REPRESSIÓ - cefire.edu.gva.es
84
REPRESSIÓ José A Fernández Cabello Ramón Galdrán González Remedios Izquierdo Ferrández Teresa Sanz Cantalapiedra I FRANQUISME EFE/ Archivo
Transcript of REPRESSIÓ - cefire.edu.gva.es
REPRESSIÓ
José A Fernández Cabello
Ramón Galdrán González
Remedios Izquierdo Ferrández
Teresa Sanz Cantalapiedra
I FRA
NQ
UISM
E
EFE/ Archivo
Nom_______________________________ nº ____
Curs _____________________ Grup _____________
Centre _______________________________________
REPRESSIÓ I FRANQUISME
Autors
José A Fernández Cabello
Ramon Galdrán González
Remeis Izquierdo Ferrández
Teresa Sanz Cantalapiedra
Traducció
Maria Barber Lluch
Aquesta obra és fruit dels esforços dels seus autors per evitar que l'immens sofriment humà que va produir i va causar la dictadura franquista puga caure en l'oblit.
Volem portar aquests materials a les aules per sumar-nos a totes aquelles persones i associacions que treballen per recuperar la memòria històrica. Volem que vosaltres, els estudiants, conegueu aquests fets històrics silenciats durant molt de temps, que sapigueu com va actuar el règim franquista amb els vençuts, com va reprimir a tots els que no s'ajustaven al model imposat, als que volien exercir la seva llibertat i exigien els seus drets .
Són molts els professors les investigacions i publicacions dels quals hem consultat per a l'elaboració d'aquesta Unitat Didàctica. Volem destacar dos investigadors, ja que bona part dels continguts d'aquesta unitat són fruit dels seus treballs. Són els professors Francisco Moreno Sáez i Juan Martínez Leal. Les seves investigacions en arxius i la recollida de testimonis orals sobre la II República, la Guerra Civil i el període de la postguerra a la província d'Alacant, són fonamentals per conèixer amb rigor històric la naturalesa i el grau de la repressió franquista.
JUSTIFICACIÓ 5
PRESENTACIÓ 7
INFORMACIÓ 19
¿Qui va exercir la repressió? 20
¿Qui va patir la repressió? 33
Com s'exercia la repressió? 43
Actituds davant la repressió 57
EXPLICACIÓ Informe final 69
AVALUACIÓ 71
PROPOSTA DE RECERCA 72
RECURSOS 77
INDEX
Cada poble té el dret inalienable de conèixer la veritat sobre els esdeveniments passats, així com sobre les circumstàncies i les raons que van portar, per la violació massiva i sistemàtica dels drets humans, a la perpetració de crims aberrants. (...)
El coneixement per un poble de la història de la seua opressió pertany al seu patrimoni i, com a tal, ha de ser preservat per mesures apropiades en el nom del deure a la memòria que incumbeix a l'Estat. Aquestes mesures tenen per objecte la finalitat de preservar de l'oblit la memòria col·lectiva, principalment per prevenir el desenvolupament de tesis revisionistes i negacionistes.
Louis M. JOINET, Informe final a l'Assemblea General de l'ONU sobre la qüestió de la impunitat dels autors de violacions
de drets humans, 1997.
El juliol de 2006, el Congrés dels Diputats va aprovar, amb l'única oposició del Partit Popular, una Proposta de Llei per declarar aquest any com "Any de la Memòria Històrica". Va entrar en vigor de manera immediata el 8 de juliol.
Durant la dictadura franquista (1939-1975) s'estudiava a Espanya una història escrita exclusivament pels vencedors. Era una història oficial i propagandística a partir d'una visió de bons i dolents. Front a l'Espanya Nacional -la dels bons, la dels vencedors, la de la unitat, la dels catòlics i patriotes- l'Espanya Republicana -la dels vermells, els dolents, els vençuts, els maçons, ateus i antipatriotes- , en definitiva els que volien trencar Espanya.
Després de la mort del dictador, l'esperit de reconciliació que va caracteritzar la Transició política espanyola va ser l'excusa per seguir mantenint el silenci sobre la crueltat del Règim i les seves víctimes, i per amagar a les noves generacions la veritat històrica sota el pretext que calia oblidar el passat i mirar cap endavant.
En aquests últims anys, a partir de l'aparició per tot el territori espanyol d'Associacions i Comissions cíviques per a la Recuperació de la Memòria Històrica i del progressiu accés a les fonts documentals dels grans arxius estatals, provincials i municipals, es comencen a conèixer estudis rigorosos que ofereixen una història real molt diferent de l'oficial que ens van explicar.
JUSTIFICACIÓ DE LA UNITAT DIDACTICA
I això, tot i que el patrimoni documental espanyol es troba en un estat caòtic, que encara avui existeixen
serioses dificultats d'accés als arxius militars i que
Els objectius principals d'aquesta Unitat Didàctica són:
• Recuperar la veritat històrica, fer llum sobre una època fosca i donar-la a conèixer a qui, per ignorància sobre la crueltat de la dictadura franquista, no valora la democràcia i el sistema de llibertats, amb tots els defectes i mancances que aquests puguen tindre.
• Difondre els esforços i treballs col·lectius que en el present s'estan duent a terme per recuperar la Memòria Històrica. Molts dels projectes i treballs són realitzats per les Associacions i Comissions cíviques per a la Recuperació de la Memòria. Aquestes associacions es troben per tot el territori espanyol, també al País Valencià:
¡Para poder pasar la página es necesario haberla leído antes! (Louis M. JOINET)
• A Alacant, la Comissió Cívica d'Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica:
http://www.memoriadealicante.org/
http://www.pce.es/agenda/20090329_sec_mmhh_dossier_comision_civica.pdf • A Castelló, el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló:
http://www.memoriacastello.cat/pagina0.html
• A València, el Fòrum per la Memòria del País Valencià:
http://www.forumperlamemoria.org
I, a més d'aquestes pàgines, podeu consultar també:
• http://www.agepv.org/ Asociación Guerra, Exilio y Memoria Histórica del País Valenciano (AGE-PV).
• http://www.campodealbatera.org.
JUSTIFICACIÓ DE LA UNITAT DIDACTICA
... s'ha perdut molta documentació, en part pel desig d'esborrar el passat i en part per pura desídia i abandonament. Per això és l'atzar el que guia qualsevol recerca i que puga ocórrer que un no trobe el que busca i trobe el que ni tan sols sabia que existia.
Fco. ESPINOSA MAESTRE, : Informe sobre la repressió franquista, 2006
PRESENTACIÓ
En aquesta Unitat Didàctica s'estudia la repressió exercida durant la dictadura franquista sobre aquells que s'oposaven al Règim. Encara que ens centrarem especialment en els primers anys d'aquesta, la repressió va sobreviure al dictador.
La presentació del tema arrenca en els últims dies de la Guerra Civil amb la tragèdia de milers de republicans que, intentant salvar les seves vides, van veure com es perdien les seves esperances en el port d'Alacant. No significa, però, que la repressió franquista comencés en aquestes circumstàncies. Al contrari, va ser una actuació permanent iniciada amb la rebel·lió militar el juliol de 1936 i exercida en els territoris que van anar ocupant al llarg de la guerra i, després, durant els quaranta anys del Règim.
Les activitats proposades en aquest apartat faciliten informació per situar-se en els últims dies de la guerra i plantejar HIPÒTESIS sobre com va ser la pau de Franco. A partir d'ací, s'han de formular PREGUNTES sobre allò que els esperava a aquelles persones que havien defensat la República. També s'ha d’elaborar un GUIÓ per organitzar la recerca d'informació, que es realitzarà en la segona part del tema.
Per al treball que ara inicies has de disposar d'un QUADERN on hi efectuaràs totes les tasques. Organitza't i comença escrivint el títol de cada activitat. Indica també l'objectiu de cada capítol, que com observaràs té un color diferent. No perdis de vista la part del tema en relació amb el conjunt. D'aquesta manera el quadern reflectirà el procés que has seguit per aprendre. És a dir, aniràs definint EL MÈTODE DE TREBALL.
PRESENTACIÓ
L’Stanbrook, el penúltim vaixell en deixar el port d'Alacant amb més de 2.600 refugiats a bord. La fotografia, d'autor desconegut, va ser presa al port d'Orà durant la quarantena a què va ser sotmès el vaixell per les autoritats franceses. SBHAC.
En març de 1939, amb la guerra irremissiblement perduda, la tasca més urgent per al govern de la República era evacuar i salvar el major nombre de militants compromesos amb la causa republicana. En aquests dramàtics dies finals de la guerra, els ports de la Mediterrània i, especialment el d'Alacant, es convertien en les últimes esperances dels combatents republicans per trobar vaixells i escapar de la repressió. La ciutat en aquestes dates era una voràgine de persones vingudes de tot arreu. Al port i als seus voltants es van congregar entre 12.000 i 15.000 persones: caps militars, dirigents polítics, alcaldes, regidors, combatents, intel·lectuals, obrers, dones, xiquets, etc. tots a l'espera de ser evacuats.
La Federació Provincial Socialista d'Alacant va negociar l'enviament a Alacant de dos vaixells, l’Stanbrook i el Margit. Els vaixells arribarien a Alacant i partirien amb destinació a Orà.
Caldria acumular molts testimonis per fer-se una idea justa del que va haver de ser l'embarcament en aquelles circumstàncies. Els que intentaven fugir accedien en massa al recinte del port des de diferents zones de l'Espanya republicana. Van ser embarcats en primer lloc xiquets, dones, mutilats de guerra i malalts dels hospitals d'Alacant. A la penombra del port, multitud de curiosos i familiars completaven una escena que alguns pinten com espectral, de malson: l'agitació i els nervis d'última hora, l'emoció dels comiats, la desesperació dels que finalment no van poder accedir en aixecar-se definitivament l’escaleta... Hi havia refugiats que arribaven carregats de tot tipus de maletes i fardells amb provisions, i altres sense res, directament del front i solament amb el que portaven posat, amb gana i cansament acumulats o únicament amb alguns objectes de valor, petites joies, que poguessin ser intercanviades en l’estranger. També es tenia previst embarcar caixes de safrà, que pel seu gran valor i poc pes eren fàcilment intercanviables per divises a l'exili, però finalment les caixes -uns 800 quilos- van quedar al port.
Es van produir enfrontaments i discussions entre responsables de l'evacuació i el capità del vaixell. És difícil precisar però, sens dubte, l'allau humana sobre el vaixell va haver de produir fortes tensions i moments caòtics.
Un revoltim informe omplia la coberta: hòmens, dones, xiquets, maletes, sacs, caixes, paquets de tota mena.
Un oficial va cridar: “Tothom als cellers”. Uns als altres s'animaven a baixar a aquelles tètriques profunditats.
(...) Noves veus suplicant als dels cellers que es posen en peu per donar cabuda a més personal. Crits de
protesta, ofecs, laments... Testimoni d'un protagonista.
La guerra ha acabat.
juana maría
DOC.1_R
Santi
DOC.1
Forces de la Brigada Littorio desfilen per Alacant. La República ha estat vençuda.
PRESENTACIÓ
Conforme van anar passant les hores, la desesperació es va anar apoderant de la multitud que encara
quedava i abarrotava el port, ja que els altres vaixells promesos per a l'evacuació no arribaven.
Al capvespre del dia 30 de març, la gent va observar amb desesperació com feien la seva entrada a la
capital alacantina les unitats italianes de la Divisió Littorio al comandament del general Gambara.
Gambara va ordenar acordonar i bloquejar el port i el va convertir, així, en una ratera. L'ocupació es va
completar amb l'entrada de tropes franquistes a bord de diversos vaixells de guerra.
La ciutat es va transformar en una immensa presó, no només per als republicans alacantins, sinó per
als milers de republicans vinguts de molt diverses parts del país que s'havien concentrat al port.
Aquella mateixa tarda del dia 30 va començar el trasllat dels, aproximadament, 15.000 presos
republicans des del port cap a diferents centres de reclusió. La majoria d'ells van ser traslladats a un
improvisat camp de concentració, que després es denominaria “Camp dels Ametllers". Altres recintes
convertits en presó van ser: el castell de Santa Bàrbara, el castell de San Fernando, la Plaça de Bous,
l'antic Hospital Provincial, el mateix Reformatori d'Adults, etc. Les dones i els xiquets van ser conduïts a
diferents cinemes de la capital.
Vaig veure com els presos, que havien pujat fins allà com jo, eren obligats
amb cops i apuntant-los amb les pistoles a aixecar els filats d'espines. I
només sentia por, després va venir la fam i la set. Ens menjàvem les ametlles
verdes i quan aquestes es van acabar, les fulles dels ametllers. Érem molts,
no sé, milers. L'aigua dels pous que van quedar dins del camp es va esgotar
aviat. Llavors, van començar a vindre de tant en tant alguns xiquets amb
galledes d'aigua i ens la donaven a través dels filats. Per què ells estaven fora
i nosaltres dins?, els preguntava als meus pares. No ho entenia. Vaig sentir el
plor d'un xiquet acabat de néixer, després em van dir que una de les preses
havia parit un xiquet.
Supervivent del Camp dels Ametllers
La guerra ha acabat
PRESENTACIÓ
Presos a la platja de Babel esperant per ser deportats al Camp d'Albatera (Alacant).
La guerra ha acabat
Pocs dies després, milers de presos del Camp dels Ametllers i de la resta de centres habilitats, famolencs, amuntegats i en estat lamentable, van ser traslladats en ferrocarril al Camp d'Albatera, un antic camp de treball, convertit en camp de concentració de presoners de guerra
http://www.campodealbatera.org
El camp és un quadrilàter envoltat de doble fila de filats i en la seva part exterior, cada deu metres
aproximadament, hi havia un emplaçament de metralladores, servides per soldats dels Regiments de Sant
Quintí i Sant Marcial (...). Això no deixa de ser una casualitat, que les forces militars que havien de tenir la
custòdia del Camp i que anaven a tenir un vil comportament, portaren els noms de màrtirs i sants de
l'Església, el que ens obligava a suposar la decidida participació en la repressió que es començava a produir.
A l'interior del Camp, a dreta i esquerra, hi havia uns barracons de fusta, bruts i desendreçats, que semblaven
estar construïts a propòsit per a la tortura psíquica. No cal dir que la poca comoditat que se'ns pogués oferir
no tenia cabuda en aquells llocs. El cap del Camp, com a fidel pretorià, va ordenar que forméssim per dir-nos,
per si ho ignoràvem, que érem presoners de guerra i havíem d'estar sotmesos a les ordenances militars i
formar tantes vegades com se'ns ordenés, i ens va informar que els intents d'evasió els castigaria amb
afusellaments massius.
Joan CABA GUIJARRO, Testimoni d'un pres del Camp d'Albatera. Manzanares, octubre de 1982.
Pel que fa a l'alimentació, es tractava d'un menú que cap dels supervivents ha aconseguit oblidar: pa i
sardina. Amb el pas del temps i amb un nombre de presos sensiblement disminuït, el racionament evoluciona
de les sardines i el pa a un plat de brou de llenties. Encara que aquest plat ja havia estat comú per a alguns
presos al Camp dels Ametllers, no menys denigrant és el fet de l'estat de les latrines. Aquestes es situaven
just a sota dels filats, de manera que comportava altres conseqüències indirectes el apropar-s'hi, ja que
segons ens indica un supervivent, a cada pres li pertanyia un número i un grup. Així doncs, com a mesura
antifugides es va dictaminar que s’afusellaria al nombre anterior i posterior que correspongués amb respecte
al del fugit. Així, es conformava una xarxa de vigilància interior amb tota la força que aquesta dominació,
psicològica i d'enfrontament entre els reclusos, comportava per als vencedors.
Esther LÓPEZ BARCELÓ, Història del Camp de Concentració d'Albatera. Inèdit.
La censura.
L'1 d'abril, el general Franco emetia l'últim comunicat oficial de guerra que deia així:
En el dia d'avui, captiu i desarmat l'Exèrcit vermell, han assolit les tropes Nacionals els seus últims objectius militars.
LA GUERRA HA ACABAT
PRESENTACIÓ
http://www.xtec.cat/~aguiu1/socials/index.htm
Registre sonor de l'últim informe oficial de guerra
A la pàgina anterior es mostra el telegrama que comunicava el final de la guerra. Un cop acabada
aquesta, s'iniciava a Espanya una nova etapa.
¿Creus que sota el poder del general Franco es va iniciar un període de pau a Espanya??
Segurament tens una opinió i podries contestar la pregunta basant-te en comentaris que puguis haver
sentit, en el que acabes de llegir o en experiències familiars.
Escriu en el quadern una resposta a aquesta qüestió en la qual desenvolupes les teves opinions. Això
és una hipòtesi, una suposició sobre com seria la pau de Franco.
Convé que facis una posada en comú amb la resta de companys per considerar altres punts de vista,
altres hipòtesis. D'aquesta manera tindràs una perspectiva més rica. A partir d'ara, aniràs verificant-la,
completant-la o canviant-la.
.
Hipòtesi
La pau de Franco. Hipòtesi
¿………………………………….?
¿………………………………………?
¿…………………………………………?
¿………………………………?
PRESENTACIÓ. Preguntes i Guió
¿………………………………?
Para iniciar la búsqueda de información, es conveniente que te prepares. Es una ocasión para formular todas las
preguntas que te hayas planteado hasta aquí. A continuación debes organizarlas en un guión. Este será tu plan de
trabajo.
Per iniciar la recerca d'informació és convenient que et preparis. És una ocasió per formular totes les preguntes que
t'hagis plantejat fins ací. A continuació has d’organitzar-les en un guió. Aquest serà el teu pla de treball.
La pàgina següent està destinada a:
• Plantejar preguntes: totes aquelles que se t'acudisquen sobre la repressió, sobre la relació entre els vencedors i
els vençuts.
• Organitzar aquestes preguntes en un guió per facilitar la recerca d'informació que t'ajude a respondre-les. Procura
relacionar cada pregunta amb un dels punts del guió de la pàgina següent.
• Dissenyar el teu pla de treball.
GUIÓ
PREGUNTES
¿Qui exercia la
repressió?
¿Qui patia la
repressió?
¿Com s'exercia la
repressió?
Actituds davant la
repressió
Pla de treball.
ANYSS
CONTEXT HISTÒRIC
LA REPRESSIÓ
1930 1935 1940 1945 1950 1955 1960 1965 1970 1975
LA REPÚBLICA (1931-1939) Cop d'Estat i GUERRA CIVIL (1936-1939) DICTADURA FRANQUISTA (1939-1975). Comença la II GUERRA MUNDIAL Final de la G.M. TRIOMF DELS ALIATS: Hitler és derrotat Mort de Franco. S'inicia la TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA (1975)
Les últimes esperances republicanes van acabar en el port d'Alacant. L'últim telegrama de guerra (1 d'abril de 1939).
Eix cronològic
Completa l'eix amb la informació que obtingues al llarg de l'estudi.
http://www.elpais.com/especiales/2000/franco/crono.htm
Cronología de la biografía de Franco
En les pàgines següents trobaràs informació que et permetrà respondre a la majoria de les preguntes
que t'has formulat. Aquesta informació està organitzada seguint els títols del guió:
¿Qui exercia la repressió?
¿Qui patia la repressió?
¿Com s’exercia la repressió?
Actituds davant la repressió.
Per TREBALLAR LA UNITAT DIDÀCTICA escriu en el teu quadern el títol del capítol en què et trobis, quin
n’és l'objectiu i les tasques que s’han de realitzar. A continuació recull la informació que consideres
important, tant dels textos com de les fotografies, és a dir, de les fonts històriques que tens al teu
abast.
LES FONTS que faciliten informació sobre el tema són abundants, per això, a més de les que hem
inclòs, et facilitem adreces d'internet perquè consultes aquells aspectes que més t'interessen. a més,
hem adjuntat un dossier de documents, tant de caràcter primari com historiogràfic. al final del tema
trobaràs més recursos: lectures, pel•lícules, cançons, etc.
Després de cada capítol has de fer una SÍNTESI PARCIAL on expliques el que has après sobre aquest
apartat del guió.
Quan hages completat tots els capítols, amb la informació obtinguda en les síntesis parcials, podràs fer
un INFORME FINAL.
És convenient que els esdeveniments sobre els que et vages informant els situes en l’EIX CRONOLÒGIC
que has de fer en el quadern seguint el model que acompanya. Per orientar-te, hem situat en una
columna els fets històrics més destacats de la Història recent i en l'altra columna has d'anar anotant la
informació aconseguida sobre la repressió. Has de mantenir l'escala, de manera que dediques el mateix
espai al mateix període temporal. Així podràs mantindre la simultaneïtat dels fets situant la informació
en paral·lel i respectant les dates, tal com en l'exemple que apareix a la pàgina anterior. La realització
d'aquest eix permetrà incloure en l'informe final una explicació sobre LA DURADA DE LA REPRESSIÓ. En
fer aquest apartat, tingues en compte que la repressió i la crueltat dels vencedors va perdurar durant
les quatre dècades de la dictadura, de manera que com molt bé diu A. Reig Tapia en Memòria de la
Guerra Civil (1999):
INFORMACIÓ
La Guerra Civil no va acabar l'1 d'abril de 1939, sinó el 20 de novembre de 1975.
¿……………………?
¿……….? ¿…………………………………………………..? ¿…………
……………………….?
L'objectiu d'aquest capítol és conèixer els grups socials que van
intervindre activament en la repressió sota les diferents modalitats que
aquesta va adoptar. També les lleis en què s'emparaven.
Realitza les següents tasques sobre les fonts que vas a consultar:
Repasa las preguntas que te hiciste sobre este punto del guión antes de
iniciar la búsqueda de información. Añade otras nuevas si te han surgido.
1. Repassa les preguntes que et vas fer sobre aquest punt del guió
abans d'iniciar la recerca d'informació. Afegeix-ne de noves si te n’han
sorgit.
2. Analitza els documents per respondre a aquestes preguntes.
3. Recull en el teu quadern la informació que et proporcionen les fonts
que vas a consultar sobre
• els agents de la repressió
• les seues maneres d'actuar
• les bases legals en què s'emparaven.
• També hauràs de relacionar la repressió amb els motius que la van
generar.
4. Situa en l'eix cronològic la informació destacada
¿Qui exercia
la repressió?
¿ Qui exercia la repressió?
Burgos, octubre de 1936
A la Guerra Civil espanyola li va seguir una llarga “pau incivil”. La destrucció del vençut, (...), es va convertir en
prioritat absoluta (...). La primera característica del terror que es va imposar en la postguerra és que aquest estava
organitzat des de dalt, basat en la jurisdicció militar, en judicis i consells de guerra.
Julián CASANOVA, La història social dels vençuts en Quaderns de Història Contemporània. Madrid, 2008, UCM.
Les tropes franquistes i els seus suports civils van exercint una dura repressió sobre la població que habita els territoris que van controlant. Era una mesura encaminada a sotmetre i segar d'arrel qualsevol intent de resistència al "Nou Règim", alhora que una manera de consolidar el domini i demostrar el poder de les noves autoritats.
En un primer moment les autoritats militars van assumir pràcticament tot el poder i els tribunals estaven formats exclusivament per militars: president, ponent, vocals, fiscal i defensor.
Les primeres execucions sumaríssimes eren comunicades a la premsa perquè servissen d'exemple a la població, encara que amb el temps es van mantenir en secret. No obstant això, hi va haver un nombre molt alt de persones que van quedar sense inscriure en els registres, de la mort dels quals no ha quedat cap empremta. Van ser detingudes il·legalment, assassinades en qualsevol lloc i enterrades, generalment, en fosses anònimes obertes als cementiris, al camp, en les cunetes i fins i tot en finques particulars. Eren els anomenats "passejos" i "saques", execucions extrajudicials consentides per l'autoritat militar.
Ocupats els últims territoris republicans, el general Luis Orgaz, va implantar la llei marcial a València l'endemà de l'ocupació, sotmetent a la població a la jurisdicció militar i amenaçant-la amb l’aplicació de consells de guerra i sumaríssims d'urgència.
A Alacant, en els primers dies d'abril, van ser moltíssims els detinguts als voltants del port per trobar-se indocumentats i no justificar la seva presència en aquesta capital. Van ser empresonats com a mesura preventiva fins a aconseguir informació sobre la seva actuació durant el "període roig".
Les autoritats militars.
¿Qui exercia la repressió?
Grup de falangistes
Les detencions, generalment, eren realitzades per les milícies de Falange, en els casos dels pobles, o per la Policia o Guàrdia Civil a la capital. Els detinguts, després d'unes hores en les dependències municipals, passaven a presons de centres comarcals o de la capital.
A Alacant, passaven als soterranis de la Diputació on eren sotmesos a interrogatori acompanyat, en moltes ocasions, de pallisses, tortures i vexacions físiques i psicològiques perquè confessessin la seva militància política i delatessen a altres companys. D'allí passaven al Reformatori o a algun dels nombrosos centres habilitats (Plaça de Bous, castell de Sta. Bàrbara, etc.) fins a ser jutjats pels tribunals.
Un dels mètodes més dramàtics i denigrants per als presos eren les anomenades rodes de reconeixement. Diàriament (de vegades, dues i tres voltes) els presos eren obligats a formar quan arribaven comissions de falangistes vinguts dels pobles de la província o d'altres províncies. Els falangistes recorrien lentament les files mirant cara a cara a cada un dels presos. Quan algun era identificat, entre altres motius, bé per presumptes delictes de sang, bé per ser responsable polític o militant de partits del Front Popular, en un afany de venjança política, era tret de la fila i lliurat a aquestes comissions. S'iniciava, doncs, un terrible i incert destí que de vegades podia acabar en la mort.
Les ciutats i localitats del territori valencià van viure durant els primers mesos un ambient de terror i de por. Qualsevol era sospitós. En qualsevol moment es podia presentar la policia a casa per alguna denúncia o perquè hagués algun informe sobre la seva conducta, informes que podien ser elaborats pels propis ajuntaments o pels serveis d'informació de Falange Espanyola.
Segons Paco Moreno Sáez, el juliol de 1939, l'Ajuntament d'Alacant va elaborar 150 informes diaris sobre la conducta dels ciutadans "sota la dominació roja". El Servei d'Informació de Falange Espanyola anunciava, a primers de 1940, haver emès 6.317 informes i haver classificat les fitxes pertanyents a 25.978 persones.
Les milícies de Falange, la policia i la Guàrdia Civil .
¿Qui exercia la repressió?
Bisbes fent la salutació feixista. Santiago de Compostel·la. 1938
L'Església, especialment la jerarquia episcopal, va tenir un protagonisme destacat, primer en la Guerra Civil donant el seu suport a la revolta que sempre ha qualificat com "croada" contra els enemics de la religió, i després a través de la repressió de la postguerra que va justificar i va exercir. També va col·laborar amb entusiasme amb el Nou Estat, que tants privilegis li concedia.
La funció repressora de l'Església es va centrar de manera especial en les escoles, a les presons i en el control de la vida i costums diaris.
• A l'escola, l'Església, va jugar un paper essencial en el control de la vida i els costums dels espanyols a través de les mestres, els mestres i del cos d'inspectors.
• En les presons el paper repressor sobre els presos polítics l’exercien els capellans. La seva tasca consistia a inculcar consignes de disciplina, obediència i resignació entre els presos polítics, a suprimir idees de democràcia i comunisme, i a minar la seva resistència mitjançant l'obligatorietat de l'assistència a actes religiosos (misses en què es combinaven cants religiosos amb altres cants patriòtics d'exaltació del Règim i del dictador). La pressió arribava fins a la vida íntima dels reclusos, com va passar amb Miguel Hernández, forçat a contreure matrimoni canònic.
• En el control de la vida i costums diaris, l'Església tenia un paper dominant. El Règim confiava en ella i va delegar-hi el control del comportament de la població. Aquesta tasca va ser molt efectiva en disposar d'instruments tan poderosos com la confessió, l'assistència a missa, la figura del "pare espiritual", etc. Tot això anava calant en la societat, especialment en els jóvens que no tenien altres perspectives i els pares, o bé compartien l'ideari del Règim o la por els obligava a guardar silenci, i procuraven d'aquesta manera que els seus fills no es diferenciaran del col·lectiu.
La jerarquia de l'Església
juana maría
DOC.2_R
Santi
DOC.2
Denúncia presentada al Governador Civil d'Alacant
Arxiu Històric-Provincial d'Alacant.
Sec. Govern Civil.
Exmo. Sr.
Vicente Coronel Rico, ex cautivo, empleado, domiciliado en la
calle del General Dávila,nº 41,2º, ante Vd. Comparece y expone:
que con no poca extrañeza veo que en las actuales anormales
circunstancias se encuentra autorizada una agrupación artística
anticristiana marxista para celebrar bailes públicos en local
cerrado donde la familia roja sin exterminar se divierte con
aquiescencia de las autoridades.
¿Puede seguir abierto ese baile donde los rojos, nuestros
encomiados enemigos, se expansionan con menoscabo de la
moral? ¿Autorizan bailes públicos, y a gente roja, cuando
nuestras juventudes marchan al frente de batalla? no es justo
conceder expansiones a nuestros enemigos, cuando la sangre
generosa de nuestros hermanos va a ser derramada en los
campos de batalla o a verse martirizados por las bestias de los
secuaces de Stalin, los que, sin ninguna contemplación, hay que
exterminar, calcinando sus raíces para bien de los pueblos.
Por lo expuesto,
Suplico a V.E ordene la suspensión del baile rojo obrando con
justicia.
Dios Guarde a V.E. muchos años.
Elda 11 de julio de 1941
Vicente Coronel, Camisa Vieja
(firma)
Excmo. Sr. Gobernador Civil
Alicante
Transcripció.
¿Qui exercia la repressió?
En moltes ocasions els propis ciutadans o veïns eren els col·laboradors de la repressió en totes les seves formes. Denunciaven, bé a persones pel seu passat político-social, bé per qualsevol activitat que es pogués considerar atemptatòria contra els bons costums, la moral o la religió. En aquesta tasca eren encoratjats per les autoritats polítiques com mostra el següent document:
…Han de prestar declaració totes les persones que tinguen coneixement de la conducta político-social dels inculpats abans o després de la iniciació del Gloriós Moviment Nacional, així com també indicar l'existència de béns els pertanguen.
Llei de Responsabilitats Polítiques (BOE 13 febrer 1939)
Els propis Veïns.
Consell de Guerra contra Joan Comorera, fundador i dirigent històric del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Va ser detingut el 1954 i portat a judici militar a l'agost de 1957. Va ser condemnat a 30 anys de presó i traslladat a la presó de Burgos per al compliment de la condemna. Va morir el 7 de maig de 1958.
¿Qui exercia la repressió?
Els rebels van establir un cos de lleis per donar cobertura legal a la repressió. S’actuava contra els qui no s'havien adherit al "Gloriós Moviment Nacional". Es pretenia, en definitiva, perseguir qualsevol dissidència política, religiosa, etc.
Aquesta legislació feia extensiva la declaració de l'estat de guerra a tot el territori espanyol i sotmetia a la jurisdicció militar i a consell de guerra sumaríssim, qualsevol delicte contra l'ordre públic. Eren Els Judicis Sumaríssims d'Urgència.
El cos legislatiu que va donar cobertura al Règim va ser molt ampli encara que reduïm l'estudi a aquelles lleis que van ser fonamentals per a l'exercici de la repressió.
• Llei de Responsabilitats polítiques. Des d'octubre de 1939, es van publicar nodrides llistes d'acusats a qui se'ls treien tots els drets i els seus béns passaven a mans de l'Estat. Per a la confecció dels sumaris utilitzaven els informes de les autoritats locals (alcaldes, rectors, Guàrdia Civil) que relataven l'actuació política de l'acusat i s’inventariaran els seus béns. Només a la província d'Alacant, entre 1939-1945, van ser expedientats 4.205 persones, la immensa majoria hòmens.
• Llei de Depuració de funcionaris públics. El 14 de febrer de 1939 es publicava al B.O.E. aquesta llei. L'objectiu era alliberar-se de tots aquells funcionaris que haguessen estat nomenats sota la República o que no demostressen simpatia i adhesió al nou Règim.
• Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Aquesta llei obligava a presentar-se a aquells que haguessen pertangut a organitzacions maçòniques o comunistes abans de l'1 març de 1940 i a fer una retractació de les seves activitats. Es considerava un atenuant donar informació sobre dirigents y membres d’aquestes organitzacions. Fins a la seua fi, el 1963, es van obrir 64.000 expedients personals. A Alacant, de 2.307 expedients, 2.269 ho van ser pel "delicte" de Maçoneria, 12 pel "delicte" de Comunisme i 26 per ambdós. La llei contemplava penes de reclusió major (entre 20 i 30 anys) o menor (entre 12 i 20 anys).
• Llei de Seguretat de l'Estat. El 9 de març de 1941, la Llei de Seguretat de l'Estat donarà per finalitzada aquesta primera etapa de justícia franquista. Es completava així un cos doctrinal basat en l’"excepcionalitat", que encobria les tortures i les morts que es venien consumant des d'anys enrere. Segons aquesta Llei, era objecte de delicte ser maçó, comunista, realitzar atemptats, aturades, manifestacions, vagues, propaganda, associacionisme, etc. ja que tot això suposava subversió, conspiració, escissió nacional, destrucció de l'Imperi, atemptat contra la seguretat interior, contra el Govern de la Nació i contra el Cap de l'Estat.
Les bases legals.
juana maría
DOC.3
Santi
DOC.3
¿Qui exercia la repressió? Síntesi
Ja has acabat el primer punt del guió i és el moment d'explicar tot el que hi has après. Les orientacions següents t'ajudaran a compondre el text:
• Repassa les preguntes que vau formular. • Repassa la informació que has anat recollint en el quadern. • Redacta de manera clara i ordenada el que has après sobre:
a) els agents de la repressió, b) les seves maneres d'actuar, c) les bases legals en què s'emparaven i d) relacionar la repressió amb els motius que la van generar.
• No oblides situar la informació en l'eix cronològic. • Cita el tipus de fonts que has utilitzat i fes-ne una crítica. • Valora si és suficient el que has après per contestar a les teves preguntes i quins buits d'informació
tens encara sobre aquest capítol.
¿………………………………………………………………………
……….?
¿Qui patia
la
repressió? ¿……………………?
¿………………………………………?
L'objectiu d'aquest apartat és estudiar la repressió que van patir totes aquelles persones que van mostrar simpatia per la causa republicana. S’il·lustra amb els casos de: Eliseo Gómez, Joan Peset i Miguel Hernández.
Realitza les següents tasques sobre les fonts que vas a consultar:
1. Repassa les preguntes que et vas fer sobre aquest punt del guió abans d'iniciar la recerca d'informació. Si te n'has formulat altres, anota-les també.
2. Explica les diferents modalitats que adoptava la repressió.
3. Estudia la repressió que pateixen Eliseo Gómez, Joan Peset i Miguel Hernández.
4. Finalitzat el capítol hauràs d'explicar en què va consistir la repressió: persones, fets que es van perseguir i àmbits sobre els quals s'exercia.
5. Situa en l'eix cronològic la informació destacada.
¿Qui patia la repressió?
Presa davant la Junta de Llibertat Vigilada.
Barcelona, 1944
AHCB/AF (Carlos Pérez de Rozas)
Des de l'abril de 1939 es va assistir a la detenció i empresonament de tots aquells que havien tingut alguna responsabilitat política o sindical amb el Govern de la República. Els detinguts van romandre setmanes i setmanes en les presons municipals fins que la justícia militar decidia sobre el seu futur. En el fons, es continuava donant compliment a la "Instrucció reservada" de maig de 1936, en què el general Mola ordenava que fossin empresonats "tots els directius dels partits polítics, societats o sindicats no
afectes al Moviment, aplicant càstigs exemplars a aquests individus per estrangular els moviments de
rebel·lia o vaga ".
Pels Consells de guerra van passar autoritats republicanes: governadors civils, presidents de diputacions, alcaldes, regidors, responsables d'organitzacions polítiques i sindicals; militars i
membres de les forces d'ordre públic que van romandre fidels a la República i, en fi, ciutadans comuns que havien manifestat la seva simpatia i el seu suport a la República i a les idees republicanes.
La repressió es va exercir en tots els àmbits de la vida:
• Repressió política. La repressió anava dirigida a eliminar els responsables i dirigents polítics dels partits republicans d'esquerra, socialistes, comunistes, partits nacionalistes que havien format part del Front Popular i líders sindicals de la UGT o anarquistes. També els intel·lectuals, periodistes, professors, advocats i professionals de classe mitjana que hagueren ocupat algun càrrec públic durant la República. L'etiqueta de "rojos" incloïa a totes les ideologies proscrites (liberals, nacionalistes, republicans, socialistes, comunistes, anarquistes,...).
• Repressió ideològica i cultural. Estava encaminada al control del pensament i s'exercia mitjançant la censura de llibres i dels continguts de l'ensenyament. S’atenia especialment a l'assignatura d'Història ja que el règim franquista s'oposava al projecte defensat durant la República.
• Repressió econòmica. Els béns dels partits polítics, dels sindicats i de les associacions il·legalitzades, com la Maçoneria, van ser confiscats i subhastats entre els partidaris del Règim, que van veure així incrementades les seves fortunes, o van passar a formar part del patrimoni de l'Estat.
• Repressió laboral. Des de l'inici de la guerra, en les zones controlades pels revoltats es van prendre mesures de "neteja" contra tots aquells que haguessen simpatitzat i donat suport a la República i contra els que no demostrassen simpatia i adhesió al nou Règim. La depuració del magisteri va tenir un caràcter ideològic i laboral que pretenia acabar amb els mestres liberals i d'esquerres.
La repressió indiscriminada.
juana maría
DOC.4
juana maría
DOC.5
Santi
DOC.4
Santi
DOC.5
Eliseo Gómez Serrano (València, 1889-Alacant, 1939).
Catedràtic i Director de l'Escola Normal d'Alacant, va ser un destacat intel•lectual i polític de la vida alacantina
¿Qui patia la repressió?
Eliseo Gómez Serrano va participar, en març de 1930, en la fundació d'Acció Republicana a Alacant. En les eleccions municipals d'abril de 1931, que van donar pas a la República, va ser elegit regidor per la candidatura republicana. El desembre de 1931 va ser nomenat director de l'Escola Normal i es va implicar profundament en la tasca educativa de la República. Va recolzar amb entusiasme la nova política educativa que tractava de recuperar ràpidament l'enorme retard que arrossegava el país per la desídia de governs anteriors i, així, avançar en l'educació dels espanyols com a ciutadans. Aplicant el principi republicà de coeducació, les Escoles Normals de mestres es van fusionar. A més, d'acord amb el principi de no confessionalitat, el claustre va aprovar treure de les aules les imatges i estampes religioses existents.
El febrer del 36 va ser elegit diputat a Corts per Esquerra Republicana dins del Front Popular. Després de l'esclat de la guerra va ser nomenat Comissari Civil de Reclutament de Múrcia amb la missió d’allistar i organitzar fins a onze batallons de voluntaris per enviar-los al front.
El 2 d'abril de 1939, l'endemà d'acabar la guerra, va ser detingut al seu domicili i posat a disposició del jutge militar sota l'acusació de ser diputat a Corts per Esquerra Republicana, formar part del Front Popular i dirigir les persecucions contra elements de Falange d'Alacant i la seva província.
El Consell el va condemnar a la pena de mort per un delicte d'adhesió a la rebel·lió amb agreujants perquè considerava provat que l'acusat Eliseo Gómez Serrano havia estat un dels principals responsables de la rebel·lió marxista que havia ensangonat Espanya durant, aproximadament, tres anys. A la matinada del 5 de maig de 1939 es va llegir la sentència de pena de mort a Eliseo Gómez Serrano. A les sis del matí va ser afusellat al costat d'altres nou condemnats.
A la matinada del 5 de maig de 1939, sobre les tres hores, es va llegir a Eliseo Gómez Serrano la sentència i el
Decret que la feia ferma i executòria, i després de signar el processat l’"assabentat", va passar a capella en el
mateix Reformatori d'Adults d'Alacant, "tot esperant l'hora de donar compliment a la sentència". A les sis del
matí, va ser afusellat al costat d'altres nou condemnats: José Cerezo Leal, jornaler de 37 anys, Antonio Leal
Cerezo, de 30 anys, Antonio Guirao Estañ, de 31 anys, Antonio Ibáñez Llopis, jornaler de 26 anys, i José
Rodríguez Calvo, veïns de Catral; Joan Sala Andreu, Francisco Bailén Cárdenas i Juan Martínez Guerra, veïns
d'Almoradí, i Joan Oliver Brotons, de 43 anys, veí d'Elx.
MORENO SÁEZ, Francisco. Diaris de la Guerra Civil (1936-1939) d'Eliseo Gómez Serrano, (Edició amb Beatriz Bustos), Universitat d'Alacant, 2008.
Eliseo Gómez Serrano i els seus companys.
Joan Peset Aleixandre vacunat pel Dr. Ferran davant l'atenta mirada dels seus col·legues. Fotografia de Julio Derrey.
¿Qui patia la repressió?
La condemna a mort d'Eliseo Gómez Serrano guarda un gran paral·lelisme amb la què es va dictar contra el seu amic i coreligionari Joan Peset Aleixandre, rector de la Universitat de València, també diputat d'Esquerra Republicana i Comissari Civil, denunciat pel Servei Provincial de Falange de València com a "responsable d'assassinats".
Des de el seu tarannà moderat i liberal, Peset es va incorporar a la tendència republicana liderada per Azaña. President d'Esquerra Republicana a València, va ser candidat del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 i elegit diputat. Va ser Comissari Civil de l'Exèrcit i responsable de diversos hospitals, càrrecs que va compaginar amb la seva tasca de diputat.
Va assistir a l'última sessió de les Corts republicanes a Figueres l'1 de febrer de 1939, i va passar la frontera francesa poc després. No obstant això, va tornar a l'Espanya republicana. Després de finalitzar la guerra, va tractar d'embarcar al port d'Alacant i partir a l'exili, però no ho va aconseguir. Detingut pels franquistes, va començar un pelegrinatge per camps de concentració i presons (camp de concentració d'Albatera, camp de concentració i presó de Portaceli), fins que el 15 de gener de 1940 va ser internat a la Presó Model de València. Va ser sotmès a dos Consells de guerra en març de 1940. En el primer va ser condemnat a mort, però el Tribunal va valorar la seva conducta humanitària i els avals a favor i recomanà la commutació de la pena de mort per la de 30 anys i un dia de presó major. No obstant això, els sectors més intolerants del Règim pressionaren perquè el tribunal acordara la nul·litat de la sentència amb el pretext de la troballa d'una nova prova incriminatòria: una conferència que havia pronunciat el 1937 a la Universitat de València. Aquesta conferència es va convertir en la prova determinant per a una segona sentència sense recomanació de gràcia.
Semblant al que havia passat amb Eliseo Gómez Serrano, tot i admetent que no era autor de fets delictius concrets, els seus denunciants el consideraven responsable de tots els excessos produïts a València per la seva "influència moral", la seva categoria social i per ser "canalitzador de la
política d'esquerres d'aquesta capital ". En definitiva, se’l condemnava per haver-se mantingut fidel al Govern legítim de la II República cosa que, en paraules del Tribunal, es qualificava com la seua "més absoluta identificació amb els dirigents de la revolució marxista".
Va ser condemnat a mort el 25 de març de 1940 i afusellat el 24 de maig de 1941 a les tàpies del cementiri de Paterna, tot i que una gran quantitat de persones (catedràtics, militars, religiosos,...) van demanar el seu indult i van elogiar la seva actuació durant la Guerra Civil.
Joan Peset Aleixandre.
¿Qui patia la repressió?
Miguel Hernández.
Fotografia de la seva
fitxa carcerària
Veu de Miguel llegint
el seu poema
Canción del esposo soldado
http://youtu.be/q_ZAdtiJVc4
Del que em dius si és per voluntat meva o no, et dic que no (es refereix a casar-se per l'Església). Allò que per a mi és una gran pena, per a tu és una alegria. Però, per fi, això no té importància per ara (...) Un dia d'aquests passarà per ací un sacerdot per a aquesta cosa del matrimoni (...) Bé, nena, ens veurem aviat. Aquesta és la meva gran alegria, encara que dure un moment. El dia del casament supose estarem algun temps junts. Dóna besos al meu fill (...) Josefina, tinc moltes ganes de veure't, encara que siga en el moment de casar-nos. Total, que a aquestes hores, som una parella de colomins.
Besos per al meu fill, et vull. Miguel”
Últims missatges enviats a Josefina en
papers solts i sense data
Pobre cos! Entre sarna, polls, xinxes i tota classe d'animals, sense llibertat, sense tu, Josefina i sense tu, Manolillo de la meua ànima, no sap quina postura prendre, i per fi pren la de l'esperança que no es perd mai!
Carta a Josefina Manresa, 12 de
septiembre 1939.
Per tant, es pot suposar que aquest individu
haja sigut, en la que va ser zona roja,
almenys un dels molts intel·lectualoides que
exaltadament ha portat a les masses a
cometre qualsevol classe d’abusos, si és que
ell mateix no s’ha entregat a ells
Enrique Cerdán Tato Geografía carcelaria de
Miguel Hernández.
ls poetes som vent del poble: naixem per
passar bufats a través dels seus porus i
conduir els seus ulls i els seus sentiments
cap a cims més bells.
Dedicatòria de Viento del pueblo a V.
Aleixandre.
Miguel Hernández s'havia destacat durant els anys de la Guerra Civil per la seva militància comunista i el seu compromís amb la causa republicana, convertint la seva poesia en "vent del poble" i arma revolucionària.
Acabada la guerra, i com que coneix la repressió desencadenada pel règim militar franquista, marxa des de Cox cap a Andalusia, on tenia amics que el podien ajudar a creuar la frontera portuguesa clandestinament. El diumenge 30 abril 1939 va ser detingut a Moura per la policia portuguesa de frontera.
El 4 de maig va ingressar a la presó de Rosal de la Frontera. D'allí va passar, en pocs dies, a la de Huelva, després a la de Sevilla i d'allí a la Presó Provincial de Madrid, coneguda com a presó de Torrijos.
Sorprenentment, el 15 de setembre del ‘39 va ser posat en llibertat, potser per un error administratiu. Quan el President del Consell de Guerra Permanent n º 6 va sol · licitar a la direcció de la Presó Provincial de Madrid el lliurament de Miguel Hernández, se li va contestar que havia estat posat en llibertat per ordre del Director General de Seguretat.
Durant dues setmanes el poeta es mou amb certa comoditat i arriba a Cox (Alacant) on li lliura a la seva dona el manuscrit del Cancionero que es tanca amb les famoses "Nanas de la cebolla". El 29 de setembre és de nou detingut a Oriola i ingressat al Seminari de S. Miquel, habilitat com a presó.
El 18 de gener de 1940 és condemnat a mort. L'execució de la sentència va quedar en suspens fins que Franco va donar el seu "assabentat". S'iniciava així una angoixant espera de l'execució, com la d'altres condemnats, que es prolonga fins al 25 de juny, data en què arriba l'ordre del dictador on es commuta la pena de mort per la inferior de trenta anys i un dia.
Miguel va demostrar sempre la seva coherència, quan amics com José M ª de Cossío o el poeta falangista Dionisio Ridruejo i altres escriptors el van visitar a la presó per oferir-li la llibertat si renunciava a les seves posicions ideològiques. La negativa de Miguel Hernández va ser contundent. A l'única cosa que va cedir va ser a casar-se per l'Església amb Josefina Manresa, el 15 de febrer de 1942, i d'aquesta manera protegir legalment la seva dona i el seu fill quan morís, tal com pressentia. (Josefina i Miguel Hernández ja s'havien casat civilment a Oriola el 9 de març de 1937 durant un breu viatge). Pocs dies després del casament religiós, mor Miguel a la infermeria del Reformatori d'Alacant. Era el 28 de març de 1942, a dos quarts de cinc de la matinada.
Miguel Hernández.
¿Qui patia la repressió? Síntesi
Ja has acabat l'altre punt del guió i és el moment d'explicar tot el que n’has après. Les orientacions
següents t'ajudaran a compondre el text.
Repassa les preguntes que vau formular entre tots sobre què es reprimia i a qui.
Repassa la informació que has recollit en el teu quadern.
Redacta de manera clara i ordenada el que has après sobre aquells que patien la repressió:
a) persones,
b) fets que es perseguien i
c) àmbits sobre els quals s'exercia.
No t'oblides de situar la informació obtinguda en l'eix cronològic.
Cita el tipus de fonts que has utilitzat per informar-te i fes-ne una crítica.
Valora si és suficient el que has après i quins buits d'informació tens encara.
¿………………………………………………………………………
……….?
¿………………………………?
L'objectiu d'aquest capítol és conèixer com s'exercia la repressió.
Les tasques que s’han de realitzar són les següents:
1. Repassa les preguntes que et vas fer sobre aquest punt del guió abans d'iniciar la recerca d'informació. Si te n'has formulat altres, anota-les també.
2. Llig la relació de persones que van ser afusellades a Paterna: el seu ofici i edat. Compara-ho amb els casos que acabes d'estudiar en el capítol anterior i considera els delictes pels quals se'ls va condemnar a tots ells.
3. Quines funcions complien els camps de concentració? Identifica algunes persones que van estar al Camp d'Albatera.
4. Descriu les condicions de vida a les presons d'hòmens i dones.
5. Moltes dones tenien els seus fills amb elles a la presó, considera les circumstàncies que envoltaven a aquests xiquets.
6. En què van consistir les depuracions i a qui afectaven.
7. Fes una llista de tots aquells aspectes de la vida quotidiana que estaven censurats i acompanya-la d'un comentari on consideres com afectaria la censura a la teva vida actual.
8. Sitúa en l'eix cronològic la informació destacada.
¿Com s'exercia
la repressió?
¿…………………………………………?
¿Com s’exercia la repressió?
Cementiri de Paterna (València). Mural en memòria dels afusellats, víctimes del Franquisme.
Vicent Andrés Estellés Gran oratori Pels mort valencians de la postguerra.
La xifra total d'execucions queda per fixar, encara que
existeixen nombrosos estudis de províncies espanyoles que
ofereixen un nombre bastant aproximat. El professor Reig
Tapia ha situat la franja numèrica d'afusellats pel Règim
entre 130.000-150.000, i Santos Julià no s'allunya massa
d'aquestes xifres en el càlcul que ofereix -entre 140.000 i
150.000 -. En qualsevol cas, i sigui quin sigui el nombre
definitiu d'execucions, el que importa subratllar és que
l'objectiu d'aquesta purga no va ser només aplicar justícia o
venjar les morts ocorregudes en territori republicà durant la
Guerra Civil, sinó dur a terme una espècie de desinfecció ,
d'esterilització social i política a escala nacional. La repressió
va complir aquest objectiu a més de l'enfortiment de la
dictadura i el reforç de la unitat dels grups que havien
participat en la matança.
Matilde Eiroa San Francisco . Hispania Nova rev. De Historia
Contemporánea. Nº 6 (2006)
L'any amb més morts, majoritàriament de jóvens, va ser 1939, seguit per un trienni altament violent que va durar fins
a 1942. Durant els anys posteriors, el nombre d'afusellats va anar disminuint, ja que la major part dels "enemics" del
Règim ja havia estat víctima de la repressió i es trobava en presons, morta o exiliada. A tres anys del final de la Guerra
Civil, quedaven pocs dirigents de partits polítics a qui eliminar i escassos "responsables polítics" a qui obrir expedient.
Junt a aquesta causa, potser va influir la idea de suavitzar la imatge del Règim davant d'un previsible triomf dels aliats
en la II Guerra Mundial, si bé aquesta nova situació internacional no va impedir que les execucions continuaren.
Mapa de fosses . Ministeri de Justícia
http://www.memoriahistorica.gob.es/MapaFosas/
Per tenir una idea de la magnitud dels afu-sellaments, aquesta ruta permet veure la quantitat oficial de fosses obertes i per obrir que hi ha al territori peninsular.
Acte sobre: "La Repressió Franquista a Borriana. Afusellats i morts a les presons" a càrrec de Teresa Armengot Serrano i Juan Luis Porcar Orihuela. Historiadors i membres del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.
Les execucions constituïen el punt final de molts dels judicis sumaríssims instruïts pels tribunals militars que acabaven en sentències que condemnaven a pena de mort per "adhesió a la rebel·lió". Per a això, n'hi havia prou haver estat dirigent o càrrec polític durant la República o durant la guerra en zona republicana. A les execucions cal afegir les víctimes que van morir a les presons per raons del seu captiveri.
Fusilamientos.
juana maría
DOC.7
Santi
DOC.7
¿Com s'exercia la repressió?
Presoners en un camp de concentració. Ministeri de Cultura
Els camps de concentració van néixer davant la impossibilitat d'enviar les masses de presoners de guerra a les presons, ja de per si desbordades. Els tres anys de guerra van obligar als revoltats a plantejar-se què fer amb els milers de presoners de guerra que augmentaven a mesura que les tropes franquistes anaven ocupant el territori espanyol.
Acabada la guerra, el règim franquista tenia a tot l'exèrcit republicà a les mans, repartit entre els nombrosos camps de concentració. El següent pas era localitzar entre les seves files els comissaris, els militars de graduació, els polítics significats, els càrrecs públics i persones d'historial revolucionari, per aplicar-los les diferents mesures de repressió, des de l’afusellament, en el pitjor dels casos, fins al seu internament en presons, batallons de treball o batallons disciplinaris.
En abril de 1939, Espanya era un immens camp de concentració. Més de 300.000 interns hi havien passat durant els anys de la guerra, als quals cal sumar altres 277.103 després de la derrota i la fi de l'ocupació militar. Mig milió de presoners republicans van passar pels 188 camps de concentració, 104 dels quals eren estables.
Al territori valencià, que havia estat l'última zona ocupada per l'exèrcit revoltat, la repressió va començar una vegada acabada la guerra, a diferència del que va passar en altres zones d'Espanya. No hi havia, doncs, l'excusa d'una violència brutal com a estratègia per guanyar la guerra, sinó que es va tractar d'un pla de pura venjança i extermini del vençut, d'esborrar qualsevol empremta del règim democràtic de la II República.
El Camp de Concentració d'Albatera havia estat creat per la República per acollir un màxim de tres mil penats però, a partir d'abril de 1939 i durant els mesos que va funcionar fins a finals d'any, va arribar a albergar uns 16.000 presos amb unes lamentables condicions higièniques, d'alimentació i de salut. Presos en el Camp d'Albatera van estar: Marcos Ana; el rector Peset; els coronels Ibarrola, Ortega i Burillo; els dirigents comunistes Etelvino Vega, Nilamón Toral, Jesús Larrañaga o Luis Sendín; diversos diputats i governadors civils; l'alcalde de Madrid, Henche de la Plata; el periodista cenetista Eduardo de Guzmán i intel·lectuals com Manuel Tuñón de Lara, Ricard Blasco, Ricardo Muñoz Suay o el que molts anys després seria president del Tribunal Constitucional, Manuel García Pelayo.
... Als presoners de guerra se'ls internava, reeducava, torturava, aniquilava ideològicament i preparava per formar part de
l'enorme legió d'esclaus que van construir i reconstruir infraestructures estatals, com a part del càstig que havien de
pagar a la "veritable" Espanya, per haver format part de les files d'una suposada "anti-Espanya"
Javier RODRIGO, Captius: camps de concentració a l'Espanya franquista. Barcelona, 2005, Crítica
Camps de concentració.
juana maría
DOC.8
juana maría
DOC.9
Santi
DOC.8
Santi
DOC.9
¿Com s'exercia la repressió?
Presoners en un camp de concentració. Ministeri de Cultura
http://www.mhcat.net/layout/set/presons/content/view/full/1175
Les presons de Franco , exposición realizada por el Museu d’Història de Catalunya.
http://gatosbizcos.blogspot.com/2011/05/la-carcel-de-san-miguel-de-los-reyes.html
Dibujos realizados por José Manaut, pintor valenciano, profesor de Bellas Artes, entre 1939 y 1944 en la cárcel de San Miguel de los
Reyes (Valencia).Algunos de los mismos, corresponden a Carabanchel y Porlier (Madrid) e ilustran la vida en la cárcel
Condicions de vida
Els presos polítics estaven condemnats a la misèria física i moral, a la fam, a la set, a l'amuntegament, a la manca d'higiene, al fred de l'hivern i a la calor de l'estiu, als interrogatoris, a les pallisses, a la humiliació, a la por o a la delació i havien de fer front a una vida de privacions i malalties. El Franquisme va condemnar a morir de fam, de tifus, diarrees, sarna, disenteria, pallisses, tortura, polls, humiliacions, vexacions, etc. a diverses desenes de milers de persones. Totes les fonts orals assenyalen i coincideixen en la terrible situació de degradació que es vivia a les presons on la salut dels presos corria greu risc.
"La major malaltia era la fam" diuen en el seu testimoni alguns dels presos: Cinquanta grams de pa diaris, llenties, corfes de faves, creïlles cuites. "Un brou negre amb alguns cigrons que havies de buscar per trobar-los". "Un cassó de ranxo amb verdures, col particularment, pudent en moltes ocasions i de vegades faves cuites, sense oli i sense més guarniments".
MARTÍNEZ LEAL, Juan i Miguel ORS MONTENEGRO: Revista Canelobre, núm 20-21.
Els que van poder salvar la vida van viure condemnats a l'aïllament de la presó, l'amuntegament de la cel·la, al reglament i, en definitiva, a unes duríssimes condicions de vida. Un recinte carcerari com el Reformatori d'Adults d'Alacant, pensat per a 600 presos, era ocupat per més de 3.600.
S'aixequen a les set del matí, recompte escrupolós, esmorzar, pati fins a les 12 o les 13 hores, després, dinar i una altra vegada pati fins a les sis o les set, segons l'estació, de nou recompte, cel·les i silenci. Intercalats, càntics patriòtics i crits de rigor d'exaltació al Règim. Els diumenges i dies de festa religiosa, santa missa. Un cop per setmana comunicació amb la família "cinc minuts per donar ànims i abonar l'esperança", mentides i il·lusions necessaris per sobreviure.
Els anomenats dormitoris eren recintes on estaven els presos abans de ser jutjats. Eren recintes que podien albergar entre 50 i 60 presos en condicions normals, però que, segons testimonis d'aquella època, van arribar a albergar 300 presos amuntegats: "L'espai de què disposàvem per dormir no arribava a cinquanta cm. d'ample per persona, el que equivalia a haver de dormir de costat ... ".
MARTÍNEZ LEAL, Juan i Miguel ORS MONTENEGRO: Revista Canelobre, núm. 20-21.
Les presons.
juana maría
DOC.10
juana maría
DOC.11
Santi
DOC.10
Santi
DOC.11
¿Com s’exercia la repressió?
Departament de mares en la presó de Les Corts
http://www.presodelescorts.org/ca/presons
Fotografies, testimonis, documents, etc.de la presó de dones de les Corts de Barcelona .
http://www.tv3.cat/videos/165691658.
Reportatge de Montse Armengou i Ricard Belis titulat Els nens perduts del franquisme. Conta amb l’assessorament històric de Ricard Vinyes.
Encara que en menor nombre, també les dones van patir la repressió a les presons franquistes. Van ser milers les dones republicanes, comunistes, socialistes o anarquistes detingudes i empresonades, vexades, calúmniades, torturades i, fins i tot, executades. Vicenta Berdugo, professora de la Universitat de València, en Preses de Franco ha estudiat a fons el món carcerari femení.
A l'Espanya franquista, les preses van patir una doble repressió: per roges i per dones, criminalitzant el seu protagonisme polític durant la República. Les dones no escapaven a la violència, ni a les humiliacions i les tortures, no només físiques sinó, sobretot, psicològiques. Al costat de les acusacions d’"auxili a la rebel·lió" o d’"adhesió a la rebel·lió", en els expedients sumarials apareixen judicis morals desqualificadors com ara “dona de conducta llicenciosa", "viure amistançada", "organitzar orgies", etc. que tenien com a objectiu repressiu desposseir-les de la seva condició de preses polítiques i presentar-les com a dones "caigudes".
A les vençudes calia vigilar-les, reeducar-les i purificar-les i a això es van dedicar amb especial afany, tant el sistema carcerari com l'Església. La missa dels diumenges, la confessió i la comunió eren obligatòries per a les recluses.
L'activitat quotidiana a les presons femenines es concentrava en mans de religioses, funcionàries, guàrdies i capellans. La presó del Convent de Sta. Clara de València era custodiada per monges clarisses caputxines. Les recluses eren emprades com a mà d'obra barata i es convertien, així, en font de beneficis econòmics per a les empreses. La llei establia que calia emprar-les en "treballs adequats al seu sexe". En els tallers es dedicaven a tallar i cosir roba per a empreses o per a l'exèrcit, fer punt, etc.
Es van produir molts casos de segrest de xiquets i xiquetes de mares preses que es lliuraven a falangistes i gent “victoriosa”. En aquests segrestos col·laboraven, necessàriament, funcionàries i religioses que atenien i vigilaven les presons de dones.
Presons de dones i xiquets.
juana maría
DOC.12
Santi
DOC.12
¿Com s’exercia la repressió?
Una mestra i les seues alumnes, en El Saucejo (Sevilla). La foto va formar part d'una exposició celebrada a Sevilla.
Des de l'inici de la guerra, en les zones controlades pels rebels, es van prendre mesures de "neteja” conegudes amb el nom de depuracions. Afectaven no només a tots aquells que hagueren simpatitzat o donat suport a la República sinó també als que no demostraren simpatia i adhesió al nou Règim.
• Les depuracions de funcionaris dels diferents ministeris, especialment en el d'Educació, van ser molt generalitzades. Els càrrecs considerats més greus eren:
• la pertinença a partits d'esquerra o a la maçoneria, • la irreligiositat o la conducta privada "immoral" i • el fet d’haver aplicat plantejaments pedagògics renovadors.
El Franquisme sempre va veure el magisteri com una amenaça per a l'ordre tradicional. Els mestres, les mestres i els professors de Secundària i d’ Universitat constituïen un col·lectiu que calia depurar de forma profunda i, per aquest motiu, va ser un dels que més va patir la repressió franquista. Molts mestres i professors es van exiliar i altres van ser depurats, empresonats i, fins i tot, executats.
Les sancions oscil·laven entre la més greu, separació del servei i baixa en l'escalafó, fins a la suspensió de sou i feina per un temps curt, o la inhabilitació per exercir càrrecs directius. Eren també sancions importants el trasllat fora de la província, la jubilació forçosa o la inhabilitació per a l'ensenyament. En definitiva, la depuració del magisteri va tenir un caràcter ideològic i laboral que pretenia acabar amb els mestres liberals i d'esquerres.
Les depuracions també van afectar a les professions liberals. Qualsevol professional que exercís una professió liberal (metge, advocat, periodista, arquitecte, etc.) havia de pertànyer obligatòriament al Col·legi Professional que li correspongués. Amb la col·laboració d’aquests col·legis professionals es va procedir a la depuració de les seves juntes directives i de tots aquells professionals no grats al Règim. També les entitats recreatives, comercials o culturals estaven subjectes a informes sobre els antecedents polític-socials dels seus afiliats. Totes aquelles persones desafectes al Nou Estat i fins i tot les que mostraven un cert distanciament o tebiesa davant de la nova situació no van poder exercir la professió.
En els Consells d’Administració de les empreses, la dictadura volia tindre la seguretat que no hi ocuparen càrrecs aquells que guarden reserves cap al Nou Estat o, en alguna forma, n’hagen demostrat
desviament. En alguns casos, eren les pròpies empreses les que es dirigien al Govern Civil per demanar informació sobre els antecedents político-socials dels qui aspiraven a ser els seus treballadors i empleats.
Les depuracions.
juana maría
DOC.13
Santi
DOC.13
¿Com s’exercia la repressió?
El cinema, la premsa i els llibres van patir especialment la censura del Règim. Totes les pel·lícules eren prèviament revisades pels censors i degudament classificades des del punt de vista moral i polític. Un dels exemples més coneguts va ser el cas de la pel·lícula Gilda.
A l'Espanya franquista no només van ser suprimides totes les llibertats polítiques de reunió, associació, expressió i manifestació, sinó que es van convertir en norma d'Estat els principis de la moral catòlica. El Règim regulava els aspectes més privats de la vida familiar de les persones, el que suposava una total intromissió en la vida íntima, en la moral i els costums dels ciutadans. La correspondència particular, la premsa i els aspectes d’"ordre moral i polític" quedaven sotmesos a la censura de les autoritats.
El professor Fco. Moreno Sáez explica com es va ordenar el canvi del nom de les persones "exòtics o extravagants" per altres que estigueren en el Santoral cristià. Es va "recomanar" l'ús de la jaqueta a l'estiu, es van regular les dimensions dels vestits de bany i es va prohibir l'estada fora de l'aigua sense barnús, multant als contraventors i exposant els seus noms a la vergonya pública.
Les autoritats van prohibir les festes de Carnestoltes, perseguiren els "actes immorals" com "anar
abraçats persones d'ambdós sexes pels carrers i altres actes provocatius". Van prohibir la blasfèmia i "altres indecoroses llicències del llenguatge". Van multar als que oblidaven demanar els permisos corresponents per a qualsevol acte, inclosa una carrera pedestre. Sotmeteren a censura a tota mena d'espectacles i impresos, van controlar l'assistència de menors als cinemes, on havia d'existir un sistema d'enllumenat que “sense perjudicar la visibilitat de la pel·lícula, impedisca la
comissió d'actes contraris a la moral cristiana" . Van vetar tota propaganda anticonceptiva fruit dels estralls causats durant la República "per una concepció materialista de la vida", etc. Es tractava d'un control omnipresent que s'evidenciava, fins i tot, en la forma de vestir, perquè -com deia la Hoja de Alcoy en 1939- a l'Espanya Nacional, informa la pulcritud, la cura i les bones formes. Desentendre-se'n és considerar-se roig. Però roig perdut. Per això, el Governador Civil recomanava la cura en el vestir per "evitar reminiscències marxistes". Una Circular de la Direcció Provincial del Moviment assenyalava la necessitat d’"aconseguir dels jóvens d'ambdós sexes un comportament decent en els llocs i passejos públics, i sales d'espectacle i reglamentar de manera restrictiva els balls públics".
El noticiari NODO, creat el 17 de desembre de 1942 es va convertir en l'instrument essencial de propaganda cinematogràfica, per difondre l'obra de l'Estat Franquista d'una banda, i mantenir el monopoli de les notícies, de l'altra, de manera que la informació arribava a la població totalment manipulada. http://youtu.be//tthvQjyPSy4
La censura.
¿Com s’exercia la repressió? Síntesi
Ja has acabat un nou capítol del guió i és el moment d'explicar tot el que n’has après. Les
orientacions següents t'ajudaran a compondre el text:
• Repassa les preguntes que vau formular entre tots sobre com s'exercia la repressió.
• Repassa la informació que has recollit en el teu quadern.
• Redacta de manera clara i ordenada el que has après sobre les maneres que va utilitzar el Règim per exercir la repressió. Incorpora casos reals.
• Situa la informació obtinguda en l'eix cronològic.
• Cita el tipus de fonts que has utilitzat per informar-te i fes-ne una crítica.
• Valora si és suficient el que has après per contestar a les teves preguntes i quins buits d'informació tens encara.
¿……………………?
¿…………………………………………?
L'objectiu d'aquest apartat és estudiar les reaccions de les persones que se sentien amenaçades. Uns van optar per l'exili, altres van fugir a la muntanya per organitzar una resistència, i la majoria va quedar sumida en el silenci i la por. Presentarem casos significatius per comprovar i il·lustrar les dimensions d'aquest drama.
Les tasques que has de fer són: 1. Repassa les preguntes que et vas fer sobre aquest punt del guió abans d'iniciar
la recerca d'informació. Ja saps que pots afegir-ne altres noves relacionades amb el tema.
2. Indica les circumstàncies i els camins pels quals els vençuts van abandonar Espanya. Dedica un comentari a Rafael Altamira i a altres personalitats que van haver de marxar. Què va suposar l'exili d'aquestes persones en el desenvolupament cultural d'Espanya?
3. Explica les raons que van impulsar a moltes persones a unir-se a la guerrilla. Descriu les actuacions de la guerrilla, com era combatuda pel Règim, quin era el seu objectiu i les raons de la seva desaparició.
4. Explica les actuacions de les autoritats franquistes amb els vençuts i les seves famílies.
5. El robatori de xiquets va ser una pràctica silenciada fins ara. Fes una reflexió escrita a partir dels testimonis.
6. Situa en l'eix cronològic la informació destacada.
¿……………………………………………….?
Actituds davant la
repressió
¿………………………………?
Actituds davant la repressió.
EL PAÍS SEMANAL, núm. 1.425. Diumenge 18 de gener de 2004. Es va reconstruir la història de la família Gràcia a partir d'aquesta fotografia.
Le Perthus, 1939. Mariano Gràcia amb els seus fills travessa la frontera. Alícia, de la mà del seu pare, va perdre la cama en un bombardeig en què va morir la mare, Pilar Bamala, en intentar protegir els seus fills amb el seu cos. Els germans, el més petit també mutilat d'un peu, segueixen el seguici. La fotografia és de l'holandès Roger Violet que es trobava cobrint informativament la notícia per a la revista francesa L'ilustration.
Santi
DOC.14
Una conseqüència directa de la guerra i del triomf dels revoltats va ser l'exili de milers de persones per la por a les represàlies i a les duríssimes penes que els esperaven si queien en mans de l'exèrcit franquista.
A l’inici de la Guerra Civil, es va donar prioritat als xiquets i xiquetes de famílies republicanes. Al voltant de 13.000 van créixer i es van quedar definitivament en els països d'acollida tant europeus, com americans o de l'URSS.
La major part de l'exili espanyol es va produir a través dels ports mediterranis i per la frontera catalana amb França. El total de refugiats, republicans espanyols, va superar sens dubte els 500.000.
El gruix dels exiliats va sortir per diferents punts de la frontera francesa des de finals de gener i principis de febrer de 1939, després de la caiguda de Barcelona. Una multitud d'espanyols i espanyoles van creuar la frontera a peu, en cotxes o camions per diferents punts.
Els refugiats van ser conduïts per la gendarmeria francesa a camps de concentració improvisats a les platges d'Argelers i St. Cyprien que el govern francès havia habilitat per aquest fi. Les condicions d'aquests camps eren lamentables per l'amuntegament (el Camp d'Argelers reunia més de 100.000 hòmens) i les pèssimes condicions d'alimentació i salut, de manera que uns 15.000 van morir a causa de les males condicions dels camps. Per a les dones, xiquets i ancians es van habilitar espais més reduïts i en condicions més dignes.
Els ports de la Mediterrània van ser l'altra porta de sortida de l'exili espanyol. Des del port d'Alacant van salpar durant el mes de març molts vaixells carregats de republicans rumb al nord d'Àfrica, especialment a Orà. La immensa majoria eren persones que, per la seva condició de militants destacats de partits republicans d'esquerra, per haver ocupat càrrecs de responsabilitat política o per haver tingut participació en successos violents, tractaven d'evitar una mort segura.
La llista d'exiliats estava formada per milers d'obrers (de la construcció, mecànics, ferroviaris, metal·lúrgics etc), professionals (enginyers, metges, juristes, professors), militars d'alta graduació, líders polítics de tots els partits republicans d'esquerra, funcionaris públics, intel·lectuals, científics, escriptors, juristes, artistes plàstics,etc. com Rafael Alberti, Francisco Ayala, Juan Ramón Jiménez, León Felipe, Luis Cernuda, Pau Casals, Ramon J. Sender, Pedro Salinas, Maria Zambrano, Victòria Kent, Rafael Altamira, Rosa Chacel, Margarida Xirgú, Claudio Sánchez Albornoz, Luis Buñuel, Max Aub o León Felipe. Bona part d'ells no va poder tornar a Espanya fins que va morir el dictador o, en molts casos, no van tornar mai.
L'exili.
Actituds davant la repressió
-
Rafael Altamira i Crevea
(Alacant, 1866 Mèxic D.F., 1951)
L'exili de Rafael Altamira.
Un dels exiliats alacantins més il·lustres va ser Rafael Altamira i Crevea. Membre del Tribunal de Justícia Internacional de la Haia que va ser proposat per al Premi Nobel de la Pau en dues ocasions. Doctor Honoris Causa per les universitats de Bordeus, París, Mèxic, Santiago de Xile, Lima, Columbia i Cambridge. Renovador de la historiografia espanyola. Primer Director General de Primer Ensenyament. Impulsor dels estudis sobre Dret Indià, col·laborador en l'Extensió Universitària d'Oviedo i intel·lectual d'enorme prestigi a Europa i Hispanoamèrica.
En esclatar la Guerra Civil, va poder sortir d'Espanya amb la seva família després de fer valdre davant els militars revoltats la seva condició de membre del Tribunal de Justícia Internacional. Va criticar la política de "No Intervenció" dels països democràtics que perjudicava "l'Espanya agredida", és a dir, al govern legítim de la República, i el 1937 advertia que...
Amb la victòria de Franco no es perdrien tan sols la República, la democràcia i els drets polítics, sinó totes les llibertats
individuals de l'esperit, sense les quals és impossible una convivència pacífica.
El que va passar al seu país entre 1936 i 1939 li va afectar de manera extraordinària i el va sumir en un profund pessimisme que va augmentar amb la II Guerra Mundial. Totes les seves conviccions filosòfiques i morals, que constituïen el fonament de les seves opinions i de la seva conducta, es van enfonsar i es produïa...
... l'enfonsament de tota la meua vida espiritual i l'anul·lació de més de cinquanta anys de treball entusiasta per la meva
pàtria i per la Humanitat.
En abril de 1940 va tancar les seves portes el Palau de la Pau de la Haia, poc abans que les divisions germàniques avançaren pels Països Baixos cap a París. Altamira i la seva esposa es van refugiar a Baiona. Finalment, i després d'una campanya de premsa iniciada pels seus deixebles americans, va poder travessar l'Espanya franquista sota la protecció diplomàtica d’Argentina i instal·lar-se a Lisboa. Després, es va exiliar a Mèxic on va trobar una calorosa acollida, no només perquè encara es mantenia el record del seu viatge de 1909 en els mitjans intel·lectuals i acadèmics, sinó també per la presència de molts exiliats espanyols després de la Guerra Civil. Davant d'ells va anunciar que no pensava tornar a Espanya fins que els hòmens liberals poguessin viure en aquell país.
Guerrillers als Pirineus
Actituds davant la repressió
La duríssima repressió i el clima de terror que va succeir a la guerra va portar a molts hòmens i dones, militants de sindicats i partits polítics, a fugir a la muntanya ("fugits") o bé a ocultar-se entre quatre parets ("talps"). Entre els que van fugir a la muntanya es va constituir l'embrió de la resistència guerrillera, "El Maquis".
Les muntanyes de Galícia, Lleó, Astúries, Santander, Zamora, Montes de Toledo i Andalusia (S. de Huelva, Sierra Morena i serres de Màlaga) van ser els escenaris més importants on els fugits buscaven, per sobre de tot, sobreviure per organitzar després la lluita armada en forma de guerrilla antifranquista. Posteriorment, en els anys quaranta, la guerrilla es va estendre a Llevant, Aragó, Catalunya, Navarra, Extremadura i les dues Castelles.
Una de les guerrilles millor organitzades va ser l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, nascuda al principi dels anys 40. Va ser l'agrupació guerrillera antifranquista més important que va tenir el PCE dins d'Espanya en els anys quaranta. Va desenvolupar una autèntica estructura d'exèrcit ben organitzat i jerarquitzat. Els seus guerrillers van publicar diversos periòdics clandestins i fins i tot van alliberar diferents pobles on van celebrar actes polítics de propaganda i van jutjar a repressors franquistes que havien capturat.
L'objectiu de la guerrilla, més que enderrocar el Franquisme mitjançant la lluita armada, era, en principi, mantenir viva la flama de la resistència fins que, acabada la II Guerra Mundial, es produïra la intervenció de les potències aliades, que tots donaven per segura , per acabar amb el règim de Franco.
El Règim els va perseguir i els va combatre amb accions de guerra. Per a això va disposar de companyies mòbils i unitats especials de la Guàrdia Civil i d'infiltrats entre els guerrillers. Per desacreditar la guerrilla, cometien tot tipus d'excessos i actes vandàlics que després atribuïen als guerrillers per fer-los perdre les simpaties entre la població. En altres casos es va castigar a la població civil camperola sospitosa de donar-los cobertura i suport. Es va torturar i assassinar a qualsevol sospitós de col·laborar o auxiliar el maquis. També es van requisar terres, es van cremar cases, es van arrencar cultius i es va deportar a la població d'àmplies zones per així aïllar la guerrilla, deixar-la sense subministraments i obligar-la a baixar de les muntanyes.
A partir de 1948, la guerrilla va ser conscient que estava lluitant per una causa perduda ja que la situació internacional beneficiava al Règim i els serveis d'intel·ligència i de la Guàrdia Civil eren cada vegada més efectius. Quan el PCE va considerar que no era possible enderrocar el Franquisme per les armes va començar a repatriar els quadres guerrillers.
La guerrilla
Actituds davant la repressió
Dones víctimes de la repressió franquista. "Les rapades" per ser familiars de republicans
Oropesa (Toledo)
El Règim, lluny d'establir una pau basada en la reconciliació, va dedicar tots els seus esforços a exaltar la victòria i va convertir el 18 de juliol, data de la revolta i de l'inici de la Guerra Civil, en festa nacional. D'aquesta manera, any rere any, la data recordava qui eren els vencedors i qui els vençuts.
El panorama de la immediata postguerra a Espanya resultava desolador. Per tot arreu s’humilia la gent senzilla. Els guàrdies municipals, que gaudeixen de carta blanca, insulten i castiguen a bastonades les dones que guarden cues de proveïment. Hòmens i dones de la classe humil, que no han estat detinguts, pateixen tot tipus de vexacions. Per la més petita murmuració es crida als hòmens al quarter i reben una pallissa. A les dones, pel simple fet d'estar emparentades amb algun esquerrà o per haver-se destacat una mica en el període republicà, se'ls administra purgues d'oli de ricí ("perquè llancin el comunisme del seu cos"), se'ls afaita el cap o se'ls fa passejar en públic amb un cartell al coll, que diu "per roges". En l'ambient general predomina el militarisme i l'arrogància dels jóvens falangistes que, pistola a la cintura, insulten i amenacen pel carrer a les dones dels "rojos" detinguts ... L'arbitrarietat i la humiliació són l'única llei en cada poble.
MORENO GÓMEZ, Francisco: Còrdova en la postguerra.
Els vençuts van trobar a la nova Espanya un ambient hostil que els va marcar fins a límits inhumans, que els va obligar a reprimir la seva pena, a callar les seves queixes, a empassar-se les seves llàgrimes. No només no se'ls va permetre explicar el passat, sinó que se’ls va amenaçar, assetjar i perseguir per imposar-los el més sepulcral dels silencis. Aquest era el context de terror col·lectiu que envoltava els perdedors i les seves famílies. Abandonats de tot el món, tractaven, simplement, de sobreviure tot esperant millors temps i es veien obligats a dissimular o renegar de les seues idees, a oblidar, a callar i amagar el seu dolor, fins i tot als seus propis fills.
El silenci i la por.
Actituds davant la repressió
Emilia Girón:
Al meu fill el van portar a batejar i no me’l van tornar. Van anar a per ell per
batejar-lo, però el xiquet ja no el vaig tornar a veure més.
Teresa Martín
A la presó sempre estava de la mà de ma mare. Només ens van separar una
vegada però va ser per separar-nos definitivament. Em van treure de la presó i
em van ficar en un tren amb altres xiquets sense que les mares ho saberen. A
ma mare li van donar una pallissa i la van haver de tancar perquè es va posar
com una boja perquè li havien llevat a la seva filla.
Els xiquets robats.
És una altra manifestació del silenci i de la por que va ofegar els crits de les dones a les quals els van robar els fills per lliurar-los en adopció a famílies d’"ordre", o per "reeducar-los". Aquesta va ser una pràctica que es va exercir especialment amb les preses, però també amb aquelles famílies de pocs mitjans, mares solteres i persones vulnerables que no podien rebel·lar-se contra la injustícia que patien. No hi havia llei que les emparés.
Els testimonis que segueixen corresponen al reportatge de Montse Armengou i Ricard Belis titulat Els nens perduts del franquisme. Compta amb l'assessorament històric de Ricard Vinyes i va ser realitzat per TV3 el 2002.
http://www.tv3.cat/videos/165691658
A la imatge, Libèria Hernández fotografiada a finals de
febrer prop del seu domicili a Alcoi (Alacant). Li va costar
anys de tràmits en el registre recuperar la seva identitat i
enterrar per sempre el nom que li havien posat els seus
pares adoptius: Maria Nácher Guerola.
El País, diumenge 6 març 2011
Vaig reunir les forces per parlar en llegir a EL PAÍS la història de Libèria Hernández [robada a la casa bressol
de Tenerife als vuit anys] i les explicacions que donava la superiora, sor Juana Alonso, que negava haver
conegut a aquesta xiqueta. Jo recorde perfectament la mare de Libèria agafada a les reixes del pati
preguntant per la seva filla. Quan jo vaig començar a treballar allà, ja havien donat a Libèria en adopció
però la resta de xiquetes em va explicar que aquella dona que anava a les reixes era la seva mare. Va estar
anys anant a la casa bressol a preguntar per la seva filla. No la va abandonar. Sor Juana la despatxava
dient-li que s'oblidés, que Libèria estaria millor amb les persones que estava.
Testimoni de Mercedes Sánchez García, monja destinada a la casa bressol de Tenerife, institució que va ser denunciada
per robatori de xiquets des del 16 de juny de 1963 fins al 5 de setembre de 1967. Quatre mesos després va deixar els
hàbits de monja.
JUNQUERA, Natalia i Jesús DUVA: “Vides robades”, El País (diumenge 06.03.11).
El silenci i la por
Actituds davant la repressió. Síntesi
Ja has acabat l'últim capítol del guió i és el moment d'explicar tot el que n’has après. Les
orientacions següents t'ajudaran a compondre el text:
• Recorda les preguntes que us vau formular sobre les actituds davant la repressió.
• Repassa la informació que has recollit en el quadern.
• Redacta de manera clara i ordenada el que has après sobre com reaccionaren els espanyols davant la política repressiva del Règim. Utilitza exemples que il·lustren les diferents opcions:
a. L'exili: camins, persones, conseqüències.
b. La guerrilla: motius, actuacions, objectius, etc.
c. El silenci i la por dels vençuts: raons i exemples.
• Situa la informació obtinguda en l'eix cronològic.
• Cita el tipus de fonts que has utilitzat per informar-te i fes-ne una crítica.
• Valora si és suficient el que has après per contestar a les teves preguntes i que buits d'informació que tens encara.
Els fets històrics com els que acabes d'estudiar han de ser explicats de forma coherent. Per això, en aquest informe que vas a fer, estableix relacions entre cadascun dels capítols en què s'ha dividit el conjunt del tema. L'explicació històrica sempre és multicausal, és a dir, no obeeix només a una causa, sinó que és el resultat de molts factors que conflueixen i que faciliten el coneixement històric. Encara que un d'aquests factors obeïsca als motius individuals de cada persona , això no és suficient per explicar un fet històric.
És possible que per entendre la crueltat de la repressió necessites més informació i una explicació més completa dels factors que la van motivar. A més, aquests fets només es comprenen en un context més ampli, el de la situació social dels segles anteriors i, en concret, en la política reformadora de la II República. Durant aquesta etapa es van abordar una sèrie de canvis contra els que va reaccionar la dictadura franquista amb tota la violència que has comprovat. Per això, és possible que necessites conèixer què va proposar la II República i quines mesures va adoptar perquè un sector de la societat espanyola reaccionés tan violentament. També els fets que has estudiat requereixen una anàlisi del Franquisme des de totes les seves vessants, no només des de la perspectiva que hem escollit en aquest tema.
Cal tenir en compte la durada del Franquisme per comprendre els seus efectes. El següent document et pot ajudar:
EXPLICACIÓ
No hi va haver, doncs, ni al final de la guerra ni tan sols al llarg del Franquisme, allò que demanava Manuel
Azaña el 1938: "Pau, Pietat i Perdó", com una forma de reconciliació entre els espanyols. En les fitxes de la
policia va continuar constant, fins a 1977 i més enllà fins i tot, el comportament durant la Guerra Civil dels
avantpassats de les noves generacions d'antifranquistes. En definitiva, el Franquisme va néixer matant i va
morir matant en aquell terrible estiu de 1975.
MORENO SÁEZ, Francisco: "La represión franquista en la província de Alicante" en Nuestra bandera, 224-225. Madrid, 2010.
L'explicació que facis sobre la repressió franquista pot ser el punt de partida per a una investigació posterior. Pot ser l'esperó, l'estímul, que et faça formular-te noves preguntes i noves necessitats d'informació. En definitiva, pot impulsar-te a seguir estudiant història.
Explicació: Informe final
Has acabat el tema i és el moment d'explicar tot el que n’has après d'una forma coherent,
relacionant entre si els diferents capítols que has estudiat.
Has de realitzar aquesta explicació mitjançant un informe final a partir de les síntesis parcials que has fet en concloure cada capítol. Les següents orientacions et serviran d’ajuda:
Elabora un índex del conjunt del teu treball. Els capítols que vages a explicar seran els punts del guió que has seguit per estudiar el tema amb alguna modificació que necessites fer.
Fes una breu presentació del teu treball. Aprofita aquest punt per donar coherència a tots els capítols que segueixen a continuació. Es tracta de donar una interpretació global de la repressió franquista i de relacionar entre si els diferents aspectes que va adoptar. És el moment d'iniciar
l'explicació tal com l'hem definida a la pàgina anterior.
A continuació, has de donar una explicació ordenada i el més completa possible de cada un dels capítols en què has organitzat l'índex, i que es corresponen amb les síntesis parcials. Has de repassar-les i incorporar-les al conjunt.
Incorpora l'eix cronològic que has anat fent amb un breu comentari sobre la durada de la repressió. També convé que relaciones la repressió amb altres fets històrics simultanis que succeeixen a Europa.
Dedica un apartat a la metodologia que has seguit per realitzar el teu estudi. Ací, descriu els passos que has donat des que vas iniciar el tema fins al final. Comprova la hipòtesi de partida: si l'has modificada, si les idees inicials les has enriquides i, en resum, el que has après. També és el moment de repassar les preguntes que has aconseguit respondre i les que han quedat sense resposta. Això és, en definitiva, fer una valoració del teu aprenentatge.
Comenta les fonts utilitzades, aquells documents escrits, testimonis, fotografies, etc. que t'han facilitat informació sobre aquest tema. També les dificultats que t'han plantejat.
Finalment, fes una proposta d'investigació sobre un dels aspectes que més t'haja interessat.
AVALUACIÓ
L'avaluació és clau perquè pugues comprovar el resultat del teu treball. Ja has tingut avaluacions parcials que t'han servit per reorientar l'estudi. Els criteris que se seguiran en aquesta avaluació final són semblants als anteriors. Comprovaràs que és important avaluar tot el procés seguit, els resultats i la manera d'expressar-ho. Per orientar-te, t'indiquem alguns criteris d'avaluació.
Els elements van a ser avaluats són:
• La informació apresa.
• L'explicació (on has de relacionar la informació anterior).
• L'empatia o capacitat per entendre les actuacions de les persones en el context en què es van produir. No necessàriament has d'estar d'acord amb elles.
• El temps històric: a partir de l'eix cronològic has de donar una explicació on consideres la durada de tot el procés de la repressió franquista, especialment, la seva permanència al llarg de la dictadura.
• La metodologia seguida: has d'identificar els passos seguits en l'estudi d'aquesta unitat didàctica.
• Les fonts: anàlisi i crítica.
• Valoració de l'aprenentatge. Evita adjectius com bo/dolent, molt/poc, etc. Analitza la informació recollida des que vas iniciar l'estudi, les preguntes que has aconseguit respondre i les que encara et queden pendents. A la conclusió, convé que ratifiques o desestimes la teua hipòtesi de partida.
Els instruments utilitzats per avaluar-te són:
• El quadern de treball on has plasmat les activitats a diari.
• La participació a classe aportant idees, arguments i suggeriments al conjunt de companys.
• Les síntesis parcials.
• L'informe final.
LA QUALIFICACIÓ o la nota final és l'expressió del procés d'avaluació.
Heu finalitzat la Unitat però segur que t'han sorgit noves preguntes que no has aconseguit respondre. Potser hi ha temes que t'interessen i que gairebé no hem tractat. Hem procurat donar-te una visió global de la repressió franquista durant els primers anys de la postguerra. Ara tria un aspecte que vulgues investigar.
Com que a classe d'Història ja estudiaràs la II República i el Franquisme, els suggeriments que et fem són les següents:
• L'educació en l'època dels teus avis: llibres, horaris, organització dels centres, etc.
• La vida dels jóvens durant el Franquisme: relacions entre sexes, activitats, treballs, estudis, etc.
• Les diversions: cinema, ball, passejos, temps d'oci i de treball, etc.
• Els xiquets desapareguts: circumstàncies, persones que van intervenir, l'adopció, etc.
• L'experiència d'un familiar o conegut que haja viscut durant el Franquisme.
• Història oral: testimonis de persones que van patir la repressió franquista.
• La recuperació de la Memòria Històrica: associacions, iniciatives, propostes, ...
Selecciona el tema que mes t'interesse i prepara't per iniciar la recerca. Pots fer-la amb un company, però assegura't que tots dos aneu a treballar i que compartiu el mateix projecte.
PROPOSTA DE
RECERCA
Un cop escollit el tema de recerca heu d’elaborar un mètode de treball similar al que hem seguit a classe. Per això anem a llegir la reflexió d'un historiador que també va patir la repressió franquista. Va estar presoner al camp de concentració d'Albatera i va haver de viure exiliat a França. Els seus llibres van estar prohibits a Espanya fins que va arribar la democràcia. Es deia Manuel Tuñón de Lara i representa un altre cas de repressió i de censura.
En primer lloc, "escriure" la història és l'últim acte d'un llarg procés d'elaboració. El primer és escollir l'objecte de la investigació històrica (...). L'historiador es planteja les grans preguntes que li interessen (...). En resum, es formula una hipòtesi de treball, o una cadena d'hipòtesis.
Proveït amb aquests instruments, l'historiador es llança a la recerca i captura de la matèria primera, de les fonts: documents, testimonis, objectes diversos, reproduccions plàstiques, fotografies i un llarg etc. La recol·lecció d'aquestes fonts serà llarga i prolixa, després vindrà la crítica, que s'ha de fer amb rigor, per no caure en cap parany. I, un cop colectades les fonts i fet el seu repertori, seran classificades d’acord amb un pla establert i es passarà a la seva "explotació"; l'historiador interroga les fonts (...). Obtingudes les respostes, s'integren totes en un esquema coherent: a partir d'ací s'escriu la història, s'arriba a crear el llibre d'història.
En resum, en el nostre temps ja no s'escriu, es construeix la història.
TUÑÓN DE LARA, Manuel: Por qué la Historia. Barcelona, 1981, Aula abierta, Salvat
Ja estàs en condicions de començar. Escriu el títol del tema que has escollit:
Propuesta de investigación.
¿……………………? ¿……….?
¿…………………………………………………..?
¿………………………………….?
¿………………………………………?
¿…………………………………………?
¿………………………………………………………………………
……….?
¿………………………………?
Escriu totes les preguntes que et planteges sobre el tema que vas a investigar.
A continuació, ordena-les en un guió per dissenyar el pla de treball.
Preguntes i Guió
GUIÓ
PREGUNTES
A.
B.
C.
D.
Pla de treball
Fonts
TIPUS EXEMPLES FONTS
Escrites Documents
Premsa
Correspondència
Etc.
Iconogràfiques Obres plàstiques
Gràfiques: fotos, plànols, mapes,
etc.
Testimonis orals Directes de testimonis o
protagonistes
Gravats
Fonts diverses Instruments de treball,
útils de la vida diària, etc.
Les fonts són la "matèria primera" de l'historiador, tot tipus de documents, testimonis o simples objectes que serveixen per transmetre
un coneixement total o parcial de fets passats. (...) Les fonts no ho donen tot fet, sinó que han de ser interrogades.
Manuel Tuñon de Lara, Por qué de la historia.
El quadre respon a una classificació de les fonts segons Tuñón de Lara.
Pensa quines fonts pots consultar i completa el quadre en el quadern a mesura que les vages utilitzant.
La relació de novel·les que adjuntem pretén il·lustrar apartats de la Unitat Didàctica. Els criteris de selecció que hem seguit ens apropen a vivències personals i històriques que recullen la literatura de guerra i postguerra. Aquesta selecció queda oberta a qualsevol aportació.
CAÑIL, Ana R.: Si a los tres años no he vuelto. Madrid, 2011, Espasa. Recreació de les presoneres a les quals arrabassen els seus fills a la presó de dones de Vendes, en la postguerra espanyola. Cal assenyalar l'actuació de Maria Topete, la directora de la presó.
CHACÓN, Dulce: La voz dormida. Madrid, 2002, ed. Alfaguara. Història d'unes dones que van perdre la guerra i que es van veure obligades a guardar silenci durant els anys de la Guerra Civil i la postguerra. S'ha realitzat una pel·lícula basada en la novel·la.
DELIBES, Miguel: Los santos inocentes. Barcelona, 1989, ed. Planeta. Clàssic de la novel·la espanyola contemporània. Mostra la situació d'una família de camperols oprimida pels seus amos a l'Espanya franquista.
ESPINÓS, Joaquín: Ombres en el riu. València, 1995, ed. Bullent. Novel·la que narra la vida de dos dels seus protagonistes en un poble imaginari pròxim a Alcoi durant 1939. Amb aquesta obra, l'autor vol recuperar la memòria de la seva família i del seu poble.
FONSECA, Carlos: Las trece rosas rojas. Madrid, 2004, Temas de Hoy. Història de 13 dones al Madrid de postguerra que van ser detingudes, jutjades i afusellades per la seva ideologia. És, a més, un retrat de com era la vida a les presons de dones de l'època.
IBORRA, Leandre: La dama de gris. València, 2011, ed. Brosquil Edicions. Ambientada a Alacant el 1977, la novel·la transmet la brutalitat tortures i el sofriment de les persones torturades.
LLAMAZARES, Julio: Luna de lobos. Barcelona, 1985, ed. Seix Barral. Primera novel·la de l'autor. Ens presenta la vida d'uns soldats republicans que es veuen obligats a fugir a la muntanya lleonesa en la Guerra Civil.
Recursos. Lectures
Recursos. Lectures
MÉNDEZ, Alberto: Los girasoles ciegos. Barcelona, 2004, ed. Anagrama. Novel·la articulada al voltant de quatre històries -quatre derrotes, diu l'autor- diferents però entrellaçades que transcorren entre 1936 i 1942.
PASCUAL i ESCRIBÁ, Gemma: L'últim vaixell. Madrid, 2006, ed. Alfaguara. Novel·la dirigida a jóvens. Narra la partida de l'últim vaixell amb republicans des del port d'Alacant, abans de l'arribada de les tropes de Franco. Els seus protagonistes pertanyen a una família valenciana que combaten per la legalitat de la República.
PINILLA, Ramiro: Antonio B. El Ruso, ciudadano de tercera. Barcelona, 2007, Tusquets. Novel·la extensa basada en fets reals. Narra la història d'un home des que surt de la Cabrera (Lleó), als anys 30, fins als anys setanta. Narració esglaiadora que resulta ser un reflex agudíssim de la vida de la postguerra.
QUIÑONERO, Llum: Nosotras que perdimos la paz. Madrid, 2005, ed. FOCA. Narra les vivències de quatre dones lluitadores antifranquistes, a les quals la presó, la pobresa, la fam ... i la mort fa més fortes. Va acompanyat d'un CD: "Dones del 36"
RIVAS, Manuel: ¿Qué me quieres amor? Madrid, 2000, ed. Alfaguara. Llibre de relats que conté “La lengua de las mariposas”, “Un saxo en la niebla” i “Carmiña”. José Luis Cuerda va adaptar aquests relats al cinema i narra els fets que succeeixen a la primavera de 1936 fins al dia que esclata la Guerra Civil. Un xiquet i el seu mestre introdueixen l'ambient familiar, social i polític d'un llogaret galleg.
ROSA, Isaac: El vano ayer. Barcelona, 2004, ed. Seix Barral. Reflexions d'un "personatge-narrador" sobre la construcció de la seva pròpia història, que està tractant de posar en clar en el marc del tardofranquisme.
TEIXIDOR, Emili: Pa negre. Barcelona, 2003, Edicions 62. Novel·la sobre els durs anys de postguerra, que relata de manera magistral el despertar d'una consciència moral i el descobriment de la sexualitat d'un adolescent, empès al silenci, per poder sobreviure.
VINYES, Ricard: El daño y la memòria: Las prisiones de María Salvo. Barcelona, 2004, ed. Plaza & Janes. El text reconstrueix l'univers penitenciari franquista a partir de la vida i la mirada de María Salvo. Aporta nova documentació i mostra la manera com aquelles dones han fet ús de la memòria per afirmar la seva identitat.
La filmografia que facilitem serveix com a document per mostrar la importància del cinema en la recuperació de la Memòria Històrica. La selecció adjunta destaca la valentia de productors, directors, escriptors i actors. La seva empenta i activitat divulgativa ha influït tant en la ciutadania en general com en la classe política i la judicatura.
Podeu trobar una filmografia més àmplia i ajustada a un criteri temporal en:
http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/historia_guerracivil.htm#Desde_1950_a_1959_
ARMENDÁRIZ, Montxo: El silencio roto. Drama (2001). L'acció de la pel·lícula se situa el 1944. Mostra el paper que van realitzar les dones en la lluita guerrillera antifranquista.
CAMUS, Mario: Los santos inocentes. Drama (1984). Adaptació de la novel·la homònima de Miguel Delibes. Drama rural que, encara que es desenvolupa en els anys vuitanta, té les seves arrels en la pervivència d'una societat feudal d'amos i esclaus, senyorets i jornalers. Una societat que va ser model del règim franquista.
CUERDA, José Luis: La lengua de las mariposas. Drama (1999). Adaptació fílmica de tres relats escrits per Manuel Rivas. L'acció se situa el 1936. Un mestre d'idees republicanes ensenya en un llogaret de Galícia. La pel·lícula tracta molts temes: l'amistat, l'escola, la infància, la iniciació a la vida, però també la por, el terror, les misèries de la condició humana.
CUERDA, José Luis: Los girasoles ciegos. Drama (2008). La pel·lícula és una adaptació de la novel·la homònima d'Alberto Méndez. Relata fílmicament i esquinçadorament les conseqüències de la Guerra Civil. Ambientada en els primers anys de la postguerra, mostra, a través d'històries entrellaçades d'uns personatges de bàndols oposats, la involucració de l'Església en el bàndol franquista i la repressió dels intel·lectuals.
Del TORO, Guillermo: El laberinto del fauno. Drama (2006). Ambientada en 1944 a la zona del Pirineu, mostra a un cruel capità franquista destinat a acabar amb els últims vestigis de la resistència republicana. Per a això utilitzarà tota classe de procediments, incloent l'assassinat i la tortura, així com l'apropiació i el racionament d'aliments de la població civil de la zona.
Recursos. Pel·lícules
GALTER, Lluís: Caracremada. Drama (2010). L'acció se situa l'any 1951, a l'interior de Catalunya. Caracremada era el sobrenom utilitzat per la Guàrdia Civil per anomenar Ramon Vila Capdevila, membre de la CNT que no va acatar l'ordre d'abandonar la lluita. Va seguir com a activista en solitari fins a 1963, any que va ser abatut per la Guàrdia Civil.
GARCÍA BERLANGA, José Luis: El verdugo. Tragicomèdia (1963). La pel·lícula, que va aconseguir burlar la censura, suposa un al·legat contra la pena de mort. Recrea, en to irònic, les contradiccions de l'Espanya franquista.
HUERGA, Manuel: Salvador. Drama (2006). La pel·lícula està basada en la novel·la Compte enrere: la història de Salvador Puig Antich, escrita en 2001 per Francesc Escribano. Narra el fet, la mort d’un policia, pel què van condemnar a mort a Salvador Puig i Antich, anarquista i membre
del MLH. Denegat l'indult, va ser l'últim executat mitjançant garrot vil per la dictadura franquista
MARTÍN PATINO, Basilio: Canciones para después de una guerra. Pel·lícula documental (1971). Basada en l'Espanya de postguerra. Es va realitzar de forma clandestina el 1971 encara que va estar censurada i no va poder ser estrenada fins al 1976, poc després de la mort de Francisco Franco.
MARTÍNEZ LÁZARO, Emilio: Las trece rosas. Drama (2007). Basada en el llibre Trece rosas rojas de Carlos Fonseca. Narra la detenció, condemna i afusellament de tretze jóvens militants de les JSU (Joventuts Socialistes Unificades) un mes després d'acabar la Guerra Civil espanyola.
OLEA, Pedro: Pim, Pim, Pam, Pum..., ¡Fuego! Drama (1975). Es considerada la segona part d'una trilogia madrilenya d'aquest director. Ambientada en la sordidesa de la postguerra espanyola, mostra la corrupció en la qual progressen personatges beneficiats per la situació entre els vencedors de la Guerra Civil, i aquella en què cauen altres jovenetes com a víctimes. La pel·lícula va evitar la censura, però va ser un escàndol per la seva lectura política.
PONTECORVO, Gillo: Operación Ogro. Drama (1979). Pel·lícula basada lliurement en el llibre homònim de l'autora Eva Forest. Narra l'intent de segrest i el posterior atemptat que ETA va dur a terme el 20 de desembre de 1973 en què va morir Luis Carrero Blanco, designat president del govern d'Espanya per Francisco Franco uns mesos abans de morir. El títol fa referència al nom en clau amb què l'organització ETA va denominar l'acció.
SÁNCHEZ VALDÉS, Julio: Luna de lobos. Drama (1987). L'acció està situada al final de Guerra Civil a la comarca de Riaño (Lleó). Sis combatents republicans sobreviuen i sostenen una lluita desigual amb la força pública mobilitzada per l'anihilament de la guerrilla.
VILLARONGA, Agustí: Pa negre. Drama (2010). El director es va basar en la novel·la homònima d'Emili Teixidor i en diversos aspectes inclosos en Retrat d'un assassí
d'ocells i Sic transit Glòria Swanson. L'acció queda situada a la postguerra rural catalana. La intenció del director va ser mostrar com la guerra afecta a la gent, al marge de les ideologies polítiques.
Recursos. Pel·lícules
http://www.xtec.cat/~aguiu1/socials/ GUIU i PUYOL, Andreu: El Web de les Ciències Socials. Recursos a Internet per a les Ciències Socials [en línia]. XTEC. Aquest web pretén ser un portal d’enllaços i propostes que la xarxa mundial Internet ofereix a
professors i estudiants de les Ciències Socials.
http://www.mhcat.net/layout/set/presons/content/view/full/1175
El Museu d'Història de Catalunya va realitzar una exposició titulada Les presons de Franco, que ara es pot visitar en aquesta pàgina.
http://www.tv3.cat/videos/165691658
Reportatge de Montse Armengou i Ricard Belis anomenat Els nens perduts del franquisme. Conta amb l’assessorament històric de Ricard Vinyes.
http://blogs.uab.cat/memoria/MiguelHernandez
Vídeo amb la veu de Miguel Hernández, recitant el poema “La canción del esposo soldado”. Va ser registrat a París el 1937 per Alejo Carpentier. És l'única gravació que es conserva de la veu del poeta.
http://machadoenrocafort.wordpress.com/ Machado, un poeta en Rocafort. Exposició (novembre, 2009 – febrer, 2010) que inclou un documental, les activitats i els panells sobre l'estància d'Antonio Machado a Rocafort (València). El poeta, que va viure allà des de novembre de 1936 fins a l’abril de 1938, va desenvolupar una intensa activitat literària i una important tasca cívica donant suport al govern de la II República, que en aquell temps tenia a València la seua capital.
http://www.mhcat.net/layout/set/presons/content/view/full/1175
Les presons de Franco. Web en català. Les presons com a peça clau de la repressió del règim franquista.
http://wwwjuntadeandalucia.es/averroes/centros
Recull el projecte que la Fundació d'Investigacions Marxistes va proposar per donar a conèixer la vida penitenciària femenina durant les primeres dècades de la dictadura. A partir d'un diàleg continu entre memòria i història, es conjuguen imatges i documents amb el record i els testimonis de les dones empresonades.
http://centros5.pntic.mec.es/ies.parque.de.lisboa/alumnos2001/ La dona en el Franquisme. El primer Franquisme va imposar una dramàtica marxa enrere en el procés d'alliberament de les dones. En aquest web es troba informació sobre la dona durant la Guerra Civil i el Franquisme.
Recursos. Direccions d’Internet
Recursos. Direccions d’Internet
http://www.amicsmuseuetnologic.org/public/FAM_I_GUERRA.pdf “Fam i Guerra a Catalunya”. Catàleg en línia, en castellà sobre l'exposició. Aquesta exposició, realitzada des
del 4 de juliol de 2009 al 25 de novembre de 2010, conté informació sobre la vida quotidiana durant la guerra i la postguerra, les malalties, l'assistència social, la cultura, etc.
http://www.sindominio.net/marxa-maquis/index.php
Maquis. Recursos. Direccions d’Internet
http://www.sindominio.net/marxa-maquis/index.php
Maquis.
http://todoslosrostros.blogspot.com/ Fotografies. Web que recull la memòria visual de presoners i presos republicans i antifranquistes.
http://www.elpais.com/todo-sobre/persona/Robert/Capa/2458/ Personatges. Recull d’enllaços sobre Robert Capa. Hemeroteques de diaris. Web que recull bibliografia, textos,
filmografia, imatges, etc. sobre els maquis.
http://www.juntadeandalucia.es/averroes/html/adjuntos/2008/02/21/0001/voces.pdf Les veus silenciades. Recorda-ho tu, recorda-ho als altres. Projecte de José Luis Hernández Rojo, que va ser premi Antonio Domínguez Ortiz d'Innovació Educativa en l'any 2003.
http://www.memoriahistorica.gob.es/ És la pàgina oficial del govern d'Espanya sobre la Memòria Històrica. A través d'ella podeu consultar diferents seccions relacionades amb el tema.
http://www.mcu.es/cine/MC/FE/FondosFilm/ColeccEsp/ArchivoNodo.html Associació Archivo Guerra y Exilio.
Arxiu històric de NO-DO.
www.todoslosnombres.org
Raimon
Jo vinc d’un silenci.
El 1975 Raimon va presentar "Jo vinc d'un silenci", un text que retratava la realitat de tota una
generació que havia crescut sota el silenci imposat per la dictadura. Una cançó que conté un dels
versos més clàssics de Raimon ("Qui perd els orígens, perd identitat.") i que es va convertir en un
cant d'esperança, el paradigma de la cançó com a eina de combat. Com diria Manuel Sacristán,
una autobiografia col·lectiva.
http://youtu.be/4plhiztoZ1U
Luis E. Aute
Al alba
Cançó composta els dies previs a les cinc últimes sentències de mort signades per Franco el
setembre de 1975. Al•legat contra la pena de mort.
http://youtu.be/GOZ15lpAES4
LLuís LLach:
Campanades a mort
El tres de març de 1976, Vitòria-Gasteiz era un formiguer. Diverses grans empreses estaven en
vaga. Aquest dia es produïa una assemblea de treballadors/es en una església de la ciutat. La
policia va carregar contra els concentrats, va desallotjar l’església amb pots de fum i en sortir va
provocar una massacre: 5 morts per trets de bala. (...) I el ministre de torn (Fraga Iribarne) els va
felicitar perquè "el carrer és meu". LLuís Llach, cantautor català, aquella mateixa nit va escriure
aquesta cançó en record dels assassinats (per això parla de 3 morts, ja que els altres dos van
morir durant els dies posteriors en l’hospital). Ninguna persona ha sigut condemnada per eixos
assassinats.
http://ibasque.com/3-de-marzo-de-1976-campanades-a-morts/
Mª del Mar Bonet
Què volen aquesta gent?
El 1968 la censura del règim franquista li prohibeix cantar una de les seves cançons més
conegudes. Segons Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima, la cantant i el poeta decidiren donar
publicitat a la mort de Rafael Guijarro, apareguda com una breu notícia als diaris, de qui es deia
que la policia l'havia llançat per una finestra de casa seva per encobrir un cas de violència policial.
A rel d'un concert a la Cova del Drac, la ccensura prohibí de cantar-la en recitals i que fos emesa
per la ràdio.
http://webs.ono.com/joan_duarte/maria.html
Al Tall
Un assassinaren Miquel
Miquel Grau era un militant comunista valencià. Va morir assassinat a Alacant mentre penjava
cartells de la convocatòria de la diada nacional del País Valencià, el 9 d'octubre. Segons sembla,
Miguel Ángel Panadero Sandoval, militant de Fuerza Nueva, li va llançar un totxo mentre clavava
cartells i li provocà la mort, el 6 d'octubre de 1977. L'autor de l'assassinat fou condemnat a 12
anys de presó, de la qual en sortí l'any 1982 en llibertat.
http://www.bonrotllo.org/index.php?Seccio=4&Personatge=81
Ovidi Montllor
Homenatge a Teresa
En aquesta cançó, d'una manera marcadament descriptiva i emotiva, s'evoca el paper de la
Teresa, una dona desinhibida que iniciava a tots els joves i adolescents del poble ("tots els xiquets
la seguíem") en el coneixement del món del sexe ("i ens donava lliçons d'anatomia") i en el rol de
destapar tots els grans misteris i secrets de la infantesa ("ella ens va dir d'on veníem i que els Reis
de l'Orient no existien"), un rol marcadament antisocial i transgressor en el difícil context històric
d'una dura postguerra en què els tabús i la repressió ho dominaven tot ("va ser la riota pels
grans").
http://es.wikipedia.org/wiki/Homenatge_a_Teresa
Recursos. Cançons
� � � DOCUMENTO������Informe�del�Capitán�del�Stanbrook� � � DOCUMENTO������Informe�del�Capitán�del�Stanbrook
Documento 1
Informe del Capitán del Stanbrook, Archibald Dickson, sobre los hechos acaecidos en el Puerto de Alicante.
En Orán. 2-3/4/39 .
He sido capitán de barcos que comerciaban con la España Republicana los últimos 12 meses y mis últimas dos visitas a España han sido como Capitán del Stanbrook.
El Stanbrook es un pequeño navío de 1382 toneladas brutas con una eslora de 230 pies (70,1 metros) y una manga de 54 pies (16,45 metros). Su velocidad es de alrededor de 11 nudos. Ella (sic) es desde luego esen-cialmente un navío de carga y solo dispone de alojamiento para su tripulación de 24 personas al completo.
El pasado 17 de marzo recibí instrucciones de mis Armadores de proceder en lastre a Alicante y después de dejar Marsella, el viaje a Alicante transcurrió sin incidentes, exceptuando que tuvimos un pequeño problema para evitar a un Destructor de Franco (sic), que nos dio instrucciones de no entrar en Alicante. No obstante con la ayuda de un aguacero y un poco de mal tiempo eludimos al Destructor y entramos en Alicante sobre las 6.0 p.m. del 19 marzo pasado, y nos amarramos al muelle del puerto poco después.
Me dirigí a tierra para recibir instrucciones pero, debido a la situación generalizada de trastorno en los nego-cios, no pude recibir ninguna instrucción sobre el cargamento, o cualquier otra cosa y esto continuó así hasta el 24 de marzo. El 25 de marzo intenté otra vez por todos los medios conseguir información sobre mi carga-mento sin ningún éxito.
El 26 de marzo viajé a Madrid donde funcionarios me informaron que el cargamento para mi barco estaba en camiones de camino. Entonces volví a mi nave en Alicante cuando recibí un telegrama de mis Armadores informándome que a menos de que hubiese perspectivas de embarcar el cargamento tenía que proceder a zarpar inmediatamente. Al día siguiente llegó algún cargamento, consistiendo en tabaco, naranjas y azafrán que fue depositado en el muelle. Sobre la misma hora alrededor de 1.000 refugiados llegaron al Edificio de Aduanas en diversas formas de transporte y de todas las provincias de la España Republicana, al mismo tiem-po que las autoridades portuarias me solicitaban subir a bordo a estos refugiados y llevarlos a Orán, ya que se encontraban en una situación desesperada y se me dijo que sus pasaportes estaban en orden y que podrían desembarcar en Argelia sin ninguna dificultad.
Entre los refugiados había un gran número mujeres, chicas jóvenes y niños de todas las edades, incluso cria-
� � DOCUMENTO������Informe�del�Capitán�del�Stanbrook DOCUMENTO������Colaboración�de�la�Iglesia�con�el�régimen�franquista� � DOCUMENTO������Informe�del�Capitán�del�Stanbrook DOCUMENTO������Colaboración�de�la�Iglesia�con�el�régimen�franquista
turas en brazos. Debido al gran número de refugiados me encontraba en un dilema sobre mi propia postura ya que mis instrucciones eran que no debía tomar refugiados a menos de que estuviesen realmente necesitados. No obstante después de ver la condición en que se hallaban los refugiados decidí desde un punto de vista humanitario aceptarlos a bordo, ya que anticipaba que pronto desembarcarían en Orán.
Entre los refugiados había todo tipo de clases de gente, algunos aparentaban ser extremadamente pobres y parecían consumidos por el hambre y mal vestidos, vistiendo una variedad de atuendos que iban desde monos a viejas y desgastadas piezas de uniformes e incluso mantas y otros peculiares trozos de tela. Había también algunas personas, mujeres y hombres, con una buena apariencia y que asumí eran mujeres y parientes de funcionarios. Algunos de los refugiados parecían llevar consigo todas sus posesiones terrenales cargadas en maletas; bolsas de todas las descripciones, algunas atadas en grandes pañuelos y unos pocos con maletas.
Al poco tiempo los refugiados comenzaron a subir a bordo de una manera ordenada y sus pasaportes eran inspeccionados por los Funcionarios de Aduanas. Eran las 9.0 pm y por lo tanto bastante oscuro. Después de que, entre 800 y 900 refugiados hubiesen subido a bordo, por alguna razón u otra los guardias y Funcionarios de Aduanas en el muelle aparentemente perdieron el control de la pasarela, de tal manera que quedo atasca-da con una masa forcejeante de personas, que incluía a algunos de los guardias y Funcionarios de Aduanas que en ese momento habían decidido unirse al tropel de refugiados, tirando sus armas y equipo para unirse a la estampida por subir a bordo. Viendo esta súbita avalancha de gente estuve casi inclinado a dejar caer la pasarela y alejar mi nave del muelle, pero dándome cuenta de que si hacía esto por lo menos 100 personas o más caerían al agua decidí, desde un punto de vista humanitario, dejarlos subir a todos a bordo, ya que sabía que sería solo una cuestión de 20 horas llegar a Orán donde podrían desembarcar a tierra. El número de re-fugiados embarcados hacía prácticamente imposible que nadie pudiese moverse en la cubierta del buque, ya que las escotillas de las bodegas se habían abierto preparadas para introducir el cargamento y consecuente-mente los refugiados solo podía estar a su alrededor sobre la cubierta. A pesar de mis llamamientos, no pude conseguir que los refugiados bajasen a las bodegas haciendo de esa manera más sitio, aunque más tarde unos pocos bajaron dejando un poco más de sitio, pero sus lugares eran ocupados inmediatamente por más gente que subía a bordo.
Eventualmente, sobre la 10.30 p.m. los últimos de los refugiados estaban a bordo, y yo ya hacía tiempo que había abandonado toda esperanza de subir cualquier cargamento a bordo. Estimo que en este momento había a bordo alrededor de 2.000 refugiados y posteriormente determiné que eran 1.835 en total. Cuando todos los refugiados se hallaron a bordo, era prácticamente imposible dar una descripción adecuada de la escena que mi buque presentaba, y la semejanza más cercana que puedo dar es decir que parecía unos de esos vapores vacacionales del río Támesis en un día festivo, solo que muchas veces peor. Un barco de transporte militar cargado de tropas dejando Inglaterra no se puede comparar de modo alguno con mi barco. De hecho en toda mi experiencia en la mar, que abarca 33 años, nunca he vista nada así y espero no volver a verlo nunca más. Aparentemente estas últimas prisas por subir a bordo del barco fueron causadas por un rumor de que el lugar iba a ser bombardeado en un gran ataque aéreo. De todas maneras conseguí mantener a los refugiados fuera del puente de mando y di las órdenes para que se soltasen las amarras y que la pasarela fuese hecha firme al costado del barco ya que no se podía colocar dentro, y maniobré mi navío fuera del puerto comenzando el viaje a Orán. Cuando apenas habíamos salido del puerto el rumor del bombardeo probó ser verdad y a los 10 minutos de abandonar el puerto se inició un terrorífico bombardeo de la ciudad y del puerto y el flash de las explosiones se podía apreciar visiblemente y la conmoción de los proyectiles explotando se podía casi sentir.
Sinceramente suyo, (De su puño y letra)
Archibald Dickson , Capitán SS Stanbrook
(El Editor Sunday Dispatch Londres)
Traducción: Pablo Azorín Williams (08/03/2009
�� �� DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana. Entrevista�a�Teresa�Armengot���(julio��00�)�� �� DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana. Entrevista�a�Teresa�Armengot���(julio��00�)
Documento 10
Entrevista a Teresa Armengot (julio 2008)
Teresa Armengot Serrano, licenciada en Geografía e Historia y profesora, desde hace 25 años, de ambas materias en el IES Llombai de Burriana, pertenece desde hace algo más de 4 años al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló y lleva a cabo la investiga-ción de la represión franquista en Burriana, centrada en los fusilados y fallecidos en la Mercè.
Pregunta: ¿Cómo entró a formar parte del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló?
Respuesta: Lo cierto es que desde pequeña, con 8 o 9 años, siempre me intrigó saber qué había ocurrido en el bando perdedor de la Guerrra Civil, ya que mi familia es franquista y yo creía que había una parte de lo sucedido que no me había sido contada. Por eso me decanté a estudiar Historia, para conocer qué fue lo que sucedió. Tras esto, a través de un compañero de profesión me puso en contacto con el Grup y ya empecé a trabajar con ellos.
Pregunta: ¿Por qué centró sus estudios en los presos y fusilados de la Cárcel de la Mercè?
Respuesta: El Grup se encuentra muchas veces con el problema de que hay determinadas áreas de la historia que no se han estudiado hasta el momento, como es el caso de la Mercè cuando era una prisión. De Burriana se sabe mucho de otras épocas pero no del siglo XX y sobretodo de la época de la Guerra Civil y el Franquismo. Esto te lleva a tener que iniciar una investigación y yo, por mi parte, ya que trabajo en Burriana y me he pasado media vida aquí, éticamente se lo debía a la ciudad.
P: ¿Qué sucedió con los encarcelados en la Mercè?
R: En mi estudio me he centrado en las víctimas mortales de la represión franquista de y en Burriana. La mayoría fueron fusilados en Castellón. Pero hubo otras víctimas dentro de la cárcel. La investigación sobre los fusilados está prácticamente cerrada pero la de las víctimas de torturas o palizas dentro de las instalaciones o en otras cárceles de España, no.
P: ¿Qué fuentes documentales han sido consultadas?
R: Lo cierto es que ahora hemos podido acceder a documentos que antes no se podían consultar. Princi-palmente, tenemos como base documental el Registro Civil de Burriana, la documentación del Archivo de Burriana, el Libro de Altas y Bajas de la Mercè, los Sumarísimos de los Consejos de Guerra que estaban en la Subdelegación de Defensa de Castellón, bibliografía sobre esta temática como el libro “Els afusellaments al Pais Valencià” de Vicent Abad, el Archivo Provincial de Castellón y, finalmente, las fuentes orales con las que hemos podido contactar. Hijos, nietos y en alguna ocasión, las propias víctimas de la represión P: ¿Qué clases de datos les aportan estos documentos?
R: Nos hemos encontrado con que las personas de Burriana que murieron en la cárcel, datos que aparecen en el Libro de Altas y Bajas de la Mercè, en el Registro Civil aparecen como que fallecieron en sus casas; esto es lo que principalmente nos lleva a pensar que van a ir saliendo más víctimas, ya que muchas muertes están camufladas en estos documentos y se desconoce que fueran muertes dentro de la cárcel por otras circuntanci-as o si fueron víctimas de torturas. La información verdaderamente esclarecedora aparece en los Consejos de Guerra en los que aparecen atestados, declaraciones, personas que denuncian o avalan… El sumario del que
�� �� Entrevista�a�Teresa�Armengot���(julio��00�) DOCUMENTO�����Isidro�Guardia�un�anarquista�valenciano�en�las�cárceles�de�Franco�� �� Entrevista�a�Teresa�Armengot���(julio��00�) DOCUMENTO�����Isidro�Guardia�un�anarquista�valenciano�en�las�cárceles�de�Franco
era alcalde de Burriana, Miguel Alonso Viana, que gobernaba en la ciudad llega a tener más de 400 páginas. (…)
P: Es decir, que son totalmente esclarecedoras las fuentes orales
R: Sí, así es; en una ocasión contactamos con una persona que fue encarcelada en la Mercè con 16 años y sus palabras fueron claras: “Por la noche venían, y había fandango”. Las fuentes orales que nos hemos encontrado nunca han hablado de forma pública, aunque entre ellos se conocen, es como una red de relaciones sociales oculta porque la represión fue muy dura.
P: ¿Cuántas personas llegaron a pasar como presos en la Mercè?
R: Hemos encontrado una acta municipal de Ayuntamiento de Burriana de principios de junio del 39 por la cuál se habilita la Mercé para que albergue a 1500 personas, pero llegaron a pasar 3500.
P: La Mercè, al igual que otras cárceles españolas, tuvo varias fases
R: La primera fase fue durante dos meses después de finalizar la Guerra Civil en la que se realizaron encierros masivos; después se trasladaron otros presos de Segorbe, Nules, Almenara, Almassora, Vila-real y Castellón (porque en la de la capital no cabían todos); a principios de noviembre del 39, los presos condenados a muer-te fueron trasladados a Castellón; también acogió a los soldados procedentes de batallones de otras zonas de España que el final de la Guerra les pillo aquí; los condenados a 30 años fueron trasladados a San Miguel de los Reyes en Valencia. Al final, en Burriana se quedaban los presos condenados a 12 años y 1 día. Y de la ciudad de Burriana hubo 750 presos.
P: ¿Qué les pasó a esos presos de Burriana?
R: Algunos fueron puestos en libertad tras pasar años allí, otros fueron trasladados a Castellón para ser fusi-lados o para cumplir condena; otros se les dio la libertad vigilada debiendo acudir por el puesto de la Guardia Civil a diario, y los mayors de 60 años fueron llevados a la cárcel de la Isla de San Simón en pontevedra, donde hubo muchas muertes. Se fusilaron 98, de estos 11 en la propia Burriana, otros 85 en Castellón y dos en Va-lencia, otro en Paterna. De Burriana hubo 115 víctimas mortales que se sepa. P: ¿Qué se puede encontrar en los Archivos de Salamanca referente a los habitantes de Burriana?
R: Cuando el ejército franquista entraba en una ciudad, una unidad especializada recogía la documen-tación de organizaciones de izquierdas o del Frente Popular. De ahí conseguían documentación municipal, de sindicatos, de partidos, de archivos particulares de personas, también buscaban entre la correspondencia. Después toda esta documentación se centralizó en Salamanca llegando a superar los 3 millones de fichas. En Burriana accedieron a los archivos de Juventudes Libertarias, de Vicente Moliner Nadal, UGT, CNT y PSOE. Vicente Abad logró que se videofilmara la documentación de Burriana en 3 DVD que se pueden obtener en el Ayuntamiento que recogen más de 28.000 documentos. Ahí ves que no se les escapaba nadie. P: Teresa hace especial mención de otros dos colaboradores en su investigación
R: Héctor Carda Navarro ha creado la web www.fusilados.org en memoria de su abuelo, fusilado el 3 de noviembre del 39, y José Cervera nació en la cárcel de la Mercè en diciembre del 39. Ambos colaboran activa-mente en estos estudios.
P: ¿Qué actos tiene previsto realizar próximamente?
R: En breve vamos a editar todo el material de Burriana, junto a otros documentos y conclusiones de otros lugares, en un libro editado por 3i4. Queremos hacer la presentación del libro y empezar una campaña para que finalmente se ponga una placa en la Mercè para recordar que fue una cárcel y en memoria de las presos y fusilados.
�� �� Entrevista�a�Teresa�Armengot���(julio��00�) DOCUMENTO�����Isidro�Guardia�un�anarquista�valenciano�en�las�cárceles�de�Franco�� �� Entrevista�a�Teresa�Armengot���(julio��00�) DOCUMENTO�����Isidro�Guardia�un�anarquista�valenciano�en�las�cárceles�de�Franco
Documento 11
Isidro Guardia un anarquista valenciano en las cárceles de Franco
Isidro Guardia (Valencia, 1921) es una víctima del franquismo con mayúsculas. Detenido el mismo día en que cumplía 19 años, el 15 de junio de 1940, fue condenado a muerte por ser uno de los líderes de la Agrupación Libertaria, la primera y más importante organización de resistencia antifranquista que combatió tras la Guerra Civil desde la clandestinidad en Valencia. La redada contra el grupo de Guardia, que en un golpe de audacia había inundado Valencia con 5.000 octavillas subversivas traídas desde Francia apenas un año después del Desfile de la Victoria de las tropas franquistas por las calles de la derrotada capital de la República, se saldó con un muerto y 32 detenciones. Tras 21 interminables días de torturas y palos a granel en los sótanos de la Jefatura Superior de Policía [que entonces estaba frente a Capitanía en un edificio ya desaparecido], un tribunal militar condenó a muerte a Isidro y a otros nueve de los militantes de la CNT detenidos; para los otros 21 -uno de los arrestados fue absu-elto- dictó penas que sumaban 251 años de prisión. Luego pasó 66 días en el corredor de la muerte de la cárcel Modelo, donde vio desfilar a tres de sus compañe-ros de expediente camino del pelotón de fusilamiento de Paterna. Su pena fue conmutada por la de cadena perpetua y trasladado a San Miguel de los Reyes, de donde saldría en libertad condicional en 1950. Tras pasar 10 años, 3 meses y 22 días en las cárceles de Franco, guarda en las paredes de su memoria rayadas cada una de las jornadas de su cautiverio. Encerrado pero libre, porque nadie podía poner grilletes al pensamiento de Isidro a pesar de las frecuentes palizas que le propinaban los guardianes de la cárcel, Guardia todavía recuerda el caso de un polaco que «de los palos que le habían dado deambulaba todo el día por San Miguel cantando la Internacional al mismo tiem-po que hacía el saludo fascista».
Este histórico militante del sindicato anarquista Confederación Nacional del Trabajo (CNT) perdió su juventud en las cárceles de Franco, pero los altos muros del penal de San Miguel no le impidieron dar a conocer al mundo la crueldad de la dictadura franquista. Su voz se alzó desde el silencio de las cárceles de la dictadura para dar a conocer al mundo el drama que vivía la España de la posguerra a través de cientos de artículos que logró sacar clandestinamente desde 1946 hasta 1950. Sus crónicas se podían leer en París, México y Nueva York en las portadas de España Libre o Comunidad Ibérica, dos de los referentes de la prensa española en el exilio.
20 21 DOCUMENTO 12 La desaparición de los niños durante el franquismo. DOCUMENTO 13 Los procesos de depuración20 21 DOCUMENTO 12 La desaparición de los niños durante el franquismo. DOCUMENTO 13 Los procesos de depuración
Documento 12
La desaparición de los niños durante el franquismo. http://www.republicaymemoria.com.ar/Mhistorica/ninosfranquismo.html
Ha saltado estos días a la prensa y medios de comunicación con motivo del auto del juez Baltasar Garzón y la memoria histórica, el tema de la desaparición de los niños durante el franquismo. Tema que ha investigado el historiador Ricard Vinyes. Hay que señalar que en el caso del País Valenciano, el estudio de la represión penitenciaria y las cárceles femeninas franquistas está poco investigado. Hemos intentado a partir de la expo-sición Presas de Franco que estuvo recientemente en la Nau de la Universitat de Valencia, hacer una primera aproximación al universo penitenciario femenino en Valencia. En relación a la problemática entre la infancia y los presidios femeninos del franquismo, conocemos casos como el de Pilar Soler, o el de María Pérez Lacruz, la Jabalina, que dieron a luz en la cárcel, en condiciones infrahumanas como relataba la propia Pilar no hace muchos años. Respecto a María Pérez Lacruz, cuyo proceso ha estudiado Manuel Girona, se desconoce cuál fue el destino de su hijo/hija, ya que cuando pasó de los calabozos de Gobierno Civil a la Prisión Convento de Santa Clara ya había dado a luz pero no aparece ninguna referencia sobre esta criatura. Por lo que es probable que su desaparición se debiera a lo que Vinyes ha calificado como zona de riesgo de pérdida familiar, para los hijos de presos y presas. Una situación no debida a episodios aislados, sino que se trató de un proyecto de re-educación masivo dirigido contra los más débiles, con un objetivo segregacionista dentro de las tesis eugené-sicas defendidas por el psiquiatra Antonio Vallejo-Nágera, jefe del Servicio de Psiquiatría del Ejército de Franco. En otros casos, las presas convivieron con sus hijos en prisión. Así ocurrió con Águeda Campos, que tuvo con ella en la prisión Convento de Santa Clara a sus hijos Vicente y José Muñiz Campos. Después del fusilamiento de los padres, Vicente y José Muñiz pasaron el resto de su infancia y adolescencia en un hospicio valenciano.
Hay que señalar a este respecto como los testimonios de los hijos e hijas de las presas que convivieron con sus madres en prisión, nos aportan a quienes nos dedicamos a la investigación histórica una nueva mirada. A través de ellos podemos conocer la vivencia de la infancia en las cárceles, un aspecto de la represión especí-fico de las prisiones femeninas, que no aparece en el caso de las prisiones masculinas. Conocer sus vivencias posteriores en los hospicios, sometidos a una férrea disciplina nacionalcatólica en los que se les trató de reeducar, de la experiencia y el estigma de ser hijos de rojos. Los testimonios de las presas recogidos por To-masa Cuevas o por la historiadora, Shirley Mangini, nos muestran la tragedia que para las mujeres presas era permanecer en la cárcel con los hijos: Todas las mujeres encarceladas afirmaban que la peor suerte era tener un hijo en la cárcel. Resulta paradójico que mientras que desde el nuevo Estado y la Iglesia, se exaltaba la maternidad y la protección a la infancia, a las mujeres republicanas encarceladas se las privaba de su derecho a ser madres en condiciones y a sus hijos de recibir los cuidados y atención necesarios. Es un deber de justi-cia, de defensa de los derechos humanos y de lealtad democrática, restablecer la dignidad de todas aquellas personas que sufrieron la represión por defender un régimen que había sido elegido democráticamente y con él la legitimidad y legalidad republicana.
Vicenta Verdugo MartíHistoriadora, colaboradora en la investigación realizada sobre la represión penitenciaria femenina en Valencia en la exposición Presas de Franco
�0 �� DOCUMENTO�����La�desaparición�de�los�niños�durante�el�franquismo. DOCUMENTO�����Los�procesos�de�depuración�0 �� DOCUMENTO�����La�desaparición�de�los�niños�durante�el�franquismo. DOCUMENTO�����Los�procesos�de�depuración
Documento 13
Los procesos de depuración
El proceso de depuración se organizó del siguiente modo: Cada funcionario debía entregar unadeclaración jurada con sujeción a lo dispuesto en la orden del Ministerio de la Gobernación... En estas declaraciones, impresas para todos los emplea-dos, además de pedirse los datos, se reguntaba sobre la adhesión al Movimiento Nacional, los ser-vicios prestados en su causa, la adhesión “al gobi-erno marxista”, los partidos y sindicatos a los que estuvo afiliado, la colaboración al “Socorro Rojo” y si pertenecía a la Masonería. También se pedían nombres de estigos que pudiesen corroborar la veracidad de lo declarado y documentos acredita-tivos que, en su caso, debería entregar el expedi-entado. Se reproducía, al final de la instancia, una nota intimidatoria extraída del artículo 12 de la ley de depuración de funcionarios, según la cual, las falsedades y omisiones de hechos esenciales se sancionaban con la separación del servicio.
Además, cada funcionario, rellenaba un “interro-gatorio”, también impreso. Se reiteraban las pre-guntas sobre la actividad política, la militancia en partidos y sindicatos, los ascensos conseguidos desde julio de 1936, si formó parte del ejército republicano, si fue voluntario o forzoso, si ejerció mando, si se pasó de zona, si formó parte de “al-gún Comité de salud pública o Junta depuradora”, si participó en la incautación de fincas rústicas “propiedad de personas de derechas”, si dio dinero a la Repú-blica... En fin, no faltaba la pregunta del chivatazo: “Diga quienes eran los más destacados izquierdistas de su departamento y cuanto sepa de la actuación de los mismos”. Este documento lo informaban las autoridades militares en el sentido de si el declarante tenía abierta una causa.
En muchos expedientes aparecen informes del Servicio de Información del Ejército, de la Guardia Civil, auto-ridades, sacerdotes, monjas, avales de Falange, denuncias anónimas y/o firmadas, copias de los fallos del tribunal militar y otros documentos.
Con este material, la comisión de depuración elevaba un informe al juez depurador. El juez dictaminaba los cargos, y daba ocho días improrrogables para alegar “descargos” (para algunos funcionarios eso era imposible por hallarse incomunicados en la cárcel...). Finalmente, llegaba la sentencia.. Marc Baldó Lacomba, op. cit. pp. 357-401.
�� �� DOCUMENTO�����El�exilio�de�la�familia�Gracia DOCUMENTO�����El�exilio�de�la�familia�Gracia�� �� DOCUMENTO�����El�exilio�de�la�familia�Gracia DOCUMENTO�����El�exilio�de�la�familia�Gracia
Documento 14
El exilio de la familia Gracia (Pais semanal 18 enero 2004)
He leído repetidas veces la carta publicada en el EPS (El País Semanal) el pasado domingo 13-10-2002 bajo el título Ni perdono ni olvido. Estoy plenamente de acuerdo con ella. Soy el niño que. apoyado en una muleta, aparece en el centro de la fotografía (bastante conocida, por cierto) que les adjunto. El único de todos los que en ella aparecen que queda con vida. Es mi familia. En primer término, mi padre, Mariano Gracia, visiblemente agotado y hundido, llevando de la mano a mi hermana Alicia con su muleta. Detrás, yo, el más pequeño, junto a mi hermano Antonio. único que resultó ileso del bombardeo efectuado por los fascistas sobre Monzón (Huesca) el 20-11-1937, a consecuencia del cual murió asimismo mi madre. Yo entonces no tenía todavía tres años (nací el 29-12-1934), y mi hermana, seis. En la fotografía aparecemos, dos años después del bombardeo, entrando en Francia tras atravesar, supongo que en ‘carroza real’, los Pirineos. Mi padre murió año y medio más tarde, dejándonos solos en Francia. La vuelta a España fue otra odisea.
No. Yo no puedo, aunque quiera, perdonar, ni olvidar, ni... Perdonar, ¿por qué? ¿Acaso han pedido alguna vez perdón ellos? No odio, aunque sí odié; no quiero revanchas, aunque en otro tiempo las deseé. No lo deseo, pero cuando por desgracia a algún descendiente de aquellos franquistas le sucede algo irreparable, no siento el más mínimo senti-miento de pena por él; siento lo mismo que cuando pisoteo una hormiga, me quedo absolutamente indiferente. Sé que estas palabras parecerán a ciertas personas poco ejemplarizantes, llenas de rencor; pero no, no me importa lo que piensen, no siento rencor alguno, ni alegría, ni nada hacia ellos, simplemente un profundo y absoluto desprecio. Nunca fui hipócrita, ni pienso serlo; ellos, con sus hechos y comportamientos a lo largo de estos años, lo han mere-cido. Es mi opinión. No creo que nunca, a pesar de los esfuerzos realizados por tantas y tantas personas de bien, se llegue a hacer la más mínima justicia sobre tanto dolor, escarnio y humillación realizados sobre millones de espa-ñoles por los sinvergüenzas más grandes que este país ha tenido (sólo hay que ver los comportamientos y aptitudes cobardes y cómplices de este Gobierno del PP)... Atentamente.
� � DOCUMENTO������Informe�del�Capitán�del�Stanbrook DOCUMENTO������Colaboración�de�la�Iglesia�con�el�régimen�franquista� � DOCUMENTO������Informe�del�Capitán�del�Stanbrook DOCUMENTO������Colaboración�de�la�Iglesia�con�el�régimen�franquista
Documento 2
Colaboración de la Iglesia con el régimen franquista
La estrecha colaboración entre la dictadura y la Iglesia Católica se puso de manifiesto a través de los púlpitos donde los curas abominaban de la República y colmaban de elogios al dictador y a su régimen, justificando, tanto la sublevación militar a la que calificaron de “Cruzada”, como las posteriores medidas de represión que califica de “operación quirúrgica” o de “medicinas amargas”.
Ha resucitado España porque ha resucitado su espíritu católico, porque han revivido las grandes virtudes de la raza; pero ¡ah! una parte del cuerpo social de España está lacerado y necesita curación. No es sólo media España envuelta en ruinas materiales y necesitada de reconstrucción por una inteligente y esforzada economía; son los numerosos intoxicados por las doctrinas comunistas y marxistas y por las más antiguas, pero dañosas y madres de estas últimas, doctrinas liberales. Sería dañoso hoy un ilusorio optimismo de no ver los numerosos miembros enfermos de espíritu, necesitados todavía de curación, como siempre creímos lo fue ayer el no apreciar suficientemente la realidad de la apostasía de las masas obreras de las grandes ciudades y aun algunas comarcas. La guerra y Santa Cruzada y la con-siguiente aplicación de la justicia para el crimen (que ha de serlo por la legítima autoridad, nunca por ilícita venganza privada) ha sido una heroica operación quirúrgica en el cuerpo social de España, y España se ha salvado; pero ¡cuánto hay que curar y que sanar! Hay que reconquistar las masas extraviadas. ¿Cómo? Principalmente por una grande efu-sión de caridad y de amor bien entendido, que busca la salud del enfermo a quien ama y le aplica medicinas amargas si éstas son las que convienen, no de meras sensiblerías como las del padre que busca casi en su hijo su placer y tolera todos sus caprichos, sin educarle ni corregirle buscando su verdadero bien. Las masas extraviadas necesitan una rigurosa asepsia de doctrinas corruptoras y la disciplina del orden
Boletín Oficial del Obispado de Salamanca, nº8, 28 de mayo de 1939.
El obispo de Salamanca, Enrique Pla y Deniel, en 1936 con su pastoral Las dos ciudades había dado su apoyo a los “nacionales”, además, el 21 de mayo de 1939 se reafirmó en su posición con otra pastoral, titulada El triunfo de la Ciudad de Dios y la Resurrección de España. Para Pla y Deniel, no había duda: lo que había llega-do era la “Victoria”, la de una “Cruzada” victoriosa por Dios y por España.
� � DOCUMENTO������Los�juicios�sumarísimos�de�urgencia DOCUMENTO������Una�manera�de�contar�la�Historia�a�los�niños�en���las�escuelas.� � DOCUMENTO������Los�juicios�sumarísimos�de�urgencia DOCUMENTO������Una�manera�de�contar�la�Historia�a�los�niños�en���las�escuelas.
Documento 3
Los juicios sumarísimos de urgencia
El “procedimiento sumarísimo” implicaba máxima celeridad en su instrucción (desde la denuncia, detención, declaración del detenido y de los testigos, informes de la Guardia Civil, Falange, Ayuntamiento y Policía, “ava-les” a favor del inculpado, hasta el informe final del Instructor), prescindiéndose de actuaciones no esenciales, y la ejecución sin dilación de la sentencia. Los tribunales estaban formados exclusivamente por militares ( presidente, ponente, vocales, fiscal y defensor). En las denuncias o informes negativos era incuestionable la importancia de la trayectoria obrerista de los acusados y su afiliación política, destacándose también la trayectoria y la graduación del inculpado en el “ejército rojo” o como comisario político durante la guerra. Los sumarios eran instruidos en multitud de ocasiones bajo tortura y firmados por el acusado en una situación desesperada. El relator o ponente efectúa un resumen de los cargos y acusaciones contra el inculpado El Fis-cal redacta su informe, demoledor, en tono exaltado y lleno de retórica falangista, mientras el defensor, casi disculpándose por defender al acusado, se limitaba en dos o tres líneas a pedir clemencia o la pena inmedia-tamente inferior. La sentencia se dictaba de acuerdo con las valoraciones del fiscal imponiendo duras penas, casi siempre superiores a las solicitadas por éste.
Las ejecuciones debían ir precedidas por una sentencia del Consejo de Guerra, que calificaba como delito de “adhesión” o “auxilio a la rebelión” cualquier acción de resistencia realizado contra los sublevados, tener una ideología de izquierdas o republicana o pertenecer a un partido político del Frente Popular, sin que hiciera falta ninguna otra actividad probatoria.
Las características de las sentencias de los Consejos de Guerra eran, la escasa proporcionalidad entre los presuntos delitos y las penas que se imponían (Podían ir, desde 6 años y un día a 12 años por auxilio a la rebelión, hasta 20 años y un día a 30 años o pena de muerte por adhesión a la rebelión militar); la absolu-ta falta de garantías en los procesos, la retroactividad de las penas, al considerar como delictivas con-ductas y hechos que, cuando se produjeron, eran perfectamente legales, la nula posibilidad del ejercicio de defensa y la falta absoluta de independencia judicial.
La posibilidad de alegar o de promover la revisión del juicio o de la sentencia era prácticamente nula, de ma-nera que la ejecución se podía producir inmediatamente, a los pocos días o prolongarse varios meses lo que provocaba situaciones dramáticas de angustia por la espera.
� � DOCUMENTO������Los�juicios�sumarísimos�de�urgencia DOCUMENTO������Una�manera�de�contar�la�Historia�a�los�niños�en���las�escuelas.� � DOCUMENTO������Los�juicios�sumarísimos�de�urgencia DOCUMENTO������Una�manera�de�contar�la�Historia�a�los�niños�en���las�escuelas.
Documento 4
Una manera de contar la Historia a los niños en las escuelas.
PRÓLOGO (…)
El Movimiento Nacional divide a España en dos partes. No es una línea militar táctica y estudiada. Es la frontera capri-chosa que resulta del altibajo de la pasión española. Donde hubo valor y espíritu hubo zona nacional. La línea va por esta ciudad y esta sierra y este río, según una necesidad militar: va por el corazón de Várela y el arrojo de Queipo y el empuje de Mola. Y aun fuera de ella quedan las tenacidades gloriosas y aisladas del Oviedo de Aranda, del Alcázar de Moscardó y del Santuario de la Cabeza de Santiago Cortés.“El mapa que resulta es el mapa del espíritu y de la fe, de la verdad de España. Ya están, sin tapujos, frente a frente, la España y la anti-España. El espíritu y la materia; el bien y el mal; la verdad y la mentira. Esa raya que las divide es la eterna raya de nuestra historia: fue una línea fronteriza entre los árabes; fue rigor de inquisición y parón de reyes contra los herejes; fue línea de barcos frente al turco, en Lepanto; fue anteayer frontera carlista; fue ayer verja de la cárcel de Sanjurjo o de los hermanos Miralles.
José Mª Pemán La historia de España contada con sencillez, fue publicado en Cádiz en 1939, y utilizado posteriormente como libro de texto en todas las escuelas nacionales, aprobado por el Ministerio de Educación Nacional y el Instituto de España.
� � DOCUMENTO 5 La caza del maestro. El asesinato de Daniel González Linacero DOCUMENTO 5 La caza del maestro. El asesinato de Daniel González Linacero� � DOCUMENTO 5 La caza del maestro. El asesinato de Daniel González Linacero DOCUMENTO 5 La caza del maestro. El asesinato de Daniel González Linacero
Documento 5
La caza del maestro. El asesinato de Daniel González Linacero
El día 8 de agosto de 1936, hace setenta años, un grupo de falangistas fue a buscar a Daniel González Linace-ro a la casa de Arévalo en que pasaba las vacaciones con su familia y lo asesinó. Su partida de defunción dice, con elocuente simplicidad, que falleció “a consecuencia del Movimiento Nacional existente”. Tenía treinta y tres años y dejaba esposa, que vive todavía, y tres hijas de corta edad. La casa fue cerrada y saqueada. ¿Quién era ese enemigo del nuevo orden al que se consideraba tan peligroso como para asesinarle?
Daniel González Linacero había nacido en 1903 en Valdilecha (Madrid), de padres maestros. Estudió Magis-terio en Ávila y ejerció por primera vez en Montejo de Arévalo (Segovia), en 1925. Fue más tarde a Madrid y, a la vez que trabajaba, obtuvo el título de licenciado en Historia. (…) Su mayor crimen consistía, sin embargo, en haber escrito un texto para la enseñanza de la historia en la escuela primaria que tuvo muy buena acogida:
Mi primer libro de historia, publicado en Palencia en 1933, comenzaba con una introducción para los maestros en que atacaba los “libros históricos amañados con profusión de fechas, sucesos, batallas y crímenes; relatos de reina-dos vacíos de sentido histórico, todo bambolla y efectismo espectacular”. Y pedía que no se olvidase “que la historia no la han hecho los personajes, sino el pueblo, principalmente el pueblo trabajador humilde y sufrido, que, solidario y altruista, ha ido empujando la vida hacia horizontes más nobles, más justos, más humanos.
Este planteamiento inicial se traducía en las lecciones destinadas a los niños en unos textos claros y sencillos sobre “historia de las cosas”, que seguían “el orden evolutivo natural, de lo más sencillo a lo más complicado”, para conseguir “la espontánea comparación entre lo actual y lo anterior”. Las lecciones comenzaban con la
Daniel, su mujer Palmira y su cuñada
Daniel, su mujer Palmira y su cuñada
� � DOCUMENTO 5 La caza del maestro. El asesinato de Daniel González Linacero DOCUMENTO 5 La caza del maestro. El asesinato de Daniel González Linacero� � DOCUMENTO 5 La caza del maestro. El asesinato de Daniel González Linacero DOCUMENTO 5 La caza del maestro. El asesinato de Daniel González Linacero
vivienda y acababan en un capítulo sobre “cooperación y solidaridad”, donde se sostenía que en la actuali-dad “nadie vive para sí”, sino que todos dependemos del trabajo de los demás. No había en el libro una sola alusión política, salvo una lamentación por los millones de muertos en la Primera Guerra Mundial y un dibujo de una Casa del Pueblo donde, se decía, “los trabajadores aprenden a practicar las dos grandes virtudes sobre las que se asienta la vida: cooperación y solidaridad.
El caso del libro de Linacero nos muestra cuáles eran los valores de la enseñanza republicana que combatían a sangre y fuego los franquistas, y nos permite advertir que lo que temían no era la subversión revolucionaria, que no tiene nada que ver con las propuestas del maestro asesinado, sino la razón, la tolerancia y el proyecto de construir pacíficamente un mundo más justo, valiéndose, según sus propias palabras, de “las dos grandes virtudes sobre las que se asienta la vida: cooperación y solidaridad”. Nada puede resultar más revelador que el hecho de que al hombre que escribía tales cosas no se contentasen con hacerle callar, quemando sus libros, sino que creyesen que era necesario matarlo.
Vivimos en tiempos de revisionismo en que se pretende sostener que en la contienda civil española ambos bandos fueron igualmente culpables y que la sublevación militar de julio de 1936 fue una consecuencia inevitable de los errores y abusos del régimen republicano. Pienso, por el contrario, que un análisis de lo realizado por cada uno de los dos bandos muestra que les movían razones muy distintas. Y que es imposible entender lo que significó la Segunda República Española, y los motivos por los que la combatieron los sublevados de 1936, si se pasan por alto diferencias tan fundamentales como ésta: la República construyó escuelas, creó bibliotecas y formó maestros; el “régimen del 18 de julio” se dedicó desde el primer momento a cerrar escuelas, quemar libros y asesinar maestros.
Josep Fontana “La caza del maestro” en EL PAÍS - Opinión - 10-08-2006
Josep Fontana es catedrático de Historia y director del Instituto Universitario de Historia Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
�0 �� DOCUMENTO������Vicent�Andrés�Estellés,��Gran�oratori�pels�morts�valencians�de�la�postguerra DOCUMENTO������La�represión�franquista�en�Burriana�0 �� DOCUMENTO������Vicent�Andrés�Estellés,��Gran�oratori�pels�morts�valencians�de�la�postguerra DOCUMENTO������La�represión�franquista�en�Burriana
Documento 6
Vicent Andrés Estellés, Gran oratori pels morts valencians de la postguerra
Vora el barranc del Carraixet hi ha un taronger d’amargues branques:
penja una collita de màrtirs d’una mort amarada i pobra. Vora el barranc del Carraixet
enterraments de caritat, la funesta llum foradada i les rebentades pupil·les.
Vora el barranc del Carraixet hi ha un taronger d’amargues branques:
penja una collita de màrtirs d’una mort amarada i pobra. Vora el barranc del Carraixet
enterraments de caritat, la funesta llum foradada i les rebentades pupil·les.
Vora el barranc del Carraixet. els morts de fredes matinades,
els morts de les nits tenebroses, els assassinats de
la terra. La llum puja com la bandera, puja la bandera del
sol, puja com un puny, com una sang, vora el barranc del Carraixet.
Vora el barranc del Carraixet alena un poble, persevera
i confia en la llibertat dels dies i de les banderes. Vora el barranc del Carraixet
s’aixeca una barricada coronada de falçs invictes,
segellada amb la sang d’un poble...Vora el barranc del Carraixet,
torna el camí de la lluita: alliberem la nostra terra
de tota mena de traïdors. Pujarà el sol a les murades,
i mirarem tota la terra alliberada, intensa i nostra
vora el barranc del Carraixet.
�0 �� DOCUMENTO������Vicent�Andrés�Estellés,��Gran�oratori�pels�morts�valencians�de�la�postguerra DOCUMENTO������La�represión�franquista�en�Burriana�0 �� DOCUMENTO������Vicent�Andrés�Estellés,��Gran�oratori�pels�morts�valencians�de�la�postguerra DOCUMENTO������La�represión�franquista�en�Burriana
Documento 7
La represión franquista en Burriana
Convento de La Mercé, Burriana-Castellón 1939. Fotografía cedida por Héctor Borja Sánchez
El collectiu Escletxa ha organizado un acto sobre: “La Represión Franquista en Burriana. Fusilados y muertos en las prisiones” a cargo de Teresa Armengot Serrano, profesora de Geografía e Historia en el IES Llombai de Burriana y Juan Luis Porcar Orihuela, Historiador y Documentalista de la Universidad Jaime I, ambos miembros del Grup per la recerca de la memoria històrica de Castelló.
Juan Luis Porcar comenzó su intervención señalando que “tras la Guerra hubo un régimen de terror, violen-cia y violación sistemática de los derechos humanos”.
La maquinaria represiva en Burriana, relató, se pone en marcha en cuanto entran las tropas franquistas. El trabajo que nosotros hemos realizado ha sido a partir del archivo de la prisión de Castellón, subdelegación de defensa, juicios sumarísimos, archivo municipal de Burriana, testimonios orales… Así como otros estudios previos, algunos de ellos de Vicent Abad.
La represión republicana fue una represión defensiva, frente a una revuelta militar que ya había provocado más víctimas. Cada pueblo fue una pequeña Guerra Civil. Y hubo una represión espontánea que el Gobierno republicano intentó, y al final consiguió controlar seis meses más tarde, a finales de 1936.
Por el contrario, la represión franquista fue una represión programada y de Estado, perfectamente diseñada, en la cual la violencia perseguía unos objetivos muy claros, y que duró años, e incluso décadas. Fue un plan de exterminio ideado incluso antes del Golpe de Estado. No queremos entrar en datos numéricos ni en cifras de cuantos murieron por cada bando. Sólo quiero resaltar que, 70 años después, hay unas víctimas consideradas como mártires, cuyos nombres aparecen todavía en muchos espacios públicos y fachadas de iglesias, y otras, en cambio, no han salido del silencio, y apenas conocemos su historia.
�� �� DOCUMENTO������La�represión�franquista�en�Burriana DOCUMENTO������La�tortura�en�los��campos�de�concentración�� �� DOCUMENTO������La�represión�franquista�en�Burriana DOCUMENTO������La�tortura�en�los��campos�de�concentración
“Pese a las muertes violentas, muchas de ellas fueron disfrazadas, y tan sólo aparecía como causa del falleci-miento: hemorragia interna o hemorragia producida por pequeño proyectil. Ha sido muy valiosa la documenta-ción del archivo penitenciario de Castellón donde localizamos el libro de altas y bajas de la prisión de la Mercé. También los informes de las autoridades locales como los del jefe de Falange, los de la Guardia Civil, los del alcalde y el cura, que nos han aportado datos novedosos”.
“Toda la documentación de los que fueron fusilados está prácticamente cerrada, y tenemos el hilo conductor de lo que sucedió. Pero hay muertos en prisiones, en circunstancias irregulares, con información no conocida, y que a medida que pase el tiempo se irán conociendo más cosas”.
En julio de 1938, con la entrada de las tropas franquistas, comienzan las detenciones, los delatores, los informes de las autoridades del momento, y multitud de casos anónimos que sólo se conocían en el ámbito familiar.
En toda la provincia de Castellón hubo 1.078 fusilados y otras 134 personas que murieron en la prisión. En Burriana hubo 98 fusilados, de los cuales 11 fueron fusilados en la propia localidad, 85 en Castellón y 2 en la provincia de Valencia. Además, otros 11 burrianenses murieron en prisión y 6 en campos de concentración nazis. En total 115 víctimas mortales. Elisa Urios fue la única mujer fusilada.
En un proyector de video Porcar mostró imágenes del consejo sumarísimo de Hilario Ferrer, el listado de con-denados a muerte de Burriana para su traslado a la prisión de Castellón, los informes de conducta de un tal Ferrandis jefe de Falange, del cura párroco don Elías Milián o el sumario del maestro e historiador Francisco Roca Alcayde.
Por su parte Teresa Armengot comenzó contando como el 5 de julio de 1938 entró el General Aranda, y el frente se estabilizó en Nules, hasta Marzo de 1939, debido, entre otras cosas, a que se estaba dilucidando la batalla del Ebro. “El 1 de abril de 1939, apuntó, terminó oficialmente la Guerra y fue cuando Franco dijo que no les pasaría nada a aquellos que no tuvieran las manos manchadas de sangre. Aquel día empezó la represión que ha durado hasta ahora”.
El estudio que hemos realizado es parcial. En él sólo están los fusilados y muertos en las prisiones. No abarca ni a las víctimas civiles por los bombardeos, ni los muertos colaterales, ni los suicidios a causa de la propia represión, ni los exiliados, ni los topos escondidos, en algunos casos durante treinta años, y cuyo mejor ejemplo en Burriana fue el primer alcalde de Valencia, en la II República, el burrianense, Vicente Marco Miranda, quien escondido durante años en el Camí d’Onda escribió “Memorias. Vicente Marco Miranda. In illo tempore”. También hubo presos en libertad condicional que tuvieron que soportar una situación degradante y humillante, dado que casi todos los días tenían que presentarse y dar cuentas a la autoridad. Y hasta hace bien poco mucha gente estuvo estigmatizada por ser rojo o hijo de rojo.
Las dos cárceles más importantes en aquellos momentos eran la de Castellón y la Mercé, con unas condiciones de vida tremendas. No hace mucho tuvimos la ocasión de hablar con un testimonio de una persona que estuvo encerra-da con 16 años en la Mercé que todavía lloraba al recordarlo. En cada sala había 200 personas, a oscuras, y apenas sin poder moverse. Las palizas y la violencia eran continuas y había obligatoriedad de escuchar misa a punta de me-tralleta. Hubo presos, como este chico de 16 años, que no habían hecho nada, y que se les encerraba por espacio de unos meses para que sus padres, hermanos u otros familiares se vieran forzados a entregarse.
El libro de altas y bajas de la prisión de la Mercé, por la que pasaron más de 4.000 personas, empieza el 9 de abril de 1939 y termina en septiembre de 1942. Entre el 9 y 30 de abril, sólo en Burriana se detiene a 290 hombres y 44 mujeres. En total 334 personas. Al final hubo 628 hombres de Burriana detenidos y 117 mujeres, sobre una pobla-ción entorno a los 14.500 habitantes.
En la prisión de la Mercé murieron 28 personas, 4 eran de Burriana y 24 de otras localidades. Los de Burriana que murieron en prisión fueron camuflados, ya que pese haber muerto en prisión, en el Registro Civil consta como que murieron en casa. (…)
�� �� DOCUMENTO������La�represión�franquista�en�Burriana DOCUMENTO������La�tortura�en�los��campos�de�concentración�� �� DOCUMENTO������La�represión�franquista�en�Burriana DOCUMENTO������La�tortura�en�los��campos�de�concentración
Documento 8
La tortura en los campos de concentraciónDOCUMENTO 8
La tortura en los campos de concentración
�� �� DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana. DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana.�� �� DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana. DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana.
Documento 9
Marcos Ana http://www.marcos-ana.com/
ENTREVISTA PUBLICADA EN LA PRENSA LATINOAMERICANA
Tengo la friolera de 87 años, aunque, como digo siempre, esos son años de edad. De vida tengo 64, que son los que quedan al restar los 23 que pasé en la cárcel. Entré con 19 años en mayo del año 1939 y salí en el año 1962 con 42. Soy la persona que más tiempo seguido ha pasado en las cárceles franquistas.
Yo procedo de una familia muy humilde. Mis padres eran campesinos sin tierra y analfabetos. Cuando tenía seis años, nos trasladamos a Madrid y nos afincamos en Alcalá de Henares. Allí viví mi adolescencia y mi ju-ventud hasta que comenzó la guerra. No pude ir al colegio, ya que mi familia no tenía recursos y enseguida me tuve que poner a trabajar. O sea, que yo estudié prácticamente las cuatro reglas, como se decía entonces. Mis padres no pertenecían a ningún partido. Eran profundamente católicos. Eran tan sumisos que cuando pasaba el amo hacían la señal de la cruz, como si se tratara de un representante de Dios en la tierra. Por ese motivo yo en mi infancia era católico y, en mi adolescencia, más de una vez me sangraron las rodillas de hacer penitencia en las iglesias. Un día, sería el año 35, con quince años, asistí con un grupo de jóvenes católicos a un mitin de las Juventudes Socialistas en Alcalá para repartir nuestra propaganda. Me quedé escuchando lo que decía el orador y me di cuenta de que aquel hombre estaba hablando de mí, de mi casa y de mis problemas
Me empecé a interesar por lo que aquella gente decía. Pasé por un proceso de transición muy difícil. En esta época, a lo mejor durante el día estaba vendiendo los periódicos de las Juventudes Socialistas pero después no me acostaba sin hacer mis oraciones. Acabé afiliándome y, durante la guerra, me pasé al Partido Comunis-ta. Todavía continúo defendiendo las mismas ideas. Hemos cometido muchos errores, sin embargo mi corazón sigue en el mismo sitio.
�� �� DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana. DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana.�� �� DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana. DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana.
Al empezar la guerra, la JSU formamos un batallón al que llamamos batallón Libertad. Yo, con 16 años, era la mascota. Fuimos a la zona de Peguerinos, en la sierra de Madrid. A los pocos meses el ejército se regularizó, y a los menores nos enviaron a casa. Entonces me dediqué al trabajo político en Alcalá. Fui secretario general de esa comarca hasta el año 38. Ese año, los jóvenes tuvimos la idea de movilizar a los menores de edad. Organizamos dos divisiones de lo que se llamó Voluntarios de la Juventud. De vez en cuando aparecía el padre de algún chico y se lo llevaba de allí a caponazos. Era increíble, ¡chicos de 15 y 16 años movilizados! Cuando cumplí los 18 años me incorporé al ejército. Fui comisario político en una unidad. Después fui instructor de la juventud en el Ejército del centro hasta el final de la guerra. Se corrió la voz de que quienes tuviéramos respon-sabilidades políticas debíamos concentrarnos en el puerto de Alicante, porque nos iban a sacar de España. Nos concentramos a miles, pero nuestros barcos nunca llegaron. Los que llegaron fueron los de Franco. Y la División Littorio, que llegó por tierra. Nos atraparon a todos. Me llevaron al campo de prisioneros de los Almen-dros y, a los pocos días, me trasladaron al de Albatera, de donde me escapé, lo que resultó relativamente fácil ya que había muchísima gente. Conseguí llegar a Madrid y me escondí en casa de un amigo. A los pocos días un confidente me entregó a la policía. Me cogieron por ingenuo y por impaciente. En pleno año 39 estaba tra-tando de organizar la resistencia, contactando con los amigos. Uno de los que llamé se había hecho confidente y me denunció.
Me llevaron a la cárcel de Porlier, un antiguo colegio.(…) Muchas veces las madres llegaban con el paquete y se tenían que volver. «No, señora, su hijo ha sido fusilado». Yo estaba condenado a muerte, lo habitual en esos días. Hasta tal punto, que cuando la gente iba al consejo de guerra al volver estábamos todos esperán-doles para saber que condena traían. A lo mejor venían con los ojos llenos de lágrimas: «¡Treinta años! ¡Treinta años!». Y te abrazaban, porque traer treinta años de condena era una suerte, era evitar el fusilamiento.
Desde el principio empezamos a montar una organización clandestina en la prisión. Una organización muy cerrada y muy opaca. Cada miembro conocía sólo a dos compañeros, el que te pasaba las cosas y al que tú se las pasabas. En el año 43 creamos un periódico al que llamamos ‘Juventud’, destinado a mantener el áni-mo de los presos y a mantenerlos informados. Estaba primorosamente hecho, incluso llevaba dibujos. Un día sorprendieron a un chico leyéndolo. El chico confesó y yo entonces decidí entregarme para evitar que cayera más gente. Estuve casi un mes en la Dirección General de Seguridad, donde me torturaron cruelmente. Me machacaron vivo, pero no delaté a nadie. La tortura es una pelea extremadamente difícil. Llega un momento en que temes por tu razón. (…) Después de estas torturas, me condenaron por segunda vez a muerte. Cuando las penas de muerte se conmutaron por treinta años, a mí me cayeron sesenta.
En la prisión, en un primer momento, lo único importante era sobrevivir, hasta el punto de que en Porlier, al poco tiempo de entrar, no quedaba ni un hierbajo en el suelo. Las hierbas del patio las cogíamos, las metíamos en agua a hervir y nos las comíamos como podíamos. Muchas mañanas te encontrabas con que, no sólo falta-ban los compañeros que habían fusilado, sino que también muchos aparecían muertos a tu lado, de hambre o de frío. La situación cambió coincidiendo con el fin de la Guerra Mundial. Nuestras familias se habían rehecho y nos podían ayudar. Europa pudo volver sus ojos a España y se empezaron a organizar comités de amnistía, socorro popular… Y comenzó a llegar algo de esta solidaridad, que nos ayudó a sobrevivir (…) y gracias a eso empezamos a organizarnos mejor. Éramos como un estado dentro de otro estado. Montamos clases clandestinas. Teníamos cientos de libros escondidos. Era muy fácil introducir libros en la cárcel. Lo difícil era mantenerlos ocultos. Lo que hacíamos era coger de entre los libros de la biblioteca de la cárcel, casi todos religiosos, el libro más parecido al que queríamos camuflar. Desencuadernábamos los dos libros, cogíamos las tapas del libro legal con las cien pri-meras páginas, que era donde aparecían el sello de la cárcel y las firmas del director y del capellán e íbamos intercalando cien páginas de nuestro libro y cien del otro y así sucesivamente. Como teníamos buenos artesa-nos, componíamos de nuevo el libro que, por fuera, era La historia de Santa Genoveva y, por dentro, El capital. Teníamos de todo, y todo clandestino. Había una escuela de pintura e incluso organicé una tertulia literaria en los últimos tiempos. También hacíamos una revista, que sacábamos de la cárcel y que se reproducía y se difundía fuera.
La cárcel fue mi universidad. Conocí a mucha gente. Coincidí con Buero Vallejo y con Miguel Hernández entre otros muchos. Miguel Hernández era una persona entrañable, murió de franquismo en la prisión de Alicante en
�� �� DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana. Entrevista�a�Teresa�Armengot���(julio��00�)�� �� DOCUMENTO������Marcos�Ana.��Entrevista�publicada�en�la�prensa�latinoamericana. Entrevista�a�Teresa�Armengot���(julio��00�)
el año 42. Unos años después le hicimos uno de nuestros homenajes: Esperábamos a la noche, a que cerraran las galerías. Entonces montábamos un pequeño escenario con mantas y sábanas. En las ventanas algunos presos se dedicaban de la vigilancia y así, en el silencio terrible de la cárcel, hacíamos los homenajes. El de Miguel Hernández lo titulamos Sino sangriento, que es el nombre de uno de sus versos. Tenía tres actos, con los nombres de tres de sus libros: El rayo que no cesa, Vientos del pueblo, que trata de la guerra y Cancionero y romancero de ausencias, que era el de la cárcel. Unos narradores relataban los hechos y una pequeña banda de música se colocaba detrás del escenario con sus instrumentos realizados con los palos de las escobas y con cosas así. Era muy ingenioso: se cortaba un trozo de escoba de caña. Unas gomas sujetaban un papel de fumar en cada punta y se le abrían unos orificios. Sólo con eso salía una música preciosa, que era como un zumbido, pero muy bonito. Una cosa tremenda. Esa bandita, compuesta por cuatro o cinco personas, iba poniendo música a determinados pasajes. Cuando los lo-cutores contaban la parte de la guerra de España y de los soviéticos se oía La Internacional. Con los franceses y André Martí… se oía La Marsellesa. Los mexicanos con Siqueiros y tal… Se oía La Cucaracha. Todo a media voz. Se titulaba Homenaje a voz ahogada a Miguel Hernández. Fue algo impresionante, en medio del silencio de la prisión. De vez en cuando, oías el «alerta» de los centinelas desde las garitas. Toda la noche: «¡Alerta el uno!, ¡Alerta el dos!, ¡Alerta el tres!» Eso se hacía para que el cabo de guardia supiera que no se había dormido ninguno de los centinelas. Hicimos otros homenajes a Rafael Alberti y Neruda. Creo que jamás se podrá con-cebir un homenaje más emocionante que éste
Empecé a escribir en la década de los cincuenta. Todo empezó porque me sacaron de la galería y me llevaron castigado a celdas. Allí estaba aislado. Los funcionarios te sacaban el petate por la mañana y no te lo devol-vían hasta la noche para que fuera imposible tumbarse durante el día. Entonces los compañeros, los destinos, que eran quienes barrían y hacían la limpieza, se encargaban de introducir comida o lo que fuera en el petate antes de devolvértelo. Una de las veces me metieron unas hojas arrancadas de libros de Rafael Alberti y de Neruda. Las manoseaban antes para que el sonido del papel dentro del colchón fuera imperceptible, porque los guardias a veces lo inspeccionaban para ver si notaban algo raro. Releí aquellas hojas más de mil veces, y eso me creó un clima un poco particular, que hizo que empezara a escribir con un pequeño lapicero que me habían pasado. Cuando salí de celdas me animaron a continuar diciéndome que lo que había escrito estaba muy bien. Lo sacamos al exterior, como el náufrago que lanza un mensaje al mar en una botella sin saber si va a llegar a algún destino. No le di más importancia. Tiempo después, llegó un paquete de México, en el que nos mandaban revistas y otras cosas que nuestras familias nos pasaban clandestinamente. Entre todas esas cosas, venía un librito mío, con ocho o diez poemas. Aquello me hizo pensar que esta era una forma más de ayudar a que la gente comprendiera nuestra situa-ción. Entonces pensé que debía adoptar un nombre para firmar mis cosas. Pensando en mis padres me puse Marcos Ana. A mi padre lo habían matado en la guerra y mi madre murió, la pobre, cuando me condenaron por segunda vez a muerte. Anduvo deambulando por la puerta del penal de Burgos intentando verme. No lo consiguió. La encontraron muerta en una zanja. Poco a poco empecé a contactar con los poetas en el exilio. María Teresa León y Rafael Alberti, se valieron de que Paco Rabal pasaba por Buenos Aires y le dieron una pequeña nota, que me pasaron dentro de un tubo de pasta, que decía: «Cuéntanos algo de tu vida». Entonces les compuse un pequeño poema:
Mi vida os la puedo contar en dos palabras:
Un patio y un trocito de cielo donde a veces pasan
una nube perdida y algún pájaro huyendo de sus alas.
A partir de aquel poema, que titulé Mi corazón es patio, empecé a ser conocido fuera de las cárceles. En el extranjero la campaña en mi defensa fue muy fuerte. Entonces el Gobierno promulgó un decreto, según el cual las personas que llevaran más de veinte años ininterrumpidos en prisión serían excarceladas. Fue una cosa insólita, ya que fui el único al que le afectó. Normalmente, nadie estaba en prisión más de veinte años o, como mínimo, se entraba y se salía cumpliendo la condena en dos o tres veces. Pero yo estaba condenado a sesenta años y fui el único que salí de la cárcel gracias a ese decreto. (…)
