PSICOLOGIA 1 WORD

IES FREDERIC MARTÍPSICOLOGIA

PROGRAMA DEL CURS

1. La psicologia al llarg de la història i a l’actualitat2. Mètodes d’investigació de la psicologia3. Bases biològiques del comportament humà4. L’herència i l’entorn5. El desenvolupament de les persones6. Les sensacions i els sentits7. La percepció8. Imaginar i somniar9. Aprendre i recordar10. La intel·ligència.11. L’afectivitat i la frustració12. Motivació i Voluntat. La teoria psicoanalítica13. La personalitat

Pági

na2


Etimològicament, psicologia significa l’ESTUDI DE LA PSIQUE. Psique és la paraula que els grecs utilitzaven per descriure el que aproximadament nosaltres anomenem ÀNIMA.

PSICOLOGIA MODERNA

Els psicòlegs moderns ja no pretenen estudiar l’ànima. Aquest concepte ha quedat relegat a l’àmbit religiós i a l’àmbit filosòfic.

Podríem definir la Psicologia actual com CIÈNCIA DE LA CONDUCTA I DELS PROCESSOS COGNITIUS 1

Normalment ens referim a la conducta humana i als processos cognoscitius humans. Però també hi ha psicòlegs que es dediquen a estudiar la conducta i processos cognoscitius2 dels animals. S’utilitza el terme “etologia” per referir-se a l’estudi del comportament animal.

PERSONATGES DESTACATS DE LA PSICOLOGIA MODERNA:

*WILHELM WUNDT Alemany (1832-1920) Se’l considera el fundador de la psicologia científica moderna.Va crear el primer laboratori de psicologia a Leipzig l’any 1879.

1 Cognitiu fa referència al coneixement. Els processos cognitius són els que intervenen en el coneixement.2 Sinònim de “cognitiu”

1. LA PSICOLOGIA AL LLARG DE LA HISTÒRIA I A L’ACTUALITAT

Pági

na3


La seva escola s’anomena ESTRUCTURALISMECreia que la ment era una estructura formada per elements simples (com les fórmules químiques, que es descomponen en elements)

Els seus temes d’estudi eren LES SENSACIONS, LES IMATGES I ELS SENTIMENTS.

Per estudiar-ho feia servir la observació i, principalment, la INTROSPECCIÓ.Demanava als seus alumnes que fessin certs experiments i que li expliquessin com els afectava. Per exemple, els posava en una habitació sense llum, encenia el llum durant un segon i els demanava què havien percebut. Aquest mètode planteja seriosos inconvenients i no permet aconseguir l’objectivitat que la ciència exigeix als seus resultats.

*WILLIAM JAMES Americà (1842-1910)Va publicar l’any 1890 : PRINCIPIS DE PSICOLOGIA

La seva escola s’anomena FUNCIONALISMECreia que en lloc d’estudiar l’estructura de la ment calia estudiar les funcions de la ment. La ment és l’eina que els homes utilitzem per adaptar-nos al medi. Aquesta és la seva funció principal. Quan aquesta adaptació no funciona cal trobar-hi remei. D’aquesta manera es va començar a desenvolupar la psicologia aplicada.

*SIGMUND FREUD 1856-1939Jueu austríac, nascut el 1856 que morí a Londres el 1939.

Era metge psiquiatra. El què li interessa és l’aplicació terapèutica de la psicologia, però acabà construint una teoria filosòfica global sobre la naturalesa humana i la societat.Va posar de manifest el paper fonamental de la sexualitat com a instint que determina el nostre psiquisme. Partia de la base de que la nostra conducta està motivada per instints inconscients.

Pági

na4


La consciència no és el més important, i el seu estudi és insuficient per explicar el comportament de les persones. Per entendre la conducta humana, tant dels individus sans com dels desequilibrats o malalts mentals, cal aprofundir en els mecanismes de l’inconscient.

Va desenvolupar un mètode per descobrir i tractar els problemes neuròtics3 que s’anomena PSICOANÀLISI. La psicoanàlisi és doncs una forma de psiquiatria, però que no utilitza fàrmacs.

Cal aclarir bé la diferència entre psicologia i psiquiatria:

La psiquiatria estudia les disfuncions cerebrals que afecten a la conducta.La manera de tractar aquestes disfuncions pot ser farmacològica i fins i tot quirúrgica. Si un psiquiatra utilitza fàrmacs, necessàriament cal que sigui metge. Per guarir les malalties mentals s’han utilitzat sistemes com l’aïllament o els electroxocs característics dels antics hospitals psiquiàtrics (abans manicomis), actualment en desús. Els psiquiatres actuals utilitzen principalment la medicació. En alguns casos es pot recórrer també a la cirurgia. En aquest cas cal comptar amb un neurocirurgià.Els psicòlegs, en canvi, no tracten generalment malalties i en cap cas poden receptar medicaments.

3 En la classificació de les malalties mentals hom diferencia entre neurosis i psicosis:-La neurosi és una afecció mental que comporta un desordre lleu de la personalitat:

-obsessions-histèries-angoixes-fòbies.

-La psicosi és una afecció mental greu que comporta un desordre important de la personalitat:

-esquizofrènia-maniacodepressius-síndromes malenconioses involutives...

Per a fer-nos una idea de la classificació actual dels trastorns mentals podem veure el manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals DSM-IV.

Pági

na5


No aprofitar els estudis no és una malaltia. Que els jugadors del Madrid no rendeixin no és una malaltia. Que els consumidors no comprin Ariel Automáticas no és una malaltia. Però en tots aquests casos els psicòlegs poden intervenir, intentar descobrir els motius d’aquests fenòmens i els camins per reconduir-los.De tota manera, la intervenció d’un psicòleg pot ser també útil en el tractament d’alguns trastorns mentals, en col·laboració amb un psiquiatra.

*JOHN BROADUS WATSON Americà (1878-1958)Va publicar l’any 1913 PSYCHOLOGY AS THE BEHAVIORISM SEES IT

La seva escola s’anomena CONDUCTISME Considerava que l’únic que es pot observar és la conducta humana i que cal prescindir de la introspeccióNomés la conducta es pot mesurar amb exactitud.Estudiaven, principalment, quins estímuls modifiquen o influeixen en la conducta dels animals i dels homes. També estudiaven els processos cognitius, però només en tant que es manifesten conductualment. En el cas de l’estudi de l’aprenentatge, per exemple, s’estudia com canvia la conducta a partir d’uns determinats estímuls, com es comença a fer quelcom que abans no se sabia fer, però no es parla en cap moment de la consciència de l’aprenentatge.

PSICOLOGIA ACTUAL

METODOLOGIA CIENTÍFICA

La metodologia de la psicologia actual és fonamentalment eclèctica, és a dir, aprofita tot el que pot, sempre buscant el màxim rigor metodològic (per poder ser pròpiament ciència i no pura especulació). No hi ha un sol mètode sinó la combinació, segons les possibilitats, de diferents mètodes que veurem en el tema següent.

Pági

na6


Joan Manuel Bueno4, professor de psicologia de la Universitat de Barcelona descriu molt gràficament la feina del psicòleg:

“Així doncs, anar al psicòleg és com anar a veure un amic per fer la xerrada sobre allò que ens preocupa? Potser en cert sentit no és gaire diferent. També de vegades hi ha amics manetes que ens ajuden a canviar una aixeta. Però quan la cosa es complica, val més anar al llauner. Ell n’ha vist moltes d’aixetes, i la seva experiència li permet preveure i resoldre problemes lluny de les possibilitats del nostre ben intencionat amic. Les persones, però, són força més complicades que les aixetes i no resulta tan fàcil veure què hi amaguen al seu interior. De fet, com bé deien els conductistes, no es veu. Però l’experiència ha mostrat al llarg del temps que determinats sistemes d’interpretació resulten teòricament més coherents alhora que contribueixen de manera més eficaç a resoldre els problemes que ens han dut a la consulta.Validació per la coherència i pels resultats. Només aquestes consideracions, per sobre de les polèmiques sobre la cientificitat, justifiquen la pervivència d’uns sistemes i l’esfondrament d’uns altres.”

Tal com explica Popper, tot coneixement objectiu és interpretació de fets a la llum d’una teoria. Les teories les inventem i les posem a prova (ja sigui amb la intenció d’enfortir-les, com diria Kuhn, o de falsar-les, com diria Popper). Han de ser teories coherents en sí mateixes (és a dir, que no plategin contradiccions lògiques) i han de ser explicatives dels fets observats o experimentats. Les teories científiques (i, per tant, les teories psicològiques) són explicacions, interpretacions de la realitat. La realitat que intenta explicar la psicologia és la ment i el comportament humà. Per fer-ho compta amb tres fonts d’experiència:-Les dades que es poden observar o experimentar sobre la conducta (respostes concretes a estímuls concrets).-Les dades obtingudes en les exploracions dels mecanismes neurològics.-L’autoconsciència i el relat de les experiències conscients dels altres. D’aquestes tres fonts de dades la darrera no és objectivable en tant que no es pot replicar, però no es pot negar que és important en el plantejament i desenvolupament de les hipòtesis explicatives que caldrà posar a prova a partir de les altres fonts de dades que hem assenyalat.

TEMES I PERSPECTIVES DE LA PSICOLOGIA ACTUAL4 JM BUENO, Invitació a la psicología, Pagès editors, Lleida 2002.

Pági

na7


Quins són els temes que preocupen als psicòlegs actuals? Quina mena de preguntes es plantegen? Un dels temes fonamentals es refereix a l’estabilitat en front del canvi: Persisteixen els nostres trets individuals a mesura que anem envellint o la gent canvia? Ens anem convertint en versions més velles del nostre jo més jove? Un nadó reactiu esdevindrà un adult explosiu? Un nen tímid a P5 pot esdevenir el pallasso de la classe a 3r d’ESO? Un adolescent conflictiu pot esdevenir un executiu madur i eficient? Canvien les nostres personalitats en situacions diferents?Un altre tema es refereix a la racionalitat o irracionalitat del nostre comportament. És encertada la denominació d’homo sapiens (humà savi)? En certs sentits (reconeixement de pautes, ús del llenguatge, processament d’idees abstractes...) superem de llarg als ordinadors. El simple fet de percebre quelcom (veure-ho i entendre què veiem) implica descompondre els estímuls visuals en milions d’impulsos nerviosos, distribuir-los per a ser processats en diferents regions del cervell i després, immediatament, recomposar-los en una imatge significativa. També som capaços d’emetre judicis amb un grau d’encert i eficàcia sorprenents. Però també cometem errors. A vegades forcem la realitat per a què encaixi amb les nostres idees preconcebudes, recordem de forma distorsionada, sobreestimem les nostres opinions, ens afecta més un cas impactant que no pas la lògica de la probabilitat.Finalment, un dels temes més importants fa referència al pes de la biologia (herència genètica i condicions biològiques) i de l’experiència (entorn social i història personal). És el debat entre herència i ambient (a vegades es fa servir la parella de conceptes natura i nurtura). Com influeixen l’herència i l’ambient en les diferències que observem pel que fa a la intel·ligència, la personalitat i els trastorns psicològics de les persones? L’estructura infantil és innata o es forma a partir de l’experiència? Les conductes sexuals són impulsades pels factors biològics interns o afloren com a conseqüència d’estímuls externs? Una depressió és una disfunció cerebral, un trastorn del pensament o les dues coses alhora? Les diferències de gènere són predisposicions biològiques o estan construïdes socialment? La qüestió, a la pràctica es resol en el fet de considerar que un dels trets de la nostra biologia és la capacitat d’adaptació a l’entorn cultural, i que tant la cultura com la natura contribueixen a constituir la nostra personalitat i el nostre estat psíquic. L’objectiu és veure els diferents factors biològics i ambientals i entendre’ls com a un tot complex.

Pági

na8


Els temes de la psicologia es poden tractar des de punts de vista diferents i complementaris. Les principals perspectives de la psicologia actual són les següents:

NEUROCIÈNCIA: intenta esbrinar com el cos i el cervell fan possibles les emocions, els records i les experiències sensorials. Com es transmeten els missatges dins del sistema nerviós? Com es relaciona la química de la sang amb els estats d’ànim i les motivacions?

EVOLUCIONISTA: es preocupa de com influeix l’evolució sobre les tendències de la conducta.

GENÈTICA DE LA CONDUCTA: cerca en quina mesura influeixen els gens i l’entorn en les nostres diferències individuals.

PSICODINÀMICA: investiga com s’origina la conducta a partir dels impulsos i conflictes inconscients. Es poden explicar els trets i els trastorns de la personalitat d’una persona en funció dels impulsos sexuals i agressius o com a efectes encoberts de desitjos no satisfets i de traumes infantils?

CONDUCTISTA: intenta esbrinar com aprenem les nostres respostes observables. Com aprenem a tenir por a certs objectes o situacions? Quina és la forma més eficaç de modificar la nostra conducta (perdre pes, deixar de fumar, controlar la nostra agressivitat...)

COGNITIVA: es centra en com codifiquem, processem, emmagatzemem i recuperem la informació.

SOCIOCULTURAL: com varia la conducta i el pensament en les diferents situacions i cultures.

Si prenem com a exemple un tema d’estudi com pot ser l’emoció anomenada ira, aquestes perspectives ens ofereixen dades i resultats complementaris:

Neurociència: quins mecanismes del sistema nerviós produeixen l’estat físic de tornar-se vermell de fúria i sentir-se acalorat.

Perspectiva evolucionista: fins a quin punt la ira va facilitar la supervivència dels gens dels nostres avantpassats.

Genètica de la conducta: quines diferències genètiques i culturals hi ha entre les persones que tendeixen a la ira i les que són més pacífiques.

Perspectiva psiocodinàmica: com un atac d’ira pot ser una via d’escapament d’una tensió inconscient.

Perspectiva conductista: quins estímuls externs desencadenen les respostes colèriques i quins signes d’expressió facial es produeixen en aquestes reaccions.

Perspectiva cognitiva: de quina manera la interpretació que fem d’una situació afecta al nostre pensament i al nostre enuig.

Pági

na9


Perspectiva sociocultural: quines situacions socioambientals desencadenen més ira i com varien les manifestacions d’ira en els diversos contextos socials i culturals.

LES ESPECIALITATS DE LA PSICOLOGIA ACTUAL

Els continguts bàsics del plans d’estudis de les facultats de psicologia actuals solen ser aproximadament els següents:

Avaluació psicològica Història de la psicologia Investigació psicològica Processos psicològics bàsics Psicobiologia Psicologia del desenvolupament Psicologia de la personalitat Psicologia social Psicopatologia Psicologia de l’educació Psicologia dels grups i de les organitzacions Psicologia del pensament i del llenguatge Pràctiques professionals

En concret, el programa del grau que ofereix la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG és el següent:

Primer curs Fonaments de la psicobiologia: 12 crèdits 5

Fonaments de psicologia: 12 crèdits Anàlisi de dades en psicologia: 6 crèdits Competències acadèmiques i professionals integrades: 6 crèdits Percepció, atenció, memòria i interacció: 12 crèdits Desenvolupament i cultura: 12 crèdits

5 El càlcul de la dedicació dels estudiants a la universitat es fa amb una unitat que s'anomena crèdit. Antigament un crèdit suposava 10 hores d'assistència a classe. La manera actual de calcular el temps de treball de la docència és el que s'anomena ECTS (european credit transfer and accumulation system) o crèdit europeu. Un crèdit europeu suposa 25 hores de treball de l'estudiant, tenint en compte el temps d'assistència a la universitat i el temps de treball autònom, d'estudi, fora de la universitat.

Pági

na10


Segon curs Anàlisi de dades en psicologia: 6 crèdits Competències acadèmiques i professionals integrades: 3 crèdits Aprenentatge, motivació i emoció: 12 crèdits Cognició i llenguatge : 12 crèdits Personalitat i context social: 12 crèdits Psicometria i avaluació: 12 crèdits Assignatures optatives del grau de psicologia: 3 crèdits

Tercer curs Competències acadèmiques i professionals integrades : 3 crèdits Psicologia de l'educació: 12 crèdits Psicologia clínica infantil: 12 crèdits Psicologia clínica d'adults: 12 crèdits Psicologia dels grups i les organitzacions: 12 crèdits Pràcticum: 3 crèdits Assignatures optatives del grau de psicologia: 6 crèdits

Quart curs Pràcticum: 9 crèdits Intervenció psicosocial: 12 crèdits Treball final de grau: 12 crèdits Assignatures optatives del grau de psicologia: 21 crèdits

Amplieu aquesta informació a la web www.udg.edu/fep

Aquests continguts preparen els estudiants per a orientar-se posteriorment cap a la pràctica professional o bé cap a la investigació, que pot ser investigació bàsica o bé aplicada.Els psicòlegs poden treballar en hospitals, gabinets privats, centres educatius, entitats esportives i de lleure, jutjats, centres penitenciaris, cossos de seguretat, departaments de recursos humans...La investigació bàsica constitueix la base dels coneixements de la psicologia i la investigació aplicada aborda problemes pràctics.

Les principals especialitats d’investigació bàsica són: BIOPSICÒLEGS: exploren les relacions que hi ha entre el sistema

nerviós i la ment.

Pági

na11


PSICÒLEGS EVOLUTIUS: estudien els canvis que es produeixen des del ventre matern fins a la senectut.

PSICÒLEGS COGNITIUS: estudien la nostra forma de percebre, actuar i resoldre problemes.

PSICÒLEGS DE LA PERSONALITAT: investiguen els nostres trets permanents.

PSICÒLEGS SOCIALS: investiguen com ens veiem influïts els uns pels altres

En el terreny de la investigació aplicada trobem una altre mena de professionals que poden arribar a ser molt especialitzats:

PSICÒLEGS CLÍNICS: estudien, avaluen i atenen persones amb problemes, realitzen i interpreten tests, participen en programes de salut mental. Els podem trobar, per exemple, atenent els familiars de les víctimes d’un atemptat, ajudant a els condemnats per delictes sexuals a reorientar la seva conducta, treballant amb toxicòmans, amb homes violents amb les seves famílies, etc. Recordem que, a diferència dels psiquiatres, no poden prescriure medicació. Els psicoanalistes formen una escola dins de la psicologia clínica.

PSICÒLEGS INDUSTRIALS ORGANITZACIONALS: estudien la conducta dels individus dins les organitzacions industrials o empresarials per tal d’assessorar les empreses en temes de selecció de personal, millorar la productivitat, etc.

PSICÒLEGS DE L’ESPORT: estudien la conducta dels esportistes i els assessoren per a millorar els resultats

PSICOPEDAGOGS: assessoren els centres educatius i els estudiants per a millorar els resultats acadèmics i conductuals.

...

Pági

na12


NIVELLS DE LES PREGUNTES

Quan volem esbrinar quelcom sobre un tema concret, el primer que ens cal saber és si ja s’ha estudiat i a quines conclusions s’ha arribat. Aquesta recerca d’informació estarà en funció del nivell de la pregunta. Podem diferenciar entre preguntes de nivell bàsic, avançat i expert. En el nivell bàsic les preguntes s’expressen amb un llenguatge col·loquial. Les respostes les podem trobar en llibres de text, manuals, enciclopèdies. Exemples: -Què és la memòria?-Fer règim i vomitar és tenir anorèxia?-Estar trist és el mateix que estar deprimit?En el nivell avançat ja s’utilitza una terminologia més apropiada i pressuposen un cert coneixement de la temàtica general. Exemples:-Les noies són millors que els nois en fluïdesa verbal?-L’enuresi es pot corregir sense medicaments?-Podem recordar quelcom que en realitat no va passar?En el nivell expert s’utilitza un llenguatge molt més tècnic i especialitzat, i pressuposa un nivell de coneixement ampli propi d’especialistes. Exemples: -La taxa de parla privada dels nens bilingües és menor que la dels nens monolingües només durant el període d’assentament de les dues llengües?-Milloraria el rendiment dels atletes d’ultrafons amb un entrenament de més volum de la càrrega però repartit en més sessions i més curtes?-Es pot reduir l’ansietat que provoquen els problemes greus de decisió aplicant les tècniques d’anàlisi de decisió?Fixeu-vos que en les darreres preguntes hi ha conceptes que potser no coneixen ni tan sols alguns psicòlegs que ja han acabat la carrera però no han treballat els temes de psicologia de l’esport o de les tècniques d’anàlisi de decisió.

COM TROBAR DOCUMENTACIÓ EXPERTA

2. MÈTODES D’INVESTIGACIÓ DE LA PSICOLOGIA

Pági

na13


Suposem que ja tenim una pregunta experta com la següent: En l’àmbit de les noies adolescents, volem fomentar conductes que ajudin a prevenir trastorns alimentaris. Sospitem que alguns aspectes de la personalitat, com la baixa autoestima poden fer més probable l’aparició d’aquests trastorns. També sabem que les adolescents que practiquen regularment alguna activitat física de caràcter aeròbic tenen una bona imatge física de si mateixes i bons nivells d’autoestima. Això ens porta a plantejar el següent problema: “Es pot disminuir la vulnerabilitat a patir un trastorn alimentari mitjançant una millora de la condició física? En els llibres que podem consultar a la biblioteca del centre (o de la facultat de psicologia) no hi trobem la resposta a aquesta pregunta. Però, estem segurs que no hi ha cap estudi fet sobre el tema? Com podem cercar-ho de forma fiable? La base de dades oficial per a cercar tota mena d’estudis en psicologia és la PsycInfo de l’associació americana de psicologia (APA). Podeu accedir-hi a l’adreça http://www.apa.org/psycinfo.

EXERCICI 2.1.: Intenta esbrinar si hi ha algun estudi publicat sobre aquest tema. Per a fer la cerca cal que cliqueu a “Search PsyINFO now”, al requadre de dalt a l’esquerra de la pantalla. La cerca cal fer-la en anglès, per la qual cosa caldrà que especifiquem les paraules clau de la cerca i les traduïm. Per exemple, trastorn alimentari, autoestima, condició física poden ser eating disorders, self steem i fitness. Per saber que aquests termes formen part dels conceptes normalitzats cal entrar al thesaurus de psicologia. Podeu accedir-hi a la pestanya “TERM FINDER”. Si no hi són, cal buscar termes equivalents. Convé combinar els termes de tal manera que els estudis que trobem els relacionin. Per exemple, podem cercar estudis sobre autoestima AND trastorns alimentaris o bé sobre autoestima AND condició física (podem també utilitzar l’ordre OR per a què la cerca inclogui al menys un dels dos termes). Un cop seleccionats els termes de la cerca, podem depurar-la introduint condicions d’edat (adolescents), data de publicació (per exemple, posterior a 1990), tipus de publicació, etc. Finalment la cerca ens donarà una llista de treballs i l’accés al treball. No cal llegir d’entrada els treballs sencers. Cal començar sempre per l’abstract (resum) que sempre és en anglès, independentment de l’idioma en què s’hagi publicat el treball.

EL PROCEDIMENT CIENTÍFIC

http://www.apa.org/psycinfo

Pági

na14


A vegades, però, el que se sap no ens satisfà o tenim un problema que encara no s’ha resolt. Aleshores podem intentar resoldre el problema utilitzant el mètode científic d’investigació. El procediment científic es defineix per un seguit de passos:

1. Identificació d’un problema que volem resoldre, d’una pregunta que volem respondre. Definir correctament el problema o la pregunta és fonamental. La pregunta ha de ser clara, ha de tenir una redacció de sintaxi simple, utilitzar conceptes científics i termes precisos. A més ha de ser substancial, és a dir, ha de contenir l’expectativa que valdrà la pena d’invertir esforços i diners per a intentar resoldre’l.

2. Elaboració d’una hipòtesi explicativa. Una hipòtesi és una solució temptativa per al problema.6 Ha d’estar formulada de tal manera que pugui ser sotmesa a prova (proves amb dades empíriques o obtingudes en alguns casos amb simuladors), és a dir, contrastada empíricament. La contrastació empírica pot tenir dues orientacions: la confirmació i la falsació. Aquí cal recuperar tot el que explicàvem al curs de filosofia de primer de batxillerat sobre metodologia científica, en especial la polèmica entre Popper i Kuhn. La realitat de la pràctica científica és que quan algú té una bona hipòtesi, intenta confirmar-la i falsar les hipòtesis dels altres investigadors. Però també és cert que una bona prova és aquella que està dissenyada de tal manera que sigui molt probable que posi de relleu algun error i, malgrat tot, aquest error no es produeixi (és a dir, que tingui un elevat grau de falsabilitat).

3. Recollida de dades. Cal elaborar un pla adequat de recollida de dades. Es poden obtenir en situacions naturals (observació) o provocades artificialment (experimentació) i cal especificar amb detall i claredat els instruments utilitzats en aquesta obtenció de dades. Cal també tenir present que les dades s’han d’obtenir de forma ètica.

4. Anàlisi de les dades. Aquesta anàlisi sol ser de caire estadístic, però hi ha també casos en què es realitza una anàlisi qualitativa.

5. Conclusió. Després d’analitzar les dades, les hem d’interpretar en funció de les seves implicacions per a la hipòtesi formulada, si la confirmen, la qüestionen, la rebaten, o bé obren noves perspectives i nous problemes que poden donar peu a hipòtesis alternatives.

6. Comunicació dels resultats. El procés d’investigació no s’acaba realment fins que no es fan públics els resultats i se sotmeten a la valoració crítica de la comunitat científica. Les normes per a la

6 El conjunt sistemàtic i coherent de solucions temptatives (hipòtesis) sobre un determinat àmbit de problemes és el que anomenem TEORIA.

Pági

na15


publicació dels treballs d’investigació que se solen utilitzar són les anomenades APA20017.

ELS PARTICIPANTS

En qualsevol investigació científica cal reflexionar primerament sobre els individus en els que es realitzaran les observacions o els experiments:

Qui seran Quants seran Com els localitzarem Què els explicarem i com ens comportarem amb ells Com els gratificarem

Els individus seleccionats han de complir tres característiques: representativitat, idoneïtat i accessibilitat.

REPRESENTATIVITAT: Els participants són representatius en la mesura que s’assemblin als altres individus de la població que és objecte d’estudi, de la qual en són un subconjunt. La representativitat ens permetrà generalitzar els resultats obtinguts amb els subjectes participants a la població total estudiada. Com a principi fonamental tenim el de la quantitat: quant més gran sigui el nombre de participants, més representatiu serà. A més, quantes més característiques de la població investigada estiguin presents en els subjectes participants, més gran serà la seva representativitat. Si utilitzem un mètode d’obtenció de dades amb enquestes necessitarem molts participants i ben triats. Si utilitzem un mètode experimental en necessitarem menys, però caldrà controlar-los amb molta cura.Una bona manera (però no l’única) d’aconseguir que els participants siguin representatius és escollir-los aleatòriament. Les mostres aleatòries s’obtenen per sistemes de càlcul probabilístic que asseguren que tots els elements de la població tenen les mateixes probabilitats de ser escollits. Normalment són procediments costosos en temps i diners

7 Normes de l’Associació Americana de Psicologia. El manual no es pot baixar gratuïtament, però a la web de l’APA, a banda de comprar-lo, es pot trobar informació sobre les normes bàsiques. Vegeu http://www.apastyle.org.

Pági

na16


IDONEÏTAT: Els participants són idonis si són adequats en relació a la naturalesa dels fenòmens que estudiem. Dependrà doncs de quin fenomen estudiem, de les variables i de la forma de produir-les o observar-les.El primer que cal fer és diferenciar entre humans i no humans. La psicologia estudia l’aprenentatge, la nutrició o fins i tot la depressió en diverses espècies animals.La segona diferenciació és entre individus “especials” o “normals”. Per exemple, si volem investigar l’eficàcia d’activitats psicomotrius en malalts de Parkinson, evidentment els participants hauran de tenir aquesta característica especial. Però si volem investigar si les imatges es recorden millor que les paraules, haurem d’utilitzar individus “normals”.

ACCESSIBILITAT: Ha de ser raonablement senzill d’aconseguir la participació dels subjectes. Cal buscar principalment criteris de proximitat per evitar despeses de desplaçament: gent d’una mateixa ciutat o comarca, alumnes de la facultat o del campus...

És normal que la persona que es presenta per primera vegada per a ser objecte d’estudi manifesti un cert estrés pel sol fet de sentir-se observat. A més, existeix la creença que “ho sabran tot sobre mi”. Per reduir aquesta reacció cal explicar al subjecte (si és possible) en què consistirà la feina, respondre les preguntes que plantegi (mentre la resposta no interfereixi en l’estudi) i assegurar-li que tots els detalls que no es puguin aclarir al començament s’aclariran en finalitzar la prova. Si el participant coneix tots els detalls, això pot interferir en la seva conducta (pot voler confirmar o rebutjar allò que s’investiga), però al final sí que li podem explicar. Per exemple, si volem investigar si la gent que parla sobre quelcom que no coneix sol mirar poc als ulls de l’interlocutor, no li podem dir al participant, ja que pot forçar la seva conducta espontània.Sol ser útil explicitar (si és veritat) que la prova no mesura la intel·ligència ni avalua la personalitat, perquè són dues coses que es consideren massa privades o íntimes. També sol tranquil·litzar al participant saber que no hi ha respostes bones ni dolentes (si és el cas), sinó simplement diferents.Segons Leon i Montero8, les consideracions amb els participants es resumeixen de la següent manera:

Expressió explícita de consentiment (dels tutors si es tracta d’un menor). Millor si és per escrit.

8 O.G.LEON i I.MONTERO, Métodos de investigación en Psicología y Educación, Universidat Autónoma de Madrid, 2004.

Pági

na17


Explicació, fins a on no interfereixi en els resultats, de l’objecte de la col·laboració.

Menor molèstia possible, justificada pels beneficis de la investigació. Absoluta llibertat per abandonar en qualsevol moment la investigació. Explicació, en acabar, del propòsit de la investigació. Confidencialitat absoluta dels resultats. Forma de contactar amb el responsable de la investigació Agraïment

UN CAS HISTÒRIC(extret de LEON i MONTERO, “Métodos de Investigación en Psicología y Educación”, 2004)

Pági

na18


Pági

na19


LES VARIABLES

A l’assignatura de filosofia de primer de batxillerat ja van explicar que una variable és un element que volem estudiar i que pot presentar diferents valors (valors “variables”)Les variables poden ser tractades com a DEPENDENTS o INDEPENDENTS. Els valors de les variables dependents “depenen” dels valors de les independents.

EXERCICI 2.2:Si estudio una hora més cada dia, tindré millors notes? Quina és en aquest cas la variable dependent i la independent?Busca algun altre exemple en què aparegui una variable dependent i una independent.

OPERATIVITZACIÓ DE VARIABLES:

Pági

na20


Un cop tenim identificades les variables implicades en el fenomen que volem estudiar, hem de concretar-les fins al punt en què es puguin observar i registrar. Això és el que s’anomena operacionalitzar o operativitzar les variables. Per exemple, si vull estudiar “el record”, puc operativitzar la variable com a “nombre d’imatges recordades després d’un temps de distracció de cinc minuts”. Està clar que la podria haver opertativitzat de moltes altres maneres, però aquesta és perfectament observable i registrable. En tot cas, l’investigador ha d’explicar amb molt detall aquestes definicions en el seu informe d’investigació.

EXERCICI 2.3.:Digueu quines variables s’han definit operativament:

1. Esperança: sentiment d’optimisme.2. Dolor: temps que es triga a enretirar la mà de l’aigua gelada (menys temps = més

dolor).3. Prejudici racial: negativa a seure al costat d’una persona de diferent origen racial.4. Memòria: sensació de recordar quelcom.5. Somni: registre d’un cert patró d’ones cerebrals6. Fe religiosa: mesurada a través d’una escala de l’1 al 7 indicadora d’una creença

en Déu.7. Context sociocultural del estudiants d’una escola: mesurat pel nivell d’estudis dels

pares, professió i característiques de la vivenda.8. Serenitat: sentiments de pau.

RECOLLIDA DE DADES I ÚS D’INSTRUMENTS

GENERALITZABILITAT DE LES MESURES La generalitzabilitat d’una mesura és el seu potencial grau de generalització. Una mesura és generalitzable quan és fiable i vàlida. El camp que estudia aquestes propietats, la forma de comprovar-les i el disseny d’instruments que les compleixin s’anomena PSICOMETRIA9.

FIABILITAT:La fiabilitat és la qualitat d’una mesura que recull el grau de constància d’una mesura. La fiabilitat dels instruments s’expressa generalment com el valor de correlació entre dues aplicacions successives. Per exemple, si una bàscula us indica que a les 10 del matí peseu 57kg i a un quart d’onze peseu 107kg, és evident que cap de les mesures és fiable.

9 Anastasi, 1988; Cronbach, 1990; Martínez, 1995; Nunally i Berstein, 1995.

Pági

na21


Però, a més dels instruments, també han de ser fiables els científics que els utilitzen. Si es tracta d’anotar quelcom que s’observa, convé que hi hagi al menys dos observadors per poder comparar les observacions. Passa el mateix quan cal interpretar un resultat: la interpretació és més fiable en funció de les coincidències entre diversos investigadors. Estudiarem els sistemes per valorar la fiabilitat de les mesures quan parlem del mètode d’observació.

VALIDESA:Un cop sabem que la mesura és fiable, hem de veure si és significativa, és a dir, si és vàlida (té valor significatiu).Cal diferenciar entre quatre tipus de validesa:

1. Validesa de contingut: Un instrument té validesa de contingut si els elements que el configuren són representatius de tots els aspectes que pretén mesurar. Per exemple, un examen final de psicologia, amb una sola pregunta sobre un petit apartat d’un dels 15 temes del programa no té validesa de contingut. Un altre exemple: si el sexisme és un conjunt de sentiments, conductes i opinions, una enquesta que només mesuri opinions no serà un instrument amb validesa de contingut.

2. Validesa orientada a un criteri: Quan la mesura permet predir el que passarà en un moment posterior, diem que té validesa orientada a un criteri. Per exemple, un test d’aptituds vàlid orientat al criteri de desenvolupament d’una feina és aquell que permet predir que els que tinguin un determinat resultat al test faran la feina d’una determinada manera.

3. Validesa discriminant: L’instrument ha de relacionar les variables que la teoria diu que tenen relació i no les ha de correlacionar amb les que la teoria diu que no correlacionen. Per exemple, la teoria diu que les depressions no tenen res a veure amb la personalitat introvertida o extravertida. Suposem que mesurem el caràcter introvertit o extravertit d’un grup d’individus i també en mesurem els símptomes de depressió. Si la mesura ens diu que els introvertits són més depressius és que l’instrument de mesura no discrimina (diferencia) entre trets d’introversió i símptomes de depressió (o bé que la teoria falla).

4. Validesa discriminativa: Un instrument ha de permetre mesurar diferències entre persones o grups que sabem que són diferents. Per exemple, un examen de selectivitat en el que tothom obtingués un 0 (o un 10, tant se val), no seria discriminatiu.

EXERCICIS:

Pági

na22


2.4.Indiqueu el tipus de validesa o invalidesa que es reflecteix en la interpretació de les dades següents:

1. Els estudis sobre rendiment escolar posen de manifest una clara influència del nivell inicial dels alumnes, de tal manera que el nivell inicial dels alumnes de primer d’ESO és el millor predictor dels resultats de segon.

2. Un grup d’estudiants realitza un estudi sobre el record d’imatges gràfiques amb 100 participants. Passen un quadernet amb cinc dibuixos i al cap de vint minuts els demanen que els reprodueixin. Tots ho fan correctament.

3. Es desenvolupa un programa per ajudar als estudiants a identificar les seves preferències vocacionals. Els estudiants indiquen les seves preferències, però el seu tutor orientador no hi està d’acord.

4. S’utilitza un codi d’observació per registrar la conducta d’interacció entre nens de la mateixa edat. Ens adonem que el codi no inclou cap casella per anotar les respostes dels nens a les peticions d’ajuda.

5. Una empresa utilitza una escala per mesurar les habilitats socials dels seus venedors. Detecta que les puntuacions de l’escala es corresponen al nivell de vendes obtingudes per cada venedor.

6. Es desenvolupa una prova per mesurar el rendiment en matemàtiques. L’anàlisi de la prova posa de manifest que la major part dels exercicis tenen un alt component verbal. Amb una altra prova es detecta que els que tenen bones puntuacions també les tenen en una prova de competència verbal.

2.5.A l’exemple 1 de l’exercici anterior, pot passar que el nivell inicial dels alumnes de primer d’ESO no tingui validesa predictiva orientada al criteri dels resultats futurs de batxillerat? Com es podria explicar? Com es podria predir?

2.6.Tenim un aparell que mesura la dilatació de la pupil·la. Volem avaluar l’ansietat en front dels exàmens. Que l’aparell sigui fiable implica que la mesura sigui vàlida?

INSTRUMENTS DE MESURAHem parlat de la fiabilitat i la validesa de les mesures, però ens cal veure també quines són les característiques dels diferents instruments que s’utilitzen per obtenir les dades. Els principals instruments són els següents:

1. Aparells: Els psicòlegs poden fer servir aparells molt diversos: càmeres, cronòmetres, pantalles tàctils d'ordinador per a coloms, laberints, aparells de ressonància magnètica... Podeu veure mostraris

Pági

na23


d’aparells distribuïts a Espanya a http://www.psymtec.com o a http://www.teaediciones.com/tea/catalogo.htm .

2. Entrevistes: Hi ha una conversa entre entrevistat i entrevistador, amb preguntes més o menys estructurades. És una forma directa i flexible d’accés a la informació. L’entrevistador pot repetir la pregunta si creu que l’entrevistat no l’ha entesa bé i pot fer preguntes derivades de respostes imprevistes. Té l’inconvenient que és força car perquè implica moltes hores de feina dels entrevistadors, que prèviament han de ser formats i supervisats. També té el problema de la possible interpretació esbiaixada de l’entrevistador o de la manca de sinceritat de l’entrevistat

3. Qüestionaris: Hi ha una manera de preguntar als subjectes unes dades que ens interessen a partir d’unes preguntes fixades, generalment amb un conjunt de respostes fixes per escollir. Això és el que s’anomena un qüestionari. Les enquestes es realitzen amb qüestionaris més que no pas amb entrevistes per tal de poder processar més fàcilment les dades. La redacció dels qüestionaris ha de ser molt acurada i les possibles respostes molt ben conegudes i establertes.

4. Codis d’observació: Quan observem la conducta d’un individu cal anotar en algun lloc el que observem. Se sol fer, com veurem més endavant amb exemples pràctics, amb un quadre que conté els diversos ítem que volem observar, de tal manera que majoritàriament l’observador només ha de marcar el que veu amb creuetes.

5. Auto observació: Hi ha situacions en què el que volem mesurar no es produeix davant de l’investigador. Per exemple, si volem mesurar els hàbits alimentaris d’un individu no li podem demanar que recordi exactament tot el que ha menjat els darrers deu dies. És més adequat donar-li un full d’auto observació per a què anoti què, quan i en quina quantitat ha menjat cada cosa en el mateix moment o poc després que ho menja. L’auto observació té el problema de la possible manca de sinceritat. A més, el fet d’haver-ho d’anotar pot influir en l’ocurrència mateixa de la conducta. Per exemple, si he d’anotar cada copa de vi que bec, potser en beuré menys per no haver-ho d’anotar o no les anotaré totes perquè em fa vergonya.

6. Tests (d’intel·ligència, de coneixements, de personalitat): Un test és un instrument que mesura una variable psicològica compost per un

http://www.teaediciones.com/tea/catalogo.htm

http://www.psymtec.com/

Pági

na24


conjunt d’estímuls (preguntes o problemes) per a què les persones responguin davant d’ells. El test té una regla que permet associar nombres a les respostes dels individus. Aquests nombres expressen la magnitud que l’individu té en la variable mesurada pel test. Hi ha tests amb respostes correctes i incorrectes (tests d’intel·ligència, exàmens de psicologia...) i tests on només hi ha respostes diferents (tests de personalitat).

7. Escales (d’actituds, valors...): Les escales donen una mesura directa d’un valor o una actitud. Estem acostumats a utilitzar escales com la de Rigchter per a mesurar la intensitat dels terratrèmols. Hi ha escales per mesurar el sexisme, la fe religiosa, el grau de depressió, el patriotisme, etc. Cada estímul (pregunta) registra una certa quantitat del grau en què un individu se situa. Per exemple, en una escala per mesurar la depressió es pot presentar el següent estímul:

“penso que no valc per a res”mai a vegades sovint molt sovint sempre

8. Sociogrames: Són instruments utilitzats per sociòlegs i psicòlegs socials. Consisteix en la representació gràfica de les accions efectuades entre els membres d’un grup. Cada acció d’un membre cap a un altre es representa com una fletxa que parteix del que inicia l’acció i acaba en el que la rep.

EXERCICI 2.7.:Intenteu representar el sociograma del joc de sis nens de quatre anys. En Joan ha demanat per jugar a en Pere, a en Lluís, a en Manel i a en Xavier. En Pere ha demanat per jugar a en Xavier. En Lluís ha demanat per jugar a en Pere, a en Xavier i a en Ramon. En Manel ha demanat per jugar a en Pere i a en Xavier. En Xavier ha demanat per jugar a en Pere. En Ramon ha demanat per jugar a en Pere i a en Xavier.

MÈTODES D’INVESTIGACIÓ

Els mètodes utilitzats en psicologia poden ser descriptius o experimentals. Dintre dels mètodes descriptius estudiarem l’observació, el mètode d’enquestes i els mètodes qualitatius (etnogràfic, de casos i l’acció-investigació).

Pági

na25


MÈTODES DESCRIPTIUS

1.OBSERVACIÓ

Observar no és el mateix que mirar. El que caracteritza la observació científica és que ha de ser sistemàtica. Això vol dir que abans d’observar hem de decidir què, com, quan i on observarem.Les observacions científiques sempre responen a un interès per a comprovar o falsar una hipòtesi. Per això no són mai casuals ni neutres. Cal tenir clar “per a què” volem observar el que observarem, i això és el que determinarà el què, com, quan i on. També és cert que “casualment” ens pot cridar l’atenció quelcom que no esperàvem observar i que pot donar peu a revisar tot el procés i fins i tot a plantejar noves hipòtesis.

En funció del que vulguem aconseguir, cal començar per decidir un “què”, és a dir, un “nivell d’anàlisi”. Els nivells d’anàlisi fonamentals per a la psicologia són els següents:

Espècie: Humana o altres espècies animals. Cultura: Anglosaxona, Inuit, Hispanoamericana... Grup: Família, equip de treball, grup classe d’un centre educatiu,

comunitat religiosa... Díade: Parella, pare-fills, professor-alumnes... Individu: Nens, adults, estudiants de batxillerat, adolescents,

minusvàlids, esquizofrènics... Procés psicològic: Personalitat, atenció, memòria, motivació,

raonament, aprenentatge... Component psicològica: xarxes neuronals, ones cerebrals, expressions

facials...

A continuació caldrà que decidim de quina manera observarem. Hi ha tres modalitats bàsiques d’observació:

1. OBSERVACIÓ NATURAL:L’observador no intervé de cap manera en el desenvolupament dels fets observats, que es produeixen en el context usual en què sorgeixen els fenòmens que interessen a l’investigador.

Pági

na26


Aquest és el mètode fonamental dels etòlegs10. Però també podria ser observació natural l’estudi del comportament d’un grup de nens dins de l’aula

2. OBSERVACIÓ ESTRUCTURADA:En aquest cas, l’observador prepara una situació que faciliti l’ocurrència del que vol observar, però mantenint-se en l’entorn natural d’ocurrència. Per exemple, si volem investigar la interacció entre pares i fills podem proposar-los una tasca concreta11, com pot ser que el pare ajudi al fill a construir una piràmide amb peces que encaixin, fent-ho a la casa, en un espai familiar habitual.

3. EXPERIMENT DE CAMP:En aquest cas, es manté l’entorn natural, però l’estructuració de la situació té un nivell corresponent al de l’experimentació. Com veurem posteriorment, en l’experimentació hi ha com a mínim dues observacions: una d’inicial i una que es produeix després de modificar una determinada variable. Per exemple, podem observar com interacciona un grup de nens en una llar d’infants quan hi ha dues educadores presents a l’aula, però inactives, i comparar-ho amb com interaccionen quan no hi ha cap educadora present durant quinze minuts seguits.

OBSERVACIÓ PARTICIPANT:L’observador pot participar o no en la situació que s’observa. A més, els individus observats poden saber o no que l’investigador participant els està observant. Per exemple, Spardley (1980) va aprofitar el fet que el nomenessin membre d’un jurat per observar des de dins la interacció dels diversos membres, sense dir-los que els estava observant. El periodista alemany Gunter Wallraff12 (1987) es va disfressar de turc per a estudiar el comportament racista dels seus compatriotes.

10 L’etologia és l’estudi del comportament dels animals en condicions naturals. Es va desenvolupar a partir de l’obra de Konrad Lorenz. Podeu fer-vos-en una idea mirant la pel·lícula “Goril·les a la boira”, on s’explica la història de la biòloga Diane Fossey.11 González i Palacios (1990)12 Vegeu el seu llibre “Cabeza de turco”.

Pági

na27


La forma més radical d’observació participant és l’auto observació, en la qual l’observador i l’observat són el mateix individu, si bé la interpretació de les observacions la realitza un especialista13.Si l’observador es presenta com a tal, hi ha el perill de la reactivitat, és a dir, que l’observat no actuï amb naturalitat perquè se sent observat . Normalment, els observadors no participants observen des d’amagatalls, darrera miralls (cabines de mirall unidireccional) o amb càmeres. Quan això no és possible, el més lògic és esperar que l’observat s’acostumi a la presència de l’observador. En aquest cas, les primeres observacions no tenen pròpiament valor com a dada, però serveixen per a què es vagi creant un clima de confiança i naturalitat.

Un altre problema que pot alterar la fiabilitat de l’observació és el fet que l’observador tendeix a anotar les dades que són favorables a la seva hipòtesi, és a dir, tendeix a confirmar les seves expectatives. La manera d’evitar això és que l’observador sigui una segona persona que no coneix els objectius de l’investigador. L’investigador entrena els observadors, els diu què han d’anotar, però ell no observa ni anota directament.

ELABORACIÓ DE CODIS D’OBSERVACIÓLes observacions es poden registrar en forma de narració, com una mena de redacció del que hem anat observant, però el més habitual i pràctic és utilitzar unes plantilles anomenades codis d’observació.Quan tenim clara la pregunta que volem respondre i el nivell d’anàlisi adequat per a buscar una resposta, hem d’establir les diferents categories que observarem i anotarem. El codi ha d’estar format per categories exhaustives i excloents entre si. Exhaustives significa que no ha de quedar cap fet rellevant per al tema que investiguem que no es pugui anotar. Excloents significa que un mateix fet no pugui ser anotat en dues categories diferents.

Valoreu vosaltres mateixos quin dels dos codis d’observació per estudiar l’expressió facial dels papions (una mena de babuins) és més exhaustiu i excloent:

BOLWING (1965) NARANJO (1985)Concentració Cara d’alerta i boca tensaAmenaça (por o ira) Mirada fixa i boca oberta

13 Vegeu INSTRUMENTS DE MESURA 5, en el tema anterior.

Pági

na28


Mirada fixa i exhibició de dents amb xiscle

Por Frunzit, arrufament i exhibició de dents amb xiscle

Afecte Palmeig de llavisTristesa Fer el petarrell14

Felicitat i alegria Boca oberta i relaxadaExhibició de dents en silenciBadallRepicar de dents

LES MESURES DE L’OBSERVACIÓ

Segons el tipus de fenomen que estudiem i el que volem comprovar podem fer cinc tipus de mesura diferents:

1. Ocurrència: ens indica si el fenomen es dóna o no es dóna durant el període d’observació.

2. Freqüència: ens indica el nombre de vegades que es dóna el fet observat. Normalment s’utilitzen freqüències relatives en tant per cent. Per exemple: el fet x es va donar en un 63% dels intervals d’observació.

3. Latència: La latència és el temps que transcorre entre l’aparició d’un estímul i la resposta. Per exemple, quant temps passa entre que presentem el menjar a un grup de mones i cada individu comença a menjar.

4. Duració: És el temps durant el qual es manifesta el fenomen que observem. Seguint l’exemple anterior, podríem registrar el temps que passa menjant cada una de les mones.

5. Intensitat: És la força amb què el fenomen que estudiem apareix en un determinat moment. Si observem les agressions entre un grup de nens en una llar d’infants caldrà tenir en compte que no totes les agressions tenen la mateixa intensitat, i serà bo de definir una escala per poder anotar la intensitat de cada agressió.

TÈCNIQUES DE MOSTREIG

14 En castellà seria “hacer pucheros”, fer cara d’estar a punt de plorar

Pági

na29


En una observació científica hem dit que calia decidir a qui observarem, quan i on l’observarem.Si volem observar, per exemple, la parla privada (parlar sols en veu alta) dels infants de menys de quatre anys, evidentment no podem observar TOTS els nens de quatre anys del món! Haurem de seleccionar un grup, al qual anomenarem MOSTRA, que haurà de ser representativa de la POBLACIÓ (el grup de tots els nens del món, en aquest cas). Estudiarem amb detall les tècniques per aconseguir que la mostra sigui representativa quan parlem del mètode d’enquestes.Hem de decidir també en quin moment observarem, en quins intervals de temps observarem i en quins anotarem el que observem. Això s’anomena mostreig de temps, i pot ser sistemàtic o aleatori. Sistemàtic significa que escollim un moment per algun criteri racional. Per exemple, observem un grup escolar durant el segon trimestre perquè ja s’han familiaritzat amb el grup. En un mostreig aleatori es divideix tot el temps en fragments i s’escullen a l’atzar de tal manera que tots tinguin la mateixa probabilitat de ser escollits.Els registres poden ser continus o per intervals. En els continus, mentre dura el període d’observació es va registrant en tot moment el que observem. En el registre per intervals s’estableixen períodes d’observació i de registre. Per exemple, observem durant un minut i registrem durant quinze segons al llarg d’un temps de 15 minuts (això serien 12 registres per sessió). El sistema per intervals necessita algun sistema d’avís perquè l’observador no es despisti.Finalment, també cal decidir el mostreig de situacions, que pot ser, com el mostreig de temps, sistemàtic o aleatori. Quantes més situacions puguem observar, més representatiu podrà ser l’estudi, però evidentment no es poden observar totes les situacions possibles.

ORGANITZACIÓ I DESCRIPCIÓ DE DADES

Cal organitzar les dades per poder-les tractar amb un programa de càlcul estadístic.Les principals mesures estadístiques que s’utilitzen són:

Índexs de tendència central: mitja, mitjana i moda Índexs de variabilitat o dispersió: amplitud total, amplitud interquartil,

desviació típica.

En aquest curs no entrarem en l’estudi dels mètodes estadístics.

Pági

na30


EXERCICIS:

2.9.El món visual dels nadons.Com es pot observar el món visual dels nadons? Muhler i Dupoux (1990) descriuen un procediment d’observació per a determinar les preferències dels nadons entre dos estímuls. Al nen se li presenten dues imatges, una al costat de l’altra, en una pantalla. Al centre de la pantalla hi ha camuflat un foradet per on l’observador, amagat al darrera de la pantalla, pot mesurar quantes vegades el nen fixa la mirada en cada estímul i determinar així quina és la imatge preferida. L’observador no sap quin estímul és a la dreta i quin a l’esquerra en cada moment.

Responeu:1. Identifiqueu el tipus d’observació realitzada (natural, estructurada, experiment de

camp).2. Què intentem evitar situant l’observador darrera la pantalla? 3. Què intentem evitar fent que l’observador no sàpiga quina imatge veu el nadó?4. Com es pot evitar que el nen miri primer més l’estímul situat en un costat que en

l’altre, és a dir, com es pot evitar la confusió entre preferència per l’estímul i preferència per la posició en què està situat? Quina validesa mancaria si no prenguéssim mesures en aquest sentit?

2.10.Expressions facials dels babuins.Naranjo, Iglesias, Loeches i Martín (1991) van observar les expressions facials d’un grup de babuins al zoo de Madrid. Van observar 23 animals, mascles i femelles, de diverses edats (joves, subadults i adults), representatius de dues estructures socials existents a la colònia: grup multimascles i grup mascle dominant amb el seu harem .L’observació es va realitzar amb un mostreig focal (consisteix a seleccionar un subjecte durant un temps com a focus d’observació, passar després a un altre, i seguir així per torns fins a haver observat tots els membres de la mostra). En cada interval, en el moment que s’observaven, es registraven les expressions facials del subjecte focal i també les expressions que li adreçaven els altres subjectes del grup. Finalment es feia un recompte de cada tipus d’expressió facial dels babuins d’acord amb un codi de registre. Cada subjecte focal era observat en un interval de 15 minuts. En total es van realitzar 25 mostrejos focals per animal cada tres dies fins a completar l’observació dels 23 animals.

Responeu:1. Identifiqueu el tipus d’observació realitzada.2. Quin tipus de mesura de l’observació s’ha utilitzat.3. El mostreig de subjectes ha estat sistemàtic o aleatori? Per què?4. El registre és continu o per intervals?

2.11.Cambreres de Manhattan:

Pági

na31


Stevens (1993) va estudiar la capacitat memorística de tres cambreres quan els clients feien la comanda en un restaurant de Manhattan. Va demanar a les cambreres que portessin un micròfon per determinar la correspondència entre les peticions que feien els clients i les que elles feien a la cuina. Els clients eren cinc persones confabulades amb la investigadora. Es va registrar el nombre de comandes que oblidava cada una de les cambreres, el nombre de comandes incorrectes i el nombre de comandes servides a un client equivocat.

Responeu:1. Identifiqueu el tipus d’observació realitzada.2. Quin tipus de mesura de la informació s’ha utilitzat?3. Valoreu la representativitat de la mostra.4. Creieu que hi ha alguna possible font d’error en aquesta observació? Com es

podria minimitzar?

2.12.Entrenament de futbol:Un investigador15 interessat a conèixer la relació existent entre l’estil d’entrenament i l’èxit dels esports d’equip fa fer un estudi en què es fixava en la conducta dels entrenadors durant els partits de futbol. Va observar 22 partits jugats per nens de 12 a 14 anys. Aquests partits es van seleccionar a l’atzar d’un conjunt de partits de la lliga interna de la ciutat X. L’observador va obtenir diverses mesures de conducta, incloent el temps que l’entrenador dedicava als jugadors mentre eren al camp, el tipus de comentaris que rebien (positius o negatius) i el nombre de faltes de cada equip. També va registrar el resultat de cada partit. Després d’analitzar les dades va arribar a la conclusió que quant més dirigia l’entrenador als jugadors, menys probable era que guanyessin, i que a mesura que s’incrementaven els comentaris negatius, més probabilitats hi havia que l’equip perdés. Basant-se en això, l’investigador arriba a la conclusió que els comentaris de l’entrenador serveixen per distreure els jugadors i provoquen que no juguin bé.

Responeu:1. El mostreig d’aquesta investigació ha estat:

a. Mostreig sistemàtic de situacionsb. Mostreig aleatori de subjectesc. Mostreig aleatori de situacionsd. No hi ha hagut cap mostreig

2. La descripció d’aquest estudi no aclareix com ha evitat l’observador la reactivitat dels observats. Com ho podria haver fet?

3. L’investigador arriba a una conclusió “causal”. Els comentaris de l’entrenador són al causa del resultat. Valora aquesta conclusió.

4. De les mesures que ha pres l’observador, quines poden tenir més fiabilitat?

2.13.Hàbits d’independència:

15 Cas imaginari plantejat per Zeichmeister (1992)

Pági

na32


Un investigador està interessat a estudiar els hàbits d’independència d’homes i dones. En aquest context, estudia el nombre d’homes i dones que van sols o acompanyats al cinema.Fa un recompte de les persones que entren cada dia durant deu dies consecutius a la sessió de les 6 de la tarda i obté els següents resultats:

Homes sols: 278Dones soles: 105Homes acompanyats: 289Dones acompanyades: 390

Respon:1. Identifica el tipus d’observació realitzada.2. Calcula la freqüència relativa de cada mesura3. Representa gràficament les mesures obtingudes utilitzant una gràfica Excel.4. Valora la validesa de les dades obtingudes. Quins mostrejos caldria realitzar per a

millorar la validesa de les dades?

2.14.Vull que em contractin per a treballar com a observador/a en l’equip d’investigació del departament del meu professor/a:L’objectiu d’aquesta pràctica és fer d’observadors utilitzant un codi d’observació i valorar després la fiabilitat dels diversos observadors.La pràctica consistirà en observar la conducta d’uns subjectes que han de parlar en públic.La primera feina és conèixer les categories del registre:

Pági

na33


1. FALTA DE CONTACTE VISUALa. Mira constantment a totes bandes o mira els objectes que l’envolten, però

no a les personesb. Mira a una determinada persona sense dirigir-s’hi expressament durant

un temps prolongatc. Fixa la vista en un punt determinat o en el seu propi material.

2. GESTICULACIÓ AMB LES MANSa. Moviments exagerats de mans o que no es corresponen amb el contingut

de l’exposiciób. Auto manipulacions repetides: gratar-se, fregar-se o retorçar-se les mans,

tocar-se la cara o qualsevol part del cos...c. Absència de moviments manuals: braços plegats, mans a les butxaques,

mans aferrades a un objecte o lloc... 3. UTILITZACIÓ DE CROSSES

a. Ús reiterat de sons o paraules innecessàries que ajuden a omplir forats en el discurs: “bueno”..., mmm..., eh?..., vale?...., iii...

4. SILENCIS PROLONGATSa. Pauses sense bloqueig. No sembla que hagi perdut el fil, però el silenci

dura un mínim de quatre segons. Sembla que busca la paraula adequada per a continuar

5. RIALLETES:a. Somriures inadequats a l’exposició que està realitzant

6. VEU INADEQUADAa. Volum de veu tan baix que gairebé no se sent malgrat que el lloc és

silenciós, o bé un volum excessiu, més alt del que cal en funció del lloc i el nombre de públic

b. Veu sense inflexions, amb un nivell constant d’entonació, sense variar-lo per emfatitzar aspectes destacables

c. Verbalització tan accelerada que dificulta el seguiment còmode de l’exposició, o bé tan lenta que resulta avorrida.

Caldrà trobar un parell de voluntaris per a ser observats. Què els explicarem per a convèncer-los? Com els tranquil·litzarem? Com els gratificarem?

Observarem com parlen sobre un tema durant tres minuts.Quin tema els demanarem? Els deixarem escollir tema o els en proposarem algun o potser només un? Quan els direm el tema del qual hauran de parlar? Per què?

Observarem al primer subjecte en tres intervals consecutius d’un minut, amb registre continu.Observarem al segon subjecte en tres intervals de 50 segons sense registrar res, i amb intervals de registre de 15 segons, durant els quals el subjecte continuarà parlant. Evidentment, el darrer interval de registre es produirà quan el subjecte ja hagi acabat la seva exposició.

Pági

na34


El director de la investigació (el professor) farà un senyal per indicar el canvi de període, tot evitant que el subjecte ho vegi per evitar incomodar-lo més.Cada observador disposarà d’una plantilla de registre per a anotar amb una creu l’ocurrència en cada interval de cada categoria. Podeu copiar aquests quadres al vostre quadern per tal d’anotar-hi les vostres observacions:

Subjecte 1

REGISTRE CONTINU 1 a 60 segons

61 a 120 segons

121 a 180 segons

FREQÜÈNCIA

Falta de contacte visualGesticulació de mansÚs de crossesSilencisRialletesVeu inadequada

Subjecte 2REGISTRE PER

INTERVALS1 a 50 segons

65 a 115 segons

130 a 180 segons

FREQÜÈNCIA

Falta de contacte visualGesticulació de mansÚs de crossesSilencisRialletesVeu inadequada

Agrairem l’esforç als subjectes i els explicarem exactament el que estem fent.

El professor dibuixarà un full d’observació a la pissarra amb els resultats que s’hagin obtingut majoritàriament a cada casella. Després compararem els resultats obtinguts per cada observador amb el resultat mig obtingut a la classe. Cada coincidència amb el resultat mig donarà un punt a l’observador. L’observador amb major puntuació serà contractat pel departament.

2.ENQUESTES .

Pági

na35


Les enquestes s’utilitzen en psicologia social i constitueixen el mètode d’investigació fonamental en sociologia. Nosaltres treballarem aquí amb exemples tant de l’àmbit psicològic com del sociològic.

Es tracta de demanar a un conjunt d’individus (mostra) que contestin bateries de preguntes dissenyades per obtenir informació sobre la conducta o les opinions de la població a què pertanyen

Se sol utilitzar el següent vocabulari específic: Comitent (o client): qui encarrega l’enquesta i la paga. Pot ser una

institució pública, un mitjà de comunicació, una associació, una entitat financera o una empresa comercial.

Enquestador: qui dirigeix l’estudi, el dissenya i l’avalua. Pot ser una persona, un grup d’investigadors o una empresa especialitzada. Per veure una empresa important en el sector podeu anar a http://www.opina.es Podeu trobar-hi informació interessant sobre metodologia que utilitzen, els seus serveis, els seus clients i els resultats dels seus estudis. Hi ha empreses públiques que s’hi dediquen i ofereixen els seus resultats per a l’ús públic. Podem destacar l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) http://www.idescat.cat/, l’Instituto Nacional de Estadística (INE) http://www.ine.es/ o el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) http://www.cis.es.

Qüestionari: bateria de preguntes Entrevistador: persona que administra el qüestionari als enquestats.

Aquest terme és un xic confós, perquè no és el mateix un qüestionari que una entrevista, però a la pràctica es diu així. A vegades els qüestionaris s’administren per escrit o per email, amb la qual cosa el paper de l’entrevistador pràcticament desapareix.

Població: grup de persones que volem estudiar. Mostra: grup de persones a les quals s’administra el qüestionari. Ha de

ser un subconjunt representatiu de la població, ja que rarament es pot administrar un qüestionari a la totalitat de la població que ens interessa.

Les enquestes ens proporcionen gran quantitat d’informació que només es pot obtenir preguntant als subjectes què pensen o què fan. Podem conèixer opinions, actituds, creences, intencions de vot, distribució de conreus, impacte de la publicitat, hàbits sexuals, activitat laboral, condicions de vida... A més, si es repeteixen sovint, obtenim informació sobre els canvis de conducta o

http://www.cis.es/

http://www.ine.es/

http://www.idescat.cat/

http://www.opina.es/

Pági

na36


d’opinió al llarg del temps. Per exemple, l’INSTITUT KINSEY, d’EUA, fa enquestes sobre conducta i opinions sexuals des dels anys 40.

El que no ens ofereixen les enquestes són relacions causals. Per exemple, podem preguntar als alumnes de 4t d’ESO si tenen TV a l’habitació i quines notes treuen. Potser veurem que el promig de notes dels que no tenen TV és més alt que el dels que sí que en tenen, però això no significa necessàriament que un alumne que té TV hagi de treure més males notes que un alumne que no en té.

SELECCIÓ I MIDA DE LA MOSTRA:

Una mostra representativa és un subconjunt de la població que té les mateixes característiques generals que la població. Si no és representativa diem que és esbiaixada16. Per exemple, si la nostra població és la dels petits comerciants catalans, i sabem que el 70% tenen menys de 3 empleats, el 70% de la mostra haurà de tenir menys de 3 empleats per a ser realment representativa. I així mateix s’haurà de fer amb totes les altres condicions significatives. Això vol dir que cal estudiar les característiques de la població per tal de poder determinar una bona mostra.Cal també que la mostra sigui prou gran per disminuir el marge d’error. Un exemple clar pot ser el següent: Tenim dos hospitals en una ciutat. En un hi ha 70 naixements diaris de promig, i en l’altre 15. Sabem que en condicions normals el 50% dels nadons són nens i el 50% nenes. Però això no és una constant diària. A vegades, més del 60% són nens (i a vegades nenes, és clar). Si registrem el nombre de dies que a cada hospital hi ha més del 60% de nens, quin creieu que serà l’hospital que registrarà més casos? Naturalment, el petit.Hi ha taules que estableixen uns marges d’error estadístic en funció de la mida de la mostra i de la població. Per exemple, amb una població de 10.000 persones, s’obté un ±1% amb una mostra de 5.000, un ±2% amb una mostra de 2.000, un ±3% amb una mostra de 1.000, un ±4% amb 588, un ±5% amb 385 i un ±10% amb 99. Si la població és de 100.000, les mostres relatives als percentatges anteriors són de 9.091, 2439, 1.099, 621, 398 i 100. Per a poblacions molt més grans, les xifres són pràcticament les mateixes. Tant se val 1 com 10 milions de persones, que amb 10.000 individus de la mostra l’error no passa de l’1%.

16 En castellà es diu “sesgada”.

Pági

na37


TÈCNIQUES DE MOSTREIG:A totes les enquestes hi ha d’aparèixer una fitxa tècnica que indiqui quina o quines tècniques de mostreig s’han utilitzat. Les diverses tècniques són:

1. Mostreig aleatori simple: Es tracta d’assegurar que cada element de la població té la mateixa probabilitat de ser inclòs a la mostra. Es tracta de fer una mena de sorteig a l’atzar (aleatori).

2. Mostreig aleatori estratificat: Quan la població que volem estudiar té una estructura estratificada, és a dir, hi ha grups ben diferenciats, podem reflectir aquests estrats en la mostra. Per exemple, volem estudiar els hàbits d’estudi dels alumnes d’ESO de Palafrugell. Creiem que no són els mateixos en els diferents cursos. Aleshores hem de fixar el nombre d’elements de cada estrat que formaran la mostra. Això s’anomena “afixació”. L’afixació pot seguir tres procediments:

a. Simple: tots els estrats tenen les mateixes unitatsb. Proporcional: la mida de cada estrat de la mostra és proporcional

a la població de cada estrat.c. Òptim: la representació de cada estrat es pondera per la seva

“variància” en la variable que estudiem. La variància indica el grau d’homogeneïtat; aleshores, els estrats més homogenis aporten menys casos que els més heterogenis.

Un cop determinat el nombre, els individus de cada estrat s’escullen a l’atzar entre la població.

3. Mostreig per conglomerats: Quan les poblacions són grans (per exemple, tots els catalans) no podem assignar un nombre a cada un i fer un sorteig, sinó que mostregem conglomerats d’individus, com per exemple els municipis. Per exemple, si volem tenir una mostra de 2500 individus podem seleccionar aleatòriament 100 municipis i escollir 25 individus de cada municipi.

4. Mostreig polietàpic (per conglomerats i etapes): És el més habitual en les poblacions grans. No és suficient establir conglomerats, sinó que s’han de subdividir. Per exemple, una ciutat gran la podem dividir en districtes, aquests en barris i finalment en carrers. El procés que va des d’escollir el darrer conglomerat (en aquest cas el carrer) i escollir l’individu s’anomena ruta aleatòria. A més, normalment ens haurem d’ajustar a unes quotes d’edat i sexe. Si busquem 20 entrevistats en un conglomerat, quan ja tinguem 10 dones, si ens apareix a l’atzar una nova dona l’haurem de desestimar i passar al següent.

5. Mostreig accidental (no probabilístic). Normalment donen un resultat molt esbiaixat. Per exemple, es pot fer una pregunta en un programa de

Pági

na38


TV i demanar vots a favor o en contra. Malgrat que la mostra pot arribar a ser molt nombrosa, només inclou els que miren el programa i a més tenen ganes d’opinar (tampoc no es controla si la gent vota moltes vegades o una de sola). Imagineu que el programa té una càrrega ideològica molt gran (com poden ser els programes de Jiménez Losantos, clarament anticatalanistes) i fan una pregunta sensible ideològicament (“pensa que els polítics catalanistes són honrats?”); és evident que la resposta no tindrà cap mena de representativitat de la població general, sinó només de l’audiència del programa.

6. Mostreig intencional. Aprofita certes dades conegudes per trobar la mostra. Per exemple, si volem estudiar la variabilitat de la competència acadèmica en els nens de primària, podem demanar a mestres que ens indiquin dos dels millors alumnes de la classe, dos dels pitjors i dos d’entremig.

Per veure com són les fitxes tècniques, podem entrar, per exemple, a la pàgina del CIS, darrers estudis: (http://www.cis.es/cis/opencm/CA/1_encuestas/meses3.jsp)

ESTUDIO CIS Nº 2.773ACTITUDES HACIA LA INMIGRACIÓNFICHA TÉCNICAConvenio:Ministerio de Trabajo e Inmigración.Ámbito:Nacional.Universo:Población de nacionalidad española de ambos sexos de 18 años y más.Tamaño de la muestra:Diseñada: 2.800 entrevistas.Realizada: 2.768 entrevistas.Distribución de la muestra:Se establecen tres estratos en función del porcentaje de extranjeros en las secciones,% Extranjeros (P) Diseñada RealizadaP < 5 1.164 1.1585 ≤ P < 10 636 625P ≥ 10 1.000 985Total 2.800 2.768Afijación:No proporcional.Ponderación:Para tratar la muestra conjuntamente hay que ponderar por los siguientes coeficientes,

http://www.cis.es/cis/opencm/CA/1_encuestas/meses3.jsp

Pági

na39


% Extranjeros (P) CoeficienteP < 5 1,1035 ≤ P <10 1,116P ≥ 10 0,805Puntos de muestreo:221 municipios y 308 secciones.Procedimiento de muestreo:Bietápico, estratificado por conglomerados, con selección de las unidades primarias de muestreo(secciones) de forma aleatoria proporcional, y de las unidades últimas (individuos) por rutas aleatorias y cuotas de sexo y edad.Los estratos se han formado por el cruce de las 17 comunidades autónomas con el tamaño de hábitat: dividido en 4 categorías: menor o igual a 5.000 habitantes; de 5.001 a 20.000; de 20.001 a 100.000, y más de 100.000 de habitantes, y el porcentaje de extranjeros en las secciones: menos del 5%, de 5 a menos del 10% y mayor o igual al 10%.Los cuestionarios se han aplicado mediante entrevista personal en los domicilios.Error muestral:Para un nivel de confianza del 95,5% (dos sigmas), P = Q y en el supuesto de muestreo aleatorio simple,% Extranjeros (P) Error (%)P < 5 2,945 ≤ P <10 4,00P ≥ 10 3,19Total 1,90Fecha de realización:Del 20 de septiembre al 2 de octubre de 2008.

EXERCICI 2.15.:Quan hem decidit el mostreig, cal veure de quina manera obtindrem les respostes. Es pot fer per entrevistes personals, per correu, per email o per telèfon. Intenta deduir tu mateix els avantatges i inconvenients de cada sistema.

A la xarxa trobem eines per a gent interessada a fer enquestes. Per exemple podem entrar a http://www.encuestafacil.com i veure els diferents models. Podem també crear una enquesta gratuïtament.

DISSENYS D’INVESTIGACIÓ AMB ENQUESTES:

Els estudis realitzats amb enquestes poden estar dissenyats de formes diferents en funció dels objectius:

http://www.encuestafacil.com/

Pági

na40


1. DISSENY TRANSVERSAL: L’objectiu és descriure una població en un moment determinat. Si bé la majoria de les opinions i els hàbits acaben canviant al llarg del temps, a vegades només ens interessa saber l’estat de la qüestió en el moment actual. Per exemple, podem investigar si els fills de pares fumadors tendeixen a fumar més que els fills de pares no fumadors.

2. DISSENYS LONGITUDINALS: L’objectiu és observar el canvi en una població, per la qual cosa cal planificar la recollida de dades en diferents moments. Per exemple, podem investigar com es modifiquen les intencions de vot al llarg de la campanya electoral, o com ha canviat la percepció dels immigrants en els darrers anys a Palafrugell. Hi ha tres tipus de dissenys longitudinals:

a. Mostrejos successius amb grups de subjectes diferents: Es tracta, de fet, de successius estudis transversals. La millor manera d’observar canvis seria repetir la mateixa enquesta i el mateix sistema de mostreig

b. Dissenys en panell: Consisteix a entrevistar en moments successius els mateixos subjectes. Quan l’enquesta té una mostra molt gran, és molt difícil disposar dues vegades dels mateixos subjectes. Si ha passat gaire temps, pot passar fins i tot que alguns hagin mort. Es parla de “mortalitat estadística” per referir-se a la impossibilitat de tornar a contactar amb un subjecte, però no cal que s’hagi mort, ja que n’hi ha prou amb haver canviat de domicili o de telèfon perquè sigui difícil tornar-lo a trobar. Per tant, se sol utilitzar en franges de temps poc distants per mesurar la incidència d’un determinat factor (per exemple, una campanya publicitària). Hi ha un possible efecte de reactivitat dels enquestats pel fet que poden haver modificat les seves opinions pel sol fet d’haver-hi hagut de pensar per a respondre la primera enquesta.

c. Dissenys en cohort: S’estudia els canvis produïts en grups grans de subjectes que tenen una característica comú notòria. Per exemple, un grup d’edat, o gent aturada o els que han viscut una guerra. S’estudia el canvi de la cohort sencera al llarg del temps i en comparació amb altres cohorts.

QÜESTIONARIS:

En els qüestionaris (a diferència de les entrevistes obertes), la totalitat de les preguntes està determinada. A més, les preguntes són tancades, és a dir, les

Pági

na41


respostes estan prefixades al text. Això permet un buidatge sistemàtic i un processament estadístic.

Hi ha diversos tipus de preguntes:

1. De sí o no: Ha pres alguna vegada amfetamines sense que el metge les hi hagi receptat? (sí) (no)

2. D’avaluació de freqüència:Quantes vegades ha tingut una relació sexual amb la seva parella en el darrer mes?*cap vegada*1-2 vegades*3-5 vegades*6-10 vegades*11-20 vegades*21-30 vegades*més de 30 vegades*No contesta

3. D’autoclassificació:Quants anys tenia quan va arribar al nostre país?*menys de 5 anys*de 5 a 10 anys*de 11 a 16 anys*més de 16 anys

4. D’atribució de causes amb una sola resposta:Com vostè ja sap, actualment es parla del fracàs escolar. De les següents causes possibles, pot indicar-me quina li sembla que influeix més en el fracàs escolar?*Els programes escolars són inadequats*L’excessiva exigència per part dels pares*L’excessiva exigència dels professors*La manca de preparació dels professors*La manca de motivació dels alumnes*Altres*No ho sap*No contesta

5. De grau d’acord:Esta d’acord amb què la selectivitat evita la massificació de la Universitat?*Totalment d’acord*Acord

Pági

na42


*Desacord*Totalment desacord*No sap*No contesta

6. De valoració amb una escala:Si vostè tingués una filla adolescent, podria valorar en una escala de l’1 al 10 el seu grau de preocupació respecte als comportaments que ara esmentarem, entenent que l’1 significa mínima preocupació i 10 significa màxima preocupació?a. Que tregui males notesb. Que fumi porros ocasionalmentc. Que tingui relacions sexualsd. Que pertanyi a una sectae. Que es quedi embarassadaf. Que sigui homosexual

7. Preguntes en què es pot escollir més d’una resposta:Quins són els tres problemes que a vostè l’afecten més?

1. Atur2. Drogues3. Inseguretat ciutadana4. Terrorisme5. Infraestructures6. Sanitat7. Vivenda8. Problemes econòmics internacionals9. Racisme10. Justícia11. Immigració12. Educació13. Medi ambient14. Altres15. Cap16. No sap17. No contesta

8. Preguntes en què es demana avaluar la magnitud d’una variable:Parlem de la situació de les dones a Catalunya. Com qualificaria vostè les desigualtats que actualment existeixen entre homes i dones en el nostre país?*Molt grans

Pági

na43


*Bastant grans*Petites*Gairebé inexistents*No sap*No contesta

9. Preguntes en què es demana avaluar un canvi en el temps:Si ho comparem amb fa deu anys, creu que les desigualtats entre homes i dones són avui...*Més grans*Iguals*Menors*No sap*No contesta

10.Preguntes en què es demana que l’enquestat es graduï a si mateix en una escala:En política normalment diferenciem entre dreta i esquerra. En quina casella de la següent targeta es situaria vostè?

ESQUERRA DRETA1 2 3 4 5

Com han de ser les preguntes:El qüestionari s’ha de dissenyar de tal manera que posi de relleu els aspectes significatius del tema que estudiem i que permeti discriminar els que s’han respost amb poc interès o de forma mentidera. Es poden repetir preguntes idèntiques amb formulacions diferents com a sistema de control, o preguntes que posin de relleu contradiccions manifestes.

Per elaborar un bon conjunt de preguntes cal que ens plantegem les següents qüestions per a cada pregunta:

Respecte al contingut: és necessària la pregunta?, és prou concreta?, sap la resposta l’enquestat?, la contestarà amb sinceritat?

Respecte al llenguatge: la majoria dels enquestats entendrà el llenguatge utilitzat?, la redacció indueix a la resposta?, és directa i afirmativa o indirecta i negativa?

Respecte a la ubicació de la pregunta dins la seqüència del qüestionari: la resposta pot veure’s influenciada per preguntes prèvies?, l’ordre manté l’interès i l’atenció de l’enquestat?

Pági

na44


Leon i Montero (2002) donen els següents consells sobre com han de ser les preguntes:

1. Han d’estar formulades amb un vocabulari simple, directe i familiar per als participants. S’ha d’adequar el llenguatge a la població a la que s’adreça l’enquesta.

2. Han de ser clares i específiques3. No s’han de plantejar preguntes directives, és a dir, que suggereixin

d’alguna manera la resposta.4. No s’han de plantejar preguntes ambigües o que es refereixin

simultàniament a dues qüestions5. No s’han de plantejar preguntes que impliquin una càrrega emocional ni

un contingut racista, sexista, etc...6. Han de ser tan breus com sigui possible.7. Cal incloure tota la informació condicional de manera prèvia a la idea

principal8. El qüestionari ha de presentar-se de manera que sigui comprensible per

als enquestats, sobre tot si s’autoadministra. Una presentació atractiva afavoreix que es completi.

9. Les instruccions del qüestionari han de ser clares i simples10. Pel que fa a l’ordre de presentació de les preguntes si el qüestionari

s’autoadministra, és recomanable començar amb les preguntes de més interès per captar l’atenció de l’enquestat. Si l’enquesta és telefònica, pot ser bo començar per les preguntes més rutinàries per anar guanyant confiança.

11. S’aconsella seguir un procediment d’embut en la presentació de les preguntes: de les més generals a les més específiques

12. Si les preguntes presenten diverses opcions, aquestes han de recollir totes les possibles alternatives

13. Si les preguntes presenten diverses opcions de resposta, s’ha de procurar que tinguin un a extensió similar.

Podem veure algun exemple de preguntes a la següent adreça:http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Marginales/2660_2679/2667/Es2667_mapa.htm

S’ha comprovat que els enquestats tendeixen a ajustar-se a un cert patró del que ha de ser, del que és correcte i dona bona imatge. Això s’anomena “desitjabilitat social” i produeix un esbiaixament en les respostes més compromeses sobre sexe, sexisme, racisme i valors en general. Això no té

http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Marginales/2660_2679/2667/Es2667_mapa.htm

http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Marginales/2660_2679/2667/Es2667_mapa.htm

Pági

na45


gaire remei. Es pot intentar corregir l’efecte de la desitjabilitat social alertant a l’enquestat sobre aquesta tendència, demanant-li la màxima sinceritat i assegurant-li la confidencialitat.

EXERCICIS

2.16.Us sembla correcta la redacció de les següents preguntes? Si no us ho sembla, expliqueu per què i proposeu una altra redacció si s’escau.

1. Està d’acord amb la legalització tant de les drogues toves com de les dures? (sí) (no)

2. Creu que s’haurien de condemnar situacions tan degradants com la prostitució? (sí) (no)

3. A) Quants cotxes hi ha a casa seva? (1) (2) (3) (més de 3)B) Hi ha cotxe a casa seva? (sí) (no)

4. La majoria dels espanyols està a favor de l’expulsió dels immigrants il·legals. Hi està també a favor vostè? (sí) (no)

5. En termes generals, diria vostè que la major part de les parelles espanyoles tenen actualment...

a. Més fills dels que volenb. Els fills que volenc. Menys dels fills que volend. NS

6. Per passar les seves vacances, aniria al camp i a fer alpinisme? (sí) (no)7. Fumaria si un amic el desafiés a fumar una cigarreta i els seus pares no volen que

fumi? (si) (no)8. A l’actualitat té una feina remunerada? (sí) (no)9. Practica esport?

a. Diàriamentb. Molt poc o gairebé mai

10. Si tingués un fill ara, el batejaria? (sí) (no)11. Els professors i els estudiants han d’intervenir en les polítiques educatives? (sí)

(no)12. Està d’acord amb la política progressista en matèria de relacions internacionals

del partit X? (sí) (no)

13. Assenyali en quina mesura està d’acord amb la següent frase:

“No considero adequat beure al carrer”Totalment desacord Totalment d’acord1 2 3 4 5 6

Pági

na46


14. Per a vostè, en la relació de parella, la fidelitat sexual és:a. Imprescindibleb. Molt importantc. Importantd. Un xic importante. Gens important

15. Esculli una opció.Crec que la democràcia:

a. És la millor forma de govern possibleb. Representa adequadament els interessos de tots els ciutadans

2.17.Digueu en cada cas quin ha estat el procediment de mostreig utilitzat:

1. A la porta de l’IES Frederic Martí es pregunta als alumnes que van entrant què opinen sobre la selectivitat

2. Volem una mostra de 100 persones, més grans de 18 anys, per a una enquesta sobre les necessitats d’educació dels adults al barri de La Sauleda. Es defineixen quatre categories de “nivell d’estudis” i de cada una d’elles se selecciona a l’atzar el mateix nombre de veïns (25).

3. S’envia un qüestionari a 1.000 psicòlegs pertanyents al Col·legi Oficial de Psicòlegs (COP). Aquests 1.000 enquestats se seleccionen aleatòriament de la llista de membres del COP.

4. A “Els Matins” de Josep Cuní el presentador demana als espectadors què en pensen sobre la possibilitat de reduir la jornada laboral a quatre dies setmanals. Han d’enviar un SMS indicant “Matins.si o matins.no”. Al final del programa, Cuní afirma que el 90% dels participants prefereix una reducció de la jornada laboral. A més d’indicar el procediment utilitzat, digues si el locutor s’ha expressat correctament en la seva conclusió.

5. Volem estudiar els hàbits de sociabilitat de les persones grans que viuen a residències. Obtenim una mostra aleatòria de residències de la nostra comunitat autònoma i a cada una seleccionem a l’atzar a 30 persones.

6. Volem explorar les actituds solidàries dels estudiants de tercer i quart d’ESO. Sabem que entre els joves catalans d’aquesta edat, el 15% està compromès amb alguna ONG. Decidim seleccionar a l’atzar 45 estudiants compromesos i 255 no compromesos per obtenir una mostra de 300 estudiants.

2.18.La imatge dels estudiants sobre la psicologia:Per conèixer la imatge que presentava la psicologia per als estudiants d’aquesta disciplina, Sierra i Freixa i Baqué (1993) van administrar una enquesta a alumnes de diferents cicles d’estudi (primer, segon i tercer cicle) que assistien a un congrés nacional de psicologia conductual amb l’objectiu de comprovar si les seves actituds i opinions canviaven al llarg dels estudis de psicologia. L’enquesta incloïa preguntes sobre els autors

Pági

na47


que consideraven més importants, els aspectes que creien més rellevants de la psicologia, l’opinió respecte a la psicologia com a ciència...

RESPONEU:1. Quin disseny d’investigació amb enquestes s’ha efectuat en aquest cas?2. Quina tècnica de mostreig s’ha utilitzat?3. Amb el mostreig utilitzat, hi ha algun problema a l’hora de generalitzar els

resultats?

2.19.Treballadors a l’atur:La direcció d’una empresa anuncia la possibilitat de tancar una de les seves plantes de producció. Interessat en estudiar els efectes que l’atur pugui generar sobre els nivells d’ansietat i de depressió, el psicòleg de l’empresa decideix entrevistar els treballadors de la planta que ha de tancar. Tres mesos després la planta tanca i els treballadors queden a l’atur. Un any després, el psicòleg torna contactar amb els treballadors i els torna entrevistar per tal de comparar el resultats amb la primera entrevista.

RESPONEU:1. Quin disseny s’ha utilitzat?2. Comenteu els avantatges i possibles inconvenients d’aquest disseny en aquest cas.

2.20.Consum de tabac en adolescents:Com a part del pla municipal contra les drogues de l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona, es fa un estudi sobre el consum de tabac en la població escolar. El seu principal objectiu és l’estudi de l’ús del tabac i dels factors que influeixen en l’hàbit de fumar dels adolescents escolaritzats a través d’un qüestionari que inclou característiques socioeconòmiques, percepció de control, habilitats per a resoldre problemes...

RESPONEU:1. Quin disseny s’utilitza?2. Per què el qüestionari inclou més aspectes dels que es refereixen al consum de

tabac?3. Quin procediment de mostreig creieu que seria adequat?4. Quina seria la millor estratègia per a administrar l’enquesta?

2.21.Actituds en front de l’avortament:

Pági

na48


Amb l’objectiu de determinar si es produiria un canvi en les actituds cap a l’avortament de les dones espanyoles treballadores a partir de l’aprovació de la llei que despenalitzava l’avortament l’any 1985 es va endegar un estudi en què s’enquestava a tres grups de dones de diferents generacions abans i després de l’aprovació de la llei.

RESPONEU:1. Quin disseny s’utilitza?2. Quin creieu que seria el mètode més adequat per a realitzar l’enquesta (entrevista

personal, correu o telèfon) i amb quin material (qüestionari tancat, qüestionari amb preguntes obertes, entrevista estructurada o entrevista no estructurada)?

2.22.Perfils professionals i expectatives laborals:Per a conèixer l’estat d’opinió dels estudiants de psicologia respecte a les seves expectatives de trobar feina en aquesta professió un cop acabada la carrera, una associació d’estudiants aplica un qüestionari a 200 estudiants: 100 de primer curs i 100 de l’últim curs. Cadascun d’aquests dos grups s’escull a l’atzar entre els matriculats a la Universitat de Barcelona. A més de les seves expectatives, se’ls pregunta quin és el seu perfil professional preferit. El nivell d’expectatives es puntua de 0 (cap) a 100 (millors expectatives impossible). S’obtingueren els següents resultats (entre parèntesi apareix el nombre de persones que va escollir cada perfil):

Educativa Clínica Organitzacions Investigació TotalPrimer curs

96 (25) 90 (50) 87 (22) 65 (3) 90,1 (100)

Darrer curs

80 (30) 76 (20) 85 (40) 92 (10) 82,4 (100)

Totals 87,3 86 85,7 85,8 86,25

RESPONEU:1. Identifiqueu el disseny.2. El procediment de selecció de la mostra va ser:

a. Mostra aleatòria simpleb. Mostra aleatòria estratificada amb afixació simplec. Mostra aleatòria estratificada amb afixació proporcional

3. Respecte a l’efecte del curs sobre les expectatives, podem dir que:a. En el curs superior hi ha menys expectatives que al primerb. Com que l’estudi és descriptiu no podem apreciar relacions entre variablesc. Avençar en la carrera fa minvar les expectatives

4. Què opineu sobre la possibilitat de generalitzar els resultats a la població universitària espanyola?

5. Quines tendències de canvi al llarg de la carrera suggereixen els resultats?

2.23.

Pági

na49


Prevenció de drogues:Una de les accions d’un programa de prevenció de drogues va ser la creació d’una línia telefònica on s’atén i s’informa sobre el consum de determinades substàncies i on es remet a les persones que truquen a centres d’assistència quan s’escau.Com a part per a l’avaluació del programa, es va entrevistar personalment, tot assegurant l’anonimat, una mostra representativa de les persones que havien telefonat durant el darrer any, tenint el compte el percentatge d’homes i dones i dels diferents nivells educatius. Entre altres qüestions, els preguntaven si estaven satisfets amb la informació rebuda.

Els percentatges de persones satisfetes van ser els següents:

Secundària Batxillerat/FP SuperiorDona 40% 43% 80%Home 40% 44% 76%

RESPONEU:1. La quantitat de persones enquestades va ser establerta mitjançant:

a. Afixació simpleb. Afixació òptimac. Afixació proporcional

2. La variable dependent que es recull a la taula és:a. El nombre de trucades rebudesb. El nivell d’estudis c. El gènered. El percentatge de persones satisfetes

3. El treball de camp es va realitzar mitjançant:a. Entrevista telefònicab. Qüestionari enviat per correuc. Qüestionari aplicat en entrevista

4. Quina recomanació podríem fer a partir del resultat:a. Continuar amb el mateix tipus d’informaciób. Adequar la informació que s’ofereix segons el gènerec. Adequar la informació que s’ofereix al nivell educatiu

2.24.Hàbits dels alumnes de batxillerat i resultats acadèmics:Plantegem un treball en què haureu de col·laborar en grups de tres persones. Procureu que a cada grup hi hagi alumnes dels diferents grups de segon de batxillerat.OBJECTIU: Entendre millor quins aspectes es correlacionen amb els resultats acadèmics dels alumnes de segon de batxillerat. Es pot tractar d’hàbits, d’aspectes socioeconòmics, de trets de personalitat... En aquest cas no hi ha mostreig, ja que intentarem obtenir dades sobre el total del nostre univers (2bat a l’IES FMC). Si volguéssim extrapolar els resultats a un univers més ampli

Pági

na50


(estudiants de 2bat a Girona o a Catalunya) hauríem de fer un mostreig per conglomerats que serien altres IES del territori.QÜESTIONARI: Cada grup dissenyarà un mini qüestionari amb 3 preguntes. Redactareu les preguntes en funció de les vostres suposicions prèvies (hipòtesis), si bé els resultats poden contradir el que suposeu intuïtivament. Per exemple, si creieu que pot haver-hi correlació entre el gènere dels alumnes i el seu rendiment acadèmic, caldrà que els pregunteu si son noi o noia (però aquest ítem no el podeu fer servir, n’heu d’inventar dos més). Caldrà també trobar una bona manera d’operativitzar la variable “rendiment acadèmic”.En resum, haureu de fer una pregunta on es reflecteixi bé el rendiment acadèmic i dues preguntes sobre dos aspectes diferents que creieu que hi estan correlacionats.ADMINISTRACIÓ: Aprofitareu una hora de tutoria (amb permís del tutor) per a administrar el qüestionari als individus de cada grup.ANÀLISI: Fareu servir el programa Excel o Calc per fer el buidatge de les enquestes i el creuament de variables.PRESENTACIÓ: Presentareu formalment les conclusions per escrit, amb una imatge gràfica dels resultats que fonamenten cada una de les conclusions.

2.25.Satisfacció dels alumnes de l’assignatura de psicologia de batxillerat a l’IES Frederic Martí Carreras:En grups de tres o quatre persones, dissenyeu una enquesta per conèixer el grau de satisfacció dels alumnes de Psicologia amb el desenvolupament de l’assignatura quan el curs s’hagi acabat. L’objectiu de l’enquesta ha de ser millorar l’assignatura en properes edicions. Cada grup dissenyarà un qüestionari de 10 preguntes i en donarà una còpia impresa al professor, sense escriure el nom dels autors. Cada grup valorarà els qüestionaris dels altres grups (sense saber-ne els autors) i els puntuarà de l’1 al 10. El qüestionari que obtingui millor puntuació serà el que administrarem a final de curs, quan les notes ja estiguin posades.En cas d’empat entre dos o més grups, el professor decidirà el qüestionari guanyador.

Pági

na51


3.MÈTODES QUALITATIUS

Els científics intenten, per sobre de qualsevol cosa, comprendre la realitat. Ja hem parlat explicat que la comprensió és una interpretació de dades. La ciència tendeix a treballar amb models matemàtics que permeten processar i relacionar dades quantificades. Però no sempre disposem de dades quantitatives, i no tot és quantificable. Parlem de dades quantitatives i de dades qualitatives. Jo puc observar com varia la freqüència cardíaca en un moment d’excitació, o quin nombre d’estudiants té TV a l’habitació, o el nombre de delictes violents protagonitzats per menors que s’ha enregistrat a la Unió Europea durant el darrer any... Però, si vull entendre com veuen la vida els membres d’una tribu indígena de Sumatra, o com pot ser que un parell de nois joves de “casa bona” de Barcelona ruixin de benzina una indigent i la cremin viva, quina mena de dades quantitatives mesuraré?, què comptaré? Les ciències socials, especialment la sociologia, la psicologia i la pedagogia, han desenvolupat mètodes qualitatius per intentar resoldre aquestes qüestions.

ETNOGRAFIA

L’etnògraf es proposa “investigar des de dins”. L’etnografia té els seus orígens en els estudis d’antropologia cultural de principis del segle XX17. Per exemple, Malinowski intentava fer una descripció de les societats primitives després d’haver conviscut llargament amb els seus natius, és a dir, després d’haver-se convertit en certa manera en membre d’elles. Per altra banda, en l’escola de sociologia de la Universitat de Chicago18 es va promoure la descripció detallada d’àmbits socials, gairebé sempre urbans, en els quals un grup d’individus comparteix uns patrons de pensament i interacció que permeten entendre el seu comportament. Per comprendre aquests patrons, la millor manera és conviure amb el grup d’estudi, és a dir, l’observació participant.Un problema important és aconseguir ser acceptat pel grup i que aquest es comporti amb naturalitat. Imagineu vosaltres mateixos situacions en què volguéssiu entendre els patrons de pensament d’una tribu perduda a mig de la selva: com us guanyeu la confiança dels membres del grup? Si ho aconseguiu, no serà pas cosa d’un sol dia. Potser serà bo fins i tot que aprengueu la seva llengua. Tampoc no sabem, de bon començament, què és el que hem

17 “Els Argonautes del Pacífic Occidental”, de Malinowski (1922), o “Els natius de les illes Andaman”, de Radcliffe-Brown (1922).18 Park i Burgess

Pági

na52


d’observar o què és el que els hem de preguntar. Com més entrem en el contacte directe amb el grup que estudiem, es va posant de manifest el que ens sembla rellevant i el que no, fins que en un determinat moment decidim que ja en sabem prou (o que se’ns ha acabat el pressupost) i aleshores redactem el nostre informe.Però imagineu que heu conviscut prou temps amb la tribu fins el punt que us hi sentiu integrats. Compte!, potser heu perdut l’interès que teníeu en el vostre estudi i fins i tot en la vostra antiga vida i ja no voleu tornar! No seria pas impossible passar de la investigació a la implicació.Els estudis etnogràfics no són sempre aquesta mena d’aventures que ens estem imaginant. Podem estudiar, per exemple, la qualitat de vida dels malalts terminals19. Un estudi realitzat a Califòrnia que comparava l’atenció a malalts terminals en planta hospitalària i l’atenció en residències (més cara) va concloure que no hi havia diferència en els paràmetres de temps de supervivència, qualitat de vida diària, pal·liació del dolor, símptomes i procediments terapèutics, si bé els pacients i els seus familiars declaraven que se sentien més satisfets en les residències, però això es va considerar poc rellevant. Un estudi canadenc basat en el mètode etnogràfic va donar unes dades molt diferents. L’investigador es feia passar per malalt i observava des de dins, parlant amb els altres malalts i amb el personal que els atenia. Així va poder descriure la diferència entre les visites del metge en els dos casos, amb el tracte del personal, en com s’asseien al costat del malalt durant una bona estona a les residències, mentre que als hospitals tot anava ràpid, tot era més fred, més impersonal, més “mecanitzat”.El mètode etnogràfic s’ha utilitzar en els darrers anys per estudiar com els models educatius occidentals s’ajusten a contextos culturalment minoritaris20.

Totes les interpretacions (explicacions) científiques són discutibles, però en el cas de l’etnografia també són discutibles les mateixes dades que fem servir per a la interpretació ja que no són replicables a menys que no es reprodueixi una experiència d’integració similar de l’investigador. Un altre investigador hauria posat de relleu els mateixos elements?, hauria desenvolupat les mateixes categories interpretatives? Possiblement no. Però això no significa que els resultats de l’etnografia no siguin vàlids sinó que no són tancats. Com es pot decidir que ja s’ha entès prou bé un determinat grup cultural? Segurament mai. Però seria absurd que això ens impedís intentar progressar en la comprensió dels grups culturals.

19 Bloor (2001) dóna referències sobre aquests estudis.20 Moll (2000)

Pági

na53


ESTUDI DE CASOS. LA GENERALITZACIÓ A PARTIR DEL CAS ÚNIC.

Es tracta d’obtenir informació detallada sobre un individu o un petit nombre d’individus i generalitzar el resultat.

Exemples:

CLIFFORD R.SHAW (1931)Som en una nit de setembre de finals dels anys 20. Tony Recco ha convidat a Margaret Milfords, que té vint anys, a donar una volta amb cotxe. Es coneixen des de l’escola. S’aturen en un lloc agradable i comencen a parlar. Al cap de mitja hora, Sidney Blotzman i George Gerard, dos joves de 16 anys, s’acosten per demanar una cigarreta. No els en donen, i els nois marxen. Al cap d’uns moments, els nois tornen pistola en mà. Obliguen a sortir del cotxe a en Tony i violen la Margaret.Sidney i George van ser condemnats a 20 anys de presó.Què pot fer que uns nois de 16 anys cometin un delicte com aquest? Això és el que va intentar respondre el sociòleg C.R.Shaw en el seu llibre “La història natural d’una carrera de delinqüent”.

FREUD.A partir de l’estudi del significat dels somnis d’un determinat pacient treia conclusions sobre el significat dels somnis en general. En veurem més detalls quan estudiem la seva teoria psicoanalítica.

SQUIRE 1991.Va estudiar a pacients que havien patit algun tipus de dany cerebral, i que havien patit certes pèrdues de memòria.Relacionant les parts afectades del cervell i els problemes de memòria es va poder entendre millor les bases biològiques de la memòria en general.

L’objectiu és estudiar a fons un únic cas perquè serveixi d’il·lustració prototípica d’un determinat problema que, d’altra manera, no podria ser estudiat tan en profunditat.Podem diferenciar entre tres modalitats d’estudi de casos:Intrínsec: L’investigador no escull el cas, sinó que se’l troba donat.Instrumental: L’investigador escull un cas per la seva rellevànciaMúltiple: L’investigador no escull un sol cas sinó diversos casos per a il·lustrar un problema.

Pági

na54


EXERCICIS:2.26.Intenta classificar els exemples anteriors segons aquesta tipologia.2.27.Recordeu el cas, estudiat pel doctor Itard, del nen salvatge d’Aveyron? Com el classificaríeu?

Aquest mètode té un problema lògic.Fixeu-vos que si jo estudio, per exemple, els gustos d’un alumne de la classe, no puc generalitzar la conclusió i aplicar-la a tots els altres alumnes. Només puc generalitzar allò que jo ja suposo que ha de ser idèntic en tots els individus.Com que suposo que els cervells són pràcticament idèntics en cada individu, puc admetre les conclusions d’Squire.Jo ja no tinc tant clar que l’imaginari oníric (el repertori d’imatges dels somnis) de tothom hagi de respondre a les mateixes causes. Per això puc malfiar-me de l’estudi de Freud (segons deia, somniar que t’arrenquen un queixal manifesta una por a la castració; però no és pas impossible que signifiqui alguna cosa diferent en molts casos o que simplement no signifiqui res)En l’estudi de casos és fonamental que el treball se sotmeti a la crítica dels col·legues. No hi ha una metodologia tipificada. Més aviat podríem dir que l’experiència s’adquireix sobre tot amb la “pràctica reflexiva”21

INVESTIGACIÓ-ACCIÓ

Si bé el mètode es remunta als treballs de Kurt Lewin22, l’impuls més important el va donar Elliot23 en plantejar aquest mètode com a fonamental en les ciències de l’educació. L’objectiu és que la investigació suposi no només una comprensió del fenomen sinó també una intervenció (acció) que representi una innovació, un progrés en l’àmbit que s’estudia. Això comporta una implicació de l’investigador, que normalment forma part integrant del grup en què intervé. Per això un dels prototipus d’investigació-acció és el treball que pot realitzar un psicopedagog d’un centre educatiu o, directament, un professor.

21 Stake (1998)22 La Investigació-acció i els problemes de les minories” (1946)23 El canvi educatiu des de la Investigació-acció (1993)

Pági

na55


Es tracta d’un procés que té una dinàmica de revisió constant del punt de partida en funció de les dades que es van obtenint i que es justifica pels resultats d’innovació que es produeixen en el grup. El projecte s’ha d’estructurar en una sèrie de passos. Quan s’ha implantat el primer pas s’ha d’avaluar el resultat abans de passar al següent i, si convé, redissenyar el procés.

EXERCICI 2.26.:Digueu quin mètode qualitatiu s’ha seguit en cada cas:

1. El psicòleg rus Alexander Romanovich Luria (1902-1977) va estudiar el pensament i el llenguatge. En el seu llibre “La ment d’un mnemonista” (1968) descriu amb detall el cas de “S”, a qui va estudiar durant 20 anys. “S” tenia una memòria privilegiada que semblava no tenir límits. Podia recordar llistes de fins a 70 nombres i reproduir-les fins i tot a l’inrevés al cap dels anys. De tota manera, “S” tenia greus problemes en altres àrees cognitives; per exemple, era incapaç de comprendre el que llegia perquè cada paraula li evocava imatges tan fortes que interferien en l’organització global del text. També tenia dificultats de pensament abstracte.

2. Al director d’una escola li interessa saber com s’imparteixen les classes de música als alumnes de primària. Vol saber les activitats que es realitzen habitualment, així com els procediments implícits i explícits que s’utilitzen per facilitar el procés d’aprenentatge. El seu objectiu és fer un retrat de com es desenvolupen les classes durant un curs escolar i registrar, de la manera més completa possible, aquestes classes. Realitza entrevistes tant als professors com als alumnes, grava les classes i analitza els programes i la planificació que els professors fan de les seves classes. Quan escriu el seu informe, procura fer-ho de tal manera que els lectors puguin “veure” com transcorren les classes.

3. Un equip d’investigació està interessat en què els nens d’una escola infantil adquireixin els aprenentatges bàsics a través d’un programa específic. L’objectiu general és avaluar un programa d’estimulació d’aprenentatge de les capacitats bàsiques en el context de l’aula i facilitar i millorar els aprenentatges dels nens durant el curs. Per començar, realitzen un estudi del programa educatiu que s’imparteix a l’escola. Com que no detecten un programa propi, decideixen analitzar la situació actual d’aprenentatge dels nens de dos anys i a partir d’aquesta anàlisi anar elaborant un programa d’activitats i exercicis per estimular aquestes capacitats bàsiques que inclou estimulació psicomotriu, del llenguatge, auditiva, visual i tàctil. Aquest programa es va ajustant conforme a les necessitats que es van observant.

4. Un psicòleg preocupat per l’increment de la delinqüència juvenil del seu barri decideix fer una investigació en la qual, a més d’estudiar el problema, pugui intervenir amb l’objectiu de reduir-la. De fet, molts dels seus antics companys

Pági

na56


d’escola i coneguts pertanyen a bandes que sap que tenen comportaments delictius. Decideix treballar amb ells. Després d’analitzar els problemes d’un grup concret, comença treballant sobre els actes intimidadors que estan provocant a persones noves al barri. El grup accepta el repte de treballar amb el psicòleg. El pla d’actuació porta a una contínua revisió de les accions que es van instaurant i dels resultats.

5. Werth, Perkins i Boucher (2001) descriuen el cas d’una noia autista, Grace, de 29 anys. Donades les característiques dels autistes, el cas de Grace és bastant inusual perquè manifesta un gran sentit de l’humor i s’expressa amb jocs i paraules bastant creatius. També sol escriure a la seva família i desenvolupa historietes amb dibuixos que manifesten aquest sentit de l’humor. L’article dels investigadors inclou nombrosos exemples dels seus acudits, neologismes, ironies, sarcasmes i jocs de paraules relacionats amb les idees que obsessionen a Grace. Tots aquests exemples es discuteixen en relació a les teories existents sobre l’autisme i l’humor en els autistes.

Pági

na57


MÈTODE EXPERIMENTAL

Ja hem dit que els mètodes utilitzats en psicologia poden ser descriptius o experimentals. Dintre dels mètodes descriptius hem estudiat l’observació, el mètode d’enquestes i els mètodes qualitatius (etnogràfic, de casos i l’acció-investigació).

Els mètodes descriptius ens permeten obtenir dades sobre variables. A vegades ens pot interessar descobrir correlacions entre variables, és a dir, observar dues o més variables per veure si els canvis en una variable van acompanyats de canvis en una altra (covarien).Per exemple, volem investigar si la gent que parla més ràpid és més convincent. Si seguim el mètode correlacional ens dedicarem a observar gent que hagi de convèncer als altres (per exemple, venedors i polítics). Donarem una escala de mesura per la velocitat de l’orador i pel grau d’èxit. Per exemple: nombre de paraules per minut, nombre de vots, nombre de vendes.Suposem que descobrim que efectivament els que parlen més de pressa venen més i tenen més vots. Ens trobarem amb dos problemes:

1.El resultat no ens dóna una relació necessària de causa-efecte. Podem dir que la velocitat del discurs és la causa de les vendes i els vots? (o que les vendes i els vots són l’efecte de la velocitat?) Podrem estar segurs que venen més i tenen més vots precisament perquè parlen més de pressa? Podrem recomanar a un polític o a un venedor que parli més de pressa perquè així tindrà més èxit? Podem fer prediccions? No necessàriament.Podria ser que l’èxit i la velocitat de parla fossin conseqüència conjunta d’una tercera variable. Per exemple, podria ser que depenguessin del domini del tema. Diríem aleshores que el domini del tema és la causa de la velocitat i de l’èxit.

2.El resultat serà estadístic, per la qual cosa només tindrem un grau de probabilitat. El resultat ens dirà, per exemple, que el 80% dels que parlen ràpid tenen més èxit que els que parlen lent. Potser el 20% que queda augmentaria l’èxit si parlés més ràpid, però potser no.

L’únic que podem dir és:“És freqüent que els que parlen ràpid tinguin més èxit. Per tant, si vostè parla més ràpid és possible que tingui més èxit”.

Pági

na58


EXPERIMENTACIÓ

Consisteix en manipular sistemàticament una o més variables per determinar amb exactitud les conseqüències de les variacions.

S’assembla molt al mètode correlacional. Però té una diferència fonamental. Ara no ens limitem a observar, sinó que l’investigador prepara artificialment el terreny per fer canviar la variable que estudia segons li convingui per poder treure conclusions que ens donin un coneixement de “causa-efecte” i que ens permetin fer prediccions.

El mètode experimental té dues passes bàsiques:1. La manipulació sistemàtica de la presència o la força d’alguna

variable que l’investigador creu24 que afecta a alguna conducta o procés cognitiu.

2. La mesura dels efectes (si n’hi ha) d’aquestes manipulacions.

La lògica d’aquest mètode és: Si la variable manipulada influeix veritablement en la conducta o procés cognitiu, aleshores els individus exposats a nivells diferents d’aquesta variable hauran de manifestar diferències apreciables en les seves reaccions.

En el mètode experimental diferenciem entre variable independent i variable dependent:

VARIABLE INDEPENDENT: és el factor que es manipula sistemàticament.

VARIABLE DEPENDENT: conducta o procés cognitiu estudiat.

Si ens proposem investigar experimentalment la relació entre la velocitat del discurs i l’èxit de l’orador, la variable independent serà la velocitat i la variable dependent serà l’èxit obtingut. Això vol dir que l’investigador modificarà les velocitats de discurs per intentar mesurar exactament si es produeixen canvis en l’actitud favorable o desfavorable de l’audiència.

Podem dissenyar l’experiment següent:

24 Segons cada cas, la idea de l’investigador pot ser una creença de sentit comú que es confirmi, una idea estranya que es confirmi, una creença de sentit comú que quedi descartada o una idea estranya que quedi descartada. Només la quarta possibilitat és desastrosa per a l’investigador.

Pági

na59


Buscarem algun orador que pronunciï un discurs pensat per modificar les opinions de l’audiència sobre un tema específic, per exemple: una legislació que limiti l’ús de substàncies químiques que malmeten la capa d’ozó.El mateix orador presentarà el mateix discurs a diferents grups de participants a velocitats diferents. Per exemple, per als participants d’un grup el discurs es presentarà a una tassa lenta (150 paraules per minut); per a un segon grup es presentarà a una tassa moderada (170 paraules per minut); i per a un tercer grup, a una tassa ràpida (190 paraules per minut).És important que seleccionem una audiència que sigui homogènia. En aquest cas això vol dir que tots els grups tinguin un mateix nivell d’acceptació com a punt de partida. Si al primer grup hi ha una percentatge del 75% d’ecologistes i al tercer grup el percentatge és del 20% els resultats no seran fiables. El sistema per evitar aquest problema és seguir principis d’assignació aleatòria i procurar que els grups siguin prou nombrosos. Cada persona és diferent, però com que mesurem termes mitjos de grup, si el grup és nombrós, les posicions diverses queden compensades.Després de cada presentació caldrà mesurar de la mateixa manera el grau d’acceptació del discurs donant valors numèrics als diferents graus d’acceptació. Per exemple, 0 representaria rebutjar la idea totalment, 1 acceptar-la amb moltes reserves, 2 estar-hi d’acord només en part, i així fins arribar a un valor que representés la total i plena acceptació de les idees del discurs. Amb les puntuacions obtingudes es fa la mitja de cada grup i es representa gràficament per visualitzar la conclusió:

Pági

na60


Una condició important perquè l’experiment ens doni resultats fiables és evitar la presència de “variables de confusió”.Una variable de confusió és un factor que intervé en l’experiment i que pot influir en el seu resultat de forma incontrolable.Imaginem que aquest experiment es realitza amb oradors diferents. Imaginem que els que parlen lent tenen la veu més desagradable que els que parlen ràpid. Aquí la variable “qualitat de la veu” serà una variable de confusió. Serà impossible dir si el major èxit es deu a la velocitat del discurs o a la qualitat de la veu.

Aquest exemple és evident. Però imaginem que l’experiment es fa en una sala amb poca ventilació i que fa molta calor. Imaginem també que els tres grups passen l’un darrera l’altre. La sala cada vegada farà més mala olor i l’ambient serà més desagradable. Pot passar que el resultat sigui que el discurs més ràpid ha sigut el menys convincent. Si ens ha passat per alt aquesta variable l’experiment no haurà tingut èxit.

Pági

na61


Ens pot passar també per alt que a hores diferents del dia la disponibilitat per ser convençuts de quelcom potser també pot variar. En resum, ens poden passar per alt moltes variables.Per tant, cal que els experimentadors tinguin la màxima cura en què totes les condicions siguin constants, excepte la variable independent.

Cal dissenyar acuradament els experiments, analitzar totes les possibles variables, preveure les possibles incidències i decidir la millor manera de realitzar-lo. Pot ser interessant començar amb assajos pilot que ens permetin detectar possibles complicacions.Pel que fa a les decisions metodològiques, seguint amb l’exemple anterior, podem plantejar-nos què passaria si augmentem la velocitat a més de 190 paraules per minut. La representació gràfica continuaria essent una recta ascendent? En quin nivell de velocitat l’efectivitat s’estancaria o començaria a baixar? Quina mena de corba dibuixaria? L’experiment anterior només ens ha assegurat que el nivell més alt de velocitat que s’ha assajat ha donat els millors resultats, però no ens ha indicat el nivell òptim de velocitat. Sembla de sentit comú que hi ha d’haver algun topall, ja que una velocitat extrema fa que el discurs deixi de ser comprensible. Però, cal repetir l’experiment? Certament, costarà temps i diners. Si som capaços de dissenyar els experiments de tal manera que donin els resultats que cerquem amb la mínima despesa podem considerar-nos investigadors eficients.

En resum, les propietats que hem d’exigir a un experiment són:1. Fiabilitat: els experiments són fiables quan es poden repetir i s’obtenen

els mateixos resultats. Evidentment, els resultats diferents poden posar de manifest que no ha estat ben controlat l’experiment inicial o bé que no ho ha estat la repetició.

2. Sensibilitat: els experiments han de ser sensibles als efectes dels canvis en els nivells de la variable independent. Els instruments, els registres i les unitats de mesura han de ser prou sensibles per detectar canvis en les conductes.

3. Validesa interna: un experiment té validesa interna en la mesura que els nostres controls ens permetin rebutjar interpretacions alternatives.

4. Validesa externa: un experiment té validesa externa quan els resultats són generalitzables a situacions reals. Un experiment sense validesa externa només genera un coneixement aplicable en condicions de laboratori.

Pági

na62


CAUSES D’ERROR

Una manera de definir l’experimentació pot ser entendre’l com una batalla entre el control i l’error25.

Un primer perill que cal evitar és que les expectatives de l’investigador influeixin en el resultat. Per exemple, l’investigador que espera demostrar que l’increment de velocitat incrementa l’acceptació pot fer cara de satisfet davant del discurs ràpid i cara de pomes agres davant del discurs lent i influir així en l’audiència, que resulta que són alumnes seus.25 León i Montero (2002)

Pági

na63


A vegades pot passar que l’investigador tendeixi a trobar allò que efectivament vol trobar (ni que sigui inconscientment). Lytton i Romey (1991) van fer un estudi sobre 172 treballs ja publicats26 sobre les diferències entre els patrons que utilitzen els pares en la socialització dels fills i les filles. Van trobar que les conclusions eren diferents segons el gènere de l’investigador. Quan l’investigador era home, no detectava diferències entre el que els pares animaven a fer als fills i a les filles. En canvi, el promig dels resultats obtinguts per investigadores indicava exactament el contrari. Sembla clar que l’estil amb què els pares eduquen als seus fills i filles és totalment independent del gènere del qui el mesuri, però les investigadores trobaven diferències sexistes que els investigadors no detectaven.

També s’ha d’evitar que els participants en l’experiment coneguin la hipòtesi que s’estudia, perquè aleshores estarien condicionats per les seves pròpies expectatives.Pot passar també que els participants desapareguin o pleguin. Hi ha investigacions on la pèrdua de subjectes és consubstancial. Per exemple, quan es tracta de treballs sobre l’eficàcia de determinada teràpia. Algunes persones decideixen abandonar el tractament i no arribem a conèixer les seves dades. A vegades la causa per la qual es perd algun subjecte no està relacionada amb la variable independent. Per exemple, dels 200 subjectes que hem convocat per a un experiment 3 no han pogut venir perquè han tingut un accident de trànsit mentre anaven al lloc acordat. Això no afecta l’experiment sempre que el nombre de subjectes no disminueixi significativament.

Un altre problema que ha estat molt estudiat és el de la regressió a la mitja. És la tendència de les dades extremes a tornar cap a la mitja quan es tornen a mesurar. Aquesta tendència s’explica per la improbabilitat que es repeteixin les circumstàncies excepcionals que contribueixen a què una puntuació sigui extrema. Per exemple, imaginem que volem experimentar el rendiment d’un programa d’estudi d’anglès i escollim els individus que han tingut pitjors puntuacions en un examen de nivell inicial. Per què han obtingut tan mala puntuació? Potser no havien dormit bé, estaven neguitosos, havien patit un disgust el dia anterior, tenien mal de cap... Aquests tendiran a retornar a la mitja en una medició efectuada unes setmanes més tard. Hem de procurar no

26 Aquesta metodologia es coneix com a “metanàlisi” i consisteix a integrar de forma quantitativa un conjunt de treballs realitzats sobre un mateix tema. En lloc de treballar amb les dades en brut es treballa amb els resums estadístics que els investigadors expliquen en els seus treballs.

Pági

na64


confondre aquesta regressió a la mitja amb un resultat positiu del programa d’estudi.Aquesta tendència es pot quantificar matemàticament27. Un procediment per corregir-lo consisteix a realitzar dues mesures en moments diferents i calcular-ne la mitja. Aquesta mitja és la que podem utilitzar per seleccionar els individus.

Finalment, és important descartar la possibilitat que els resultats siguin fruit de l’atzar. Per això s’utilitzen mètodes estadístics (estadística inferencial). Si la probabilitat que el resultat sigui fruit de l’atzar és menor del 5% se sol donar l’experiment per bo.

EXERCICIS:

2.29.Alteració del record:Loftus i Burn (1982) van voler comprovar, en una situació controlada, si un xoc emocional alterava el record dels successos immediatament anteriors. Això és molt important per a valorar la fiabilitat dels testimonis presencials en un judici per assassinat, o qualsevol altre delicte violent. Van demostrar que hi havia una diferència significativa en el sentit que ells havien suposat, és a dir, que els impactes emocionals empitjoren el record del que ha passat just abans.Com creieu que van dissenyar l’experiment? Evidentment, no hi ha un únic experiment possible. Proposeu un experiment possible i compareu-lo després amb el que el professor us explicarà que van fer Loftus i Burn.

2.30.Rates espavilades i rates maldestres:Rosenthal i Fode (1963) van demanar a un grup d’estudiants amb coneixements de psicologia experimental que fessin d’experimentadors per avaluar el rendiment de dos grups de rates a l’hora de recórrer un laberint. Van dir als estudiants experimentadors que un dels grups pertanyia a una raça de rates espavilades i l’altre a rates que no n’eren gaire. Això era fals, però els experimentadors van trobar que el rendiment de les rates espavilades era significativament millor que el de les maldestres.

Responeu:1. Què volien demostrar Rosenthal i Fode amb el seu experiment?2. Quines són les variables dependent i independent de l’experiment de Rosenthal i

Folde?

2.31.Prejudicis racials:

27 León i Suero (1997)

Pági

na65


Un treballador social sospita que en la seva comunitat hi ha molt de racisme. Per a comprovar-ho dissenya una escala que mesura l’actitud racista i la passa a trenta veïns escollits aleatòriament. Els deu que tenen una puntuació més alta fan un promig de 9 punts sobre 10 en l’escala de racisme, i els 10 que la tenen més baixa fan un promig d’1 punt. Dissenya un programa educatiu per millorar la situació. Després d’haver-lo aplicat, torna a passar l’escala als vint individus amb puntuacions més extremes. Ara els promitjos són de 7,5 i 1,5 punts respectivament. D’això en dedueix que el programa ha estat efectiu.

Responeu:1. Quina és la principal font d’error d’aquest treball?2. Com hauria d’haver posat a prova el seu programa educatiu?

2.32.La percepció de les distàncies i l’escalada:Una estudiant de psicologia afeccionada a l’escalada vol posar a prova la hipòtesi que hi ha diferències entre escaladors i no escaladors en la percepció de la distància vertical. Creu que la pràctica de l’escalada millora aquesta capacitat. Selecciona dos grups: escaladors (socis d’un club d’escalada) i no escaladors (companys de classe no escaladors). A tots els demana que facin una prova d’estimació de distàncies verticals. El rendiment del grup d’escaladors és clarament superior. La seva conclusió és que l’escalada millora la capacitat de percebre correctament les distàncies verticals.

Responeu:1. Quines són les variables d’aquest experiment?2. Esteu d’acord amb la conclusió?

TIPUS D’EXPERIMENTS

La distinció fonamental la podem realitzar tenint en compte si l’experiment utilitza grups amb diferents subjectes (disseny inter-subjecte) per a cada nivell de la variable independent o bé utilitza un sol grup de subjectes (disseny intra-subjecte)

EXPERIMENTS INTER-SUBJECTE

Quan es decideix utilitzar un grup que no rep tractament i l’altre o altres reben un tractament corresponent a un nivell de la variable independent, al primer se l’anomena grup control i a l’altre o altres, grup o grups experimentals. El comportament del grup control ens serveix com a referència per comprovar les desviacions dels altres grups per efecte de la variable independent. Per exemple, si volem estudiar l’eficàcia d’una vacuna en un grup experimental,

Pági

na66


ens cal un grup control al qual no apliquem la vacuna per poder valorar els efectes de la vacunació.

Com s’assignen els diferents individus a cada un dels grups? La possibilitat més elemental és assignar-los aleatòriament. L’assignació aleatòria no implica que la selecció dels subjectes hagi estat també aleatòria. Normalment la selecció es realitza per criteris de disponibilitat. Per exemple, si volem fer un experiment amb estudiants de 16 a 18 anys per veure si un determinat programa d’ordinador millora l’aprenentatge d’un tema de matemàtiques, com els seleccionarem? El més fàcil és buscar-los dins del propi institut. Però a l’hora de formar els grups podem fer-ho per sorteig (aleatòriament).De tota manera, a l’exemple anterior el procediment d’assignació aleatòria planteja certs inconvenients. Recordeu que en un experiment cal controlar tant com es pugui totes les variables que puguin influir en el resultat. Suposem que farem l’experiment amb 30 estudiants (2 grups de 15) Si el grup a qui no apliquem el programa (grup control) conté per atzar als alumnes més dotats per a les matemàtiques, molt possiblement pot passar que el grup experimental obtingui pitjors resultats malgrat la bondat del programa. Per evitar aquesta distorsió cal “bloquejar” la variable “aptituds matemàtiques”. Per a bloquejar-la, primer de tot cal mesurar-la. Per exemple, podem calcular el promig de les notes obtingudes en els darrers 10 exàmens de matemàtiques. Aleshores podem agrupar els alumnes en “blocs” en funció del seu promig; per exemple, en 5 blocs: de 0 a 2, de 2.1 a 4, de 4.1 a 6, de 6.1 a 8 i de 8.1 a 10. Necessitarem 6 alumnes per a cada bloc, per la qual cosa és possible que necessitem al principi més de 30 subjectes per poder descartar els que sobrin. Dels 6 alumnes de cada grup, n’assignarem aleatòriament 3 al grup experimental i 3 al grup control.Com més iguals siguin els grups, més sensibles seran els nostres experiments. Quan els grups són grans, la probabilitat que l’assignació aleatòria produeixi una distribució descompensada és baixa. Però en grups petits aquesta probabilitat és molt alta, per la qual cosa cal utilitzar la tècnica de bloqueig.N’hi ha prou havent bloquejat la variable “aptituds matemàtiques”? Potser no. Això ho ha de decidir l’experimentador. Potser sospitem que el QI dels subjectes, o la seva competència informàtica poden influir en els resultats. Aleshores podem bloquejar també aquestes variables. Naturalment, necessitarem més candidats inicials i més proves. El límit està en formar blocs de només 2 individus i assignar-ne un al grup control i l’altre al grup experimental.

Pági

na67


Hi ha una forma especial de bloquejar variables, que és utilitzar blocs naturals. Els blocs naturals per excel·lència són els bessons, preferentment els bessons iguals. Els bessons normalment es mouen en un mateix context sociocultural, reben la mateixa educació i, si són idèntics, fins i tot tenen la mateixa estructura genètica, però són dos subjectes diferents que es poden assignar a grups diferents. El problema principal és la disponibilitat. No és fàcil trobar parelles de bessons disposades (o amb els pares disposats) a participar en experiments. A més, a mesura que es fan grans, les condicions socioculturals els van distanciant i augmenten les diferències.Quan fem estudis amb animals, s’utilitzen les “camades” com a blocs naturals. Les camades tenen l’avantatge que són blocs normalment de força individus. Per exemple, una rata pot tenir deu ratetes en una sola camada.

A vegades el grup control rep també alguna mena de tractament per compensar el que s’anomena efecte placebo. El sol fet de participar en un experiment produeix unes expectatives en el subjecte que hi participa. Pot ser que els resultats positius en el grup experimental siguin deguts a aquest efecte. L’exemple més clar és l’assaig d’algun medicament. Està comprovat que si administrem un “fals medicament” (placebo) a malalts de depressió millora la seva resposta al tractament. El sol fet que el pacient “cregui” que allò li anirà bé produeix un efecte positiu en la seva curació. Així, en determinats experiments, per equilibrar el grup experimental amb el grup control s’administra un placebo al grup control. Això s’anomena un disseny “cec”, perquè el participant no sap que el que li administren és només un placebo. Pot ser convenient que tampoc ho sàpiga el que participa en l’experiment com a avaluador (per exemple, el metge que avalua si la malaltia ha millorat amb el tractament). Aleshores s’anomena disseny de “doble cec”.Quan analitzem les dades obtingudes en un experiment hem d’utilitzar els instruments matemàtics estadístics adequats. Per exemple, suposem que volem comparar el rendiment de dos mètodes d’estudi d’un idioma estranger. Suposem que els dos grups parteixen d’un mateix nivell inicial (1), i que els resultats després d’aplicar els mètodes donen una mitjana de 5 per al primer grup (mètode A) i de 6,2 per al segon grup (mètode B). Sembla que el mètode B és més eficaç. Però si mirem amb més detall, podem veure que en el grup 1 les puntuacions varien de 2 a 10 (2,2,3,3,3,4,6,8,9,10), mentre que en el segon grup es mouen entre el 5 i el 7 (5,5,6,6,6,6,7,7,7,7). Evidentment hi ha alguna variable que no tenim controlada.

EXERCICIS:

Pági

na68


2.33.Treballar sense descans:És millor treballar sense parar o amb descansos? Per saber si el rendiment és millor si es treballa sobre una tasca d’una manera contínua (pràctica massiva), o si es fa distribuint les sessions de treball amb intervals de descans (pràctica distribuïda) un investigador realitza el següent experiment: Demana a una sèrie de subjectes que dibuixin una determinada figura (una estrella, per exemple) de tal manera que el subjecte només pot veure el que dibuixa reflectit en un mirall. Abans de començar, l’experimentador passa un test d’habilitats grafomotores i forma trios amb els subjectes amb puntuacions més similars a la prova. Assigna després a l’atzar a cada individu del trio a un dels tres grups de l’experiment. A cada grup s’ha de dibuixar la figura 20 vegades. En el grup A, els individus han de repetir els assajos un darrera l’altre sense parar. En el grup B, cada assaig va seguit d’un minut de descans. El grup C només fa un dibuix cada dia durant vint dies. La mesura del rendiment dels subjectes va ser el temps promig emprat per a realitzar la tasca completa: a menys temps millor actuació. El millor rendiment va ser el del grup C, seguit del B i de l’A, amb diferències estadísticament significatives (no atribuïbles a l’atzar).

Responeu:1. Identifiqueu les variables dependent i independent i la manera en què es van fer

operatives.2. Quina mena de disseny s’ha utilitzat3. Creieu que pot haver-hi alguna variable de confusió?

2.34.El soroll en la resolució de problemes.Volem estudiar l’efecte del soroll sobre el rendiment dels alumnes en una tasca de resolució de problemes. Comptem amb dos grups d’estudiants de primer de batxillerat. En el context d’una classe de llengua catalana se’ls diu que realitzaran un examen de repàs. A l’exterior de l’edifici hi ha una obra en construcció que provoca que amb les finestres obertes el soroll dins l’aula sigui de 80 decibels (soroll alt). S’explica al grup que la finestra està espatllada i no es pot tancar. L’altre grup realitza la prova en una aula sense soroll.

Responeu:1. Quines són les variables i el disseny de l’experiment?2. Si fóssiu vosaltres els investigadors, quins controls realitzaríeu per evitar les

variables de confusió?

EXPERIMENTS INTRA-SUBJECTE

Hem vist en els dissenys inter-subjectes que la millor manera de bloquejar variables era que els individus assignats a cada grup fossin el màxim de semblants possible. Seguint aquesta lògica, la manera que siguin absolutament semblants és que siguin els mateixos. Un cop determinada la mostra, a tots els

Pági

na69


subjectes se’ls apliquen els diferents nivells de la variable independent. Això té l’avantatge de garantir el control de totes les variables degudes a les diferències entre els subjectes que puguin distorsionar els resultats de la investigació, i resulta més econòmic perquè hi ha menys participants.

De tota manera, els dissenys intra-subjecte presenten una sèrie d’inconvenients que cal controlar i neutralitzar tant com es pugui:

1. Efecte de l’aprenentatge: Quan fem que un subjecte realitzi una tasca determinada en unes condicions experimentals i després li demanem que la repeteixi en unes altres condicions, la segona vegada li serà naturalment més fàcil perquè n’ha après més o menys en el primer assaig. Per exemple, si demanem que munti un trencaclosques en silenci primer i després amb soroll de fons o amb música, la segona vegada hi haurà una millora per l’efecte d’aprenentatge que cal tenir en compte. En aquest cas seria millor un disseny inter-subjecte.

2. Efecte de la fatiga: La fatiga dels subjectes pot influir en el seu rendiment. Per això les tasques realitzades al començament poden tenir un millor resultat que les que es realitzen al final. Això es pot controlar amb descansos suficients o realitzant les proves en dies diferents. Però el fet de modificar els dies també s’ha de controlar, ja que pot influir el dia de la setmana o l’hora o la temperatura en el resultat.

3. Efecte de la motivació: L’interès o motivació dels subjectes pot variar al llarg de la realització de l’experiment, especialment si és molt llarg. Això també pot emmascarar els resultats

4. Efecte de la pràctica (o de l’ordre de presentació): Malgrat que ens esforcem a neutralitzar l’efecte d’aprenentatge, fatiga i motivació, el fet de fer primer una tasca o una altra no és indiferent. Penseu amb la vostra pròpia experiència a l’hora de fer un examen. Les primeres preguntes es responen amb un nivell d’ansietat lleugerament superior a les darreres i, encara que no sigui molt llarg, les darreres preguntes es fan amb una certa fatiga, ja que esteu anticipant el final de la prova. És una mescla d’adaptació, aprenentatge i fatiga. L’efecte de la pràctica es pot controlar amb tres tècniques concretes:

a. Aleatorització: Suposem que tenim tres tasques diferents que es poden realitzar de forma breu (30 segons, per exemple). Podem plantejar 6 casos de cada tasca, amb la qual cosa necessitem 9 minuts per al total de 18 exercicis. Podem repartir aleatòriament l’ordre dels exercicis. Si només són 18, podem aleatoritzar-los per blocs (blocs de 3, en aquest cas) per assegurar-nos que no hi ha una repetició de més de dues tasques seguides. Si el nombre de

Pági

na70


tasques és més gran (150 tasques de 10 segons, per exemple), podem fer una aleatorització simple.

b. Reequilibrat (“counterbalanced”): Es tracta d’administrar tots els nivells de la variable independent en tots els ordres possibles. Per exemple, Rsisnsky (1990) volia saber quin mètode d’ensenyament de la lectura és més efectiu: llegir un en veu alta i la resta del grup anar seguint en silenci fins que el mestre indica que canviï el lector, la qual cosa obliga a tots a anar seguint (tècnica A), o bé la tècnica de fer llegir un text repetides vegades fins que l’alumne el llegeix correctament (tècnica B). Rasinsky mesurava la correcció lectora inicial amb una prova sobre un text. A cada alumne li aplicava les dues tècniques, però a la meitat en l’ordre AB i a l’altra meitat en l’ordre BA. Entre les dues proves tornava a mesurar la correcció lectora i al final la mesurava per tercera vegada.

c. Quadre llatí: Quan tenim més de dos nivells de variable independent (més de 2 proves o tractaments), la possibilitat d’administrar-los en tots els ordres possibles es complica. Per a tres nivells tenim 6 ordres, per a 4 nivells en tenim 24, etc. (es calcula com a n!). El quadre llatí consisteix a seleccionar a l’atzar tants ordres com nivells de variable amb la condició que cap ordre repeteixi una mateixa posició de cap nivell. Per exemple:

En cas de tres nivells:A B CB C AC A B

En cas de quatre nivells:A C B DC B D AD A C BB D A C

5. Efecte de la persistència: Quan s’aplica un segon nivell de la variable independent, pot ser que encara persisteixi l’efecte del primer nivell i això distorsioni el resultat. Per exemple, si volem avaluar si és millor l’àcid acetilsalicílic o el paracetamol per millorar el mal de cap lleu d’un refredat podem administrar-ne primer un i al cap de mitja hora preguntar als subjectes si han notat millora. Passades 8 hores, els

Pági

na71


administrem l’altre medicament, pressuposant que ja ha passat l’efecte del primer, i al cap de mitja hora els tornem a preguntar pel seu estat. Si vosaltres fóssiu els fabricants de cada un dels medicaments, què preferiríeu, que el vostre s’administrés en primer o en segon lloc? Possiblement els resultats del que s’administri en segon lloc seran millors per l’efecte de certa persistència del primer. Cal dons repetir l’experiment en els dos ordres possibles (però prou ràpidament perquè no els hagi passat el refredat!).

EXERCICIS:

2.35.Record de paraules i freqüència d’ús: Volem estudiar si el record d’una llista de paraules depèn de la seva freqüència d‘ús. Per això, un psicòleg selecciona quatre nivells que formen les condicions experimentals i busca en un diccionari de freqüència d’ús cinc paraules per a cada nivell. Totes les paraules són noms comuns i tenen el mateix nombre de síl·labes. Forma 5 blocs de 4 paraules, una de cada nivell de freqüència, les ordena de manera aleatòria, i ordena després aleatòriament cada bloc. Presenta la llista de 20 paraules a una mostra d’estudiants de 17 anys i, després d’una tasca distractora, els demana que assenyalin les que reconeixen en una llista de 50 paraules que inclou les presentades anteriorment.

Responeu:1. Quines són les variables dependent i independent?2. Quins controls ha realitzat l’investigador?

2.36.:Categorització de conceptes: En un estudi sobre categorització de conceptes es planteja la hipòtesi que si, prèviament a la presentació d’un concepte (per exemple, taula), es presenta al participant la categoria a la qual pertany (per exemple, moble), el nom del concepte s’identificarà més ràpidament que si no es presenta la categoria. Imagineu una tasca en la que cal anar nombrant els conceptes que es presentin, capgirats, en una pantalla d’ordinador. A la meitat de les ocasions, als estímuls els precedeix un estímul facilitador (la categoria); en l’altra meitat, no. En tots els casos es mesura el temps que es triga a nomenar els objectes presentats de manera invertida. Deu participants realitzen setanta assajos cadascun. Els resultats confirmen la hipòtesi de l’investigador.

Assajos amb estímul facilitador:

Pági

na72


MOBLE ALUAT

Assajos sense estímul facilitador:

X TNAFELE

Responeu:1. Identifiqueu les variables.2. Quin procediment és més convenient utilitzar per a controlar els possibles efectes

distorsionadors propis dels dissenys intra-subjecte?3. Proposeu una manipulació alternativa per a la condició de control.

2.37.Caràcter i percepció:Un investigador vol estudiar la influència del tret de caràcter “introversió/extraversió”, mesurat amb un test apropiat, sobre el rendiment en una tasca perceptiva. L’investigador no sap si realitzar un disseny amb grups de subjectes diferents o amb els mateixos subjectes.

Responeu:1. Què li aconsellareu a l’investigador? 2. El que pot fer és realment un experiment?

2.38.Acceleració cardíaca:Una investigadora vol explorar si la tassa cardíaca dels subjectes varia durant la presentació de cinc expressions facials que manifesten emocions diferents. A cada subjecte li mostra cinc projeccions que denoten disgust, còlera, por, felicitat i sorpresa. La investigadora compta amb 20 participants.

Responeu:1. Identifiqueu les variables.2. Quin disseny utilitzarà?

2.39.

Pági

na73


A continuació teniu la fotocòpia d’uns exercicis extrets del quadern de pràctiques del manual “Métodos de investigación en psicología y educación”, de Hilda Gambara (Madrid 2002). Es tracta d’un manual universitari de l’assignatura de metodologia corresponent a la carrera de psicologia. Però no us espanteu, perquè no es tracta de res gaire complicat.

Pági

na74


Pági

na75


2.40.La calor alenteix les tasques:Uns investigadors volen esbrinar si el nivell de temperatura ambient incideix sobre el temps que un grup de rates triga a recórrer un laberint. Preparen tres condicions experimentals: temperatures alta, mitja i baixa.

Responeu:1. Identifiqueu les variables.2. Quin disseny els aconsellaríeu?

DISSENYS FACTORIALS:

Per ara hem vist experiments on intentàvem mesurar l’efecte de les variacions dels valors de x (variable independent) en la variació dels valors de y (variable dependent). Com que en realitat hi ha altres factors, a més de x, que influeixen en y, hem cercat maneres de controlar-los i anul·lar-los. Però també podem optar per mesurar l’acció conjunta de dues o més variables independents. Es tracta d’un disseny creuat que es coneix com a disseny factorial. Un disseny d’investigació es denomina “factorial” quan s’estudien simultàniament dues o més variables independents i quan els nivells de les variables independents es presenten combinats. Si la combinació abasta tots els nivells de les variables, aleshores s’anomena disseny factorial complet.La forma d’indicar que diversos nivells s’han combinat és expressar-ho com a producte dels nivells de les variables. Per exemple, si combinem de forma completa una variable amb 3 nivells, una altra amb 4 nivells i una tercera amb 2 nivells ho indicarem: 3x4x2. Aquest producte ens indica el nombre de grups de subjectes que hem de formar per al nostre experiment. En el cas de

Pági

na76


l’exemple necessitaríem 24 grups. Si considerem que no és raonable treballar amb grups de menys de 10 subjectes, per a aquest experiment ens caldrien com a mínim 240 participants.Per fer-ho més senzill, vegem un exemple de 2x2. Suposem que volem estudiar l’efecte de dos tractaments (A i B) d’un determinat trastorn psicològic. Podem fer dos experiments en paral·lel: assajar l’efecte d’un medicament en un grup de pacients, l’efecte de l’altre en un altre grup i ens cal un tercer grup de control al qual no aplicarem cap tractament. Però podem fer encara més: podem investigar com responen els pacients a la combinació dels dos tractaments. Cada variable té en principi dos nivells: amb tractament o sense tractament (si bé podríem complicar l’experiment afegint intensitats diferents del mateix tractament). Necessitarem quatre grups, segons s’indica en el quadre següent:

Amb tractament B Sense tractament B

Amb tractament A

Sense tractament A

Imaginem que obtenim els següents resultats mesurats en una escala d’índex de millora:

Sense tractament B Amb tractament B PROMIG

Amb tractament A 2 10 6

Sense tractament A 2 4 3

PROMIG 2 7

Pági

na77


Imaginem que el tractament B és un fàrmac i el tractament A consisteix a anar a passejar pel parc una hora cada dia. Podríem haver assajat el fàrmac prescindint d’altres consideracions i hauríem vist que, malgrat que el promig de la millora és bo, a alguns pacients els funciona i a altres no. No sabríem que alguns pacients passegen cada dia pel parc del voltant de l’hospital perquè s’avorreixen i que això precisament és la clau de l’efectivitat del fàrmac. Per altra banda, abans d’assajar el fàrmac ja hi havia pacients que passejaven, però això no els provocava cap millora apreciable respecte als que no passejaven. La clau d’aquest resultats està en la interacció del fàrmac i l’efecte de la passejada.De la manera que ho hem plantejat, caldria un cop de sort per intuir l’efecte beneficiós de la passejada, potser a partir de l’observació dels hàbits dels pacients. En altres cassos, podríem assajar dos fàrmacs diferents i veure també si aplicant-los conjuntament interactuen (favorable o desfavorablement).

No hem de confondre la interacció amb l’acció conjunta, que seria la suma de dos efectes. La manera més clara de veure això és amb la representació gràfica dels resultats.

sense A amb A0

2

4

6

8

10

12

sense Bamb B

El fet que les línees no són paral·leles ens indica que hi ha interacció.

Pági

na78


En un disseny 2x2 les línees són paral·leles si tenen el mateix pendent. En els dissenys amb dues variables independents i amb més de dos valors per a cada una, les línees són paral·leles si tenen el mateix perfil.

A1 A2 A3 A40

2

4

6

8

B1B2B3

Variable independent A

varia

ble

depe

nden

t

A1 A20

2

4

6

8

10

B1B2

Variable independent A

Varia

ble

depe

nden

tLa representació gràfica de factorials AxB és molt fàcil. Quan tenim dissenys AxBxC encara ho podem fer amb perspectiva, com al següent exemple28:

Si hi ha més de tres variables independents, aleshores l’anàlisi matemàtica esdevé més abstracta, però sempre es poden fragmentar en gràfiques parcials de dos o tres eixos.

Variables “ex post facto”:28 Extret de León i Montero, pàg.289

Pági

na79


Hem definit la variable independent com aquella que és sistemàticament manipulada per l’experimentador. Però a vegades els valors de la variable independent ja venen donats i l’investigador no els pot manipular, sinó que parteix d’elles com un fet donat. En la gràfica tridimensional de l’exemple anterior hi ha un cas de variable “ex post facto”, el QI dels subjectes. L’investigador no el pot manipular. El que fa l’investigador és assignar els subjectes a grups diferents en funció del valor que obté en la mesura del QI. Això passa també amb qualsevol tret de caràcter (introvertit-extrovertit, depressiu-no depressiu...) o amb trastorns. Si l’investigador treballa amb rates, per exemple, pot fer aparèixer algun trastorn en els subjectes (manipular la presència o no del trastorn com a variable independent), però si treballa amb humans és evident que es tractaria d’una immoralitat inacceptable. Altres casos típics “ex post facto” són els que treballen amb l’edat com a variable independent, és a dir, els estudis evolutius.

Efecte sostre i efecte sòl:Les dues gràfiques següents29 fan l’efecte que hi ha interacció entre les variables, ja que les línees no són paral·leles. Però en realitat hi ha un problema en cada una que ens pot haver passat inadvertit. En el cas del qüestionari elemental es resol igualment bé a 15 anys i a 16 anys, i en el cas de la pregunta difícil, no es resol gens ni amb 14 ni amb 15 anys. Cal doncs fer una prova més “sensible” que pugui posar en evidència si l’edat i el grau de dificultat interactuen en el rendiment en la resolució de preguntes.

EXERCICIS:

29 Extret de León i Montero, pàg 240

Pági

na80


2.40.Dimensió de la mostra en els dissenys factorials:a) Realitzem un disseny factorial 3x3. El nombre d’observacions en cada condició

experimental és de 10. Si les dues variables independents són inter-subjecte, quina serà la dimensió de la mostra (nombre de subjectes participants)?

b) En un disseny factorial 2x3, la primera variable independent és inter-subjecte i la segona intra-subjecte. Per a cada condició experimental volem disposar de 10 dades. Quants subjectes necessitarem?

c) Tenim un disseny factorial 2x2 amb totes les variables independents inter-subjectes. Comptem amb 80 subjectes. Quants subjectes tindrem a cada condició experimental?

d) Dos investigadors realitzen un experiment i tots dos utilitzen un disseny factorial 4x2. L’investigador A considera totes dues variables intra-subjecte, però l’investigador B les considera totes dues inter-subjecte. En cada condició volen tenir 10 puntuacions. Quants participants necessitarà cada investigador?

2.41.Contes desordenats:Un psicòleg evolutiu es proposa investigar la memòria de dos grups de nens de sis i dotze anys i la relació de la seva capacitat de record amb la coherència del material presentat. Es preparen dos contes que són exactament iguals en tot excepte en què els successos en un dels contes s’ordenen de manera lògica i coherent, mentre que en l’altre s’altera l’ordre natural dels successos en la història. L’investigador té tres hipòtesis:

a) Els nens més petits recordaran els contes pitjor que els més grans.b) La història desorganitzada serà més difícil de recordarc) Hi haurà interacció entre les variables “edat” i “coherència de la història”, és a

dir, als més petits els afectarà més el desordre que als més grans.Hi participen 40 nens (10 en cada una de les possibles combinacions). Els nens escolten els contes de forma individual a través d’una gravació realitzada per un actor experimentat a explicar contes. Una vegada acabat el conte, es demana a cada nen que el recordi i l’expliqui i es grava el seu relat. Dos jutges analitzen la precisió d’aquests relats i els avaluen en una escala de 0 a 100.

RESPONEU:1. Quina mena de disseny utilitza l’investigador?2. Quines són les variables? N’hi ha alguna amb una característica especial?3. Quins controls ha realitzat l’investigador? Creieu que pot haver-hi alguna variable

de confusió?4. Com podem avaluar si la mesura de la variable dependent és fiable?5. Inventeu unes mesures que reflecteixin l’efecte principal de cada una de les

variables i de la interacció tal com prediu l’investigador i representeu-ho gràficament.

6. Suposem que l’investigador obté els resultats que preveu amb les seves hipòtesis, però després d’observar les dades s’adona que la interacció pot ser deguda a un efecte sostre en les puntuacions dels nens de 12 anys. Construïu una altra taula que, també amb mesures inventades, suggereixi l’efecte sostre. Si haguéssiu de replicar l’experiment, com podríeu evitar que es produís aquest efecte sostre?

Pági

na81


2.42.Contes llargs i contes curts:Un investigador vol replicar el treball de l’exercici anterior afegint-hi una nova variable: la longitud de la història, amb dos valors (conte llarg, conte curt). Disposa de 40 nens de cada edat i els distribueix en diferents grups del mateix nombre de subjectes per a cada condició experimental.

RESPONEU:1. Quin tipus de disseny utilitza l’investigador?2. Quantes mesures podrà obtenir per a cada condició experimental?3. Seria convenient utilitzar un procediment de reequilibrat en la variable “longitud

del conte”?

Pági

na82


BIOPSICOLOGIA

La “biopsicologia” és la branca de la psicologia que es dedica a investigar les bases biològiques de la conducta i dels processos cognoscitius.

El principal tema d’investigació de la biopsicologia actual és el cervell. Però el cervell només és una part (la més important) del sistema nerviós.El sistema nerviós és una estructura complexa que regula els processos corporals i que és responsable de tots els aspectes de l’experiència conscient.

Per començar, cal estudiar amb detall el funcionament de la cèl·lula bàsica del sistema nerviós: la neurona.

EL SISTEMA NERVIÓS

LES NEURONES

Les neurones són les cèl·lules bàsiques que formen el sistema nerviós (juntament amb les cèl·lules glials, més abundants però d’una funció subordinada).

Les neurones són cèl·lules especialitzades en rebre, transportar i processar la informació que rebem del nostre entorn per tal de donar la resposta adequada a cada situació en què ens trobem.

En el cervell humà hi ha aproximadament 100.000.000.000 de neurones (més o menys tantes com estrelles a la nostra galàxia).Les neurones estan connectades entre si per punts diversos. Algunes poden tenir més d’un miler de connexions amb les seves veïnes. D’aquesta manera es formen aproximadament 100.000.000.000.000 de connexions a través de les quals s’intercanvien missatges electroquímics que regulen i activen el nostre

3. BASES BIOLÒGIQUES DEL COMPORTAMENT HUMÀ

Pági

na83


funcionament vegetatiu, motriu, els nostres sentiments, els nostres pensaments i totes les nostres activitats en general.

Tradicionalment s’ha cregut que les neurones, un cop desenvolupades, ja no poden créixer ni augmentar en nombre. Per tant, la neurona que es perd és insubstituïble. De tota manera, hi ha estudis que posen de manifest que tant les rates com les persones adultes poden arribar a generar algunes cèl·lules cerebrals noves30. S’ha descobert que en el cervell de les mones es formen milers de neurones noves cada dia que emigren de la profunditat del cervell cap als lòbuls frontals per a formar noves connexions.

Un dels principals estudiosos de la neurona va ser l’aragonès Santiago Ramón y Cajal (1852-1934). Concretament, va trobar un sistema per tenyir les neurones sense tenyir altres cèl·lules i així va poder-ne estudiar la forma i les parts. També va plantejar la teoria de la transmissió de l’impuls nerviós per “quasicontracte” entre cèl·lules independents.31

Ramón y Cajal anomenava a les neurones “las misteriosas mariposas del alma, cuyo batir de alas quién sabe si esclarecerá algún día el secreto de la vida mental”Va ser guardonat amb el premi Nobel de medicina l’any 1906.

L’obra principal de Ramón y Cajal es titulava “Textura del sistema nervioso del hombre y de los vertebrados”.Hem de tenir en compte que el sistema nerviós humà funciona de la mateixa manera que els sistemes nerviosos dels altres animals. Per tant, la investigació de teixits nerviosos animals es pot extrapolar al coneixement de l’home.

ESTRUCTURA BÀSICA DE LA NEURONA

Gairebé totes les neurones consten de tres parts bàsiques:

-SOMA o COS CEL·LULAR, on hi ha el nucli de la cèl·lula, i és de color grisós.

30 Kemperman i Gage, 1999; Van Praag, 2002.31 És el que avui es coneix com a sinapsis neuronal i que Ramón y Cajal anomenava “besos protoplasmáticos” .

Pági

na84


-ÀXON o NEURITA. N’hi ha un a cada neurona. La seva funció és portar la informació des del soma cap a altres cèl·lules (que poden ser altres neurones o cèl·lules de diferent tipus). El seu diàmetre és de centèsimes de mil·límetre.L’àxon se sol dividir al final en diverses branques que acaben en els anomenats BOTONS TERMINALS32, que contenen les substàncies transmissores.

En moltes neurones l’àxon està cobert d’un material greixós i de color blanc que s’anomena MIELINA. Aquesta capa de mielina la produeixen les CÈL·LULES GLIALSLa funció de la mielina és augmentar la velocitat de transmissió dels impulsos nerviosos a través de l’àxon. A més, aïlla els àxons entre ells de tal manera que en un mateix nervi poden córrer impulsos nerviosos per àxons diferents sense que s’interfereixin.La importància de la capa de mielina és evident en la malaltia de l’esclerosi múltiple, una malaltia en la qual aquesta capa es degenera. Com a conseqüència, la comunicació amb els músculs es fa molt més lenta fins que finalment es perd el control muscular.

-DENDRITES. Solen haver-n’hi bastants a cada neurona. La seva funció és portar la informació cap a l’interior del soma.Fixeu-vos que l’àxon és la via de sortida de la informació i les dendrites les vies d’entrada. Podríem dir que la informació sempre circula en un mateix sentit dins de cada neurona. D’aquesta manera no es produeixen “embussos de trànsit”33

Moltes neurones del cervell presenten fibres molt curtes; d’altres tenen dendrites i àxons llargs, i n’hi ha també amb dendrites curtes i àxons llarguíssims, com les que formen els nervis. Els nervis són simplement feixos d’àxons envoltats de mielina (per això són blancs). Per tant, hi ha neurones que tenen àxons de més d’un metre de longitud. Si el soma fos gros com una pilota de bàsquet, l’àxon de les més llargues mesuraria 6 km.

A més d’aquestes tres parts, cal també considerar l’anomenada SINAPSI:Les sinapsis són els punts de contacte entre les neurones34

32 Perquè tenen forma de boleta.33 Pinillos, a “Principios de Psicología”34 El 10% del volum cerebral està ocupat per zones sinàptiques, incloent en la zona sinàptica els botons terminals.

Pági

na85


Els botons terminals no s’arriben a tocar amb les altres cèl·lules. La sinapsis és el petit espai que queda entre els botons i les dendrites d’altres neurones o entre els botons i els músculs o glàndules. El gruix de la sinapsi és aproximadament de 2 centmil·lèsimes de mm.

TIPUS DE NEURONA SEGONS LA FUNCIÓ:

1. NEURONES SENSORIALS o AFERENTS: Envien informació des dels teixits i els òrgans sensorials cap a la

medul·la espinal i cap al cervell.

2. NEURONES MOTORES o EFERENTS: Envien informació des del cervell i la medul·la espinal cap als músculs i

les glàndules.

3. INTERNEURONES: Connecten els dos tipus de neurones. Són les més abundants, n’hi ha

milers de milions.

TIPUS DE NEURONA SEGONS LA FORMA:

Pági

na86


1. UNIPOLARS: Sense dendrites al soma Un sol axó es ramifica. Algunes

branques fan de dendrites i altres tenen botons terminals

Típiques en invertebrats

2. PSEUDOMONOPOLARS o NEURONES EN T oPSEUDOUNIPOLARS:

Tipus d'unipolar en les quals una branca de l'axó acaba en dendrites que reben informació de fora del SNC

Solen ser sensorials Típiques en mamífers

3. BIPOLARS: Del soma en surt un axó i una

prolongació que acaba ramificant-se en dendrites

Es troben als sistemes sensorials (bipolars de la retina)

4. MULTIPOLARS: Del soma surt un axó i diverses dendrites. Són les més comunes TIPUS:

Pági

na87


o GOLGI I: Axó llarg. (cèl·lules piramidals de l'escorça i l'hipocamp, moto-neurona de la medul·la, cèl.lules de Purkinje del cerebel)

o GOLGI II. Axó curt. Connecten amb neurones properes.

En considerar la forma en què funcionen les neurones ens hem de plantejar dues preguntes fonamentals:-Com viatja la informació dintre de la neurona?-Com es transmet la informació entre dues neurones i com es transmet entre una neurona i una altra cèl·lula del cos?

TRANSMISIÓ DINS DE LA NEURONA. EL POTENCIAL D’ACCIÓ

Quan una neurona està en repòs hi ha una minúscula càrrega elèctrica (-70 mil.livolts) a l’interior de la membrana cel·lular. Això vol dir que l’interior de la cèl·lula té una petita càrrega negativa respecte a l’exterior. A aquesta càrrega l’anomenem “potencial de repòs”.

Per obtenir i mantenir aquesta càrrega la neurona expulsa cap a l’exterior ions35 amb càrrega positiva i reté en l’interior ions amb càrrega negativa. Això ho fa gràcies a l’anomenada bomba de sodi-potassi. El sodi i el potassi estan ionitzats positivament. El mecanisme de bombeig expulsa fora de la membrana cel·lular de la neurona les partícules de sodi i absorbeix les de potassi (3Na+ fora per 2K+ cap dins)

A totes les cèl·lules dels organismes hi ha un potencial de repòs. La particularitat de les neurones és que es poden despolaritzar per un instant i recuperar després la seva polaritat.Quan una neurona és estimulada directament (per la llum, calor o pressió) o per missatges provinents d’altres neurones, la polaritat de la membrana pot invertir-se. Si l’estímul és prou gran es produeixen uns canvis químics complexes en la membrana de la neurona. Aquests canvis fan que per un instant els ions de sodi entrin dins de la neurona per uns porus especialitzats anomenats “canals iònics dependents del voltatge”. Aquesta entrada de ions positius redueix i canvia de signe fins a uns 40 mil.livolts positius el potencial de repòs. A les oscil·lacions de càrrega (de –70 a +40 mil.livolts) se les anomena “potencial d’acció”. Aquesta pertorbació elèctrica es produeix en

35 Un ió és un àtom amb càrrega elèctrica positiva o negativa

Pági

na88


forma d’ona. El pas d’aquesta ona elèctrica al llarg de la membrana cel·lular és el que constitueix el senyal bàsic del sistema nerviós.

La inversió de la càrrega dura aproximadament 1 o 2 mil.lisegons. Això vol dir que la velocitat de propagació del senyal nerviós és molt ràpida. La velocitat més habitual va entre 25 i 30 metres per segon, però pot arribar a 120 metres per segon si la fibra és prou gruixuda.També vol dir que una neurona pot conduir senyals amb una freqüència de 500 a 1000 senyals per segon (cal tenir en compte que mentre l’ona està en un

Pági

na89


punt qualsevol de recorregut per la neurona, aquesta no pot ser excitada novament)

Els impulsos nerviosos es transmeten segons la “llei del tot o res”. Això significa que el corrent només té una intensitat: o es produeix o no es produeix. Si no hi ha estímul suficient no hi ha impuls, i un estímul molt intens produeix el mateix impuls que un estímul menor.De tota manera un estímul molt fort pot “disparar” un major nombre de neurones que un estímul feble.

COMUNICACIÓ ENTRE NEURONES I COMUNICACIÓ AMB ELS RECEPTORS FINALS

Hem vist que les neurones no es toquen entre elles, sinó que hi ha un espai anomenat sinapsi que les separa. L’ona de l’impuls nerviós no pot travessar la sinapsi. Per fer el “salt” s’utilitzen els “neurotransmissors”.

Els neurotransmissors són substàncies químiques (proteïnes) que estan emmagatzemades en les “vesícules sinàptiques” que es troben a l’interior dels botons terminals. Quan l’impuls arriba fins al botó terminal d’una neurona, les vesícules sinàptiques aboquen els neurotransmissors a la sinapsi. Els neurotransmissors recorren en un instant les 2 centmil·lèsimes de mm que separen el botó de la dendrita de la següent neurona. Quan arriben a la dendrita actuen com si fossin claus químiques que obren els canals iònics de la neurona produint un nou impuls nerviós.

Al SNC i al SNA hi ha també les anomenades sinapsis de pas. En aquest cas el neurotransmissor no s'allibera en sinapsis convencionals sinó en botons de pas (varicositats) de manera que es difon cap a diferents neurones en una zona àmplia.

Un cop han transmès el missatge, els neurotransmissors són destruïts per enzims o són reciclats en un procés anomenat “recaptura”

La neurona també utilitza neurotransmissors per donar els missatges corresponents als músculs o a les glàndules.Aquests neurotransmissors poden tenir un efecte excitador o un efecte inhibidor, és a dir, poden desencadenar un moviment o frenar-lo.

Pági

na90


Un dels neurotransmissors més ben coneguts és l’acetilcolina (ACh). Té un paper fonamental en l’aprenentatge i la memòria. Quan les neurones productores d’ACh es deterioren apareix la malaltia de l’Alzheimer. L’ACh també fa de missatger en totes les connexions de les neurones motores i els músculs. El curare, un verí que utilitzen els indis amazònics a les seves fletxes, bloqueja els receptors d’ACh dels músculs i paralitza les víctimes. En canvi, el verí de l’aranya “viuda negra” produeix un excés d’ACh i la víctima pateix convulsions violentes.Algú de vosaltres es posaria injeccions de Botox per allisar les arrugues? Us estaríeu injectant toxina botulínica, que bloqueja l’alliberament d’ACh i paralitza els músculs facials subjacents a les arrugues.

Altres neurotransmissors: Dopamina: influeix en

l’atenció, l’emoció, l’aprenentatge i el moviment. L’excés de dopamina es relaciona amb l’esquizofrènia i la manca de dopamina té a veure amb el Parkinson. No es pot subministrar dopamina directament al cervell, ja que aquest no l’admet si no la fabrica. Però sí que admet la substància anomenada L-dopa, amb la qual pot millorar la producció de dopamina i alleugerir els efectes del Parkinson.

Parkinson: Tremolors: Solen ser de repòs,

principalment a les mans. Disminueix amb els moviments voluntaris i augmenta amb la tensió emocional

Rigidesa muscular principalment a les extremitats, deguda a la hipertonia muscular. Es manté la força normal.

Problemes d'equilibri, dificultat per iniciar moviments. Els braços no es mouen acompanyant la marxa

Disminueix el parapalleig. Inexpressivitat facial.

En alguns casos, trastorns cognitius i depressió.

Esquizofrènia: Deliris, falses creences, al·lucinacions,

pensament desorganitzat. Llenguatge inhibit Manca de resposta emocional Incapacitat per gaudir Problemes de memòria i atenció.

Malaltia d'Alzheimer: Deteriorament progressiu de les funcions cognitives (memòria, llenguatge, raonament...) i alteració conductual.

Mireu la pel.lícula Bicicleta, cullera, poma, on Paqual Maragall explica el seu problema

Pági

na91


Serotonina: afecta l’humor, la son i l’excitació. El famós fàrmac antidepressiu anomenat Prozac augmenta el nivell de serotonina.

Noradrenalina: ajuda a controlar l’estat d’alerta i l’excitació. ...

DROGUES I SISTEMA NERVIÓS

Imaginem que produïm substàncies químiques que alterin el funcionament dels neurotransmissors. Per exemple, substàncies que no deixin arribar els neurotransmissors al seu destí o que n’augmentin la producció, o simplement que s’assemblin a neurotransmissors naturals. Alguna d’aquestes alteracions podria ser letal. Però a vegades podríem potenciar certs fenòmens desitjats. Aquest és el paper de les drogues.

Les drogues afecten als nostres sentiments o conductes alterant el procés de transmissió sinàptica. Produeixen els seus efectes, inclosos els sentiments de plaer que els que consumeixen drogues desitgen, canviant els processos bioquímics complexos que es produeixen quan una neurona es comunica amb una altra. Per exemple, la cocaïna i l’amfetamina impedeixen la recaptura de neurotransmissors com la dopamina. Com que la dopamina es queda a la sinapsi, continua estimulant moltes neurones, la qual cosa equival a que el cervell donés ordres constants de moviment. Per això aquestes drogues produeixen sentiments de tremenda excitació i energia. Al mateix temps, inhibeix la sensació d’esgotament mentre duren els seus efectes. Naturalment, la sobreexcitació produeix un desgast real que produeix un cansament molt gran quan desapareixen els efectes de la droga. La nicotina produeix uns efectes d’excitació ja que els músculs la confonen amb ACh, com si rebéssin ordres de moviment. Produeix també alerta en el còrtex cerebral.Durant els anys 70, investigadors que estudiaven l’efecte de la morfina i altres opiacis van descobrir que en el cervell hi ha receptors específics per aquestes drogues. Això era estrany. Per què hi havia al cervell aquests receptors? La resposta es va trobar quan es van poder detectar en el cervell substàncies químiques neurotransmissors d’estructura molt semblant a la de la morfina anomenades endorfines. Les endorfines són alliberades pel cos en resposta al dolor o a l’exercici vigorós per ajudar a reduir les sensacions doloroses que podrien interferir amb la conducta en marxa. Per això la morfina. té un efecte calmant del dolor: el cos la confon amb les endorfines i, a més, en una quantitat que naturalment no podríem produir.

Pági

na92


Aleshores, perquè no ens dediquem tots a prendre drogues? Hi ha, d’entrada, un problema fisiològic important: les drogues opiàcies (morfina, heroïna...) inhibeixen la producció d’endorfines de forma natural. Per això, quan desapareixen els seus efectes les tornem a necessitar, i així cada vegada ens en fem més i més dependents. A banda d’això, tenen efectes secundaris degeneratius que fan del tot desaconsellable el seu consum si no és sota supervisió mèdica.

EL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL

El sistema nerviós funciona com una totalitat integrada. Però és habitual considerar que està format per dues parts principals: el sistema nerviós central i sistema nerviós perifèric.

El sistema nerviós central està format per l’encèfal i la medul·la espinal. Les dues parts tenen protecció òssia: l’encèfal és a la cavitat craniana i la medul·la espinal és dins de la columna vertebral.

L’encèfal i la medul·la estan protegits per tres membranes anomenades meninges. La més externa, unida a l’os és la més forta i per això s’anomena duramàter. La més interna és la piamàter (unida al teixit nerviós) i entre les dues hi ha l’aracnoide.

SNC: ENCÈFAL MEDUL.LA

SNP: Format per ganglis, nervis aferents (informació cap dins del SNC, afecten) i nervis eferents (informació cap fora el SNC, efectuen).

SNSomàtic: o Neurones que informen de l'ambient extern (extraceptiva), l'estat muscular i

posició de les extremitats (propioceptiva).o Neurones motores cap als músculs esquelètics

SNAutònom o vegetatiu:o Neurones que porten la informació sensorial de les vísceres (interoceptiva)o Neurones que porten ordres cap a la musculatura llisa (vísceres) i algunes

glàndules.

Pági

na93


Entre l’aracnoide i la piamàter hi ha el líquid cefaloraquidi que fa d’amortidor. Aquest líquid també és als ventricles de l’interior de l’encèfal i al canal central de la medul.la. En total n’hi ha aproximadament 150ml. Es troba en moviment constant. Cada dia es renova unes 3 vegades. El SNC sura en LCR i això fa que pesi aproximadament 50g malgrat la massa de 1300 a 1400g. Produeix un efecte de flotació que té dues funcions:

Manté la forma de l'encèfal, que es deformaria en cas d'acceleració i per la gravetat.

Protecció de lesions per xoc contra l'os (amortiment)L’excés de LCR (hidrocefàlia) pot provocar deformació cranial als infants i lesions.

ENCÈFAL

Està format per tres parts fonamentals: cervell, cerebel i tronc encefàlic.Hi ha altres formes de dividir-lo. Alguns tractats parlen únicament de cervell, i altres parlen d’encèfal o cervell anterior, mig i posterior.

EL CERVELL

El cervell humà pesa aproximadament 1,4 kg. Quan naixem pesa uns 300 g i en els tres primers anys de vida triplica el seu pes.De tota manera el nostre cervell no és dels més grossos. El cervell d’un elefant pesa 4 kg i el d’un catxalot pesa 8 kg.

El cervell és molt més complex que qualsevol ordinador. Ja hem dit que té aproximadament 100.000.000.000 de neurones interconnectades. Si agaféssim totes les connexions i en féssim un fil, podríem donar unes 25 voltes a la terra.

COM S’ESTUDIA EL CERVELL:

OBSERVACIÓ DELS EFECTES DE LESIONS CEREBRALS:Aquest és un mètode antic. Es tracta de veure la relació d’una lesió cerebral a la conducta o processos cognitius d’un individu (i generalitzar els resultats). Certament, abans calia esperar que les persones que havien patit una lesió cerebral arribessin a la mort per poder obrir el crani i observar la lesió. Moltes vegades passaven anys entre la lesió i la mort, per la qual cosa era difícil la precisió.

Pági

na94


De tota manera, aquesta mena d’estudis van contribuir a deixar clar que calia explorar diferències distintives entre regions cerebrals i relacionar-les amb aspectes diversos de la cognició i la conducta. Un exemple molt destacat pot ser el de les investigacions del cirurgià francès del S.XIX Paul Broca. Broca estava convençut que la capacitat del llenguatge no era una propietat de tot el cervell sinó només d’una zona restringida. La seva hipòtesi va prosperar notablement quan va presentar l’estudi d’una anàlisi postmortem d’un pacient que havia perdut la capacitat de parlar anys enrere. L’estudi revelava la destrucció d’una regió en la part frontal del costat esquerra de l’escorça cerebral, que avui es coneix com a àrea de Broca. Estudis posteriors van reforçar la seva teoria.

Actualment podem obtenir imatges de cervells vivents que permeten que aquest mètode doni uns resultats molt més exactes.A més, els científics actuals destrueixen o lesionen certes parts del cervell d’animals de laboratori i observen meticulosament els canvis que es produeixen en la seva conducta.La base de dades actual sobre lesions cerebrals és el registre de la Universitat d’Iowa, amb les històries clíniques de més de 1500 pacients.

REGISTRE ELÈCTRIC I ESTUMULACIÓ CEREBRAL:Si una part concreta del cervell juga algun paper en una forma concreta de conducta, aquesta part s’hauria d’activar en produir-se la conducta concreta.Per mesurar l’activitat cerebral es col·loquen una sèrie d’elèctrodes al cap que detecten l’activitat elèctrica de cada zona del cervell i que registren aquesta activitat en una gràfica. Aquesta gràfica s’anomena electroencefalograma, i de la tècnica emprada se’n diu electroencefalografia.L’activitat elèctrica normal del cervell presenta un dibuix en forma d’ones. La comparació d’una gràfica d’un individu concret amb la normal permet, a vegades, diagnosticar epilèpsies, tumors i altres alteracions.En laboratori, treballant amb animals, es pot també estimular amb petites descàrregues elèctriques una determinada zona del cervell per observar-ne els efectes.

TÈCNIQUES D’OBTENCIÓ D’IMATGES DEL CERVELL VIU:

1.TOMOGRAFIA AXIAL COMPUTADORITZADA (TAC): Es coneix també amb el nom d’”escàner”.Utilitza els rajos X per veure un òrgan en talls successius d’alguns mm d’espessor cada un.

Pági

na95


Es basa en el diferent nivell d’absorció de cada tipus de teixit. Per millorar la imatge es poden administrar per via intravenosa certes substàncies absorbents, per exemple, per visualitzar millor els vasos sanguinis.És molt útil per detectar lesions i tumors.

2.TOMOGRAFIA PER EMISSIÓ DE POSITRONS (TEP): Un positró és una partícula subatòmica semblant a un electró, però amb càrrega elèctrica positiva (com un protó), que emeten les substàncies radioactives.La detecció d’aquests positrons permet dibuixar un mapa del lloc on hi ha les substàncies radioactives. Aleshores, l’experimentador pot utilitzar substàncies radioactives innòcues com isòtops radioactius d’aigua i de glucosa que injecta a la sang per detectar les zones amb més activitat del cervell en un moment determinat. Com que l’activitat d’una zona determinada reclama una aportació complementària d’oxigen de la sang, augmenta el flux sanguini cap a aquella part quan s’està utilitzant. Mesurant el flux sanguini que arriba a certes parts del cervell (recordem que aquest flux porta els isòtops radioactius d’aigua) podem relacionar la part del cervell amb una activitat concreta del cervell. A més l’activitat de les cèl·lules consumeix glucosa, que és la font d’energia principal. Amb el TEP podem detectar també el lloc on és més gran el ritme de consum dels isòtops radioactius de glucosa injectats. Per exemple: si em poso a llegir, una part del meu cervell treballa més que no pas les altres. Amb aquest mètode puc localitzar la part implicada amb precisió.

3.-RESSONÀNCIA MAGNÈTICA :Consisteix a crear un camp magnètic a l’entorn de l’òrgan que s’estudia (el cervell, la medul·la o qualsevol altre). A tots els teixits orgànics hi ha àtoms d’hidrogen. En sotmetre’s l’hidrogen al camp magnètic es produeixen unes ones que es poden mesurar amb exactitud. D’aquesta manera s’obtenen imatges perfectament clares i tridimensionals.

4.-IMATGE PER SUPERCONDUCTORS D’INTERFERÈNCIA QUÀNTICA (SQUID): Es fonamenta en la detecció de petitíssims canvis en els camps magnètics produïts pels impulsos elèctrics de les neurones quan estan actives.

Pági

na96


Dóna un resultat semblant al TEP sense necessitat d’introduir substàncies estranyes a l’organisme.

El cervell té una forma ovoide i és partit en dues meitats bastant simètriques anomenades hemisferis cerebrals.

Els hemisferis cerebrals es relacionen de forma creuada amb els dos costats del cos. L’hemisferi dret rep informació del costat esquerra i l’esquerra del dret. Passa el mateix amb les ordres de moviment.

La superfície externa de cadascun dels hemisferis està dividida per una sèrie de cissures que permeten la separació en quatre (o cinc) lòbuls:

1. LÒBUL FRONTAL Anterior a la cissura central o de Rolando 2. LÒBUL PARIETAL Posterior a la cissura central i anterior a la

cissura parietooccipital3. LÒBUL OCCIPITAL Posterior a la cissura parietooccipital4. LÒBUL TEMPORAL Ventral a la cissura lateral o de Silvio5. LÒBUL LÍMBIC (segons alguns autors no es considera lòbul):

Inclou fonamentalment la circumvolució cingular o circumvolució del cos callós (arquejada al voltant del cos callós a la part medial dels hemisferis) i la circumvolució de l'hipocamp.

Cada lòbul està dividit per cissures secundàries formant una sèrie de circumvolucions. Això permet triplicar l’àrea externa del cervell.

PARTS DEL CERVELL (o encèfal anterior, o prosencèfal)

ESCORÇA CEREBRAL

HEMISFERIS CEREBRALS ESTRIAT HIPOCAMP

NUCLIS SUBCORTICALS AMÍGDALASEPTENUCLI ACCUMBENS

TÀLEM DIENCÈFAL HIPOTÀLEM

SUBTÀLEM EPITALEM (glándula pineal) (glándula hipòfisi)

Pági

na97


En una secció del cervell trobem, de fora a dintre, la substància grisa (escorça o còrtex) i la substància blanca, constituïda per axons envoltats de mielina.

Pági

na98


A l’interior dels hemisferis hi ha unes cavitats anomenades ventricles cerebrals que són plens del líquid cefaloraquidi. De fet, el líquid cefaloraquidi es produeix dins d’aquests ventricles.

Els dos hemisferis estan units per l’anomenat cos callós. És una banda gruixuda de fibres nervioses (uns 200 milions) que connecta els dos costats.

Pági

na99


Té una capacitat de transmissió d’informació molt elevada, de més de mil milions de bits per segon. Hi ha algunes petites diferències entre el cos callós dels homes i el de les dones. També és més gran en els esquerrans que en els destres.

Entre els dos hemisferis, a la part interior i per sota del cos callós, trobem el diencèfal. Les parts més importants del diencèfal són el tàlem i l’hipotàlem.

Al costat de l’hipotàlem trobem una glàndula d’enorme importància que anomenem glàndula hipòfisi que estudiarem quan parlem del sistema endocrí.

El sistema límbic inclou parts de l’escorça, el diencèfal, l’amígdala, l’hipocamp i una petita part del tronc encefàlic.

ESCORÇA CEREBRAL

L’escorça cerebral és la zona més important pel funcionament dels processos cognitius humans. Quan l’escorça no funciona l’home vegeta sense moviments voluntaris, no té experiència de la visió, del so ni del tacte i queda privat de consciència, imaginació i raonament. Constitueix el centre superior de control i processament d’informació del nostre cos.

Pági

na10

0


En molts països, la inactivitat elèctrica del còrtex s’admet com a prova de mort en casos de malalts en coma profund.

La seva superfície desplegada faria un quadrat de 45 cm de costat i uns 3 a 6 mm de gruix.Està formada per sis capes de neurones de gruix variable.Les neurones estan agrupades per columnes que travessen les sis capes. Tenen fonamentalment les sinapsis en sentit vertical, si bé estan connectades amb les columnes properes amb connexions laterals.Les columnes anomenades macrocolumnes estan formades per grups d’aproximadament 500 minicolumnes cada una (això és variable).Una minicolumna pot estar formada per entre 50 i 120 neurones i té un diàmetre de 0.03 mm (30 micres). Es calcula que hi ha uns 400 o 500 milions de minicolumnes.Les macrocolumnes tenen un diàmetre d’entre 0.4 i 1 mm, i n’hi ha 1 milió aproximadament.Amb una tècnica de mesura de mostres d’1 mm quadrat de teixit cortical, s’ha estimat que l’escorça pot contenir entre 20.000 i 23.000 milions de neurones36 (i pel volt de 200.000.000.000 cèl·lules glials!).Hom pensa que les macrocolumnes són les unitats funcionals de les operacions corticals.

36 Courten-Myers, 2002

Pági

na10

1


DIVISIÓ FUNCIONAL: L'escorça de cada hemisferi està formada per: Àrees sensorials primàries (somestèsica, visual, auditiva, gustativa i

olfactòria) Àrea motora primària Àrees d’associació:

o Àrees d'associació unimodals Motores: premotora i motora suplementària Sensorials: somestèsica, visual, auditiva i rínica

o Àrees d’associació polimodals Límbica, prefrontal, parietooccipitaltemporal

1.ÀREA MOTORA PRIMÀRIA: Al lòbul frontal, circumvolució precentral, tant medial com lateral. Capa V hiperdesenvolupada. Conté cèl.lules piramidals gegants Envia ordres d'execució dels moviments voluntaris Organització topogràfica (o somatotòpica). Això significa que cada punt

de l’àrea motora es correspon a una part concreta del cos. Les zones més extenses són les que tenen a veure amb els moviments dels dits de les mans i amb els moviments dels músculs necessaris per parlar.

AFERÈNCIES:o Escorça premotorao Escorça somestèsicao Tàlem.

Pági

na10

2


L'estimulació elèctrica produeix moviments aïllats inevitables d'un múscul.

Lesió unilateral: hemiplegia (paràlisi del costat contralateral)

ÀREES PREMOTORES: Equivalents a una àrea d'associació unimodal. Controlen l'escorça motora primària. Elaboren plans d'acció que

estableixen les seqüències de moviments necessàries per desenvolupar una acció voluntària.

L’estimulació elèctrica provoca moviments lents de grans grups musculars i postures.

Una lesió produeix alteració de la seqüència normal d'activació dels músculs durant el moviment. APRÀXIA: dificultat per executar una habilitat motora apresa, sense lesió muscular ni esquelètica ni paràlisi. Per exemple: agrafia.

PARTS:o ÀREA MOTORA SUPLEMENTÀRIA: a la part medial,

davant l'EMP. Intervé en la programació i coordinació de moviments complexos, com la coordinació bimanual.

o ÀREA PREMOTORA: a la part lateral, davant l'EMP. Moviments guiats per un estímul extern, per exemple, auditiu.

2.AREES SENSORIALS PRIMÀRIES: Reben informació directament dels nuclis talàmics específics. N'hi ha per a cada sentit.

ESCORÇA SOMATOSENSORIAL O SOMESTÈSICA PRIMÀRIA: A la circumvolució postcentral, tant lateral com medial. Rep informació de sensibilitat tàctil, dolor, temperatura, pressió... Representació somatotòpica del cos segons la importància funcional o

la necessitat de sensibilitat de la zona. Com més sensible és una regió corporal, més àmplia és l’àrea de l’escorça sensorial que s’hi dedica. Per exemple, l’àrea dels llavis és molt més gran que l’àrea dels dits dels peus.

No és fix: si una part del cos no es pot utilitzar, disminueix de mida, i també a la inversa.

L'estimulació elèctrica produeix sensacions de formigueig a la part del cos corresponent

Lesions, provoquen a les parts afectades:

Pági

na10

3


o Deteriorament del tacte discriminatori (jutjar la localització o intensitat exactes d'un estímul)

o Dèficits en la propiocepció conscient (sentit de la posició i el moviment)

o Pèrdua parcial de la sensació de dolor i temperatura

ESCORÇA VISUAL PRIMÀRIA (o escorça estriada): A la part més posterior del lòbul occipital per la zona medial i part del

lateral. Representació retinòptica: petites regions concretes de la retina estan

representades en petites regions concretes de l'escorça visual. Si estimuléssim elèctricament aquesta zona, veuríem taques de colors i

llampecs. Des d’aquesta àrea, la informació visual es transmet a altres àrees

encarregades d’entendre paraules, de reconèixer cares o situacions, etc. Cada ull transmet informació a cada àrea visual de cada lòbul, però de

forma tal que l’hemisferi dret només rep informació sobre la meitat esquerra del camp visual, i l’hemisferi esquerra només rep informació sobre la meitat dreta del camp visual.

Les lesions poden provocar escotomes: zones cegues (forats) en el camp visual contralateral a l'escorça lesionada.

ESCORÇA AUDITIVA PRIMÀRIA: La major part a la paret ventral de la comissura de Silvio, a la part

superior del temporal Rep informació de la oïda contrària però també unes quantes fibres

ipsilaterals. Representació tonotòpica: les freqüències audibles estan ordenades. Si es produeix alguna lesió en aquesta àrea, les conseqüències son

diferents si la part danyada és a l’hemisferi dret o a l’esquerra. Una lesió a l’esquerra pot fer impossible reconèixer el llenguatge parlat. En canvi, una lesió a la part dreta no dificulta la comprensió del llenguatge, però si que impossibilita reconèixer ritmes i melodies.

El so no cal que sigui real. Les imatges per ressonància magnètica de persones esquizofrèniques revelen que les àrees auditives estan actives durant les al·lucinacions auditives37.

ESCORÇA OLFACTÒRIA37 Lennox, 1999

Pági

na10

4


A la base de l'encèfal No fa relleu al tàlem Ipsilateral Es projecta a l'escorça olfactòria secundària, anomenada escorça rínica Els estímuls olfactoris produeixen reaccions emocionals i viscerals i

evoquen records per les connexions amb zones del sistema límbic com l'amígdala o l'hipocamp.

ESCORÇA GUSTATIVA Part inferior del lòbul parietal, adjacent a la representació de la llengua

a l'escorça somestèsica La lesió bilateral provoca alteració o pèrdua de la sensibilitat gustativa

3.ÀREES D'ASSOCIACIÓ: Ocupen la major part de la neoescorça.

3.1.ÀREES D'ASSOCIACIÓ UNIMODAL o ESCORÇA SENSORIAL DE NIVELL SUPERIOR: al costat d'una àrea primària. Elabora la informació que rep del tàlem o de l'àrea primària a un nivell més complex.

ESCORÇA SOMESTÈSICA D'ASSOCIACIÓ: Principalment a la part superior del lòbul parietal per la part lateral i

medial Rep aferències de l'escorça somestèsica primària. S'integren dades relacionades amb les sensacions generals. Permet la

valoració i comprensió global de les característiques d'un objecte pel tacte i el sentit de la posició.

Lesions: o AGNÒSIES TÀCTILS: (agnòsia és la impossibilitat de

reconèixer un objecte malgrat que l'òrgan sensorial estigui sa). La persona s'adona de les sensacions generals del cos, però no és capaç d'interpretar la informació basant-se en l'experiència prèvia. ASTEROAGNÒSIA: incapacitat per identificar un objecte comú pel tacte sense l'ajut de la vista.

ESCORÇA VISUAL D'ASSOCIACIÓ: Relaciona l'experiència visual actual amb la passada, reconeix el que

veu i n'aprecia el significat. Té un paper important en l'emmagatzement o record de memòries

visuals.

Pági

na10

5


L'estimulació elèctrica provoca al·lucinacions molt vives d'escenes del passat.

Lesions: o Acromatòpsia: dificultat per distingir els colors.o Agnòsies visuals: Prosopagnòsia (incapacitat per reconèixer

cares) si es lesiona la part medial del lòbul temporal.

3.2.ÀREES D'ASSOCIACIÓ MULTIMODAL o polimodal: Integren més d'una modalitat sensorial i reben informació de les diferents àrees sensorials i d'associació. FUNCIONS:

o Planifiquen estratègies i mètodes

o Funcions intel·lectuals superiors (llenguatge, escriptura, pensament abstracte, percepció integrada....)

o Personalitat

ESCORÇA PARIETOOCIPITALTEMPORAL A les zones d'intersecció entre els tres lòbuls, entre les àrees

d'associació unimodal somatosensorial, visual i auditiva. Rep projeccions de totes les escorces sensorials. FUNCIONS:

o Funcions sensorials superiors. Valora globalment informacions que provenen d'altres escorces, integra les informacions sensorials actuals i les relaciona amb experiències passades.

o Necessària per al llenguatgeo Magatzem de records perceptius, juntament amb les àrees

d'associació unimodals.

Pági

na10

6


LESIONS: solen afectar al lòbul parietal inferior:o Agnòsieso Apràxieso Dificultat en l'aprenentatge de tasques en relació amb l'entorn,

problemes relacionats amb aspectes espacials (generalment hemisferi dret)

o Afàsies (generalment a l'hemisferi esquerre, a l'àrea posterior del llenguatge)

o Negligència contralateral: Lesions àmplies en el parietal: negligència en l'estimulació somestèsica, visual i auditiva del costat contralateral a la lesió. El pacient pot ignorar o negar l'existència de la part contralateral del cos o dels objectes

ESCORÇA PREFRONTAL Tota l'escorça frontal per davant de les àrees motores. Pràcticament només s'ha desenvolupat en primats. Els esquizofrènics solen tenir el lòbul frontal més petit. FUNCIONS:

o Prendre decisionso Planificar resposteso Inhibició conductualo Capacitat d'anticipació de les conseqüències del comportament o Raonament abstracteo Raonament crítico Iniciativao Concentració i atencióo Participa en la memòria a curt termini que utilitzem per retenir

una informació mentre elaborem una estratègia de resposta.

L’EXTRAORDINARI CAS DE PHINEAS GAGE Les àrees associatives dels lòbuls frontals ens permeten jutjar i fer plans. Una lesió en els lòbuls frontals pot mantenir intacta la intel·ligència i la memòria, però ens impedeix planejar quelcom i seguir els passos planejats. A més, tenen a veure amb la capacitat de moderar els nostres impulsos més primaris. Una lesió en els lòbuls frontals ens fa perdre les inhibicions i el sentit moral de la conducta.Hi ha un cas molt conegut, si bé no es va poder estudiar rigorosament, ja que va succeir l’any 1848: el cas de Phineas Gage. Gage, un jove de 25 anys, treballava com a obrer ferroviari i mentre manipulava pólvora una guspira va fer-la esclatar i una vara de ferro ve sortir disparada amb tant mala sort que li va travessar el crani, entrant per sota del pòmul de la dreta i sortint pel lòbul frontal esquerra. Curiosament la seva memòria i les seves

Pági

na10

7


capacitats intel·lectuals van quedar intactes, però el seu caràcter va canviar radicalment. Va deixar de ser amable i cordial i va esdevenir irritable, capriciós i mal educat.El crani de Cage es va conservar. Hanna Damasio (1994) va reconstruir la lesió de Gage amb tècniques actuals de mesura. Dolan (1999) va estudiar també els casos de dues persones que havien sofert de petits una lesió similar a la de Gage. Els dos subjectes manifestaven una conducta de lladres, mentiders i abusadors.

ESCORÇA D'ASSOCIACIÓ LÍMBICA Lòbuls temporal (per la part lateral i medial) i frontal i parietal (per la

part medial). Entrades des de l'hipocamp i bulb olfactori. Intervé en els processos de memòria a llarg termini i en els estats

emocionals.

ÀREES DEL LLENGUATGE:

El llenguatge és una funció molt lateralitzada a l'hemisferi esquerre (majoria de dretans i 85% d'esquerrans). L'hemisferi que s'encarrega de les funcions lingüístiques s'anomena hemisferi dominant.

Funcions lingüístiques de l'hemisferi dret:o Comprensió de paraules senzilles.o Aspectes afectius o prosòdics: Comprensió i producció del to

emocional del llenguatge, ritmicitat, entonació, musicalitat, èmfasi...

Àrees de l'hemisferi esquerre (dominant):

Pági

na10

8


o ÀREA DE BROCA o MOTORA o EXPRESSIVA DEL LLENGUATGE: Al lòbul frontal. Programació motora per a la generació del llenguatge.

o ÀREA SENSORIAL o RECEPTIVA DEL LLENGÜATGE: Àrea de Wernicke + àrea posterior del llenguatge. Comprensió del llenguatge.

Imaginem que llegim un text i pronunciem en veu alta el que llegim:1. Les paraules es registren a l’àrea visual.2. Es transmeten a la circumvolució sigmoidea de l’àrea d’associació

visual, que transforma les paraules en un codi auditiu.3. Aquest codi es transmet a l’àrea de Wernicke, que s’ocupa de la

comprensió.4. Passa després a l’àrea de Broca que envia les ordres necessàries a

l’escorça motora.5. L’escorça motora envia les ordres adequades als òrgans de vocalització

per emetre el que hem llegit ara en veu alta.

AFÀSIES: AFÀSIA DE BROCA (o motora, o d'expressió)

o Dificultats articulatòries (però els músculs funcionen bé)o Parla i lectura lenta, vacil·lant, sense fluïdesao Llenguatge amb significat, però les frases estan gramaticalment

mal construïdes (verbs mal conjugats, manca d'adverbis, preposicions, pronoms...) Ometen les paraules no significatives. Llenguatge telegràfic

o Anòmia (no els surt la paraula)o Poques dificultats per entendre el que escolten o llegeixeno Són conscients dels seus problemes de llenguatge

AFÀSIA DE WERNICKE (o sensorial, o de comprensió)o Manca de comprensió, tant parlada com escritao Expressió fluida i gramaticalment correcta, però inintel·ligible,

sense sentit, semànticament desconcertant.o Parafàsies (canvis d'una paraula per una altra)o Us de paraules sense significat.o No són conscients del seu trastorn.

AFÀSIA DE CONDUCCIÓ: Lesió al fascicle arquejato Parlen com un afàsic de Wernicke però entenen el llenguatge.

Pági

na10

9


La recuperació possiblement consisteix a què l'hemisferi no dominant assumeixi funcions.

Cada individu pot dedicar punts diferents de l’escorça a les diverses funcions lingüístiques i fins i tot tenir organitzat el cervell en funció dels diversos idiomes que parla, com veurem ben aviat en un reportatge sobre el cervell i la parla.

LATERALITZACIÓ FUNCIONAL DE L’ESCORÇA CEREBRAL

Cada hemisferi sembla que està especialitzat per a la realització de funcions determinades. Per a la majoria de persones la capacitat lingüística es localitza principalment a l’hemisferi esquerre (dominant). L’hemisferi esquerre s’especialitza en funcions verbals (parlar, llegir i escriure), en el pensament lògic, en el càlcul i en l’anàlisi de la informació.En canvi, l’hemisferi dret s’especialitza en la síntesi de la informació i en la comprensió i comunicació de l’emoció.De tota manera, pel que fa a la vivència de l’emoció, l’hemisferi dret és més actiu en les emocions negatives i l’hemisferi esquerre en les positives38.Els esquerrans són una excepció relativa a aquesta norma. Més o menys el 50% presenten una lateralització normal, el 25% una lateralització invertida i el 25% restant una lateralització poc marcada. També cal dir que un 5% dels destres presenten una lateralització invertida.39

38 Miller, 198739 No se sap gaire bé de què depèn el fet de ser esquerrà. Estudis de Coren i Halpern de 1991 ho relacionen amb l’estrès en el moment de néixer i amb certes deficiències immunològiques.

Pági

na11

0


Pági

na11

1


Per estudiar la lateralització s’utilitzen diversos mètodes, com el de l’anestèsia amb amital sòdic.Es pot anestesiar un dels dos hemisferis amb amital sòdic injectant-lo en una artèria d’un costat del coll. La sang arriba primer a l’hemisferi corresponent a l’artèria injectada i triga uns minuts a passar a l’altre hemisferi. Durant aquest impàs es posa a prova les habilitats de l’individu. Per exemple, se’l fa llegir, recitar llistes apreses de memòria, nombrar objectes, fer càlculs, etc.

Amb tomografies per emissió de positrons (TEP) s’ha vist que les feines de càlcul numèric activen principalment l’hemisferi esquerre i que les feines més perceptives, com comparació de formes i dibuixos, activen principalment l’hemisferi dret40

Altres estudis amb el mateix sistema han mostrat més activitat en l’hemisferi esquerre mentre s’analitzen els pros i contres d’una determinada acció. En canvi, una vegada s’ha decidit el que es farà, s’activa més la part dreta per posar-ho en pràctica41

Amb imatges de ressonància magnètica s’ha trobat una diferència curiosa entre el cervell dels homes i les dones. En un exercici de rima poètica les dones fan treballar els dos hemisferis, mentre que els homes fan treballar una àrea molt concreta de l’hemisferi esquerre.

Mireu primer una cara i després l’altra42:

40 Springer i Deutsch, 198541 Cacioppo, Petty i Quinatanar 198242 Dibuix tret de Myers, Psicologia (2005)

Pági

na11

2


Quin dels dos sembla més feliç? La majoria diu que el de la dreta. Pot ser perquè l’hemisferi dret, més preparat per a processar les emocions rep informació des de la meitat esquerra de cada cara.

També s’han fet estudis molt interessant amb pacients amb “cervell escindit”. Ja hem dit que en condicions normals els dos hemisferis es comuniquen a través del cos callós. Però a vegades, per solucionar problemes ocasionats per algunes formes d’epilèpsia, es talla els cos callós i els dos hemisferis queden incomunicats.43 Aleshores és molt més fàcil estudiar les funcions de cada hemisferi per separat.Ja hem vist com funciona la lateralització de la percepció visual. En els cervells normals la informació de la part dreta es relaciona ràpidament amb la de la part esquerra. Però això no passa amb el cervell escindit. Veiem un experiment del psicòleg Gazzaniga de 1983:

Gazzaniga demanava a pacients amb cervell escindit que miressin amb els dos ulls un mateix punt central perquè els objectes que els mostressin quedessin clarament a la dreta o a l’esquerra del camp visual. Es mostrava després una cullera a l’esquerra del camp visual. L’hemisferi dret veia la cullera però l’hemisferi esquerre no. Quan li preguntaven què havia vist, no podia contestar, perquè el llenguatge està lateralitzat a l’hemisferi esquerra, que no havia vist la cullera. Però si després li posaven diversos objectes de tal forma que els pogués tocar amb la mà esquerra (dirigida per l’hemisferi dret), sense poder veure’ls, escollia correctament la cullera que havia percebut

43 Els primers a provar-ho van ser els neurocirurgians americans Philip Vogel i Joseph Bogen l’any 1961. Abans només s’havia provat amb gats i mones.

Pági

na11

3


l’hemisferi dret, sense poder-ho dir. Els pacients quedaven molt sorpresos: com podien reconèixer amb el tacte un objecte que no sabien dir quin era.

El fet que cada hemisferi s’especialitzi no significa que no pugui fer les mateixes funcions cada un en cas de que l’altre falli (veurem més avall un exemple d’un individu amb només un hemisferi). A més, en tasques complicades els dos hemisferis tendeixen a treballar conjuntament.

Una avantatge de la lateralització i especialització de les àrees de l’escorça és la possibilitat de realitzar dues o més tasques al mateix temps sense que s’interfereixin (parlar i conduir, per exemple).

Per tot això diem que els dos principis bàsics del funcionament cerebral són l’especialització i la integració, és a dir, que el cervell funciona com un tot integrat de forma unitària, com una unitat coordinada d’esforços (integració) que provenen de parts diferents especialitzades en tasques concretes.

DIENCÈFAL

Forma part del cervell, entre els hemisferis i el tronc. Dues meitats simètriques que voregen el tercer ventricle. Malgrat que només representa el 2% del pes del SNC

Estructura fonamental per a l'activitat cortical. Hi passen la majoria de les fibres que es dirigeixen a l'escorça. Connexions:

o Vies sensorialso Vies motoreso Vies límbiques o Vies visceralso Sistema endocrí

.

Pági

na11

4


TÀLEM: dos cossos ovoides, un a cada costat del tercer ventricle (80% del diencèfal).

FUNCIONS:o Relleu de la informació sensorial (excepte l’olfactiva) primària i

d'associació polimodalo Relleu d'informació motorao Emocions i aprenentatgeo Relació amb el sistema reticular activador ascendent (ho veurem

en parlar del tronc encefàlic). A més sembla que coordina les oscil·lacions elèctriques del cervell, que s’alenteixen durant el son i s’acceleren en despertar44.

SUBTÀLEM: Ventral al tàlem, lateral a l'hipotàlem. Caudalment es continua amb el sostre del mesencèfal. Té funcions motores

HIPOTÀLEM: Ventral al tàlem, unit a la hipòfisi per la base (a través de la tija infundibular). El tercer ventricle separa les dues meitats. Per la part anterior limita amb el quiasme òptic i per la posterior sobresurten els cossos mamil·lars de l'hipotàlem.

FUNCIONS: o Rep informació per mitjà de sinapsis i també analitza

característiques i components de la sang (concentració d'hormones, temperatura, pressió, glucosa...)

o Control del sistema vegetatiu. Controla: SNA pels seus axons eferents Sistema neuroendocrí controlant la secreció hormonal de

diverses glàndules actuant sobre la glàndula hipòfisi.o Manteniment de l'homeostasi (manteniment de diverses variables

fisiològiques a un nivell constant) regulant i controlant: Circulació de la sang Temperatura corporal Metabolisme Secreció d'hormones sexuals Ritmes circadiaris Conductes motivacionals (gana, set, conducta sexual...)

44 Llinas i Ribary (2001)

Pági

na11

5


o Coordinació i integració de l'expressió física de l'emoció: Coordina i integra les respostes físiques davant dels canvis emocionals.

Autonòmiques: taxa cardíaca, pressió sanguínia, sudoració...

Hormonals: noradrenalina, adrenalina, cortisol, hormones sexuals....

Motores: atacar, no moure's, fugir...

Certes lesions en parts de l’hipotàlem fan que es perdi la gana o la set. D’altres fan augmentar la necessitat de menjar, perquè l’hipotàlem dóna ordre d’acumulació de greixos (funció metabòlica) i l’organisme ha de sobrealimentar-se per poder anar funcionant i acumulant greixos simultàniament.

L’estimulació de l’hipotàlem provoca una sensació de plaer, de tal forma que es reforça qualsevol comportament que l’estimuli. Això es va descobrir per casualitat en un experiment amb rates45. Pensant que aplicaven un elèctrode en un altre lloc, el van connectar a l’hipotàlem de la rata. Després de l’experiment, la rata insistia a anar al lloc del recinte on se li havia fet la prova.Es va continuar l’experiment instal·lant un polsador que la rata podia prémer. Quan el premia rebia un estímul a l’hipotàlem que li provocava plaer. La rata continuava prement el polsador frenèticament. Fins i tot, si li complicaven l’accés al polsador de tal manera que hagués de travessar un terra electrificat, ho feia igualment.

L’estimulació de l’hipotàlem humà no produeix aquesta reacció frenètica. Els pacients estimulats parlen d’un plaer suau46.

En tot cas, sembla que la finalitat d’aquest sentiment de benestar és reforçar les activitats necessàries per a la supervivència (tenir plaer en menjar, en beure, dormir, etc.) amb la secreció de dopamina.

Alguns investigadors47 pensen que els trastorns addictius com l’alcoholisme, l’abús de drogues, l’ingesta compulsiva d’aliments, etc. poden tenir el seu origen en una síndrome de deficiència de gratificació,

45 Olds i Milner, 195446 Hooper i Teresi, 198647 Blum, 1996

Pági

na11

6


una deficiència genètica dels sistemes del cervell per al plaer i el benestar que porta a la persona a buscar substàncies que produeixen aquest plaer absent o alleugereixen els sentiments negatius.

EPITÀLEM: a la part posterior dorsal del diencèfal, adjacent al mesencèfal: PARTS:

o Epífisi o glàndula pineal (la veurem en explicar el sistema endocrí)

o Habènula: Estructura doble, lateral a la epífisi. Estació de pas.

GANGLIS BASSALS

Pági

na11

7


COS ESTRIAT O NUCLIS ESTRIATS

Intervé en el control del moviment no voluntari. Té també un paper important en la determinació i control de l’amplitud i direcció dels moviments que s’inicien en l’escorça motora. A més, aquests nuclis són especialment importants en la generació de moviments influenciats per la memòria més que no pas els guiats pel control sensorial. Per exemple, quan caminem a les fosques per un lloc conegut.

Pági

na11

8


El nucli caudat té funcions cognitives importants, principalment la formació de la memòria procedimental. Vist lateralment té forma de C. Segueix el curs del ventricle lateral.

Els nuclis de la substància negra produeixen dopamina i formen amb l’estriat la via negroestriada, que és fonamental en el control del moviment no voluntari. El Parkinson deixa el neoestriat sense entrada de dopamina

SISTEMA LÍMBIC

Té una funció fonamental per a possibilitar els processos de memòria, aprenentatge i emocions.

ESTRUCTURES DEL SISTEMA LÍMBIC: Telencefàliques

o Escorça orbitofrontalo Escorça cingolada o cingular o Circumvolució hipocampalo Formació hipocampalo Amígdalao Àrea septal

Diencefàliqueso Cossos mamil·lars de l'hipotàlemo Nuclis talàmics anterior i dorsomedial)o Habènula

FORMACIÓ HIPOCAMPAL:Làmina d'escorça corba i recorba situada a la superfície medial del lòbul temporalFUNCIONS:

Aprenentatge declaratiu (però no per al procedimental o implícit) Consolidació de la memòria a curt termini convertint-la en memòria a

llarg termini Lesions hipocampals provoquen amnèsia anterògrada de fets

(semàntica) i episodis (episòdica), però es pot continuar aprenent habilitats.

AMÍGDALA:

Pági

na11

9


L'amígdala és un grup de 13 nuclis. Està situat davant de l'hipocamp i de la banya inferior del ventricle lateral. Afronta amb el putamen i la cua del caudat.Rep informació sensorial i visceral de manera molt processada provinent de l’escorça i el diencèfal.FUNCIONS:

Donar significat emocional als estímuls sensorials , i fa que es produeixin:

o Respostes emocionals subjectives. Avaluació del significat emocional d'estímuls individuals i de situacions complexes.

o Respostes endocrines, autonòmiques i conductuals adients a la situació.

L'expressió perifèrica de les emocions inclou l'hipotàlem. L'experiència conscient de les emocions compren l'escorça prefrontal i l'escorça associativa del sistema límbic (escorça cingular). Enmig de les dues components hi ha l'amígdala, que sembla coordinar l'experiència conscient i l'expressió perifèrica de les emocions.

Està relacionada amb els fets següents:o Processos d'aprenentatge i memòria explícita i implícita amb

component emocional (p.e. aprenentatge aversiu, però també d'experiències agradables), modulant els processos de codificació que realitzen altres regions cerebrals i facilitant la consolidació de les traces de memòria actuant sobre l'hipocamp.

o Control de conductes motivades (gana, set, conducta sexual) i de respostes viscerals a través de la seva acció sobre l'hipotàlem.

o Respostes de l'organisme a l'estrès. L'arousal emocional pot afectar els mecanismes de memòria explícita mitjançant l'alliberament de les hormones de l'estrès interactuant amb l'amígdala.

o Comportament social i afectiu (juntament amb el còrtex prefrontal i l'escorça d'associació límbica)

L'estimulació elèctrica, segons el lloc, evoca reaccions viscerals, de defensa, por, agressivitat...

Lesions: impedeixen la capacitat d'aprendre el condicionament de la por i la possibilitat d'emetre judicis socials a partir de les expressions facials. Impedeixen l'efecte facilitador de l'emoció sobre la memòria explícita.

Pági

na12

0


PLASTICITAT CEREBRAL

Malgrat que hem dit que les funcions cerebrals estan localitzades en àrees concretes, si pateixen algun dany la funció pot, a vegades, desplaçar-se cap a una zona sana. Això s’anomena plasticitat.Per exemple, si una persona cega utilitza el dit per llegir en sistema Braille, l’àrea cerebral dedicada a aquest dit s’amplia48. A més, mentre es llegeix en Braille, s’activa l’àrea visual de l’escorça49.

Sembla que la plasticitat depèn de dos factors:

1.-Quan més jove és el cervell més plasticitat. Es coneix un cas d’un nen que va néixer amb un hemisferi pràcticament inutilitzat i va poder desenvolupar-se plenament amb l’hemisferi sa50, fins i tot amb un nivell d’intel·ligència superior a la mitjana normal.

2.-Quan més lenta és la lesió més fàcil és la recuperació. Una mateixa lesió que es produeixi lentament (per exemple, pel creixement d’un tumor o edema) es pot superar molt millor que si es produeix per un accident sobtat.

En el cas que s’hagi amputat una part del cos, les fibres sensitives que acaben a les àrees adjacents de l’escorça sensitiva poden envair el teixit cerebral que ja no rep l’entrada d’informació. Per exemple, la mà està entre la cara i el braç; per això una persona pot tenir sensacions als dits quan se li toca la cara o el braç. Ramachandran i Blakeslee (1998) descriuen el cas d’un home a qui havien amputat una cama. Quan va tenir relacions sexuals va experimentar un orgasme en un peu!

CEREBEL

El cerebel rep aquest nom perquè sembla com una mena de cervell petit situat a la part posterior del cervell. També té dos hemisferis.

48 Barinaga 199249 Sadato, 199650 Smith i Sugar, 1975. Winning (1997) descriu 58 hemisferoctomies infantils realitzades per l’equip mèdic de Johns Hopkins que coincideixen en una evolució positiva pel que fa a personalitat, memòria i humor dels nens després de les operacions.

Pági

na12

1


La seva funció és regular les activitats motores dels músculs. Dirigeix els moviments musculars de tal manera que es produeixin de forma sincronitzada i mantenint l’equilibri.

DIVISIÓ FILOGENÈTICA: Arquicerebel: format pel lòbul floculonodular (l´únic dels peixos) Paleocerebel: format per la major part del vermis (amfibis superiors) Neocerebel: porcions laterals dels hemisferis i el vermis superior

(només en mamífers)

DIVISIÓ FUNCIONAL: Vestibulo-cerebel: correspon a l'arquicerebel. Rep i envia informació a

l'òrgan vestibular i nuclis vestibulars. Manteniment de l'equilibri: ajusta el to muscular en resposta a estímuls vestibulars. Una lesió provoca inestabilitat dret i en l'execució dels moviments.

Espino-cerebel: correspon al paleocerebel (part medial). Rep informació propioceptiva i exteroceptiva de la medul.la i de l'escorça. Intervé en la sinergia dels músculs i control del to muscular. Compara les ordres que provenen de l'escorça amb la posició i velocitat actual i envia ordres correctores dels moviments. Les lesions provoquen caminar atàxic (vacil·lant) L’ingesta de begudes alcohòliques afecta el funcionament del cerebel. Es perd coordinació principalment a les cames i no es

Pági

na12

2


compensa adequadament el balanceig natural en caminar (es va “de tort”)

Cervell-cerebel: correspon al neocerebel (part lateral i vermis superior). Serveix per donar precisió als moviments voluntaris. Planifica i programa moviments voluntaris apresos i els fa ràpids, precisos i automàtics amb la pràctica (tocar el piano). Les lesions provoquen demores i pèrdua de suavitat i coordinació en els moviments, i es produeix una tremolor final quan s'intenten acabar els moviments.

TRONC ENCEFÀLIC

És la regió més antiga i profunda del cervell. Comença quan la medul·la espinal penetra al crani i després s’eixampla.

La part inferior, connectada a la medul·la, s’anomena bulb raquidi.D’aquesta part en depenen les funcions més bàsiques de la supervivència.És el centre del control del batec cardíac i de la pressió sanguínia, de la respiració i de respostes com la tos o l’esternut.

El bulb raquidi té un centre interior anomenat “sistema reticular activador” que suposem que té molt a veure amb la regulació diferenciada de l’organisme durant el son i la vetlla, és a dir, amb el fet d’adormir-se i despertar-se. Sembla que també pot tenir a veure amb la regulació de l’atenció i l’excitació. Se suposa que intervé per fer-nos relativament insensibles mentre dormim i fer-nos més atents quan estem desperts. La seva activitat és essencial per al

Pági

na12

3


manteniment d'un estat normal de consciència. Es relaciona amb l'arousal, que és un terme que descriu els processos que controlen l’alerta, la vigília i l’activació. Mesura el grau d’activació fisiològica i psicològica d’un cos. Suposem que un arousal òptim es correspon a un rendiment òptim, i un arousal sobreactivat o subactivat correspon a un rendiment baix.

L’any 1949 es va experimentar amb gats51 i es va descobrir que en estimular elèctricament el sistema reticular d’un gat adormit passava gairebé instantàniament a estar despert i atent. A més, si es lesionava el sistema reticular el gat entrava en un estat de coma profund sense retorn.

La part superior del bulb raquidi forma una mena de bony anomenat “pont” o protuberància. Aquesta part intervé en l’anàlisi i distribució de les sensacions que arriben al cervell.Més experiments amb gats52: Si se secciona la part superior del tronc encefàlic d’un gat, separant-lo de la resta del cervell que queda per damunt, l’animal seguirà respirant i vivint, fins i tot pot córrer, enfilar-se i netejar-se, però sense fer-ho de manera intencional (conscient) ja que no hi ha connexió amb el cervell.

Com més primitiu és un animal més importància té el tronc encefàlic en relació a la totalitat de l’encèfal. En vertebrats molt antics, com el tauró, el cervell regula les funcions bàsiques de l’alimentació, la respiració i el repòs. En el tauró l’escorça cerebral és molt reduïda en proporció al tronc. En mamífers inferiors, com per exemple ratolins, tenen una escorça més desenvolupada i això els permet funcions cerebrals més àmplies. En els mamífers superiors això encara és més accentuat. De tota manera el tronc continua funcionant d’una manera pràcticament igual en tots els nivells de l’evolució.

Si us ha interessat el tema, podeu consultar a la biblioteca el llibre “El nuevo mapa del cerebro”, (Mapping the mind) de Rita Carter. El va escriure l’any 1998 i l’ha traduït al castellà i publicat RBA el 2002. Hi trobareu explicacions i il·lustracions molt més clares que les d’aquest dossier.

51 Moruzzi i Magoun (1949)52 Klemm (1990)

Pági

na12

4


MEDUL·LA ESPINAL

Està situada en el interior de les vèrtebres de la columna vertebral, formant una mena de mànega. Té un diàmetre aproximat d’1 cm., una longitud d’uns 45 cm. i un pes aproximat de 35 g. Enmig hi ha un canal central per on circula LCRS'hi troben:

totes les neurones motores que innerven els músculs que fem servir per moure'ns

la major part de les fibres eferents autònomes totes les aferències sensorials provinents del cos i part del cap.

No només és un lloc de pas. Duu a terme operacions de processament inicial de la major part de la informació que hi arriba.

Té dues funcions principals:

1.-FUNCIÓ TRANSMISSORA. Aquesta transmissió té dos sentits:

-Conduir la informació sensorial, a través de les neurones aferents, des dels receptors situats a tot el cos fins al cervell.

-Conduir les ordres provinents del cervell, a través de les neurones

eferents (motores), cap als músculs i glàndules.

2.-FUNCIÓ DE RESPOSTA REFLEXA.

Un reflex és una resposta motora innata, automàtica i involuntària que es produeix com a reacció a un estímul específic.

Allunyar la mà d’un objecte que crema, tancar les parpelles quan quelcom se’ns acosta sobtadament, succionar el pit per mamar en néixer, són actes reflexos.

Pági

na12

5


Hi ha reflexos molt coneguts però poc importants com el que es produeix en donar un petit cop en el tendó rotulià que fa que se’ns dispari la cama enlaire.

Molts dels reflexos es produeixen sense la intervenció del cervell.Els reflexos més senzills funcionen de la següent manera:1.-Un receptor sensorial, connectat a una neurona sensorial rep un estímul determinat (copet al tendó rotulià, per exemple)2.-Un nervi aferent porta la informació fins a la medul·la.3.-A la medul·la una interneurona rep la informació i transmet una ordre de reacció a una neurona motora.4.-La neurona motora transmet l’odre a les cèl·lules musculars que produeixen la resposta motora reflexa (aixecar la cama enlaire, per exemple)

Els reflexos tenen una avantatge evident: ens permeten reaccionar davant de certs perills potencials de manera més ràpida del que respondríem si haguéssim de considerar intel·lectualment com hem de respondre.

A l’exemple de la il·lustració la reacció d’apartar la mà és anterior a la consciència del dolor. La informació sensorial viatja per la medul·la fins al cervell. Si tallem la medul·la abans d’arribar al cervell, no tindríem consciència del dolor. El cervell estaria completament desvinculat del cos. Així, hom perdria tota la sensació i tot el moviment voluntari a les regions corporals en què les neurones sensorials i motores es connecten amb la medul·la per sota del punt de la lesió. Si la medul·la està en bones condicions poden, però, seguir funcionant alguns reflexos. Per exemple, els homes paraplègics, que tenen les cames paralitzades, poden tenir en alguns casos una erecció si se’ls estimulen els genitals (reflex simple)53. De tota manera, com que l’estímul no arriba al cervell, no hi ha plaer sexual en aquesta mena

53 Goldstein, 2000

Pági

na12

6


d’ereccions. Tampoc no hi ha resposta en forma de lubricació vaginal o erecció en front d’imatges eròtiques54.

ESTRUCTURA:

Està dividida en 31 segments. De cada segment en surten els respectius nervis raquidis.

Cada nervi porta la informació sensorial i motora corresponent a una meitat del cos.

Cada nervi espinal es correspon a una metàmera (segment de la medul.la). Cada metàmera innerva un dermatoma (zona del cos innervada per l'arrel dorsal dreta i esquerra d'un segment de la medul.la)

Cada nervi espinal té una arrel dorsal i una arrel ventral.o L'arrel dorsal s'eixampla i forma un gangli poc abans d'unir-se

a l'arrel ventral. Són els somes de les neurones en T (pseudomonopolars) que formen les fibres aferents que porten informació sensorial a la medul.la (neurones sensorials primàries). Les neurones primàries poden fer dues coses:

Sinaptar amb neurones de la substància grisa ipsilateral (banya dorsal corresponent).

Pujar directament fins al sinaptar amb cèl.lules de relleu de la medul.la o del bulb. Aquestes cèl.lules de relleu projecten els seus axons cap a estructures més rostrals.

o Les arrels ventrals són neurones motores (multipolars tipus Golgi) que tenen el soma a les banyes ventrals de la substància gris de le medul.la. La seva activitat està controlada per axons que baixen de l’escorça i tronc encefàlic o bé per interneurones de circuits reflexos.

54 Sipski, 1999

Pági

na12

7


Pági

na12

8


SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC

El sistema nerviós perifèric consta principalment del que anomenem nervis.

Els nervis són feixos d’àxons provinents de moltes neurones, que connecten el sistema nerviós central amb els òrgans sensorials i amb els músculs i glàndules de tot el cos.Alguns nervis poden arribar a tenir fins a 1.000.000 d’àxons, com és el cas del nervi òptic.

Els nervis que estan connectats amb el cervell s’anomenen nervis cranials. Posen en contacte el cervell amb els receptors sensorials del cap i amb els músculs del cap i del coll. N’hi ha 12 parelles.

Com hem vist, els nervis que estan connectats amb la medul·la espinal s’anomenen nervis espinals o nervis raquidis, i relacionen la medul·la amb tot el cos per sota del coll.

El sistema nerviós perifèric es divideix en sistema nerviós somàtic i sistema nerviós autònom.

SISTEMA NERVIÓS SOMÀTIC:Connecta el sistema nerviós central amb els músculs que movem voluntàriament al llarg de tot el cos. Així, quan s’inicia qualsevol acció voluntària, com aixecar el cap per veure

Pági

na12

9


millor al professor o girar el cap i baixar-lo per parlar amb la veïna, es fa servir aquest conjunt de nervis.

SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM:Controla funcions de manera automàtica sense supervisió voluntària ni conscient.FUNCIONS:

Mantenir l'equilibri del medi intern, l'homeòstasi i controlar les funcions involuntàries

Modificar l'activitat dels músculs llisos, glàndules i múscul cardíac en resposta a la informació provinent de nivells superiors del cervell, especialment emocions i estímuls de l'entorn.

El sistema nerviós autònom es subdivideix en sistema simpàtic i sistema parasimpàtic. El simpàtic i parasimpàtic exerceixen una regulació antagònica dels òrgans diana.

El sistema simpàtic prepara el cos per a utilitzar energia per a una acció defensiva o per a una activitat intensa.Per exemple, en les activitats físiques vigoroses el sistema simpàtic fa augmentar el ritme cardíac i fa pujar la pressió sanguínia per millorar la circulació de la sang i, així, l’oxigenació de les cèl·lules musculars. A més fa que s’alliberi més sucre a la sang.55

També dilata la pupil·la i fa augmentar la transpiració per regular millor la temperatura del cos. Les fibres preganglionars tenen els somes en segments toràcics i lumbars de la medul.la, en la banya lateral. Surten de la medul.la i viatgen pels nervis espinals fins a la cadena simpàtica (cadena de ganglis interconnectats molt propera i paral·lela a la medul.la).

55 Bàsicament les cèl·lules obtenen l’energia oxidant (cremant) sucres, i és per això, lògicament, que augmenta l’aportació de sucres i oxigen a les cèl·lules.

Pági

na13

0


El sistema parasimpàtic estimula els processos que recuperen l’energia del cos. Així, disminueix el ritme cardíac i la pressió sanguínia, i desvia la sang dels músculs cap al sistema digestiu, augmenta les secrecions de les glàndules digestives i de la musculatura intestinal.

En condicions normals, els sistemes simpàtic i parasimpàtic cooperen per mantenir un estat d’equilibri funcional adequat.

ENLLAÇOS D’INTERÈS:

http://www.youtube.com/watch?v=HVGlfcP3ATIhttp://www.youtube.com/watch?v=AjxJabpjDGo&feature=relatedhttp://www.youtube.com/watch?v=ifD1YG07fB8&feature=related

Si trobeu altres videos que valgui la pena de recomanar, enviue la referència al professor. Gràcies

Pági

na13

1


EL SISTEMA ENDOCRÍ. LA VIA DE COMUNICACIÓ LENTA

En els organismes pluricel·lulars hi ha un líquid anomenat medi intern que ocupa les cavitats del cos i que banya totes les cèl·lules. En tots els casos es tracta d’aigua amb substàncies dissoltes. En els vertebrats aquest medi intern el forma bàsicament el que anomenem sang. A través de la sang, lentament, poden arribar a les cèl·lules de tot l’organisme tot una sèrie de substàncies que es distribueixen a partir d’un punt concret on es fabriquen o s’obtenen.Pel que fa a la conducta, juga un paper molt important la distribució d’unes substàncies químiques anomenades hormones. Les hormones les produeixen una sèrie de glàndules anomenades glàndules hormonals o endocrines i al conjunt d’aquestes glàndules se l’anomena sistema endocrí.

Les hormones són “missatgers químics” que viatgen a través del sistema sanguini. Influeixen sobre molts aspectes de la nostra vida, des del creixement fins a la reproducció, des del metabolisme fins a l’estat d’ànim.

La paraula hormona prové del grec “hormon”56, que significa “posar en moviment”.El terme “endocrí” prové de les arrels “endo”, que significa “dins” i “krinein” que significa “secretar”. S’utilitza aquest terme perquè les glàndules endocrines secreten les hormones directament dins del torrent sanguini (a diferència d’altres glàndules, tals com glàndules salivars o fetge anomenades exocrines, que aboquen la seva producció directament en el lloc on ha d’actuar, a través de conductes)

La diferència entre la comunicació neural i l’hormonal s’assembla a la diferència entre la comunicació telefònica i la televisiva. Els missatges telefònics viatgen a través de canals fixes cap a destinacions precises. Els missatges televisius es difonen per l’espai i poden ser captats per qualsevol que tingui un receptor adequat. De la mateixa manera, els missatges hormonals es difonen pel cos a través de la sang i poden ser sintonitzats per qualsevol de les cèl·lules que tingui els receptors adequats.Està clar que, a diferència de l’exemple televisiu, hi ha una diferència de velocitat de transmissió. A través de la sang les hormones viatgen molt més lentament que els missatges que es transmeten directament a través del sistema nerviós. Una hormona pot trigar uns quants segons, o fins i tot minuts, per arribar fins a les cèl·lules que fa reaccionar. Però quan hi arriba, el seu efecte pot ser molt més durador i constant que l’efecte de les ordres nervioses56 Starling, 1905

http://www.youtube.com/watch?v=ifD1YG07fB8&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=AjxJabpjDGo&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=HVGlfcP3ATI

Pági

na13

2


Hi ha un punt en comú entre la comunicació hormonal i la neural molt important que és la semblança entre neurotransmissors i hormones. Recordeu que els neurotransmissors eren també substàncies químiques que transmetien un missatge entre neurones i a músculs i glàndules. Els neurotransmissors només havien de recórrer distàncies microscòpiques. Però, de tota manera, els neurotransmissors es poden difondre per la sang i estendre’s pel cos.

Les cèl·lules que reben les ordres de les hormones s’anomenen “cèl·lules diana”

Algunes glàndules endocrines produeixen hormones de forma constant. Les glàndules endocrines poden estimular-se també per l’efecte d’hormones secretades per altres glàndules o bé per ordres rebudes a través del sistema nerviós.

Per exemple: el sistema simpàtic, en un moment de perill, ordenarà a les glàndules suprarenals que alliberi adrenalina. Aquesta adrenalina, quan arribi al cor, farà accelerar el ritme cardíac i totes les altres reaccions que posen l’organisme en la tensió suficient per afrontar el perill.Com que es tracta d’un efecte hormonal, una vegada passat el perill la disminució de l’excitació serà lenta i gradual.

GLÀNDULA HIPÒFISI: La glàndula més influent del nostre sistema endocrí és la hipòfisi (o pituïtària), que és una estructura de la mida d’un pèsol situada a la base del cervell. Una de les hormones que produeix la hipòfisi és la del creixement. Si aquesta hormona és escassa tindrem un nan, i si és excessiva tindrem un gegant.

Pági

na13

3


Des de 1985 es pot produir artificialment l’hormona del creixement, de tal manera que hom pot subministrar-la als nens que pateixen nanisme hipofisari. S’han fet experiments per administrar hormones del creixement a adults que han deixat de produir-ne 57 i sembla que pot tenir un efecte rejovenidor, invertint l’esquema normal de pèrdua muscular i creixement del teixit adipós (greix). De tota manera aquestes hormones poden tenir encara efectes col·laterals poc estudiats.

A més d’alliberar les seves pròpies hormones, les hormones que allibera la hipòfisi fan que altres glàndules endocrines secretin les seves hormones. Per tant, la hipòfisi és una mena de glàndula mestra. Però en realitat està regida per l’hipotàlem, que és la part del cervell situada just a sobre de la hipòfisi. A més l’hipotàlem rep ordres de tot el cervell. Tenint en compte que el cervell també es afectat per certes hormones (com les hormones sexuals, per exemple), es pot donar un procés que anomenem retroalimentació.

Veiem un exemple de retroalimentació en la conducta sexual:1.-algú ens fa una proposta sexual, o a nosaltres ens ho sembla (tant és)2.-pensem en el sexe (escorça cerebral)3.-l’escorça dóna una ordre a l’hipotàlem4.-l’hipotàlem estimula la hipòfisi5.-la hipòfisi produeix una hormona que estimula les glàndules sexuals6.-les glàndules sexuals produeixen hormones sexuals que, entre altres destins, arriben també al cervell, amb la qual cosa s’incrementa altre cop l’excitació sexual.De tota manera, el sistema de regulació normal és la retroalimentació negativa. Algunes glàndules i l’hipotàlem funcionen com una mena de termòstat. Quan augmenta la concentració a la sang de les hormones produïdes deixen de donar l’ordre de producció.

Hi ha doncs una mena de cercle: el sistema nerviós dirigeix les secrecions endocrines, que al mateix temps afecten al sistema nerviós. Així es forma un sistema “neurohormonal” que opera conjuntament per mantenir la flexible unitat de l’organisme.

GLÀNDULA PINEAL O EPÍFISI:Forma part de l’epitàlem, al diencèfal. Segrega l'hormona melatonina seguint els ritmes circadiaris sota control del nucli supraquiasmàtic. La foscor 57 Rudman i altres 1990

Pági

na13

4


augmenta la producció de melatonina. La melatonina també participa en els cicles reproductors. Inhibeix la maduració de les gònades fins que arriba la pubertat. Està implicada en el TAE (trastorn afectiu estacional)

EIXOS DEPENDENTS DEL SISTEMA PORTAL HIPOTALAMOHIPOFÍTIC:

EIX HIPOTALAMOHIPOFÍTIC CORTICOADRENAL: Quan la ACTH arriba a la glàndula adrenal o suprarenal, es produeix l'alliberament

d'hormones. La secreció d'ACTH està controlada per l'hormona alliberadora de corticotropina de

l'hipotàlem i pel nivell en sang de les hormones corticosuprarenals. Hormones adrenocorticals o corticosuprarenals:

o GLUCOCORTICOIDES: CORTICOL I CORTICOSTERONA: Incrementen el nivell de glucosa en sang, acceleren la degradació de les proteïnes i en concentracions elevades té efectes antiinflamatoris

o MINERALCORTICOIDES: ALDOSTERONA: retenció de Na+ i eliminació de K+ per l'orina.

Dèficit d'hormones adrenocorticals: Malaltia d'Addison: cansament, apatia, dèficits cognitius, depressió...

Excés d'hormones adrenocorticals: En situacions d'estrès crònic s'allibera molta quantitat de glucocorticoides que provoquen depressió del sistema immunitari, augment de la pressió arterial, danys al teixit nerviós i muscular, infertilitat, inhibició del creixement...

EIX HIPOTALAMOHIPOFÍTIC TIROÏDAL La secreció de tirotropina TSH està controlada per l'hormona alliberadora de

tirotropina de l'hipotàlem i pel nivell d'hormones tiroïdals en sang. Hormones tiroïdals: T4 (TIROXINA) i T3 (TRIIODETIRONINA) FUNCIONS de les hormones tiroïdals:

o Processos metabòlics, principalment de la utilització de carbohidrats.o Influeixen sobre el creixement i desenvolupament corporal i del SN

HIPOTIROÏDISME:o Durant el desenvolupament: detenció del creixement, malformacions facials

i reducció de la mida i estructura cel·lular del cervell (cretinisme)o Després del creixement: apatia, depressió, parla retardadao Goll: creixement de la tiroides per compensar la manca de producció

HIPERTIROIDISME:o Disminució del pes, insomni, irritabilitat, augment del ritme cardíac i

pressió sanguínia, alteracions de la temperatura.

EIX DE LA PROLACTINA: Durant la lactància l'hipotàlem redueix la producció de dopamina, que en condicions normals inhibeix la producció de prolactina. La prolactina fa que la producció de llet no s'aturi.

AMPLIACIÓ

HIPÒFISI o glàndula pituïtària: Unida a l'hipotàlem per l'eminència mitjana.

Té dues parts molt diferenciades:

Hipòfisi posterior o neurohipòfisi: és com una extensió de l'hipotàlem. Emmagatzema i allibera oxitocina i vasopressina, hormones sintetitzades per l'hipotàlem,

que viatgen pels axons de l'eminència mitjana fins a la neurohipòfisi. Són pèptids que se sintetitzen com a prohormones als somes de les neurones magnocel.lulars i viatgen en vesícules pels axons, que és on pròpiament esdevenen hormones.

OXITOCINA: Funcions relacionades amb la reproducció:o Estimula la producció de lleto Promou les contraccions uterines en el moment de la fertilització i el part.

VASOPRESSINA o antidiürètica (ADH):o Provoca la reabsorció d'aigua en els ronyons (per tant, menys orina)o Contribueix a l'homeòstasi: regula el volum sanguini, el balanç electrolític i

augmenta la pressió arterial.S'allibera un plus en casos d'hemorràgia forta.

Hipòfisi anterior o adenohipòfisi: No té cap connexió nerviosa. Les hormones alliberadores que rep de l'hipotàlem pels capil·lars de l'eminència mitjana

(sistema portal hipotàlem-hipofisiari) estimulen o inhibeixen la producció d'hormones de l'adenohipòfisi

HORMONES:o 1.PROLACTINAo 2.HORMONA DEL CREIXEMENT (GH) o somatropinao HORMONES TRÒPIQUES (diana a altres glàndules hormonals):

3.CORTICOTROPINA o hormona adrenocorticotròpica (ACTH) 4.TIROTROPINA o estimulant de la tiroide (TSH) 5.GONADOTROPINES:

5Fem.HORMONA FOL.LICULOESTIMULANT (FSH) pels ovaris

5Masc.HORMONA LUTEÏNITZANT pels testicles

Pági

na13

5


EIX HIPOTALAMOHIPOFÍTIC GONADAL: Mecanismes de control iguals que els dels eixos anteriors. HORMONES SEXUALS:

o ANDRÒGENS: Desenvolupament, creixement i manteniment dels òrgans

reproductors masc. Desenvolupament de característiques sexuals secundàries (veu,

barba, forma del cos...) Estimulen el metabolisme de les proteïnes

o ESTRÒGENS: El mateix que els andrògens, però en el creixement i característiques de les dones.

o PROGESTÀGENS: Preparen les parets de l'úter per a la implantació de l'òvul fecundat i preparen els pits per a la lactància.

EIX DE L'HORMONA DE CREIXEMENT: L'alliberament de somatropina (GH) està controlat des de l'hipotàlem per

l'alliberament de GHRH (hormona alliberadora d'hormona del creixement) i somatostatina (inhibidora d'alliberament de GH)

La manca produeix nanisme i l'excés gegantisme. En adults, l'excés produeix acromegàlia (engrandiment de la mandíbula i articulacions de mans i peus)

HORMONES NO ALLIBERADES PER L'ACCIÓ HIPOFISIÀRIA:

HORMONES DE LA MEDUL.LA ADRENAL: NORADRENALINA i ADRENALINAPreparen l'organisme per a situacions

de gran esforç: augment de reg sanguini al cor, músculs esquelètics i encèfal, augment de glucosa i oxigen en sang.

HORMONES DEL PÀNCREES INSULINA: estimula la captació de glucosa pels teixits i transforma l'excés de

glucosa en glucogen (que s'emmagatzema al fetge i músculs) i en triglicèrids (s'emmagatzemen al teixit adipós)

GLUCAGÓ: després d'un temps sense menjar, converteix en glucosa el glucogen hepàtic.

ALTRES: Gastrointestinals (colecistoquinina, gastrina...) Reguladores del calci (paratiroïdal, calcitoninal) Melatonina

Pági

na13

6


És evident que tots els membres de la nostra espècie animal (homo sapiens sapiens) tenim patrons de comportament semblants. Però hi ha també diferències notables que sovint semblen difícils d’explicar. Per què som més o menys intel·ligents, feliços, agressius o respectuosos? Per què uns són heterosexuals i altres homosexuals? Per què hi ha gent incapaç d’aprimar-se i altres no s’engreixen de cap manera? Per què a uns els agrada el que altres troben fastigós?Els psicòlegs estudien com i en quina mesura la nostra herència genètica individual predisposa la nostra personalitat, a què tinguem preferències i habilitats diferents, i fins a quin punt això depèn de l’entorn, de la història de vida personal, dels estímuls que hem anat rebent des del moment en què som concebuts.

EL PROGRAMA GENÈTIC:

El genoma és el conjunt complert d’instruccions per a formar un organisme, que impliquen tot el material genètic en els seus cromosomes. Els cromosomes són estructures filamentoses constituïdes per enormes molècules d’ADN que contenen els gens. Els gens són les unitats bioquímiques de l’herència. Els gens són capaços d’autoreplicar-se i de sintetitzar proteïnes (els rajols de què estan fetes les nostres cèl·lules). El nostre genoma conté aproximadament 30.000 gens repartits entre 23 parelles de cromosomes.Cada gen és una seqüència diferent de nucleòtids. Només hi ha quatre tipus de nucleòtids, però formen seqüències molt llargues. Els cromosomes contenen entre 50 milions i 250 milions de nucleòtids. Si ens imaginem que un nucleòtid es una lletra del llibre d’instruccions, el genoma seria una enciclopèdia de 1500 llibres de 1000 pàgines cada un amb 2000 lletres a cada pàgina (3.000.000.000 de lletres).Sorprenentment, la semblança entre dos individus qualsevol de la nostra espècie (blancs, negres, alts, baixos, guapos o lletjos, agressius o simpàtics) és

4. L’HERÈNCIA I L’ENTORN

Pági

na13

7


com a mínim del 99,9%58. Si ens comparem a un ximpanzé, la coincidència està al voltant del 95%59

Però malgrat que les diferències són relativament poques, poden arribar a ser molt importants. Les funcions corporals i els patrons de conducta poden estar determinats per grups de gens que interactuen. Quan hi ha alguna diferència en un sol gen, el funcionament de tot el grup varia i els efectes poden ser poc importants (sóc més alt o més baix) o molt importants (puc patir Alzheimer o esquizofrènia, puc tenir un retard intel·lectual...).

La nostra dotació genètica és el resultat del procés evolutiu anomenat selecció natural. La selecció natural fa que només els genomes adaptats a l’entorn natural (medi) puguin perdurar. Però el nostre medi no és exactament natural. L’evolució humana, com vam veure al primer curs de Filosofia, ha consistit en desenvolupar la capacitat de transformar l’entorn, de tal manera que “construïm” un món i vivim en una cultura. Això, per una banda, permet sobreviure als individus al marge de si estan més o menys dotats, amb la qual cosa hi ha una enorme variabilitat individual. Per altra banda, les necessitats per a les quals estem naturalment adaptats han canviat. Per exemple, ens encanta el sabor dels dolços i dels greixos, que els nostres avantpassats prehistòrics necessitaven per a sobreviure; però aquest patró de comportament ens fa tendir actualment a la obesitat, i hem d’adoptar patrons apresos de vida sana.

DIFERÈNCIES DE GÈNERE

Quin és el gènere que té la pulsió sexual més forta? Quin dels dos desitja tenir relacions sexuals amb més freqüència, pensa més sobre el sexe, es masturba més sovint, comença el contacte sexual i fa més sacrificis per obtenir sexe?. La resposta a aquestes preguntes possiblement ja l’heu endevinat: homes60.Altres dades ens serveixen per il·lustrar les diferències sexuals entre homes i dones:

En una enquesta canadenca, el 80% de 2350 clients de videoclubs per adults eren homes (si bé la meitat va dir que veia les pel·lícules amb la seva parella)61. A més, la majoria dels lectors de pornografia explícita

58 Plomin i Crabble, 200059 Britten 200260 Baumeister, Catanese i Vohs, 200161 Jenish, 1993

Pági

na13

8


són homes, mentre que la majoria de lectors de novel·les romàntiques són dones62.

En una enquesta63 a 281.000 estudiants nord-americans de primer curs d’universitat, se’ls demanava si estaven d’acord amb la següent afirmació: “si dues persones realment s’agraden, està bé que tinguin relacions sexuals encara que faci poc temps que es coneixen”. Van estar-hi d’acord el 55% dels homes i el 32% de les dones. En una enquesta64 australiana amb gairebé 5000 subjectes es demanava si estaven d’acord amb la frase: “em sento còmode i gaudeixo tenint sexe informal, amb diferents persones”. El 48% dels homes va estar-hi d’acord. L’acord entre les dones va ser del 12%.

En una enquesta65 nord-americana amb 3400 participants entre 18 i 59 anys, el 48% de les dones i el 25% dels homes va esmentar l’afecte com a causa per a la primera relació sexual. A la pregunta: “amb quina freqüència pensa en el sexe?, el 54% dels homes i el 19% de les dones van contestar “cada dia” o “diverses vegades al dia”.

Els homes homosexuals declaren66 que els interessa més el sexe sense compromís, que responen millor als estímuls sexuals visuals i els preocupa més l’atractiu físic de les seves parelles que a les lesbianes.

Russell Clark i Elaine Hatfield, l’any 1978, van demanar a uns quants estudiants i estudiantes col·laboradors (havien de ser atractius) que es passegessin pel campus de la Universitat de l’Estat de Florida. En trobar una persona atractiva de l’altre sexe se li havien d’acostar i dir exactament: “T’he vist pel campus i et trobo molt atractiu/va. Vols venir amb mi al llit aquesta nit?” Totes les dones s’hi van negar, però el 75% dels homes va acceptar, i fins i tot alguns demanaven no haver-se d’esperar fins al vespre! Van repetir l’estudi tres vegades més durant els anys 80 (quan la por a la SIDA era més forta). En cada cas gairebé cap dona i més del 50% dels homes acceptaven l’oferiment.

Els homes tendeixen a interpretar les respostes càlides i els signes d’amistat com un senyal de desig sexual67.

62 Malmuth, 199663 Sax i col., 200164 Bailey, 200065 Laumann, 199466 Bailey, 199467 Abbey, 19987; Johnson, 1991

Pági

na13

9


Com s’explica tot això? Alguns psicòlegs evolucionistes68 interpreten que mentre una dona engendra i alimenta un nadó, un home pot disseminar els seus gens a través d’altres dones. A la prehistòria les dones tendien a aparellar-se “selectivament”, mentre que els homes tendien a fer-ho “àmpliament”. Els evolucionistes consideren que els homes se senten atrets per dones d’aparença fèrtil i saludable, amb pell suau i formes juvenils que suggereixen molts anys de criança futura (per tant, amb una bona possibilitat de transmetre els seus gens cap al futur). Al marge de les variacions sobre quin és el pes ideal, des de la prehistòria fins a les icones eròtiques femenines actuals, les dones tenen la cintura un terç menor que els malucs i els pits69. David Buss va fer una enquesta en 37 cultures diferents d’arreu del món i en tots els casos els homes preferien dones d’aspecte juvenil.Les dones també se senten atretes per homes d’aspecte saludable, però sobre tot per aquells que semblen madurs, dominants, valents i solvents70. Segons els psicòlegs evolucionistes, aquests trets indiquen capacitat per a protegir i sostenir71. Això faria que els homes adoptin més conductes de risc per aparentar que són forts, hàbils i no tenen por de res72. Les dones, en canvi, dediquen molt més temps i diners a tenir cura de l’aspecte físic.Tot això no té perquè ser conscient. Es tracta d’una tendència genètica a continuar amb una estratègia que ha estat exitosa: homes protectors, que ajuden a criar els fills i dones fèrtils que ofereixen fills abundants.De tota manera, malgrat aquestes tendències generals, la sexualitat individual presenta totes les excepcions imaginables. Per sort, no només s’aparellen els homes sans, madurs, valents i protectors i les dones joves, amb cintures primes i pell suau. I cal tenir present que les relacions de parella duradores no es poden basar només en l’aspecte juvenil, ja que això té data de caducitat assegurada (malgrat els tractaments estètics de “rejoveniment”). A més, com encaixa l’homosexualitat en aquest esquema reproductiu? És possible que hi hagi en nosaltres, com en els altres animals, un instint de perpetuació dels gens. Però haver desenvolupat una estratègia de coneixement i consciència com a sistema evolutiu fa precisament (i paradoxalment) que els instints més primaris puguin quedar en un segon terme, es puguin reelaborar, i que la nostra conducta adquireixi una complexitat molt més gran.

68 Buss, 199569 Singh, 199370 Singh, 199571 Geary, 1998; Buss, 200072 Nell, 2002

Pági

na14

0


Els homes i les dones no es diferencien anatòmicament fins a set setmanes després de la concepció. El sexe està determinat per la parella de cromosomes nº23. Aquests cromosomes poden ser del tipus X o del tipus Y. Les dones tenen la parella XX i els homes la XY (per això, aproximadament, la meitat dels fills tenen X de la mare i X del pare i són nenes, mentre que l’altre meitat tenen la X de la mare i la Y del pare i són nens).Els mesos quart i cinquè són un altre moment clau en la diferenciació dels gèneres perquè és quan es configuren els diferents models de connexions cerebrals sota la influència de les hormones masculines produïdes pels testicles (testosterona) i les femenines (estrògens) produïdes pels ovaris73. Tant els mascles com les femelles produeixen els dos tipus d’hormones. La testosterona és un tipus d’androgen i els estrògens es produeixen a partir dels andrògens. Un mascle adult sol tenir aproximadament seixanta vegades més testosterona que una femella.Si per una disfunció glandular un fetus femení està exposat a un excés de testosterona, les nenes poden néixer amb uns genitals d’aparença masculina (que es pot corregir amb cirurgia). Fins a la pubertat tendeixen a actuar de manera més agressiva i a jugar a “jocs de nens” (cotxes i armes més que nines)74. Algunes es converteixen en lesbianes, però la majoria són heterosexuals. De tota manera, es comporten com nens per motius hormonals o per què la societat els tracta en funció de la seva aparença més masculina? Possiblement la resposta és que les dues coses van juntes. Si bé està influït biològicament, el gènere també és una construcció social. El que inicia la biologia, la cultura ho accentua o ho inhibeix.La cultura genera una sèrie de rols de gènere. És fàcil caure en la temptació de suposar que els homes “estan fets” per conduir i les dones “estan fetes” per posar rentadores. Evidentment, i excepcions al marge, no hi ha gaire pilots de cotxe de competició femenins, però també és cert que el percentatge de sinistralitat masculina al volant és més alt que el de les dones. Del que no hi ha dubte és que els rols de gènere tendeixen arreu a limitar els drets i el poder de les dones. Segons dades de 2002, les dones han estat el 14,3% de les legisladores nacionals del món, el 5% dels presidents i primers ministres, i el 0% dels Nobel d’economia.També és evident que els rols de gènere varien amb el temps i en les diferents societats. No s’assemblen gaire els rols femenins en una societat agrària o amb una societat industrial o post-industrial, de tal manera que en alguns llocs del món les diferències entre els dos rols tendeixen a minimitzar-se.

73 Udry, 200074 Berenbaum i Hines, 1992

Pági

na14

1


Segons la teoria de l’aprenentatge social, els nens aprenen conductes relacionades amb el gènere mitjançant l’observació i la imitació i també per càstigs i recompenses. No es tracta tant de premis com d’actituds de reconeixement: “Mira-la que maca, que bé que cuida el seu nino!” o “Vols dir que no li agrada massa al teu nen jugar a pentinar nines?”. El modelament i les recompenses no provenen només dels pares, sinó de tot l’entorn familiar i social, i dels mateixos grups de nens i nenes que es formen a l’escola. Les categories de gènere ajuden els nens a entendre el món i a interpretar el que passa al seu voltant75. Mitjançant el llenguatge (ell o ella, he o she...), la roba, les joguines, les cançons, els contes i les sèries del Disney Chanel o del Club Super3, l’aprenentatge social modela els esquemes de gènere i els individus adapten el seu comportament segons la seva pròpia apreciació individual. Així doncs, hi ha models de gènere, però no una determinació inevitable de la vivència individual del gènere. No sabem que hi hagi cap gen que determini si l’individu serà heterosexual o homosexual, si serà més masculí o més femení, malgrat que les diferències biològiques i el modelament social predisposen els homes a ser masculins i les dones a ser femenines.

GENÈTICA DE LA CONDUCTA: LA PREDICCIÓ DE LES DIFERÈNCIES INDIVIDUALS

Els genetistes de la conducta estudien les diferències entre els individus. Fins a quin punt estem modelats per la nostra programació genètica? Fins a quin punt som el resultat de l’ambient, des de la nutrició de la nostra mare mentre érem dins l’úter fins a l’escola, la feina o la llar de jubilats? Els genetistes de la conducta utilitzen tècniques d’investigació diverses, però algunes de les més interessants són els estudis amb bessons i els estudis amb nens adoptats.

ESTUDIS AMB BESSONS:

Els bessons poden ser monozigòtics (un sol òvul fecundat) i dizigòtics (més d’un òvul fecundat). Els dizigòtics no s’assemblen més que dos germans normals, però els monozigòtics comparteixen exactament el mateix programa genètic. En el tema 2 vam veure que els bessons formen blocs naturals. Si es tracta de bloquejar la variable “herència biològica”, els bessons monozigòtics són els subjectes ideals. 75 Bem, 1993

Pági

na14

2


La pregunta dels genetistes de la conducta és: els bessons monozigòtics són més semblants en la seva conducta que els dizigòtics? Estudis realitzats amb 13.000 parells de bessons suecs, 7.000 parells de finesos i 3.810 parells d’australians76 posen de manifest que respecte a l’extraversió (expressivitat) i la neurosi (inestabilitat emocional), els bessons monozigòtics són molt més semblants.Un estudi77 amb 1.500 bessons del mateix sexe (evidentment, els monozigòtics sempre ho són, però els dizigòtics no tenen motiu per ser-ho) posa de manifest que:

Si un bessó dizigòtic es divorcia, el seu germà té un 60% més de probabilitat de divorciar-se (en comparació als que tenen germans que no es divorcien).

Si un bessó monozigòtic es divorcia, el seu germà té un 550% més de probabilitat de divorciar-se (en comparació als que tenen germans que no es divorcien).

Un estudi78 amb 336 parells de bessons canadencs també mostra una semblança més gran en les actituds cap a la lectura, la religió, la pràctica de l’esport i l’eutanàsia.Els bessons dizigòtics funcionen com a grup de control en el sentit que també comparteixen un ambient semblant, una família, un entorn social i una educació semblant, al menys durant els primers anys de vida. Podríem pensar que les dades sobre divorci responen al fet d’haver compartit un entorn, però això els passa tant als monozigòtics com als dizigòtics. De tota manera, els pares i l’entorn familiar i escolar poden tendir a tractar amb més igualtat els bessons iguals que els diferents. També podríem pensar que la diferència està en el fet que els monozigòtics se senten molt units i identificats perquè són tan semblants, i això els empeny a una certa imitació mútua que no es dona tant en els altes germans. Per descartar aquestes variables de confusió necessitem estudis amb bessons que no hagin compartit l’ambient, és a dir, que hagin estat separats des del seu naixement.Bouchard i el seu equip, de la Universitat de Minessota, han localitzat i estudiat 70 parells de bessons monozigòtics separats. Nancy Pedersen, a Suècia, ha estudiat 99 parells de monozigòtics i 200 parells de dizigòtics separats. Les semblances entre els comportaments dels monozigòtics són clarament més grans que en els dizigòtics. En alguns casos les coincidències són sorprenents. Per exemple, els primers bessons separats que va estudiar Bouchard tenien hàbits de vida semblants, s’havien engreixat i aprimat tots

76 Citat per Myers, 200577 McGue i Likken, 199278 Olson, 2001

Pági

na14

3


dos, tenien la fusteria com a entreteniment, havien posat el mateix nom al gos (“Toy”) i gairebé el mateix nom al seu fill (“James Allan” i “James Alan”).

ESTUDIS AMB NENS ADOPTATS:

En aquest cas es tracta d’una mena d’experiència inversa. A qui s’assemblen més els nens adoptats, als pares biològics (herència) o als adoptius (ambient). Hi ha estudis que indiquen que els germans que creixen junts (bessons monozigòtics a banda), tinguin o no un vincle biològic, no s’assemblen gaire en la seva personalitat. Els germans solen ser bastant diferents, tant si són biològics com adoptats. A més, els fills adoptats s’assemblen més als pares biològics que als adoptius pel que fa a la personalitat.De tota manera, també és cert que els fills adoptats tendeixen a tenir un quocient intel·lectual més alt que els pares biològics, i són més autònoms i altruistes que la mitja79.Malgrat que els pares siguin els mateixos, les combinacions genètiques dels fills poden ser molt diferents. De tota manera, diríem que l’entorn tan semblant hauria de produir efectes semblants en la personalitat dels fills. Això respon a un error en la concepció de la criança infantil. Tal com diu Judith Rich Harris (1998): “La criança infantil no és quelcom que el pare proporciona al fill. És quelcom que els progenitors i el nen fan junts... Jo podria haver estat qualificada com una mare permissiva amb el primer fill i com una mare autoritària amb el segon.”80 Els fills reaccionen als estímuls ambientals de maneres diferents perquè són diferents. Els pares es comporten diferent amb cada fill en funció de com respon als estímuls. En realitat, la igualtat de condicions ambientals és tècnicament impossible.

LA INFLUÈNCIA DE L’AMBIENT:

Podem descompondre l’element ambiental en factors diferents: l’ambient prenatal, l’experiència, els pares, els semblants, la cultura i la situació.

1.L’AMBIENT PRENATAL:Quan els bessons monozigòtics es desenvolupen en placentes separades sembla que tenen les personalitats una mica més diferenciades81.El fetus pot

79 Sharma, 199880 Citat per Myers, 200581 Phelps, 1997

Pági

na14

4


rebre diferents tipus de nutrients i nivells variables d’exposició a agents tòxics. Les placentes permeten el pas de nutrients i de l’oxigen i fan de filtre per a les substàncies tòxiques, però no les aconsegueixen filtrar totes sempre. Si la mare és addicta a l’heroïna, el fill naixerà també addicte. El tabac també és clarament perjudicial per al fetus. Pot rebre menys nutrients i néixer amb poc pes, i fins i tot pot afectar-li el desenvolupament cerebral.Un altre factor molt important és la ingesta d’alcohol. L’únic que es pot beure d’alcohol durant l’embaràs és no res. L’alcohol pot matar milions de cèl·lules cerebrals i, si la mare és alcohòlica, el nadó pot patir defectes de naixement i retard mental. La síndrome alcohòlica fetal (SAF) es caracteritza per un cap petit i desproporcionat i per disfuncions cerebrals irreversibles. Aproximadament 4 de cada 10 mares alcohòliques que beuen durant l’embaràs tenen nadons amb SAF.Aproximadament 9 setmanes després de la concepció, l’embrió adquireix aparença humana i s’anomena “fetus”, però no és fins aproximadament els sis mesos de gestació que comença a percebre el so amortit de la veu de la seva mare82. Immediatament després del naixement, els nadons prefereixen aquesta veu a la de qualsevol altra dona o a la del pare. Alguns pares s’esforcen a posar música o llegir contes a la vora de la panxa per estimular el fetus, però no hi ha evidència que això tingui cap efecte.

2.L’EXPERIÈNCIA:L’experiència ajuda a desenvolupar les connexions neurals del cervell. L’aprenentatge en els nadons serveix per a preparar el cervell per al pensament i el llenguatge. Experiments83 amb rates ho posen de manifest: després de criar rates durant 60 dies en ambients enriquits i estimulants, el pes del cervell augmenta entre un 7% i un 10% i el nombre de sinapsis s’incrementa un 20%. A més, les rates que han crescut en ambients estimulants mostren més curiositat i són més actives84.

82 Ecklund-Flores, 199283 Kolb i Whishaw, 199884 Renner i Renner, 1993

Pági

na14

5


Si un bebè prematur rep estimulació tàctil guanya pes i madura psicològicament amb més rapidesa85.

Queda clar que un nadó desenvolupa un cervell més potent en un ambient estimulant. Si el cervell no és estimulat amb experiències abundants i interessants quan som petits, quan som més grans ja no hi ha res a fer. Un infant pot aprendre fàcilment diversos idiomes, i això el prepara per aprendre’n més de gran. En canvi, si no aprenem el llenguatge perquè estem aïllats (cas del nen d’Aveyron), ja no serem capaços d’aprendre’n.La maduració del cervell ens proporciona una gran quantitat de connexions neurals. L’experiència preserva les nostres connexions activades mentre que les connexions fora d’ús es perden. Per tant, cal mantenir el cervell actiu al llarg de tota la vida per tal de tenir una bona qualitat intel·lectual, de la mateixa manera que cal activitat física per mantenir el to muscular.

3.ELS PARES:Els pares tendeixen a sentir-se orgullosos dels èxits dels seus fills i avergonyits i culpables pels seus fracassos. És un pensament ben estès arreu del món i sembla natural que sigui així. Però la qüestió no és tan senzilla. Si les actituds dels pares modelen la personalitat dels fills, els germans haurien de tenir personalitats gairebé iguals. Però ja hem vist que això no és veritat. Els fills poden acceptar o rebutjar el que fan els seus pares. Per exemple: uns pares maniàtics de l’ordre fan que els seus fills també ho siguin? Dos bessons86 monozigòtics separats de petits compartien aquest tret de personalitat, però ho atribuïen a causes diferents. Un deia que ho havia après

85 Field, 200186 Descrit per Neubauer i Neubauer, 1990

Pági

na14

6


dels seus pares adoptius. L’altre deia que era una reacció en contra de la seva mare adoptiva, que era extremadament desordenada.No s’ha de culpabilitzar els pares ni se’ls ha de felicitar per la personalitat dels seus fills. Però sí que són responsables que els seus fills es desenvolupin en un ambient estimulant (la qual cosa és molt important, tal com hem esmentat en el punt anterior). Els pares (i l’escola) tenen un paper decisiu en el que els nens aprenen, però no tant important en la configuració de la personalitat i el caràcter.La manera de criar els fills és com la nutrició. És probable que no sigui gaire important si obtenim proteïnes a partir de cigrons o de pollastre, però hem de menjar alguna cosa per poder créixer. Tampoc no importa massa si els pares ens ensenyen a controlar els esfínters abans o després. L’important és tenir algú que ens estimula, amb qui ens sentim units i que ens cuida.

4.ELS SEMBLANTS:Els preescolars que rebutgen un menjar determinat malgrat la insistència dels pares, solen menjar-s’ho si seuen a taula amb un grup de nens amb qui els agrada estar. Els nens que parlen català amb un accent concret a casa (per exemple, lleidatà) tendeixen a adoptar l’accent català del lloc on viuen (per exemple, Palafrugell). I si emigrem a un altre país, els nostres fills tendiran a esdevenir com els habitants del lloc d’acollida (sempre que no es visqui en “guetos” o hi hagi un rebuig manifest per part de la població d’acollida o un enfrontament cultural clar).Els joves solen començar a fumar més influenciats pels amics que no pas pels models dels pares fumadors87. Les influències del veïnat també poden ser significatives88, però això depèn en part de l’elecció dels pares. Els pares també poden intervenir en la selecció dels companys de joc dels fills i de l’elecció de l’escola més en funció del tipus de famílies que hi van més que no pas del model educatiu. De fet, més que la influència d’uns pares en un fill podem parlar de la influència dels grups de pares en els grups de fills.De tota manera, al llarg de la vida cada persona va trobant-se amb altres persones amb qui comparteix treball, lleure o sentiments, i la tendència natural a agradar i a simpatitzar amb els altres contribuirà a modelar la nostra manera de ser.

87 Rose, 199988 Loventhal i Brooks-Gunn, 2000; Kalff, 2001

Pági

na14

7


5.LA CULTURA:La cultura implica conductes, idees, actituds i tradicions compartides per un grup ampli de persones que la transmeten de generació en generació. Cada grup cultural es desenvolupa segons les seves pròpies normes, és a dir, les regles que regeixen una conducta acceptada i esperada. Les conductes prescrites, ben apreses, ens alliberen de la nostra preocupació per nosaltres mateixos. Quan sabem en quin moment hem d’aplaudir o de quina manera hem de saludar, com ens hem de comportar a taula o en una entrevista professional podem relaxar-nos i evitar avergonyiments i ofenses. Però quan les cultures entren en contacte la gent se sent confosa. Si algú envaeix el nostre “espai personal”, ens toca “massa” o ens fa quatre petons podem sentir-nos estranys. Tant el que s’apropa més com el que marca distància percep a l’altre com un impertinent (o com un perill). També poden ser molt incomodants els ritmes de vida i la diferent gestió del temps. Un anglès es posa nerviós en una cua “informal” catalana, o un japonès es posa molt nerviós si no arribem puntualíssims a una cita.Les cultures són diferents en l’espai i en el temps. Pel que fa a les relacions personals, on això és més evident és en la relació de dominància de l’home respecte la dona. Això afecta a la consciència que la dona té de si mateixa i a la seva conducta. Una dona occidental actual és molt menys submisa que una dona de fa 100 anys, o una dona d’altres cultures més opressives. Les cultures modelen les nostres vides.Les cultures tenen patrons diferents en la criança i educació dels fills. Uns prefereixen nens independents i altres nens obedients. La majoria dels occidentals eduquen els seus fills perquè siguin independents. En canvi, molts asiàtics i africans viuen en cultures comunals, basades en la pràctica de les relacions emocionals. En lloc de donar habitacions separades als nens i enviar-los a guarderies, els nens solen dormir amb les mares i passen el dia amb algú de la família. Els nens de les cultures comunals creixen amb un fort sentiment de pertinença familiar. Si fan quelcom vergonyós, senten que avergonyeixen la família, i el que honora la família els fa sentir orgullosos.Les cultures determines models educatius diferents que defineixen l’estil pedagògic de les escoles. A Europa, el sistema educatiu fa èmfasi en el concepte de “competència”. Però, què és exactament un estudiant competent? La xarxa Eurydice89 explica la formació del concepte de competència a partir

89 EURYDICE: Las competencias clave. Un concepto en expansión dentro de la educación general obligatoria. Comissió Europea. 2002.Eurydice és la xarxa europea d’informació sobre educació. Es tracta d’una xarxa institucional creada pels Estats membres i la Comissió Europea el 1980 com a mecanisme

Pági

na14

8


de les transformacions de la societat en els darrers anys. El quadre següent en resumeix els aspectes principals:

Factor Visió antiga Visió actual

Responsabilitat Bona conducta. Disciplina. Iniciativa

Expertesa Acumulació d’experiència Capacitat de resoldre problemes

Interdependència Seqüencial Sistemàtica

Formació Una sola vegada Contínua

Aprenentatge Passiu: rebre Auto aprenentatge

Les modes, les idees, les invencions i els hàbits culturals es modifiquen amb tanta rapidesa que els psicòlegs evolucionistes utilitzen el terme “meme” per designar aquestes mutacions culturals que es copien a si mateixes. Els memes, com els gens, competeixen per ser copiats, no en les nostres cèl·lules sinó en els nostres records i mitjans. Poden ser lògics (teorema de Pitàgores) o inspirats (Guernika de Picasso), neutrals (noves pronunciacions dels mots) o falsos (manipulacions ideològiques). De fet, el concepte “meme” és en si mateix un meme, una idea que es difon de persona a persona.

6.LA SITUACIÓ:La influència és un procés que té lloc en una situació concreta, independentment de la personalitat de les persones que hi són presents. La identitat és múltiple i emergent en les diferents situacions. Definir la situació: Per poder-nos moure (actuar) en una situació cal que la definim, és a dir, que la interpretem, que l’emmarquem en un context més ampli que la doti de significats. La definició de la situació és bàsica per decidir quines comparacions són pertinents. La conducta de cada persona no està determinada pel que individualment pensa que ha de fer, sinó per la definició de la situació de la qual parteix. Així la definició de la situació comporta un sentit moral (què és correcte dir, pensar o fer en aquella situació), és a dir, una normalització.

NORMALITZACIÓ: Creació de normes socials que regulen la conducta, la percepció, el pensament o els desitjos de les persones en una situació concreta (costums, tradicions, valors, modes, regles)

estratègic per a impulsar la cooperació en l’àmbit educatiu.

Pági

na14

9


Les normes impliquen obligacions i expectatives de comportament dels altres. Goffman (1959) diferenciava dos tipus de normes:Normes explícites (formals): Saben que ho són. Normalment recollides en textos escrits o orals.Normes implícites (informals): Passen desapercebudes fins i tot per a qui les acompleix (Ex: silenci com a norma a l’ascensor). Passen a ser explícites quan algú les transgredeix. El caràcter moral de l’infractor està implicat en la situació i se’n pot qüestionar la identitat: es considera imprevisible, poc fiable, immoral, anormal, deficient (personalitat deficient), i tot això es percep com a substancial, intern.Les normes són mecanismes de control social que fan que la societat funcioni normalment. Eviten el conflicte. Organitzen i regulen les relacions interpersonals (de les quals sorgeixen). Les normes manifesten relacions de poder.Les normes tenen un context d’ús. Les normes neixen en situacions concretes històricament situades. Neixen, creixen i moren amb gran facilitat. Les situacions i els individus són creacions històriques situades en l’espai i el temps. Són creacions culturals i socials inserides en relacions de poder que determinen el repertori de definicions possibles.

Segons Foucault: L’individu no és més que un conjunt de normes. Però les normes no són esquemes individuals dins del cap de les persones sinó que són narracions que es creen en les converses amb els altres. Les narracions actuen com a marc de referència en el qual situem les accions i elaborem el seu significat. Les accions quotidianes són sobretot un producte de la influència social que defineix les situacions. El sentit que per nosaltres té una situació és sempre el resultat de la negociació amb altres persones.

L’EXTRAORDINARI EXPERIMENT DE LA PRESÓ D’STANDFORD.

L’any 1971 el psicòleg social de la Universitat d’Stanford, Philip Zimbardo, i els seus col.laboradors van realitzar un dels experiments més famosos de la història de la psicologia. Aquest experiment ens mostra una situació en la qual les persones que hi participen arriben a obeir ordres degradants i on es posa de manifest la força que tenen les situacions per damunt de les característiques personals de cadascú de nosaltres a l’hora d’entendre què fem i què som les persones. Zimbardo volia estudiar com en determinades situacions que faciliten l’anonimat (situacions de “desindividualització”), com per exemple a

Pági

na15

0


l’interior d’un grup, les presones som capaces de manifestar una gran quantitat de comportaments hostils i, fins i tot, agressius. Per estudiar aquest fenomen van dissenyar un experiment les conseqüències del qual van anar força més enllà de la seva preocupació inicial.Van pensar que la situació més individualitzant podia ser una presó. En una presó les conductes de presoners i guàrdies estan tan pautades que no queda lloc per a l’expressió d’altres conductes que no siguin les que marquen els rols corresponents. El grup assigna els rols i, per tant, desapareix la responsabilitat personal.Cap institució penal els va autoritzar per realitzar-hi un treball de camp i per això van decidir crear una presó simulada on van intentar portar a terme una mena de “joc de rol”. Van dissenyar una presó als soterranis de la Facultat de Psicologia de la Universitat d’Stanford i van buscar voluntaris que volguessin participar-hi. Se’ls va explicar que es tractava de passar dues setmanes en una presó simulada. Aleatòriament, uns voluntaris farien de guàrdies i els altres de presoners. Van participar-hi 21 estudiants, que van acceptar participar a canvi de 15$ per dia. Se’ls va examinar acuradament per determinar que eren “normals”, estables emocionalment, físicament sans i respectuosos amb la llei.L’experiment només va durar sis dies i sis nits. Van haver d’aturar-lo perquè va sortir de mare, pels actes brutals dels guàrdies i per l’estat de depressió dels presoners. Fins i tot els investigadors van perdre la perspectiva del que calia fer. Zimbardo diu que literalment “es van espantar”.

Pági

na15

1


Pági

na15

2


Pági

na15

3


Com és que persones normals que assumeixen un paper a l’atzar acabin degradant-se d’aquesta manera? La sorpresa només és possible si pensem que la gent en general actua per voluntat pròpia, perquè així ho decideix lliurement, fora de qualsevol relació amb altres persones. Però això no és així, ni en un joc de rol ni el la vida real. L’experiment no és un exemple de desindividualització sinó un canvi en les normes de comportament.

REFLEXIÓ:Mireu el vídeo que trobareu a la següent adreça http://www.youtube.com/watch?v=kNMdPmES1E0&feature=relatedi responeu després:Creus que si t’hagués tocat fer de guàrdia t’haguessis comportat com els altres? I si t’hagués tocat ser presoner, què creus que hauries fet? Penses que hauries oposat resistència a les ordres de l’investigador a l’experiment de Millgram?

Si no funciona l’enllaç, també trobareu aquest i altres vídeos a http://www.mundopsicologia.es/videos?view=category

5. EL DESENVOLUPAMENT DE LES PERSONES

Els experiments de Millgram i de Zimbardo han estat versionats i portats al cinema.

The experiment (2010)

I come Icaro (1979)

Pági

na15

4


1.LA LACTÀNCIA I LA INFANTESA

Què pot veure i sentir un nadó? Quan naixem preferim els sons i les imatges que faciliten la integració social. Els nadons giren el cap en direcció de les veus humanes i miren més temps el dibuix d’una cara que el d’una diana. La capacitat de percebre es desenvolupa de manera contínua durant els primers mesos de vida. Uns dies després del naixement, queda gravat en les xarxes neurals l’olor de la mare. Per això, un nen d’una setmana, posat entre el sostenidor de la seva mare i el sostenidor d’una dona desconeguda es girarà cap el de la mare90. Si li donen un xumet i li parlen alternativament la mare i una altra dona, xucla amb més intensitat mentre sent la veu de la mare91.Des de la infantesa, el cervell i la ment, el “hardware neuronal” i el “software cognitiu”92 es desenvolupen junts. En néixer les neurones ja hi són, però el sistema nerviós és immadur. A mesura que madura, les habilitats físiques i mentals del nadó van progressant.Les xarxes neurals que es desenvolupen primer són les que ens permeten caminar93, parlar i recordar. En parlar de la memòria veurem que els nens de menys de tres anys no formen records del que els passa que puguin explicar com una història viscuda, però això no vol dir que no tinguin memòria a curt termini o memòria procedimental (de les habilitats que aprenen, com per exemple, els noms de les coses i les estructures gramaticals, jocs, balls...). Entre els 3 i 6 anys es desenvolupen més ràpidament els lòbuls frontals, que permeten la planificació racional, però les xarxes que suporten el llenguatge i l’habilitat física continuen desenvolupant-se fins a la pubertat, després de la qual hi ha un procés de tall que interromp les connexions excessives, que s’atrofien, mentre que altres s’enforteixen94.

DESENVOLUPAMENT COGNITIU

Jean Piaget95 va ser un dels psicòlegs més importants del segle XX. El seu treball principal va ser l’estudi del desenvolupament cognitiu dels infants. El seu interès va començar a París l’any 1920 quan es dedicava a preparar preguntes 90 McFerlane, 197891 Mills i Melhuins, 197492 Comparació suggerida per Myers, 200593 La seqüència en l’aprenentatge del caminar sol ser rodar, gatejar, caminar i córrer. Se sol començar a caminar entre els 11 i els 15 mesos. Els bessons monozigòtics tendeixen a començar a caminar el mateix dia.94 Paus, 1999; Thompson, 200095 Neuchâtel, Suïssa, 9 d'agost de 1896 - Ginebra, 16 de setembre de 1980

http://www.mundopsicologia.es/videos?view=category

http://www.youtube.com/watch?v=kNMdPmES1E0&feature=related

Pági

na15

5


per a tests d’intel·ligència infantils. Es va adonar que els errors que cometien els nens a una edat determinada eren molt semblants i va creure que a partir d’aquí podia determinar els mecanismes i les etapes del desenvolupament cognitiu.Els nens no pensen “menys” que els adults, ni segueixen els models dels adults de forma imperfecta. Les formes de raonament dels nens són completament diferents. Quan un pare s’entesta a explicar “lògicament” quelcom a un nen de 3 anys, el que el nen interpreta no té res a veure amb la “lògica” del pare.Piaget creia que la clau del progrés intel·lectual és l’esforç constant per trobar sentit a la nostra experiència. Els nens són pensadors actius que sempre estan tractant de construir una concepció més avençada del món. Per això el cervell construeix “esquemes”. Els esquemes són motlles mentals on situem la nostra experiència. Són conceptes i estructures que serveixen per organitzar i interpretar la informació. Impulsem i corregim els nostres esquemes seguint processos d’assimilació i acomodació. L’assimilació és la interpretació d’una nova experiència sobre un esquema existent. Per exemple, el nen pot anomenar xai a un animal semblant (per exemple, una cabra). L’acomodació és l’adaptació (correcció) dels esquemes per a incorporar informació nova (per exemple, canviem l’esquema “xai” i separem xais de cabres, bocs d’ovelles...)

Piaget va considerar que el desenvolupament cognitiu es donava en quatre etapes:

ETAPES DEL DESENVOLUPAMENT COGNITIU SEGONS PIAGET

ETAPA EDAT DESCRIPCIÓ CARACTERÍSTIQUES

SENSORIOMOTORA Fins a 2 anysExperimentació del món a través dels sentits i de les accions (vista, tacte, contacte amb la boca i assentiment)

Permanència dels objectesAnsietat en front dels estranys

PREOPERACIONAL De 2 a 6 anysRepresentació de les coses mitjançant paraules i imatges, però sense raonament lògic

Jocs ficticisEgocentrismeDesenvolupament del llenguatge

OPERACIONS CONCRETES De 7 a 11

Pensament lògic de fets concrets, comprensió d’analogies concretes i realització d’operacions aritmètiques

ConservacióTransformacions matemàtiques

OPERACIONS FORMALS A partir de 12 Raonament abstracte

Lògica abstractaCapacitat de raonament moral adult

ETAPA SENSORIOMOTORA:Segons Piaget, fins als dos anys els nens comprenen el món mitjançant les interaccions sensorials i motores amb els objectes, és a dir, mirant, escoltant, tocant, amb la boca (mossegant, xuclant) i agafant amb les mans. A partir dels 6-8 mesos adquireixen la noció de “permanència de l’objecte”, és a dir, que les coses continuen existint malgrat que deixem de percebre-les durant una estona. Si li amaguem una joguina, el nen comença a buscar-la tot seguit. De tota

http://ca.wikipedia.org/wiki/1980

http://ca.wikipedia.org/wiki/16_de_setembre

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ginebra

http://ca.wikipedia.org/wiki/1896

http://ca.wikipedia.org/wiki/9_d'agost

http://ca.wikipedia.org/wiki/Su%C3%AFssa

http://ca.wikipedia.org/wiki/Neuch%C3%A2tel

Pági

na15

6


manera, el desenvolupament no és sobtat. Un nadó de menys de 6 mesos busca un objecte on li han amagat un segon abans, però se n’oblida si passa més temps.Piaget creia que abans dels 2 anys els nens no pensen sobre la seva vida, sinó que simplement la viuen. Això no és així. Els nens pensen més del que creia Piaget. Hi ha alguns experiments senzills que mostren la lògica del nadó:

Els nadons miren més temps una imatge on apareix una escena inesperada. Per exemple, una pilota que s’atura en l’aire, un cotxe que travessa un objecte sòlid, un objecte que desapareix com per art de màgia...96

Davant d’un resultat numèric impossible, els nadons es queden mirant més temps. Vegem l’esquema d’un experiment 97que ho posa de manifest:

Si s’acostuma a un nadó a què un nino salti sempre tres vegades seguides, se sorprenen si només en salta dues98.

ETAPA PREOPERACIONAL:Piaget creia que fins als 6 o 7 anys els nens són massa immadurs per a fer operacions mentals. Per a un nen de 5 anys, la quantitat de llet que sembla excessiva en un vas alt esdevé acceptable si s’aboca en un bol baix i ample. El nen no té encara el principi de “conservació” que estableix que la quantitat es conserva al marge de la forma que adopti.

96 Wellman i Gelman 1992; Baillargeon, 199897 Wynn, 200098 Wynn, 2002

Pági

na15

7


En aquesta etapa el nen és inevitablement egocèntric. Això no significa que sigui egoista: l’egoista sap que l’altre també vol el que ell vol però es nega a compartir-ho. L’egocentrisme infantil significa que el nen només pot percebre les coses des del seu punt de vista i no es pot posar en el lloc de l’altre. Un nen es fa invisible tapant-se els ulls, pensant que si no veu ningú, aleshores ningú no el veu a ell. La meva filla amb 3 anys i mig a vegades m’ensenyava els dibuixos que havia fet mirant-los ella i mostrant-me el darrera del full. Com que ella ho veu, aleshores jo ho estic veient. Si un nen petit tapa la tele posant-s’hi al davant, no s’adona que els altres no poden veure el que ell està veient. Quan parlen per telèfon poden respondre sí o no movent el cap com si el veiessin des de l’altra banda de la línia. Durant l’etapa preescolar el nen és egocèntric, però va desenvolupant una teoria de la ment. A mesura que van desenvolupant la seva capacitat per deduir intencions i altres estats mentals, els nens tracten d’entendre per què s’enfada un company, quan un germà voldrà compartir alguna cosa o voldrà jugar, com podrà influir en un pare perquè li compri una joguina. Els nens van aprenent a molestar, a agradar, a convèncer. Aproximadament als 4 anys els nens comencen a entendre que les altres persones poden tenir falses creences99. Si els ensenyem a uns nens de 3 anys una caixa d’apòsits i els demanem que endevinin què hi ha a dins, ells suposen que hi haurà apòsits i se sorprenen en veure que hi ha llapis de colors. En preguntar-los què creien que pensaria que hi havia un nen que mai no havia vist la caixa deien que “llapis”. En canvi, els nens de 4 anys, en canvi, es divertien pensant que el nen que no havia vist mai la caixa s’equivocaria.

99 Astington, 1996; Wellman, 2001

Pági

na15

8


La nostra teoria de la ment també ens permet captar els sentiments de les altres persones. Els nens en edat preescolar entenen que els esdeveniments tristos produeixen sentiments de tristesa. Després comencen a entendre que els pensaments (per exemple, un record) poden causar sentiments. L’autisme és un trastorn que apareix a la infantesa i que es caracteritza per una deficiència en la comunicació, la interacció social i la comprensió dels estats mentals dels altres. Tenen dificultats per entendre els pensaments i els sentiments de les altres persones. També tenen dificultats per expressar els seus propis estats mentals. L’autisme correspon a una teoria de la ment defectuosa100 causada per una alteració en la funció de les àrees cerebrals que serveixen per relacionar-se amb les altres persones101.Els nens sords que tenen pares que hi senten, però poques oportunitats per comunicar-se, presenten dificultats semblants a la dels autistes102

100 Yirmiya, 1998101 Frith i Frith, 2001102 Peterson i Siegal, 1999

Pági

na15

9


ETAPA DE LES OPERACIONS CONCRETES:Segons Piaget, aproximadament a partir dels 6 anys, si se’ls proporciona materials concrets, els nens comencen a comprendre la conservació. Poden fer operacions mentals simbòliques com canviar la llet de vas per comprendre que no hi ha diferència.Els nens adquireixen capacitat mental per comprendre les transformacions matemàtiques i poden raonar de forma lògica sobre fets concrets.Segons el psicòleg rus Lev Vigotsky (1896-1934), al voltant dels 7 anys, els nens es tornen cada vegada més capaços de pensar amb paraules i així arriben a solucionar els problemes. Ja no pensen en veu alta sinó que internalitzen el llenguatge i es recolzen en el seu llenguatge intern. Quan un pare diu “no” a un nen que fa quelcom inadequat li està donant una eina d’autocontrol. Quan el nen hagi de resistir una temptació es podrà dir a si mateix “no”. A vegades els nens parlen amb veu baixa amb ells mateixos. De fet, és gairebé el mateix que pensar.103

ETAPA DE LES OPERACIONS FORMALS:És tracta d’una ampliació de la capacitat per al raonament lògic aplicat a conceptes abstractes. Els nens poden començar a entendre teories abstractes.Fixar aquesta etapa a partir dels 12 anys és quelcom molt relatiu. Els estudis actuals van en la direcció de suposar un desenvolupament més continuat i més prematur del que suposava Piaget. De tota manera, el més important de Piaget és la seriació de les etapes i la idea que els nens no tenen una lògica semblant a la dels adults fins que no s’acosten a l’adolescència.DESENVOLUPAMENT SOCIAL

La ment i la conducta social-emocional es desenvolupen al mateix temps.

103 Recordeu que a les classes de filosofia de primer vam explicar que Vygotsky creia que no es pot separar el pensament del llenguatge. No hi hauria llenguatge sense pensament ni pensament sense llenguatge. Són dues cares d’una capacitat que s’adquireix progressivament, i que es desenvolupen conjuntament, en l’individu i en la societat.Piaget, en canvi, estava convençut que el desenvolupament del pensament és anterior al del llenguatge, i que aquest només és un instrument per expressar el pensament.

Pági

na16

0


Els nadons, malgrat que prefereixen la veu de la mare i la seva olor, poden estar tranquils amb qualsevol que els agafi carinyosament. Però a partir dels 8 mesos desenvolupen una mena de por, l’ansietat en front dels estranys. A aquesta edat els nens ja tenen esquemes per a les cares conegudes, i quan no poden identificar una cara se senten angoixats i s’arrapen fort als pares.Durant molt temps es pensava que l’afecció als pares estava en funció de la satisfacció de les necessitats d’aliment. Però una casualitat en un laboratori de psicologia va posar de manifest que la cosa no és exactament així. Harry Harlow, als anys 50, criava mones per als seus experiments. Els separava de les seves mares i els alimentava amb biberó. A les gàbies individuals i aïllades els posava una manta de cotó per a nadons perquè estiguessin còmodes. En retirar les mantes per rentar-les es va adonar que les cries de mona se sentien angoixades. No podien haver agafat afecció a la manta per raons alimentàries! Aleshores va idear un experiment més controlat. Va posar cries de mona en una gàbia amb dues mares. Una era de pelfa i l’altra de filferro. La de filferro tenia un biberó enganxat i la de pelfa no. La mare de pelfa era la que donava seguretat a la cria, li servia de base, semblava com si hi estigués lligada amb una corda elàstica invisible.

Els nadons humans també s’afeccionen a progenitors suaus i càlids, que els gronxen i els acaronen, a banda que els alimentin. Hi troben una base segura en els moments d’estrès i una base sòlida per explorar el món. A mesura que creixem, aquesta base es va desplaçant cap a companys i cap a la parella, però a qualsevol edat som criatures socials que guanyem força amb el recolzament dels altres.

Pági

na16

1


En molts animals, l’afecció als seus progenitors es forma durant un període crític, just després del naixement. Aquest fenomen s’anomena impremtació104, i Konrad Lorenz es va dedicar a estudiar-lo. Va covar ous d’ànec en una incubadora i va ser present

en el moment de l’eclosió, de tal manera que la primera criatura mòbil que van veure els aneguets va ser ell mateix. Els aneguets el van prendre per la seva mare. Es pot impromptar un animal amb una mare d’una altra espècie, però també amb objectes mòbils diversos.Els nadons humans no estan subjectes a aquest mecanisme, però sí que tendeixen a preferir el que els és habitual, el que els és “familiar”. Volen tornar a veure una pel·lícula una i altra vegada, que els expliquis sempre el mateix conte, no els agrada canviar d’escola, d’amics o de casa. La familiaritat dóna seguretat.

L’afecció dels nadons als progenitors pot ser segura o insegura105. Si posem un nadó i la seva mare en una sala de jocs desconeguda, el que sent afecció segura explora els jocs còmodament i expressa felicitat. El que sent afecció insegura s’arrapa a la mare i no explora l’entorn. Això pot dependre del temperament, però hi ha estudis106 que ho relacionen amb la sensibilitat del progenitor. Un pare o una mare sensibles i atents al que fa el nadó generen una afecció segura. Els nens amb afecció segura enfoquen la vida amb un sentiment de confiança bàsica que els permet veure que el món és predible i confiable. Les afeccions de la infantesa seran el fonament de les relacions adultes107. Els nadons criats en institucions sense estimulació i atenció per part dels cuidadors habituals, o sotmesos a condicions de maltractament o abandonament extrem solen ser introvertits, porucs i fins i tot muts. Si un nadó està més de 8 mesos en aquestes condicions els danys emocionals poden ser molt difícils de revertir108. Harlow va

104 Si aneu al centre de natura de les Planes de Son, al Pallars Subirà, en Paco, l’encarregat del centre, us parlarà de les impremtacions (o “impromtes”) que tenen els animals que ell ha criat.105 Kagan, 1995106 Van Ijzendoorn, 1997107 Fraley, 2002108 Chisholm, 1998; Rutter, 1998

Pági

na16

2


criar mones completament aïllades, sense mare (ni tan sols de pelfa) i quan van ser introduïts al grup el seu comportament era temorenc i agressiu. La majoria no va saber aparellar-se. Les femelles, inseminades artificialment, van ser mares negligents, agressives i fins i tot assassines amb la primera cria.Podríem dir que es éssers humans que no són estimats de petits tindran problemes per estimar quan madurin. En un seguiment109 realitzat a nens maltractats, el 30% també van maltractar els seus fills. De tota manera, la majoria dels nens maltractats poden esdevenir adults normals. Els humans tendim a ser resilients, és a dir, capaços de recuperar l’estabilitat en ésser afectats per pertorbacions o interferències. Tot i així, els nens que han patit abús sexual, maltractament físic, les atrocitats de les guerres (ser testimonis de tortures, viure sempre amb por...) poden patir ferides profundes difícils de superar. Un estudi110 amb bessones monozigòtiques separades va determinar que les dones que van patir abús sexual quan eren petites tenen un risc més alt de patir depressió, ansietat i alcoholisme que les seves bessones. Un trauma infantil greu pot deixar empremta en el cervell. Es pot alterar el procés de resposta a la serotonina (que calma els impulsos agressius) i el desenvolupament del sistema límbic que intervé en el processament de les emocions111.

Un altre problema en el desenvolupament emocional pot ser la interrupció d’una relació d’afecció com, per exemple, separar un nen dels seus pares. Al principi pot tenir dificultats per menjar, per dormir, pot mostrar-se introvertit i malhumorat. Però si van a parar a un ambient més positiu i estable, la majoria dels nadons es recupera bé de l’angoixa de la separació. No s’ha de confondre la interrupció de la relació amb el fet de portar el nen a la llar d’infants. No hi ha cap problema mentre la llar d’infants sigui un entorn segur, saludable i estimulant. La qüestió no és qui cuida el nen, sinó el fet de ser cuidat de forma càlida, atenta i sensible.

El concepte de si mateix:Durant la infantesa, l’assoliment més important és la creació d’un concepte positiu de si mateix, un sentiment de la seva pròpia identitat i del seu valor com a persona.Darwin considerava que la consciència de nosaltres mateixos comença quan ens reconeixem en un mirall. Això es produeix gradualment durant un any, a partir del sisè mes112. Si li pintem el nas de color vermell sense que se n’adoni, un

109 Widom, 1989110 Nelson, 2002111 Teicher, 2002112 Courage i Howe, 2002

Pági

na16

3


nadó d’entre 15 i 18 mesos es toca el nas quan es veu al mirall113. Això mostra que es reconeixen i, a més, tenen un esquema de com hauria de ser la seva cara i els sorprèn el nas vermell.En edat preescolar els nens comencen a descriure’s a si mateixos en termes de gènere i pertinença a un grup, i es comparen amb altres nens. Comencen a veure’s com a bons i hàbils per a certes coses i per a altres no. A partir dels 8 anys tenen una imatge de si mateixos bastant estable.El concepte de si mateixos influeix en les accions dels nens. Els que tenen un concepte positiu són més segurs, independents, optimistes, decidits i sociables114.Quin estil educatiu han de tenir els pares per propiciar el desenvolupament en el nen d’un concepte positiu de si mateix?En general, podem diferenciar tres estils bàsics:

1. Pares autoritaris: Imposen les seves normes i esperen obediència. “Menja i calla”, “No ho deixis tot desendreçat o et castigaré”, “Per què? Perquè ho dic jo”.

2. Pares permissius: Se sotmeten als desitjos dels fills, els exigeixen poc i es rar que els castiguin.

3. Pares democràtics: Són alhora exigents i afectuosos. Esperen controlar els seus fills amb normes i ordres, però també explicant les raons. Animen els nens més grans a opinar i permeten excepcions raonables a les normes.

Si la intuïció us diu que voleu ser pares democràtics, heu encertat la resposta correcta. Però hi ha també estudis psicològics que ho proposen115. L’estil democràtic proporciona als nens el sentiment de control més important. Les normes són coherents i previsibles, i es poden negociar. Els nens que senten el control suficient per atribuir els seus comportaments a les seves eleccions (“obeeixo perquè sóc bo”) internalitzen les seves conductes. En canvi, els nens que actuen sota coerció (“si no obeeixo em castiguen”) no solen internalitzar les conductes positives. De tota manera, la correlació entre pares democràtics i fills amb bona competència social no és una relació causal. Podria ser que els pares siguin democràtics perquè els fills tenen un bon temperament, i això pot dependre de factors genètics. També pot passar que un mal temperament faci que els pares es comportin més autoritàriament amb un fill que amb un altre. I també hem de recordar que, a banda de factors genètics, hi ha molts altres elements educatius externs que poden compensar les mancances o malmetre els esforços paterns.

113 Butterworth, 1992114 Malcoby, 1980115 Bury, 1988; Baumrind, 1996; Steinberg i Morris, 2001; Rohner i Veneziano, 2001.

Pági

na16

4


2.L’ADOLESCÈNCIA

Els llibres de psicologia solen definir l’adolescència com un període de transició entre la infantesa i l’edat adulta. Comença quan apareixen les primeres manifestacions de maduresa sexual i acaba amb l’assoliment social de l’status d’adult independent. De tota manera, el concepte “adult independent” no és gaire operatiu en la societat occidental actual. Penseu-ho vosaltres mateixos: un jove universitari de 20 anys és un adult independent o un adolescent?, o no és cap d’aquestes dues coses? I el seu company de primària que als 16 va començar a treballar i es va casar als 18 i ara ja té un fill i una hipoteca?, aquest sí que és un adult?El que és més objectiu és determinar l’inici de l’adolescència, però això també evoluciona amb el temps. L’adolescència comença ara més aviat que abans. Tant en l’aspecte físic com en el social, els nens es fan grans més aviat. L’inici més prematur de la pubertat ha coincidit amb l’augment de l’obesitat infantil i l’absència paterna. Normalment les nenes obeses i les que viuen en llars sense pares arriben abans a la pubertat116. Sembla que quan la quantitat de greix corporal és suficient per sostenir l’embaràs i la lactància o quan els vincles entre pares i fills són febles les nenes estan predisposades per reproduir-se abans. Un estudi117 estima que la primera menstruació comença gairebé 3 anys abans ara que fa cent anys. De la mateixa manera, el casament arriba més tard:

La pubertat comporta una onada hormonal que pot intensificar els estats d’ànim i que desencadena un període de 2 anys de desenvolupament físic ràpid. En general comença als 11 anys en les nenes i al voltant dels 13 en els nens, però hi ha nenes que comencen als 9 anys i nens que no comencen fins als 16. Per a les nenes la maduració prematura pot ser molt estressant (per exemple, una primera

116 Kaplovitz, 2001117 Guttmacher, 2000

Pági

na16

5


regla als 10 anys). Per als nens, en canvi, la maduració prematura sol comportar més prestigi entre els companys. Les nenes que han estat preparades pels seus pares per a la primera menstruació solen viure el fet com una experiència positiva de la vida que marca una transició. Generalment, és la mare qui s’ocupa de preparar la nena i explicar-li què és la menstruació, mentre que amb el pare se’n parla poc o gens118.

El cervell continua madurant durant l’adolescència. Es produeix un tall selectiu de les connexions neurals que no s’utilitzen i es desenvolupa el lòbul frontal. Recordeu que el lòbul frontal té com a funcions controlar els impulsos, fer plans a mig i llarg termini i fer valoracions morals. En aquestes qüestions és força clar que no són igual els nens que entren a l’adolescència que els que ja entren a l’edat adulta. L’adolescent sol ser impulsiu, patir conflictes emocionals i fins i tot tenir conductes de risc, si bé en alguns individus això dura tota la vida.

DESENVOLUPAMENT DE LA CONSCIÈNCIA SOCIAL:

El desenvolupament de la capacitat de raonar aporta als joves un nou nivell de consciència social i criteri moral. Quan els adolescents es tornen capaços de reflexionar sobre el que pensen ells mateixos i sobre el que pensa la resta de la gent, comencen a imaginar el que la gent pensa d’ells. Això pot provocar forts sentiments de vergonya i inseguretat, que va associada a ells mateixos i a tot l’entorn. Per exemple, pot fer vergonya que els pares facin segons quines coses i que els amics ho vegin, pot fer vergonya que no em deixin anar a un lloc on sí que hi van els meus amics, pot fer vergonya el propi aspecte físic...Durant els primers anys de l’adolescència, la capacitat de raonar se centra en un mateix. Els adolescents poden pensar que les seves experiències personals són úniques. Poden pensar que els seus pares són incapaços d’entendre el que senten quan estan sortint amb algú o quan no volen estudiar.La capacitat dels adolescents per a raonar de forma hipotètica i deduir conseqüències també els permet detectar les incoherències del raonament dels altres i descobrir la hipocresia. Això pot influir perquè mantinguin debats acalorats amb els pares i perquè es prometin a si mateixos que mai no perdran els seus propis ideals.

118 Brooks-Gunn, 1989. Aquest estudi ja té força anys, amb la qual cosa potser caldria revisar si les dades són encara vigents. Què us diu la vostra pròpia experiència sobre aquest tema? Se’n parla amb la mare o també amb el pare?

Pági

na16

6


En la mesura que madura la seva capacitat cognitiva, molts adolescents pensen sobre el que és ideal i critiquen la societat, els seus pares i fins i tot a ells mateixos. Una de les tasques fonamentals de l’adolescència és discernir el be i el mal i desenvolupar el caràcter, és a dir, la musculatura psicològica que controla els impulsos.La ment elabora els judicis morals (i també els estètics) de forma ràpida i automàtica. Sentim disgust quan veiem algunes persones ocupades en finalitats degradants i ens sentim “enlairats” amb un sentiment càlid i intens quan veiem persones que demostren generositat, compassió o coratge. El judici moral inclou sentiments i intuïcions carregades afectivament que desencadenen el raonament moral. Això ja ho postulava el filòsof David Hume al segle XVIII. Les normes morals deriven dels sentiments, però mai els sentiments morals poden derivar de la reflexió sobre una norma.L’explicació intuïtiva social de la moralitat troba recolzament en un estudi119 sobre paradoxes morals. Imagineu un tramvia fora de control que s’apropa a cinc persones. Totes moriran a menys que desvieu el tramvia cap a una altra via on hi ha una persona que, és clar, morirà si hi passa el tramvia. Què faríeu? Desviaríeu el tramvia? Millor que en mori un que no pas cinc, no? La majoria respon que sí, perquè si en mates un en salves cinc. Ara imagineu el mateix dilema amb la variació que per a salvar els cinc cal empènyer algú cap a la via, que evidentment morirà a causa de la nostra empenta. La lògica és la mateixa, però la majoria diu que no donaria l’empenta. J.Greene, de Princeton, va utilitzar imatges cerebrals per observar les respostes neuronals de les persones mentre se’ls plantejaven aquests dilemes. Les àrees emocionals del cervell només s’activaven quan es plantejava el dilema de donar una empenta a algú. I aquestes àrees emocionals eren les que decantaven la resposta cap al no, malgrat el raonament lògic.Les emocions depenen del nostre caràcter, però poden estar influenciades per l’entorn social. La filòsofa política Hannah Arendt es mostrava perplexa pel fet que molts guàrdies dels camps de concentració nazis eren persones amb una moralitat “normal” que no permetia preveure la degradació moral a què els va portar l’entorn nazi. Tornant a Hume, el filòsof ja suposava que els sentiments morals es formen per la interiorització del punt de vista del proïsme per simpatia. De la mateixa manera es poden formar sentiments immorals, si bé sembla més difícil provocar que un nen normal es converteixi en un degenerat moral que no pas a l’inrevés, com si hi hagués una tendència natural (per selecció natural) cap als sentiments positius que afavoreixen la convivència social.

119 Greene, 2001

Pági

na16

7


En vista de tot això, l’educació moral no pot ser només teòrica. Podem estimular el raonament moral dels nens amb discussions sobre temes morals i les seves implicacions, però el més important és practicar el que es predica. Quan els pares practiquen el que prediquen els seus principis morals tenen un impacte molt més gran sobre els seus fills.

LA FORMACIÓ DE LA IDENTITAT:

Segons el psicòleg evolutiu Eric Erikson, la tasca de l’adolescent és sintetitzar les possibilitats del passat, del present i del futur tractant d’aclarir el sentit del jo. Es pregunten qui sóc jo com individu?, què vull fer amb la meva vida?, en què crec?, quins valors he de seguir?. Erikson ho anomenava “recerca de la identitat”.Per elaborar el sentit de la identitat, els adolescents de les cultures occidentals representen diversos “jos” en situacions diferents (a casa, amb uns amics, amb uns altres amics, a l’escola...). Si se superposen dues situacions en què es representen rols diferents es produeix una certa confusió: quan es convida un amic a casa, quan coincideixes amb amics de grups diferents... Aquesta confusió de rols es va resolent en la mesura que es defineix una identitat còmoda i coherent. Però això no passa sempre. Hi ha gent que mai no s’acaba de trobar a si mateixa ni assumeix compromisos importants. A més, per a la majoria de les persones la qüestió de la identitat continua vigent després de l’adolescència i reapareix en moments crítics de la vida adulta.Alguns adolescents, principalment en les cultures menys individualistes, defineixen la seva identitat molt aviat amb l’assimilació dels valors i les expectatives dels pares. Altres poden adoptar una identitat negativa en relació a la dels seus pares: “jo no seré mai com ells!” També es poden oposar als models que imposa la societat i aliar-se amb grups marginals. L’esperit de contradicció és característic de l’adolescència, però no implica necessàriament la pèrdua dels valors sòlids que s’hagin interioritzat durant la infantesa ni l’enfrontament radical amb els pares, com veurem després.

A mesura que es fan grans, els adolescents en general milloren la seva autoestima. Per exemple, davant del plantejament “sóc capaç de fer coses tan bé com la majoria de les persones”, l’autoestima fracassa durant els primers anys i la meitat de l’adolescència, però repunta els darrers anys i sobre tot al voltant dels 20 anys120.

120 Robins, 2002

Pági

na16

8


El desenvolupament de la identitat dóna a l’adolescent la capacitat per a establir relacions d’intimitat amb altres persones, relacions emocionals més estretes. En aquest punt, però, hi ha diferències notables entre els nois i les noies com veurem tot seguit.

TAJFEL: TEORIA DE LA CATEGORITZACIÓ-IDENTITAT-COMPARACIÓ SOCIAL:

Les persones utilitzem categories per ordenar, simplificar i comprendre la realitat. Les categories fonamentals: nosaltres (endogrup) i ells (exogrup). La categorització grupal proporciona identitat (posició social) i opera com a perspectiva d’interpretació de la realitat social en un procés de comparació nosaltres-ells que genera estereotips i discriminació. No interactuem amb els altres pel que són objectivament sinó per com ens els representem i els categoritzem. Primer s’assigna una persona a una categoria i després se li atribueixen les característiques que se suposa que són el criteri de creació de la categoria.Distintivitat social positiva: les persones preferim un atuoconcepte positiu. L’autoconcepte fonamenta i es fonamenta en la comparació amb els altres.Cada societat te un repertori de categories disponibles segons la seva història que determinen les identitats possibles (per assimilació o contraposició). La identitat és la posició social (rol/estatus). Negociem amb els altres les normes adequades mitjançant comparacions socials diverses, basades en les categories socials que hem creat al llarg de la història. L’acord amb els altres ens fa més semblants als membres del nostre grup i més diferents a l’exogrup, accentuem la percepció de diferències i alhora creem aquestes diferències. Monitoritzem les persones del nostre grup per saber si actuem correctament i alhora som exemples per a aquests mateixos. La nostra identitat és el resultat d’aquestes comparacions.

TEMA DE REFLEXIÓTenint en compte el que hem dit sobre la importància de la comparació en la formació de la identitat, quina creieu que pot ser la importància del Facebook en la formació i evolució de la identitat

EL GÈNERE I LES RELACIONS SOCIALS:

Pági

na16

9


L’esforç normal per a crear una identitat personal porta als homes a ser més individualistes i a què les dones tendeixin a establir relacions interpersonals121. Aquestes diferències es poden observar ja en els jocs de la infantesa. Els barons solen jugar en grups grans amb predomini d’una activitat i no pas de diàlegs. Les nenes solen jugar en grups petits, a vegades només amb una amiga. El joc de les nenes és menys competitiu i més imitatiu de les relacions socials.Tant en el joc com en altres àmbits, les nenes solen ser més obertes i disposades a l’intercanvi que els nens122.En front de les preguntes difícils, els nens tendeixen més que les nenes a admetre que no saben la resposta. Trace Giuliano (1998) ho anomena la síndrome de la resposta masculina. Els homes tenen també més tendència a l’escepticisme123, solen resar menys i donar menys importància a la religió124.Durant l’adolescència les nenes es tornen més seductores i els nens més inexpressius i més bruscs, però aquestes diferències van desapareixent amb el pas dels anys.Durant l’adolescència les nenes passen més temps amb amigues i menys temps soles que els nens. Davant l’ordinador, les nenes tendeixen més a xatejar i els nens a jugar125. En un estudi a França, les dones parlen més temps per telèfon quan l’ interlocutor és una dona (7,2 minuts) que els homes quan parlen amb un altre home (4,6 minuts).Els vincles i la capacitat de sostenir relacions també són més forts entre les dones126. Les relacions femenines com mares, filles, germanes, ties i àvies uneixen les famílies. Com a amigues, les dones són molt més íntimes que els homes i solen parlar més sovint i amb més sinceritat127. Mentre els homes comparteixen activitats i en gaudeixen, per a les dones és més plaent parlar cara a cara128. Quan s’enfronten a situacions de tensió, les dones busquen més el recolzament d’altres persones129. Tant els homes com les dones comenten que les seves amistats amb dones són més íntimes, més agradables i satisfactòries130. Quan necessiten comprensió i algú per compartir les penes, tant els homes com les dones solen acudir a les dones.

121 Galligan, 1990122 Roberts, 1991123 Shermer, 1999; Myers, 2002124 Stark, 2002125 Crabtree, 2002126 Rossi i Rossi, 1993127 Dindia i Allen, 1992128 Wright, 1989129 Tamres, 2002130 Spadin, 1988

Pági

na17

0


RELACIÓ AMB ELS PARES:

Ja hem dit que un mecanisme de formació de la pròpia identitat és la contraposició amb els pares. L’infant que volia estar sempre enganxat a la mama, no suporta ara que en té 14 que li agafi la mà o li faci un petó davant dels seus amics. Les disputes són habituals, i solen ser per coses relativament poc importants, com les feines de la casa, l’hora d’anar a dormir, els deures de l’escola...131

Els conflictes són més intensos durant la primera meitat de l’adolescència i tendeixen a ser menys freqüents a mesura que passa el temps132. En la majoria dels casos, aquestes disputes no destrueixen els vincles familiars. Un estudi133 realitzat amb 6.000 adolescents de 10 països (des d’Austràlia fins a Turquia passant per Bangladesh) revelava que la majoria estava a gust amb els seus pares. Els adolescents deien: “en general ens portem bé, però...”. En un estudi134 amb 25.000 adolescents de classe mitja de tot el món, per a més del 80% les relacions familiars són un principi important que guia les seves vides. Més de la meitat va dir que la família era el més important, més que els amics, divertir-se o voler canviar el món.Hi ha una correlació entre la capacitat de tenir bones relacions amb els pares i la de tenir-les amb els amics. No podem determinar si una cosa és causa o conseqüència, però possiblement totes dues són conseqüència d’una causa comuna que pot ser el caràcter positiu de l’adolescent. És a dir, un adolescent que sap mantenir bones relacions amb els pares també les sap tenir amb els amics, i a l’inrevés, mentre que els adolescents amb problemes de conducta conflictiva també acostumen a tenir relacions conflictives amb els pares.

En general, durant l’adolescència disminueix la influència dels pares i augmenta la dels companys. Els pares es consideren molt importants a l’hora d’escollir els estudis o en el manteniment de la fe religiosa, però no com a model de comportament. Els adolescents tendeixen a parlar i vestir-se com els amics més que com els pares, a sortir, a beure i fumar o a practicar esports més per influència del que fan els seus amics que pels consells o actituds dels pares. Però molts adolescents se senten exclosos pels companys i això els provoca un malestar profund. La majoria dels adolescents pateixen en silenci l’exclusió, i només un petit nombre actua violentament contra els companys que l’exclouen.

131 Tesser, 1989132 Larsen, 1998133 Offer, 1998134 Stepp, 1996

Pági

na17

1


Quan els adolescents rebutjats s’aïllen esdevenen vulnerables i pateixen solitud, baixa autoestima i depressió135.

TEMA DE REFLEXIÓ:Vosaltres que esteu arribant al final de l’adolescència, què en penseu de tot això que hem dit? Que creieu que caldria afegir-hi, segons la vostra experiència personal?

3.L’EDAT ADULTA

L’edat adulta és la més llarga de la vida i si produeixen canvis físics i psíquics que acaben necessàriament amb una declinació inexorable cap a la fi. De tota manera, les diferències no van tan estrictament lligades a l’edat com en les primeres etapes. Un jove de 20 anys pot ser un pare més responsable que un adult de 45, un corredor de marató de 40 anys pot ser molt millor que un de 25 i algú pot tenir un rol social destacat als 30 i ser un ningú als 60. A l’edat adulta primerenca i mitjana, la força física no està tan relacionada amb l’edat com amb l’estat de forma i salut. Un home de 50 anys en forma es cansa menys corrent 10 kilòmetres que un home sedentari de 25. De tota manera, hi ha canvis evidents. Per exemple, el rendiment físic dels esportistes d’elit en els esports de velocitat i agilitat té el seu màxim entre els 17 i 25 anys. Un altre canvi és el de la disminució de la fertilitat, especialment en les dones. Entre les dones de 35 a 39 anys un sol acte sexual implica la meitat de probabilitats d’aconseguir un embaràs que en una dona de 19 a 26136.El primer signe biològic de l’envelliment en les dones és la menopausa. La finalització del cicle menstrual sol passar al voltant dels 50 anys. Se sol associar la menopausa amb una etapa de problemes emocionals i depressió, però aquesta creença popular no té prou fonament. Hi ha estudis que mostren que no hi ha més depressió en dones menopàusiques137. Fins i tot sembla que la gran majoria se sent millor, com alliberada138.Sovint es parla també de l’andropausa com a equiparable en el homes a la menopausa femenina. Els homes també experimenten una disminució de la fertilitat, però no un cessament. Hi ha una declinació gradual del nombre d’espermatozoides i del nivell de testosterona i una erecció i ejaculació més

135 Steinbeg i Morris, 2001136 Dunson, 2002137 Busch, 1994; Dennerstein, 2000138 Goode, 1999

Pági

na17

2


ràpida139. Si els nivells de testosterona baixen massa bruscament, el resultat pot ser la depressió, la irritabilitat, l’insomni, la impotència i la feblesa que es poden tractar amb una teràpia de reposició de testosterona140. Alguns homes poden presentar trastorns relacionats amb la pèrdua de virilitat i decadència física, però no és gaire habitual.La majoria d’homes i dones de més de 60 anys segueixen essent capaços de mantenir relacions sexuals satisfactòries. No hi ha una “edat sostre”, si bé la vitalitat i la mobilitat declinen.

DESENVOLUPAMENT SOCIAL:

Els esdeveniments que succeeixen al llarg de la vida són més importants que l’edat cronològica d’una persona. El matrimoni, la paternitat, els canvis professionals, el divorci, el “niu buit” (els fills marxen de casa) i la jubilació marquen transicions cap a noves etapes de la vida en qualsevol moment que succeeixin i cada vegada és menys predicible si succeiran i quan succeiran. Hi ha una mena de “rellotge social”, diferent a cada cultura, que indica quin és el moment adequat per estudiar, independitzar-se, casar-se, tenir fills, jubilar-se, però cada vegada és més flexible i les persones se senten cada vegada més lliures de prescindir-ne. A més, l’atzar hi juga un paper fonamental tant a l’hora de trobar parella com a la feina o en el fet de tenir o no tenir fills.Hi ha dos aspectes bàsics que dominen la nostra edat adulta. Erik Erikson els anomenava intimitat (l’establiment de relacions emocionals estretes) i generativitat (ser productiu i capaç de generar coses en el futur). Hi ha altres terminologies que venen a dir el mateix: filiació i realització, estima i productivitat, compromís i competència... Freud ho va dir de la manera més senzilla: un adult sa és aquell que pot estimar i treballar.

L’amor: Per a la majoria dels adults, l’amor se centra en les obligacions familiars respecte als cònjuge, els pares i els fills. Les societats humanes elaboren diverses variants de la institució matrimonial (recordeu el que vam estudiar a quart d’ESO sobre les famílies arreu del món). El matrimoni legitima les relacions sexuals entre els cònjuges, estableix una relació patrimonial i legitima la descendència. Les normes i els rols que

139 S’ha fet popular els darrers anys un medicament que permet prolongar les ereccions, la coneguda Viagra.140 Sternbach, 1998

Pági

na17

3


s’interpreten en aquestes institucions matrimonials fan que les relacions entre els membres de la institució siguin molt distintes en les diferents cultures.En les cultures occidentals modernes, un dels fonaments de la institució matrimonial és el sentiment amorós entre els cònjuges, fins al punt que no està ben vist formar una parella estable amb algú a qui no s’estima i, si l’amor desapareix, és comprensible que es plantegi la possibilitat del divorci. Ens enamorem i ens casem amb la mateixa persona, i només amb una al mateix temps (monogàmia). El vincle de l’amor és més satisfactori i durador si està marcat per interessos i valors similars, per compartir un recolzament emocional i material i per mostrar la pròpia intimitat. Però tot això només és una expectativa que no se sap si es complirà, per la qual cosa sembla lògic establir una mena d’assaig que pot tenir forma de “festeig”, però que és més realista si té forma de convivència. En molts casos la convivència no dona lloc a un ritual de casament, i estableix per si mateixa el vincle matrimonial.Curiosament, la gent que es casa sense convivència prèvia es divorcia menys que els que es casen després d’uns anys de viure junts141. Els motius per casar-se sense conviure poden ser religiosos o pot tractar-se d’un convenciment que el matrimoni és una institució “per a tota la vida”, la qual cosa explica la menor incidència de divorcis.Malgrat els divorcis, la institució del matrimoni perdura. Si comptem el món sencer, 9 de cada 10 persones heterosexuals es casen142. En alguns països com Espanya, fins i tot es casen els homosexuals. En els països occidentals, molta gent divorciada es torna a casar, i hi ha gent que reincideix tres o més vegades.En general, als Estats Units i a Europa, els casats manifesten més felicitat que els no casats, i especialment més que els divorciats. El 23% dels no casats declara que se sent molt feliç. En el cas dels casats, el 40% se sent “molt feliç”143.Els estils de relació dels matrimonis duradors són variables. Alguns es barallen i es reconcilien. Altres no es barallen mai però tampoc no es mostren afecte. Sembla que les parelles que perduren no són les que mostren més passió amorosa al començament sinó aquelles que eviten humiliar el cònjuge. Els matrimonis estables proporcionen cinc vegades més exemples de somriures, rialles, carícies i compliments que de sarcasmes i crítiques (o insults)144. Això serveix per a qualsevol relació de parella (matrimonial o no) i es retroalimenta, de tal manera que si un cònjuge tendeix a ser sarcàstic i crític estimula la reacció crítica (violència verbal o fins i tot física) de l’altre, la qual cosa provoca una

141 Myers, 2000142 Lowy, 2000143 Inglehart, 1990144 Gottman, 1994. Estudi realitzat amb 2000 parelles.

Pági

na17

4


espiral creixent de malestar. I a l’inrevés, les carícies, els compliments i la tendresa genera (normalment) en l’altre cònjuge una reacció semblant.Les relacions matrimonials també poden ser patològiques, com és el cas de les parelles on hi ha un dominador-maltractador i un dominat-maltractat (que sol ser la dona).

Normalment el matrimoni comporta l’arribada dels fills. Aquest és un “esdeveniment feliç” que canvia radicalment les condicions de vida i la percepció de la vida. En el món occidental actual el naixement dels fills pot complicar les relacions afectives dels pares, especialment si no hi ha un repartiment equitatiu i responsable de la criança quan tant el pare com la mare treballen. El rol tradicional de la mare cuidadora no ha desaparegut, però actualment les dones han adquirit el mateix rol que el pare “mantenidor”. L’esforç per crear una relació equitativa pot tenir un benefici doble, ja que s’aconsegueix que el matrimoni sigui més satisfactori i això incideix en la millora de la relació pares-fills.

Quan els fills marxen es pot produir la síndrome del niu buit. Però això no vol dir pas que els pares se sentin infeliços, especialment si es mantenen les bones relacions amb els fills. Molt pares experimenten un retrobament emocional amb les seves parelles com si fossin acabats de casar.

El treball:Per a molts adults, la resposta a “qui ets?” depèn en gran mesura de la resposta a “què fas?”. Contribueix el treball a què una persona se senti realitzada i satisfeta? Les dones que fan de mestresses de casa no són tan felices com les que tenen una feina remunerada? Sembla que la felicitat no depèn del fet de treballar o fer de mestressa, sinó de la qualitat de l’experiència en aquests rols145. El que ens fa més feliços és ocupar-nos en quelcom que s’ajusti als nostres interessos i que ens proporcioni un sentiment de competència i realització. 146

Darrerament s’ha desenvolupat una psicologia del treball que estudia els factors d’estrès dels treballadors, els problemes psicològics dels aturats, l’assetjament

145 Baruch i Barnett, 1986146 Evidentment no n’hi ha prou amb això a la vida per ser feliç. Cal afegir-hi, com a mínim per als qui estan casats, tenir una parella unida, comptar amb el recolzament i l’estimació de l’altre. I, si tenim fills, que siguin afectuosos i que ens facin sentir orgullosos. I encara no n’hi ha prou amb això per a ser feliç, com veurem en parlar dels estat afectius en un proper tema.

Pági

na17

5


sexual en el treball, els efectes del mobbing laboral i, principalment, les tècniques per estimular els treballadors i aconseguir millorar la productivitat dels treballadors.

EXERCICI 5.1.:Intenteu respondre vosaltres mateixos: Què és més positiu per a la productivitat, treballar deu hores de dilluns a dijous i fer tres dies de festa o treballar vuit hores de dilluns a divendres i fer dos dies de festa? Com ho podríem investigar científicament?

La jubilació és un moment de canvi molt important. Algunes persones poden viure-ho com un final de la vida i altres com a un nou començament més lliure i creatiu. Una persona jubilada pot ser tan feliç com una persona amb un treball gratificant, com veurem tot seguit.

EL BENESTAR AL LLARG DE LA VIDA:

Viure és envellir. Igual que en l’adolescència, els canvis físics de la vida adulta poden desencadenar respostes psicològiques que depenen de com es veu cada persona a mesura que passen els anys. En algunes cultures orientals, on l’edat aporta respecte i poder, s’accepten de bon grat els signes externs del pas del temps. En les cultures occidentals les arrugues i la flaccidesa pot disminuir l’autoestima. Però per més que hom es gasti els diners en cremes i cirurgies, l’envelliment és inevitable.

Què en penseu vosaltres dels tractaments “anti-envelliment”? Creieu que en podeu ser clients més endavant?

Sovint es parla de la “crisi dels 40”, especialment en els homes. Teòricament, quan es veu a la meitat de la vida, l’home sent l’impuls d’abandonar la seva dona i canviar-la per una joveneta i intenta rejovenir practicant esports. Se sent frustrat en el matrimoni, insatisfet amb el treball i infeliç i ansiós. Però no hi ha cap evidència que això sigui així. Una crisi es pot patir a qualsevol edat, i els 40 no són pas un moment en què es detecti estadísticament més incidència de divorcis, depressions o estats d’ansietat. Per exemple, hi ha més incidència de divorcis als 20 anys que no pas als 40.

En qualsevol moment de l’edat adulta podem mirar cap enrere amb satisfacció o pena, i cap endavant amb por o amb esperança. En general, quan es mira enrere la gent tendeix a fixar-se més en les coses que no va fer que en els errors que va

Pági

na17

6


cometre147: “ No li vaig dir allò a aquella persona, no vaig estudiar prou, no vaig viatjar prou, no vaig intentar aquell projecte empresarial...”

A la vellesa solen disminuir els ingressos econòmics, no se sol treballar de forma remunerada, el cos es deteriora, els records s’esvaeixen, els membres de la família i els amics es van morint i la pròpia mort s’acosta. Això faria pensar que la gent gran viu desesperada, angoixada i deprimida. Però resulta que les persones grans comuniquen que se senten més felices i tan satisfetes com els joves. Els sentiments positius augmenten a partir de la meitat de la vida i els sentiments negatius van disminuint (amb les excepcions que vulgueu)148.Els joves normalment volen tenir molts amics i fer-ne de nous. La gent gran, en canvi, prefereix una xarxa social més petita, marcada per relacions emocionalment significatives amb relativament pocs amics íntims i amb la família149.Amb els anys, els sentiments es moderen. Els moments eufòrics són menys eufòrics i els moments dolents són menys dolents. Un jove pot passar de l’eufòria al pessimisme en menys d’una hora150. A mesura que passen els anys la muntanya russa emocional s’anivella. Per a moltes persones la vellesa ofereix menys intensitat però més gratificació i espiritualitat, en especial als que es mantenen socialment actius151.

L’ENVELLIMENT:

EXERCICI 5.2.:Dieu quines de les següents afirmacions són falses i quines són certes:

1. Els vells estan més exposats a patir malalties breus.2. Gairebé una quarta part dels majors de 65 anys viuen en geriàtrics o institucions

assistides per a la gent gran.3. Durant la vellesa es moren moltes neurones.4. La majoria dels majors de 90 anys pateixen demència senil.5. La memòria de reconeixement, és a dir, la capacitat per recordar coses que

s’experimentaren abans, declina amb l’edat.

Expectativa de vida:

147 Gilovich i Medvek, 1995148 Mroczek, 2001; Charles, 2001149 Carstensen i Charles, 1999150 Csikszentmihalyi i Larson, 1984151 Wink i Dillon, 2002

Pági

na17

7


Les dones tenen més expectativa de vida que els homes. Això, naturalment, com a promig. La natura ha compensat aquesta diferència amb una tendència més gran a què els embrions siguin mascles. Per a cada 100 nenes embrionàries hi ha 126 embrions de nen, però arriben a néixer en una proporció de 100 nenes per 105 nens. La mortalitat infantil en el primer any és un 25% superior en els nens. Les dones, a més, viuen un promig de 4 anys més comptant tot el món, i entre 5 i 6 anys més als USA, Canadà i Austràlia. Als 100 anys, per cada home hi ha cinc dones.

EXERCICIS:

5.3.:Busqueu dades sobre l’esperança de vida actual a Catalunya.

5.4.:A banda de les diferències de gènere pel que fa a l’expectativa de vida, el que és clar és que la piràmide de població té tendència a eixamplar-se per la banda alta, és a dir, la proporció de persones grans augmenta i continuarà augmentant en el futur. A banda de les conseqüències econòmiques, quines conseqüències psicosocials creieu que pot tenir aquest envelliment de la població?

Capacitats sensorials:L’agudesa visual disminueix amb l’edat i l’adaptació als canvis de llum es fa més lenta. L’ull es contrau i la quantitat de llum que arriba al cristal·lí és menor. La retina d’un major de 65 anys rep aproximadament un terç de la que rep un jove de 20 anys. Els cal més llum per llegir, per exemple, i se sorprenen que els joves llegeixin amb tan poca llum.També disminueix l’agudesa auditiva i olfactiva, i la sensibilitat al gust dolç.

La salut:Gràcies a l’acumulació d’anticossos al llarg de tota la vida, les persones grans són menys propenses a les malalties breus. La gent gran sol tenir bona salut. Per exemple, al Canadà, l’any 1999, només el 8% dels majors de 75 anys definia la seva salut com a dolenta. El que també és cert és que a la vellesa augmenta molt la possibilitat de patir una pneumònia o un càncer.Com més actives són les persones millor conserven la seva vigor i la seva salut. L’exercici físic enforteix els músculs i els ossos, serveix per prevenir l’obesitat i les malalties coronàries. Però, a més, estimula el desenvolupament de les neurones, possiblement per l’aportació d’oxigen i nutrients152. Les cèl·lules

152 Kempermann, 1998

Pági

na17

8


s’oxiden més per no fer-les servir que per utilitzar-les. L’activitat fa néixer noves cèl·lules i manté les connexions neurals.L’envelliment influeix en l’activitat cerebral perquè el procés neuronal es va fent més lent. També es pateix l’efecte de la pèrdua gradual de neurones al llarg de tota la vida. Als 80 anys hom ha perdut aproximadament un 5% de pes del cervell, amb una diferència entre gèneres favorable a les dones, que en perden un xic menys que els homes153.Alguns adults pateixen una pèrdua substancial de neurones que produeix el que s’anomena demència senil. Hi ha diverses causes per a la demència senil: alcoholisme, infarts cerebrals, tumors... Però la demència més temuda de totes és la malaltia d’Alzheimer que pateix el 3% de la població mundial de més de 75 anys. Aquest trastorn pot destruir les ments més lúcides. L’any 2007 es va filmar un documental colpidor (dirigit pel seu propi fill) sobre com va afectar la malaltia a Jordi Soler Tura, un dels pares de la constitució espanyola, que va ser ministre de cultura en un govern de Felipe González. Els primers símptomes solen ser pèrdues ocasionals de memòria i desorientació (on sóc ara?, com es fa per tornar a casa?...) Al final del procés, que pot durar de 5 a 20 anys, el malalt perd la capacitat emocional, no sap on és, no hi ha cap coherència en el que diu, es torna incontinent i per últim es produeix una mena de buit mental. La malaltia consisteix en un deteriorament de les neurones que produeixen el neurotransmissor acetilcolina (ACh). La degeneració de les neurones que produeix la malaltia es pot detectar abans que apareguin els primers símptomes i es pot relacionar amb diferents anomalies genètiques.

EXERCICI 5.5.:Interpreteu la gràfica154 següent:

153 Coffey, 1998154 Stock, 1995

Pági

na17

9


Envelliment i memòria:La memòria canvia amb l’edat, però això no significa necessàriament que es deteriori. La gent gran recorda bé tant els esdeveniments recents com els de molt temps enrere, però tendeix a donar més importància als fets de la seva joventut, durant els vint anys i a les “primeres vegades” (primer petó, primera feina, primer dia a l’institut...)Alguns tipus d’aprenentatge declinen amb l’edat. La gràfica següent155 indica els resultats d’un experiment amb 1205 participants. Els mostrava un vídeo amb 14 persones que deien el seu nom seguint la mateixa fórmula (“Hola, em dic Joan”). Apareixien a la mateixa gravació una segona vegada dient una altra cosa (“Sóc de Palafrugell”) per reforçar visualment el record. Els passava la gravació una, dues i tres vegades, i després de cada vegada havien de dir quins noms recordaven. El resultats indiquen que aquesta capacitat retentiva disminueix amb l’edat.

155 Cook i West, 1990

Pági

na18

0


L’oblit depèn també del tipus d’informació que intentem recordar. La gent gran comet més errors si els demanem que recordin llistes de paraules o xifres sense sentit. Però si la informació és significativa, la xarxa de coneixements de les persones grans els ajudarà a recordar-la millor que un jove.La memòria dels fets rutinaris pot ser menor en la gent gran. Per exemple, recordar que han de prendre una pastilla tres vegades al dia. Entre les persones grans hi ha moltes diferències en la capacitat d’aprenentatge. Alguns poden tenir més capacitat que la majoria de persones de 20 anys i d’altres ser gairebé incapaços d’aprendre coses noves.

Envelliment i intel·ligència:David Wechsler, el creador del test d’intel·ligència més conegut (WAIS per a adults i WISC per a nens) va observar que els adults vells donaven resultats inferiors als adults joves i va deduir que la intel·ligència declina gradualment amb l’edat. Però estudis longitudinals156 (fets amb els mateixos subjectes al llarg dels anys) es va veure que la intel·ligència es manté força constant i que en alguns casos els resultats milloren amb l’edat. Els estudis transversals comparaven gent d’èpoques diferents, que havien crescut en móns diferents i havien rebut educacions diferents que potenciaven capacitats diferents, i això explicava l’aparent contradicció entre els dos estudis.

156 Schaie i Getwiz, 1982

Pági

na18

1


Els vells són més lents, però això no significa que siguin menys intel·ligents. Si el test d’intel·ligència està dissenyat en funció de la velocitat de resposta, aleshores el resultat pot ser molt inferior en edats avançades. Quan les proves demanen integrar informació i síntesi de coneixements, els vells solen tenir avantatge. Per això s’han desenvolupat els anomenats “test de saviesa”157 que avaluen trets com l’experiència sobre la vida en general, el bon judici o la capacitat per sortir-se’n de situacions complexes i incertes. Aquestes proves milloren en funció de l’edat. En canvi, la capacitat per raonar de forma ràpida i abstracta disminueix lentament fins als 75 i després augmenta la velocitat de declivi, especialment a partir dels 85. Això explica la tendència dels científics a realitzar els millors descobriments en la seva joventut, mentre que escriptors, filòsofs i artistes poden produir obres genials durant la vellesa.

VEURE MORIR:

La majoria de persones ha de patir i afrontar la mort de parents i amics. En general, la separació més difícil és la del cònjuge (la qual cosa solen patir 5 vegades més les dones que els homes). La pena és molt intensa quan la mort d’una persona estimada es produeix sobtadament i abans de l’hora que marca el rellotge social. La mort accidental d’un fill, o una malaltia sobtada que mata al cònjuge encara jove poden fer que una persona estigui un any o més turmentant-se amb els records i acabi patint una depressió lleu que pot durar diversos anys. Quan la mort arriba en un moment de la vida més esperat, el dol sol durar molt menys.L’expressió del dolor per la mort té una component cultural. Algunes cultures fomenten el plor i el lament en públic, mentre que altres l’amaguen. Hi ha algunes creences errònies sobre el dol:

Els que expressen el dolor més profund immediatament no el superen més ràpidament158.

Les dones que fan el dol i en parlen amb altres persones no ho resolen millor que les que ho pateixen més en privat159.

Sobre com afronta la mort un malalt terminal que la veu a venir de forma imminent, la realitat desmenteix el que ens podríem imaginar sobre una seqüència de negació, ràbia i desesperació. Les persones ho poden afrontar de maneres molt diverses.

157 Baltes, 1999158 Bonanno i Kaltman, 1999159 Bonnano, 2001

Pági

na18

2


En aquest sentit és molt interessant la lectura del llibre de Mitch Albom, Els dimarts amb Morrie. Narra les converses reals d’Albom amb el seu antic professor Morrie Schartz, que té una malaltia terminal. No és cap drama, sinó més aviat una bona lliçó de vida.

Pági

na18

3


PSICOLOGIA 1 WORD

Education

Transcript of PSICOLOGIA 1 WORD