Revista Jocs Florals 2015

JOCS FLORALS 2015

Escola PegasoEscola PegasoEscola PegasoEscola Pegaso Curs 2014Curs 2014Curs 2014Curs 2014----2015201520152015

1

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ .........................................................................................3 P3 ..........................................................................................................5 P4 ..........................................................................................................9 P5 ........................................................................................................12 1r .........................................................................................................15 2n ........................................................................................................21 3rA .......................................................................................................25

EL DRAC SENSE FOC, de Marc Gironès Calzada .......................................26 EL PEGÀS I EL NEN, d’Ander Araya Ayguasenosa .....................................27 LA LAIA I LA SIRENA, de Giuditta Fabri Alenta.........................................28 L’UNICORN I LA SENYORA, de Zoe Bernadó Lara .....................................29 EL PEGÀS, de Gabriela Martínez Fujón ....................................................30

3rB .......................................................................................................31 ELS PEGASSOS I EL DIAMANT MÀGIC, de Magdalena Maou Oud Essabi ......32 EL JOC MÀGIC, d’Andrea Benito Tornero .................................................33 LA PERLA BLANCA, d’Àngela Güefia Salazar.............................................34 EL CENTAURE AL MAR, de Victor Gil Carlucci ...........................................35 EL PEGÀS PODERÒS, de Xinyi Kong .......................................................36

3rC .......................................................................................................37 LA CRISTINA I L’UNICORN, de Belisa Casallo Contreras ............................38 LA SIRENA LAIA, de Laia Mena Perales ...................................................39 EL PETIT PEGÀS, de Xènia Escutia Piñol ..................................................40 EL PETIT CENTAURE NIC, de Xinying Deng..............................................42 EL DRAC, de Santiago Orrego Apraez .....................................................44

4tA .......................................................................................................46 L’OCELLET QUE NO PODIA VOLAR, de Miguel Huachaca Calcina .................47 LA GOSSA VALENTA, de Frandiela Feliz Montero ......................................49 EL DRAC MÉS AMABLE, de Derai Ebrat Giron ...........................................51 UN MESTRE EN PERILL, de Karen Galvis Velasco......................................53

4tB .......................................................................................................55 EL PEIXET I LA NENA, de Jana Rodrigo Navarro .......................................56 LA VACA I L’OVELLA, de Judit Cortiella Cortés .........................................58 LES TRES GATETES, de Laila Abair .........................................................60 EL LLOP I LA PANTERA BUSQUEN MANGO, de Fabiola Muñoz Cordova ........62 UN GOS S’HA ESCAPAT, d’Andrea Lenz Ibarra .........................................63

4tC .......................................................................................................64 EL MICO QUE NO SABIA FER MONADES, de Laia Roncero Sanz..................65 ELS CINC MÉS DIVERTITS, de Joaquim Albar Oliva .................................66 LA FORMIGA QUE VOLIA VEURE MÓN, d’Aleix Martínez Lora......................68 BLANC I NEGRE, de Naira Soto Sosa ......................................................70 EL LLEÓ I EL RATOLÍ, de Yuta Maeda .....................................................71

5èA.......................................................................................................73 EL NÚVOLS, de Víctor Pesantes Feijoo ....................................................74 M’AGRADA LA PRIMAVERA, de Naiara Lara Martínez .................................75 EL TREN, d’Andreu Busom Fernández .....................................................76 LA NEU, de Desireé de los Reyes de la Peña ...........................................77


2

L'AMISTAT, de Frandis Feliz Montero ......................................................78 5èB.......................................................................................................79

EL TEMPS, de Jesús Zurita Morán...........................................................80 LA PRIMAVERA DINS EL COR, de Lena Xia LLedós Trillo ............................81 LA XOCOLATA, de Miquel Padilla Sánchez ...............................................82 LA LLUNA, d’Antonio Chárlez Gutiérrez ...................................................83 PANAMÀ, de Miguel Viñuela Sosa ...........................................................84

5èC.......................................................................................................85 ELS MEUS PARES, de Yanira Hervás Rueda .............................................86 EL BOSC DAURAT, d’Edgar Paton Martínez ..............................................87 LA TRISTOR, de Sofia Morán Benavente .................................................88 ELS PELUIXOS, de Jana Sans Berruezo...................................................89 L'IVAN, de Daniel Pérez Heredia ............................................................90

6èA.......................................................................................................91 ELS DOS ANIMALS, de Pablo Zamora García ...........................................92 MORT INOPORTUNA, d’Anna Ripoll Gárriz ...............................................93 UN MISTERI A L'INTERNAT, de Laura París Rivas .....................................95 L’AMOR ÉS UN SACRIFICI, de Laura Martín Mallol ....................................97 RES POT SER TAN ESTRANY, de Tania Maqueda Lara ...............................99

6èB..................................................................................................... 101 UN NO VALORA EL QUE TÉ FINS QUE HO PERD, de Núria Escutia Piñol ..... 102 SILENCI TOTAL, d’Olivia Yohannan....................................................... 105 UN PERDÓ VAL MÉS QUE MIL PARAULES, de Júlia Aguilar García ............. 107 JO I LA FANTASIA, de Pau Opoku Font ................................................. 110

6èC..................................................................................................... 113 NO ESTIC SOLA, de Roger Rodrigo Navarro........................................... 114 RETORNA A VIURE, d’Amanda Ortega Bravo.......................................... 117 EL CASAMENT FELÍ, de Clàudia Magallón Corbatón................................. 120 UN COMPANY ESPECIAL, de Dídac Domingo Fernández........................... 124 LA RELÍQUIA, d’Erik de San Baldomero Vilà........................................... 126


3

INTRODUCCIÓ

Quan aquest any van pensar com a tema per la Setmana cultural la mitologia

ens vam inspirar en el nom de la nostra escola i en el seu símbol, el Pegàs.

La mitologia és un conjunt de relats que expliquen les històries fantàstiques de

déus, herois i personatges fabulosos. Aquestes històries intentaven explicar els

gran problemes que preocupaven als homes d’èpoques passades, entre d’altres

l’origen de la vida, els fenòmens que es produïen a la natura, la mort...

Aquest fet va ser comú a moltes civilitzacions per molt llunyanes que

estiguessin les unes de les altres. Les que són la base de la nostra cultura són

la grega i la llatina.

La mitologia és una gran història, tan gran que és impossible resumir-la perquè

cada mite és especial i interessant. Decidir quin explicar no és sempre fàcil.

Us convidem a conèixer el mite de Pandora, la primera dona creada pels déus.

Pandora era dotada d’un munt de qualitats: la bellesa, la intel·ligència, les dots

artístiques.. Era posseïdora d’una capsa que no havia d’obrir de cap de les

maneres. Però Pandora era molt curiosa i finalment la va obrir. La fam, la

guerra, les malalties, el dolor i tots els mals que afecten la humanitat van sortir

d’aquella capsa que la Pandora només va poder tancar guardant dins quelcom

molt valuós des de llavors per als homes: l’esperança.

I el mite de Sísif, que va patir el més gran càstig de la història: pujar una gran

roca al cim d’una muntanya. Cansat i a punt d’arribar, ensopegava i havia de

començar una altre cop i així una vegada i una altra, tota l’eternitat.

I l’Atles, que suportava el pes del món damunt les seves espatlles.


4

I el de les filanderes o senyores del destí, que eres tres: una teixia el fil de la

vida, una altra decidia la seva longitud i la tercera, la més cruel, el tallava

posant fi a la vida.

I el d’Arió i els dofins, o el del Déu Pan o el de Tesseu i el minotaure...

De déus n’hi havia molts i vivien a l’Olimp: Zeus, Posseïdó, Afrodita, Èol...

L’heroi per excel·lència va ser l’Hèrcules qui, en un moment de bogeria, va

cometre un acte terrible i va ser condemnat a enfrontar-se als monstres més

horribles que ens puguem imaginar, sortint victoriós sempre.

Us recomanem també la lectura del viatge més famós de la història, un viatge

protagonitzat per l’Ulisses. L’Ulisses en el seu viatge de tornada a la seva

pàtria, Ítaca, va viure aventures increïbles: va conèixer i va vèncer als cíclops,

a Èol el deu del vent, va resistir lligat a la proa del seu vaixell l’encisador cant

de les sirenes que atreien els homes cap al fons del mar, la fúria del Posseïdó.

El seu viatge va ser un camí de superació que va fer d’ell el més gran dels

herois.

D’entre els personatges i animals mitològics podem fer un gran llistat: sirenes,

unicorns, cíclops... i el Pegàs. Aquest bonic cavall blanc amb ales i poders

màgics que el Déu Zeus va convertir en una bonica constel·lació.

La mitologia ens ha ocupat uns dies a l’escola. Tant de bo haguem posat en els

nostres alumnes la curiositat i ara aquestes històries plenes d’imaginació i

fantasia passin a formar part també de les seves lectures.

Equip directiu


5

P3


6

En la visita al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) vam conèixer el joglar Jeroni que ens va presentar alguns dels seus “amics”.


7

El Griu ens va agradar molt i vam jugar a fer els nostres animals fantàstics.


8

Vam descobrir que el Pegasus que dóna nom a la nostra escola és un animal fantàstic: Un cavall alat! Com que la proposta dels Jocs florals d’enguany era “Éssers Mitològics” vam decidir crear entre tots el nostre Pegaso.


9

P4


10

LA CLASSE DE LES ROSELLES HEM ESTUDIAT LES ESTRELLES I SABEM QUE QUAN MIREM EL CEL A LA NIT PODEM IMAGINAR DIBUIXOS I PERSONATGES IMAGINARIS: LES CONSTEL·LACIONS. FA MOLTS ANYS, ELS SAVIS ELS VAN POSAR NOM: ORIÓ, PEGÀS, ÓSSA MAJOR, ESCORPÍ, LLEÓ... NOSALTRES HEM IMAGINAT CONSTEL·LACIONS I ELS HEM DONAT NOM. TAMBÉ HEM FET UN CEL ESTRELLAT I UN TELESCOPI PER PODER OBSERVAR-LES.


11

ELS ALUMNES DE P4-B, ELS GIRA-SOLS, HEM FET UN PROJECTE SOBRE L’ANTIC EGIPTE. HEM ESTAT TREBALLANT MOLT ELS ÉSSERS MITOLÒGICS DELS EGIPCIS: DÉUS, DEESSES, ESCARABATS DE LA SORT... I HEM FET ELS NOSTRES!!!! ENS HA AGRADAT MOLT FER-HO I ENS HEM CONVERTIT EN “ESPECIALISTES DE LA MITOLOGIA EGÍPCIA”

ESPEREM QUE US AGRADI!!!


12

P5


13

EN MOTIU DE L’ ANY INTERNACIONAL DE LA LLUM, ELS GEGANTS I ELS CASTELLERS ESTEM FENT EL PROJECTE DE LA LLUM I AIXÒ ENS HA PORTAT A PARLAR DEL DIA I DE LA NIT, DE LES ACCIONS QUE FEM I A PREGUNTAR-NOS D’ON VE AQUESTA LLUM. HEM DESCOBERT LES OMBRES I LES LENTS DE COLORS. HEM EXPERIMENTAT TOT JUGANT AMB ELLES.


14

HI HAVIA CIVILITZACIONS MOLT ANTIGUES QUE, COM QUE NO ACABAVEN D’ENTENDRE AIXÒ DEL SOL I LA LLUNA I EL DIA I LA NIT, PENSAVEN QUE ERA COSA DELS DÉUS. AIXÍ VAN COMENÇAR A EXPLICAR HISTÒRIES EN LES QUE ELS SOL I LA LLUNA EREN PERSONATGES MITOLÒGICS: HELIOS ERA EL SOL, I SELENE ERA LA LLUNA. NOSALTRES HEM FET LES SEVES AUQUES.


15

1r


16

LA DAURADA I ELS SEULA DAURADA I ELS SEULA DAURADA I ELS SEULA DAURADA I ELS SEUS AMICSS AMICSS AMICSS AMICS ---- 1rA 1rA 1rA 1rA

- Bon dia, com ja sabeu, nosaltres som de la classe de les Balenes. - D’històries de balenes, n’hi ha moltes. - Coneixeu la història de Jonàs? - Jonàs era un senyor que va viure fa molts, molts, molts..... moltíssims anys. - Tants, que no sabem si el que us explicarem va passar ben bé així. - El cas és que aquest senyor estava navegant..... i va caure al mar. - I sabeu què va passar? - Doncs que una balena se’l va empassar. - I després d'estar tres dies a dintre de la balena, la balena el va vomitar. - Nosaltres a la classe també tenim una balena. - Es diu Daurada. - Us imagineu què passaria si la Daurada s'empassés els nens de la classe? - Primer una nena... - Després un nen... - Després un nen i una nena... - Després un grupet de nens i nenes... - I així fins que s'empassés tota la classe. - QUE DIVERTIT!!!!!!!! - I a sobre sense mestres! - I les mestres, que farien? - Segur que dirien7 - Ui, quina tranquil·litat!

- No se sent cap soroll!


17

- Calla, calla, no cridis al mal temps!

- Però al cap d’una estona, segur que dirien7 - M’avorreixo, preparem una sortida?

- D'acord.

- Ui! Però si no hi ha nens!

- I de cop segur que començarien a plorar i a dir7 - Si són tan monos!

- I tan xerraires!

- I tan alegres!

- I cada vegada ho dirien més i més fort. - Tan fort, que les sentiríem des de la panxa de la balena. - I de cop voldríem sortir de la panxa de la balena. - Ui! Però llavors la balena es quedaria trista... - Tinc una idea, la portaríem al cole amb nosaltres. - M’encanta la idea! - Cada dia li llegiríem una història diferent. - I els caps de setmana vindria a casa nostra!.

ENS ENCANTA LLEGIR!


18

MITE DEL DÉMITE DEL DÉMITE DEL DÉMITE DEL DÉU PANU PANU PANU PAN ---- 1r B1r B1r B1r B

Segons la mitologia grega existia un ésser que vivia al bosc i

que cuidava del bestiar, del seu ramat d'ovelles, aquest ésser és

el déu dels camps, dels boscos i dels pastors7 el déu PanPanPanPan.

Aquest déu tenia els peus, les cames i les banyes de cabra, i

llargues orelles peludes.

Pan vivia a prop de les nimfes del bosc i li agradava mirar-

les com cantaven i ballaven. Hi havia una que li va semblar

la més bonica de totes i se’n va enamorar perdudament, es

deia SiringaSiringaSiringaSiringa. Però la nimfa Siringa no li feia cas.

Un dia en Pan va començar a perseguir a la nimfa i ella va

fugir perquè no l’agafés, fins que van arribar al costat del riu

Ladón i es va veure sense sortida. Llavors va demanar ajuda

als déus que la van convertir en canyes (plantes del costat

dels rius).

Pan va observar que els dies que feia vent, les canyes feien

sons i pensava que era Siringa que plorava. Llavors va

agafar unes quantes canyes, les va unir i va construir la


19

flauta de pan.flauta de pan.flauta de pan.flauta de pan. Tocava amb ella tristes melodies que li

recordaven la veu de la seva dolça Siringa.

TESEU I EL MINOTAURE TESEU I EL MINOTAURE TESEU I EL MINOTAURE TESEU I EL MINOTAURE ---- 1r C 1r C 1r C 1r C

Vet aquí que una vegada, fa molts i molts anys, a l’illa de Creta va néixer una criatura monstruosa. Tenia el cos d’un humà i el cap d’un toro. Van posar-li el nom de MINOTAURE. Un any el príncep Teseu va demanar al seu pare Egeu, rei d'Atenes, que el deixés anar a Creta per tal de lluitar amb el


20

Minotaure. Només arribar a l’illa de Creta, la princesa Ariadna, a primer cop d’ull, es va enamorar de Teseu. Ariadna li va donar un cabdell de fil a Teseu. Va entrar al Laberint poc a poc, sense pressa, i va anar desenrotllant el fil al llarg de tot el camí. Quan Teseu i el Minotaure es van trobar, van lluitar durament fins que Teseu va aconseguir matar al monstre, matar al Minotaure. Tot seguit va trobar la sortida del Laberint perquè va anar recollint el fil que havia deixat pel camí quan va entrar. Ariadna i Teseu van marxar plegats fins a la nau que els va dur lluny de Creta, però no van continuar junts. Ariadna es va casar amb el rei Dionís i Teseu va ser, després de la mort del seu pare, el rei d'Atenes.


21

2n


22

EL TREBALL DE LA MITOLOGIA

A partir de la lectura d’uns textos sobre diferents personatges de la

mitologia clàssica, els nens van realitzar les seves pròpies

descripcions. Cada alumne va triar el personatge que més

l’interessava i en acabar el va dibuixar.


23


24


25

3rA


26

EL DRAC SENSE FOC, de Marc Gironès Calzada

Hi havia una vegada un drac que treia foc per la boca. Era un drac de color verd

fluix però molt lluent. Era un drac bo que vivia en una cova a dalt de tot de la

muntanya al costat d’un poble. El drac era amic de la gent del poble i els

protegia dels bandits. A canvi la gent del poble li donava menjar.

Un dia el drac es va quedar sense foc. Ningú sabia per què, potser perquè

havia gastat massa foc, però els bandits es van assabentar i van atacar el

poble.

La gent del poble molt preocupada van pensar i

pensar què podien fer per què els bandits

tinguessin de nou por.

A un nen del poble se li va ocórrer que li podien

ficar foc a la boca del drac encenent una foguera i

així els bandits veurien que el drac tornava a tenir

foc. Quan els bandits van tornar a atacar el poble,

van veure que el drac treia foc per la boca i van

fugir corrents.

La gent del poble es va posar molt contenta i van fer una festa amb el drac per

celebrar-ho. Enmig de la festa el drac va fer un esternut i li va sortir de nou foc

per la boca. Ara ja ho sabien, el drac estava refredat, per això s’havia quedat

sense foc.

I vet aquí un gos un gat aquest conte ja s’ha acabat.

Primer premi


27

EL PEGÀS I EL NEN, d’Ander Araya Ayguasenosa

Hi havia una vegada, un pegàs molt gran de color blau i un nen de vuit anys

que eren molt amics. Vivien a una mansió al mig de la muntanya. Els

encantava anar a la platja sense que els acompanyés cap adult.

Un dia van decidir anar sols a la platja de la Barceloneta. Van agafar un

entrepà per cadascú i una beguda, els banyadors, les tovalloles i la crema solar.

El nen es va pujar sobre del pegàs i van volar fins el mar. Quan van aterrar a la

platja es van adonar que no hi havia ningú. I van pensar que era una cosa

molt estranya. Com els agradaven molt les aventures

van decidir descobrir el misteri.

El pegàs va volar per sobre del mar i es va adonar de

que uns pirates havien agafat a tota la gent de la

platja. Llavors van intentar treure a la gent que estava

lligada amb una corda al vaixell aprofitant que els

pirates estaven fent la migdiada. La van portar a la

sorra i se’n van tornar a casa a sopar i a dormir.

L' endemà, els seus pares els van preguntar als dos on

havien estat i perquè havien arribat tant tard. Ells van dir que estaven fent

deures a casa d’un amic. Després van xocar les mans perquè havien dit una

mentida. Era el seu secret i no li explicarien a ningú. Des d’aleshores, cada

dissabte anaven a la platja.

Conte contat, aquest conte s’ha acabat.

Segon premi


28

LA LAIA I LA SIRENA, de Giuditta Fabri Alenta

En un país molt llunyà, en una casa de la platja vivia la Laia. Era una nena

petita que creia en les sirenes.

Un dia, es va posar un flotador i es va anar sola cap a una roca, perquè el seu

oncle li havia dit que si es posava a sobre de les pedres i cantava una cançó

molt bonica, vindrien les sirenes. I així ho va fer. De sobte va veure una cua

verda i brillant i va pensar que era un somni. Però no...

Era una sirena de debò. Tenia el cabell i la carn blanca com un núvol i la cua

verda de dos tons. Li va demanar si li podia ensenyar a nedar. I la sirena li va

contestar que sí. La nena, cada dia anava a la roca i la sirena li donava classes

de natació.

Un dia va tornar nedant sense flotador a casa. La

mare, que estava a la cuina va mirar per la

finestra i quan la va veure va començar a cridar:

- Laia, queda’t allà!

I la Laia va dir:

- Tranquil·la, que ja se nedar.

La mare li va preguntar qui li havia ensenyat i ella va contestar que una sirena.

La mare es va sorprendre molt i li va explicar que a ella també li havia

ensenyat una sirena a nedar.

Aleshores van pensar fer una festa i regalar-li una polsera amb un localitzador

per saber on estava sempre. I conte contat ja s’ha acabat.

Tercer premi


29

L’UNICORN I LA SENYORA, de Zoe Bernadó Lara

L’unicorn és un animal fabulós que té forma de cavall blanc i porta una banya

llarga al front. L’ unicorn és símbol de saviesa i puresa . Els primers unicorns

tenien cua de lleó i una barba de boc i eren més semblants a un monstre .

I aquí comença el conte:

Vet aquí una vegada hi havia un unicorn que es

va trobar una senyora que s’havia perdut. L’

unicorn la va ajudar a tornar casa seva. Es

varen fer molt amics a partir d’aquella

experiència.

Després de molts anys, el rei del poble volia

matar a l’unicorn, perquè es pensava que era

perillós. La senyora, en assabentar-se de la

noticia va anar ràpidament a parlar amb el rei

per explicar-li que l’ unicorn que volia matar, en

realitat era un animal màgic i que podia ajudar a

la gent del poble.

El rei va quedar convençut i va decidir portar l’ unicorn al seu palau per tal de

que li ajudés a regnar i ajudar a tothom. L’unicorn va anar a viure al palau amb

el rei, i el va ajudar a regnar. Es van fer molt amics i van viure feliços.

I conte contat, conte acabat.

Accèssit


30

EL PEGÀS, de Gabriela Martínez Fujón

Fa molt i molt de temps vivien un pegàs i Zeus a Grècia. Eren molt amics però

un dia es van enfadar molt i molt perquè no pensaven el mateix. Un volia anar

al riu a jugar i l’altre volia anar a la platja a prendre el sol.

Aleshores el pegàs va anar al riu i Zeus va

anar a la platja. S’avorrien molt i només

pensaven en com s’ho passaven de bé quan

estaven junts. El pegàs va intentar saltar

per sobre del riu però no li va sortir. Zeus

va intentar fer un castell de sorra però com

estava sol no li va quedar com ell volia.

Només pensaven en quan estaven junts, i

van decidir anar-se a buscar. Van buscar a

les muntanyes, sota terra fins i tot a l’altre

banda del món... Fins que un dia es van

trobar.

Llavors es van demanar perdó. Van tornar a ser amics i es van prometre que

mai més no es tornarien a enfadar d’aquella manera per una ximpleria.

Conte contat ja s’ha acabat.

Accèssit


31

3rB


32

ELS PEGASSOS I EL DIAMANT MÀGIC, de Magdalena Maou Oud Essabi

Hi havia una vegada un pegàs que va néixer a l’oceà i va arribar a terra. El

pegàs era blanc, amb ales grans, amb els ulls verds i tenia una cua molt llarga.

Un dia volant el pegàs va trobar una cova molt gran on va trobar un pegàs

femella de color blanc i la cua de color groc i els ulls blaus. De seguida que es

van veure es van fer amics i el pegàs es va quedar a viure amb la seva nova

amiga.

Un dia van sortir de la cova per passejar i van

veure una cosa que brillava entre mig del bosc.

Es van apropar i van veure un gran diamant de

color blau. Brillava molt i van penar que era

màgic. Llavors van demanar un desig, tenir una

banya de color groga, ja que volien semblar-se a

un unicorn. De seguida que les hi va créixer la

banya van perdre les ales. Els dos pegassos

estaven feliços amb la banya, però quan van

voler tornar a la cova no podien perquè no

tenien ales.

Els dos pegassos molt tristos van tornar a demanar un altre desig, tornar a

tenir les ales, ja que els pegassos necessiten les ales per viure. Els dos

pegassos van tornar a ser feliços tal com eren i no van envejar mai més a

l’unicorn. Van tornar a la seva cova i van ser feliços.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest conte ja sa fos.

Primer premi


33

EL JOC MÀGIC, d’Andrea Benito Tornero

Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré, si l’escolteu el sentireu, qui no el

sentirà no el sabrà.

Un dia que la Violeta estava avorrida a casa seva, va començar a rebuscar pels

armaris. A l’armari de l’habitació dels mals endreços va trobar un joc que mai

havia vist. A la tapa de la capsa hi havia dibuixats éssers mitològics de tota

mena.

El va agafar i va pensar que seria divertit

jugar-hi. Dins de la capsa hi havia uns daus.

La Violeta els va llençar i va desaparèixer. En

realitat, va fer un viatge a un món imaginari.

Caminant per aquell món va veure una noia

que corria perquè la perseguien uns animals

estranys com unes anguiles gegants i la va

ajudar. Allà la Violeta va passar moltes

aventures.

Desprès de viure uns anys en aquell país imaginari va decidir tornar cap a casa.

Al principi la seva família no la reconeixia però finalment la van abraçar i es va

quedar a viure amb ells.


Segon premi


34

LA PERLA BLANCA, d’Àngela Güefia Salazar

Hi havia una vegada, fa molts anys, un pegàs blanc amb les ales grans i una

llarga cua blanca que sempre portava recollida en una trena. El pegàs vivia al

bosc que era un lloc molt gran, bonic i amb molts animals.

Un dia que feia calor, el pegàs va anar a refrescar-se al riu. Quan es va apropar

a l’aigua, va veure al fons del riu una perla. Es va llençar al riu, la va agafar i va

veure que brillava molt. Era màgica, et podia convertir en allò que volguessis.

Però un dia va deixar de brillar i va perdre la seva màgia .Quan el pegàs es va

adonar es va posar trist.

No sabia què fer perquè la perla tornés a tenir màgia i va anar al bosc per

trobar un remei. Quan era fora uns lladres van robar la perla. Però quan van

veure que era una perla normal la van deixar i

van marxar. El pegàs ho havia vist tot i estava

content perquè encara que no tenia poders la

perla era molt bonica. I la perla com era màgica

va veure que estava content i la perla va

recuperar la seva màgia.

Un dia passava per allí una noia molt maca i va

veure la perla. La noia es va apropar per agafar-

la; en Pegàs li va dir que li regalava la perla si

es casava amb ell. La noia que es va quedar

ràpidament enamorada del Pegàs en veure’l i va

acceptar de seguida.

Es varen casar, van tenir una filla i van ser feliços i van menjar un munt

d’anissos.

Tercer premi


35

EL CENTAURE AL MAR, de Victor Gil Carlucci

Hi havia una vegada una tribu de centaures;el que manava es deia Galopant i

era molt dolent.

Un dia a un centaure que es deia Cavallot el van llençar al mar perquè s’havia

barallat amb el seu cap, en Galopant.

Els centaures pensaven que si els llençaven al mar es morien ofegats,però

passada una setmana van veure que el Cavallot no només estava viu sinó que li

havien sortit escates i cua de peix.

Llavors van decidir que seria el secret de la tribu i no ho dirien mai a ningú. Uns

anys després una altre tribu va decidir envair el terreny i van fer una lluita.

Quan feia molts dies que estaven lluitant la tribu del Galopant va decidir

llançar-se al mar i perdonar a en Cavallot.

Allà quan es van trobar al Cavallot

van decidir transformar-se i viure

amb el Galopant al mar.

Els seus enemics van marxar i no

els van perseguir perquè no

sabien el seu secret. Des de

aquell dia la tribu del Galopant viu

al mar.

I el que no ho vulgui creure que ho vagi a veure.

Accèssit


36

EL PEGÀS PODERÒS, de Xinyi Kong

Hi havia una vegada un cavall alat amb ales anomenat Pegàs que vivia en el

bosc,en el peu de la muntanya menjant herba fresca tranquil·lament. De sobte

va aparèixer una tribu de centaures. En Pegàs espantat va obrir les ales i va

volar, però,els centaures portaven armes, com exemple llances...

Un centaure va tirar la llança cap a Pegàs i li va donar a la pota. El Pegàs

malferit va caure al mar. Una sirena se’l va trobar i el va curar. El Pegàs li va

donar les gràcies i se’n va anar. En Pegàs va trobar uns unicorns i els unicorns

el van portar a un lloc segur, però, al mig camí va aparèixer un drac i se’n va

emportar al Pegàs.

La tribu de centaures van trobar al drac

i el van matar. En Zeus, que era el que

manava a tots els déus, cridava al

Pegàs perquè vingués. El Pegàs va fer

cas,es va poder escapar i va anar

volant.

Zeus li va explicar que els centaures el volien menjar perquè així serien més

forts. Zeus, com el volia protegir, anava buscant a tots als herois i deus per

lluitar contra els centaures. I, finalment van guanyar. Els centaures van fugir i

el Pegàs va poder viure tranquil.

I conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

Accèssit


37

3rC


38

LA CRISTINA I L’UNICORN, de Belisa Casallo Contreras

Hi havia una vegada una nena que es deia Cristina que no creia en els unicorns.

La seva mare, cada nit li explicava un conte d’unicorns a la seva germaneta i

ella li preguntava perquè li explicava contes amb animals que no existien.

Un dia, la Cristina va sortir a fer un passeig a prop del mar. Es va acostar tant a

un penya-segat que va caure i va anar a parar dins una cova. Va intentar sortir

però no podia perquè s’havia fet mal a un peu. Aleshores va ser quan va veure

un unicorn blanc i petit amb una banya daurada i lluent. Va pensar que estava

somiant. Però l’unicorn se li va apropar i li va començar a llepar les ferides.

Després amb la seva banya màgica la va treure de la cova i la va acompanyar

fins a casa.

Quan va arribar va explicar a la seva

germaneta el que li havia passat, que els

unicorns existien i que a ella l’havia

salvat un...

Des d’aquell dia sempre era ella qui li

explicava els contes per la nit a la nena.

I conte contat aquest conte s’ha acabat.

Primer premi


39

LA SIRENA LAIA, de Laia Mena Perales

Hi havia una vegada una sirena que es deia Laia i que nedava molt bé. Era una

sirena molt maca que tenia els cabells de color marró xocolata, molt llargs. Els

ulls eren blaus com el mar. Era molt alta i molt bona amb els peixos i tots els

animalets que vivien al mar se l’estimaven molt.

Un dia que nedava tranquil·lament, va

aparèixer un tauró. Tothom sap que els taurons

es mengen a les sirenes. La sirena es va

espantar molt i va començar a nedar molt

ràpid, però el tauró la seguia cada vegada més

a prop. Fins que la sirena va arribar a una zona

en la que hi havia moltes roques i es va poder

amagar entre mig. El tauró que era més gros

no va poder passar entre las roques i es va

xocar. La sirena estava protegida per les

roques, però el tauró s’havia fet mal i molt

adolorit se’n va anar.

La sirena va mirar al seu voltant i de cop i volta va descobrir un cofre entre les

roques . El va obrir i hi havia un gran tresor. El cofre era ple de regals molt

bonics .La sirena va agafar el cofre i se’l va emportar a casa seva .

Quan va arribar els seus amics l’estaven esperant molt preocupats perquè

l’havien trobat a faltar i li van fer molts petons i abraçades. La sirena estava

molt contenta i va donar un regal a cada un dels seus amics.

Tots van ser molt feliços i van poder seguir nedant tranquils per sempre .

I Conte contat ja s’ha acabat

Segon premi


40

EL PETIT PEGÀS, de Xènia Escutia Piñol

Temps,era temps quan els animals parlaven el Pegàs que va sorgir de la sang

de Medusa decapitada per Perseu, es va casar amb una euga i van tenir un fill

que no era un cavall sinó un Pegàs. El petit Pegàs va néixer en un bosc

preciós i màgic .Ell vivia feliç amb els seus pares i desitjava de tot cor

que li creixessin les ales per anar a volar amb el seu pare. Amb quatre anys ja

li començaven a créixer les ales. Uns dos anys desprès el petit Pegàs va

descobrir el seu do, que era que quan trepitjava el terra sorgia aigua .Quan ja

era més gran va anar a volar amb el seu pare i li va agradar molt, així que un

dia va voler anar a veure món,però va prometre als seus pares que tornaria

aviat.

l Pegàs va voler anar a Itàlia, Portugal,França .Un cop va ser a Àustria i va

trobar un camell que li va dir:

-Tens aigua?

-No -va respondre el Pegàs.

El Pegàs va veure que tothom estava buscant aigua i els va preguntar que

passava. Tots li van dir la mateixa resposta :

-No hi ha aigua perquè el rei ens la ha pres .

I llavors Pegàs va picar a terra i va sortir aigua . Mentrestant, el rei que era

molt dolent va assabentar-se dels poders que tenia Pegàs i els va voler fer

servir, així que va enviar a uns soldats a que l’agafessin. El Pegàs que

detectava el mal innatament ja ho va veure venir i volia fugir però

primer,com que era molt bondadós volia ajudar a la gent que no tenia aigua.

Els soldats li van parar una trampa. Van portar-lo al palau del rei. El van ficar

a la presó perquè en una gàbia no hi cabia. Uns dies desprès de tenir-lo

tancat el rei va pensar que ja podia domar-lo . Així que li va ordenar que fes

sortir aigua però el Pegàs no va fer res .Els habitants en saber que era

presoner del rei van anar corrents a salvar-lo i el Pegàs va fugir amb els


41

habitants .El Pegàs com a agraïment els va donar aigua i el rei es va quedar sol

al seu palau. Poc després el Pegàs va tornar amb els seus pares tal i com havia

promès.

Aquest conte s'ha acabat i si no és mentida és veritat.

Tercer premi


42

EL PETIT CENTAURE NIC, de Xinying Deng

Fa molt de temps a la muntanya dels cims malvats (una gran muntanya

encantada diuen,de nou mil metres d’alçada ) hi vivia el malvat centaure Ulls

vermells ,que va agafar a tots els seus soldats i va fer agafar cinquanta milions

de persones i les va convertir en centaures i després els va fer torturar fins

que es tornaven dolents .

Jo sóc un centaure ,em dic Nic, i si a un centaure com jo , el veuen parlant amb

persones com vosaltres el torturaven ... que dic, el torturaven , i el mataven!!!

En acabar de dir aquestes paraules va aparèixer un centaure gran amb cinc

sacs a l’esquena . Un per un va agafar a quatre nens als que jo m’havia apropat

per parlar, i a mi. Ens va lligar i ens va posar a dintre del sac , ens va fer un

cop al cap i ens va deixar estabornits. Quan ens vam despertar estàvem a una

masmorra. Eren en Caspian , en Tiran , la Poly, l’Elisabet i jo. La masmorra

era com la gola del llop , sort que l’Elisabet sabia fer foc. Vam fer unes torxes i

les van penjar a la paret .En Tiran se’n va recordar

d´ un ganivet que tenia i el va fer servir de clau. La porta es va obrir fent un

fort ”nnyyiicc”. L’únic guàrdia que hi havia es va despertar, però amb un

moviment molt ràpid en Tiran el va matar, li va agafar les armes que els hi

havien pres i les va repartir. Vam obrir totes les cel·les. Ara érem cent vint

centaures i noranta-nou persones i a més a més tots estàvem armats. Vam

sortir corrents, els quatre nois i jo.

Després d’una dura batalla vam guanyar a Ulls vermells i l’encanteri va deixar

de ser : els centaures convertits van tornar a ser persones i els demés ja van

deixar de ser malvats. Els quatre nens es van acomiadar de tots els seus

companys de batalla, excepte de mi , que com no tinc pares em van portar amb

ells al Cap Nord de Noruega , amb el comandant Cap Gros. Quan vam arribar al

Cap Nord , el comandant ens va dir:


43

-Com que heu guanyat al malvat Ulls vermells i als seus soldats, a partir

d’ara sereu els cinc cavallers , els proctectors del bé !

I així s’acaba la història d’en Caspian, en Tiran, la Poly, l'Elisabet i de mi, el

centaure Nic.

CONTE CONTAT AQUEST CONTE S’HA ACABAT

Accèssit


44

EL DRAC, de Santiago Orrego Apraez

Hi havia una vegada un drac que tenia els ulls marrons i unes dents afilades.

El drac s’avorria i va decidir sortir a fer un tomb. Quan volava per sobre d’una

muntanya, va veure un altre drac. Era un drac que se semblava molt a ell. Va

decidir baixar i presentar-se.

Quan l’altre drac el va veure es

va alegrar molt de trobar un drac

de la mateixa força. Es van fer

molt amics i junts sortien cada

dia a caçar, anaven al llac a

banyar-se i jugaven amb l’aigua.

Mai s’avorrien, ja que sempre

tenien coses per compartir.

Però un dia un dels dracs va conèixer una dragona, i es van començar a

separar, perquè el drac, només pensava en formar una família amb la dragona.

Així, cada dia sortien menys a caçar i jugaven menys. El drac no podia

entendre al seu amic, fins que ell mateix, també va trobar una dragona amb la

que compartir les coses.

Un dia els dos amics que havien sortit a caçar es van trobar de nou, i van parlar

de les seves famílies i es van tornar a fer amics, ja que mai s’havien oblidat de

la seva amistat.

I vet aquí un gat vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha acabat.

Accèssit


45


46

4tA


47

L’OCELLET QUE NO PODIA VOLAR, de Miguel Huachaca Calcina

Hi havia una vegada un ocell que volava tranquil per un bosc. Quan no s’ho

esperava, va venir una àguila, el va agafar i se’l va emportar lluny del seu niu.

L’àguila va portar l’ocell al seu propi niu, però ell, com que era llest, va intentar

escapar. Quan fugia, es va entrebancar i va caure del niu, trencant-se una ala.

Va començar a caminar a poc a poc, així com podia, i es va amagar dins d’unes

herbes molt espesses que hi havia per allà i es va adormir.

Quan ja feia un dia que l’ocell estava amagat dins d’aquella herba, una família

va aparèixer per aquell bosc. Hi havien anat a dinar.

Aquella família tenia un nen molt bo i molt valent, al que li agradava explorar.

Quan van acabar de dinar, va demanar als seus pares si podia explorar per allà

i els pares, que eren bons, li van dir que sí, però que no anés molt lluny perquè

si no es podria perdre.

El nen els va dir que d’acord, que no aniria gaire lluny, que aniria per allà a

prop. La mare li va donar una ampolla d’aigua per si tenia set i una mica de

menjar per si de cas.

El nen se’n va anar pel bosc. Anava cantant una cançó que havia après a

l’escola, fins que va trobar l’ocell. El va agafar i el va posar dins de la seva

bossa i va continuar el seu llarg, però ja no tant, viatge, fins que va trobar un

arbre per descansar i va poder seure i beure l’aigua que li havia donat la seva

mare.

Llavors va treure l’ocell de la bossa i li va tirar una mica d’aigua perquè es

refresqués una miqueta. L’ocell es va despertar i es va espantar de que

l’hagués agafat un nen, però no es podia moure perquè tenia l’ala trencada.

El nen, quan va veure l’ala, va tornar cap a on hi havia els seus pares i els va

dir una petita mentida: que volia tornar a casa, que estava cansat.


48

Quan van arribar, el nen va anar a la seva habitació, va agafar un embenatge

de la cambra de bany, i el va posar a l’ala de l’ocell. Amb molta cura, el va ficar

dins d’una capsa.

A l’endemà, el nen va anar a veure l’ocell, però aquest seguia amb l’ala

trencada. Va esperar uns dies més i llavors l’ocell ja estava molt més recuperat.

Llavors el nen va anar al parc portant l’ocell en la mà, la va obrir i el va llençar

cap amunt. L’ocell va començar a volar i el nen va tornar a casa però, quan

menys s’ho esperava, l’ocell va començar a perseguir-lo i no el deixava per res.

Quan el nen ho va veure, va preguntar als pares si se’l podia quedar. Com que

eren tan bons, li van dir que sí, i l’ocell i el nen van ser feliços junts per

sempre.

Primer premi


49

LA GOSSA VALENTA, de Frandiela Feliz Montero

Vet aquí una vegada una gossa, que es deia “Noelia”, i la seva mestressa, que

es deia Graciela.

Un dia, anant a travessar un carrer, va venir un cotxe a tota velocitat. La

gossa, que ho va veure, va salvar la Graciela, doncs va bordar i la va avisar del

perill.

La “Noelia”, la gosseta, no va tenir temps d’apartar-se, així que el cotxe la va

atropellar.

La jove mestressa la va portar ràpidament al veterinari, i aquest li va dir que

l’accident li havia afectat les potes del darrere i que no podria tornar a moure-

les mai més per ella mateixa, així que li va recomanar una pròtesi per a la

gossa.

La Graciela, disgustada, va decidir que aquesta gossa no li agradava amb la

pròtesi, així que se’n compraria una altra.

Se’n va comprar una que es deia “Lola”, i des d’aquell dia només se l’estimava

a ella. La deixava dormir al seu llit, li donava el menjar més bo, les millors

joguines, etc.

Una nit, però, va entrar un lladre a la casa. La “Noelia” va sentir les passes del

lladre que es dirigien cap a la caixa forta dels diners. Sense pensar-hi ni un

moment, va anar corrents a veure què passava, va pujar damunt d’un moble,

va saltar a sobre del lladre i el va mossegar. La Lola, en canvi, no va fer res.

Com que van fer molt de soroll i, a més, va saltar l’alarma, la Graciela es va

despertar i va córrer fins on hi havia el lladre. Llavors va trucar a la policia i els

va dir:

- Veniu, ràpidament, que hi ha un lladre a casa meva.

I la policia va respondre:

- Vindrem de seguida.


50

Quan van arribar van veure el lladre, però en un descuit dels policies l’home va

escapar.

Els agents van dir:

- Anirem darrere d’ell i l’empresonarem. Ho jurem per la justícia!

La Graciela es va donar compte de que no s’ha d’abandonar a ningú per coses

que li hagin passat. Va veure que havia estat injusta amb la "Noelia".

Com que el lladre va intentar robar en una altra casa, els policies, que

vigilaven, el van enxampar amb les mans a la massa i el van poder tancar a la

garjola.

Des de llavors, la “Noelia”, la “Lola” i la Graciela van viure molt tranquil·les, i

eren molt bones amigues.

Després d’un temps, el lladre va sortir de la presó i va aprendre que robar està

molt malament, i que mereixia que el tanquessin. Va demanar perdó a tota la

gent a la que havia intentat robar i des de llavors es va portar molt més bé.

Segon premi


51

EL DRAC MÉS AMABLE, de Derai Ebrat Giron

Era un drac molt gran i ferotge, que tenia molta gana, i que mai trobava

menjar perquè vivia en el desert del Sahara.

Un bon dia, que tenia més gana que mai, va fer una volta per tot el voltant del

desert mirant per trobar menjar i, amb les dents esmolades i bavant, anava

buscant alguna cosa per cruspir.

Es va trobar un escorpí descolorit i jove, i el drac li va dir a l’escorpí:

- Què et passa, escorpí, estàs molt trist? - li va preguntar el drac tot

estranyat.

I l’escorpí va contestar al drac:

- Que no trobo la meva cova, és que m’he perdut per aquestes terres.

El drac li va contestar:

- Vols que et porti a veure si trobem la teva cova.?

- Sí, moltes gràcies, drac - va respondre l’escorpí alegre i content.

Els dos junts van estar tot el dia buscant la cova de l’escorpí. Mentrestant el

drac també buscava alguna cosa de menjar.

I de sobte, l’escorpí va dir, sorprès i estranyat:

- Mira, una manada de bous!

Quan el drac ho va veure, content i feliç, va intentar caçar-ne un. Quan ho va

aconseguir li va dir a l’escorpí:

- Moltes gràcies per la teva companyia. I l’escorpí li va contestar:

- De res, però s’ha fet de nit i estic molt cansat. Em deixaries viure a la

teva cova?

- Sí. Si vols, marxem ara.


52

Van marxar cap allà. Quan van arribar, l’escorpí es va posar a dormir i el drac a

menjar sense parar.

Així es com dues espècies molt diferents, que s’ajuden, donen una a l’altra una

cosa molt important i vital per a cada una.

Tercer premi


53

UN MESTRE EN PERILL, de Karen Galvis Velasco Hi havia una vegada un llop que es deia Ti. En Ti tenia el pèl de color marró, els

ulls blaus i unes orelles punxegudes. En Ti era un llop molt bonic, però el no es

veia bonic perquè tenia la cua molt petita.

El llop estava avergonyit de la seva cua,i els seus amics sempre que el veien

se’n reien d’ell. En Ti, cansat de que els seus amics es burlessin d’ell, va marxar

molt trist i es va endinsar al bosc.

Va estar caminant uns quants dies pel bosc fins que va trobar una cova per

descansar i llavors va sentir crits. Es va endinsar més i va veure un porc

senglar atrapat entre unes roques. El llop va empènyer amb el seu cos les

roques i va rescatar al porc senglar. De seguida el llop es va amagar en un

raconet de la cova.

El porc senglar, que havia sortir corrents, es va pensar que el llop li tenia por,

però va decidir tornar a entrar per donar-li les gràcies. Quan va entrar es va

adonar de seguida que el llop s’amagava avergonyit. Llavors li va dir:

- Un llop tan fort i valent com tu, no s’hauria de preocupar del seu aspecte. Has

d’estar orgullós de la teva força, valentia i manera de ser.

El llop i el porc senglar van estar uns quants dies junts. Parlaven molt i el llop

va aprendre a poc a poc a estar millor amb el seu aspecte, ja que es

preocupava més de caçar i de ser fort.

Un dia va estar preparat per tornar a casa i es va acomiadar del seu amic, del

que havia aprés tant. El seu amic s’havia convertit en el seu millor mestre.


54

Quan els seus amics el van veure, van veure un llop tan fort i valent que no es

van recordar ni fixar en la seva cua. El llop va ser feliç de nou amb els seus

amics.


Accèssit


55

4tB


56

EL PEIXET I LA NENA, de Jana Rodrigo Navarro

Hi havia un vegada una nena de dotze anys que es deia Clàudia vivia a Hawaii.

Aquesta nena era alta, rossa, amb el cabell llis i llarg, els ulls blaus i petits, la

boca petitona i li agradava molt el mar.

Un dia d’estiu, que feia molta calor, la Clàudia va anar a la platja a nedar. Quan

va arribar al mar, ràpidament es va capbussar dins de l’aigua. Llavors, dins de

l’aigua va veure un peix i va voler agafar-lo. Va pensar que s’escaparia, però

no! El peix es va deixar tocar! La Clàudia s’havia sorprès moltíssim, mai havia

pogut tocar a un peix. La Clàudia va tenir una magnífica idea amb el peix. El va

agafar amb una galleda i se’n va anar a casa. El va posar a una peixera dins de

la seva habitació. La nena estava tan emocionada que se’n va anar a dormir

pensant en quin nom li posaria al peixet. L’endemà quan es va despertar ja

tenia el nom pensat, es diria Coloraines perquè era de diferents colors: vermell,

groc, blau, etc. Mentre la nena observava la peixera , va sentir una suau veu...

una veu molt dolça... Era el Coloraines!

- M’agrada molt aquest nom- va dir el peixet.

− Aaaaah! Un peix que parla! - va cridar la nena.

− Sí, puc parlar com tu - va contestar el Coloraines.

− Què bé! Llavors podem ser molt amics. Vols venir

a nedar amb mi?- Va dir la Clàudia.

− M’encanta aquesta idea! Anem al mar que

t’ensenyaré llocs meravellosos que hi ha al fons

marí – li va explicar el peix.

I així ho van fer, van anar al mar i van començar a jugar durant tot el dia, s’ho

van passar d’allò més bé! La Clàudia va agafar el Coloraines i el va posar a la

galleda, van arribar a casa i el va posar a la peixera. Després de dues

setmanes, quan estaven tots dos junts mirant la posta del sol, el Coloraines va


57

aprofitar per confessar-li a la Clàudia que trobava a faltar molt el seu mar. La

nena, una mica trista, li va preguntar que si no era feliç amb ella. I el peixet li

va dir que sí que era feliç però que no podia viure per sempre en un lloc tan

petit com aquella peixera. La Clàudia ho va entendre i li va dir que cada

dissabte ella estaria a la sorra de la platja esperant al peixet.

I així ho van fer, durant tres setmanes, cada dissabte, es trobaven a la sorra de

la platja on s’havien conegut per primera vegada. La clàudia sempre agafava la

galleda i passaven el dia junts explicant-se les seves anècdotes. Per la nit, el

portava un altre com al mar i es deien adéu fins el proper dissabte.

Un dissabte, va anar al mar i va veure com havien construït una fàbrica de

petroli. Es va fixar de la quantitat de fum que feia aquella fàbrica i com el mar

era tot negre i brut, ple de petroli, plàstics, llaunes, vidres,... Aquells dia va

esperar hores i hores al Coloraines, però el seu amic no arribava. Es va

espantar i es va apropar a l’aigua per veure si el veia de llunys.... De sobte, es

va apropar el seu peixet Coloraines, tacat de petroli i amb un tros de plàstic al

seu cos. El va agafar corrents i el va tocar, però el petit Coloraines estava tot

fred. La pobre Clàudia li van començar a caure llàgrimes dels ulls. Durant anys

la nena continuava anant al mar per recordar al seu amic Coloraines, veient la

contaminació d’aquelles fàbriques. Un dia es va prometre que faria alguna cosa

pel seu peixet i per aquell mar contaminat.

Temps després, quan la Clàudia va tenir 25 anys, va organitzar una ONG amb

l’ajut dels seus amics i família. Aquesta ONG, amb el nom de “ONG Coloraines”,

ajudaven a mantenir el món net, sobretot el mar. La Clàudia va aconseguir que

el mar on hi havia viscut el seu peix acabés net i la fàbrica de petroli va ser

tancada. La Clàudia va pensar: “El Coloraines estaria orgullós”.

No contaminem si volem un món millor. No llencem plàstics, ni llaunes, ni

ampolles de plàstic al mar on hi viuen els nostres amics els animals.

Primer premi


58

LA VACA I L’OVELLA, de Judit Cortiella Cortés

Hi havia una vegada una ovella que es deia Ella, vivia amb altres animals a una

granja molt bonica, envoltada de camp i d’un petit estany.

Ella era molt blanca, bonica i presumida, sempre es mirava en el reflex de

l’aigua de l’estany. A la granja també hi vivia la vaca Aca, però aquesta vaca

era molt gelosa i sempre es fixava i es comparava amb els altres animals.

Un dia molt assolellat l’ovella Ella va sortir a prendre el sol al camp i es va

trobar amb la vaca Aca. La vaca estava asseguda mirant a terra amb una

carona molt trista. Quan va veure que es va apropar l'Ella es va fixar amb la

pell de l’ovella. Cada cop la vaca hi tenia més enveja de l’ovella. Fins arribar al

punt de voler ser com l’ovella, tan blanca, tan bonica, tan suau...

Després de tant rumiar, l'Aca va tenir una idea. Es va apropar a l’Ella per veure

si la podria ajudar per ser com ella, és a dir,a ser tan blanca i suau com

l’ovella.

L'Ella es va sobtar d’aquella pregunta, mai li havien dit que volien ser com ella i

li va agradar la idea. Així que van provar diferents maneres per a que l'Aca fos

com ella. Primer li va posar un abric blanc, la vaca contenta de veure’s tan

blanca va córrer i saltar per tot el camp però va relliscar amb unes pedres, va

caure i l’abric es va estripar. Així que es va posar trista un altre cop, el seu

abric blanc ja no era tan blanc i a més estava fet mal bé, ja no era com l’ovella.

Així que l'Ella va tenir una altra idea, que va ser pintar-la amb pintura blanca.

Però quan va voler banyar-se tota la pintura va marxar. Un altre cop, tornava a

ser una vaca blanca amb taques negres.


59

Ho van intentar amb moltes coses amb diferents coses, van passar els dies i

cada cop la vaca era més trista. Fins que va dir l'Ella:

-Ho deixem ja! Portem dies i dies però no ha funcionat res! I m’he fixat que les

teves taques negres són molt maques i combinen molt bé amb el teu color

d’ulls.

La vaca Aca es va posar vermella de vergonya i només va poder contestar:

-Gràcies, per ajudar-me!

L’ovella Ella li va explicar que cadascú és com és i no podem canviar a ningú.

La vaca Aca ho va entendre i es va adonar que ella també tenia coses bones.

Des de llavors la vaca Aca no va ser tan gelosa i l’ovella i la vaca van ser

amigues per sempre.

Lliçó: Tots som com som i ens hem d’acceptar.

Segon premi


60

LES TRES GATETES, de Laila Abair

Hi havia una vegada tres germanes gatetes presumides que vivien en una gran

ciutat molt moderna. La gran es deia Anna, la mitjana Flora i la petita, la més

bonica de les tres, es deia Clàudia. Les tres eren germanes íntimes i no es

podien separar mai, sempre estaven juntes i s’ho explicaven tot.

Un dia les tres germanes es van barallar per una ximpleria: per un vestit. Totes

tres volien aquell meravellós vestit vermell tan bonic i com no es posaven

d’acord de qui es posaria el vestit, van començar a dir-se coses molt lletges.

Fins que va succeir una cosa terrible... les germanes es van separar. Com no

van arribar a un acord del vestit, les tres germanes, per separat, van marxar a

un lloc diferent enfadades.

Una nit freda i molt fosca les tres germanes: lÀnna, la Flora i la Clàudia

estaven molt tristes, pensant lùna amb làltra. Així que van decidir cadascuna

anar a fer un vol. L'Anna tenia tanta tristesa que va començar a plorar, la Flora

no feia més que recordar les coses divertides que deia sempre la seva germana

gran i la Clàudia recordava com les seves germanes grans sempre l’havien

protegit i ajudat.

Al cap d’una estona es van trobar per casualitat en el parc de les orenetes. Es

van mirar totes tres i van córrer per donar-se una gran abraçada i demanar-se

perdó.

- No ens podem barallar per un vestit! - va dir l'Anna.

- Tens raó – va dir la Fora- Si som més felices les tres juntes que no pas

separades.

- Jo us he trobat molt a faltar – va dir la petita de les germanes.


61

Així que es van dir que mai més es separarien i van tornar totes tres cap a

casa. El vestit vermell el van deixar al menjador per poder-ho compartir entre

les tres. I van entendre que és més important compartir que no ser egoistes i

que no s’ha de donar tanta importància a les coses materials.

Compartir amb els altres et fa més feliç que no tenir moltes coses i estar tot

sol.

Tercer premi


62

EL LLOP I LA PANTERA BUSQUEN MANGO, de Fabiola Muñoz Cordova

Hi havia una vegada un llop i una pantera. El llop era blanc com la neu i la

pantera era negra com la nit. Un dia que anaven a buscar menjar es van trobar

tots dos pel mateix camí i van decidir anar a buscar menjar junts.

Al cap d’una estona van veure un mango que

havia caigut al terra i el llop el va agafar. La

pantera va dir que ella l’havia vist primer i es

van barallar. La pantera es va fer mal a la pota.

El llop la va estirar al terra i la va curar perquè

se sentia culpable. Després el llop va veure una

cova, van anar-hi tots dos i s’hi van quedar tota

la nit.

Quan la pantera ja va tenir la pota curada i

podia caminar van anar a buscar menjar i aigua

perquè tenien gana i set. Pel camí es van trobar

un cocoter i van agafar un coco per cada un i se’l van menjar. Desprès van anar

a buscar aigua per beure i van trobar un salt d’aigua. Van beure aigua i es van

fer amics.

Cada dia es trobaven i anaven junts a buscar aigua i menjar i jugaven junts.

A la temporada de caça, uns caçadors van agafar el llop i el van tancar en una

gàbia. La pantera va anar-hi corrents i el va salvar.

Van dir que mai més es separarien i sempre s’ajudarien.

“Ajuda als altres i ells també t’ajudaran.”

Accèssit


63

UN GOS S’HA ESCAPAT, d’Andrea Lenz Ibarra Hi havia una vegada un gos que sempre jugava amb una gossa. Eren veïns i

vivien un al costat de l’altre. L’amo del gos era un noi i l’amo de la gossa era

una noia.

Un dia van sortir a passejar tots junts i

quan el noi i la noia estaven distrets

parlant, el gos es va escapar. Al cap d’una

estona se’n van adonar i van començar a

buscar-lo però no el trobaven.

El gos s’havia escapat perquè havia vist un gat i el volia perseguir però el gat

corria molt i el gos es va perdre. El gos mai havia anat tan lluny i no sabia

tornar a casa.

La gossa estava preocupada i va decidir anar a buscar-lo.

Pel camí es va trobar un esquirol que estava dalt d’un arbre agafant pinyes i li

va preguntar si havia vist un gos. L’esquirol li va dir que n’havia vist un en un

parc i la va acompanyar a veure si el trobaven. Van caminar mig quilòmetre i el

van trobar.

El gos es va posar content perquè va veure la gossa i tots dos van donar

gràcies a l’esquirol.

La gossa sabia el camí de tornada a casa i van tornar tots junts. Quan els seus

amos els van veure es van posar contents.

“Sempre has de confiar amb els teus amics.”

Accèssit


64

4tC


65

EL MICO QUE NO SABIA FER MONADES, de Laia Roncero Sanz

En un zoo, en la gàbia dels micos hi vivia un mico que estava trist. Es passava

el dia en un racó i no volia saber res dels seus companys. Aquest mico era molt

baixet i anys abans havia estat molt juganer.

I per allà va passar una gavina molt llesta que anava cantant la cançó de moda

de l’estiu. Va veure al mico trist i el va anar a veure. Va preguntar-li què li

passava. El mico no sabia que dir i li va respondre:

- No t’ho vull dir.

La gavina li va insistir i insistir per que li digués el que li passava. Finalment i

cansat d’escoltar-la, el mico li va respondre tremolant:

-És que no sé fer monades! - va dir ràpid.

La gavina es va quedar parada perquè mai no havia sentit aquella bogeria.

Llavors la gavina se’l va endur a coll-i-bè al seu niu i li va presentar un amic

seu: el senyor Peix perquè li expliqués el que li passava al mico.

El senyor Peix li va explicar que ell no sabia nedar perquè de petit s’havia fet

mal a l’aleta. Havien passat anys i panys i s’havia oblidat de nedar i ara li tenia

moltíssima por a l’aigua.

La gavina va voler ajudar al peix donant-li un consell. Li va dir que

s’enfrontés a la seva por i el peix li va dir que sí que ja ho faria.

Com el mico estava allà escoltant el consell, ell també va aprendre que no cal

ser com els altres, només cal ser un mateix. I va tornar al zoo molt content i

va entrar a la seva gàbia i en lloc de fer monades va ser el presentador d’un

espectacle de micos i el públic només el miraven a ell perquè feia moltes

bromes. I va viure feliç.

Per a ser feliç, no cal ser com els altres, només cal ser un mateix.

Primer premi


66

ELS CINC MÉS DIVERTITS, de Joaquim Albar Oliva

Hi havia una vegada un guepard que estava pujat damunt la gruixuda branca

d’un arbre. Des d' allí estant va veure un cérvol que estava en perill, envoltat

d’un grupet de famolenques hienes.

El guepard va saltar de l’ arbre i va córrer a espantar les hienes. Amb les seves

dents va espantar-les, amb les seves urpes llargues les va fer plorar. En un tres

i no res no els va quedar més remei que tocar el dos. El cérvol molt agraït li va

suggerir al guepard que sisplau l’avisés si alguna vegada estava en perill o

necessitava que l’ajudessin.

Al cap d’un dia succeí que el guepard va ser qui va necessitar l’ajuda. Eren les

hienes del dia anterior que havien tornat pel guepard i aquest cop amb tot el

grup. Per allà va arribar el cérvol i va espantar les hienes amb les seves fortes

banyes.

El guepard li va dir al cérvol:

-Gràcies per ajudar-me amb aquestes hienes tan pesades i ferotges. Sense tu

no hagués pogut amb elles i, ara no estaríem aquí, parlant tots dos tan

tranquils.

El cérvol li va respondre :

-De res home, és la meva recompensa per haver-me ajudat ahir. Per cert,

aquelles hienes són molt pesades, oi?

El cérvol li va explicar que des de petit les hienes ja se l’havien intentat menjar,

en més d’una ocasió. Menys mal que quan era petit el protegia la seva mare.

-Enyoro moltíssim la meva mare- digué amb to ploraner.

El guepard li va explicar :

-Jo també enyoro la meva mare. Sempre estava al meu costat i mai es

separava de mi. Però un dia la van capturar uns caçadors i no la vaig tornar a

veure mai més.


67

-Em vaig refugiar damunt d’un arbre mentre els caçadors se l’ emportaven amb

el seu camió i jo sense poder fer res.

El cérvol va començar a plorar i el guepard li va dir:

-A veure jo tampoc tinc la meva mare. I tu em veus plorar ? Oi que no, doncs

llavors deixeu estar ja, home !

El guepard i el cérvol es van fer molt amics. Cada dia sortien a donar una volta.

Una nit van quedar per fer una festa de pijames.

Llavors van entendre que si estaven junts durant el dia s’ho passaven més

bé.

Just al cap de poc temps van tornar a venir les hienes:

-Mireu que sou pesades ! –va dir el guepard.

Van començar tots dos a espantar-les un altre cop. Tot i que algunes hienes

se’n van anar, tres d’elles es van fer amigues del guepard i del cérvol.

Les hienes,el guepard i el cérvol van ser els més divertits de la sabana. Els cinc

van fer moltes activitats junts. Van jugar a fet i amagar, van començar a

perseguir-se per tota la sabana fins que es va fer de nit. I encara hi juguen .

Quan comences una amistat amb algú si et vols convertir en el seu amic tens

de ser educat i anar a poc a poc.

Segon premi


68

LA FORMIGA QUE VOLIA VEURE MÓN, d’Aleix Martínez Lora

Hi havia una vegada una formiga en la platja de Barcelona que estava

treballant per aconseguir menjar. Es passava tot el dia recollint menjar, tal

com també feien les seves companyes. Només tenia tres moments de descans

al dia. Després d’una estona es va posar a descansar una miqueta.

Mentre descansava va veure com un dofí mular d’uns tres metres s’apropava

a tota velocitat cap a la platja. Quan va arribar, a la costa, la formiga va veure

que estava ferit i se’n va anar a buscar herbes remeieres per a guarir-lo.

Quan va tornar de buscar herbes remeieres (del prat) va començar a fer el

medicament. Es necessitava una flor de farigola, tres branques de menta i dos

pètals de flor d’espígol. Aquest medicament li havia ensenyat el seu difunt avi.

El dofí mular quan va prendre el medicament li va dir a la formiga:

-Gràcies formiga! Com t’ho puc agrair ?

La formiga era agraïda de mena , és clar, i li va semblar fantàstic que el dofí li

ho reconegués.

- Si us plau, em podries portar a veure món ?

I així va ser. El dofí mular, primer li va donar un casc de busseig de la seva

talla i van començar la volta al món. Nedant plegats la va portar a Hong Kong

després a Anglaterra i a molts més països amb platges.

Quan van acabar els viatges, van tornar a Barcelona i així el dofí mular va estar

en deute amb la formiga .

La formiga després d’aquells dies tan durs de viatge va tornar a casa seva (el

formiguer). Tots estaven esperant-la i quan va arribar li van fer una festa de

tornada.


69

El dofí mular, ell sol, va reprendre el seu camí fins les illes Medes, on vivien els

seus parents. Quan va arribar amb els seus parents es va posar a dormir tres

hores.

Si ajudes a un animal o a una persona aquests et tornaran el favor.

Tercer premi


70

BLANC I NEGRE, de Naira Soto Sosa Hi havia una vegada un corb negre com el carbó i amb el bec taronja molt

brillant , que anava volant pel bosc. El corb encara que era bonic, era molt

envejós i quan va veure en el llac del bosc un cigne blanc va baixar volant i

envejós de la seva majestuositat i bellesa, li va dir:

- Oh, preciós animal, la teva bellesa no te mesura. Déu ser perquè estàs

tot el dia banyant-te i netejant-te.

Envejava la bellesa del cigne i es va enfonsar a l’aigua. Però quan va sortir,

encara estava negre.

El corb rabiós, es va rebolcar en un bassal ple de fang i fulles de color marro

per el fang va esquitxar al cigne amb el fang.

Llavors el cigne es va enfonsar a l’aigua i va sortir encara més blanc i

majestuós .

El signe li va dir al corb:

- Mai seràs feliç, fins que no acceptis que ets de

color negre , i que el negre és tan bonic com el blanc.

Mira els animals que tens envoltant-te. L’os panda i les

orenetes, blanc i negres.

El corb llavors es va adonar que hi havia animals tan

bonics de color blanc i negre com el cigne. Es va mirar al

reflex de l’aigua del llac i es va veure bonic. El corb va dir

al cigne:

- Tens raó. Ara ho veig. Perdona’m .

- Es clar que et perdono

I es van fer molt amics. I van viure feliços i van menjar anissos.

No tinguis envejà dels altres perquè dins teu tens, coses molt bones i et pots

conformar amb el que tens.


71

Accèssit

EL LLEÓ I EL RATOLÍ, de Yuta Maeda

Aquesta història comença en aquell temps en el que els animals parlaven. Els

protagonistes són un lleó i un ratolí

El Lleó era molt gran i vivia a la selva amagat en una cova. El Ratolí estava

dormint en un arbre. Un dia el Lleó va veure una poma però el Ratolí va ser

més ràpid i se la va endur a casa seva.

- Hola Ratolí. Em pots donar la poma? - li va preguntar el Lleó.

- No. Es meva – va contestar el Ratolí.

Llavors el Lleó va pujar a l’arbre del Ratolí i li va dir:

- Ratolí, Ratolí tinc la teva poma.

Però el Ratolí no es va creure el que deia el Lleó i li va fer una proposta:

- Perquè no fem un concurs?

En aquell moment va venir una Vaca i al sentir el que deien els altres va dir:

- Millor fem un partit de futbol.

De seguida, van estar d'acord el Lleó i el Ratolí.

- Si, guanyaré al Lleó que és molt dolent jugant – va dir el Ratolí

- Si, guanyaré al Ratolí que és molt petit i no pot marcar – va dir el Lleó.

- Vinga, 1,2,3, llestos. Ja !!!! - va cridar la vaca.

El ratolí agafa la pilota, fa regates i xuta. Però a la porteria està el Lleó que la

ocupa tota perquè és molt gran. El Ratolí no pot marcar, és impossible.


72

- Això és una trampa – diu enfadat el Ratolí.

- No és una trampa - crida el Lleó – és que no saps jugar gaire a futbol.

- Doncs, em quedo jo la poma – va dir el Ratolí.

- No – va dir la Vaca – pot ser serà millor que jugueu a bàsquet.

Però el Ratolí era massa petit per encistellar i el Lleó massa ràpid. Així que va

guanyar el Lleó.

Aleshores, van començar a barallar-se.

- Crec que serà més just si us repartiu la poma – va dir la Vaca.

- Es veritat. Serà millor si compartim la poma – van dir el Lleó.

I el Ratolí va afegir.

-Tens raó. Molt millor si compartim.

Des d’aquell moment, van ser molt bons amics. Els millors amics del món.

I conte contat, ja s’ha acabat.

Accèssit


73

5èA


74

EL NÚVOLS, de Víctor Pesantes Feijoo

Els núvols són suaus

i viatgen en un cel blau,

acompanyats per les aus

que busquen el seu cau.

A les muntanyes la seva ombra es veu ,

entre roques i flocs de neu,

de sobte una pluja intensa ,

a mullar tota la vall comença.

Juguen amb els ocellets

i són blancs com els conillets,

els núvols son grans i petits

i són molt divertits.

Primer premi


75

M’AGRADA LA PRIMAVERA, de Naiara Lara Martínez

Ja arriba la primavera,

i l’alegria als camps i a l’era.

Tot és ple de colors,

i ens arriben totes les olors.

A la primavera la sang s’altera,

la natura sempre l’espera.

A mi m’agrada sortir,

I sempre contemplo el meu jardí.

A la primavera observem la platja,

i olorem la mar salada.

Prop de l’aigua ,tothom menja paella,

i els nens fan una tombarella.

Segon premi


76

EL TREN, d’Andreu Busom Fernández

El tren, a gran velocitat,

corre a la vora del prat.

El tren, ple de passatgers,

corre per l’estació més enllà dels carrers.

Cada migdia

empassant-se la via.

A la tarda, quan arriba a l’estació,

ja s’ha acabat el carbó.

Surt quan vol

i arriba quan pot;

fent xup, xup

se’n va cap a Olot.

Tercer premi


77

LA NEU, de Desireé de los Reyes de la Peña

La neu és blanca i fresqueta

es fan ninots de neu blanqueta.

La neu ve a l’hivern i fa molt fresquet

no hauríem de menjar cap geladet.

La neu és una joguina

a vegades sembla una nina.

La neu pot ser la teva amiga

i mai, mai fa figa.

Accèssit


78

L'AMISTAT, de Frandis Feliz Montero

Un amic no és sol

el que riu les meves bromes

també és el company

que t’ajuda sempre.

Sinó també el que plora

al meu costat

compartint les meves llàgrimes

i sempre t’ajudarà

amb els teus problemes

Les meves bromes fan que tothom

pugui divertir-se i riure,

també juguem , ballem i cantem

totes juntes fem que el món sigui millor

També pot passar alguna desgràcia

com que ens barallem o discutim.

Però al dia següent tornem a ser

les millors amigues del món.

Accèssit


79

5èB


80

EL TEMPS, de Jesús Zurita Morán

El temps, què és ?

Una idea? Un sentiment?

Què és, si no

Una endevinalla cruel?

El temps...

El que fa moure’ns,

el que ens fa llevar-nos del llit

i dormir per la nit.

El temps, com el cel, com l’espai infinit

no s’acabarà mai.

El temps és el nostre amic, el nostre aliat,

el nostre enemic, cruel i despietat.

El temps ho canvia tot:

A tu, a mi, a tot el que ens envolta.

Què és , si no la vida?

Ens fa néixer, però també morir.

El temps infinit

No té principi , però tampoc fi.

Primer premi


81

LA PRIMAVERA DINS EL COR, de Lena Xia LLedós Trillo

Quan arriba la primavera,

hi ha colors per tot arreu.

Quan una flor m’enamora,

em canvia el to de veu.

Hi ha un arbre que fa flors,

ametller s’anomena.

És el més matiner de tots

perquè a l’hivern es desperta.

Llavors miro fins al fons,

una flor que neix d’un brot,

i veig un món ple de colors

que amb estil va fent olor.

Tot això m’arriba al cor,

amb emocions dintre meu.

Vull repartir un gran amor

que espero tots en rebeu.

Segon premi


82

LA XOCOLATA, de Miquel Padilla Sánchez

La xocolata, ai que és bona!

me la menjaria a qualsevol hora.

Te la pots menjar desfeta

o si no, en una “tableta”.

Amb ella pots fer bombons

i et surten molt bons

tenen molts sabors

i cada sabor te el seu color.

Diuen que si menges molt

et posaràs malaltó

però no és veritat

doncs dona felicitat.

Hi ha per tot el món

i si la regalàs et donaran un sac de petons.

Per Pasqua en forma de mona

el teu padrí te la dona.

La xocolata , ai que es bona ,

me la menjaria en qualsevol hora.

Te la pots menjar desfeta

o si no,en una “tableta”.

Tercer premi


83

LA LLUNA, d’Antonio Chárlez Gutiérrez

La lluna és blanca i brillant

surt per la nit

la lluna que et guia

i la que t’il·lumina.

M‘agrada mirar-la

des de la muntanya.

Hi ha dies que es rodona

i altres dies mitja bola.

Quan miro per la finestra

i no veig la lluna

tot està fosc

i tinc molta por.

Accèssit


84

PANAMÀ, de Miguel Viñuela Sosa

Panamà uneix dos continents,

va sortir del mar lentament.

Panamà és molt estret,

dos mars a banda i banda, te aquest.

Una farmàcia en realitat,

és un supermercat.

És molt alt,un gratacel,

i una píndola és un caramel.

Té un llenguatge especial

i un gran centre comercial.

També té arbres gegants,

i poques ciutats.

Té menjars ben diferents,

i animals ben contents.

A panamà hi ha molta diversitat,

i també molta felicitat.

Accèssit


85

5èC


86

ELS MEUS PARES, de Yanira Hervás Rueda

Dedicat de tot cor als meus pares:

De l’amor em van crear.

La mare i el pare em van formar

i per poder veure’m,

nou mesos van haver d’esperar.

Un dia de Febrer,

l’alegria els va arribar.

Jo sortia de la panxa de la mare

i el pare no parava de plorar.

Yanira de nom em van posar.

Vestit i diadema havia de portar

perquè tots a l’habitació,

a veure’m volien entrar.

Bufona i petitona vaig sortir.

Ganes de guerra devia tenir

perquè ni de dia ni de nit

a ningú deixava dormir.

Onze anys han passat

i només us puc dir

que visca la mare

que em va parir!

I el pare?

Del pare no m’he oblidat,

perquè jo l’estimaré

fins a l’eternitat.

Primer premi


87

EL BOSC DAURAT, d’Edgar Paton Martínez

No em podia creure el que veia

darrera d’aquella porta de ferro daurada.

Els arbres d’or, les fulles de plata.

Els animals cantant, ballant i d’alegria jugant.

De sobte, vaig trobar un palau

on no hi havia ningú.

El millor era, que no necessitava clau.

Tot era perfecte

Era un palau increïble: sis pisos i quatre piscines

Però de sobte vaig sentir una veu.

No era l’únic nen que hi havia allà’

Hi havia algú més? Però qui? a on ?

I em vaig adonar de què passava

desprès de cinc minuts

quan la mare em va dir:

Neymar jr al cole!

Segon premi


88

LA TRISTOR, de Sofia Morán Benavente

Ploro quan em sento malament.

Ploro perquè l’avi ja no hi és.

Intento que se’m passi

però no puc oblidar-me d’ ell.

Ploro, però no em veu ningú,

perquè en un racó m’amago jo.

Les meves llàgrimes són diamants.

Juntes formen un collar.

El meu avi ha marxat i no sé on ha anat.

Només sé que no el veuré més.

Això em fa posar trista

i ploro una mica més.

Però no tot és tristor, perquè se’m passa

quan la meva mare em fa un petó.

Ella el recorda i em parla alegre i somrient

per tot allò que ha anat vivint.

Tant ella com jo el portem dins del cor.

Tercer premi


89

ELS PELUIXOS, de Jana Sans Berruezo

Tinc molts peluixos

cada nit dormo amb un

de vegades és un osset

i d’altres un pingüinet!

M’agrada molt jugar-hi

amb tots ells cada dia

gatets, dofins, pollets

i la meva amiga Maria.

Ai com m’agradaria

si els tingués tots

però que en faria

si ja no puc amb dos.

També un de molt especial

que mai l’abandonaria

perquè com jo es diu igual

i amb ell sempre estaria!

Accèssit


90

L'IVAN, de Daniel Pérez Heredia

L’ Ivan és el millor amic del món

i en futbol és bon jugador.

Si tens un problema

ja saps a qui cridar

perquè sempre t’ajudarà

i si necessites algun material

ell te'l deixarà .

Si no saps jugar a futbol

ell t’ensenyarà.

Balla molt bé ,

és molt graciós ,

i escriu molt bé .

És molt ràpid corredor

i sap molt dels ordinadors.

Col·leccionava cromos de jugadors.

De l’equip del Barça és seguidor.

L’esport que més li agrada és el futbol

però també li agrada el bàsquet molt.

Esportista i atlètic

i sempre és simpàtic.

Accèssit


91

6èA


92

ELS DOS ANIMALS, de Pablo Zamora García

Fa anys i panys, existien dos animals un pèl peculiars eren un gos i un gat

abandonats. Estaven al carrer, el gos era negre amb una taca blanca a l’ull, era

curiós i divertit, i molt amigable. El gat era rodanxó i agressiu tot i que si li

donaves menjar t’obeïa i era fidel. I com gairebé tots els animals abandonats

van ser agafats per un treballador de la protectora d’animals.

En una casa de la mateixa ciutat un avi solitari volia un gos i un gat, i va anar a

agafar-los de la gossera per tal de no gastar-se diners. De sobte va sentir una

veu i no era la del treballador. L’avi es va adonar que els que parlaven eren dos

animals i com eren tant estranys els va decidir adoptar. Va omplir uns papers i

va marxar pensant que tenia dos animals que parlaven. Els va entendre i es

van fer amics.

Anava passant el temps i l’avi s’anava fent amic dels dos animals, els hi va

ensenyar uns quants trucs com fer-se el mort, seure o un dels més bons: fer

una tombarella. Aquells dos animals estaven molt ben ensinistrats ja que

podien parlar i entendre l'idioma del seu amo. Però al cap del temps l’avi

s’anava fent vell i es va tornar sord, i ja no els atenia ni feia carícies com

abans, no els treia a passejar i no els hi donava de menjar.

Al cap del temps els animals s’anaven deprimint i ploraven tot el dia, només es

podien alimentar amb alguna coseta que queia de la taula de l’avi quan

menjava. Fins que l’avi es va canviar de domicili i es va oblidar de emportar-se

els dos animals. Van sortir al carrer i un treballador de la protectora d’animals

el va agafar i van torna a començar la història de la seva vida.

Primer premi


93

MORT INOPORTUNA, d’Anna Ripoll Gárriz

Tot això passa en un institut de Madrid. L'institut no és gaire gran, les seves

parets estan pintades d’un taronja fluix i cada aula d’un color diferent. Tots els

nens de les classes estan molt preocupats perquè no troben a la Carla, una

alumna d’ulls blaus i cabells de color com la mel.

La Irune va corrent al lavabo per canviar-se els pantalons que estan trencats. El

seu crit ha ressonat per tot l'institut. Pel seu cap hi passen milers de coses. Ha

trobat a una nena morta al lavabo, millor dit , a la Carla morta!

El director ha fet una reunió a la sala d’actes per trobar al culpable o la

culpable. Tothom està callat, fins que el ximple d’en Pau ha hagut de dir alguna

de les seves.

-I...no pot haver estat la Laura? La germana de la Carla?

-És veritat- diu una veu al fons.

-Tots hem vist la fotografia que la Carla ha penjat de la Laura, ella volia

venjança- va tornar a dir en Pau.

La Laura està impactada, com poden culpar-la a ella? Es veritat això de la

fotografia, però no la mataria per aquesta bajanada!

-Era la meva germana- ha dit ella.

Alguns alumnes s’han quedat dubtosos i uns altres decidits que ha estat ella.

A la Irune li sembla injust que acusin a la Laura per una simple fotografia que

no té res a veure. Pel seu compte ha anat a investigar al lavabo de les noies.

Després d’haver estat bastant mirant i buscant, ha trobat un anell, però no era

un anell de noia era un anell de noi. Que podria fer això aquí? Dintre de l’anell

hi ha un nom gravat: “Bruno”.


94

-Es clar, es l’anell d’en Bruno, l'exparella de la Carla- ha pensat en veu alta.

-Deixa això!

La Irune s’ha girat. És el Bruno amb un cúter a la mà.

-Estava molt enfadat amb ella. Per què havia tallat amb mi?- va dir plorant.

Amb un moviment ràpid tot ha acabat.

Segon premi


95

UN MISTERI A L'INTERNAT, de Laura París Rivas

En un vell internat de les afores de Califòrnia succeeixen fets estranys, molt

estranys, per desgràcia aquest és el meu internat. Em dic Alba,Alba Peyton, els

meus amics diuen que sóc una noia molt valenta i segura, jo no em considero

així, jo crec que sóc una mica poruga ja que cada nit vaig a dormir amb la

meva millor amiga, l'Abril, ella si que és valenta. No us penseu que vaig a

dormir amb ella per gust, hi vaig perquè en aquest vell internat, cada nit se

senten unes passes que provenen del soterrani, el lloc més sinistre de

l'internat. És molt tenebrós, té molts passadissos i moltes portes que ningú sap

a on porten ja que esta prohibit entrar-hi.

La meva colla i jo ens morim de ganes de saber que s’hi amaga allà dins. Estem

segurs que els professors en saben alguna cosa perquè sempre es reuneixen i

parlen que han de baixar al soterrani i assegurar-se que encara hi és ,nosaltres

ens preguntem, qui hi ha en aquell fastigós lloc?

Dies després hem decidit d’anar a baix, ens em colat per una petita porta de la

cuina que porta al soterrani. Aquest lloc és increïble, tots nosaltres estem

tremolant, estem aterrits i la por ens envaeix.

Allà baix hi ha un munt de sales, hem entrat en una i ens hem quedat

bocabadats, és la Marina! La Marina és una noia de l'internat que era molt

amiga nostra i havia desaparegut feia uns anys. Quan l’hem vist l’hem omplert

d’abraçades i petons. Hem pujat a l’habitació d’amagat amb la Marina i li hem

preguntat milions de coses, ens ha dit que havia estat segrestada pels

professors i no en sabia el motiu. Hem trucat a la policia i ho hem explicat tot,

seguidament hem denunciat als professors i se’n han anat a la presó.


96

L'internat s’ha tancat, m’han separat dels meus amics i ara em porten a

l’internat Nacional de Califòrnia on hauré de començar de nou la meva

adolescència. Mai m’hauria esperat que passés això però a la vida sempre

passen desgràcies i aquesta és una de totes les que em passaran.

Tercer premi


97

L’AMOR ÉS UN SACRIFICI, de Laura Martín Mallol

Estaven en un camp d’orquídies blaves. Era casi mitjanit, i l'Airun, una

adolescent dels cabells com l’or i els ulls com la mar serena, esvelta i

musculosa, es va girar per mirar a l'Arual, una noia dels cabells com la negra

nit i els ulls verds com maragdes, com l'Airun, era esvelta i musculosa. Totes

dues van riure.

S’havien fugat, com ho escolteu, fugat! Fartes dels seus pares ( els reis de

Catalunya i Castella ) i de les guerres contínues que no les deixaven veure’s

entre si, havien començat una vida nova, sense vestits ni riqueses. Amb una

samarreta de cuir i uns pantalons de guerra, amb armes i poques comoditats,

havien arribat a Mirshire, una regió molt llunyana.

Tot hi així, no s’atemorien en pensar en els perills que hi havia en la societat

dels no-privilegiats. A més a més, estaven en aquell camp d’orquídies blaves

per una sola raó. L’ultima voluntat del seu bufó preferit havia estat: que si al

cap de 10 anys encara tenien afligits els seus cors, una solució els vindria en un

camp d’orquídies blanques. Increïble, oi? De sobte, una llum les va cegar.

S’havien obert les flors de nit! Això era un bon presagi!. L'Arual i l'Airun van

absorbir flors diferents. Totes dues van caure al terra adormides. En despertar-

se, van fugir.

-Tornem al castell!- va dir l'Arual.

-Corre!-va respondre l'Airun. Unes fletxes van avançar cap a elles. Els ulls de

les dues joves van posar de color roig. Un forat negre creat per l'Arual i un

remolí de foc van fer desaparèixer l’amenaça. ''Bruixes!''- van sentir. L'Airun va

elevar-se al cel i l'Arual va marxar amb la força de mil i una estrelles. Al castell,

van trobar unes inscripcions, i malgrat no haver aprés aquella llengua, la van

entendre.


98

Els homes que les havien disparat eren assassins de bruixes, però les havien

confós. Van anar a buscar ajuda al monarca de la regió, quan es va obrir una

esquerda. Quan van arribar al castell, li ho van explicar tot al príncep, i ell les

va creure. El príncep va anar amb elles a l’esquerda, i l'Airun va percebre que

arribava al centre de la Terra. Van baixar tos tres. Al cap d’uns mesos,

arribaren al centre de la Terra. No es van cremat gràcies als poders de les

dues.

Ara només tenien dues opcions: o es sacrificaven i la Terra no explotava, o

morien igualment amb tota la població. Van escollir sacrificar-se. Però no era

tan fàcil, ja que l'Airun i el Regor (el príncep) s’havien enamorat. A l’últim

moment, l'Airun li va confessar el seu amor, i quan estaven a punt de donar-se

un petó, l'Airun es va tirar amb l'Arual. I ara, tothom hauria de recordar sempre

que l’amor... és un sacrifici.

Accèssit


99

RES POT SER TAN ESTRANY, de Tania Maqueda Lara

Una vegada hi havia tres criatures que es deien: Paula,Nina i Martí. La Nina i la

Paula, dues bessones de dotze anys eren altes, amb el cabell llarg i ros i amb el

serrell per sobre de les celles. El Martí era un noi de 17 anys i era alt, gran i

amb el cabell morè. Eren uns nens molt eixerits i molt actius, que vivien al

nord-est de Texas, en un petit poble anomenat “Will-Village”.

Una nit que estaven a casa van començar a experimentar una sensació rara i

quan van anar a dormir, van descobrir una porta secreta que només s’obria

amb un penjoll del Martí, el germà gran.

Al entrar van veure a l’avi Miquel fent uns experiments en el soterrani. Quan

van veure-ho, tots van pujar corrent i van començar a pensar en el què podia

ser allò que havien vist allà a baix uns minuts abans.

El germà gran, el dia següent, va tornar a baixar al soterrani, perquè ja no

podia mes amb una intriga com una casa de pagès, que se li comprimia a

l’estómac. Va baixar amb molta tensió i amb una cara de por que no podia amb

ella. En aquell moment el soterrani estava desert, només hi havia l’ànima d’un

pobre gat dissecat...

Al cap d’un moment va identificar uns arxius apilonats que de seguida li van

cridar l’atenció. Ràpidament ca córrer fins a agafar-los, i va començar a llegir

fets rellevants, que hi tenien molt a veure amb la terrible infància de l’avi

Miquel.

Va escoltar unes passes que s’apropaven i va decidir que havia de sortir

corrents. Els hi va intentar explicar a les seves germanes, però al cap d'un

moment, li va agafar un atac de cor i ja estava fos...Mai van saber el que havia

descobert allà a baix i tampoc van gosar anar-ho a buscar pel seu compte en


100

aquell soterrani tan sinistre. I tot això es tan veritat que potser mai ni ha

passat.

Accèssit


101

6èB


102

UN NO VALORA EL QUE TÉ FINS QUE HO PERD, de Núria Escutia Piñol

No sabia res, només sabia que no sabia res. No sabia on em trobava, ni qui

eren aquelles persones que m'envoltaven. Sentia veus, però no les distingia. No

tenia ni fred ni calor. Em feia mal tot. Em vaig voler aixecar, però no podia. La

veritat es que tampoc entenc que m’havia passat.

- Ja s’ha despertat !

- Com estàs ? Ens entens ? Eduard!!!- no paraven de preguntar els metges.

- Si...vaig respondre - Us entenc...mig adormit, però llavors ho vaig començar

a veure tot molt més clar.

Estava en un hospital.

- Què...què hi faig aquí ? ...- vaig preguntar

- Has tingut un accident et vam trobar estirat al terra de la piscina. Et vas

donar un cop al clatell. Hauràs de portar cadira de rodes.

Això és el que em va passar.

Un accident et pot canviar la vida completament. Com em va passar a mi.

Tot era molt més complicat amb cadira de rodes. A mi m' encantava córrer,

jugar i saltar i ara hauria d’estar assegut tot el dia. Abans la meva vida era

molt moguda, feia bàsquet tres cops a la setmana i anava cada matí a la

piscina abans d’entrar a l’escola.

Ara la meva vida ha canviat en rodó. Per començar, a casa, a les escales que

pujaven a les habitacions van haver d’instal·lar una cadira elevadora. També

hauria de dir al meu entrenador de bàsquet que hauria de deixar la lliga i el

meu equip. Era dels millors. Em va saber molt greu. Per una altra banda


103

necessitava ajuda en tot moment i això no m’agradava gens. Jo ja no era un

nen petit! Aquest any havia acabat sisè de primària i d’aquí pocs dies em

tocaria anar a l'institut. Fins llavors tenia temps per començar-me a adaptar.

Ja m’anava fent a la idea de tot plegat. La majoria de coses per a mi eren

negatives, però també n’hi havia alguna de positiva: podria seguir fent bàsquet,

encara que no de la mateixa manera ni amb els mateixos companys.

El meu primer dia a l'institut va ser molt estrany:

No coneixia a ningú i sempre tenia un adult al meu costat per si de cas, i això

m’humiliava molt. Sort que al cap d’uns minuts va veure que me les arreglava

jo sol i se’n va anar.Com que era el primer dia no vam fer classe normal. Van

venir tots els professors a presentar-se i a dir com volien que entreguéssim els

treballs, cadascú tenia les seves manies. Abans d’anar al pati la directora va

venir a dir:

- El nostre company Eduard te unes certes dificultats com podem veure, així

que l’haurem d’ajudar - em va humiliar davant de tota la classe.

Al pati, els nens es reien de mi i fardaven que podien moure les cames córrer i

saltar. Hi havia una nena però, que això no ho feia. No era molt alta, tampoc és

que fos rabassuda, més aviat tirava cap a prima. Tenia els cabells marrons i

llisos, els ulls blaus com el cel i la cara plena de pigues. Més endavant vaig

veure que era molt simpàtica, alegre i divertida. Es deia Lia. Es va apropar a mi

molt dolçament i em va dir hola. No va passar res més. Va sonar la campana.

Vam tornar cap a classe.

La nostra amistat es va anar enfortint fins que semblava que ens coneixéssim

des de petits.

Els dies prosseguien i jo ja em sentia més còmode a l'institut tot i que encara hi

havia nens que es burlaven i tot això; així que un dia li vaig demanar al


104

professor d’educació física si podríem fer activitats perquè la resta de la classe

s’adonés de la dificultat que comportava anar amb cadira de rodes.

L'endemà a classe d’educació física vam jugar tots a volei, primer ho vam fer

asseguts i després de genolls. També vam fer curses de cadires de rodes i vam

fer una mini lliga de bàsquet, tothom em volia al seu equip, ja que era el més

bo jugant.

A partir d’ara ningú no em va tornar a fer la guitza, al contrari, tothom em volia

ajudar. Havien viscut una experiència que els havia fet reaccionar.

Trenta anys després...

Jo seguia amb cadira de rodes, i, juntament amb la Lia em vaig dedicar a

ajudar nens amb dificultats.

Així es com va ser la meva infància, amb entrebancs que vaig haver de

superar. És llavors que vaig entendre aquest refrany: UN NO VALORA EL QUE

TÉ FINS QUE HO PERD.

Com em va passar a mi, que vaig perdre la mobilitat a les cames.

Primer premi


105

SILENCI TOTAL, d’Olivia Yohannan

No sabeu quant silenci hi ha la meva vida , no puc ni escoltar ni cantar

cançons, cada vegada m’acostumo més però la vida se’m fa impossible. Ah!

perdó que no m’he presentat, sóc la Sakura Misaka una nena del Japó

sordmuda (no puc ni parlar ni escoltar).

Sempre somio que els científics inventen una operació que fa que pugui parlar i

escoltar. Seria el millor regal de la meva vida.

Aquest problema el tinc des de que vaig néixer , així que no tinc cap amic ni

amiga, l’única persona que em fa cas és la meva professora particular, la Michi

Yasimako. És l’única que s’esforça per que tingui autoestima i m’acostumi a la

meva malaltia.

Quan torno de les classes a casa, vaig en autobús i sempre em poso a pensar

que seré de gran. En la majoria d’oficis s’ha de parlar i escoltar, però ahir

tornant a casa vaig tenir una idea. I si escric històries i novel·les manga?.És la

millor idea que he tingut en tota la vida. Quan vaig arribar a casa vaig trucar

ràpidament a la senyoreta Yasimako i ja que venia per quedar-se amb mi

(perquè també es mainadera) li vaig explicar l’anècdota. Quan va arribar, em

va felicitar i em va recomanar que provès a escriure alguna cosa , així ella

podria veure com ho faig i ajudar-me si necessito alguna cosa.

I així ho vaig fer m’entres la Michi em feia el sopar, vaig començar a escriure.

Al principi no sabia si ensenyar-li la meva història a la senyoreta Yasimako,

però finalment ho vaig fer. Em va dir que la presentés als Jocs Florals, que eren

la setmana següent .

Per fí! Per fí! Havia arribat el dia, el dia dels Jocs Florals . El jutjat s’estava

llegint la meva història. Tenia moltíssimes ganes de que s’escoltés el

guanyador/a . Estava molt nerviosa. I de sobte un home que va dir:


106

-Senyors i senyores , i la guanyadora d’aquest any és Sakura Misaka amb Vida

sense volum.

Guau! Quina sorpresa! No m’ho esperava per res.

-El teu conte es vendrà a totes les llibreries del Japó. Això no és molt normal,

però al jutjat els hi ha encantat la teva història.

-Voldria dir algunes paraules? – em va preguntar

Va ser el pitjor moment, però que no havien llegit la meva història? Ningú es

recordava que no podia parlar?

Per sort la senyoreta li va xiuxiuejar el que em passava i l’home va explicar-ho

al públic .

Ara tothom quan em veu pel carrer vol que li signi el llibre o volen una foto

amb mi.

De vegades se m’oblida que tinc aquesta malaltia. A més, he escrit un llibre

d’això i m’ha canviat la vida . Bé, ja us he de deixar que he de començar a

escriure un altre llibre.

Segon premi


107

UN PERDÓ VAL MÉS QUE MIL PARAULES, de Júlia Aguilar García

Aquest fet sabia que no l’oblidaria mai, és tan meravellós, tan increïble, tan

estrany, que vosaltres tampoc us ho creureu, però us asseguro que és veritat.

Comencem:

Em dic Joana i ara us presentaré els companys de la meva vivència, que alhora

és la seva. Aquests són els seus noms: Jordi, Laia, Marc, Teresa i, és clar, jo.

Un dia qualsevol, com tots, com cap, vam quedar tots junts a la gelateria de la

ciutat, i vam començar a parlar. No sé qui va treure un tema de conversa

horrorós, però el vam seguir. Vam acabar ofenent-nos i insultant-nos, així que

ens vam anar cadascú a casa seva, aquest seria el final.

Vam estar molts dies sense parlar-nos, els trobava a faltar i no volia ser la

primera a cedir i demanar disculpes, com sempre, així que esperava un

missatge dient alguna cosa, o millor, demanant perdó.

Algú em va enviar un missatge, pensava que era algun dels meus amics, no

sortia el nom a sobre de la conversa, potser s’havia canviat de mòbil, pensava,

així que vaig fer cas al que posava i vaig anar.

Per la meva sorpresa em vaig trobar a les persones que alhora volia veure i

alhora no, els meus antics amics. Tot i que desitjava parlar amb ells no ens

vam dirigir ni la mirada. Crec que ells sabien que algun dels presents en aquell

moment els havia enviat el missatge, però ningú sabia qui.

Ens estàvem mirant de reüll pensant en qui havia fet que ens trobéssim allà

quan, de sobte, la Teresa va cridar, i ho va fer tant fort que el bosc és va

enfonsar en un soroll i un rebombori immens que semblava que no acabaria

mai. La Laia va començar a córrer i va intentar sortir. Per la seva desgràcia, i


108

per la nostra, l’entrada estava bloquejada per un gran mur de pedres que no

sé com havia arribat fins allà.

En aquell moment ho vaig entendre tot, o crec que ho vaig entendre tot,

havíem entrat i ara havíem de trobar una sortida, estàvem dins del que

semblava un laberint, del que havíem de sortir. Crec que ells sabien llegir la

ment, la meva ment, perquè van fer el que els anava a dir.

Cadascú va entrar per un camí del laberint i, poc a poc, vam anar sortint tots.

En Jordi va assenyalar el seu camí i tots el vam seguir.

Era molt incòmode, estàvem tots junts, perduts, i no dèiem res. Seguíem

caminant, seguíem, seguíem, fins que vam trobar un gran forat a terra, ara si

que vam parlar, però sense mirar-nos, com total desconeguts, però ara ens

havíem de centrar en travessar el forat.

Vam agafar un dels troncs d’arbre que feien de parets del laberint i vam

comprovar si era prou llarg i fort per aguantar el nostre pes, i sí, ho era. Vam

creuar. Crec que mai entendríeu que complicat que era estar allà, amb

persones que coneixes i amb les que ni tan sols et parles.

Seguíem caminant, semblava que arribàvem al final, però era massa aviat per

poder sortir d' allà, no podia ser tant fàcil, tan senzill, tant curt. D’un moment

per l’altre hi passaria alguna cosa, però quina?

Ja teníem la resposta. Va aparèixer una mòmia. Quina por em feien, les

mòmies! Però els meus amics veien altres coses i, justament, les que els hi

feien més por. Aquells monstres eren un malson per tots els ulls que s’atrevien

a mirar-los. Estàvem aturats, tots teníem por, molta por.

No sé com, però van desaparèixer i en Marc es va posar a riure. El miràvem

bocabadats, com es podia posar a riure en aquella situació tan incòmoda i

difícil? Però creiem que gràcies a ell, el monstre se’n havia anat.


109

Tots li vam donar les gràcies. Tot era millor que tornar a enfrontar-se als

nostres pitjors malsons.

Vam sortir, per fi!

Mai no ens tornaríem a separar. Ens vam fondre tots en una gran abraçada i

alhora ens vam demanar perdó. Com m’agradava la paraula! Vaig aprendre que

els amics de veritat mai et deixen, t’obliden, t’ignoren, i tot i que us hagueu

barallat, sempre estareu preparats per contestar amb el més sincer perdó.

Tercer premi


110

JO I LA FANTASIA, de Pau Opoku Font

Me’n recordo quan jo era petit, estava llegint un llibre d’acudits que en feien

molta gràcia. Vaig anar a la gent gran, els vaig explicar-ne un i no els i va fer

ni mica de gràcia .Em van dir que jo no servia d’humorista, que podria ser

enginyer, polític, científic i , molts altres oficis. Ara estic al meu vaixell, que se

m’ha espatllat , i he acabat a una illa deserta. En aquesta illa m’he trobat una

cosa molt especial : un nen molt bufó i m' ha dit que li expliqués un acudit,

però jo li he dit que quan jo era petit no servia d' humorista. I saps per què li

he dit això? Perquè els hi vaig explicar un acudit a la gent gran i no els hi va fer

ni mica de gràcia. El nen em va dir que la gent gran no sap apreciar els acudits.

Però el nen insistí en que li expliqués un acudit i al final li’n vaig explicar un.

Ens vam presentar i ell es deia Petit Príncep i em va dir que venia d’un planeta

molt llunya, on hi havia una cosa única al univers, un gos. Jo, per no aixafar-li

la guitarra, no li vaig dir que ja existien més gossos, i el seu planeta a part de

tenir un gos tenia 3 volcans i un d'apagat. I ara ja sàvia d'on venia el Petit

Príncep: del planeta 365 que nomes s’ha vist 2 cops a tota la història. Ara

estava aquí perquè es va enfadar amb el seu gos, i va anar a voltar per l'

univers. El primer planeta, si no recordo malament, era d’un senyor que estava

sol. Tot el que feia el Petit Príncep el deixava bocabadat. El següent planeta era

d un ``fatxenda´´ que es creia el millor, el més guapo, el més bromista,etc. Es

va enfadar amb ell i va anar a un altre planeta. El Petit príncep es va quedar de

pedra li va preguntar a un senyor:

- Per què beus?-va dir el Petit príncep.

-Bec per oblidar- va respondre el senyor mig borratxo.

-Que vols oblidar?-va preguntar el Petit Príncep.

-La vergonya-li va respondre el mig borratxo.

-Quina vergonya? -va preguntar el Petit Príncep.


111

-La que s' amaga al fons del got que ho fa oblidar tot- va dir el senyor borratxo.

El Petit Príncep es va enfadar amb al borratxo, perquè el borratxo no responia

les preguntes com les volia el Petit Príncep s' en va anar. El següent planeta era

de dos fanalers que cada dos segons apagaven o encenien el fanal i deien:

-Ara es de dia- deia el noi fanaler

-Ara es de nit- deia la noia fanalera

- I jo voldria anar-me’n a dormir- deia el noi fanaler

Per ara l’últim planeta és al que es quedaria mes temps. El següent planeta era

molt estrany, més que tots els planetes on ja havia anat, hi havia una casa al

ven mig del planeta. A la casa hi havia un pare, una mare, un fill i una filla

prematura. Prematura vol dir que neixes abans d' hora i tens algun problema.

La seva família ho portava molt bé, això de tenir algú a la família prematura. La

nena li costava molt parlar, caminar, expressar-se, etc. El Petit Príncep, com

era molt amable, es va quedar una setmana ha ajudar la nena. Quan se’n va

anar li va costar molt acomiadar-se de la nena però ho va haver de fer.

El següent planeta el va afectar molt al Petit Príncep era un senyor ..., més que

un senyor era l’avi del Petit Príncep. L’avi del Petit Príncep ja tenia els seus

anys i anava amb cadira de rodes.. El Petit príncep no sàvia que tenia un avi i li

va afectar tant que no podia ni veure’l i se’n va anar.

Aquest planeta ja el coneixeu, és la Terra. Es va trobar una guineu que parlava

i li va dir:

-Domestica’m.-va dir la guineu

-Som de planetes tant diferents.-va respondre el Petit príncep

-Les persones poden domesticar tots el animals- va dir la guineu

-Però és que som de planetes tant diferents -va dir mig enfadat

-Veus aquell camp de blat en farà recordar-me’n de tu- va dir la guineu tant tranquil·la


112

-Però per que vols que et domestiqui?- va dir el Petit príncep

-Perquè les persones no em cacin i no em persegueixin- va dir la guineu accelerada.

Al cap d’uns dies els dos s’ho estaven passant pipa.

El Petit Príncep ja em va explicar per que estava aquí. A l' illa que estàvem ens

vam trobar un gos i al Petit Príncep li va caure l' anima als peus , em va mirar

als ulls i em va dir:

- Com és que existeixen altres gossos?- va dir el Petit príncep

- No et volia aixafar la guitarra perquè et vaig veure tant il·lusionat ... no et

vaig poder dir que existien mes gossos – vaig dir jo sentin-me culpable.

-No m’ha afectat perquè quan ells borden, no m’omple d’alegria, en canvi com

jo he domesticat al meu gos quan ell borda m’omple d’alegria- va dir el Petit

Príncep.

I allà vaig entendre que l' essencial és invisible als ulls, que tothom té un Petit

príncep a dins, només cal voler-lo sentir, i allà vaig entendre que tot el que

deia era cert i això va fer ell. Al cap d’uns anys vaig tenir dos fills, una nena i

un nen. Cada nit en demanaven el mateix conte i em feien recordar al Petit

Príncep com quan el Petit Príncep em demanava un acudit. Ara, a saber a on

ets, Petit Príncep, t' envio un petó ben fort.

Accèssit


113

6èC


114

NO ESTIC SOLA, de Roger Rodrigo Navarro

Hola, em dic Laia i visc a la capital del país. Visc sola d’ençà de l’Aixecament,

allà va morir la meva mare. La vida és fosca i trista des de llavors; els carrers

estan plens d’Aixecats amb armes de foc vigilant tots els racons d’aquesta

ciutat. Qualsevol mena d’escrit està prohibit, llegir és un delicte. El govern dels

Aixecats vol mantenir-nos en la ignorància així que no ens arriba cap altra

informació que no la digui un Aixecat.

Tot això que us explico ho estic escrivint en aquest llibre vell i tronat de pàgines

esgrogueïdes que ha arribat a la butxaca del meu abric aquest matí.

M’he despertat en aquell matalàs pudorós que faig servir per dormir en la

casota vella i abandonada que ni tan sols se li pot dir llar. He baixat les escales

de fusta que no paren de xerricar per anar al rebost, com que anava mig

adormida m’he oblidat que faltaven els dos últims esglaons i he caigut de

morros. Quin dolor!, se m’ha obert la cella i el nas no parava de sagnar. Així

que he decidit anar al mercat per agafar algun embenatge i de passada també

menjar, perquè quasi no quedava res al rebost.

Quan he arribat al mercat m’he posat el vel per amagar el meu rostre,

últimament bastant conegut pels comerciants gràcies els meus pillatges. Mentre

em dirigia a la parada de medicines he sentit un terrabastall de crits i de caixes

caient. Al girar-me per veure què passava, algú amb força ha topat amb mi.

Era un home de mitjana edat que estava tot suat i cansat de córrer. M’ha dit

mentre em mirava amb uns ulls de desesperació total:

-“No li ensenyis a ningú. Ves-hi”- i amb una subtilesa inexplicable m’ha deixat

aquest llibre a la butxaca sense que me n’adonés fins ara.

Immediatament ha tornat a sortir corrents, perquè dues figures negres sorgien

entre la gent. Aixecats, aquell home era un criminal per al govern. Com que no


115

hi volia tenir res a veure em vaig escapolir entre la gent. Ja era solament a uns

quants metres del mercat quan començaren els trets i els crits. L’home havia

caigut en mans dels Aixecats. No em va estranyar, últimament aquests

espectacles succeeixen cada dos per tres.

Estava afamada així que vaig recollir el meu sarró i em vaig encaminar cap un

hostal on tenen llits com déu mana per fer la migdiada a un preu molt barat.

Perdoneu, que amb tot això no us he pogut explicar com sóc. Per tenir 15 anys

sóc bastant baixeta i prima. La meva cara és un escampat de pigues que es

concentren en un nas petitó. Els ulls els tinc foscos, quasi negres. Alhora que us

explico això ja gairebé havia arribat a l’hostal. A l’ acabar de dinar he pujat al

pis de dalt on hi ha aquells llits beneïts, còmodes i tovets. A l’ estirar-me al llit

vaig notar una cosa a la butxaca de l’abric. Al treure-ho de la butxaca he

descobert que era un llibre de portada de cuir, descolorida pels anys. A l’ obrir-

lo hi he vist pàgines plenes de lletres en cursiva i petits dibuixos. He començat

a fullejar-lo fins unes pàgines en blanc que posaven com a títol “escriu la teva

història” casualment tenia un bolígraf i em va venir la inspiració ...

Quina becaina he fet!. Encara no sé si ha sigut un somni, el llibre. Per

comprovar-ho m’aixeco ràpidament, el llibre és allà sobre el llit. Recordant tot

el que he llegit del misteriós llibre em torna a cridar l’atenció aquell paràgraf

que esmenta una biblioteca subterrània a la ciutat.

“És impossible” penso, “tots els llibres van ser cremats durant l’Aixecament i

es van registrar totes les cases, carrerons i soterranis de la ciutat. Seria molt

temerari tenir algun llibre en la seva possessió, el matarien”. Però de cop em ve

al cap les paraules de l’home del mercat: ”No li ensenyis a ningú. Ves-hi”.

Llavors el cap em comença a bullir d’idees. Aquell home hauria d’estar

embolicat en alguna cosa i el llibre el tinc des d’ aquest mati. Casualitat, no ho

crec. I a més a més, ell m’ha dit que no li ensenyi a ningú, en el moment de

dir-m’ho no sabia a què es referia però ara començo a pensar que es deuria

referir al llibre. Ha confiat en mi perquè el guardi i segons ell he d’anar a algun


116

lloc, que deu ser la biblioteca subterrània. No tinc res millor a fer, així que

anem-hi.

És una nit de lluna plena i de cel estrellat i m’arrossego per un clavegueram

fastigós, guiant-me només per una feble il·luminació que prové d’algun llum

que apareix de tant en tant. Espero trobar la biblioteca. Segons el llibre he de

girar un cop més a la dreta i ja hi seré. Per sort era cert. Una porta enorme

s’aixecava davant meu. La vaig empènyer. Res, està tancada. Quan em disposo

a marxar un grinyol de ferro rovellat m’arriba a la orella. Em giro amb cautela.

La porta era oberta. I entro mentre m’envaeix la foscor més absoluta. Camino a

cegues palpejant amb l’esperança de trobar un interruptor per encendre la

llum. “Innocent, això és tan antic que no deu tenir interruptor”. De cop els

llums s’encenen i m’enceguen per moments. Em trobo a una sala enorme plena

de prestatgeries amb llibres. Però no estic sola, un home al mig de la sala

m’observa. És un senyor gran que porta una bata d’estar per casa i els cabells

a l’estil d’ Einstein. “D’on has tret aquest llibre que portes a la mà?”. Dubto uns

instants però finalment responc” Me l’ha donat un home, però ara està mort”.

Tanmateix no sembla un individu perillós. “Aquell home era un bon amic” diu

amb tristesa “la bona noticia és que el llibre no ha caigut en mans dels

Aixecats, sinó tot això seria destruït” diu assenyalant la sala. “Però anem al gra,

aquesta biblioteca és una base d’un grup revolucionari que vol preservar el

coneixement i està en contra del govern. Cada cop som més i volem que

t’uneixis a nosaltres.” M’hi uniré” responc amb fermesa.

“No podem continuar amb aquestes condicions, amb cada mort es vessa una

llàgrima, una llàgrima que omple de mica en mica el got de la nostra ira que

s’ha desbordat. Un dit sol no pot tombar una estaca però la mà sencera la pot

arrancar de sota arrel. Si ens unim podrem tombar aquesta estaca del nostre

camí.

Força al poble. Que comenci la revolució!

Primer premi


117

RETORNA A VIURE, d’Amanda Ortega Bravo

Les decisions són essencials en la vida. Escollir una cosa o una altra pot fer-te

morir o viure. Per exemple: decidir si avui vas a l’escola corrents o caminant. Si

vas corrents, rellisques i caus d’esquena, t’obres el cap i et dessagnes. Si vas

caminant et poden perseguir i tu com vas caminant, quan intentes fugir ja és

massa tard. La teva desgràcia et trepitja els talons i has de córrer molt per a

tornar a fer vida normal. I ho has de fer amb alegria i optimisme. Si no , ja pots

donar-te per mort. I això es el que em va passar a mi. Però vaig remuntar .

Os ho explicaré des del principi.

Em dic Hugo, tinc 12 anys , sóc prim, ros amb el cabell llis i curt, posseeixo uns

ulls color mel , i tinc uns llavis esprimatxats. M’agrada jugar a bàsquet , llegir i

dibuixar.

Un dia quan anava a la pista de bàsquet a entrenar-me. Em veieu? Vaig pel

carrer caminant a pas tranquil. Ara entro a la pista , és gran, amb unes cistelles

tan altes que sembla que no tinguin fi.

El problema és que, com sóc el petit de l’equip, els companys , quan

m’equivoco o l’ espifio em carreguen la culpa i es fiquen amb mi.

Els que són més ganàpies són aquests: En Blai, en Raül, en Miquel, l’ Ivan i el

Pere. Aquest darrer és el més gran de l’equip, té 17 anys. Jo sóc el més jove,

sóc com la mascota del grup. Un grumet no gaire acceptat. Però a mi m’agrada

el bàsquet i m’és igual com em tractin.

El nostre entrenador es diu Biel, és alt i té els cabells grassos i abundants.

Bé, l’entrenament va prosseguir fins al final. Tornava cap a casa però em feia

mal la cama, per ser més exactes el bessó. Així que vaig acomodar-me en el


118

primer banc que vaig veure. Un molt, molt a prop de la calçada. I va ser llavors

que va succeir.

Un cotxe, on el conductor anava begut, es va estampar contra les meves

cames, fredament. S’havia desviat de la carretera, i m’havia atropellat,

bruscament. M’havia quedat sense cames! És el pitjor vespre de la meva vida!

I llavors em vaig despertar en un hospital. Estava en un llit i tenia una manta

que em cobria les cames. No us creieu que me’n recordo del que m’havia

passat. Tindré l’ imatge gravada al cervell per sempre més. El cor se

m’encongiria i se’m tornaria fosc i negre quan la recordés. I sempre la

recordaré. Sempre. I en aquest moment, que jo seguia immers en els meus

pensaments va entrar la mare i va dir:

- Hugo, com estàs?

- Tu què creus? - li vaig respondre amb to burleta- Que em veus menjant un

pastís i tirant serpentines?

- Hugo, no et veig de gaire bon humor. - aquesta era la veu del pare. Com si no

n’hi hagués prou. Els pares són uns pesats.

- Hugo, et trobem a faltar. - va dir la meva germana petita Sònia. - Duia una

petita ginesta a la mà.- Té – em va dir tot deixant-la caure sobre el llit.

I van anar-se tots tres “xino-xano” cap a la porta tot i que fent un gran esforç

per no deixar-me allà.

Quan estava sol, ja al vespre, vaig agafar la ginesta i la vaig olorar.

Vull sortir d' aquí. Tot és blanc, el gel domina la meva habitació. Com si fos un

rei i els seus esclaus. Estic empresonat. Vull deslliurar-me d’aquest maleït

edifici.


119

I així va anar passant el món. El dia a dia passava i jo em sentia un ignorant. Si

em morís no passaria res. Ara estic pitjor que mort. Tot em fa mal. Del meu cor

surten llàgrimes d’esperances desfetes. Els braços en tremolen. Mai remuntaré

aquesta tragèdia. Ja no faig res en aquesta vida. Vull morir. Desaparèixer

d' aquí inesperadament, volar pels núvols mentre la tarda cau. I després estar

al paradís.

Què descarat és estar encara aquí. Si pogués esgarrar aquesta vida, que es

desfà, cada instant. I així és. Cada dia pensava amb això. En tots i cada un dels

moments en sento més feble. Estic deprimit.

Un dia, que el Sol tenia una mirada rosada i els seus raigs eren lluents, van

picar a la porta i... Sorpresa!!! Eren els meus companys de l' equip de bàsquet i

en Biel, l’entrenador. No faltava ningú.

- Ei!- va dir en Raül- Venim a donar-te dues notícies amic – era la primera

vegada que em deia amic.

- La primera – va dir el Miquel- podràs fer vida normal. Només que en cadira de

rodes.

- I la segona … - va dir en Blai – hem aconseguit entrar a la lliga i tu podràs

jugar amb nosaltres, només que amb la cadira!.

Això m' ho va alegrar tot. Tornava a jugar a bàsquet, encara que fos amb la

cadira de rodes. Els pares havien lluitat molt per aconseguir-la.

I llavors van arribar els pares i la Sònia amb la nova cadira de rodes, i allà tots

plegats van sortir al carrer. Van anar a la pista de bàsquet. Uff!! quin records !

Hi havia un cartell molt gran amb el meu nom. I tot seguit amb la meva cadira

vaig començar a jugar a bàsquet.

Va ser més bonic que quan les ones arriben al seu destí. Allí vaig entendre que

la vida s'ha de viure. La vida és un tresor.


120

EL CASAMENT FELÍ, de Clàudia Magallón Corbatón

Era una tarda primaveral la parella d’enamorats seien al sofà còmodament

mirant la televisió. La Valentina tenia vint-i-vuit anys, era alta i prima amb els

cabells despentinats color carbassa , era molt xerraire , sense dubte era el que

més l’agradava .D’altra banda en Bruno era més petit, lluïa cabells foscos com

la nit i una mica de barbeta, ell en canvi era més tímid i discret. Tenia una

passió impressionant pel tenis, això li feia perdre molt de temps entrenant-se.

A la Valentina no li feia gens de gràcia no poder estar amb ell.

Ara escoltaven el glamurós programa d’organitzar un gran casament que tant

tenia enganxada a la Valentina.

-Quin vestit més maco ! – cridava la Valentina

-Jo em vull casar, sempre ha sigut el meu somni- va exclamar la Jove.

-De cap de les maneres! t’has parat a pensar el que costa organitzar un

casament? -va escridassar en Bruno.

- No, mai, m’és igual, llencem la casa per la finestra!. Ens casem demà

mateix!- afirmava emocionada la noia.

-Tens raó, tot i això algun dia ens hauríem de casar. Portem tres anys junts.

Afanya’t a preparar-ho tot- va dir desesperat en Bruno.

Immediatament , van fer un llistat amb els noms dels convidats. Tot seguit els

van trucar per confirmar si podien venir, la meitat no assistirien. Després volien

fer el banquet en un restaurant molt famós del barri, no cal dir que van

reservar unes taules ràpidament. Encara quedava fer la celebració. Cap dels

dos era religiós, volien un casament a l’aire lliure. Van pensar de guarnir el seu

ample jardí amb flors, espelmes, llums de coloraines… A més d’això


121

contractarien una orquestra perquè donés un toc elegant a la seva esperada

boda.

El gran dia havia arribat, la Valentina estava més nerviosa del que us creieu

.Ara seia a la habitació davant del seu tocador, l’estilista li estava fent un

pentinat molt modern:

-Em pots arrissar més el cabell?- preguntà la jove.

-Clar que sí, ara mateix- afirmà ben content el Pol.

-RIIING RIING- el mòbil sonava.

-És el meu, un segon ara torno- digué l’estilista.

Trigava molt en tornar .La Valentina es va començar a preocupar

-Pol, et passa alguna cosa ?- preguntava espantada la noia

-Sí, quina ràbia, he de marxar. La grua s’emporta el meu cotxe ,estava mal

aparcat- cridava com un boig el jove.

-No pots marxar ,em queda el pentinat a mitges!!!-va respondre la Valentina.

Es van acomiadar

De moment no anava bé , ara la Valentina lluïa mig cabell arrissat i mitja cara

maquillada.

Al campanar de l’església del petit poble tocaven les onze. Tots els convidats

van arribar-hi .I es van anar col·locant als bancs destinats per a ells. L’altar ple

de flors de colors vistosos esperava la parella. Una catifa vermella els conduiria

fins allí i sota un arc preciós , guarnit amb petites i diminutes floretes tindria

lloc la cerimònia.

El nuvi va caminar fins l’arc, amb la seva mare agafada del braç a la que ara se

li queien les llàgrimes de l’emoció.


122

L' orquestra va començar a fer el seu treball , però no tenia gaire èxit, tots

posaven males cares.

Ara entrava la núvia amb el seu pare també del braç. Intentaven dissimular

l’inacabat pentinat amb el vel però no va servir de res:

- Filla meva què t’han fet?- reia la seva mare una dona que sempre portava un

somriure d’orella a orella.

- Què lletja!!- cridaven.

- El perruquer ha hagut de marxar perquè la grua s’emportava el seu cotxe!-va

contestar una mica farta ,en veure que la gent que l’estimava l’únic que feia era

queixar-se o riure d’ ella.

- Potser la cerimònia no és de novel·la , però l’ hem fet amb molta il·lusió . El

més important és que el nostre amor durarà per sempre- deien ben segurs els

nuvis.

- Visca, visca! - cridaven contents els convidats.

En efecte, ara era l’hora de posar-se els anells. Es convertirien en marit i

muller.

El gatet negre del seu tiet començava a donar voltes pel jardí, què estaria

tramant?

En Bruno va agafar sigil·losament la mà de la noia quan estava a punt de

col·locar-li l’anell…

-MEUUU- el gat va miolar.

D’un bot, el gatet va saltar al blanc vestit de la noia i el va esgarrapar . Ella va

caure sobre una espelma que decorava el casament . Tot es va encendre, quin

desastre! Els familiars van començar a córrer. Això semblava un formiguer amb

formigues amunt i avall, tots van agafar el cotxe per arribar al banquet.


123

El menú no els va fallar , exquisit! Un “buffet” espectacular, tots es van posar

les botes.

El casament no havia sortit com ells volien. Deien que era per culpa del gat

negre que dóna mala sort. Però els nuvis no els importava el seu amor duraria

per sempre!!!

A la fi la parella d’enamorats es van fer un intens petó i els convidats cridaven

contents. Tots estaven feliços.

Tercer premi


124

UN COMPANY ESPECIAL, de Dídac Domingo Fernández

Aquesta és la història d’en Guillem, un nen de deu anys, prim, castany i d’ulls

verds. Tímid, vergonyós i reservat. Però com tot en aquesta vida la seva

manera de ser té un motiu i una explicació!

En Guillem viu en un món imaginari per evadir-se dels problemes que pateix

dia rere dia i des de ja fa un temps a l’escola on està cursant cinquè de

primària. Els seus companys el rebutgen, se’n riuen, i fins i tot una vegada han

arribat a trencar-li les ulleres. Ningú del seu entorn sap el que li està passant,

doncs no expressa els seus sentiments, per tant es fa molt difícil de que algú el

pugui ajudar! .La Mònica, la seva mare, ja comença a estar preocupada, veu en

Guillem estrany , diferent, trist, angoixat … Ja no pot més, veu patir el seu fill, i

no en sap el motiu. Se li trenca el cor.

Un matí la Mònica, desesperada decideix anar a l’escola a parlar amb la Carme,

la mestra d’en Guillem. Després d’una llarga conversa la Carme explica el que

intueix que està passant… No n’està del tot segura, doncs si fos així ja hagués

avisat a la mare d’en Guillem, però tot apunta que el nen està patint bullying.

La mestra li recomana que han d’acudir a un especialista, perquè tot i que des

de l’escola faran tot el possible per acabar amb els abusos que està patint el

Guillem, ell necessitarà un ajut més professional i personalitzat. Malgrat que el

Guillem es tanca en banda, la Mònica lluita i lluita per fer-li canviar d’ opinió.

Aconsegueix convèncer a en Guillem de que col·labori, i que la Marta, la

psicòloga, li donarà eines per superar tot el que ha estat patint.

Cada dijous i cada divendres la Marta i el Guillem es troben a la sala de la

consulta. Passen els dies i els mesos, i la Marta i la Mònica juntament amb els

mestres van fent la seva feina. Poc a poc el Guillem esta més tranquil, aprèn a

obrir-se, a explicar els seus sentiments, i a comprendre que no tothom és igual

que ell. Els seus companys, en una classe de tutoria, li han demanat disculpes i

ell les ha acceptades.


125

Ara en Guillem té un amic, en Carles, tots dos s’entenen molt bé i el millor de

tot és que en Guillem ha entès que ell no és com els altres. Els seus companys

també han comprés que hi ha persones amb problemes, i que necessiten ajuda

i comprensió! La lluita del Guillem a dia d’avui, als seus 32 anys, l’ ha portat a

escriure al seu primer llibre d’auto-ajuda.

Accèssit


126

LA RELÍQUIA, d’Erik de San Baldomero Vilà

L’explorador Watson mor al 1998 després d’un descobriment a Egipte,

que,malgrat molts esforços,ningú sap. El seu fill, Jake Watson, un noi alt, amb

el mateix cabell que el seu pare, castany, i els ulls verds de la seva mare,és

pregunta per què ha passat això.

12 ANYS DESPRÉS...

En el museu d' Història d' Egipte, Jake, intrigat està observant el misteriós

descobriment del seu pare, el xicot de només 19 anys,no para de fer-se

preguntes quan, una mà l’agafa per l’espatlla. Es una mà freda com la mort i el

noi, espantat no té més remei que girar-se. Aleshores una bonica i bella cara li

diu:

- Necessites alguna cosa?

-No, gràcies -li va dir el jove.

Més tard, la noia, que era una professora d’història del museu , intentava

explicar-li tot el que sabia sobre el misteri d’aquell descobriment. Fins que va

dir alguna cosa que a en Jake li va cridar l’atenció.

-Pots repetir-ho això que has dit?

-És clar, que va succeir en el temple de la Vida d'Egipte.

En Jake, que no coneixia aquesta dada la va convèncer perquè li acompanyés i

li ajudés a investigar aquell enigma del seu pare.

Al cap d’unes hores ja estaven allà, en el temple passant les trampes i

desxifrant els jeroglífics de les parets per poder continuar.

-Falta molt?-pregunta la professora amoïnada.


127

-Ens falten les proves més difícils.

A continuació entren en una sala fosca on uns sorolls no paren de ressonar.

Aleshores la professora sofreix una transformació just quan l'explorador

aconsegueix agafar la relíquia igual que la que havia descrit el diari del seu

pare. Es converteix en un monstre horripilant i fastigós que d’un cop envia al

noi a l’altra banda de la sala. El monstre,tot agafant l’objecte diu:

-Arra podré aconseguir l'immorrtalitaaat!!!-va xisclar.

-Té enganyat per poder arribar fins aquí perquè no ho podia fer sola!-

Un líquid verdós i mortal com el verí li anava sortint de la descol·locada boca.

-Només he tingut que entrar en el cadàver d’una persona i adoptar-ne la seva

forma.-va aclarir la bèstia.-Arra, aquí mateix farré el ritual sanguinarri

d’immorrtalitat!!!

El monstre agafa una ampolleta de sang i la vessa dins de l' estranya relíquia i

l' aixeca amb les urpes cap a la llum.

Però, immediatament, uns homes musculosos armats amb unes armes

esgarrifoses entren estrepitosament tombant l' immensa porta.

Ràpidament, en Jake, tot impressionat per les diferents sensacions que ha

tingut aquest dia, s’aixeca tremolosament i es dirigeix cap a l' horrorós

monstre,que fent el ritual no s’havia adonat de res. Àgilment el jove, es tira cap

a la bèstia, tirant-la al terra.

Mentrestant, els soldats de negre, havien rodejat la sala, i apuntaven al noi i al

monstre. Aleshores, un d' ells, el més musculós diu:

-Volem la relíquia- diu tot apuntant a la fera i al xicot.

- Si no us matarem!


128

L’adolescent, tot pensant un pla diu:

- Fem un tracte, jo et dono la relíquia i tu em deixes viure.

Però quan li dóna la relíquia, el monstre li fa un cop tan fort al superior dels

soldats que l’envia cap a la tropa i els estaborneix a tots.

Quan la fera està en ple ritual s’adona que l'instrument és una rèplica i la bèstia

mor per culpa de l’engany.

El jove havia canviat l’objecte per una còpia que tenia el seu pare a l’habitació i

li va donar al mafiós per així quedar-se la real.

Tot encara pensant en aquest fet el noi contempla el desastre i escolta el

silenci.

Ara truca a la policia perquè detinguin als mafiosos. Però abans, posa la relíquia

al terra i amb el peu la trenca. Està fart de que tanta gent mori per culpa de

l’ambició. Obtenir l' immortalitat o fer-se ric gràcies a ella.

Accèssit


129

ESCOLA PEGASO Carerr Dublín, 5-15 08027 Barcelona

Tel. 93 340 94 04 – 93 340 91 50

Fax. 93 4084700

[email protected] http://www.escolapegaso.cat

Punt de llibre guanyador del concurs “El Comerç i les escoles”, elaborat per Jana Calvo Mas, de 2nB.

Revista Jocs Florals 2015

Documents

Transcript of Revista Jocs Florals 2015