SANT PONÇ EN EL RECORD: Del silenci, a la gresca i la gatzara, per tornar al silenci. Els roures més antics, els que envolten el turó de l’ermita d’ençà que aquesta està dempeus, que en fa de temps que dediquen les primeres ombres de la primavera a prote-gir la Fe d’un poble envers, tant pel fet religiós que envolta la festa, com per l’espai, la reunió, la trobada, l’abraçada i el somriure. Sí, és veritat, cada barri té una ermita i una festa assenyalada que la reculli: sant Daniel, sant Tou, sant Andreu, sant Pere, sant Miquel de Vallmanya o santa Eulàlia d’Hortsavinyà; però sant Ponç no és d’un barri, ni d’una sola contrada, sant Ponç és nostre, del poble de Tordera, de tot el poble de Tordera. De fet, en Salvador Vendrell en el seu llibre “recull de vells costums” comenta com, d’antic, també participaven de la festa de Sant Ponç gent d’Hostalric, de Fogars, De Maçanet, de Massanes i fins i tot de Breda. La primavera més florida, amb el verd més tendre brodant els camins, acompanyava el jovent que anava caminant o en bicicleta; els grans omplien carros i tartanes. No, jo no vaig viure ni els carros ni les tartanes, però sí que recordo autobusos atrotinats, de vidres tremolosos, que sortien de la pista de l’Amistat i feien viatges d’anada durant tot el matí, i de tornada fins darrera hora de la tarda. Nen de pantalons curts i ulls oberts d’il·lusió al primer Sant Ponç. De la mà del pare, anava descobrint espais i costums fins a arribar a la parcel·la habitual, on la trobada amb la família i els amics era prou excusa per oblidar el vertigen del dia a dia i submergir-se en la pausa de la feina diària. Un cop situats, marcat l’espai amb cordes lligades de roure a roure, retornàvem a l’esplanada. En un caos ordenat, parades de flors, d’herbes remeieres, i la que més m’agradava, la d’en Pitu oferint fruits secs: avellanes, cacauets i pinyons torrats en senalles a sobre dels sacs. Deixava la mà del pare i, agafat a la de la mare, cap a l’ofici de les dotze. A penes entenia res, però la figura del Sant al retaule em somreia, com no estar content el dia de la teva festa? En sortir de l’ofici, la mare no es perdia la benedicció de les roses, sempre en comprava alguna per portar-la cap a casa perquè, per tradició i durant un any, foragitaria tots els bitxos de casa. Tornava a agafar la mà del pare que em portava a veure els jocs de cucanya: carre-res de sacs i trencar l’olla. Jo era encara molt petit i no participava, però m’ho mirava, tot abraçat a una columna del pòrtic, amb ulls esbatanats i sorpresos, testimonis dels cops de pal a les malaurades cassoles que, esmicolades, sembraven a eixam caramels o… en alguna ocasió, traïdors grapats de farina. Aleshores, obrint de bat a bat el xivarri de l’esplanada, refilava el flabiol, repicava el tamborí, i la primera tenora estrenava les sardanes de migdia. Els meus ulls anaven de sorpresa en sorpresa, allò era màgic! La gent automatitzava els moviments, es distribuïa en rotllanes concèntriques i marcaven el ritme de tres tots a una. A sobre de l’entarimat, la cobla presidia l’acte. El recorregut de la festa havia fet tot l’itinerari: la Fe de l’ofici, la Tradició de les roses i els jocs de cucanya, i la Música del poble: les sardanes. Ja només mancava la Gastronomia, i aquest estava ja… a punt de començar. Després d’escurar cassoles, arròs o carn a la brasa, tot regat de vi del quinze ben fresquet, la tarda trencava avellanes, cacauets i pinyons torrats fent la sobretaula; el porr-onet de mistela o moscatell no parava quiet, de mà en mà, fent la volta a les estovalles esteses sobre la pinassa i la fullaraca; poc després, els vapors etílics dormirien una breu becaina estirats en una manta; jo encara era molt petit per perdre’m amb d’altra mainada jugant a guerres saltant pels marges. Les sardanes de tarda posaven el punt final. Aleshores, recollir a correcuita, baixar fins a l’entrada de Sant Ponç i fer cua per agafar l’autobús i arribar al poble no gaire tard, que l’endemà és laborable.

En el primer record de Sant Ponç, ma mare porta la meva germana de la mà, i entrem a l’autobús un munt de gent en un enorme desordre. El pare entra dels últims, va dret, no hi ha on seure, mira la meva mare i se somriuen. Arribem a la parada de la pista de l’Amistat: - On és el nen? -exclama ma mare. - Pensava que el portaves tu! -crida esverat el meu pare. - Jo? Porto la nena, i el cabàs, i el desordre recollit a correcuita. - El nen! -s’esvera el meu pare- On és el nen! - A sant Ponç! S’ha quedat a sant Ponc! El pare agafa el mateix autobús d’on ha baixat per tornar a l’esplanada. Minuts després d’arribar, suat d’angoixa i de por, em veu de la mà d’un amic seu, just on toquen sardanes, molt atent a les galtes del músic que toca el fiscorn que, exageradament, s’inflen i es desinflen. El pare m’abraça, amaga les llàgrimes d’esglai i, sense deixar-me tocar a terra, baixa fins a la parada del bus per tornar cap a Tordera. Quan arribem, veig la mare, està immòbil, blanca i espantada. La meva germana dibuixa lletres a la sorra amb la punta de la sabata. Tots dos s’abracen sense deixar-me a terra. Tornem cap a casa. No, avui no aniran al ball de nit a la pista de l’Amistat. Avui… ja n’hi ha prou. Demà retornarà el silenci a sant Ponç, l’aire cantarà sol entre les branques dels roures, la pluja pentinarà una altra vegada els xaragalls que baixen del turó, i la primavera esgotarà el seu temps, prudent, tot esperant que el poble, un altre 11 de maig, recordi la seva esplanada.

Quim Haro

Del silenci, a la gresca i la gatzara, per tornar al silenci. Els roures més antics, els que envolten el turó de l’ermita d’ençà que aquesta està dempeus, que en fa de temps que dediquen les primeres ombres de la primavera a prote-gir la Fe d’un poble envers, tant pel fet religiós que envolta la festa, com per l’espai, la reunió, la trobada, l’abraçada i el somriure. Sí, és veritat, cada barri té una ermita i una festa assenyalada que la reculli: sant Daniel, sant Tou, sant Andreu, sant Pere, sant Miquel de Vallmanya o santa Eulàlia d’Hortsavinyà; però sant Ponç no és d’un barri, ni d’una sola contrada, sant Ponç és nostre, del poble de Tordera, de tot el poble de Tordera. De fet, en Salvador Vendrell en el seu llibre “recull de vells costums” comenta com, d’antic, també participaven de la festa de Sant Ponç gent d’Hostalric, de Fogars, De Maçanet, de Massanes i fins i tot de Breda. La primavera més florida, amb el verd més tendre brodant els camins, acompanyava el jovent que anava caminant o en bicicleta; els grans omplien carros i tartanes. No, jo no vaig viure ni els carros ni les tartanes, però sí que recordo autobusos atrotinats, de vidres tremolosos, que sortien de la pista de l’Amistat i feien viatges d’anada durant tot el matí, i de tornada fins darrera hora de la tarda. Nen de pantalons curts i ulls oberts d’il·lusió al primer Sant Ponç. De la mà del pare, anava descobrint espais i costums fins a arribar a la parcel·la habitual, on la trobada amb la família i els amics era prou excusa per oblidar el vertigen del dia a dia i submergir-se en la pausa de la feina diària. Un cop situats, marcat l’espai amb cordes lligades de roure a roure, retornàvem a l’esplanada. En un caos ordenat, parades de flors, d’herbes remeieres, i la que més m’agradava, la d’en Pitu oferint fruits secs: avellanes, cacauets i pinyons torrats en senalles a sobre dels sacs. Deixava la mà del pare i, agafat a la de la mare, cap a l’ofici de les dotze. A penes entenia res, però la figura del Sant al retaule em somreia, com no estar content el dia de la teva festa? En sortir de l’ofici, la mare no es perdia la benedicció de les roses, sempre en comprava alguna per portar-la cap a casa perquè, per tradició i durant un any, foragitaria tots els bitxos de casa. Tornava a agafar la mà del pare que em portava a veure els jocs de cucanya: carre-res de sacs i trencar l’olla. Jo era encara molt petit i no participava, però m’ho mirava, tot abraçat a una columna del pòrtic, amb ulls esbatanats i sorpresos, testimonis dels cops de pal a les malaurades cassoles que, esmicolades, sembraven a eixam caramels o… en alguna ocasió, traïdors grapats de farina. Aleshores, obrint de bat a bat el xivarri de l’esplanada, refilava el flabiol, repicava el tamborí, i la primera tenora estrenava les sardanes de migdia. Els meus ulls anaven de sorpresa en sorpresa, allò era màgic! La gent automatitzava els moviments, es distribuïa en rotllanes concèntriques i marcaven el ritme de tres tots a una. A sobre de l’entarimat, la cobla presidia l’acte. El recorregut de la festa havia fet tot l’itinerari: la Fe de l’ofici, la Tradició de les roses i els jocs de cucanya, i la Música del poble: les sardanes. Ja només mancava la Gastronomia, i aquest estava ja… a punt de començar. Després d’escurar cassoles, arròs o carn a la brasa, tot regat de vi del quinze ben fresquet, la tarda trencava avellanes, cacauets i pinyons torrats fent la sobretaula; el porr-onet de mistela o moscatell no parava quiet, de mà en mà, fent la volta a les estovalles esteses sobre la pinassa i la fullaraca; poc després, els vapors etílics dormirien una breu becaina estirats en una manta; jo encara era molt petit per perdre’m amb d’altra mainada jugant a guerres saltant pels marges. Les sardanes de tarda posaven el punt final. Aleshores, recollir a correcuita, baixar fins a l’entrada de Sant Ponç i fer cua per agafar l’autobús i arribar al poble no gaire tard, que l’endemà és laborable.

En el primer record de Sant Ponç, ma mare porta la meva germana de la mà, i entrem a l’autobús un munt de gent en un enorme desordre. El pare entra dels últims, va dret, no hi ha on seure, mira la meva mare i se somriuen. Arribem a la parada de la pista de l’Amistat: - On és el nen? -exclama ma mare. - Pensava que el portaves tu! -crida esverat el meu pare. - Jo? Porto la nena, i el cabàs, i el desordre recollit a correcuita. - El nen! -s’esvera el meu pare- On és el nen! - A sant Ponç! S’ha quedat a sant Ponc! El pare agafa el mateix autobús d’on ha baixat per tornar a l’esplanada. Minuts després d’arribar, suat d’angoixa i de por, em veu de la mà d’un amic seu, just on toquen sardanes, molt atent a les galtes del músic que toca el fiscorn que, exageradament, s’inflen i es desinflen. El pare m’abraça, amaga les llàgrimes d’esglai i, sense deixar-me tocar a terra, baixa fins a la parada del bus per tornar cap a Tordera. Quan arribem, veig la mare, està immòbil, blanca i espantada. La meva germana dibuixa lletres a la sorra amb la punta de la sabata. Tots dos s’abracen sense deixar-me a terra. Tornem cap a casa. No, avui no aniran al ball de nit a la pista de l’Amistat. Avui… ja n’hi ha prou. Demà retornarà el silenci a sant Ponç, l’aire cantarà sol entre les branques dels roures, la pluja pentinarà una altra vegada els xaragalls que baixen del turó, i la primavera esgotarà el seu temps, prudent, tot esperant que el poble, un altre 11 de maig, recordi la seva esplanada.

Quim Haro