P U B L I C A C I Ó P E R I Ò D I C A D E D I S T R I B U C I Ó G R A T U Ï T A · U N I V E R S I T A T D ’ A L A C A N T

Temps d’eleccionsUna doble cita amb les urnes per a la comunitat universitària: el 9 de març,eleccions generals; el 22 d’abril, votacions a rector

cap...NÚM

ERO

2·M

ARÇ

2008

EditorialJosep Palau i Fabre:

l’últim viatge de l’alquimista(pàgina 2)

El reportatgeExpedició a Venècia

(pàgina 5)

DiàlegPau Miró:

«Imaginaris desbordants»(pàgina 7)

A favor i en contraDebats electorals televisats

(pàgina 4)

iumenge tots i totes tenim —així se sol dir— una cita amb les urnes.Són les eleccions generals. I hi ha en joc, poca broma, la composiciódel pròxim Govern estatal. La campanya, amb debats televisiusinclosos —quin curiós espectacle mediàtic, el que ens ha oferit l’ara

arxiconeguda Acadèmia de la Tele!—, ha anat ben carregada de bombo. Iarriba, per fi, el moment d’exercir, individualment i de maneraintransferible, les responsabilitats democràtiques.L’endemà mateix, el 10 de març, en la Universitat d’Alacant —sense pausa

ni recés—, la Junta Electoral proclamarà provisionalment els candidatsque opten al Rectorat. Tal proclamació es farà definitiva el 17 de

març i, així, el 22 d’abril, vespra de Sant Jordi, la comunitatuniversitària votarà nou rector.

Primavera electoral, per tant, la d’enguany. Perquè, almarge d’opcions i aberracions, en democràcia votar és

una manera ben civilitzada de fer florir primaveres. Iconvé, amb tot, recordar —ai!— que d’aquestes

flors vindran les llavors i els fruits (saborosos ocucats) dels quatre pròxims anys.

La manta al collEl viatge dels meus somnis

(pàgina 6)

D

22 capiicua

l passat dissabte 22 de febrer vamorir, als 90 anys, Josep Palau iFabre. Poeta, narrador,assagista i dramaturg, Palau i

Fabre era considerat un dels màximsexperts internacionals sobre l’obra i lapersonalitat de Picasso, de les quals ha fetestudis que han estat traduïts a unadesena de llengües. De més a més, Palaui Fabre ha estat un dels escriptors mésrepresentatius de la literatura catalana dela postguerra, especialment com a creadori editor de la revista clandestina Poesia,com a autor d’una personalíssima obrapoètica (recopilada en Poemes del’alquimista) o com a prosista sobre art iliteratura (vessant recollida en Quadernsde l’alquimista). Ha estat guardonat, entrealtres premis, amb la Creu de Sant Jordi(1989), el Premi d’Honor de les LletresCatalanes (1999) i el Premi de la CríticaSerra d’Or d’obres completes (2006).Tanmateix, al marge de premis idistincions, Palau i Fabre serà sobretotrecordat, entre les promocionsd’estudiants alacantins que van tenirl’oportunitat de conéixer-lo de prop—gràcies al professor Enric Balaguer, que

l’ha estudiat, l’ha estimat i n’ha cultivat lacomplicitat, Palau i Fabre va establir vinclesestrets amb la nostra Universitat—, per laseua enèrgica personalitat: unapersonalitat trencadora, rebel,innovadora, avantguardista i subversiva;també afable, entranyable, en certamesura paternal i entendridora.Per això, el Departament de FilologiaCatalana hi va fer una sentida notainstitucional de condol, amb l’adhesió detots els membres que l’integren.Considerem oportú reproduir-la acíliteralment —públicament:

El Departament de Filologia Catalana dela Universitat d’Alacant expressa el dolorper la pèrdua de Josep Palau i Fabre. Nosols era un escriptor amb una obradestacada, heterodoxa, agosarada sinóque posseïa una mirada, en literatura, enart, ben nova, sempre amb un puntdiferent i especial. Si la seua obra la seguirem llegint, i lespintures que va col·leccionar lespodrem trobar a la fundació «Palau» deCaldes d’Estrac, el que no tindrem mésés la figura, amb la lúcida confiança que

desprenia, amb una curiositat sempredesperta i activa. Trobarem a faltarl’impuls coratjós i la vitalitat quel’acompanyaven en cada escomesa. Reiterem el nostre dolor i mostrem eldetermini més sincer per fer nostres lesparaules escampades en la seua tanestimable obra.

I resulta igualment oportú cedir la veud’aquest editorial a l’alquimista, perquèens recorde —una volta més— les tantescoses que sovint revela el joc confús deles paraules:

Cal estar atents, i vetllar en la tenebra, ifer obscurir el migdia. Només així, ambulls de foc, amb urpes de voltor i, a lavegada, amb les mans curoses d’unaajudant de partera, ens serà donada, detant en tant, aquesta cosa rara, sempredura i fosca com un diamant, misteriosa,que és un poema.

Forjats per aquest alquimista irrepetibleus regalem, per a viatjar març, «unsomni de noies / [...] l’anhel d’infinit / i elvent, per les quatre portes...».

capiicua

EDITA:Universitat d’Alacant

Departament de Filologia Catalana

COL·LABOREN:

DIRECCIÓ:

Dari Escandell i Joan Borja

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

Bea Cortell, Hèctor Càmara, Irina Ros, Àngela Pérez, Jèssica Cantó, Rafael Soriano,

Sílvia Azahara Navarro, Sílvia Riera,Ana Belén Martínez, Ester Teruel,Sandra Montserrat, Ivan Quesada,

Eduard Baile, Roser Torregrosa, Isabel Marcillasi M. Jesús Francés

DISSENY:

Nicolau Borja

IMPRIMEIX:

Gráficas Jonenses

CONTACTE:Departament de Filologia CatalanaCampus de Sant Vicent del Raspeig

Ap. 99 E-03080 AlacantTelèfons: 96 590 34 10 i 96 590 93 30

dfcat@ua.es

DDeelleeggaacciióó dd’’AAlluummnneess.. FFaaccuullttaatt dd’’EEdduuccaacciióóQuè és la Delegació d’Alumnes? Quihi treballa?Estimats companys, molts devosaltres ja coneixeu la Delegaciód’Alumnes, uns altres no sabeu benbé de què es tracta i d’altres endesconeixeu l’existència. Doncs bé,aprofitem l’oportunitat que ensbrinda CAPICUA per tal de presentar-nos formalment.La Delegació d’Alumnes és un òrgande la Facultat d’Educació creat per iper als alumnes. Les persones que acítrobareu som un grup de companysque, com vosaltres, estudiem en laFacultat d’Educació i, per tant,coneixem les vostres inquietuds inecessitats. La nostra funció és vetlarper vosaltres i ajudar-vos, en lamesura del que ens és possible, enallò que pugueu necessitar; així comfer la vostra estada en la Universitatd’Alacant més amena i enriquidora.Com? Doncs organitzant festes,concursos, demanant jornades icursos d’interés per a la nostraformació com a docents... Però,sobretot, fent-vos partícips de lanostra Facultat, perquè moltesd’aquestes coses que planifiquem

són fruit de la vostra col·laboració, deles propostes i demandes que ensfeu arribar. Així, en la Delegaciód’Alumnes comptem amb vosaltresperquè ens ajudeu a continuartreballant en aquesta línia.Ens trobareu al pati interior de laFacultat d’Educació —en entrar-hi, amà esquerra—; també podeu posar-

vos en contacte amb nosaltresmitjançant e-mail (educa@alu.ua.es),

telèfon (965903895) o utilitzant labústia que trobareu a l’entrada delnostre despatx.Nosaltres, de la nostra banda, usmantindrem informats per CampusVirtual —esteu ben pendents!—; através dels vostres delegats de classe,els quals estan en contacte ambnosaltres i us informaran de tot; a

través del tauló denotícies, situat també ala porta del nostredespatx; i, d’araendavant, a través deCAPICUA, publicació en laqual hem trobat un noualiat per a mantindre’nsen contacte amb totsvosaltres. Ací podreutrobar un espai reservatper a nosaltres, a travésdel qual us farem arribarinformació que, així hoesperem, us resultarà útili interessant.Rebeu les nostres salu-tacions.

EditorialPalau i Fabre: l’últim viatge de l’alquimista

E

Ens trobareu al pati interior dela Facultat d’Educació: en en-

trar-hi, a mà esquerra

capiicua 33

De l’1 de març al 30 de maigPresentació de treballs al I Concurs deCurtmetratges i Videoclipswww.ua.es/spv

Dissabte, 1 de març. 11:00 hInfanseu: Taller per la igualtatSeu d’Alacant

Dissabte, 1 de març. 21:00 hLa Dependent representa Va de boTeatre Arniches. Av. Aguilera, 1

Dilluns, 3 de març. 13:00 hConferència de Dominique Courcelles Filologia Catalana

Dilluns i dimarts, 3 i 4 de març. De 13:00a 15:00 h Conferències «El control de la qualitat delsaliments. El cas valencià en el contextinternacional (1878-1936)», a càrrec deXimo Guillem Llobat, de la Universitat deValència Aulari I, aula A1/0-07X

Dimarts, 4 de març. 20:15 hDiàlegs a tres, amb Lliris Picó i NúriaCadenasSeu d’Alacant

Fins al 4 de marçExposició treballs dels concursos de CulturaSala Aifos

Dijous, 6 de març. 18:00, 20:15 i 22:30 hCinema en valencià: El destí de NunixCines Astoria www.uv.edu/spl/cinema/

Dilluns, 10 de març. 13:00 hHomenatge a Emili Rodríguez Bernabeu Filologia Catalana

Dilluns, 10 de març. 13:00 hPresentació del llibre Els mil i un quartd’hora, traducció de contes orientals ixarrada de l’autora, Encarna Sant-CeloniSala Aifos

Dilluns, 10 de març. 20:15 hRecital musicofotogràfic de poemes dedones. Amb Encarna Sant-Celoni i MariaFullana. Presentació de l’antologia Eròtiquesi despentinadesSala Multiusos Seu Ciutat d’Alacant

Dimecres, 12 de març. 12:00 h Produccions de Ferro representa Cos dedonaParanimf de la UA www.veu.ua.es/va/

Dijous, 13 de març. 13:00 hConferència de Jaume Pomar: «LlorençVillalonga: vida i obra»Aula 9 de Filosofia i Lletres

Dijous, 13 de març. 18:00, 20:15 i 22:30 hCinema en valencià: La lluna en un coveCines Astoriawww.uv.edu/spl/cinema/

Fins al dijous 13 de marçPresentació de treballs al Concurs de PoesiaTema: pols d’estrellespoemas@alacalle.comwww.veu.ua.es/va/

Divendres, 14 de març. 20:00 h Concert de Gerard Quintana: Treu banyaParanimf de la UA Invitacions al PICwww.veu.ua.es/va/

Dilluns, 17 de març. 12:00 h Presentació del llibre La immersió lingüística:una acció de govern, un projecte compartit,amb els autors Joaquim Arenas i MargaridaMuset Sala d’actes de l’Aulari II

Fins al 30 de maigMatriculació del curs via internet «L’esparten la cultura popular valenciana: un quefer iun parlar sobre l’obra d’espart al territori va-lencià», amb Antoni Barber i Vicent Beltranhttp://www.tonibarber.net/curs_espart/index.html

Fins al 30 de maigMatriculació del curs via internet «Noms icultura popular sobre plantes al territori va-lencià”, amb Antoni Barber, Vicent Beltran iNicolás Moityhttp://www.tonibarber.net/curs_nomsplan-tes/index.html

Fins al 6 de novembre. De 10:00 a 19:00hExposició «Les torres de les terres planes»Castell de Santa Bàrbara. Alacant

-------------Cines Astoria, al Barri d’AlacantPIC. Baixos del ParanimfSeu d’Alacant. C/ Ramón y Cajal, 4-------------

Més

CD Fonet: pràctiques de fonèticaCD Músics en valenciàAl SPV. Edifici Germà Bernàcer

Convocatòria d’ajudes per a tesis itesineswww.ua.es/spv

Cursos de valenciàACPV <http://casaldalacant.blogspot.com>Cívica-Escola Valenciana <www.lacivica.org>Consell de la Joventut <www.cjalacant.net>Universitat <www.ua.es/spv>

Plataforma web de creació i difusió cul-turalhttp://espais.ua.es

Tallers en valenciàwww.veu.ua.es/va/

Voluntariat pel valenciàwww.iifv.ua.es/voluntariat/ www.alicante-ayto.es/ompv/www.voluntariatpelvalencia.org

Si vols rebre cada setmana l’agenda del’Observatori, envia un missatge aobservatori@ua.es

Despús-demàAgenda MARÇ 2008

http://www.ua.es/spv/observatori

44 capiicua

Rojos iiii blausEl debats electorals televisats: els «cara a cara» entre Rajoy i Zapatero

A favor...ÀNGELA PÉREZ

Traducció i Interpretació ... i en contra

ISABEL MARCILLAS

Dept. Filologia Catalana

ls debats electorals ofereixen als ciutadans la possibilitat de veure cara acara els líders dels dos partits polítics majoritaris. Gràcies a una personaque modera les intervencions és possible gaudir de les diferentsargumentacions i veure de primera mà les reaccions i els comportaments

dels polítics en qüestió. Es tracta d’una oportunitat perquè la gent que no té massaclar el seu vot es posicione a partir del que escolta i veu; i també perquè aquellespersones que sàpien a qui votar reafirmen la seua posició o, potser, la canvien.Aquest format de debats televisius és sinònim de cultura democràtica, ja quemostra una societat civilitzada on es cedeix el torn de paraula i on les diferentsversions i propostes es tenen en consideració. Al mateix temps, aquests diàlegspolítics serveixen de contrapunt als mítings, que van adreçats als votantsincondicionals. En els debats televisats, els polítics parlen cara a cara sense públic,sense les ovacions i els aplaudiments dels seus partidaris, i sense més ajuda que elspapers i les dades que porten. És evident que la utilitat d’aquests debats és doble:d’una banda es tracten temes que ens afecten com a ciutadans, per exemple,l’educació, l’habitatge, la sanitat, la seguretat, el medi ambient, etc.; i de l’altra, elsrepresentants dels dos grans partits polítics es presenten com a persones méspròximes a la societat. Se sap que la televisió és un mitjà que està en quasi totesles llars i és una bona manera de fer que la política hi entre. Després, votar uns ouns altres ja depén de nosaltres mateixos. No obstant això, hem de reconéixer queescoltar el que ens han de dir, com a mínim, és fonamental per a decidir el nostrevot.

illuns, 3 de març de 2008, 21:59 h: expectació total davant dels televisors.En breus instants la política espanyola quedarà resumida i representadapels dos grans líders candidats a la presidència. Els televidents es preparenper assistir a un duel de titans; és una cosa així com un partit de futbol,

com un Madrid-Barça, posem per cas. L’espectador sent la necessitat de posicionar-se en un bàndol o en un altre: romandre neutral... no s’hi val, no fa, no queda bé!Al cap de gairebé dues hores de debat, sentint-nos guanyadors o sentint-nosperdedors, pareix que tots podem gitar-nos tranquils: la democràcia, feta realitatmitjançant el diàleg, ha arribat sense problemes a les nostres llars.Ep! He dit pareix. Però, què passa amb la resta de forces polítiques? Ah... Potserfaig malament d’emprar la paraula forces. Tant fa: un debat que oblida part de larepresentació ciutadana, tot i que siga minoritària, no és un debat just, no és undebat democràtic. Però ens hiavenim, tot i que, una vegada més,es menysprea i, fins i tot, esmanipula la capacitat de decisió del’elector.El bipartidisme està de moda. Elsdebats —permeteu-me que continueusant les cometes— el fomenten. I,d’això, podem sentir-nos-ensatisfets? Gens ni mica,evidentment, encara que ens rendimdavant la força de la demagògiad’aquells que ostenten la representació del poble. És així com un Llibre blanc i unahipotètica niña (ja sabem tots de qui) poden moure la balança cap a un costat ocap a l’altre i, nosaltres, resignats, muts i a la gàbia.Al voltant de les 24 h el cara a cara ha conclòs. Sabor agredolç per a les consciènciesque no resten adormides: això del debat a dues bandes, té cap sentit? Hi som totsrepresentats? Repensem-ho i... mentrestant, benvolguts (e)lectors, bon dia i bonasort!

SSaabbiieess qquuee......??nguany es compleixen 800 anys del naixementdel rei Jaume I. Aquest rei va fundar el Regne deValència i va atorgar els primers Furs, lleis ambles quals els valencians es van regir de forma

autònoma durant segles, fins al 1707 amb la Guerra deSuccessió.Segons conta la llegenda, que ell mateix va estendre, el seunaixement va ser tot un miracle: el seu pare, el rei Pere, novolia veure la seua esposa, Maria de Montpeller. Els noblesi clergues d’aquesta ciutat van haver d’ordir un estratagemaperquè el rei es gitara amb la seua dona pensant que ho

feia amb la seua amant. I així es va engendrar Jaume, queva nàixer el 2 de febrer de 1208.Els seus pares van morir quan tenia 5 anys i va ser educat

pels templers. Va casar-se als 13 anys i, com ell diu, es vahaver d’esperar un any per a poder mantenir relacions ambla seua esposa. Només va casar-se dues vegades, però vatenir moltes amants, amb algunes de les quals establia uncontracte d’amistançament, una mena de matrimonid’esquenes a l’Església.Va conquerir València als musulmans el 28 de setembre de1238, però no hi va entrar fins al 9 d’octubre, data en quèactualment celebrem el dia del País Valencià.Diuen els cronistes antics que es tractava d’un homeprudent, responsable i devot. Però també és cert que quancalia podia tornar-se un home despietat, com quan va tallarla llengua al bisbe de Girona per haver deixat anar els seussecrets de confessió.Va morir el 27 de juliol de 1276 a València, després de mésde seixanta anys de regnat, un dels més llargs de l’edatmitjana. Per a valencians i mallorquins és el nostre fundador.

Per a saber més: Antoni Furió, El rei conqueridor. Jaume I:entre la història i la llegenda, Bromera, València, 2007.

Hèctor Càmara

E D

E

Segons la llegenda, Jaume I va ser en-gendrat quan el rei Pere es va gitaramb la reina Maria pensant que ho

feia amb una amant

capiicua 55

El reportatgeExpedició a Venècia

questa expedició començàa finals de novembrementre estàvem a la classe

d’Anàlisi i Redacció de Textos encatalà. El professor Vicent Martinesens va informar d’unes conferènciesorganitzades per l’AISC que es fariena mitjan febrer a Venècia. I què

millor que anar a Venècia aaprofundir els nostres coneixementsde català amb una subvenció delDepartament de Filologia Catalanade la Universitat d’Alacant? Qui enshavia de dir que el dia 13 de febrer

acabaríem dalt d’un avió ambdestinació Milà! A les 10 del matí

començà l’aventura: a l’Altet toteren il·lusions, però també una boirad’incertesa ens envaïa. Després de10 hores de viatge, diversos trens iautobusos, i maletes pesades,arribàrem al càmping on Déu vaperdre la sabateta esquerra. Desprésd’un canvi de cabanya i de fer

trapitxeo amb les mantes, enspreguntàrem on tindria lloc elcongrés.Venècia de matinada no sembla tanturística. Els ponts buits i el fred enssorprengueren en arribar a laPiazzale di Roma. Primer objectiu:buscar la Universitat Ca’Foscari.Endinsats en els estrets carrersvenecians trobàrem la Universitat. Laprimera impressió en entrar a la salaens va deixar bocabadats; pareixíemels típics japonesos fent fotos amb lacàmera sense parar! Hi haviaxerrades de tot tipus, nosaltres leshem classificades com «les més i lesmenys interessants». Entre lesnostres preferides destaquem les dela Universitat d’Alacant i de

Barcelona. Aquest congrés estavacarregat de sorpreses: no tot erencomunicacions en les qualsaprenguérem la història, lesrondalles, els autors prolífics i lesrelacions catalanes amb la restad’Europa, sinó que també gaudírem

d’un concert de guitarra i d’un soparde gala on descobrírem l’exquisidacuina italiana i, com no, el suau i dolçvi de la regió, amb què ens posàremles botes.Els dies següents combinàrem lesponències amb les visites pels carrersencantadors plens de pasta i demàscares que ens recordaven lavisita del carnaval. El congrésconclogué amb unes xerrades delclàssic valencià Curial e Güelfa, enrelació amb les quals cal destacar la

importància del projecte IVITRApromogut per la Universitatd’Alacant, que suposa una granrevolució en el món de la traducció.Una vegada finalitzat el congrés «LaCatalogna in Europa, L’Europa inCatalogna» no ens resistírem a latemptació de passar uns dies mésper terres italianes. Així doncs,agafàrem el tren amb direcció aVerona, la ciutat de Romeu i Julieta.Allí passàrem tres dies en els qualsdescobrírem tots els racons de laciutat i passàrem moments plens derialles. Una setmana després, tothavia acabat: ens trobàvem de noual mateix lloc on tot havia començat,a l’Altet, i ens adonàrem que aracalia tornar a la realitat, posar-se lespiles i esperar l’arribada d’altresnoves aventures. Irina Ros Sirvent,Jessica Cantó Pérez, Rafel SorianoGarcía, Silvia Azahara NavarroCastelló i Silvia Riera Ballester usdonem les gràcies per haver-nospremiat amb una oportunitat comaquesta.

A

ValènciaUn retorn al cap i casal

Venècia de matinada nosembla tan turística. Els

ponts buits i el fred ens sor-prengueren en arribar a la

Piazzale di Roma

Pareixíem japonesos: fentfotos amb la càmera sense

parar

l 7 de gener, encara farcits detorró i cava, els alumnes del’assignatura Història Social,dirigits per Brauli Montoya,

iniciàrem una expedició cap a València,concretament cap a l’Arxiu Històric del’Antic Regne de València. Aquestaexpedició es va segmentar en dues parts:la primera, va ser la visita guiada pel

mencionat Arxiu Històric. Per a introduir-nos en l’ambient ens posaren un vídeosobre aquest mateix centre que, cal dir-ho tot, deixava molt a desitjar: era encastellà. Després ens van ensenyar un pocles instal·lacions, com ara una sala deconsultes o l’habitació on estavenexposats alguns dels documents que vamtenir l’oportunitat de tastar personalment

amb l’objectiu, no aconseguit per tots, depoder transcriure’ls. Així mateix, ens vanmostrar la sala de dipòsit dels documents,de la qual caldria destacar la minuciosacura que es té amb la temperatura —elfred paralitzava tothom—, el graud’humitat, la il·luminació, etc., amb lafinalitat d’aconseguir una adequada iprolongada conservació d’aqueststresors: uns tresors que també vam teniroportunitat de veure com es recuperaven.La segona part del dia va començardesprés d’haver dinat a la cafeteria de laFacultat de Filosofia i Lletres. Aquestasegona part va consistir a fer una visitaexpress per la València medieval del reiJaume I. De l’antiga muralla medieval (s.

XIV) vam poder veure la Torre o Porta delsSerrans, i la Torre o Porta de Quart, quesón les dues relíquies que ens en queden.També es va fer un intent, encara quefallit, de veure la coneguda Llotja deValència, però amb la sort al nostre favor:hi anàrem just el dia que no era oberta alpúblic. Cap al final de la jornada, vampoder veure de passada el Palau de laGeneralitat, com també l’estil modernistadels mercats de Colom i Central. El puntfinal el va posar l’Estació del Nord, ambla qual tancàvem un dia, marcadamentcultural, que sens dubte recordarem.

M. Jesús Francés

E

66 capiicua

La manta al collEl viatge dels meus somnis

n viatge ha de tenir tots elselements que el facenirrepetible i especial. Aixíque és inútil plantejar-se un

lloc sense tenir present algú amb quiviatjar. En el meu cas, en el viatgedels meus somnis, aquest algú noofereix cap dubte.Partiríem d’improvís, senseadvertiment ni comiat. Tancaríem laporta de casa i marxaríem a l’estacióde tren. Arribaríem a Madrid, onromandríem un dia gaudint delMuseu del Prado, però d’una solasala, fins i tot d’un sol quadre, si

calgués. Pot ser que Venus i Adonis,de Veronés.Quan un viatja es deixa esclavitzarper les maletes; no obstant això, enun viatge perfecte no és unproblema: els hotels i les botiguesque existeixen ja universalmentpermeten gaudir de les comoditatspertot arreu. Així doncs, sense lapressió dels objectes, sortiríem cap aLondres. Allí aniríem a una llibreriade segona mà que hi ha en uncarreró prop del Soho i ens perdríemper les prestatgeries. Només llavorspodríem dir que el viatge ha

començat i que estem preparats.Vagaríem durant una setmana perles Highlands escoceses, beuríem

whisky i veuríem l’abrupta costad’Anglaterra. Des d’Edimburgsaltaríem a Nova York per a recórrerAmèrica amb un automòbil, d’Est a

Oest, passant pel Gran Canó deColorado, Yellowstone i SanFrancisco, fins a Los Àngeles, ciutatque només serviria per a veure unapel·lícula i dormir en un bon hotel.La primera meitat del nostre viatges’hauria completat.A partir de llavors arribaríem a l’illade Pasqua i travessaríem la Pampafins a Terra de Foc. A Ushuaiadescansaríem d’aquest recorregutper Amèrica del Sud. L’únic propòsitdel viatge seria deixar-nos endur peltemps, no veure’ns constrets per ell:descansaríem on i quan fosnecessari, per a partir a Austràlia.Potser ens adonaríem que el viatgeno podria acabar amb cap retornpossible. La nostra casa esconvertiria en un lloc de passada i

continuaríem recorrent el món.Perquè no té sentit viatjar si nos’aprén una cosa: que estem depassada en aquest món.

ANA BELÉN MARTÍNEZ

Facultat d’Educació

LLaa cciiuuttaatt ddeellss RReeiiss MMaaggss

n aquesta col·laboració parlaré del monu-ment als Reis Mags i de la història delMuseu Valencià del Joguet, que es troben almeu poble, Ibi.

A Ibi es troba el monument als Reis Mags. Convé des-tacar que és l’únic al món dedicat a aquests il·lustrespersonatges. Un enorme pinacle coronat per una es-trella, que sembla la de Betlem, hi serveix de refugi aGaspar, Melcior i Baltasar.

A més a més, al primer pis de la Casa Gran d’Ibi estàsituat el Museu Valencià del Joguet. A la planta baixa,hi ha una col·lecció d’objectes artístics que van pertàn-yer a l’antic propietari de la casa, el senyor Juan PabloPérez-Caballero Pérez. Quan va morir, totes les posses-sions d’aquest senyor van quedar a mans de la seuagermana, la senyora Aurora. Ella va decidir donar laCasa Gran a l’Ajuntament d’Ibi. Anys després, es vaprojectar a la Casa Gran un espai màgic que acull elmuseu dels joguets, compost per vuit departamentsque tenen formes geomètriques distintes (cercle, qua-drat, triangle) i que estan pintats de colors diferents.En cada un dels recintes s’exposen peces relacionadesentre elles. Així, a la primera sala, que és negra i rec-tangular com una cambra fosca, s’exhibeixen objectesque tenen a veure amb el cinema, els encunys i els pro-totips. Al mateix lloc, es conta la història d’Ibi, la ciutatdels joguets.A continuació, explicaré com Ibi va ser la ciutat dels jo-guets. A Ibi vivia una família, els Payà, que exercienl’ofici de llander. Un dia se’ls va acudir fer en xicotet elsmateixos objectes que venien als gelaters i a altres per-

sones. Prompte molts xiquets de la comarca poguerengaudir de joguets fets a la seua mida. Els Payà consti-tuïren una empresa dedicada als joguets el 1912. Deseguida, van nàixer a Ibi unes altres empreses dedica-des a la fabricació de joguets.

Per acabar, vull dir que estic molt contenta de viure enun poble amb aquest patrimoni històric i recomaneque la gent vinga a visitar el monument als Reis Mags,el Museu del Joguet i tot el que pot oferir aquest pobleals visitants.

U

E

No té sentit viatjar si no s’a-prén una cosa: que estem depassada per aquest món

A Ibi vivien els Payà, que exercienl’ofici de llander. El 1912 van consti-tuir la primera empresa dedicada a

la fabricació de joguets

Ibi, bressol dels joguetsESTER TERUEL

Facultat d’Educació

Aniríem a una llibreria de se-gona mà que hi ha en un ca-rreró del Soho i ens perdríemper les prestatgeries. Nomésllavors podríem dir que elviatge ha començat i que

estem preparats

capiicua 77

DiàlegEntrevista amb Pau Miró

au Miró (Barcelona, 1974) ésllicenciat en Interpretació enl'Institut del Teatre deBarcelona. Com a actor, ha

participat en els muntatges Bernadetaxoc (TNC, 1999), El pati (2002), Liliom(2003), Wit (2004), La xarxa (2005) iAntígona (2006), entre d'altres. Laseua obra comprén textos com Lapoesia dels assassins (2000), Unahabitació a l'Antàrtida (2002), Plou aBarcelona (2004, nominada a cincpremis Butaca), Happy Hour (2005),Bales i ombres (2005) i Singapur(2007). Acaba de passar per Alacant,on ha impartit un curs de monòlegs.PREGUNTA. Com valores la recepcióque ha tingut la representació deSingapur?RESPOSTA. Una de les coses que mésem plau d’escriure teatre és la reaccióen diferit d’algun espectador, és a dir,valoro molt més els comentaris queem fan després d’uns dies o d’unessetmanes que no pas la reaccióimmediata del públic. Aquesta reaccióen diferit indica que l’espectador s’hadut deures a casa.P. A l’hora de crear una obra, quina

metodologia fas servir? (quin és el teuprocés creatiu?)R. Parteixo del caos i provo d’arribar almatís. El matís és una subtilesa designificat, i aquest és el meu objectiusempre que escric. Començo en elcaos, després començo a focalitzar eltema, després ve la frustració de nosaber continuar, després ve un impuls,

un punt de partida prou fèrtil quellauraré lúdicament, després vel’autosimilitud, és a dir, tot el ques’assembli o em porti a aquest punt departida... Una vegada he recopilat totel material generat fins aleshores, lestècniques dramatúrgiques i la mevapassió fan la resta.P. Com definiries el teu estil com adramaturg creador?R. No és un estil comercial, és singular,provo d’assemblar-me a mi.P. Ser director de teatre, si has sigutactor abans, és un avantatge o uninconvenient?R. Sobretot un avantatge. Puc ajudarels actors i les actrius amb mésconeixement de causa. Per altrabanda... No sempre és bona aquestaproximitat: el director ha de prendredistància.P. Al marge del teatre, has conreatalgun altre gènere literari?R. El conte, el poema...P. Què t’ha semblat la idea de fer untaller de monòlegs a Alacant? Ha anatbé l’experiència? En què han consistitles sessions?R. Hem escrit un monòleg i, com dirial’Hannibal Lecter, ha estat un quid proquo: donar i rebre. He rebut la vitalitatde molts imaginaris desbordants i ricsen llenguatge teatral, i n’he tornat aBarcelona amb les piles carregades.P. Com veus el panorama de ladramatúrgia catalana actual? R. Cada vegada és més habitual veureun autor o una autora catalana en lescartelleres d’alguns dels millors teatresd’Europa, i no només el cas de gentconsagrada: els joves també gaudimd’aquesta privilegiada experiència.P. Quin és el teu proper projecte? Jahi estàs treballant?R. Estic generant un petit caos, és adir, estic començant a començar unnou text que s’estrenarà la temporada

vinent al Teatre Nacional de Catalunya.També m’estic barallant amb una

versió del Faust de Cristopher

Marlowe. Si hi ha cap aficionat a

l’esoterisme li recomano la lectura

d’aquest text: també a tots els

humanistes que tinguin un xic de

temps lliure.

Sandra Montserrat

a sé ballar! Però deixemaixò per a més tard.Sovint la vida ens

sorprén: un dia decidim fer un curs de sis crèdits delliure configuració i entrem de cop i volta en elparadís —si deixem a banda els infernals horaris deles classes d’aquests cursos. L’ambient de les classesés espectacular. Potser hi haja influït molt que partdel curs ha estat impartit per l’actor Pau Miró,totalment desconegut per mi fins al moment, peròimpossible d’oblidar d’ara endavant. Amb aquestambient hem aconseguit —o estem en procésd’assolir— una confiança per a parlar en públic que aalguns ens vindrà molt bé per a desenvolupar eltreball de docència en el futur. Hem conreat de tot

un poc. Alguns han escrit monòlegs còmics, d’altreshan escrit composicions semblants a tragèdies; nohan mancat les denúncies i molts demostren unanotable experiència en el teatre. Per tot això —i queconste que Sandra Montserrat, coordinadora delcurs, no m’ha pagat res per dir-ho— recomane queus apunteu l’any que ve a aquest curs, ja que, abanda dels sis crèdits de lliure configuració, quesempre vénen bé, perdreu la por al ridícul fent elridícul, perquè passar xafogor és l’única manera demirar als ulls el que ens fa témer. Per a rematar lafaena, si em permeten l’expressió els qui filen tan

prim amb la llengua, laprofessora enrotllada vaproposar anar de festa, i això

férem. Els components fórem deu, cinc i cinc, vull dir,cinc xics i cinc xiques. La fauna —en el bon sentit dela paraula— era ben completa: xiques maques (ja noen queden de lletges), comentaris irònics de futursmonologuistes, l’actuació d’algunes locas moltsimpàtiques que ens feren la representació de «LaPasarela Cibeles» i unes classes de ball per a bajoquesque vaig patir en primera persona. Globalment, esticsegur que tots quedàrem sadolls amb la nit. Ara lapregunta és la següent: serem capaços de superar laparty?

Ivan Quesada

Els monòlegs: tot un èxit

P

J

Quan escric teatre, valoremolt més la reacció en diferitdel públic —després d’unsdies— que no la reacció im-

mediata

A Alacant he rebut la vitalitatde molts imaginaris desbor-dants i rics. N’he tornat a Bar-

celona amb les pilescarregades

88 capiicua

Oci

Un llibre... Un espectacle...

L’ESCAFANDRE I LA PAPALLONAJean Dominique Bauby Barcelona: Columna, 2008

l 18 de desembre del 1995, Jean-Dominique Bauby,redactor en cap de la revista Elle, experimentà ungreu atac cerebral que el deixà postrat amb laintel·ligència a ple rendiment però el cos gairebé in-

útil. L’escafandre i la papallona és l’obra que el mateix Baubyescrigué com a testimoni del suc-cés: partint d’una bella metàfora—l’escafandre com a imatge delcos paralitzat i que li fa veure elmón com si n’estiguera aïllat; lapapallona com a representació dela imaginació intacta—, el perio-dista ens ofereix una crònica lú-cida i esperançadora del procésposterior a l’accident neurològic.A partir de breus capítols consis-tents alternativament en recrea-cions de records i descripcions delprocés de recuperació —no exitósen última instància: Bauby morí el1997—, assistim a un text senti-

mental, sí, però des d’un prisma de dolça acceptació gràcies auna ploma aliena als preciosismes, tot i que no s’està d’esquit-xar les pàgines amb nombroses cites culturals que, inseridesamb naturalitat, acoloreixen el retrat del malalt. Publicat perprimera vegada en català el 1997 i reeditat ara en un nou for-mat, l’obra ha comptat amb una versió fílmica, mereixedora dela Palma d’Or de Cannes de l’any 2007, a càrrec de JulianSchnabel.

Eduard Baile

COS DE DONAProduccions de FerroMiquel Mestre. Direcció: Cristina Cervià. Actriu: Agnés LlobetParanimf UA. Dimecres, 12 de març. 12:00 h

os de dona ens permet submergir-nos en la històriad’un sentiment perdurable en el temps, capaç de so-breviure als prejudicis, les convencions, la incom-prensió, la solitud i la mort.

Aquesta obra explora el móninterior d’una dona, abocadaen la seua joventut a la servi-tud espiritual, el cor de laqual experimenta la sensacióde «bategar talment galopde cavall desbocat», fins alliurar-se en cos i ànima a lamés bella de les transgres-sions: seguir els impulsos del’amor per damunt de qualse-vol altra cosa.La força d’aquest text radicaen el contrast substancial i in-terpretatiu que permet expli-car, al cap i a la fi, unahistòria: explicar els seus inicis a través de l’òptica d’una prota-gonista jove, vital i apassionada; i el seu desenllaç mitjançantles paraules d’una dona captiva, desesperançada i incompresa.Una Antígona més de la història, submergida igualment en lalluita entre les lleis universals de l’home i les lleis del poder.I tot, a partir de la poètica discursiva que ens brinda l’autor, ide l’oferta de recursos artístics que el llenguatge teatral ens re-gala.

Opinió

RROOSSEERR TTOORRRREEGGRROOSSAA II BBEEVVIIÀÀFacultat d’Educació

Un còmic... Un disc...WATCHMENAlan Moore & Dave GibbonsPlaneta DeAgostini Còmics / Columna (2007)

atchmen és un dels cims del còmic en llengua anglesa. Elsbritànics Alan Moore i Dave Gibbons crearen, entre elsanys 1986 i 1987, un còmic de superherois que anava mésenllà dels límits del gènere —i del medi: Watchmen foutriada per Times com una de les 100 millors obres de la li-

teratura anglesa del segle XX— en atorgar un fort caràcter realista aun gènere, almenys en essència, netament fantàstic. L’argument enWatchmen no és important, potser fins i tot és banal —i respon, enbona mesura, a la paranoia nuclear dels anys 80 entre l’antiga Unió

Soviètica i els EUA de Reagan—, però la des-cripció psicològica dels protagonistes és bri-llant fins al punt que no es mostren com asuperherois en el sentit tradicional, ço és,com a constructes simbòlics, sinó com a és-sers desequilibrats no aliens al feixisme i/o ala megalomania. Watchmen és un còmicd’emmascarats que supera el gènere totfent gala de dominar-ne els mecanismes i lahistòria. En aquesta línia deconstructivista,doncs, no es tracta tant d’herois de bona

voluntat com de vigilants —el leit motiv, reconegut de manera explí-cita en la conclusió del primer capítol, és «Qui vigila els vigilants?», deJuvenal. Però, per damunt de tot, Watchmen és una obra mestra del’arquitectura de motius de manera que cada element que el con-forma apareix i reapareix amb la precisió de les agulles d’un rellotgesuís. A la vista, tinguem-ho en compte, hi ha la versió fílmica de ZackSnyder, encara pendent d’estrena.

Eduard Baile

LIEBESLIEDJordi (Toti) Soler Editat per PDI (1992) en conjunció amb El gat blanc

a gran obra callada del folk en català? Potser tant la famade Soler com a guitarrista virtuós en discos habitualmentinstrumentals com la seua intervenció punyent en nom-brosos àlbums d’Ovidi Montllor n’han provocat l’oblit re-latiu. Així mateix, cal no oblidar l’actitud de la crítica

musical autòctona, que, històricament, ha atorgat preeminència a laNova Cançó, de trets essencialment mediterranis, en detriment d’unfolk d’arrelam més anglosaxó; perquè Liebeslied és, fonamentalment,un disc emmarcable en el context del folk britànic de finals del seixan-tes i principis dels setantes. Amb una veu aspra i austera, i el solitariacompanyament d’una guitarra acústica, Soler hi dibuixa unes can-çons extremadament senzilles, fins i tot minimalistes, però alhora dellarg recorregut en tant que comptenamb unes melodies hiptòniques i circu-lars al servei de poemes de Joan Vergés,Joan Vinyoli, Marià Manent, Josep Palaui Fabre o Rabindranath Tagore, a mésd’una emocionant versió del «Suzanne»de Leonard Cohen. L’àlbum fou gravatde manera casolana per desig del pare,Joan Soler Bachs, tal com si foren ma-quetes que mai no serien editades; per això el to íntim que, no exemptd’una certa improvisació, remet al Nick Drake de Pink Moon (1972),una de les pedres angulars del folk anglés de l’època i que, malgrathaver estat marginat en l’època del prog-rock, és ara la pedra Rosettade bona part dels cantautors en llengua anglesa: podria jugar Liebes-lied un rol semblant en l’àmbit català si fóra recuperat per a una au-diència major? L’àlbum, sens dubte, ho mereixeria.

Eduard Baile

TANCAMENT DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

Les emissions de TV3, Canal 33, K3 i 3/24 forenpossibles a les comarques valencianes a partir de1986, gràcies a l’esforç de l’entitat cívica AccióCultural del País Valencià. Tot aquest esforç per aaconseguir uns mitjans de comunicació en lanostra llengua es va veure truncat el passat 9 dedesembre quan el Govern Valencià tancà elrepetidor que permetia la recepció d’aquestscanals a la comarca de l’Alacantí.Aquest, però, fou el segon intent de tancamentdel repetidor, perquè el 27 d‘abril de l’any passatja ho intentaren, però no fou possible gràcies a laresistència del poble valencià que es concentrà ales portes del repetidor de la Carrasqueta perimpedir-ho. ACPV fou sancionada amb elpagament de 300.000 euros per no procedir altancament «voluntari» del repetidor. LaGeneralitat Valenciana es justificà argumentantque aquestes emissions eren il·legals, perquè laseua gestió és competència exclusiva de laGeneralitat i no d’ACPV, però amb això s’hatornat a demostrar que tenim un governantidemocràtic i feixista.Abans del tancament, el govern valencià proposàuna possible solució al conflicte: la reciprocitatd’emissions entre les televisions autonòmiques sila televisió catalana respectava la denominació de

Comunitat Valenciana encomptes de País Valenciàper a referir-se al nostreterritori, però l’executiucatalà no acceptàaquesta proposta.El repetidor de laCarrasqueta no ha sigutl’únic amenaçat; elsrepetidors de Bartolo, de

Perenxisa, d’Alginet i de la Llosa de Ranes tambého han sigut, amb la corresponent amenaça desanció si no es procedia de nou al tancamentvoluntari.Arran d’aquest atemptat contra la llibertatd’expressió i la pluralitat informativa, moltes hansigut les manifestacions i les concentracions delsciutadans per la nostra inconformitat, com la queva tenir lloc el passat 19 de gener a la plaça del’ajuntament d’Alacant, la qual s’encapçalà sotael lema «VOLEM TV3, per la llibertat d’expressió»i continuà amb una manifestació pels carrers de laciutat fins a la Subdelegació del Govern, onnovament ens concentràrem.Com tots sabem, a les comarques del sud ja no esveu TV3, Canal 33, 3/24 ni K3, i és per aquestmotiu que la manifestació del 25 d’Abril aquestany tindrà lloc a Alacant (el dia 26), com a actesolidari i reivindicatiu per aquest fet.Malauradament, l’única cosa que ens queda perfer és manifestar-nos per la llibertat d’expressió ila pluralitat informativa; les nostres mobilitzacionsno cessaran fins que no aconseguim tornar aveure aquesta televisió, una televisió de qualitat ien la nostra pròpia llengua.

...iicua

E C

W L