Recursos en La Entrevista

Tècniques,estratègies iprocedimentsde recollidad'informació Noemí Guillamon Cano (coordinadora)Aida Aguilera MartínezRamon Escobar Toneu P09/10526/00375

© FUOC • P09/10526/00375 Tècniques, estratègies i procediments de recollida d'informació

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric comquímic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autoritzacióprèvia per escrit dels titulars del copyright.

© FUOC • P09/10526/00375 Tècniques, estratègies i procediments de recollida d'informació

Índex

Introducció.................................................................................................. 5

Objectius....................................................................................................... 7

1. Principals tècniques en l'avaluació psicològica......................... 9

1.1. L'observació ................................................................................. 9

1.1.1. Introducció ..................................................................... 9

1.1.2. On cal observar? ............................................................ 10

1.1.3. Avantatges i limitacions de la tècnica ........................... 11

1.1.4. Autoobservació ............................................................... 11

1.2. Els autoinformes .......................................................................... 13

1.2.1. Introducció ..................................................................... 14

1.2.2. Avantatges i limitacions de la tècnica ........................... 14

1.2.3. Recomanacions d'ús ....................................................... 15

1.3. L'entrevista psicològica ............................................................... 17

1.3.1. L'entrevista psicològica: definició conceptual.

Característiques de l'entrevista psicològica inicial ......... 17

1.3.2. Tipus d'entrevistes ......................................................... 18

1.3.3. Objectius ........................................................................ 18

1.3.4. Etapes de l'entrevista ..................................................... 18

1.3.5. Elements o variables que configuren la comunicació ... 19

1.3.6. Anàlisi i comprensió del problema ............................... 19

1.3.7. Les entrevistes conductuals estructurades ECE .............. 19

1.3.8. L'entrevista motivacional .............................................. 20

1.4. Tècniques projectives .................................................................. 24

1.4.1. Avantatges i inconvenients ........................................... 25

1.5. Tècniques subjectives .................................................................. 25

1.6. Tècniques objectives .................................................................... 26

1.7. Els tests psicomètrics ................................................................... 26

1.7.1. Concepte, classificació i propietats dels tests

psicomètrics ................................................................... 26

1.7.2. Procés de construcció dels tests psicomètrics ................ 27

Bibliografia................................................................................................. 31

© FUOC • P09/10526/00375 5 Tècniques, estratègies i procediments de recollida d'informació

Introducció

En aquest apartat parlarem de les principals tècniques d'avaluació que

s'utilitzen en psicologia, i esmentarem alguns dels instruments més coneguts

dins de cada tècnica. Aclarirem abans alguns termes confusos.

Tècnica�enfront�d'instrument�enfront�de�test

Les tècniques són els mitjans que possibiliten recollir informació (autoinfor-

me, autoobservació, entrevista, etc.).

Els instruments són concrecions de les tècniques: autoinforme = MMPI, 16PF...

Si els instruments són vàlids, fiables, sistematitzats i tipificats són tests.

Hi ha moltes classificacions diferents de les tècniques d'avaluació psicològica.

En aquest material distingim les següents:

• L'observació.

• Els autoinformes.

• L'entrevista.

• Les tècniques projectives.

• Les tècniques subjectives.

• Les tècniques objectives.

Així mateix, aquestes tècniques es poden classificar en funció dels aspectes

següents [M. Forns (2001). Avaluació psicològica. Barcelona: UOC]:

• Grau d'estructuració dels estímuls i la resposta.

• Grau d'emmascarament de l'objectiu de la prova: es diu que com més em-

mascarament menys validesa aparent.

• Grau d'inferència interpretativa: fa referència al grau en què la interpreta-

ció és objectiva.

• Grau de modificabilitat de la resposta: fa referència al grau en què

l'individu voluntàriament pot alterar la resposta en la prova.

Tipus de tècnica Estructuració Emmas-carament

Inferència Modificabilitat

Observació Variable Variable Variable Variable

Autoinformes Variable Variable Variable Variable


Tipus de tècnica Estructuració Emmas-carament

Inferència Modificabilitat

Entrevista Variable Baix Variable Resposta voluntària

Tècniques�projectives No estructurada Elevat Elevada Resposta no voluntària

Tècniques�subjectives Semiestructurada /no estructurada Baix Baixa Resposta voluntària

Tècniques�objectives Elevada Escàs Baixa Escassa

L'ús d'una tècnica d'avaluació o una altra depèn especialment de la fase del

procés d'avaluació en què ens trobem i del cost de cadascuna de les tècniques.Lectura complementària

Us recomanem ampliaraquesta introducció llegintles pp. 117-118 de l'obrasegüent:R. Fernández-Ballesteros(2004). El proceso como pro-cedimiento científico II. A R.Fernández-Ballesteros (Ed.),Evaluación psicológica. Concep-tos, métodos y estudio de casos.Madrid: Pirámide.


Objectius

L'estudi d'aquest mòdul us permetrà:

1. Conèixer les principals tècniques d'avaluació psicològica, les característi-

ques, els principals avantatges i limitacions.

2. Saber identificar els instruments d'avaluació més adequats tenint en comp-

te les demandes i les necessitats de les persones, els grups o les organitza-

cions en diferents contextos.


1. Principals tècniques en l'avaluació psicològica

En aquest mòdul descriurem cadascuna d'aquestes tècniques, i ens detindrem

especialment en l'entrevista i els tests psicomètrics, que desenvoluparem amb

més profunditat.

1.1. L'observació

Sobre les principals tècniques en l'avaluació psicològica, vegeu:

M. Garaigordobil (1998). Principales técnicas en la evaluación psicoló-

gica (capítol 6). Evaluación psicológica. Bases teórico-metodológicas, situa-

ción actual y directrices de futuro (pp. 230-242).

Us recomanem llegir íntegrament l'apartat corresponent de la lectura obligatò-

ria seguint aquest índex, i complementar-la amb els textos d'ampliació que hi

ha a continuació.

Índex

1) Introducció (consulteu l'ampliació).

2) Qui observa?

3) Què cal observar?

4) Unitats de mesura: com cal mesurar?

5) Tècniques de registre: amb què cal observar?

6) Mostreig: quan cal observar o a qui cal observar?

7) On cal observar? (Consulteu l'ampliació.)

8) Avantatges i limitacions de la tècnica (consulteu l'ampliació).

9) Autoobservació (consulteu l'ampliació).

1.1.1. Introducció

L'observació�com�a�mètode�és l'estratègia fonamental del mètode científic.

Qualsevol tècnica de recollida d'informació en avaluació psicològica comporta

una forma o una altra d'observació.

L'observació�com�a�tècnica�implica�el�següent:

• Desenvolupar definicions operatives de les conductes d'interès.

• Observar els subjectes.

• Codificar de manera sistemàtica.


Podem parlar d'una observació�asistemàtica�o�naturalista�i d'una observa-

ció�sistemàtica. La primera és la que es duu a terme en les primeres fases de

recollida d'informació, i generalment no hi ha una estructuració prèvia ni una

especificació de les conductes que cal observar. L'observació�sistemàtica im-

plica una sistematització de les conductes que cal observar i es pot dur a terme

en fases posteriors del procés d'avaluació. L'observació sistemàtica, en la qual

ens fixarem, es caracteritza pel fet de centrar-se�en�les�conductes�externes.

El seu objectiu és tractar de determinar i quantificar les dimensions de la con-

ducta o conductes problema i els seus determinants.

1.1.2. On cal observar?

1)�Observació�natural�(in�situ)

Implica dur a terme l'observació en el mateix context en què té lloc la conduc-

ta. En l'observació en situacions naturals els observadors o jutges es desplacen

al medi en què apareixen les conductes que es volen observar. Aquest tipus

d'observació és el que té més validesa externa. Es pot dur a terme en diferents

contextos: familiar, escolar i institucional.

Tanmateix, aquest tipus d'observació no� sempre� és� aplicable pels motius

següents: els subjectes es poden negar a ser observats en el seu ambient natu-

ral, el cost és elevat (temps, esforç) o l'avaluador no es pot desplaçar. Per això,

es recomana que l'observació natural la facin persones properes al subjecte o

quan l'avaluador forma part del medi natural (pares, professors, etc.). També

es poden recollir rastres de conducta (diaris, cartes, informes, notes escolars,

etc.).

2)�Observació�anàloga�o�en�situacions�artificials

Les observacions anàlogues es fan en situacions de laboratori amb les variables

ambientals controlades. Aquest tipus d'observació té molta validesa interna

(control experimental). Tipus:

• Tests situacionals: proves que reprodueixen situacions tan reals com sigui

possible en què s'observa la conducta del subjecte o subjectes. Per exemple,

situacions d'interacció mare-fill, parelles.

• Tècniques de role-playing: tècnica que es duu a terme en situacions artifici-

als semblants a les situacions en què té lloc la conducta. Es trien persones

que representen papers o rols prèviament establerts. S'apliquen sovint en

l'àmbit clínic, com a forma d'avaluació i intervenció davant de determi-

nats problemes (fòbia social, problemes de parella, etc.), i en la selecció

de personal.


1.1.3. Avantatges i limitacions de la tècnica

Avantatges

• És un mètode directe de recollida d'informació, que s'obté tal com s'esdevé,

sense els problemes de memòria, motivació i estils de resposta que poden

afectar els autoinformes.

• Permet captar conductes que no són considerades importants pel client

observat (de manera que no n'informaria l'observador) o de les quals no

té coneixement.

• És fonamental amb els clients (nens i nenes petits, certs discapacitats men-

tals) que no poden proporcionar informes verbals.

• A vegades, es pot dur a terme quan el client es nega a sotmetre's a entre-

vistes i qüestionaris.

Limitacions�de�l'observació

• Representa una despesa gran de temps, esforç i, segons els casos, diners.

• Pot ser impossible de dur a terme per oposició del client o de les persones

del seu ambient o per falta de mitjans.

• Fonts d'error de l'observador, l'observat i el sistema d'observació.

1.1.4. Autoobservació

L'autoobservació és un altre mètode important per a obtenir informació com-

plementària i implica dos processos: a) l'observació conscient per part del cli-

ent de la seva conducta i de variables que la controlen i b) el registre d'aquesta

informació de seguida que sigui possible mitjançant procediments acordats

prèviament amb l'avaluador. L'instrument és l'autoregistre.

És útil per al següent:

• Per a accedir a pensaments interns.

• Quan la conducta s'esdevé rarament i es presenta de manera espontània.

• Quan no convé que hi hagi observadors externs perquè es tracta de con-

ductes íntimes o privades.


Avantatges

• Pot ser adaptat amb facilitat a cada client.

• Es pot recollir informació de manera immediata després de l'ocurrència

dels esdeveniments d'interès.

• Economia.

• Es poden enregistrar registrar certs tipus de conducta que seria inconveni-

ent o impossible d'observar per als altres.

Avantatges�en�clínica

• Facilita informació útil per a orientar el tractament.

• És un mitjà perquè el client adquireixi un millor coneixement del seu pro-

blema.

• Retroalimentació contínua dels canvis que es produeixen.

• Permet comprovar al terapeuta el compliment de les activitats entre ses-

sions.

Problemes

1) La reactivitat. Com més gran és la motivació més gran és aquesta reactivi-

tat. És usada amb finalitats terapèutiques (per exemple, en el tractament de

l'obesitat, el sol fet de demanar registres de quant i què mengen fa que perdin

pes). Tanmateix, aquest fenomen limita la fiabilitat i la validesa de la tècnica.

Per exemple, s'observa que augmenta la freqüència d'aparició de conductes

desitjables i disminueix la de conductes no desitjables. Es recomana allargar

la línia base per a aconseguir habituació, ja que els efectes reactius solen ser

temporals.

2)�Possible�falta�de�precisió�de�les�dades

La�precisió�s'incrementa�en�els�casos�següents:

a) Si la persona que s'autoobserva sap que és observada. (L'engany�és un pro-

blema potencial amb l'ús de l'autoobservació. És important verificar de tant

en tant el contingut dels autoregistres mitjançant observacions aleatòries i/o

preguntes a familiars o persones pròximes al client.)

b) Si es reforça l'autoobservació precisa.


c) Si les respostes que s'observen són motrius en lloc de verbals.

d) Si la valoració és positiva en lloc de negativa.

e) Si el client anota immediatament els aspectes que cal registrar.

f) Si l'autoregistre és senzill en lloc de complex i no cal anotar gaires aspectes.

g) Si l'autoobservació no és interferida per altres respostes concurrents (per

exemple, parlar amb una altra persona).

h) Si els clients han estat entrenats en autoobservació.

Recomanacions�a�l'hora�d'elaborar�un�autoregistre:

• Adaptar-lo a les característiques del problema i del client.

• Especificar clarament les variables que s'han de registrar.

• Mirar que l'autoregistre sigui fàcil d'emplenar i buscar un equilibri entre

la informació òptima i les disponibilitats i motivació del pacient.

• L'entrenament�en�autoobservació és necessari perquè l'autoregistre sigui

completat correctament:

– Explicar al pacient l'objectiu i la utilitat de l'autoregistre.

– Ensenyar al client com cal emplenar l'autoregistre.

– Revisar l'autoregistre amb el client per a detectar errors, sol·licitar in-

formació complementària i oferir retroalimentació correctiva.

– Reforçar que l'autoregistre es completa adequadament.

1.2. Els autoinformes

Sobre els autoinformes, vegeu l'obra següent:

M. Garaigordobil (1998). Principales técnicas en la evaluación psicoló-

gica (capítol 6). Evaluación psicológica. Bases teórico-metodológicas, situa-

ción actual y directrices de futuro (pp. 243-246).


ria seguint aquest índex, i complementar-la amb els textos d'ampliació que hi

ha a continuació.


Índex

1) Definició i classes de variables avaluades mitjançant autoinformes.

2) Principals tipus d'autoinforme.

3) Avantatges i limitacions de la tècnica (consulteu l'ampliació).

4) Fonts d'error.

5) Recomanacions d'ús (consulteu l'ampliació).

1.2.1. Introducció

Un autoinforme es pot definir com un missatge verbal que un subjecte emet

sobre qualsevol tipus de manifestació pròpia. De fet, hi ha molts autors que

consideren que, segons la definició d'autoinforme que hem donat, s'hi poden

incloure moltes més tècniques: l'entrevista, els autoregistres i els pensaments

en veu alta (tècniques d'avaluació de contingut cognitiu), a més dels qüestio-

naris, les escales i els inventaris. N'hi ha que ho consideren una derivació de

l'autoobservació.

Nosaltres ens centraran en parlar de qüestionaris, inventaris�i�escales. Encara

que s'utilitzen normalment com a sinònims, convé diferenciar-los.

S'entén per qüestionari les preguntes amb resposta dicotòmica (sí/no, a vegades

o una de semblant). Els inventaris són llistes de problemes o símptomes que

poden tenir format de resposta dicotòmica o escalar i ordinal. Les escales són

preguntes amb respostes de forma escalar i ordinal (del tipus Likert).

Quan qüestionaris, inventaris i escales s'han aplicat a amplis grups de persones

i s'han obtingut barems normatius, som davant d'un test.

1.2.2. Avantatges i limitacions de la tècnica

Avantatges

• És una tècnica vàlida per a recollir informació sobre tres modalitats de

resposta: cognitiva, motora i fisiològica. Es considera que és un mètode

indirecte per a valorar respostes motores (observació) i psicofisiològiques

(mesures objectives) i un mètode directe per a avaluar respostes cognitives

i l'experiència subjectiva. Es poden utilitzar en casos en què l'observació

directa és inviable.

• Reflecteix una visió subjectiva. Dóna informació sobre "la veritat" del sub-

jecte.

• Permet recollir informació sobre les situacions en què s'esdevé la conducta.


• Ajuda a ampliar i contrastar la informació obtinguda per altres mitjans

com l'entrevista.

• Proporcionen informació quantitativa que permet valorar l'evolució del

client al llarg del procés d'intervenció.

• Té un cost baix. Requereix poc esforç personal (no cal entrenament per

part de l'avaluador), i també poca inversió econòmica i temps.

• És fàcil d'aplicar (des del punt de vista de l'avaluador).

• És senzill d'interpretar.

• Té validesa aparent.

• Els instruments que s'usen en aquesta tècnica tenen una capacitat predic-

tiva alta.

Limitacions

• No es refereix a conductes particulars. Moltes vegades, els qüestionaris no

presenten l'especificitat situacional i de resposta necessària. Poden no ser

representatius de les conductes d'interès en relació amb un determinat pro-

blema.

• És difícil d'aplicar (des del punt de vista de l'avaluat). Per exemple, la ter-

minologia que utilitzen per a descriure els ítems pot tenir diverses inter-

pretacions.

• En molts casos, els estudis de les seves qualitats psicomètriques (fiabilitat,

validesa) són insuficients.

• Les dades normatives provenen sovint de mostres petites i en molts casos

estrangeres. Per a molts qüestionaris hi ha dades de mostres clíniques o de

la població general, però no de totes dues.

1.2.3. Recomanacions d'ús

Per a usar els diferents inventaris, escales i qüestionaris amb garanties, hem

d'esperar que compleixin els requisits següents:


1)�Enfocament�multifont: es refereix al fet que recullen informacions de di-

versos informants, de manera que es puguin trobar diferències i similituds so-

bre les apreciacions subjectives que té el subjecte. Per exemple, si avaluem un

nen és important tenir la informació dels pares, dels professors i de l'infant

mateix.

2)�Enfocament�idiogràfic: els qüestionaris que cal utilitzar han de ser els ade-

quats per a aquest cas, i no fer una aplicació estàndard. De vegades s'utilitzen

qüestionaris específics o fets ad hoc per al client.

3)�Avaluacions�orientades�a�la�modificació: els qüestionaris utilitzats han

d'ajudar en el procés de presa de decisions amb vista a dissenyar la intervenció

i han d'ajudar a valorar el canvi que es produeixi en aquesta intervenció.

4)�Qualitat�mètrica:

a) Fiabilitat i validesa.

b) Validesa de contingut: els qüestionaris poc específics o que avaluen àrees

massa àmplies no són recomanables.

c) Validesa de criteri: cal considerar la relació entre la informació que propor-

cionen i les conductes emeses en la vida real. Sempre que sigui possible, cal

contrastar-la amb altres mètodes!

5)�Barems: existència de normes (per exemple, barems). Cal utilitzar les pun-

tuacions de les subescales a més de les puntuacions totals. Barems múltiples:

han de ser baremats amb els grups de població general i també amb els grups

de persones que tenen el trastorn que pretenem mesurar.

6)�Terminologia�senzilla�i�específica.

7)�Ítems�quantificables�i�poc�ambigus.

8)�Aconseguim�més�qualitat�en�els�casos�següents:

a) La informació és més contrastable (amb altres mètodes).

b) La informació és més accessible (el subjecte és conscient d'aquesta informa-

ció; per exemple, no és conscient de la conductància de la pell).

c) Com més llunyana és la informació més malament la recordem, encara que

donem més importància a esdeveniments greus passats que a esdeveniments

no greus més recents.

d) Hi ha menys transformació de la informació i menys inferències.


1.3. L'entrevista psicològica

Per a preparar els subapartats 1-6, cal que consulteu el capítol 5 de Mo-

reno-Rosset (2003), La entrevista psicológica, i l'apartat corresponent a

l'entrevista del capítol 6 de Garaigordobil (1998), posant una atenció

especial en el punt 4.3 (Características psicométricas de la entrevista).

Per a preparar el subapartat 7, que tracta de l'entrevista de selecció de

personal, cal que llegiu dos capítols del llibre Entrevista conductual es-

tructurada de selección de personal, de Salgado i Moscoso (2005): capítol

1 i capítol 7.

Finalment, el subapartat 8 es treballarà a partir del text d'Escobar

(2009) sobre l'entrevista motivacional (vegeu més endavant el subapar-

tat 1.3.8).

Índex

1)� L'entrevista psicològica: definició conceptual. Característiques de

l'entrevista psicològica inicial.

2)�Tipus d'entrevistes.

3)�Objectius.

4)�Etapes de l'entrevista.

5)�Elements o variables que configuren la comunicació.

6)�Anàlisi i comprensió del problema.

7)�Les entrevistes conductuals estructurades (ECE).

8)�L'entrevista motivacional.

1.3.1. L'entrevista psicològica: definició conceptual.

Característiques de l'entrevista psicològica inicial

Sobre l'entrevista psicològica, heu de consultar C. Moreno-Rosset

(2003). La entrevista psicológica (capítol 5) (pp. 203-269). Evaluación

psicológica: concepto, proceso y aplicación en las áreas del desarrollo y de la

inteligencia.

A més de descriure l'instrument més emprat en el camp de l'avaluació psicolò-

gica i que s'estén per totes les àrees de la psicologia aplicada, s'hi fa una re-

ferència especial, per la seva importància, a l'entrevista psicològica inicial.


1.3.2. Tipus d'entrevistes

S'hi detallen els tipus d'entrevistes segons l'estructuració, la finalitat, la tem-

poralitat del procés i l'edat de l'entrevistat. Cal entendre bé cadascun dels con-

ceptes.

1) Pel grau d'estructuració:

a) Estructurada: per exemple les entrevistes conductuals estructurades ECE.

b) Semiestructurada.

c) Lliure.

2) Per la finalitat:

a) Diagnòstica.

b) Consultiva.

c) Terapèutica i de consell.

d) D'investigació.

3) Tenint en compte la temporalitat del procés:

a) Inicial (cal treballar l'apartat de la pàgina 206, de definició conceptual i ca-

racterístiques específiques de l'entrevista psicològica inicial, atesa la importàn-

cia que té).

b) D'informació complementària.

c) Sobre la biografia del subjecte o anamnesi.

d) De devolució.

e) D'alta clínica.

4) En funció de l'edat de l'entrevistat:

a) Infants i adolescents.

b) Adults.

1.3.3. Objectius

Hi ha un cert acord a considerar quins objectius han de tenir les entrevistes, i

en aquest sentit és interessant tenir present la figura 5.3 de la pàgina 214.

1.3.4. Etapes de l'entrevista

És molt important tenir present les diferents etapes de l'entrevista a l'hora de

planificar-les, elaborar la informació que se n'extreu, i també per a preparar

la propera entrevista.

• Preentrevista.

• Entrevista, fases:


– Coneixement mutu.

– Exploració i identificació del problema.

– Comiat.

• Postentrevista.

1.3.5. Elements o variables que configuren la comunicació

Es pot llegir per damunt; no cal aprofundir-hi:

• Conducta verbal.

• Conducta no verbal.

1.3.6. Anàlisi i comprensió del problema

Cal considerar tota la informació extreta per a analitzar i comprendre els pro-

blemes del pacient/client, tenint present els aspectes que s'exposen, segons els

autors, en la p. 222.

1.3.7. Les entrevistes conductuals estructurades ECE

Sobre les entrevistes ECE, cal llegir Salgado i Moscoso (2005), Teoría y

desarrollo de las entrevistas conductuales estructurades (capítol 1) (pp.

29-36) i Desarrollo práctico de una entrevista conductual estructurada

(capítol 7) (pp. 125-140).

Característiques

Es tracta d'un model d'entrevista que garanteix la mateixa experiència

d'entrevista a tots els entrevistats, per la qual cosa és molt útil en els proces-

sos de selecció de personal. Cal treballar les sis característiques diferenciables

d'aquest tipus d'entrevista:

• Desenvolupar les preguntes de l'entrevista a partir de l'anàlisi del lloc de

treball (en l'exemple que es troba més endavant es fa servir la tècnica de

l'incident crític).

• Plantejar les mateixes preguntes a tots els candidats.

• Fer servir escales de valoració que incloguin ancoratges conductuals

(EVAS).

• Realitzar el mateix procés amb tots els candidats.


• Entrenar l'entrevistador.

• Prendre la decisió de selecció després d'haver fet totes les entrevistes.

Desenvolupament�pràctic�d'una�ECE

Exemple d'una entrevista conductual estructurada per a un lloc de vigilant en

una empresa privada, fent servir la tècnica de l'incident crític.

1.3.8. L'entrevista motivacional

Cal que s'entenguin el concepte i posicionament professional en l'entrevista

motivacional, i alhora conèixer alguna de les eines que s'hi empren, que són

molt útils també en altres tipus d'entrevistes, sobretot quan hi ha presents

uns forts mecanismes de defensa o una certa situació de bloqueig en la relació

terapèutica.

Sobre totes aquestes qüestions, prenem com a lectura obligatòria el text de

Ramon Escobar i Toneu (2009), L'entrevista motivacional, que tot seguit podeu

consultar als subapartats següents.

L'entrevista motivacional (per Ramon Toneu)

Concepte�d'entrevista�motivacional

Tradicionalment s'havia pensat que es podia fomentar la motivació vers el canvi, fa-cilitant informació, amb la idea que una persona ben informada pot desenvoluparun veritable canvi, però s'ha demostrat que la motivació vers el canvi depèn de moltsmés factors. El model motivacional, d'aplicació progressiva, aposta per una aproxi-mació col·laboradora, estimulant la motivació. La motivació és un estat intern dedisposició per a efectuar una conducta i que pot fluctuar d'una situació a una altra,pot ser modulada i influenciada per factors interns i externs. En la majoria de moti-vacions, el substrat emocional de l'actitud es fa prevalent.

"Generalment les persones es convencen més per les raons que descobreixen per ellesmateixes, que per les explicacions dels altres."

(Blaise Pascal, 1623-1662).

L'entrevista motivacional (EM) és un tipus d'entrevista clínica, centrada en el pacient,que pretén afavorir el canvi en el comportament, ajudant els pacients a explorar iresoldre les seves ambivalències i donant suport alhora al canvi que ha de protago-nitzar el pacient.

En aquest sentit, s'ajuda el pacient a reconèixer els seus problemes presents i futurs.Permet augmentar-li la motivació, tenint present quin és el seu nivell de motivacióbasal i respectant sempre les seves decisions, sense penalitzar-les. En aquest sentit,s'entén que és més eficaç dir al pacient que entenem que li resulti difícil controlarel menjar que no pas dir-li que, si no controla el menjar, no entenem per què acuta la consulta a pesar-se.

Pel que fa al terapeuta, no pretén canviar l'estil de treball de cadascú, sinó aportareines que permetin afrontar situacions que no podrien ser resoltes en situacions es-tratègiques habituals. No assumeix un rol autoritari ni d'expert, i més aviat les es-tratègies són la persuasió i el suport més que no pas la coerció o la discussió. El pro-fessional fa de catalitzador del procés, fonamentalment escoltant, però de maneraactiva, reflexiva, actuant com un mirall en què el pacient es veu, i va descobrint elseu propi camí.

Nota

Llegiu-lo tenint present les siscaracterístiques de l'entrevistaECE indicades en el punt ante-rior.


Tot i que l'entrevista motivacional va sorgir dels treballs amb l'ambivalència enfrontdel canvi en l'abús d'alcohol i les drogues, el tractament vers pacients "desmotivats"s'ha aplicat a diversos problemes mèdics (diabetis, resistència al dolor, rehabilitacióde malalties coronàries, acceptació del diagnòstic), però també s'han fet adaptacionsper als joves (Tober, 1991), els criminals (Garland i Dougher, 1991), les parelles (Zwe-ben, 1991), els drogoaddictes intravenosos (Saunders, Wilkinson i Allsop, 1991), elsfumadors, les famílies de consumidors, els depressius, etc.

Principis�generals�de�l'entrevista�motivacional

"El terapeuta centrat en el pacient necessita oferir tres característiques decisives perfacilitar el canvi: l'empatia, la calidesa emocional i l'autenticitat."

Carl Rogers (1994).

L'EM consta d'una sèrie d'elements teòrics i pràctics que tracten de millorar les habi-litats de comunicació dels professionals.

• Expressar�empatia. Acceptar i respectar el pacient, però no cal aprovar-lo. Un certgrau de solidaritat emocional, intentant comprendre les seves emocions i pensa-ments. Amb entrenament s'adquireix facilitat en la resposta empàtica, i possibi-lita l'expressió de la solidaritat sincera amb gestos (tocar lleugerament el pacient),amb paraules ("Entenc que ho estàs passant molt malament"). El pacient sent queté el suport emocional, davant del previsible dolor que pot implicar el canvi. Pa-radoxalment, quan el pacient s'accepta tal com és, es troba més lliure per a poderdecidir canviar.

• Desenvolupar�la�discrepància. Cal enfrontar el pacient amb la realitat que noli agrada, crear una dissonància cognitiva entre el que és i el que voldria ser.Interessa augmentar el nivell d'aquest conflicte, especialment entre la conductaactual i els valors importants de la seva vida. Treballar l'emoció que genera laincomoditat del dubte i/o conflicte és el motor més gran pel canvi. Cal que elpacient verbalitzi les discrepàncies, per a augmentar l'eficàcia de l'entrevista.

• Evitar�argumentar�i�discutir�amb�el�pacient sobre la conveniència d'un can-vi, atès que es podrien crear resistències. Els arguments directes i els intents deconvèncer tendeixen a produir oposició davant les indicacions, els suggerimentsi les ordres per al canvi. Se'n diu reactància psicològica. Sorgeix quan el pacientpercep que la seva capacitat d'elecció és limitada. Per exemple, abans d'informarel pacient, cal preguntar-li si té informació o vol tenir sobre això amb frases com"Vols que t'expliqui alguna cosa sobre...?". Cal informar-lo a poc a poc i anarpreguntant "Què et sembla això?", i centrar-nos en els conflictes del pacient il'assimilació del que li exposem. L'aparició de resistències indica que hem de can-viar d'estratègia.

• Treballar�les�resistències�del�pacient. Cal evitar les actituds que les puguin faci-litar: tractar d'imposar un canvi pel "seu bé", plantejar implícitament o explícita-ment que la relació terapèutica comporta obligatòriament un canvi, o renyar elpacient davant el no-canvi.

• Donar�suport�al� sentit�d'autoeficiència� i� fomentar-lo. El fet de creure en lapossibilitat de poder canviar és un factor motivacional important, atès que téuna gran influència en la capacitat d'iniciar una nova conducta i mantenir-la. Elsresultats previs satisfactoris reforcen la creença del pacient en la seva capacitat,i el nostre ajut ha de facilitar l'anàlisi conjunta dels resultats, potenciant la sevapositivitat ("És difícil el que has aconseguit fins ara, però ho has assolit"). Cal nooblidar que el pacient és el responsable d'escollir i dur a terme el canvi i el nostrepaper és de suport. Es fomentaria el que s'anomena locus de control intern.

Tècniques

Tècniques�de�suport�narratiu

Hi ha cinc tècniques per tal que el pacient es pugui sentir acceptat i entès, i que puguiavançar en veure's ell mateix i la situació en què es troba, com a primer pas per alcanvi:

1)� Preguntes� obertes. Serveixen sobretot al principi, i permeten que el pacients'expliqui i s'animi a fer-ho. Per exemple, "Què et preocupa ara mateix?".

2)�Escolta�reflexiva. El psicòleg tracta d'esbrinar què és el que intenta dir el pacienti respondre-li mitjançant afirmacions, frases interrogatives... El professional no es


limita a escoltar el pacient, sinó que respon al que diu i fa que s'hi reflecteixi. Elpsicòleg és el que decideix el que reflecteix i el que ignora:

a)�Repetició de paraules o elements del pacient que semblin importants, per tal dedirigir la conversa vers on es vulgui.

b)�Refraseig. Com l'anterior però canviant alguna paraula per un sinònim o alterantlleugerament el que ha dit per a aclarir-ho.

c)�Parafraseig. Es reflecteix el que ha dit, amb noves paraules, atès que el professionalintueix el significat que ha intentat expressar.

d)�Assenyalament�emocional. És la forma més profunda de reflexió, i consisteixen frases que mostren sentiments o emocions: "El que m'expliques sembla quet'entristeix enormement".

e)�Aclariments. No donar res per entès ("Què vols dir amb...?").

f)�Silencis. Emprats correctament tenen un efecte reflexiu potent en el pacient, atèsque li diem de manera no verbal que l'entenem i acceptem. Permeten alhora un tempsimprescindible d'autoobservació sobre el que acaba de dir i sentir.

3)�Reestructuració�positiva. Afermar el pacient i fer-li costat, destacant els seus as-pectes positius i donant suport al que ha dit amb comentaris o frases de comprensió.Serveix per a rehabilitar l'autoestima i el sentit d'autoconfiança ("Et deu costar man-tenir-te abstinent", "Sembles una persona molt optimista"). A mesura que el pacientse sent escoltat pel terapeuta, és capaç d'escoltar-se i acceptar-se, i així augmentar lacomprensió i el control sobre si mateix i la sensació de poder.

4)�Resumir.�Destacar el més crucial del que ha dit el pacient.

5)�Afirmacions�d'automotivació. Cal afavorir-les i provocar-les mitjançant pregun-tes evocadores sobre...

a) El reconeixement del problema: "De quina manera és important per a tu el quecomentem?".

b) L'expressió de preocupacions: "Com et sents, quan n'estàs prenent?".

c) La intenció de canvi: "Quines raons tens per a canviar?".

d) L'optimisme pel canvi: "Què et fa pensar que podràs assolir el canvi si ho desitges?".

El fet que el pacient continuï fent expressions automotivadores i analitzantl'ambivalència depèn en part de la nostra manera de respondre, i cal que comuni-quem acceptació, estimulem l'anàlisi contínua i reforcem l'autoexpressió. Es tractaque el pacient intenti convèncer-nos de la necessitat que ell canviï.

Tècniques�per�a�incrementar�el�nivell�de�consciència�respecte�del�canvi

Per tal que el diàleg sigui fluid i autoeficaç, podem fer el següent:

1) Reforçar les afirmacions d'automotivació, verbal i no verbal. Cal observar la co-herència entre tots dos tipus de comunicació. Pel que fa a la comunicació no verbal,cal tenir present aquests fenòmens:

a)�Cinèsica: gestos facials i corporals, moviments.

• Adaptadors: serveixen per a reduir l'ansietat.• Emblemàtics: substitueixen una paraula i són propis de cada cultura (per exemple,

apujar les espatlles).• Reguladors: gestos per a pautar la interacció (per exemple, donar la mà, abaixar

la mirada perquè no ens preguntin).

b)�Proxèmica: considera l'espai en l'entrevista. Concepte d'espai íntim: quan l'altreés a menys de 45 cm s'activa emocionalment un sentiment de vulnerabilitat desa-gradable.

c)�Parallenguatge: to, timbre i volum del llenguatge.

2) Fer decisió balancejada, és a dir, indicar els aspectes positius i negatius de les con-ductes, la d'abans i la d'ara que cal adquirir: "Comentem els aspectes positius i nega-


tius quan no consumeixes, i alhora em dius que quan consumeixes també hi veusaspectes positius i aspectes negatius".

3) Provocar l'elaboració, demanant exemples concrets, aclarint el com, el quan...

4) Utilitzar els extrems, imaginant la pitjor conseqüència possible.

5) Mirar enrere o endavant. Veure amb el pacient com era abans d'adquirir l'hàbitconcret o com es trobarà després d'abandonar-lo, per exemple.

6) Explorar valors realment importants per a la vida del pacient ("Què és importantper a la teva vida?").

7) Emprar la paradoxa. Aquesta tècnica pot desbloquejar situacions encallades, toti que és una mica arriscada. Requereix un bon ensinistrament i un bon nivelld'autoestima del pacient. Quan el professional es posa del costat dels seus arguments,el pacient pot observar "des de fora" com és d'absurda la situació: "No crec que valguila pena que ho intentis", "Pel que dius, en aquest moment el millor és que continuïsbevent com fins ara".

Reconèixer�i�treballar�les�resistències

És normal que apareguin al principi, però un mal abordatge les exagera i alimentafins al punt de dissuadir el pacient d'intentar res. Es posen de manifest desafiant,devaluant, interrompent, minimitzant, ignorant, canviant de tema...

Estratègies�davant�les�resistències

1)�Frases�de� reflexió. Consisteix a tornar la pròpia resistència, de manera simpleo amplificada, fins i tot exagerada, la qual cosa farà recular una mica el pacient ifomentarà l'altre part de l'ambivalència.

2)�Focalitzar. Es tracta de canviar de tema, desviar l'atenció del pacient, "vorejant unobstacle" en comptes de destruir-lo.

3)�Empatitzar�i�cedir�en�alguns�aspectes. Comprendre la resistència, però oferir unacord donant un gir a aquesta.

4)�Emfatitzar�la�llibertat�i�el�control�del�pacient. El millor antídot vers la reaccióal fet que la seva llibertat ha estat amenaçada és deixar clar que és el pacient quidecideix. Reactància psicològica: no ens agrada fer allò que ens ordenen.

5)�Reestructurar�o�reformular. Quan el pacient ofereix arguments que li serveixenper a negar el problema, oferir-ne un nou significat o interpretació, favorables alcanvi.

6)�Paradoxa. Tal com s'ha dit més amunt, utilitzar-la quan s'hagin aplicat altres es-tratègies que no hagin estat reeixides. Es tracta de "fer d'advocat del diable"; per exem-ple, "De vegades em demano si serà capaç de mantenir aquesta millora fins a la pro-pera visita".

Trampes�que�cal�evitar

"El coneixement de les estratègies generals útils per a afrontar l'entrevista motivaci-onal implica comprendre el que no cal fer."

(William R. Miller).

1)�Preguntes-respostes. Formulació de preguntes que el pacient pot contestar ambfrases curtes i simples, la qual cosa no ajuda que el pacient reflexioni i elabori. S'evitaamb preguntes obertes i escolta reflexiva, però mirant de no fer massa preguntesobertes seguides.

2)�Confrontació-negació. És molt freqüent quan es planteja en situacions encara nogaire elaborades. El pacient serà més resistent en la mesura que l'enfrontem amb lasituació, si encara no està preparat.

3)�Trampa�de�l'expert. L'oferiment, amb la millor de les intencions, de respostes isolucions al pacient fa que assumeixi un rol totalment contrari a l'enfocament del'EM, atès que fomenta la passivitat com a receptor dels consells de l'expert.


4)�Etiquetatge. Classificar un pacient amb etiquetes que, sovint, comporten certaestigmatització social crea resistències innecessàries.

5)�Focalització prematura del que al psicòleg li sembla més important, mentre queel pacient vol abordar altres temes que el preocupen més i són més amplis. Cal evitaruna lluita sobre el que és més adequat per a iniciar l'entrevista, sobretot quan esdetecta que el pacient té algunes preocupacions, i evitar que es posi a la defensiva.

6)�Culpabilització. Pot fer que el pacient estigui a la defensiva el fet de perdre eltemps a analitzar de qui és la culpa del problema. No és tan important i en tot cascal afrontar-la en el seu moment, amb la reflexió i reformulació de les preocupacionsdel pacient.

L'entrevista�motivacional�breu

Sovint calen tècniques breus i eficaces per a aplicar a la nostra realitat limitada enel temps, i amb una gran varietat de situacions que requereixen canvis conductualsprofunds per a resoldre'ls. Va ser creada per a treballar amb bevedors amb excés queno buscaven ajuda (Rollnick, Bell i Heather, 1992) en un format de sessió única d'uns40 minuts, tot i que realment és possible que no es tracti d'una veritable entrevistamotivacional.

Principis�bàsics

1) Evitar la confrontació amb el pacient, quan el pacient no està segur de voler can-viar, i centrar-nos bàsicament a informar-lo.

2) Facilitar la verbalització dels motius de preocupació per la seva conducta de maneraprioritària.

Moments�diferenciats

1) Inici de l'entrevista introduint un tema/problema mitjançant una pregunta oberta,després de demanar permís ("Vols que parlem de...?").

2) Exploració dels motius de preocupació: cal basar-se en tècniques de suport narratiuque el pacient comenci a elaborar sobre si mateix ("Quines dificultats creus que tensper a fer...?").

3) Elecció de les opcions pel canvi mitjançant preguntes obertes i escolta reflexiva("Dius que et poses trista i estàs ensopida quan comences el règim").

4) Sumari. Finalitzar fent un resum del que el pacient ha expressat i preguntar-li si éscorrecte ("Creus que t'he entès bé?"). Posa en evidència l'ambivalència del subjecte, ipermet que l'individu examini les raons que té a favor i en contra.

1.4. Tècniques projectives

Per a les tècniques projectives, vegeu M. Garaigordobil (1998). Princi-

pales técnicas en la evaluación psicológica (capítol 6). A Evaluación psi-

cológica. Bases teórico-metodológicas, situación actual y directrices de futuro

(pp. 225-284).

Es recomana llegir íntegrament l'apartat corresponent de la lectura obligatòria

seguint aquest índex, i complementar-la amb els textos d'ampliació que hi ha

a continuació.

Índex

1) Definició i fites històriques de les tècniques projectives


2) Característiques i classificació de les tècniques projectives

3) Avantatges i inconvenients (vegeu l'ampliació)

4) El futur de les tècniques projectives

1.4.1. Avantatges i inconvenients

Avantatges

• És una bona manera d'establir un rapport inicial, sobretot amb els nens.

• Són tasques que el subjecte percep com a innòcues. No es veuen com a

amenaçadores, ja que qualsevol resposta es considera correcta.

• Són menys susceptibles al falsejament deliberat.

• Són bones per a formular una hipòtesi, com a primera aproximació, però

es necessita contrastació.

Inconvenients

• Estan inadequadament tipificades respecte a l'aplicació i la puntuació.

Aquests aspectes depenen molt de les variables de l'avaluador, la qual co-

sa en redueix l'objectivitat. S'hi critica que la interpretació de l'avaluador

davant de les dades pot ser tan subjectiva com la del subjecte davant de

la prova.

• Absència de dades normatives en general.

• Problemes de fiabilitat. Baixa fiabilitat interjutges tant en aspectes de pun-

tuació com sobretot d'interpretació, i baixa fiabilitat test-retest en moltes

d'aquestes tècniques.

• Dades molt contradictòries sobre la validesa.

1.5. Tècniques subjectives

Per a les tècniques subjectives, vegeu M. Garaigordobil (1998). Princi-

pales técnicas en la evaluación psicológica (capítol 6). A Evaluación psi-

cológica. Bases teórico-metodológicas, situación actual y directrices de futuro

(pp. 267-272).

Es recomana llegir íntegrament l'apartat corresponent de la lectura obligatòria

seguint aquest índex.


Índex

1) Definició de les tècniques subjectives

2) Tècniques subjectives representatives

1.6. Tècniques objectives

Per a les tècniques objectives, vegeu M. Garaigordobil (1998). Principa-

les técnicas en la evaluación psicológica (capítol 6). A Evaluación psicoló-

gica. Bases teórico-metodológicas, situación actual y directrices de futuro (pp.

272-279).


ria seguint aquest índex.

Índex

1) Definició i característiques de les tècniques objectives

2) Tipus de tècniques objectives

3) Validesa i fiabilitat de les tècniques objectives

1.7. Els tests psicomètrics

Per als tests psicomètrics, vegeu R. Fernández-Ballesteros (2004). Técni-

cas psicométricas: los tests. A R. Fernández-Ballesteros (Ed.). Evaluación

psicológica. Conceptos, métodos y estudio de casos. Madrid: Pirámide.


ria seguint aquest índex.

Índex

1)�Concepte, classificació i propietats dels tests psicomètrics

2)�Procés de construcció dels tests psicomètrics

1.7.1. Concepte, classificació i propietats dels tests psicomètrics

El concepte, la classificació i les propietats dels tests psicomètrics es des-

criuen en els apartats 1 ("Introducción") i 5 ("Clasificación de los tests

psicométricos") del capítol 10 del llibre de Fernández-Ballesteros (2004).

En el cas de l'apartat 5, la lectura s'ha de basar en les pàgines 337 i 338

del llibre (fins a l'apartat 5.1).


Us recomanem una lectura en profunditat dels apartats esmentats seguint

l'esquema que es presenta a continuació.

Índex

1) Concepte de tècnica psicomètrica (test psicològic). Definició d'Anastasi

(1982).

2) Característiques i propietats rellevants d'aquest tipus de tècniques:

a) Estructurades.

b) Estandaritzades i tipificades.

c) Objectives (independents tant de l'avaluador com de la persona avaluada).

d) Resultats quantitatius que faciliten la comparació intersubjectes.

e) La seva construcció sol basar-se en el model de trets.

3) Tipus de classificació dels tests psicomètrics:

a) Segons l'estratègia de construcció del test: tests teòrics, racionals, empírics

o analíticofactorials.

b) Segons la demanda del rendiment al subjecte: tests de rendiment màxim

(tests de potència i velocitat) i rendiment típic (instruments d'avaluació de la

personalitat i interessos o actituds).

c) Segons altres criteris: el contingut (intel·ligència, personalitat, etc.); la po-

blació (infantil, adulta, etc.); la manera d'aplicació (individual, col·lectiu); el

material (manipulatiu, paper i llapis), etc.

1.7.2. Procés de construcció dels tests psicomètrics

El procés de construcció dels tests psicomètrics es descriu en els apar-

tats 2 (Proceso general de construcción de tests des de la TCT), 3 (Otras

aproximaciones a la construcción de tests des de la TCT) i 4 (Proceso

de construcción des de la TRI) del capítol 10 del llibre de Fernández-Ba-

llesteros.

Els aspectes més rellevants d'aquest subapartat es relacionen amb la compren-

sió del procés de construcció dels tests psicomètrics des de la teoria clàssica

dels tests (TCT) i la teoria de resposta a l'ítem (TRI), i també dels avantatges i

desavantatges de la utilització dels dos tipus de procediments.


A continuació es presenta un esquema desenvolupat d'aquest apartat, en el

qual es destaquen alguns aspectes rellevants que cal considerar amb vista a

la lectura dels materials. Es recomana elaborar un resum personal a partir de

l'esquema presentat.

Procés de construcció de tests des de la TCT

1)�Fases�del�procés�d'elaboració�d'un�test

a) Identificació de l'objectiu: l'especificació de l'objectiu i el context

d'utilització del futur test permetran una elaboració adequada.

b) Objectius comuns dels tests o qüestionaris:

• Mesurament d'un constructe teòric.

• Avaluació acadèmica o conductual.

• Selecció de personal.

• Classificació diagnòstica.

c) Elements del context d'un test que cal considerar:

• Característiques de la població a la qual s'aplica el test.

• Restriccions temporals, element que es relaciona amb les característiques

de la població "diana" del test i/o el context de l'aplicació.

• Administració individual o col·lectiva.

d) Definició del constructe que es pretén mesurar.

En aquest cas, es tracta de comprendre el concepte de constructe i les implica-

cions que suposa definir-lo. Definir el constructe implica identificar els com-

portaments observables que el representen i es realitza a través de procedi-

ments com l'anàlisi de contingut, l'observació directa o el judici d'experts.

Un altre aspecte rellevant que cal considerar és que un constructe s'identifica

no solament mitjançant els comportaments que representa, sinó també mit-

jançant la relació que manté amb altres constructes.

e) Disseny del test: es tracta de la planificació prèvia a la redacció dels ítems,

en la qual es concreten les "especificacions" del test i dels ítems.

f) Desenvolupament/redacció dels ítems: en aquest pas, s'elaboren els ítems

per a cada indicador previst del constructe. A fi de seleccionar posteriorment

els ítems més adequats, el nombre d'ítems redactats és elevat. D'altra banda,

els ítems s'han de redactar de la manera més clara possible i han de constituir

bons indicadors del constructe que representen.


g) Anàlisi d'ítems: en aquest pas, s'analitza qualitativament i quantitativament

la qualitat dels ítems a fi de seleccionar el conjunt d'ítems que configuraran la

versió final del test. Aquesta etapa finalitza amb la versió preliminar del futur

test.

• Propietats analitzades:

– Dificultat dels ítems.

– Discriminació dels ítems.

• Procediments utilitzats:

– Subjectius (grup d'experts).

– Empírics (anàlisi numèrica d'ítems).

h) Anàlisi de la fiabilitat i la validesa dels mesuraments administrant la versió

preliminar del test a una nova mostra.

i) Elaboració de les normes d'interpretació de les puntuacions.

• Concepte de puntuacions referides a normes i puntuacions referides a cri-

teris.

2)�Altres�aproximacions�a�la�construcció�de�tests

Aquestes altres aproximacions no són alternatives al model general, sinó que

precisament, seguint el model general presentat anteriorment, fan èmfasi en

algun pas o aspecte determinat.

a) Construcció racional:

• Hi ha una relació directa entre el contingut dels ítems i la dimensió ava-

luada. Exemple: escales de Kaufman o inventari d'interessos de Strong.

b) Construcció empírica:

• Els ítems poden estar relacionats o no amb la dimensió que mesuren.

L'objectiu és maximitzar les diferències entre les respostes de les persones

en el constructe d'interès. Exemple: MMPI.

c) Construcció analítica-factorial:

• Aquesta aproximació és una combinació de les dues aproximacions ante-

riors.

• Procés: anàlisi d'una gran població d'ítems per a determinar les escales o

dimensions bàsiques. Al seu torn, aquestes dimensions s'analitzen amb


una anàlisi factorial amb l'objectiu de seleccionar els ítems amb càrregues

més elevades en els factors esmentats. Exemple: PMA, 16PF.

3)�Avantatges�i�limitacions�de�la�construcció�de�tests�a�partir�de�la�TCT

Procés de construcció de tests des de la TRI

1)�Concepte�de�la�TRI�i�casos�bàsics

a) Concepte: col·lecció de models i mètodes estadístics centrats en l'anàlisi de

les propietats dels ítems.

b) Supòsits bàsics:

• Independència local.

• Unidimensionalitat.

2)�Bancs�d'ítems

a) Definició (Barbero, 1999).

b) Procediment:

• Definició de l'estructura del banc.

• Desenvolupament i anàlisi qualitativa dels ítems.

• Elecció del disseny de recollida de dades (etapa pròpia de la TRI, ja que el

disseny triat condiciona la posterior equiparació de puntuacions).

• Administració dels ítems.

• Anàlisi dels ítems i ajust de les dades a un model.

• Calibratge dels ítems.

• Emmagatzemament de la informació.

3)�Tests�adaptatius�(a�mida)

a) Utilitzen diferents conjunts d'ítems en funció del tipus de persona exami-

nada.

b) Concepte de TAI. Avantatges i limitacions.

Present i futur dels tests psicomètrics

Aquest apartat es correspon amb la lectura del punt 6 (Presente y fu-

turo de los tests psicométricos) del capítol 10 de Fernández-Ballesteros

(2004).


Bibliografia

Lectures obligatòries de l'apartat 1

Calero, M. D., i Padilla, J. L. (2004). Técnicas psicométricas: los tests. A R. Fernández-Balles-teros (Ed.), Evaluación psicológica. Conceptos, métodos y estudio de casos. Madrid: Pirámide; pp.323-355.

Escobar, R. (2009). L'entrevista motivacional (vegeu l'apartat 1.3.8 d'aquest mòdul).

Garaigordobil, M. (1998). Principales técnicas en la evaluación psicológica. A M. Garaigor-dobil, Evaluación psicológica. Bases teórico-metodológicas, situación actual y directrices de futuro.Salamanca: Amarú; pp. 225-284; 247-260.

Maganto, C., i Cruz, S. (2003). La entrevista psicológica. A C. Moreno-Rosset (Ed.), Evaluaciónpsicológica: concepto, proceso y aplicación en las áreas del desarrollo y de la inteligencia. Madrid:Sanz y Torres; pp. 203-269.

Salgado, J. F., i Moscoso, S. (2005). Teoría y desarrollo de las entrevistas conductuales estruc-turadas. A J. F. Salgado, i S. Moscoso (2005), Entrevista conductual estructurada de selección depersonal. Madrid: Pirámide; pp. 29-36.

Salgado, J. F., i Moscoso, S. (2005). Desarrollo práctico de una entrevista conductual estruc-turada. A J. F. Salgado i S. Moscoso (2005), Entrevista conductual estructurada de selección depersonal. Madrid: Pirámide; pp. 125-140.

Lectures complementàries de l'apartat 1

Abad, F. J., i col. (2006). Introducción a la Psicometría. Teoría clásica de los tests y te-oría de respuesta al ítem. [En línia]: http://www.aristidesvara.com/metodologia/psicometria/construccion_test/index.html

Calero, M. D., i Fernández-Ballesteros, R. (2004). Las técnicas objetivas: instrumentación yaparatos. A R. Fernández-Ballesteros (Ed.), Evaluación psicológica. Conceptos, métodos y estudiode casos. Madrid: Pirámide; pp. 203-230.

Cebrià, J. (1998). L'entrevista motivacional documents de treball. Barcelona: Centre d'EstudisJurídics i Formació Especialitzada.

Fernández-Ballesteros, R. (2004). La observación. A R. Fernández-Ballesteros (Ed.), Evaluaciónpsicológica. Conceptos, métodos y estudio de casos. Madrid: Pirámide; pp. 161-201.

Fernández-Ballesteros, R. (2004). Los autoinformes. A R. Fernández-Ballesteros (Ed.), Evalua-ción psicológica. Conceptos, métodos y estudio de casos. Madrid: Pirámide; pp. 231-268.

Fernández-Ballesteros, R. (1999). Técnicas subjetivas. A R. Fernández-Ballesteros, Introduccióna la Evaluación Psicológica I. Madrid: Pirámide; pp. 279-313.

Forns, M.; Abad, J.; Amador, J. A.; Kirchner, T., i Roig, F. (2002). Avaluació psicològica. Barce-lona: UOC.

Godoy, A., i Anarte, M. T. (2004). Entrevista Clínica Estructurada para los Trastornos delDSMIV. A R. Fernández-Ballesteros (Dir.), Evaluación psicológica. Conceptos, métodos y estudiode casos. Madrid: Pirámide.

Lizarraga S. i altres (2002). Entrevista motivacional. Anales del Sistema Sanitario de Na-varra. Supl. núm. 2. [en línia]: http://www.cfnavarra.es/salud/anales/textos/vol24/suple2/suple6a.html

Manual del entrevistador, puntos básicos. Tea Ediciones [en línia]: http://www.gestiopolis.com/recursos/documentos/fulldocs/rrhh/mdeuch.pdf

Miller, W. R., i Rollnick, S. (2005). La entrevista motivacional. Preparar para el cambio deconductas adictivas. Capítols 5 i 11. Barcelona: Paidós.

Oliva, M., Vizcarro, C., i Fernández-Ballesteros, R. (2004). Técnicas proyectivas. A R. Fernán-dez-Ballesteros (Ed.), Evaluación psicológica. Conceptos, métodos y estudio de casos. Madrid: Pirá-mide; pp. 293-322.

http://www.aristidesvara.com/metodologia/psicometria/construccion_test/index.html

http://www.aristidesvara.com/metodologia/psicometria/construccion_test/index.html

http://www.cfnavarra.es/salud/anales/textos/vol24/suple2/suple6a.html

http://www.cfnavarra.es/salud/anales/textos/vol24/suple2/suple6a.html

http://www.gestiopolis.com/recursos/documentos/fulldocs/rrhh/mdeuch.pdf

http://www.gestiopolis.com/recursos/documentos/fulldocs/rrhh/mdeuch.pdf

Recursos en La Entrevista

Documents

Transcript of Recursos en La Entrevista