Racionalisme• Corrent filosòfica que es produeix a l’Europa

continental a l’època moderna.

• Plantejament epistemològic davant la crisi del coneixement. (Impacte de la R. Científica).

• Descartes és el seu fundador i màxim representant.

• Defensa que la raó pot arribar a un grau alt de coneixement. Els sentits es veuen com secundaris, quan no com a un obstacle.

• La matemàtica és la ciència referent. La raó copia el mètode deductiu, a partir d’uns principis evidents es dedueix tot.

• Representants: Descartes, Spinoza, Leibniz

Descartes (1596-1650) francès

• Biografia:– Educació escolàstica (La Flèche)

– Consciència d’errors dels pensadors anteriors (filosofia i ciència), un paradigma cau (Aristòtil).

– Res més la matemàtica sembla un saber segur.

– Ajudant de camp de les guerres dels 30 anys.

– Paris- Holanda – Suècia

– Va tenir molt d’èxit la seva obra.

– Físic, matemàtic i filòsof.

Bibliografia

• Regles per a la direcció de l’esperit (1628)

• Discurs del mètode (1637)

• Meditacions metafísiques (1640)

• Principis de la filosofia (1644)

• Tractat de les passions (1649)

Claus per entendre a Descartes• Pare de la filosofia moderna. La filosofia

posterior, tant el racionalisme com l’empirisme el segueixen, és el referent.

• Admirador de Galileu, el triomf de la nova ciència és gràcies a les matemàtiques.

• La revolució científica significa, alhora, que la raó pot equivocar-se (durant 20 segles s’ha pensat una ciència física errònia) però, alhora, pot trobar la veritat (Galileu).

• La por a l’error marcarà la nova filosofia, s’ha de revisar tot el coneixement, i fonamentar-lo. La nova filosofia és una epistemologia.

• Revisar el saber → analitzar com coneixem

• Conèixer ≈ tenir idees, tractar amb idees, agrupar-les i separar-les i això ho fa la facultat de la raó.

• La raó és la facultat essencial de la consciènciahumana.

• Evitar l’error → Controlar la raó →Mètode

• Mètode ajuda la raó i aquest s’inspira en les matemàtiques, úniques ciències que no són qüestionades.

Unitat del saber• Només hi ha una manera de conèixer, el saber és

únic, la raó és la mateixa per a tota classe de coneixement (teòric-pràctic, social-natural).

• Una manera de conèixer→ Una raó→ Un mètode

• Cal descobrir com coneixem, com funciona la raó per trobar el mètode més apropiat.

• Dues formes de conèixer:

– Intuïció: intuïció intel·lectual d’una idea simple.

– Deducció: relació o connexió entre idees. (idees complexes).

• Simple= idea se'm manifesta a l’enteniment de forma clara (no confús) i distinta (es diferencia de la resta).

Mètode

• Únic i universal per a totes les ciències. L’aplicarem a tot els sabers, i així l'edifici del saber, a partir d’ara serà segur. Els sabers anteriors no valem, cal revisar-ho tot. (saber=arbre, metafísica=arrels, altres ciències tronc i branques).

• No només ordena, sinó que inventa.

• La realitat es descobreix al subjecte (consciència)a través mètode que fa l’ordre del pensament de les coses, no de les coses mateixes.

• Guia i impedeix l’error a la raó.

• Substitueix la lògica clàssica (sil·logística).

Mètode

• Evidència: sols acceptem allò evident, és a dir, allò indubtable que s’imposa de forma clara i distinta; això es la idea simple que causa la certesa.

• L’anàlisi: descompondre el problema fins arribar als elements simples.

• La síntesi: anar de les idees simples a les complexes de forma gradual i ordenada, i suposar, fins i tot, un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.

• L’enumeració: fer enumeracions i revisions generals de l’operació per tenir la màxima seguretat.

Recerca del primer principi

• Cerquem el primer principi (metafísic, arrel de l’arbre), base de tot saber posterior.

• Apliquem el mètode per trobar-lo, recordeu que cerquem una idea EVIDENT (1ª regla), és a dir, INDUBTABLE. Per això dubtem de tot (dubte metòdic) i allò que superi el dubte serà la primera veritat i a partir d’aquesta veritat deduirem tot (3ªregla).

Dubte metòdic

1. Fal·làcia dels sentits. Tota idea procedent dels sentits no pot ser base de res, car els sentits, al menys, algun cop ens enganyen.

2. Negació de les coses externes. L’argument de la dificultat de distingir la vigília del somni.

3. Invalidar les veritats matemàtiques. L’argument del Geni Maligne.

En definitiva sembla que no hi ha cap veritat que dubto de tot......però si dubto

Primera veritat: cogito

• Si dubto és indubtable que dubto, és a dir, que penso, i si penso soc alguna cosa que pensa, car això és evident i indubtable: Jo penso i per tant jo existeixo.

• Aquesta és la base de tot el nou pensament, model de veritat i evidència.

• Recordeu que el jo no inclou el cos. Ara hem de partir del jo i recuperar el món material (amb el cos inclòs). I aquest és el problema recuperar el món extern i les matemàtiques.

Esquema després del dubte metòdic

Jo=consciència= cosa que pensa=

tenir idees

Món extern= cosa extensa (3 d), el

meu cos

Idea de Déu→ existència (Arg. Ontològic)Omnipotència

Bondat

Les idees• Jo=cosa pensant=cosa que té idees. (pensament=

característica del jo).• El jo té una idea, la de Déu que se li manifesta tan clara

i distinta com el seu cogito. La seva essència implica la seva existència (Déu=perfecció implica que si es pensa ha de existir, si no li mancaria la perfecció de l’existència). Com Déu és omnipotent ho ha creat tot i com és bo no m’enganya (desapareix el geni maligne) i recupero les matemàtiques i el món extern (ull! els sentits sempre estaran sota el dubte i el control de la raó).

• La realitat té tres parts diferents : Jo (part espiritual finita), Món extern (part material), Déu (part espiritual infinita).

Les idees

• Les idees són l’objecte immediat de la consciència i conformen el pensament i el coneixement (pensament cert). Jo soc una cosa que pensa i soc en tant que penso.

• La idea té un sentit molt general; una representació, una passió, una volició és una idea. Tot allò del que tinc consciència. Totes les idees són iguals en quant a actes mentals, però diferents respecte al contingut referencial. Ex. Idea de substància i d’accident.

Classes d’idees

• Adventícies: són les que semblen provenir de la nostra experiència externa (sentits). Ex: cavall, cos humà masculí, cos humà femení, sardina.

• Factícies: són les que construïm (imaginació) combinant les altres idees. Ex: centaure, sirena de mar.

• Innates: Són les que no provenen de l’exterior ni depenen de nosaltres, sinó que se'ns imposen per si mateixes a la nostra raó pura. Ex. infinit, existència, penso, jo, Déu.

Les idees innates són la base del coneixement, criteri de veritat i certesa. El cogito és una idea innata.

Metafísica cartesiana • Influència escolàstica. El ser i classes de ser.

• El ser és la substància.

• Substància: allò que és en si; allò que no necessita res per a existir. En sentit general s’aplica a la substancia pensant creada (Jo), a la substància extensa creada (naturalesa) i a la substància pensant increada i perfecta (Déu); en sentit estricte, però, només seria aplicable a Déu.

• Atribut: és la característica essencial d’una substància. L’atribut és en la substància. Exemple d’atributs: l’extensió i el pensament.

• Mode: és la característica no essencial de la substància material són modes les qualitats primàries (magnitud, figura, moviment).

Antropologia cartesiana

• Dualisme antropològic: l’ànima (Jo) és una substància espiritual i el pensament és el seu atribut; el cos és una substància material i l’extensió és el seu atribut. Dos substàncies diferents que tenen funcionament diferent. El problema de Descartes és la relació d’aquestes dues realitats diferents. Com la ment controla el cos? Descartes no va donar una resposta satisfactòria, va dir que es comunica en una glàndula pineal i les ordres (esperits) van per el sistema nerviós.

• Aquest problema és el principal que han de resoldre els racionalistes posteriors (Spinoza, Leibniz)

Racionalisme. Superar el dualisme

• Malebranche: Teoria ocasionalista. Quan jo vull moure un braç Déu el mou.

• Leibniz: Harmonia preestablerta de totes les substàncies (monades) que estan tancades.

• Spinoza: només hi ha una substància, Déu o la natura que té dos atributs el pensament i l’extensió, els homes son modes d’aquesta única realitat on l’ordre material i l'ordre espiritual són paral·lels, car hi ha un ordre necessari i determinat (no hi ha llibertat).

Antropologia cartesiana

ÀnimaPensament (limitat)Voluntat (il·limitat)

CosExtensióMàquina

Instints, Passions

LlibertatC→E

Determinisme

Déu. Funció

• Juga un paper molt important en la filosofia cartesiana.

• Intermediari entre el jo i el món extern.

• És la garantia última de la realitat del món material, de les veritats matemàtiques i de la mateixa veritat.

• Déu: perfecció, causa de tot, substància espiritual infinita.

Déu. Demostració

• Argument ontològic. Si tinc la idea de Déu he d’admetre la seva existència.

• Causa de la idea de Déu (perfecció, infinit) que tinc. Si tinc la idea de Déu (perfecció) he d’admetre que jo no soc la causa d’aquesta idea , car una cosa imperfecta no pot ser la causa de quelcom perfecte, per tant, ha de ser quelcom perfecte qui la ha posada.

Món extern: món mecànic

• El cossos materials, l’univers físic s’ha d’entendre com una màquina dissenyada de forma matemàtica, on la matèria i la geometria es confon (res més cal atendre les qualitats objectives quantificables).

• Món físic que s’explica amb la causa eficient, segons un model determinista.

Moral provisional

• Mentre no arribava l’ètica definitiva Descartes va proposar aquestes màximes morals de conducta.

– Moderació: evitar els extrems.

– Constància: si prens una decisió porta-la a terme.

– Autodomini: adaptat a la realitat i no al revés.