JJOOCCSS FFLLOORRAALLSS

SSAANNTT JJOORRDDII

22001111

EESSCCOOLLAA EELL CCIIMM

ÍNDEX :

Rodolins alumnat d‟Infantil P2 P3

Rodolins alumnat d‟Infantil P4

Rodolins alumnat d‟Infantil P5

Textos alumnat Primària cicle inicial

Textos alumnat Primària cicle mitjà

Textos alumnat Primària superior

Textos alumnat Secundària

Text guanyador mares i pares

Premis matemàtics

RODOLINS ALUMNAT D‟INFANTIL

VIATGEM PER CATALUNYA

RODOLINS PARVULARI 2 ANYS

RODOLINS PARVULARI 3 ANYS

P3A: GRANOTES

“PASSEJANT PER LA MUNTANYA, HEM TROBAT

UNA ARANYA”

P3B: COALES

PER LA MUNTANYA DE SANT LLORENÇ

PASSEJA EL SENYOR LLORENÇ

AL TREN DE VALLPARADÍS

VAM PUJAR QUAN EL XIULET

VA SONAR

RODOLINS PARVULARI 4 ANYS

P-4 A

A Arenys de Mar , m‟hi banyaré i petxines hi trobaré

Camina que caminaràs i a la Mola arribaràs

A l‟Estartit ,a l‟estiu hi aniré i amb sorra jugaré.

A Calafell de convis hem anat i molt bé ens ho hem passat.

A Montserrat he viatjat i unes muntanyes altes he trobat.

A Salou amb un vaixell pujaré i peixos pescaré.

A la vall de Núria,hi vaig anar i al telecadira , hi vaig pujar

P-4B

Me‟n vaig en cotxe i me‟n vaig de viatge.

Vaig a la platja i tiro la xarxa.

Vaig a Barcelona amb el cotxe a veure una mona.

Anem d‟excursió i toquem el trombó.

M‟agrada viatjar i un amic trobar.

Viatjant ,viatjant, veig el sol i un ocellet cantant.

Viatjo a la piscina i m‟hi trobo una nina

RODOLINS PARVULARI 5 ANYS

P5 ELEFANTS

ABRIL TEJEDOR: “Si vols jugar amb les ones del mar, a Blanes hauràs

de viatjar”.

AITANA LÓPEZ: “La fira de Girona és la més “mona””.

ANGEL MORALES; Lleida visitaràs i els seus carrers t‟agradaran”.

BERTA MARTÍNEZ: “He viatjat a Tarragona i m‟han agradat les seves

ones”.

BIEL EXPÓSITO: “Si vols una bona brasa ,vés a Terrassa”

BIEL GIL: “ Si vols un bon menjar, a Talamanca hauràs d‟anar”.

CLÀUDIA SOLER: “Pel passeig de Llavaneres hi ha moltes palmeres.”

ERIK REYES: “Si vols veure trompes d‟elefant, al Zoo de Barcelona has

d‟anar.

GUILLEM PUIG: “ Els arbres d‟Olot tenen molts colors”.

JORDI FONT: “Si visites Cal Teixidor ,veuràs moltes flors de colors”.

JÚLIA GALLEN: “Si vols riure i si et vols espantar a Port Aventura per

Hallowen,hauràs d‟anar”.

LAIA ALCÁNTARA: “ Menja una pera quan passegis per Esparraguera”.

LÍDIA ANSIO: “Si el Montseny vols visitar, molt hauràs de caminar”.

LLUC LEIVA: “Si vols esquiar a Port del Compte, vés en compte!”

MARC GARCÍA:” Si vas a la Vall de Núria a l „hivern, abriga‟t bé”.

MARC GUERRA: “A la platja de la Barceloneta, navega en una barqueta”.

MARC MARTÍNEZ: “Si vols posar-te morena , ves -te‟n a Creixell”.

MARCOS MARCO: Si vols un Tió per Nadal, a Mura has d‟anar”.

MARIA MARTÍNEZ: “ Anar en vaixell per l‟Estartit, és molt divertit”.

MARINA MATARIN: “Banyar-te a la platja de Calafell ,va bé per a la pell”.

MARINA PASTOR: “Si vas a Boí Taüll Resort, trobaràs que la natura és

un tresor”.

NADIA NAVARRO: Si visites la Roca ,vés a veure les oques”.

NOA LÓPEZ: “ A Barcelona hi ha obres d‟en Gaudí; visitar-les és molt

divertit”.

PAU TURU: “Si camines per Sant Llorenç a bon pas, la Mola trobaràs”.

XAVI RODRÍGUEZ: “ Si puges pel cremallera de Montserrat, veuràs molts

prats”.

P5 MICOS

L‟Estartit és molt divertit. (Laia Rocafull)

Per Tamariu passa un riu. (Alexa Martí)

A Tarragona ,hi tinc una amiga que es diu Ona. (Marta Mitjavila)

Cunit, Cunit ets petit. (Janina Vergara)

A Terrassa hi ha una casa. (Pau Molina)

La Mola ens diu Hola!.(Roger López)

A Calafell, hi ha un vedell.(Ivet Gabarró)

A Platja d‟Aro hi ha un aro. (Pol Bria)

A Sant Antoni de Calonge hi ha esponges. (Roc Esmerats)

A Sant Llorenç no hi arriba el tren. ( Aina Catena)

Al Port de la Selva, hi ha palmeres com a la selva.( Pol Socias)

Al Delta de l‟Ebre, entren moltes zebres . (Lluís Adan)

Les meves nines són de Sant Feliu de Codines.(Júlia Lázaro)

Què bé m‟ho passo al Tibidabo.(Minerva Vicen)

Cubelles, ets la més bella.(Carlota Muñiz)

El follet viu a Mollet.(Marc Villa)

Vés en compte a Osseja o et picarà una abella.(Lluc Font)

Si vas a Barcelona, trobaràs una poma.(Mª Carmen Cruces)

La muntanya de Montserrat és més alta que un terrat.(Sira Sant)

Parc Güell, ets molt vell !( Maria Garcia)

Vaig a Sabadell a comprar-me un abric de pell.(Àlex Cazazu)

Al camp del Barça aniré i un gol marcaré.(David Esteve)

L‟Emilia visita la Sagrada Família. (Hugo Barea)

A Talamanca hi ha una tanca. (Arnau Aguilar)

Al Corral del Mataró vaig fer un medalló. (Jaume del Rio)

A Girona hi ha una mona.( Paula Carmona)

TEXTOS ALUMNAT PRIMÀRIA

CICLE INICIAL

El dofí rosat

Hi havia una vegada un dofí rosat que vivia a les aigües del riu

Amazones. Un dia va tenir una filla i com era tan bonica i brillant li va

posar el nom de Purpurina.

La Purpurina va conèixer una nena d‟un poblat indígena que era

moooooooooolt divertida. La nena es deia Cristina i es van fer amigues.

Un matí quan tothom encara dormia, la Cristina va anar a despertar a la

Purpurina i se‟n van anar al seu primer viatge al regne de la fantasia.

S‟ho van passar tan bé que s‟hi van quedar a viure .

Ivet Lloret i Puigdevall

1r A

Un dia màgic

Quan van acabar les dotze campanades vaig marxar cap a l‟aeroport.

Just al meu costat em vaig trobar un amic del meu pare que era francès.

Ell també anava cap a França i és qui em va ensenyar tot París. Vam

pujar a la Torre Eiffel, vam anar al Moulin Rouge. Allà al Moulin Rouge, l‟

amic del meu pare em va fer un truc de màgia. Vaig tancar els ulls i quan

els vaig obrir em vaig trobar a la Catedral de Notre Dame. Vaig conèixer

el geperut i vaig riure molt amb les gàrgoles. Després vaig anar al Riu

Sena i vaig pujar al vaixell mosca. Des del vaixell es podien veure molt

peixos: salmons, anguiles, carpes, orades... Tot seguit vaig anar a

Disneyland i després a visitar el Museu Louvre. Allà vaig trobar la

Gioconda. Després cap a l‟Arc del Triomf on vaig conèixer Napoleó . De

cop i volta l‟amic del meu pare em va tirar uns polsims màgics i em vaig

trobar a l‟aeroport. Vaig agafar l‟avió i vaig pensar que va ser un dia

genial com un plat de macarrons brutal. El millor dia a París!

Arnau Val Pozo

1r B

Viatgem a la Xina

Hi havia una vegada unes nenes que volien anar a la Xina. Aquestes

nenes es deien Silke i Laia, que sóc jo.

La Silke i jo vam mirar de trobar algun aeroport d‟on sortís algun avió i sí,

vam trobar un avió i ens donava temps de trucar a algú més per anar a la

Xina . Vam trucar l‟Alan per si també ell volia viatjar amb nosaltres.

Faltava molt poc perquè s‟enlairés l‟avió i ens havíem d‟afanyar.Al final

vam arribar a temps a l‟aeroport de Barcelona i vam tenir cinc minuts per

anar a comprar cinc o més bosses de patates per esmorzar.

Ja ve l‟avió, som-hi! Pugem-hi! Hem de fer escala!

És hora de dinar i tots ens aturem a menjar en un restaurant xinès, què

bo el menjar de Beijing!

“Ostres”! La Gran muralla!. Anem-la a visitar. Que llarga!.

Vam arribar a la Ciutat Prohibida; què “xula”!

Anem a visitar la Plaça de Tiang? Mireu, les tretze tombes!

L‟avió se‟n va, anem cap a Xian. Hem de visitar el famós museu de

Guerrers i Carros. Berenem.

Bé ara hem d‟anar a Xongquing. L‟avió ja ha arribat ,però l‟Alan, la Silke i

jo ens hem trobat un home que era pobre, no tenia aigua, ni roba, ni casa,

ni menjar, no tenia res i nosaltres li vam donar menjar i l‟home estava molt

millor; també li vam donar sabates que teníem de recanvi i li vam pagar

un hotel.

Després vam anar per terra a visitar Feng.

Quines vistes més “guais”!– va dir la Silke-.

I vam parar-nos una estona ,però l‟Alan es va fer mal i li va sortir molta

sang, li vam posar un cotó per netejar-li la ferida, sort que teníem un

maletí per curar-lo!

Mireu, ja arribem! Falta molt poc per acabar l‟excursió.

Anem cap a l‟avió que ja se‟n va a Shanghai, unes quantes hores de vol i

ja hem arribat. Anem a visitar l‟obra hidràulica, quina obra més grandiosa!

Bé anem a Suzhou i després tornem a Shanghai.

Per fi, tenim un dia lliure!

I de Shanghai a Barcelona.

Quin viatge!

Laia Camañes

2n A

Hawai i el tresor perdut

Hi havia una vegada dues nenes i tres nens que es deien Arnau, Marc i

Jordi, i les nenes es deien Laura i Marta. Van anar de viatge a Hawai i

van anar al seu hotel i quan va arribar l ´hora de dinar van dinar súper bé.

I després van anar a passejar per l´ illa i van començar a fer castells de

sorra i van tocar amb la pala una cosa dura que era com una roca molt

dura, però ho van deixar per demà i ells estaven molt contents. Es van

anar a banyar a la platja i les nenes van trobar moltes petxines que

brillaven i també van trobar pedres com les petxines. I van anar a dormir.

Al dia següent van tornar a la platja per a desenterrar aquella cosa que no

sabien què era. Van agafar-lo i .... era un tresor! Però tenia un candau i

no el podien obrir; el van portar a l´ habitació i van pensar que havien de

trobar la clau del candau que obriria el tresor. Quan es va fer de nit van

anar tots a buscar-la però no van tenir sort i van tornar a l´ hotel. Al matí,

quan estaven jugant a la platja, van veure una cosa que brillava a la

sorra; era la clau, que brillava tant perquè era d´ or. Van agafar-la i van

tornar tots cap a l´ habitació de l´ hotel. Van ficar la clau al candau i es va

obrir; el tresor estava ple d´ or i de joies, i també d´ euros i de corones d´

or. Van celebrar-ho i per a compartir-ho amb els seus amics van fer una

festa amb balls i menjar. Hi havia moltes coses: cocos i un pastís i

magdalenes i també xocolata i galetes i van fer un ball que feien a Hawai i

la Laura i la Marta sabien ballar-lo però l´ Arnau el marc i el Jordi no van

voler fer-ho i van preferir continuar menjant. I s´ ho van passar molt bé.

Anna Berenguer

2n B

CICLE MITJÀ

En Jordi coneix un extraterrestre

Hi havia una vegada un nen que es deia Jordi i li agradava molt l‟espai.

Sempre havia somiat en conèixer un extraterrestre que fos el seu amic.

Va sonar el despertador: ring, ring !! En Jordi es va despertar i li va dir a

la seva mare...

-Hola mare, bon dia, em prepares l‟esmorzar, sisplau?

-D‟acord, Jordi.

En Jordi va anar a l‟escola. Avui hi havia un examen de l‟espai, ja eren

les tres de la tarda.

Va arribar el dissabte i en Jordi volia viatjar aquest dia a l „espai. En

Jordi va marxar de casa sense que la mare ho sàpiga. Va anar a una

estació espacial, va veure molts coets i la roba espacial... Es va posar

roba espacial, va entrar el coet i es va enlairar cap a l‟espai. Intentava fer

realitat el seu somni, que era conèixer un extraterrestre. Al cap d‟uns

minuts va arribar a Mart i va aterrar. Va sortir del coet i va inspeccionar el

planeta. Va mirar,va trobar un extraterrestre i li va dir...

-Hola, com et dius?

-Iu va quit mit.

En Jordi no entenia l‟idioma extraterrestre. En Jordi va intentar de nou

preguntar:

-Vols ser el meu amic?

-Iu va quit mit.

-El que m‟has dit m‟ho prendré com un sí.

-Iu va quit mit.

Van anar al coet :

-Descansarem aquí, aquesta nit.

-Iu va quit mit.

Van passar la nit i va arribar el matí. En Jordi va tornar a la terra, però

havia d‟amagar l‟extraterrestre perquè la mare no descobrís que a casa

seva hi havia un extraterrestre. Van arribar a casa i en Jordi li va dir a la

seva mare:

-Mare me‟n vaig a la meva habitació - en Jordi va amagar l‟extraterrestre

a l‟armari i ell també va entrar-hi – Et diré Vi ! Et sembla bé? És clar que

sí !!

Van passar els dies i en Vi es va fer gran, gran i gran i ja no cabia dins

l‟armari i en Jordi no sabia que fer.

Un bon dia la mare va descobrir que el nen tenia un extraterrestre i molt

enfadada li va dir:

-Jordi !! Torna aquest extraterrestre al seu planeta, no el vull a casa !!

-Però mare... tu no ho entens, és el meu amic i es diu VI !!

La mare i en Jordi van arribar a un acord:

-Si el cuides ,te‟l pots quedar.

-Gràcies, gràcies ,mare.

I van viure feliços amb el Vi. Laura Rodríguez 3r A

Un amic de l‟espai

Era un dissabte a la tarda, la Berta, la Júlia i la Laia havien quedat per

jugar. La Laia volia jugar a pilota, la Júlia volia jugar a mestres i la Berta,a

perruqueres. Cap d‟elles hi estava d‟acord, però en aquell mateix moment

es va obrir la porta i...Va sortir el germà de la Berta disfressat

d‟astronauta.

-Compte,un meteorit, vigileu que us fareu mal !!!-diu el germà.

-EI, EI, EI,germanet! Què vol dir tot aquest enrenou?-crida la Berta. -No

és el dia de l‟astronauta ! O jo no estic al dia o el meu germà està sonat!

-Doncs crec que prefereixo que no estiguis al dia!- diu el germà tot

convençut.

-Doncs vés-te‟n !!!-diu la Berta.

El germanet de la Berta es diu Pau i és molt petit, per això no entén que

és amb les amigues i no pot entrar sense trucar.

Al final van jugar a pilota perquè havien fet un concurs i havia guanyat la

Laia.

La Berta va anar a buscar la pilota i la Júlia i la Laia van baixar al jardí.

Encara no havien fet quatre passes que se‟ls va posar els ulls com a dues

taronges. De seguida van cridar la Berta:

-Berta, Berta !!!

-Aquí hi ha una cosa que ens interessarà a totes.

-Ja vinc, ja vinc!!

Quan la Berta surt de casa se sent un soroll molt fort i la Júlia i la Laia

criden i criden...

Quan es va acabar el soroll, va sortir un “MARCIÀ”!!!!!!!!!!

-Així que...que un marcià!- diuen totes tres a la vegada.

Llavors se sent la mare de la Berta, la Carla, i amaguen el marcià i la nau.

-Voleu berenar, són 2/4 de 6 ?-diu la Carla portant galetes i sucs.

- Sí, mare deixa‟ns les galetes i els sucs aquí.- diu la Berta després de

preguntar-ho a la Júlia i la Laia.

-D‟acord, D‟acord.-va dir la mare.

Quan es van assegurar que la Carla va marxar, van treure ràpidament el

petit marcià.

-Hola! Sóc un marcià que ve del planeta Mart. Em dic :

“Tri-tri-tric 4” i m‟he quedat sense benzina.

-Així que vens de Mart i et dius “Tri-tri-tric 4”-diu la Júlia- Al final van

xerrar i xerrar, es van fer molt amics i van decidir ajudar-lo.

Llavors van anar d‟amagat a la porta del pàrquing, van agafar un potet de

benzina i li van donar al marcianet. La Júlia se‟l volia quedar més, però el

marcià havia de tornar amb la seva família. La Laia li va preguntar al

marcià com havia pogut arribar-hi, a casa la Berta, aquí al nostre planeta,

la Terra.

-No us ho sembla ,però a l‟espai estem en guerra, i la meva família i

jo volíem marxar de Mart i anar a un altre planeta que no hi

haguessin guerres ni baralles entre els extraterrestres.-Diu en”Tri-

tri-tric 4” tot espantat.

-Doncs per què no et quedes?-Li pregunta la Júlia tota contenta.

-No Júlia, no s‟hi pot quedar, portaria molts problemes.-Li diu la

Berta a la Júlia després que digués la frase el marcianet.

El marcià volia marxar ,però de tant en tant vindrà a veure-les. Va

posar la benzina i els hi va donar un petonàs de marcià ben fort i

una súper abraçada.

La Júlia aquella nit no va poder dormir, però la Berta i la Laia van

dormir com un tronc. A l‟endemà van explicar els seus companys i

companyes de classe el que els havia passat.

“Vet aquí un gos, Vet aquí un gat aquest conte ja s‟ha acabat. Vet

aquí un gat, vet aquí un gos aquest conte ja s‟ha fos”.

Bet Gómez Carro

3r B

Una heroïna d‟un planeta extraterrestre

Un dia de l‟any 2020, una gran astronauta va morir en salvar el planeta

Patxunga. Ara us explicaré la seva història:

Era un calorós dia de primavera quan la gran astronauta Lurda es va dir

:“Ja és hora d‟anar a descobrir nous planetes!” I així va ser, la setmana

següent va pujar a la seva nau i es va enlairar.

- Detecto un problema desconegut ,si em poso a velocitat llum! Visca!

Endavant la velocitat llum!

Després de cinc hores es va sentir un fort soroll. De sobte va saltar

l‟alarma i a la pantalla del coet va sortir que un meteorit havia trencat un

motor i que la nau perdia gasolina ràpidament. Llavors el coet es va

quedar completament buit de gasolina i va començar a ser atret per una

força estranya, estava a punt d‟entrar en un forat negre! Però no hi havia

res a fer, amb el motor espatllat i sense gasolina, només podia fer una

cosa: agafar-se bé i esperar sortir d‟aquell forat negre sense problemes.

Va estar una bona estona fent sotragades fins que de sobte, el coet va

parar de moure‟s:

- Uf, per fi! Ja començava a marejar-me... On sóc? Com he arribat

fins aquí? Ja ho sé! M‟he teletransportat a aquesta galàxia pel forat

negre!

En aquell moment el coet va començar a ser atret per un planeta

multicolor amb una anella vertical i una d‟horitzontal que li donaven un toc

decoratiu. Quan la nau va acabar d‟aterrar al planeta i la Lurda va sortir

del coet, va veure tot d‟extraterrestres que la miraven bocabadats. Uns

instants després tota aquella colla d‟extraterrestres es van agenollar

davant seu i li van fer una gran reverència. Llavors una quants

extraterrestres van agafar la noia i la van portar a una mena de palau on

un dels humanets va dir:

- Tu ,ser nostra reina!

- Jo? Reina? No us heu equivocat? – Es va preguntar la Lurda.

- No. Profecia diu que quan planetes s‟alinïn un rei o reina caurà amb

la caixa alta. – Va dir l‟extraterrestre.

- Què hi farem, així els podré estudiar bé! – Va pensar la noia.

I així va ser! Van passar els anys i la jove era segurament la millor reina,

si és que n‟havien tingut alguna més en aquell planeta.

Un dia però, hi va haver un terratrèmol i el planeta Patxunga va ser atacat

pels Uranga, un planeta veí.Tots els patxurians van demanar a la seva

reina, la reina Lurda, que els ajudés. Així doncs la noia ho va acceptar

perquè ja no li importava ensenyar l‟existència dels patxurians als

científics de la Terra, sinó que el més important era ser una bona reina i

protegir al seu regne.

- Aviseu als millors guerrers de Patxunga i que s‟armin tant com

puguin! – Cridà Lurda.

Durant els pròxims dies van lluitar i van aconseguir vèncer alguns

urangas però eren massa i no podien amb tots ells. Poc a poc anaven

perdent fins que Lurda, que ja no podia veure més habitants del seu

planeta morts pel terra va decidir sortir a lluitar i ajudar als seus súbdits a

vèncer als urangas. Però els seus enemics van treure la seva arma letal,

el “Detadestructor 3000”, que amb una sola bala, si toca al palau el

destrueix.

Seguidament un uranga es va col·locar davant de la reina, però quan

aquesta se‟n va adonar ja era tard! La Lurda sense pensar es va tirar cap

a la bola i va arribar-hi, però de cop la noia va caure a terra. Els urangas

contents de la seva feina, encara que sense Patxunga, van tornar cap al

seu planeta. Mentrestant tots els patxurians envoltaven la Lurda. Res. El

cor ja no li funcionava. Morta. Us ho podeu creure? Una noia que només

volia explorar l‟espai mor en salvar un planeta desconegut.

Diuen que si arribes al planeta Patxunga algun dia, veuràs als seus

habitants treballant i al palau, la tomba de Lurda al costat del tron. Pot

ser si vas quan els planetes s‟alinïn encara et faràs rei o reina.

Marina Salvador Clua

4t A

Viatge a l‟espai

Fa molts anys, al 2050, deien que hi havia extraterrestres, però ningú ho

podia demostrar. Fins que un dia un grupet de gent va dir:

- Voleu anar en coet fins a l‟espai? Més que res per veure si és

veritat el que diuen que hi ha extraterrestres.

Un dia van anar a l‟ajuntament i van dir-li a l‟alcalde allò que volien fer.

- Sí que podeu anar-hi. Ara us en diré el dia. Podeu el divendres a la

tarda? – Va preguntar l‟alcalde.

- Sí, és clar que sí! – Van respondre tots.

Va passar la setmana i va arribar el divendres. La Sílvia tenia mal de

panxa de tant nerviosa que estava, el Pere també estava bastant nerviós i

la Maria molt contenta.

Quan van pujar a la nau espacial ho van trobar molt estrany molt estrany.

I en l‟enlairar-se tots van dir:

- 3, 2, 1, 0!

Més tard van arribar a l‟espai i van buscar un lloc per refugiar-s‟hi.

- Traieu la càmera ,que hi ha un extraterrestre! – Va dir la Maria.

Aquell extraterrestre era molt simpàtic. Portava pantalons amb rodones i

ratlles, tenia dues antenes, tres ulls blaus i verds i també tres dits. En una

mà tenia una clau, però els nois no sabien per a què servia.

L‟extraterrestre els la va donar, resulta que era perquè anessin a

descansar en un hotel de cinc estrelles. Però hi havia un problema, els

nois no l‟entenien i no podien saber què deia. L‟extraterrestre ja ho tenia

tot preparat, va agafar una màquina que quan ell parlava i un dels nois

del grup es posava els auriculars l‟entenien perquè ho traduia al català.

Per tant, ja s‟entenien entre tots i no tenien problemes de comunicació.

Llavors és quan van saber que aquella clau servia per anar a descansar a

l‟hotel de cinc estrelles.

A continuació el Pere i la Sílvia van dir:

- Ei, escolta Maria, tu creus que l‟extraterrestre podria ser el nostre

amic?

- Sí, i tant que podria ser-ho! Seria molt divertit tenir un amic

extraterrestre. – Va dir la Maria.

Al dia següent a l‟hora d‟esmorzar van seure amb l‟extraterrestre i van dir-

li el que havien estat parlant el dia anterior.

- Sí! M‟encantaria ser el vostre amic! Ara jo us diré una cosa que hem

decidit tots els extraterrestres.

- Què és? Vinga digues, vinga! – Van dir la Sílvia i la Maria a l‟hora

mentre es mossegaven les ungles de tant nervioses que estaven.

- Hem decidit que vosaltres tres sereu els presidents del planeta

Mart. – Va dir l‟extraterrestre.

- Nosaltres presidents del planeta Mart? – Es va sorprendre la Maria.

- Sí ,vosaltres.

Al principi no s‟ho creien. S‟hi van passar dos mesos més ,però és clar, ja

no podien estar més temps a Mart. L‟últim dia van acomiadar-se de tots

,però sobretot del seu amic extraterrestre.

Marta Alcalà Masana

4t B

CICLE SUPERIOR

La pantera negra

Tot va començar un matí, la Marta va agafar un avió per anar a la selva

Amazònica !!

Ja que havia viatjat a molt llocs ,bé gairebé a tot el món,volia viatjar a un

lloc exòtic i extremat ;i quin lloc millor que la : selva Amazònica.

Va arribar a l‟ avió i s‟hi va seure a la butaca 16 ,al seu costat hi havia un

senyor gran de... 72 anys aproximadament. Va ser un llarg viatge ,però a

la fi van arribar-hi. Feia molta calor i la Marta va arremangar-se les

mànigues de la camiseta. Després de 20 minuts en autobús va arribar a

l‟hotel : Solejat. Era de 3 estrelles ja que la Marta els últims anys no havia

tingut gaire sort econòmicament .Va entrar per la porta automàtica

,mentre sonava el típic so :

-Ding ,Dong !!

La recepcionista la va atendre :

-Bon dia i bon hora senyoreta Marta, l‟estàvem esperant !! Tingui, la clau

de la seva habitació.

La Marta va pujar per l‟ ascensor carregada de maletes ,va parar-se a una

porta on deia : Habitació 16 .Mira quina casualitat el mateix número que

el seient de l‟avió. Va obrir-la amb dificultats ja que la clau estava

gastada. Va deixar-hi les maletes a terra i es va posar les sabates de

muntanya,la gorra, la crema solar en una butxaca i les ulleres de sol a

l‟altra. Es va posar bastant crema contra les picades i va marxar. Abans

de sortir l‟alegre recepcionista li va dir :

-Adéu ! Passi-ho bé !

La Marta va dir:

-Adéu.

En sortir per la porta es va sentir el mateix so ,però més agut:

-Dong ,dong !!

La Marta caminava a pas lleuger com si arribés tard ,però … estava de

vacances no calia córrer !!

Va arribar a un caminet lliure d‟arbres ,però més endins es veia la selva

Amazònica que ella volia explorar. Va endinsar-s‟hi ,després de 15 o 20

minuts es va recolzar en un arbre i va dir :

-La humitat i la calor fan que em cansi més!

De cop i volta va sentir el rebrec de fulles i unes passes lentes. Va obrir

bé els ulls .Allí mai pots saber quins perills t‟amenacen i per això cal estar

ben alerta .De cop va sortir una pantera negra ,però no tenia la imatge

amb la que surten a les pel·lícules. Aquesta pantera semblava estar

espantada, sola i trista. La Marta es va quedar paralitzada, no sabia què

fer: córrer, quedar-se quieta, respondre ... De cop i volta la pantera va dir:

-Hola em dic Sam!

La Marta quasi cau a terra!Amb la veu tremolosa ,la Marta va respondre:

-Ho-ho-hola, jo sóc, la Marta.

Després d‟uns minuts en silenci van seure al terra .En Sam va dir:

-Jo estic sol perquè la meva manada pensava que el meu somni era

absur:

-Quin somni??-Va preguntar la Marta.

-Doncs el meu somni és convertir-me en estrella de la televisió com la

Pantera Rosa !!

La Marta no sabia què fer i va dir:

-A d‟acord..

Van passar unes hores i en Sam va dir:

-T‟agradaria viure amb mi, és que no tinc a ningú.

La Marta després de pensar-ho una estona...va dir:

-No sé...és un altre món... i ...no sé, m‟ho he de pensar.

Va marxar corrents sense poder dir adéu i fins i tot amb llàgrimes als ulls.

-Era una pobra pantera que estava sola a la selva,la seva manada l‟havia

rebutjada...

Va tornar a l‟hotel per passar-hi la nit i a l‟endemà va marxar amb les

maletes.Mentre es dirigia cap a la selva pensava:és una aventura més i

ningú em trobarà a faltar. Va arribar al mateix lloc on havien parlat ,la

pantera estava adormida i la va despertar:

-Hola,va ,aixeca‟t que hem de fer una cabana!!

La pantera va obrir els ulls com plats i va començar a saltar mentre deia:

-Yuju!!Yuju!!

Al vespre ja havien acabat la cabana i la Marta estava posant la seva

roba a l‟armari de bambú i fulles que li havia fet en Sam... A la nit van

sopar fruits del bosc(era la seva primera nit ,més endavant ja menjarien

coses mes bones!!!)

I aquí deixem els dos amics vivint una nova aventura !! Conviure amb

algú de diferent espècie.

Aquesta historia esta bassada en fet reals. QUE ERA BROMA POMA!!!

Núria Ruíz

5è A

QUÈ ESTRANY!

És tard i el Joan ja està al llit. Mentre la seva mare i el seu pare estan

acabant de fregar els plats, ell aprofita per llegir una estona ja que és el

seu passatemps favorit:

-Éssers de la selva. Ostres, quants n‟hi ha!. Des de panteres fins a

piranyes. Des de goril·les fins a insectes. Des de plantes carnívores fins a

micos. Quin ecosistema més estrany!

-Joan a dormir !- diu la seva mare.- Au, apaga els llums i posa‟t a dormir.

-Araaaa... Vull llegir més!

-Ho sento molt. Demà és dilluns i has d‟anar a l‟escola. Ja llegiràs demà.

-D‟acooord. Bona nit mama.

-Bona nit Joan. Muac! – La seva mare li fa un petó i se‟n va. El Joan deixa

el llibre a sobre d‟un prestatge i s‟estira. Està baldat, ja que aquesta tarda

ha fet una competició de gimnàstica. A més, aquesta nit tindrà un somni

ben mogut.

El Joan s‟ha despertat i se n‟adona que la seva habitació ha patit un

canvi.

-Uuaaaa.- diu amb to de dormilega.- Que estrany!. No he tingut cap

somni. Ah! Què és això??, si en lloc del meu llit estic damunt d‟un tros

d‟herba!. Mama, papa! On sou?. Un moment. Temperatures humides,

plantes variades, una cascada i molts, molts micos. No pot ser. S... so...

sóc a la selva amazònica!... i... sóc un mico titi.

El Joan es mira les mans. Les té peludes. També s‟emmiralla a l‟aigua.

En efecte, és un mico titi:

-Que bonic que és el paisatge !. És com al meu llibre. Ja sé el que faré.

Segur que és un somni. Em quedaré aquí al costat del riu menjant fruita,

sa i estalvi fins que s‟acabi el somni.- Es va dir el Joan.- És més bona

idea que anar tot sol per la selva amb tot de depredadors esperant que

em despisti per clavar-me queixalada.

El pla del Joan és bo. És un noi intel·ligent per la seva edat. Però un

imprevist fa que hagi d‟anar-se‟n.

-Què és aquest soroll? Per què tots els micos marxen corrent i cridant?

El Joan gira el cap.

-Panteres! – crida el Joan, que se‟n va corrents pel simple fet que en té

una a les espatlles.- Quin horror, he de córrer com mai! Aumpf, aumpf. Un

tronc buit, és la meva oportunitat.

El Joan s‟amaga dins el tronc. Li ha anat de ben poc. Les panteres ja han

passat de llarg i decideix treure‟n el cap, però:

-No hi ha ningú. He de tornar a la cascada. No m‟hi puc quedar. Segur

que hi ha panteres o altres bèsties.

El viatge del Joan comença. Avança ràpid, gronxant-se pels arbres:

-Això és molt cansat! Sobretot si hi ha insectes! Mor, maleït! Plaaaf. Apa,

ja està.

-Bzzzzz!

-Què és aquest soroll? Més insectes. És la seva família!

Comença una persecució pels arbres que acaba amb el Joan a terra i el

seu cap al mig del fang:

-Un poblat indígena. Mira‟ls com fan les seves feines de casa i... Més

indígenes. És una guerra entre poblats!

El Joan es gira. A l‟esquena té un indígena amb una sarbatana. No li ha

donat temps d‟escapar-se. La sarbatana li ha encertat de ple.

El Joan es troba estirat al terra del poblat arrasat. La sarbatana, l‟haurà

tocat sense voler.

Quan ja porta bastant del viatge sent un soroll d‟aigua. Sense ni tan sols

pensar-s‟ho va directe cap al riu. S‟hi apropa per beure aigua. Però

rellisca, cau a l‟aigua, s‟agafa a un roca i...

-Quina roca més estranya.- De sobte la roca es mou. Ah! És un cocodril.-

El cocodril l‟intenta mossegar.

El Joan salta de cocodril en cocodril fins arribar a l‟altra banda i s‟estira a

terra. Quan s‟aixeca veu una flor grossa i estranya. És de rosa, groga,

blava i vermella. Es queda molt estranyat. Però és hora de refer camí.

Està cansat, té gana i sobretot calor. És una zona en la qual la llum del

sol no passa per culpa de les denses capes de fulles que sostenen els

alts arbres. Només hi ha petites escletxes de llum. Però hi ha una

escletxa més grossa que les altres, que assenyala una cosa estranya i

blanca. El Joan se sent atret per aquell enigma.

Quan ja s‟ha apropat suficientment per tocar-ho, veu que és la seva

habitació sense parets ni sostre. Només conserva el terra de parquet i els

mobles. El Joan no té temps de pensar. No controla el seu cos. És com si

fos una titella. Sense adonar-se‟n s‟estira al llit i s‟adorm.

Sona el despertador. Són les vuit. Avui és dilluns i el Joan ha d‟anar al

col·legi. El Joan es desperta. Creu que ha estat un somni. Per la persiana

entra una mica de claror. El Joan s‟aixeca, obre la persiana. Una llum es

reflecteix en els mobles blancs. El Joan mira el seu escriptori. Hi ha una

flor grossa de color rosa, groc, blau i vermell.

Albert Garcia

5è B

El diari de Jennifer Hanston

19 DE JUNY:

Estic tancada a l‟escola i cansada de fer cada dia el mateix. Aprofitant les

vacances d‟estiu, he pensat d‟anar a la Selva Amazònica. Em fa molta

il·lusió!

20 DE JUNY:

Ja he fet les maletes, d‟aquí dos dies agafaré l‟avió, i pel que es veu seré

l‟única viatjant. Doncs aniré amb un avió de càrrega i aprofitaré el viatge,

així surt més barat, he anat a l‟agència de viatges i m‟han dit que és un

lloc preciós, amb molta fauna i vegetació.

24 DE JUNY:

Vaig cap a l‟aeroport... són les 06:00h del matí, quins nervis!!!

Ostres! Quin malson, en sortir de l‟avió ens ha atacat un tribu, s‟ho han

endut tot, les maletes, el menjar que duia l‟avió, els medicaments, fins i tot

la meva bossa amb el mòbil, la documentació, només m‟han deixat el

bolígraf i el diari perquè els duia a sobre i no ho han vist. Al pilot ,l‟han

estabornit i jo he fugit a corre cuita, ara no sé on sóc, només estem tu i jo,

estimat diari. Vaig a avançar una mica a veure si trobava algú.

Hi havia algú que es movia entre els arbustos, m‟hi vaig aproximar amb

molta cura i eren dos nens, bé, un nen i una nena, més o menys de 6 i 11

anys.

26 DE JUNY:

Els nens ja em tenen confiança, ara no se separen de mi, resulta que són

germans i fa dos anys que estan per aquestes terres sols degut a un

accident d‟avió, no m‟han parlat gaire del tema, és tot el que sé. Els nens

m‟han estat ensenyat tota la selva amazònica i m‟han portat al seu refugi,

que l‟hem arreglat una mica i ha quedat molt bé. També he conegut les

tribus que estan a prop, els nens s‟havien fet amics de tots i entre tots els

cuidaven i em van ensenyar a sobreviure a la selva.

4 DE JULIOL:

Ara començo a conèixer la flora i la fauna: a que no saps que els animals

que més abunden aquí són el jaguar, el puma, els caimans, les serps, les

tortugues, el tapir, el verado, el guacamayo... i de vegetació la més

destacada és la Victòria Amazònica: la planta més gran del món?!

15 D’AGOST:

Ja hi porto dos mesos, estic sola, però amb companyia dels nens i amb

l‟amabilitat de les tribus he estat fent moltes coses, per exemple he tornat

a fer de professora amb els nens indígenes, els he ensenyat a escriure i

a llegir en anglès i ells m‟han ensenyat a parlar en tupí ,que és la llengua

que parlen, així ens podem entendre millor. Entre tots hem construït una

escola, bé, si es pot dir així, però almenys tenim un lloc on trobar-nos.

17 D’AGOST:

Ja m‟han vingut a buscar, gràcies al pilot de l‟avió que va sobreviure a

l‟atac d‟aquella tribu, m‟han buscat fins a trobar-me, però he decidit

quedar-m‟hi amb els meus nens i amb l‟ajuda del cònsol de Perú o Brasil

,que han mogut cel i terra per aconseguir-me diners.

Mariona Jané

6è A

El viatge més impactant de la meva vida

Començaré per presentar-me. Em dic Jason i sóc biòleg. La història que

us explicaré ja fa quasi un any que va passar. Era el quinze d‟abril de

2010 i havíem d‟agafar un avió que ens portaria al meu equip

d‟investigació i a mi fins a Amèrica del sud, concretament a l‟Amazònia,

per dur a terme un projecte sobre la flora i fauna amazònica.

Tots estàvem molt emocionats perquè , possiblement, aquella seria una

de les experiències més importants de les nostres carreres.

Tot el viatge estava molt ben organitzat : ens establiríem a la ciutat

d‟Iquitos, una ciutat al nord-est del Perú on els investigadors treballarien

als laboratoris amb les diferents mostres que els exploradors els

portaríem. Era important establir-nos en un bon lloc per si havíem

menester d‟alguna cosa.

Des del primer moment tot va ser molt interessant. Mentre els científics

s‟establien a Iquitos, el meu equip i jo vam iniciar una gran aventura.

Durant els primers dies, vam trobar un poblat no gaire llunyà de la ciutat.

Vam passar una mica de por en no saber com reaccionarien davant

l‟arribada de forasters. Per sort, van ser molt amables i hospitalaris amb

nosaltres. Es tractava de la tribu dels “yaguas”. Sense dubte, tot i que el

nostre objectiu no era estudiar els poblats de la zona, aquesta va ser una

de les experiències més gratificants que vam viure. Gràcies a ells vam

poder degustar menjars que només ells podrien cuinar i produir i també

ens van ser de gran ajuda. Una de les millors coses dels yaguas és que

coneixen molt bé el seu territori, i per tant coneixen a la perfecció les

plantes i animals que habiten aquelles terres : pumes, tortugues, caimans

... i innombrables espècies de peixos i plantes que vam tractar i estudiar

amb molt de respecte per no perjudicar-los i sempre amb l‟atenta mirada

dels habitants de la tribu que , tot i ser molt gentils, no ens treien l‟ull de

sobre perquè no hi ha ningú més respectuós que ells amb el medi

ambient.

Finalment, i després de més de quinze dies de molta feina, vam tornar a

la ciutat d‟Iquitos per analitzar tota la informació que havíem recollit.

Cada vegada em sento més satisfet de la feina que vam fer i sobretot,

d‟haver pogut gaudir d‟aquella meravellosa zona del planeta per la qual

no hi ha suficients paraules per descriure.

Pol Sariñena

6è B

TEXTOS ALUMNAT SECUNDÀRIA

Les sorres del desert

“Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de

passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del

desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà

creuar-la, però s‟adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves

aigües desapareixien.

No obstant, estava convençut que el seu destí era travessar aquest

desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada,

procedent del mateix desert, xiuxiuejà:

- Si el vent travessa el desert, el riu també ha de poder.

- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé

desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el

vent et porti a la teva destinació.

- I com podria passar, això?

- Has de deixar que el vent t‟absorbeixi.

Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Ell mai ho havia fet. No volia

perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podia saber que

la tornaria a recuperar algun dia ?

- El vent – digué la sorra - du a terme la seva funció. S‟endu l‟aigua, la

porta per damunt del desert i la deixa caure una altra vegada. En caure

en forma de pluja, l‟aigua es converteix de nou en un riu.

- Com puc saber que això és veritat ?

- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un

estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el

mateix que un riu.

- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?

- En cap cas no pots continuar sent-ho – digué el xiuxiueix-.

La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom

del que ets, i tu més que ningú ha de saber-ho.

Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir

certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el

qual ell -o una part d‟ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va

recordar – o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara

que no fos obvi.

I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que

suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument

tan bon punt van arribar al sostre d‟una muntanya, a molts, molts

quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia

recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de

l‟experiència. Va reflexionar: “Les sorres tenien raó, la meva fi, era passar

per sobre de les terres del desert per poder arribar a un lloc millor i poder

seguir el meu viatge”.

I les úniques que sabien què havia de fer el riu per continuar el seu

viatge, eren... les sorres del desert .

Aroa Gil

1r ESO A

RECORDA

Viatja pels teus records,

per aquells pensaments que ja has oblidat,

per allò que no tornaràs a viure:

aquell aire fred,

aquella fina pluja,

aquella carícia,

aquella mirada que encara et gela la sang,

aquella sensació de ser lliure...

Recorda cada moment,

cada pas,

cada decisió ben presa,

cada pensament,

cada sensació i cada sentiment,

cada emoció...

Ajuda‟t a tirar endavant,

a voler seguir,

a no abandonar.

Però no esborris allò que és inesborrable:

aquella errada,

aquella vegada que no ho vas aconseguir,

aquell esforç inútil,

aquell sentiment d‟ira i de menyspreu...

Perquè, encara que no vulguis

tot això forma part de tu.

Busca en l’horitzó de la teva ment

i veuràs allò que vols veure

o, si més no, no hi trobaràs allò que no vols.

Adrià Marín 1r B ESO

Un viatge a la recerca de la felicitat

16 de març del 2007

Les esperes es fan llargues, els dies passen molt lents, i encara espero el

moment d’abraçar aquella petita.

Ja feia proa de 4 anys que la Carme havia sol·licitat l‟adopció d‟una nena

asiàtica. Després d‟aquell documental sobre el maltractament dels nens

asiàtics va veure la vida d‟una altra forma, i al seu interior van despertar

les ganes de viure, aquelles ganes que en David li havia tret a base de

cops i empentes. Però ell ja no era part de la seva vida, ara podia gaudir-

ne al màxim, i perquè no, podia compartir aquella vida amb algun petitó

que ho necessités, que necessités un lloc on viure i sentir-se realment

estimat. Ella podia donar-li tot això, i realment ho volia fer.

Va decidir pensar-ho durant uns dies, i finalment va estar decidida del tot.

S‟havia informat força sobre el tema. Primerament necessitava un

certificat de salut del seu metge, així que va demanar-ne hora. Un cop fet

va poder comprovar, alleujada, que tot estava correcte, no hi havia cap

problema.

I va arribar el moment definitiu. Va presentar tots els papers necessaris

per sol·licitar l‟adopció d‟una nena asiàtica. Per fi. Era definitiu.

Però no era tot tan fàcil com ella pensava. L‟espera es faria llarga i

pesada, més del que ella s‟imaginava.

Van anar passant els dies, les setmanes, els mesos...i el telèfon no

sonava. Estava desconcertada, ningú li deia res, ni l‟informava del que

estava passant amb el procés. Allò s‟estava convertint en un viatge

massa llarg, un viatge del qual ella no sabia quin n‟era el destí, si seria

feliç o trist, si realment es compliria el seu somni, o si pel contrari només

aconseguiria una terrible decepció.

Per fi va sonar el telèfon. Era l‟esperada trucada, segur!

- Digui?- va dir la Carme molt exaltada.

- Hola, bon dia, vostè és la senyoreta Carme Martínez?- va dir una

veu tranquil·la.

- Si, sóc jo- va dir ella tremolant

- La trucàvem per informar-li que els seus papers han entrar a Xina.

El procés segueix endavant i en qualsevol moment l‟avisaran.

Un bri d‟esperança es va veure reflectit a la seva cara. “Encara es

possible” pensava ella, animada.

- D‟acord, moltíssimes gràcies per avisar-me. Bon dia.

Va penjar sense deixar a la persona que estava a l‟altre costat del telèfon

pogués respondre. Estava molt animada, embogida, amb ganes de

cridar-li al món el que sentia, i va sortir al carrer amb un somriure d‟orella

a orella. Estava disposada a aguantar aquella espera, ara més que mai.

Però aquella alegria va anar desapareixent progressivament quan, de

nou, passaven els dies i no hi havia cap notícia.

Però un dia va sonar el telèfon. Sí, ara sí que era la trucada definitiva. Era

un home de veu alegre. Li va confirmar que hi havia hagut força

problemes amb l‟adopció pel fet de que era una dona divorciada, i que tot

i això finalment ho havia aconseguit. Li havia estat assignada una nena

xinesa, de 4 anyets. Es deia Lili. Les llàgrimes van saltar dels seus ulls

sense que pogués fer res per evitar-ho. Ho havia aconseguit, ja la tenia,

era seva, la seva FILLA. Filla...aquella paraula li sonava estranyíssima...li

encantava.

L‟home li va comunicar l‟adreça de l‟orfenat on s‟havia de dirigir per poder

trobar a la seva petita. Va reservar un vol directament cap a Xina,

concretament cap a Shanghai.

El viatge fins allà se li va fer llarguíssim...els nervis, els dubtes, l‟estrès,

les idees…tot se li tirava a sobre, la volien fer caure. Però no, no ho

aconseguirien. El vol va aterrar. La Carme va agafar un taxi i li va donar

l‟adreça del taxista, que miraculosament, parlava espanyol. Van arribar a

la porta de l‟orfenat. S‟hi distingien dues figures, una petita i l‟altra més

gran. Era ella . La petita Lili estava allà, esperant a que arribés la persona

que la conduiria pel bon camñi, i que l‟ajudaria a créixer bé. La petita no

s‟ho va pensar, se li va tirar a sobre i es van fondre les dues en una

abraçada preciosa, però inesperada.

Per fi el viatge havia acabat.

Laura Casado

2n ESO A

Bitllet destinació: La llibertat

La pluja m‟ha conduït, altre cop, a aquest bar de mala mort. És un dia

d‟aquells en què hauria decidit romandre a casa, vagant, sense fer res.

Amb aquella mirada perduda i sense força... sense vida. Però he decidit

posar punt i final a aquest apartat de la meva vida. He decidit emprendre

un viatge. El viatge cap a la llibertat.

Encara em fa mal pensar en aquella última nit. Vas arribar amb uns ulls

que tan sols irradiaven odi. Em vas insultar, humiliar i m‟ho vas prendre

tot, tot; la confiança, la força interior... Però si he decidit emprendre

aquest camí és perquè encara hi ha la llum de l‟esperança i sé que no tot

s‟ha acabat. Amb un sospir i una llàgrima de tristor decideixo llegir la carta

per últim cop. Aquesta carta que em treu forces d‟on no n‟hi ha per iniciar

aquest camí. És el meu bitllet d‟anada ,però sense tornada:

Carles,

Recordes quan em vas dir que m’estimaves i que no deixaries que res ni

ningú em fes mal? Sembla que hagi passat molt de temps, oi? Sembla

impossible que les coses hagin canviat tan... i és que en aquests sis

mesos n’han passat tantes...t’he estimat quan m’has vingut amb els ulls

plens d’il·lusions, somnis i amor. T’he odiat quan m’has alçat la mà, m’has

insultat i m’has mirat amb odi. M’has arrabassat una part de mi mateixa

molt important i has fet que s’incrustés la por en el meu cos. Però encara

conservo el desig de viure i això ni tu ni ningú m’ho podrà prendre.

Aquesta carta és el primer, però el pas definitiu, per all llarg viatge que

emprenc. Començaré de nou, refaré tot això que m’has arrabassat,

oblidant-me per sempre de tu. És dur pensar, que una persona a la qual

he estimat tant m’hagi fet tan mal, tu no te n’adones oi? Sé que és el

millor, tant per tu com per mi.

Els que tu deies que no m’estimaven que m’odiaven i que em farien mal

són els que m’estan ajudant. Et vaig creure, encegada per l’amor, un

sentiment que em va fer cometre crims inadmissibles, i tot i així, tot i

haver-los abandonat, encara estan al meu costat. La meva família i els

que realment es poden anomenar amics meus em fan costat i estan amb

mi en aquest viatge. Ja no em pots convèncer perquè me’n desdigui. Ja

he embarcat.

Estalvia’t de dir-me tot el que et passa pel cap ara que llegeixes això, ja

no em fa cap mal el teu xantatge psicològic. Sóc completament nova, he

sortit del túnel de l’espant i la foscor i seguiré endavant la carretera de la

incertesa però de la llibertat. I tot i que em costa dir-ho.. fins mai més.

Cintia.

Ha parat de ploure i tot i així el paper està humitejat. No me n‟he adonat

,però les llàgrimes han estat incontrolables. Poso la carta dins el sobre, el

tanco i m‟aixeco amb ràbia. Em dirigeixo a la bústia més propera amb una

decisió i unes energies noves. Fico la carta al foradet i la deixo anar. El

meu vaixell ha salpat.

I entre núvols i clarianes, treu el cap tímidament el sol que m‟anima a

començar el dia amb il·lusions i somnis renovats.

Berta Llonch

2n ESO B

Tanco els ulls i veig el món

Estava pensatiu contemplant el jardí com la meva germana, embadalida,

intentava atrapar uns angelets que ascendien cap al cel sense rumb

propi. Jo estava intentant fer un resum del llibre que ens havien fet llegir

durant tot l‟estiu, La suau brisa de juliol, els rajos de sol entraven

transversalment per la finestra, no em podia concentrar, mirava el prat

que tenia davant meu, l‟olor d‟herba fresca, el cel serè, tenia ganes de

fugir d‟aquella presó de paraules, ser lliure i poder córrer pel prat.

Moltes vegades m‟he imaginat que tancava els ulls i que podia veure a

través d‟uns altres ulls,mentre la meva germana continuava empaitant

angelets quan vaig decidir aclucar-los i alliberar la meva ment. Vaig

començar a córrer i vaig pensar cap a on havien anat de vacances els

meus companys, la Raquel havia anat a Holanda, estava en un prat amb

els seus pares, ple de tulipes. Vaig canviar de persona, vaig observar

l‟Oriol que estava fent un creuer pel mediterrani i saludava una dona que

l'estava fotografiant. Més enllà, a l'horitzó s'hi distingia terra, el sol

resplendia al mar i li feia tancar els ulls, la dona s'acostava i

contemplaven plegats la fotografia entre somriures. Vaig viatjar del mar a

la muntanya, allà estava el Miquel que havia anat a Tenerife i estava

contemplant la silueta imponent del Teide. I de la muntanya vaig anar al

cel, el Marc anava de camí a l'Índia i en aquells moments estaven

sobrevolant la península aràbiga. Em sentia lliure de poder viatjar al

voltant de tot el globus, n'hi havia ,però que no es movien de Terrassa, la

Maria i la Núria estaven a la piscina jugant a l'“Uno”, el Pol i el Ferran

anaven amb bicicleta pel parc Vallparadís i el Martí estava jugant a futbol

amb els seus amic al parc de Sant Jordi. N'hi ha d'altres en canvi que

estaven a la platja, fent castells de sorra o jugant a l'aigua.

Jo estava aïllat del món, separat per un mur sòlid de paraules, em vaig

despertar, m'havia quedat adormit davant de l'ordinador i havia saltat el

protector de pantalla, sortien totes les imatges de l'usuari, els meus

amics, la meva mare, la meva germana, casa meva... No hagués passat

res si aquell dia no hagués entrat al quiròfan, no hagués passat res si els

metges m'haguessin aplicat el desfibrilador a temps, no hagués passat

res si estigués viu.

Joel Vidal

3r d'ESO B

Panorama dur

Un soldat, dos, tres, quatre. Quatre soldats, els quatre amb el seu

corresponent fusell d‟assalt, el seu uniforme i la caixa de municions. En

un mateix carrer hi ha quatre soldats! Concretament, dos del Regne Unit i

dos més dels Estats Units. La guerra... A casa meva, veies, i amb sort, un

policia cada vint, vint-i-cinc minuts. I aquest només portava una pistola i

segurament sense carregar.

És tant injust tot, per culpa de quatre bojos que s‟han d‟imposar als altres

mitjançant les bombes i les armes, mor gent innocent que no té res a

veure. I a més, la gent ha de viure el panorama de guerra que aquests

creen... Però, ara que m‟hi fixo, la gent quan camina pels carrers es

mostra molt distant envers els soldats. Per què? Per què fan això? Si a

les notícies sempre escolto: “Gran feina dels països aliats a l‟Iraq reduint

al-Qaeda i...” El seu rostre mostra dolor, un dolor molt profund. No sembla

que estiguin gaire agraïts per la seva feina... o potser és que no hi ha

hagut tal feina. Continuaré caminant.

Aproximadament uns vint minuts més tard, em trobo al carrer amb un

cúmul de gent. Estant plorant. M‟acosto per saber el què ha passat i veig

moltes fotos de nois i noies. Crec que són víctimes. Víctimes de... marxo.

He marxat per la tristesa del moment, nombroses llàgrimes cauen sense

descans als carrers àrids mentre deixo enrere els plors.

La meva sorpresa arriba quan al descampat següent em trobo un grup de

nens tots ajupits, suant i amb un cistell a l‟esquena. El més gran calculo

que deu tenir uns vuit o nou anys.

- “No passeu, camp de mines”

Després de llegir això em quedo en blanc, la meva esma desapareix, no

puc fer res, no puc reaccionar, estic paralitzat. Déu meu, Déu meu! Crido

desesperat que marxin, que surtin d‟allà i vaig a buscar ajuda. Trobo un

soldat i li explico la situació i em contesta: “Benvingut a l‟Iraq”.

Em vull morir.

Marc Botifoll

3r ESO A

Viatgem dins meu

Mai m‟havia parat a pensar una mica per mi, pel que creia que era i per

com havia arribat a ser el que sóc ara mateix, i això ho feien els records.

D‟aquí que no sabia per on havia de començar. Sempre seguia els meus

instints i l‟únic que feia era seguir endavant. No em movia de la meva

línia, normalment feia més del que em deien i escoltava el que no volia

escoltar. Possiblement era la il·lusió del que m‟esperaria més endavant el

que em movia a seguir, però si la il·lusió acabava, el punt i final acabaria

amb tot el que era meu.

Tothom recorda el primer amor, perquè, encara que no sigui l‟últim, és el

més especial de tots. Els seus ulls brillants, la font d‟una il·lusió, i seguir

els seus passos, els que em faran somriure sense motiu, com si l‟addició

mogués els meus llavis cap a la felicitat. Les llàgrimes, no sempre serien

el motiu de deixar de somriure, a vegades, simbolitzen la nostra emoció

desbordada.

Ploro, tan sols quan ho necessito, quan mil somriures no són capaços de

fer viure al meu. Quan les coses s‟apaguen i acabar amb tot entra al teu

vocabulari. Anar més enllà del temps significa creure en l‟etern, i per això

el passat crea en nosaltres un forat inestimable, que s‟apaga quan te

n‟allunyes, i que no va enrere, per això l‟únic que s‟ha de fer és endinsar-

se en el futur. Els rius de desesperança només et faran anar enrere.

Els amics, dius que hi són quan ja no queda ningú, que t‟aixequen quan

ningú s‟adona que has caigut, i que els pots comptar amb una sola mà.

És possible que sigui veritat, perquè moltes vegades la gent et falla i quan

t‟adones que no trobes ningú a prop teu fa mal. Però sempre hi ha

aquelles persones que saps que no et fallaran, que estaran sempre amb

tu, i que la distància i dir adéu, no significa no tornar-los a veure, perquè

mai, se li diu adéu a un amic, com a molt, a reveure.

Marta López

4t A ESO

Un viatge sense fronteres

Feia poc que la primavera havia arribat, però aquella tarda d‟abril feia una

calor sufocant. La petita Carlota seia tota avorrida al sofà, sense saber

què fer. Les seves amigues eren de cap de setmana amb la família, havia

acabat tots els deures i no li venia de gust mirar la televisió. Així que

s‟estava tota estirada, mirant la paret fixament amb un llibre de contes

obert al seu costat. Els seus avis li havien regalat feia poc pel seu setè

aniversari i ella gairebé ja se l‟havia acabat. Sempre li havia agradat molt

llegir, de fet el seu pare sempre li deia que devorava els llibres. Però

aquella tarda no li venia gens de gust seguir llegint.

Els pares havien sortit a comprar al supermercat i l‟havien deixada tota

sola a casa. Va mirar per la finestra. Com cada any, les orenetes havien

tornat. Es podia saber quan havia arribat la primavera quan se sentien els

seus piulets estridents destorbant el silenci de la tarda. De sobte va veure

com una petita ombra negra es precipitava al buit, feia un parell de

cabrioles i remuntava un altre cop el vol. Aquella acrobàcia la va deixar

meravellada. Com li agradaria a ella, poder volar com una oreneta! I

abans que se‟n pogués adonar, ja era molt lluny del sofà de casa. Estava

volant, fent capgirells per l‟aire a través dels núvols, molt per sobre de la

ciutat. Podia veure els carrers, els parcs, les places... i va començar a

pujar amunt fins a veure tota la ciutat, més amunt fins poder observar tot

el país i encara va poder fer un últim esforç per sobrepassar la frontera.

Va viatjar fins a terres àrides on l‟home no hi havia arribat, on l‟aire era

més net i fresc. Va creuar mars i oceans, deserts, glaceres, boscos i

muntanyes. Va volar lluny, fins racons inhòspits on ningú mai abans havia

somiat arribar-hi, es va aturar per beure en fonts i deus d‟aigües

cristal·lines i es va alimentar amb els coneixements de noves cultures i

maneres de viure. Mai abans s‟havia sentit tan lliure. El vent l‟acariciava i

li donava forces per seguir volant més i més lluny. El món sencer

semblava donar-li la benvinguda amb els braços oberts i ella es limitava a

deixar-se portar pels corrents d‟aire. Tot era fantàstic i màgic. De cop i

volta, va perdre el control del vol, va començar a giravoltar i... va caure

del sofà.

Quan els seus pares van arribar la Carlota encara seia a terra, amb les

cames encreuades mirant fixament per la finestra, on dues orenetes hi

feien giragonses.

Ainhoa García

4tB ESO

L‟última batalla

L‟estiu del 93, vaig fer quinze anys i es presentava com el més avorrit de

la meva vida: Me‟l passaria a casa amb la mare i l‟avi, sense anar de

vacances perquè havia penjat història i la mare m‟havia dit que totes les

aventures d‟aquell estiu les hauria de buscar en els llibres. Terrassa a

l‟estiu semblava una ciutat fantasma. Per tant, la màxima aspiració que

tenia un noi com jo en un estiu com aquell era anar a fer alguna

passejada amb l‟avi. Tenia vuitanta anys, era un home fort i robust. Tenia

el cor delicat, però només permetia que ho sabéssim la mare i jo. La veu

potent i l‟energia que desprenia feia que les iaies del casal d‟avis es

pensessin que tenia com a mínim deu anys menys. Només en aquells ulls

de blau d‟ultramar ,s‟hi esbrinava el dolor dels anys viscuts.

Un dia d‟aquell estiu, la mare va entrar a la meva habitació sense que li

importés gaire distreure‟m mentre estudiava. Ho vaig tenir clar: passava

alguna cosa greu. Feia setmanes, que la mare havia convençut l‟avi per

anar al metge. Deia que estava massa despistat, que no podia ser que no

es recordés del dia que era, ni d‟on deixava les claus, ni de cordar-se els

pantalons i que s‟atabalés perquè no trobava les paraules per explicar-se.

A vegades ens confonia amb els seus antics companys de guerra, ens

tractava com si fóssim soldats i lluitéssim al front per defensar la

República. L‟avi tenia tantes ganes de tornar-los a veure junts, vius per

fer la guerra d‟una altra manera, sense armes, per guanyar-la amb el

coneixement i la raó, que ens deia a nosaltres el que hauria volgut dir-los.

Després de moltes proves i visites al psicòleg, aquell dia el metge li va

donar els resultats. A poc a poc, l‟avi aniria perdent tots els records

recents, la seva memòria s‟instal·laria en el passat i s‟oblidaria de

nosaltres. La mare em va dir que hauríem de tenir paciència i fer el cor

fort perquè seria dur veure com l‟avi ens esborrava de la ment. El meu

heroi estava lluitant la seva última batalla. L‟avi no acceptaria mai acabar

d‟aquella manera. Els soldats, deia, han de morir al peu del canó. La

mare feia cara de no entrendre res, quan va veure que se m‟il·luminava la

cara. Era el moment, com podia ser que la mare no ho veiés, era

l‟oportunitat perfecte per fer creure a l‟avi que totes les penúries que havia

viscut, havien servit per alguna cosa.

No hi havia dia que a l‟avi no se li neguessin els ulls mentre estrenyia i

fregava fort el solc a la cuixa i recordava els dies llargs i les nits eternes a

primera línia; la por; la fam; la falta de son per les inacabables guàrdies

en silenci; el fred; el soroll de la metralla impactant als cossos dels amics

de tota la vida del poble; l‟olor de la pluja barrejada amb la sang; la ferida

de bala a la cuixa que gairebé li costa la vida sinó hagués sigut per aquell

soldat de qui mai n‟havia sabut el nom, que el va dur a coll tota una nit

fins que el va treure del camp de batalla i el va deixar en lloc segur.

Quantes vegades havia dit que donaria el que fos per tornar-lo a veure i

donar-li les gràcies. Li devia la vida i el torturava no saber si ell havia

sobreviscut a aquell infern. També s‟emocionava recordant els mesos al

camp de concentració sense saber si ell seria un dels escollits per a la

pròxima execució, i el dia que el cor li va pujar a la boca quan va sentir

retrunyir el seu nom al camp: el cridaven perquè havia arribat la carta de

l‟àvia amb els avals que havia aconseguit; vés a saber com, del capellà

del poble apel·lant a la seva condició de bon cristià i del jefe provincial del

movimiento per demanar-ne la llibertat. L‟avi reia quan recordava els

companys que, per fer divertida aquella situació absurda, se‟ls va ocórrer

aparèixer al camp de batalla vestits amb calces i sostenidors, robats

d‟algun mas, per sobre de la roba de soldat, ballant amb la mort, al so de

la guerra, mentre esquivaven les bales. Per alguns va ser l‟últim ball;per

als altres una manera d‟evadir-se enmig d‟aquella bogeria. Jo

m‟esgarrifava pensant com havia patit l‟avi en aquella guerra. Ara tot això

tindria sentit.

Me‟n vaig anar a la biblioteca a buscar tota la informació que pogués

sobre la guerra. Les batalletes de l‟avi se‟m barrejaven al cap ,en

confonia els protagonistes i a l‟escola havíem eternalizat la Revolució

Francesa i no vam passar de la Revolució Industrial. Així que, després de

vàries visites a la secció d‟història de la Solé i Palet: estava a punt.

Estava convençut que havia arribat el moment de començar la meva

missió.

Quan vaig entrar a l‟habitació de l‟avi, estava assegut al silló, amb els ulls

tancats. El coro de los repatriados, de la seva sarsuela preferida,

Gigantes y Cabezudos, sonava al seu tocadiscos i era ben bé com si el

transportés a una altra època. Quan em va sentir, va girar el cap cap on

era jo i va entreobrir els ulls.

─ Avi, avi! Els hem enderrocat! ─vaig dir-li tan exaltat com vaig poder.

─ Què dius? ─va dir torbat.

─ Els feixistes finalment han caigut! ─vaig dir-li mantenint l‟eufòria.

─ N‟estàs segur ,d‟això, camarada? ─va dir l‟avi perplex incorporant-se a

la butaca i amb els ulls ben oberts.

─ Sí avi, sí. No en tinc cap dubte. Tornem a ser una República! ─vaig

respondre-li amb fermesa i orgull.

─ I com ha estat? Parla, camarada. ─em va demanar l‟avi amb ànsia

mentre apartava l‟agulla del tocadiscos.

─ Aquests últims dies s‟han precipitat els fets: la crisi n‟ha estat la causa.

La gent ha sortit al carrer i ha assaltat el Pardo. El caudillo ha hagut de

fugir precipitadament amb tota la seva troupe a Sud-Amèrica. Per petició

popular s‟ha fet un referèndum. Tot legal. Europa ho ha donat per bo. I ha

guanyat la República, avi. Hi ha un govern entusiasta i amb ganes de fer

reals els vostres ideals. Finalment heu guanyat la guerra.

L‟expressió d‟alegria per saber que finalment vivia en un país lliure va

durar poc al rostre de l‟avi. La mà aferrava una vegada més la cuixa.

─ Camarada ens hem d‟afanyar. ─la seva veu va agafar un to

transcendental i inusual ─. Hem de portar les localitzacions dels polvorins

enemics al capità. Els hem destruir abans que els feixistes hi vulguin

accedir per tornar-ho a intentar. Vaig empassar saliva. Jo també vaig

canviar la cara. La cosa es complicava. Però l‟avi, ni se n‟havia adonat.

Els tinc amagats, ─va prosseguir─. Ho vaig fer mentre estava

convalescent, ferit de guerra, abans que em portessin al camp de

concentració. No vaig tenir temps d‟entregar-los i després em va fer por.

Vaig pensar que seria millor deixar-los allà on eren i que quan fos

necessari els aniria a buscar. Ha arribat l‟hora i tu m‟hi ajudaràs.

Vaig pensar que la mare em mataria o pitjor encara, em tancaria a la

meva habitació sense la gameboy. No podia fallar a l‟avi. Ho faríem.

─ Són al Sant Esperit. ─va mussitar ─, darrera l‟altar del Santíssim, a peu

de l‟escala que porta al camaril de la Mare de Déu de Montserrat. Els hi

vaig deixar quan feiem servir el temple com a taller per a arreglar els

cotxes de la FAI. Els hem d‟anar a buscar i els hem de dur al cementiri,

allà ens trobarem amb l‟Enllaç, hi va cada dia, em sembla que a les tres

per recollir la informació que li deixen els milicians. Ell sabrà com fer-los

arribar al capità. Ens trobarem tots de nou, ens reorganitzarem i no

permetrem que tornin mai més.

Jo no tenia gaire clar que aquells papers existissin, però veia l‟avi tan

engrescat que vaig pensar que per anar a fer un vol un divendres a la

tarda des de casa, a la Plaça del Progrés fins a la Plaça Vella i entrar a la

catedral, no faríem mal a ningú i per a l‟avi seria bo. Vam anar tot el camí

en silenci, l‟avi marcava el pas. D‟on havia tret aquella empenta

desmesurada? Quan vam arribar al cap de munt del carrer Major es va

aturar i em va dir:

─Camarada, hauries de reconèixer el terreny, ja gairebé hi hauríem de

ser, però ara mateix no sé on... ─va remugar desorientat.

─Per allà, avi. ─Li vaig dir assenyalant-li la Plaça Vella sense esperar que

acabés la frase.

L‟avi va assentir amb el cap. Havia recuperat la missió i va prosseguir:

─M‟hauràs de cubrir quan t‟ho demani perquè són darrera d‟una pedra i

potser trigo una miqueta.

Em va ensenyar un ferro punxagut que duia a la butxaca i em va fer

l‟ullet. D‟on l‟havia tret? Me‟l mirava preocupat. Ell seguia com si res:

─ Aniré darrera de l‟altar i tu m‟esperaràs al davant. Faràs veure que

tusses si s‟hi acosta algú.

I si el que s‟acosta és el capellà? I si és el bisbe? Què li dic jo quan vegi

un pobre vell escarbant amb un ferro vés a saber quina pedra? I a la

mare, quan ens detingui la policia per vàndals? No vaig tenir temps de dir

res. L‟avi marxava cap a la catedral.

Per sort quan hi vam entrar no feien misses i no hi havia ningú. Vaig

respirar més alleujat, però tenia por. De sobte va ressonar un carric-

carrac. Eren l‟avi i el ferro. No sé si vaig estar un segon sense respiració o

van ser més, però quan em tornava l‟aire als pulmons, l‟avi ja era davant

meu amb un plec de papers rònecs lligats amb un cordill. Va fer una

ganyota de dolor. El cor l‟avisava, però l‟èxit de la missió podia més.

─Va, a què esperes. ─em va etzivar. ─Fotem el camp...

A casa, l‟avi semblava un altre. Tenia un posat segur, semblava que el

pes feixut que duia a l‟esquena hagués desaparegut. Li veia menys

arrugues a la cara.

─Demà els portarem a l‟Enllaç. Potser ell ja té notícies del company que

em va salvar. Descansa, soldat. Has d‟estar en forma per aquesta missió.

Es va aixecar i se‟n va anar a l‟habitació. No va sopar. La mare estava

preocupada, deia que si l‟avi perdia la gana, ja no en faríem res. Vaig

callar. Preferia que es preocupés per la gana de l‟avi que per saber els

seus plans.

L‟endemà, després de dinar i contra tot pronòstic perquè pensava que ja

ho havia oblidat, l‟avi em va dir que havia arribat l‟hora de dur els papers

a l‟enllaç. Li vaig dir que era massa arriscat i que si la mare se

n‟assabentava ens clavaria una bona bronca. No sabia de qui li parlava.

Aquella missió era massa important. Per tant, hi havíem d‟anar i prou. Li

vaig dir que ho sentia molt ,però no podia ser. Aleshores ell es va posar

vermell de ràbia i em va engrapar pel coll:

─M‟hi duràs o t‟acusaré de traïdor. ─La seva veu va retrunyir per tot casa.

─Els meus companys no s‟hi han deixat la pell perquè aquella colla de

dropos es tornin a fer forts. Hem defensat la la llibertat per poder viure en

un país millor, sense diferències entre rics i pobres. No ens tornaran a

fotre. Lluitarem junts per la llibertat fins al final. Si cal, morirem per

aconseguir-la. Jo estava espantat, aquell no era l‟avi, era un guerrer

disposat a tot per ajudar la seva causa i honrar els seus companys, i jo,

als seus ulls, ja no era el seu nét. Podia triar a ser un bon camarada o un

traïdor. Li vaig afluixar la mà del coll amb suavitat. Ell va entendre que

m‟hi avenia i va deixar d‟estrènyer-me. Em va preguntar si podia

aconseguir algún vehicle. Si la mare m‟hagués volgut comprar la moto pel

meu aniversari, ja el tindríem. Però no, ella i les seves pors... Bé, hi

anirem amb autobús, vaig dir tremolant. Agafaríem l‟1 per anar al

cementiri a esperar algú que no arribaria mai. Vaig agafar 500 pessetes

de la paga, li vaig dir a la mare que trauria a passejar una estona l‟avi,

sense concretar on anàvem. Ella no va notar res. Feia vent, sort que no

vam haver d‟esperar gaire estona l‟autobús. Vam fer el trajecte en silenci.

L‟avi seia amb l‟esquena ben dreta i el posat seriós. Jo m‟encongia i em

trencava el cap pensant què li diria quan s‟adonés que no vindria ningú.

Quan vam entrar al cementiri, em van venir ganes de vomitar. L‟olor dels

xiprers, els pins i la terra humida es barrejava amb la fortor de les flors a

mig podrir. L‟avi, però caminava decidit i jo el seguia marejat. Les cames

em tremolaven. Vam passar al costat de panteons antics i tombes velles.

Es va aturar un moment, com si no sabés per on tirar, però de seguida va

veure alguna cosa que li era familiar. Va assentir amb el cap. Vam

prossegir la marxa deixant enrera els mausoleus. Es va tornar a aturar.

Va girar el cos i assenyalà una petita edificació de maons marrons amb

una porta de fusta on a sobre hi deia Família Vancells. ─És allà─. Ens hi

vam acostar. Vam voltar la petita caseta. Darrera hi havia una creu a la

paret i un banc de pedra. L‟avi s‟hi va asseure. Em vaig asseure al seu

costat. ─L‟esperarem aquí ─va ordenar. Faltaven cinc minuts per les tres.

Nosaltres, quiets. Jo tenia la musculatura tan tensa que a les tres en punt

ja em feia mal tot. L‟avi va mirar el rellotge. Feia vent. A un quart de

quatre va tornar a mirar el rellotge, jo l‟observava de reüll. Es va aferrar la

cuixa. L‟avi intuia que alguna cosa anava malament. Jo no m‟atrevia a dir-

li res perquè em feia por com reaccionaria l‟avi. Potser a l‟hora de tancar

el vigilant no ens veuria i ens deixaria allà tancats. L‟avi va treure els

papers de la butxaca, els agafava amb força amb l‟altra mà i se‟ls mirava.

Finalment em vaig decidir: ─Avi s‟està fent tard, potser avui no ha pogut

venir, potser hauríem de tornar un altre dia.

─Segur que vindrà. ─va dir secament.

─Avi, si us plau... vaig murmurar.

─Me cago en la sang de Déu! ─va dir fora de sí. ─ No marxo d‟aquí fins

que li hagi donat els papers a l‟enllaç i em digui on és el soldat que em va

salvar! Collons!

─Avi... ─vaig mormolar.

Ell es va aixecar de cop, vermell i va cridar amb totes les seves forces:

─No. Vindrà! I va caure assegut a plom, sense deixar anar els papers ,es

va aferrar el pit. Tenia els ulls en blanc.

─Avi, avi! ─vaig dir-li esverat, però no em responia. Què li havia fet! Vaig

córrer sanglotant cap a la porta, vaig avisar al vigilant, ràpidament va

trucar a l‟ambulància i a la mare, i el vaig dur fins on era l‟avi.

Quan hi vam arribar, els papers no hi eren, potser havien volat;ja no

s‟aferrava la cuixa, la mà penjava relaxada, el cos estava inclinat.

─Avi! ─ el sacsejava tan fort com podia.

L‟avi tenia la mirada perduda. ─ Has vingut, l‟Enllaç t‟ha trobat ─va

xiuxiuejar senyalant-me. ─Com et dius? ─va dir emocionat.

─ Sóc jo, avi, el... ─no vaig poder acabar.

─ Gabriel, has dit? ─ va interrompre‟m. ─Quin nom per un salvador

republicà! ─va intentar riure, però una tos ronca li ho va impedir. ─He

tingut una vida plena. Gràcies per haver-ho fet possible ─. va prosseguir

amb un fil de veu. ─Saps què? ─va demanar amb esforç. ─Tinc un nét

─la seva veu ara dèbil va denotar orgull. ─També és soldat. Un dels

bons. Ens ha ajudat molt. ─va dir fent llargues pauses. ─ Arribarà lluny.

─va dir en l‟últim alè.

─No em deixis, no em deixis. No marxis. T‟estimo. ─Li vaig dir amb els

ulls plens de llàgrimes.

El vigilant em va posar la mà a l‟espatlla, me‟l vaig mirar i ell va abaixar la

mirada. La sirena de l‟àmbulància sonava aprop, la mare corria cap a

nosaltres.

L‟avi ja no respirava, però somreia.

Mare guanyadora :Deborah Sales

PREMIS MATEMÀTICS DEL CURS 2010-11

Aprofitant la celebració de la diada de Sant Jordi es van atorgar els

premis del concurs de fotografia matemàtica d‟enguany, que van recaure

en les següents persones:

6è primària 1r premi: ALBA RIBALTA HORRILLO

2n premi: EVA MOLINA SOLÉ

1r ESO 1r premi: PABLO RUIZ FUENTES

2n premi: ONA JIMÉNEZ PLANS

2n ESO 1r premi: PEP COMPTE SÁEZ

2n premi: SERGI FERNÁNDEZ ALEGRE

3r ESO 1r premi: ROGER LLONCH GARCIA

2n premi: GEMMA TIRON CHAVARRIA

4t ESO 1r premi: FERRAN MORENO GARCIA

2n premi: ESTEL SARRAU CLARET

Les fotografies guardonades són les següents:

PER I METRE (Pep Compte)

Pitàgores al natural

(Ferran Moreno)