187

Fent de pediatre

Quan vaig rebre la notícia que m’havien concedit el mà-xim guardó de l’Acadèmia, el premi Jordi Gol i Gurina, no m’ho podia creure. I quan vaig llegir que anava dirigit a “fer pública i donar a conèixer la trajectòria professio-nal i humana d’un metge dels Països Catalans”, encara em va emocionar més. Una vegada paït el benvolent ensurt, i coneguda la consigna que havia de fer un “petit discurs de no més de 4-5 minuts” en l’acte d’entrega del premi i en nom dels múltiples premiats (Figura 1), vaig redactar mentalment els meus condensats pensaments. I aquell dia, en la breu intervenció, vaig ressaltar el meu agraïment a la Junta de Govern de l’Acadèmia per haver-me honorat amb aquest notable premi, i vaig assenyalar que, de ben se-gur, molts d’altres companys amb idèntics mèrits o supe-riors no havien tingut la sort que s’haguessin fixat en ells i havien passat desapercebuts davant dels ulls i mirades dels avaluadors.

Ara, passats uns dies d’aquest emotiu acte, rebo l’en-càrrec de redactar, per aquesta prestigiosa revista An-nals de Medicina, un escrit sobre la meva trajectòria, qui sóc i què he fet per arribar a ser jutjat com a mereixedor d’aquest guardó.

Sense tradició familiar, i essent el petit de cinc ger-mans, vaig decidir fer de metge des de molt jove. Només l’arquitectura em seduïa, però la poca traça en el dibuix va fer-me desistir ben aviat. En aquella època molts inici-aven el primer curs de medicina, però érem molts menys de la meitat els que acabàvem, i tots en l’única Facultat de Medicina, al Clínic de Barcelona. Vaig estar dos anys com intern a la Càtedra de Fisiologia del professor Vidal Sivilla, fent d’ajudant del professor Ramon Segura, que va ser el primer en guiar-me pel camí de l’esforç i la tenacitat acompanyant el rigor i l’estudi. Fou l’època de l’anàlisi de lípids per cromatografia en capa fina, en l’inici de la seva brillant carrera com a investigador, que va seguir als EUA, a Houston. Ell va ser, en gran manera, el responsable que jo fos pediatre. Quan vaig acabar 3r de medicina em va

Premi Jordi Gol i Gurina 2015

Xavier Demestre

Servei de Pediatria-Neonatologia. SCIAS Hospital de Barcelona.

dir: “Ves a fer un període de clínica, al laboratori sempre hi podràs tornar”. En no trobar bon acolliment ni interès en cap àrea mèdica, i aconsellat pel professor Josep La-porte, vaig anar a veure el professor Manuel Cruz, que em va rebre de bon grat, i es va iniciar així la meva formació sota el seu valuós mestratge. L’any següent, cursant enca-ra l’assignatura de pediatria, vaig guanyar per oposició la plaça d’alumne intern. La retribució era de 200 ptes. al mes, menys un 1% que es quedava hisenda. Poc després d’acabar la carrera l’any 1971, la jerarquització de l’Hos-pital Clínic em va permetre entrar com a resident de 2n curs, alhora que anava seguint a l’Escola Professional per obtenir el títol d’especialista en pediatria.

El sou no permetia una vida autònoma i per arrodonir l’economia familiar vaig començar a fer les visites a domicili del pediatre Dr. Pere Calafell. Això em va permetre conèi-xer i gaudir de qui, sense cap mena de dubte, va ser el mi-llor mestre, qui em va ensenyar què era fer de metge –més ben dit, ser metge– i també el que volia dir ser català. El seu mestratge proporcionava una empremta que marcava tots aquells que vam formar part del seu equip de deixebles. Era el compendi de medicina i humanitats associades a una bonhomia impossible d’oblidar. Ell em va guiar, fins a la seva tràgica mort, en el recte camí del pediatre de capçalera, fonament de la meva dedicació parcial a la medicina priva-da i que tants bons fruits m’ha aportat amb el coneixement del tracte als nens i a les famílies. Hi vaig invertir un temps que no va ser en va: molt dur en hores de treball extra, però molt satisfactori en el tracte humà.

Des de l’últim curs de carrera, i després com a resi-dent a l’Hospital Clínic, la meva dedicació va anar dirigi-da cap a la neonatologia, disciplina en plena emergència, que marcava l’inici de les cures intensives neonatals amb els avenços de l’assistència respiratòria. La descripció de la pressió contínua al final de l’expiració (pressió positiva contínua en les vies respiratòries, CPAP), feta pel Dr. Gre-gory a Califòrnia l’any 1971, va ser un pas fonamental per tractar els prematurs amb destret respiratori. L’assistència al nadó patològic va ser tota una cursa d’obstacles, passant de l’absoluta dedicació amb pocs mitjans, molt bona vo-luntat i moltes hores invertides, a la sofisticació de la neo-natologia actual. Són 45 anys d’història. Els doctors Rafael Jiménez, Orenci Altirriba, M. Teresa Esqué, Frederic Ras-pall, Joan Francés i jo mateix, el més jove, vàrem inaugurar la Unitat de Neonatologia.

Correspondència: Xavier Demestre i GuaschServei de Pediatria-NeonatologiaSCIAS Hospital de BarcelonaAv. Diagonal, 66008034 BarcelonaTel. 932 542 508Adreça electrònica: 6813xdg@comb.cat

Annals de Medicina 2015;98: 187-190.

188188

ANNALS DE MEDICINA - VOL. 98, NÚM. 4 2015

Mai havia sospitat, quan estudiava medicina, que veuria morir tants nadons. Quin desastre! Era l’inici. Les infeccions creuades eren letals, els controls analítics i ra-diològics eren limitats als matins, la cirurgia –amb grans cirurgians com el Dr. Isidre Claret i el seu equip– no dis-posava de quiròfans adequats ni nosaltres de sistemes d’alimentació parenteral ni de les eines actuals. En resum, una lluita ferotge contra tots els elements. Allà vàrem dei-xar moltes hores de la nostra joventut. Però estimàvem la nostra feina.

L’any 1975, el Dr. Altirriba com a cap, tristament tam-bé desaparegut, el Dr. Raspall i jo vàrem decidir acceptar el repte de crear una Unitat de Neonatologia a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona per fer costat i complementar una nova obstetrícia de gran prestigi liderada pel Dr. Joan Esteban Altirriba. Ens incorporàrem l’1 de març i fins l’octubre de 1978 no s’inaugurà la unitat. Pel mig, molts maldecaps, moltes injustícies i, sobretot, moltes hores per-dudes d’uns anys difícils de recuperar.

En aquell període, vaig aprofitar per fer una estada a l’Hôpital Port Royal de París amb la Dra. Claudine Amiel, amb qui vaig iniciar una relació professional i d’amistat i admiració que perduraren fins la seva desaparició ara fa gairebé 2 anys. Allí vaig aprendre el que era fer una ex-ploració neurològica neonatal, a valorar el que no diuen

els llibres i a organitzar un seguiment neurològic per als nadons amb risc de presentar anomalies en el seu desen-volupament, tasca que he mantingut al llarg de tota la meva activitat assistencial. Dona de reconeguda fama com a neuròloga i neonatòloga, enamorada del romànic català i de tot el que era l’art, vàrem compartir estones inoblida-bles arreu del món.

Tot i ser una unitat petita, la de Sant Pau, crec que và-rem merèixer el respecte de tots els equips de neonatòlegs, a Catalunya i a la resta de l’estat. La nostra inquietud ens va portar a participar activament en tot tipus d’activitat científica, a presentar molts treballs amb els mitjans que disposàvem i a publicar-los en revistes nacionals i inter-nacionals. Vam ser pioners en alguns d’ells com el trac-tament del nadó asfíctic, les infeccions nosocomials per Staphylococcus epidermidis, el seguiment del nadó de risc, el drenatge peritoneal en el tractament de l’enterocolitis-necrosant i els estudis farmacocinètics de la gentamicina i la vancomicina en període neonatal, aquests últims en es-treta col·laboració amb la Dra. M. Antònia Mangues, far-macèutica de l’equip liderat pel desaparegut Dr. Joaquim Bonal, gran impulsor de la farmàcia hospitalària.

L’any 1989 vaig presentar la tesi doctoral a la Univer-sitat Autònoma de Barcelona (UAB) sobre “Factors pre-dictius neonatals en el desenvolupament dels prematurs”.

FIGURA 1. Discurs del Dr. Demestre en l’acte del lliurament del Premi Jordi Gol i Gurina, 2015

189189

XAVIER DEMESTRE - PREMI jORDI GOL I GURINA 2015

Van ser quatre anys de treball de recerca clínica basada en l’exploració neurològica i la tomografia computada (TC) cranial del prematur molt petit en arribar a terme i el se-guiment de la seva evolució psicomotora fins els 2 anys. Curiosament, en acabar-la, tot i ser just a l’inici de l’eco-grafia transfontanel·lar, els resultats eren similars als que més tard es publicarien arreu del món basats en aquesta tècnica tan útil.

El meu interès per la docència ja es va manifestar du-rant l’internat a la Càtedra de Fisiologia, primer al Clínic i després a la UAB, donant pràctiques als alumnes de cur-sos inferiors. Després, de la mà del professor Ramon Se-gura, que acabava de tornar de Houston i era catedràtic de fisiologia de la UAB, vaig impartir, durant dos anys, classes de fisiologia de l’aparell respiratori a la famosa aula L de Bellaterra. Allò sí que va ser impressionant. Més de 800 alumnes amuntegats en un espai petit per a ells, infinit per a mi, amb nois i noies asseguts als meus peus a la tarima, amb el micròfon en una mà i el guix a l’altra. Vaig creure que aquella emoció, aquell neguit, mai més el tornaria a sentir. Era la prova de foc per afrontar, després, qualsevol repte.

A Sant Pau vaig ser professor associat de pediatria de la UAB. Quan els estudiants van instaurar l’acte final d’entre-ga de diplomes de final de carrera, dos anys seguits em van escollir per fer el discurs de cloenda, honor que va omplir de satisfacció el meu esperit docent. És el que més em va doldre abandonar en marxar de l’Hospital de Sant Pau, igual que a alguns companys. De tota manera, la meva ac-tivitat docent ha continuat fins ara en cursos de formació continuada d’arreu de Catalunya, congressos nacionals i internacionals, màsters, reunions, etc.

L’any 2007, amb 50 anys i com a cap de la Unitat de Cures Intensives Neonatals, vaig decidir fer un tomb a la meva carrera professional i vaig anar a treballar a l’Hos-pital de Barcelona, hospital propietat de SCIAS, la coo-perativa de l’asseguradora Assistència Sanitària. Allà han transcorregut els meus darrers 17 anys com a pediatre i com a neonatòleg. De fet, tornava a unir-me al Dr. Ras-pall, amic i company de fatigues de sempre i ara cap del servei, que havia marxat de Sant Pau uns anys abans junt a altres companys de l’hospital. Tot l’equip i la direcció de l’hospital em van rebre amb els braços oberts, i jo els vaig correspondre amb una rejovenida força i empen-ta professional, i he de dir que em considero molt ben tractat com a persona i com a metge. Aquí vaig poder desenvolupar tots els meus coneixements i seguir en la línia d’investigació clínica, especialment adreçada, els últims anys, al seguiment dels prematurs tardans, aquells nascuts entre les 34 i les 36 setmanes, els abans mal ano-menats “quasi a terme”. Amb les cures intensives neona-tals s’han assolit les xifres de supervivència més altes dels prematurs més petits, i és de justícia fer un crit d’alarma

per no banalitzar el naixement poc abans de terme com a lliure de riscos. Amb motiu de l’entrega del Premi Je-rónimo Soriano que em van atorgar com a millor publi-cació de l’any 2009 a Anales de Pediatría, per un treball sobre aquesta població, vaig aprofitar per fer una crida en aquest sentit i, per altra banda, destacar el que es pot arribar a fer en investigació clínica en qualsevol àmbit, sigui centre gran o petit, hospitalari o no, simplement essent persistent i rigorós.

Repassant ara la meva trajectòria, em sembla menti-da tot el que podem fer al llarg de la nostra vida, sempre que ens respectin les malalties i els accidents. A més de l’activitat professional, he de ressaltar les hores de tre-ball aportades a les societats científiques. Hores que, en ocasions, no són del tot apreciades per altres companys i que fan que la societat civil proporcioni als professio-nals els mitjans per seguir endavant, especialment en la formació, i marcar les pautes de conducta. Vaig ser se-cretari de la Societat Catalana de Pediatria amb els pre-sidents Xavier Lucaya i Josep M. Bosch Banyeras i se-cretari general de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears amb el president Joaquim Ramis. Vaig presidir la Societat Catalana de Pediatria, en una època molt convulsa per la falta de pediatres i el desig, per part d’alguns, de cobrir les places d’atenció primà-ria amb metges de família. Després d’haver aconseguit una atenció pediàtrica modèlica, ampliada als 14 anys i l’adolescència, amb especial atenció a la prevenció amb els models per al nen sa, l’increment de la pobla-ció infantil i la manca de distribució dels professionals ajustada a les necessitats, van fer esclatar el conflicte. Sempre recordaré la meva primera compareixença com a president, convidat a un acte de la Societat Catalana dels Metges de Família en què, en la intervenció del seu màxim representant, va aparèixer una diapositiva en què figurava l’objectiu primer: “Fer fora el pediatre de l’atenció primària”. Va ser l’inici d’una gran amistat... fi-nalitzada amb el compromís de la consellera Dra. Mari-na Geli, en un acte de la Societat Catalana de Pediatria, que es treballaria per no fer efectiva aquesta proposta. El temps ha passat i sembla que anem millorant, però no del tot. El mal ja estava iniciat. Però l’esforç d’alguns pediatres ha aconseguit millorar l’organització assisten-cial dels infants. No crec que fos la causa... però pocs anys després jo precisava quatre bypass coronaris... La millor recompensa: alguns pediatres que desconeixien el meu lloc de treball es pensaven que jo era un pediatre de primària. La lluita valia la pena.

També vaig formar part durant més de 10 anys del Consell Català d’Especialitats en Ciències de la Salut (CCECS). És bo donar-ho a conèixer ja que a la majoria de companys, quan els deia on anava, els sonava a xinès. En el si de l’Institut d’Estudis de la Salut, i amb el Dr.

190190

ANNALS DE MEDICINA - VOL. 98, NÚM. 4 2015

Albert Oriol com a director, es va crear aquest ens que tenia com a objectiu esbrinar i determinar les directrius que configurarien les competències professionals. Hi ha-via diverses comissions, entre elles la de pediatria, que va presidir primer el Dr. Josep M. Bosch Banyeras, que va acabar essent director del CCECS, després el Dr. Josep Argemí Renom i finalment jo mateix. Es va publicar el Llibre Blanc de les Professions Sanitàries, amb importants divergències per part dels pediatres i de mi mateix per la falta de concreció de la responsabilitat en l’atenció a la població infantil. Després es van elaborar, amb l’entusi-asme desbordant fins a la mort prematura del Dr. Josep M. Martínez Carretero, les ACOE de moltes especiali-tats. ACOE és l’acrònim d’avaluació clínica, objectiva i estructurada, tècnica canadenca innovadora d’avaluació de competències, és a dir no tan sols coneixements sinó també aptituds i actituds. Es van crear dos grups de tre-ball amb experts en pediatria i neonatologia per assolir les proves d’avaluació de competències en ambdues espe-cialitats. Proves molt costoses, en esforç i diners, que van aconseguir un prestigi més enllà de les nostres fronteres. Tot i així, amb la jubilació del Dr. Oriol aquestes tasques van anar minvant en interès; excepte en les societats amb recursos econòmics suficients, les proves van anar desa-pareixent. El fet de no ser considerades obligatòries per demostrar el manteniment de competències, potser va ser un dels motius de la seva progressiva desaparició en la nostra àrea competencial. D’altres, com he dit, les han seguit. I es parla de la conveniència de fer-ne al final del MIR de pediatria.

Al final del trajecte professional van apareixent en la meva ment moltes imatges de tot el que he viscut. La me-mòria, ja ho diuen, fa recordar les coses d’una manera que, a vegades, potser no s’ajusta del tot a la realitat. I la felici-tat, i la intel·ligència, semblen anar acompanyades de la capacitat d’oblidar tot allò que no ha sigut agradable. Ben mirat, al final, potser sí que és millor només recordar allò positiu.

Em quedo amb un record molt especial de la relació de confiança i suport amb els pares de nens malalts i sans, amb la relació que s’estableix quan hi ha angoixes pel mig. I, a vegades, tampoc sabem escoltar prou el que ens volen explicar. A ells, pares patidors, els vaig dedicar el premi atorgat.

Naturalment, no puc deixar de fer un especial agraï-ment a la meva esposa que, al llarg de tots aquests anys, se n’ha fet un tip de restar sola i d’esperar-me. I a la família, als amics i als companys, coneguts o anònims. Caldria en-senyar a la Facultat de Medicina la importància del respec-te professional ja que, si no es respecta el company, el des-crèdit acaba essent per la Medicina, i s’afavoreixen camins de salvació de disciplines tan febles en evidència científica.

Finalment, per acabar el breu parlament a l’acte de l’Acadèmia, vaig fer una petició expressa a tots els assis-tents, ara ampliada a tots els professionals de qualsevol àmbit de la salut: fer tot el possible, i més, per eradicar la pobresa infantil. S’ha d’assolir la garantia d’un habitatge digne, l’accés a un aprenentatge de qualitat, una alimen-tació adequada i una promoció de la salut per a tots els infants. D’aquesta manera podrem construir un país més lliure, més honest i més just.