SicuS, 20 anyS amb Sabor de rumba · coses i, a la fi, no ha parat (ni para, encara) de buscar...

Col·lecció Perfils - 13

SicuS, 20 anySamb Sabor de rumba

Vivències d’una veu gitanaamb projecció internacional

cinTa S. beLLmunT

Sabor de Gràcia.indd 1 19/10/11 16:00

Primera edició: novembre del 2011

© cinta S. bellmunt© cossetània edicions

edita: cossetània edicionsC/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

[email protected]

disseny i composició: imatge-9, SL

impressió: romanyà-Valls, Sa

ISBN: 978-84-15403-51-7

Dipòsit legal: B-35.109-2011


Pròleg 5

PròLeg

aquest és un llibre diferent, no és una biografia en sentit estricte, és més la reflexió d’un jove de 37 anys que necessita transmetre allò que ningú com ell ha constatat en una publicació.

bé, aquesta entrada pot semblar molt prosaica però és així. m’ex-plico millor: en Sicus carbonell és un xaval gitano i català que en trenta-set anys s’ha mogut per la vida d’una manera molt similar a la de la majoria dels seus amics i parents, però que, a diferència d’ells (probablement), s’ha fet més preguntes, s’ha qüestionat moltes més coses i, a la fi, no ha parat (ni para, encara) de buscar respostes.

no trobareu aquí, tampoc, les respostes de moltes qüestions, sinó més aviat un treball en construcció (un work in progress, que diuen els anglosaxons) sobre la realitat del món gitano català. Sobre el fet de ser artista en un àmbit com el de la rumba catalana. Sobre el fet de ser gitano en un món paio. Sobre la col·lisió de dues cultures i sobre les raons que necessita la cultura gitana per ser i estar en el segle xxi.

en Sicus, ja ho llegireu, és un xaval que encara conserva una de les qualitats més entendridores i essencials de l’ésser humà: la inno-cència. És un paio (sí, ho he dit expressament) que continua lluitant ingènuament contra molins de vent i prejudicis que fan de la seva gent encara un grup social incomprès per la resta.

i la resta? Què fem per als gitanos catalans? encara sembla que els estem esperant, com si fossin ells els únics responsables del desajust. els paios encara no ens hem plantejat seriosament que ells són tan catalans (fa més de cinc segles que estan establerts a catalunya) com nosaltres i, per descomptat, tan éssers humans com nosaltres. La socie-tat paia catalana encara viu d’esquena a aquests veïns de gràcia, Sant antoni, Hostafrancs, mataró, Lleida, balaguer, badalona, reus…


Jordi Turtós6

aquest llibre d’en Sicus és una porta oberta a la reflexió, a la dis-cussió necessària. Perquè moltes de les coses que aquí es narren mos-tren les contradiccions d’un món gitano que necessita urgentment desfer-se d’anacronismes i cal que afronti el present (que no és altra cosa que el resultat d’un futur que s’accelera dia a dia) amb noves idees i eines que facin que la societat gitana es normalitzi (no parlo d’homogene ïtzació) a un món que cada dia demana més contestacions a tothom. i dic tothom en el sentit més ampli, sense fer diferències.

en aquest llibre descobrireu un jove músic rumbero, mediador so-cial, pare de família, religiós i vehement, que ens mostra la seva vida amb ganes de compartir un munt d’inquietuds. i descobrireu també que encara viu entre nosaltres un estil musical (la rumba catalana) que no hem sabut tractar ni tan sols entendre com es mereix. un estil que l’hem ballat sense prejudicis i que l’hem fagocitat sense manies per reconstruir la nostra identitat mestissa.

La rumba catalana depèn només d’ells, dels gitanos catalans; és a les seves mans, només ells la poden continuar evolucionant, revoluci-onant o diluint. Per això és important que les societats paia i gitana catalanes finalment es trobin. Per això és important que la societat gitana assumeixi els reptes del segle xxi.

Jordi TurtósPeriodista musical (espècie en vies d’extinció)


Sicus, 20 anys amb sabor de rumba 13

2. La deScoberTa d’una Vocació

La nit de Reis és plena de màgia per als infants, que sovint veuen assolit un desig amb els regals que es troben l’endemà, alguns dels quals marcaran les seves vides.

Quan tenia quasi sis anyets, el dia de Reis del 1980, em van regalar una guitarra de la marca admira, que anava amb una funda de roba a quadrets vermells i negres; era més gran que jo. ignorava com es tocava, però de ben petit ja anava a bodes gitanes on sovint actuaven uns rumberos, el chango i el seu germà, el Sisquetó abellán, els quals m’agradaven molt. amb uns amics, quan tenia 9 i 10 anys, aprofità-vem els descansos de l’orquestra per cantar nosaltres. era d’aquells nens que no volia marxar mai d’aquestes festes i, mentre les criatures jugaven, em quedava a baix de l’escenari observant els músics, perquè hi veia reflectit el que jo volia ser de gran. es feien les tres i les quatre de la matinada i jo continuava ben despert, mentre que de la resta de la canalla, qui no s’avorria, s’adormia.

el meu avi matern, l’onclo manel, es va adonar de la meva afició i la va reforçar. Quan jo era una miqueta més gran, un dia, a casa, vam gravar unes cançons en un casset per portar-lo al gato Pérez, que era molt amic seu. en escoltar-ho, el músic argentí li va assegurar: “aquest xaval és músic!”; jo tenia 12 anys. en canvi, al jumitus Tu-tupá, nebot del moncho, amb el qual des de petitons cantàvem a les bodes gitanes, li va advertir que no es guanyaria la vida cantant, que seria millor que optés per aprendre un instrument i li va recomanar el piano; anys més tard aquest noi va ser pianista a Sabor de gràcia, entre el 1994 i el 1999, fins que ens va deixar perquè el va cridar la Lucrecia, i actualment toca amb diego el cigala.


Cinta S. Bellmunt14

d’altra banda, a gràcia, a la plaça dedicada a gato Pérez, hi havia bars com Petxina, que era alhora una penya flamenca i un punt de trobada de molts toreros, com el curro romero. allí jo hi havia vist cantaores com Pansequito, la Lola Flores o el Pescaílla, que venien molt al barri. S’organitzava molta gresca i cada dos per tres hi havia una juerga gitana. en aquest ambient va anar sorgint la meva afició a la música, i en especial a rascar la guitarra. un dia, el Luisito abellán, germà del chango, va tocar amb un orgue una melodia d’una can-çó. només l’havia escoltada aquella vegada, però quan ell va acabar, cosa que m’ho ha certificat el meu avi, vaig interpretar fidelment el mateix tema. Tothom va quedar bocabadat, perquè tot ho havia fet d’oïda. en general, em fixava molt amb els moviments de les mans dels músics i després, pel meu compte, ho practicava, i sempre en clau de rumba, perquè és el que he sentit al meu entorn tota la vida.

a gràcia hi teníem una veïna, la maria rosa, que a l’estiu quan feia calor obria les finestres i des de casa seva m’escoltava cantar. en una ocasió va advertir al meu pare que jo seria el segon Peret, però el meu progenitor no volia que jo fos artista, sinó futbolista.

Segurament no he tingut una veu prodigiosa, però sí que té molta personalitat. ara bé, el que posseeixo sobretot és molt de tempo, molt de compàs, i és el que em concedeix la sensació de seguretat sobre allò que he de cantar.

Per aquells temps, com hem vist, el Gato Pérez ja es movia per Gràcia. Nascut el 1951 a Buenos Aires (Argentina), va arribar a Bar-celona el 1966, l’any que al seu país, per una rebel·lió militar, s’im-posava la dictadura. A l’Estat espanyol, concretament a Palomares (Almeria), van caure unes bombes termonuclears i França iniciava unes proves nuclears a Mururoa (oceà Pacífic).

De tota manera, no serà fins a les Festes de Gràcia del 1977, i després d’un curt parèntesi que el porta a Londres, que Gato Pérez descobrirà la rumba catalana, en un moment que Barcelona gaudia d’una vida nocturna en plena ebullició i d’una important eclosió ar-tística. És l’any que aquesta ciutat acull una multitudinària manifes-tació en defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a l’Estat espanyol se celebren les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República i moren cantants com Antonio Machín i Elvis Pres-ley, o cineastes com Groucho Marx.



Encara que no vivia al barri de Gràcia, Gato Pérez el freqüentava sovint. Indrets com el bar Petxina formaven part del seu univers i va ser allí on va quedar enamorat de la rumba catalana, una música que de seguida va adoptar com a seva.

En aquell local —relata Sicus— el Gato es quedava assegut en una taula prenent whisky, fins que un dia els gitanos li van comentar que no tenien res contra ell, però que veien que passava allí moltes hores i no parlava amb ningú. Va respondre: “Sóc el gato, sóc músic i vaig formar part del grup Secta Sónica (estil laietà), però voldria aprendre la rumba”, i d’aquesta manera va a començar a tenir una relació més fluida amb la nostra comunitat.

més endavant, el gato es va implicar tant en el barri, que als inicis dels anys noranta del segle passat, quan la unió gitana de gràcia va viure moments econòmics difícils, va oferir uns concerts desinteressa-dament a l’antiga seu de l’associació, al carrer de la mare de déu dels desemparats, i va organitzar els divendres del Sabor, juntament amb l’onclo manel, el Sisquet Valentí (el churru) i Pep Fornés, aquest úl-tim com a tècnic de cultura del districte de gràcia. no cobrava i tots els diners que es van guanyar van ser per a l’esmentada entitat, amb la qual cosa es va poder salvar.

La Unió Gitana de Gràcia és una associació sense ànim de lucre que va néixer el 1986 per promoure serveis d’informació, assessorament i propiciar el coneixement i respecte mutu entre membres de diferents cultures. Garantir l’escolarització dels infants d’aquest barri va ser una de les seves lluites principals. Sempre ha estat, a més, un pont i un referent entre la comunitat gitana de Catalunya i les administracions. L’avi d’en Sicus en va ser secretari durant molt de temps.

Uns anys abans, quan jo tenia 8-9 anys, el Gato ens va voler ajudar musicalment parlant, a mi i a uns amics meus amb els quals jo can-tava. ens havia vist també en unes festes de gràcia, quan vam pujar a l’escenari en un descans del grup que tocava, entre ells el yumitus Tutupá i una noia francesa que vivia en aquesta barriada, la cathy claret. ens va proposar enregistrar un disc, però la meva família ja era evangelista i activitats d’aquest tipus no eren ben considerades. el meu pare s’hi va negar perquè a aquella edat entenia que jo havia d’anar a l’escola. en aquell moment l’hauria ofegat, perquè el meu somni se n’anava en orris, però després li ho he agraït, ja que en la


Cinta S. Bellmunt16

nostra professió has de tenir una forta personalitat i ser molt madur; si no, pots tenir molts ensurts.

Va ser d’aquesta manera que vaig encetar una etapa de jugar molt a futbol, una activitat que em venia d’afició familiar. no ho feia ma-lament, però continuava tocant rumba, així que el meu pare em va comprar una guitarra flamenca. Quan vaig complir 13 o 14 anys i començava a ser un adolescent, vaig entrar a un club de futbol, que era a l’avinguda de montserrat, a barcelona. Hi vaig ser uns quants anys amb la idea de professionalitzar-me quan en tingués 18, però en un torneig em vaig lesionar els lligaments i els metges em recoma-naven, si volia continuar jugant, que m’operés. no vaig voler passar pel quiròfan, perquè encara avui dia em fa por, ja que quan tenia sis anys em van intervenir per una apendicitis i em va quedar un trauma brutal. així que vaig decidir retirar-me.

els anys següents, fins que en vaig tenir 15 o 16, van ser uns mo-ments difícils, que passaven molt lentament. Feia recuperació per superar les lesions, a causa de les quals duia fins i tot una pròtesi externa a la cama, que només me la treia per dormir i per dutxar-me; era molt incòmode. Vaig estar sis mesos així. després vaig tornar a jugar a futbol sala, però ja sense competir, tot i que, sense saber-ho, estava a punt d’inaugurar la meva etapa professional en el món de la rumba.



3. ElS pRImERS pASSOScom a múSic ProFeSSionaL

El primer any de la dècada dels noranta del segle passat va aco-llir la disgregació de Iugoslàvia, la fi de l’URSS i la constitució de la Comunitat d’Estats Independents, l’aprovació del Tractat de la Unió Europea de Maastricht, la desaparició de Txecoslovàquia i la guerra del Golf. També el 1991, Miguel Indurain guanyava el seu primer Tour de França, als Estats Units es presentava el primer navegador per Internet i es comença a parlar de com podria ser una xarxa mun-dial. A la gran pantalla triomfen pel·lícules com el silencio de los corderos i La bella y la bestia.

En l’àmbit musical, a l’Estat espanyol s’editava el CD Las mejores rumbas, que, entre molts altres, incloïa temes de Lola Flores, Manolo Escobar, Peret, Rumba 3, Parrita i Gato Pérez; el Gato havia mort ja un any abans.

Tot just —relata Sicus Carbonell— al juny de 1990 el Gato em va cridar per proposar-me participar en un projecte musical amb motiu de les olimpíades de barcelona, però quatre mesos després de trobar-me amb ell va traspassar.

Es tancava una porta, però ben aviat se n’obriria una altra, quan a principis del 1991 li van oferir enregistrar un disc amb el grup de rumba catalana Ai, Ai, Ai, creat aquell mateix any i del qual formava part també el músic Pep Lladó, qui li va plantejar cantar en català.

Jo —conta en Sicus— sortia d’una adolescència molt dolenta, en el sentit que dels 13 als 17 anys no vaig fer res en especial, ajudava els meus pares als mercats, anava a alguna discoteca, jugava a futbol, freqüentava la unió gitana de gràcia… i així matava el temps. es-coltava molta música, això sí, salsa sobretot, de Puerto rico i de cuba, com el gran combo, Sonora Ponceña, Héctor Lavoe, ray de la Paz,


Cinta S. Bellmunt18

rubén blades, óscar d’León, andy montañez, Perico ortiz, Wi-llie colón i Los Van Van. Per tant, la trucada del Pep Lladó, l’alma mater d’ai, ai, ai i un dels grans compositors de rumba catalana, em va sorprendre molt. jo m’expressava en castellà i calia fer-ho en català, però vam enregistrar unes maquetes i va anar tot molt bé. interpretava cançons que el Pep componia i vaig anar trobant el meu estil. Penso que ha estat la persona que millor m’ha concebut les cançons. així que la vaig encertar i ens va agafar un productor de madrid, josé Luis de carlos, que havia descobert artistes com manzanita i Las grecas. ens va introduir a bgm-ariola, amb qui vam enregistrar un disc l’any 1992, Això brama, amb cançons com “Va endavant”, “en un trosset de mar”, “La novel·la”, “Paraules d’amor”, “Sota la palmera”, “La curva del morrot” o la que dóna el títol a aquest treball.

Per a mi va ser especial perquè era el meu primer disc, i personal-ment considero que és el millor d’ai, ai, ai, no perquè jo hi partici-pés, sinó per la qualitat dels temes i la direcció musical del grup, a càrrec de Pep Lladó. aquell enregistrament em ve sovint al cap quan escolto Rumbas para Loli, un homenatge que aquest rumbero, i ara també molt amic meu, va concebre en recordança a la seva dona, que ens va deixar fa ja prop de tres anys. aquestes peces estan més plenes de sensibilitat i de missatge que les d’Això brama, però tenen en comú que és el mateix autor i hi ha una similitud musical que m’hi fa pensar.

en tot cas, val a dir que la meva primera gravació me la va pro-piciar un amic de gràcia, el Sisquet, que en el barri i dins l’ambient gitano i rumbero se’l coneix com el Xurru. Va ser un espot de la revis-ta Don Balón, en el qual vaig fer unes palmes i em van donar 2.000 pessetes, a les acaballes de la dècada dels vuitanta.

amb ai, ai, ai vaig oferir diverses gales i vaig actuar fins i tot a París, on vaig dur a terme el meu primer bolo amb ells. a la capital francesa s’hi havia organitzat un dia dedicat a barcelona i vam com-partir escenari amb Quico Pi de la Serra, jaleo, diego cortés i Xarop de canya. abans va haver-hi un petit període en què vaig combinar les actuacions amb ai, ai, ai amb estrellas de gracia. de fet, amb aquesta última banda és amb qui vaig realitzar els meus primers bo-los, encara que el primer disc l’enregistrés amb el conjunt del Pep. a estrellas de gracia hi vaig col·laborar perquè el cantant que tenien



va entrar a l’església evangèlica i em van brindar el seu lloc, cosa que em va anar molt bé per rodar-me, però finalment els vaig deixar, ja que alternar les dues formacions era molt complicat. amb ai, ai, ai hi vaig estar fins al 1993. Sabor de Gràcia encara va tardar un any a sorgir.

Rumbero no t’hi fas, hi neixes. a la meva família per trobar un músic ens hem de remuntar a una de les meves besàvies, la mare de l’onclo manel, la Lola, encara que tothom la coneixia com a nena Petita i era cantaora de flamenc; interpretava molt bé les tarantas i els fandangos. entre els seus germans, que eren tiets carnals del meu avi, va haver-n’hi un, l’onclo mixeliu, que va ser guitarrista de carmen amaya, i un altre, l’onclo Tonet, vivia de la musica, tocava la guitar-ra i va muntar un tablao. Però a mi tot això em venia de molt lluny, de tres generacions enrere. i el meu pare és antimúsic, és arítmic, i no li facis fer una palma a temps perquè no en sap. en canvi, a mi sempre m’ha agradat cantar i marcar el ritme. Quan era petit, la meva il·lusió ja era que em coneguessin com a artista, no com a persona. Quan ets una criatura vols pujar a un escenari i triomfar, perquè consideres que es pot arribar molt lluny, ignorant la duresa de l’ofici.

actualment, a banda que m’he polit i m’he fet músic de veritat, perquè abans no ho era, sempre intento aprendre, a tocar i perfeccio-nar l’ús dels instruments, com el baix o la percussió, o a millorar el cant, encara que sigui de manera autodidacta. no m’imagino el Sicus sense fer música. La situació és dolenta, i les coses han canviat molt, però vint anys enrere era un canal que jo trobava per expressar-me i donar-me a conèixer.

en aquest procés, el Peret ha estat el meu mirall, perquè és un home savi, sap parlar i ja de petit, veient les entrevistes que emetien per la televisió, em quedava meravellat de com s’expressava. era dife-rent de tots els gitanos de la seva edat i es va convertir en un referent. no li ho he explicat mai això, però sóc un dels qui més ha visionat els vídeos on surt, tot i que m’ha influït més el gato, però en realitat Peret ha estat aquella figura pública que a mi m’hauria agradat ser, en un moment que els gitanos no eren com ara, que passem desaper-cebuts, sinó que en aquella època, només pel fet de tenir la pell més morena, ja eres sospitós.

També he admirat molt el chango, que quan es penjava una gui-tarra era com un director d’orquestra. en el fons, del Peret d’una


Cinta S. Bellmunt20

banda, i d’aquell de l’altra, he intentat agafar el millor dels dos i aconseguir la meva pròpia personalitat. del chango m’atreia la seva seguretat dalt de l’escenari, saber dirigir els músics sense tenir coneixements de solfeig, la seva forma de cantar. del Peret, les ta-blas que té quan actua, com si estigués a casa seva; la manera com sap guanyar-se el públic… Tot això no s’aprèn, és innat. a casa, quan jo era un nen i sortia el Peret a la tele, tothom callava. un gitano en aquells anys no tenia gaire repertori de paraules per ex-pressar-se; en canvi, ell posseïa el vocabulari adient i pronunciava un gran discurs.

a vegades el veig, ens trobem molt sovint perquè visc a mataró i ell hi té una finca. ens truquem, anem a prendre cafè, tenim projectes comuns. em parla de coses antigues de la cultura gitana i m’aconsella sobre música. Ha estat una persona que ha vestit la rumba d’esmò-quing i li ha ficat un ventilador, ha sabut portar-la per tot el món i això té molt de mèrit. a més, té 76 anys i encara està treballant. És una meravella!

el gato també m’ha influït moltíssim, i s’entendrà millor quan parli en pròximes pàgines dels treballs que li he dedicat, com el con-cert d’homenatge als 20 anys de la seva mort. dels amaya, que per mi són dels millors rumberos, n’he agafat la fusió de la rumba amb els ritmes llatins. del Pescaílla en vaig incorporar els mambos, les mètriques i les adaptacions que ell duia a terme per cantar boleros en rumba; en la meva opinió, ell i el chacho són els dos millors cantants que ha tingut la rumba catalana, tot i que el moncho n’és tot un mestre. després, el Sisquetó, el gitano català que ha interpretat millor els tangos flamencs per a rumba, amb una veu potent; ell, juntament amb el seu germà, el chango, ha creat una escola de la qual tots els gitanos catalans que estem fent música n’hem mamat.

n’hi ha hagut d’altres, com enrique maya, més conegut com enri-que de la Xina, un gitano de gràcia, amb un estil més salsero, de qui vaig prendre la seva forma d’improvisar la rumba. Finalment, m’he de referir a un home que no sabia cantar, però era el rei del ritme, l’onclo Paló, un bon gitano que era amic de tothom, una gran perso-na i un gran artista. no cantava bé, però el seu ball era espectacular i sabia fer rumba, flamenc, salsa, jazz, soul, funky, rap, reggaeton…

D’altra banda, entre el 1988 i el 1991, van haver-hi alguns con-certs que van ser determinants per a mi. un d’ells, que va ser dels pri-



mers als quals jo assistia com a públic, va tenir lloc a la plaça de Sant Jaume de Barcelona; jo tenia 14 anys. Era una nit de rumba que havia produït gato Pérez i on, a més d’ell, actuaven estrellas de gracia, chipén, el Pescaílla i el seu germà, l’onclo Polla. Primer varen sortir estrellas de gracia, que van interpretar temes del chango, el qual ja estava retirat, amb arranjaments diferents i modernitzats, més salse-ros, fins i tot amb algun toc funky. després va aparèixer el gato i, juntament amb aquest grup, van oferir tres cançons que sonaven molt bé. La banda estava integrada per bateria, paila, congues, bongo, dos teclats i una sola guitarra; una mescla que em va agradar moltíssim. Tot seguit, va ser el torn del Pescaílla amb l’onclo Polla (tots dos germans del pare del manel gonzález el Patata), acompanyats amb un tercer guitarrista, l’onclo rumbero (Pepe maya, tiet del chango i del Sisquetó de gràcia), i a més, pel mateix manel gonzález el Pa-tata, que tocava el bongo, i el desaparegut ricard batista Tarragona, a les congues. cal sumar-hi dos membres d’estrellas de gracia fent palmes, que van començar el que seria l’últim concert dels germans gonzález a barcelona; mai més no es va poder veure aquella imatge i em vaig sentir un privilegiat d’haver estat allí.

el Pescaílla cantava una rumba impregnada de boleros, i fins i tot més aflamencada, però va fer un sarandonga espectacular, tot i que quan vaig al·lucinar de debò va ser quan l’onclo Polla va començar a ventilar la guitarra agafant-la com si fos un contrabaix i fent dues cançons en brasiler inventat, entre les quals Mia mamma, que més tard va ser un èxit de la seva neboda rosario Flores; era la rumba d’arrel, la que havia vist a les bodes amb el Sisquetó i el chango, més profunda que la d’el Pescaílla i més avançada al seu temps; tots tres m’han influït moltíssim Finalment, van actuar els chipén, sorgits al carrer de la cera de barcelona, els quals reproduïen una rumba pràc-ticament com la del Peret, més modernitzada, però com que havien treballat amb ell, eren uns clons.

ara bé, el concert que va aconseguir que em posés de peu va ser el celebrat el 1991 al Velòdrom d’Horta, dins del Festival grec de barcelona, amb el qual tornava a l’escena Peret, que havia estat reti-rat uns anys perquè havia preferit cantar per a déu; en aquest temps va aconseguir apropar les esglésies evangèliques als gitanos catalans. L’havia vist cantar al culte del carrer de la cera, a gràcia, en un altre de la plaça d’espanya, on va ser pastor, i en les trobades d’esglésies


Cinta S. Bellmunt22

de tot catalunya, però mai no havia observat dalt d’un escenari un espectacle com aquell, titulat 30 anys de rumba, en commemoració de la seva trajectòria musical personal.

jo estava assegut a la segona fila i va començar la festa amb un ramonet pletòric interpretant Queremos marcha, una peça que va gravar la rosario Flores, en el disc Muchas flores. Peret va portar una superbanda integrada per Kitflus (piano i teclats), yumitus de la Payoya, ara soci meu a Sabor de gràcia (piano), nacho Lesco (te-clats), Petitet (pailes), Tarragona (congues), rafalito Salazar (bongo i campana), chipén (guitarres), Los amaya (guitarres) i cors amb ramonet i joel el Huesos, i 5 gitanes que cantaven fenomenal. ah!, i en un racó, vestit de blanc i assegut amb una ampolla de whisky a la taula, el gran onclo Paló.

amb tots aquests artistes Peret va oferir un gran xou titulat Peret i les estrelles de la rumba, que anava guanyant en intensitat a mesu-ra que anaven apareixent ramonet, chipén, el joel o el gran onclo Paló, però amb Los amaya ja va ser genial, perquè com tocaven i can-taven aquests dos germans! Tot això sense saber que el millor havia d’arribar, en el moment que Peret va començar a cantar “La rumba soy yo”, “el mesón gitano”, etc. Sens dubte, és el rei de la rumba i contemplar-lo amb aquella banda em va impactar moltíssim. insupe-rable! Vaig sortir d’aquell concert amb el ferm propòsit de tenir un conjunt com el seu, d’una gran varietat instrumental. només li puc dir: gràcies, Peret, per ser únic.

amb el pas del temps també he volgut fer música amb missatge. així, si em vull queixar del racisme, concebo un tema i ho explico, o quan li he volgut fer saber a una dona que l’estimava, doncs li he po-gut fer una cançó d’amor. És a dir, m’he convertit en creador, cosa que he aconseguit amb l’experiència i per vocació a la música. alhora he après a cantar i a superar-me, perquè cada vegada toco amb músics més bons i descobreixo noves possibilitats.

També he tocat professionalment en bodes gitanes, amb un grup que es deia Som com Som, d’Hostafrancs, els quals em van proposar de formar-hi part l’any 1993, però ara ja fa molt que no exerceixo aquesta faceta perquè estic ja en una altra etapa i, pel que fa a casa-ments, només interpreto alguna cançó en el d’algun familiar, de fills d’amics, etc.



4. UNA VIDA NOCTURNA DESENFRENADA

Hasta que quemen los baresbúscame a su abrigobebiendo el último güisquicon el más golfo de mis amigos.

Sabor de Gràcia

amb Això brama vaig assolir el meu somni d’enregistrar un disc, alhora que la meva vida va començar a canviar. Tenia 17 anys, era jove, descobria el món, posseïa diners i vaig encetar una època en què sortia molt de nit, fins al punt que potser marxava un divendres de casa i apareixia un diumenge, en un moment, als inicis dels anys noranta del segle passat, que la rumba gaudia de molt bona salut, sobretot amb el boom de les olimpíades de barcelona.

Aquells van ser uns Jocs Olímpics on van quedar molt reflectits els principals canvis polítics de l’escena mundial. Així, mentre l’ex-Iugoslàvia continuava en plena guerra civil, a la cerimònia inaugural dels Jocs, a Barcelona, hi prenien part, a títol individual, esportistes serbis, així com els equips de Bòsnia i Hercegovina, Croàcia i Eslovè-nia. A més, la fi de l’apartheid a Ciutat del Cap va permetre la parti-cipació de sud-africans per primer cop en 32 anys. Estònia, Letònia i Lituània també ho feien amb les seves respectives nacionalitats, la darrera vegada havia estat a Berlín el 1936, i va ser la primera oca-sió, des del 1964, que Alemanya competia amb una única selecció, després de la caiguda del mur. Va ser també l’any que el Barça va gua-nyar a Wembley la seva primera copa d’Europa de futbol i s’escoltava moltíssim “All my loving” i “Amics per sempre”, de Los Manolos.


Cinta S. Bellmunt24

a barcelona hi havia un ambient molt festiu i jo sempre estava de gresca, tant amb els mateixos músics amb què tocava com amb amics meus de gràcia de tota la vida, relata Sicus Carbonell. bevia molt i també sense adonar-me’n vaig començar a prendre drogues, cosa que no havia fet mai. La primera vegada va ser un dia que anava mig trompa i vaig esnifar una ratlla per quedar-me més serè. Va ser poca quantitat, però li vaig agafar el gust i amb el pas del temps vaig anar incrementant la dosi, fins que no me’n vaig adonar i la dependència em desbordava. d’aquesta manera, a part que suposa una despesa econòmica important, la meva personalitat es va anar transformant.

amb la beguda em va passar igual. Va arribar un moment que ja no era allò de trobar el punt alegre, sinó que acabava borratxo. Fre-qüentava molt les discoteques de salsa, com la Terrassa amèrica, que era a montjuïc, i d’on a l’estiu havia marxat quan ja era de dia. Tam-bé anava a l’antiga cosmopolitan, l’espai b de l’actual Luz de gas, i a la desapareguda Salsa Latina, que era al carrer de bori i Fontestà, on hi ha ara el bacarrà, un local de showgirls.

els dissabtes i diumenges solia quedar cap a quarts de set de la tarda, a gràcia, amb dos o tres amics, amb els quals anàvem a fer una partida de cartes, escoltàvem música i ens preníem uns quintos. cap a quarts de deu anàvem a sopar. molts dies ens atipàvem de marisc, bevíem vi i després deambulàvem amunt i avall per diferents locals, cadascú de nosaltres amb mig gram de cocaïna a les butxaques. La resta de la setmana potser sortia algun dijous, perquè hi havia actua-cions en directe. al Patio andaluz, al carrer d’aribau, quan tancaven portes nosaltres encara ens quedàvem fins a les nou o les deu del matí, perquè s’organitzaven unes gresques molt guapes.

Tot aquest entorn, que era el que em va acompanyar mentre jo tenia entre 17 i 25 anys, fa que coneguis molta gent i et fa la sensació de tenir molts amics, però en realitat no és així. Són companys de viu-re la nit i anar de marxa. a més, vaig entrar en un ambient perillós i vaig acabar rodejat de traficants de droga. Vaig caure molt baix. Fins i tot en una ocasió vaig entrar violentament a una sauna de noies a la recerca d’un traficant per comprar-li material. em van assegurar que estava en una habitació amb una noia i, per tant, no em podia aten-dre. jo anava molt passat de rosca i vaig insistir a esbrinar on era. no volien dir-m’ho i vaig començar a obrir portes, fins que el vaig loca-litzar mentre feia l’amor. “necessito dos grams”, li vaig exigir. “Però



estàs boig entrar d’aquesta manera?”, em va advertir. “mira, agafa tu mateix un gram que és en aquell moble”, va afegir. “d’acord, però en prenc dos grams i només te’n pago un”, li vaig precisar. al cap d’uns dies, aquell senyor va ser detingut per haver matat una altra persona. o sigui que no li hauria costat res agafar la pistola i disparar-me. el que passa és que em va sortir bé, però he viscut altres situacions, d’amics i coneguts meus, que no han tingut la mateixa sort; en algu-na ocasió vaig haver d’anar a un dipòsit de cadàvers per identificar morts, alguns molt pròxims a mi.

actualment, sortir de festa i passar-m’ho bé no és cap problema, però sempre que vagi a llocs tranquils i amb bons amics, perquè així, si alguna vegada tinc un mal dia, m’aguantaran, i si no, tindré pro-blemes.

en aquests moments, la droga la veig com un instrument ideal per matar l’ésser humà. Sóc creient i en el meu món religiós hi ha un déu i un dimoni: la droga és una de les eines que utilitza per manifestar-se. T’hi enganxes tant que a vegades quan t’adones del risc ja és massa tard. Tant de bo els meus fills no en consumeixin mai, però si ho fan, ho sabré només de mirar-los. Sortiran substàncies noves, sí, i aquestes no les controlaré, gràcies a déu, però sé a què et poden conduir. Tant en la vida d’artista com en la d’un gitano corrent, has de tenir el cap ben moblat per no caure en situacions d’aquest tipus.

Vaig tenir la sort de conèixer una noia que es va convertir en una bona amiga meva. Era una mica més gran que jo, devia tenir 29-30 anys, i jo 21-22. aquella dona havia viscut molt i havia tingut éssers estimats que havien traspassat per la droga. m’advertia: “mentre no deixis la mandanga i no et centris, no faràs res de bo ni com a artista ni com a persona.” al principi no li feia cas, però després li vaig aca-bar donant molt la raó.

rememoro un divendres, sobre les cinc de la matinada, quan me n’anava cap a casa i duia un gram de cocaïna per consumir. Pel camí vaig entrar a una discoteca. allí em vaig trobar uns nois del barri que no eren del meu rotllo, però ells sabien que jo sempre portava alguna cosa i me’n van demanar. “Sí, però acabo d’entrar, deixeu-me que em prengui un whisky i després us convidaré”, vaig contestar. “no, ara”, insistien. no hi havia manera de convèncer-los i els vaig exigir, a canvi, que es baixessin els pantalons en públic. un d’ells en va fer la intenció, però de seguida li vaig demanar que parés. Vaig agafar


Cinta S. Bellmunt26

el gram de cocaïna, el vaig deixar sobre el mostrador i vaig marxar. els el vaig regalar, perquè aquell dia anava serè i encara em vaig fer aquesta autoreflexió: “Si he estat a punt d’arribar a aquest nivell, això significa que la droga està coaccionant la meva vida, tal com m’alertava la meva amiga.”

em vaig quedar tan destrossat per tot plegat que em vaig tancar a casa, a la meva habitació, amb una tele i un llit, al pis dels meus pares al barri de gràcia, tot sol, perquè llavors vivien a Vilanova i la geltrú. només sortia del meu quarto per dutxar-me, per dinar i per sopar, i després em retirava de nou amb la guitarra, encara que no creava res. mirava molt de futbol i escoltava música, però no feia res de profit i perdia molt el temps. Plorava de la depre que tenia, de l’angoixa que experimentava i tenia molta por. Vaig estar així tres mesos, fent veure que componia, perquè els meus progenitors no sabien res del que m’havia passat. en aquest context, la feina esdevindrà finalment el túnel de sortida per sobreposar-me als grans problemes de la meva vida, perquè amb les dones els amors anaven i venien; en canvi, amb la música s’incrementava la meva autoestima i em sentia feliç. així que el 1994 vaig tornar a oferir concerts, i va ser ja amb Sabor de Gràcia.

d’altra banda, una de les poques coses positives que vaig fer en aquella etapa difícil va ser col·laborar en l’organització de la Fes-ta major de gràcia l’any 1995, com a membre de la unió gitana d’aquest barri.

Aquest va ser l’any que es va dissoldre Terra Lliure, es va acabar la guerra de Bòsnia, van assassinar el primer ministre israelià, Isaac Rabin. Van triar el nom “mp3” per designar el nou format d’àudio digital comprimit que farà possible la gran expansió de la música per Internet, i va sortir al mercat el sistema operatiu Windows 95, així com el navegador web Internet Explorer.

ens vam adonar que els gitanos estàvem al barri, però no parti-cipàvem en res especial, i vaig decidir implicar-m’hi, juntament amb altres persones, per canviar aquesta situació. així va ser que vam impulsar el guarniment de la plaça del Poble romaní, que va idear i que va pintar mariona giner i gil. “això va significar posar en peu d’igualtat la nostra entitat amb la resta del teixit associatiu de la Vila de gràcia”, declara Josep Maria Gallart, educador social del Distric-te de Gràcia, que hi va prendre part.



L’any següent, el 1996, vaig promoure un concert d’homenatge a gato Pérez, cosa que recordo amb molt d’afecte. Va ser una època dolça en la qual vam treure Tots els colors, el primer disc de Sabor de gràcia, el qual ara tornaria a repetir i faria sis vegades millor. Hi ha algunes cançons que se salvarien, però poca cosa. cal tenir en compte que érem novells i sobretot el que volíem era gravar. incloïa temes com “Pensant en tu”, tipus balada, que és del david Torras, mem-bre de Sabor de gràcia des del principi i la meva mà dreta. També “Tots els colors”, que dóna nom al disc, i que vam preparar després d’haver llegit un retall de diari que ens va facilitar el josep maria gallart. relatava el cas d’unes nenes mortes a Àustria víctimes del racisme. La manera nostra de protestar va ser dedicant-los aquesta cançó. d’aquesta manera vam denunciar tots els qui, malgrat que van a bronzejar-se a la platja i volen estar morenos, quan passa un negre l’insulten, o els qui estan en contra dels xinesos i dels magrebins, però van als seus restaurants a menjar. Hi ha un fragment de la lletra on s’afirma: “jo soc bosnià i de Txetxènia, irlandès o palestí, sóc de chiapas i d’armènia. jo sóc turc, sóc filipí.”

aquest disc el vam poder presentar en una sala de barcelona que ja no existeix, Luna mora, i allí mateix vam oferir diverses actua-cions. Per aquest motiu vam reforçar la banda. inicialment érem el yumitus Tutupá, piano; l’enric roigé (el Tigre), que tocava el bongo i la campana; el Pep Valentí, les congues; el david Torras, el baix; el david gómez, la bateria, i el carlos muñoz, els teclats. en sortir-nos aquests bolos, vam agafar el yumitus (diferent de l’esmentat anteri-orment) com a pianista, i que encara ho continua sent; l’eva goma-riz, que era cantant de l’orquestra Plateria, per reforçar els cors, i el marc bermúdez, el primer guitarrista que vam tenir, i que ja no estava al grup. ens van contractar a diferents indrets de catalunya i en una ocasió, a Lleida, vam coincidir amb ella baila Sola.

amb aquest disc vaig començar a redreçar una mica la meva vida, perquè fins llavors, insisteixo, havia anat una mica perdut:

Sin horarios ni comidas he vagado por la ciudad,con mi alma mal herida, ebrio de soledad.He cambiado de imagen y peinado para despistary dar muestras de que vivo feliz solo para aparentar.Sabor de Gràcia


Cinta S. Bellmunt28

ara ha canviat una mica, però un dels problemes que tenim els gi-tanos és que no vivim l’adolescència, com he apuntat una mica abans. Passem de ser criatures a casar-nos i a portar una casa. a les nenes les treuen aviat de l’escola, actualment ja no tant, però encara hi ha alguns casos, i a aquelles edats ets molt jove i no estàs capacitat per saber amb qui vols compartir la teva vida. Per això hi ha moltes re-lacions sentimentals fracassades. a la meva època arribaves al matri-moni pràcticament sense conèixer la teva parella.

en això també hi té a veure la importància i el paper que vulguis atorgar a la dona: si la tens sobretot per rentar, planxar, cuinar i tenir cura dels infants, o si vols una femella amb criteri amb la qual pu-guis parlar sobre qualsevol cosa. Fa tan sols uns anys hi havia moltes nenes gitanes que no sabien ni escriure o anaven al col·legi només el temps necessari per aprendre les quatre regles bàsiques (sumar, restar, multiplicar i dividir) i prou. Per sort, moltes s’han espavilat i han vol-gut tenir el graduat per a majors de 25 anys, cosa que jo, per exemple, ni posseeixo, i sóc un home, però m’he hagut de dedicar a altres prioritats. Tinc, en canvi, molta experiència en camps com la media-ció social, encara que no sóc titulat, però tinc una llarga trajectòria, més que molts professionals, i per aquest motiu duc a terme moltes feines en aquest àmbit. em sento molt de gust amb aquesta tasca per-què puc fer el bé i alhora em realitzo.

aquesta actitud també està en la línia que no he volgut mai ser un gitano conformista com ho és el meu pare, en el sentit que, amb 58 anys, té la seva feina de venedor als mercats ambulants i ja li està bé. em sembla perfecte, perquè la vida l’ha portat fins aquí, però jo aspiro a alguna cosa més.

a vegades he vist la meva cultura assenyalada i això no m’agrada. es pensen que per ser gitano ja no pots parlar bé ni ser culte. Potser no tinc un alt nivell d’estudis, però també puc entendre el que passa al món, formar-me i donar la meva opinió sobre assumptes econòmics, socials… Tampoc vull simplement fer música, que em comprin els discos i realitzar quatre concerts. no. Si alhora puc ajudar els altres, millor.

La vida per a mi és un gran llibre del qual cada dia vas omplint una pàgina, com un mosaic que es va perfilant i amb el qual, mentre l’elabores, vas aprenent:



aprendre que res no acaba si dintre meu abans no acaba, que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba. aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç

pel nou demà“aprendre”, de Lluís Llach


SicuS, 20 anyS amb Sabor de rumba · coses i, a la fi, no ha parat (ni para, encara) de buscar...

Documents

Transcript of SicuS, 20 anyS amb Sabor de rumba · coses i, a la fi, no ha parat (ni para, encara) de buscar...