Revista

Una Gran Guerragens llunyana

ARXIU FAMÍLIA SOLÉ I PLA

DISSABTE, 14 DE MAIG DEL 2011

LA INSÒLITA AVENTURA DE NOU BAGENCS A LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Entrevista Jordi Herralde«Un món sense llibreries seria hostil i insípid» 6

Entrevista Elsa Punset«La supervivència física ha passat,ara cal viure emocionalment» 7

REVISTAÉS UN SUPLEMENT SETMANAL DE REGIÓ7

ViatgesLlac LemanLa riba dolça 14

DIRECTOR:MARC MARCÈ I CASAPONSA.

EMPRESA EDITORA:EDICIONS INTERCOMARCALS SA.

Fauna de laCatalunyacentral El milà negre 13

UN GRUP DE CATALANSAL FRONT DE VERDUNEL 1917. AMB BARRETINAI MOCADOR A LA MÀ,JOAN SOLÉ I PLA

2DISSABTE, 14 DE MAIG DEL 2011 | Regió7

REVISTALA HISTÒRIA INÈDITA

CRONOLOGIA DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

28 DE JUNY DEL 1914Assassinat de l’arxiduc d’Àustria

El 28 de juliol, Àustria-Hongria de-clara la guerra a Sèrbia; l’agost, Ale-manya declara la guerra a Rússia, aFrança i envaeix Bèlgica; el setembre,els alemanys arriben a 20 km de París;del 6 al 13 de setembre, batalla delMarne; els alemanys retrocedeixen; el29 d’octubre Turquia ataca Rússia.

FEBRER DEL 1915Ofensiva aliada infructuosa

El 22 d’abril, els alemanys utilit-zen gasos asfixiants a Ypres. El 26d’abril submarins alemanys enfonsenel transatlàntic Lusitania. L’octubre,Bulgària s’uneix a l’Imperi Austro-hongarès; desembarcament aliat aSalònica. El novembre, Sèrbia és der-rotada a Kosovo Polje.

21 DE FEBRER DEL 1916Comença la batalla de Verdun

El 31 maig, batalla naval al davant de la pe-nínsula de Jutlàndia. El juny, Rússia ocupa Bu-covina i la part oriental de Galitzia en unaofensiva on acaben morint 2 milions d’homes;el juliol, francesos i britànics inicien l’ofensivadel Somme. L’agost, Romania s’uneix alsaliats. El desembre, Lloyd George és el primerministre del govern britànic de coalició.

­ ou­joves­procedents­de­diversosindrets­de­la­comarca­del­Bagesvan­allistar-se­a­ la­Legió­Estra-ngera­Francesa­per­lluitar­a­la­Pri-

mera­Guerra­Mundial­(1914-1918).­­De­sis­delsnou­combatents­en­coneixem­l’origen.­Treseren­ de­Manresa:­ Emili­ March­ Casafont,Martí­Prat­Vergé­i­Josep­Pujol.­La­resta­eren­deNavarcles,­Valentí­Torra­Pujulà;­de­Sallent,­Al-fons­Clapers;­i­de­Cardona,­Joan­Casals­Car-né.­Dels­altres­tres­voluntaris,­tot­i­que­la­do-cumentació­existent­no­ho­aclareix,­hi­ha­in-dicis­que­apunten­que­també­eren­bagencs;un­de­Sallent,­Alfons­Jou,­i­dos­de­Manresa,Josep­Vives­i­Joan­Vilana.­No­obstant­això,­ésprobable­que­el­nombre­de­bagencs­fos­méselevat,­atès­que­en­la­llista­completa­de­com-batents­catalans­n’hi­ha­d’origen­desconegut,per­manca­de­documentació.­Quines­van­serles­motivacions­que­els­van­impulsar­a­dei-xar­les­seves­llars?­Quins­conflictes­van­viu-re­al­front?­On­van­lluitar­i­morir?­I­els­su-pervivents,­­van­recuperar­la­normali-tat­a­la­fi­de­la­contesa?­Les­cartes­en-viades­des­del­front­i­la­premsa­localde­ l’època­ permeten­ descobrir­ laseva­ apassionant­ història,­ inèdita

fins­avui.

Manresa,­i­el­Bages­en­conjunt,­no­va­seruna­ excepció­ pel­ que­ fa­ a­ l’aportació­ decombatents­catalans­al­front­de­la­PrimeraGuerra­Mundial.­Els­joves­bagencs­van­pren-dre­part­en­la­contesa­per­motius­diversos.Com­els­seus­companys­allistats­a­la­Legió­Es-trangera­Francesa,­van­ser­voluntaris,­ningúno­els­va­empènyer­a­allistar-se,­sinó­que­hovan­determinar­les­circumstàncies­personalsde­cadascú.­La­seva­presència­al­front,­però,no­deixava­de­ser­una­anomalia­en­un­Estatque­es­declarava­neutral­i­en­un­país,­Cata-lunya,­que­seguia­la­Gran­Guerra­a­través­delmirall­intern.­Els­diaris­manresans,­Bages­Ciu-tat­i,­en­menor­mesura,­El­Pla­de­Bages,­vanfer­un­seguiment­irregular­dels­avatars­dels

homes­de­la­comarca­que­eren­alfront.­L’excepcionalitat

que­representaven­va­repercutir­en­el­poc­res-sò­que­van­tenir­en­les­pàgines­dels­rotatiusi­en­l’escàs­interès­per­conèixer­què­els­im-pulsava­a­guerrejar­i,­una­vegada­finalitzadala­guerra,­en­quines­circumstàncies­es­tro-baven.­A­Barcelona­va­passar­el­mateix.­No-més­ la­ persistència­del­ doctor­ Joan­ Solé­ iPla­–membre­de­la­junta­del­Comitè­de­Ger-manor­amb­els­Voluntaris­Catalans–va­acon-seguir­que­el­14­de­juliol­de­l’any­1936­el­Pre-sident­Lluís­Companys­inaugurés­un­monu-ment­de­l’escultor­Josep­Clarà­en­honor­delsvoluntaris­al­Parc­de­la­Ciutadella.­Quatre­diesdesprés­començava­la­Guerra­Civil.­A­partird’aleshores,­en­alguns­sectors­nacionalistesminoritaris,­va­perviure­el­mite­dels­dotze­milvoluntaris.­Però,­per­a­la­majoria­de­catalans,les­aventures­d’aquells­homes­van­quedarcompletament­oblidades.­Gairebé­un­segledesprés,­les­seves­cartes,­que­es­guarden­alFons­del­Comitè­de­Germanor­dels­Volunta-ris­Catalans­de­l’Arxiu­Nacional­de­Catalunya,ens­permeten­conèixer­qui­eren,­què­van­viu-re­a­les­trinxeres­i­quins­anhels­tenien,­més­en-llà­de­mites,­heroïcitats­i­lluites­idealistes.­Aquího­expliquem.­­­­

ELS VOLUNTARIS CATALANSA­final­de­juny­del­1914,­l’assassinat­a­Sa-

rajevo­de­l’arxiduc­Francesc­Ferran,­hereu­dela­monarquia­dels­Habsburg,

va­abocar­les­po-tències­eu-

r o -

pees­ a­ la­ Primera­Guerra­Mundial­ (1914-1918).­A­partir­de­l’estiu,­els­diferents­països,immersos­en­tensions­polítiques­i­econòmi-ques,­van­formar­dos­bàndols­enfrontats.­Enun­costat,­l’Imperi­Austrohongarès­i­Alema-nya.­ A­ l’altre,­ Sèrbia,­ França,­ Anglaterra­ iRússia.­De­la­seva­banda,­Espanya­va­decla-rar-se­neutral;­la­feblesa­econòmica­i­el­man-teniment­d’un­nombrós­contingent­de­tropesal­Marroc­no­permetien­cap­altra­opció.­Aixòva­fer­que­les­societats­espanyola­i­catalana­esmantinguessin­al­marge­de­la­disjuntiva.­Enespecial,­ les­ classes­ populars,­ perquè­ elsseus­problemes­eren­uns­altres.­En­canvi,­lesclasses­mitjanes­i,­sobretot,­els­sectors­pro-fessionals­i­intel·lectuals­van­posicionar-se­afavor­d’un­­o­altre­bàndol.­A­Espanya,­doncs,l’aliadofília­i­la­germanofília­representaven­for-mes­diferents­d’entendre­la­vida­política­i­eco-nòmica­de­les­potències­en­lluita.­Però,­so-bretot,­de­visualitzar,­a­través­d’aquestes,­la­po-lítica­interna.­A­més,­la­Gran­Guerra­va­esclatar

en­un­moment­clau­a­Catalunya­de

1

N

Nou joves bagencs van allistar-se a la Legió Estrangera Francesa per lluitar a la Primera Guerra Mundial(1914-1918). Una presència que no deixava de ser una anomalia en un Estat que es declaravaneutral. A través de la premsa local i de les cartes enviades des del front, que es guarden a l’ArxiuNacional de Catalunya, resseguim la seva, fins ara, inèdita història. Per Joan Esculies

Soldats bagencsA LA GRAN GUERRA

Els diaris manresans, Bages Ciutat i,en menor mesura, El Pla de Bages,van fer un seguiment irregular delsavatars dels homes de la comarca queeren al front

No tots els bagencs van tornar de lacontesa. De Joan Casals i Josep Pujolse’n va perdre la pista

Atac a la baioneta en la batalla d'Artoisel dia 9 de maig del 1915. Hi va morir el manresà Martí Prat

3Regió7 | DISSABTE, 14 DE MAIG DEL 2011LA HISTÒRIA INEDITAREVISTA

la lluita electoral entre les dretes i les esquerrescatalanistes.

L’acord electoral de la Unió Federal Na-cionalista Republicana (UFNR) amb el Par-tit Radical d’Alejandro Lerroux per posar fi al’hegemonia de la Lliga, a les eleccions le-gislatives del març del 1914, havia estat un fra-càs. El pacte de Sant Gervasi, com se l’ano-menà, va deixar tocada de mort la UFNR i, deretruc, els sectors catalanistes esquerransque la integraven. Molts dels seus votants novan entendre el pacte amb Lerroux. Unhome que s’havia significat pel seu atacconstant, no només a la Lliga, sinó també alcatalanisme, en general. Aquest descontentel va saber rendibilitzar la Lliga per consoli-dar-se. Sobretot, a partir de l’abril del 1914,amb la consecució de la Mancomunitat.D’aquesta manera, els lligaires podien pre-sentar-se davant l’electorat com l’autèntica re-presentació del catalanisme.

Davant d’aquesta situació, les esquerres ca-talanistes van veure en la Gran Guerra una

oportunitat per provar de sortir del pou on estrobaven. L’Esquerra Catalanista, fundada eljuny d’aquell any per Antoni Rovira i Virgili,i, sobretot, la Unió Catalanista de DomènecMartí i Julià es van mostrar obertament alia-dòfiles. Ambdues formacions veien França,i en menor mesura Anglaterra, com a modelde tolerància i llibertat democràtica. En can-vi, l’Imperi Austrohongarès i Alemanya sim-bolitzaven l’autoritarisme, l’imperialisme i l’o-pressió de les petites nacionalitats. En aquestsentit, l’acusació de germanofília, constant isovint exagerada, de les esquerres catalanis-tes contra els lligaires, calia llegir-la com unamanera de capgirar l’acusació de traïció al ca-talanisme que la Lliga esgrimia contra ells, pelpacte amb Lerroux.

Les esquerres catalanistes, a més, vancreure, càndidament, que el triomf de Fran-ça i dels seus aliats a la Gran Guerra posariafi als conflictes. I, amb ells, també acabarienles monarquies autoritàries i l’imperialis-me. Això, a nivell espanyol, s’hauria de traduir

en la proclamació d’una república federal, quereconeixeria els drets de Catalunya. Les es-querres catalanistes van creure també que, pertal de solucionar el plet català –entès com unasolució que anava des de l’autonomismefins a la independència– calia internaciona-litzar la qüestió. I que, per tant, Catalunya enel seu conjunt havia de manifestar-se favorablea França i els seus aliats.

Tot i la neutralitat d’Espanya, un contingentde catalans va prendre part en la Gran Guerraen els rengles de la Legió Estrangera France-sa. Creada el 1831 per acollir els estrangers quevolien lluitar amb França, en un principi laseva missió era lluitar en les guerres colonialsdurant el XIX. Els seus dipòsits de soldats prin-cipals eren al nord d’Àfrica. La Legió tenia unapèssima fama però era un dels cossos més sol-vents amb què comptava la República.

Davant d’aquest contingent de catalans, lesesquerres catalanistes, d’acord amb la seva vi-sió de la contesa, van voler presentar aquellscombatents com homes que lluitaven per Ca-talunya. I van anomenar-los, a tots en conjunt,«els voluntaris catalans». Des de les pàginesdels seus diaris afins, La Nació i Iberia, va co-mençar una lenta propaganda aliadòfila,que incloïa la narració dels episodis bèl·licsd’aquests voluntaris. A mesura que la guer-ra s’allargava, la propaganda va arribar a si-tuar el nombre de catalans al front en 12.000.En realitat, però, una anàlisi exhaustiva del fe-nomen dels voluntaris, de l’historiador Da-vid Martínez Fiol, n’ha situat el nombre al vol-tant del miler. Aquesta és, precisament, la xi-fra que donava el diari manresà Bages Ciutaten començar la contesa.

SOLÉ I PLA i COMITÈA Barcelona, a principi del 1915, van co-

mençar a organitzar-se un seguit de campa-nyes de padrinatge per tal d’ajudar els vo-luntaris. Veient que la guerra s’allargava, el fe-brer del 1916 va tenir lloc la fundació del Co-mitè de Germanor amb els Voluntaris Cata-lans. El seu objectiu era que el padrinatge esfes d’una manera més organitzada. A bandade la seva seu central a Barcelona, el comitètenia un centre a Perpinyà i un a París. Entreels membres de la junta del comitè hi haviael doctor Joan Solé i Pla, afiliat a la Unió Ca-talanista.

Solé i Pla va ser, a l’hora de la veritat, elmembre més actiu del comitè. La dedicació

del doctor era tan elevada que es va conver-tir en la veritable ànima i motor de l’empre-sa. Fins se l’arribà a considerar el president delcomitè, quan, de fet, només era vocal. Solé iPla va coordinar les diferents tasques d’en-viament de paquets amb roba, aliments,premsa, llibres i tot allò que poguessin me-nester els voluntaris. A la vegada, va fer-se res-sò dels fets de guerra i de la situació dels com-batents catalans des de les pàgines de La Na-ció i Iberia. Solé i Pla també va mantenir uncarteig incessant amb ells. Unes cartes quepermeten saber quins eren els seus pensa-ments i els motius que van impulsar-los a allis-tar-se a la Legió.

L’ALLISTAMENT DELS BAGENCSEn general, els motius que van empè-

nyer els joves catalans a l’allistament eren, bà-sicament, socioeconòmics, problemes ambla justícia espanyola o també, en casos comp-tats, l’idealisme. En el cas dels bagencs, les mo-tivacions no van ser diferents. El 1914, el man-resà Emili March tenia 21 anys, treballava enuna fàbrica, era membre de la Joventut RadicalInstructiva i vivia al carrer de Ponent, 9, deManresa. En aquells moments, March teniaintenció de casar-se amb una noia, de nomJosepa, amb qui festejava des de feia cinc anys.Però els seus pares, separats, s’hi negaven, comtambé els de la noia. Gairebé en paral·lel a l’es-clat de la Gran Guerra, March havia estat cri-dat per l’exèrcit espanyol per fer el servei mi-litar. El manresà, però, de cap manera no hivolia anar i va fer l’impossible per no incor-porar-s’hi. En no aconseguir-ho, va protago-nitzar un intent, fallit, de deserció. Això el vadur a la presó. Mentre esperava que el jut-gessin, March va escapar-se saltant per unafinestra de la cel·la. Va marxar cap a Berga iva arribar a Puigcerdà. A la capital de la Cer-danya, va viure una temporada fent de llau-ner. Després va passar la frontera cap a Fran-ça. Les dificultats per trobar feina, la por de serdetingut si tornava enrere i la situació fami-liar van fer que el manresà acabés allistant-seel 28 de desembre del 1915. March va quedarassignat al 2n Batalló de la 6a Compa-nyia del1r Regiment de Marxa de la Legió Estrange-ra (RMLE). Tot seguit va ser enviat, com unabona part dels allistats a Perpinyà, al dipòsitmés important de la Legió a França: el campde La Valbonne, a uns trenta quilòmetres de

3

2

28 DE JUNY DEL 1919La pau de VersallesEl tractat de Versalles va posar fi

a l’estat de guerra entre Alemanya iels aliats. Es va signar cinc anys des-prés de l’assassinat de l’arxiduc Fran-cesc Ferran. S’hi estipulava que Ale-manya i els seus aliats acceptessintota responsabilitat moral i materiald’haver causat la guerra.

6 D’ABRIL DEL 1917Els Estats Units declarenla guerra a AlemanyaEl 31 de gener, Alemanya inicia la

guerra submarina contra vaixells demercaderies; l’octubre, Alemanyaajuda Àustria-Hongria en la guerracontra Itàlia i venç a Caporetto; el 25d’octubre, els bolxevics aconseguei-xen el poder a Rússia.

11 DE NOVEMBRE DEL 1918S’acaba la guerraEl gener, el president Wilson pro-

nuncia el discurs dels 14 punts on esproposen les condicions necessàriesper a la pau; del març al juliol, ofensi-ves alemanyes; de juliol a setembre,arribada massiva de tropes nord-americanes; el novembre, Àustria-Hongria i Alemanya firmen l’armistici.

ELS SOLDATS BAGENCSA la imatge de l’esquerra, el

cardoní Joan Casals i el manresàJosep Pujol (identificats amb elnom) en un fotografia de grup alfront En solitari, a dalt, elmanresà Emili March, un delsbagencs de qui s’ha trobat mésinformació

PASSA A LA PÀGINA 4

ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

Lió. Un altre bagenc, Valentí Torra Pujulà, a qui

anomenaven el noi de Navarcles, s’haviaallistat a final d’agost del 1914. Tenia 22 anysi va quedar integrat al 3r Batalló de la 2a Com-panyia del 1r Regiment de Marxa de la LegióEstrangera.

Com March, Valentí Torra també va pas-sar per La Valbonne. Allí, com la resta de sol-dats novells, ambdós bagencs van rebre la ins-trucció bàsica per tal de poder ser enviats alfront. Joan Casals Carné, nascut a Cardona ique abans d’esclatar la guerra feia de cambrera Manresa, s’havia allistat també a Perpinyà,a final d’agost del 1914. Ell, però, va ser enviatal dipòsit de la Legió a Avinyó. Allà va ser as-signat al Batalló B de la 2a Companyia del 2nRMLE. Com en el cas de Valentí Torra, es des-coneixen els motius que van impulsar-lo a en-rolar-se.

AL FRONT DE GUERRAUna vegada feta la instrucció, els vo-

luntaris eren enviats al front. Allí començavala veritable peripècia per sobreviure. Joan Ca-sals va ser gasejat poc després d’arribar a lestrinxeres, el 3 de març del 1915. Ho explica-va al doctor Solé i Pla en una carta escrita encatalà. Una vegada recuperat, Casals, junta-ment amb March i Torra, va prendre part enuna de les batalles més cruentes de la contesa,la que va tenir lloc el 9 de maig del 1915 a Ar-tois. Allà va morir un dels voluntaris que, pòs-tumament, la propaganda aliadòfila i el doc-tor Solé i Pla van convertir en heroi: el perio-dista i poeta bohemi Pere Ferrés-Costa. Tam-bé allà, va morir el manresà Martí Prat Vergé,de 19 anys. Prat va ser enterrat al cementirid’Aubigny-en-Artois. Casals, March i Torra vantenir més sort i van sobreviure. Torra, però, varesultar ferit. Així ho explicava March enuna carta adreçada al diari Bages Ciutat,que afegia èpica al moment.

PADRINATGE DE GUERRAMentre els bagencs i els seus companys

catalans combatien, el Comitè de Germanorprosseguia amb les seves campanyes de pa-drinatge des de La Nació i Iberia. Amb els di-ners recollits, Solé i Pla enviava paquets alfront, que incloïen; botes, cigars, pessetes,francs, torrons, xocolata, conserves, diaris, lli-bres, maquinetes d’afaitar, bufandes, barre-tines, garibaldines, espardenyes, mitjons, pi-pes, tabac, cerilles, sabó, faixes, paper i sobres,llapis, tinta, segells, tafetà anglès, fil de cosir,agulles, guants i abrics. Els paquets, però, nosempre arribaven. Entre els llibres que rebienels voluntaris, n’hi havia dels escriptors ca-talans de més renom del moment, comApel·les Mestres o Narcís Oller. El mateix Soléi Pla els havia demanat que contribuïssin ambel comitè, regalant alguns volums de les se-ves obres, per tal que els voluntaris «coneguinmés a Catalunya». Emili March escrivia,sempre en català, a Solé i Pla. En una ocasióli demanava amb un acudit si li podia enviarcigarrets: «Donya Petaca de Tabac ha mort almoment d’acabar l’últim cigar. Els seu des-consolat espòs Puro Habano, fills Don Piti-llo i D. Cuartaler [sic], parents Donya Boqui-lla i Donya Pipa, preguen si podrien enviar unpoc per socórrer a tan desgraciada família».De passada, March també li feia una peticiópersonal. Perquè, malgrat ser al front, elmanresà vivia amb l’esperança de casar-seamb la seva xicota. I fins va semblar que Jo-sepa i el pare d’ell l’anirien a trobar a Lió, pertal que per fi es casessin. March va demanara Solé i Pla que fes els tràmits necessaris pelviatge. Però aquest, finalment, mai no va te-nir lloc. La mare de March volia casar-lo, quantornés, amb una cosina, els pares de la qualanaven bé econòmicament. Però March noen volia ni sentir a parlar.

BATALLES ENTRE COMPATRIOTESL’arribada de paquets va convertir-se

aviat en un moment esperat pels voluntaris.A la vegada, però, va generar disputes. Perquèel fet de tenir una bona relació, per corres-pondència, amb el doctor Solé i Pla, podiacomportar un cert tracte de favor. Això va ge-nerar que les relacions entre els combatentscatalans no fossin sempre una bassa d’oli. Lesdisputes i gelosies quedaven, sovint, soter-rades sota el que semblaven discussions decaràcter ideològic. I és que, malgrat que la ma-joria dels catalans combatien per motiussocioeconòmics o per fugir de la justícia es-panyola, també n’hi havia que estaven for-tament polititzats. Aquests compartien lavisió dels voluntaris que emanava de Barce-lona i dels catalanistes aliadòfils. Era el cas deMarch, que abans de la guerra estava afiliata la Joventut Republicana de Manresa i quela negativa a fer el servei militar l’havia aca-bat d’apropar a les posicions catalanistes. D’a-quí que al front sorgís una gran amistat ambel barceloní Camil Campanyà, que també te-nia causes pendents amb la justícia espanyola,i que era profundament catalanista.

Per contra, hi havia altres voluntaris que,simplement, veien en la tasca de Solé i Pla iel comitè una oportunitat per obtenir paquetsi diners. Tot el que havien de fer era respon-dre a les cartes del doctor, al·legant la seva pre-tesa catalanitat. El mateix March se’n queixavaal doctor: «Mentides! Catalanistes...? Molts són

catalanistes, però sols perquè els enviïn pa-quets, diaris i diners. A La Valbonne o al frontno som més que jo i Campanyà els que hemlluitat i lluitem per la nostra gran Catalunya».És clar que a Solé i Pla i els catalanistes alia-dòfils no els interessava evidenciar que la ma-joria de combatents catalans tenien altres mo-tius per a l’allistament.

Entre els que es feien passar per catalanistesi no combregaven amb March i Campanyà hihavia el combatent Jaume Pou. Un barcelo-ní que, abans d’esclatar la guerra, treballavaa França i sovint signava com a Jacques. Pouva aprofitar que March i Campanyà es vanveure immersos en un episodi mai no acla-rit per provar de desacreditar-los davant deldoctor Solé i Pla. «En Campanyà –escriviaPou– fa vint dies que va marxar a París, sen-se permís, amb l’Emili March i després d’ha-ver faltat cinc o sis dies i haver fet donar 60 pes-setes al Centre Català de París, gastant-les enel que li ha semblat, l’han agafat com a de-sertor i avui té consell de guerra».

En efecte, els dos catalanistes van ser ar-restats i jutjats al tribunal militar de Lió, el mesde març del 1916. March, però, va negarcategòricament a Solé i Pla que hagues-sin desertat. Amb tot, no va voler donar-li la seva versió per escrit i digué que li hoaclariria verbalment. Fet del qual, si esdonà, no ha quedat constància. Malgrat tot,el manresà i el barceloní van ser absolts aLió i van poder tornar als seus batallons. Soléi Pla va creure March i mai no va perdre laconfiança en Campanyà, que havia estatpresident de la Joventut Nacionalista, adhe-rida a la Unió Catalanista, i de qui tenia refe-rències per companys seus.

LA GUERRA CONTINUAPerò mentre les disputes entre com-

batents tenien lloc, la guerra continuava. Aprincipi de juliol del 1916, Joan Casals, Emi-li March i Valentí Torra van coincidir de noua la batalla de Belloy-en-Santerre. Allà, CamilCampanyà va perdre la vida. March, molt afec-tat per la mort del seu amic, va viure un mesresistint-se a acceptar-ho. Els bagencs, de nou,van sobreviure. Casals i Torra, però, van ser fe-rits. Torra, una vegada recuperat de la ferida,va protagonitzar una baralla amb un companylegionari d’origen aragonès, a final de juliol aLa Valbonne. El relat dels fets és d’en March:«a la segona companyia hi ha alguns d’aquestsespanyols, jugadors d’ofici, que tots els mig-dies i vespres aprofiten l’ombra dels arbres perjugar-se els diners, però tristament sempre sen’hi barregen alguns dels nostres. Sigui comvulgui, el soldat Valentí Torra, com tots els dies,hi ha anat al migdia i jugant, s’ha barallat ambuns aragonesos. I, de paraules a fets,en Torra li ha donat a un tres cops deganivet». La ferida no va resultargreu. Amb tot, el de Navarcles va serarrestat.

Malgrat la mort de Campanyà, lesdisputes de March amb Pou i un altrevoluntari, Enric Barbre, tampoc no esvan esvair. A mitjan octubre del 1916,a La Valbonne, la seva enemistat va viu-re un nou episodi. Segons March, els al-tres dos voluntaris feien gala de la sevaespanyolitat. En un moment determi-nat, per provocar el manresà, van al·le-gar que «somos españoles, no lo pode-mos negar, se conoce en nuestra sangre»,i van afegir: «no entendemos el catalán».Començada la discussió, March va enviarBarbre a la infermeria d’un cop de puny.Quan els amics d’aquest van voler tornar-s’hi,el manresà va treure la baioneta: «mo m’es-panten ni toreros, ni andalusos. [...] Des d’a-quell dia –explicava a Solé i Pla– que tots pas-ten la farina més plana i crido davant del quiem dóna gust i gana Visca Catalunya!».

A partir de la tardor del 1916, va aparèi-xer en escena un nou combatent manre-sà, del qual, fins llavors, el comitè no teniaconstància. Josep Pujol va enviar-li sis

5

4

6

7

4DISSABTE, 14 DE MAIG DEL 2011 | Regió7

REVISTALA HISTÒRIA INÈDITA

VE DE LA PÀGINA 3

PORTADA DE LA NACIÓ7 d’octubre del 1916A la portada, a la imatge superior, una foto-

grafia del manresà Emili March per il·lustrar unreportatge sobre els voluntaris catalans

MARTÍ PRAT VERGÉManresàDocument amb el nom, el regiment i un grà-

fic d’on és ubicada la seva tomba al cementirid’Artois. Va morir el 1915, als 19 anys

ELS DOCUMENTS

EMILI MARCH. ManresàEl manresà es va allistar el 28 de desembre del

1915. Afiliat a la Joventut Republicana de Manresa,va tornar a la capital del Bages l’a-gost del 1919

JOSEP PUJOL. ManresàCarta del 1917 en què s’a-

dreça al doctor Solé i Pla. Delmanresà se’n va perdre la pistaabans de finalitzar la GranGuerra. Es desconeix si va mo-rir o va desertar

ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA

ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA

5Regió7 | DISSABTE, 14 DE MAIG DEL 2011LA HISTÒRIA INÈDITAREVISTA

cartes, en castellà, encapçalades normal-ment per «Salut i República!» o «Salut i Lli-bertat!». Aquesta correspondència és il·legi-ble perquè les cartes es van mullar. De Pujolnomés en queda un retrat, publicat a La Na-ció. Tant podria haver mort al front, com ha-ver desertat. A partir del març del 1917, Soléi Pla no en va saber res més.

FERIDES DE GUERRAEls bagencs, Casals, March i Torra,

després de gairebé dos anys de combats, vanarribar vius a la tardor del 1916. Un altre ba-genc, del qual fins aleshores Solé i Pla tam-poc no tenia constància, el sallentí Alfons Cla-pers, va ser ferit a la batalla del Somme. Te-nia 20 anys. Clapers va estar un mes ingres-sat a l’hospital de Saint Brice, a prop de Bor-deus. Després va anar a passar la convales-cència a la ciutat de la Garona.

Clapers tenia la voluntat, almenys així hova escriure, «de tornar amb els meus com-panys per batre’m de nou, fins al final, ambl’esperança de la gloriosa victòria». A final denovembre, les ferides no se li havien guarit iva ingressar de nou a l’hospital. En aquestaocasió a Lió. A principi de gener del 1917 li vancomunicar que no podia continuar comba-tent. Alfons, que signava Alphonse i escriviaal doctor en castellà i en francès, deia: «escriccom sé, el que sento és no poder escriure enl’idioma de la nostra sagrada i gloriosa pàtria,que no oblido cap moment». Pel contingut deles cartes, que recollien sempre la preocupacióper no haver rebut paquets o per demanar di-ners, i per la seva actitud acabada la guerra,és probable que el sallentí pertanyés al grup,nombrosíssim, dels qui deien a Solé i Pla allòque volia sentir.

Mentrestant, March, que era enamoradísde mena, en un dels seus destins, el poble deSaint Claude, al Jura, a prop de Suïssa, va co-nèixer una noia. I va voler casar-s’hi. El man-resà va escriure a Solé i Pla i a Juli Delpont, l’en-llaç del Comitè de Germanor a Perpinyà, de-manant-los diners per comprar un anell decompromís. I per aconseguir-li els papers ne-cessaris. Fou en va. Els avatars de la guerra hovan impedir. Aquell 1917 no va ser una ex-cepció per als bagencs. El 17 d’abril del 1917,Casals va tornar a ser gasejat. Torra, que ha-via estat enviat al front d’Orient, va ser ferit alcap a Salònica, el 23 de març del 1917. La le-sió no va tenir conseqüències. El navarclí vacontinuar la campanya, lluitant a Turquia i,més endavant, a Gradovar, a l’actual Bòsnia-Herzegovina. Allà, una nova ferida el va teniringressat a l’hospital gairebé un mes. Aques-ta ferida el va obligar a anar en crosses i va serretornat a Canes. Poc després, March, que finsllavors era el bagenc que millor se n’havia sor-tit, va estar a punt de deixar la pell a la bata-

lla de Verdun. El 19 d’agost del 1917, «erade reserva a la trinxera esperant el momentde sortir. El foc era ferm per tots costats, elgas asfixiant. De sobte va arribar unamarmita [un obús]». El manresà va ser tras-lladat a l’hospital de Troyes, a l’Aube, on vaser intervingut de la ferida a l’esquena. Deudies després, va ser novament intervingut.A Troyes s’hi va estar fins a final d’any. Uncop recuperat va tornar al front.

Qui, sorprenentment, també tornava aser al front a final del 1917 era Clapers. Elsallentí explicava a Solé i Pla que la seva sa-lut havia millorat i volia «lluitar per la lli-bertat i la civilització». La veracitat de lesparaules de Clapers és difícil de provar,com es veurà més endavant. Una opciómés probable és que les seves ferides an-teriors no fossin tan greus, però hagués

aconseguit deixar la Legió. I que, després d’unsmesos, veient-se mancat de recursos, no tro-bés altra sortida que el reenganxament. A fi-nal d’agost del 1918, el doctor Solé i Pla va re-bre una carta de March des de Tolosa. El man-resà li feia saber que havia quedat invàlid d’unbraç. També anunciava que «el 17 del correntem vaig casar amb una minyona de 16 anys

i catalana. El casament es va celebrar a Caneti vàrem anar a Perpinyà el mateix dia a fer al-gunes visites a gent coneguda. [...] Ella por-tava la còfia catalana i guapa que era. Penseu,16 anys, quin tall de pollastre. Al casamentérem 50 persones. La festa va ser de pobre,però no tot hi va abundar i al peu del mar và-rem dinar». March no només lluitava, sinó quetambé havia aconseguit casar-se quan elconflicte encara no havia acabat. Talment comsi, en partir de Manresa, hagués marxat ambuna dèria que volgués acomplir.

ELS SUPERVIVENTSDesprés de quatre anys de conflicte, va

arribar la pau. A Manresa, la signatura de l’ar-mistici, l’11 de novembre del 1918, es vaviure amb gran alegria. La crònica del BagesCiutat explicava que, tan bon punt s’havia co-negut la notícia, «van aparèixer il·luminats elsbalcons de la Cooperativa Manresana d’E-nergia Elèctrica, del Centre Nacionalista Re-publicà i del Centro Republicano, onejant enelles les banderes francesa, catalana i espa-nyola». A les deu de la nit, unes 500 personesvan manifestar-se pel passeig Pere III, laMuralla, els Infants, el carrer Sobrerroca, la pla-ça Major i van baixar pel carrer Sant Miquel,la Plana de l’Om, Sant Domingo, fins a tornaral Passeig. Durant la marxa, una orquestraanava tocant La Marsellesa i «era frenètica-

ment aplaudida i corejada per la multitud».Finalment, la nit del divendres 22 de no-vembre, va tenir lloc un fastuós banquet a l’ho-tel Sant Domènec per celebrar la victòria alia-da. L’escriptor i polític Maurici Fius Palà,fundador del Centre d’Unió Republicana deManresa, va presidir l’acte. Al banquet van ser-hi presents convidats belgues i francesos i esvan tocar els himnes de La Marsellesa i Els Se-gadors. Després dels brindis es va llegir unacarta d’Emili March, que encara era al front.El manresà, doncs, havia sobreviscut a la GranGuerra. Però, i la resta? Valentí Torra i AlfonsClapers també se’n van sortir. De Joan Casalsse’n va perdre la pista i es desconeix si va mo-rir o va desertar. El mateix que havia passatamb Josep Pujol. Martí Prat hi havia mort.

D’entre els supervivents, Torra va escriu-re una darrera carta a Solé i Pla, a final de no-vembre del 1918, des d’Albí. Li agraïa l’ajutprestat. El noi de Navarclesva continuar a laLegió fins que va ser llicenciat el març del 1919.El que va fer després és una incògnita. De laseva banda, Alfons Clapers va continuar elcontacte amb el doctor. L’únic objectiu queperseguia, que es desprèn de la documenta-ció consultada, era aconseguir que Solé i Plali enviés diners i que usés els seus contactesper trobar-li feina. En aquesta dècada, Clapersva anar de Biarritz a Tolosa. D’allà a Licq-Athé-rey, a l’Aquitània, al sud de Pau. Ell i, sobre-tot, la seva esposa adreçaven telegrames aldoctor exigint que els ajudés. El doctor va ar-ribar a respondre que trobava ridícula laseva insistència. Llavors sabia prou quins erenels voluntaris de bona fe i quins se li adreça-ven interessadament. Encara més quan ell ila resta de membres del comitè treballavenperquè els pares i les vídues dels voluntaris po-guessin cobrar les pensions de la Legió. És elcas dels pares del manresà Martí Prat, que esvan beneficiar de les seves gestions.

Finalment, Clapers va trobar feina a la com-panyia Energia Elèctrica de Catalunya, a la Tor-re de Capdella, al Pallars Jussà. Però el 1928es trobava a Benavarri. La darrera carta quevan escriure al doctor, i l’última notícia quees té d’Alfons Clapers, és de l’any 1931. Des dePessac, a prop de Bordeus, l’excombatent feiasaber a Solé i Pla la seva alegria per la Pro-clamació de la República Catalana. També as-segurava que coneixia personalment FrancescMacià. Solé i Pla havia tingut molta pacièn-cia, però la insistència de Clapers el depassava.

RODA EL MÓNClapers encarnava la creu dels volun-

taris. La cara la representava Emili March, que,des de Tolosa, escrivia a final d’any el doctor,li demanava fullets catalanistes «per escam-par per França» i reiterava el seu interès en«l’autonomia catalana, que sembla que moltaviat s’aconseguirà». A començament d’agostdel 1919, March, ja amb una filla, va tornara Manresa i va instal·lar-se als baixos del nú-mero 72 de la Muralla de Sant Francesc. Vacontinuar interessat per la política i va es-criure algunes cartes al doctor en paper delCentre Republicà de Manresa. També li vademanar si li podia fer arribar la medalla delsvoluntaris. Una insígnia que, a falta d’unamedalla oficial, havia encunyat el Comitè deGermanor per als voluntaris veterans. El se-tembre d’aquell any, malgrat haver dema-nat feina a Solé i Pla, li va escriure dient queno calia que es preocupés per ell. S’havia en-trevistat amb els enginyers de Solvay, l’em-presa belga que començava a explotar lesmines de potassa de Súria, i havia aconse-guit feina d’ordenança. A final de mes, ell ila seva família ja vivien al poble.

El 1922, March era pare de tres nenes i ex-plicava que «som molt estimats per l’amo i lesbones persones del poble. He de treballarmolt, però em guanyo bé la vida». Afegia queenviaria potassa al doctor i el convidava a vi-sitar les mines. Dos anys després, en la sevadarrera missiva, la vida de la família Marchcontinuava en harmonia.

8

10

9

L’AUTOR DE L’ESTUDI

ALFONS CLAPERS. SallentíCarta del 1916 en què s’adreça al doctor Solé i Pla. Proba-

blement pertanyia al grup dels qui veien el doctor com el mitjàper aconseguir paquets i diners, al·legant una pretesa catalani-

tat. La seva pista desapareix el 1931

JOAN CASALSCardoní.

Fitxa d’allistamenten què s’adreça a Soléi Pla. Com amb Pujol,es desconeix què se’nva fer després de lacontesa

VALENTÍ TORRANavarclíCarta amb el pa-

per usat pels soldatsadreçada a Solé i Pla.El noi de Navarclesva continuar a la Le-gió fins que va ser lli-cenciat, el març del1919. El que va ferdesprés és una in-cògnita

UN MANRESÀQUE CONREAHISTÒRIA ILITERATURA

Joan Esculies Serrat (Manresa, 1976) ésdoctorand d’Història a la Universitat Pom-peu Fabra, màster en Nacionalisme pelBirkbeck College, University of London, illicenciat en Periodisme. Entre altres, hapublicat Tràilers, guanyador del premiMercè Rodoreda de contes i narracions2005. L’any 2009 va publicar Contes Bàrbars(Edicions de 1984), un llibre de relatsbreus. La propera tardor aquesta mateixaeditorial editarà la biografia del doctor JoanSolé i Pla, vocal del Comitè de Germanordels Voluntaris Catalans, un dels prota-gonistes d’aquest treball, fins ara inèdit. Ba-gencs a la Gran Guerra. La història inèdi-ta dels homes que van lluitar a la Prime-ra Guerra Mundial va guanyar el 2009 elpremi Jacint Carrió i Vilaseca per a treballsde recerca sobre la memòria històrica deManresa i la comarca del Bages, que con-voca l’Associació de Gent Gran Jacint Car-rió, als premis Lacetània. ▶Per a més informació sobre el tema: Elsvoluntaris catalans a la Gran Guerra, deDavid Martínez Fiol (PAMSA, 1991)

ARXIU/MIREIA ARSO

ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA