàbitat permitjà de la restauració d'alguns punts d'aigua d'interésper a aquest grup de vertebrats. La primera zona d'ac-tuació s'ha centrat en la comarca dels Serrans, en elstermes municipals de La Yesa, Alpuente i Aras de losOlmos. D'altra banda, es desenvoluparà un programad'educació ambiental dirigit al públic en general, pera donar a conéixer la importància i interés dels amfi-bis com indicadors de la qualitat del medi natural,com insecticides ecològics i com a aliment per a altresanimals. Un altre dels objectius d'aquesta campanyaés sensibilitzar la població de l'impacte negatiu queocasionen les espècies exòtiques sobre els amfibis i labiodiversitat en general; l'alliberament al medi de tor-tugues de Florida, crancs i peixos de colors són una deles amenaces més importants.

Gripau d’esperons (Pelobates cultripes)

El delfín de aleta blanca o baiji (Lipotes vexillifer), una de las cuatro espe-cies fluviales del mundo, acaba de ser declarado oficialmente extinguido.De esta manera se convierte en el primer cetáceo que desaparece debidoa la acción humana. La noticia fue confirmada tras monitorear los 3.400kilómetros del río Yangtsé en China, hábitat natural de este delfín casiciego, sin encontrar ningún individuo. Aunque se estima la probabilidad deque media docena de baijis permanezcan con vida y hayan burlado el con-trol de los científicos, esa pequeña cantidad de ejemplares no podríaremontar la especie ya que se requiere de cierta cantidad mínima de indi-viduos que garanticen el mínimo intercambio genético indispensable parael desarrollo de la vida.En 1980 se estimaba que su población total ascendía a los 400 ejemplares;el último que fue avistado vivo fue en el año 2004, en la reserva Tongling.Durante los últimos 20 años el baiji fue motivo de una gigantesca discusiónentre científicos de distintos países. Mientras que algunos pugnaban pordejar al delfín en su hábitat natural y combatir los motivos de su descensopoblacional, tales como la pesca ilegalcon descargas eléctricas, destrucción de suhábitat y el exceso de navegación en surío, otros optaban por trasladar a los últi-mos ejemplares a un lugar más segurocomo la reserva del islote de Tianezhou,acción que finalmente no se llevó a cabopor falta de fondos. Tal vez las dos opcio-nes eran válidas, tal vez ninguna de ellaslo era. Mientras que los argumentos cientí-ficos se expresaban los delfines morían. Laextinción se tomó menos tiempo que ladecisión por salvar al delfín de la aletablanca. La muerte suele prescindir de argumentos. Pero hay otros delfinesen otros lugares del mundo. Hay otros cetáceos que se ordenan en la listade la muerte y la desaparición, hay otros científicos discutiendo en otrosidiomas sobre el porvenir de otros cetáceos. El futuro de esas discusionesno parece más alentador que la infructífera discusión por salvar al baiji,incluso en 2007, año al que el Programa de Medio Ambiente de lasNaciones Unidas declaró como "el año del delfín".En estos momentos, un solitario delfín de aleta blanca navega por las con-taminadas aguas del río Yangtsé, ese es su hábitat, fue el hábitat de su espe-cie en los últimos 25 millones de años, es su río. Es por eso que navega ybusca, debe haber otros. Es ciego, escanea el fondo con su sistema de eco-localizador una y otra vez tratando de encontrar un rebote de sonido quele indique una presencia familiar. Él no sabe que es el último de su espe-cie. Tampoco sabe que con su muerte sellará definitivamente el destino delos hermosos baiji. Él no lo sabe...

EL PRIMERO DE LOS ÚLTIMOS

JOAN PELLICER I BATALLER (1947-2007), VIURE PER LA NATURA

Joan Pellicer es definia com a metge i etnobotànic, encara que mai vaexercir com a tal perquè pensava que la medicina estava massa tecnifica-da i deshumanitzada. També pensava que l'actual medicina ha girat moltl'esquena a la natura, molt a pesar que la gran majoria de medicamentsprocedeixen de la naturalesa. Joan mai ha negat el progrés, però dema-nava a crits un record constant de l'origen. L'etnobotànica estudia i inter-preta la història de les plantes en les societats antigues i actuals. JoanPellicer ha convertit aquesta disciplina no escrita en ciència.Probablement una de les qüestions més destacables del treball de Joan hasigut la dedicació en cos i ànima a la recuperació i l'estudi d'aquesta partdel coneixement valencià que està en vies d'extinció, que es curava ambles plantes i les tenia com les grans aliades. Joan Pellicer amava profun-dament la seua terra: la Safor, la Marina Alta, la Vall d'Albaida, el Comtati l'Alcoià. Precisament en aquesta gran zona que ell anomenava Diània hadesenvolupat gran part del seu estudi científic.

Joan Pellicer no era botànic de carrera, és a dir, mai havia estudiat bio-logia però de plantes era un extraordinari coneixedor. Joan Pellicer vaestar 20 anys estudiant la relació entre les plantes i els éssers humans.Aquest extraordinari treball etnobotànic es va plasmar en una tesi docto-ral amb les 500 plantes autòctones que en algun moment de la històriahan sigut utilitzades pels valencians. Aquest treball d'anys de preparacióva meréixer una menció especial de la Universitat de València. Recordemque era la primera tesi doctoral que es presentava a la Universitat deValència sobre plantes medicinals en els últims 200 anys. Mentre prepa-rava la tesi doctoral (5 anys d'ordenar fulles i investigacions) va escriureels principals llibres: L'Herbari breu de la Safor, Flora pintoresca i sobre-tot els tres volums del Costumari botànic, sens dubte obra capital d'aquesthome que amava les plantes. Joan també tenia altra vessant excursionistaque ha quedat plasmada en altres llibres: Meravelles de Diània, Castellsde la Safor.

L'home guardonat Joan va rebre 2 premis importantsen l'àmbit del País Valencià: el Premi Cavanilles 2005,atorgat pel Centre Excursionista de València i el PremiBancaixa de Cultura Popular.

Joan no era tan sols un home que estimava profun-dament les plantes. Sabia de plantes, de medicina,d'artesania, de gastronomia però sobretot de lingüísti-ca. Pellicer es considerava un poeta de les plantes. Enles seus llargues xarrades amb persones majors de totel territori valencià no sols recuperava els usos tradi-cionals medicinals, culinaris, etc. de les plantes, tambéarreplega els diversos noms de les plantes i principal-ment el parlar de la gent de les comarques valencia-nes. Fa vora dos anys en una de les seues eixides a lamuntanya, concretament al terme de Xodos i acom-panyat per Xavier Gonell, veí del poble, Joan va apren-dre i més tard va difondre, una de les paraules mésboniques incorporades al seu extraordinari lèxic valen-cià. Es tracta de boligana, la paraula que utilitzen elshabitants de Xodos per a referir-se a la papallona.

Joan utilitzava una gravadora de mà i una gran doside paciència per a parlar amb els iaios valencians. Enuna bossa portava nombroses plantes que arreplegavaa la rodalia dels pobles i més tard preguntava als llau-radors, veïns i veïnes els diversos noms i usos. Méstard passava a paper tota aquesta informació sonora il'adobava d'un lèxic insuperable.

Joan Pellicer va morir el gener d'aquest mateix any.Des d'EDC Natura - Fundació Omacha volem apropar-nos a la seua figura, per això al Simposi 2007 li retremhomenatge com el gran naturalista i amic que va serper a tots els amants de la naturalesa.

EL TRAPEZI AMAZÒNICInvitats per la Fundació Omacha, un equip de

voluntaris d'EDC Natura viatgen a Puerto Nariño,a l'interior del trapezi amazònic que uneixColòmbia, Perú i Brasil, a centenars de quilòme-tres de l'avançada civilització, els seus avanços isorolls. Ens trobem a l'Amazones, on el temps esconfon amb el pas dels dies, on tot té un altre sen-tit. “S'ha d'aprendre a no necessitar per a podergaudir en l'Amazones” ens comentava amable-

ment i en veu baixa el xaman, en la seua malaoca, alcostat de la foguera. Colòmbia és coneguda com unpaís violent, les faccions armades i el narcotràfic l’hanmarcat cara a l'exterior. Avui en dia, està recuperant lapau i la seguretat, només la guerrilla continua enarmes contra el govern; a Medellín i Barranquilla elcafé i els cultius de flors han desplaçat la coca al suddel país. A pesar d'això, visitar algunes zones aColòmbia pot ser perillós, la presència militar és cons-tant i els quarters arriben fins a Puerto Nariño, enplena selva. L'economia del país a penes respira, elsrecursos del Sistema General de Participación quedóna el govern a les poblacions indígenes són escas-sos i no permet atendre moltes de les seues necessitats.Per això, diverses fundacions porten treballant enaquesta comunitat durant molts anys i busquen coo-peració internacional per a poder aprofundir en l'acti-vació de projectes de solidaritat, en programes de con-servació i desenvolupament sostenible.

Aquest viatge va significar un primer acostamententre Puerto Nariño i diverses institucions de Vila-real;es tracta d'un poble molt jove, tot just 32 anys, va serantiga base del comerç de qualsevol classe d'animalssalvatges, que amb les noves disposicions del governcolombià en matèria de conservació, va derivar enaquest tranquil poblat on prop del 70% dels seus habi-tants són menors d'edat, on als 16 anys pots ja sermare per segona vegada, on la pesca i l'horta es con-juguen amb els estudis dels més joves. Ací, qualsevolclasse de vehicle amb rodes brilla per la seua absènciai la televisió és un luxe que agrupa els veïns durant les

per JULIO GARCÍA ROBLES

En la conca amazònica, la

saviesa del xaman ésincontestable: per a

poder gaudir del’Amazones calaprendre a no

necessitar

Ací, prop del 70% dels seus habitants sónmenors d'edat, als 16anys pots ja ser mare

per segona vegada i lapesca i el treball esconjuguen amb els

estudis i els jocs

escasses 12 hores diàries de llum queles precàries instal·lacions elèctriquespermeten disposar.

En aquest lloc habiten 20 comunitatsindígenes, que pertanyen al territoriticuna, cocama i yagua, i en l'interiorde la selva, perduts, viuen sense con-tacte amb la civilització els aroes, elshurumi i els temuts korubo, anomenatsesclafacaps. Per a viatjar és imprescin-dible anar ben acompanyat: un indíge-na coneixedor del terreny es converteixen l'únic punt de referència per a unatornada sense sobresalts. L'Amazonesés incommensurable, supera el quilò-metre d'amplària en la seua conca; avegades es perd de vista la vora i qual-sevol entrada entre les seues canelles esconverteix en un laberint; 20 m cap al'interior de la selva suposen perdre elnord, l'exhuberant vegetació impedeixqualsevol intent de situar-te: arbres demés de 30 m d'altura i 12 de diàmetre,adornats de lianes i impenetrables mas-ses vegetals imposen la seua llei; lesombres et rodegen en un ambienthumit on el que no pica, mossega,punxa o cou; on tombar-te en el sòlsuposa una ràpida invasió de qualsevol

classe de bestioles que desitgen arrossegar-teal seu cau. La fauna abunda per totes bandes,al costat de Brasil i Indonèsia, Colòmbia sesitua entre els tres països amb major diversitaten fauna del planeta. S'intueix la presènciadel jaguar, el caiman i l'anaconda; els udolsde les mones ressonen en la selva i centenarsd'aus creuen el dosser amazònic constant-ment. I com no, el dofí rosat o bugeo, com ésconegut ací, present en la cultura indígena eninfinitat de llegendes; i tanmateix en perilld'extinció. Un bany en un rabeig del'Amazones, o en un dels seus llacs, resultatan refrescant com inquietant; tan sols la visi-ta imprevista d'aquests cetacis t'anima a sub-mergir-te en les seues fosques aigües, per aeixir ràpidament quan les ondulacions anòni-mes i els contactes cecs en l'aigua et conven-cen de la seguretat de la canoa davant de lespotser inofensives piranyes. El nostre objectiuera l'estudi de la zona amb fins de desenvolu-par projectes de cooperació, viatge aprofitattambé per a portar material escolar i esportiu,proporcionat per la Caixa Rural de Vila-real iel Villarreal CF SAD, a l'institut educatiu agro-pecuari Río José Celestino Mutis. Produïaincredulitat veure com els joves es feien ambbolígrafs i quaderns com si d'un material

Ací, la vegetació ésimpressionant, ambgran arbres de fins a 30 m d’altura i

12 de diàmetre a labase de la seua soca

Renaco (Ficus trigona), de 12 m d’altura i 6 de diàmetre

Soca de capinurí (Macruira coriaceae) de 12 de diàmetre

Capvespre a l’Amazones, el riu més cabalós del planeta

Caiman blanc (Caiman crocodilus), babilla

Parella de tuki-tuki (Jacana janana) damunt de les fulles de la victòria amazònica (Victoria regia)

valuós es tractara, produeix satisfaccióveure el seu gaudi en un partit improvi-sat de futbol amb l'equipatge d'aquestclub espanyol, i inquietud les ganesque posen per aprendre i saber mésd'aquest món, tan distant a ells, peròque saben que està ací.

Aquest viatge, realitzat en conjuntamb un equip de Televisió Valencianaque va gravar material per al documen-tal L'Amazònia colombiana: el riu delrosat, donaria lloc a la ferma resolucióper part d'EDC Natura i FundacióOmacha de dur a terme junts projectesde major envergadura, fruit d'això és eldesenvolupament del programa d'adultsmajors, un centre per a la tercera edaten col·laboració amb l'Alcaldia dePuerto Nariño i la Diputació deCastelló; així com el programaCanoeros de Tarapoto, en col·laboracióamb l'Il·lm. Ajuntament de Vila-real,una iniciativa de turisme sostenible quepreveu generar ingressos econòmics ales comunitats indígenes alhora queincentive la conservació del sistemad'aiguamolls de Tarapoto. Tal com ensexplica Fernando Trujillo, biòleg repre-sentant de la Fundació Omacha: “ésmolt important fer comprendre que undofí viu ocasiona més benefici que unmort, sobretot ara que s'estan caçantmés que mai; i és important que siguenells mateixos, els indígenes, els quegestionen el seu patrimoni i la riquesanatural d'aquest paradís on habiten”.

Al costat de Brasili Indonèsia,

Colòmbia se situaentre els tres

països amb majordiversitat en fauna

del planeta

Mona llanuda (Lagothrix lagothricha), mico lanudo

¿QUE HACER CUANDO LOS PERROS SE PONEN

ENFERMOS?

En un principio diremos que un perropuede ponerse enfermo por diversasrazones, por ello vamos a exponeruna de las enfermedades más comunesen cachorros y adultos. Pueden serdebido a parásitos intestinales, como lagiardiasis, que es producida por unprotozoario denominado Giardia intes-tinalis, podemos observar que nuestroperro tiene dicha enfermedad por elaspecto descolorido, graso y lustrosode las heces, también si el perro adel-gaza aún aumentando su apetito y lased.

Otra enfermedad característica delaparato digestivo es la coccidiosis, sonparásitos unicelulares y se puede detec-tar por sus heces liquidas, con abun-dante olor (peculiar) y un poco de san-gre fresca. También se pueden encon-trar unos gusanos planos o redondos enlas heces, que se pueden observar asimple vista y se contagian rápidamen-te de unos perros a otros; esto se tratadesparasitándolos en un corto periodo

Inma AbadBartual

de tiempo. Hay que vigilar las heces denuestras mascotas y si vemos algo rarollevarlo al veterinario.Nuestro perro también puede tener otrotipo de enfermedades, como problemasen el aparato respiratorio. Cuando seconstipan tienen abundantes mocos ylegañas, estos pueden ocasionarles pro-blemas a la hora de respirar y produ-cirles bronquitis, en este caso hay quellevarlo al veterinario para que noempeoren. Otra enfermedad que escomún es la otitis; observaremos queel perro la padece porque la parte inter-na de su oído esta más hinchada de lonormal y no para de rascarsela, será

necesario llevar el perro al veterina-rio.

Si nuestro perro se rasca continua-mente las orejas, puede ser que nuestramascota tenga ácaros en ellas, pode-mos averiguarlo cogiendo un palillo delimpiar las ojeras y hurgándole dentrodel oído, le saldrán "cosas" de un colormarrón oscuro. También pueden tenerconjuntivitis, en varias razas escomún; se le irrita la piel alrededor delos ojos o una úlcera, que es fácilmen-te observable, ya que en el ojo se leforma un punto blanco.Una enfermedad propia del mediterrá-neo es la leishmaniosis, es característi-ca de esta zona porque los mosquitos(flebótomos) que la trasmiten seencuentran en zonas cálidas y donde seencuentra agua encharcada; esta enfer-

N U E S T R A S M A S C O T A S

Giardia intestinalis

medad produce una bajada de defensasen el animal que le hace propenso aotras enfermedades, los síntomas delperro son los siguientes: lesiones cutá-neas, zonas sin pelo y con escamas,ulceraciones en la mucosa nasal, con-juntivitis, etc. Esta enfermedad sepuede tratar, pero el tratamiento no eli-mina el parásito. Lo que debemoshacer para que nuestro perro no cojaleishmaniosis es luchar contra los mos-quitos con insecticidas, mosquiteras orepelentes; no salir con nuestro perro alas horas del día en que bajan las tem-peraturas sin llegar a hacer frio (sueleocurrir en primavera y otoño); e inten-tar que el agua no se estanque para evi-tar las puestas de mosquitos.Para intentar que nuestra mascota estésana lo que debemos hacer es propor-cionarle un buen alimento, que sea deperros, no darle sobras de comida, yaque esto puede hacer que se pongamalo. Si observamos que nuestroperro está saludable, alegre,come bien y sus heces son nor-males, con llevarlouna vez al año alveterinario puedeser suficiente, perosi encontramosalgo extraño otenemos dudas,lo mejor es lle-varlo a nuestroveterinario.

Nom ..................................................................................Adreça ...............................................................................Població ................................................Codi ....................Província ...........................................................................Telèfon ..............................................................................Correu electrònic...............................................................

Desitge efectuar el pagament de la meua col·laboració permitjà de domiciliació bancària en el número de compte:

Envieu-la a: EDC Natura - Fundació OmachaApartat 497 de Vila-real 12540, Castelló

But l leta d ’ inscr ipció a l ’associació i ONGDEDC Natura - Fundació Omacha

Sol·licite ser admés com a membre col·laborador del’Associació per a l’Estudi, Divulgació i Conservació dela Natura - Fundació Omacha a partir de la data indicadaen la signatura, i abone la quota de l’any en la qual rea-litze la sol·licitud, corresponent a la següent categoria(assenyalar amb una creu):

Estudiant...............15 eurosPlenari...................30 eurosProtector (quota voluntària) ................... euros

naturaEDCnaturaEDC

Fes-te membre col·laborador d’EDC Natura - Fundació Omacha

i rep gratuïtament en el teu domicili la revista Nostra Terra

Les teues dades personals seran incorporades a un fitxer d'EDC Natura - Fundació Omacha i seran tractades de manera confidencial. Pots accedir-hi, rectificar-les o cancel·lar-les, posant-vos en contacte amb azorpanoramix@ono.com

Signatura

PP OO RR TT FF OO LL II OO ANTONIO SÁEZ

Àgui

la c

alça

da ·

Hie

raae

tus

penn

atus

· A

guili

lla c

alza

da

R A P I N YA I R E S D ´ E S C A LO N A

PP OO RR TT FF OO LL II OO ANTONIO SÁEZ

Àguila de panxa blanca · Hieraaetus fasciatus · Águila-azor perdicera

Esparver · Accipiter nisu · Gavilán común

PP OO RR TT FF OO LL II OO ANTONIO SÁEZ

PPOORRTTFFOOLL II OO ANTONIO SÁEZ

Duc · Bubo bubo · Búho real

Òliba · Tyto alba · Lechuza común

PP OO RR TT FF OO LL II OO ANTONIO SÁEZ

Moixeta · Falco tinnunculus · Cernícalo vulgar

Paisatge del jaciment amb Gazellospiratorticornis saltant amb Lynx sp. darrere

Casa Blanca-AlmenaraEs troba en una de les zones humides més interes-sants i riques de la nostra Comunitat, els estanysd'Almenara, els quals se situen al límit del Camp deMorvedre. Aquest entorn ecològic compta ambespècies de plantes i animals característics delsaiguamolls i també conté un parell de tresors ama-gats no tan a l'abast del visitant, però massa vegadesdesconeguts: parlem de restes arqueològiques d'unabanda i fòssils d'altra. Paleontològicament, la zona esconeix com complex càrstic de Casa Blanca-Almenara, i conté una desena de reompliments argi-losos situats en una antiga pedrera propera alsestanys, la majoria dels quals contenen faunes fòs-sils de diverses edats que van des de fa cinc milionsd'anys fins fa un milió d'anys. Cal destacar com aestacions amb fòssils dins del complex les conegu-des com CBA-1, CBA-2 (M), CBA-3, CBA-4 (B) iCBA-6; de les quals, les dues primeres estan situa-des en el que hom denomina vas est i les altres tresqueden situades en el vas oest i, en aquest últimcas, CBA-3 i CBA-6 estan molt afectades pel dipòsitcontinu de deixalles, fems i runes, mentre que ACB-4 es veu afectada en menor mesura.

FA CINC MILIONS D’ANYS

per Andrés Santos, Vicent Ginés, Marc Furi, Joan Madurell i Jordi Agustí. Il·lustració: Oscar Sanisidro

Un poc d'històriaEn aquest article parlarem dels fòssils de macroma-mífers trobats fins ara en aquesta localitat i de laimportància d'algunes troballes fetes i la seua apor-tació a la paleontologia espanyola. L'any 1982, enel transcurs d'unes prospeccions dutes a terme pelServei d'Investigacions Arqueològiques iPrehistòriques de la Diputació de Castelló (SIAP),un equip encapçalat per Francesc Gusi, localitzadiversos ossos en alguns punts d'una antiga pedrerasituada vora el paratge dels estanys. Davant la pos-sibilitat que la troballa fóra d'especial importància,es formà un equip científic que en una primera fase(anys 1983, 1984 i 1985) va excavar en el complexcàrstic. Aquest equip dirigit per F. Gusi va tenir lacol·laboració i l'assessorament d'investigadors comEudald Carbonell o Jordi Agustí. Posteriorment,s'han realitzat diverses actuacions de prospecció iexcavació, com l'última duta a terme l'any 2004, enla qual un equip format per paleontòlegs del'Institut Miquel Crusafont de Sabadell i del GrupGuix de Vila-real (Castelló) excavà l'estació CBA-4(B), on es van descriure per primera vegada fòssilsde macromamífers en aquests complex.

ELS MAMÍFERS FÒSSILSDE CASA BLANCA

Paisatge del jaciment en el Miocé amb monos i damàs

GRUP DE PALEONTOLOGIA GUIX

ALMENARA

Els mamífers fòssils d'AlmenaraL'anomenat CBA-2 és el jaciment de més edat de la pedrera, està al voltant d'unscinc milions d'anys. És un jaciment molt interessant ja que geològicament s'u-bica en el messinià, i concretament després de la crisi de salinitat. Aquest fetgeològic conegut com Crisi de Salinitat Messiniana representa la dessecaciótotal de la mar Mediterrània, la qual cosa en l'àmbit paleontològic suposa la pos-sibilitat de l'intercanvi de fauna entre Àfrica i Europa. Tot açò queda reflectit enels fòssils d'Almenara, on es troben immigrants africans per primera vegada alnostre continent. Aquest és el cas d'un parent pròxim a nosaltres, un macaco,representat al jaciment per un fragment de mandíbula i un premolar. Un altregrup que cal destacar d'aquesta estació és un grup d'animals que avui en dia noexisteixen a Europa, són els damàs, emparentats amb els mamífers ungulats pri-mitius. Altres grups d'animals presents en aquesta estació són els hyracoidea,bòvids i carnívors. El CBA-4 ha estat batejat com l'avenc dels Cervols, ja que ésaquest grup un dels millors representats en l'estació. No obstant això, tenim pre-sents altres fòssils com felins i teixons, en representació dels carnívors, i èquidso tortugues com a representants d'altres grups d'animals. Aquesta estació haestat l'última en ésser excavada, en l'any 2004, i l'escletxa que forma el jaci-ment encara conté restes de mamífers del pliocé i, per tant, pot aportar novesdades al coneixement de la fauna fòssil del cenozoic peninsular. El CBA-1 és eljaciment més conegut del complex, ja que ha estat objecte de diverses actua-cions, la majoria dutes a terme en la dècada dels anys vuitanta. Açò fa que sigael millor estudiat i, per tant, l'estació de la qual es coneixen més nombre d'es-pècies animals. Concretament conté carnívors com ossos, hienes, linxs i cànids;com a herbívors tenim èquids, rinoceròtids i diversos tipus de bòvids i cérvols.Aquesta estació també ha estat datada com a pliocena, i tot pareix indicar queés més moderna que el CBA-4, ja que s'hi troben fòssils del límit plioplistocé.El CBA-3 és l'estació més moderna de totes amb una edat del plistocé inferior.Lamentablement d'aquesta estació sols es coneixen restes de micromamífersarreplegats en les prospeccions dels anys vuitanta, i serà difícil recuperar-hi mésfòssils ja que el jaciment ha quedat tapat per tones i tones d'escombraries. Noobstant això, la microfauna recuperada fa pensar que CBA-3 deu ser equivalenta alguns nivells de la Sima del Elefante, en els jaciments de la serra d'Atapuerca.

El futur del jaciment d'AlmenaraLa importància del jaciment, així com el valor ecològic i paisatgístic de l'àreadels estanys d'Almenara, fa que siga una necessitat no sols conservar la zonasinó també recuperar-la per tal que tots els valencians puguem gaudir d'un marcd'història i de natura incomparable a la Comunitat Valenciana. Entre tots hem d'uniresforços per a mantenir i tenir cura d'un paratge i d'un jaciment tan singular comaquest i evitar així les accions que puguen degradar aquest valuós paisatge.

Ursus etruscus

La familia de los úrsidos se remonta en el tiempohasta el Mioceno, hace unos 25 m.a. Sus prime-ros representantes eran organismos pequeños deltamaño de un zorro, pero poco a poco hanaumentado en tamaño y variado sus formas. Enestos yacimientos se han hallado diversos huesosde Ursus etruscus, un macho de estos grandesanimales podía alcanzar los tres metros y medioal erguirse y dió lugar a dos líneas evolutivasdiferentes: la primera en Asia culminará con eloso pardo (Ursus arctos), manteniendo su tamañoy con una dieta omnívora rica en carne, convir-tiéndose en el carnívoro más grande del mundo;mientras que la segunda línea evolucionaríahacia formas cada vez más robustas y más herbí-voras como el caso del oso característico delPleistoceno superior, el oso de las cavernas(Ursus spelaea), que llegó a convivir en Europacon el oso pardo actual.

Paleontòlegs i falanges de cervols recuperades durant la campanya d'excavacions a l'estiu del 2004.

La fotografía en charcas del interior del bosque o lamontaña puede ser una experiencia muy gratificante yentretenida por la variedad de fauna que las frecuen-tan, sobre todo en los meses de primavera y verano, yaque podemos encontrar mayor actividad que en otros;también hace más calor y suele escasear el agua, loque congrega a la fauna en algunos puntos concretosque podemos controlar. Así podemos intentar captarbuenas imágenes y vivir escenas inolvidables.

Antes de montar el hide, suelo ir a observar el mejorsitio; es importante no tener el sol de cara y estar a lasombra el mayor tiempo posible, sobre todo en losmeses tórridos de verano. Monto el escondite prefa-bricado, hecho de hierro y tela, el día anterior o antes

de que amanezca; esto es importante para que la faunano vea movimientos extraños durante el día e intentarpasar lo más desapercibido posible. Hay que tener encuenta que hay especies muy desconfiadas y no lesbastará nuestra discreción, implicando que tengamosque tenerlo montado varios días.

Así pues y antes de que amanezca, cojo mi equipoy me voy al escondite, intentando hacer el menorruido posible, monto el teleobjetivo en la cámara, lapongo en el trípode y espero que la luz del amanecerilumine la escena. Con la llegada del sol se empieza aobservar toda la vida que rodea la charca: las huellasen el lodo que dejan los jabalís al revolcarse, en lostroncos de los árboles, al rascarse; las huellas y excre-mentos de otros mamíferos, las plumas de las aves,etc. Con los primeros rayos del sol, las pequeñas avesvan llegando a beber y darse baños: pinzones, jilgue-ros, gorriones, verdecillos, lavanderas, mosquiteros.Los anfibios empiezan a coger posiciones para ali-mentarse de los artrópodos que revolotean por ellugar, hacen sus puestas, beben agua o reposan entrela vegetación; ajenos a los ojos de los ofidios, que a suvez, observan y persiguen a los anfibios.

Es necesario disponer de tiempo y paciencia, no pen-séis que estando una hora lo habéis visto todo, porquehay animales que se alimentan por la mañana tempra-no, otros hasta mitad de mañana no salen a tomar elsol y la mayoría son prácticamente impredecibles susidas y venidas. Cada charca es un mundo. Yo paseabaalguna vez por una hecha por el hombre, para recu-perar el agua de la lluvia, y lo único que apreciaba

FOTOGRAFIANDO FAUNA EN CHARCASpor MIGUEL ALBERTO

Trin

ga h

ypol

eucu

sA

ccip

iter

nis

us

Gavilán - Esparver

Andarríos chico - Siseta blanca

Fo

to

gr

af

ía

d

e

Na

tu

ra

le

za

eran algunas aves salir volando y ranas saltar al agua;pero cuando estuve una mañana haciendo fotos, pudeobservar, sorprendido, dos galápagos europeos, con supiel verdosa oscura a piquitas amarillas, especie quees cada vez, por desgracia, más escasa en nuestroshumedales a causa de la acción del hombre y la com-petencia directa que ejerce sobre él la tortuga deFlorida. Los galápagos, sobre media mañana, despuésde alimentarse, suelen acercarse a la orilla a tomar elsol. También pude observar ranas y sapos, camufladose inmóviles, esperando a que se les acerque algúninsecto; reptiles como la culebra viperina, el lagartoocelado y una gran cantidad de pasariformes, aunquede vez en cuando también aparecen aves de mayortamaño: urracas, grajas, andarríos, tórtolas, torcazes,etc. y en ocasiones alguna rapaz, como el gavilán quetuve la suerte de ver mientras se bañaba. Cuando llegauna rapaz todas las aves enmudecen y los demás ani-males se esconden. No se oye ningún ruido, ni seaprecia ningún movimiento hasta que se aleja. Su pre-sencia impone el respeto en la pequeña charca delbosque, incluso en mí, que intento hacer el menorruido posible dentro del escondite, mientras realizo lasfotografias que la rapaz me permite.

También se acercaron a beber unas ardillas, quejugueteaban entre los árboles un tanto desconfiadas almenor ruido o movimiento, puesto que aquí no estánacostumbradas a la presencia humana, como las quehabitan en nuestros jardines, urbanizaciones rurales oparques de la ciudad; más fáciles de observar mientrasse aprovechan de algún resto de comida.

Pero quizás lo más sorprendente que pude ver fuecomo dos culebras viperinas mantuvieron una enzar-zada disputa por una rana. Tras observar como uno deestos ofidos daba caza a su presa, de pronto aparecióuna segunda viperina, la cual se lanzó rápidamente alotro extremo de la rana antes de que pudiera ser engu-llida, en un desesperado intento por robar la presa.Estuvieron más de una hora estirando, una para unlado y la otra para el otro, hasta que al final la quetenía la rana cogida por las patas se la llevó al agua,donde empezó a tragarla con tranquilidad. Queríahaber salido del escondite para sacar algún primerplano de las culebras, pero como en un poste eléctri-co cercano había observado la presencia de un águilaculebrera, tenía la esperanza de que viese a las viperi-nas y bajase a intentar cazar alguna, pero no las vio olas ignoró; también podía ocurrir que al delatar mi pre-sencia las serpientes abandonaran su presa y huyeranprecipitadamente sin que pudiera realizar fotografíaalguna; bueno, el caso es que fue algo inolvidable.

No sé, pero si os gusta la naturaleza y tenéis algunacharca tranquila donde podáis esconderos, os reco-miendo que probéis, ya veréis que vale la pena. Yosiempre me voy satisfecho y asombrado de todo loque observo. Si montáis un escondite en pleno veranoos recomiendo, de nuevo, que lo hagáis en un lugardonde esté a la sombra, porque cuando le pega el soles peor que una sauna; y acordaos de llevar agua paraestar bien hidratados. Recordad que siempre hay querespetar el entorno, lo cual quiere decir que no setiene que notar que hemos estado allí. Hay que evitarcortar ramas y, sobre todo, dejar restos de basuras.

Lace

rta-t

imon

lepi

daE

mys

orb

icul

aris

Nat

rix m

aura

Sci

rcus

vul

garis

Culebra viperina - Serp d'aigua

Galápago europeo - Tortuga d'aigua europea

Lagarto ocelado - Fardatxo ocellat

Ardilla - Esquirol

L'arna de la pedra(Hypomecis punctinalis) és

un clar exemple delcamuflatge portat al límit,

com podem observarveient posada en aquestaroca d'arenosa. A penes

perceptible, passaràdesapercebuda als ulls de

qualsevol depredador iaquest s'alimentarà

d'altres que noaconsegueixen el seu grau

de camuflatge.

nitat de poder-les observar o capturar per al seu estu-di, dibuix, fotografia i devolució al seu medi natural.Cal citar que aquests insectes han de tractar-se ambmolta atenció, perquè no es poden manipular amb lesmans ja que perden la seua pelussa i les escates de lesales molt fàcilment, això els suposa no poder sobre-viure en llibertat. Per a manipular-les és necessari usarguants de plàstic, pinces o palets de cotó. Si al matí,registrem els troncs dels arbres a la recerca d'arnes i lafullaraca, ens trobarem que fan joc amb el color delstroncs i de les fulles. Però açò es deu al fet que lesarnes han decidit el tronc o la fulla idònia que lescamufle a causa del seu colorit o pot ser que no tro-bem arnes de diferents colors als troncs i fulles perquèles que es van posar en aquestes condicions han sigutlocalitzades fàcilment pels pardals i altres depredadors?Potser serà un poc d'ambdues coses, però podem rea-

litzar un experiment per a esbrinar si les arnes trien elseu hostaler sent mecànicament conscients del seucamuflatge o si al contrari es posen de forma aleatòria.Per a això arreplegarem el màxim d'arnes que podem,de diferents espècies i colors. Bé per mitjà de la caixatrampa, amb un llençol lumínic, buscant entre la fulla-

Anomenades col·loquialment arnes, les palometesnocturnes competeixen en varietat i bellesa amb lesseues cosines més conegudes, les palometes diürnes.No obstant, mentre la gran majories de les diürnesexhibeixen bells colors, entre les nocturnes imperenels colors terrosos i foscos, els quals les camuflendurant el dia i impedeixen que siguen preses fàcils delsdepredadors mentre descansen esperant la caiguda dela nit. La capacitat de mimetisme de les arnes és sor-prenent, es confon amb l'ambient gràcies al colorit delseu cos adaptat al color dels diversos mitjans en què esdesenvolupen. Potser les arnes no siguen tan hàbilscom el camaleó o la sépia, perquè no poden canviarde color, el seu camuflatge està adaptat al medi en quèviu, han desenvolupat unes característiques cromàti-ques que s'aproximen molt a les que es veuen en elsseus hàbitats naturals. Per a observar aquets insectes, el més eficaç és atrau-

re'ls en la foscor de la nit per mitjà d'una llum, resultamolt eficaç una caixa trampa lluminosa o una telablanca enfront d'una pereta. En el primer cas les arnesxocaran amb la pereta i cauran en l'embut a la caixa;en el segon es posaran en la tela donant-nos l'oportu-

El camuflatge de l'arnai la selecció natural

per JOAQUÍN SÁNCHEZ GAYOL

L'esfinx ratllada (Hyles livornica) aconsegueix un alt grau de camuflatge enposar-se en les corfes i troncs, en els seus clavills i relleus, a pesar de seruna arna que pot aconseguir els set centímetres. Altres, més xicotetescom la rivula (Rivula sericealis), passen totalment desapercebudes entre lesfulles seques de bedoll.

raca i els troncs, i inclús en els fanals i llums que enstrobem en el nostre recorregut nocturn. Arreplegaremmostres de fullaraca, diversos trossos de corfa dediverses tonalitats i alguns troncs, ho traslladen tot auna habitació ventilada o un hivernacle del qual nopuguen eixir les arnes. En el lloc triat, posarem elstroncs en vertical sobre una taula, en la seua formanatural... i altres pel sòl al costat de la fullaraca i lescorfes arreplegades. Una vegada preparat l'escenari,de la forma més natural possible i deixant espais total-ment clars, soltarem totes les arnes arreplegades i ensn’anirem. L'endemà podrem observar si les arnes estroben distribuïdes a l'atzar o si al contrari aquestesdonen preferència a les corfes i fulles que millors'adapten al seu color, o al tronc.

Si bé és un experiment senzill, els resultats podenplantejar altres dubtes, però no obstant ens sorprendràla capacitat d'elecció de les nostres xicotetes amigues,perquè la gran majoria les trobarem, no sols en elsllocs més coincidents amb el seu colorit, sinó tambéposant de manera que els dibuixos de les seues alesqueden disposats paral·lelament als de les fulles o deltronc, donant-li una confusió més accentuada encara.Però també trobarem altres que no han trobat un llocd'acord amb el seu colorit, potser per ser massa dife-rents de les fulles i corfes recol·lectades, aquestes estroben disperses en diferents llocs, però són visiblesfàcilment. Si ara ficàrem en escena un depredador,aquestes arnes serien descobertes fàcilment i devorades.Les conclusions que es poden traure d'aquest experi-

ment són moltes, però realment haurem reproduït uncapítol de la selecció natural de les espècies basat enla capacitat d'un individu a fondre's amb el medi enquè viu, a adaptar-se al seu hàbitat, a convertir-se invi-sible als ulls dels seus enemics.

Indubtablement hem pogut comprovar com la majo-ria de les arnes han trobat un refugi que les oculta grà-cies al seu camuflatge, i per un altre costat observemcom les arnes que s'han posat en llocs on el seu colo-rit no els ajuda a confondre's amb el medi són fàcil-ment visibles, potencials preses per als depredadors.Si aquest miniecosistema recreat l'allargàrem en eltemps, desapareixerien totes les espècies que no hantingut la sort de trobar fulles i corfes amb els seuscolors i romanen en el lloc aquelles que sí que han tro-bat materials d’acord amb el seu colorit.

Les diferents espècies d'arnes han evolucionat ded'acord amb el lloc on habiten i s’assemblen cadavegada més a aquest. La selecció natural explica perquè moltes espècies tenen una coloració que els ajudaa confondre's amb el seu ambient. Els individus ambcolors que destaquen constitueixen una presa fàcil perals depredadors, per tant, tenen menys possibilitats dereproduir-se. Els individus ben camuflats tenen majoroportunitat de procrear i de transmetre els seus gensde camuflatge a les generacions futures, açò els servi-rà per a sobreviure en el medi on menys són desco-berts i transmetre els seus gens amb els caràcters here-tats i les xicotetes mutacions que li servesquen encaramés per a confondre's en el seu hàbitat, per això en eltranscurs de les generacions, el camuflatge serà mésperfecte.

III Concurs de Fotografia de Naturalesa karibu per a Joves

premi fundació caixa rural de vila-real

David Peñafiel Muñoz, 12 anys. Vila-real (Castelló)Col· legi Verge del Carme

Carlos Sanz, membre d’EDC Natura; José Llop,president de Caixa Rural de Vila-real;Juan José Rubert, alcalde de Vila-real;

Ana Delfi Martín, regidora de Medi Ambient;i els principals guanyadors, en la presentació dels

premis i accèssits del III Concurs de Fotografia de Naturalesa Karibu per a Joves.

1R premi simba

1R premi duma

Ana Ibáñez Gómez, 12 anys. Requena (València)

Laura Sánchez Pérez, 16 anys. València

categoria duma

Acc

èssi

t Fl

ora

categoria simba

Acc

èssi

t Pa

isat

geA

ccès

sit

Faun

a

Dario Gallard Santander, 14 anys. ValènciaCEU San Pablo

Toni Esteso Álvarez, 9 anys. Carcaixent (València)Col·legi María Inmaculada

Boris Masó Uzcudun, 16 anys. BarcelonaAna Mateu Guarque, 10 anys. Vila-real (Castelló)Col·legi Consolació

María Cañadas Cabanas, 12 anys. El Vedat de Torrent (València).Col· legi Santa Teresa

Javier Jorge Simó Baj, 17 anys. ValènciaCol· legi Santa Teresa

Men

cion

s ho

norí

fique

sc

at

eg

or

ia d

um

a

Héctor Folch Espinosa, 12 anys. Vila-real (Castelló)

Ezma Luna Blok,12 anys.

Alcossebre(Castelló)

Ana Folgado Guerrero, 12 anys. Carlet (València)Col· legi La Devesa

Mireia Vaca Dempere, 12 anys. Vila-real (Castelló)IES Francesc Tàrrega

Alba Muñoz Ripoll, 10 anys. València

Silvia Benavent Herbás, 12 anys. Carlet (València)Col· legi La Devesa

Isabel Pascual Cervera, 12 anys. El Vedat de Torrent(València). Col· legi Santa Teresa

Guillermo Aracil Momparler, 12 anys. El Vedat de Torrent(Valencia). Col· legi Santa Teresa

Men

cion

s ho

norí

fique

sc

at

eg

or

ia s

imb

a

David González Montes, 16 anys. Ciudad Real

Gloria Guerrero Cardona, 15 anys. Carlet (València)Col· legi La Devesa

Yuri Aguilar Sanz, 17 anys. Carlet (València)Col· legi La Devesa

Juan Gordero Mingot15 anys. Vila Joiosa

(Alacant).IES La Malladeta

Albert Bellés Chorva, 15 anys. Onda (Castelló)Col· legi Mare María Rosa Molas

Laura Prades Ibáñez, 15 anys. Onda (Castelló)Col· legi Mare María Rosa Molas

Sergio Izquierdo Ortin, 17 anys. Port de Sagunt(València).

Helena Villasante Claramonte, 14 anys. Bétera (València)Col· legi San Pablo

La Serra d’Irta

Ens trobem davant d’una de les escasses joies naturals

del litoral. Impactant, sens dubte, així podríem definir

una visita a la costa d'Alcossebre - Peníscola (Castelló),

cor del Parc Natural de la Serra d'Irta, on xicotetes dunes

d'arena fina, cales acollidores i vertiginosos penya-segats

competeixen en espectacularitat i bellesa amb valls

colorits i boscos de muntanya frondosos.

per JULIO GARCÍA ROBLES

cobert d'una gran arboreda de pi blanc esguitat de xicotets bos-quets de carrasca, garrofera i olivera silvestre. Més escàs, encaraque curiós i atractiu, resulta el pi canari; mentre els afloramentsd'aigües subterrànies permeten la presència de l'om i xop negre. Si bé és important la vegetació de l'interior del parc, mereix espe-cial rellevància la costa, la qual inclou dues microreserves deflora i està considerada reserva natural marina. Sota l'aigua esmanté la praderia de posidonia oceànica. I, a peu de costa, caldestacar un endemisme valencià molt particular que únicamentes troba en la costa d'aquest parc: l'ensopeguera de roca d'Irta.Altres plantes d'interés que podem trobar al llarg de la costa sónel lliri marí, l'herba mosquitera, el rave de mar, la barrella, el cas-call de mar, el fenoll marí, la lleterola de platja, etc.La riquesa vegetal que ens brinda el parc és sinònim d'una granvarietat faunística. Trobem, entre altres espècies, porcs senglars,raboses, enganyapastors, perdius i conills, també podem destacarla presència de l'àguila cuabarrada, de la colobra europea, del'astor, el falcó de la reina, la gavina corsa, falciot pàl·lid i corbmarí emplomallat.

Des de les mateixes poblacions d'Alcossebre i Peníscola trobemdiversos senders que desemboquen en diferents rutes assenyala-des que recorren les 12.000 hectàrees del parc i que poden ser

Peníscola, ciutat antiga fundada més enllà del 1350 a.C., a peu demar i muntanya, és la porta nord d'entrada al Parc Natural de laSerra d'Irta, ens trobem a la Serra d’Irta, davant d'una de les escas-ses joies naturals del litoral mediterrani que encara perviu avuidia i que és parc natural des del 2002. Al peu de les muntanyesque conformen la Serra d'Irta, boscos i valls es fonen amb platgesi penya-segats; història, cultura i naturalesa es donen la mà enaquesta terra de castells i torres, d'alta muntanya i platges deser-tes. La diversitat orogràfica del parc la dota de gran valor paisat-gístic i ecològic, atés que comprén una biodiversitat espectacular,més encara si parlem de flora, gràcies als endemismes valenciansi peninsulars que alberga. Plantes endèmiques, com les agulletes,la centàurea i la fel de la terra, es desenvolupen juntament ambbosquets inusuals formats de margalló, estepa negra, romer mas-cle, romer, llentiscle, ginebre, arç negre i coscoll; esguitats pelcolorit de les flors d'una gran varietat de plantes, com ara malva,argilaga, albada i sàlvia. Gran part de l'interior del parc està

Penya-segats d'Abadum i la seua torre, testimoni mut de les incursions dels pirates barbarescos que durant segles van assolar les costes llevantines. Resulta molt interessant la ruta al llarg de la costa, ens transportarà des dels vertiginosos penya-segats dePeníscola, amb 40 m d'altura, fins a les platges de rocad'Alcossebre, on s'amaguen precioses cales arenoses i xicotetes formacions de dunes.

La Serra d'Irta resulta ideal per a practicar senderisme i fotografia depaisatge i flora, els camins t'acosten a tots els racons del parc sense a

penes dificultat. Encara que la calor pot ser sufocant, podrem passejardes de l'alta muntanya a la platja apreciant la diversitat de flora i els

endemismes que li confereixen una gran importància al parc.

visitades fàcilment. Podem recórrer la costa, l'interior o la mun-tanya; podem visitar les torres de sentinella d'Ebrí i de Badum, elcastell àrab de Xivert i les diferents ermites que podem trobar alllarg dels camins, sempre envoltats d'unes vistes naturals merave-lloses que ens evoquen l'esplendor del que en altres temps deguéser la costa llevantina, la Costa de Azahar.

Alcossebre és un lloc ideal per a allotjar-nos uns dies i visitar elparc. Al costat de la platja i envoltat pel parc, alterna l'atractiu dela naturalesa verge amb la tranquil·litat d'un xicotet poble costa-ner. A Peníscola podem destacar el castell del Papa Luna, lesseues belles platges i el parc aquàtic que creua part de la ciutat,

on podem gaudir de la presència de nombroses aus aquàtiquessalvatges dins de la mateixa ciutat. Ambdues localitats resultenideals per a passar uns dies de vacances o instal·lar el nostre cen-tre d'operacions, ja que disposen de diversos allotjaments i d'unagran oferta gastronòmica.

Per a arribar fins al Parc Natural de la Serra d'Irta, des de Valènciao Barcelona, haurem d'accedir a la N-340 o a l'autopista A-7 iprendre bé l'eixida 44 a l'altura d'Alcalà de Xivert en direcció aAlcossebre, o bé l'eixida de Peníscola. En l'Oficina de Turismepodrem trobar tota la informació necessària per a passar unacòmoda i profitosa estada al parc. El telèfon d'aquesta oficina ésel 964 412205. També podem telefonar a l'equip d'educacióambiental del Parc Natural de la Serra d'Irta, a través del número679196398, si desitgem programar alguna visita guiada.

El castell àrab de Xivert, a Alcossebre, domina les muntanyes del parc,una formació de 573 metres d'altura i 15 quilòmetres de façana litoral.

Castell de Peníscola, testimoni del Cisma d'Occident i on va morir Benet XIII, el Papa Luna, sense acceptar la seua destitució. Altermini de Peníscola també s'alça el castell moro de Polpís i l'ermita de Sant Antoni, ambdós es poden visitar en una ruta que ens

permet gaudir de la bellesa de la naturalesa

SIMPOSIUM 2007

Il·lm. Ajuntament de Vila-real

EDC Natura - Fundació Omacha

del 30 de març a l’1 d’abrilAuditori Municipal de Vila-real

In ternat ional Wi ld l i fe Photography

wwwwww..eeddccnnaattuurraa..ccoomm

IV SIMPOSI INTERNACIONALDE NATURALESA I

FOTOGRAFIAGALA

PREMIS EDC NATURAAuditori Municipal de

Vila-real (Castelló)Dissabte 31 de març, 23.00 h

El 2004 s'iniciava a Vila-real la programaciódel Simposi Internacional de Naturalesa iFotografia: estudi, divulgació i conservacióeren el seu lema, ja que com sabem ben bé,només es protegeix allò que es coneix. Es rea-litzava amb la idea que poguera arribar a totaquell que volguera gaudir d'unes jornades onla bellesa i força de la naturalesa es reflectiraen cada treball. Fou un èxit, va trencar totes lesprevisions de l'organització i avui en dia s'haconvertit en un dels majors esdeveniments dedivulgació científica realitzats al nostre país, ésuna cita anual per a tots els amants de la natu-ralesa.

El Simposium 2007 ja està ací. Des de l'Il·lm.Ajuntament de Vila-real volem continuar apostantper aquest esdeveniment organitzat per EDCNatura on col·laboren altres entitats comInternational Wildlife Photography, NationalGeographic, Grup Guix, AEFONA, FundacióOmacha o la Fundació Felix Rodríguez de laFuente; un esdeveniment que enriqueix extraordi-nàriament la nostra ciutat i que contribueix a què lasocietat es mentalitze cada vegada més de la neces-sitat absoluta de cuidar el medi ambient, d'aplicarmesures de desenvolupament sostenible, de sermés humans amb la nostra mare naturalesa.

Un gran elenc de científics i amants de la naturale-sa conformen el programa del Simposi 2007,durant tres dies l'Auditori Municipal de Vila-realprojectarà els seus treballs i es podran escoltar lesseues ponències... vull convidar a tot aquell que hodesitge, que visite la nostra ciutat, la ruta botànicai que gaudesca d'aquestes jornades culturals i eco-lògiques, que prometen ser de gran interés

Juan José Rubert NebotAlcalde de l'Il·lm. Ajuntament de Vila-real

Nat ional Geographic Soc ie ty