D I R E C TOR: Antoni FurióCAP DE REDACCIÓ: Gustau MuñozC O N S E L L D E R E D A C C I Ó:

Xavier Antich, Juli Capilla, OlgaDénia, Martí Domínguez, FerranGarcia-Oliver, Vicent Olmos,Faust Ripoll, Pau Viciano

C O N S E L L A S S E S S O R:Cèlia Amorós, Joan Becat,Manuel Borja-Villel, EudaldCarbonell, Narcís Comadira,Manuel Costa, Alfons Cucó,François Dosse, Antoni Espasa,Ramon Folch, Mario GarciaBonafé, Salvador Giner, JosepFontana, David Jou, JohnKeane, Giovanni Levi, IsabelMartínez Benlloch, JoanFrancesc Mira, Javier Muguerza,Francesc Pérez Moragón,Damià Pons, Josep Ramoneda,Ferran Requejo, Vicenç Rosselló,Xavier Rubert de Ventós, PedroRuiz Torres, Vicent Salvador,Josep Maria Terricabras,Vicent Todolí, Enzo Traverso,Josep Antoni Ybarra

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTERSEGONA ÈPOCA / NÚMS. 8/9 / TARDOR-HIVERN 2001

Edita: Universitat de València

i Edicions Tres i Quatre

Redacció, administració i subscripcions:

Publicacions de la

Universitat de València

c/ del Batxiller, 1-1a 46010 València.

Tel.: 96 386 41 15 Fax: 96 386 40 67

a/e: lespill@uv.es

Disseny gràfic: Enric Solbes

Fotocomposició i maquetació:

Publicacions de la

Universitat de València

Impressió: Tipografia Artística Puertes

Distribució: Enlace S.A.

Tels.: 96 186 10 34 / 93 338 14 00 /

971 71 30 78

ISSN: 0210-587 X

Dipòsit legal: V-2686-1979

Preu d’aquest número: 2.000 ptes./ 12 euros

E D I T O R I A L

Hi ha esdeveniments que marquen punts d’inflexióhistòrics, evidents per a tothom. Fa poc n’hem viscut und’especialment greu, brutal, imprevisible i carregat deconseqüències. D’entrada ha alterat el panorama geoes-tratègic, les aliances internacionals i fins algunes dadesmacroeconòmiques. En poques setmanes s’han acumulat,com a resposta, decisions i iniciatives amb escassosprecedents. Tot plegat configura una entrada traumàticaen el nou segle. El debat sobre les causes i els efectes delsatacs terroristes de l’11 de setembre, i sobre les reaccionsque se n’han derivat, no ha fet més que començar. Aquestdebat apassionat i urgent ha desplaçat altres controvèrsiesde fons que assenyalaven els centres de gravetat de l’inte-rès públic en el període immediatament anterior.

S’entén, certament, la prioritat conferida a la segure-tat, entesa en sentit amplíssim, preventiu. És a dir, s’enténla reacció ferma davant una agressió freda, premeditada iexterminista, amb l’objectiu declarat d’evitar que mai unacosa així no puga tornar a passar. Ara, això no ha d’inhibirl’exercici de la raó crítica al voltant de qüestions altamentconflictives que hi ha qui no voldria ni tan sols que fossenevocades. Perquè preguntar-se pels contextos, les condi-cions coadjuvants, les causes profundes i, sobretot, pelsaspectes més preocupants de les respostes en curs, no potser mai confós amb cap mena de relativització. A poc apoc s’han anat esvaint algunes actituds viscerals que bran-daven generalitzacions abusives, sobretot en relació almón islàmic. La responsabilitat, sortosament, ha predo-minat a l’hora de no acceptar culpabilitats col·lectives, ide no confondre la part amb el tot. D’altra banda, a horesd’ara hi ha una àmplia coincidència a remarcar-ne ladiversitat, a considerar que, en efecte, el seu encaix amb lamodernitat està lluny de ser aproblemàtic, però que ni ésimpossible ni la modernitat admet una lectura única iuniforme, tot i que incorpora trets i valors de caràcteruniversal. Més enllà d’això, s’admet també que deter-minades opcions en àrees especialment conflictives, com

l’Orient Mitjà, s’han demostrat profundament errònies.Que una certa manera d’exercir el poder mundial, pocconsiderada amb la recerca de solucions justes i poc aten-ta els potencials de conflicte existents a escala planetària,ha vorejat, per dir-ho amb prudència, la irresponsabilitat.Que no es pot indefinidament fer bandera de la demo-cràcia i, alhora, donar suport a règims dictatorials i cor-ruptes. Que no es poden deixar oberts conflictes sagnantsdurant dècades, sense una altra mena d’intervencions,basades en primer terme en els instruments jurídics, políticsi militars internacionals. I que els potencials de conflictesón múltiples, lligats a les condicions socioeconòmiques iculturals d’una globalització escassament compensada,que magnifica indefectiblement aquells potencials.

A hores d’ara, però, el debat d’idees s’endinsa per unsaltres viaranys (sense que, d’altra banda, es puga parlar nide bon tros d’un veritable consens sobre les qüestions an-teriors). El que passa ara a un primer pla és el debat sobreseguretat i democràcia, sobre els efectes de determinadesiniciatives de reacció, justificades per l’excepcionalitat il’eficàcia, preses en una situació de xoc emocional, sobretota una concepció de les garanties jurídiques, els drets iles llibertats, que són part indestriable de la culturademocràtica i peça fonamental de la seua legitimació. I totaixò quan no hi ha encara signes visibles d’una esmena defons pel que fa a la lògica de l’exercici del poder mundialen relació als potencials de conflicte existents. És a dir,quan són encara massa febles els símptomes de què s’haaprès alguna lliçó, més enllà de les més immediates iunilaterals, sobre els molts significats i la complexitat dela seguretat, aquest bé fonamental i imprescindible, demúltiples cares, per a tothom. Al capdavall, quan encarano s’ha acabat d’assumir que la seguretat (que, d’altra ban-da, mai pot ser total) només serà real si és per a tots. I si valligada estretament a l’altre eix del procés de civilització,que és la garantia efectiva dels drets i de les llibertats. Laprioritat absoluta conferida a una determinada concepcióde la seguretat pot esberlar la democràcia i, més encara,pot ser excusa i patent de cors en contextos massa marcatsper una tradició d’autoritarisme i arbitrarietat. Vet ací unaltre terreny de debat, igualment urgent i necessari.

Max Beckmann, La passarel·la de ferro (1922)

1 Editorial

6 Globalització, recessió i atacs terroristesAntoni Espasa

13 Crítica del multiculturalismeJosep Ramoneda

26 Cap a una societat civil global?John Keane

34 El moment RicœurFrançoise Dosse

53 El model de societat (i d’economia)de l’Arc MediterraniFrancesc Roca

69 Aigua, fronteres i llindars.Una perspectiva mediterràniaVicenç M. Rosselló

LITERATURA I VIATGE

79 Literatura i viatgesIgnasi Mora

83 El canemàs del gastat tapís del tempsMarc Soler

90 Ciència il·lustrada i viatges sentimentalsMartí Domínguez

S U M A R I

D O C U M E N T S

100 Reflexions sobre la posthistòriaLutz Niethammer

121 Joan Fuster: l’estil i la influènciaVicent Raga

128 Intrusos de la històriaFerran Garcia-Oliver

136 Com traduir l’Alcorà per als qui no saben l’àrab?Míkel de Epalza

148 Simbolisme, individualitat, cinematografiaJoan Garí

155 Ernest Hemingway: testimoni, protagonistai precursor de la modernitatSam Abrams

165 Literatura i llengües en contacteNora Catelli

170 L’harem occidental de Fatema MernissiLídia Fernàndez Torrell

L L I B R E S

177 Uns quants llibres recents sobre catalanismeJosep Vicent Boira

183 Neus Campillo: El descrèdit de la modernitatXavier Antich

188 Rafael Lluís Ninyoles (ed.): La societat valencianaSalvador Cardús

191 Rüdiger Safranski: Nietzsche. Biografia de supensamiento. Guillem Calaforra

6

Durant els últims anys, l’economiamundial, i en particular les economies delspaïsos desenvolupats, s’ha caracteritzat pelfenomen de la globalització i per un crei-xement de la productivitat lligat a la novatecnologia de la informació i de la comu-nicació. Gràcies a això, les connexions,intercanvis i fluxos internacionals de mer-caderies, persones, tecnologia, capital,etc., han passat a ser ràpids, barats i fàcilsde realitzar. Tot això ha generat un creixe-ment mundial important i prolongat, demanera que es va arribar a defensar en di-ferents fòrums econòmics que els cicleseconòmics havien desaparegut. Aquestanova situació va portar una globalitzacióde les cadenes de producció que en granpart s’ha instrumentat a través de les em-preses multinacionals. Al seu torn la glo-balització s’ha desenvolupat utilitzant lesinstitucions internacionals ja existents,que són governades pels països rics. Ambaixò, encara que els beneficis de la globa-lització s’han estès a moltes zones i habi-tants del planeta, el repartiment n’ha estatmolt desigual i poc equitatiu i l’augmentde la desigualtat entre països rics i pobres i

entre grups de població dins d’un mateixpaís ha augmentat. A més, les expectativessobre els possibles graus d’incorporació dela nova tecnologia i la corresponent capa-citat de creixement que es genere així sónmolt diferents entre països, perquè depe-nen del capital humà i sobre aquest factorhi ha divergències abismals en les diferentseconomies nacionals. Amb això, la ideaque amb la nova economia s’acreixeranencara més les desigualtats, que s’han anatampliant enormement al llarg del segle XX,no s’ha pogut dissipar, i han aparegut elsmoviments antiglobalització.

Al voltant d’aquests moviments s’hanproduït manifestacions violentes i ambexcessiva freqüència diferents dirigentspolítics han pretès transmetre a la societatla idea que havien de ser ignorades, perquèno emparaven més que activistes violentso seguidors ximples. L’existència d’aquestamena d’activistes és real, però certamentsón una petita minoria i el moviment anti-globalització es caracteritza per l’emprem-ta de la resta dels seus components, encaraque aquests no constitueixen necessària-ment un compacte homogeni. És tambéun fet que encara que el nombre de mili-tants d’aquests moviments és limitat, elsseus arguments han arribat a un percen-tatge apreciable de la població mundialque els considera molt seriosament.

Globalització, recessió i atacsterroristes. Una nova mundialització

Antoni Espasa

Antoni Espasa és catedràtic d’Econometria a la Uni-versitat Carlos III de Madrid.

7La tendència dels pobles a interrela-

cionar-se i a comerciar amb altres poblesés molt antiga i és la base del progrés de lahumanitat, que es pot dir que ha afectattant països rics com pobres, encara que deforma extremada i inacceptablement des-igual. Així, per a una part de les personesinvolucrades en els moviments antigloba-lització el problema no està en la globalit-zació en si mateixa, sinó en la forma dedur-se a terme, i contra aquesta forma vandirigides les seues crítiques. Aquestes crí-tiques han calat actualment a nivell socialarreu del món i el seu contingut és prouprecís perquè ja no siga possible ignorar-les i els líders polítics se les hagen d’escol-tar. Així s’assenyala en fòrums gens sospi-tosos d’anticapitalisme, com ara el periòdicFinancial Times. Potser seria convenientsubstituir el terme anglosaxó de «globalit-zació» pel francès de «mundialització»,perquè aquest últim incorpora una vin-culació de les persones en el procés referit.Això pot ser important, perquè la globa-lització en la forma actual no és una evo-lució pretesament objectiva del sistemacapitalista. Ans al contrari, una mundialit-zació adequadament instrumentada potser l’única via per a garantir un desenvolu-pament econòmic d’abast realment global.

Per a aconseguir aquest tipus de mun-dialització es necessiten canvis polítics iinstitucionals importants que assegurenque els beneficis de la globalització arribena tots els individus i es reparteixen equi-tativament. És, per tant, important tren-car amb pràctiques globalitzadores asi-mètriques. Una es refereix a l’obertura delsmercats nacionals, de fet als països en viesde desenvolupament se’ls ha exigit aquestaobertura, però les nacions riques han tan-cat les fronteres als productes agrícoles i

tèxtils procedents d’aquells països. Aques-ta pràctica s’està tornant també perjudicialper als països rics. En efecte, per culpaseua el desenvolupament agrícola i rama-der d’aquests països ha derivat cap a pro-cessos de producció cada vegada més in-tensius i més difícils de controlar per lesadministracions públiques que han de ga-rantir la salut dels seus ciutadans. El deno-minat mal de les vaques boges n’és un trà-gic exemple.

Així mateix, es necessiten normes ipràctiques internacionals que regulen lesrelacions laborals que estableixen les em-preses multinacionals en la seua expansióinternacional; pràctiques que entreban-quen els moviments especulatius de capi-tal, com podria ser el denominat impostde Tobin, etc.

És necessari també que les polítiqueseconòmiques d’ajuda als països pobres esbasen en el foment de la inversió en capi-tal físic i humà, que garantesca un desen-volupament econòmic sostenible. Aixòrequereix que les polítiques d’ajust inclo-guen plans efectius per a eradicar la cor-rupció als esmentats països i que es desen-volupen programes econòmics diferen-ciats en cada cas. Aquests programes hand’estar dominats per l’objectiu d’eradicarla pobresa al país en qüestió i no ha de pri-mar-hi la preocupació d’augmentar lesgaranties perquè els bancs dels païsosdesenvolupats recobren els seus diners. Enaquest sentit és difícil poder justificar unareducció de la despesa pública en educaciói sanitat, perquè per aquesta via no seràpossible aconseguir el capital humà neces-sari per a la reactivació econòmica del paíssotmès a un programa de reajustament.Així mateix, la viabilitat d’un autènticprocés de major inversió i educació reque-

8rirà normalment la condonació del deuteextern.

Canviar d’orientació el procés de glo-balització actual i introduir-hi reformescom les esmentades anteriorment reque-reix que es realitzen canvis importants enorganismes internacionals com ara l’ONU,el Banc Mundial, el Fons Monetari Inter-nacional, l’Organització Mundial de Co-merç, etc., tot introduint majors dosis d’i-gualtat entre països en el procés de presade decisions. És necessària també la crea-ció de tribunals penals internacionals, aixícom la implementació coercitiva de nor-mes que controlen la contaminació. Laglobalització és un procés de progrés en elmón en la mesura que facilita la transmis-sió dels avenços tecnològics d’uns països aaltres. Amb l’actual sistema de proteccióde patents hi ha un fort obstacle perquèl’esmentada transmissió tecnològica, inclo-sos els medicaments, arribe als països po-bres, per la qual cosa cal també reformaraquest sistema. Desgraciadament l’actituddels països rics en gran part d’aquestesmesures és d’oposició o, en el millor delscasos, d’escàs suport operatiu.

Com es comenta més endavant, uncanvi d’actitud per part dels països ricssembla imprescindible per a poder garan-tir l’estabilitat mundial. Però tornem pri-mer al comentari del paràgraf inicial sobrela creença que en la nova economia haviendesaparegut els cicles econòmics. Aquestacreença es basava en la idea que, amb larevolució tecnològica al camp de la infor-mació, no sols s’assegurava un major crei-xement potencial (o tendencial), sinó queles accions necessàries per a corregir elsdesequilibris que pogueren sorgir en elprocés de creixement es detectarien ambpromptitud, es posarien en pràctica de

forma immediata i tindrien efectes moltràpids, cosa que eliminaria la possibilitatde recessió.

Aquestes idees han resultat ser massaoptimistes. En efecte, la nova economia vagenerar expectatives excessives sobre ini-ciatives empresarials concretes i va generarun excés d’inversió en tecnologies de lainformació. Quan, prou abans de l’11 desetembre, es va començar a detectar queles expectatives posades en molts projectesconcrets eren excessives, es va estendre unaforta incertesa sobre els resultats empre-sarials que va portar les empreses a reduirles inversions i a obtenir menys beneficis i,per tant, a fer reduccions importants d’o-cupació. Aquesta reducció de l’ocupació,junt amb la menor riquesa de les famíliesque havien canalitzat una part importantdel seu estalvi en actius dels mercats de va-lors va moderar el creixement del consum.Així doncs, amb anterioritat als atacs ter-roristes, l’economia nord-americana i la debastants països més estaven molt pròximesa la recessió. No obstant això, les expec-tatives existents en aquells moments asse-nyalaven que la recessió podria tocar elfons al principi de la segona meitat del2001 i que es produiria una recuperacióràpida el 2002. Els fonaments d’aquestesexpectatives podien trobar-se en el fet que,certament, en el camp de la informació i dela comunicació s’ha produït un canvi tec-nològic que augmenta el producte i la ren-da dels països, per la qual cosa es pensavaque, bon punt ajustats els excessos d’inver-sió esmentats i les despeses dels consumi-dors als nous nivells de riquesa, la deman-da interna en les grans economies tornariaa créixer i amb això el comerç mundial.

Els atacs terroristes de l’11 de setembreno han estat mers atacs a un país o pobla-

9ció concrets, sinó al sistema i, a més, handeixat patent que la probabilitat d’atacsterroristes, potser diferents als soferts peròd’igual o possiblement de major enverga-dura, és de suficient magnitud perquè siganecessari prendre mesures per a minimit-zar la probabilitat d’atac.

Així doncs, amb els fets de l’11 desetembre ha aparegut un nou cost en elsprocessos de producció, que han de donarcobertura a una major seguretat. Partd’aquest nou servei de seguretat el cobri-ran els estats i es finançarà amb impostos,i part recaurà en les empreses. S’ha pro-duït per tant un doble efecte. D’una ban-da, l’aparició d’un nou impost, més preci-sament la necessitat d’assignar a unadespesa concreta recursos públics, relacio-nat amb els majors nivells de seguretat quees necessiten fonamentalment en el con-text de globalització descrit anteriorment.D’una altra, un augment en els costosempresarials de producció i un canvi delscostos relatius, que alteren els preus rela-tius d’un conjunt de béns i serveis deman-dats pels consumidors.

Al seu torn s’ha produït un efecte psi-cològic en empresaris i consumidors demanera que es dóna ara una major aversióal risc. En els primers respecte a certes for-mes de produir basades en la globalitzaciói en els segons respecte al consum dedeterminats serveis.

Amb tot açò ha augmentat la incertesaen les empreses i en els consumidors, demanera que la crisi econòmica existentamb anterioritat s’ha agreujat i serà mésduradora. El fons de la crisi es produiràcom a molt prompte a finals d’enguany ila recuperació difícilment es refermaràabans de l’estiu del 2002. Els efectes de lacrisi seran així moderats, si en el terreny

polític es demostra a empresaris i ciuta-dans que el nou terrorisme internacionalha estat anul·lat. Si apareixen nous atacs onoves formes de terrorisme que mantin-guen la inseguretat ciutadana o si enfrontdels atacs hi ha una resposta bèl·lica gene-ralitzada contra països qualificats d’ene-mics pels EUA, la crisi podria ser greu iduradora. Si suposem que aquesta últimahipòtesi no es produeix, es pot dir que a lacurta la recuperació econòmica dependràde la política econòmica que es desenvo-lupe per pal·liar els efectes dels atacs terro-ristes de l’11 de setembre i per augmentarels nivells de seguretat, i de l’adaptació ala nova situació dels sistemes productiusde les empreses en els sectors més afectats.En aquest sentit el president de la ReservaFederal, Greenspan, suggeria davant delCongrés americà una expansió de la des-pesa pública per una magnitud equivalenta l’1 % del producte interior brut delsEstats Units, la qual cosa representa unadespesa de 109 mil milions d’euros. Elpresident Bush ha decidit ja una despesasuperior, de 142 mil milions d’euros,compostos de 43,5 miliards com a ajudad’emergència, de 16,5 miliards com a aju-da a les companyies aèries i de 82 miliardscom a ajuda per a eliminar els efectes ne-gatius de l’activitat econòmica i en l’ocu-pació produïts pels atacs terroristes.Aquest augment de la despesa públicaamericana suma un quart de tota la rendanacional anual espanyola. Açò dóna unaidea de l’estímul tan important que rebràl’economia americana mitjançant l’aplica-ció d’una recepta purament keynesianaque, encara que en una magnitud un pocmenor, era aprovada per la màxima auto-ritat monetària, sempre que l’impuls fiscal–segons paraules de Greenspan davant del

10Congrés– fos limitat al curt termini, deprou magnitud per ser efectiu, però senseser excessiu. Això últim vol dir que l’estí-mul fiscal no hauria de generar una torna-da als grans dèficits públics de principisdels anys noranta, que desencadenen unaalça sostinguda en els tipus d’interès a llargtermini que frene el creixement econòmic.A més, el president Greenspan flexibilit-zava la política monetària abaixant elstipus d’interès al mig punt percentual el17 de setembre, i en un altre mig punt aprincipis d’octubre en una reunió habitualdel consell de governadors. Aquesta polí-tica monetària es va instrumentar ambrapidesa, just abans que obriren de nou elsmercats de valors americans, perquè ge-neràs confiança en els agents econòmics,però es va evitar d’implantar-la immedia-tament després dels atacs, perquè el seuefecte no quedara diluït per una situacióen què les borses americanes estaventancades.

Les autoritats econòmiques americaness’han afanyat a actuar i ho han fet de ma-nera decidida en els fronts fiscal i mone-tari. A més, en l’últim front van aconse-guir el suport de tots els grans bancscentrals, que també van seguir les primeresaccions de la Reserva Federal abaixant elsseus corresponents tipus d’interès de refe-rència. En la política fiscal la possibilitatque les autoritats econòmiques de la UnióEuropea prenguen mesures expansives im-portants és més difícil, perquè la políticapressupostària a Europa encara està enca-minada a aconseguir pressupostos equili-brats; està, per tant, molt distant de lasituació del superàvit pressupostari de quègaudia l’economia americana abans del’11 de setembre. No obstant això, el ma-teix comissari Pedro Solbes ha suggerit

certa possibilitat d’expansió de la despesapública als països europeus dins dels límitsdels estabilitzadors automàtics. És a dir,dins dels límits que s’estableixen per a unapossibilitat de major despesa pública enmoments de recessió econòmica, que hade compensar-se en els períodes d’expan-sió següents. Però certament les polítiquespressupostàries als països europeus han deser molt cauteloses, perquè l’autoritat eco-nòmica europea encara no ha guanyat laplena confiança dels agents econòmicsquant a la seua capacitat de controlar as-pectes bàsics de l’economia, com ara elsdèficits públics i la inflació.

Amb totes les mesures anteriors, elsefectes econòmics negatius a curt terminiproduïts pels atacs de l’11 de setembre po-den consistir en un prolongament mode-rat de la crisi econòmica existent abansd’aquesta data, que seria seguit d’una re-cuperació en la segona meitat de l’any2002. En qualsevol cas, les economies na-cionals occidentals han sofert un xoc d’o-ferta, és a dir, en l’estructura productiva, icom més aviat s’ajusten els costos a la novasituació millor per a poder aconseguir unarecuperació sostinguda. D’altra banda s’hasofert, almenys temporalment, un canvien les preferències dels consumidors queafecta principalment el sector de viatges iturisme i el sector d’assegurances.

En l’economia espanyola, la recessió dela demanda mundial reduirà les nostresexportacions i al seu torn el consum i lainversió interns es moderaran sensible-ment. Així, el creixement trimestral delproducte interior brut espanyol, en el ter-cer i quart trimestres d’enguany es reduirài arribarà a un valor al voltant de zero enl’últim trimestre. Així doncs, el creixe-ment econòmic mesurat en taxa anual

11mitjana podria passar del 4,1 % l’any2000 al 2,6 % enguany. Si la recuperacióal llarg del 2002 assoleix certa fermesa,com un creixement trimestral mitjà de0,65 % (2,6 % en termes anuals), el crei-xement anual mitjà el 2002 se situarà so-bre l’1,9 %. Aquesta xifra està sensible-ment per davall de la utilitzada pel govern(2,9 %) en la confecció dels pressupostosper a l’any 2001 i posa de manifest que ésmolt improbable que el 2002 es pugamantenir el nivell de creixement anualmitjà del 2001.

En l’economia espanyola, el turisme–que és un dels sectors més afectats pelsatacs terroristes de l’11 de setembre– su-posa un percentatge apreciable del pro-ducte interior brut i, per tant, de la rendanacional. Si davant de la nova situació, enla qual previsiblement es produirà unareducció global de turisme mundial,s’inverteix adequadament per oferir unservei de qualitat i amb major seguretatque l’oferta d’altres països competidors, elsector turístic espanyol pot resultarbeneficiat. Aconseguir el tipus d’ofertaesmentada no és necessàriament una tascafàcil i possiblement requeresca la promo-ció preferent de serveis turístics menysmassius. Si açò s’aconsegueix, el turismepodria ser un dels sectors més actius del’economia espanyola en el 2002.

En un context més general i més amitjà termini, els esdeveniments de l’11de setembre generaran menor interès en laglobalització per part de les empreses, demanera que, encara que per motius moltdistints als dels actuals moviments de glo-balització, com poden ser la inseguretat iel temor enfront de la desigualtat i lainjustícia, l’argumentació contra la globa-lització sorgirà també dels ciutadans be-

nestants dels països rics. De fet, s’hacomençat a parlar sobre si la globalitzacióés morta després de l’11 de setembre.Com a símptomes s’assenyala que aug-mentaran els controls fronterers i les res-triccions en el trànsit aeri i a la immigraciói sobretot que els majors costos en mesuresde seguretat encariran el trànsit de perso-nes, béns i serveis. Per contra, s’apuntaque després de l’11 de setembre s’ha pro-duït una major globalització de la políticai de la informació, encara que haja estatper augmentar el control. En qualsevol casel futur de les empreses multinacionalsnecessita la globalització. Amb tot aixòes pot esperar que la internacionalitzacióeconòmica continue, però que esdevingamés selectiva quant a l’àmbit de la globa-lització. En aquest context, la tendència deles empreses europees a aconseguir majorconsolidació als mercats europeus s’accen-tuarà. En certa manera, aquest nou con-text pot afavorir l’orientació cap a unamajor integració econòmica europea i lesempreses i institucions espanyoles han deser-ne conscients. En el mercat europeu ésimportant que les empreses espanyolesconsoliden i arriben a augmentar les seuesquotes de participació. Això requereix unesforç inversor que incorpore amb mésrapidesa les noves tecnologies i augmentela productivitat de les empreses espanyo-les, al mateix temps que es desenvolupe lainiciativa suficient per a dissenyar els bénsi serveis demandats pels consumidors is’amplien xarxes adequades de distribuciói comercialització. Aquest procés empresa-rial requereix el suport del sector públicprincipalment en dos fronts. L’un es refe-reix a una major inversió en infraestruc-tures de transport i comunicació i l’altre auna major inversió en educació i investi-

12gació perquè es puga disposar del capitalhumà que les noves tecnologies i el con-text econòmic requereixen.

Cal assenyalar també que els atacs ter-roristes de l’11 de setembre, com els possi-bles futurs atacs a què de moment estàsotmès el planeta, són factibles en la me-sura que hi ha un percentatge molt elevatde la població mundial que viu en condi-cions de pobresa extrema o que es veuenafectats com a perdedors en conflictes in-ternacionals que es mantenen durantdècades i sense esperança de resolucióequitativa. El camí, doncs, per a la mun-dialització, que pot assegurar un nivellconsolidat de creixement econòmic, passanecessàriament, tal com s’ha assenyalatadés, per desenvolupar institucions i viesinternacionals que promoguen un reparti-ment més just dels beneficis de la globa-lització, i requereix també que es desenvo-lupen organitzacions i que s’emprenguenaccions polítiques conjuntes adreçades aeradicar conflictes que consoliden situa-cions de vencedors i vençuts. Això signifi-ca que els països rics han d’acceptar que sivolen conservar un nivell alt de renda hand’assumir un repartiment de rendes en unnou procés de mundialització més equi-tatiu. No obstant això, la temptació adesenvolupar economies nacionals o àreeseconòmiques com l’europea més tancadessorgirà amb força. Si això es produeix, ladivisió entre rics i pobres també s’agu-ditzarà i, per tant, la inestabilitat mundial.Pensar a contenir-ho mitjançant la forçade les armes seria un error, perquè aquestacontenció acabaria essent impossible. Amitjà termini els interessos econòmics ihumanitaris tenen un ampli grau de

coincidència, perquè el desenvolupamenteconòmic esdevindria impossible de man-tenir en una situació social fortament des-igual i injusta. Al llarg del segle XX es vaaprendre aquesta lliçó en l’interior delspaïsos desenvolupats que van aconseguirque un percentatge ampli de la poblacióaccedís a una renda mitjana alta. Però finsi tot en aquests països no s’ha minoratl’enorme distància existent entre la rendadels segments més rics i més pobres de lapoblació. El repte ineludible que la huma-nitat té davant seu en el començamentd’aquest segle és acceptar que sense majorsnivells d’igualtat entre països, el creixe-ment econòmic s’acabarà estrangulant. Enconseqüència, és necessària una coope-ració sincera entre tots els governs per po-sar en marxa mesures com les assenyaladesal llarg de l’article. Amb això la mundia-lització no sols serà possible, sinó queconstituirà l’únic camí segur per a un crei-xement econòmic estable generalitzat.

Després d’haver comentat diferents de-senvolupaments possibles de la globa-lització i haver defensat la convicció per-sonal que els interessos humanistes ieconòmics són coincidents, convé adver-tir que és perillós defensar els primers no-més per motius econòmics. En efecte,aquesta defensa ha de ser permanent, idifícilment es pot sustentar en argumentspurament materials. La forma més segurade mantenir una orientació humanista ésque aquesta s’assente sobre principis ètics.El pensament humanista i la tecnologiasón desenvolupaments conjunts que hande caracteritzar la nova cultura multicul-turalista del segle XXI. ❐

13

L’expressió «ciutadans del món» que,sens dubte, probablement haurien entèsmillor alguns personatges del segle XVIII

que no pas s’entén avui dia, és pel seu sim-ple enunciat tot un programa per al mónque tenim al davant. Gairebé m’estalvia dejustificar el sentit del títol que encapçalaaquest escrit, «Crítica del multicultura-lisme». La millor crítica del multicul-turalisme és l’expressió ciutadans del món.Naturalment, si he volgut fer una cridad’atenció sobre el multiculturalisme, ésagafant la paraula crítica amb el seu sentitple, és a dir, no d’encalç i empaitament,sinó senzillament de donar totes les voltespossibles al concepte i a les signficacionssocials que ha anat adquirint.

Nelly Sachs, premi Nobel de ja famolts anys, i en un context ben diferent,va dir que en lloc de pàtria tenim les mu-

tacions del món. Som ciutadans de lesmutacions del món, podríem dir. Perquèés evident que estem assistint a un canvide paradigma. La immensa majoria de laciutadania, en països com el nostre, percepcanvis que tots sumats dibuixen unamodificació substancial dels referents cul-turals, socials i fins i tot morals. La ciu-tadania s’adona que té una quantitat d’in-formació, que li arriba una quantitatd’«inputs», encara que només sigui pelstelenotícies, que fa trenta anys no li arri-bava ni per casualitat; que d’aquí a quatredies passarà una cosa rarísima que és queuna sèrie de països del nostre entorn, en-tre els quals alguns dels estats-nació mésreconeguts com a tals, hauran renunciat auna cosa tan sagrada com la moneda prò-pia i que, per tant, ens haurem d’acostu-mar a comptar amb una moneda distintade la que havíem utilitzat tota la vida (cosagens fàcil, perquè a més no ens ho han fetgens rodó, ens han volgut complicar lavida amb aquest canvi, 166,6); que per ro-dar pel nostre continent ja no cal identifi-car-nos amb el passaport que durant tantsanys havia estat com un símbol dels obs-tacles per gaudir de la llibertat de fugir(encara que si ja Itàlia va practicar el tan-cament de fronteres per la reunió de junydel G8, Déu sap el que ens espera desprésdels esdeveniments de l’11 de setembre);

Crítica del multiculturalisme

Josep Ramoneda

Josep Ramoneda és filòsof i periodista, director del Cen-tre de Cultura Contemporània de Barcelona. Aquestarticle és una versió reelaborada de la conferència in-augural de la XVIII Universitat d’Estiu de Gandia(juliol 2001), que tenia com a tema genèric «Ciuta-dans del món». Manté el to original, per bé ques’hi han eliminat repeticions i s’hi han aclarit algunspunts més confusos. S’inclouen algunes referènciesals esdeveniments de setembre quan era útil per fermés entenedors els arguments, però s’ha optat per noreescriure de cap a cap un text que manté la vigènciad’aleshores.

14i, sobretot, que cada dia els carrers de lesnostres ciutats es poblen més de gent quenotem de seguida que vénen d’algun altrelloc i als quals anomenem diferents –enca-ra que estic segur que alguns d’ells, espe-cialment els que s’han convertit en el capde turc principal, que són els magribins,els agradaria molt exercir el dret a la indi-ferència. I tot això abans de l’atac terroris-ta als Estats Units, que pel seu grau de bar-bàrie s’ha convertit en un símbol que hafet adonar-se molta gent del que ja eraevident: que hi ha una gran transmutaciógeneral en marxa.

Totes aquestes experiències (i moltesd’altres que podríem enumerar) són per-cepcions que tothom té sense necessitat defixar-s’hi gaire ni de sofisticar el seu dis-curs. En tot cas, estarem fàcilment d’acorda dir que s’està produint algun canvi fona-mental en els referents que han constituïtel món, almenys des de la Segona GuerraMundial, en un dels episodis determi-nants de la història de l’anomenada mo-dernitat. Aquest canvi es percep en tots elsàmbits, però especialment en l’espai cultu-ral, que és probablement al que més aten-ció dedicaré. En tot cas, podríem asse-nyalar tres elements determinants d’aquestcanvi en els quals m’entretindré d’una ma-nera desigual, en la mesura que m’ajudena fer camí pel meu discurs.

Apaduray diu que els factors cultural-ment determinants d’aquesta mutació sónel canvi tecnològic, especialment els mè-dia electrònics, i la immigració. Però jocrec que hi ha un tercer element, més po-lític si es vol, que és fonamental: l’esfon-drament dels sistemes de tipus soviètic,que s’emporten per davant la cultura queva modelar les societats de postguerra: lacultura de la guerra freda. Un escriptor

cubà resident a Barcelona, molt interes-sant, Iván de la Nuez, ho ha definit com lagran inundació. Crec que és una imatgemolt il·luminadora. Quan cau el mur, quèpassa? Que hi ha una baixada de deixallesideològiques que s’ho endu quasi tot per da-vant. I alguns, tan encegats amb el triomfdel liberalisme rampant, no se n’adonaranfins a la caiguda de les Torres Bessones.

Canvi tecnològic, doncs, caiguda delmur, immigració, aquests serien tres ele-ments de partida de la nostra consciènciaque alguna cosa canvia, que alguna cosafonamental està canviant i que necessitemnoves percepcions, noves paraules, novescategories per anar-ho interpretant i ente-nent. Que hem de reconstruir l’esquemacategorial des del qual pensar la dialècticaordre-desordre. De vegades sembla que lescoses corren més que les idees, com li agra-da dir a Xavier Rubert de Ventós. Són elsmoments més interessants, encara que lesnostres societats benestants sentin el ver-tigen de la incertesa. En realitat molt mésperillosos són aquells moments en quèalgú fa creure que les idees corren per da-vant de les coses perquè llavors el que solpassar és que hi ha algú que es posa al da-vant amb la pretensió de fer el món al seugust, a la seva manera i a la seva mida. Enrealitat, la crisi de setembre hauria de ser-vir per allunyar la fantasia segons la qual elmón es mal·leable, a imatge i semblançade qualsevol voluntat de poder.

Canvi tecnològic, caiguda del mur iimmigració, vet aquí els tres componentsessencials de la gran mutació contempo-rània. Sobre el canvi tecnològic m’hi es-tendré menys, però és evident que té unaforça determinant d’això que n’hem dit laglobalització. N’és l’instrument: sense elcanvi tecnològic no estaríem parlant de

15globalització. Com a guia de situació emsembla útil repetir la coneguda distincióentre globalitat, globalisme i globalització.La globalitat és una realitat, la realitat quederiva del canvi tecnològic. Què vol dir laglobalitat? Fonamentalment, que és moltmés senzill que temps enrere comunicar-se d’un punt a l’altre del planeta i enviar-hi persones i mercaderies. Això és laglobalitat, és un fet fruit de la suma de di-versos factors fonamentalment de caràctertecnològic. La globalització és un canvid’escala en el sistema econòmic. No és elprimer. I ja veurem si és o no és el mésimportant. N’hi va haver un, de ben im-portant, per exemple, en el tombant delsegle XIX al segle XX, conegut encara sota elnom d’imperialisme. El globalisme és unaideologia. Hi ha alguns senyors que sem-blen haver-la assumida gairebé com unanova naturalesa i que ens la prediquen in-sistentment un dia rere l’altre com si ambella hagués de venir la salvació. Totes lesideologies ens diuen sempre que ens por-ten la salvació. Malfiem-nos-en. I siguemprudents a omplir-nos la boca amb laparaula globalització. No per voler ser mésmoderns farem que vagi més de pressa.Perquè si ens ho mirem bé, la globalitzacióés encara més que res una petita cinta quefa la volta al món, però que en alguns lloces fa molt estreta, perquè hi ha encaramoltíssima gent que se’n queda fora.

Em va agradar sentir un propagandistade la globalització, encara que en aquestcas ho diria en el bon sentit, com és Ma-nuel Castells, quan feia una lúcida correc-ció del seu llibre sobre la societat de lainformació, universalment reconegut coma síntesi de referència sobre la societat xar-xa. Deia Castells: «em vaig deixar endurprobablement pel poder de les tecnolo-

gies, però sobretot pel poder dels futu-ròlegs, que sempre m’he juramentat a nofer-los cas. Vaig caure en la temptació ivaig creure que en un temps molt breu esconstruiria a través de la xarxa una menade gran hipertext universal. Ara m’he ado-nat que estava equivocat, que aquest hi-pertext no ha conduït a un sol gran textuniversal sinó a una hiperfragmentació».Perquè cadascú ha agafat les coses que haagafat, les ha llegides com ha volgut llegir-les, les ha interpretades com les ha inter-pretades i les ha situat en marcs culturalsque a vegades hi tenen a veure però que avegades no hi tenen a veure. Allà on sem-blava apuntar-se un camí ràpid cap a unagran unificació cultural, en el fons el ques’està veient ara és una gran fragmentacióque probablement és un procés, una criside creixement, però que en tot cas a mi emsembla molt interessant perquè és una deles causes que fan que estem parlant d’a-quest tema.

Sobre la caiguda del mur i la inun-dació, és evident que la caiguda del mur téun primer efecte fonamental: trenca lalògica dual de la postguerra, una lògicadual que venia de lluny i que havia estatl’origen dels grans conflictes del segle XX.És evident que en un primer moment elsefectes de la inundació van anar per l’es-querra, perquè encara que un gran sectord’aquesta no tenia res a veure amb elcomunisme és indubtable que hi havia undeix original de família que feia impos-sible que cap sector de l’esquerra en sortísimmune. Durant una dècada –el queAlain Touraine ha anomenat la transicióliberal– ha semblat que la idea emanci-patòria quedava embarrancada definitiva-ment. I sense idea emancipatòria em sem-bla difícil formular un discurs d’esquerres.

16En tot cas, en un primer temps evident-ment va semblar que la inundació afectavafonamentalment l’esquerra i la dreta vaviure un moment d’autoexaltació triomfalamb discursos com el de la fi de la història,que s’ha acabat més de pressa del quealguns imaginaven. Per això em va resultarsorprenentment interessant sentir com elsenyor Bush argumentava la necessitat del’escut antimíssils amb el qual pensa ferencara més rics els empresaris d’armamenti tecnologia que li van pagar la campa-nya electoral. Bush emfatitzant la idea deconflictivitat, parlant d’amenaces contraAmèrica, estava enfonsant els ideòlegs delseu mateix partit, predicadors de la fi de lahistòria. I per si aquests no havien quedatconvençuts, després de l’11 de setembrefaria riure, si no fos tràgic tot el que hapassat, recordar el temps perdut en debatsintel·lectuals des que el senyor Fukuyamava publicar el seu discret assaig sobreHegel, que en definitiva no era més queuna recreació de textos bastant mésbrillants d’Alexandre Kojève.

La dreta se’ns ha fet marxista i ha des-cobert la determinació econòmica en últi-ma instància i s’ha cregut que hi haviaprou amb condicionar, determinar, forçarla lògica econòmica perquè d’ella se’ndeduís tota una mutació cultural. I quanesclaten els rebuigs i les resistències apareixel desconcert. Es pensaven que la univer-salització del mercat tindria uns efectesque farien que tothom s’hi anàs adaptanta la ideologia liberal com un determinismeabsolut. I, en canvi, s’han trobat que apa-reixien símptomes molt diversos, contra-diccions culturals múltiples. Els ciutadansno només viuen dels diners: l’econo-mia humana del desig és molt complexa.Els referents socials, mentals, morals i de

creença dels ciutadans són molt diversos,fins al punt que de vegades aquestes cosesvan per davant dels suposats interessoseconòmics, fins i tot en el cas que aquestsfossin objectius. Així doncs, ens trobemara en aquella fase en què els efectes de totaquell procés de la gran inundació haassolit també tota la resta de l’espai sociali entrem en una nova fase en la qual és ma-nifest que apareixen conflictes i contra-diccions nous.

És important assenyalar també un altrecanvi que marca la caiguda del mur. Lamodernitat va construir tota una sèried’estats-nació per la via de l’agregació.Agregació que de vegades fonia en unanova nació-estat moltes altres cultures inacions que per la seva debilitat, perquèen aquell moment no tenien la forçasuficient, es veien engolides per un granestat que es configurava com a nació cons-truint-se sempre, com tota nació gran opetita, com deia Ernest Renan, sobre lamentida, sobre la reescriptura de la his-tòria i sobre l’oblit. L’exemple més obvi ésFrança, que es construeix a partir de laRevolució Francesa amb un primer decretque imposa el francès com a idioma únic iobligatori, quan aleshores només el parla-ven un 10 % dels ciutadans. Pocs anysdesprés qualsevol hauria dit que la unitatdel francès era atàvica. Curiosament, des-prés de la inundació que segueix la cai-guda del mur, vivim un procés en la direc-ció contrària. La construcció d’una sèried’estats-nació per la via de la fractura, dela desintegració del que en algun momenthavia estat integrat en grans unitats supe-riors, des dels Balcans fins a aquest im-mens territori que era la Unió Soviètica,etc. Com podeu veure, els efectes de lainundació han estat prou grossos.

17El tercer tema és el de la immigració i

m’hi voldria referir amb atenció perquè enel nostre cas, en el cas d’Espanya, en el casdel País Valencià, en el cas de Catalunya,adquireix una importància especial per laseva enorme novetat. A diferència delspaïsos de l’entorn, en els quals es tractad’un fenomen que, pel seu major desen-volupament econòmic, coneixien des de jafa temps. Efectivament, els nostres països,Espanya en general, havien conegut im-migracions interiors molt importants (lameitat dels ciutadans de Catalunya, perexemple, vénen de la immigració interior,tenen el seu origen en la immigració inte-rior); molt importants, però pràcticamentdesconeixen, fins fa quatre o cinc anys, laimmigració estrangera. La mateixa religió,una llengua compartida, ni visats, nipermisos de residència: les reaccions derebuig social –per a determinades classessocials el que genera menyspreu és la po-bresa– eren més fàcils de trampejar. Nosempre es van fer bé les coses. I algun diacaldrà revisar com s’ha fet la integració aCatalunya, fins a quin punt més que unaintegració ha estat una neutralització, peròaixò és un debat llarg que ens apartaria deltema. La immigració estrangera, doncs, ésuna novetat. I una novetat en un país,Espanya, que fins ara havia estat expor-tador i no importador de mà d’obra, unpaís d’emigració i no d’immigració, que vaobligar a molts dels seus ciutadans a l’exilipolític primer, després de la desfeta repu-blicana, i a l’exili econòmic mes tard, coma manera de finançar el desarrollismo fran-quista.

Davant d’un tema tan sensible, en quèels polítics d’esquerra van amb tanta cau-tela per por que els prenguin per massatolerants amb la immigració, i els polítics

de dreta practiquen el cinisme democràtic,m’ha agradat la claredat de l’alcaldessaPepa Frau, perquè generalment els polí-tics, i també el seus coreligionaris, evitencomprometre’s per por que la defensa delsvalors democràtics els costi vots. En aquestpaís, la classe política ha construït untòpic altament perillós, que si fos veritatseria tràgic i si no és veritat és molt irres-ponsable: que el PP va aconseguir la ma-joria absoluta amb el seu comportament aEl Ejido. Lamentablement s’ho ha cregutla dreta i s’ho ha cregut l’esquerra. I aixís’expliquen les polítiques que s’han dut ala pràctica. Unes polítiques no pensadesper a aquells que pateixen més la qüestióde la immigració –els immigrants i les ca-pes socials més baixes, que en alguns mo-ments poden entrar en concurrència ambells– sinó per donar satisfacció a la remorxenòfoba que corre pel país.

Què és el que inquieta tant? Per quègenera tanta incomoditat la qüestió de laimmigració? Em sembla que, en aquestscasos, convé preguntar-nos per l’inhibit.Quins són aquells temors no confessats quela preocupació per la immigració amaga?Jo crec que n’hi ha, com a mínim, dos otres. Un de molt significatiu és el temor ala rememoració. A qui va haver d’emigrari després ha pogut tornar, o s’ha pogutreorganitzar o reconstruir la vida, li fa ine-vitablement una certa mandra haver de re-cordar tot allò i, vulguis o no, això li horecorda. Tanmateix, no és aquest el temormés important. Crec que els més impor-tants en són dos, que van molt junts. Unés que la presència de la immigració ens faprendre consciència que som la minoriarica de la humanitat i de cop ens sentimcom si estiguéssim davant dels focus, comsi tinguéssim al davant milers de milions

18de persones, representats en aquests immi-grants que ens trobem pel carrer, que ensmiren i ens diuen: vosaltres sou els rics dela humanitat. I aquesta interpel·lació ensincomoda. Ens incomoda perquè ens por-ta a un raonament molt elemental, que ésque quan el vint per cent ho té tot i elvuitanta per cent no té res sempre acos-tuma a passar una de les dues coses, o queel vint per cent s’imposa al vuitanta per laforça o que el vuitanta s’imposa al vint perla revolta. Ens incomoda aquesta sensacióde què passarà, i de vegades la temptaciódavant el pànic és criminalitzar-los. Peròés que al mateix temps la immigració nonomés ens fa recordar que hi ha un pro-blema brutal de desequilibri i desigualtatal món, sinó que ens fa recordar una cosaque oblidem sovint i és que també hi hamisèria a casa nostra. Hi ha una tendènciamolt gran, almenys a Catalunya, que co-nec més bé, a la solidaritat, i especialmenthi ha una gran quantitat d’organitzacionsno governamentals que s’hi dediquen, eljovent s’hi dedica molt, però curiosamenthi ha més preocupació per la solidaritat acinc mil quilòmetres de distància que alsbarris perifèrics de Barcelona, perquè enel fons, preocupant-nos per una cosa acinc mil quilòmetres de distància, sabemque podem desconnectar en el momentque vulguem, però si ens preocupem pelsbarris perifèrics de Barcelona serà moltmés complicat apartar aquest calze denosaltres el dia que no puguem més. Lapresència de la immigració fa el vincledavant nostre entre la misèria a cinc milquilòmetres de distància (objecte de lanostra solidaritat i compassió de tele-notícies) i la misèria dels barris de Barce-lona (que procurem no veure i que quasimai surt a la tele).

Crec que aquests factors tenen molt aveure amb el temor, les inseguretats quegenera la qüestió de la immigració i, pertant, amb aquest tipus de reaccions sovintdesafortunades amb què s’afronta des decerts discursos públics; especialment aques-tes tendències al catastrofisme, aquestatendència a propagar discursos que sónfalsos. Hi ha aquella frase desencerta-díssima de Michel Rocard que diu: «nopodem acollir a Europa tota la misèria delmón». És que no vindrà tota la misèriadel món a Europa. És un fals problema.No hi ha hagut mai immigració si no hiha un flux de demanda de treball previ. Lagent emigra allà on hi ha oferta de treball,i quan aquesta oferta es talla, els fluxosd’emigració s’orienten cap a una altra di-recció. O és que ara van espanyols a tre-ballar a Alemanya quan aquí ja hi ha unescondicions que no requereixen anar aAlemanya? És a dir, quan no hi ha dife-rència de potencial entre un país i un altre,no hi ha immigració. És falsa la idea quetota la misèria del món vindrà cap aquí.En el moment que un espai se saturi, sen’anirà a un altre i finalment potser aca-barà no anant enlloc. Entre altres cosesperquè emigrar no és tan evident, emigrarno és tan fàcil, i aquest és un altre temadramàtic: amb l’emigració, els països d’onla gent surt molt sovint perden la gent mésvaluosa, perquè qui se’n va es qui té el co-ratge d’anar-se’n, i el coratge, la capacitatd’anar-se’n no és tan evident. I ja no caldir més, en el moment actual en què hi hainstal·lada una vertadera extorsió de cer-vells en tots aquests països. L’altre dia emdeia un professor del Marroc que el noran-ta per cent dels llicenciats de l’Escola deTecnologia de Rabat, el 90 per cent, se’nvan a treballar, estan contractats en acabar

19la carrera per Estats Units o per Alemanya.I amb això s’estan buidant uns països delmillor que tenen.

En lloc de preparar-nos per rebre im-migrants, se’ns prepara per al refús. Peraixò és tan greu la distinció entre legals iil·legals. Perquè una persona que és il·legalés una persona a qui se li està negant fins itot de tenir obligacions. Clar que s’hand’exigir deures i obligacions als immi-grants, com a tothom. Sí, sí, deures i obli-gacions, però i si els declares il·legals? Auna persona il·legal quina obligació li volsexigir? Que marxi? No li deixes cap altraopció! Que marxi! Per això em sembla ab-solutament perillosa una política d’im-migració construïda sobre un tractamentestrictament policial.

La immigració en el procés de glo-balització té especificitats derivades de lesnoves desigualtats diferents i de les con-flictivitats creixents en els llocs des delsquals vénen els immigrats. Per fer-se unaidea n’hi ha prou amb fer una mirada al’Àfrica, o a l’antic bloc comunista. És unaimmigració que en bona part ens ve jamarcada d’origen. Hi ha una jerarquit-zació de la immigració abans que arribiaquí. En aquest país el boc expiatori prin-cipal són els magribins, per una barreja deraons atàviques, de racisme selectiu i de lesimatges que en transmeten els mitjans i,malauradament, sovint els mateixos po-ders públics. En canvi, n’hi ha d’altres quesón immigrants preferits abans d’arribar:catòlics i blancs, i si parlen castellà, llavorsja és fantàstic. Es d’una irresponsabilitattremenda que un govern com el del PP

aboni aquesta discriminació. Però el temade la immigració no és el tema que vulltractar. Només hi he entrat de passada,perquè em semblava que no es pot parlar

de multiculturalisme sense aquest tercerelement del canvi, que ens posa sobre lataula, més que qualsevol altre, algunes deles contradiccions culturals del tempspresent.

Anem, doncs, a la qüestió del multi-culturalisme. La gran novetat amb què enstrobem, la gran novetat que la immigracióens posa al davant –i en societats on la im-migració ja fa més temps que hi és ins-tal·lada encara és més evident–, és que unprincipi que donàvem per adquirit, «unasocietat, una cultura», ja no val. Ara unasocietat pot voler dir moltes cultures. Enaixò els americans ens porten una micad’avantatge, encara que en altres coses l’a-vantatge s’ha convertit en inconvenient.Aquest fet d’«una societat, vàries cultu-res», per dir-ho d’una manera simple, pre-nent la formulació del professor José An-tonio Pérez Tapias, està generant el quepodríem dir-ne identitats de resistència,que es tradueixen en formes de conflicteen cert sentit noves. Davant d’aquesta rea-litat d’«una societat, vàries cultures», hi hadues reaccions possibles. Una, fragmentarla societat en moltes comunitats que se se-greguen de la societat, amb la qual cosaanem creant un sistema de compartimentsestancs, cada cop més incomunicats entreells, i això portat a l’extrem seria la carica-tura del multiculturalisme, una societatcompletament fragmentada amb grupsidentitaris, perfectament homogenis en elseu interior, perfectament assumibles en simateixos, però cada cop més incapaços decomunicar-se amb els del costat, cada copmés mancats de protocols de comunica-ció. Per tant, dividir la societat en moltescomunitats diverses. I l’altra és el contrari.Davant d’aquesta realitat, fer-se fort ambuna comunitat i confondre-la amb la so-

20cietat, que seria la resposta nacionalistatancada al multiculturalisme. No, no, es-colti, aquí hi ha una comunitat que ésaquesta i l’altre en queda exclòs, no exis-teix. Les dues solucions s’acaben trobant,la resposta nacionalista tancada és una res-posta reactiva primera de la mateixa natu-ralesa que la resultant del procés de frag-mentació multiculturalista. El que unnacionalisme tancat intenta imposar alsaltres, és el mateix que l’homogeneïtat as-sumida per cada comunitat al final de lacompartimentació multiculturalista. Pertant, al principi com a resposta, o al finald’un llarg procés com a precipitació, es-tem anant a parar a posicions basadessempre en l’exclusió. Per això, intentaréargumentar que hem de passar del multi-culturalisme a la interculturalitat, que ésbastant diferent.

Del multiculturalisme a la intercultu-ralitat: hem d’anar passant dels comparti-ments estancs a trobar la manera d’establirrealment protocols eficaços de comuni-cació i, si pot ser, ciutadans prou trans-versals que saltin d’un cantó a l’altre, queajudin a fer la comunicació possible i queno ens anem encallant en compartimentsestancs, siguin del tipus que siguin, per-què una de les peculiaritats del multicul-turalisme americà és que ja no és només elmulticulturalisme identitari que nosaltresentenem com multiculturalisme cultural inacional, etc., sinó que arriba al multicul-turalisme de gènere; s’acaba convertint elgènere en una totalitat o s’acaba conver-tint una opció parcial, com pot ser l’eco-logia, en una totalitat, l’ecologisme. Bé,per tant, del multiculturalisme a la inter-culturalitat. Per això intentaré explicarquè és el que crec que ha de ser comú i quèés el que crec que és identitari.

El que és comú. Diu Adorno que Elmón feliç d’Aldous Huxley és el retratd’una societat en què els principis de lallibertat, la igualtat i la fraternitat hanestat substituïts per comunitat, identitat iestabilitat. La comunitat, les masses com-pactes, alienades, fixades en una identitatrígida, una identitat que comporta ladesaparició de la subjectivitat i l’estabi-litat, és a dir, la tendència a la supressió detota dinàmica social. Per tant, imaginem-nos que substituïm llibertat, igualtat ifraternitat per comunitat, identitat, esta-bilitat. Em sembla que és evident el quehem perdut, em sembla que són evidentsels grans esquinçalls de llibertat que hemdeixat en aquest camí. Adorno veia així Elmón feliç de Huxley. M’hauria agradat sa-ber si Adorno veuria així també les socie-tats de la indiferència dels països del pri-mer món.

En tot cas, és contra aquest epifeno-men de la societat oberta, aquesta conver-sió de llibertat, igualtat i fraternitat encomunitat, identitat, estabilitat, que emsembla important defensar els valors clàs-sics de la Il·lustració començant per l’e-nunciat que ho resumeix tot: l’emancipa-ció individual. L’emancipació individualcom a expressió de la capacitat de l’indi-vidu per decidir per si mateix. Aquest ésl’ideal que va formular Kant i mentre nose me’n presenti un de millor, seguiré pen-sant que és l’ideal més alt que la humani-tat s’ha fixat mai. Com deia Joan Fuster,prendre’s com a home i res més que com ahome, que ja n’hi ha prou.

De la tradició il·lustrada, doncs, emsembla que cal defensar tant l’autonomiade l’individu, motor de responsabilitat (elgran fracàs de les generacions de la post-guerra, entre elles la meva, és la respon-

21sabilitat, però això és un altre tema queens portaria molt lluny), com certa vo-luntat d’universalitat que és un pathos in-dispensable per a tot esperit que no renun-ciï a interrogar-se en termes de veritat, debé o de bellesa. Hi ha una frase d’AlainFinkielkraut, un pensador amb qui d’altrabanda discrepo quasi sempre, que emsembla molt ocurrent: «el multicultura-lisme –diu– és el grau zero de la cultura, elvalor d’una obra ja no procedeix de la sevabellesa, de la novetat que introdueix en elmón o de la capacitat d’il·luminar allòfosc, sinó de la seva representativitat sociali cultural». Realment, quan l’obra ja nodepèn més que de la seva representativitatsocial i cultural, estem prop del grau zerode la cultura. Autonomia de l’individu,doncs, i tensió universalista són per a miel mínim denominador comú de la so-cietat pluralista. Naturalment, parlo d’in-dividu i no d’individualisme, que ja és unaforma de pertinença determinada, d’in-dividualitat pautada. I subratllo la di-mensió pluralista enfront de l’argumentmulticulturalista que, en posar els dretsculturals i col·lectius per sobre dels in-dividus, talla, fractura, divideix i disparala dinàmica de la inclusió / exclusió i de lafragmentació.

La crítica del multiculturalisme no ensha d’impedir veure els senyals que la fal-lera multiculturalista transmet. Les modesculturals mai són perquè sí. Així, perexemple, no podem oblidar que tots elsdrets s’han conquistat col·lectivament. Pertant, que en algun moment, a l’origen dequalsevol dret adquirit, hi ha l’actuaciócom a grup. Però també és cert que, uncop conquistats, els drets són individuals iuniversals. I si no són individuals i univer-sals, alguna cosa falla. El drets individuals

són el mínim comú denominador sobre elqual és possible construir l’espai de lapluralitat, de les opcions més o menyslliures de cada individu autònom.

Però en passar de l’individu al grup jaestem en el terreny dels homes i no del’home, dels homes en plural i no de l’ho-me autònom i singular, ja no parlem deteologia ni de metafísica, sinó de política.Per dir-ho com Hannah Arendt, de l’espaique és entre els homes i que pren la formade relació. A partir d’aquí s’estableix el jocde les opcions i les pertinences, de lesagrupacions i dels conflictes, de les dife-rències i, per tant, del poder. Però ja estemen un altre territori, que és aquell territorique comença quan, tots en presència, en-trem en relació els uns amb els altres. Ja hiha la relació possible.

La cultura, en tant que medi en el qualens movem, espai vital pel qual transitem,ens conté i no podem escapar-ne. Però lapeculiaritat d’aquest marc, del marc cultu-ral, és que permet l’examen de si mateix,la resistència i fins i tot la negativitat. EraLévi Strauss qui deia que una societat queno és capaç de generar la seva pròpia nega-tivitat és una societat que està condem-nada a mort, a mort per inanició. Aquestamena de plec que trenca l’harmonia de lacultura és essencial, perquè en el fons és enaquest plec on podem obrir les vies queens permeten parlar de llibertat. La cultu-ra és dominació. Però té marge per a laresposta, és l’artigament simbòlic d’unterritori però també és motor de desen-cantament, és ordre però també escletxesque duen a la mutació, i al canvi. És sentit,però muntat sobre la realitat del sensesentit. Totes aquestes escletxes entre l’or-dre i la mutació, entre el sentit i el sensesentit, entre l’afirmació simbòlica d’un

22territori i la crítica d’aquesta simbologiasón les escletxes per on s’escola el mésimportant que tenim, que és la llibertat.Per tot això crec que la cultura, en allò queafecta els seus actors, és fonamentalmentuna actitud. I és en l’actitud on es podentrobar els elements comuns. Si l’actitudporta a situar les pertinences per davant del’autonomia individual, el col·lectiu perdavant del singular, el particular per da-vant de l’universal, el tronc comú, el mí-nim comú denominador es redueix a lamínima expressió. I anem directes no ja alconflicte de civilitzacions que predicaSamuel Huntington, sinó a la més patèticabaralla entre veïns (vegeu l’ex-Iugoslàvia,on el multiculturalisme portat a la sevamàxima expressió ha donat un mapa decompartiments estancs incomunicats en-tre veïns que fa quatre dies vivien junts,s’aparellaven sense preguntar pel carnetd’identificació ètnica i compartien projec-tes i preocupacions).

Seria una claudicació tremenda haverd’acceptar que Huntington té raó, que elmón està dividit en quatre o cinc granscivilitzacions incompatibles entre elles ique l’única cosa que podem fer els occi-dentals és procurar seguir sent hegemònicsperquè els altres no ens destrueixin. Seriael fracàs definitiu del projecte modern quejo insisteixo que segueix sent per a mil’ideal més gran que la humanitat s’hainventat mai. Per això em sembla que eldiscurs sobre la mútua alimentació entreel local i el global corre el risc de no sermés que una piadosa manera d’explicaruna realitat incòmoda, que el procés deglobalització de vegades genera vertigen, ique una píndola contra el vertigen és refu-giar-se en el territori de rodalies que ensdóna la tranquil·litat d’allò ja conegut.

Això seria renunciar a la curiositat que ésel motor del pensament i de la creació, ibuscar en el marc cultural local el balneariadequat davant l’evidència de l’artrosi queincapacita les nostres cultures nacionals.Sobre el tronc comú del mutu reconei-xement de l’autonomia individual és moltmés net el reconeixement de la diversitat,el reconeixement de l’altre. La diversitatcom a fruit de les opcions col·lectives d’unésser autònom, però no com si la dife-rència cultural fos un fet natural, per tant,establert irremeiablement en la mateixanaturalesa de les coses. Aquesta tendènciaa convertir en natural allò cultural, a con-vertir en constitutiu de l’home allò que elshomes han creat a través de la relació en elprocés de socialització, fa que posem totl’èmfasi en el que ens diferencia, que con-demnem l’individu autònom a la seva per-tinença i acabem fent impossible la comu-nicació per manca d’un llenguatge comúque permeti crear les condicions bàsiquesde confiança –dels que saben que estan enel mateix vaixell. És la cultura al servei dela construcció d’identitats, cadascunad’elles irreductibles. El resultat és un mónde caselles tancades dedicades als monò-legs entotsolats.

Dit el que hauria de ser comú, anemal que és identitari. Perquè, la qüestió del’identitari roman i no ens hem d’enga-nyar. Ho deia abans, les societats són mul-ticulturals. Fer la crítica del multicul-turalisme no vol dir anar contra la realitat.Vol dir criticar l’«isme», criticar el multi-cultural convertit en ideologia. No negarl’evidència d’unes societats que són mul-ticulturals. El que és identitari, per tant,segueix existint. Just en el moment, comdiu un investigador nord-americà, JackJung, en què les comunitats col·lapsen,

23s’ha inventat la identitat. Ho diu des d’unaperspectiva americana, a propòsit deldescobriment tardà de les qüestions de lesidentitats al món acadèmic americà, queha necessitat l’esfondrament de l’imperisoviètic per considerar rellevant el proble-ma. El món acadèmic americà no s’haviapràcticament interessat per la qüestió de laidentitat fins que va començar a descobrirles Croàcies, i les Sèrbies i les Albànies i totaixò. La modernitat fou un període depertinences estables, expressades per laclasse, el treball, la pàtria, i l’estat, i lestransposicions ideològiques resultants delsjocs de combinatòria possibles amb aques-tes quatre categories. Com diu DanielCohen, qui comença a treballar en Micro-soft, no sap on acabarà; qui començava ala Renault o a la Ford, tenia moltes proba-bilitats d’acabar la seva vida al mateix lloc.Richard Sennett ha fet amb malenconia lapoètica d’aquest temps a La corrosió delcaràcter. Un llibre excel·lent, si no fos quetens la sensació que ja hi va haver algú queel va escriure a principi del segle XIX, pla-nyent el que perdíem amb aquella organit-zació de gremis tan humana, en què elshomes es comprenien tan bé i no sé què. Im’imagino que d’aquí a un temps hi hauràun senyor que farà un llibre semblantplanyent aquella època en què el treballera tot mobilitat i no sabies mai on aca-baries treballant i ara en canvi no sé què.Si no fos per això, és un llibre excel·lent,però fa aquesta sensació, que hi ha unapunta de malenconia recurrent, és a dir, demandra d’afrontar els canvis de cara id’embellir el passat, d’oblidar l’enormeexplotació acumulada en aquella èpocameravellosa en què s’entrava en un treballi se’n sortia per jubilar-se, que també n’hihavia, no?

Però bé, nostàlgies a banda, Apadurayha apuntat al fons de la qüestió: la ines-tabilitat de la producció de les noves sub-jectivitats produeix la desestabilització delpunt de vista. El subjecte col·lectiu serveixd’aixopluc davant el pànic a perdre peu,que és el que alguns han convertit en teo-ria d’allò global i local. De cop, doncs, lacorrelació entre identitat col·lectiva iidentitat individual ens sembla confusai problemàtica. Si la modernitat ens sem-blava clara i neta és simplement perquè jal’havíem adoptada com a normal. Però lesidentitats es construeixen i muten. No sónpermanents ni estables, com de vegadessembla que volem creure. La construccióde noves subjectivitats comporta la cons-trucció de noves identitats perquè, com haexplicat Emmanuel Todd en aquest ex-cel·lent llibre que es diu La il·lusió econò-mica, encara no en podem prescindir. L’in-dividu necessita pertinença i empara si noel volem deixar exposat a la dinàmica dar-winiana de la supervivència del més fort.Tenim experiència d’allò local, però enca-ra no tenim experiència en el sentit fort ino ocassional de l’universal. La contra-dicció l’ha explicada molt bé el sociòlegZygmunt Bauman. Les nostres depen-dències són ara vertaderament globals, pe-rò les nostres accions tanmateix són, comabans, locals. I el marc de l’experiència hité un paper molt determinant.

En relació amb l’individu, la identitatpot ser socialitzadora, trets de reconeixe-ment i d’autoreconeixement, o col·lecti-vitzadora, trets de pertinença tancada. Laprimera identitat dóna peu a una sub-jectivitat polivalent, que és factor de plu-ralisme. La segona identitat transforma lasubjectivitat en objectivitat, en sotmetrel’individu a la lògica de grup i, per tant,

24pauta i homogeneïtza. Tot grup generaprejudici, que és el que el solidifica, peròtots sabem que pensar és incompatibleamb el prejudici en tant que prejudici. Lasituació, per tant, d’alguna manera esdevéaporètica. Per fer possible la identitat poli-valent són necessaris els jocs d’identitatmúltiple. La multipertinença sempre seràuna heretgia. I tanmateix necessitem gentmultipertinent. El debat sobre la identitat,doncs, és una advertència sobre els límitsde la racionalització. Hi ha una quotairreductible d’irracionalitat i això ho hemd’acceptar. Ho va dir Freud a principi desegle i va costar entendre’l, encara que lahistòria li va donar tràgicament la raó. Hiha una quota irreductible d’irracionalitat.Allò racional és un criteri insuficient perexplicar l’economia humana, l’economiadel desig. No voler tenir-ho en compte éstan catastròfic com convertir-ho en unhoritzó insuperable.

La ruptura el 1968 del sistema devalors de la modernitat clàssica va provo-car el reconeixement de les minoriesculturals en la lluita pel drets civils. En capcas es posava llavors en qüestió el marcnacional. La caiguda dels règims delcomunisme real el 1989 i les noves migra-cions situen el factor nacional i el factorètnic en primer pla. De la societat obertaes passa a parlar del multiculturalisme, delpluralisme, de la diferència. I això obliga areplantejar algunes coses. Quin és el mí-nim comú denominador de referènciescompartides que fa possible parlar ientendre’s, és a dir, fer política i no nomésla guerra? Aquesta és la qüestió fona-mental en definitiva. És possible el marccomú que no requereixi l’adhesió incon-dicional al contracte liberal imposat perOccident? Quins són els protocols de

comunicació que farien possible el diàlegentre uns i altres?

La meva posició ja l’he explicada, peròla sintetitzo. Hi ha valors universals enca-ra que no siguin exclusivament els liberals.Primera qüestió fonamental: hi ha valorsuniversals. I em sembla que aquesta acti-tud cal mantenir-la si no volem caure enel relativisme més absolut. I hem de bus-car aquells valors que configuren el que ésjust i que ens permeten compartir-los en-tre tots com a marc perquè ens puguementendre. L’harmonia de valors no exis-teix: això ho va explicar Isaiah Berlin i vaser, al meu entendre, una de les gransaportacions a la modernitat. No hi ha unagran panòplia –el retaule de la convivènciahumana– en la qual estan igual al cent percent tots els valors, la llibertat, la igualtat,la fraternitat, tot el que vulgueu. No, lallibertat té costos d’igualtat, la igualtat técostos de llibertat, la fraternitat té costosde llibertat i d’igualtat, totes les combi-nacions possibles. L’harmonia absoluta noexisteix i em sembla que és una lliçó que elsegle passat ens hauria d’haver deixat japer sempre, després dels intents tràgicsd’imposar l’harmonia de valors. La plu-ralitat és un factor de llibertat, la perti-nença és un factor de submissió, i quan esfa exclusiva és un factor de submissiótotalitària.

D’on poden venir els protocols decomunicació? Al meu entendre, de lacreació i de la política. En tot cas, el mésimportant és tenir consciència del caràcterde construccions culturals que tot té.Construccions culturals vehiculades performes de poder. La gran trampa de l’et-nicisme és fer passar per naturals diferèn-cies que són estrictament culturals. Natu-ralment, això condueix a un debat de

25moda. El dels drets culturals. Als EstatsUnits especialment hi ha això que endiuen el liberalisme dolç, que suposaria elreconeixement d’uns grans drets culturals.Però, és clar, al meu entendre, com deiaabans, els drets fonamentals són dretsindividuals. Què són els drets culturals,em pregunto, més enllà del dret a la nodiscriminació per sexe, origen, religió,etc., i les llibertats de creença i expressió?Hi ha un subjecte col·lectiu portador dedrets? Com es defineix i es concreta? Laconquesta dels drets, com ja hem vist, haestat sempre col·lectiva, però un cop ad-quirits esdevenen universals i individuals,almenys allà on realment es reconeixenamb llibertat. Quan els valors es conver-teixen en doctrina, i això és automàtic enel pas del jo al nosaltres, la visió estàtica–societat parcel·lada i multicultural– potmés que la visió dinàmica –societat pluralen canvi permanent. I tanmateix, és cert,no hi ha valors sense un poder que els donisuport. O seria igual la doctrina dels dretsde l’home sense el poder americà aldarrere?

A qui protegeixen els drets culturals?Són garantia d’alguna llibertat que elsdrets individuals no puguin garantir? Són

una sèrie de qüestions que poso sobre lataula perquè em sembla que tenen moltdirectament a veure amb aquesta idea dela ciutadania del món que inspira aquestaintervenció.

La cultura expressa relacions que, comtotes les relacions humanes, sempre són dedominació entre un fort i un feble. Qui enun punt exerceix de dominant en un altreés dominat i a l’inrevés. Els conflictes can-vien, fan metamorfosi, però no se superenmai. I més aquests conflictes que tenenmolt de psicologia col·lectiva. Sovint, depsicologia de les petites diferències, comens va explicar el doctor Freud. Tractemd’operar com a individus autònoms, queés el que més fàcilment podem tenir encomú. I d’aquesta manera, resistir a totapertinença que imposi allò col·lectiu sobrela força creadora que sempre és indivi-dual. I sobretot, no ens creiem l’últimafantasia universal que les noves tecno-logies són la resposta a tot. Perquè hau-rem de fer com el professor John Danielque deia: «Respostes sí, però, quina era lapregunta?» Només l’autonomia indivi-dual ens pot salvar de l’estupidesa, per-què és l’única que sap de l’absurd i no lité por. ❐

26

Tots els agrupaments humans, des deles societats de caçadors i recol·lectors, hanproduït una imatge compartida del cos-mos, una «visió del món» que serviaperquè els seus membres posaren peu fer-mament en l’espai i el temps. Però pocshavien imaginat la vinculació dels cincoceans, els sis continents i tots els poblesdel planeta. Aquesta mena de visions delmón en sentit estricte només apareguerena l’Europa moderna a partir d’impulsoscom la vigorosa adquisició mundial de ter-ritori, recursos i súbdits en nom dels im-peris; els esforços de la cristiandat perassolir dimensió imperial i aportar lasalvació espiritual al món tot sencer; o lavoluntat d’unificar el món a través de laviolència totalitària del feixisme i el mar-xisme-leninisme. Cadascun d’aquests pro-jectes globalitzadors ha deixat un rastredurador en la vida dels pobles, les seuesinstitucions i ecosistemes, però tots hanfracassat en l’acompliment de la missióque s’havien fixat. A hores d’ara, però, hiha una altra visió del món, d’una menaradicalment diferent, que coneix un granascendent. És allò que se’n diu la societatcivil global.

L’expressió «societat civil global»existeix només fa deu anys. Ara està demoda entre impulsors de campanyes cívi-ques, banquers, diplomàtics, organitza-cions no governamentals i polítics. Devegades ha aparegut fins i tot als discursosde l’anterior secretària d’estat nord-ameri-cana, Madeleine Albright. Tanmateix, calfer-la servir amb molta cautela. Com totesles paraules amb un perfil polític, el seusignificat no es obvi ni està exempt de pre-judicis associats. Quan s’empra acurada-ment com a tipus ideal, la societat civilglobal fa referència a l’estretiment de lli-gams entre institucions i actors no gover-namentals, els efectes locals dels quals sónpercebuts a distància i molt àmpliament.Aquesta societat civil global és una barrejadinàmica d’institucions autogovernades ide formes de vida. Totes tenen almenysuna cosa en comú: a través de grans dis-tàncies i malgrat les barreres del temps,s’organitzen elles mateixes i menen els seusafers i política transfronterers fora i mésenllà dels límits de les estructures gover-namentals, amb un mínim de violència iun màxim de respecte per les diferents for-mes de vida, l’obertura i la participaciócivilitzada en un poder compartit.

La societat civil global es nodreix del’activitat d’organismes sens ànim de lu-cre, de grups de pressió, de protestes ciuta-

Cap a una societat civil global?

John Keane

John Keane és professor de Ciència Política a la Univer-sitat de Westminster i director del Centre for theStudy of Democracy. És autor, entre altres, de Refle-xions sobre la violència (PUV, 2001).

27danes, d’empreses grans i petites, de mit-jans de comunicació independents, de sin-dicats i organitzacions esportives. Orga-nismes com Amnistia Internacional, Sony,Caritas, la FIFA, la Creu Roja Internacio-nal, la Fundació Ford, la News Cor-poration International i la Xarxa de PoblesIndígenes per la Biodiversitat pressionenels estats, negocien amb les organitzacionsinternacionals, pacten o influeixen en al-tres organismes no estatals, inverteixen ennoves formes de producció, patrocinenformes de vida diferent i s’aboquen a l’ac-ció directa a comunitats locals llunyanes.

Al llarg del segle que s’ha escolat, elmón ha contemplat un augment enormedel nombre i varietat d’organitzacions dela societat civil. Avui, a més dels centenarsde milers de petites, mitjanes i grans em-preses que orienten la seua activitat perdamunt de les fronteres –que suposencom a mínim el 20 per cent de la produc-ció i el 70 per cent del comerç mundials–,hi ha unes 40.000 organitzacions no go-vernamentals internacionals de caràcterno lucratiu. Aquestes «ONGI» disposen ahores d’ara de més diners que les NacionsUnides (excloent el Banc Mundial i elFons Monetari Internacional); més dedues terceres parts de l’ajuda humanitàriade la Unió Europea són actualment cana-litzades a través d’aquestes organitzacions.

La societat civil global i la societat civilinterna no han de ser vistes com a realitatsoposades, com una dualitat deslligada.Normalment es troben relacionades se-gons pautes complexes, enllaçades, trans-frontereres. Des de mitjan segle XVIII eldesenvolupament de les societats civilsmodernes, en el marc dels estats i imperisd’Europa, portava al seu si la llavor de laseua pròpia «trans-nacionalització». El seu

fons d’habilitats socials, la capacitat d’ini-ciativa empresarial comercial, d’innovaciótècnica, de llibertat de comunicació, d’a-prenentatge de llengües i de salvació d’àni-mes per esglésies d’esperit independent, totplegat nodrí un procés ascendent de «mun-danitat». No cal dir que aquesta munda-nitat, ajudada per la superioritat naval,una bel·licositat molt arrelada i una im-munitat comparativament alta davant lesmalalties, que ja havia afavorit el desplega-ment d’Occident des de 1500 aproxima-dament, triomfà sovint fent servir formesviolentes i incivilitzades. Les agressionsimplacables d’Almeida i Alburquerque al’Oceà Índic ens semblen bàrbares segonsels criteris actuals de civilitat, igual que ladestrucció de les civilitzacions ameríndiesde Perú i Mèxic i l’hostilitat generalitzadaenvers pobles tan diversos com els comer-ciants musulmans a la Mediterrània o elscaçadors i recol·lectors aborígens de terri-toris com ara Austràlia i Canadà.

Siga com vulga, la mundanitat de lessocietats civils de la modernitat prime-renca posà els fonaments de la seua globa-lització futura. Un exemple n’és el procéscolonitzador menat per l’imperi britànic,que al seu punt culminant governà gairebéun terç de la població mundial. Les colò-nies espanyoles eren producte de la mo-narquia absoluta, mentre que l’imperi bri-tànic fou impulsat no sols per un podercolonial de base marítima sinó també periniciatives no estatals, de tipus lucratiu(com la Companyia de Virgínia i la Com-panyia de les Índies Orientals) o de moti-vació religiosa, com en el cas de la intensaactivitat missionera i l’emigració dels dis-sidents (els puritans a Nova Anglaterra, elsquàquers a Pennsylvania, els metodistes aAustràlia, els presbiterians a Canadà).

28Què impulsa aquesta globalització de

la societat civil? Els seus adalils destaquende vegades el poder de l’elecció moral au-tònoma. Seguint les petjades de Gramsci,normalment sense saber-ho, defineixen lasocietat civil global com una realitat situa-da entre els confins de la família, l’estat i elmercat. Això els condueix a parlar, ambmatisos més aviat escatològics, de la socie-tat civil global com el regne de la llibertatreal o potencial, com un «tercer sector»oposat al poder impersonal del govern i ala recerca cobdiciosa del benefici pròpiadel mercat (la família sol desaparèixer del’anàlisi en aquest punt). Valors com lacompassió davant la vida i el destí dels al-tres –incloent-hi uns altres llunyans i des-coneguts–, l’impuls envers un donar icompartir altruista, i el refús militant de ladesigualtat, la violència i l’opressió són,certament, motius indispensables en laglobalització de la societat civil. Però l’èm-fasi unilateral en les eleccions cíviques lliu-res dels homes i les dones té com a efectel’enfosquiment d’unes altres forces plane-tàries que a hores d’ara entrebanquen ipossibiliten les seues accions.

TURBOCAPITALISME

El turbocapitalisme n’és, sense cap menade dubte, una de les més enèrgiques. Ésdistint de l’època precedent, de l’econo-mia de mercat estatalment regulada poste-rior a 1945. Aquesta es basava en ajusta-ments de les taxes d’interès i dels tipusimpositius i en una despesa pública benorientada per portar cap al consum demasses països com el Japó, Estats Units,Gran Bretanya i França. El turbocapita-lisme té efectes fortament desreguladors,

a escala global. Les operacions transna-cionals d’unes 300 empreses pioneres enels sectors de banca, finances, automòbils,línies aèries, comunicacions i armaments–els seus actius sumen avui, si fa no fa, laquarta part dels actius productius mun-dials– no funcionen ja com simples ope-racions de producció i distribució a bene-fici de les centrals nacionals. Més aviat, boi superant els lligams de temps i espai,llengua i duanes, funcionen com fluxosglobals complexos o xarxes integrades d’e-quips, diners, informació, matèries prime-res, components i productes. El punt departida del turbocapitalisme tendeix so-vint a situar-se als països de l’OCDE i elsfluxos de capital, tecnologia i intercanviscomercials que genera solen concentrar-se,ara com ara, a Europa, la regió d’Àsia-Pacífic i la NAFTA/Llatinoamèrica. Peròallà on arriba l’economia turbocapitalista,té efectes globalitzadors característics. Elturbocapitalisme vol dir mínima regulaciódels fluxos de capital, desregulació delsmercats de treball i retalls en l’estat delbenestar. Tendeix a generar un gran aug-ment del nombre d’empreses mixtes i delsacords de coproducció, franquícia i sub-contractació entre firmes locals, regionalsi globals.

Les empreses del turbocapitalisme,amb el suport de xarxes locals de firmesmés petites amb les quals fan negocis, te-nen efectes de diverses menes a les socie-tats civils en què s’insereixen. Són adversesa la violència i promouen una certa mesu-ra de «capital social», com per exemple lacapacitat d’autoorganització i la puntua-litat. Aquestes empreses milloren tambéles infraestructures de telecomunicacions,enforteixen els vincles socials a través depolítiques de donació, i generen així ma-

29teix (per a alguns) ingressos, béns i serveis,i llocs de treball (el 50 per cent dels llocsde treball lligats a la indústria de manufac-tura a escala mundial se situen avui forade l’àrea de l’OCDE, la qual cosa ha signi-ficat un augment de 12 vegades en quatredècades).

Però aquesta és només la meitat de lahistòria pel que fa al turbocapitalisme.Les empreses adscrites exerceixen allò queC. B. Macpherson anomenà una vegada«poder extractiu» sobre els seus treballa-dors, per exemple a través de pràctiques decontractació i acomiadament dia a dia. Lasocietat civil global es troba també sotauna gran pressió per adoptar nivells devida turbocapitalista que difícilment potpermetre’s, incloent-hi coses com Windows2000, sabatilles marca Nike, mastercards,centres comercials i una xerrameca inaca-bable sobre l’«elecció». En el turbocapi-talisme, la xifra de negoci d’empreses ge-gants com Ford o Philip Morris supera elproducte interior brut de països com No-ruega i Nova Zelanda. Mentrestant, unapetita elit de guanyadors –alts executius,juristes peripatètics, estrelles del rock–exerceixen el poder a escala global sobreuna massa de supervivents o perdedors deriquesa o pobresa variable. I és així malgratl’oposició de governs que es malfien delmercat i l’augment de les noves formes deprotesta transnacional, com les manifesta-cions als carrers de Seattle, Praga i Londresencapçalades per grups contraris a l’Orga-nització Mundial del Comerç com araEarth First! i la Ruckus Society. No potsorpendre que el turbocapitalisme reforcela dominació del mercat sobre les institu-cions no lucratives de la societat civil.Aquestes organitzacions les veuen de totscolors, estan sotmeses a un estira-i-arron-

sa. I a la fi es transformen en entitats ques’adapten a les lleis de l’acumulació i de lamaximització dels beneficis. Les forces delmercat produeixen grans desigualtats en-tre les ONGs mateixes. Greenpeace, ambun pressupost anual de 100 milions dedòlars, i el World Wildlife Fund, amb 170milions de dòlars, disposen de més recur-sos que el Programa Mediambiental deNacions Unides i que la majoria dels go-verns estatals amb els quals tracten.

Però la societat civil global no és sim-plement filla del turbocapitalisme. Lesseues institucions no són merament pro-ducte del coratge cívic o de les forces delmercat. Ben sovint són també subpro-ducte de l’acció, o la inacció, estatal ointraestatal. Els governs tenen un papermolt destacat i positiu a l’hora de protegir,finançar i promoure les organitzacions nolucratives a tot arreu on hi ha una societatcivil viva. Per exemple, els governs finan-cien sistemes d’educació superior massivaque estan vinculats per llengües compar-tides, mètodes comuns d’ensenyament ide recerca, intercanvis d’estudiants i deprofessors i software compatibles. De ve-gades els governs operen també com acatalitzadors de l’activitat al si de la socie-tat global, per exemple acollint conferèn-cies mundials, com el Fòrum Global i laCimera de la Terra que tingueren lloc el1992 a Rio de Janeiro i que provocarentanta expectació, i les posteriors conferèn-cies sobre la dona i la població a Beijing iEl Caire. És a dir, que no hem de pensar lasocietat civil global com a enemiga natu-ral de les institucions polítiques.

Certament, hi ha sectors d’activitat so-cial, com les anomenades «organitzacionsantigovernamentals», que són obertamenthostils al finançament i a les regulacions

30de les institucions estatals. Però uns altressectors –com per exemple aquells als qualsels quadra la variant de l’acrònim d’ONG

en anglès, NGO, que voldria dir «next go-vernment official» (futur funcionari pú-blic)– són obertament col·laboradors, béperquè signen de grat convenis amb elsgoverns, bé perquè es dissolen en les es-tructures governamentals. Unes altresorganitzacions, encara, com Metges senseFronteres, Oxfam i Greenpeace, oscil·lenentre l’autosuficiència i la dependència le-gal i política. Acorden «partenariats» adhoc amb els governs; pressionen sobreorganismes intergovernamentals donants,com el Banc Mundial, perquè canvien lesseues polítiques; i treballen amb altres or-ganitzacion no governamentals en païsospobres i rics, en zones de pau i de guerra.

A diferència de les primeres societatscivils modernes, covades als nius ben esta-blerts dels imperis i els estats territorials,les organitzacions de la societat civil glo-bal han sorgit i floreixen actualment enabsència d’un estat mundial o d’un imperid’aquestes característiques. Practiquen l’artdel divide et impera des de baix i sovintaconsegueixen de sostreure’s a la capacitatde regulació dels governs nacionals, els es-forços dels quals per conservar zelosamentallò que els resta del seu poder sobirà lligales mans dels organismes transnacionalsde govern. Els qui conclouen d’això que elterme «societat civil global» no té sentit–com si fos només un germà siamès delterme «estat global»– no s’adonen de lanovetat de la situació actual. El sorgimentd’una societat civil global «sense llei» des-borda els governs de totes les adscripcions.Implica també una agenda constitucionalurgent, la necessitat de desenvoluparl’imperi de la llei a escala global.

Hauria de ser palès que la societat civilglobal exigeix protecció legal a través detribunals que garantesquen les llibertatsbàsiques d’associació, facen respectar elscontractes, preserven els drets de propietati actuen contra la delinqüència organit-zada. Menys palès és en quins tribunals,governs o règims governants hauríem deconfiar a l’hora de demanar aquesta pro-tecció. Això es deu, en una mesura nomenyspreable, al fet que la forma de lesinstitucions politicolegals que conformenavui el marc de la societat civil global témolt a veure amb el món de què parlavaJohannes Althusius en la seua Politica(1603), un món multilateral d’estructurespolítiques sobreposades i potencialmentconflictives, de grups primordials i asso-ciacions polítiques de dimensions varia-bles, i de temptatives federalistes ques’enfronten al particularisme i a l’univer-salisme, a l’ecumene i a la comunitat. Lasocietat civil global floreix avui a travésd’una barreja molt moderna, però estra-nyament «neomedieval», d’estructureslegals i entitats polítiques. D’aquesta bar-reja difícilment se’n pot dir un «sistema».Perquè és a hores d’ara un desori d’estats-nació i de governs regionals i locals, d’ins-titucions, organismes i programes inter-governamentals (com UNICEF), i d’altresestructures intergovernamentals ambresponsabilitats sectorials (com l’Orga-nització Mundial del Comerç i l’OCDE).En formen part, així mateix, el TribunalInternacional de Justícia i altres institu-cions mundials que malden per garantirl’imperi de la llei; acords, tractats i con-vencions globals com el Tractat de Kyotosobre Canvi Climàtic; les cimeres políti-ques; encontres com el World EconomicForum de Davos; i noves formes de deli-

31beració pública i de resolució de conflic-tes, com les comissions de la veritat i lescimeres paral·leles que tenen un impacteglobal.

Tot aquest embolic d’estructures fa demal descriure, i no diguem ja de treure’nl’entrellat. Tanmateix, té indubtablementl’efecte d’erosionar a poc a poc tant la im-munitat dels estats sobirans com el supòsitque les jurisdiccions no s’estenen als terri-toris d’altres estats. Hi ha tendències beninteressants en aquest sentit, com ara l’ho-mologació d’ONGI per organismes com elConsell d’Europa i Nacions Unides; laparticipació de grups no governamentalsen la supervisió de processos electorals i enles actuacions de, per exemple, el TribunalEuropeu de Justícia i el Tribunal Intera-mericà de Drets Humans; l’establimentd’un tribunal penal internacional; la pu-blicitat mundial atorgada als processos percrims de guerra davant el Tribunal de LaHaia, i la disposició de tribunals locals aobrir simbòlicament causes sobre delictescomesos a l’«estranger».

De totes maneres, àrees molt vastes delmón i, certament, la gran majoria de lapoblació mundial es troben marginades dela societat civil global, o sotmeses a undesarrelament que deriva del seu dinamis-me, presoneres de les seues estructures ipolítiques discriminatòries (com ara undeute extern que no poden pagar), o sónvíctimes de tot un seguit de guerres inci-vils. Tres quartes parts de la població mun-dial (que és ara de 6.000 milions d’habi-tants) són massa pobres per comprar unllibre; la majoria no ha fet una telefonadaen tota la seua vida; i només l’u per cent téa hores d’ara accés a Internet. La societatcivil global és un oasi de llibertat enmigd’un vast desert d’injustícia localitzada. I

no és només això: els privilegis d’aquestoasi no es poden considerar com a garan-tits per sempre, car la societat civil globals’enfronta tothora a manipuladors que mi-ren de treure profit de les llibertats al’abast. L’augment dels intercanvis sensefronteres encoratgen els guanyadors –em-preses globals, per exemple– a conrearideologies àvides de poder. Els intercanvissense fronteres produeixen també fortesreaccions polítiques favorables a allò locali nacional en sectors perdedors, per exem-ple, que reaccionen amb ressentimentdavant un procés que els desposseeix, bo imirant de venjar-se en altres, de vegadescruelment, guiats per supòsits ideològics iincivils, com ara certes formes de na-cionalisme.

L’expansió des de mitjan segle XIX d’unsistema de comunicacions que s’estén a totel globus i que conquereix l’espai i eltemps pot ajudar a defensar i nodrir la so-cietat civil global. Aquest procés, quecomençà amb invents com la telegrafiaterrestre i submarina i amb el desenvolu-pament de Reuters i d’altres agències in-ternacionals de notícies, ha culminat ambl’actual sistema de satèl·lits geoestaciona-ris, els mitjans digitalitzats i l’expansiód’empreses gegants com Thorn-EMI, NewsCorp, Bertelsmann, Sony i la CNN. Unsdeu conglomerats integrats verticalment,la majoria dels quals tenen la seu als EstatsUnits, dominen avui el mercat mundialamb tot de produccions comercials basa-des en la publicitat: música, vídeos, es-ports, informació, canals comercials, sèriesde ficció per a infants i per a adults. Elscodis de producció de programes, en elcamp de la informació de televisió persatèl·lit per exemple, estan sotmesos, enconseqüència, a tota una gamma d’esbiai-

32xaments. Depenen de normes específiquesde mise-en-scène. El material subministrata directors i caps de redacció per perio-distes que informen sobre o des d’esce-naris conflictius és seleccionat, abreujat,simplificat, formatat i posteriorment emèsde forma comercial. Ara bé, tot i aquestsesbiaixaments turbocapitalistes, els mit-jans de comunicació globals no produei-xen simplement audiències turbocapita-listes adormides políticament.

«La dictadura de la paraula única i dela imatge única, molt més devastadora quela del partit únic –es plany Eduardo Ga-leano–, imposa una vida el ciutadà exem-plar de la qual n’és un consumidor dòcil iun espectador passiu pastat en la cadenade producció segons el model de la tele-visió comercial nord-americana.» Peròaquesta mena de queixes són una exage-ració absoluta. Si de cas, la comercialitza-ció de productes com McDonald’s, Pepsii els programes de televisió americans alsllogarets del sud d’Àsia i d’Amèrica Cen-tral i a ciutats com ara Shangai, Sydney,Johannesburg i El Caire ha tingut l’efected’accentuar la diversitat cultural local al side la societat civil global. Això es deu enpart al fet que els mateixos venedors tur-bocapitalistes, delerosos d’obtenir benefi-cis, són conscients de la necessitat d’adap-tar els seus productes a les condicionslocals. També es deu al fet que els consu-midors locals tenen gustos imprevisibles.Més important encara és que la globalit-zació dels mitjans de comunicació hatingut també un bigarrat, per bé que total-ment irònic, efecte polític, especialmentd’ençà de l’època de la guerra de Vietnam:ha contribuït a l’expansió d’una pluralitatd’esferes públiques de dimensions varia-bles, algunes de les quals són globals, en

què molts milions de persones són tes-timonis a distància de controvèrsies alvoltant de qui obté quines coses, quan icom. Gràcies al gran desenvolupament del’aviació transoceànica, dels sistemes decomunicacions per ordinador i de la tele-visió per satèl·lit de llarg abast, la pràcticapública de controlar per mitjans no vio-lents l’exercici del poder ha pogut arrelar.

Esdeveniments mediàtics pioners comLive Aid poden de vegades funcionar comuna diversió en la qual milions de perso-nes gaudeixen del plaer d’actuar pública-ment junt amb altres, o en contra d’altres,per un objectiu comú determinat. Esdeve-niments públics globals com ara la inicia-tiva multimèdia patrocinada per NacionsUnides «Per un món sense violència con-tra les dones» poden destacar la crueltat, ipoden també mostrar a milions de perso-nes les injustícies, els desastres, les desfetesterribles i la tragèdia d’unes vides destros-sades. Les esferes públiques, però, podenassolir efectes més directament políticsdavant esdeveniments carregats de drama-tisme, com el desastre nuclear de Txernò-bil, la masacre de Tiananmen o les «revo-lucions de vellut» de 1989. Aleshores fancréixer en el públic la sensació compartidade viure una vida contingent, a la vora del’abisme, en subjuntiu.

DEMOCRÀCIAI SOCIETAT CIVIL GLOBAL

L’expansió actual dels públics transna-cionals suggereix sens dubte la necessitatd’aportar més democràcia a la societat ci-vil global. Aquesta mena de públic global,com el que vigilava els darrers anys la sortd’Aung San Suu Kyi, es fa càrrec de totes

33les manifestacions d’exclusió, vexació, os-tentació, crueltat i guerra. Registren elscasos d’intrigues i de doble joc. Les esferespúbliques globals poden sotmetre a exa-men també les relacions de poder al si dela mateixa societat civil global. Els lectors,els espectadors o els oïents tenen mitjans al’abast per adonar-se que els espais buitshan estat sovint ocupats per organitza-cions incontrolables (del tipus de l’OMC

o el Comitè Olímpic Internacional) o percompanyies a la recerca de beneficis queno tenen cura del medi ambient o que pro-dueixen només pel benefici i no per unsobjectius socialment sostenibles.

Les esferes públiques globals poden,així mateix, ajudar a posar en qüestió lespràctiques més dubtoses d’algunes ONGI

no lucratives: la seua inflexibilitat buro-cràtica i falta de sensibilitat envers el con-text en què actuen, la seua adhesió crei-xent a valors mercantils o a estereotips deprojectes buits o la seua errada fe en unmodel de desenvolupament social basat enl’oferta i ja exhaurit. Poden, doncs, criti-car els aires postcolonials d’algunes ONGI,el seu mal costum d’actuar com a germansgrans, el seu paternalisme de tipus mis-sioner, que es fa palès en els anomenats«partenariats» al marge de qualsevol con-trol públic. I poden criticar també les elits–elegantment vestides, autoelegides, ambtics de classe mitjana benestant– que hi haal darrere de tot plegat, els privilegis i elcomportament privilegiat de les qualscontradiuen els principis pels quals, altra-ment, mereixeria elogi la societat civil glo-bal: la diversitat d’organitzacions iguals, latolerància envers les diferències, l’agilitat ila flexibilitat per a formar aliances com-plexes, diversificades i transnacionals al

voltant d’una pluralitat de valors i interes-sos compartits.

Precisament perquè poden vigilar l’e-xercici del poder des d’una diversitat d’ins-tàncies dins i fora de la societat civil, lesesferes públiques globals –quan funcionencom pertoca– poden contribuir a què nin-gú monopolitze el poder a escala local, re-gional i mundial. Les esferes públiqueslocals poden ajudar a posar remei a unproblema –molt evident en el camp extre-mament volàtil dels mercats financers, quemouen més d’1,3 bilions de dòlars diaris,unes 100 vegades el volum del comerçmundial–, val a dir, el problema que apa-rentment no hi ha ningú que controle.Com podrien fer-ho? A través d’una sèried’accions, com ara la denúncia de lespràctiques corruptes o de risc, la vigilànciaestreta sobre les instàncies que prenen lesdecisions o la pressió sobre aquestes per-què repensen o canvien les seues decisions.En la disputa desigual entre els que prenenles decisions i aquells la vida dels quals ésafectada per aquestes decisions, les esferespúbliques globals –com es fa palès en lescontrovèrsies en curs a propòsit d’organis-mes com el COI– poden ajudar a prevenirque els poderosos monopolitzen el poder.Un públic global implica una paritat mésgran. La seua existència suggereix que hiha alternatives. Fa avançar el planeta deversuna major obertura i humilitat, potencial-ment cap a un punt en què el poder, allàon s’exerceix més enllà i per damunt de lesfronteres, pot esdevenir més «biodegra-dable», val a dir, una mica més responsa-ble envers aquells la vida dels quals fa idesfà, assegura o fa malbé. ❐

Traducció de Jaume Soler

34

Durant molt de temps, el diàleg entrefilosofia i història ha estat un diàleg desords, sobretot a França, on els historia-dors, orgullosos del seu ofici, giren la mi-rada més aviat cap a les ciències socials«germanes» que no cap a la filosofia, queno evoca més que malfiança, pel refús detota filosofia de la història, i malfiançatenint en compte la posició de mestriaocupada tradicionalment pel filòsof que,en aqueixes selves, regna com a senyor.

Tanmateix, es presenta l’oportunitatd’un possible intercanvi gràcies a un certnombre de factors nous. En primer lloc, lacrisi de la historicitat (crisi de futur) quetravessa un món occidental esllanguit,freturós de projecte i sovint reduït a unacompulsió de repetició rere la forma d’unaveritable febre commemorativa. En segonlloc, el recurs com més va més apressantals historiadors per part d’una societat queté tendència a confondre els papers deltestimoni, de l’expert, del jutge i de l’his-toriador; aquest darrer sent una imperiosanecessitat d’aclariment. Per altra part, ambla pèrdua del valor estructurador delsgrans esquemes d’explicació històrica que

són el funcionalisme, l’estructuralisme, elmarxisme, tots els ismes que tenien ten-dència a erigir-se com a lectures encasella-dores exclusives de la realitat, ha arribat eltemps dels dubtes i la possible entrada del’historiador en una edat reflexiva, la de lainterrogació sobre la significació de l’ope-ració historiogràfica. En aquestes circums-tàncies favorables apareix l’obra més im-portant de Ricœur, La mémoire, l’histoire,l’oubli,1 un esdeveniment en el sentit fortde la sorpresa que suscita aquest aeròlitcaigut en el territori de l’historiador i de laresposta aclaridora que dóna a les exigèn-cies del moment.

EL CONTRACTE DE VERITAT

Ricœur procura des de fa molt de tempsdialogar amb la història i els historiadors.La seua primera intervenció en aquest ter-reny data del 1952, quan demostra, ambocasió d’una comunicació a les Jornadespedagògiques de coordinació entre l’ense-nyament de la filosofia i el de la història,que la història depèn d’una epistemologiamixta, d’un entrellaçament d’objectivitat ide subjectivitat, d’explicació i de com-prensió. Dialèctica del mateix i de l’altreallunyat en el temps, comparança entre elllenguatge contemporani i una situació re-

El moment Ricœur

François Dosse

François Dosse és historiador i professor a la IUFM deVersalles. Autor, entre altres obres, de Paul Ricœur.Les sens d’une vie (La Découverte, 1997), i d’Història.Entre la ciència i el relat (PUV, 2001).

35volucionada, «el llenguatge històric és ne-cessàriament equívoc».2 Considerant ne-cessari tenir en compte l’esdevenimental,el contingent, com també de l’estructurali les permanències, Paul Ricœur defineixla funció de l’historiador, la justificació dela seua empresa, com la de l’exploraciód’allò que depèn de la humanitat: «Aquestrecord sona de vegades com un despertarquan l’historiador té la temptació de rene-gar de la seua intenció fonamental i de ce-dir a la fascinació d’una falsa objectivitat:la d’una història en què ja no hi hauriamés que estructures, forces, institucions ino homes i valors humans».3

Ricœur intervé, doncs, molt prompteen la tasca de l’historiador per a mostrarfins a quin punt aquest se situa en tensióentre l’objectivitat necessària del seu ob-jecte i la seua pròpia subjectivitat. Moltabans que Rancière apel·làs a la reconci-liació de l’historiador amb el seu objecte il’invitàs a no cedir a les sirenes que regu-larment l’inciten a l’eutanàsia,4 Ricœur nodiu altra cosa. Recusa principalment la fal-sa alternativa, que esdevindrà cada vegadamés predominant en l’operació historio-gràfica, entre l’horitzó d’objectivació ambla seua ambició cientifista i la perspectivasubjectivista amb la seua creença en unaexperiència de la immediatesa pel que fa ala capacitat per a procedir a la resurrecciódel passat. L’objecte és el de demostrar quela pràctica històrica és una pràctica en ten-sió constant entre una objectivitat incom-pleta per sempre i la subjectivitat d’unamirada metòdica que ha de desfer-sed’una part de si mateixa repartint-se entreuna bona subjectivitat, «el jo de recerca», iuna de dolenta, «el jo patètic». Tot l’esforçde Ricœur, en aquest terreny com enaltres, és per a demostrar que les vies de

pas de la investigació de veritat són les detombs necessaris i rigorosos. La històriaprocedeix per rectificacions que provenend’un mateix esperit «que la rectificació querepresenta la ciència física en comparançaamb el primer arranjament de les aparen-ces en la percepció i en les cosmologiesque li són tributàries».5 El lloc de l’histo-riador és alhora en una posició d’exterio-ritat amb relació al seu objecte, en funcióde la distància temporal que l’allunyad’ell, i en una situació d’interioritat per laimplicació de la seua intencionalitat deconeixença. Ricœur recorda les regles queregeixen aquest contracte de veritat que,des de Tucídides i Heròdot, guia tota inve-stigació històrica i funda la seua metodo-logia. En aquest primer nivell, la subjec-tivitat de reflexió es troba implicada en laconstrucció mateixa dels esquemes d’intel-ligibilitat. Ricœur, respecte d’això, dónaproves d’una lucidesa remarcable, i de-mostra que no es deixa ensarronar per ladiabolització de l’escola metodològicacontra la qual es va constituir l’escola delsAnnales,6 quan reivindica l’ascesi objecti-vista com un estadi necessari: «Precisa-ment això és l’objectivitat: obra de l’acti-vitat metodològica. Per això aquestaactivitat du el bell nom de crítica»7 Ricœurprivilegia l’afany analític de descompo-sició del passat en categories d’intel·li-gibilitat, en sèries distintes, a la recerca derelacions causals, en deduccions lògiques apartir de la teoria.

La incompleció de l’objectivitat his-tòrica fa necessària una implicació forta dela subjectivitat a diversos nivells. En pri-mer lloc, intervé mitjançant la noció ma-teixa de tria explícita o implícita, però enqualsevol cas inevitable, de l’historiadorpel que fa al seu o els seus objectes d’anà-

36lisi. L’historiador procedeix a un «judicid’importància»8 que presideix la selecciódels esdeveniments i de llurs factors. Lateoria per sobre de l’observació preval enla selecció efectuada. La subjectivitat his-tòrica intervé doncs tot al llarg de la seuarecerca en el pla dels esquemes interpre-tatius que serviran de plantilla de lectura.En segon lloc, l’historiador s’investeix entant que subjectivitat mitjançant els vin-cles de causalitat que posa en relleu i, enaquest pla, la pràctica històrica és, moltsovint, ingènua. Ricœur recolza en l’esforçmetodològic dels historiadors per a disso-ciar les causalitats de diversos ordres. Entercer lloc, la subjectivitat històrica s’inse-reix en la distància històrica que oposa allòmateix a allò altre. L’historiador té aquíper tasca traduir, anomenar allò que ja nohi és, allò que va ser altre, en termes con-temporanis. S’enfronta aquí a una impos-sible adequació perfecta entre la llengua il’objecte i això l’obliga a un esforç d’ima-ginació per assegurar la transferència ne-cessària a un present altre que el seu i a ferde manera que aquest siga llegible per alsseus contemporanis. La imaginació histò-rica intervé doncs com un mitjà heurísticde comprensió. La subjectivitat resulta enaquest cas el passadís necessari per accedira l’objectivitat. En fi, una quarta dimensiófa indefugible la subjectivitat, i és l’aspectehumà de l’objecte històric: «Allò que lahistòria vol explicar i comprendre en dar-rera instància, són els homes».9 Tant comper una voluntat d’explicació, l’historia-dor es troba mogut per una voluntat detrobada. El que acompanya el seu afany deveracitat no és tant compartir la fe d’a-quells de qui relata la història com efec-tuar aquest treball sobre el passat, en elsentit quasi psicoanalític de posar-se al

treball, per a partir a la recerca de l’altre enuna transferència temporal que és també«un transport a una altra subjectivitat».10

La constitució de l’objectivitat histò-rica per a copsar millor l’utillatge mental iel comportament dels homes del passat és,doncs, el correlat de la subjectivitat histò-rica. Aquesta desemboca en una intersub-jectivitat sempre oberta a noves interpreta-cions, a noves lectures. La incompleció del’objectivitat històrica permet deixar el de-bat de l’herència històrica a les genera-cions futures en una recerca indefinida delsentit. No permet, tanmateix, qualsevolcosa, perquè, gràcies a la dissociació ope-rada per Ricœur entre el jo de recerca aexaltar i el jo patètic de què cal despren-dre’s, l’objectivitat històrica passa de lesseues il·lusions lògiques a la seua neces-sària dimensió ètica.

Aquesta dimensió veritativa de la his-tòria és un dels grans fils conductors deRicœur en la seua darrera obra. Consti-tueix també allò que fa que la història esdiferencie d’altres formes d’escriptura,d’altres gèneres com la ficció. En aquestsentit, Ricœur defineix una epistemologiade la història l’ambició i el pacte amb elslectors de la qual és atényer el nivell de laveracitat mitjançant l’escriptura. El filòsofretraça el recorregut de l’operació historio-gràfica que actua en les seues tres etapesconstitutives. Ell defineix una primera eta-pa per la qual l’historiador fa un tren-cament amb la memòria quan aquestaobjectiva els testimoniatges per a transfor-mar-los en documents, els passa pel sedàsde la prova de llur autenticitat, discrimina,gràcies a les regles ben conegudes del mè-tode de la crítica interna i externa de lesfonts, allò verdader d’allò fals, bandejales diverses formes de falsificacions. En

37aquesta fase, documental, l’historiadorenfrontat als arxius es planteja la qüestiód’allò que efectivament ha ocorregut: «Elstermes verdader / fals poden ser presoslegítimament, en aquest pla, en el sentitpopperià del refutable i el verificable... Larefutació del negacionisme s’efectua enaquest nivell».11 En aquest estadi, l’his-toriador està en l’escola de la sospita, enaquest treball d’objectivació del rastre a fide respondre a la confiança que li atorga elseu lector. La prova documental resta entensió entre la força de l’atestació i l’ús me-surat de la discussió, de la mirada crítica.

El segon moment de l’operació histo-riogràfica és el que Ricœur qualifica coml’intent d’explicació/comprensió. Aquí,Ricœur es distancia de Dilthey i de la seuaseparació entre aquests dos nivells indisso-ciables i que no són tampoc assimilats a lainterpretació, que és una noció més vasta,desplegada en els tres estadis de l’episte-mologia històrica: «En aquest sentit, lainterpretació és un tret de la recerca de laveritat en història que travessa els tresnivells: la interpretació és una componentde la intenció mateixa de veritat de totesles operacions historiogràfiques».12 L’his-toriador aprofundeix llavors l’autonomiadel seu procediment amb relació a lamemòria plantejant-se la qüestió del «perquè?», mobilitzant els diversos esquemesd’intel·ligibilitat de què disposa. Decons-trueix la massa documental per a disposar-la en sèries coherents significants: ací fenò-mens que se suposen d’ordre econòmic,allà els d’ordre polític o religiós... Mode-litza tant com pot per tal de verificar lesseues eines interpretatives. Ricœur traves-sa en aquest pla el paisatge historiogràficactual marcat pel doble gir pragmàtic queprivilegia l’estudi de les pràctiques cons-

titutives del vincle social i interpretatiu,fonamentant-se en la pluralització de lestemporalitats i de les variacions de les es-cales d’anàlisi d’una disciplina, la història,l’horitzó de la qual és donar compte ientendre els canvis.13 I recolza sobretot enallò que ell qualifica com a «models de ri-gor»: Michel Foucault, Michel de Certeaui Norbert Elias,14 i torna als jocs d’escales15

com a idea força per sortir de la falsa alter-nativa que durant molt de temps haestructurat el medi dels historiadors entreels partidaris de l’esdeveniment i els de lallarga durada. Ell recolza per a aquestademostració en els treballs de la micro-storia i en els de Bernard Lepetit sobre l’es-tructuració de les pràctiques socials i llursrepresentacions.16

El tercer moment de l’operació histo-riogràfica és el de la representació histò-rica, en el transcurs de la qual l’escripturaesdevé el nivell principal. Aquesta estava jaen el principi de la disciplina, tal com hohavia vist Plató en el Fedre amb la invencióde l’escriptura com a pharmakon, remeiamb relació a la memòria, que protegeixde l’oblit, i alhora verí en la mesura quecorre el risc de substituir l’esforç de me-mòria. És en el pla de l’escriptura on sesitua la història en les seues tres fases, peròmés que mai en aquesta ambició última derealització de l’acte de l’escriptura de l’his-toriador mateix. En aquest pla, Ricœurtorna una altra vegada a Michel de Cer-teau per analitzar els components d’aques-ta activitat escripturària.17 Però Ricœurevita tot tancament de l’escriptura única-ment en l’estrat discursiu i concedeix unlloc nodal a un concepte ja utilitzat enTemps et récit: el de representança.18 Enténper tal la cristal·lització de les expectativesi apories de la intencionalitat històrica. La

38representança és l’objectiu del coneixementhistòric, subjecte ell mateix a un pactesegons el qual l’historiador assumeix coma objecte uns personatges, unes situacionsque han existit abans de fer-se’n cap narra-ció. Aquesta noció es diferencia doncs dela de representació en la mesura que im-plica una relació amb el text, un referentque Ricœur qualifica de lloctinença deltext històric. Mitjançant aquest conceptede representança, Ricœur ret homenatge al’aportació dels narrativistes i, alhora, posaen guàrdia contra la indistinció epistemo-lògica entre ficció i història, tot recordantl’exigència veritativa del discurs històric.L’atenció als procediments textuals, nar-ratius, sintàctics, mitjançant els qualsl’historiador enuncia el seu règim de veri-tat du a reapropiar-se les adquisicions delstreballs de tota la filiació narratologistaparticularment desenvolupada al món an-glosaxó i coneguda a França gràcies a Ri-cœur. El desenvolupament de les tesis s’hanodrit, en efecte, del linguistic turn, de lacrítica del model monològic i de la consi-deració de la narració com a jaciment desaber, com a desplegament de recursosd’intel·ligibilitat.

Els narrativistes han permès així de-mostrar com el mode de narració té valorexplicatiu, ni que fos per la utilitzacióconstant de la conjunció de subordinació«perquè», que oculta i confon dues fun-cions distintes, la consecució i la conse-qüència. Els vincles cronològics i els vin-cles lògics són així afirmats sense serproblematitzats. Ara: convé desimbricaraquesta contrasenya, el «perquè» d’ús fo-rassenyat. És aquest treball sobre les ca-pacitats explicatives pròpies del relat elque ha dirigit el corrent narrativista.William Dray va demostrar així, des dels

anys 1950, que cal distingir entre la ideade causa i la de llei.19 Ha defensat un siste-ma causal irreductible a un sistema delleis, tot criticant alhora aquells que prac-tiquen aquesta reducció i els qui exclouentota forma d’explicació. Un poc després,Georg Henrik von Wright preconitza unmodel mixt basat en una explicació ano-menada quasi causal20 com la més apro-piada per a la història i per a les cièncieshumanes en general. Les relacions causalssón, segons ell, estrictament relatives a llurcontext i a l’acció que hi ha implicada.Inspirant-se en els treballs d’ElisabethAnscombe, privilegia les relacions intrín-seques entre les raons de l’acció i l’acciómateixa. Von Wright oposa llavors la con-nexió causal no lògica, purament externa,que remet als estats de sistema, i la con-nexió lògica referida a les intencions i quepren una forma teleològica. El vincle en-tre aquests dos nivells heterogenis se situaen els trets que configuren el relat: «El filconductor, per a mi, és la intriga, en tantque síntesi de l’heterogeni».21 Arthur Dan-to descobreix, per la seua banda, les diver-ses temporalitats en l’interior del relat his-tòric i torna a posar en qüestió la il·lusiód’un passat com a entitat fixa amb relacióa la qual només la mirada de l’historiadorfos mòbil. Distingeix, al contrari, tresposicions temporals internes a la narra-ció.22 El terreny de l’enunciat implica jadues posicions diferents: la de l’esdeve-niment descrit i la de l’esdeveniment enfunció del qual aquest és descrit. Cal en-cara afegir el pla de l’enunciació, que sesitua en una altra posició temporal, la delnarrador. La conseqüència epistemològicad’aquesta diferenciació temporal presentaun aspecte de paradoxa de la causalitat, jaque un esdeveniment posterior pot fer

39aparèixer un esdeveniment anterior ensituació causal. Per altra part, la demos-tració de Danto torna a considerar comindistintes explicació i descripció, per talcom la història és d’una sola peça, segonsla seua expressió. Alguns han anat encaramés lluny, com Hayden White, en la pers-pectiva de construcció d’una poètica de lahistòria,23 i han pressuposat que el registrede l’historiador no és fonamentalmentdiferent del de la ficció en el pla de la seuaestructura narrativa. La història seria, doncs,primer que res escriptura, artifici literari.Hayden White situa la transició entre elrelat i l’argumentació en la noció de «po-sada en intriga».

Ricœur és, doncs, molt a prop d’aques-tes tesis. D’entrada, saluda en els narrati-vistes dues grans adquisicions. En primerlloc, són la demostració que «contar és jaexplicar... El «l’u per l’altre» que, segonsAristòtil, constitueix la connexió lògica dela intriga, serà d’aquí en avant el punt departença obligat de tota discussió sobre lanarració històrica».24 En segon lloc, a la di-versificació i jerarquització dels modelsexplicatius, els narrativistes han oposat lariquesa dels recursos explicatius interns alrelat. Tanmateix, i malgrat aquests dosavanços en la comprensió de què és unrelat d’història, Ricœur no segueix les tesismés radicals dels narrativistes quan aques-tes postulen la indistinció entre història ificció. A pesar de llur proximitat, hi sub-sisteix un tall epistemològic que es basaen el règim de veracitat propi del contrac-te de l’historiador en relació amb el passat.

L’atenció als règims de discurs implicatornar a aquella zona d’indeterminació pertal de copsar de nou com es fabriquen elsrègims de veritat i quin és l’estatut de l’er-ror, el caràcter incommensurable o no de

les diverses assercions que es donen com acientífiques. Ricœur no segueix, doncs,l’intent deconstructor de Michel Foucaulti de Paul Veyne, que s’inspira en Nietzschei que propugna una simple genealogia deles interpretacions que ocultaria els fetshistòrics. A la fórmula provocadora deRoland Barthes segons la qual «el fet maino té més que una existència lingüística»,oposa el que ell anomena un «quadrilàterdel discurs»: el locutor que té en comptela parla singular com a esdeveniment; l’in-terlocutor que remet al caràcter dialògicdel discurs; el sentit que constitueix eltema del discurs, i finalment la referènciaque remet a allò de què es parla, a unaexterioritat del discurs.

EL RELAT,GUARDIÀ DEL TEMPS

L’exigència de pensar en l’interior de latensió entre exterioritat i interioritat, en-tre un pensament del defora i un del de-dins, va incitar Ricœur a procurar superarles diverses apories del procedir puramentespeculatiu de la temporalitat. Pensar enl’articulació del desacord entre un tempsque ha d’aparèixer i un temps que és con-cebut com a condició dels fenòmens ésl’objecte de la trilogia que publica sobre lahistòria a mitjan anys vuitanta. Paul Ri-cœur recupera, ampliant-la, la seua refle-xió sobre els règims d’historicitat conce-buts com a tercer temps, tercer discurssubjecte a la tensió entre la concepció pu-rament cosmològica del moviment tem-poral i una aproximació íntima, interior,al temps. Aristòtil oposa, a la identificacióplatònica del temps amb les revolucionsdels cossos celests, una dissociació entre

40l’esfera dels canvis, localitzable, pròpia delmón sublunar, i un temps immutable,uniforme, simultàniament el mateix per-tot. L’univers aristotèlic és, doncs, sostretaixí al temps. Simplement, Aristòtil s’en-fronta a la paradoxa d’un temps que no ésel moviment i el moviment del qual és unade les condicions: «És clar, doncs, que eltemps no és ni el moviment, ni sense elmoviment».25 Aristòtil no arriba a trobarconnexions entre el temps mesurat pel Cela la manera d’un rellotge natural i la com-provació que els homes i les coses pateixenl’acció del temps. Per altra part, assumeixla dita segons la qual «el temps consumeix,tot envelleix per l’acció del temps».26

A aquest vessant cosmològic del temps,s’hi oposa el vessant psicològic, íntim, se-gons sant Agustí, que planteja frontalmentla qüestió: «Què és el temps? Si ningú nom’ho pregunta, jo ho sé; però si algú m’hopregunta i vull explicar-li-ho, ja no hosé».27 Parteix de la paradoxa segons la qualsi el passat ja no és i el futur encara no és,com s’ha de capir el que pot ser el temps?Sant Agustí respon girant-se cap al pre-sent, un present ampliat en una tempora-litat que enclou la memòria de les cosespassades i l’espera de les coses futures: «Elpresent del passat és la memòria, el presentdel present és la visió, el present del futurés l’espera».28 No hi ha, doncs, per a santAgustí, futur ni passat sinó pel present.Aquesta antinòmia entre temps cosmolò-gic i temps íntim no és resolta per l’espe-culació filosòfica, com demostra Ricœur apropòsit de la represa de la confrontacióque oposa aquesta vegada les tesis de Kanta les de Husserl, i va a parar en una aporiacomparà: «Fenomenologia i crítica nos’aprofiten l’una de l’altra sinó a condiciód’excloure’s l’una a l’altra».29

Entre el temps còsmic i el temps íntimse situa el temps contat de l’historiador.Aquest permet reconfigurar el temps mit-jançant connectors específics. Ricœur si-tua doncs el discurs històric en una tensióque li és pròpia entre identitat narrativa iambició de veritat. La poètica del relatapareix com la manera de superar les apo-ries de l’aprehensió filosòfica del temps.Ricœur prefereix, respecte a això, la nocióde refiguració a la de referència, perquè estracta de redefinir la noció mateixa de«realitat» històrica a partir dels connectorspropis del tercer temps històric, utilitzats,sovint, pels historiadors d’ofici sense pro-blematització. Entre aquests connectorstrobem, en efecte, categories familiars al’historiador: «El temps calendari és el pri-mer pont estès per la pràctica històrica en-tre el temps viscut i el temps còsmic».30

S’aproxima al temps físic per la seua me-surabilitat i s’aprofita del temps viscut. Eltemps calendari «cosmologitza el tempsviscut» i «humanitza el temps còsmic».31

La noció de generació, esdevinguda unacategoria d’anàlisi essencial avui, és consi-derada per Ricœur com una gran media-ció de la pràctica històrica que també per-met, com va demostrar Dilthey, encarnaraquella connexió entre el temps públic i eltemps privat. La noció de generació per-met atestar el deute, més enllà de la fini-tud de l’existència, més enllà de la mortque separa els avantpassats dels contem-poranis. Hi ha, en fi, la noció de traça, queha adquirit avui tanta amplitud que CarloGinzburg concep un nou paradigma dife-rent del galileà i que ell defineix com el dela traça indiciària.32 Objecte usual de l’his-toriador, la noció de traça, materialitzadapels documents, els arxius, no per això ésmenys enigmàtica i essencial per a la re-

41configuració del temps. Ricœur empral’expressió de significança de la traça aEmmanuel Lévinas33 en tant que per-torbació d’un ordre, significant sense feraparèixer. Però inscriu també la noció detraça en el seu lloc històric. Aquesta nocióés utilitzada en la tradició històrica desde fa ja molt de temps, ja que igual latrobem en Seignobos com en Marc Bloch.Aquesta concepció d’una ciència histò-rica per traces correspon al seu bagatgereferencial en una ambivalència que es re-sisteix a la clausura del sentit, car el ves-tigi és alhora capbussat en el present i estroba com a suport d’una significació queja no hi és.

Aquesta noció de traça, ideal i materialalhora, és avui el ressort essencial del granfresc dirigit per Pierre Nora, el dels llocs dememòria. És aquell vincle indicible quelliga el passat a un present esdevingutcategoria amb molt de pes en la reconfi-guració del temps per mediació de lesseues traces memorials. Pierre Nora hi veuuna nova discontinuïtat, en l’escriptura dela història, «que no podem anomenard’una altra manera que historiogràfica».34

Aquesta ruptura modifica l’esguard i com-promet la comunitat dels historiadors arevisitar altrament els mateixos objectes ala vista de les traces deixades en la me-mòria col·lectiva pels fets, els homes, elssímbols, els emblemes del passat. Aquestdespreniment/represa de tota la tradicióhistòrica a través d’aqueix moment me-morial que vivim obri el camí a una his-tòria tota altra. Aquest vast obrador obertcap a la història de les metamorfosis de lamemòria, cap a una realitat simbòlica al-hora palpable i indesignable, permet, perla seua doble problematització de la nociód’historicitat i de la de la memòria, exem-

plificar aqueix tercer temps definit perRicœur com un pont entre temps viscut itemps còsmic. Constitueix el camp d’in-vestigació d’allò que Reinhart Koselleckqualifica com el nostre espai d’experiència,o siga, aqueix passat convertit en present.Permet explorar l’enigma de la passaïtat,car l’objecte memorial en el seu lloc mate-rial o ideal no es descriu en termes de sim-ples representacions. Ricœur significa, i elprojecte de Pierre Nora no és lluny, que lapassaïtat d’una observació no és per simateixa observable, sinó solament memo-rable. Planteja frontalment la qüestiód’allò que fa memòria. Insistint en elpaper dels esdeveniments fundadors i enllur lligam amb el relat com a identitatnarrativa, Ricœur obri la perspectivahistoriogràfica actual en què l’empresa dePierre Nora s’inscriu com a monumentde la nostra època.

L’intent dels Annales als anys 1970 detrencar amb el relat ha estat, segons Ri-cœur, il·lusori i contradictori amb el pro-jecte històric. Fernand Braudel denunciàel temps curt enviat a l’il·lusori amb rela-ció a les permanències dels grans pedestalsde la geohistòria, a la llarga durada. Tan-mateix, com bé ha demostrat Ricœur, lesregles de l’escriptura històrica li han im-pedit caure en la sociologia per tal com lallarga durada roman durada. Braudel, coma historiador, era tributari de formes retò-riques pròpies de la disciplina històrica.Contràriament a les sues proclamacionsatronadores, també ell perseguia en la seuatesi la realització d’un relat: «La nociómateixa d’història de llarga durada derivade l’esdeveniment dramàtic... és a dir, del’esdeveniment posat en intriga».35 Certa-ment, la intriga que ja no té per tema Fe-lip II, sinó la Mediterrània, és d’un altre

42tipus, però no per això deixa de ser unaintriga. La Mediterrània fa el paper d’unquasi-personatge que coneix la seua darre-ra hora de glòria al segle XVI, abans queassistim a un decantament cap a l’Atlàntici Amèrica, moment en què «la Mediter-rània, al mateix temps, surt de la granhistòria».36 La posada en intriga s’imposa,doncs, a tot historiador, fins i tot a aquellqui més distàncies manté respecte al reci-tatiu clàssic de l’esdevenimental politico-diplomàtic. La narració constitueix doncsla mediació indispensable per fer obrahistòrica i lligar l’espai d’experiència il’horitzó d’espera: «La nostra hipòtesi detreball torna així a tenir el relat com elguardià del temps, en la mesura que no hihauria temps pensat més que contat».37 Laconfiguració del temps passat per lanarració de l’historiador. La configuracióhistòrica així considerada es desplaça en-tre un espai d’experiència que evoca lamultiplicitat dels trajectes possibles i unhoritzó d’espera que defineix un futurtornat present, no reductible a una simplederivada de l’experiència present: «Així,espai d’experiència i horitzó d’espera fanmés que oposar-se polarment, es condicio-nen mútuament».38 La construcció d’a-questa hermenèutica del temps històricofereix un horitzó que no és ja teixit no-més per la fatalitat científica, sinó estès capa un fer humà, un diàleg a establir entreles generacions, un actuar sobre el present.És en aquesta perspectiva que convéreobrir el passat, revisitar les seues poten-cialitats. El present reinvesteix el passat apartir d’un horitzó històric després d’ell.Transforma la distància temporal mortaen «transmissió generadora de sentit».39 Elsector de la reconstrucció històrica es tro-ba llavors al centre de l’actuar, del fer pre-

sent que defineix la identitat narrativa enla doble forma de la mateixesa (Idem) i desi-mateix (Ipseïtat). La centralitat del relatrelativitza la capacitat de la història per arecloure el seu discurs en una explicaciótancada sobre uns mecanismes de causa-litat. No permet ni tornar «a la pretensiódel subjecte constituent de senyorejar elsentit» ni renunciar a la idea d’una globa-litat de la història segons les seues «impli-cacions ètiques i polítiques».40

L’ESDEVENIMENT I LES SEUESMETAMORFOSIS DE SENTIT

Entre la seua dissolució i la seua exaltació,l’esdeveniment, segons Ricœur, pateix unametamorfosi que tendeix a la seua recu-peració hermenèutica. Reconciliant l’a-proximació continuista i discontinuista,Ricœur proposa distingir tres nivells d’a-proximació a l’esdeveniment: «1. Esdeve-niment infrasignificatiu; 2. Ordre i regnatdel sentit, en el límit no esdevenimental;3. Emergència d’esdeveniments suprasig-nificatius, sobresignificants».41 El primerús correspon simplement al descriptiud’«allò que ocorre» i evoca la sorpresa, lanova relació amb l’instituït. Correspon,per altra part, a les orientacions de l’escolametòdica de Langlois i Seignobos, el del’establiment crític de les fonts. En segonlloc, l’esdeveniment és pres en l’interiord’esquemes explicatius que el posen encorrelació amb unes regularitats i uneslleis. Aquest segon moment porta a sub-sumir la singularitat de l’esdeveniment enel registre de la llei de què depèn, fins alpunt d’estar al límit de la negació de l’es-deveniment. S’hi pot reconèixer l’orien-tació de l’escola de les Annales. A aquest

43segon estadi de l’anàlisi ha de succeir untercer moment, interpretatiu, de recupe-ració de l’esdeveniment com a emergèn-cia, però aquesta vegada sobresignificada.L’esdeveniment és llavors part integrald’una construcció narrativa constitutivad’identitat fundadora (la presa de la Basti-lla) o negativa (Auschwitz). L’esdeveni-ment que està de tornada no és, doncs, elmateix que el que ha estat reduït pel sentitexplicatiu, ni l’infrasignificat que era exte-rior al discurs. Ell mateix engendra elsentit: «Aquesta saludable recuperació del’esdeveniment sobresignificat només pros-pera al límit del sentit, en el punt en quès’encalla per excés i per defecte: per excésd’arrogància i per defecte de captura».42

Els esdeveniments no són deduïblessinó a partir de llurs traces, discursives ono. Sense reduir la realitat històrica a laseua dimensió lingüística, la fixació del’esdeveniment, la seua cristalització, s’e-fectua a partir de la seua nominació. Lasemàntica històrica permet de prendre enconsideració l’esfera del fer i de rompreamb les concepcions fisicistes i causalistes.La constitució de l’esdeveniment és tri-butària de la seua posada en intriga. És lamediació que assegura la materialitzaciódel sentit de l’experiència humana deltemps «als tres nivells de la seua prefigu-ració pràctica, de la seua configuració epistè-mica, i de la seua reconfiguració hermenèu-tica».43 La posada en intriga fa el paperd’operador, de posada en relació d’esdeve-niments heterogenis. Substitueix la relaciócausal de l’explicació fisicista. L’herme-nèutica de la consciència històrica situal’esdeveniment en una tensió interna en-tre dues categories metahistòriques queassenyala Koselleck, la d’espai d’experièn-cia i la d’horitzó d’espera. Aquestes dues

categories permeten una tematització deltemps històric que es dóna a llegir en l’ex-periència concreta, amb desplaçamentssignificatius com el de la dissociació pro-gressiva entre experiència i espera en elmón modern occidental. El sentit de l’es-deveniment, segons Koselleck, és, doncs,constitutiu d’una estructura antropològicade l’experiència temporal i de formes sim-bòliques històricament instituïdes. Kose-lleck desenvolupa doncs «una problemà-tica de la individuació dels esdevenimentsque situa llur identitat sota els auspicis dela temporalització, de l’acció i de la indi-vidualitat dinàmica».44 Apunta doncs a unnivell més profund que el de la simple des-cripció en atenir-se a les condicions depossibilitat de l’esdeveniment. La seuaaproximació té el mèrit de demostrarl’operativitat dels conceptes històrics, llurcapacitat estructuradora i alhora estruc-turada per situacions singulars. Aquestsconceptes, portadors d’experiència i d’es-pera, no són simples epifenòmens lingüís-tics a oposar a la història «verdadera»;tenen «una relació específica amb el llen-guatge a partir del qual influeixen en cadasituació i esdeveniment o hi reactuen».45

Els conceptes no són ni reductibles a cadafigura retòrica ni un simple utillatge boper a classificar en categories. Estan anco-rats en el camp d’experiència d’on hannascut per a subsumir una multiplicitat designificacions. Podem afirmar llavors queaquests conceptes aconsegueixen saturar elsentit de la història fins permetre una fusiótotal entre història i llenguatge? Com Ri-cœur, Reinhart Koselleck no arriba tanlluny i considera, al contrari, que els pro-cessos històrics no es limiten a llur di-mensió discursiva: «La història no coinci-deix mai perfectament amb la manera en

44què el llenguatge la copsa i l’experiència laformula».46 És, com pensa Ricœur, elcamp pràctic, l’arrelament últim de l’ac-tivitat de temporalització.

Aquest desplaçament de l’esdeveni-mentalitat envers la seua traça i els seushereus ha suscitat un veritable retorn de ladisciplina històrica sobre ella mateixa, al’interior d’allò que podríem qualificar decercle hermenèutic o de gir historiogràfic.Aquest nou moment invita a seguir lesmetamorfosis del sentit en les mutacions iesllavissaments successius de l’escripturahistòrica entre l’esdeveniment mateix i laposició present. L’historiador s’interrogallavors sobre les diverses modalitats de lafabricació i de la percepció de l’esdeveni-ment a partir de la seua trama textual.Aquest moviment de revisitació del passatper mitjà de l’escriptura històrica acom-panya l’exhumació de la memòria nacio-nal i conforta encara el moment memorialactual. Mitjançant la renovació historio-gràfica i memorial, els historiadors assu-meixen la càrrega del dol per un passat ensi i aporten llur contribució a l’esforç re-flexiu i interpretatiu actual en les cièncieshumanes. Aquesta inflexió recent s’uneixa aqueixa despresa/represa de tota la tra-dició històrica empresa per Pierre Nora enLes lieux de mémoire i obri la via a unahistòria ben altra: «Ja no els determinants,sinó llurs efectes; ja no les accions memo-ritzades ni tampoc commemorades, sinóla traça d’aqueixes accions i el joc d’aquei-xes commemoracions; no els esdeveni-ments per ells mateixos, sinó llur cons-trucció en el temps, l’esborrament i laressurgència des llurs significacions; no elpassat tal com ha passat, sinó les seuesreutilitzacions permanents, els seus usos iels seus desusos, la seua imposició en els

presents successius; no la tradició, sinóla manera en què s’ha constituït i s’hatransmès».47

L’EQUACIÓPASSAT PER PRESENT

En vies de la mundialització de la infor-mació, de l’acceleració de llur ritme, elmón contemporani coneix una «extraor-dinària dilatació de la història, una pul-sió d’un sentiment històric de fons».48

Aquesta presentificació ha tingut com aefecte una experimentació moderna de lahistoricitat. Aquesta implicava una rede-finició de l’esdevenimentalitat com aaproximació a una multiplicitat de possi-bilitats, de situacions virtuals, potencials, ino ja com allò acomplert en la seua fixesa.El moviment s’ha fet amb el temps presentfins al punt de modificar la relació moder-na amb el passat. La lectura històrica del’esdeveniment no és ja reductible a l’esde-veniment estudiat, sinó contemplat en laseua traça, situat en una cadena esdeve-nimental. Tot discurs sobre un esdeveni-ment vehicula, connota, una sèrie d’esde-veniments anteriors, la qual cosa dóna totala seua importància a la trama discursivaque els lliga en una posada en intriga. Lahistòria del temps present no implicasolament l’obertura d’un període nou, enobrir-se allò molt pròxim davant els ullsde l’historiador. És també una històriadiferent, que participa en les noves orien-tacions d’un paradigma que cal cercar enla ruptura amb el temps únic i lineal, i quepluralitza els modes de racionalitat.

S’han oposat a la història del tempspresent arguments que presenten un certnombre d’obstacles insuperables. En pri-

45mer lloc, l’inconvenient de la proximitatno permetria jerarquitzar segons un ordred’importància relatiu entre la massa deles fonts disponibles. No es pot, segonsaquesta crítica, definir allò que depèn dela història i el que es basa en l’epifenomen.En segon lloc, se li retrau que utilitze untemps truncat respecte al seu futur. L’his-toriador no coneix el destí temporal delsfets estudiats, per tal com, molt sovint, elsentit només es revela a colp passat. Res-pecte a això, Ricœur, que inscriu la seuaintervenció en el marc d’una defensa de lalegitimitat de la història del temps pre-sent, atrau l’atenció cap a les dificultatsd’una configuració inscrita en la perspec-tiva d’una distància temporal curta. Ellpreconitza distingir en el passat recent: eltemps inacabat, el devenir en curs quanse’n parla enmig del gual, «el que cons-titueix un obstacle per a aquesta histo-riografia és el considerable lloc de les pre-visions i de les anticipacions en la com-prensió de la història en curs»,49 i el tempsreclòs, el de la segona guerra mundial, elde la descolonització, el de la fi del comu-nisme... i, en aquest sentit, la data del1989 esdevé una data interessant de re-closa que permet configurar uns conjuntsintel·ligibles, una vegada acabat un certcicle. A aquests obstacles s’afegeix la lleidels trenta anys, que no permet l’accés im-mediat als arxius. Cal afegir-hi encara lamanca de retrocés crític que especificala trajectòria de l’activitat historiadora.

Però la història del temps present tétambé la capacitat de tornar avantatgesalguns d’aquests inconvenients, com de-mostra Robert Frank, el successor deFrançois Bédarida en la direcció del IHTP

fins el 1994.50 El treball d’investigació so-bre l’inacabat contribueix a desfatalitzar la

història, a relativitzar les cadenes causalsque constituïen les plantilles de lectura, elprêt-à-porter de l’historiador. La històriadel temps present és un bon laboratori pera trencar el fatalisme causal. En segon lloc,fins i tot si el seu maneig planteja pro-blemes metodològics seriosos, l’historia-dor té l’opció de poder treballar sota elcontrol dels testimonis dels esdevenimentsque analitza. Disposa de fonts orals quesón un trumfo cert, fins i tot quan s’hande manejar amb prudència i amb unadistància crítica per tal com són «una fontsobre un temps passat i no, com moltesfonts escrites, contemporània de l’esdeve-niment».51 Aquesta interactivitat entrel’historiador enfrontat a la seua enquestade camp, a la manera del sociòleg, el situaen bona posició «per a fer una històriaobjectiva de la subjectivitat».52

Aquesta història del temps presenthaurà contribuït a capgirar la relació his-tòria/memòria. L’oposició tradicional en-tre una història crítica situada a la bandade la ciència i una memòria provinent defonts fluctuants i en part fantasmagòri-ques és en vies de transformació. En elmoment que la història perd una part dela seua cientificitat, la problematitzacióde la memòria du a concedir una part crí-tica a l’aproximació a la noció de memò-ria. Les dues nocions s’han acostat i la partde les fonts orals en l’escriptura del tempspresent fa possible una història de la me-mòria. Aquest capgirament té un valorheurístic, car permet entendre millor elcaràcter indeterminat de les possibilitatsobertes per actors d’un passat que va serllur present. La història del temps presentmodifica doncs la relació amb el passat, laseua visió i el seu estudi. L’historiador deltemps present inscriu l’operació historio-

46gràfica en la duració. No limita el seuobjecte a l’instant. Ha de fer prevaler unapràctica conscient d’ella mateixa, cosa queprohibeix les freqüents ingenuïtats davantl’operació històrica.

Inscrit en el temps com a discon-tinuïtat, el present és treballat per qui had’historitzar-lo mitjançant un esforç peraprehendre’n la presència com absència, ala manera que Michel de Certeau definial’operació historiogràfica. Aquesta dialèc-tica és molt més difícil de realitzar commés cal procedir a una desintricació vo-luntarista per a la història del temps pre-sent, més natural per tal com es tractad’un temps complert: «La qüestió és si, pera ser històrica, la història del temps pre-sent no pressuposa un moviment sem-blant de caiguda en l’absència, des del fonsdel qual el passat ens interpel·laria amb laforça d’un passat que ha estat suara pre-sent».53 Copsem ací fins a quin punt lahistòria del temps present és animada perunes motivacions més profundes que lesd’un simple accés al més contemporani.És la cerca de sentit el que en guia les re-cerques, tant com el rebuig de l’efímer. Unsentit que no és ja un telos, una continuïtatpreconstruïda, sino una reacció a «l’acro-nia contemporània».54 La història deltemps present es diferencia doncs radical-ment de la història clàssicament contem-porània. Va a la cerca de gruix temporal ifa per ancorar un present massa sovintviscut en una espècie de levitat temporal.Per la seua voluntat reconciliadora, en elcor d’allò viscut, d’allò discontinu i de lescontinuïtats, la història del present com atopada constant entre passat i present per-met «un vibrato de l’inacabat que acolo-reix bruscament tot un passat, un presentalliberat a poc a poc del seu autisme».55

ENTRE LA HISTÒRIA-VERITATI LA MEMÒRIA-FIDELITAT

Preocupat, d’una manera molt kantiana,per evitar la desmesura i les diverses ma-neres d’encobriment que implica, Ricœurs’ha dedicat després quatre o cinc anys areflexionar sobre la dialèctica pròpia de lesrelacions entre història i memòria, queconstitueix un punt sensible i de vegadesobsessionant de la nostra fi de segle, mo-ment de balanç dels desastres d’un segle XX

tràgic. Aquesta reflexió és la que el du aaquesta suma, lliurada al setembre del2000 als lectors en general i als historia-dors en particular, i que participa, comsempre en ell, de preocupacions ciuta-danes que ell enuncia de bon antuvi: «Es-tic trasbalsat per l’inquietant espectacleque donen l’excés de memòria ací, la man-cança d’oblit allà, per no dir res de lainfluència de les commemoracions i delsabusos de memòria i d’oblit. La idea d’unapolítica de la memòria justa és, en aquestsentit, un dels meus temes cívics reco-neguts».56

Ricœur es dedica a distingir bé duesambicions de naturalesa diferent: verita-tiva per a la història i de fidelitat per a lamemòria, tot demostrant que una mal-fiança massa pronunciada de cara a lesmalifetes de la memòria duria a sacralitzarla postura històrica i, a la inversa, un en-cobriment de la història per la memòriaproduiria un atzucac al nivell epistemo-lògic indispensable de l’explicació/com-prensió. Què seria una veritat sense fide-litat, o fins i tot una fidelitat sense veritat,es pregunta Ricœur, que construeix enprimer lloc una fenomenologia de la me-mòria. Ricœur mobilitza el logos grec per arespondre l’enigma inicial de la represen-

47tació del passat en la memòria. Plató esplantejà la qüestió del «què» del record, ihi respongué en el Teetetes per mitjà del’Eikon (la imatge-record). Ara: la para-doxa de l’Eikon és aqueixa presència en lament d’una cosa absent, aqueixa presènciad’allò absent. A aquesta primera aproxi-mació, Aristòtil afegeix una altra caracte-rística de la memòria amb el fet queaquesta du la marca del temps, cosa quedefineix una línia fronterera entre la ima-ginació, el fantasma per un costat, i perl’altre la memòria, que es refereix a unaanterioritat, a un «haver estat». Però qui-nes són aqueixes traces memorials? Són detres ordres, segons Ricœur, que es manté,vigilant, a distància de les empreses reduc-cionistes, com la de Changeux i el seuHomme neuronal,57 per al qual la lògicacortical explicaria per ella sola tots elscomportaments humans. Ricœur té bonacura de distingir les traces memorials cor-ticals, físiques i materials. Amb aquestatercera dimensió de la memòria, la de lestraces documentals, entrem ja en el campd’investigacó de l’historiador. Elles consti-tueixen doncs, per elles soles, la inevitableimbricació entre la història i la memòria.Si bé la memòria està subjecta a patologies–impediments, resistències–, com ha de-mostrat Freud, és també blanc de mani-pulacions i de comandaments. Tanmateix,pot accedir en alguns casos a moments«feliços», els de la reconeixença. És el casdel record involuntari descrit per Proust,però això pot ser també l’objectiu d’unamemòria de recordació, d’un treball dememòria que s’emparenta amb allò queFreud va designar amb el vocable de tre-ball de dol. Ara: aquest petit miracle de lareconeixença que permet la memòria és,en canvi, inaccessible a l’historiador, que

no pot pretendre accedir a aqueixa «petitafelicitat», car el seu mode de coneixençaestà sempre mediat per la traça textual quefa del seu saber un taller per sempre oberti indefinit.

Si l’oblit, tercer tema essencial del tríp-tic de Ricœur, constitueix un doble desa-fiament a la història i a la memòria,Ricœur distingeix en aquesta verdaderacapsa negra allò que pertany a l’ordre de lapèrdua irreversible, bé siga l’esborramentde les traces corticals o bé la pèrdua dedocuments, i l’oblit de reserva que és lacondició mateixa de la memòria, quepermet que aquesta es pose a treballar.Aquest oblit de reserva, ofert al record, ésun oblit que preserva: «L’oblit amaga unasignificació positiva en la mesura que l’ha-ver estat preval sobre el no ser ja en lasignificació associada a la idea del passat.L’haver estat fa de l’oblit el recurs imme-morial ofert al treball del record».58 En laguerra de les memòries que travessem i enel transcurs de la qual una ruda concur-rència oposa la història a la memòria, Ri-cœur intervé per a dir la indicibilitat dellurs relacions: «La competició entre lamemòria i la història, entre la fidelitat del’una i la veritat de l’altra, no es pot resol-dre en el pla epistemològic».59

Aquesta tensió du Ricœur a pregun-tar-se sobre la dimensió ontològica de lanostra condició històrica com a ésser dememòria i d’història. Reprèn les seuesreflexions sobre la historialitat i la seuaconfrontació amb les tesis heideggerianessobre el temps. Ricœur oposa aquesta ve-gada una categoria nova a la d’ésser-per-a-la-mort de Heidegger, que ha suscitatsempre en ell la més viva desconfiança. Ellla substitueix per la noció de l’ésser-en-deute com a vincle possible entre el passat

48i el futur. És aquest un punt principal, elverdader fil roig de la seua demostraciósegons la qual l’haver-estat preval sobre elcomplert. Per aquesta raó insisteix Ri-cœur, i això és essencial per a la comunitathistoriadora, en el fet que el passat existeixencara en el temps «fullat» del present.Aquí es troba amb Jankélévitch, el qualcita en exerg de la seua obra: «El que haestat no pot ja mai més deixar d’haver es-tat: per sempre més aqueix fet misteriós iprofundament obscur d’haver estat és elseu viàtic per a l’eternitat». És a partir d’a-questa insistència que memòria i històriapoden ser confrontades com dues pràc-tiques, dues remissions al passat de l’ésserhistòric en una dialèctica de la vinculació ila desvinculació. En la mesura que lahistòria és més distant, més objectiva,més impersonal en la seua remissió al pas-sat, pot fer un paper d’equitat per tal detemperar l’exclusivitat de les memòriesparticulars. Pot així contribuir, segonsRicœur, a tranformar la memòria malau-rada en memòria feliç, pacificada, en justamemòria. És, doncs, una nova lliçó d’es-perança el que ens prodiga Ricœur: unreemprendre el camí de la relació entrepassat, present i esdevenir constitutiu de ladisciplina històrica per part d’un filòsofque recorda els imperatius de l’actuar auns historiadors que tenen tendència acomplaure’s en la reinsistència i les com-memoracions. Ell significa de nou alshistoriadors que llur treball es dirigeix a«fer les nostres previsions més determi-nades i la nostra experiència més indeter-minada».60 A aquest treball convida elshistoriadors, i en aquest sentit cal enten-dre la seua noció de treball de memòria,en referència a Freud i a la seua noció detreball de dol.

Per això, la pràctica psicoanalítica potser, segons Ricœur, suggestiva per a l’his-toriador: l’analitzador parla i, a través del’aflorament de l’inconscient en el seu diren forma de trossets de relats inchorents,de somnis, d’actes fallits, l’objectiu és dedur a terme una posada en intriga intel·li-gible, acceptable i constitutiva de la seuaidentitat personal. En aquesta cerca, elpacient, segons Freud, passa per dues me-diacions. En primer lloc, la de l’altre, la dequi escolta, el psicoanalista. La presènciad’un tercer que deixa contar és indispen-sable per a l’expressió de la memòria mésdolorosa, traumàtica. El pacient parla da-vant un testimoni i és aquest qui l’ajuda allevar els obstacles de la memòria. La se-gona mediació és la del llenguatge mateixdel pacient, que és el d’una comunitat sin-gular. S’empren recursos d’una pràcticasocial, i en aqueixa pràctica social del relates troba el relat abans de conèixer-se a simateix. Aquestes dues mediacions donenun arrelament social al relat per a trans-mudar-lo en pràctica. El dispositiu de lacuració, per la presència d’un tercer, creauna forma particular d’intersubjectivitat.Quant al dir mateix del pacient, els seusrelats teixits de relats que el precedeixenestan, doncs, ancorats en una memòriacol·lectiva. El pacient expressa una interio-rització de la memòria col·lectiva quecreua la seua memòria personal, desborda-da per l’afany de la comunicació, de latransmissió intergeneracional, per l’obli-gació del Zakhor (Recorda!) de la tradicióde l’Antic Testament.61 Aquesta memòriadepèn, doncs, d’un teixit privat i públicalhora. Advé com a emergència d’un relatconstitutiu d’una identitat personal «enre-dada en històries»62 que fa de la memòriauna memòria compartida.

49La segona gran ensenyança que es pot

traure de la pràctica analítica és el caràcterferit de la memòria, els complexos meca-nismes de la qual apunten a comportar i,doncs, a inhibir els traumatismes patits iels records massa dolorosos. Aquests són labase de diverses patologies. Hi ha dosassaigs de Freud que tenen per objecte eltractament del record en el pla col·lectiu.Fan palès, a escala individual, el paperactiu de la memòria, el fet que aquesta faun treball. La curació analítica contribueixa un «treball del record»63 que ha de pas-sar a través dels records pantalla, fonts debloquejaments que duen a allò que Freudqualifica de compulsió, de repetició en elpacient condemnat a resistir aferrant-se alsseus símptomes. El segon ús del treball dela memòria invocat per Freud és mésconegut encara, és el «treball del dol».64 Eldol no és sols aflicció, sinó una verdaderanegociació amb la pèrdua de l’ésser esti-mat en un lent i dolorós treball d’assimi-lació i de despreniment. Aquest movimentde rememoració pel treball del record i dedistanciament pel treball del dol demostraque la pèrdua i l’oblit fan el seu fet al cen-tre mateix de la memòria per tal d’evitar-ne els trastorns: «L’excés de memòriarecorda particularment la compulsió derepetició, de la qual ens diu Freud que dua substituir pel pas a l’acte el record verda-der mitjançant el qual el present es recon-ciliaria amb el passat».65 Així, davant lesobligacions actuals segons les quals hi haun nou imperatiu categòric que depèn deldeure de memòria, Ricœur, inspirant-seen la pràctica analítica, prefereix la nociódel treball de memòria al de deure dememòria, del qual assenyala la paradoxagramatical que consisteix a conjugar enfutur una memòria guardiana del passat.

Però no caldria llegir en Ricœur, en aquestlliscament semàntic, un abandonamentdel «Recorda!» del Deuteronomi. Tot alcontrari, afirma la legitimitat del «Recor-da!» de la tradició judeocristiana, que ellintenta articular amb l’esforç crític del lo-gos. El deure de memòria és, doncs, legí-tim, fins i tot quan pot ser objecte d’abús:«L’obligació a recordar corre el perill de serentesa com una invitació adreçada a la me-mòria a curtcircuitar el treball de la his-tòria».66

Ricœur veu en aquest fenomen unaanalogia possible en el pla de la memòriacol·lectiva. La memòria individual i la me-mòria col·lectiva fan per mantenir, totesdues, una coherència en la durada al vol-tant d’una identitat que es manté is’inscriu en el temps de l’acció. Per això, ésa aquesta identitat de l’Ipse,67 diferent dela Mateixesa, a la qual es refereix aquestatravessia experimental de la memòria alvoltant del tema de la promesa. Hi consta-tem també situacions molt contrastadesen què ens enfrontem en certs casos a «unpassat que no vol passar» i en altres casos aunes actituds de fugida, d’ocultació cons-cient o inconscient, de negació dels mo-ments més traumàtics del passat. Les pato-logies col·lectives de la memòria tambépoden manifestar-se tant per mitjà de si-tuacions de sobrecàrrega de memòria, derepetició enfadosa –de què en són bonexemple la «commemoritis» i la tendènciaa la patrimonialització del passat nacionala França–, com per mitjà de situacionscontràries, de poca memòria, com és el casde tots els països totalitaris on domina unamemòria manipulada: «El treball de lahistòria s’entén com una projecció, del plade l’economia de les pulsions al pla de lalabor intel·lectual, d’aqueix doble treball

50de record i de dol».68 Així és com la me-mòria és inseparable del treball d’oblit.Borges ja havia il·lustrat el caràcter pato-lògic de qui ho recorda tot fins a esfon-drar-se en la follia i l’obscuritat, amb laseua història Funes el memorioso.69 La me-mòria és, doncs, a l’igual que la història,un mode de selecció en el passat, unaconstrucció intel·lectual i no un flux exte-rior al pensament. Quant al deute queguia «el deure de memòria»: és en el creua-ment de la tríade passat-present-futur:«Aqueix contracolp de la mirada del futursobre la del passat és la contrapartida delmoviment invers d’influència de la repre-sentació del passat sobre la del futur».70

Lluny de ser un simple fardell a portar perles societats del present, el deute pot esde-venir jaciment de sentit a condició de reo-brir la pluralitat de les memòries del passati d’explorar l’enorme recurs de les possibi-litats no adverades. Aquest treball no espot realitzar sense dialectització de la me-mòria i de la història, tot distingint rere elregistre de la història crítica la memòriapatològica que actua com a compulsió derepetició i la memòria viva que proposauna perspectiva reconstructiva: «És allibe-rant, per mitjà de la història, les promesesno mantingudes, o impedides i retornadespel curs posterior de la història, com unpoble, una nació, una entitat cultural, po-den accedir a una concepció oberta i vivade llurs tradicions».71

Més enllà de la conjuntura memorialactual, simptomàtica de la crisi d’una deles dues categories metahistòriques, l’ho-ritzó d’espera, l’absència de projecte de lanostra societat moderna, Ricœur recordala funció del deute ètic de la històriadavant el passat. El règim d’historicitat,sempre obert cap a l’esdevenir, ja no és,

certament, la projecció d’un projecte ple-nament pensat, tancat sobre ell mateix. Lalògica mateixa de l’acció manté obert elcamp de les possibilitats. Per aquesta raó,Ricœur defensa la noció d’horitzó en elseu epíleg sobre el perdó que, a la manerad’una utopia, fa una funció alliberadoratot impedint «l’horitzó d’espera de fon-dre’s amb el camp d’experiència. Això és elque manté la separació entre l’esperança ila tradició».72 Amb la mateixa fermesa de-fensa el deure, el deute de les generacionspresents envers el passat, font de l’ètica deresponsabilitat. La funció de la històriaresta, doncs, viva. La història no és pas òr-fena, com hom creu, sempre que respongales exigències de l’actuar. Així, el dol de lesvisions teleològiques pot esdevenir unaocasió per a revisitar a partir del passat lesmúltiples possibilitats del present per talde pensar el món de demà. ❐

Traducció d’Eduard J. Verger

1. Paul Ricœur, La mémoire, l’histoire, l’oubli, París, LeSeuil, 2000.

2. Paul Ricœur, «Objectivité et subjectivité en histoire»(desembre de 1952), reprès en Histoire et vérité,París, Le Seuil, 1955, p. 30.

3. Ibid., p. 43. 4. Jacques Rancière, Les noms de l’histoire, París, Le

Seuil, 1992. 5. Paul Ricœur, «Objectivité et subjectivité en histo-

rie», citat, p. 24. 6. Cf. Christian Delacroix, François Dosse, Patrick

Garcia, Les courants historiques en France (19e-20esiècle), París, Armand Colin, 1999 (col. «U»).

7. Paul Ricœur, «Objectivité et subjectivité en his-toire», citat, p. 26.

8. Ibid, p. 28. 9. Paul Ricœur, Histoire et vérité, op. cit., p. 31.

5139. Ibid., p. 399.40. Ibid., pp. 488 i 489.

41. Paul Ricœur, «Événement et sens», Raisons pratiques,L’Événement en perspective, 2, 1991, pp. 51-52.

42. Ibid., p. 55.

43. Jean-Luc Petit, «La construction de l’événement so-cial», Raisons pratiques, 2, 1991, p. 15.

44. Louis Quéré, «Événement et temps de l’histoire»,

Raisons pratiques, 2, 1991, p. 267.45. Reinhart Koselleck, Le futur passé. Contribution à la

sémantique des temps historiques, París, Éditions de

l’EHESS, 1990, p. 264.46. Ibid., p. 195.47. Pierre Nora, Les lieux de mémoire, op. cit., p. 24.

48. Pierre Nora, «De l’histoire contemporaine au pré-sent historique», Écrire l’histoire du temps présent,París, IHTP, 1993, p. 45.

49. Paul Ricœur, «Remarques d’un philosophe», enÉcrire l’histoire du temps présent, op. cit., p. 38.

50. Robert Frank, «Enjeux épistemologiques de l’en-

seignement de l’histoire du temps présent», enL’histoire entre épistémologie et demande sociale,Actes de l’université d’été de Blois, 1994, pp.

161-169.51. Ibid., p. 165.52. Ibid., p. 166.

53. Paul Ricœur, «Remarque d’un philosophe», citatp. 39.

54. Jean-Pierre Rioux, «Peut-on faire une histoire du

temps présent?», en Questions à l’histoire des tempsprésents, Brussel·les, Complexe, 1992, p. 54.

55. Ibid., p. 54.

56. Paul Ricœur, La mémoire, l’histoire, l’oubli, op. cit.,p. I.

57. Cf. el debat entre Paul Ricœur i Jean-Pierre

Changeux en Ce qui nous fait penser. La nature et larègle, París, Odile Jacob, 1998.

58. Paul Ricœur, La mémoire, l’histoire, l’oubli, op. cit.,p. 574.

59. Ibid., p. 648.60. Paul Ricœur, Temps et récit, tom 3, op. cit., p. 390.

61. Yosef Hayim Yerushalmi, Zakhor, París, LaDécouverte, 1984.

62. Wilhelm Schapp, In Geschichten vestrickt,Wiesbaden, B. Heymann, 1976. (Trad. francesa:Jean Greisch, Enchevêtré dans des histoires, París, LeCerf, 1992.)

63. Sigmund Freud, Erinnern, wiederholen und dur-charbeiten (1914), en De la technique psychana-lytique, París, PUF, 1953, pp. 105-115.

10. Ibid., p. 32.11. Paul Ricœur, La mémoire, l’histoire, l’oubli, op. cit.,

p. 227.12. Ibid., p. 235.13. François Dosse, L’empire du sens. L’humanisation des

sciences humaines, París, La Découverte, 1995;reed. La Découverte-poche, 1997.

14. Paul Ricœur, La mémoire, l’histoire, l’oubli, op. cit.,pp. 253-266.

15. Jacques Revel (dir.), Jeux d’échelles, París, EHESS-Gallimard-Le Seuil, 1996.

16. Bernard Lepetit (dir.), Les formes de l’experience, Pa-rís, Albin Michel, 1995.

17. Michel de Certeau, L’écriture de l’histoire, París,Gallimard, 1975.

18. Paul Ricœur, La mémoire, l’histoire, l’oubli, op. cit.,pp. 359-369.

19. William H. Dray, Laus and Explanation in History,Londres, Oxford University Press, 1957.

20. Georg Henrik von Wright, Explanation and Under-standing, Londres, Routledge and Paul Kegan,1971.

21. Paul Ricœur, Temps et récit, tom 1, París, Le Seuil,1983, p. 202.

22. Arthur C. Danto, Analytical Philosophy of History,Cambridge (Anglaterra), University Press, 1965.

23. Hayden White, Metahistory: The Historical Imagi-nation in Nineteenth-Century Europe, Baltimore,The Johns Hopkins University Press, 1973.

24. Paul Ricœur, Temps et récit, tom 1, op. cit., p. 251.25. Aristòtil, Física IX (219 a 2), citat per Paul Ricœur;

Temps et récit, París, Le Seuil, 1985, tom 3 (col.«Points»), p. 26.

26. Ibid. (221 a 30-221 b), p. 33.27. Sant Agustí, Confessions, Llibre XI, cap. XIV.28. Ibid, cap. XX, p. 269.29. Paul Ricœur, Temps et récit, tom 3, op. cit. p. 106.30. Ibid., p. 190.31. Ibid., p. 197.32. Carlo Ginzburg, «Traces, racines d’un paradigme

indiciaire», en Mythes, emblèmes, traces, París,Flammarion, 1989, pp. 139-180.

33. Emmanuel Lévinas, «La trace», en Humanismede l’autre homme, París, Fata Morgana, 1972, pp.57-63.

34. Pierre Nora, Les lieux de mémoire, París, Gallimard,1993, tom 3, vol. 1, p. 26.

35. Paul Ricœur, Temps et récit, tom 1, op. cit., p. 289.36. Ibid., p. 297.37. Ibid, tom 3, p. 435.38. Ibid., p. 377.

5264. Sigmund Freud, Trauer und Melancholie, «Deuil et

mélancolie» (1917), en Métapsychologie, París,

Gallimard, 1952, pp. 189-222.

65. Paul Ricœur, La mémoire, l’histoire, l’oubli, op. cit.,

p. 96.

66. Ibid., p. 106.

67. Paul Ricœur, Soi-Même comme un autre, París, Le

Seuil, 1990.

68. Paul Ricœur, «Entre mémoire et histoire», Projet,248, 1996, p. 11.

69. Jorge Luis Borges, «Funes ou la mémoire», enFictions, París, Gallimard, 1957, pp. 127-136.

70. Paul Ricœur, «La marque du passé», Revue demétaphysique et de morale, 1, març 1998, p. 25.

71. Ibid., pp. 30-31.72. Paul Ricœur, Du texte à l’action, París, Le Seuil,

1986, p. 391.

53

Les societats de l’Arc Mediterrani, alsegle XX, es mirin com es mirin, siguin elsque siguin els índexs utilitzats –esperançade vida en nàixer, renda per càpita, taxesd’escolarització, participació electoral,etc.– han aconseguit (contra tota previsió)uns alts nivells de vida i de benestar, unanotable creativitat en molts camps i unabona convivència democràtica. «Als anys60 –escriu l’historiador nord-americà Da-vid R. Ringrose a España, 1700-1900: elmito del fracaso– la renda per càpita es-panyola era la meitat de la d’Itàlia i unaquarta part de la d’Anglaterra. Als anys 80estava a prop de la italiana i era tres quar-tes parts de la d’Anglaterra, mentre que ala dècada dels 90, el nivell material de vidade bona part d’Espanya és comparable ald’Anglaterra».

Ara, fins ben avançat el segle XX, «no vaexistir cap ‘economia nacional’ que es cor-respongués amb els límits controlats perl’estat espanyol», car aquest estat «malgrat

la seva aparença de centralització va conti-nuar essent notablement dèbil fins benentrat el segle XX». El que hi havia erenquatre economies diferents, que perduren:«el sistema urbà mediterrani», basat enl’«eix Barcelona-Màlaga», l’economia mésdinàmica entre 1700 i 1900 (el períodeestudiat per Ringrose), «el sistema urbàcantàbric», «el sistema urbà interior cas-tellà» i «el sistema urbà de la vall del Gua-dalquivir».

Qui ha anat al davant i ha arrossegat elconjunt de l’economia espanyola ha estat,segons Ringrose, el «sistema urbà mediter-rani», de Perpinyà a Gibraltar. Aquest sis-tema urbà, o aquest eix de creixement, oaquest Arc, situat estratègicament en lesrutes marítimes entre Europa i Amèrica jafunciona perfectament al segle XVIII. Peròrep una empenta decisiva al primer terçdel segle XX.

ALGUNES PISTESACADÈMIQUES

D’aquesta empenta en són testimoni, perexemple: a) els càlculs de 1923 de JoanCrexells sobre el pes de la població urbanadins de l’Arc i sobre les diferències entreingressos i despeses de l’estat a «Catalunya,València i Mallorca» (el dèficit fiscal, que

El model de societat (i d’economia)de l’Arc Mediterrani

Francesc Roca

Francesc Roca és professor de Política Econòmica a laUniversitat de Barcelona. És director de Nous Horit-zons, i ha publicat entre altres La política económicadel siglo XX (Oikos, 1988), Per comprendre el futur(Fundació Jaume Bofill, 1994), El pensament econò-mic català, 1900-1970 (2 vols., Universitat de Barce-lona, 1994 i 1996), El miracle europeu i la via asiàtica(Afers, 1997) i Teories de Catalunya (Proa/Enciclo-pèdia, 2000).

54començà a calcular Miquel Ferrer i San-chis el 1959, de Mèxic estant); b) les teo-ritzacions de 1932-35 de Romà PerpinyàGrau, que descobreix una economia cata-lana amb trets «valencians» (a Reus, o aLleida), i una economia valenciana ambtrets «catalans» (a Alcoi, per exemple);c) la descoberta, presentada per FrancescCambó el 1932 a Bèlgica, de l’economiaexportadora de «tout le litoral méditerra-néen» que es basa en la «perfection de cul-ture», és a dir: en la qualitat del capitalhumà utilitzat; d) la preocupació de l’eco-nomista austríac Anton Sieberer pel llocde Catalunya dins l’economia espanyola,que el porta a publicar tres versions suc-cessives (en alemany, francès i castellà) delllibre que en l’edició de Ginebra de 1937es titulà Espagne contre Espagne, i en l’edi-ció de Mèxic de 1944 España frente a Ca-taluña; e) les propostes –fruit de l’anàlisi–de 1930-36 d’Emili G. Nadal: Llevant,«de Salses al Segura», és «una de les quatrenacions peninsulars», mentre que «la nos-tra nacionalitat lingüística es troba escin-dida en quatre estats: Espanya, França,Itàlia i Andorra». A Llevant li cal una vidaadministrativa interna autònoma, doncs,«ja que el més típic de les nacions (penin-sulars) no castellanes ha estat sempre elself-government». D’altra banda, «no tenimcap interès a balcanitzar la Península, fentquatre Portugals que caiguen sota lainfluència de les grans potències. Però,solament podrem viure disciplinats, i con-tents, en un estat... com el suís».

RECERQUES AUTOLIMITADES

Ara, incomprensiblement, ni els processosque s’han seguit fins arribar als anys 90, ni

els resultats assolits, ni la continuïtat o nodel model de l’Arc Mediterrani en el futur,han estat objectes «centrals» de reflexióacadèmica o d’anàlisi economicopolítica.Els treballs de recerca (sotmesos, en gene-ral, a limitacions, o si voleu, rutines politi-coadministratives) analitzen o bé el con-junt de les societats estatals espanyola ifrancesa (o el microestat d’Andorra) o béparts importants (o no tant) de l’Arc.

Pel que fa als estats, els catalans JaumeVicens i Alfred Sauvy han confegit histò-ries econòmiques d’Espanya i de Françacom si fossin unitats econòmiques. Uneshistòries que han tingut, és clar, continua-cions. Josep M. Bricall va dirigir una es-tructura econòmica de l’estat andorrà. IErnest Lluch (i Enrique Fuentes) handirigit una monumental Economía y eco-nomistas españoles, que, amb un xic de ri-gor científic, s’hauria d’haver titulat: Eco-nomías y economistas en España.

D’altra banda, disposem de molts estu-dis d’àmbit restringit: disposem d’una«Via menorquina» (de Farré Escofet, Ma-rimon i Suris), d’«Els atractius industrialsde vint-i-nou ciutats catalanes» (de P. Lleo-nard), de la «liaison Rhin-Rhone-Médi-terranée» (de l’Association TransEurope),d’un «Centres i perifèries: Catalunya, Es-panya, Cuba» (d’O. Junqueras), d’unes«Terres de Lleida en la geografia, l’econo-mia i en la cultura catalanes», d’un sensa-cional «Atlas de Catalunya-Nord» (de J.Becat), d’excel·lents treballs sobre comar-ques, districtes, clusters, regions (dels Piri-neus a les Illes), de la «Via mallorquina ala industrialització» (C. Manera), etc.

Però fins 1957 no li publiquen a PierreDeffontaines, i encara a París, una «Es-pagne du Levant: Catalogne, Baléars,Valence». O, fins 1992, algunes caixes

55d’estalvis de l’Arc no financien un volumimportant: Arco Mediterráneo, dirigit perAndrés Pedreño. En aquest treball col·lec-tiu, l’Arc inclou la regió autònoma deMúrcia, i en canvi no inclou les Balears.Pedreño, per cert, havia inclòs el 1990 uncapítol titulat «Un eje de expansión eco-nómica: Cataluña-Mediterráneo» a l’Espa-ña, economía dirigida per J. L. García Del-gado, i el capítol ha desaparegut, sense capexplicació, en l’edició del 2000 del mateixllibre. L’eix, o l’Arc, Mediterrani ha durat,per a García Delgado, menys de 10 anys.A partir d’aquí, des de Madrid ja no es potexplicar com creix l’economia espanyola.Una economia que semblava que teniauna base, una dorsal, o un «eix d’expan-sió», al litoral mediterrani. Un eix que esconfigura al XVIII, rep una empenta impor-tant al primer terç del XX, i esdevé «eix decreixement» a partir dels anys 50.

El 2001 la revista Situación d’un granbanc espanyol, el BBVA, descobreix –ambun cert retard– que l’economia europeafunciona, realment, per «bananes», arcs idiagonals. I que un dinàmic Arc Mediter-rani espanyol formaria part de l’Arc Me-diterrani Europeu.

ÀMBITS

De fet, l’Arc Mediterrani europeu quasicoincideix amb l’àmbit de l’Eurocongrésinaugurat a Narbona, que inclou els ter-ritoris històrics del català i de l’occità.Aquests territoris, però, són més extensosque els de tres altres àrees transpirinen-ques: l’Euroregió (que inclou, tan sols,dues regions franceses i una espanyola), laCTP (la Comunitat de Treball dels Piri-neus) i la Xarxa de ciutats C-6.

En canvi, tant la vella idea iberista deSinibald de Mas, les «Iberian Nations»presentades a Nova York el 1943, com elpacte dels anys trenta conegut com a Ga-leuzca, o la mateixa idea de la pervivènciade la Corona d’Aragó que s’ha traduït enels darrers temps en el pla parlamentari,són propostes ara amb menys ressò que lade l’Arc Mediterrani.

Possiblement la raó en seria allò quediu Ringrose: el sistema urbà mediterranifunciona. Com a mínim d’ençà de 1700.No té, sortosament, ni centre, ni jerarquiainterna. És una xarxa d’espais diversos(ciutats, comarques, conques, regions,províncies, illes) en competència. Unacompetència en tots els terrenys que,com succeïa als carrers d’oficis de l’edatmitjana, o als clusters actuals, no excloul’intercanvi i la col·laboració gremial ocorporativa.

ESTAT I MERCAT

El cas d’El desarrollo de la España contem-poránea, de Gabriel Tortella, és méspervers, car hi podem llegir que «l’estat hacontribuït a accentuar les diferències entreregions, afavorint les que tenien podereconòmic –abans diu que són: Catalunyai el País Basc, dues «regions», per cert, queno se senten especialment afavorides perl’estat– i poder polític».

Tortella, però, no diu quines regionssón aquestes que tenen poder polític, queés clar que són una de sola: la regió deMadrid. «L’actuació espontània de lesforces econòmiques –segueix Tortella–contraresta l’acció de l’estat, per mitjà deles migracions, que tendeixen a igualar lesrendes per habitant».

56És a dir, segons Tortella, l’estat es-

panyol és dolent perquè accentua lesdesigualtats regionals (no es parla de lespersonals), i sort en tenim de l’esponta-neïtat del mercat perquè les fa desapa-rèixer. Ara, el que no explica aquest autorés perquè, a partir de 1939, més de dosmilions d’andalusos fugen –espontània-ment, això sí– de la seva terra, on semblaque el mercat existeix, i d’aquests un milióes dirigeix a l’Arc Mediterrani (700.000 aCatalunya, 250.000 a València i 50.000a Mallorca), on sembla que el mercat tam-bé existeix. A la Vega de Granada o a Al-meria no, i a la Vall del Vinalopó, o alVallés sí? Són mercats diferents? ¿O sóndiferents models econòmics?

En qualsevol cas, la frustració genera-da pel despoblament de les Castelles i laràbia d’Andalusia són, ben segur, a la based’un nacionalisme tan agressiu com l’espa-nyol. (Suposadament espanyol, car aquestnacionalisme s’ha limitat a la difícil cons-trucció d’una gran ciutat-estat al migd’una àrea estepària. I a ignorar, en elmillor dels casos, els seus veïns. Uns –Por-tugal– perquè són formalment indepen-dents i uns altres –l’Arc Mediterrani–perquè són capaços de donar menjar, sos-tre i feina a molts, de dins i de fora).

«ATRACCIÓ FATAL»

A mesura que anava avançant el segle XX

(però no, és clar, com a simple resultat delpas del temps), les societats de l’Arc Me-diterrani han atret un nombre important–milions– d’immigrants, i milions deturistes.

Aquesta «atracció fatal» ha motivat quedurant dècades –als anys 20, i a partir dels

50– els habitants de l’antic Regne de Gra-nada, i molts manxecs, extremenys, caste-llans vells, i gallecs, s’hagin desplaçat versles viles i ciutats de l’Arc mediterrani. Co-mençant per Elx, Alcoi, Crevillent oNovelda (que són ben a prop d’Andalu-sia), passant per Palma de Mallorca oAndratx, per Nou Barris, Portbou o An-dorra. Buscaven, i trobaven, allò que notenien a casa seva: feina, i vida.

Al mateix temps, un nombre creixentd’habitants d’Europa s’han desplaçat,també –en general, per només unes set-manes– buscant no tan sols «sol-i-sorra»,sinó moltes altres coses que anomenem,curiosament, tourisme: salut, aliments ilíquids per beure, abillaments i calçats,paisatges i escenaris, festes i espectacles,objectes i narracions, amics i amants. És elque, el 1903, Bartomeu Amengual en vadir «indústria de forasters» (que, aleshores,estava estrictament localitzada als Alps i ales costes de la Provença i la Ligúria).

A les darreres dècades l’àmbit d’origende la immigració que busca treball dequalsevol tipus s’ha estès. Ara cal comptar-hi: el Magrib (d’on procedien, també, alsanys 60 els pieds-noirs retornats al Rossellóo a Alacant), l’Àfrica subsahariana, l’Amè-rica Llatina i el Carib, l’Europa de l’Est, laXina i l’Àsia del Sud.

I al mateix temps continua, també, laja secular immigració minoritària de tèc-nics i directius europeus. Ara, però, s’haampliat amb els nord-americans i asiàticsque treballen a empreses multinacionals...o a l’escola d’idiomes de la cantonada.

Els àmbits d’origen de la immigracióturística també s’han ampliat. Han allar-gassat el temps d’estada, car a les mi-gracions de temporada cal afegir-hi lesdefinitives: el Rosselló, Mallorca i el sud

57valencià acullen una gernació de jubilatseuropeus. D’altra banda, a més dels tu-ristes europeus, també n’hi ha provinentsdels sectors benestants dels països ameri-cans i asiàtics.

UNA ECONOMIADE TRANSFORMACIÓ

I D’EXPORTACIÓ

Aquesta capacitat d’atracció d’homes i do-nes de procedència cada cop més llunyana–d’atraure «treball», i «consum» turístic–és paral·lela a una gran capacitat d’atraure«terra» (matèries primeres, energia) i «ca-pital» (inversió forània, o estrangera). I«tècnica». Si l’Arc Mediterrani no tinguésal darrere una «tradició científica» impor-tant (explicada, entre molts altres, perSureda Blanes) les seves possibilitats d’a-venç s’haurien reduït molt.

A l’Arc Mediterrani no hi ha, d’entra-da, ni gaire força de treball, ni gaire –o nogens– ferro, carbó, bauxita, cotó, petroli,gas natural, soja, fusta o peix. L’Arc Medi-terrani és una economia transformadoraque ho importa gairebé tot per tal de con-vertir-ho, de transformar-ho, en una granvarietat de productes de qualitats molt di-verses que, en part, s’exporten. Amb elbenentès que el conjunt de produccionsindustrials variadíssimes conegudes coma «turisme» són íntegrament productesd’exportació.

El primer producte que fabrica, però,l’Arc Mediterrani és la seva pròpia terra. Elsecà i el regadiu. La «ciència del sòl» seriala primera activitat científica de l’Arc(després de la cartografia marítima mallor-quina medieval). A l’Arc, bona part del sòlés «nou»: els prats de la Cerdanya, les

vinyes del Priorat, els arrossars del Deltade l’Ebre, les hortes valencianes i el pal-merar de l’oasi d’Elx.

Més exemples: a l’inici del segle XX, se-gons explicà el geògraf Gonçal de Repa-raç, les famoses llonganisses de Vic estavenfetes amb carn de porc de raça Yorkshiretrinxada amb màquines de fabricació ale-manya, amb pebre comprat a Singapur, iembotides dins de budells procedents delsgrans escorxadors de Chicago. Natural-ment, aquestes llonganisses varen ésserpresentades per primera vegada, el 1878,a l’Exposició de Filadèlfia.

Saltem un segle. A començament delsegle XXI, el principal producte d’exporta-ció de l’Arc Mediterrani és l’automòbil: elSeat fabricat a Martorell i el Ford fabricata Almussafes. Per construir-los, cal impor-tar –en diversos estats d’elaboració– la qua-si totalitat dels materials que els componen.

Però, és que la indústria de l’auto-moció començà a finals del segle XIX ambuna empresa mítica, la Hispano-Suïssa, unamultinacional amb fàbriques a París i Bue-nos Aires, que esdevindria més tard Enasa-Pegaso i és, avui, Iveco (Fiat, doncs). Unxic més tard començà la fàbrica Biada iElizalde, que en la postguerra també seriacomprada per l’INI, el holding industrialdel règim franquista, i és avui, sense mou-re’s gaire de la seva localització inicial,Mercedes Benz. S’explica a un llibre inte-ressant: Elizalde 1910-Mercedes Benz Espa-ña 2000, publicat per la multinacionalalemanya. Un llibre on es ret homenatge aCarme Biada, la vídua d’Elizalde, que vaconduir l’empresa durant 25 anys, i eranéta de l’impulsor del primer ferrocarrilespanyol (l’Havana-Güines, 1837).

La Hispano-Suïssa i Elizalde, i tantesaltres, foren empreses exportadores. Els

58mercats de les economies de l’Arc han es-tat: a) el seu propi mercat intern; b) elmercat espanyol, i c) el mercat mundial.Fins i tot quan el franquisme posavaobstacles burocràtics a les exportacions, lesempreses de l’Arc exportaven. Per exem-ple, a començament dels 60, teixits deSabadell a la Unió Sudafricana. Avui,l’empresa Famosa –d’Onil– es projecta almón amb Famosa International Ltd. ambseu a Hong-Kong, i Porcelanosa o Lladrótenen botigues pròpies a més de 50 estats.

UN ESTAT EN CONTRA

Aquesta prolongada i intensa activitattransformadora s’ha fet –i es fa– sense unestat amatent a les necessitats de les em-preses i dels gremis de l’Arc. L’estat espa-nyol dels segles XIX i XX ha estat obsedit perconstruir de nou en nou una gran ciutatmoderna al mig d’una àmplia zona este-pària. Amb el benentès que en aquestaconstrucció participa gent de procedènciaprofessional –i cultural– molt diversa. Perexemple, l’urbanista Ildefons Cerdà, autord’una extraordinària anàlisi quantitativadel Madrid de mitjan segle XIX, d’unaanàlisi feta gairebé casa per casa, que seriala base d’una interessant proposta de re-forma interior (i que no ha estat publica-da, absurdament, fins 1991, cent trentaanys després de la seva confecció).

L’estat espanyol contemporani més aviatha estat en contra del desenvolupamenteconòmic de l’Arc. Amb el benentès quepeces clau d’aquest desenvolupament, comara els ensenyaments secundaris i superiors,han estat, en part, estatals. L’Arc seria difí-cil d’entendre sense les universitats públi-ques estatals de Barcelona i de València.

Ara, en determinats períodes, perexemple entre 1939 i 1959, l’estat espa-nyol fou controlat pel primer franquisme,un règim polític antidemocràtic (una dic-tadura nacionalcatòlica, o nacionalista,segons ha explicat Ismael Saz en aquestespàgines [L’Espill, 3]). Per mantenir-se,aquesta dictadura va intentar d’exclourede la vida econòmica les empreses inde-pendents. Car intuïa que una de les basesde la democràcia –segons Robert Dahl– ésl’existència d’empreses separades, inde-pendents del poder politicoadministratiude l’estat.

Així, per exemple, a l’Espanya contro-lada per la «dictadura nacionalista espa-nyolista» franquista, no es pogueren crearnous bancs entre 1939 i la Llei de reformabancària de 1962, i no hi hagué llibertatd’indústria –d’instal·lació, trasllat i am-pliació d’indústries– fins el 1963. Entre1939 i 1960, tot el comerç exterior erasubjecte a autoritzacions discrecionals ad-ministratives. No funcionà, doncs, el sis-tema d’aranzels, ni «liberal», ni «proteccio-nista», sinó la discrecionalitat, el caprici,més o menys «comprat» dels funcionariscorresponents.

El que és constant, però, durant tot elsegle XX, i segueix encara, és el dèficit fis-cal. Si des que hi ha càlculs (1923) sabemque l’Arc Mediterrani financia l’estatespanyol, el que cal subratllar és que, en lamesura que el pes de l’estat dins del con-junt de l’economia espanyola ha anat crei-xent (d’un 10-15 % als anys 50, quanMiquel Ferrer i Ramon Trias Fragas –iErnest Lluch– fan els primers càlculs, aun 30-35 % als anys 90) aquest finança-ment «exterior» esdevé més important.Aquesta sortida sense retorn de capitalsper la via fiscal (vegeu els càlculs de J. Ros

59Hombravella i Vicent Soler) fa que el dèfi-cit d’inversions públiques estatals a les eco-nomies de l’Arc sigui cada cop més greu.

UNA RELIGIÓ OFICIAL–I MAJORITÀRIA–CONTEMPLATIVA

Tampoc la religió o les formes de religiómés àmpliament difoses han estat favora-bles als avenços econòmics, socials i cul-turals de l’Arc Mediterrani. El catolicismeromà, fins i tot si no adopta la forma«nacionalcatòlica» (tan finament analitza-da pel canonge Cardó) és, en general, unareligió mística o contemplativa que hademostrat històricament la seva incapaci-tat per a fer avançar les societats. Fins i totquan adapta, segons Robert Graves, elpoliteisme grecoromà (transformant elsantics déus en els sants patrons protectorsde llocs, i d’oficis), i divinitza la figura dela Mare (de Déu).

Tampoc no hi ha res de semblant no jaa l’Église nationale de Genève, sinó a lesesglésies ortodoxes grega, armènia o ucraï-nesa. Res d’església (cristiana) nacional ires de tradició cristiana nacional: la tombade Ramon Llull, mal senyalitzada i malil·luminada, és gairebé en un racó d’unaesglésia de Palma de Mallorca.

Amb tot, ben segur que hom podriadetectar una certa presència de formesascètiques, actives i interventores del cato-licisme (des del jansenisme estudiat perLluch fins a formes contemporànies coml’escoltisme catòlic) i la presència soterra-da d’algunes altres religions «formals» acti-vistes. (Per exemple, Hans (o Joan) Gam-per, el fundador del F. C. Barcelona era, ésclar, protestant, Josep Pijoan, el primer

secretari de l’Institut d’Estudis Catalans, idirector de la monumental Summa Artis,pertanyia a la quàquera Societat delsAmics, i, a Menorca, una escola metodistaha escapat del baix nivell de l’ensenyamentcatòlic.)

Costa d’interpretar el possible im-pacte, en els processos productius de l’Arc,de creences com l’esperitisme, que JordiVentura definí com a religió popular demolts sectors treballadors i menestrals. Icaldria analitzar amb cura també, és clar,les grans formes religioses laiques activis-tes, cada cop més difoses.

LA PREGUNTA

Unes societats tan atractives com les del’Arc Mediterrani, sense (gaires) recursosnaturals, sense una oferta interna de tre-ball important, sense banca, sense trobar-se a la punta del progrés tecnocientífic,amb l’estat en contra, i sense religió «acti-vista», com s’ho han fet?, com han arribaton han arribat?

La pregunta és: quins elements i quinsmecanismes configuren el model de fun-cionament de les societats de l’Arc Medi-terrani? Naturalment, és una preguntamolt general, molt (aparentment) vaga.Una pregunta, però, que en principi hau-ria de tenir una resposta precisa, concisa iràpida.

Es podria, per exemple, buscar la res-posta als manuals de geografia i d’història,de «ciències socials» de l’ensenyamentsecundari, de batxillerat, i de universitat.Tanmateix, en aquests textos –magnífics,des del punt de vista tipogràfic i material–la resposta clara i rodona no hi és. D’en-trada es troben amb un gran problema: el

60que Ismael Saz, des de les pàgines de L’Es-pill, n’ha dit «dic historiogràfic de 1939».I tot seguit, descobrim que les minses ex-plicacions que es donen són aixó: minsesi, sovint, a la contra.

Costa molt d’explicar que, a desgratdels intents del franquisme, les societats iles economies de l’Arc Mediterrani se’nvan anar sortint, perquè de forma més omenys larvada hi continuava funcionant elmodel del «sistema urbà mediterrani» queDavid R. Ringrose ha estudiat per als anys1700-1900.

Els elements més nuclears i les expli-cacions més generals, més globals ques’han anat donant, de forma dispersa, sónels que segueixen.

NATALITAT RESTRINGIDA,FAMÍLIA DINÀMICA

I MIGRACIONS EN DUES DIRECCIONS

Anna Cabré ha descobert que a mitjansegle XIX, al nord de l’Arc, a Catalunya, lestaxes de natalitat baixen abans que les ta-xes de mortalitat. És, diu, un fenomen ex-cepcional a Europa –i a Àsia, afegiríem–on, durant un temps, la caiguda de lamortalitat no és acompanyada d’una cai-guda de la natalitat i es produeixen, doncs,uns forts increments de la població.

No se sap massa bé a què és degutaquest fenomen, però ben probablementalguna influència hi van tenir posicionscom les de Jaume Balmes. En una sèried’articles publicats el 1843 a la premsadiària, Balmes se situa, explícitament, en-tre el poblacionisme d’Adam Smith i lapolítica de restricció voluntària de la na-talitat proposada pel reverend Thomas R.Malthus.

Cabré assenyala un altre fenomen pocfreqüent: la reducció de la natalitat vaacompanyada d’un fort i continuat aug-ment de la demanda de mà d’obra, que ésa l’origen dels successius corrents immi-gratoris dels darrers dos-cents anys. El queno explica, però, és una qüestió clau:quins són els mecanismes de creació dellocs de treball. Les famílies (de petites di-mensions) i les empreses demanen màd’obra de fora.

I tampoc explica el fet que simultà-niament les famílies de l’Arc Mediterranihan configurat, fins als anys 60 del segleXX, una important àrea d’emigració. AAmèrica, principalment, però, també alnord d’Àfrica, i a França i Europa. Unquasi himne nacional de Catalunya –amblletra de Jacint Verdaguer– és, justament,L’emigrant. A Mallorca, i a Menorca,l’emigració a Amèrica forma part, encara,de l’imaginari col·lectiu. I al mercat de LesHalles de París es parlava valencià.

En resum, la restricció de la natalitat–i, per tant, la reducció de la família– haanat acompanyada de dos importants flu-xos migratoris: un flux d’immigrants, cadacop més divers, i un flux d’emigrants, ca-da cop més petit (i més especialitzat).

I no ha disminuït, ans al contrari, elvell protagonisme econòmic de les donescasades que dins del matrimoni, en bonapart del territori de la meitat nord del’Arc, mantenen el règim jurídic de laseparació de béns.

PRODUCCIONS I NECESSITATS

COM A «SISTEMA DUAL»

Les societats de l’Arc Mediterrani s’hanespecialitzat a fabricar una gran varietat

61de productes que els mercats demanen (sisón productes coneguts) o que es potaconseguir –via publicitat– que els mer-cats demanin (si són productes nous).

El 1900 Pere Estasen, un economistade primera fila –malauradament no prouestudiat–, va explicar que hi havia dostipus d’indústria: «la indústria agrària» i«la indústria fabril». Fa més de cent anys,doncs, que a les economies de l’Arc no hihavia diferències entre produccions agrà-ries (que, sovint, eren resultat de processostècnics complexos, que permetien parlard’una «agricultura científica») i produc-cions «industrials». L’oposició indústria/agricultura que tants debats «intel·lec-tuals» ha generat seria, doncs, una falsaoposició, com a mínim des del 1900.

També ho és, és clar, l’oposició indús-tria/serveis i caldria parlar, tranquil·la-ment, d’«indústria turística» (o «indústriade forasters»), d’«indústria de la cultura»,d’«indústria mèdico-farmacèutica». Tam-bé, és clar, de «productes financers»,d’«oferta d’oci i lleure», etc.

Ben cert que algunes parts de l’Arcs’han avançat. Per exemple, Menorca (iMallorca) han estat, segons descobrí Er-nest Lluch (citat per Carles Manera) lesprimeres illes industrials de la mar Medi-terrània.

En concret, els sectors on les societatsde l’Arc Mediterrani han obtingut millorsresultats –fins al punt que han acabatatraient –i generant!– empreses multina-cionals– són:

1. L’alimentació. La producció agroa-limentària, motor, i resultat, d’unade les revolucions industrials mésespectaculars del segle XX (per béque ja és important al XVIII, quan la

farina era un dels principals pro-ductes d’exportació catalans).

2. La construcció. La producció de«màquines de viure», d’habitacles, idels variadíssims materials de laconstrucció (en els quals, el ciment,el fibrociment o uralita, els taule-llets, la ceràmica «sanitària», la fus-ta, els plàstics, els vidres, la pintura,etc).

3. L’automòbil. La producció d’en-ginys o artefactes destinats als di-versos tipus de transports, i de lesvies, pistes, carrils, canals o cablespels quals es mouen. Amb el ben-entès que la primera màquina detren de vapor de l’estat espanyol esva construir a València.

4. La moda. La producció de vestits icalçats, i de confeccions diverses,destinats a mercats «generals», i amercats segmentats. Recordant eltemps en què, a algunes conquesfluvials de l’interior de l’Arc hi arri-bava el cotó de Nova Orleans i elcarbó de Gal·les. I que, avui, la con-fecció amb pell de l’empresa Torresof Spain es fa a Tamil-Nadú, al’Índia.

5. L’edició. La fabricació de llibres,fascicles, revistes, periòdics, ma-nuals d’instruccions, breviaris, díp-tics i tríptics, fullets, àlbums, ma-pes, calendaris, partitures musicals,fulls solts, cartells, discos, cintes,cassettes, CDs.

En tots aquests sectors funciona el «sis-tema dual» (la combinació gran empresa-indústries auxiliars, sovint PIMEs) definitper M. Piore, que ha protagonitzat la «se-gona ruptura industrial», la dels anys 70.

62El «sistema dual» hauria permès sortir dela crisi d’oferta de les grans empreses i do-nar-hi la raó, quaranta anys després, alsqui com Ronald Coase havien argumentatsobre la no-racionalitat dels processos deconcentració (i, per tant, la racionalitat deles PIME).

POROSITAT TÈCNICA

I CAPITAL HUMÀ

Per bé que tòpicament es freqüent d’atri-buir aquest dinamisme productiu alsbaixos salaris (com si, històricament, a lessocietats de l’Arc Mediterrani els salarisfossin inferiors als d’Andalusia, les Cas-telles, el Magrib o els Andes), sembla clarque cal una mà d’obra amb una destresatècnica creixent.

El que costa d’explicar és com s’haarribat a la «porositat tècnica» (Maria-Àngels Roque) que caracteritza aquestessocietats. D’entrada, les formes educativesrealment existents semblen clarament de-fectuoses: a) els ensenyaments públics,com a mínim fins als anys 70, haurien es-tat poca cosa; b) l’especialització en serveiseducatius de certs ordres religiosos s’hau-ria limitat a la formació d’elits, i c) lesiniciatives independents de l’estat i del’església catòlica haurien arribat a pocsalumnes.

L’Arc Mediterrani (Catalunya-Nord abanda) no hauria gaudit d’un ensenya-ment públic com el de la República fran-cesa, ni d’un ensenyament com el del’església nacional luterana sueca, que vaaconseguir que, a la Suècia del segle XIX,l’alfabetització fos anterior a la indus-trialització.

Amb tot, a l’Arc Mediterrani s’hananat produint uns processos –mal estu-

diats– de lenta, però progressiva, acumu-lació de capital humà, resultat de diversositineraris formatius: a les famílies, a lesempreses, a l’escola (pública i privada), ales «ciutats educadores», dins una granvarietat de fórmules associatives, amb lalectura de les múltiples propostes gene-rades per la indústria editorial.

Pel que fa al cas de les Balears dispo-sem, quant als segles XIX i XX, de la bonasíntesi de Bernat Sureda, que inclou l’evo-lució de l’ensenyament escolar i «l’aparicióde noves formes educatives i formativesfora de l’àmbit escolar».

Les bases de la història de la difusió, atots els plecs de les societats de l’Arc, de lesinnovacions tècniques estan posades, peròcalen, urgentment, visions generals, pano-rames. Sense una explicació dels modes deproducció i distribució de ciència/tècnicade l’Arc, sembla difícil entendre el crei-xement del capital humà.

EN UNA XARXA DE CIUTATS

El sistema productiu de les societats del’Arc Mediterrani es basa en un sistemaurbà, com explica David R. Ringrose, o enuna xarxa de ciutats compactes, que for-men regions urbanes, àrees metropoli-tanes, comarques o districtes industrials.La construcció d’aquesta xarxa ha estat –isegueix essent– un factor decisiu. Coml’educació. Perquè, com diria Michael E.Porter, el factor xarxa, com el factor capi-tal humà, no es pot importar (com es po-den importar els recursos naturals –laterra–, el treball o el capital).

Aquí, també ens manquen els estudisque ens expliquin la progressiva formacióde ciutats modernes (sovint, a partird’eixamples vuitcentistes, seguint el «mo-

63del Cerdà»). Amb el benentès que aquestprocés, com l’educatiu, exigeix unes habi-litats especials per a realitzar inversions entot el conjunt d’elements i mecanismesque modelen una xarxa urbana (o un sis-tema educatiu).

En qualsevol cas, la funcionalitat de laxarxa de ciutats, que és, en part, resultatde l’acció d’ajuntaments i diputacions (iconsells insulars), no exclou el paper me-tropolità de ciutats com Barcelona, Valèn-cia o Palma de Mallorca.

En canvi, el tòpic de la macrocefàlia deBarcelona, la imatge d’un cap massa grosper un cos massa petit, ha tingut una certacontinuïtat, a desgrat de la seva falsedat,per la seva simplicitat. El que és cert, però,és que els habitants de l’Arc (i de mésenllà, perquè, per exemple, Pasqual Mara-gall ha definit Barcelona com una capitalllatinoamericana) s’han fet seva aquestaciutat, i s’hi senten a casa. I, al mateixtemps, tots els habitants de Barcelonatenen lligams –més o menys forts– ambaltres indrets de l’Arc i del món.

PART DE LA GESTIÓ DEL TREBALL I DEL

CAPITAL, EN EMPRESES COL·LECTIVES

Segons Karl Polanyi, la gran transformacióde la terra, el treball i el capital en mer-caderies destinades al mercat és, a l’Europadels anys 20 i 30, el rerefons de la reaccióantiliberal i corporativista del feixisme. Elsmercats tindrien moltes funcions, però elmercat del sòl, el mercat del treball i elmercat del diner han d’ésser regulats.

Poques setmanes abans del seu assas-sinat, en una intervenció oral sobre el lli-bre Teories de Catalunya al Museu Monjode Vilassar de Mar, la vila on va néixer,Ernest Lluch explicà que el «capitalisme

no ha triomfat a Catalunya, degut al pesrelativament gran de les empreses familars,les empreses col·lectives i les empreses pú-bliques». La hipòtesi és enormement sug-gestiva, i podria ampliar-se al conjunt deles economies de l’Arc Mediterrani, si espensa que tant les empreses familiars comles empreses col·lectives («caixes, mútues iclubs», segons Lluch) són importants al’economia valenciana i a les Illes.

En concret, les caixes d’estalvis –i lesseves obres socials– per definició no sónempreses capitalistes, i ocupen un lloccentral en el mercat del diner de l’ArcMediterrani. El seu objectiu, justament, ésque el diner no sigui, només, una mer-caderia. Entre parèntesis, les caixes sónmolt més modernes que els bancs, car elsbancs ja són importants a la Itàlia del Re-naixement, i les caixes són un invent delseconomistes clàssics (Bentham, Malthus)i, també, dels socialistes utòpics i del cato-licisme social del segle XIX.

Les mútues i institucions (o empreses)públiques, com el sistema de previsió pú-blica iniciat el 1908 amb la creació del’INP (a proposta de Josep Maluquer i Sal-vador), tenen un paper en la gestió deltreball, justament per a evitar que aquestfactor llisqui cap a la seva transformacióen una mercaderia que, si està en bonestat, es compra i es ven. Els sindicats, quehan anat esdevenint organitzacions com-plexes de caràcter públic a l’entorn de laregulació del mercat de treball, tindrienun paper semblant.

Així, es produeix el protagonisme, al’Arc Mediterrani, de les empreses col·lec-tives en dos àmbits: el financer i el laboral.Aquest protagonisme, fruit d’una històriadura i complicada, ha servit per a frenar latendència que Karl Polanyi veu com a

64gran perill: la tendència vers la no regu-lació del diner i del treball.

PRODUCCIÓ PRÒPIA, I IMPORTACIÓ,DE CIÈNCIA, ART I LITERATURA

Com a mínim des del Pere Estasen de1900 sabem que la recerca científica il’aplicació dels resultats obtinguts i lesproduccions artístiques i literàries son, enconjunt, un important tercer sector d’unaeconomia (el primer, la producció debéns; el segon, la circulació: transport, co-merç i diner). A l’Arc Mediterrani, la pro-ducció de ciència i d’art i literatura té unescaracterístiques especials.

La porositat tecnicocientífica de lessocietats catalano-valenciano-balears ésproducte de les antenes posades per insti-tucions molt diverses (empreses, univer-sitats, diputacions, algun ajuntament, laCompanyia de Jesús, les cambres de co-merç), de l’esforç individual d’algunespersonalitats que han entrat directamenten contacte amb els grans centres de pro-ducció científica del món, o per l’atzar deles actuacions de mecenatge estatal oprivat. També és cert que en alguns camps,com la biomedicina, la psicologia experi-mental, o l’antropologia i la geografia hu-mana, s’han fet algunes aportacions inte-ressants. Penso en Frederic Duran-Jordà,Emili Mira i López, Fèlix Martí Ibàñez oÀngel Palerm, Antoni Oriol i Anguera,Gonçal de Reparaç o Miquel Santaló.

La producció artística pròpia és impor-tant. Des de sempre. L’Arc Mediterrani,per a la UNESCO, és una àrea que conténombroses pintures rupestres declaradesPatrimoni de la Humanitat. O un espaiallargassat, amb les esglésies romàniquesde la Vall de Boí al nord i el Misteri d’Elx

al sud, que són, també, patrimoni de lahumanitat.

La producció és tan important ques’exporta: sants d’Olot o joguets de la Foiade Castalla, concerts de Carles Santos oobres de Robert Gerhard, decorats de Dalío l’American Way of Life de Josep Renau,cercaviles d’Els Comediants o bijuteria deManacor, disseny o siurells, ponts com elsde Calatrava o arquitectura com la d’Ei-vissa. En pintura, històricament, i com aparadigma: Jacint Rigau, a París, i JosepRibera, a Nàpols. O, si voleu, Sorolla, aMadrid (on hi ha el Museu), i Fortuny,a Venècia (on té un Palau).

En canvi, bona part de la literatura –ide l’assaig– que es consumeix a les so-cietats de l’Arc és literatura i assaig foras-ter, traduït i adaptat. Produïts fora, i im-portats. Una part de l’explicació semblaclara: el volum i la densitat de la demandainterna difícilment poden ésser satisfetsper la producció pròpia. Hi ha un «certdèficit d’assaig» (Gustau Muñoz). Proba-blement, passa el mateix amb altres socie-tats dinàmiques (com les nòrdiques, l’ho-landesa, la suïssa o la txeca) on la població,d’altra banda, coneix dues o tres llengües.No cal menystenir el fet que l’il·lustratBaldiri Reixac, a Instruccions per a l’ense-nyança de minyons (1749), proposés l’apre-nentatge de cinc llengües: el català (llen-gua del país), el llatí (llengua de launiversitat), el francès (llengua de lesciències i les arts), el castellà (llengua delsnegocis), i l’italià (llengua de la diversió).

Amb tot, el fet que la literatura il’assaig produïts –en qualsevol llengua– alsegle XX a l’Arc Mediterrani siguin escassosvol dir que el gran salt, i els grans movi-ments, realitzats per aquestes societats du-rant aquest segle no disposen d’una èpica,

65o d’una narrativa, o, si es vol, d’una no-vel·la negra, o de ciència-ficció, pròpies.Naturalment, hi ha cada cop més produc-ció pròpia de novel·la i d’assaig. Però, so-vint, el que retraten –i, naturalment, aixòés bo– és altres societats: de l’edat mitjanai el Renaixement, o d’Europa i d’Amèrica.

Finalment, les societats de l’Arc Medi-terrani, com moltes societats avançades,dediquen un cert esforç a la producció iconsum d’esdeveniments. Els esdeveni-ments festius, esportius, teatrals, artístics,religiosos generats per aquestes societatsson generats, sovint, per empreses col·lec-tives (clubs, casals, penyes, «societats»,etc.) i institucions públiques. Possible-ment, són uns productes d’una certa qua-litat, entroncats amb un folklore excepcio-nalment viu i present, que els fan atractiusper a diferents segments de públic, i fins itot, per al gran públic.

EN UN ENTORN

AMB VIOLÈNCIA CONTROLADA

Les societats de l’Arc Mediterrani hanestat històricament, fins a mitjan segle XX,unes societats violentes. A l’igual, o mésencara, que les altres societats de la concamediterrània, havien sumat totes les vio-lències: la violència de les lluites socials, alcamp i a les ciutats; la violència (anti)re-ligiosa, les cremes de convents, i d’esglé-sies; la violència militar de les guerres –ipostguerres– d’Espanya; la violència coma «instrument de treball» dels lladres detota mena; la violència generada pel con-sum d’alcohol (consum que Felip Barjau,el 1937, considera que no és important).

A partir de la fi de l’activitat dels guer-rillers comunistes i anarquistes, de la pe-netració en els sindicats de l’administració

franquista, i del relatiu èxit de la Vaga delsTramvies de 1951, guanyen pes, poc apoc, les formes no violentes d’acció. Alsanys 60-70, per primera vegada en lahistòria del litoral mediterrani, aquestesformes esdevingueren majoritàries, a des-grat de la duresa de la repressió policialfranquista.

Per camins molt diversos, que caldriaanalitzar amb cura, sectors amplis d’a-questes societats han anat adoptant formesd’actuació i de relació que exclouen laviolència física. Entre aquests camins calanotar: 1) el lent i continuat creixementde la renda per càpita, interromput, però,entre 1939 i 1951-56; 2) els avenços de lanova pedagogia, des de començaments delsegle XX, i, sobretot, des dels anys 60, que,entre altres qüestions, no contempla l’usde la violència com a mètode d’ensenya-ment; 3) l’extensió de la cultura del pacte:del pacte polític (la «reconciliació nacio-nal» de 1956), del pacte social (els pactesde la Moncloa de 1977), dels pactes insti-tucionals, locals, culturals, lingüístics, etc.;4) la difusió de maneres de pensar, d’ideespolítiques i de formes religioses on la pau ila no-violència ocupen un lloc central.

AMB MOLTS MODELS

Al segle XX, les societats del litoral me-diterrani de la Península ibèrica s’han in-teressat no successivament, sinó simultà-niament, pels diferents models socials delmón contemporani (i per alguns models ograns manifestacions culturals antigues).Mostres d’aquest interès són els nombro-sos articles, fulletons i llibres –publicats encatalà i castellà, però també en francès,anglès i altres llengües– sobre les identitatso els avatars d’altres societats.

66El que cal subratllar és que, a diferència

del que diu el tòpic, els habitants de l’ArcMediterrani han demostrat un viu interès–excessiu, segons com es miri– pel quesucceïa fora. Molt més, possiblement,que els seus veïns castellans o francesos,que eren més autosuficients.

I aquest interès viu ha estat per modelsde societat molt diversos. Abans de 1914,per França (i per Bèlgica) i Alemanya,naturalment, però també per Anglaterra, ipels Estats Units. Sense oblidar que el fluxd’emigració vers Cuba-Puerto Rico, Co-lòmbia-Veneçuela, o Buenos Aires-Mon-tevideo, que generaria una veritable «na-ció virtual» a banda i banda de l’Atlàntic.Amb el benentès que als anys vint-trentamentre la Barcelona Traction Light &Power, del canadenc Frank S. Pearson,amb seu a Toronto, electrifica els 2,5 mi-lions de catalans, la CHADE, amb seu aMadrid, de l’empordanès Francesc Cam-bó electrifica els 4 milions d’habitants deBuenos Aires.

I sense oblidar, tampoc, els nombrosospelegrinatges a Roma, i a Terra Santa (i,més endavant, als congressos eucarísticsinternacionals, celebrats, sempre, en llocsmolt estratègicament situats). I els reportsdels viatges religiosos-científics dels mem-bres de la Companyia de Jesús, o del ca-nonge Sanchis Sivera.

A partir de 1914-18, el ventall d’in-teressos s’amplia encara més car els anyssegüents hi haurà reflexions i llibres sobre:a) el nou mapa d’Europa, impulsat pelpresident Wilson, que inclou casos tan in-teressants com Txecoeslovàquia (A. Serch),o Irlanda (J. P. Fàbregas), o Flandes (R.Fabregat); b) la Unió Soviètica, i els mo-viments d’emancipació nacional (A. Nin)o allò que, més tard, Alfred Sauvy en dirà

Tiers Monde; c) l’Índia (incloses les traduc-cions del sànscrit a l’anglès de textos clàs-sics de l’hinduisme de Joan Mascaró) i «eldespertar d’Àsia» (anunciat per Jaume Mi-ravitlles); d) la redescoberta de les diver-ses cultures –i de les diverses economies–de la Mediterrània (J. Carner, J. SanchisSivera, P. Coromines, F. Grau-Ros); e) lesgrans ciutats dels països industrials (C.Montoliu).

Des de 1936-45, els models (i els con-tramodels) s’han anat succeint. La geogra-fia hauria fet front a la geopolítica (J. Mi-ravitlles), la «pàtria llatina» subsistiria (N.M. Rubió i Tudurí) i s’iniciaria un llarg«vol sobre Amèrica» (M. Serra Moret). Elmodel nord-americà ha seguit interessantmolt, «de Roosevelt a Reagan» (J. A. Gi-bernau). Però l’atenció també s’ha dirigitvers el Mercat Comú Europeu (R. Gay deMontellà, G. Bernàcer), vers el model nòr-dic (J. Jané Solà, P. Puig i Scotoni), versIsrael (S. Cano Dénia), vers les possibi-litats dels països de l’est d’Europa (J. A.Gonzàlez-Casanova, J. M. Bricall) i deXina (J. Senent). I, després de 1989, versel no-model de les crisis dels Balcans (A.Cucó, R. Pérez-Casado), o la conflictivi-tat de la Mediterrània (M. A. Roque, A.Segura).

També han interessat molt, però, elsmodes de producció de l’Amèrica preco-lombina (A. Palerm, R. Bartra), la histò-ria i l’economia de Cuba (J. Roy, J. Mar-tínez-Alier, V. Stolke, L. Alós) o la viaxilena al socialisme (J. E. Garcés). O elmodel compost de Suïssa (A. Calvet). Oel fenomen de les àrees metropolitanes(M. Castells, J. Sorribes). I el rol del tre-ball femení a economies com la mexicanai altres societats emergents i del TercerMón (L. Beneria).

67

BIBLIOGRAFIA

BOIRA, Josep Vicent (2000), «Les relacions entre Valènciai Barcelona», L’Espill, 6.

CAMBÓ, Francesc (1999), «Quelques traits caractéristiquesde l’économie espagnole (1932)», a Política econò-mica. Barcelona, Alpha, (a cura d’Alfons Almendros).

COSTA-PAU, Manuel (1966), Turistes, sirenes i gent del país.Barcelona, Ariel.

CREXELLS, Joan (1999), «L’endemà de festes» (1923), aObra completa. Vol. II. Barcelona, Edicions de LaMagrana.

DD.AA. (1993), L’Arc Mediterrani espanyol, eix europeu dedesenvolupament. València, Conselleria d’Urbanisme,Obres Públiques i Transports.

DEFFONTAINES, Pierre (1957), Espagne du Levant: Cata-logne, Baléars, Valence. París, Arthaud.

ESTASEN, Pere (1900), Cataluña. Estudio acerca de de suscondiciones de engrandecimiento y riqueza. Barcelona,Editorial Base, 2000. («Estudi introductori» deFrancesc Roca).

FERRER, Miquel (1959), «L’aportació catalana al Pres-supost de l’Estat espanyol», Veu catalana (Mèxic) 14,15 i 16.

MOLLER, Ostrom (1995), The future european model:economic internationalization and cultural decentra-lization. Londres, Praeger.

MUÑOZ, Gustau (1998), «Un cert dèficit d’assaig», Trans-versal. Revista de cultura contemporània, 5.

RESUM FINAL,I UNA PROPOSTA DE TREBALL

L’Arc Mediterrani, a desgrat del seu èxit,de l’atracció que exerceix sobre milions depersones d’arreu del món, no és conegutcom a tal, ni pels seus propis habitants. Esconeixen molts dels seus productes, algu-nes marques, alguns grans artistes, i al-gunes marques turístiques.

Sovint, a més, les escasses anàlisis supo-sadament acadèmiques existents són a lacontra car provenen del inconfessat res-sentiment dels funcionaris públics dePonent, que saben que els seus països no-més han avançat –i molt– quan adoptat(sense dir-ho, és clar) molts dels elementsque modelen l’Arc.

El model de societat i d’economia del’Arc –tan malament conegut i amb tantèxit– s’ha difós al conjunt de l’estat es-panyol. Via autonomies, per exemple. I haesdevingut un mirall per a gent i païsosmolt diversos: per als venecians –i els ita-lians– que parlen de «il partito catalano»,per als britànics que creuen en el procés dela devolution, per als francesos que se sen-ten ciutadans de la República francesa pe-rò no se senten nacionalment francesos,per a alguns mexicans de Monterrey i al-guns canadencs del Quebec, etc.

Comptant amb les cerques que podenfer-se amb el buscador Google, es pot feruna proposta de recerca sobre algunsaspectes de la difusió del model de l’Arc.La massa de documents per llegir –en ge-neral, només en diagonal– per iniciar larecerca fóra la subministrada per les mol-tes referèrencies textuals possibles queel buscador obté. A mitjan setembre del2001, alguns exemples eren: «Puerto Rico/ Catalonia», 2.500 referències; «Cuba /

Mallorca», 30.200 referències; «Valencia /United States of America», 29.500 refe-rències; «Uruguay / Cataluña», 5.950 re-ferències; «Bali / Mallorca», 25.100referències; «Menorca / Britain», 2.020 re-ferències; «Alicante / Britain», 5.970 refe-rències, etc. Les xifres es disparen si es-crivim «Andorra / Monaco», que inclou647.000 referències de textos que associenaquests dos estats.

Per atzar, hem fet una petita des-coberta: Bali és «The Australian Mallor-ca»... ❐

68NADAL, Emili G. (1990), Escrits (1930-1939). El País

Valencià i els altres (1972). València, IVEI. (Edició deManuel Aznar i Soler i Francesc Pérez i Moragon).

NINYOLES, Rafael L. (1992), El País Valencià a l’Eix medi-terrani. València, L’Eixam. (Pròleg de Vicent Ventura).

PEDREÑO, Andrés (dir.) (1992), Arco Mediterráneo. Ma-drid, Papeles de edonomia española / Economia de lasComunidades autónomas, 11.

PEDREÑO, Andrés i Paloma TALTAVULL (2000), «El ArcoMediterráneo ante el 2000: ¿ruta o frontera de la ex-pansión europea?», Cuadernos de información econó-mica, 155.

PERPINYÀ GRAU, Romà (1932), «L’interès col·lectiu econò-mic a Catalunya i València», a 1. DDAA, Crisi imodernització al País Valencià. València, L’Estel,1975. 2. R. Perpiñà Grau: De economia crítica (1930-1936). València, Alfons el Magnànim, 1982 (a curade Jordi Palafox). 3. Ernest Lluch, editor. Reus, Cen-tre de Lectura, 1983. (2 edicions). 4. R. PerpinyàGrau, De economia catalana i mundial. Barcelona,Altafulla, 1989 (a cura d’Alfons Almendros).

PIORE, Michael I. (1990), La segunda ruptura industrial.Madrid, Alianza.

PORTER, Michael E. (1991), La ventaja competitiva de lasnaciones. Esplugues de Llobregat, Plaza & Janés.

REIXAC, Baldiri (1992), Instruccions per a l’ensenyança deminyons (1749). Vic, Eumo.

RINGROSE, David R. (1996), España, 1700-1900: el mitodel fracaso. Madrid, Alianza.

ROCA, Francesc (2000),Teories de Catalunya. Guia de lasocietat catalana contemporània. Barcelona, Pòrtic /Enciclopèdia Catalana.

ROS HOMBRAVELLA, Jacint (1999), «Sobre la viabilitateconòmica dels Països Catalans», a DDAA, La naciósecreta. Gaüses, Llibres del segle.

SALVI, Sergio (1973), Le nazione proibite. Guide a diecicolonie ‘interne’ dell’Europa occidentale. Florència,Vallechi.

SIEBERER, Anton (1944), Espagne contre l’Espagne. Gine-bra, J. H. Jeheber, 1937. Nova edició: España frente aCataluña. Mèxic, B. Costa-Amic.

SANCHIS SIVERA, Josep (1929), Valencia, a Miquel Santaló,dir., Geografia Universal. Descripción del mundo ac-tual, vol. 3, Barcelona, Institut Gallach.

SOLER, Vicent (1999), «L’Arc Mediterrani: quelcom mésque la llengua», El Contemporani, 19.

SUREDA BLANES, Josep (1990), Mallorca i la tradició tècnica(1958). Palma, Moll.

SUREDA, Bernat (2000), L’educació a les Balears en el segleXX. Palma, Documenta Balear.

69

L’aigua, aquest compost admirable quecoexisteix dins el mantell geogràfic en lestres fases de glaç, aigua i vapor, té un paperextraordinari, no solament als intercanvisd’energia –processos climàtics–, sinó tam-bé al cicle biològic per al qual és impres-cindible. Dels 1.370 milions de quilò-metres cúbics de la hidrosfera, el 97 % ésaigua oceànica o marina. L’aigua conti-nental no arriba al 3 %, però –a bandadels intercanvis múltiples i complexos– ésla que ens interessa ara i ací: és l’aigua quesolem qualificar de «dolça», de la qual de-pèn la major part de l’activitat humana.Ací se’ns presenta ja un llindar dissimètric,aigua salada/aigua dolça, que és com dir«no potable» (no usual)/«potable» (útil),que la tècnica malda per eliminar odesplaçar amb les dessaladores a base d’unfluid inexhaurible.

Si tots els homes i països són iguals –oho haurien de ser–, un opinant apressat hade confessar que els recursos hídrics estan«mal repartits», ens moguem a l’escala quesiga. Un altre, més repensat, diria que sónels humans, els que estan mal distribuïts...Podríem filosofar sobre els mots re-curs o

res-source: tornar al corrent, a la font. Tor-nar voldria dir que ens n’havíem allunyat;aquest episodi, però, l’allunyament, deuser modern o, almenys, no gaire reculat.Concretant al món mediterrani, on ensmourem en aquest assaig, la dependènciaque el poblament ha tingut de l’aigua ésproverbial i no ens referim únicament alsrius, fonts o pous, sinó als aljubs, les bassesi les cisternes que recullen l’aigua de pluja,malgrat la seua eventualitat.

Els cabals d’aigua d’aportació naturalestan repartits molt desigualment segonsels països mediterranis (72 % al nord, onentrem nosaltres, 23 % a llevant i només5 % al migjorn o siga Nord-àfrica). Mésencara, determinats territoris com Síria,Israel, Palestina, Egipte, etc., depenen ab-solutament d’altres països que detenen lesconques altes o capçaleres de llurs rius.Aquesta situació no és desconeguda, ni demolt, per nosaltres, acostumats a distingirentre rius autòctons i al·lòctons; els pri-mers naixen i desemboquen dins el nostreàmbit geomòrfic i climàtic: són curts iesquifits, sovint eixuts. Els rius al·lòctons–un Segura, un Xúquer, un Ebre... unNil– provenen d’espais climàticament mésafavorits i moren a les nostres terres subà-rides. De vegades s’hi entravessa una fron-tera política o administrativa. Al riu, quèli importa? Als usuaris, sí.

Aigua, fronteres i llindars.Una perspectiva mediterrània

Vicenç M. Rosselló

Vicenç M. Rosselló és catedràtic de Geografia Física dela Universitat de València i membre de l’IEC.

70FRONTERES

Les divisòries hidrogràfiques a primer copd’ull són fàcils de traçar i qualsevol apre-nent de geògraf ho ha fet enllaçant les lí-nies que, de cim a cim, tanquen una con-ca. A escala gran l’afer és senzill, però quanvolem detallar la cosa es complica i les di-visòries esdevenen menys explícites i elconcepte de conca superficial o impluvipot no coincidir amb el de conca d’assor-timent on els corrents subterranis traves-sen de vegades la divisòria fronterera. N’ésun exemple ben conspicu el de l’alt Ésseraque hauria de recollir les aigües de fosa deles glaceres de la Maladeta, però, desprésd’engolir-les el gran Forat dels Aigualluts irecórrer un trajecte subterrani de 3,5 km,ixen al riu d’Et Joeu a la Vall d’Aran i tri-buten al Garona al capdavall francès. Engeneral, als països calcaris on la circulacióhídrica subterrània és important, la super-posició de conques i aqüífers és més tostincerta. Les grans deus càrstiques molt so-vint són tributàries de conques adjacentsi, de vegades, llunyanes com a la Dalmàcia(entre Bòsnia-Hercegovina i Croàcia).

Comptat i debatut, les divisòries hi-drogràfiques emprades com a fronteres sónun miratge geopolític, no només pel queacabem de dir, sinó perquè sovint la mun-tanya no és una barrera. La història delPirineu, bressol de pobles i cultures –di-vidit artificiosament arran del tractat de1659– ho deixa ben entendre. No és elmoment ni l’ocasió de discutir les fron-teres polítiques, però sí de demostrar queno s’adeqüen als estudis hidrològis o hi-drogràfics. Tots el documents del Pla Blaumediterrani es funden sobre la realitat deles fronteres polítiques (això és Europa!)amb la qual cosa, per exemple, abasten tot

l’estat espanyol, quan la vessant mediter-rània només en comprèn aproximada-ment un terç. El Plan Hidrológico Nacio-nal ha estat dissenyat des de Madrid iaprovat recentment sense tenir gaire enconsideració –no ja les opinions «perifè-riques»– ni tan sols les característiquesdiverses dels territoris «autonòmics». Elssuposats 1.050 hm3 anuals «sobrants» del’Ebre han estat repartits –la pell, abansde l’ós caçat– a l’arbitri d’un govern cen-tral, al marge o contra l’opinió dels usuaris.

I això que les conques fluvials han pe-sat molt històricament i cultural. Recor-dem si més no allò del «creixent fèrtil», del’Egipte «do del Nil», dels deltes del sud-est asiàtic, de la civilització Nazca del Pe-rú... Rival és una paraula que ens indueixa pensar en la dependència dels usuaris dela conca baixa respecte als de la conca altadel mateix que aprofiten. Una frontera–on la situem?– s’interposa entre el llop il’anyell de la faula isòpica que beuen almateix riu: la rivalitat la crea i la pot esta-blir. Sobirans i jusans (així, amb s sonora;perdó, senyor Fabra) són pobles, institu-cions, hereters, regadors rivals: «qui primerhi és, primer engrana» –beu, mol, rega...

El jacobinisme francès, en un afany decontrapesar denominacions feudals –méso menys feudals– que no li abellien, a l’ho-ra de traçar demarcacions politicoadmi-nistratives noves, per a denominar els 95departaments usurpà més d’un cop elsnoms dels rius: Bas-Rhin, Haute-Rhin,Haute-Saône, Haute-Loire, etc. Aquestsistema fou assumit amb no gaire encertpels comarcalitzadors del Principat i delPaís Valencià i ara tenim Ribera d’Ebre,Baix Ebre, Baix Llobregat, Alt Vinalopó,Baix Vinalopó, Alt Túria, Baix Palància,Alt Palància, etc., que pretenen consolidar

71unes fronteres, més subtils que les políti-ques potser, però també artificioses. Tenenuna compensació lògica: que no manegenl’alt i baix amb l’arbitrarietat que hom hademostrat en altres casos en què s’haidentificat amb septentrional i meridional!

L’àmbit muntanyenc pastoral o rama-der, oposat al de les planes litorals mésaviat agricultores, personifiquen els dese-quilibris territorials del món mediterrani–ben acusats als Països Catalans– que hanfornit una mena de frontera poblacionalentre la «muntanya» i el «pla». Si fa unsegle o dos era poc marcada, ara les den-sitats humanes són tan diferents que la di-cotomia s’ha accentuat; l’interior es buidacada cop més i el litoral es congestiona.Una urbanització accelerada i incontro-lada i una competència cada vegada mésintensa entre diverses activitats per aemparar-se del sòl i de l’aigua ha dut a de-gradar els paisatges i els ecosistemes costa-ners, tan valuosos com fràgils. L’abando-nament i/o la mala gestió del postpaísinterior són causa d’una deterioració so-vint acompanyant. No cal dir que els ur-banites, cada cop més nombrosos, assede-gats i concentrats, volen més aigua i lluràrea de captació s’escampa cada dia més aexpenses del postpaís.

LLINDARS

Entre les peculiaritats del clima medi-terrani ressalta la irregularitat de les plugesi llur manca d’oportunitat: hi ha fretura deprecipitació l’estiu, quan vegetals i animalsmés aigua han de menester, i en sobra –side cas i segons on– l’hivern que no n’exi-geix tanta. Això, emperò, no és tot; els ex-cessos, tant d’aiguats, revingudes o inun-

dacions, com de sequeres, són a l’ordre deldia, de tal manera que les mitjanes alnostre món climàtic no arriben a serrepresentatives; el que tinga una mitjanahomologada de 550 mm3 de precipitacióanual no cal que n’espere enguany ni 350,ni 450, ni 600..., potser que en caiguen100 o 1.000 i encara repartits de qualsevolmanera. Aquest és un extrem que els pla-nificadors europeus –i fins i tot madri-lenys– tenen mal de pair. On és el llindarde la normalitat? A partir de quant podemconsiderar suficient la pluja (qüestió decabal i de distribució temporal i fins i tothorària!) i quin llindar establim entrenormalitat i «catàstrofe»? La sequera, unasequera, és un fenomen natural o antrò-pic? Perquè la natura té els seus mecanis-mes compensatoris: allà on no n’hi ha, noen consumeix, d’aigua. Els homes, en can-vi, ens encabotem en malversar-ne mésallà on n’hi ha més fretura. Us sona TerraMítica?

No em canse de repetir que les catàs-trofes naturals no existeixen. La natura–l’aigua corrent– compleix implacable-ment les lleis físiques: el riu fa allò quepertoca, obrir-se pas, estendre’s horitzon-talment, acomodar el seu jaç al cabal quecircula, que vehicula, dipositar la càrregaquan perd competència començant per lamés gruixuda, destruir allò que n’impedeixel pas, etc. Els obstacles que l’home pobla-dor o explotador ha interposat al curs o al’escampament de l’aigua són els que pro-voquen catàstrofes i, com que els espaisindecisos (amfibis/humits) són els més in-teressants per a la producció vegetal agrà-ria, no ens hem de sorprendre que aquestindrets superpoblats siguen els més afec-tats pels «desastres naturals». N’hi ha prouamb esmentar Bangladesh, o el delta del

72Mekong i, sense anar tan lluny, les mali-fetes del Segura, del Xúquer o del Guada-lentín. Justament aquest afluent del Segu-ra, el Guadalentín o Sangonera, ha estatqualificat com «el riu més salvatge d’Euro-pa» per la seua irregularitat interanual.

D’ací prové l’afany de controlar l’ai-gua, de conduir els rius a la «normalitat»,inventant un llindar –mínim/màxim–condicionat a la seguretat dels pobladors,a l’assortiment urbà, al regadiu; per quinordre? Caldria no oblidar que el controlabsolut de l’aigua per part de l’home és unmiratge, un fantasieig, malgrat els avançosde la tècnica, com han demostrat els reite-rats casos de fallida de preses o trencamentde dics i canals; la geometrització dels es-pais marjalencs dels Països Baixos o de laXina del Huang-he no sempre ha reeixit.

La lluita contra (recorde que control vede contrerôler, ‘contra-registre’) les revin-gudes no sol ser el primer objectiu de ladomesticació dels rius. Sol començar peruna operació més rendible, l’embassamenta fi d’assegurar el regadiu; així va nàixer aTibi (1594) el primer gran «pantà» euro-peu, tot i que no hem d’oblidar que elsmoliners de l’horta d’Alacant tinguerenuna part remarcable en la iniciativa. Elsgrans regadius han justificat posterior-ment la construcció de considerables res-closes, abans que la producció hidroelèc-trica o l’assortiment urbà i industrial. Detota manera no cal menystenir obres anti-gues de subministrament urbà, com l’a-qüeducte de 123 km que fornia d’aiguaKarthago o les nombroses obres romanesdel mateix estil (Tarraco, Valentia, Pollen-tia...). És clar que moltes d’aquestes opera-cions no eren innocents des del punt devista hidrogeomorfològic: s’alterava el rè-gim natural del riu, l’aigua sovint no arri-

bava a la desembocadura, la sedimentacióes capgirava perquè el vas artificial tendeixa reblir-se i la fretura de sediments aiguaavall s’acusa als deltes i estuaris o a tota lalínia de costa. Tampoc no és de menys-tenir el dèficit d’aigua dolça desviada a unsaltres paratges i destinada a usos no natu-rals o en el mentrestant contaminada. Ciclede l’aigua desnaturalitzat o interromput,allargat o escurçat: és una intromissióantròpica que cal sospesar i justificar permolt de «rei de la creació» que se sental’home. Una cosa eren les operacions dedistracció –assuts i parats, sénies i pous an-tics o medievals– d’escala modesta o mit-jana, d’altra les obres de llarg abast del se-gle XX. A l’embassament d’Alarcón (1950ca) hi caben 1.104 hm3, 245 Tibis!

De qui és l’aigua? Qui té dret al con-trol de l’aigua? Si donar aigua a l’assedegatés una «obra de misericòrdia» i no unaobra de justícia, ja tenim uns prepotents,els amos de l’aigua, els que en posseeixenl’aixeta. El sentit comú diu que l’aigua–com l’aire– és de tothom i l’accés n’hau-ria de ser lliure i gratuït almenys per a lesnecessitats vitals. Nogensmenys, un gotd’aigua no és el mateix que els 200 o 800litres diaris que en consumeixen –o em-bruten– els moderns urbanites. I els cabalsde reg, i els d’abeurar el bestiar (ull a lesbatusses del Far West) i els de la indústriacontaminadora i els que van a parar allleure dels acomodats... Al món mediter-rani hi ha hagut certa tendència a lligarl’aigua a la terra, el seu propietari ho eratambé de l’aigua que hi brollava o que ellaixecava: la podia –la pot– consumir, des-viar, vendre, malbaratar. Clar que les granssurgències i els rius (aquae profluentes),d’acord amb el dret romà, eren del comú;amb el temps, concessions i apropiacions

73anirien diversificant el quadre. Així arriba-ríem a les modernes lleis d’aigües que lesqualifiquen de domini públic i en regulenl’aprofitament i els usos històrics o con-suetudinaris. La filosofia sol ser que el «ca-pital» és públic, però els «interessos» po-den tenir una aplicació privada.

Tanmateix, no és igual la situació d’unpaís plujós i abundant de recursos hídrics,sobretot superficials –llegim rius– que ladels nostres països mediterranis que estanper sota del llindar dels 700 mm3 anuals,de més a més, mal repartits estacional-ment. El llindar de la fretura, accentuadaper l’evapotranspiració, però que parado-xalment pot coexistir amb aiguamolls oprats litorals –cada vegada més escassos–on l’aigua «sobra» per alguns que els vol-drien «aprofitar». La natura els aprofitamillor amb el seu esplendor biomàssic idiversificat.

162 milions d’habitants circummedi-terranis –dels 450 que fan el total apro-ximat– estan en situació de fretura o po-bresa d’aigua. Tinguem en compte que elcontingent humà augmenta i els recursossegueixen sent els mateixos, si no minven.Es tracta d’aigua molt percaçada; els apro-fitaments ultrapassen ja el 50 % dels re-cursos de l’aigua natural renovable (queno és tota l’explotable) a països com Jor-dània, Malta, Tunísia i la nostra façanamarítima; Egipte i Israel arriben al 90 %segons dades del Pla Blau. Encara és mésexagerat el cas de Líbia que no té més queaigües «fòssils». La sobreexplotació habi-tual dels aqüífers per agents diversos, pri-vats i/o públics, no solidaris i curts de vis-ta, i el recurs als cabals fòssils (és a dir, norenovables, un altre llindar) expliquen lamagnitud de l’índex de producció d’aiguano duradora al Mediterrani. L’aterrament

dels pantans és una altra causa de la nodurabilitat, deguda a les pèrdues de capa-citat que superen sovint el 2 i 3 % anual.La història vuit-centista dels nostres em-bassaments de Tibi, Relleu, Puentes, Elda,Elx, Petrer, etc. es repeteix ara al Marroc iAlgèria.

L’explotació incontrolada i excessivadels aqüífers litorals provoca sovint nom-broses intrusions d’aigua salada, gairebéirreversibles, com podem comprovar alsespais costaners mallorquins i valencians.Més de la meitat dels espais humits medi-terranis s’han esvaït no sense un gran im-pacte sobre els ecosistemes. La contami-nació en degrada molts i indueix despesescada vegada més altes per assegurar l’assor-timent d’aigua potable, per exemple, lliurede nitrats. Els conflictes d’aprofitament id’interessos entre sobirans i jusans –enca-ra–, entre les ciutats i els llauradors, el ter-mini curt i el llarg (que els polítics novolen veure), tendeixen a agreujar-se. Elcost de la gestió dels recursos hídrics, enprincipi comuns i gratuïts, augmenta dedia en dia.

Qualsevol tipus de gestió pública oplanificació de les aigües implica certaideologia, ja siga de tancament, de con-sum a tota ultrança, de globalització, d’es-talvi, de sostenibilitat... Fet i fet, el quesovint s’imposa és un pragmatisme vergo-nyant de polítics que només contemplenles urnes immediates. Els plans hidrolò-gics «regionals» o «nacionals» s’han succeïtal territori espanyol amb una inspiraciócompensatòria, fundada en un llindar méssimbòlic que real que caldria discutir. Ésallò de contraposar «la España seca» i «laEspaña húmeda», com si la segona fóraculpable de la pobresa de la primera. Elsextrems veritablement són certs i palesos.

74Grazalema i Santiago per un cap, Cabo deGata i el Baix Vinalopó, per l’altre. Ara,enmig hi ha tot un món de matisos na-turals i culturals.

La dicotomia d’Espanya eixuta/hu-mida inspirà sens dubte la ideologia delsregeneracionistes del noventayocho quepassaria després a les planificacions hidro-lògiques de Gasset a principi de segle XX i,sobretot, de l’enginyer Lorenzo (Plan Na-cional de Obras Hidráulicas, 1933) que ala pràctica s’havien de traduir –amb moltde retard– en embassaments, transvasa-ments i canalitzacions. Per tal de compen-sar desequilibris hom engegaria el faraònicPlan Badajoz (des de 1956) que fracassariaen part com havia fracassat el no tan am-biciós del Campo de Cartagena (1942),les conduccions i filloles del qual mai noarribaren a fer córrer l’aigua del Taibilla,usurpada per les drassanes i la ciutat. Mésprop de nosaltres encara, el projectat re-gadiu de Llíria des de l’embassament deLoriguilla, més extensiu que intensiu,mostra la contradicció dels pobles nous,paradoxals víctimes dels embassaments, iuna «Vilanova» desnonada... El canalTajo-Segura, però, fou la vertadera opera-ció del franquisme tardà (1966-1975) quetravessà la frontera de les conques hidro-gràfiques portant aigua des d’Entrepeñas iBuendía per Alarcón a Talave. La merca-deria política (1.000 hm3/any) fou venudad’antuvi a l’esquena dels propietaris del’embassament d’Alarcón i mai no va arri-bar a complir –raonablement, potser– elsobjectius que prometia, acontentant-seamb 200 hm3/any o poca cosa més.

El llindar eixut/humit, tan escaïnat a laliteratura regeneracionista espanyola i en-tre els seus epígons dictatorials, noméscontemplava una perspectiva agronòmica

i vagament urbana (industrial). És clar queel segle que correm hem de plantejar unaqüestió de prioritats una mica més com-plexa: entre regadiu, esplai o turisme,abastiment urbà, indústria, etc., qui en téla prima? La contestació probablement noseria unànime en termes de durabilitat/sostenibilitat, de rendiment, de globalitato de territorialitat. Ací rau el gran mal-decap. Hem d’admetre com a definitiva ladesvalorització del camp i concretamentde l’horta? Cal que acceptem la primaciadel lleure rendibilitzat i especulatiu quesolem camuflar sota l’epígraf de turisme?Un país com el nostre s’ha de resignar aesdevenir un immens receptacle d’ociososi jubilats, cruïlla d’aventurers i traficants,el bordell d’Europa, la màfia de les màfiesdel ciment, la consolidació dels liqui-dadors del paisatge i de la cultura, un parctemàtic repetitiu i carrincló...? Ja no ensrecordem que una sèrie d’indústries benarrelades poden diversificar l’economiaamb una dependència menor de les con-tingències conjunturals? No tinc res d’eco-nomista per a poder respondre tants d’in-terrogants, però una idea «conservadora»de l’aigua –assortiment, conducció, depu-ració, evacuació– em fa pensar que noanem justament pel bon camí.

PRIORITATS

Recapitulem. Amb ocasió del nounat PlanHidrológico Nacional, hom ha sentit veusassenyades respecte a la dicotomia entreoferta i demanda d’aigua, admesa com abé escàs, però esdevinguda massa sovintmercaderia, capitalísticament globalitza-da. A l’àmbit mediterrani la demanda ésdesigual, però en conjunt és alta i creixent:

75300.000 hm3 d’aigua hi són utilitzatsanualment. Aquesta demanda d’aigua–que abasta el consum i les pèrdues deconducció i distribució, sovint molt ele-vades– s’ha doblat en un segle i haaugmentat un 60 % durant els darrers 25anys. Segueix sent desigualment repartidasegons els països i les contrades, entre 100i 1.000 m3/habitant/any.

La major part de les polítiques deplanificació estatal encara opten per unaatenció preferent a l’oferta ja que la pro-jecció de la demanda hi sol ser sumària isobreestimada i la seua gestió poc desen-volupada. Els objectius mediambientals hitenen un paper accessori o inexistent.Hom revalua a l’alça la part consideradaexplotable dels recursos naturals –perexemple del Tajo, de l’Ebre– i accentua nosense aferrissament hidràulic la mobilit-zació –transvasament– dels recursos natu-rals renovables o no, amb la transferènciainterregional. Malgrat els elevats costos deproducció, l’apel·lació als recursos no con-vencionals ja és important a determinatspaïsos com Egipte (on el reaprofitamentde l’aigua de drenatge depassa els 12 km3/any), o Israel (s’hi aprofita el 65 % del’aigua «bruta» urbana), o Malta (on mésde la meitat del cabal prové de les dessala-dores) o Mallorca que va pel mateix camí.Només vull recordar que l’energia quedemana un metre cúbic d’aigua dessaladacosta ara per ara –oblidem infraestructuresi amortitzacions– 0,5 euro... No serà gairemés barata l’aigua de l’Ebre (o del Roine)que arribe a la Marina, si hi arriba.

Al llindar del segle XXI, de més a més,caldria reconsiderar la perspectiva dels re-gadius. Al territori espanyol l’any 1900 escomptaven 1,2 milions d’hectàrees rega-des que el 1950 havien esdevingut 1,5

milions, però el 2000 ultrapassaven els3,4. Al mateix període els 57 embassa-ments que totalitzaven només 106 hm3 decapacitat el 1900, cent anys més tard sónmés d’un miler i poden encabir 55.000hm3, no tots dedicats al regadiu. El «rega-diu excels» com una de les realitzacionsculturals més notables de l’àmbit medi-terrani era la imatge que ens transmeterenels nostres mestres –em referesc als geò-grafs– i que fins fa poc hem ensenyat.L’apassionada literatura de Jean Brunhessobre les nostres hortes i les del Maghribevocava sovint els miracles de l’aigua del«creixent fèrtil», els paradisos humits on elcantussol de l’aigua i els grinyols de lessénies i rodes feia part d’una civilització.L’Orontes (Nahr al-‘Asî, ‘el riu rebel’), enpassar per Homs o Hamâ, n’era el paradig-ma: un riu domesticat, útil i bell. Oasisnaturals i oasis provocats: l’òptica de l’ho-me assedegat, veí o habitador del desert,que domina l’aigua.

Entre unes coses i les altres hem arribata consumir més del 80 % dels recursos hí-drics en els regadius i la pregunta descar-nada que fa l’economista o el planificadorés òbvia. És això justificable, rendible?dirà ell.

El regadiu extensiu, clarament no ho ésja, si ho ha estat mai. Els regadius inten-sius, sembla que sí. Els que els defenendiuen –a l’àmbit de l’estat espanyol– quenomés consumeixen 8.000 hm3/any... Acosta de què i de qui? demanaran els pla-nificadors urbans, els marxants de l’oci co-mercialitzat, els ecologistes a ultrança. Peraixò tornem a les prioritats comparant lallei espanyola d’aigües del 1879 i la del1985, ja modificada. Ambdues avantpo-sen l’abastiment urbà (amb el de les indús-tries connectades a la xarxa municipal al

76segon cas), realitat que en certs casos hacapgirat l’ús tradicional: pensem en Ciutatde Mallorca, com a cas extrem; l’Hortad’Amunt s’esvaí fa setanta-cinc anys. Lallei antiga posava els ferrocarrils (les loco-motores de vapor!) en segon lloc, en unaclara exageració pseudoprogressista. Im-mediatament ambdós textos legals conser-ven el regadiu, seguit per la produccióhidroelèctrica a la llei moderna, que ve areconèixer un lobby poderós que comandaprou més del que de vegades sembla. Laresta de dedicacions són aqüicultura,recreació, navegació, etc.

En unes declaracions de principis la lleivigent proclama que abans de tot cal ga-rantir als rius o reservoris naturals els ca-bals ecològics o mediambientals, qüestióque, ben interpretada, podria desfer totl’articulat legal. Un altre extrem remar-cable és l’afer bàsic del domini públic,desvirtuat perillosament en la modificacióde 1999 que canonitza el tràfic privat del’aigua i obre la porta a les grans empreses«globalitzadores» que ja existien i pressio-naven. A l’àrea metropolitana de Valènciaen sabem prou.

Les previsions per al quart de segle onhem entrat suara són a la Mediterràniamés prop del pessimisme que en altreslatituds. La tendència actual a privilegiarl’oferta condueix –com les autopistes «ge-neren» automòbils– a augmentar la de-manda en un 55 %. Hom hi preveu unaminva del contingent dedicat al regadiu ique l’aportació d’aigua «no convencional»(reaprofitada, dessalada) cobreixi el 10 %de la demanda sobre la qual només s’actuaen situacions crítiques. Pot ser que lesgrans inversions públiques (400.000 mi-lions d’euros, només per a l’aigua potablei la depuració) puguen diferir la crisi, però

els costos econòmics i socials s’incremen-taran d’una manera inacceptable. Hompot demanar –exigir?– estalvi, cooperació,racionalització dels usos, que una societatopulenta i aviciada no sol entendre gaire.L’scenario de «la Mediterrània de l’aiguaduradora» maldaria per evitar qualsevolrisc de trencament de l’equilibri entreoferta i demanda, tot estabilitzant les pres-sions sobre el medi natural i tenint encompte els envits socials i econòmics. Estracta de minimitzar les pèrdues, millorarl’eficàcia dels usos, reassignar els recursos(per exemple els dedicats al regadiu norendible). Adoctrinar els usuaris –és a dir,tota la població– i els polítics, no és unatasca fàcil, especialment quan intervenengrans interessos privats enfront dels pú-blics (el detall de les ciutats que no ins-tal·len comptadors d’aigua individuals ésben eloqüent). Els conflictes de descen-tralització de la gestió tampoc són negli-gibles i els ròssecs culturals o consuetu-dinaris («mai no hem pagat per l’aigua»de determinats llauradors) no fàcils deredreçar.

Altrament és intolerable l’enganyifa so-cial de camuflar sota la capa dels llaura-dors, dels hortolans o dels defensors del’Horta, els dissimulats interessos dels em-presaris turístics i els més pestilents delsespeculadors. Pidolar aigua de beure urba-na per a desviar-la a la indústria, a les pis-cines o als camps de golf és una pràcticareprovable. Ja feien cosa d’això els mo-liners de l’edat mitjana.

* * *

Ens hem referit a l’aigua com un bé patri-monial de la humanitat i com a tal, qual-sevol persona hi té dret per damunt re-

77gions, països, estats i fronteres, cosa queens duu a pensar en una globalització en-comiable: no només aigua del Xúquer alGuadalaviar o del Tajo al Segura, sinótambé de l’Ebre i, perquè no, del Roineo... dels icebergs? El llindar de la neces-sitat, no el discuteix ningú sempre ques’adeqüe als costos de transport i/o d’ob-tenció, els quals en constitueixen un altremolt més marcat: el preu de l’aigua. Sil’estat o el poder que siga n’autoritza elmercadeig, les desigualtats augmenten. Hiha preus polítics, però també enormes ne-gocis polítics, cada dia amb més fronteres.Fronteres per als usuaris sí, però no per alsexplotadors.

No m’agradaria que em classificassend’ecologista badoc, ni voldria acabar deïfi-cant la natura, ni que em prenguessen perun perseguidor de l’horta. Tot i això, he dereconèixer que és difícil afirmar que a unriu –l’Ebre, el Roine, el Congo o l’Ama-zones, tant se m’en dóna– li sobra aigua.L’ajustament d’una conca consisteix en un

equilibri d’entrades i eixides, de transport,erosió i sedimentació, que qualsevol de-tracció o intromissió humana desbarata.Més clar, l’Ebre –el delta, sobretot, i engeneral la conca baixa– no romandrà in-demne si hom li furta aquests hectòmetrescúbics «sobrants». El consumisme no ad-metrà fàcilment cabals ecològics raona-bles. I el llindar raonable torna a ballar acíi en qualsevol operació semblant com l’ex-tracció desaforada dels cabals subterranis,sovint «fòssils» o geològics. Un desenvo-lupament durable o sostenible –conceptesben difícils de cohonestar– hauria decomptar amb algun fre: l’abastiment i ladepuració esdevenen cada cop problemesmassa seriosos. Per això, els que vèiem elregadiu com una exquisita correcció d’unanatura gasiva, ara podem veure alguns re-gadius mediterranis com un malversa-ment perillós. Sobretot si eixim de l’ho-ritzó domèstic. Haurem de pensar en unaautoritat mundial de l’aigua? No ésciència-ficció. ❐

Bona part de les dades estadístiques i algunes idees bàsiques d’aquest escrit són tretes de «L’eau, l’environnement etla population en Méditerranée au XXIème siècle». Méditerranée et développement durable: les notes du Plan Bleu, 1(2000).

78

PRESENTACIÓ

La qüestió ofereix més matisos del que pot semblar a primera vista. Sens dubte, el viatge haretut fruits literaris d’una gran varietat i riquesa i ha generat tot un subapartat específicd’escriptura: la literatura de viatges, un gènere que ha conegut alts i baixos, que compta ambalgunes figures cabdals i que sembla viure una època d’esplendor. I així ara troben acceptació imolts lectors Robert Kaplan i Paul Theroux, Bruce Chatwin i Norman Lewis o Wilfred Thesiger,hom redescobreix Freya Stark i Patrick Leigh Fermor, Ali Bei i fins un cert J. M. de Sagarra.Però la incitació literària que el desplaçament pel món pot generar va molt més enllà del quepot donar a entendre una caracterització de gènere. D’entrada, perquè viatges n’hi ha de moltesmenes. No és només que existeix el viatge mental, l’aptitud per explorar mons sense moure’sgaire. És també la infinita varietat dels viatges efectius, i dels resultats literaris consegüents.Perquè més enllà de la pura descripció de gent i de llocs, que ja afegeix com a tal matisos,interpretacions, a la visió del món i que permet doncs fer-se càrrec de la complexitat inesgotablede la realitat, hi ha el fet comprovat que sovint el viatge transforma a qui el fa. Altera lescoordenades, aporta nous referents, canvia el tarannà, estimula la percepció. El viatge esdevéaixí experiència interior que modula el pòsit d’idees i actituds de qui el fa i li permet veure cosesi persones –i veure’s a si mateix– d’una altra manera. Posa en qüestió la pròpia subjectivitat.Però, a més, les intencions de qui viatja són d’allò més variades: de l’estudi científic a la fugidad’un entorn o una època ofegadors, de la pura curiositat intel·lectual a la recerca d’arguments,de la búsqueda de la distància a l’intent de purificació interior. En tot cas, el viatge comportasempre la sorpresa. I aquesta és una de les matèries primeres de la literatura. Com en el casd’altres relacions privilegiades –literatura i ciutat, literatura i individualitat, etcètera– trobemací un pretext per a la reflexió sobre el fet de l’escriptura, les seues motivacions, promeses iassoliments. O sobre les seues frustracions i condicionaments. Una bona matèria, doncs, per aldebat i per al contrast entre perspectives diferenciades, per a les aproximacions des de punts devista en principi allunyats, per a l’aportació de raons, per a l’exercici de la crítica. La voluntatd’establir una primera cartografia, provisional i temptativa, d’aquest territori és la intenció deles pàgines que segueixen.

Literatura i viatge

79

LITERATURA DE QUIOSCI LITERATURA-LITERATURA

Sobre què no s’ha escrit? Difícilment deuexistir una escletxa de la realitat per onla literatura no haja ficat el nas. Per des-comptat que els viatges també han estatun objectiu indiscutible dels escriptors.Més encara en la nostra època i en el nos-tre país, on el mercat dels viatges és un delsmés rendibles. És evident que la literaturaperiodística i més que res orientativa peral viatger d’ara i d’ací no sol atraure elsescriptors canònics. De totes maneres,aquesta literatura viatgera –si vostès volen,literatura coixa o semiliteratura– formauna part significativa de les immensitatsde paper que omplin els quioscos i lli-breries, si més no les llibreries de tantes itantes estacions de viatgers.

A pesar de tot, un grup abundant d’es-criptors, encara que només siga per gua-nyar-se un duro fàcil, entren en el comerçde la semiliteratura viatgera. Hi dediquenun temps lleuger, ràpid, ja que el gros dela seua escriptura la destinen a la literatu-ra-literatura, siga de viatges o no. Per

comprovar-ho, tan sols cal que fullegemles pàgines de la revista Descobrir, l’únicarevista de viatges en català que hi ha almercat i que per cert és d’una dignitat in-qüestionable, fins i tot un model. Per cert,també: ara que ens hem capbussat en elsegle XXI i en una guerra més desconcer-tant que totes les fantasies novel·lístiques,hauríem d’anar pensant en destapar la bo-tella dels gèneres literaris, no fóra que se’nsfera massa vella i finalment agra...

Per altra part, el caràcter exacerba-dament individualista dels escriptors nopropicia sinó visions personals, és a dir,impedeix escassíssims enfocaments col-lectius dels fenòmens socials, com ara elsviatges. Josep Maria Espinàs es va atrevir aescriure sobre un viatge a través d’un boscarrasat pel foc. Però encara no ha caigut ales meues mans cap text –ni tan sols unsimple reportatge– que conte les experièn-cies d’un grup organitzat pels tours oper-ators, una estada, per exemple, d’unasetmana a Benidorm o una visita a Galíciad’una colla de jubilats, amb visita a la ca-tedral de Santiago inclosa, o una excursióescolar de fi de curs. Les vivències de lagent que participa en l’impressionant mer-cat del viatge podrien obrir una portad’una realitat que no resulta visitable araper ara. I és que potser les minories cultu-rals s’estimen més desconèixer com és la

Ignasi Mora

Ignasi Mora és escriptor. Entre altres, ha publicat Uncorrent interminable (2000), Mela (1997), Les veusde la família (1991) i Finale (1990).

Literatura i viatges

80resta de la humanitat, fora de les estadís-tiques o les apreciacions «científiques»,sempre desinfectades de la carn real queviatja sense parar.

LA NATURALESA DELS VIATGES

Abans d’interessar-nos pels personatgesviatgers, potser seria de profit reflexiu pen-sar en els escenaris dels viatges, que al-menys en teoria són els responsables delsnostres desplaçaments amunt i avall, pelgust d’eixir de casa –cosa fonamental– id’acostar-nos a una suposada nova realitat.La generalització de la fotografia i delsmitjans audiovisuals ha ocasionat un des-mantellament sistemàtic de la ignorànciad’aquells paisatges o territoris que la dis-tància ens sostreia i si de cas les paraulesens desvetlaven a mitges, molt a mitges.Des d’un punt de vista visual o superficial,a hores d’ara els possibles escenaris terres-tres dels nostres viatges són o poden serconeguts amb més o menys detall d’unamanera prèvia al nostre desplaçament.Però, és que existeix molt més que unaimatge visual i superficial en els nostresviatges habituals?

Sovint resulta entre ridícul i patèticsentir o sentir-nos fer el resum d’un viatge.Les energies i les expectatives de coneixe-ment i plaers viatgers queden reduïdes ales cendres de quatre anècdotes, quatrefotografies o quatre ratlles de dietari, el re-cord vague d’algun restaurant i la frivolitatde creure’ns més destres en els costums imaneres de viure d’una parcel·la del món.Al cap de poc temps de la nostra magnaaventura viatgera, en el mar d’interpre-tacions o confusions que hi hem projectat,rescatem el naufragi de quatre tòpics, que

coincideixen en un percentatge probable-ment elevat amb els tòpics escampatsarreu de les nostres amistats i de la biblio-grafia corresponent.

Damunt, en el cas que no siguem unsespecialistes que busquem i trobem l’ob-jecte concret del nostre interès, els viatgeses componen d’una sèrie d’«activitats» im-prescindibles, que no sempre coincideixenamb el nostre desig. Els magatzems d’art omuseus són visita obligada en qualsevolciutat, així com tota mena de monuments,quan la immensa majoria és indiferent alfenomen artístic i són molts els qui s’esgo-ten i acaben sentint fàstic de tanta joia re-unida. Etcètera.

L’OU I LA GALLINA

No és, però, discutible que els viatges con-formen una experiència, una maneradiferent de percebre el pas del temps i elsseus continguts. Tot i la relativa novetatactual dels viatges, el fet de viatjar trencala quotidianitat endormiscadora, despertal’esperit de la sopor dels hàbits i de lesinèrcies de cada dia. Tret dels neuròticsempedreïts, els viatges remouen les neu-rones, estimulen la vitalitat. Encara mésen els escriptors, que, com tothom sap, ésuna espècie amb un sistema nerviós mésexcitable que el de la resta de la humanitat.El contacte amb una realitat parcialmentnova, el teló de l’escenari sobtadamentdescorregut, incita a l’animació de l’ànimai, és clar, a l’escriptura, com el canvi d’es-cenari interior –un amor o un estupe-faent– condueix a una alta rendibilitat deles energies vitals.

Ara bé, una cosa és que el medi dife-rent al diari agullone la ment de l’escriptor

81i la impulse a la seua activitat més recur-rent, i una altra cosa és la relació que exis-teix entre el medi i l’escriptura. En aquestsentit, no discutiríem si és abans l’ou omedi que la gallina o escriptura. Més aviatcaldria demanar-se quina relació hi ha en-tre tots dos, l’ou i la gallina. I de sobtehem botat dins d’un forat epistemològicque afecta tota la literatura, no tan sols lade viatges: quin és l’entramat de conne-xions entre la realitat i l’escriptura? El lec-tor comprendrà que ara ens cenyirem alproblema concret de la literatura de viat-ges, que al cap i a la fi per això hem vingutal text present. A més a més, l’«exterio-ritat» dels viatges, la seua clucada d’ull pera fer-nos creure que sobretot es presten al’estricta descripció, a alguna mena de lite-ralitat, encara ens empenta més a oblidar-nos ara de la resta de la literatura –sempretan suposadament imaginativa i distorsio-nadora de la realitat– i centrar-nos en laliteratura viatgera.

Doncs no: la literatura i els viatges notenen sinó un parentiu llunyà, si bé lesaparences ací també enganyen. La literatu-ra de viatges, com la resta de la literatura,és primer de tot literatura. És a dir, ex-pressió o voluntat d’expressió del batec vi-tal, de l’ànima de l’escriptor. Si no es tractad’una guia de viatges de cara a un viatgeconcret, no solem buscar un llibre sobreun país o territori determinat, sinó queens trobem amb el llibre d’un autor queens interessa i que ha escrit sobre qualsevollloc, i aleshores ens dediquem a capficar-nos en aquell món que el nostre escriptorens, diguem-ne, revela. En el fons, en laliteratura en general, des de la novel·la i elperiodisme fins a la poesia més o menysintel·ligible i el mateix assaig, sempre i perdamunt de tot hi rastregem les petges

íntimes de l’escriptor, de la persona ques’amaga darrere del paper i que se’ns acostapel túnel de l’escriptura. Ben pensat, entretotes les aproximacions que podem fer auna obra literària, artística o fins i totsimplement humana, la d’entrar encontacte amb el rovell de l’ou de l’ésserhumà deu ser la més habitual.

LA LITERATURA DE MEMÒRIES

La literatura de memòries és la més direc-ta, la que si més no en teoria descarta elsemmascaraments que hi són la norma.Encara se’n podria dir més: l’essència de laliteratura consisteix a deixar el mínim depistes personals en el text, tot i que alhoraés una manifestació de la interioritat del’escriptor. El joc literari és aquest. Encanvi, en la literatura memorialística l’ob-jecte de l’escriptor és l’escriptor mateix, laseua vida. Maquillada o no, amb la millorde les intencions o a través d’un càlculgens innocent, aquesta literatura apareixcom si la gran component de l’art de l’es-criptura, la fabulació, no hi tingués res aveure. Ja siga Rousseau, Beauvoir o Jünger,posem per cas atzarós, quan escriuen lesseues memòries, els sentim vibrar darrerede les paraules, encara que en més d’unmoment sospitem que les versions del’anomenada «veritat» són quasi infinites.

Els dietaris són com una secció pre-sentista de la literatura memorialística.N’hi ha de totes les classes, és clar, des delpurament intel·lectuals fins als que inten-ten contar la vida sencera, que solen ser elsmés atractius en principi. I solen ser-hoperquè, a pesar que el fonament de la lite-ratura és l’artifici artístic, el batec humà ésallò que més curiositat provoca. Per des-

82comptat que existeixen grans obres lite-ràries que són dietaris –El quadern gris deJosep Pla, per exemple i sense anar méslluny–, però si no ho són, també conti-nuen sent una font consistent d’interès iplaer per al lector.

La literatura de viatges es podria benbé incloure en la memorialística, com unapartat més. És cert que sovint es desvia dela prosa intimista de les memòries o dels

dietaris. Fins i tot sembla de vegades queno reconeix el lligam estret amb aquestesdues vessants de la literatura memoria-lística. Amb tot, en la majoria dels casos isi no adopta la mateixa forma que elles, laliteratura de viatges conflueix amb lesmemòries o els dietaris d’una manera cla-ríssima, perquè al capdavall ocupa la ma-teixa relació respecte a la realitat, és a dir,la converteix en vivència relatable. ❐

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Nom i cognomsAdreça Població Codi postalTelèfon a/eEm subscric a la revista L’Espill per 3 números (1 any) a partir del número , raóper la qual:

OPCIÓ A: Us tramet un xec per valor de 4.000 ptes. / 24 euros* a nom de:Universitat de València. Revista L’Espill.

OPCIÓ B: Us adjunte fotocòpia de l’ingrés de 4.000 ptes. / 24 euros*, a nomde la revista L’Espill, en el compte corrent de la Universitat de València(Bancaixa, Urbana Sorolla de València:2077-0735-89-3100159143).

* Preu a Europa: 4.500 ptes. / 27 euros Resta del món: 5.000 ptes. / 30 euros

Data

Signatura

L’Espill. Publicacions de la Universitat de ValènciaEl Batxiller 1, 1a – 46010 València

83

D’un temps ençà els llibres i lescol·leccions de viatges tornen a ocupar unlloc –¿l’havien arribat a ocupar algunavegada?– als prestatges de les llibreries delpaís. Val a dir que és un lloc no gaire pre-ponderant tal com correspon a un paísque, tocant al gènere de la literatura deviatges, no té una tradició arrelada a di-ferència del que passa a Anglaterra o, en tomenor, a França. Sigui de la manera quees vulgui, benvinguda sia aquesta vellatradició literària que es remunta fins al’Antiguitat clàssica i l’Humanisme i que,amb diferent fortuna i recorreguts diver-sos, ha arribat fins als nostres dies. Autorscom Bruce Chatwin, V. S. Naipaul, PeterMatthiessen o Paul Theroux, entre d’altresno tan coneguts però igual d’importants,han contribuït a renovar aquest gènereliterari de forma decisiva.

Però abans d’endinsar-nos en el que ésel propòsit d’aquest paper, cal remarcarque si bé el viatge pot ser entès com una

forma de la literatura, també es pot enten-dre la literatura, o si es vol el text, com unaforma de viatge. L’Odissea d’Homer no éspas un llibre «de» viatges, el Quixot deCervantes tampoc, el Decameró de Bocac-cio, si fa no fa el mateix. I ja posats, l’Ulis-ses de Joyce i el Palomar de Calvino en se-rien dos exemples situats a un extrem il’altre del segle XX. Això forma part, però,d’una altra història que no és exactamentla que es vol tractar aquí, malgrat que noen sigui del tot aliena. Tornem, doncs, al cas.

L’escriptor suís de parla alemanya Ro-bert Walser, en una de les moltíssimes pas-sejades a què tan afeccionat era, se’n ser-ví per escriure un relat on acaba dient queper tornar d’on havia sortit –Berna– vaagafar un tren que trigava quatre hores afer el recorregut que ell havia fet a peu endos dies i va deixar explicat en un parell depàgines.1 Al marge que la narració deWalser ens informa de les característiquesdel viatge –un allunyament (una partença)que porta implícit una tornada (una arri-bada) i el relat de l’experiència (desplaça-ment)–, la fina ironia que es desprèn de laconclusió del seu relat coincideix amb la

El canemàs del gastat tapís del temps*

Marc Soler

Marc Soler és periodista i crític literari, col·laboradorhabitual de La Vanguardia i El Temps.

La storia non contiene

il prima e il dopo.

EUGENIO MONTALE (La Storia)

84d’un altre escriptor que admirava la sevaobra: Elias Canetti. Autor d’un bellíssimllibre de viatges, Les veus de Marràqueix,ha deixat escrit que per a viatjar cal fer-hosense presses i que si se n’escriu algunacosa és més important la claredat que nopas l’exhaustivitat o la precisió.2 Això, talcom correspon a la bona literatura ques’alimenta d’ella mateixa, ja ho va dir moltabans Lawrence Sterne al seu Viatge senti-mental de camí cap a Lió i un cop passat elcim de la muntanya Tarare: «Adéu, ales-hores, a tot moviment ràpid! Ja es viatjaúnicament amb precaució i fins i tot elssentiments del viatger es troben més bé enuna certa lentitud».3

Fa més de mig segle que Canetti vaescriure les paraules que he esmentat uneslínies més amunt. D’aleshores ençà, elviatger ha tingut temps de convertir-se alturisme i aquest, al seu torn, ha passat aser industria de l’oci (una mena de globa-lització del viatge) que ofereix tota menade serveis: des de plats precuinats o a lacarta fins a l’anomenat turisme cultural(els anomenats llocs de culte) tot passantpel turisme sexual. Això per no parlar delturisme rural que fóra una versió posadaal dia de l’oposició axiologica entre «ciu-tat» i «camp» que ja trobem en els autorsllatins però també en d’altres cultures benallunyades de la nostra. Però més que en-trar a debatre la qüestió del turisme en ge-neral o alguna de les múltiples formes queha adoptat (tampoc és el tema que ensinteressa, tot i la seva dimensió social i demasses i la evident relació amb el viatge),voldria insistir en la qüestió de la «nostal-gia rural»4 de la qual parla l’escriptor Jo-nathan Raban. Si més no perquè, ni quesigui per estranys viaranys, ens permetràarribar a plantejar-nos una sèrie d’inter-

rogants en relació amb el present i el futurdel viatge.

Assenyala Raban que una sèrie d’obrespublicades els primers anys del segle XX (lamés famosa de totes n’és La crida del boscde Jack London), van ser llibres de cap-çalera i tots ells èxits editorials amb mésd’un milió ben llarg d’exemplars venuts,que palesen fins a quin punt aquesta nos-tàlgia ja era aleshores, com en diríem ara,un corrent d’opinió força estès a les ciutatsindustrialitzades d’Europa i Amèrica. Pera la viatgera anglesa i escriptora excepcio-nal Freya Stark, aquesta «nostàlgia rural»respondria ben segur al fet que la llibertatde moviments entre l’home i la naturalesaha deixat de ser un «univers fluid» tal comes reflecteix en el món d’Homer i que lipermet designar com a «sagrat» qualsevolaparent niciesa de la vida quotidiana.5

El trencament d’aquesta continuïtat haprovocat escisions interiors importants imalestars culturals diversos que van sercaracterístics del període d’entreguerresperò que tenen el seu origen al segle XIX.6

El viatge, que tradicionalment ha estat perdefinició una fugida i també una rupturaen relació amb tot un estat de coses, haservit sovint com a teràpia alliberadora ireparadora mitjançant la qual era possiblede reconèixer-se en la figura de l’«altre» imenar una revisió dels horitzons propis.Per tal que el viatge existeixi cal una torna-da i, encara més, que aquesta pressuposisempre una «renovació» amb relació almón i a un mateix. És a dir: que el viatgerno arribi igual com era abans de marxar, isense que això vulgui dir arribar més can-sat tal com va escriure J. M. de Sagarra.7

En el cas de l’anomenat «turisme ru-ral», el fenomen remet a un pretès «retorna la natura» que d’uns anys ençà s’ha posat

85en circulació. L’assumpte voreja la paròdiapel fet que han desaparegut els referentshistòrics que sustentaven i feien possiblel’existència d’aquell món atàvic i, per tant,els límits que separaven els àmbits «urbà» iel «rural» (en una altra escala serien el món«civil» i el «no civilitzat»), ja fa molt ques’han esborrat a favor d’una generalitzacióde la societat urbana, i tot fa pensar queresulta impossible escapar a la força gra-vitatòria de la modernitat. La situació s’a-greuja quan es comprova com aquestamateixa modernitat contribueix a diluirles perifèries i fins i tot la percepció de lesdiferències entre els «espais» (els naturals,per exemple, més semblants a hores d’araa un museu dels d’abans) i els «llocs» (perexemple, els museus que es volen fer pas-sar per un espai viu). Com es pot compro-var, la confusió semàntica ja ens ho diugairebé tot. Per tant, estem davant d’unretorn imaginari8 que planteja el repted’esbrinar on se situen i quins són a horesd’ara els referents simbòlics del viatger –o,si escau, de la figura del turista, que sem-bla que donem per fet que l’ha substituït–així com els elements que basteixen el seuimaginari. En qualsevol cas, això semblamatèria reservada per a la investigaciósociològica i l’antropologia.

Però, és de debò que hem de creureque el turista ha ocupat tot l’espai del viat-ger? En aquest sentit el brillant i excèntricescriptor Robert Byron, després d’unadelirant conversa amb el vigilant i guiad’unes ruïnes al Líban, escrivia:

fins voyageur està passat de moda, i ambraó: el mot té un matís falaguer. L’anticviatger era algú que anava en cerca de co-neixement, i a qui els indígenes es com-plaïen d’atendre mostrant-li les coses inte-

ressants de la localitat. A Europa fa tempsque aquesta actitud de reconeixement mu-tu ha desaparegut. Però allà, en qualsevolcas, el turista ja no és un fenomen. Formapart del paisatge.9

La pregunta, aleshores, és: un copdesapareguts els indígenes (siguin els pellsroges o el pagès tradicional), ¿només ensqueda una nova forma de localisme em-peltat de conservacionisme10 que mena dedret al supermercat etnològic, a la consa-gració de l’etiqueta d’origen i a la recercad’autenticitat reduïda a simple pintores-quisme? Tot plegat emmotllat de la formamés adient per les nostres «nacions econò-miques» que tot ho degraden per poten-ciar «igualtats menors», per dir-ho ambparaules de la sempre admirable i sàviaFreya Stark.11

Ara tot fa pensar que l’exotisme de quèparlava Victor Segalen12 i la diferència, ésa dir, la figura clàssica de l’«altre», s’hanconvertit en mercaderies propiciatòries deles duty free o una excusa per fer una «B.O». Quan el plaer de la lentitud ha deixatel lloc a la immediatesa i tots ens hemacabat creient la teoria que el planeta és unpoblet de no res (les nostres àvies, sense serteòrics de la comunicació, ja ens deien queera un mocador) i els reportatges madein National Geographic (el nou Reader’sDigest de l’era audiovisual) i les publica-cions especialitzades s’encarreguen d’arxi-var i classificar tot el planeta a través de lamira d’un visor, s’imposa preguntar quinsentit té escriure llibres de viatges, quininterès poden tenir més enllà de ser lec-tures per a l’estiu de les que recomana lapremsa o si, com deia no sense ironia Jo-sep M. de Sagarra, els millors llibres deviatges per a les persones amb poca ima-

86ginació són els «baedeker».13 O bé, si elgènere toca a la seva fi com algú ha gosatdir, de forma no menys agosarada, en undiari de gran tirada en un intent de per-llongar o establir una variant sobre eldebat al voltant de la desaparició de lanovel·la. Reprenent la idea de Freya Starksobre les igualtats menors, resulta imagi-nable que el turisme en formi part, i sila figura del turista ocupa l’escenari com afigura independitzada del viatger (a l’è-poca del Grand Tour eren indestriables),això no és raó suficient per pensar queocupi tot l’escenari. El professor, viatger ihistoriador francès Jean Chesneaux haescrit que la distinció entre turista i viat-ger resulta banal, però no s’ha estat d’afir-mar que allò que distingeix l’un de l’altreés que

l’un ne cherche qu’a «faire» des lieux dontla liste est établie par avance; l’autre mêmes’il sait les mérites de tel site prestigieux,laisse venir à lui les bruits de la rue, lesodeurs des marchés, et jusqu’aux petitesannonces de la presse locale. Il va tenterd’«entrer», si rapide que soit son passage,dans la vie simple des simples gens.14

Aleshores, és possible pensar o imagi-nar de viatjar segons els pressupòsits bàsicsdels grans viatgers de començaments imeitat del segle XX?

Paul Theroux, a la magnífica crònicadel seu viatge a la Xina15 ho justificavadient que era com escriure una biografiaen to menor. És a dir, l’únic viatge pos-sible: el que fem al nostre propi centre, elque emprenem a la descoberta de nosal-tres mateixos a través dels altres i d’allòque no ens resulta familiar. Però darrere dela definició que apunta Theroux, s’amaga

una llarga història. Segurament la de laformulació mateixa del cànon del gènerede la literatura de viatges –fonamental-ment anglosaxona–, i que es remuntariafins als consells que adreçava Francis Ba-con als joves del seu país abans de marxarcap a l’aventura europea, a fer el que esconeixia com el Grand Tour, tot afirmant,en començar el seu escrit, que: «El viatgeper a la jovenalla, és part de l’educació, peral vell, és part de l’experiència».16 Que espugui accedir a qualsevol racó del planetaa través d’Internet, que els infants i lajovenalla d’avui no facin exactament comBaudelaire, que veia en els mapes unaincitació a marxar cap a l’aventura, no voldir que els mapes, fins i tot en el cas que jano hi hagi geografies per descobrir, nocontinuïn activant la imaginació i actuanten la direcció assenyalada pel poeta fran-cés. Que s’hagin modificat les condicionsdel viatge, tampoc. Resta, emperò, la psi-cologia i des d’aquest punt de vista calatendre l’historiador polonès Antoni Mac-zak. Vegem què diu:

Els dilemes bàsics del viatge a l’estranger,la seva psicologia, sembla que no han va-riat gaire al llarg dels segles: les despeses, lapor, el perill, l’isolament i el cansament.Fins i tot trobem encara en les personesamb una marcada necessitat de viatjarla mateixa curiositat pel món i, també, lamateixa presumpció dels antics turistes:aqueixa fe ingènua i, alhora, malfiançadavant l’estranger.17

Si els aspectes psicològics que enumeral’historiador polonès resten inalterables alllarg del temps, o han sofert molt poquesvariacions, no menys familiars ens resul-ten alguns dels usos i costums previs a

87l’organització del viatge i que es desple-guen en el seu curs. D’aquesta manera noresulta tan sorprenent comprovar que jaaleshores proliferessin els diccionaris defrases i expressions d’ús corrent, de mapesde carreteres, guies i manuals d’instruc-cions que fornien una informació exacta-ment igual a la que ara podem trobar a les«Guies Michelin». També sabem de l’exis-tència de guies professionals i que homcompartia els costos entre els que reque-rien els seus serveis (el mateix passava ambel transport) o bé, que els viatges tingues-sin com a objectiu els negocis o la salut.Per exemple, per anar a «prendre les ai-gues» en alguna estació termal o balneari.Aquestes analogies amb l’actualitat notenen res de sorprenent: a l’edat mitjanael transport universal sense distinció declasses era el cavall, de la mateixa maneraque ara ho és l’automòbil. En el camp del’economia i els serveis, inclosos els trans-ports, passava exactament el mateix. L’e-xemplar tràfic fluvial dels Països Baixosaixí com la seva rendibilitat econòmica eracomparable a qualsevol transport de mas-ses actual. Itàlia, que a l’època del GrandTour era ja una primera potència turística,tenia una poderosa i extensa xarxa hosta-lera que només ha hagut d’anar poten-ciant i millorant al llarg de la història.

Si tots els elements que enumera l’his-toriador polonès es mantenen inalterablesa través del temps amb les modificacionsque facin al cas, on cal cercar les diferèn-cies? On es produeixen els trànsits en larenovació conceptual del gènere? Els in-tersticis per on la literatura de viatges en-cara pot ser considerada vàlida i possible,no deuen ser els plecs del mocador quesegons deien les nostres àvies era el món?

Les condicions materials en les quals té

lloc el viatge, l’evolució de les comuni-cacions i els sistemes de transport, podenser interpretats com a possibles «espaissocials», microcosmos que permeten des-cobrir i identificar noves pautes de la rea-litat quotidana dels llocs visitats. Però notan sols això. Cal afegir també que aquestsnous espais socials poden esdevenir metà-fores per interpretar el món contemporanii bastir nous imaginaris on poder reconèi-xer-se. O comprovar com els antics mitesencara funcionen com a codis que ens per-meten interpretar i fer més properes reali-tats que escapen a la nostra comprensiómés enllà de la seva estricta funcionalitat.Un aeroport, per exemple, pot ser con-templat com una metàfora de l’infern:

A Heathrow, esperant l’avió cap a SanFrancisco, m’imagino l’infern com unaeternitat en un lloc com aquest, on la gent,desconeguda entre ella, sense nom, circulaen totes direccions, corrent o arrossegantels peus, esmaperduda o anant a la seva, ifins i tot s’adorm en un racó, o enmig d’a-quest tràfec, com si portessin així tot eltemps de la seva eterna condemna.18

Encara més: els mitjans de transportpoden arribar a crear per ells mateixos unanova relació entre el dins i el fora, entrel’interior i l’exterior. Hi haurà per tant unamodificació de la nostra mirada i enconseqüència la nostra relació és veuraafectada. Com ho va ser, per exemple, laforma de contemplar el paisatge dels ro-màntics, ben diferent de com el veien elshomes del segles XVI i XVII.

La història i la política tampoc són fac-tors que hom pugui negligir en la literatu-ra de viatges, que gairebé sempre ha estat icontinua sent un diàleg entre el passat i el

88present. En aquest sentit la literatura deviatges té molt de reconstrucció de lamemòria. Tan hi fa que sigui un viatge alfons de Sicília (la rebotiga de la políticaitaliana des del desembarcament nord-americà a la Segona Guerra Mundial, i ones barreja paisatge, gastronomia i la mà-fia), com un esbojarrat i lúcid viatge ambprotagonistes de ficció i geografies huma-nes reals pels països de l’Est excomunistadesprés de la caiguda del mur de Berlín.19

Així mateix, la literatura de viatges potser una ocasió per embrancar-se en unainvestigació que ens permet veure com elpassat més remot i les creences més anti-gues de l’Egipte dels faraons perviuen enel si d’una societat islamitzada.20 I en con-tra del que es pugui pensar sobre els viat-ges científics com una cosa del passat, elcert es que matèries com la paleontologia,l’ecologia i el medi ambient, entre d’altres,poden renovar tant el gènere com la divul-gació científica com a maneres d’accedir aun tipus d’informació no estrictament es-pecialitzada però que amplia els àmbits deconeixement que tenim del món i de no-saltres mateixos. El zoòleg i escriptor aus-tralià Tim Flannery a l’hora de posar negresobre blanc les seves investigacions, des-menteix els que creuen en la desaparició ola invisibilitat del món (cal suposar quetambé de la seva història i la memòria),gràcies a les noves tecnologies tot afirmantque abans d’emprendre la seva inves-tigació estava convençut que el planeta ja«estava plenament documentat, i que lagran era de l’exploració s’havia acabat alsegle XIX».21

Hom pot construir tantes teories comvoldrà sobre la literatura de viatges. Hom

farà tantes disseccions com calgui perentendre la mentalitat del viatger, els seususos i costums al llarg de la història. Fins itot anirem als orígens dels mites de la fu-gida i el retorn i ens doldre’m, potser, perla pèrdua del seu significat. És a dir, aque-lla fletxa d’espai-temps per on s’espanta-va la mort i es tocava amb la punta delsdits la immortalitat. També es pot estard’acord que avui resulta gairebé impos-sible de trobar diferències de fons entre lesciutats, i que hi trobem una arquitecturareiterativa que fomenta idèntiques activi-tats i comportaments. Una arquitecturaque, en el menys dolent dels casos, i talcom diria Robert Byron, «només transmetrefinament escènic». Però aquestes pèr-dues no són cap motiu perquè no es vagide dret cap a una literatura de viatges quefaci prevaldre el pensament filosòfic, unamena de recapitulació del que han estat latradició dels viatges, la recerca de valorsculturals i nous significats que omplin elsbuits. Des d’aquest punt de vista, la litera-tura de viatges té molt d’excavació.

Per tant, el que resulta permanent delviatge és que sempre és un «ajustament»de la pròpia mirada interior i un repte queun mateix es proposa; el viatge és unaampliació del camp de l’experiència, unainterpretació del món, i la literatura n’és elcorrelat. I en darrer terme sempre hi hau-rà, tal com ha escrit un viatger de plomabrillant i intel·ligència subtil, NicolasBouvier, una idea essencial: el que impor-ta del viatge es anar-se’n perquè «a unviatge no li calen motius. No triga a de-mostrar que es basta a si mateix. Creus quefaràs un viatge, però tot seguit és el viatgequi et fa o et desfà a tu».22 ❐

89 * El títol d’aquest article és una frase manllevada a

Freya Stark (La ruta d’Alexandre). 1. Robert Walser, «Ginebra» dins el volum La Rosa,

Siruela, Madrid,1998. 2. Elias Canetti, La provincia del hombre. Carnet de no-

tas 1942-1972»,Taurus, Madrid,1982, pp. 56-57(any 1943). Edició catalana: La província del’home, Ed. 62, Barcelona, 1992, pp. 62-63.

3. Lawrence Sterne, Viatge sentimental (a través deFrança i Itàlia), traducció de Josep J. Margaret,Quaderns Literaris, Barcelona, 1934, p. 109.

4. Jonathan Raban, Mala tierra. Viaje por los yermos deMontana. Vegeu el capítol «Ficciones», pp. 43 a 49.Península/Altaïr Viajes, Barcelona, 2001.

5. Freya Stark, La ruta de Alejandro, Alba Editorial,Barcelona, 2001, pp. 93-95.

6. En aquest sentit i entre d’altres, vegeu les obresd’Ella Maillart, Oasis prohibidos (Península/AltaïrViajes, Barcelona, 1999) i de Peter Flemig, Noti-cias de Tartaria (Península/Altaïr Viajes, Barcelona,1999).

7. Josep Maria de Sagarra, «Viatges impossibles», dinsel volum 9 de l’Obra Completa. Prosa 4. L’Aperitiu(1a part) a cura de Narcís Garolera, Edicions 3i4,València, 2001.

8. Richard Amirou, Imaginaire du tourisme culturel,PUF, París, 2000.

9. Robert Byron, Viaje a Oxiana, Introducció de BruceChatwin, Península/Altaïr Viajes, Barcelona, 2000.

10. Tant per als conservacionistes com per a aquells queno ho són, és recomenable la lectura de l’obra deRick Ridgeway, La sombra del Kilimajaro. A pie através del África Oriental, Península/Altaïr Viajes,Barcelona, 2000.

11. Freya Stark, op. cit. p. 78.12. Victor Segalen, Essai sur l’exotisme, Le Livre de

Poche, París, 1986.13. A «New York-Paul Morand». Op. cit., pp. 161-163.14. Jean Chesneaux, L’art du voyage, Bayard Éditions,

París, 1999, p. 65.15. Paul Theroux, El gallo de hierro, Edhasa, Barcelona,

1992.16. Francis Bacon, «Dels viatges» dins Assaigs, Curial,

Barcelona, 1976.17. Antoni Maczak, Viajes y viajeros en la Europa Mo-

derna, Omega, Barcelona, 1996, p. 2.18. Norbert Bilbeny, El somni americà. Un dietari a

Berkeley, Proa, Barcleona, 2001, p. 9.19. Medianoche en Sicilia de Peter Robb i La nariz de

Stalin de Rory Mac Lean, Alba Editorial, Barcelo-na, 2000 i 2001, respectivament.

20. Anthony Sattin, La sombra del faraón. Viajes por elEgipto antiguo y moderno, Alba Editorial, Barcelo-na, 2001.

21. Tim Flannery, A pie por Nueva Guinea e Irian Jaya,Península/Altaïr Viajes, Barcelona, 2001.

22. Nicolas Bouvier, Los caminos del mundo, Península/Altaïr Viajes, Barcelona, 2001.

90

«No es viatja per arribar, sinó perviatjar» escriu Johann Wolfgang Goethe aCaroline Herder. La frase pot sorprendreuna mica, sobretot si llegim en el «Viatgea Itàlia» les ganes, una mica malaltisses,que l’autor del Werther tenia d’arribar aRoma... Però tant se val, entenem el quevol suggerir. Perquè potser siga cert que,de vegades, l’objectiu menys interessantd’un viatge és el destí final; potser siguenles etapes, els descobriments inesperatsque empedren, mai millor dit, el camí, elsque van donant sentit al viatge. Es benpossible que si Montesquieu no haguésrealitzat el seu viatge a Itàlia poc desprésd’haver visitat Alemanya i Àustria, mai nohauria desenvolupat la seua tesi sobre la

Ciència il·lustrada i viatges sentimentalsUna interpretació dels viatges científics

Martí Domínguez

Martí Domínguez és director de la revista Mètode i pro-fessor de Periodisme a la Universitat de València. Hapublicat, entre altres, les novel·les Les Confidències delComte de Buffon (1997) i El secret de Goethe (2000).

Els avantatges científics dels viatges són enormes per a un home capaç de bene-

ficiar-se d’ells. Veu la natura treballant per ella mateixa, sense la interferència

de la intel·ligència humana, i l’observa des d’una nova perspectiva; també

disposa de temps lliure ininterromput per a dedicar-se als problemes nous que

perpètuament criden la seua atenció. La conseqüència és que, tot i que els

viatgers científics són comparativament pocs, de les seues files han sorgit una

gran proporció de líders en totes les branques de la ciència.

SIR FRANCIS GALTON, «The art of travel» (1867)

relació entre el clima i el caràcter delspobles («el clima és el primer de tots elsimperis» afirmava l’autor de les Cartesperses). I, en aquest sentit, si Goethe nohagués llegit Montesquieu i L’esperit de leslleis, i si no hagués fet aquell viatge impre-vist a Roma, però que es va perllongar deforma inesperada fins a Nàpols i Sicília,gran part del pensament científic goe-thià hauria estat diferent. Al capdavall, unGoethe sedentari, o un Montesquieu an-corat al seu castell de La Brède, haurienescrit el mateix?1

De segur que no. I, tanmateix, par-lem de viatges curts, de «viatgets». Peròaquests, en certa manera, van canviar laseua concepció de les coses, la seua visióde la naturalesa. Què haurien escrit Goe-the i Montesquieu si, com Benoît de Mai-llet, cònsul francès a Egipte, haguessenvisitat durant anys i anys tots els països dela mediterrània? Fins a quin punt les

91limitacions «científiques» de Goethe iMontesquieu no es van veure condicio-nades per una manca de viatges quepogueren corroborar les seues observa-cions? En canvi, el diplomàtic Maillet vafer una collita fenomenal d’idees al llarg deles seues exploracions, que va exposar enTelliamed (que és la transcripció a l’inrevésdel seu nom), una de les obres més fas-cinants del segle XVIII francès, i on, entremoltes altres coses, explica les seues extra-vagants opinions sobre la formació de laterra, de les muntanyes i de les espècies.De Maillet va anar recollint anècdotes detot tipus, però de forma especial de ves-sant naturalístic, per a crear un sistema se-gons el qual volia establir que

els animals terrestres descendeixen dels ma-rins i que la formació d’aquests es va realit-zar a la mar a partir de llavors que omplinles aigües, bé se supose que aquestes llavorssón eternes o bé que hagen estat creades.2

Convindreu que això, a les acaballes del’Ancien Régime, era un objectiu ben pocdiplomàtic! Siga com siga, de segur queavui ningú no recordaria aquell cònsulextravagant si no fos perquè va redactaraquell «visionari» manuscrit explicant lesobservacions realitzades durant els seusviatges. Malauradament, al cònsul li man-cava metodologia, uns coneixements na-turalístics amplis, una concepció filosòficade la natura assenyada, perquè el seu texttingués una bona qualitat científica. L’es-criptor Joseph Antoine Dezallier d’Argen-ville el va atacar amb ferotge indignació:

Quanta bogeria en aquest autor que havolgut substituir Telliamed per Moisès,traure l’home de les profunditats de la mar,

i, per temença de creure que poguéssemdescendir d’Adam, donar-nos com ante-cessor nostre un monstre de les mars! Tansols un impiu ateu podria inventar aquestssomnis.

«L’impiu ateu», vet ací l’eterna qüestió.I, tanmateix, les idees agosarades del boncònsul, aquella doctrina transformista deles espècies, aquell reconeixement de launitat i plasticitat de la matèria, interes-sarien els filòsofs il·lustrats, especialmentBuffon i Diderot.3 I, així, els pensamentsdel «xerraire» de Telliamed –com l’ano-menava amb sornegueria Voltaire– evolu-cionarien fins a punts que el mateix cònsulhauria trobat una mica inversemblants.

LINNÉ I ELS SEUS APÒSTOLS

Maillet, com Goethe i Montesquieu, noviatjava per arribar al seu destí (tot i queaquest estigués ben definit), sinó per aentretenir-se durant el viatge. Són, perdir-ho a la forma de Laurence Sterne,viatges «sentimentals», viatges de diletantsencuriosits, on es busca aprendre de tot isobre tot, i molt especialment sobre la di-versitat dels costums humans. Tot es passapel sedàs de l’enteniment, tot es sotmet ales forces de l’experiència, amb aquelldesig de «veure amb els propis ulls», i queImmanuel Kant va definir amb la seuaconeguda fórmula de «Sapere aude». Esclar que el «atreveix-te a saber» kantià, o el«osez voir vous mêmes» volterià, no ésel que mou sempre els viatgers del segleXVIII. Sovint n’hi ha una tendència, unamica simplista, a recollir sota el termed’il·lustrat tot aquell que d’alguna maneraha realitzat la seua obra durant el període

92de les Llums. Es un reduccionisme de cur-ta volada, que emmascara el veritable pro-cés de la Il·lustració. Igual que resultariaerroni considerar que tot escriptor delsegle XIX ha de ser per força romàntic, elmateix es pot dir dels autors que van viuredurant el segle de les Llums. En aquestsentit, si Maupertuis, La Condamine,Bougainville es poden considerar unsbons models de viatgers il·lustrats (decientífics ferits per la dèria d’analitzar-hotot sota la llum de la raó), potser el con-trari es podria suggerir de Linné i de moltsdels seus deixebles més pròxims.

Ja sé que aquesta opinió pot sobtar, so-bretot perquè al botànic d’Uppsala haestat, un colp i un altre colp, instituït comun dels grans prohoms del segle de lesLlums. I, tanmateix, fou Linné un il·lus-trat? Sens dubte, la seua obra cabdal, elSystema Naturae, així com el seu mètodede la taxonomia binomial, van ser uns ins-truments poderosíssims, que van permetreordenar el coneixement sobre el món na-tural. Humboldt, Banks o Darwin, sensel’estri linneà, potser no haguessen acom-plit gran cosa. Però, Linné va dubtar –esva atrevir a saber– d’alguna cosa? Ja m’en-teneu. Resulta una mica decepcionantllegir la crònica que Carl von Linné vaescriure del seu viatge a Lapònia. Així comGoethe adverteix que no es viatja per arri-bar, sinò tan sols per viatjar, en la crònicalinneana fa l’efecte que l’únic motiu quel’anima a avançar és l’ansiat retorn a casa!En la seua crònica del viatge, el celebratIter Lapponicum, es poden llegir aquestsversos que deixen palès l’esforç que varealitzar el jove botànic:

Smaland em va donar la vidaSuècia l’he recorregut sencera

He baixat a 450 metres a les entranyes dela terra

He ascendit sis milles amb esquísEstiu i hivern he vist en un sol dia i en el

mateix dia he viscut entreNúvols que he travessatHe visitat la Fi del MónHe vist el refugi del sol durant la nitI en un any he recorregut més de 6.000

milles per terra.O ENS Entium miserere mei!

«O Ser de totes les coses, tingueu pietatde mi!» és el crit desesperat de Linné.Aquell jove d’Smaland, fill d’un rectorafeccionat a la jardineria, com més cosesva descobrir, com més milles va recórrer,com més metres va baixar a les espelun-ques de la terra, menys i menys va dubtari més i més es va admirar del Totpoderós. Imés va desitjar retornar a la llar materna!I així, en la introducció del Systema Na-turae, escriu unes frases ben significatives:

Quan em vaig despertar Déu etern, im-mens, omniscient, totpoderós, acabava depassar. El vaig veure de lluny i vaig quedarcapficat en l’admiració. He seguit les pet-jades dels seus passos, i en tot, fins en lescoses tan petites que semblen no existir,quin poder, quina saviesa, quina inexplica-ble perfecció!

Acceptareu que Linné, més que un se-guidor de les Llums, sembla un il·luminat!Ja passen aquestes coses! Gran part delsdeixebles de Linné, dels apòstols del NouAdam, van seguir les petjades del seumestre, i tot i que van recórrer el mónsencer, els antiullls apriorístics amb quècontemplaven la realitat els va impedirveure gran cosa. A hores d’ara, resulta sor-

93prenent fer una llista dels seus deixeblesmés directes i comprovar la poca trascen-dència que aquests «soldats de l’exèrcit deFlora» han tingut en la gènesi de les idees.Qui recorda avui Cristopher Tärnstrom,Frederik Hasselquist, Pehr Osbeck, PehrLöfling, Pehr Kalm, Clas Alströmer,Anders Sparrman, Carl Peter Thunberg?Qui els recorda si no és pel nom de plan-tes tropicals (Osbeckia, Sparmannia, Kal-mia, Ternstroemia,...) que els va adjudicarLinné? El seu esforç, que en molts casosels va costar la vida (Tärnstrom va morira Siam, Hassequilst a Esmirna, Löfling al’Orinoco), va –per dir-ho així– pagar lapena? No ho sé... Dubte que per a la viudade Tärnstrom el fet que el nom del seuespós s’inscrivís en el Temple de Flora fosun consol de certa importància.

En qualsevol cas, trobe que ningú noha denunciat la impostura linneana.4 En elseu moment, tan sols el comte de Buffon iel suís Albrecht von Haller van oposar unacerta resistència crítica al «Viro ClarissimoCarolo Linnaeo». Buffon va denunciarque Linné tenia més interès a posar nomsque a estudiar els éssers vius que batejava.En canvi, Haller temia no sols la sub-jectivitat i alegria amb què El Gran Ano-menador5 repartia els noms, sinó tambéels resultats i conclusions que es podienextraure del seu mètode: «Es considera unsegon Adam, i dona noms a tots els ani-mals basant-se exclusivament en els seustrets externs. Quasi es pot fer de ‘l’homeun simi’ o del ‘simi un home’».

Què hauria dit l’ortodox Haller de lesidees de Charles Darwin?

VIATGES A LA RECERCADEL BON SALVATGE

És indicatiu assenyalar que un dels dei-xebles més entusiastes del Nou Adam fouJean-Jacques Rousseau.6 Ho és, d’indica-tiu, perquè Rousseau, a l’igual que Linné,ocupa en el segle de les Llums un lloc dedifícil definició. En la setena promenadeescriu de Linné: «No conec un home en laterra més gran que ell. Li dec la meua saluti fins i tot la vida». La declaració no calprendre-la massa seriosament (com, alcapdavall, moltes de les coses de Rous-seau); però el que és cert és que l’autor delContracte Social seria un dels grans divul-gadors de l’obra linneana. Rousseau nosols seria un bon herboritzador, sinó quefins i tot publicaria un petit manual debotànica, un llibre «vraiment elementaire,dans lequel un homme qui n’aurait jamaisvu des plantes put parvenir à les étudier».Així va nàixer Le botaniste sans maître oumanière d’apprendre seul la botanique(1785), on Rousseau anima tothom a en-dinsar-se per les muntanyes i a recol·lectarplantes, i així integrar-se en la pau redos-sada del món natural.7

No cal ara explicar els motius que ani-maven Rousseau a divulgar entre els ho-mes el seu amor a la natura, ni les raonsque expliquen la cèlebre sentència: «Lanaturalesa fa l’home feliç i bo, mentre quela societat el fa corrupte i miserable». Elque resulta potser més sorprenent és queels exemples sobre societats salvatgesque nodreixen gran part de l’obra del gi-nebrí –i especialment el Discurs sobre ladesigualtat entre els homes– foren quasi totsextrets de la Història natural de Buffon ide la Història general dels viatges de l’abatPrévost.8 És a dir, de dos divulgadors que

94no havien viatjat gaire! Que no havien vistmai cap «salvatge»! En qualsevol cas,Rousseau descobriria en aquestes obres laincreïble diversitat existent entre els po-bles, i tan sols extrauria els exemples ques’adeien amb la seua teoria de la bondatnatural dels homes. Els caníbals –explicatsper Montaigne als seus Assaigs–, o bé elsHottentots –descrits amb notòria repug-nància per François Leguat («peut-ondonner le nom d’hommes à de pareils ani-maux?»)– són ja homes «desnaturalitzats»,que no cal per tant considerar. Fins i tot,va ser ignorat el testimoni de La Con-damine, que en el seu Viatge à l’Amèricameridional (1751) escriu paraules ben du-res sobre els indis («no es pot veure senseavergonyir-se com l’home abandonat a lasimple Natura, privat d’educació i desocietat, difereix ben poc de la bèstia»).

«C’est la faute à Rousseau», en efecte.L’autor de L’Emili va anar congriant a poca poc la revolució romàntica, en ple segledel racionalisme, tancant els ulls als testi-monis que no recolzaven la seua argumen-tació. Per dir-ho segons l’expressió deMontaigne, tot ho va fer passar pel seu ta-mís. En aquest sentit, Keneth Clark escriude Rousseau que era més un artista (un ar-tista de thèse, caldria afegir) que un filòsof,i és ben possible. La impostura, el sofismade l’autor del Contracte Social, com el quehem denunciat de Linné, és evident. I enmolts aspectes perdura entre nosaltres, es-pecialment entre les anomenades ciènciessocials. Però, en aquell moment, ¿com podiadubtar del testimoni d’un home que conei-xia tan bé la natura, que es permetia fins itot descriure noves espècies de plantes?

Trobareu, Mme., –li escriu a la duquesa dePortland– una umbel·lífera a la qual m’he

pres la llibertat de donar el nom de «Sesetihalleri». Es molt bella, més encara enaquest país que en les regions meridionals,perquè amb els primers freds esborren elseu verd fosc per un bell púrpura, sobretotla corona de les llavors; perquè tan sols flo-reix a la tardor, el que fa que les llavors tin-guen poc de temps per a madurar i que si-guen difícils de recol·lectar. He trobat, noobstant això, la manera de recollir-ne algu-nes. Tingueu la bondat de donar-les al vos-tre jardiner...9

Sens dubte, la duquesa de Portlandtambé creuria en el bon salvatge. Com nofer-ho amb un argumentador tan hàbil! Amés a més, per a complicar encara més latroca, durant aquells anys Bougainville vapublicar la relació del seu viatge al voltantdel món. Cal assenyalar que el capità fran-cès no creia gota en els plantejaments deRousseau, i a les primeres planes del seu«Discurs preliminar» atacava els phi-losophes:

Sóc un viatger i un mariner; és a dir, unmentider, i un imbècil als ulls d’aquellaclasse d’escriptors esquenadrets i soberbisque, en el relax dels seus gabinets, filosofensobre el món i els habitants, i sotmetenimperiosament la naturalesa a les seuesimpressions.

Sotmeten imperiosament la naturalesaa les seues impressions! Acceptareu que lafrase és perfecta per a Rousseau! I, tan-mateix, en aquesta crònica del viatge, tot idenunciar l’estat bàrbar i cruel de moltspobles, Bougainville no va poder deixar dedescriure el clima idíl·lic de Tahití, d’a-quella societat d’éssers plàcidament instal-lats en una vida arcàdica i contemplativa.

95A més a més, el botànic Philibert Com-merson, que integrava junt amb el físicVerron la part científica de l’expedició, vapublicar en el Mercure de France les seuesimpressions sobre l’anomenada «Ile heu-reuse»: «le seul coin de la terre où habitentdes hommes sans vices, sans prejugés, sansbesoins, sans dissensions». Si existia al-menys un lloc on la utopia rousseaunianaes feia realitat, potser la tesi fóra certa.10

LA ROMÀNTICA DESCRIPCIÓDELS TRÒPICS

Isaiah Berlin, en «Les arrels del roman-ticisme», escriu que en el fons les opinionsde Jean-Jacques Rousseau no són del totdiferents de les de la doctrina oficial de laIl·lustració. I tanmateix, potser ningú vaestar tan lluny del «sapere aude» kantià.Com Linné, Rousseau va crear tota unaescola de filòsofs embadocats al davant del’espectacle formidable de la natura: men-tre que els seguidors del taxònom suec hidescobrien Déu, els de Rousseau, anavena l’encalç de l’origen bondadós de l’home,i sovint es retrobaven fortuïtament ellsmateixos. Bernardin de Saint-Pierre, undels deixebles més pròxims a Rousseau,comentava als seus Etudes de Nature:

Alguns filòsofs famosos han gosat parlardels animals com simples màquines. Elsatribuïen instints cecs, que ordenavend’una manera uniforme totes les seues ac-cions, sense passions, sense voluntat, sensecapacitat de decisió i fins i tot sense sen-sibilitat. Una dia li vaig remarcar la meuasorpresa a J. J. Rousseau; li vaig comentarque em semblava ben estrany; ell em vacontestar amb saviesa: «El que s’esdevé és

que quan l’home comença a enraonar,deixa de sentir».11

L’obra de Saint-Pierre és la millor tras-lació de les idees de Rousseau sobre la na-tura: tot enraonament està modulat pelsentiment. No cal dir que hi sura la inani-tat més espantosa. Si la Il·lustració tractade rompre les antigues coercions, a profitd’una llibertat cada vegada més exigent, elrousseaunianisme (com molts altres cor-rents filosòfics basats en una mala inter-pretació de la natura) crea unes noves lleisabsolutament inaferrables.12 Resulta sor-prenent que un escriptor com Saint-Pierre, viatger incansable, que havia recor-regut terres tan dispars com Finlàndia iMadagascar, pogués originar un volum depaperassa tan insubstancial, tan buit dequalsevol idea. Si el lema d’Helvetius i delsfilòsofs de la secta holbachique havia estat«à la chasse des idées», en el cas de Ber-nardin de Saint-Pierre l’obsessió pel llegatde Rousseau i per la perfecció de la natura-lesa, el condueix fins a l’extrem de no en-lairar cap idea que no faça riure de poca-solta. I així, en Harmonies de la natura,escriu, per exemple, que els melons sem-blen dissenyats per a ser fets a tallades pera una família mitjana, o bé es pregunta:

Per què la vaca té quatre mamelles, tot ique dona a llum un cabdell, i molt rara-ment dos? Doncs perquè aquelles dues ma-melles supèrflues estaven destinades a ser-vir d’aliment al gènere humà.

I, el que són les coses –perquè l’epopeiadels homes és complicada, i, comptat idebatut, res no és tan senzill– Bernardinde Saint-Pierre va ser un autor de granèxit. En la seua obra Paul et Virginie

96(inclosa en els seus Etudes de nature), unllibret d’un romanticisme naïf, on es narral’amor desesperat i tràgic de dos joves, varealitzar una de les primeres descripcionsliteràries de la naturalesa tropical. L’èxitd’aquesta obra fou tan aclaparador, quese’n feren més de 300 edicions, i va repor-tar a l’autor no sols uns importants guanyseconòmics, sinó també l’amor incondicio-nal de la filla del seu editor Didot, que esdeia –ah! capricis de l’atzar!– Felicité...Estem segurs que la seua dot (27.000francs) va reforçar la idea de Saint-Pierrede la perfecta harmonia que regna en el totvivent...

Siga com siga, el més interessant dePaul et Virginie són les descripcions de lanatura; descripcions que colpirien Françai l’ànim de molts naturalistes, com aquestaque fa de Madagascar, i que transcrivim enla traducció noucentista d’Albert Cabes-tany:

A l’entrada d’aqueixa conca, de la qualestant es descobreix tantes coses, els ecosde la muntanya repeteixen sense treva lafressa dels vents que agiten els boscos veïnsi l’estrèpit de les ones que rompen al llunydamunt dels esculls; però al peu mateix deles cabanes ja no es sent cap fressa i no esveu al voltant sinó grans penyes espadadescom a muralles. Ramells d’arbres creixenen llurs bases, en llurs clivelles i àdhuc enllurs cims, on s’aturen els núvols. Les plu-ges que llurs puntes atreuen pinten tot so-vint les colors de l’arc de sant Martí da-munt sos costats verds i torrats i mantenenllur peu les deus de les quals es forma elrierol de les Latànies. Un gran silenci regnaen llur clos, on tot és apacible, l’aire, lesaigües i la llum. Amb prou feines l’eco hirepeteix el murmuri de les palmeres reials

que creixen damunt llurs planiols elevats iles llargues sagetes de les quals hom veugronxades pels vents a totes hores. Unaclaror suau il·lumina el fons d’aqueixa con-ca on el sol no resplendeix sinó a mig dia,però des de l’aurora, sos raigs en colpeigenel coronament, les puntes del qual, ele-vant-se damunt les ombres de la mun-tanya, semblen d’or i de púrpura damuntl’atzur del cel.13

ELS PATAGONSDE L’ABOMINABLE TEMPS JACK

Tot amb tot, aquestes ratlles mostren coml’home, malgrat tenir la possibilitat depensar d’una manera independent, prefe-reix sovint triar un guia, un líder, que elconduesca còmodament pels camins de larecerca. Paul Hazard, en El pensament eu-ropeu del segle XVIII, comenta que «la pere-sa, la covardia impulsen multitud d’espe-rits a romandre en minoria d’edat duranttota la seua vida i permeten a altres exercirun fàcil domini». I és ben cert. Tan solsaixò explica la lentitud amb què avancenles idees, els atzucacs inversemblants peron s’endinsen, els errors i paranys en elsquals cauen els homes colp rere colp. Ahores d’ara sorprèn força que quan elcapità John Byron –avi del cèlebre poeta–va publicar la crònica del seu viatge alvoltant del món (1768), la il·lustràs ambun frontispici on un mariner anglès ofe-reix un tros de pa a dos gegantins pata-gons. Tot i que diversos naturalistes haviendubtat de la presència d’aquests gegants depeus grans (d’on ve el nom de patagons, iper tant, el topònim Patagònia), Byron enple segle de les Llums, els va dibuixar, i vaser el primer a crear un testimoni visual de

97la grandària goliatesca dels habitants d’A-mèrica del Sud. Fins a l’extrem que aquestfou el major al·licient perquè se’n realitzàsuna quasi immediata traducció a l’espa-nyol, publicada l’any 1769. En aquestapodem llegir la curiosa descripció del capi-tà Byron, en traducció del naturalistaCasimiro Ortega:

Su estatura era tan extraordinaria, que aunsentados en el suelo venían a ser casi tanaltos como el Comandante en pie. [...] Losde mediano porte, nos pareció, que ten-drían como ocho pies, y los mayores nue-ve, y algo más. Es verdad que no los medi-mos con regla alguna fixa; pero tenemosmotivos para persuadirnos de que masbien hemos disminuido, que exagerado, sualtura.14

Quina necessitat tenia el capità Byron–conegut a l’armada anglesa com «FoulWeather Jack» (Jack Temps Abominable),per les tempestes que s’originaven sempreque es feia a la mar–15 de cultivar aquellfals testimoni? Si La Condamine haviademostrat uns anys abans que el mite deles amazones era una farsa inventada perOrellana i pels conqueridors espanyolsque malinterpretaren les paraules delsindis (per la qual cosa el riu més cabdalósdel món duia un nom conceptualmenterroni),16 per què seguir conreant aquellafantasia de les dimensions gegantines delshabitants de la Terra de Foc? Potser tansols pel gust que tenen els homes per allòmeravellós, per allò fantàstic, per allò ex-traordinari. I, no obstant això, primerBougainville i després Cook, als dos i cincanys respectivament, van desmentir l’exis-tència d’una Nació de Gegants. El capitàCook, que afortunadament sí que duia un

«regle» en el seu equipatge, va anotar al seudiari de manera ben asèptica: «cinc peusvuit a cinc peus deu polzades; les donessón molt més petites, poques són les quepassen els cinc peus d’altura». I Commer-son, a les ordres de Bougainville, va es-criure sens dubte pensant en el testimonide Jack Temps Abominable: «Aquests Titansprodigiosos de l’estret de Magallanes nohan existit més que en la imaginació delspoetes i dels marins».

En qualsevol cas, potser siga certa l’ex-pressió que tota pedra fa paret. Al cap-davall, si Buffon no hagués llegit les di-gressions de Maillet, si Rousseau nohagués divulgat amb llàgrimes emocio-nades les bondats de Linné, si Saint-Pierreno hagués estat un seguidor aferrissat deRousseau, la història de les idees hauriaseguit un curs ben diferent. I no sabríemdir si millor o pitjor. Cadascú va difondred’alguna manera les seues idees sobre lanatura, i, amb el seu entusiasme, va creardeixebles i seguidors. I així, per exemple,el jove Alexander von Humboldt, sense elsprecedents de Goethe, Rousseau i Bernar-din de Saint-Pierre, és possible que mai nos’hagués aventurat a realitzar el seu famósviatge a Amèrica del Sud. Sense les ideessobre la metamorfosi de les plantes deGoethe, sense la crònica del segon viatgedel capità Cook realitzada pel naturalistaalemany Georg Forster,17 sense els apòstolsde Linné enviats a tots els racons del món,sense les desgraciades aventures de Byronen les seues circumnavegacions, «el petitboticari» –com se’l coneixia amb estima aBerlín– no hauria abandonat mai el seutreball d’enginyer de mines i no s’hauriallançat a aquella perillosíssima aventuradels tròpics. D’altra banda, sense totesaquestes influències, Humboldt tampoc

98no hauria publicat la crònica de les seuesaventures per l’Orinoco (Relation histori-que du Voyage aux régions équinoxiales duNouveau Continent) amb aquell estil no-vel·lesc, amb aquella sàvia combinació deciència i literatura.18

Per tot això, quan Charles Darwin, enla seua autobiografia, comenta que els tresúnics llibres que es va endur al viatge delBeagle foren la Bíblia, Milton i Hum-boldt, cal entendre el que, en certa mane-ra, representava aquesta última obra en elseu equipatge. En aquell moment, la Rela-tion historique era el best-seller de la cièn-cia. Darwin s’embarcaria amb el desigd’emular Humboldt, a l’igual que aquestho havia fet seguint l’exemple de tantsaltres investigadors. Durant els cinc anysque va durar el seu viatge, el jove Darwinva descobrir una natura d’una riquesainsospitada, d’unes adaptacions inversem-blants i d’una crueltat esgarrifadora. Elmite del bon salvatge de Rousseau s’esvai-ria tan bon punt va tractar els patagons de

la Terra del Foc, la visió pomposa de Saint-Pierre dels tròpics desapareixeria quan vacomprovar com la lluita per la supervi-vència resulta encara més aclaparadora enla selva, i, en canvi, la visió transformistade les espècies (afavorida per les idees deGoethe, Humboldt i els filòsofs francesos)va anar fent-se més i més atractiva. Potserper això Charles Darwin és el millorexemple per il·lustrar la frase de sir FrancisGalton19 amb què iniciàvem aquest assaig.En efecte, aquell joveníssim naturalistadurant el seu viatge al voltant del món,va veure la natura treballant per ella ma-teixa, la va observar des d’una nova pers-pectiva i va disposar del suficient tempslliure per a poder dedicar-se a tots aquellsnous problemes que li cridaven l’atenció.Gràcies a aquell viatge, Charles Darwines va convertir en un dels més impor-tants «líders» de la ciència de tots elstemps. I, al capdavall, va donar la raó aGoethe: no es viatja per arribar, sinó tansols per viatjar. ❐

1. Per a la relació entre Goethe i Montesquieu vegeu elllibre de Jean Lacoste, Le «Voyage en Italie» deGoethe. Presses Universitaires de France (1999).

2. El títol complet de l’obra és Telliamed ou Entretiensd’un philosophe indien avec un misionaire françaissur la diminution de la mer, la formation de la terre,l’origine de l’homme, etc. El llibre fou dedicat aCyrano de Bergerac, autor d’El Viatge a la Lluna, iel text, que reproduïm en l’edició de Basle de1769, de seguida ofereix una mostra de l’excèntrictarannà de l’autor: «C’est à vous Il·lustre Cyrano,que j’adresse mon Ouvrage. Puis-je choisir un plusdigne Protecteur de toutes les folies qu’il renferme?Il est vrai qu’entre vos extravagances et les siennesil y a aussi peu de rapport qu’entre le feu et l’eau[...]. N’importe: cette petite différence ne doitpoint vous empêcher d’accepter l’hommage que jevous fais. Extravaguer pour extravaguer, on peutextravaguer dans la Mer comme dans le Soleil oudans la Lune».

L’única reedició recent fou la realitzada per la Uni-versity of Illinois Press, l’any 1968, amb un estudiintroductori d’Albert V. Carozzi.

3. La relació entre Maillet i els transformistes francesosha estat particularment estudiada per Armandde Quatrefages, Darwin et ses précurseurs français:étude sur le transformisme, F. Alcan, 1892, i perJacques Roger, Buffon. Un philosophe au Jardin duRoi, Fayard, 1989.

4. L’obra i la vida de Linné ha estat quasi sempre trac-tada de manera hagiogràfica. La major part deles biografies prenen com a base el llibre B. D.Jackson, Linnaeus. The story of his life adapted fromswedish of Theodor Magnus, emeritus in the Uni-versity of Uppsala, and brought down to the presenttime in the light of recent research, Londres, 1923.La biografia més exhaustiva és la de WilfridBlunt (1971) «The compleat naturalist: a life ofLinnaeus».

5. La modèstia no era el fort de Linné i ell mateix nodubtava a autodenominar-se «el Príncep dels Botà-

99nics». En una de les seues primeres obres, Floralapponica (1737), inicia la secció de les il·lustra-cions amb uns versos del botànic Browallius:«Cessent Hesperidum facunda insomnia, cessent:/Linnaeus faciem detegit hospitii». Per tot això, elgran i discret botànic Haller no podia pair laimmodèstia i facúndia del savi suec.

6. La influència de l’obra de Linné sobre l’obra deRousseau i dels seus deixebles està magistralmentestudiada en el llibre de Pascal Duris Linné et laFrance, Droz, Ginebra, 1993.

7. Rousseau també va iniciar la redacció d’un diccio-nari de botànica. En els seus esborranys, malaura-dament inacabats, demostra els seus amplis conei-xements botànics, amb un llenguatge atractiu i pocacadèmic. Per exemple, en la veu Flor, que repro-duïm traduïda de la versió de les Obres Completes(Armand-Aubré, edit., 1829), escriu: «Quan noem pregunten què és el temps, deia sant Agustí, hosé molt bé; ja no ho sé quan m’ho pregunten. Espodria dir el mateix de la flor i potser fins i tot dela bellesa, que, com ella, és la ràpida presa deltemps. En efecte, tots els botànics que han volgutdonar fins ara definicions de la flor han fracassaten la seua empresa, i els més il·lustres, com MM.Linnaeus, Haller, Adanson, que en coneixien mi-llor que els altres la dificultat, ni tan sols ho hanintentat, i han deixat la flor per definir».

8. Antoine François Prévost D’Exiles, el cèlebre autorde Manon Lescaut, va publicar nombroses reco-pilacions i traduccions, entre elles la seua famosís-sima Histoire Générale des Voyages, ou NouvelleCollection de Toutes les Relations de Voyages par Meret par Terre, qui ont été publiées jusqu’à present dansles differentes Langues de toutes les Nations connuesen 20 volums.

9. Jean Starobinski, en Jean-Jacques Rousseau. La trans-parence et l’obstacle (1971), escriu que Jean-Jacques«herboritza com a col·leccionista, i no com a natu-ralista. Per a ell és una ocupació, una diversió, mésque una veritable acció». Els seus llibres de bo-tànica, el projecte de realitzar una Flora petrinsula-ris, així com l’intent de descripció de noves espè-cies, contradiuen en part aquesta opinió.

10. Philibert Commerson va abandonar el capità Bou-gainville a Madagascar, on va morir l’any 1773. Laseua criada va enviar el seu herbari a França, quetenia 6.000 plecs, amb aproximadament 3.000noves espècies, entre elles la Bougainvillea i la Hor-tensia.

11. El millor estudi de les relacions entre Bernardin deSaint-Pierre i Rousseau és el de Daniel Mornet Lesentiment de la nature en France de Jean-JacquesRousseau à Bernardin de Saint-Pierre. Essai sur les

rapports de la littérature et des moeurs, París,Hachette, 1907.

12. Jean de la Viguerie, en la seua excel·lent obra His-toire et diccionaire du temps des Lumières (París,1995), escriu: «La metafísica de Bernardin de Saint-Pierre no val gaire més que la seua ciència de lanatura. Era l’amic de Jean-Jacques. Xipolleja comell en una mena de moralisme tou i sentimental».

13. Albert Cabestany, en el pròleg de la seua curiosatraducció (publicada per Editorial Catalana, senseindicar l’any), comenta: «Fenelon i Rousseau (des-cendents, ells mateixos, de Virgili), veu’s aquí elsavis de Pau i Virgínia. La creença d’un ordre idíl·licnatural a l’home: la creença que aquest ordre haviaexistit en la història o existia encara en els indrets iels costums exòtics: l’apologia, doncs, de la ‘natu-ralesa’ i del ‘cor’».

14. En el prefaci de Casimiro Ortega, que obri l’edicióespanyola (1769), es pot llegir la posició prudentdel traductor: «Reconociendo pues, que si algo fue-ra capaz de establecer la existencia de los Gigantes,la estableceria sin duda la Relacion de este Viage;pedimos al Lector que la lea con reflexión, consul-te las Obras que se han escrito sobre este célebreProblema y forme libremente su dictamen, permi-tiéndonos suspender todavia el juicio, o a lo me-nos disimular nuestra opinión en materia tan deli-cada, y controvertida por los hombres mas sabios».

15. Lord Byron va fer referència al seu avi en el Cant IIde Don Joan en el moment de referir-se al naufragidel protagonista. «His hardships were compa-rative/ To those related in my grand-dad’s ‘Narra-tive’» (estrofa CXXXVII) (‘Els seus infortunis forensemblants/ Als contats pel meu avi en la seua Nar-rativa’).

16. El llibre de Charles Marie La Condamine, on expli-ca el seu periple pel riu Amazones, és una de lesnarracions més suggerents i divertides del segle deles Llums. Malauradament, no existeix cap traduc-ció al català (a l’igual que s’esdevé amb tantes altrescròniques de viatgers cèlebres, com Cook, Bou-gainville, Humboldt o Wallace).

17. Georg Forster va publicar A voyage round the world,in His Britannic Majesty’s Sloop Resolution, Com-manded by Capt. James Cook, l’any 1777, on com-bina ciència, viatges i literatura. Tampoc no haestat traduït ni reeditat fins ara.

18. Vegeu l’excel·lent treball de Cedric Hentschel Sobrela síntesi de literatura i ciència natural en Alexandrevon Humboldt, publicat per Internationes (1969).

19. Francis Galton va realitzar diferents viatges per Àfri-ca durant 1844 i 1850, i en va publicar dos llibres:Narrative of an explorer in Tropical South Africa iThe art of travel. Era cosí de Charles Darwin.

100

101

El Zeitgeist, l’esperit de l’època, tendeix a defugir les especificacions amb el recurs a totun seguit de termes proveïts del morfema «post»: societat postmoderna, postindustrial,postrevolucionària. Podríem allargar la llista, però el més ampli d’aquesta mena d’epítets,és a dir, la «posthistòria», gaudeix només d’una popularitat apòcrifa. En articles o notessobre investigacions en curs, hom hi pot trobar ací i allà, gairebé com de passada, l’obser-vació segons la qual la història s’ha acabat, que vivim una època «posthistòrica». Aquestaafirmació tan eixuta sol aparèixer sense cap més comentari, com si no calgués dir-ne resmés. L’interès per la posthistòria pertany més aviat a una estètica del «com si», simulació defragments seleccionats arbitràriament d’èpoques passades, que identifica senyals quesemblen d’un atractiu permanent però que, esmentats fora de context, són anul·lats.

L’historiador que llegeix aquestes breus declaracions sobre la suposada desaparició del’objecte del seu ofici es troba perplex, perquè al mateix temps percep una mena de rejo-veniment de la disciplina: una estranya combinació d’augment de l’interès per la història,ressò mediàtic i recuperació estètica d’elements seleccionats del llegat cultural. Es trobaperplex i descoratjat davant allò que els heralds de la posthistòria semblen insinuar: que talvegada aquesta rehistorització no és, al capdavall, sinó una simulació, un espectacle falsordit per la indústria cultural. El corquen els dubtes: per ventura tot el que envolta

Reflexions sobre la posthistòria

Lutz Niethammer és catedràtic d’Història Contemporània a la Friedrich Schiller Universität de Jena. Ha estatprofessor a diverses universitats (Essen, Oxford, París, Berlín i Florència). Entre 1989 i 1993 dirigí el Kul-turwissenschaftliche Institut de Renània del Nord-Westfàlia. Ha publicat un gran nombre d’obres i aportacionssobre vida quotidiana, història obrera i actituds davant el nazisme i sobre història alemanya de la postguerra. Entreels seus llibres més destacats cal esmentar Posthistoire. Ist die Geschichte zu Ende? (1989) i Kollektive Identität(2000). El primer d’aquests llibres abordava una qüestió que tot seguit havia de conèixer una gran actualitat, lagènesi oculta de les diverses formulacions al voltant de la suposada «fi de la història». De fet, Perry Anderson obre elseu influent assaig «The Ends of History» (1992) amb una consideració detinguda de l’aportació de Niethammer, enel marc d’aquest debat. El text que presentem ací aparegué a la revista History and Memory, 1 (1989) i reprènparts essencials del llibre, on formula les seues tesis bàsiques. La traducció ha seguit l’estructura de l’article, però apartir de l’original alemany.

Lutz Niethammer

102l’historiador és tan sols una gran empresa de manipulació, un projecte que es limita a lacatalogació de petits fragments de pedra escollits arbitràriament? Mira d’ordenar elsfragments en un dibuix de conjunt, sense saber si formen part o no d’un mosaic. Més enllàd’aquestes petites peces albira un gran caos: una pila de restes i deixalles del passat, senseforma i sense pla. Potser aquesta herència informe és el reflex de la posthistòria?

Abans que l’objecte d’estudi de l’historiador no es dissolga en un miratge, potser seràútil d’examinar algunes de les discussions més explícites del Zeitgeist, que destaquen lacondició «post» de l’era actual. Es fa palès llavors que aquesta mena d’expressions, tansovintejades, ni són una moda passatgera ni s’ajusten al seu significat literal que algunacosa ha arribat a una fi definitiva. Ara com ara continuem parlant –paradoxalment– de la«nostra modernitat postmoderna». Aquesta expressió no assenyala la fi abrupta d’una es-tructura dinàmica, sinó més aviat una reducció de les esperances que abans hi venienassociades. Les coses funcionen com abans, però s’ha erosionat la confiança que podientenir algun sentit. Els diversos diagnòstics «post» no manquen de sentit, però cal apamar-ne acuradament el significat. Podríem començar pel seu origen.

HISTORITZACIÓ DE LA POSTHISTÒRIA

El concepte de «posthistòria»1 no era infreqüent als anys 80, particularment en l’obra delsfilòsofs i sociòlegs potsmarxistes d’Alemanya Occidental, i té lligams molt clars amb elpostestructuralisme francès. La seua història com a concepte és una mica confusa: com aal·lusió és més antic que la popularitat de què gaudeix a hores d’ara, però més recent d’allòque ens voldrien fer creure els qui varen encunyar el terme originalment. Arnold Gehlen,que introduí en 1952 l’estranya expressió das post-histoire en la sociologia alemanya, es vareferir reiteradament al seu suposat origen en l’obra d’A. A. Cournot, tot i que sembla queGehlen mai no llegí Cournot. Aquest va proposar al final del segle XIX la idea optimistasegons la qual la història era una fase transitòria contingent entre dues situacionssocioculturals: d’una banda, les societats primitives, basades en l’instint; d’una altra, lacivilització, administrada per la intel·ligència socioeconòmica. Aquest tipus d’idea fouavançat també, de forma semblant, després de la Segona Guerra Mundial per RoderickSeidenberg i Teilhard de Chardin. L’estrany terme no apareixia en l’obra de cap d’aquestsdos pensadors, però sí que féu acte de presència en l’ambient tibant de les relacionsfrancoalemanyes a l’entorn de la Segona Guerra Mundial.

Se’n poden discernir dues arrels principals. N’és una la lectura de Hegel, sota influènciade Heidegger, per Alexandre Kojève, que promogué la recepció francesa de la filosofiahegeliana quan l’existencialisme i la fenomenologia gaudien d’un gran ascendent a París,en el temps del Front Popular. Kojève va llegir la Fenomenologia de Hegel en el marc de laseua veneració d’aleshores per Napoleó com a «ànima del món»: Bonaparte era concebutcom la figura que havia establert la dimensió universalista de l’esperit del món, bo i abolint

103la dialèctica d’amo i esclau, i que, així doncs, havia dut la història a l’acompliment i laperfecció. En aquell temps Kojève era comunista i traslladà amb optimisme aquestconcepte a la pràctica, tot considerant Stalin la culminació de la història.

Després de la guerra, Kojève, que havia passat a ser un alt funcionari de l’OCDE, canviàla peça històrica, bo i substituïnt una altra vegada Stalin per Napoleó. Les noves realitatsd’una cultura planetària empenyien vers la consumació final, per dir-ho així, de l’abrogacióde la història per Napoleó. L’american way of life, universalitzat, emergia com el modelcultural prevalent d’una civilització d’«animals posthistòrics». Des d’aquesta perspectiva deKojève, els russos eren molt semblants als americans, per bé que fruïen d’una prosperitatmaterial molt inferior, i la revolució de Mao era tot simplement la introducció ajornada delCodi Napoleó a la Xina. Cap al final dels anys cinquanta Kojève hi afegia que en aquest«únic món», en el qual havia desaparegut la dialèctica entre amo i esclau (juntament ambl’abolició del treball i de la lluita mateixos), l’home només podia preservar la seua huma-nitat tenint una vida refinada d’acord amb valors totalment formalitzats, al si d’un reialmeestètic-subjuntiu de fingiment, de simulació.

La segona arrel principal del terme –no menys grandiosa, i relacionada de diversesmaneres amb la primera– seria més rellevant com a factor de difusió i popularització de laidea de posthistòria a l’Alemanya de la postguerra. Té una base concreta en l’anàlisi del’expansió del poder de l’estat endegada per Bertrand de Jouvenel al seu exili a Suïssa.Jouvenel admirava la lectura de Hegel que feia Kojève i havia format part del cercle deseguidors de Hendrik de Man a França, a començament dels anys trenta, abans d’esdevenirun referent intel·lectual del feixisme francès. En aquesta anàlisi, Jouvenel retornava als seusorígens aristocràtics i a la posició neoliberal segons la qual el poder de l’estat s’haviahipertrofiat fatídicament al segle XX com a efecte del welfare state. L’estat amenaçava ara deconvertir-se en un «protectorat social» de caire totalitari. Les masses es disposarien de bongrat a servir i a sotmetre’s a aquest protectorat. Jouvenel hi detectava una barreja de lesestructures del feixisme, del New Deal i de l’estalinisme. Aquests règims reflectien, al seuparer, l’opressió estructural i la impossibilitat de control inherents al govern despòtic. Per aell, la fi de la llibertat tradicional de què fruien les elits governants era una fase de transicióen el camí cap a la no-història.

L’amenaça que constituïen unes macroorganitzacions dotades de vida autònoma il’allunyament de les decisions dels líders polítics dels propòsits humans i del seu contexthistòric eren també els elements que al·legava Hendrik de Man com a punt de partida delseu diagnòstic sobre l’adveniment de la posthistòria. Presentava aquestes idees en la formad’una meditació detinguda sobre l’aportació de Jouvenel. Kojève traduí al francès, el 1948,el llibre antimarxista de H. de Man La idea socialista (1933), que estava prohibit aAlemanya, mentre l’autor romania a l’exili a Suïssa. A Bèlgica acabava de ser condemnata vint anys de presó per haver estat un col·laboracionista destacat. Arnold Gehlen en vaprendre el diagnòstic, però als anys cinquanta feia ostentació d’una repugnàcia creixent iangoixada envers el que anomenava la «mobilitat estacionària»: la civilització mundial era

104vista com un mecanisme massiu, una paràlisi plena de fúria, mancada de qualsevol ideavitalitzadora, buida de sentit.

Ernst Jünger, que es relacionava amb Martin Heidegger i Carl Schmitt (que, al seu torn,mantenia contacte amb Kojève), escrigué Zeitmauer (1959) i la novel·la Eumeswil (1972).A Eumeswil dibuixa la figura de l’«anarquista» posthistòric, un servidor de dèspotes i histo-riador à la Spengler. Jünger exalça el «retorn al bosc» del seu heroi com una retirada delmón social despòtic quan el règim es troba en perill. Aquest retorn és presentat com unareclusió en una solitud mística. Als anys cinquanta, Hans Freyer i Helmut Schelsky, quejuntament amb Gehlen a Leipzig havien conformat la sociologia «alemanya» del TercerReich, o n’havien estat conformats, proposaren en la línia de la crítica de la cultura la idead’un «segon sistema» d’una tecnologia inevitable. Al seu parer l’home empra aquest «segonsistema» per alliberar-se de les restriccions de la natura i crear el seu propi món de res-triccions estructurals i materials autogenerades. Però aquestes, al seu torn, erosionaven lamobilitat de la història i les estructures de control democràtic.

Aquest fons teòric, que ja havia exercit als anys seixanta una certa atracció en marxistesinfluïts per Heidegger o Carl Schmitt, com per exemple Marcuse, Anders i Taubes, assolíun nou atractiu als vuitanta entre esquerrans en cerca d’una orientació postmarxista. Detota manera, en el cas dels autors més joves s’hi tractava sovint tan sols d’un joc que esjugava a partir de citacions tretes del cos del «gran pensament». Les notes pòstumes dePeter Brückner arran del seu apropament a Gehlen, Marcuse, Daniel Bell i altres podenservir per donar una idea de com eren utilitzades aquestes idees en l’intent d’omplir i salvarel buit que s’havia creat després de la fallida de les esperances de final de la dècada delsseixanta:

La societat burgesa era així la societat realment històrica, en el sentit que al seu si diversesèpoques se superposaven en una tensió creativa i les seus sotragades vinculaven –en estats

nacionals i un mercat mundial– multitud de regions, poblacions, processos socials i economiesque fins aleshores només havien mantingut uns lligams molt febles. Un efecte d’això ésindubtable: el mode de producció de la societat industrial havia començat ja, precisament arran

d’aquest procés d’interconnexió, a crear una universalitat relativa de condicions de vida per a ungran nombre de castes, classes, estrats socials i províncies. Aquesta universalitat no tenia pre-cedents en termes històrics: incloïa modes de treball i de transport, d’esbarjo i de comunicació,

d’organització social de la família, de sexualitat i de tractament clínic de la mort... Com a resultatdels elements homogeneïtzadors inherents a l’entorn industrial, apareix l’espectre de la«posthistòria», una humanitat que esdevé cada cop més semblant pel que fa a «opinions i modes

de comportament [...] interessos i judicis de valor» (Gehlen). [...] El resultat d’aquesta normalit-zació i integració és una nova configuració de la «realitat»: una normalitat ubíqua que consideraallò particular, allò qualitativament diferent, simplement com una aberració, de la qual se n’ha

d’encarregar el metge o la policia. Allò únic i peculiar desapareix, és apartat als marges de lasocietat [...] Les diferències entre èpoques que coexisteixen són anivellades i soscavades: els cen-

105tres urbans i els sistemes de transport, l’educació i els matisos de llenguatge, les formes de relació

social i els modes de percepció, tot plegat és «modernitzat». Aquesta realitat, ara unidimensional,ja no es manifesta com un període històric, que es desplega i evoluciona lentament, que ofereixtemps i espai per a parts competidores; més aviat esdevé, ella mateixa, una part en conflicte [...]

Fins i tot a països amb una estructura de classes desenvolupada, les classes i el seu destí es mouendes dels extrems, dels afores, devers l’amenaça de la nova versió de la «contradicció principal».Aquesta contradicció oposa ara les forces del manteniment de la racionalitat (tècnica), de

l’administració i de la producció de normalitat, per un costat, i una «no contemporaneïtat»(Ungleichzeitigkeit) de revoltes que inclouen elements de crítica preburgesa i postindustrial, perun altre. Ací rau una poderosa font d’aquest segon paradigma de sotrac: la revolta contra les

estructures de la posthistòria. Però aquesta població, que se’ns revela «en el seu punt de tren-cament», ja no permet una síntesi aplicant-hi el constructe d’un «subjecte col·lectiu», i menysencara si preteníem que aquest subjecte fos una classe.

Un dels trets més estranys que hom pot identificar en nombrosos exponents deldiagnòstic de la posthistòria –però no en H. de Man i en Anders– és el seu «pessimismeoptimista», per dir-ho així. La seua posició essencial és que la civilització universal conti-nua la seua marxa ininterrompuda cap endavant: la unificació, el creixement, la tec-nificació, el benestar social i l’expansió del consum. En diversos esbossos utòpics, com araels d’Ernst Jünger, poden haver-hi assenyalades determinades catàstrofes, però sense con-seqüències irreversibles: el món no canvia. L’alarma principal per als defensors i definidorsde la posthistòria no és que les megamàquines, assolint una vida autònoma, representenuna amenaça greu, que el món s’expose a una amenaça d’autodestrucció. El que els semblainquietant és la impossibilitat de conduir el món, de guiar el seu curs: el timó ja no és a lesmans dels capitans de la cultura i de les avantguardes polítiques. Dit d’una altra manera:la proclamació de la «fi de la història» generalment va de la mà d’una fe impertorbable en lacontinuïtat del procés de modernització. O, com en el cas d’Ernst Jünger, amb la creençaen la disponibilitat d’una història simulada à la Oswald Spengler. En la posthistòria, no ésel món que decau, sinó més aviat l’interès per aquest món, i la creença en el paper del granintel·lectual com a força inspiradora. Com va dir Kojève, en cap cas no es podia esperaruna altra cosa de la resta de la humanitat que no fos una animalitat satisfeta. O com hoformulava Gehlen: «El desenvolupament ha assolit un punt final, allò que ve ara éspurament el present: el sincretisme d’una barreja de tots els estils i possibilitats, laposthistòria». El seu malson és la continuació d’un «progrés» dubtós, i no qualsevulla perillsque podria presentar: no la fi del món, sinó la fi del sentit.

Davant aquesta singular troballa, la intenció que anima aquestes notes no és d’ampliari extrapolar aquesta mena de diagnòstics, sinó més aviat de reflexionar sobre tres qüestions:

1. Quina història assoleix la conclusió final en la posthistòria?2. Quin és el locus històric d’aquest diagnòstic?3. Té sentit per al treball de l’historiador?

106EL LLEGAT DE LA HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ

En la tradició judeocristiana hi ha tres aspectes del material històric –que apareixen tambéarreu– que es troben vinculats d’una manera única, específica: el mite de l’origen (lahistòria de la creació) es prolonga en una estructura temporal del món que incloul’expectativa de redenció dels creients (la història de la salvació). La proximitat de lasalvació i/o del Dia del Judici Final és suggerida o proclamada per un procés en el qual allòdiví pren forma humana (el Messies). Així doncs, la tradició religiosa del judaïsme id’Occident inclou una interpretació bàsica del món com a quelcom d’històric, que enllaçaamb les esperances de redempció de l’individu i amb la identificació de Déu (encarnat)amb l’home com a tombant redemptor en aquesta història. Tanmateix, en aquest marc s’hadesenvolupat també una ciència experimental dels esdeveniments mundans, a partir delsprecedents historiogràfics de l’Antiguitat clàssica. Pretenia preservar el passat en els seusdetalls individuals (incloent-hi esdeveniments i fets excepcionals) així com temptar l’ava-luació normativa de situacions recurrents.

Aquesta inserció de la narrativa cronística i del pensament històric analògic en el marcde la història de la salvació havia d’entrar necessàriament en crisi quan hom començà acopsar els motius clarament intramundans dels canvis de les condicions bàsiques del’existència, tot desvinculant-les dels cicles naturals. Quan els descobriments trencaren elslímits anteriors del món –i el comerç, la tècnica i les relacions de poder institucionalitzadesalliberaren almenys alguns segments de la societat del lligam directe amb els processosnaturals– es va fer possible de capgirar els elements d’una explicació total del món. Ja noestaven subordinats a l’autoritat de la història de la salvació, ans eren traslladats a una altraesfera: al treball científic sobre les dades de l’experiència. D’altra banda, aquest esforçcientífic havia de mesurar-se cada vegada més en termes del caràcter abraçador i de provisióde sentit de la història de la salvació. És a dir: de les nombroses històries i relats particularsamb què els humans s’explicaven l’origen dels seus grups i institucions i es transmetien unaexperiència útil per al desenvolupament normal de la seua vida, n’havia de sorgir una his-tòria universal. I això en un doble sentit: inserint aquestes històries en una perspectiva queinclogués el món tot sencer i, alhora, proveïnt una base i un marc per a una interpretacióplena de sentit del món, un paper que abans havia estat la funció i el terreny exclusius de lareligió.

La fase crítica d’aquest procés de fusió es va atènyer quan es va poder pretendre quel’element històric de la història de la salvació havia passat a l’esfera de l’autoritat i la compe-tència humanes, i que l’element religiós havia de limitar-se a la relació entre Déu i l’ànimaindividual del creient. Les bases d’això es posaren durant la Reforma. En l’època de la Il·lus-tració es va assolir la fase crítica en el camp del pensament («període axial»). Llavors s’obrícamí la reestructuració de l’esfera social a través de les revolucions política i tecnoindustrial.

La incursió de les exigències científiques en l’àmbit religiós de la història de la salvacióva fer que l’abast i l’ambició dels esforços intel·lectuals durant el període axial fossen

107realment imponents, puix que havien de mesurar-se amb el caràcter abraçador i significatiudel mite. Aquesta fou l’època heroica de l’intel·lectualisme, el declivi de la profunditat ienvergadura de la qual no han deixat de planyer nostàlgicament, fins avui mateix, gene-racions i generacions posteriors de membres de la Bildungsbürgertum [la burgesia culta] id’intel·lectuals. L’intel·lecte respirava poder. Durant la fase victoriosa de la Bildungsbür-gertum proliferaren les intervencions en àrees que havien estat sostretes al control de lahistòria de la salvació. Això es va fer de manera sistemàtica: amb el desenvolupament deconstruccions de pensament projectades per a incloure el món en el seu conjunt. Aquestamena d’edificis intel·lectuals pretenien estructurar el món genèticament, proveint-lo d’unsignificat que vinculava els esforços de l’individu amb el desenvolupament del món com atotalitat. De fet, els projectes teòrics reeixits en aquest sentit tingueren un impacte que ésindestriable de la història de la societat burgesa dels segles XIX i XX. Tots els teòrics posteriorspogueren caminar als muscles de gegants com Kant, Hegel o Marx, les proeses prome-teiques dels quals foren respostes al desafiament gegantí de substituir el mite per la raó.Tanmateix, els substituts historicomundans del mite s’ajustaven al motlle establert. Això esfa clarament palès en el fet que la història, en la fase primerenca de la filosofia de la histo-ria, era pensada com un procés que es movia cap a un punt final, una fi contemplada entermes de les esperances anteriors, projectades al més enllà: de la història mateixa naixeriala pau eterna, l’esperit retornaria a si mateix, amb el resultat d’una societat sense explotacióni alienació.

Aquesta mena d’amidament compendiat de la trajectòria històrica tota sencera, i eldescobriment dels seus vectors de moviment, només era possible a condició d’operar-hi unreduccionisme dràstic i d’assumir supòsits de gran abast. El desig d’una explicació plena desentit de l’existència només podia ser satisfet traslladant els trets bàsics del sentit pressu-posat a la història mateixa. El passatge a través de la història, tanmateix, subministrava unalegitimació objectivada a les posicions prèvies de la primera filosofia de la història: ajudavaa encoratjar les exigències plantejades pel coneixement d’assumir el timó polític i les espe-rances de trobar un substitut del més enllà en el més ençà.

La fi de la humilitat que això implicava estava en contradicció amb el cabal d’expe-riència de totes les cultures antigues. Però havia estat desencadenada pel mateix esclat deforces productives que havia facilitat també una reducció de la primacia anteriorment acor-dada a la religió; era una contrajugada que servia per reforçar l’expansió de la nova civilit-zació. En altres paraules: el sentit del progrés, històricament certificat i teològicament fixat,esdevingué l’agent lubrificant, per dir-ho així, de la dinàmica del progrés social, perquèaportava bona consciència als privilegiats i, alhora, donava esperança als humiliats i ofesos.

Però només durant un període. La filosofia de la història fregava les superfícies abrasivesde la realitat. L’estudi empíric de la història que havia encoratjat mostrà que aquesta eramolt més contingent i diferenciada d’allò que s’havia avançat, i militava contra la derivacióde conclusions imperatives o la síntesi de perspectives totals, omniabraçadores. Però, perdamunt de tot, la realització del progrés en la societat mateixa no menà als resultats que

108hom havia predit: fraternitat, pau eterna, llibertat de l’individu autònom, l’esperit retornata si mateix, regnat de la bellesa, i tampoc a aquella revolució social que satisfaria les neces-sitats de tothom. Els observadors més perspicaços de final del segle XIX, precisament,diagnosticaren l’adveniment d’una societat amb estructures i aparells burocràtics cada ve-gada més rígids que, amb inevitabilitat històrica, frenaven la vitalitat i l’esperit de la burge-sia, sotmesa a entrebancs econòmics i burocràtics, alhora que estenien la misèria del prole-tariat, mitigada en sectors molt delimitats, al món sencer. Els senyors ja no eren senyors,però els criats continuaven sent criats.

La resposta va ser la renúncia a la idea que la història està governada per una llei ineluc-table, a la qual hom podria ajustar-se i que es podria arribar a comprendre, accelerant-neaixí el ritme. Si realment Déu havia mort, no calia traslladar la humilitat deguda a Ell a lahistòria. Més aviat, els homes podien alliberar-se de les cadenes de la història a través dela voluntat de poder i traslladar-hi els fins pels quals havien abraçat una vegada la històriade la salvació. Per a l’individualisme burgès això podia significar, amb Nietzsche, la frag-mentació de la realitat històrica en un etern retorn del mateix, buidant així la història delseu suposat sentit, que era substituït per la voluntat de poder o per l’estètica asocial de la«gran personalitat». En les capes mitjanes hom podia veure, amb Sorel, en la violència unarenovació de la vitalitat, per tal de forjar una tercera via entre el «capital» i el «treball» imediar políticament entre l’un i l’altre en nom de la nació. I en el proletariat, encara, hompodia, amb Lenin, forçar malgrat tot l’acompliment d’unes lleis històriques que no hiarribaven a través d’una organització col·lectiva del poder en aparells de partit centralitzats.Aquests enfocaments voluntaristes, però, eren encara minoritaris com a programa en totsels seus àmbits abans de la Primera Guerra Mundial. L’experiència de la guerra els donàuna base existencial de masses i en la postguerra passaren a ser les forces més dinàmiques,que miraven de realitzar-se a través de l’assoliment d’uns fins legitimats en termes defilosofia de la història (direcció a càrrec d’elits intel·lectuals, realització de la grandesa na-cional, societat sense classes –si podia ser, a escala mundial). Tots els autors que desen-voluparen després de la Segona Guerra Mundial visions de la posthistòria es formaren al sid’aquests grans corrents.

Podem resumir aquesta primera troballa en termes més generals: la història que acabaen la posthistòria és una construcció intel·lectual significativa que tracta sobre l’esdevenirhistòric del món en conjunt. El seu nucli consisteix a generalitzar el coneixement expe-riencial sobre la realitat (esdeveniments anteriors, la naturalesa de l’home, la dinàmica deles estructures dels processos) i a presentar-lo de manera que no entre en conflicte amb unadeterminació del telos de la història sinó, al contrari, que hi done suport. Atès que aquestfons de coneixement experiencial ultrapassa les capacitats intel·lectuals de l’individu aïllat,es tractarà bàsicament d’interpretacions d’un coneixement selectiu, amb uns criteris deri-vats, en darrer terme, de proposicions especulatives o normatives sobre el futur. En la me-sura que es reconeix llibertat a l’home, la interpretació pot invocar també la voluntatd’aquest per alterar les tendències percebudes de la història a través de l’acció. Si aquesta

109acció fracassa o es demostra catastròfica, o criminal, el que es fa caure és la interpretació (ol’exhortació) o la llibertat. La segona possibilitat s’adiu més amb el tipus de l’intèrpret queés alhora home d’acció.

LA VOLUNTAT D’IMPOTÈNCIA

La posthistòria no és una teoria desenvolupada. És, més aviat, una pecepció simptomàtica.És un codi, farcit d’al·lusions per als iniciats, amb el qual s’expressa un estat d’ànim i quepressuposa molta teoria. Pressuposa, en primer lloc, la història gran, plena de sentit i orien-tada a una finalitat pròpia de la filosofia clàssica de la història. I en segon lloc, el tombantvoluntarista en aquesta filosofia: la imposició del sentit i l’objectiu d’aquesta història, queja no es podia trobar al si de la realitat històrica, amb els mitjans del poder. Aquest matri-moni d’intel·lecte i poder, tanmateix, no tenia res a veure amb el tipus de relació viciada,tan freqüent, en què la ciència i l’art es posen com a ornament i instrument espuris al serveidels poderosos. Ben al contrari: el Geist mirava de reclutar i instrumentalitzar el poder enles classes mitjanes revolucionàries educades, per tal d’utilitzar-lo per a promoure els seusprojectes de signe contrari a les estructures de poder ja establertes a la societat. Aquest arbo-rament rebel a la vora de l’abisme de la manca de sentit té molt a veure amb la consciènciacontradictòria de les pretensions de grandesa intel·lectual2 i la seua manca de ressó entre lesmasses, considerades inconscients. Però quan aquest esperit de decadència burgesa vol re-voltar-se contra les estructures del poder social, i si no en fuig per aixoplugar-se en una formaestètica d’existència, es veu obligat a pactar amb el seu altre adversari, les masses. Això enscondueix a la tercera premissa de la posthistòria, és a dir, que aquesta comesa fou un fracàs.

Els intents i els fracassos comporten una dimensió subjectiva i una altra d’objectiva, untipus i una situació. L’especificació temporal de la situació és simple: és el període de post-guerra i, en una onada posterior, el període que comença els anys setanta. La situació escaracteritza biogràficament per l’experiència anterior: el feixisme i el seu fracàs en la dreta;en l’esquerra, la successió de diverses formes militants de comunisme: de primer, l’esta-linisme, després diferents sectes i grupuscles comunistes. Però això és només un element,perquè les estranyes barreges en el nostre grup d’autors són també molt cridaneres: els seusdarrers anys B. de Jouvenel fou membre del Club de Roma, Carl Schmitt escrigué sobreChe Guevara, Jünger experimentà amb drogues, Kojève viatjà per trobar-se amb Schmitt,H. de Man llegí en veu alta fragments de la biografia d’un socialista europeu a la seude l’Institut de la Indústria Alemanya, etc. Per aquesta raó, miraré de circumscriure més deprop el que em sembla que és típic de la vida i l’obra de deu autors identificats amb laposthistòria.3

El terme «Bildungsbürger revolucionaris» emprat més amunt és descriptiu i pretén dis-tingir aquesta categoria d’aquells intel·lectuals revolucionaris que foren realment membreslleials d’alguna organització política durant un període prolongat. Només H. de Man, de

110tot aquest grup d’autors, s’hi ajustaria: al llarg d’una dècada ocupà càrrecs al si delsocialisme belga, però era alhora professor i continuà sent-ho. Almenys uns altres cincautors foren membres de partits de masses radicals (NSDAP, PPF, KPD, PCF), però mai no enforen funcionaris (en el sentit de trobar-hi el mitjà de vida). El seu pas per les orga-nitzacions fou massa breu per això –com en el cas de Jouvenel i els dos anys que fou direc-tor de l’òrgan del partit de Doriot– o massa perifèric: Baudrillard, per exemple, fou comAlthusser membre d’un comitè d’intel·lectuals del PCF; Gehlen tractà d’organitzar elsprofessors de la Universitat de Leipzig per a l’NSDAP. Tots procedien, com a mínim,d’entorns de burgesia mitjana (només Heidegger i Schmitt eren parvenus en aquests cerclessocials), i tots tenien grans dots intel·lectuals. No estaven disposats ni condemnats a feruna carrera professional en la política, la via d’ascens més ràpida però més perillosa al segleXX. Dels deu, set foren professors, dos escriptors molt coneguts, i un fou alt funcionari. Detota manera, això sols els caracteritza externament. Tots ells foren, per tarannà i per interès,intel·lectuals polítics, public men, hommes de lettres, immersos en el Zeitgeist. I, en qualsevolcas, una elit segons qualsevol criteri (especialment segons el seu).

Si fa no fa, la meitat foren actius políticament en l’extrema esquerra, i l’altra en l’ex-trema dreta en fases crucials de les seues vides. És a dir, participaren en activitats progra-màtiques-propagandístiques a favor de forces polítiques que pretenien galvanitzar lesmasses en l’acció política adreçada a aconseguir un canvi sistèmic. De tota manera, méssignificativa encara que la fixació d’objectius polítics hi va ser la tensió sociocultural i labrevetat d’aquesta aliança entre grups intel·lectuals i grans organitzacions. En vuit dels deucasos és possible constatar almenys un canvi, més o menys voluntari, de perspectiva políti-ca bàsica. Atesos els daltabaixos polítics que han sacsejat Europa en aquest segle, això notindria gaire importància, si no fos perquè continuaren expressant-se i actuant com sihaguessen estat sempre els mateixos o haguessen mantingut sempre la posició justa. Tret dedues excepcions en ambdós grups, tots nasqueren poc abans o després de l’inici del segle ivisqueren fins a la dècada de 1970. Molts d’ells arribaren a vells. En general, visquerendues guerres mundials, un mínim de tres ruptures de la continuïtat cultural, i dues rupturesde la continuïtat política.

Foren temps que canviaren més ràpidament que mai abans, i hagueren d’adaptar-s’hi.Ho feren apassionadament, per bé que en algun cas amb un gest d’indiferència aparentenvers l’època. La Primera Guerra Mundial deixà una forta empremta en el perfil intel·lec-tual d’almenys dos d’ells. Un es va veure forçat després de la Revolució d’Octubre, amb laqual havia simpatitzat, a deixar el seu país, Rússia, en raó de la seua condició social«inadequada». Un altre va créixer a l’estranger perquè el seu pare, un rabí, es veié obligat aemigrar. Cinc passaren per diversos països, i es fa difícil, quant a la motivació, de distingir-hi clarament les raons polítiques de les professionals. Un es veié obligat a marxar de l’Ale-manya nazi com a jueu i intel·lectual d’esquerres; retornà el 1950 a Àustria. Dos anomenats«semijueus», un d’una família comunista i l’altre com a efecte d’un flirteig amb el feixisme,cercaren en «la marginalitat un refugi segur». Cinc perderen la seua posició durant la guer-

111ra o a la fi d’aquesta, per un temps més o menys prolongat; quatre es veieren obligats llavorsa canviar de país. La minoria –tots «de dretes», d’altra banda: Jouvenel, Freyer, Gehlen,Jünger–, se les compongué per reeixir sota tots els règims, amb una mica de paciència. Perbé que tots assoliren una posició més o menys respectada i d’elit a partir dels anyscinquanta, els que eren d’esquerres tingueren més complicacions: Brückner fou expulsatde la càtedra, criminalitzat i perseguit després (i encara abans) de la «tardor alemanya» de1977 (tot i que els tribunals dictaminaren després que il·legalment), i només fou rehabilitatel 1980, poc abans de la seua mort.

Aquestes ruptures i tensions històriques en les biografies dels nostres autors són algunacosa més que un exemple entre tants altres de la confusió del segle. D’altra banda, en lamajoria dels casos no té justificació l’explicació simplista dels seus canvis de posició, sovinttan marcats, al·ludint a l’excés d’energia dels «renegats». Ni es consideraven instruments enmans de la història ni tenien cap intenció de preservar el món de les seues errades. Mésaviat, continuaven la seua producció intel·lectual, com si calgués demostrar la indepen-dència del seu esperit respecte dels sistemes. La seua obra, com en el cas de Gehlen o deBaudrillard, resta al marge de qualsevol referència biogràfica, o –com en el cas de Hei-degger o Kojève– està alliberada de la història a través de l’autointerpretació i de la seuatransformació en una mena de principi. En alguns casos, com ara els de Jünger i De Man,l’autobiografia ha estat elaborada i treballada fins assolir un nivell de consistència personalque equival a una declaració d’independència respecte de la societat.

En la realitat, no foren merament instruments, a diferència de la gran majoria de lesinnombrables víctimes de les dictadures i la guerra. Més aviat es comprometeren en unaacció política radical en interès del sentit de la «història» i posaren al seu servei la seuaploma, el seu nom i els seus consells. Tampoc l’autoimatge elitista era una mera il·lusió,perquè de fet tenien una capacitat intel·lectual ben considerable. L’aspecte il·lusori de laseua imaginació megalomaníaca rau en l’esfera pràctica: en la seua idea que era possiblemantenir-se a distància de les masses i de les burocràcies i, alhora, dirigir-les. Però aquestail·lusió es revelaria com a tal més tard, quan l’activitat política, radicalitzada per la recercade sentit, deixava de ser oposició oberta i es transformava en una complicada relació amb elpoder establert. Llavors es feia inevitable un compromís pel que fa als detalls; i aquestcompromís no havia estat previst en el gran projecte de l’aportació de sentit. I en l’encontreamb la violència de la burocràcia, l’autoconsideració dels portadors de sentit es va sentirofès fins al punt de la insignificança. En comptes de dirigir el pacte entre l’intel·lecte burgèsi les masses, es van veure a si mateixos com a embelliment ornamental d’un pacte entre elpoder i les masses.

En funció del seu respecte per si mateixos i de les oportunitats de supervivència, aquestaconstatació menà a una retirada de l’esfera de la història. La derrota en l’àmbit pràctic foucompensada per la producció intel·lectual. Aquesta producció enllaçava amb els continguts«d’abans», per tal de protegir-se de qualsevol sospita que fossen responsables de la seuapròpia desfeta i de les conseqüències històriques que es derivaren d’una aliança malagua-

112nyada. La defensa davant aquesta sospita, que era una amenaça molt forta a la seua auto-comprensió com a líders intel·lectuals, bloquejà la discussió concreta sobre la seua partici-pació i experiència en la història. En comptes d’això, hom elaborà un diagnòstic exone-rador del món extern: el pacte entre el poder i les masses havia esdevingut, sobre la basehistòricament assolida de la dominació tècnica de la natura, un sistema autoregulador.Aquest sistema, amb diferències purament marginals de configuració política, englobavapràcticament tot el món i tendia a l’autoreproducció incessant, més enllà de les guerres i elsdaltabaixos. Aquest «segon sistema», que no necessita ni tolera idees noves, s’havia desem-pallegat de la natura, de l’experiència de la realitat, del temps com a procés amb sentit, i dela intervenció de qualsevol actor individual. La llibertat de l’individu ja no es podiaassociar, amb algun sentit, a l’esdevenir-se del conjunt. Tan sols podia realitzar-se, si de cas,en alguns nínxols, en la imaginació rememorativa, en el mite, en la simulació, en el terrenyhipotètic del «com si».

HISTÒRIA I POSTHISTÒRIA

La interpretació que expose ací de la gènesi de la posthistòria com a alleujament projectiuespecífic, com a exoneració (Entlastung), es basa en la lectura d’aquests autors a contrapèlde la seua obra. Aplega fragments de compromís i de participació històrica justament en elmoment en què aquests escriptors parlaven d’una pèrdua de sentit del pensament històric.Torna enrere precisament quan els autors de la posthistòria miraven endavant. Si deixemde banda l’element exonerador de la gènesi de la idea de posthistòria, així com la sortida dela història per tornar a un concepte d’història basat en un hegelianisme de biaix volun-tarista, el diagnòstic com a tal no manca totalment de sentit ni deixa de tenir algun referentobjectiu. Més aviat, pot afavorir una avaluació més matisada de la tasca de l’historiador.

En tots els autors de la posthistòria hi ha una categorització avaluadora de la civilitzaciómundial que sovint s’anomena «cristal·lització». Aquesta metàfora es manlleva de la teoriabiològica de l’evolució. Postula que les espècies evolucionen a partir de mutacionsgenètiques accidentals i de la supervivència de les variants més aptes, que consoliden unadotació genètica que es reprodueix mentre poden assegurar la supervivència en el seu medi.En traslladar això a la història, es parlarà d’un procés d’evolució sociocultural: la històriahumana arriba a la fi dels seus canvis qualitatius en concomitància amb un alt grau d’in-dependència, desplegada uniformement a escala mundial, de la civilització tecnoindustrialavançada respecte de la natura. Llavors es congela i qualla en una estructura que s’autore-produeix. Això es podria entendre com una teoria de la modernització ampliada en sentitevolucionista. Però en un to menor, per dir-ho així, perquè la cristal·lització implica alhorala fi de la llibertat i del sentit, i condueix, doncs, a una «reanimalització» de l’home.

De Man i Anders hi remarquen una conseqüència ulterior, que és la tendència tanàtica.Tots dos autors acusaven el fort impacte de les energies destructives desencadenades en la

113Segona Guerra Mundial i de la maquinària incontrolable de guerra i destrucció. Curiosa-ment, és precisament la persona que encunyà el concepte de posthistòria qui tenia igual-ment esperança en una «mutació», com també Teilhard de Chardin, Bertaux o Serres.«Mutació» en aquest sentit vol dir un canvi bàsic en l’estructura i les actituds socials, i pertant una transformació històrica que faria època. Les fórmules més importants queaparegueren llavors en l’ordre del dia foren: fi a l’«exterminisme», límits del creixement,descentralització, protecció dels recursos, compatibilitat ambiental i social, satisfaccionsno materials.

Si aquest catàleg pot ser interpretat, encara, com una mena de paràfrasi del programade la Il·lustració –és a dir, com un retorn cap endins del progrés alienat amb l’ajut delspoders de la raó–, aquest mateix marc es va veure sacsejat per altres teories que aplicavenfórmules com «entropia» i «desig de mort» a la societat. Les seues concepcions globals deldeclivi de les energies vitals i de les opcions minvants, així com la idea de la vida com unrodeig cap a la mort, no havien estat conceptualitzades en termes de la «mutació» històricadarrera en l’esperança expansiva del progrés del període axial. Puix que la historicitat de lanatura és un dels grans descobriments del darrer segle, i ha relativitzat l’oposició entreciències naturals i humanes, fóra raonable esperar que una mediació teorètica entre lafinitud de l’existència humana i la del món, encoratgés, en l’àmbit de la història i la so-cietat, l’aparició d’alternatives al paradigma del creixement i la modernització.

L’apropiació posthistòrica de metàfores sociobiològiques (cristal·lització, estat-tèrmit),que des de la Il·lustració han sovintejat en el discurs en aquest àmbit, no va generar-lesperquè aquesta apropiació barreja arbitràriament les dimensions natural i cultural desd’una mena de socialdarwinisme rígid, en comptes de pensar la cultura en el marc de lanatura, per una banda, i com a dimensió social, per una altra. Resta fixada en tradicionsque refusa, alhora que és incapaç –seguint la tradició il·lustrada– de tenir present la finitudde la natura, ignora la mort del subjecte individual en termes històrics i d’espècie, eludeixla consideració dels xocs d’interessos socials i de les asincronies, i elimina així d’entradaqualsevol element motor de la història.

Per aquesta raó, la perspectiva de la posthistòria com a transvaloració elitista, marcadapel pessimisme cultural, de l’optimisme del progrés, em sembla –com a diagnòstic del’època– més confusionista que aclaridora. La majoria dels seus defensors donen primaciaal seu interès propi, en comptes de concentrar-se en els nous problemes del segle. Estancaptivats pels exagerats símptomes de paràlisi de la civilització, en comptes de cridarl’atenció sobre la seua capacitat d’autodestrucció. La qüestió del sentit enfosqueix la qüestióde la supervivència. De Kojève i Gehlen a Baudrillard, la proclamació de la fi de la història(com a superació de l’horitzó tradicional de sentit) es resol en la fantasia fossilitzada d’unflux sense sentit, però ininterromput, d’esdeveniments.

A més, la posthistòria pressuposa construccions de sentit en forma de megarelats sobrela història universal i, per tant, el llegat de la història de la salvació. En aquest motlle tradi-cional, el treball sobre un concepte de l’històric, conscient de la finitud de l’home i el món,

114es resoldria tot simplement en un capgirament radical, que conduiria de l’optimismeeufòric sobre el futur a l’actitud diametralment oposada: l’angoixa apocalíptica. D’altrabanda, es mantindria l’estructura narrativa pseudoempírica de la història universal, com sisabéssem alguna cosa en termes de contingut sobre el seu començament i la seua fi. Peròcom que no ho sabem, els marcs macroteòrics per a les dades històriques no deixen mai deser constructes hipotètics. La producció de teoria té un origen i uns procediments de veri-ficació del coneixement que no són els de l’elaboració historicocrítica de la tradició. És certque en general s’assoleix una història significativa a través d’un procés que treballa ambinterpretacions preliminars a partir del llegat espars, a la manera d’empremtes, dels esde-veniments reals.

Tanmateix, una altra precisió és decisiva quant a la relació entre la història i qualsevolaspiració pràctica: l’estatus dels models macrohistòrics d’interpretació (i les seues deriva-cions) –sense els quals no es pot establir connexions significatives entre els segments delpassat investigats– no ha de ser desdibuixat per l’elaboració històrica fins al punt de fercreure que la interpretació a què s’arriba és, per dir-ho així, immanent als fets mateixos.Tots els intents d’una reïficació del caràcter temptatiu, de model, de la història universal através de la sofisticació pseudoempírica, com passa amb les grans teories cícliques deSpengler o (més moderadament) de Toynbee, produeixen autoenganys megalomaníacs quepretenen posseir certesa predictiva. Estan, doncs, lluny de conduir a una tensió creativaentre pautes diferents d’orientar-se davant la realitat històrica.

La majoria dels autors de la posthistòria se situen en una tradició de la filosofia hege-liana de la història, que aspira a elaborar una explicació genètica dotada de sentit de larealitat de la història universal. Però aquesta empresa ensopega almenys amb dues dificul-tats. Per una banda, el primer pas és sempre un esbós aproximat significatiu de la percepcióde la realitat històrica, que només pot copsar de manera sectorial, i amb la consegüent idràstica reducció de complexitat. Fins i tot en el cas millor, la reducció selectiva limita lacapacitat dels conceptes per al pronòstic, tothora desmentit per la història consideradaretrospectivament. Per una altra, una història (per la seua estructura narrativa) no revela elseu sentit fins que se’n clou el darrer capítol. L’empresa pressuposa així que tota la histò-ria ha d’estar a la vora de la fi en l’època de l’elucidació del seu sentit, és a dir, com a històriaplena de sentit. Això ajuda a explicar la proximitat entre la filosofia materialista de la his-tòria i diversos corrents quiliàstics, que poden pretendre, com el Romanticisme, que l’apo-calipsi és a prop, o poden, com el marxisme, contemplar la revocació de la necessitat demoviment històric al si de la societat desitjada com una opció històricament predetermina-da i factible. O l’intèrpret mateix pot, com Hegel, creure que participa del coneixementabsolut (que, en aquest pla, només pot ser seguit després de la fi de la història per un retornde l’eternament igual). En produir un curtcircuit entre el punt de partida i la meta finald’una interpretació històrica-real del sentit, aquesta fi de la història demostra que és, comno podia ser d’una altra manera, un artefacte de pensament.

115Tanmateix, tot i aquestes objeccions, no podem desfer-nos tan fàcilment del diagnòstic

de la posthistòria. Perquè en un segon nivell hi ha, encara, la seua caracterització de laconfiguració social actual i la seua relació amb l’individu. Allò que sobta, en aquest sentit,són els punts de contacte entre els diferents diagnòstics formulats després de la SegonaGuerra Mundial: la «megamàquina» (Mumford), la «societat postindustrial» (Bell), etc., iel «protectorat social» (Jouvenel), els «sistemes secundaris» (Freyer) i la «nova normalitat»(Brückner). Aquests diagnòstics tenen en comú que relativitzen la rellevància de la cons-titució política, de les relacions de propietat i de les altres categories bàsiques de la teoriasocial tradicional en les societats tecnològicament avançades, i que, en comptes d’aquestesdistincions, invoquen una estructura tecnosocial comuna que s’autoreprodueix, que sesustrau a qualsevol control, per la seua dinàmica pròpia, i que per això mateix desplaça aun pla secundari les condicions d’aquest control. Aquesta estructura tecnosocial és pensadacom un estat de coses produït històricament però que ja no és en si mateix històric, perquèja no funciona cap contradicció bàsica al si de les societats avançades, que hi podria pro-moure una transformació estructural. Lluny d’això, la hipòtesi és que les contradiccions hisón només parcials i marginals i, doncs, subjectes d’entrada al poder persistent de la inèrciapròpia de les estructures socials bàsiques. Aquestes contradiccions, en conseqüència, ja nomenen a la revolució o a la transformació de la societat, ans troben derivacions en larebel·lia innòcua o en la retirada al jo interior.

La dinàmica de l’homogeneïtzació social pot ser observada en diversos nivells, i estàlligada al progrés tècnic. En el pla econòmic, els augments de productivitat han fet possibleuna prosperitat de masses relativament àmplia sense lluita de classes, bo i transformant lescontradiccions entre capitalistes i proletaris en una relació cooperativa, carregada detensions, entre el capital i el treball. Aquesta relació és reforçada per les organitzacionscorporatives i és alhora apuntalada i relativitzada pel creixement secular dels serveis públicsi privats. Als països socialistes l’homogeneïtzació ha anat encara més lluny com a resultatdel control estatal sobre l’organització i disposició del capital i el treball, per bé que s’hi haorganitzat menys eficientment.

En el pla polític, les esferes lliures de la influència de l’estat i, així doncs, l’autonomiasocial en la seua forma pura, quasi han desaparegut com a efecte de la burocratització, delpaper i la presència creixents dels aparells coercitius estatals, de l’abast que han assolit lesregulacions públiques en la societat, de la dependència de tots els individus i de tota inicia-tiva «privada» de les prestacions i els subsidis estatals (especialment en l’àmbit del benestarsocial individual). La intensificació d’aquest poder, alhora compacte i immòbil, anul·la elmarge de maniobra per al desenvolupament d’una oposició de fons i entrebanca fins i totles correccions menors de rumb polític. D’altra banda, la regulació interna dels conflicteses basa en bona part en la distribució dels fruits del creixement econòmic, la qual cosa fixaels sistemes en la seua dinàmica expansiva fonamental.

Finalment, en el pla cultural, l’autonomia relativa de les cultures regionals i de classe éserosionada per la mobilitat, els sistemes estatals d’ensenyament i l’omnipresència dels

116mitjans de comunicació, i ha estat finalment substituïda per una cultura mercantilitzadade masses atomitzades, els horitzons temporals i espacials de la qual són boirosos, una cul-tura en què ja no es pot distingir fàcilment l’aparença de la realitat, i en què les simulacionsi els simulacres són sovint més fascinants, i a estones més realistes, que les experiènciesprimàries. El tret principal d’aquesta cultura és una contradicció que s’allotja en l’individumateix: per una banda, el seu comportament pràctic està determinat pels imponderablesdel mercat i de la burocràcia, que són ara un component indefugible de la rutina quoti-diana; per una altra, el seu món de percepcions i manifestacions és deutor d’un poti-poticaòtic d’il·lusions imaginàries.

Hom podria adduir, en principi, un munt de proves a favor d’aquesta aproximació a lesrealitats socials actuals, perquè respon, sens dubte, a un gran nombre d’observacions quo-tidianes i científiques. Tanmateix, el problema d’aquest esquema és la perspectiva des de laqual es formula: tal vegada podria ser obra d’un observador d’un altre planeta. Podria ha-ver-lo formulat un home sotmès a l’estranyament de l’experiència (Entwirklichung) i a lapressió indefugible de les estructures indefugibles que descriu?

Potser existeix realment quelcom de semblant a l’home d’un altre planeta: observadorsdistanciats que, tot i ser-ne contemporanis, pertanyen en tan escassa mesura a l’època quepoden mirar-se-la, per dir-ho així, des de dalt. Si volem parar esment a la capacitat de diag-nòstic dels que se situen fora de la història –o que hi han caigut– cal atendre amb moltacura el seu missatge i no treure-hi més del que poden donar, encara que ells no són cons-cients de les seues limitacions. El problema bàsic dels autors de la posthistòria és que tenenuna visió errada de la relació entre els intel·lectuals i les masses en una fase crítica. Com aburgesos cultes –una elit o avantguarda de Bildungsbürger– eren incapaços de veure’s coma part de les masses i de dissoldre així el concepte de «massa» en subjectes individuals. Enaquest aspecte el seu error és idèntic a aquest distanciament que els fa valuosos, als nostresulls, com a observadors aliens. Ara: aquesta distància pot ser qualificada objectivament, enfunció de la perspectiva específica dels autors. Una perspectiva específica que consisteixa incloure els contemporanis en el concepte de la massa com a objecte, per una banda, i atractar, per una altra, d’esborrar la seua pròpia responsabilitat quant als continguts del seucompromís polític. Aquests excessos haurien de ser esmenats. Pel que fa al segon aspecte,l’esmena exigida és òbvia: caldria girar l’atenció cap a les diferències entre sistemes isospesar-les en funció de la qualitat de vida que permeten els diferents sistemes, dels sa-crificis que imposen i de la seua capacitat per fer possible la percepció i la reflexió sobre elsseus problemes. Ara: una distinció d’aquesta mena pot beneficiar-se, sens dubte, de laidentificació dels aspectes compartits latents de la seua «infraestructura» d’època.

En el cas de la relació entre subjectivitat i masses, el problema és més complex, perquèla consideració afecta a qui la fa. Els autors de la posthistòria no es veuen com a part de lesmasses. Miraven les masses com una entitat que reaccionava instintivament i mecànica-ment als requeriments socials i, doncs, mancada de subjectivitat i de capacitat per assolir elconeixement i la transformació de la història. En aquesta mesura, el seu esbós d’estructures

117socials –en què les masses constitueixen el lligam de mediació entre economia, política icultura– apunta fàcilment a l’eixida de la història. L’esbós seria menys objectivista i deses-perançat si els individus, que integren les masses socials tinguessen subjectivitat. Aixòsignificaria obrir en el pensament la totalitat de constrenyiments estructurals a aquestmínim de llibertat que l’observador reclama, en qualsevol cas, per a si mateix. Així quel’observador de les masses s’adona que en forma part, les masses es dissolen en individusconscients de la seua inserció en processos socialment estructurats, que reflexionen sobreaquests processos i que són capaços de reaccionar-hi. Per descomptat, no hauria d’haver-hiil·lusions quant a la possibilitat que l’individu tot sol siga capaç de canviar substancialmentaquestes estructures. Però no està sol: tots tenen la mateixa possibilitat, tot i que extre-mament insignificant davant la immensitat dels problemes. Aleshores l’esperança hauriade basar-se precisament en el caràcter de masses de la subjectivitat reflexiva i comunicativa,i no en cap procés de subjectivització de l’objecte «masses» o de qualsevol altra entitatcol·lectiva singular.

El diagnòstic posthistòric contempla la formació de la societat configurada per unprocés objectiu d’homogeneïtzació a través de les estructures de poder, que es projecten apartir d’un centre. Aquest procés no conté ja cap promesa de moviment qualitatiu, mésaviat s’estén fins que acaba congelat. Qualsevol desviació d’aquesta pauta són reciallesd’històries pretèrites (com el món no europeu) o pertanyen a l’àmbit estètic, posthistòric,de la simulació. En aquesta dialèctica de centre i marges, buidada de realitat, es reflecteix lamarginalització del capdavanter intel·lectual. Si la contraposició entre intel·lectualitat imasses (que trobava necessària, ja ho hem vist) fos abolida des d’una perspectiva de sub-jectivitat de masses, aleshores fóra possible de percebre novament les veritables diferènciesal si i entre societats com a punts de partida per a l’acció històrica, sense que la descripcióposthistòrica de la formació de la societat perdés tot el seu valor. Però canviaria el seuestatus: el diagnòstic paralitzador d’unes estructures que han esdevingut independents estransformaria –si es té present el risc d’anorreament– en una imatge amenaçadora que im-pel·leix la subjectivitat reflexiva a la recerca d’iniciatives d’acció. La posthistòria esdevé his-tòrica si no és llegida com a diagnòstic general, sinó com a utopia negativa específica rela-cionada amb la pèrdua de perspectives de futur al si de les societats industrials avançades.

I tanmateix, és possible d’imaginar la percepció i la reflexió històrica d’una subjectivitatde masses en la cultura contemporània? En la seua novel·la posthistòrica Eumeswil, ErnstJünger presenta la història com l’activitat paradigmàtica de l’Anarc en la posthistòria. Enaquesta barreja híbrida de Nietzsche i Baudrillard, la història –privada de la coherènciasignificativa de les seues metanarratives– degenera en un videoarxiu farcit d’imatges iesdeveniments del passat, la fascinació del qual li ofereix alleujament davant la manca desentit de la seua existència en aquest món. En forma visionària apareix ací la variant elitistadel destinatari pressuposat al qual sembla adreçar els seus missatges la indústria i la bu-rocràcia cultural postmodernes. Aquesta variant es caracteritza per la disponibilitat, lareïficació i simulabilitat simultànies de bocins arbitràriament seleccionats de tradició, per

118l’estructuració d’aquest material en termes dels objectius educatius marcats per les relacionsde poder, i per l’elaboració estètica d’aquest material per a observadors passius i isolats. Eldestinatari és, de fet, posthistòric, en la mesura que es veu constantment confrontat ambfragments del passat que l’aparten de la seua pròpia situació històrica, de la seua sub-jectivitat. Aquests fragments no li permeten de trobar per si mateix la seua pròpia veritat,per dir-ho així, sinó que més aviat en catalitzen l’apartament de l’existència històrica,perquè es veu literalment inundat per material del passat.

He tractat de mostrar que, en els termes més generals, el diagnòstic de la posthistòria–com a post-scriptum decebut de la filosofia vuitcentista de la història– és incapaç de copsarels problemes essencials de la comprensió actual de la història mundial, i que la seuainterpretació del present només té sentit si hi introduïm canvis substancials. La dimensióestètica, orientada als mitjans de comunicació, de la història posthistòrica, en canvi, ésaltament pràctica i s’adapta perfectament al to i al ritme de l’època. La recerca d’una alter-nativa crítica hauria de partir de la qüestió del tipus de serveis que pot oferir un historiadorper encoratjar la subjectivitat de l’individu en la seua autopercepció històrica. Aquesta pers-pectiva podria enllaçar amb el llegat de l’individualisme burgès, però hauria d’abandonarel seu ideal de grandesa i poder, per tal d’assolir una avaluació realista del marge de manio-bra de l’acció al si –i en contra– de les estructures socials. Podria establir lligams tambéamb interessos materials i tradicions col·lectives, però no ha d’esperar que els trets objectiuses transformaran en acció –si es vol realment utilitzar el marge de maniobra existent.D’aquesta perspectiva se’n podria dir també «història des de baix», perquè capgira lajerarquia tradicional de la tasca de l’historiador. No es tracta d’una filosofia de la històriacapaç d’aportar sentit i que, a partir de construccions estructurades o de presentacions nar-ratives sobre contextos més amplis, esdeveniments i persones, donaria una impressió derealitat comprovada –i que seria a la fi servida didàcticament per al consum en formesestèticament plaents.

Més aviat, el punt de partida rau ací en l’explicació de la història de vida de l’individu,inserit en la seua xarxa social i en el seu context històric, amb les seues experiències iomissions; en la capacitat de l’individu per a reflexionar-hi, per a explicar coses vertaderessobre si mateix, i d’aquesta manera d’entendre’s amb altres sobre la història que tots com-parteixen. Aquest procés d’aclariment ha d’incloure també necessàriament aspectes de larealitat històrica contemporània i històries anteriors sobre la pròpia familia, el grup, el llocde treball, el poble, la tendència política, etc., perquè l’autocomprensió i l’autoexplicacióimpliquen també aquestes històries. Molta gent té necessitat de models exemplars abansd’embarcar-se en l’aclariment de la seua pròpia història vital. Això pot ajudar a entendre lapopularitat actual de la història oral i dels nombrosos programes testimonials a la ràdio i latelevisió. Totes les persones necessiten l’ajuda de la historiografia professional quan es tractad’abordar l’àmplia xarxa d’interconnexions d’un fet històric i actual. Com més s’estenentemporalment, com més dimensió prenen, més forta és la dependència de les persones dela funció explicativa i comunicativa de la ciència històrica. Què pot oferir la historiografia

119si es proposa de reforçar l’autocomprensió històrica de l’individu i la seua capacitat peractuar, en comptes de subordinar-lo a la ficció d’un procés històric objectivament signi-ficatiu o d’aclaparar-lo amb un grapat, arbitràriament seleccionat, de fragments estètica-ment amanits? Hi ha, almenys, tres àmbits rellevants.

1. Reelaboració narrativa de dades i contextos de la realitat històrica contemporània idels antecedents d’un grup, que impliquen un ventall molt ampli de variables, in-cloent-hi condicions objectives, decisions polítiques, influències socioculturals en lavida quotidiana, i experiències col·lectives i individuals exemplars. Aquests elementsforneixen una base per inserir en un context social el procés de comprensió indivi-dual de la pròpia història vital.

2. L’estructuració dels contextos històrics de gran abast (projectats tothora en la històriaglobal) recolza sempre en constructes hipotètics. L’autocomprensió històrica pressu-posa una representació d’aquests contextos. Però és igualment important de no con-fondre aquests constructes amb la realitat, sinó d’entendre’ls com a esbossos provi-sionals. Per aquesta raó, per a l’elucidació dels àmbits més vastos i de més gran escalade la realitat històrica, són més útils esquemes teòrics legibles i discussions d’enfoca-ments divergents que no les grans síntesis pseudoempíriques.

3. Finalment, la comprensió històrica comunicable de les condicions i experiències dela pròpia existència pressuposa l’experiència exemplar d’allò aliè i diferent: el forani,l’estranger. Aquestes experiències serveixen per eixamplar la imaginació social davantles dades de l’experiència. Permeten reconèixer el que es considera normalment auto-evident com a quelcom d’específic i, doncs, subjecte a canvi. Aquest tipus d’expe-riència relativa a allò forani i diferent no exigeix cap traslació precipitada cap a «l’arai ací», sinó, més aviat, ens en fa conscients a través de la percepció de la distància.Tampoc no exigeix la construcció d’un context vinculant, tot i que pot estimular lacuriositat pel que fa a aquest context. El que exigeix és, més aviat, una concreciócomplexa, que il·lumina també els estrats profunds d’una altra cultura a través del’exemple.

L’esforç històric lligat a l’aclariment de la pròpia experiència, que qüestiona allò queaquesta dóna per descomptat i que presenta esquemes orientatius de les interrelacionshistòriques, ultrapassa de molt la contraposició entre líders intel·lectuals i masses. Unacontraposició en la qual els intèrprets assumeixen una tasca excessiva i els individus no sónencoratjats en termes pràctics perquè facen la història ells mateixos en funció de les seuespossibilitats. En aquesta mena de contraposició (i és això el que ensenya una lectura acontrapèl dels diagnòstics de la posthistòria), però, la història es congela o explota. I nomerament en la imaginació, sinó en la realitat.

Hi ha amenaça d’explosió quan l’esforç històric favorable a l’autocomprensió de lahistòria no arriba als subjectes i, en comptes d’això, la seua recerca d’orientació es fixa en

120identitats col·lectives fonamentalistes i deriva, finalment, en un curtcircuit entre masses ipoder polític. El retorn de la teologia política assenyala llavors la fallida de la cultura i lacol·lisió violenta d’identitats sense mediació. De l’altre extrem se’n podria dir la mort percongelació –cristal·lina o atòmica–, que podria fer derivar del funcionament autònom de«sistemes secundaris» la seua paràl·lisi cultural i el risc d’una catàstrofe per a la humanitat.El perill, inscrit en el sistema, pot ser evocat pels intel·lectuals, però només el podrienpal·liar aquelles «masses», formades en realitat per individus amb un mínim de llibertat ide responsabilitat, a les quals, al cap i a la fi, també pertanyen els intel·lectuals. ❐

Traducció de Gustau Muñoz

1. Només puc fer-hi algunes referències de passada ací. Al meu llibre Posthistoire s’hi trobaran comentaris detallats i materialssobre els discursos a partir dels qual sorgí i prengué significació aquest concepte. Les conclusions del llibre es presentenen les seccions que segueixen.

2. És característica de la crisi de sentit de l’intel·lectual burgès l’autoatribució d’un paper i una autoritat especials, quederiven de la manipulació del temps en seqüències d’esdeveniments construïdes d’acord amb una filosofia de la història.El segment conservador de la intel·ligentsia descobreix llavors la seua «noblesa d’intel·lecte»; l’intel·lectual burgès esprojecta així per damunt de les empentes i rodolons de la societat burgesa i se suposa que té garantida l’atenció quemereixien els Grans en la societat de l’ancien régime. Aquesta és l’actitud predominant entre els autors de la posthistòria.El partit activista, en canvi, es veu com una aristocràcia que promou l’acceleració (històrica): com a «avantguarda»s’avança al moviment cap endavant de la història, experimentant-ne i marcant-ne la direcció.

3. Els autors considerats ací són esmentats segons l’ordre en què apareix la perspectiva de la posthistòria en la seua obra: B.de Jouvenel, Kojève, Jünger, H. de Man, Gehlen, Freyer, Anders, Baudrillard, Brückner, Taubes. També podrien serconsiderats com autors relacionats Benn, Schelsky, Heidegger i Carl Schmitt, així com, més en general, diversospostestructuralistes francesos i alguns filòsofs i antropòlegs filosòfics alemanys d’ara.

121

Reiteradament, Fuster ha volgut ocu-par-se de Josep Pla: ho va fer, d’una ma-nera que ara podem considerar simbò-lica, recentment a Bellreguard. Fa més devint-i-cinc anys, a «Notes per a una intro-ducció a l’estudi de Josep Pla», ja se n’o-cupava, aprofitant l’avinentesa del reco-neixement formal de l’escriptor empor-danès en iniciar-se l’edició de les seuesobres completes. Fuster contribuïa així aun reconeixement que bandejava l’actitudhostil d’alguns sectors de la societat lite-rària que s’hi oposaven per raons extra-literàries. Dedicà treballs semblants, justa-ment, a l’obra de Joan Salvat-Papasseit i ala de Salvador Espriu. Degué consideraraquests estudis –confegits durant la pri-mera dècada dels anys seixanta– d’interèsparticular quan, el 1977, n’autoritzaval’edició conjunta sota l’expressiu títol deContra el noucentisme. Al pròleg d’aquestllibre, en referència al fons de la questió–«contra el noucentisme»–, l’autor evita elpronunciament directe, insta el lector aesbrinar ell mateix la intenció subjacent

–espera que la descobresca en llegir-lo– iacaba amb un suggeriment d’aparençacontradictòria: ofereix el seu llibre comuna «invitació al debat que ningú no havolgut establir, encara, en [...] termes desuspicàcia, de remordiment i d’il·lusió».No sé quin deu haver estat el ressò que,entre els especialistes, ha pogut tenir la pro-posta de Fuster. Però continua resultantsuggeridora, tant per l’interès objectiu dela qüestió plantejada, com pels termes ques’hi proposen per emmarcar la discussió.Certament, convenia –com veurem de se-guida– posar en joc «suspicàcia, remor-diment i il·lusió» a l’hora de considerar unfenomen tan singular com ho és el desen-volupament recent de la nostra cultura ide la nostra llengua. Perquè pronunciar-se«contra el noucentisme» vol dir posar-seen favor d’una forma alternativa de creaciói, també –de manera indestriable–, d’ús dela llengua, que n’implique una viabilitatmés fluida. Aleshores, i encara ara, aixòcomportava un compromís explícit per lasupervivència d’una i l’altra. L’anàlisi cor-responent havia d’esforçar-se a abastir unaforta dosi de fredor i d’objectivitat –«lasuspicàcia»–, no podia sentir-se afalaga-da pel camí recorregut, ans tot el contrari–«el remordiment»– i, finalment, nomésen darrera instància, cal comptar amb una

Joan Fuster: l’estil i la influència

Vicent Raga

Vicent Raga és professor de Filosofia. Aquest textcorrespon a la seua intervenció al seminari de laUIMP «A propòsit de l’obra de Joan Fuster» celebrata València el novembre de 1992.

122certa seguretat o relativa confiança –«lail·lusió»– o, com ha dit el mateix Fuster fapoc, la bona fe, la bonne foy. I, amb totaixò, evitar un pronunciament dogmàtic.

En diversos llocs, i amb un reflex persis-tent tot al llarg de la seua obra, Pla sostéuna concepció de la cultura que, en darrerainstància, s’assembla molt a la mantingudaper Fuster. Cultura és –en la formulacióreiterada que en fan l’un i l’altre– repe-tició, insistència, continuïtat en l’abstrac-ció (entesa com una espècie de comentarientorn de l’experiència quotidiana). Sónaquestes condicions indefugibles per obte-nir una audiència sòlida i –en algun mo-ment– encarar una complicació més gran.Per una altra part, i amb tota cautela, po-dria dir-se que és present en ambdós unacerta consciència, no elaborada de maneraexplícita però es diria que directament ex-perimentada, d’una idea que consisteix aconsiderar impossible l’alteració substan-cial de les magnituds relatives de bé i de malque hi ha al món. D’acord amb aquestaidea bàsica –amb independència de la fi-liació política que se li puga atribuir–,resulta arriscada i sobretot innecessàriatota operació tendent a l’increment dequalsevol d’aqueixes dues magnituds. Se’npot assajar, molt prudentment, algunalleugera variació en la distribució, les mag-nituds en qüestió romandran constants,però. Pla defensa explícitament aquestatesi quan es declara partidari de no col·la-borar en la formidable tasca destructivaque la natura, ella sola, sap portar a terme,o en confessar l’observança d’un conser-vadorisme estricte, perfectament compa-tible –com sempre ho ha estat– amb unfort individualisme d’estirp anarcoide.S’escau, per tant, la preservació del que hi

ha –d’allò experimentat– i, seguidament,l’afirmació de la continuïtat; davant casosextrems, queda el recurs a la resignació, almenyspreu o el silenci.

Aquesta digressió –que ja sé que potsemblar extemporània– interessa perquèens interessa l’anàlisi d’un element recòn-dit del pensament de Fuster que es reflec-teix en el to general dels seus escrits i, sin-gularment, en el seu estil. Ara bé, el saltdes de les consideracions precedents fins alpunt que volem assolir és arriscat. no estracta d’afavorir una transposició mecà-nica del que s’ha apuntat i d’extraure’nconclusions precipitades.

Em centraré en el comentari d’alguns,pocs, textos de Fuster per encarar de ma-nera directa la seua concepció de la cultu-ra i l’aplicació que en féu. En un dels lli-bres de referència clàssics, el de Kroeber iKluckholn (Culture: a critical review ofconcepts and definitions, 1954), s’hi recu-llen 164 definicions del que s’entén per cul-tura, tan diverses com ho són assimilar elconcepte a «un constructe lògic», a «una fic-ció estadística» o a «un mecanisme de de-fensa psíquica». A l’Encyclopaedia Britan-nica –que encapçala l’article corresponentamb una menció d’aquest mateix llibre–s’assenyala la preferència dels redactors perla identificació del concepte esmentat amb«una abstracció, o més específicament,amb una abstracció de la conducta (so-cial)». Una «abstracció de la quotidiani-tat», doncs. Potser aquesta definició hau-ria estat objecte d’una consideració com-plaent per part de Fuster, sempre disposat,però, a la matisació: «una abstracció ele-mental del quotidià», podria haver dit, a fide precisar l’abast raonable que no hau-ria de traspassar cap activitat especulativa

123o que no hauria de traspassar, almenys,aquella que es proposa –de manera explí-cita– la crítica de la vida (tal com Arnolddefinia la literatura) en el context en quèhavia de practicar-la Joan Fuster.

Ens situem, així, en un terreny que jaés territori propi de l’escriptor. I, per fixar-ne millor els termes, considerem ara l’ex-pressió més immediata que se’n desprèn;és a dir, aquella que es materialitza en laforma i l’estil de la seua aportació. Els tretsbàsics són ben coneguts: una sorprenentoriginalitat i varietat en la concepció,anarquia aparent en la disposició de lesidees, informalitat deliberada en l’exposi-ció, i –per darrere d’això, present cons-tantment– un fort compromís cívic queho impregna tot. I també, en l’aspecte mésformal: immediatesa deliberada que hi in-corpora la ironia i –quan convé– el sarcas-me; personalització extrema dels recursosexpressius; transposició inesperada d’unregistre culte en un altre de col·loquial –ial contrari–; facilitat i amenitat destinadesa induir la lectura i garantir-ne la com-prensió. Finalment, ha d’assenyalar-se eltret més singular: un ús constant de lesmés diverses figures retòriques consistentsa modificar el sentit propi d’un mot od’una expressió per donar-ne un sentit fi-gurat. Aquesta tendència al conreu deltrop, en ell desmesurada, es caracteritzafonamentalment per la traslació en sentitdegradant d’allò que s’hi substitueix (l’ac-tivitat de l’escriptor és assimilada a la delfabricant, que «manufactura paper», i lade l’erudit a la del registrador, que «encertifica una dada clau» o «n’aventura» latranscripció més o menys escrupolosa).Són consideracions com aquestes sobrel’estil de Fuster que interessa prendre en

compte per dues raons: una, perquè pro-porcionen una certa llum sobre el feno-men cultural que ell mateix encarna; unaaltra, perquè l’estil de Fuster –o, millor,l’estereotip que se n’ha fet– ha exercit unaforta influència, a la significació de la qualem referiré més endavant.

El que voldria apuntar ara són algunesobservacions tendents a posar en relleucertes tensions intel·lectuals subjacents,resoltes amb la desimboltura aparent ques’ha adduït. A l’amarga declaració que esconté a les pàgines de presentació del vo-lum sisè de les Obres Completes, redactadesal juliol del 1990, en referir-se –una vega-da més!– al «precari i prim món de l’es-criptura i de la lectura en català», refusad’emetre’n la diagnosi: «No és –escriu demanera característica– el punt i l’horade continuar la reflexió»; si ho hagués fet,potser la conclusió hauria resultat desco-ratjadora. Però no s’està, òbviament, d’a-vançar algun element de la reflexió for-malment postposada. Recorda en aquelleseixutes pàgines una etapa de la seua vidaper la qual sembla sentir una nostàlgia or-gullosa («remordiment» i «il·lusió» alho-ra), en contraposar-la a una descripció–sempre càustica– de l’estat actual de lacultura. Recorda la «moda» per la qual esva sentir atret: el corrent de pensamentque recorria Europa als anys cinquanta iseixanta. Sartre, Camus, un cert Malraux–figura que atreia fortament Fuster–, unGide, foren presos en consideració moltseriosament. Clar que s’hi refereix ambl’habitual displicència, però la rememo-ració d’aquell temps –de maduració i pledesenvolupament del lector intel·ligent,del poeta, de l’assagista, de l’historiador dela cultura, de l’intel·lectual compromès–,

124contrasta amb la constatació de l’existèn-cia dels «miserables intel·lectuals francesosque actualment es fan veure» i, també–completant el trist panorama–, de «lesevacuacions celtibèriques de corresponsa-lia, i la ignorància ‘catalana’ sobreposada».Assegura que ell no va entendre mai quèera l’«ésser» i què era el «no-res» –emprantaixí una forma característica en ell dedesqualificació–, però sí que participavade la intenció de «clarificar idees i fets, ohipocresies i peripècies, és igual, que nodeixen d’afectar-nos». No sols hi partici-pava, com escriu modestament, sinó queen algun cas havia aconseguit una claredaten el judici que el situa en una posicióequiparable a la reconeguda als autorsabans esmentats; així ocorre quan s’ocupa–al seu treball sobre Erasme– d’un delsassumptes idiosincràtics per a aquell cor-rent de pensament: el compromís social del’intel·lecual. Una altra influència intensa–valentment reivindicada, a contracor-rent, l’any passat– fou el marxisme, talcom el veié posat en joc per l’admirat au-tor de Catalunya dins l’Espanya moderna.El clímax d’aquesta condició d’intel·lec-tual singular l’aconsegueix –en la conside-ració que tractem de fer de la retòrica fus-teriana– en un àmbit totalment diferent,el de la poesia o, millor dit, en el de la seuacondició de poeta. En percebé certamentel relleu en acceptar la reedició de la seuaobra poètica el 1987, més de trenta anysdesprés de la publicació del seu darrer lli-bre de versos. Aquest fet sembla d’interèsen aquest context perquè, en l’ofici de poe-ta, Fuster s’esforça en una lluita explícitaamb el llenguatge i la renovació de les for-mes comunes d’ús de la llengua. L’encar-carament propi del noucentisme –en for-

mulacions ben diverses– queda descartat.No es tracta d’assolir, per damunt de tot,un alt nivell de qualitat estètica –que tan-mateix s’obté amb escreix– sinó d’«assa-jar», esforçadament i explícitament –convérepetir-ho– un registre lingüístic nou i al-ternatiu. La confirmació d’aquesta hipò-tesi requeriria un estudi sistemàtic; ara,però, només hem d’indicar l’amplitud deles perspectives intel·lectuals sovintejadesper Fuster, així com la varietat de recursosformals que fou capaç d’utilitzar. En con-trast, l’estil emprat en qualsevol dels seustreballs no lírics –és a dir, la part de la seuaproducció per la qual solem reconèixer-lo– fa evident la tensió a què va voler que-dar exposat. D’una banda, mai no va re-nunciar a ocupar-se d’una diversitat enor-me d’assumptes, encarats sempre amb unalúcida percepció de les coordenades histò-riques, socials i personals en què es trobavasituat; d’una altra, s’entestava en l’opera-ció –resoluda i inèdita– d’aproximacióeficaç a una audiència més que problemà-tica o, més ben dit, a la de la constitucióefectiva d’aquesta, arrossegant-ne delibe-radament les conseqüències.

L’autor exigent d’aquella obra poètica,l’estudiós i el crític –sui generis i engres-cador– de sant Vicent, d’Ausiàs i de Co-rella, i també de l’art contemporani i de lahistòria, de la política i de la vida quoti-diana, s’havia professionalitzat. Això, en elseu cas, representà la invenció i la conso-lidació prèvies d’uns recursos ad hoc i d’unestil que havia de resultar adient; calia, amés, encaixar-los amb una justificació teò-rica sòlida, havent-hi advertit que l’eleccióno podia ser errònia.

A les primeres pàgines de la seua Lite-ratura catalana contemporània, s’hi desple-

125ga una àcida diagnosi del desenvolupa-ment històric recent de la cultura literària.El període considerat –tot i ser el corres-ponent al de la recuperació– és decebedor,és a dir, no satisfà els requeriments de laconsolidació necessària. La subjecció dela supervivència de la llengua i, ambaquesta, de la literatura a la conjunturapolítica, situaven l’una i l’altra en una po-sició que l’historiador qualifica de dramà-tica. Calia identificar i conrear –de mane-ra peremptòria i intensa i dins la seua esfe-ra pròpia– un element autònom amb lacapacitat de garantir el seu desenvolupa-ment natural. Aquest no podia ser un altreque el que fes segura la connexió amb elsgustos i les possibilitats del lector.

Entre 1890 i 1910 es decantava l’expe-riència guanyada en el període immediata-ment precedent, però –com assenyala Fus-ter– ho havia fet sota fórmules no gaireafortunades des del punt de vista d’allòque, de manera prioritària, calia assolir. Elmodernisme –un fenomen pletòric i insis-tent, però dispers en l’orientació– feiaenyorar l’etapa anterior –coberta per Ver-daguer, Guimerà, Oller– en l’ambició deconstituir una «literatura orgànica». Ensucceí un miratge, la il·lusió noucentistafarcida de «fal·leres neoclàssiques i ‘medi-terrànies’», en al·lusió a D’Ors i a Riba, alsquals considera incoherents i contradic-toris amb l’entorn. (La deserció del primer–tan generosament tractat sempre perFuster– seria la manifestació més enervantd’aquesta manca d’encaixament, com hoseria també –amb un altre signe– el cultehiperbòlic, i fins un cert punt estèril, del’obra del segon.)

Aquest rerefons –que no canvia subs-tancialment en les dues dècades subse-

güents– no faria sinó exacerbar-se ambl’estrangulació o llarg sufocament a què esveieren condemnats els intents posteriorsde contestació i represa a conseqüència dela guerra i de la implantació de la dictadu-ra (Dau al set en fou, malgrat tot, el casextraordinari). És contra aquest rerefons,doncs, que Fuster dibuixa els encontornsdel que considera pendent i creu indispen-sable de portar a terme. En encarar aques-ta tasca trobem, de nou, una forta coin-cidència amb Josep Pla. Crec que es tractad’una coincidència o simpatia mútua mésque no pas d’una relació d’influència del’un sobre l’altre. Perquè les obres de Pla ide Fuster se superposen –amb nítida dife-renciació en el tarannà intel·lectual i latemàtica– en un objectiu comú: el ja es-mentat del compromís explícit per obtenirla normalitat en l’ús literari de la llengua:tots dos recorren a recursos retòrics sem-blants –encara que no idèntics– i en com-parteixen la teoria.

Pla es proposa una limitació delibera-da: concentrar-se en el fet de «reflectir idescriure». Fuster reconeix aquesta inten-ció i hi reflexiona; cerca la manera, per dir-ho així, de completar-la. «L’originalitat –aPla– el treu de polleguera». I és que aques-ta, l’originalitat, no és el quid divinum del’obra d’art; més encara, la seua negació ésvalorada de manera obertament positiva.Pla arriba a afirmar que la incorporaciód’un missatge personal i exclusiu, senzilla-ment, sobra. «La primera obligació d’unescriptor és observar, relatar i manifestarl’època que li ha tocat viure»: «La resta sónromanços», postil·la Fuster. Aquesta opcióépatant per la vulgaritat –que així l’ano-mena Pla–, la renúncia a l’excepcionalitat,forma part de la teoria. No és aquesta una

126opció estètica ingènua, ja que incorporauna concepció global de la cultura quesubratlla –com ja s’ha dit– la continuïtat ila naturalitat com a condició de supervi-vència. L’escriptor empordanès s’imposa,doncs, la tasca de «deixar una petitaaportació en el fons de la sensibilitat segu-ra, antiga i contrastada del [...] medi so-cial». No té, per tant, cap inconvenient adefensar el plagi («la cultura és un plagisistemàtic»: l’exageració, una vegada més,permet veure amb claredat allò que, ex-posat de manera més circumspecta hauriapassat desapercebut). Clar que plagiar noés exactament plagiar: l’escriptor no potser un depredador intel·lectual, sinó queha de «corregir, esmenar i aprofitar allòque ha rebut en herència». L’apel·lació, enaquest context, a Balzac i a Stendhal no éscasual; s’aspira a obtenir un cos sòlid,fluent, variat i, alhora, tan atractiu i cohe-rent com siga possible. Així és com Pla esveu abocat a acostar-se a la realitat i a trac-tar d’extraure’n «l’emoció entranyable».

Fuster, per la seua part, compartint-nela preocupació, segueix el seu propi camí.Opta per «incitar el lector a pensar per simateix» emprant com a objecte d’aquestaactivitat la crítica, del tot conscient queaquesta és component indestriable de l’e-xistència cívica. Per a l’humanista, aquestadarrera no és sinó el mitjà per identificarles qualitats que ha de tenir la vida, les queno té i les que hauria de tenir. Camins,doncs, els seguits per Pla i per Fuster, dife-renciats però paral·lels, amb punts decoincidència al començament i al final.

En el retrat d’un home que coneix (loc.cit.), Fuster recorre a una imatge corrosi-va: s’hi veu condemnat a «escriure tebeos,“historietes”, curtes i divertides, sincopa-

des, destinades a un hipotètic consum delshappy few». Hi addueix mancança d’alè i,també, «la curta volada de la demanda».Tot hi encaixa. No hauria estat una altra laseua dedicació, i el resultat, en un altremedi? Els indicis en són aclaparadors. Arabé, en combinar la noble passió –aquellaúnica que coneix– amb la professionalit-zació que n’ha estat l’efecte, havia de resul-tar la manera d’escriure que ja hem inten-tat d’identificar: cal distreure i seduir unpúblic, inicialment reduït, que s’ha d’am-pliar, i que no és gaire exigent tampoc. Iha de fer-se, això, sense renunciar al trac-tament de la qüestió més intricada. Peròsempre de la manera tan peculiar que eldistingeix, plantejada com una opció perla diversitat dins un marc sòlid i coherent.Per bastir-lo, l’ha estudiat amb cura per-què és el que ha de quedar reconegut coma propi o, si més no, com un dels referentsprincipals.

Arribats en aquest punt, l’observacióque ens interessa fer per concloure consis-teix a assenyalar una difusió exageradadel mimetisme d’aspectes superficials del’obra de Joan Fuster. Potser és aquestauna conseqüència inevitable de les dimen-sions reduïdes de la societat literària, com-binada amb el fort impacte produït perl’obra de l’escriptor de Sueca. Siga comsiga, d’aquest mimetisme generalitzat esderiva una uniformitat indesitjable. Defet, quan Fuster apel·lava al localisme–una obsessió recurrent tot al llarg de laseua vida, ben palesa a la seua obra–, feiareferència a un de molt particular: a laMediterrània –de nou lligant la idea ambuna observació de Pla– tot és diversitat,pluralisme, una insòlita varietat de fets ide costums, d’idiosincràsies, sensacions,

127raons i passions. Paradoxalment, però, «lacorrentia de la diversitat és tan enorme,que les veleïtats del dogmatisme hi sónpermanents» (Pla). Aquest dogmatisme,sota la forma d’un ús uniforme i estereo-tipat de l’estil d’un altre és –com tot dog-matisme– negació de la realitat o mani-pulació indeguda; és, per això mateix,negació de la llibertat. Sense la pluralitatmés gran –arrelada en un context que, enel nostre cas, sembla afavorir-la amb totala naturalitat–, no hi ha res que merescade ser pres en compte seriosament dinsl’àmbit de la cultura.

El fet de parlar i d’escriure tots igual,segons un estereotip, és contrari als reque-riments més bàsics de la creació genuïna icontrari, també, a l’esperit que animavaFuster quan s’esforçava, com ho va fer total llarg de la seua vida, a donar consistèn-cia i atractiu a una nova època en la his-tòria de la nostra cultura literària. ❐

128

El passat és un ingredient que excita laimaginació, i les curiositats. Com el futur,el passat conforma territoris d’exploracióals quals s’accedeix sense més peatges queels de la fantasia i el del desig de transitarper àmbits deslligats dels temps quoti-dians. El dia a dia sovint fatiga i busquemparadisos artificials, reals o imaginats perfugir de la fèrula de les angoixes i el tedi.Recular cap al passat és una de les alter-natives i no precisament la menys atracti-va. És, segons com es mire, una aventuraapassionant. En el salt cap al futur hi hamenys garanties. La intuïció ha de ser mésfina, més agosarada segurament, i és xo-cant constatar que en mans de guionistes idirectors de cinema el futur sol presentar-se més aviat com un paisatge tràgic i de-vastat. Com l’endemà d’un inevitable es-clat nuclear. La imatge de l’Estàtua de laLlibertat mig esfondrada en aquella platjadel Planeta dels Simis, sintetitza els senti-ments angoixants davant un avenir farcitd’amenaces brutals. El futur com el millordels mons possibles es resisteix a ser elfarciment de la ficció.

En el passat hi ha altres combinatòries,d’altres filtres que minven els factors derisc, sense eliminar-lo, per descomptat. Lahistòria ha deixat rere seu poques o moltestraces, que serveixen de xarxa per a l’exer-cici de fonambulisme que suposa retroce-dir en els segles. Un parell de columnesdòriques sempre seran alguna cosa mésque un decorat per recompondre una es-cena atenenca, com la primera ediciód’una bíblia alguna cosa més que un llibreper teixir múltiples possibilitats de diàlegsculturals, espirituals o d’intransigència enl’Europa del Renaixement. La memòriacol·lectiva concedeix també pistes i signi-ficats per copsar, per exemple, que aquellcastell del turó és «del temps dels moros»,i sense saber-ne ni un borrall d’aquellstemps que suren en la boira, ens repre-sentem uns escenaris concrets amb tot depersonatges de xil·labes i turbants que do-nen un aire de familiaritat o de proxi-mitat, cosa que pot resultar més difícil enBlade Runner. Cap al futur anem a les pal-pentes, al passat amb les crosses de la his-tòria. Un fet que potser simbòlicamenttradueix el naixement d’una nova època,d’aquelles amb què els professionals con-vencionalment seccionen la història, comla caiguda del mur de Berlín, no va serprevist pel millor dels politòlegs, i mentre

Intrusos de la història

Ferran Garcia-Oliver

Ferran Garcia-Oliver és professor d’Història Medieval ala Universitat de València. Darrerament ha publicatEn la vida d’Ausiàs March (2000).

129els historiadors anaven a les escapces, pocsmesos abans la República Democràtica i laRepública Federal de les dues Alemanyessignaven acords com a sengles estats inde-pendents amb molta corda per davant.

Amb el passat no es tracta ja de pre-veure sinó d’exhumar. Nosaltres ja sompassat. L’esfondrament de les Torres Bes-sones de Nova York representarà amb laseua càrrega simbòlica tal vegada la fid’una època. Ara bé, no estem en con-dicions de preveure com es veurà aquestpresent nostre que ara mateix nodreix elsdipòsits històrics del passat. Al marge dela immediatesa que impossibilita filtrarsentiments i emocions, com també les«notícies» –el succés encara és notícia, allòque el periodisme coent en diu «rabiosaactualitat», i no esdeveniment sedimentat–,el passat és massa mal·leable; és com unapasta d’argila que modelem en el torn delsnostres pressupòsits, i prejudicis, culturalsi ideològics. L’historiador, doncs, exhumaels segles cancel·lats proveït d’un mètodei, sens dubte, és un aval per moure’s ambrelativa comoditat per un laberint d’espillsdeformadors de les realitats viscudes. Tot ique l’espill més enutjós és l’ull de bou delseu present amb què es mira el passat.L’historiador més pulcre i asèptic, el mésben dotat o el més honest sap, o hauria desaber, que també provoca distorsions en elseu quefer. Els fets són els fets, però lavoluntat no és la d’esdevenir mer notarid’esdeveniments sinó de comprendre lavida en tota la seua extensió, amb el han-dicap dels anys, dels segles o dels mil·len-nis pel mig. Hi ha una distància entre allòque va ser el passat i el que n’ha quedat quemai no podrem recórrer o omplir, peròaquest marge, que es fa abisme insondable

a mesura que reculem, actua com a hamper a procedir a voluntarioses restaura-cions, perquè les edats de la història són alcapdavall les edats de l’home, i sempre enssorprendrà la imatge inèdita de la nostrainfància o de la nostra adolescència. Qui,alguna vegada, no ha sentit el desig de re-cular pel túnel del temps cap a una èpocapretèrita, ni que siga per uns moments perdonar solta a curiositats tan arrelades en lanostra condició humana? Com seria unmatí feiner en qualsevol plaça de Samar-canda, quines olors sentiríem en la Romade Neró, quin era el demble d’AusiàsMarch, no seria fascinant respirar l’am-bient de la Viena de la marxa Radetzky?

Convindrem que en tota marxa arrerede la memòria hi ha, conscientment o no,una actualització, i ben sovint també l’en-coberta o descarada lectura política deportar les aigües al molí de les ideologiesa l’ús. Els romàntics edificaren l’artificid’uns temps rutilants, encisadoramentbells, de tons tardorals i benignes, en quèels pagesos treballaven feliços per a unssenyors la mar de comprensius i genero-sos. Les regles de la cavalleria, que totsprofessaven, així els ho exigia. Al seu cos-tat els clergues, sobretot els monjos, s’en-carregaven amb les seues oracions de pro-curar l’harmonia entre els uns i els altres.De pas exalçaven el triomf del cristianismei proclamaven la necessitat de l’amor entreun home i una dona, per bé que dins elmatrimoni. Tot s’ha de dir: els trobadorsho van entendre d’una altra manera, enprescindir del vincle sagramental. Elsseus inofensius versos, però, no signifi-caven cap subversió: haurien estat com-bustible de fogueres, com els càtars, elsfraticelli i altres dissortats. Ara bé, contri-

130buïren a refinar uns toscos costums aristo-cràtics, massa tocats de paganies, i queconfonien la cortesia vers la dama ambl’assalt a un castell.

Si la sensibilitat torbada de l’animalromàntic s’adelitava amb les toves flassa-des d’un miratge medieval, uns altres notan babaus, o menys ingenus, com els pos-tulants del nacional-sindicalisme, trague-ren punta a una època on la virilitat, elculte a la guerra i la immutabilitat d’unordre sagrat eren el rovell de l’ou del siste-ma de valors. La fascinació per les saguesdels nibelungs o per les gestes cidianes, iles seues transposicions novel·lesques i ci-nematogràfiques, en serien una bona mos-tra. L’ús calculat, a voltes capciós, de l’edatmitjana sorprèn per reincident i divers. Laimatge condescendent conviu amb unaaltra que en remarca els trets pèrfids. Pro-bablement és la que més circula i ha im-pregnat el llenguatge de combat quotidià.Res més adequat per desacreditar l’adver-sari que qualificar-lo de «feudal», que enaquest cas és sinònim de «medieval», i aixòabraça un ventall variat de situacions, desdel marit despòtic al polític sobiranista. Ésirritant constatar com el terror talibà hadesbocat la metàfora amarga de l’edat mit-jana. Tertulians, dibuixants de còmics, po-lítics en exercici o jubilats bescanten elsbarbuts de l’Alcorà i la metralleta ubicant-los directament en els temps medievals.Els talibans no sols interrompen el camílinial del progrés, sinó que suposen el re-torn a les tenebres anteriors a l’eppur simuove. El desprestigi de l’edat mitjana té,no cal dir-ho, la seua pròpia història, elsseus artífexs i els seus difusors. Els revo-lucionaris burgesos liquidaren l’AncienRégime no sols per mitjà de guillotines

esfereïdores, sinó també fent valer tots elsrecursos de la propaganda, i així no s’esti-gueren d’assimilar el sistema moribund ambinquisicions, presons, extorsions, drets decuixa, obscurantisme, absolutisme i un llargetcètera amanit amb les preceptives llegen-des locals, que avui dia encara perduren.La següent fornada de revolucionaris, elsbolxevics, hi abocaren un pessic més depebre a la salsa de les iniquitats. L’anticle-ricalisme ha estat un filó inesgotable tam-bé, que ha subministrat reiterades ocasionsper a la insídia. Els Borja, abocats al cine oa la novel·la, componen un catàleg antolò-gic de les perversions humanes.

En fi, cada generació s’adreça al passatamb el seu codi particular, renovat al com-pàs de les giragonses lingüístiques i l’evo-lució de les societats. L’observem a voltesper reconciliar-nos-hi, d’altres per enten-dre’l, també per cancel·lar-lo hostilment oper manipular-lo vergonyosament. Homerpotser és el primer que s’inventa el passat,una història que de fet es converteix enmite, mentre que amb els israelites lahistòria es carrega de transcendència: ésparaula de Déu, i amb les paraules de Déuno es juga. La història, doncs, ja des delprincipi és assumpte que escapa a uns pre-sumptes dipositaris o custodis d’un saberque es construeix amb els testimonis, bàsi-cament escrits, que s’han conservat delstemps difunts. La figura de l’historiadorlentament ha anat esbossant-se per conju-rar aficionats, impostors, falsificadors.D’Heròdot a Duby el camí ha estat llarg,fins acotar el camp d’una ciència i tot, pe-rò no ha pogut silenciar mirades que par-teixen d’uns pressupòsits més imaginatiusque reals, més versemblants que docu-mentats, més narratius que especulatius.

131La intrusió dels novel·listes és mil·le-

nària, i amb el desenvolupament medievalde les llengües nacionals, després de seglesd’atonia cultural, els seus productes gua-nyaren audiències analfabetes, perquè latransmissió de les epopeies i aventures delsherois, la matèria essencial de les escrip-tures de ficció, es feia de boca en boca, apart transmissions més restringides a tra-vés del llibre. Joglars i actors, contistes am-bulants i goliards, seduïen oients i «espec-tadors» eventuals amb «imatges» orals, queben bé podien recolzar-se en pintures,objectes, guinyols o escenaris irrisoris queja suggerien un «moviment». Sens dubte,els tràngols dels cavallers a la recerca delGrial eren millor coneguts que les histò-ries oficials, elaborades a instàncies delsmateixos poders feudals. Però en ambdóscasos ajudaven, tot i que encara de formaembrionària i difusa, a esbossar identitatscol·lectives i de grup. No cal dir que l’Es-glésia s’afanyà a aprofitar les bondats for-matives de la història, més enllà dels seususos lúdics o cívics. Si en el Misteri d’Elxes recorda la maldat deïcida dels hebreus,en la processó del Corpus hi ha represen-tada tota l’evolució de la humanitat, desd’una angle òbviament bíblic. La història,doncs, es va retrobar amb un públic, omillor, amb diversos públics, bàsicament,però no necessàriament, escindits per lacapacitat de llegir i escriure. Des d’alesho-res aquest filó seria cada volta més i millorexplotat. La història, com l’amor o l’odique presideix els arguments de les novel-les, és també un sentiment oscil·lant, d’a-fectes i passions, d’angoixes i de felicitat,de tragèdies i traïcions, de victòries i con-questes èpiques i d’oprobioses derrotes. ElRomanticisme ho va fer seu com cap altre

moviment literari no ho havia fet abans,amb l’afegit que hi trobà, en els annals delpassat, un conjunt de referències emocio-nals per als estats nacionals emergents.

El cinema, l’altre intrús que rossega elmonopoli de la història als professionalsacadèmics, només havia de fressar els ca-mins traçats per escriptors i comediants,per aquells relats que podien ser llegits oser representats en un teatre estable o en laplaça de qualsevol poble. Però amb les im-menses potencialitats de les imatges enmoviment sobre una pantalla. Hi afegeixaquells detalls insignificants, però decisiusen la trama de la quotidianitat i que defi-neixen tan bé qualsevol ambientació his-tòrica, que malauradament escapen delmicroscopi de l’historiador, unes vegadesper voluntat pròpia i d’altres per una meradeficiència documental. En el cine «veiem»el buc precís de la finestra per on s’escolaun raig de sol, el colp de maça d’un guer-rer protegit darrere el seu arnès, la finaseda d’un vestit vingut de terres llunyanesi exòtiques, la sinistra escala breument il-luminada, una biblioteca silenciosa o l’en-renou d’un mercat a l’aire lliure, els bigotisescandalosos d’un pelegrí anònim. Aques-ta plausible percepció és sens dubte unavantatge sobre les fonts dels arxius, tanavares, manufacturades sobre la supressiód’aqueixes pistes que precisament ens por-ten a àmbits ben concrets de la vida. Elcurial, l’escrivà, el notari ignoren els dià-legs, s’enroquen en la fredor de la xifra ien la vacuïtat de clàusula formulària. Enbenefici dels historiadors, i en particulardels historiadors de l’edat mitjana, calreconèixer-los l’esforç demostrat a rescatardel silenci les veus, i les coses, que donencompte de les vulgars pulsacions quoti-

132dianes. Aquestes reveladores rehabilita-cions han coincidit amb uns desplaça-ments de la història cap als dominis de lanarrativa. El professional de Clio tambébusca el seu públic, ben diferent del delscercles endogàmics, i per a aquest menes-ter li resulta imprescindible tenir cura delllenguatge i l’estil. En definitiva, ha de plan-tejar l’obra amb els mateixos criteris quel’escriptor tout court, però conscient de lesregles del joc, o els límits, que determinenla naturalesa dels materials de què parteix.

El cinema no les coneix, aquestes re-gles. La seua virtut és, a fi de comptes,prescindir-ne en funció d’un pur espec-tacle visual, tot i que mai no hauria deperdre la coherència espacial i temporal,un mínim sentit comú per no caure enerrors flagrants ni en presentismes: així comels tomàquets no poden lluir mai en unaparada de mercat medieval, tampoc no éspossible l’al·legat a favor de la democràciaparlamentària en l’alba del primer mil·len-ni. Amb escrúpols o sense, l’edat mitjana,farcida de meravelles cavalleresques, desomnis onírics, de nocturnes transgres-sions herètiques i d’amor pur o de la carn,oferí ben prompte al cinema els seus de-corats per a imaginar guions singulars. Elgris, els tons neutres, les històries medio-cres són incompatibles, a ulls dels direc-tors –i dels novel·listes– amb l’edat mit-jana. Passolini ho palesa al Decameró,juntament amb els Contes de Canterbury, iLes mil i una nits, que conformen en reali-tat una trilogia; Welles, a Campanades amitjanit; Bergman, a El setè segell, on uncavaller prim i malenconiós es juga la vidao la mort en una partida d’escacs que debestreta només pot tenir un guanyador,sobre un escenari convuls de processons

de flagel·lants, morts a balquena i flairesdel Judici Final; Huston, al formidablePasseig per l’amor i la mort, on l’amor éspossible l’endemà mateix de 1348, quan lapesta negra i la violència fins al paroxismedallen la vella Europa; Monicelli, a L’Ar-mata Brancaleone, el qual, per a un mateixmarc de desficaci i desfibrament social, esdecanta a favor d’una edat mitjana bakh-tiana, grotesca, irreverent, invertida i delcampe qui puga. Només són uns exemples.

Quan es recula, doncs, cap al gòtic o elromànic, i encara molt abans, és per con-vocar soroll, aventures trepidants o angoi-xants, sang; tots els sentiments es desbo-quen i els set pecats capitals van en doina.L’edat mitjana sovint és una festa. I, ésclar, a la festa no se li demana un decàlegde veritats ni encaixos epistemològics.L’important és que la història narrada acolps d’imatges funcione, i procure unaestona d’«evasió». Si a més alliçona, ambprevencions documentals, sobre aquellaèpoca, tot això que ens hi haurem trobat.Robin Hood es converteix en mans de Mi-chael Curtiz en un simpàtic bandit depoble que s’enfronta al poderós dolent, enun escenari de cartó-pedra made in Holly-wood que acull coreografies animadíssimesper a espadatxins tan experts o més en pas-sos de ballet que en el maneig de les armes.Cal oblidar-se’n, doncs, de la profundahistoricitat de les comunitats camperoles ide les justícies parasitàries dels oficialssenyorials, a favor d’una trama tan simplei eficaç com la de lladres –bons– i serenos–dolents. Els posteriors remakes de RobinHood ni han revisat el plantejament nihan superat la magnitud de l’espectacle:Errol Flynn, i no el sòmines de KevinCostner, serà sempre el prototip de l’heroi

133i la virtut indeclinable davant la maldat,capaç d’avalar el criteri de Hegel que unapersona noble no és necessàriament uncavaller (ni un criminal per força no és unassassí). La versió de Richard Lester, elmateix que dugué a la pantalla els Beatles,són figues d’un altre paner. Robin i Ma-rian és una commovedora història d’amoren la tardor de la vida. El rebel, aquellacròbata dels boscos, s’ha fet vell i no estàper a orgues ni per a gaires romançosredemptors de pagesos. Els primers com-passos de la pel·lícula els firmaria l’his-toriador més escrupolós; l’última imatge,el poeta més tendre. Sean Connery fa creï-ble, miserablement humà, l’heroi, i AudreyHepburn, com sempre, ens roba el cor.

La fotografia, l’ús dels colors, crea at-mosferes apropiades per a cada trama.Lester prefereix els pastels, un filtre debresquilla, per a una narració crepuscular,mentre que Curtiz recorre a tota la paletaper a la samfaina festiva. Excalibur, la des-bordant fantasia sobre Artús rodada perBoorman, roman en els recambrons ignis,boirosos, anguniosament claustrofòbics,dels malsons assetjats per forces del mal.Carles Mira, a Daniya, per plasmar el xocde dues cultures, la bàrbara del Nord, feu-dal i cristiana, i la islàmica del Sud, lliure iculta –fins i tot desvetlada i feliç–, acudeixa un maniqueisme cromàtic per tal de re-marcar la foscúria d’una i la lluminositatde l’altra. Ni la primera era tan ombrívola,ni l’altra tan enlluernadora. Hi haviamatisos, minúsculs, però decisius.

Com el present, els segles enclavats en-tre dues caigudes, la de Roma i la de Cons-tantinoble, són plurals, discrepen de lesdualitats amb què es tan còmode operar. Iací rau una de les raons de veïnatge d’a-

quest llarg i dens mil·lenni. Compartimun pòsit d’experiències semblants. L’edatmitjana sempre ens resulta ben pròxima, ino és estrany que cíclicament retorne a lespantalles. Hi ha les modes dels faraons idels romans –revifades recentment ambThe Mummy Returns i Gladiator–, del llu-minós Renaixement, del segle de les per-ruques i de les llums, fins i tot del juràssic.Van i vénen per impulsos cada vegada mésmediàtics, esperonats pels tinglados indus-trials de la cinematografia americana. L’e-dat mitjana mai no desapareix, perquè haimpregnat de metàfores les mateixes pel-lícules de ciència ficció. Connan o La guer-ra de les galàxies eren el negatiu de la fo-tografia d’un passat medieval, en presentarun món escindit per la violència, «desor-denat», fenescent, que només pot salvar-louna colla de superhomes, els nous cava-llers que restauraran l’ordre i mantindranla justícia. El soroll de fons de l’adveni-ment de l’any 2000 va alimentar encaramés la mirada pessimista, la catàstrofe nu-clear pressentida a Txernòbil, els terrorsapocalíptics, com una transposició de lespors de l’any mil. Varien els escenaris, peròno determinats referents culturals primor-dials, inclosos, no cal dir-ho, els «ideals».

El cíclic retorn als segles d’Alcuí i Dantés fruit d’un interès doble i contradictori,com ja va posar en relleu Jacques Le Goff.D’una banda, triem l’edat mitjana com alloc privilegiat per a una fuga del present,a la recerca d’una Arcàdia que ens immu-nitze de les presses i les corregudes, delbrogit i l’agressivitat, que ens habilite pa-radisos naturals i no virtuals. D’una altra,es ací on busquem l’«inici», el punt de par-tida de les col·lectivitats i la gènesi de lamodernitat amb la qual ens reconeixem.

134La infància d’Europa és aquesta, la medie-val, i no cap altra. És aleshores quan apre-níem a parlar com ara, quan balbotejàvemels primers mots en llengües insegures queanirien consolidant-se al compàs del nos-tre creixement. És aleshores quan naixien–o renaixien– valors bàsics que nodreixenles societats actuals: el dret, la família, elcapital, un jo robust entre Déu i el proïs-me, l’estat i la nació. Cada vegada queJoana d’Arc reapareix a les pantalles,França té l’oportunitat de reivindicar-secom una de les nacions més velles i mésben travades d’Europa. Veure aquell món

–veure’ns en aquell món– no suposa tras-lladar-se a un passat «estrany», exòtic,massa distant. Ens diu coses, més bé a caud’orella, que de bestreta no acabem delligar, però, com la magdalena que Proustsucà en la tassa de til·la, pot despertar ins-tintivament els engranatges de la memò-ria: primer ens estremim, i n’ignorem laraó, i arrosseguem el dubte fins que lesimatges que projecta la càmera rescaten del’«edifici immens del record» un mónde petits objectes i éssers que algun diaens van pertànyer. ❐

135

136

PLANTEJAMENT DEL TEMA:PRIORITAT A LA CLAREDAT

DELS SENTIS ORIGINALS

Com traduir l’Alcorà per als qui no sabenl’àrab? L’origen d’aquesta interrogació éstambé l’origen d’un projecte personal meude fa molts anys, fet realitat recentment: latraducció al català de L’Alcorà, el llibrefonamental dels musulmans.1 La respostasembla òbvia: es tradueix per als qui nosaben la llengua original. Però quan estracta del text sagrat de l’islam, la qüestióno és tan senzilla.

LA INTERROGACIÓ EM VA ARRIBAR

AMB DOS FETS ANECDÒTICS

Fa un quart de segle, en els anys setanta,ens vam reunir a Madrid, per iniciativa del

Dr. Ahmad Heykal,2 un parell d’arabistesespanyols i uns musulmans molt religio-sos, estudiants de Medicina, de la Uni-versitat de Granada, d’origen sirià. Volienfer una bona traducció de l’Alcorà alcastellà, que fos molt fidel al text àrab. Foul’origen d’una petita discussió traduc-tològica i d’una llarga reflexió més ampliasobre la metodologia per a traduir l’Al-corà. Jo els hi deia que la traducció, a mésa més de ser fidel a l’original àrab, tenia deser en bon castellà. Havia de fer-se en uncastellà no sols correcte sinó literari, lin-güísticament i estilísticament plaent, comés de plaent el text àrab original per als quiconeixen la llengua de l’Alcorà. L’ideal se-ria que fos escrit finalment per un traduc-tor que potser no sabés molt d’àrab (li po-díem ajudar experts musulmans i arabistescastellanoparlants) però que fes compren-dre bé als lectors en espanyol (o en qual-sevol llengua receptora) els continguts deltext àrab i la bellesa del missatge i de l’estilliterari de l’Alcorà. Pensava en el meuprofessor de la Universitat de Barcelona,José María Valverde, traductor admirablede textos literaris, de l’anglès i del grec. Elssirians, en canvi, ens posaven com a modella traducció argentina de Castellanos iAbboud,3 que es pot considerar com unade les pitjors traduccions que hi ha, per-què crea unes paraules que no es compre-

Com traduir l’Alcorà per als qui nosaben l’àrab?

Míkel de Epalza

Míkel de Epalza és llicenciat en Filosofia i en TeologiaCatòlica, i llicenciat i doctor en Filologia Semítica(Àrab) per la Universitat de Barcelona. És autor, en-tre altres obres, d’una tesi sobre Fray Anselm Turmeda(‘Abdallâh al-Taryumân) y su polémica islamo-cristia-na. Edición, traducción y estudio de la Tuhfa, Roma(1971), i Madrid (1994), i del llibre Jesús entre ju-díos, cristianos y musulmanes (Granada, 1999); hadirigit l’obra col·lectiva L’Islam d’avui, de demà i desempre (Barcelona, 1994), i ha traduït recentment alcatalà L’Alcorà (Barcelona, 2001). És professor d’àrabi de l’islam a la Universitat d’Alacant.

137nen, ja que no existeixen en espanyol, iunes estructures morfosintàctiques sem-blants a l’àrab que són barbarismes mal-sonants en castellà. Vam quedar en no-res,però el Centro Estudiantil Musulmán, deGranada, va reimprimir la traducció ar-gentina (sense assenyalar-ne l’origen).Estava clar que «els qui saben l’àrab» tenendificultats per a allunyar-se de l’estil i deles estructures morfosintàctiques de l’àraboriginal, quan es tracta de traduir l’Alcorà.L’estudi de les traduccions a les llenguesromàniques, fetes per musulmans i nomusulmans, confirma bastant aquestaopinió, amb graus molt diversos.4

L’altra anècdota venia del professor deFilologia de la Universitat de Barcelona,Dr. Josep Moran i Ocerinjauregui, que enuna petita polèmica amb un dels arabistescatalans,5 el 1994, demanava a aquest col-lectiu d’investigadors universitaris que do-nassen prioritat a la traducció al català del’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans.Li vaig respondre anunciant el projecte delllibre mencionat suara.6 Estava clar tambéque els intel·lectuals catalans, especialisteso no de les matèries humanístiques i so-cials, particularment de les medievals icontemporànies, el que volen i necessitenés conèixer tan bé com siga possible elscontinguts i la naturalesa del text àrab, i–evidentment– no donen molta impor-tància a les formes morfosintàctiques, esti-lístiques i tipogràfiques de l’àrab original,tan llunyanes del català modern.

Les reflexions i estudis que van ser con-seqüència d’aquests dos fets anecdòticss’han concretat en aquesta traducció del’Alcorà al català, bastant innovadora i di-rigida «als qui no saben l’àrab». No es trac-tava sols de donar satisfacció als catala-noparlants que volen, legítimament, tenir

en llur llengua una traducció que tenenaltres llengües des de fa temps, com aral’espanyol (almenys 28 versions directes oindirectes de l’àrab, des del segle XIX, ambgairebé 97 edicions) o el portuguès (9 tra-duccions, amb 12 edicions).7 El que voliafer era una traducció que acostés d’unaforma nova, més clara i exacta, el text àrabde l’Alcorà a un públic de llengua i culturacatalanes, amb una metologia traducto-lògica nova, fruit d’una nova recerca uni-versitària, que fos un avanç més en lacomprensió i la presentació d’aquest text,«per als qui no saben l’àrab». A més a mésde ser clara, volia que fos literària. Aquestaés l’ambició, a nivell del català, però tam-bé a nivell internacional, d’aquesta traduc-ció i dels cinc estudis que l’acompanyen,especialment del 5è, en què es justificaaquesta metodologia: «Principis d’aquestatraducció alcorànica de l’àrab al català».8

En resum, hi ha i hi ha hagut sempreuna tensió o un equilibri entre els traduc-tòlegs que en francès diríem «sourciers–traduiríem fontistes, més a prop de lafont, el text original i la seva llengua– i elsciblistes –traduiríem també amb el neo-logisme metistes, més a prop de la meta oblanc, el lector i la seva llengua».9 Es unatensió o oposició que ja es nota en les duesprimeres traduccions hispàniques del segleXII, al llatí, a Toledo: la primera, feta se-gons els sentits de l’àrab, i la segona, la deMarc de Toledo, més literal però «dura»de llegir, perquè –al meu parer– Marc erapossiblement d’origen musulmà i volia ferun text traduït més acostat al text àrab. Vaser la primera la que va assolir més èxit atot Europa, la que segurament va ser l’o-riginal de la traducció perduda al català,de finals del segle XIV, i la primera que vaser impresa, a Basilea el 1543, per recoma-

138nació de Martí Luter.10 Nosaltres hem po-sat l’esforç principal a traduir els textos del’Alcorà i els seus sentits –prou conegutspels àrabs i els arabistes– per fer-los màxi-mament entenedors als lectors catalans.

Aquesta finalitat coincideix, evident-ment amb formes diferents, amb la recenti excel·lent traducció al català de la DivinaComedia de Dante, per Joan F. Mira,11 benpresentada per Joan Llopis com

Un esdeveniment editorial... [que] ...es ca-racteritza pel fet que, si bé es tracta d’unatraducció en vers, prescindeix de l’intentde reproduir les rimes de les tercines de l’ori-ginal italià –com, amb gran encert, va fer Jo-sep M. de Sagarra– però, en canvi, transmetamb paraules clares i sense hipèrbatons re-buscats el missatge religiós i humà d’aquestgran clàssic de la literatura universal.12

Els lectors en català «que no sabenl’àrab» són, doncs, els destinataris prio-ritaris de la temàtica d’aquest article i,també evidentment, els destinataris d’a-quella primera traducció directa i total del’Alcorà de l’àrab al català: són els qui hande captar els continguts i la forma del textalcorànic gràcies a recursos de traduccióen llengua catalana.13

EL PERILLDE CRISTIANITZACIÓDEL TEXT ALCORÀNIC

EN LA TRADUCCIÓ LITERAL

Per altra banda, no se’ls hi pot facilitarmassa la comprensió en català, perquè elllenguatge religiós d’aquesta llengua estàmolt cristianitzat. Si es tradueixen direc-tament els termes originals en àrab, llen-

gua molt islamitzada, amb el terme catalàmés proper, surt un text gairebé cristià,perquè l’islam i el cristianisme són reli-gions que tenen orígens orientals moltsemblants, semítics, bíblics i hel·lenístics,malgrat llurs diferències. I si hom vol, peraltra banda, traduir tots els sentits delterme àrab amb un terme o una expressiócatalana que els arreplegui tots, surt unllenguatge teològic molt abstracte, sem-blant potser a l’àrab de la teologia musul-mana clàssica, però molt allunyat sovintdel text de l’Alcorà, de l’àrab de les ciutatsi oasis d’Aràbia, del segle VII.

L’exemple de la traducció del nom deDéu en àrab, Al·lah, que surt molt sovinten l’Alcorà, enfronta els qui prefereixentraduir-lo per «Déu», perquè el referentsemàntic és el mateix Déu dels cristians,amb els qui prefereixen traduir el termeàrab per «Al·là», perquè el Déu dels mu-sulmans té característiques pròpies (uni-citat excloent, antitrinitarisme contra elscristians i algunes formes específiques demanifestar-se pel profetisme i pels llibressagrats, etc.). El fet és que en una petitaenquesta entre set traductors en quatrellengües romàniques (castellà, francès,italià, portuguès) n’hi ha 4 que prefereixenla traducció «Déu» i n’hi ha 3 que conser-ven el nom àrab original «Al·là»;14 i de vuittraduccions al castellà, 4 empren «Al·là» ialtres 4 «Déu».15 En la traducció catalanahem utilitzat els dos termes, de formacomplementària («Al·là, Déu» o «Déu,Al·là») o indistintament («Al·là» o «Déu»),segons el ritme estilístic, per a mantenir encatalà al mateix temps les semblances i lesdiferències que té el concepte de la divi-nitat islàmica en el text alcorànic i en elcristianisme, malgrat que sigui amb la tra-ducció per dues paraules d’un sol terme

139àrab. El que és fonamental en una tra-ducció d’un text com l’Alcorà és expressaren català el contingut semàntic del textoriginal, tan ajustat com siga possible, sen-se mantenir-lo massa allunyat de la tradi-ció religiosa i cultural catalana, i sense cris-tianitzar-lo indegudament per l’ús d’unterme cristià molt clar en català. Ja mos-trarem, més endavant, alguns altres exem-ples d’aquest principi de les traduccionsislamocristianes, de l’àrab al català.16

Convé dir que els musulmans i elsarabistes podrien traure també algun pro-fit d’una traducció feta amb els principisque s’exposaran a continuació. Però, si co-neixen l’àrab, sempre poden retrauredefectes a les traduccions de l’Alcorà. Siaquestes traduccions són literals, paraulaper paraula, hi troben una evident pobresadel text traduït, perquè només presentauna part de la riquesa de l’original alco-rànic, de fons i de forma. I si es posa méstext en català, per a matisar-hi i ajustar elcontingut semàntic del text original, espodria retraure a aquesta forma de traduirque no és fidel a l’original i que afegeixcoses a l’Alcorà en àrab. El que s’ha de pri-vilegiar, al nostre parer, és ser fidel a laversió semàntica del text original, senserespectar necessàriament les seues formesmorfosintàctiques o el seu estil en lallengua àrab. Aquesta llengua és realmentdiferent –semítica, amb predomini de laflexió interna–, de la llengua catalana –in-doeuropea i més articulada. Aquesta lli-bertat en la traducció, al servei de la exac-titud i de la claredat en la versió delscontinguts semàntics, és un dels principistraductològics que hem escollit per aques-ta traducció de l’àrab al català: «Traducciódels continguts semàntics planers, sensebuscar univocitat en català».17

LA LLIBERTATTRADUCTOLÒGICA SEGONSELS TEÒLEGS MUSULMANS

Aquesta llibertat per a no seguir necessà-riament les formes morfosintàctiques il’estil àrab de l’Alcorà en la seua versió ca-talana ens és facilitada per l’actitud teolò-gica dels musulmans envers les traduc-cions de l’Alcorà a altres llengües.18

Segons la fe musulmana, l’Alcorà és unllibre d’origen diví que va ser revelat alprofeta Muhàmmad (Mahoma) només enàrab. El seu text àrab és l’únic vàlid, «ini-mitable», per a l’ús litúrgic (individual icol·lectiu), per a les discussions teològi-ques «oficials» i per al dret musulmà. Peròel missatge diví es dirigeix a tots els homes,«en la llengua del seu poble», segons elmateix Alcorà.19 De fet, l’Alcorà s’ha tra-duït a moltes llengües, des del persa delsegle VII a les 2.672 edicions impreses, en65 llengües des de l’afrikaans al ioruba,que han documentat els investigadorsturcs Binarc i Eren.20 La teologia musul-mana considera aquestes traduccions útilsi potser necessàries, però sols com a tra-duccions dels «continguts o sentits de l’Al-corà», com uns comentaris en altres llen-gües del text original àrab. Per això, elsmusulmans publiquen generalment lestraduccions, en manuscrits o impreses, alcostat del text àrab (siga en traducció in-terlineal, siga al marge de les pàginesàrabs, o amb una pàgina àrab enfront dela traducció en la següent). Aquesta doc-trina islàmica, que justifica les traduccionsperò en limita l’abast, dóna teològicamentun marge de llibertat per a fer les versionsa altres llengües sense reproduir necessà-riament ni les formes morfosintàctiques nil’estil literari de l’original en àrab, «inimi-

140tables». Els qui no són musulmans i queno creuen en el miracle alcorànic podenconsiderar també que qualsevol traduccióés una mica «traïdora» de l’original, «ini-mitable».

Ramon Llull coneixia aquesta creençamusulmana en la «inimitabilitat» mira-culosa del text alcorànic i del seu estil. Varebutjar aquest argument del miracle divíi es va esforçar a escriure algunes de lesseues obres més literàries, com ara Ora-cions de Ramon i Cent noms de Déu, per amostrar que l’àrab de l’Alcorà podia sersuperat literàriament per altres homes.21

TRADUCCIÓ LITERÀRIADE L’ALCORÀ

Aquesta reflexió lul·liana ens permet tor-nar al tema del caràcter literari d’una tra-ducció de l’Alcorà «per als qui no sabenl’àrab», esmentat al principi d’aquest treball.

El text àrab de l’Alcorà té una bellesaestètica literària evident, palesa amb més omenys intensitat per als arabòfons de nis-saga (uns 120 milions, actualment) i perals que han après l’àrab, musulmans ambaltres llengües maternes (quasi el 80 percent dels musulmans no tenen l’àrab coma llengua materna o de cultura) o arabistesno musulmans. Aquest efecte literari esnota de forma diferent segons els temesdels diversos passatges del llibre sagrat del’islam. Els musulmans rebutgen sovintaquest qualificatiu de «literari», perquè elssembla que el «text de Déu» no pot tenirl’artificiositat dels gèneres literaris queexistien a Aràbia en temps de la revelacióal profeta Muhàmmad (Mahoma), en elsegle VII: les cassides amb formes poètiques

molt estrictes; les narracions en prosa delsfets gloriosos dels herois àrabs; els jocslingüístics i mentals dels proverbis i ende-vinalles, etc. L’Alcorà condemna la poesiai els poemes en unes aleies o versets unamica ambigus, perquè el mateix profeta iels seus successors van utilitzar política-ment i religiosa alguns poetes favorables ala fe islàmica i al seu poder polític. El pres-tigi social del text alcorànic i del seu nivellde llengua, «inimitable», també ha contri-buït a l’estudi i l’apreciació dels elementsliteraris o retòrics (balaga) de l’Alcorà, evi-dentment al servei de la transmissió delmissatge religiós, que és la seua funciófonamental. L’Alcorà no té res a veure ambl’altra obra més important de les lletresàrabs, a nivell mundial, Les mil i una nits.

Ara bé, la presentació de l’Alcorà, quanés traduït a altres llengües modernes, ne-gligeix almenys tres elements bastant fo-namentals dels valors estètics del text àrab:les al·literacions, la prosa rimada saj i ladisposició tipogràfica del text.

Efectivament, les diverses formes d’al-literacions són molt corrents en la llenguaàrab, amb una riquesa de matisos i va-riants que li vénen de la seua estructuramorfosintàctica, bàsicament trilítera, deles variacions de tres lletres fonamentals o«arrels» de quasi totes les paraules àrabs,que formen famílies de paraules relacio-nades entre elles, amb un sistema propi detotes les llengües semítiques. Aquestelement estètic i semàntic de l’àrab és moltdifícil de reproduir en català i donaria untext d’una artificiositat insofrible, comhem dit. Es poden veure alguns resultatsja en l’inici de la traducció del text del’Alcorà en l’esmentada traducció de Cas-tellanos i Abboud:22

1411. En el nombre de Dios, graciabilísimo,misericordioso.2. Alabado sea Dios, creador del universo.3. Graciabilísimo, misericordiosísimo.

o en la de Rafael Cansinos Assens:23

¡En el nombre de Alá, el piadoso,el apiadable!

1. La loanza a Alá, señor de los mundos.2. El Piadoso, el Apiadable.

Ambdues traduccions intenten repro-duir en castellà la forma morfològica àrabde nom verbal [«La loanza», arcaisme, enlloc de «alabado sea»] o alguns «jocs» lin-güístics, de paraules relacionades morfo-lògicament i semàntica:

graciabilísimo, misericordiosograciabilísimo, misericordiosísimoPiadoso, Apiadable

En català, hem procurat no posar-himés que el que calia per fer el text clar iamb una musicalitat pausal, dirigida tam-bé per la tipografia de la traducció:24

En el nom de Déu Únic, Al·là,el Compassiu per excel·lència, el molt

Misericordiós!Lloat siga Déu, Senyor de tot i de tots,

Senyor de l’univers sencer, visible i in-visible,

el Compassiu per excel·lència, el moltMisericordiós!

Per tant, l’al·literació, element estètic del’Alcorà en àrab, no ens sembla possibled’integrar en una versió catalana del text.

La prosa rimada de l’àrab, el saj, tam-poc és fàcil de reproduir en català, perquè

les dues llengües tenen un vocabulari en-terament diferent i és pràcticament im-possible trobar paraules amb formes fonè-tiques semblants per a fer unes rimes encatalà. En canvi, hem intentat fer un estilritmat literari equivalent en català, quemostra el caràcter literari i no «prosaic» del’Alcorà.25 Està basat en l’accent d’inten-sitat i en una musicalitat molt variada –comho és també de variat l’estil literari de l’Al-corà– d’una forma prosòdica pausal ambpredomini de pentasíl·labs. Hem volgutque aquest recurs estilístic no fos molt visi-ble, sempre al servei de la claredat semàn-tica del text, però que marqués la lecturaen veu alta o en silenci del text en català.

Hi ha qui evita els pecats greus, les gransbestieses,

i només fa faltes lleugeres.El teu Senyor té una àmplia capacitat per a

perdonar!Ell coneix perfectament el que vosaltres

podíeu ferquan va ser Ell qui va permetre que poguéssiu créixer,des de la terra i dels embrions, dins el si de les vostres mares.

No us jacteu, doncs, de ser molt purs!Ell coneix bé qui és pietós,

qui té temor de no servir Al·là, Déu,suficientment!26

Aquest estil, «suaument» literari i queevita l’artificiositat estilística en català, potajudar a sentir que el text original té unamusicalitat que valoren els musulmansquan reciten o llegeixen l’Alcorà.

En aquest exemple ja es pot veure eltractament tipogràfic que hem donat a laversió catalana de l’Alcorà, per a marcar elcaràcter literari de l’original àrab. És la pri-

142mera traducció que utilitza sistemàtica-ment una forma tipogràfica semblant alvers lliure, per a jerarquitzar els contingutsi les explicacions, i per a conduir la musi-calitat del text, encara que no sigui recitaten veu alta, de forma que no sembli prosa,sinó un text recitat (quran), com l’originalen àrab, en un context religiós, més o menyssolemne. Aquest tractament tipogràficsuposa també un trencament innovadoren la tradició, que també s’ha d’explicar ide justificar.27 La puntuació en les traduc-cions són uns afegits de les llengües mo-dernes al text alcorànic, que en precisen elsentit i que no són gaire innocents.

El primer que s’ha d’explicar és que eltext àrab de l’Alcorà s’ha editat tradicio-nalment tot seguit, sense punts i a part,segons la tradició secular dels manuscrits.Era una forma d’estalviar el suport mate-rial de l’escrit, pergamí, papir, paper, etc.Modernament, amb l’impremta, amb l’a-bundància del paper de llibre i especial-ment amb l’exemple modèlic de l’edicióegípcia més reconeguda, de 1924, s’ha ge-neralitzat el punt i a part per als títols ini-cials de les sures o capítols de l’Alcorà itambé la senyalització gràfica d’una nume-ració dels versicles o aleies alcoràniques,per a cada sura, que s’intercala en el textseguit, corresponga o no corresponga auna interrupció del sentit equivalent a lapuntuació moderna en àrab o en altresllengües. Aquests talls de la numeraciódels versicles correspon més a unitats me-lòdiques de la recitació tradicional que apauses semàntiques del text que justifi-quen la puntuació separadora del punt.

La majoria dels traductors de l’Alcoràmantenen generalment aquesta disposiciótipogràfica, tot i afegint en els textos tra-duïts unes comes, uns punts i seguit i fins

i tot uns punts i coma, segons els hàbits depuntuació de la llengua receptora. Quantals punts i a part a l’interior d’una sura, nogosen generalment ni presentar el textseguit de l’Alcorà, insofrible per al lectormodern, ni fer talls d’aquest tipus segonsuna interpretació personal del traductorsobre els canvis de temes que suposaria lanecessitat del punt i a part. Generalmentfan els canvis de ratlla equivalents al punti a part segons les divisions de la numera-ció dels versicles, amb un punt o tambéamb una coma si el sentit de la frase deltext traduït no es talla amb el final delversicle i segueix en el versicle següent. Espot veure un exemple estàndard d’aquestadisposició tipogràfica de la puntuació enla traducció catalana de l’anglès d’un fu-llet de propaganda islàmica relativamentrecent:28

1. En el nom d’Al·lah, el Clement, elMisericordiós.2. Digues: «Ell és Al·lah, l’Únic;3. Al·lah, l’Independent, l’Invocat pertothom;4. Ni engendra, ni fou engendrat.5. I ningú no li és igual.

(cap. 112:1-5)

En la nostra traducció d’aquest breutext es pot veure que la numeració delsversicles està subordinada a l’ordenaciósemàntica de la traducció, amb la nume-ració al final del versicle, per a mostrar benclarament que té molt poca importànciaen el text alcorànic:29

En el nom de Déu Únic, Al·là,el Compassiu per excel·lència, el molt

Misericordiós!

143Digues [profeta]: Ell és Al·là, Déu, l’Únic1

Ell és Al·là, Fonamental, Éll és Etern!2

Ell no ha engendrat, no és engendrat!3

No hi ha ningú que se li assembli!No té parió, Ell no té igual!4

Però sí que hi ha una traducció inno-vadora en la presentació tipogràfica de lapuntuació del text alcorànic traduït: és latraducció francesa de Denise Masson, re-visada pel professor universitari i gran muftísunnita del Líban, Dr. Sobhi El Saleh, en-cara que manté també la divisió en ver-sicles.30 És evidentmentment molt mésagradable de llegir i els continguts semàn-tics del text de l’Alcorà són molt més clars,com hom pot veure al principi delsversicles o aleies que presenten l’Anuncia-ció de l’àngel Gibril (Gabriel) a Maria:31

16 Mentionne Marie, dans le Livre.Elle quitta sa familleet se retira en un lieu vers l’Orient.

17 Elle plaça un voile entre elle et les siens.

Nous lui avons envoyé notre Esprit : il se présenta devant ellesous la forme d’un homme parfait.

18 Elle dit :«Je cherche une protection contre toi,auprès du Miséricordieux;si toutefois tu crains Dieu!»

Hem traduït al català aquests mateixosversicles o aleies:32

Recorda en l’escriptura Màriam [Maria,mare de Jesús].

Es va apartar de tots els seus,de la família i del seu poble,

en un lloc especial,al llevant

d’on surt el sol,16

i va posar-hi, per aïllar-s’hi, un ample vel.Li vam enviar un missatger,

el Nostre esperit,l’àngel Gabriel.

Ella el va veure com un home perfecte,bell i fort,atractiu,amb tot l’aspecte de ser un home.17

Ella va dir, aviat:«Jo em refugio en Déu, el Misericordiós,

de tu.Perquè tu tinguis por

de no agradar a Déu,prou, suficientment!»

Aquesta forma d’arquitectura tipogrà-fica del text té, doncs, uns efectes aclari-dors, des del punt de vist semàntic i de lacomprensió de l’Alcorà. L’efecte aclaridormés important és el de deixar ben clar quiés el qui parla, en la revelació alcorànica;element molt important, perquè hi hamolts agents que parlen, sense que aquestssubjectes actuants estiguen de vegades cla-rament identificats en el text àrab, ambdiverses persones del singular i del plural:«Jo», «Nos» [si es refereix a Déu que par-la], o «jo», «nosaltres» [quan parla el pro-feta o altres homes, en minúscules], oquan tots ells parlen també d’ells mateixosen tercera persona [«el vostre Déu», «elSeu missatger»]. L’ús exclusiu de lamajúscula per als qualificatius i pronomsque es refereixen a Déu es també un recurstipogràfic que aclareix bastant el text, finsa arribar a una forma d’estil quasi teatralper a indicar la persona que parla, encaraque sigui identificant expressament [entreclaudàtors] el subjecte de l’acció o elo-cució. Vegeu un exemple senzill en Q.21:

14425-28, en un context de polèmica islamo-cristiana, sobre els profetes i enviats deDéu, especialment Jesús i Maria.33

Nós no hem enviat cap missatger a qui nohàgim revelat, inspirat,que: «No hi ha més déu que Jo!

Adoreu-me! Serviu-me!».25

Han dit [alguns]: «Déu, el Compassiu, ha adoptat, ha pres, un fill».

De cap manera! Lloat sigui Ell!Ells són només servidors Seus, adoradorsmolt distingits.26

Ells mai han pres la iniciativa de parlar [alshomes],

abans que ho faci Ell.Ells fan les coses segons les ordres quereben d’Ell!27

Ell coneix bé tot el que tenen i el quetindran.[Els missatgers] no intervindran en favorde ningú

que no sigui dels qui tenen elbeneplàcit de Déu, Al·là. Són temerosos del Seu poder!28

El narrador de l’Alcorà, sempre alprincipi de la ratlla o en la primera colum-na del text, és «Déu», «Ell», «Jo», «Nós»,«El teu Senyor», etc. Aquests mateixosversicles o aleies de la sura «Els profetes»,sense la puntuació moderna del catalàquedarien molt menys clars, almenys perals qui llegeixen per primera vegadal’Alcorà i els «qui no saben l’àrab».

Nós no hem enviat cap missatger a qui nohàgim revelat que no hi ha més déu que jo,adoreu-me, serviu-me.25 Han dit Déu, elcompassiu, ha adoptat un fill. De cap ma-nera, lloat sigui ell, ells són només ser-

vidors seus adoradors molt distingits.26 Ellsmai han pres la iniciativa de parlar abansque ho faci ell, ells fan les coses segons lesordres que reben d’ell.27 Ell coneix bé tot elque tenen i el que tindran, no intervindranen favor de ningú que no sigui dels qui te-nen el beneplàcit de Déu, Al·là, són teme-rosos del seu poder.28

Evidentment, aquesta no és la situaciócultural de lectura d’una bona part delsmusulmans, que saben de memòria l’Al-corà o al menys coneixen el seu estil des dela infantesa, en què l’han après de memò-ria o sentit contínuament, o l’han sentit ala escola, a la mesquita i en les diversescircumstàncies de la vida.34 Però, en canvi,és la habitual situació d’ignorància cultu-ral de la majoria dels lectors de l’Alcorà enla versió catalana. Malgrat que en la in-troducció general, en els estudis i en lesnotes del text d’altres traduccions, se’lsdone unes petites nocions introductòries iuna bibliografia comentada, per a com-prendre els referents culturals àrabs iislàmics d’aquest text del segle VII.35

A més a més dels efectes acústics d’a-questa tipografia musical, perquè la pun-tuació dirigeix la lectura rítmica i pausaldel text, aquesta forma d’arquitectura ti-pogràfica està al servei d’una lectura bas-tant fonamental –al nostre parer– per acomprendre l’Alcorà: una lectura pausada,meditativa i religiosa.

UN TEXT RELIGIÓSDE MEDITACIÓ, SAVIESA

I PROFECIA

Finalment, la traducció o versió de l’Al-corà ha de facilitar als lectors «que no sa-

145

1. L’Alcorà. Traducció de l’àrab al català, introducció ala lectura i cinc estudis alcorànics, per Míkel de Epal-za, catedràtic d’Estudis Àrabs i Islàmics, amb lacol·laboració de Josep Forcadell i Joan M. Perujo, dela Universitat d’Alacant, Barcelona, Proa, 2001,1277 pp.

2. El professor de la Universitat del Caire, doctor per laUniversitat de Madrid i especialista en literatura del’Al-Àndalus, era llavors director de l’Institut Egipcid’Estudis Islàmics de Madrid, agregat cultural del’Ambaixada d’Egipte i copresident de l’Associaciód’Amistat Islamocristiana d’Espanya. Anys desprésva ser ministre de Cultura d’Egipte.

ben l’àrab» unes claus de lectura adequa-des a la naturalesa del llibre, per tal que elllegeixin com el que és i vol ser segons elsmusulmans, des de Mahoma als del segleXXI: un text religiós, de meditació, dereflexió intel·lectual i profètica, per a com-prendre millor la realitat i per a actuar enla vida pràctica segons aquesta realitat defe musulmana.

Si el lector no se situa en aquesta acti-tud lectora és difícil que comprenga bé eltext que té al davant. I és probable que liresulte extraordinàriament avorrit.

En efecte, l’Alcorà no és un text nar-ratiu, com l’Ilíada d’Homer o els Evan-gelis del cristianisme, encara que s’hi tro-ben referències a episodis de la història dela humanitat. No és tampoc un text ideo-lògic o filosòfic, conceptualment molt es-tructurat, que interesse per la seua expli-cació clara de la realitat, com el Banquetde Plató o les Epístoles de Sant Pau, enca-ra que té un pensament bastant coherent.No té tampoc el dramatisme més o menystràgic de les diverses formes teatrals, no-vel·lístiques o cinematogràfiques clàssi-ques i modernes, malgrat que sigui unainvitació a reflexionar sobre la situació del’home en el món i sobre la seua salvaciótemporal i eterna.

L’Alcorà és un llibre de meditació, desaviesa, que s’ha d’assimilar a poc a poc,per una lectura lenta i pausada, amb atu-rades més o menys llargues, al llarg de totala vida del creient. És un llibre semblant,en gran part del seu estil, als Psalms cris-tians i a la Imitació de Crist de Tomàs deKempis, aliment espiritual tradicionalde tants cristians, durant segles. Es pot lle-gir també com ho han fet amb altres tex-tos de l’Extrem Orient alguns escriptorscatalans estudiats per Enric Balaguer.36

Per això, la seua traducció demana unsinstruments particulars, que s’ha de pro-curar posar a l’abast del lector.

El primer, seria la claredat del missatgealcorànic, d’origen diví segons els musul-mans, entenedor per a tothom. La claretatexpositiva i tipogràfica dels conceptesoriginals de l’Alcorà en el text català ha deser una prioritat del traductor.

Un altre element important ha de serel nivell literari en la llengua receptora, pertal que el lector puga tenir una actitud d’a-preci i de respecte semblant a la que tenenenvers l’Alcorà en àrab els seus principalslectors, des de fa catorze segles, els mu-sulmans.

Finalment, aquests elements traducto-lògics, senzills d’enunciar i variats en lapràctica de cada traductor i de cada frag-ment de l’Alcorà, han d’estar al servei dela finalitat primorial del llibre, que és si-tuar l’home en l’univers en una visió parti-cular, religiosa, dins de la tradició de lesreligions monoteistes de la humanitat.

En aquest marc traductològic, l’Alcorà,llibre clàssic de la humanitat especialmentper als àrabs i els musulmans, es pot inte-grar bé en la cultura catalana, també comun clàssic. ❐

14621. Vegeu una petita presentació d’aquesta polèmica me-

dieval, en M. de Epalza, o. c., pp. 1169-1171.22. O. c.23. Mahoma. El Korán (versión literal e íntegra). Traduc-

ción, prólogo y notas, Madrid, Aguilar, 1951, 1973(6a. ed.), amb justificació traductològica de la sevatraducció, pp. 15-31. El mateix inici, p. 48.

24. M. de Epalza, o. c., p. 31.25. Vegeu apartat «5.3. Musicalitat i ritme en català per a

un text àrab literari, en prosa, però no prosaic», enl’esmentat estudi 5 de M. de Epalza, o. c., pp. 1161-1179.

26. Q.53:31, en M. de Epalza, p. 787.27. Vegeu M. de Epalza, o. c., pp. 1179-1201, en l’apartat

final dels estudis: «Disposició tipogràfica al serveidels continguts semàntics i dels ritmes musicals del’Alcorà».

28. Versicles escollits del Sant Coran. Selected verses of HolyQuran in Katlan, Tilford (Regne Unit), Islam Inter-national Publications Ltd., p. 52.

29. Míkel de Epalza, o. c., p. 977.30. Denise Masson, Le Coran. Introduction, traduction et

notes, París, Gallimard, 1967; D. Masson - Sobhi ElSaleh, Essai d’interprétation du Coran Inimitable,Beirut, Dar Al-Kitab Al-Lubnani, 1980.

31. Capítol o sura «Maria» (Q.19:16-18), Id., p. 398.32. Míkel de Epalza, o. c., p. 444.33. M. de Epalza, o. c., pp. 473-474.34. Vegeu l’estudi 2, en M. de Epalza, o. c., pp. 1014-

1046: «L’Alcorà i la vida religiosa dels musulmans».35. Vegeu, en particular, els apartats dels estudis núm. 1

«Bibliografia hispànica sobre Aràbia, Mahoma(Muhàmmad) i l’Alcorà», i núm 2. «L’Alcorà i la vidareligiosa dels musulmans», en M. de Epalza, o. c., pp.986-1047: «1.1. Bibliografia islamològica general»,«1.2. L’Aràbia preislàmica i l’Orient Mitjà. Mahomaen el seu temps i en la seva societat», «1.3. La llenguai la cultura àrabs: relacions amb el català», «1.4.Estudis sobre el fenomen alcorànic», «1.5. Sobre ladualitat de noms referits al profeta de l’islam encatalà: Mahoma, Muhàmmad», i «2.1. Lectures oralsi escrites», «2.2. Ús litúrgic i recitacions col·lectives»,«2.3. Aprenentatge familiar, escolar i acadèmic. Úscuratiu», «2.4. Mencions de l’Alcorà en les cir-cumstàncies de la vida», «2.5. L’Alcorà, la religiositati la mística musulmanes», «2.6. L’Alcorà en l’ús polí-tic i en el dret musulmà», respectivament.

36. Vegeu especialment E. Balaguer, Ressonàncies orientals(Budisme, taoisme i literatura), València, EliseuCliment, 1999, i «Marià Manent i el sentiment delCosmos (Notes sobre influència oriental)», en Ho-menaje/Homenatge a María Jesús Rubiera Mata,Sharq Al-Andalus. Estudios Árabes (Alacant), 10-11(1993-1994), pp. 265-273.

3. Rafael Castellanos - Ahmed Abboud, El Sagrado Co-rán. Al-Qur’ân al-karim, Buenos Aires (Argentina),ed. Arábigo-Argentina «El Nilo», 1953, 1974, 1980(3a. ed.); Granada (Espanya), ed. Centro EstudiantilMusulmán, 1971; València (Veneçuela), Centro Is-lámico de Venezuela, s. a.

4. Vegeu presentació i exemples de traduccions al cas-tellà, en Míkel de Epalza, o. c., especialment pp.1077-1201.

5. Pere Balañà i Abadia, autor de llibres i d’altres inves-tigacions sobre les relacions àrab-català, especial-ment de l’útil Bibliografia comentada de l’Islam aCatalunya. Del 713 al 1153, Lleida, Pagès, 1998,ampliació de la que va publicar en la revista SharqAl-Andalus. Estudios Árabes (Alacant), 3 (1986),287-288, amb suplement annex, de 47 pp. Vegeutambé M. de Epalza, o. c., p. 1000-1002, apartat del’estudi 1: «La llengua i la cultura àrabs: relacionsamb el català».

6. Vegeu intercanvi de parers, en la secció de cartes aldirector de la revista Serra d’Or, de l’Abadia deMontserrat, núm. 408, p. 7, i núm. 422, p. 4-5(1994).

7. Vegeu M. de Epalza, o. c., pp. 1057-1094, estudi 4,«Traduccions hispàniques de l’Alcorà».

8. Ibid., pp. 1095-1201. 9. Ibid., p. 1097.10. Vegeu la història d’aquestes traduccions, del s. XII al

XVI, en M. de Epalza, o. c., pp. 1059-1071.11. Barcelona, Proa, 2000.12. «Panorama de literatura religiosa», Serra d’Or

(Montserrat), 495 (març 2001), p. 65 (225).13. Sobre els antecedents, medievals i moderns, de

traduccions de l’Alcorà al català, vegeu ibid., pp.1059-1065, 1072-1074, 1098.

14. Vegeu Míkel de Epalza, L’Alcorà..., pp. 1108-1109.15. Ibid., pp. 1086-1087.16. Vegeu més exemples ibid., pp. 1095-1201.17. Títol de l’apartat 5.1. del cinquè estudi de Míkel de

Epalza, o. c., p. 1104.18. Vegeu l’excel·lent resum històric de la qüestió per

Ekmeleddine Ihsanoglu, «Introduction to theHistory of Translating the Meanings of the HolyQur’an», en Ismet Binark - Halit Eren, World Bi-bliography of Translations of the Meanings of the HolyQur’an. Printed Translations 1515-1980, Istambul,1406/1986, pp. XVII-LVI. Vegeu també l’estudi d’aquestproblema teològic en Míkel de Epalza, o. c., estudi 3,«Inimitabilitat de l’Alcorà. Valor de les traduccionssegons els teòlegs musulmans», pp. 1047-1056.

19. Segons l’aleia o versicle 4 de la sura o capítol 14(abreujat, Q.14:4).

20. Vegeu nota precedent. N’hem afegit d’altres en llen-gües ibèriques, en Míkel de Epalza, o. c., estudi 4,«Traduccions hispàniques de l’Alcorà», pp. 1057-1094.

147

La Llibertat, 12 / Apartat de Correus 26746470 Catarroja (País Valencià)

tel.: 961 26 86 54 / fax: 961 27 25 82e-mail: afers@provicom.com

http://www.provicom.com/afers

els llibresdel contemporani

col·lecció dirigida per Agustí Colomines i Companys

1. Rosa MONTORIOL I SABATÉ: Ferran Soldevila(1894-1971). Una aproximació bio-bibliogràfica.Pròleg d’Emili Giralt i Raventós, 148 pp. [PVP

1.500 ptes.]2. Norberto BOBBIO: Dreta i esquerra. Raons i significats

d’una distinció política. (Nova edició revisada i am-pliada el gener de 1995 amb una resposta als crítics).Pròleg de Joan Subirats. Traducció d’Ángeles Rojo,150 pp. [PVP 1.500 ptes.]

3. Jaume COMELLAS I COLLDEFORNS: Aquí hi ha gana!Debat sobre la marginació social a Barcelona. Pròlegde Manuel Vázquez Montalbán. Epíleg de JaumeLorés, 148 pp. [PVP 1.500 ptes.]

4. Francesc ROCA: El miracle europeu i la via asiàtica.Viatges entorn de la modernitat, 204 pp. [PVP 1.500ptes.]

5. Ricard PÉREZ CASADO: Conflicte, tolerància imediació. Onze conferències de l’administradoreuropeu a Mostar. Pròleg de Javier Solana, 88 pp.[PVP 1.000 ptes.]

6. Isaiah BERLIN: Entre la filosofia i la història de lesidees. Una conversa amb Steven Lukes. Introduc-ció de Steven Lukes: «El singular i el plural». Tra-ducció de Gustau Muñoz, 104 pp. [PVP 1.500ptes.]

7. J. GARCÉS, F. RÓDENAS, S. SÁNCHEZ, I. VERDE-GUER: Política, exclusió i pobresa a Rússia, 134 pp.[PVP 1.500 ptes.]

8. Pere MAYOR: Un País amb futur. Converses ambVíctor G. Labrado. Pròleg de Ramon Lapiedra,2a ed., 126 pp. [PVP 1.500 ptes.]

9. Norbert BILBENY: Política noucentista. De Maragalla d’Ors, 158 pp. [PVP 1.500 ptes.]

10. Carles SANTACANA: El franquisme i els catalans. Elsinformes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), 2a ed., 148 pp. [PVP 1.800 ptes.]

TÍTOLS EN PREPARACIÓ

11. Testimoni públic. Política, cultura i nacionalisme.Pròleg de Francesc-Marc Àlvaro

editorial afers

148

«Aon reïra de bet deuen haver anat araure els ossos corcats d’aquell jaio deldimoni?» Amb aquesta perquisició retò-rica, forjada amb una llengua expressio-nista i tallada a destral, comença la unà-nimement considerada com a primeranovel·la modernista, Els sots feréstecs, deRaimon Casellas. Això fou l’any 1901, il’eloqüència fàcil que solen segregar lesefemèrides és una bona excusa per a reca-pitular algunes de les qüestions que encarasusciten les «novel·les modernistes». I ésque, en efecte, molts anys després, vul-guem reconèixer-ho o no, la narrativa deprincipis del nostre primer segle continuasent estranyament suggestiva i engresca-dora. En una literatura pràcticament òr-fena (i obviem ara el testimonialisme deNarcís Oller) dels profunds corrents rea-listes que solcaren les lletres europeesdurant el segle XIX, és normal que, en tro-bar-nos amb les novel·letes del nou art,ens embargue un sentiment de simpatia iuna fiblada de curiositat. Entre Els sotsferéstecs i La vida i la mort de Jordi Fragi-nals (1912) apareixen a Catalunya, ambuna certa incidència lectora, una sèrie denarracions que tenen en comú el seu inte-

rès pel problema de la individualitat o,més concretament, l’encaix grinyolant del’invidu en el seu entorn. Que aquestentorn siga la natura, en alguns dels casos(no tots) més emblemàtics, ha propiciatuna interessant polèmica que encara arapodria resultar polsegosa en aixecar algu-na catifa als despatxos d’erudits molt cir-cumspectes.

Ja fa també uns quants triennis, AlanYates va publicar la ben coneguda mono-grafia Una generació sense novel·la? (1975),on abordava precisament la manera ambquè la posteritat del modernisme haviaavaluat, classificat i qualificat urbi et orbeel significat i la vàlua de l’empresa narrati-va modernista. La «posteritat del moder-nisme» fou el noucentisme. Yates és ara uncatalanòfil britànic jubilat (però ningú noho diria), que es passeja amunt i avall ambuna pipa feréstega i unes sandàlies peo-neres. La seua tesi va fer fortuna i la qües-tió encara dóna joc per a alguna sobre-taula: els noucentistes, amb el seu estricteprograma de control i reproducció de larealitat i amb la seua obsessió «ciutada-nista», no trobaven un lloc eficient per a lanovel·la tal com es concebia des del segleXIX i d’ací que feren córrer la brama de lamanca de tradició autòctona del gènere.Ni hi havia novel·la ni n’hi havia hagut,doncs. Així que el millor era dedicar-se a

Simbolisme, individualitat, cinematografia(en el centenari de la novel·la modernista)

Joan Garí

Joan Garí és professor de literatura i escriptor. Autor en-tre altres d’Un cristall habitat (Tàndem, 2000).

149traduir-ne de les grans literatures estran-geres (Riba).

En realitat, la polèmica a l’entorn delvigor i la vigència del gènere l’haviaencetada, curiosament, un autor que notenia res a veure amb les esquadres nou-centistes: Josep Maria de Sagarra. Aquest,en una de les seues col·laboracions habi-tuals en el llavors diari de referència Lapublicitat, publica un article titulat «Lapor a la novel·la» (25-IV-1925). En unaaltra casualitat efemerídica, s’acaba de pu-blicar un recull d’articles del Sagarra pu-blicista. El volum es diu L’ànima de les co-ses (Quaderns Crema) i recull aquellespeces que no van ser incloses en una reco-pilació de grata memòria, Cafè, copa ipuro. «La por a la novel·la» es troba en lapàgina 424. L’argumentari del poeta, tra-ductor i memorialista no pot ser més clar.«El públic català –comença– està dema-nant amb la boca oberta i amb uns critsdesesperats que li donguin [sic] novel·les».Es reclamen, concretament, obres escritesen català i que parlen «de la vida del país».Sagarra hi recorda de seguida un fetcertíssim: que ja hi ha un públic formatque llegeix en el seu idioma, i una xarxa dellibreries disposades a vendre els llibres.

Li sembla, però, que la consideració del’ofici d’escriptor no coadjuva en favord’aquesta demanda simple i natural. Lavigència d’una visió romàntica de la pro-fessió perjudica l’exercici d’una produccióde prosa narrativa satisfactòria per al mer-cat. «A Catalunya s’ha cregut que l’ofici deliterat és ofici de mort de gana, i que elsque en fem som, o uns herois, o uns gan-duls que no volem llevar-nos a les sis delmatí, i no volem passar-nos tot el sant diadarrere del taulell. Això, senyors meus, ésfals. No diré que, fent literatura, un es

converteixi en milionari, però l’època deldesprestigi i la misèria, afortunadament,va passant de mica en mica». Com aexemple de les seues paraules, Sagarraaddueix la figura de Josep Maria Folch iTorres, «l’autor més llegit de Catalunya».

Però torna la qüestió central: «¿I perquè els nostres literats no escriuen no-vel·les? ¿És per impotència, per mandra oper por?» Per tot plegat, però especialmentpel darrer terme. Contra la por a la no-vel·la –contra la responsabilitat per enge-gar un projecte narratiu ambiciós i gene-ral–, la medecina sagarriana consisteix a«fer feina de picapedrer i d’estassabarder;hem de desbrossar camins i plantar fites illançar fonaments, perdent una mica lapor i tirant un bon tros al dret». Però elmés greu és que, en aquesta crida i cercaen favor de novel·listes agosarats, Sagarraconsidera que no hi ha en la literatura ca-talana obres narratives d’interès que pu-guen servir de «fonaments» i «camins des-brossats», per abundar en les seus imatges.I sí que n’hi havia: eren les novel·les mo-dernistes, les millors mostres d’entre lesquals ja s’havien publicat quan ell llança laseua proclama.

La controvèrsia, com se sap, seguiràdesprés amb la conferència de Carles Riba«Una generació sense novel·la?», on pro-posava directament, davant la mancança,un programa sistemàtic de traduccions. Elnoucentisme, naturalment, s’hi sentí al·lu-dit, corroborat i definitivament còmode.

Tot això després s’ha corregit amb elspertinents matisos. Els estudis posteriorshan demostrat, amb molt bon criteri, queés l’època en general, a tot Europa –és elmoment de Joyce, de Kafka, de Musil, deBroch– la que abomina del model realista-naturalista en la novel·la, o l’aboca a una

150crisi, i no la perfídia intrínseca dels nou-centistes. En això, parafrasejant Jean PaulSartre, també es podria dir que hauríemde trobar la manera de ser promodernistessense resultar antinoucentistes

Siga com siga, és evident que les novel-les modernistes reberen de seguida etique-tes ben poc afalagadores. El «ruralisme» enfou una. Joan Fuster ho recorda en Litera-tura catalana contemporània, influït per lafascinadora cosmovisió noucentisa: encontrast amb el cosmopolitisme esteticistad’altres facetes del modernisme, el sectornovel·lístic d’aquest posa en un primer plapermanent l’agror tel·lúrica de la lluita perla vida. I ho fa en el context on aquestaesdevé rígida i palmària: el camp. Literatu-ra catalana contemporània, redactat encondicions heroiques i publicat el 1971, ésun d’aquests volums que en alguns cerclesuniversitaris –em consta fefaentment– so-len mirar per damunt del muscle, quan noamb un mig somriure de suficiència icommiseració. És a dir: continua sent, apesar dels efectes del temps, un manualimprescindible.

Però bé: no totes les novel·les de l’èpo-ca són «rurals». Tenim el decadentisme deMiquel de Palol (Camí de llum), l’histo-ricisme parnassià d’Alfons Maseras (L’ado-lescent), el costumisme irònic i realista deSantiago Rusiñol (L’auca del senyor Esteve),o fins i tot el referent urbà de DolorsMonserdà (La fabricanta) o Juli Vall-mitjana (La xava). I això per no parlar dela faceta no estrictament consumista –aquè feia referència Sagarra– de JosepMaria Folch i Torres (Aigua avall).

És innegable, tanmateix, que les obresemblemàtiques del moviment, aquells tí-tols de Casellas, Català, Pous i fins i totBertrana que li donen la seua força i la

seua consistència estilística i temàtica, bas-culen d’alguna manera en la dialècticanatura/cultura (una selecció lèxica moltmés il·lustrativa que la rebregada camp/ciutat). Potser el «ruralisme» (i desproveïmaquest terme de qualsevol connotació pe-jorativa) és una cosmovisió inevitable en elmodernisme, fins i tot en les seues im-plicacions estilístiques. Però cal no oblidarque la visió de la natura és molt diferenten Solitud, per exemple, que en Josafat. Elmateix espai simbòlic és per a Mila el medihostil, agrest i i brutal que ha condicionatla vida humana durant mil·lennis, i encanvi se’ns recorda que Josafat té un passatbòvid i beatífic lògicament anterior al seupresent conflictiu i luxuriós, un espai queenyora i de què fou arrossegat cap a lesincertes turbulències urbanes.

En aquest sentit, Raimon Casellas ésmés de la banda de Víctor Català que de lade Prudenci Bertrana. De fet, hi ha unsperceptibles vasos comunicants entre Ca-sellas i Català, i específicament entre Elssots feréstecs i Solitud. Al capdavall, el quehi ha en joc és una cosmovisió, una mane-ra ben arrelada d’entendre el fet literarique l’autor de Llibre d’històries va tenirtemps de formular en diferents temps iformes, i de la qual es van nodrir CaterinaAlbert i altres membres de la narrativa del’època.

És ben sabut que la cosmovisió de quèparle consisteix en una barreja sui generisde naturalisme més el just componentd’«emotivitat» (el «principi d’intensitat»que proclamava Casellas en L’Avenç a pro-pòsit de la pintura de Rusiñol i Casas) quedesarmava el component més abrupta-ment –i ingènuament– cientifista del cor-rent francès i el dotava d’una aclimataciótolerable per als interessos del nou art

151català. Com ha recordat Jordi Castellanos,és Jaume Brossa qui millor va encunyaraquesta nova mixtura estètica a base dedualismes d’una certa rotunditat: estractava de «cantar en diverses tonades leslluites entre la Humanitat i la Divinitat,entre el Jo i la Natura».

Casellas, en tot cas, no es conformavaamb això. La seua coneguda capacitat crí-tica el mogué a formular una versió mésavançada de la teoria: l’anomenat «realis-me paradòxic», que naix del xoc entre lasubjectivitat de l’artista i el món exterior.Aquesta barreja d’elements empiristes ineoromàntics explicarà els trets especia-líssims de les novel·les modernistes. Ambun programari com l’exposat, és evidentque la Natura és el context més adequatper a dur-lo a terme. Els protagonistes d’a-questes narracions vigoroses i amargues sesubmergeixen en la natura en un procés deconeixement i autorealització que sorprèntant per la seua intensitat com per la seuaingenuïtat. La llum que hi projecta Nietz-sche no és precisament la menys esclari-dora. El fracàs sistemàtic d’aquestes expe-riències implica una visió de la vida, peròtambé una interpretació de la natura quecorregeix el darwinisme amb una pàtinad’ètica melancòlica: els qui hi sobreviuenpotser són els més hàbils i els més àgils,però sens dubte no són els millors.

Sense avançar esdeveniments, és curiósobservar els paral·lelismes entre aquestacosmovisió i la que posaran en circulació,als anys 50 i 60, els més lúcids d’entre elmoviment beatnik primer i hippy després,amb la conversió del problema de laindividualitat en una e(stè)tica de l’auto-realització on les llargues carreteres de l’in-terior americà (el country) i el paisatgedesèrtic puntuat per llogarrets amb gasoli-

neres fantasmagòriques fa el paper d’una«ruralia» modernista injectada de progrés id’horitzontalitat. Easy Rider (DennisHopper, 1969), per citar un títol emble-màtic, és un bon exemple d’aquesta sensa-ció –pouada de la remota tradició cava-lleresca psicodinamitada per AlonsoQuijano i de la cisterna gestual i moralinesgotable del patró western– que totafugida de les constriccions socials, tot in-tent regeneracionista més o menys radical,acaba sempre bocaterrosa en una tràgica iabsurda cuneta.

Fet i fet, l’excusa d’aquestes ratlles eral’aniversari d’Els sots feréstecs. La novel·la,per cert, és perfectament il·lustrativa detot el que s’ha exposat ací. És un modelmagnífic de «novel·la modernista». Conté,si es vol, tots els encerts del gènere –o totsels seus defectes. Aprofitant els records dela seua infància a Montmany, Casellas enspresenta un medi tètric i resclosit (talmentel simbolitzat en la coberta original delllibre, recuperada en l’interior de la publi-cada ara per Edicions del 1984), uns per-sonatges absolutament arquetípics i dúc-tils vehicles de la ideologia de l’obra i unsistema narratiu típic del moviment: a ba-se de quadres, fragmentat en escenes dra-màtiques, amb profusió de símbols. I enplena Natura, és clar.

El conflicte argumental d’Els sots fe-réstecs és tot Ibsen (En folkefiende, 1882), il’aire que s’hi respira, Maeterlinck. Uncapellà regeneracionista, mossèn Llàtzer,s’enfrontarà als bosquerols de Montmanyen el seu desig d’introduir, en un sistemade vida rígid, escleròtic i primitiu, les no-tes elevadores i il·luminades de la Cultura.Mossèn Llàtzer s’adonarà aviat que el seudestí es convertir-se en un enemic del po-ble. La massa –un tema de Casellas, i des-

152prés d’Ortega, de Canetti– no té cap inte-rés a ser salvada, a ser educada. No hi fal-ten degenerats vellards com l’Aleix de lesTòfones –que condensa l’esperit confor-mista i desconfiat dels bosquerols– o la in-evitable prostituta Roda-soques [sic], ambels atributs habituals de luxúria, passiócega i aversió instintiva a la Cultura. Elprograma de mossèn Llàtzer és el de l’E-vangeli: «El camí del temple era esborrat, iel poble no es recordava de les cerimònies;mes jo he fet nèixer de les runes la casa delSenyor, i he encés els llums del Taber-nacle». Acollir-se a l’Evangeli sempre ésuna solució filosòficament sàvia, però nodeixa de ser curiós que precisament lahistòria de Llàtzer siga la més enigmàtica ila més literària de totes les que serveixende fites en la biografia de Jesucrist. És unrelat emotiu i crucial, perquè constitueixl’avantsala de l’empresonament i la mortde Crist. Només el coneixem gràcies a laploma de sant Joan, el més imaginatiu, elmés «literari» dels evangelistes. Aquest elcol·loca com un fantàstic pròleg de la morti la resurrecció del mateix Jesús, però elsexegetes (Xavier Léon-Dufour, per exem-ple) han precisat que Llàtzer no és en rea-litat un «resuscitat», puix que torna –desd’on siga– a la terra, i no passa a l’altravida. El destí de Llàtzer és un poc penósperquè, d’acord amb la visió cristiana, se’lposterga d’accedir ja a la vida eterna celes-tial i se’l retorna, confús i astorat, a lesservituds lacrimals d’aquest món.

Com el Llàtzer de l’Evangeli, mossènLlàtzer de Montmany és un ésser patètic idesorientat, un fracassat que, al final, no-més vol evitar l’indescriptible horror de sersoterrat viu. Algú d’entre els seus hipo-tètics feligresos hauria de dir «Llàtzer, ixfora!» però no és el cas. L’heroi rege-

neracionista comprova, una vegada més, elmalencert de les seues belles intencions.La Natura no perdona. És feréstega i in-defectiblement hostil.

Deia més amunt la suggestiva con-nexió entre aquest univers de plasticitatvigorosa i terrible i el relat de l’individua-lisme contracultural de fa trenta anys. Enrealitat, un element que coadjuva a defen-sar la vigència del programa narratiu delsmodernistes és la imaginació autèntica-ment cinematogràfica dels seus novel·lis-tes. En aquestes pàgines hi ha implícit unprofund sentit cinematogràfic, llaurat aparts iguals per la seua concepció orgànica(en forma d’escenes dramàtiques suscepti-bles de produir ràpidament un efecte en ellector) i per la importància atorgada alsaspectes simbòlics. Com ha escrit JordiCastellanos, «La Natura i la vida rural sóndos elements carregats de simbolisme pertota la tradició literària, són un correlatperfecte per formular el conflicte en els ter-mes més crus, esquemàtics i suggerents».

És ben sabut que, en el pas de les for-mes literàries a les formes audiovisuals, ésel símbol l’element que actua sovint deconversor òptim i de catalitzador de lesenergies heterogènies entre literatura i ci-nema. Aquesta constatació, que s’ha ex-plotat a bastament en literatures i cinema-tografies arreu del món, a penes està perexplorar a casa nostra. En el cas concret deles novel·les modernistes, però, comptemamb un exemple recent molt ben orientat.Es tracta del llargmetratge Solitud, deRomà Guardiet (1988). Amb les servitudsinevitables de tota opera prima, Guardietha fet una lectura delicada i respectuosa del’obra de Caterina Albert, aprofitant notò-riament els suggeriments simbòlics quetravessen tota la novel·la. Naturalment, un

153film inclou elements de substància moltdiferent, i una part gens desdenyable de lavisibilitat d’aquest rau, per exemple, enla fotografia de Tomàs Pladevall –capaç detransparentar les blavors pedregoses delpaisatge–, o en la música hipnòtica, pun-xeguda, ritual de Francesc Tomàs i AntoniXuclà. Però el que es nota de seguida enaquesta pel·lícula és que el seu artífex haentès perfectament la força plàstica i ar-quetípica condesada en els abundososmoments simbòlics que Víctor Català vadesgranant al llarg del relat. Un exemplebastarà per a entendre-ho. Un dels ele-ments més dramàtics de la sort de Milaenmig de les muntanyes on l’ha conduïdala beneiteria del seu marit és el fastigós ifatal assetjament a què la sotmet el per-sonatge de l’Ànima. Pàgina rere pàginaanem endevinant que Mila caurà sota lesurpes d’aquest ésser brutal, qui només es-pera la desaparició del pastor per a dur aterme els seus desitjos. En aquest sentit,durant la festa de les roses (capítol VIII)Mila té ocasió de contemplar l’escena pre-monitòria (un autèntic flash-forward sim-bòlic) en què l’Ànima, «arraconat sota elfaldar de la xemeneia, no parava d’escorxarconills com si per art màgica se’ls anéstraient de la butxaca». Veient aquella ma-tança, la Mila s’esgarrifa, i no pot evitarpensar que és com si l’Ànima estiguésescorxant hòmens, i no conills.

I quan l’Ànima enfonsava el ganivet en elventre d’aquella mena d’homúncul peresmocar-lo i treure-li les entranyes, la Milahavia de cloure els ulls, sentint que unllampec d’horror li travessava el cor, com siel caçador de frau fos un botxí desanimat irepugnant que es lliurava amb goig a estri-par germans innocents. Per això, a l’avisar-

li algú que a la sala la demanaven, la Milas’escapà de sota el faldar respirant gros,com si fins aleshores l’haguessin retingudaa la força, com si fugís, opresa de cor, d’unlloc privat on es feien coses d’aquelles queno s’han de veure.

Aquestes coses obscenes són de l’ordred’aquella altra situació en què l’Ànima,libidinós i patètic, li ensenyava a Mila lafura que, allargassada i curiosa, guardavaentre els plecs de la seua roba. En el film,aquests moments –i molts d’altres que se-ria llarg de citar ara– són subratllats curo-sament i van prenent el caràcter d’un relatalternatiu, simbòlic, i d’una visualitat ele-mental i enèrgica, capaç de donar sentitglobal i abstracte a l’experiència d’unadona que, enfrontada a la insensibilitat i labrutalitat del món dels hòmens i dels hò-mens del món, es converteix en el relat demoltes dones, de molts hòmens, de lasempiterna i imperturbable Natura.

El centenari d’una novel·la emblemà-tica i d’un corrent a vegades menyspreatde la nostra història literària és un bonmoment per a saldar comptes amb elpassat. Sí, aquestes novel·les no són capprodigi de profunditat psicològica, ni defabrisme ortodox, ni presenten un mónordenat, encoratjador o, almenys, benig-ne. Ni tan sols aquesta natura és la naturamatemàtica, blanca i minifundista del bode Joaquim Ruyra. Però on diu Naturaposeu Món i començareu a comprendre laqualitat de la lucidesa implicada. Enaquelles velles novel·les plenes de rectorsingenus, de prostitutes obscenes i de llau-radors d’una peça hi ha, com ja he dit, unexcel·lent filó per a una possible cinema-tografia –és a dir, per a una posteritatpossible en forma de modernitat. Intro-

154

NACIONALISME

Ernest Gellner i el nacionalisme. Daniele ConversiTeories del nacionalisme. Josep SolvesEl nacionalisme des de la geografia. Joan NoguéNacionalisme, autonomia i sobirania en la perspectiva del

segle XXI. Gurutz JáureguiQuè és això del nacionalisme espanyol avui? Xosé-Manoel

Núñez Seixas

D O C U M E N T S

Què és una nació? Ernest Renan

La Divina Comèdia en català. Costanzo Di GirolamoExploradors vuitcentistes per Àfrica. La construcció d’un

mite. J. Daniel Simeón RieraEls museus d’avui dia. El Museu de la Ciència de València.

Antoni Ten i RosEl turisme valencià davant un nou segle. Vicent Monfort

L L I B R E S

Daniele Conversi. La desintegració de Iugoslàvia. XavierFilella

DD.AA. The Morality of Nationalism. Vicent RagaEnric Fossas i Ferran Requejo (eds.). Asimetría federal y

estado plurinacional. Josep SortSergio Sevilla. Crítica, historia y política. Neus Campillo

duir-hi una mica més de respecte en el ju-dici seria un detall de bestreta que podriaresultar útil.

Retratat per Ramon Casas, RaimonCasellas ens mira fixament des del Museud’Art Modern de Barcelona. La seua mira-

da té la solidesa tel·lúrica de qualsevol delsseus personatges, no exempta d’un tel im-perceptible de desemparament. Fa centanys va escriure una novel·la que encara me-reix lectors –i realitzadors arriscats. Pot ha-ver-hi millors motius per a celebrar-ho? ❐

El totalitarisme. Història i apories d’un concepte. EnzoTraverso

El genocidi dels armenis. Mark MazowerDir i innovar. Antoni Prats

Segona Època — Núm. 7 — PRIMAVERA 2001

155

La carrera literària de Hemingway vacomençar cinc vegades abans de la sevatràgica i prematura fi: tècnicament, for-malment, literàriament, innovadoramenti derrotadament. I, si les coses haguessinanat com havien d’haver anat entre l’autori el seu editor i la crítica i el públic lector,Hemingway s’hagués pogut estalviar elcinquè inici l’any 1937 i, molt possi-blement, el seu suïcidi, calculat i fred, aIdaho l’any 1961. Però no ens precipitemi anem descabdellant la nostra històriatram per tram.

I

Tècnicament, Hemingway va inaugurar laseva extraordinària carrera literària l’any1923 i 1924, amb la publicació de Threestories and ten poems i in our time, respec-tivament. En origen, els dos volumets ha-vien estat un sol volum però diverses per-sones, entre elles el mateix editor, li vanaconsellar de partir el material en dos pelfet que hi havia unes diferències insalva-

bles entre els contes i poemes del primerllibre i les «vinyetes» o proses curtes delsegon. Hemingway havia previst l’estruc-tura del material d’una manera completa-ment diferent i unitària, és a dir, les divuitvinyetes o proses curtes havien de servir elpropòsit de separar o pautar els tres con-tes, seguits dels deu poemes.

Un detall curiós és que Hemingway nova renunciar a la seva idea inicial i quan vareeditar in our time l’any 1925, amb uneditor comercial normal, com a In OurTime, amb les majúscules més clàssiques iformals, va resuscitar el seu vell conceptede barrejar materials i va intercalar les di-vuit vinyetes, reduïdes a setze, entre elssetze contes perquè ja havia eliminat, vo-luntàriament, els poemes del llibre tal comel coneixem avui.

Ara bé, dic que la publicació dels dosllibres, considerats com un de sol, marcanomés l’inici «tècnic» de la carrera deHemingway per una sèrie de raons. Enprimer lloc, tenim el fet que les dues edi-cions van córrer a càrrec de dues editoria-letes alternatives, de signe avantguardista,a París, que tenien un pes literari més aviatescàs, tot i que el món dels «expatriats» an-glo-nord-americans arribava a les vint-i-cinc mil persones a finals de la dècada delsanys vint. En segon lloc, les dues editorialseren dirigides per persones d’una impor-

Sam Abrams

Sam Abrams és professor de literatura, crític i poeta.Autor de Poesia anglesa i nord-americana (1994) i deVeure és sentir: àlbum Ràfols-Casamada (1994).

Ernest Hemingway:testimoni, protagonista i precursorde la modernitat

156tància literària més aviat relativa: en el casde Three stories and ten poems es tractavade Robert McAlmon, escriptor i activistacultural (que va tenir un breu moment deglòria literària gràcies a la seva col·labo-ració amb l’autora Kay Boyle), i, en el dein our time es tractava de Bill Bird, un im-pressor que havia provat la seva sort, ahores extres, com a editor a la three moun-tain press. En tercer lloc, les ganes impe-rioses de publicar i la influència de lamoda de les «small presses» van fer que eljove autor es precipités a l’hora de la sevaestrena. En realitat, l’edició dels dos llibresno encaixava gens amb les exigències ha-bituals del Hemingway madur de buscareditorials de primera línia que li garan-tirien «editors» rigorosos, gran ressò me-diàtic i vendes elevades. En definitiva, elsdos llibrets eren fruit del nerviosisme ale-gre i, fins un cert punt, inconscient, del’esclat del moviment modern en literatu-ra, del qual Hemingway era testimoni iprotagonista alhora.

II

L’inici «formal» de la carrera literària deHemingway l’hem de situar a finals delmes de febrer de l’any 1925, quan aban-dona McAlmon i Bird i el món de les pe-tites editorials experimentals dels autorsanglo-nord-americans autoexiliats i afin-cats a París, i, per mitjà d’un contacte fetper un amic, Harold Loeb, que coneixia elrepresentant europeu de Boni & Live-right, Leon Fleischman, fitxa per primeravegada com a autor d’una editorial comer-cial de primera magnitud. Amb el llança-ment de la nova edició de In Our Time, el5 d’octubre del 1925, Hemingway va fer

la seva entrada professional al món del’alta literatura de la mà de la firma Boni& Liveright, encara que la seva associacióamb la prestigiosa casa de Nova York es-cassament duraria un any.

A causa de les excessives intervencionseditorials en els seus textos i unes vendesmassa discretes, l’ambiciós autor novell nosabia què fer per provocar un trencamentde les clàusules del seu contracte ambBoni & Liveright per anar lliurement a lacaça d’una empresa que satisfés de veritatles seves aspiracions literàries i econòmi-ques. El motiu no trigaria a presentar-se:en un temps rècord, entre el 23 de novem-bre i el 2 de desembre del 1925, Heming-way va escriure Torrents of Spring, una no-vel·la satírica sobre el món dels escriptors,on l’objectiu de la seva crítica feroç eraprecisament Sherwood Anderson i la sevadarrera novel·la Dark laughter (1925),l’autor insígnia que Boni & Liveright,després de moltes negociacions, acabavende fitxar. Hemingway sabia que, per raonsmorals i editorials, Boni & Liveright re-butjarien la novel·la, i així va ser. Heming-way va enviar el manuscrit de la novel·la eldia 7 de desembre i la resposta de l’edito-rial no es va fer esperar gens ni mica: el 30de desembre van refusar l’obra amb un te-legrama contundent i van trencar el con-tracte que tenien amb l’autor.

L’editorial Charles Scribner’s Sons deNova York havia estat, al llarg del segle XIX,una de les editorials més sòlides i tradicio-nals de la comunitat de parla anglesa arreudel món, amb una nòmina d’autors en-capçalada per noms llegendaris com Ro-bert Louis Stevenson o Rudyard Kipling.A principis del segle XX, però, els dirigentsde la casa es van adonar que els gustos lite-raris començaven a variar molt i apareixia

157a l’horitzó una generació inquieta d’es-criptors i lectors joves, i si no volien perdreel tren havien d’apostar fort per aquestscanvis. Encara que amb un punt de reti-cència, van buscar un jove i emprenedordirector literari per anar transformantl’editorial i van trobar, cap a l’any 1914,l’«editor» més miraculós de tots els tempsa la literatura nord-americana: MaxwellE. Perkins. Perkins, «Max» per als seusautors, que sempre esdevenien els seusamics, va reunir a Scribner’s, en relativa-ment poc temps, el bo i millor de la novanarrativa nord-americana: F. Scott Fitz-gerald, Marjorie Kinnan Rawlings, Tho-mas Wolfe, etc.

Perkins havia estat alertat sobre l’exis-tència del jove Hemingway per Fitzgerald,que havia llegit in our time i l’haviarecomanat efusivament al seu amic, editori caçatalents. Perkins va seguir la recoma-nació de Fitzgerald i va llegir les vinyetesde Hemingway, quedant-ne absolutamentfascinat. Va actuar de seguida: el 26 defebrer del 1925 va escriure una carta deprospecció i admiració a Hemingway permirar d’esbrinar si estava lliure de com-promisos i tenia alguna cosa una mica méssubstanciosa que les vinyetes de in ourtime disponible per publicar. A la prima-vera Hemingway va contestar que no po-dia acceptar la seva generosa i efusiva ofer-ta, però que si mai pogués el primer asaber-ho seria Max Perkins, i així, invo-luntàriament, ja s’havia plantat la llavordel futur trencament sobtat entre HoraceLiveright i el seu jove narrador.

Per la mateixa època Hemingway vaconèixer Fitzgerald a París. Els dos jovesvan congeniar immediatament, encaraque cadascú reconegués que l’altre teniajustament el que l’un volia: Hemingway

tenia el respecte dels cercles intel·lectualsque Fitzgerald, un autor d’èxit, volia, iFitzgerald tenia les vendes elevades quevolia desesperadament Hemingway. Pre-sento dos exemples només. El gran críticEdmund Wilson compararia Hemingwayamb Goya i Fitzgerald va vendre 23.000exemplars de The Great Gatsby l’any 1925mentre que Liveright, en apostar per He-mingway, només havia imprès 1.335 exem-plars de In Our Time el mateix any. Evi-dentment, les suculentes notícies de vivaveu sobre els èxits de Fitzgerald van esti-mular la imaginació de Hemingway.

En veure l’aposta més aviat miserablede Liveright, Hemingway va decidir secre-tament que no tocarien la novel·la inèditaque havia escrit febrilment entre el 23 dejuliol i el 15 de setembre d’aquell mateixany, entre Espanya i França. Es tractava dela primera versió de The Sun Also Risesque, segons sabem gràcies a notícies apor-tades per John Dos Passos, Hemingwaytenia la intenció de col·locar a un dels tresgegants del món editorial: Alfred Har-court, Alfred Knopf o Scribner’s.

La traïció estava servida: Hemingwayescriuria alguna cosa que Boni & Liverightestarien obligats a refusar i ell es veuriaobligat a rescindir el contracte ja que ells noexercien el seu dret de primera opció. I,més tard, lliure de compromisos, Heming-way, tot i que tenia una oferta de Har-court, propiciada pel seu amic i novel·listaLouis Bromfield, cauria en braços de Per-kins si el jove editor estava disposat a pas-sar pel tràngol de publicar la novel·la satí-rica de Hemingway sobre Anderson. Calrecordar, també, que Hemingway estavaobligat legalment, per qüestions del con-tracte rescindit, a publicar primer l’obraque havia ofert a Boni & Liveright sense

158fortuna. Si Perkins passava per aquestaprova de fidelitat intocable, Hemingway,com a premi, li donaria The Sun Also Rises.

Com es pot veure clarament, en resum,Hemingway va passar per Boni & Live-right com un vent huracanat i la seva asso-ciació amb l’editorial només va significarpuntualment l’inici formal de la seva car-rera. De la mà del gran Max Perkins aScribner’s per fi Hemingway inaugurarialiteràriament la seva carrera tal com s’haviade fer segons les normes estètiques i co-mercials de l’època.

III

Als anys vint l’etiqueta editorial als EstatsUnits sempre recomanava, per raons lite-ràries i comercials, el llançament massiud’un nou autor a partir de la publicaciód’una novel·la, seguida, al cap d’un any odos, per la publicació d’un recull de narra-cions. Curiosament, però, tot i els seusextraordinaris orígens artístics en Irving,Hawthorne, Poe i Melville, al segle XIX, ien Henry James, Stephen Crane i O. Hen-ry a començaments del segle XX, i tot i laseva gran acceptació entre el públic lector,el relat o narració breu encara era unaoperació arriscada pel que fa a l’economiaeditorial. S’escrivien milers i milers de con-tes l’any i milions de lectors els consumiende manera febril, però, tot i així, el suportpreferent del conte eren les pàgines de dia-ris i revistes i no els llibres. Tant era aixíque autors estel·lars només aconseguienvendes discretes quan rescataven els seuscontes de les pàgines efímeres de la premsaperiòdica i els reunien en forma de recullo llibre. En definitiva, el millor mètodeper vendre volums de contes era aprofitar-

los per allargar l’impacte literari d’una no-vel·la d’èxit, de manera que si apareixia unrecull de contes un any o dos després, elslectors, àvids de nova matèria de lecturadel «seu» autor, estaven disposats, gràcies ala seva ansietat, a saltar-se les reserves i ad-quirir un recull de relats. Moltes vegades,fins i tot, l’aparició d’un llibre de contesgairebé jugava el paper d’una nova edicióo reimpressió de la novel·la.

Tan dèbil era l’efecte literari de volumsde contes, que llançar un autor novell ambun recull de narracions podria danyar irre-parablement la seva carrera des dels inicis.Per això, obeint les regles de joc del mer-cat, les editorials van establir l’etiqueta dela publicació d’una novel·la seguida de lapublicació d’un recull de contes. I MaxPerkins, que volia jugar fort a favor de He-mingway, va seguir l’etiqueta rigorosa-ment al peu de la lletra després de guanyarla confiança absoluta del jove autor a based’accedir a editar l’explosiva però medio-cre novel·la satírica The Torrents of Springl’any 1926.

Un cop alliberat del mal pas d’haver depublicar The Torrents of Spring com asenyal immarescible de la seva devoció in-condicional, Max Perkins va posar mans al’obra per inaugurar la carrera de Heming-way literàriament amb tots els honors isegons els usos i costums del món edito-rial del moment. El mes de juny del 1926,quan tot just començaven a aparèixer lesprimeres crítiques de The Torrents ofSpring, Hemingway i Perkins estaven ab-sorbits corregint galerades i paginades,l’un, i preparant la campanya gegantina dellançament de The Sun Also Rises, l’altre.La llargament esperada novel·la de He-mingway es va posar a la venda el 22 d’oc-tubre del 1926 i va ser aclamada imme-

159diatament com una obra mestra de la novanarrativa nord-americana. I, sometent-se al’etiqueta editorial que ja he descrit, al capd’un any just, gairebé dia per dia, el 14d’octubre del 1927 Scribner’s publicavaun recull de contes de Hemingway, Menwithout Women.

IV

Quan Hemingway va accionar el gallet dela seva escopeta preferida i va acabar laseva vida, l’any 1961, encara era autor deScribner’s, i no cal més explicacions o de-talls per constatar la satisfacció mútua perla relació entre l’escriptor i l’editorial. Defet, Hemingway va passar els millors anysde la seva vida literària, de 1926 a 1940, alcostat de Perkins a Scribner’s. Diversosbiògrafs han arribat a dir, fins i tot, quePerkins es va convertir en una mena de fi-gura paterna per a Hemingway (recordemaquí que el pare de l’autor es va suïcidar el6 de desembre del 1928) i la carrera delnarrador va anar a la deriva quan el famóseditor sobtadament va morir de pneumo-nia l’any 1947. Fos com fos, Perkins va sa-ber «dur» Hemingway, tant a nivell perso-nal com a nivell professional.

Gràcies a la confiança total que inspi-rava Perkins, i la seva dedicació i encorat-jament, Hemingway es va sentir tan ple-tòric i eufòric que es va atrevir a portar aterme dos arriscats experiments literaris:Death in the Afternoon (1932), escrita en-tre el 20 de maig del 1930 i l’1 dedesembre del 1931, i The Green Hills ofAfrica (1935), escrita entre l’abril del 1934i l’estiu del 1935.

Hemingway ja havia demostrat ambreculls de contes com In Our Time (1925)

i Men without Women (1927), i novel·lescom The Sun Also Rises (1926) i A Farewellto Arms (1929), que era un narrador i esti-lista genial, que calia situar entre els gransmestres de la revolució en narrativa a par-tir de Joseph Conrad i Thomas Mann aprincipis del segle XX. De fet, havia estatconcretament una figura clau en la refor-ma de la novel·la del segle XIX per adaptar-la a les contingències d’agilitat i rapidesadel segle XX. Hemingway va rebre enherència una novel·la dilatada i estílistica-ment excessiva i l’havia reduïda de maneraconsiderable gràcies a una prosa més pla-na i directa, i un sistema molt subtil desimbolisme per engruixir el text sense afe-gir ni una paraula. Sense cap mena dedubte, dominava els gèneres del conte breu,la nouvelle i la novel·la, i estava cansat delseu domini fàcil i tenia unes ganes im-perioses d’experimentar, d’anar més enllà.

I, com ja he dit, amb el coixí econòmicde Scribner’s i la seguretat literària que lidonava l’aviciament de Perkins, va gosaranar més enllà i superar les barreres restric-tives dels gèneres literaris tradicionals, i,per mitjà dels dos llibres experimentalsdels anys trenta, va endinsar-se en un ter-ritori artístic completament inexplorat, unterritori de mestissatge literari on es barre-javen d’una manera oberta gèneres, estils inivells expressius com ara ficció i realitat,tot entorn d’un pretext inicial que serviad’eix vertebrador o aglutinador.

Però abans d’entrar a parlar concreta-ment dels dos llibres, he d’aclarir unaqüestió que afecta els dos: la temàticaviolenta del toreig i de la caça major. Enaquest punt, hem de recordar que He-mingway pertany a la generació que vapassar la terrible experiència de la PrimeraGuerra Mundial. I un sector dels excom-

160batents va respondre davant el trauma dela guerra a partir d’una regressió, és a dir,anant a la recerca de formes de vida i co-munitats més antigues i fora de l’abast dela modernitat i la seva cultura sanguinària.Així, per exemple, Gerald Brenan va aca-bar vivint modestament a les muntanyes alsud de Granada, Robert Graves va acabarinstal·lat a Deià on no hi havia hagut guer-ra durant segles i Hemingway es va dedi-car en cos i ànima a tres esports o «arts»d’alt risc: el toreig (a Espanya), la caçamajor (a Àfrica i els Estats Units) i la pescad’alta mar (a Cuba i els Estats Units).Evidentment, la regressió de Hemingwayva tenir dues cares: per un costat, la re-cerca gairebé obsessiva de llocs d’un certprimitivisme per viure, i, per l’altre, unretorn personal a un estadi civilitzatori an-terior, el del caçador ambulant de laprehistòria. A més, Hemingway ens va lle-gar una obra mestra narrativa sobre cadas-cuna de les seves aficions com a caçadorretornat a la cultura de la prehistòria: eltoreig es tracta a Death in the Afternoon(1932), la caça major a The Green Hills ofAfrica (1935) i la pesca a The Old Manand the Sea (1952). En aquest sentit, tam-bé podríem citar certs títols emblemàticsde la seva narrativa breu, com ara TheUndefeated (1925-26) o The Snows of Kili-manjaro (1936).

Per una altra banda, està clar quel’experiència de la guerra havia creat enHemingway l’habitud gairebé diària d’a-frontar la mort i en el temps de pau d’en-treguerra, el toreig, la caça i la pesca vanarribar a constituir un substitut per eixu-gar la dependència d’experiències bèl·li-ques fortes. A la segona pàgina de Deathin the Afternoon ens ho diu sense embuts:

The only place where you could see lifeand death, i.e., violent death now that thewars were over, was in the bull ring and Iwanted very much to go to Spain whereI could study it. (Death in the Afternoon.Londres: Grafton Books, 1988, p. 8)

Aquest sentit d’alt risc, d’encarar-seamb la mort, tenia per a Hemingway, amés, un poderosíssim valor literari. M’a-treviria a dir que és, al capdavall, el temacentral de la seva literatura: la lluita de lahumanitat contra el pas del temps i contrales forces de la natura, una lluita quesempre acaba en tragèdia i mort, com aca-ben, segons deia el mateix autor, totes leshistòries del món si les seguim prou enllà.Explicava Hemingway a un personatgefictici de Death in the Afternoon:

Madame, all stories, if continued farenough, end in death, and he is no true-story teller who would keep that from you.(Death, p. 110)

Anem per parts, però. Hemingwayestava convençut que la civilització occi-dental s’havia debilitat amb l’arribada dela modernitat i com a conseqüència natu-ral s’havien debilitat també la cultura i laliteratura. La literatura s’havia anat bana-litzant progressivament fins al punt deperdre totalment el sentit d’allò que és im-portant de veritat. La literatura era super-ficial i mal escrita perquè donava l’esquenaals temes de vital importància i els autors,per parlar de ximpleries, tampoc s’esforça-ven gaire a l’hora d’escriure.

Hemingway creia que el que s’havia defer era declarar la guerra a la banalitat enliteratura i tornar als temes essencials idesprés, en parlar de coses transcendents

161altra vegada, els mateixos autors se sen-tirien animats a esforçar-se a l’hora d’es-criure. Havien de recuperar la grantradició de genis literaris com Flaubert,Tolstoi i Turgenev, els mestres i models delmateix Hemingway. Dit d’una altra mane-ra, el camí de la superació de la banalitatpassava per una lluita aferrissada per anartrobant les veritats de la vida, que es reflec-tirien en un estil i un treball a l’alçada deles circumstàncies, i, naturalment, una re-cuperació de la gran tradició literària delpassat recent.

De fet, el nostre autor va invertir elsmillors anys de la seva vida d’escriptor enintentar de purificar i carregar d’un sentitprofund la narrativa i el seu llenguatge. Iaquí hem de situar precisament els dosllibres experimentals dels anys trenta.

A Death in the Afternoon i The GreenHills of Africa Hemingway voluntària-ment despulla el seu camp temàtic per en-focar molt de prop dues situacions bendramàtiques i ben significatives: dos ho-mes, un torero i un caçador, amb un equiphumà, format per picadors i banderillers,per una banda, i guies i rastrejadors, perl’altra, que lluiten amb art i armes, contrales forces salvatges de la natura. Es veu benclar que als dos llibres Hemingway utilitzal’art del toreig i l’art de la caça com a sím-bols o metàfores que serveixen per plan-tejar, ho torno a dir, el tema central del’existència humana: la lluita contra la na-tura per una mort amb dignitat. Precisantmés, podem dir que el toreig i la caça i lapesca representen una rebel·lió en contrade la mort:

One of its greatest pleasures, aside fromthe purely aesthetic ones, such as wingshooting, and the ones of pride, such as

difficult game stalking, where it is the dis-proportionately increased importance ofthe fraction of a moment that it takes for theshot that furnishes the emotion, is the fee-ling of rebellion against death which comesfrom its administering. (Death, p. 204)

En aquests dos llibres estem davantl’exemple més potent del simbolisme, pre-sent a tota l’obra de Hemingway. I aquestsimbolisme es fa extensiu, a més, a altresaspectes dels dos llibres. Em refereixo al fetque, al llarg de les dues narracions, es vafent cada vegada més evident el paral·le-lisme entre l’art del toreig i l’art de la caça,per una banda, i l’art de l’escriptura crea-tiva, per l’altra. En definitiva, l’artistaliterari és una mena de torero o caçador,que es juga la vida, també, en practicar elseu art perquè es despulla de tot l’ines-sencial per trobar-se cara a cara amb laqüestió fonamental de la vida i la mort.

I, a partir del paral·lelisme principalentre les tres arts, podem descobrir-ned’altres de secundaris. Per exemple, la per-secució del toro o la presa es pot compararamb la recerca expressiva de l’autor. Ol’estil del torero amb l’espasa i l’estil delcaçador en disparar tenen la seva contra-partida en l’estil del discurs de l’escriptor,el seu segell inconfundible, el seu to deveu, com deia John Middleton Murry. Enaquest sentit, cal entendre que, per a He-mingway, la rapidesa de l’estocada, la ne-tedat del tret i la puresa de la forma lite-rària eren la mateixa cosa. I la repetició del’estocada i el tret era com l’obstinada re-cerca de la bellesa perfecta o total, quesempre acaba en intents o aproximacionsparcials que s’han de tornar a provar.

De fet, els dos llibres es poden llegirperfectament com a al·legories, de manera

162que es converteixen en dues obres sobrel’art d’escriure i les seves dificultats. Enca-ra més, els dos llibres es poden considerardos grans homenatges al poder de l’art del’escriptura perquè pot fixar de manerapermanent experiències o arts efímers,com el toreig o la pesca, que s’esvaeixen almoment.

Un cop qualsevol autor havia acon-seguit allunyar la banalitat temàtica i ladeixadesa formal de la seva obra ja espodia dedicar a anar més enllà artística-ment, com ho va fer Hemingway a Deathin the Afternoon i The Green Hills of Africa.Va jugar amb una gran diversitat de sub-gèneres de la prosa, en senyal de la vitalitatde la seva literatura, i una gran diversitatd’estils com a testimoni de la versatilitat iagilitat de la seva prosa.

I, en fer això, no estava fent altra cosaque exercir una obligació que li imposavala tradició. Segons Hemingway, primerl’artista utilitzava tot el que la tradició lihavia posat a l’abast i després, si era ungran escriptor, estava obligat a anar mésenllà: «[...] the great artist goes beyondwhat has been done or known and makessomething of his own» (Death, p. 91).Evidentment, és justament el que feia aDeath in the Afternoon i The Green Hills ofAfrica.

En el cas concret de Death in theAfternoon Hemingway va utilitzar el pre-text d’un manual sobre l’art del toreig coma punt de partida per anar després bar-rejant-hi, insisteixo, una gran diversitat desubgèneres de la prosa i una gran diversitatd’estils. Així, sota la superfície enganyosadel text senzill d’una guia trobem mani-festacions clares d’altres subgèneres de laprosa: narrativa (contes i vinyetes), prosa

poètica, assaig històric, memorialisme(autobiografia i memòries), periodisme,història natural, crítica i teoria literària,aforismes amb contagis eticofilosòfics, etc.I evidentment cada subgènere tenia lesseves exigències estilístiques, que Heming-way va saber respectar perfectament.

En l’altre cas, The Green Hills of Africa,el pretext bàsic és diferent, una crònica so-bre un safari a l’Àfrica oriental, però l’ope-ració literària de mestissatge de gèneres iestils és, poc més o menys, la mateixa. Lagran diferència entre els dos llibres és queThe Green Hills of Africa és més arriscatperquè és més subtil, més aparentmentdiàfan i menys abarrocat que el seu prede-cessor. De fet, és com si Hemingway ha-gués volgut plantejar, per segona vegada,els seus experiments literaris anteriorsperò d’una manera voluntàriament i supo-sadament més entenedora i fàcil de copsar.A més, en el segon llibre, Hemingway vavoler tibar encara més la relació entrerealitat i ficció, com ens explica al prefaci:

The writer has attempted to write an abso-lutely true book to see whether the shapeof a country and the pattern of a month’saction can, if truly presented, compete witha work of the imagination. (The GreenHills of Africa [1935], s. n.)

Com era previsible, Max Perkins varespectar i recolzar les dues extremadesaventures literàries del seu amic i autor.D’aquesta manera Hemingway, als trenta-tres anys, amb Death in the Afternoon, i,més tard, amb The Green Hills of Africa,reinaugurava «innovadorament», la sevacarrera literària per quarta vegada conse-cutiva.

163V

Malauradament, ni la crítica ni el públiclector van saber entendre i apreciar els es-forços de signe experimental del «seu» au-tor. Les vendes dels dos llibres van ser mésaviat modestes. Així, Hemingway es vaveure en la mateixa situació que un delsseus autors més admirats, Herman Melvi-lle, quan, després de publicar Moby Dick,considerada a l’època un estrepitós fracàsliterari i comercial, va haver de triar entrela fama, la popularitat i els diners, per unabanda, i l’enfocament de la carrera literà-ria a partir de criteris exclusivament artís-tics, per l’altra. Hemingway es trobava da-vant de dues possibilitats, entre les qualsestava obligat a triar-ne una: o es manteniafidel a si mateix com a artista i seguia pelcamí experimental encetat a Death in theAfternoon i The Green Hills of Africa, con-vertint-se en un autor de minories o estraïa a si mateix com a artista i sucumbia ales pressions de la crítica i el públic lectorper mantenir el seu lloc com a autor d’èxiti el seu extravagant nivell de vida. Adiferència del seu antecessor Melville, He-mingway va triar la segona opció.

Les causes principals de la tria equivo-cada eren sobretot quatre. En primer lloc,en plena època de la Despressió econò-mica als Estats Units als anys trenta, He-mingway tenia un tren de vida molt i moltelevat, al qual es veia incapaç de renunciarperquè, entre altres coses, hagués significatun trencament amb la seva dona, Pauline,filla de la franja més alta de la classedirigent. En segon lloc, estava molt acos-tumat a la comoditat i a la llibertat demoviments que li permetia el fet de ser ric.Després, la seva vanitat exigia la renovada

adoració del seu públic lector. I, final-ment, no podia suportar la idea d’unainvolució econòmica i social perquè, peruna qüestió morbosa i malaltissa de com-petivitat amb els altres (els seus pares, elsseus amics, els seus companys de profes-sió), sempre havia de jugar el paper detriomfador.

Ara bé, tot això es pot resumir en dospunts: pressions de caire econòmic i so-cial. I, en aquest sentit, hi ha un passatgeautobiogràficament profètic a The GreenHills of Africa, quan el narrador, un «jo»que hem d’associar amb el mateix He-mingway, intenta explicar com la societatdestrueix grans autors:

We destroy them in many ways. First,economically. They make money. It is onlyby hazard that a writer makes moneyalthough good books always make moneyeventually. Then out writers when theyhave made some money increase theirstandard of living and they are caught.They have to write to keep up their esta-blishment, their wives, and so on, and theywrite slop. It is slop not on purpose butbecause it is hurried. Because they writewhen there is nothing to say or no water inthe well. Because they are ambitious.Then, once they have betrayed themselves,they justify it and you get more slop.(Green Hills, p. 23)

Hemingway va sucumbir davant dels«enemies of promise», com el seu amicCyril Connolly els anomenava, i va seguir,desafortunadament, el camí que ell mateixhavia diagnosticat com un perill que ame-naçava l’autèntic escriptor.

164Després de la publicació de Death in

the Afternoon i The Green Hills of AfricaHemingway va abandonar totalment lavia experimental i va retrocedir fins a si-tuar-se altra vegada en les posicions artís-tiques que li havien proporcionat la fama il’èxit social i comercial. Així, a partir de laderrota artística, va reiniciar la seva carre-ra, per cinquena i darrera vegada, ambobres més «segures» i menys arriscadescom To Have and Have Not (1937) o ForWhom the Bell Tolls (1940).

Ara bé, aquesta claudicació, aquestarenúncia, va tenir un preu elevadíssim: lasensació de tedi davant la repetició mecà-nica de fòrmules, la progressiva pèrduad’interès i, finalment, la impotència crea-tiva. De fet, després de For Whom the Bell

Tolls la carrera de Hemingway dibuixa unalínia descendent que acaba amb el silenciartístic i el suïcidi.

Molt possiblement, si Hemingway, enel moment crucial dels anys trenta, haguésfet menys cas del cant de la sirena de l’èxiti, sub specie aeternitatis, ho hagués apostattot a favor del seu geni literari, es podiahaver estalviat la humiliació de les sevesdarreres obres i el punt final amarg de laseva vida.

Tot i així, però, ens resten Death in theAfternoon i The Green Hills of Africa com dosgrans testimonis del Hemingway més agosa-rat i creatiu, i dos grans monuments que vanpreludiar o anunciar, molt abans de temps,les transgressions literàries que caracteritzenla millor prosa narrativa de la nostra era. ❐

CARÀCTERSREVISTA DE LLIBRES

Núm. 17 Octubre 2001

Institut Interuniversitari de Filologia ValencianaAv. Blasco Ibáñez 32 - 46010 València Tel.: 96 386 40 90 Fax: 96 386 44 93 E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

Susanna Rafart «Vinyoli, el boscater de l'ombra»

Jaume Subirana entrevista a Joaquim Palau (editor de Destino)

Abigail Monells «Brossa sense brossa»

Joan Josep Isern «Linda Lê, la bellesa del costat fosc»

Vicent Alonso «Maneres de retratar-se: de Josep Piera a Valentí

Puig»

Vicent Raga «Stephen Toulmin. El renaixement de la modernitat»

Francesc Artal «Ernest Lluch. La recuperació d'una obra clàssica»

Pàgines centrals dedicades a Manuel Molins

Publicació Trimestral:Gener · Abril · Juny · Octubre

165

No parlaré de mercats editorials, po-lítiques institucionals, subvencions, bi-lingüisme o immersió lingüística, cosesaquestes sobre les quals, com a ciutadanade Catalunya, tinc opinions (per exemple,molt favorable quant a la immersió lin-güística), sinó sobre la meua experiènciacom a lectora i crítica interessada en unasocietat amb dues llengües literàries, la ca-talana i la castellana. Vull referir-me alslligams entre elles; a aquesta xarxa d’ima-ginaris densos que puc deduir d’allò queels crítics, novel·listes, poetes, traductors iacadèmics escenifiquen en els seus textospel que fa a l’encontre entre les literaturesd’aquestes dues llengües.

Els lligams que vinculen nació i llen-gua tal com cristal·litzen en la modernitatno sols són innegables, sinó que depenende la voluntat. Constitueixen un destí in-defugible per als escriptors, quelcom queva més enllà de les decisions individuals ifins i tot més enllà d’eleccions alternatives

en una o altra llengua: algú que escriu endues llengües alternativament passa d’unatradició literària a una altra i en cadascunad’elles pertany a una o a una altra.

Pel seu caràcter de fati, en ser analitzatsaquests lligams exigeixen, ignasianament,una composició de lloc molt estricta quantal seu origen; per això diré com em narrejo el meu. Com tots els americans, tant elsdel nord com els del centre com els delsud, jo sóc producte d’un nacionalismetriomfant. Tret de Cuba i Puerto Rico, lesnostres repúbliques hispanes, que xifren laseua independència comuna al voltant de1824, la data de la batalla d’Ayacucho,teixiren una xarxa que podríem dir-nemoderna en la qual es postulava la cons-trucció dels estats a partir d’una tripleunitat: unitat de religió, unitat de territorii unitat de llengua. No és aquest el lloc pera estendre’ns sobre les peculiaritats regio-nals i les extenses guerres civils que pro-mogueren aquestes cobejades unitats. Capd’elles no durà menys d’uns quaranta ocinquanta anys; n’hi ha que s’estenen finsavui mateix. Però això no ha de ser cap obs-tacle per a constatar que l’objectiu susten-tat en les tres unitats s’aconseguí en tots elscasos, fins i tot en el de Paraguai, l’únicanació oficialment bilingüe d’Amèrica.

Allò que importa ací és que el meu ori-gen mateix es basa en un objectiu assolit,

Literatura i llengües en contactea Madrid i Barcelona

Nora Catelli

Nora Catelli (Rosario, 1946) és professora de Teoria dela Literatura i Literatura Comparada a la Universitatde Barcelona. És autora, entre altres, de Testimoniostangibles (que guanyà el XXIX Premi Anagramad’assaig). Aquest article té com a base la conferènciallegida per l’autora al Cercle de Belles Arts de Ma-drid, el 18 de maig de 2000, en el marc de lesJornades Madrid-Barcelona.

166en raó del qual, com a argentina, tinc ten-dència a donar per «naturals» aquestesunitats: constitueixen els meus mites d’o-rigen; i, com que són tan propers en la his-tòria, solen posseïr una fermesa i conviccióespecialment fortes. Arribar el gener de1976 a Catalunya suposà un lentíssim es-forç d’aprenentatge, de revisió d’aquestescerteses com allò que són: mites.

Per causa del meu origen mateix em vacostar molt d’aprendre a llegir, literària-ment, dues poesies i dues narratives endues llengües romàniques de rang similarque coexisteixen o, millor, que ocupen elmateix territori i de vegades ocupen fins itot el mateix escriptor, i que han produïtimaginaris molt semblants, tot i que maiidèntics. Em va costar, a més, d’abandonarl’estúpida idea imperial segons la qual unallengua seria més important que una altrapel fet que la parlen més milions de perso-nes. Finalment, em va costar d’admetreque aquesta coexistència no implicava,com de fet no implica, coneixement. Enrealitat la història contemporània de lesrelacions literàries entre Barcelona i Ma-drid és la història d’una sèrie de formes dedesconeixement que han estat, a més amés, asimètriques i que ara tendeixen aanivellar-se.

Aquestes formes de desconeixement nosón pas senzilles. La primera, la clàssica, ésla que ha traçat la frontera entre llengüesliteràries com si fos una frontera entreterritoris. En donaré alguns exemples unamica allunyats en el temps, per tal de mi-rar d’aclarir, en primer lloc a mi mateixa,què vull dir. Com a lectora, necessària-ment una lectora crítica, vaig aprendre,molt lentament, a copsar en quina mesurala literatura castellana era present dins lacatalana, molt sovint d’una manera sub-

terrània. De la mateixa manera, vaigaprendre com eren d’escassos els rastres delectura de la literatura catalana en la caste-llana. Això és força notori en la poesia. Nodepèn del fet que hi haja o no traduccions,per tal com en llengües tan properes comla catalana i la castellana la traducció depoetes –alguns, traduïts àmpliament, comara Foix, Riba i Ferrater; d’altres menys,com Josep Carner– no condiciona el seuconeixement. Des del punt de vista quetracte ací, el coneixement és qüestió dediàleg; fet i fet, de lectura entre poetes. Eldiàleg entre poetes de dues llengües lite-ràries properes no depèn de les traduc-cions, sinó d’una altra circumstància: queels poetes busquen models de creació id’experiència en l’altra llengua i els facenservir per a viure el quefer en la pròpia.Suposem que afirmem l’existència hipo-tètica, per bé que versemblant, d’un poetacastellà que s’hagués preguntat què vafer Carles Riba per escriure les Elegies deBierville. Millor: què va fer per escriureaquestes elegies en aquell moment, en1942. I afegiré que aquest hipotètic poetacastellà és improbable. Dic que aquestpoeta castellà és improbable perquè lapoesia castellana, tret de la que s’ha fet i esfa a Barcelona, no deixa entreveure, en elsseus textos, una aspiració a buscar models–jocs amb la tradició, especulacions ambla mètrica, representació de les emocions,pensament literari– en la poesia catalana.

Aquest desconeixement és asimètric,però no és considerat així. Els catalans co-neixen la tradició castellana; els castellansdesconeixen la catalana. No se n’adonen:ningú no es consideraria ignorant de latradició poètica espanyola encara que fosincapaç de tensar aquesta corda tan pro-pera però que, sospitosament, no deixa

167cap rastre en la poesia castellana. Posar enrelació el Dámaso Alonso de Hijos de la ira(1944) amb les elegies de Carles Ribasuposa un moviment gairebé impensabled’aproximació crítica pel costat de la tradi-ció castellana; la més propera i, potser peraixò, la més inquietant.

Un altre exemple: Nada de CarmenLaforet, novel·la de 1945, ressona en ladarrera secció d’Incerta glòria, de Joan Sa-les, la grandíssima novel·la catalana de1956; en la secció que es descabdelladesprés de la derrota de la República, alsòrdid carrer Pelai de la Barcelona fran-quista. No és pas l’única ressonànciapossible: Nada també es troba present a Site dicen que caí, que és de 1973, i on unamirada atenta també hi podria copsar JoanSales, amb independència de les lecturesbiogràfiques de Juan Marsé. No fóra gensdifícil d’afegir-hi, a aquesta seqüència, unsaltres títols de l’abundosa narrativa de laGuerra Civil en castellà i en català. I no éssorprenent. Però algú podria exclamar: iquina importància té tot plegat? Vostèparla d’això que abans se’n deia influèn-cies, i ara contaminacions, proximitats,simpaties, intertextualitats...

En canvi, sobtaria, com em va sobtar ami, que jo afirmàs que la primera partd’Incerta glòria, de 1956, ressona, al seutorn, a Herrumbrosas lanzas de Juan Benet,apareguda uns vint-i-cinc anys després.Sobta i és estrany, insòlit, perquè jurariaque el castellà Juan Benet no llegí el catalàJoan Sales –en el sentit estricte que es pro-dueix una recepció literària. Ben probable-ment, ni tan sols s’assabentà de la seuaexistència, encara que l’hi haguessen pre-sentat: no l’esmenta en la seua bibliogra-fia. Això és revelador, perquè Benet ésmolt primmirat –estratègicament prim-

mirat– en les fonts de Qué fue la guerra ci-vil, de la mateixa manera que és immen-sament primmirat pel que fa als movi-ments militars a Herrumbrosas lanzas, queno reprodueix circumstàncies concretes dela guerra, però on és possible escoltar elsecos d’Incerta glòria.

Si s’han llegit amb una certa cura lescartes de Joan Sales, es percep de seguidaque era molt paregut, de tarannà, a JuanBenet: un oficial de carrera, refinat i obs-tinat, que a Mèxic volgué formar un Exèr-cit Nacional de Catalunya i posar-se a lesordres dels aliats. Hom percep tambésimilituds en la manera com tots dos s’ad-heriren a la República però no a la revo-lució. L’un i l’altre –Sales des de l’accióprimer i des de la novel·la després; Benetdes del futur– intenten escriure la històriades d’aquesta perspectiva, una perspectivaque és, dintre de la narrativa de la GuerraCivil, bastant reveladora. Importa poc queen Sales estiguen Dostoievski i GeorgeBernanos, mentre que Benet s’impregned’aquells cronicons llatins il·legibles queell reescrigué amb un rigor i un deliri in-superables. El problema és que n’hi ha un,Sales, que no existeix per a l’altre. En Saleses pot donar per llegida la narrativa caste-llana; en Benet no es pot donar per llegidala catalana. M’interessa remarcar el que téd’extraordinari i significatiu aquesta ab-sència en algú, com Benet, que reordenade manera originalíssima els relats de laGuerra Civil, que ho fa amb una ambicióquasi homèrica i que, a més, ho dugué aterme fa no massa temps. Si m’atinc a l’es-crit, no pas a la biblioteca real de Benet o ales seues vinculacions familiars amb la so-cietat catalana, puc concloure que la seuabiblioteca mental no incloïa el flux dels re-lats catalans (relats en sentit ampli: memò-

168ries, novel·les, cròniques, autobiografies,cartes), aquest flux que assoleix en Incertaglòria una de les expressions literàries méscommovedores, precises i rigoroses de lapostguerra.

Fins i tot es podria dir que l’imaginaribèl·lic, contat o evocat, és inventat duesvegades de dues maneres diferents, paral-leles i, adesiara, sobreimpreses. Sobreim-preses, però mai no fonent-se l’una enl’altra. Es tracta de llengües literàries queparlen dels mateixos territoris com sil’altra no existís; que de vegades expliquenels mateixos fets i els mateixos personat-ges, però ho fan amb «genis de la llengua»totalment diferents i amb una asimetriapalesa, agreujada pel fet que l’absència dela literatura catalana en la castellana sol seracceptada com si es tractàs d’un fet biolò-gic i no d’una mancança reveladora d’unaestranya incomoditat davant allò proper.

Sempre s’ha dit que això es devia al fetque els catalans eren perifèrics i, doncs,cosmopolites, mentre que els castellans,com tots els metropolitans, eren provin-cians: com ho és un anglès comparat ambun portuguès, per exemple. I tot això ésveritat. Passa, però, que el cosmopolitismeno és una virtut, sinó un destí, una mag-nífica estratègia de supervivència entrecultures en les quals existeix una relaciójeràrquica estreta, mai igualitària. Aixòaugmenta i esmola l’esperit crític: així,Gabriel Ferrater és capaç de copsar, el1966, que Ferdydurke de Witold Gombro-wicz, traduïda a Buenos Aires per un grupextravagant al qual pertanyien, ultra l’au-tor mateix, algun altre polonès, VirgilioPiñera i Ernesto Sábato, s’havia convertit,gràcies a aquesta traducció salvatge, oscil-lant, erràtica, en una obra en espanyol, untext de la literatura espanyola.

Per això insistesc en l’origen com adeterminant per pensar en aquests encon-tres, per verificar-los o per preguntar-nos,en aquest present, un present que jo con-sideraria iniciat els anys vuitanta, per quèno hi ha rastres, en la poesia o la narra-tiva castellana, d’una necessitat d’estímul,d’exigència de lectura d’aquests altres tanpropers que són els catalans. Aquestanecessitat no existeix; i aquesta no existèn-cia es deu a una estratègia de desconeixe-ment nova.

S’hi tracta de la dels escriptors actualscastellans a Catalunya. És més complicadaque l’anterior, perquè ja no se sap qui sónuns i qui són altres. A hores d’ara les pro-duccions literàries en català i en castellàflueixen sense tocar-se; per primer cop, amés a més, d’una manera menys asimè-trica. Potser és tracta d’un equilibri letal,d’una igualació a zero. Tal vegada per aixòapareguen uns cosmopolites nous, els cas-tellans de Catalunya, perifèrics en el sentitmolest i ensems subtil en què ho foren elscatalans abans de la Guerra Civil. Hompodria adduir, al contrari, que sempre hiha hagut, i n’hi ha, múltiples commuta-cions entre el català i el castellà per bandadels escriptors i poetes catalans, i és poc elque ha canviat en aquest sentit. Hoadmetré, amb una matisació: avui el catalàés una llengua amb comunitat, tot i queno amb estat. Disposa d’una trama educa-tiva, de mitjans de comunicació, d’admi-nistració de tots els estrats de la llengua, amés de la literària: la periodística, la buro-cràtica, l’acadèmica, la instrumental. Enhaver-se modificat radicalment la xarxainstitucional i sociològica de l’ensenya-ment de la llengua, l’imaginari dels escrip-tors catalans comença a tornar-se electiupel que fa a la tradició literària castellana,

169EL MÓN DE LES NACIONScom la tradició castellana ho ha estat

sempre amb la catalana. Com ho fou Una-muno, com ho foren els poetes del 27. Ge-nerosos, interessats, però electius.

Hi insistesc: ara els catalans, tant en lacreació com en la traducció, concebudacom a instrument al servei de la llengualiterària, comencen a ser electius pel quefa a la tradició castellana. I els que escriuena Catalunya en castellà –una part de laseua obra, la totalitat, només un gènere,tant hi fa– comencen a deixar de ser elec-tius, però per partida doble: necessitenla llengua literària castellana i necessiten lacatalana. Són els cosmopolites de la novaera, els perifèrics de dues tradicions literà-ries; els subalterns, com es diu en l’argotdels estudis literaris. Necessiten totes duestradicions; però totes dues, al contrari, sónelectives amb ells.

Quins efectes tindrà en les literaturesen contacte aquesta nova situació? N’anti-ciparé els planys: es perd el gaudi de lesllengües, es tallen els lligams... Ho negue:l’única cosa que passa és que els caste-llans, avesats a ser llegits inapel·lablement,es veuen sotmesos a l’atzar d’una decisió.Una tradició, la catalana, abans obligada allegir la castellana, pot abandonar-la. Potfins i tot construir una llengua literàriaamb major llibertat quant a l’elecció demodels i coexistències. Això probable-ment ha obligat –o obligarà– a una cons-ciència literària diferent, a reordenar latradició, a renovar les formes. Seran benpocs els qui ho faran, però això ja se sap:molts són els cridats a augmentar la massapublicada d’una literatura nacional, peròpocs els elegits per fer-la perdurar. ❐

FRANÇOIS THUAL

Els conflictes identitaris184 pp., 12,50 €

ALFONS CUCÓ

Els confins d'Europa. Nacionalismei drets humans a la Mediterràniaoriental196 pp., 12,50 €

ERNEST GELLNER

Nacionalisme108 pp., 12,50 €

LIAH GREENFELD

Nacionalisme i modernitat190 pp., 12,02 €

DANIELE CONVERSI

La desintegració de Iugoslàvia210 pp., 12,02 €

MIROSLAV HROCH

La naturalesa de la nació182 pp., 12,02 €

editorial afers

Novetat

170

Al món occidental, condicionat perprejudicis culturals molt arrelats, se sol ig-norar que a l’univers islàmic hi ha hagut ihi ha dones que lluiten amb valentia pelsseus drets i que, dia a dia, van guanyantposicions en tots els àmbits de la societat.N’és un bon exemple la sociòloga i escrip-tora marroquina Fatema Mernissi, autorad’un bon nombre de llibres en què denun-cia la repressió de què són víctimes les do-nes als països musulmans. La seva crítica,però, no es limita al seu entorn geogràfic,sinó que també alça la veu per combatreels estereotips occidentals que s’entossu-deixen a presentar un islam retrògradsense escletxes ni excepcions, simbolitzatpels harems i el vel, oblidant que el mas-clisme és també un fenomen ben present al’altra banda del Mediterrani.

El seu últim llibre, L’harem occidental,respon a aquesta voluntat de lluitar contraels tòpics que deformen el món musulmà.Si l’haguéssim de resumir, podríem dirque l’obra té dos objectius. El primer ésdemostrar que la visió distorsionada delsharems que té l’Occident cristià és conse-qüència de les diferències entre el seu idealde dona i el que ha nodrit la literatura i

l’art islàmics. Pel que fa al segon, Mernissivol deixar clar que la dona occidental tam-bé està sotmesa al seu propi aitol·là, méssubtil que el musulmà però igual de cruel:el culte a un model de bellesa representatper una adolescent esprimatxada.

DE L’HAREM REAL A L’EXÒTIC

Nascuda en un harem, Fatema Mernissipot parlar amb coneixement de causa d’a-questa institució, típica del món islàmic,tot i que caldria recordar que

la reclusió de la dona es remunta al gineceugrec, va continuar en el període bizantí i vaser imitada pels abbàssides com a signearistocràtic per diferenciar les dones de lacort, l’espai de les quals era el palau, de lesplebees, que es movien pels carrers perrealitzar tasques impròpies de la noblesa,com ara comprar, anar al mercat.

L’escriptora marroquina ens descriu laseva infantesa en el llibre Somnis de l’ha-rem, on ens presenta un univers, insòlitper a nosaltres, poblat de dones reclosesperò rebels, ansioses de llibertat, que bro-den ales per volar i fugir, escenifiquen lavida de feministes famoses i creuen que lasensualitat també ha de formar part del’alliberament femení:

L’harem occidental de Fatema Mernissi

Lídia Fernàndez Torrell

Lídia Fernàndez Torrell és traductora i coordinadora dela Revista del Col·legi de Doctors i Llicenciats deCatalunya. Ha traduït L’harem occidental, de F. Mer-nissi (Edicions 62, Barcelona, 2001).

171Com deia la tia Habiba: ¿Per què rebel·lar-sei canviar el món si no pots aconseguir elque falta a la teva vida? I el que falta més cla-rament a les nostres vides és amor i luxúria.¿Per què hem d’organitzar una revolució siel nou món ha de ser un desert emocional?

Així doncs, per paradoxal que enssembli, el feminisme de Mernissi neix enel confinament dels murs d’un harem,gràcies sobretot a la influència de la sevaàvia i la seva mare, dues dones que, tot iser analfabetes, li van inculcar la necessitatd’estudiar i viatjar per tal de poder partici-par en la transformació del món.

Criada en aquest ambient de revoltaimpotent, en el qual la paraula harem erasinònim de presó i frustració, l’autora ensexplica que, al començament dels seusviatges pels països occidentals, no podiaentendre els somriures maliciosos o escan-dalitzats dels homes quan els deia quehavia nascut en un harem. Aleshores es vaadonar que el concepte occidental d’a-questa institució musulmana distava moltde la realitat que ella havia conegut.

En el seu últim llibre Mernissi exploraaquest concepte occidental a partir dediferents models: els ballets de Nijinski iDiaghilev, les pel·lícules de Hollywood iles famoses odalisques d’Ingres i Matisse.Després d’aquesta anàlisi, arriba a la con-clusió que els occidentals veuen l’haremcom un paradís de luxúria, on els homespoden obtenir tota mena de plaers sexualsd’unes dones passives i servils, i on «l’in-tercanvi intel·lectual amb les dones és unobstacle per al plaer eròtic».

Aquesta imatge no té res a veure –ensdiu l’autora– amb l’harem real. D’unabanda, perquè ignora la seva dimensió trà-gica: recloses entre les seves parets, hi

vivien unes dones esclavitzades que es re-voltaven contra els homes i els oferien re-sistència, i ells n’eren ben conscients. Del’altra, perquè als harems musulmans,reals o imaginaris, «la confrontació intel-lectual amb les dones és necessària perarribar a l’orgasme».

UN ALTRE IDEAL DE DONA,UN ALTRE EROTISME

Per què l’harem occidental és tan diferentde l’oriental? A aquesta pregunta Mernissirespon amb un argument brillant i polè-mic: perquè la dona ideal somiada pels oc-cidentals, la bellesa passiva i curta de gam-bals, s’allunya molt de la intel·ligent lluita-dora que protagonitza les fantasies orien-tals. I aquesta diferència té una arrel mésprofunda: a l’Occident cristià, la ment i laparaula no són part essencial del joc eròtic.

D’entrada, aquest argument ens resul-ta com a mínim sorprenent, atesa la dis-criminació jurídica i social que pateix ladona a l’islam. Ens costa de creure que, enuna cultura on es restringeixen els drets le-gals de les dones i sovint se’ls nega l’accésal procés de presa de decisions, l’ideal fe-mení tingui com a components bàsics laintel·ligència i la decisió. Però la respostade Mernissi és contundent: l’islam consi-dera que els musulmans i les musulmanessón iguals. La xara, la llei inspirada perl’Alcorà, és la responsable de les desigual-tats entre homes i dones, i la xara és obradels homes, no un precepte diví, i, pertant, es pot canviar.

Així doncs, les musulmanes s’eduquenamb un fort sentiment d’igualtat. Aixòexplicaria, segons Mernissi, el fet que,malgrat la xara, als països musulmans ha-

172gin emergit dones, com ara Benazir Buttoo Megawati, que han tingut un importantpaper com a líders polítics. I també el fetque les musulmanes s’hagin introduït demanera agressiva en àmbits professionalsconsiderats tradicionalment masculins,com ara l’enginyeria; per exemple, als anysnoranta el percentatge de dones matri-culades als cursos d’enginyeria a Turquia iSíria era el doble del registrat al RegneUnit o als Països Baixos.

I per què els homes van crear una xaraque retallava els drets de les dones? Perquèl’islam està imbuït de la idea que el poderfemení és incontrolable; la dona és «l’al-tre» impossible de conèixer, «l’estrany»dintre de l’umma, la comunitat de creients.Ras i curt: als musulmans, les dones els fanpor. Però no als occidentals.

La qual cosa ens porta de nou al temade la dona ideal. Per demostrar el seuargument, Mernissi se centra en la figurade Xahrazad, la narradora de Les mil i unanits, en la qual es reuneixen aquestes carac-terístiques que, segons l’escriptora marro-quina, configuren l’ideal de bellesa feme-nina i el joc eròtic a l’islam.

Gràcies a la seva intel·ligència i cultu-ra, Xahrazad aconsegueix que el seu cruelmarit no la faci matar. Representa eltriomf de la raó sobre la violència. La sevaarma de seducció no és el cos, el sexe pur idur, sinó la paraula. És una dona capaç decanviar el seu destí, i esdevé així el símbolde l’autodeterminació femenina.

Aquests models de dona i de joc eròticresultaven tan estranys per a la mentalitatoccidental que, quan Xahrazad va fer laseva primera irrupció a l’Europa del segleXVIII de la mà del francès Galland, aquestva eliminar de la seva traducció la dimen-sió intel·lectual de la narradora.

I el mateix va passar amb els ballets deNijinski i Diaghilev, que es van limitar aglorificar el cos com a font de plaer, i ambles versions cinematogràfiques de Les mil iuna nits, on tot es reduïa a un enfilall d’a-ventures trivials en països exòtics.

Quina és, en canvi, la dona ideal so-miada pels occidentals? Per presentar-la,Mernissi recorre a la definició que en faKant en l’obra El bell i el sublim:

L’aprenentatge laboriós, encara que unadona hi arribi lluny, destrueix els mèritspropis del seu sexe i, i tot i que la raresad’aquestes condicions en el seu sexe pottransformar-la en objecte d’admiració fre-da, al mateix temps afebleix els encantsamb què exerceix el seu gran poder sobrel’altre sexe.

Dit d’una altra manera: una dona hade triar entre la bellesa o la intel·ligència.«Quina decisió tan terrible que ha d’afron-tar la dona de Kant!», diu Mernissi. I tant!

En canvi, el califa Harun Arraixid,protagonista de molts contes de Les mil iuna nits, equiparava bellesa i intel·ligència,i estava disposat a pagar immenses fortu-nes per esclaves dotades d’una cultura en-ciclopèdica.

L’anàlisi que fa l’autora de les odalis-ques pintades per Ingres i Matisse no fasinó confirmar la seva teoria: es tracta dedones inactives, desvalgudes, silencioses ipassives, amb una nuesa torbadora i vul-nerable. El company sexual, «l’amo», nohi apareix mai, perquè

l’erotisme, en la pintura occidental, sem-pre ha consistit en un observador masculíque es mira una dona nua que ell mateixha immobilitzat dintre d’un marc.

173I com són les representacions pictò-

riques de les dones somiades pels musul-mans? Doncs molt diferents. Per exemple,la princesa Shirin, protagonista de moltesminiatures perses, fuig de l’harem per anara buscar el seu amor, el príncep Khusraw,al costat del qual apareix caçant animalssalvatges. També hi ha Nur Jahan, esposade l’emperador mogol Jahangir, que éspresentada en moltes miniatures com unaguerrera enjoiada, empunyant un rifle, alcostat del seu marit.

Vet aquí, doncs, que la literatura i l’artmusulmans ens demostren que els homesd’aquesta cultura sempre han somiat do-nes reivindicatives i incontrolables, fortesi independents, retratades sovint al costatd’homes escanyolits i insegurs.

LA TEMPTACIÓDE L’ESTEREOTIP

Fins aquí hem exposat la brillant i atracti-va argumentació de Fatema Mernissi. Araens toca veure què hi ha de veritat en laseva teoria sobre la dona ideal somiadapels occidentals. I el cert és que, desprésd’analitzar detingudament les seves afir-macions, no podem deixar de preguntar-nos si, en el seu afany de lluitar contra elsestereotips occidentals que distorsionen lacomplexitat de la cultura islàmica, l’autorano cau ella mateixa en allò que tant criti-ca: un estereotip, un clixé, una excessivasimplificació que tampoc no fa del totjustícia a la cultura occidental.

Evidentment, té moltíssima raó quanparla d’aquest ideal de dona bella peròcurta de gambals. Ha existit i, per des-gràcia, existeix encara. Kant no va ser ni elprimer ni l’únic filòsof que va condemnar

les dones a l’estupidesa permanent; n’hi hamolts exemples, com ara la famosa i im-presentable frase de Schopenhauer sobrel’animal de cabells llargs i idees curtes.

La literatura i el cinema han estat tam-bé bons transmissors d’aquest model dedona guapa i beneita. Marilyn Monroe–més ben dit, els personatges que inter-pretava– n’és una bona demostració: commés beneita semblava, més sexy.

Però, de debò el paper de la dona en lacultura occidental s’ha reduït a aquest mo-del? Només les dones passives han suscitatl’interès dels creadors occidentals? Creiemque no és del tot veritat. Si bé és cert queel masclisme predominant durant tantssegles en la nostra cultura ha intentat im-pedir l’accés de les dones a les instànciesde poder i els ha negat una capacitat intel-lectual igual a la dels homes, també hau-rem de reconèixer que és una exageracióafirmar que només les curtes de gambalshan exercit un atractiu sobre els homes.En altres paraules: aquest model imposatpels interessos masclistes que descriu tanbé Mernissi no ha pogut impedir l’apari-ció d’un tipus de dona molt diferent en lesobres de la cultura occidental; és com si,en part, els homes mateixos no acabessinde creure en aquest model.

Un exemple d’això el podem trobar enla novel·la victoriana anglesa, pròdiga enheroïnes belles, bondadoses i absoluta-ment insípides, però en la qual detectemque aquest model no sempre resultavasatisfactori ni convincent. El cas de VanityFair és paradigmàtic: Thackeray ens pre-senta una protagonista, Amelia Sedley,que reuneix totes les qualitats d’una dona«com cal» –dolça i passiva–, però ellmateix se’n riu de tant en tant, fins al puntque al final de la novel·la la qualifica de

174«tender little parasite» i insinua que Dob-bin, l’home que l’ha esperat anys i panys,té una decepció quan per fi aconsegueixcasar-s’hi. Evidentment, el personatge de«la dolenta», Becky Sharp, és molt mésinteressant i fins i tot atractiu que el de «labona». Tot plegat revela que Thackeray, ila societat del seu temps, tenien senti-ments conflictius sobre el que havia de seruna dona; hi havia un model, però nosempre convencia.

La realitat és tossuda i no es pot reduira uns estereotips empobridors. Per això, niles burles de Molière ni les idees de Kantno van poder impedir l’aparició de donescom Madame de Stäel o George Sand. Iper això els escriptors realistes del XIX ensofereixen uns personatges femenins capa-ços d’atreure els homes, tot i no ajustar-seal model que es pretenia imposar. En lespàgines de Balzac, que no es caracteritzavaprecisament pel seu feminisme, hi aparei-xen sovint dones de caràcter fort i, enalgunes ocasions, amb una astúcia diabò-lica, com Madame de Marneffe, una de lesprotagonistes de La cousine Bette, l’atractiufísic de la qual és tan poderós que l’autorno pot evitar descriure-la amb amor iadmiració. Stendhal també ens presentadues dones singulars: la comtessa de Pie-tranera, en La cartoixa de Parma, i Ma-thilde de La Mole, en El roig i el negre. Nil’una ni l’altra no tenen res de beneites nide passives. Evidentment, se’ns pot dirque els protagonistes masculins acabenenamorats d’unes dones que s’assemblenmolt més a l’estereotip, però ningú no potnegar, per exemple, l’atractiu i la grandesadel personatge de Mathilde de la Mole,que amb les seves mans enterra en unagruta el cap del seu amant, en una escenaque sembla extreta d’una òpera italiana.

Abans hem dit que el cinema és ungran transmissor de models i hem citat elcas de Marilyn Monroe, un dels gransmites eròtics del segle XX. En efecte, el seupersonatge típic, la rossa oxigenada de for-mes voluptuoses i curta de gambals, haocupat un lloc preeminent en les fantasiesdels occidentals. Però, com en el cas de laliteratura, ens trobem que la gran fàbricade somnis que ha estat Hollywood tambéha popularitzat un altre tipus de dona,potser sense un potencial eròtic tan obvi,però amb un atractiu innegable. Ens refe-rim, per exemple, als personatges inter-pretats per Lauren Bacall, sempre seducto-ra però mai passiva ni beneita. O els deKatharine Hepburn. O podem esmentarun altre gran mite cinematogràfic, Allò queel vent s’endugué, on Vivian Leigh dónavida a un personatge, Scarlet O’Hara, quedurant més de seixanta anys ha seduït elpúblic amb la seva bellesa, però sobretotamb la seva energia incansable i la capaci-tat de lluitar per forjar la seva pròpia vida.

En resum, creiem que, si bé és cert queal món occidental ha funcionat i encarafunciona un ideal de dona bella, però cur-ta i passiva, la realitat és molt més com-plexa: ni el model ha convençut sempredel tot ni ha impedit l’aparició, en la rea-litat i en la ficció, d’uns altres tipus de do-nes que l’han contradit obertament i, mal-grat això, han exercit una atracció sobre elshomes. Per tant, Mernissi té raó, però no-més en part, perquè cau en la temptaciód’un estereotip excessivament simpli-ficador.

Finalment, potser sí que és veritat quela intel·ligència i la cultura no han estatmai armes de seducció en la cultura occi-dental, però no podem deixar de pregun-tar-nos, amb una certa malícia, si és cert el

175que diu Mernissi quan afirma que, a l’ha-rem oriental, l’intercanvi intel·lectual ésimprescindible per arribar a l’orgasme. Siaixò és veritat, com és que un elevat nom-bre de musulmanes han estat analfabetesfins ben entrat el segle XX? No ha estat aixòun càstig molt dur per als seus homes?

EL VEL INVISIBLE

En l’últim capítol del llibre, «La talla 40:l’harem de les dones occidentals», Mer-nissi exposa la seva tesi final, tambépolèmica, però sens dubte molt interes-sant: un vel invisible, imposat per unaiatol·là despòtic –un model estètic con-trolat pels homes–, condiciona la dona oc-cidental, que es troba confinada entre lesparets d’un harem que separa la bellesa ju-venil de la maduresa lletja:

A diferència de l’home musulmà, que faservir l’espai per afermar la dominaciómasculina i excloure les dones de l’arenapública, l’home occidental manipula eltemps i la llum. Afirma que, per ser bella,una dona ha d’aparentar catorze anys. Sigosa aparentar-ne cinquanta, o encara pit-jor, seixanta, no té absolutament res a fer.En enfocar la nena i presentar-la coml’ideal de la bellesa, condemna la dona ma-dura a la invisibilitat.

Segons Mernissi, a l’Occident per serbella cal tenir una aparença gairebé in-fantil: és el triomf en ple segle XX i XXI deles teories de Kant. I són els homes elsqui, mitjançant la indústria de la moda,imposen aquest model, que condemna ala lletjor les dones madures i indepen-dents.

Per explicar el mecanisme pel qual lesdones se sotmeten a aquesta situació, Mer-nissi recorre al sociòleg francès PierreBourdieu i la seva teoria de la «violènciasimbòlica», exposada en el llibre La domi-nation masculine:

La violència simbòlica és una forma de po-der que s’exerceix directament sobre elscossos, com per art de màgia, sense capcoerció física, però aquesta màgia nomésfunciona perquè es basa en els codis assen-tats, com uns ressorts, en la part més pro-funda del cos.

Els homes exerceixen aquesta violènciasimbòlica mitjançant la indústria de labellesa, i les dones s’hi sotmeten, atrapadesper l’encís d’uns codis corporals que anul-len la seva capacitat de competir pel po-der. Segons Bourdieu, la manera comaquest mite de bellesa s’inscriu en la ma-teixa carn consisteix a recordar contínua-ment a les dones el seu aspecte físic, ambla qual cosa es veuen reduïdes a objectesen exhibició permanent:

En limitar les dones a la condició d’objec-tes simbòlics que han de ser vistos i perce-buts pels homes, la dominació masculinasotmet les dones a un estat d’inseguretatfísica constant. Sempre s’han d’esforçar perresultar simpàtiques i atractives, i estar dis-ponibles.

I, és clar, la conclusió de Mernissi éscontundent:

La transformació de la dona occidental,moderna i culta, en un objecte passiu que,per existir, depèn de la mirada de l’obser-vador la converteix en una esclava d’harem.

176Evidentment, en tot això que s’ha dit

hi ha molt de veritat. La proliferació delstrastorns alimentaris i la mateixa actitudde moltes dones, pendents en excés del seucos i resignades a ocupar un lloc secundarien la societat, en són una bona prova. Entot cas, el que sí que ens podríem pregun-tar és si tota aquesta manipulació o «vio-lència simbòlica» exercida sobre les doness’ha d’emmarcar exclusivament en el marcde la guerra de sexes. És a dir, la imposiciód’aquest model estètic potser no obeeixnomés al fet que els homes vulguin sotme-tre les dones, sinó que respon també –imolt– als interessos d’uns poders econò-mics que veuen en les dones unes víctimespropenses a sucumbir a la temptació con-sumista. De fet, aquests mateixos poderseconòmics s’encarreguen també de crearun model masculí per incitar el consumis-me dels homes: la virilitat i la potència,presumptes característiques de l’homeideal, s’utilitzen per fer publicitat de cot-xes, locions per a l’afaitat i colònies. I finsi tot el culte al cos, fins fa poc reservatal món femení, comença a fer estralls en-tre els nois joves, obsessionats per aquests«cossos Danone», d’un sexe i de l’altre,amb què ens bombardegen contínuament.

Mernissi afirma que l’Occident ésl’única part del món on la moda és con-trolada pels homes:

En llocs, com ara el Marroc, on ets tu ma-teixa qui es dissenya la roba i en parla ambels sastres i les dones, la moda és cosa teva.

Potser és veritat, però el motiu d’aixòés que aquests països encara no han assolitel nivell de desenvolupament econòmicdel món capitalista; les grans cadenes co-mercials encara no han eliminat els sastres

i les cosidores, i la població no té prou po-der adquisitiu per permetre’s caure del toten la febre del consumisme, basada en lanecessitat de productes superflus. Creiem,doncs, que no és tant una qüestió culturalcom una conseqüència del grau de desenvo-lupament econòmic: a Singapur, per exem-ple, un dels anomenats «tigres asiàtics», lesdones van vestides exactament igual queles occidentals, amb roba de confecció id’acord amb els últims dictats de la moda.

L’harem occidental és, doncs, un llibrepolèmic, però de lectura amena i extraor-dinàriament estimulant. Malgrat les mati-sacions que ens han semblat necessàriesper combatre l’excessiva simplificació enquè cau Mernissi en l’afany de demostrarles seves tesis, el cert és que ens transmetun missatge sobre el qual les dones occi-dentals, si més no, hauríem de reflexionar:tenim cap dret a sentir-nos superiors a lesmusulmanes, per molt que no ens hàgimde tapar amb un vel, quan al darrere delnostre presumpte alliberament s’amaga unaltre tipus de dominació, a la qual ens sot-metem de bon grat? Potser ha arribatl’hora de fer examen de consciència i pre-guntar-nos si no ens hauríem de rebel·larcontra un model estètic que ens vol obli-gar a lluitar inútilment contra el temps i lanaturalesa mateixa per semblar joves, i ensredueix així a mers objectes per a lasatisfacció dels homes.

En tot cas, Fatema Mernissi confirma,en aquesta obra, la seva trajectòria d’in-cansable lluitadora per la llibertat de totesles dones –musulmanes i occidentals–,una llibertat simbolitzada per les ales quepermeten alçar el vol i alliberar-se a la pro-tagonista de «La dona del vestit de plo-mes», el conte de Les mil i una nits citat alcomençament del llibre. ❐

177

El catalanismedel segle XXI:un debat sobrenacions, fronteresi estats

Josep Vicent Boira

Despullant EspanyaVíctor AleixandreProa Debat, Barcelona, 2001

El nou catalanismeNorbert Bilbeny i Àngel Pes (eds.)Ariel, Barcelona, 2001

Modernitzar CatalunyaMiquel PuigProa Debat, Barcelona, 2001

Tota la veritat sobre els catalansJaume SubiranaLa Magrana, Barcelona, 2001

Los Siete Pecados CatalanesManuel TralleroMartínez Roca, Barcelona, 2001

Josep Pla, en jutjar un jove Vicent An-drés Estellés, posava el dit a la nafra quanassenyalava que aquest poeta nostre com-

partia amb molts altres un desig inconte-nible de tenir una pàtria. Pla escrivia queconeixia molta gent que considerava hor-ripilant tenir-ne. De pàtries i nacions, jan’hi havia massa i a la vista estava desprésde les guerres mundials, el resultat de tangran abundància. Durant aquella centúria–i l’anterior–, nació equivalia a dir estat iamb ell, venia la frontera, l’exèrcit, la po-licia, la moneda, la llengua i tutti quanti–himne, televisió i selecció de futbol in-closes, una trilogia que s’avé fàcilment–,havia de fer viable i visible aquella subs-tància política.

Que la nació catalana existeix semblademostrat. La sola presència d’aquestscinc volums, apareguts en una petit espaide temps, ho evidencia. Que la super-vivència de la nació catalana passe per lacreació d’un estat sobirà i independent ala manera croata o txeca és la matèria dediscussió. Tres dels cinc llibres ens presen-ten solucions diferents. Víctor Aleixandreens proposa la secessió, Miquel Puig s’a-contenta amb l’autonomia i el llibre curatper Norbert Bilbeny i Àngel Pes s’inclinamajoritàriament pel federalisme. ManuelTrallero i Jaume Subirana, un quart i uncinquè en discòrdia, són franctiradors del’actualitat, irònics i despietats analistesd’una realitat que, pensen tots dos, és pocafalagadora per a Catalunya en la seua re-lació amb Espanya. Avancem que en lamajoria dels llibres –Aleixandre n’és l’ex-cepció, però el seu catalanisme és qual-sevol cosa menys novell–, el nou catala-nisme significa l’arraconament no ja de lautopia (prescindible?) dels Països Cata-lans, sinó de qualsevol relació privilegiadaamb el País Valencià. Llegits des d’ací,aquesta sensació té una clara correlacióamb la major o menor prestesa amb què

178les paraules «País València» o «valencià» hiapareixen. Al llibre d’Aleixandre, són pre-sents ja a la plana 11 i després moltes ve-gades, al de Puig a la 112 i a la 205, i alcurat per Bilbeny i Pes, no mai, llevat de lapàgina 20 per dir que ja no es parla catalàa València. Això ens mou a elaborar unallei que podem batejar com la de lainversió proporcional pragmàtica. Els va-lencians apareixem en els textos catalansd’una forma inversament proporcional ala seriositat de les seues intencions. I aixòés molt preocupant. De mostra, el botó deMiquel Caminal, en el llibre curat perBilbeny i Pes quan parla d’un escenari fe-deral no tan llunyà: «El catalanisme fede-ral afirma la singularitat nacional de Ca-talunya dins del conjunt de pobles inacions d’Espanya; el nacionalisme catalàafirma la independència de Catalunya i larelació amb el conjunt dels Països Cata-lans». Açò exigeix una explicació imme-diata del PSC!

Que Catalunya existeix com a nacióningú no ho posa en dubte. Tots cinc au-tors fan servir el «nosaltres» com a propidels catalans i els «ells» per a referir-se aEspanya. La diferència entre els cincllibres és doble: com s’articulen aquestsdos grups, si és que es poden articular, iquin paper juguen els valencians en totaquest bullit (sempre em pregunte si no-saltres som «nosaltres» o som «ells»). Elllibre d’Aleixandre respon d’una formasenzilla: nosaltres (nosaltres també) contraells. Puig prefereix el nosaltres (sensenosaltres) amb ells i Bilbeny i Pes semblendecantar-se pel nosaltres (també sense no-saltres) i ells. Subirana, en el seu llibre-diccionari, no crec que ens considere si noés per necessitat i Trallero practica unaautocrítica essencialment catalana, però

tan circummediterrània que els valenciansens podem veure dibuixats en algunsjudicis.

Un altre element és comú a tots cinc:una clara insatisfacció amb la situació ac-tual. I això també és molt interessant.Vint-i-cinc anys després de l’onze desetembre de Sant Boi, de vint anys degoverns de Convergència i Unió, amb al-ternança de majories absolutes i relatives aMadrid i d’acords amb els partits espa-nyols, Catalunya no acaba de trobar el seulloc, i no sols això. De la lectura dels cincllibres es desprèn un sentiment de cansa-ment, de tornada als orígens. Avui, el pro-blema de Catalunya continua sent essen-cialment el mateix que fa cent anys: unproblema polític. I en això, també sem-blen estar d’acord tots, o quasi tots. Mi-quel Puig n’és l’excepció. Però al meuentendre, l’interès d’aquests llibres no rausols en això. Rau a esbrinar si es fan ressòd’un canvi substancial: si bé el problemade Catalunya pot ser el mateix que fa centanys o dos-cents, el context de Catalunyano ho és i per tant, la resposta de la classepolítica, del cos social de la nació i de laseua armadura ideològica, el múscul dela nació, hauria de ser conscientment dife-rent a la que es pretenia donar al mateixproblema fa cent o dos-cents anys. Ací, ca-dascú dels autors entén una cosa diversa.

El llibre a cura de Bilbeny i Pes, en sercol·lectiu, dificulta una aproximació con-junta, però resta evident que els diferentsautors estan d’acord a valorar el catala-nisme com un procés històric positiu, arebutjar les formulacions tradicionals delnacionalisme «romàntic» (en això, com-prenen bé que el context polític d’Espanyai d’Europa ha canviat) i a proposar un ti-pus de relació de Catalunya amb Espanya

179(on, per cert, ens col·loquen als valen-cians) i amb Europa clarament federalit-zant. Tan pur és el federalisme que es de-fensa que el País Valencià no apareix es-mentat al volum com un àmbit privilegiatde relacions, ni tampoc, per descomptat,com un actor polític, ni tan sols en parlarde la llengua catalana. L’encert d’aquestllibre és un altre, al meu entendre, fer visi-ble els canvis que ha experimentat lapròpia Catalunya, però encara amb mésforça Espanya i Europa. Salvador Ginerho explicita: Catalunya es troba en unacruïlla perquè

els equilibris econòmics amb Espanya iEuropa, el nivell de vida, l’univers medià-tic i tecnològic, les creences i els valors, lanatura mateixa de la vida quotidiana, lesforces polítiques i les seves ideologies, lasituació de la nostra llengua, els correntsmigratoris, el capital humà i el social, elsavenços de la mundialització i encara d’al-tres trets fonamentals, pateixen alhora i aramateix transformacions d’una gran inten-sitat i un abast de gran volada.

Això fa necessari, a judici de la majoriad’autors del llibre editat per Bilbeny i Pes,una nova definició del catalanisme de caraal segle XXI, que hauria d’abandonar l’ex-cepcionalisme i l’aspiració a la sobiraniaclàssica promogudes per CiU i abraçar elfederalisme, asimètric per cert, que pro-pugnarien forces com el PSC (S. Giner,p. 22). Giner i, després Casassas, encertenen defensar el canvi de context, la neces-sitat de repensar el futur del catalanisme almarge dels paràmetres tradicionals d’allòque ha estat l’estat-nació del segle XIX i XX.Però si la predicció dels símptomes ésreconfortant, el remei situa els valencians

definitivament al marge del nou catalanis-me que volen construir. Allunyats de leslleis més elementals de la geopolítica,aquest nou catalanisme es vol tancat en simateix, sense concessions a l’economia deproximitat, a la cultura compartida, a allòque podem definir com l’associacionismegeoeconòmic. El País Valencià, que podriajugar el paper de soci o aliat amb Catalu-nya, juntament amb altres comunitats,com ara les Illes i, per què no, Aragó oMúrcia, en la defensa dels interessos medi-terranis en una Espanya federalitzant –onpodria balancejar el pes polític de l’estatcap a la riba oriental de la península–, i enuna Europa on el poder centre-atlànticsembla formidable; el País Valencià, dic,resta absent de l’escenari imaginat per Gi-ner, Bilbeny, Casassas, Caminal... Federa-lisme transparent, fred i pur que reforçales fronteres entre els landers, sense imagi-nar la creació d’un contrapoder nord-oriental en la península Ibèrica, una au-tèntica macroregió europea. De la resta delllibre, cal dir que rellisca, i molt, Buxóamb la proposta de bilingüisme castellà/català per a Catalunya –bé sabem al PaísValència que bilingüisme és «jo haig deparlar també la teua llengua però tu no lameua»–, i sobretot amb la consideració de«minoria ètnica» (sic) per a les comunitatsd’immigrants (vol dir andalusos et alii alPrincipat, no magrebins!). ReconfortaVázquez Montalbán quan assenyala que lasalut de la democràcia espanyola del futurdependrà de com resolga els plets delnacionalisme interior, si per la confedera-ció o pel separatisme, quan critica el ForoBabel no tant per agombolar sensibilitatsantinacionalistes, sinó per sumar «subjec-tivitats nacionalespanyolistes» i en dema-nar la cohabitació lingüística, molt més

180que no el bilingüisme. De la resta, són unallàstima els tòpics («em sento tan cosmo-polita com català» diu el mateix Bilbeny,que en parlar de la diferència catalanisme-nacionalisme català, justifica indirecta-ment Zaplana quan a València parla delseu «valencianismo»), la constatació d’An-toni Castells del fracàs que suposa que«Catalunya haja de resoldre, sobretot, elproblema bàsic de la seva relació amb l’es-tat» (encara!) i que el nou catalanismetinga l’obligació «de posar en primer plaels interessos i problemes reals de la so-cietat catalana» (desideologització que, alPaís Valencià, el nacionalisme polític prac-tica des de fa uns anys, si més no des deltan difamat sacseig de la tercera via). Perúltim, un motiu d’esperança. Rubert deVentós, potser sense saber-ho, fa costat ala idea d’una tercera opció entre els PPCC

unitarista i el «campi qui pugui» federal:l’associacionisme geopolític entre Cata-lunya i el País Valencià, quan diu:

Un país com Catalunya podrà existir polí-ticament en la mesura en què sàpiga jugarestratègicament les formes d’interdepen-dència que escull i els nuclis d’agregació aquè s’adhereix.

Subratlle això dels nuclis d’agregació,sense que haja de significar necessàriamentaliances polítiques formals.

El llibre de Miquel Puig comparteixamb les aportacions anteriors la necessitatde redefinir l’horitzó ideològic del cata-lanisme a la vista dels canvis de l’entornmés pròxim a Catalunya. Si històrica-ment, catalanisme ha significat antiuni-formisme i modernització econòmica –elmateix Jordi Pujol repeteix sovint queCatalunya és la suma de Jaume I i de la

industrialització, afegint-hi de tant en tantla immigració–, Puig pensa que els reptesdel segle XXI per a Catalunya ja no vindrandel pol polític del binomi, sinó més aviatde l’econòmic. Així, defineix quatre reptesper al país –globalització, impacte culturali revolució tecnològica, problemàtica am-biental i immigració–, entre els quals nohi és Pilar del Castillo, Aznar ni el PP. Pera respondre a aquests quatre reptes, Puigenumera deu propostes, algunes més tosttòpiques i farcides de bones intencions,aptes per a qualsevol comunitat, tant se valExtremadura com Castella i Lleó. Si par-lar de la necessitat de tractar els «purins»sembla superflu en un llibre com aquest,s’agraeix en canvi la sinceritat en declarar-se favorable a les centrals nuclears, en afir-mar que la modernització de Catalunyano exigeix un marc polític propi i en lanecessitat de renegociar el dèficit fiscal delpaís. Per la resta, Puig fa servir un llen-guatge optimista, a mitjan camí entre elpensament nord-americà i el nou esperit«padano» propi de les regions riques sep-tentrionals. Del primer, recull la idea quela «nova frontera» del país passa per afir-mar la relació risc/benefici, esforç/oportu-nitat. Del segon, s’olora un cert discurs«nordista» contrari a les subvencions al’Espanya «meridional» (sic). Pel que fa alsvalencians, nega l’aigua del transvasamentde l’Ebre, però paradoxalment afirma lanecessitat d’enfortir les relacions amb elPaís Valencià. Que hi farem!

Víctor Aleixandre escriu un llibre decombat, deductiu. A les primeres planes,afirma unes quantes premisses («no somespanyols», «Espanya ens enganya», etcè-tera) i a partir d’aquestes, desenvolupa unrecull d’improperis, adobats de judicis es-biaixats i inexactes i fins i tot psicoana-

181lítics! Al llarg de les seues planes, el poblecatalà adopta la imatge d’un infant (p. 17i p. 190), d’un escolar (p. 12) i d’un ocellet(p. 24). Dissortadament, veritats com apunys –essencialment la naturalesa políti-ca del conflicte entre Catalunya i Espanya,la insidiosa visió que Madrid té de laperifèria i el mediocre balanç que els anysde govern de CiU pot presentar alsciutadans en matèria d’autogovern–, apa-reixen ocultes darrere d’expressions deli-rants, pròpies d’un pamflet antisistema,com ara la denúncia d’un suposat «cos po-licial d’intel·lectuals» contra Catalunya, latendenciosa barreja que fa dels políticsespanyols, de Neró i de l’austríac Stangl,cap del camp d’extermini de Treblinka, eljudici aventurat que ETA va trencar la trevaobligada per la pressió del govern de Ma-drid, l’equiparació Catalunya-Kurdistan-Tibet/Espanya-Turquia-Xina i altres cosesde l’estil. No sent un llibre de reflexió,sinó d’acció, Aleixandre s’enganya en pen-sar que les circumstàncies que embolcallenavui, el 2001, el problema polític català (ibasc, i gallec i valencià) són les mateixesque el 1714. El pitjor de tot és que em fal’efecte que pensa realment que Catalunyaha passat pel fosc túnel de la història senseque els materials amb què estan fetes lesseues parets afecten de cap manera el Prin-cipat. Tant se val si el túnel és de ferro o dellautó, de bronze o d’un immaculat cristallque deixa passar l’escalfor i al final del quales veu la llum de l’eixida. Sols així s’enténque l’autor afirme que la Constitució il’Estatut «legitimen l’opressió nacional deCatalunya» (p. 23). Manca finezza, dirienels italians. Fet i fet, tot no és disculpableper tractar-se d’un llibre que vol alliçonarl’esperit nacional català. Perquè d’això estracta. Aleixandre és un bon exemple de

qui pensa en Catalunya com una petitaEspanya però sense feixistes (perquè jasabeu, «espanyolisme és feixisme»), amb«el-que-siga» (selecció esportiva, bandera,himne, banc, teatre, òpera, biblioteca...)sempre que siga nacional. El model,doncs, és el del nacionalisme romàntic delXIX. Això, sí, els valencians (subsumits enla categoria de catalans) som ben presentsen aquest volum al qual li sobren una cin-quantena de planes, entre elles aquelles ones diu que el València CF, el Llevant UD oel Vila-real, com equips catalans (p. 133),jugarien de grat una lliga dels PPCC.Aquests homes, sempre tan allunyats de larealitat sociològica del nostre país!

Jaume Subirana ens presenta un llibrecompost per entrades ordenades alfabè-ticament, com un diccionari. De poquessubtileses polítiques, Subirana encertamolt més a les entrades sociològiques, al-gunes de les quals són demolidores (vid.«Port Aventura», «Johan Cruyff» o la notaque acompanya la veu «Xampany»). A leshistòriques, practica un reduccionismemolt català (vid. «gòtic», «taula de canvis»o «allioli», sense cap esment als valencianso la veu «València», que és un compendidels tòpics més preats als catalans). Algu-nes píndoles són molt amargues d’em-passar per a l’orgull patri («caganer», p. e.)i és magnífica la descripció de la capital ca-talana a «Barcelona» (un encertat resumd’una certa supèrbia de peus de fangd’aquella ciutat), de la «TV3» (la nostra,però nostra de qui?) i del nacionalismecatalà a través de l’entrada «tapar forats».Recomane la lectura de la veu «nació» pera qui no vulga llegir el llibre d’Aleixandre.El tindrà resumit en poques línies.

Per últim, Manuel Trallero és, sensdubte, la traca final. Absolutament reco-

182manable, el seu llibre enervarà a més d’unbenpensant. Es tracta d’un exemple d’allòque no és de cap manera políticament cor-recte. Insultant de vegades, tendenciósd’altres, provocador gratuïtament en certsmoments (això de l’homosexualitat), nodeixa de ser una lúcida denúncia de ladesmemòria històrica, del convenciona-lisme de moltes afirmacions (en això, re-plica bé algunes planes de Puig). Reptothom: de Pujol a Maragall, de la Firad’Abril a la TV3. Quan retrata els catalans,he sentit un calfred en llegir el capítol de-dicat a l’avarícia. Fet i fet, els Països Ca-talans existeixen! Són aquells territoris deparla catalana on el turisme ha destrossatel litoral a consciència, amb el vist-i-plaui, fins i tot, la col·laboració entusiasta delsindígenes i on els peatges, tot i que no hoagraïm, estan fets per al nostre benefici, enmaterialitzar el somni de la DGT: no con-duir sense aturar-se més de 200 quilò-metres, encara que siga per a pagar! Tresgrans veritats suren entre pàgines sols su-perficialment frívoles: el problema delfinançament de Catalunya encara no re-solt, una certa debilitat del govern nacio-nalista amb els potents i excessiva duresaamb els dèbils (com, sinó, es pot interpre-tar la necessitat que un opositor a paleta, aOlot, haja de presentar el títol de català,mentre que 444 dels 535 jutges de Cata-lunya no fan servir mai el català en lesseues sentències?) i la idea que Catalunyaha sortit del segle XX com va entrar, ambun problema sense resoldre amb Espanya.

En resum, cinc llibres que giren alvoltant del que sempre m’ha semblat eltaló d’Aquil·les del nacionalisme que esvol modern: el voler imitar en tot el nacio-nalisme dels estats constituïts, fins i tot elsseus vicis més arrelats. El gran repte del

segle XXI per al nacionalisme polític deCatalunya i del País Valencià –tot siga dit,al meu entendre, l’única esperança de su-pervivència com a poble–, consistirà a cer-car la forma de projectar el desig d’au-togovern i sobirania més enllà de lesfórmules habituals de l’adversari, en altresparaules, com diu Trallero, sense necessitatde fer el ridícul espantós a Eurovisió, con-cursar a Miss Univers o haver de participaren el Mundial de futbol.

Un jove conseller de la Generalitat ca-talana afirmava fa poc: «Catalunya ha dedisposar d’estructures d’Estat per poderafrontar la immigració». Supose que voldir, entre altres coses, un cos de duaners alriu de la Sénia, al Noguera o a la Jonquera,doncs declara que voldria «controlarmillor l’arribada de gent a casa nostra».Em ve al cap la poc imaginativa idead’algunes feministes que, per llevar-se dedamunt el masclisme, imiten les seues ma-nifestacions més simples. Hi ha alguna co-sa més ridícula que dues dones fent boxa?Sí, és clar. Dos homes! ❐

183

Un debatd’altura

Xavier Antich

El descrèdit de la modernitatNeus Campillo292 pp., 2001, Universitat de València

Neus Campillo signa el tercer volumde la nova col·lecció, «Assaig», de Publi-cacions de la Universitat de València: Eldescrèdit de la modernitat. A ningú se li es-capa que Campillo és, sens dubte, una deles veus més personals, en el nostre país ien l’Estat espanyol, pel que fa a dos delsgrans debats filosòfics oberts actualment:la teoria feminista i la filosofia de la mo-dernitat. Dues qüestions que ja apareixienestretament vinculades al seu anteriorllibre, El feminisme com a crítica (València,Tàndem, 1997), un text en el qual Cam-pillo no només plantejava algunes de lesparadoxes del discurs sorgit en el contextde la Il·lustració respecte al feminisme,sinó que, des d’una perspectiva de mésabast, intentava situar el problema de lateoria feminista en el marc d’una teoria dela modernitat. Aquesta posició li permetiade postular un feminisme crític i, al mateixtemps, la necessitat de reivindicar elprojecte de modernitat com un horitzód’emancipació per definició obert; i totesdues qüestions, lligades a una teoria de lasocietat que reactualitzava el debat plan-tejat per Adorno i Horkheimer a Dialèc-tica de la Il·lustració. En aquella ocasió,

Campillo assenyalava: «Quan una teoriade la societat es proposa com a crítica, estàassumint, d’entrada, que no s’està d’acordamb la societat existent i que se’n preténconstruir una de nova. Si se’m permet, espretén ‘transformar el món’. No significaque es donen les receptes de com ha de seraquesta societat; significa que es reflexio-na sobre la mateixa praxi que conjuminaels esforços del canvi» (p. 66). Ja aleshores,amb la voluntat de desmarcar-se crítica-ment del feminisme radical com d’un fe-minisme igualitari més aviat ingenu, obriaunes vies que, al nostre entendre, la sevadarrera publicació aprofundeix: «la idead’igualtat com a idea reguladora explicitala universalitat de les normes i lleis ambquè socialment i políticament han de sertractats els individus de l’espècie per a,precisament, ser espècie humana. Had’envoltar, per tant, una neutralització delfemení i del masculí, del negre i del blanc.Però, alhora, es manté la peculiaritat indi-vidual en la qual es dóna el tret de gènere.Per tant, crec que cal eixir de la polèmicaclàssica de la igualtat-diferència perquècomporta paralitzacions teòriques i políti-ques no convenients per a les vindicacionsfeministes» (p. 81). Formulat amb unes al-tres paraules, el projecte, ja aleshores, era,als ulls de Campillo, prou clar: «Des d’unaarticulació d’aquelles aportacions delsdistints feminismes que puguen enllaçaramb la construcció d’una racionalitat nodominadora que puga ser instància críticade la modernitat, que dilucide, per tant,com i per què el món ha de ser distint delque és, per què volem una societat d’unaaltra manera, i de quina manera» (p. 92).

En aquesta ocasió, a El descrèdit de lamodernitat, parafrasejant un dels títolsmés cèlebres de Joan Fuster (El descrèdit de

184la realitat), Neus Campillo s’ha encaratamb un debat d’altura: la discussió entornde la modernitat des d’un doble vessant, elde l’assetjament que la modernitat, com aideal filosòfic, ha patit durant el segle XX,i el de les relacions entre modernitat ipostmodernitat, un debat, especialmentaquest, a hores d’ara encara molt necessari,ja que una certa propensió a enterrar lescoses abans que siguin mortes ha donatper tancada la reflexió sobre la postmo-dernitat amb la mateixa pressa que abansl’havia convertit gairebé en una moda cul-tural. Tanmateix, ni aleshores ni ara eldebat pot considerar-se exhaurit: està enjoc, ni més ni menys, que el sentit mateix ila validesa de la modernitat com a projectefilosòfic. És per això que El descrèdit de lamodernitat és una de les aportacions méslúcides que hem pogut llegir sobre eldebat al voltant d’aquestes relacions forçaproblemàtiques, entre postmodernitat imodernitat, no només perquè Campilloen dibuixa una cartografia completa ipertinent de les diferents posicions en-frontades en un debat despatxat sovintamb una certa negligència, així com algu-na de les seves arrels més pròpiamentfilosòfiques, sinó perquè reobre la discus-sió sobre la postmodernitat des de la ne-cessitat de pensar el sentit mateix de lavigència o el descrèdit que la modernitatté a l’entrada del segle XXI.

El llibre està estructurat en cinc parts,cadascuna de les quals exigiria, per si sola,una reflexió de més abast que la quepodem plantejar aquí. Provarem, però, dedibuixar-ne algunes de les tendències re-flexives del treball, al nostre entendre lesmés estimulants i suggerents. En la prime-ra part, «Modernitat-postmodernitat: delproblema esteticocultural al problema

teòric», Campillo planteja, d’entrada, elproblema –que no és pas menor–terminològic (¿és la postmodernitat unmés enllà de la modernitat que la nega ouna modernitat radicalitzada?), per passara tenir-se-les, després, amb dos delsprotagonistes de la polèmica que va mar-car els anys vuitanta: Jean-FrançoisLyotard i Jürgen Habermas. A diferènciade la caricatura que fa de la postmoder-nitat un moviment decididament conser-vador, Campillo l’ubica en un marc ideo-lògic més ampli i en aquest sentit moltajustat. En certa mesura, matisos a part, secentra en l’aposta lyotardiana per les estra-tègies del dissens enfront de l’horitzó delconsens proposat per Habermas: Campi-llo té l’encert de destacar, cosa que no es fahabitualment, la dimensió estètica de laproblemàtica, perquè per ella passen totesles altres qüestions, més enllà del nuclimés conjuntural de la discussió («Interessaaclarir aquesta qüestió de la posició deHabermas sobre l’experiència estètica,perquè és clau del debat sobre modernitat-postmodernitat. Habermas es decanta perl’autoreflexió racional crítica, a diferènciad’Adorno i Benjamin, que veuen les pos-sibilitats de reconciliació utòpica entre na-turalesa i cultura a través de l’experiènciaestètica», p. 58). El debat, aleshores, que-da situat de ple en el context que Adornohavia emmarcat a la seva Teoria estètica,publicada, com és sabut, pòstumament,l’any 1970: en definitiva, centrat en lapossibilitat mateixa d’un art crític i nega-tiu en el si d’una societat que el voldriapositiu i afirmatiu. No és estrany que, desd’aquesta perspectiva, Campillo atorguiun lloc preeminent en la seva reflexió a lareelaboració postmoderna del concepte de«sublim», a partir de l’elaboració que en fa

185Lyotard a La condició postmoderna (i quereprendrà més tard, l’any 1991, a Leçonssur l’Analytique du sublime). Entre d’altresraons, perquè el problema de l’estèticapostadorniana no és un problema queafecti només el món de les pràctiques ar-tístiques, sinó que toca de ple el debat dela contemporaneïtat: en aquesta línias’inscriu el treball de referència de MarcJimenez, Adorno et la modernité (París,Klinsieck, 1986), els volums col·lectiusaplegats per Bouchindhomme i Rochlitz,Théories esthétiques après Adorno (1990), iL’art sans compas. Rédefinitions de l’esthé-tique (París, Cerf, 1992) i el volum 23 deRue Descartes, la revista del Collège Inter-national de Philosophie, Actualités d’Ador-no (París, Presses Universitaires de France,1999). I així mateix ho assenyala NeusCampillo en la seva reflexió sobre Well-mer: «L’ideal estètic, per tant, no és unproblema en exclusiva de l’art, ni tan solsnomés de la cultura, sinó que afecta la for-ma de proposar projectes i de buscar alter-natives a les crisis del món contemporani»(p. 74).

Habermas, indubtablement, ha sobre-viscut al postmodernisme, si més no pelque fa a l’àmbit de discussió que aquestpretenia redefinir. De la mateixa manera,potser també s’han mantingut de formaacrítica els retrets que aquest va formularals postmoderns com a filosòficamentconservadors. Campillo reubica molt en-certadament la qüestió quan es pregunta,enfront de Habermas, si cal considerar lapostmodernitat, com a plantejament críticde la mateixa modernitat, com a quelcomd’antitètic de la modernitat, ja que aquestaes definia, pròpiament, com a tal, en lamesura que comportava el seu autoqües-tionament. Per això, potser convé recordar

que el postmodernisme es va desplegar endues línies de reflexió prou diferents iheterogènies per constituir el nervi de dosmoviments clarament diferenciats: breu-ment, un postmodernisme alineat ambuna política neoconservadora i un altre,derivat de la teoria postestructuralista, decaire, diguem-ne, més progressista o inno-vador.

El postmodernisme neoconservador vasorgir, en el fons, d’una reacció contral’esperit de la modernitat, a la qual consi-derava responsable de les malalties socialsi de les novament anomenades ‘perver-sions’ artístiques, considerades totes duescom la catàstrofe de la nostra època (ambecos prou eloqüents de la terminologiaque va caracteritzar l’exposició EntarteteKunst [Art degenerat], organitzada pelsserveis ‘culturals’ nacionalsocialistes).Aquest postmodernisme es va definir, fo-namentalment, en termes d’estil, per pro-pugnar un retorn als elements (narratius,ornamentals i figuratius), a la història (i ala tradició que comporta) i a la noció desubjecte (fonamentada en l’artista crea-dor). En les arts plàstiques i en arquitectu-ra es va definir per un historicisme eclècticon velles i noves modes i estils eren cons-tantment reutilitzats i reciclats amb la fór-mula del pastiche, convertit, des d’aquestaperspectiva, en l’estil oficial del postmo-dernisme. Aquest retorn a l’ordre, un girclarament tradicionalista, palesava, en elfons, una fugida del present: és curiósveure com l’apel·lació a l’ordre apareixiahistòricament en moments d’una certaebullició social i política, quan semblavaque la història podia canviar de mans il’orientació dels fets no deixava endevinarel fi cap al qual tendeixen. El postmoder-nisme neoconservador privilegiava, així,

186declaradament l’estil individual de l’artistai l’estil col·lectiu d’allò que, molt vaga-ment, es va anomenar «l’esperit de l’èpo-ca». Ara bé, en el fons, aquesta tendènciadel postmodernisme no propugnava unveritable renaixement de l’estil, sinó laseva implosió en pastiche; no un retorn alsentit històric, sinó la seva erosió; no unrenaixement de l’autor, sinó la mort del’autor com a origen i centre del significatsacrificat a d’altres instàncies (bàsicamentde poder o de mercat). Aquesta tendènciapostmoderna es caracteritzava, doncs, perun menyspreu de la modernitat i per unsotmetiment, més o menys confessat, alsistema.

D’altra banda, el postmodernismepostestructuralista (una tendència explíci-tament oposada a la neoconservadora), te-nia el seu punt de partida en la constatacióde la mort del subjecte com a centre de lahistòria, de la representació i de la creacióoriginal. Des d’aquesta constatació, noproposava un retorn a la representació,sinó, al contrari, una crítica de la repre-sentació com a tal, en la mesura que po-sava en qüestió el contingut de veritat dela representació visual. Aquesta tendència,enfront del sotmetiment al sistema (siguipoder polític, sigui mercat) del postmo-dernisme neoconservador, contenia ungran potencial crític que no trencava ambla modernitat, sinó que en recuperava elseu valor més estrictament subversiu i ne-gador; de fet, es va presentar sovint comuna «teoria de la modernitat» que nooferia una teorització de la postmoder-nitat, sinó una «arqueologia de la moder-nitat». En el fons, pretenia fer una menade lectura retrospectiva que volia serconscient de les limitacions i ambicionsfallides de la modernitat. Dit amb d’altres

paraules, situava el problema de la moder-nitat, no pas en l’exhauriment d’un pro-jecte, sinó en la incapacitat de mantenirl’esperit crític que més pròpiament haviadefinit a la modernitat com a tal. Així hoentén Lyotard, quan escriu: «Què és,doncs, allò postmodern? [...] Amb segure-tat, forma part d’allò modern [...]. Elpostmodernisme, així entès, no és la fi dela modernitat, sinó el seu estat naixent, iaquest estat és constant» (Lyotard, «Res-posta a la pregunta: què és el postmo-dern?»). Val a dir que el postestructura-lisme només va aparèixer com a postmo-dernisme –cosa que té la seva gràcia–després de la domesticació que en van ferles universitats nord-americanes, provo-cant la paradoxa d’acord amb la qual el cosde les doctrines al voltant de la moder-nitat, elaborades a França a partir delsanys seixanta, va ser interpretat als EUA

com a encarnació de l’esperit postmodern.I parlem molt conscientment de domes-ticació perquè, amb aquesta recepció, es vaprivilegiar el cos doctrinal menys polititzat(p.e.: Derrida i Barthes) enfront de posi-cions més crítiques i qüestionadores delsistema, més compromeses (com podienser, p.e., les del mateix Lyotard o les deKristeva i Foucault). De fet, els teòricsfrancesos parlaven ben poc de «postmo-dernisme» i, quan ho van fer, com Lyo-tard, va ser sovint per fer front als pro-blemes de l’estètica de la modernitat: lapostmodernitat, des d’aquesta posició se-ria més aviat aquella tendència neoconser-vadora que s’oposa a l’esperit modern, queaquests reivindiquen. El postmodernismed’arrel postestructuralista, doncs, va ac-tuar en un camp de tensió entre tradició iinnovació, entre conservació i renovació,entre cultura de masses i cultura d’elit; un

187camp de tensió on els segons termes ja noquedaven automàticament pel davant delsprimers, sinó que expressaven tensionsdivergents. Així, aquest camp de forcesque caracteritzava el postmodernisme jano pot ser comprès per les dicotomiesclàssiques, sino que requereix un altreacostament, més propi d’un espai de con-tradiccions i de contingències, de tensionsi de resistències. Almenys una cosa semblaclara: el postmodernisme –i el text deCampillo és prou eloqüent– no va conver-tir de forma immediata la modernitat enquelcom anacrònic i obsolet (com sovintes repeteix, tant pels detractors com pelspaladins), sinó que, al contrari, va acon-seguir projectar una nova llum sobre lamodernitat en la mesura que es va apro-piar de moltes de les seves estratègies i deles seves tècniques estètiques.

En aquest context, Lyotard participavad’un moviment conceptual o filosòfic mésampli d’allò que es podria derivar de laseva originalitat, un moviment caracterit-zat per dirigir els seus esforços contra la«raó totalitzant» i per dir adéu a les gransnarracions sorgides de la teoria de siste-mes: aquestes filosofies (caracteritzadesper Sloterdijk com a «megalòpates») apa-reixen, aleshores, com a posicions fona-mentalistes que pretenien legitimar unsubjecte capaç de copsar el món com atotalitat de fenòmens i esdeveniments.Lyotard, en canvi, defensava, ja en els orí-gens de la seva aventura especulativa, unpluralisme irreductible de «jocs de llen-guatge» (segons el sentit de la jouissance deBarthes), més que no pas una ruptura ambla modernitat (no només no defensada perLyotard, sinó negada explícitament): «haarribat el moment de complicar una micael nostre acostament obrint llacunes dins

de les quals hi ha, sens dubte, un núvolmassa dens de pensament, amb el fid’acabar amb l’engany de la coherència»(Peregrinacions). S’hauria de parlar, méspròpiament, d’autotranscendència de lamodernitat en direcció a una societatvertaderament oberta (que, com es pot su-posar, té ben poc a veure amb la que, desd’una perspectiva diferent i amb unsobjectius gairebé antinòmics, defensavaPopper). Així, encara a Peregrinacions, deLyotard, es pot llegir: «La idea que l’actede pensar és capaç de construir un siste-ma de coneixement total al voltant delsnúvols de pensaments, passant d’un em-plaçament a un altre, i acumulant les pers-pectives que produeix en cada emplaça-ment –una idea així constitueix el pecatper excel·lència, l’arrogància de la ment».

En la segona part del seu treball, «Eldesencís del món», Neus Campillo plan-teja, a través de Weber, Arendt i Jameson,diferents posicions que, tot afirmant lamodernitat, en mostren l’ambivalència:posicions que rastrejarien diverses con-frontacions amb el revers de la modernitati que, en última instància, legitimarien,per via indirecta, el seu descrèdit. Enaquestes coordenades no pot sorprendeque l’assaig de Campillo se les tingui, enels dos blocs finals, amb les qüestions deltemps i del subjecte. Pel que fa al primer,«el temps-present és una qüestió filosòficacentral i la modernitat no pot separar-sede les distintes formes d’entendre’l» (p.159): d’aquí, l’examen de Nietzsche, Hei-degger i Benjamin que Campillo enceta enuna de les parts més brillants del seutreball. Pel que fa a la qüestió del subjecte,Campillo se les té amb Adorno i Hork-heimer, Wellmer i, finalment, amb JudithButler, Donna Haraway i, a través de

188Foucault i Touraine, amb SheylaBenhabib, i desfa, entre d’altres, algunsmalentesos generats al voltant del tòpic dela «mort del subjecte» atribuït a Foucault(tema respecte del qual la posició de Cam-pillo és ben clara: Foucault s’hauriaplantejat, més que dissoldre la nociómateixa de subjecte, «buscar noves formesd’imaginar noves pràctiques de subjecti-vitat», p. 264). La reflexió, com es potendevinar, recorre bona part de les qües-tions que el temps de la postmodernitat vareobrir i que només per negligència intel-lectual podrien cosiderar-se, a hores d’ara,com a tancades o exhaurides. En això,precisament, en plantejar intempestiva-ment qüestions tancades abans d’hora,rau, al nostre entendre, uns dels grans mè-rits d’El descrèdit de la modernitat de NeusCampillo. Entre d’altres raons, perquè,amb aquestes qüestions, no ens les tenimamb una simple hermenèutica historicistadel passat recent dels debats filosòfics, sinóamb qüestions que encara, vulguem o novulguem, formen part de la nostra quo-tidianitat –això és: contenporaneïtat–, i dela consciència crítica que en puguem arri-bar a tenir. Les últimes paraules del llibre,en aquest sentit, són prou eloqüents:«Obrir una interrogació sobre “què signi-fica el debat modernitat-postmodernitat?”representa una reflexió sobre el nostrepresent que ens porta necessàriament auna interrogació sobre qui som nosaltresmateixos» (p. 285). ❐

Un modelde divulgacióa repensar

Salvador Cardús

La societat valenciana: estructura sociali institucionalRafael L. Ninyoles (ed.)470 pp., 2001, Bromera, Alzira.

Al costat de la publicació de nom-broses monografies especialitzades, periò-dicament, hom té la temptació de posar al’abast del lector general obres de caràcterglobal que facin possible una mirada deconjunt sobre la societat estudiada. Aquestés, pròpiament, el propòsit de La societatvalenciana: estructura social i institucionalque ha publicat Edicions Bromera sota ladirecció de Rafael Lluís Ninyoles. Unobjectiu que, al seu moment, tambécompliren el volum de 1982 coordinat pelmateix Ninyoles, Estructura social al PaísValencià, i el de 1992, coordinat per Ma-nuel Garcia Ferrando.

Les virtuts que pretenen aquest tipusde volums són moltes i molt diverses. En-tre d’altres, posar al dia els resultats de re-cerques prèvies; proposar una radiografiade conjunt i actualitzada que permeti esta-blir comparacions amb períodes anteriors;facilitar una anàlisi transversal que relacio-na àmbits generalment tractats de manera

189independent... I La societat valenciana esproposa i, en la mesura que és possible,aconsegueix tots aquests mèrits amb es-creix. Fins i tot, en termes comparatiusamb d’altres obres semblants, crec quemillora i tot els resultats previsibles. Itanmateix...

Tanmateix, La societat valenciana tam-bé aplega les limitacions de tota aquestamena d’obres. I dic de «totes», perquè elsproblemes que trobem en aquest volumsón igualment presents –si no més accen-tuats– en textos recents com La societatcatalana coordinat per Salvador Giner i hohan estat des d’aquells primers informesFOESSA dels anys setanta, tan meritoriscom irregulars. En primer lloc, aquestesobres no solen ser el resultat d’un projectede recerca pensat globalment i elaboratper a l’ocasió, sinó la suma de síntesis dediversos treballs o fins i tot línies d’inves-tigació anteriors, en molts casos escrits oreescrits per a adaptar-los a l’esquema pre-vist, però originats en recerques indepen-dents, i amb criteris metodològics i estilsnarratius molt diferents. És per això quehom hi pot trobar des de capítols des-criptivament freds, com el que detalla «Lesinstitucions polítiques de la ComunitatValenciana» d’Aguiló, Martínez i Soler,fins a anàlisis lúcides i apassionades, comla que precisament precedeix el capítol es-mentat, sobre «Eleccions, partits i sistemesde partits» de Vicent Franch i JoaquínMartín. I hi ha capítols no només teòrica-ment ben fonamentats, sinó que –comcal– no renuncien a fer-ne, de teoria –ve-geu la «Sociologia de la llengua» de Fran-cesc Jesús Hernández–, al costat de capí-tols que recolzen –des del meu punt devista, ingènuament i limitada– en resultatsquantitatius d’enquestes d’opinió subjec-

tiva, com el capítol dedicat al consum,sense cap ambició veritablement interpre-tativa. I, encara, hom hi pot trobar ticsacademicistes poc justificables en una obraque es vol per al públic en general, com elsque encapçalen el capítol de José ManuelRodríguez sobre la joventut, al costatd’alguns buits temàtics poc justificables,com el que hauria de ser dedicat al treball,tractat només indirectament. De maneraque, en conjunt, en resulta un text moltmés divers del que hom podria imaginar-se pels propòsits enunciats i desitjats. Sócdel parer que l’eclecticisme de metodo-logies i estils del volum, no afavoreix lavisió de conjunt, sinó que la fa impossible.

Però la dificultat no és només en qües-tions d’estil o de metodologia científica.Perquè, efectivament, la segona limitacióque voldria destacar és la de la gran hete-rogeneïtat analítica que hom troba el Lasocietat valenciana, per l’absència d’unaperspectiva valenciana coherent. Des delmeu punt de vista, aquesta incoherència jaés perceptible a primera vista, en els títols.A banda del fet que el títol del llibre esrefereix a la «societat valenciana» i renun-cia al de 1982, que feia referència al país,al territori, mentre que en els capítols deRafael Castelló, Ernest Garcia, Francesc J.Hernández, Rafael Ninyoles o VicentFranch, per exemple, es parla de País Va-lencià i Estat espanyol, en els de Pere Be-neyto o Lluís Aguiló i altres col·labora-dors, posem per cas, es parla de Comu-nitat Valenciana i Espanya. Aquesta no ésuna qüestió merament nominal, és clar. Laincoherència ateny els mateixos contin-guts quan, per a uns, la societat valencianaés el subjecte principal, inevitablementconsiderada en l’entorn espanyol al qualpertany, mentre que per a d’altres, la so-

190cietat valenciana és un apèndix, una il·lus-tració, del conjunt espanyol, com és ro-tundament evident en, posem per cas, elcapítol sobre la joventut d’Enric Sanchiso, encara, en el capítol sobre immigracióque, en reduir-la a l’estrangera, la fora-neïtat es determina per la pertinença al’àmbit estatal i no al pròpiament valencià.En aquests casos, la qüestió és on se situal’observador, perquè al final hi trobemnomés claus espanyoles de comprensió dela pròpia societat i no valencianes, cosaque hauria de ser el principal valor delllibre i que, afortunadament, sí que hi haen la majoria d’altres capítols. Així mateix,i encara que puc imaginar les raons pràc-tiques i les polítiques de l’absència, posatsa establir comparacions significatives desd’una perspectiva valenciana, a part del’habitual marc espanyol –i en alguns capí-tols més que en d’altres–, hom hauria agraïtuna comparació amb Catalunya –per totamena de raons, de les científiques a lesculturals– o, si es volia ser més obert, ambel marc europeu del qual formem part irealment ens acaba aproximant a tots.

Algunes de les limitacions de l’obra co-mentada, amb tot, no són atribuïbles alsmateixos autors, però. Així, el drama d’ha-ver de treballar amb dades antigues –en elcapítol de la joventut són de 1994 (elsíndex d’escolarització, de 1991) i en eld’immigració, les dades més recents sónde 1996–, especialment en qüestions quehan canviat tan ràpidament com l’atur oels darrers moviments migratoris, desdi-buixen el paisatge que es volia descriure.En d’altres casos, les limitacions són in-trínseques a les fonts secundàries amb quèes treballa. El cas del capítol sobre «Elsvalors dels valencians», de Antonio Ariñoi Manuel García Ferrando és exemplar

d’això que dic. L’enquesta sobre els valorsdels europeus dóna el que dóna de si, i elsautors prou que procuren treure’n profit,però ho han de fer dins d’aquest magmaque va de la constatació del tòpic, passantper l’estereotip –ni que sigui un estereotippseudosociològic, com és aquell «índex depostmaterialisme» que permet compararl’incomparable gràcies a l’exercici de re-duccionisme propi de tot estereotip–, finsa l’adequació a la correcció política vigent.

Al costat de totes aquestes limitacions,és clar, hi ha els capítols que aconse-gueixen amb escreix allò que és l’objectiugeneral del volum: proporcionar una mi-rada general sobre la realitat valenciana,per tal de fer possible una comprensió delscanvis interns en relació al context polítici econòmic global, feta en clau valenciana.Uns capítols dels quals, tot i el risc de re-flectir més els interessos personals que lacrítica sociològica, m’atreveixo a destacarespecialment el text estrictament descrip-tiu però complet de Rafael Castelló sobrela població, els capítols intel·ligentíssimsde Francesc Jesús Hernández sobre lallengua i l’educació, el text madur de Ra-fael L. Ninyoles sobre l’espai cultural, l’in-teressant capítol dedicat al procés de me-tropolització de Damià Mollà, les pàginesd’anàlisi subtil i profunda d’en Josep Sol-ves sobre pensament social i qüestió na-cional i el capítol carregat de lucidesa so-bre eleccions i partits de Vicent Franch iJoaquín Martín.

Finalment, a la vista dels resultats d’a-quest volum i dels anteriors del mateixestil que he anat llegint al llarg dels anys,sóc del parer que potser caldria corregir-ne alguns aspectes de concepció bàsica.Per exemple, és difícil imaginar-se el lec-tor possible d’un volum de 470 pàgines

191

L’amic dels cavalls(una biografia)

Guillem Calaforra

Nietzsche. Biografia de su pensamientoRüdiger Safranski410 pp., 2001, Tusquets. Barcelona

Cal interpretar l’art i el pensament apartir de la biografia? Aquest debat, que fapudor a idealisme mitogràfic, té la seuapròpia tradició. I si es planteja com a pro-blema, és sobre pressupòsits molt con-crets: si bé és evident que cal defugir sim-plificacions banalitzadores i causalitatsbarates, hom pot comprovar que el debatsorgeix sobretot dels qui neguen lalegitimitat de les interpretacions diguem-ne biografistes i intenten desvincular l’au-tor de les seues creacions. Com si aquestesestiguessen en l’aire, esperant pirandellia-nament l’aparició del creador, que potseractuaria com a escrivà o notari al servei delmón de les idees pures. El recent llibre deRüdiger Safranski obvia aquesta discussiói aspira a superar aquests idealismes fusio-nant l’anàlisi amb la narració, ja des delsubtítol, Biografia del seu pensament. Co-negut com a assagista filosòfic i excel·lentbiògraf de Schopenhauer i Heidegger,Safranski articula l’estudi de les obres ambels passatges pertinents de les cartes i delsescrits inèdits de Nietzsche. Aquests tex-tos, sovint inaccessibles fora dels cerclesespecialitzats, Safranski els repassa i els

que enganyen, perquè en un llibre normali amb un cos de lletra apte per a una lectu-ra còmoda, com a mínim, es doblaria elnombre de pàgines. El llibre no és, real-ment, de divulgació. I a un lector especia-litzat, l’eclecticisme l’incomodarà tantcom a un estudiant el desconcertarà. Éspossible que la recerca d’aquest espai queva de la monografia especialitzada a l’obrade síntesi d’interès general, sigui un espaipràcticament inexistent. Perquè, des delmeu punt de vista, el model de gran obraextensa que suma resums d’altres mono-grafies, tesis o capítols de revista, no acabade funcionar. I no crec que sigui una bonaopció una organització temàtica segons lesàrees d’especialització que segmenten allòque és viscut i ha de ser explicat de maneraintegrada. En tot cas, la intervenció delcoordinador, o pròpiament d’un editor,hauria de ser molt més determinant en elsentit de fer possible una nova redacció, dedalt a baix, que afegís la coherència meto-dològica, d’estil, d’objectius i de perspec-tiva que ara no es troba, ni que fos pagantel preu de la relativa invisibilització decada autor en particular. El que sí que que-da clar de la lectura de La societat valencia-na és que hi ha diversos estudiosos a qui espodria demanar aquesta obra de veritablesíntesi i estat de la qüestió, que amb 300pàgines de veritat ens acostés a una realitatvalenciana que es descobreix extraordi-nàriament complexa i, sovint, enigmàticai probablement única. ❐

192porta a col·lació a cada moment, i refor-cen molt sovint interpretacions que labeateria exegètica sempre i tothora intentaevitar o minimitzar. Així, per exemple, so-bre la famosa noció de superhome quedenclares dues coses: que sí que té un rerefonsbiologista i brutalment eugenista –a pesardels exegetes–, i que sí que té esperit d’èpo-ca (el deute mal dissimulat amb Strauss,Dühring, Darwin, Carlyle o Emerson) –apesar de Nietzsche, i per molt que hompreferesca aferrar-se a la paupèrrima excu-satio d’Ecce homo. La primera conclusió laimposen els textos mateixos, la segona ésuna afirmació raonada de Safranski. Labiografia i els textos no literaris (o nofilosòfics, si voleu) fan palès en aquest llibreque l’autor va ser capaç de contradir-se enmés d’un moment, de canviar d’opinióamb sospitosa radicalitat, de dir bestieses ide dir genialitats, però que sobretot neces-sitava patològicament presentar les seuesidees amb una aparatosa pretensió d’origi-nalitat definitiva i amb una posada en es-cena literària sovint grotesca. Per què?

Ací és on el biografisme de Safranskité, probablement, el seu punt més fort: enla consideració de l’obra com una neces-sitat vital i fins i tot fisiològica per a l’au-tor. Com Goethe, Nietzsche va voler con-vertir la seua vida en una obra d’art, dignade ser citada i meditada, una font depensament i un exemple de sobirania so-bre el self. Però no sols es tracta que Nietz-sche és un geni de l’autoconfiguració, delpoder sobre els propis pensaments i del’art d’experimentar la vida com un actepermanent de poiesi sobre si mateix. Larelació entre la misèria corporal i l’exal-tació filosòfica és subratllada constant-ment pel biògraf, i la creació com amecanisme compensatori és un tret més

que evident en el cas nietzschià. S’hi afe-geix la dèria per l’estil perfecte, per l’ex-pressió contundent que desperta la cons-ciència, per l’escriptura captivadora quetransporta cap a arravataments intel·lec-tuals apassionats i de vegades orgiàstics. Elresultat és, com diu Safranski: «Nunca en-tenderemos a Nietzsche si no queda claroen todo momento que para él los pensa-mientos eran de hecho una realidad espi-ritual-corporal, con aquel mismo grado derealidad que por lo demás sólo poseen lassensaciones apasionadas. Nietzsche habríadicho: ¿cómo no iban a ser “verdaderos”sus pensamientos si, tal como escribe enLa gaya ciencia, lo arrastraban a un movi-miento extraordinario, a un “constante as-cender como en escaleras y a la vez descan-sar como en nubes?”» (p. 259). I és que«Desde este escenario interior un pensa-miento era “verdadero” para él cuando, enla unidad de significación y estilo, se con-vertía en algo que gozaba de suficientefuerza y viveza para aguantar los sufri-mientos, con frecuencia insoportables, ycrearles un contrapeso vital» (ibid.). Ambuna certa ironia, això explica moltes coses.Per exemple, la parafernàlia de l’èmfasi enla crueltat, o la mateixa obsessió vitalista.D’altra banda, la famosa voluntat de poder,a la llum d’aquesta idea, exhala un evidenti sospitós perfum de manual d’autoa-juda... L’oscil·lació nietzschiana entre lespulsions anarquistes i les al·lucinacionstotalitàries és un altre tema.

A banda d’aquests pressupòsits biogra-fistes, el motiu conductor del llibre deSafranski no és tant el determinisme de lavida i les obres, sinó més aviat la idead’«allò monstruós», das Ungeheuer –unterme complex, que tant significa «enor-me» com «monstruós», «terrible», «pro-

193digiós». Aquest ens inabastable i inconce-bible, que substitueix la cosa en si kantianai la voluntat de Schopenhauer, apareixcaracteritzat en el llibre de Safranski coml’obsessió permanent de Nietzsche. Iden-tificat ara com el rerefons de l’art o de lamúsica, ara com la buidor de sentits trans-cendents, ara com la voluntat de poder,Nietzsche persegueix das Ungeheuer ambla constància tossuda i suïcida d’un Èdip aqui no li importa la factura que la vida lipassarà per aquesta obstinació de saber. Ino deixa de ser curiós –i penós– que ell,un dels referents absoluts del vitalisme,s’amargara teatralment la vida per intentarmirar a la cara allò monstruós, arriscant-ho tot socràticament per un saber espurique en bona part no passava de ser unaautoanàlisi notòriament esbiaixada. Sa-franski ressegueix aquesta obsessió al llargde tota la vida i l’obra de Nietzsche, i caladmetre que com a principi d’interpre-tació no està gens malament. De tota ma-nera, col·locar tot Nietzsche al voltant d’a-questa idea central és una maniobradiscutible, que fa l’efecte d’un cert excéssimplificador. Per aixecar el pes nietzschià,das Ungeheuer no és l’única palanca exis-tent, i potser tampoc no és la millor –peròés una palanca! És una idea suggeridora ibrillant, una talaia possible des d’on mirarel paisatge. Des d’aquest punt de vista,Safranski no actua com els lloros, virtuo-sos de la citació, que deixen que el textparle (o calle) per ell mateix. I això és unmèrit que se li ha de reconèixer.

També és un mèrit, com he insinuatabans, que Safranski no s’haja limitat alsescrits filosòfics per arribar a entendre elsignificat de les idees nietzschianes. Laseua base textual és molt generosa, i aquestfet li permet de no quedar presoner d’un

enfocament filològic que dilapida energiesper trobar coherències que, de vegades,poden resultar errònies o fictícies. D’altrabanda, l’anàlisi que fa dels llibres nietzs-chians fins al Zaratustra és profunda i de-tallada; els textos posteriors, però, ocupenmenys espai en el llibre. Això és compren-sible pel que fa a les darreres obres, El casWagner, El crepuscle dels ídols, L’anticrist iEcce homo, de les quals diu Safranski ambmolt bon criteri: «no desarrollan ningúnpensamiento nuevo; más bien, se aumentay agudiza lo ya conocido. Se omiten lasdiferenciaciones, las objeciones, las con-tradicciones. Crece, en cambio, la osten-tación escénica y teatral del discurso»(p. 328). Ja no queda tan clar, però, per qui-na raó passa tan ràpidament sobre llibrescom Més enllà del bé i del mal, La ge-nealogia de la moral o el mateix Així parlàZaratustra. El que diu sobre aquestes obresno és poc interessant, però resulta pocacosa. La raó d’aquesta manca d’atenció aalgunes obres fonamentals potser s’haja desituar, de manera prosaica, en la pressad’acabar el llibre abans de l’any Nietzsche–convé recordar que, justament, Safranskiva guanyar amb ell el Premi Nietzsche. Nos’adiu gens aquesta falta de cura amb unllibre, d’altra banda, tan escrupolós i tanben travat en la seua combinació denarració i anàlisi.

La pressa és mala consellera, també perals editors espanyols. La urgència marcadaper la dictadura del mercat es nota en unsquants detalls. Després de les primerespàgines, el traductor se centra a acabar lafeina i deixa de col·locar notes a peu depàgina amb aclariments terminològics oexplicacions. L’autor de la «Bibliografía deFriedrich Nietzsche en lengua española»omet textos imprescindibles com l’anto-

194logia de Joan B. Llinares (Península,1988), la selecció d’aforismes de SánchezPascual (Edhasa, 1994), la traducció d’Al-fredo Brotons d’Humano, demasiado hu-mano (Akal, 1996), la selecció d’aforismesEl nihilismo: escritos póstumos editada perGonçal Mayos (Península, 1998)... Final-ment, molts textos que Safranski cita enmés d’una ocasió no tenen una traduccióunitària, sinó diverses, la qual cosa no s’hade fer mai en una bona traducció perquèdenota una evident falta d’atenció al text(vegeu, per exemple, les pàgines 47 i 91,87 i 138, 287 i 313-314, etc.).

En un altre ordre de coses, el llibre deSafranski és sorprenent. Resulta curiós iexcitant que un llibre tan poc condescen-dent, tan implacable en les seues crítiquescom aquest, haja guanyat el premi méssignificatiu en l’any que l’status quo acadè-mic i el doctrinarisme més devot i acrítichan dedicat al seu mite, al pensador queafirmava desgarrar «la història de la hu-manitat en dues meitats». Queda clar entot moment que Nietzsche és un escriptorgenial, un mestre absolut de la prosa d’ex-pressió penetrant. Però a banda d’això,què hi ha de les idees més estimades peraquest gran estilista, les que ell conside-rava com l’aportació de «l’home i el destíen què s’ha decidit la pregunta de mil·len-nis»? Safranski és insubornablement rigo-rós en les seues crítiques, sense evitar tam-poc marrades interpretatives que intentensalvar allò salvable. Vegem-ne algunsexemples. Després de la seua època ro-màntica d’adoració dionisíaca de l’art –elsanys d’El naixement de la tragèdia–, Nietz-sche fa sobtadament un gir il·lustrat i as-saja un refredament cientifista dels ànimsi un alliberament de les «al·lucinacionsconceptuals». Eugen Fink deia que «En

casi todos sus temas el segundo periodo deNietzsche parece constituir la inversióndel primero». Nietzsche –ens explica Sa-franski– opta per entendre el funciona-ment de la cultura com un sistema de duescambres: una, en què els entusiasmes, lafantasia i l’art operen un escalfament genialque fa intensa la vida; una altra, en què elpensament analític i la ciència refredenl’anterior amb el desencantament dels fetspurs, com un sistema de seguretat quemanté el motor funcionant de maneraòptima. Safranski lloa aquesta concepcióen la mateixa mesura que critica la inco-herència de Nietzsche: «En la obra deNietzsche relampaguea una y otra vez laidea del sistema bicameral y luego desapa-rece, lo cual es muy perjudicial para su fi-losofía. Si se hubiese atenido firmementea ella, quizá se habría ahorrado algunasextravagancias en sus visiones de la granpolítica y en la voluntad de poder comodimensión política de la especie» (p. 213).

La idea de l’etern retorn –o Ewige-Wiederkunfts-Gedanke–, que Nietzscheconsidera «la concepció fonamental» delZaratustra i el fruit suprem de la seua fa-mosa inspiració de la roca de Surlej(1881), és analitzada amb ull crític perSafranski. Per començar, dues paraules so-bre aquesta mítica inspiració nietzschiana:«hay numerosos testimonios de que ya an-tes estaba familiarizado con este pensa-miento. La idea del tiempo que gira en símismo, que repite sin cesar su contenidolimitado, forma parte de tradiciones filosó-ficas y religiosas muy conocidas» (p. 239).Si l’originalitat nietzschiana és discutible,també ho és el caràcter de novetat en laseua pròpia trajectòria: «La doctrina delretorno de lo mismo está contenida tam-bién en el mito dionisíaco del Dios que

195muere y que renace siempre de nuevo. Ypuesto que Nietzsche comienza el caminode su pensamiento con el tema de Dio-niso, podemos decir que no halló la doc-trina del eterno retorno en una época tar-día, sino que en todo caso la halló denuevo, después de postergarla quizá du-rante cierto tiempo» (pp. 240-241). En pre-sentar la doctrina, Nietzsche «se enreda encontradicciones» (p. 248) i, si la prenemen el seu sentit proposicional –és a dir, sila prenem seriosament– resulta ser una idea«trivial» (pp. 249, 292) i «banal» (p. 292).«Nietzsche mismo lo notó, y por eso mis-mo anduvo con tantos rodeos al presentar-la en el proscenio. En definitiva, notó queesta doctrina sólo le va al profeta o al bu-fón» (p. 249). Profeta i bufó: una mica detot això tenia Nietzsche, i ho va notar LouSalomé: «A Lou le pasaba lo mismo que alos otros amigos de Nietzsche cuando leoían contar esta doctrina, quedaba impre-sionada por el tono y los gestos, perosentia frustración por la doctrina misma»(p. 293). I és que «Nietzsche quería pensarel retorno cósmico de lo mismo compagi-nándolo con una dinámica de crecimien-to, cosa que no logró por completo. Estose debe a que Nietzsche no pudo superarel concepto tradicional de tiempo como“espacio” en el que se desarrollan los pro-cesos de la vida. Bergson, en cambio, lo-gra mejor que él entender el tiempo comofuerza creadora, dinámica» (p. 350).

La crítica de Safranski s’estén a altrespunts de l’aportació nietzschiana. Ja heminsinuat abans alguna cosa sobre la nocióde superhome: que no és només, per tant,una aportació nietzschiana a la literaturad’autoajuda, i Safranski ho deixa ben clar.Hom pot parar esment també en el famóstema de la mort de Déu, de la qual Nietz-

sche volia presentar-se com a anunciadorprofètic. Tampoc en això va mostrar caporiginalitat, ja que «El mundo es explica-do por “leyes” mecánicas y energéticas.[...] En la segunda mitad del siglo XIX tam-bién la sociedad y la historia se considerancomo algo que se entiende y puede expli-carse desde sí mismo. La hipótesis de Diosse ha hecho superflua» (p. 330). Safranskiescomet, amb ploma hàbil i severa, elspunts febles i les contradiccions de Nietz-sche: les vacil·lacions entre la sistematicitato la fragmentarietat (pp. 168, 224-225), larecaiguda en les antinòmies de la llibertat(p. 187), l’abundós ressentiment de qui cri-tica el ressentiment (p. 289), la inconsis-tència de defugir les causes primeres (granalliberament) tot caient en la voluntat depoder com a causa primera (p. 310), la in-coherència de cosificar l’ésser humà i exal-tar-lo com a creador (pp. 311-312), etc.

El llibre de Safranski realitza, potsersense proposar-s’ho, una relativització i uncert desmuntatge del Nietzsche filòsof.L’originalitat i la coherència del seu pensa-ment són posades damunt la taula, sensecomplexos i sense l’adoració submissa delmite o del criteri d’autoritat. En el contextd’un any d’homenatge, s’ha d’admetre queés una opció molt arriscada i valerosa.Però a pesar de les seues crítiques (que devegades s’estenen fins al Nietzsche escrip-tor, cf. per exemple p. 291), cal advertirque Safranski no es compromet amb unadesconstrucció radical del personatge; aixòdóna al llibre un cert to de distanciament,que de vegades decep, però que general-ment és higiènic i positiu. Respecte deNietzsche, la impressió que queda desprésd’aquesta biografia és que no n’hi ha per atant. Aquest gran escriptor, pensador ge-nial a estones i autor d’intuïcions defini-

196tives, és també un producte de la seuaèpoca, profeta insofrible, pretensiós i ver-borreic, amb algunes idees sobrevaloradesi amb una ideologia de fons generalmentimpresentable. Cal posar a tothom en elseu lloc, i Safranski ho ha intentat ambNietzsche de manera molt digna. Ja hodeia Giorgio Colli: «Ser justos con Nietz-sche significa medirlo con lo que él mis-mo proclamó como “justicia”. La mismadespiadada severidad con la que contem-pló su pasado y su presente, se vuelve aho-ra contra él. Sus debilidades deben serpuestas al descubierto con malignidad, sinindulgencia, porque eso fue lo que él hizo

con los demás. Lo que no alcanzó a ver nohay por qué perdonárselo. Eso querrá de-cir haber aprovechado su enseñanza. Mu-chos manifiestan una actitud opuesta res-pecto a Nietzsche, preocupados porjustificarlo en nombre de problemas ac-tualmente de moda, deseosos de apropiár-selo para los fines más dispares. Pero unaperspectiva severa afirma lo contrario, queNietzsche es demasiado moderno. Y sinembargo, ser justos con él tampoco signi-fica ladrarle como cachorros gruñones einofensivos». Justament: després de llegirel llibre de Safranski, Nietzsche ja no és elque era. Tant si es vol, com si no es vol. ❐