Juny de 2008Núm. 9

DebatArt i ciència de la incertesa

En viuRestrenyiment crònic en els adults

El progrés de la medicinaGossos voluntaris

Escrivim

Llocs i viatgesEl Camí dels Bons HomesMarxem a Guatemala

Us recomano

Reflexions

En primera líniaPercibiendo lo imperceptible

CooperacióAcolliment infantil

L’entrevistaMaite Martínez, supervisora de la Unitat de Cirurgia

La cuina de l’hospital

Breus

Passatemps

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

Distinto

Lo querían matarlos iguales,porque era distinto.Si veis un pájaro distinto,tiradlo;si veis un monte distinto,caedlo;si veis un camino distinto,cortadlo;si veis una rosa distinta,deshojadla;si veis un río distinto,cegadlo.si veis a un hombre distinto,matadlo.

Y el sol y la lunadando en lo distinto?Altura, olor, largor, frescura, cantar, vivirdistintode lo distinto;lo que seas, que eresdistinto(monte, camino, rosa, río, pájaro, hombre):si te descubren los iguales,huye a mí,ven a mi ser, mi frente, mi corazón distinto.

Juan Ramón Jiménez

Dibuix: Anna Palacios.

Tienes en las manos, lector indulgente, el número 9 de la revista TANÍy te invito a reflexionar sobre este suceso improbable que entre todos

hemos hecho realidad. Nuestro quehacer diario, con todo tipo de preocu-paciones, demanda un espacio mental tan importante que arrincona la ade-cuada disposición de ánimo para la meditación y la escritura, pero la ne-cesidad de un instrumento de comunicación e intercambio de experienciasmerece el esfuerzo que lo hace posible.

Esta revista cultural, no venal, aparece cada solsticio y da cabida a la ex-posición de temas médicos y sanitarios con sus avances tecnológicos perotambién a la narrativa, el ensayo y la poesía. Sus diferentes secciones per-miten que todas las voces tengan acomodo. La edición está a cargo delConsorci Sanitari de l’Alt Penedès y la colaboración del equipo de Horesextraordinàries en la maquetación y corrección ha permitido una presen-tación de alta calidad técnica y estética. El equipo de redacción agradecedicho patrocinio y los lectores podemos reafirmarnos en la idea de que lascosas buenas de la vida son gratis o... muy baratas.

En esta ocasión publicamos un interesante artículo acerca de la incerti-dumbre en la práctica de la medicina e inauguramos sendas secciones queestimulan la reflexión sobre el encuentro y desencuentro entre el pacientey los profesionales sanitarios, una de ellas desde la atención primaria. Tam-bién dos relatos de ida y vuelta sobre sentimientos compartidos entre pro-fesor y discípulo. Las ilustraciones amenizan la lectura o provocan nuestrasonrisa.

Como en otras ocasiones, solicitamos tu colaboración aportando ideas,comentarios, réplicas, un pensamiento o una imagen. Todas las aportacio-nes tendrán acogida, en catalán o castellano, pero te pedimos que piensesen tu revista y durante unas horas permitas que la imaginación recurra a lapluma para que podamos gozar con tu compañía en la república de las le-tras.

EditorialNúm. 9 • Juny de 2008

Debat2 Art i ciència de la incertesa

En viu4 Restrenyiment crònic en els

adults. Dèficit de cèl·lules deCajal

El progrés de la medicina6 Gossos voluntaris

Escrivim7 Un mundo ingrávido9 El Doctor Río, un médico

en activo11 Las cruzadas de Croan13 Foc, foc, fot-li foc14 Epicrisis musical

Llocs i viatges16 El Camí dels Bons Homes19 Marxem a Guatemala

Us recomano21 Més enllà dels sentits24 Crítica gastronòmica IX25 El cinema de zombis de

George A. Romero

Reflexions28 Reflexiones desde un rincón

En primera línia30 Percibiendo lo imperceptible.

La comunicación emocional

Cooperació32 Acolliment infantil II

L’entrevista34 Maite Martínez

La cuina de l’hospital37 Brandada de bacallà38 Daus de brie amb cruixent

de bacó i festucs

39 Breus

42 Passatemps

44 Com podeu col·laborar

2

DE

BA

T

El amor por la lectura se aprende, pero no se enseña. Alberto Manguel.

JORDI ALTÉS

La medicina actual és una ciència i és un artEl metge canadenc William Osler,considerat el pare de la medicinainterna, va deixar escrit que “labona medicina clínica sempre ba-rrejarà l’art de la incertesa amb laciència de la probabilitat”. He tro-bat, però, una versió aparentmentoposada –i que m’agrada més– dela mateixa màxima osleriana: “Lamedicina és una ciència de la in-certesa i un art de la probabilitat”.

El principi d’incertesa d’Heisen-berg, també anomenat principid’indeterminació, explica que noes pot saber, al mateix temps i ambtotal precisió, el valor de certs fetsobservables com per exemple laposició i el moment d’una partícu-la. El principi d’incertesa va serformulat per Werner Heisenberg el1927 i és un dels principis més im-portants de la mecànica quàntica.

Pot aplicar-se aquest principi ala medicina i a l’acte mèdic? Oslerva escriure que “la variabilitat és lallei de la vida, i així com no hi hadues cares iguals, tampoc no hi hados cossos iguals, ni dos individusreaccionen de la mateixa manera ala situació anormal que coneixemcom malaltia”.

Per tant, es pot afirmar que maino sabrem amb exactitud el quepassarà amb una malaltia concretaa un pacient determinat, sinó que

només podrem aspirar a una gene-ralització estadística (l’art de laprobabilitat). D’altra banda, la ma-teixa consulta del pacient modifi-ca d’alguna manera la malaltia, osigui que sols la presència delmetge ja està alterant l’evoluciódel quadre clínic, faci el que faci,de manera que el metge mai no ésun observador innocent.

La medicina basada en l’evidència i les altresmedicinesLa medicina basada en l’evidència(MBE) preconitza l’ús minuciós iexplícit de la millor evidènciacientífica disponible per prendredecisions que afecten el maneigdel pacient tenint en compte elsseus valors, estat i les seves cir-cumstàncies. Aquesta pràctica as-pira a integrar en la mestria clíni-ca individual del metge la millorevidència disponible provinent del’exploració sistemàtica de la lite-ratura (Sackett, 1996).

La MBE té una estreta relacióamb l’eficàcia estadística, ja queaquesta és el paràmetre fonamen-tal que cerquen els assajos clínicsaleatoritzats. Amb aquest mètodepodem aspirar a reduir la incerte-sa clínica i aquells actes mèdicsempírics que no se sustenten enuna base científica. Al llarg delsdarrers 50 anys s’ha anat esvaint, apoc a poc, el núvol de la incertesa,però podem aventurar –essent op-

Art i ciència de la incertesa

William Osler (1849-1919).

“Me siento hoy como un halcón herido por las flechas de la incertidumbre”Insurrección, El Último de la Fila

DEBAT 3

Saulo se levantó del suelo y con los ojos abiertos nada veía. Eckhart.

timistes– que no més del 50% deles decisions clíniques són basadesen evidències.

L’evolució de les ciències biolò-giques ens ha de portar sens dubtea una medicina clínica molt mésbasada realment en l’evidència. Lafigura següent és una simulaciópersonal (i transferible) del ques’ha esdevingut d’ençà dels pri-mers assajos clínics dels anys 50 idel que podria passar durantaquesta primera part del segle XXI.

La genètica i la biologia molecu-lar estan suposant ja un canvi ra-dical en el coneixement de les ma-lalties i de la resposta als diversosfàrmacs (farmacogenètica i farma-cogenòmica). Aquestes disciplinespermeten un enfocament moltmés individualitzat de la ciènciamèdica.

Però enfront –o al costat– de laMBE han sorgit altres propostes.La medicina basada en l’afectivitatparteix del pensament que “la mi-llor tecnologia disponible segueixessent la comunicació metge-pa-cient, i el millor procedimient perafavorir aquesta relació és la con-fiança mútua, basada en el respec-te, la comprensió i l’afecte” (A. J.Jovell, 1999).

Un altre enfocament és el de l’a-nomenada narrative based medicine(T. Greenhalgh, 1999), que propo-

sa “tenir en compte la naturalesanarrativa de l’experiència d’emma-laltir i els aspectes subjectius i in-tuïtius del mètode clínic sense re-butjar els principis de la MBE”.

Així doncs, per fer front a la in-certesa ens cal conèixer el malalt,no només la malaltia. En la troba-da entre metge i pacient és on hade sorgir el diàleg que ens perme-trà la narració de la malaltia en elpacient concret. El sistema desalut, però, tendeix a accelerar eltreball mèdic, a interrompre lacontinuïtat de l’atenció i a erosio-nar la privacitat i l’autonomia de larelació metge-pacient. La revolu-ció informàtica reemplaça inexora-blement les notes clíniques, escri-tes a mà, per registres limitats ambformats preestablerts. Tot això noté en compte la importància tera-pèutica de reconèixer els pacientsen el context de les seves vides. Lamedicina narrativa preconitza l’e-mergència de noves formes d’exa-minar, reflectir i comprometre’nsamb els nostres pacients.

L’entorn del pacient i l’opiniópública sovint ens exigeixen, coma professionals de la salut, que si-guem infalibles. La incertesa no

ven. En la meva pràctica assisten-cial de més de 25 anys, de vegadesm’he sentit com aquell falcó de lacançó...

Mario Bunge, nascut a l’Argenti-na l’any que va morir Osler i ac-tualment professor de filosofia a laUniversitat McGill de Montreal–la mateixa on Osler es va formarcom a metge– s’ha preguntat: enmedicina, quina és la importànciade la incertesa? La resposta és quecal acceptar que la incertesa exis-teix i que és –avui per avui– im-possible d’eliminar del tot. Calsaber conviure-hi. La medicina és,doncs, un art i una ciència de laincertesa. ■

Werner Heisenberg (1901-1976). Mario Bunge (1919).

4

EN

VIU

M. CASTRO-FORNS I V. VILLALBA

LES CÈL·LULES INTERSTICIALS DE CAJAL

(CIC) van ser descrites per San-tiago Ramón y Cajal a finals delsegle XIX. Són cèl·lules semblantsa fibroblasts d’origen mesenqui-mal. Aquestes cèl·lules actuencom a marcapassos en el plexemientèric. Estan localitzades en laperifèria d’aquest i les seves ter-minacions cel·lulars estan entreles fibres musculars de la paret delbudell. Les CIC són les receptoresdels estímuls neurals excitadors iinhibitoris que determinen elscanvis de contractibilitat de les fi-bres musculars llises. El dèficit oabsència cel·lular està directa-ment relacionat amb la pèrdua dela motilitat intestinal que clínica-ment es manifesta com restrenyi-ment crònic.

En el nostre hospital es va donarel cas d’una dona afectada derestrenyiment crònic que a causadel dolor abdominal sense focalitatespecífica va ser tributària de trac-tament quirúrgic amb resecció d’-hemicolon esquerre. L’estudi ana-tomopatològic i les troballes ma-croscòpiques i microscòpiques dela peça juntament amb l’estudicomparatiu d’un segment de bu-

dell gruixut normal van permetreel diagnòstic. És a dir, es va posarde manifest l’absència de cèl·lulesde Cajal en el budell de la malaltaque en condicions normals estanpresents i s’identifiquen mitjan-çant tinció d’immunohistoquímicaamb un anticòs específic monoclo-nal anomenat c-kitt. Per a la iden-tificació del gen c-kitt, que codifi-ca el receptor de la membrana de latranscriptasa, es fa servir l’anticòsc-kitt (CD117). Aquest marcadors’expressa també en altres cèl·lulescom mastòcits i melanòcits, entred’altres. Com que els mastòcitsestan en el budell, aquest fet ser-veix de control intern per validarla tècnica.

A continuació comentarem qui-na és la patologia associada a lesCIC, en quina patologia es pot tro-bar dèficit de cèl·lules intersticialsde Cajal i, per últim, quin és eldiagnòstic diferencial clínic de laconstipació crònica.

En relació amb les patologies as-sociades a les CIC cal tenir encompta dos grans grups de patolo-gies: en primer lloc, el dèficitcel·lular. Com s’ha dit, aquest fetcomporta el restrenyiment crònicper la pèrdua de la capacitat de les

Restrenyiment crònic en els adults.Dèficit de cèl·lulesde Cajal

Para ser grande hay que ser entero. Pessoa.

EN VIU 5

Ser libre es ejercitarse en no ser nadie. Cioran.

cèl·lules d’actuar com a marcapas-sos de les cèl·lules musculars llisesde l’aparell digestiu. I en segonlloc, la proliferació de les CIC.Aquesta alteració està dins delgrup dels tumors anomenatsGIST. Són un grup de tumors de-rivats de la proliferació de lescèl·lules de l’estroma intersticialgàstric, que inclouen les cèl·lulesde Cajal. Actualment no està clarsi el dèficit de CIC és una causa oconseqüència o si és congènita oadquirida. No hi ha estudis en quèels derivats de l’aulvaquinona (la-xant) produeixin dany en les CICtot i que s’ha vist que no lesionenles neurones.

Entre les patologies humanesassociades al dèficit de CIC, hi hales gastroparèsies diabètiques, lapseudoobstrucció intestinal, l’ab-sència congènita del sistema ner-viós entèric i el compromís intes-tinal de la malaltia de Chagas. Al-tres malalties en què podrien estardisminuïdes les CIC són la malal-tia de Hirsprung, gastroparèsiaidiopàtica (restrenyiment crònicper trànsit lent) i la hipoganglio-nosi adquirida.

Per últim, davant del restrenyi-ment crònic hauríem de tenir encompte una sèrie de causes que

poden donar lloc a aquest quadreclínic:• Hàbits alimentaris o evacuadors

incorrectes: inadequada aporta-ció de fibra, manca d’exercicifísic, ignorar la sensació de defe-car, abús de laxants, canvis me-diambientals.

• Alteracions estructurals o fun-cionals:- Obstrucció còlica: neoplàsies,

vòlvuls, colitis isquèmica, es-tenosis anastomòtiques post-quirúrgiques, endometriosis,intosupció.

- Obstruccions anorectals: rec-tocele, prolapse rectal, anismo.

- Malaltia diverticular.- Síndrome del periné caigut.- Neuropatia o miopatia: agan-

glionisme congènit, malaltiade Chagas, dolicomagacolonde recte, pseudooclusió colíni-ca o síndrome d’Ogilve.

- Síndrome del budell irritable.• Anomalies neurològiques: le-

sions del sistema nerviós centrali perifèric, neuropaties autonò-miques.

• Alteracions psiquiàtriques: de-pressió, psicosi, anorèxia ner-viosa.

• Endocrines metabòliques: hipo-tiroïdisme, hipercalièmia, emba-

ràs, diabetis, deshidratacions,hipocalcèmia, urèmia, feocro-mocitoma, hipopituarisme, por-fíria, mucoviscidosis.

• Iatrogènia: immobilització delspacients, fàrmacs com antiàcids,anticolinèrgics, anticonvulsi-vants, antidepressius, opiacis,antiparquinsonians, diürètics,ferro, antihipertensiu, ingesta delaxants durant molt temps,IMAO.

Després d’aquesta llarga llista quecal tenir en compte en l’estudi deldiagnòstic diferencial del restre-nyiment crònic, el dèficit decèl·lules intersticials de Cajal ésuna entitat més dins del grup deles alteracions funcionals amb tra-ducció orgànica i amb baixa fre-qüència de presentació. ■

Bibliografia1. Raul Yazigi G. Rincones olvida-

dos de la gastroenterologia delas células intersticiales deCajal. Gastro Latinoam 2006,vol 17 (1): 35-42.

2. Lyford G, He C, Soffer E. Pan-colonic decrease in interstitialcells of cajal in patients withslow transit canstipation. Gut2002, 51: 496-501.

Positivitat de CIC al voltant dels plexesmientèrics (c-kitt 60x).

Absència de positivitat de CIC al voltantdels plexes mientèrics (c-kitt 60x).

6

Després de mi, el diluvi. Lluís XV.

EL

PR

OG

RÉ

S D

E L

A M

ED

ICIN

A

KGV

A PRINCIPIS DEL MES DE GENER de 1922Leonard Thompson, un noi de ca-torze anys, estava ingressat, mori-bund, a l’Hospital General de To-ronto amb uns nivells de glucosade 500 mg. Seguia tractament ambuna dieta anorèxica amb la qual esperllongava la vida del pacient unspocs mesos. Aquest tractament, l’-únic que es podia oferir des de feiados mil anys, va ser proposat pelsmetges romans Areteo i Celso.

Tres anys abans, Frederick Ban-ting, de 27 anys, tornava al Cana-dà després de la Gran Guerra aEuropa. Era un cirurgià sensefeina que va aconseguir una plaçad’ajudant de Fisiologia a la Uni-versitat d’Ontario.

Estudiant la funció del pàncreasva llegir una publicació d’un talMoses Baron en què demostravaque la lligadura del conducte pan-creàtic ocasionava la degeneracióde les cèl·lules productores de latripsina mentre que els illots deLangerhans quedaven intactes.

A la primavera de 1921 el pro-fessor de fisiologia John Mac Leodva proporcionar al Dr. Banting unpetit laboratori, deu gossos i unestudiant de medicina com aju-dant, en Charles Best.

Banting i Best van procedir a lli-gar el conducte pancreàtic delsgossos “voluntaris” i van esperaruns mesos que s’atrofiés la zonadel pàncrees productora de tripsi-na. Els van extreure el pàncrees,

van macerar i exprimir la resta deteixit, i van obtenir un líquid que,segons la seva teoria, curaria ladiabetis. El van administrar a unsaltres gossos als quals se’ls haviaeliminat la glàndula i aconsegui-ren controlar els nivells de gluco-sa. Havien descobert la funció del’insulina.

El Nadal de 1921 van presentarels seus treballs a l’AmericanPhysiological Society i l’11 degener de 1922 administraven l’in-sulina a Leonard Thompson iaconseguien normalitzar-li la glu-cosa. Era l’interrupció del procésmetabòlic fatal més espectacularde la història de la ciència mèdica.

L’any 1923 Fred Banting rebé elPremi Nobel de Medicina quecompartí amb Mac Leod i Best. ■

Gossos voluntaris

El nen malalt (1886). Arturo Michelena.

7

Toda mi pintura ha girado en torno a un solo tema: el del paisaje desértico que es la vida. Z. Music.

ESC

RIV

IM

DIEGO DE AMARAND

Desde la ladera de esta colinapuedo contemplar la belleza

del paraje natural que me rodea.Lejos del mundanal bullicio, aquí,en este lugar, la soledad me acom-paña, mis pensamientos se elevany mis sentimientos se expanden.Siento los jadeos de mi respiraciónen medio de esta acogedora calma.El silencio me permite ser cons-ciente también del palpitar de micorazón. Es entonces cuando mesumerjo en mi mundo ingrávido.

Soy el fruto de un deseo. El mo-mento cumbre de dos seres quesincronizaron cuerpo y alma. Soyun conjunto de pensamientos ysentimientos; de ilusiones y de-seos; de alegrías y tristezas; de fra-

casos y conquistas. Soy, también,un cuerpo a través del cual menutro, crezco y experimento. Soyun corazón intuitivo, sensible yluchador. Una mirada infinita,conciencia de ser.

Soy mucho más que materia,pero a menudo me siento comouna mota de polvo suspendida eneste maravilloso Universo. En elmismo instante que esto se produ-ce, dirijo mi mirada al infinito yseparo mi conciencia de ser de micuerpo físico. Mi mirada alcanzael horizonte y comienzo a imagi-nar…

…“Soy un pájaro”. Un diminutopájaro que vuela libremente el in-menso y maravilloso cielo azul.Soy uno con él. Descubro la sensa-ción suprema de libertad. Soy un

Un mundoingrávido

He arrojado esa cosa minúscula que llaman “yo” y me he convertido en el mundo inmenso. Soseki.

pájaro con la ilimitada concienciade un humano. Hago propio eleterno deseo de volar. Experimen-to el cosquilleo que provoca elviento al deslizarse por mi cuerpomenudo. ¡Es increíble! Sientocomo propio el palpitar aceleradode su corazón. Él me siente conasombro e incredulidad, pero sinmiedo. Establecemos una relaciónpuramente intuitiva. Su instintoanimal sabe que sólo deseo experi-mentar. El pequeño animal me re-cuerda esos pequeños momentosque a menudo pasan casi inadver-tidos y que posteriormente se con-vertirán en trascendentales, comola improvisada conversación en uncafé, quizás.

Cabriolas, caídas en picado y ti-rabuzones. Sensación sublime develocidad en estado puro. Vertigi-nosos movimientos que, sin em-bargo, me transmiten una sensa-ción de confianza y disfrute total.Es rápido, ágil y valiente. Sabe queestoy a su merced y se exhibe paramí mostrando todo su potencial.Movimientos perfectamente preci-sos y sincronizados, que parecensurgir desde la más infinita espon-taneidad e improvisación. El dimi-nuto pájaro me está regalando unamaravillosa experiencia intangibleque guardaré eternamente agrade-cido en mi corazón. Con aires deindependencia vuela alto y mira alhorizonte como retando al futuro.Una cabriola final se convierte enla inesperada e improvisada despe-dida. Mi conciencia de ser lo pren-dió y él ha decidido el momento enque finaliza nuestra relación.Nunca sabré el motivo, pero leguardaré un grato recuerdo. Surcael cielo sin apenas oponer resisten-cia al viento. Mientras, regreso a

mi cuerpo tras haber disfrutado dela comunión con un ser vivo queme dejará profunda huella.

Soy mucho más que materia.Una estela indeleble, una búsque-da incesante, una ilusión sin fron-teras, un eslabón más en la imbo-rrable huella perpetrada por la hu-manidad desde hace varios milesde años, millones… Mucho másque materia, pero a menudo mesiento como una mota de polvosuspendida en este maravillosoUniverso. En este instante afloran

recuerdos que mi conciencia de serconserva con especial cariño en suinterior. Descubrí mi conciencia deser hace ya algún tiempo. En unviaje hacia mi interior, el corazónse me reveló como el centro de miser y el cobijo de mis emocionesmás profundas. En él nace el senti-miento más poderoso y creador delUniverso: el amor. Amor, eresfuente de creación; eres la esenciapara la vida humana. Amor, eres elprincipio y final de todas las cosas;la ley de la gravedad para los seresvivos. Mi llanto más puro, sinceroy espontáneo se produjo un día,por sorpresa para mí, desde lo másprofundo de mi corazón. Fuemientras transcendía nuestro

amor, germinando así la semillaque alarga nuestras sombras en lasiempre estimulante búsqueda dela eternidad. Fue en el preciso ins-tante en que culminaba la procrea-ción de un ser que nos ha regaladola felicidad más hermosa.

La humanidad, desde tiemposancestrales, ha vivido con la nece-sidad de buscar en su interior y ex-presar la complejidad del mundoingrávido que la envuelve; de su-brayar su intangibilidad y sentirseeterna, buscando respuestas a in-quietudes espirituales y existencia-les que escapan al mundo de larazón. El sexo sagrado ha sido, almenos, la fuente fundamental paragarantizar una presencia terrenalperdurable.

Hace algún tiempo conocí la so-ledad existencial. Una mirada alhorizonte infinito me permitió su-perar la agonía cuando casi perdi-da se hallaba en mí la esperanza.En estos momentos me sientopleno, feliz y satisfecho. En el fu-turo sé, por una intuición cons-ciente, que la misión más impor-tante de mi vida se me revelarácomo un llanto espontáneo fragua-do en mi interior.

Desde la ladera de esta colina,mientras contemplo la belleza delparaje natural que me rodea, respi-ro profundamente y retorna a mí elrecuerdo de la experiencia vividacon el pájaro. El astuto animal, desutil instinto, se zafó de mi con-ciencia de ser con la misma facili-dad que se humedecen mis ojos alevocarlo. El diminuto ser vivo, queahora sobrevuela la lejanía y lomás profundo de mi corazón, hasido un hermoso pretexto para ex-teriorizar la riqueza infinita de mimundo ingrávido. ■

Soy mucho más que materia. Unaestela indeleble, una búsquedaincesante, una ilusión sin fronteras,un eslabón más en la imborrablehuella perpetrada por la humanidaddesde hace varios miles de años,millones…

8 ESCRIVIM

ESCRIVIM 9

Sols de l’amor neixen les mirades més profundes. Nietzsche.

DR. SIMPLE

Tras abrirse la puerta del despa-cho de medicina, un hombre

de mirada profunda salió a mi en-cuentro, a medio metro de distan-cia me tendió la mano, yo le imité,tal vez apretando más de lo proto-colario en un intento de decirlecon ese gesto que a esa mano se-guía un hombre dispuesto a lo quefuera menester en lo académicocon tal de aprender el arte y darservicio honrado a él y a sus pa-cientes. Tenía un preceptor.

Tras esa situación vino la si-guiente, el rito del café. En el ca-mino personas uniformadas deblanco me miraban, pero esas mi-

radas veían a alguien más que elaprendiz, lo veían a él, tenía aura,lo aprecié enseguida.

Ya en el refectorio, el Dr. Ríopronunció: doctora Ángeles, tepresento al doctor Simple, que havenido a echarnos una mano; nos

dimos un apretón y su sonrisafranca me dió la bienvenida. Alinstante con andar ágil apareció ladoctora Flores quien abordándo-me directamente me espetó: ¿tú,de dónde vienes?; como en esemomento esperaba un nuevoapretón de manos, que no llegó, yme estaba cambiando el café de ladiestra a la siniestra con desatino,una gota gruesa del brebaje saltódel vaso yendo certera a la peche-ra de mi recién estrenado hábito,¡qué contratiempo y sonrojo!; ladoctora Flores mirando de soslayola medalla recién adquirida me dio

también la bienvenida y de inme-diato se dirigió a la cafetera con elademán de estar inquieta poralgún caso clínico.

El Dr. Río y yo nos sentamosaparte de las galenas y de otrosque iban llegando. Mientras re-movíamos el café le ofrecí un piti-llo rubio, yo me encendí otro, lonecesitaba. La cosa no pasó detomar sorbos de café y de fumar,él tranquilo y yo nervioso. Encada calada miraba al infinito porencima de mi hombro; esa miradaabsorta la había visto antes… enmi padre. Seguramente ambos lle-

El Doctor Río, un médico en activo

El doctor (fragmento, 1890). Luke Fildes.

La cosa no pasó de tomar sorbos decafé y de fumar, él tranquilo y yonervioso. En cada calada miraba alinfinito por encima de mi hombro;esa mirada absorta la había vistoantes… en mi padre.

10 ESCRIVIM

Sols s’aprèn de qui s’estima. Goethe.

garon a comprender de que iba “lacosa”, que diría el castizo, unodesde el aprendizaje desde abajosorbiendo sabiduría desde la raízdel árbol, el otro desde el esfuerzopesado con qué ganar sustentopara su mujer y sus hijos, sorbidopor “las minas” en unos años enque cuando te pagaban agachabasla cabeza.

No nos decíamos gran cosa, laverdad, pero igual que en presen-cia de mi padre, me invadía la sen-sación de que el Dr. Río conocía elsecreto, el de la existencia y esorestaba importancia a las largaspausas, mas aún se engrandecíancomo se engrandece el bosquecuando sólo se oye el silencio o alo sumo el viento.

En los días sucesivos, mientrasRío examinaba con gran meticu-losidad a sus pacientes, yo lo ob-servaba intentando captar con-ciencia de lo que se hacía y susmaneras de ejercitar el arte. Conel tiempo a la vez que él fue dán-

dose cuenta de mis muchas limi-taciones, yo fui apreciando quedetrás de esa adustez había unhombre generoso y amable en lomás noble de ambos términos,pero sin estridencias.

Por fin una noche, en una guar-dia muy accidentada, lo vi afecta-do; una señora joven se ahogaba,se ahogaba de verdad; Rosa, queasí se llamaba la paciente, lo mira-

ba pidiendo auxilio con sus ojos,sin dejar de hacer esfuerzos pararespirar; Marimar, su enfermera,miraba fijamente a Río mientraséste le indicaba el tratamiento concara seria y palabras medidas.Entre tanto Marimar lo instaura-ba, Río iba a la sala de trabajo yvolvía, auscultaba a doña Rosa yse quedaba pensativo, dio algunaorden más sin quitar el ojo al mo-nitor y volvió de nuevo a la sala,encendíó otro pitillo absorto en elcaso y acabó a sorbos un café queya empezaba a enfriarse. Escribíaen el informe y me miró severo alos ojos sin mediar palabra.

Al cabo de media hora intermi-nable doña Rosa respiraba conmás comodidad, él recuperó lacalma. Tras unos minutos de si-lencio, observando la situación, latomó de la mano y le preguntócon una ternura inesperada: Rosa,¿está mejorcita? Ella lo miró conconfianza, fijamente; ambos se en-tendieron.

Esta escena con sus silencios ysu liturgia desnuda de toda vani-dad, ajustada únicamente a aliviarde sufrimiento a su paciente meimpresionó. Humanidad.

El Dr. Río tenía el don… cienciay caridad.

Ahora, cuando han pasado losaños y tengo el placer de verlo,sigo sintiendo un sereno respeto ami primer maestro, la personasabia y generosa a la que no puedoengañar. Sin embargo los largos si-lencios de antaño y las miradas alinfinito se han cambiado por ale-gría y ganas de compartir palabrasy experiencias que nos haganpasar un buen rato, que nos haganreír. La vida es breve, y esa es miforma de darle afecto, prosaico omundano si ustedes quieren, ¡sí!pero sólo para mi maestro. ■

A medio metro de distancia metendió la mano, yo le imité, tal vezapretando más de lo protocolario enun intento de decirle con ese gestoque a esa mano seguía un hombredispuesto a lo que fuera menester.

Por fin una noche, en una guardiamuy accidentada, lo vi afectado;una señora joven se ahogaba, se ahogaba de verdad.

ESCRIVIM 11

Amb amor, l’ésser humà dóna el millor de si mateix. Hölderlin.

DANIEL TRIQUELL PEDRO

Despierto sobresaltado montan-do mi caballo al galope, llevo

el cinto ligado a la silla, mis manosatadas a las riendas y mantengocomo puedo el equilibrio sobre mimontura. Mi primer impulso es lle-varme la mano al pecho y palparmi collar de ónice, herencia de misantepasados, saber que sigue ahíme tranquiliza. Sudoroso por el soldel mediodía empiezo a recordar,me llamo Roberto de Croan y huyoa toda velocidad de un grupo deasesinos a través del bosque de Mo-nistrol. Me dirijo hacia el monaste-rio templario de Montserrat, enrespuesta a la revelación que tuvehace unos meses. De no ser por misrepentinos desmayos hubiera des-pistado a mis perseguidores haceya dos días en el pueblo de San

Pedro. Conozco perfectamente to-dos los rincones de mi reino, perotal y como van las cosas tengo suer-te de seguir vivo. El rey sarracenoMarsil no cesará en su empeño, an-hela mi cabeza, la cabeza de unMaestre Templario, para demostrarsu poder al resto de emiratos, obte-ner sus favores y exterminar nues-tra orden para siempre. Sé que nosoy mejor que ellos, a sus ojos sólosoy uno asesino de su raza, quesega vidas bajo el emblema santode la roja cruz gamada.

Al ponerse el sol, por fin dejo elbosque, ante mí se alza la incon-fundible y misteriosa silueta deMontserrat, desmonto al pie de lamontaña, desde donde diviso elMonasterio en lo alto. Miro atrás,no pueden estar lejos, tengo dos otres horas de ventaja, tal vezmenos. El camino hasta la ermitaes duro y a pie, estoy exhausto,decido deshacerme de mi pesadaespada y de mi cota de malla. Nopuedo detenerme, ellos tampocolo harán. Aligerado e indefensoempiezo a subir el sendero, obli-gado a parar con frecuencia pararecobrarme de mis constantes ma-reos, hasta que siento como meabandonan las fuerzas definitiva-mente, me alejo lo que puedo delcamino, adentrándome entre ár-boles y maleza, segundos despuésme desvanezco junto a los últimosrayos de sol.

Abro los ojos y sólo veo oscuri-dad, puedo oír mi respiración, de-cido incorporarme. En ese instan-te una luz se enciende gradual-

mente, mostrándome la extrañaalcoba donde me encuentro, conobjetos redondeados construidoscon algún tipo de material quedesconozco. Me fijo en mi indu-mentaria, es inusual, muy ligera,aunque resistente y con aspectomilitar. No reconozco nada en mientorno, mi corazón palpita más ymás rápido, intento recordar, perono sé como he llegado aquí, enfu-recido me abalanzo sobre unagran ventana negra, grito una yotra vez, golpeo la ventana contodas mis fuerzas, desconcertadoveo reflejado mi rostro en ella, unrostro frío y distinto, a través delcristal veo lo que parecen ser es-trellas, me calmo por un segundo,cada vez diviso más y más, de re-pente caigo al suelo sobresaltadopor la aparición de una inmensa yextraña nave, el coloso cruza pordelante de la ventana, desesperadome levanto, grito y agito mis bra-zos con la esperanza de ser visto.La nave pasa de largo, no parecehaber advertido mi presencia, es-tallo en cólera, arremeto contratodos los objetos de la habitacióndestrozando todo cuanto se ponea mi paso, iracundo siento angus-tia y la sensación de estar cayendodesde lo alto de los cielos.

La luna llena ya se alzaba enmedio de la noche, cuando des-perté en medio de árboles con unhorrible dolor de cabeza. Unasvoces débiles captaron mi aten-ción, venían de un poco másabajo, me deslicé silenciosamenteentre los arbustos hasta poder ver

Las cruzadas de Croan

12 ESCRIVIM

La senzillez original, aunque pequeña, bajo el cielo, nada puede someterla. Lao Zi.

el sendero. Allí estaban mis enca-puchados perseguidores de pieloscura, con aterciopeladas vesti-duras blancas luciendo el emble-ma de la media luna, botas y bra-zales de cuero marrón grabados enhilo de plata, espada y puñalescon sus vainas a juego, anclados aun cinto rojo. Sin duda eran ellos,asesinos del credo real, enviadospor Marsil para acabar conmigo.Me retiré sigilosamente entre lassombras, decidí seguir hacia lacima evitando el camino principaly abriéndome paso a través de lamaleza. Horas más tarde un mon-tón de arañazos decoraban mis

brazos y piernas, pero ya había lle-gado al monasterio, me dispuse aabrir la puerta principal, cuandome desvanecí.

Me levanto más calmado, enuna habitación revuelta, me llamala atención un libro en el suelo,parece ser un viejo diario, sobre sucubierta de piel figura el emblematemplario, al abrirlo reconozco mipropia letra. “13 de febrero de7008, la raza sarracena ha cons-truido un nuevo modelo de navellamado Yataghan mucho másevolucionada que las nuestras. Seme ha encomendado la misión de

destruirla”, “28 de marzo de 7008,una de las naves de nuestra flotaha caído en manos de la Yataghan,cientos de tripulantes han sidomasacrados”, “17 de abril de7008, llevamos meses vagandopor el espacio, sigue sin haber in-dicios de la Yataghan, la tripula-ción atemorizada, cree que no ten-dremos ninguna posibilidad”, “14de julio de 7008, dos naves máshan sido aniquiladas, ya sólo que-damos nosotros”. La luz de la al-coba aumentaba de intensidad, mimente me abandonaba.

Una luz blanca lo envolvía todo,apenas podía distinguir la fachadadel monasterio, era difícil mante-ner los ojos abiertos, sentí micuerpo despegarse del suelo, esta-ba flotando, el sosiego y la tran-quilidad se apoderaron de mi. Unavoz femenina que provenía detodas partes empezó a hablarme.“Templario, en tus ojos reconozcoel valor de tu antepasado y la de-terminación de tu sucesor. Mía esla negra piedra que ahora adornatu cuello, te ha traído hasta mí ymediante ella te transmitiré el co-nocimiento que necesitas allídonde vas.” Un rayo de luz atrave-só el cielo para incidir en la piedrade ónice que destellaba y temblabacada vez con más intensidad,hasta estallar en un millón de añi-cos. Mi cuerpo empezó a descen-der lentamente, mientras alguienme gritaba.

“¡Capitán! ¡Capitán! ¡Le necesi-tamos en el puesto de mando!”Una figura borrosa apareció antemí. “¡Esperamos órdenes, señor!¡Están aquí!” Cerré el diario y melevanté del suelo, ya nada parecíaextraño, me pareció reconocercada rincón de la nave. El alférez

me condujo a la sala de mando,con mi tripulación esperando ór-denes. Los inmensos ventanalesofrecían una amplia vista delcampo de batalla, distinguí en lalejanía la nave sarracena con suemblema en forma de media luna.“Capitán, no sabemos cómo, peronuestros escudos y motores de hi-perpropulsión no responden. Es-tamos condenados, ¡ni siquierapodemos huir!” Me acerqué algran ventanal, “no estamos aquípara huir, alférez. No inicien nin-guna acción ofensiva. Avancenlentamente, quiero situarme tancerca de su nave que pueda tocar-la”. Poco a poco nos aproximamostanto a la Yataghan que pude dis-tinguir claramente a su capitán,tenía un aspecto soberbio, estabaclaro que confiaba ciegamente enla superioridad de su nueva nave.Sin dejar de mirarle fijamente a losojos, ordené: “activen la propul-sión delantera y trasera simultáne-amente.” La nave empezó a tem-blar, cada vez más, la fuerza con-traria de sus motores la estabaaplastando, la estructura de nues-tra nave parecía retorcerse pormomentos. Los labios de su capi-tán empezaron a dibujar una son-risa, que en unos segundos se con-virtió en una carcajada, fue enton-ces cuando ordené: “detengan elmotor delantero, ¡YAAAAAAAA!”Los motores traseros nos empuja-ron hacia delante con una fuerzadescomunal, embistiendo deforma brutal la nave sarracena,destrozando todo cuanto estaba anuestro paso, un estruendo horri-ble dio paso al silencio y a la oscu-ridad. ■

Me levanto más calmado, en unahabitación revuelta, me llama laatención un libro en el suelo, pareceser un viejo diario, sobre su cubiertade piel figura el emblema templario,al abrirlo reconozco mi propia letra.

ESCRIVIM 13

No m’afligeix que els homes no em coneguin. El que m’afligiria és no conèixer els homes. Confuci.

SERGI FARRERAS

Aquesta vegada no us vull reco-manar res, més que res perquè

se’m podria entendre malament: usvull parlar del foc. Però el foc coma símbol d’energia, d’intel·ligència ide transgressió. No el foc que a l’es-tiu destrueix grans masses fores-tals, ni el foc que amb un munt depneumàtics fan els obrers per recla-mar atenció, ni el que feien servirels nostres avantpassats a la inqui-sició per cremar persones acusadesde bruixeria, ni el que, no fa tant,servia per encendre la fotografiadel cap d’una monarquia obsoleta iatrotinada. Em refereixo al foc coma element purificador que està pre-sent al nostre país.

És una constant en les festes: fo-gueres, correfocs, bestiari de foc,falles i espectaculars castells defoc són comuns en les festes on esbarreja el seny i la rauxa al voltantdel foc.

A les falles de València, el focpurificador carbonitza efígies de

polítics i famosos, escarnits unsdies i després cremats en unaacció de justícia popular tan expe-ditiva com inofensiva al crit de foca la Barraca!

A la Patum de Berga, el salt delsplens és un dels actes més esperatsi és l’apoteosi de la festa, on lagent es barreja amb els diables enun ball infernal.

Els castells de foc de Tarragona,Blanes, Sitges o Barcelona fan quemilers de persones, bocabadats,admirin les figures que dibuixenal cel d’una nit d’estiu.

L’aquelarre de Cervera omple debruixes i diables tots els carrersque, al ritme de la música i om-plint la sang d’alcohol, realitzenun tribut al mascle cabró.

Però d’entre totes les festes endestaca una que ens agermana desde Perpinyà fins a Alacant: SantJoan.

És, des de temps immemorials,la celebració del solstici d’estiu,una tradició pagana que impulsala germanor entre ciutadans.

La festa de la revetlla precisa-ment pren el nom de les herbes re-meieres que ja es collien en tempsdels romans (berbena: ram negre),que diu la tradició que proporcio-naven riqueses i ventura a qui lesposseïa.

Els elements pagans van patiruna gran persecució per tal detransformar aquesta festa en cris-tiana. També va estar perseguida iprohibida per Felip V i el dictadorFrancisco Franco. Tot i les adver-sitats, la festa del solstici d’estiu esmanté, però amb mancances.

Actualment les revetlles són ob-jecte d’una mercantilització queles converteix en festes alienado-res i les desposseeix del seu caràc-ter original.

L’espurna del foc ha de fer revi-far la flama que encén les fogueresque –al seu voltant, el ball, la gres-ca, els vins dolços i la coca (de for-ner)– ajuden a passar la nit méscurta de l’any tot mantenint unatradició.

Reneix la memòria i reneix l’es-perança que el foc serveixi sempred’element purificador i festiu alnostre país.

Bona revetlla a tothom! ■

Foc, foc, fot-li foc

14 ESCRIVIM

BALBANI

La doctora Cleo se presenta aldoctor Chairman para iniciar

su ciclo de rotación hospitalariacomo médico de familia y el doc-tor le propone el siguiente progra-ma docente: adquirir habilidadespara realizar la historia clínica y laexploración general, plantear eldiagnóstico diferencial, solicitarlas pruebas complementarias per-tinentes y prescribir el tratamientoadecuado. El doctor considera quela anamnesis es el cimiento detodo el edificio terapéutico y enlas próximas semanas dedicará aello su mayor interés.

Chairman: El interrogatoriodebe ser exhaustivo y es necesariopreguntar por los antecedentes fa-miliares e incluso el fisiologismo

pero te aconsejo, no obstante, queempieces por la enfermedad ac-tual, que es su principal preocupa-ción y después vas completando lahistoria cuando el paciente, mástranquilo, pueda ir recordando in-cluso aquella pleuritis de la juven-tud. También intenta confirmar al-

gunos datos con la entrevista a susfamiliares. Usa, por ahora, lápiz ypapel; tienes una hora. Suerte.

Cleo: Me temo que he obtenidouna historia de estilo posmodernoporque el señor Josep, a la vez queexplicaba una fiebre (no termome-trada) desde “hacía mucho tiem-po”, insistía en que le solucionarael estreñimiento que padece; tam-bién me dijo que no sabía qué me-dicación tomaba habitualmente yaque se la administraba su esposapero ésta insistía en que le prohi-biera a su marido las comidas gra-sas y el vino. No dejaba de llamar-me nena. En fin... con estos datosno sé cómo orientar el diagnósti-co; además, casi no he podido pre-guntar porque no paraba de hablary como los libros dicen que per-mitamos que el paciente se expre-se libremente...

Chairman: Sí, sí, es habitual queel paciente explique “su historia”pero no relata una historia médicasino su biografía y por tanto hacereferencia a sus molestias a la vezque a las opiniones de otros facul-tativos consultados; explica cir-cunstancias poco relevantes y unacronología muy laxa: “desde siem-pre”, “hace diez o veinte días” y sipreguntas ¿quince días, pues? rá-pidamente lo confirma porquequiere seguir con su historia. Es-fuérzate por precisar el tiempo deevolución de las enfermedadescrónicas, sobre todo diabetes e hi-pertensión. Tienes que construirun adecuado instrumento de tra-

bajo, de la categoría de un Stradi-varius; por ahora has conseguidoun buen guitarrón del mariachi.Te aconsejo empezar con la silla,que es la herramienta más impor-tante del médico; te sientas a sulado y cuando marche por las

ramas (a veces quiere explicar lasenfermedades de su esposa) alar-gas la mano para sujetar su hom-bro y verás que momentáneamen-te guarda silencio y eso te permitetomar el hilo del interrogatorioporque a veces te interesa precisartodas las características de un sín-toma aparentemente poco impor-tante. También puedes, con la otramano, indicar “el alto” al familiarcuando intenta rectificar al pa-ciente; posteriormente contrasta-rás la información. Ejerce comoun director de orquesta. Ah, no teolvides de consignar su profesióny las alergias. Tienes que conside-rar “el escenario”, es decir, las cir-

Epicrisis musical

Hay libros cortos que, para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga. Francisco de Quevedo.

Sí, la enfermedad es el punto dellegada y el síndrome el punto departida.

Te aconsejo, no obstante, queempieces por la enfermedad actual,que es su principal preocupación ydespués vas completando la historiacuando el paciente, más tranquilo,pueda ir recordando incluso aquellapleuritis de la juventud.

ESCRIVIM 15

cunstancias en que aparece el tras-torno, por ejemplo los baños demar y la amnesia global transitoriao la fila de los mancos en el cine yla parálisis radial. Sé muy pruden-te al preguntar por los animalesdomésticos; en una ocasión un en-fermo neumónico hizo sacrificaral loro de la sala de estar que re-cién cumplía los cincuenta años.

Cleo: He caído en la cuenta quelos libros de medicina están escri-tos al revés.

Chairman: Sí, la enfermedad esel punto de llegada y el síndromeel punto de partida. Los libros ex-plican las enfermedades como unideal platónico, es decir, una his-toria natural con todas sus posi-bles manifestaciones y complica-ciones pero la realidad se presentacon los síntomas que observamosy los signos que detectamos en laexploración. Si conoces la enfer-

medad “ideal” podrás preguntar ybuscar para confirmar o descartaraquello que puede manifestarseaunque a veces te encuentres consíntomas no catalogados que tam-bién tienes que documentar, pero

no incluyas síntomas con calzadorya que la enfermedad real es,como la vida, azarosa y variada. Aveces un cuerpo sufre varias enfer-medades. Haz referencia tambiéna la ausencia de aquellos síntomashabitualmente presentes.

Cleo: ¡Qué difícil es la medici-na¡ Todo es incierto.

Chairman: La historia clínica esel mejor instrumento para simpli-ficarla y también disponemos demuchas exploraciones comple-mentarias para confirmar el diag-nóstico. Finalmente tenemos queelaborar un documento médicollamado epicrisis, que en nuestrocaso es el informe de alta hospita-laria, donde incluimos la evolu-ción del paciente y el tratamientoque recomendamos. Este docu-mento literario es una obra de arte.

Cleo: ¿Obra de arte? ¡Qué anti-güedad!

Chairman: Es una obra de arteporque conseguimos ordenar larealidad y le damos sentido, colo-reamos los síntomas e interpreta-mos las emociones del pacientecuando hacemos referencia a susdeseos. Es un documento muy im-portante y tenemos que realizar

una síntesis comprensible paranuestros colegas y también, a otronivel, para el propio paciente; teaconsejo que no emplees un len-guaje demasiado técnico ni utili-ces acrónimos. Lástima que enmuchas ocasiones su destino seaacompañar el albarán de la repara-ción del televisor.

Recientemente el doctor Chair-man recibió un envío postal dellibro Parafasias, el síndrome delacento extranjero, que correspon-día a una tesis doctoral leída en elAnfiteatro Anatómico de la ReialAcadèmia de Medicina y estabadedicada “A mi maestro Chair-man” y firmado por “La doctoradel guitarrón, especialista en in-certidumbres”. El doctor Chair-man, expresando melancólica ale-gría, nos dijo enigmáticamente:

“La doctora Cleo ha encontradofinalmente una silla para tocar suStradivarius.” ■

El doctor le propone el siguienteprograma docente: adquirirhabilidades para realizar la historiaclínica y la exploración general,plantear el diagnóstico diferencial,solicitar las pruebascomplementarias pertinentes yprescribir el tratamiento adecuado.

De lo invisible, los dioses tienen un conocimiento inmediato;a los hombres, en cambio, sólo les queda hacer deducciones. Alcmeon.

16

Ser mestre és, en realitat, ser deixeble. Kierkegaard.

LL

OC

S I

VIA

TG

ES

JORDI RESA

L’ANY 1209 es va iniciar la croadacontra els càtars, homes i donesque promovien la pràctica d’uncristianisme pur, senzill i espiri-tual com en els seus orígens, llunyde l’Església catòlica romana delsegle XIII, que consideraven os-tentosa, autoritària i corrupta.

El 16 de març de 1244 cau elcastell de Montsegur, símbol de l’últim refugi de resistència delscàtars contra la Inquisició.

Avui un sender de gran recorre-gut, el 107, enllaça el pla dels Cre-mats (nom que ens recorda el trà-gic final dels càtars refugiats enaquest indret), al peu del turó ones troben les restes del castell deMontsegur, amb el santuari deQueralt a Berga.

El GR-107 és el Camí dels BonsHomes, la ruta de migració quevan seguir els càtars durant els se-gles XIII i XIV en la seva fugida dela croada i la Inquisició. Traves-sant de sud a nord els Pirineus (ensentit contrari a la històrica fugi-

da), recorre les comarques catala-nes del Berguedà i la Cerdanya iles occitanes de les Valls d’Acs idel Païs d’Olms, en el departamentde l’Arièja.

El catarismeTé el seu origen en el bogomilis-me, doctrina difosa a mitjan segleX a Bulgària per provocar una re-forma social de l’Església Oriental.Promovia la confiscació i reparti-ment dels seus béns entre els mésnecessitats.

Va rebre la influència del mani-queisme procedent de l’ÀsiaMenor i el Nord d’Àfrica, segons elqual hi ha dos principis irreducti-bles, el bé i el mal, Déu i el dimo-ni, creador del material i del temps(principi essencial de corrupció idestrucció).

Seguint la doctrina cristiana i através de la redempció, els seusadeptes arribaven a l’estat delspurs. El catarisme predicava elNou Testament. Dels evangelis ex-treien les normes que aplicavenamb rigor en la vida.

L’essència de la doctrina era elmenyspreu al material, el rebuig ala violència i la disciplina en el tre-ball. Practicaven l’abstinència se-xual i d’alguns aliments (carns) iuna litúrgia de pregària i predica-ció.

Hi hagué també un corrent mo-derat. Els càtars perfectes seguienla doctrina estrictament. Els càtars

El Camí dels Bons Homes

LLOCS I VIATGES 17

Al carecer de palabras para definir la justicia, la manifiesto a través de mis actos. Sócrates.

creients només s’hi apropaven. So-vint abans de morir rebien el con-solamentum, ritus que els elevavaal grau de perfectes. Amb el mel-horament, refermaven la fe. Ambl’endura, els malalts o els anciansdecidien morir per inanició.

Tenien una jerarquia formadaper bisbes, preveres (ancians) idiaques.

Rebutjaven la guerra, els valorsfeudals i l’organització de l’Esglé-sia de Roma.

El nom de càtars (del grec “ka-tharos”, purs) els va ser donat pelscatòlics per referir-se als “preten-siosos que es consideraven purs”;ells mateixos però s’anomenavencristians o homes bons.

Gràcies a cavallers i mercaderstornats d’Orient, es divulgà perLlombardia, Occitània (d’on passàals Països Catalans), Provença,Flandes i la regió del Rin.

Per la importància que va tenir aOccitània els seus adeptes tambées coneixien amb el nom d’Albige-sos (d’Albí, important ciutat occi-

tana de la Vall del Tarn). Els prin-cipals nuclis de catarisme van serTolosa de Llenguadoc, Narbona,Carcassona, Besiers i Foix.

El Llenguadoc, en contraposicióa la societat rural i feudal que im-perava a la resta d’Europa, repre-sentava una societat urbana avan-çada econòmicament i cultural-ment, en expansió demogràfica,on aparegué la burgesia com a nouestament que amenaçava el poderfeudal establert entre la noblesa il’església.

El catarisme, que promovia elretorn als valors del cristianismeprimitiu, més senzill i espiritual,es convertí aviat en una amenaçapel vassallatge polític, tributari ireligiós del Llenguadoc a Roma.

El catarisme influí la societat ca-talana sobretot des de la segonameitat del segle XII fins a la fi delsegle XIII. Penetrà des d’Occitàniaa través dels transhumants, el co-merç i la indústria tèxtil, i s’incre-mentà amb la immigració de no-bles occitans càtars motivada perla repressió religiosa a Occitània.La corona i l’església catalanes afa-voriren l’arribada dels nobles cà-tars per la important entrada decapital i per l’interés de repoblarels territoris conquerits als sa-rraïns.

D’altra banda, els grans senyorsfeudals, interessats a afermar laseva influència enfront de la jerar-quia eclesiàstica, també eren pro-pensos a l’adopció d’una doctrinaque comportava la supressió delpoder de l’Església.

Però va ser en la naixent burge-sia on el catarisme s’adaptava mi-llor als interessos de classe, per laseva concepció dualista: el mónagrari i feudal, basat en el sentit de

nissaga i propietat territorial, re-presentava el mal, i el món artesà icomerciant encarnava el bé.

Les zones més influïdes per ladoctrina càtara foren el Rosselló iles valls pirinenques, on les gransfamílies tenien estrets lligams fa-miliars, culturals, militars i econò-mics amb Occitània.

Nobles protectors del catarismevan ser Ramon de Josa, Ramon deCastellarnau, Berenguer de Pi i,sobretot, Arnau de Castellbó, undels caps visibles de l’església càta-ra catalana.

La croada albigesa que reprimíel catarisme occità repercutí a Ca-talunya amb la fi de l’expansió ca-talana en terres occitanes, queanaren passant a poder del rei deFrança, a partir de la poc recorda-da batalla de Muret, l’any 1213, onva ser abatut el rei Pere I el Catò-lic. La croada contra els BonsHomes s’havia transformat en unalluita del Nord contra el Llengua-doc, en l’expansió dels dominisdel rei de França, i en la desfetadel futur desenvolupament delsdominis de la Corona catalano-aragonesa. Es tractava d’una croa-da politicoreligiosa.

Una important onada d’exiliatsque fugia de la repressió cap al sudcontribuí a la conquesta i repobla-ció de terres islàmiques. Tambéafavorí l’expansió catalana per Ità-lia on trobaren refugi a Llombar-dia.

La repressió definitiva de l’he-retgia a la Corona catalanoarago-nesa va arribar amb Jaume I, queacabà cedint a les pressions pa-pals. A mitjan segle XIII fou esta-blerta la Inquisició, a càrrec delsdominicans. Amb el tractat deCorbeil, s’establiren les bases per a

18 LLOCS I VIATGES

La cosa més bonica és la que s’estima. Safo.

futurs lligams reials, polítics i eco-nòmics entre França i la Coronacatalanoaragonesa, i noblesa i bur-gesia deixaren de donar suport al’heretgia. El tractat tancava defi-nitivament la política transpiri-nenca dels primers comtes barce-lonins tendent a crear un estat deterres catalanooccitanes, amb laseva renúncia.

El catarisme va ser combatut pelPapa Inocenci III i els seus succes-sors amb la predicació de cister-cencs i dominicans, amb la croadaalbigesa i amb la Inquisició.

Pràcticament extingit a la sego-na meitat del segle XIII, se’n man-tingueren reductes a Occitàniafins al segle XIV i a Llombardiafins el segle XV.

La travessaConvertit en sender de Gran Re-corregut (GR-107), es pot recórrera peu, a cavall i en bicicleta demuntanya (amb trams no exemptsde dificultat). Existeix una variantque enllaça el Santuari del Mira-cle, al Solsonès, amb Gósol.

La febrada actual sobre rutes itravesses, amb el denominadorcomú del “ganxo comercial” i labona voluntat de promocionarprojectes de dinamització territo-rial, ha comportat l’aparició de di-verses topoguies com la del Camídels Bons Homes. Amb una des-

cripció detallada de cadascuna deles etapes i amb les informacionsnecessàries sobre allotjaments iserveis. És una eina interessantper embarcar-se en el repte de re-córrer els 189 km a peu o 220 kmen BTT que separen el monestir deQueralt amb el castell de Montse-gur.

La guia del Camí dels BonsHomes en bicicleta de muntanyadescriu les alternatives per fer elcamí quan no és possible seguir elsender de gran recorregut. La mésimportant és la variant de la Porte-lla Blanca (tram no ciclable), quevoreja el mític pas enllaçant Bell-ver amb Puigcerdà pel Camí deSant Jaume que ve de Llívia, iPuigcerdà amb Porta seguint la ri-bera del riu Querol.

De sud a nord destaquen les an-tigues mines de carbó a l’entorn del’obaga de les Nou Comes, les vis-tes dels Rasos i la Serra d’Ensijades de Peguera, l’església i castellde Santa Eulàlia de Bonner, Gósol,el Parc Natural del Cadí-Moixeró,Gresolet, la Serra de Gisclareny,Gréixer, el coll d’Escriu, el coll dePendís, la vall d’Ingla, la PortellaBlanca i la ribera de Campcardós(si és fa el camí a peu), el coll dePimorent, el camí boscós de baixa-da des del coll a l’Ospitalet, l’es-

glèsia de Merenç de las Vals, el collde Bergon, Orgeis, Orlú (ReservaNacional), el Coll d’Osca (dura as-cenció dalt la bicicleta), Ascon, lesvistes del vessant nord Pirinencdes del refugi de Chioula, el des-cens a Pradas entre avets, Comus,i les gorges de la Frau, avantsaladel místic Montsegur. ■

Tota la informació sobreallotjaments i serveis a:Consell Regulador del Camí dels Bons HomesTel. 93 824 41 51www.camidelsbonshomes.com

Bibliografia i cartografia• El Camí dels Bons Homes. Topo-

guia de la ruta dels càtars deBerga a Montsegur. Diversos au-tors. 2a edició. Edita Altaïr iConsell Regulador del Camí delsBons Homes. Barcelona, 2003.

• El Camí dels Bons Homes. DeBerga a Montsegur amb bicicleta.Ignasi Besora. Edita Altaïr i Con-sell Regulador del Camí delsBons Homes. Barcelona, 2002.

LLOCS I VIATGES 19

Amb aquests fragments he apuntalat les meves runes. Eliot.

DIANA ESCOLÀ

EREN QUARTS D’ONZE DE LA NIT, i està-vem tots tres germans estirats alsnostres llits intentant dormir. Peròno podíem. Estàvem nerviosos.Estàvem excitats. Els pares ensacabaven de donar una notícia im-prevista, inesperada. Passat l’estiumarxaríem cap a Guatemala…

Primer calia localitzar aquestpaís al mapamundi: Guatemala es-tava per sota de Mèxic, a l’Amèri-ca Central. Semblava irreal, s’ha-via de travessar l’oceà Atlàntic perarribar-hi! Però passats uns dies,unes setmanes, ja ens havíem fet ala idea, jo no dèiem Guatemala,sinó Guate. Ja només pensàvemcom seria el país. Viuríem al migde la selva? Tindríem una casa da-munt dels arbres? Ens traslladarí-em amb lianes? La nostra imagina-ció no tenia límits.

Finalment vam arribar a Ciudadde Guatemala el setembre de 1981amb la intenció de quedar-nos aviure allà uns quants anys, per lafeina del meu pare. El primer querecordo va ser quan vam sortir del’avió i una bocanada de xafogordensa ens va envair la cara i el cos.Aquesta humitat pesada i engan-xosa semblava que dificultés larespiració. Però era igual, estàvemmolt emocionats…

Ens vam instal·lar en una casaamb jardí a la zona 14 (zona resi-dencial). Aquell jardí rectangulartenia 3 arbres i una hamaca penja-da entre 2 dels arbres; ens els vamrepartir entre els 3 germans i allà,

enfilats als arbres com si fóssimmicos, va començar la nostra granaventura guatemalteca.

Primer de tot, vaig haver d’ex-plicar als meus companys quin eral’idioma amb el qual em comuni-cava amb els meus germans, el ca-talà, un idioma diferent del caste-llà. No ho veien massa clar i, fins itot, em van preguntar si també re-sàvem en català. Jo vaig contestarque sí, sense entrar en més detalls,no fos cas que hagués de recitarcap vers… Després, poc a poc vamanar enganxant l’accent guatemal-tec: ahorita mismo (això volia dirquan pugui vindré…), carro(cotxe), coche (porc), colochos(rínxols), güero (persona rossa),gringo (americà i per extensió es-tranger blanc), arbejas (pèsols),chile (pebrot), elote (blat de

moro), papas (patates). Tambévam aprendre els renecs: púchicas,híjole… Vèiem els programes detelevisió: “El chavo del ocho”, “ElChapulin Colorado” (quins fartsde riure!). Quan vam tornar cap aBarcelona (el gener del 84), more-na que estava i amb l’accent quetenia, ningú es creia que jo parléscatalà.

Ens vam integrar en aquell paíssense cap problema, la gent ésmolt amable i el fet de parlar elmateix idioma facilitava molt lacomunicació. I vam entrar de pleen la gastronomia guatemalteca.Jo vinc d’una família menjadora iGuatemala va ser un paradís gas-tronòmic. Milers de fruites exqui-sites (zapote, pitaya, bananos–desenes de varietats diferents–,bananitos, granadilla, papaia,

Marxem a Guatemala

20 LLOCS I VIATGES

Hay que volver a poblar los lugares de los que los dioses han huido, los lugares en los que la aparición de la divinidad se demoró largo tiempo. Heidegger.

mangos, guayabas, una llista in-acabable) eren presents al menúdiari. També menjàvem tamales(carn guisada amb tomàquet ipasta de blat de moro embolicatamb una fulla de palmera i des-prés bullit... deliciós), hilachas(carn guisada desfeta com en fils),frijoles volteados (una pasta de fè-sols negres boníssima), tortitas iguacamole, mentre els meus paresbevien cervesa Aguila, i nosaltressuc de tamarindo. A l’escola tambémenjàvem porqueries (a tot arreun’hi ha): manies en pepitoria,mango en pepitoria (posaven ca-cahuets o mango poc madur enuna bosseta de plàstic, hi afegiensuc de llima i unes espècies que esdeien pepitoria), o bevíem granis-sats (gel en una bosseta de plàsticamb siropes de diferents gustos).Aquest gel era tret de l’aigua del’aixeta, i jo vaig acabar agafantamebes…

En els dos anys i mig que vamestar allà, vam poder conèixer el

país prou bé. Però no tot el que unes pot imaginar, perquè les cir-cumstàncies eren especials: paísamb guerrilla amagada pels po-bles, dictadura militar d’un il·lu-minat enviat de Déu (general RíosMontt). Hi havia zones on era mi-llot no anar per la perillositat. Vamestar a les runes de Tikal, majes-tuosa ciutat sagrada maia; vampassejar pel Biotopo, reserva natu-ral selvàtica on encara es podenveure alguns exemplars de quet-zal, l’ocell que simbolitza Guate-mala i que significa la llibertat jaque les vegades que l’han intentatmantenir en captivitat ha acabatsempre morint, i que dóna el noma la moneda del país; vam nedar ales aigües del Pacífic on les platgessón de sorra volcànica negre; vamnedar a les aigües del Carib on lesplatges són de sorra blanca i elmar de color turquesa; vam conèi-xer Antigua, l’antiga capital deGuatemala que va ser destruïdatres vegades per un terratrèmol,pel “volcán de agua” i pel “volcánde fuego”; vam navegar pel llacAtitlán, on cada poble del voltantté el seu propi vestit típic (güipil);o la festa dels Barriletes: per TotsSants la gent es posa el vestit típici va a fer volar estels de colors fetsamb paper de seda als cementiris;o la Setmana Santa amb les pro-

cessons i les catifes de flors; i RíoDulce (amb una antiga fortalesaespanyola); el mercat de Chichi-castenango, el mercat típic deGuate amb més renom però quenosaltres no hi vam anar mai perperillositat; i encara em deixomolt per explicar…

Vam viure moments singularscom “el día del sompopo”: el som-popo és un escarbat marró queuna nit a l’any, surt del seu amaga-tall a reproduir-se; aquella nit enveies milers i milers per tot arreu,pels carrers, pel jardí, i el dia se-güent no en trobaves cap, ni un, opotser algun de mig mort. I tambépassava això amb els escarbats ri-noceront (aquell que és negre i téuna banya al cap). Imagineu-vosquina imatge anant per la carrete-ra i sentint petits copets al cotxe iaixafant, xof, xof, xof. I l’angúniade trobar-te’ls pel camí… Un altremoment “estrella” va ser el dia delcop d’Estat de l’il·luminat generalRíos Montt. Estàvem a l’escola i,de sobte, entra la directora a l’aulai ens diu que la classe s’ha acabat ique els nostres pares vindran abuscar-nos. Semblava dia festiu!Per la ràdio només senties músicade marimba (instrument típic gua-temaltec) però pel carrer no hiveies a ningú, i tot era ple de mili-tars, i al cel passaven helicòpters.Era més greu del que semblava,encara que nosaltres no ho vamnotar ni ho vam patir.

Van passar dos anys i mig, iquan la situació es va començar aposar “xunga” de veritat, vam tor-nar cap a casa, amb molta pena,deixant amics, deixant el nostregatet Ros, però amb una maletaben plena de records que duraranper sempre més. Guate, Guate… ■

“Qui coneix i estima la sevahistòria, ha d’aprendre a conèixer iestimar els seus vins.”Arnold J. Toynbee (gran historiador)

JORDI CABEZAS

QUAN ELS POBLES AGRICULTORS vanabandonar la vida nòmada del ca-çador i van poder establir-se unmínim de tres anys al mateix hàbi-tat –el temps que precisa un cepper donar la primera verema– vancomençar a seleccionar i domesti-car les vinyes salvatges i van ela-borar vins.

Vitis vinifera sativa: un món ric icomplex. I per què no? El vi és viui es troba en constant evolució. I lavida és polèmica.

No em vull extendre en milersde definicions sobre les virtuts delvi, però és notable que al llarg dela història el vi ha tingut un papercabdal. La vinya i el vi proporcio-nen treball honest a milions depersones arreu del món.

Són gent de diferents nacionali-tats i races, diferents religions, va-riades tradicions locals, però po-drien assistir juntes al santuari dela deessa Aglauro, on els joves ate-nencs juraven fidelitat a “la terraon creixien el blat, la vinya i l’oli-vera”.

El maridatgeEl maridatge és equivalent al casa-ment que consisteix a lligar cadamenja amb el vi corresponent; i elgust no és l’única cosa important;el color pot determinar l’elecciód’una ampolla o una altra.

Tan sols hi ha una regla rotunda:no hi ha regles rotundes.

Tan sols hi ha una fi: la festa delssentits.

AperitiusPer als aperitius o snacks ens de-cantaríem per un cava brut natureo bé un vi blanc sec.

Sopes i cremesVins blancs afruitats o secs, fins itot un gewürztraminer, sauvignonblanc.

PeixEn el peix no es requereix viblanc. Podem decantar-nos per unvi negre, tipus syrah, per a sal-mons amb xampinyons, o tonyina,que és un peix més greixós.

Per a marisc i peixos blancs nogreixosos, és millor un blanc jove,o fermentat en una barrica, unriesling, cava brut nature.

Per a fregits, varietats com el Pa-lomino. Per a pops, musclos, sè-pies i marisc ens decantarem perun albariño, verdejo i godello. Perguisats de peix en cassola, agradenels blancs de macabeu, parellada i

US

RE

CO

MA

NO

21

Darrere l’última paraula, hi ha la que no es pot dir. Rilke.

GASTRONOMIA

Més enllà dels sentits

22 US RECOMANO

xarel·lo, vins del Penedès. Lluçamb gambes, sauvignon blanc ochardonnay.

PastaPer a la pasta és millor utilitzarblancs tipus macabeu, sauvignonblanc o un verdejo, chardonnay,xarel·lo (pansa blanca) i garnatxablanca.

FormatgesUn vi amb cos i personalitat, queno resti amagat per la fortor delformatge, combinacions clàssiquesentre diferents vins i formatges.

• Jerez amb un manxego.• Gewürztraminer amb manxe-

go.• Ribera del Duero amb manxe-

go.• De Burdeos amb roquefort.• Chardonnay amb manxego o

de cabra.• Penedès amb formatges secs.• Caves i xampany amb format-

ges de intensitat alta o mitja-na.

• De Graves amb gruyère i brie.

PostresÉs preferible prendre els vins dol-ços després del menjar ja queabans podrien saciar i treure lagana. Aquesta regla és vàlidamenys en el foie i els formatgesforts o blaus, que podríem servircombinats amb un olorós dolç oun Oporto. Per a la fruita millor unmoscatell, i per a la xocolata ifruits secs, un Advent (Mont-Rubí) o, fins i tot, un Muscat comara un Gessamí, de les Caves Gra-mona (Sant Sadurní). Tambépodem optar per un altre Muscatmolt interessant, el Terrassola deJean León.

“Us informo que després delMuscat aflora la sensualitat.”

ReferentsSi he de triar la persona que mésha comunicat i transmès sobre elmón del vi, a la nostra comarca iarreu del món, aquesta és, sensecap mena de dubte, el meu estimatcamarada cabanyenc, Jordi Melen-do. Amb només 17 anys va publi-car el primer llibre sobre el vi, alqual van seguir una vuitena d’o-bres. Durant els vint anys de tra-jectòria professional ha publicatmilers d’articles en diaris i revistesespecialitzades. El 1993 va realit-zar el Concurs de Marketing iEconomia aplicada al sector vitivi-nícola de l’Organització Interna-cional de la Vinya i el Vi (OIV).

És membre de la Federació In-ternacional de Periodistes i Es-criptors del Vi (FIJEV) i membredel jurat del Concurs Mundial deBruxelles.

Melendo Comunicación comptaamb un gran equip d’enòlegs,sommeliers, dissenyadors gràfics iorganitzadors d’esdeveniments perdonar la màxima projecció a unbon vi, tant en l’àmbit nacionalcom internacional.

jordi@jordimelendo.com

“Ens anem veient i maridantconverses.”

El color y yo somos unos. P. Klee.

Jordi Melendo.

US RECOMANO 23

Filosofar és aprendre a morir. Plató.

Recomanacions

Bodega Heretat Mont-Rubíhmr@montrubi.comwww.mont-rubi.com08736 L’Avellà - Font-RubíAlt Penedès (Barcelona)Tel. 93 897 90 66

Tot anant per Font-Rubí, on estroba la famosa Font de Llinàs, dereconegudes aigües salutíferes,passarem per un poblet molt macoque es diu l’Avellà, i que manté viul’esperit de la Catalunya agrícola.Tot just entrant, a mà dreta, hi hauna bodega, pionera mundial enl’elaboració d’un monovarietal deSumoll i d’un vi dolç de Xarel·lo.Fou fundada l’any 1984 i és ubica-da en una antiga bodega de finalsdel segle XIX.

És una finca on prima el proce-diment manual i una vinificaciótradicional i cata directa a peu decep per encertar el moment òptimde collita.

L’expert enòleg que es desviu perla seva tasca –en Josep– de bensegur que us rebrà amb una calu-rosa benvinguda i us assesoraràenvers el món del vi.

Restaurant Cal XimPlaça de Subirats, 4www.calxim.comamigocastellvi@terra.es08739 Sant Pau d’Ordal (Barcelona)Tel. 93 899 30 92

Ubicat a Sant Pau d’Ordal, al sud-est de la comarca de l’Alt Penedès,a només 10 km de Vilafranca delPenedès, capital del vi, i a tan sols8 km de la capital del cava, SantSadurní.

Em manquen sinònims per defi-nir aquest restaurant, ens quedarí-em curts amb virtuts que el carac-teritzen i el fan un lloc amb uncaliu casolà que t’arriba des delprimer moment que creues laporta.

Cal Xim neix un 27 de gener de1974, gràcies a Josep Amigó i es-posa, Maria Castellví. Vint-i-setanys més tard, el restaurant ambcatorze taules (52 serveis) i un re-servat especial al celler (10 comen-sals) és regentat pels seus fills,Fidel i Santi, que mantenen elcaliu i la filosofia tan humana quedesprèn l’establiment.

Alguns dels actius d’aquesta filo-sofia son:

• Productes, a poder ser de lazona.

• Receptes i cuinats fets com elsvan ensenyar els seus pares,amb brasa de llenya natural.

• L’art dels maridatges, breumentabordat en aquestes línies.

• Un equip que transmet dedica-ció i un inmens respecte per latasca que desenvolupen.

• Una extensa carta de vins; ésde les més àmplies de tot Cata-lunya (hi ha més de 600 entra-des) que deleitarà el més entu-siasta dels vins; és un referentdels enòlegs, i per això s’ha es-crit molt sobre aquest restau-rant (i encara s’escriurà).

Properament s’obrirà un altreCal Xim a Barcelona.

Val molt la pena que us doneu elplaer de visitar-lo, ja que és un re-ferent de la cuina catalana i delbon fer.

(Dedicat a la senyora Maria Cas-tellví.)

“S’acosta la verema, i crec queaquest any donarà molt bonsfruits.”

El pàmpol és l’emblema de l’hospi-tal i Taní el nom d’aquesta revista;doncs amb aquestes paraules usdic: hasta la vista! ■

Celler Cal Xim.

24 US RECOMANO

ENRIC DUQUE

SI ÉS IMPORTANT SABER dels restaurants bons, no ho ésmenys saber quins no valen res. Sovint les guies gas-tronòmiques recomanen restaurants sense cap fona-ment que, en el millor dels casos, són vulgars i, en elpitjor, són directament dolents.

És per això que, a partir d’avui, us recomanaré dosrestaurants i us en “desrecomanaré” un perquè us es-talvieu feina i diners. Som-hi.

Mai vivim: esperem viure. Pascal.

GASTRONOMIA

Crítica gastronòmica IX

Restaurant Sense PressaA l’Eixample hi ha uns quants ca-rrers que s’han especialitzat enconcentrar restaurants. Un d’ellsés el carrer d’Enric Granados. Alnúmero 96 hi trobem el restaurantSense Pressa, que és tota una reve-lació.

Costa trobar-hi taula, la qualcosa ja hauria d’ésser garantia quela cosa promet, i en aquest cas aixíés.

Es tracta d’un restaurant decaire clàssic, producte excel·lent imimat i acurada atenció, sensedescuidar però les últimes tècni-ques de cocció i les combinacionsmés agosarades.

Allà hi menjareu les millorszambouriñas de Barcelona, un foieexquisit, uns cigrons amb espar-denyes i ou trinxat magnífics i, endefinitiva, qualsevol de les virgue-ries que el xef hagi tingut a bé in-corporar aquell dia a la carta. Dei-xeu-se aconsellar, val la pena.

Fitxa tècnicaSENSE PRESSAC/ Enric Granados, 96Tel. 93 218 15 44Preu per persona: 40-50 euros

Fonda Gaig: el classicisme al poderAlgú ho havia de fer i si aquestalgú és el mestre Gaig, doncs moltmillor.

Us venen de gust uns canelonscom els de la vostre iaia? Potserunes mongetes amb cap i pota?Unes mandonguilles amb sèpia? Osimplement un fresquíssim llen-guado Menier?

Si el cos us demana un àpat fes-tiu i clàssic que us porti recordsd’infantesa, de quan el pa era pa iels tomàquets tenien gust de to-màquet i la crema catalana era unaexquisidesa que es menjava enocasions especials, no ho dubteu,la Fonda Gaig és el restaurant queus convé.

Costa d’aconseguir una reservaperò val la pena barallar-s’hi per-què et quedes a gust en acabar demenjar. Ai, si la meva iaia fos vivacom li agradaria aquesta fonda!Feu-me cas, ANEU-HI!

Fitxa tècnicaFONDA GAIGC/ Còrsega, 200Tel. 93 453 20 20Preu per persona: 50 euros

Restaurant Sukur (Sucurro! Que dolent!)Va sortir recomanat al suplementde La Vanguardia i jo i els meusamics vàrem picar com uns inno-cents peixets de colors. Quina de-cepció, amics meus!

És un local amb molta cortinetai amb aires de les mil i una nits,però aquí s’acaba tot. El menjar noval res. Ni és original, ni està benfet, ni el producte és fresc. No técap gràcia, vaja. No hi aneu.

Fitxa tècnicaSUKURC/ Avinyó, 44Tel. 93 301 01 02Preu per persona: 25 euros

Morandi.

US RECOMANO 25

DAHLIA

A MOLTES PERSONES NO ELS AGRADA

gens el cinema de terror. Per què?Doncs precisament per això, per-què fa por. En canvi, d’altres engaudeixen i s’ho passen bé. N’hevistes moltes de pel·lícules de te-rror, però això no m’ha “immunit-zat” i sóc de les que es passen mitjapel·lícula tapant-se els ulls! Haver-ne vistes moltes té un avantatge iés que, per a l’ull observador,aquest gènere té uns elements quegairebé són constants. Més ben dit,cada subgènere té uns escenarisque van molt lligats al tipus depersonatges. El mateix passa ambel fil argumental. Atenent a la te-màtica són habituals les preguntessobre el més enllà i allò que ens ésdesconegut; la por a la crueltat i latirania; la por a la monstruositat ensi mateixa; la por a la pèrdua d’i-dentitat i la por a la bogeria.

Pel que fa al meu baròmetre deterror, i per una espècie de temorancestral, la puntuació més alta ésper a les pel·lícules de zombis i, ésper això que és d’aquest subgènereque us parlaré. Analitzar el perquèd’aquesta por és molt simple i l’au-tor al qual dedico l’article ho sapmolt bé: si els morts retornessin, se-rien majoria; són invulnerables (jaestan morts, per tant, quin mal se’lspot fer?); senten un odi atroç capals vius i sempre tenen gana!

Definició de zombicinematogràficCal puntualitzar que, quan parlemde zombis, ens referim a una figu-ra llegendària provinent de les re-gions del Carib en què es practicael culte del vudú. En essència, estracta d’un mort ressuscitat per unbruixot mitjançant la màgia negra,amb la finalitat de convertir-lo enun esclau perpetu, sense voluntatpròpia. Actualment, quan ens re-ferim a un zombi fem extensiuaquest mot als anomenats mortsvivents que apareixen a les pel·lí-cules.

Cinema de zombisDins del subgènere zombis –par-lem de cinema de sèrie B–, hi haun mestre adorat i indiscutible, i sili pregunteu a qualsevol bon afec-cionat, us dirà invariablement elmateix director i la mateixa pel·lí-cula. Es tracta de George A. Ro-mero, l’home que va aportar a laimaginació col·lectiva del terror,els morts vivents; a ell li devem

l’evolució cinematogràfica del motzombi i la pel·lícula que va marcaruna nova era en aquest subgènerefou La noche de los muertos vivien-tes. Encara que la paraula zombino es pronuncia en tota la pel·lí-cula, el film es considera la based’aquest subgènere, i ha servitcom a influència i inspiració per amultitud de seqüeles i imitacions.

Els zombis de les seves pel·lícu-les tenen unes característiques pe-culiars, diferents de les que s’esti-laven abans que ell iniciés el seucamí cinematogràfic: són unaplaga de proporcions inimagina-bles, havien estat persones anòni-mes i corrents, ningú els controla,la seva única motivació és alimen-tar-se dels vius, la seva capacitatde raonament és molt limitada, i

Ciencia sin conciencia no es más que ruina para el alma. Rabelais.

CINEMA

El cinema de zombis de George A. Romero

Cal puntualitzar que, quan parlemde zombis, ens referim a una figurallegendària provinent de les regionsdel Carib en què es practica el cultedel vudú.

26 US RECOMANO

són molt perillosos pel seu nom-bre i per la seva voracitat. El motiud’aquesta “resurrecció” massivano és important i gairebé no s’es-menta a les pel·lícules, fins i tothom podria pensar que ha arribatel dia del judici final.

George A. Romero i la seva crítica socialGeorge Andrew Romero (NovaYork, 4 de febrer de 1940) va estu-diar a la Universitat Carnegie Me-llon de Pittsburg, on es va graduarel 1960. Va començar la seva ca-rrera gravant curtmetratges ianuncis per a The Latent Image,una companyia que va fundar juntamb John Russo i Russell Streiner.Durant aquest període van decidirfilmar una pel·lícula de terror. Ro-mero es va inspirar en la novel·lade Richard Matheson, Soy leyenda,per crear la seva primera pel·lículasobre morts vivents. Juntamentamb John Russo, Russell Streiner,Karl Hardman i Marilyn Eastman,va fundar la productora Image TenProductions a finals dels anys 60, iamb un pressupost ridícul(114.000 dòlars) i uns actors ama-teurs (amics i familiars d’en Ro-mero), van rodar La noche de losmuertos vivientes (Night of the li-ving dead, 1968). La pel·lícula, di-rigida per Romero i escrita junta-ment amb John A. Russo, fou fil-

mada en blanc i negre. La cintamostra com els morts tornen a lavida i, com ja he dit, les sevesprincipals característiques són laviolència i el canibalisme, senseque en cap moment se’ns expliquila causa d’aquest fenomen.

La noche de los muertos vivientesés una de les pel·lícules més ate-rridores que s’han filmat; quan esva estrenar feia por de veritat i en-cara avui conserva aquesta quali-tat. El seu èxit aclaparador va con-vertir Romero en un director deculte. Aquest film recull tot un se-guit de convencions molt particu-lars en les obres de Romero, po-dríem dir que la més característicaés el fet argumental que el pitjorenemic dels protagonistes no sónels zombis, sinó altres personesque, a causa de la pressió a quèestan sotmeses, tenen la seva prò-pia idea de com sobreviure o béambicionen els recursos dels pro-tagonistes. Diu Romero que, per aell, els brètols en les seves pel·lí-cules són sempre els vius i no els

morts! Com ja s’entreveu, la fil-mografia de Romero censura la so-cietat en què viu.

No obstant això, i segons expli-ca Romero, la crítica social de Lanoche de los muertos vivientes no vaser premeditada, doncs el fet d’uti-litzar un actor afroamericà com aprotagonista principal fou degut aque Duane Jones era “el milloractor entre els nostres amics”. Caldir que mai abans un actor afroa-mericà havia fet un paper protago-nista i que hem de veure l’escenafinal per entendre com involuntà-riament Romero ens expressa lafractura racial als EUA. En l’argu-ment també hi ha una clara refe-rència al conflicte generacional dela societat d’aquella època.

El 1978 Romero retorna al gène-re dels morts vivents amb el rodat-ge d’El amanecer de los muertos(Dawn of the dead), també conegu-da com Zombi. La història ens ex-plica com un grup de superviventses refugia dels zombis en un cen-tre comercial. Aquesta és la més

Pienso que la tarea del próximo siglo, frente a la más terrible amenaza que haya conocido la humanidad va a ser la de reintegrar en ella a los dioses. Andre Malreaux.

El motiu d’aquesta “resurrecció”massiva no és important i gairebéno s’esmenta a les pel·lícules, fins itot hom podria pensar que haarribat el dia del judici final.

US RECOMANO 27

popular de la saga i el 2003 fou in-closa en la llista de millors pel·lí-cules de culte per la revista Enter-tainment Weekly. L’any 2007,Stylus Magazine la va classificarcom la millor pel·lícula de zombismai creada. En aquest film, el di-rector ataca el consumisme. Enuna escena de la pel·lícula, els su-pervivents, refugiats en un centrecomercial, obliden el que està suc-ceint en la ciutat mentre ells reco-rren i saquegen les botigues. Enuna altra escena, es veu com elszombis es dirigeixen al centre co-mercial, meca del consumismeamericà, guiats per una menad’instint o de record.

La tercera pel·lícula de la saga demorts vivents de Romero es El díade los muertos (The day of the dead,1985); aquí els supervivents es re-fugien en una estació militar sub-terrània, on sorgeixen diversosconflictes entre els protagonistes.És de destacar l’evolució en elcomportament dels zombis d’unapel·lícula a l’altra. Aquesta és lamés gore i sagnant de la saga. Del’argument, destaca la impotènciadels científics per comprendre l’e-pidèmia, la violència dels militarsi la misogínia de la societat ameri-cana que s’estavella davant l’he-roïsme d’una dona (una clucada

d’ull a l’emancipació de les donesamericanes).

Tot i que la idea de realitzar unanova pel·lícula de morts vivents jarondava Romero des de feiatemps, va demorar la seva produc-ció a causa dels atemptats de l’11de setembre de 2001 als EUA. Fi-nalment, el 24 de juny de 2005,Romero estrenà una quarta pel·lí-cula titulada La tierra de los muer-tos (The land of the dead, 2005),protagonitzada per Simon Baker,Dennis Hopper, Asia Argento iJohn Leguizamo. La resposta delscrítics fou molt positiva. Aquí elszombis s’han fet els amos del móni els humans viuen recluïts en unaciutat emmurallada. Els rics reg-nen sobre una població miserable(metàfora sobre la relació que lesèlits americanes mantenen ambels seus i amb els pobres de laresta del món); però en la ciutats’està gestant una revolució perenderrocar el govern dels rics i elszombis s’estan transformant encriatures més evolucionades, fins itot reconeixen un líder.

Romero no estava del tot con-vençut amb el resultat final de Latierra de los muertos, així que vadecidir dirigir una nova pel·lícula,titulada Diary of the dead, presen-tada el 8 de setembre de 2007 alFestival Internacional de Cine deToronto. Es va estrenar als cine-mes d’EUA el 15 de febrer de 2008i es preveu que a Espanya s’estrenil’agost d’enguany. La cinta no se-gueix l’esquema cronològic de lesquatre anteriors, sinó que és unintent de començar una nova fran-quícia de morts vivents. La histò-ria ens mostra un grup d’estu-diants que mentre estan rodantuna pel·lícula de terror en el bosc,

descobreixen que els morts estantornant a la vida, i ho registrenpensant en l’impacte que causaràla seva filmació. Com a novetat, lapel·lícula està realitzada mitjan-çant càmera subjectiva, és a dir, elprotagonista filma allò que va suc-ceint, a l’estil de The Blair WitchProject (1999). Aquí la crítica vadirigida als mitjans de comunica-ció. Romero blasma la facilitatamb què es pot informar utilitzantla tecnologia, diu “moltes vegades,aquesta informació prové d’unaperspectiva o és simplement unaopinió. No es pot controlar”.

ReconeixementsRomero va rebre el premi de di-

rector avantguardista en el Festi-val de Cinema CineVegas el junyde 2005, amb la presentació de lapel·lícula La tierra de los muertos.L’octubre de 2007 va rebre unpremi honorífic en el Festival deCinema de Sitges per la seva tra-jectòria, durant la presentació alsmitjans especialitzats de Diary ofthe dead. ■

Los hombres que no tienen necesidad alguna de claridad están perdidos para la filosofía. Wittgenstein.

La noche de los muertos vivientesés una de les pel·lícules mésaterridores que s’han filmat; quan esva estrenar feia por de veritat iencara avui conserva aquestaqualitat.

28

ELENA REVILLA

PRONTO ABANDONARÁN NUESTRO hospi-tal dos médicos más. Lo que antesera una rareza que suscitaba nu-merosos interrogantes, se ha con-vertido ahora en algo frecuenteque ya no sorprende a nadie. Lasdespedidas se parecen: los quemarchan dicen encontrar un tra-bajo más próximo a su casa, conmás posibilidad de reconciliar lavida familiar y profesional, los quequedan abrazan con sentimiento ydicen adiós con deseos sinceros debonanza para el que parte. Pero aninguno de nosotros nos pasa des-apercibida una realidad que cadadía cobra más y más cuerpo. Elgoteo de médicos que abandonannuestro hospital es constante yprobablemente sintomático deuna enfermedad más grave. Algu-nos de ellos eran profesionales ex-perimentados cuya calidad perso-nal y técnica había sido demostra-da en muchas lides; otros, más jó-venes, habían traído consigo esavitalidad que sólo la medicina “re-cién estrenada” puede aportar,nuevas ideas, otro estilo y unaclara voluntad de dinamizar laasistencia. Todos ellos valores in-cuestionables, imprescindibles pa-ra una institución que tenga la vo-luntad firme de servir. La observa-ción atenta de este fenómenoplantea algunas cuestiones intere-santes. Esta pérdida progresiva de

profesionales puede convertirse,en el futuro, en un mecanismooculto de selección del perfil demédico que puede acabar consti-tuyendo la base de nuestra planti-lla. Si los médicos con formación,aspiraciones y dinamismo se mar-chan, ¿qué profesionales queda-rán? Por supuesto, cualquier res-puesta a esta pregunta no deja deser una pura especulación, peropodemos dar aquí un espacio deexpresión a un temor que corre ya

por los pasillos de nuestro hospi-tal: que sean los médicos mayores,sin empuje ya para aventuras labo-rales, los que viven en la comarcay valoren la proximidad, y aque-llos que hayan renunciado a susaspiraciones profesionales.

Huyendo de previsiones catas-trofistas, lo que parece claro esque un recambio excesivo de laplantilla y la pérdida de valoresprofesionales puede llegar a seruna amenaza seria para el patri-

RE

FL

EX

ION

S

Si no les puede convencer, confúndalos. Harry Truman.

Reflexiones desde un rincón

El goteo de médicos que abandonannuestro hospital es constante yprobablemente sintomático de unaenfermedad más grave.

REFLEXIONS 29

monio humano del hospital, im-prescindible para dar calidad a laasistencia.

Los médicos de más edad, conuna gran experiencia y solidez,poseedores de la perspectiva queúnicamente el tiempo vividopuede dar, deben convivir con lasnuevas generaciones en una diná-mica respetuosa de mutua conta-minación. No olvidemos que laplantilla que permanece es la que,con su esfuerzo, permite la soste-nibilidad de la asistencia.

Pero quizá interrogarse sobrequé tipo de médicos quedarán nonos conduzca a lugares conclu-

yentes, más significativo puede serpreguntarse sencillamente: ¿porqué se van? La respuesta es dife-rente para cada uno de los casospero esa obviedad no puede ocul-tar un murmullo de fondo. Casiveinte años de exceso de médicosdisponibles configuraron un mer-cado laboral al estilo “todo vale”que deterioró gravemente las con-diciones laborales, de remunera-ción económica, de prestigio, res-peto y reconocimiento social delmédico. Todo ello sin aflojar unápice la exigencia de eficacia, efi-ciencia y responsabilidad. Una es-pecie de “peonaje” de alta cualifi-cación gestionado al estilo de una

planta de producción. Las condi-ciones de trabajo endurecidas pro-gresivamente han sometido al mé-dico a una enorme presión, ger-men del actual descontento de losprofesionales que, sobresaturados,mal pagados, deliberadamente ex-cluidos de la gestión y de las deci-siones institucionales que rigencómo deberán llevar a cabo su tra-bajo, van acumulando malestar yfrustración.

Parece que hace ya mucho tiem-po que se perdió la noción ele-mental de que son las personas,únicas y concretas, las que danvida a la asistencia. El capital hu-mano de un hospital es, sin ningu-na duda, su alma. Por eso nopuede comprenderse sin sorpresaque ese capital no se perciba comoun auténtico patrimonio que, lejosde ser malversado, debe cuidarse einvertirse adecuadamente con po-líticas respetuosas, integradoras yposibilitadoras que den un espaciode desarrollo y de tranquilidad alos profesionales.

Ejercer la medicina en nuestromedio deviene con demasiada fre-cuencia una auténtica carrera deobstáculos que fatiga tanto losmúsculos como el corazón.

Nuestro hospital deberá, en elfuturo, abrir un debate de cuál esla situación real de sus médicos,abordar con valentía las dificulta-des y amparar los cambios necesa-rios para que trabajar en él man-tenga el atractivo suficiente parafidelizar a los profesionales yatraer nuevos valores con los queenriquecerse.

Dice un viejo aforismo que“agradecer es privilegio de almasnobles”. Un privilegio que nace de

la consciencia, de la incorporacióny apropiamiento de lo recibido. Lainstitución hará bien en agradecerla constancia, el tesón, el trabajobien hecho y la lealtad de aquellosque, año tras año, han sostenido laasistencia, superando todas las di-ficultades en una clara apuestapersonal y profesional por la dig-nificación de la medicina en nues-tro hospital. ■

Sentir dolor és inevitable. Patir és opcional. M. Kathleen Casey.

Si los médicos con formación,aspiraciones y dinamismo semarchan, ¿qué profesionalesquedarán?

Zoran Music.

30

“Citadel reverberates to a thousandvoices, now dumb:What have we become? What havewe chosen to be?Now, all history is reduced to thesyllables of our nameNothing can ever be the same: nowthe Immortals are here”Peter Hammill (Still Life)

DAVID FERRER VALDÉS

Una habitación, más o menos ilu-minada. Un halo de percepción,entre dos miradas.

Un paciente en espera, tensa es-pera. Un receptor de su sufrimien-to al otro lado de la mesa. Las sen-saciones se entremezclan entre loabstracto y lo concreto. El abati-miento del que sufre se abraza a laexpectación del que atiende. Se es-tablece la primera comunicaciónque establecerá las reglas deljuego. Un juego vital, entre lo per-ceptivo y lo emocional. Dondeciencia y arte se convertirán en pa-labra y gesto. Donde el paciente semedirá a las posibilidades de susmiedos y anhelos. Donde el médi-co interpretará dicha escena antelos atentos sentidos del que sequeja.

La palabra, fluido instrumentoentre el que expone y el que escu-cha.

El gesto, incunable valor añadi-do a lo expuesto.

La suma de gestos igual a unmundo de signos que ayudan adesenmarañar los síntomas del su-frimiento.

¿Cuántas veces se ha repetido laescena?

¿Cuánto tiempo ha pasadodesde la primera vez?

El recuerdo me lleva a mezclarescenas, caras y recuerdos. Desdeel momemto de la primera vezcomo “sanador” hasta hoy. Encru-

cijada de caminos, luces, colores yvoces. La PALABRA, forjadora dela verdadera relación entre el queacude y el que atiende. El lengua-

EN

PR

IME

RA

LÍN

IA

La nostra felicitat depèn de nosaltres mateixos. Aristòtil.

Percibiendo lo imperceptible. La comunicaciónemocional

Un paciente en espera, tensa espera.Un receptor de su sufrimiento alotro lado de la mesa. Lassensaciones se entremezclan entre loabstracto y lo concreto.

EN PRIMERA LÍNIA 31

je NO VERBAL, verdadero contex-to de lo que no se dice pero que seexpresa a la perceptible sensaciónde la EMOCIÓN (en quién sabe“verlo”).

¡Eso es!La percepción de las emociones

es lo que nos da la verdadera di-mensión del sufrimiento. No es através de las palabras, de los sínto-mas o de los signos, por sí solos,como llegamos a diagnosticar o“perpetrar” un plan para nuestropaciente.

El imperceptible lamento de lono “visible” junto al evidente su-frimiento no es más que la sumade

PALABRA+ GESTO+ EMOCIÓN= COMUNICACIÓN

EMOCIONAL

Tras meditar y reposar la expe-riencia de lo leído, lo vivido y loescuchado como médico tan solopuedo adivinar una pequeñaseñal, y es la de ahondar en elabordaje emocional-contextual dela palabra y el gesto del que acudea buscar ayuda en lo concreto deuna mesa-consultorio.

Tras el profesional de sanar seerige todo un mundo de ciencia,arte, magia y... ¡EMOCIONES!, ytras ese imperceptible fondo bate ylate un nudo de vida insondable,donde muchos empiezan a buscarla dimensión de una nueva formade tratar y de curar.

Aunque las circunstancias tem-porales y espaciales sean diferen-tes, siempre habrá un médico (elque escucha-receptor) y un pa-

ciente (el que dice, emisor) y entreambos se establecerá una comuni-cación global (= EMOCIONAL)que dirimirá el vector resultantede ambas fuerzas, activas: la em-patía/la antipatía.

En lo meramente perceptiblegastamos nuestras fuerzas. Ante loimperceptible solemos improvisar,sin darnos cuenta de que proba-blemente lo imperceptible (loemotivo) es lo que acaba por des-equilibrar el fiel de la balanza. Es-tudiamos y nos formamos en loperceptible, sin entrar a reparar enlo imperceptible.

Cada vez más me apercibo de lopoco que sabemos y de cuánto ca-mino hay que recorrer. De los si-lencios hay que aprender, que nodel ruido... que por sí solo se poneen evidencia.

De la espureidad de los momen-tos hay que aprehender lo imper-ceptible, para poder transitar porla tenue y futil senda de las verda-deras relacionas humanas que en-tretejen el hilo de la vida. ■

Hers forever,hers forever,hers forever,in Still Life.

El hombre más poderoso es el que es dueño de sí mismo. Séneca.

De los silencios hay que aprender,que no del ruido... que por sí solo sepone en evidencia.

Rothko.

ISABEL HITOS AVILA

JOSEP BARBERÀ MOLINA

DÈIEM EN L’ANTERIOR ARTICLE que l’a-dopció i l’acolliment tenen unscerts lligams. Tot i els lligams exis-tents entre les dues formes desti-nades a redreçar la vida dels in-fants no suficientment atesos perles seves famílies biològiques,existeixen diverses diferències quecreiem que és important posar enrelleu.

Primerament podríem subscriu-re les paraules de Mercè Vilaseca iMasramon, presidenta de la Fede-ració d’Associacions per l’Adopcióquan diu que “adoptar no és feruna obra de caritat, ni un acte desolidaritat, adoptar és voler serpare, voler ser mare...”1.

Acollir és un acte de solidaritat,ja que la major part dels acollidorstenen fills, però per diversos mo-tius decideixen dedicar una bonapart de la seva vida i dels seus es-forços a donar una oportunitat ainfants als quals ha estat negadadins de la seva família biològica.

En segon lloc, en el cas de l’a-dopció, la pàtria potestat deixad’estar en mans dels pares enhaver signat un document de re-núncia envers els fills. En els casde l’acolliment aquesta renúnciano es dóna i continua estant enmans del pares; l’Administracióexerceix la tutela dels menors, elsacollidors queden com a guarda-dors dels menors. És a dir, els aco-llidors ocupen el tercer graó, moltsovint subordinat a les exigències

de pares biològics i l’Administra-ció.

En tercer lloc, el vincle que s’es-tableix entre els infants adoptats iles famílies adoptants amb l’Admi-nistració, tant d’origen com dedestí, és feble. Tot el contraripodem dir en el cas de l’acollimentja que s’estableix, en la gran majo-ria de casos, un règim de visitesamb la família biològica que nosempre és el més adequat per albon desenvolupament de l’infantperquè pot provocar-li greus tras-torns emocionals i prou malde-caps a les famílies acollidores.

Per tal de redreçar aquesta situa-ció, el Govern està treballant a fi

de fer realitat la nova Llei de la in-fància, però que ara per ara totsembla indicar que s’aprovarà d’a-quí a uns anys.

La realitat actual és que la majorpart dels infants acollits tenen vi-sites amb les seves famílies biolò-giques, ja que la legislació actualaixí ho fa possible, amb límitsprou difusos en el temps, i fins itot poden arribar a deixar dedonar-se pel simple motiu de lamajoria d’edat de l’infant acollit.

32

CO

OP

ER

AC

IÓ

Cada hombre encierra la forma entera de la condición humana. Montaigne.

Acolliment infantil II

Adoptar no és fer una obra decaritat, ni un acte de solidaritat,adoptar és voler ser pare, voler sermare...

COOPERACIÓ 33

Com dèiem abans, els trastornsque poden patir els infants ambles visites poden arribar a sergreus. Dependran en gran mesuradel motiu de desemparament.Així, no és el mateix retirar la tu-tela a uns pares per un temps de-terminat i per uns motius que espoden redreçar a curt o mitjà ter-mini que retirar-la per maltracta-ments físics, psicològics, d’abússexual o d’abandonament delmenor.

Tot i representar un 5% dels mo-tius de desemparament2, és aquestdarrer cas, segons els tècnics, elque més fa patir els infants.

La raó adduïda per a aquest pati-ment extra, i al nostre entendre in-necessari, és que en els casos demaltractaments físics, psicològicso sexuals, existeix un contacte,una relació entre l’agressor i l’agre-dit que comporta que, malgrat tot,es mantingui un vincle entre totsdos la qual cosa no es dóna en elscasos d’abandonament del menor.

Es produeix així la paradoxad’obligar els menors a veure periò-dicament persones que els han ig-norat durant la seva infantesa, queno han tingut cura d’ells ni els hanaixoplugat en la franja d’edat quemés ho necessiten.

La conseqüència és la permanentinseguretat i por en què viuen elsinfants que es troben a cavall entredues famílies i que ni saben ni en-tenen per què han de mantenir vi-sites amb persones alienes que elsfan patir per la seva continuïtat enla família d’acollida.

En aquest casos, i d’altres, no valdir que les visites remouen els re-cords dels infants i que poden serbeneficioses en un futur llunyà, enaquests casos cal anticipar-se alfutur i vetllar pel present dels in-fants acollits i de les famílies aco-llidores.

Mentre no s’aprovi la futura Lleide la infància, cal estudiar elscasos individualment i tractar elsinfants com a persones per tal d’o-ferir-los la millor solució que elspermeti desenvolupar-se íntegra-ment com a membres de ple dretdins de la societat.

Subscrivint les paraules de LluísVallès, president d’AFABAR po-dem afirmar que “cal elaborar pro-

postes de futur per als infants queredueixin la incertesa en quèviuen, ja que molts infants estanvivint d’una forma eternamenttemporal”. I és que “un infant noés com un vídeo, no té el botó depausa, segueix creixent sense atu-rar-se”3.

És per aquest motiu que cal l’e-laboració, urgent, d’una llei d’in-fància que protegeixi amb eficàciaels menors i que doni eines alsadults, ja siguin pares, tutors oguardadors, per tal de fer amb dig-nitat i eficiència la tasca que elspertoca.

No voldríem finalitzar sense feruna crida a favor de l’acolliment.Poden ser, i són, moltes les difi-cultats que trobarem al llarg delcamí, però veure l’evolució de l’in-fant al llarg d’aquest camí i persobre de tot, oferir-li la oportuni-tat de fer aquest camí envoltatd’un caliu familiar, són coses quel’infant, de ben segur, recordaràtota la vida. ■

L’home que només pensa en viure, no viu. Sócrates.

1 L’adopció a Catalunya: llums i ombres.Quaderns d’Acció Social i Ciutadania, seccióAnàlisi, pàgina 76. Generalitat de Catalunya.Abril de 2008.

2 Dada donada per l’Il·lustrísim Senyor JosepMaria Bachs i Estany, magistrat de la Secció18a de l’Audiència Provincial de Barcelona,dins de la Primera Trobada Francesc Costa,organitzada per AFABAR el 16 de desembre de2007 a Caixa Fòrum de Barcelona.

3 Obra citada, mateixa secció, pàgina 80.

Un infant no és com un vídeo, no téel botó de pausa, segueix creixentsense aturar-se.

34

El saber es la parte principal de la felicidad. Sócrates.

L’E

NT

RE

VIS

TA

MONTSE CARDO

ROSA ROVIRA

LA MAITE MARTÍNEZ és supervisora delnostre hospital des de fa 21 anys,últimament de la Unitat de Medi-cina Interna i actualment de laUnitat de Cirurgia. Es defineixcom una persona amb geni, enca-ra que molt ben portat, i és de po-ques enyorances i poc lligada a lescoses, “tots saben que llenço molt,sempre dic, no acumulis, dóna; noguardis, llença”. El seu saber fer iel seu tarannà afable fa que siguiuna persona propera que transmetconfiança, a més de ser també unagran conversadora i un referentimportant de la història del nostrehospital.

Quan vas decidir que volies ser in-fermera?De petita ho tenia molt clar, voliaser infermera. Era època de gransideals, jo volia ser infermera per-què volia ajudar els altres.

I et vas decidir a estudiar?Bé, abans la mare em va aconsellarque durant un estiu ho provés perveure si m’agradava. Llavors anavaa l’escola Santa Anna amb lesmonges que pertanyien a la matei-xa congregació que les monges del’hospital, i vaig demanar si podiaentrar a fer pràctiques un estiu al’hospital. En aquells momentstotes eren religioses, menys lesdones de la neteja i una auxiliarseglar. Vaig ser de les primeres

Maite Martínez

L’ENTREVISTA 35

persones seglars que van entrar atreballar a l’hospital, en el meu casa fer pràctiques. He de dir que lesmonges eren unes grans mestres, imolt respectuoses i correctes.

Quan vas començar a estudiar In-fermeria?Va ser l’any 1975 a l’Hospital Clí-nic i Provincial. Temps de mani-festacions i vagues. Llavors hihavia molt “d’ambientillo”!

La Infermeria és una professió o unavocació?Per mi va ser una vocació que emva portar a desenvolupar una pro-fessió.

Qui recordes dels teus inicis a l’hos-pital vell?Ui! Sóc una persona molt vital ique se m’obliden coses del passat,se m’obliden les bones i les dolen-tes. M’aferro poc al passat. Enaquella època hi havia un solmetge de guàrdia, les 24 hores deldia pels 365 dies de l’any, en Mau-ricio. Recordo les germanes Fide-la, Adela, Teresa i Peña, que emvan ensenyar molt bé i que dedi-caven temps i paciència, sabientransmetre i arribar a la persona.Llavors devia tenir uns 15 anys.Després van entrar el Josep Mateude portalliteres, l’Helena Mestre, laIsabel Palacios, la Pili Alcalà...segur que me’n deixo. Després d’a-quell estiu hi anava a estones,quan sortia de l’institut, sensecontracte ni res, em donaven unsobre i em deien “pa tus gastos”.

Vas acabar d’estudiar Infermeria ivas començar a treballar.Sí, en el torn de nit a Urgències.No era com ara, com a molt ve-

nien un o dos malalts en tota lanit, i si venien. I nosaltres fèiem detot, per exemple, a les parteres lescontrolaven les contraccions iquan les tenien a cinc minuts elsdèiem als marits, au!, ara ja potsanar a buscar la llevadora, la Sra.Isabel, que vivia a prop de l’hospi-tal.

Han canviat molt les coses?Sí que han canviat, tot plegat hacanviat... i és evident que moltescoses a millor. Tot i que abans esdonava un tracte més humà. Araens hem tecnificat molt i hem per-dut en humanitat i també es parla-va més. Es troba a faltar aquestacomunicació, parlàvem molt entreels que treballàvem, potser teníemmés temps i érem menys, però larelació amb les persones era moltfamiliar, senzilla i més correcte icordial. I allò que es deia, que unamà ajuda l’altra, ara s’ha acabat, iamb la gent que ho mantens ésque fa anys que hi treballes.

Has estat testimoni de totes lestransformacions.Un s’ha d’anar adaptant a les cir-cumstàncies i, a més de la profes-sió, també ha canviat l’hospital.L’he vist transformar-se. Hi vahaver un moment que l’hospital esva organitzar per serveis, és quanva arribar el Dr. Guadarrama, laDra. Andreu, la Dra. Arribas, deviaser entre els anys 82 i 83.

Com vas viure el fet de deixar l’hos-pital vell?No vaig sentir enyorança de l’hos-pital vell, no vaig plorar. Moltagent, quasi tots van deixar anar lesllàgrimes, jo vaig ser de les poquesque no. En canvi la primera vega-da que vaig tornar a fer una visitaa l’hospital vell, el cor em va fer unsalt. Venir a l’hospital nou va serun canvi important, al comença-ment era un caos, impressionant!Per començar va ser un canvi d’es-tructura física, ho recordo comuna temporada dura. Va ser dife-rent que el Savac, també vàremrondinar però no tant. Imagina’t elcanvi! Ara teníem un lavabo acada habitació, quan fins ara n’hihavia un al passadís per tota lazona, l’estructura física ja suposa-va un canvi molt important.

T’agrada la feina que fas de super-visora?Fa 21 anys que sóc supervisora, lamés antiga del grup. Totes les fei-nes són importants, tant si fasd’infermera com de supervisora,hi ha d’haver de tot, caps, ge-rents... i no hi ha més importànciaen les categories professionals. In-tento fer la feina bé, ser responsa-ble, encara que la nostra feina avegades no s’entén gaire, ja que si

El uso nos arrebata el verdadero rostro de las cosas. Montaigne.

36 L’ENTREVISTA

no ens veuen, si no estem ambpresència física, es creuen que nofem res, i molta de la nostra feinaés invisible per a la majoria de lagent. Nosaltres hem de passarcomptes del que fem!

Tens fama de diplomàtica?Jo conec els meus defectes i les

meves virtuts i la diplomàcia formapart de les meves virtuts i também’ha servit per anar pel món. Peraltra banda, confio amb la gent quetreballa, jo crec que la gent ho fabé. Sí que crec que es necessitencontrols però no que la feina siguifiscalitzada. I si hi ha alguna cosaque cal dir, la dic. Ben dita.

Què penses de l’actual sistema sa-nitari?La saturació del servei sanitari ésdeguda al mal ús que se’n fa del ma-teix. Tenim un bon sistema sanitaripúblic, però els recursos no són in-finits. L’increment poblacional haaugmentat la demanda del serveisanitari. El pacient ha canviat molt.Abans confiava, ara desconfia.Abans demanava, ara exigeix.

Què n’opines de la manca de pro-fessionals d’Infermeria?Que els nostres polítics amb totala xarxa d’hospitals i sociosanita-ris, no han sabut fer un estudi deprevisió de les necessitats d’infer-meres, i ara tenim problemes perpoder cobrir els llocs.

Creus que és necessari anar a bus-car infermeres a l’estranger?Hauria d’haver altres sortides compotenciar l’ensenyament públic enlloc del privat, fer millores socio-laborals, bons salaris...

Els teus hobbys?El meu hobby és la política i la lec-tura, llegeixo sempre que puc. Araestic llegint Anécdotas enfermeras(una periodista que entrevista di-ferents infermeres que van expli-cant les seves vivències bones idolentes...), i he acabat un llibresobre la guerra civil. Sempre a lacapçalera del llit tinc algun llibrede novel·la històrica. Ara en tincun sobre Jaume I. L’altre hobby ésno fer res. No sóc de passejar, nide res que m’esgoti. Ah, sí, m’agra-den les colònies i anar a la perru-queria. També m’agrada el cinema,però no hi vaig tant com voldria.També sóc molt de la família.

T’agrada el que fas?M’agrada treballar a l’hospital,m’agrada la meva feina. Si tornés anéixer tornaria a fer el mateix[amb broma comenta que potservoldria ser la Preysler]. De fet siestés a disgust ja no estaria aquí,encara que sé que totes les feinestenen problemes. M’agrada lafeina i m’agrada la gent amb quiestic, m’agraden molts companys,més dels que alguns es pensen.

La Maite explica un munt d’anècdo-tes de l’hospital vell, sobre la mor-gue que sempre la tenien especial-ment neta, la descoberta de l’entra-da al refugi de la guerra civil, i re-corda amb molt de carinyo VictorioDopico i Franscesc Duque, que elshavia vist remuntar malalts ambaturada amb una rapidesa fantàsti-ca, i molta gent que no anomena perno deixar-se a ningú, i les seves ha-bilitats amb les sutures, els guixos iels “truquillos” amb el sondatge ahomes... i acabem parlant de la pocaqualitat de vida actual respecte a laque es tenia abans, de l’estrès labo-ral, del creixement indiscriminat,del consumisme desmesurat, i delvalor de les petites coses. ■

Los jóvenes hoy en día son unos tiranos. Contradicen a sus padres, devoran su comida, y le faltan al respeto a sus maestros. Sócrates.

37

Quienes estudian sin libros opinan todos lo mismo. Montaigne.

LA

CU

INA

DE

L’H

OSP

ITA

L

EVA BENEDICTO I PUIG

IngredientsLlom de bacallà o esqueixatGuindilla seca (bitxo)AllsOliCrema de lletPinyons

ElaboracióPosem bastant oli en una cassola il’escalfem a foc molt lent. Pelemels alls i els tallem a làmines. Elstirem dintre la cassola amb la guin-dilla i quan estiguin daurats els re-tirem.

En el mateix oli calent submer-gim el bacallà i el remenem unamica fins que es refredi l’oli.

En un pot posem els pinyons, elbacallà, els alls, la guindilla, ho tri-turem i hi anem afegint oli al gust.Finalment hi afegim la crema dellet i ho deixem refredar.

EmplatarEs pot servir en cassoletes de fangi s’hi pot posar pa ratllat per sobrei gratinat, acompanyat amb pa to-rrat. ■

Brandada de bacallà

38 LA CUINA DE L’HOSPITAL

CRISTINA CANALS

IngredientsBrieBacó a tiresFestucs (o quicos)Farina, ou i pa ratllatPer la melmelada: tomàquets i sucre

ElaboracióTallem el formatge brie a dausiguals i els emboliquem amb elbacó. Després els passem per farinablanca, ou, pa ratllat i, finalment,per festucs (que hem picat prèvia-ment amb un ganivet).

Ho passem per fregidora o peruna paella que els cobreixi d’olifins que el formatge quedi fos i eldau daurat (però ha de ser moltpoca estona per evitar que es cre-min els festucs).

Per fer la melmelada, pelem elstomàquets (per pelar-los, millorescaldar-los). Els partim en quatreparts i separem la polpa de lamedul·la (part blanca + llavors).Fem servir la medul·la per fer lasemimelmelada, la pesem i laposem en un pot al foc on hi afe-gim 1/4 part del pes en sucre (sivolguéssim fer una melmelada laproporció seria 1 kg de sucre per 1kg de fruita).

EmplatarEn un plat allargat posem les qua-tre bases de melmelada de tomà-quet (que s’acabaran ajuntant) i asobre els daus. ■

Nuestra grande y gloriosa obra maestra es vivir de forma adecuada. Montaigne.

Daus de brie amb cruixent de bacó i festucs

L’Hospital i el serveid’atenció primària al programa “30minuts” de TV3

El passat 30 de març el programa“30 minuts” de TV3 va emetre elreportatge “Es busca metge: con-tractació immediata”, on s’analitzala manca de metges a Catalunya.

El rodatge s’ha centrat en el CAPde Vilafranca i l’Hospital perquè lacomarca de l’Alt Penedès és unbon reflex dels canvis demogràficsque ha patit Catalunya el darrers10 anys: arribada d’immigració,augment de natalitat, envellimentde la població... que són els factorsque han fet que augmenti la pres-sió assistencial, tant a l’atencióprimària com a l’hospitalària. Peraltra banda, és un hospital comar-cal que pateix la manca de deter-minats especialistes, i el fet que nohi hagi atur en el sector sanitari, faque els metges prefereixin treba-llar més a prop de Barcelona i elshospitals allunyats de la capitaltenen més dificultats per cobrir lesvacants. ■

L’Hospital, segon a la Cursa de la SanitatCatalana

Un any més, la representació del’HCAP a la Cursa de la Sanitat Ca-talana, disputada divendres passata Can Ruti, va fer podi i es vaendur un meritori segon lloc de laclassificació per equips, tan solssuperat per l’Hospital Vall d’He-bron.

Cal destacar, per categories, elsegon lloc en veterans d’AdolfDescalzi i el tercer de Fàtima Be-cerrra.

Enguany hem batut el rècord departicipants de l’Hospital, ja queun total de 10 integrants es vandesplaçar a Can Ruti.

Gràcies i felicitats a tots i totes! ■

BR

EU

S

39

El único símbolo de superioridad que conozco es la bondad. L.V. Beethoven.

40 BREUS

On hi ha educació no hi ha distinció de classes. Confuci.

Canvis en el seguimentde l’embaràs i l’atencióal part

El Departament de Salut ha modi-ficat el protocol de control i segui-ment de l’embaràs de manera queel control de les dones embarassa-des amb risc baix o mitjà, es farà al’atenció primària així com el con-trol de la quarantena. El Serveid’Obstetrícia complementa el se-guiment amb una visita entre la32a i la 34a setmana de gestació iles que calguin a partir de la set-mana 40. El control de les donesamb embaràs de risc es farà des del’hospital, així com també es con-tinuaran fent les ecografies i elsdiagnòstics prenatals segons elprotocol. Aquests canvis es van ferefectius el 5 de maig.

En el mateix àmbit, des de l’hos-pital, per tal de donar una milloratenció a les dones en tots els as-pectes relacionats amb l’alleta-ment, s’ha creat la figura de la in-fermera experta en aquest temaque actuarà com a referent pelconjunt de l’equip d’infermeria dela Unitat de Tocoginecologia. ■

Grup de millora del medi ambient

El dia 7 de maig es va fer la pri-mera reunió del Grup de Treballde Medi Ambient. S’ha constituïtamb les persones, vuit en total, re-presentatives dels diferentscol·lectius que van manifestar in-terès davant aquesta proposta fetades de la direcció econòmica i deserveis generals.

L’objectiu d’aquest grup de tre-ball és ser el fòrum d’idees per a laplanificació d’accions concretesperquè el funcionament diari del’Hospital sigui el més respectuóspossible amb el nostre entorn. ■

Inauguració del’ampliació de consultesexternes i l’Hospital de Dia

El divendres dia 25 d’abril es vainaugurar oficialment la primerafase de l’ampliació de l’hospital,corresponent a consultes externesi a l’Hospital de Dia.

L’acte va ser presidit per la con-sellera de Salut de la Generalitat,Marina Geli, el gerent de la RegióSanitària, Enric Mangas, l’alcaldede Vilafranca, Marcel Esteve, elpresident del Consorci Hospitalaride l’Alt Penedès, Antoni Jounou, ialtres personalitats. ■

L’exposició Mil i unrostres al Passadís

El Pla per la Igualtat i el Pla per laConvivència i el Civisme de l’A-juntament van organitzar en elmarc dels actes vinculats al dia 8de març, l’exposició Mil i un ros-tres, que es va poder visitar entreel 26 de març i el 4 d’abril al Pas-sadís de l’hospital.

Aquesta exposició fotogràficaforma part del projecte “Mil i unrostres. Dones i desenvolupamental Marroc”, portat a terme per En-trepobles i Al-Mahron. Ha sorgitamb l’objectiu de donar suport alfuncionament del Centre deDones de Fnideq que té com aprincipal finalitat permetre que lesdones de Fnideq i dels poblesveïns puguin ser protagonistes enel desenvolupament del país. ■

BREUS 41

Es pot confiar en les males persones, mai no canvien. William Faulkner.

Visita dels alumnesde l’IES Milà i Fontanals

El dimecres 7 de maig els alumnesde batxillerat de l’Institut Milà iFontanals de Vilafranca, concreta-ment de l’assignatura de Biologia,acompanyats de la seva professo-ra, van visitar l’hospital. Se’ls vafer una breu xerrada descriptivade la realitat de l’hospital, l’activi-tat que s’hi fa, les diferents profes-sions que hi ha, l’organització sa-nitària, etc. Després van fer unavisita pels diferents serveis del’hospital que va acabar al labora-tori.

Els assistents van mostrar inte-rès per les professions sanitàries,especialment de medicina i infer-meria, de les quals esperem quepuguin desenvolupar-ne els estu-dis i així tenir-los en el futur coma companys de feina, que bonafalta ens fa. ■

Publicació del Butlletíde prevenció d’errorsde medicació

El Servei de Farmàcia de l’hospi-tal distribueix aquest mes de junyaquest butlletí, que apareixerà doscops l’any, i que té com a objectiula difusió de l’anàlisi dels errors demedicació comunicats per apren-dre a evitar-los. Aquesta iniciativaestà subvencionada pel Ministeriode Sanidad i Consumo mitjançantla sol·licitud feta des de l’hospitalamb el suport del Consorci deFormació. ■

Eleccions sindicals al Consorci Sanitari de l’Alt Penedès

El proper 18 de juny se celebraraneleccions sindicals al CSAP. Ja s’haconstituït la mesa electoral, que haacceptat sis candidatures: CCOO,Intersindical CSC, Metges de Ca-talunya, SATSE, UGT i USAE. ■

El Consorci Hospitalaride Catalunya rep laCreu de Sant Jordi

El president del CHC, Josep Abe-lló, va recollir el 21 d’abril la mà-xima distinció cívica del Governde la Generalitat de Catalunya demans del president Montilla. Elguardó representa el reconeixe-ment del paper fonamental delCHC, que enguany celebra el seuXXV aniversari, en la configuraciódel sistema de salut català. L’actede lliurament va tenir lloc al SalóSant Jordi del Palau de la Genera-litat.

Amb aquesta distinció la Genera-litat ha reconegut el rol que ha des-envolupat el CHC en la consolida-ció del model sanitari català amb lacreació, des del municipalisme,d’una xarxa territorial d’hospitals iamb la projecció d’aquest model ad’altres països, especialment, del’Amèrica Llatina. ■

42 PASSATEMPS

No vayas mirando fuera de ti, entra en ti mismo, porque la verdad habita en la interioridad del hombre. San Agustín.

JAUME ALBÀ

1. Aquest és facilet percomençar. Quin númeroposarieu a continuació?

A: 1, 3, 5, 7, ?B: 2, 4, 6, 8, ?C: 1, 3, 2, 4, 3, 5, ?D: 2, 5, 4, 7, 6, 9, ?

2. Un petit exercici de càlcul.

A: 1 + 3 - ? = 2B: 5 - ? + 3 = 7C: 7 – 3 + ? - 2 = 10D: 3 + ? - 2 = 4E: 8 + 8 - ? = 6F: 3 - 1 + ? - 1 = 5G: 4 + ? - 3 = 6H: 8 - ? + 12 = 15

3. Això es complica. Quins números s’han de posara les sèries següents?

A: 8, 13, 10, 15, 12, ?, 14B: 15, 11, 13, ?, 11, 7, 9C: 1, 9, 4, 12, 7, ?, 10D: 6, 11, 13, 10, 9, 14, ?

4. Aquest exercici de càlcul jaté més “tela”.

A: (5 x 3) + ? - 3 = 17B: (4 x ?) - 5 = 15C: (8 x ?) - 8 = 24D: (9 + ?) x ? = 20E: (6 x ?) - 12 = 12F: (7 + ?) x 2 = 22G: (9 x ?) + 6 = 33H: (5 + ?) x ? = 16I: (14 x ?) - 8 = 20J: (33 + ?) x ? = 80

5. Ara per descansar una delletres molt fàcil. Aquestesparaules corresponen a nomsd’animals, però estant moltdesordenades.

1: LETAFEN2: LOCDIROC3: DODEMADIR4: MOPHITOPA5: CRANUG6: GIAUNA7: TIRONCOREN8: SEÇUTR9: GAILA10: ATAMORM

PassatempsSolucions

1.A:9Sèrie de números senarsB:10Sèrie de números parellsC:4S’alternen parells i senarsD:8A la sèrie se’n sumen 3 i després

se’n resta 1 i així successivament

2.A: 2 E: 10B: 1F: 4C: 8 G:5D: 3 H: 5

3.A:17Se’n sumen 5 i se’nresten 3 i així successivament

B:9Se’n resten 4 i se’n sumen 2C:15Se’n sumen 8 i se’n resten 5D:16Se’n sumen 5, se’n sumen 2,

se’n resten 3, se’n resta 1 i així successivament.

4.A: 5F: 4B: 5G: 3C: 4H: 3 i 2D: 1 i 2I: 2

E: 4J: 7 i 25.1:ELEFANT

2:COCODRIL3:DROMEDARI4:HIPOPÒTAM5:CANGUR 6:IGUANA7:RINOCERONT8:ESTRUÇ9:ÀLIGA10:MARMOTA

PASSATEMPS 43

La porta més ben tancada és aquella que es pot quedar oberta. Proverbi xinès.

XAVIER BOTET I ENRIC DUQUE

1. Boja pel sexe. 5 lletres

2. Vestit que hom no vol trobar-se.6 lletres

3. Aquesta noia condueix molt apoc a poc, però aquesta nit emfarà feliç. 7 lletres

4. Cop acordat. 7 lletres

5. Agressió que rep l’Artur quanagafa un vas. 8 lletres

6. Període en què un número té elpoder absolut. 7 lletres

7. L’allunya del perill sense fer niun mos. 7 lletres

8. No oblidat tot i estar lligat di-verses vegades. 8 lletres

9. Ensenyes uns mol·luscs queixa-lats. 7 lletres

10. Neguitós abans de tenir feina.9 lletres

11. Sempre va amb compte, aques-ta lletra acolorida. 6 lletres

12. Artèria preferida pels coprofà-gics. 7 lletres

13. El camp de futbol més esmolat.8 lletres

14. És molt prudent aquesta lletratan catòlica. 9 lletres

15. Situació esbojarrada o increï-ble que ve de Pèrsia. 8 lletres

16. Anul·lada per excés de coleste-rol. 10 lletres

17. Serveix per suportar taules itaulons tot i no ser nou. 8 lle-tres

18. Putada per la mitja, però apas-sionant per al pilot. 7 lletres

19. Joies que regales a les cantantsde Boney M. 2 paraules de 6lletres cadascuna

20. Trampes que duren molt detemps. 7 lletres

21. Ni avança ni diu res. 8 lletres

22. Cada matí va a l’hospital i maino arriba tard. 9 lletres

23. Servent que obre les portes. 6lletres

24. Té pebrots, però hauria de có-rrer més. 6 lletres

25. Ciutat catalana on mai hi tro-baràs res brut: 5 lletres

26. Medicament tan polit i educatque ni tan sols xiula. 11 lletres

27. Artèria definida per una lletraimprescindible. 7 lletres

28. Artèria que faria rei a qualse-vol. 9 lletres

Enigmes verbals

Solucions als enigmesdel número anterior

Pantalons, Enfadós, Coixinet, Lisboa,L’Anoia, Bacallà, Mussol, Llenguados,Ratpenat, Papagai, Protocol, Mancances,Ameba, Atenes, Síncope, Còmics, Marcs,Purulent, Presumit, Palmera, Enteniment,Grans, Cacera, Òscar, Regata, Medito,Molta, Espelma, Diable, Festes, Mika.

La persona que a data 11 de setembre de 2008 hagi trobat el nombre mésalt de solucions serà convidada a un sopar per gentilesa de B. Braun Sur-gical amb la grata companyia de tot el Servei de Cirurgia. Si hi ha empat,farem un sorteig. Envieu el vostre llistat de solucions entre el 8 i l’11 desetembre, per correu electrònic, a l’Enric Duque o al Xavier Botet amb lallegenda “SOLUCIONS ENIGMES VERBALS”. Sort a tothom!

44

Taní és una revista que es vafent. Fins ara hem rebut tota

mena de col·laboracions: llargues icurtes, científiques i periodísti-ques, íntimes i expansives... Enaquesta experiència ja hi hancol·laborat i hi col·laboren moltespersones, però esperem que s’hianimi encara més gent. Com jasabeu, a la revista tothom hi té ca-buda. Animeu-vos a participar-hi!

Com hi podeu col·laborar

Debat. Reflexions per avançar enla discussió de qüestions d’interèsassistencial, professional, huma-nístic, ètic...

En viu és l’apartat per a articles decaràcter científic i assistencial.

Què fem és la manera de presentarl’activitat que desenvolupen deter-minades unitats, comissions, ser-veis, grups de treball, etc. que potserno són prou coneguts per tothom.

A Llocs i viatges es parla d’a-quell viatge a l’altra banda de móni del racó tan proper que sovint noveiem.

Escrivim és l’espai reservat a lacreació literària i filosòfica méspersonal, però amb una voluntatde projecció pública.

Us recomano, us el recomanem.Per què no podem aconsellar elsaltres dels petits plaers que ensatorguem a nosaltres mateixos?

Hi ha algú de la casa que creieuque es mereix L’entrevista? Pro-poseu-nos-el o feu-li vosaltres ma-teixos l’interviu.

Teniu alguna Col·lecció privadaque vulgueu fer pública? Voleuparticipar a fer-nos passar l’estonaamb els Passatemps?

Els Breus són el recull de les notí-cies dels mesos anteriors. Més quenovetats, són un recordatori: “Allòescrit és el que perdura”.

També esperem que ens feu arribarnoves citacions cèlebres que pu-guem incloure als peus de pàgina.

Extensió recomanada dels articles

Per facilitar la confecció de la revis-ta hem pensat que l’extensió mésidònia dels articles està entre una idues pàgines. Per als articles d’unapàgina heu d’escriure al voltant de2.700 caràcters (comptats incloent-hi els espais) i molt millor si elsacompanyeu d’una foto o unail·lustració. Per als articles de duespàgines no passeu dels 6.000 espaisi de dues imatges. Si feu un articlede creació esteu eximits d’il·lustrar-lo. I recordeu de signar-lo i deposar-hi el servei on treballeu.

Imatges

Pel que fa a les fotos o il·lustra-cions, és millor que ens les feuarribar en paper, i si són imatgesdigitals recordeu que cal que tin-guin prou resolució (perfecte sisón a 300 ppp a mida real i en for-mat JPEG o TIFF). Les imatgesque es poden baixar d’Internet–encara que es veuen prou bé perpantalla– habitualment són d’unaqualitat insuficient perquè quedinben impreses. Tingueu en compteels drets d’ús de les fotografies queenvieu.

taní m. Component del vi d’acció astringentque procedeix de les parts sòlides del raïm. Lidóna atributs sensorials, especialment pel quefa al gust i a la coloració fosca dels vins negres,i és un dels causants de la sedimentació. Lasensació astringent disminueix a mesura que elvi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin

Diccionari del vi. Xavier Rull. UniversitatRovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999

© Consorci Sanitari de l’Alt PenedèsEspirall, s/n08720 Vilafranca del PenedèsTel. 93 818 04 40revista@csap.scs.es

Equip de redaccióMargarita AndreuCristina CanalsTeresa CuscóAdolf DescalziRaquel FernándezManuel GuadarramaAntoni LlovetHelena MestreMerce PeralRosa Rovira

RealitzacióHores extraordinàries

ImpressióImprès Ràpid