sió 39JULIOL de 2004

La calma de la mar❚ J. Pijuan

COL·LABORACIONS LITERÀRIES EL CONTE

Feia pocs dies que l’estiu havia iniciatel seu cicle de calor i la gent jacomençava a queixar-se de la

xafogor que feia i a preguntar-se fins quanduraria –per no perdre el costum de cadaany. Portes i finestres de les casesromanien tancades amb pany i clau perevitar la seva intromissió. Malgrat tots elspreparatius l’escalfor penetrava igualmentdins les llars provocant als pobres vilatansque s’hi refugiaven una sensació d’ofec. Al’altra banda de la porta la xafogor queplanava sobre l’ambient s’aferrava a lanatura i començava a marcir-la a poc a poc.De poc servia remullar-se, perquè de se-guida desapareixia la frescor que en unprimer moment et donava l’aigua. La gentabandonava els carrers per a intentar evi-tar la calor. Igualment la platja romaniapràcticament desèrtica, ja que tan sols s’hiobservaven uns quants masoquistes queapostaven per veure qui es rostia mésaviat.

En Llibori es trobava assegut alcapdamunt de la carena observant laimmensa mar. Havia fet tot el trajecte enbicicleta i sota un sol de justícia. Un copallà dalt, defugia de la calor sota l’ombra

d’una alzinera centenària, les branques dela qual eren tan frondoses quel’aixoplugaven dels rajos solars que hiincideixen amb contundència. Des d’aquellaprominent atalaia observava atentamentcom les embarcacions es dirigien marendins. Els pescadors llençaven les gransxarxes a l’aigua tot implorant unamerescuda captura. La xafogor erainsuportable, però ells resistien al peu delcanó els embats del sol. No podien acovardir-se si volien aconseguir el preuat tresor dela mar. Una i altra vegada llencen les xarxesal mar. Les captures són tan nombroses queben aviat tenen les embarcacions plenes ihan de retornar a port per descarregar-les,però de seguida tornen a fer-se a la marper continuar pescant fins a la posta de sol.

Al Llibori li agrada molt contemplar elmar. Tots els dies surt a navegar amb laseva petita embarcació faci el temps quefaci. S’endinsa a la mar seguint els correntsmarins i deixa que la brisa l’acaronisuaument, mentre escolta el batec del’aigua xocant contra la nau. Hi ha tantaquietud en aquells paratges que sovinttanca els ulls un moment per poder-la sen-tir millor en el seu interior, alhora que el

vaivé de l’onatge el bressola. A través deles aigües cristal·lines observa l’augmentdels bancs de peixos i pensa que ben aviatsortiran les barques a pescar.

Els pescadors ja fa dies que revisen lesxarxes i posen a punt les embarcacions perquan comenci la campanya. Durant moltde temps han estat a l’aguait vigilant sensedescans els bancs de peixos. A puntd’iniciar-la estan contents perquè enguanyesperen realitzar una bona campanya. Amesura que s’atansa el dia, però, elsenvaeix l’angoixa en veure que de cop ivolta el temps s’ha tornat rúfol i començaa haver-hi mala mar. Des de l’amarradorcontemplen el canvi de temps amb l’ai alcor, ja que si dura gaire els pot espantarels peixos. I el dia és arribat.

Mentre les barques comencen a salpardel port, en Llibori es dirigeix sense perdreni un minut cap al capdamunt de la care-na. Malgrat la calor que l’envaeix nodefalleix en tota l’ascensió i no s’atura finsarribar a dalt de tot. Allà s’asseu a l’ombrad’una majestuosa alzinera des d’on pot di-visar tot l’horitzó i es posa a contemplarles anades i vingudes de les barques. Lamar està en calma i els pescadors treballensense problemes. En Llibori està tan absortcontemplant aquell panorama que nos’adonà de la seva arribada fins que vasentir que li deia: «Llibori, ves a casa idigues-li a la mare que ja hem segat! ■

E ls dos amics varen entrar a soparen un restaurant per parlar de lesseves coses. Estaven ja asseguts

en una taula i l'un li diu a l'altre:– Has vist que en aquella taula hi ha el

nostre amic tal?

Va mirar i li contestà:– Sí, el veig, per què m'ho dius?– T'ho dic perquè fa temps que està

distant, gairebé no em saluda i això queno li he fet cap favor. No ho entenc.

És curiós constatar que a molta gent

els agrada fer favors. Possiblement sesenten afalagats, més importants i no sa-ben que normalment no agrada rebrefavors. Rebre favors és, en certa manera,situar-se en allò a un nivell inferior res-pecte a la persona a qui se li demana. Mésd'una vegada demanar un favor és unasituació incòmoda. Al cap i a la fi rebre unfavor crea una situació de deute respectea la persona que te l'ha fet.

No és d'estranyar que aquell comensaldigués al seu amic “...i això que no li hefet cap favor”. ■

❚ Jordi Viladot Puig

Fer favors

COL·LABORACIONS LITERÀRIES COSES DE LA VIDA